L'Agrícol. Revista Lletres al Passatge 10A (Especial)

PREMI A LA MILLOR PUBLICACIÓ DE PREMSA COMARCAL

EL PENEDÈS COM TU L’ENTENS

JULIOL 2018

www.el3devuit.cat

des de 1982

Centre Artístic del Penedès Núm. 10A

Compromís amb la Paraula:

Número especial dedicat a

Xavier

Hernàndez Ventosa

La paraula compartida La paraula feta erotisme La paraula enyorada La paraula feta elegància La paraula simbòlica La paraula educadora

SUMARI LLETRES AL PASSATGE 2 LA PARAULA COMPARTIDA EDITORIAL Passatge JUNY ����

�

 Núm. �

Centre Artístic del Penedès

De la Música De l’Estètica De la Poesia De l’Agrícol �Joan Maragall ����/�����

3 LA PARAULA FETA EROTISME EL XAVIER HERNÀNDEZ I L’EROTISME CULTURAL Fe runa revista sembla fàcil. De fet, fer-ne un número és fàcil.

El que costa és fer-ne molts números i durant molts anys. Hi ha d’haver constància i entusiasme mesurat. Hi ha d’haver moltes ànimes al darrere. I una d’aquestes ànimes, la que finalment posa el fil a l’agulla, és el Xavier Hernàndez. La resta són tots els membres de la Secció Literària que des d’un primer moment s’han implicat tant en l’organització d’actes com en la gestació d’aquesta revista,. Una revista singular pel seu format i pel seu contingut, perquè el fons i la forma són importants o, en altres paraules, perquè no hi ha estètica sense ètica (i viceversa). Recordo quan pensàvem el nom, quan vam anar a l’Arsenal pel Disseny,... són moments molt propers. Molt bons moments. És per això que haver fet aquesta revista durant tants anys i amb tanta continuïtat (i havent passat per la pitjor crisi econòmica de les darreres dècades) és una cosa fabulosa.

De la mateixa manera que hagués estat impossible sense la col·laboració i empenta del Ricard Rafecas i del setmanari El 3 de Vuit. A qui cal agrair tota la seva feina. També la de l’Àngels (que ha estat la mà dreta del Xavier en la compaginació final de cada número). És per això que estem de celebració i que ho fem de la millor manera que ho sabem fer, amb un número especial. Amb la paraula. Paraula que sempre és compartida i dialogada. Paraula ferma i poètica. Paraula engrescadora.

I cal felicitar-nos per la qualitat dels 10 números que hem fet. Qualitat que ha estat molt valorada per tots aquells a qui ha sobtat que una revista amb aquests continguts es fes des de Vilafranca i, de fet, amb aquest fet, hem aconseguit un objectiu fundacional: fer en (des i per) la contemporaneïtat allò que a Vilafranca s’havia fet durant la Segona República: premsa comarcal de qualitat i amb contingut (pensem el l’avantguardista hèlix i la Gaseta de Vilafranca). Dues publicacions que han fet història, que surten als llibres d’història, i que van fer que hom digués que al Penedès es feia la millor premsa comarcal del país. El Xavier tenia molt clar aquest compromís amb la qualitat I els reptes continuen. Com continuen vives les ganes de fer-los i de tenir-ne de nous. De seguir treballant i creant.

Compartint i dialogant. Aprenent i ensenyant. Llegint i escrivint.

Moltes gràcies a tota la secció literària de l’Agrícol per aquests anys de bona feina i moltes gràcies al Xavi Hernández per la seva complicitat amb la revista i amb l’Agrícol.

Joan Cuscó i Clarasó

4 LA PARAULA ENYORADA LA SECCIÓ LITERÀRIA DE L’AGRÍCOL A PATRICIA GABANCHO IN MEMORIAM

5 LA PARAULA FETA ELEGÀNCIA PETRONI, L’ELEGÀNCIA I EN XAVIER

6 LA PARAULA SIMBÒLICA LLETRES AL PASSATGE, MÉS QUE UNA MARCA, UNA INSPIRACIÓ

7 LA PARAULA EDUCADORA MÚSICA I CONCUPISCÈNCIA

8 LA PARAULA RIGOROSA EUGENI D’ORS, VILAFRANQUÍ

Secció literària: Miquel Cartró Boada Teresa Costa-Gramunt Xavier Hernàndez Ventosa Pere Martí Bertran Anna Ruiz Mestres

Passatge

Maqueta: Mercè Olivella Escola Municipal d’Art Arsenal

Edita El 3 de vuit

LA PARAULA COMPARTIDA

2

Passatge JUNY ����

�

 Núm. �

Centre Artístic del Penedès

FEBRER 2012

20è

aniversari

De la Música De l’Estètica De la Poesia De l’Agrícol �Joan Maragall ����/�����

Montserrat Roig

(Juny 1946-Desembre 1991)

Centre Artístic del Penedès

Núm. 2

De la Pintura De la Literatura De la Filosofia De la Poesia i el Vi Del Folklore com a Art i de l’Agrícol

EL XAVIER HERNÀNDEZ I L’EROTISME CULTURAL

L

a roda de la fortuna m’ha portat la benaurança de conèixer i de compartir el plaer per la literatura amb l’Anna Ruiz, la Teresa Costa-Gramunt, el Pere Martí i el Xavier Hernàndez. Ens presentem com a Secció literària del Centre Artístic Penedès, L’Agrícol, i junts ens esforcem per organitzar vetllades literàries, escèniques i, a vegades, musicals. Tenim sensibilitats semblants i, amb habilitats complementàries, sumem i formem un bon equip, estrofes i versos d’una composició poètica.

L’Anna Ruiz és la mestra del tempo, que gestiona de forma precisa la dimensió del grup, les nostres fluctuacions, disponibilitats i competències.

El Pere Martí és l’enciclopèdia literària, especialista en literatura infantil i juvenil i amb molt bona relació amb experts del món de la literatura catalana.

La Teresa Costa-Gramunt és, tota ella, poesia i lírica, especialista en art i amant de la mitologia i de les cultures orientals.

El Xavier Hernàndez és un compendi de la literatura universal, amant de la música i cinèfil. És l’arquitecte de la revista Lletres al passatge i, per tant, l’heroi guardià de la memòria literària i artística de L’Agrícol.

La meva funció al grup és la de suport a l’organització dels actes i de relació amb els mitjans de comunicació.

Pel que fa a la literatura, m’he especialitzat en poesia eròtica, de la qual gaudeixo i que, per descomptat, desitjo que les meves lectores n’experimentin efectes secundaris.

Som un equip, la Secció literària de L’Agrícol, però el que és més important: tenim una molt bona amistat.

Aquest número especial de la revista Lletres al passatge, però, està protagonitzat per qui n’és l’ànima i en té cura amb amor d’artista, el company Xavier Hernàndez, il professore, del qual comentaré el seu erotisme il.lustrat.

La mirada eròtica del Xavier Hernàndez El Xavier Hernàndez ha col·laborat en les presentacions dels meus dos llibres de poesia eròtica: Amb la marina als ulls i Festí, ambdós publicats a l’Editorial Neopàtria.

Com sempre, el Xavier ha estat sorprenent. A la presentació del llibre Amb la marina als ulls es va centrar en la mirada del poeta. Una mirada, la meva, que desconeixia i que vaig descobrir-me amb la seva anàlisi. Em va despullar, literàriament parlant, com ho fa un expert en l’art i l’erotisme. Va descriure la importància de la mirada i la realitat marítima canviant que penetra a l’òrgan visual i forma part del poeta, que filtrarà i distorsionarà poèticament una realitat amorosa. Xavier Hernàndez va fer referència a Maurice Blanchot referint-se al mite d’Orfeu quan cità “Escriure comença amb la mirada d’Orfeu i aquesta mirada és el moviment del desig que fractura el destí i la preocupació del cant”.

A la presentació del llibre Festí, el Xavier Hernàndez va exhibir-se com a hedonista i especialista en el classicisme. Va exhibir-se com a gran coneixedor de l’expressió artística i del comportament eròtic de la tradició oriental i occidental i va omplir el llibre de referents d’una tradició cultural que sorprèn i que m’omple de satisfacció – Eros, Decameró de Bocaccio, el Kama sutra de Vatsiaiana,...- . La des-

Passatge

cripció del poemari Festí com “un erotisme desinhibit que s’eleva a categoria moral i que es converteix en objecte artístic, poètic”, és un regal que sempre li agrairé.

Però el Xavier Hernàndez és un amant de la història de l’art, de la qual és un incansable estudiós. En la presentació de Festí, va tornar a mostrar la seva saviesa repassant la temàtica eròtica i sexual des dels gravats de les àmfores gregues i els frescos romans, a Rembrandt, Boucher, Rodin, Picasso...

Finalment vull destacar que el Xavier Hernàndez és un gran entusiasta del cinema i no podia passar la presentació d’un llibre de poesia eròtica sense fer referència a pel·lícules com Belle de jour, de Luis Buñuel, Lunas de hiel , de Roman Polanski, Il Decameron, I racconti di Canterbury i Il fiore delle Mille e una notte, de Pier Paolo Pasolini, o Eyes Wide Shut, de Stanley Kubrick, entre moltes altres referències. La cartellera personal del Xavier és extraordinària.

El Xavier Hernàndez se sent molt còmode i segur parlant sobre l’erotisme i no m’hi refereixo només pel seu coneixement ampli de la creació artística. El Xavier sap que una de les seves millors qualitats i habilitats és la seducció i no dubta de tenir-la sempre a punt. Una recomanació: si no hi voleu caure de ple, és imprescindible esquivar la seva mirada, no el mireu fixament als ulls.

Miquel Cartró

LA PARAULA FETA EROTISME

3

DESEMBRE 

Centre Artístic del Penedès

Centenari

PereCalders i Rossinyol (// - //)

Núm. 

De la Literatura Del Teatre De la Llengua (Llengua i prejudicis) D’en Pere Calders De l’Avel·lí Artís Gener, “Tisner” De l’Agrícol

DESEMBRE 2013

Centre Artístic del Penedès

20è Aniverari

Vicent Andrés Estellés (1924 - 1993)

Núm. 4

De la poesia De la pintura i de la poesia De la política lingüística D’en Vicent Andrés i de la poesia eròtica De l’Agrícol

LA SECCIÓ LITERÀRIA DE L’AGRÍCOL A PATRICIA GABANCHO IN MEMORIAM

A

finals de novembre se n’anava l’estimada Patrícia Gabancho, amb qui hem compartit literatura, política i també bones sobretaules, com tanta gent que la va conèixer i estimar.

La nostra relació amb ella va començar amb la presentació del seu llibre més venut: El preu de ser catalans,15.000 exemplars crec, que si el rellegiu veureu quanta raó tenia en el que hi plantejava i quanta lucidesa encara avui ben present en cadascuna de les anàlisis.

De tothom és sabuda la seva trajectòria, que comença amb l’arribada d’aquesta catalanaargentina a la ciutat comtal quan encara no tenia ni 22 anys fets. Ja coneixia el català per la relació amb el Casal Català de Buenos Aires i molt ràpidament es fa seus la ciutat, Barcelona, i el país. Era filla del filòsof Abelardo Gabancho, que va donar a conèixer a l’Argentina la figura del polític i filòsof empordanès Alexandre Deulofeu.

Ningú no pot discutir el seu patriotisme i el molt que ha fet per aquest país des de la literatura, des del periodisme i com a tertuliana en programes de ràdio i televisió, però també com una lluitadora nata en la creació d’organismes que marquen el camí cap a l’independentisme com l’ANC. Ella va obrir els ulls a molta gent amb els seus dos assajos més llegits, un que ja he citat i l’altre, Les dones del 1714, que va presentar a l’Agrícol, en una matinal històrica, on un Agrícol ple a vessar, discutia sobre Literatura i 1714. Ella, juntament amb Agustí Alcoberro, Jordi Mata, M.Carme Roca i Albert Sánchez Piñol, van fer les delícies d’un públic entregat i amb ganes de saber-ne més sobre aquell moment històric

Passatge

d’una història massa sovint silenciada. Va ser francament interessant la seva aportació sobre què van fer les dones el 1714, tan sovint ignorades en les pàgines dels llibres d’història. Segurament són molts els penedesencs que la recorden en aquella taula rodona.

La Patrícia no tenia un no per a ningú i Vilafranca i el Penedès els visitava sovint, convidada per altres entitats també i sempre era un plaer escoltar-la. La seva conversa era amable, respectuosa, però a la vegada incisiva, punyent.

No es deixava trepitjar i sempre hi senyorejava la seva agudesa intel·lectual, que juntament amb el seu bagatge formatiu li feien fàcil desautoritzar l’adversari. Era un plaer escoltar-la en les distàncies curtes però també en la distància, en els mitjans de comunicació, o en els seus escrits constants i lúcids a la premsa, tant digital com escrita.

Fins al darrer moment ens va fer viure en la inòpia pel que fa a la seva malaltia, tot i que la vèiem canviada a la televisió, no sospitàvem que la vida l’abandonaria tan aviat.

Totes i tots hauríem de fer un esforç per mantenir el seu llegat. Els seus més de 20 assaigs i la seva única novel·la, La neta d’Adam, guanyadora del Premi Prudenci Bertrana (2012), on a partir de la mort de la mare tanca la seva etapa de la vida a Argentina, recollint i classificant una vida que no podia prendre cap aquí.

I ens deixa l’enigma en el seu darrer article al diari Ara, el dia 2 del 12 del 2017, sobre l’escriptora napolitana Elena Ferrante, i la paraula Frantumaglia perquè descobrim la màgia de la seva literatura, la d’aquesta dona que és un referent de la literatura europea, i de qui no sabem si és una dona o un home... i la Patricia l’analitza, la valora i ens la fa propera com amb qualsevol de les coses que feia. Tot quedava tocat per la seva màgia, el seu compromís amb les dones, amb el país i amb la ciutat que la va acollir. Va ser molt crítica amb la gestió de fer una macro ciutat, com vol l’alcaldessa Ada Colau i confiava en una mirada nova que fes ressaltar les coses genuïnes de cada barri, de cada poble que integra la ciutat. Volia una ciutat i un país que s’emmirallessin en el Nord d’Europa des de l’essència mediterrània.

Ens quedarà per sempre en el record aquella dona que va ser una gran assagista, una dona que mirava la història i la vida des d’una mirada femenina des de la qual també hi veia l’urbanisme, la literatura, la poesia. Trobarem a faltar la senzillesa i la tendresa de la seva escriptura que contrastava amb la perspicàcia del que ens deia i ens volia fer arribar.

DCP, Patrica, Pat per als amics, la Secció Literària de l’Agrícol et tindrem sempre ben present.

Anna Ruiz Mestres

LA PARAULA ENYORADA

4

ABRIL 2014

Centre Artístic del Penedès

Núm. 5

MONOGRÀFIC Els mitjans de comunicació i la literatura infantil i juvenil

20 ANYS DEL PROGRAMA “LLEGIR PER SENTIR” DE RÀDIO VILAFRANCA

JUNY 2014 Centenaris

Centre Artístic del Penedès

Salvador Espriu Joana Raspall (1913 - 1985)

(1913 - 2013)

Núm. 6

De la poesia i de la música De la literatura De la poesia per a infants i joves De la poesia De l’Agrícol

PETRONI, L’ELEGÀNCIA I EN XAVIER Avete!

U

s saludo, deia el gran Petroni, arbiter elegantiae, l’àrbitre de l’elegància, que va néixer a Messalia (l’actual Marsella), i que es passejava per la cort de Neró per tenir cura de l’elegància i el luxe en aquella època fastuosa, sovint complicada, i excèntrica (em refereixo a Neró, esclar).

A la secció literària de l’Agrícol tenim la sort de tenir el nostre Petroni privat de l’elegància i del savoir faire en un dels nostres membres, en Xavier Hernàndez.

Els historiadors no es posen d’acord en si l’autor d’El Satiricó és el mateix Petroni que us deia o algun altre polític romà, no entraré en el debat. Però no hi ha dubte que El Satiricó, aquesta gran obra clàssica, que fa gala d’una ironia fina i intel·ligent, s’acosta també a un dels trets del nostre Xavier, sovint divertit, irònic, burleta i trapella.

El seu tarannà es caracteritza pel domini de la parla, de la llengua, posades al servei de l’enginy de l’escriptor que porta a dins.

Deia la controvertida Coco Chanel que “la moda caduca, però l’estil mai” o bé ”No és l’aparença, és l’essència. No és el diner, és l’educació. No és la roba, és la classe.” I de tot això el nostre estimat Xavier, en sap un niu. No és que s’ho proposi, ho té innat i es manifesta en cada gorra, en cada abric, en cada bufanda, en cada jersei. No pots evitar de fer una mirada de dalt a baix per admirar la seva traça en el vestir.

Si parlo de Petroni, no puc deixar de citar el gran Federico Fellini, que va fer una controvertida versió cinematogràfica d’El Satiricó i això em porta a parlar de la passió del nostre amic pel cinema i per la generositat de compartir les millors pel·lícules que acaba de veure amb tots nosaltres.

Un autèntic cine fòrum els seus comentaris.

Però no es pot parlar d’un humanista a ultrança com ell sense fer esment a la seva sensibilitat per l’art.

Deia el gran Leonardo da Vinci que “La pintura és poesia muda; la poesia, pintura cega.” Ell en fa vida, de la pintura i de l’art que l’envolta, i el persegueix com un cavaller medieval perseguia la millor justa per aconseguir el LAUS tan buscat; així el Xavier busca i gaudeix de l’art on sigui, a Roma, a Madrid, a Florència, a Barcelona... i sobretot comparteix l’experiència amb la seva conversa amable i sovint divertida. Ja deia Nietzsche: “La potència intellectual d’un home es mesura per les dosis d’humor que es capaç d’utilitzar.” Les seves dosis d’humor són genuïnes, sornegueres, sensuals, amb una mirada múrria i a la vegada seductora que diu sense dir. Això i molt més omple les estones compartides amb aquesta secció literària que es vol un nucli humanista com és ell.

Així les Lletres al passatge, flueixen amb les aportacions de tots, com deia la pel·lícula El graduado: “que important que és poder comptar amb bons amics”. D’això en podem donar fe tots cinc, que amb la força de l’amistat i la passió per la cultura amb majúscules ha fet possible la callada i digníssima feina del Xavier en aquests 10 números de la revista, que són el testimoni de moltes hores de feina ben feta per part seva, però també d’il·lusions compartides per part nostra, que han esdevingut premsa escrita.

Gràcies Xavier per aquestes 10 revistes i per la teva amistat!

Anna Ruiz Mestres

Passatge

LA PARAULA FETA ELEGÀNCIA

5

AGOST 2015

Centre Artístic del Penedès

El dietari a la literatura catalana La literatura i el 1714 Centenari del poeta

Joan vinyoli

(1914-1984)

Núm. 7

De la narrativa De la poesia De la música i la literatura De la literatura i el 1714 De l’Agrícol

ABRIL 2016

Centre Artístic del Penedès

Manuel de Pedrolo 25 anys (1918 - 1990)

El català que ara es canta Rellegir Guimerà

Núm. 8

De la poesia Del teatre i la literatura Del cinema i la literatura De la cançó i del teatre De l’Agrícol

LLETRES AL PASSATGE, MÉS QUE UNA MARCA, UNA INSPIRACIÓ

L

letres al Passatge és tant una marca com el leit motiv d’inspiració de la revista de L’Agrícol que teniu a les mans.

A la gent de lletres ens agraden les paraules, i el que hi ha darrere les paraules, o al cor de les paraules. Per aquesta raó, les mirem del dret i del revés abans de fer-les servir. Som gent de lletres, lletraferits en un sentit ampli els qui escrivim en aquest espai de lletres que és Lletres al Passatge, ja que, a més d’escriptors i crítics literaris, fem tants papers de l’auca a l’hora d’organitzar i dinamitzar actes culturals. I és que els faedors d’aquesta revista que ja ha arribat al número 10, i amb ganes de celebració, som la gent que integrem la Secció literària* del Centre Artístic del Penedès, L’Agrícol, l’entitat que ens acull i a la qual estem vinculats.

L’Agrícol, com sabeu, té porta al Passatge Alcover. Així, doncs, és ben pertinent parlar de Lletres al Passatge, que és tant com dir els relats que donen notícia de les activitats relacionades amb el món de les lletres i la literatura, així com la gran diversitat d’actes culturals i artístics que tenen lloc en aquest espai concret situat en un passatge ben cèntric, per cert, de la ciutat de Vilafranca del Penedès. De totes aquestes activitats se’n dona crònica puntual a la revista Lletres al Passatge.

Podríem ser al cap del carrer, amb la descripció literal d’aquest títol o marca d’una revista que voldríem de referència a la ciutat. Però no. Fets de la fusta particular d’aquells que tenim amistat íntima amb les lletres, la gent de la Secció literària de L’Agrícol anem més enllà del sentit literal de la marca leit motiv (és a dir: excusa, avinentesa, raó, circumstància), per endinsar-nos en altres sentits o nivells de l’al·locució Lletres al Passatge.

Comencem pel final? En un sentit estricte, un passatge és un carrer de pas que acostuma a ser no gaire llarg i una mica recòndit, sovint entre una galeria de cases o de carrers. Però si adoptem una mirada antro-

pològica, veiem que un passatge és també un lloc de pas que s’assimila a un camí que va d’una situació a una altra, d’un estadi a un altre de la consciència humana propiciat pels tradicionals ritus de pas que van de la infantesa a la joventut, per exemple, o de la joventut a la maduresa amb l’aparellament o el matrimoni; o, en l’últim pas, el definitiu, com a passatgers únics de la barca de Caront que, segons explica la mitologia grega, ens trasllada a l’altra riba de la vida. En temps reculats, aquest ritu de pas o passatge individual, però també col·lectiu, tenia un sentit sacre.

Com sigui, per anar d’un lloc a l’altre prenem bitllet o passatge, i si anéssim més lluny en la valoració simbòlica del terme encara podríem dir que cadascú de nosaltres és un passatge cap a ell mateix en el camí de trobar el sentit de la pròpia vida.

Ja veieu per quins camins de reflexió ens ha portat visualitzar la paraula passatge com a lloc de pas, però també com a viarany de recerca, d’aventura, de viatge, de transport o trànsit en el camí de l’evolució personal i, per extensió, de l’evolució col·lectiva.

I a partir d’aquesta reflexió lliguem la paraula passatge amb la paraula lletres, ja que les lletres també són vehicles de transmissió, de comunicació, de relat, de cultura, de coneixement. Així, Lletres al Passatge és també una forma d’anunciar –quina marca més potent!- que volem transitar, i invitem a fer-ho a tothom que ens vulgui acompanyar, un camí cap al coneixement universal que ja sabem que passa per camins estrets i recòndits. I és que Madame Cultura no es dona així com així, la gran Senyora és exigent, empeny a fer el treball ben fet i amb delicadesa d’esperit, convida a conrear amb entusiasme les lletres i les arts, i a perseverar de valent en la marxa cap al progrés humà en un viatge que ho és del talent, de la sensibilitat i de la creativitat.

Que sigui per molts anys, noble i audaç revista Lletres al Passatge!

Teresa Costa-Gramunt

*Integrants de la Secció literària de L’Agrícol: Miquel Cartró Boada, Teresa Costa-Gramunt, Xavier Hernàndez Ventosa, Pere Martí Bertran i Anna Ruiz Mestres.

Des d’aquí un especial reconeixement a Xavier Hernàndez Ventosa, que vetlla i té cura de recollir i maquetar els materials que integren cada número de Lletres al Passatge amb el propòsit que la revista arribi a bon port.

Donem fe que hi arriba, i amb excel·lència.

Passatge

6 PREMI A LA MILLOR PUBLICACIÓ DE PREMSA COMARCAL

EL PENEDÈS COM TU L’ENTENS

GENER 2017

www.el3devuit.cat

des de 1982

Centre Artístic del Penedès

De la poesia

4

Del teatre

(1316-2016)

(1616 -2016)

La poesia de l’Alguer Filtracions d’Alex Susanna Còmic històric, ètica antiga i història papal El xiquet i el poble perdut de Pere Martí

PREMI A LA MILLOR PUBLICACIÓ DE PREMSA COMARCAL

EL PENEDÈS COM TU L’ENTENS

COMMEMORACIÓ DE L’ANY LLULL 00 Aniversari de la mort de Shakespeare

LA PARAULA SIMBÒLICA

Núm. 9

De la ciència i la filosofia De la literatura infantil De vins i banquets De l’Agrícol

www.el3devuit.cat

des de 1982

DESEMBRE 2017

Centre Artístic del Penedès Núm. 10

ARTS I EROTISME

De la literatura eròtica

Literatura Arts plàstiques Música

Del teatre i de la poesia musicada De la poesia eròtica De les arts plàstiques i l’erotisme De la música i de l’Agrícol

EN XAVIER HERNÀNDEZ ESCRIPTOR

E

ntre la gent que formem la secció literària de l’Agrícol, tots, poc o molt, tenim la dèria d’escriure: qui poesia, qui assaig, qui crítica literària, qui narrativa per a infants i joves...

En Xavier Hernàndez Ventosa (Vilafranca del Penedès, 1945) no n’és pas una excepció. Ha fet i publicat crítica, llibres de text i materials didàctics, però sobretot és un escriptor de LIJ (Literatura Infantil i Juvenil), de la qual té una dotzena d’obres publicades, una de les quals, Com la terra vol la pluja, va guanyar el premi Columna Jove l’any 1999. Hi va debutar, en la LIJ, l’any 1989, amb una obra, El segrest de la Xufles, que de seguida va tenir una molt bona acollida a les escoles i que fins i tot va ser traduïda al castellà: El secuestro de Pizca. Recordo que la vaig devorar i de seguida en vaig fer una ressenya, que en aquells moments vaig publicar al Diari de Barcelona (27-1-1990). L’he recuperada i no m’ha estranyat gens el que en vaig dir: “(...) una novel·la d’aventures de colla més que digna, que sorprèn per la coherència, la riquesa de recursos, l’humanisme que desprèn. (...) Tot ens va submergint en una atmosfera de tendresa, d’altra banda gens gratuïta, que és una de les troballes de l’obra.” Aquests trets, com vaig fer constar en alguna altra crítica, com per exemple en la que vaig publicar a Escola Catalana (núm. 311, juny 1994) d’El noi de massa lluny (Baula, 1993), es van anar convertint en “marca de la casa”: l’humanisme, la coherència, l’experimentació i, sobretot, la riquesa de recursos lingüístics i literaris.

En aquest punt vull destacar un fet ben poc conegut i alhora ben excepcional en una obra de LIJ, concretament de La Nit que van plorar per mi (Alfaguara / Grup Promotor, 1996): el mateix Joan Solà, un dels grans lingüistes del país, la va comentar al diari Avui (28-5-1998) i entre altres coses en va dir: “(...) el llibre transmet una sensació que avala molt clarament el que sabem de l’argot juvenil.” Però no es va pas quedar aquí la cosa, ja que pocs anys després, quan el mateix Solà va publicar els tres volums de la Gramàtica del català contemporani (Empúries, 2002), vam tenir la sorpresa de constatar que entre els exemples que havia triat n’hi havia del llibre d’en Xavier Hernàndez, al costat d’altres de procedents d’obres de Pere Calders, J. V. Foix, Ramon Llull, Salvador Espriu, M. Aurèlia Capmany, Josep Carner, Charles Dickens, Dante Alighieri i un etcètera llarguíssim. Encara té més mèrit si tenim en compte que els autors de LIJ que hi cita són mitja dotzena justa.

I a aquests títols esmentats, s’hi van afegir La Llumdemaig i l’Arc de Sant Martí (Cadí, 2000), Si la Paulina s’enfada, el riure se li escapa (Cadí, 2002), La casa adormida (Barcanova, 2002), Els vents, que els tanquin! (Empúries, 2002/ Estrella Polar, 2011), Operació salvament (Baula, 2006), El foc dels déus (Cruïlla, 2008)... I dos que vull destacar especialment, no només pel fet que siguin dos llibres d’allò més penedesencs (paisatge, gent i història que també trobem en algun altre dels esmentats), sinó perquè gosaria dir que són dues de les millors obres que ha escrit. El primer, El joc de la Guineu (Barcanova, 2008), és el seu llibre de més èxit i més llegit a escoles i instituts d’arreu del país. Un llibre que compta amb materials didàctics i que fins i tot té una ruta literària aquí al Penedès. Quan el vaig ressenyar per a la revista Escola

Passatge

Catalana (núm. 443, octubre 2007) el vaig resumir així: “(...) es tracta d’una novel·la de colla, d’un grup de cinc amics de classe (sembla que deuen fer 4t o 5è de Primària, p. 54), que en unes colònies viuen una sèrie d’aventures. L’espai i el subgènere no hi ha dubte que són d’allò més tòpics, però Xavier Hernàndez aconsegueix de combinar amb precisió de rellotger dues trames diferents, que conflueixen en el protagonista i narrador, l’Iu Quatrecases Pérez. La primera és un joc d’allò més innocent, que els monitors munten per entretenir el grup i tenir-lo expectant, al llarg dels quatre dies de colònies: el joc de la Guineu, que dóna títol a l’obra. La segona trama, gira a l’entorn d’una ermita abandonada, Sant Silvestre, que hi ha a tocar de la casa de colònies de Cal Rei i en la qual, cap a final del segle XIX, es van produir robatoris i fins i tot un assassinat, el de mossèn Rafanell, amb revenges encara no resoltes del tot, com els explica un dels monitors fill de la contrada, en Roger. Els estudiants, és clar, resoldran el misteri, però ho faran d’una manera versemblant, sense les exageracions típiques del gènere, amb una utilització de la casualitat, o millor dit de la premonició en aquest cas, molt mesurada i imbricada en la trama (p. 115, per exemple).” I el segon, Pic, repic i repicó: és festa major! (Edicions i Propostes Culturals Andana, 2008), il·lustrat pel també vilafranquí Lluís Masachs, podem definir-lo com un cant a la cultura popular a través del cercavila de la Festa Major de Vilafranca, una de les més populars, riques, variades i viscudes de Catalunya. Antoni Ribas, al setmanari La Fura (29-8-2008), va destacar alguns dels aspectes fonamentals de l’obra, concretament l’estil i els punts de vista que en Xavier Hernàndez hi fa servir: “(...) tot tractat amb tanta llibertat literària que tan aviat parlen els balls i prenen vida els objectes com hi ha reflexions i veus interiors, pensaments i dites, trossos d’història, narradors i diàlegs. I molta poesia.” Que per molts anys puguem anar gaudint de l’obra publicada, i de la que pugui venir,d’en Xavier Hernàndez Ventosa, un vilafranquí enamorat de la cultura (literatura, cinema, art...); una cultura que ha ajudat a transmetre tant a través de la seva feina de professor com de la seva obra per a infants i joves.

Pere Martí i Bertran

LA PARAULA EDUCADORA

7

PREMI A LA MILLOR PUBLICACIÓ DE PREMSA COMARCAL

EL PENEDÈS COM TU L’ENTENS

JULIOL 2018

www.el3devuit.cat

des de 1982

Centre Artístic del Penedès Núm. 11

Centenaris

Josep Palau i Fabre Manuel de Pedrolo

Literatura Poesia Teatre Erotisme i vi

De la literatura De la poesia De la literatura infantil Del teatre De l’assaig Del record De l’Agrícol

EUGENI D’ORS, VILAFRANQUÍ

Així com hi ha qui creu que nosaltres podem “escollir” els nostres pares, si no amb anterioritat a la nostra naixença, almenys al llarg de la vida on ens fem, Eugeni d’Ors i Rovira va escollir i va treballar a consciència la seva filiació espiritual vilafranquina. Perquè la filiació, com la maternitat, no és només un fet estrictament biològic sinó que també ho pot ser de naturalesa afectiva.

Eugeni d’Ors es va fer vilafranquí per pròpia voluntat, tot i que era nat a Barcelona, vivia des dels anys vint a Madrid i passava els estius a Vilanova (a l’ermita de sant Cristòfol). Sabem per Oriol Bohigas, que ho escriu a les seves memòries, que un dels fets que li van fer més il·lusió va ser el nomenament de fill adoptiu de Vilafranca l’any 1944, una distinció honorària que ell mateix va gestionar descaradament amb tota mena de suggeriments directes i indirectes.

De fet, va ser més ben acollit per l’ajuntament de Vilafranca, on tenia certes arrels familiars maternes, que pel de Vilanova, on tenia residència i petita acadèmia d’admiradors. Cal suposar que el vell desig de ser acollit a Vilafranca es devia anar consolidant a mesura que es van anar endurint els desencontres amb Antoni Ferrer Pi, la màxima autoritat local de la Vilanova sota el franquisme nacional-catòlic, que sempre el va mirar de cua d’ull.

Un llibre recent, incomprensiblement premiat, confon de manera reiterada Vilafranca del Penedès amb Vilanova i la Geltrú (cosa que ja posa de manifest el poc rigor d’un biògraf que ni s´ha pres la molèstia de visitar els llocs claus de la vida del seu biografiat). Sigui com sigui, d’Ors va morir a Vilanova i és enterrat a Vilafranca, com bé han glossat, entre d’altres, Fonxo Blanc i Joan Cuscó.

D’Ors va escriure variades glosses d’homenatge a Vilafranca i al seu cementiri. És evident que el fet que hagués volgut treballar amb tant d’interès la construcció de la seva honorària filiació vilafranquina ha aportat a Vilafranca un remarcable valor afegit. El patrimoni d’una vila no el constitueixen només les seves riqueses materials sinó també la imatge, aquella imatge de marca que sovint ajuden a establir i a fer perdurable els escriptors i els artistes.

Oriol Pi de Cabanyes

Passatge

8

LA PARAULA RIGOROSA