contra els tòpics valencians

Ferran Bono Periodista d’EL PAIS

La història està plena de tòpics. Tòpic és l’exalçament heroic de la resistència d’un poble al setge i l’atac d’un exèrcit enemic. Cert és que Sagunt, aliat de Roma, va defensar i va lluitar contra les tropes cartagineses en la Segona Guerra Púnica. No és tan cert que els saguntins mataren els seus fills abans que lliurar-los a Anníbal o que preferiren immolar-se cremant-se en la foguera, en un sacrifici suposadament heroic que s’ha repetit a través del temps. “Això de la foguera i totes aquestes actituds de sacrifici formen part d’un tòpic que s’aplicava a moltes altres ciutats, com Numància, per exemple, que es va defensar d’un atac, amb la finalitat de destacar els comportaments patriotes i la fidelitat”.

La catedràtica d’Arqueologia Carmen Aranegui explica que “aquest objecte de manipulació ideològica va trobar en la història antiga un camp per al seu desenvolupament, donada la complexitat del seu estudi. I ho explica atenent el cas paradigmàtic i pròxim de Sagunt. L’arqueòloga va presentar ahir a la Casa del Llibre de València el seu llibre Sagunto. Oppidum, emporio y municipio romano (Edicions Bellaterra), en companyia del catedràtic d’Arqueologia de la Universitat d’Alacant Lorenzo Abad. En aquesta obra reflexiona sobre una ciutat “des del punt de vista d’una arqueòloga i del seu patrimoni històric”.

Aquest tòpic de l’heroisme està tan interioritzat per la seua inclusió en els llibres de text i, per tant, en l’ensenyament escolar. No obstant això, les fonts historiogràfiques més pròximes als fets no parlen d’aquest comportament. Aranegui considera que es tracta d’una “aproximació a la identitat del passat conservadora, com també ho són les nombroses llegendes sobre tresors amagats en una ciutat amb un passat històric molt accentuat”.

“Està gairebé tot per descobrir. El patrimoni és enorme. En l’antic camp de futbol Romeu, per exemple, s’ha trobat una calçada i paviment de gran interés”

Llegendes

Un altre “gran tòpic” és considerar que Sagunt va ser una colònia grega. Un error induït també pel seu ensenyament en el sistema educatiu, però en realitat la capital del Camp de Morvedre sempre va ser ibera abans que romana. Així ho testifiquen fins i tot inscripcions romanes. S’han trobat frases i textos de quan els saguntins anaven a Roma per a demanar que es reconstruïra la ciutat. En ells s’al·ludia als saguntins com un poble iber aliat.

Un altre tòpic conservador és el que comenta l’existència de grans riqueses enterrades, com el cavall d’or en el cas de Sagunt, un tòpic que abunda en la idea que tot temps passat va ser millor. “Això no és cert”, assegura l’arqueòloga, que, tanmateix, ressalta el gran interés del subsol saguntí. “Està gairebé tot per descobrir. El patrimoni és enorme. En l’antic camp de futbol Romeu, per exemple, s’ha trobat una calçada i paviment de gran interés”, apunta.

Ella va començar a participar en excavacions arqueològiques a Sagunt en 1976. En el llibre que avui es presenta també a la Casa de Cultura Capellà Pallarés de la ciutat saguntina, Aranegui bolca els seus coneixements per a incidir en la importància estratègica i comercial del port de Sagunt, de la seua ciutat i del seu castell; en les seues relacions amb Eivissa, Marsella, Gibraltar o Cartago; en les activitats econòmiques com l’explotació del vi; o en el gran interés que va mostrar la Il·lustració per l’única ciutat que va mantindre el seu teatre romà a Espanya.

El que més afecta és el que succeeix més a prop. Per a no perdre’t res, subscriu-te.

La Llegenda De Les 300 Donzelles

Si ens posem just damunt de la porta del Palau o Romànica (1260), que curiosament és la part més antiga de la Catedral, veurem 14 caps humans junts entre si en parelles de dues formant un total de 7 parelles.

Què significa això? Com si d’una endevinalla es tractara, el número 7 ens fa pensar que el que es disposa allà a dalt no és pura casualitat, atés que el 7 és un nombre màgic, diví i molt present al llarg de la història: 7 pecats capitals, 7 notes musicals, 7 dies que té la setmana... o, per exemple, com diu la Bíblia, el nombre perfecte. Una curiositat encara major és que aquestes 7 parelles es disposen en nombre altern amb corona, és a dir, una si, una no, una si, una no...

La llegenda diu que aquests caps corresponen a set matrimonis que es van encarregar de conduir des de Lleida a València les tres-centes donzelles que serien les esposes dels primers pobladors cristians després de la conquesta de la ciutat. Existeix la creença que aquestes parelles van ser les primeres a repoblar la ciutat i que aquells homes van ser els que, animats per Jaume I, van entrar a la ciutat amb l’afany d’aconseguir l’esposa promesa pel rei si guanyaven.

Per a alguns, això no deixa de ser una llegenda i la creença és que aquestes set parelles foren els donants o benefactors que van contribuir amb els seus donatius a la construcció d’aquest pòrtic (picapedrers de la ciutat, no repobladors).

La llegenda diu que aquests caps corresponen a set matrimonis que es van encarregar de conduir des de Lleida a València les tres-centes donzelles que serien les esposes dels primers pobladors cristians

La Llegenda Del Sant Greal

El Sant Greal és avui en dia un dels objectes religiosos més venerats pels cristians. És la relíquia més sagrada per a un cristià: la copa de la qual va beure Jesucrist el dia de l’Últim Sopar. El que no sap molta gent és que es troba custodiat en la cambra santa de la Catedral de València. Un got sagrat que líders mundials han buscat incansablement al llarg de la història. Per exemple, Hitler va moure cel i terra per a fer-se amb el got amb el qual Jesús va beneir l’Últim Sopar. Pensava que la seua possessió li permetria dominar el món. Fins i tot va arribar a crear un cos especial de les SS dedicat a la cerca del Sant Calze i altres relíquies. Però no va tindre sort. El Führer va morir sense saber que aquest venerat got estava a València.

Indiana Jones va recórrer mig món a la recerca del mític Sant Greal i va gravar aquesta llegenda en la ment de diverses generacions. El que no sabia el bo d’Indi —i li haguera estalviat uns quants sobresalts— és que el famós calze que buscava a les antigues ruïnes de Petra es trobava en realitat a València. La seua llegenda ha generat novel·les, tractats, pel·lícules, obres d’art... Indiana Jones el tingué a les seues mans! Fins i tot Wagner (el compositor favorit de Hitler) va dedicar la seua última òpera, Parsifal, als Cavallers del Sant Greal. És curiós que aquest llibret transcórrega a Espanya. De segur que Wagner sospitava alguna cosa sobre la seua ubicació.

Indiana Jones va recórrer mig món a la recerca del mític Sant Greal i va gravar aquesta llegenda en la ment de diverses generacions

Conten les cròniques que va arribar a aquest temple allà per l’any 1437. Hi ha fins una ruta que segueix el viatge que va fer en el seu moment la relíquia des del Monestir de Sant Joan de la Penya, a Osca, fins al seu estatge final: València. És l’anomenat “camí del Sant Greal”, que recorre deu municipis carregats d’història, entre els quals es troben Barraques, Xèrica, Sogorb, Torres-Torres, Gilet, Sagunt, el Puig, Massamagrell o Alboraia.

Hi ha moltes preguntes sobre l’autenticitat de la copa, el primer estudi existent que demostra l’autenticitat d’aquesta data de 1960, obra de l’arqueòleg i catedràtic Antonio Beltrán. En la seua anàlisi, Beltrán demostra que el calze (sense les anses i ornaments que la decoren actualment) es correspon amb un got original del període històric que se li atribueix.

I dona proves diverses que acrediten que realment fora utilitzat per Jesucrist.

El Sant Greal, icona de la fe cristiana, ha estat reconegut i validat per quatre papes com la copa de l’Últim Sopar. Diversos actes protagonitzats pels papes Joan XXIII, Joan Pau II, Benet XVI i Francesc han estat clau en aquesta validació.

Si ens remuntem als seus orígens, aquests ens porten fins a l’Últim Sopar. La cerimònia en la qual Jesús de Natzaret va dir les seues últimes paraules als dotze apòstols, celebrant l’eucaristia amb la copa sagrada. Aquest seria l’únic objecte que es conserva d’aquest moment i que, més de 2.000 anys després, continua sent tan respectat per tots els cristians.

Conta la llegenda que la copa que va usar Jesucrist va ser traslladada des de Jerusalem fins a la capital romana per Sant Pere i utilitzada pels successius papes de l’Església de Roma. Fins que, l’any 258, el papa Sixt II va ordenar traure el calze de la ciutat per a protegir-lo de les persecucions religioses de l’emperador Valeriano. L’objecte sagrat va ser portat per Sant Llorenç a Osca, on vivien els seus pares, i va estar amagat durant diversos segles al monestir de Sant Joan de la Penya. En 1399 és lliurat al rei Martí I d’Aragó, qui va portar el greal fins a la seua residència reial del Palau de l’Aljaferia.

Allí va romandre fins que, en 1424, el rei Alfons el Magnànim va decidir traslladar-se a València i es va emportar amb ell el Sant Calze. El Regne es trobava en aquells moments en una costosa campanya militar per a expandir-se per Nàpols i altres regions del Mediterrani, la qual cosa necessàriament implicava molts diners. Un dels préstecs que va rebre el rei li’l va concedir la mateixa jerarquia eclesiàstica i entre les joies i relíquies que van servir com a aval figurava el Sant Greal. Així va ser com aquest sagrat objecte va acabar en 1437 a la Catedral de València, on va romandre conservat durant segles entre les relíquies del temple i des de 1916 es mostra al públic en la capella del Sant Calze.

Per descomptat, hi ha altres teories, més o menys sòlides, que situen el Sant Greal en altres llocs, incloent-hi diversos punts d’Espanya com Lleó, Lugo o Toledo. Però, més enllà d’interpretacions, del que no hi ha dubte és que la copa que alberga la Catedral de València té un innegable valor artístic i

Les fonts literàries també donen compte de l’existència del Sant Greal, com és Perceval o el conte del Greal, de Chrétien de Troyes. L’escriptor d’aquesta novel·la encunya, per primera vegada, el terme greal en el títol i en les narracions de les diferents escenes. Un altre escriptor que adquireix gran rellevància és Wolfram von Eschenbach. Aquest poeta

Parzival per a narrar les aventures de Perceval, cavaller de la Taula Redona i de la cort del rei Artur, en la seua cerca del Sant Greal. Durant la Guerra Civil, davant del temor dels saquejos, es procedeix a amagar el Sant Greal en domicilis particulars i, més tard, a Carlet per a posar-lo fora de perill. A la fi de març de 1939, la Junta Recuperadora del Tresor Artístic Nacional retorna el calze de manera oficial a la Catedral de València, fins al dia d’avui. Segons els estudis arqueològics, que ha dirigit l’investigador Antonio Beltrán, l’objecte es remunta a l’època compresa entre el segle IV aC i l’any 1 de la nostra era i es creu que va ser elaborat en algun taller d’Egipte, Síria o la mateixa Palestina.