Número 47 de la revista de l'Associació d'Actors i Actrius Professionals Valencians by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 47_05/19

consell de redacció: rebeca artal-dato, david duran, carles gª tormo, borja lópez-collado, isabel martí, sergi mira col·laboradors: iolanda muñoz, ángela castilla, aina gimeno maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians ambaixador vich, 3 - 2 - g, 46002 valència | tel: 963 528 198 | info@aapv.es | www.aapv.es

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

04| editorial

30 anys de l’aapv

06| premis aapv’19

discurs de la presidenta | crònica del lliurament | palmarés

22| comunicació

entrevista a ángela castilla

36| for-

mació paco alegre i cristina rodríguez | belén macias | imma sancho

38| organització vaga del 8 de març: taula redo-

na i manifestació | decàleg de recomanacions | descomptes de l’ivc

43| audiovisual

taules salarials del conveni audiovi-

sual estatal 2019

amb la col·laboració de:

editorial 30 anys de l'AAPV

El 20 de febrer de 1989 es va fer la primera Assemblea de la futura Associació d'Actors del PV. En aquests 30 anys des de l’AAPV s’ha treballat molt i s’han fet un fum de coses: signar convenis, assessorament jurídic, denunciar empreses davant els jutjats, cursos de formació, guies d’actors i actrius o fins i tot una revista com és el cas de l’Equiliquà. Aquestes fites s’han aconseguit gràcies al treball desinteressat de molts companys i companyes, que han aportat el seu temps perquè creuen en allò que fan i creuen en la unió de la professió. Des de l’AAPV portem 30 anys lluitant pels drets dels actors i actrius, però també donant suport a diferents propostes professionals de l’audiovisual, el doblatge i el teatre. En 1989 i en 2019 volíem i volem que tothom tinga molt de treball, que la qualitat artística d’aquests treballs siga excel·lent i que en les condicions en les que es desenvolupen aquests treballs siguen bones, legals i segures. Açò no sempre és possible, però és la raó de ser de la nostra Associació. Continuem treballant perquè el teatre, l'audiovisual i el doblatge es puguen fer en condicions dignes.

Discurs de la presidenta

“Ens calen més mitjans per dur a terme la nostra feina” Per Iolanda Muñoz, presidenta de l’AAPV Bona nit companys i companyes, autoritats, bona nit amigues i amics, als que esteu ací i als que ens acompanyeu des de casa. En primer lloc volem agrair a totes les entitats i persones que han fet possible que esta nit estiguem ací: gràcies a l’Institut Valencià de Cultura, gràcies Fundació AISGE, gràcies Rambleta, gràcies Audionet, gràcies als músics que ens han acompanyat (Mocetones, Josep d’Ona Nua i Arantxa), gràcies a tots els actors i actrius i als col·laboradors, gràcies als companys d’À Punt Mèdia per donar-nos cobertura i gràcies, infinites gràcies, a la nostra directora de la gala Mertxe Aguilar. Esta és una nit de festa, esta nit celebrem 30 anys com a Associació d’Actors i Actrius Professionals.

I esta nit no estaríem ací si no fora pel treball dels companys actors i actrius que han format part de les diferents juntes directives i comissions al llarg d’estos 30 anys. Gràcies companys, pel vostre temps, pel vostre esforç, per malauradament, de vegades el preu a pagar per lluitar pels drets de tots nosaltres. Gràcies a vosaltres avui en dia el sindicat compta amb més de 400 associats i associades. I és a ells és a qui ara vull adreçar-me. Companyes, companys, tenim una feina meravellosa, tenim el poder de fer volar per uns instants les vides de les persones cap a un lloc diferent al que viuen, tenim el poder de la transformació a les nostres mans, nosaltres tenim l’oportu-

PREMIS AAPV

2019

nitat de despegar l’ànima d’aquells que assisteixen a un espectacle, a una pel·lícula, a una sèrie... Vos propose una cosa: creguem al 100 per 100 en eixe poder, fem-lo valer. Des de l’Associació vos convidem a treballar junts. Sabeu que fer-ho una persona sola és una odissea pràcticament impossible. Junts hem encapçalat lluites laborals, però també socials com el No a la guerra, com les lluites feministes, junts ens equivocarem, caurem, potser de vegades ens demanem ajuda i no estem a l’alçada, perquè estem aprenent, però no deixeu de confiar que junts sempre, sempre, som més poderosos.

Junts hem aconseguit signar amb les empreses valencianes un Conveni laboral de Teatre, que exactament ens ha costat el mateix temps de vida que té l’Associació, 30 anys, però per fi el tenim, com tenim un Conveni d’Audiovisual i un Conveni de Doblatge. Junts trobarem la manera de fer entendre el poder del nostre treball, junts callarem la boca de qui pensa que és la vocació pel nostre treball qui paga les nostre hipoteques i no un salari just, junts explicarem les vegades que calga la naturalesa del nostre treball... Explicarem que no comença i acaba a l’escenari, al plató o al faristol. Junts explicarem que el nostre talent no s’obté per gràcia divina, explicarem les hores d’entrenament, la formació constant que requereix i la feina que ens

PREMIS AAPV

2019

emportem a casa... Junts ens hem proposat demostrar a la societat i als nostres governants que tenim idees que aportar, que tenim talent i moltes ganes de treballar. Perquè molts dels nostres actors i actrius són reconeguts pel seu treball a l’Estat espanyol i alguns d’ells també a nivell internacional... Això és una mostra que els actors i actrius de la Comunitat Valenciana comptem. Per això estem convençuts que el nostre talent farà que les institucions confien en el nostre potencial com a intèrprets i estiguen disposades a què siguem portadors de la cultura valenciana, dins i fora de la comunitat. Estem en un moment decisiu a la Comunitat, estem patint un canvi en quan a política cultural, un canvi que des de l’Associació apreciem. Però pensem que estem només al principi del camí. Som conscients d’on venim, però és el nostre deure dir que ens calen més mitjans per dur a terme la nostra feina. I com deia abans, esta és una nit de festa, i no només perquè celebrem 30 anys, sinó perquè enguany després de 6 anys, recuperem els premis a millor actriu i millor actor d’audiovisual i millor actriu i millor actor de doblatge, i això és possible perquè tornem a comptar amb una televisió pública autonòmica, una

televisió que va desaparèixer fa 6 anys i que per fi torna a donar el servei públic que necessita la societat valenciana. Ens sentim satisfets d’esta tornada, però tenim una certa sensació d’intranquil·litat... Prompte se celebraran eleccions i algun dels partits que es presenten a la Comunitat han manifestat que no creuen necessària una televisió autonòmica. Des del sindicat volem manifestar la nostra opinió respecte d’estes declaracions, i ho farem amb una cita del pensador xinés Confuci: “Un poble que no coneix la seua història està condemnat a desaparèixer”. I sabem que de la mà de la història van la cultura i la llengua. Només per això ja té sentit una televisió autonòmica. Sabem que vivim a l’era audiovisual i per tant una comunitat amb llengua pròpia necessita un suport televisiu per mostrar els temes que impliquen a la comunitat. I això hauria de ser intocable. Fer desaparèixer un projecte així significaria un fracàs per a la societat valenciana, així que qualsevol polític que se senta valencià això hauria de tindre-ho clar, cau pel seu propi pes. Així que demanem confiança, per part dels partits polítics, però també per part de les institucions que han tornat a posar en marxa esta televisió pública.

Discurs de la presidenta Confieu, continueu confiant, poseu tots els mitjans necessaris que una televisió digna necessita per a continuar, perquè els professionals que ens dediquem cada dia a donar veu a les inquietuds dels valencians i les valencianes puguem fer-ho en condicions, per favor, confieu.

I damunt de tot açò, les majors consumidores de cultura som les dones!!!

Els actors i les actrius som artistes, i com a artistes ens sentim part motora de la societat, part implicada en el canvi. Volem formar part d’eixa senya d’identitat, volem que compteu amb nosaltres per continuar fent de la nostra societat un poble més cult, més participatiu i amb més ganes d’anar al teatre, al cinema...

Les dones exigim a les institucions, a les companyies de teatre, a les productores i als companys i companyes dramaturgs i guionistes la mateixa representivitat que els homes...

I quan preparava este discurs pensava... De veres ara he de dir açò? Encara estem així? Sí, Iolanda, has de dir-ho. Sóc dona, i com a dona represente el 50% de la població valenciana, represente també el 50% dels artistes valencians i també el 50% dels actors i les actrius valencianes. I malauradament este 50% encara no és visible als escenaris, a la televisió i a l’audiovisual realitzat a la Comunitat, igual que els nostres companys homes.

Per últim, vull adreçar-me a la societat valenciana. En concret a eixa part de la societat que mai, o poques vegades, ha assistit a un espectacle teatral a la Comunitat Valenciana. Vingueu al teatre. Volem demostrar-vos que som capaços de fer-vos sentir, de fer-vos pensar, de fer-vos riure i plorar...

A mi, sincerament, em resulta increïble haver d’estar reclamant açò encara... Em sent repetitiva, em sent pesada... Però què ens queda? Digueu-me? Què ens queda si encara nosaltres, que tenim veu, que pertanyem al primer món, encara no tenim les mateixes oportunitats que els nostres companys?

Doneu-nos només una oportunitat perquè com deia André Malraux: “La cultura és la suma de totes les formes d’art, d’amor i de pensament, que al llarg dels segles ha permés a l’home i a la dona ser menys esclaus.”

Què passa? No interessen les històries de dones? No m’ho crec... No.

Les històries poden ser contades igual per homes que per dones. Interessen igualment.

De fer-vos més lliures, d’ajudar-vos a què us feu preguntes, d’estimular-vos, de provocar-vos...

Més teatre, més cultura!

Crònica del lliurament

Dia Mundial del Teatre

Per Carles Gª Tormo

Enguany l’AAPV ha celebrat el seu 30 aniversari i el Dia Mundial del Teatre junt amb el lliurament dels Premis AAPV, recuperant per a l’ocasió les categories de doblatge i audiovisual. À Punt Mèdia va retransmetre la gala per primera vegada en directe, el passat 26 de març a La Rambleta. En esta edició, els guardonats van ser: Iolanda Muñoz i Miquel Viñoles, en doblatge; Verònica Andrés i Pau Gregori, en audiovisual; Resu Belmonte i Enric Benavent, per les seues interpretacions teatrals; Laura Pellicer i Guille Zavala, als Premis Crisàlide; i Ángela Castilla va ser reconeguda amb el Premi Narcís pel seu treball interpretatiu. Cal começar esta crònica agraint la col·laboració de totes les persones implicades en la realització de la gala dirigida per Mertxe Aguilar, que enguany ha suposat un repte especialment complexe.

Los Mocetones van encetar la gala

Només alçar-se el teló, Los Mocetones van omplir l’escenari amb un esclafit de música, adrenalina i sentit de l’humor

PREMIS AAPV

2019

amb el seu tema “Sin sueter”. En finalitzar l’explosiva actuació del grup musical, Aureli Delgado i Victoria Mínguez, exerciren d’amfitrions donant la benvinguda als assistents. Amb les seues paraules, actor i actriu recordaren els 30 anys de l’AAPV, fent memòria d’algunes de les fites més importants del sindicat, com ara la signatura dels diferents convenis: de doblatge, d’audiovisual i de teatre. Acompanyats d‘un fort aplaudiment els presentadors abandonaren l’escenari per deixar lloc a un càsting molt especial. Les actrius Amparo Oltra, Laura Giner, Anna Kurikka, Pilu Fontán, Silvia Valero, i els actors Rafa Segura, Bruno Tamarit i Josep Manel Casany van anar situant-se en línia front al pati de butaques.

Aureli Delgado i Victoria Mínguez

Actors i actrius front a un càsting

Des d’un dels seients del públic el director de càsting, interpretat per Miquel Viñoles, va demanar la col·laboració dels participants per tal que començara el procés de selecció. Un d’ells, Josep Manel Casany, presentat per una veu en off com “l’actor talentós” prenia la inciativa, i avantçant-se a la resta dels companys, col·locava un micròfon al mig de les taules. El responsable del càsting quedava instantàniament extasiat amb el gest de l’actor i esclatava en elogis: “Molt bé! Però tio, ho has clavat! Vull dir, és que se m’ha fet la pell borró i tot... escolta, tu tens futur en açò, no t’ho deixes, eh? Ja està, gràcies! Ja te’n pots anar“.

Miquel Viñoles, com a director de càsting

Casany, “l’actor talentós”

PREMIS AAPV

2019

Bruno Tamarit i Silvia Valero, “els actors i actrius que sempre treballen junts”

Rafa Segura, com “l’actor que no l’encerta mai”

Despatxat Casany, l’encarregat del càsting cridava Silvia Valero. Agafada de la mà de Bruno Tamarit, i introduïts per la veu en off com “els actors i actrius que sempre treballen junts”, Silvia i Bruno es situaven davant del micro. Viñoles va explicar que només volia veure-la a ella, i ells responien, amb diverses analogies, que com a parella artística són una pack indivisible, fins i tot, quan no ho sembla. Bruno i Silvia s’obstinaven a mantindre’s junts, però el director estava determinat a separar-los. Per a conseguir-ho, li va demanar a “Rafa” que ocupara el lloc de Bruno. Rafa Segura, presentat per l’off com “L’actor que no l’encerta mai”, aconseguia separar la parella. No obstant, Viñoles el descartava immediatament del procés de selecció, arribant a qüestionar la talla, o la identitat, del propi actor. Anunciada per la veu en off com “l’actriu desubicada”, Verònica Andrés interrompia l’audició per a, en un perfecte castellà, preguntar on s’efectuava el càsting, queixant-se de la senyalèctica de “La Ramblita”, deixant ben clar que en Valladolid “las tildes van a la derecha, de toda la vida”, o lamentant-se que “tenéis idealizado el dialecto”. Només l’aparició de Cristina Fernández, responsable del càsting de moviment, conseguia que la val·lisoletana parara de queixar-se i fugira de l’escenari en veure “el huit” que la coreògrafa esperava que repetiren els candidats.

Verònica Andrés, “arriba” al càsting tard i una miqueta perduda

Cristina, molt impressionada pels inhà-

Crònica del lliurament

Els aspirants van tractar d’emular un huit “concret i sencill”

bils intents dels aspirants a imitar els seus moviments, li va preguntar al director de càsting si ell “també ho havia vist”. Viñoles va assentir i tot seguit va proposar fer un descans. L’off va marcar el final de l’esquetx sentenciant: “Com veieu, els càstings, ens posen a prova a tots”. Aleshores, Pura Marco i Fernando Soler, encarregats del lliurament dels premis Crisàlide van eixir a l’escenari per enumerar els actors nominats en l’apartat masculí: Emili Chaqués, per “Federico, función sin título”; Jorge Valle, per “Foley Artist”, “Joc de xiquetes” i “Faust”; i Guille Zavala, per “El jardí dels cirerers”, “La vaca que riu”i “Tourmalet”. Guille Zavala, guanyador en aquesta categoria, en pujar a l’escenari va dir: “Vaig a treure la xulla, perquè si no, no seré capaç de dir ni una paraula”. Seguidament, l’actor va desgranar un ampli i minuciós agraïment que va finalitzar amb una crida a les urnes: “I aneu a votar, per favor. Salut, democràcia i teatre”. A continuació, Pura i Fernando, anun-

L’expressió de Cristina Fernández al finalitzar la prova de moviment

Fernando Soler i Pura Marco, van lliurar els Premis Crisàlide

Guille Zavala, guanyador del Premi Crisàlide

Crònica del lliurament

Laura Pellicer, va obtindre el Premi Crisàlide a l’actriu revelació

“El cau de les feretes”

Paco Vila, Nelo Gómez i Isabel Martí

Miquel Viñoles, Millor Interpretació Masculina de Doblatge

ciaven els noms de les actrius nominades al Premi Crisàlide: Lucía Aibar, per “Els nostres”, “Molt de soroll per no res” i “Cantando bajo la estrella”; Maria Caballero per “Faust”; i Laura Pellicer per “Açò és un destarifo”. El premi a l’actriu revelació, va ser per a Laura Pellicer, qui va improvisar una emocionada dedicatòria, que també va acabar amb una reflexió envers les pròximes eleccions: “dic el mateix que Guille, per favor voteu que fa por”. Una nova actuació de Los Mocetones, seguida d’un vídeo de l’espai d’À Punt Mèdia “El cau de les feretes”, van servir d’introducció al lliurament dels premis de doblatge. Paco Vila, Nelo Gómez i Isabel Martí, dobladors d’aquest programa de titetelles, van llegir els nominats a l’apartat masculí: Paco Alegre, per “Amor”; Francesc Anyó, per “Dos amants”; i Carles Montoliu i Miquel Viñoles, ambdós per “Visca el Rei Julien”. Finalment, els lliuradors van obrir el sobre amb el nom del guanyador: Miquel Viñoles. L’actor visiblement emocionat, va començar el seu agraïment dient: “Jo també porte xulla, perquè estic més nerviós que em pensava i vaig a llegir, que és part del que fem en el doblatge”. A la seua al·locució Viñoles va valorar el premi com un gest d’estima per part dels companys i companyes, però també va aprofitar per valorar la feina de tots els treballadors implicats en un procés de doblatge: productors, tècnics, montadors, traductors, ajustadors, ... Tot seguit, Isabel, Paco i Nelo, enunciaren

PREMIS AAPV

2019

les actrius nominades: Mari Giner, per “El diari de Bita&Cora”; Pilar Martínez, per “Amor”; Amparo Mayor, per “Elsa i Fred”; i Iolanda Muñoz, per “Les dones Bletchley”. El reconeixement, finalment, va ser per Iolanda Muñoz, qui va pujar a l’escenari acompanyada per les seues filles. Només començar, l’actriu va començar fent broma: “Bona nit i moltes gràcies, tinc una xulla perquè vull dir moltes coses”. La intèrpret va valorar el treball de totes les seues companyes i també va explicar el per què de la presència de les seues filles a l’escenari: “Són les meues fans número u, incondicionals d’À Punt Mèdia i jo em sent orgullosa d’això. L’altre motiu és perquè és una sèrie de dones, què parla de com les dones al llarg de la Història, des de l’ombra, han contribuït al progrés sense ser visibles, i ara, estes xiquetes tenen més drets que fa unes dècades gràcies a elles, com a mostra d’això elles estan ací amb mi ara”. En eixe moment, Iolanda li va cedir el micro a la seua filla major, qui va demanar més dibuixos en valencià en À Punt i amb un millor horari d’emissió.

Iolanda Muñoz amb les seues filles

Empar Marco directora d’À Punt Mèdia

Arribat aquest moment de la nit, l’escenari es va fer fosc, i els dolços acords del tema “L’amor és estar”, d’Ona Nua, van acompanyar les imatges d’aquells companys i companyes que ens han deixat l’últim any: Sefa Melió, Vicent Gisbert, Juan Ballester, Damián Gonçalves i Carmen Alborch. La gala va arribar al seu equador amb l’aparició en escena de Toni Misó i

Ona Nua, amb la veu d’Arantzazu Pastor

PREMIS AAPV

2019

Toni Misó i Carles Sanjaime

Carles Sanjaime, encarregats del lliurament del Premi Narcís. La parella d’actors van presentar Ángela Castilla: “Ella és una actriu a qui admirem i estimem, o a qui hem admirat però contiuem estimant. Que ens ha regalat moments inoblidables, que ens han fet riure fora i dins dels escenaris. I plorar també, dins i fora dels escenaris. Ella és una actriu de teatre, cinema i televisió, sempre que hi haja televisió. Sempre ha estat molt dur fer de la teua vocació, la teua professió, tant ara com al final dels anys vuitanta que és quan ella va començar a fer els seus primers treballs, un “Hotel temporal”... Ha treballat ací i allà. Igual feia una sèrie a TV3 amb Dagoll Dagom, que un Botho Strauss al María Guerrero amb Lluís Homar i Anna Lizarán, que tornava ací per treballar amb Dario Fo, Carles Santos o Mario Gas. Com actriu va ser tota una referència als anys noranta. És una actriu amb vis còmica i amb una gran connexió amb el públic. Només cal recordar la seua magistral Doris d’“El mussol i la gata”, amb Carles Pons i amb la direcció de Rafael Calatayud. Rafa i ella junts, tela. Però ella també era una actriu dramàtica, una actriu de tragèdia

Ángela Castilla mira el públic després de rebre un bes de Carles Sanjaime

amb una força i una veritat difícil de vore als escenaris, recorde la seua Regan del “Rey Lear”, de Shakespeare, amb direcció de Narros. Personatges complicadíssims, recorde que ella era capaç de explicar-me el meu personatge perfectament, però que el seu, deia, no sabia per on anava. No ho sabia fins que vam arribar a l’estrena i no veges si ho sabia. Recorde que no l’entenia ningú, només el públic, perquè tenia eixe do, el públic l’entenia perfectament. Els altres només podíem mirar, admirar i envejar. No li hem vist mai fer un personatge femení discret, ni tonto, ni submís, ni ignorant. Totes les dones que ha interpretat eren rebels, contradictòries, sensuals, intel·ligents, com ella. Actriu temperamental, apassionada, impulsiva, de caràcter, amb intuició i amb intenció, amb força i amb feblesa, amb talent i amb ofici. Actriu extraordinària, o siga, fora de lo normal. Quina alegria tan gran dedicar-te este acte de reconeiximent i d’amor. I quina pena tan gran que faça ja dotze anys que no et vegem pels escenaris. El premi Narcís en reconeixement a una trajectòria és per a Ángela Castilla”.

Crònica del lliurament Ángela va pujar a l’escenari enmig d’una clamorosa ovació. Per començar l’agraïment, va fer ús de la vis còmica referida pels seus companys dient: “Jo no m’he portat la xulla”. L’actriu, entre bromes i llàgrimes emocionades, va lamentar la quantitat de temps que porta sense pujar a un escenari, però també va donar les gràcies als companys i companyes per haver estat el vehicle a través del qual canalitzar la seua “bogeria”. Precedida d’un nou interludi musical a càrrec de Los Mocetones, l’off va anunciar la represa del càsting, en esta ocasió, d’actrius. Pilu Fontán, Laura Giner, Anna Kurikka i Amparo Oltra van tornar a escena i es van alinear davant del director. El responsable del procés de selecció, de seguida va preguntar a les candidates si s’havien preparat el monòleg, l’escena, la cançó, l’atrezzo, etc. No obstant, abans de que cap d’elles contestara, Miquel senyalava que en compte de fer res del que s’havien preparat, preferia que li contaren què havien fet l’últim cap de setmana. La primera en indignarse va ser Pilu Fontán, que va qüestionar la professionalitat del director del càsting. A continuació, Laura Giner, recriminava que portava 15 dies preparant la prova, pagant classes particulars i tot. Anna Kurikka, seguint el mètode, havia fet un diari de l’adolescència del personatge i duia 10 hores sense pixar per semblar nerviosa. L’última en parlar va ser Amparo Oltra, que va fer un apasionat al·legat en contra dels abusos als processos de selecció.

Ángela Castilla no va portar la xulla

Pilu Fontán, es va preparar el paper per a res

Anna Kurikka, després de seguir el mètode

Amparo Oltra i Laura Giner deixaren ben patent la seua indignació

Crònica del lliurament

Isabel Caballero i José Zamit lliuraren els premis d’audiovisual

Pau Gregori, millor interpretació masculina d’audiovisual

Verònica Andrés, al moment de recollir el premi

Finalitzat el càsting femení, Isabel Caballero i José Zamit, llegiren els noms dels actors nominats per les seues interpretacions a l’audiovisual: Carles Alberola, per “M’esperaràs?”; Sergio Caballero, per “La Vall”; Pau Gregori, per “Paella Today”; i Alfred Picó, per “M’esperaràs?”. L’actor de “Paella Today” va rebre el premi amb gratitud i incredulitat: “vivint amb una guionista, hauria de tindre ací una xulla, un paper superxulo, però no ho tinc”. Ràpidament, Isabel i José, van verbalitzar el llistat de candidates a la millor interpretació femenina d’audiovisual: Pilar Almeria, per “La Vall”; Verònica Andrés, per “Acò és un destarifo”; Cristina García per “M’esperaràs?”; i Pepa Juan, per “Formentera Lady”. Els lliuradors cridaren el nom de la guanyadora, Verònica Andrés, qui va pujar de nou a l’escenari, ara per recollir el guardó. L’actriu va qualificar el reconeixement com un honor i va afegir: “...he hagut d’esperar 50 anys per a fer audiovisual a la televisió de la meua terra, en la meua llengua, i no és demanar tant, és tan important... no hem de deixar que passe açò... continuem, amb dignitat!”. Després del lliurament dels premis d’audiovisual, l’escenari quedava en penombra, desangelat, i un text projectat era llegit per l’off: “Ens llevaren espais públics: la Moratín, el Talia, al Rialto no cabem tots. Per sort, ara tenim els càstings de la tele”. Com qui entra en un lloc inhòspit, Domingo Chinchilla es va introduir sigil·losament a l’escenari,

PREMIS AAPV

2019

preguntant: “Hola?”. Al moment, també apareixia Pilu Fontan, qui tampoc va conseguir cap resposta més enllà de l’eco de les seues pròpies veus i les rialles còmplices del públic. Després del “càsting” d’audiovisual, la veu en off va anunciar l’entrada de Iolanda Muñoz. La presidenta de l’AAPV va llegir el discurs que havia redactat expressament per a l’ocasió i que podeu llegir íntegre en este mateix número de l’Eq’iliquà. Una nova actuació d’Ona Nua va, amb el seu tema “És amor”, va encapçalar l’última part de la gala. Els actors Alberto Baño i Esther López, responsables del lliurament dels premis de teatre, llegiren el nom dels nominats: Enric Benavent, per “Faust”; Sergio Caballero, per “Carinyo”; Josep Manel Casany, per “Nadal en casa els Cupiello”; i Bruno Tamarit per “Cuzco”. Enric Benavent, guanyador del reconeixement, va descriure el seu paper a “Faust” com, possiblement, el més complicat que havia fet mai. També va parlar del mateix com una oportunitat per tornar a València després de 15 anys i de fer teatre en valencià. Per últim, es va referir a la nominació i al premi com una recompensa extra i es va despedir dient: “Moltes gràcies per la propina”. Tot seguit, els lliuradors van desglosar el llistat d’actrius nominades per les seues interpretacions teatrals: Resu Belmonte, per “Joc de xiquetes”; Empar Canet, per “Faust”; i Vanessa Cano, per “Per davant i per darrere”. L’últim reconeixement de la nit va ser per a Resu

Domingo Chinchilla i Pilu Fontán

Alberto Baño i Esther López lliuraren els premis de teatre

Enric Benavent, va obtindre el reconeixement per la seua interpretació a “Faust”

PREMIS AAPV

2019

Crònica del lliurament

Foto oficial de la festa

Belmonte. L’actriu, va començar comentant: “És un cor, no me n’havia adonat, el portaré sempre dins... he tornat a casa. I aquesta sensació us la dec a vosaltres, companys i companyes”. També va fer una reflexió sobre el moment que estem vivint i va demanar més diners per a la cultura.

Resu Belmonte, amb el premi a la millor interpretació femenina de teatre

La gala arribava a la fi i Aureli Delgado i Victoria Mínguez van eixir de nou a l’escenari per acomiadar la gala, agrair l’assistència del públic i citar a tothom per la festa posterior, organitzada per a l’ocasió al bar del teatre.

Podeu veure la gala sencera a:

https://apuntmedia.es/va/a-la-carta/programes/vist-en-tv/retransmissions/gala-appv-2019

PALMARÃ&#x2030;S PREMIS AAPV

2019

comunica [ció] entrevista

“Que l’art siga tot el que fas”

Ángela Castilla, Premi Narcís 2019 Per Borja López Collado

Ángela Castilla es mereix una entrevista gravada en vídeo per veure tots els seus gestos. Ángela és una amalgama gestual, et fa representacions al moment, posa les veus i realitza les converses de manera simultània, em fascina i em sap greu que això no quede reflectit sobre un paper. Però poseu imaginació. Resulta curiós que em vaig iniciar en l’art dramàtic, quan entre a l’Escola Superior d’Art Dramàtic de València (ESADV), fa uns deu anys, i tu vares deixar els escenaris fa aproximadament uns dotze anys. Per tant, no hem coincidit a l’univers teatral i per això em sembla molt xulo que siga jo qui et realitze aquesta entrevista Jo quan entre en l’Escola venia d’Auxiliar de Clínica, de fer “Doña Rogelia" i acudits a l’hospital, i algú em va dir: “Tu per què

no entres en l’Escola d'Art Dramàtic?” I jo diguí: “De què? Jo què sé, açò què és?” Jo agafava una bicicleta i anava a la Creu Coberta on estava Paco Puchades que deia: Roig! Verd!... així eren les classes. Bé, jo anava a aquella alternativa perquè en l’Escola no hi havia res, estaven tots opositant, em passí més temps en el bar que en l’Escola. Me n’he adonat que he anat d’un lloc a un altre i no he fet targetes per a les perdudes. Jo no recorde moltes coses, per això sempre conte el que conte, no recorde alguns noms...

“Hotel temporal” | 1985 | D: Rafael Calatayud | Sala Escalante | amb Victoria Salvador

però mira, jo sé que hi ha bon rotllo. Ens abracem? Comencem de zero? Em telefonaren per fer "Herederos" que emetia La1, amb Concha Velasco i Álvaro de Luna que eren els amos i estaven en una gran mansió. Em proposaren fer el personatge de la Negra i jo: “Hala! Què bé! La Negra! (que jo sempre m’he considerat una massai)... i posava en el guió: "Cau de cul enmig del camp..." Jo no demaní matalàs i no vaig saber caure. Vaig dir: “M’he trencat”. No posaren baix: “Últimes caigudes d’Ángela Castilla”. Em vaig trencar sencera. Després em telefonaren per fer "La dama contra el espejo, eren dos personatges que es pegaven i jo ja diguí: “M’he trencat, ja no puc”. Després va vindre l’accident, però ja m’havia trencat amb la Negra. Recorde quan ens varen presentar,

estàvem el repartiment d’"Els quatre genets de l’Apocalipsi" fent-nos un café abans de la funció i Carles Sanjaime ens va preguntar als més joves si t’havíem vist treballar, vàrem respondre que “no”, i ens va dir: “Una de les millors actrius de València”... A mi això... la gent que em vol té la mania de dir això, a mi això... em posa molt malament, perquè per una part “gràcies”, però no és veritat perquè mira l’elenc d’actors que tenim! Jo he volgut a la gent des de fora i des de dins. Ara, perquè ja no vaig a vore teatre, m’he he anat al camp ...em diuen: “Ai, a tu no t’agradaria? No t’entra enveja d’estar allí?” No. Jo crec que tanta emoció és perquè l’accident i tot van obrir les comportes de tot, no pel premi només, sinó tot... és cert que hi ha gent que no m’ha vist...

...les generacions més joves... ...per això en l’entrevista que vaig fer deia: “Què li dius a les generacions més joves?” – “Que no vagen de sobrats”. “Que se’t pot anar la pinça i tot l’estenedor”. Vaig dir que no s’havia de separar la vida del teatre. Perquè tu saps eixos directors… que tu vens angoixada a l’assaig i vols fer-te a un costat i fabricar. Aleshores alguns directors (com el Mario Gas), que jo estava en una situació tremenda i em diu: “Va”. Quan acabes, dius: “Què?”. M’agradaria que els directors i els actors sàpien: porta totes les teues emocions i fica-les en el personatge. No es pot separar. Aleshores, entonses, llavors, Com fabriquem el personatge? “Hui estic amb grip, senyor director” i algú que respon: “Es que jo vull eixa feblesa la que tens tu hui”. Jo crec que seria així. Si vens fet pols, que ningú t’exigisca que estigues a mil. Perquè sinó, el personatge on està? Sempre amb la por o el pecat de “no canvies res del text”. Hòstia!... si això és així, jo l’únic que tinc és intuïció. “Ego yo te absorbo" - va dir una valenta aspiradora- (açò m’ho he inventat jo). Jo he sigut problemàtica, crec, perquè... si jo amb la meua energia no sabia què fer, imagina’t un director que no sap maniobrar les energies. Rafa és qui em va vore i digué “açò m’ho porte” i ell va

poder canalitzar-me tot. I entrar en la seua bogeria i fer el que vam fer... que gràcies! Em passà de tot amb Mario Gas, amb una candidiasi que riu-te de l’anuncio de Vaginesil, una candidiasi crònica amb Mario Gas, en l’escenari, els atacs de terror són immensos… et pots quedar en blanc, en verd i en rosa, gràcies que Fernando Guillén em salvà en ple escenari, em quedí en blanc i el senyor, que està en els cel, em diu: “¿Lo que usted quiere decir, señorita Castilla…?” (Perquè ens adreçaven en escena pels noms) “¿Lo que usted quiere decir es esto, esto y esto?”. Vaig dir: “Pues sí, señor”. Aleshores, entonses, llavors, quan estàs malament, quan tens una energia molt baixa és molt bo perquè et fa anar més a poc a poc, trobar les debilitats d’eixe personatge perquè les tens tu hui… Ara, sembla, és el moment en què tots podem dir: Doncs, jo faig açò perquè puc estar segur que tot el que he aprés ho puc donar (o algo així). O puc ensenyar alguna cosa. Perquè jo, actriu... mai he pensat que era actriu, jo sempre he pensat que sóc una desesperada comunicadora. A mi el teatre crec que m’ha servit pera predicar, perquè jo sempre he sigut una mica missionera. Aleshores, entonses, llavors, de què em va servir estar en el Teatro María Guerrero, amb tots els millors allí? Jo havia de fer-ho bé, sí o sí, perquè jo allí

comunica[ció] e n t re v i s ta

“El cassament” | 1992 | Direcció: Rafael Rodríguez Marzo | CDGV | amb Rafa Contreras, Pilar Almeria, Paco Alegre, Ferran Català i Carme Belloch

no sabia qui anava a vindre. I tothom: “Pero qué bien” “¿Pero de dónde has salido?” “Ni es la chica que se acueste con nadie, ni es la rubia tonta… ¿pero de dónde has salido tu?”. Venia algú: “Es que usted es tan guapa”. Jo dic: “Porque tú lo eres, tú lo ves, cariño”. A mi, quan el premi, m’haguera agradat dir: “Quan guanya un, guanyen tots”. Perquè ací vingué un tipo (Faccio, crec), que ens ensenyà que si tu estàs pendent de que eixe company entenga què li estic dient, quan ell ho aconsegueix, tu aplaudeixes perquè es teu el triomf per haver estat pendent. No vaig dir en la gala moltes coses... simplement vaig dir que gràcies a tots. No vaig dir... “als meus xics de negre, el grup Shakespeare, la fase de Rafa, els xiquets conejeros que ens anàrem a Londres, quan a TV3 amb María José Perís”... m’he estimat molt a la gent, també els he absorbit molt.

comunica[ció] e n tr e v i s t a

“El mussol i la gata” | 1989 | Direcció: Rafael Calatayud | La Pavana | amb Carles Pons

Revise les meues notes a la llibreta, Ángela es preocupa. …tranquil·la, jo revise per vore les preguntes que ja has respost en esta intervenció, que són varies… a veure, preguntes de caràcter més personal: si volem trobar-te, on anem? A què dediques el teu temps? Jo dic una cosa: “Sóc mèdium estant enterum”. Home, va ser molt fort deslligar-me de tot. Però no perquè pensara que jo només podia fer teatre sinó perquè sempre m’he tingut per una desesperada comunicadora. M’aïllí de tot el món i comencí a escoltar-me a vore què passava... com feia els textos en dibuix, perquè jo sempre he tingut memòria visual, doncs dibuix. No puc relacionarme amb molta gent perquè el sistema

nerviós està de una hipersensibilitat molt forta... la tristesa que porte és que este món no m’agrada gens, va en picat. I com que tota la tonteria se’t va a la porra. Molt trista perquè no podem ensenyar a les noves generacions quasi res, perquè les noves generacions pràcticament estan molt rebotades. I l’art està en la vida. Una cosa que se m’oblidà dir quan vaig arreplegar el premi és dedicar-lo a les persones que com a mi la salut els ha posat en l’altre costat. I és que en l’altre costat, l’art continua perquè és molt fàcil que en teatre se’t quede tot tancat. I que després arribes a casa i digues: “bah!”, si no treballe tot el dia en açò, què faig? I l’art, m’he adonat que és portar allò quotidià a l’excels. La putada és que tu fas una obra i ha estat un dia molt bonic i un altre no tan bonic i ja està la ment-dement: “Ai”. I ve algú a

“Como gustéis” | 1986 | Fundació Shakespeare | Direcció: Pierre Constant | Foto: García Poveda

donar-te una energia i tu dius: “No, és que ahir estava millor”. I açò no ho hauríem de fer... o dubtes que l’altre ho estiga dient de veritat. Aleshores, entonses, llavors, tant de bo poguérem esborrar i no dir: “no, és que ahir ho vaig fer millor”. O eixos directors que et demanen que no afluixes en cap moment, que per a mi, l’error és un esglaó d’or, un detall com pot ser un “camaño”, un poc més i dic: “La següent rotonda la pague jo”. Jo me sent ara com un àngel exterminador, exterminador de mal rotllo i de predicar com una boja que poc més em pose un hàbit... i amb tota esta emoció que porte i amb tot este plor... una bomba, jo porte una bomba. Què dius: “Eres actriu?”, “Doncs no, sóc una desesperada comunicadora”. Que m’he engolit moltes coses i ara no sé com traure-les. Supose que algun dia, amb tot el verti-

gen que em dona, podré anar a una escola i dir a la gent jove alguna cosa del que jo puc... alguna cosa hauré dir, perquè si la vida m’ha deixat amb veu i viva després de... la vida a volgut que estiga ací per a desgràcia de qui ho agafe per ahí. I ni tan sols vaig donar gràcies al cirurgià que em salvà la vida, però és que si la vida i la mort estigueren treballant... jo conscient... començaren a treballar com uns bojos, damunt em deixa amb veu. I això no ha sigut qüestió de ma mare, no, jo puc dir que existeixen els miracles i que no sé què fer. A què em dedique? És una putada, perquè gent que m’ha estimat no puc estar amb ella, perquè no puc amb moltes emocions o parle massa. Aleshores, entonses, llavors, em tanque en ma casa i em pose a dibuixar. Jo ara l’únic que sé fer és parlar del passat.

“Top Dogs” | 1999 | Direcció: Mario Gas | TGV + Castelló Cultural + Palangana Teatre | amb Fernando Guillén

... t’esperaves que et donaren el Premi Narcís 2019? Què? El premi? Ni un duro. Inesperat no, el següent. Això em pillà a mi en una lluita, tornant d’un poble a casa i dient “Déu meu... el que he aguantat”. I de sobte em diu Sanjaime: - Toni Misó t’està buscant, crec que està un mica malament. Li dic: - Per favor, què et passa, carinyo? - Que te van a donar el Premi Narcís i tal… - Vinga, va… serà una broma… jo no estic per a bromes.

- Que és veritat! I a partir d’eixe moment començà la por, l’agonia, s’obriren les comportes del passat, del present... i va ser una bomba. I tan viciada que està l’entrega de premis... o siga, paripé zero, amor total. I em diuen: l’entrega d’amor que t’han fet, ja els pots mirar als ulls que no és res que haguérem vist mai. I va ser tan impressionant que per això aní a per ells corrent. Jo em vaig quedar en terreny de ningú, no vaig agrair ni al meu germà, ni a l’altra… i tothom: “és normal”, quin amor més incondicional. Perquè a tothom li haguera agradat sentir el seu nom. Sembla que se m’ha oblidat quelcom important, que després de matí aní a comprar-los roses... ... dona, no es pot dir tot, sempre queden coses...

comunica[ció] e n t re v i s ta

Esta és la monserga, ... perquè ma mare em diu: però tu perquè ho contes tot, filla meua?

"Els meus àngels custodis!” No vaig poder, perquè sinó em menge tota la gala.

Jo he vist moltíssima gent bolcada amb tu, a tu t’arriba eixe carinyo?

Jo crec que a mi se m’obrí l’accident, que estava viva, que la gent m’estimava, i venia d’un lloc que havia sigut molt dur, no em podia defendre... i encara estic així.

Gràcies a vore-ho per la tele em veig a tota la gent, vaig vore el voltant tan gran i tots en peu que a mi "això és massa, no, seieu-vos, seieu-vos per favor”. Clar, mentre estava abraçant als altres jo no veia tot això, però els que estaven baix em varen dir: “Ángela, va ser tan emocionant”. Jo crec que ho visqueren ells més que jo i això és el que em queda ... si jo tornara eixe acte d’amor, perquè no em donà temps. Però tothom super orgullós de mi i de l’amor que hi havia allí. Ho vaig fer el més ràpidament possible: Atenció, puja: “gràcies, carinyo, bravo”, “És una perla del Túria",

Documentant-me per a l’entrevista… tirant mà d’arxius... Collins! Tu eres conscient que formes part viva de la història del teatre valencià? “Gràcies a este premi per la tractoria que m’han donat”. (Una bona estona de riure…) Jo què sé… un poquet més i no arribe…

comunica[ció] e n tr e v i s t a ... Mario Gas, Carles Santos, Dario Fo, Rafa Calatayud, Lluís Homar... Jo crec que la vida em va posar tot això perquè jo he hagut d’acabar molt prompte per la salut. Es veu que tot anava molt a pressa perquè arribaria un moment que eixe període es tancaria. Jo sempre dic que sóc exactriu. “Però tu com vas a ser exactriu?” “Pues està Extremadura, extremoduro, examant i exactriu. Tu mai seràs ex?” Perquè ens han dit: “tu eres actor, i qui no és actor…” no, jo crec que és un art estar viu. I no sols pensar en teatre. La gent no es pot anar a terra pensant: “per favor, sóc actor, no sóc actor, sóc actor bo?”… per favor, estan fent càsting d’éssers humans, que no queden. Que esta societat està dient: Socorro!!!. L’altre dia, el Papa, diu: “Que la mala entranya torne, és com un boomerang”. Este premi és com les peces d’un puzle que es junta. Clar, estic per a fer entrega de premis 2. Jo no sé si a la gent jove els interessaria el que jo dic però si em quede muda la gent riurà molt, dirà: “per fi”. Arribarà a tindre fama de conflictiva. Com va dir Misó: “ella sabia tot del meu personatge i del seu res”. Crec que jo he estat fora i dins, em menjava el personatge del costat, estava tan pendent del personatge de l’altre, que del meu no sabia res. La primera vegada en ma vida en la que poguí salvar a un company que es va quedar en blanc va ser en “13”, “Ai, què contenta, per fi, mira”. Estic molt contenta que la vida m’haja canalitzat.

Jo només tinc por que el món se’n vaja a la merda. “Ángela, no sigues tan dramàtica”, “Ja, serà que el que surt en la meua televisió només surt en la meua”. I és molt fàcil que se’t vaja la tonteria a “hui no ho he fet bé”, “no m’han donat una obra”... jo he estat molt pendent del llancer que té dues frases, fora i dins de l’escenari. Shakespeare ho diu tot, sempre posa un bosc d’Arden perquè passe allò impossible, ell treballa amb la misèria i amb la noblesa de l’ésser humà i són els temes de sempre, “ai, m’està repetint sempre el mateix”, “I la vida, no?" Ens està repetint el mateix, sempre, d’igual manera. Eixa por a ser bon actor… no sé si podria servir a les generacions d’ara: No et compares amb ningú. Supose que el que intentem és… “El que jo he aprés, on ho pose?” perquè com tot el món està tan rebotat... adoneu-vos, que no se us faça el cor de pedra. ... i algun moment al llarg de la teua trajectòria... alguna cosa concreta... una obra, un personatge, un text... Tota l’etapa amb Rafa Calatayud. Tot el treball d’ací és el que ha fet que jo poguera eixir fora, i conéixer gent... però des d’ací. València és la que m’ha ajudat. Tot el temps amb Rafa i els actors companys d’eixa etapa va ser un puntàs. I TV3 amb tot el que suposà i tota la gent de Barcelona... d’allí em veu Lluís Homar, i Rafa Calatayud em va dir: “O t’aclarixes amb Lluís prompte o vens p’acá”. Hi havia una lluita perquè Lluís no ho tenia

“La nit de Madame Lucienne” | 1992 | D: Santiago Sánchez | CDGV | Foto: Luis Vidal

clar, em feia proves i proves i proves… fins i tot estant en “Una espléndida mansión”, Mario Gas em va cridar per a fer una audició i em van dir que no me’n podia anar o em denunciaven. Total, que me’n vaig tornar. Tots els personatges amb María Ruiz... Tot el que m'ha passat en teatre ha sigut… rellevant? ... i els tempos de creació? Ara, pareix que tot va molt a pressa... abans era distint, veritat? Es cuidaven els tempos… hi havia marge per a la prova i l’error... Això és una putada perquè anireu de cul. Amb angúnia. Sembla que a ningú l’importa. O quan treballes en valencià i te’l passen al castellà o al revés, i si hi ha

farfalleig, no hi ha cap megafonia que diga: “senyors, hem canviat de llengua, per favor, atents”. És com “Hala, traga, açò va així” “Açò va així? No ha d’anar així”. Se’ns està anant tot de les mans, val, estalvia diners, però és que així no es pot anar, i més en lo creatiu. Perquè és que tots els actors aniran al bar. Estàs tant de temps estudiant que no pots parlar amb ningú, ni dorms, ni descanses, el text tot el rato... La meua frase és: No portem al dia les injustícies i els agraïments. Tota eixa merda te la portes. I et carregues la teua parella, al gos o al que tingues a casa i sinó et vas al bar i arribes a ta casa destrossat. Com que la por està en: “I si no em donen treball? I si sóc problemàtic?”.

“Boody Maruja” | 1999 | D: Jaume Bayarri | Miracle Produccions + ATPATC | amb Toni Misó

No et planteges tornar a escena?… alguna cosa més tranquil·leta... sense nervis... Amb nervis i amb tot. Amb tot vaig cap allà. Perquè realment... “Ai, ja t'has equivocat”, “ai, portes una taca”. Ai, què? La imperfecció no la suporta ningú. Hi ha una espècie d’ego amb por. Senyors directors, comencen a portar gent quasi al principi perquè els actors senten “el tremolor”, perquè l’espectador puga dirli al director: “escolta, no m’entere de res”, “escolta, actor, et veig sobreactuat.” Perquè si no el dia de l’estrena... tu saps el camp d’energia que hi ha de gent que vol que no falles? Però, com que no falle? Megafonia: “Atenció, atenció, deixen els mòbils i després, per favor, no exigisquen que el dia de l’estrena estiga

tot”. La fragilitat és eixa, persones, l’errada, sí senyor. La por que hi ha... el dia de l’estrena ha d’estar tot, però si no hem rodat encara! Jo es que sempre he entrat en el moment que no tocava, en quina universitat es dona això d’entrar a temps? Carles Sanjaime confia molt en mi per a donar-li opinió perquè jo veig allò xicotet, encara que jo li tinc por a Carles, l’amor en por. No sé, algun impuls a la resta... però clar, jo no puc fer res en l’escenari que depén d’altres. Perquè hi ha dies que m’alce que no puc amb la vida. Això del premi m’ha deixat més feta pols que mai. M’agradaria portar això a un escenari: el caos. Quan em diuen “clar, com que tu eres actriu”... es creuen que l’actor quan surt al carrer ho aconsegueix tot…

comunica[ció] e n t re v i s ta

Sí, m’han quedat moltes coses a dir i agrair, un agraïment a València que és d’on jo he eixit. Gràcies a estar aquí. A Rafa Contreras i a Rafa Calatayud, a eixe Conejero, l’època dels Shakespeare, eixe senyor ens ensenyà a acomiadar-nos del lloc d’assaig... jo cada vegada que anava a un bolo agraïa al llloc i als tècnics, perquè arriba un moment que els tècnics són més directors que el teu director, perquè són els que van amb tu a tot arreu… els tècnics són el millor que tenim. L’actor sap coses que el públic no sap i al revés, i moltes vegades no acceptem eixa energia, és una putada que tinguem de referència el dia anterior: “Hiu ho he fet pitjor”… hauria de parlar amb els directorets… la inseguretat crea una prepotència molt rara. Cura amb el xafardeig perquè eixa llengua

ens pot matar, tant en els pobles com en tot el món. M’agradaria anar de Juana de la Arcada! No Juana de Arco… de la Arcada! I dir: “Com comenceu amb això... voràs tu el boomerang com torna”. El que més m’alegraria saber és que davant tot som éssers humans, dona igual que t’hagen donat tres trofeus... que t’hagen aplaudit molt... perquè ara tots els esportistes s’estan lesionant tant? Perquè estan forçant la màquina a tot el món. Perquè el teu cos t’està dient alguna cosa, però la teua ment no pot descansar: “perquè he de fer això o l’altre”, doncs pren, petardà! Tot el món porta mal la salut. I eixe tipus de treball et pot portar a l’hospital, perquè tot el món està portant al límit tot. És una cadena que ningú la pot trencar.

comunica[ció] e n tr e v i s t a

“Romeo y Julieta” | 1987 | Fundació Shakespeare | Direcció: Edward Wilson | amb Carles Sanjaime

Amb Pilar Almeria i Juanjo Prats als Premis AAPV de l’any 1992, celebrats a Casablanca

Què necessites? Estar tranquil·la. Amb el que dones i reps. Estar en pau. Salut mental i de cor per a estar preparada amb tot el que se'ns va a venir. Un art en el que estigues. Hi ha un treball que es diu -instante tras instante tras instante -…amarrar a tots a l'instant i estar pendent que no se’n vaja. Que l'art siga tot el que fas. Com es fa el que veus fins arribar al que no veus. Ai, tela…

Ángela i el seu gos Lucky el dia de l’entrevista

Una vegada ja hem deixat el despatx de l’AAPV, i ens hem acomiadat al carrer, al poc, Ángela, torna per mi corrent i em diu: “Que no se m’oblide. És molt important que a l’entrevista es diga que: L’oda d’amor que m’han escrit (Misó i Sanjaime), és l’oda d’amor més bonica que m’han fet mai”.

forma [ció] Paco Alegre i Cristina Rodríguez | Belén Macias | Imma Sancho Comissió de Formació

El finançament de la Fundació AISGE, va permetre a l’AAPV organitzar tres cursos en 2018.

Curs d’iniciació al Doblatge, impartit per Paco Alegre i Cristina Rodríguez del 3 al 17 de desembre.

Curs d’Interpretació davant la Càmera, amb Belén Macias celebrat el 7, 8 i 9 de desembre.

Curs de Treball Actoral amb Text, a càrrec d’Imma Sancho, impartit el 14, 18, 19, 20 i 21 de desembre.

Les quotes que pagueu a l'AAPV són deduïbles en la declaració de l'IRPF com a quotes sindicals

DEMANA EL TEU CERTIFICAT

organitza [ció] Vaga del 8 de març: Taula redona i manifestació Per Aina Gimeno, secretària d’Igualtat

El passat 8 de març va ser un dia que marcarà un abans i un després, es va convocar la segona Vaga de dones que va commoure el país sencer. Una vaga de cures, una vaga de consum, una vaga laboral i educativa. Enguany tornàrem a fer-la, perquè, per desgràcia, les nostres denúncies continuen vigents. Cal destacar que aquest any aconseguírem organitzar-nos entre totes i tots per secundar la Vaga i fer-la més visible. Des del sindicat llançàrem la convocatòria a una jornada amb taula redona, una quedada per a fer cartells i per a acudir conjuntament a la manifestació. I no ens podem sentir amb més orgull de la resposta que tinguérem. A primera hora del matí ja hi havia un bon grapat d’actrius fent cartells i gaudint de l’ambient i les ganes de lluitar. A les 13h, es va obrir una taula redona, on es va reflexionar de molts temes que ens pertoquen a totes i també a tots. Es va parlar d’igualtat a la nostra professió, de com a les actrius i actors els afecta anar fent-nos majors, de la desigualtat salarial, d’assetjament, d’idees de com millorar, que somniem el pla d’igualtat que volem construir. Ens férem moltes preguntes i ens queden moltes per fer-nos, però a poc a poc buscarem les respostes.

De segur que entropessarem moltes vegades en el camí, però si traguérem alguna conclusió, és que alguna cosa acabava de començar, i que res podria parar-nos. A les 14h férem un dinar de pa i porta, amb un ambient festiu, però també reivindicatiu. I finalment a les 17,15h eixirem cap a la manifestació des de la nostra seu. Pel camí molts associats s’uniren i com podeu observar en la foto, érem una bona colla. Molts amb la camiseta que havíem fet per a l’ocasió “Ni un pas enrere” que pensem que era un missatge clar i directe. No podem fer un pas enrere, perquè encara ens queden, per desgràcia, molts pas-

sos a donar. A la manifestació cridàrem actrius i actors a una sola veu “Som artistes feministes”, “Dones artistes, volem protagonistes”, “Som actrius, no florers”, “Ni una menys” o “No és no” entre d’altres. Ens entrevistaren per a À Punt Mèdia i caminàrem al mateix pas, amb l’empenta i la il·lusió de vore que junts tenim més força. Gràcies a totes i tots els que vinguéreu, i a qui ens donàreu el vostre suport. Va ser una píndola d’il·lusió que ens donarà més forces per seguir lluitant!

Amb el patrocini de:

organitza[ció]

Decàleg de recomanacions

Per Sergi Mira 1- Abans de signar, demana una còpia del contracte de treball amb temps suficient per a llegir-lo tranquil·lament i fer les consultes necessàries. 2 - Negocia sempre el salari brut, t'estalviaràs sorpreses desagradables. 3 - Consulta els convenis www.aapv.es/convenis.htm. 4 - Reclama si hi ha algún concepte amb el que no estàs d’acord (categoria professional, assajos, horaris, 5% de propietat intel·lectual, ...) 5 - El contracte s'ha de signar abans de començar a treballar. 6 - Comprova en la nòmina que no t'inclouen dietes excessives i que la base de cotització i la retenció de l'IRPF són correctes. 7 - Tin els papers al dia (contractes, certificats, nòmines, TCs, etc.) i ordenats per any. 8 - Quan t'arribe la regularització consulta si t'interessa pagar-la o no. 9 - Si has sol·licitat una prestació (Atur, Jubilació, etc.), quan t'arribe la resolució comprova que siga correcta (dies cotitzats i quantitat a cobrar). 10 - Davant qualsevol dubte, telefona a l'AAPV.

audio. visual

TAULES SALARIALS DEL CONVENI AUDIOVISUAL ESTATAL (ANY 2019)

CINE

CATEGORIA

PER SESSIÓ

PER SETMANA

Secundari

575,18 €

2.558,07 €

7.138,76 €

713,88 €

2.022,64 €

Protagonista Repartiment

Petites parts

789,84 € 431,38 € 172,55 €

TELEVISIÓ I PUBLICITAT

3.569,40 € 1.784,68 €

CATEGORIA

PER SESSIÓ

PER SETMANA

Secundari

516,62 €

2.297,39 €

Protagonista Repartiment

Petites parts

723,25 € 413,27 € 165,28 €

1.709,71 €

4.844,21 €

683,88 €

PER SESSIÓ

PER SETMANA

Secundari

479,35 €

2.131,71 €

Repartiment

Petites parts

ASSAJOS

149,13 €

CATEGORIA

PER SESSIÓ

Secundari

53,05 €

Protagonista Repartiment

Petites parts

372,83 €

53,05 € 42,44 € 42,44 €

PER MES

8.599,83 €

CATEGORIA

585,87 €

5.056,60 €

3.225,03 €

OBRES DE BAIX PRESSUPOST (menys de 750.000 €) Protagonista

PER MES

9.511,75 €

6.411,30 €

1.937,69 €

PER MES

2.647,55 €

7.060,15 €

1.540,58 €

4.369,95 €

616,22 €

5.948,95 € 1.747,97 €

Dietes per menjar principal 42,61 € Complement per pernocta 21,30 € Kilometratge: (mínim exent IRPF) 0,19 €/Km En concepte de cessió de drets de fixació, reproducció i distribució es cobrarà el 5% del salari