Llibret Gaiata 8 Portal de l'Om 2013 by Abel León Navarro

Rubén: Bé, Rafa, la teua travessia ha arribat a la fi, l'encomanda de portar a bon port la nau de la nostra benvolguda Gaiata 8, ja està realitzada; ja et pots llicenciar amb tots els honors. Rafa: Ha estat sense cap dubte una tasca gratificant, però dura en quant al compromís adquirit, ja que el vostre gran treball, el teu i el de Pepe, havien deixat el llistó fester a un nivell molt elevat, però amb la tripulació possiblement més qualificada que avui es pot encontrar en el món de les Gaiates, sempre hem arribat amb gran lluïment a la fi de cadascuna de les etapes. De vegades ens ha tocat remar més fort, quan hem trobat algun que altre temporal, però entre tots l'hem sabut afrontar i superar. Rubén: Tens raó, encapçalar aquesta nau, té alguns moments molt durs, però la majoria són bons, i tanmateix, el més important no és l'arribada final al port, sinó més bé la pròpia travessia; poder compartir amb la gent de la comissió, tots i cadascun dels moments viscuts. Rafa: I ara què? hem de trobar un nou capità, i donat la màxima exigència de compromís que avui es demana en la nostra gaiata, hem de trobar una persona que, per damunt de totes les seues qualitats de direcció, el seu principal atribut siga la gran estima a la nostra gaiata i a les nostres festes. Rubén: Jo he estat repassant les fitxes de tots el tripulants que tenim en el vaixell, i crec que he trobat una que pot reunir totes les qualitats necessàries per encapçalar la nova travessia, mira... Rafa: Deixa'm vore... veig que va entrar de grumet en la nau, allà per l'any 1999, segur que seria fugint en algun port d'alguna xicona o bé darrere d'ella, que es com solen començar totes estes coses.

Rubén: Concretament darrere d'ella, però això ja forma part del passat; a la nau del Portal de l'Om ha viscut moltes experiències que l'han fet adquirir eixe amor per les festes.

teressant que el llegim. Diu el següent: “Gran capacitat de relació amb altres cultures, de diversió, ... persona molt extrovertida, i en especial adora la ciutat d'Alacant pels seus teatres i museus”.

Rafa: A vore que repassem bé la seua fitxa; no podem deixar aquest timó en mans de qualsevol. Els seus inicis com tripulació els va passar com acompanyant, no?

Rubén: N'hi ha de teatres i museus a Alacant? Rafa: Tinc grans records de les nostres aventures per eixes terres (la millor terreta del Món).

Rubén: Efectivament, i tot un cavaller ha estat amb les seues dames... Bo, alguna queixa hem tingut per diversos marejos i desmais ocasionats per tantes voltes i voltes que els pegava.

Rubén: Bé, Rafa, a lo que anem, crec que Domingo pot desenvolupar un paper més que notable com capità d'aquest vaixell, que serà lo principal.

Rafa: Res, no té importància; Això les fa més fortes, que el Desfile final és com una travessia en alta mar amb la tempesta perfecta. Bé, observe que ha sigut segon capità alguna vegada.

Rafa: Crec que elegim a la persona adequada, segur que no ens defraudarà i sabrà portar aquest vaixell amb gran maestria i fixar la seua mirada en grans objectius.

Rubén: Sí, ha estat quatre anys com segon capità, obeint responsabilitats pròpies del càrrec i, de ben segur, que aquesta experiència adquirida la posarà en pràctica durant el seu mandat.

Rubén: Rafaaaaaaa ... Rafa: Perdona, em referia a que ens guiarà a grans ports, per tal de conquistar-los.

Rafa: I de dones, com va la cosa? Sabem que el tema familiar és important i a un home sense una gran dona darrere li seria impossible capitanejar aquest gran vaixell.

Rubén: Bé, doncs queda decidit; arrieu les veles, per fi tenim nou capità; esperem que tinga molta sort en esta nova travessia que comença.

Rubén: Ja fa temps que va encontrar a una bella donzella que el va encandilar. Diuen que ella el va conquistar a ell, però el cert és que se la va portar d'una altra tripulació, i acceptarà de bona veritat els sacrificis familiars, que comportarà el càrrec.

Rafa: Tan sols queda enrolar a tota la tripulació, que pugen al vaixell amb les maletes carregades d'il·lusió, i que s'unisquen a aquest nou viatge, que ens portarà a altres mars i a tindre noves experiències meravelloses i desitjar que disfruten i compartisquen esta aventura amb el nostre gran capità.

Rafa: Bé, demostra que té puixança. A part, recordem que té dues filles petites, Ainara i Balma; Què dos terratrèmols !!! Però he de dir, que al pas que van, arribaran lluny en aquesta mar de la festa. Rubén: No sé Rafa, crec que pot ser un bon candidat, però, quan tinga que viatjar a terres llunyanes, creus que serà capaç d'entendres amb la resta de la gent? Rafa: A vore, ... espera, espera, ... per ací n'hi ha un apartat d'observacions; crec que serà in-

astelló es prepara per viure els seus dies grans, els que emmarquen les Festes de la Magdalena, unes jornades molt especials per a tots els veïns i per als visitants que acudixen per participar activament en els diversos actes festius que tenen lloc al llarg d'una setmana excepcional en tots els sentits. En el cor de la festa trobem les gaiates, agermanant als castellonencs i estenent per tota la ciutat eixa atmosfera única que la festa crea. Al voltant d'una gaiata hi ha persones diferents que se senten unides pel sentiment d'orgull que el nostre origen ens genera, i també hi ha un gran entusiasme que pren cos en cada una de les celebracions que la ciutat viu en carrers i places. Les gaiates són la cara més coneguda de la nostra festa, la més espectacular i també la més participativa i popular.

vertir-se en el centre de totes les mirades, gràcies a l'esforç dels seus membres, que esperen amb impaciència el moment de l'inici de la festa. Moltes són les il•lusions i molts els nervis, però estic segur que de nou Castelló admirarà el resultat d'un gran treball que pren cos en l'esclat de llum de la gaiata i reconeixerà el mèrit de tots aquells que d'una manera o una altra ho han fet possible. Les festes de 2013 prometen ser molt especials, i sé que molta gent està donant el millor de si mateixa per fer-ho realitat. Vull fer arribar a tots un fort abraç i el meu agraïment per la vostra constància i il•lusió. Entre tots aconseguirem que les Festes de la Magdalena de 2013 siguen una ocasió memorable que torne a unir-nos a tots els castellonencs entorn de les nostres tradicions.

Des d'ací envie una afectuosa salutació a tots els Moltes són les gaiates que cada any s'esforcen per membres de la Gaiata 8 “Portal de l'Om” i els meus oferir-nos el fruit d'un treball de mesos. La Gaiata 8 millors desitjos per al futur. “Portal de l'Om”, una vegada més, es disposa a con-

l camí que porta fins a l’ermita de la Magdalena es convertix, un any més, en símbol de comunió, de la manera de ser, de la tradició i de la Història de Castelló. Un recorregut que torna al Castell Vell, com a lloc d’origen dels qui es van establir més tard en la Plana, buscant prosperitat, un futur millor. Eixe sentiment de comunitat, d’unió, és el que recorre en gran manera a tot el ‘Món de la Festa’. Les nostres Gaiates, les colles, empreses col•laboradores i la resta de ens vinculats, formen part d’un conjunt que permet, any rere any, encendre la metxa d’unes celebracions que compten amb el reconeixement com a Festes d’Interés Turístic Internacional. Unes festes que cada any disfruten milers de castellonencs i visitants. De manera especial cal destacar el treball de la gent que dóna vida a les comissions gaiateres, vertaders dinamitzadors de la Magdalena i de la majoria de les festes que

se celebren al llarg de l’any en la ment, les Gaiates seran novament les verdaderes protagonistes de la ciutat. Magdalena 2013. Continuaran sent Perquè les Gaiates són, abans que el major símbol d’estes festes. I la res, entitats de barri; impliquen a gent de les comissions continuaran un bon nombre de veïns i veïnes sent hereus i hereves d’una tradique treballen durant tot l’any per a ció festiva que seguix fortament aconseguir els millors monuments, arrelada en la societat de Castelló. la millor representació de cada sector. I és que la llum de les gaiates Visquem estes Festes des de l’aleés símbol també de la il•lusió i de gria, la germandat, l’orgull de cel’afecte que posen cada una d’estes lebrar que continuem caminant persones per renovar el compro- units. La Història de la ciutat semís de Castelló sencer amb la seua guix recordant-nos que no hi ha obstacle que no es puga salvar Festa més volguda. des de la unitat, la determinació i Vull també que estes paraules ser- el treball. Convertim-nos, doncs, visquen de reconeixement a eixa en els millors amfitrions per a qui labor en pro de la Magdalena que, ens visite en estos dies, mostrant en estos moments de dificultats la nostra millor cara. Un Casteper a tota la societat, té encara més lló que durant estos dies recorda mèrit si és possible. I a pesar de la història de la seua fundació, no disposar de tants recursos com els seus costums i tradicions. Un altres vegades, les Gaiates han sa- relat il•luminat per la llum de les but, no sense molt esforç, eixir al nostres Gaiates, per la il•lusió de carrer, lluir i il•luminar les nits de totes les persones que donen vida a la nostra Festa. MAGDALENA, la nostra Setmana Gran. FESTA PLENA! D’esta manera, de la mà de la Junta de Festes i el propi Ajunta9

om a President de la Junta de Festes de Castelló, suposa una gran alegria i satisfacció tindre l’oportunitat de dirigir-me als veïns del sector 8 “Portal de l’Om”, per desitjar-los que passen unes bones festes.

Les festes fundacionals de Castelló, que tenen la seua cita el Tercer Diumenge de Quaresma, es personifiquen en els homes i dones de les gaiates, que amb la seua entrega i comportament cívic, fan possible que les Festes de la Magdalena irrompen amb força en la vida castellonenca com un esclat de llum i color, de música i alegria. Vull felicitar-vos a tots, als membres de la comissió per la tasca realitzada i per ser uns excel•lents companys de viatge en aquest tren de la festa i als veïns perquè es converteixen, com castellonencs que són, en els vertaders protagonistes de la nostra setmana més gran. Finalment, desitjar-vos, en nom de la Junta de Festes, que gaudiu de la Magdalena, amb la confiança que la vostra participació a tots els actes serà la clau de l’èxit de les nostres festes. Moltes gràcies i bones festes.

uan les carcasses comencen a sonar, atronant en el cel de la nostra ciutat, començarem a reviure les nostres més entranyables tradicions en el marc de la nostra història, en la que, des de sempre, la gaiata ha sigut el nostre millor Pregó.

I ho anem a fer des del coneixement que la setmana gran suposa la fita més important de la ciutat de Castelló. Conec molt bé els problemes i dificultats que, com a conseqüència dels temps què ens pertoca viure, patim tots a l'hora de configurar un programa festiu o de construir un monument exemplar. Però és en estos casos quan el treball, l'esforç i la dedicació de nosaltres els gaiaters es fa més palés i, per tant, més enriquidor. Per mi, és una gran satisfacció saludar a aquest emblemàtic sector de la Gaiata 8 “Portal de l'Om” i desitjar-li unes festes del 2013 plenes de felicitat per a tots. Tant de bo siguen referent i punt de partida de més i millors empreses.

Rebeu tots un fort abraç.

Fart d'arribar a casa i veure sempre la mateixa decoració? Pot estar segur que la Gaiata Plus Restform atraurà l'atenció de totes les seues visites i amistats. És una d'eixes coses que produïxen la necessitat de tocar-les en quant que un les veu!

Li presentem la nova Gaiata Plus Restform. La marca Portal de l'Om ha volgut reinventar el món de la decoració i fer possible que tinga una gaiata en el saló de sa casa. Està sent una autèntica revolució en els EUA i s'està convertint en una moda a Espanya. La Gaiata Plus Restform té una alçària de 6 metres i 3 metres d'amplària, adaptable a qualsevol saló ja que es ven per mòduls. Consta d'una base, que podrà utilitzar com a taula per a sorprendre als seus invitats, de la qual naix tota la impressionant estructura de material 100% natural, que donarà una nova il•luminació a sa casa. Els braços que conformen tota la Gaiata Plus Restform formen una figura geomètricament equilibrada. A banda, gràcies a estos braços podrà arribar a qualsevol part de sa casa. Apte per a pintar sostres, li resultarà més còmode que les odiades escales. Com a cos central porta incorporat un gran fanal, decorat amb precioses vidrieres pintades a mà, que li proporcionaran la llum necessària per a tota sa casa, i damunt tota amb energia de baix consum, perquè el cost del seu rebut de llum no li resulte inconvenient.

I si telefona ara no es penedirà, perquè junt amb la Gaiata Plus Restform, li enviarem també 12 fanals amb vidrieres pintades a mà i il•luminació de leds i, com a novetat, amb piques incorporades interiorment perquè puga completar d'una manera personalitzada la seua pròpia gaiata. Però no acaba tot ací, com que les pròximes Festes de la Magdalena acaben en 13, anirem més enllà, i afegim a tot l'anterior 16 piques de gots de vidre totalment il•luminades per a donar-li eixe toc més especial i tradicional. No deixe escapar aquesta oportunitat, emporte-sela i utilitze-la on vullga, ja que també pot funcionar amb piles a causa del seu baix consum. A més, porta adaptador per la mistera del cotxe. A més a més, Portal de l'Om enguany, tot i la crisi, tira la casa per la finestra, amb la seua comanda d'una Gaiata Plus Restform li enviarem també una Gaiata Plus Infantil perquè la decoració de l'habitació dels seus fills siga la més original de tota la seua ciutat.

Enviament assegurat 100% del valor. 2 anys de garantia. Servici tècnic propi. Recollida i entrega en domicili gratuït mentre dure la garantia. La comanda es pot pagar contra reembossament: Vosté paga en el seu domicili en el moment en què li entreguen la comanda. 28

ola amics, sóc Lola, la Madrina Infantil de la Gaiata 8 per a les properes Festes de la Magdalena 2013, i enguany els companys de la comissió m'han encomanat que parle de la nostra Madrina major, SARA; i he pensat que la millor forma de presentar-vos-la és contar-vos com la veig jo. La màxima representan de “Portal de l'Om” per a l'any 2013 es diu Sara Ferrando Rubert. Va nàixer un 18 de desembre a Castelló, té vint-i-dos anys i estudia cinqué de Medicina a València; vos desvele el primer secret… des de ben menudeta ja volia ser metge. Casualment, estudiar en València va propiciar que allí, en la ciutat veïna, coneguera al seu nóvio Raúl. Les seues aficions són esquiar i viatjar. També li agraden els animalets… ahí va el segon secret… li agraden tots els animalets, però sobre tot els gossos; en té un que es diu GAYA. Ara que us he explicat qui és Sara a nivell personal, vaig a contar-vos una part més íntima de la seua vida i de com he viscut jo la seua història dins de la Gaiata vuit.

Encara que viu a València, no ha deixat enrere les tradicions de la seua terra, i ha sabut mantindre les seues arrels castelloneres. Forma part de la comissió del Portal de l'Om des de l'any 2010, i des del primer moment va decidir lluir el trage de castellonera com a Dama d'Honor. Tan li va agradar l'experiència que, encara no havia acabat la setmana de la Magdalena d'eixe any, quan ja tenia clar que algun dia lluiria la banda blanca de Madrina; això va passar ara fa tres anys i des d'aleshores jo ja em vaig assabentar que ella seria “la meua Sara” i que a l'any 2013 representaríem totes dues juntes a la nostra comissió. Ah… important,… el seu esperit fester està més que arrelat, ja que la seua mare, Sara, ja va ser festera fa molts anys de la veïna població de Vila-real, i que conjuntament amb el seu pare, Antonio i la seua germana Balma, l'estan recolzant en aquest any tan especial dins de la seua vida. Des del dia del nostre nomenament, hem viscut grans moments juntes, començant precisament per aquella nit màgica on tota la comissió ens va donar suport per a comunicar-nos oficialment que havíem estat escollides per representar a la Gaiata 8 en l'edició del 2013 de les nostres estimades festes fundacionals. Una nit molt especial, aquella del 21 de Juliol on començà un somni per a Sara, que jo tinc l'honor de compartir amb ella. La seua elegància va resultar més que evident al mes de setembre, al solemne acte de la Imposició de Bandes. El principal coliseu de la nostra ciutat, el Teatre Principal, va anar rebent al seu engalanat escenari una a una a totes les Madrines que representen als dinou sectors gaiaters, i per damunt de totes, amb un resplendor especial, apareixia Sara com a digna representant d'una de les comissions amb més solera de tot Castelló. Des d'aleshores, les dos, ja formant part de la cort de les reines de les festes i amb la banda acreditativa de madrines que ens va imposar l'alcalde de la ciutat, hem representat juntes a la Gaiata 8 en nombroses manifestacions festeres arreu de les nostres terres: Ribesalbes, Sagunt, Borriana, Vall d'Uxó… així com també en diferents actes festius a la pròpia ciutat, com ara les Festes del Carrer Sant Francesc, les que es celebren en honor a Sant Roc i d'altres que tenen com a protagonistes a entitats culturals

de Castelló com el “Centro Aragonés” o el “Centro Andaluz”. El mes de novembre n'hi havien dos cites molt importants. Per una banda acudirem junt amb Domingo, el nostre Presi, a la presentació oficial del Cartell de Festes de la Magdalena de 2013. I per un altre costat, la nit del 17 d'eixe mateix mes, totes dues juntes, vam ser protagonistes d'un somni que ens va transportar fins una “selva” màgica, en la que els nostres companys de la Gaiata van transformar el Palau de la Festa i que va estar el millor regal que qualsevol madrina podia imaginar, convertint-nos en les protagonistes d'una de les millors presentacions que enguany ha pogut gaudir aquest recinte fester; presentació que, per cert, podeu conéixer en l'article on es parla, en aquest mateix llibret. Sara, des del seu tron de Madrina no va fer sinó emocionar-se i gaudir de cadascun dels minuts especials d'aquest meravellós espectacle. I així, així, el temps va passant,… i el moment va arribant… i d'ací a poc viurà la seua, la nostra, Magdalena, representant amb orgull castelloner a la comissió de la Gaiata 8, amb una setmana repleta d'actes i sobre tot de festa. Ella, entre tots, destaca com els seus més estimats la Desfilada de Gaiates i l'entrega de premis, tot i que jo sé que gaudirà de tots i cadascun d'ells. La nostra futura metgessa ens representarà tan bé com ella sols sap fer-ho, en tots i cada un dels actes de la Gaiata 8. Gràcies Sara per compartir amb mi aquest any tan especial.

SETMANA DE MAGDALENA Lara Sos Boix

Molt prompte farà un any de la nostra passada setmana gran, setmana que tot castelloner espera amb molta il· lusió durant 365 dies. De primera mà sé que la Magdalena 2012 va ser un any i sobre tot una setmana molt esperada i especial per als nostres representants, Madrina, Madrina infantil, President i President infantil. Jo, que vaig tenir la sort de formar part del quartet que vam representar la nostra benvolguda Gaiata la passada Magdalena, voldria compartir amb vosaltres la nostra setmana i tots aquells moments previs,

que no menys importants, que van anar succeint fins arribar al sempre emocionant i trist Magdalena Vítol. Pensant com expressar algunes de les vivències que vam tenir Maria, Sergio, Rafa i jo, encara recorde l'olor a pólvora que ja sentíem dies abans del dissabte de Magdalena. Setmanes abans de la Magdalena, recorde un dia que vaig despertar i el telèfon a casa no deixava de sonar i allí ningú em volia dir que havia passat. Finalment em vaig assabentar que hi havia hagut un incendi al magatzem on tots passem un any realitzant les nostres gaiates. Molts sentiments van

començar a aflorar, tristesa, por, incertitud; no sabia ben bé el que havia passat, quins havien sigut els danys, ni si la nostra gaiata havia estat afectada. Eixe dia va ser un dia de sentiments confusos, fins i tot quan ja sabia el que havia passat, no podia evitar la tristor, però el que tenia clar és que eixe fet ens anava a unir més del que ja estàvem a tots els representants del 2012. Dies abans de la nostra setmana gran els danys s'havien sanat i ja començava a estar tot preparat per a la que anava a ser la nostra millor setmana. El divendres abans vam anar a sopar al Magatzem, per tal

d'acabar els últims detalls de la nostra gaiata; vam sopar, vam repartir el nostre Llibret a la resta de comissions i al tornar al nostre box... encara recorde la tensió i els nervis. Alguna cosa no funcionava bé, però com sempre ningú volia dir-me el que passava perquè no em preocupara i perquè descansara per l'endemà. Em van dir que no passava res, que farien tot el possible perquè tot funcionara bé i finalment així va ser, gràcies als grans artistes que tenim a la gaiata, va eixir tot a la perfecció. El dissabte al matí, recorde que vam quedar tota la Cort a l'Ajuntament, per a fer la recepció i una vegada tots junts, en desfilada vam anar fins a la plaça del Primer molí a esperar la primera mascletà, que anava a inaugurar les nostres festes. Encara recorde l'emoció, el somriure de Maria i Sergio, les ganes que teníem de viure cada cosa fins a l'últim detall i com, quasi sense haver començat, volíem que no acabara res del que encara no havíem viscut. Amb l'olor a pólvora de la primera mascletà envoltant tot Castelló, vam anar a dinar, fins que es va fer l'hora i vam anar al Pregó. Tota la Cort major vam esperar fins que vam pujar a la carrossa de la ciutat. Una altra vegada nervis per tot arreu i cadascuna de nosaltres preparades amb el nostre millor somriure per a saludar a tot Castelló fins arribar a l'avinguda del Rei en Jaume, on es va fer el silenci per a poder escoltar el nostre pregoner recitant el Pregó de Bernat Artola.

A continuació vam poder gaudir de l'enfarolà i en acabar, i desprès de picar una mica, ens vam reunir de nou i, ja amb samarreta i texans,

vam acudir al Magatzem per a portar les gaiates i deixar-les preparades per al dia següent per a la desfilada de gaiates. Eixa nit recorde que va ser molt curta; trobar-me al dia següent amb Maria, Sergio i Rafa al carrer de Colom va ser dur, però allí estàvem, tots vestits de llauradors preparats per a la Romeria de les canyes; això sí, uns més dormits que altres, uns amb millors cares, però en el que tots coincidíem és que teníem moltes ganes de fer el camí. Tots vam gaudir molt eixe dia, junts i amb la resta de madrines i presidents, i què sort vam tindre amb el sol que ens va fer aquell dia. Una vegada el sol es va pondre, després d'anar a la perruqueria i canviar-nos de roba, ja estàvem preparats de nou per al Desfile

de gaiates. Encara el recorde com si fos ahir, un acte realment emocionant, sóc incapaç de descriure tots els sentiments que durant aquella desfilada amb el mocador a una mà i la canya a l'altra van aparèixer.

Al dia següent ja teníem a l'equip de despertades preparat per a recórrer Castelló i fer un poc de soroll,

perquè ens alçàrem del llit amb forces per a començar el dia. Durant tota la setmana, traca amunt i traca avall, però el millor de tot poder compartir el teu despertar matutí amb la gent que tens al teu voltant. Eixe dilluns els tocava el Pregó als peques i ja de bon matí Maria i Sergio estaven preparats amb la resta de la Cort infantil per a pujar a les seues carrosses i anar per tot Castelló. Per la nit ens tocava l'encesa, llum per tot arreu per a mostrar els nostres monuments; en acabar, a sopar amb la Federació de Colles i després amb les forces acabant-se encara vam traslladar les nostres gaiates a la plaça de Borrull, perquè tothom que passara per allí pugues veure-les. Va arribar el dimarts i per tot Castelló es respirava un ambient d'emoció i tensió, tot juntament; havia arribat el dia que es donaven els premis i en arribar a la plaça Major

fins a la plaça, a deixar els nostres premis junt a les gaiates. El dimecres es presentava un dia relaxat, però jo tenia una il·lusió especial per aquell dia. Per la vesprada ens visitaven les nostres Reines, Carla i Maria i com que durant el 2012 Maria, Sergio i jo hem tingut la sort de poder compartir multitud d'actes amb la nostra Carla, la nostra reineta infantil, havíem preparat una xicoteta sorpresa. Després de l'acte protocol·lari d'imposició dels Fadrins d'or i d'argent i abans del picoteig, Maria i jo els vam dedicar a les nostres reines i a les seues corts el Bolero de Castelló, el qual jo havia après per a aquell dia amb molta il·lusió. Al dia següent, dijous, ja ens trobàvem a l'equador de la nosja es trobaven allí la resta de tra setmana gran i seguíem comissions, preparades per al 100%. Eixe dia pel matí a cantar, saltar i esperar que vam poder gaudir d'una obra la seua gaiata fóra la guanyadora. Recorde la quantitat de gent que hi havia, els apretons de mans, les mirades de complicitat, en moments com eixe, entre la gent de la comissió i sobretot l'afecte que Maria, Sergio i jo vam sentir per part de tots. Moltes coses van passar en aquella plaça, però una vegada més vull agrair haver tingut el millor Llibret i la millor Gaiata; per a mi això és el que queda. Al finalitzar vam anar al ritme de la música

de teatre a la nostra plaça; ho vam passar molt bé, com a xiquets. En acabar, vam dinar tots junts a la plaça, amb molta cura de no tacar-nos perquè ja anàvem vestits de llauradors, ja que després seria hora d'anar a l'avinguda del Rei en Jaume per al Cós multicolor. Com cada any els carrers es van omplir de paperets de colors i tots, intentant no menjar-nos cap d'aquests paperets, ho vam passar en gran. El divendres també es presentava un dia tranquil, no ens havíem de vestir ni de castelloners ni de llauradors, i encara així no vam parar ni un moment! Pel matí ens vam reunir tots a la plaça per a cuinar i repartir ous fregits per a tot el que en volguera. Després, i com tots els dies anteriors, vam anar a vore la mascletà; no ens en podíem perdre ni una, i finalment a dinar. Quasi amb el dinar a la gola i el cafè encara cremant, ja estàvem preparant la xocolatà per al berenar, i així poder compartir una estona amb la comissió i els veïns del Sector. Més tard, vam anar a veure el Desfile internacional d'animació i encara recorde la cara de tots els xiquets al veure passar tots els que componien la desfilada i el somriure que va aparèixer a les seues cares al poder pujar a uns carros en forma de vaixell. El millor d'aquell dia va ser quedar-nos a sopar a la plaça i acabar jugant al mocadoret, pares, joves i xiquets. El dissabte ja havia arribat, i ens tocava desfilar per a portar-li flors a la nostra mareta.

En acabar de dinar, ens vam concentrar a la plaça Major on es feia l'eixida cap a Lledó. Amb el nostre ram de flors a la mà i tot a punt, vam començar a fer el camí; una vegada vam arribar a l'avinguda de Lledó ja es veia la Basílica de fons i cada vegada amb major claredat. El manto de flors es començava a dibuixar davant nostre i els castelloners treballaven ràpid per a formar-lo sencer. Després de cantar la Salve i les fotos que ens vam fer amb el manto complet de fons, era hora d'anar a canviar-nos per tal d'acudir a la nostra carpa a sopar.

El diumenge ja havia arribat, i el sentiment de tristor començava a apoderar-se de tots nosaltres; després d'una setmana increïble començàvem a veure el que anava a ser el seu fi. Eixe dia, a l'anar a la plaça, les gaiates ja no estaven, i ja es veia tot diferent, però encara així no podíem deixar de gaudir cadascun dels últims moments que ens quedaven. Ens vam reunir tots per a fer el ja tradicional concurs de paelles. Una vegada totes finalitzades, els membres del jurat, entre ells, Maria, Sergio i jo, les vam tastar i al finalitzar

el dinar vam dir qui havia guanyat. Va ser molt bonic poder passar tots junts una estona tan agradable i per si encara no era suficient i després de fer la xarradeta, mentres preníem un poc el sol, encara ens quedava la Despertà de la migdiada, mascletà manual que ja és tradició de la gaiata l'últim diumenge de Magdalena. Els membres de la comissió que durant uns quants minuts disfrutarien com a xiquets tirant coets i masclets, la van preparar amb moltíssima il·lusió, i quan ja estava tot a punt i estàvem tots col·locats per a vore-la, quasi sense adornar-nos ens vam vore immersos en l'última mascletà de la setmana, la més especial de totes, ja que era única i per a nosaltres. Maria, Sergio i jo ho vam passar pipa, encara recorde com molts dels que estaven allí es tapaven les oïdes; va ser una mascletà espectacular. Després de felicitar a tots els que l'havien preparat, per haver-se superat un any més, ja era hora d'anar a casa. Tocava vestir-se per a l'últim acte de la setmana, entre els nervis, la tristor i que ma mare no em podia ajudar, vaig arribar a la plaça mig desvestida, però com sempre, allí estaven les meues mamis de pega per ajudar-me en tot el que fes falta. Una vegada llesta, amb Maria i Sergio mantenint

fins al final el seu somriure i amb la xaranga sense deixar de tocar vam anar fins a l'avinguda del Rei en Jaume on començava la desfilada. Va començar i entre ball i ball, quasi sense adornar-nos, ja estàvem a la tribuna de la plaça Major. Els nervis se’ns menjaven a tots per dins, algunes llàgrimes començaven a aflorar, no volíem que acabarà, però li quedava ben poc a tot per a finalitzar. Les Corts van eixir a la balconada de l'Ajuntament, i allí estaven les nostres reines, Maria i Carla amb el nuc a la gola, preparades per a cridar Magdalena. Una vegada ho van fer i tots vam respondre Vítol, encara que ens pesara i després de cridar una setmana més repetides vegades, amb llàgrimes als ulls i el cansament que començava apoderar-se dels més menuts, ens vam acomiadar de la que sens dubte havia sigut una setmana per a no oblidar mai. Després d'haver-vos contant tota aquesta història, història que guardaré al meu record per sempre, així com a tots els que heu format part d'ella, si ara em tornaren a fer eixa pregunta típica de “Quins són els teus actes preferits?”, em seria molt complicat respondre, ja que després d'haver viscut una setmana tan intensa i tots els actes des de dins, puc assegurar que cadascun d'ells té el seu encant, eixa cosa especial que fa que gaudisques fins al màxim. Gràcies per haver compartit aquest any amb nosaltres i sobretot gràcies als meus fantàstics companys de viatge! Bones festes a tots !!! 59

El 21 de juliol del 2012, la Comissió de la Gaiata encetà el seu camí cap a la setmana gran de la Magdalena. Així començà el viatge fester de Portal de l'Om: Una nit d'estiu, en un preciós paratge prop d'un llac, arribà l'hora d'embarcar-se cap a un destí de festa i de tradició que els portalers coneixen molt bé i que repeteixen any rere any. És l'hora més esperada per als que comencen el viatge encapçalant l'expedició, i menys volguda, en canvi, per als que deixen de pilotar la nau de la vuit després de tot un viatge que iniciaren l'any anterior. Els que guiaren la comissió fins les darreres festes passen el seu relleu. És el moment dels agraïments i de sentir en veu de les Madrines i Presidents de la Gaiata 8 durant la Magdalena 2012: María, Sergio, Lara i Rafa els emotius discursos que feren brollar les llàgrimes de tots el presents. En primer lloc fou Rafa Alabau Sacacia que deia adéu al seu càrrec de President. Deixà a tots la sensació de satisfacció pel treball ben fet i el camí aplanat per als que venen. El que ha sabut conduir la nau de la vuit els últims anys, deixà el seu lloc per continuar trajecte com un passatger més. Després fou Sergio Traver García, President Infantil durant el 2012, un coet que no saps mai per on t'ha d'eixir i que, aquella nit, va saber estar a l'alçada, i trobar al seu cabet totes les paraules que resumeixen el viatge fet de la mà de María. María Alabau Rovira, la nostra Madrina Infantil del 2012 ens va narrar un conte en el que ella era la protagonista. Va ser el moment de fer sentir la seua veu, al marge del seu llinatge fester, per tal de contar-nos que, el darrer any, ella fou la princesa de Portal de l'Om. Ens va fer riure i plorar i és que la princeseta María pareix que va néixer amb les ones fetes.

la seua estela pel camí cap a la Magdalena 2013. I, per suposat, la nostra Sara, vestida de llarg, guapa i elegant com és ella, va trobar les paraules adients per dirigir-se per primer cop als seus companys de viatge. Emocionada, com no podia ser d'una altra manera, va estrenar el seu càrrec de Madrina, recordant els moments viscuts a la gaiata. I no va poder reprimir unes llagrimetes quan va donar les gràcies a Antonio i Sara, els seus pares, per recolzar el seu desig de ser la nostra Madrina. I així, amb l'equipatge fet i les butxaques plenes d'il·lusions, els membres de Portal de l'Om, encapçalats pel nou capità Domingo i les flamants Madrines Lola i Sara, començaren el viatge cap la Magdalena 2013. Viatge que va continuar amb una paradeta a principi de setembre, al Teatre Principal, amb la Imposició de Bandes a les nostres Madrines, i que enguany ha fet escala, ni més ni menys que, al cor de la selva. On, la nit del dèsset de novembre visquérem la presentació més salvatge de totes les que han fet els artistes de la vuit. Però el viatge continua i el trajecte que resta cap a la setmana gran és cada cop més curt.

Lara Sos, Madrina de la Magdalena 2012, amb eixe somriure que no perd mai... quan va haver de parlar, primer va haver d'eixugar-se les llàgrimes, perquè els seus xiquets no deixaven d'emocionar-la. I així mateix ho va fer ella quan ens contà el seu diari de bord de la Magdalena 2012. I com no podia ser d'una altra manera, la nit arribà al seu moment àlgid quan els qui prenien el relleu del timó van dirigir-se a la seua tripulació. S'inicià en l'art de l'oratòria el novençà President: Domingo Morilla Pineda, que amb el seu recorregut al tren de la vuit, i coneixedor de les tasques que la comissió encomana al capità, va rebre el timó de les mans de Rafa. Les protagonistes d'aquest viatge van prendre també la paraula per tal de regalar les oïdes a tots els que les acompanyaran, amb el rotllo i una canya, per la seua Romeria cap a la Magdalena 2013. Perquè, per més vegades que hagen fet el camí a la Romeria, Lola i Sara no podran oblidar mai el viatge que aquella nit encetaren com a Madrines de Portal de l'Om. Així, Lola Marco Alors va pujar al tren de les madrines infantils amb tots els honors del seu càrrec. La preciosa castellonereta de cabells rossos, amb la lliçó ben sabuda, va treure tot el seu encís per a fer-se escoltar pels xiquets de la vuit, als que enguany representarà. I els va animar a seguir

Propera parada : La Magdalena 2013.

Pere Pau Montañés Guinot -“Ciento doce, teléfono de emergencias… ¿díga- ocurre concretamente, caballero?” me?” -Pues vorà, que un xiquet menudet s'ha perdut… -Vorà senyoreta, enviem prompte als municipals o però no s'ha perdut ací, s'ha perdut en la selva… a la policia… és una emergència. bo, però la selva està ací… bo… com li ho contaria?… -“Tranquilícese señor, dígame, ¿dónde se encuentra?” -“Uy señor… si no se explica mejor… verá… con esos datos, no sé si podré ayudarle”. -En el Palau de la Festa… en Castelló,… adreça… a vore, no ho sé… perquè açò està a fer la m… ui! -A vore… començaré pel principi: perdone'm senyoreta… vorà “está muy lejos de todo”… i no sé l'adreça… Doncs vorà, aquesta nit havíem vingut a vore la Presentació Oficial de la Gaiata 8, i resulta que en -“A ver… sábado 17 de Noviembre de 2012… 23 lloc d'entrar i encontrar-nos un elegant Palau de horas… emergencia en Palau de la Festa… ¿qué la Festa, va i ens trobem immersos dins d'una sel-

Juvenil del Colegio Salesianos de Borriana, la compañía Scura Plats… puede estar tranquilo, ha

va… envoltats de lianes, amb torxes, un pont penjant que creuava tot el Palau, l'escenari tapat per frondosa vegetació, amb dos immensos arbres… com li diria?... com si ens haguérem traslladat enmig de l'Amazones.

tenido la suerte de asistir a la que, probablemente, será la mejor presentación de Gaiata de toda la temporada… dígame, ¿verdad que junto al niño han aparecido ya dos “personajillos” haciendo Immersos dins d'aquesta selva, ha aparegut una payasadas?...” expedició d'exploradors de la que formava part el xiquet en qüestió, però en un moment de distrac- -Sí senyoreta, sí, un que fa d'esperit de la selva, i ció eixe xiquet s'ha perdut enmig de la Selva… i un altre vestit de lèmur… quina barra! eixos dos està buscant al seu pare desesperadament… te- no tenen vergonya ni la coneixen… nim que ajudar-lo… ho entén senyoreta? -“Pues esté tranquilo y disfrute caballero… y deje -“Me ha dicho que era la presentación de la Gaia- libre el teléfono de emergencias…” ta 8, ¿verdad?” -Sí senyoreta, sí… -“Pues, entonces no se preocupe… verá, esta gente siempre hace unas presentaciones originales; cuentan con un gran equipo de presentación, por no hablar de los artesanos expertos en convertir madera, corcho, hierro o cualquier material en un sorprendente decorado; si, a eso, le une grandes modistas, maquilladoras, un gran diseño de luces y sonido y la colaboración de amigos del sector como Castellón Baila,

Centro de Música y Danza Vivaldi, el Centro

-És que vorà: fa un moment han pujat també a l'escenari els portaestendards i les comissionades, justet abans que accediren els que van estar representants d'aquesta comissió en les passades festes de la Magdalena 2012, María, Sergio, Lara i Rafa, als que els han seguit a l'escenari tota la comissió infantil… que, per cert, estaven tots espectaculars, tots en parelletes… mare, si tenen xiquets en aquesta Gaiata!!! En acabar de pujar els més menuts s'ha produït un moment màgic… vorà, envoltada d'aplaudiments i amb el so atro-

nador de carcasses, ha aparegut una nina… sí… sí…, això havia de ser, una nina, i no una xiqueta… perquè vorà… Lola Marco Alors, que és la madrina infantil d'enguany, ha accedit a l'escenari captivant-nos a tots, ha estat… simplement espectacular!!! Tindria que vore amb quin orgull l'ha rebuda el President de la Gaiata, Domingo Morilla Pineda i amb quina il•lusió li ha ficat la banda. Tot seguit, la comissió li ha volgut oferir un ball dels seus companys de Castellón Baila que ha estat d'allò més divertit.

-“Ya, ya, señor,… pero verá este teléfono es sola- la nit, ha estat l'homenatge al “Portaler de l'any”, mente para emergencias y…” Pepe Nebot Peñarroja, un gran pirotècnic i millor amic, que amb gran emoció ha rebut aquest guar-Xe, calle!!!... què açò val la pena que li ho con- dó amb el que la comissió distingeix tots els anys te, dona… després ha pujat la comissió major, a una persona destacada dins de les nostres festes. i que vol que li digue… si els xiquets feien goig, A continuació han començat les ofrenes d'un bon aquests no se quedaven darrere… què xiques més grapat d'entitats i associacions festeres que estan templades! Justet quan ja estava tota la comissió agermanades amb la vuit. dalt han anunciat l'arribada de la Madrina, Sara Ferrando Rubert, que amb espectacular elegàn- -“Pero, a ver señor,… ¿el niño ha encontrado a su cia ha rebut l'aplaudiment en peu de tot el Palau, padre o no?” i també, com no, la banda acreditativa per part del President. Una volta, que han estat a l'esce- -Que va, que va, el xiquet encara està perdut, però nari tots els xiquets i joves que ens representaran no patisca, que el bruixot i el lèmur estan fent que en les properes Festes de la Magdalena 2013, un s'ho passe d'allò més bé… ells van fent de les sealtre divertit ball com ofrena a la Madrina major ues, mentres ja comença a baixar tota la comissió; ha donat pas a una altra part més protocol•lària. primer la infantil i després la major. Açò ja s'acaLes madrines i presidents que acaben han ficat ba i ara ve la despedida dels que han estat protaun corbatí als estendards, com a record del seu gonistes en les passades festes de la Magdalena, pas per la Gaiata, com a màxims representants de m'imagine que ara anirà el vídeo de rigor… ah! l'any 2012 i després un altre moment especial de

no, no, espere, espere, ací al meu costat es posa en peu una xiqueta… ui! jo a esta la conec !… és -I ara, l'espectacle final… açò s'està omplint la Reina Infantil de l'any passat, Carla Collazos d'animalets, cebres, tigres, hienes, gaseles, lleRovira, i on va?... ons,… amb una música espectacular… mare senyoreta… ara sí que té que enviar als munici-“Cuente, cuente, ¿qué hace?” pals… acabe d'entrar un elefant al Palau!!! -Mare que bonico,… està despedint amb dolces paraules a María, Sergio i Lara, i de forma especial a Rafa Alabau, el que ha estat tres anys President de la Gaiata i que abans ja havia rebut l'homenatge dels que havien estat presidents, madrines infantils i madrines al llarg d'aquestes tres edicions magdaleneres, en les que ha dirigit amb gran encert aquesta comissió.

-“¿Cómo dice?... ¿un elefante?” -Que sí, que sí, que esta gent està boja… acaben de fer entrar un espectacular elefant com a remat de tot l'espectacle… xe! dona, mire les fotos del costat d'aquest article i ho entendrà!!! Què final més bonic!!!… no hi havia millor remat per les representants del 2013 i protagonistes de la nit:

la Madrina Infantil, Lola i la Madrina, Sara; en el que ha estat per a elles, segurament, una presentació inoblidable… sens dubte, cal felicitar-les per aquesta presentació, així com també a tots els que han treballat per fer possible aquest espectacle… Ara la deixe senyoreta, que ací hi han “pastetes” i comença el ball!!!

qüestió és Iván Vivas Pastor… i tenia raó, tot formava part d'una aventura que ens han preparat la comissió de la vuit amb gran encert. “Buenas noches” senyoreta!!!

-“Pero caballero,… ¿el niño aún está perdido?...” -Ui!, que va… el xiquet, ja fa un ratet que ha tornat amb el seu pare, després d'aprendre que cal respectar la natura… i, en un díptic preciós que hi ha damunt la taula, he vist que el xiquet en

Coneixeu tots a José Vicente Nebot Peñarroja? Bé, doncs aquest és el vertader home que s’amaga baix els noms de “Pepe Peñarroja” o “Pepe el Coeter”... Ben cert és que la seua vida ha estat, i pareix ser que estarà, vinculada a la pirotècnia, ja que, dir que la porta en la sang pot quedar-se curt per descriure la passió que té, el nostre Pepe, pels coets.

Sense anar més lluny, l’any 1997 fou especialment notori per a Pepe, ja que fou la primera volta que participava en el Concurs de Mascletaes Ciutat de Castelló, i que el destí va voler que presidira la disparà com a Reina de les Festes, Mª José Rovira.

Però, de segur que aquest any, per a ell, sempre serà l’any que va vindre un dels seus tresors més preats a la seua vida, la seua filla, Ana. Ben segur és que aquests fets, van ser un impuls de Però el que ningú sap, és que 30 anys moralitat i il·lusió, aspectes que mai enrere, la seua vida estava allunyada manquen en la seua personalitat, per del món del foc, ja que el Portaler de continuar treballant amb el mateix esl’any 2013, tocava la bandúrria. Així forç que sempre ho havia fet. és, bandurrista al grup de danses de La Vall, ciutat a la que és nat. No obstant, Galanies, Enceses, Nits Màgiques, açò és posterior a finalitzar els estudis castells, mascletaes i Vítols, junt a la al seminari, i a endinsar-se a la llicen- passió i l’espectacularitat del que ell ciatura de Geografia i Història, estudis impregna tots els seus treballs, han que finalitza cap al 1986. I com ell convertit Castelló, en un lloc on no tan conta, front a les mirades atònites de la sols mostra el seu bon fer, sinó també gent, a l’assabentar-se de tal nova: “Hi el sentiment i l’amor, per una ciutat i han 4000 opositors per a 4 places”... per una gent. Doncs al coet. A la seua vitrina guarda amb orgull Mai sabrem, si la decisió va ser en- nombrosos reconeixements professiocertada o no, però, el que sí és ben se- nals: Premis a San Sebastián, Bilbao, gur, és que tal volta no hagués tingut Tarragona, Alacant, però tots estan al l’oportunitat de conèixer persones tan costat del més preat de tots, i es el que volgudes per a ell, com alguns mem- l’acredita com a guanyador del Conbres d’aquesta gaiata, que el seu ofici li curs de Mascletaes Ciutat de Castelló. ha brindat el plaer de conèixer. I arriba l’any 2013. Aquest any ha re-

but sens dubte el premi més especial i gratificador de la seua vida, ja que és un títol que el premia com a persona. I és que, si em rendisc front a la vida professional del meu pare, he de dir que em resulta impossible escriure sobre el seu valor personal. Valor que reflexa tornant a casa quan està camí al treball, perquè s’ha oblidat de donar-te un bes. També per endinsar-se en les lliçons d’història que has d’aprendre per a l’examen, o meravellant els teus convidats amb una exhibició culinària i sense comparacions, i tot perquè pugues dir-ho a tots ben orgullós i amb la cara ben alta; que és ton pare. Ara bé, no et deixa estar aturat ni un segon, perquè que amb ell és impossible. Quan no està llegint o treballant en algua cosa, t’anima amb la seua canturela, que tant el caracteritza, i que l’acompanya fins l’hora de dormir. Tots aquestos fets són els que han fet i han format Pepe tal i com és ara, i sense traure-li cap mena de protagonisme, ell ens ha permés tindre a nosaltres, la seua família, una vida única al seu costat. Per tant, és a ell, al senyor José Vicente Nebot Peñarroja, al nostre Pepe, a qui ens rendim en admiració i estima.

Jaume A. Beltran i Hernàndez

n any més ens trobem ací, fidels amb el nostre esperit, l’esperit de la gaiata 8, Portal de l’Om, per tal de presentar en públic el nostre Llibret per a la Magdalena del 2013. Es tracta d’una cita ineludible dins del calendari fester i cultural de la ciutat. Com bé sabeu, suposa un gran esforç trobar energia i noves idees per tal de continuar endavant, contant sempre la història, la tradició i les costums de les nostres festes i de la nostra cultura. Com ve essent habitual, hem buscat un fil conductor en l’elaboració del nostre llibret. El camí encetat l’any 2007 amb els personatges del Pregó, ens ha portat quasi sempre a parlar d’això: de persones. Enrere queda ja: 2012-primera vegada, 2011-anecdotari, 2010-FestaPèdia, 2009-5 sentits, ... etc. Per això, enguany canviem i volem abordar el tema dels LLOCS que han resultat i resulten EMBLEMÀTICS per les nostres festes, la nostra cultura i la nostra ciutat . Es tracta, com sempre, de contar una història original

sobre fets més o menys coneguts de la nostra trajectòria com a poble, però ara relacionada amb un lloc concret de la nostra ciutat. Una persona ens va fer vore que ja s’havien fet treballs en aquesta direcció. No és la nostra intenció repetir el que ja està fet. Volem, més bé, aportar el nostre granet de sorra i enfocar el tema des d’un disseny i maquetació diferents, que esperem vos agradaran. I tot això, ben ensucrat amb la ploma fàcil dels nostres autors. Sempre, amb els articles del Llibret, s’aprèn alguna cosa nova; Enguany també. Acabem de commemorar el 80 aniversari de les Normes de Castelló. Per això no hem volgut deixar passar l’ocasió de documentar aquest fet, amb l’article que fa referència al LLOC ON ES VAN SIGNAR LES NORMES. Fets històrics com aquest han engrandit la cultura del nostre poble, dotant-la d’un ric bagatge, així com peculiaritat i diferenciació. Tenim com els últims anys l’aportació de Pepe Prades, Portaler 2012; seues són la major part de les fotografies publicades; tant si provenen

dels seus inesgotables àlbums, com si ja havien estat publicades en algun treball anterior, amb el seu permís. Ja són tres edicions consecutives que publiquem en la part infantil del llibret un Conte inèdit, amb dibuixos igualment originals, pintats a mà pel propi autor. És la nostra intenció continuar fomentant la lectura entre els xiquets de la Comissió i els de tot Castelló, amb temàtica relacionada amb les nostres festes, però amb un tractament pensat per estimular la seua comprensió i l’afició per la lectura. La resta del llibret, ve a continuar amb la clàssica estructura d’un llibret de gaiata, arreplegant aquelles anècdotes i vicissituds que ha experimentat la nostra Comissió al llarg d’un any de treball per la festa. Com sempre, tot l’equip que ha desenvolupat aquest treball, així com tota la Comissió de la Gaiata 8, hem posat tota la il·lusió i esforç, confiant que vos agrade. Bones festes de la Magdalena 2013 !!!

Principalment, hem fet servir material gràfic del nostre Portaler 2012, JOSÉ PRADES GARCÍA, posseïdor d’una gran col·lecció, així com de MEMÒRIA GRÀFICA DE CASTELLÓ, Suplement de Levante de Castelló EMV, de Xavier Campos, José Mª Arquimbau, Antonio José Gascó i el mateix José Prades.

L’AJUNTAMENT

” ó ll te s a C e d t ta u ci la “l’esperit de Raúl Pascual Cherta

arlar de la seu de l’Ajuntament de Castelló és parlar de l’edifici on es resumix la voluntat i l’esperit de la ciutat de Castelló i, per tant, també de les festes. Si en l’actualitat el Saló de Plens es reserva per als actes oficials més significatius, la institució que alberga (l’Ajuntament, com a successor de l’antic Consell propi de la Corona d’Aragó) va jugar un paper preponderant en la pròpia fundació de les festes de la Magdalena en la seua

més primitiva manifestació: la Romeria Penitencial. En l’arxiu del Consell es troben les primeres documentacions que parlen del destí d’uns diners públics per a gastos relacionats amb la ja aleshores tradicional Romeria a la Magdalena; en concret per a sufragar menjar de les persones sense recursos. Això succeïa en el segle XIV (1378), un segle després del Trasllat. Per tant, en un repàs als edificis i espais que tenen protagonisme durant les festes,

no pot faltar la seu municipal, un palau orientat cap a l’Est, de cara a la mar i al principal temple de la ciutat, la hui cocatedral de Santa Maria. La primera seu del Consell (i presó) va estar ubicada en part del solar del que hui és seu de Bancaixa-Bankia, però en 1869 es van iniciar les obres de l’actual edifici, les quals van finalitzar en 1716. El trasllat es va decidir perquè la Casa de la Vila era “incómoda, corta e inhabitable” segons informe del Consell Municipal

de 1616. En 1630 es va adoptar l’acord de construir un nou edifici en la Plaça Major, però l’assumpte queda oblidat fins que el deteriorament de la vella seu es fa ja insuportable i arriben advertències des d’instàncies superiors (el Rei) perquè s’escometa el projecte. Així, en 1876 s’adopta l’acord de construir les noves cases de la vila i presons, en unes cases que eren propietat del Consell però que les havia

venut amb anterioritat, precisament per a recaptar fons per a escometre el projecte. També s’empraria com solar part de l’antic cementeri. A pesar de les vacil·lacions inicials, finalment s’encarrega al mestre Gil Torralba la traça de l’edifici (1687), però la primera pedra es va posar en 1689. Les obres van ser encomanades a Melchor Serrano. El 2 de febrer de 1716 i davant de l’amenaça d’immi-

nent ruïna de l’anterior edifici, es traslladen les dependències municipals a la nova seu que, no obstant, no estava acabada encara. Primer es va ocupar i va inaugurar, després van anar rematant-se les obres de l’interior. L’oratori (ara part de les dependències de l’Alcaldia) es va acabar en 1717. La capella de les Presons es va construir en 1725. I el que sol ocórrer… ja llavors es va veure que l’edifici necessitava millores. Donat els antecedents (100 anys des que es va realitzar el diagnòstic que es necessitava una nova seu fins que la mateixa va entrar en funcionament) era urgent localitzar com més prompte millor els problemes. Esta primera fase de l’actual edifici municipal de què s’està parlant correspon a la part més noble de les actuals dependències. Comprendria la fatxada, els arcs i l’escalinata i les seus laterals. En la Primera Planta, les dependències de

l’Alcaldia, el Saló de Plens i el saló de Comissions. L’Ajuntament va anar adoptant amb els anys la fisonomia i elements característics que hui coneixem. Així, en 1845 es va afrontar una reforma del Saló de Plens que incloïa la decoració dels sostres, hui recuperada parcialment, ja que havia sigut tapada. A prin-

cipis del segle XX, en 1914, l’insigne arquitecte Francisco Tomás Traver escomet les obres que doten a la fatxada la seua aparença actual (balcó partit en compte de corregut en la planta principal, eliminació de l’arrancada de les torres laterals i balustrada de pedra). L’edifici ha sigut sotmés a diverses reformes

que van incloure ampliacions (la part posterior) i reordenació interior. No obstant, la seu municipal s’ha quedat xicoteta donat l’increment dels servicis que presta la institució i el creixement de la plantilla de servidors públics. Això ha obligat a mantindre altres dependències obertes al públic o com a seu de diferents departaments. Si bé és conegut el cas de l’edifici denominat de Noves Dependències (les antigues cases de les Ànimes) en la pròpia Plaça Major, cal anomenar l’ús municipal de l’antic Quarter Tetuan XIV (Policia, Bombers, Samu…), les distintes Tinències d’Alcaldia de districte (la més important la del Grau) i, per anomenar algunes altres seus municipals, citar les dependències relacionades amb Consum, ubicades en este Sector. Coneguda és la intenció de traslladar totes les dependències d’atenció al públic a l’antic Asil d’Ancians,

en el carrer del Governador. L’edifici ja és de propietat municipal, però han d’arribar altres temps per a escometre este important projecte. Però tornant a l’edifici principal de l’Ajuntament, es diu d’ell que té un aire classicista d’inspiració italianitzant. Es tracta d’un edifici de planta més o menys rectangular, la fatxada del qual s’organitza en tres nivells clarament diferenciats per les cornises existents. En la planta baixa l’element més característic són els set arcs de mig punt (cinc al front i dos en els laterals) que queden emmarcats per pilastres amb capitell d’orde toscà. El pis principal presenta una continuïtat respecte al de baix, gràcies a la presència de mitges pilastres en les fatxades que emmarquen el mateix nombre de vans i d’arcs. En este cas, les pilastres vénen rematades per un capitell d’orde corinti. Els vans són coronats per frontispicis semicirculars i triangulars, de forma alternativa. Així mateix, en la primera planta s’observa l’existència de tres balcons, el principal corregut. La tercera planta continua amb la divisió vertical realitzada a base de pilastres corínties (apariades en els laterals) que suporten una última cornisa. Cinc xicotets balcons (en origen finestres) s’obrin a la Plaça. La porta principal és adovellada, amb pilastres toscanes i rematada amb símbols heràldics de

la vila i del Regne de València, que flanquegen una fornícula. Travessant esta porta, gràcies al joc de llums procedents de les claraboies en el sostre, és inevitable fixar-se en la claredat que emana la monumental escalinata de marbre que conduïx a la primera planta. Esta escalinata està flanquejada per panells de Juan Bautista Porcar escenificant diferents episodis de la història i tradicions de la ciutat de Castelló.

És en eixe Saló on la Junta de Festes tria les reines de les festes any rere any. També s'ha reunit per a atorgar les medalles de festes. Anualment, l'Ajuntament rep els representants d'altres ciutats que assistixen a les festes de Castelló i s'entreguen diferents premis convocats amb motiu de les festes. Culminada l’ascensió per l’escala principal, arribem a la zona de recepció, amb l’Alcaldia al front, el Saló de Plens a l’esquerra i l’accés al saló de Comissions a la dreta. És la part més noble de l’edifici i on es desenvolupen els actes municipals més importants (plens, reunions, recepcions, actes informatius)… el cor de l’activitat de la ciutat.

tre, les restes de la decoració mural del segle XIX. És en eixe Saló on la Junta de Festes tria les reines de les festes any rere any. També s’ha reunit per a atorgar les medalles de festes. Anualment, l’Ajuntament rep els representants d’altres ciutats que assistixen a les festes de Castelló i s’entreguen diferents premis convocats amb motiu de les festes. El Patronat de Festes, màxim òrgan de l’actual Fundació de Festes, també es reunix en l’Ajuntament per a adoptar decisions tan importants com aprovar els pressupostos o el programa de festes. Des dels balcons de la fatxada les reines i madrines tenen l’oportunitat s’assistir al Magdalena Vítol i dels porxos de l’Ajuntament part la comitiva cívica que després de passar per la Cocatedral, participa en la Romeria de les Canyes. En definitiva, l’actual Ajuntament és la materialització en un sol edifici de les voluntats, tradicions, vocacions i obligacions de la ciutat de Castelló. Per tot això, la seua vinculació amb les festes és absoluta, des d’abans d’existir l’actual edifici fins als nostres dies. Entre l’entrada principal, l’escalinata i la planta noble es troben destacats fons artístics pertanyents a la ciutat. En escultura destaca la Minerva d’Adsuara i obres de Benlliure, Viciano i Porcar, artista molt present en el capítol de la pintura junt amb obra d’Oliet, Castell Doménech, Ramón Catalá i Puig Roda, entre altres. També hi ha aportacions procedents del llegat del Ceramista Godofredo Buenosaires, així com unes vitrines amb diferents obres d’orfebreria i records de diversa índole (ensenyes de cossos mu-

nicipals, una torxa olímpica, claus, etc). El Saló de Plens (sotmés a diferents reformes, redecoracions i remodelacions al llarg dels segles) en l’actualitat es dividix en la presidència (una taula correguda a l’esquena de la qual hi ha un retrat de S.M. El Rei), la zona d’escons per a regidors (successivament ampliada), l’espai dedicat al públic i al fons una tarima que servix d’escenari per a les compareixences davant dels mitjans d’informació. En el saló, com a elements decoratius, retrats dels Fills Predilectes de la Ciutat i en el sos-

SANTA MARIA

La Reina de les Festes Lupita Andino (1946). Interior de Santa Maria abans de la guerra civil. A la dreta podem vore també l’aspecte exterior (façana). Baix d’aquestes línies, imatge de la catedral parcialment reconstruïda (1986); Foto presa des del solar sense edificar de l’actual Bancaixa-Bankia.

EL FADRÍ Enfarolà el dissabte del Pregó. En 2004 se’n va fer una edició especial, amb motiu del 400 aniversari de la construcció de la torre campanar. Més a la dreta, una imatge del passat, amb els cotxes aparcats enfront del Fadrí. Baix, l’antic mercat. Podem apreciar la caseta del transformador de la llum davant del Fadrí (1932). Els contraforts de l’estructura de l’antiga Santa Maria. Baix, Processó de les Festes de Lledó (1940).

Bous a la Plaça Major (gener de 1891). El Fadrí, sempre testimoni de les nostres Festes. És una torre campanar propietat municipal i es caracteritza perquè està separada de la catedral, a diferència d’altres campanars que es troben integrats en el mateix edifici eclesiàstic. Instal•lació de les campanes. Disposa de vuit campanes de volteig i tres fixes situades en el capitell per a assenyalar els quarts i les hores. L’edifici és de planta octogonal, típic del gòtic català, de quatre cossos que corresponen amb la càmera del rellotge, la presó, l’habitatge del campaner i la càmera de les campanes .

A R U T L U C E D L A IP IC N U M E R CENT DE CASTELLÓ

.” a ri tò is h a tr s o n la “part de Joan Josep Trilles i Font

uan des de la Comissió de la gaiata em van proposar fer un article al voltant d’un edifici emblemàtic de Castelló, no m’ho vaig pensar dues vegades i vaig triar l’edifici del Centre Municipal de Cultura del carrer Antoni Maura, on ha passat gran part de la cultura de la nostra ciutat i al qual d’al-

guna manera em trobe lligat. En l’actualitat fa ús de centre d’activitats culturals però aquest centre va començar com a centre d’ensenyament, concretament com a Col·legi de la Nostra Senyora de la Consolació l’any 1871 al número 4 del carrer Antoni Maura, com a resposta a les peticions de la societat de Castelló en el camp educatiu. Aquesta Congregació de Germanes de Nostra Senyora de

per a respondre a les seues necessitats. Però tornem al nostre edifici que inicià la seua trajectòria a partir de l’1 de setembre de 1871 fins a la guerra del 36 quan va ser confiscat i les Germanes van haver d’abandonar-lo, però tornaren al juny de 1938 i les aules s’obririen de nou al setembre del mateix any. la Consolació va ser fundada per María Rosa Molas i Vallvé l’any 1857 a la ciutat de Tortosa. Un any després per la gestió del benefactor castellonenc Joan Baptista Cardona Vives, es demana que vinga la congregació a l’Hospital Provincial. Definitivament, responent a una necessitat social foren requerides per la Junta de la Diputació per atendre als malalts i el 23 d’agost de 1859 van arribar les primeres germanes a la capital de la Plana. Els seus noms eren: Teresa Secall, com a superiora, Josefa Solà, Carmen Oriol, Vicenta Aviñó, Roser Rosell, María Cinta Buera i Concepció Cancio. Era la primera fundació de la nova Congregació fora de Tortosa, dos anys després del seu inici. El 25 d’octubre de 1860 aquesta congregació es fa càrrec de la Beneficència

A partir d’aquest moment trobe una font inesgotable d’informació de la mà del mestre Miguel Pastor, que al voltant de 1944 va assistir al parvulari on, en la classe de la ger-

mana Magdalena (que va estar molts anys a Castelló) va aprendre a llegir en les cartilles espanyoles, i amb una monja veneçolana (sor Teresa Benedetti) va aprendre a llegir en francès. Posteriorment –segueix contant-me-, amb l’arribada d’una bestia meua (sor Petra de la Cruz García), procedent de Roma, com a superiora del col·legi, vaig continuar la relació amb les monges de la Consolació i la meua primera professora de pintura va ser la monja Maria Teresa Estrany (natural de Tortosa) i de música, sor Araceli, de la qual no recorde el cognom. Durant aquella etapa la directora era sor Társila. Tant aquesta última com la mare Magdalena, la meua tia Petra, la mare Teresa Estany i, sobretot la Mare Magdalena, van estar molts anys a Castelló i van impartir els seus ensenyaments a molts infants i xiquets/es de l’altre raval. La meua tia no va parar de fer reformes en l’antic col·legi que no era més que un conjunt de cases que va anar adquirint la congregació amb el temps. Allò era un laberint que es comunicava amb dos immobles que donaven al carrer Enmig i tenia façanes a la d’Isabel Ferrer i Antoni Maura, on tenia l’entrada principal amb el hall, els serveis de direcció i administració, els accessos a les plantes superiors on es trobaven les dependències de les internes i la clausura (posteriorment seus de l’Ateneu, Festes, etc.). En la part que donava al carrer d’Isabel Ferrer es va construir la capella, sobre ella el cor i un aula on es donaven les classes de música. En la part que donava al carrer d’Enmig, estava en la planta baixa el menjador i cuines, i en les plantes superiors, aules del col·legi que es completaven amb unes altres que donaven al pati interior (que és l’actual). El terrat era utilitzat a l’estiu per a esbarjo de les monges. Els anys passen i prompte el col·legi es queda molt xicotet per a donar resposta a la quantitat de sol·licituds de la societat castellonenca.

En l’antic col·legi no paraven de fer obres i sor Petra va decidir construir un nou col·legi (el del passeig de Lledó amb el projecte i direcció del senyor Manuel Romaní). En finalitzar les obres es van traslladar al setembre de 1962 les dependències docents d’Antoni Maura. Les monges anaven llogant l’edifici durant alguns períodes, el qual va ser utilitzat pel CEU o com a Conservatori de Música; però necessitaven diners per a pagar les obres del nou col·legi que duraren fins 1964 i van decidir vendre’l deixant, a banda de la capella i el magnífic mural ceràmic de José Soriano, fet a Azulejos Porcar als anys 30 i que va finalitzar la seua carrera artística a Sevilla –segons ens conta Antoni Gascó- del seu patí, un sentit record del seu passat religiós. Durant el primer ajuntament democràtic, l’any 1980 el municipi, presidit per Antonio Tirado, va adquirir l’immoble amb la intenció de col· locar una sèrie de dependències que anaven per ací sense trobar un lloc fix, com la seu de la Banda Municipal de Música (1990-2011), que llavors assajava en un magatzem de la ronda del Millars (primer pis de l’antiga borsa de contractació dels sindicats quan la República i en acabar la guerra, magatzem de les brigades municipals).

També es va situar la seu definitiva de l’Ateneu de Castelló, fundat l’any 1925 amb saló d’actes i biblioteca pròpia; la Fundació Municipal de Festes amb la primera Junta de Festes de Sebastián Pla des de 1988 fins al març de l’any 2011; una sala d’exposicions que és un referent en el món de l’art; el centre de la tercera edat Castàlia; saló d’actes (l’antiga capella); sala de reunions; dipòsit de llibres; cafeteria; etc. Era un centre cívic multifuncional cèntric, a l’estil del qual es van anar instal·lant altres pels barris. Llavors li van donar el nom de Centre Municipal de Cultura. La reforma es

va fer d’acord amb els plànols de l’arquitecte Tirado, i al seu costat, Miguel Pastor va tenir el gust de dirigir les obres.

Vull recordar també que la Gestora de Gaiates, les Festes de Carrer i Barris i la Federació de Colles van estar ubicades en aquest edifici. La Federació de Colles va nàixer el dia en què representants de divuit colles van signar els Estatuts d’una nova associació cultural, al saló d’actes del Centre Municipal de Cultura. Corria el mes d’octubre de l’any 1993.

Actualment trobem l’organització del festival de Bandes de l’Antiga Corona d’Aragó; l’Institut d’Estudis Catalans; la Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló; les Jornades de Cultura Popular al mes de novembre... No puc oblidar als que donen un toc artístic a l’edifici, els becats en l’Hàbitat Artístic Castelló, beca que permet a joves espanyols i estrangers treballar durant huit mesos en un projecte artístic intercanviant experiències entre ells. Un edifici que ha tingut molts bons veïns amb la Galeria Cànem d’Art Contemporani, oberta

Podríem parlar de totes les institucions i associacions que han utilitzat i segueixen utilitzant aquestes instal·lacions, que a les que ens recordava Pastor cal mencionar també el CEU San Pablo adscrit a l’Institut Ribalta (1983); el Conservatori de Música d’Ángel Durbán; l’Escola d’Idiomes; la Filharmònica de Castelló; l’Schola Cantorum; la Biblioteca de la Fundació Huguet... segons ens conta Jaime Cruz García, que des de 1982 fins a l’octubre de l’any 2008 ha estat la persona que ha bressolat la vida

d’aquest edifici. Vull recordar també que la Gestora de Gaiates, les Festes de Carrer i Barris i la Federació de Colles van estar ubicades en aquest edifici. La Federació de Colles va nàixer el dia en què representants de divuit colles van signar els Estatuts d’una nova associació cultural, al saló d’actes del Centre Municipal de Cultura. Corria el mes d’octubre de l’any 1993. Fita obligada durant molts dilluns amb l’activitat Los lunes concierto; la celebració de la Nit de l’Art; demostracions i conferències diverses...

i plural, de Pilar Dolz Mestre des de 1974; al mateix edifici la consulta del metge de l’Hospital, Arturo Fabregat Usó; la lleteria de Belenguer; Jamones Trini; la casa pairal de Josep Pasqual Tirado; la tauleta –quiosc- de Pepe Barrachina, que en 1960 obria després de passar per Borrull i el carrer Amunt; les festes de Sant Roc de Cassola-Canyaret i Portal de la Puríssima... un veïns amb molt d’estil. Per concloure, vull dir que les activitats d’aquest centre de planta baixa i tres altures que, amb els anys ha anat quedant obsolet, atesa la seua bona ubicació, li permet seguir oferint un bon servei als veïns de Castelló. L’any 2005 es proposà un projecte de gestió cultural Projecte del nou Centre Municipal de Cultura i Joventut que ha quedat en espera del que serà el nou centre cultural de l’antic edifici d’Hisenda. Queden moltes portes obertes en aquest edifici, com el blasó que trobem en la porta principal del carrer d’Antoni Maura, però serà objecte d’altres estudis.

CASA DELS CARAGOLS Pati interior. L’edifici va ser anteriorment la seu d’ Obras del Puerto (1915). El caragol reconstruït, que va durar pocs dies i una panoràmica mirant en direcció contrària. És en l’actualitat seu de diversos ens governamentals, com la Presidència de la Generalitat Valenciana, la delegació de l’IVF, la Direcció Territorial de Justícia i Administracions Públiques, Interior, Negociat d’Associacions, Negociat d’Espectacles i Establiment Públic de la Conselleria de Justícia i Administracions Públiques. L’edifici és protegit de primer ordre des de 1984.

O N A T U T A M A S A LA C

l’acord de “L’escena culminant en ló” les Normes de Castel

Vicent Pitarch Almela

n divendres, segurament el 2 de desembre de 1932, s’aplegaven, al carrer dels Cavallers, de Castelló de la Plana, «en la nostra casa social i entorn de la nostra taula de treball» de la Societat Castellonenca de Cultura (SCC), vuit homenots, personatges rellevants del valencianisme de la República i definitivament determinants en la dinàmica que ha conduït el País Valencià fins avui mateix. Exactament, eren Salvador Guinot, Lluís Revest, Àngel Sánchez Gozalbo i Gaetà Huguet, de la SCC; Salvador Carreres Zacarés, Adolf Pizcueta, Joaquim Reig i Emili Gómez Nadal, en representació del Centre de Cultura Valenciana, l’editorial L’Estel, el setmanari El Camí i l’Agrupació Valencianista Republicana,

respectivament. Fixeu-vos-hi bé: aquella era, sens dubte, una reunió la transcendència civil de la qual resultava inabastable fins i tot per als seus mateixos protagonistes, i el cas és que, al cap de vuitanta anys, no hem estat encara

capaços de valorar-la en tota la seua dimensió. De la reunió n’eixiria l’acord definitiu, i venturós, de les Normes de Castelló, per bé que el document que acabaria recollint-les duria la data simbòlica del 21 d’aquell mateix desembre. Notem que la meitat dels reunits havien vingut des de València, mentre que els altres quatre eren veïns de Castelló. Sabem, de tota manera, que Gaetà Huguet acudia en aquella circumstància al carrer dels Cavallers procedent de la seua finca de la Foia, a la Barona. Ell i el seu amic Pizcueta –en col·laboració estreta amb Reig– havien esdevingut els promotors incansables de l’etapa final del procés que culminava en la reunió que ara rememorem. A partir dels vuit

valencians que havien pres l’acord decisiu d’acceptar la normativització de la llengua, els signataris de les Normes acabarien sent seixanta-un, una llista que es completa mitjançant catorze entitats –de signe cultural i polític– del país. Val a dir que l’escena que ara ens representem mentalment era privada i modesta, alhora que assoliria els valors de transcendència històrica que de vegades caracteritzen els actes senzills. Exempta de suports institucionals, constituïa la culminació d’un procés que havien protagonitzat i aleshores duien a terme en exclusiva els sectors civils,

una condició que hi aportava ingredients de compromisos socials i d’il·lusions. D’aquestes il·lusions ja se’n feia eco la premsa valencianista de

l’època. Per exemple, El Camí les expressava en els termes següents: «S’acaba l’any i hi

ha promeses falagueres per al vinent, dins el camp cultural. Era una necessitat cada dia més sentida, l’acabament de l’anarquia ortogràfica». Certament, aleshores, això és, uns dies abans de l’emblemàtic 21 de desembre, una colla de «patriotes» (la precisió la manlleve al setmanari Izquierda, un altre testimoni del nostre episodi) reunits a Castelló, començava a veure el final del túnel del caos antinormatiu que s’havia enquistat dins la societat, d’ençà de segles. Aquella reunió, en definitiva, era el millor regal de Nadal que podia esperar la ciutat de Castelló; amb ella, tota la societat valenciana i,

encara, el conjunt de la catalanitat. Avui pot sorprendre que la premsa local ignorara absolutament la reunió que tenia lloc al carrer dels Cavallers, a començament de desembre de 1932. Però el tal silenci no ens ha d’estranyar, perquè aquella trobada de valencianistes insignes havia estat programada perquè fóra altament operativa i alhora profundament discreta. Seria l’esdevenidor que acabaria atorgant a aquell acte la dimensió històrica que ha assolit. D’altra banda, les circumstàncies van

Les circumstàncies van afavorir que la reunió tinguera lloc en un marc ben digne, no exempt dels tons nobles propis de les cases senyorials del Castelló dels segles XVII i XVIII, com ho és l’antic casalici d’Evarist Escalona, que acabaria sent adquirit per la família Martí i Matutano i finalment per la Diputació Provincial.

afavorir que la reunió tinguera lloc en un marc ben digne, no exempt dels tons nobles propis de les cases senyorials del Castelló dels segles XVII i XVIII, com ho és l’antic casalici d’Evarist Escalona, que acabaria sent adquirit per la família Martí i Matutano i finalment per la Diputació Provincial. L’edifici, que harmonitza l’austeritat arquitectònica amb una certa majestuositat, s’estructura en planta baixa i entresòl, més dues plantes superiors. Fa cantonada als carrers dels Cavallers i de Gràcia i la façana, rectangular i sense decoració, té balcons a les dues plantes; a començament del segle XX va incorporar el mirador. L’any 1931 la casa Martí i Matutano esdevenia la seu de la Societat Castellonenca de Cultura, precisament en el moment en què l’ínclita societat es constituïa en l’avantguarda del procés definitiu de les Normes de Castelló. Per aquesta senzilla raó va ser aquest casalici, just a la primera planta, que va allotjar la reunió del desembre de 1932, en la qual es va arribar a l’acord definitiu d’acceptar la normativització mitjançant el document que coneixem com a Normes de Castelló. Així doncs, els dies 2 i 21 de desembre de 1932 han passat a enriquir el repertori de les dates memorables de Castelló de la Plana. A partir d’aleshores la casa Martí i Matutano esdevenia un dels

indrets emblemàtics de la ciutat. Fet i fet, havia de ser la nostra ciutat la que protagonitzara l’esdeviment històric de les Normes acordades l’any 1932. De fet, tan sols Castelló seria capaç, tal com reconeixerien més tard Adolf Pizcueta i Joan Fuster, de dur a terme una obra de les dimensions socials –això és, de seny i de concòrdia– que defineixen les Normes de Castelló. Per sempre més la ciutat s’ha constituït en referència de diàleg i de sensibilitat nacional per a tot el país. Per això, Joan Fuster proclamava, durant el formidable aplec tingut a la plaça de Bous, el 25 d’abril de 1982, precisament commemoratiu del 50è aniversari de les Normes: «Venim a Castelló a ratificar el sentit unitari, d’irreductible catalanitat, que inspirà les Normes».

Finalment, l’any 2001, l’Associació Cultural Quatrevents (un cert precedent de l’activa Castelló per la Llengua), encastava a la frontera de la casa Martí i Matutano la composició ceràmica que recorda que aquest casalici singular va ser el marc d’un dels fets més gloriosos que va conduir Castelló de la Plana durant la primera meitat del segle XX.

LLOTJA DEL CÀNEM

Tenia al.legories de les quatre estacions que va pintar el morellano Oliet en el segle XVII i els arcs sobre columnes toscanes que van albergar l’espai per al comerç de fruites i després del cànem. Posteriorment hi va ser el Col.legi Cardona Vives, amb les pintures de la façana ja deteriorades. En dates recents l’edifici fou adquirit per la Universitat Jaume I amb la intenció de convertir la llotja en la seu a la ciutat de la universitat, on desenvolupar activitats educatives i culturals. El 27 de febrer de 2007 s’inaugura ja completament restaurada. Alberga també les oficines de la Societat d’Amics i Antics Alumnes de l’UJI (SAUJI).

MERCAT CENTRAL

Diverses èpoques del Mercat Central: a principis del segle XX el mercat es desmuntava cada dia. Veiem l’arbre de la Llibertat al mig de la Plaça Major. Dalt d’aquestes línies, imatges posteriors del Mercat, que va mantindre eixa estructura fins 1948. Per últim, a la dreta, Mercat a la plaça de la Peixateria fins la inauguració del nou recinte, en un acte multitudinari celebrat el 21 de desembre de 1949 .

, A N I T S U G A A MARI

“és una festa”

Carlos D. Murria Climent

otes les vegades que haurà observat Maria Agustina, la servidora de la família Feliu, Comtes de Pestagua, l’anar i vindre de les gents de Castelló celebrant festejos abans de la configuració actual de les festes de la Magdalena i el ficus centenari, amb els seus escuts, en la conformació actual ! La plaça de Maria Agustina, abans plaça del Toll i altres noms, és plaça vertebradora de les nostres festes magdaleneres. De nord a sud sorgix a primera hora de la vesprada

del dissabte “el pregó” anunciador, històric, costumista i provincial. De sud a nord, el diumenge, tercer de quaresma, des del carrer Major desfila la romeria, d’essència espiritual i significació històrica, amb la Reina de les festes, Dames, Madrines i Corporació municipal i allí, junt al ficus, és rebuda per traques i coets que inunden la plaça d’olor de pólvora, desapareixent per “les palmeretes” o av. dels Caputxins, al so del “rotllo i canya” interpretat per la Banda Municipal, caminant sobre la séquia major, camí del “primer

molí”, amb records a pixavins i canuts fets de les canyes de la séquia per a llançar “pinyols de lledons”. En direcció nord-est, per l’avinguda de Lledó, partixen en comitiva nombrosos castelloneros cap a la Basílica per a ofrenar les seues flors a la patrona. Tradició que es va iniciar l’any 1947 quan la Reina de les festes i Dames de la Ciutat van acudir amb cotxe de cavalls; primera vegada en què es va utilitzar eixe tipus de vehicle en les festes, sent rebudes per les Madrines de les

gaiates per a entregar, juntes, les seues flors, a la lledonera. Cada dia de la setmana festi-

De nord a sud sorgix a primera hora de la vesprada del dissabte “el pregó” anunciador, històric, costumista i provincial. De sud a nord, el diumenge, tercer de quaresma, des del carrer Major desfila la romeria, d’essència espiritual i significació històrica, amb la Reina de les festes, Dames, Madrines i Corporació municipal. va es produïx un anar i vindre dels castelloneros, travessant la plaça per a assistir a les mascletaes que diàriament es disparen en el “primer molí”. Maria Agustina, la popular servidora dels Comtes de Pestagua, preferisc esta versió com a origen del nom actual de la plaça, estaria atònita observant les persones i protegint

els edificis singulars ubicats en la mateixa, com el Palau de la Diputació Provincial, allí es canviaven els Apòstols i d’allí eixia el Col·legi apostòlic per a assistir a la processó eixe diumenge a la nit. La Capella del Crist de la Sang, advocació castellonenca de gran arrelament amb la seua singular Confraria. Davant de la “casa gran” hui edifici sindical, la Subdelegació del Govern, an-

terior seu del Governador Civil.

En la plaça s’ubica durant les festes de la Magdalena una gaiata, símbol monumental, la llum en la nit amb les seues llampades; Maria Agustina continua desperta, fa olor a xurros i a fregitel·la, en un sense dormir pels festejos musicals, la cridòria, els coets i és que la plaça de Maria Agustina, durant les festes de la Magdalena, com París, sempre és una festa.

PLAÇA DE SANTA CLARA I CARRER MAJOR

A l’esquerra, el carrer Major amb el Convent de Santa Clara (1909) al lloc on és avui la plaça del mateix nom. Remodelació de la plaça en 1958. A la dreta la farmàcia Segarra, on va nàixer el Pregó. Entrada al carrer Major des de la plaça de la Pau (1918). Nova remodelació de la plaça, als anys 70, per convertir-la aquesta vegada en pàrquing.

100

HOSPITAL PROVINCIAL

Les obres del nou Hospital Provincial quasi acabades. Astrònoms fent observacions al costat de l’Hospital, amb motiu de l’eclipsi del 30-8-1905. Magnífica vista aèria, on s’observa la majestuositat de l’edifici. Anterior ubicació de l’Hospital Provincial a la plaça de les Aules.

101

102

PASSEIG DE RIBALTA

Nevada del 17-1-1946. L’estàtua del pintor Francesc Ribalta, que mira cap a la mar, abans de la guerra civil. El parc va ser dissenyat i creat en 1869 sobre el solar que va ocupar l’antic Cementiri municipal del Calvari. Guàrdia urbà dirigint el tràfic a La Farola (1960). El Quiosc de Martínez a l’esquerra i el de Campos a la dreta, i al fons l’estació, també cap a l’any 1960.

103

Basseta dels peixets del parc de Ribalta. L’antiga Pèrgola (1950) que va ser la casa dels peons del parc. Concert nocturn al Templete el 1958. Tant la Fira d’atraccions de Tots Sants com la de la Magdalena, s’instal.laven al Passeig de Ribalta (1970).

104

Inauguració de la nova Pèrgola (1971). La Farola és de l’any 1929 i va ser construïda per l’arquitecte Maristany sobre el lloc de la coronació de la imatge de la Patrona de la Ciutat, la Mare de Déu del Lledó. Sobre aquestes línies, xiquets jugant amb els coloms a la rotonda central (1960). L’Obelisc del parc de Ribalta (1910).

PLAÇA DE BOUS

Targeta postal de 1902, amb la imatge de la Plaça de Bous. La gaiata 11, amb el seu president José Soriano, de camí als bous (anys 60-70). Vista aèria. Álvaro Amores va prendre l’alternativa el 14-6-1986. Al costat de la plaça de Bous, al carrer Miguel Juan Pascual, hi era el Velòdrom (1910). L’antic panyet al costat del Velòdrom, en una foto de 1910. Una altra imatge del 1900.

105

106

PORTA DEL SOL

107

Cotxes dels toreros a la porta de l’Hotel Suizo l’últim diumenge de festes, amb la gaiata enfront (1957). Círculo Mercantil i el Café Suizo (enfront de l’Hotel del mateix nom) en 1912. Entrada de les forces del general Franco en 1938. A l’esquerra el Bar Negresco i la Casa dels Tirado, on actualment hi és el Casino Antic (1906).

108

El nom actual de la Plaça té a veure que en ella es trobava una de les portes d’accés a la ciutat murallada, i l’apel.latiu del Sol, se deu al fet que és la plaça històrica castellonenca en la qual dóna més el sol durant el dia. Parada de Taxis a la porta del Cine Saboya en 1946 i el Banco de Castellón en 1923 (actual Banc de València). A l’esquerra el Mercantil i dalt d’aquestes línies el Café Suizo (1911 i 1903, respectivament).

109

Façana del Bar Negresco (1945). A dalt, panoràmica de 1910, amb la Posada del Ferrocarril a l’esquerra, i al mig el Bar Negresco. En les fotos de baix, edifici de l’UTECO (1950) i la castanyera de la Porta del Sol, igualment en 1950. Al cantó del carrer de la Trinitat, venent olives i altres fruits.

110

CARRER D’ENMIG

Arribada d’una carrera ciclista al Bar O.A.R. (actual Fundació Caixa Castelló) en 1958. Va resultar guanyador Salvador Quintana. Col.legi de les Carmelites als quatre cantons (1960). Salón antiséptico, en front del Casino Antic. Posteriorment es convertiria en Hotel Oriente. Llibreria i Papereria Armengot, al costat de Sant Miquel. A l’esquerra, cerimònia a l’església de Sant Miquel, i després la cantonada del carrer de Colom (quatre cantons).

L A P I C N I R P E TEATR

111

deveniments es d’ rie sè a un d’ c ar “m nenca.” lo el st ca a id v la de rellevants

Emilio Pérez Salvador

n dia del mes d’octubre, el meu bon amic Rubén Peña García de l’equip de realització del Llibret de la Gaiata 8 (Portal del l’Om) em va demanar si em trobava amb ànims de col·laborar amb un article per al Llibret de la Gaiata de la MAGDALENA 2013. Sense saber que es tractava li vaig dir que sí; U és així d’inconscient i atrevit, ja t’enviaré el temari i tries, em va dir. I entre el temari vaig triar el Teatre Principal de Castelló. I he de reconéixer que ho vaig triar egoistament, per-

Ràdio Castelló, la meua emissora de tota la vida, la que durant molts anys li ha estat guardant l’esquena al Teatre i els murs de la qual podrien contar una i mil anècdotes del Teatre Principal de Castelló què d’esta manera, vaig pensar, parlaré un poc de Ràdio Castelló, la meua emissora de tota la vida, la que durant molts anys li ha estat guardant l’esquena al Teatre i els

murs de la qual podrien contar una i mil anècdotes del Teatre Principal de Castelló. Sobre el Teatre Principal s’ha escrit molt i per gent entesa en la matèria, jo no descobriré res, però ja que el meu amic m’ho ha demanat, traient d’ací i d’allà, simplement vos refresque la memòria. Llig que, el poeta en Ramón de Campoamor, en la seua qualitat de cap polític i governador de la província, va dirigir un ofici a l’Ajuntament, al gener de 1848, en el que s’interessava la construcció d’un teatre; Va aconseguir que es

112

formara una comissió per a estudiar la qüestió, però la iniciativa va ser rebutjada quan ja en Ramón de Campoamor havia sigut nomenat governador d’Alacant. Diversos empresaris es van llançar a l’aventura de construir un teatre; Un en la plaça de Tetuan i un altre en el carrer de la Magdalena, el Teatre Nou, ambdós de curta vida, ja que cinc anys després es va començar a construir el Teatre Principal. El 18 de setembre de 1879 és la data en què l’Ajuntament, finalment decidix edificar un teatre en la Plaça de la Pau; és autoritzat per mitjà de Reial Orde adquirir el terreny precís i el 16 d’abril de 1881 procedix a comprar l’hort de

Cisternes, situat en la Plaça de la Pau. En eixe moment l’opinió pública manifesta el seu paréixer, dividint-se en dos bàndols

respecte al lloc més convenient per a emplaçar el teatre; la majoria opina que la Plaça Tetuan era el lloc més adient en detriment de la Plaça de la Pau. Totes estes discrepàncies van fer que s’allargara i detinguera el procés administratiu, fins que el dia 6 de desembre de l’any 1884, l’Ajuntament de Castelló en sessió extraordinària aprova que l’emplaçament siga definitivament el de la Plaça de la Pau. La seua construcció va començar el 2 d’octubre de 1890 amb la col·locació de la primera pedra. Es va inaugurar el 15 de febrer d’any 1894. Va ser obra de l’arquitecte, en Godofredo Ros de Ursinos. I amb motiu de la inauguració es va representar la sarsuela en tres actes i prosa “El Ángel Guardián”, lletra de Mariano Pina Domínguez i música dels mestres Nieto i Brul. Segons conten les cròniques, la festa d’inauguració va ser tot un èxit, havent d’eixir a saludar al final de l’acte tant l’arquitecte, autor del projecte en Godofredo Ros de Ursinos, com l’arquitecte director de les obres en Francisco Tomás Traver.

113

A finals de l’any 1894, serà quan definitivament es pot dir que el teatre està conclòs. És un edifici de planta trapezoïdal, presenta quatre fatxades i és de gran senzillesa. Diuen que té certes influències del Teatre de la Comèdia de Madrid. Presenta l’estructura pròpia dels teatres d’època: pòrtic, vestíbul, sala, escenari, dependències i amb una capacitat per a unes 1.500 persones. La fatxada principal recau a la plaça de la Pau, la fatxada posterior al carrer Moyano, amb tres grans finestrals emmarcats amb rajoles agramellades. Un vestíbul de grans proporcions dóna accés a les entrades del pis entresòl principal i tres

obertures que donen al corredor de les llotges de platea i pati de butaques. Sobre el vestíbul, en el pis principal, una gran sala que va ser concebuda en el seu dia com a saló de fumadors a qui pertany el balcó de la fatxada a la plaça de la Pau. Ja en l’interior, trobarem en el sostre del pati de butaques, sis llenços del pintor Francisco Pérez Olmos, mentres que en les motllures que formen l’arrancada del sostre apareixen medallons pintats. Però la major decoració se centra en el mur del prosceni (part de l’escenari més pròxima al públic), on es troben, emmarcats entre arcs de mig punt suportats per columnetes, nou llenços representant les nou muses, obra de Pedro Ferrer. Finalment comentar que el mur del prosceni i els muntants d’obertura, (peces que sostenen la llinda), apareixen decorats amb elements geomètrics, escuts de la ciutat i mitjacanyes amb cignes entrellaçats. Des del primer moment el Teatre Principal ha sigut marc d’una sèrie d’esdeveniments

rellevants de la vida castellonenca. Per l’escenari ha passat pràcticament, tot el teatre espanyol d’actualitat en cada moment, així com les millors companyies. En els anys 40 i 50 actors com Alejandro Ulloa, que a més d’actuar, recitava poemes en directe, a petició dels oients des de l’emissora Ràdio Castelló, que començava ja a unir la seua vinculació amb el Prin-

cipal, que, com he dit al principi, duraria molts anys. També es van oferir espectacles de revista amb companyies com les de Colsada, o el mestre Cabrera, amb les vedettes Celia Gámez, Carmen del Lirio, Conchita Leonardo i Virginia de Matos, entre altres. L’actriu Nuria Espert casada amb l’empresari Armando Mo-

114

reno, va tindre una presència molt destacada en el Teatre Principal perquè va estar molt vinculada a Castelló. També es van dur a terme en el Principal les primeres projeccions de cine, va ser un 6 de desembre de 1896. Personatge rellevant en la història del Principal és l’empresari Juan Cebrián Baigues que es va fer amb la propietat del teatre en solitari poc després de la seua privatització. L’Ajuntament de Castelló va alienar l’immoble en 1898. Després de la seua adquisició per la Generalitat Valenciana en 1999, el Principal va ser objecte d’una profunda restauració i remodelació, sense perdre cap dels seus valors, essent un un dels monuments més preats del patrimoni històric artístic de la ciutat. I la ràdio ja estava ací; Traslladats els seus estudis des del

número 26 de la Plaça de la Constitució, actual Plaça Major, al carrer Moyano 1, corria l’any 1935. Com ja he comentat abans, guardant-li les esquenes al gran teatre, en uns estudis a què s’accedia per una escalinata amb dos replanells que donava accés a un estret corredor. A la dreta, les oficines, despatxos i discoteca, a l’es-

querra el locutori, sala de control i estudi i en el centre un celobert que donava als camerinos del Teatre Principal. Com un xicotet homenatge a un gran home de la ràdio, Pepe Catalá, recentment transpassat, reproduïsc ací uns paràgrafs que va escriure en el llibre “La meua volguda Ràdio Castelló, Barcelona i Madrid”.

115

Qui és? No ningú (a fer la mà) Es produïa pregunta i resposta, escriu Pepe Catalá, entre persones dispars i que no tenien cap relació: una baix i l’altra en el pis de dalt; a través del pati de baix arribava la veu a la finestra de dalt, la portera del teatre preguntava: Qui és? I Castelló des de les oficines de la ràdio, li contestava: No ningú (a fer la mà) cada vegada que sonava un timbre potent, estrident, quasi histèric. Qui preguntava estava aliena a eixa resposta, no la sentia, era com un diàleg de sords, en què ningú li feia cas; Es repetia una vegada i una altra, sense un altre propòsit que deixar-ho en l’aire, sense contestar al que ningú li havia preguntat, insistint en una escena totalment surrealista, d’una forma mecànica, per pur acte reflex. Qui és? No ningú (a fer la mà)

No hi havia artista que xafara l'escenari del Teatre Principal que no fóra entrevistat en Ràdio Castelló. Uns pujaven a l'estudi, altres per cansament calia portar-los el micròfon i l'equip de fil magnetofònic, amb Ximo Soriano de tècnic, al camerino. Els que pujaven sempre eren un jovial Pedro Terol, Alejandro Ulloa, Juanita Reina, Alfonso del Real, Antonio Machín, Nuria Espert, Armando Moreno, América Imperio, Celia Gámez... Una vegada, conta Pepe Catalá, que América Imperio, una descomunal vedette, li va dir a Celia Gámez: “m’agradaria cantar com tu”, i Celia li va contestar: “ni falta que et fa, tu mous el cul i ja és prou”. Com l’emissora Radio Castelló estava ubicada en el mateix edifici del Teatre Principal i les oficines donaven al celobert on es trobaven els camerinos, en les nits càlides, les coristes, es deixaven les finestres de bat a bat i quan havien d’entrar a canviar-se de roba, ho feien tan de pressa que no reparaven que estaven obertes, circumstància que aprofitàvem, conta el bo de Pepe, per a veure un striptease gratis. Es va començar a córrer la veu i va haver-hi un muntó de candidats a espectadors. Ràdio Castelló ha format part del Teatre Principal des de 1935 fins a 1983, data en què va ser traslladat els seus estudis actuals, al carrer Moyano 5.

116

AVINGUDA DEL REI EN JAUME

Mercat del dilluns, en 1899. Eixida de la carrera ciclista (1960). A la dreta, imatge de la plaça en 1910 i la cistelleria de Pellicer en 1951. L’avinguda del Rei En Jaume és la més ampla de la ciutat. En aquesta avinguda hi ha l’edifici de Correus, d’estil neomudèjar, obra de l’arquitecte valencià Demetri Ribes i del castellonenc Joaquim Dicenta. A més a més, al centre de l’avinguda hi ha la figura del rei Jaume I el Conqueridor.

117

118

Jura de Bandera dels soldats a la Av. Del Rei. La molt popular Cafeteria Monterrey, en 1962. Festa de la Rosa, Los Atapulcos, 1960. Construcció de l’Institut Nacional de Previsió (1950). Mercat d’Abastos a l’Hort dels Corders, en 1950. Antiga sastreria darrere de l’Estàtua del Rei En Jaume.

119

L’Estàtua del Rei a foneria La Maquinista Valenciana (1896). Parada de Taxis en 1959. La Fira de Tots Sants a l’Av. del Rei (1876). Baix, una altra panoràmica de 1955, i a la dreta estany al final de l’Av. (1966) on es troba avui en dia l’olivera.

120

CORREUS

Quiosc de la plaça de Tetuan (1959). Precedents de l’actual Vespa Club Castelló (1962). A la dreta, dues boniques instantànies de l’edifici de Correus i Telègrafs, projectat per Demetri Ribes i Marco en 1917 i que va ser conclòs en 1932, havent estat catalogat com un dels millors exemplars d’edificis castellonencs del segle XX. Va utilitzar en la seva construcció com novetat pedra, ferro, maó a cara vista, cristall i ceràmica. Baix, Processó del Centenari.

INSTITUT FRANCESC RIBALTA

121

Alumnes (senyoretes) de l’Institut, que era mixt en 1957. L’Institut es va fundar en 1846 amb la denominació d´Instituto Provincial de Segunda Enseñanza i estava situat a l’edifici de l’antic convent de las Monjas Claras en el carrer Major, (actual Plaça Santa Clara). Finalment, el 14 de gener de 1917, es va fer realitat el nou Institut, el qual va ser projectat per l’arquitecte Francisco Tomás Traver. Interior del Saló d’Actes (1949) i baix vista aèria.

122

S N I L O M S L E EL CAMÍ D

123

hidràulic” i n o im tr a p u e s l e p “Passejada històrica Sergi Selma Castell

ls historiadors acostumem a fer ullades sobre allò que ja no existeix, sobre el passat de les societats, per tal de comprendre la nostra història. D’esta forma, sovint esdevenim “aprenents de bruixots” que maldem per fixar, per reconstruir, cadascun dels moments, dels paisatges i de les imatges que han estat arrabassades pel pas del temps i per l’acció inexorable de les persones. Al fil de les paraules que aniran llegint, intentarem imaginar com devia ser el Castelló de fa uns segles i, fins i tot,

recordar com era fa només unes poques dècades, quan el perímetre urbà de la ciutat estava més circumscrit a l’entorn de la vila i als seus ravals històrics com ara el de Sant Fèlix o el de les Forques. Un moment en què l’espai agrari dominava des de les pròpies muralles de la ciutat fins a l’horitzó que dibuixaven la mar d’una banda i les muntanyes amb el castell i l’ermita de la Magdalena d’una altra. A aquell Castelló medieval s’accedia per l’actual carrer Sanahuja, que llavors tenia rang de camí Reial. Era una

via de comunicació que travessava la ciutat a través del seu carrer principal, el carrer Major, i unia el portal de l’Hospital amb el portal de l’Om. La construcció de la nova carretera de Barcelona a València a finals del segle XVIII, aprofitant el vell camí de Borriol –actual carrer de Sant Fèlix–, traslladà el pas principal de la ciutat al carrer d’Enmig, entre els portals de la Puríssima i el de València, allunyant-se així del traçat de la séquia de Coscollosa i de la séquia Major. El traçat de la primera acabà per condicionar el desenvolu-

124

pament urbanístic dels ravals en particular i de la ciutat en general. Fins i tot la construcció del nou recinte de muralles del segle XIX s’hagué d’adequar al recorregut sinuós de la séquia de reg, que funcionà alhora com el fossat o vall d’aquelles.

Tot creuant el portal de l’Hospital es podia divisar un espai ampli, obert, de camps treballats que es perdien fins l’horitzó del Castell Vell. Allí mateix naixia un camí transcendental per al futur de la ciutat: el camí dels Molins. El seu inici es localitza tot just a tocar d’un dels partidors d’aigua més antics que hi ha a l’horta de Castelló: les llengües de Coscollosa. Este és un partidor fix, tant antic com la mateixa séquia que repartia el cabal d’aigua en dues parts proporcionals: 2/7 parts entraven en la séquia de Coscollosa i 5/7 parts continuaven per la séquia Major, a partir d’este punt convertida també en una autèntica séquia molinera.

I ves per on, la séquia ha estat revestida, coberta i lleugerament desviada del seu trajecte originari, però en el mateix indret que fa segles encara

es conserva hui l’esmentat partidor de pedra picada. En un extrem de la plaça Maria Agustina, front l’edifici del govern civil, una llastimosa i allargada trapa de ferro evoca el poc interés que sovint manifestem per una part del nostre patrimoni cultural. Si emprenem ara una passejada per aquell vell camí dels Molins que vorejava la séquia major fins arribar al Primer Molí, encara es pot intuir on estaven els rentadors nous del camí Fondo, que des de les primeres dècades del segle XIX estigueren flanquejats pel molí de Cervera, sobre la fila de Rafalafena a l’est, i el molí del Toll, sobre la mateixa séquia Major en direcció nord. Tots dos molins foren construïts pel mestre moliner Pere Cervera, veí de Castelló, i derruïts en el primer quart del segle XX.

El nostre itinerari per este vell camí de fa segles, ens acosta a l’edifici del molí Primer o Primer Molí. Un edifici rural, llavors en la partida de Taixida i ara en el nucli urbà, que tenia molta història. El nostre itinerari per este vell camí de fa segles, ens acosta a l’edifici del molí Primer o Primer Molí. Un edifici rural, llavors en la partida de Taixida i ara en el nucli urbà, que tenia molta història. Malauradament, no es va encertar en la seua conservació quan es projectà la construcció d’un nou edifici per a dependències municipals, que es va fer als anys 90 del segle passat. Que l’edifici actual fou un molí fariner en el passat és, probablement, la part més difícil de fer entendre a qualsevol ciutadà

que s’apropa al lloc. Hem de recórrer a la memòria de cadascú, o els més afortunats a les fotografies, per a descobrir aquell edifici senzill d’origen medieval que es disposava sobre la séquia Major i tenia tres eixides d’aigua o carcaus rematades amb arcs de pedra basta, just allí on es trobava aquell arbre centenari que va donar ombra a molta gent de Castelló. El molí era un dels edificis més antics de Castelló. Està documentat en els arxius des del segle XIV, encara que el seu emplaçament pot resultar molt anterior. Al segle XIV era una construcció xicoteta, de poc valor, en mans de la família Miró. Durant els segles XV i XVI estigué en mans d’una família de moliners anomenada Català, i esdevingué el millor molí fariner del terme, essent un dels béns més cars de la població, valorat en 5.600 sous. Durant unes dè-

cades passà per vàries mans fins que, al segle XVII, acabà en la família Feliu, que formava part de l’oligarquia de Castelló, fins ben entrat el XVIII. Al segle XX el trobem a les mans de José Català i, després, d’Antonio Català, qui fou el darrer moliner en actiu fins al tancament definitiu del molí l’any 1972. Abans, fa un temps, quan tot just s’aixecava el cap per seguir caminant en direcció al riu, i abans que el camí la Plana botés per sobre de la sé-

125

quia, ja es divisava la silueta del molí Mitjà o Segon Molí. Este estava situat sobre la Séquia Major, vora el camí dels Molins, i immediat a aquelles esveltes palmeres que, agrupades per parelles, assenyalaven l’entrada a l’alqueria de Safra o de la Torre, on hi havia una obra d’estes característiques construïda possiblement a finals del segle XVI, hui en dia també desapareguda. En l’entorn més immediat de la zona, les excavacions arqueològiques han descobert l’existència de restes d’antigues alqueries islàmiques, amb forns de ceràmica inclosos. Afortunadament, el molí del mig encara es

conserva en peu. La seua recuperació i el tractament de restauració ha estat tota una altra història respecte al primer. Es tracta d’una edificació complexa que ha anat creixent amb el pas dels segles en l’antiga partida de Ramell.

És una construcció emblemàtica que ha perdut tot el seu entorn rural i agrícola en quedar absorbida dins del procés d’urbanització i creixement de la ciutat. És una llàstima perquè l’edifici ha perdut la vinculació directa amb l’espai que li proporcionava la raó de ser, però, alhora, esdevé la millor i pot ser l’última possibilitat que tenim la gent de Castelló de recuperar i conèixer millor una part de la nostra història. Les tasques finals de la seua posada en valor s’haurien de completar el més aviat possible. El molí té una antiguitat semblant a la del primer, com s’ha dit en parlar de l’entorn arqueològic que els és proper. Documentat en els arxius des del segle XIV, la seua propietat fou molt inestable i fragmentada, passant per moltes mans, des de llavors fins a 1430 quan la família Dolç aconsegueix reunir tota la propietat en la persona de Pere Dolç, d’ofici moliner. El casal moliner esdevé un dels més importants del terme, però això no impedirà que comence de nou a canviar de mans durant els segles següents. A finals del segle XIX era propietat d’Eliseo Soler, qui també ho era de part del molí Soterrani, però el moliner que el tenia llogat era Domingo Font, pare d’una dinastia de moliners escampats per Castelló i Almassora, i que uns anys més tard aniria a treballar al molí de Catxo fins que morí a mitjans del segle XX. En 1922, el seu fill José Font tornà a treballar al molí Mitjà, que acabaria comprant en 1940 a

126

l’antic propietari. D’esta forma es convertí en el darrer propietari i moliner del lloc, doncs en jubilar-se l’any 1964 es tancaren les portes del molí. Tot i això, la seua filla Amparo Font va conservar el millor possible la maquinària i l’edifici del molí fins al darrer moment. A poca distància es trobava el molí Darrer o Jussà, dempeus per complet fins a 1993, visible després només en les seues rampes situades sobre el caixer de la séquia Major per on discorria l’aigua que impulsava els rodets, i en l’actualitat totalment desaparegut sota els vials de la ronda nord. El molí era tan antic com els precedents i la seua arquitectura impecable i en bon estat de conservació. La seua desaparició fou colpidora, senzillament, ens varen furtar un tros de la nostra memòria col·lectiva. El camí segueix, més enllà del riu Sec també hi ha vida,

però nosaltres aturem ací la passejada per la memòria històrica del nostre estimat camí i els seus edificis històrics. Fins fa poc, era un temps en el qual les construccions arquitectòniques vinculades a l’aigua no gaudien de més consideració que la pròpia de ser béns de producció, de servei o espais de treball penós. Eren, i han estat fins fa pocs anys, elements del nostre paisatge agrari que han passat desapercebuts als ulls de la ciutadania de Castelló per tractar-se, justament, de construccions quotidianes que tenien la seua raó de ser en l’ús que en fan o feien d’elles les persones. Però els temps canvien, les societats evolucionen i una de les transformacions més eloqüents que experimenten les comunitats humanes és el respecte i l’interés per la conservació d’aquelles arquitectures funcionals, però oblidades, que sovint són tant antigues

o més que alguns dels edificis que venerem disciplinadament pel simple fet de la seua adscripció social. Una societat moderna com la nostra, que destrueix el paisatge històric a un ritme exponencial respecte al del seu propi creixement, no es pot permetre el luxe de fer distincions a l’hora de preservar allò que ens han legat els nostres avantpassats de patrimoni històric i cultural. Ja ens està bé preocupar-nos pels elements patrimonials que millor han representat les esferes del poder (castells, esglésies, palaus, ...), però al segle XXI no es pot continuar donant l’esquena al ric i variat patrimoni rural que ha estat una de les bases que ha generat el nostre tarannà com a poble lligat a la terra i a l’aigua.

ERMITA DE LA MAGDALENA

127

Dues imatges de la Romeria, en que es commemora el trasllat de la ciutat des del primer assentament fins al definitiu. Imatge de 1922 i l’altra anterior. A la Magdalena en Bicicleta i amb el rotllo. A la Magdalena en cotxe. Matrícula de Castelló CAS-416 (Les matrícules encara no eren CS).

128

L L U R R O B E D Ó I ESTAC

129

” “Panderola de la Festa Manuel Carceller Safont

l tramvia d’Onda a Castelló, el trenet que l’enginy popular va anomenar la Panderola, per la negritud de les seues màquines de vapor i la lentitud dels combois, va ser objecte d’un multitudinari acte de comiat del poble castellonenc, el 31 d’agost del 1963, després de setanta-cinc anys de comunicació al llarg de 28’2 kilòmetres de línia fèrria. La gent es va aplegar a l’estació de la Panderola, situada en l’actual plaça Borrull i avinguda Germans Bou, en un autèntic homenatge popular convo-

La gent es va aplegar a l’estació de la Panderola, situada en l’actual plaça Borrull i avinguda Germans Bou, en un autèntic homenatge popular convocat per iniciativa del Centre Excursionista de Castelló i de la revista parlada Clima, dirigida per Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia

cat per iniciativa del Centre Excursionista de Castelló i de la revista parlada Clima, dirigida per Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia. Una joventut molt activa s’agrupava llavors en les dues entitats, que polaritzaven les iniciatives del castellonerisme d’aquells anys. Allí es van exhibir enginyoses pancartes: «En el temps del detergent de la Panderola fuig la gent», «Adéu Panderola bonica, fadrina del meu cor» i un crític cartell, que va pintar el dibuixant Enrique Sellés Llácer, més conegut com a Cenizo, i altres amics.

130

Proclamaven una atrevida protesta contra les autoritats del moment que, enmig de la indiferència més absoluta, eren incapaces de frenar la desaparició del popular i útil servei públic. Deia així el cartell: «Encara que una corona a primera vista pareixca, és el menjar que els duem als que per desídia han conseguit que la Panderola desapareixca». Cal que anotem que l’acompanyava una enorme i satírica corona funerària, feta expressament amb garbes d’herba. Allò era en l’època un aliment genuïnament consumit per animals; per als «animals» que havien eliminat la Panderola. Es van fer també uns distintius de solapa, meitat cinta negra funerària i meitat cartolina, on s’havia imprés la frase: «Homenatge de Clima i del CEC a la Panderola, 18881963». Era un símbol adequat per al final de la història del batejat per Quiquet de Castàlia com «el tren més democràtic del món».

Era la Panderola el terror de gossos i gats, especialment dels darrers, que eren nombrosíssims en tota la ciutat de Castelló. Molts d’ells pagarien amb la vida una confiança excessiva en la demora del comboi… Però la veritat és que la Panderola no va patir cap accident seriós de viatgers. Només se’n recorden alguns descarrilaments, un carril trencat i, en una ocasió, una màquina travessada sobre la via entre

Almassora i Castelló. L’efectivitat de l’equip humà coordinat per Antonio Arcusa Calatayud, cap de tallers, posava remei tan bé i tan ràpid com es podia, en un temps que a Castelló no hi havia grues com les del temps actual. El singular xiulet de la Panderola va ser enregistrat per Ràdio Castelló, perquè per aquella cantonada passava el tren diverses vegades al dia, i el seu xiulet es confonia amb la retransmissió

131

dels senyals horaris. Hi havia unes filles d’un maquinista de la Panderola que, quan sentien el xiulet del baixador de la plaça de la Pau, eixien apressades amb una cistella fins a la cantonada de Ràdio Castelló, seguint la marxa del trenet, que els permetia allargar la cistella fins a la cabina de la locomotora. I tornaven a casa tranquil·lament després de lliurar al pare les provisions del dia. Amb motiu de la visita del destructor americà Roan, primer vaixell de la vi Flota dels Estats Units que va atracar al port de Castelló, a finals dels anys cinquanta, la Panderola va ser una atracció de primer ordre. Per iniciativa de Severino Ramos Feltrer, llavors president de la Cambra de Comerç de Castelló, uns sorpresos marines van realitzar un viatge en una Panderola ornada amb gallardets i banderetes, des del Grau fins a Onda, com si es tractara d’un viatge turístic per obtindre una visió panoràmica de la Plana. Als anys quaranta i cinquanta del segle xx, la Panderola va fer un gran servei als massius desplaçaments de gent dels pobles de la Plana fins a Castelló -des d’Onda, Betxí, Borriana, Vila-real i Almassora- per assistir a la correguda de bous del dia de la Magdalena. Era un espectacle veure els centenars i centenars de persones que la Panderola dipositava al baixador de la plaça de la Pau de Castelló, junt a la pastisseria El Xato, i que després, apressa-

dament, passaven per la Porta del Sol cap al carrer de Sant Vicent i es dirigien al coliseu del carrer Pérez Galdós. En sentit invers, també servia perquè molts castellonencs assistiren als espectacles nocturns de bou embolat i, en general, a les festes de les citades localitats de la comarca. És conegut que els diumenges i festius de finals dels anys cinquanta, des de les set del matí fins a les onze de la nit, van arribar a realitzar-se un centenar de trajectes del tren. Calia treballar de valent amb les onze màquines que van arribar a ser operatives. La Panderola va fer també una gran funció traslladant milers del viatgers en una sola jornada, amb motiu de les festes de sant Pere del Grau de Castelló, en èpoques en què el transport per carretera era més bé precari. Els inacabables combois del trenet van ser llavors la solució ideal. Un dels dies de gran eficàcia de

132

ner, aquell dia es van fer 140 circulacions de tren, amb les vuit locomotores que estaven en servei. La dada demostra l’esforç dels treballadors i la capacitat de servei de la Panderola. És prou divers el conjunt de proses, de versos, de cançons, de manifestacions plàstiques que ha produït l’evocació de la Panderola en la cultura castellonenca contemporània. D’entre aquelles lletres volem citar un fragment del poema «Elogi de la Panderola», ple de sentit reivindicatiu, que va escriure Enric Forcada Traver:

la Panderola que es recorden va ser el 29 de juny del 1958, quan el popular trenet va desplaçar 27.234 viatgers entre Castelló i el Grau. Com ha explicat l’erudit Juan Peris Tor-

Hi havia una solució però ja hem aplegat tard. Eixe trenet arreglat, ben pentinat i planxat, podria ser un bon filó. […]

«La Pander poetic tren. Visitez messieurs la Plana.

Des del mar a la muntanya tot quallat de tarongers».

«Serà un turisme ideal, perfumat i no gens car. Podran si van dalt baixar i collir-se un ram d’azahar i en un botet seran dalt».

Després de la desparició del trenet només hi havia lloc per als homenatges. Al Pregó infantil del 1964 es van repartir octavetes amb la lletra de la popular cançó dedicada i va desfilar una Panderoleta, per iniciativa de Joanet Algueró Serra, vocal de la Junta Central de Festes. Se’n conserva una foto, presa al Forn del Pla, on l’encisadora imitació està acompanyada per Francesc Vicent, Quiquet de Castàlia, ànima de l’homenatge del final d’aquell històric transport comarcal.

PLAÇA DE BORRULL I GOVERNADOR

Pont de Los Ánades al carrer del Governador, per damunt de la Séquia Major (1910). El campanar de Sant Vicent reflexat a la Séquia Major, en Borrull. Primera reforma de la Plaça del Jutge Borrull, amb les faroles actuals (1973).

133

134

135

Obres de canalització de la Séquia Major al carrer del Governador (1974). Remodelació de la parada dels Autobusos Castelló-Grau i Convent de les Carmelites, que va ser traslladat el 12-10-1977. Bar de l’ Almassorina a la cantonada del carrer de Teneries. Dalt, eixida del pregó al carrer del Governador. Panoràmica des de la Séquia Major, entrant a Castelló. D’esquerra a dreta, Fàbrica de Dàvalos, Teatre, Fadrí, Borrull i Sant Vicent Ferrer.

136

137

BASÍLICA DE LA MARE DE DÉU DEL LLEDÓ

La Casa Prioral en 1919, amb un carro davant de la porta. Visita de la Reina Sofía, 2-12-1976, i visita del Ministre Fraga en 1982. Targeta postal commemorativa de 1970 i baix una altra imatge de 1913, en la que es veu un cura i dues persones més. A l’esquerra, la fotografia més antiga de la Basílica del Lledó (1910).

138

T E N A C E D C O R SANT

et” s o d l e i a ig f la e d “llogaret José Juan Sidro Tirado

res són les fites representatives de la nostra romeria, el pujolet de la Magdalena, la basílica del Lledó, i entre l’una i l’altra, l’indret que ocupa el protagonisme d’aquest escrit, l’ermita hortolana de Sant Roc a la partida de Canet, vora el Caminàs i la sèquia Major, en el seu caminar cap el Molí de la Font. Castelló des de sempre ha estat un poble de clara tradició religiosa, per això no ens ha de resultar gens estrany que, al primer terç del segle XVII quan la ciutat, -a l’igual que altres moltes ciutats de

la mediterrània-, va veure’s assolada per la pesta negra, les poc més de 5.000 ànimes que habitaven en aquell moment la pròspera ciutat de la Plana, aixecant els ulls al cel, s’aclamaren a Déu demanant clemència, fent-ho mitjançant la intercessió d’aquell, que només un segle abans, havia estat canonitzat, per clamor popular, com el gran sant advocat contra la pesta, Roc de Montpeller; i així, Castelló i els castellonencs, ves a veure si per intercessió del Sant o per mutació genètica de les rates transmissores de la malaltia, van aconseguir definitivament el 1652, superar l’epidèmia.

Però a més a més de ser el nostre un poble de clara tradició religiosa, també ha estat des de sempre un poble agraït, i des d’aleshores ençà el record i estima envers la figura del sant protector de les malalties epidèmiques, ha estat present en diferents manifestacions al llarg dels temps, arreu del poble. Sense ànim de fer una descripció completa i acurada i només amb una simple ullada podem trobar un carrer al raval llaurador al nord de la ciutat, diferents imatges processionals de la figura del sant,

139

on les llagues, la carabassa de pelegrí i el gos tenen un protagonisme principal, un bon nombre de fornícules amb retaules ceràmics a la Vila, amb l’habitual iconografia del sant vestit amb l’hàbit de pelegrí, en posició estant, recolzant el seu propi cos sobre un bàcul que manté a la ma, mentre ens mostra la llaga de la seua cama sota l’atenta mirada del gos qui li oferix un troç de pa o rotllo. També diverses representacions pictòriques d’afamats mestres del pinzell, unes festes de carrer, “Vora sèquia”, “del pany de Sant Doménech”, “de la Vila”, “del Raval”, “del Canyaret i Cassola”…, i dues ermites, la del Pla, tristament desapareguda, i la de Canet, en són algunes de les més representatives. És una veritable llàstima que, el 1847 i amb motiu de les guerres carlines s’enderrocara l’ermita del Pla, que es trobava aixecada sobre el que va ser la Casa Blanca, antic hospital d’empestats i cementeri, als afores del poble, en l’actual plaça de Teodoro Izquierdo, junt a l’estadi Castàlia, que

segons documents de l’arxiu municipal, l’altar major posseïa un retaule de fusta, ocupant el seu espai central una pintura del Sant obra del pintor Urbà Fos, i per molts anys atribuïda a Ribalta, que va poder salvar-se de l’enderroc i es troba ara a l’edifici noble del nostre ajuntament. I si per vora de 200 anys va existir més enllà del Forn del Pla una ermita dedicada a Sant Roc, també aquell 1652, desapareguda la pandèmia, en època de renovació urbana, a punt d’iniciar-se la construcció del nou ermitori de Lledó, el Consell Municipal castellonenc va acordar habilitar una antiga alqueria i corral del Caminàs, a la partida de Canet, com a església on venerar també el sant advocat contra les pestes, ermitori que des d’aquell precís moment i fins avui, pren un protagonisme principal el dia de la Magdalena, com a estació de la Romeria i de la Tornà. Al llarg dels més de tres segles transcorreguts des d’aquell ahir fins aquest avui,

l’ermita ha sobreviscut al pas del temps i constituïx un pilar important, dins de la seua humilitat, com a lloc emblemàtic per la ciutat en la celebració de la romeria i de tota la tradició que a ella envolta. I si parlem de tradició, la més coneguda i que relaciona directament com a element emblemàtic dins les festes de la Magdalena l’ermita de Sant Roc de les Fontanelles com també és conegut aquest indret per la gran quantitat d’afloraments d’aigua que fins no fa massa anys podien contemplar-se, és fonamentalment la que emana del títol d’aquest escrit: “A Sant Roc de Canet, figa i doset”.

Al llarg dels més de tres segles transcorreguts des d’aquell ahir fins aquest avui, l’ermita ha sobreviscut al pas del temps i constituïx un pilar important, dins de la seua humilitat, com a lloc emblemàtic per la ciutat en la celebració de la romeria i de tota la tradició que a ella envolta. I és que des d’aquell 25 de febrer de 1652, tercer dissabte de quaresma i any del 400 aniversari de la fundació de la ciutat en què va obrir-se l’ermita de Canet, any rera any, es consolida com a parada formulària gastronòmica obli-

140

vesprada, són “els rotllets de Sant Roc” els qui, regats amb una mica de moscatell, fan la delícia dels paladars més exigents. El moment del descans acaba amb el cant dels gojos del Sant i la repartida del rotllo de pa, per penjar a la canya, reminiscència del trasllat. I novament l’ermita, una vegada la tornà abandona el llogaret, s’envolta de soledat, la campaneta resta muda, només si escolteu amb atenció tal vegada el vent us acoste novament al Sant, en el ressò de les estrofes dels gojos: gada de la comitiva oficial de la rogativa i, per extensió, de tots els romeus “madaleners”. La tradició popular, recollida en un fragment del Rotllo i Canya ens recorda el costum de “a sant roc de Canet, figa i doset, i matar el cuc”. Efectivament per la ubicació estratègica de l’ermita, a meitat de camí aproximadament del destí final, la Magdalena, és aquest un bon lloc per fer l’esmorzar. De fet, les “paradetes” de menjar i beguda estan disposades any rera any des de primera hora del matí, i, si el temps acompanya, si fa “bona cosa de calor”, els venedors fan l’agost en plena quaresma. La gent, els romeus, aprofitem el moment de descans, com ho fa també la comitiva oficial, per complir la tradició i menjar-nos una o dues figues albardades acompanyades d’una copeta de moscatell, mistela, anís o barreja, que en aquest lloc, dia i moment, s’anomena doset perquè, en temps que ningú ja recorda, com diu el bon amic Àlvar Monferrer en un dels seus llibres, era el que costava aquesta presa, una moneda de dos diners.

A mesura que va avançant el matí va disminuint la quantitat de gent que passa per Sant Roc, els participants continuen el camí i l’ermita, que seguix oberta i engarlandada per l’ocasió, presidida amb la imatge del Sant, té ara un moment de respir, fins que, al voltant de les cinc de la vesprada, torna a bullir d’activitat; la campana de l’espadanya redobla amb més força, cal rebre la comitiva oficial en la tornà que, des del 1989, any del 750 aniversari de la carta pobla de la ciutat, ve recuperant-se cada vegada amb més força. Ara, en el moment de la tornà, símbol del pairalisme, amb la sensació dels romeus d’haver-hi complit la promesa dels avantpassats, novament Sant Roc de Canet, pren protagonisme. Una processó ix de l’ermita en direcció a la sèquia Major a rebre la comitiva oficial que “baixa de la Magdalena”; en trobar-se les dues creus se saluden i continuen juntes en processó fins l’ermita. I una nova tradició gastronòmica té lloc en aquell moment. Si al matí la figa i el doset eren les estrelles, ara, a meitat

“Puix que en nostra devoció tens un lloc tan principal: Lliura, sant Roc, de tot mal el poble de Castelló. Cada any la romeria quan va a la Magdalena es deixa ací la pena i recull nova alegria. Tu eres qui en l’ocasió ens dónes força final”.

“Lliura, sant Roc, de tot mal el poble de Castelló” eixe és el crit i l’esperança d’un poble, que també en altres ocasions de l’any tornarà a acostar-se a Canet, sobretot en el darrer diumenge de setembre, quan “El Pixaví” com a ermitans comboien la festa de l’ermita, i pregarà amb devoció davant la imatge del Sant que, des de l’horta castellonenca, des de la seua ermita del Caminàs, des d’aquest humil però emblemàtic lloc de pregària i festa, continua ajudant a fer més gran Castelló, fent vots perquè així continue sent per molts anys!!!

T N O F A L E D C S E C N A R F L’ERMITA DE SANT

141

p” “en la Partida del Ca José Prades García

s convenient que la gent conega l’existència del patrimoni del seu poble i encara que ja ho sàpia, l’ermita de Sant Francesc de la Font hem de donar-la a conèixer més, cada vegada que puguem. Segons ens diu Mossèn Josep Miquel Francés, la primera notícia que tenim de l’ermita ens la dóna quan conta la visita pastoral del Bisbe de Tortosa Fra Severo Tomás Auter en l’any 1693, on es citen totes les ermites del terme ja cons-

Després de presentar projectes, pressupostos, sol.licituds, visites a l’alcalde, la Corporació va autoritzar la cessió a la Germandat dels Cavallers de la Conquesta en l’any 1975 amb el compromís de reconstruir-la i reparar-la.

truïdes, però no Sant Francesc de la Font. Però també diu que en una escriptura del dia 20 de novembre de 1748, ja es parla de l’ermita ja construïda, perquè és segur que la casa ja estava alçada. L’ermita està situada en la Partida del Cap, en l’horta de Castelló i que es diu així per ser on acaba la sèquia Major, ja que en el llenguatge de l’horta es diu “Cap” quan l’aigua arriba al fi i no quan comença. El fi de la sèquia és el

142

dels Cavallers de la Conquesta pel “Cabildo” que presidia Miquel Mulet Ortiz, com Prohom i una de les primeres coses que van pensar era, ja que estaven buscant un lloc propi per a reunions, magatzem, etc., demanar-li a l’Ajuntament la cessió de l’ermita de Sant Francesc de la Font, que en aquest moment estava valorada pel mateix Ajuntament en 29.000 pessetes, degut a l’estat en què es trobava. Després de presentar projectes, pressupostos, sol·licituds, visites a l’alcalde, la Corporació va autoritzar la cessió a la Germandat en l’any 1975 Molí de la Font, molt pròxim de l’indret. El diari “El Heraldo de Castellón” publicava l’any 1913 que l’ermita estava ruïnosa i mig abandonada com ho corrobora la fotografia de l’any 1914 amb dos persones davant de la porta. A poc a poc, l’edifici anava enrunant-se, com es pot comprovar en la fotografia de l’any 1971, on ja havia caigut el porxo frontal i la sagristia. En l’any 1975 es van aprovar els estatuts de la Germandat amb el compromís de reconstruir-la i reparar-la. Aquestes obres es van fer d’acord amb el projecte de l’arquitecte Ricardo Gómez Vicent i una vegada acabades amb l’assistència de l’Alcalde Vicente Pla, del Secretari del Bisbe de la Diòcesi, del Prohom, que era aleshores Eduard Mas del Río, i nombrosos membres de

143

la Germandat, es van beneir el 9 d’octubre de 1976. En aquest moment les obres estaven fetes i pagades pels propis membres de la Germandat amb la col·laboració d’algunes empreses que donaren la seva ajuda. Però mentre es sanejaven les parets de l’interior de l’ermita es van trobar, sota la capa de calç i de l’estalzim que havien arreplegat aquestes per culpa de les fogueres que se encenien dins, una sorpresa molt gran ja que va aparèixer un conjunt de pintures murals amb figures d’àngels, flors així com marbres i arquitectures fingides. Les figures es van poder identificar i corresponien a Sant Gregori, Sant Ambrosi, Sant Jeroni, Sant Agustí, Sant Bonaventura i Sant Bernardi de Siena. A l’hivern de 1981-1982 van ser restaurades, amb el patrocini de l’Ajuntament de Castelló, per Gabriel Cantalapiedra i el seu equip de restauració i al final d’aquestes obres, el diumenge 21 de febrer de 1982, es van beneir i inaugurar al commemorar-se el VII centenari del naixement de Sant Francesc. Les festes majors de l’ermita es celebren el dia 4 d’octubre però la festa solemne es fa el dia 12 que és la vuitada de la festa del titular.

144

EL GRAU DE CASTELLÓ

145

Edifici moruno, seu del director del Port (1956). A la dreta Passeig de Buenavista amb La Panderola eixint del Port (1960). Ermita de Sant Pere (1985) i Club Nàutic (1955). AUTOBUSES SOLER. Trajecte Castelló-Grau en 1960. A l’esquerra, transport de la caldera per la Central Tèrmica del Serrallo (14-11-1970). Es van haver de reforçar els ponts del trajecte entre el Grau i Almassora.

146

Construcció del nou Far. Abacería de la família Cumba (19-31913). A la dreta, Església de Sant Pere front a la platja de la Dársena de abrigo de embarcaciones menores. Baix la Platja del Pinar en 1932 i la Casa de Banys (1964).

LLOCS D’ESTIUEIG

147

La Creu del Bartolo (1912). TORREÓN BERNAD en la platja de Benicàssim. Apartaments HELIOPOLIS en 1970. Entre les tradicions de Castelló, a les Festes d’Agost, s’acostumava fer enlairar globus i es posava ànec (pato) a la paella, que havia estat criat a les alqueries i masets al llarg de l’estiu. Borrasca a l’ALQUERIA CAGARRÓS (EL SERRALLO, 1960) i “PATERO” d’una ALQUERIA.

148

Ó L L E T S A C E D S E ELS CIN

“Sessió continua” Enric Nomdedéu Biosca

Per sort jo estimava la mar, potser tant com la muntanya. D’infant moltes festes per la tarda deixava als meus amics, comprava alguna revista infantil i sortia al camp per les sendes, entre la verdor de l’horta, fugint dels camins polsosos o enfangats, i anava llegint acudits, gracioses historietes de poca solta o coses curioses que m’il·lustraven. I potser a eixa vocació per la lectura dega jo la vida. Un diumenge gris que ploviscava, pel temps que feia, vaig dir als pares que aquella vesprada aniria al cine i no sortiria al camp. Però en arribar a la placeta de la Pau canviava de parer comprant al quiosc de sempre dues revistes infantils i tornava a casa, per passar el temps llegint. I així estava quan vingué el pare tot temorós i preocupat, demanant per mi. La mare contestà que estava dalt a la meua habitació llegint. “Ja estic tranquil; saps què ha passat? Estava jo a casa Maria i han vingut dient que el cine es cremava, i he corregut cap allí pensant en Paco, que parlà d’anar al cine. Buscant al xiquet he vist allò més espantós que pugues imaginar. Els que intentaven fugir passaren per damunt dels altres, empenyent-se, saltant, xafant; i les pobres criatures moriren esclafades. Hi ha un xiquet mort travessat per un paraigua... Una desgràcia com mai s’ha vist a Castelló. I tot per una veu irresponsable que cridà: “Foc! El cinema es crema!”. Al fugir la gent espaordida es llençà, escala avall sense donar temps a obrir la porta, que es plega cap a dins. A tot açò no hi ha hagut foc: sols un parell d’interrupcions quan projectaven la pel·lícula, que no tenien importància, i els del pati de butaques ni s’assabentaven del drama que estava succeint en la general. És espantós, Marta! Ara vaig corrent a veure a Maria i Antoni per dir-los que Paco està en casa”. I aquella vocació que sentia per la lectura potser em lliurara de morir trepitjat al fons de l’escala del cine, on tantes vegades anava i vaig seguir anant.

149

150

on Francesc Esteve, deixà este escrit al seu llibre “El goig d’escriure”, fragment de la seua intensa vida. No és pot parlar de cinemes a Castelló, sense recordar aquella tràgica història del Cine La Paz. Afortunadament per a mi, la meua memòria dels cinemes de Castelló és força més amable. A la segona meitat dels seixanta, la mare treballava com distribuïdora d’Avon, “ding, dong, Avon llama a su puerta”. Així funcionava això dels cosmètics porta a porta. I clar, la mare no podia passejar-nos escales amunt i escales avall, ni entrar-nos a les cases mentre ensenyava les novetats en cremes, llapis de llavis o ombres d’ulls. I com la mare sempre ha estat dona de recursos, ens aparcava (en el millor sentit de la paraula) al cinema. Dijous, en eixir d’escola al Rialto, dissabte al San Pablo, conegut després com Condal 2.

verd, i poc importava si la pel·lícula ja havia començat. Entràvem, veiem el que quedés de pel·lícula, després el No-do, després la segona pel· lícula, i ens esperàvem a que la primera arribés al punt on havíem començat a vore-la. Aleshores ens alçàvem i eixíem. Si la mare encara no havia arribat, ens cuidava la senyora de la taquilla, que era quasi com de la família. Lamente no recordar-ne el nom, tinc d’ella un record càlid i amable.

Alfredo va ensenyar a Totó a estimar la vida, i el cinema. I ja que amablement el Portal de l’Om em cedeix este espai, jo vull aprofitar per donar les gràcies a ma mare, per ensenyar-me a estimar el cinema i la vida. Totes les pel.lícules vistes formen part de la meua manera de viure, fins i tot de treballar. Els dissabtes al San Pablo. Butaques de fusta i bona cosa de xivarri. Era una miqueta més de “barri” i senties no poques brofegades per part dels més llençats de la sala. Era prou habitual que hagués d’entrar l’acomodador lot en mà a aturar la gresca. Nosaltres no, eh! Que érem bons xiquets. Ens conformàvem en baixar fins una porteta que hi havia al costat del prosceni i comprar una pesseta de pipes, o de regalíssia roja o negra.

Era l’època del No-do i els programes dobles. El dijous, la mare ens portava a ma germana Elena i a mi, directe des de l’escola, amb un sis-cents

Ja poden anar fent números, quatre pel·lícules per setmana, durant 5 o 7 anys... no diré que vaig veure més pel·lícules que el jove Salvatore de “Ci-

nema Paradiso”, però Déu n’hi do, que diuen el veïns de dalt. Després d’allò, vaig estar vivint becat a la Universitat Laboral de Cheste, durant dos anys, fins al 73. Allà hi ha el que era el segon cinema més gran del món i el primer d’Europa. El paranimf tenia 5.000 butaques, que es diu de seguida. Sessions setmanals obligatòries per tots els interns. Dues pel·lícules cada diumenge. I de tant en tant, una més entre setmana. Tanta obligació podria haver generat en mi un rebuig, lluny d’això, generà una afició ferma, potent, continuada en el temps. No vaig conèixer el Salón la Paz, el Cine Doré o el primer Goya, però he vist pel·lícules al Cine Oeste, al Rex (allà també teatre, Educando a Rita, per exemple, i no fa tants anys), a l’Astòria, a l’Avenida, al reobert Goya. Quan van reobrir l’Azul, amb aquelles butaques blaves homònimes, es convertí en la millor opció dels dissabtes per la nit, o els diumenges per la vesprada. Però la meua memòria d’adolescent, em retorna al Rialto i al San Pablo. El Rialto, que després allotjà un efímer restaurant, i d’uns anys ençà és una perfumeria, passà per diferents èpoques, inclosa una en la que esdevingué sala d’art i assaig. Que era una cosa molt progre

151

i molt moderna, i que vestia molt. Recorde que allà hi vaig vore “Noveccento”, que en una moda horrible de l’època, com era llarga, es projectà en dues setmanes diferents la primera i la segona part. Amb l’agreujant, que com va funcionar prou bé a taquilla (abans hi havia més progres) la primera part es repetí dues, tres setmanes, i quan per fi van projectar la segona part, ja feia 20 dies que havies vist la primera i quasi bé no podies seguir el fil. Poc abans o poc després, també s’especialitzà en “destape”. Recorde “Tocata i fuga de Lolita”, el primer nu de la transició. Amparo Muñoz. Ais! En aquella sala, concretament a la darrera fila, vaig tocar el meu primer pit (bo, en realitat no era meu, me’l van deixar).

I al San Pablo. L’any 1976 s’hi va estrenar la pel·lícula catalana “La ciutat cremada”, però a Castelló arribà en castellà. I els nacionalistes de l’època (que encara érem menys que els progres) vam decidir fer una “acció política” i vam comprar quasi totes les entrades de la sessió del dissabte per la vesprada. De dos en dos, de tres en tres, per dissimular. Vam omplir la sala, i en quant va començar, vam traure banderes que dúiem amagades sota els jerseis o caçadores, i ens vam posar a cridar: “la vo-

lem en català, la volem en català”. I els més agosarats es van posar de peus sobre les velles butaques i van llançar consignes polítiques. Es va interrompre la projecció, van encendre’s els llums de sala, i el propietari, el pobre Senyor Casalta, va comparèixer per assegurar que es comprometia dur la versió en català la setmana següent (va complir). Però com qui no vol la cosa, arribà la Policia Armada, els grisos, dos jeeps carregats d’agents, que van entrar a la sala amb metralletes i ens van fer eixir d’un en

152

de viure, fins i tot de treballar. Tant és així, que l’any 2004, en un ple de l’Ajuntament, debatíem sobre la necessitat de que Castelló tingués seu estable de la filmoteca, i jo vaig fer esta intervenció:

un amb cara de western. I els assegure que no m’estic muntant un pel·lícula. Ha d’haver com a poc una quarantena de persones que recordaran haver participat en aquella “acció revolucionària”. Fa ben poc que van demolir l’edifici del carrer dels Pescadors.

“El Bloc Nacionalista Valencià, el Partit Socialista i el Partit Popular, portem en el nostre programa i en parlem des de fa mesos, la necessitat que Castelló tinga una seu estable de la Filmoteca Valenciana. Al llarg dels darrers mesos, hem anat rebent informacions contradictòries com en una espècie d’ “Acción Mutante” (Álex de la Iglesia 1993), sobre les diferents ubicacions,

De més gran... els Casalta, les Sales Tàrrega i Porcar, o els ABC, fins a que estos van tancar; anar al cinema continuava tenint alguna cosa de cerimonial. Passeig, conversa, discussió més o menys cinèfila... Ara és tot un altra cosa. Has d’agafar el cotxe i anar a un Centre Comercial, bé siga al Grau, bé a l’Oest de la ciutat. Em dec fer vell, però no és el mateix. Una ciutat necessita vida cultural al seu centre, als seus barris, cas contrari, no és una ciutat, és un donuts. He fet referència a la magnífica pel·lícula “Cinema Paradiso”, no sé si recorden aquella escena on un adult Totó, mira amb els ulls negats la cinta que li deixa Alfredo, feta de fotogrames i emocions. Alfredo va ensenyar a Totó a estimar la vida, i el cinema. I ja que amablement el Portal de l’Om em cedeix este espai, jo vull aprofitar per donar les gràcies a ma mare, per ensenyar-me a estimar el cinema i la vida. Totes les pel·lícules vistes formen part de la meua manera

sobre diferents propostes, però mai un acord concret que dur a plenari, i miren, entre “L’home que no sabia res (Jon Amiel 1998) i “L’home que sabia massa” (Alfred Hitchcock 1933) ha d’haver-hi un terme mig, i hauria de ser vosté Sr. Mulet, l’home que sap allò que cal saber. No dic que siga “El tercer hombre” (amb guió del propi Grahan Greene), dic que vosté ens hauria d’explicar les

converses. I esta és una molt bona ocasió.” Així les coses els grups de l’oposició vam preparar una moció conjunta. Com la política és, entre d’altres coses, l’art d’arribar a “Acords i desacords” com en la pel·lícula de 1999 de Woody Allen, fa uns dies en comissió vam oferir-li l’acord al Partit Popular. No teníem ni tenim cap intenció de fer-lo sentir “Acorralado” (1982) amb un absurd Sylvester Stallone, perquè justament d’eixa classe de cinema ja en tenim. Vam optar per una redacció consensuable perquè preteníem evitar

153

en este tipus de coses un “Duelo de Titanes” (John Sturges 1958) amb els impagables Kirk Douglas i Burt Lancaster. Per la nostra part, portem temps treballant en el tema per separat. El Partit Socialista ha organitzat actes i ha parlat amb els responsables de la Filmoteca, el BLOC ha fet una campanya de conscienciació i s’ha reunit amb responsables de Castelló Cultural, mentre la moció esperava la banda sonora de Morricone per la pel·lícula de 1968 de Sergio Leone, “Hasta que llegó su hora”. Doncs bé, ja ha arribat l’hora. Ací tenen la moció, i estem molt satisfets d’haver pogut consensuar una postura comuna i no discutir com si fórem los “Montoyas y Tarantos” (Vicente Escrivá 1989) perquè al final ací es tracta de saber si tots tres grups som capaços d’arribar a un acord sense jugar a “El bueno, el feo, y el malo” (Sergio Leone). No haguera tingut justificació alçar la sessió sense haver arribat a un acord, o en eixir al carrer algú recordaria la versió cinematogràfica de Kenneth Brannagh de l’obra de Shakeaspeare “Mucho ruido y pocas nueces” (1993). La nostra moció naixia amb la voluntat que el 2005 siga per a la ciutat i cinematogràficament parlant “El año de las luces” (Fernando Trueba 1986) i l’inici d’una “Belle epoque” (1992) del mateix i oscaritzat director. El Partit Popular ens assegura que s’ha arribat a un acord amb la Filmoteca, amb la Conselleria i amb l’empresa. Estem contents. També és cert que no hi ha res signat encara i per això hem optat per mantindre la moció, per evitar haver de recordar mai el títol de la magnífica pel·lícula d’Isabel Coixet “Cosas que nunca te dije” (1996). Ara bé, si finalment no es concretara la proposta i la vida d’esta moció és la “Crónica de una muerte anunciada” (Francesco Rossi 1987 amb una grandíssima Irene Papas) o la voluntat d’acord té “Los días

contados” (Imanol Uribe 1994), amablement advertim que pot ser serà el moment de dir “Adéu a la innocència” com el títol de la cinta de Richard Benjamin de 1984. Perquè allò que no pot ser és que ens quedem amb l’estúpida sensació de passar-nos el dia tirant pedretes a la finestra, com un turmentat James Dean en “Al este del edén” (Elia Kazan 1955), tot esperant que qui gestiona la casa ens convide a seure a taula. Que al cap i a la fi tampoc no demanem el “Cinema paradiso” (Giuseppe Tornatore 1989), estem demanant que Castelló tinga allò que mereix, una seu estable per la Filmoteca. No deixem passar esta oportunitat, no fem que allò que diu el programa electoral de tots tres partits es convertisca en “Allò que el vent s’endugué” (Victor Fleming 1939). La Generalitat s’hi ha d’implicar de forma urgent, i també el nostre Ajuntament; a vore si al final “Por un puñado de dólares” com en aquell fascinant western amb Clint Eastwood acabarem per fer “El viaje a ninguna parte” de Fernando Fernán Gómez . Confiem que no i que com a “Historias de Filadelfia” (George Cukor), tinguem un cinematogràfic “Happy End”.

I vull aprofitar per dir al partit socialista, que si bé jo seguisc reivindicant el magnífic cinema mut d’Harold Lloyd o Buster Keaton, no és menys cert que parlant la gent s’entén. No dic que després d’este acord tinguem que dir “De aquí a la eternidad” (Fred Zinnemann 1953) però sí que espere que això siga com a la mítica “Casablanca” (Michael Curtiz 1943) “el principi d’una gran amistat.” És obvi que no l’hagués pogut fer, sense totes aquelles hores de butaca i cel·luloide a les sales de cine de Castelló. El cinema! Tota una vida en sessió continua!

154

ALTRES LLOCS

Porta del Camp de Futbol del SEQUIOL, on jugava el C.D. Castellón (1957). Inauguració del ESTADI CASTÀLIA, 4-11-1945. El famós TROLEBUS (1966) i la presó de Castelló, en 1960. Hospital de la Magdalena i Residència Sanitària de la S.S., actual Hospital General de Castelló (18-1-1974). A la dreta, el TRINQUET (1958).

FOTO: Antonio Pradas -Cagueme, corre, vine! Mira el que diuen els diaris: “El Ayuntamiento de Castellón modifica los estatutos del Patronat Municipal de Festes para adaptarlos a la Ley de Grandes Ciudades”

bo/ l’han portà a l’avinguda/ Ja veurem si la Magdalena/ se l’emporten a Sevilla” Ho recordes Tombatossals?

-Uff, Tombatossals! No hi havia ja patronat, assemblea i estatuts a Castelló? Ara què volen estos desfaenats? -No t’esbarres… Han passat ja 25 anys i tot es queda antic… -Què vos passa als dos? Què esteu barruntant? -Res, Bufanúvols, res… Recordeu l’estiu de 1988 quan un bon grup d’homes i dones es van quedar quasi sense vacances per ordre del sinyo alcalde Gozalbo per a ficar-se a pensar com modernitzar la festa? -Tan roïnes van ser les festes d’aquella Magdalena en que Ana Alegre fóra la guapa reina que passejara la banda verda per a rebre el castic de l’alcalde? No sé jo, eh! Però si va haver un novedós Recinte Ferial a l’avinguda de la Mar, ple de casetes i música…

156

-Sí, sí, tens raó Bufanúvols! I li van traure fins i tot una cançoneta: “Fira d’Agost i Gozal-

-Ja, ja, ja... I tant. No van estar mal aquelles festes, però van ser un poc diferents de la mà d’un president de la Junta Central de Festejos de la Magdalena amb ganes de fer les coses més modernes. Volia que foren més obertes al món i, a més a més, d’una fira comercial, es van ficar tanques publicitàries amb l’eslògan “Castelló, a tota canya” fins i tot a la autovia cap a Madrid! Sí, home, sí… Aquell visionari era Clemente Agost, qui es convertiria en l’últim regidor de Cultura en ser president de la Junta Central. A partir d’aquell estiu el president ja no ha sigut cap polític. -Quina memòria tens Tombatossals! Jo, amics, de ben poc me’n recorde. I a tu Tragapinyols, què et passa, que pareix que t’estigues ofegant?

-És que tens raó Cagueme… Ha passat tant de temps que pensant i pensant, un pinyol se me n’ha anat per l’altre forat…! Conta, conta Tombatossals, que van fer 25 anys enrere aquells homenassos? -Ja, ja, ja… Homenassos i també damisel·les, perquè l’any 1988 va marcar la història de les festes també per l’entrada, per primera vegada, de dues dones a la que encara era Junta Central i que donaria pas a la nova Junta de Festes de Castelló amb la presència de més xiques. Per cert, quin nom més encertat: “Junta de todas las fiestas de Castellón”, que es diria en castellà. -Deixa’t de romanços i comença a contar-nos tot allò… -Uff, quin geni tens Arrancapins! -Mireu amics de la meua benvolguda conlloga… va arribar un punt que la ciutat es va despertar i es va dir que volia donar la seua opinió de com havien de ser les festes, qui les havia d’organitzar i de quina manera. És que ja no tot eren gaiates. La gent formava part de molts col·lectius festers diferents que exigien, a més a

més de participar en els actes, poder decidir en la gestió, tal i com va explicar per aquella època l’alcalde Daniel Gozalbo. Sí, el socialista que ideara el ‘Castelló del futur’. No me mires como si estiguera boig Cagueme... Sí, home, aquella exposició que es va muntar dins d’una gran carpa a la plaça Major amb els projectes urbanístics del dia de demà… Bé, torne al que ens interesse... També hi havia empreses que volien patrocinar actes i demanaven una via més enllà de la veu de l’Ajuntament, perquè, n’oblideu amics que fins aquell any, havia un equip que organitzava la programació de Magdalena, però l’ última paraula era de la corporació municipal. Així és que es va apostar per obrir-se a fórmules més participatives i el consistori va decidir donar a la festa autonomia mitjançant la creació de la Fundació Municipal de Festes, en la que els seus membres, que es designarien per votació en una assemblea, compartirien tota la responsabilitat amb els polítics. -Ahhhh! I com es va canalitzar tot aquell terratrèmol? No degué ser gens fàcil. -Paciència Cagueme... T’explique el tema. Van decidir que vàries persones de diferents col·lectius es segueren dies i dies a redactar uns estatuts que serien les bases del futur i que substituirien els que es van aprovar a l’any 1946. Vos recordeu de com va començar tot al voltant de 1944, amb gent com Enrique Segarra, Antonio Felip, José Miazza, Carlos Murria…? -De què vas Tombatossals? Si quasi m’he oblidat del que va passar fa quatre dies vols que sàpia el que van fer aquells bons homes del segle passat?...

Tu ho saps Tragapinyols? I tu, Arrancapins? -Jo alguna cosa sé, Cagueme. És que tu de sobte t’esglaies! Mira, va ser un grup de castellonencs que va fer construir les primeres gaiates monumentals, una per raval, que es denominaria Sector -que és més fi-, batejades per una xicona, que li dirien Madrina. També van concloure que la gaiata no es cremaria a l’acabar les festes com les falles d’ahí al costat. Antonio Felip ho va tindre clar i va estar molt encertat al definir que “una gaiata és un esclat de llum, sense foc ni fum”. -Què t’ha paregut l’explicació de Tragapinyols? Bé, vaig a continuar jo. Doncs, per ficar-ho tot en ordre es va haver de convocar aquell estiu de 1988 una primera reunió o assemblea, que es va fer a l’hemicicle –Ei, què bonica paraula! – de la Conselleria d’Educació, on es va reunir a 76 membres: gent de colles, gaiates, confraries, antics presidents de la Junta Central, una ex reina en nom de totes, que va ser María Antonia Ribés, barris perifèrics, grups de danses, entitats esportives, el món del teatre, els consells municipals de Cultura, Joventut i Tercera Edat i fins i tot la Cambra de Comerç. -Quina barbaritat! No sé com es van aclarir amb tanta gent. -Xe, calla, Cagueme… Tu sempre igual de positiu! Bé, aquella sessió constitutiva va ser un dissabte, l’ 11 de juny, i a cada assembleista li van donar una còpia de l’acord pres per la corporació municipal del 26 de febrer, la relació de tots els convidats, el reglament de l’Assemblea i el projecte d’estatuts. De seguida van constituir la Mesa de l’Assemblea amb Paco Pascual, com a president; Jorge Moll,

com a vicepresident; María Ángeles d’Amato, com secretària primera i Emilio Olucha, secretari segon. -Ja, ja, ja… un periodista, un advocat, una procuradora… encara sort que Jorge era president de gaiata! La resta, què sabien de festes? -Ara vindràs tu a arreglar-ho, Arrancapins! Tots quatre sabien més de festes que tots nosaltres junts i mira que som festers, eh, que no faltem cap tercer dissabte de Quaresma al Pregó. Paco era el periodista degà i gaiater fins al moll de l’os. María Ángeles, mira tu, va ser junt amb Xelo Pastor, les primeres dones en entrar en la Junta Central, com ja vos havia dit, encara que algú deia que la catedràtica Carme Olaria també va ser una breu temporada membre d’una junta més antiga. I Emilio, prohom dels Cavallers. Has tingut prou lliçó? -Prou, prou. No et torbes Tombatossals! -No em torbe, no em torbe… Va, que es farà de nit… Aquella assemblea, a més d’aprovar els nous estatuts, tenia que revisar les candidatures a la primera Junta de Festes encarregada d’organitzar les festes de 1989. -Ah, doncs, justet de temps els vindria... -Cagueme, tu com sempre pensant en lo pitjor! -Deixa’l, Tragapinyols… En la casa del Senyor té que haver de tot... Es van presentar un centenar d’esmenes a l’esborrany d’estatuts i 37 candidats per a debutar en aquella nova Junta. El que va voler defendre la seua opinió, va poder fer-ho, ara bé amb un màxim de cinc

157

minuts per no allargar massa l’assumpte. Aquells estatuts devien de ser aigua beneïda perquè es van aprovar per majoria absoluta. Sols van haver tres abstencions i ningú va votar en contra. Mira si estaven tots contents que a l’acabar la votació, van aplaudir i tot. -Seria de satisfacció, no? -I tant, Arrancapins. Allò era un pas molt important, veritat Tombatossals? Sí, amic Bufanúvols. Aquella nova junta ja no sols tenia la responsabilitat d’organitzar les festes de la Magdalena, com havia sigut des de 1944. Tindria la missió d’organitzar totes les festes de la ciutat al llarg de l’any, retent comptes a l’Ajuntament a través del Patronat de Festes... -I Tian Pla va ser elegit president... A què sí? -Ei!, Arrancapins, eixa també me la sabia jo! I a més de Tian van ser triats Juanvi Bellido, Elisabeth Breva, Manuel Castellano, María Ángeles d’Amato, Jacinto Domínguez, Vicent Farnós, José Miguel Juan, Jorge Moll, Casto Moya, Nicesio Natal, José Ramón Navarro, Toni Pérez, Ignacio Piqueras, Pepe Roselló i José Luis Serrano. Què t’ha paregut? -Que encara et falten, sabut, els noms de les vuit persones que va designar Tian i que són Miguel Vidal, Chelo Pastor, Sixto Barberá, Toño Llopis, Vicente Ramos, Juanjo Pérez, Joan Prades i Paco Pascual.

158

-Val, val! Entre Arrancapins i Bufanúvols, crec que m’he perdut una altra vegada després de tant de nom. Tots els que haveu anomenat formaren la Junta?

-Així és, la Junta de Festes per a 1989 i 1990. Però no t’amoïnes Cagueme que açò no és fàcil. T’ho aclarisc. L’estructura que quedaria fins avui és la següent: La Fundació Municipal de Festes, que està presidida per l’alcalde, està formada per dos òrgans com són la Junta de Festes i el Patronat de Festes. La primera, formada per 17 membres elegits cada dos anys per l’Assemblea de Festes, que al mateix temps tria al president i ell, a altres huit persones més.

tes al patronat. És així, Tombatossals? -Sí, Cagueme, sí… mira que et costa entendre les coses! -Arrancapins, no t’enfades amb Cagueme. Voleu que continue o no? Sí, sí, sí!!! (tots a una).

-Molt bé, Arrancapins… I aquests 25 membres, segons es va aprovar aquell dia, haurien de tindre un mandat de dos anys, podent presentar-se a la reelecció.

-Val. El patronat és qui canalitza les relacions entre Junta de Festes i Ajuntament i el que aprova tot el que regulen els estatuts, com per exemple el pressupost per a festes al llarg de l’any. Aquesta estructura permet, per una banda, que la Junta reba cada any una aportació directa de l’Ajuntament i, per l’altra, li permet captar fons de les empreses disposades a col·laborar o patrocinar actes. És una manera de tindre més diners per fer festa!

-Clar, com ara fa Jesús López, que porta un fum de temps al front de la Junta.

-M’agrada tot el que va suposar la creació de la Fundació de Festes!

-Perfecte, Arrancapins. Seguim amb el Patronat. Està integrat per l’alcalde com a president, per un representant de cada grup polític al consistori i per tants membres de Junta de Festes com grups polítics a la corporació.

-I més que t’agradarà si t’explique, Tragapinyols, que els estatus també fan referència a que el valencià és la llengua pròpia de les festes de Castelló.

-O siga que la Junta tindria 25 persones, OK?

-A veure… si ara hi han quatre grups polítics, que són PP, PSPV, Bloc i EU, doncs hi han quatre veus de la Junta de Fes-

-Sí senyor; pense, escric i faig festa en valencià, la llengua que ens va ensenyar Penyeta Roja! -Tombatossals, i aquells estatuts, què més coses diuen?

-Doncs que, a més a més de les gaiates, a Castelló hi han altres col·lectius… -Home, clar! Hi ha gaiates, hi ha colles, hi ha grups de danses i també festes de carrer. -Però va anar més enllà i els denominà ‘ens vinculats’ a tots aquells que es meresquen una especial consideració i tinguen ganes de vincular-se en l’estructura organitzadora de les festes. Ara bé, es demane que assumisquen els estatuts, que programen i realitzen activitats d’interés públic i gratuït en qualsevol festa de la ciutat… no sols a Magdalena i que siguen més de 30 membres o socis. -I qui són aquests ‘ens vinculats’? -Ja, ja, ja… quina pressa tens, Arrancapins. Doncs són les confraries, la comissió de Sant Pere, la Germandat dels Cavallers de la Conquesta, Moros d’Alqueria, Colla del Rei Barbut, La Host del Castell Vell, Els 20 del 88 i la Colla Bacalao. -Ui, ahí estan els nostres amics del Rei Barbut. S’ho mereixen per treballadors i per recordar-se’n de nosaltres… Veritat, Tombatossals?

-Sí, Cagueme, sí… -Espera, espera, i les gaiates es van quedar com el primer dia? -Per a res. Es va deixar clar a les gaiates que podien ser molt més de lo que eren. Van tindre que adoptar personalitat jurídica per a convertir-se en associacions culturals regulades pels seus propis estatuts. En un any varen regularitzar la seua situació convocant als seus socis a les assemblees on donar compte de la gestió i dels diners i on podien ja presentar candidatura a president qualsevol home o dona del Sector… -Que, abans com era? -No era democràtic, Bufanúvols. Fa 25 anys que tots els castellonencs tenen les mateixes oportunitats per a presidir la seua gaiata per votació. -I què deien els estatuts de la plataforma que reuneix a les 19 gaiates? Són 19 veritat, o m’he descomptat?

-És que, amb tan bon mestre com eres tu, Tombatossals… qualsevol parla! -Val, val, deixa ja de fer-me la pilota… I als anys 80, van sortir Censal, Crémor, Castàlia i, poc a poc, fins a La Cultural, la 19. I per acabar ja la lliçó d’avui, vos diré que també els estatuts es fan ressò de lo que denominen ‘Representación Femenina’ o lo que és el mateix, com i de quina manera és nombrada pel sinyo alcalde la Reina i com es pot presentar una dona o una xiqueta per a ser elegida Reina o Dama de la Ciutat. Ací també estan incloses les Madrines i Dames d’Honor de les gaiates, Na Violant d’Hongria –la dama dels Cavallers de la Conquesta- i també les representants de les cases regionals de Barcelona, Madrid o Saragossa. -Uff, doncs si fa 25 anys aquella gent ho van arreplegar tot i tan bé, perquè han hagut de tornar a revisar els estatuts festers? -Deixa-ho, Arrancapins… això és lliçó per a un altre dia.

-Sí. Són 19 des de 1984, i sí, també reconeixen a la Gestora de Gaiates. -Com dius? Abans eren menys comissions? -Vaja memòria de “chorlitejo patinegro” que tens, Cagueme! Van nàixer 12 sectors al 1944, amb don José Miazza com president de la primera Junta Central. Espera, espera, i a la Magdalena de 1945, Carmen Abriat, la filla del general, va ser la reina. Olé! Com ho veus, Cagueme? Jo tinc molt bona memòria! -Sí, per al que vols, perquè has estat prou callat tota l’estona, Bufanúvols.

Article que ha participat en el concurs de millor article inèdit, dins del concurs de Llibrets Magdalena 2013.

159

165

167

169

Bé, ací em trobe amb la dura i meravellosa tasca de presentar-vos a la que serà la Madrineta infantil del sector de la Gaiata 8 Portal de l’Om per a la Magdalena 2013. Aquesta preciosa xiqueta de 9 anys estudia 4t. de primària en el Col·legi Blasco Ibáñez. Malgrat que és molt estudiosa, dedica molt de temps a unes altres activitats que li apassionen. Per a començar la dansa, no sols dóna classes sinó que després practica cada divendres i cada dissabte amb eixes fantàstiques coreografies en les que ens enlluerna. La pintura, amb la que ha decorat tota la meua habitació. I, és clar, la gaiata, la nostra passió comú. Com veieu és una bellugueta que no para quieta. Tots els divendres d’escapada al cau, per a disfrutar de la companyia dels membres de la comissió, però sobretot, dels més menuts. Sé ben bé que una de les raons més importants per a ser madrina són els acompanyants que té durant tot l’any i, més especialment, durant la setmana de la Magdalena. Amb ells, les hores són minuts; gaudeixen de jugar junts i de ser els protagonistes de les seues presentacions particulars. Són l’alegria d’aquesta família. Vos diré que encara que fa quatre anys que pertany a la Gaiata 8 Portal de l’Om, ja disfrutava des de ben menuda de les nostres festes fundacionals a la plaça de Borrull, nucli de la nostra gaiata per a les festes de la Magdalena. En eixa volguda plaça, ha sigut on ha anat creixent la nostra xiqueta i on ha anat creixent, també el seu amor per les tradicions de Castelló. Entre ella, el seu germà i, jo diria que algú més, van anar convencent a poc a

poc als seus pares per a endinsar-se en aquesta gaiata, i és que com podreu veure, no se li pot dir que no! I gràcies a eixe poder de convicció que tant la caracteritza, avui vos la presente com a màxima representant dels xiquets i xiquetes d’aquest sector. Aquest any afronta amb responsabilitat i molta il·lusió el seu càrrec, que implica representar i deixar ben alt al sector de Portal de l’Om. Ja hem viscut molts moments emotius: el nostre inoblidable nomenament, la imposició de bandes, la visita a diferents institucions, però per suposat, la nostra espectacular presentació. Podem dir alt i fort, que és un any magnífic, que l’estem vivint amb tota la intensitat i, que queda el millor per viure, la nostra setmana gran. Pel seu amor a les nostres festes, sé que gaudirà de cada instant: de la primera mascletà, la pujada de la romeria, la desfilada ensenyant a tot Castelló els nostres monuments, del pregó... així fins a arribar als darrers dies, amb l’ofrena a la nostra Mare de Déu i, per últim, el Magdalena Vítol. Són moltes les experiències que queden per viure, però coneixent-la com la conec, ho farà d’allò més bé, amb l’orgull de representar a aquest gran sector i a tots vosaltres. Com deia al començament, és una dura tasca, perquè en poc d’espai he de descriure a un angelet del que podria escriure paraules i paraules, però és meravellós, perquè suposa contar-vos qui és la xiqueta que està fent d’aquest any un record inoblidable per a mi, que està sent la meua companya durant tota aquesta vivència i que serà per sempre, la meua madrineta. Perquè el nostre somni no seria el mateix si no el visquérem juntes.

171

173

Un dia no molt llunyà, va nàixer en una ciutat del llevant espanyol un xiquet, com en tantes cases o tantes ciutats, però aquesta ciutat era Castelló de La Plana i aquest xiquet era Iván. Era molt volgut entre els seus familiars i amics. Als seus pares se’ls va ocórrer involucrar-se en una xicoteta colla d’amics anomenada Colla “TOT VAL”, i allí va passar els seus primers anys d’infància. Amb els altres xiquets de la colla veien els pregons, mascletaes i com no la Desfilada de gaiates, on sempre admirava eixos xiquets i xiquetes, amb els seus vestits de castelloners, lluint-los en la nit llevantina i somiava algun dia poder desfilar junt amb un d’eixos sectors gaiaters. Mentrestant, ací a la colla, va començar a tirar els seus primers petards, acompanyat per son pare, i va anar gaudint cada vegada més de les festes de la Magdalena. Un dia, gràcies a una d’eixes xerradetes de perruqueria -crec recordar que una companya seua, a la què vol molt, et recordes Lledó? ho va dir en un dels seus discursos allà en un Mas- es va ficar dins d’un sector gaiater i va començar eixe somni que tenia de xiquet, concretament en la Gaiata 8. Al principi anava un poc perdut, però sabia que comptava amb dos grans amigues i un gran president que li ajudaven molt. Què bé s’ho van passar! Encara recorda tots els dissabtes a la nit, que anaven a La Pèrgola amb el cotxe del Presi. Quina paciència va tindre amb nosaltres! -pensa ara que s’ha fet un poc més major- però bo, Rafa, com a bon pare de família, estava carregat de paciència; Quin remei, no paraven de contar-se les seues coses importants de xiquets i intentar jugar amb tots i cadascun dels botonets del seu cotxe! Perquè bé, tornant al fil de la història, eixe xiquet, a poc a poc, o més ben dit, discurs a discurs, es va convertir en un dels xiquets que més discursos ha fet en el món de les gaiates o almenys això li pareix a ell; Com el que va fer en el seu segon any de president infantil, en La Pèrgola, en la presentació de la seua gaiata i com comiat a les madrines del seu primer any, tant major com infantil. Va ser un dels més emocionants, parlant micròfon en mà i veient com li queien les llàgrimes d’emoció a les seues dos bones

amigues, i pel que va saber després, no sols a elles els van caure llagrimetes. O el que va fer en la Galania Infantil de l’any 2012 a la seua gran amiga i companya Carla. Discurs que recorden amb gran afecte ell i gran part dels presents en el Palau, perquè posats en peu li van dedicar una de les ovacions a un galantejador més sonores que es recorden. Ho va fer amb molta il·lusió, fins al punt que es va atrevir inclús a cantar un rap. Ja sé, ja sé que no em dedicaré al món de la cançó! repetia, però crec que l’ocasió ho mereixia. Tornant a la cronologia dels fets, després d’aquest primer any com a president infantil, li va agradar tant, que no va dubtar gens ni miqueta a repetir en el càrrec, junt amb dos noves amigues, Bárbara i Sara. I clar està, a tornar a anar a tots els actes oficials que tocaven, arrossegant novament a tota la família darrere; és a dir, germana i pares; Però bo, sempre ho feien amb alegria i procuraven portar un somriure en la boca. S’ho passaven molt bé i la veritat és que també ho va disfrutar molt, i això sí amb un poc més d’experiència. Vaja! Què vos vaig a contar! El seu pas com a president infantil, després de dos anys, va acabar i va ser acompanyant de la seua germana. A aquest fester, finalment i per ara, li passen coses molt rares. Una d’elles és que se’n va a la selva amb son pare a explorar i es perd, però troba dos amics que li ajuden a eixir d’allí, ensenyant-li a respectar un poc més la naturalesa. Veritat Pere? Veritat Rubén? Bo, perdó, majestat, bo el que siga! Però crec que este últim capítol està explicat en una altra part del llibret. I mira, ara està captivat per les festes de la Magdalena de Castelló, igual que per la seua gaiata i la seua colla, i no ho canviaria per res. Si hi ha algun xiquet llegint la meua història, vull dir-li que en el món de les festes ens ho passem d’allò més bé en cadascun dels actes. Ja s’encarreguen els majors de que siga així. És una forma de viure aquest món de les festes que molts castellonencs no coneixen i, de vegades, critiquen, sense haver viscut des de dins lo xulo que és; Per a mi és molt gratificant i només puc dir “VISCA LA VUIT”.

1 7 4

177

179

181

183

185

187

189

191

208