La Màgia de valència: elements màgics

A.C. Falla La Palmera 2023

Paula Siderea Astròloga

Aquells que es quedaven fora de les muralles quan les portes de la ciutat tancaven, miraven la mateixa lluna que veiem tu i jo hui. Els moriscos que eren embarcats rumb al Marroc, Algèria i Tunísia, també l’observaven en la fosca nit. La lluna de València apareix en les històries que defineixen la nostra cultura.

I continua marcant els nostres costums hui dia. Els agricultors d’aquestes terres coneixen com d’important és triar una bona fase lunar per a la sembra. Els pescadors saben del poder de la seua llum i de la seua ombra per a tindre una productiva jornada de pesca. No obstant això, és probable que tu no sàpies que aqueixa esfera celeste també il·lumina les profunditats del teu inconscient. I determina, en gran manera, com filtres el món i com sents.

L’astrologia ens conta que “així com és a dalt, és a baix”. Tenim en el cel un gran rellotge còsmic i, si sabem desxifrar-lo, sabrem comprendre’ns. Per-què inicies —o continues— el teu viatge com a lector celeste, t’explicaré de quina manera t’influeix que hages nascut durant una fase lunar concreta. Et convide a descobrir com il·luminava la lluna de València el dia del teu naixement i indagar en tu a través d’aquest text:

Nascut/da durant la Lluna nova:

La unió màgica del Yin i el Yang, de la receptivitat i l’acció, de la fluïdesa i la direcció. Estàs marcat/da per l’amor a allò nou, així que és important per a tu reinventar-te de tant en tant. Ho faràs, sens dubte, perquè els teus desitjos et portaran a buscar experiències diferents i formes originals de conéixer-te a tu mateix/a. No voldràs moure’t en el món sota “la visió d’uns altres” i seguiràs un pols intern que t’espentarà a fer les coses a la teua manera. El xiquet que vas ser mai deixarà de jugar en el teu interior, així que dona-li espai perquè s’expresse amb alegria.

Elements Màgics: La Lluna

El seu moviment i la seua tirada gravitatòria creen les nostres marees, i el seu influx ens recorda que som éssers sensibles, canviants, cercadors de la llum i alquimistes de l’ombra

Nascut/da durant Quart creixent: Aprenentatge, diví tresor! “Passe el que passe, avançar i evolucionar” com a mantra. Això sí, no es tracta de “cremar els teus vaixells”, sinó de trobar un equilibri entre la versió que vas ser i aquella cap a la qual et dirigeixes ara mateix. Hi ha un puntet d’idealisme que t’ajuda a continuar caminant, enfocant-te a fer del teu racó en el món un lloc millor. Per a tu és prioritari tindre objectius, crear estratègies que t’acosten a ells i superar reptes, perquè experimentar que et mous i amplies la teua visió és el que et manté ple/plena de vitalitat.

Nascut/a durant la Lluna plena: Les relacions són el teu motor evolutiu i el teu gran màster de vida. En elles, podràs connectar amb el teu enorme rang emocional i amb la teua gran intuïció. Serà important per a tu aprendre a reconciliar “la teua ment i el teu cor”, descobrint que pots obrir-te emocionalment sense renunciar a la teua capacitat d’anàlisi. També és fonamental que et mantingues en contacte amb les teues ambicions i les teues aspiracions —brillar està genial!—, que canalitzes la teua enorme energia en activitats que et motiven i que no t’oblides de cultivar moments d’introspecció que et permeten donar-li espai al teu món creatiu.

Nascut/a durant Quart minvant: Eres un ésser profund i reflexiu. Vas començar a parlar i no van tardar a arribar les grans preguntes existencials. Et mou ser fidel als teus valors i ampliar el coneixement que tens de tu mateix/a i del món. Cada cert temps, una crisi interna et portarà a replantejar-te tot allò que saps, i continuaràs la teua cerca cap a noves creences, visions i percepcions. Atendre la teua sensibilitat i no alçar grans murs interns és molt important perquè pugues estimar-te i crear una vida que t’agrade. Regala’t respirar de manera conscient, connectar amb la naturalesa i desenvolupar el teu sisé sentit espiritual.

I hui? Com il·lumina hui la Lluna de València? Observa-la, perquè també en aquest instant els seus cicles són els teus. El seu moviment i la seua tirada gravitatòria creen les nostres marees, i el seu influx ens recorda que som éssers sensibles, canviants, cercadors de la llum i alquimistes de l’ombra.

Quedem-nos a la Lluna de València, perquè així podrem admirar el que naix de nosaltres.

Elements Màgics: La Lluna

El foc és una de les grans fites de l’evolució humana. Fa uns 400.000 anys l’Homo erectus va aprendre a produir i conservar el foc, passant aquest a tindre un paper fonamental en la vida dels éssers humans.

La utilització que l’ésser humà fa del foc pot enquadrar-se dins de dos punts de vista, per una banda el de supervivència, amb la cuina dels aliments es redueixen les malalties per l’eliminació de bacteris, així com també permet digerir amb major facilitat els aliments com la carn. El foc és emprat també per a defensarse dels animals salvatges així com a font de llum i escalfament. Per altra banda com a simbolisme, ja que significa la dominació del medi on viu i es desenvolupa. També ajuda a la cohesió social al voltant de les llars i d’aquestes l’aparició d’una consciència de grup social. El foc també simbolitza valors religiosos: efectes destructors i purificadors. Entre aquests valors simbòlics, es produiria en algun moment indeterminat la incorporació del foc a la festa.

La festa té tres funcions per als éssers humans: antropològica, psicosocial i psicològica.

Funció antropològica en tant que és una experiència grupal de caràcter originàriament sagrat i consubstancial a l’ésser humà. Té un caràcter ritual i sacrificial que representa la destrucció per a permetre el renaixement i la tornada a l’ordre establert.

Funció psicosocial en tant que és cultura popular, i les seues regles es transmeten i aprenen per participació. La festa acompleix funcions de manifestació d’un conflicte social, de l’estructuració social i de prestigi social, d’identitat popular, d’estètica social, de projecció econòmica, etc.

Funció psicològica en tant que és ruptura de la vida quotidiana, del temps laboral i ordinari. Representa la vàlvula d’escapament a l’acció repressiva sociocultural.

Si bé hem dit que la incorporació del foc a la festa va ser en un moment indeterminat, podem trobar diferents manifestacions d’aquesta.

• Al paleolític: conquesta del foc i la seua producció a voluntat dins del seu caràcter originàriament màgic.

• Època grega: filosofia dels quatre elements fonamentals (terra, foc, aire i aigua), associació divina.

• Època romana: desenvolupament religiós i adaptació a les característiques particulars dels déus i utilització del temple com a recinte del foc sagrat.

• Època cristiana: assimilació del foc a la divinitat i a l’amor de Déu. El foc personificat en l’Esperit Sant. El foc nou del Dissabte Sant (s. IV) sent una continuïtat dels rituals grecs i romans amb la purificació del foc sagrat. La festa és una vivència circular del temps, tanca i obri un cicle natural. El foc té presència en cada canvi d’estació de l’any amb diferents manifestacions festives. A la primavera: simbolisme de renovació i purificació. Falles, Judes, Peleles, Vell i Vella; a l’estiu: com a festa solar. Sant Joan, Fogueres; a la tardor: amb els desplaçaments transhumants. Bous embolats i bous de foc; i a l’hivern: amb la purificació del bestiar. Sant Antoni, Sant Sebastià i Sant Blai.

Als orígens de les distintes manifestacions festives més representatives del nostre territori, podem trobar la festa del Corpus Christi. S’anava a representar l’avinguda de Pentecosta a l’interior de la catedral amb efectes diversos de llum i soroll. Basada en les antigues representacions grecoromanes i extensió a altres dramatitzacions. Trasllat de les representacions al carrer a partir del Concili de Trento (s. XVI). Al principi es representaven escenes estàtiques dels retaules. Amb el pas del temps, van anar adquirint animació i sofisticació, fins a aconseguir un context teatral. Es representaven i vivificaven, de manera espectacular, escenes bíbliques i actes sacramentals, celebrant-se tant a la catedral de València com a les d’altres ciutats europees. Era una forma de fer catequesi a les persones que en aquella època acudien massivament als temples per a contemplar en primera persona aquestes representacions. Es pretenia representar de manera realista, impactant i viva, allò pintat i gravat als retaules.

Al segle XIV, una de les més cèlebres va ser la representació de “la Colometa”, lligada a la primera i segona avinguda de Pentecosta. L’artefacte utilitzat a la catedral de València està reconegut com el més antic que documentalment es coneix, any 1359. Constava d’un artefacte mecànic a manera de titella i així consta catalogada als llibres antics sobre titelles a Europa.

L’escenografia per a aquesta representació es dividia en dues parts:

• La primera consistia a generar un gran estrèpit procedent del cimbori, que s’omplia de fum, soroll i fogonades que semblaven rajos, simulant un imminent cataclisme. Aquests efectes especials s’aconseguien mitjançant morterets carregats amb pólvora i ubicats sobre el cimbori que provocaven detonacions tan fortes que feien vibrar l’estructura del temple com si anara a enfonsar-se.

• Després dels morterets, apareixia la Colometa que, a la veu del “VeniCreator”, descendia des del Creuer de la catedral fins on estaven els apòstols figurants, desplaçant-se al llarg d’una corda i llançant coets i espurnes de variats efectes artificials. Era tanta l’acció del moment que semblava en realitat un fet prodigiós, quedant tots els assistents bocabadats.

Al segle XIV, una de les més cèlebres va ser la representació de “la Colometa”, lligada a la primera i segona avinguda de Pentecosta

Aquestes representacions quedaren qüestionades a causa de la preocupació generada per diversos incendis que es produïren a la catedral, provocats per la recreació del descens de la Colometa que, en llançar coets, va encendre en flames el retaule de l’Altar Major, reduint-lo a cendra i provocant grans desperfectes. Joan de Ribera posà fi a açò i es prohibí tota manifestació a l’interior dels temples que no es realitzara guardant el màxim decor i en el respecte que es mereixien els temples. A causa del fort arrelament d’aquesta classe de celebracions entre la gent i els fidels, fins i tot entre els rectors i vicaris, aquestes continuaren celebrant-se esporàdicament. Amb el pas del temps passaren a realitzar-se a les places adjacents als temples, per a no causar danys a l’interior ni alterar la pau dels llocs d’oració, tal com estava establert.

Elements Màgics: El Foc

A poc a poc, el giny de la Colometa que descendia sola llançant foc i coets a terra va anar substituint-se per mecanismes no articulats i més pràctics, i es va transformar en un carro del qual penjaven i queien els coets i que per a relliscar havia de ser arrossegat. Es perd el caràcter religiós per a passar a ser solament lúdic, donant origen a l’actual manifestació festiva coneguda com la Cordà.

Una altra de les festes més significatives del nostre territori és la festa de Sant Antoni, que a l’antic Regne de València comença a celebrar-se al segle XIII. D’entre els seus atributs iconogràfics podem veure el corb que li porta el menjar, el gaiato amb campaneta per a cridar els fidels, el porc que, agraït, decideix acompanyarlo i les temptacions en forma de dones nues, monstres i dimonis. Aquesta festa ha derivat en les conegudes santantonianes, amb la benedicció d’animals, bous al carrer, fogueres i correfocs arreu del nostre territori.

Com heu pogut comprovar, a les terres valencianes no entenem la festa sense la presència del foc, fet que queda amplificat amb la celebració de la nostra festa més coneguda i declarada Patrimoni Immaterial de la Humanitat: les Falles.

Font: ponència realitzada per a la FDDPV per Santiago Fernàndez

Javier Alandes Escriptor, autor de “Las tres vidas del pintor de la luz” i “Guardianes del Prado”

—On som?

—No ho sé, açò ho crea el teu subconscient.

L’estança era fosca, tan fosca que era impossible veure’n els límits. Però una xicoteta foguera cremava al centre i, al seu costat, dues cadires.

—I vosté què fa ací, mestre? —preguntà Sorolla.

—És el teu somni —Velázquez arronsà els muscles—. Tu m’has invocat.

Sorolla va caminar en la foscor, guiat només pels centellejos d’aquell foc que cremava tranquil i que feia cruixir dos troncs de garrofera que semblaven acabats de tirar. El so no s’esmorteïa, semblava perdre’s en una plana infinita; però tampoc necessitaven alçar la veu perquè les paraules, quasi en murmuris, semblaven arribar a les seues oïdes sense cap esforç. Temptejà amb la mà, però no trobà parets ni barandats. Era com si foren nàufrags en una immensitat fosca, i que l’únic far foren les brases i flames que aportaven calor al costat de les cadires. Com a sang en el costat esquerre del seu pit. Dempeus, al costat d’una de les cadires, Velázquez esperava, amb les mans a l’esquena, que Sorolla prenguera la iniciativa.

—No sé què se suposa que he de fer. —Sorolla va alçar les celles en senyal d’incertesa.

—En els nostres somnis som els arquitectes, alcem mons sencers.

—Doncs aquest… —va dir mentre tornava a mirar a dreta i esquerra i comprovava que no hi havia res al que els seus ulls es pogueren agarrar— està molt buit.

Velázquez es va asseure en una de les cadires i va assenyalar l’altra perquè Sorolla seguera. I és el que va fer; perquè així li ho va indicar el pintor més gran de tots els temps i perquè, bàsicament, allí no semblava que hi haguera una altra cosa que es poguera fer.

Elements Màgics: La Llum

Sorolla va caminar en la foscor, guiat només pels centellejos d’aquell foc que cremava tranquil

—Potser… —Velázquez encreuà una cama sobre l’altra—, estic en el teu somni perquè tingues alguna cosa a preguntar-me.

Sorolla s’estirà la barba amb la mà dreta en actitud pensativa i, després d’uns segons en els quals va semblar valorar el que acabava de dir el pintor sevillà, assentí amb la mirada perduda.

—Mestre… —va dir per fi—, com ho va fer vosté per a passar a l’eternitat?

—No hi ha un pla per a això.

—Però vosté ho és.

—El què?

—Etern.

—Jo no vaig fer les coses perseguint ser etern. —Les mans de Velázquez indicaven que no hi havia resposta per a allò—. Va ser la història qui ho va fer.

—Potser li sembla presumptuós… —Era un somni, Sorolla sabia que podia ser sincer—, però jo perseguisc l’eternitat.

—I quins fas per a això?

—Pintar cada dia, mestre.

Velázquez va assentir diverses vegades en silenci sense mirar el seu oníric company de conversa.

—Només vaig fer una cosa… —Va alçar el dit índex i va tornar a fixar la seua mirada en Sorolla—. Innovar, ser diferent, tindre una mirada pròpia i treballar perquè quan algú vega algun dels meus quadres, encara que no estiguera signat, poguera dir: Això és un Velázquez.

—Això és un Sorolla… —El pintor valencià va repetir les paraules de Velázquez, però imaginant-se a si mateix.

—Dis-me… —el pintor de cambra de Felip IV es va inclinar cap a Sorolla—, quina edat tens ara?

—Vint-i-vuit.

—Mira’t. —I aqueixa vegada, la mà de Velázquez va abastar la figura sencera de Sorolla—. Ja has estat en el Prat copiant els meus quadres, has viatjat a Roma a estudiar els clàssics i has estat a París contemplant els impressionistes. Ja ho tens, Joaquim.

—Què tinc?

—Que no ho veus? —La vehemència del seu gest va fer que els flocs de la seua cabellera caigueren sobre els costats del seu rostre—. Els coneixements, les influències, els aprenentatges…

Sorolla es va quedar mirant el personatge invocat per ell, sense saber molt bé si estava meditant sobre aquelles paraules o si no havia entés res del que volien dir.

—Només falta el teu estil! —Va insistir Velázquez—. Allò que només tu pots veure!

—Mestre, no existeix res que només jo puga veure.

Velázquez es quedà mirant el jove Sorolla, i va fer un riure amb el qual expulsà l’aire sonorament pel nas.

—Clar que sí, fill. —I va espetegar els dits.

Aquell espetec va emetre una llum blanca que va eixir dels dits del mateix Velázquez. Una llum que va anar creixent, a poc a poc, fins a convertir-se en encegadora i que va fer que Sorolla haguera de tapar els ulls amb el palmell de la mà. Potser he despertat.

De sobte, sense saber ben bé com, es va veure caminant per la riba de la platja. La reconeixia, era la Malva-rosa. I Velázquez seguia al seu costat. L’espuma de mar banyava les botes de tots dos, i les petjades del seu passeig quedaven gravades en aquella arena humida.

Uns xiquets, nus, reien tombats en la riba cada vegada que una ona els arribava. Un xic treia el seu cavall de l’aigua després d’haver-lo refrescat i, al fons, uns pescadors tiraven uns bous que arriaven una barca. Dues dones, embolicades en vestits de gasa blanca es van creuar amb ells i van inclinar el cap a manera de salutació.

I la llum.

Tan neta que feia brillar l’aigua de la mar, fent-la tornar de verd a plata a cada moment. Una llum tan clara que ressaltava els colors de les robes d’aquells esforçats pescadors. Una llum que feia transparent l’aigua que corria per la pell d’aquells xiquets.

La llum.

—Ho veus?

—Ho veig, mestre.

—Aquest eres tu. —Velázquez va abastar el cel amb la seua mà i va respirar profund—. La llum és Sorolla i Sorolla és la llum.

—El que només jo puc veure… —Sorolla observava en aquell moment el que tantes vegades sol havia mirat.

—El que farà que quan algú mire un dels teus quadres —Velázquez es va girar cap al jove Sorolla i va posar una mà sobre el seu muscle—, puga dir… —Això… —va somriure al pintor més gran de la història— és un Sorolla.

Daniel Climent Giner

Etnobotànic. Catedràtic de Ciències de la Natura

Emili Laguna Lumbreras Botànic. Director del Centre per a la Investigació i Experimentació Forestal

Si hi ha una nit màgica a l’any eixa és la de Sant Joan, la nit del 23 al 24 de juny. Una nit de foc, d’aigua, d’amor... i de màgia. Màgia entesa com a conjunt d’activitats de les quals s’esperen aconseguir resultats sobrenaturals mitjançant rituals conjurs, invocacions, i l’ús de determinades substàncies naturals, fonamentalment plantes.

Tradicionalment, s’ha dividit la màgia en blanca i negra. La primera, destinada a aconseguir el bé, propi o dels altres, i s’hi inclouen objectius com la curació, la prosperitat, l’enamorament i altres. Per contra, la negra, sovint anomenada fetilleria i bruixeria, es relaciona amb la realització dels maleficis dirigits a produir infortuni, malalties o qualsevol altre dany personal o social.

Des d’un punt de vista quantitatiu, i sense que s’excloguen, la màgia blanca abunda més als ambients mediterranis. La negra, al seu torn, ho fa associada a la mitologia i idiosincràsia dels territoris de vegetació eurosiberiana/atlàntica; uns boscos que, com la sylva hercinia que esmentava Juli Cèsar, sovint són més aïna locus horribilis que no tan sols locus amoenus.

Ací, és cert, no tenim plantes com la mandràgora i la belladona, i tan sols ens acompanyen, en el cas que optàrem per la màgia negra, el jusquiam i l’estramoni, abans cultivat com a planta insecticida i, pel seu fum, usat per a dilatar els bronquis en les crisis asmàtiques. Però, ai!, pel que fa a la màgia blanca el nostre rebost vegetal és molt ric. I només per fer-ne un tast parlarem breument de tres plantes.

La carxofeta de Sant Joan o carxofa punxosa

La nit de Sant Joan era costum en molts pobles i ciutats del País Valencià que les xiques fadrines anaren a buscar la carxofa punxosa (Leuzea conifera, també anomenada Rhaponticum coniferum). Segons la llegenda, en arribar la mitjanit, hora bruixa per excel·lència, obria la seua flor que, il·luminada amb la trèmula flama d’un cresol, mostrava els seus sèpals tenyits de violàcies tonalitats.

Era condició indispensable perquè després prenguera forma el conjur que la flor encara estiguera tancada i que en el seu moment començara a esclatar. Aleshores, la mà de la xicona s’allargava en busca il·lusionada de la menuda carxofa i segava la flor, que duria a la seua alcova; posaria la flor en un plat amb aigua davall del llit i ràpidament es gitaria amb el convenciment que els seus somnis li dugueren la imatge de l’anhelat jove que més tard arribaria a ser el seu futur marit. Un auguri, no cal dir-ho, que no fallava mai. Almenys en somnis.

Un dels rituals més antics de la nit de Sant

Joan anava destinat a curar els xiquets trencats o herniats

El vimer i la figuera, sanadors dels xiquets “trencats”

Un dels rituals més antics de la nit de Sant Joan anava destinat a curar els xiquets trencats o herniats. S’anomenaven així els que presentaven un bony en la zona abdominal, sovint a l’engonal, allà on s’ajunta la cuixa amb l’abdomen inferior. La causa era una evisceració parcial dels budells a través d’un esquinçament en la membrana peritoneal. Un esforç, o simplement alçar-se, podia fer que apareguera el bony, i en asseure’s o amb ajuda manual el budell tornava al lloc; si això no es produïa, el perill d’estrangulament hernial era molt greu i causa ocasional de mort de la criatura.

La cerimònia de la qual parlarem era no tan sols ancestral sinó també amplament repartida per nombroses cultures, països i ambients socials, com ho recull, entre altres, Font i Quer en el magnífic i recomanable llibre Plantas medicinales. El Dioscórides renovado (editat per primera vegada el 1962). Nosaltres també hem recollit eixe ritual de persones molt majors d’Altea i la Vila Joiosa (la Marina Baixa), i també de l’illa de Tabarca. I fent servir un parell de plantes diferents, o bé la figuera (Ficus carica) -a Altea i a Tabarca- o bé l’arbust anomenat vimer o vimeter (Salix fragilis) -a la Vila Joiosa.

El ritual per curar els xiquets “trencats” es feia sempre la nit del 23 al 24 de juny, la nit de Sant Joan. Els oficiants havien de dir-se Maria i Joan. Triaven una branca apropiada i a mitjana distància se li feia un tall longitudinal, que s’obria i s’esgarrava amb l’ajuda de les dues mans. A banda i banda del trau se situaven Maria i Joan, que havien de passar-se alternativament el xiquet per l’obertura de la branca, tres vegades seguides. L’intercanvi anava acompanyat del següent diàleg, repetit tres vegades:

—Nyas, Joan.

—Nyas, Maria.

—A qui teniu trencaura.

—Que el que tot ho cura vos cure la trencaura.

Elements Màgics: Les Plantes

Mentrestant, el pare i la mare de la criatura havien resat tres avemaries i tres glòries en honor de la Santíssima Trinitat. En acabar, un dels qui havien dirigit el procés unien les dues parts de la branca esgarrada amb un tros de tela i fang, mentre que l’altre, amb una porció de la mateixa peça de tela, faixava adequadament el xiquet tot comprimint la zona inguinal per evitar que se’n tornara a eixir una porció dels budells. Segons la creença, si quaranta dies després la branca esgarrada havia cicatritzat i no s’havia assecat, també la ferida (hèrnia, trencaura) s’havia curat.

La berbena, la planta que donà nom a la festa

L’excel·lent escriptor Josep Pla afirmava que la mitjanit del solstici d’estiu, la nit de Sant Joan, conserva la màgia de “la Gran Naturalesa”. De fet, entre les creences basades en l’íntima connexió dels humans amb la natura, la nit de Sant Joan és considerada la nit en què les plantes desenvolupen propietats especials, màgiques, que van més enllà de les que tenen els altres dies de l’any. I, durant segles i per milions de persones, una de les plantes màgiques d’eixa nit destaca sobre les altres: la berbena (Verbena officinalis), una herba que s’ha fet servir com a afrodisíaca i per als encantaments, com a medicinal o per totes les coses alhora. I per aconseguir l’amor desitjat. A més a més, s’assegura que si es penja una rameta al coll s’alleuja el dolor; i que un grapat de fulles posades al cap fa desaparéixer la migranya i el mal de cap, provocats qui sap per què o per qui; o que portada al coll dels xiquets els fa més llestos, més atents i agradívols.

Tal com contava l’eminent farmacèutic i etnobotànic català Pius Font Quer en el seu llibre, ja esmentat: “Ir de verbena pudo significar prepararse con gran regocijo para esta ceremonia, pero aunque hoy subsiten las verbenas, casi nadie se acuerda de la humilde planta que trae la felicidad y el amor al que se hace con ella la víspera del indicado día”. I així és: amb el pas del temps es va perdre el sentit original, el d’anar al camp a recollir Verbena officinalis; i van predominar els aspectes lúdics, fins al punt que avui dia anomenem “verbena” qualsevol nit de ball i altres diversions a l’aire lliure durant les nits d’estiu. Com les que gaudirem les nits que envolten una de les nostres festes majors, les Fogueres de Sant Joan.

l’arquitectura i el patrimoni

l’exemple de les gàrgoles com a element apotropaic

María Engracia Muñoz-Santos Doctora en Arqueologia

La por als poders sobrenaturals i màgics que podia exercir un mal és un fenomen cultural arrelat en pràcticament tots els pobles. Per a combatre’l sempre s’han generat mecanismes de defensa. Rituals, objectes o fórmules han sigut les eines que s’han utilitzat des que l’ésser humà va començar a creure que el mal era una cosa que podia atacar-lo. Molt prompte a aqueixa maldat màgica se li va donar la forma d’espectres malignes que aguaitaven des de qualsevol lloc, intentant penetrar en la vida quotidiana. Els mals esperits podien crear el caos a diferents nivells, fins i tot podia portar els vius a la mort.

Així ho creien els romans que van habitar Valentia Edetanorum, la València romana. Els antics habitants de les nostres terres eren molt supersticiosos. En realitat, no era una cosa que només afectava els romans, eren creences molt esteses per tot el Mediterrani i amb una llarga història anterior a l’aparició d’aquest poble i el seu imperi romanitzador, però van ser ells, els civilitzadors romans, el poble que el va portar al seu punt màxim: mai deixaven res a l’atzar, perquè sempre podia eixir malament per alguna força màgica invisible. Emprendre un viatge, un negoci, casarse, tindre fills, construir una ciutat, realitzar un espectacle…, tot podia patir un contratemps que el podia portar al trast. Tindre els déus de la seua part i els esperits malignes lluny era molt important.

La por que aquests ens penetraren a les seues cases i negocis era una obsessió, així que omplien els espais amb elements apotropaics que n’evitaven l’entrada. Tintinnabula, fal·lus alats, la Gorgona Medusa, gossos vigilants… adornaven les seues llars.

Els orificis, per exemple, eren punts perillosos. Sense la vigilància adequada, sobretot a causa de la gran quantitat que requeriria un edifici, per ells podien introduir-se sense problema i instal·lar-se a l’interior. Una vegada entraven, tirar-los era difícil, així que era molt més simple impedir-ne la penetració. Des d’època etrusca, es van utilitzar elements arquitectònics que es disposaven en aquests forats. L’objectiu era evitar que utilitzaren qualsevol d’aqueixes obertures per a penetrar en habitatges, temples o qualsevol espai on no eren benvinguts. Per a aconseguir-ho situaven vigilants de terracota a les vores d’aqueixos llocs. la seua funció era la de guardar l’interior dels edificis, ara, a més, s’afegia la d’atemorir els pecadors

És el cas dels gossos vigilants que podem veure al Museu de Prehistòria de València (fig. 1). Els animals sentinelles van ser realitzats en terracota per a ser situats al final del canaló sortint per on l’aigua de la pluja queia en l’atri, l’impluvium, etc. Podem veure l’orifici en forma de cor per davall del coll, a través d’aquest, l’aigua, procedent de la pluja que queia en les teules del sostre, es precipitava a terra. Mentre l’aigua queia no hi havia cap problema, però en èpoques de poques pluges l’orifici quedava obert i era una bretxa d’entrada a l’edifici on l’esperit podia realitzar qualsevol activitat que danyara la família.

Aquest element es va continuar utilitzant en el període medieval. Els constructors dels edificis civils, com castells, palaus, torres; o religiosos, com les esglésies i catedrals, que hi ha en qualsevol dels nostres pobles i ciutats, van situar en els canalons de desguàs al carrer des de les teulades unes escultures amb un ideari molt més elaborat que aquells gossos romans, i que coneixem amb el nom de gàrgoles. De nou, la seua funció era la de guardar l’interior dels edificis, ara, a més, s’afegia la d’atemorir els pecadors. En un primer moment es van emprar grifons (animals mitològics amb cap d’àguila i cos de lleó) i prompte es va passar a utilitzar formes humanes, animals o mescla d’ambdues. La fi sempre era el de representar una forma grotesca i monstruosa. Moltes vegades eren figuracions de com llavors les persones s’imaginaven que era l’infern. Tenien com a objectiu no sols educar un poble que era illetrat i que aprenia de les imatges, també evitar l’entrada del dimoni, personificació del mal, en llocs on havia de regnar la pau de Déu.

En el cas de la Llotja de València, si ens parem a veure les imatges dels relleus que decoren les parets, podem veure escenes com la d’un home amenaçant una criatura encadenada, una anciana amb una cria de mico, un fornicador, unes bruixes realitzant algun tipus de ritual sexual, una dona tocant-se impúdicament (fig. 2)…, gàrgoles medievals i modernes es mesclen amb uns altres elements arquitectònics que buscaven desfer-se del mal de manera màgica. No fa falta acostar-se a la Llotja per a veure aquests elements, si mirem qualsevol dels edificis medievals que tenim en territori valencià podrem veure els dantescos exemples, es van continuar utilitzant en època renaixentista i barroca com l’església dels Sants Joans, l’església de Sant Martí i Sant Antoni o les Torres de Serrans.

La por a la penetració d’aquests éssers màgics no es queda en aqueix món antic tan propens als mites i les llegendes. Més pròxim a nosaltres, tenim l’exemple de les anomenades “cares de l’aigua”. De nou, relacionats amb aqueixos orificis des dels quals es precipita l’aigua i que la major part del temps es trobaven desocupats i, per tant, eren de fàcil accés per a un ésser màgic i maligne. Ara els vigilants es representen com a rostres fosos que formen part de les canalitzacions de ferro per on cau l’aigua pluvial al carrer. Si passegem pels carrers dels nostres pobles i ciutats

Elements Màgics: L'Arquitectura i el Patrimoni encara podem veure-les als edificis de finals del segle XIX i principis del segle XX, encara que a causa de les noves instal·lacions s’estan perdent i prompte deixaran d’existir. Dues empreses destacarien en aquestes creacions: la caldereria de Tomás Aznar e Hijos/Ingenieros constructores i la signatura metal·lúrgica José Rodes. Les imatges representades són les d’homes amb barba o sense, dones amb gest virginal, xiquets que semblen àngels. Se situen en l’entroncament de dues canonades a l’altura dels ulls d’un adult. Tots ells tenen una certa expressió màgica. Fins i tot algunes d’aquestes cares ens recorden la Medusa (fig. 3) de cabell rullat en forma de serp, utilitzada per grecs i romans tantes vegades amb la mateixa finalitat.

Elements arquitectònics màgics utilitzats per a evitar éssers màgics malignes. Una por intrínseca a l’ésser humà i que ha utilitzat, des de temps immemorial, les mateixes solucions per als mateixos problemes. Herència?, o creença?

Bibliografia

GIMÉNEZ, T. y GORRIA, T. (2016) Valencia al detalle. Elementos urbanos de una ciudad inédita, ed. Eina Cultural, SL.

HERRERO, D. (2019) La gárgola y su iconografía, ed. Universo de Letras.

OGDEN, D. (2002) Magic, Witchcraft, and Ghosts in the Greek and Roman Worlds: A Sourcebook, ed. Oxford University Press.

Francisco Torner Orellana Director

Control

Són moltes les referències que ens poden motivar a escriure sobre la nostra mar, la seua singularitat geogràfica, la seua oceanografia, biodiversitat, identitat històrica i cultural, la seua evolució, però sense cap dubte, i associat a aquest últim aspecte, quina millor opció que presentar tan excepcional escenari començant pel seu origen.

Hereu de l’antiga mar de Tetis, una massa d’aigua càlida i poc profunda que va ser capaç de modelar una enorme biodiversitat, les característiques que fan a la mar Mediterrània una mar tan singular són el resultat de la convulsa història de les seues conques al llarg dels últims 230 milions d’anys. Un espai geogràfic sotmés a multitud d’esdeveniments geològics i hidrològics que van conformar, entre altres esdeveniments, una desconnexió de la resta d’aigües circumdants i una obertura intermitent que, de manera natural, es va consolidar fa cinc milions d’anys en recuperar l’intercanvi d’aigües amb l’oceà Atlàntic, i de manera artificial i en la història més recent —a mitjan segle XIX—, en connectar les seues aigües amb les del mar Roig i oceà Índic a través del canal de Suez; sense cap dubte un avançament de la capacitat d’intervenció de l’ésser humà.

Un espai geogràfic sotmés a multitud d’esdeveniments geològics i hidrològics

Elements Màgics: La Mediterrània

La seua història geològica ha configurat una més que capritxosa topografia de línia de costa, així com una complexa heterogeneïtat espacial capaç de provocar una àmplia varietat de condicions climàtiques, hidrològiques, hidrodinàmiques, sedimentàries i de substrats que, unit a freqüents processos d’extinció i especiació biològica, han contribuït a generar una molt rica biodiversitat que en un 25% corresponen a endemismes. Podríem considerar la nostra mar com una Arca de Noé que dona recer a multitud d’espècies irrepetibles. Un espai que malgrat les seues escasses dimensions —representa tan sols una superfície del 0,8% i un volum del 0,3% respecte a la resta de mars i oceans— aporta, segons el grup taxonòmic que es considere, entre un 5 i un 18% de les espècies marines conegudes al planeta, convertint-se en un punt calent de biodiversitat a tindre molt en compte en els processos de l’actual canvi global que està experimentant la biosfera. Al seu torn, la xicoteta escala de les seues aigües, la proximitat entre les seues costes i la suavitat de les seues condicions climàtiques, l’han convertit en un entorn amable per a l’assentament de la nostra pròpia espècie. Àvida de necessitats d’expansió fa més de 40.000 anys, la humanitat va trobar a les regions mediterrànies i adjacents un entorn allunyat de les inclemències de l’últim episodi glacial, instal·lant-se finalment i consolidant des d’allí l’expansió de la transformació social més important experimentada per l’ésser humà, la cultura neolítica. Es configura d’aquesta manera en la conca oriental mediterrània el bressol de la civilització mundial, un fet datat aproximadament fa 9.000 anys, i a partir del qual sorgeix un

Elements Màgics: La Mediterrània de garantir un intercanvi comercial i cultural.

La identitat cultural que d’aquesta manera s’estableix a les riberes de la Mediterrània respon en gran part a la fam de coneixement i possibilitats que desperta en els seus habitants el seu entorn més immediat, la mar. La mar Mediterrània es va convertir en una font de curiositat i exploració que els ha portat, entre altres assoliments, al desenvolupament de tècniques de navegació, de pesca i de cultiu de recursos marins i, com a resultat, a les primeres incursions sobre la història natural que subjau sota les seues aigües, referència dels tan valuosos la nostra mar es va convertir a la fi del segle XIX en focus d’atenció de la investigació marina recursos de tota índole, inclosos els espirituals. L’afany pel desconegut va estimular un imaginari al qual progressivament l’ha anat assistint la racionalitat segons l’exploració i la transmissió del coneixement va anar evolucionant.

L’inici metòdic d’aquesta curiositat que va inspirar la nostra mar va ser posat de manifest per Aristòtil al segle IV aC, en el que van representar les primeres incursions en la seua història natural. Podríem considerar aquest moment en el temps com l’origen de les Ciències Marines, que unit a l’espai geogràfic que va que la nostra mar es va convertir a la fi del segle XIX en focus d’atenció de la investigació marina, instal·lant-se en la seua conca occidental algunes de les primeres estacions científiques que van atendre aquesta disciplina en tot el planeta. El coneixement així adquirit ens ha permés reduir les dosis de l’imaginari acumulat i comprendre el funcionament de tan fascinant massa d’aigua, la seua implicació en la regulació de processos climàtics i les bondats de la seua biodiversitat. Unes propietats tan excepcionals que han permés comprendre processos oceanogràfics de la resta de masses d’aigua del planeta. Tal com va citar l’il·lustre ecòleg Ramon Margalef: “la mar Mediterrània, un model a petita escala d’un gran oceà”. És per això que el seu nom transcendeix àrees molt distants de les seues costes, però que acullen condicions geogràfiques i oceanogràfiques similars.

Les prades de posidònia, una fanerògama marina endèmica de la mar Mediterrània, representa perfectament el poder de la naturalesa

La seua escassa capacitat de renovació d’aigües amb l’Oceà Atlàntic i les limitades aportacions fluvials que rep, el converteixen en una mar amb escassa càrrega de nutrients —oligotròfia—, però no per això exempt de productivitat. La gran transparència de les seues aigües assegura una gran penetració de la llum solar, responsable del creixement de les prades de posidònia oceànica. Autèntics boscos submarins el nom dels quals ens trasllada a l’imaginari per mitjà de la figura de Posidó, una de les divinitats més poderoses de la cultura grega, i que de manera molt apropiada s’ha utilitzat per a anomenar un dels ecosistemes més productius del planeta.

Les prades de posidònia, una fanerògama marina endèmica de la mar Mediterrània, representa perfectament el poder de la naturalesa, però alhora la seua vulnerabilitat. D’una banda, està dotada de capacitats essencials per al benestar de l’ésser humà, com ara l’aprovisionament de recursos o la regulació de processos físics, ecològics i climàtics, que en el seu conjunt contribueixen a una mar més segura i saludable. No obstant això, d’altra banda, destaca la seua vulnerabilitat enfront de l’estrés ambiental i l’escassa resiliència que li transfereix el seu lent creixement.

Referenciar tan fascinant ecosistema representa una gran oportunitat per a enllaçar les diferents etapes en l’evolució de la nostra mar, i al seu torn advertir sobre

Elements Màgics: La Mediterrània la seua fragilitat. Sense cap dubte, representa la riquesa quant a diversitat biològica que ha esculpit la història geològica de la Mediterrània; la seua denominació ens vincula amb la fascinació que la mar va representar per a les societats antigues i amb les possibilitats de progrés intel·lectual i cultural que això va despertar; les seues propietats ens adverteixen del molt que depenem de la biodiversitat, a pesar que es trobe submergida; i finalment, la seua vulnerabilitat ens ha de previndre sobre el tipus de progrés de les nostres societats i sobre la fragilitat d’una mar xicoteta i amb limitada capacitat de renovació de les seues aigües. Ens trobem immersos en un procés al qual la comunitat científica es refereix com a canvi global. Un conjunt de canvis que afecten la biosfera com a resultat de les intervencions humanes i que inclouen cinc grans motors: el canvi climàtic, l’alteració d’hàbitats, la sobreexplotació de recursos, la contaminació i les espècies invasores. La capacitat de retroalimentació i amplificació com a resultat de les seues interaccions pot comportar dramàtiques conseqüències en entorns tan fràgils amb la mar Mediterrània. Per això, i com a part que som de la biodiversitat instal·lada a la Mediterrània, no podem permetre que tan fascinant història puga ser interrompuda per una forma equivocada d’entendre la prosperitat.

Fra Ángel Ramón Serrano Arcia

Investigador culinari, youtuber, franciscà del Monestir de Sant Esperit

La naturalesa, en tota la seua esplendor, se’ns ofereix com un grandiós espectacle, on entren en joc tots els sentits, estremint, a l’uníson, en perfecta simfonia de bellesa inigualable. Una bellesa de dinàmiques moltes vegades ocultes en l’enteniment, que juguen amb la raó per a revelarse només als sentits, perquè al final se senta, la qual cosa no s’entén –així ocorre amb els afectes-. Una simfonia d’aromes, colors, textures que escapen a fórmules, i se’ns presenten com a estímuls que estremeixen els sentits, ens conforten, ens assosseguen, ens ensopeixen en somni de bellesa. Com manejar aquest món que s’escapa de fórmules, teoremes, o quadrícules?, com dominar aquestes dinàmiques que toquen més l’esperit que el cos, l’ànima que la ment?

L’alquimista no és un científic que dibuixa sobre quadrícules predeterminades, tampoc és un mag que transcendeix la realitat i juga amb ella; l’alquimista contempla i observa, intentant descobrir aqueixes dinàmiques que s’escapen a la ciència, i també als nostres ulls; aconsegueix transformar la naturalesa de les coses utilitzant les mateixes dinàmiques que prèviament ha observat i contemplat.

L’alquímia del cuiner –morter en mà– és capaç de descobrir la dinàmica de la bellesa, manejant amb destresa els sentits: el tacte, l’olfacte, l’oïda, el gust. Podria semblar màgia, i potser ho és, en tant que de les seues mans ix el que no hi havia i desapareix el que semblava estar; però no és màgia, sinó la ciència de la contemplació i l’estudi de la bellesa i les seues dinàmiques.

Sembla màgia convertir en sòlid el líquid, en dolç l’amarg; extraure aroma de què no fa olor, sabor de què no sap; fer que es puga gaudir l’amarg, perquè deixarà de ser-ho. Però no hi ha màgia, hi ha contemplació i aquell silenci que agusa els sentits. Un gra d’all esclafat sota el pes de la maça d’un morter, i refregat amb la rugositat que aporta una mica de sal fa que els olis de l’all es lliguen en una suau melassa que va rebent el líquid oli, ordenant-lo en una cremosa salsa de suavitat extrema,

Elements Màgics: La Gastronomia i aromes penetrants, amb l’excitant pruïja de les defenses sofroses, que l’all havia acumulat en hàbil defensa, que ja no és, sota la mà màgica del cuiner alquimista. Des dels mateixos orígens de la humanitat, l’home va saber de la preciosa font d’energia que suposava el consum de les llavors i dels fruits, fàcilment recol·lectables en el seu entorn. A diferència dels ocells i d’altres animals quadrúpedes o peixos, difícils d’aconseguir, les llavors i els fruits estaven sempre a l’abast; però molts d’ells eren difícilment digeribles, o mancaven d’aromes i sabors, uns altres disposaven de defenses que els feien amargs, indigestos i a vegades, perillosos. L’alquímia del cuiner –morter en mà– va ser aprenent en la contemplació de les pròpies dinàmiques naturals, a trencar la llavor, a moldre-la, a remullar-la, a fermentar-la… Va aprendre que el fruit de l’olivera, immenjable malgrat el seu apetitós aspecte, podia convertirse en un benvolgut suc melós, si era capaç de decantar, mesclant-lo amb aigua, les

Des dels mateixos orígens de la humanitat, l’home va saber de la preciosa font d’energia que suposava el consum de les llavors i dels fruits, fàcilment recol·lectables en el seu entorn morques tòxiques, que la mateixa olivera havia acumulat en el seu fruit, en defensa de depredadors indesitjats. Va entendre el cuiner alquimista que l’oliva, deixada un prologat temps en una solució aquosa i salada, fermentava perdent d’igual manera la insuportable amargor. La genialitat de l’alquimista aconseguia, de forma quasi màgica fer que l’home poguera degustar la riquesa de l’olivera vencent la seua amargor en un grandiós delit.

La incapacitat d’atrapar en el coneixement totes aquestes dinàmiques, les va fer màgiques i va convertir en mag al qual hàbilment les usava. Fer que la líquida llet es convertira en sòlida, prolongant al seu torn la conservació d’un aliment que fàcilment es corrompia per la calor; veure com un element arenós i polsós com és la farina de llavors es transformava en trossos sòlids, de tou element, amb el qual delectar els sentits, simplement per l’acció de l’aigua i el foc; contemplar com pot solidificar amb calor el nèctar d’algunes plantes fent-lo sòlid i fàcilment conservable (sucre).

Assegut a la vora de la mar, el cuiner alquimista contemplava com el sol calfava l’aigua que quedava atrapada entre les roques, fent que aquesta es transformara en xicotets cristalls de sal. Llavors va córrer al seu estudi, va prendre el dolç nèctar d’unes canyes dolces i el va sotmetre a calor, aconseguint que aparegueren en el fons de la marmita uns xicotets cristalls, que acuradament va recollir en un xicotet pot. Prenent uns pocs d’aqueixos cristalls, els va tornar a dissoldre en una aigua amarga, fruit de la cocció d’unes herbes, i va aconseguir que aquesta es tornara dolça com la mel.

Màgia o ciència? No hi ha màgia encara que ho semblara, perquè apareixen coses del no-res; tampoc hi ha ciència perquè no hi ha un maneig racional de fórmules o teories. Llavors? Hi ha contemplació i embadaliment, davant d’una naturalesa perfectament dissenyada per a mostrar bellesa, dolçor, suavitat, brillantor…, bellesa a vegades oculta per a no ser devorada i altres vegades manifesta per a embadalir i engalipar. El cuiner és un mag que fa créixer una massa de pa fins a doblegar el seu volum, que fa comestibles arrels terroses i dures fent-les llises i suaus, que endolceix llavors amargues, dona sabor a l’insípid, aroma a l’inodor, acoloreix l’incolor. El cuiner alquimista, silenciós, contemplatiu, amant de la bellesa, sabedor que la naturalesa mai erra en lletjor o amargor, perquè aquestes no són sinó ardits, de qui oculta les excel·lències als savis i entesos per a donar-li-les a conéixer als senzills.