Eq'iliquà 42 | 42_07/17 | Roberto García - Director Adjunt d'AAEE de l'IVC by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 42_07/17

consell de redacció: sònia alejo, david duran, carles gª tormo, nelo gómez, sergi mira col·laboradors: paco alegre, amparo f báguena, jerónimo cornelles, roberto garcía, alejandro lorente, isabel martí, xavier puchades, pep ricart, alex rubio, ximo solano maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians pare jofré, 7 baix, 46007 valència - tel.: 963 528 198 - 963 533 736 - info@aapv.es - www.aapv.es

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

sumari

editorial Tot "Àpunt"!!

Empar Marco

El passat més de febrer el Consell Rector de la Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació, que és com es diu la nova RTVV, va elegir Empar Marco com a nova Directora General de l'ens que està posant en marxa la nova ràdio i televisió autonòmica, el qual va ser creat per la Llei 6/2016 aprovada per les Corts Valencianes.

En abril, la Junta Directiva de l'AAPV es va reunir amb la Directora General, qui ens va transmetre que compta amb els actors i actrius professionals valencians, ja que hi ha un bon pressupost per a ficció audiovisual i doblatge, la qual cosa és una fantàstica notícia. Nosaltres li vam oferir la nostra col·laboració i vam transmetre la necessitat d'establir un mecanisme de control per tal que es respecten els convenis i els drets laborals dels actors i actrius. Des d'aleshores, la CVMC a aprovat l'adjudicació de tres projectes de ficció ("La tramuntana", "La forastera" i "Desenterrats"); el concurs de disseny de la identitat visual de l'empresa ("Àpunt"); ha publicat la convocatòria de borses de treball del personal tècnic i de periodistes; ha regulat l'adquisició de continguts audiovisuals i ha obert una convocatòria per a desenvolupar projectes de ficció i d’entreteniment. Sembla que les empreses ja estan en marxa amb els projectes, el que significa que en breu els actors i actrius professionals valencians podrem començar a treballar de nou en la nostra ràdiotelevisió.

Consell Rector de la Corporaciรณ Valenciana de Mitjans de Comunicaciรณ

VEUenON 2 anys del canvi: expectativa i realitat Consell de Redacció

Dos anys després del canvi polític produït en les últimes eleccions, des de l’AAPV volem donar l’oportunitat als professionals de fer balanç, contrastant les expectatives originades arran de l’esmenat canvi amb la realitat de la política valenciana actual.

1 - Quines expectative s tenies el 24 de maig de 2015? 2- Quines s'han acomplit? Quins canvis penses que han hagut? 3- Què demanaries als nostres polítics per a aquests 2 anys que queden de legislatura?

Paco Alegre 1 - Moltes, pensava que les coses anaven a canviar, que podríem viure del nostre treball de nou i deixar de costat aquesta misèria. Estic parlant de les necessitats més primàries, de poder subsistir. Amb l'estómac buit és difícil profunditzar més. 2 - No cap, de vegades pense que anem a pitjor. L'únic canvi és que els badalls cada vegada són més persistents. Si es pensen que canviant el nom o els "amiguets" canvien les coses...

3 - Ells que facen politica, que deixen a la gent de la cultura, en general, marcar el camí, com assessors o directors generals, no calen "concursos" per fer així les coses. Però sobre tot cal treball, demanda de cultura; al País Valencià hi ha molts pobles i ciutats on en altres temps es feia teatre, perquè ara no? No cal inventar res de nou, i si no hi ha recinte tancat, al carrer, en festes, setmanes culturals, del país, dia de la dona,... qualsevol motiu és bo per fer teatre, per crear treball i poder guanyar-se el pa en aquesta professió.

Amparo F Báguena 1 - La veritat, no tenia expectatives, amb una tremenda crisi sabia que als polítics anavem a importar-los poc o gens, la cultura és considerada un assumpte menor. Potser esperaba que la RTVV s’obrira un poc abans, però perquè és una finestra per a les seves polítiques, no perquè els importe que la professió es morira de fam. 2 - Canvis, zero. 3 - Demanaria que vegen la cultura com un bé fonamental, com una riquesa, com un pilar número u en l’educació i la conscienciació social.Veig més important el valor i l’estratègia cultural que la creació de llocs de treball o la concessió de subvencions per complir amb eixa part de les seves polítiques. El treball vindrà donat per la necessitat de consum cultural. Prou de pegots!

Pep Ricart 1 - Les d'un canvi profund i veritable en les polítiques culturals dels nous i les noves responsables del botànic acord. Amb projectes a l'alçada dels professionals de les arts i la cultura. Generosa pluja després de tan dura sequera. 2 - Opine que el programa FesCultura és tímid en la renovació i pobre en el contingut, a més d'estar excessivament focalitzat en "objectius" quantitatius més que qualitatius. D'altra banda, els nomenaments per portar endavant aquest programa s'han produït tartarugadministrativament. Alguns són tan recents que no m'atrevisc a donar una opinió, però m'ho invente jo o estem assistint a una tendència en la producció pública cap a la musicolia? 3 - El que s'ha demanat amb coherència de fa molts anys: recursos, diners, pressupost o com vulguen dir-ho. I atenció, molta atenció al perill d'estar covant (Institut Valencià de Cultura) una economicista i regressiva "aristocràcia cultural".

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV

Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem

aapv - pare jofré, 7 baix - 46007 valència telèfon 963 528 198 - 963 533 736 - info@aapv.es - www.aapv.es

[2 anys del canvi: expectativa i realitat]

veu_en_on

Sònia Alejo 1 - Eufòria, esperança, alegria però amb moderació. Veníem de dues dècades de menyspreu i saqueig a la ciutadania, de malversació. Els darrers anys de govern del PP van ser de terra campa, buidaren les arques i plantaren mines en les administracions. Malgrat l'alegria i l'eufòria hi havia també un sentiment de prudència, d'incertesa. Sospitava que la remuntada no seria fàcil però confiava en un canvi d'actitud i de polítiques sobretot cap a l'educació, la cultura, els serveis socials i la sanitat. 2 - Sembla que les conselleries porten velocitats diferents. Per exemple, trobe que en polítiques socials, d'igualtat, turisme o justícia van més ràpid i que dins d'una mateixa conselleria és més àgil l'aplicació de polítiques en educació que en cultura. Pense que, s'ha avançat en la manera d'aplicar mesures, en els procediments més que en els propis canvis. He notat, sobretot, capacitat de diàleg, més escolta per part de les institucions però crec que els dos anys primers, sobretot en polítiques culturals, han estat un tant erràtics. Sembla que l'ambient general és de trobada amb la bona voluntat política però de poca efectivitat a l'hora d'aplicar noves mesures en matèria cultural que comencen a mitigar la precarietat generalitzada (perquè se suposa que hi ha una política cultural definida per un programa electoral, no?). 3 - Que continuen aplicant la transparència però sense ralentir més les mesures que s'han de prendre. Treballar colze a colze amb els interlocutors que estan més propers a la realitat i, sobretot, que no apliquen polítiques electoralistes, que pensen en el futur, que treballen per consolidar un teixit cultural. No tot es redueix a diners, la manera en com i on s'apliquen els recursos, és clau per a treure el màxim rendiment futur. El sentiment d'incertesa no ha desaparegut, el desgast per a sobreviure del nostre treball i mantenir un mínim de dignitat és inassumible i no podem continuar nodrint-nos d'esperança i paciència perquè ja ens hem deixat molta pel camí.

veu_en_on

[2 anys del canvi: expectativa i realitat]

Jerónimo Cornelles 1 - Totes i més: transparència, igualtat, recolzament a aquelles iniciatives que llavors abanderaven i ara negligeixen, precaritzen, anul·len... i el més graciós: copien i diuen que són seues. Més? la fi de les col·locacions a dit (ara anomenades decisions estratègiques de l’equip de govern), generació real de feina, generació d’oportunitats reals, renovació, escolta, educació, contestar els correus electrònics. Agilitat. 2 - Lamentablement, molt poques, i estic sent generós. Sí, és cert, hi ha coses que han canviat i hi ha gent treballant amb molta vàlua i fe per i per a això, fins i tot, hi ha persones treballant al màxim, homes i dones com José Luis Pérez Pont (em sembla l’exemple més clar de bones pràctiques), que estan possibilitant allò que en altres ciutats ja és possible i ací alguns (solen ser homes), s’entesten a dir que no és possible i “bla, bla, bla” (Bla, bla, bla = tirar balons fora / o / evitar enfrontaments amb els meus superiors, no siga cosa que em quede sense la meua cadireta mentre abans era “super ultra” combatiu, és a dir, ser més papista que el Papa però tenint una “camisa” de diferent color guardada al calaix per si de cas). Considere també que llençar desodorant a un femer i somriure no és la solució, cal netejar el femer, cal oblidar-se un poc de fer-se fotos en les gales, que estan molt bé, però també cal “arromangar-se” i netejar la merda amb les mans. Cal oblidar-se d’intentar fer carrera política i penjar-se medalletes, cal xafar i conéixer les iniciatives ciutadanes, anar a tots els teatres, eixir del despatx... Necessitem a treballadors connectats amb la realitat i no amb els despatxos. Personalment pensava que la renovació era una altra cosa, em preocupa continuar veient els mateixos amb diferent “camisa”. Em preocupen els “benquedismes”, vull al millor o la millor prenent les millors decisions que afecten a este sector. I sé que les decisions són difícils, però vull que ens diguen la veritat, encara que la veritat siga fotuda i no siga agradable d’escoltar.

Em preocupen aquells que denunciaven llistes negres no fa tant i ara, des de la seua nova cadira, actuen igual, bé, pitjor, perquè els altres no ho ocultaven, però estos t’enganyen i et tracten de babau. Em preocupen la claca d’alguns polítics, però encara em preocupa més que els polítics no es preocupen per saber a qui estan escoltant. Em preocupa haver de donar les gràcies a algú per fer bé el seu treball... hi ha tantes coses que em preocupen i que pensava que no em preocuparien... I sí, repetixc, estem millor que abans, però poc, molt molt poc, i potser poc és molt, però el temps corre, i a este Correcamins potser que sí el pille el Coiot... Evidentment estes paraules són una opinió molt personal, però em preocupa també haver d’aclarir que opinar en un estat de “suposada” llibertat d’expressió no és insultar, no oblidem que els grans canvis es produeixen en les “crisis” provocades pels “actius”. Així i tot, malgrat que tot el que escric semble d“ésser humà dolent”, tinc fe i crec que el sol sortirà prompte, perquè sempre, sempre, sempre, ix el sol, i ix perquè sempre, sempre, sempre hi ha, han hagut, i hi haurà, homes i dones treballant (cobrant i sense cobrar), amb eixe objectiu. 3 - Que es posen les piles ja i deixen de tirar balons fora del tipus “el problema són els tècnics”, o “burocràticament, no podem fer moltes coses”...

Alex Rubio 1 - Continuar treballant. 2 - Poder dirigir teatre i ser ajudant de direcció d’òpera va canviar la meva perspectiva. 3 - Invertir en cultura.

Alejandro Lorente 1 - Clarament era necessari un canvi. Els partits polítics són un instrument per al canvi i la millora social i també en el nostre sector audiovisual i de l’espectacle, tots el aspirants a fer-se càrrec de l'Administració han de tindre un model clar d'actuació: promoció de l’ESAD, dels cicles de producció d'audiovisuals i espectacles, il·luminació i captació de la imatge, els teatres Principal, Rialto i companyia, donar a conéixer el treball del sector (dansa, fotografia, audiovisual, teatre). Les espectatives eren en tot cas de millora. 2 - Probablement els canvis que s'han produït són de l’ordre de la remodelació estructural de l’Administració. Per exemple, detalls com que l’excel·lent certàmen de dansa tinga el nom novament de Dansa València i alguns altres detalls. I la imatge general menys opaca. 3 - Demanaria en general als polìtics que tingueren una línia clara d'actuació en el sector, d'afirmació de la cultura, el cinema, el teatre, la fotografia, l’ensenyament artístic sense considerar el món dels actors i actrius, dels directors i realitzadors, en fi, del sector, sense considerar-lo, dic, una broma o un mer passatemps.

Amb el patrocini de:

[2 anys del canvi: expectativa i realitat]

veu_en_on

Isabel Martí 1 - Que s'articularen els distints ramals de les arts escèniques de forma organitzada i clara de forma que tot tipus de propostes tingueren la seua via transparent d'accés a ajudes i exhibició als espais públics. Que tots els membres de la professió (de la vessant artística i tècnica) tingueren clar els processos a seguir i que estos processos s'explicaren a les noves incorporacions des dels centres de formació de professionals. Que s'afavorira la transversalitat i la col·laboració entre companyies de distintes filiacions i disciplines de forma que la globalitat de la professió estiguera més comunicada i unida. 2 - Crec que certes companyies que tenien l'accés vedat als espais públics han passat a ser preferents i que les ajudes han tractat de clarificar-se. Però veig molta descoordinació i molt de pedaç. 3 - Que abans de fer per fer, es dediquen a clarificar amb els recursos amb que compten, quines són les accions més urgents i profitoses per al creixement estable del sector i no les accions més vistoses a nivell electoral: no té sentit canviar les llambordes d'un carrer per unes més boniques si allò realment necessari és santejar el clavegueram que passa per baix.

veu_en_on

[2 anys del canvi: expectativa i realitat]

Xavier Puchades 1 - Més que expectatives tenia una esperança modesta. Després de la destrossa que s’havia fet culturalment tot al llarg de vint anys, pensava que amb poca cosa que es fera es sentiria un canvi. Hi havia un bon adob creatiu, els dos o tres anys anteriors s’havia demostrat. Entre altres coses, s’estrenaren peces que van rebre una molt bona acollida a l’anomenat circuit alternatiu. La meua modesta esperança es centrava en el fet que tot aquest potencial creatiu rebera un decidit suport públic immediatament. I que això suposara, per fi, una línia de producció i de programació coherent als teatres públics, amb una especial atenció a la diversitat de propostes. Es tractava de poder aconseguir, en poc de temps, certa normalitat per a després, potser, apostar de valent i anar més enllà. Passats dos anys, mire enrere i potser la meua esperança no era tan modesta. 2 - Sempre he pensat que el teatre públic és el que ha de marcar, d’alguna manera, el pas. I ho fa per a bé o per a mal. Entenc per teatre públic tots els espais gestionats per aquells que ens governen des de les diferents administracions. És cert que s’han obert algunes línies de producció i coproducció amb creadors valencians en espais gestionats per l’Ajuntament i la Diputació, especialment en Las Naves i Escalante. Ara, però, el primer projecte sembla perillar amb el seu espai d’exhibició tancat des de fa mesos; i el segon ha hagut d’adaptar-se a una mena de vida nòmada que esperem siga transitòria. Respecte a la Generalitat, conec el projecte de Roberto García i si el pot dur a terme, potser podrem tindre per fi eixa desitjada sensació de normalitat a partir de la propera temporada. Com a dramaturg espere fa més de vint anys que el teatre públic done un suport decidit a la nostra dramatúrgia. M’agradaria poder veure-ho els pròxims dos anys i que, després, tinguera continuïtat. En aquesta línia de suport a la nostra dramatúrgia, i gràcies a AVEET, s’han aconseguit també destacables millores en les ajudes a l’escriptura, com l’augment en el número de concessions i el respecte de la paritat, però estic segur que

encara es poden fer més coses. S’agraeix la pujada del pressupost, però s’han d’aprofitar artísticament el millor possible aquests recursos. D’altra part, últimament, hem pogut gaudir més sovint de propostes de qualitat arribades de fora i programades als diferents teatres públics. Veure aquestes obres és molt important per a tots els qui ens dediquem al teatre. Una altra cosa és el poc temps que es mantenen en cartell i l’acumulació d’oferta que es produeix algunes setmanes, amb la conseqüent limitació en el que suposa arribar a un públic més ampli. 3 - Que posen en hora tots els rellotges que porten anys de retard. Un exemple senzill: Per què no se sap a l’estiu el que programaran els teatres públics la propera temporada? Per a mi és molt significatiu, potser ens hem acostumat, però no té cap lògica. Al Palau de la Música ja es fa. També porta prou de retard la convocatòria, resolució i pagament de les diferents ajudes. Unes ajudes que, a més, s'han de refer per complet, revisant els criteris de valoració tenint en compte la multiplicitat de circumstàncies. Portem també un retard considerable en la captació de públic. Per això, s’han d’imaginar fórmules noves i no caure en solucions fàcils en la producció i programació més pròpies del teatre privat. No sé si ja seria demanar massa una certa coordinació entre els diferents espais públics, que cada un d'ells tinguera una línia particular amb direccions artístiques clares que actuen amb una llibertat absoluta i sabent ben bé quina és la seua funció dins de l’ecosistema teatral. Que s’aprofiten i es done suport a iniciatives com les residències creatives, tinguen el format que tinguen. Les residències i laboratoris són inversions a mitjà i a llarg termini, ara per ara, fonamentals. Que confien en la capacitat dels nostres creadors escènics i que els proporcionen oportunitats i nous reptes amb una certa continuïtat. Podria continuar demanant coses com si els polítics foren els reis d’Orient, però ja sabem que els reis d’Orient no existeixen. El teatre ha de recuperar la seua capacitat de generar curiositat i experiència. Experiències quant més diverses, millor. Al teatre com en la política i en qualsevol altra activitat, s’hauria de rescatar eixa idea d’artesania que fa anys va proposar Senett: “Un impuls humà, durador i bàsic, el desig de realitzar bé una tasca, sense més”. Doncs això, els demane que siguen artesans, sense més.

Des de l’AAPV hem enviat aquestes mateixes preguntes a molts altres professionals valencians però no ens ha arribat cap altra resposta.

Contenidor amb contingut

Per Sònia Alejo

Doncs sí, l'antic edifici d'Hisenda de la ciutat de Castelló, per on ha passat bona part de la ciutadania de la província en algun moment de la seua vida fiscal, s'ha convertit en un espai cultural.

Hall del Menador

El 2010, el Govern d'Espanya cedia l'espai i traslladava les dependències d'Hisenda a un altre edifici. Afortunadament, les institucions implicades econòmicament en les obres de remodelació de l'edifici (Govern d'Espanya i Generalitat), tot i pertànyer a colors polítics diferents, han mantingut el compromís de dur a terme aquest projecte i el 24 de febrer d'aquest any s'inaugurava El Menador com a espai cultural gestionant per l'Ajuntament de Castelló i la Universitat Jaume I. En aquest sentit, tenim un exemple de tot allò que es podria dur a terme amb voluntat política de col·laboració però, malauradament, els objectius de benefici polític o electoral acostumen a estar per damunt del benefici social.

L'edifici té biblioteca digital, sales d'exposicions i aules de tot tipus, algunes preparades per a l'autoaprenentatge de llengües. El Menador encara no conté tota l'activitat per a allò que ha estat dissenyat però albergarà també el departament de Cultura del municipi i la seu d'altres entitats i associacions locals. No obstant això, el més esperançador de tot és que des de la inauguració no s'han deixat de programar activitats de tot tipus, una bona part d'elles relacionades amb les arts escèniques. Al Menador no aneu a buscar un saló d'actes convencional condicionat per a fer teatre perquè no el té. Malgrat això, s'ha mirat més enllà d'aquesta limitació i s'ha contemplat com una oportunitat de dur a terme activitats que tinguen acollida a espais no convencionals i al carrer. I ací tenim l'exemple de contenidor al qual, sense estar encara a ple rendiment, ja se li ha dotat de contingut. Des de la inauguració del Menador, tant l'ample hall com la plaça Hort dels Corders, cap a on mira tot l'edifici, acullen peces de dansa, teatre, performance i música. És així com els diumenges de matí, El Menador i la plaça s'han convertit en un punt de trobada per la cultura i la resta de la setmana en espai d'ús per al coneixement amb presentacions de llibres, tallers i exposicions, de moment.

Exterior de l’edifici

Inauguració del Menador

“Rito” | Otra Danza

Quan som testimonis del tancament o perill de tancament de sales per qüestions tècniques i manca de voluntat política, com ara és el cas de Teatre Escalante o Las Naves o les estrictes exigències tècniques a sales privades, trobem encara exemples aïllats del fet que, abans dels diners, ha d'estar la voluntat de continuar amb els projectes. Ara, per favor, a per la reducció del IVA cultural, però de veritat.

"Floten tecles" | David Moreno & Cia

comunica [ció] e nt re v i st a

“El meu somni és que la marca arts escèniques estiga tan arrelada en la professió que cap govern puga qüestionar-la”

Roberto García, Director Adjunt de Teatre i Dansa de l’IVC Per Nelo Gómez

El vent de ponent crema els carrers de València i no debades hi ha els primers incendis forestals de l’estiu. “Tinc alguns focs per apagar esta setmana”, m’escriu Roberto García per WhatsApp. Amb prou feines aconseguim vore’ns al parc de bombers en què es converteix la seu de l’AAPV. El nou director adjunt de teatre i dansa de l’Institut Valencià de Cultura comença a contar-me que... ...L’altre dia vaig tindre la reunió amb els teus companys de la Junta Directiva i xarrarem de “lo humano y lo divino” i em vaig sentir prou acompanyat. És important. En alguns casos passa això, però en d’altres passa un poc el contrari. I és terrible perquè et converteixen en enemic quan encara no has tingut temps de demostrar que eres un aliat. Simplement perquè ara eres l’Administració.

2013 | “Cyrano de Bergerac” | L’Horta Teatre i Escalante Centre Teatral | Foto: Abulaila Roberto García amb el repartiment de l’obra a la presentació de la temporada

Doncs mira, quan es publique este número molta gent et llegirà per primera vegada com l’Administració. Què vols fer? Quins són els teus grans objectius en este nou càrrec. Els grans objectius sobre el paper, que tot el món pot consultar al meu projecte penjat a la web de l’IVC, en són bàsicament tres. Un: crear una marca de teatre públic amb un rumb i un horitzó, cosa que crec que mai s’ha aconseguit del tot. I açò basat en dues coses: un recolzament explícit a les nostres creadores i creadors escènics i professionals valencians, i després, treballar la captació i fidelització del públic a partir d’eixa marca. Què entenc jo per teatre públic? Un teatre que no busque l’èxit empresarial sinó l’èxit artístic. Amb vocació de transcendir, d’arriscar. No un teatre elitista, però sí en l’elit de la cultura quant a ambició i qualitat. Un teatre que siga un referent de les Arts Escèniques i dins del

món cultural, cosa que si alguna vegada hem aconseguit al País Valencià, ha sigut de manera esporàdica i puntual, i no amb una continuïtat i amb una marca arrelada tant entre la professió com entre el públic. Per això, al projecte parle de compromís amb la professió, que ha d’injectar combustible al motor del teatre públic, i compromís amb el públic, que fins ara ha estat molt marejat respecte a l’oferta cultural que se li oferia pagada amb diners de tots. I creus que esta és la definitiva? (Riu) Saps què passa? Que la totalitat ens esclafa. La diagnosi general de “açò no té remei” no ens permet plantejar estratègies de transformació del nostre entorn. Eixes estratègies, encara que siguen xicotetes, si aconsegueixen canviar coses, ens han de donar la força per seguir caminant. És a dir, l’urgent és implementar estratègies d’acció. I vaig més enllà: estratègies de col·laboració.

Nelo i Roberto en un moment de l’entrevista

Públic-privades? Exacte. No només com a filosofia benintencionada de manual, sinó a partir de deures concrets. Fixa’t, d’alguna manera això posarà a prova la pròpia professió. No parle de tota la professió, evidentment, però podem caure en el perill d’instal·lar-nos còmodament en la queixa. En el moment en què hagem de caminar junts veurem si podem compartir eixe esforç. El teatre públic no ho ha de fer tot. No ha de posar-se cap medalla. Ha de crear condicions d’estabilitat, ha de ser guia, acompanyant, impulsor, dinamitzador, però els protagonistes són les companyies, els actors i actrius, els creadors, i per descomptat, els receptors: el nostre públic.

Ara que parlem de teatre públic vull que lliges estes declaracions: “Maldita sea la hora en que se creó tal entidad (Teatres de la Generalitat) porque no tiene ni pies ni cabeza [...] entonces yo vengo aquí con la idea de que hay que eliminar Teatres”; “En la profesión valenciana se mezclan [...] gente que siente que tiene que estar en su país, con el aluvión de fracasados que han intentado triunfar en otros sitios, no lo han conseguido, y vuelven a la “terreta” a pedir que ésta los alimente”; “También están los cobardes, que saben que no triunfarían en otro sitio, y no es que quieran estar aquí, es que no se atreven a intentarlo en otro sitio”; “Hay una formación de muy baja calidad, en la que un gran sector de la profesión sale autoengañado y convencido [...] cuando en cualquier sitio harían el ridículo”

comunica[ció] e n tr ev i st a

Eixes afirmacions són de Joaquín Hinojosa, ex director de Teatres de la Generalitat. Foren publicades a la nostra revista Eq’iliquà al novembre de 2003 i li costaren la dimissió del càrrec. Què n’opines? Demostra un pensament i una actitud que no compartisc en absolut. Al contrari, tinc una gran confiança en eixa professió que ell qüestiona. De fet, la temporada que ve, que jo anomene Temporada 0, perquè és un període per resetejar tota una sèrie de coses, serà com una declaració d’intencions perquè projectarà una presència prou rotunda de creadores i creadors valencians, que sens dubte impregnaran de qualitat la programació. La meua intenció, a més, és assenyalar als programes què és dramatúrgia valenciana, circ valencià, dansa valenciana, per reforçar la seua visibilitat... Tota una injecció d'autoestima. Primer pas important perquè tot eixe talent puga expandir-se. Una altra qüestió important a resoldre, ja xafant terra i parlant des de l’àmbit de l’Administració, és com compaginar una estricta normativa laboral i sindical, pròpia d’un gran aparell burocràtic, amb la passió i implicació per fer teatre, que és d’on jo vinc. Considere que el teatre té una naturalesa molt dinàmica, viva, flexible, de vegades urgent. I l’Administració té una altra naturalesa, molt mediatitzada per una normativa i amb uns tempos molt diferents. No és un consol, però parlant amb altres companyes i companys que estan al front d’altres teatres públics de l’Estat espanyol veig que comparteixen i pateixen la mateixa problemàtica. El que passa és que en alguns d’eixos llocs tenen estructures més autònomes i normalitzades, i això afavoreix

1993 | “Finita la comedia” | ESAD

A una taula redona a l’ESAD | Foto: Assad Kassab

A la celebració dels 40 anys de L’Horta Teatre

Amb Carles Alberola a la Fira del Llibre

comunica[ció] e nt re v i sta

Presentació de “El fandango de Marx” amb Patricia Pardo, Enric Parreño i Marga Landete

que siguen més operatius. Les Arts Escèniques, al País Valencià, estan dins d’un gran organisme, i això ens fa peculiars. Venim de l’herència d’una macroestructura anomenada CulturArts, que després s’ha convertit en l’Institut Valencià de Cultura... I per què tu, que venies de fer teatre, un bon dia et presentes a una subdirecció per gestionar teatre? Venim d’una gran desconfiança cap a l’acció institucional. I és una desconfiança que ve alimentada per anys i anys de polítiques absolutament regressives. Volia recolzar-me en la voluntat política que hi ha ara de canviar i millorar el panorama escènic i cultural. Sobre eixa voluntat tractaré de passar a l’acció. Hi ha un discurs per part de la Conselleria, que em sembla interessant, que és que “Hem passat de

l’ocurrència a l’estratègia”. Quan parle d’estratègia parle per exemple del Pla Estratègic Fes Cultura 2016-2020. Però... no és suficient. Una estratègia no deixa de ser un mapa. I un mapa és un plantejament damunt d’un paper. Així que jo afegiria: “De l’ocurrència a l’estratègia, i de l’estratègia a l’acció”. Per això, ara que ja tenim tot l’organigrama tancat és hora de passar a l’acció. De fet, titulares el teu projecte “Passem a l’acció”. Sí. Però torne a dir que de vegades la totalitat ens esclafa, per això crec que per a passar a l’acció un bon inici és implementar coses tangibles, encara que siguen xicotetes. Perquè si eixes coses comencen a donar fruits, tinc la confiança que les dinàmiques que generaran seran imparables.

Amb l’equip de “Els quatre genets de l’Apocalipsi”

Tot i que d’ací dos anys no sabem quin paradigma polític pot haver-hi i si haurem collit ja fruits... Clar, perquè el meu somni és que la marca Arts Escèniques, o la marca Cultura, estiga tan arrelada en la professió i en la gent, que qualsevol govern, siga de centre dreta o de centre esquerra, no puga qüestionar-la, que és el que passa a altres països com França o Alemanya, on la marca Cultura és part de la identitat nacional. Clar, i tu pensaràs “però tot això en només dos anys...”. Mira, jo no vull dedicar energia mental a eixa espasa de Damocles que apunta que si hi ha un canvi de govern tornaríem a una involució cultural. No. Jo vull que el teatre públic siga un vertader agent dinamitzador i que genere una marca inqüestionable, despolititzada. Perquè un dels problemes dels artistes, de la gent de la cultura, durant estos

anys és que alguns ens han convertit en adversaris polítics. I nosaltres no som adversaris de ningú. Nosaltres som una part important de la societat, com els mestres a l’educació, o els metges a la sanitat... Som un col·lectiu estratègic i d’importància vital. Aconseguirem que els nostres futurs governants ens consideren així? Ara que parlem de política... En este número de l’Eq’iliquà hem preguntat als professionals quins canvis han notat, si n’han notat, dos anys després dels governs del canvi. Quines expectatives tenies i si s’han acomplit o no. Jo crec que després de les eleccions es van crear grans expectatives fruit de la necessitat de canvi. Però els canvis no vam vindre amb la celeritat que possiblement tothom esperava. Per què? – i ací he escoltat tota classe d’explicacions i possiblement totes vàlides. Primer,

Al Festival Cabanyal Íntim

que no es reverteix una dinàmica molt oxidada després de, pensem-ho bé, quasi un quart de segle del governs anteriors d’un mateix color. Segon, que un govern de coalició planteja una sèrie d’equilibris, consensos i repartiments de poder o de departaments on s’hi ha dedicat també massa temps. Crec que hi ha coses que es podien haver fet més ràpides. Però finalment s’han fet. Ara hem de mirar cap endavant. El més important és posar bones bases que, tal volta no seran massa visibles o no donaran per a molts titulars, però que són imprescindibles. La base que donarà sentit al que fem. A mi em preocupa quin planeta cultural li deixarem als nostres fills. I quin paper juga(rà) la nova Corporació Valenciana de Mitjans de Comunicació per visibilitzar eixos canvis? Quin vincle hi ha entre

l’IVC i Àpunt? Doncs m’he reunit amb els directius i, encara que no saben quan començarà a emetre la ràdio-televisió, sí que hem parlat d’estratègies de visibilització de les Arts Escèniques a la televisió. Però de quina manera concreta? Doncs van més enllà del previsible programa temàtic de Teatre, que a mi em fa una miqueta de por per si és un “ladrillaco”. Però si es fa, que jo crec que s’ha de fer, crec que ha de tindre una estètica i dinàmica atractiva, que no banal i superficial. Més enllà d’això, el que plantegem és una presència molt transversal de la cultura, i concretament de les Arts Escèniques, en tota la programació. Per exemple, en els

comunica[ció] e n tr ev i st a

informatius a través de píndoles, o en els programes que no són de caràcter cultural, on per exemple, si s’estrena una producció pública o privada, eixe actor, eixa directora, eixa autora, puguen estar presents dins d’eixos altres programes. I parlem de la tele, però també de continguts multiplataforma perquè eixos continguts puguen estar a l’abast de tothom via online. I evidentment hi ha una altra cosa, que és la ficció. La directora general de la CVMC, Empar Marco, preguntada per quin seria l’emblema de la cadena, afirmà que li agradaria tindre “una bona ficció”. Molt bé. Perquè la ficció té un avantatge i és que s’ha d’escriure i produir prou abans d’emetre’s, i això crec que és imminent. La qual cosa li lleva pressió al teatre públic... Perquè la precarietat és tan alarmant que el teatre públic, fins i tot en el millor dels casos quant a nivell de recursos, no pot assumir tota la responsabilitat de solucionar la situació lamentable d’atur del sector. Perquè no és una cosa endèmica al País Valencià, és també a nivell nacional. Per això, si de manera paral·lela la indústria audiovisual es reactiva, tindrem un panorama menys precari, més ric i oxigenat. En este panorama que tenim, m’han demanat que et preguntara si creus que hi ha un tapó generacional. Sí. Crec que sí. Hi ha una generació que no sap què han de cobrar per assajar. Això és molt simptomàtic. Em plantege que podríem fer en el futur una producció pública només amb gent jove. Hi ha una generació molt preparada,

amb moltíssima energia, que no ha treballat quasi mai en condicions. No dic de crear una companyia estable per ara, però si fer alguna producció. El Teatre Lliure té per exemple una companyia jove, no m’estic inventat res. O Francesc Sanguino ara, amb la Jove Companyia de l’Alacantí, que s’enfadarà si no el nomenem. (Riem) Paco, amic, hola. Paco és una de les persones amb qui més estic en contacte. A banda de per ser un aliat fonamental, per la qüestió de la vertebració. Amb ell anem a coordinarnos perquè a més té idees semblants a les nostres. Respecte d’això de coordinar-nos amb altres entitats, una altra cosa de la qual estic satisfet és de la col·laboració amb la Diputació de València, perquè va més enllà de la cogestió del Teatre Principal. Amb la diputada de teatres Rosa Pérez Garijo, i el coordinador de teatres, Josep Policarpo, compartim molta filosofia que va més enllà de posar diners per fer una producció, com pot ser processos de creació i tipus d’espectacles, recolzament a les noves dramatúrgies, etc. I trobar gent que va en la mateixa direcció dóna molta alegria. I hi ha prou diners per fer tot el que t’agradaria o vos agradaria? No hi ha molts diners, però hi ha diners. I si sumem els diners d’uns i els d’uns altres tindrem una quantitat millor, o major, per fer coses. No serà una quantitat per fer grans fastos, perquè de fet, m’estime més no fer grans produccions que esgoten els recursos sinó fer més producció, cosa que també possibilita que els espectacles puguen girar.

comunica[ció] e nt re v i sta

Presentació de l’informe del Circuit Cultural Valencià a la Mostra d’Alcoi

Estem a les portes de signar un conveni de teatre. Quin és el paper de l’IVC? Crec que el conveni és importantíssim en tant en quant ha de crear una base de dignitat. I crec que la institució pública ha d’estar en la línia de signar-lo sí o sí, i també d’actuar, si arribara el cas, de mediadora entre la patronal, que seria l’AVETID, i els treballadors, que seria l’AAPV. Tinc notícies que la cosa va en el bon camí. Seria fantàstic que signàrem els tres. El conveni haurà de ser suficientment flexible per adaptar-se a determinades realitats però també el suficientment obligatori per acabar amb esta amateurització en què estem. Lamentablement estàvem demostrant als polítics que podíem fer un teatre molt creatiu i de molta qualitat sense pràcticament res, i amb això ells tenien l’aval que no calia recolzar les

Arts Escèniques. Amb el conveni caminarem cap a les indústries culturals, xicotetes, mitjanes o grans. Tot i que de vegades fa vergonya parlar d’indústria al sector escènic. Algunes sabateries tenen una estructura més forta que moltes companyies. Com per a moltes coses tindràs les mans nugades, et deixe ara tema lliure per a estes últimes línies. (Riu) Com que estem en la seu dels actors i actrius diria que, tot i que la temporada que ve, la temporada 0, estarà un poc desestructurada perquè encara hi haurà herències del passat... entre produccions públiques, coproduccions i alguna reposició, podrem arribar a una contractació al voltant de 45 actors i actrius, sense comptar l’exhibició de companyies valencianes

Amb Núria Espert

amb els seus respectius repartiments. De tota manera mai serem triomfalistes ni autocomplaents, per una senzilla raó, les coses per fer sempre superaran les que hem fet. Espere al menys que la temporada que ve apunte cap a una llavada de cara, per a dir ”ostres, podem aconseguir-ho”. I per últim, dir que el temps i els recursos són limitats, així que tota gestió és una elecció, i per tant una selecció. És a dir, tot el món no pot estar. Per a mi és terrible. A espai, que això que tots no poden estar també ho deia Inmaculada Gil Lázaro...

criteri. També he de dir que és una problema passar de tindre cinc sales, com en els temps de Juanvi Martínez Luciano, a gestionar-ne només dues a la ciutat de València. Això planteja un difícil equilibri entre exhibir més temps una producció pròpia i programar alhora altres companyies... Ho intentarem. I també provarem a jugar amb els espais. Puc avançar-te, per exemple, que la temporada que ve farem alguns experiments al Principal que ajudaran a llevar-li la caspa amb una utilització diferent de l’espai. Doncs amb esta intriga acabem l’entrevista, que millor que llegir-ho serà vore-ho al teatre. Molta sort, Roberto.

Tot el món no pot estar, però qui estiga, que siga amb tot el mereixement del món i amb tota justícia. El més important és treballar amb

organitza [ció] El CV actoral Per Carles Gª Tormo

A l’hora d’elaborar un CV no hi ha mètodes infal·libles. En última instància l‘únic criteri que compta és el del destinatari, i cada responsable de càsting en té un de diferent, per tant aquest article no pretén ser un manual tancat. En qualsevol cas, si davant una oferta laboral volem que ens prenguen seriosament, abans caldrà que nosaltres confeccionem el nostre CV amb responsabilitat. A continuació trobareu un humil anàlisi d’alguns dels aspectes a tindre en compte a l’hora de fer el vostre CV.

especificitat

fons

adaptació

El CV actoral ha d’agrupar i destacar les experiències de l’intèrpret com a tal, l’actuació deu ser l’eix.

Cada oportunitat professional és diferent i requereix de l’aspirant que adapte ad hoc el contingut i el disseny del seu CV.

És possitiu incloure altra classe d’experiències professionals relacionades (direcció, regidoria, producció, treball tècnic, etc) i capacitacions complementàries (cant, dansa, acrobàcia, lluita escènica, tècniques d’especialista, etc), però separant-les clarament dels treballs actorals, que són els realment interessants quan s’està buscant un intèrpret. Mesclar les experiències actorals amb altres, fins i tot quan estes estan relacionades pot originar confusions i malentesos.

Abans d’enviar un CV, és necessari estudiar a fons l’oferta laboral: Qui ofereix el treball?; En què consisteix la feina?; Quin perfil professional s’està buscant?; etc Després d’aquest anàlisi, cal revisar i adaptar el CV perquè resalte la informació més convenient segons el cas. Per descomptat, mai s’ha de mentir, però potser en un cas convé ometre o resaltar alguna informació, canviar els criteris d’ordre, o modificar el disseny.

foto/s

extensió

Generalment, l’objectiu d’un book actoral no és el d’un book de model. No es tracta tant d’aparèixer atractiu, com de ser reconeixible i alhora transmetre expressivitat i naturalitat. Per tant, els retocs fotogràfics són contraproduents. Tampoc ajudarà utilitzar una foto sense qualitat tècnica, amb poca resolució, mal il·luminada, desenfocada, molt antiga o amb un look que ja no puga ser reproduït en l’actualitat.

No es tracta de redactar unes memòries, ni tan sols una carta de presentació (que és una eina diferent i complementària al CV). El CV ha de ser visual, esquemàtic, concís, fàcil de llegir pel director de càsting, que n’ha de veure i comparar molts en cada procés de selecció.

dades físiques

Si la informació important pel responsable d’una selecció s’ha de trobar enmig d’un gran paràgraf, o està perduda enmig d’un CV de cinc fulls, es corre el risc de quedar fora de la selecció al primer colp d’ull.

No hi ha actor massa alt o baix, prim o gros, jove o vell, ros o bru, guapo o lleig, etc... només hi ha papers amb els que s’encaixa i papers amb els que no.

incloure allò essencial

És bàsic ser realista a l’hora d’incloure les dades, ja que, finalment, es tracta de concordar amb els trets d’un personatge determinat. Si l’intèrpret no s’autoposiciona amb honestedat estarà abocat/da al fracàs.

En ocasions, la informació aportada sobre experiències formatives o professionals és massa vaga. De res serveix incloure una experiència professional si no està correctament descrita i acreditada. Una referència laboral no contrastable és una referència inútil.

actualització

Sembla una obvietat, però tampoc hi ha que oblidar mai posar i de forma destacada, el nom artístic i una forma de contacte.

Cal actualitzar el CV cada vegada que el professional realitze un treball que considere interessant referir (no és imprescindible incloure tots els treballs), o almenys una vegada o dos a l’any. Enviar un CV desactualitzat pot transmetre la impressió que no s’ha treballat des de fa molt, o que s’és deixat/da i mandrós/a a l’hora d’actualitzar el CV. Si s’actualitza el CV amb regularitat, es tindrà tota la informació necessària a l’abast i serà molt més sencill que intentar recordar els detalls temps després.

ometre allò superflu Cal ser empàtic i fer una criba de dades per no cansar al responsable del càsting amb ‘palla’. Per exemple, en el cas de la formació, incloure l’hora del dia en que s’ha realitzat un curs, difícilment aportarà informació d’interés. Sol ser més lògic sintetitzar el contingut del curs, nomenar als docents, el centre on s’ha cursat, o la durada total. També caldrà, evitar redundàncies sempre que siga possible.

referències més freqüents Els CV’s actorals solen dividir-se en tres grans apartats: formació, experiència professional i altres. Al punt anterior, ja s’ha parlat de la descripció de les experiències formatives. Les experiències professionals, habitualment, se separen en teatrals, audiovisuals, de doblatge o publicitàries. A l’hora de descriure cada experiència, l’any, el títol de la peça, el director i la productora, són les referències més comunes en tots els apartats. En l’apartat teatral, a més, sol destacar-se l’autor i la companyia.

En el cas de l’audiovisual, també pot ser útil senyalar el típus de peça (curtmetratge, llargmetratge, tv-movie, sèrie, web-sèrie, etc). Per descriure experiències de locució i doblatge, és possitiu diferenciar si es tracta d’una veu en off (per exemple, en un documental o en una locució radiofònica) o un doblatge, inclús marcant si es tracta d’una animació, una ficció, etc. En el cas de la publicitat, també es pot diferenciar el títol de la campanya o la peça, el tipus (espot, videoclip, publi-reportatge, vídeo corporatiu, cunya radiofònica, etc), la difusió (local, nacional, etc), la marca anunciant, l’agència publicitària i l’empresa productora de la peça.

forma

criteris d’ordenació S’han de triar uns criteris a l’hora d’ordenar la informació del CV: tipus d’experiència, cronologia, rellevància, alfabètic, etc. Seguidament, cal jerarquitzar estos criteris.

prestigi d’aquestes al treballador i per una altra (si l’han contractat més d’una vegada) pot transmitir la idea de que el treballador ha donat resultats satisfactoris.

A continuació teniu alguns exemples:

També hi ha qui prioritza la classe d’espectacle o la disciplina tractada a una experiència formativa sobre qualsevol altre tipus d’ordre: teatre musical, de carrer, titelles, gestual, circ, etc. Aquest tipus d’ordre pot ressaltar tant la versatilitat com l’especialització de l’intèrpret.

En el cas de l’ordre cronològic, és interessant que siga invers. És a dir, amb les experiències més recents al principi, ja que, generalment, estes solen ser les més útils, per ser més fàcilment contrastables pel responsable del càsting. Hi ha qui, per exemple, ordena el seu CV agrupant els espectacles en els que ha participat en funció de les entitats contractants. Açò pot ser una manera de: per una banda traslladar el

La tria de criteris i la jerarquització d’aquests és personal, però, una vegada triats, és important que tot el CV siga coherent amb estes decisions. L’ordre en la informació facilita la lectura, la comprensió i el record.

organitza[ció] uniformitat

ortografia

Cada experiència concreta representa una ‘unitat d’informació’ i com a tal, deu guardar una lògica amb la resta d’experiències/unitats per optimitzar la seua efectivitat.

La interpretació textual presuposa la capacitat de llegir correctament, açò s’ha de reflectir en l’escriptura. Per tant, cal posar cura a l’hora d’escriure el CV, repassar-lo i corregir-lo per tal de transmetre una imatge professional. La cura posada al CV ha de ser un reflex del compte que es posarà a l’hora de fer la feina.

Per tant, s’han de mantindre els patrons triats: per exemple, si s’utilitza una informació X, i en un ordre concret, per descriure una experiència i a la següent s’omet o es canvia l’ordre, no només es trenca el ritme, sinó que es poden crear suspicàcies: ‘Quina informació s’està callant?’ ‘Per què s’ha canviat l’ordre?’ ... En qualsevol cas, les omissions també poden ser intencionades, però sempre sent conscients que estes poden ser interpretades (bé o mal) pel lector. En ocasións és millor que no aparega, en absolut, una experiència de la que no estem orgullosos, o de la que ens falta informació, en compte de referenciar-la a mitges. Seguir patrons en el disseny també és molt important: per exemple, si s’escriuen els títols de les feines en negreta o subratllats, cal fer el mateix al llarg de tot el CV. La uniformitat facilita la interpretació visual del contingut del CV i ressalta la informació crítica front a la de recolzament.

claredat Moltes vegades, la búsqueda de síntesi, fa que es done per suposat que el lector sabrà interpretar la informació que s’ha decidit incloure. Per exemple, quan s’inclou el nom d’una persona o entitat com a referència d’un treball i donem per suposada la seua relació amb el projecte. L’ús excessiu d’abreviatures també pot ser un risc en aquest sentit.

Alguns errors freqüents són, no posar els títols entre cometes, escriure’ls abusant de les majúscules, no parar atenció als accents, cometre errates als títols o als noms dels professionals i entitats referits, etc

vocabulari Un CV és un document professional dirigit a professionals, per tant, cal utilitzar l’argot professional i termes tècnics. La redacció, en prinicipi, cal que siga asèptica, impersonal, transmetent imparcialitat i serietat.

maquetació Un vegada triats els criteris d’ordenació general, escollida i ordenada la informació que inclourem en cada experiència, redactat i corregit el text, caldrà triar el disseny que més s’adapte als objectius en cada cas. En ocasions, un toc de creativitat pot diferenciar-nos de la resta de candidats. Però, com que no sou dissenyadors professionals, serà preferible evitar l’ús de tipografies estranyes o poc legibles, colors cridaners, o fer massa variacions en les mides i colors de les lletres. Com a regla general, la sobrietat, la simplicitat, l’equilibri i l’absència d’estridències ajudarà a centrar l’atenció en el contingut del document.

organitza[ció] CV multimèdia

videobook | showreel

talls de veu

Tindre en compte la durada del vídeo, millor curt i intens, que llarg i avorrit. No sobrecarregar, sols cal incloure les interpretacions més destacables, posant primer les més impactants i carismàtiques. No només cal posar imatges en les que es parla, les reaccions davant les paraules i accions dels companys d’escena són també molt importants. La imatge i el so han de ser òptims.

Especialment importants per als professionals de la locució i el doblatge. La inclusió de mostres de veu en diferents idiomes, formats i registres permetrà deixar paleses les habilitats de l’actor mitjançant exemples pràctics.

Cal inclou-re alguna forma de contacte, tant al començament com al final del vídeo, i penjarlo, per exemple, al Youtube i/o Vimeo. Finalment, assegurar-se que pot ser visualitzat correctament a la major varietat de dispositius possible. També caldrà posar cura amb la música utilitzada al vídeo, ja que pot ser bloquejat per no tindre permís per utilitzar-la.

hipervincles | links Hui en dia, els CV s’envien en format electrònic, mitjançant arxius word o pdf, que permeten insertar hipervincles. Amb aquest instrument, és possible enllaçar cadascuna de les paraules incloses al CV amb les pàgines d’internet que vullguem. Per exemple, el títol d’un espectacle, pot estar enllaçat a una web on es pot trobar més informació al respecte, un teaser, fotos, crítiques, etc. En qualsevol cas, no hem de perdre de vista que l’eix d’un CV ha de ser u mateix. Per tant, caldrà evitar que un excés d’informació sobre altres entitats o professionals desvie l’atenció del destinatari.

En el cas del doblatge, també es poden incloure enllaços a vídeos amb fragments de diferents treballs tal i com es fa en un videobook.

web professional La web professional és un complement del CV. En ella s’ha de poder trobar, amb més detall, desenvolupada, la informació referida al CV. Alguns dels continguts susceptibles de ser inclosos són: Imatges del professional (com més variades i classificades, millor), vídeos amb mostres d’interpretacions en diferents registres dramàtics i formats audiovisuals, crítiques i retalls de premsa, continguts d’elaboració pròpia (blogs, video-blogs, ...), etc. El disseny de la web, igual que el del CV, cadria que fos senzill, visual, àgil i compatible amb la major quantitat de navegadors web i sistemes operatius possible. Les webs amb animacions (flash, etc), poden donar problemes de carrega, depenent del software de l’equip, i de la qualitat de la connexió a Internet de cada usuari. No podem arriscar-nos a que una incompatibilitat de programes o l’impaciència del destinatari ens deixen fora d’un procés de selecció.

organitza[ció]

Papers al dia

Per Sergi Mira Per tal de no tenir cap problema a l'hora de tramitar l'atur, la maternitat, qualsevol baixa, la jubilació o davant les regularitzacions de la SS, us recomanem que guardeu tots els contractes, les nòmines, papers rojos (tc4/5) i les declaracions anuals (tc4/6), cartes d'acomiadament, certificats d'empresa, etc. Ja sabem que tot això us sembla molt pesat, però és imprescindible per a quan us ho demane qualsevol administració (l'INEM, TGSS, INSS, etc.). Amb un arxivador d'anelles, unes fundes de plàstic i/o algues carpetes tindreu sempre ordenada tota la paperassa. D'altra banda, davant qualsevol dubte a l'hora de demanar l'atur o qualsevol altra prestació, per favor, telefoneu a l'oficina i us atendrem amb molt de gust. Igualment, si no teniu clar les clàusules d'un contracte, o si el sou que heu de cobrar es correspon o no amb el que diu el Conveni, si us "conviden a facturar", per favor, telefoneu ràpidament a l'AAPV.

amb la col·laboració de:

Teatre en línia Centre de Documentació Escènica A la nova web pots consultar tres seccions: la Biblioteca, amb mes de 10.000 títols; Peripècia, una base de dades amb informació sobre espectacles, companyies, persones, etc; i Dramatea, una base de dades sobre autors teatrals valencians nascuts al SXX. documentacionescenica.com

Centro de Documentación Teatral Pàgina del centre de documentació de l’INAEM on consultar: bases de dades sobre entitats, estrenes i professionals; la Biblioteca d’arts escèniques; un catàleg d’imatges vídeos, audios, etc; o la Teatroteca un servei de préstec en línia de vídeos de representacions teatrals. teatro.es

National Theatre Live Pàgina dedicada a la retransmissió en viu d’obres representades al Teatre Nacional i a una selecció de teatres del Regne Unit. ntlive.nationaltheatre.org.uk