PREMI A LA MILLOR PUBLICACIÓ DE PREMSA COMARCAL
EL PENEDÈS COM TU L’ENTENS
www.el3devuit.cat
des de 1982
DESEMBRE
Centre Artístic del Penedès Núm.
ARTS I EROTISME
De la literatura eròtica
Literatura Arts plàstiques Música
Del teatre i de la poesia musicada De la poesia eròtica De les arts plàstiques i l’erotisme De la música i de l’Agrícol
SUMARI
DE LA LITERATURA ERÒTICA I DE L’EROTISME ...
N
LLETRES AL PASSATGE EDITORIAL
DE L’EROTISME A LES ARTS L’EROTISME A LA LITERATURA I A LES ARTS
DEL VI DE L’EROTISME A LA LITERATURA DE LA LITERATURA ERÒTICA I DE L’EROTISME
DEL TEATRE I DE LA POESIA MUSICADA Vivim uns temps complicats però apassionants. Uns temps en què la societat civil no podem estar quiets ni callats. Cal continuar la nostra tasca cívica i cultural i al mateix temps dir ben alt que la llibertat, el diàleg i el respecte són elements fonamentals de la convivència i de la vida humana. Des del Centre Artístic del Penedès, l’Agrícol, doncs, a banda de mantenir la nostra activitat cultural i social (com demostra) aquesta nova revista, també hem fet costat a les entitats i a les institucions catalanes que han estat i que són perseguides per defensar les seves idees i els drets que deriven de la sobirania del nostre poble. I per això volem aprofitar, també, aquesta editorial per donar el nostre recolzament a tots aquells que han estat empresonats injustament i als membres del Govern de la Generalitat de Catalunya que han hagut d’exiliar-se per seguir treballant pel país. Ara més que mai cal tornar a fer pinya i tornar a muntar el castell. Hem d’avançar en la nova República i hem de lluitar per la dignitat i per la llibertat dels presos polítics. I per això també mantenim ferm el nostre compromís amb la cultura i amb la llengua d’aquets país (com no podia ser d’una altra manera) i ens sentim, més que mai hereus d’aquells socis de l’Agrícol que l’any 1891 van fundar el Centre Català Vilafranquí, en uns moments en què fer catalanisme també era perseguit per l’Estat Espanyol. L’eix transversal del número que teniu a les mans tracta de l’erotisme des de vessants ben diferents. De l’erotisme i de la seducció que menen a la relació, el diàleg i l’enriquiment mutu. Un valor que no podem perdre de vista en la vida humana. Us convidem a llegir-la.
LA PARAULA ERÒTICA I EL TEATRE
“SURANT COM LES PEDRES –JAUME SUBIRANA”
DE LA POESIA ERÒTICA EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS PRESENTACIÓ DEL POEMARI FESTÍ
DE LES ARTS PLÀSTIQUES I DE L’EROTISME ART I EROTISME
PRESENTACIÓ DE TOCAR EL MÓN
DE LA MÚSICA I DE L’ÀGRÍCOL MÚSICA I CONCUPISCÈNCIA
V CICLE DEL “PARLEM DE MÚSICA”
HOMENATGE A FÈLIX BALAGUER
Passatge
Maqueta: Mercè Olivella Escola Municipal d’Art Arsenal
2
I cap al XIX, l’erotisme més lligat a les revistes i a la premsa es barreja una mica amb l’anticlericalisme, però tots tenim present el teatre de Pitarra amb una obra com Don Jaume el Conquistador. I el s..XX, un agosarat Prudenci Bertrana, a la seva novel·la més famosa, Josafat (1906), on narra la relació apassionada del campaner de la catedral de Santa Maria, amb la prostituta, Fineta. Som davant del mite de la Bella i la Bèstia, amb un sexe apassionat i esquinçat, dins de les parets de l’església.
En fi, jo volia, en aquest petit article, proposar-vos una breu introducció o si voleu, una reflexió personal i sense pretensions d’anàlisi o d’estudi acadèmic, sobre la nostra literatura eròtica.
Una mica més entrat el s. XX, el sexe ja no és pecat, perquè ara tenen la feina de construir una llengua que doni gust.... Cèsar August Jordana escriu l’any 1932, Una mena d’amor, on ens descriu, en català noucentista i per primer cop -que sapiguemen la nostra literatura, un orgasme.
La literatura catalana, malgrat que no ens ho pugui semblar, compta amb una llarga tradició de sexualitat i erotisme: Des del text més elegant i sofisticat amb ressons de la literatura àrab (el lligat a l’amor cortès), on els ulls i la mirada subjugaran els amants cortesos en una passió basada en el desig, passant pel segle XV, amb el divertit Col·loqui de dames, de l’escola satírica valenciana:
PETITES HISTÒRIES DE BANQUETS
Secció literària: Miquel Cartró Boada Teresa Costa-Gramunt Xavier Hernàndez Ventosa Pere Martí Bertran Anna Ruiz Mestres
o acostumem gaire sovint a parlar de la nostra literatura des del punt de vista de l’erotisme, som hereus d’una educació repressiva, poc oberta en aquest sentit, ja sigui per qüestions religioses, ideològiques o moralistes que fan del sexe, encara avui en dia, un tema tabú. Sense anar més lluny em deia una alumna, de 1r de BTX que no podia llegir Josafat perquè era testimoni de Jehovà i no li permetien llegir aquestes coses. Ho dic perquè veiem on som en ple segle XXI.
Edita El 3 de vuit
DE L’EROTISME A LES ARTS L’EROTISME A LA LITERATURA i A LES ARTS
Parlar de literatura, erotisme i art ens remet, en primera instància, a obres fonamentals de la literatura universal més ancestral. Posem com a exemple els Diàlegs de Llucià de Samosata on els déus parlen sense embuts de les seves experiències sexuals. O els cent contes eròtics del Decameró de Bocaccio, on deu jovenets d’ambdós sexes se’ls expliquen els uns als altres. I, per què no, algunes de les exquisides narracions de Les mil i una nits on, per evitar una mort segura, Sherezade sedueix el seu futur botxí explicant-li contes de tota mena, inclosos els de temàtica sexual. No oblidem tampoc l’hindú Kamasutra de Vatsiaiana, que defineix el sexe como una “unió divina” i que detalla les possibles pràctiques íntimes de “l’art del sexe”. Aleshors, centrats en la tradició eròtica de la literatura catalana, podem considerar la producció lligada a l’amor cortès, el divertit Col·loqui de dames valencià, o el mateix Ausiàs Marc, qui converteix la sexualitat en un lirisme delicat. Naturalment, no podem obviar el Tirant lo Blanc de Joanot Martorell, on la sexualitat esdevé francament explícita. Tampoc aquell agosarat Rector de Vallfogona, ni el desmarxat teatre de Pitarra amb el seu Don Jaume el Conqueridor. Arribats ja a la literatura més contemporània parlaríem de Palau i Fabre, de Vicent Andrés Estellés, de Gabriel Ferrater, de Salvat Papasseït, de Carme Riera…
Tampoc les arts plàstiques han defugit la temàtica eròtica, ans al contrari. Així, per exemple, els frescos romans que ens han arribat (de Pompeia) o l’holandès Rembrandt i la seva enlluernadora Danae, fecundada per Zeus en forma de pluja daurada. Més modernament, trobem, entre altres, el sensual Boucher, qui pinta el provocatiu Leda i el Cigne on la donzella, vençuda, ofereix el seu sexe anhelant al bec del Cigne-Zeus. Més pròxim als nostres dies tenim, d’una banda, el suggerent El petó de Rodin on la delicada nuesa dels dos amants entrellaçats expressa l’erotisme com a vehicle d’unió íntima i, en fi, també a Picasso, que va trobar en l’erotisme un dels seus grans temes, com va quedar palès en la mostra que el museu del carrer de Montcada de Barcelona va exhibir fa uns anys, on es podia veure l’evolució del pintor a través del seu concepte de l’amor i les relacions sexuals. En definitiva, hem de concloure que l’erotisme, com a eina vital d’expressió humana no ha estat oblidat ni per la literatura ni per les arts plàstiques, les quals manifestacions artístiques, malgrat les censures hipòcrites d’algunes èpoques, l’han considerat sempre com una faceta més del viure i del sentir. Xavier Hernàndez Ventosa
“En cors no veig menys taca lega/sinó en lo meu/ una singular faysó/ veureu:/ tinch pits e cuxes/plenes,lises, no/ pas fluxes/ y tam blanques!/ Pus rodones/ tinch les anques/ que un tonell/ que si.m véssiu lo ventrell/ vos senyaríeu/ així és petit, que no creuríeu/ de dona fos”.
L’erotisme i les classes altes Amb L’Espill de Jaume Roig, l’autor més brillant d’aquest Cenacle burgès, arriba la censura de costums. A prop seu el gran poeta A.March, amb una sexualitat de l’intel·lecte, més reflexiva i en algun moment més lírica, i des del Cenacle aristocràtic, Joan Roís de Corella, amb qui la sexualitat esdevé més teòrica i més retòrica, però que fascinava tant i tant les dames nobles de l’època (“Ningú diu l’amor com mossèn Corella”, comentaven embadalides!) El qui parla però de sexualitat sense embuts és Martorell. En el seu Tirant hi trobem sexe en estat pur, i fins parlem de voyeurisme, de lesbianisme, d’homosexualitat, tot amb un llenguatge fresc i provocador: “Pensa vostra altesa que siam en lo temps antich, que quan la donzella tenia algun enamorat e lo amava en strem grau, dava-li un ramellet de flors ben perfumat, o un cabell o dos del seu cap, e aquell se tenia per molt benaventurat. No, senyora, no, que aquex temps ja és passat. Lo que mon senyor Tirant desija bé u sé yo: que us pogués tenir en hun lit nua o en camisa”.
Però si seguim aquest periple llampec per la literatura eròtica sembla que després del Tirant, la foscor? No, en absolut, la literatura eròtica es manté en les cançons del poble (sempre hem estat una mica eròtics i força escatològics en el nostre repertori popular). Erotisme i moral El segle XVIII, en temps de bruixes i de bandolers, arriba amb Francesc V. Garcia, el Rector de Vallfogona, i ell encapçala una nova moda eclesiàstica, la literatura eròtica dels entreteniments de sagristia, dedicada a homes que no podien tenir una activitat sexual regular .
Passatge
3
L’erotisme a la literatura contemporània I també Joan Salvat Papasseit, amb la lírica eròtica i corprenedora del seu Poema de la rosa als llavis. La poesia eròtica de la segona meitat del segle XX passa per Palau i Fabre, a qui cal tenir molt present aquest any 2017 i per Vicent Andrés Estellés i Gabriel Ferrater per citar-ne alguns. No defugim la prosa eròtica atribuïda a M. de Pedrolo, amb Els quaderns d’en Marc, on parla de la condició sexual de la dona i mostra la mirada femenina i la seva manera d’entendre la sexualitat. etc. No podem deixar de comentar el paper clau que han tingut en la projecció d’aquesta literatura algunes editorials, com “La Marrana”, o “La piga de la Viuda Reposada” i premis de literatura eròtica com “La sonrisa vertical” de l’editorial Tusquets, que va premiar textos tan populars, i escrits en català com Deu pometes té el pomer, del col·lectiu Ofèlia Dracs o el premi “La Vall d’Albaida”, que publica Bromera des del 2001... I no ens oblidem de dones, com la Carme Riera amb Epitelis tendríssims o Te deix, amor, la mar com a penyora. En fi, que el sexe forma part de nosaltres, és un dels aspectes més íntims de les persones...però encara hi ha molts prejudicis i tabús en aquest terrey. Sortosament sembla que abans i ara s’ha escrit i s’escriu de sexualitat amb franquesa, amb grolleria, amb respecte, amb ironia, amb picardia, amb passió i amb lirisme... i mil adjectius més, des de sempre que tenim literatura eròtica, perquè el sexe és vida i com la vida mateixa té mil mirades possibles o més, tantes com persones. Anna Ruiz Mestres
DEL VI I DE L’EROTISME I LA LITERATURA
PRESENTACIÓ DEL RECULL PETITES HISTÒRIES DE BANQUETS Parlem de banquets: del de Plató al “somni” del Celler de Can Roca El passat 22 de febrer, la Secció literària de l’Agrícol va organitzar la presentació del llibre Petites històries de banquets (Godall Edicions, 2016). El llibre fa un itinerari inèdit i ben documentat per uns quants banquets molt importants, des del trascendent “banquet” de Plató al que va organitzar “El celler de Can Roca” i es presenta com un diàleg sobre la funció del vi a la filosofia, la literatura i el cinema. La presentació va comptar amb la presència de Marta Gómez Mata i Fèlix Rabal Quixalós, autors del llibre i amb la col.laboració de Joan Cuscó Clarassó, filòsof i musicòleg. Petites històries de banquets fa un itinerari inèdit i ben documentat per una colla de banquets que apareixen en diverses obres filosòfiques o literàries i, també, en alguns que són l’objecte de pintures i de pel·lícules famoses, les quals, al seu torn, els entenen com a obres d’art, com a espectacle, com a actes de reivindicació o com a provocacions. En aquest sentit, el llibre recull moltes anècdotes i reflexions interessantíssimes perquè es remunta directament als nuclis originals de la nostra cultura més ancenstral si entenem que els banquets i el vi configuren el nus que lliga les dues tradicions de què procedim, la grega i la judeocristiana.
Perquè, si la primera va més enllà d’instituir el banquet com un acte social i aconsegueix convertir-lo en un gènere filosòfic i literari (Plató), la segona el converteix en l’acte fundacional d’una religió i alhora en destaca l’espiritualitat (El Sant Sopar). Perquè és el cas que aquestes dues concepcions (ambdues provinents de les dues bandes de la Mediterrània, ambdues aparentment oposades) potser no s’haurien donat sense el vi, l’element que tenen en comú i que en certa manera les uneix. El públic assistent també va poder degustar una copa de vi de la DO Montsant per cortesia del “Centre Quim Soler, la literatura i el vi” d’El Molar (Priorat). Referències del llibre que, s’ha editat, simultàniament, en català i en castellà. “Pequeñas historias de banquetes” (Godall Edicions, 2016) Marta Gómez Mata y Fèlix Rabal Queixalós. http://godalledicions.cat/pequenas-historias-de-banquetes/ “Petites històries de banquets” (Godall Edicions, 2016) Marta Gómez Mata i Fèlix Rabal Queixalós. Traducció Tina Vallès. http://godalledicions.cat/banquets/
LITERATURA I EROTISME PARAULA ERÒTICA I TEATRE
EL POEMA DE LA ROSA ALS LLAVIS
«EL TEATRE, PER A TOTS ELS QUE EL FEM, NO ÉS PAS ESCRIURE, ÉS VIURE, ÉS SENTIR-SE VIU.» (S.Rusiñol)
UN SALVAT SEXUAL, SENSUAL, TENDRE, PUR I SIMPLE. L’obra és plena de les imatges més tendres i belles per parlar de sexe que ha vist la nostra literatura.
os apasionados o entre un individuo apasionado y los imperativos categóricos de la sociedad en que vive–. Las emociones violentas relacioandas con el conflicto son las más absorbentes de nuestras experiencias privadas, y las obras populares más duraredas son siempre aquellas que despiertan dichas emociones.»
L
a idea «màquina del teatre» remet a l’engranatge que aixecava les escenografies a la Grècia Clàssica per obrir-nos a un món d’emocions, seduir-nos i eixamplar el nostre pensament. No debades per als medievals el pensament humà també era una «màquina» (que eixamplava la nostra vida).
El pensament filosòfic i artístic és un teatre que no explica sinó que recrea o, en paraules més properes al món del teatre, no presenta sinó que representa. Que naix de l’impuls eròtic que ens porta al desig de saber-ne més i de capbussar-nos més en la vida i que rebrota en l’amor filial que ens fa donar el que hem après als altres a través de l’acte teatral. El teatre naix del conflicte sobre el que se sustenta la creació poètica: de la tensió entre la forma i el contingut (o l’estil i l’expressió). I, encara més important, perquè Dionís (el Déu del teatre) és aquell que, en realitat, no sabem qui és. Un estranger. Algú que ha nascut dos cops i que mor abans de nàixer. Però la seva petjada és ferma en la societat occidental (com ha estudiat John Boardman.
Art i follia L’art fort (la paraula potent) se situa en el límit entre la raó i la follia, entre Dionís i Apol·lo o, en paraules de D’Ors, entre «el hombre angélico y el hombre satánico» que hi ha en totes les personalitats artístiques. I això és tan vàlid per al teatre com per al pensament filosòfic. De fet, al primer terç del segle XX hi ha una sèrie d’autors que reclamen transitar aquest límit tant en un àmbit com en l’altre. Tenim Artaud en el teatre i, a Catalunya, Diego Ruiz en la filosofia. En transitar els límits hom aporta una nova intensitat a la paraula i, amb ella a la vida. Intensitat que no és ni inodora ni indolora. És plena de dolor, d’excés, de violència. En paraules de Ruiz, es tracta de recuperar el sentit tràgic de l’Amor (com el trobem per exemple en Wagner) i de fugir de l’amor ideal i idealitzat de la Renaixença («Amor es un intermediari, no un déu, sinó un dimoni en el sentit antic; és a dir, un intermediari entre els déus i els homes»). I aquest Amor, en majúscula és dionisíac al conte que porta per títol «Virginitat» (en què Ruiz fa una reproducció d’un manuscrit d’una escriptora que ha estat sotmesa a la destrucció que suposa el manicomi: el pensament abstracte que mata la vida). L’entusiasme La força dionisíaca prové d’un vi que ha de ser cultivat i en ser-ho ha de ser sotmès a la violència (ja sigui per l’envelliment en una bóta o per la destil·lació per fer-ne aiguardent). La cultura és ordre i violència. Si no hi ha ordre no hi ha vi ni cultura. Però si només hi ha ordre i no hi ha cap moment d’entusiasme orgiàstic l’art i les idees perden la seva força tràgica i vital (l’entusiasme que les fa bullir i créixer).
«La función del teatro consiste en despertar y finalmente apaciguar las más violentas emociones, y el tema fundamental es el conflicto –entre individu-
Passatge
Aquesta és una preocupació que comparteixen els artistes i els filòsofs al llarg del segle XX amb Artaud i Gide. Totes les formes s’han convertit en fórmules i destil·len un avorriment màxim. Tota la sintaxi comú és repugnantment insípida. La millor actitud que hom pot tenir davant l’art d’ahir consisteix en intentar no mirar-les. Allò que és perfecte és el que no necessita refer-se... L’edifici de la nostra llengua està tan enfonsat que ja ningú pot recomanar que hom recomani que el pensament s’hi refugiï. I abans de reconstruir-lo és essencial que hom derrueixi el que encara sembla sòlid, allò que aparent mantenir-se ferm. Aquesta és l’aposta de Gide i, al seu torn, el camí que agafa l’erotisme defensat per Bataille, que és una experiència intensa de l’instant i una violència i un excés. Joan Cuscó i Clarasó
ESPECTACLE MUSICAL I POÈTIC SURANT COM LES PEDRES – JAUME SUBIRANA
El passat 20 de gener, al Centre Artístic Penedès, L’Agrícol, amb la col.laboració de la Secció literària de L’Agrícol, August Garcia va presentar la proposta escènica Surant com les pedres -Jaume Subirana- L’espectacle, amb poemes llegits, poemes cantats i textos del poeta Subirana, va comptar amb les actuacions d’August Garcia, veu i guitarra, Pep Puig, rapsode, Josep M. Martí, saxo i teclat i Douglas Suttle, baix.
Fixem-nos en el títol: el fet que ens parli d’un poema ens indica ja que l’hem d’entendre com un tot, com un llarg i únic poema, ple d’erotisme per la presència d’una flor com la rosa dins d’un element tan sensual com els llavis. Sovint s’ha dit, i mai aclarit que jo sàpiga, que l’estimada es podia dir Rosa i que ell, agosarat i trapella com era en tants moments de la seva poesia, ha jugat amb mestria amb les dues coses.
El llibre anirà recorrent dos plans, la relació sexual fresca i plaent i la sacralització d’aquesta relació, sense oblidar que tot el llibre és ple de ressons de la literatura medieval.
DEL TEATRE I DE LA POESIA MUSICADA
Jaume Subirana és escriptor, traductor, gestor cultural i professor universitari. Ha obtingut diversos premis literaris com el premi Carles Riba de poesia amb Final de festa (1988), el de la Fundació Enciclopèdia Catalana per a l’elaboració de Suomenlinna (1996), el premi Ferran Soldevila de biografies i estudis històrics (1999) amb Josep Carner: l’exili del mite (1945-1970). L’any 2011 el poemari Una pedra sura va ser guardonat amb el Premi Sant Cugat a la memòria de Gabriel Ferrater 2011. L’any 2000 va posar en marxa (i dirigí fins al 2004) el portal Lletra. Entre 2004 i 2006 va ser el director de la Institució de les Lletres Catalanes. Ha format part de la junta del PEN Català (19952004) i del consell de redacció de la revista Caràcters (2000-2004). Des de 2003 manté el bloc Flux http://jaumesubirana.blogspot.com
o podem dedicar aquesta revista a l’erotisme i la literatura sense parlar del poeta que millor ha escrit sobre aquest tema en el s. XX. El Poema de la rosa als llavis, que la majoria hem tingut a les mans i en més d’una ocasió, ha omplert petits i grans moments de les nostres vides, fent-nos gaudir d’una història d’amor vital i corprenedora.
Ell, el poeta, el mestre d’amor, guiarà la jove i inexperta amada, la novícia, que entrarà, acompanyada per les mans del seu Pigmalió, al món de l’amor i de la sexualitat sense recances.
«els devots se submergien en la natura feréstega, travessant el llindar de la consciència, i s’endinsaven en la foscor divina per mitjà de danses ininterrompudes, cants i crits, olors penetrants d’encens i altres herbes, el noble vi i la companyia de les forces de la natura, representades pels sàtirs, silens, pans, faunes o silvans.»
Aquesta força dionisíaca permet parlar de «tragèdia» o de «sentit tràgic» de l’art (tal com va dir Nietzsche i com descriu Huxley):
N
Llegir o rellegir El Poema de la rosa als llavis és endinsar-se en un viatge eròtic que parteix de deixar la ciutat, per arribar a la natura i descobrir l’amor vital, ferotge i autèntic entre dos amants.
Dionís és la divinitat de la vida i de la mort, de la carn i de la consciència alterada,... És qui dóna el vi als humans (com Prometeu els va donar el foc). I a través del vi els dóna la possibilitat d’arribar un estat alterat de consciència, de ser un altre. Així, quan a partir dels objectes conservats hom ha analitzat els misteris bàquics a Tarraco constata que:
Eren els rituals que Eurípides havia descrit. Lluny de l’ordre i de la llei de la ciutat. Lluny de la màscara de la civilitat cerquen l’entusiasme màxim per a morir i renéixer. No debades, s’hi practicava l’esquarterament («spargamos») es menjava carn crua, hi havia màscares teriomòrfiques, gesticulacions frenètiques, actituds i comportaments rebutjats,... Eren un crit a la vida en estat desinhibit. I per això Dionís és la divinitat del vi i de l’esperma. Una divinitat (o força) que apareix i desapareix.
Per exemple, la bellesa del cos de l’estimada: “Si a cada pit porta un robí / em diu l›afany: li robaria...”, “blanca bruna...”, “una rosa que s’obria” (el sexe); “perquè és alta i esvelta/ tota es sap extremir”; i més encara la bellesa del coll, la boca, els ulls, la sina, el ventre... la carn fa carn...; o bé la penetració de l’amant quan parla de l’iol, l’embarcació, per dir que: “esquinça el ventre moll”, etc.
Surant com les pedres proposa que el públic descobreixi i assaboreixi aquesta recerca de la mà d’uns quants músics i un rapsode, que han posat música a alguns poemes de Subirana i els han enllaçat amb d’altres que també reciten perquè, entre tots, pugui emergir la lleugeresa del poema fet pedra tosca. Com diu Jaume Subirana, imaginar pedres que suren és feina de poetes, en tant que la seva poesia posa mots a allò que no pot expressar-se. Així, conscient de la magnitud del repte però amb les botes ben calçades dins del riu, Subirana connecta amb les nostres sensacions i les fa anar una mica més enllà, preguntant-se el què, el com i el per què. Les pedres no suren. Intentar mantenir-les a flor d’aigua és tan difícil com posar paraules a l’experiència humana, com voler explicar una albada o compartir una pèrdua molt íntima. Per molt bells i triats que siguin els mots sempre traeixen el sentit original. La poesia s’hi baralla des de sempre.
Vitalisme, sexualitat, tendresa... Estem, doncs, davant d’una història que té introducció, nus i desenllaç amb dos personatges, el poeta savi i expert, que seduirà l’estimada, jove, inexperta i verge. Ambdós viuran el plaer de la relació sexual, de l’aparellament dels cossos. L’amor, primer, els portarà fins aquí, després vindrà la promesa de la fidelitat, però també el retorn a la vida quotidiana amb la força del record de tota l’aventura eròtica viscuda, no hi haurà drames, ni dolor, ni lliçons de moral, simplement un vot de fidelitat que servirà per obrir-se a una nova experiència. Estem, doncs, davant d’un vitalisme que molt bé podríem qualificar de nietzscheà. Nietzche és un dels autors que marcarà el poeta des de la seva etapa de més tendra joventut. Aquesta visió vitalista que respira tot el poema contrastarà amb la malaltia del poeta i el jo literari es barrejarà amb el jo poètic esdevenint u.
Passatge
I tot això en un marc de locus amoenus, que pot ser el terrat mentre estén la roba o l’espai sota la pomera on li diu amoroses paraules, amb la simbologia del paradís terrenal i l’oferiment de la poma com el “pecat més dolç”. És la passió i la sacralització de l’amor, però, els amants estaran ocults, dins la cambra de l’amiga, que els haurà preparat Cupidell. La sacralització de l’amor Així, la mitologia romana també es fa present en aquesta relació volgudament sacralitzada pel poeta. Salvat juga amb les dues religions, “Déu se l’estima com la llàntia encesa...” “Déu li manava que es tragués la bena”., però també cal parlar de l’amor per la natura que senyoreja, amb ressons maragallians, tota la relació. L’allau de flors, començant per la rosa, però també, el lilà, la rosella, la magnòlia, la satalia, la menta, l’englantina... totes, al servei de la bellesa d’ella que es lliurarà amb por i amb desig al ritual de l’amor junt amb el cant dels ocells, com l’alosa,...Tot aquest panteisme sempre escrit d’una manera elegant i versemblant per parlar de la relació sexual com no s’havia fet mai fins aleshores. Una munió de símbols de l’amor cortès no fan més que reblar aquesta sensualitat: la penyora d’amor, el mocador d’olor, els lausangiers, que espien la relació dels amants, o la presència del gènere líric trobadoresc: l’Alba, en Més d’aquest somni, o bé l’acceptació que ell és Mestre d’amor com March, mostren l’eclecticisme de Salvat, que vol fer un tot universal d’una obra, que ens mostra el millor del poeta. No oblidem la seva vinculació amb l’avantguarda, al costat del madrigal i de la presència de la poesia popular amb quartets de versos tetrasíl·labs, amb rima assonat encadenada... al costat de versos decasíl·labs com en algunes cançons trobadoresques. Així, la mètrica no fa res més que aplegar el nou i el vell per afirmar aquesta universalitat buscada i aconseguida. Salvat en El Poema de la rosa als llavis expressa l’amor carnal d’una manera nova, plena de lirisme, que conserva una força i una actualitat totalment vigents, avui, en ple s. XXI. Anna Ruiz Mestres
DE LA POESIA ERÒTICA
PRESENTACIÓ DEL POEMARI FESTÍ DE MIQUEL CARTRÓ BOADA El passat 21 de setembre, la Secció literària de l’Agrícol, en colaboració amb el VINSEUM, va presentar Festí, el nou poemari de Miquel Cartró, editat per Neopàtria, que va comptar amb el recitat de Sergi Corbera, actor i escenògraf, amb els subratllats musicals del saxo de Roger Martínez i del contrabaix de Xavi Carbó, i amb la interpretació dels ballarins Roser Blanch i Josep Lluís Pujol, a més de la projecció de l’audiovisual Tejiendo relatos de Clara Calvet i Sebastian Riveaud. La tertúlia literària entorn del llibre va anar a càrrec del propi autor, Miquel Cartró, i dels escriptors Xavier Hernàndez i Teresa Costa-Gramunt, membres de la Secció literària de l’Agrícol , els quals, a la conversa, van constatar com el poemari transita pels cinc sentits que ens són propis en tant que éssers vius i que el text posa als servei del plaer sexual. Així, el del gust, que identifica els sexuals amb els plaers que s’obtenen d’un bon banquet. En aquest sentit, es va manifestar la significació poètica de les quatre parts del volum: Dues copes et cobreixen, Xocolata desfeta, Una ampolla de cava i La porta es mou. Quan se’n llegeixen els poemes, es va dir, es comprova que, en aquest Festí, al gust i a l’olfacte també s’hi afegiran de manera natural la vista, el tacte i l’oïda,i que tots cinc sentits a l’uníson
procuraran al jo poètic l’experimentació vitalista del plaer eròtic més refinat. Es va posar també com exemple que el roig i el negre stendhalians –dels bodis o dels sostenidors que vesteix el tu poètic, de les malles que li pugen cames amunt--, penetren la mirada delerosa del poeta procurant-li el plaer visual propi dels qui ja es complauen en la simple contemplació de l’estimada. També es van destacar les plaents sensacions que el poeta experimenta acariciant el cos de la dona. Pel que fa l’oïda, que excita i prepara el jo poètic per al gaudi del plaer, es va llegir, per exemple, “Amb un xiuxiueig a l’orella / vesso un efluvi de desitjos”. Així mateix, es va destacar el poderós poder eròtic del perfum en tant que penetra l’olfacte del poeta, li emplena els pulmons, que, al seu torn, oxigenen el flux sanguini que li recorre el cos i que l’excita fins al darrer replec de la pell. Finalment es va posar de relleu que Miquel Cartró aconsegueix una expressivitat directa i contundent que contribueix molt efectivament a la comunicació poeta-lectori i que Festí es converteix, també, en un plaer discursiu en tant que la lectura del poemari flueix de manera nítida i lluminosa en la forma, amb la qual cosa el contingut temàtic es transmet d’una manera clara i sense subterfugis que encobreixin l’expressió.
MÚSICA, ART I EROTISME ART I EROTISME
E
l poeta Ibn Arabí, mestre sufí nascut a Múrcia al segle XIII, va dir: “La millor imatge d’Al·là és la bellesa de la dona”. El sufisme és el corrent místic de l’Islam, i incomoda als musulmans rigoristes que el miren de cua d’ull. Una cosa semblant s’ha donat en el cristianisme, tot i que els artistes plàstics, rebels per naturalesa i que igualment incomoden als rigoristes de la fe, se les han enginyades per mostrar aquesta bellesa femenina que prové de Déu, com prové de Déu tota la Natura. Tant en la pintura clàssica com en la moderna trobem exemples d’aquesta bellesa femenina, ressaltada en figures tan evangèliques com Maria Magdalena. Tots tenim a la retina imatges d’una dona de bell rostre i belles proporcions, amb una esplèndida melena com a únic cobertor d’un perfecte cos nu segons la moda del moment. Així la va representar la imaginació del pintor renaixentista Tiziano, tal com es pot veure al Palau Pitti, de Florència. En un comentari al respecte, diu la professora Erika Bornay al seu assaig sobre la cabellera femenina en el món de l’art “Maria Magdalena mira el cel devotament, com si supliqués clemència per la sensualitat, tan veneciana i evocadora de pecats sumptuosos, que el pintor ha vessat sobre la seva imatge”. Aquesta Maria Magdalena de Tiziano ha fet escola, ja que aquesta iconografia de la seducció arriba fins a la pintura del segle XIX, com en l’atraient Eva, de L. Lévy-Dhurmer.
Les “Maries” i la idealització de la bellesa Fem una mica d’història, ja que en la figura de Maria Magdalena hi convergeixen moltes Maries. Es creu que la dona de la qual parlen els evangelistes Marc i Lluc, la dona que va posar un ungüent dels més cars als peus de Jesús tan amorosament, i que els hi va eixugar amb els seus cabells daurats, era Maria de Magdala, o la Magdalena; però també es diu que podia ser Maria, la germana de Marta i Llàtzer, el ressuscitat de la tomba per Jesús; o Maria anomenada Egipcíaca, l’eremita del desert que sempre veiem representada vestida tan sols amb una túnica, a penes un parrac. Aquesta imatge idealitzada de Maria Magdalena com a eremita, com a dona penitent que busca perdó, redempció, és la que ha tingut més èxit en el camp de l’art. D’aquesta figura religiosa que trobem en tantes pintures n’emergeix una gran sensualitat eròtica. No en va, es devien dir els artistes que així han pintat la Magdalena, era la
MÚSICA I CONCUPISCÈNCIA
P
deixebla més estimada de Jesús. O la seva esposa o amant, si hem de seguir el camí traçat per la imaginació literària de Nikos Kazantzakis, que al seu llibre L’última temptació de Crist fa de Maria Magdalena la seva cosina prostituta i la seva Temptació, que el gran escriptor escriu així, amb majúscula.
lató, com després Ramon Llull (no debades, de joves, ambdós havien estat poetes) i Sant Agustí, tenen molt clara la tasca de la música com a bastida de la memòria. A més, Plató posa l’accent en la formació psicomotriu dels infants a través de la música. Hom ha de saber desenvolupar harmònicament el cos i l’ intel·lecte, diu. És a dir, tot el que som d’una manera harmònica. I això és el seny, que es basa en tres categories: la d’ordre («taxis»), la de proporció («symetria») i la de mesura («orismenon»). I si Plató destaca el seu paper educador és perquè la música és la més eròtica de totes els arts. És, al mateix temps, la més perillosa (per exaltar les passions i els desigs a límits insospitats) i la que millor pot ajudar a ordenar les passions humanes.
Trobem una Maria Magdalena erotitzada, poc vestida i amb els cabells deixats anar en aquella línia de Tiziano en un altre quadre famós que es pot veure a l’Alte Pinakothek, de Munic: Crist i els pecadors penedits, del barroc Rubens, que pren la figura de la seva exuberant esposa per pintar la Magdalena.
Al llarg de la història aquests elements heretats de la Grècia Clàssica han estat cabdals per a la pràctica, l’escolta i l’escriptura musical. Un cas exemplar és el moment del Classicisme. Per què? Perquè si en aquest moviment cultural la poesia, l’arquitectura i l’escultura tenien els models grecs sobre els quals construir, la música no disposava de models de música grega als quals retornar. Per tant, la música del classicisme (de Haydn i de Mozart, per entendre’ns) es construeix a partir dels conceptes ordenadors i organitzadors que acabem de veure: la proporció, la simetria, la mesura,...
Un erotisme d’alt voltatge pot expressar-se sense el nu explícit, com en el cas de les belles i eròtiques figures sorgides dels pinzells de la plèiade d’artistes anglesos anomenats prerafaelites. Destaquen: Boca besada, de Dante Gabriel Rossetti, o també Beata Beatrix, pintures que es poden veure a la Tate Gallery, i en els quals la figura femenina retratada és Lizzie, l’esposa de Rossetti; o la clara actitud d’ofrena corporal com la que J. Everett Millais mostra en el llenç titulat La donzella. La noia també s’abilla amb una cabellera esplèndida com a símbol eròtic. La pintura i la bellesa femenina Entre els pintors espanyols, Francisco de Goya va pintar dos quadres de la seva enamorada, la Duquessa d’Alba: la Maja vestida i la Maja nua, aquesta en actitud de repòs per a ser contemplada per l’amant. Ignacio de Zuloaga va pintar Oterito al seu camerino en una posa una mica forçada, ja que l’artista està asseguda amb l’esquena molt dreta perquè es vegi bé el nu integral i desafiant: tan sols va calçada amb unes sabates de taló alt. Per trobar un erotisme de delicada factura hauríem d’anar més enrere en el temps pictòric i prendre com a exemple el famós quadre de Sandro Botticelli que es pot veure als Uffizi, de Florència, El Naixement de Venus. La deessa de l’amor en el moment de sorgir de l’escuma del mar és la imatge de la pròpia esposa de Botticelli, que era una bellesa. Sembla com si els pintors es conjuressin a trobar models inspiradores de bellesa i erotisme en el seus quadres, ja que el gran Picasso va pintar els nus de totes les seves esposes i amants. Amb el córrer del temps, la pintura conviu amb la fotografia, que ha desplegat imatges d’un erotisme tan impactant com el que en el seu dia va pintar el simbolista Gustav Klimt a El petó o a Danae en el moment de ser posseïda pel Zeus, tan imaginatiu en les arts amatòries. Aquests exemples pictòrics responen a la mirada tradicional, és a dir, patriarcal, d’un erotisme de gust masculí. Deixem per a un altre dia comentar la sensualitat i l’erotisme vist per les dones artistes.
També en l’anterior retorn al món clàssic la música va nàixer a partir d’aquests mateixos conceptes d’ordre i de simetria i no pas de la imitació o rehabilitació de la música antiga. Estem parlant del Renaixement italià i, com a exemple, podem esmentar el compositor Heinrich Isaac (1450 – 1517), que treballà per als Mèdici i, si en volen un cas concret, escoltin la peça coral Alla battaglia (que fou escrita per a una de les carrosses del Carnaval de l’any 1488, la qual s’havia fet pensant en imitar per emmirallament els valors de l’antiguitat i, de manera específica, les celebracions dels triomfs que es feien a l’antiga Roma). Aquesta és una obra que es basa en un ordre exacte en el temps i en les seves parts, en la qual, com ha escrit Joaquim Rabasseda, «la natura perd la batalla de la bellesa davant la perfecció de la idea.» Un estil de música platònica que en els nostres dies sobta, sobretot, quan parla d sentiments i de la vida humana. I ara penso en la peça del mateix autor que porta per títol: Fortuna desperata (per la serenitat amb què la música parla de la vida humana). Desig amb mesura De la seva banda, un altre clàssic que cal citar és Shakespeare, qui a l’acte cinquè d’El mercader de Venècia hi diu que aquell home que no es commou davant de cap tipus de música serà vil i traïdor. Per què? Perquè els seus instints no han estat educats a través de la música i, en conseqüència, són negres com la nit. Perquè no ha educat el seu gust. I això ens porta al concepte de «persona» (que ve de la veu que sona i ressona rere la màscara). Va ser Verdi qui s’enfrontà al repte que proposà Shakespeare. El compositor italià va sentir una especial predilecció per posar en música l’obra de l’escriptor anglès. És a dir, aquella turbulència de vida i d’humanitat que
Teresa Costa-Gramunt, Escriptora i dissenyadora d’ex-libris
Passatge
DE LES ARTS PLÀSTIQUES I DE L’EROTISME
Presentació de l’assaig TOCAR EL MÓN/ Introducció informal a la pintura de Norbert Bilbeny Organitzat per la Secció literària de l’Agrícol, el passat 27 d’abril, a la Capella de Sant Pelegrí del VINSEUM, el professor i catedràtic d’Ètica, Norbert Bilbeny, va presentar el seu nou assaig Tocar el Món, publicat per l’Editorial Lapislàtzuli. La presentació va consistir en un diàleg en torn de l’obra entre el propi autor, els filòsofs Joan Cuscó Clarasó i Pere Martí Olivella i l’escriptora i dissenyadora d’ex-libris Teresa Costa Gramunt. Tocar el món és una aproximació informal a la pintura, una recerca de la bellesa a través de la llum, que ens arriba en forma d’un assaig molt amè. Deia Picasso que “l’art és una mentida que ens permet dir la veritat”. L’art ens dóna la distància necessària per parlar de la vida i de les coses, ens permet expressar-nos de moltes maneres, interpretar la realitat.
El professor Norbert Bilbeny aborda aquest assaig sobre la pintura des de posicions allunyades dels tòpics i del criticisme artístic establert, interelaciona l’art pictòric amb la filosofia, la literatura o la música, ens apropa a l’ofici de pintar i ens revela de quina manera els grans creadors de la història han intentat “tocar el món”. Norbert Bilbeny (Barcelona, 1953) és professor, escriptor, pintor abstracte, filòsof i humanista. És catedràtic d’ètica a la Universitat de Barcelona i fou degà de la seva Facultat de Filosofia. Membre de la Generació de la Ruptura, grup de filòsofs catalans molt actiu als anys 80, mai no ha deixat d’escriure ni d’ensenyar: ha publicat més de trenta llibres, ha guanyat el Premi Josep Pla (1984) i el Premi Anagrama d’assaig (1997) i ha impartit les seves classes a Catalunya i a diferents universitats dels Estats Units, Mèxic i el Canadà. És coordinador del màster de ciutadania i drets humans. Definitivament, Norbert Bilbeny pensa, crea i toca el món.
Passatge
Víctor Hugo trobà en l’anglès; de qui en va dir: «no reprodueix cap tipus en particular [...], resumeix i concentra sota una forma humana tota una família de caràcters i d’esperits. [...] No abreuja; sinó que condensa. No és un és tots.» I, en l’esforç, Verdi va haver de transformar a fons l’estructura de l’òpera. Si no ho feia,no aconseguia posar en música la tensió dramàtica i la tragèdia que hi ha en l’obra de Shakespeare. És a dir, la vida que hi reposa. La tensió i la força emocional. I aquesta transformació és ben clara a l’òpera Otello (1887). I és en aquesta òpera quan l’orquestra agafa un protagonisme que fins aleshores no havia tingut a l’hora de donar-nos el caràcter i de transmetre les emocions dels personatges. Música i silenci La música, doncs, no es pot ensenyar teòricament. Cal practicar-la i viure-la. És individual i compartida perquè tant individualment com col·lectivament aporta molts beneficis socials i cognitius. I d’aquestes afirmacions en tenim dos exemples que poden són il·lustratius. El primer el trobem en la biografia de Franz Schubert (1797 – 1828) ja que el seu pare era mestre d’escola i va ser el seu primer mestre de música (en aquelles dates, a Àustria, els mestres tenien l’obligació d’ensenyar música). El segon, de les reflexions de l’ humanista Juan Andrés (1740 – 1817) quan, en estudiar la història de la música, diu que un dels grans problemes és: «que tal vez el haber tratado todos la música como una ciencia teórica, más que como arte práctica, ha producido en sus escritos aquellos vanos raciocinios y aquella esterial aridez.» Cosa que uns anys després deia Blázquez en positiu: “La música es un arte eminentemente práctico, y las reglas de que es objeto, áun las más interesantes, son á menudo olvidadas o controvertidas.» Andrés i Blázquez posen l’accent en dos temes diferents. L’un en la pràctica interpretativa i l’altre en la pràctica de l’escriptura. I queda, encara, una altra pràctica que caldrà tenir molt en compte: la pràctica de l’escolta. Només en elles la música se’ns emporta. Joan Cuscó i Clarasó
DE LA MÚSICA I DE L’AGRÍCOL
HOMENATGE A FÈLIX BALAGUER El passat mes d’abril, l’Agrícol va acollir el primer acte de la Comissió de la Memòria, el qual es va dedicar a recordar la figura de l’alcalde republicà de Vilafranca Fèlix Balaguer, que va ser el primer escollit per sufragi universal. La xerrada va anar a càrrec dels historiadors Salvador Campamà i Raimon Soler Becerro.
V CICLE DEL “PARLEM DE MÚSICA”
Un any més, a l’Agrícol, fem el cicle: “A l’Agrícol, Parlem de Música”, que enguany consta de set sessions obertes a tot tipus de públic, que tracten des de l’òpera fins al jazz passant per la música clàssica i l’obra de Pau Casals. La primera sessió, el dia 13 de gener, a càrrec del musicòleg Diego Civilotti, parlarà de la figura de Pau Casals i s’acompanyarà, l’endemà diumenge (a les 11 del matí), amb una visita guiada al Museu Pau Casals de Sant Salvador. El dia 24 de febrer, a les 18 hores, es farà la segona xerrada, que anirà a càrrec de Ludovica Mosca i se centrarà en les castanyetes. Porta per títol: “L’art de tocar i ballar amb castanyoles”. Es tracta d’una sessió molt interessant de música en directe sobre el paper de la denominada “percussió de butxaca”. La crítica musical Carmina Malagarriga vindrà el dia 17 de març per parlar-nos del programa que interpretarà l’Orquestra de Cambra del Penedès. Aquesta sessió es fa en col·laboració amb l’Auditori Municipal de Música de Vilafranca i, per aquest motiu, els socis de l’Agrícol. Per tant, els que hi assisteixen tenen un descompte del 50% en el concert de l’OCP.
Com és costum, anirem a veure òpera en directe. Aquestes seran les sessions cinquena i sisena, els dies 13 i 14 de maig. Les dedicarem a les òperes Cavalleria Rusticana (de Mascagni) i I Paglaicci (de Leoncavallo). El dia 13 en parlarà Xavier Cassanyes a l’Agrícol (a les 19 hores) i el dia 14 anirem al Teatre de l’Atlàntida de Vic per gaudir-les en directe Finalment, i com ja vam fer en el cicle anterior, dedicarem una sessió a tractar els músics que vindran al Vijazz i que porta per títol: “Anem al Vijazz?” en aquesta ocasió anirà a càrrec d’Enrique Turpin i es farà el dia 30 de juny a les 19 hores a l’Agrícol. Com sempre, cal agrair als ponents la seva participació desinteressada en aquestes sessions i la coordinació del cicle que fan Montserrat Ríos, Maria Antònia Guardiet i Maria Rosa Mestres. Sense elles aquests cicle seria impossible. Totes les sessions s’acompanyaran amb una copa de vi, per tal que en acabar hi hagi un bon diàleg sobre allò que s’ha parlat i escoltat. Per a més informació dirigiu-vos a la web agricol.cat o bé a agricol@agricol.cat
ANUNCI