EQ'ILIQUÀ 48 07/19 by AAPV Actors i Actrius Professionals Valencians

eq’iliquà 48_07/19

consell de redacció: david duran, carles gª tormo, borja lópez collado, sergi mira col·laboradors: laura candela, emili chaqués, domingo chinchilla, sergio heredia gallén, josep martín pastor, iolanda muñoz, laura pellicer, alex rubio, guille zavala maquetació interior: carles gª tormo impremta: linea 2 dipòsit legal: v-2280-2005 actors i actrius professionals valencians ambaixador vich, 3 - 2 - g, 46002 valència | tel: 963 528 198 | info@aapv.es | www.aapv.es

AAPV no es fa responsable de les opinions dels col·laboradors de l’Equiliquà

sumari

22| comunicació entrevista a laura pellicer i guille zavala 38| veu en on canvi polític: balanç i propostes 42| w3 festivals d’estiu

amb la col·laboració de:

editorial L'AAPV reclama un pla urgent per al sector de les Arts Escèniques

Des del sindicat d'Actors i Actrius Professionals Valencians (AAPV) volem sumar-nos a les crítiques arran de la formació del nou govern valencià, pel que fa a la fallida Conselleria de Cultura, i davant la necessitat d'un pla urgent per al sector de les Arts Escèniques, el qual ja vam reclamar ara fa quatre anys. Després d'anys de pròrrogues i a l'espera d'un canvi real en la política cultural valenciana no entenem per què continua existint una macroconselleria d'Educació, Cultura i Esports, amb un pressupost de més de 5.000 milions d'euros, dels quals pocs arriben als sectors culturals, i que cada dia que passa s'assembla més a un calaix de sastre. Ens resulta difícil d'assimilar per què hi ha tants problemes per crear una Conselleria de Cultura (com hi ha hagut en altres legislatures de la democràcia valenciana) dirigida per professionals d'àmplia experiència en el sector cultural, que entenguen la professió i la nostra realitat laboral, que reordene el sector i establisca les bases globals de tots els espais culturals i, també, que produïsca lligams entre la cultura i la ciutadania, tot fomentant sinergies entre ambdues. És ben cert que durant la passada legislatura vam trobar escolta, voluntat i atenció per part dels responsables culturals, però això no és prou. La política actual no dóna estabilitat a la professió a més de tindre falta de previsió. Trobem que açò es deu a la manca d'un pla estratègic real, més enllà de la propaganda buida de contingut.

Si veritablement aquest Botànic 2 vol alçar la bandera de la Cultura i que aquesta deixe d'estar en crisi per poder consolidar la professió i les companyies, cal que, en primer lloc, intervinga urgentment en el Teatre Escalante, ja que no pot ser que aquesta històrica sala, escola d'actors, d'actrius, i de xicotets espectadors, seu de muntatges històrics i reconeguts a tot l'Estat estiga en ruïnes i tancada. A més a més, cal incrementar el pressupost per a la producció pública i que les obres estiguen més setmanes en exhibició. En aquests moments de recuperació de l'escena valenciana la precarietat laboral devora el poc que s'ha avançat en els darrers anys. Cal amb urgència millorar les bases de les ajudes a les companyies i sales per tal de facilitar el desenvolupament professional de les Arts Escèniques i fomentar la contractació d'actors i actrius professionals valencians. Si volem fer professió i tindre un mapa escènic competitiu, s'ha d'augmentar considerablement el pressupost de les ajudes a les companyies i sales privades de teatre. D'altra banda, en les produccions audiovisuals subvencionades s'ha d'incrementar el nombre d'actors i actrius valencians, més enllà dels papers secundaris que fins ara ens tenen reservats. Des de l'AAPV estem sempre oberts al diàleg, a l'entesa i a la col·laboració amb els nous governants, però el temps corre i ara és l'hora de prendre decisions que tinguen efectes reals i que la cultura puga contribuir al canvi de model econòmic.

organitza [ció] 1989-2019 30 anys de l’AAPV Per Sergi Mira

El passat mes de febrer es van complir 30 anys de la creació de l’AAPV. Durant aquest temps, el món del teatre, de l’audiovisual i del doblatge han evolucionat junt a la resta de la societat. L’Associació ha vingut adaptant-se a tots aquest canvis gràcies a la tasca de tots aquells i aquelles que han treballant de manera voluntària amb un únic interés: la defensa dels drets dels actors i actrius professionals valencians. Des de l’Equiliquà volem ressenyar aquest aniversari tan especial amb el present article i que intenta resumir aquests trenta anys. Primera etapa: 1989-1994 El 20 de febrer de 1989 va ser la data en la que un centenar d’actors i actrius valencians es van reunir per a establir les bases de l’Associació d’Actors del País Valencià. Eixa primera reunió va tindre com a principal objectiu llegir i aprovar els Estatuts de la nova institució, un text que va ser molt similar al d’altres associacions d’actors de l’Estat. Una vegada l’AAPV ja estava constituïda legalment, era l’hora de començar a treballar. En primer lloc, s’havia de triar una Junta Directiva amb un cap visible i representatiu de la professió, Teresa Lozano. I, en segon lloc, era el moment d’emetre una imatge pública, per al qual cosa l’Associació es va presentar a tots els estaments i institucions públiques valencianes. Al principi ni tan sols existia una seu per a poder fer les reunions, per la qual cosa La Claca era un dels llocs habituals on celebrar-les o, fins tot, en cases particulars. Posteriorment, es va trobar un lloc per a celebrar les juntes i assemblees.

Imatge de l’Acta de la primera Assemblea de l’AAPV

El mateix any de la creació de l’AAPV va néixer també Televisió Valenciana. Els actors i actrius esperaven que la creació d’una televisió autònoma donara més oportunitats de treballar per dos qüestions principals: d’una banda, es podria crear un sector del doblatge en valencià molt important, si les emissions de pel·lícules, sèries, documentals, dibuixos, etc. es traduïen al valencià, és clar; i, d’altra banda, per la possibilitat de fomentar l’audiovisual valencià amb sèries i llargmetratges. Però, malauradament, la professió s’adonà de seguida que a Canal 9 tindrien poques possibilitats de desenvolupar la seua feina. De grans esperances es va passar a un desencís general. I si el doblatge havia sigut un dels motors per a la creació de l’Associació, en aquest camp va ser on es va aconseguir el primer pas importat: la signatura del primer Conveni Col·lectiu Autonòmic de Doblatge (1991). S’havien de regular i igualar les tarifes respecte a altres autonomies i per tal d’aconseguir aquestes demandes, fins i tot, es produïren diverses vagues dels professionals d’aquest sector. Aquest és un clar exemple d’eixe sentiment de solidaritat necessari en l’AAPV.

Però sens cap dubte, el fet més rellevant, sobretot des del punt de vista mediàtic, va ser la vaga de teatre del 18 de desembre de 1992. Per a eixe dia, l’AAPV havia previst una aturada de totes les representacions que es durien a terme al País Valencià. La raó de la vaga va ser la reducció del pressupost destinat al Centre Dramàtic de la Generalitat Valenciana, reducció que posava en evident perill la producció pública i les ajudes al teatre. Sense producció al Centre Dramàtic i sense ajudes, la situació per als actors i actrius podria ser molt complicada. “S’estan carregant el teatre públic” era una de les frases més repetides. Eixe divendres s’aturaren les representacions del Rialto, del Talia, de l’Olympia -on estava actuant durant eixos dies la Companyia del Teatre Negre de Praga- i del Teatre Principal. Aquesta última aturada és la que més ressó públic i mediàtic tingué. Era la nit de l’estrena de “Cabaret” al Principal. Durant el dia, els membres de l’Associació havien parlat amb els actors de la companyia

organitza[ció]

Vaga del teatre | 1992 | Foto: García Poveda

perquè no representaren l’obra. Al final, es va arribar a un acord, s’aturaria la representació però es podria reprendre després de la mitjanit, ja que pel contracte que tenia la companyia no podien romandre sense actuar. A la nit, un gran nombre d’associats i associades de l’AAPV s’apropà fins al Principal, pagà l’entrada i ocupà la seua butaca al teatre. En uns dels canvis d’escena, els membre de l’AAPV deixaren les seues localitats i pujaren a l’escenari. Va ser un moment de desconcert per al públic. Es va llegir un manifest explicant el motiu de la vaga. Alguns espectadors van romandre a les seues cadires, altres marxaren i uns altres esperaren al bar. Finalment, passada la mitjanit, es reprengué la representació de “Cabaret”. Amb la vaga s’aconseguí, almenys, obrir un període de diàleg entre el sector teatral i els organismes públics per a valorar i tractar la situació del teatre del moment.

organitza[ció]

Segona etapa: 1995-2009 D’aquesta segona etapa, són diversos els fets principals: d’una banda, el canvi d’Estatuts i de nom (1997), d’altra, la creació de la FEVA i, per últim, la integració de l’AAPV en OSAAEE (2000). En quant als canvis estatutaris que es realitzaren, les principals modificacions van ser la composició de la Junta Directiva i la manera de triarla, les atribucions dels seus membres, la creació d’un Comissió Executiva i, com s’ha comentat adés, el canvi de nom. Respectant les inicials originals, l’Associació d’Actors del País Valencià passà a dir-se Associació d’Actors i Actrius Professionals Valencians. La creació de la FEVA, fortament impulsada per AAPV, va suposar la unió de bon començament de tots els professionals i empreses del món de l’Audiovisual. Molt prompte, però, es va veure que a les empreses els incomodava compartir objectius amb els treballadors i en un interés purament economicista, van crear la seua pròpia i exclusiva Federació. En aquesta època, també cal destacar que AISGE obrí la seu a València, una antiga reivindicació de l’AAPV. És una època caracteritzada per les reivindicacions i protestes front a TGV, TVV, l’IVAC, la Conselleria de Cultura, l’Ajuntament de València, etc. Unes vegades públicament i d’altres en els despatxos o els consells rectors de l’organisme corresponent. També cal recordar les negociacions intermitents del Conveni de Teatre amb AVETID i del Conveni de Doblatge amb AVEDIS.

Assemblea General

Per fi TVV, va començar a produir ficció amb certa regularitat, encara que escassa. Una de les principals lluites d’aquests últims anys va ser al camp del doblatge. L’any 2002 l’AAPV va presentar denúncies davant la Inspecció de Treball contra els estudis de doblatge per incompliment de la normativa laboral i de la Seguretat Social. Aquest conflicte jurídic el resoldre finalment pel Tribunal Suprem amb deu sentències demolidores que donarem totes elles la raó a l'AAPV vuit anys després.

Concentració davant el Teatre Rialto per demanar la dimissió de Trini Miró

Nadales davant el Teatre Prinicipal

Tercera etapa: 2010-2014 Desgraciadament, els governs del PP començaren amb les retallades pressupostàries que van arrasar amb les ajudes al teatre professional i el tancament de teatres públics, davant les quals l'AAPV va encapçalar les protestes pujant als escenaris de diferents teatres (Talia, Rialto i Principal), llegint manifestos i demanant la dimissió de la responsable de TGV, Inmaculada Gil-Lázaro i de la Consellera de Cultura, Trini Miró. Aquestes retallades infames van culminar amb el tancament de RTVV, la qual cosa va suposar la quasi destrucció de la professió valenciana. L'AAPV va reclamar la dimissió del President de Generalitat, Alberto Fabra i es va unir a la resta del sector audiovisual i de la societat en una sèrie de protestes i en la presentació d'una ILP per a exigir d'obertura d'una nova televisió pública autonòmica.

organitza[ció]

Protesta al Teatre Talia

Lectura d’un manifest a l’escenari del Teatre Principal

Presentació de la ILP

Assemblea General

Manifestació en protesta pel tancament de RTVV

organitza[ció]

Intervenció a les Corts

Teatre Escalante abandonat per part de la Diputació de València

Signatura del Conveni de Teatre

Quarta etapa: 2015-2019 Després del canvi polític en les institucions valencianes, es va obrir una nova etapa de diàleg fluït, però de vegades incomprés, amb els nous càrrecs designats per a gestionar la cultura. És veritat que es va començar un camí de recuperació a nivell pressupostari, però aquest va molt lent. D'altra banda, es van triar nous càrrecs artístics dels teatres públics, amb diferents nivells de suport als professionals i les empreses valencianes. També s'ha produït el vergonyós abandonament de l'edifici del Teatre Escalante per part de la Diputació de València. En aquesta etapa també s'ha pogut signar el tan desitjat Conveni Autonòmic de Teatre, imprescindible per regular les relacions laborals. I per fi, l'obertura d'À Punt, la nova ràdio i televisió pública, la qual va generar al començament una gran il·lusió pel que suposava la recuperació del doblatge, les sèries, etc. Però, ara per ara, sembla que hi ha una sensació generalitzada de decepció per la manca d'una aposta política que recolze realment el teatre, el doblatge i l'audiovisual professionals valencians.

Assemblea General

Taula redona celebrada el passat 8 de marรง

Col·lectiu d’artistes: Possibilitat de cotitzar durant els períodes d'inactivitat El Reial Decret Llei 26/2018, de 28 de desembre, pel qual s'aproven mesures d'urgència sobre la creació artística, regula la possibilitat que els artistes en espectacles públics puguen continuar inclosos en el Règim General de la Seguretat Social durant els períodes d'inactivitat en l'exercici de la seua professió. Per això, podran sol·licitar aquesta inclusió de forma voluntària davant l'Administració corresponent de la Tresoreria General de la Seguretat Social.

Requisits: - Podran acollir-se a aquesta inclusió tots els treballadors, artistes en espectacles públics amb relació laboral especial, així com el personal tècnic i auxiliar que recull l'article 32.3 del Reglament General de Cotització i Liquidació d'altres drets de la Seguretat Social, Reial Decreto 2064/1995 de 22 de desembre. - El termini de sol·icitud d'inclusió ha de realitzar-se entre els dias 1 i 15 de gener de cada any. - Hauran d'acreditar, al menys, 20 dies d'alta de prestació real de serveis en empreses del Règim General, col·lectiu d'artistes, durant l'exercici anterior. - Les retribucions percebudes per aquests dies d'activitat han de superar la quantia de tres vegades el Salari Mínim Interprofessional en còmput mensual. - No podran acollir-se aquells treballadors que en el moment de la inclusió estigueren d'alta en qualsevol altre règim de la Seguretat Social.

organitza[ció]

Cotització: La cotització durant els períodes d'inactivitat d'artistes es realitzarà d'acord amb les següents regles: - El treballador és el subjecte responsable de l'acompliment de l'obligació de cotitzar i de l'ingrés de les quotes. - La cotització és de caràcter mensual. - La base de cotització aplicable serà la base mínima vigent en cada moment per contingències comuns corresponent al grup 7 de l'escala de grups de cotització del Règim General. - El tipus de cotització aplicable és el 11,50%.

Respecte a la baixa, aquesta pot produir-se: - A sol·licitud del propi treballador. - D'ofici per la Tresoreria General de la Seguretat Social per manca d'abonament de les quotes durant dues mensualitats consecutives. Una vegada produïda la baixa, els artistes en espectacles públics podran tornar a sol·licitar la seua inclusió en el Règim General durant els períodes d'inactivitat en el següent exercici, en els termes i condicions establerts per això.

organitza[ció] Acció protectora: L'acció protectora durant els períodes d'inactivitat als que es refereix aquesta norma, comprén les prestacions econòmiques per maternitat, paternitat, incapacitat permanent i mort i supervivència derivades de contingències comunes, així com ara la jubilació. També quedarà protegida, durant els períodes d'inactivitat, la situació de la treballadora embarassada o en període de lactància natural fins que el fill tinga 9 mesos, que no puga continuar realitzant l'activitat laboral que va donar lloc a la seua inclusió en el Règim General com a artista en espectacles públics a conseqüència del seu estat, havent d'acreditar-se aquesta situació per la inspecció mèdica de l'Institut Nacional de la Seguretat Social. En aquests supòsits es reconeixerà a la treballadora un subsidi equivalent al 100 per cent de la base de cotització establerta en l'apartat anterior. Respecte a les cotitzacions per activitats incloses en el Règim General, col·lectiu d'artistes, que es realitzen durant un any en el qual a seua vegada el treballador ha estat inclós en el Règim General durant els períodes d'inactivitat, una vegada efectuada la regularització anual prevista en l'artícle 32.5 del Reglament General de Cotització i Liquidació d'altres drets de la Seguretat Social, Reial Decret 2064/1995, es procedirà a la devolució d'ofici de les quotes corresponents als dies cotitzat per inactivitat que siguen coincidents amb dies regularitzats, a efectes que les cotitzacions per inactivitat sol cobrisquen els períodes que no queden coberts per la regularització anual d'artistes. En aquest casos, els treballadors no podran realitzar l'opció contemplada en l'esmentat article 32.5 c) del Reial Decreto 2064/1995, sent procedent únicament la regularització per bases cotitzades.

Més informació:

http://www.seg-social.es/

Amb el patrocini de:

organitza[ció]

Papers al dia

Per Sergi Mira Per tal de no tenir cap problema a l'hora de tramitar l'atur, la maternitat, qualsevol baixa, la jubilació o davant les regularitzacions de la SS, us recomanem que guardeu tots els contractes, les nòmines, cartes d'acomiadament, certificats d'empresa, etc. Ja sabem que tot això us sembla molt pesat, però és imprescindible per a quan us ho demane qualsevol administració (l'INEM, TGSS, INSS, etc.). Amb un arxivador d'anelles, unes fundes de plàstic i/o algues carpetes tindreu sempre ordenada tota la paperassa. D'altra banda, davant qualsevol dubte a l'hora de demanar l'atur o qualsevol altra prestació, per favor, telefoneu a l'oficina i us atendrem amb molt de gust. Igualment, si no teniu clar les clàusules d'un contracte, o si el sou que heu de cobrar es correspon o no amb el que diu el Conveni, si us "conviden a facturar", per favor, telefoneu ràpidament a l'AAPV.

ASSESSORIA JURÍDIC-LABORAL DE L’AAPV Si tens cap dubte sobre contractes, atur, regularització, declaracions SS, jubilació, etc... ...ací t’esperem AAPV - pare jofré, 7 baix - 46007 valència telèfon 963 528 198 - fax 963 533 736 - info@aapv.net - www.aapv.net

comunica [ció] entrevista

“Ens hem fet majors per a treballar debades”

Laura Pellicer i Guille Zavala, Premis Crisàlide 2019 Per Borja López Collado

Laura Pellicer i Guille Zavala, han estat guardonats a la passada edició dels Premis AAPV amb els premis crisàlide a millor actor i millor actriu revelació respectivament. Com que estem a l’estiu, mig de vacances, quedem a l’arxiconeguda orxateria Daniel d’Alboraia amb la intenció de donar-li a l’entrevista un punt més fresc, dinàmic i juvenil. Un aire optimista i esperançador... per què no? En aquesta entrevista hem considerat trobar un perfil de gent jove, activa, amb perspectiva de futur... , i vosaltres, entreu a aquest perfil; és evident que esteu actius, sou dels pocs joves afortunats que treballen fent ficció a À Punt, recentment vàreu obtenir el premi crisàlide que atorga l’AAPV... ho considereu un èxit? Què és l’èxit per a vosaltres?

Laura - És una il·lusió. És tot una il·lusió. No sé... no, no ho considere èxit perquè per a mi l’èxit és altra cosa. Guanyar un premi t’anima, et motiva però èxit crec que és el que pensem tots: treballar de lo nostre mitjanament bé, no com ara... (ja estic desvariant). Si, a veure, et donen un premi i pareix que com et donen un premi ja tens tot el camí recorregut, o molt de camí o t’ajuda molt... jo no sé al meu company Guille...

Guille i Laura el dia de l’entrevista | Foto: Borja López Collado

Guille - Jo mai ho he considerat... no és que no ho haja considerat, és que no era conscient de ser un actor d’èxit fins que tu ho has dit. No sé si és de veres... i estic d’acord amb Laura, l’èxit no està en guanyar un premi, encara que és molt bonic i és una oportunitat per poder agrair a tota la gent que t’ha ajudat o ha estat al teu costat, però l’èxit és realment una continuïtat, consolidar-se...

... per què?

G - ... el que opine, i sense ànim de ser pessimista, és que si jo sóc un exemple d’actor actiu és que estan molt malament les coses. Potser des de fora dóna la sensació que estic fent molt o no deixe de treballar, però no és tan real, hi ha moments que pare o que patisc molt i no sé què faré o si vindrà feina, si vindrà de qualitat, amb una estabilitat en el temps. Jo reconec que aquest any ha sigut un dels millors anys de la meua carrera, pel que fa al treball i a guanyar diners, i a més he tingut eixa recompensa que és el premi, però així i tot no considere que siga un actor consolidat i que puga estar tranquil perquè ara mateix no sé què passarà en el futur.

L - ... he tingut treball, tinc treball... però no em considere una actriu molt activa ara mateix. No ho sé...

L - Jo crec que estic igual que tu, tampoc em considere una actriu consolidada, ni molt menys, i crec que queda moltís-

... però reconegueu que entreu dintre del perfil que he descrit? L - Jo no.

sim... jo he treballat i continue treballant en moltes coses que no són d’actriu perquè no hi ha suficient feina. I l’any passat em va caure del cel... a veure, em va caure del cel no; vaig agradar a algú i algú em va cridar, però jo crec que això és una excepció, la regla és que estic sense treball i de vegades faig d’actriu... és una broma, però no és tanta broma com m’agradaria. ... i com és treballar a la televisió? G - A la tele... els temps són molt diferents, sempre s’ha dit, és molt diferent del teatre, perquè a penes hi ha assajos, has de memoritzar prou de text en poc de temps i els ritmes són diferents. Ho pots passar molt bé, però també pots patir molt, perquè has de fer-ho en poc de temps i n’hi ha poc de marge per a l’error i també la situació de la televisió valenciana que és precària, sincerament, no hi ha tants mitjans.

Creieu que a València ha pogut tornar a aparéixer la figura de l’Star System?

L - ... no, no és l’ideal, és cert que està com molt marcat, és tot tan ràpid, és com que has de traure-ho ja i el que es feia en 4 o 6 mesos, ara es fa en 2. Jo crec que em pillat l’època de la precarietat de la tele... estem molt pessimistes, no?

G - No ho sé... supose que hi ha gent que és més mediàtica perquè ha eixit més a la tele o ja venia d’haver treballat abans fent tele i sí que té quelcom d’Star System, però ara mateix jo crec que està una mica desmantellat l’Star System a València. No sé si existeix, la veritat... a veure, si vas amb Ferran Gadea...

... no, estigueu tranquils... s’entén, és evident.

L - ... ho anava a dir, justetament... si vas amb Ferran...

G - Falta temps i diners. A la fi, el temps són diners.

G - ... la gent el coneix, el para, es fa una foto, “et puc abraçar?”, coses així... Potser l’Star System es concentra en Ferran.

L - Sí, en la tele el temps són diners... jo

recorde un dia que em vaig angoixar una barbaritat amb un esquetx que era com un malson d’estos d’estar en un teatre i no enrecordar-te del text, doncs em va passar el mateix, em vaig quedar en blanc, que crec que va ser per tanta tralla de dies de rodatge... pam, un esquetx, un altre... i damunt, la qüestió dels esquetxos, que cada esquetx és un personatge diferent, no té res a veure en l’altre, no hi ha continuïtat... i era com moltíssima informació en el cap, i no vaig petar perquè estaven Vanessa i Sandra que em varen ajudar molt, em vaig tranquil·litzar un poquet i bé, no va arribar a ser “el numeret que va muntar Laura”, però podria haver passat... (riures). I tot això és la conseqüència de la precarietat laboral.

comunica[ció] e n t re v i s ta

Amb Josep Manel Casany, Juli Cantó, Isabel Requena, Bruno Tamarit i Ferran Gadea a “Açò és un destarifo” | 2018

Fa la sensació que aquesta professió t’obliga a estar actiu a xarxes socials, cuidar molt la teua imatge, donar la sensació que estàs actiu... no obstant això, vosaltres no esteu molt actius a xarxes socials, com funciona això? Viviu feliços? Es pot? L - És que és això... no sé, jo visc molt feliç. No he d’estar contínuament pensat: “a veure què he de pujar”, “la imatge que done”, “que pensaran?”... perquè al cap i a la fi, estar en una xarxa social és tindre a l’abast l’opinió de tots, és com una benvinguda a l’opinió de tot el món... i a mi això... no tinc la necessitat tampoc. Si em surt un treball de teatre o de tele o

qualsevol cosa relaciona sí que puje coses, compartisc... però més enllà d’això, no faig molt més... ... i mai penses, “hòstia, hauria de fer més”? L - Alguna vegada ho pense. Però jo és que sóc així. No tinc la necessitat. I sí que pense a vegades: “hòstia, Laura, hauries d’estar més present pels altres, perquè no s’obliden, perquè et tinguen en compte... ”, però ho deixe a la meua feina, la responsabilitat eixa la deixe a mi mateixa, a la meua feina i qui vulga veure-ho bé i qui no també.

comunica[ció] e n tr e v i s t a

Laura Pellicer amb Adrián Romero a “Los tres Mosqueteros: Generación X”

Hi ha gent que també pot pensar: “si no estàs ací et passarà factura”... algú vos ha dit, “ei! Estigueu més actius”?... eixes coses dels representants...

... doncs possiblement hauré de traure alguna foto per a l’edició de la revista.

G - Sí, la veritat és que la representant sempre et diu: “súbete fotos, que te vean”. No sé, és una cosa que és de veres que jo tampoc porte massa al dia encara que sé que em passe per defecte. Una cosa és no contar: “mira, estem ací fent-nos una orxata...”

(riures) G - Sí que trobe que potser eixa assignatura està una mica deixada i ni tan calvo ni... com es diu?

L - ... “ací, patint”...

G - ...ni calvo ni tres pelucas. Això.

G - “y yo sin maquillar”.

Ni calvo ni tres pelucas...

Guille Zavala i Laura Romero a “El jardí dels cirerers”

Estàs tractant de trobar l’equilibri, no? Jo sent que ens podem arribar a veure forçats a entrar en eixe cercle viciós...

m’interessa molt veure, m’agraden les fotos i és un entreteniment però em fa vergonya pujar a mi. “Ara he de pujar jo”?

L - Jo només tinc Facebook.

L - ... a mi també em fa vergonya...

G - Jo tinc de tot...

G - ... fa un poc de pudor. És com un narcisisme. I som actors, has d’estar exposat i has de voler que et miren i tal... però eixa part, com ho fa tot el món, és com que em rebel·le també. Això no ho poses.

L - ... tu tens de tot i no gastes res... (riures) G - ... sóc un voyeur... m’agrada molt mirar, veure fotos i el que puja la gent,

(riures)

Laura amb Verònica Andrés i Juli Cantó a “Açò és un destarifo”

... això és titular. Quina valoració féu del “panorama” laboral actual? G - Jo el que sí que diria és que amb el canvi polític,(no el d’ara, el de fa 4 anys), sí que hi ha hagut un canvi substancial. Al teatre públic hi ha hagut moltes més produccions, en els dos últims anys es va obrir la tele i això també ha donat marge perquè més gent entre a treballar, tant en la tele com en teatre, i això ha sigut un canvi. Ara, jo no sé si es mantindrà, hui dia... L - ... jo crec que ara mateix està en la corda fluixa, estem endarrerint el que hem guanyat fins ara, perquè la gent ara... G - ... no se sap... L - ... estem tornant arrere, no sé com acabarà la cosa però som l’últim mono,

cultura és l’últim mono. G - Ha desaparegut el Ministeri de Cultura... o siga que dins de la nostra bona ratxa entre cometes, i la nostra bona voluntat per ser optimistes, veiem que no ens deixen ser-ho, voldríem ser optimistes però no donen marge. No s’acaba tampoc de consolidar eixe procés... no? Ajuda’m... ... que caldria? Més diners, millor gestió? Hi ha teixit muscular a la professió? L - Jo crec que és tot de l’Administració, gestió cultural... si es fan les coses per a bé, s’ha de construir una base, pense que eixa base no la teníem, ni la tenim encara. S’han fet algunes coses bé però en tot el tema ara de la tele... com no n’hi havia base s’està caiguent. Crec que deurien gestionar-se millor les coses, si

comunica[ció] e n t re v i s ta

Guille al rodatge de “Diumenge paella”

es gestionaren millor aniríem millor. Transparència sobretot, transparència en els càstings públics, per exemple... pense que fa falta, vull dir, eixos diners són públics, la producció és pública, hauria d’haver una transparència en els càstings, perquè agarren a este o a esta, perquè convoquen a tantes persones o a tantes altres... saps? Si no és tot endogàmic, perquè ahí costa a entrar. G - Després, són recursos públics i són de tots, i els recursos que hi ha hagut sembla que no s’han gestionat de la millor de les maneres, com deia Laura, millorar la gestió dels recursos. A part d’ampliar els recursos, hi ha una mancança de recursos que... encara que hi ha un teixit muscular, creadors, gent que fa teatre, guions... però no tenen diners per portar a terme els seus projectes, és molt difícil. I et trobes en situació d’estar cobrant sous més baixos, o gent que no està

cobrant i això fa que el resultat siga pitjor. Tots posem de la nostra part perquè tire avant un projecte perquè tots volem treballar però clar, acabem sent coproductors dels projectes i no es falta de creativitat, ni de talent, ni de formació. L - A València hi ha molta gent preparadíssima, amb enginy, n’hi ha molta creativitat. Però això no és. La creativitat, les ganes de treballar i la gent bona en València hi ha. G - O si no començarà a passar... mira com ha vingut gent, gent que no estava ací, que s’havia anat a Madrid o a altres llocs, si comença a haver-hi treball tornen, la gent que té un valor artístic potent acaba anant-se’n: “Hòstia, no tinc espai per a... me’n vaig”. Jo no me’n vull anar, jo vull treballa ací. Però clar, si t’ofeguen caldrà buscar alternatives.

comunica[ció] e n tr e v i s t a

“Juera de fuego”, de Toni Misó

L - És que si no, ací que vas a fer? Jo mentiria si diguera que no m’ho he plantejat. No me’n vull anar, tampoc, de València. València m’agrada, tinc la meua família, els meus amics... és una ciutat xicoteta... però és que al final et tiren fora, si no, ací que vas a fer? Malviure. Quina perspectiva de futur teniu, aleshores? L - És que no sé si puc fer-me perspectives ara mateix. La meua perspectiva... no ho sé... és que no ho sé... G - La perspectiva la veig en què es vaja complint el que tinc ja programat. Si d’octubre a novembre tinc 15 bolos de “La vaca que riu”, doncs espere fer-los tots. Si hi ha alguna cosa ahí que esta sonant però no és segura, que es mate-

rialitze, o si hi ha una reposició per a febrer, que vinga també. I que d’alguna manera això et faça estar actiu. L - ...clar, si veus alguna cosa que tens... també tinc un parell de projectes per a setembre-octubre, si veus alguna cosa que tens i que està propet, doncs bé, et fa quedar-te. Però he tingut èpoques en les quals no he tingut res però res, ni veia res tampoc en el futur i m’he plantejat molt seriosament anar-me’n, anarme’n encara que no fora a treballar d’actriu... he pensat a anar a Bilbao... no sé perquè Bilbao... G - ... perquè hi ha una bona indústria de l’audiovisual... (riures)

“La vaca que riu” | 2018 | D: Patricia Pardo

L - ...no, però sí que és de veres que si et donen alguna cosa... açò és com una relació de parella tòxica, que si et dóna alguna cosa sempre estàs ahí, ara que si no et dóna res... saps el que vull dir? Pense que és un poc així, si et donen unes miquetes, bé, doncs et quedes. Sempre tens esperança, perquè et donen esperança... però quan no veus res, com no tens res a perdre, dius: “Bé, doncs vaig a viure el món”. Mentre tinguem alguna cosa ens quedarem. ... voleu parlar d’eixos projectes que teniu pròximament? L - És que jo no ho sé... perquè no ho he tancat. Tenia un parell de coses... alguna cosa de teatre, i alguna cosa d’audiovisual però com encara no està tancat. No parle dels projectes mai a no ser que ja

estiguen tancats. G - ... a veure, tinc bolos de “La vaca que riu”, en febrer vindrà la reposició d’“El jardí dels cirerers”, s’estrenarà “Diumenge paella” en setembre, crec. I la perspectiva és que agrade la sèrie i que facen una segona temporada que això no ho sé si pesarà... després hi ha algunes coses que són novetats però que tampoc vull comentar... L - ... no s’han de gafar els projectes... (riures) G - ...quan estiga segur ja ho parlarem amb llibertat i amb alegria. Però de moment... normalment sempre diuen: “bueno, no es seguro, no digas nada”. “No, no, yo no digo nada”.

Laura la nit de la gala dels Premis AAPV

... vos entenc, a mi em passa el mateix. Quina valoració feu del premi? Què representa per a vosaltres? G - El Premi Crisàlide és molt important perquè t’ho donen els companys, com tots els premis de l’AAPV. Eixa és la importància que té. A més, per a mi és una gran oportunitat per a donar les gràcies, per totes les oportunitats que t’han donat, per la gent que ha confiat en tu... i no significa més que això. Has tingut la sort d’estar en una producció que ha pogut veure’s i la gent ha pogut valorarla. Quantes produccions hem fet al llarg dels anys que no ha vist ningú, i potser, ningú ha pogut valorar-la? Perquè han mort en quatre dies... si has pogut estar en el Teatre Micalet durant un mes algú t’ha pogut veure, si has pogut estar en la

Guille enmig del seu discurs d’agraïment

tele dóna temps a què et vejen... i això és d’agrair, agraeixes a la gent que t’ha donat treball i també a la gent que t’ha ajudat i t’ha recolzat perquè jo puga fer açò. L - Opine el mateix, més enllà de l’agraïment i el reconeixement dels teus companys i companyes de professió i amics... bé, és una manera de reconéixer també el teu treball, que sempre ens ve bé a tots, una palmadeta en l’esquena. I més enllà d’això no... per exemple, sempre es pensa que si et donen un premi vas a tindre treball, no crec que siga així, ni molt menys. És això, un moment en què pots agrair a qui hages d’agrair i deixar-te que et donen la palmadeta en l’esquena que ens ve bé a tots.

comunica[ció] e n t re v i s ta

“Tourmalet”

comunica[ció] e n tr e v i s t a Ens coneguem de fa uns anys... en este temps, com heu madurat ? Vos sentiu majors ? Vos sentiu joves? G - Jo sí. A mi em va passar en la nominació, que em deien: “Però tio, tu ja tens el cul pelat. Tu ja estàs major per a això, no?”. Per a mi és com si haguera començat ara. No acabe de començar, però jo encara em sent molt eixit de l’ou, i no en pla negatiu, sinó que tinc molta il·lusió. Esta és la part positiva, he rebut pals i ho he passat malament per esta professió però no estic cremat, no diria mai que estic cremat... em sent amb moltes ganes, com si haguera eixit ahir de l’escola. L - Jo també, igual. Perquè crec que hi ha moltes coses que em queden per fer. Jo fa 5 o 6 anys que vaig eixir de l’escola, sóc totalment jove. G - Jo fa 7... no fa tant. L - Són 6 anys o 7 però no fa tant, en realitat. Jo no em compare però veig a altres, a gent amb la qual he treballat, que han tingut molt recorregut i hòstia, em queda molt, em queda moltíssim. Em queden moltes coses per fer, moltíssimes. ... quines coses? L - Per exemple, escriure. És una cosa que sempre he volgut fer però em costa molt. Però estic fent cursos... el que se m’ocorre ho escric... no sé, estic un poquet treballant l’escriptura, la drama-

túrgia. I és una cosa que tinc molta mancança, és una cosa que no se’m dóna bé. Mira, hi ha gent que se li dóna bé i altra que no, cadascú té les seues mancances i per a mi això és una d’elles, la dramatúrgia. No sé ordenar les idees. és una cosa que m’agradaria treballar molt o el doblatge també, és una cosa que voldria provar... G - ... a mi el doblatge també, i molts actors o actrius amb els que m’agradaria treballar, directors... m’encantaria fer més cinema o un monòleg en teatre, clar és que hi ha moltes possibilitats en aquesta professió... molts experiments, no s’acaba mai. L - Clar, és això, no s’acaba mai. I la formació també és continua. Pense que en totes les professions hauria de ser així. ... alguna recomanació, algú referent que vulgueu compartir? L - ... com a referent, jo parlaria d’una cosa que vaig veure fa poc i em va agradar molt, un muntatge de Lucía Poveda, Patricia Sánchez i Fernando Soler, es deia “Rat Park”, hòstia! és gent jove, que està començant (entre cometes) i crec que van fer un treball molt bo, i no han d’envejar res a la gent que porta més recorregut o està més formada, pense que tenen un camí molt bo... i La Pajarera també, una companyia que també és gent jove, que no paren, que estan treballant sempre per traure les coses endavant, per fer més produccions, treballen súper bé, per a mi són referents, també.

Amb Empar Canet a “Els quatre genets del’Apocalipsi” | 2017 | D: Imma Sancho | Teatre del Poble Valencià

Crec que de la nostra generació tenim molts referents, n’hi ha molt on triar.

en Russafa Escènica, em vaig partir el cul...

G - Si, n’hi ha molt, rescataria el que has dit, i també per exemple gent que ha vingut de Madrid, com la companyia Viviseccionados, el seu muntatge “Fauces” em va interessar molt, gent jove que està fent coses molt bojes i amb molt de contingut. “El muro” de la Teta Calva em va agradar moltíssim, no és gent que acabe de començar, però té una cosa molt fresca i et fa pensar... després, el treball que fa Teresa Juan amb WichitaCo a nivell filosòfic, de documentació i de pensament que després ho aplica molt al teatre, crec que és molt interessant veure tota eixa filosofia sense ser una cosa densa... m’interessa molt, potser no entenc la meitat però te’n vas a casa pensant... el que fas tu és molt personal, tens el teu propi món... em va agradar molt “Halloween Party”

Després m’he posat més seriós, no pot ser... (riures) G - ... després, també m’agrada el que ha fet Rafa Calatayud en “Tórtola”, en una producció pública, em va encantar, em va emocionar. O el que han fet en “Valenciana”, el que ha fet Jordi Casanovas, partint de la documentació i partint d’un fet històric, però li dóna una volta, no és teatre convencional. Jo crec que m’agraden molt tipus de teatre. Vaig a veure de tot. També et podria dir que Xavi Castillo és un referent, si comence a dir noms patisc el risc de deixar-me a gent molt vàlida que realment m’interessa veure, sempre.

Foto: Borja López Collado

Em resulta mot curiós que no heu deixat de posar el focus en la producció valenciana...

L - Si és gent mediàtica, només en eixir a l’escenari la gent els aplaudeix, crec que és la cultura que tenim hui en dia.

L - Ho he dit abans, ací hi ha gent molt vàlida, i és que hi ha molts referents, hi ha una barbaritat.

G - ...em dóna igual el que passe...

G - A mi em fa molta ràbia quan ve una proposta de fora i la gent s’alça de peu i és incapaç de fer-ho amb els companys d’ací, quan és un treball que potser li pega 50 patades. I per què no ho fem amb la nostra gent? Quan moltes voltes ens emocionem més que amb altres treballs. L - No sé, és com que sembla més cool, no? El de fora que el de dins... Jo també ho veig molt això quan venen produccions de Madrid o de Barcelona, pareix com el protocol. Si són cares televisives... el protocol...

L - ...em dóna igual, et conec i no té més. És la cultura del “Supervivientes” i tot això, estem molt propet d’això, de veure els famosos i ja ens té igual. ... és un altre debat, però està passant que un youtuber ompli un teatre i una companyia de teatre no ompli G - ... o estan ara contractant en la televisió a youtubers... L - Perquè aposten per ells, aposten per la cara coneguda. G - Vas per ahí parlant de formació, de treballar el text i un youtuber que fa el moniato... s’escapa del nostre control.

comunica[ció] e n t re v i s ta Perquè això té més a veure amb una qüestió de mercat que artística. Que no vull dir que un youtuber no siga vàlid per a fer un paper o no, pot fer-ho, però no estem valorant eixe aspecte, la part artística, sinó que atrau penya, té molts seguidors...

perquè fem cultura.

L - ... jo recorde que fa temps vaig veure un anunci de feina, que buscaven una actriu que tinguera no sé quants seguidors...

(riures, busquem una frase a algun sobre de sucre...)

G - ... això passa.

L - Quins plans? Jo és que vaig improvisant un poc la vida...

... passa molt... L - Intrusisme laboral. No és pot dir d’alta manera. G - A veure, no tenim la mateixa responsabilitat que un metge però no et deixaràs operar per un que no té la formació, però ací sí... L - ...no tenim la mateixa responsabilitat que un metge, però tenim també una responsabilitat. No volem viure en una societat adormida o embovada i també és part de la nostra responsabilitat. G - ...sí, pensament crític, sinó només és una cosa superficial de passar el temps, i eixa part no té a veure amb l’artístic sinó amb l’entreteniment. L - A veure, hi ha lloc per a tots. Si un influencer vol tindre un programa, doncs val, però crec que no hauria de tindre el mateix pes que el que nosaltres fem,

... un missatge optimista per acabar? (Un gran silenci) G - No s’ha de tindre por.

Quins plans teniu per a este estiu ?

G - Jo també... L - ... assaig, platja, passejar amb la gossa, concerts... el que isca. G -Jo no tinc planificat l’estiu. O siga que si algú em vol proposar un pla, estic disponible. (riures)

Ens acomiadem amb la sensació que ens ha costat traure la cara optimista de la professió, tal volta ha de ser així, no? Que ens costa trobar-la, perquè encara hi ha molt per fer... això sí, mentre recollim hi ha una reflexió compartida: “Sí que ens hem fet majors per a algunes coses com, per exemple, treballar debades”. Bon estiu. 37

VEU ENON

Canvi polític: balanç i propostes

Després de 4 anys dels nous governs en els que s'han produït una sèrie de canvis pel que fa al món de la cultura, volem donar veu perquè ens diguen: s 4 anys? e s'ha fet en els últim 1- Com valoreu el qu les de Cultura? u als nous responsab 2 - Què li proposarie

Domingo Chinchilla

1 - Com a primera presa de contacte, més o menys bé. 2 - Cal desenvolupar els processos de distribució dels treballs produïts. Crec que els processos de creació estan en la bona línia, però es produeix i no es distribueix. Per això, crec que cal afrontar el tema de les programacions de les cases de cultura municipals i també explorar nous espais. Estaría bé que als municipis del País els arribara tota mena de propostes escèniques.

Sergio Heredia Gallén

1 - Anem en la correcta direcció, pel bon camí, no obstant queda encara molt per fer... Molt!. 2 - Que realment apostaren per la cultura i pel sector escènic valencià i que es potencie el Circuit Cultural Valencià, les ajudes al sector, que es cree una mostra/fira d’arts escèniques en condicions, crear un centre de creació escènica i investigació, una nova ESAD que no done vergonya per l'estat precari en el qual es troba... I en general, que s’escolte al sector facilitant la comunicació entre institucions i empreses/entitats culturals.

Alex Rubio

1 - L’interés per millorar. Però tampoc no ha arribat l’èxit a les arts, continuem amb la precarietat. 2 - Contractació exclusiva de personal titulat! No entenc que per treballar de metge cal tindre la teua carrera i a la nostra professió no s’exigeix titulació a l’hora de treballar. Més temps de representació, ampliació dels horaris de les funcions. Utilització i redistribució dels teatres per a treure’ls més partit. Difusió al públic i una distribució tant dins la comunitat com fora.

Laura Candela

1 - Crec que l’obertura de la televisió i la realització d’events com Cinema Jove, Russafa Escènica, Cabanyal Íntim, ... ajuden a potenciar la cultura ací. M’agrada l’existència de càstings teatrals, encara que trobe que sempre demanen un típus d’actor gestual i m’agradaria sentir que hi ha més varietat de càstings per a actors no gestuals, per exemple. 2 - Crec que, per exemple, quan hi ha events com Cinema Jove, hauria d’haver algún tipus de transport públic (encara que siga un línia d’autobús) mentre dura el festival, per poder anar als events nocturns, o que el festival començara abans perquè finalitze quan acaba l’últim bus. M’agradaria que es feren més càstings per a projectes audiovisuals, crec que els actors valencians tenim poc accés a càstings de televisió i llargmetratges, així com més impuls per a nous creadors.

VEU ENON

[Canvi polític: balanç i propostes]

Josep Martín Pastor

1 - Ja que a mi els professors i docents no dubtaben en dir-me els resultats i les notes de final de trimestre sense sentir el mínim remordiment, i aquesta professió plena de transmetre sentiments també té l'altra cara de la moneda totalment antisèptica i carent d' emocions... Diré que insuficient, están suspesos. I pense dormir tan tranquil després de haver-ho dit. 2 - És comprensible que no tots poden tenir, optar, aconseguir ajudes o subvencions culturals. Que la visibilitat d'una obra forma part de l’interés continuament cambiant de la societat. Que cada etapa ha començat com un misteri, per acabar etiquetada de la manera més simple i vergonyosament possible (els 80 era el bakalao, les muscleres, el cabell crespat. Els 2000 van ser l’edat daurada de “L'alquería blanca”, com si no existira res més...). De segur que en aquesta nova etapa que comença es crearan projectes que a uns satisfaran i a altres defraudaran totalment. Obres trencadores que només arribaran a escena si pasen per un filtre o accepten incloure modismes que el públic busque en eixe moment. De cap altra manera s’explica que actualment existeixquen les creïlles sabor paella, que per a alguns serà un insult a la seua cultura, i per a altres un trampolí de visibilitat mundial i negoci. Espere que amb l’anterior exemple, es comprenga que la cultura no hauria de ser un negoci, més bé una necesitat de millora social, com es suposa que sempre hauria de ser. Es necessita cultura per a conviure i viure, evolucionar, adquirir coneixement. La cultura hauria de facilitar-se a qui la vol, no cobrarse amb una lliura de carn (més l'IVA).

3 Festivals d’estiu

Sagunt a Escena https://saguntaescena.ivc.gva.es/

Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mèrida https://www.festivaldemerida.es/

Festival de Teatre Alternatiu Urones de Castroponce https://www.teatro-fetal.com/

EQ'ILIQUÀ 48 07/19

Articles inside

30 anys de lAAPV