2 minute read

LA LLEGENDA DEL CAVALL D’OR

Next Article
himne de valència

himne de valència

De Sagunt

Fa poc més de dos mil dos-cents anys, els cartaginesos i els romans es disputaven la Mediterrània.

Advertisement

L’afany cada dia més gran per dominar el comerç dels pobles que envoltaven la Mediterrània els enfrontà militarment durant molts anys, conflicte que es coneix com les Guerres Púniques. Després de la Primera Guerra, romans i cartaginesos signaren el Tractat de l’Ebre, pel qual els cartaginesos no podien conquistar les terres de la península Ibèrica que se situaven al nord del riu Ebre. Això volia dir que la ciutat de Sagunt, que es troba al sud, quedava sota el seu domini.

En aquell temps Sagunt era una pròspera ciutat, tan important que no acceptà el domini cartaginés i per contra volia mantindre amb Roma les velles relacions d’amistat. Per als cartaginesos era un desafiament intolerable, de manera que el jove i intrèpid general cartaginés Anníbal organitzà un exèrcit de cent cinquanta mil homes i s’encaminà cap a Sagunt per sotmetre-la.

Assetjada la ciutat, els saguntins només podien defensar-se i esperar l’ajuda dels romans. Els aliments s’acabaven i les forces saguntines s’exhaurien. Tota persona hàbil, vella, dona o criatura, es prestava a la

En aquell temps Sagunt era una pròspera ciutat, tan important que no acceptà el domini cartaginés desesperada defensa.

Un saguntí, Alcó, tingué la iniciativa personal d’intentar salvar el que fóra possible i amb habilitat aconseguí eixir de Sagunt i arribar fins a Anníbal. Alcó li pregà al despietat general que exposara les condicions d’una possible rendició de Sagunt i ell li digué que perquè els supervivents no perderen la vida, havien d’entregar-li tot l’or i havien de construir la ciutat on ell els indicara. Alcó es va sentir tan vexat que no s’atreví a tornar a la ciutat per exposar als seus conciutadans les exigències dels cartaginesos. Aleshores, Alorc, un home que havia viscut a Sagunt, i que en aquell moment estava a les ordres d’Anníbal, acceptà ser el portador d’aquell missatge tan nefast. Quan Alorc exposà el pacte de rendició al senat saguntí, el refusaren de soca-rel perquè entengueren que, si l’acceptaven, perdien la dignitat com a poble.

Quan els saguntins veieren imminent la batalla final, elaboraren un pla perquè amb la seua derrota Anníbal no aconseguira ni béns ni esclaus. Així, mentre els saguntins vigorosos lluitaven fins a la mort, els que no podien combatre feren una foguera enmig de la ciutat on començaren a cremar totes les pertinences i finalment es llançaven ells també al foc redemptor. Al mateix temps, el senat saguntí elegí secretament els orfebres de més confiança i responsabilitat i, després de reunir l’or que posseïa la ciutat i la gent, el fonaren i llauraren una sola i extraordinària joia, un cavall d’or. Seguidament, l’amagaren en un lloc secret. En acabar, els orfebres es llançaren a la foguera on moriren i amb la mort s’emportaren el secret d’on havia quedat amagat. Set anys més tard, quan Publi Corneli Escipió restituí Sagunt a l’Imperi Romà, tampoc no va trobar el tresor. A Sagunt s’ha conservat al llarg dels segles la llegenda segons la qual el tresor de la ciutat, fos en un cavall d’or, quedà amagat en un lloc desconegut de l’ antiga ciutat ibèrica. I així és que molta gent ambiciosa ha buscat i busca furtivament per tot arreu de la muntanya del Castell el cavall d’or de Sagunt.

This article is from: