Eq'iliquà 35 by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 35_04/15

consell de redacció: sònia alejo, david duran, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira col·laboradors: rafa contreras, juli disla, ferran gadea, mamen garcía, clara muñoz, pep ricart, jorge tejedor foto portada: Iaia cárdenas maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 col·laboracions: equiliqua@ctv.es publicitat: telèfon 963 528 198 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - fax: 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

sumari

04| editorial no cal que perdem temps 06| audiovisual els oblidats 08| organització els jutjats reconeixen el dret dels artistes jubilats a treballar | regularització de la seguretat social

10| opinió

crònica | palmarés

amb la col·laboració de:

editorial No cal que perdem temps

En uns mesos tindrem cares noves a la Conselleria de Cultura. Les últimes han sigut Alejandro Font de Mora, Trini Miró, Lola Johnson i Maria José Català. Així que veient estos perfils, per poc que es pense, no serà difícil nomenar un Conseller o Consellera de Cultura que apuge el nivell i que, com a mínim, sàpiga de què estem parlant. Malauradament no podrem donar-li cent dies de cortesia i ens hem posar a la feina el primer dia que l’anomenen. No cal que perdem temps en fer un estudi de la situació, d’analitzar la realitat escènica valenciana o de vore quines són les problemàtiques reals. Això ja està fet. Sí, ja ho vam fer amb la Taula de les Arts Escèniques Valencianes, amb la Plataforma de les Arts Escèniques Valencianes i, recentment, amb l’Observatori de les Arts Escèniques Valencianes. Portem anys fent documents, consensuant, analitzant i proposant. I tenim tots els documents guardats. De moment, fins que no es demostre el contrari, la història del teatre valencià del segle XXI és la història d’un fracàs. És i serà la història d’un fracàs mentre els índexs de desocupació d’actors i actrius siga del 90%, mentre no puguem parlar de professionalitat, mentre les companyies no tinguen bolos i se’ls pague, mentre les sales no puguen oferir més que el 50% de taquilla etc etc. Així que el nou Conseller o Consellera de Cultura té l’oportunitat única i històrica de d’aconseguir un mínim de dignitat per al sector. S’hauran de fer algunes coses de manera urgent. Estes són només algunes: En primer lloc volem vore els teatres plens. Açò és importantíssim. Que la gent vaja al teatre i, per descomptat, que torne. Que el teatre es convertisca en una part fonamental de la cultura i de la societat valenciana. També volem anar de bolos. Anar de bolos ens agrada molt. Anar a la casa de cultura de Picassent, Ibi, El Puig, Almussafes, Picanya, l’Alcúdia, El Campello, Benicarló, la Pobla de Vallbona, Sagunt, al Gran Teatre d’Alzira, Elx, a l’Auditori Molí de Vila de Quart, al Principal d’Alcoi, al TAC

Seu de la Conselleria d’Educació, Cultura i Esport

de Catarroja, al Chapí de Villena, al TAMA d’Aldaia, a l’Auditori de Vila-Real, al Don Enrique de Carcaixent, al Teatre Cervantes de Petrer, etc etc… tenim molts llocs on anar de bolos. Volem vore coses xules a València. Coses de companyies importants d’Espanya, d’Europa, de Llatinoamèrica. Coses que ens puguen servir com a referents, que ens facen aprendre, créixer, descobrir i estimar més encara el teatre. Que no hàgem d’agafar un tren o un avió per vore què s’està fent més enllà del País Valencià. S’haurà de nomenar un responsable polític d’arts escèniques que no siga tan cutre i tan arisca amb nosaltres com la que tenim ara. Un responsable polític que siga capaç de vertebrar el sector, d’impulsar el creixement de la professió i, en definitiva, d’executar una política escènica sòlida. I, també, s’haurà de nomenar una direcció artística que planifique els teatres públics amb coherència, que organitze les produccions públiques amb criteri i que estiga consensuada per tots. I si és per concurs públic ja ideal. Una altra cosa: s’han de fer pel·lícules. Unes quantes. I pel·lícules molones. No qualsevol cosa. I si hi ha actors i actrius protagonistes valencians seria perfecte. I del tema de RTVV ni parlem. Això ja està clar. Un detallet més: s’hauran de posar uns pocs més de dinerets, no molts molts més, però uns poquets més sí. Ja sabem que no hi ha diners i tal però s’hauran de buscar. Ja sabem que estos han deixat la caixa buida i tot això però segur que es podran trobar dinerets.Tot açò és només per començar. Nosaltres, tot i que estem vençuts i derrotats, estem disposats a tornar a alçar-nos i fer la nostra feina. Gràcies pel recolzament que hem rebut estos anys per part dels afiliats, en primer lloc. Actors i actrius que han confiat en nosaltres per representar-los. Hem intentat fer-ho, sobretot, amb sentit comú. Agrair també l’ajuda de les persones que han estat en la Junta Directiva des de 2009. Gràcies per la implicació directa i desinteressada de les persones que ens han acompanyat.

audio.visual Els oblidats

Per Ferran Gadea

Continuem treballant perquè RTVV es puga tornar a obrir el més prompte possible, tant des de la MESAV com des de l'AAPV, parlant del model, parlant amb tots els partits polítics i amb tot el sector... Com ja sabeu és vital per recuperar el doblatge, la ficció televisiva i la promoció de la cultura.

Instal·lacions de RTVV a Burjassot

Però també treballem perquè els actors i actrius valencians no siguem els oblidats de les produccions que reben ajudes de l'IVAC pel mig de Culturats, perquè si quan teníem RTVV els productors no acabaven de confiar en nosaltres, i mai ha hagut voluntat política per tal que els actors valencians no diguem només "bon dia" en eixes pel·lícules, ara sense una TV autonòmica, els productors afronten amb clar desavantatge les seues produccions respecte als de la resta d'Espanya… Per això, reclamen la RTVV i una altra manera d'avaluar els projectes de l'IVAC, on els actors i actrius valencians siguen considerats de veritat part del suposat cinema valencià, i no figurants, amb tot el respecte pels figurants.

organitza [ció] Els jutjats reconeixen el dret dels artistes jubilats a treballar

La justícia ha donat la raó a l'AAPV en una reclamació presentada contra l'INSS, qui descomptà de la pensió d'un actor jubilat, no els dies que havia treballat (50), sinó els dies suposadament cotitzats (238), la qual cosa des del nostre punt de vista era il·legal i injust. D'aquesta forma es recolza el criteri sostingut pel sindicat d'Actors i Actrius Professionals Valencians contra els abusos de les administracions que no volen assumir les seues obligacions. Aquesta sentència se suma a altres del TSJ de Galícia i del País Basc, en les quals també es defensen els drets laborals dels artistes front a les pretencions de l'INSS. Continuem treballant pels vostres drets.

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem aapv - pare jofré, 7 baix - 46007 valència telèfon 963 528 198 - fax 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

Regularització de la Seguretat Social Per Sergi Mira La regularització és voluntària, la Tresoreria General de la Seguretat Social fa una liquidació de les vostres cotitzacions i vosaltres podeu optar entre pagar aquesta liquidació o quedarvos amb les cotitzacions que heu aportat durant tot l’any. Si accepteu pagar, tindreu un mes de termini des de la notificació de la liquidació, encara que es pot sol·licitar un ajornament del pagament fins a un màxim de sis mesos. Us recordem a tots que si accepteu les regularitzacions podeu incrementar els dies i les quantitats cotitzades, la qual cosa significa que les vostres prestacions poden ser majors. De totes formes cal estudiar cada cas de manera particular. Tots aquells actors o actrius que teniu més de 47 anys ja esteu dins del període que serveix per al càlcul de la futura pensió, per això, i sempre que el treball i els ingressos ho permeten, heu de procurar estar mínimament pendents de les vostres cotitzacions. Cal tenir en compte que la quantia de la pensió que se li ha de reconèixer al sol·licitant de la jubilació ara es calcula dels 18 anys anteriors, a més a més, cada any anirà pujant el temps de càlcul. Recordem també que les cotitzacions a la Seguretat Social són deduïbles en la declaració de la Renda. Si teniu cap dubte, telefoneu a l’AAPV.

Les quotes que pagueu a l'AAPV són deduïbles en la declaració de l'IRPF com a quotes sindicals

DEMANA EL TEU CERTIFICAT 09

OPINIÓ Pobre teatre públic

Per Pep Ricart Els actors i actrius valencians som, ara mateix, pobres de solemnitat. No només perquè no tenim diners per pagar el col·legi, la hipoteca, la roba, l'electricitat, ni fins i tot el menjar. Sinó perquè som, a més, pobres d'interpretar. Mai hem tingut l'oportunitat de fer un treball continuat i digne en la nostra llengua en això que s'anomena teatre públic. Perquè en la tele, ¿de què ens ha aprofitat assumir l'empobriment del valencià? Vivim en una societat vertiginosament espanyolitzada. Més val saber-ho i dir-ho. Aquells i

aquelles que així la defensen no són conscients, en la seua majoria, del genocidi cultural que això significa per nosaltres. I en el cas del teatre públic, l'espanyol s'enroca reiteradament en un leitmotiv on es malmira el valencià argumentant que convoca menys públic en les sales. Això ens diuen, com a única mentida en la seua nul·la política de promoció de la nostra llengua. Òbviament, qui això defensa, ni llig, ni parla, ni escriu en valencià. I no sent cap dèficit en això. Trista realitat d'un país que es diu bilingüe perquè només una part llegim, parlem i escrivim també en castellà.

Teatre Principal de València

No hi ha una altra llengua comuna, als valencians, que el valencià. El castellà ens és comú als valencians, als burgalesos i als colombiansen una dimensió nacional i mundial.

El teatre públic d'Inmaculada està desdeyantnos al produir només uns espectacles que es podrien fer en espanyol a molts altres llocs del planeta.

El teatre és una una ferramenta essencial per interpretar la idiosincràsia del nostre poble. Per projectar el nostre caràcter, el nostre temperament, la nostra peculiar i particular manera d'entendre les coses del món.

Som pobres, sí, però encara no som miserables. No hauríem de perdre l'oportunitat d'ésser qui som, perquè qualsevol ens menysprearia per una baixesa semblant.

Hem de superar la comoditat de les propostes castellanitzants, espanyolitzants. Hem d'exigir un teatre públic que permeta somniar en un futur més nostrat. On qualsevol parle, escriga i estime també en valencià.

Mentrestant ella continuarà rebent les nostres protestes amb la cançoneta «de que nos entiende». Però nosaltres estem en greu perill de no poder contestar-li: «i nosaltres també».

La Ravalera arriba a Castelló

Per Sònia Alejo

Cinc peces de teatre d'uns quinze minuts, cadascuna representada en un lloc diferent del centre de Castelló. Les peces s’adeqüen a l'espai, tant en l'escenografia com en la temàtica. Cadascuna de les peces es inèdita i feta expressament per a l'espai on serà representada. No és una proposta inèdita en l'àmbit teatral però sí nova a Castelló. Els espais que l'espectador recorrerà en el passeig pel cor de la ciutat són un reclam per si mateixos. Omplir-los de continguts interessants, un repte artístic per a les companyies que hi participen i fer possible aquesta iniciativa en un terreny inhòspit per als professionals de l'escena, tot un somni fet realitat per La Ravalera Teatre. La Ravalera són Núria Vizcarro, Joan M Albinyana i Laia Porcar. Ells són els valents que amb molta voluntat, insistència i molta feina, visible i invisible, han aconseguit treure el suport econòmic i logístic per organitzar la primera edició de la Fira amb un mínim de condicions econòmiques i laborals pels artistes que hi participen.

El barri del Raval de Castelló és un barri històric i arrelat a la cultura i tradició castellonenca. En aquest barri encara es conserven cases i locals dels nostres iaios i pensem que és una riquesa que no podem deixar que s'esvaïsca. Amb La Ravalera pretenem donar visibilitat a aquests racons de tota la vida que encara resisteixen i perviuen i al mateix temps aprofitar-nos-en de l'encant que desprenen. És per això que en cada espai trobareu una breu descripció de la història del local o la casa on es representa cada peça. Així sent La Ravalera la relació que la lliga amb els espais que molts espectadors de Castelló i voltants descobriran per primera volta a la llar de la Fira. A hores d'ara, a punt de començar l'experiment nou a la ciutat, la

venda d'entrades porta bon ritme, els artistes que hi participen estan sobradament motivats amb el repte i La Ravalera mima els darrers detalls perquè, quan llegiu aquest Equiliqua, la Fira haja sigut tot un èxit.

www.laravalerateatre.com

3 Arts escèniques AVEET L’Associació Valenciana d’Escriptores i Escriptors de Teatre, es va crear l’estiu de 2013 amb la intenció, entre d’altres, de defensar els drets de les escriptores i escriptors teatrals i de visibilitzar el seu treball. http://aveet.eu/

Patrimoni teatral clàssic espanyol Macroprojecte d’investigació sobre teatre clàssic espanyol coordinat pel catedràtic de la UV Joan Oleza, amb 12 equips i més de 150 investigadors de 52 universitats i centres d’investigació de tot el món. http://tc12.uv.es/

National Theatre Live Projecte del Teatre Nacional del Regne Unit per retransmetre les seues representacions teatrals, en temps real, a cinemes de la resta del món. http://ntlive.nationaltheatre.org.uk/

Espectacle insuperable

Per Rafa Contreras Il·lustració de Jorge Tejedor

Fina ve i em diu que la llengua de Rita ha discorregut per vessants surrealistes; que hi ha una gran falla en flames a les xarxes socials i als mitjans de comunicació; que l’Alcaldessa de València ha fet hui de vesprada un discurs espectacular en la Crida de les Falles-2015... Connecte amb facefook, twitter, notícies... Realment hi ha un incendi colossal des del moment en què l’Alcaldessa ha finalitzat el seu discurs proclamant que ja estem en Falles. I la cosa no es redueix a comentaris casolans. Els diaris, televisions, ràdios d’àmbit estatal, etc., s’han fet ressò de l’incendiari discurs. La llengua dels valencians -en aquest cas el seu ús aberrant- està en boca de tots, tant de valencianoparlants com de castellanoparlants, que mostren els uns la seua indignació, els altres la seua burla, o ambdues coses alhora, ja que l’assumpte dóna molt de joc. Comente amb Fina que la manera en què Rita Barberà s’ha comportat sempre amb el valencià no hauria de sorprendre’ns. I que vist i sentit el seu discurs a la Crida d’enguany, l’Alcaldessa no ha fet més que institucionalitzar una característica que sempre hem patit-sobretot a la ciutat de València- pel que fa a la llengua pròpia dels valencians: l’autoodi. Un autoodi que en molts casos potser és inconscient, però que també ha estat propiciat en no poques ocasions, per una mala fe descaradament conscient. Toni Mestre es referia a la gent que practicava aquestes actituds qualificant-los com a ignorants conscients. Li recorde a Fina que la ex-Alcaldessa de Torrent i actual Consellera de Educació, Cultura i Esports, María José Catalá va dir en un acte que celebrava en 2011 el seu partit en la proclamació de candidatures a alcaldes: "Pido disculpas por si me paso al valenciano, pero es mi lengua materna y tengo ese defecto". L’acte no es celebrava a Madrid sinó a la ciutat de València. Fa poc més d’una setmana vaig participar, convidat per la Universitat Jaume I de Castelló, en una de les taules redones que és van celebrar allí, dins d’una jornada que duia per títol: “El valencià com a llengua pròpia en el futur d’un servei públic valencià de Ràdio-Televisió”. La jornada va començar amb una extraordinària conferència de Rodolf Sirera, que va repassar de manera documentada i amena l’ús del valencià al llarg de més d’un segle, analitzant les circums-

tàncies que en cadascuna de les èpoques havien fet sempre difícil la seua normalització. Em va interessar especialment la part dedicada al denominat Teatre Independent, moviment nascut en l’època franquista cap a finals dels anys seixanta i principis dels setanta. Entre altres coses va dir Rodolf que ell mateix i molta gent que participarem en aquest moviment teatral ho havíem fet en part per inquietuds culturals, però sobretot per una qüestió política. I que empràvem el valencià als nostres espectacles com a un element més de lluita, ja que molts de nosaltres -Rodolf i jo entre ells- de fet érem castellanoparlants. He de dir que m’hi vaig sentir plenament identificat. Li dic a Fina que, com ella sap, jo sóc Andalús. I visc ací des que tenia catorze anys. A la ciutat de València jo no recorde haver sentit mai la necessitat de parlar el valencià, i ni tan sols d’entendreho. La majoria de la gent et parla directament en castellà o canvien de llengua si noten que tu no respons en valencià. Un mecanisme automàtic difícil de trencar. En algunes comarques no sempre és així. A Alcoi, per citar un cas que conec, sé de molta gent andalusa que parla valencià conservant encara l’accent andalús. El meu cas té el seu recorregut propi: m’agradava fer teatre, m’agradava llegir (i a voltes ho feia també en valencià), però em tallava molt si intentava parlar, ja que la gent quan notava la meua dificultat es canviava al castellà. Però això sí, quan feia teatre en valencià ho memoritzava molt bé, buscava algú que em corregira, observava com ho feien els companys valencianoparlants, i, a poc a poc anava millorant. Fins que un dia que teníem un bolo en un poble perdut per la comarca de La Safor, li vaig preguntar en castellà a un home que tornava del seu hort, per una adreça on se suposava que faríem la funció. L’home s’esforçava per explicar-me en un castellà que se li resistia prou, per on havíem d’anar. Jo, tot avergonyit, m’esforçava per dir-li que m’ho podia explicar en valencià, que jo l’entenia...Però l’home continuava amb el seu castellà difícil... Aleshores em vaig preguntar a mi mateix: “Vinc ací a fer teatre en valencià i resulta que no sóc capaç de comunicar-me amb la gent que se suposa que ha de ser el meu públic?..” Acabava d’enfrontar-me a una contradicció que en el futur hauria de resoldre... I em vaig prometre que allò no tornaria a passar. Fina diu que fins i tot Xavi Castillo s’ha llevat la perruca i ha reconegut que l’espectacle de Rita és insuperable. Però jo opine que encara hi ha moltes coses que haurem de superar.

Col·laboren amb l’AAPV:

Ajuntament de València

comunica [ció] e n tr ev i s t a

“Vaig somniar que era una rockera com Tina Turner”

Mamen García, Premi Narcís 2015 Per Nelo Gómez

València està immersa en les falles i ha estat difícil arribar a l’AAPV. La meua particular fallera de hui és Mamen García, qui m’amollarà alguna confidència de traca. El que aneu a llegir és una entrevista on falten alguns ninots, i és que Mamen xarra molt, però algunes coses són indigestes com l’oli recalfat dels bunyols. Em sobta que em parla en castellà... Mamen, com és que em parles en castellà? (Es passa al valencià) Jo sóc filla de castellans. Jo vaig nàixer al costat de Pego, a la Vall de la Gallinera. Mon pare va estar allí de metge rural i després ens vam traslladar a Ontinyent. Sóc més d’Ontinyent però què passà? que vaig estar interna des dels cinc o sis anys i clar, era castellanoparlant. Per tant, vaig aprendre a parlar el català quan després de Londres me’n vaig anar a Barcelona, on vaig viure cinc anys. I allí amb els amics sí que sí.

Amb Julieta Serrano a “Éramos tres hermanas”

Toques el personatge i interpretes el piano, ixes per l’escenari i et puges a la tele, cantes drama i composes comèdia... Mamen: eres més actriu, més compositora, més pianista (com el teu fill) o més cantant? Jo crec que sóc una cantant que actua. Però ja estic dubtant fins i tot si sóc cantant, jajaja. I això? Perquè ara ja no puc cantar les cançons com les cantava. La meua tonalitat ha baixat prou... En quant em senta més major em dedicaré a cantar coses noves, sorprenents... Ai, saps que vaig somiar l’altre dia? Que estava actuant amb un grup, en un poble, i l’espai escènic era una rampa. Crec que va ser perquè vaig estar parlant amb Julieta Serrano (que jo la vaig vore l’any 71 en “Les criades” de Genet, en l’Old Vic de Londres, junt amb María Fernanda d’Ocón i Núria Espert...), i vam parlar d’un muntatge de

Víctor García on elles estaven en una rampa, i crec que vaig somiar per això amb este espai. Jo estava per allí, en la rampa, i de sobte m’esvarava i pum! Em trobava que era una cantant de rock tipus Tina Turner i cantava. I cantava de puta mare. I dic, he d’anar per aquí. Perquè jo no sé que faré d’ací deu anys, però m’agradaria experimentar com rockera i fer un rock potent, que ja no haja de pujar la veu... Jo sempre he cantat, i actuar... no sé si vols que t’ho diga després. Sí, sí. Digues-ho ara. Actuar jo crec que he actuat tota la vida, perquè jo de menuda no menjava res. Érem molts germans, i quan els majors discutien a l’hora de dinar, jo no menjava i tocava el piano... Bé, relliscava els dits per la taula i em capficava amb la música que sentia de menuda. Era una manera de fugir de les baralles i els crits. Als set anys ma mare es va posar molt malalta i com jo sóc l’última, la sisena, em van internar

Mamen (la primera de l’esquerra) actuant amb unes companyes al Patronat d’Ontinyent

en un col·legi i allà hi havia un piano i vaig començar a tocar, com alguna cosa innata. I la primera cançó que vaig començar a tocar d’oïdes era “Doce cascabeles” (canta). M’hi vaig aficionar perquè trobe que l’oïda la tinc millor que la vista. Recorde que quan feia “Incendiaris” amb Teresa Lozano em deia “Ai Mamen, tu, tan bonic que cantes, per què fas teatre? amb el que es pateix”. I crec que he arribat al teatre pel destí, i malgrat que sóc una cantant que actua, ara em sent més actriu que res, perquè el món d’actriu m’ho ha donat tot. A la música he hagut d’invertir molt sense rebre massa correspondència. És com si no haguera arribat on jo volia, encara que potser estic a temps Açò que dius té alguna cosa a vore amb el que dius a la teua cançó “La vida no es de color de rosa para una universitaria...”?

...que madruga cada día para entrar en la fábrica”. Sí. Jo no puc oblidar que he nascut en una família petit burgesa. Ma mare, filla d’uns terratinents i mon pare, metge a qui li agradava molt cantar. Era un baríton fantàstic. Però no hi havia diners! Mon pare era el metge de la gent possiblement més humil. No hi havia diners als any cinquanta, però al rebost sempre hi havia menjar, perquè molts pacients li pagaven en espècie. I malgrat que com et dic era una petita burgesa mai no m’he sentit així. De fet, quan estava interna en el col·legi, totes les xiquetes eren filles de gent amb molts diners, dels pobles dels voltants i els meus pares venien caminant amb l'entrepà sota els braços i jo em sentia estranya, perquè els seus pares venien amb uns cotxassos... Però com era molt graciosa me les vaig conquerir a totes.

comunica[ció] e nt re v i sta

Grupo Aries, amb Josep Sanz i Biosca

Homenatge a les víctimes del franquisme celebrat al parc de l’oest

Al camerino, amb Emilio Gavira i Teresa Lozano durant les representacions d’”Incendiaris”

Presentació del disc “El cofrecito” al Mercedes Jazz Café. Foto: portafoliodejuanjo.com

I d’eixa època, què et guardes a “El cofrecito” que dóna títol al teu disc? Mira, el títol ve de... jo estava fent unes sarsueles a l’Olympia amb un còmic cubà molt bo, Miguel de Grandy, i estava al camerino amb les companyes, que em preguntaven coses d’astrologia, i va entrar este senyor i va dir (posa accent cubà) “Mamen es como un cofrecito. Lo abres y no sabes lo que te vas a encontrar”. La gent que em veia en “Escenas de matrimonio”, crec que mai podria ubicarme en un treball com aquest. Que sàpigues que m’he escoltat sencer el disc a l’Spotify. Què bé Nelo, espere que els companys seguisquen la teua actitud, o me’l demanen directament.

Cantant “La violetera” al programa “Si yo fuera presidente”, amb el grup musical Patxinguer Z

comunica[ció] e nt re v i sta

“Naturalesa i propòsit de l’univers”

“Crisi d’identitat”, amb Juli Disla, Resu Belmonte, Xavo Giménez i Víctor Lucas

Per què decidires clavar-te al consell territorial de l’SGAE? Doncs mira, estic com en moltes coses de la meua vida perquè... resulta que Toni Picazo hi estava encara i em va dir: “Mamen, hi haurà una comissió, per què no et presentes?”. I jo vaig dir: “Ai Toni, jo en açò?”. Però em vaig presentar, vaig fer un xicotet escrit i m’acceptaren. Sóc la que va traure més vots de petit dret. I ací estem, intentant millorar les perspectives de l’SGAE. On i amb qui has treballat més a gust i on i amb qui pitjor? Per exemple, Rafa Calatayud ha tret de mi tota la comicitat que jo portava dins. Tot el que he aprés de comèdia ha sigut per Rafa. En “El virgo de Visanteta Musical Story” jo tenia

només una frase com alcaldessa però cantava un bolero sensacional “La Penélope de l’horta” (crec que està en l’Spotify). Amb Carles Alfaro, amb qui només havia fet “Incendiaris”, que quasi era també com a cantant, li vaig vindre al cap per a “Éramos tres Hermanas” i això que retornes i... treballar amb Alfaro ha sigut una delícia, i mira que abans tenia fama de ser molt exigent, però és que és cert que és molt minuciós amb els seus treballs. Altres directors? Doncs amb Gustavo Tambascio també m’ha agradat treballar. Mai no he fet una cosa que no hagen sigut dos sense tres. És quelcom que funciona. Fas les coses a gust i dius, ha de vindre la tercera. Amb qui m’agradaria treballar? No sabria dir-te. M’atrau Pablo Mesíez, Sanzol, Tocalchir, i l’última expèriencia amb Abel Zamora en “Yernos que aman” ha estat molt gratificant.

“Alarmas y excursiones”, amb Juli Cantó, Cristina Fenollar i Toni Misó

“Hedda Gabler”, amb Carlos Vicente

Amb David Matarín a l’obra “La mujer y el debutante”

Amb Leticia Dolera i més companys a “Las alegres comadres de Windsor”

“Matrimonio y medium”, amb Álvaro Báguena, Diego Braguinsky i Lola Moltó

comunica[ció] e nt re v i sta

Mamen a l’obra “Yernos que aman”

Però no tens cap persona amb la que no vullgues treballar? No, no, no, no. Jo no he estat en això. No en tinc... i encara que tinguera no t’ho diria. (Rialles) Bé, m’has parlat de treballs que has fet a Madrid. Molts d’eixos muntatges madrilenys tenen matèria prima valenciana, com “Yernos que aman”, però no els podem vore ací. Per què? Mai se sap, encara que aquesta producció està feta expressament per a un espai com La Pensión de las Pulgas, on els espectadors transiten d’una habitació a una altra. Un dia vaig vore “Temporada baja” en el Rialto i va ser fantàstic poder vore tretze persones en un teatre públic.

Quina potestat tenim per a exigir-li a l’Administració que contemple tot el que hi ha, que veja tot el que hi ha? Com es fa això? Jo no ho sé, però a Madrid estan quasi pitjor. La gent que fa coses interessants amb poc, intenta anar a la sala xicoteta del Teatre Espanyol o a la del Matadero i res. I com això, tot. Si ací l’Administració afavoreix a alguns, allí passa el mateix. I mira que hi ha talent, eh? Crec que les noves generacions estan més preparades que les de fa vint anys. Fa vint anys ens emparàvem molt en el doblatge. La gent va viure de puta mare gràcies a este. I ara, la gent viu del teatre, perquè s’espavilen i fan les seues cosetes, però clar, amb una infrastructura amb la qual la gent no pot sobreviure. La via teatral de les noves generacions està consolidant-se i tindrà el seu moment àlgid. Que no pense la gent que són amateurs, el que passa és que hi ha menys oportunitats, però tot arribarà.

comunica[ció] e n tr ev i st a

“Les mans negres”, amb Josep Manel Casany, Juli Cantó, Carles Pons i German Montaner

Ai, la meua generació... Recorde quan ens visitares en un bolo a l’Escalante i ens donares quatre consellets impregnats de maternitat a tots i cadascun del companys. Quin consell li donaries a un actor d’estes noves generacions? Jo els diria que la bohèmia que estan vivint, és semblant a la que la meua generació va viure als setanta. Ningú no teníem pis. Si guanyaves cinc mil pessetes, tres mil eren per al lloguer. Vivíem la bohèmia pura i vivies amb això. O siga, que aquestes generacions, si tenen talent, que tinguen paciència i moderació per avançar. Si ho deixen, mai aconseguiran res. Cal tindre paciència, com l’hem tinguda nosaltres. I si en aquest camí no pots anar botant per aquest costat, intenta-ho per l’altre, però no t’allunyes. Si t’allunyes de la cosa artística se

t’oblida. Jo he sigut molt impacient i molt ansiosa. He tingut sort perquè he pogut anar fent ziga-zagues, si no amb la música, amb açò. Quan em donaren el Premi Berlanga vaig dir: “sóc la filla de Don Emiliano”, i que el que jo volia era ser bona persona, que estava començant, que no m’arraconaren. En l’audiovisual me’n vaig adonar de com vivien els de Canal 9. Va ser quan vaig conéixer Tim Roth. Vaig anar a rodar el teaser de “King Conqueror” i quan vaig arribar, vam anar a un hotel i em criden de la productora: “Què feu allí que no veniu al sopar amb nosaltres?”. I jo els vaig dir: “Ai, no sabíem res. Nosaltres ja hem sopat”. I diu: “Bé, veniu a prendre les postres”. Jo dic: “Ja ens hem pres les postres, però hi anirem, perquè si està Tim Roth, jo el vull conéixer”. Llavors, agafàrem un taxi i anàrem a

“El Virgo de Visanteta Musical Story” “El hombre de la Mancha”, amb José Sacristán i Paloma San Basilio

“Memory, de Hollywood a Broway”

“El diluvio que viene”

Amb Fabio Testi als camerinos de l’Apolo durant les representacions del musical “Zorba el griego”

“Follies”, amb Muntsa Rius i Asunción Balaguer

un reservat d’Alacant. I allí estava Tim Roth amb el director i els productors.. I vaig estar xarrant amb Tim Roth en anglés i molt bé. Al dia següent per gravar, que jo havia de dir-li unes paraules a Tim Roth, que estava d’esquenes, doncs resulta que cada vegada que assajàvem no era Tim Roth, era el seu doble amb qui jo parlava. Ell estava al seu camerí i ja quan anàvem a gravar la seqüència completa, eixia i es posava al seu lloc. Bé doncs, tenia bona pinta el guió, i hi havia molta financiació de fora, però no va quallar. Llavors ja venien els temps difícils. Has nomenat la tele. Tu que treballares a “Tot per l’audiència” de Canal 9 i que has estat entrevistada fins i tot per la BBC... Sí, i a “Socarrats”, “Les moreres”, “Check-InHotel”, “Maniàtics, ... Allò de la BBC va ser pel primer disc. El meu germà coneixia gent que treballava en la BBC i van tindre molt d’interés i mira. Això va ser en 1988. Què més faries per l’audiència? Tots els treballs que he fet per Canal 9 han tingut molta audiència. La tasca que ha fet Albena és meravellosa, i mira que abans ja es feien sèries i esquetxos... Ja va començar Emilio Aragón, abans de fer-se súper milionari, i jo anava als “VIP Noche” amb Patzinguer Z i ens inventàvem cançons (canta). El que ha fet la Patzinguer és increíble i no s’ha agraït. Estan fent quantitat de programes en La 1 i, tu creus que la Patzinguer ix? Únicament existeix Sabina. Llavors jo em feia el vestuari i ens inventàvem cançons totes les setmanes. I no hi havia diners, això va arribar als noranta.

Digues una cançó que et resumisca aquella època. La cançó de “Con las manos en la masa” de Vainica Doble. Hi havia programes que et detectaven alguna cosa. Com en “La bola de cristal”... és que havia molta música en la tele, era fantàstic. Ara, la música ha desaparegut de les teles. I una cançó per a este moment? (Silenci) Doncs és que se m’obri un parèntesi ple de punts suspensius. Confie en què les bones cançons tornen al prime-time de les televisions... La gent ara no pot pagar-se un disc, però és que llavors es feien molts corredors en Cultura per aconseguir subvencions. Ens cal fer corredor per tal de revertir esta situació? Pots anomenar-ho fer corredor, o exigir que se t’escolte. Els catalans anaven als Ministeris i dormien al tren per aconseguir diners. Cal anar a fer corredors. La gent està en el seu dret. I si ens diuen que no hi ha diners, cal dir: “A vore, per a què hi ha diners, i quants n’hi ha?”. I pensarem si el que hi ha són molletes, o hem d’exigir-ne més. L’altre dia vaig entrar a la web de Podemos i vaig escriure: “Què passa? Per què ni vosaltres ni cap partit exposa una política cultural?”. I em contestaren: “Mamen, primer allò necessari”. Llavors ja no vaig contestar més. I hi ha una pàgina on ells exposen la seua política, tu la coneixes? La cultura és una cosa, i la indústria cultural una altra. Productors com el senyor

comunica[ció] e ntr e v ist a

A la tv movie “Flor de mayo”, amb Sergio Caballero

Caracteritzada al programa de Canal 9 “Tot per l’audiència”

“Cuéntame como pasó”

Entrevista en la BBC

Amb Tim Roth al teaser de “King Conqueror”

Amb Cesáreo Estébanez, co-protagonista a la sèrie “Escenas de matrimonio”

“GRP”, curtmetratge amb Jordi Ballester

comunica[ció] e nt re v i sta

Presentació de “Flor de mayo” en la Seminci amb Ana Fernández i JA Escrivá

Descansant durant un assaig amb Resu Belmonte

Amb els components d’Imprebís

Cimarro o Salaberría són indústria cultural, perquè controlen nombrosos teatres, només volen gent de la tele. Per no parlar d’alguns caps de càsting com el tàndem Serrano-Leira que monopolitcen molts dels què es fan a Madrid. Mira Sara Bilbatúa i Rosa Estévez semblen prou independents. Tot açò m’ho contes perquè... Si ací hi haguera una televisió, hi ha talent suficient. Si vols fer una sèrie, una sèrie d’època, perquè ara tot va en eixa línia, hi ha de tot. Mira, que s’ajusten els preus, no? Més encara? Bé Mamen, per centrar-nos. Quines coses caldria recuperar? Què més? Per exemple, tu que has sigut Premi Teatres de la Generalitat tres vegades: caldria recuperar els

A Cambridge amb Ximo Vidal (1971)

premis de Teatres, recuperar Teatres, o la Generalitat? Jo crec que caldria recuperar un teatre estable de la Generalitat. Un teatre que es permutara. Una companyia pública. Un exemple: jo he estat assajant “La mujer y el debutante” en els locals de la Joven Compañía. En la Joven tots cobren. Hi ha una infraestructura, uns diners... Ací podríem tindre una Jove Companyia. Que formara els joves, que es feren coses arriscades. I després una companyia més estable, comprenc que amb una plantilla limitada, encara que facen falta molts actors, encara que no es cobre molt, perquè si tu estàs tot l’any, pots permetre't cobrar menys. Això seria per a crear de zero. Però què caldria recuperar?

I tu que ja eres Premi Narcís de l’AAPV, què et suposa esta etiqueta? Jo crec que el més important dels premis és que són un estímul. Crec que són necessaris. I el Premi Narcís a mi em crida molt l’atenció perquè et fa pensar que si te l’ha donat l’Associació, és perquè et valoren. Et valora la pròpia Associació que t’ha cuidat, després de 26 anys. I per a mi, és molt gratificant, perquè em dóna la dimensió que el que he fet no ha sigut gratuït. I llavors dic, què bé! I jo vaig a dedicar-li’l a tota la gent jove qui ja ha realitzat alguna obra que commou i ha de seguir. Cal tindre paciència.

Als camerinos amb els especialistes de “El hombre de la Mancha”

Jo no recuperaria res. Jo crearia, Jo tindria també un equip de gent, un equip de directors, que posaren sobre la taula una part d’obres de nova formació i on hi haguera un apartat de joves promeses, un altre de valencià. Primaries lingüísticament les propostes? Ui, València no dóna per això, no ens enganyem. Crec que no dóna suficient. Mira que jo estic per fer-ho. Però és que el que no es pot, és el que es feia. Jo he fet “Crisi d’identitat” i he anat a Alacant, i ho he fet un dia en valencià i un altre en castellà. O “Hedda Gabler”, al Rialto. Això no pot ser, estem en inferioritat de condicions. Ho fas en una llengua o en l’altra. Es tracta de fer propostes interessants, en una llengua o en l’altra.

Què penses d’una possible privatitzatització de RTVV? Ha d’haver una televisió pública… mira, vaig a dir-te a mitges, pública i privada, i que una es mire en l’altra. Perquè solament gestió privada primaria massa el marge econòmic sense comptar amb la qualitat, i solament pública necessitaria d’un comité regulador que fiscalitzara com es gasten els diners, donant prioritat a productors, empreses audiovisuals i actors i actrius valencians. D’aquesta manera les produccions televisives valencianes servirien per millorar l’acceptació del públic cap els treballs dels nostres creadors a tots els àmbits. Donem per conclosa l’entrevista - bé, la conversa entre amics - malgrat que Mamen segueix parlant, però igual que la mascletà que sentim de fons, hem arribat a l’últim masclet. Mamen, mereixes una falla!

Nous temps

Per Carles Gª Tormo

Com cada any, el sindicat d’actors i actrius professionals valencians vam celebrar el Dia Mundial del Teatre amb la gala de lliurament dels Premis AAPV. Mamen García va rebre el Premi Narcís en reconeixement pel seu treball com actriu i per la seua feina en favor del fet teatral. Les interpretacions de Silvia Valero i Bruno Tamarit foren premiades a la categoria de teatre. La guanyadora del Premi Crisàlide a l’Actor/Actriu Revelació va ser Lara Salvador. Enguany tampoc no es van convocar ni la categoria de doblatge, ni la d’audiovisual, per tal de denunciar el tancament de RTVV.

Àngel Figols com el Director del Teatre Nacional d’Eslovènia. Foto: Clara Muñoz

No podem començar aquesta crònica sense agrair la col·laboració de totes aquelles persones i entitats que han fet possible la realització d’aquesta celebració: Toni Agustí, Enric Alepuz, Carles Alfaro, Carlos Amador, Verònica Andrés, Álvaro Báguena, Patricia Barrachina, César Castillo, Carles Chiner, Marta Chiner, Juli Disla, David Durán, Cristina Fenollar, Cristina Fernández, Àngel Fígols, Carles Gª Tormo, Xavo Giménez, Nelo Gómez, L'Horta Teatre,

Marta Chiner va interpretar la cançó “Al voltant d’un riu sec” amb el grup Gener. Foto: Clara Muñoz

Maduixa Teatre, Sergi Mira, Paula Miralles, Iolanda Muñoz, Manuel Ochoa, Olympia Metropolitana, Pascual Rodrigo, Vicent Sanguinelli, César Tormo, Yapadú i els treballadors del Teatre Talia. Com ja he escrit en anteriors cròniques, la gala de lliurament dels Premis AAPV és una eina més per lluitar pels drets dels professionals de les arts escèniques. Una oportunitat per posar en relleu les problemàtiques i realitats mitjançant un acte lúdic i atractiu. Dirigida i presentada per Xavo Giménez, la gala va començar amb la compareixença del Director del Teatre Nacional d’Eslovènia, encarnat per Àngel Fígols. El representant de tan reputada entitat, es va situar davant el faristol i començà a declamar un discurs

extret de “Serenata para un país sin serenos”, de Paco Zarzoso i Lluïsa Cunillé. Malgrat la seua intensitat, dos espectadors molt especials, Cristina Fenollar i Manolo Ochoa, avortaren de seguida el parlament de Fígols. Aquests representants del públic feren, amb els seus comentaris, que el director de la institució teatral abandonara l’escenari remugant improperis en eslové. Lluny dels ideals defesos pel text de Zarzoso i Cunillé, els personatges de Fenollar i Ochoa havien acudit al teatre per motius molt més prosaics. La parella va conversar en clau d’humor, sobre els nominats, els premiats, els premis i fins i tot sobre ells mateixos. I és que les raons per acuduir a la gala de premis poden ser d’allò més diverses. A continuació, el grup Gener, amb la col·laboració de Marta Chiner, va interpretar

Toni Agustí, fent una al·legoria del Premi Crisàlide. Foto: Clara Muñoz.

la cançó “Al voltant d’un riu sec”. Només finalitzar aquesta primera intervenció musical, des d’una “taula de mescles” situada a un costat de l’escenari, César Tormo, interpretant a Dj Merkel, anunciava l’entrada del presentador de la gala entre els aplaudiments del públic. Xavo, va començar la nit amb uns irònics agraïments a polítics, periodistes i programadors, pel seu suport “constant i desinteressat”. No obstant, l’agraïment més inverosímil de tots fou per “Culturarts, Teatres de la Generalitat o com collons es diga esta nit”, per “...la seua definida línia, per la seua continuïtat, per les seues múltiples sales d’exhibició...”, “...pel seu amor al teatre valencià...”, i per “...fugir de l’amiguisme”. Dit açò, Xavo va donar pas a Toni Agustí, encarregat de de lliurar el Premi Crisàlide. Toni, va aprofitar l’ocasió

per eclosionar el seu propi capoll al ritme del Vals de las mariposas, i va enumerar les nominades: Rebeca Artal-Dato, per “Don Juan”, “Troya”, “Árbol de Navidad”, “La magia de la flauta mágica”, i “Revolución”; Lara Salvador, per “Nosotros no nos mataremos con pistolas” i Laura Valero, per “Gore”, “Martina i el bosc de paper” i “L’ànima bona de Sezuan”. La guanyadora fou Lara Salvador, qui pujà a l’escenari per recollir el premi visiblement emocionada. Fet aquest primer lliurament, des d’una de les llotjes, dos programadors culturals, interpretats per Alberto Báguena i Verònica Andrés, realitzaren unes àcides reflexions sobre l’actualitat teatral, que evidenciaven com d’injusta i absurda és, de vegades, la falsa disjuntiva

Cristina Fenollar i Manolo Ochoa interromperen el discurs d’Àngel Fígols. Foto: Clara Muñoz.

Verònica Andrés i Álvaro Báguena conversaren sobre les “bondats” de programar famosos.

Marta Chiner i Iolanda Muñoz lliuraren els premis de teatre. Foto: Clara Muñoz.

Lara Salvador, Premi Crisàlide. Foto: Clara Muñoz.

Bruno Tamarit, Millor Interpretació Masculina de Teatre. Foto: Clara Muñoz.

César Tormo va marcar el ritme de la gala com DJ Merkel. Foto: Clara Muñoz.

Silvia Valero, Millor Interpretació Femenina de Teatre. Foto: Clara Muñoz.

Xavo Giménez “donant-li les gràcies” a les autoritats. Foto: Clara Muñoz.

entre la qualitat dels espectacles i la seua rendibilitat comercial. La conversa entre els programadors va servir per introduïr una segona actuació del grup Gener, qui cantaren “Un poble al sud”. En acabant, fou projectat el primer bloc del documental “Localitats exhaurides”, que parla de la situació actual del teatre per veu dels protagonistes (actors, directors, gestors, empresaris, dramaturgs, etc.). Després d’aquesta projecció, DJ Merkel anuncià els nom de les encarregades de lliurar els premis a les Millors Interpretacions Teatrals. Les guapíssimes Marta Chiner i Iolanda Muñoz eixiren a l’escenari i llegiren els noms dels nominats a la categoría masculina. En aquesta

ocasió, els nominats eren: Sergio Caballero, per “Don Juan”; José Montesinos, per “El desahucio de Bernarda Alba” i Bruno Tamarit, per “Nosotros no nos mataremos con pistolas”. El premi recaigué finalment en Bruno Tamarit, qui va agrair el premi. Immediatament, van anunciar els noms de les nominades a la categoria de Millor Interpretació Femenina de Teatre: Verònica Andrés, per “Lúcid”; Ruth Atienza, per “Legado de C” i Silvia Valero, per “Nosotros no nos mataremos con pistolas”. El premi va ser per aquesta última, qui pujà a l’escenari per recollir-lo. Tot seguit es projectà la segona part del documental “Localitats exhaurides”, i després d’a-

Parque empresarial Tรกctica C/ Corretger, 71 - 5, 71 - 7 46980 - Paterna 963 138 071 yapadu@yapadu.es www.yapadu.es

Guanyadors i col·laboradors a la tradicional foto final de la gala. Foto: Clara Muñoz.

quest unes imatges per tal de recordar Joan Molina qui ens va deixar fa uns mesos. Just després el grup Gener va brindar-nos una nova actuació. Arribat aquest punt de la nit, i precedit per unes imatges de Mamen Garcia a diferents treballs escènics, musicals i audiovisuals, Carles Alfaro va ocupar el faristol per tal de lliurar el Premi Narcís. El director, li va dedicar unes paraules a la guanyadora i va demanar-li que pujara a l’escenari per recollir-lo. Mamen García va rebre el premi enmig de l’aplaudiment més càlid de la nit i el va agrair amb unes paraules tan emocionants com divertides. Acte seguit, el grup Gener va cantar el tema “El meu ofici és complaure al vent”. El final de la gala s’aproximava, i després de totes les

emocions viscudes, calia tancar-la d’una forma més institucional. Els encarregats d’aquesta missió foren la Presidenta en funcions i el Secretari General de l’AAPV. A la seua intervenció, Cristina Fernández i Juli Disla, demanaren que “el pròxim responsable polític d’arts escèniques no siga tan cutre i arisca” com l’actual, i que siga “capaç de vertebrar el sector, d’impulsar el creiximent de la professió i, en definitiva, d’executar una política escènica sòlida”. Finalment agraïren a Ferran Gadea “les hores i els esforços que ha invertit pel bé de tots els actors i actrius professionals valencians”, i cridaren als premiats i als col·laboradors de la gala a l’escenari per tal de compartir tots junts l’últim aplaudiment de la nit.

PALMARÉS PREMIS AAPV 2015

Mamen García - Premi Narcís

Silvia Valero - Millor Interpretació Femenina de Teatre

Bruno Tamarit - Millor Interpretació Masculina de Teatre

Lara Salvador - Premi Crisàlide a l’Actor/Actriu Revelació