Eq'iliquà 39 by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 39_07/16

consell de redacció: david duran, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira col·laboradors: juli disla, mari giner, ricard garcia alonso, ximo solano maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 col·laboracions: equiliqua@ctv.es publicitat: telèfon 963 528 198 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - fax: 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

sumari

amb la col·laboració de:

editorial En un any no s’ha fet tot el que es podria haver fet

Des de l'AAPV volem expressar la nostra extrema preocupació per com s’està esdevenint la política teatral en els últims temps. No cal repetir la importància que té la cultura en general en la nostra societat i els beneficis de dotar-la suficientment de voluntat política i econòmica. El resum d’este editorial podria ser: en un any de legislatura no s’ha fet tot el que es podria haver fet i els responsables de la política teatral no han complit amb la missió per la qual van ser nomenats. Entenem que en un any, com ha passat en altres territoris, els canvis podien haver estat més destacables i, com a mínim, podríem tindre una xicoteta esperança de futur professional. Però al País Valencià no està sent així i els fets ens fan pensar que, és possible que des del govern de la Generalitat no es tinga clar quina és la política teatral que es vol dur endavant, ni si volen que hi haja un sector professional teatral al nostre país. Necessitem fets contundents que ens demostren que s'ho prenen de manera seriosa, més enllà de les bones intencions que hem agraït en totes les reunions que hem mantingut fins ara. Ens sap molt greu, però no ens val la justificació dels desgavells del govern anterior, la situació econòmica, ni molt menys, la qüestió de les prioritats. El nostre sector se suposa que és una prioritat per als partits, perquè així ho diuen els programes electorals amb els quals es van presentar i així ho diuen les comissions sectorials o secretaries dels partits als qual pertanyen, en els informes i treballs que s'han presentat.

Presentació del Pla Estratègic Cultural Valencià 2016-2020, al Palau de les Arts

Tampoc ens val que ens recorden les accions (més o menys eficaces) que des de la Conselleria d’Educació, Investigació, CULTURA i Esport, a través de la Secretaria Autonòmica de Cultura, s’estan duent a terme perquè les coneixem. I al respecte, pensem que unes xifres sense contingut no són política i un pla sense concreció es queda en paraules. A partir de les informacions que ens arriben i amb motiu del primer aniversari del nou govern demanem: •

Que es considere la importància del teatre en les polítiques de la Generalitat.

•

Que es considere la possibilitat de posar al capdavant d’estes polítiques a algú amb el pes i la capacitat necessàries per dur-les endavant.

•

Que es prenguen les mesures d’urgència que el sector està demanant des de l’endemà de les eleccions.

Per últim, volem expressar que confiem en la capacitat dels nostres governants per canviar les coses i que la nostra exigència i denúncia tenen com a finalitat millorar la vida professional de tots i totes les companyes que es dediquen a allò que millor saben fer: el teatre.

comunica [ció] e n tr ev i s t a

“No veiem que les coses s’estiguen fent amb la celeritat que necessitem els malalts”

Ximo Solano, president de l’AAPV Per Nelo Gómez

M’enfile cap al Cabanyal per parlar amb el nostre president, XimoSolano, com si estiguérem a casa. De fet, hem quedat a sa casa. La seua segona residència és França però estos dies assaja una producció ací. Al sofà em confessa que no li fa por actuar en valencià, li fa respecte després de huit anys. Ximo, açò més que una entrevista, serà un monòleg teu on parlarem de tres blocs: teatre, audiovisual i doblatge. Quines eren o són les aspiracions de l’AAPV en cadascun d’estos? Un any després dels governs del canvi i quasi un any després de la nostra nova Junta Directiva, què hem aconseguit o què no? Comence per un bloc genèric sobre quin és el balanç: crec que encara no es pot fer balanç. És a dir, hi ha un balanç de la feina, tota la Junta Directiva s’ha implicat molt en fer la

seua feina, però no podem dir que hem aconseguit alguna cosa, malauradament. Estem encara en un temps d’espera. Nosaltres veníem apresos – no només els qui estem a la Junta Directiva, sinó els actors i actrius en general – però els polítics no. I els estem deixant, crec, un temps més que prudencial perquè aprenguen fent i equivocant-se. Equivocant-se més del que pensàvem que s’equivocarien! Per tant, arriba un moment en què, després d’un any, on ni en l’Ajuntament de València, ni en les diputacions, ni en la

Generalitat, aconsegueixes dur a terme certes coses... em plantege que potser els que estem equivocats som nosaltres. Què passa per què cap dels polítics – durant l’etapa del PSPV fa trenta anys, durant l’etapa del PP en vint i quatre anys, i ara en esta nova etapa en la qual, en teoria, venien apresos – es faça càrrec de la veritable problemàtica de la nostra professió? Tal volta és que genèticament, en l’ADN dels valencians, hi hagut un buit tan gran, una manca tan bèstia d’estructures teatrals, que ja no estan ni en l’imaginari de les persones. Aleshores se’ns posa per davant, una vegada més, la pedagogia. I això és molt costós. Cansa molt repetir una vegada més i esperar a què els polítics actuals s’equivoquen per dir-los “ara que ja t’has equivocat, fes-ho bé”. Portem fent pedagogia una generació i mitja.

Trobes que en totes tres institucions (Ajuntament, Diputació i Generalitat) estem igual o s’han fet algunes passes més decidides en alguna d’elles? Per exemple... la Sala Escalante. En Diputació, per primera vegada, s’ha aconseguit entrar. Eixos passos, xicotets passos, s’han donat. També en l’Ajuntament de València, cal dir-ho. Ara bé, eixos passos no porten enlloc. I és perquè els polítics no es pensen que les coses siguen així de senzilles. Quan nosaltres des de l’AAPV diem “el que necessitem són estes tres coses”, els polítics no es creuen que amb això es puguen solucionar part dels problemes. En la Junta Directiva pensem que la solució és crear un sector industrial cultural fort. A partir d’ací

comunica[ció] e nt re v is ta

podrem discutir sobre què és la nostra feina, però si no hi ha feina... Nosaltres no estem en contra de l’amateurisme, però l’amateurisme no pot ser el tot. Amateur vol dir “qui estima”, però no “qui es dedica professionalment”. Nosaltres també som amateurs, estimem la nostra professió, però volem i necessitem viure d’ella. I açò és el que manca. Es queda tot en el dogma d’allò popular. Popular no és bo ni dolent, però fa que allò que no siga popular siga l’elit, siga elitista. I això sí que sembla dolent, quan realment el concepte elitista ve de la Revolució Francesa, quan – després de quedar-se sense caps, perquè els els han tallat tots – diuen: “senyors, qui sap fer açò? qui sap fer allò? Porteu-me els millors”. Eixos millors són l’elit. I eixa gent que entre els actors, els productors, els autors, els directors existeix, és la gent en la qual no es confia des de les institucions per fer les coses ara. Per això, crec que hem perdut l’ADN de teatre que ha tingut València tota la vida. I en cas que s’haja perdut? En cas que s’haja perdut ens toca, si no volem ser una província – en el mal sentit de la paraula – de Madrid, si no volen ser només la platja de Madrid, ens toca fer proselitisme i pedagogia. Sí, però ja has dit que estem en eixe punt. Per tant: seria possible dur el projecte teatral valencià sense les institucions? No. No es pot a Europa i tampoc als EUA, diria. I si pense en Buenos Aires? Val. Buenos Aires... A vore... És que està idea-

litzat el teatre a Argentina. Aquells que omplin la Calle Corrientes i els seus teatres, el públic que paga, eixe públic és paregut al de la Gran Via de Madrid. És gent que va a vore un determinat tipus de teatre. I després hi ha un fenomen. El fenomen que exporta Argentina, que naix en la gran crisi dels noranta – que jo vaig viure perquè estava treballant allà en eixe moment – on hi ha una eclosió d’escriptura, de dramatúrgia teatral, però que no deixa de tindre un problema greu de subsistència. Segueixen, en molts casos, amateurs. El que passa és que la part que ens arriba a nosaltres és la de l’exportació. Mira, ho diré clar, jo que he estat molts anys treballant fora: més talent que a València en este moment a nivell de dramaturgs, no he vist a París. Tan gran com és París i el sistema productiu que té. Per tant, eixe fenomen del que parlàvem s’ha produït. Però com passa eixa eclosió al teatre i que la gent siga capaç d’anar a vore’l. No passa perquè no hi ha indústria, perquè no hi ha teatres que siguen capaços de mostrar eixos autors, i eixos autors acaben marxant a altres llocs per a escriure per a altres. Així que la clau per mantindre la gent ací i crear la indústria és... (redoble de tambors) Amb teatres productors exhibidors a la llarga, és a dir: assentant la professió. Una vegada assentada, la professió es retroalimenta, com una taca d’oli, de la pròpia societat. Per a eixe impuls es necessita el recolzament públic. Això no està. I no està perquè no pensen que això siga primordial. El Circuit no és un motor, és una part de la indústria, però el motor productiu es basa en els teatres que produeixen i exhibeixen a la llarga.

comunica[ció] e nt re v i sta

També els teatres privats? Clar, dels públics i dels privats. Hi ha uns determinats teatres privats que cal recolzar de manera que puguen fer, a un determinat preu, eixes produccions. Ara tenim l’exemple de “El sopar dels idiotes”. Independentment que t’agrade més o menys, que estiguen més o menys guapos, que siga o no millor la pel·lícula... el que és indubtable és que l’experiència de tindre a eixos actors assajant i exhibint dos mesos i mig a València, crea indústria. No em ficaré en si és dels uns o dels altres, en si és “de los de arriba o de los de abajo”, en totes eixes ximpleries. Això està molt bé parlar-ho quan sobra la feina! El teatre comercial és necessari. Això alimenta qualsevol altre tipus de teatre i sobretot, fixa a la professió. Este és el camí. El bolo no és el camí. Ni en qualitat, ni professionalment alimenta per molts bolos

que es facen. Quan els polítics s’omplin la boca parlant d’exportació cal dir-los que l’exportació només funciona si el motor a casa funciona. Si no ens quedarem sempre on estàvem: en l’intent. Has parlat de “els uns i els altres”. Tots sabem que a la nostra professió es produeixen xocs entre uns i altres. Qui té la culpa? (Riu) El problema ho diu el vers “ja no ens alimenten molles”. Les molles són les que produeixen que els pobres es barallen per elles davall la taula, amb els gossos. Eixes baralles són normals en un país desestructurat com el nostre, acostumat a pegar-se colzades als ulls per aconseguir una molla. Això s’acabaria amb una veritable política. Igual que s’acabaria la hiperinflació de companyies, la hiperinflació d’espectacles que duren un dia, i tants altres

vicis fruit de la destrucció de l’estructura. És impossible que vint i cinc anys de règim no hagen produït alguna cosa en nosaltres. Igual no som capaços d’establir un diagnòstic sobre la malaltia, però la malaltia existeix. I clar, ara que venien temps de pau, no veiem que les coses s’estiguen fent amb la celeritat que necessitem els malalts. Els malalts no som només la professió, és la resta de la societat també. I creus que la societat s’adona dels picabaralles que han sorgit estos mesos? Parle de gestió de teatres públics, nous festivals escènics, plans estratègics... No. La societat no s’entera de nosaltres. No sap que existim.

Ja m’agradaria que entraren en allò roín. Perquè significaria que hi ha alguna cosa bona també. La manipulació política que s’ha fet en este país, és l’únic lloc on s’ha fet, al voltant de què significa ser actor, en què consisteix esta professió, al voltant de les ajudes, les famoses subvencions, l’IVA, etc. per un cas concret, que va ser el “no a la guerra”, ho estem pagant i ho pagarem molt de temps. I açò també requereix de molta pedagogia. Que una persona proteste, siga infermera, mestre, arquitecte o actor, és la seua obligació com a persona, no com a professional d’una cosa determinada. Tal volta és que nosaltres tenim més visibilitat i aleshores se’ns intenta destruir per això. Se’ns té por i se’ns intenta anul·lar. I encara així nosaltres pensem que no tenim cap poder, però algun n’hem de tindre quan sempre es carrega contra nosaltres.

Tant per a allò bo com per a allò roín.

(...) Jo no sóc partidari de les subvencions: quan li les lleven a la Ford, a l’agricultura, a la indústria del peix, als partits polítics, als empresaris, als sindicats... quan li les lleven a tot, a tot, a tot, que les lleven també a la cultura. Però mentre el sistema estiga muntat com està muntat, la gent, l’únic accés que té possible a esta part és mitjançant la inversió pública. Dit açò, la inversió púbica en cultura és la més barata de totes les inversions. Hi ha molt poques subvencions que produïsquen en un termini molt curt de temps un retorn d’entre set i quinze euros per euro invertit. Qualsevol sector públic que invertisca ahí tindrà un retorn directe en forma d’economia d’escala molt gran en poc de temps. Açò quan ho dius als polítics peguen cabotades, però no s’ho creuen. I com no s’ho creuen no ho fan, perquè si s’ho cregueren tindrien un sector que mou entre tres i set mil persones – és a dir, quasi la meitat del que mou la Ford. Hem parlat de teatre. Pel que respecta a l’au-

diovisual, en quin punt estem? Estem en el punt en què hem estat en la lluita de totes les reunions possibles de les negociacions per a la nova televisió, com per exemple a Les Corts, on el nostre discurs sempre ha anat al voltant de la qualitat del producte. I la qualitat costa uns diners i un temps. No ho tindrem ràpidament. Potser s’obriga la tele i no tinguem la qualitat... Pel que fa a les pel·lícules estem lluitant pel reconeixement de l’actor – actor o actriu quan dic ”actor” – com a eix de la producció pròpia i com a prescriptor del producte valencià. Hem tingut discussions fortes amb els productors perquè no han cregut mai en el producte valencià. Només han cregut en ell quan eixe producte se n’ha anat fora. Això és d’una visió provinciana... Ens deien “¿y si voy al País Vasco? ¿por qué tengo que llevarle yo un actor (valencià)?” i no, no, la pregunta és “per què té ell que posar-te’n un?”. S’està intentant i hem

comunica[ció] e nt re v is ta

millorat, tant amb les tres associacions de productors com amb l’Administració, però costa, eh! Costa fer-los creure que defendre el producte és defendre la professió. Tinguem en compte que som l’associació més gran de tot el País Valencià dedicada a la cultura amb el major nombre d’associats. I que hi ha dels associats? Doncs els qui pertanyen a l’AAPV i els qui, malauradament, no poden pertànyer per problemes econòmics i per problemes de visibilitat nostra, per a què aprofita una associació si no hi ha feina? Per a reivindicar-la. Estem parlant que representem als actors del nostre territori, per això ara mateix estem amb els ulls oberts i l’escopeta preparà per què no se’ns torne a escapar una. Ja que es produeixen pel·lícules, que es facen en valencià, igual que es produeixen en xec, grec o noruec. (...) S’ha demostrat que els actors valencians són iguals de bons que un senyor de Mali o Nova York. En titulars: què hem aconseguit a l’audiovisual? - Hem aconseguit que el sector es crega que els actors d’ací podem ser protagonistes, però no m’atrevisc a dir-ho fins que no veja el resultat de les noves ajudes. - Hem aconseguit tindre visibilitat com un dels principals col·lectius afectats pel tancament de la televisió. - Hem aconseguit que se’ns tinga en compte per aplicar els criteris de qualitat per a la televisió i el cinema. - Hem aconseguit que la relació amb els interlocutors siga fluida i que els productors es vegen en l’obligació moral de contractar protagonistes valencians.

Doblatge és una de les branques de l’audiovisual. Què podem dir d’esta branca? Quan isca endavant la televisió, eixirà endavant el doblatge automàticament. Però hi ha una cosa més important del doblatge: la divisió que li ha costat als actors valencians. És una cosa que tenia clara quan vaig acceptar la presidència. Les ferides estan, però hem de fer que eixes ferides no supuren més. Hem de tancar-les com es puga, i de vegades no es poden tancar totes, però no poden suposar de nou un conflicte laboral, una divisió tan gran dins de nosaltres. Ho vaig dir al discurs dels Premis AAPV 2016: “junts som millors, no només més forts”. Eixos problemes ens afebleixen molt i els valencians ja tenim prou problemes com per a, damunt, discutir entre nosaltres. Cal estar expectant amb la reobertura de la tele perquè ningú es faça els llest, i que els pocs estudis de doblatge treballen amb normalitat i els actors amb tranquil·litat, sense por a que tornen conductes del passat. El doblatge és com una postguerra i una postguerra requereix d’unió. I ja sé que al voltant d’això hi ha hagut, entre alguns associats, postures encontrades, però des de la Junta Directiva decidírem pegar un pas endavant perquè tot eixe conflicte es dissolga i puguem respectar-nos. Hem parlat de teatre, audiovisual i doblatge. I ara has nomenat la Junta Directiva. Molt bé, què estem fent en cada comissió? En la Comissió de Formació s’està parlant amb les autoritats, amb AISGE i amb l’Ajuntament de València per poder fer una formació contínua. Així mateix, cursos de doblatge.

comunica[ció] e nt re v i sta

En la d’Audiovisual s’està negociant totes les setmanes, hem tingut ja com unes trenta reunions, amb les altres associacions implicades en la reobertura de la televisió, per saber què s’està tramitant a Les Corts, i hem començat el procés per a la nova Llei de l’Audiovisual Valencià. En la de Teatre, a banda que la interlocució és directa tant amb el Conseller, com amb el Secretari Autonòmic de Cultura, com ara amb el nou Director General de CulturArts, s’està intentat que totes les coses que hem demanat a l’estudi de vint fulls es porten a terme. També formem part del tribunal del Centre Teatral Escalante, de cara a la nova direcció. I estem intentant corregir la relació amb la Regidoria d’Acció Cultural de l’Ajuntament de València perquè s’està produint un excés de poder per part d’algunes persones que pot ser molt perillosa. I també tenim a la vista una reunió amb AVETID per tractar el futur Conveni de Teatre. I a Les Corts, hem recolzat una Proposició No de Llei perquè es discutisca de teatre. En eixa PNL es parla de crear un teatre nacional amb una direcció artística, amb una dotació econòmica i centres de produc-

ció determinats. I en la Comissió de Comunicació fem entrevistes com esta per contar-ho tot. No tinc més preguntes, senyoria. Vols afegir alguna cosa més? El que diria és que allò pel que aprofite l’Associació d’Actors està per vore. Perquè l’Associació no pot ser només un sindicat. És un lloc de trobada d’artistes i els artistes sempre tenen coses a dir. Per això, faig una crida a tots els actors que pensen que si no hi ha feina no cal estar a l’AAPV. Si realment estem tots en i amb l’AAPV, l’Associació serà una eina encara més important per a la cultura al País Valencià. Així que estem oberts a què tothom ens diga la seua.

Off de record, continuem la conversa fins a poqueta nit, quan la dona i el fill de Ximo entren al saló. Aleshores, el menut m’agafa el rol d’entrevistador, però preguntant-li a son pare dubtes propis d’un xiquet. Ja està bé de sindicalisme per hui.

Col·laboren amb l’AAPV:

Ajuntament de València

Jaime Linares Sanchis

PREMIS AAPV 2016

La festa del teatre valencià

Per Carles Gª Tormo

Celebrada el 3 de maig al Teatre Rialto, l’acte de lliurament dels Premis AAPV va permetre evidenciar les peremptòries necessitats del nostre sector professional. En aquesta edició van ser premiats: Ramon Rodenas amb el Crisàlide, Rebeca Valls com a Millor Interpretació Femenina de Teatre, Josep Manel Casany com a Millor Interpretació Masculina de Teatre i Juli Mira amb el Premi Narcís. En primer lloc, volem deixar ben patent la nostra gratitud a totes aquelles persones i entitats que, d’una forma o altra, van fer possible la celebració de la gala: Lucia Aibar, Ana Albaladejo, Rafa Contreras, Culturarts, Juli Disla, David Durán, Cristina Fernández, Nelo Gómez, Pepa Juan, Sergi Mira, Pepa Miralles,

“La nostra llengua” - Grup Carraixet amb el Cor Lleonard Giner

l’Ajuntament de Mislata (també la tele i la ràdio d’aquesta localitat), Ernesto Pastor, Joan Santacreu, Pep Sellés, Ximo Solano, l’Ajuntament de València, María Zamora i Josep Zapater. I molt especialment, volem agrair la seva col·laboració al Grup Carraixet i al Cor Lleonard Giner, responsables d’acaronar els sentits dels presents al llarg de tota a gala. Organitzada i dirigida en un temps rècord pel sempre eficient Nelo Gómez, la cerimònia va començar en penombra, amb un faristol i una tele amb boira en la pantalla com a única escenografia. De sobte, una tècnica va irrompre breument a l’escenari per donar-li uns colpets a eixa televisió que semblava no voler començar a funcionar. Després d’una última empenta la tele va inciciar l’emissió connectant ‘en directe’ des de

Maria Zamora, una professional molt versàtil

l’exterior del Rialto. En la pantalla, un exultant reporter, interpretat per Josep Zapater, celebrava com aquesta nova TVV recolzarà i promourà la nostra indústria audiovisual, les arts escèniques valencianes i els continguts culturals propis. Les rialles de l’auditori evidenciaren que eixes afirmacions encara sonen a broma. El raonament de Zapater finalitzà donant pas a la primera intervenció musical de la nit. La cançó “La nostra llengua” va precedir el discurs del nou president de l’AAPV.

Ximo Solano, President de l’AAPV

Ximo Solano va inciar la seua intervenció agraint l’assistència dels diferents repressentants polítics, però, tot seguit, també els va blasmar per la insuficient acció institucional en el sector cultural valencià, ja a la vora de l’asfíxia. Solano també va resumir la intensa activitat de l’AAPV al llarg de l’últim any i va finalitzar fent una crida a la unió de tots els actors i actrius en la lluita comú per la millora de les condicions laborals. A continuació, una veu en off anunciava l’entrada d’Anna Albaladejo i Joan Santacreu, encarregats de lliurar el Premi Crisàlide. Els nominats en la categoria d’actor/actriu revelació, foren: Ramon Rodenas, per “L'aneguet lleig”, “El nou Tirant”, “L’ànima bona de Sezuan” i “Tartuf ”; Sandra Sasera, per “Se’ns està quedant cos de postguerra”, “Para que no te me olvides” i “M i les balenes” i Jaime

Vicedo, per “Matar al rey”, “Buscando al mago de Oz” i “Alicia en Wonderland”. Finalment, el guardó va anar a parar a mans de l’actor xativí Ramon Rodenas. Lliurat i agraït el primer guardó de la nit, i a manera d’interludi, el Cor Lleonard Giner va interpretar la cançó “La lluna”. La tendra melodia d’aquest tema va acompanyar unes imatges de Daniel Benítez, Magda Casanova i Josep Lluís Sirera, que ens han deixat aquest any i que reberen un afectuós aplaudiment per part dels assistents. Transcorreguts estos moments dedicats al record, Pepa Juan i Ernesto Pastor sortiren a l’escenari per presentar la categoria de Millor Interpretació Femenina de Teatre. Les actrius nominades foren: Cristina Fernández, per “La gata”, Victoria Salvador, per “Nagg i Nell” i Rebeca Valls, per “Vània”. El premi va recaure en aquesta última qui va començar el seu

PREMIS AAPV 2016

“La lluna” - Grup Carraixet amb el Cor Lleonard Giner

Ernesto Pastor i Pepa Juan

Joan Santacreu, Anna Alabaladejo i Ramon Rodenas, Premi Crisàlide

Rebeca Valls Millor Interpretació Femenina de Teatre

PREMIS AAPV 2016 agraïment reconeguent la qualitat del treball de la resta de nominades. Rebeca va finalitzar dessitjant que: ‘cada dia seamos menos Vanias y más felices’, la baixada de l’IVA cultural i un recolzament real i efectiu al teatre valencià.

Rafa Contreras i Lucia Aibar

Josep Manel Casany Millor Interpretació Masculina de Teatre

Guanyadors valencians dels Premis Max 2016

Amb els últims aplaudiments sonant encara, la veu en off introduïa la categoria de Millor Interpretació Masculina de Teatre i als responsables del seu lliurament. Rafa Conteras i Lucía Aibar presentaren els nominats: Juli Cantó, per “La gata”; Josep Manel Casany, per “Vània” i Xavo Giménez, per “Llopis”. Va ser Josep Manel Casany qui, finalment, es va fer amb el guardó. En el seu agraïment, Casany va fer un paral·lelisme entre els 25 anys perduts per Vània i la professió valenciana, per culpa de les polítiques culturals de l’anterior govern.

Pep Sellés i Pepa Miralles

Els aplaudiments a Casany es fusionaren amb els que provocà un muntatge sonor, que rescatava l’audio dels 7 moments en què diferents professionals valencians eren proclamats vencedors als Premis Max 2016. Alhora, els guardonats eixiren a l’escenari, formant una fila per tal de reivindicar tant els seus reconeixements, com la qualitat de la professió teatral valenciana. D’acord amb l’àgil ritme de la gala, en quan la fi dels aplaudiments ho va permetre, la veu en off anuncià el lliurament del Premi Narcís. Els actors alcoians Pepa Miralles i Pep Sellés presentaren el guardó, recordant els origens professionals de Juli Mira al grup “La cazuela”. Tot seguit un vídeo resumia la trajectòria professional de l’actor, qui, ovacionat, va pujar a l’es-

cenari per tal de recollir el premi. Juli va començar recordant les paraules del futbolista Di Stefano quan va rebre un reconeixement de la FIFA: ‘No sé si merezco este premio, pero lo tengo’. En el seu agraïment també va dir: ‘Al llarg de la vida professional, hi ha moments en què et preguntes si tot allò que has fet, ha servit per alguna cosa més que per posar un plat de calent a taula... estes coses, este premi, és el que et dóna la resposta... sí, ha servit per molt més, efectivament... I este especialment, concedit pels companys, pels amics, per la professió en general, és molt més apetitós i molt més gratificant’. Finalitzat el lliurament de tots els premis, el reporter Zapater va tornar a aparèixer en pantalla per tal d’acomiadar la connexió quan,

Juli Mira - Premi Narcís

PREMIS AAPV 2016

“Avui em va bé” - Grup Carraixet amb el Cor Lleonard Giner

de sobte, una carta d’ajust tornava a deixarnos orfes de televisió.

Josep Zapater embolicant-se la manta al cap (literalment) per despedir la connexió

Pots veure la gala sencera a:

3911 https://vimeo.com/16696

Fou llavors quan va tornar a sortir la tècnica del començament de la gala, María Zamora. L’actriu va interpretar un petit monòleg en el qual lamentava com la manca de treball actoral, l’empenyia a buscar eixides professionals tan diverses com peregrines: ‘cambrera, professora de teatre de la falla, passejadora de gossos, dependenta de la Disney Store, ...’. El llistat de professions va acabar amb una petita demostració de les seues facultats com a directora d’orquestra, donant pas a la cançó que va servir per finalitzar la gala: “Avui em va bé”. I és que no sabem a qué estan esperant les institucions, però els actors i actrius professionals valencians no trobem cap raó per perdre més temps.

PALMARÉS PREMIS AAPV 2016

Juli Mira

PREMI NARCÍS

Rebeca Valls

MILLOR INTERPRETACIÓ FEMENINA DE TEATRE

Josep Manel Casany

MILLOR INTERPRETACIÓ MASCULINA DE TEATRE

Ramon Rodenas

PREMI CRISÀLIDE A L’ACTOR/ACTRIU REVELACIÓ

audio.visual Novetats del Conveni de l'Audiovisual

Per Sergi Mira

Art. 2 - Àmbit funcional: S'inclou la publicitat. Art. 18 + Annex I - Es determinen les retribucions dels assajos. Art. 26 - Càsting: Es regulen alguns drets i obligacions. Art. 27 - Es determinen les remuneracions del doblatge. Art. 33-35 - Es determina un règim disciplinari, de faltes i sancions. Art. 36 - S'acorda el foment de la prevenció de riscos laborals. Art. 37 - S'aprova un protocol pels casos d'assetjament sexual. Art. 38 - S'insta a la negociació d'un pla d'igualtat. Art. 39 - S'amplien els drets sindicals. Annex I - Grups professionals: S'inclouen les noves categories de petits papers i ballarins.

Si voleu més informació: http://www.aapv.net/convenis.htm

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem aapv - pare jofré, 7 baix - 46007 valència telèfon 963 528 198 - fax 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

organitza [ció] Decàleg de recomanacions

1- Abans de signar, demana una còpia del contracte de treball amb temps suficient per a llegir-lo tranquil·lament i fer les consultes necessàries. 2 -Negocia sempre el salari brut, t'estalviaràs sorpreses desagradables. 3- Consulta els convenis. 4- El contracte s'ha de signar abans de començar a treballar. 5- Comprova en la nòmina que no t'inclouen dietes excessives i que la base de cotització i la retenció de l'IRPF són correctes. 6- Tin els papers al dia (contractes, certificats, nòmines, TCs, etc.) i ordenats per any. 7- Fes la declaració anual a la Seguretat Social (TC4/6), te la demanaran a l'hora de sol·licitar qualsevol prestació (Atur, Jubilació, etc.). Si no tens paperets rojos, presenta fotocòpies de les nòmines. 8- Quan t'arribe la regularització consulta si t'interessa pagar-la o no. 9- Si has sol·licitat una prestació (Atur, Jubilació, etc.), quan t'arribe la resolució comprova que siga correcta (dies cotitzats i quantitat a cobrar). 10- Davant qualsevol dubte, telefona a l'AAPV.