Paul is Dead

Beatlemania viral. El cas Paul is Dead Adrián Rodríguez

PRESENTACIÓ Fa uns quants anys vaig descobrir l’existència d’un rumor segons el qual Paul McCartney hauria mort en un accident de cotxe a finals de 1966 i hauria estat suplantat per un doble; els discos dels Beatles contenien estímuls camuflats que feien referència als hipotètics fets. Aviat la història va despertar el meu interès i vaig començar a buscar les pistes amagades als àlbums i a les cançons. I curiosament, amb el temps em vaig adonar que, a pesar de no creure en la veracitat del rumor, d’alguna manera la meva fascinació per la banda britànica havia augmentat considerablement. Per què?

El present treball intenta donar resposta a aquesta qüestió. En la primera part es descriu l’origen i els detalls del rumor i de les seves pistes més destacades, mentre que el segon bloc analitza els mecanismes de seducció presents en el cas i exposa un seguit de reflexions al voltant de la publicitat i el seu poder d’influència sobre la conducta del receptor a través de la via emotiva i de l’inconscient.

PRIMERA PART: DESCRIPCIÓ DEL CAS COM VA COMENÇAR TOT Resulta molt difícil establir l’origen exacte del rumor al voltant de la suposada mort de Paul McCartney. Alguns diuen que va ser una idea de John Lennon, a causa de la gelosia que sentia envers el seu company, amb el qual rivalitzava en tot moment per esdevenir el líder del grup.

D’altres especulen que es tracta simplement d’una història inventada i difosa per un grup de fans desitjosos d’afegir un component sàdic i morbós a la trajectòria dels Beatles, coincidint amb l’escàndol provocat pel consum d’LSD per part dels components de la banda.

Fins i tot hi ha algunes teories que intenten demostrar que Paul McCartney és realment mort, i que els estímuls camuflats als discos i a les cançons van ser una manera subtil d’anunciar la tragèdia, en lloc de donar a conèixer la notícia de forma massiva i provocar una autèntica commoció a Gran Bretanya i a la resta del món.

Però a banda d’aquestes especulacions, la hipòtesi més versemblant situa l’origen del rumor en una broma macabra d’autor desconegut, que va ser hàbilment aprofitada pels propis Beatles i la seva companyia (Apple Records) com a estratègia de marketing, amb la única intenció d’augmentar les vendes de discos. Tant els Beatles com Apple han negat reiteradament la veracitat del rumor, i no han admitit mai cap mena de responsabilitat en la invenció de la història.

Sembla ser que la difusió del rumor es va iniciar a la costa oest dels Estats Units. El 17 de setembre de 1969, el periodista nord-americà Tim Harper va publicar un article on donava a conèixer els primers detalls de la suposada història. Unes setmanes més tard, a l’octubre, un disc-jockey de Detroit anomenat Russell Gibb va afirmar per antena que Paul McCartney havia mort, segons deien les “pistes” que havia trobat en els discs de la banda. A partir d’aquell moment, diversos diaris i televisions locals americanes van començar a difondre la notícia.

LES DUES HISTÒRIES: EL RUMOR Paul McCartney hauria mort en un accident de cotxe entre finals de 1966 i principis de 1967. Les versions més precises apunten cap al dimecres 9 de novembre de 1966. Paul, que es trobava amb els seus companys a l’estudi de gravació d’Abbey Road, va tenir una discussió amb el grup i va sortir irat de l’estudi al volant del seu Aston-Martin. Eren les 5 de la matinada quan, després de saltar-se un semàfor, va patir l’accident.

Moltes versions sostenen que una noia misteriosa va distreure el beatle i per això va perdre el control del seu vehicle.

Paul va sortir despedit per la part davantera del vehicle i va morir a l’acte.

El seu cos va quedar comletament desfigurat i per aquest motiu ningú no el va poder reconèixer. El manager dels Beatles, Brian Epstein, va decidir amagar els fets, i amb aquesta finalitat es va convocar un concurs de dobles de Paul McCartney. El guanyador va ser un jove escocès anomenat William Campbell, que es va sotmetre a algunes operacions de cirurgia estètica per acabar d’ajustar-se a la fisonomia del beatle mort. A partir de llavors la banda va deixar de tocar en directe, i feien servir un altre doble -de veu- per a les gravacions en estudi.

LES DUES HISTÒRIES: LA HISTÒRIA REAL Paul McCartney va patir un accident el desembre de 1965. Conduïa tranquil.lament a les afores de Liverpool, a prop de la casa del seu pare, quan va perdre el control de la seva motocicleta. Com a conseqüència de la caiguda, es va partir un llavi i es va trencar una dent. Però la seva vida no va córrer cap mena de perill. Ni va morir, ni va ser remplaçat per cap doble. La causa de l’abandonament dels concerts en directe per part de la banda va ser el fet que els crits de les fans durant l’actuació impossibilitaven literalment l’escolta de les seves cançons; el grup va preferir explotar les possibilitats acústiques de la gravació en estudi, tal com demostra el seu disc Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band, editat l’estiu del 1967.

Quan el rumor va començar a difondre’s de forma massiva, el propi Paul McCartney va negar els fets amb contundència des de la seva granja a Escòcia, en unes irades declaracions públiques que van donar la volta al món. Tot i així, la morbositat dels fets va sobreviure i avui en dia el rumor continua existint.

LES PISTES A mitjans dels anys seixanta molts grups musicals van prendre consciència de l’enorme influència que podia tenir l’estètica dels discos en les seves vendes. Per aquest motiu, a partir d’aquella època la imatge dels àlbums -i en especial les portades- es va anar sofisticant fins esdevenir un autèntic reclam visual, amb la finalitat d’atreure l’atenció del públic en un mercat cada cop més competitiu.

The Beatles van ser precisament una de les bandes més innovadores pel que fa a la concepció artística dels seus LPs, caracteritzats sovint per la seva riquesa plàstica, especialment a partir de 1965. I és justament enmig d’aquest complex entramat d’icones on s’amagaven bona part de les “pistes” relacionades amb la suposada mort de Paul McCartney. De vegades eren estímuls camuflats amb subtils referències mortuòries, tot i que en la majoria dels casos es tractava simplement de petits detalls gràfics, generalment poc explícits, que cridaven l’atenció i que eren susceptibles de ser interpretats en major o menor grau en relació amb el rumor de la mort d’en Paul.

Cal dir que bona part d’aquestes pistes visuals resulten força ambigües, i que moltes d’elles podrien ser simplement fruït de la casualitat; tot i així, també és cert que en alguns casos concrets sembla clara l’existència d’una manipulació intencionada de la imatge per tal d’incloure-hi un estímul ocult. En qualsevol cas, mai no es tracta d’estímuls subliminals en el sentit estricte del terme, és a dir, d’estímuls situats fora dels llindars sensorials.

Molts seguidors del rumor situen la primera pista a l’àlbum “Rubber Soul” (1965), tot afirmant que les lletres del títol creen la forma d’un cor cap per avall, com a senyal de dol per la mort del jove beatle. També va provocar algunes sospites el fet que Paul aparegués a l’interior d’una enorme caixa -entesa com un taüt- a la portada de “Yesterday And Today” (juny del 1966), o bé que ell fos l’únic beatle que es trobava de perfil -i no retratat frontalment, com la resta de la banda- al disc “Revolver” (agost de 1966). De tota manera, cap d’aquests indicis resulta prou explícit com per referir-se directament a la mort de McCartney. A més, totes aquestes pistes resulten totalment incoherents amb la suposada història de la desaparició d’en Paul, ja que, segons el rumor, el beatle hauria mort després que s’editessin aquests àlbums, concretament en el mes de novembre de 1966. És a l’àlbum “Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band” (1967), on el nombre i el grau d’explicitesa dels estímuls camuflats va augmentar considerablement. La coneguda portada del disc, on s’observen els quatre beatles amb una multitud de personatges al darrere, conté nombroses pistes. De fet, la mateixa posada en escena de la imatge podria interpretar-se com una espècie de funeral, sobretot si ens fixem en la parcel.la rectangular de terra amb ornamentació floral -com si fos una tomba- que ocupa la part inferior de la portada. És precisament aquí on trobem unes flors grogues que dibuixen la forma d’un baix, l’instrument que tocava Paul a la banda. A més, crida l’atenció el fet que l’instrument està situat en posició invertida, amb el coll a l’esquerra i la caixa de ressonància a la dreta: McCartney tocava el baix en aquesta posició ja que era esquerrà. I per si encara no fos prou explícit, podem observar que l’instrument només té tres cordes; al baix li falta una de les quatre cordes, igual com als Beatles els falta un dels quatre membres.

Encara trobem més pistes. A la banda dreta de la imatge hi ha una nina amb un jersei de ratlles. Si l’observem amb atenció ens adonarem que a la peça de roba hi diu en lletres majúscules: “WELCOME THE ROLLING STONES”. Òbviament, si els Beatles s’havien desfet -recordem que la imatge està concebuda com un funeral-, els Rolling Stones passarien a ser els reis indiscutibles del pop-rock. A més, justament al costat de la paraula “STONES”, a la faldilla de la nina, hi ha un petit cotxe blanc, suposadament una reproducció del vehicle on va morir en Paul.

Alguns seguidors del rumor especulen sobre les possibles referències mortuòries d’algunes de les estàtues i imatges de religions i cultures exòtiques que apareixen a la portada. Però en qualsevol cas, l’estímul ocult més explícit -de caràcter gairebé criptogràfic- es troba a la imatge de la bateria que presideix el centre de l’escena: si col.loquem la portada del disc davant d’un mirall, veurem com a l’esmentat instrument es pot llegir el següent: “1 ONE 1 X HE | DIE”. La seqüència “HE | DIE” se situa justament a sota de la figura de Paul.

També hi ha pistes en el disseny interior de l’àlbum. Quan l’obrim, veiem una imatge dels quatre Beatles davant un fons groc. Curiosament, McCartney düu en el braç esquerre un pegat de color negre amb les lletres OPD. A l’estat de Canadà, aquestes sigles volen dir “Officially Pronounced Dead”.

Fins i tot la contraportada conté algunes pistes. Hi observem els quatre Beatles dempeus, a la part inferior de la imatge, amb les lletres de les cançons sobreimpressionades. Resulta estrany el fet que Paul es trobi d’esquenes a la imatge -a diferència dels seus companys- i amb els braços plegats, com si fos un difunt. A més, a sobre del seu cap se situa el títol de la cançó “Within You Without You”. Per últim, George Harrison assenyala amb el dit les lletres “wednesday morning at five o’clock”, que és exactament el moment de la suposada mort d’en Paul.

En els àlbums posteriors continuem trobant algunes pistes, tot i que no tan abundants com en el Sgt. Pepper’s. Per exemple, es comenta que si posem cap per avall la portada del disc “Magical Mystety Tour” (1967), la paraula “Beatles” es converteix en una seqüència de números: 5371438.

Alguns antics fans residents a Liverpool afirmen que a finals dels anys seixanta van trucar a aquest número de telèfon i van escoltar la veu enregistrada de John Lennon confirmant la mort del seu company. Al

fulletó que acompanyava el disc també apareixen alguns estímuls visuals referents al rumor, com el dibuix d’una petita bateria on es llegeix “Love the 3 Beatles”. A la contraportada hi ha unes persones vestides de blanc que, si mirem el disc gairebé de perfil, semblen formar amb els seus cossos la seqüència “RIP”.

També apareixen algunes imatges sospitoses de McCartney al fulletó interior de l’àlbum “The Beatles” (1968), i molts van creure que el concepte i la iconografia del submarí present a l’àlbum “Yellow Submarine” (1969) es referia metafòricament a una tomba o bé una mena de viatge místic cap al més enllà. Però sense dubte, l’altre pilar que reforçà la consolidació del rumor de la mort de McCartney -junt amb el ja comentat Sgt. Pepper’s Lonely Hearts Club Band- és el disc “Abbey Road”, publicat el setembre de 1969. La imatge de la mítica portada -els quatre beatles creuant un pas de zebra- es va interpretar com un ritual mortuori: John -vestit de blanc- representaria Déu, Ringo -de negreseria el capellà, Paul -sense sabates i amb els ulls tancats- seria el difunt i George -amb roba informal-, l’enterrador.

També s’hi poden detectar altres pistes més subtils. Per exemple, Paul té una cigarreta a la mà dreta, tot i que ell era esquerrà. A més, al fons de la carretera hi ha un cotxe que es dirigeix directament cap en Paul. Però la pista més curiosa la trobem a la matrícula de l’escarbat blanc que hi ha aparcat a l’esquerra de la imatge. La part superior de la placa conté les lletres LMW, que es va interpretar com “Linda McCartney Weeps” (Linda McCartney plora) o bé “Linda McCartney Widower” (Linda McCartney vídua). A baix d’aquestes lletres, la matrícula conté “28IF”, que molts van entendre com “28 IF (he was alive)”: McCartney tindria 28 anys en aquell moment si estigués viu. Curiosament, el 1993 Paul McCartney va editar un disc en directe titulat amb el suggerent joc de paraules “Paul is Live”, la portada del qual se situa en el mateix escenari d’Abbey Road però amb la matrícula de l’escarbat blanc modificada.

Per últim, comentarem les pistes presents a la contraportada de l’àlbum.

La imatge ens mostra una de les parets exteriors dels estudis Abbey Road i la figura en moviment d’una noia a la qual no veiem la cara. Es diu que aquesta noia és la que va despistar McCartney mentre conduïa el seu cotxe a la nit, provocant-li la mort. Alguns sostenen que el joc d’ombres que es forma al braç i al colze dret de la dona dibuixen el perfil de Paul.

També observem que en una cantonada del mur hi ha uns punts negres;

si els unim formen el número 3, que serien els beatles encara vius. A més, si mirem la imatge gairebé de perfil, podem descobrir com algunes de les ombres que es projecten a la paret formen una figura molt semblant a una calavera.

Però les pistes presents als discos no eren només visuals sinó també sonores. Les lletres de les cançons eren escrupulosament registrades pels fans a la recerca de nous indicis. Són especialment populars alguns versos suposadament referits als detalls de l’accident del jove beatle, com ara “he didn’t notice that the lights had changed” o bé “you were in a car crash”. També trobem estímuls sonors amagats. Per exemple, al final de la cançó “All You Need Is Love”, John Lennon sembla cantar en veu baixa: “yes he’s dead; we loved you yeah, yeah, yeah...”.

Fins i tot es rumoreja que The Beatles van fer servir en algunes cançons la tècnica coneguda com backmasking, consistent en inserir missatges sonors ocults en els discos, enregistrats de forma retrògrada, de tal manera que només són reconeixibles quan fem girar el disc cap enrere.

L’exemple més famós el trobem a la cançó “Revolution 9”; al llarg de la peça es repeteix el vers “number nine”, però si l’escoltem al revés sembla dir “turn me on, dead man”. De tota manera, en cap cas la dicció és del tot clara -en realitat, sovint el contingut del suposat missatge resulta força ambigu- així que sempre queda oberta la porta del dubte.

SEGONA PART: REFLEXIONS I ANÀLISI L’ASQUER INVISIBLE És ben sabut que al llarg del segle XX i en especial en els darrers anys, la producció de missatges publicitaris ha crescut a una velocitat vertiginosa, fins a convertir-se en un element quasi omnipresent a la nostra societat.

Els receptors d’aquests missatges -és a dir, els consumidors potencialses veuen obligats a conviure amb una autèntica allau d’informació allà on vagin. Per fer-hi front, tendeixen a desenvolupar de forma espontània diversos mecanismes de defensa perceptiva, de manera que bona part dels anuncis i reclams exerceixen un efecte mínim -o si més no, menor del desitjat- sobre els seus pretesos destinataris.

Donades aquestes circumstàncies, el principal repte del creatiu publicitari és captar l’atenció del públic. Per aconseguir-ho, s’ha experimentat amb noves tècniques i nous formats que resultessin sorprenents, originals o simplement diferents, amb l’objectiu que l’anunci en qüestió adquirís notorietat. La publicitat ha trencat les seves pròpies barreres i ha anat més enllà dels mitjans tradicionals per endinsar-se encara més a les nostres vides; el marketing directe o el product placement en són bons exemples.

Al mateix temps, els missatges publicitaris han deixat de ser totalment explícits i han anat guanyant subtilesa, per tal de burlar les defenses cognitives del receptor i concentrar el seu poder en la via emotiva i en l’inconscient. De fet, sovint la publicitat conté elements de caràcter subliminar en el sentit ampli del terme, és a dir, estímuls que no es perceben de manera conscient. Fins i tot en alguna ocasió s’ha fet publicitat subliminar en sentit estricte: fora dels llindars sensorials.

Davant aquests estímuls, el receptor resta del tot vulnerable. Per això la Ley General de Publicidad prohibeix l’ús de la publicitat subliminal, tot considerant-la il·lícita [Ferrer Rosselló, p.92].

El cas “Paul Is Dead” resulta especialment paradigmàtic donat que, ja en els anys seixanta, auspiciava i reunia algunes de les característiques més destacades de la publicitat contemporània, com la constant innovació tècnica i formal, el joc amb l’implícit i la predominància del relat. Però sense dubte el seu major encert va ser la utilització d’una enginyosa estratègia seductora per incidir de ple en el terreny de les emocions i influir així sobre l’inconscient humà.

UN CAS PECULIAR A la dècada dels seixanta esclata la beatlemania. Però l’èxit dels anomenats “quatre magnífics” no es devia únicament al seu tarannà divertit o a la qualitat de les seves cançons. Darrere d’aquell fenòmen musical hi havia una brillant campanya de promoció dirigida i controlada en tot moment pel seu manager, en Brian Epstein. Les primeres aparicions dels Beatles a les emisores de ràdio i sobretot a la televisió van fer que la seva popularitat cresqués com l’escuma, i el fervor dels primers fans es va estendre arreu. Un cop coneguts mundialment, els Beatles van

explotar comercialment la seva imatge a través de diversos mitjans, especialment amb el merchandising.

Però l’estratègia publicitària dels quatre de Liverpool va anar més enllà dels mètodes tradicionals. El rumor segons el qual en Paul McCartney hauria perdut la vida en un accident de cotxe va ser hàbilment aprofitat per fomentar una espècie de joc morbós que augmentés la venda de discos. El més curiós de tot és que les pistes del rumor es trobaven precisament en els propis àlbums, a la portada, a la contraportada o al llibret interior. És a dir, es venia un producte situant un conjunt de reclams irracionals en el suport físic del propi producte.

A més, aquestes pistes no es mostraven obertament sinó que s’ocultaven de forma intencionada. Així, els Beatles es convertien en els primers músics de la història en fer servir estímuls camuflats en la seva obra.

Posteriorment altres grups de rock com Led Zeppelin o The Rolling Stones van començar a inserir frases o icones ocultes a les seves portades i cançons, sovint missatges satànics i autodestructius que apel·laven a la part més fosca de la complexa dualitat humana. Es tractava d’estímuls aïllats, que només compartien una certa afinitat temàtica.

En canvi, en el cas dels Beatles, les pistes ocultes estaven interconectades, hi havia una relació entre elles. A diferència de les tècniques subliminars emprades per altres grups, aquí els estímuls camuflats no eren una simple referència mortuòria sinó que adquirien sentit en funció d’un mateix referent extern: la suposada mort de Paul McCartney. És aquí on radica la singularitat major del cas “Paul Is Dead”, en la utilització d’un fet hipotètic i de caràcter extramusical -per tant, aliè a la naturalesa intrínseca del producte- per conferir sentit a un seguit d’estímuls ocults i interrelacionats que es trobaven a les portades dels propis discos.

I encara hi ha més. Tot i que pugui semblar una paradoxa, la gran majoria d’aquestes pistes amagades estaven fetes per a ser descobertes. És aquest un cas insòlit en la història de la publicitat moderna: es fan servir estímuls camuflats per a que a primera vista es percebin de manera inconscient però amb la finalitat última que deixin de ser subliminars.

D’aquesta manera, s’aconseguia atreure l’atenció dels fans, que recorrien amb la vista una i altra vegada les portades dels seus ídols a la recerca de nous indicis sobre el rumor.

Aquest fet introdueix dues noves qüestions. D’una banda, la participació activa del consumidor en l’estratègia publicitària; la interacció que suposa la descoberta de noves pistes itensifica notablement la implicació emotiva del fan en el “secret” de la mort de Paul, tot generant una certa complicitat entre l’emissor i el receptor del missatge. D’altra banda, la racionalització. El fet que origina les pistes -la desaparició de McCartney i la seva substitució per un doble- és del tot inversemblant, però la presència d’indicis ocults que reflecteixen fidelment els detalls més escabrosos de l’accident sembla corroborar el rumor.

D’aquesta manera es crea una espècie de lògica interna que es justifica a ella mateixa, però que no aporta cap vinculació sòlida amb la realitat. Tot i així, molts fans tendeixen a acceptar aquesta fal.làcia com una argumentació raonada a favor de la mort del jove beatle. Quan en les decisions humanes domina l’emoció, la necessitat de semblar racionals fa que l’inconscient recorri a aquesta estratègia anomenada racionalització, a través de la qual podem otorgar una aparença lògica i versemblança a les situacions més increíbles [Ferrés, pp.23-25].

EL REGNE DE LES EMOCIONS En efecte, tal com comenta Joan Ferrés, “l’home té la capacitat de raonar, i la utilitza amb freqüència, però amb major freqüència del que es pensa actua mogut per impulsos inconscients i poc o gens racionals” [p.20]. És per això que la publicitat intenta incidir subtilment en l’emotivitat del consumidor potencial sense que aquest en sigui del tot conscient; d’aquesta manera s’exerceix una major influència sobre la seva conducta.

En el cas “Paul Is Dead”, la seducció per la via emotiva compta amb un poderós aliat: la beatlemania. Cal recordar que l’estratègia de les pistes anava dirigida especialment als fans dels Beatles, i que molts d’ells sentien una veritable passió pels seus ídols, sobre els quals projectaven els seus anhels més profunds. En aquesta situació de sentiments exacerbats, els admiradors de la banda britànica eren molt més susceptibles de ser captivats pel rumor -i fins i tot de creure en la seva veracitat- que qualsevol altre individu. Tal com deia Oliver Wendell Homes, “les creences rarament són el resultat del raonament. Tendim a creure allò que desperta els nostres desitjos, les nostres pors i les nostres emocions” [citat per Ferrés, p.19].

L’enorme fruïció que sentien alguns fans en descobrir nous indicis als discos els va portar a trobar pistes allà on no hi eren, o a interpretar com a part del rumor qualsevol mínim detall, per subtil i ambigu que fos, que diferenciés d’alguna manera en Paul McCartney de la resta de la banda.

Aquesta situació va sobrepassar en més d’una ocasió el límit de l’absurd.

Per exemple, alguns fans indiquen com a prova de la mort de Paul i la seva suplantació per un doble el fet que el seu rostre sigui l’únic que apareix de perfil a la portada del disc Revolver, a pesar que, segons el propi rumor, el beatle hauria desaparegut després de la publicació d’aquest àlbum. A més, resulta del tot evident que aquesta simple variació icònica no conté cap connotació mortuòria per ella mateixa: que algú aparegui de perfil en una imatge no vol dir que hagi mort. Molt probablement, qualsevol altra persona que no conegués el cas “Paul Is Dead” no hi trobaria res sospitós. Això demostra que, segons afirma Joan Ferrés, la percepció de la realitat està condicionada per esquemes emocionals: “Una mateixa realitat és percebuda de manera diversa en funció d’actituds prèvies, actituds personals que no són sempre conscients. I que no es basen sempre en paràmetres racionals” [pp.3435].

Però més enllà de la forma com es presenten i s’interpreten les pistes hem de tenir molt en compte la morbositat gairebé recalcitrant que conté tota la història. En aquest sentit, cal destacar que els suposats fets no es donen a conèixer obertament sinó en forma de rumor. Així, el dubte irresoluble sobre la veracitat de la història genera en el receptor una certa tensió emotiva que el sedueix i que només troba la seva catarsi en el descobriment d’indicis que actuen com a proves justificants. El component morbós del cas es veu reforçat per l’escabrositat del brutal accident que hauria provocat la mort de l’idolatrat beatle i per l’aparició secreta d’un impostor desconegut. Amb tot això el cas “Paul Is Dead” esdevé una bona prova que, per molt complexa que pugui resultar una estratègia seductora a nivell formal, la seva essència sempre tendeix a apel·lar en major o menor grau els nostres instints més primaris.

Aquestes pulsions, reprimides socialment, gairebé mai no es manifesten de forma explícita i totalment oberta en la nostra vida quotidiana. Tot i així, la transgressió esporàdica i més o menys subtil d’aquests tabús sovint resulta gratificant per al receptor. Carlos Lomas ho comenta en el seu llibre El espectáculo del deseo: “En aquesta publicitat de la

connotació (o de la significació) d’allò que es tracta és d’estimular una percepció de les persones, dels objectes i del món que tendeixi a l’eufòria i al plaer, que violi l’horitzó d’expectatives del lector i les seves rutines comunicatives i que transgredeixi així il.lusòriament allò habitual i allò quotidià tot enunciant el territori d’allò utòpic i d’allò prohibit” [p.69].

EL PODER DEL RELAT La narració d’una història, eix vertebrador del cas “Paul Is Dead” i també de bona part de la publicitat contemporània, ha atret sempre l’èsser humà. “Els relats fascinen perquè, a més de satisfer necessitats de fabulació i de fantasia, incideixen en l’àmbit de les emocions, les activen, les porten a les màximes cotes d’intensitat” [Ferrés, p.104]. Tot relat ben construït conté mecanismes d’identificació i projecció emotives -que impliquen l’espectador en la història-, a més d’una organització bipolar.

La dualitat entre heroi i antagonista, entre el bé i el mal, entre tensió i equilibri, entre pulsió de vida i pulsió de mort, entre allò conegut i allò desconegut, ens captiva perquè reflecteix l’estructura dual de la consciència. La contradicció és inherent a la persona, i si el relat atrau és en bona mesura perquè presenta i resol contradiccions. [Ferrés, pp.112114].

El cas “Paul Is Dead” s’articula al voltant d’un relat on intervenen bàsicament tres personatges. Primerament tenim en Paul McCartney, el clar protagonista, amb qui el receptor se sent emotivament identificat i sobre el qual projecta els seus sentiments de desig o admiració i alhora de llàstima per la seva pèrdua. I en el pol oposat tenim un antagonista desdoblat en dues figures -el culpable (Rita, la noia que va distreure el beatle mentre conduïa) i l’impostor (William Campbell, el suposat doble d’en Paul)- que reben l’odi, la ràbia i el menyspreu dels fans. Cal destacar aquí l’associació entre la noció de culpabilitat i la figura de la dona, fet que aporta un component misògin a la història; els relats, encara que sigui implícitament, transmeten valors.

CONCLUSIONS El cas “Paul Is Dead” és una brillant estratègia seductora dissenyada amb precisió per incidir amb la major intensitat possible sobre l’emotivitat del

receptor. Prova de la seva eficàcia és el fet que, a pesar de basar-se en uns fets del tot inversemblants i que han estat negats en reiterades ocasions pels propis beatles, encara avui existeix un petit col.lectiu de persones que creu en la mort de Paul McCartney als anys seixanta i que examina escrupulosament els nous discos, cançons i videoclips de l’exbeatle a la recerca de noves pistes que corroborin el rumor. Amb tot això el cas “Paul Is Dead” demostra que una campanya publicitària profundament irracional però ben elaborada pot exercir una gran influència sobre l’actitud i la conducta del consumidor potencial sense que aquest ni tan sols en sigui del tot conscient. …………………………………………………………………………………………………………

FONTS BIBLIOGRÀFIQUES Llibres: FERRER ROSELLÓ, Clemente. “Persuasión oculta”. Edimarco, Madrid, 1998.

FERRÉS, Joan. “Televisión Subliminal”. Piadós, Barcelona, 1996.

LOMAS, Carlos. “El espectáculo del deseo”. Ediciones Octaedro, Barcelona, 1996.

Documents online: www.geocities.com/SunsetStrip/3674/pid.html www.recmusicbeatles.com/public/files/faqs/pid.html www.popthing.com/musica/Beatles_Archives/PAUL_HA_MUERTO/expediente_pa ul_ha_muerto_.htm