l’antiga presència

Dels Jueus A Sagunt

Manuel Civera Investigador- Historiador

La història de Sagunt és molt antiga, les notícies històriques comencen al segle vi aC i els estudis arqueològics ho corroboren. En aquests dos mil siscents anys, la Història com a disciplina ha evolucionat molt pels registres lingüístics, les intencionalitats dels narradors, la divulgació, l’estudi… En l’antiguitat, més que no actualment, que també passa, els fets importants es narraven amb metàfores, exageracions, elisions, afegits enginyosos…, perquè causaren major efecte en els receptors i el resultat era una narració en la qual es barrejaven fets reals i fets fantàstics que anomenem llegenda. Al llarg de la història, Sagunt i el seu territori han acumulat un nombre considerable de llegendes, una trentena, on identifiquem tota mena de transformacions literàries.

Una de les llegendes sobre la comunitat jueva és la que sosté que estava present a Sagunt des de l’antiguitat i, conseqüentment, ho explicaven els rabins a la sinagoga i es transmetia de pares a fills, fet que els dotava, devien pensar, de més legitimitat que els cristians, que arribaren després de la mort de Crist, i els musulmans, que s’establiren per la invasió de principi del segle viii La narració anà reforçant-se perquè era viu el record entre els jueus del principi del cristianisme a Saguntum, la col·laboració dels jueus en la conquesta musulmana i en la conquesta cristiana:

La presència de cristians a Saguntum està documentada a principi del segle iv quan Vicentius, Sant Vicent Màrtir, diaca de Caesaragusta, va morir segons

Una de les llegendes sobre la comunitat jueva és la que sosté que estava present a Sagunt des de l’antiguitat

Prudenci sota els murs del Castell de Sagunt quan el portaven presoner i martiritzat a València i fou soterrat a la vora de la Via Augusta. En convertir-se l’Imperi al cristianisme, els jueus ocuparen el temple de Diana i el convertiren en sinagoga, i la necròpolis ibèrica en necròpolis jueva situada entre la ciutat i el Castell. En aquell segle iv els cristians van construir una basílica paleocristiana (ara església de Sant Salvador) amb una cripta on traslladaren les restes de Sant

Vicent Màrtir i ací estigué fins que Justinià el traslladà a la basílica visigòtica de València al segle vi amb motiu de la unió dels visigots arrians i cristians. Potser el trasllat del cos de Sant Vicent fou la contribució de Sagunt a la potenciació de Valentia com a cap del territori a canvi de l’ajuda a l’ordenament de la ciutat de Saguntum com ens indueixen a pensar les monedes d’or que s’encunyaren durant els regnats de: Gundemar (609-612), Sisebut (612-621), Suintila (621-631)… i Ègica i Witiza (698-702). Amb la conversió al cristianisme de la corona visigòtica, els visigots es distanciaren dels jueus i acabaren perseguint-los i aquests, atés que disposaven de lleis que protegien les religions monoteistes, col·laboraren en la invasió musulmana de la península Ibèrica.

Els musulmans, berbers comandats per àrabs, arribaren com a conqueridors de les terres de Murbítar l’any 714. De manera que jueus i musulmans van conviure fins que durant el període almohade els musulmans perseguiren els jueus i aquests col·laboraren amb la corona catalanoaragonesa en la colonització del regne de València l’any 1238. Durant la Baixa Edat Mitjana, la comunitat jueva portà a efecte una important tasca econòmica i assistencial: les famílies com els Atzat, els Afia… col·laboraren en la conquesta com a banquers de la corona, intèrprets, subministradors de mercaderies, com a batles del patrimoni reial… i fins i tot es convertiren al cristianisme per participar com a militars i tindre dret al repartiment de terres i béns com és el cas dels Alconstantini convertits a Saragossà. La llegenda tingué el moment àlgid a la fi de la Baixa Edat Mitjana, quan els Reis Catòlics i els dominics decidiren crear la Santa Inquisició i expulsar els jueus dels regnes de la península Ibèrica. Els jueus eren un gran destorb, no ja pels jueus confessos, sinó pels conversos, perquè mantenien relacions de familiaritat i veïnatge amb els jueus i això, a mesura que es perseguia més i més, els conversos i els jueus hagueren de crear formes de vida oculta. La pressió de la Inquisició forçà les contalles jueves que es basaven en la tradició oral i afirmaven que al mausoleum situat a la dreta de l’últim tram del camí d’accés al Castell, en plena necròpolis jueva, hi havia el túmul d’un recaptador d’impostos del rei Salomó, el qual va regnar circa el 965 i el 928 aC, i un altre túmul d’un cap militar del rei Amasies, el qual regnà circa entre 796 i 767 aC. Aquelles afirmacions increïbles hagueren de ser definitives per acusar-los de tronats i d’haver falsificat els túmuls. La comunitat jueva s’embarcà a Sagunt i isqueren del Grau Vell el dia 1 d’agost de 1492 amb destinació a Nàpols.

Fins ací la llegenda, però recentment la investigació ha descobert fets extraordinaris que han girat la llegenda com un calcetí.

–L’any 1563 Anthonie van den Wijngaerde dibuixà la ciutat i el Castell des del nord i representà un dels hipogeus de la gran necròpolis i escrigué a sobre: Salomó. El dibuix es publica en el llibre Les vistes valencianes el 1990 i va ser cabdal perquè identificara la necròpolis jueva.

–L’any 1599 vingué a Morvedre un antiquari per veure un dels túmuls llegendaris hebreus que havia redolat muntanya avall. El personatge manà posar la pedra al seu lloc i al costat dret del túmul féu gravar la següent inscripció: “Puig Vesinus decanus Oschae reduzit hunc tumulum in locum suum 1599”. És tractava de Felip Puig-Vesino de Castro, aleshores degà de la catedral d’Osca. És a dir, els cognoms paterns corresponents a les famílies saguntines que encara perduren i són de clara ascendència jueva i amb la família reial portuguesa. Com sabia Puig-Vesino quin era el lloc d’on havia caigut el túmul? Perquè sabia que el túmul pertanyia al mausoleum de Salomó Sem Tov.

–A principi del segle xvii Gaspar Joan Escolano (València 1560-1611) començà a publicar la Dècada del Regne de València i es fa ressò de la descoberta de la sepultura d’Adoniran, tresorer del rei Salomó i diu que era de marbre antiquíssim i dins hi havia els ossos d’un home d’extraordinària grandària i estatura amb restes d’haver estat ungit amb bàlsam. Certament no es referia al rei Salomó, sinó al primer rabí de l’època cristiana, Salomó Sem Tov, i es referia a l’hipogeu que en el xvii conservava les parets forrades de marbre.

–Els anys 1994 i 1995 Josep Corell estudia els túmuls llegendaris, els llig i conclou que no eren falsos, que eren del segle xiii i que pertanyien als difunts Salomó i Yefudà ben Reba. És a dir, eren els fills del rabí Salomó Sem Tov.

–L’any 2002 Josep Corell publica Inscripcions romanes del País Valencià (Saguntum i el seu territori) on estudia les defixió jueves, les quals ens revelen que, si més antic no, entre els segles i-ii a Sguntum hi havia una comunitat jueva.

–El 2009 publique Morvedre hebreu i a partir de les aportacions anteriors identifiquí la necròpolis jueva més gran d’Europa, unes quatre hectàrees d’extensió amb hipogeus, foses laterals, foses rupestres, soterraments, el panteó amb el túmul historiat d’Issach Atzar (l’hereu de Jafudà Atzar que pertanyia a les cases reials de la península: Aragó, Castella i Lleó; el mausoleu de Salomó Sem Tov estava format per dos hipogeus, el més noble amb volta de canó era el del rabí cap de la saga dels ben Reba, i diversos túmuls, entre ells els llegendaris de Jafudà i Salomó ben Reba. Gràcies a la família Vesino vaig tindre accés a l’arbre genealògic de la família, el qual abastava des del segle xv fins a l’actualitat. De manera que ves per on vaig poder relacionar Salomó Sem Tov del segle xiii amb el Felip Puig-Vesino del segle xvi i amb els actuals Vesino. Es tracta d’una troballa excepcional perquè documentàvem a Sagunt la continuïtat de famílies jueves del segle xiii fins al segle xxi.

–El 2013 a la revista Arse 47 estudie les esteles funeràries ibèriques i n’identifique una amb el nom del difunt jueu, Ian Bin, recuperada a la necròpolis ibèrica del Castell, contigua a la necròpolis jueva. El fet em cridà l’atenció i comencí el seguiment del llinatge del Bin en el període ibèric.

La investigació continua, però puc avançar que els jueus del segle xv tenien moltíssima raó quan deien que els jueus eren a Sagunt molt abans que els cristians.

–L’any 2018 en la revista Arse 52 estudie els ploms ibèrics de l’urna ii de la Punta datades entre els segles iv-iii aC i identifique el kar (en època romana decurió) Arri Bin, instigador i responsable de la mort de Boto Tigi, i en el plom vi llisc que Boto Tigi va ser venut i assassinat per “trenta monedes de plata”. Sí, l’expressió bíblica que s’empra a l’Èxode, Levític, Zacaries i Mateu. Això unit a un vas grec del segle iv aC recuperat al Grau Vell utilitzat per libar el difunt Bin, evidencia que el llinatge dels Bin estava assentat a Saiganda (Saguntum, Sagunto) almenys des del segle iv aC, això unit al fet que els noms Ian (Joan) i Arri són semites, cal concloure que durant el període ibèric els jueus eren a Sagunt. Més encara, ben possiblement foren ells els que portaren a Saiganda l’expressió bíblica “trenta monedes de plata”, la qual apareix al plom vi de la Punta.

La investigació continua, però puc avançar que els jueus del segle xv tenien moltíssima raó quan deien que els jueus eren a Sagunt molt abans que els cristians. De manera que la tradició oral que es prengué com una llegenda, era real. I tant! Els jueus eren a Saiganda entre tres i quatre segles abans que els cristians.