EQ' ILIQUÀ 40 by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 40_12/16

consell de redacció: david duran, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira col·laboradors: regina enguídanos, josé marín rodríguez, gabi ochoa, josep policarpo, pep ricart, ximo solano, teresa soria maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 col·laboracions: equiliqua@ctv.es publicitat: telèfon 963 528 198 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - fax: 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

sumari

amb la col·laboració de:

editorial Cal un canvi radical

Segons l'Estudi sobre la Situació Socio-laboral dels Actors i Ballarins que ha realitzar AISGE i que es va presentar el passat 5 d'octubre al Teatre Olympia, el 70 per cent dels artistes ens situem per sota del llindar de la pobresa, això vol dir, no superar els 6.000 euros anuals d'ingressos. Els artistes valencians tenim 10 punts d'atur per damunt de la mitjana estatal. Hi ha una necessitat especial per tal de lluitar contra aquesta nefasta situació més enllà de les bones paraules i els anuncis en premsa que de moment no arriben a concretar-se en cap mesura real que beneficie els actors i actrius professionals valencians. Les Corts Valencianes aprovaren en passat 10 de novembre una Proposició No de Llei de tramitació especial d’urgència sobre la recuperació del sector teatral valencià, en la qual s'instava al Consell a fomentar una producció i creació artística teatral que proporcione ocupació estable i de qualitat als professionals. La pregunta que ens fem ara és si, per fi, farà cas la Conselleria de Cultura prenent les decisions adients per canviar veritablement la política teatral que ens ha portat a la lamentable situació actual o continuarà amb l'estratègia del Gattopardo.

Estudio y diagnóstico sobre la situación sociolaboral de los artistas valencianos Los artistas valencianos registran un 58% de paro profesional, diez puntos por encima de la media estatal

En el sector audiovisual se sitúan por debajo de la línea de la pobreza el 88% de los encuestados La Comunidad acredita, al menos, el mejor dato de talento precoz: el 41% logra su primer trabajo antes de los 18 años Como decía la canción, son malos tiempos para la lírica. Pero en la Comunidad Valenciana, aún peores. El 58 por ciento de los artistas valencianos no consiguen empleo en su profesión, un índice que supera en diez puntos esta tasa de paro registrada en el cómputo estatal. La situación es muy dispar por sectores y adquiere tintes muy negros en el caso de los artistas del audiovisual, entre los que la tasa de

paro se eleva al 75 por ciento. El desempleo profesional es del 56 por ciento entre los actores de teatro, pero se reduce mucho en el caso de los bailarines (29%) y los dobladores (27%). Todos estos datos se han recogido del Informe sociolaboral sobre el colectivo de actores y bailarines en España, un trabajo

sociológico de más de 400 páginas que la Fundación AISGE ha venido desarrollando durante los siete primeros meses de este año 2016. El estudio, el más minucioso de sus características realizado nunca en el país, se ha nutrido de un total de 3.282 encuestas, de las que 138 tuvieron lugar en las tres provincias valencianas. Este volumen de respuestas se corresponde con el 33 por ciento de los socios en Valencia de AISGE, la entidad que gestiona los derechos de propiedad intelectual de actores e intérpretes. La fiabilidad de los diagnósticos, por tanto, es muy elevada y supera con mucho la de los dos informes semejantes que la Fundación AISGE elaboró con anterioridad, en los años 2004 y 2012. Esta acusada incertidumbre laboral propicia que los profesionales de los escenarios valencianos se busquen ocupaciones complementarias para completar sus ingresos y llegar a fin de mes. El 44 por ciento de las personas encuestadas recurre a otros empleos. La cuarta parte de ese grupo consigue ocuparse en labores más o menos cercanas a su profesión, desde las enseñanzas artísticas a la producción de espectáculos o proyectos audiovisuales. Sin embargo, la inmensa mayoría (casi las tres cuartas partes) ha de conformarse con trabajos de cualquier otra naturaleza, sin conexión con el mundo de las artes. El paro en sentido estricto (es decir, contando estos otros empleos alternativos o de subsistencia más allá de la creación artística) se queda en el 29 por ciento en el caso de los artistas audiovisuales y teatrales, frente al 20 por ciento de los dobladores y solo un 14 por ciento entre los bailarines.

Cobrar menos de lo debido Las ayudas, públicas o privadas, para paliar las situaciones de los artistas más desfavorecidos son claramente insuficientes en el caso de la Comunidad Valenciana. De hecho, el 65 por ciento de los parados del sector no perciben ningún tipo de prestación. Pero la vida laboral tampoco resulta sencilla para aquellos que sí tienen trabajo. Por lo pronto, el 13 por ciento de los encuestados trabaja habitualmente sin contrato en esta región, un índice que es todavía más elevado en el caso de los actores y actrices de teatro (17 por ciento). Tampoco es reconfortante comprobar, a tenor de las encuestas de la Fundación AISGE, que el 34 por ciento de los artistas cobran por debajo del salario de convenio, un porcentaje aún mayor (42 por ciento) si nos ceñimos a los dobladores. Lo habitual es que los artistas valencianos cobren el mínimo de convenio (el 47 por ciento del total). Entre los privilegiados que perciben emolumentos por encima de convenio (el 19 por ciento restante), la situación es algo más alentadora entre los bailarines: uno de cada cuatro (25 por ciento) cobra retribuciones superiores al mínimo.

La línea de la pobreza Si nos circunscribimos solo a los ingresos obtenidos por el ejercicio de la profesión artística, resulta que el 70 por ciento de los artistas se sitúan por debajo de la línea de la pobreza (frente al 58 por ciento de Cataluña y el 68 por ciento en la Comunidad de Madrid). Este porcentaje engloba a los que no

obtuvieron ningún ingreso en absoluto o a los que, habiendo conseguido trabajar “en lo suyo”, no superaron los 6.000 euros anuales (500 euros al mes de media). El porcentaje de artistas por debajo de la línea de la pobreza asciende hasta un terrible 88 por ciento en el sector audiovisual. Solo la situación entre los bailarines es menos preocupante, con un 40 por ciento de encuestados por debajo de la mencionada línea. Además de ese 70 por ciento mencionado, otro 17 por ciento del total de artistas se sitúan en la franja de la “situación precaria”, con ingresos medios entre 500 y 1.000 euros al mes. Quienes superan la condición de mileuristas son el 13 por ciento restante. Los que gozan de una posición menos apurada son los profesionales de la danza: el 40 por ciento cobran más de 1.000 euros al mes. Si consideramos el total de los ingresos (los propios de la profesión artística y aquellos obtenidos mediante otros empleos), podemos considerar pobres al 41 por ciento de los artistas encuestados y “en precario” a otro 32 por ciento. Es decir, solo el 27 por ciento de los intérpretes valencianos disfrutan de una posición desahogada (un mínimo de 1.200 euros de ingresos totales al mes).

La situación de las mujeres En el análisis en función del género, las artistas salen desfavorecidas, pero el agravio comparativo no es tan sangrante como en otros territorios. Hay un 59 por ciento de paro entre ellas y un 56 por ciento entre ellos, una brecha inferior a la media estatal, que es de seis pun-

tos. Lo peor es que las mujeres perciben sensiblemente menos ingresos derivados de la profesión artística que los hombres. En el segmento de menos de 600 euros al año, ellas son el 57 por ciento y sus compañeros masculinos, solo el 27 por ciento. Y a la inversa: quienes superan los 6.000 euros anuales son el 39 por ciento de los varones y solo el 11 por ciento de las féminas. Por si fuera poco, ellas trabajan más frecuentemente sin contrato que ellos: 18 frente al 10 por ciento.

Características demográficas El colectivo de artistas presenta en la Comunidad Valenciana un llamativo predominio del sexo masculino, con un 67 por ciento de hombres frente al 33 por ciento de mujeres. La preponderancia masculina es muy agudizada en el caso del doblaje (87 por ciento), pero se mantiene en niveles elevados en los demás grupos profesionales: 65 por ciento de teatro, 64 por ciento en audiovisual y 57 por ciento en el caso de la danza. Casi cuatro de cada cinco encuestados (79 por ciento) reside en la provincia de Valencia. El perfil de edad es el más envejecido de las distintas regiones objeto de estudio. El 55 por ciento de los artistas valencianos tienen más de 45 años, mientras que en la franja de 35 a 44 años encontramos al 30 por ciento y los menores de 35 años son solo el 15 por ciento del total. En contraste, los valencianos lideran la clasificación de carreras profesionales precoces. El 41 por ciento de los encuestados y encuestadas consiguieron su primer empleo antes de alcanzar la mayoría de edad.

Empleo y desempleo entre los artistas de la Comunidad Valenciana:

Los otros empleos de los artistas en la Comunidad Valenciana:

[ T]atre CREADOR.ES EL CAMP DE BATALLA DELS AUTORS/ES Per Gabi Ochoa

Escric estes línies dos mesos després d’haver encetat la quarta edició de Creador.es. Per a qui no les conega, les residències teatrals Creador.es reuneix durant 15 dies a uns 15 dramaturgs/gues amb l’espanyol com a idioma comú. Enguany 16 creadors/es de cinc nacionalitats diferents (Espanya, Alemanya, Mèxic, Argentina i Brasil) es vam posar a prova amb la dramaturga i directora Romina Paula com a tutora durant este setembre. Paula, en este cas (altres anys van vindre Matias Feldman, Alejandro Tantanian i Edgar Chías, 2013, 2014 i 2015 respectivament) sinó que hi ha un fum d’activitats que enfortixen les seues creacions i relacions.

Taller de dramatúrgia amb Romina Paula Foto: José Marín Rodríguez MementoNET

Queden pocs espais que dignifiquen la figura del dramaturg/a i des del nostre espai els donem veu en totes les branques com millor sabem, treballant en procesos. Per un costat perquè Creador.es no sols és un programa de formació amb Romina

Els creadors i la comunitat teatral que li abellisca, poden anar a les masterclass. Quatre convoquem tots els anys. Enguany els ponents foren el dramaturg i director Pablo Remón, Paco Sanguino i Paco Romeu, dos autors valencians (un d’ells, Sanguino, a més director del Teatre Principal d’Alacant), l’autora catalana Marta Buchaca i el dramaturg holandés Jibbe Willems, primera vegada que portem i obrim el ventall a dramaturgies europees, un espai que anem a continuar fent en el futur.

“Dramatizar”, taller a càrrec de Denise Despeyroux - Foto: José Marín Rodríguez MementoNET

També, i sobre tot, pensem en els/les actors/actrius. Sempre pense que el creador no sols és el dramaturg/a sinó que tots els implicats en el fet escènic. Enguany Denise Despeyroux va treballar magníficament açò en el seu taller “Dramatizar” per al col·lectiu d’actors/actrius que es van matricular en la proposta. A més, un parell de taules redones sobre la visibilitat de l’autor/a i altra sobre gestió pública en arts escèniques, important per a estos temps de canvis foren també part d’eixes activitats paral·leles que es plantegen des de Creador.es. En tot cas, totes estes activitats eren propostes que féiem altres anys encara que

amb altres temàtiques i altres professionals escènics. Per això, m’agradaria parar-me un moment en el que em arriscat enguany, dos projectes que visibilitzen els dramaturgs/gues i les companyies. Gràcies a la trobada amb Jordi Casanovas l’any passat (Jordi va donar una masterclass a Creador.es 2015) es va plantejar a València el Primer Torneig de Dramatúrgia on autors/res valencians “barallen” els seus textos en una competició de lectures dramatitzades prou emocionant. Puy Navarro, Sonia Alejo, Maribel Bayona, Víctor Sánchez i Juli Disla foren les dramaturges/dramaturgs seleccionats, i este últim, Juli Disla, va ser el guanyador del certamen amb la seua obra “Chicas Cocodrilo”. Un event que es

Segona semifinal del Primer Torneig de Dramatúrgia - Foto: José Marín Rodríguez MementoNET

Alguns dels participants al torneig Foto: José Marín Rodríguez MementoNET

fa ja vora 6 anys al festival més important de l’Estat Espanyol, Temporada Alta, i que hem portat a Creador.es per a posar el focus en l’autor/a. És important apostar per ells/elles. Són el futur de la creació teatral. D‘altra banda, una cosa que ens agrada a Creador.es és sumar. I per això, amb la col·laboració de Russafa Escènica, plantejàrem el programa “Russafa creativa”, on agents internacionals visitaren València per a vore espectacles a Russafa Escènica al temps que anaven a Creador.es per a refle-

xionar en el fet escènic. Gràcies a l’ajuda d’Acción Cultural Española (AC/E), fou possible que agents d’Argentina, Israel i Holanda gaudiren de la creació valenciana. Un primer pas per a consolidar relacions al llarg del temps. En última instància, la missió de Creador.es contínua en el seu camí, pas a pas: enfortir relacions amb els companys iberoamericans, portant referents teatrals, al temps que uns ulls de fora coneguen la nostra realitat teatral. Això ha donat fruits: enguany servidor i la companyia El Pont Flotant anàrem a treballar a TransDrama, els nostres germans mexicans, i els lligams amb la dramatúrgia argentina, i poc a poc amb l’holandesa donaran fruits en un futur immediat.

[ T] atre

Per últim, en la próxima edició, la quinta que serà el 2017, Creador.es es planteja un repte: fer una reflexió sobre en quin punt del camí estem. Per això, els companys de Cultumetria, que medixen els impactes culturals, estan fent un estudi cultural, social, econòmic i polític de la realitat de Creador.es, que servirà per a plantejar nous reptes, noves mirades i nous riscos en futures edicions. Esperem que estos passos continuen en el temps i que la creació valenciana tinga, per fi, una veu clara per a futures generacions.

Ens teniu a:

www.creador-es.com

I si voleu conéixer més no dubteu a escriure’ns a: info@creador-es.com

Col·laboren amb l’AAPV:

OPINIÓ ¡CUERPO

A TIERRA,

QUE VIENEN LOS NUESTROS!

Per Pep Ricart

Fou un viatge en tren, de càsting a Madrid. Com tantes vegades, un quants valencians a arrapar un paperet al cinema espanyol. I al mateix tren -però en preferentjunt als vells (Lerma, Císcar, Chiquillo), els nous polítics valencians (Baldoví, Sorlí, Bataller). Ens preguntàvem si ara sí que sí tindríem una veu a Madrid, les valencianes i valencians. Una veu clara i forta, que s'atrevira a dir que som tan bons i tan roïns com qualsevol. El càsting ens va proporcionar la resposta: un bon grapat de diners per la producció d'aquella pel·lícula (“El bar”, dirigida per Álex de la Iglesia) el pagàvem nosaltres: els valencians i valencianes. A canvi de què? A més d’altres coses, s'havia d'acomplir amb una certa quota d'actors de la terreta. No es tractava, llavors, de la veu valenciana, sinó del justificant per ser qui som i com som.

EL PLA Al mateix temps, a casa no s’albiraven signes d’un remot augment del treball interpretatiu. Ens ofegaríem del tot? Ja havíem esperat més d’un any des que «els nostres» guanyaren les eleccions autonòmiques. I just quan començàvem a perdre la paciència, presentaren el Pla Estratègic Cultural Valencià (FesCultura). I, poc després, Abel Guarinos guanyà el concurs per encapçalar Culturarts (d'ara endavant Institut Valencià de Cultura). Era un buf d’aire. Literalment Abel, de l'hebreu "Hebel", significa un buf d'aire.

Es feia precís respirar, sense evident agitació, el contingut d’eixe Pla Cultural. Perquè, com deia Abel en una entrevista al setmanari "El Temps": Fes cultura és un pla estratègic adreçat al ciutadà. Però també al professional, l'encarregat de generar la cultura. És a dir, un Pla també adreçat a actors i actrius. Estàvem obligats, llavors, a saber i tractar d’entendre què es planejava d’això nostre.

PRODUCCIONS

I COPRODUCCIONS

Una de les primeres propostes d'aquest Pla és la d'assolir al final de la legislatura 12 produccions/coproduccions anuals. Feina, feina! Feina per a un centenar d’actrius i actors. És un càlcul entusiasta, i significa més (quantitativament) del que hi havia fins ara, però en tot cas serà, ja ho vorem, insuficient. Ara bé, anem a fer teatre de més qualitat produint més teatre públic? És plausible, si la raó s'imposa. Actors i actrius som amatents. Ens presentarem a tots els càstings que faça falta. Però ara calen criteris, per posar en marxa aquestes produccions i coproduccions, clars i transparents. També en la tria dels textos i dels directors o directores i de les empreses que les coprodueixen. Hem sobreviscut, fonamentalment, per la utopia d’un nou teatre artístic i d'alçada (de volada, de categoria). O bé es concreten intel·ligentment -i prompte- quines són les desitjades línies artístiques, o potser farem

més però no millor. I que no s’envole en l’aire una de les aspiracions més sostingudes d'AAPV, que ha estat la del creixement artístic del teatre valencià. Nosaltres ho hem ben especificat: propostes que contemplen autores i autors valencians contemporanis, contemporanis en valencià, els textos més rellevants de la dramatúrgia universal en valencià, l’avantguarda, noves tendències i projectes de risc. És a dir, sis línies artístiques com a mínim. Garantint i potenciant l'ús del valencià. Amb l'objectiu que les funcions en valencià d'espectacles de producció i coproducció pública, arriben al 80% per temporada. Aniran per aquest camí les 12 propostes del nou Teatre del Poble Valencià? Sembla que caldrà esperar encara un temps per poder preguntar-li-ho al proper/a Subdirector/a de Teatres. El desideràtum, amb el poc que ara hi ha ara mateix en marxa, encara no acaba de perfilar-se.

Les quotes que pagueu a l'AAPV són deduïbles en la declaració de l'IRPF com a quotes sindicals

DEMANA EL TEU CERTIFICAT

UNS ALTRES Hi ha previst també un Pla plurianual d’ajudes i finançament per a la professionalització, estabilització i internacionalització de companyies escèniques amb trajectòria i projecció contrastada (contractes programa per objectius amb models de finançament decreixents). Aquest bonic enunciat recupera nomenclatura de fa anys (companyies escèniques) exorcitzant el fet que actualment empreses i companyies acostumen a ser la mateixa cosa. Es pot pensar, en positiu, que hi ha ací un camí obert al recolzament econòmic d'autèntics conjunts escènics (en el sentit d’artistes en col·laboració per un projecte comú) encara que no es tracte d’empreses en sentit estricte. És un camí de futur, que ja s’ha pogut entreveure en algunes posades en escena dels últims temps. Els contractes programa per objectius, una innovació que s'ha de saber avaluar i gestionar, haurien de prioritzar també les propostes més mancomunades per davant dels projectes personals d'un director, un actor, un escriptor o un gerent teatral. També trobem un Pla plurianual d’ajudes per a companyies emergents, fires i sales i la creació d’una línia específica pel circ. Segurament el pla més assortidet de tots. I que es concretarà bàsicament en una mena d'ordre d'ajudes recolzada per una dotació econòmica a pagar l'any vinent (i en això sembla que no va a canviar la cosa, tant de bo no fora així.) Barrejar, però, en un mateix operatiu, els

PLANS

incentius a les noves generacions amb les ajudes (generalment infraestructurals o de programació) a les sales, a les fires i amb el remat final del circ, no hauria de ser conducta de futur. Molt més apreciat seria un tractament diferenciat per a cada línia. I, tan important com això, un seguiment avaluat que l'Institut Valencià de Cultura hauria d’aplicar específicament també a cada finalitat. Per acabar, entre els que es consideren plans principals, el de Reforçar l’actual Circuit CulturArts, amb l’ampliació de les dotacions assignades i simplificació dels procediments. L’objectiu és doblar el nombre de propostes que hi participen. També en aquest apartat hem vist ja una actuació concreta, una altra vegada en paraules d'Abel: El 2 de maig tinguérem la reunió per recuperar el Circuit Teatral Valencià amb la incorporació de 16 noves ciutats. S'ha fet especial incidència en les comarques de Castelló, que sols hi tenien quatre poblacions adscrites. Més parades al Mercat, fan augmentar les compres? Més productes en la Fira, fan augmentar les vendes? Molta cura en que aquest recuperat Circuit, no signifique un curt-circuit per molts treballs valencians. Ampliar dotacions i simplificar procediments, molt rebé, però per a totes i tots (hi ha hagut sol·licitants d’ajudes que no rebran cap dotació però que han hagut d’omplir més fulls per complir amb el procediment que fulls te l’obra per la que la sol·liciten).

OPINIÓ MÉS

PROGRAMES I PLANS I MESURES

Elaborar un programa d’incentius i promoció de la pràctica amateur de les Arts Escèniques en coordinació amb l’administració educativa i el món associatiu (falles, societats musicals, altres associacions culturals), en col·laboració amb les corporacions locals, amb propostes formatives per part dels professionals. Incorporar entre 8 i 10 mil persones en la pràctica amateur per assolir els nivells de pràctica amateur d’Arts Escèniques similars a la mitjana espanyola. Òbviament «els nostres» volen estar a bones amb el món amateur. Però, és que la pràctica de les Arts Escèniques no inclou tant a professionals com a amateurs? Sembla que ningú s'haguera ofés amb aquesta altra redacció: Elaborar un programa d’incentius i promoció de la pràctica de les Arts Escèniques en coordinació amb l’administració educativa i el món associatiu i amateur (falles, societats musicals, altres associacions culturals), amb la col·laboració de les corporacions locals, amb propostes formatives per part dels professionals. I si es tracta de sumar milers, incorporem milers de persones en la pràctica teatral per assolir els nivells similars a la mitjana europea. Ei, i el contingut a desenvolupar seria, així, ben diferent. Un altre. Programa Butaca Solidària: programa per a connectar ciutadans amb risc d’exclusió social a l’oferta cultural, mitjançant la disseminació de la informació i la provisió d’entrades a preus subvencionats a la xarxa d’intervenció social. Aquest programa sembla fet a la nostra mida. Molts de nosaltres necessitem urgentment

«connectar» com a ciutadans, perquè, per exemple, ja no podem pagar les entrades del teatre, del cinema o dels concerts ni amb els descomptes. Per no parlar d’omplir la nevera. I com a professionals, no estem en greu risc d'exclusió social? Després ve el compromís d'Elaborar un pla per a la consolidació, recolzament i projecció dels festivals i fires relacionats amb les arts escèniques, especialment en aquells aspectes relacionats amb la gestió de la comunicació, la gestió economicofinancera i la connexió nacional i internacional. Relacionat amb açò, aquestes altres paraules de Guarinos: És la manera de projectar-nos fora des d'ací, convidant programadors que hi passen uns dies i vegen els nostres espectacles. Una altra acció de promoció cap enfora serà que, després de molts anys, muntarem com a institució un estand a la Fira de Tàrrega per promocionar les companyies valencianes. Tornarem a estar firats, companys i companyes. Tots a fira! Aquesta proposta, francament, no sembla una altra cosa que pa sucat amb oli. Estudiar i acordar la creació d’un centre/espai de referència escènica en cadascun dels espais territorials, entesos aquests com a centres espais d’experimentació de les noves dramatúrgies, i noves relacions, per consolidar programes de residència, mobilitat i intercanvi amb altres centres territorials del món. Models de col·laboració publicoprivada. Facilitació per a la habilita-

OPINIÓ ció i instal·lació de carpes de circ.

xifra de 2.000.000 d’espectadors escènics per a 2019.

Arribats ací, un suggeriment: impulsar la idea d'habilitar una carpa que vaja itinerant per cadascun d'eixos espais territorials amb un bon espectacle teatre-circ-dansa (d'experimentació de les noves dramatúrgies). Carpa itinerant que aprofite als intèrprets de residència (i així no haurem de pagar el lloguer, que no arribem) i amb la possibilitat d'intercanviar experiències amb altres centres similars del món. Centre/espai rodamón, podria dir-se això. Crear una Oficina de Desenvolupament d’Audiències i Didàctica de les Arts Escèniques amb l’objectiu de comunicar al públic en general, connectar amb nous públics i investigar i avaluar per millorar les barreres en l’accessibilitat i la democratització. L’objectiu és assolir la

Per fer açò d'una forma mínimament seriosa, abans, molta gent de l'actual estructura de l’Institut Valencià de Cultura s'haurà de capacitar millor. Novament en paraules d’Abel, aquesta vegada a la revista Saó: Molt del personal amb què compta l’Institut Valencià de Cultura no domina tant el valencià com pensem, i tota la comunicació amb el ciutadà hauria de ser en valencià. Que menys que conéixer -parlada i escrita-, la nostra llengua? Si no, a quines audiències i quin exemple de didàctica s'estaria donant? D’altra banda, no sembla tan important l’objectiu de 2 milions d’espectadores/ors, com el de fidelitzar encara que siga uns pocs milers.

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV

Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem

aapv - pare jofré, 7 baix - 46007 valència telèfon 963 528 198 - fax 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

COMENÇAR PEL Bona part de l'analitzat s'haurà d'estructurar en un Pla Valencià de Foment de les Arts Escèniques que encara no s’ha presentat. Malgrat que no serà (el seu enunciat així renuncia) un desitjable Pla de Foment de les Arts Escèniques Valencianes. Es tractarà, llavors, com diu el document, de posar en marxa les mesures coordinades amb diferents administracions culturals per a incentivar el foment de les arts escèniques en la ciutadania valenciana.

COMENÇAMENT Una cosa ben diferent hauria estat aquesta altra proposta: posar en marxa les mesures coordinades amb diferents administracions culturals per FOMENTAR les arts escèniques VALENCIANES en la global ciutadania. No cal insistir en la subtil discrepància. Ja en parlarem més quan es presente aquest Pla (que ha d'estar al caure!)

CONCLUSIÓ Ara mateix, la sensació és que la política teatral nostrada s’ha convertit en una total especulació. I diem nostrada, és a dir, pròpia, perquè en el discurs, en el plantejament i en les paraules, s'acosta (de manera novençana) a les propostes formulades i reivindicades per l'AAPV. Però és majoritàriament especulativa perquè no acaba de quallar en fets. Valga l'exemple del Conveni de Teatre, que hauria d'haver estat signat el segle passat però que durant anys i anys, barat a la caragolada actitud dels dirigents de la patronal, s’ha anat bloquejant i ajornant. De debutant, en aquest assumpte, són les paraules d'Abel a la citada entrevista: També tenim idea d'asseure a la mateixa taula la patronal de les arts escèniques i el sindicat d'actors per començar a parlar d'un conveni que dignifique la professió.

taula, discutim la realitat del sector amb gerents de bajoqueta, per vigèsima vegada, i analitzem altres convenis així com el sexe dels àngels (són éssers protagonistes o secundaris en la comèdia celestial?), potser aconseguim redactar el conveni més ben parit de tota la història del teatre mundial. No és molt més senzill acordar, d’entrada, unes condicions més dignes en l’àmbit de les produccions i coproduccions públiques? L’Escalante ja ha fet un pas en aquest sentit, encara que massa tímid. Mentri-mentres, en els viatges de tren a Madrid, si us trobeu als representants valencians, no oblideu l’advertència (bàrbara ironia) d’un dels nostres companys: ¡cuerpo a tierra que vienen los nuestros!

Ei, que no és una mala cosa, tindre la idea. Perquè mentre la concretem, busquem la

comunica [ció] e nt re v i st a

“Vull que l’Escalante siga una llum que emeta nous senyals a la ciutat” Josep Policarpo, Director del Centre Teatral Escalante Per Nelo Gómez

Agafe bicicleta i gravadora i m’enfile cap al barri del Carme per visitar un Centre Teatral Escalante en obres. En obres, metafòricament i literal, perquè s’està construint un nou projecte teatral i perquè la sala està plena de bastides i plàstics fins que acaben les reparacions de l’estructura. Policarpo atén telefonades importants abans de regalar-me estos minuts al seu despatx. Més de 25 anys després de la direcció de Vicent Vila i mig any més de coordinació provisional de José Alberto Fuentes, arribes com a director del Centre Teatral Escalante, obris la porta del despatx i et trobes... Em trobe dues coses: per una banda, un teatre amb una trajectòria i implantació consolidada, amb un cert prestigi, amb el reconeixement per part de la ciutat i la professió. Herete un teatre que suposa una responsabilitat amb tanta trajectòria, la responsabilitat de

donar continuïtat a eixe projecte que m’ha precedit. I per una altra banda, em trobe amb un centre al que jo voldria donar-li una nova orientació, artística per una banda i de gestió per l’altra. I per això, en estos dos mesos intensíssims de gestió el que he intentat és crear una estructura que ens permeta assentar les bases per treballar en unes condicions òptimes, que bàsicament respondrien a un model de teatre públic, de teatre entés com un servei públic.

I com és eixe teatre públic per a tu? Doncs, és una de les coses que més m’obsessionava abans d’entrar. El més important és delimitar el pla d’actuació i els paràmetres que han de regir un teatre públic. Cadascuna de les actuacions que vull posar en marxa sempre remeten a eixe punt de partida: la idea de teatre públic.

ment a l’atenció de grups escolars i que mantinga dinàmiques de treball i comunicació diària amb la comunitat escolar? No. Eixes tres mesures ja les hem preses. Hem creat un equip de premsa i comunicació dirigit per una professional del periodisme, tenim una pàgina web actualitzada on es presenta tota la temporada, on pots comprar entrades. També hem incorporat ja dues persones a l’equip de gestió...

Però en quins ítems es materialitza això? I accedir al nou Twitter que teniu... Un servei públic - açò ho diu Victòria Camps, que ha parlat molt sobre l’ètica de les institucions en este país – bàsicament ha de ser universal i eficaç. Nosaltres no som la sanitat o l’educació però el sentit ha de ser el mateix: ha de ser majoritari, ha d’arribar a la major part de població possible. I ha de ser eficaç: podem ser eficaços si no tenim una web com cal? No. Podem ser eficaços si no tenim un equip de comunicació i premsa especialitzat en gestió cultural? No. Podem ser eficaços sense una persona que es dedique exclusiva-

Efectivament. Són coses amb les quals pretenem arribar a més públic. Com arribem a més públic? Açò és un altre ítem: incrementat a tres les produccions, amb diferents formats i per a diferents franges d’edat, amb la qual cosa el ventall de possibilitats es multiplica, sumant a gent de secundària i batxillerat. (...) Un servei públic també ha de garantir que els seus empleats treballen amb la major dignitat possible. Una cosa pendent era la revisió de les retribucions salarials, en general de tot el per-

sonal artístic, que augmenten un 15%.

I a les que exhibeixen també?

Això i el nou personal especialitzat en cada àrea suposarà un increment de plantilla i de recursos?

No. Només a les que produeixen, no tinc potestat per exigir-ho a empreses externes. Ho he exigit a les que produeixen els espectacles al Teatre Escalante i serà aplicable també a les reposicions d’espectacles propis anteriors.

No. Suposa una redistribució del que hi havia i en altres casos un increment. Per exemple: hi havia una persona centrada en grups escolars però ho feia d’una manera limitada, quant a hores que s’hi dedicava i quant a períodes de l’any. Ara comptem amb una persona que treballa a jornada completa centrada en la dinamització de públics, perquè no només tenim públic escolar. En general hi ha una aposta per consolidar nous depar taments, que sí, lògicament alguns tenen un cost, però trobe que qualsevol institució o entitat que treballe de cara al públic no es pot permetre renunciar, per exemple, a un equip de comunicació. I quan plantejares la possibilitat de pujar els sous dels actors i actrius eixe 15% t’hi trobares amb algun impediment? Cap. En el meu projecte ja explicava que al meu parer els intèrprets no estaven ben pagats. De fet, pensava que estaven prou mal pagats. De manera que era una de les coses que havia d’atendre de manera immediata. Vaig tindre una conversa amb la diputada i ella pensava el mateix. Vam arribar a l’acord del 15%, que es completaria segurament l’any que ve amb un 5% més. Així ho he comunicat a totes les empreses que produeixen espectacles perquè garantisquen els mínims establerts.

Quins plans hi ha per a l’Escola, ara en estat vegetal, i la sala d’exposicions? L’única anomalia que hi hagut amb l’escola és el procés administratiu. S’ha retardat més del que esperàvem i en lloc de començar a l’octubre ens hem plantat en novembre. L’empresa que se l’ha quedada és la Escuela del Actor. El 7 de novembre van començar les classes del cicle formatiu i el dia 14 l’Escoleta. – per a xiquets i joves-. Al desembre començarem amb el departament de Teatre Inclusiu – que coordinarem amb associacions i l’Ajuntament de València – i amb el primer curs de teatre per a professionals. Per a professionals però no futurs, és a dir, no amb la titulació d’Art Dramàtic que s’oferia. No. Pel que fa al nou concepte de l’Escola, enguany es cursarà el tercer cicle de la formació d’Art Dramàtic i s’acabarà. No continuarà eixa formació. Intente donar-li a l’Escola una dimensió més “social”, per això es mantindrà allò que té un caràcter més amateur, com el teatre per a xiquets i joves, i el nou departament de Teatre Inclusiu, que està pensat per a gent amb discapacitats i dones amb risc d’exclusió. I després hi haurà un departament per a professionals, que seran cursos d’especialit-

comunica[ció] e nt re v i sta

zació que impartiran directors de reconegut prestigi a nivell nacional. Enguany es faran quatre cursos i l’any que ve s’ampliarà notablement l’oferta. I l’espai expositiu, de moment enguany, el mantindrem tancat. Estic intentant definir el projecte artístic d’eixe espai i començarà la propera temporada. Obríreu temporada al MuVIM, esteu de convidats al TEM del Cabanyal i et fas càrrec d’una part del Principal de València: has pensat en obrir una cadena de franquícies? Sí(riu). Pel que respecta al Principal em falta acabar de definir el projecte. Vull dir, així com per a l’Escalante jo em vaig presentar amb un projecte elaborat i ambiciós, el que es demanava per al Teatre Principal eren les directrius artístiques. I em falta matisar eixes directrius,

concretar-les i sobretot contrastar-les amb CulturArts o l’Institut Valencià de Cultura. I eixes directrius concretes són... N’hi ha una bàsica: m’agadaria encetar un camí de producció que tinguera segell eminentment valencià i fer un encàrrec a autor o autors valencians perquè escriviren textos amb certa vigència social, temes que estan al carrer, en el debat social actual. I m’agradaria comptar amb la direcció de professionals que vingueren de Madrid o Barcelona. Això respondria a la voluntat d’oferir als professionals valencians la possibilitat de treballar amb directors de fora. I, d’altra, a que els directors de fora conegueren el planter d’actors i actrius que hi ha ací. Crec que durant anys hem tingut una cultura teatral massa endogàmica i trobe que cal fer una tasca de visibilització.

comunica[ció] e ntr e v is ta

Això serà en un futur mitjà, però en un futur immediat què hi ha de la teua collita i què és herència en allò que estem veient i veurem a l’Escalante (o altres sales provisionals)? Les produccions me les he trobades fetes. No han sigut decisions meues, ja estaven preses. L’única cosa que he programat jo estos mesos ha sigut el cicle de Memòria Històrica i el Nadal a l’Escalante. La resta de produccions en les que participem en règim de coproducció, com el “Happy End” del Principal o “En la orilla” de La Pavana i el CDN, també estaven firmades. Però d’alguna manera ja s’estava gestant el canvi i les línies d’actuació que jo tenia pensades connecten en certa mesura amb la tasca que va deixar feta José Alberto Fuentes.

Pogueres dormir la nit que l’arquitecte de Diputació va dir que s’havia de tancar la sala? (Riu) He dormit molt malament tot este últim mes, no sols eixe dia. Em lleva la son el dia a dia. La quantitat d’assumptes que em resoldre cada dia. Han sigut dos mesos a un ritme trepidant. Se sumen moltes coses: per una banda l’inici de temporada, per una altra banda que vinga un nou director artístic amb un projecte artístic i de gestió nou, i finalment l’assimilació per la meua part de tot el procediment administratiu de la Diputació de València. Si a més a més, li sumem que un dia et trobes un informe d’un arquitecte que diu que la sala s’ha de tancar a dos setmanes d’una estrena, t’hi ofegues.

I què fem, foc o fugirem? Doncs mira, va ser un dia de tremolor de cames perquè vaig vore com el projecte per a tot un any, amb la quantitat de gent que tens vinculada a eixe projecte, estava en l’aire. Però crec que hem actuat amb resolució. Eixe matí teníem l’informe i eixa mateixa vesprada Rosa Pérez (Diputada de Teatres) i jo estàvem reunint-nos amb Maria Oliver (Regidora d’Acció Cultural de l’Ajuntament de València) per comptar amb la seua col·laboració i arribar a una solució. El compromís polític va ser immediat, eixa mateixa vesprada. El que calia després era articular que els dos equips (el del Teatre El Musical i el del Centre Teatral Escalante) foren compatibles. I això ho vam fer a l’endemà amb Ximo Flores (assessor de

Cultura de l’Ajuntament). Dos setmanes després d’eixe informe teníem un espai per garantir que la temporada continuava. Sabem quan s’obrirà l’Escalante? No, Nelo. No depén de mi. Depén de l’informe tècnic. La viga de la sala està apuntalada, que sembla que és la que presentava les deficiències i ara pendent l’estudi per a fer les cates i a partir de les cates, el projecte. Quan estiga el projecte se sabrà l’envergadura del problema i la solució i el temps per executar les obres. Per això el compromís amb l’Ajuntament de València és fins el 30 de març. Si per a llavors no estiguera el nostre teatre acabat, que podria passar, voríem la possibilitat de seguir al Musical o buscar un altre espai.

comunica[ció] e nt re v i sta

Un any i mig després del govern del canvi, també a la Diputació, notes que el malalt millora o açò ja és una malaltia crònica? Jo ara estic parlant com a representant de la Diputació, no? Des de la meua perspectiva de gestor públic no sé calibrar si el canvi que desitjàvem probablement era molt major del que ara tenim. No sé si en un any i mig resoldrem un problema greu acumulat durant anys de deficiències absolutes. Trobe difícil reconstruir en un any i mig de govern, siga del canvi o no, tot el que s’ha destruït. Ara bé, el que jo puc veure i comprovar des de dins de la institució és que hi ha una aposta major per al Teatre Escalante: a nivell de producció, a nivell de salaris, a nivell d’exhibició... A més a més, la Diputació invertirà enguany 400.000€ en el teatre valencià a través coproduccions amb Culturarts, exhibicions al Teatre Principal i a Sagunt a Escena, etc. La Diputació també s’ha fet càrrec d’iniciar gires, que coneixes molt bé, de les produccions d’esta sala per garantir la presència dels nostres espectacles al llarg de la província. Són 15 funcions per temporada. També ha assumit la programació de les funcions de la companyia Ananda Dansa al Teatre Principal de València, etc. És a dir, crec que hi ha una notable aposta pel sector, per reforçar la producció i exhibició de companyies valencianes. La dinàmica institucional és enrevessada i lenta, espere que la meua arribada a la direcció aprofite per materialitzar i accelerar el canvi que comentes.

(Riu) No ho sé. Ara necessite una miqueta més de temps per explorar les possibilitats. Jo entenc que el període necessari per a desenvolupar un projecte artístic són 5 anys. I al meu projecte explicava que els períodes de direcció artística havien de durar això. Estic en contra dels càrrecs vitalicis perquè condicionen excessivament els continguts i propicien inèrcies de funcionament que no permeten la renovació. I hi ha una cosa més important encara: que els processos de transició tinguen certes garanties. Que quede clar quan entra un director i quan ix l’altre. Que hi haja un període mínim, encara que siga de 3 o 6 mesos, de cogestió entre un director i l’altre perquè no es produïsquen ruptures, perquè tots els trencaments necessiten després un temps de reconstrucció. Tal i com està el sector no ens podem permetre la pèrdua d’eixe temps. En una frase: per què t’agradaria que et recordaren el dia de demà com a “ex dire” de l’Escalante? (Silenci) No sé si és important que em recorden a mi. Jo crec que és important que recorden la sala. Que el públic recorde que hi havia un nou Escalante, com una nova llum a la ciutat que emetia nous senyals...

Més informació:

Quan acabes estos dos anys com a dire, estaries disposat a prorrogar per un any tal i com marca el contracte? reteatral.com/ http://www.escalantecent

comunica [ció] e nt re v i st a

“Féiem teatre en valencià que era el que a la gent li agradava”

Teresa Soria Per Nelo Gómez

El bullici de Russafa contrasta amb l’aixopluc que ofereix ca Teresa. Il·lusionada per tindre visita esta vesprada, comença a relatar-me històries abans que li done al rec de la gravadora. El seu gos sord és testimoni de tot el que em conta. Li dic que este matí li he fet l’entrevista a Josep Policarpo a l’Escalante. Ui, a l’Escalante vaig començar jo fent sarsuela, que llavors era El Patronato. Allà es feia sarsuela i al Talia, llavors Casa dels Obrers, es feia comèdia. (...) Doncs en l’últim número de la revista de l’associació eixia Jaime Linares, que va morir, i jo vaig treballar molt amb ell. Ell, Germán (el marit de Teresa) i jo férem un muntó de bolos pels pobles. Germán i jo estàvem treballant amb ell quan ens casàrem al Talia.

Com? Et casares al Teatre Talia? No, home! Que quan vaig casar-me estava en cartell una obra nostra al Talia. Si és que tinc 81 anys, fill. Tinc moltes batalletes... Però tu estàs jubilada, casada amb la professió o oberta a noves aventures? Jubilada. Perquè em va eixir un càncer de còlon i estic bé, ja no tinc res, però els nervis els tinc tocats i no vull. A banda, els meus fills no em deixen treballar més. Home, si cal fer alguna cosa, es fa. De fet, fa poc et vam vore al teaser del festival Russafa Escènica... Ai, sí. I fa poc em cridaren per a fer altra cosa de publicitat. Si no hi ha massa text ho faré.

Has viscut des del teatre independent fins a la creació i desmantellament de les estructures culturals: quina radiografia fas de la nostra professió? De la professió només puc dir-te que està mal. Això ho sap tot el món, però pense que la nostra és la que més en caiguda constant està. Ara bé, crec que és la millor professió. És un privilegi poder treballar d’açò. El problema és que entre que es tancaren teatres, que altres s’han privatitzat, que els que queden fan poc teatre i que no tenim tele... També s’han obert altres teatres, per exemple ací al barri, però no crec que això solucione la professió. Però creus que existeix la solució i encara no s’ha aplicat? El nou govern està a temps de solucionar-ho?

“El miracle d’Anna Sullyvan”, junt a Rebeca Valls

Mira, jo de moment no veig res.També és veritat que amb el merder que hi ha no podran fer-ho prompte. Perquè no és només el teatre: és el cine, és l’embolic de l’Ajuntament, són els diners... és que fins i tot el futbol! Jo era futbolera, jo m’he criat amb el València CF. Teníem un equip de futbol que ara tampoc és nostre. Ni els bancs. Què podem fer? Quina solució hi ha? Això és el que t’he preguntat jo. Doncs que la gent agarre si té alguna cosa, que en tindrà poc, i que facen teatre ací i allà. El que passa és que podran posar el preu de les entrades com toca, perquè el públic també està fatal. La gent ja ho està fent. Tu no saps el moviment que hi ha ací amb el festival este. M’he tragat totes les plantes baixes i he cone-

gut actrius que m’han deixat al·lucinada de bé. I hi havia gent a bufetades. O siga, que la gent té ganes de teatre, però ha de ser algú qui diga “anem a fer-ho possible”. Però eixe algú ha de ser la iniciativa privada, ja que les institucions públiques no fan tot el que caldria? Jo crec que les institucions han d’ajudar. És molt difícil que la gent agafe els seus diners i els pose i hala... Per això crec que a eixa gent se li ha d’ajudar, siga l’Ajuntament o qui siga. Perquè les companyies estan agobiades. Molts joves fan teatre amb altres joves i és difícil que coincidisquen en produccions amb veterans de l’escena. Creus que estem davant una escletxa intergeneracional?

comunica[ció] e nt re v i sta

Teresa en un moment de l’entrevista

Totalment. Jo no conec a ningú (dels joves). L’altre dia vaig anar a vore una cosa de Mafalda Bellido i no coneixia ningú. Açò es deu perquè la gent jove està menejant-se. Vaig coincidir amb ÀlvaroBáguena i Verònica Andrés i són els únics que coneixia, i no vaig atrevir-me a preguntar-los si estaven fent alguna cosa per si no tenien feina... De fet, quan vaig a alguna cosa de l’associació d’actors i veig a gent que no conec. A ningú. També és veritat que jo ara estic desvinculada de tot açò. Si és que, clar, entre que estic major i que els meus fills no em deixen eixir... L’altre dia feien el Tenori, però era a les dotze de la nit, i els meus fills em digueren “mama, on vas tu a les dotze? Si vols vore el Tenori jo te’l faré”. Mira, l’últim que he fet amb el meu fill era com un microteatre en un castell del poble. I d’això estic molt contenta.

De tot el que has fet què és amb el que més contenta estàs i què no tornaries a fer ni boja? Contenta estic amb totes les sèries i pelis que hem fet en Canal 9. De teatre, quan férem “Nàpols milionària” en el Micalet, quan férem “Tres forasters de Madrid” al Rialto, també... Sobretot amb el que feien a la tele perquè veia que, a part de disfrutar nosaltres i guanyar diners, la gent estava contenta! La gent que em parava es notava que disfrutava de valent. I de coses que no m’han agradat tant... Contenta estic igual, però clar, és que quan començàvem i no teníem cotxe ni res i anàvem a Alfafar en tramvia. I amb dos cadires i tal, perquè l’escenari el muntava el poble, fèiem teatre. Però ho disfrutava també! És el que hi havia i em sentia l’ama del món.

comunica[ció] e nt re v i sta

Amb Marta Belenguer al curtmetratge “Algo queda” d’Avelina Prats

I ara et pots sentir l’ama del món fent el que vullgues o està més difícil si vols vendre un espectacle? No ho sé. Dic jo que si faig alguna cosa que no li agrada a una institució no em donaran diners. Bé, no em donaran diners perquè no en tenen. Però jo faré el que vullga. Tant de bo que poguérem anar-nos-en per ahí a fer qualsevol cosa com abans. Home, ara tenim més mitjans... Mare meua, si és que hi havia pobles que havíem d’anar amb tren i si perdíem el tren havíem de fer nit a l’estació. Jo he fet nit a l’estació. Perquè clar, l’obra tenia un horari, però sempre s’allargava i s’allargava... Recorde que en “La malquerida”, que es mor ella al final, resulta que aquella no es moria mai, i jo en escena vinga a plorar, i ella que no es moria, i des de dins li deien a l’actriu “però xica, vols morir-te ja que perdem el tren?”. I el

perdérem, clar que el perdérem! Passàrem tota la nit a l’estació i a l’endemà a treballar. Aleshores també hi teníeu altres treballs? La gent no podia viure de ser actor/actriu? Clar, això no ha canviat. A quin sant va a canviar! Si Isabel Tortajada, que llavors era la primera actriu de València, també tenia altres cosetes perquè d’això no es podia viure. Però mira, no em penedisc de res. Érem una colla i féiem “El nostre sogre”, “El vagó de tercera”... teatre en valencià que era el que a la gent li agradava, com esta que menejava les mamelles... Rosita Amores? Rosita Amores, sí. Ara les Rosites Amores s’han acabat... Després tallàrem la companyia i

“Cancionera”, dels germans Álvarez Quintero

“La verbena de la Paloma”

férem meitat i meitat: uns estaven al Talia i altres anàrem al Teatro Alcázar i férem obres de Casona: “La Dama del Alba”, “La barca sin pescador”... Es feia tant i tant bo... i féiem gires per tota Espanya. Jo amb “El milagro de Anna Sullyvan” m’he recorregut tota Espanya. Tota. No et dic més, estava jo a Albacete quan em digueren que Germán s’havia mort (silenci). Jo savia que es moria, però què feies? Això no ha canviat. La gent no valora – o no tota – el que suposa fer teatre... “Québien os lo pasáis” diuen, i no et dic que no, però també tenim família. Tu ho saps molt bé: quan gravàvem l’Alqueria Blanca i havíem d’estar a les 5 de la matinada per a eixir als estudis, jo m’alçava a les 4. Al migdia ja no valia res i damunt encara havies d’estudiar el del dia següent. Però estic contenta perquè si penses tot el que he fet tenint en compte de l’època que sóc, no era fàcil. Quan vaig començar amb el meu

home i li va dir a la seua família que jo artista, tot i ser ells també artistes, deien “és que una artista...”. No em preocupava perquè tot el que hem fet ell i jo ha sigut pensat i acordat. Germán i jo decidírem que el primer per als nostres fills era l’educació i que no fóra una escola catòlica. I llavors no hi havia altra cosa! Així que ens tocà dur-los al Liceu Francés. I què? he sigut feliç. Fores feliç també quan t’atorgaren el Premi Narcís de l’AAPV o no eres de premis? Em va fer molta il·lusió, home. Que tots els meus companys estiguen d’acord en fer-te un xicotet record de la teua vida... És el record de tota la gent amb la qual has estat. Recorde a Isabel Requena, a Pilar Almeria, a Ximo Solano... Si Ximo era com el meu fill!

comunica[ció] e nt re v i sta

“Morena Clara”

“Bohemios”

“Don Juan Tenorio”

Teresa i Nelo durant l’entrevista

comunica[ció] e ntr e v is ta

I entre tants records hi ha alguna cosa que se t’haja quedat per fer? Per fer no se m’ha quedat res, perquè he fet el que he volgut, però no estaria mal fer una altra funció. Una altra obreta, la penúltima. Tal volta no la faria, perquè em donaria inseguretat, que estic major. Perquè tornar a fer teatre sé que no he de tornar, però un paperet xicotet no et dic que no. Tinc salut i ara és el més important, perquè l’any passat anava a fer una pel·lícula i no la vaig poder fer per la malaltia. Jo notava que no estava bé... M’aprenia el paper, em gitava i al dia següent no me’n recordava, pels nervis. Mira, el que no vull és anar a un lloc d’estos plens de iaios. Abans d’anar-me’n, veig que Teresa té una bandera del PSPV-PSOE amagadeta al menjador. Li pregunte per què. Ah, jo vaig a tot el que fan els socialistes. Aní a un mítin i com no tinc vergonya, li vaig dir preguntar a Ximo Puig que quan anaven a posar la tele. Em digué que el 9 d’octubre i mira, res de res. En la cuina té imans de tots els llocs on ha viatjat però em crida l’atenció un que posa “III República”. Jo sóc comunista, però ara estic enfadada perquè s’han juntat amb els de Podemos. Si és que jo vaig nàixer durant la República encara, nene. El 31 de gener de 1936. Sóc republicana... Vols menjar alguna cosa? Me la quedaria de iaia però és hora de marxar.

“Las cartas boca abajo”, de Buero Vallejo

“El hombre que vino a robar”

organitza [ció] Papers al dia

Per Sergi Mira Per tal de no tenir cap problema a l'hora de tramitar l'atur, la maternitat, qualsevol baixa, la jubilació o davant les regularitzacions de la SS, us recomanem que guardeu tots els contractes, les nòmines, papers rojos (tc4/5) i les declaracions anuals (tc4/6), cartes d'acomiadament, certificats d'empresa, etc. Ja sabem que tot això us sembla molt pesat, però és imprescindible per a quan us ho demane qualsevol administració (l'INEM, TGSS, INSS, etc.). Amb un arxivador d'anelles, unes fundes de plàstic i/o algues carpetes tindreu sempre ordenada tota la paperassa. D'altra banda, davant qualsevol dubte a l'hora de demanar l'atur o qualsevol altra prestació, per favor, telefoneu a l'oficina i us atendrem amb molt de gust. Igualment, si no teniu clar les clàusules d'un contracte, o si el sou que heu de cobrar es correspon o no amb el que diu el Conveni, si us "conviden a facturar", per favor, telefoneu ràpidament a l'AAPV.