EL SALT DE LA NÓVIA

Ala localitat de Navaixes, a la província de Castelló, es troba “El Salt de la Nóvia”, una xicoteta cascada que descendeix a més de 30 metres d’altura per a precipitar-se en les aigües del riu Palància. El seu nom es deu a una llegenda existent a la zona, la qual cosa la converteix en un lloc enigmàtic i d’obligada visita, a més de per la seua espectacularitat. Aquesta llegenda conta que, fa molts anys, existia el costum que els nóvios, abans de casar-se, realitzaren una prova a la zona on es troba el salt, un simple ritu tradicional com a prova d’amor, per a disposar de felicitat, fertilitat i una vida plena junts. La llegenda diu que els nóvios que no superaven la prova de fe i amor a la zona serien desgraciats en vida estant junts, per la qual cosa la parella es trencava abans del matrimoni.

D’aquell ritu cerimonial va sorgir una fatalitat i desgràcia, on conta la llegenda que dos joves van morir abans del matrimoni. Es diu que un dia, davant de l’atenta mirada de la gent del poble, dos joves, que no creien en la tradició, es van acostar a la zona per a realitzar la prova, perquè per a ells el seu amor prevalia per sobre de qualsevol cosa i van voler fer-la per voluntat pròpia. Aquest dia, el riu Palància anava remogut, però malgrat això, van tirar cap avant.

La jove, nerviosa per la força del riu, saltà agafant embranzida cap a l’altre extrem, en la seua estretor. Però aquella va ser l’última vegada que se la veuria en vida, perquè el destí va voler que caiguera a l’aigua i fora arrossegada per la seua força fins a un remolí que la va fer desaparéixer. Davant d’aquells fets, el jove, boig pel que havia passat, saltà al riu per a intentar rescatar-la, però també va ser l’última vegada que se’l va veure amb vida, perquè va córrer la mateixa sort que la seua estimada. Els seus cossos, sense vida, van ser trobats riu avall.

Davant d’això, els veïns, consternats pel que havia passat, van decidir dinamitar el pas perquè, en un futur, ningú correguera la mateixa sort. Però, malgrat això, els vilatans asseguren que en les nits de lluna plena s’escolten gemecs i sanglots de tristesa d’aquells que van perdre la vida, i que la cascada que cau no és una altra cosa que el lament i el plor de la muntanya pels joves morts en forma de cua de nóvia, convertint l’estampa, per als qui visiten aquest lloc, en una preciosa imatge d’un braçal que envolta el riu amb el seu blanc mantell.