L'Agrícol. Revista Lletres al Passatge 11

PREMI A LA MILLOR PUBLICACIÓ DE PREMSA COMARCAL

EL PENEDÈS COM TU L’ENTENS

JULIOL 2018 Centenaris

Josep Palau i Fabre Manuel de Pedrolo

Poemari: Mans, còdols, el cel Del text a la il·lustració ‘In memoriam’: Patrícia Gabancho Vi i erotisme

www.eldevuit.cat

des de 1982

Centre Artístic del Penedès Núm. 11

Passatge de la literatura de la poesia de la literatura infantil del teatre de l’assaig del record de l’Agrícol

SUMARI 2 EDITORIAL POESIA, IL·LUSTRACIÓ, ASSAIG I TEATRE LLETRES AL PASSATGE

3 DE LA POESIA

APUNTS D’UNA LECTURA: POEMARI MANS, CÒDOLS, EL CEL DE TERESA COSTA-GRAMUNT

4 DE LA LITERATURA INFANTIL DEL TEXT A LA IL·LUSTRACIÓ: PERE MARTÍ, AUTOR. IGNASI BLANC, LLUÍS MASACHS I NÚRIA FEIJÓO, IL·LUSTRADORS

5 DEL TEATRE CENTENARI DE JOSEP PALAU I FABRE: MOTS DE RITUAL PER A ELECTRA DE JOSEP PALAU I FABRE

6 I 7 DE LA LITERATURA ASSAIG: FOC SECRET DE JOSEP PALAU I FABRE D’ORIOL PI DE CABANYES

8 DEL TEATRE I LA LITERATURA CENTENARI DE MANUEL DE PEDROLO: MANUEL DE PEDROLO L’ESCRIPTOR DE LA TOTALITAT

9 DEL TEATRE I DEL RECORD PARLEM D’IONESCO I DE PEDROLO PATRÍCIA GABANCHO, IN MEMÒRIAM

10 DE L’AGRICOL VI I EROTISME, PER QUÈ EL VI? PARLEM, ESCOLTEM I DIVULGUEM LA MÚSICA

Secció literària: Miquel Cartró Boada Teresa Costa-Gramunt Xavier Hernàndez Ventosa Pere Martí Bertran Anna Ruiz Mestres

Passatge

Maqueta: Mercè Olivella Escola Municipal d’Art Arsenal

Edita El 3 de vuit

La posta en marxa de nous espais nascuts de la rehabilitació de l’edifici ens ha permès millorar la relació amb entitats que ja acollíem a l’Agrícol (com el Club Rotary) i, també obrir-nos a noves activitats (com l’escola de música La Tarota, la qual ofereix des d’aquest curs les seves activitats a les nostres instal·lacions gràcies al conveni signat amb l’Aula de Sons).

Per a nosaltres, és un plaer millorar i augmentar l’activitat i les relacions amb entitats i associacions que fomenten la sociabilitat i la cultura. I anar encaixant a tothom dins la nostra entitat i espais (amb la generositat que sempre ha d’acompanyar aquets fet per part de tothom).

Seguim renovant l’edifici. Ja hem actuat sobre la fusteria exterior de la façana, hem pintat i estem adequant l’antiga sala dels billars.

Tot plegat servirà per arrodonir el procés iniciat fa uns anys i que, ara, resta alentit per problemes greus amb les obres fetes per l’Ajuntament de Vilafranca a l’antic espai del Cinema Victòria ja que no s’han fet bé els acabats i això ens perjudica molt perquè ha malmès alguns dels nostres espais importants com la Sala tastavins (que no podem arreglar mentre l’Ajuntament no sigui capaç de respondre als nostres requeriments. I fa més d’un any que hi anem al darrere).

Solucionats aquests problemes podríem avançar també el tema de les façanes i oferir, ja, uns espais òptims que permetin reafirmar la nostra aposta per la cultura, la qual és clara en accions com les que ja hem esmentat i, també, enguany, en el concert d’homenatge al compositor Josep Soler Sardà (fet el mes de gener en col·laboració amb Vinseum) i la nostra col·laboració al Festival Vilapensa acollint les activitats dedicades a Lluís Mª Xirinacs (per la qual també vam tenir una molt bona entesa tant amb al Fundació Randa com amb el Casal Popular de Vilafranca) i a Josep Palau i Fabre.

Una vegada més, aquets revista us oferim un tast de tot el que es fa, del que s’ha fet i del que es farà properament a la nostra entitat a partir de les propostes i de les apostes dels membres de la Secció Literària de l’Agrícol (a qui reiteradament hem d’agrair la seva activitat i la seva tenacitat i paciència). I també les del cicle de música que des de fa uns anys organitza la secció de música amb una participació cada vegada més gran de gent.

Esperem que tot sigui del vostre interès i que hi vulgueu participar activament.

Joan Cuscó i Clarasó

DE LA LITERATURA

2

POESIA, IL·LUSTRACIÓ, ASSAIG I TEATRE Dediquem bona part d’aquestes pàgines a diverses activitats que hem organitzat durant els primers mesos de l’any. Com sempre, hem volgut difondre i divulgar les arts literàries, tan les que ens són més properes en l’àmbit espaciotemporal, com les que, per la seva dimensió universal, ens mereixen especials atenció i divulgació.

En primer lloc, volem destacar la presentació de l’inspirat poemari de Teresa Costa-Gramunt Mans, còdols, el cel. L’autora, vilanovina d’adopció, és narradora, assagista, poeta, Mestra en Gai Saber i ha estat guardonada amb diversos premis que donen fe de la seva excellència humanista i creativa.

A continuació, la sessió dedicada al treball de tres il·lustradors de literatura infantil i juvenil. En aquest cas, al d’Ignasi Blanc, al del vilafranquí Lluís Masachs i al de Núria Feijóo. Respectivament, han il·lustrat L’última cuca de llum, El cavaller Sant Jordi i 100 endevinalles noves per a tothom, tres títols publicats de manera simultània pel també vilafranquí Pere Martí Bertran.

En un altre sentit, com ja és habitual, també aquesta vegada hem volgut fer presents a Vilafranca les commemoracions d’autors catalans que han assolit la consideració d’universals. En el cas que ens ocupa, ens hem fet ressò del centenari dels naixements de Josep Palau i Fabre i de Manuel de Pedrolo.

Pel que fa al primer, l’escriptor i assagista vilanoví Oriol Pi de Cabanyes va presentar el seu treball Foc secret de Josep Palau i Fabre i el grup penedesenc Taller Assaig de Teatre va representar a l’escenari del Casino Unió Comercial l’obra de Palau Mots de ritual per a Electra.

Pel que fa a Manuel de Pedrolo, la comissària de l’any Pedrolo, Anna Maria Villalonga, va impartir a l’Agrícol la conferència “Manuel de Pedrolo: l’escriptor de la totalitat” i el vilafranquí Valeri Laguna, a un dels espais de l’Escorxador, va moderar una taula rodona sobre el teatre de l’absurd, amb participació de Rosa Rafecas , de Llorenç del Penedès, i d’Anna Ruiz, que van parlar, respectivament, d’Ionesco i de Pedrolo.

Secció Literària de l’Agrícol.

APUNTS D’UNA LECTURA Presentació al Centre Artístic del Penedès, L’Agrícol, del poemari MANS, CÒDOLS, EL CEL de Teresa Costa Gramunt, el 9 de març de 2018 L’edició: Un llibre és, també, un suport plàstic. En aquest, per exemple, a la coberta hi veiem un cel gris que, sagnat a les parts superior i esquerre, “se’n va, fuig” del paper. A la part inferior, el terra, per on caminem esperant el que sigui que ha de ser el cel de cadascú.

A la dreta de la fotografia, omnipresent, feta amb còdols, una fita de sender que, com totes, ens assenyala camins de tota mena que ens permeten transitar per la terra tota i avançar en el coneixement dels llocs, de la gent, de les cultures...de la vida, en fi.

Ara bé, aquesta fita del llibre de la Teresa està construïda precisament amb unes pedres que l’aigua, que és font vital, erosiona permanentment, lenta, tossudament... com també fa amb nosaltres la vida, que també, tossudament, desgasta i erosiona i poleix, sobretot poleix, alguna cosa tan fràgil com el viure de cadascú.

El pròleg Anem ara al text. En el pròleg la mateixa autora (més de quaranta llibres publicats, articulista en diferents publicacions periòdiques, traductora, mestra en Gai saber....

En definitiva, humanista recalcitrant) ens confessa que, amb el seu treball poètic, vol “dir la intimitat de la existència” be sigui en un gra de magrana, en un dia d’aniversari, en el trànsit de la mort... I que, tot ho vol dir en silenci...

Però en canvi, parla. I parla des de la saviesa de qualsevol artista que sap que el seu art (aquí, el de la paraula) és tan sols un miratge del que en realitat li sobreïx de l’ànima i que perpètuament hi roman per tornar a sobreeixir i sobreeixir.

Són deu poemes també, dedicats ara a l’època en què es construeix el jo, als primers dolors, als primers interrogants metafísics i on es constata la força vital i espiritual que empeny... cap a on? I on, per exemple, podem llegir un vers tan significatiu com “El pensament en braços d’una gavina” El poemari: maduresa A La casa, la il·lustració introductòria ens mostra una finestra, la meitat de la qual està coberta per una cortina mentre que l’altra ens permet endevinar l’exterior, on hi ha la llum. És com si, des de la casa, que és punt de partida del viure, se surt al món.

En els cinc poemes que segueixen s’assumeix viure des del convenciment que l’únic recer possible que dóna empara a la peripècia vital és un mateix.

L’apartat Retaule triestí s’introdueix amb una fotografia d’un mirall que reflecteix finestres per on entra la llum a l’estança. Perquè un mirall és una mentida que reflecteix una realitat que deixa d’existir quan el mirall canvia de lloc. Per això, aquests escassos cinc poemes, dedicats a un dolor brutal, el de l’holocaust nazi, que ja no és, però que encara perdura en el record.

Ara el jo poètic ja ha assolit la maduresa però encara s’interroga per continuar creixent, en aquest cas rememorant un passat horripilant.

Finalment, deu Nadales del museu, introduïdes per una Sagrada Família que dorm plàcidament mentre que un àngel baixa per despertar-los.

En aquesta part final, es resumeix la peripècia vital, en abstracte, del despertar global: la joia de la infantesa, la vida que s`obre, el dolor que implica viure, la llum que es persegueix perquè ens interroguem...

Parla, la Teresa, amb uns versos tan suggerents i delicats, tan espirituals i oberts a tot allò que és efímer (etern, per tant) que el lector, si té l’esperit obert, poètic, doncs, intueix que gràcies a la perfecta imperfecció de les seves paraules, el jo poètic li està transmetent tot un món curull d’una vida interior riquíssima.

El poemari: Infantesa i joventut Format per cinc parts i quaranta poemes s’inaugura amb Vestit blau, capítol introduït per una fotografia de la meitat esquerre d’una nena, com si és volgués significar que l’ésser és, però encara a mitges.

A continuació, deu poemes on es canta la infantesa com a punt de partida del viure amb tots els interrogants i els dubtes que implica el futur trànsit per la vida. En tot cas, però, el pare, la mare, el germà... proporcionen un recer familiar que protegeix i acompanya. Versos com “Mà de la vida, obrem el cor / amb dits d’aurora” enceten una bellíssima al·legoria que pregunta pel sentit del viure.

Passos perduts, el segon capítol, es destina a cantar l’època juvenil del jo poètic i ens arriba introduït per una fotografia de la sala hipòstila del Park Güell, on veiem una sèrie de columnes que sostenen una coberta que protegeix un espai que, en canvi, continua obert a l’exterior, com si es volgués significar que el recer familiar protegeix, però que, en canvi, hi ha un infinit per on cal transitar sense protecció.

Passatge

3 El passat dia 9 de març la Secció literària de l’Agrícol i l’Editorial Gregal van presentar el poemari Mans, còdols, el cel de Teresa Costa Gramunt. A la presentació, Costa-Gramunt va estar acompanyada per Pere Martí Bertran i Xavier Hernàndez Ventosa, escriptors i professors. També van col·laborar ralguns alumnes de literatura universal de l’Escola Intermunicipal del Penedès.

Teresa Costa-Gramunt (Barcelona, 1951) viu a Vilanova i la Geltrú) De formació humanista –psicologia i grafologia, llengua italiana i cultures orientals– és graduada en Disseny Gràfic i, el 1977 es va especialitzar en el disseny d’exlibris.

Com a escriptora ha publicat al voltant de trenta llibres entre assaigs, narracions, poemes i prosa poètica, entre els quals destaquen Llibre d’Unai, La porta índia, Addicte a la bellesa, Noviluni a Washington, Estampes de Cuba, Llibre de

La forma Costa-Gramunt s’ha decantat per la versificació a base de versos lliures, que aconsegueixen una bella cadència rítmica, tan subtil, que gairebé resulta inadvertida.

D’aquesta manera, cada vers, sense estridències, arriba suaument a l’oïda i passa a formar part del nostre món interior com si se’ns parlés a cau d’orella.

Quant a la simbologia poètica se’ns va transmetent amb tanta naturalitat com natural és la poesia de la Teresa: “cel net de teranyines” “seu al banc de les mirades” “el futur em tira endavant” “Tu ets la casa” “Ja vindrà la set/i l’aigua amarga”.

Xavier Hernàndez Ventosa

DE LA POESIA l’amic, La crisàlide, L’ull de Polifem, La memòria dels jardins, Anno Domini, Cinc visions, Com un despertar de la memòria i L’escala, Arts, lectures, viatges, pensament, vida, literatura, etc.

Costa-Gramunt és Mestra en Gai Saber pels Jocs Florals de la Ginesta d’Or de Perpinyà (2006) i ha estat guardonada amb els Premis Don-na (1990), Eugeni Molero (1998) i Josep M. Benet i Caparà (2006). Amb Oriol Pi de Cabanyes ha publicat la traducció al català de La veritable història de la Lídia de Cadaqués, d’Eugeni d’Ors i, amb Yara Monturiol, ha publicat Lluernes al celobert i Antologia de poesia espiritual femenina. També ha editat el volum Flor a l’ombra, un recull d’articles amb la dona com a protagonista i objecte d’investigació.

Entre les seus últims poemaris cal destacar El mirall de Circe, Barcelona, Ed.Comte d’Aure, 2008; London, Tarragona, Ed. Arola, 2009; Alba i cendra a París, Barcelona Ed. Comte d’Aure, 2011; Blau de nit a Praga, Valls, Ed. Cossetània, 2014; Quan Jurupari era déu, Barcelona, Ed. Comte d’Aure, 2016

DEL TEXT A LA IL·LUSTRACIÓ

TRADICIÓ CATALANA, ECOLOGIA I LLENGUATGE PROTAGONITZEN ELS TRES NOUS RELATS DE PERE MARTÍ

L’ESCRIPTOR PUBLICA TRES LLIBRES DE COP EN UNA GESTA A L’ABAST DE POCS EN LA LITERATURA INFANTIL “Del text a la il·lustració” El passat 13 d’abril, la Secció literària de l’Agrícol va organitzar una taula rodona per parlar sobre la il·lustració de textos literaris. A l’acte, moderat pel periodista Josep M. Soler, hi van participar l’escriptor Pere Martí Bertran i els il·lustradors dels seus tres últims títols, Ignasi Blanc, Lluís Masachs i Núria Feijoó, els quals, respectivament, han il·lustrat L’última cuca de llum, El cavaller Sant Jordi i 100 endevinalles noves per a tothom.

“Gairebé sembla que hagis de demanar perdó per treure tres llibres de cop” diu, fent gala de la seva habitual humilitat, Pere Martí, un dels autors que més ha divulgat la literatura infantil i juvenil a casa nostra, en la presentació dels nous títols.

I és que aquest any arriben a les llibreries no un, ni dos, sinó tres contes per a lectors d’edats força diferents amb la firma del de Sant Quirze de Besora i amb el segell de tres de les seves grans passions: la cultura tradicional catalana, l’ecologia i el llenguatge.

En la consecució de la gesta, envejable en una conjuntura en què les vendes de llibres en català no passen pel millor moment, han calgut cinc anys i la confluència de diferents fracassos previs, com el tancament, fa cinc anys, de l’editorial propietària dels drets de L’última cuca de llum.

Un Sant Jordi heroic i humà il·lustrat per Lluís Masachs El que ha seguit el camí més habitual és El cavaller Sant Jordi, Ed.Barcanova, que neix a la col·lecció de llibres de rodolins de l’escriptor, publicada també per Barcanova. En aquesta ocasió, Martí reescriu en rodolins la llegenda del patró de Catalunya, humanitzada i amb un toc col·lectiu: “No podia fer que fos el poble qui matés el drac perquè quin sentit tenia llavors que fessin venir Sant Jordi?”, reflexiona l’autor, que opta per crear “tres joves valents i ardits” perquè ajudin el cavaller a acabar amb la bèstia.

El deix de tendresa que Martí afegeix a la història no comporta en cap cas la salvació del drac, habitual en la reescriptura moderna de la llegenda per als més petits. “El que no volia de cap de les maneres era una llegenda Disney. Prou que se’ls hi edulcora tot als nens”, diu l’autor. De fet, Martí explica entre riures que el text original era “més sanguinari” i que han desaparegut per petició editorial versos que feien referència a Sant Jordi, xop de sang del drac.

Un drac de tres caps, amb un punt oriental, d’un color vermell agressiu i llampant que ha dut a la vida l’il·lustrador Lluís Masachs. El gestor de l’atmosfera del conte que canvia totalment amb el vessament de la sang purificadora del drac. Els grisos i els paisatges cremats que dominen la història fins llavors es transformen en un esclat de color i fantasia, molt propi de la cultura popular.

Una oda ecològica per salvar les cuques de llum Seguint amb un tema recurrent en l’obra de Pere Martí, com és l’ecologia, L’última cuca de llum (Editorial Andorra) explica la vida del darrer d’aquests insectes a una vall del Pirineu. La història convida a retrobar-nos amb la foscor i amb una realitat menys hipotètica del que sembla: les lluernes estan en perill d’extinció a causa de l’ús abusiu de pesticides i de la contaminació lumínica.

Passatge

4

Tenint present que el punt de vista de la narració és tan important com el tema, Martí ha fet de la cuca de llum la narradora en primera persona de la seva vida. Una narradora molt lúcida en una història sense incongruències que aconsegueix encabir porcs senglars, elefants i un sonet de Mercè Rodoreda que porta per nom, precisament, “Cuca de llum”.

Les aventures d’aquest insecte que engeloseix la lluna, en paraules de Rodoreda, es fan imatge de la ploma d’Ignasi Blanch. Amb un estil expressiu, Blanch confecciona unes cuques de llum molt humanes, que mai apareixen soles en un món de blaus, grocs i vermells.

“Els dibuixos de l’Ignasi van del cor a la mà i sempre pensa en l’obra única. La illustració feta a mà té un valor quasi sagrat: les correccions que permet la digitalització de les obres no són possibles”, diu Núria Tomàs, que va substituir Blanch, a qui considera un mestre i que no va poder assistir a l’acte. Val a dir que la Núria Tomàs és la il·lustradora d’En Griset, la primera obra de Pere Martí.

Endevinalles per a tothom Una altra il·lustradora jove, Núria Feijó, és l’encarregada dels delicats dibuixos a llapis de grafit que acompanyen els enigmes polisèmics de 100 endevinalles noves per a tothom (Edicions Baula). Forçada a donar pistes de la solució sense fer-la evident, l’artista reconeix que il·lustrar endevinalles que es poden resoldre de dues o més maneres diferents ha sigut una font de mal de caps.

El resultat final ha sorprès al mateix escriptor: conscient de l’ambigüitat d’algun dels textos, ha posat en relleu la “capacitat inventiva extraordinària” de Feijoó, amb qui ja va comptar per il·lustrar el primer volum titulat Endevinalles per a tothom (Edicions Baula), guanyadora d’un premi d’Òmnium Cultural a la millor portada de literatura infantil (2015).

Considerant la cultura com una trinxera de defensa de la llibertat d’expressió, Martí va dedicar la vetllada als exiliats i als presos polítics, tot recordant que “hem de mantenir viva la cultura” en un sentit al·legat que feia pensar en les paraules de Rodoreda, també exiliada, recitades per la seva cuca de llum: “Sóc un estel de la terra;/ si mà incivil em desterra/ i em reclou dintre d’un got,/ m’apagaré de seguida,/ i que la mà entossudida/ em torni a encendre si pot”.

Aina Martí Soler

DEL LA LITERATURA INFANTIL

Pere Martí i Bertran va néixer a Sant Quirze de Besora l’any 1952, tot i que des de fa més de trenta anys que resideix a Vilafranca del Penedès. És llicenciat en Filologia Catalana per la Universitat Autònoma de Barcelona i ha treballat durant gairebé quaranta anys com a professor de llengua i literatura a l’ensenyament secundari. Des de molt jove es va interessar per la literatura infantil i juvenil, de la qual ha fet crítica, informes i materials pedagògics, a més de ser-ne jurat de diversos premis literaris. Ha escrit una trentena de títols per a infants i joves, que es caracteritzen per la temàtica ecologista i la presència d’animals en l’argument i per l’elaboració lingüística dels textos. També ha fet diverses traduccions i algunes adaptacions de clàssics.

Ignasi Blanch (Roquetes, Tarragona; 1964) és un il·lustrador Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona.

Treballa com a il·lustrador per a diverses editorials i també participa en exposicions i sessions didàctiques en el Saló del Llibre infantil i Juvenil de Saarbrücken, (Alemanya) des de l’any 2001. Així mateix, és profesor d’il·lustració en l’Escola de la Dona de la Diputació de Barcelona.

Núria Feijóo és arquitecta, il·lustradora, pastissera i recentment, fornera. Li agrada dibuixar paisatges a color, construir personatges de paper, preparar pastissos de pera, de xocolata… i somiar, amb el forn sempre encès.

Lluís Masachs (Vilafranca, 1977). La pintura, la il·lustració i l’ensenyament de les arts plàstiques son la seva professió. Va estudiar a l’Escola Massana de Barcelona i es va especialitzar en dibuix i il·lustració. S’ha de destacar la seva vessant pictòrica, havent realitzat nombroses exposicions tan individuals com col·lectives arreu del Principat. L’obra de Lluis Masachs, que s’exposa a Galeria.cat, capta escenes tradicionals i, amb el seu particular estil de traç i color, converteix instants quotidians en recreacions úniques.

CENTENARI DE JOSEP PALAU I FABRE MOTS DE RITUAL PER A ELECTRA, DE JOSEP PALAU I FABRE Taller Assaig Teatre (TAT), sota la direcció de Valeri Laguna, va posar en escena Mots de ritual per a Electra de Josep Palau i Fabre, el passat 15 d’abril, a la tarda, al Casino Unió Comarcal, en col·laboració amb el Festival VilaPensa. L’acte va comptar amb la presentació de l’obra, que va anar a càrrec de l’escriptor Oriol Pi de Cabanyes.

D

ins dels actes previs al Vilapensa, Festival del pensament del Penedès, a les 6 de la tarda del diumenge 15 d’abril al C.U.C. Casino va tenir lloc la representació de l’obra de teatre Mots de ritual per a Electra, de Josep Palau i Fabre. La posada en escena, magnífica i que va crear una atmosfera càlida i propera entre actors i públic, va anar a càrrec de Taller d’Assaig Teatre (TAT), dirigit per Valeri Laguna.

Que aquest taller de teatre es digui taller d’assaig ja posa el focus sobre la seva intenció de fons, que és fer del taller teatre assaig, és a dir, actuar per pensar i fer pensar al públic, assajar pensament. Així, doncs, cal aplaudir la iniciativa d’haver inclòs la representació d’aquesta obra de Palau i Fabre en el Vilapensa, ja que es tracta d’un taller de teatre incardinat a Vilafranca i que mostra sensibilitat no només per la paraula recitada sinó també per la reflexió, com en les seves paraules de presentació va exposar Laguna.

l’espera la venjança de l’esposa. Indignada amb la mort de la filla innocent, mata l’espòs el amb l’ajut de l’amant Egist. Aquesta mort de la parella Clitemnestra/Egist, que és real i simbòlica al mateix temps, es duta a terme per Orestes i Electra, fills dels reis d’Argos, Agamèmnon i Clitemnestra. Sobrevivents a tanta tragèdia, mort i devastació que fa cau i net, i deixant tot el mal enrere, els germans s’uneixen de manera incestuosa i es fan còmplices en la vida futura. Un final que, tal com va apuntar Pi de Cabanyes, pot recordar una mica l’argument d’El mecanoscrit de segon origen, de Manuel de Pedrolo.

L’obra de Josep Palau i Fabre, text intens de gran complexitat, té també una lectura política. Els dos germans representen els dos exilis que es van patir a Catalunya després de la Guerra Civil, i que Palau, que des del punt de vista psicològic més aviat s’identifica amb Electra, va viure en carn pròpia: l’interior –Electra- i l’exterior –Orestes-. Palau i Fabre va enllestir l’escriptura d’aquesta obra entre París i Venècia la primavera de 1958 en el seu exili francès després d’haver estat un resistent a Catalunya.

Una altra lectura va ser apuntada per Oriol Pi de Cabanyes, i és el paper actiu de les dones. Infravalorades en un règim patriarcal, decideixen prendre la vida en les seves mans, i amb les armes que tenen a mà, els homes que les envolten, s’erigeixen en les inductores de la mort d’Agamèmnon per part de Clitemnestra amb l’ajut d’Egist, i de Clitemnestra i Egist per part d’Electra amb l’ajut d’Orestes, el germà.

Previ a aquest acte organitzat dins el Vilapensa amb la col·laboració de la Secció Literària de l’Agrícol, Pere Martí Olivella, membre de l’equip del Vilapensa, va adreçar-se al públic per presentar la programació d’aquest Festival. Tot seguit la paraula va passar a Oriol Pi de Cabanyes, qui el passat 6 d’abril ja havia presentat a L’Agrícol el seu llibre d’assaig Foc secret de Josep Palau i Fabre, i en el qual inclou el text Lectura –vagament freudiana- de Mots de ritual per a Electra.

Aquest tremp que en efecte mostren les dues dones em va portar a la lectura que fa Colm Tóibín dels personatges femenins de la tragèdia de Sòfocles al seu llibre La casa dels noms. Com Palau i Fabre, l’autor irlandès reescriu la tragèdia grega i la passa pel sedàs de Shakespeare. Com en el cas de l’obra de teatre de Josep Palau i Fabre, Mots de ritual per Electra, també La casa dels noms de Colm Tóibín (qui escriu aquest comentari té augurat a Tóibín un futur Premi Nobel de Literatura) escriu un text que a través de la bellesa de les seves paraules, tant el lector, com l’actor, com l’espectador, se sent captivat per la potència evocadora d’un món, el grec, que en el seu fons mai no cessa, perquè no cessen ni les tragèdies humanes ni les tragèdies dels pobles.

Com sigui, una representació ben oportuna en els temps que estem vivint.

El Foc secret de Josep Palau i Fabre Aquest text de Pi de Cabanyes té molt d’interès, ja que busca reflexionar sobre la relació problemàtica de l’escriptor Palau i Fabre amb els seus pares. Sobretot amb la seva mare, i d’aquí ve que en la seva obra dramàtica –Palau a més de poeta, narrador i assagista es volia dramaturg- aquest tema sigui un fil conductor important. Com ho és ja en la seva obra d’origen, l’Electra de Sòfocles, i que posa de manifest, tal com va relatar Pi de Cabanyes, el famós complex d’Electra, invent del psicoanalista Sigmund Freud. Si el complex d’Èdip demana que el fill mati simbòlicament el pare per poder-se individuar, el complex d’Electra demana a la filla que mati simbòlicament la mare per poder ser ella mateixa. I ja tenim unes quantes morts servides amb la mort de la reina d’Argos, Clitemnestra, i que inclou també la del seu amant Egist que ocupa el lloc del pare estimat! Morts que han tingut una primera mort a l’inici, la d’Ifigènia, la filla primogènita d’Agamèmnon i Clitemnestra sacrificada als déus per tal de poder guanyar la guerra de Troia, que va durar deu anys. A la tornada d’Agamènnon ja

Passatge

Teresa Costa-Gramunt, escriptora

5 MOTS DE RITUAL PER A ELECTRA

Mots de ritual per a Electra, de Josep Palau i Fabre, és una profunda reflexió sobrer l’ésser humà. Representar-la esdevé un acte de justícia envers un dels intel·lectuals més importants del nostre país, el qual, simultàniament, també és un autor massa desconegut. D’altra banda, la representació va coincidir amb la cloenda de l’any del centenari del seu naixement.

L’exili va escindir en dues la cultura catalana durant el primer franquisme. D’una banda, la dels qui van marxar del país per respirar aires de major llibertat; d’una altra, la dels qui s’hi van quedar per viure sovint en un exili interior. Josep Palau i Fabre, que viuria ambdós exilis abans de tornar-se a instal·lar definitivament a Catalunya, l’any 1962, va dedicar Mots de ritual per a Electra a l’amor incestuós entre Electra i el seu germà Orestes --la resistència cultural interior i l’exiliada— per tal de significar amb major contundència la tirania que s’havia instal·lat a la pàtria.

Josep Palau i Fabre (1917-2008), poeta, dramaturg, assagista, traductor, crític, i un dels principals experts mundials en Picasso, és un dels més grans escriptors catalans de la segona meitat del segle XX.

DEL TEATRE

Autor, entre d’altres, de Poemes de l’Alquimista, o la magna biografia de Picasso en quatre volums, va obtenir un gran nombre de premis i reconeixements, entre d’altres, el Premi Nacional de Literatura, el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes o la Medalla d’Or al Mèrit Artístic de l’Ajuntament de Barcelona.

Valeri Laguna és una persona reconeguda pel seu treball constant, des dels seus inicis al CAEP III, els anys 70, fins a l’actual Taller d’Assaig Teatre (TAT). Ha treballat en pro del teatre com a dramaturg, actor i director, de diversos grups amateur.

Oriol Pi de Cabanyes és escriptor. Ha publicat obres de ficció, dietaris, llibres de viatges, biografies i estudis sobre art i literatura. Ha exercit de professor universitari i, entre d’altres, de director de la Institució de les Lletres Catalanes, des del 1988 fins al 1996. També ha destacat com a periodista i col·labora habitualment amb el diari La Vanguardia.

CENTENARI DE JOS

PRESENTACIÓ DE L’ASSAIG FOC SECRET DE JOS

El passat 6 d’abril, al Centre Artístic Penedès L’Agrícol, organitzat per la Secció literària de L’Agrícol, amb la col·laboració La presentació, emmarcada en la celebració de l’Any Palau i Fabre, va anar a càrrec de l’autor del llibre, de Joan Noves, Pr Noves, al pròleg, exposa que a Foc secret de Josep Palau i Fabre hi ha un Palau i Fabre esplèndidament vist en una mena de del punt de vista de la profunditat intel·lectual de l’assaig, del periodisme literari, de la investigació històrica o de la prox

L’art del foc en la paraula

El dia 6 d’abril, com a preludi dels actes del primer festival Vilapensa, a l’Agrícol es va presentar el llibre d’Oriol Pi de Cabanyes Foc secret de Josep Palau i Fabre (editat per Curbet Edicions). Només algú amb la trajectòria i els coneixements de Palau i Fabre podia haver escrit un llibre com aquest en què la divulgació, la reflexió, la història i la vivència personal s’hi mesclen amb encert (gràcies a la intimitat que Pi de Cabanyes va mantenir amb Josep Palau i Fabre). És un llibre cuit a foc lent i al llarg dels anys ja que s’hi recullen treballs fets amb constància i durant molt de temps. De la mateixa manera que, a Palau i Fabre, la imatge del foc lent li permetia remetre’s a Heràclit i a Llull, i, a partir de la imatge L’Alquimista, aquesta metàfora agafava cos i vida (ja que la única possibilitat d’enllaçar el passat amb el futur a través del present, que és el que fan tant la paraula poètica com l’entropia com la destil·lació, és amb el foc i la calor), a Pi de Cabanyes el contacte constant i al llarg del temps amb Palau i Fabre (i l’esforç constant per portar aquesta complicitat al paper) li ha permès forjar un llibre a foc lent: artesà, viu i lúcid. (construït des del calor humà).

L’artista Oriol Pi de Cabanyes parla de l’home i parla de l’artista. Ambdós indestriables. D’un home artista amb un caràcter singular. Picasso va dir que ell havia aconseguit pintar com un infant al llarg de tota la seva vida. És a dir, com si a cada volta tot fos nou, amb la mateixa força i amb la mateixa intensitat i curiositat que un nin que descobreix el món (i que es descobreix a ell mateix). I això, que és fàcil de dir, és molt difícil.

Una cosa similar conta Oriol Pi de Cabanyes en parlar d’una de les seves trobades amb Palau i Fabre: “Aquest home de més de vuitanta anys [...] conserva la santa innocència [...]. Amb quina atenció d’escolar para orella”, escriu ben a l’inici del llibre.

Aquesta és una qualitat fonamental de tot artista. No debades, l’artista sol ser una persona tímida o que se sap dèbil. I fa un exercici de sublimació poètica de la realitat. Usa la ficció per moure’s en la realitat. I aquest és un exercici alquímic de primer ordre. I, tot i ser dèbil, sap de la importància del que fa i de la importància de donar-ho als altres.

La sabata i el camí Dit això, afegirem que hi ha una altra afirmació que crida l’atenció. Diu: “Per escoltar la veu de la natura, cal estar-hi atent.” Cal caminar i fer el camí, cal gastar la sola de la sabata i adquirir un compromís (amb ell, amb el país i amb l’art).

I aquesta és la mateixa idea que hi havia en Gaudí: el retorn a l’origen per descobrir com crea la natura i saber com crear nosaltres. Sempre amb una contemplació plena del que ens envolta.

Com en Van Gogh i en Joan Miró, l’Oriol retroba en Palau i Fabre la imatge de la sabata gastada del molt caminar damunt la terra. Ho fa al poema “La sabata”. I en aquí

Passatge

6 Josep Palau i Fabre (Barcelona, 21 d’abril de 1917, 23 de febrer de 2008). Als divuit anys comença a fer crítica literària a La Humanitat, i entra en l’ambient literari barceloní.

Del 1939 al 1943 cursa a Barcelona els estudis de Filosofia i Lletres. El 1944 publica el recull de poemes L’aprenent de poeta.

Conceptualment fou un poeta d’intencionalitat inconformista, pretès seguidor de la línia poètica marcada per Rimbaud i Artaud —autors que anys més tard va traduir al català— seguidor més per motius ideològics que clarament estètics ja que l’estil de la seva obra poètica és en general racional i lúcid.

El 1946 rep una beca del govern francès per una estança a París, on s’hi està setze anys. És un període d’aprenentatge i maduresa, que li permet conèixer entre altres personatges a Artaud, Camus, Octavio Paz i sobretot a Pablo Picasso. Retorna a Catalunya el 1961.

L’any 1952 aplega la seva obra poètica en un llibre que titula Poemes de l’alquimista, la seva obra poètica més coneguda i que modifica i amplia en successives edicions revisades.

retrobem una altra de les idees antigues: la idea del camí; la qual ve d’Orient i arrelà a Grècia (i fins avui). El camí que no és marcat, que ningú no ens pot ensenyar i que només podem aprendre’l. Aprendre’l mentre el fem (perquè mentre el fem descobrim el cànon), com Parmènides ensenyà al jove Sòcrates i com Francesc Pujols explicà amb pèls i senyals remetent a la vida del pagès.

Aquesta és la solitud de l’artista. Pe fer el camí, Palau defuig dels homes (dels convencionalismes i de l’Acadèmia) i viu l’exili. Necessita mirar i remirar la natura, sentir-la damunt la pell. En això l’Oriol recull les idees de Guillamón i, a partir d’aquí, recupera el dit primitivisme de Palau i de Picasso. I, tot i que estem d’acord en l’observació, no hi estem si se’ns diu (o vol dir) que el primitivisme és un retorn a la caverna. Tot el contrari. El primitivisme és una destil·lació alquímica. Picasso ho va mostrar bé a la sèrie “Toro” (1945-1946), que consta d’onze litografies que mostren el llarg procés de destil·lació que comença en Goya (que obre les portes a la contemporaneïtat amb les “pintures negres”) i culmina en la superació del cubisme que, al seu torn, culmina en l’exposició pòstuma de Picasso a Avinyó (que són les “noves pintures negres” de la història de l’art). Aquesta és, per a mi, la idea ben clara de l’alquimista en un procés que, a través del contacte amb el paper fa que la tinta bruta sigui un ordre en què la matèria viva i la matèria inerta es retroben i mesclen a través de la matèria cultural. Un procés de violència i de llibertat al mateix temps.

De retorn al més primitiu per destil·lació (que sempre és un procés o, en altres paraules, un camí de violència i de llibertat).

El camí és destil·lació i la destil·lació és camí. I en el camí i en al destil·lació brosta l’art: la qualitat de la matèria. I en el camí i en la destil·lació hi ha catarsi i tragèdia (en el sentit grec dels termes). Tragèdia perquè hi ha una lluita vital de veres. I catarsi perquè hi ha una formació, informació i transformació de tot l’ésser (individual i col·lectiu). I de la catarsi i del camí en surt més democràcia i més compromís. Més vida.

La tinta i el paper A “Comiat” Plau i fabre escriu: “he deixat al paper tota la sang”. S’acomiada quan ja només pot empastifar el paper amb tinta. Quan la tinta ja no permet organitzar, projectar i fer delirar el pensament i la mirada. Quan els mots s’han mort a dins i ja només resten fora. Quan la vida ja no pot resoldre l’entropia amb més art i amb nou ordre. Quan ets a la quietud tèrmica. I és que hi ha una relació vital entre el bolígraf i l’alè que promou la poesia, entre el cos i la paraula.

Una relació constitutiva. El cos sencer es dona en i amb la paraula i la paraula es dona en i amb el cos.

DE L’ASSAIG L’impacte que li provoca conèixer personalment Pablo Picasso marca el contingut dels seus assajos centrats gairebé tots en l’estudi d’aquest pintor des de diversos àmbits. Sobre l’atracció per l’obra i la personalitat de Picasso, diu Palau i Fabre a l’article “Nòtula” (Barcelona, 1996), “Quadern picassià”, dins Quaderns de l’alquimista (Proa, 1997).

L’any 1962 inicia una etapa vital solitària a la cala Grifeu, a la Costa Brava, que s’allarga fins al 1975. A continuació comença una etapa públicament més dinàmica, i publica les primeres incursions en el món de la narrativa amb el llibre Contes despullats. També fa collaboracions en mitjans de comunicació com l’Avui i L’Avenç.

L’any 1989 rep la Creu de Sant Jordi de la Generalitat de Catalunya.. El 1996 el distingeixen amb el Premi Nacional de Cultura; el 1999, amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes, el 2000 és nomenat “Officier de l’Ordre des Arts et des Lettres”, pel govern francès i l’any 2006 obté el premi Crítica Serra d’Or d’obres completes.

SEP PALAU I FABRE

SEP PALAU I FABRE D’ORIOL PI DE CABANYES

ó del festival VilaPensa, es va presentar el llibre Foc secret de Josep Palau i Fabre (Curbet Edicions) d’Oriol Pi de Cabanyes. esident de la Fundació Palau, de Caldes d’Estrach, i de Joan Cuscó, assagista i musicòleg. e pintures al fresc, una mena de calidoscopi d’escrits fets al llarg del temps i amb diverses situacions i temàtiques, des ximitat humana de la conversa.

Aquesta és una imatge netament picassiana (perquè mentre un autor com Dalí a través de l’art cercava la bellesa i la mística, un creador com Picasso anava a la terra i al foc: a l’infern i a les cavernes de la consciència per a fer emergir tot allò de dionisíac que dóna fermesa a la poetització de la vida). I no podia ser d’altra manera venint de Palau i Fabre. I és Pi de Cabanyes qui s’endinsa en la comprensió d’aquesta unió alquímica entre el cos i la paraula, entre la sang i la tinta. En aquest esdevenir del temps que és creació fins a la seva ultima alenada.

La paraula i la sang En Palau i Fabre la paraula, doncs, és relligada amb l’erotisme (sense el qual no hi ha poesia): “En l’obra de Palau tot sorgeix de l’erotisme, escriu Oriol Pi de Cabanyes (en bona asseveració que és més platònica que heraclitiana). De “l’enamorament perpetu de la vida”, segueix dient. Que és el que permet la flama del foc. I és que, com va dir Eugeni d’Ors (un altre dels companys de viatge de l’Oriol Pi de Cabanyes): tota la vida hem d’estar enamorats i sentir-nos aprenents. Essent, aquest, un aspecte fonamental que també reivindicà Picasso i que Palau i Fabre el fa remetre citant a Llull (i que Llull, com d’Ors, l’havia recollit del platonisme). La força de l’erotisme és la que permet ascendir a la llum (si és que hi ha ascens...).

No debades, al “Comiat” de Palau, la paraula ja no és eròtica sinó filial. És filla de l’amor filial i no pas de l’impuls eròtic.

De l’amor que és familiaritat i que és cohesió (“politeia” en comú que dirien els clàssics). Saviesa compartida i dialogada a través de la paraula escrita, llegida i, sobretot, rellegida perquè, com va dir Joan Fuster, només entenem les coses quan

Passatge

les rellegim. I l’Oriol invita a rellegir Palau i Fabre; i ho fa amb amor filial nascut de tot el que van compartir i del respecte (per l’autor i per la paraula). I, aleshores, l’amor eròtic de Palau troba un company que ens el dóna perquè li dóna la mà ell.

Continuïtats i país Palau perdura en la paraula, però, també, en la seva fundació (que li costà Déu i ajuda fer-la). I perdura en la tasca feta en pro de la poesia en català. I hem de reconèixer-li les tres coses. Com fa Oriol Pi de Cabanyes. I per això necessitem llibres com aquest.

Palau era lúcid amb el franquisme en dir que era un estat corrupte i que s’aguantava sobre la corrupció (com bé hem vist en els nostres dies). I l’Oriol és lúcid en fer evident l’intent de genocidi cultural i de la literatura en català dirigit per Janés (del qual Palau en va ser víctima).

Eren i són èpoques difícils, però no pas tan diferents. I cal aprendre’n tot el que puguem. I Palau i Fabre i Pi de Cabanyes ens hi ajuden. Ho diu ben clar l’Oriol: “El franquisme es va anar sostenint sobre la corrupció generalitzada, sobre l’arbitrarietat en l’aplicació de la llei, sobre l’abús sistemàtic dels vencedors sobre els vençuts.” (no els recorden coses ben actuals.....?), i per sobre d’això hi ha qui camina. Qui camina i qui crea perquè creu en la vida i en la llengua. Eugeni Xammar també ho tenia ben clar l’any 1966 quan va escriure l’article “Apoteosi del provincianisme” (els recomanem que el llegeixin sencer).

Joan Cuscó i Clarasó

7

Oriol Pi de Cabanyes (Vilanova i la Geltrú, 1950) és novel·lista i assagista. Amb disset anys, guanya la primera convocatòria de la “Crida als escriptors joves” de Serra d’Or i amb vint-i-tres anys ja obté el premi Prudenci Bertrana per la seva primera novel·la Oferiu flors als rebels que fracassaren (1973, novel·la reeditada el 2013 sense mutilacions de censura). Per aquesta obra també rep el Premi Crítica Serra d’Or de novel·la de l’any 1974. La novel·la té importància com a retrat de la joventut de l’època. Compagina la feina d’escriptor amb la docència i com a novel·lista també és autor dels llibres També les formigues, Dylan, algun dia ploraran de solitud (finalista del premi Josep Pla de 1975) i Esquinçalls d’una bandera (1977; finalista del premi Sant Jordi de 1976). En el terreny de la narrativa breu publica l’obra Novenari d’ànimes (1978).

Com a assagista, Oriol Pi de Cabanyes publica, conjuntament amb Guillem-Jordi Graells, La generació literària dels 70 (1971) i com a especialista en el segle XIX, és autor de les obres La Renaixença (1978), Apunts d’història de la Renaixença (1984) i Repensar Catalu-

*Josep Palau i Fabre, poeta, narrador, assagista, autor teatral i crític d´art, és un dels més complets homes de lletres de la Catalunya de la segona meitat del segle XX. Però vull començar reivindicant-lo com a actor molt principal en la resistència clandestina contra l´intent de genocidi cultural activat pel franquisme.Contra allò que Riba anomenava “la política de l’eutanàsia”. *En Palau va arribar a idolatrar Picasso fins al punt que quan examinava les seves obres per a expertisar-les se sentia tan responsable de Picasso com si fos el mateix Picasso: ell “era” Picasso. *El trobador Josep Palau i Fabre és, en el seu impenitent desig d’estimar les dones, el Don Joan d’un Empordà erotitzant fins al deliri, el gran erotòman d’un país lubrificat pel sol i les ones, i electritzat per un fregadís de tramuntana que excita els nervis i que posa literalment els pèls –i els penis- de punta. *L’anomenada Transició va continuar condemnant a l’ostracisme molts noms com el de Palau.Reclamo un lloc d’honor, doncs, per a Josep Palau i Fabre en un hipotètic Panteó d’Homes Il.lustres de la República.

(PI DE CABANYES, ORIOL; Foc secret de Josep Palau i Fabre, Curbet Edicions, Girona, 2018.)

DE L’ASSAIG

nya (1989), amb la qual obté el Premi Josep Vallverdú d’assaig l’any 1988. De la seva extensa producció també cal destacar el dietari Llibre d’hores (1975-1978) (1980) i el llibre de viatges Pel bell nord glaçat (premi Sant Joan, 1995) Gaudí, una cosmogonia (2002), Passió i mort de Joaquim Mir (2004), L’Empordà, el melic del món (2006) i els cinc reculls assagístics Glossari d’escriptors catalans del segle XX (2003), A punta d’espasa (2005), Pedra sobre pedra (2007), Sobre Maragall, d’Ors, Espriu, Porcel i altres (2013) i Columnes i davantals (2015). Previ al llibre sobre Palau i Fabre, el seu darrer lliurament ha estat Manuel de Cabanyes. Poemes essencials. Selecció, traducció i comentaris d’Oriol Pi de Cabanyes (2017).

Pi de Cabanyes és col·laborador habitual en mitjans com Serra d›Or, Avui o La Vanguardia, ha estat director del Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú i director-fundador de la Institució de les Lletres Catalanes, així com del Gabinet del Conseller de Cultura i del Consorci Català de Promoció Exterior de la Cultura.

També va ser vocal de la junta de l›Associació d›Escriptors en Llengua Catalana entre els anys 1978 i 1980.

CENTENARI DE MANUEL DE PEDROLO MANUEL DE PEDROLO: L’ESCRIPTOR DE LA TOTALITAT Any Pedrolo a l’Agrícol L’11 de maig de 2018, la secció literària de l’Agrícol va convidar la comissària de l’Any Pedrolo, l’Anna Maria Villalonga, a parlar de l’escriptor de l’Aranyó. Ho va fer amb una conferència que encertadament va titular “Manuel de Pedrolo: l’escriptor de la totalitat”. Val a dir que ho va fer amb passió, amenitat i un molt bon coneixement de l’autor.

Conferència d’Anna Maria Villallonga

V

illalonga va iniciar la conferència presentant-nos breument l’autor: Manuel de Pedrolo i Sánchez de Molina, nascut l’any 1918 al si d’una família de la noblesa rural, al castell de l’Aranyó, del qual era propietari el pare. Des de petit va ser un devorador de llibres, que no li faltaven, tant a la biblioteca de l’avi com a la del pare, fet que el va salvar d’una infantesa més aviat trista i solitària. Va estudiar a Tàrrega, fins que l’any 1935 es va traslladar a Barcelona per acabar el batxillerat i començar la carrera de medicina. La guerra civil, però, li ho va capgirar tot: hi va morir el seu germà, ell es va afiliar a la CNT, va deixar la carrera,va anar al front i des d’allí escrivia cartes a la família, en alguna de les quals ja demostra la seva preocupació per la llengua i per la cultura del país. Un cop acabada la guerra es va casar i va començar a treballar en el món editorial i a escriure amb regularitat i profusió. Serà el naixement d’una carrera literària frenètica i total, com diu el títol de la conferència.

Una literatura total

La idea de Pedrolo ben aviat és de fer una literatura que arribi a tothom, que sigui un element de normalització de la llengua, totalment proscrita a la postguerra, que denunciï l’opressió en què viu la societat catalana, a tots els nivells: social, polític, cultural... Es planteja, doncs, de fer una literatura al servei del país i sense fer escarafalls de res. Per això escriu novelles i contes (de ciència ficció, eròtics, policíacs...), però també teatre, poesia, articles periodístics..., tot allò que li sembla que la cultura catalana no té i necessita si vol sobreviure com a tal i no quedar reduïda a un mer apèndix de la castellana. Per això també tradueix, experimenta, segueix les modes de les grans literatures, sobretot de l’anglosaxona i de la francesa. És un veritable grafòman i a més és d’allò més compromès. Per això bona part de la seva obra ha estat qualificada de militant, d’ideològicament molt potent i compromesa, fins al punt que tot plegat l’ha desprestigiat una mica. S’ha arribat a dir, amb una clara referència a la seva obra, que “qui escriu molt, no pot escriure bé”. Aquesta idea s’ha fet córrer, sovint més per qüestions ideològiques i extraliteràries que no pas literàries. Va ser un autor insubornable, molt crític amb la dictadura, amb el pujolisme, amb l’autonomisme, amb els cercles del poder i amb les elits culturals, la qual cosa el va convertir en un personatge més aviat

Passatge

8

incòmode, no personalment, però si per les seves idees i la seva capacitat dialèctica. Malgrat tot, va ser molt popular, i la seva obra era esperada per milers de lectors, cosa que també va despertar envegetes. Tot i no ser-ne partidari, es va presentar, i va guanyar, a la majoria de premis literaris del país, ja que els veia com una manera de publicar i, en part, d’esquivar la censura, que li va retallar i prohibir moltes de les seves obres. No en va s’ha dit que Pedrolo va ser l’autor més censurat pel règim franquista. Obres com la tetralogia titulada La Terra prohibida, per exemple, tot i haver estat escrita a finals de la dècada de 1950, no es va poder publicar fins al 1977. La censura condiciona molt la seva obra i, també, el seu estudi, la recepció i valoració, ja que obres que en el seu moment haurien estat capdavanteres i equiparables a les modes europees (a l’existencialisme per exemple), al moment de la publicació de vegades ja semblen passades de moda o, si més no, fora de context. A final de la dècada de 1980, desanimat i convençut que no se n’ha acabat de sortir, decideix de no escriure més ficció i es dedica sobretot als articles periodístics i als dietaris. Pedrolo va morir a Barcelona, a causa d’un càncer i en la senzillesa en què sempre havia viscut, el mes de juny de1990.

L’any Pedrolo

L’any Pedrolo commemora el centenari del seu naixement i des de bon principi s’ha proposat de recuperar la seva figura i, sobretot, la seva obra. Des de fa anys la seva filla, Adelais, i la Fundació Pedrolo hi han dedicat molts esforços, però la resposta de la gent d’enguany ha superat totes les expectatives: congressos universitaris, una trentena de reedicions de les seves obres, digitalització de tota la seva obra (inclosos els informes de lectura que durant anys va fer per a diverses editorials), estudis sobre la seva vida i la seva obra, documentals, conferències i actes d’homenatge arreu... La sensació de fracàs que el va acompanyar els darrers anys, potser ara li semblaria que no havia estat tal, que els catalans el valorem per la seva clarividència, per la seva voluntat de lluita, per la seva obra literària, compromesa, trencadora... Per tota una vida dedicada al país. Llegim-lo, que Pedrolo no s’acaba fàcilment, com va dir Anna Maria Villalonga per tancar la seva conferència.

Pere Martí Bertran

DEL TEATRE I LA LITERATURA

Manuel de Pedrolo (poeta, dramaturg, contista, novel·lista, articulista, traductor) va néixer a l›Aranyó (Segarra) l’any 1918 i va morir a Barcelona el 1990. És un dels escriptors més prolífics i fecunds de la història de la literatura catalana.

Anna Maria Villalonga és comissària de l’Any Pedrolo, escriptora, crítica literària i professora de la Universitat de Barcelona (Facultat de Filologia, Departament de Filologia Catalana-Secció Literatura).

Manuel de Pedrolo va destacar com a novel·lista, però va dominar tots els gèneres, que li servien per explicar el seu pensament i retratar una societat complexa i reprimida —políticament, sexualment, socialment—, o per imaginar-ne una de nova amb unes altres possibilitats d›alliberament personal o col·lectiu. Sense l›obra pedroliana no es pot entendre la literatura catalana contemporània.

És autora de dues novel·les del gènere negre —La dona de gris (2014) i El somriure de Darwin (2017)—, així com de l’assaig Les veus del crim (2013) i de dos reculls de literatura criminal femenina publicats per Llibres del Delicte. Acaba de publicar el recull Contes per a les nits de lluna plena, de l’editorial Apostroph. A la vegada, també és impulsora i autora activa de tres blogs: El racó de l’Anna, dedicat a la crítica cinematogràfica, El Fil d’Ariadna (II) i A l’ombra del crim, dedicat específicament a la novel·la negra. Villalonga participa també en el projecte EnVeuAlta, una empresa de lectura en veu alta, condueix un club de lectura i col·labora en diverses taules rodones i projectes relacionats amb el món de la novel·la negra, per exemple el projecte “Dones i novel·la criminal a Espanya”, amb finançament del Ministeri d’Economia i Competitivitat.

A més de ser llegit, Pedrolo va ser «seguit». Manuel de Pedrolo, doncs, va ser un home que molestava, que transgredia i mantenia una insubornable actitud política; un home d’una coherència exemplar que ens va deixar una obra excepcional. Hi ha dos temes importantíssims en el seu pensament que van tenir la traducció adient en els seus escrits: l›alliberament de la dona i l›independentisme d›esquerres dels Països Catalans.

TAULA RODONA: ANY PEDROLO; PARLEM DE IONESCO I DE PEDROLO E

l passat 26 d’abril, a l’espai L’Escorxador de Vilafranca del Penedès, la Rosa Rafecas Jané va acostar-nos a La Cantant Calba d’Eugène Ionesco, un dels millors exemples de l’anomenat teatre de l’absurd i que representa la ruptura total amb els gèneres clàssics. Teatre sovint caracteritzat per la falta de continuïtat en les accions, i que ens refrega l’absurditat de l’Home i de la vida. La cantant calba és, en essència, un atac satíric a la família burgesa de l’època.

La sensibilitat teatral i musical d’aquesta professora de música, orgullosa de la seva feina amb alumnes de Primària i Secundària, professora associada d’Art i Musicologia a la UAB, va encisar, amb la seva passió pel teatre, un auditori que després va participar amb preguntes sobre el muntatge i la seva tasca de directora. La presentació va quedar il·luminada per diferents fotogrames de l’obra, en tant que descobrien i raonaven tots els detalls de la posada en escena.

Per altra banda, l’Anna Ruiz Mestres, professora i crítica literària, ens va passejar per l’obra de Pedrolo en el centenari del seu naixement recordant l’ingent tasca de l’autor i el seu interès per convertir la cultura catalana en una cultura normal, cultivant tots els gèneres literaris. Va insistir en la seva gran tasca política a favor del país i de

la llengua, malgrat la duresa amb què el van tractar la censura i les capelletes intellectuals i polítiques, ja en plena democràcia.

L’Anna Ruiz va aprofundir en el teatre de l’absurd de Pedrolo, o, com a ell li agradava dir, “teatre abstracte”; va remarcar els lligams que va tenir amb aquell corrent europeu, i va destacar la voluntat de l’autor de fer-nos arribar el que passava al món en aquella Espanya fosca de la dictadura.

En aquesta part de la presentació, el suport de vídeo va ajudar a seguir amb claredat i meticulositat, l’ingent obra del creador de l’Aranyó. També va ser inevitable parlar d’Homes i no, d’una banda, per raons molt personals tant de l’Anna com del moderador de la taula, però també perquè, probablement, és l’obra de teatre més significativa de Manuel de Pedrolo.

En resum, una taula rodona apassionant, divertida, diferent i molt ben conduïda pel director de teatre Valeri Laguna Cano. Una trobada oportuna organitzada per la Coordinadora GATAP (Grups Amateurs de Teatre de l’Alt Penedès) amb el suport de la Secció literària del Centre Agrícol.

Anna Ruiz Mestres

LA SECCIÓ LITERÀRIA DE L’AGRÍCOL A PATRICIA GABANCHO ‘IN MEMORIAM’ A

finals de novembre se n’anava l’estimada Patrícia Gabancho, amb qui hem compartit literatura, política i també bones sobretaules. La relació va començar amb la presentació del seu llibre més venut: El preu de ser catalans, que, rellegit, demostra quanta raó tenia en el que hi plantejava i quanta lucidesa en cadascuna de les anàlisi.

De la seva trajectòria, destaca l’arribada d’aquesta catalana-argentina a la ciutat comtal quan encara no tenia ni 22 anys fets i que ràpidament es fa seus tant la ciutat, Barcelona, com el país.

Ningú no pot discutir el que ha fet per aquest país des de la literatura, des del periodisme, com a tertuliana..., però, també, en la creació d’organismes que marquen el camí cap a l’independentisme, com l’ANC. Gràcies als seus dos assajos més venuts, el ja citat i Les dones del 1714, presentat a l’Agrícol, va obrir els ulls a molta gent. D’aquest darrer és francament interessant la mirada sobre què van fer les dones el 1714, tan sovint ignorades en les pàgines dels llibres d’història.

Escoltar la Patrícia sempre era un plaer: amable, respectuosa, però a la vegada incisiva, punyent, de gran agudesa intel·lectual. I si ho era en les distàncies curtes, també

Passatge

9 Patrícia Gabancho i Ghielmetti (Buenos Aires, 29 de setembre de 1952-Barcelona, 28 de novembre de 2017)[1] fou una periodista i escriptora argentinocatalana.

Fou filla de l’intel·lectual argentí Abelardo F. Gabancho. Va estudiar la llengua catalana a Buenos Aires, on es va relacionar amb dissidents del Casal de Catalunya, que eren independentistes i d’esquerres. Estudià periodisme. Es traslladà a Catalunya un dia abans de complir 22 anys, el 1974, per conèixer Barcelona i comprendre una nació sense estat.

Va publicar llibres sobre temes culturals (teatre, tango, literatura), sobre història i política de Catalunya i sobre urbanisme, especialment centrats en la ciutat de Barcelona i el fet metropolità. Col·laborava habitualment amb el diari Ara i el País. És també un dels personatges del llibre Nosaltres, els catalans, de Víctor Alexandre, en el qual explica les raons que la van dur a Catalunya, com va néixer el seu amor pel país, i reflexiona sobre el nacionalisme espanyol i sobre el present i el futur de la llengua i la nació catalanes.

Patrícia Gabancho, amb l’assaig Crònica de la independència, fou l’autora catalana en la categoria de no-ficció que més llibres va vendre el Sant Jordi de 2009. El setembre de 2012 va

ho era en la distància, tant en els mitjans de comunicació, com en els seus escrits en la premsa.

Caldria fer un esforç per mantenir-ne el llegat, centrat en els seus més de 20 assaigs i en la seva única novel·la, La neta d’Adam, guanyadora del Premi Prudenci Bertrana (2012) on tanca la seva etapa de la vida a Argentina.

Ens deixa l’enigma que planteja en el seu darrer article al Diari Ara, el 2 del 12 del 2017, sobre la identitat de l’escriptora napolitana Elena Ferrante i la paraula Frantumaglia. La Patricia l’analitza, la valora i ens la fa propera com passava amb qualsevol de les coses que feia.

Perquè tot quedava tocat per la seva màgia, el seu compromís amb les dones, amb el país i amb la ciutat que la va acollir. Ens quedarà per sempre en el record la dona gran assagista, la que mirava la història i la vida des d’una mirada femenina des de la que també hi veia l’urbanisme, la literatura, la poesia...

I trobarem a faltar la senzillesa i la tendresa de la seva escriptura que contrastava amb la perspicàcia del que ens deia i ens volia fer arribar.

DCP, Patrica, Pat per als amics, la Secció Literària de l’Agrícol et tindrem sempre ben present.

Anna Ruiz Mestres membre de LA SECCIÓ LITERÀRIA DE L’AGRÍCOL

DEL TEATRE I DEL RECORD rebre el Premi Prudenci Bertrana amb la seva novel·la semiautobiogràfica La neta d’Adam.

Va ser membre del Cercle d’Estudis Sobiranistes. El 2011, després de la Conferència Nacional per l’Estat Propi del 30 d’abril va comprometre’s activament amb l’Assemblea Nacional Catalana.

Des del 2014 va formar part, com a vicepresidenta primera, de la junta de l’Ateneu Barcelonès sota la presidència de Jordi Casassas i Ymbert.

Entre els nombrosos llibres publicats, destaquen: Les dones del 1714 (2014), La neta d’Adam (2012) El retorn dels catalans (2010) Crònica de la independència (2009) El fil secret de la història (2007) El preu de ser catalans. Una cultura mil·lenària en vies d’extinció (2007) Sobre la immigració (2001) El Besòs. El riu que mirava passar els trens (1999) Despert entre adormits. Joan Maragall i la fi de segle a Barcelona (1998) Barcelona, tercera pàtria del tango (1990) Cultura rima amb confitura, bases per a un debat sobre la literatura catalana (1980).

VI I EROTISME: PER QUÈ EL VI? F

a uns mesos vaig llegir una piulada a Twitter d’un actor català en què deia que l’erotisme és una «qualitat inherent al vi», parlant concretament de les «Catedrals del vi», que segons la seva opinió són espais ideals per a thrillers amb «alguna cosa d’erotisme».

Sense dubte, les qualitats estimulants del vi hi tenen alguna cosa a veure. L’enyorat Eduard Puig i Vayreda, en el seu llibre El jardí de Dionís diu: «No calen estudis gaire científics per convenir que existeix una clara i intensa relació entre vi i desig sexual coneguda des de sempre.» Tothom ho sap: el vi, ingerit en la justa mesura de cadascú, desinhibeix, fa perdre aquella timidesa inicial en la majoria de persones. Però perdre la timidesa no garanteix el plaer eròtic o sexual, això també ho sabem tots. Calen altres factors. Però seguim amb els efectes estimulants del vi.

Segons el filòsof Roger Scruton, hi ha quatre tipus bàsics d’estimulants: els que agraden, però no alteren la ment de forma decisiva, com per exemple el tabac; els que alteren la ment, però el seu consum no aporta cap plaer mentre és consumit, com per exemple l’heroïna; els que alteren la ment i alhora proporcionen plaer en l’acte de consumició, com per exemple el cannabis o l’alcohol. I dins de les begudes alcohòliques, Scruton necessita un quart grup per definir el vi: el vi altera la ment i «en l’acte i per mitjà d’ell», és plaent.

Per tant, el vi no només ens dóna plaer en el mateix moment de consumir-lo sinó que els efectes plaents del vi també estan intrínsicament relacionats amb la forma de consumir-lo, és a dir, que té una funció social única, perquè augmenta la facilitat de paraula, la confiança social i la bona disposició d’aquells que beuen junts, sempre que ho facin en moderació. No podem deixar de citar el poeta Charles Baudelaire i la seva obra Du vin et du haschisch per a conèixer les diferències entre el vi i el haixis: «El vi exhalta la voluntat, el haixis l’aniquila. El vi és un suport físic, el haixis una arma pel suïcidi. El vi et fa bo i sociable. El haixis és aïllant.»

El component social Però el vi tampoc no és la única beguda alcohòlica que té un component social, almenys històricament. Tant en la cultura mesopotàmia com en l’egípcia, la cervesa era un aliment fonamental, consumida per tothom i sense cap mena de distinció. La història diu que Dionís – déu grec del vi - va marxar de la «terra dels dos rius» perquè allà la gent només bevia cervesa. Segons Tom Standage, compartir la cervesa era símbol d’hospitalitat i amistat: tots bevien del mateix recipient (unes grans gerres comunitàries, emprant unes canyes o palles llargues per penetrar la capa superficial de pellofes i llevats, i arribar a la beguda que reposava a sota), per tant, l’amfitrió demostrava que els convidats podien beure sense patir.

Cílix o copa per a beure vi amb un jove i una dona madura representats, aprox. 510 aC (imatge digital cortesia de Getty’s Open Content Program)

Cervesa i vi comparteixen, doncs, els efectes estimulants i el component social. Llavors, què té d’especial el vi? Una resposta breu – segons Patrick E. McGovern - és que l’alcohol etílic ha estat la droga més efectiva de tots els temps, i una forma potent d’aquest component pot ser obtinguda de manera expeditiva dels raïms fent-ne vi. El procés d’obtenir vi no deixa de ser fàcil: esprémer el raïm, recollir el most i deixar que fermenti. Segons Amy Stewart, el raïm és una de les plantes que convertim directament en alcohol, igual que les pomes, la cibada, l’arròs, la canya de sucre i el blat de moro. El vi és el rei dels psicotròpics, una droga ‘all-purpose’: col·loca sense enterbolir massa la ment, és plaent al consumir-lo, és bo per la salut i facilita les relacions socials.

Cal tenir present que, fins a la invenció de la destil·lació, els nostres avantpassats gaudien d’una oferta limitada de begudes alcohòliques: vi, cervesa, hidromel i altres begudes obtingudes de la fermentació d’altres fruits. Dins d’aquesta oferta, el vi fou la beguda alcohòlica de major graduació coneguda en el passat. Bé, cal puntualitzar que aquest «passat» està circumscrit a la cultura mediterrània. En aquest context, és normal que fem aquesta associació entre vi – i no una altra beguda - i plaer, perquè el vi ens ha acompanyat des de fa milers d’anys, forma part del nostre bagatge cultural, igual que el sake en la cultura japonesa o el pulque en la cultura precolombina.

Alcohol i relacions sexuals Al llarg de la història totes les cultures han cercat un estat psicològic que les acosti a allò diví, que les connecti amb el més enllà, un passat explicat a través de la mitologia. Com diu Pere Salabert, «la mitologia d’un poble és l’àlbum mental d’imatges de la seva infància, les beceroles de la ciència, amb totes les figures de l’espontaneïtat pròpies de la primera edat». Fertilitat, immortalitat, resurrecció, vida eren/són aspectes relacionats amb el vi i les divinitats associades a ell. A Egipte i Mesopotàmia existia una clara vinculació entre l’alcohol (vi, però també cervesa) i les relacions sexuals, exemplificada en les representacions dels banquets trobades a palaus i tombes. A Grècia hi tenim els simposis, cerimònies exclusives per a homes (i no dones) privilegiats, durant els quals el vi, la música i la conversa, n’eren els grans protagonistes. I també en les bacanals romanes, el vi era utilitzat per a estimular els sentits, incloent els sexuals. Aquestes pràctiques col·lectives eren consentides en tant que actuaven com una vàlvula d’escapament per alleugerir les tensions socials existents, fonamentalment entre els membres de la classe aristocràtica. L’amor i la sexualitat són la vida. El vi és el mitjà per a l’alliberament - alliberar els instints i equilibrar el principi del plaer amb el principi de la realitat - i la supervivència - el sexe és imprescindible per a la reproducció.

El paper simbòlic del vi no ha perdut vigència en l’actualitat. Els recursos que utilitza actualment la publicitat repeteixen aquest simbolisme associat als rituals dionisíacs i la fertilitat, i al prestigi, conceptes molt arrelats en la psique cultural de bona part de la societat europea. *Tots els autors i llibres citats en aquest article es poden consultar al CDV

Bacanal _de Jan Brueghel el Vell i Hendrick van Balen, entre 1608 i 1616 (imatge digital de domini públic disponible a Wikimedia Commons)

Passatge

10

Jordina Escala Esteve Bibliotecària del Centre de Documentació Vinseum (CDV)

DE L’AGRÍCOL

Parlem, escoltem i divulguem la música a l’Agrícol. Cicle 2017-2018

Un any més a l’Agrícol hem fet el cicle: “A l’Agrícol, Parlem de Música”, que enguany ha constat de set sessions obertes a tot tipus de públic.

I que tracten des de l’òpera fins al jazz passant per la música clàssica.

Diego Civilotti La primera sessió, el dia 13 de gener i a càrrec del musicòleg Diego Civilotti, tractà de la figura de Pau Casals. I s’acompanyà, l’endemà diumenge amb una visita guiada al Museu Pau Casals de Sant Salvador.

El dia 24 de febrer, a les 18 hores, es va fer la segona xerrada a càrrec de Ludovica Mosca i se centrà en les castanyetes. Portava per títol: “L’art de tocar i ballar amb castanyoles”. I va ser una sessió molt interessant de música en directe sobre el paper de la denominada “percussió de butxaca”.

La crítica musical Carmina Malagarriga (afincada a l’Arboç del Penedès) vingué el dia 17 de març per parlar-nos del programa que interpretà l’Orquestra de Cambra del Penedès. Aquesta sessió es va fer en col·laboració amb l’Auditori Municipal de Música de Vilafranca i, per aquest motiu, els socis de l’Agrícol i els assistents a al xerrada tenien un descompte del 50% en el concert de l’OCP.

Com és costum, s’anà a veure òpera en directe. Es va fer el dia 14 de maig. Vàrem anar a al Teatre de l’Atlàntida de Vic a veure dues òperes breus i ben diferents: la Cavalleria Rusticana (de Mascagni) i I Paglaicci (de Leoncavallo).

Carmina Malagarriga Finalment, i com ja vam fer en el cicle anterior, dedicarem una sessió a tractar els músics que vindran al Vijazz i que porta per títol: “Anem al Vijazz?” en aquesta a càrrec d’Enrique Turpin i es va fer l dia 30 de juny a les 19 hores a l’Agrícol.

Com sempre, cal agrair als ponents la seva participació desinteressada en aquestes sessions i la coordinació del cicle que fan Montserrat Ríos, Maria Antònia Guardiet i Maria Rosa Mestres. Sense elles aquests cicle seria impossible. A més, enguany també hem col·laborat amb Vinseum i la Biblioteca de Catalunya en l’organització del concert d’homenatge a Josep Soler que es va fer a l’Auditori de Vinseum.

Robo fruita madura Robo fruita madura al mercat del temps.

Mandarines i taronges amb regust de medecina.

Ai, del temps vençut que panseix la pell i agreja el vi.

Fujo, vestit de frare, pels topants del fum entre mofes i escarnis.

Amb un sac curull de remeis i la gorja plena de dolceses.

Josep-Ramon Bach

Maridatge Gaudim de cada instant, ben particular i únic, que el destí ens obsequia: asseguts a la sorra, el vaivé de les ones ens amanyaga els peus.

Brindem amb cava fresc, aromàtic i intens, i assaborim el tast: cada bombolla un vers persistent i expressiu que ens exalta els sentits.

I destriem els mots, líquids i cristal·lins, per paladejar el cant que ens delecta i commou quan fruïm maridats a la platja del far.

Miquel Cartró

Vida nova Hi ha una hora, que no ens pren ningú, que ningú no ens vol prendre, és l’hora de la mort.

La mort no és el cap de res s’acomiada el cos i comença una vida nova que beu en la font dels records.

En la memòria del pare tot és a la vida nova, intacte, com el primer dia.

Teresa Costa-Gramunt

Clos en l’illa verda Clos en l’illa verda, closes les finestres, ben tancats els panys de totes les portes, obrires les mans.

Vessaren Paraules.

El dolor era la llum.

Rodolfo del Hoyo

El sopar és a taula Badall d’amor d’agost encara, espiga d’or d’amor cremada, de tant subtil l’amor s’acaba, de tant sospir l’amor badalla.

Una volta, i una altra, i una altra.

I l’ennuec torna a guanyar-te i del mot en fas soroll, més que paraula, i és l’orgull que para taula.

Espero un to, dos tons, després un altre.

Qui hi ha? I de què parla?

No estaves dalt del cel, i no pas sol, a l’avantguarda? però veig que avui, la sang et bull, i és l’orgull qui para taula.

Primer una llum, després dues, després una altra.

Jo que per tu he fet foc, i he dut vi sec, i he parat taula, capritx i amor, capritx i triangles.

Jordi Martí Ruiz

Cor despullat El clam serè dels astres, als teus ulls, amb un sospir fa respirar la pluja.

Les gotes estremides –flux d’acers’enduien el malson del sofriment.

Enllà del gest es desarrelen pètals, mirades entendrides de desig...

S’enllaçaran en un vertigen d’albes els àtoms d’un delit incandescent.

Francesc Pasqual

Joia XII La certesa que l’horitzó s’empassa el mar totes les nits. El mar que cada matí neix dels pits d’una sirena estrafolària. La quietud d’aquesta llet de mare que acarona sincopada l’arena. I tu, apnea. I tu, fonoll i sal. I tu, poeta, llegint-me mentre t’ofegues. Alvocats i una poma reineta a la fruitera, vímet dolç que madura. La tendresa dels núvols que es fan pedres de colors.

Marta Pérez i Sierra

Cossos Ens hem deixat la tarda a fora, la roba i les paraules per terra, rebregades, desendreçades, alienes al desfici que ens mena en una llengua antiga, eco entre les runes.

En els cossos nuats, ebris, celebra el verd transsubstanciat en pa àzim i vi afruitat.

Es precipita compassat, davalla i dansa, i així fins que ens enceti els ulls la llum primera i conscients de la nuesa, tornem a bastir el dia Susanna G. Turigas

46 el 3 de vuit

DIVENDRES, 20 DE JULIOL DEL 2018

Defensem la identitat de la Vegueria Penedès El 18 de juliol s’ha fet la presentació oficial de la Plataforma “Defensem la identitat vinícola del Penedès”, sota el lema “El futur Pla Territorial Parcial del Penedès: una amenaça o una oportunitat?” Des de la PVP, creiem imprescindible obrir la reflexió a tots els sectors per fer-la més global, no limitar-la tan sols a l’espai agrari vitivinícola; i alhora també obrir-lo a tot l’àmbit territorial penedesenc, el Penedès som tots: les 4 comarques, els 72 municipis i les més de 450.000 persones que hi habitem.

Els PTP estableixen per als propers anys les determinacions per als tres sistemes territorials bàsics en què s’estructuren els plans: el sistema territorial d’espais oberts, el d’assentaments i el d’infraestructures de mobilitat i transport, com també del paisatge entès com a disciplina territorial transversal per tal d’establir una xarxa que estructuri el territori. És per això que creiem necessari fer les següents aportacions: 1. El passat 5 de juny va tenir lloc l’aprovació inicial del Pla Director Urbanístic d’Infraestructures de la ròtula Martorell - Abrera; des del 19 de juny es troba a informació pública fins al 24 de setembre, aquest fet a desvetllat el sector vitivinícola per la seva incidència directa. En la descripció de les actuacions es contemplen dos escenaris d’estudi, el primer correspon al de màxim desenvolupament dels assentaments i les infraestructures, i el segon considera que no existiran aleshores algunes de les infraestructures viàries inicialment previstes com serien els trams del quart cinturó entre Sabadell i Granollers i entre Sant Sadurní d’Anoia i Abrera, i algunes infraestructures ferroviàries. Des de la PVP diem: “Aturem el quart cinturó”. Cal una comunicació no agresiva i útil per a la gent del territori i no obrir un nou corredor. Presentem col.lectivament, les al.legacions pertinents.

2. Si considerem que tot està relacionat amb tot, la planificació, gestió i qualitat de les infraestructures han de tenir una visió global, si el que volem realment es potenciar l’accessibilitat interna i externa del Penedès, allunyant les grans infraestructures, traslladant si és possible el trànsit de mercaderies de llarg recorregut cap a l’exterior i avançant per millorar la capil·laritat interior viària i ferroviària que garanteixin una mobilitat real de Masquefa al Vendrell, de Vilafranca a Tarragona, de l’Arboç a Barcelona, de Cunit a Òdena, etc. En el que tots estarem d’acord és que cal que sigui un model territorial sostenible i integrat transversalment al paisatge. Però, què cal fer perquè el PTP sigui una oportunitat?

3. És un objectiu estratègic concretar el model d’infraestructures de comunicació i transports. Per això subscrivim les reflexions fetes ara fa un any des de la Comissió de Territori de la Fundació Pro Penedès: la primera és que el Penedès no té una vocació de ser la logística de les conurbacions de Barcelona i Tarragona sinó agrícola, turística, industrial i agroindustrial. Per això creiem que no pot ser l’únic lloc de pas de totes les mercaderies de bona part de la península, sinó que cal una variant, sobretot ferroviària, que canalitzi el flux de mercaderies de pas i, alhora, situï la zona d’Igualada en el mapa ferroviari del país. Així mateix cal poder utilitzar la infraestructura de l’AVE des de la zona de Vilafranca.

4. Per altra banda creiem que cal minimitzar i optimitzar les carreteres que preveu el PTP, fruit d’anteriors planejaments. Cal simplificar la proposta de carreteres a la zona de Masquefa i de Gelida, donant sortida a l’actual congestió de Piera i Masquefa, tant cap a la zona de Martorell com cap al Penedès, sense crear noves expectatives. A les zones del Baix Penedès i Garraf cal donar prioritat a l’ús de l’autopista (canvi en el sistema de peatges), amb noves entrades i sortides tant a l’Arboç com al Vendrell, Cunit i Vilanova i no obrir noves carreteres més

enllà d’una variant a l’Arboç i l’accés a la zona industrial de La Bisbal. Cal prioritzar el projecte de l’autovia a la C-15, la proposta de 2 carrils més 1 sembla insuficient, per agilitar la connexió de la zona d’Igualada amb la de Vilafranca i Vilanova, i cap a Manresa.

5. Per la PVP la millor solució és la que garanteixi la màxima cohesió de tot el territori i de tots els sectors, si el que realment aspirem és a esdevenir una regió agropecuària de qualitat, amb la capacitat de produir productes de valor i que alhora garanteixin sous dignes.

El sector vitivinícola preferiria mantenir la definició del Pla Director de l’Alt Penedès vigent en el PTPMB, pel que fa a considerar el tipus de sòl de protecció especial de la vinya. El PTP establia en la proposta preliminar dues categories bàsiques d’espais oberts d’acord amb el grau de protecció que els atorga davant les possibles transformacions: sòl de protecció especial (nacional, regional, comarcal i local) i sòl de protecció territorial (sòl d’interès agrícola, sòl amb potencial interès estratègic i sòl i elements d’interès paisatgístic). Cal tenir una mirada a llarg termini, i el grup de Treball del PTP està millorant molt la proposta inicial.

6. El govern de la Generalitat està de nou actiu, veiem tres exemples que ens afecten molt directament, i que caldrà tenir molt present: a) El passat 3 de juliol el Govern ha aprovat el Projecte de llei vitivinícola de Catalunya, que ja està llesta per iniciar la tramitació parlamentària que l’ha de convertir, d’aquí a uns mesos, en llei. Aquesta norma ha de permetre seguir aprofundint en les garanties de qualitat que caracteritzen els vins catalans, emparats en les 12 Denominacions d’Origen catalanes, i que han estat la clau per augmentar la seva quota de mercat. Amb l’adaptació de la nova llei a la normativa comunitària s’aconseguirà un nou text que contindrà els canvis generats per aquesta normativa i en conseqüència donarà més seguretat jurídica als productors i elaboradors de vins de Catalunya. b) El Govern ha aprovat ahir l’Estratègia del patrimoni natural i la biodiversitat de Catalunya, el document que marcarà l’acció de govern en aquesta matèria fins al 2030. L’instrument concreta 85 línies d’actuació a treballar per complir 30 objectius operatius emmarcats en 16 objectius estratègics. Amb l’Estratègia, Catalunya dona compliment als acords internacionals vigents que recullen la necessitat d’elaborar estratègies de conservació de la biodiversitat. c) El proper 26 de juliol tindrà lloc al Departament d’Agricultura la presentació del “Protocol metodològic per a la caracterització dels espais agraris a Catalunya”; per primera vegada, es presenta una metodologia específica per analitzar i caracteritzar els espais agraris catalans; l’eina facilita la valoració dels espais agraris a partir d’un exhaustiu anàlisi de 20 indicadors i les respectives agregacions i ponderacions.

7. Recordem que l’any 2010 es va aprovar la Llei 23 sobre la creació de l’àmbit funcional del Penedès. Un cop definit l’àmbit en la respectiva totalitat, 72 municipis (comarques de l’Anoia, Alt Penedès, Baix Penedès i Garraf), es va iniciar fa 3 anys la redacció del Pla Territorial Parcial específic, i sembla que abans de final d’any serà pública la versió inicial, que té com a horitzó temporal l’any 2031. I ens preguntem, sabrem aprofitar aquesta oportunitat per generar un discurs propi, i presentar les esmenes i les propostes pertinents? No cal dir que és una verdadera llàstima que tots els sectors no s’hagin implicat des de l’inici; la proposta preliminar del Pla territorial del Penedès és pública des del desembre del 2016.

8. El Logis Penedès, és un dels centres logístics intermodals previstos en el Pla d’Infraestructures del

Transport de Catalunya, amb una terminal intermodal de mercaderies, connectada en un futur al Corredor ferroviari Mediterrani; un nou accés a l’AP-7, i un vial de connexió entre l’autopista i l’A-7. El passat 6 de juliol, el Departament de Territori i Sostenibilitat, a través de la Secretaria d’Hàbitat Urbà i Territori i CIMALSA, i els ajuntaments de l’Arboç, Banyeres del Penedès, Castellet i la Gornal i Sant Jaume dels Domenys s’han reunit per consensuar i impulsar el planejament urbanístic que ha de fer possible la seva construcció. Amb aquesta revisió es vol donar resposta a la demanda de les associacions empresarials i del món local, i es vol iniciar la primera fase de 40 hectàrees. Però, el Logis és bo pel Penedès? No seria millor fer-hi en aquest espai del Baix Penedès, altres usos més adients, i portar el Logis a la zona de Martorell – Abrera – Castellbisbal, un pol industrial d’una gran importància per Catalunya?

Tan sols fa unes setmanes que s’ha confirmat la troballa arqueològica soterrada a Banyeres -el major nucli urbà dels ibers descobert fins ara a Catalunya- un nucli de població en el segle VI abans de Crist, que va perdurar fins a l’entorn de l’any 200 aC. Aturem el Logis i repensem-ho.

9. L’Observatori del Paisatge de Catalunya està coordinant l’elaboració del Catàleg de Paisatge del Penedès, encarregat per la Secretaria d’Hàbitat Urbà i Territori del Departament de Territori i Sostenibilitat. Inclou 16 unitats, que s’ha debatut a fons quan es van fer els Catàlegs del Paisatge del Camp de Tarragona, de la Regió Metropolitana i de les Comarques Centrals. També es té en compte la Carta del Paisatge de l’Alt Penedès i la Carta del Paisatge del Garraf (en redacció). Les unitats de paisatge NO es descriuen en lògica d’àmbit, sinó en lògica nacional i el que es fa és la definició d’unitats a escala 1:50.000 i cada unitat té molts accents i peculiaritats, però això passa amb totes les 134 unitats de paisatge en què es divideix Catalunya.

Dèiem en la ponència que vàrem presentar en el VI Congrés Internacional d’Art, Paisatge Vitivinícola i Enoturisme: “Ara podem recuperar el valors dels béns intangibles, el valor ètic, humà o ecològic. La percepció d’un paisatge és un retrat d’aquell indret i alhora un petit autoretrat de la persona que percep aquell paisatge. Econòmicament, el paisatge és un intangible, car el seu valor es concreta, de manera general, en la bellesa”.

10. “Pla Nacional per a la promoció dels Valors per a una nova cultura cívica” es va posar en marxa el 2011, promogut pel Govern de la Generalitat en col·laboració amb la societat civil. En la seva redacció hi han participat uns 500 experts agrupats en vint grups de treball que corresponen als 17 àmbits temàtics. Sostenibilitat, paisatge i hàbitat: Impulsar una presa de consciència que ens comprometi amb el bé comú i amb responsabilitat i solidaritat envers les generacions futures. Avançar cap a un model energètic autosuficient, consolidar una nova cultura de l’aigua, progressar cap a l’autosuficiència alimentària de productes bàsics, amb aliments de proximitat i a l’abast de tothom; tendir cap al residu zero i aconseguir una mobilitat segura, sana, ambientalment i socialment sostenible.

El moment fundacional que viu el Penedès és una gran oportunitat per treballar plegats al servei d’un nou model de creixement que generi prosperitat i equitat, basat en l’eficiència de les polítiques ambientals; ara cal traduir aquesta consciència en un nou marc global i local.

Raimon Panikkar va escriure el 1994: “Cap temptativa de restauració ecològica del món no tindrà èxit mentre no arribem a considerar la Terra com el nostre cos, i el nostre cos com el nostre Si. La Terra no és un objecte només de coneixement ni és un objecte de cobdícia. La Terra és part de nosaltres mateixos, del nostre Si.” El Penedès, juliol del 2018.