Personatges Il·lustres del baix Camp i el Tarragonès by aias editorial

Personatges Il·lustres del

BAIX CAMP I EL TARRAGONÈS

PERSONATGES IL·LUSTRES DEL BAIX CAMP I EL TARRAGONÈS

PERSONATGES IL·LUSTRES DEL BAIX CAMP I EL TARRAGONÈS Agraïm la col·laboració dels presidents dels consells comarcals i dels alcaldes i alcaldesses dels ajuntaments del Baix Camp i el Tarragonès. També la d’aquells alcaldes i alcaldesses que avui, per diverses raons, ja no es troben al capdavant de l’alcaldia, així com la de totes les persones que s’han avingut a escriure sobre els personatges il·lustres d’aquestes comarques.

Sumari Presentació President de la Generalitat de Catalunya, Molt Hble. Sr. José Montilla Salutació President del Consell Comarcal del Baix Camp, Sr. Xavier Llauradó i Pàmies President del Consell Comarcal del Tarragonès, Sr. Eudald Roca i Gràcia

poble/il·lustre

El Baix Camp

9 11

21 L’Albiol

Andreu Carrasco Guerau de l’Albiol Albert Manent

23 L’Aleixar

Marià Manent Joaquim Mir Isidre Pàmies, “Cercós” Josep Fusté

27 Alforja

President d’acesa Sr. Salvador Alemany i Mas

El Baix Camp

Introducció i mapa

El Tarragonès

Introducció i mapa

125

Índex alfabètic

202

29 Almoster

Josep Viñas Àngel Martorell Àngel Xifré Antonieta Prats

31 Arbolí

Jordi Juncosa

Antoni Salvadó

33 L’Argentera

Anton Maria Salvat Tuni Anglès Fina Anglès Joan-Miquel Ventós

Els germans Aymemí

alcalde/escriptor

Teresa Cabré Pepita Castellví Eduard Toda

37 Les

Jordi Pàmies

Lluís M. Castellví Joaquim Mallafrè Maria Valls Anton Cabré

Borges del Camp

Maties de Vall

39 Botarell

Llorens Figueras Gabriel Salvadó Josep Antoni Vidal

43 Cambrils

Salvador Gené Antoni Gimbernat Vidal i Barraquer

Joaquim Calatayud Ferran Jové Montserrat Roca Marc Sagrera Pilar Simó Carles Freixas Robert Benaiges Josep Salceda Gerard Martí Jaume Pujol

poble/il·lustre

alcalde/escriptor

47 Capafonts

Els campaners de Capafonts Pere Vergés

Antoni Marca Diego López Jordi Fort

51 Castellvell del Camp

Josep Lluís Ferré

Aleix Barriach Joaquim Barriach Apellániz Juan Abelló Eugeni Sugrañes Maria Àngels Sugrañes

55 Colldejou Marcel Salsench

Pere Joan Barceló Joan Llorens

57 Duesaigües Sebastià Bondia Ramon Mestre Josep M. Aragonés Joan Nogués Maria Rosa Nogués Cosme Rofes Sílvia Rofes 61 La Febró Sergi Cotilla

Antoni Campos Joan Prats

63 Maspujols

Josep Rabascall Higini Anglès Jordi Dolç

65 Montbrió del Camp

Xavier Escoda Fructuós Canonge Josep Ollé Maria Lluïsa de Dalmau Emili Fortuny Josep Sugranyes Santiago Francesch

69 Mont-roig del Camp

Fran Morancho Antoni Ferratges Josep Miquel Martí Josep M. Masià Vicenç Toda Joan Miró Àngela Rovira Jacint Salvadó Miquel Anguera Agustí Sardà Eduard Boada

75 Prades

Santiago Pons Bernat Boïl Joan Roig Mateu Fletxa, el Vell i el Jove Jordi Pell Margarida de Prades Josep M. Planas-Pujol

poble/il·lustre

79 Pratdip

alcalde/escriptor

Joan Perucho

81 Reus

Cèlia Artiga Gabriel Ferrater Marià Fortuny Antoni Gaudí Ramon Gomis Roseta Mauri Lluís Pasqual Antoni Pedrol Joan Prim

91 Riudecanyes

Guillem M. de Brocà Mateu Ortoneda Teresa Toda i Teresa Guasch

95 Riudecols

Ramon Cabré

97 Riudoms

Antoni Gaudí Miquel Baptista Gran Joan Guinjoan

101 La Selva del Camp Ventura Gassol Joan Puig i Ferreter Simó Salvador

Josep Montané Sílvia Carrillo Lluís Miquel Pérez Misericòrdia Vallès Xavier Amorós Jaume Massó Joan Bassegoda Rosa Solà Carme Puyol Jaume Amenós Josep M. Balañà Alfredo Redondo Josep Maria Tost Salvador de Brocà Santiago Francesch M. Cristina Barreda Pere Solanellas Francesc Maria Domènech Josep M. Cruset Joan Torres Josep M. Santamaria Josep M. Vallès Josep Masdeu Montserrat Soronellas Joaquim M. Masdeu Joan Vernet

105 Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant Jaume Gil i Aluja Josep Maria Gil-Vernet Xavier O’Callaghan

Josep Castellnou Lluís Amiguet Antonio Alcaraz Ricard Torquemada

109 Vilanova d’Escornalbou Cosme Toda

Sergi Ciurana Joan Escoda

poble/il·lustre

111 Vilaplana

Josep Ferré Oleguer Huguet Sebastià Mariné

alcalde/escriptor

Tomàs Bigorra Sefa Ferré Maria Anna Vernet Joan Mariné

115 Vinyols i els Arcs

Josep Calbet Ricard Folch Josep Serra

Josep M. Vidal Judit Roig - Neus Vidal Esther Vidal Regina Serra

poble/il·lustre

alcalde/escriptor

El Tarragonès 127 Altafulla

Joaquim Balcells Joaquim Gatell Antoni de Martí

131 La Canonja

Manuel Borràs Antoni Brosa Josep Canadell Salvador Martorell Pau Vidal

Josep M. Gené Fonxo Blanc Marta Ribas José A. Altemir Roc Muñoz Rafael Serra Joan Tomàs Juan Borràs Francesc Roig Francesca Vidal

137 El Catllar

Dalmau de Queralt

139 Constantí

Manel Fortuny

Josep M. Gavaldà Manel M. Fuentes Cristóbal Ramírez Josep Franquès

141 Creixell

Francesc Mundi

Teodoro Fuster Josep Xufré

143 El Morell

Martí Montserrat

Pere Guinovart Montserrat Montserrat i M. Antònia Montserrat

145 La Nou de Gaià

Ramon de Morenes

147 Els Pallaresos

Josep Maria Jujol

Jordi Cañellas Lluís Virgili Ana Maria Ramos Antonio Salcedo

149 Perafort i Puigdelfí

Lluís Vallespinosa

Joan Martí Pla Joan Pere

poble/il·lustre

alcalde/escriptor

151 La Pobla de Mafumet Tarsici Baget

Joan Maria Sardà Josep Moragues

153 La Pobla de Montornès

La família Rovira Eusebi Mercader

Josep M. Santamaria Jordi Morant Maria Gual

157 Renau

Josep Veciana

159 La Riera de Gaià Joan Antònio

161 Roda de Barà

Fèlix Martorell

Rosa Maria Parés Andreu Pérez

Joan de Nin

165 Salou

Pere de Cardona Ramon Muntanyola Eduard Punset

169 La Secuita

Josep Solé i Barberà

171 Tarragona

Octavi August Marcel·lí Domingo Sant Fructuós Bonaventura Hernández Pere Lloret Emili Morera Ricard Opisso Josep Pin Antoni Rovira i Virgili

poble/il·lustre

alcalde/escriptor

181 Torredembarra

Daniel Masagué Rafael Campalans Isidre Molas Sinibald de Mas Esteve Morros Lluís Pons d’Icart Núria Canyelles Antoni Roig Gabriel Comes Pere Romeu Josep Bargalló

187 Vespella de Gaià

Daniel Cid Joan Cotí Joan Carles Blanch

189 Vilallonga del Camp

F. Xavier Armengol

Jaume Casas Sílvia Vilaplana Pedro Figueiredo Luis del Olmo

163 Salomó

Antoni Virgili Josep Segú Antonio Banyeres Zacarías Henar Marc Montagut Albert Punset Eudald Roca Joan Saura

Josep Fèlix Joan Menchón Josep Sánchez Andreu Muñoz Francesc Tarrats Jordi Piqué Josep M. Recasens Enric Baixeras Xavier Sabaté Josep-Lluís Carod-Rovira

Josep Mestres Pilar Riera Josep Trenchs Montserrat Santmartí Pere Virgili Marina Geli

193 Vila-seca

Josep Poblet Helena Maseras Josep M. Bertran Esteve Morell Ramon Farriol Esteve Pujals Joan M. Pujals Joan Salvadó Antoni Mas Antoni Torroja Xavier Graset

José Montilla

n país, una nació, ha d’honorar els seus fills i filles destacats. Aquells que han deixat petjada en les seves activitats professionals, artístiques o socials. Que han fet una aportació al comú, a la col·lectivitat, que no han passat en va. Catalunya vol reconèixer-los, i ho fa sovint, encara que també ens queixem moltes vegades que no ho fem prou. La iniciativa d’acesa-abertis i dels editors és del tot lloable en aquest sentit i ha d’ajudar a divulgar el coneixement d’aquests noms a un públic més ampli. El Camp de Tarragona en el seu conjunt, i en particular les dues comarques ressenyades en el llibre, tenen una llarga història i molta vitalitat al seu darrere. Una trajectòria que es veu il·luminada per personatges molt notables. Des de l’època romana als inicis del cristianisme, de l’edat mitjana als temps moderns, fins a arribar a avui dia. En aquest recorregut més que secular, més que mil·lenari, trobem emperadors i eclesiàstics, militars i polítics, artistes i científics. Gent d’empenta i de creativitat, persones constants i treballadores, fidels als seus ideals i al país. I que han pogut demostrar la seva vàlua a casa, per tot Catalunya i fins més enllà. Noms més que il·lustres, com Antoni Gaudí, Marià Fortuny, el cardenal Vidal i Barraquer, Pere Virgili, Josep M. Jujol o Marcel·lí Domingo. José Montilla President de la Generalitat de Catalunya

Xavier Llauradó i Pàmies

l Baix Camp és la comarca situada en la posició més meridional de les tres comarques que formen el Camp de Tarragona. És una zona relativament rica, amb una plana altament poblada i força dinàmica, però també amb uns municipis d’interior petits i amb un fort caràcter que amb el pas del temps han anat configurant la seva pròpia cultura i costums. La seva privilegiada situació geogràfica fa que sigui una comarca ben comunicada, amb serveis de gran projecció com l’aeroport de Reus, el port de Tarragona i l’accés a línies d’alta velocitat. La història d’un territori es fonamenta en les persones i els seus vincles amb la terra. En el transcurs dels anys, els nostres municipis han fet una progressió positiva i han sabut créixer amb convicció. Tenim molt per oferir i suggerir, per conèixer i descobrir. Les diferents poblacions presenten un ampli ventall de possibilitats. Al Baix Camp us espera l’essència de la Mediterrània: fantàstiques platges dels municipis de la nostra franja costanera, la possibilitat de gaudir d’un turisme cultural amb el magnífic llegat modernista, el turisme de natura dels pobles d’interior, el turisme de negocis vinculat a la capital i als nuclis amb més població de la comarca, i no oblidem l’extraordinària gastronomia amb plats de la més arrelada tradició culinària mediterrània i productes agraris de qualitat. Els personatges d’aquest llibre han contribuït a la història local deixant la seva empremta en el nostre territori. Tots ells, durant la seva vida, han mantingut lligams amb algun dels municipis de la nostra comarca i, per tant, han col·laborat en la seva projecció. Gràcies a aquest llibre podreu descobrir vosaltres mateixos la nostra comarca i conèixer experiències i vivències de les persones que l’han habitat i que han ajudat a enriquir el bagatge cultural i social del Baix Camp. Xavier Llauradó i Pàmies President del Consell Comarcal del Baix Camp

Eudald Roca i Gràcia

ovint som poc coneixedors del nostre entorn més immediat. El tarannà de cada dia que ens ocupa el temps amb les prioritats habituals fa que, per la proximitat i la facilitat de fer-ho quan vulguem, deixem “per demà” l’atenció a les arrels del nostre poble o comarca. L’únic valor que té el territori en el qual desenvolupem la nostra vida quotidiana és el valor que nosaltres mateixos li donem, el valor de les persones. El Tarragonès té riquesa perquè fem produir la terra, la indústria, el turisme, és bonic perquè fruïm del paisatge... Si no hi fóssim, si no hi hagués persones, res no valdria. I d’entre tots els ciutadans i ciutadanes que hem fet el Tarragonès des de cadascun dels seus municipis, alguns han destacat per sobre dels altres d’una manera especial. Persones que omplen les pàgines de la història antiga o recent, general o local, en definitiva, persones que han despuntat pels seus coneixements, pel seu treball, per la seva dedicació. Persones que, nascudes al poble, afillades o perquè hi han dedicat una part important de la seva vida, són un mirall al municipi i a la comarca, i són un referent fora, on, en part gràcies a ells i mitjançant ells, ens podem reflectir cap a la comunitat. En aquest llibre no hi són tots, ni hi caben, mireu si en som d’importants! Però en redescobrirem uns quants. Uns altres, força coneguts, ens sorprendran quan vegem que són més propers del que alguns ens pensàvem. I, el que és més important, prendrem consciència que a cada racó de casa nostra, fins i tot en els municipis més petits, hi ha hagut persones que han fet una bona feina. Podem sentir-nos orgullosos de ser d’on som. Eudald Roca i Gràcia President del Consell Comarcal del Tarragonès

Salvador alemany i mas

a història d’acesa és la història dels seus vincles amb el territori. La naturalesa de la nostra activitat, la nostra “funció”, és contribuir a la vertebració del país, a facilitar l’encontre, l’encreuament i la comunicació entre les persones i els territoris. És contribuir a facilitar el seu progrés i la seva riquesa no només des de la perspectiva del seu creixement econòmic, sinó també pel que significa de capacitat de projecció de les experiències i les vivències de les persones i dels personatges que els habiten, que els trepitgen i que, bé perquè hi han nascut, bé perquè hi han arribat, els han adoptat i els han sentit com a propis, els han fet més rics, més oberts, més dinàmics. Així com les infraestructures s’integren en el país –com si es tractés del sistema circulatori d’un organisme– per fer-lo penetrable, capil·lar, proper, les persones, la gent del país i de les seves comarques, en són el torrent vital dels sentiments i de la cultura que hi ha arrelat i que, per la seva acció i mediació, s’ha projectat, des d’aquests petits països que configuren el paisatge personal de cadascun d’ells, en el país gran i integrador que és Catalunya. Felicitats a tots els qui heu fet possible aquest projecte. Salvador Alemany i Mas President d’acesa

PERSONATGES IL路LUSTRES DEL BAIX CAMP

EL BAIX CAMP

Prades La Febró

Capafonts

L’Albiol

l’Arbolí Vilaplana

La Selva del Camp

Alforja

L’Aleixar Almoster Maspujols Riudecols

Castellvell

Les Borges del Camp l Baix Camp s’estén per un territori de 697,1 km , on del Camp conviuen al voltant de 180.196 habitants que se sumen Duesaigües REUS a tots aquells que viuen acaronats per la mar Mediterrània. Riudoms L’Argentera Botarell Forma, en tot cas, el sector occidental de la plana del Vilanova Riudecanyes Camp de Tarragona, i n’és el cap de comarca la ciutat de d’Escornalbou Montbrió Vinyols Reus, de la qual ja tenim notícia documental el segle XII. del Camp i els Arcs Colldejou El Baix Camp és, efectivament, una de les tres Mont-roig comarques en què és dividit el Camp de Tarragona. del Camp De clima benigne, és una comarca encarada a la Mediterrània, oberta a les seves aigües, que Pratdip Cambrils saluda els navegants des d’una terra que ha rebut assentaments des del paleolític. La temperatura varia en funció de l’espai Vandellós i L’Hospitalet de l’Infant del territori on ens trobem. Tocant a la costa, a Cambrils, la mitjana de temperatura és de 15,5ºC; ascendeix, però, a 16,1ºC a Reus, centre universitari, per davallar fins als cims de la muntanya, on arriba a 12ºC a Prades (un poble situat a l’alta muntanya, on es conserven petjades de l’època àrab). Són temperatures que acompanyen el paisatge i experimenten variacions per adaptar-se a la mateixa geografia que configura la comarca. incorporen expressions pictòriques rupestres a les muntanyes de Així doncs, a la muntanya les glaçades es produeixen amb una Prades, on es pot experimentar el vertigen del pas del temps, com si certa freqüència, mentre que són escasses a la plana. També els vents fossin finestres obertes al passat. D’altra banda, les troballes d’indrets acompanyen els dies i les nits i, d’aquesta forma, el serè o mestral diversos ens apropen a les edats del bronze i del ferro. També la (vent que bufa del nord-oest) arriba a l’hivern i a la tardor, i la cultura indoeuropea es troba present a les coves d’Arbolí, Escornalbou marinada a l’estiu, que com a vent del mar participa dels colors blaus i l’Hospitalet de l’Infant. Mostres de cultura ibèrica complementen i lluminosos d’aquesta estació. Així mateix, a la comarca l’estació més aquest apassionant viatge per la història que arriba, com no podia plujosa és la tardor i, d’altra banda, el bosc ocupa prop d’una cinquena ser d’altra forma, a la influència que exercí el pol de romanització part de la seva superfície. de Tarragona. D’altra banda, l’ocupació sarraïna afectà la part Des del segle XXI, podem seguir les petjades de la història a una muntanyenca de la comarca. comarca que ja ocupava l’home del paleolític superior (segons els Una comarca on ens trobem acompanyats per totes aquelles vestigis apareguts a Reus i a l’Areny de Mont-roig, com a llegats cultures que l’han proveït d’habitants i pels colors, tots aquells colors que ens recorden com els nostres avantpassats ja varen viure sota del mar, de la muntanya, d’aquestes latituds embellides pel pas del el mateix cel estelat). Així mateix, a les muntanyes de la perifèria temps i de la gent. també s’han fet troballes del període de transició al neolític, que 2

L’Albiol

Villa Urrutia, masia d’estil colonial feta construir per l’indià d’origen basc i establert a Veneçuela Augusto Urrutia, al començament del segle XX

L’

Albiol, vistes, panoràmiques i sol. Aquest és un dels eslògans del nostre poble. Però l’Albiol és molt més que un eslògan; és un poble que ha deixat de ser un punt perdut a la muntanya. És un poble que creix, que manté la seva identitat i que, per la seva situació, es converteix en una de les portes del Parc Natural de les Muntanyes de Prades. Es troba al límit del Camp de Tarragona i de les muntanyes de Prades. Al llarg de la carretera que ens hi porta, i recorrent els seus camins, ens retrobarem amb el passat, quan els seus quaranta-cinc masos (mas de Maideu, mas de Colomer, mas de Galofre, mas de Cots, etc.) repartits per tot el territori, eren, al començament del segle XX, uns llocs habitats i plens de vida, amb els conreus en el seu apogeu. Si continuem recorrent el nostre terme, trobarem l’important nucli de població de les Masies Catalanes, on està ubicada la coqueta Villa Urrutia, d’estil modernista, feta construir per l’indià d’origen basc i establert a Veneçuela Augusto Urrutia, al començament del segle XX. Una meravella de masia, d’estil colonial. I continuant el nostre recorregut ens espera als peus del castell de l’Albiol un poble bufó, acollidor i amable, amb una pau i tranquil·litat excepcionals: és el nostre poble de l’Albiol.

L’Albiol ha sabut conservar les tradicions i les festes de sempre, les Virtuts el 9 de juliol, Sant Miquel el 29 de setembre i també n’ha incorporat de noves a l’estiu, el 9 d’agost. Les pedres esmoladores, les pedreres, les meneres d’argent al segle XIV foren les principals indústries de l’Albiol entre els segles XIII i XIV. Actualment, són records del passat. Com a conclusió, vull dir-los que facin una visita a l’Albiol, passegin pel seu terme, comprovin, vostès mateixos, el meravellós paisatge que es divisa des del mirador del poble, situat davant l’església, visitin Villa Urrutia, aprofitin per fer excursions, a peu, pels camins, on trobaran una varietat de flora i fauna que els farà passar un dia molt agradable. Els hi esperem. Andreu Carrasco i Sardà Alcalde de l’Albiol

L’Albiol

Vista de l’Albiol

Vistes, panoràmiques i sol

el senyor de l’Albiol

Guerau de l’Albiol

L’Albiol

Escut d’armes del rei d’Aragó, llinatge a què es va integrar Ramon Berenguer IV en virtut del seu matrimoni amb Petronila, reina d’Aragó des del 1157 a la mort aquell any del seu pare, Ramiro II d’Aragó

Retrats de la reina Petronila d’Aragó i el comte Ramon Berenguer IV de Barcelona, oli del 1634 (Museu del Prado)

? - L’Albiol, 1195

amon Berenguer IV el 1158 va donar a Joan Martorell la carta de repoblació de l’Albiol. Fixem-nos que arribava cinc anys després de la conquesta de Siurana (1153) per part dels cristians, lloc que fou el darrer reducte àrab a Catalunya. Martorell aviat traspassà el terme i el poble a l’arquebisbe de Tarragona, el qual el donà a Guerau d’Avinyó el 1164, que prengué el nom de Guerau de l’Albiol i fou elevat a la categoria de catlà o senyor de l’Albiol. Però el terme continuava essent propietat de l’arquebisbat, el qual a la primeria del segle XIII el cedí als canonges de la catedral. La mateixa situació de domini directe sobre el poble i el terme continuà fins a mitjan segle XIX amb la desamortització dels béns eclesiàstics quan l’Albiol recuperà la independència. El castell ja existia quan el 1164 fou reconstruït, segurament al lloc d’una fortificació sarraïna bastida sobre una torre d’observació romana. Semblava inexpugnable i resistí diversos setges, però acabada la Guerra dels Segadors, al segle XVII, Felip IV el va fer enderrocar per gent de la Selva. Només en queda una torre, molt malmesa, símbol de l’Albiol, que cal reconstruir amb urgència, ara que és municipal. Cal destacar-hi el magnífic mirador sobre el Camp de Tarragona. Guerau d’Albiol fou el senyor de l’Albiol trenta-un anys, fins a l’11 de novembre de 1195, en què va morir, i fou succeït pel seu fill Dalmau d’Albiol. Dalmau d’Albiol i la seva muller Berenguera vengueren, el 1217, totes les possessions i drets del terme de l’Albiol al paborde de

l’església de Tarragona, Ramon de Sant Llorenç, que els comprà amb diners del comú de la Selva tal com consta al corresponent document de venda: “Jo, Dalmau de l’Albiol, i jo Berenguera, muller seva, no coaccionats ni de cap manera induïts a fer-ho, sinó guiats per nostra espontània voluntat i gratíssima llibertat; per nosaltres i per tots els nostres descendents presents i venidors i sense cap mena de frau ni d’engany vostre, venem a vós, senyor Ramon de Sant Llorenç, paborde de Tarragona, i a tot el Capítol de l’Església esmentada, tots els honors, possessions, fermeses, estatuïments, establiments, lleuda, cavalcada, bovatge.” Entre els personatges coneguts, a part de Guerau d’Albiol, cal destacar-ne un polític, de cognom Cavaller, que, segons la tradició, seria un diputat a Madrid, que hi anava dalt d’un matxo i del qual fins fa alguns anys s’havien conservat la muntura i els arreus. Vivia a Ca Madrid, la casa més important del poble. El renom indica, doncs, l’ofici del tal Cavaller. Albert Manent i Segimon Historiador

L’Aleixar

Església parroquial de Sant Martí

arrers, places i carrerons; camins, rieres, trossos, muntanyes i barrancs, i així podríem seguir fins a ampliar notablement la relació d’indrets que configuren un poble com l’Aleixar. Llocs on la canalla jugàvem de petits i en l’adolescència hi vàrem notar, dolçament, els primers batecs accelerats d’un cor enamorat. Caminant pel terme, marges amunt s’endevina fàcilment l’ingent treball fet pels nostres avantpassats, homes i dones anònims, que van conrear fins al darrer turó, ple de vinyes, avellaners i oliveres. Hi participava tota la família: el pare, la mare, els fills i els padrins, en un esforç de producció col·lectiva que avui ha quedat molt minvat pel transvasament de la força de treball cap a d’altres sectors de l’activitat econòmica situats majoritàriament fora vila, fet que ha comportat que el bosc avanci any rere any. L’Aleixar és, probablement, d’origen àrab i va comptar amb una rellevant comunitat jueva, amb més de quaranta famílies, fins a l’expulsió a finals del segle XV. Té una esplèndida església de Sant Martí, del segle XVII, l’interior de la qual no va ser malmès, afortunadament, durant la Guerra Civil; al seu costat, hi trobem la capella de la Santa Fímbria, autèntica joia arquitectònica del segle XVIII. A prop del poble hi ha l’ermita de Sant Blai, també del XVIII, un privilegiat mirador sobre el poble, les muntanyes properes, la

comarca i la mar al fons. El Pi de les Planes i, sobretot, la mil·lenària alzina del Mas de Borbó conformen els arbres monumentals. Té un terme de poc més de 26 km² i passa lleugerament dels 900 habitants. Es troba a la meitat nord de la comarca del Baix Camp, sota els darrers contraforts de la serra de la Mussara i està situat a una alçada de 264 m sobre el nivell del mar, que és visible des de bona part del terme; està enclavat al bell mig d’una magnífica vall, que conserva el seu aspecte rural i que esperem que no el perdi mai. Els aleixarencs encara ens coneixem tots i la majoria volem que el poble creixi, però no a costa de trinxar a tort i a dret, sinó respectant la nostra idiosincràsia; la direcció del nostre creixement no ha de ser el benefici d’uns quants, sinó que maldarem perquè es faci racionalment. Anton Maria Salvat i Llaurador Alcalde de l’Aleixar

L’Aleixar

Panoràmica general de la vila de l’Aleixar

Vuit-cents anys d’història mirant cap al futur

l’escriptor

Marià Manent i Cisa

L’Aleixar

a vinculació de Marià Manent a l’Aleixar ve motivada pel fet que el 1929 es casà amb Josefina Segimon Cisa, del llinatge reusenc dels Segimon, que tenien terres, casa, hort i mas a la vila. A partir de llavors, l’estiueig de la barcelonina família Manent-Segimon anirà lligat al mas familiar a l’Aleixar. Manent es trobarà amb un entorn paisatgístic format per conreus d’avellaners, ametllers, olivers i per boscos de pins i alzines. De fons, la serralada de la Mussara i, en conjunt, colors, clarors, sons i olors que esdevenen el seu “paradís”. D’aquí que escrigui en els seus dietaris: “Aquesta pau m’és indispensable i enlloc sóc més feliç com al camp.” I és que és immers completament en la natura que ell treballa: “Generalment escrivia sobre el pedrís de la Mina, on de tant en tant em visitaven les merles o veia, arran d’aigua, el vol blavós daurat d’una cuereta.” I el viure senzill al mas o el paisatge de la vall que admira des del terrat motiven anotacions com aquests fragments de L’aroma d’arç: “15 d’agost: Havent sopat sortim a l’era, a veure la Lluna, que avui fa el ple. Fa una nit serena, claríssima. Damunt Rocanys, tan cobert d’alzines, la Lluna brilla amb el seu aire de rostre humà. Ens arribem fins a la mina, on cantusseja l’aigua. Tot té un misteri extàtic, una pau que sembla irreal.” “24 de setembre: Tot d’una m’he girat, en caure la tarda, i he vist damunt el coll d’Alforja el sol ponent, d’una llum groga atenuada per la calitja, com un enorme girasol sobre el paisatge. Les llargues serralades eren d’un color de viola agrisat…”

Marià Manent amb Josefina Segimon, la seva esposa

Un passeig amb els sentits: Ruta Mir-Manent

Marià Manent al mas de Segimon amb la seva gosseta Kira

Barcelona, 1898 - 1988

Perquè “com reflecteixen els dietaris –escriu Albert Manent, el seu fill– s’hi va adaptar i va fer seus el paisatge, la casa i la gent del Camp de Tarragona”. Tot –diem nosaltres– amb naturalitat, sense estridències, amb el viure discret i l’actuar sòlid que el caracteritzaven. A la vila, el senyor Marià –així l’anomenàvem els aleixarencs–, hi acudia amb la família a la missa dominical; el Fòrum Joventut el va convidar a fer lectures poètiques, a finals dels seixanta; ja de gran, participava en la festa dels avis i, de manera directa, ens ha llegat els goigs al patró, sant Martí, una estrofa dels quals diu: Rodoneta com la poma / és la vila, l’Aleixar, / Sant Martí, la vostra aroma / ha sentit, terres enllà; / allunyeu la mala ortiga / d’avaricia i malfiar. / Beneïu la terra amiga / i la gent de l’Aleixar. Recentment (febrer del 2006) s’ha presentat la Ruta Mir-Manent, que proposa un passeig pels nostres paisatges a través de l’obra del pintor Joaquim Mir i de l’escriptor Marià Manent, per a nosaltres: “lo senyor Marià”, a qui, des del record, no ens volem estar de dir: moltes gràcies! Tuni Anglès i Soronellas Mestra i pintora

el pintor

Joaquim Mir i Trinxet

Joaquim Mir a l’Aleixar

començaments del segle XX, Joaquim Mir va venir al Camp, però no cercant paisatges per pintar sinó cercant guariment i, en instal·lar-se aquí junt amb la seva família, en trobar-se, sense buscar-lo, el paisatge de l’Aleixar i del poble veí de Maspujols, l’impacte fou contundent. La climatologia suau. El paisatge amb la serralada de la Mussara com a teló de fons. Els boscos de pins i alzines d’un verd fidel, els oliverars d’un verd perpetu, els conreus d’avellaners amb tota la gamma cromàtica de l’halo verdosenc del borró, del verd tendre de la brostada, del viu verd compacte de la fulla naixent, del verd lluent amb la melassa: sàvia cuirassa contra el sol bleïdor de l’estiu, del verd mat de setembre quan ja han fruitat, del verd fosc quan el dia s’escurça, del marró verdosenc quan la tardor apunta i de tots els torrats del món quan esclata… I la CLAROR, que al Camp escrivim amb majúscules; i els torralls, aquells núvols acaramullats que Mir tant estimava… no podien passar desapercebuts a uns ulls que veien del món: els colors! I la societat rural aleixarenca de començaments del segle XX assistia, sorpresa i perplexa, a l’arribada del seu primer pintor. Un home a qui la canalla portava cavallet, escambell i tela a llocs com el Portal, darrere la muralla, als porxos de la Plaça, a tocar la riera… i que pintava els vilatans: l’Ermità amb la camisa tacada de vi, el vell Pataca, el Ramon de cal Blaietó dalt del cavall amb els barrals de comuna! On s’és vist? Aquell home que era bona persona, encara que de vegades llancés una rècula de malediccions; que caminava a grans passes; que llegia el diari que li deixava el Blai de cal Sabater i esperava teles i pintures que arribaven amb la tartana de cal Xamberg; aquell home que era amic dels Segimon –bona targeta de presentació– i que junt amb els pares i la germana era un més del poble però que es passava la vida fent allò que més li agradava: pintar al matí, pintar a la tarda, pintar –la llegenda es manté viva– de nit. Aquell home, alt, amb barba, que no sabies si caminava o corria; que es mirava les avellanes i només hi veia colors i no senalles, sacs o collita; que es mirava el paisatge i només hi veia colors i no parades, marges, conreus, recs, crestalls; aquell home, que els aleixarencs respectaven sense entendre’l, estimaven perquè els semblava un xiquet gran; aquell home que va voler que els seus pares reposessin per sempre a l’Aleixar, aquell home… va fer una de les millors obres pictòriques de l’art català i del paisatgisme espanyol del segle XX.

Joaquim Mir amb l’aleixarenc Miquel “Txitxol”

Primavera a l’Aleixar, Oli sobre tela, 135 x 230 cm. Col·lecció particular, Barcelona (Fons del Museu d’Art Modern de la Diputació de Tarragona)

Barcelona, 1873 - 1940

I la va fer, des d’aquestes terres del Camp de Tarragona, on la gent li deia “lo senyor Mir” i on cent anys després, encara avui, en servem volgut record i ens esforcem per guardar en el paisatge les traces que el van impressionar i que ell va convertir en pintura, una pintura que situa l’Aleixar i el seu paisatge en el món de l’art i els atorga valor d’universals.

L’Aleixar

Fina Anglès i Soronellas Catedràtica a secundària i professora a la URV Escriptora

el guerriller carlí al Baix Camp

Isidre Pàmies i Borràs, “Cercós”

L’Aleixar

L’Aleixar, 1843 - ?, 1873

Retrat d’Isidre Pàmies, “Cercós”

i existeix en la memòria popular dels aleixarencs un nom que reuneixi dues de les característiques principals per a ser considerat un personatge històric rellevant (tradició i llegenda), aquest és, sens dubte, Isidre Pàmies i Borràs, més conegut per “Cercós”. Segons l’Albert Manent i Segimon, que l’ha biografiat, Isidre Pàmies i Borràs va néixer a l’Aleixar el 16 de desembre de 1843, probablement a la casa pairal dels Cercós, al capdavall del carrer Mitjà, avui cal Nap. El nom de Cercós ho és per la seva vinculació familiar al mas de Cercós, una de les propietats rurals més importants de tot el terme, que ocupava una bona part de les partides de terra de les Fonts, de Rocanys i dels Suvians o Salvians i que es trobava a una distància a peu fins al poble de gairebé tres quarts. La família Pàmies era coneguda a l’Aleixar i a tota la comarca pel seu arrelament al carlisme, que es remuntava a l’any 1827 quan, amb motiu de la Guerra dels Malcontents, el seu avi lluitava al costat dels legitimistes. No és estrany, doncs, que en Cercós, de ben jove, es convertís en un activista destacat de la causa legitimista. En aquest sentit, la historiografia carlina el descriu com un home de figura molt alta, arrogant i cepada i més que valent, molt temerari en el camp de batalla, fet que li va valdre el ser considerat com un ídol pels seus companys d’armes. El 1873 va començar a ser conegut per la seva participació en defensa de la causa carlina en diferents escaramusses, emboscades i combats arreu dels pobles i ciutats del Camp de Tarragona: en l’entrada dels carlins a les viles de Vilaplana i de la Selva del Camp i en les batalles de Riudoms i de l’Albiol, així com en l’intent d’ocupació de la vila de Valls el 2 d’octubre d’aquell any. Totes aquestes actuacions no feren més que engrandir la figura esmunyedissa i mig llegendària del guerriller aleixarenc, invencible estrateg a les muntanyes i, segons els diaris de l’època, el rei de les sorpreses; en poques paraules, un autèntic guerriller. Aquesta trajectòria llegendària es va truncar violentament el 19 d’octubre de 1873 a l’anomenada batalla de Prades. Aquell enfrontament amb l’exèrcit liberal suposà una gran victòria per als carlins i deixà el control de les comarques tarragonines a les seves

mans, però causà moltes pèrdues en el bàndol legitimista, entre les quals cal destacar la d’en Cercós, aleshores coronel, que fou mortalment ferit de bala. A títol pòstum, el pretendent Carles VII el nomenà general. Les circumstàncies i el lloc concret de la seva mort semblen confusos. La premsa de l’època diu que va morir a Prades, però altres versions la situen en un mas de l’Albiol, a l’Aleixar, o fins i tot a Vilaplana, on es va dir en el seu moment que hi va ser enterrat. La llegenda sobre la mort del guerriller carlí havia començat...

Joan-Miquel Ventós i Rodríguez Regidor de Cultura de l’Ajuntament de l’Aleixar

Alforja

El Sagrat Cor (1928) a la plaça del Mercadal

l terme d’Alforja és situat en els límits occidentals del Camp de Tarragona. Entre les cinglades meridionals de la serra de Prades i una llenca de terra que penetra al Priorat per entre els termes de Porrera i Duesaigües. Per la part nord, les partions segueixen els entrants i sortints dels cingles d’Arbolí pel peu del seu estrat de gresos rojos i des del coll d’Alforja, la divisòria amb Arbolí transcorre per la carena de la serra del Mirador, en el cim del qual hi conflueixen els termes de Cornudella de Montsant i Porrera. Les seves terres exerceixen la funció de corredor o pas natural entre aquesta comarca i el Priorat. Aquesta funcionalitat ha donat un determinat caràcter a Alforja i a la seva gent. El transvasament humà des d’aquestes comarques limítrofes muntanyenques, vers les terres més benignes i de més fàcil conreu de la vall, és immemorial. A l’edat mitjana fou una baronia de l’arquebisbat de Tarragona, que comprenia onze llocs habitats, entre els quals hi havia unes quantes “quadres”, com s’anomenaven certs nuclis menors. Alforja és una vila amb personalitat pròpia dins el Baix Camp. La seva catalanitat no només de soca-rel sinó de militància constant, i la inquietud cultural, des de les festes populars al teatre, des de les recerques prehistòriques i l’estudi de la llengua a l’excursionisme,

els concerts de música i cant i les exposicions d’art, revelen aspectes d’una vitalitat fora de sèrie. Dues de les persones que donaren impuls i inspiraren en gran mesura l’activitat cultural del nostre poble, durant la segona meitat del segle XX, i justament en un període ben fosc de la nostra història, foren Josep Taverna –el Mestre Taverna– i en Josep Fusté. En el conjunt de festes que se celebren a Alforja, s’hi combinen els elements religiosos i els profans, i sempre dintre d’un esperit popular de respecte per tot allò que forma part del seu patrimoni històric i cultural, costums i tradicions que s’han anat forjant al llarg de molts anys.

Josep Viñas i Juncosa Alcalde d’Alforja

Alforja

Vista d’Alforja

Personalitat pròpia

el pagès, pedagog i dinamitzador social

Alforja

untament amb el seu ofici de tota la vida –pagès– i el qualificatiu de “pedagog”, he optat per definir-lo també com a “dinamitzador social” per englobar-hi la seva tasca de dinamitzador cultural, agitador polític, catòlic compromès, pioner excursionista, escriptor, poeta, historiador... Fou impulsor i fundador de la Cooperativa Agrícola i, juntament amb el pedagog alforgenc Josep Taverna, de l’associació Amics d’Alforja –precedent de l’actual Ateneu Cultural–, i també de l’Agrupació Fotogràfica local. Un home de fermes conviccions, amb dos grans amors: Déu i Catalunya. Un home dotat d’una intel·ligència preclara i d’una gran humilitat. Tot just acabada la Guerra Civil de 1936-1939, el nostre personatge entra en un període de fervor religiós: eren els temps de la primera Acció Catòlica. De seguida, però, connecta amb la branca sindical d’aquella organització –la Hermandad Obrera de Acción Católica– i comença la seva etapa de catòlic de base, crític amb la jerarquia. Ben aviat troba suports a la seva tasca –el filòsof i pedagog alforgenc Octavi Fullat, per citar-ne només un– amb els quals va bastint una xarxa de contactes exteriors de diversa mena –religiosos, polítics, científics...–, i amb els quals manté correspondència. El mot que millor defineix el personatge és el de pedagog. Pedagog com a pagès innovador, com a impulsor a Alforja –als inicis dels anys cinquanta– de les classes de català, pedagog amb la fotografia, la geologia i ciències de la terra, la història local i del país... pedagog autodidacte en totes les facetes en què destacà. Les classes d’en Fusté eren el vehicle que li servia per agitar els esperits –en política, en redreçament cultural del país–, unes ensenyances per anar al fons de les coses; unes classes on ell mateix escoltava molt i parlava ben poc del que pensava, però que portava els altres a descobrir-ho per ells mateixos. Un Fusté que el filòsof Octavi Fullat ens defineix com un pedagog “socràtic” i del qual ens diu: “Alforja, només amb l’escola, sense el Josep Fusté, no hagués lliurat els mateixos fruits. Hi ha hagut generacions –i també generacions filles d’aquestes– que han nascut gràcies al Sòcrates alforgenc.” Un home senzill, ple de bonhomia i amic de tothom, a qui poc després de la seva mort, el primer ajuntament democràtic li mostrava el seu reconeixement posant el seu nom a les escoles. Un alforgenc a qui la mort no espantà mai i que, sentint pròxim el seu final, es traslladà als alts de la veïna Devesa d’Arbolí enmig d’una

Josep Fusté en funcions de pedagog

Alforja, 1923 - Arbolí, 1978

Josep Fusté i Grifoll en l´homenatge al meteoròleg Baleta

Josep Fusté i Grifoll

copiosa nevada, i allí, acompanyat de la seva motxilla i d’un llibre de ciències naturals –la natura, una altra de les seves passions!–, l’esperà tranquil·lament repenjat sota l’arbreda. Era el 15 de gener de 1978. L’escultor Jassans en deixava constància en l’epitafi en el monòlit que allí mateix s’aixecà a la seva memòria: “Josep Fusté i Grifoll, 1923‑1978. Aquí donà la seva última lliçó d’humilitat.”

Àngel Martorell i Capella President de l’Ateneu Cultural Josep Taverna

Almoster

Església de Sant Miquel

l municipi d’Almoster, amb 5,88 km2, és dels més petits del Baix Camp. Està situat al peu dels darrers contraforts de les muntanyes de Prades i al peu del puig d’en Cama. El nucli antic del municipi s’estructura al voltant de l’església de Sant Miquel, però en les dues darreres dècades ha vist augmentada la seva estructura urbana amb la incorporació de noves urbanitzacions, com la del Picarany, l’Aubareda o Mas Carreras. Si visiteu el nucli antic gaudireu de la seva estructura de carrers estrets, costeruts i silenciosos, amb cases de façana de pedra que els veïns van recuperant a poc a poc, i on tens la sensació que el temps s’ha quedat aturat. Al peu d’una muntanya, amb 290 m d’altitud, des de la plaça de l’Ajuntament, mirant al sud-est amb el Camp de Tarragona als seus peus, fan d’Almoster un mirador privilegiat i únic. Des de la plaça Josep Rosselló o la Parada, com la coneix la gent del poble, es divisen les principals ciutats, com Reus o Tarragona, o municipis turístics de la Costa Daurada, com Salou o Cambrils, i es poden veure els moviments de les aeronaus de l’aeroport de Reus o el Dragon Khan del parc temàtic de Port Aventura. L’activitat econòmica principal és l’agricultura. La Cooperativa Agrícola d’Almoster produeix un dels olis més ben considerats

per la seva qualitat de la denominació d’origen Siurana. El primer diumenge del mes de desembre celebrem la Festa de l’Oli, on tothom és convidat a venir a esmorzar i gaudir de l’oli nou de l’any; té una tradició de més de vint-i-cinc anys i va ser la pionera de totes les que es fan per aquestes contrades. També tenen fama les coques en recapte que fa el forn de pa, i els restaurants de la vila. La vida associativa del municipi és rica i important i té el seu punt culminant durant la Festa Major d’estiu, coincidint amb sant Abdó i sant Senén. Us incitem a venir, a gaudir del nostre municipi i del seu entorn privilegiat, de la seva tranquil·litat i de la qualitat dels nostres productes.

Àngel Xifré i Arroyo Alcalde d’Almoster

Almoster

Vista del nucli d’Almoster

El mirador del Camp

els sacerdots claretians

Antoni Aymemí i Ferrer Almoster, 1870 - Fernando Poo (Guinea Equatorial), 1941

a aFernando néixer el 1870. Als vint-i-quatre anys, fou enviat Poo. Va saber entendre i comprendre el

poble bubi i es va fer un d’ells. Per això els nadius l’estimaven, el respectaven i li agraïen la dedicació i la paciència a inculcar-los l’esperit del treball i de la constància. Però encara li va quedar temps per escriure una gramàtica bubi, un diccionari i diversos llibres per fer conèixer els costums d’aquella comunitat. Segons les cròniques, era de talla mitjana, ben fornit, amb barba blanca partida en dos, calb i de front intel·ligent i serè. Va morir l’any 1941 en terres africanes, sense haver tornat més a Almoster. L’any 1932, el poble li dedicà el carrer de la seva casa pairal, abans anomenat del Cementiri Vell.

Josep Aymemí i Ferrer

Almoster, 1881 - Tarija (Bolívia), 1952

Units a néixer el 1881, també es va embarcar cap als Estats i va predicar per diferents estats. D’allí va viatjar a

moltes repúbliques llatinoamericanes per seguir difonent l’evangeli (Mèxic, el Perú, Cuba, Panamà, Bolívia, Xile, el Brasil...). Segons expliquen els qui el van conèixer, tenia el do de l’eloqüència i era capaç d’impressionar i convèncer tots els qui l’escoltaven. El 1916, es va trobar casualment al Perú amb el seu germà Manuel, amb qui no s’havia vist des de vint anys enrere. El 1947, durant un viatge a Roma, en missió episcopal, va tenir ocasió de tornar a Catalunya i visitar el seu poble natal. Els qui van poder parlar-hi diuen que era alt, prim, simpàtic i enraonador. La seva humilitat el va fer defugir càrrecs amb què els seus superiors el volien honorar i va preferir dedicar-se al treball apostòlic i a fer la crònica de les vivències dels pares claretians a l’Amèrica del Sud.

Manuel Aymemí i Ferrer

Almoster, 1878 - Los Angeles (EUA), 1927

gran, a néixer el 1878 i va seguir els passos del seu germà més però ell fou destinat a Mèxic, on va ocupar llocs

Almoster

El pare A. Aymemí (el missioner de la dreta) amb els membres de la comunitat claretiana (www.nuestraguinea.com) Fondo Claretiano

De tots els fills del poble que han volat més lluny, en destaquen els tres germans Aymemí Ferrer, que, ordenats de sacerdots dins la comunitat claretiana del Cor de Maria, s’embarquen per arribar a terres de missió. Tots tres tenen un denominador comú: són homes de seny, grans treballadors i persones molt obertes i cultes en relació amb el seu temps.

Foto del P. Antoni Aymemí amb nens de la comunitat bubi (www.thebubis.com) Fondo Claretiano

Els germans Aymemí i Ferrer

de responsabilitat en diferents missions de la comunitat claretiana. Sabem que era alt, ben plantat, intel·ligent i un home molt espiritual i bo. L’any 1914 fou empresonat durant la revolució i persecució del general Carranza i, quan va ser alliberat, va exiliar-se amb els seus companys als Estats Units. Va aprendre anglès i “termex” (barreja d’anglès i mexicà que parlen els immigrants pobres que viuen als Estats Units), per poder predicar l’evangeli i fer-se entendre per un gran nombre de persones. En efecte, predicà a Califòrnia, Texas, Arizona, Hondures i arribà fins a Cuba. Tornà a Mèxic, però les condicions polítiques l’obligaren a buscar recer als Estats Units una altra vegada. Va morir el 12 de juny de 1927, segons en deixa constància la làpida que es pot veure al cementiri de la missió de Sant Gabriel de Los Angeles.

Antonieta Prats i Sobrepere Filòloga i professora d’institut

Arbolí

Església neoclàssica de Sant Andreu

l terme d’Arbolí se situa a l’extrem sud-oest del nucli orogràfic de les muntanyes de Prades. Té 116 habitants i una superfície de 21,2 km2. El poble s’assenta en un replà de la muntanya, al costat del riu del mateix nom. Com fa referència Josep Iglésies a Les Ciutats del Mon: “Arbolí és un petit poble d’aire de pagès, d’una rústica i franca simpatia, amb edificis de fesonomia antiga.” Els atractius arquitectònics més destacats són: l’església parroquial de Sant Andreu, d’estil neoclàssic, que data de l’any 1799, i l’ermita de Sant Pau, situada damunt del poble, que és originària del segle XIII. A prop del poble, hi ha diferents jaciments arqueològics, on es van trobar restes prehistòriques de l’època del ferro i del coure, com ceràmica i sílex, del que es coneix com a cultura campaniforme. A causa del terreny escarpat i pintoresc, Arbolí és un punt de referència per als excursionistes, i la bona qualitat de les seves parets encinglerades el fan un lloc idoni per a practicar l’escalada. Gastronòmicament, tot i ser un poble petit, disposem d’una molt bona oferta de restauració tradicional, com també de cuina de mercat o creativa. Celebrem la primera festa local el 15 de gener, en honor de sant Pau, i la Festa Major té lloc el primer cap de setmana d’octubre.

Arbolí és un municipi que viu les festes amb molta intensitat, per això vull convidar-vos que ens visiteu i pugueu gaudir-ne. I ara m’agradaria fer esment d’uns versos de la poesia de l’Anton Salvadó, que porta per títol “Arbolí”: Arbolí, ple de vellura, De pessebre tens figura Sota el cingle de Sant Pau! Quin goig que dóna fer estada Arreu de ta serralada On tot conhorta i complau!

Jordi Juncosa i Alberich Alcalde d’Arbolí

Arbolí

Vista d’Arbolí

Per gaudir de la tranquil·litat

el poeta

Antoni Salvadó i Salvadó

Arbolí

Antoni Salvadó i Salvadó

L’

Antoni Salvadó, en un dels seus viatges, amb un grup d’amics

Arbolí, 1916 - 2001

Antoni Salvadó i Salvadó va néixer el 21 d’abril de 1916 al poble d’Arbolí. Dels sis als catorze anys, va anar a l’única escola del poble, on va aprendre a llegir i escriure en castellà. Sempre va fer de pagès, fins que als cinquanta anys es traslladà a la ciutat de Reus i va treballar en una fàbrica de pastes de sopa fins als seixanta-cinc anys. Als setze anys, va compondre el seu primer poema. De llavors ençà, ha anat escrivint poesia. Als seixanta-dos anys, va adquirir la gramàtica catalana d’en Fabra i un llibret de mètrica catalana. Aleshores va comprendre que les seves poesies no tenien, gairebé, cap valor literari. El que féu els últims anys fou corregir i rectificar les que ja tenia compostes. El meu primer record de l’Anton “Pubill”, que és així com el coneixíem al poble, és veure’l al tros com deixava l’aixada, es treia un bloc de la butxaca i, a l’ombra de l’avellaner, anava escrivint. Féu poemes a l’amor, a la Maria, als desenganys, a la natura, a la vida de pagès, a la sequera, als immigrants, a la ciutat de Reus, al general Prim... Quan descriu el seu poble, Arbolí, no es deixa cap racó, cap indret, cap detall. Te’l fa viure i estimar. Si voleu entrar en els sentiments més profunds, llegiu les seves poesies “Intimitats”, “Enyor a la Pàtria” i “A Catalunya hi torna a lluir el sol”.

Va publicar a la revista Unió i a la col·lecció “De la Terra i de la Llar”, del col·lectiu INDRET, del qual era cofundador. Va guanyar diversos certàmens literaris, entre ells els que convoca la Regidoria de Cultura de l’Ajuntament de Reus. L’any 1994 va guanyar el primer premi d’un concurs de poesia a Vilanova i la Geltrú, el 1995 va ser segon a Blanes, el 1996 guanyava a Manresa i l’any 1999 va obtenir l’accèssit al premi Mossèn Cinto Verdaguer a l’Ateneu de Tarragona. Els anys 1996 i 2001 va guanyar el Premi Literari Sant Jordi de Les Borges del Camp. A Arbolí, hi trobareu una plaça amb el seu nom. Va morir el 2001, als vuitanta-cinc anys.

Jordi Pàmies i Martorell Apassionat del seu poble

L’Argentera

L’

Un dels carrers empedrats i plens de flors

Argentera està situada a la vall que formen a l’oest la serra de l’Argentera, a l’est el castell d’Escornalbou, al sud el collet Rodó i al nord el barranc de l’Argentera, que ens porta a Duesaigües i al pantà de Riudecanyes. Tenim dues maneres d’arribar‑hi, des de Vilanova d’Escornalbou, pel camí asfaltat municipal, o bé per la carretera 313 que va de Cambrils al coll de la Teixeta.

empedrats plens de plantes i flors; la major part d’empedrats estan fets dels anys vuitanta fins als nostres dies. En arribar a les places podreu trobar, fet amb pedra, algun símbol que fa referència a la mateixa plaça, edificis singulars com l’ajuntament, l’església dedicada a sant Bartomeu, que compleix 250 anys, i el bar teatret de la SUA. Us recomanem que no us perdeu els àpats que ens preparen el Diego i el Josep Maria al restaurant Menjars l’Argentera. Veniu i gaudiu de L’ARGENTERA NATURALMENT.

HISTÒRIA Ens consta que les arrels de l’Argentera ens vénen de l’època dels romans; els primers pobladors van ser esclaus i soldats de Tàrraco, els quals entre els segles I i II cercaven plata, que estava a flor de terra i que brillava amb tonalitats d’argent. D’ací possiblement ens ve el nom, si més no això diuen els etimòlegs. L’any 1178, Alfons I el Cast i Sanxa ens donen la carta de població. Durant el segle XIII formava part de la baronia d’Escornalbou i el 1348, Sancho López, arquebisbe de Tarragona i baró d’Escornalbou, va contractar Berenguer Pedrissa per tal de fer l’explotació de les mines de plom i plata a la zona de puig Rodó.

Lluís M. Castellví i Valls Alcalde de l’Argentera

QUÈ HI PODEU FER ? Si veniu al nostre municipi, creiem que el més important és donar un tomb per poder gaudir del nucli antic. Podreu passejar pels carrers

L’Argentera

Vista de l’Argentera

Gaudiu-ne naturalment

la catedràtica de lingüística i terminologia

Teresa Cabré i Castellví

L’Argentera, 1947

L’Argentera

eresa Cabré actualment dirigeix l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada de la Universitat Pompeu Fabra i és la directora del Centre de Referència en Enginyeria Lingüística (CREL) del Pla de Recerca de Catalunya i presidenta de la Red Interamericana de Terminología. És la investigadora principal del grup d’investigació en el tractament del llenguatge (LATRAL) del IULA, format per cinquanta‑cinc investigadors i responsables de la línia d’investigació en lèxic, neologia i terminologia. És autora de més d’un centenar d’articles científics en revistes nacionals i internacionals i ha contribuït en moltíssimes ponències de col·loquis, majoritàriament de caràcter científic. Des de les Oficines Lexicogràfiques de l’Institut d’Estudis Catalans, va coordinar l’elaboració del Diccionari de la Llengua Catalana. Al seu llibre de lexicologia A l’entorn de la paraula, Maria Teresa Cabré Castellví diu: “per descriure una llengua cal partir d’un model teòric al més explícit possible”. A bastir-lo, ha dedicat una tasca tan rigorosa com apassionada: com a catedràtica de la UB primer i de la UPF després, on va crear i dirigir l’Institut Universitari de Lingüística Aplicada; com a membre de l’IEC que va acomboiar la primera

actualització del Diccionari després de Fabra, o dins les associacions espanyola i europea de terminologia. De la seva extensa producció, el llibre La terminologia és un referent en el seu camp, traduït al castellà, al francès i a l’anglès. El nomenament de Doctora honoris causa per la Universitat de Lima, de Chevalier des Arts et des Letres del Govern de França i els premis nacionals i internacionals avalen un recorregut que, des de l’Argentera, s’ha projectat al món.

Joaquim Mallafrè i Gavaldà Traductor i lingüista

l’oceanògrafa i biòloga marina

Pepita Castellví i Piulachs

epita Castellví i Piulachs nasqué a Barcelona l’1 de juliol de 1935. És filla de Josep Castellví Mestre, de cal Basora de l’Argentera i, malgrat que ha exercit la seva professió entre Barcelona, Madrid i diversos països estrangers, sempre ha estat vinculada a l’Argentera tant en els moments festius com en els luctuosos. Va estudiar ciències biològiques a la Universitat de Barcelona i es va doctorar en ciències l’any 1969. Tota la seva trajectòria està vinculada al Consell Superior d’Investigacions Científiques i concretament a l’Institut de Ciències del Mar de Barcelona, on va entrar de becària l’any 1962 i a la dècada dels noranta en va ser la seva directora. En els anys seixanta la investigació científica, especialment l’oceanografia, era una activitat minoritària difícilment sostenible amb els pressupostos que el país hi dedicava. Era gairebé obligat marxar a països on poder treballar amb els mitjans adients. Així ho va fer Pepita Castellví traslladant-se a França, on va passar un parell d’anys fent l’especialitat de bacteriologia marina. Potser l’acció més destacable de la seva carrera va ser la participació en un petit grup d’investigadors que van instal·lar la Base Antártica Española (BAE) a l’illa Livingston, al continent Antàrtic (1987-1988). Així es va generar una nova línia d’investigació al nostre país amb transcendència política. El fet de tenir una base científica i haver participat en projectes de recerca científica, va permetre que Espanya pogués entrar en el Tractat Antàrtic com a membre de ple dret (1988).

Pepita Castellví amb Maria Valls a la casa Castellví de Llaberia

Retrat de Pepita Castellví

Circumstàncies del moment van fer que la Comissió Interministerial de Ciència i Tecnologia transformés aquesta incipient línia de treball en un Programa Nacional i que proposés a Castellví com a coordinadora del Programa. Va romandre deu anys al front de la recerca antàrtica, incloent-hi la responsabilitat d’actuar com a cap de la Base Antàrtica durant les expedicions, fins a l’any 1994. Varen ser anys difícils per a Pepita Castellví, ja que es tractava de construir un estil de treball que suposava la gestió de grans estructures, com varen ser la mateixa BAE i el vaixell oceanogràfic, sense tenir una experiència en el treball en aquestes latituds regides per l’hostilitat ambiental. L’esforç esmerçat en aquesta dècada ha tingut la seva recompensa en la continuïtat del programa i en el reconeixement de la qualitat dels treballs científics realitzats.

Maria Valls i Martorell Cosina de Pepita Castellví i veïna de l’Argentera

L’Argentera

Pepita Castellví en una de les seves expedicions

Barcelona, 1935

l’arqueòleg, egiptòleg i filantrop

Eduard Toda Güell i Mercader

L’Argentera

duard Toda, a més de diplomàtic, egiptòleg i escriptor, va ser antropòleg, historiador i filantrop, conegut per haver reconstruït el convent de Sant Miquel d’Escornalbou. Amic de l’arquitecte Antoni Gaudí, del poeta Joaquim Bartrina i del polític Víctor Balaguer. El 1873 va ingressar com a agregat diplomàtic al Ministeri d’Estat. L’any 1876 va anar com a vicecònsol a Macao i a continuació a Hong-Kong i Xangai. El 1884, ja com a vicecònsol, va anar a Egipte, on va fer excavacions a Tebes (va publicar uns estudis particulars sobre la tomba de Sennedjem) i va reunir una col·lecció d’objectes egipcis que actualment es troba repartida entre el Museo Arqueológico Nacional de Madrid i el Museu Víctor Balaguer de Vilanova i la Geltrú. Eduard Toda va publicar una llarga sèrie d’articles i nombrosos llibres: Macao, records de viatge, 1883; Poblet. Records de la Conca de Barberà, 1883; Un poble català d’Itàlia: l’Alguer, 1888, entre d’altres. Quan Eduard Toda va deixar l’activitat consular, es va establir a Londres, on es va dedicar a negocis privats. Posseïdor d’una considerable fortuna, el 1918 va retornar a Catalunya per refer l’antic monestir d’Escornalbou, que era un munt de runes. Aleshores, quan venia al castell, la comunicació més pròxima per arribar-hi era el baixador del tren de l’Argentera, que queda a més d’una hora a peu del castell. Llavors, l’Eduard Toda comprà cal Cabré, casa i terres, les més importants del poble; allí instal·là el seu “quarter general” i hi construí unes quadres amb deu mules per pujar el material per tal de reconstruir el castell.

Eduard Toda amb companys dels Jocs Florals i de la penya del Colon (juny del 1927)

Eduard Toda en un retrat de Ramon Casas

Eduard Toda Güell i Mercader, en els seus temps de diplomàtic

Reus, 1855 - Poblet, 1941

Quan vaig conèixer l’Eduard Toda, jo era molt jovenet. Va ser al castell d’Escornalbou i a Poblet, del qual acabaria impulsant la restauració. Com ja he dit, va ser un filantrop i el seu pas per l’Argentera va deixar una gran empremta. “Don Eduard”, com aquí l’anomenaven, amb la seva aportació econòmica i amb la col·laboració de l’ajuntament i dels veïns, va fer de l’Argentera un poble model. Es va fer la carretera fins al poble veí, unes escoles noves, un ajuntament nou, el local de la Societat Unió, i tot construït en terrenys de la seva propietat. També es va portar l’abastiment d’aigua al poble, cedida d’una de les seves finques, es plantaren arbres i flors per tot el poble, cosa que se segueix fent actualment, i es traslladà el cementiri que era al mig del poble i se’n construí un de modèlic, de pedra picada, rèplica d’un que ell havia vist al Regne Unit.

Anton Cabré i Crusat Jutge de pau de l’Argentera

Les Borges del Camp

Ermita de la Mare de Déu de la Riera

a iniciativa de destacar fets, accions, pensaments o actuacions històricament remarcables posa en relleu alguns comportaments sobre els quals centrem la nostra atenció i, per tant, crec de gran interès qualsevol treball que ens ajudi a conèixer, en la seva complexitat, el nostre passat i el nostre entorn més proper. La història és el gran llibre on ens hem d’emmirallar per a tot allò que ens ajuda a avançar com a poble i com a persones i és també el lloc d’on podem extreure els millors ensenyaments per no caure en antics errors. Les Borges del Camp és un poble de llarga història, immersa en el conjunt del Camp de Tarragona. El nostre municipi ha evolucionat amb el pas dels anys i, com molts altres del nostre entorn, ha anat modificant progressivament la seva estructura de població, les seves activitats principals i molts altres aspectes fins a esdevenir el poble dotat de serveis i noves infraestructures que avui coneixem. El nostre objectiu és fer de les Borges un poble acollidor on es conjuguin el progrés i la qualitat de vida en un entorn immillorable com el que tenim, a prop de tot arreu, de la ciutat, del mar i de la muntanya, però amb uns trets únics i característics que ens ajuden a reafirmar la nostra personalitat.

És bo i és positiu que hi hagi gent dedicada a recuperar la memòria de personatges il·lustres al mateix temps que nosaltres, en aquest cas des de l’Ajuntament de les Borges del Camp, volem treballar de forma decidida en favor dels il·lustres personatges que conformen el nostre municipi, un poble que us convidem a conèixer.

Joaquim Calatayud i Casals Alcalde de les Borges del Camp

Les Borges del Camp

Vista de les Borges del Camp

Un poble acollidor

el mariscal de camp carlí

Maties de Vall i Llaberia

Les Borges del Camp

Fotografia de Maties de Vall i Llaberia quan va ser alcalde del Consistori, l’any 1852

Les Borges del Camp, 1802 - Igualada, 1874

aties de Vall i Llaberia (les Borges del Camp, Baix Camp, 11 de juliol de 1802 - Igualada, Anoia, 27 de maig de 1874). Fill d’hisendats que ostentaven el títol de Ciutadà Honrat de Barcelona. En l’adolescència, es va dedicar a l’estudi de les lletres (advocat). Les circumstàncies polítiques canviaren el rumb de la seva vida. Inicià les activitats com a reialista amb els esdeveniments del Trienni liberal (18211823) arrenglerat en una partida comandada per Francesc Badals (“Romanillos”). Va ser distingit per Ferran VII amb l’Escudo de Distinción. Més tard va ser nomenat capità comandant del terç de Voluntaris Reialistes de les Borges del Camp. Participà activament a la guerra dels Malcontents (1827), a les ordres de Joan Rafí i Vidal. Empresonat a Barcelona per Manuel Llauder (1833-1835), es va escapar i organitzà l’exèrcit carlí de les comarques meridionals. Aixecà la seva partida, el juliol del 1835, i participà plenament a la primera guerra Carlina, essent nomenat comandant general de la Divisió de Tarragona. Actuà per diverses comarques de Catalunya i va ser ferit en una acció a Olot. A les ordres de Guergué, passà a Navarra, i retornà mesos més tard a terres catalanes, on va sortir victoriós a la batalla de Rialp (gener 1838). Per aquesta acció, va ser distingit amb la Cruz de la Real y Militar Orden de San Fernando. El juliol del 1840, negant-se a reconèixer la monarquia liberal d’Isabel II, s’exilià a França, on més tard va poder reunir la família. Allí li va néixer un fill. No tornà fins l’any 1848, tot i que ho havia intentat abans per participar a la Guerra dels Matiners, però va ser retingut pel Govern francès. El 1852 va ser nomenat alcalde de la vila, i en dues legislatures més. El 1868 va ser ascendit a mariscal de camp pel pretendent carlí. El 1871 guanyava l’acta de diputat per Gandesa. Per raons d’edat, presidí les Corts Espanyoles en la sessió constituent. Com a mariscal aixecà partida (maig 1872) a la tercera Guerra Carlina, actuant per les comarques meridionals estretament vigilat i perseguit per l’exèrcit liberal. Cansat per l’edat (setanta-dos anys) i per la manca de suport carlí a les comarques interiors, anà espaiant les seves accions i va acabar desapareixent de l’escena de la guerra, sense presentar-se a indult. Sembla que es retirà a casa seva o en

algun dels masos de la seva propietat. Després de dos anys, a inicis del 1874, es tornen a conèixer notícies seves, que ja parlaven del seu precari estat de salut. Va ser traslladat a l’hospital carlí d’Igualada, on morí, segons la partida de defunció, d’una fiebre urinaria, el 27 de maig. Havia lluitat tota la vida per una causa, una idea, per la qual esmerçà vida i hisenda i acabava els seus dies en l’humil llit d’un hospital militar, lluny de casa seva.

Ferran Jové i Hortoneda Historiador

Botarell

Església de Sant Llorenç

a fundació del poble cal atribuir-la a la carta de població que el 28 de juliol de 1184 atorgà l’arquebisbe Vilademuls a Berenguer de la Bisbal i als seus perquè repoblessin el lloc, tot i que en documents anteriors al segle XII ja es parla de Botarell. El castell, del qual resten en peu les quatre parets de tancament exterior, constitueix un bon exemple del que era l’arquitectura se nyorívola del Renaixement. Actualment, és propietat de l’Ajuntament i és el lloc on es fan totes les activitats lúdiques i festives que reuneixen els mil quaranta habitants que avui som al poble. Dins el nucli urbà, encara es conserven cases amb arcs de pedra datats als segles XVII i XVIII, alguns ben interessants. Botarell, situat a la plana del Baix Camp, s’aixeca a 196 m sobre el nivell del mar. La seva excel·lent situació, a escassos minuts de la platja i la muntanya, ens dóna descans i tranquil·litat, tot i tenir molt a l’abast l’ambient bulliciós de la Costa Daurada, així com la possibilitat de fer bones caminades i gaudir del contacte amb la natura. Des de l’Ajuntament, es vetlla per un creixement que no trenqui l’encant de poble, amb zones verdes i bons equipaments. També s’intenta donar resposta a les iniciatives que sorgeixen de les diferents associacions locals.

És fàcil arribar a un poble ben comunicat com el nostre, però, una vegada hi som, costa molt de marxar-ne. La seva gent amable, les seves festes, el seu ambient exempt de contaminació atmosfèrica i acústica, fan que els qui hi hem nascut, n’estiguem orgullosos i que els que hi han arribat després, s’hi trobin com a casa. Podeu venir a veure’ns quan vulgueu!

Montserrat Roca i Navarro Alcaldessa de Botarell

Botarell

Entrada al poble de Botarell

El lloc on viure és un plaer

el militar

Llorens Figueras i Olivé

Botarell

ascut a Botarell l’any 1773, fill de Joan Figueras i Monsarro, pagès de Botarell, i de Teresa Olivé, de Tarragona, que vivien a la casa del carrer d’Emunt, fou el quart fill i optà per la carrera militar, ingressant com a soldat en el Regiment de Voluntaris de Tarragona l’1 de maig de 1793, amb vint anys. Va servir fins al setembre del 1794 en la defensa de Tarragona contra els francesos, passant després a l’exèrcit del Rosselló al servei de les guerrilles en el Vallespir; l’any 1808, amb el grau de tinent, va participar en la defensa de Girona, on va ser greument ferit. En l’ocupació de la ciutat per l’exèrcit de Napoleó el 1809, va ser fet presoner de guerra, i el portaren a França, d’on va fugir l’any 1814 per tornar a Espanya. El rei Ferran VII, el 25 de setembre de 1816, pels mèrits en la defensa de Girona i el seu comportament com a presoner de guerra, li va concedir el grau de capità, i el 1817 fou nomenat membre de la Reial Ordre Militar de San Hermenegildo i condecorat a Sevilla amb la Creu de dita ordre, restant tres anys en l’exèrcit d’Andalusia i cinc destinat a l’illa de Menorca. L’any 1818, es casà amb Teresa Ribé del poble de la Riba, que va morir l’any 1833, als cinquanta-sis anys, sense fills. El mateix any, el rei va acordar la dissolució del Cuerpo de Voluntarios Realistas de Tarragona, i Llorens Figueras, com a comandant més antic, va formular l’inventari dels béns del Cos de Voluntaris i va entregar les armes i material al Dipòsit Reial. El 18 de novembre de 1842, el general Espartero, duc de la Victòria, com a regent de la reina Isabel II li concedeix un retir de 270 rals al mes.

El rei Don Fernando, rei de Castella, va atorgar a Llorens Figueras la Cruz de la Real y Militar Orden de San Hermenegildo

Certificat expedit el 19 de juliol de 1814 per Don José Arteaga, teniente general de los reales ejércitos

Vista de la ciutat de Girona i del seu setge de l’any 1809

Botarell, 1773 - 1843

Llorens Figueras Olivé, a la mort de la seva dona i dissolt el cos de l’exèrcit de voluntaris, es va traslladar de nou a viure a casa del seu germà gran, Joan Figueras, pagès de Botarell, en el carrer d’Emunt, fins a la seva mort, el 16 d’octubre de 1843. En el seu testament, en la casa, “de ont so fill en el carrer Demunt de dit lloch de Botarell”, nomenà hereu el seu nebot Joan Figueras i Borràs, i “fa deixa de 12 rals de velló per els fins que destini Sa Majestat”, amb la presència dels testimonis Baltasar Rovira i Anton Aimerich.

Endreçant els papers d’un vell escriptori familiar de Botarell, vaig trobar perfectament lligats i embolicats amb una pell, els documents i correspondència de Llorens Figueras i Olivé, junt amb alguns llibres i objectes personals, que durant sis generacions successives, els descendents del seu germà gran, Ramon Figueras Olivé, han anat conservant a la casa que va ser la seva última residència. Crec que fou un fill del poble, honorat pels reis d’Espanya, i que es mereix ser recordat pels seus conciutadans amb orgull i reconeixement. Marc Sagrera i Ribas Advocat

el frare franciscà

Gabriel Salvadó

Dibuix del pare Gabriel Salvadó

a modernitat imposa estètiques i valors. Parlar avui d’un home com el pare Gabriel vol dir parlar d’espiritualitat i de prodigis, en un moment en què el pèndul de la història s’inclina cap a l’empirisme i la fe ha estat substituïda per la indiferència. Gabriel Salvadó neix el 1692 a Botarell, en el si d’una família humil. El seu pare era espardenyer i ell comença com a escolà a la parròquia del poble. Aprèn a llegir i escriure ràpidament, entra a treballar en una confiteria i més tard es col·loca de mosso a casa d’uns pagesos benestants de Botarell. Tot i la duresa de les feines del camp, en Gabriel ja destaca per la seva constància i tenacitat. L’any 1719 pren l’hàbit de frare al convent de Sant Francesc de Barcelona i el 1722 entra al monestir d’Escornalbou, on durant vint anys s’encarrega de la cuina i de l’hort. Es converteix en el pare Gabriel, estimat per la seva humilitat i el seu gran esperit de sacrifici. Però la manifestació més sorprenent de la seva personalitat són els fets extraordinaris que alguns cronistes de l’època li atribueixen. Sembla que en una ocasió va ser cridat per preparar el sopar dels funerals d’en Nofre Omdedéu, un reputat militar de Cambrils. El senyor Omdedéu era tan conegut que, al convit, hi assistiren molts més comensals dels que s’esperaven, de manera que l’àpat que havia preparat el pare Gabriel no arribaria per a tots. Parents i amics manifestaren la seva inquietud al religiós; però ell no va donar cap importància al fet. Va fer parar les taules i va ordenar que es comencessin a servir els plats. Sorprenentment i contradient tot pronòstic, el sopar va ser abundant i exquisit, tothom va menjar tant com va voler i encara van sobrar viandes per a una altra recepció. Els convidats quedaren meravellats i els que es van assabentar d’aquest prodigi ho van atribuir a un miracle del pare Gabriel. Aquest, però, no fou l’únic, sinó que el mateix fet prodigiós es repetí en dues ocasions més: a casa del doctor Pere Blai de Montbrió i a can Figueres de Botarell. Malgrat l’admiració que despertà la seva persona, arran d’aquests esdeveniments, Gabriel Salvadó continuà, fins al dia de la seva mort (el 1752), desenvolupant les tasques humils del seu orde.

Parlar avui del pare Gabriel és, doncs, parlar també, i per què no, de l’inexplicable en una època en què no hi ha res que la ciència no pugui explicar. O almenys això és el que sembla. Però la història és recurrent i, potser amb un altre codi i unes connotacions diferents, l’inexplicable continua expressant-se. Al cap i a la fi, viure, simplement viure en aquest món nostre tan ric però tan depredador, de vegades també és un miracle.

Pilar Simó i Aiguader Filòloga

Botarell

Botarell, 1692 - Monestir d’Escornalbou, 1752

el setè comandant de les Esquadres de Catalunya

Josep Antoni Vidal i Pujades

Botarell

osep Antoni Vidal i Pujades es va distingir per la seva perspicàcia i intel·ligència a l’hora de capturar lladres i bandolers, i també per la seva astúcia en l’estratègia. Estigué al servei de les esquadres 40 anys, i per mèrits propis, fou ascendit fins a arribar a l’alt càrrec de comandant de les esquadres de Catalunya. Va néixer a Botarell l’any 1804. Fill de pagesos, fou instruït pels monjos de Poblet i en acabar els estudis, retornà a casa per treballar al camp amb la seva família. A Vidal no li agradaven gaire les feines del camp i decidí apuntar-se al cos de Mossos d’Esquadra de Catalunya. Des dels 24 anys, edat en què entrà al cos, va ser destinat a l’esquadra de Torres de Segre, a la subdivisió de sant Martí de Maldà i a l’Arboç. Va participar a la Primera Guerra Carlina, a l’acció de Sant Boi i a la de l’Hospital del Boix, participà al setge de Lleida i també al de la Seu d’Urgell. Amb la seva esquadra, participà a la repressió de l’alçament de les quintes i en les revoltes populars contra el despotisme. També va participar a la Guerra dels Matiners i a l’acció de Montagut. Per totes aquestes accions i els seus mèrits, va anar pujant de grau fins al de coronel d’infanteria i va ser distingit amb la “Cruz de San Fernando de primera clase” per dues vegades, amb la “Cruz de caballero de la Orden Americana de Isabel la Católica libre de gastos”, amb la “Cruz de la Real y distinguida Orden española de

“Rendios dijo el cabo Vidal, ó sino todos perecereis en el acto” (il·lustració de la pàg. 828 del llibre esmentat al costat)

Josep Antoni Vidal i Pujades, comandant de les Esquadres (1860) (pàg. 878, Historia de las Escuadras de Cataluña, su origen, sus proezas, sus vicisitudes, de José Ortega y Espinós, editor: Imp. de Luis Tasso)

Botarell, 1804 - L’Arboç, 1889

Carlos III, libre de gastos” i amb la “Placa de la Real y Militar Orden de San Hermenegildo” . El 1854 morí Josep Viver, sisè comandant de les esquadres de Catalunya i per Reial Ordre de 31 de gener de 1854, la reina Isabel II li confià aquest lloc a Vidal, que va passar a ser el setè comandant, càrrec que va ocupar fins l’any 1868, en què es dissolgueren les esquadres de Catalunya i en Vidal hagué de passar, per decret, al setè terç de la Guàrdia Civil. L’any següent va sol·licitar el retir, que li concediren pels seus anys de servei i es retirà a l’Arboç, on va morir l’any 1889. El consideraven un gran estrateg, un home que no coneixia la por, que tenia una mestria inigualable en l’aclariment dels fets més enrevessats: això va fer que capturés molts bandolers, lladres, desertors, moneders falsos, assassins i gent de mal viure. Per la seva valentia, decisió i astúcia, sempre amb els seus propis mitjans, va arribar a tan alta graduació. Carles Freixas i Dalmau Regidor de l’Ajuntament de Botarell

Cambrils

Cambrils des del mar

ambrils és especial. No només des del punt de vista subjectiu dels que hi hem nascut, hi vivim i l’estimem, sinó d’una manera objectiva, per la seva situació privilegiada al bell mig de la Costa Daurada, per tota una sèrie de condicions que converteixen la ciutat en un lloc ideal per viure, per visitar, per gaudir. La suavitat del clima, la tranquil·litat que es respira en cada racó, els hiverns plàcids que contrasten amb els estius efervescents i plens de color; la convivència entre el mar i la muntanya, la tradició marinera, l’encant del seu port, la Mar de la Frau… Tot això genera en la nostra ciutat una gran capacitat d’atracció. Amb una població que supera els 31.000 habitants, Cambrils és una ciutat en constant expansió i amb moltes coses per oferir. Fins als anys seixanta, era un poble agrícola i amb un petit port de pescadors. La pesca i els productes de la terra continuen sent elements importants de la nostra economia, i proporcionen la matèria primera bàsica de la nostra gastronomia, amb restaurants de gran prestigi, reconeguts arreu. És innegable, però, que el turisme és el sector que més s’ha desenvolupat en els darrers anys. Cambrils és ara mateix una de les principals destinacions turístiques de Catalunya, amb certificació de Turisme Familiar. Som molt conscients que la nostra oferta no es pot

limitar només al sol i platja i, per això, dediquem molts esforços per diversificar la nostra oferta i preservar els valors històrics i culturals de la nostra població. Si veniu a Cambrils, podreu visitar el Museu d’Història, la Torre del Port, la vil·la romana de la Llosa; l’ermita de la Mare de Déu del Camí, o el castell de Vilafortuny. També, organitzem esdeveniments relacionats amb la nostra oferta: les Jornades de la Galera, el Festival Internacional de Música, el Festival de Curtmetratges, la Fira Multisectorial, la Nàutica o la del Cavall, són una mostra del que trobareu si visiteu la nostra ciutat. Sigueu tots benvinguts a Cambrils.

Robert Benaiges i Cervera Alcalde de Cambrils

Cambrils

Vista marinera de Cambrils

...és especial!

el missioner i pedagog

Salvador Gené i Torrents

Cambrils

Bust del pare Salvador Gené i Torrents a la sala de plens de l’Ajuntament de Cambrils. Escultura en bronze, obra de Mercè Bassó

Cambrils, 1880 - Nova York (EUA), 1956

ill de Josep i Rosa, Salvador Gené i Torrents va néixer a Cambrils el 16 de desembre de 1880. De petit va ser alumne del col·legi del Sagrat Cor, regit pels pares de la Sagrada Família, congregació que, pocs anys abans, havia fundat sant Josep Manyanet, que personalment va gestionar amb el canonge cambrilenc doctor Benet Vidal i Gimbernat, fundador del col·legi, la vinguda dels religiosos a Cambrils. Bon estudiant i molt piadós, aviat va sentir-se cridat a la vida religiosa i sacerdotal, va ser ordenat de prevere pel doctor Torras i Bages a Vic l’any 1905. En el curs dels primers anys de ministeri, va ser professor i després director dels col·legis de la Sagrada Família de Vilafranca del Penedès, Barcelona i Reus. L’any 1913, els superiors el destinaren a les missions de Durango i Colorado als Estats Units, on va realitzar una molt profitosa tasca pastoral i d’ensenyament. Va retornar al nostre país l’any 1916 per raons d’ordre intern de la Congregació i temporalment va ser de nou director del col·legi de Reus, a la vegada que també formava part del Consell General de Govern de la Congregació. L’any 1920, va retornar novament als Estats Units presidint una nova expedició de religiosos de la Sagrada Família destinats a fer-se càrrec de les missions de Santa Cruz de la Cañada, al territori del Nou Mèxic, a la diòcesi de Santa Fe. Pràcticament, el pare Gené ja no se’n va moure i va desenvolupar una fecundíssima tasca de promoció cristiana, però també humana, en tots aquells verals on, a pesar de tractar-se de terrenys rocosos i més aviat dolents, van sorgir tota una sèrie de pobles o missions habitats per indígenes que eren nomenats pieles rojas, els principals dels quals eren Santa Clara, San Ildefonso, Nambí, Truchas i, ja més modernament, la ciutat de Los Álamos, centre d’experimentació de la bomba atòmica. Per tots aquells pobles i al llarg de més de trenta-cinc anys, el pare Gené va fer mans i mànigues per predicar-los la Paraula de Déu, mentre procurava fer-los construir esglésies i col·legis on els religiosos de la pròpia Congregació de la Sagrada Família o les Germanes Dominiques aportaven educació a la gent del territori de Santa Cruz. Fou sempre molt conscient del fet que el cristianisme no assoleix la seva plenitud si no té com a objectiu l’home total, no solament l’ànima sinó també el cos.

Que ens consti, només va retornar al nostre país una sola vegada, l’any 1956. Va ser una curta temporada per tal de visitar la família. Però sempre va enyorar la gent de la missió, que l’estimaven molt, i aviat volgué tornar‑se’n a Santa Cruz. Va fer el viatge en avió, però en aterrar a l’aeroport de Nova York va sentir-se malament i, assegut en una cadira d’una botiga va lliurar la seva ànima al Creador, assistit per un dels pares de la missió, que havia anat a l’aeroport a esperar-lo. Encara avui, en aquelles contrades nord-americanes, recorden l’home bo, abnegat, treballador i ple de virtuts que va ser el pare Salvador Gené. A Cambrils, en serva el record i moltes pertinences el seu nebot Josep Colom i Gené.

Josep Salceda i Castells Cronista oficial de la ciutat

el cirurgià

Antoni Gimbernat i Arboç

Retrat d’Antoni Gimbernat i Arboç

ntoni Gimbernat i Arboç va ser batejat a Cambrils el 15 de febrer de 1734. Malgrat que el seu pare exercia de pagès, era fill d’una nissaga que havia ocupat tradicionalment la notaria de Cambrils. El seu pare morí quan ell tenia sis anys, i el seu germà Sebastià es convertí en el cap de família, donant-li ple suport moral i econòmic durant tot el seu procés educatiu, començat a l’escola de la vila. Després, la família el traslladà al convent dels franciscans de Riudoms. Posteriorment, continuà els estudis a la Universitat de Cervera, on es va llicenciar en filosofia i humanitats i va descobrir la seva autèntica vocació, la cirurgia. Va ser clau el suport rebut pel mestre Pere Virgili. Des de feia anys, Virgili intentava dignificar la professió de cirurgià, associada fins llavors a la figura dels cirurgians-barbers. Pere Virgili recomanà Gimbernat per al Col·legi de Cirurgia de Cadis, vinculat a l’armada. Hi va ingressar l’any 1756 i ascendí meteòricament d’alumne a professor d’anatomia, funció que desenvolupà a Cadis i continuà a Barcelona, on Virgili el requerí per a ajudar-lo en la tasca d’organització del Reial Col·legi de Cirurgia. La seva competència en la gestió docent i el seu tractament de l’hèrnia crural li valgueren la plaça de professor d’anatomia del Reial Col·legi i de cirurgià major de l’Hospital de Barcelona l’any 1764, un any després d’haver-se casat amb Eulàlia Grassot, amb la qual tingué sis fills, i el mateix any que tornava a Cambrils per estar al costat de la seva mare en el moment de la seva mort. Les seves investigacions i la seva docència ens mostren un professional eminentment pràctic i amb un gran esperit científic. La seva personalitat entroncava plenament amb els ideals il·lustrats del rei Carles III, que l’envià a viatjar entre 1774 i 1778 pels col·legis de cirurgia de França, Anglaterra i Holanda, aplegant coneixements quirúrgics i docents, a més de rebre l’atenció dels professionals més reputats d’Europa, que adoptaren els seus mètodes operatoris. Havent tornat, el rei li encomanà la tasca d’organitzar el Col·legi de Cirurgia de Sant Carles de Madrid, amb el desig de convertir-lo en el centre i el model d’una àmplia reforma de la sanitat de l’Estat. La tasca de Gimbernat culminà el 1787, quan Carles IV li atorgà un títol nobiliari per mèrits professionals i se’l nomenà consecutivament cirurgià de cambra i cirurgià primer. Paral·lelament a aquesta tasca de caràcter administratiu, continuà la seva tasca investigadora i

divulgadora amb la publicació de llibres, entre els quals cal destacar el tractat sobre el seu mètode d’operació de l’hèrnia crural, i la fundació del museu anatomopatològic de Madrid. La possibilitat de reformar el conservador sistema mèdic i sanitari espanyol el dugué a col·laborar amb la monarquia de Josep I, cosa que li valgué l’ostracisme durant el regnat de Ferran VII. Morí a Madrid l’any 1816.

Gerard Martí i Estrada Director del Museu d’Història de Cambrils

Cambrils

Cambrils, 1734 - Madrid, 1816

el cardenal

Francesc d’Assís Vidal i Barraquer

Cambrils

Bust del cardenal Vidal i Barraquer que es troba a l’Ajuntament de Cambrils. Al costat, retrat del cardenal

Cambrils, 1868 - Friburg (Suïssa), 1843

Francesc d’Assís Vidal i Barraquer amb el comte Salimei i els bisbes de Solsona, Lleida, Vic i Urgell (13/3/1921)

e m’ha demanat una glossa sobre el meu estimat predecessor, el cardenal Vidal i Barraquer, fill de la vila de Cambrils. Avui voldria fixar-me en la seva espiritualitat i coherència de vida cristiana. Realment va viure el que diu el lema del seu escut cardenalici, Diligite alterutrum, ‘Estimeu-vos els uns als altres’. Perquè sabia estimar també va saber perdonar de cor. És tot un exemple, avui dia, de bon pastor per als bisbes, i de bon cristià per als fidels. Així ho deia en una carta pastoral, l’any 1914, quan era bisbe de Solsona: “Hem d’estimar els qui ens maleeixin, els qui ens critiquen, els qui ens vilipendien, els qui intenten arrabassar‑nos vida, fama i honor; no sols hem de perdonar-los, no sols oblidar llurs injúries, sinó estimar‑los.” Això ho va portar a la pràctica especialment durant l’injust exili. Aquestes paraules a Irujo del 1938 expressen molt bé la seva actitud: “Un bisbe, encara que es vegi perseguit i empresonat, continua essent de tots i es deu a tots, i per això estima i perdona.” També les paraules del seu testament espiritual, escrit quatre anys abans de la seva mort, ho manifesten: “De tot cor perdono els meus enemics, els qui han parlat malament de mi, m’han calumniat i injuriat; els desitjo tota mena de béns i prosperitats.” Si visquéssim les actituds del cardenal Vidal i Barraquer, seríem uns portadors i instruments de pau i de reconciliació. La nostra societat té necessitat d’aquest perdó, d’aquest amor. Si ell va viure aquestes actituds evangèliques era perquè estava ben unit a Crist. La celebració de la sagrada litúrgia era el seu aliment espiritual. Tenia una autèntica sensibilitat litúrgica, la seva força li venia de la celebració devota de la santa missa; a Tarragona resava l’ofici diví cada dia en comunitat; durant l’exili, a Lucca, i a Suïssa, els diumenges participava en la missa conventual i en les vespres monàstiques. A més del rosari, resat també en companyia i cada dia, matí i tarda, dedicava una estona a l’oració. Era un home de Déu, un home just. Realment es van complir en l’estimat cardenal les paraules de sant Gregori VII, papa, en el moment de la seva mort: “He estimat la justícia i he odiat la iniquitat, i per això moro a l’exili.” Aquestes paraules van ser escrites en el recordatori de la seva mort.

Passen els anys, però la figura del cardenal Vidal, en lloc d’oblidarse, es fa present i continua parlant-nos, continua invitant-nos a la reconciliació sense odis i sense rancúnies. Com deia l’arquebisbe Pont i Gol amb motiu del retorn de les seves despulles l’any 1978: “El seu missatge és la pau.” I als cristians, d’una manera especial els de l’Església de Tarragona, ens anima a ser sembradors de pau i de justícia, i ho podrem fer si, com el cardenal Francesc d’Assís Vidal i Barraquer, estem ben units al Crist, com les sarments estan unides al cep que els dóna la saba. Jaume Pujol i Balcells Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

Capafonts

Església parroquial de Santa Maria (s. XVIII) - Foto: Anton Briansó

apafonts i el seu terme municipal, situats al bell mig de les muntanyes de Prades, té una gran varietat d’elements que mereixen una especial atenció, ja sigui per les seves característiques, per la seva història o per la seva significació dins la vida i les tradicions del món rural de les muntanyes de Prades. El temps ha sabut combinar sàviament els elements naturals dels paisatges capafontins amb l’acció humana, generant un paisatge rural sembrat d’elements que, com a reflex de la vida i del treball que han motllurat el nostre paisatge, cada cop desperten l’admiració de més visitants que saben apreciar el seu valor com a actius culturals. Disperses pel terme, hom pot topar-se amb autèntiques joies fruit de l’acció humana que han resistit el pas dels anys. L’ermita de Barrulles, el pont vell, els camins, els marges de pedra seca, les eres, les carboneres, els molins i la infraestructura hidràulica que s’entreveu entre els espessos boscos i que antany irrigava una gran superfície agrícola, són clars exemples dels atractius que el visitant curiós no pot deixar d’explorar. El poble de Capafonts, plàcid i tranquil, concentra un bon nombre d’elements de gran interès històric i cultural. Tot passejant, el visitant podrà admirar la magnífica església parroquial de Santa Maria i les seves campanes, el forn de pa, del segle XVIII i que va restar

actiu fins a l’any 1985, o cal Macià, l’única casa de Capafonts amb una façana historiada. Capítol a banda mereixen les nostres festes i activitats programades, plenes de vitalitat. En destaquen, entre d’altres, els prestigiosos Premis Vila de Capafonts, literaris, de fotografia i de vídeo; la festa del Mandongo, una trobada gastronòmica on es degusta aquest típic plat fet a base de porc i mongetes i que se celebra el segon diumenge de febrer; la nostra Festa Major, que cau per la Mare de Déu d’agost, i l’ampli ventall d’activitats adreçades als visitants, que es programen des de la nostra Oficina de Turisme.

Antoni Marca i Ferrús Alcalde de Capafonts

Capafonts

Vista de Capafonts - Foto: Anton Briansó

Mirador del parc

Els campaners de Capafonts Josep Barberà i Balanyà

Francesc Llort i Pocurull

Capafonts

(1882-1951)

(1890-1965)

radicionalment, moltes activitats del món rural es regien pels tocs de les campanes. Les hores del rellotge i els tocs de caràcter religiós o profà, convocant els fidels a missa, o anunciant un bateig o un funeral, o l’hora d’anar a dinar o acabar la migdiada, o convocant a sometent, etc., amb les variants establertes a cada lloc, eren la manifestació viva d’una manera de viure i d’organitzar-se. Els encarregats del seu funcionament i del manteniment eren els campaners. Exercien una funció important, per això és just reconèixer el valor de la seva tasca. A Capafonts es conserva el record dels quatre darrers campaners, que cobreixen plegats gran part del segle XX. Els seus noms figuren en una placa col·locada al costat de l’església, l’any 2004, amb motiu de la restauració de les campanes. Eren els encarregats de mantenir en funcionament el rellotge, a més de les campanes. Cadascú tenia el seu estil i destacava per algun aspecte concret, sobretot a l’hora de combinar els tocs de cadascuna, per tal d’aconseguir un tritlleig

característic. Per damunt de les diferències a l’hora de repicar, tots eren d’una professionalitat impecable. Francesc Llort i Pocurull (1890-1965) era conegut com el Cisco de la Malena, o també l’Agutzil. Exercí el càrrec en dues etapes, la primera des del 1922 fins al 1939, any en què ho deixà per qüestions familiars. El reprengué el 1948, i no el deixà fins al 1956, any en què anà a viure a Reus, on morí nou anys després. Com els altres, era molt seriós i complidor fidel de la seva feina. Josep Barberà i Balanyà (1882-1951), conegut com el Pep Barberà, ocupà el càrrec des del 1939 fins al 1948. Havia perdut una cama en un accident del bosc, i en portava una de fusta. Tenia un caràcter agosarat, i menyspreava el perill, malgrat la seva mancança física. Convertia les brandades en un espectacle, i era anecdòtic com, arrossegant la seva cama de fusta, pujava fins a l’ampit del campanar, assentava la campana gran i lligava una cigarreta mentre la mantenia en equilibri.

Els campaners de Capafonts Joan Vendrell i Argelet

Pere Llort i Besora

(1929-1995)

(1923-2000)

Joan Vendrell i Argelet (1929-1995), se’l coneixia com el Joan Petit. Fou campaner poc més de dos anys, des del 1956 fins al 1959. Era molt extravertit i amb una resposta enginyosa sempre a punt. Deixà el càrrec en marxar a viure a fora, seguint el corrent migratori d’aquells anys. El darrer campaner fou Pere Llort i Besora (1923-2000), que fou nomenat el 1959. La gent gran recorda el sentiment que imprimia als tocs, de manera especial el de difunts. Deixà el càrrec el 1975, encara que ell o la seva família han continuat tenint cura del rellotge i les campanes. Li tocà viure el declivi del poble, en una època en què l’emigració féu estralls, i paral·lelament el progressiu deteriorament de les campanes, fins que ja es féu impossible ventar-les. La situació canvià quan foren restaurades, instal·lant-hi elements nous i mecanismes electrònics per tocar-les i per al funcionament del rellotge. Amb aquesta millora es donà fi a una època, iniciant-ne una altra en què la tècnica ha substituït gairebé del tot el treball manual,

i en la qual han desaparegut els matisos que aportava cadascun dels campaners i que eren fruit de la seva habilitat o la seva sensibilitat. Aquestes línies pretenen retre un petit homenatge a tots els que, com ells, exerciren amb dedicació i efectivitat la feina de campaner.

Capafonts

Diego López i Bonillo Historiador

el mestre

Pere Vergés i Farrés

Capafonts

l pare del pedagog barceloní Pere Vergés, fundador de l’Escola del Mar, era de Capafonts, de cal Rafelet, on va néixer. En aquesta casa, el seu fill Pere hi féu llargues estades els estius i durant moltes de les festes assenyalades de l’any. El seu nét Robert, i avui els seus besnéts, també han tingut Capafonts com la casa dels seus avantpassats. Però, per al senyor Vergés –nom amb què tothom el coneixia a Capafonts–, el poble era el lloc on trobava dues coses que valorava molt: el silenci i la gent del camp. Ell mateix ho explicava dient: “És aquest silenci el que fa possible escoltar les converses dels pagesos mentre treballen, l’aigua que salta riu avall i les campanes quan toquen les hores.” Home de fina paraula, fruïa dels espais on només la natura es manifestava. “És una oportunitat per a reflexionar abans d’encetar la paraula”, deia. Diàriament, a les tardes, feia petites excursions fins a la font del Foradet, el pont Vell, la font del Rafelet... i, ja acabat el dia, passava avís als seus amics del poble perquè, després de sopar, si els plaïa, li fessin l’honor de compartir sobretaula per esplaiar-se en xerrades pausades, que s’allargaven fins a ben entrada la nit. Allà es parlava de cinema, d’agricultura, de música, de la gent del poble, de literatura, de política, del temps, del bé i del mal. No només eren xerrades serioses sinó que, de tant en tant, si s’esqueia, es passava una mica de bugada o s’explicava algun acudit. El Pere Vergés estava orgullós de la saviesa dels seus convilatans, i els amics capafontins admiraven el seu saber, que fluïa d’una manera tan entenedora. Eren regals mutus.

Cal Rafelet, la casa de Pere Vergés a Capafonts

Foto de Pere Vergés i Farrés

Pere Vergés llegint a la sala d’estar de cal Rafelet

Barcelona, 1896 - 1970

Quan anar a Capafonts encara era una aventura llarga i dificultosa, ja hi va portar alguns dels seus alumnes perquè coneguessin allò que ell tant estimava. També va aconseguir que uns quants nois i noies del poble anessin a Barcelona a estudiar a l’Escola del Mar. Amb les comunicacions més fàcils, foren els seus amics els qui reberen la invitació d’anar a conèixer el lloc on hi havia tantes coses valuoses. Abans de morir, el senyor Vergés encara va poder veure realitzat un dels seus desigs més preuats: que els seus alumnes tinguessin una casa a Capafonts. Fou el mas de Fortet –la casa pairal dels Fort des de feia uns quants segles– el sostre que els va acollir de manera permanent. Als seus poemes, que de segur reflecteixen allò més personal, també hi trobem Capafonts.

Jordi Fort i Besora Antic alumne de l’Escola del Mar

Castellvell del Camp

astellvell del Camp és un poble petit, però de situació privilegiada. La seva població, que ha anat creixent espectacularment els darrers anys, es troba repartida entre l’antic nucli, al peu de l’ermita de Santa Anna, i les set urbanitzacions que s’estenen pels turons del voltant. Tot i que antigament havia estat un poble eminentment agrícola, dedicat al conreu de l’avellana i de l’oli –i encara avui produeix oli denominació d’origen Siurana a la Cooperativa Agrícola de Castellvell–, actualment Castellvell del Camp s’ha convertit en una zona predominantment residencial. L’activitat industrial és poca, però tenim l’empresa Morella Nuts, que té uns dels laboratoris capdavanters a Europa en el desenvolupament d’aliments intel·ligents. Tot i això, el nucli urbà conserva l’encant dels petits pobles. Arrupit als peus del turó de Santa Anna, el Castellvell més tradicional desvetlla els seus encants en els indrets que més el caracteritzen: la pujada a Santa Anna, la Font Nova, l’església de Sant Vicenç màrtir i les arcades antigues de cal Tramuntà. A principis del segle XII se l’esmenta com el Catrum Viteri, terminus Reddis (Castellvell, terme de Reus), i a principis del segle XV surt la denominació de “Castellvell”. La partida del Vilar (amb una vil·la romana i un forn d’àmfores) és documentada ja el 1520.

A principis dels anys vint, al puig de l’Àliga es va trobar una gran quantitat de peces neolítiques, paleolítiques i romanes. Cal també esmentar les restes d’un poblat ibèric trobades a Santa Anna. Aquest primer nucli de població hauria estat emmurallat, però avui només es conserva la part anomenada “el Portal”. Després de la Reconquesta, Castellvell formà part del terme de Reus. I durant la Guerra del Francès, Joan Ciré, “el rajoler de Castellvell”, fou nomenat capità de Napoleó. El 1854 el nostre municipi esdevingué independent. D’aquí surt una festa típica del nostre poble, la Festa de la Banya, que se celebra el dia dels Innocents i que ha servit de motiu per a la creació dels personatges que representen els gegants de la població.

Josep Lluís Ferré i Merino Alcalde de Castellvell del Camp

Castellvell del Camp

Ermita de Santa Anna

Vista de Castellvell del Camp

Un lloc privilegiat

el pagès poeta

Aleix Barriach i Sugrañes

Castellvell del Camp

ersona destacada en l’àmbit de la cultura literària a Castellvell del Camp és Aleix Barriach i Sugrañes. L’Aleix va néixer a Castellvell el 25 de juliol de 1931, en el si d’una família camperola. Dedicat a l’agricultura com els seus pares, ben aviat va sobresortir en la seva vocació literària, i de forma especial en la poesia. La poesia de l’Aleix demostra un especial domini, i una rica i exuberant metàfora. Tant és així que se l’ha arribat a comparar amb el mestre García Lorca, sense perjudici de les diferències que caracteritzen l’estil d’un i altre. La metàfora de les seves poesies flueix de manera natural i espontània dins d’una mètrica perfecta de ritme i cesura en el vers, que tan bé domina. El sonet és la seva composició més treballada, arribant a ser en molts casos perfecte. Podríem anomenar-los “sonets d’orfebre”. La seva poesia té com a eix principal el relat de la vida al camp, els camperols i la natura que els envolta. I sense obviar les seves incursions al món clàssic, en una vasta coneixença dels seus mites i cultures. Per a mi, la poesia de l’Aleix es mereix formar part de l’antologia de la poesia catalana actual, ja que la seva obra és una poesia docta i ben pensada, sense passar per alt els seus treballs en prosa i assaig. Ha publicat diversos reculls de poesia, com Semalers ressuscitats o Llengua de most. Ha estat guardonat en diversos certàmens poètics, com ara primer premi al Concurs Literari de Vallgorguina, a Girona, o el primer premi de Poesia “Amics de Reus”. Heus aquí una mostra dels seus sonets:

Aleix Barriach i Sugrañes

L’Ajuntament de Castellvell del Camp ha editat el llibre Llengua de Most d’Aleix Barriach

Castellvell del Camp, 1931

PARADÍS Quan tot era una festa de granots Raucant l’esplet de llunes remullades, Miríades d’estels, dins dels bassots, Podies oferir-me a mans besades. Els cavallets de rei i els abellots Gelosos guardians d’aigües fadades, Fins també feien madurar agrassots Perquè els vinyars lluïssin arracades. El tall rodó donaves per l’hereu, Oh Déu dels solcs! Que amb el mul d’or llauraves l’emmelat paradís del macabeu. Devotament collia olives blaves Dalt de l’altar arbequí. Vaig ser tot teu, I pels turons del goig m’arrossegaves. Joaquim Barriach i Sugrañes Pagès i poeta

el pintor

Alberto-Alejandro González Apellániz

perquè la pintura d’Apellániz copsa la seva manera de ser i de fer les coses, la seva personalitat i la il·lusió que posa en el seu treball. El seu expressionisme colorista, que és allò que més l’identifica, és, al mateix temps, el llenguatge de la seva personalitat i de la seva persona. En el futur, la seva obra, ja important ara, trobarà el reconeixement que es mereix, perquè la pintura d’Apellániz es troba en el llenguatge de l’honradesa i de la bona fe amb què vol transmetre les coses que pensa i veu, i aquest tret és la primera qualitat que ha de tenir un artista. Espero que Apellániz continuï en aquesta línia per tal que el seu retrat es reafirmi i se sumi als de tots aquells pintors que un dia reflectiren el Baix Camp en les seves obres, tal com feia el pintor Joaquim Mir, un artista amb una personalitat semblant a la d’Apellániz.

Juan Abelló i Prat Pintor, president del Reial Cercle Artístic de Barcelona

Castellvell del Camp

lberto-Alejandro González Apellániz, pintor que signa amb el seu segon cognom “Apellániz”, va néixer a Logronyo el 1946. Establert a Catalunya des del 1956, a l’actualitat resideix i té el seu estudi de pintura a la població tarragonina de Castellvell del Camp. Apellániz ha exposat a nombroses galeries nacionals i internacionals. La seva obra ha pogut ser contemplada a Madrid, Barcelona, Saragossa, Lleida, Tarragona, Logronyo, Terrassa i Eivissa, entre altres poblacions. Ha exposat a Miami (EUA) i ha participat al III International Art Festival de Tòquio (Japó), així com a l’Art-Expo de Barcelona. El 2004 participà com a artista espanyol convidat a la convenció d’art organitzada per la fundació Funglode, presidida pel doctor Leonel Fernández, president de la República Dominicana. El 2007 va participar a la Biennal de Florència convidat pel comitè intern d’aquesta i el setembre del 2008, la FIAR, Fira Internacional d’Art de Roma, ha comptat amb una mostra de la seva obra. Així mateix, Apellániz ha realitzat una pintura de tipus mural de 5x4 metres, que en l’actualitat decora la capella del Santíssim a l’església de la Puríssima Sang de Reus. Durant la seva trajectòria com a pintor, ha recollit diversos premis artístics, la seva obra es troba distribuïda per diversos museus i col·leccions particulars nacionals i internacionals i disposa d’una àmplia bibliografia. Si jo hagués de definir Apellániz, no hauria de fer res més que agafar una de les seves obres i presentar-la com el seu retrat,

L’estudi d’Apellániz a Castellvell del Camp

Retrat d’Alberto-Alejandro González Apellániz, que signa “Apellániz”

El pintor Apellániz amb un dels seus quadres

Logronyo, 1946

el missioner i publicista

Eugeni Sugrañes i Anguera

Castellvell del Camp

Eugeni Sugrañes a Los Angeles, amb un grup de feligresos

Retrat d’Eugeni Sugrañes i Anguera

Castellvell del Camp, 1878 - Chicago (EUA), 1942

ugeni Sugrañes i Anguera va néixer a Castellvell del Camp l’any 1878. Fou un gran aventurer de Crist i un bon publicista. Va estudiar al Seminari de Tarragona i el 1902 ingressà a l’Orde dels Claretians. Va ser un membre destacat de l’institut religiós anomenat oficialment Congregació de Missioners Fills de l’Immaculat Cor de Maria o Missioners Claretians, fundat a Vic per Antoni Maria Claret i Clarà el 1849. Els missioners claretians, fundats durant la supressió dels ordes religiosos, es dedicaren primerament a la predicació popular a Catalunya, però aviat anaren acceptant altres tasques: ensenyament, missions entre infidels, parròquies, premsa, hospitals, seminaris. Eugeni Sugrañes de ben jove va ser destinat a les difícils missions de Mèxic, on va establir una estreta relació amb els nadius. Estengué el seu radi d’acció a Texas (EUA) i es va refugiar a San Antonio quan va ser expulsat pels revolucionaris de Mèxic junt amb altres religiosos. Als Estats Units també realitzà una important tasca evangelitzadora i social, especialment amb la gent autòctona de l’Oest americà. El 1918, va fundar el Col·legi Claretià de Washington i fou redactor de

la revista The Claretian i autor de diverses obres històriques sobre les missions de San Marcos, San Gabriel i Los Angeles. Va morir el 15 d’abril de 1942 a Chicago i està enterrat al cementiri catòlic del Monte Carmelo d’aquesta mateixa ciutat.

Maria Àngels Sugrañes i Domingo Regidora de Cultura, Festes i Joventut de l’Ajuntament de Castellvell del Camp

Colldejou

L’església parroquial de Sant Llorenç, amb un campanar octogonal i contraforts

l nostre poble té una privilegiada situació, ja que Colldejou és porta entre el Camp i la Muntanya, ambdós a 15 minuts. Colldejou, al vessant meridional de la Mola, es troba al límit amb el Priorat, al qual pertany la vall de Massanes, oberta entre la muntanya de Llaberia i la mola de Colldejou i comunicada amb el Camp de Tarragona pel coll del Guix . El territori és molt accidentat i poc apte per al conreu: al secà predominen els avellaners, alguns ametllers i un xic de vinya, com també un ramat de cabres que proporciona la llet per als formatges amb denominació d’origen Colldejou. S’han trobat restes del paleolític, però les primeres notícies que es tenen del poble són a les butlles dels papes Anastasi IV (1154) i Calixt III (1194), encara que hi hagué un assentament dels romans els segles II o III de la nostra era. L’any 1197, Albert de Castellvell retornà la vila i terme de Colldejou –que havia format part del valiat de Siurana– a la baronia d’Escornalbou i el 1203 Arnau de Riber li donà la muntanya alta, el Montjou (avui la Mola). Segons Coromines l’etimologia del nom prové del llatí jugum carena, que significa “carena de muntanya” i també “cim de muntanya”. L’església parroquial, dedicada a sant Llorenç, depèn del bisbat de Tortosa. Dels edificis del poble destaquen cal Just i cal Galo, amb construccions medievals.

A Colldejou, hi hagué personatges històrics relacionats amb el poble com el Carrasclet, que es refugiava a les muntanyes de la serra de Llaberia i la Mola, i modernament ha rebut la visita d’algun personatge famós, però és el conjunt del poble el que destaca i fa que sigui com és. Tot i ser un dels pobles més petits del Baix Camp, tirem endavant moltes inquietuds: publiquem una revista, hi ha diverses associacions i tenim els nostres gegants, de nom Els Fumats, que representen una forma de viure del nostre poble que no fa pas massa anys encara era vigent: la gent vivia del bosc, on tallava els pins per aprofitar la fusta i la llenya i feia carboneres; però els que tenien cura de les carboneres quedaven mascarats pel fum i d’aquí que se’ls conegués com els “fumats”.

Marcel Salsench i Escoda Alcalde de Colldejou

Colldejou

Vista de Colldejou

La muntanya a prop del mar

el guerriller

Pere Joan Barceló i Anguera Capçanes 1682 - Breisach el Vell 1743

Colldejou

Monument a Pere Joan Barceló a Capçanes, el poble on va néixer

ere Joan Barceló, el Carrasclet, va emprendre accions contra l’exèrcit borbònic tant durant la guerra de Successió com després. De fet, el Carrasclet no va viure al poble de Colldejou, o almenys no se’n tenen dades que ho demostrin. Fill de Capçanes, coneixia com ningú les muntanyes del Llaberia i la mola de Colldejou, entre altres. La seva relació amb Colldejou fou de pas o de captació d’homes per lluitar contra els felipistes. Un dels episodis en què hi hagué més participació de la gent de Colldejou, o potser el que més, fou quan va ser assetjat a Mont-roig durant la primera campanya. La cosa anà així: Pere Joan va ser avisat que hi havia una petita concentració de tropes a Alforja a la qual va atacar i reduir sense massa problemes, fent uns quants presoners, lliurats posteriorment. Lo Carrasclet sempre respectava la vida de les persones. Després se’n va anar a Mont-roig amb els seus homes, on van ser sorpresos per les forces del coronel neoborbònic Josep A. Marti. Davant aquesta inesperada topada, van sortir ràpidament de la vila cap a l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. Aquí el Carrasclet va ser atacat de nou per les tropes borbòniques, essent assetjat fortament i sense possible escapatòria, però quan la cosa ja semblava irreversible arribaren uns vuitanta guerrillers de Colldejou, atrets pels sorolls de les armes; això va tombar la balança fent retirar les tropes borbóniques cap a Mont-roig. El 5 de desembre de l’any 1719, les tropes del coronel Pere Joan Barceló, el Carrasclet, es van disposar a atacar la vila de Valls, que s’havia mantingut fidel a l’autoritat borbònica. Però la ciutat va resistir gràcies a les esquadres comandades per Pere Antonio Veciana, batlle de Valls, comandant i fundador dels Mossos d’Esquadra. El llibre Historia de las Escuadras de Cataluña, editat el 1859, quan parla d’aquest combat “sangriento y encarnizado” descriu el Carrasclet i el seu exèrcit com “los bandidos y foragidos, agrupados todos bajo una misma bandera, tenian bien conocidas todas las avenidas del pueblo, y sabian ya que sus habitantes les opondrian poca ó ninguna

resistencia… Pero no ignoraban que Veciana habia reunido alli todas las escuadras… Los bandidos hicieron alto en una quinta llamada Masía de Plana, desde el cual la poblacion queda como hundida”. El llibre fa una detallada narració de la lluita que hi va haver, i que finalment va guanyar el comandant Veciana. Pere Joan Barceló, el Carrasclet, va morir en combat el 1743 a Breisach el Vell, on va ser enterrat amb honors militars.

Joan Llorens i Rofes Historiador local

Duesaigües

Església parroquial de Santa Maria (s. XVIII)

uesaigües és un poble petit del Baix Camp de 238 habitants, a 268 m d’altura i amb una situació privilegiada: és a muntanya i a la vegada ben a prop del mar. Tenim a pocs quilòmetres els centres comercials importants de Reus i Tarragona. A Duesaigües regna la tranquil·litat i es respira aire pur; és ideal per passar-hi unes vacances entre mar i muntanya. Tot i ser un poble petit, tenim un teixit social i cultural molt ampli. Destaco les moltes entitats que ajuden a donar força vitalitat al municipi, com la Unió Esportiva, amb 10 equips de futbol, els equips d’escacs i dòmino, el Ball de Diables, la colla dels Gegants, l’Associació de Dones, la Societat de Caçadors, la Cooperativa Agrícola i l’Ateneu, que és el centre cívic on té lloc la vida social més integradora. És important recalcar que l’escola, que estava a punt de tancar, actualment està en ple funcionament, gràcies als nouvinguts i als fills de les parelles del poble que s’hi han quedat a viure. També a la gran inversió que s’ha dedicat a millorar-la i dotar-la dels serveis necessaris per a l’educació que dóna avui. Actualment s’està redactant el Pla d’Ordenació Urbanística de cara a la projecció, en un futur, del creixement del nucli urbà, sense desmesura. Des de l’ajuntament, s’està treballant per adequar el poble a les necessitats actuals amb noves obres i millores, per

dotar el municipi de tot el necessari per a una bona convivència. Per exemple: un camp de futbol de gespa natural, remodelació de la piscina municipal, gasificació del nucli, millora en el parc infantil, tot per al gaudi dels veïns. Duesaigües ha passat de ser un poble de pagesos a ser un poble turístic gràcies a la seva naturalesa, on destaquen les rutes per passejar a peu o bé amb bicicleta. Finalment, voldria dir que després de vint-i-cinc anys a l’alcaldia deixaré un poble amb empenta, amb il·lusió i amb un equip consistorial amb ganes de continuar forjant el benestar de tots, cosa que em fa sentir ben orgullós.

Sebastià Bondia i Borràs Alcalde de Duesaigües

Duesaigües

Vista de Duesaigües entre els dos ponts del tren

Som així!

el pare escolapi

Ramon Mestre i Mestre

Duesaigües

Ramon Mestre amb l’autor d’aquest escrit, Josep M. Aragonés

El pare Ramon celebrant missa a Duesaigües

Ramon Mestre i Mestre, l’any 1960, quan estudiava dret canònic a Roma

Duesaigües, 1913 - Barcelona, 1999

rector de Nostra Senyora de Barcelona. A principis dels anys 60, a petició pròpia, va anar a estudiar dret canònic a Roma i allà en va obtenir el títol. En tornar de Roma, l’any 1964, va ser de nou pare rector dels Escolapis de Terrassa. L’any 1967, va ser traslladat als Escolapis de Tàrrega, on va ocupar el càrrec de pare rector fins a l’any 1970. A principis dels anys setanta, va ser enviat a Mèxic, a Puebla, per un període de sis anys. Va exercir diversos càrrecs eclesiàstics de rellevància. En tornar, va estar al col·legi de Sarrià a Barcelona, i d’allí fou traslladat a Vilanova i la Geltrú. Els últims anys va residir al Col·legi Sant Antoni de Barcelona i deia misses diàries a l’església del Pi. Va morir el dia 4 de desembre de 1999, a Barcelona.

l pare Ramon Mestre i Mestre nasqué a Duesaigües el 8 de juliol de 1913. Era fill de Francesc Mestre, de l’Argentera, i de Maria Mestre, pubilla de cala Viuda de Duesaigües. Va tenir set germans, dues noies i sis nois, un d’ells també escolapi, el pare Jaume Mestre. El pare Ramon cantà la primera missa a Duesaigües el 13 d’abril de l’any 1936; els seus padrins van ser els seus germans grans Joan i Teresa. La Guerra Civil de l’any 1936 va estroncar la seva etapa inicial de sacerdot. Durant tota la guerra, va estar refugiat a Barcelona, treballant en diferents llocs. Fins i tot va estar detingut i en un moment del trasllat va ser alliberat juntament amb la resta dels acompanyants arrestats, gràcies al fet que coneixia un dels soldats que custodiaven el camió, perquè li havia estat professor. Segurament va salvar la seva vida i la de la resta de persones que estaven detingudes. Una vegada acabada la guerra fou traslladat a Granollers, on va exercir com a professor. Va tenir com a pare rector el pare Centelles, que més tard seria pare provincial. Posteriorment, va estar a diversos col·legis com el d’Igualada i el de Sabadell. L’any 1952 fou nomenat pare rector dels Escolapis de Terrassa fins a l’any 1955. Des d’aquest any fins al 1959, ocupà el càrrec de pare

Josep M. Aragonés i Mestre Nebot - historiador

el catedràtic de francès

Joan Nogués i Aragonés

l seu pare Agustí Nogués Sardà, nascut a Mont-roig del Camp, fou mestre i secretari de l’Ajuntament de Duesaigües, on es va casar amb Maria Aragonés i Cabré, filla del poble. Va ser inspector en cap de l’ensenyança primària de tot l’Estat, la qual cosa l’obligava a residir a Madrid. Però les vacances d’estiu les passaven a la casa del carrer del Mig de Duesaigües. Vinculat estretament a la Institución Libre de Enseñanza, allí feren els estudis els seus fills, un d’ells el meu pare, Joan Nogués. Aquest, mentre estudiava a la Universitat conegué la que fou la seva esposa Amparo Pérez Botella, la meva mare. Ambdós es llicenciaren en filosofia i lletres. Als 22 anys, Joan Nogués fou lector a Montpeller, i als 23 anys catedràtic de Francès a l’institut d’Osca. El 1932 es va crear a Barcelona l’Institut Escola, dependent de la Generalitat de Catalunya, i li van proposar ser-ne catedràtic, i en va esdevenir un dels tres fundadors. També s’hi incorporà la meva mare. Ambdós foren uns grans pedagogs i els millors professors, segons testimonis d’antics alumnes. La doctora Immaculada Rius, professora de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, ho ha recollit àmpliament a la tesi doctoral La enseñanza del Francés en la Institución Libre de Enseñanza (1876‑1930) (Tarragona 2006). L’any 1939, suprimida la Generalitat i els òrgans que en depenien, els professors de l’Institut

Joan Nogués i un dels seus néts, Jaume, a Duesaigües

Joan Nogués amb Duesaigües al fons

Escola són depurats. El meu pare va retirar-se a Duesaigües, on passà tres anys treballant de pagès i escrivint. Revisat el seu expedient, va ser destinat lluny, a Huelva. L’any 1949, per concurs de mèrits, fou nomenat catedràtic de Francès de l’Instituto Fray Luís de Leon de Salamanca. Allí va ser el primer professor agregat d’universitat de tot el país. També va ser director de l’esmentat institut i va fer estudis de francès medieval, editats per la Universitat de Salamaca i la revista alemanya Romania. De Joan Nogués s’ha de fer palès la seva influència acadèmica en la millora i la renovació de l’ensenyament del francès en tot l’Estat espanyol.

Maria Rosa Nogués i Pérez Un dels seus quatre fills Catedràtica de Francès

Duesaigües

Joan Nogués i Aragonès, la seva esposa Amparo Pérez Botella i la seva filla Maria Rosa, a Duesaigües

Duesaigües, 1904 – Barcelona, 1975

el metge, polític i escriptor

Cosme Rofes i Cabré

Duesaigües

Cosme Rofes, un dels fundadors de la Unió Socialista de Catalunya

Cosme Rofes, de jove

Retrat del doctor Cosme Rofes i Cabré

Duesaigües, 1889 - 1974

Keyserling, amb qui participà a Mallorca en una Setmana de la Saviesa que aplegà intel·lectuals i homes de lletres de diversos països, i molts altres. També va estar implicat en el món de la política. Fou un dels signants del Manifest d’Intel·ligència Republicana, el març de 1930. També fou membre del Consell d’Economia de la Generalitat de Catalunya, representant la CNT (agost de 1936). Amb la Guerra Civil, s’exilià a Suïssa, on va continuar la seva tasca mèdica dins el món de la psiquiatria, i també la literària, escrivint per a diferents revistes suïsses.

l doctor Cosme Rofes i Cabré va néixer a Duesaigües el 5 de març de 1889. Va ésser el primer fill d’una família de pagesos que per les seves múltiples inquietuds, i la seva capacitat de treball i estudi, deixà de jovenet el poble i el món de la pagesia i se’n va anar a Barcelona a estudiar primer el Batxillerat i després Medicina. Es va especialitzar en cirurgia ortopèdica, i va fer moltes operacions que per aquell temps eren molt avançades. També excel·lí en altres especialitats mèdiques com la ginecologia, la neurologia i la psiquiatria. Primer exercí com a metge de poble i després va ser metge a Montgat, on hi ha un centre cultural que porta el seu nom. Paral·lelament tenia una vocació pedagògica que el portà a ser professor de Ciències Naturals i col·laborador mèdic de l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya. Va estar involucrat en el projecte del CENU (Consell de l’Escola Nova Unificada) que la Generalitat havia creat. Va ser fundador, el 1923, juntament amb el seu amic Manel Serra i Moret, Rafel Campalans i un grup d’intel·lectuals i professionals, de la Unió Socialista de Catalunya. Va fer moltes conferències a l’Ateneu Enciclopèdic Popular i a l’Ateneu Politecnicum de Barcelona, i també es bolcà en una obra educativa propera als ateneus obrers. Es relacionà amb totes les figures més representatives dels mons que volgué abordar: Pau Casals, amb qui l’unia una amistat; Rabindranath Tagore, del qual fou un bon amic; el comte de

Sílvia Rofes i Puig Néta

La Febró

Església parroquial de Sant Esteve

i baixem per l’escarpada vall del riu Siurana, a les muntanyes de Prades, trobem, en el coster dret, a la solana, un amuntegament de cases arrapades a la serra: és la Febró (etimològicament, “poble d’artesans”, documentat ja el segle XII). Està situat a 753 m d’altitud, en un terme que es caracteritza per pronunciats desnivells, que van dels 700 als 1000 metres. El terreny és encatifat d’alzinars i pinedes i algunes clarianes destinades abans o ara al conreu. Tot plegat té un atractiu imponderable. Un país no el formen tan sols els habitants, sinó també el territori. Doncs bé: la Febró ofereix territori abundant, on l’esperit s’eixampla, i posseeix aïllament i aire pur. És un lloc apropiat per refer-se dels nervis i el tràfec de la plana, com han entès alguns nouvinguts. El bosc havia estat antigament més explotat, se’n treia llenya i se’n feia carbó. Avui la gent hi va a buscar bolets i a caçar, sobretot senglars. L’indret és un paradís per a l’excursionisme: hi ha diversos senders que travessen el terme i coves abundants com correspon a un subsòl calcari, on s’han trobat restes neolítiques. Entre aquestes destaquen els coneguts avencs de la Febró, que s’infiltren 250 metres muntanya endins: un lloc emocionant per explorar i, en altres èpoques, lloc de refugi per a gent perseguida, tant si eren contrabandistes com el mateix general Joan Prim, amagat allí,

segons la tradició, l’any 1843. Hi ha també fonts abundants, com la del Pubill, sota el poble, o la font del Bassi, prop de l’altiplà dels Montllats. En altres èpoques, hi havia una vintena de masos repartits pel terme, com el bellíssim mas dels Frares. Al nucli de la població tenim l’església parroquial dedicada a sant Esteve; i així mateix una societat de caçadors, una casa rural, un restaurant, un local social, una sala polivalent i una biblioteca municipal. Celebrem la Festa Major la quarta setmana d’agost, i és sobretot a l’estiu quan fem més activitats culturals i recreatives. Esperem que us agafin ganes de visitar-nos.

Sergi Cotilla i Mestre Alcalde de la Febró

La Febró

Vista general del poble de la Febró

On fins i tot el temps s’atura!

el locutor

Antoni Campos i Ciurana

La Febró

ixí com els camins del bosc, qui sap on menen –com es preguntava Carner–, també els camins de la vida ens poden portar als llocs més impensats. Qui li havia de dir, a Antoni Campos, reusenc de soca-rel, que acabaria enamorat de la Febró fins a fer-se’n un dels principals propagandistes? Nascut de família humil, una feina casual amb electrodomèstics i aparells de ràdio el portà a aficionar-se a escoltar emissores i a ficar la banya a Ràdio Reus (de la cadena SER) fins a esdevenir-ne un locutor conegut en tota la zona on arribaven aquelles ones hertzianes. Força anys després treballà a Antena 3, a Ràdio Popular i a la Cadena 13, totes de Reus. Si ara la ràdio és important, en els anys de joventut d’Antoni Campos era el gran mitjà de comunicació de masses, ja que la televisió, que arribà a Catalunya embrionàriament l’any 1959 (i, en català, el 1963), no entrà dins la majoria de llars fins més tard, a mesura que la gent anava comprant l’aparell corresponent. Recordo que, durant tota la meva joventut a Reus, i en l’etapa posterior a Barcelona, fins als anys setanta, la meva connexió fònica amb el món era la ràdio. Doncs bé, el locutor Antoni Campos no tan sols era conegut, sinó apreciat: perquè tenia un caràcter encantador, perquè li agradava estar en contacte directe amb la gent, perquè feia uns programes

Antoni Campos durant una emissió radiofònica a Ràdio Reus, cadena SER

Antoni Campos amb el seu fill, a la Febró

Antoni Campos durant una emissió telefònica a Antena 3

Reus, 1945 - 1997

socials, com ara aconseguir algun estri bàsic (per exemple, una nevera) per a persones que no podien comprar-se’l. La connexió amb la Febró va venir per mitjà d’una companya de feina, Maria Teresa Dolcet, que hi tenia residència. Ella el va convidar a visitar el poble i, des del primer moment, va quedar fascinat. Primer hi va llogar una casa, després n’hi va comprar una altra, i el nom de la Febró passava del micròfon als aparells de ràdio; el restaurant La Perdiu rebia dotzenes de clients atrets per aquest propagandista convençut. No tot van ser flors i violes a la vida del nostre personatge. La pitjor fatalitat, però, contra la qual lluità durant quatre anys, fou una malaltia que se’l va emportar quan en tenia només cinquanta‑dos, quan encara li quedava molt camí per córrer. La filla i el fill, i una enorme quantitat de discos de vinil, constitueixen la seva prolongació en el temps. Joan Prats i Sobrepere Catedràtic de llengua i literatura Polígraf

Maspujols

Església parroquial M. Assumpta

aspujols és un poble escalonat que des de la riera s’enfila cap dalt d’un turó o pujol, les cases del qual, a partir de l’edat mitjana, s’edificaren al costat del mas dels Pujol. Amb 3,5 km2 d’extensió, el terme municipal és un dels més petits del Principat, i el seu pendent té el punt culminant al cim de Rocabruna o la Feredat, a 530 m sobre el nivell del mar. Pels voltants, hi ha restes arqueològiques del neolític i d’èpoques ibèrica i romana. El 1175, la reina Sança va donar als homes de Rocabruna una terra erma per tal que la poblessin i la transformessin en terra de conreu. Aquest territori es convertí en l’actual terme municipal de Maspujols, quan el nucli de Rocabruna desaparegué. La tenacitat i les ganes de ser dels maspujolencs els van portar el 9 de desembre de 1591, després de temps de plets, a segregar-se del municipi de l’Aleixar. La silueta del campanar barroc és un far que ens situa de lluny. Es va aixecar el segle XVIII amb els beneficis obtinguts amb la pròspera agricultura vinícola, la qual derivà vers el comerç de l’aiguardent, procedent de les olles de destil·lació. Un negoci que s’enfonsà amb la fil·loxera, la qual comportà la substitució de les vinyes per conreus d’avellaner, avui compartits amb l’olivera arbequina, de la

qual s’extreu l’oli Rocabruna, dins la DO Siurana, que fa les delícies d’aquells qui el tasten i l’incorporen a la seva dieta. Les entitats com el Centre Excursionista, la Colla Gegantera i Grallers, el Grup de Diables, la Unió Esportiva Maspujols, la Dàlia i tota mena d’associacions, fan de Maspujols un poble viu i dinàmic, preparat per afrontar el futur amb il·lusió i col·laborar a fer la nostra Catalunya més pròspera. Infinitat de pintors han plantat els cavallets pels voltants de Maspujols per captar molts indrets amb encant i una llum que, un cop fixats a les seves teles, han repartit pertot. Només cal acostar-se al MNAC, on en un lloc destacat es troba un llenç de Joaquim Mir, no per casualitat batejat amb el nom d’El poble escalonat. Josep Rabascall i Domingo Alcalde de Maspujols

Maspujols

Vista de Maspujols

Poble escalonat

el musicòleg i eclesiàstic

Maspujols

Higini Anglès i Pàmies

aspujolenc i fill de família modesta dedicada a la pagesia, Higini Anglès va néixer el primer dia de l’any 1888. Aviat ingressà al Seminari Diocesà de Tarragona on s’inicià en la carrera eclesiàstica i en la passió per la música. Coincidí amb companys tan il·lustres com Ventura Gassol, Lluís Bertran i Pijoan, Àngel Marquès i Àngel Grau i Mata. Amb setze anys i essent seminarista, s’inicià en les tasques de recol·lecció de cançons tradicionals. El setembre de 1912 fou ordenat sacerdot i s’establí a Barcelona, un cop alliberat de la vida parroquial per l’aleshores vicari capitular Vidal i Barraquer. S’inicià en els secrets de l’art musical i fou deixeble, entre altres, de Felip Pedrell, Josep Barberà, Josep M. Cogul i Vicenç M. Gibert, mestres que completaren la seva formació musical. L’interès pel cant gregorià el féu fundar el 1916 una Schola Cantorum i un any més tard, juntament amb Francesc de P. Baldelló i Gregori M. Sunyol, fundà l’Associació Gregorianista de la ciutat. El 1917, el doctor Jordi Rubió, director de la Biblioteca de Catalunya, nomenà el jove Anglès cap de la secció de música de la Biblioteca de Catalunya, càrrec que conservà fins al 1957. L’afecció per la recerca etnomusicològica l’impulsà a publicar Recull de cançons populars de la comarca del Camp i a participar en el Cançoner Popular de Catalunya. Becat per la Diputació de Barcelona, el 1923 viatjà a Alemanya, terra que el consagrà com a musicòleg, on estudià amb Willibald Gurlitt a la Universitat de Friburg i amb Friedrich Ludwig a la de Göttingen; aquest darrer mestre l’orientà definitivament dins el món de la ciència musicològica. El 1927, guanyà la plaça de professor d’Història de la Música al Conservatori del Liceu, i del 1933 al 1936 fou nomenat encarregat de la Secció d’Història de la Música a la Universitat de Barcelona. Durant la Guerra Civil espanyola, es refugià a Alemanya gràcies a la intervenció de l’amic i conseller de Cultura de la Generalitat, Ventura Gassol. Retornat a Barcelona, i amb el nomenament com a director del tot just creat Instituto Español de Musicología del CSIC, obrirà nous horitzons a la musicologia hispànica. El 1947, fou cridat pel papa Pius XII per ocupar el càrrec de president del Pontificio Istituto di Musica Sacra de Roma, càrrec que conservà durant vint-i-dos anys fins a la data de la seva mort. Higini Anglès obtingué un gran reconeixement internacional com a figura cabdal de la musicologia medieval i fou guardonat i homenatjat amb notables distincions i títols honorífics. D’entre la seva immensa i extremada producció

Higini Anglès amb el Sant Pare Pius XII

Maspujols, 1888 - Roma (Itàlia), 1969

podem destacar, entre altres obres, els tres volums d’El còdex musical de Las Huelgas (1928-31), els dos volums de l’Opera omnia dedicats a Joan Pujol (1926-32), La música a Catalunya fins al segle XIII (1935) i l’extensa edició de La música de las cantigas de Santa María del rey Alfonso el Sabio (1943-64). El 8 de desembre de 1969 morí a Roma a l’edat de 81 anys i reposa a la terra que el va veure néixer. En reconeixement dels seus mèrits, Tarragona, Reus i Maspujols li han dedicat carrers i l’auditori del Conservatori de Música de Reus du el seu nom. Una placa commemorativa a la seva casa nadiua, al carrer de Dalt, recorda el prestigiós musicòleg. Jordi Dolç i Cartanyà Professor de llengua catalana i literatura a l’ensenyament secundari

Montbrió del Camp

Església neoclàssica de les Monges, segle XIX

ontbrió del Camp, fins aleshores un petit poblet, va agafar, a partir de la segona meitat del segle XII, una gran embranzida inicial amb motiu de la reconquesta cristiana, que s’anirà desplegant positivament al llarg de vuit centúries amb els alts i baixos propis de totes les realitats humanes. Molt sovint ens fa una bona vista el buf intens del vent, que mareja els penells i sacseja plantes i arbres; no obstant això, també fa una escombrada de virus i obliga els arbres a aprofundir més amb les seves arrels per aconseguir més força defensiva. La nostra vila, endemés dels conreus normals i casolans d’aquests indrets, ofereix, sobretot, un llampant oli i un saborós moscatell, que han agafat fama i han aconseguit diversos premis. Actualment, com en innombrables poblacions, ha experimentat un creixement ràpid i considerable a causa dels nous habitatges, tot obrint altres carrers i creant noves urbanitzacions, afavorint la presència de nous convilatans. Tota aquesta nova situació demana nous plantejaments per tal de poder oferir uns serveis adequats a les diferents exigències que van apareixent. En l’àmbit cultural tenim la Casa de Cultura, que ofereix diferents activitats, la revista Els Porxos, el grup de colònies, l’Associació de Dones, i també ofertes de música i de dansa, entre altres.

L’església, de finals del segle XVII, ampliació de la del segle XIIXIII, presenta un ample i ornamentat espai interior, que guarda, entre altres objectes artístics, una austera pila baptismal del segle XII-XIII i un majestuós orgue de 1792. A prop es troba l’ església de Nostra Senyora del Carme amb el seu esvelt campanar de rajola vista, adossada a una extensa casa pairal, ocupada per les Carmelites de la Caritat Vedruna. A la part septentrional de la vila, es pot admirar una senzilla i elegant ermita dedicada a sant Antoni de Pàdua. Per a confirmar-ho tot, i encara més, només cal fer una visita a la nostra vila. Sereu ben rebuts.

Xavier Escoda i Martínez Alcalde de Montbrió del Camp

Montbrió del Camp

Vista de Montbrió del Camp

De la terra, moscatell saborós i oli llampant

el prestidigitador

Montbrió del Camp

Fructuós Canonge i Francesca Montbrió del Camp, 1824 - Barcelona, 1890 D’enllustrador a prestidigitador

Retrat de Fructuós Canonge i Francesca

ructuós Canonge i Francesca va néixer a Montbrió del Camp el 27 de març de 1824 i morí a Barcelona el 13 de gener de 1890. Quan ell tenia 7 anys, tota la família es traslladà definitivament a Barcelona. Com que no disposaven de gaires recursos econòmics, ell, que era el primer noi, aviat va cercar feina, per tal de guanyar-se la vida, i poder afavorir també els de casa. Així, durant uns anys es va allistar a l’exèrcit, i també es dedicà a la venda ambulant. Però la tasca més significativa en la primera etapa de la seva vida fou la d’enllustrador de sabates, que va exercir, sobretot, en un racó, avui encara visible, de la plaça Reial de la Ciutat Comtal, alhora que repartia feina en el mateix ofici a un grup de joves procedents de famílies necessitades o d’ambients marginats. El 1856, hi va haver una gran revolta a Barcelona i es formà una manifestació a la plaça de Sant Jaume, en què es van fer visques al dimitit general Espartero i no es va voler acceptar el seu successor, el general Zapatero. En aquesta situació, com que en Fructuós tractava sovint amb els joves per motius de la feina que els oferia, van sospitar d’ell i el tancaren al calabós. Després d’un consell de guerra, va haver de sofrir la injusta deportació a Cuba, al Servei de l’exèrcit d’ultramar, durant 6 anys, que sortosament es convertiren en 8 mesos. Després d’aquesta amarga experiència i havent retornat a casa, va deixar en mans del seu germà la direcció del petit grup d’enllustradors de sabates, mentre es dedicava ja plenament a exercir la lluminosa professió, per ell sempre somiada, de prestidigitador. La seva primera actuació en públic va tenir lloc, el dia 7 de setembre de 1858, als Camps Elisis de Barcelona. La premsa ja parla de la seva destresa en la realització de diferents jocs que provocaren nombrosos aplaudiments, prova tot això que pot arribar a brillar meravellosament en la seva professió. Aviat s’escamparia la seva fama, tant en l’àmbit professional per la destresa i la netedat en el maneig dels jocs, sobretot emprant les cartes, com també en l’aspecte humà per la seva destacada participació en l’organització i dignificació dels carnavals de Barcelona, i també per la seva generosa disponibilitat per acudir sempre a actuar a favor dels més necessitats. La premsa d’aquella època és un esplèndid ventall de paraules més que elogioses, amb el seu lèxic prou expressiu, respecte a totes aquestes qualitats. Actuà, amb grans i multitudinaris èxits, per molts indrets d’Espanya, sobretot a Catalunya, i àdhuc en diverses ocasions davant de Sa Majestat i la família reial. També va fer una triomfal gira per diferents ciutats d’Amèrica del Sud.

A l’Auca de la història de Montbrió del Camp es troba una vinyeta dedicada a ell amb el següent peu literari: “El mag Fructuós Canonge,/ d’alta fama mundial,/ grans il·lusions feia ploure / i amb llarguesa cordial.” Endemés la mateixa vila també li ha dedicat un carrer. Si volguéssim resumir la seva pletòrica vida, potser podríem utilitzar aquestes dues imatges: unes mans hàbils, que endiumenjaven rostres admirats, i un cor generós, que il·luminava rostres necessitats. Josep Ollé i Gubert Rector de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Montbrió del Camp

l’abadessa de Vallbona de les Monges

Maria Lluïsa de Dalmau i Fals Montbrió del Camp, 1774 - Vallbona de les Monges, 1853

Auca de la història de Montbrió del Camp. Vinyeta dedicada a l’abadessa Maria Lluïsa

aria Lluïsa de Dalmau i Fals va néixer a Montbrió del Camp el 20 de juny de 1774. Foren tretze germans, cinc dels quals moriren essent infants. La seva família era de condició acomodada. El gran estudiós que fou Josep Joan Piquer i Soler l’anomena amb el nom compost de Maria Lluïsa, encara que tant a la seva partida de baptisme com en la làpida mortuòria consta amb el simple nom de Lluïsa; tanmateix, per respecte a l’autoritat de l’expert, seguim el seu criteri. Va ingressar al monestir de Vallbona de les Monges, on el 7 d’octubre de 1878 vestí l’hàbit religiós i al cap de dos anys professà, concretament el 18 de setembre de 1791. No hi ha notícia de la seva elecció abacial, segurament perquè es devia fer en secret, ja que aquells temps eren plens d’inseguretat. Tanmateix, segons l’epitafi de la seva làpida sepulcral a Vallbona de les Monges, consta que fou elegida l’any 1815. El 3 de gener de l’any següent, l’abat de Santes Creus fou comissionat per beneir-la. Tot i això, sembla que aquesta benedicció no es va dur a terme fins passat un any de la seva elecció com a abadessa; una possible causa era la seva resistència a fer ús de les insígnies abacials, ja que era una dona molt senzilla, enamorada de la simplicitat, i li semblava que no li esqueia lluir tants distintius: anell, pectoral, bàcul i estola. Així ho expressa Piquer: “L’abadessa Dalmau era l’arquetipus de la humilitat.“ A la fi, l’abat de Santes Creus la va convèncer. L’abadessa, a més de la seva humilitat i dolcesa, tenia un do de discerniment, i de seguida es va envoltar d’un equip de govern molt eficaç, integrat per persones escollides, que l’anaven acompanyant en el llarg curs del seu servei, que durà 38 anys. Ara bé, allò que la distingirá més, i es convertirà en la seva obra mestra, serà la implantació de la vida en comú, ja que les monges vivien fins llavors en unes cases on feien vida particular, encara que amb l’obligació de menjar al refetor, de viure la pobresa absoluta i de compartir tots el béns: mobiliari, vestit i menjar. Així doncs, el 24 de novembre de 1824 l’abadessa Dalmau convocà tota la comunitat per tal de proposar‑li de restaurar la vida en comú. D’acord també amb el parer de moltes monges, que li demanaven el mateix, el 14 de juny de 1825 fou establert oficialment aquest nou estil de vida al monestir. Tot significant la importància d’aquest canvi de vida, es pot llegir aquest fet en l’epitafi de la seva làpida tombal, escrit en llatí. Diu així: “Aquí reposa l’abadessa Da. Lluïsa de Dalmau elegida l’any 1815. Morí el 14 de desembre de 1853, edat 79 i va instituir la vida comuna l’any 1825.”

Emili Fortuny i Anglès Primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Montbrió del Camp

Montbrió del Camp

En una vinyeta de l’auca de la història de Montbrió del Camp es llegeix el peu següent: “Com bona abadessa frisa / i a les monges de Vallbona / la gran Maria Lluïsa de Dalmau / virtuts pregona.” I Montbrió del Camp, la seva vila nadiua, també ha dedicat un carrer a la memòria d’una filla seva, que va exercir la seva missió d’abadessa amb gran cura i que tingué una important transcendència en la vida comunitària del monestir de Vallbona de les Monges.

el pintor

Montbrió del Camp

Josep Sugranyes i Llorach Montbrió del Camp 1916 - Mollet del Vallès 2004

Pins del reixat de Montbrió.Oli (1981)

Paisatge Roig. Oli (1979)

ugranyes fou pintor. Ho fou de sempre. Anímicament i visceralment vocacional, fou pintor, incontestablement pintor. La pintura de Sugranyes es podria definir amb lacòniques frases com aquestes: efectes coloristes de gran intensitat, pinzellada segura, riquesa cromàtica, vigorosa plasticitat, atrevides harmonitzacions de color, forta capacitat decorativa, fidel interpretació de l’ambient de Montbrió i del Camp de Tarragona, composicions que prenen un cert sentit monumental, essències dels grans mestres impressionistes, pintura ferma, mascle, ferrenya. Josep Sugranyes i Llorach va néixer el 20 de desembre de 1916 al si d’una família menestral de classe mitjana. Entre els seus avantpassats familiars figura un artista de renom i fama destacable, l’escenògraf Bernabeu, conegut i llavors en actiu a París. Féu estudis de batxillerat i dibuix a Montbrió. Amb 19 anys, el 1935, féu el primer viatge a París, on s’extasià visitant els museus del Louvre i de Luxemburg i on féu el personal descobriment dels mestres de l’impressionisme, el postimpressionisme, el fauvisme, el puntillisme, l’expressionisme, el cubisme, etcètera. Allà iniciava el seu camí d’artista. Allí, allò el marcà per sempre. De retorn a Montbrió comença a pintar, primer de forma autodidacta i després al costat de qui fou el seu primer i més estimat mestre, el montbrionenc com ell Pere Badia i Vidiella, 1889, gran dibuixant, aquarel·lista, retratista i pintor a l’oli; un artista de gran vàlua que, a hores d’ara, està per reivindicar degudament. Badia l’orientà i l’encoratjà a buscar un estil propi. La guerra, en esclatar l’estiu del 1936, el sorprèn fent els primers assaigs pictòrics. Resideix i treballa a Barcelona del 1946 al 1951. Compagina estudis a l’Escola Superior de Belles Arts de Sant Jordi i també al Cercle Artístic de Sant Lluc. Tingué com a professor i mestre Francisco Ribera. Feia escapades a Montbrió amb amics estudiants de Belles Arts com ell per pintar au plein air com feien els impressionistes. El 1952 torna a París per estudiar directament els seus artistes preferits: Cezanne, Van Gogh, Manet... Instal·lat de nou a Barcelona, participa sovint en exposicions col·lectives i també en nombroses exposicions individuals. Obtingué diversos premis, entre els quals cal destacar la Medalla al Mèrit Artístic a Madrid i la Medalla Monell a Barcelona. La seva vasta obra ha arribat a Austràlia, Estats Units, França, Bèlgica,

Alemanya, Polònia, Espanya, Catalunya i altres indrets, on forma part de col·leccions privades i públiques. Morí el 16 de juliol de 2004 a Mollet, amb 87 anys. Fou sepultat a Sant Genís dels Agudells a Barcelona, al nínxol 88, encarat a la llum del Mediterrani, llum que tant estimava i perseguia plasmar en les seves pintures.

Santiago Francesch i Borràs Membre d’Honor en Belles Arts Universidad Internacional Moctezuma

Mont-roig del Camp

Església goticorenaixentista de Sant Miquel

sota la calidesa d’aquesta terra, la qual era font d’inspiració de la seva obra, segons deia ell mateix. El Centre Miró, instal·lat a l’Església Vella, repassa aquesta relació entre l’artista i el poble que el va acollir durant 65 anys i exposa els capgrossos dissenyats pel geni i construïts per la mainada del poble. Encara ara, seguint l’Itinerari Miró, es pot gaudir dels originals en aquells indrets de Mont-roig que, com ningú, Miró va saber plasmar als seus quadres. Del calendari festiu local, destaquen la Fira multisectorial a l’agost i el Cap de Setmana Mironià al juny, a més de la programació dels Banys de Lluna, que omple els dies d’estiu d’actes per a tots els que es deixen captivar per la bellesa del nostre municipi. Sigueu-hi benvinguts!

ont-roig del Camp, amb el típic poble català a l’interior i la població costanera de Miami Platja, és un municipi privilegiat dins de la Costa Daurada, amb 12 quilòmetres de litoral dividits en una platja baixa de sorra fina i daurada i una costa alta que crea una entranyable xarxa de cales de reduïdes dimensions i de gran valor natural. La qualitat i la tranquil·litat de l’extens litoral és un dels trets més identificatius del nostre municipi, coronat per l’impressionant mirador natural de l’ermita de la Mare de Déu de la Roca, des d’on es divisa tota la plana del Camp de Tarragona. L’original dualitat entre l’interior i la costa anima a la pràctica d’una gran quantitat d’activitats esportives enmig de la natura. Els amants de l’hípica, el senderisme o la BTT trobaran als gairebé 63 quilòmetres quadrats de Mont‑roig un indret idíl·lic, tant pel gran nombre de camins existents com pels impactants paisatges. I les zones litorals conviden a practicar activitats nàutiques durant tot l’any, com el windsurf, el caiac o la vela lleugera. Tot plegat, complementat per un gran nombre d’instal·lacions esportives i infantils. I no podem parlar de Mont-roig del Camp sense fer esment de la cultura i les tradicions. Joan Miró va decidir dedicar-se a la pintura

Fran Morancho i López Alcalde de Mont-roig del Camp

Mont-roig del Camp

Mont-roig del Camp té 12 km de costa i 63 km2 de plana, coronada per l’ermita de la Mare de Déu de la Roca. A la imatge, vista aèria de la població costanera de Miami Platja

Benvinguts a Mont-roig i Miami Platja

el primer marquès de Mont-roig

Antoni Ferratges i Mesa

Mont-roig del Camp

Pintura del primer marquès de Mont-roig

Antoni Ferratges i Mesa

Santiago de Cuba, 1840 - Barcelona, 1909

rimer marquès de Mont-roig. Havia nascut a Santiago de Cuba el 1840 i morí a Barcelona el 1909. El seu pare fou Ferran Ferratges i Ballester (Mont-roig, 1809 Barcelona, 1879), un americano que va anar a Santiago de Cuba a fer fortuna. S’hi va estar uns trenta anys. El seu avi, Joan Baptista Ferratges i Jordi, també de Mont-roig, fou secretari de l’ajuntament i notari. S’havia casat amb Bernarda Ballester Casañas, de Sitges. La majoria dels sitgetans que anaven a Cuba s’establien a Santiago. Els Ferratges tenien la casa pairal al carrer Major, on posteriorment (a partir del 1917) s’establiria el Centre Legitimista, l’anomenat Casino de Dalt, de caire carlí. Quan l’americano va tornar, va comprar una extensa finca, entre el poble i el mar, i s’hi va fer construir una mansió de caire colonial, el mas Ferratges. Antoni Ferratges Mesa va viure des de petit a Barcelona. Anava sovint a Mont-roig i a Sitges a veure els parents. Es llicencià en dret el 1863 i fou un dels liberals que, juntament amb el general Prim, es revoltaren a la “Gloriosa Revolució” de setembre de 1968. Fou elegit diputat a Corts el 1869, i ho seria gairebé continuadament fins al 1898. A partir d’aleshores, seria senador vitalici fins la seva mort, el 1909. Al Senat coincidiria amb un altre mont-rogenc, Agustí Sardà i Llaberia, republicà. A la primera part de la seva carrera política, va tenir diversos càrrecs en governs liberals. Fou un dels dissidents que el 1898, amb Gamazo i Maura, passaren en bloc a les files conservadores.

Tant ell com el seu pare van tenir una important dedicació a les primeres línies de ferrocarril que hi va haver a Espanya. El 1887 se li va concedir el títol de marquès de Mont-roig. Té dedicat un carrer a Sitges i una avinguda a Badalona; ciutat on va tenir una important actuació política. El seu fill Alvaro Roberto Ferratges i Domínguez va vendre el mas Ferratges al pare de Joan Miró (1910). En endavant serà el Mas Miró, on el pintor farà llargues estades des del 1911 al 1976. Actualment, el quart marquès, el seu besnét, viu a Madrid.

Josep Miquel Martí i Rom Enginyer industrial d’organització Escriptor cinematogràfic

el bisbe de Loja

Josep M. Masià i Vidiella

Retrat de Josep Maria Masià i Vidiella, bisbe de Loja

l dia 30 de desembre de l’any 1815, va néixer al poble de Mont-roig del Camp, Josep Maria Masià i Vidiella, fill de Josep i Rosa, al número 34 del carrer que avui porta el nom de Bisbe Macià en honor seu, com a prohom il·lustre de Mont-roig. Els pares del que després fou bisbe de Loja eren de condició humil i es guanyaven el pa de cada dia amb la suor del treball, amb una indústria que es reduïa a un humil taller d’espardenyes. Cal fer notar que no eren una família adinerada però sí que tenien un gran tresor, la virtut cristiana i una pietat sense igual, i amb aquest amor que ells professaven vers Déu enriquiren i ennobliren el seu fill. Amb una pietat gairebé monàstica, cada dia assistien a missa i a les funcions parroquials; a més, els diumenges pujaven al castell convent d’Escornalbou i allí confessaven i combregaven, i a la tarda resaven el Sant Rosari i el Via Crucis segons el temps. No és estrany que Josep Maria Masià i Vidiella, induït per la religiositat dels seus progenitors, tingués la vocació de fer-se franciscà com els frares d’Escornalbou. Entrà a la vida religiosa i va vestir l’hàbit el 7 de maig de 1831; professà el 8 de maig de 1832 i rebé la tonsura i l’orde menor el 23 de maig de 193 4 a Solsona. Durant la guerra Carlina, a causa de la desamortització de Mendizábal fugí a Itàlia, on acabà els estudis: fou ordenat sotsdiaca el 1837, diaca el 1838, i el bisbe Saluzzo el va ordenar prevere el 22 de desembre de 1838. Començà la seva tasca apostòlica amb la predicació i fent missions durant 17 anys; aquesta etapa finalitzà amb la gran missió de Roma per ordre de Pius IX. L‘any 1852 arribà a Barcelona juntament amb altres cinc franciscans i 20 estudiants espanyols amb vocació religiosa, per anar a les missions d’Amèrica. Durant aquesta estada, va venir a Mont‑roig i va estar a casa dels seus pares; en cap moment es va moure del costat dels seus progenitors; sols va dinar un dia amb un religiós dominic de Mont-roig, el pare Miquel Vandellos, amb un dinar frugal com tenia costum. Tampoc va desfer el llit que la seva mare li preparava i dormia a terra o en una cadira. Durant aquests vuit dies, va predicar: omplia cada dia l’església i confessava companys de sa infantesa tot deixant constància que era un religiós edificant, zelós i penitent.

Arribà al Perú l’any 1853, i allà fou nomenat guardià, professor de novicis. Es dedicà a la predicació, però era tanta la multitud que la feia a les places. A Perú li donaren el nom de Nou Apòstol. El 1872 fou elegit comissari general. L’any 1874 fou desterrat a Equador, i l’any 1876 fou ordenat bisbe de Loja i expulsat d’Equador, els dos casos per desavinences amb el govern, l’any 1878. Morí santament al convent de Lima el dia 25 de gener de 1902. Tenia 86 anys i 70 de religiós. Diu que Déu, per ell, obrà molts miracles. Després de la seva mort començà el procés de beatificació, que malauradament no ha prosperat i que Mont-roig espera.

Vicenç Toda i Gassó Coneixedor de la història i les tradicions de Mont-roig del Camp

Mont-roig del Camp

Mont-roig del Camp, 1815 - Lima (Perú), 1902

el pintor, escultor, gravador i ceramista

Joan Miró i Ferrà

Barcelona, 1893 - Palma de Mallorca, 1983

Mont-roig del Camp

oan Miró i Ferrà, nascut a Barcelona el 20 d’abril de 1893, traspassà el dia de Nadal de 1983 a Palma de Mallorca. Aquest pintor ens l’estimem molts mont-rogencs, com li vam demostrar el 1979 fent-lo fill adoptiu del poble, concedint-li la medalla d’or i atorgant el seu nom a una plaça. Actualment li ho demostrem amb el Centre Miró, ubicat a l’Església Vella, la mateixa que Miró va pintar al seu quadre Poble i església de Mont-roig de l’any 1919. En les seves primeres èpoques és quan pinta Mont-roig del Camp, però Joan Miró sempre va dir que Mont-roig, per ell, “era com una religió”. Jo sóc l’Àngela Rovira Bargalló, un dels quatre fills de l’Eugeni i la Teresa, masovers de la masia d’en Joan Miró a Mont-roig del Camp on va passar 65 estius de la seva vida. Jo vaig tenir la sort de viure-hi del 1955 al 1975, tota la meva infància i adolescència. Tinc molts records d’aquells estius, del senyor Miró i tota la seva família. Era un gran goig estar al seu costat, ja que era una persona molt observadora del seu entorn, i una petita cosa era molt important per ell: una pedreta, una arrel, un insecte... D’aquests records en formen part els meus pares i els meus germans, moments molt bons i moltes anècdotes viscudes al seu costat. Un mes d’agost, amb el meu germà petit i els néts d’en Miró, vam pintar una diana darrere la porta del celler i va quedar tota la pintura ben regalimada, però a nosaltres ja ens anava bé per jugar‑hi a tirar dards. El senyor Miró la va observar durant mols dies, fins que un matí li va dir al meu pare: “Fes venir el fuster perquè talli la diana i refaci la porta.” Nosaltres ens vam quedar sense diana, però aquell

tros de porta va esdevenir una obra de Miró. Qualsevol cosa que el captivés per les seves formes o colors podia transformar-se en el millor dels seus quadres. Quan li venia la inspiració, qualsevol lloc li servia per fer els esbossos: un paperet, el terra del taller... Quasi sempre quan marxava després d’aquells estius que es feien tan i tan curts deia a la meva mare: “no esborris les ratlles que tinc al terra del taller”. Quan vaig veure el quadre Dona voltada d’un vol d’ocells en la nit de 1968, que podem trobar a la Fundació Miró de Barcelona, vaig tenir una bona sorpresa: és l’encerat del carro del meu pare. Miró li va dir: “Li vull demanar un favor, pot fer un encerat nou per al carro i em dóna el seu? És que m’interessa molt pel color que ha agafat pel suc del raïm”. El meu pare es va posar la mar de content i l’hi va donar. Com aquesta, mil anècdotes més us podria explicar, ja que Miró va trobar la seva font d’inspiració a Mont-roig del Camp.

Àngela Rovira i Bargalló Vicepresidenta del Centre Miró

el pintor

Jacint Salvadó i Aragonès

quest il·lustre mont-rogenc, amic de Picasso i Derain, conegut de Miró i gran pintor d’aquesta abstracció geomètrica i de la talla de Schneider, Poliakoff, Magnelli o Herbin, ha estat injustament oblidat pels corrents artístics i pel públic en general, fins fa ben poc. De fet, vaig descobrir Jacint Salvadó mitjançant Martí Rom, quan estava fent un treball de recerca sobre Picasso el 1985. Abans, únicament en tenia boiroses notícies, quan a casa es parlava del “Cintu Quadrus”, un home que sovint es veia pintar pel poble. El nostre il·lustre pintor fou el model dels famosíssims arlequins de Picasso del 1923 i tingué l’honor d’estar exposat al lloc de la Gioconda de Leonardo da Vinci, al museu del Louvre de París, en homenatge al 90è aniversari de Picasso. Quin mortal ho pot dir, això? Jacint Salvadó era molt extravertit i simpatitzava amb l’anarquisme i la franc-maçoneria. Malgrat la seva llarga vida, només va passar vint-i-quatre anys a Mont-roig; suficients, però, per estimar‑lo tant! La Gran Enciclopèdia Catalana li dedica un ampli resum biogràfic i de la seva obra pictòrica, i en destaca el gran interès que ha tingut, sobretot, a França, Suïssa i Alemanya. De les moltes exposicions que va fer al llarg de la seva vida, jo en destacaria tres per afecte i proximitat: la de Mont-roig l’any 2000,

Jacint Salvadó i Aragonès a Le Castellet, l’any 1963

El pintor Jacint Salvadó a Barcelona, l’any 1932

al Centre Miró, de gran ressò mediàtic; la de Tarragona el 2005, al Museu d’Art Modern de la Diputació (que va incloure la publicació del llibre Jacint Salvadó, un camí vers l’abstracció, a càrrec del professor de la URV Antonio Salcedo), i, sobretot, la del MNCARS (Museo Nacional Centro de Arte Reina Sofía) de Madrid, el setembre de 2002. Mont-roig del Camp, la seva vila nadiua, li ha dedicat un carrer (1996), a petició de l’Associació de Veïns Muntanya Roja, i la sala d’exposicions de la Casa de Cultura Agustí Sardà porta el seu nom per voluntat popular. El 1975 l’il·lustre pintor regalà al seu Mont‑roig el quadre Piramidal pintat el 1971. Jacint Salvadó, per sempre més el nostre il·lustre Cintu Quadrus.

Miquel Anguera i Brú Centre Miró

Mont-roig del Camp

Jacint Salvadó a París, l’any 1929. Fins el 1936 alternà la seva residència entre París i Barcelona

Mont-roig, 1892 - Le Castellet (França), 1983

el pedagog i polític republicà

Agustí Sardà i Llaberia

Mont-roig del Camp

El pedagog mont-rogenc Agustí Sardà

Retrat del jove Agustí Sardà i Llaberia

Mont-roig del Camp, 1836 - Madrid, 1913

Escollit diputat pels districtes de Pamplona i Falset durant la legislatura 1873-74 i senador per la província de Tarragona durant les legislatures 1903-04, 1905-07, 1907-08 i 1910-11. Visqué els darrers anys marcat per una afecció hepàtica i morí a Madrid el 1913 víctima d’un atac cerebral. Cal destacar les publicacions Estudios pedagógicos (1892), Tratado teórico-práctico de armonía (1905), Las islas Filipinas (1881) i La isla de Puerto Rico: estudio histórico y geográfico (1889), que ha esdevingut una font d’historiografia clàssica per a la història del país caribeny. La seva obra, però, fou eminentment pràctica, basada en l’exemple, tant en l’àmbit públic com en el privat. A Mont-roig del Camp és especialment recordat per ser, juntament amb el mestre Emili Soler, l’impulsor de l’edifici de les antigues Escoles públiques (1910), obra de l’arquitecte tarragoní Ramon Salas. Aquest edifici –el 2000 convertit en casa de cultura– porta avui el nom de l’ il·lustre mont-rogenc, a l’igual que un dels carrers principals de la vila.

ardà i Llaberia, Agustí (Mont-roig del Camp, 1836 - Madrid, 1913). Pedagog, polític i advocat. Procedent d’una família de classe treballadora, Agustí Sardà fou un intel·lectual amb fermes conviccions republicanes i federals. Es distingí per la seva austeritat, constància, voluntarisme i passió pel món de l’educació. Deuria tenir 17 anys quan marxà a estudiar a Madrid, on obtingué diversos títols acadèmics. Entre d’altres oficis, treballà com a advocat, veterinari i periodista. Fundà un cercle pedagògic (1863). Professor titular de les escoles normals de Pamplona –d’on fou secretari i obtingué una càtedra (1865)– i de Madrid –d’on fou director durant una vintena d’anys–. El 1909 fou nomenat professor numerari de l’Escuela Superior del Magisterio de Madrid. Realitzà diverses conferències, excursions, viatges per tal de conèixer i comparar d’altres sistemes educatius, així com intervencions en congressos internacionals. Redactà diversos programes acadèmics. Estigué fortament vinculat a la Institución Libre de Enseñanza, d’on fou accionista i consiliari. Sardà tingué com a referents els principals intel·lectuals vinculats a l’institucionisme: Nicolás Salmerón, Francisco Giner de los Ríos, Luis Simarro, Federico Rubio i Manuel Bartolomé Cossío. Tingué una dilatada vida política i associativa, amb responsabilitats en diversos organismes oficials com el Ministerio de Gracia y Justicia (secretari), el Consejo de Instrucción Pública (conseller) o la Junta Para el Fomento de la Educación Nacional (vocal). Patí un breu exili a París (1870). Fou secretari particular d’Estanislau Figueras.

Eduard Boada i Aragonès Historiador i professor d’institut

Prades

Font esfèrica renaixentista a la plaça Major

la castanya i de cap d’any, tot dins d’un ample ventall d’activitats esportives, cursets, conferències, concerts i celebracions lúdiques. La vila té una gran capacitat hotelera de la qual us convido a fruir, com també a conèixer alguns indrets com l’ermita de l’Abellera, el tossal de la Baltasana (1.200 m), la roca Foradada i el llac, la roca del Grínjol, el pla de la Guàrdia, la roca dels Corbs i altres. El caràcter obert de la nostra gent us acollirà i us obrirà portes per conèixer la nostra història, i us informarà dels projectes que ens han de conduir cap al futur. Jo, com a alcalde, us hi convido i faig pronòstic que el poble us reserva una bona acollida.

rades està situada quasi al cim de les muntanyes del mateix nom, a una altitud de 940 m sobre el nivell del mar, a 60 km del litoral i a 20 km del monestir de Poblet. Cap als anys seixanta, arrenca un procés de transformació econòmica: de l’explotació agrària es passa al turisme, tot i que la denominació de qualitat de la nostra patata ha permès que la producció d’aquest tubercle es mantingui en nivells elevats. També collim avellanes i castanyes, aquestes en clar descens. El clima, la densa massa forestal i l’especial encant del poble, construït en bona part amb la característica pedra vermella i que conserva dues terceres parts de la muralla medieval que protegia el nucli antic, en fan un indret digne d’admiració. Cal destacar que la font renaixentista d’inicis del segle XVI a la magnífica plaça porxada, és una de les més retratades del país. Estem orgullosos de comptar amb un poble acollidor i de poder oferir als visitants tradicions i festes que procurem mantenir i, fins i tot, intensificar, tot promovent la participació de vilatans i forans. En aquest context, podem fer referència al Festival Internacional de Música i als cursos de clarinet, als premis de poesia, de narrativa (Torrell de Reus), de fotografia, i de gossos d’Atura, a la cavalcada de Reis, a la rua de carnaval, a les festes de la farigola, de la sega i batuda del blat, d’inici de la campanya de la patata, del bolet, de

Santiago Pons i Tous Alcalde de Prades

Prades

Vista aèria de Prades

Vila vermella

el religiós i ermità

Prades

Bernat Boïl

Estàtua de Fra Bernat Boïl

ra Bernat Boïl, tan lligat tradicionalment a l’ermita de l’Abellera de Prades, és un personatge ben singular i, en molts aspectes, misteriós i fins i tot controvertit, tant pel lloc del seu naixement i els diversos estats de vida religiosa que va viure com per la seva intervenció en l’evangelització de l’Amèrica, tot just conquerida. Ja de ben antic es gloriaven com a lloc de la seva naixença València, Tarragona i l’Aragó, i fins i tot una tradició tardana i sense gaire fonament el faria fill de Prades, nascut a un mas “dels Molinets”. Avui, segons les darreres investigacions, sembla molt probable que naixés a Tarassona, a l’Aragó, concretament pels volts del 1445. Fou secretari del rei Ferran II. Com a home de consell era visitat per multitud de persones, i el rei, per la confiança que li tenia, li encarregà diverses gestions en el seu regne. Però vet aquí que l’any 1480 el trobem fent vida eremítica a la muntanya de Montserrat i el 1482 era ordenat de prevere i escollit com a superior dels ermitans. I, encara, per una carta adreçada a Arnau Dezcós, datada el 1484, traduïda i comentada per l’erudit jesuïta el pare Fidel Fita, sabem que en aquell temps vivia a la balma on en l’actualitat hi ha l’ermita de la Mare de Déu de l’Abellera. Desitjós de més solitud i amb el permís del comte de Prades i duc de Cardona Joan Ramon Folch, encisat per aquell indret, l’hauria escollit com a recer espiritual. En la carta esmentada descriu la bellesa del lloc i l’originalitat d’aquelles roques. Avui, una làpida encastada a la pedra vermella el lliga al paisatge i recorda el seu pas, probablement ben fugaç, per la serra de Prades. L’any 1486, l’amic monarca l’envià a França per gestionar-hi la devolució dels comtats del Rosselló i la Cerdanya a la corona. I allà conegué el fundador dels religiosos-eremites mínims, Francesc de Paula. El singular ermità s’entusiasmà amb aquella obra, hi va ingressar i en fou l’introductor a les terres de la corona catalanoaragonesa. No sabem res de les destinacions que va poder tenir en aquest ordre religiós. El cert és que, per sol·licitud del rei, el 1493 el papa Alexandre VI el nomenà primer vicari apostòlic de les tot just descobertes “Índies Occidentals”, i com a tal acompanyà Cristòfor Colom en el segon viatge a Amèrica. O sigui que, probablement, fou el primer missioner cristià en aquelles terres. Sembla que allà repta el descobridor per una política poc evangèlica en el tracte amb

Porta d’entrada a la balma on va viure Fra Bernat Boïl

Tarassona, 1445 - Sant Miquel de Cuixà, 1506

els indígenes, seguint la mateixa línia que el pare Bartolomé de las Casas, i, enemistat amb ell, retornà ben aviat cap a Europa. Com a premi a les seves responsabilitats, i a petició del mateix rei Ferran, fou nomenat abat comendatari del monestir benedictí de Sant Miquel de Cuixà, al Conflent, on morí l’any 1506. Consta que s’interessà per les doctrines lul·lianes; però sabem ben poc de la seva vida, i menys encara de la seva trajectòria de pensament. Fou un home tan original com complex que tan aviat veiem al servei de la corona com ermità, o mínim, missioner i abat... Joan Roig i Montserrat Mossèn de Prades

els compositors

Mateu Fletxa, el Vell i el Jove

Fletxa el Jove, va recopilar i editar Las Ensaladas del seu oncle i algunes de les seves, a la ciutat de Praga

Fletxa el Vell

mestre de capella i compositor Prades, 1485 ? - Monestir de Poblet, 1553 ?

hongareses. L’any 1579 era confessor de la reina de França Isabel d’Hongria, vídua de Carles IX. Més endavant, Felip II el nomenà abat del monestir de la Portella, on va morir. Els Fletxa varen relacionar-se amb els més importants músics de la seva època i també amb la més alta noblesa espanyola i europea. Malgrat això, han estat oblidats durant segles, i s’ha perdut la majoria de la seva música, que iniciava la incubació de l’òpera i la sarsuela. És ben curiós que tots els destacats músics d’aquell temps havien nascut a ciutats importants amb seu episcopal, amb catedral i amb grans orgues. Els Fletxa van néixer a la petita vila de Prades, aïllada al cim de les muntanyes on, ara fa més o menys 500 anys, el mitjà de comunicació era un camí i un cavall.

Fletxa el Jove

compositor Prades, 1530 - Monestir de Sant Pere de Portella, 1604

letxa el Jove es formà a la cort castellana al costat del seu oncle (que ja era gran) i del deixeble d’aquest Bartolomé de Escobedo, qui seria el mestre de Tomás Luís de Victoria. Va ser mozo de capilla de les infantes Maria i Joana. Va ingressar a l’orde carmelita i va residir a Venècia, on va editar el seu primer llibre de madrigals. També va fer-ho a Praga, on va editar les ensaladas del seu oncle i algunes de seves. El 1564 consta com a capellà de la infanta Maria, emperadriu d’Àustria pel seu casament amb Maximilià II. També fou membre de la Capella Musical Imperial de Viena i, en morir Maximilià, el seu fill Rodolf II el premià amb la dignitat d’abat del monestir de Tihanny, en terres

Jordi Pell i Soldevila Investigador i divulgador musical

Prades

Edició del primer llibre de madrigals de Mateu Fletxa el Jove

letxa el Vell fou mestre de capella a la catedral de Lleida, passà a la de Sigüenza i després a la cort de Castella on, junt amb Antonio de Cabezón, fou mestre de capella de les infantes Maria i Joana, i també del seu germà Felip II, fills de l’emperador Carles V. Fletxa va ser el pare i el creador de les ensaladas, que són una de les grans joies de la polifonia catalana renaixentista. Eren considerades, arreu d’Europa, com unes de les millors composicions profanes del segle XVI, i testimonien la personalitat d’un home que no solament escrivia en el millor estil madrigalesc, sinó que, fins i tot, va crear un gènere original i inèdit, la ensalada, composició poètica i musical amb referències nadalenques. Mig madrigal i mig quòdlibet, barreja melodies i ritmes diferents. Sense mètrica fixa, és poliglota amb fragments dramàtics, divertits, solemnes o irònics, on apareix la paròdia i la sàtira burlesca alternant elements religiosos i profans. Barrejava llatí, català, castellà, portuguès, italià i gascó, i era una gran novetat en la diversió de la noblesa.

la reina consort d’Aragó, de València...

Margarida de Prades

Armes de Margarida de Prades en un taulell de ceràmica valenciana possiblement procedent de l’antic Palau Reial de València (segle XV)

Prades

Impulsora de Cultura, Doll d’inspiració

Martí l’Humà, rei d’Aragó, primer espòs de Margarida de Prades

Falset ? 1387/1388 - Monestir de Bonrepós, 1429

Del fet que sembla evident que la reina Margarida es va immergir en els textos de la biblioteca del seu espòs, que sempre va tenir cura dels volums que n’heretà i que l’atmosfera culta de la cort on va viure va modelar la seva sensible personalitat, no en tenim cap dubte, però, a més, hi ha mostres documentals que ens parlen de la seva elegància i bellesa espirituals i corporals, les quals van contribuir d’una manera definitiva que esdevingués centre i confluència d’inspiració dels més afamats poetes del seu temps, entre els quals destaca un dels més reconeguts al llarg de la història de la poesia en llengua catalana, Jordi de Sant Jordi, qui, segurament enamorat discreta i espiritualment de Margarida, li va dedicar una bona part de la seva inspirada obra, com bé demostra Martí de Riquer. Pòstumament, Margarida va ser honorada pel gran poeta castellà, el marquès de Santillana, coper del rei Alfons el Magnànim, en escriure el Planto de la reina doña Margarita, dedicat a la seva mort sobrevinguda l’any 1429 al monestir de Bonrepòs (Montsant) quan tenia prop de 41 anys.

les corts de Joan I i del seu germà Martí l’Humà (segles XIV-XV), últims reis de la Casa de Barcelona, es va desenvolupar intensament el mecenatge a favor de tota manifestació del saber i de la creativitat. El rei Joan va promoure els primers Jocs Florals de la història de Catalunya celebrats, l’any 1395 a semblança de la festa de la poesia de Tolosa de Llenguadoc. El seu germà, Martí l’Humà, va posseir una biblioteca dotada d’un nombre tan extens de volums que, amb relació a l’època, cal considerar-la extraordinària. Cal esmentar, pel propòsit que ens mou, la ferma personalitat i competència cultural de Maria de Luna, primera esposa del rei Martí, que es va saber envoltar de notables escriptors i va promoure una activitat cortesana molt decantada cap a la celebració de trobades on la música, la literatura i la joglaria eren la nota dominant. Margarida de Prades, filla dels barons de Prades, Pere i Joana, i néta de Joan comte de Prades, va formar part, des dels deu anys, del seguici de Maria de Luna. En aquella cort, i sota el mestratge i protecció de la sobirana, la jove Margarida s’anà avesant a l’atmosfera erudita i a la galania cortesana. Morta Maria de Luna, i per tal que fos garantida la continuïtat dinàstica de la Casa de Barcelona, Margarida va ser esposada amb el rei vidu, matrimoni que va durar escassament vuit mesos, i sembla que més tard, durant la seva viduïtat, va voler mantenir el respir intel·lectual de l’extingida dinastia tot esdevenint “centre i confluència de les més albirables manifestacions literàries del seu temps” (Eufemià Fort). Ben encertadament, aquella cort va ser dita “Cort d’honor i d’amor” i caldria ubicar-la, durant i després de la curta vida matrimonial, al palau reial menor de Barcelona i/o a la casa de Bellesguard, propietats del rei Martí i, més endavant, de Margarida.

Josep M. Planas-Pujol Escriptor

Pratdip

Restes del castell encimbellat damunt del poble de Pratdip

iure i gaudir de Pratdip no té preu, però permeteume que us faci cinc cèntims del nostre municipi: història, patrimoni, tradicions, festes i natura. Són cinc elements que caminen plegats i pels quals la visita és obligada. La nostra vila rep gustosament tots aquells visitants que hi arriben per gaudir dels nostres monuments, les festes, l’entorn, la natura i la calma. Pratdip és conegut com “El Prat”, que segons Coromines és un topònim d’origen preromà. Les primeres referències documentals es troben a les butlles del papa Anastasi IV, l’any 1154, i de Celestí III, l’any 1194. A l’exterior de l’església, hi ha una pedra sepulcral de Jacobus de Carcassona, amb la data de 1238. La veu popular diu que antigament les terres del voltant del poble eren habitades per una estranya mena d’animals anomenats dips (que és d’on ve el nom del poble). Sembla que eren una variant vampírica del gos i es troben representats al retaule de Santa Marina i a l’escut del poble. Sobre aquesta llegenda vampírica dels dips, en Joan Perucho va escriure la seva novel·la Les històries naturals. Pratdip ofereix retalls d’història amb la mirada al futur, manté les tradicions tot recuperant els elements que les formen. Com alcalde de Pratdip, us he de recomanar que feu una escapada per descobrir el nostre castell, les restes de muralles i torres de defensa o els

racons del nucli antic, l’església parroquial de la Nativitat de la Mare de Déu o el santuari de Santa Marina. Gaudiu de la natura en un municipi enclavat al bell mig de la muntanya, a la serra de Llaberia, un espai natural ple de paisatges per als amants de l’escalada o el senderisme. La nostra gastronomia i els productes locals que trobareu a l’Agrobotiga i a la resta d’establiments i comerços us esperen. L’hospitalitat de la gent de Pratdip és garantida i us farà estar còmodes en una vila on passareu uns dies o unes vacances inoblidables i plenes d’emocions. Posats a triar, trieu Pratdip... naturalment.

Josep Montané i Vidal Alcalde de Pratdip

Pratdip

Vista panoràmica de Pratdip

Mirant cap al futur

el poeta, narrador, novel·lista i articulista

Joan Perucho i Gutiérrez

Pratdip

Joan Perucho a l’estudi d’Albinyana - Foto: J. Pérez i Pastor

Joan Perucho donà a conèixer Pratdip

Joan Perucho i Gutiérrez a casa seva

Barcelona, 1920 - 2003

Un enamorat de Pratdip

n home que el va conèixer molt i que també coneix Pratdip, en Martí Rom, realitzador del documental Vers (semblanza) Joan Perucho (1991), digué que les seves narracions estan plenes de fets sense parió, estranyes erudicions, persones apòcrifes, monstres entranyables, animals impossibles i plantes misterioses. I és sobre aquesta temàtica que Joan Perucho va escriure diferents novel·les com Llibre de les cavalleries, Les històries naturals, Pamela, El baró de Maldà i les bèsties de l’infern, i reculls d’articles i narracions com Aparicions i fantasmes, Els balnearis o Monstruari fantàstic, tot amb extraordinàries barreges de fantasia, misteri i un gran coneixement de l’entorn. Fruit d’aquesta trajectòria literària ha estat l’obtenció de diversos premis, entre els quals destaca el Premi Nacional de les Lletres de l’any 2002, i la seva obra ha estat traduïda a més de 20 idiomes. Joan Perucho, en la novel·la Les Històries Naturals, descriu el poble de Pratdip com un poblet molt petit on el primer que crida l’atenció en arribar-hi és el castell en ruïnes i la casa de pedra noble dels barons d’Urpí. Així mateix indica que “Pratdip és un poble situat en una zona de grans muntanyes salvatges, cobertes d’extenses pinedes perfumades i amb corrents d’aigua gelada i rapidíssima”. Fent gala d’una gran erudició, es confessa un apassionat pels llibres, i es documenta àmpliament, fet que demostra la cita inclosa a la novel·la, del cavaller Cristòfor Despuig, un naturista de Tortosa.

Aquest, ja el 1557, enumerava les gràcies dels contorns de Pratdip, de les seves aigües, dels diferents tipus d’arbres dels seus boscos i dels tipus de bolets que allà hi havia, enumerant més de vint animals que hi habitaven. Perucho el complementa dient: “Pratdip es troba al mig d’aquesta orgia de bolets, cabres, perdius, lletugues i maragdes, encimbellada en el vessant d’una muntanya i coronada per un castell en ruïnes. Uns grans prats s’hi estenen als peus, circumstància que degué influir en el nom de la vila, i els voltants són d’una extrema verdor”. Nosaltres, gent de Pratdip, no podem fer sinó un sentit homenatge a Joan Perucho que ens va fer els honors i va donar a conèixer el nostre poble arreu del món, i també a Martí Rom, que és qui més ha divulgat la seva obra i també el nostre poble.

Sílvia Carrillo i Marco Geògrafa

Reus

Teatre Fortuny

la ciutat, i el Festival Internacional de Mim i Teatre Gestual de Reus Cos. Els teatres de Reus ofereixen una programació intensa, multidisciplinària i de qualitat i són l’altre eix vertebrador de la vida cultural de la ciutat. Als emblemàtics teatres Fortuny i Bartrina, dues joies arquitectòniques bastides per la burgesia reusenca al tombant dels segles XIX i XX, s’hi afegeix des del 2005 un nou referent: el Centre d’Arts Escèniques de Reus, ens públic de producció escènica. La Biblioteca Central Xavier Amorós, el Museu d’Art i Història, el Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca, el Centre de la Imatge Mas Iglesias o el Centre d’Art Cal Massó són els altres focus irradiadors culturals que fan de Reus una ciutat per viure i visitar.

mig camí entre la platja i la muntanya, Reus és una ciutat amb una elevada qualitat de vida, on es barregen modernitat i tradició. La ciutat ha vist néixer al llarg de la història personatges cèlebres com el general Joan Prim, l’arquitecte Antoni Gaudí, el pintor Marià Fortuny o la ballarina Roseta Mauri, entre d’altres, que li han permès comptar amb un valuós patrimoni d’edificis modernistes. Prop de vuitanta edificis catalogats conformen un espectacular aparador de l’arquitectura modernista, obra d’arquitectes com Lluís Domènech i Montaner i Pere Caselles, entre d’altres. La Ruta Modernista facilita la visita i el coneixement d’aquestes joies, com l’Institut Pere Mata o les cases Navàs, Rull i Gasull. Reus també conserva la memòria del seu fill il·lustre més universal: Antoni Gaudí, des de la seva casa natal als indrets que va freqüentar a la seva infantesa i adolescència abans de marxar cap a Barcelona. Com a homenatge a la seva figura, la ciutat compta des de 2007 amb el Gaudí Centre, un innovador espai d’interpretació de la seva vida i obra ubicat al centre de la ciutat. Reus és un veritable epicentre de vida cultural, al llarg de tot l’any mitjançant les festes majors de Sant Pere i Misericòrdia i els festivals de diferents disciplines artístiques, com el Trapezi, la Fira del Circ de Catalunya, que cada maig inunda d’espectadors els carrers i places de

Lluís Miquel Pérez i Segura Alcalde de Reus

Reus

Vista nocturna de Reus. Al fons, el Gaudí Centre

Reus, Gaudí, vitalitat

la mestra

Cèlia Artiga i Esplugas Reus, 1912

Reus

Cèlia Artiga, una vida dedicada als més petits

èlia Artiga i Esplugas mereix ser una de les personalitats il·lustres de la ciutat de Reus. Va néixer a Reus l’any 1912 i va marxar a l’Argentina, on va viure una bona part de la seva infància. En tornar a Reus, va decidir seguir els estudis de magisteri a l’Escuela Normal Superior de Maestras de Barcelona, on es donava molta importància als continguts i molt poca a la pedagogia i en la qual el professorat imposava una barrera entre ells i les alumnes. La República va canviar el panorama i l’educació va passar a ser un objectiu prioritari per educar en l’exercici dels drets i les llibertats en el marc d’una democràcia. A Catalunya l’Escola Normal de la Generalitat va exercir una gran influència en Cèlia Artiga i va consolidar la seva vocació. Va començar a fer de mestra el curs 1930-1935, aplicant sistemes d’educació i mètodes d’aprenentatge actius i participatius. Amb el seu marit Francesc Palacín, també mestre, va treballar a l’escola d’Arties. A la postguerra, va decidir tornar a Reus, educant els nens d’una escola al barri de la Immaculada i més tard a l’Escola Prat de la Riba i hi va ser fins a la seva jubilació. La ciutat de Reus li ha reconegut el seu treball pedagògic donant el seu nom a una escola i un carrer. Això només és una pinzellada de la seva biografia, però voldria aprofitar la possibilitat d’escriure sobre Donya Cèlia per expressar‑ne alguns dels meus records. Al voltant dels anys seixanta, era, com d’altres, una mestra sortida d’una Escola Normal que no m’havia preparat gens per exercir cap acció pedagògica ni per educar, m’havien transmès una sèrie de tics antidemocràtics i el que encara era pitjor, antipedagògics. La nostra il·lusió de canviar, ens va fer entrar en contacte amb els moviments de renovació pedagògica i llavors, molt a prop vam trobar Donya Cèlia, la teníem a Reus, i amb ella vam trobar-nos amb els pedagogs del segle XX. Ens va ajudar a organitzar les primeres escoles d’estiu fora de Barcelona i ens va comunicar la convicció que encara que estiguéssim en plena dictadura, parlo dels anys setanta, la imaginació, la il·lusió per fer de mestres, ens permetien canviar l’escola que nosaltres, com alumnes, havíem tingut. Era parvulista i tota la seva vida havia viscut pels més petits, però els seus objectius es podien traslladar a totes les etapes de l’educació. Pregonava que calia afavorir el desenvolupament dels nens i nenes, estimulant-los, respectant el seu ritme evolutiu, prioritzant la

creativitat. Donava a l’aula un clima de confiança, els oferia materials didàctics adaptats a les fases d’aprenentatge i als seus propis interessos. D’una persona se’n poden recordar moltes coses, la seva bonhomia, la simpatia personal, però d’una mestra com Cèlia Artiga, a més, hem de recordar-ne el que ha aportat com a educadora i pedagoga a la societat i al país. No cal dir que els que van ser els seus alumnes i els que vam tenir la sort d’escoltar-la, descobrir la seva valentia en la defensa del que creia, i rebre les seves reflexions pedagògiques, avui potser una mica oblidades, tindrem sempre un deute, i l’educació mai no li haurà agraït prou tot el que va fer. Misericòrdia Vallès i Freixa Mestra

l’escriptor i lingüista

Gabriel Ferrater i Soler

Gabriel Ferrater amb la Sra. Pepita Espinós

Gabriel Ferrater, de jovenet

excepcional concentració intel·lectual i la seva lucidesa extraordinària quan a partir de 1958 es decidí a publicar, la qualitat de la seva poesia no sorprengué als que el tractaven. Li editaren quatre llibres, el darrer dels quals, Les dones i els dies, és una recopilació dels tres primers, i deixà l’activitat, amb una obra poètica realment insòlita, –especialment aquí– i qualificada, covada en l’experiència –deia– i potser construïda amb immediatesa realista, feta amb paraules i no amb idees –cosa que també deia–. El seu interès per la lingüística, que el convertí en un especialista, es manifestà inicialment a través d’una sèrie d’articles a Serra d’Or publicats sota el títol De causis linguae. Des de 1969 i fins que va morir –en un suïcidi que podia tenir com a desencadenant un molt greu i irreversible deteriorament físic– impartí classes de lingüística i crítica literària a la Universitat Autònoma de Barcelona. Després, a l’entorn de la seva personalitat irrepetible, s’ha creat una curiosa aurèola i, com ja s’ha molt ben dit, la seva existència ha estat més mitificada que estudiada.

abriel Ferrater i Soler, escriptor, poeta, crític de literatura, crític d’art, traductor i lingüista, nasqué a Reus el 1922 i morí a Sant Cugat del Vallés el 1972. Va pertànyer a la tercera i última generació de la família que refundà l’avi Gabriel Ferraté i Gili, boter, convertit en comerciant de vi i enriquit durant les dues primeres dècades del segle XX. La segona generació fou la dels fills de l’exboter: Gabriel, Joan, Ricard i Amadeu, que continuaren el negoci i van ajudar la cultura i les entitats reusenques quan ja la burgesia no ho feia. La tercera i, a Reus, última generació, la formaren Gabriel Ferrater i Soler (amb l’erra afegida) i també persones tan destacades i notables com la seva germana Amàlia (senyora Barlow, des del seu matrimoni, que va dur vida familiar a Londres, enviudà recentment i va morir el mes d’agost del 2008, en ple estiueig, al seu apartament de Salou), el seu germà Joan i el cosí Gabriel Ferraté i Pascual. No és gens sorprenent que en el si d’aquesta família (tots els Ferrater tenien extenses biblioteques posades sempre al dia) nasqués un Gabriel Ferrater i Soler que irrompé a l’escola als 10 anys i que ningú ha sabut mai com s’ho va manegar per adquirir una cultura tan densa i singular, tot i que a partir de quart de secundària, per la Guerra Civil, es veié traslladat a Bordeus, on el pare fou cònsol. En tornar a Espanya es trobà amb múltiples dificultats que li destorbaren i alentiren els estudis universitaris. En aquest temps treballà per a diverses editorials a Barcelona i a Hamburg. Traduí al castellà un gran nombre d’obres de l’anglès i l’alemany i, als finals, del polonès i el suec, a més de redactar centenars d’informes de lectura. Reconeguda la seva

Xavier Amorós i Solà Escriptor i poeta

Reus

Gabriel Ferrater i Soler, l’any 1968

Reus, 1922 - Sant Cugat del Vallès, 1972

el pintor

Marià Fortuny i Marsal Reus, 1838 - Roma (Itàlia), 1874

El millor pintor català del segle XIX

Reus

arià Fortuny i Marsal (Reus, 11 de juny de 1838 - Roma, 21 de novembre de 1874) fou, sens dubte, el millor pintor català del segle XIX. La seva biografia ha estat tan divulgada que només cal esmentar-ne uns quants trets. Començà a mostrar el seu talent en el dibuix al taller del seu primer professor d’art, el reusenc Domènec Soberano, i ben aviat amplià la seva formació artística a Barcelona i a Roma, on va anar pensionat. Cal destacar els dos viatges que va fer al nord d’Àfrica (1859 i 1862), que el van introduir en l’orientalisme i d’on va sortir la seva cèlebre i inacabada pintura La batalla de Tetuan (1862). A la dècada dels seixanta, va assolir l’èxit professional i esdevingué un dels principals pintors europeus, amb obres com El col·leccionista d’estampes (1866) o La Vicaria (1869). Va viure i treballar successivament a Roma, a Madrid, a Granada i altre cop a Roma. La seva darrera època artística, frustada per una mort prematura als trenta-sis anys, es va veure influïda per la llum de Portici, reflectida en algunes de les seves millors produccions. La seva ciutat natal, a la qual va lliurar literalment el cor (conservat a la prioral de Sant Pere), l’ha recordat de manera sovintejada i preferent, amb diversos monuments, plaques, exposicions, llibres, conferències i actes d’homenatge. L’artista ha estat o és present també en el nom d’un barri, d’una urbanització, d’una avinguda, de dos carrers i d’una petita però cèntrica plaça. Al centre d’aquesta última s’aixeca un dels monuments públics al pintor, un bloc de pedra en què es pot veure

un medalló amb retrat de Fortuny i dalt del qual figura –reproduït escultòricament– el protagonista d’una de les seves aquarel·les més conegudes, Il contino (El petit comte, 1861). El monument fou bastit arran de la celebració franquista del primer centenari del naixement de Fortuny, portada a terme tot aprofitant la festa major d’estiu de 1939 i tot oblidant que l’any anterior –és a dir, quan pertocava– ja havia estat commemorat pels republicans. La versió castellana del nom de l’obra, El condesito, encara és utilitzada per molts reusencs per situar l’indret. Cal recordar que el Museu d’Art i Història de Reus conserva un important conjunt de dibuixos, gravats, pintures i objectes personals de Fortuny, en bona part cedits pel seu fill, el pintor, dibuixant, gravador, fotògraf, dissenyador, escultor i escenògraf Marià Fortuny i Madrazo (1871-1949), i per la seva jove, Henriette Nigrin (1877-1965).

Jaume Massó i Carballido Arqueòleg i museòleg Director del Museu d’Arqueologia Salvador Vilaseca

l’arquitecte

Antoni Gaudí i Cornet

Antoni Gaudí als vint-i-sis anys

Antoni Gaudí i Cornet

viril aspecte de roquerar del frontis de la Pedrera, culminen amb l’exposició programàtica de les veritats de la fe en la façana del Naixement de la Sagrada Família, una autèntica Bíblia de pedra. El Baix Camp s’honora de ser la pàtria de Gaudí i l’obra de l’arquitecte és la mostra palpable del geni d’un del seus més excel·lents fills.

l Baix Camp és una comarca rica en fills il·lustres i fets històrics singulars. Entre els primers destaca la figura, avui gegantina i verament universal, de l’arquitecte Antoni Gaudí i Cornet, nascut el 25 de juny de 1852 i traspassat el 10 de juny de 1926, sense haver complert els 72 anys d’edat. La seva infantesa transcorreguda a Reus i Riudoms, en hores d’estudi i de lleure, és formà en la personalitat llatina i mediterrània, amant de la natura i del paisatge del Camp de Tarragona que determinarà el seu tarannà al llarg de la seva vida professional, transcorreguda majorment a la ciutat de Barcelona. Tota la seva obra arquitectònica exhala una flaire ingènua, però intensa, de la ginesta, els xiprers i les roses de Reus i dels seus encontorns. Això, convertit en arquitectura i en espiritualitat, com correspon a l’ànima de Gaudí, poètica com poques i aixecada vers el sentit més transcendent i elevat del pensament i el sentiment humans, dóna pas a un reguitzell, no massa nombrós, però absolutament colpidor, d’edificis i monuments sense parió dintre o fora del seu temps o de l’ambient contemporani. L’alegria que comunica un passeig pel Parc Güell, o la devoció que desperta el Misteri de Glòria del Rosari Monumental de Montserrat o bé l’emoció estètica en contemplar la façana de la Casa Batlló, brillant com si fos revestida de pedres precioses, o l’imponent i

Joan Bassegoda i Nonell Director de la Reial Càtedra Gaudí

Reus

Gaudí, un arquitecte sui generis i singular

Reus, 1852 - Barcelona, 1926

el doctor en medicina i professor titular de medicina

Ramon Gomis de Barbarà

Enamorat de la mar de la Frau, de la terra de les Garrigues i dels Pirineus. Captivat pels viatges, les excursions, la història i les tradicions. Enyorat del vent, de l’Hort de la Roda, de la Pedra Estela i del carrer de Sant Elies. Assidu del Centre de Lectura, de la plaça de la Farinera i de la Tronada. Apassionat per plegar rovellons, per l’allioli de codony, pel menjar blanc i per la cura de les roses... És assagista i home de teatre. En els seus llibres i escrits plasma les sensacions i la seva visió del món, i manté vius els episodis remarcables de la seva infantesa a Reus. Amb una prosa fluida i carregada de pinzellades poètiques, ens permet recrear-nos en la bellesa, la tendresa i la sensibilitat. Capta l’encant intangible de les coses i dels llocs, perquè tots en puguem gaudir. Sap com fer reals els seus somnis per aconseguir un món millor.

n una mateixa persona, Ramon Gomis de Barbarà, s’uneixen la passió per la medicina i les arts. Les exerceix totes dues a un nivell excepcional, que li ha permès guanyarse el respecte en tots els àmbits de les seves actuacions. Obté el que es proposa amb dues eines fonamentals: l’afany de superació de les dificultats i la perseverança quan les coses es posen difícils. El seu focus d’atenció és l’endocrinologia, en concret la recerca sobre aspectes i possibles nous tractaments de la diabetis, que porta a un nivell d’excel·lència dins del context internacional. La seva activitat personal i professional a l’Hospital Clínic el porta a viure a Barcelona. Està convençut que per fer una bona medicina clínica s’ha de potenciar la recerca a tots els nivells, com una resposta a les necessitats de la nostra societat. Aplica una visió estratègica als projectes, i els fa avançar en la bona direcció. La seva tasca com a metge investigador és un referent científic en els fòrums més especialitzats, on obté els majors reconeixements. En aquest moment, el doctor Ramon Gomis és el màxim responsable de la recerca de l’Hospital Clínic de Barcelona (IDIBAPS). Es compta amb ell per a moltes iniciatives de Reus. És amic dels seus amics i amigues, que troba arreu on passa, i amb qui comparteix generosament els seus coneixements i experiències. Sempre dóna la mà a les persones que el reclamen perquè les curi... Amb una extraordinària saviesa i reflexió, amb tendresa i sensibilitat totalment lligades a la lluita per la vida, s’enfronta quotidianament a la malaltia.

Reus

Recent fotografia de Ramon Gomis, també un assagista i home de teatre

Ramon Gomis de Barbarà

Ramon Gomis, màxim responsable de la recerca de l’Hospital Clínic de Barcelona

Tarragona, 1946

Rosa Solà i Alberich Metgessa i catedràtica de Medicina Universitat Rovira i Virgili

la dansarina, coreògrafa i professora de dansa

Roseta Mauri i Segura

Reus, 1849 - París (França) 1923

Roseta Mauri amb el seu pare

Retrat de la dansarina Roseta Mauri

scollir com a pròpia una ciutat i sentir-s’hi identificat és un acte deliberat, conscient, molt més rellevant que el de l’eventual circumstància del naixement. Aquest és el cas de l’excepcional dansarina Roseta Mauri. Ella sempre manifestà que Reus era la seva terra. El seu pare, Pere Mauri, era també reusenc militant, i ballarí de professió. Ell fou la figura clau en la vida i la trajectòria de la futura estrella de la dansa. Roseta hi tenia una excel·lent complexió innata i l’aprenentatge s’inicià aviat, amb tenacitat. Joveníssima, actuava pels escenaris de Catalunya mostrant la seva habilitat i versatilitat. Debutà a Milà el 1872 davant un públic entès que hi reconegué una artista d’excepció. De tornada, esdevingué ballarina primera del Liceu barceloní. Tenia 23 anys. Ella aportà a la dansa una acurada coreografia i una tècnica perfeccionista fins a convertir les seves actuacions en espectacles independents i amb caràcter d’art propi. La gira per Viena, Roma i Berlín, la donà a conèixer a Europa. La fama de la dansarina s’anava escampant i les seves aparicions eren esperades amb interès. La premsa se’n feia ressò destacant la mestria, l’estil nítid, la perfecció dels moviments i la bella coreografia. Tot i l’èxit assolit a Europa, l’any 1877 actuà en l’obra El pont del diable, mostra de la seva catalanitat i fidelitat a les arrels culturals. L’etapa decisiva fou marcada per la reaparició a Milà, a l’Scala. El compositor Charles Gounod la veié i féu que la contractessin a l’Òpera de París on estrenà el ballet de la seva òpera Polyeucte. El triomf fou esclatant. El públic i la crítica apreciaren la força de la seva depurada tècnica amb un original estil, una lleugeresa i un virtuosisme extraordinaris. Se’n destacà l’expressivitat i harmonia del seu cos i la bellesa del seu rostre, amb uns ulls plens d’eloqüència, que aportava a la dansa gran naturalitat i espontaneïtat. A partir de llavors esdevé estrella principal d’aquest teatre. Havia conquerit el cor del públic i la crítica de París, que la considerava única en el món de la dansa. Ella, lluny de quedar enlluernada, portava una vida austera de dedicació plena a l’art que adorava. La seva carrera estava consolidada i a cada obra, l’èxit i el reconeixement es reiteraven. Roseta Mauri continuava corprenent i emocionant. La seva última creació fou L’estrella, estrenada el 1897. Havia arribat al zenit. En aquell punt àlgid, de plenitud, decidí la seva retirada de l’escena. Però la dansa era la seva vida i el seu cos tenia encara vitalitat i molta saviesa, i esdevingué professora del curs superior de dansa del Teatre de l’Òpera. Després de la Primera Guerra Mundial, que havia passat al País Basc francès, tornà a París. Es reclogué a casa seva envoltada dels seus records i amb la companyia de la seva neboda Rosa. Morí el 3 de desembre de 1923 i el seu cos descansa al panteó familiar al

cementiri de Montparnasse. Roseta Mauri passava a formar part de la història de la dansa. Havia revelat, amb un talent excepcional i singular, que la dansa podia transmetre emoció, intel·ligència i poesia. A Reus, per iniciativa de la Fundació Teatre Fortuny, es convoquen el Premi Internacional de Dansa i el Premi de Coreografia. Tots dos porten el nom de Roseta Mauri en memòria i perenne homenatge a la ballarina que va expressar-se amb una eloqüència meravellosa en el llenguatge universal de la dansa.

Reus

Carme Puyol i Torres Llicenciada en història Tècnica d’arxius Gestora d’institucions culturals

el director de teatre

Lluís Pasqual i Sánchez Reus, 1951

Reus

eus és una de les ciutats que gaudeixen de més fills il·lustres, però potser ens en faltava un que referenciés el món teatral. I podem presumir de tenir-lo, ja que en Lluís Pasqual és un dels directors de teatre més reconeguts internacionalment. És molt difícil establir en poques línies un perfil de la seva trajectòria professional, perquè ha treballat amb els millors actors i actrius i ha deixat la seva petjada als millors teatres tant nacionals com internacionals, ja sigui en teatres de prosa o d’òpera lírica. Va començar a Reus de molt jove. La seva inquietud i l’amor al teatre el van portar a ser cofundador de la companyia de Teatre Estudi La Tartana. Més tard, estudiant a Barcelona, coincideix amb Fabià Puigserver i junt amb ell, Carlota Soldevila i Pere Planella funda el 1976 el Teatre Lliure. Estrena com a autor i director l’obra Camí de nit,1854. És en aquells moments que Pasqual comença a desenvolupar tota la sensibilitat teatral que porta a dins i la seva extensa activitat, dotada d’un extraordinari talent per a la direcció, el porta a una fulgurant carrera d’èxits. Va ser nomenat director del Centro Dramático Nacional-Teatro María Guerrero, i també del Teatre d’Europa-Teatre Odeón de París, de la Biennal de Teatre de Venècia i del Teatre Lliure; igualment és assessor del Teatre Arriaga de Bilbao, i un llarg etcètera. Entra també en el món de l’òpera i dirigeix a Brussel·les, Amsterdam, París, Florència, Bolonya, Sicília, Salzburg, Milà, Frankfurt

i Pesaro, entre d’altres. A més, imparteix cursos per a actors a Tòquio, Roma i Colòmbia. Són incomptables els premis i les distincions honorífiques que ha rebut. Citem, només, el Premio Nacional de Teatro y Danza; Chevalier des arts et des lettres, guardó atorgat per la República Francesa, que el nomena a més Cavaller de la Legió d’Honor; el Premi Honorífic de la CIFET del Ministeri de Cultura d’Egipte; el Premi de la Generalitat de Catalunya, el de la Cambra de Comerç de París i el de la Comunidad de Madrid, entre molts d’altres. L’any 2003 –amb només 52 anys– l’Ajuntament de Reus, el nomena fill il·lustre de la ciutat. Actualment, segueix dedicat plenament a la seva tasca de direcció teatral, especialment en els fòrums internacionals.

Jaume Amenós i Masdeu President del Bravium Teatre

l’advocat i mecenes

Antoni Pedrol i Rius

Fons: Consejo General de la Abogacía Española

Antoni Pedrol al Consejo General de la Abogacía Española

Retrat d’Antoni Pedrol i Rius (Premi Ciutat de Reus de Fotografia, 1990) Foto: Joan Maria Pàmies i Martorell

Antoni Pedrol, en un acte

passar ràpidament… Vam parlar de política estatal, de Catalunya, de Reus, del poder judicial (amb alguna anècdota sucosa). Conversa relaxada i espontània. Al vespre ens va preguntar: “Què volen? “Diners, senyor Pedrol, diners per fer obres, ja que el nostre edifici cau a trossos. “Jo no sóc Evarist Fàbregues, però si em presenten projectes que parlin de persones comptin amb mi. Obres no, persones sí.” I allí, en aquell moment, van néixer el premi d’investigació històrica i les beques per a bibliotecàries que van permetre, al llarg dels anys, fitxar milers de llibres de la nostra biblioteca. Va ser una persona molt generosa amb el Centre de Lectura de Reus. Els diners els rebíem puntualment i cada estiu pactàvem la previsió del proper any. Així va ser fins que va arribar la seva mort, quan el llegat que va fer a Reus s’ha concretat en una fundació que porta el seu nom. Un home intel·ligent, amb clarobscurs, amb una vida professional molt important i vinculada al món dels negocis. Generós amb el Centre de Lectura i amb la ciutat de Reus. Encara ara, el grup que anàvem a Cala Morisca enyorem les converses dels estius…

o va ser fins l’estiu de 1983 que vaig conèixer personalment el senyor Antonio Pedrol i Rius, degà del Col·legi d’Advocats de Madrid, president del Consell General de l’Advocacia i de la Unió Iberoamericana de col·legis d’advocats, és a dir, un il·lustre jurisconsult. Havia sentit parlar d’ell positivament, en especial al meu pare, en recordar anècdotes de joventut, al Reus de la Segona República. Sabia del seu paper com a president del Col·legi d’Advocats de Madrid en els complexos dies que van seguir la matança d’advocats laboralistes al carrer d’Atocha, el 24 de gener de 1977, donant la seva autorització a la instal·lació dels fèretres a la seu del col·legi i anant al capdavant de la comitiva fúnebre. L’assassinat va ser comès per un grup espanyol d’extrema dreta. Al Reus dels anys vuitanta, Antonio Pedrol era un mite vivent. Hi havia algun aspecte boirós, en concret l’origen de la seva fortuna personal, però poca gent se’n recordava, d’això. Sabíem que estimava el Centre de Lectura, però en els darrers anys s’havia perdut el contacte personalitzat. Volíem anar a parlar amb ell ja que preparàvem el 125è aniversari i l’entitat necessitava diners, és a dir, confiàvem en el seu mecenatge. La bibliotecària (Maria Martorell) ens va fer de mitjancera i va aconseguir una entrevista a l’agost de 1983. Ens rebria al seu xalet de Salou (Cala Morisca), a les cinc de la tarda… Una representació del Consell Directiu va trucar a la seva porta, i ens va rebre un senyor, ja una mica gran malgrat que presumia i volia amagar l’edat, amb una cordialitat i un afecte vers nosaltres que no esperàvem. Les hores van

Josep M. Balañà Cabrito Expresident del Centre de Lectura de Reus

Reus

Fons: Consejo General de la Abogacía Española

Reus, 1910 - Madrid, 1992

el militar i polític

Joan Prim i Prats

Reus

oan Prim i Prats. Fill de Pau Prim, capità del Regimento del Príncipe, i de Teresa Prats. Nasqué el 6 de desembre de 1814 i fou batejat a la prioral de Sant Pere. Va seguir la carrera militar i va lluitar a la primera guerra carlista, on va aconseguir el grau de coronel. Participà activament a la vida política de l’època i fou escollit diputat per Tarragona (1841), Vic (1851) i Barcelona (1853). Al 1841 va protagonitzar una insurrecció contra Espartero. Fou governador militar de Barcelona i capità general de Puerto Rico i de Granada. Al 1853, amb 39 anys, va manar la comissió espanyola que viatjà a Orient com a observadors del conflicte que enfrontava, per una banda Rússia, i per l’altra, l’Imperi Turc, amb la col·laboració de França i Anglaterra en l’anomenada Guerra de Crimea. El seu paper d’observador sembla que no està gaire clar, ja que va participar donant assessorament militar a l’Estat Major turc a Tortokan. Nomenat tinent general al 1856, durant el govern liberal d’O’Donnell, va participar activament i va aconseguir una gran popularitat en la guerra d’Àfrica de 1859 i 1860, gràcies a les batalles de Los Castillejos i de Tetuan. En aquesta darrera, i a Wad-Ras, va tenir sota les seves ordres el cos expedicionari de 466 voluntaris catalans. Més tard, va dirigir l’expedició espanyola que va intervenir a Mèxic: després d’ocupar San Juan de Ulúa i Veracruz, va retirar

Dibuix que reprodueix la batalla de Tetuan del 4 de febrer de 1860

Joan Prim amb la seva família

Fotografia eqüestre del general Prim

Reus, 1814 - Madrid, 1870

les seves forces de Mèxic en comprovar les intencions imperalistes de França. Desterrat per Isabel II (1862), des de l’exili, va signar el manifest España con honra (1868). El 7 d’octubre del mateix any feia la seva entrada a Madrid com a líder de la revolució “La Gloriosa”. Ministre de Guerra i president del govern, va impulsar la candidatura d’Amadeu de Saboia al tron espanyol, però va morir, assassinat, el 27 de desembre de 1870 al carrer del Turco de Madrid, abans de l’arribada del nou monarca.

Alfredo Redondo i Penas Historiador i arxiver (responsable de l’Arxiu Central Administratiu de la Delegació Territorial del Govern a Tarragona) Autor del llibre: La Guerra d’Àfrica (1859-1860). Els 466 del general Prim. Cossetània Edicions. Valls, abril de 2008

Riudecanyes

L’església parroquial de Sant Mateu, alçada l’any 1582

iudecanyes és una petita vila de prop de 1.100 habitants situada entre la plana del Baix Camp i la serralada de l’Argentera, travessada per la riera i marcada per l’embassament. I presidint tot el terme, el Castell-Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou. Riudecanyes, que té les primeres referències documentals el 1153, està marcada per haver estat durant gairebé cinc segles cap de la baronia d’Escornalbou, el senyor de la qual era l’arquebisbe de Tarragona. Un passat divers, on és molt present la tradició agrícola, la riera, els molins, les pedreres de granit, els ceps, els avellaners i modernament l’olivera; no us podeu perdre gaudir del millor oli del món, produït per la nostra cooperativa sota la marca Escornalbou (DO Siurana). Una altra característica de la nostra vila és el dinamisme associatiu: moltes persones hi treballen voluntàriament i generosament amb l’única intenció i voluntat de fer poble. Us convido a visitar Riudecanyes. Descobriu els nostres carrers: el del Dilluns, el del Dimarts, el del Dimecres... (no hi trobareu el del Dijous). Entreu al temple de Sant Mateu, el nostre patró, passegeu pel Parc de les Glaneres o pels voltants del pantà, i sobretot sorpreneu-vos pujant al castell d’Escornalbou, l’autèntic mirador del Camp de Tarragona!

Estem situats en un lloc de privilegi, en plena natura, mirant cap al mar, pròxims als principals motors de la comarca. Som una comunitat creixent, amb els nuclis de Mar de Riudecanyes i Montclar, creats modernament, amb noves persones que engrandeixen casa nostra, que l’omplen de diversitat i enriqueixen la nostra història, feta sempre amb la suma de gent de diverses procedències. Som una vila de gent acollidora, plena d’història, amb gent oberta i participativa. Som un espai on es combinen tranquil·litat, bon repòs i paratges de singular bellesa, amb una oferta àmplia d’activitats culturals i lúdiques, i també festes populars; no us perdeu la Festa Major de Sant Abdó i Sant Senén el darrer dissabte de juliol, la revetlla de la Mare de Déu d’Agost... Gaudiu de nosaltres!! Josep Maria Tost i Borràs Alcalde de Riudecanyes

Riudecanyes

Vista aèria de Riudecanyes i de l’embassament

Un lloc de privilegi

el jurista i historiador del dret català

Guillem M. de Brocà i de Montagut

Riudecanyes

Guillem M. de Brocà, fill predilecte de Riudecanyes des de l’any 1905

Reus, 1850 - Riudecanyes, 1918

uillem M. de Brocà, descendent d’una antiga família la noblesa de la qual arrenca, segons Grau i Elies, de la reconquesta de Catalunya, nasqué a Reus el 21 d’abril de 1850. El seu pare, Salvador de Brocà i Bofarull, fou batlle de la capital del Baix Camp entre el 1838 i el 1843 i, quan obtingué la jubilació com a president de l’Audiència territorial de Mallorca, la família s’instal·là a Barcelona, on el jove Guillem M. va cursar els estudis de dret i filosofia. El 6 de febrer del 1870 fou investit doctor en dret sota el padrinatge de Manuel Duran i Blas. El 1874 fou designat professor de dret romà a la Universitat de Barcelona i únicament a petició del seu pare renuncià a seguir oposicions a la mateixa càtedra a Oviedo l’any següent. L’eix de la seva atenció més acurada fou sempre la problemàtica del dret de Catalunya, fidel a la doble tradició jurídica familiar, paterna i materna, i ensems a la influència dels Bofarull, de caire històric i literari. President de l’Acadèmia de Jurisprudència entre 1899 i 1901 i membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres des de 1886, havia publicat el Manual de formularios mentre el seu prestigi com a jurista i estudiós del dret català el duia a formar part, com a membre fundador i per iniciativa del president de la Diputació Enric Prat de la Riba, de l’Institut d’Estudis Catalans, el 1907. Degà del Col·legi d’advocats de Barcelona del 1911 al 1915, va prendre la iniciativa de crear una biblioteca jurídica catalana a la qual afegir, quan morís, la part principal dels seus llibres, sobretot els d’ordre doctrinal. La seva gran obra és la Historia del Derecho de Cataluña, apareguda l’any de la seva mort, el 1918, a la qual cal afegir nombrosos treballs jurídics, així com també l’estudi que va dur a terme sobre les restes romanes de la necròpoli descoberta als voltants de Reus a la fi del segle XIX i, a més a més, les biografies sobre Ramon Berenguer i Llàtzer de Dou. Brocà fou soci ordinari de la Sociedad Colombiana de Jurisprudencia i de la Sociedad Americana de Geografía y Estadística, però hi ha un aspecte de la seva vida, la dimensió social, que presenta un cert interès. Guillem M. de Brocà, soci del Cercle del Liceu i membre de la Junta de la Casa de la Caritat, era un home d’una gran sensibilitat musical, com ho prova el fet que no es va perdre cap representació de les temporades d’òpera. Es trobava al Gran Teatre del Liceu quan fou llançada, el 1893, la bomba que provocà nombroses víctimes.

Va gaudir de la càlida amistat dels qui el tractaren i conegueren, entre els quals hi havia Miquel de los Santos, Ferran i Josep Valls Taberner i Amadeu Hurtado, entre altres. Home molt aficionat a viatjar, coneixia força bé tota la geografia espanyola i una bona part d’Europa. Cada any es retirava un temps a la seva casa de Riudecanyes –és fill predilecte de la vila des del 1905–, on va morir el 23 d’octubre de 1918.

Salvador de Brocà Professor de la Universitat Rovira i Virgili

el pintor quatrecentista

Mateu Ortoneda segles XIV - XV

Mateu Ortoneda; retaule dels Goigs de la Mare de Déu (procedent de Solivella) MDT

profundint en llibres referents a la història de la pintura gòtica catalana, apareixen, en lloc destacat, artistes pintors directament relacionats amb la vila de Riudecanyes. D’entre el reduidíssim grup de pintors que formen l’anomenada escola pictòrica tarragonina, en l’acceptat com estil internacional, brilla amb llum pròpia l’artista Mateu Ortoneda. Un dels llinatges més antics de Riudecanyes, que ha perdurat fins als temps actuals, és el d’Ortoneda. Ja consta, i és el primer cop que se’n té notícia, a les darreries del segle XIII i primeries del XIV als Manuals Notarials. I ho fa repetidament al llarg de la història, encara que en diverses grafies. Així trobem Dortoneda, Ortoneda, Ortuneda, Hurtuneda i també Orthoneda. Com es veu, tot un variat repertori referit al mateix llinatge del mateix poble. El cas és que entre aquelles famílies trobem la nissaga dels Ortoneda de Riudecanyes, que foren pintors quatrecentistes. No es pot parlar únicament de Mateu Ortoneda: cal afegir-hi Pascual Ortoneda, germà de l’anterior; Bernat Ortoneda, fill de Pascual, i un segon Bernat Ortoneda, pare de Mateu i de Pascual. Ens trobem amb una família d’artistes pintors medievals –pare, fills, nét– la producció artística dels quals es troba dintre dels paràmetres de l’estil internacional, derivat de l’italogòtic, a l’escola pictòrica de Tarragona, enquadrada dintre de la pintura gòtica catalana dels segles XIV i XV. Realitzaven retaules d’altar sobre taules de fusta amb temàtica religiosa i retrats idealitzats de sants. Pot afirmar-se, perquè està documentat plenament, que Mateu Ortoneda i el seu pare, Bernat Ortoneda, són els primers pintors del Camp de Tarragona dels quals es coneix el nom sencer, el lloc de naixement i també, encara que amb certa aproximació, les dates del natalici. Mateu Ortoneda nasqué entre el 1366 i el 1376. Riudecanyes té l’honor de comptar, entre els seus fills il·lustres, amb artistes que són els primers identificats plenament en una època tan llunyana com l’edat mitjana, on l’habitual era no signar les obres realitzades. Amb Mateu Ortoneda es dóna la doble coincidència, en el tríptic de Santa Caterina i el retaule del Castell de Solivella, que ambdós porten la corresponent signatura que proclama en llatí Matheo Ortoneda me pinxit. La formació com a artista professional d’Ortoneda es va poder desenvolupar amb relació al pintor Pere Serra, segons pot desprendre’s d’un document datat el 12 de juliol de 1391. Segons diversa documentació conservada, Ortoneda va pintar més de mitja dotzena de grans retaules, els quals no han arribat als nostres dies. Va treballar per a esglésies de Reus, Tarragona,

Santiago Francesch i Borràs Membre d’Honor en Belles Arts Universitat Internacional Moctezuma

Riudecanyes

Paretdelgada, Cabra, Solivella i d’altres, així com també per a Manresa i Girona. Va casar-se amb una riudecanyenca de nom Bienvenida; l’any 1403 apareix ja casat i com a veí de Tarragona. Mantenia, com està documentalment provat, bones relacions amb altres artistes de l’època com Pere Huguet, Pere Ça Real i Ramon de Mur, pintors emmarcats en l’escola tarragonina i l’escola valenciana. Mateu Ortoneda féu el salt, des de Riudecanyes, cap al món de l’art intemporal, catapultat per les formes i l’estil artístic de l’escola tarragonina quatrecentista. Va mostrar l’esperit que animava els anys finals del 1300, i conquerí la immortalitat com un gran artista.

les germanes carmelites tereses de Sant Josep

Teresa Toda i Juncosa

Teresa Toda i Teresa Guasch filles il·lustres de Riudecanyes. Fundadores de la Congregació de les Germanes Carmelites Tereses de Sant Josep.

Teresa Toda i Juncosa,

Teresa Guasch i Toda,

eix Teresa Toda a Riudecanyes (Tarragona) en una família de pagesos benestants. Amb vint‑i‑un anys es casa amb Antoni Guasch, del mateix poble. Durant els tres mesos que durà la convivència, va ser maltractada pel seu espòs. A conseqüència dels maltractaments de què era objecte, fuig de casa, sol·licita la separació matrimonial i, amb dificultats, aconsegueix el divorci. L’any 1853 se sent cridada a la vocació religiosa. El 1863, juntament amb la seva filla, decideix fundar una institució religiosa per acollir, educar i treballar per a les nenes òrfenes. L’any 1868 mare i filla visiten el bisbe de la Seu d’Urgell, el doctor Caixal, per tractar de la fundació de la projectada institució. Aconsellada pel bisbe, es trasllada a Barcelona amb la seva mare Magdalena i la seva filla Teresa. Després d’anys d’estudi, d’oració, de serveis i de feina silenciosa, el 1874 emeten, en privat, els vots religiosos. I pelegrinen fins a Montserrat per posar la institució sota la protecció de la Mare de Déu. El 22 de febrer de 1878 obtenen llicència de l’autoritat eclesiàstica per viure en comunitat. Serà l’any 1883 que s’aprovaran les constitucions o regles de vida i s’autoritzaran oficialment els seus vots religiosos. Teresa Toda serà nomenada superiora de la institució. El 1898, després d’una vida dedicada al proïsme, una llarga malaltia se l’endú a la casa del Pare.

l 1854 Teresa Guasch comença a assistir a classes al col·legi de l’Ensenyança de Tarragona, on s’havia traslladat a viure amb la seva mare i la seva àvia. L’any 1877 obté, de la Universitat de Barcelona, el títol oficial de mestra. A partir de l’any 1878, Teresa Guasch serà la fundadora i primera directora d’un seguit d’escoles amb cases-llar integrades, fundades arreu de Catalunya, especialment per les comarques de Tarragona. Ciutats i pobles com Reus, el Morell, els Garidells, la Masò, Vallmoll, entre altres, tindran escoles i llars d’acollida fundades per Teresa Guasch. Després de la mort de la seva mare, el 1898, Teresa Guasch és elegida superiora general. Es distingeix per la seva gran capacitat de treball i una pedagogia activa; per la seva senzillesa i amabilitat i pel tracte maternal que donava a les nenes. Abans de lliurar la seva ànima a Déu ha pogut deixar fundades diverses escoles i cases-llar a ciutats com Sabadell i Tarragona.

una dona d’esperança Riudecanyes, 1848 - Barcelona, 1917

dona forta i valenta Riudecanyes, 1826 - 1898

Riudecanyes

Teresa Guasch i Toda, filla de Teresa Toda

Teresa Toda i Teresa Guasch

Gna. M. Cristina Barreda Merino ctsj Delegada d’Educació Província d’Espanya

Riudecols

Església de Sant Pere, que data de l’any 1872

a vila de Riudecols, amb una situació geogràfica privilegiada, es troba a la falda dels cims de Puigcerver i Puiggròs, i està encerclada per dos corrents fluvials que porten el nom de les pedanies que componen el municipi, les Voltes i les Irles, que es varen unir el segle XIX. El seu marcat desnivell configura, urbanísticament, una forma triangular molt peculiar. El terme, de 20 km2 de superfície i 1.200 habitants, és ric en zones boscoses de pi i alzines, a més de comptar amb una important extensió agrícola. L’origen de la vila el trobem en la reconquesta cristiana. Després de fer fora els sarraïns de la serra de Prades i Siurana l’any 1153, va passar a formar part de la baronia d’Alforja. Pel que fa a la primera referència escrita, la trobem el 1162. Anys més tard, el 1182, el cavaller Pere de Puig es va convertir en el primer senyor de Riudecols. El patrimoni el componen l’església parroquial de Sant Pere, que data del 1872, l’església de la Puríssima Concepció, a les Voltes, i l’església de Sant Antoni a les Irles. Al terme també podeu visitar altres llocs de força interès històric, com l’ermita de Sant Bertomeu, la Torre dels Moros, els ponts romànics de Mas d’en Vall, successió d’arcades fetes amb pedra i morter que formen un aqüeducte, i els canalots, una font amb sis brocs construïda el 1935.

Riudecols celebra les festes majors al mes de febrer (Santa Eulàlia), al juny (Sant Pere) i a l’octubre (Mare de Déu del Roser). El municipi té diferents associacions veïnals, culturals, esportives i lúdiques. I els equipaments industrials, les petites i mitjanes empreses i els nombrosos comerços familiars perfilen un municipi actiu i acollidor. Us convidem a visitar el nostre poble i gaudir del nostre terme, que ofereix múltiples possibilitats per descobrir les muntanyes que l’envolten. Us hi esperem.

Pere Solanellas i Oset Alcalde de Riudecols

Riudecols

Vista aèria de Riudecols

Poble actiu

el científic

Ramon Cabré i Roger

Riudecols

l geofísic i jesuïta Ramon Cabré va néixer a cal Pere del Mas, casa amb profundes arrels a la vila de Riudecols, el dia 6 de maig de 1922, essent el tercer de vuit germans. Als onze anys ingressà al Seminari de Tarragona. L’any 1948 es va llicenciar en filosofia i el 1953 en ciències físiques per la Universitat de Barcelona. La seva vocació era dedicar-se plenament a la vida religiosa, però els seus superiors varen voler que es dediqués a les activitats científiques de l’Observatori de la Paz (Bolívia), un dels més importants del món en sismologia, on passà gairebé tota la seva vida. Ell tenia molt clar que l’Església havia de ser molt present en el món de la ciència, perquè el preocupava profundament el divorci entre fe i ciència. L’any 1965 va ser nomenat director de l’Observatori i el mateix any, a petició de la UNESCO, va fundar el Centre Regional de Sismologia d’Amèrica del Sud, amb seu a Lima; dos anys després, va organitzar el Programa Geofísic Andí. A causa del gran prestigi internacional que havia assolit en el món de la sismologia, fou nomenat, en anys posteriors, coordinador de la Conferència sobre Problemes de la Terra Sòlida, vicepresident de la Comissió de Geofísica de l’Institut Panamericà de Geografia i Història, president del grup de treball en el Projecte Internacional de Geodinàmica (1972-1980), delegat oficial de Bolívia en vuit assemblees generals de la Unió Internacional de Geodèsia, i també delegat oficial de Bolívia en tres assemblees generals extraordinàries de la International Association of Seismology and Physics of the Earth Interior. Una de les tasques que més li agradava, però, era passar part dels dies trescant pels Andes, on tenia instal·lats els aparells sismològics.

Foto familiar, 1943 - arxiu Maria Cabré

Retrat de Ramon Cabré i Roger

Ramon Cabré envoltat de llibres

Riudecols, 1922 - Cochabamba (Bolívia), 1997

D’entre els guardons que va rebre cal destacar la Medalla del Mèrit Civil, atorgada pel rei d’Espanya (1989), la Medalla al Mèrit Científic de l’Acadèmia Nacional de Ciències de Bolívia (1993) i la condecoració El Cóndor de los Andes, en grau de cavaller (1994). Un dels guardons que més va estimar va ésser el del poble de Riudecols que, l’any 1991, el va nomenar fill il·lustre. Va tenir una alegria molt gran quan, alliberat de les tasques de l’Observatori per la seva avançada edat, fou enviat, com a simple ajudant, a la parròquia de Santa Vera Cruz, a una barriada de Cochabamba, però aquella alegria no li va durar gaire; el 24 de febrer de 1997, a setanta-quatre anys, va morir, just quan a les set del matí estava cridant la gent a missa. Tenia la corda de la campana aferrada a les mans. El savi Ramon Cabré, estimat per tothom, era un home humil i bondadós, que sempre va fer seus els problemes dels altres, i donà constant testimoni de fidelitat a Déu i al proïsme.

Francesc Maria Domènech i Torné Doctor en medicina Membre numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya

Riudoms

La plaça de l’Església ha estat sempre el centre de l’activitat local

recer de les aglomeracions, Riudoms, la vila joiosa, conserva la placidesa de la vida serena, alhora que, generosament dotada d’equipaments, es troba al costat mateix de la capital del Baix Camp. El cavaller Arnau de Palomar rebé la carta de repoblació i fundació cristiana de Rivoulmorum (Riudoms) el 25 de gener de 1151. El terme era el que “pugui ser necessari per a un centenar de parells de bous”. Avui fruïm d’una relació harmoniosa entre el camp, la indústria i els serveis. En paraules del poeta riudomenc Josep Cros i Cabré, “Poble venturós, d’on surten els grans homes, batega de desig, inflama en foc sagrat la grandesa en què has nascut, en cada llar, fent que perdurin les velles i neixin glòries noves”. Riudoms pot presumir de ser el bressol del genial arquitecte Antoni Gaudí. El 25 de juny de 1852, de manera fortuïta, va néixer a la masia familiar coneguda com el Mas de la Calderera. D’aquí és originari, d’alguna manera, tot aquell que porti el cognom Gaudí. De Riudoms, ell en deia “el meu poble”. Quan se li va voler agrair la cessió d’uns terrenys per fer-hi el primer camp de futbol, va contestar “Per al meu poble, tot!”. Avui, podem oferir la visita a la Casa Pairal dels Gaudí, rehabilitada i convertida en museu. Existeix una especial devoció pel beat Bonaventura Gran, frare franciscà i conseller papal. La festa en honor seu és un punt de trobada per als riudomencs.

Més actual és el compositor Joan Guinjoan i Gispert. Músic, pianista i compositor, ha estat guanyador de diversos premis nacionals i internacionals. Per altra banda, oferim una cuina lligada a la terra: coca amb recapte i de músic, avellanes, oli d’oliva arbequina o embotits artesans. Així mateix, us animo a fer-nos una visita virtual: www.riudoms.cat. No en tingueu cap dubte, a Riudoms sempre sereu ben acollits!

Josep M. Cruset i Domènech Alcalde de Riudoms

Riudoms

Vista panoràmica de Riudoms, tan a prop del mar com de la muntanya

Per al meu poble, tot!

l’arquitecte

Antoni Gaudí i Cornet

Riudoms

Monument aixecat el 1975 a Riudoms en memòria de l’arquitecte

Retrat d’Antoni Gaudí a la Galeria de Riudomencs Il·lustres. Pintura de Josep M. Baiges

Excursió a Montserrat el 1904. Des de la banda esquerra es poden veure: el metge Pere Santaló –ajupit–, Antoni Gaudí, Francesc Gaudí i Rosa Egea –l’única neboda del mestre– juntament amb algunes dones de la família Santaló (arxiu de Càtedra Gaudí)

Riudoms, 1852 - Barcelona, 1926

Antoni Gaudí, un riudomenc universal donar-li estudis universitaris; li fa de secretari i es converteix en el seu màxim avalador, etcètera. Cada cop que Antoni Gaudí s’escapava al Baix Camp, sentia una especial predilecció per tornar a la vila que tanta inspiració havia aportat a la seva obra. Una vegada es deixà fotografiar amb els membres del sometent local; una altra, una colla de joves li demanà un camp seu per jugar-hi al futbol i ell els contestà: “Per al meu poble, tot”. Establí el 1925 que la seva casa i les seves terres passessin, per mitjà d’una fundació pietosa en memòria del seu pare, a la parròquia de Riudoms. A Barcelona, fou un reusenc genial; a Reus, un riudomenc desaprofitat; i a Riudoms, l’Anton de la Calderera tingué fama de menestral estrafolari i caminador, que es feia proper quan baixava del seu món de formes.

egur que trobeu el personatge d’Antoni Gaudí repetit en aquest llibre. El seu lloc de naixement s’ha convertit en un tema clàssic de disputa entre dues localitats, només a cinc quilòmetres de distància. No ens hi allargarem. Per molts testimonis que així ho contaren, sabem que el genial Gaudí va néixer accidentalment el 25 de juny de 1852 en una finca familiar, el Mas de la Calderera, al terme de Riudoms. Fou batejat l’endemà a Reus, perquè allí vivien els seus pares. Tanmateix, els Gaudí provenien de Riudoms des que el primer d’ells, Joan Gaudí, un marxant francès de la zona d’Alvèrnia, s’hi va casar el 1634; des d’aleshores, el cognom s’hi va estendre fins a convertir-se en un dels més singulars de la població. El pare de l’arquitecte, Francesc Gaudí i Serra (Riudoms, 1813 Barcelona, 1906), de professió calderer, passà a heretar el patrimoni familiar amb només quinze anys. Sis germans menors el seguien; per proveir-los d’un futur, aquest artesà va traslladar-se el 1833 a Reus amb ells i la seva mare viuda, coneguda com la Calderera. El 1843 va casar-se amb Antònia Cornet i Bertran (Reus, 1813 - Barcelona, 1876) i tingueren cinc fills. El més petit els immortalitzà. El pare de Gaudí esdevé una figura clau en la formació del seu fill. Li permet conèixer la mecànica de la natura en les llargues estades que fan al poble nadiu; li ensenya la percepció tridimensional de l’espai gràcies al treball que fa amb el coure; hipoteca i ven part del patrimoni per

Joan Torres i Domènech Historiador local

el frare franciscà reformador

Miquel Baptista Gran i Peris

Retrat del beat Bonaventura a la Galeria de Riudomencs Il·lustres Pintura de Pere B. Rins

Riudoms, 1620 - Sant Bonaventura del Palatí (Roma, Itàlia), 1684

n el Llibre de Clavari de 1613, servat a l’Arxiu Històric Municipal de Riudoms, trobem la següent anotació: “Li es degut a dit clavari que apagat a Mathias Carnise 2 sous i 6 diners y son per un matrimoni afet entre en Miquel Gran y la filla den Perris segons consta ab un albara afet a 10 de agost de 1613.” En Miquel Gran i la filla d’en Perris seran els pares del futur beat Bonaventura Gran, els quals celebraren, quinze dies després, la cerimònia religiosa a l’Església Vella de Riudoms. Set anys més tard naixia Miquel Baptista Gran i Peris, batejat a Riudoms el 24 de novembre de 1620. Cal dir que no coneixem el jorn del seu naixement, però podem suposar, seguint els costums de l’època, que el baptisme fou molt proper a la naixença. De ben jove entrà a l’orde dels franciscans recol·lectes. El 1640 prengué els hàbits de novici al convent franciscà de Sant Miquel d’Escornalbou i el 1641 féu la professió religiosa al mateix monestir. Posteriorment fou destinat als convents de Figueres, la Bisbal d’Empordà i Terrassa. El 1658 embarcà cap a Itàlia. Essent a Roma demanà autorització al papa Alexandre VII per fundar l’obra del Recés, fundació que va ser autoritzada el 30 d’agost de 1662. Creà el Recés de Santa Maria de les Gràcies i de Sant Bonaventura, entre altres. Fou conseller de quatre papes (Alexandre VII, Climent IX, Climent X i Innocenci XI). La seva vida religiosa, marcada per una humilitat extraordinària, està dedicada a la gran devoció que sentí per la Mare de Déu, l’Eucaristia i la Santa Missa. Morí l’11 de setembre de 1684, a Sant Bonaventura del Palatí (Roma). En assabentar-se de la seva mort, Innocenci XI digué: “Amb ell l’Església perd un dels seus pilars”. El papa Pius VI el declarà venerable el 1775 i fou beatificat el 1906 pel papa Sant Pius X, després que l’Església aprovés els dos miracles que elevaren Miquel Baptista Gran als altars. En aquell moment, la vila celebrà la beatificació amb un seguit d’actes organitzats per voluntat popular, sense la col·laboració de les autoritats municipals. Des de l’any 1972 Riudoms conserva, al temple parroquial de Sant Jaume, les seves despulles, procedents del convent del Palatí de Roma. En el mateix temple parroquial se li va dedicar un altar consagrat, construït el 1906 i malauradament desaparegut, juntament amb la resta de mobiliari, durant la Guerra Civil. El 1950 es recuperà l’antiga capella del beat i el 1951 s’establí la data definitiva de la festa, el 24 de novembre, i la celebració, cada cinc

anys, d’una recordança més solemne: les festes quinquennals. Des de fa uns anys, Riudoms commemora la seva festivitat el darrer dissabte de novembre. Malgrat els coneixements que tenim de la figura del beat, caldria fer un estudi de la seva vida que respongués a les exigències històriques i religioses del segle XXI, amb el qual probablement descobriríem la seva gran i veritable transcendència en el si de l’Església catòlica.

Riudoms

Josep M. Santamaria i Serra Professor de Secundària i historiador local

el músic i compositor

Joan Guinjoan i Gispert

Riudoms

l músic i compositor Joan Guinjoan i Gispert és un referent ineludible en el panorama de la música contemporània per les seves valuoses aportacions. Nascut a Riudoms el 1931, era l’hereu de pagès, rol que va complir treballant la terra fins als 21 anys, quan opta per redreçar el seu futur i se’n va, primer a Barcelona i més tard a París, per culminar els coneixements musicals que havia començat mentre vivia al seu poble. Guinjoan coneix les penúries típiques dels artistes novells que volen obrir-se camí i guanyar-se un espai en el món artístic. És l’època en la qual fa bolos, fa de pianista de cafè i tot el que li reporti ingressos per seguir estudiant. L’origen li ha conferit caràcter. En Joan conjuga la fortalesa i la tenacitat del pagès amb la inspiració creadora de les fortes mestralades que sovint escombren la comarca del Baix Camp. El tarannà de la gent del Camp de Tarragona sustenta la seva concepció vital i és a l’arrel de la seva obra. Se sent i s’expressa com a compositor del Mare Nostrum, encès com el sol i clar com la llum de la nostra terra. Home de tracte planer, honest i autoexigent en el treball creatiu, en Joan ha esdevingut un innovador del llenguatge musical. Ha investigat diferents maneres de comunicació a través de la música mitjançant els instruments i la veu humana. Evoluciona professionalment de concertista de piano a director i a compositor. Ha impartit classes a diverses universitats d’Europa i d’Amèrica i la seva música s’ha interpretat per tot el món.

Joan Guinjoan i Josep M. Vallès a Riudoms, setembre de 1997

Joan Guinjoan amb els germans Claret i Josep M. Colom, a l’estrena de Genoma. Societat General d’Autors de Barcelona, 10 de març de 2003

Retrat de Joan Guinjoan a la Galeria de Riudomencs Il·lustres Pintura de Pere B. Rins

Riudoms, 1931

D’entre un centenar llarg de composicions, remarco: Trama, Tensió-relax, Ab origine, Homenatge a Carmen Amaya, Passim Trio, Nexus, Elegia, Verbum (Genoma in música), Flamenco, l’òpera Gaudí, Concert per a clarinet i orquestra i Quartet de Corda, número 1 (dedicat a Riudoms). Ha estat àmpliament guardonat amb premis com el Reina Sofia, Premi Nacional de Música, Medalla de Oro al Mérito a las Bellas Artes, un lloc d’Acadèmic de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi, Medalla d’Or de la Ciutat de Barcelona, Creu de Sant Jordi, commandeur des arts et des lettres, títol de Doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona, premi Daniel Montorio i Premio Iberoamericano de la Música Tomás Luis de Victoria 2004, a més del títol de Fill Il·lustre de Riudoms. L’Institut de Secundària de Riudoms porta el seu nom, com a reconeixement a la seva vàlua, i ha fet donació a l’Ajuntament de Riudoms del seu arxiu documental i partitures.

100

Josep M. Vallès i Jové Mestre

La Selva del Camp

l poble de la Selva del Camp, amb una situació privilegiada, al peu de la muntanya i, mirant al mar i al bell mig d’una supracomarca ubèrrima, amb la seva gent emprenedora, ha estat capdavanter en molts moments de la història. La seva carta de repoblació, on figura amb el nom de Vila Constantina, data de 1165 i s’hi han trobat importants vestigis de població ibera i romana. Va ser, durant quatre segles, la capital democràtica de la comuna que va caracteritzar l’estructuració del Camp de Tarragona a l’època medieval i que va néixer de la voluntat de defensar els interessos col·lectius dels pobles sotmesos a la senyoria de l’arquebisbe. L’erudit teòleg, orador i humanista barceloní Onofre Manescal, que fou rector de la vila durant quatre anys, en va quedar tan enamorat que, en els seus escrits, la va arribar a comparar amb la Terra Promesa. Avui, la Selva supera els 5.300 habitants i és una població moderna, dotada de molts i bons serveis, amb una rica vida associativa que atreu gent d’altres indrets. El seu creixement urbanístic moderat i sostenible ha estat possible gràcies al creixement econòmic que ha suposat el desenvolupament industrial de la darrera època, el qual ha aconseguit conviure amb una

agricultura centrada en els tradicionals conreus de l’avellaner i l’oliver que les cooperatives locals, al seu torn, han sabut transformar i comercialitzar en uns moments de crisi del sector. Aquesta activitat emprenedora i singular ha deixat per a la història un seguit de personalitats. A banda dels que trobareu en aquestes pàgines, un seguit de fills il·lustres de la vila, de naixement o d’adopció, han destacat, sobretot, en el camp de la literatura, la música i la política: Cosme de Montserrat, Rafel Ripollès, Jaume Pallarès, Josep Batlle i Jover, Joan de la Creu Baiget i Pàmies, Eduard Torrents, Joan de la Creu Ferrater, Joan Pié, Pere Votas, Josep M. Cogul, Ramon Blasi i Rabassa, Eufemià Fort i Cogul, Joaquim Guitert i Fontserè, i molts altres.

101

Josep Masdeu i Isern Alcalde de la Selva del Camp

La Selva del Camp

Torre del Baró

Vista aèria de la Selva del Camp

Un poble emprenedor

l’escriptor i polític

La Selva del Camp

Ventura Gassol i Rovira

Francesc Macià i Ventura Gassol, l’any 1930

entura Gassol i Rovira neix a la Selva del Camp el 6 d’octubre de 1893, fill d’una família pagesa que va saber imprimir en ell la inquietud per l’art. La mare, Úrsula Rovira, d’origen barceloní i filla del manescal del poble, va transmetre al seu fill la sensibilitat cap a la música que el va acompanyar tota la vida. La seva formació es va iniciar a la Selva, on els pares del Cor de Maria regentaven una escola de nens. La formació de Gassol va continuar al Seminari de Tarragona, on va ingressar en produir-se la mort prematura del seu pare l’any 1903. Va iniciar-se en el gust per la poesia i l’oratòria i va adquirir una sòlida formació humanística en companyia dels seus coetanis, Lluís Bertran i Pijoan, Carles Cardó, Vidal i Barraquer i Higini Anglès. L’any 1913 deixa els estudis eclesiàstics i se’n va a Barcelona, per treballar a Protecció de Menors, i freqüenta les tertúlies literàries, on coneix escriptors i intel·lectuals com J. M. de Sagarra, J. Salvat Papasseit, Marià Manent i Aurora Bertrana. El 1917 s’incorporà a la Comissió de Cultura de l’Ajuntament de Barcelona i s’inicià en la política col·laborant amb la Lliga Regionalista en favor de l’autonomia de Catalunya. L’any 1921 va estrenar, al Centre de Lectura de Reus, l’obra dramàtica La cançó del vell Cabrés. L’any 1923 publica Les tombes flamejants, el llibre de poesia patriòtica amb què va aconseguir la major popularitat. El 1922 coneix Esperança Galofré, la mare dels seus dos fills, Abel i Albert. Amb ells va exiliar-se a França l’any 1924, on començà a col·laborar amb Francesc Macià, amb qui participà en l’intent militar de Prats de Molló (1926). Al cap d’un any, decideix exiliar-se a Bèlgica i des d’allí viatja pel continent americà i Cuba. En caure la dictadura de Primo de Rivera, torna a Catalunya i participa en la fundació d’Esquerra Republicana de Catalunya. El 14 d’abril de 1931, un Ventura Gassol pletòric s’adreça als catalans des del balcó de la Generalitat, és el moment de la proclamació de la República. En el nou govern de Macià, Gassol ocupa el càrrec de conseller de Política Interior, després d’Instrucció Pública, és elegit diputat a les Corts Constituents i participa en els debats de l’Estatut d’Autonomia. El 1932 és nomenat conseller de Cultura i impulsa projectes per a la promoció pública del teatre i per a la renovació i modernització de l’ensenyament públic. L’any 1934, arran dels fets del 6 d’octubre, és condemnat a presó, juntament amb Companys i la resta del Govern de Catalunya. Mentre complia condemna al penal de Cartagena, Gassol es va retrobar amb la literatura i escriu el volum Ombres i l’obra de teatre Nadal. Amb l’inici de la Guerra Civil, duu a terme una intensa activitat per salvar el patrimoni religiós i persones amenaçades. L’octubre s’exilia a França, d’on marxa a Lausana durant el període de l’ocupació nazi.La seva dona i els seus fills marxaren a

Ventura Gassol i Rovira

La Selva del Camp, 1893 - 1980

Mèxic, on ella morí l’any 1944. Tres anys més tard, Gassol es casa en segones núpcies amb la cantant Lucía Hugon i s’instal·len a la finca de Les Sablons, a la Turena francesa. Són obres de l’exili: La Balada de Bressol, Fleurs i Miratges. L’exili de Gassol es perllongà fins a l’any 1977. El 22 de juliol, la Selva el reconegué oficialment com a fill il·lustre i s’abocà en un homenatge a la seva personalitat. L’any següent retorna definitivament a la Selva, on es retroba amb la gent i els paisatges de la seva infantesa. Va morir el 19 de setembre de 1980.

102

Montserrat Soronellas i Masdeu Regidora de Cultura Ajuntament de la Selva del Camp

el dramaturg i escriptor

Joan Puig i Ferreter

Intervingué en la discussió de l’Estatut a les Corts i, en iniciar-se la Guerra Civil, fou delegat a Montserrat, on aconseguí salvar el patrimoni i es va fer càrrec de la cartera d’Assistència Social. El 1951 exercí com a ministre de Justícia del govern espanyol a l’exili. A França reprengué les edicions Proa a Perpinyà i començà a publicar la novel·la-riu El pelegrí apassionat (dotze volums, 19521977). Morí a París el 2 de febrer de 1956. Casat amb Clotilde Barranco, Puig tingué dues filles, Pilar i Eva, i un nét que porta el nom d’un dels seus personatges de ficció, l’alterego Janet. Puig i Ferreter és un dels grans homes de les lletres del nostre país al qual, malgrat la recuperació, no s’ha fet del tot justícia. Modern, rebel, apassionat… és un literat difícil d’etiquetar i, fins i tot, incòmode per a la seva generació. La seva obra poètica roman inèdita, però, encara avui, les seves trames i la seva narrativa enganxen a tots els qui s’acosten a la seva obra. Llegir algunes de les seves obres o les memòries és apropar-se a un fresc retaule de la nostra història més recent.

103

Joaquim M. Masdeu i Guitert Coordinador cultural

La Selva del Camp

oan Puig i Ferreter va néixer a la Selva del Camp el 5 de febrer de 1882. El seu pare no el reconegué com a fill, per la qual cosa portà els cognoms de la mare, de nom Consol. Joan es crià a casa de la seva dida, a Alcover, i a casa dels seus oncles, a la vila nadiua. Tot això que succeïa en una època i en un poble plens de prejudicis, va marcar la infància i la joventut del Joan i ens dóna algunes claus de la seva personalitat, la seva obra i els seus personatges. Quan estava fent el batxillerat a Reus entrà en contacte amb la colla de la llibreria de Ca l’Aladern (Cosme Vidal, l’escriptor del Camp). A Barcelona, on inicià estudis de farmàcia, mantingué contactes amb grups literaris i anarquistes. Amb vint anys inicià un vagabundatge per França. De retorn a Catalunya debutà al teatre amb La dama alegre (1904) i començà a escriure i a col·laborar en periòdics. Fins a 1924 estrenà una vintena llarga d’obres dramàtiques, comèdies i adaptacions, al ritme d’una per any, entre les quals destaquen Aigües encantades (1908), La dama enamorada (1908) i El gran Aleix (1912). Inicià, després, una obra narrativa de les més prolífiques de la literatura catalana. Destaquem les novel·les Servitud, memòries d’un periodista (1926), Els tres al·lucinats (1925), El cercle màgic, premi Joan Creixells (1929), Camins de França (1934) i La farsa i la quimera (1936). Com a director literari de les edicions Proa, publicà la millor literatura universal i catalana. Els seus amics Ventura Gassol i Jaume Aiguadé l’animaren a dedicar-se a la política. La seva popularitat, obtinguda amb el teatre i la narrativa, era tan gran que a la circumscripció de Barcelona fou el diputat que obtingué més vots després de Francesc Macià.

Portada de l’edició de Camins de França

Joan Puig i Ferreter amb la seva filla Pilar

Puig i Ferreter, ministre del Govern a l’exili, en l’homenatge a Maria Casares

La Selva del Camp, 1882 - París (França), 1956

el bisbe i diplomàtic

La Selva del Camp

Simó Salvador

imó Salvador, nascut a la Selva del Camp el 1369 i fill del notari de la vila Berenguer Salvador, fou un prestigiós personatge a la Catalunya de la primera meitat del segle XV. Religiós i diplomàtic –va cursar la carrera eclesiàstica i també es doctorà en dret per la Universitat de Bolonya–, intervingué tant en afers polítics com en esdeveniments religiosos de la seva època. Inicialment, capellà beneficiat de la parròquia de la Selva (cosa que l’obligava a celebrar la missa i pregar diàriament per l’ànima del selvatà Jaume Puig, que deixà els seus béns a la parròquia per a la fundació d’un benefici), tingué un paper destacat en el Cisma d’Occident. L’any 1395 entrà al servei del papa Benet XIII, a Avinyó, en ple cisma de l’Església catòlica. Entre els anys 1397 i 1408 viatjà a Roma fins a quatre vegades a fi de concertar una entrevista amb els corresponents papes (Bonifaci IX, Innocenci VII i Gregori XII), sense arribar a aconseguir-ho. Benet XIII propugnava, com a solució al cisma, una trobada d’ambdós papes per poder arribar a una entesa. També féu costat al papa durant el setge dels francesos a Avinyó (1398-1399) i el va seguir en la fugida a Castellrenard (Provença). Durant el concili que el papa Benet XIII va convocar l’any 1408, a Perpinyà, Simó Salvador continuà la seva gestió pacificadora per a la unió dels papes d’Avinyó i Roma. L’última intervenció de Simó Salvador per acabar amb el cisma va ser l’any 1412, quan visità Benet XIII a Peníscola. En no obtenir l’abdicació, abandonà definitivament la causa del papa Luna. A partir de l’any 1413, fou cridat a ocupar diversos càrrecs eclesiàstics: rector de Montblanc, canonge a la catedral de Lleida i, a partir de l’any 1423, ardiaca de València. Finalment, l’any 1429 va aconseguir l’abdicació de l’aragonès Gil Sanxis Munyós, el qual havia succeït Benet XIII amb el nom de Climent VII. La seva llarga i influent estada al Capítol de València li valgué la promoció a una mitra tan important com l’episcopal de Barcelona: l’any 1433 fou nomenat bisbe de Barcelona. Com a diplomàtic, havia posat la seva experiència al servei del rei Alfons IV, dit el Magnànim, essent ambaixador seu a Roma, Sicília i Sardenya. Tot i actuar com a prelat de Barcelona, continuà la seva activitat diplomàtica a les tres Corts convocades per la reina Maria: les de Montsó (1435), en el moment que el rei estava empresonat a Itàlia pels genovesos; les de Barcelona (1436), on Simó Salvador presidí el Braç Eclesiàstic, i, finalment, les de Tortosa (1440), on tingué també una actuació destacada en ser qui contestà el discurs d’obertura de la reina Maria.

Retrat de Benet XIII (s. XV) al Museu Arxiprestal de Morella. Un dels clergues que l’acompanyen podria ser Simó Salvador

La Selva del Camp, 1369 - Roma (Itàlia), 1445

Com a bisbe de Barcelona, Simó Salvador va construir la capella de la Transfiguració, situada al deambulatori de la catedral. El retaule, costejat pel ell mateix, és obra de Bernat Martorell i té un gran valor artístic. Simó Salvador va morir a Roma l’any 1445. Les seves despulles foren traslladades, l’any 1447, a l’esmentada capella de la catedral de Barcelona, que ell havia fet construir. Com a reconeixement a aquest il·lustre fill seu, la vila de la Selva li dedicà la plaça de l’Hospitalet –avui plaça de Simó Salvador–, a tocar de l’església, del castell del Paborde i del carrer on visqué, l’antic carrer d’en Sanç, avui carrer de Castellà.

104

Joan Vernet i Borràs Historiador

Vandellós i l’Hospitalet de l’Infant

andellòs i l’Hospitalet de l’Infant es troba entre el mar i la muntanya a l’extrem sud de la Costa Daurada. El seu ampli terme municipal (102 km2) ofereix una gran riquesa geogràfica, ja que s’estén des de les platges de l’Hospitalet de l’Infant fins a les muntanyes de Vandellòs. Aquests són els dos principals nuclis de població, però el municipi n’engloba tres més: Masboquera, Masriudoms i l’Almadrava. Aquesta riquesa de paisatges i realitats permet un ampli ventall d’activitats: des d’esports nàutics fins a esports d’aventura, navegació i senderisme, platja i turisme rural, tot en un radi de deu quilòmetres. El contrast de paisatges també es reflecteix en les manifestacions culturals i les tradicions. Com a monuments, cal destacar l’hospital de l’edat mitjana que va donar lloc al poble de l’Hospitalet el segle XIV. A Vandellòs, els orígens del poble s’han de buscar en l’existència d’una torre de vigilància ibera, de la qual es conserven unes restes. Pel que fa a la gastronomia, la proximitat del mar i la muntanya ens ofereix combinacions gastronòmiques molt interessants. Al costat del mar: suquets, dorades, llobarros i, molt especialment, la tonyina, ja que històricament les platges de l’Hospitalet van ser un punt de pesca d’aquest peix blau, al quan arribaven pescadors de tot

l’arc mediterrani (un dels nuclis de població, l’Almadrava, rep el nom d’una antiga tècnica de pesca de la tonyina). Aquesta gran tradició culinària actualment s’exhibeix en unes jornades gastronòmiques que se celebren cada primavera. A l’interior, s’estilen més els plats de caça (perdius, porc senglar...) i la clotxa (esmorzar rural que consisteix en un pa de pagès que s’omple d’arengada, carn rostida i altres productes típics del camp). En l’aspecte econòmic, el municipi presenta un equilibri entre la indústria, el turisme, el comerç i l’agricultura. Preservem un model que fuig de la massificació i que aposta per un turisme de qualitat que permet a veïns i visitants un bon nivell de convivència.

105

Josep Castellnou i Barceló Alcalde de Vandellòs i l’Hospitalet de l’Infant

Vandellós i l’Hospitalet de l’Infant

Antic Hospital medieval de l’infant Pere a l’Hospitalet de l’Infant

Vista de Vandellòs

Entre el mar i la muntanya

el catedràtic de ciències econòmiques

Jaume Gil i Aluja

Vandellós i l’Hospitalet de l’Infant

Fent broma amb la corbata del Barça de Romano Prodi

Discurs a l’Accademia dei Lincei de Roma amb l’ambaixador d’Espanya, el ministre italià de Transports i el rector de l’Accademia

Jaume Gil i Aluja conversa amb el rector de la Universitat Rey Juan Carlos, amb motiu del doctorat honoris causa

Reus, 1936

Jaume Gil i Aluja: suma plena

entre la majoria dels mortals passem la nostra existència encadenats per la urgència del que és bàsic (menjar o desmenjar; dormir o no poder dormir…), n’hi ha d’altres que aconsegueixen una mirada generosa, oberta, lliure i profunda sobre la realitat. Jaume Gil i Aluja, nominat al Nobel d’economia pels seus descobriments sobre la teoria de la incertesa, és un d’ells, però els asseguro que, des que ajudava la seva mare a fer calaix a la botiga d’espardenyes que regentaven a Reus, no ha deixat de tenir ni per un segon els dos peus a terra. I quan dic “a terra”, em refereixo tant a la realitat imminent que tant ens angoixa als mortals com al seu Baix Camp natal, on troba les referències immediates que li permeten lligar la incertesa, que és el principi de tota ciència, amb la certesa, que és el principi de tota amistat. Per al Baix Camp ha aconseguit Jaume Gil i Aluja, per exemple, la Facultat d’Economia i Empresa de la URV. Per això, i perquè es passa la vida fent ciència i amistat, té un munt d’amics, no sols a Reus, Vandellòs o Barcelona sinó també amics –científics i admiradors– que li han atorgat vint-i-un doctorats honoris causa: des de Santiago de Compostel·la o Madrid fins a Kazakhstan, Moscou, Itàlia, Mèxic, Argentina, Cuba, Romania,

Bulgària, Ucraïna, França, on el consideren de la casa, a més de premiar‑lo sovint, i arreu d’Espanya, on presideix la Real Academia de Ciencias Económicas y Financieras (RACEF), l’única amb seu a Barcelona. “La vida es una estrategia de suma nula”, em va dir a “la contra” de La Vanguardia, però la seva estratègia de ser com és dista molt de ser nul·la, ans al contrari, és una suma plena, una inacabable font de satisfaccions, saviesa i alegries per als que tenim la sort de llegir, escoltar i aprendre d’en Jaume Gil i Aluja.

106

Lluís Amiguet Periodista

el catedràtic d’urologia

Josep Maria Gil-Vernet i Vila

que és, i buscar en el més íntim de la causa de la malaltia per donar-li el millor tractament. En definitiva, el mestre Gil-Vernet, el de Ca la Torre, és, sens dubte, un dels nostres metges més cèlebres, a qui la societat ha reconegut com un dels seus més insignes membres amb una infinitat de premis i reconeixements. Entre molts d’altres, la Creu de Sant Jordi i la nominació com a membre de la Reial Acadèmia de Medicina.

107

Antonio Alcaraz Asensio Uròleg

Vandellós i l’Hospitalet de l’Infant

a millor manera de definir el professor Josep Maria Gil-Vernet és com un mestre. És un dels pocs metges que poden arribar al privilegi de ser considerats com a mestres. En els seus inicis, li va tocar viure una època en què hi havia moltes coses per innovar i ell va ser capaç de ser capdavanter en la cirurgia, concretament en la urologia. Els seus avenços quirúrgics en les àrees del tractament dels càlculs renals, utilització de l’intestí en la reconstrucció del tracte urinari i en el trasplantament renal, han arribat al rang d’universals. La seva genialitat li va permetre crear noves tendències per tractar problemes que fins aquell moment eren irresolubles. Posteriorment, el temps ha anat confirmant l’encert de les seves propostes, que actualment segueixen en plena vigència. Gil-Vernet és també un mestre perquè ha estat capaç de crear una escola d’uròlegs que entenem la nostra professió amb una clara determinació: l’exquisidesa en la cirurgia i una ànsia per la creació de coneixement. Ens va inculcar la necessitat de ser, a més de cirurgians, científics. Sens dubte, la importància que dóna a l’aspecte científic de l’uròleg li ve de mena. El seu pare, el doctor Salvador Gil-Vernet, uròleg i un dels més importants anatomistes del segle XX, li inculcà la necessitat d’anar més enllà de la dissecció anatòmica, cosa que posteriorment li va permetre convertir-se en el cirurgià irrepetible

El doctor Gil-Vernet quan va ser nomenat membre de la Reial Acadèmia de Medicina

La primera vegada que unes càmeres van poder filmar un trasplantament renal

El catedràtic d’urologia, doctor Josep Maria Gil-Vernet, fill predilecte de Vandellòs

Barcelona, 1922

El jugador d’handbol

Xavier O’Callaghan i Ferrer

Vandellós i l’Hospitalet de l’Infant

O’Callaghan preparat per picar un penal

O’Callaghan al balcó de la Generalitat, celebrant la Lliga del Centenari, l’any 1999

“L

Xavier O’Callaghan en una accció de llançament en un Magdeburg-Barça davant la mirada d’Abati

Tortosa, 1972

El gran secret de l’hospital medieval de l’Hospitalet

a prova final consisteix a saber quantes pedres hi ha a la construcció de l’Hospital de l’Infant. Teniu fins a la mitjanit per trobar la resposta correcta”. Aquest era el final d’una gimcana que vam fer un estiu en una estada d’handbol organitzada pel Xavier O’Callaghan a l’Hospitalet de l’Infant. Ell sempre ha tingut com a prioritat mantenir vives les arrels amb el poble on va viure des que va néixer a Tortosa el 2 de març de 1972. L’Hospitalet de l’Infant és el lloc on va créixer, on va obrir els ulls per primera vegada la seva dona, la Laia, i on es va formar com a persona abans de fer un salt sense xarxa al Barça i a una nova vida a Barcelona. Mai no ha oblidat els seus orígens i s’ha esforçat per continuar en permanent contacte amb el poble, tot i tenir una agenda atapeïda pels compromisos professionals. Tanmateix, a vegades li costa reconèixer el poble per la dimensió que ha adquirit; abans el dominava i ara té dificultats per fer-ho. Encara manté els seus racons preferits: el poblat, l’antiga escola Àster, el pavelló, la pista del costat de l’església, la ruta de la xaranga de les festes, el passeig on feia la seva pretemporada particular –tot i que fos de matinada–, les sortides per pescar amb el seu pare, la platja –actualment ampliada i renovada– o el port per prendre un gelat.

Per tot això, i pel seu particular sentiment de deute amb la vila, sempre ha estat obert a participar en tot allò que se li ha proposat com a fill pròdig. El seu matrimoni amb l’Hospitalet no ha estat de conveniència, simplement ha respost a les ganes de compartir amb algú a qui s’estima i per qui se sent estimat. Ell ha passejat el nom del seu poble pel món amb 7 copes d’Europa, 2 recopes, 5 supercopes d’Europa, 1 Copa EHF, 8 lligues, 6 copes del rei, 5 copes ASOBAL, 8 supercopes d’Espanya, 6 lligues catalanes, 6 lligues dels Pirineus, 2 Jocs Olímpics, una llicenciatura en ciències actuarials i financeres i altres mestratges, sempre amb discreció, orgull i generositat. El poble li ho ha agraït amb reconeixements diversos. El mateix poble que té un hospital que li dóna nom i del qual, encara, a hores d’ara, es desconeix de quantes pedres està format.

108

Ricard Torquemada i Cid Cap d’Esports de Catalunya Ràdio

Vilanova d’Escornalbou

ilanova d’Escornalbou es troba situat a 226 metres d’altitud, a l’esquerra del barranc de l’Hort dels Frares i a l’extrem sud de la serra de l’Argentera. El terme municipal és força accidentat; va des dels 90 metres sota l’Arbocet fins als 550 metres al peu de la muntanya d’Escornalbou. S’hi troben mines de plom, barita i coure, que avui en dia ja no s’exploten. Històricament aquestes terres havien estat de secà, però avui es veuen afavorides per les canalitzacions i els sistemes de rec amb aigua del pantà de Riudecanyes. L’origen de la població es remunta a la partida del Vilar, prop de l’actual emplaçament de la població; va ser el trasllat des d’aquest emplaçament primitiu que li donà el nom actual, durant l’època romana. El poble formà part de la baronia d’Escornalbou i participà com a membre actiu a la Comuna del Camp des de 1539. Al nucli de població agregat de l’Arbocet hi ha l’església construïda durant el segle XVI i dues importants torres, la del Medico i Cal Torratxa, que donen al conjunt l’aspecte exterior d’un castell. Després de la Guerra dels Segadors (1640 -1652), la població quedà en condicions econòmiques precàries. L’any 1687 resultà afectada, com tota la comarca, per una plaga de llagosta que posteriorment, l’any 1698, va donar lloc al Vot de Sant Agustí.

Durant els segles XVIII i XIX experimentà un creixement demogràfic i econòmic important, però després del desastre de la fil·loxera (Tarragona, 1891) s’inicià un altre descens. La Festa Major d’hivern és el 20 de gener en honor a sant Sebastià, mentre que la de l’estiu és el 28 d’agost en honor a sant Agustí. No obstant això, durant tot el mes d’agost se succeeixen diversos actes: la Trobada de Gegants (tenim una parella de gegants construïts l’any 1993 amb l’ajut de tot el poble), la trobada de poetes, concerts, balls, actuacions per al jovent, jocs i entreteniments per a la canalla… Us animem a visitar-nos. Hi sereu molt ben rebuts.

Sergi Ciurana i Nicolau Alcalde de Vilanova d’Escornalbou

109

Vilanova d’Escornalbou

L’Arbocet, amb les torres del Medico i Cal Torratxa

Vista de Vilanova d’Escornalbou

Emocions per compartir

l’empresari i benefactor

Cosme Toda i Vives

Vilanova d’Escornalbou

Retrat de Cosme Toda i Vives

Anada a l’Exposició Universal de Barcelona el 15 d’octubre de 1929. Cosme Toda, la seva esposa Maria Badia i jovent del poble

Vilanova d’Escornalbou, 1854 - 1931

er parlar d’en Cosme Toda s’ha hagut de recórrer a la gent més gran del poble, que sortosament encara recorda alguna cosa de la seva vida o n’ha sentit a parlar, com són la Maria Teixell, el Faustino Mas i la Maria Ciurana, i també la seva descendent, Nuri Barceló Roca. Tot recordant la gent que ha fet alguna cosa per Vilanova, sempre he dit que mai ens hem recordat prou del senyor Cosme (a l’època se l’anomenava així). De jove, en Cosme Toda va haver d’anar diverses vegades a Barcelona per visitar-se de la vista. Anant i venint va ser com va entrar al món de les rajoles i ceràmiques. Fundà l’any 1883 la fàbrica d’aquests productes a Molins de Rei, que avui en dia continua portant el seu nom. Però en Cosme Toda sempre va estar relacionat d’una manera o d’una altra amb la gent de Vilanova. L’any 1917 va construir a l’entrada del poble la casa de la família Toda, o el “xalet”, com l’anomenen avui en dia (perquè devia ser l’únic de l’època a la població), on destaquen els acabats de rajola i ceràmica. Davant del “xalet” hi va fer dues cases bessones, les de “l’acera vermella”, perquè les voreres són d’aquest color. Durant un mínim de dos anys, en Cosme Toda va fer que els Reis d’Orient arribessin a la població, i que tots els nens i nenes tinguessin algun regal. Passaven els Reis a cavall i, amb una canya llarga i una corriola, pujaven el paquet fins al balcó, a les mans de la mainada. L’any 1914 en Cosme Toda va demanar permís a l’Ajuntament per urbanitzar una finca de la seva propietat i així poder obrir un

nou carrer a la part del darrere del poble, que donà molta vida a la població, i on va fer construir una sèrie de cases amb acabats i detalls de ceràmica: el carrer encara avui porta el seu nom. Sens dubte, però, el que més recorden els veïns de més edat de Vilanova és l’anada a l’Exposició Universal de Barcelona l’any 1929. En Cosme Toda va organitzar una excursió amb autocar de l’època, i va prendre molt jovent del poble, o als que varen deixar anar-hi. A Barcelona van fer estada a la seva fàbrica, on es van quedar a dormir. Quan van tornar a Vilanova, es va rebre el senyor Cosme amb “aperitiu i refresc”. De segur que en Cosme Toda va fer més per Vilanova, però no s’han trobat, de moment, textos escrits que ho certifiquin. Va morir l’any 1931, ara fa setanta-set anys i als setanta-set anys. Va ser enterrat a Vilanova i, al cap d’uns anys, el 1947, els seus familiars li dedicaren una nova tomba que es troba al bell mig del cementiri.

110

Joan Escoda i Teixell Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Vilanova d’Escornalbou

Vilaplana

ilaplana està situat al vessant meridional de la serra de la Mussara. Ajagut a la falda d’aquesta muntanya, està ben comunicat amb les ciutats veïnes de Reus, que és a 13 km, i de Tarragona, a 25 quilòmetres. L’any 1961 es va annexionar l’antic municipi de la Mussara, despoblat quan els habitants van marxar-ne, en època de l’èxode rural a la ciutat. Aquest nucli, avui en ruïnes, i els seus voltants, són molt visitats per excursionistes, escaladors i turistes, atrets pels seus valors naturals i ecològics i per les impressionants vistes al Camp de Tarragona des del cingle de les Airases. El terme municipal és ocupat en bona part pels tons verds del bosc, majoritàriament de pi, alzines i roures, especialment a les zones més elevades. La tonalitat del paisatge, al pla, la donen els camps de conreu d’avellaner, d’olivera i d’ametller. I la miranda es completa alçant la vista, amb els cingles de les muntanyes tallats pels colors d’argila i calcària. Vilaplana és un dels vint-i-quatre pobles que conformen el conjunt geogràfic, paisatgístic i humà de les muntanyes de Prades. S’està tramitant la creació del futur Parc Natural de les Muntanyes de Prades, que englobi, protegeixi i difongui aquest territori particular. Entre les seves peculiaritats destaca la diversitat de la flora i

d’espècies rares o endèmiques, junt amb valors socioculturals com els jaciments arqueològics i les pintures rupestres. L’economia del nostre poble té encara un component fonamental en l’agricultura i la comercialització de productes agrícoles, però és plenament oberta a la realitat social actual, i disposem de serveis de turisme rural, residència i casa de pagès, restauració, segones residències i turisme de temporada. Volem atansar-vos el batec i la realitat de Vilaplana i esperem despertar-vos l’interès pel nostre poble i la nostra gent. Si veniu a visitar-nos sereu ben rebuts, i ja us desitgem a l’avançada que gaudiu d’una agradable i feliç estada.

111

Tomàs Bigorra i Munté Alcalde de Vilaplana

Vilaplana

Carrer Major de Vilaplana

Vista de VIlaplana

Portal d’entrada a les muntanyes de Prades

el pintor

Vilaplana

Josep Ferré i Revascall

El pintor Josep Ferré - Foto: Arxiu familiar

Foto: Arxiu familiar

ilaplana és un poble petit. Però és que aquest petit poble no comença ni acaba amb la primera i última casa. S’aixeca i es rodeja d’un plec de muntanyes ancorades al voltant del poble, superbes, de colors d’un vermell fosc intens, que van des del carmí fins a tots els vermells possibles, ocres i daurats, que poden donar la paleta d’un pintor. Aleshores, tota la immensitat i l’harmonia del paisatge vilaplanenc tremola dins d’un repòs encalmat i deixa l’espectador amb els ulls esbatanats davant dels verds, dels vermells i dels ocres violents. I és aleshores que l’obra del pintor dilueix el seu esperit amb el color fent que tot sigui una sola cosa. I és així que la força d’aquelles pinzellades ens farà sentir i viure la meravellosa música que s’escolta darrere d’aquestes muntanyes que ens trasbalsen i alhora ens donen la pau que l’esperit necessita. I enmig, ben bé dins de tota aquesta embriaguesa de llum i de color, va néixer el meu pare, el pintor Josep Ferré i Revascall, en una casa blanca-terrosa del carrer de la Font, prop del riu de les Tosques, el 3 de febrer de l’any 1907, fill d’un pagès extraordinàriament bon home que tant vaig estimar i estimo encara, en Sebastià Ferré i Cavallé, “el Tianet”, i de Maria Revascall i Aragonès, l’àvia de “ca’l Povill”. El meu pare tenia ja des de ben petit la fal·lera pel dibuix. Explicava que un dia que la seva mare va torrar ametlles, algunes se li van cremar. L’àvia es devia sentir amb l’ànim ben esmorteït pel resultat de la seva feina culinària, però aquell nen, ja amb fusta de pintor, en va agafar unes quantes de les més cremades i dibuixà amb elles damunt d’un paper. Havia descobert un meravellós estri que li donaria corda per portar la seva aventura artística cada dia més endavant. Més tard, el senyor Cisquet Xacó, en veure l’enorme afició d’aquell xiquet, li va donar algunes classes que no van fer més que acabar d’enaltir la vocació. Un cop acabats els estudis a Barcelona, quantes i quantes vegades vaig veure el meu pare pintar aquelles muntanyes. Ara perquè era al matí quan el sol naixia, ara perquè la fredor dels colors matiners s’anava perdent, al migdia perquè el sol que queia vertical donava llum pertot. I el lloc on el pintor situava el seu estudi ambulant era sempre el mateix. El que s’anomenava “la cagadora”, cap al camí d’Alforja. Aquell tema el repetia una i una altra vegada, sense que mai fos igual, perquè el color per al pintor es belluga, viu i vibra a cada instant. El color, la vida, la natura, no suporten ni la nostra mirada absent, ni la mirada sense emoció.

Josep Ferré i Revascall, un jove estudiant a la Llotja (1928)

Vilaplana, 1907 - 2001

El món sencer, a qualsevol hora del dia i també de la nit, ens demana, ens exigeix amor i els pintors només podem correspondre amb la forma i el color. I així ho va fer sempre Ferré Revascall. El capvespre agonitza, lentament, tranquil·lament. El poble s’omple de grisos. Als carrers es fa el silenci. Però la muntanya queda. I la lluna ens glaça l’esperit, ens obre les hores de les intimitats. L’aire humit cau damunt la terra llaurada, les oliveres es tornen d’un gris verdós més noble. La nit mor. Però la pinzellada dels quadres de Ferré Revascall resta viva. I, enmig d’aquest silenci sorprenent, la nostra respiració es corprèn davant de la pinzellada deixada anar damunt la tela amb tanta bellesa detinguda.

112

Sefa Ferré Pintora

el poeta

Oleguer Huguet i Ferré

leguer Huguet va residir a Reus, on es traslladà amb la seva família l’any 1929. Va cursar estudis de comerç i va tenir una gran formació autodidàctica que englobà des de llengües clàssiques i modernes, a la música i l’economia, entre altres disciplines. Treballà d’administratiu en diferents empreses de Reus. Va cultivar la prosa i el teatre, però va ser la poesia, i en concret la lírica, el camp al qual dedicà la major part de la seva obra. Gran coneixedor dels clàssics i profundament catòlic, la seva literatura traspua religiositat i amor al seu lloc nadiu. El món rural i el del treball queden sempre envoltats per una espiritualitat i un sentit teològic profund. Amant de la natura i observador finíssim, sabia trobar en les petites coses l’evocació tendra del Suprem Creador. No es pot entendre la seva obra sense un bon coneixement de la història bíblica i un profund bagatge espiritual. Emprà un llenguatge ric, culte, expressiu, exacte i ple de metàfores i d’imatges poètiques acolorides i evocadores. Va saber condensar en cada vers la paraula justa, la idea precisa, on no sobra ni falta res. Amb ritme i rima impecables, combinava a la vegada la llengua més literària amb les formes dialectals pròpies de Vilaplana. Alternà la mètrica de vers curt i popular de les primeres obres amb el decasíl·lab italià per als poemes més profunds i d’arrels més clàssiques. Els poemes són curts en els dos primers llibres i més extensos en els darrers.

Obres: Càntir de vidre (1954), Ales d’argila, (premi Ciutat de Barcelona 1961), Amb l’arrel enlaire (premi Ciutat de Mallorca 1971), i Figures amb arbre (1978). A més d’articles diversos en publicacions de la comarca, cal destacar el conjunt de textos aplegats sota el nom de A mig camí de la muntanya (Reus, 1958), el pregó de les festes del cinquantè aniversari de la capella del Santíssim de Vilaplana (1980), i obres dramàtiques com Esquena de ganivet. Va rebre la Flor Natural als Jocs Florals de Barcelona els anys 1973 i 1975, la Viola d’Or el 1976 i el títol de Mestre en Gai Saber als Jocs Florals del mateix any.

113

Maria Anna Vernet i Ferré Mestra

Vilaplana

Oleguer Huguet i Ferré

Vilaplana, 1914 - Reus, 1996

el llatinista

Sebastià Mariné i Bigorra

Vilaplana

en pocs llatinistes del segle XX ens han llegat una obra tan important i influent com la del professor Mariné, no només en el seu terreny estricte de la filologia clàssica, sinó també en la romànica, especialment catalana, i en la lingüística general. La seva pruïja d’investigador i la seva erudició tan àmplia com pregona, combinades amb un lúcid raciocini i una capacitat inesgotable de treball, produïren una sèrie abundosa de treballs variats i, malgrat el temps transcorregut d’ençà que foren publicats, fonamentals encara avui en dia per a qualsevol estudiós d’alguna de les disciplines esmentades: Inscripciones hispanas en verso (1952), G. Julio César. Memorias de la guerra civil (1959 - 1961), Fonemática latina (1963), Estudis estructurals de català (1975), Latín vulgar (1977) i altres. Fou, en un mot, un savi; tanmateix, aquesta saviesa que assolí no fou tan extraordinària com el fet que sabés difondre-la i transmetre‑la amb claredat i convincentment a la munió de deixebles que gaudiren del seu mestratge a les aules, i més enllà, puix que la dedicació del professor Mariné a la docència fou total, en cos i ànima. Es consagrà a aquesta tasca de ben jove, quan esdevingué ajudant a la Facultat de Filosofia i Lletres de Barcelona el mateix any en què s’hi havia llicenciat amb Premi Extraordinari (1944), i després la perllongà ininterrompudament al llarg de quaranta‑quatre anys més,

El professor Sebastià Mariné i Bigorra, de jove

Sebastià Mariné al seu despatx

Sebastià Mariné durant una conferència

Vilaplana, 1923 - Madrid, 1988

primer com a catedràtic d’institut, a Sevilla i València, i finalment d’universitat, a les de Granada i Madrid. La professió que escollí, doncs, l’allunyà del seu poble nadiu, però no féu que se n’oblidés; ans al contrari, augmentà encara la volença que li servava. Aquest arrelat afecte envers Vilaplana, el sabé encomanar a la seva companya de carrera i esposa, Mercè Isidro i Escorsell, i a llurs set fills, amb tots els quals hi viatjava estiu rere estiu, sense mancar-ne un, per tornar a veure parents i amics corals, per tornar a viure, ni que fossin uns mesos, al seu poble estimat.

114

Joan Mariné i Isidro Professor de llatí

Vinyols i els Arcs

inyols i els Arcs és un poble amb un marcat caràcter mediterrani per la seva climatologia i proximitat al mar. Gaudeix una privilegiada situació geogràfica, perquè està situat al sector sud-oriental de la comarca del Baix Camp, tan proper a la platja com a la muntanya (Muntanyes de Prades, serralada prelitoral), i té una bona comunicació. Hom pot distingir el nucli originari de població que forma la vila, el conjunt de noves edificacions i, a la zona sud del terme, el sector de Sant Joan dels Arcs i Molí d’Avall. Aquest darrer nucli, donada la seva proximitat a la platja (uns 200 metres), es distingeix com a zona d’estiueig o segona residència. El municipi conserva edificacions de contingut històric i valor artístic, com ara l’església parroquial dedicada a santa Caterina, edificada entre els anys 1770 i 1778, d’estil barroc, no massa carregat, i planta grega, amb una façana d’excel·lent bellesa i magnificència. El campanar, amb una alçària de 36 metres, és visible des de gairebé tots els punts del terme. Al costat hi ha l’edifici destinat a ajuntament, que fou construït per la família Torrell a finals del segle XVI, i, a la seva dreta, es pot contemplar l’anomenada torre de defensa, construïda l’any 1560. Entre aquestes dues edificacions es troba la plaça de l’Església, anomenada de forma més

tradicional “el replà”, que constitueix el centre neuràlgic de la vila, punt de reunió i de realització d’activitats artístiques i folklòriques. Vinyols i els Arcs és una població tradicional pel que fa a aspectes culinaris: bunyols i menjar blanc per Setmana Santa, pastissets per Sant Josep, panellets, codonyat... I en els folklòrics: carnestoltes, gegants, sardanes, fer cagar el tió, banda de música... I també en els religiosos: processó de Setmana Santa, de festa major, rosari de l’aurora a l’octubre, nit de Maria el 15 d’agost... Així mateix, hi ha una sèrie d’associacions que fan que la població sigui dinàmica i molt participativa: associació de dones, de jubilats, de joves, de futbol sala, de ciclisme, coral...

115

Josep M. Vidal i Mas Alcalde de Vinyols i els Arcs

Vinyols i els Arcs

Campanar de l’església parroquial dedicada a santa Caterina

Vista aèria de Vinyols i els Arcs

Un poble amb il·lusió

el secretari de la Cooperativa de Sant Joan

Josep Calbet i Llort

Vinyols i els Arcs

Josep Calbet i Llort, de jove

Josep Calbet, un vinyolenc d’adopció

Nulles, 1924

osep Calbet i Llort va néixer el 17 d’agost de 1924 al municipi de Nulles, fill d’en Joan i la Teresa i el petit de quatre germans. Provenia d’una família benestant de pagesos dedicada bàsicament al conreu de la vinya. Tot feia pensar que aquella havia de ser la seva gran passió, però des de sempre el Josep va tenir interès en el tema de la comptabilitat, que compaginava amb el conreu de les terres. Va ser el mestre de Nulles qui durant l’adolescència el va formar en la tenidoria de llibres, qui li va fer adquirir interès en els números, llibres i lletres. Però un bon dia de l’any 1955, a la ciutat de Tarragona, l’amor, aquest gran misteri de la vida humana, ho va capgirar tot i va encendre la flama del seu cor en conèixer la que un any més tard seria la seva esposa, Pura Sabaté i Morell, filla del nostre estimat municipi, Vinyols i els Arcs. El 23 d’octubre de l’any 1956 van contraure matrimoni a la parròquia de Santa Caterina, per formar un projecte de vida conjunta basada en l’amor profund i íntim. Va formar una nova llar al nostre municipi i encarà una nova realitat, sense oblidar mai els seus orígens, assumint nous reptes, adquirint noves tradicions i fent-se dia a dia un vinyolenc més. Durant els primers anys a Vinyols, el Josep es dedicà al conreu de les terres juntament amb el seu sogre. Però al cap de poc temps quan es va fundar la Cooperativa de Vinyols, va compaginar dues tasques, la de pagesia i la de secretari de la Cooperativa de Sant Joan, per a la qual va ser elegit a través d’una votació popular. A causa de la tasca desenvolupada a la cooperativa, va haver de deixar la pagesia: va estar vint anys a la Cooperativa de Sant Joan i

paral·lelament va estar setze anys a la Caixa Rural Provincial. Aquest període va finalitzar per motius de salut. Persona de fortes arrels religioses, al llarg de la seva vida va col·laborar de forma desinteressada en tots els serveis de l’Església, com per exemple en les representacions teatrals dels Pastorets i amb la implicació al Consell Parroquial, que el va portar a ser ministre extraordinari de la comunió i lector de la parròquia, entre altres coses. Com a anècdota a destacar, li varen oferir que posés com a model per al retrat del beat Bonaventura Gran que es troba situat al lateral dret de l’església, abans d’arribar a la sagristia. Home honrat, honest, responsable, de paraula, de conviccions fermes, generós sense ostentació, i d’una fe viva que no s’esgota en religiositat i moral, cristià convençut, que ha sabut acollir tots els rectors de la nostra parròquia. Home de fe viva, que s’esforça tota la vida a passar a l’acció a través de l’amor. Per aquest motiu Josep Calbet i Llort sempre s’ha sentit una persona respectada i estimada per la gent del nostre poble, tot i ser un vinyolenc d’adopció.

116

Judit Roig i Vidal, treballadora social Neus Vidal i Sabaté, neboda

el músic

Ricard Folch i Domènech

Retrat del músic

Ricard Folch, retrat de joventut

Una vida musical excepcional

icard Folch i Domènech va néixer ara fa noranta anys. L’empremta musical de la seva persona al seu poble natal ha estat forta. El secret de la seva modesta aportació potser ha estat la tenacitat juvenil, afegida a unes ganes immenses de superar les terribles adversitats de la vida que ha patit la seva generació. En Ricard Folch, més conegut a Vinyols i els Arcs com a Ricardo, ha tingut des de sempre la música com a afició. A la seva casa pairal, can Paulonet, només el seu pare havia estudiat solfa. Ja de ben petit el duien a missa sovint i aviat hi va començar a cantar. Aquest potser va ser el punt d’inici de la seva passió pel cant per a la resta de la seva vida. Amb el pas del temps, Ricard Folch s’afeccionà cada cop més a la música. Va tenir la sort d’haver nascut en un poble amb molta tirada musical. Per això, els seus pares el dugueren a estudiar solfeig. En Ricard Folch va aprendre ben aviat a tocar la trompeta, que va ser el primer instrument musical que es comprà als catorze anys i que, encara avui, conserva amb orgull i joia. Entrà en una de les tres orquestres que ja hi havia aleshores a Vinyols... i van començar a

assajar al Replà, a la plaça de l’Església de Vinyols, als locals que hi havia en aquella època a sota de l’Ajuntament. Aquella colla d’amics de la joventut ompliren nits d’alegria en les festes del poble i els voltants amb el grup Original Jazz. Ricard Folch ha estat una persona dedicada en cos i ànima a escriure partitures musicals que formen part de la seva obra, el seu llegat musical.

117

Esther Vidal i Folch Néta i diplomada en relacions laborals

Vinyols i els Arcs

Ricard Folch amb la seva família

Vinyols i els Arcs, 1918

el músic

Vinyols i els Arcs

Vinyols, 1913

osep Serra i Pijuan, fill de Pepet i Balbina, naixia a Vinyols el 9 d’octubre de 1913. Els seus pares treballaven a les finques de la casa pairal de cal Malla, però a ell la pagesia no li agradava gaire i el seu oncle i padrí, Pepito Serra i Plana, li començà a ensenyar els primers compassos de música. Més endavant, seria el senyor Amadeu, de Cambrils, qui li ensenyaria a tocar el clarinet. L’any 1933 es va formar l’Orquestra Original Jazz; tots els components eren de Vinyols, i ell n’era el director. El 1946, entrà a formar part de l’Orquestra Sensació del Vendrell, on tocava el clarinet i el saxofon i alguna vegada, també, va cantar de tenor. El 1961, quedà vidu de la Montserrat i deixà l’orquestra per tenir cura dels seus tres fills de curta edat. Uns anys més tard hi tornaria. La convivència de tants anys va portar un bon record i una bona amistat amb tots els membres de l’orquestra. Amb qui havia estat el cantant, Francisco Garrido, va formar un conjunt de cinc músics, que tocaven a sales de festa de Tarragona i també van actuar a la inauguració de l’Hotel Imperial Tàrraco de Tarragona. Durant un temps va ser membre de l’Orquestra Melodia i també va tocar amb un conjunt de Reus, Los Clayton, i la Cobla Reus. Quan deixà la música professionalment es dedicà al seu petit comerç, però no deixà de donar lliçons de solfeig i instruments a nois de Vinyols i Riudoms. Gran admirador i coneixedor de la música clàssica, sempre ha trobat un moment per gaudir-ne i al cap dels anys també transmetre aquesta admiració als seus néts. L’any 1969, va organitzar amb nois i noies de Vinyols un grup de caramelles, que durant cinc anys va dirigir; després en passà la batuta a l’Enric Vidal, actual director de la Coral de Vinyols. La banda de Vinyols i els Arcs la formen tots els músics vinyolencs, i no han deixat d’actuar mai, sigui en festes majors, festivals, cercaviles o processons. S’ha de dir que la banda s’ha anat renovant, ja que els més grans han anat deixant pas als més joves. Durant molts anys, la direcció i els arranjaments de les peces musicals que interpretaven anaven a càrrec del Josep Serra, que fins i tot ha compost sardanes com Fina i Regina (les seves filles) i Sant Joan dels Arcs, entre altres. La seva trajectòria musical s’acaba als noranta-tres anys, quan a conseqüència d’una caiguda perd part de la memòria i de la vitalitat.

Josep Serra durant una actuació

La música: la seva vocació i la seva professió

Josep Serra i Pijuan (agost del 2008)

Josep Serra i Pijuan

Just abans d’això, gaudia de la música, allò que més li agrada, tocant el clarinet junt amb els seus amics Edmund Eckart, al piano, i Josep M. Mas, al violí; tots tres passaven llargues estones junts. A la masia de la partida del Burgà és on Josep Serra ha deixat les seves últimes notes musicals. L’han acompanyat durant molts anys i continuaran acompanyant-lo sempre en el record, a ell i a la seva família.

118

Regina Serra i Folch La seva filla Botiguera

A mitjan setembre Llarga com la carena, sobre el riu, cada matí s’adorm la boira clara. On són els lliris? S’ha tornat esquiu el sol adesiara. Però canten aloses cel amunt i fan les herbes una olor més forta. La vidiella no és un blanc repunt, sinó una seda morta. Amb cent ulls grocs ens mira el codonyer quan el reflex de l’aigua se’ns apaga. L’argent de l’albereda té el primer tremolor d’un or vague. No veureu a la posta aquells nacrats dofins del juliol. És grisa i bistre. La guineu caça vora els espadats amb un lladruc sinistre. I les aglans madures, pel camí, es desprenen del calze. L’avellana dringa pels sacs. La poma fa venir el gaig a la solana. I si l’avellaner duu el fruit vinent en verdes arrecades, és vermella la pinassa, i les flors, vora el torrent, es parlen a l’orella. Marià Manent

PERSONATGES IL·LUSTRES DEL TARRAGONÈS

EL TARRAGONÈS Renau

Vilallonga del Camp El Morell La Pobla de Mafumet

La Secuita

Vespella Roda de Gaià de Barà La Nou de Gaià La Pobla de Montornès Creixell La Riera de Gaià Altafulla Torredembarra

Perafort El Catllar Els Pallaresos

Constantí

Salomó

La Canonja Vila-seca

TARRAGONA

Salou

l Tarragonès s’estén per un territori de 318,9 km2, on al voltant de 231.161 habitants viuen sota la llum que irradia el mar Mediterrani. Comarca de Catalunya, és una de les tres que componen el Camp de Tarragona. El cap de comarca és Tarragona, ciutat lluminosa, blava i oberta al mar i a la història. Es troba acompanyada per poblacions diverses: Salou, Altafulla, Torredembarra, Creixell, Roda de Barà, Constantí..., indrets que escrivim sobre el blanc del paper sense ordre geogràfic, ja que tots ells configuren la comarca tarragonina amb igual color i forma. El clima de la comarca, particularment a Tarragona, és d’una benignitat molt poc comuna. La moderació inequívoca de les temperatures extremes i la suavitat de les temperatures de l’estiu, fan de la comarca un territori plàcid, sens altre excés que el vent que bufa del nord-oest, el serè o mestral, que ens recorda que la bonança del clima també es pot veure destorbada per les forces de la naturalesa, per bé que de forma moderada. La mitjana de temperatura és d’uns 16oC. Tarragona s’erigeix com a centre econòmic i cultural de la comarca. Capital de la província, la seva situació estratègica explica la seva preeminència en temps de Roma com a base de colonització del territori i la conversió de la seva població en un gran centre urbà. De la tarragona romana, en tenim nombrosos testimonis al Museu d’Història de Tarragona. Les ruïnes del circ, del teatre i de

l’amfiteatre ens evoquen poderosament un passat que es fa present tot passejant per la ciutat. La ciutat de Tarragona posseeix també allò que ens fascina d’altres ciutats europees: la memòria d’un passat escrit en pedra que es fa visible tan sols caminant plàcidament pels seus carrers. La història coneguda de Tàrraco sorgeix amb l’arribada dels exèrcits romans a la Península Ibèrica el 218 aC, en el marc de la segona guerra Púnica, que enfrontà romans i cartaginesos. Es convertí en centre d’operacions de l’exèrcit romà. Les tropes romanes les comandava Gneu Escipió, al qual es va afegir el seu germà Publi Corneli. El Tarragonès se’ns mostra com una comarca turística, en la qual la importància arqueològica es mescla amb les seves platges. Les aigües que banyen la costa foren justament un dels motius que varen accentuar la importància estratègica de la ciutat de Tarragona, veritable connexió entre les costes de la península i Europa. No només, però, la Tarragona romana se’ns mostra com a testimoni de la història a la comarca. La catedral de la ciutat, que correspon a l’estil de transició del romànic al gòtic, és una mostra més de l’escriptura de la humanitat, prèvia als tipus de plom de Johannes Gutenberg (entre 1394 i 1399-1468); escriptura en pedra, memòria dels pobles, tal com llegim a la immortal obra Notre-Dame de París (1831), de l’escriptor francès Victor Hugo (1802-1885).

Altafulla

a vila d’Altafulla, amb una població de 4.674 habitants segons el padró continu de 2008, es troba situada al centre de la comarca del Tarragonès, a tocar de la mar Mediterrània i a l’est de la desembocadura del riu Gaià. El terme municipal té una extensió de 6,9 km2 i una forma allargada de nord a sud; de forma asimètrica per la segregació al terme de Tarragona del darrer tram del riu Gaià. La frontera de llevant la configura part d’una petita conca litoral (la Rasa). S’assenta entre els turons litorals dels Munts –on s’exhibeixen les ruïnes d’una luxosa vil·la romana termal– i de Sant Antoni –coronada per l’ermita del patró tradicional dels pescadors–, al peu del qual se situa la vila closa dels s. XIV i XVII i el seguit de ravals coronats pel conjunt del castell-palau renaixentista dels Marquesos de Tamarit i l’església de Sant Martí, amb fàbrica de començaments del set-cents. Després de la ubicació d’un espigó davant de la roca de Gaià, el seu litoral ha esdevingut una ampla badia fitada a ponent pel castell de Tamarit, i a l’est per la punta del Fortí. Comparteix una cala –la del Canyadell– amb Torredembarra, dins l’àmbit rocós del Roquer. Singularitza Altafulla la façana del barri marítim i passeig de les Botigues de Mar. La voluntat humana, actuant sobre els antics aiguamolls del Prat, els turons dels Munts i de Sant Antoni i substituint els paisatges

de conreus de secà de la Portalada i la Pedrera en el decurs de les darreres dècades, ha anat vertebrant l’Altafulla residencial configurada pels plans generals de 1964, 1983 i 2004, on també s’ha demostrat la sensibilitat envers l’habitatge públic. Els càmpings Santa Eulàlia i Don Quijote i el Centre Lúdic de les Bruixes, amb un multicinemes, arrodoneixen l’oferta turística i lúdica d’Altafulla. Conservant el patrimoni d’Eres i Pallisses del període dels hisendats comerciants del darrer quart del segle XVIII, s’hi ubiquen les seus del museu etnogràfic, cercle artístic, castellers i diables, escola d’adults i el punt d’informació juvenil.

127

Josep M. Gené i Torrell Alcalde d’Altafulla

Altafulla

Castell d’Altafulla

Vista d’Altafulla des del mar

Territori i voluntat humana

el llatinista

Joaquim Balcells i Pinto

Altafulla

er bé que per família paterna vinculat a Alforja (Baix Camp), en casar-se amb la hisendada Joaquima Gatell de Ca Clot d’Altafulla esdevingué prou altafullenc, fins al punt que a la casa del carrer de Sant Martí núm. 11 resta la seva gran taula de treball. És enterrat a l’única capella del cementiri d’Altafulla. En una fotografia dels anys vint, se’l veu al conjunt de la llavors deixada vil·la romana dels Munts; acompanyat del seu gran amic de claustre i de la Universitat Autònoma, l’arqueòleg Bosch i Gimpera. Ja als trenta-un anys, el 1921, guanya la càtedra de llatí de la Universitat de Barcelona; entre els seus estudiants, hi ha el futur incommensurable filòleg i muntanyenc Joan Coromines, qui dedicà al seu estimulant professor el tercer tom del Diccionari Etimològic: A la memòria de Joaquim Balcells, mestre inoblidable, guia caríssim. Implantà l’europeïtzació pedagògica segons el model germànic que havia gaudit com a estudiant el Dr. Balcells (sense exàmens, triant-se un mateix un programa). Entre els mèrits que culminaren amb l’accés a la càtedra, assenyalarem el doctorat a Madrid, el 1912, dedicat a l’estudi de Las Fábulas pretextas, tragèdies del dramaturg llatí pioner Cneo Nevio. El 1914, havia publicat a la revista Estvdio i aplegat en llibre finalment Ennio. Estudio sobre la poesía latina arcaica. El poeta calabrès (239 aC - 169 aC) hi és així valorat: Era un inteligente gramático, pero dotado de un temperamento de poeta que le llevó a aplicar aquellos conocimientos a su arte. En una de les institucions privades claus del Noucentisme, la Fundació Bernat Metge de traducció de clàssic grecs i llatins al català, promoguda pel polític de la Lliga Josep Cambó, dirigí la secció de llatí, i directament traduí De la Natura de Lucreci (1923 i 1928), i establí l’edició crítica de textos de Properci i Ausoni. El 1926 tradueix els Sermons triats de sant Agustí per a l’Editorial Barcino. Amb la Generalitat republicana, esdevé el representant del Consell de Cultura a l’Institut-Escola del parc de la Ciutadella. Entre els alumnes, el futur dirigent d’UDC i Síndic de Greuges Anton Cañellas i Balcells, nebot del nostre personatge cultural, que per això en presidí l’homenatge oficial d’Altafulla el Sant Jordi del 2000. Dins del període, quan a la primavera de 1933 pot constituir-se el Patronat de la Universitat Autònoma de Barcelona, n’és nomenat

Joaquim Balcells i Pinto

Tenerife, 1890 - Ginebra (Suïssa), 1936

secretari. La fórmula d’universitat única, bilingüe i fruit de la cogestió i el finançament mixt entre la Generalitat i l’Estat havia estat públicament vindicada pel Dr. Balcells. A finals de juliol del 1936, ha de fugir de la persecució d’un capitost dels comitès, que no era sinó un trampós empresari de l’ensenyament a qui havia sancionat com a degà del Col·legi de Doctors i Llicenciats. A Ginebra, el matà la pena de veure esfondrar‑se allò que havia estat el nostre somni cívic i cultural.

128

Fonxo Blanc i Canyelles Professor a l’IES Eugeni d’Ors de Vilafranca del Penedès Regidor-President del Patronat de Cultura d’Altafulla

l’explorador

Joaquim Gatell i Folch

morir d’una apoplexia el 13 de maig de 1879 a Cadis, ciutat que estimava i on era estimat. Estava preparant una nova expedició que el consolidaria com l’explorador oficial del govern, però mai la va poder realitzar. La premsa d’arreu se’n va fer ressò i va lamentar profundament la seva sobtada desaparició. Gatell tingué una existència efímera i la visqué amb fascinació, de vegades molt contradictòria i, alhora, seduïda per la bellesa i l’exotisme del Magrib.

129

Marta Ribas i Casals Sociòloga per l’ICESB

Altafulla

oaquim Gatell i Folch va néixer a Altafulla el 3 de gener de 1826. Viatger i explorador, va destacar per les impressions recollides durant els seus viatges al Magrib i per ser el segon espanyol, després d’Ali-Bey, que es va endinsar en aquelles terres aleshores tan inhòspites. Es llicencià en dret, però a Gatell el seduïa una autèntica passió per viatjar i descobrir nous indrets. Influït per la literatura de viatges i per la poesia, aviat es va sentir tan atret pels països orientals que es dedicà a estudiar la llengua àrab, de la qual esdevingué un expert. Aquest home il·lustrat i emprenedor va ser redactor del Diari de Tarragona entre els anys 1850 i 1858 i es dedicà a viatjar per Espanya i per França, passant després per Anglaterra i Irlanda. S’instal·là un any a Londres, on perfeccionà els seus estudis d’arqueologia i epigrafia àrabs. Després del tractat de Tetuan (1860), Gatell deixà Altafulla i s’embarcà cap a Tànger, on arribà el 1861. L’Imperi del Marroc vivia en una situació de crisi i es trobava dividit entre kabiles i tribus que no reconeixien l’autoritat del Sultà. Aquest monarca, Muhammad ibn abd al-Rahman, volia modernitzar l’exèrcit i el nostre aventurer aprofità l’avinentesa fent-se passar per un expert en artilleria. A Fes s’allistà a l’exèrcit de l’Imperi i és llavors quan Gatell decideix convertir-se en un personatge indispensable, al-Kaid Ismail. Gràcies a la seva astúcia i als seus coneixements d’àrab, aviat fou nomenat comandant d’artilleria i aplacà al llarg de quatre mesos les rebel·lions de les poderoses i agosarades kabiles del nord: els Ben-Hassan i els Rahamena. Va estar amb Muhammad IV fins a finals de 1863 i va adquirir un gran coneixement del país. El recull d’aquestes dades importantíssimes va ser publicat anys més tard per la Real Sociedad Geográfica de Madrid. Fou aleshores quan el cònsol d’Espanya a Tànger l’autoritzà per a una missió secreta i, fent-se passar per remeier, travessà l’Atles i va recórrer el Sus, Wad-Nun i Tekna, al sud del país. Tornà a Altafulla a finals del 1865, després de quatre anys d’episodis africans. La Société de Géographie de París i la premsa científica alemanya li publicaren els seus estudis, dibuixos i plànols. El 1876 es fundà la Real Sociedad Geográfica de Madrid; i, com a convidat d’honor, Gatell donà una sorprenent conferència a un públic entusiasmat per les seves visions sobre l’expansió econòmica cap a l’Orient. El darrer any de la seva vida es trobà cansat i afeblit a causa de les malalties i les condicions adverses que va sofrir a l’Àfrica. Va

Joaquim Gatell i Folch, al-Kaid Ismail

Altafulla, 1826 - Cadis, 1879

A el químic

Altafulla

Antoni de Martí i Franquès

l’Europa de finals del segle de la Il·lustració fou conegut Antoni de Martí i Franquès per les seves contribucions al camp de la química experimental. Per bé que fou l’autor de molts estudis en diverses branques (botànica, agricultura, química), van ser els seus estudis sobre la composició de l’aire atmosfèric els que van introduir el seu nom en els millors ambients científics. Altafullenc de soca-rel i de família hisendada ennoblida, es va poder concentrar en els seus interessos de científic naturalista. Tota la seva extraordinària biblioteca es conserva a l’Arxiu Martí Franquès, a l’edifici de l’Ajuntament d’Altafulla rehabilitat i amb data de dovella de 1802. Com a estudiant a Cervera, signava com a Antonio Martí i Franquès, Altifoliensi. El nostre científic convertí les seves finques –entre elles la de la pedrera i agulla romana del Mèdol– en un jardí botànic improvisat, amb abundants i selectes espècies vegetals; per la qual cosa també l’Arxiu guarda un magnífic herbolari. Els camps d’experimentació constants foren els seus propis camps de cànem, on els Martí esdevingueren els màxims conreadors catalans, i sobretot les extensions de garrofers, on aplicà Martí Franquès les seves descobertes Sobre los sexos y la fecundacion de las plantas (1791, Academia Médico práctica de Barcelona). Centrant-nos en la seva transcendental aportació a la química pneumàtica, l’altafullenc participà de l’ambient dels científics més destacats coetanis (el suec Scheele, el francès Lavoisier), enderiats per conèixer els dos components de l’aire atmosfèric. Els seus experiments demostraven que les combustions en cambres tancades sempre deixaven un gas residual, de menys densitat que la de l’aire inicial; i el que era prou més quotidià i preocupant, com descrivia un molt humanitari Martí: calia explicar “la causa de las asfixias causadas por el carbón encendido en personas que se hallaban dentro de un recinto angosto y cerrado, las desgracias observadas en cárceles (debido) a las dificultades en el respirar que pueden tener los miserables, las muertes ocurridas en pozos”. Al seu laboratori pairal renaixentista de l’Hospital d’Altafulla, experimenta segons estudis realitzats i posa la mostra d’aire atmosfèric a l’interior d’un tub tancat en contacte amb el que anomenà fetge de sofre (un líquid de color ataronjat obtingut fent bullir sofre en una solució d’hidròxid de calci). La quantitat d’aire vital desaparegut durant l’experiment fou mesurada pel volum d’aigua entrant al tub amb l’experiment. Quan tenia quaranta anys, el 1790, presenta els resultats i procediments emprats a la Real Academia

Monument a Altafulla a Antoni de Martí

Altafulla, 1750 - Tarragona, 1832

de las Ciencias y Artes de Barcelona. La memòria Sobre la cantidad de aire vital que hay en el aire atmosférico y sobre varios métodos para conocerla proporcionà el prestigi internacional científic definitiu a Antoni de Martí i Franquès. Vet aquí la seva principal conclusió: va descobrir que l’aire de la seva pàtria obtingut en paratge descobert sempre està format de 21 o 22 parts d’aire vital i de 78 o 79 de mofeta. En escaure’s el 150è aniversari de la seva mort, les despulles de Martí foren enterrades definitivament a la magnificent capella familiar del Santíssim de l’església de Sant Martí d’Altafulla.

130

José A. Altemir Catedràtic de física i química de l’IES Torredembarra

La Canonja

a Canonja és una població que destaca per la seva història, caràcter i sentiment de poble. Fins al 1964 la Canonja va ser un poble rural, fruit de la fusió de quatre termes independents: la Canonja, Masricart, la Boella i el Territori. Però, durant la dècada dels seixanta, el boom de la indústria química i la seva instal·lació en el terme de la Canonja va comportar l’annexió de la Canonja al municipi de Tarragona. Actualment, i des del 1982, gaudeix d’una certa independència en ser considerada Entitat Municipal Descentralitzada, però la voluntat de tornar a ser un municipi continua forta i viva. L’esperit de poble ha perdurat al llarg dels anys i la Canonja ha mantingut amb vida totes les seves entitats, més de trenta-cinc entre socials, culturals, esportives, educatives, religioses i solidàries. Una altra de les marques més representatives, i que l’identifiquen amb els altres pobles de tradició rural de la zona, són les festes. La Canonja celebra la Festa Major d’hivern per Sant Sebastià, protector contra la pesta, i la d’estiu per la Mare de Déu d’agost. Durant aquestes festes els canongins surten al carrer a celebrar múltiples activitats lúdiques, musicals i de gresca.

Però no tot queda en el passat. L’Ajuntament disposa en l’actualitat de diferents infraestructures culturals, socials i esportives que donen servei als seus 5.150 habitants. Actualment, la Canonja està immersa en el procés de segregació del municipi de Tarragona, amb la qual cosa pretén recuperar el seu antic terme, que engloba un territori de 7,42 km.

131

Roc Muñoz i Martínez Alcalde de la Canonja

La Canonja

Parròquia de Sant Sebastià de la Canonja

Vista de la Canonja

Un poble cap a la plena municipalitat

el bisbe i màrtir

Manuel Borràs i Ferré

La Canonja

Manuel Borràs. Oli d’Adela Llop a la Galeria de Fills Il·lustres de l’Ajuntament

Monument al bisbe màrtir. Reproducció en bronze de l’original en marbre de l’escultor Bruno Gallart

La Canonja, 1880 - Coll de Lilla, 1936

Un home d’Església i un testimoni de Crist

l dia 12 d’agost de 1936, un home va ser vilment occit a la carretera del coll de Lilla. El seu cos va ser deixat allí, abandonat i mig cremat, i fins avui encara no s’han localitzat les seves restes. Aquest home era bisbe i canongí. Víctima d’una guerra entre germans. Batejat a la parròquia de Sant Sebastià el dia 12 de setembre de 1880, aviat sentí la vocació del presbiterat. Canonge i degà del capítol de la catedral de Tarragona, fou consagrat bisbe l’1 de juliol de 1934. L’amor i el bon record del novell bisbe amb la Canonja es manifestà set dies més tard, quan hi féu la seva primera visita pastoral. Nomenat bisbe auxiliar de Tarragona, la seva biografia estigué vinculada íntimament a la del cardenal Francesc d’A. Vidal i Barraquer, arquebisbe titular de la seu tarragonina. El bisbe Manuel Borràs fou abans que tot un “eclesiàstic”, en el sentit més alt i noble de la paraula, això és, un home d’Església i un servidor fidel. Acompanyà sempre el cardenal Vidal i Barraquer, quan fou nomenat bisbe de Solsona, i després a Tarragona, primer com a vicari general i després com a bisbe auxiliar. Rigorós en el treball quotidià, fidel, abnegat i servicial. La seva correspondència el revela com un home serè i amable, delicat i atent amb les persones, assenyat i prudent. Estimà la seu catedralícia i l’arxidiòcesi amb un gran interès per les obres d’embelliment de la catedral. Mai féu política de partit. La seva

humanitat revela la seva profunda vida espiritual, viscuda amb fidelitat i discreció, especialment durant els anys atzarosos que precediren l’estrall del 1936, refugiat primer a Poblet i després detingut i empresonat a Montblanc juntament amb el cardenal Vidal i Barraquer. Els seus dos destins se separaren després d’una abraçada fraternal. Al cardenal l’esperava l’exili dolorós, fins i tot l’oblit dels seus, un veritable martiri del cor. El bisbe Manuel Borràs assumí pacientment el martiri. El pensador Blaise Pascal va dir que “ell només prenia en consideració aquelles veritats per les quals els homes són capaços de donar la vida”. I aquesta veritat per al bisbe Borràs, com per als creients, és Crist. El dia que el bisbe Manuel Borràs sigui inscrit en el martirologi de l’Església serà un dia de gran goig per a tota la comunitat de la Canonja.

Rafael Serra i Abellà Rector de la parròquia de Sant Sebastià de la Canonja

132

el violinista

Antoni Brosa i Vives

de Ràdio Colònia, i anys més tard en la del Liceu de Barcelona o finalment l’Orquestra Simfònica OBC, on toco actualment. Com tots els grans mestres, Antoni Brosa tenia la seva manera particular de donar les classes, amb consells pràctics sobre tècnica i musicalitat. Eren lliçons originals que defugien en bona part les teories. Visqué quasi sempre a Londres, però passava temporades d’estiu a Tossa de Mar i a Salou, amb visites als seus familiars canongins i altres amics, com l’escultor Salvador Martorell o el poeta Joan Bertran i Barrufet. Realitzà també concerts juntament amb la seva germana, pianista, Rita Brosa. Fou sempre reaci a les gravacions discogràfiques i només la BBC tingué el privilegi de transmetre i gravar un concert seu per a violí i orquestra del compositor Benjamin Britten.

133

Joan Tomàs i Martorell Deixeble i primer violí a l’OBC

La Canonja

e ben jove seguí els impulsos musicals heretats del seu pare, trompeter i director de banda i professor. A l’edat de deu anys oferí el seu primer concert de violí a la sala Estela de Barcelona i quatre anys més tard viatjà cap a Brussel·les per tal de perfeccionar els seus estudis amb el mestre Crikboom. Quan tenia vint anys, el 1914, viatjà a Londres amb uns refugiats belgues, i és a partir de llavors que la seva projecció musical agafà solidesa internacional. Creà el Quartet Brosa durant el 1925, amb gires per tot Europa i Amèrica. Dissolgué el grup el 1939 i al cap d’un any era convidat a Nova York per donar un concert com a solista. A partir d’aquell èxit començà una llarga trajectòria de concerts com a solista per tot el món. Exercí de professor de violí al reconegut centre Smith College de Northam als Estats Units i també fou nomenat mestre del Col·legi Reial de Londres. A Espanya participà al Festival Internacional de Música Contemporània celebrat a Barcelona, l’abril del 1936, i durant la postguerra intervingué activament als Cursos de Música de Santiago de Compostel·la. La meva relació amb Antoni Brosa va durar molts anys i em considero un dels seus deixebles. La primera relació amb ell fou durant dos cursos a Santiago de Compostel·la, i gràcies al seu suport vaig poder relacionar-me amb grans mestres del violí, com Tibor Varga i Lukas David, que em facilitaren de trobar feina a Alemanya en bones orquestres com la Philharmonische Orchester Essen, la

El mestre Antoni Brosa

Antoni Brosa i Vives durant un concert

El violinista Antoni Brosa amb l’escultor Salvador Martorell

La Canonja, 1894 - Barcelona, 1979

l’alcalde

Josep Canadell i Rongés

La Canonja, 1896 - 1989

La Canonja

Portada del llibre Una guerra a les nostres vides, de Juan Borràs i Llop, on es veu Josep Canadell en un vaixell presó

ui regiria el municipi de la Canonja durant l’etapa més crítica de la seva història va començar a treballar com a pagès després d’assistir a l’escola primària fins a l’edat de catorze anys. Com altres joves de la seva generació, va intentar franquejar el pas de la pagesia a un sector més lucratiu, el comerç de vins a Tarragona. Però la conjuntura econòmica no li va ser favorable i uns anys més tard es va veure obligat a retornar a l’activitat que havia deixat. Les seves inquietuds polítiques van sorgir durant els anys de comerciant, d’aquí que, contràriament al que aleshores era habitual, no es limitaren al reduït àmbit local. A la decisió d’afiliar-se a Acció Catalana Republicana, partit inexistent al poble i minoritari a la capital, hi contribuí el medi social que allí va conèixer. La seva personalitat moderada, equidistant enfront de les situacions extremes, encaixava amb la d’aquesta organització política. El lideratge polític de Josep Canadell començà el 1934, quan a les eleccions municipals de gener va ser elegit alcalde de la Canonja. La crisi d’octubre d’aquell mateix any i la proclamació de l’Estat Català, a la qual s’adherí, provocà la seva destitució. L’arribada al poder del Frente Popular (febrer del 1936) li suposà el retorn a l’alcaldia. Aquestes circumstàncies, així com la manca de lideratge d’esquerra al poble, van fer que uns mesos més tard, amb l’esclat de la Guerra Civil, es veiés impulsat a presidir el Comitè Antifeixista local, imposat pel triomf de la revolució a Catalunya. La seva valerosa actitud al llarg del conflicte –afirmen els canongins d’ambdós costats– va fer que a la Canonja no hi hagués violència ni execucions. Per aquest motiu facilità que els perseguits es poguessin amagar, intercedí a favor dels detinguts i va frenar els grups d’exaltats que venien de fora amb afany repressiu. En aquesta tasca, Canadell no tingué en compte les tendències polítiques ni les rivalitats, encara existents, entre els dos bàndols locals. El seu suport institucional incloïa també aquells que el Comitè va considerar enemics de la causa. Però fins a quin punt s’identificava ell mateix amb la política que públicament es veia obligat a defensar? En alguns moments sembla estar fora del conflicte, situant-se en un contraposat doble pla: el del seu càrrec (oficial), tot liderant un grup de poder revolucionari, i el de la seva acció (clandestina), d’esquena a aquest grup, tot ajudant a qui els seus perseguidors consideraven

Josep Canadell i Rongés, l’alcalde

Un alcalde per a la memòria d’un poble

facciosos. En això es pot veure un cert paral·lelisme entre la manera de procedir del nostre alcalde i la de la Generalitat d’aleshores, quan en els primers mesos de terror van facilitar salconduits als perseguits. Sense oblidar que, salvant les distàncies, en tots dos casos es van córrer riscos i es va actuar davant una situació desbordada i una manca de poder real, la qual cosa fa encara més meritòries les seves actituds.

Juan Borràs i Llop Autor i investigador especialista sobre la Guerra Civil

134

l’escultor

Salvador Martorell i Oller

Internacional de Barcelona per l’obra Cap de negre, una peça de reminiscències arcaiques gregues però amb una clara projecció de síntesi cap a algunes de les formulacions del cubisme. Exposà a la galeria Dalmau, a la Sala Parés i al Cercle Artístic de Sant Lluc. Una de les peces més característiques de la seva creativitat escultòrica la trobem en el seu Autoretrat (1930), on desenvolupà l’aspecte naturalista de la persona, deixant de banda altres elements del purisme formal. Durant la postguerra exercí de professor d’escultura a l’Escola d’Art de la Diputació de Tarragona i la seva producció se cenyí als encàrrecs religiosos i altres d’embelliment d’algun espai públic municipal.

135

Francesc Roig i Queralt Escriptor i autor del catàleg general sobre l’escultor

La Canonja

obra escultòrica de Salvador Martorell manté la fidelitat al sentit perenne de l’art clàssic i sacrifica en certa mesura una sortida impetuosa cap a l’originalitat imprevista. És un exemple de constància en l’ofici, de recerca impertorbable i de superació permanent per tal d’assolir la creativitat més exquisida dins les formes turgents d’un bust, un tors o la figura gràcil del nu. És la línia noucentista de l’art a Tarragona. Martorell practicà l’autoexili creatiu al llarg de la postguerra i es tancà al seu taller del Camí de l’Àngel fins a la seva mort. Però des del 1914, en què es traslladà a Barcelona, amb la seva primera exposició, el 1917, a les Galeries Laietanes, fins al 1934, que retornà a Tarragona per exercir de professor al recent creat Taller-Escola de Pintura i Escultura de la Generalitat de Catalunya a Tarragona, podem dir que aquesta fou la seva etapa més originalment creativa. Becat per la Diputació de Tarragona a París (1918-1919), la fortuna artística li començà a somriure amb la Medalla d’Or concedida, el 1925, a l’Exposició Internacional d’Arts Decoratives de París per l’obra Sortint del bany. Formà part de l’Associació d’Escultors juntament amb Enric Casanovas, Josep Dunyach, Josep Viladomat, Joan Rebull i Josep Granyer, entre d’altres. Experimentà l’art de l’orfebreria gràcies a l’amistat amb orfebres destacats com Jaume Mercadé i Ramon Sunyer. Durant el 1929 aconseguí la Medalla d’Or de l’Exposició

Salvador Martorell amb una de les seves escultures

L’

Salvador Martorell al seu taller del Camí de l’Àngel a Tarragona

La Canonja, 1895 - Tarragona, 1968

el baríton

Pau Vidal i Guinovart

La Canonja

em estat una família de tres germans ben avinguts per la música i el cant. En Pau Vidal començà a estudiar piano, de ben jovenet, aprofitant l’avinentesa d’anar al col·legi La Salle de Tarragona, on hi havia un professor de música de molt prestigi: el mestre Josep Gols i Veciana. Foren les seves primeres lliçons rebudes del mestre i això intensificà una relació musical que tingué el seu punt culminant, el 1930, amb la fundació de l’Orfeó Canongí pel mateix Josep Gols. La confiança que el mestre Gols diposità en ell el conduí a ser-ne sotsdirector i també una de les veus més destacades, com a baríton, en la massa coral de l’Orfeó Canongí, que, sota l’extraordinària direcció del mestre Josep Gols, assolí èxits destacats amb obres d’òpera i elogis merescuts de la crítica especialitzada. La guerra del 36 estroncà aquell magnífic col·lectiu musical. Pau Vidal realitzà fins al 1939 algunes actuacions amb la Companyia del Teatre Tívoli de Barcelona juntament amb el tenor Hipólito Lázaro i representà a Saragossa l’òpera Carmen de Bizet. Però la seva veritable trajectòria professional començà el 1939 amb el debut al Gran Teatre del Liceu de Barcelona amb Aida de Verdi i on seguí durant cinc temporades més amb òperes com Rigoletto, La Traviata, El Barbero de Sevilla, Lohengrin, Il Trovatore i Otel·lo. Durant la temporada del 1945 debutà al Teatre Colón de Buenos Aires i amb la Companyia del Teatre Metropolitan de Nova York actuà a les ciutats de Säo Paulo i Rio de Janeiro. Continuà cantant

Pau Vidal i Guinovart, de jove

Quan es retirà dels escenaris, Pau Vidal dedicà la seva vida a la formació de nous cantants com a professor de cant del Conservatori Professional de Música de Tarragona

La Canonja, 1913 - Tarragona, 1998

per altres ciutats d’Espanya, Itàlia i Portugal, i de manera destacada a Las Palmas de Gran Canaria i Santa Cruz de Tenerife, on l’Ajuntament li concedí la medalla d’or de la ciutat. De tota aquesta trajectòria artística, en queden nombroses gravacions discogràfiques del segell Philips. Quan es retirà dels escenaris dedicà la seva vida a la formació de nous cantants com a professor de cant del Conservatori Professional de Música de Tarragona, fins a la seva jubilació el 1981. Difícilment l’opinió d’una germana és del tot imparcial, però he de dir que tenia una veu molt potent i timbrada, amb una tessitura molt extensa. I com que estava molt segur de la musicalitat de la seva veu, podia interpretar tota classe de papers. Rigoletto fou el personatge que més vegades interpretà, però el que li donà més prestigi i reconeixement artístic fou Hamlet, que no s’havia fet des que l’interpretà Tita Rufo.

Francesca Vidal i Guinovart Contralt i germana de Pau Vidal

136

El Catllar

l terme del Catllar es troba situat a la vall baixa del Gaià, a una altitud de 59 metres sobre el nivell del mar, dins de la demarcació històrica del Camp de Tarragona. El Baix Gaià, vertebrat pel riu del mateix nom que el travessa de nord a sud fins a desaiguar a la mar Mediterrània, esdevé una terra amb personalitat pròpia i un enclavament entre les comarques de l’Alt Camp i el Baix Penedès. El terme del Catllar té una extensió de 26,39 km2 i és el tercer més gran del Tarragonès després de la capital i de Constantí. El terme històric del Catllar inclou els termes de Tapioles i Cocons, els veïnats de la Plana i Mas Moragues i l’enclavament de la Quadra. Avui el conjunt del terme municipal està sembrat d’urbanitzacions, així com al llarg de tota la història es veié ocupat per masos, sens dubte a causa de la bellesa del seu paisatge i la seva proximitat a Tarragona. El terme, accidentat pels darrers contraforts de la serralada litoral, està travessat pel riu Gaià en direcció nord-est a sud-est. Quan el riu arriba a la població, tot fent una giragonsa, continua el seu curs en direcció nord-sud. La història del Catllar està inevitablement unida a la del seu castell, a redós del qual va néixer durant el segle XII. La importància històrica i cultural d’aquesta fortificació té un valor emblemàtic per a la població. Les seves restes, malmeses pels anys i ara en procés de consolidació, formen part de la imatge visual del nostre paisatge urbà.

Del patrimoni arqueològic i arquitectònic cal destacar l’església parroquial de Sant Joan Baptista, magnífic edifici setcentista construït entre els anys 1776 i 1790 i que també forma part de la imatge visual que hom té de la vila. Al llarg del terme, hi ha importants jaciments arqueològics, com els Vinyets, (300.000 anys), la Cativera, (11.000/8.000 anys) i el poblat de l’era del Castell (s. VIII/VI aC). Altres indrets d’interès són: el molí blader (s. XIII), el pou de glaç (s. XVII), l’antiga fàbrica paperera (s. XVIII-XIX), i l’agulla, element singular d’enginyeria hidràulica.

137

Josep M. Gavaldà i Colomina Alcalde del Catllar

El Catllar

Església parroquial de Sant Joan Baptista

El Catllar, destacant-ne l’església renaixentista de Sant Joan

La nostra història és la història del castell

el comte de Santa Coloma

Dalmau de Queralt i de Codina

El Catllar

Restes del castell del Catllar, actualment en procés de restauració

l terme del Catllar sembla que formava part del territori cedit pel comte de Barcelona, Ramon Berenguer I, a Ponç de Montoliu el 1066. L’any 1186 els germans Bernat i Arnau de Viver, juntament amb els seus fills de cognom Montoliu, feien donació dels delmes i altres coses a l’església de Sant Joan Baptista del Catllar, al capítol catedralici i a l’arquebisbe de Tarragona. La vila del Catllar des del segle XIV era closa per les mateixes cases, que hi feien de muralla, i tenia un portal que donava accés al castell i hom parla del “terme y baronia del castell del Catllar”. El senyoriu del Catllar romangué en mans dels Montoliu fins al 1344, quan Humbert de Montoliu el vengué a Pere de Requesens, senyor de Butsènit i Bellmunt. El seu fill, Berenguer, el vengué a Bernat d’Olzinelles, tresorer i conseller del rei Pere IV, i romangué en mans de la família fins que Beatriu d’Olzinelles es maridà amb Guerau de Queralt, fill del senyor de Santa Coloma. Durant la Guerra Civil Catalana (1462-72), el Catllar estigué de part de la Diputació del General. El castell esdevingué un enclavament militar important. El 1465 fou assetjat pel comte de Prades i finalment lliurat al rei. El 6 d’agost de 1481, Elionor de Pallars féu donació de la baronia del Catllar al seu parent Dalmau I de Queralt, baró de Santa Coloma, el qual el va posseir i en va gaudir fins al seu ennobliment com a comte de Santa Coloma i el nomenament de Dalmau III com a virrei de Felip IV el 1638. Dalmau de Queralt i de Codina no s’adherí gaire a la política d’Olivares. Anà a les guerres d’Itàlia (1630) i el 1637 rebutjà el càrrec d’ambaixador a Venècia. El 1638 fou nomenat lloctinent general de Catalunya. La guerra amb França, les necessitats militars i econòmiques de la corona i, en conseqüència, l’impediment de comerciar amb França, el van enfrontar amb la Generalitat i va arrestar el diputat Francesc de Tamarit i els consellers Vergós i Serra, posant-se en contra el poble català. El 7 de juny, dia de Corpus, una gran quantitat de segadors arriben a Barcelona per participar en la tradicional processó, i en la revolta que s’organitza, es traslladen a la casa del virrei clamant contra ell i el rei. El comte intenta escapolir-se,

Dalmau de Queralt i de Codina, segon comte de Santa Coloma (Dalmau III de Queralt) i baró de Ponts - Fototeca.cat

?, f segle XVI - Barcelona, 1640

però, a la platja, és apunyalat. L’endemà va ser enterrat a Barcelona, al temple de la Mercè. El 12 de maig de 1842, Joan Baptista Maria de Queralt i Silva va vendre la baronia del Catllar al comerciant vigatà Josep Safont, a qui devia diners. Text basat en l’article “El Catllar enllà en el temps”, de Mn. Manuel M. Fuentes i Gasó, i en l’Enciclopèdia Catalana

138

Manel M. Fuentes i Gasó Mossèn i historiador

Constantí

l’interior del Camp de Tarragona, hi tenim emplaçada la nostra vila de Constantí. Les primeres construccions civils del poble són del segle XIII. Passejar pel carrer Major fins a la plaça de l’Església, pujar les escales cap a la plaça del Castell i baixar vorejant l’antic baluard fins a la muralla, al carrer Sant Vicenç, és una bona manera de conèixer el nucli antic. La proximitat de l’Aeroport de Reus, de l’autopista AP-7, de la zona turística de Salou-Cambrils-Port Aventura i el clima mediterrani de què gaudim fan del municipi una bona “base d’operacions” per conèixer el Camp de Tarragona. Tot i que mantenim una considerable producció agrícola, des de principis dels noranta el Polígon Industrial ha esdevingut un important motor de l’economia local. La joia que amaga, però, el nostre municipi és la vil·la romana de Centcelles, que forma part del conjunt arqueològic de Tàrraco, declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO l’any 2000. L’indret fou ocupat per una gran vil·la a l’Alt Imperi i l’edifici que se’n conserva conté una cúpula amb tres frisos de mosaics: el cicle de la cacera, escenes de la Bíblia de tema funerari i una al·legoria de les quatre estacions a la part superior. Un sistema audiovisual permet conèixer amb facilitat els trets d’aquest monument. Juntament amb l’església parroquial, que conté al seu interior obres modernistes de Josep M. Jujol (reixes de les capelles laterals,

bancs i respatllers del presbiteri, confessionaris, etc.), el Pont de les Caixes, una de les poques mostres d’arquitectura civil medieval al terme, i els Molins, situats a la zona de Centcelles, així com la xarxa de camins rurals, que donen servei tant al pagès com al passejant i els cicloturistes, fan de la nostra vila un lloc ideal per a la visita, garantint una estada profitosa. Una vila que combina passat i riquesa patrimonial amb un ampli ventall de serveis a disposició de la ciutadania, i on tenim la sort d’haver gaudit de personatges de brillant trajectòria personal i professional.

139

Cristóbal Ramírez i Iglesias Alcalde de Constantí

Constantí

Muralla medieval

Vista de Constantí

Una bona base d’operacions

el mestre

Manel Fortuny i Llompart

Un bon mestre

Constantí

El mestre Fortuny

A causa de les seves idees i de les seves arrels, fou desterrat a exercir de mestre a la província de Sòria. Viure de la Terra, pàg. 252 - Constantí, 2006

e sentit sempre gran admiració i gratitud pel mestre Fortuny, tal com el coneixem tots, tant els que vam ser els seus alumnes com la gent del poble. I sóc del parer que aquest escrit representa un reconeixement personal i general del poble de Constantí. Casat amb Rosa Canadell Mañé, exercí de mestre a Reus, Picamoixons, Aguaviva de la Vega (Sòria) i Constantí. A la nostra vila, hi arribà jove i s’hi jubilà al cap de molts anys. Tothom qui ha pogut gaudir del seu ministeri educatiu en parla bé. La seva personalitat es podria definir com de persona seriosa, complidora i entregada “als seus nois”. La seva figura i la seva mà semblava que omplien l’aula de l’escola. Gran treballador, no tan sols complia amb l’escola sinó que la seva jornada es perllongava fins a altes hores de la nit fent primer d’enòleg a la Cooperativa Agrícola Sant Isidre i posteriorment repàs a exalumnes que ja treballaven al camp i també a algunes noies de les Monges, crua realitat per comparar l’ensenyament públic i el privat. Tot i això, encara tenia temps per anar de compres de bon matí a Tarragona, a peu primer i després amb una Vespa, i així poder estalviar uns diners que li eren vitals. Amb posterioritat gestionà la corresponsalia a Constantí de la Banca Vilella de Reus. També era gran amant de la pintura, i va arribar a fer-ne una exposició al Sindicat Agrícola, juntament amb Joan Sendra.

Manel Fortuny i Llompart a l’escola

Grup d’estudiants amb els mestres

La Canonja, 1912 - Constantí, 2002

Va mostrar-se generós amb els seus companys, el senyor Lucia i el senyor Porta, compartint econòmicament amb ells els guanys obtinguts del repàs dels alumnes. El repartiment de les matèries a l’escola el conduïren a ensenyar matemàtiques, problemes (que quasi sempre estaven fortament lligats a temes quotidians referents a agricultura, perquè fossin més propers als alumnes) i ciències. Ell fou qui va orientar –quasi va imposar– els meus pares perquè jo pogués estudiar el batxillerat a Tarragona. Va guiar-me espiritualment i va saber exercir d’educador i humanista, preparant el camí que havia de recórrer per fer ingrés, primer i segon a l’institut l’any 1949, possibilitant que pogués fer la carrera amb posterioritat. D’aquí la meva gratitud, admiració i reconeixement obligats. L’any 1993 va rebre de l’Ajuntament la Medalla de la Vila.

140

Josep Franquès i Sans Mestre, llicenciat en filosofia i lletres per la Universitat de Barcelona, Facultat de Tarragona

Creixell

es del seu mirador privilegiat i a uns 48 m d’alçada sobre el nivell del mar, Creixell domina tota la Mediterrània més oriental de la Costa Daurada. Creixell, a la zona del Baix Gaià, gaudeix d’una franja litoral de gairebé dos quilòmetres de platja de sorra daurada i fina. A la platja encara es conserven les tradicionals dunes amb flora i fauna autòctones i està catalogada com a espai d’interès natural. Té els distintius de Bandera Blava, Bandera Ecoplayas, així com la certificació ISO 14001 de gestió ambiental de la platja. A Creixell, hi podem trobar cinc càmpings, tres hotels amb encant i catorze urbanitzacions, majoritàriament de cases unifamiliars i adossades. Creixell és, per tant, un municipi que viu de i per al turisme, ja que aquest sector és el pilar fonamental de la seva economia. Creixell té un bonic nucli antic ben conservat i amb diferents elements catalogats com a Béns Culturals d’Interès Nacional. De totes les construccions sobresurt el majestuós castell, iniciat al segle XI, encara que la major part del que en podem veure actualment és del segle XVI i posterior. També es conserven encara tres torres de guaita i defensa originals del segle XVI: la torre de Cal Cabaler, la de Cal Jeroni i la de Ca la Miquelina. I cal ressaltar l’església parroquial de Sant Jaume, original del segle XVI; la torre del

seu campanar va ser coronada l’any 1917 amb una cúpula modernista realitzada per l’arquitecte Josep Maria Jujol. A Creixell les tradicions populars catalanes estan també molt arrelades; la vila té un seguici popular molt complet format per dues parelles de gegants, dos gegantons, quatre capgrossos i un drac. Tot això, barrejat amb una important oferta gastronòmica, fa de Creixell una vila amb encant ideal per a passar-hi les vacances amb família i on la tranquil·litat, el mar i la muntanya es complementen amb el caràcter acollidor de la seva gent.

141

Teodoro Fuster i Cortés Alcalde de Creixell

Creixell

Vistes del castell i del campanar de Creixell

Una vila amb encant al cor de la Costa Daurada

el rector, professor i escriptor

Francesc Mundi i Pedret

Creixell

Mossèn Mundi amb qui fou arquebisbe de Tarragona monsenyor Ramon Torrella Cascante, en una visita pastoral que va fer a Creixell l’any 1988

El rector de la parròquia de Sant Jaume de Creixell, professor universitari i escriptor mossèn Francesc Mundi i Pedret

Riudoms, 1931 - Tarragona, 1996

ossèn Francesc Mundi va néixer a Riudoms l’any 1931 i va morir a Tarragona el dia 4 de març de 1996. Les seves despulles reposen al Cementiri de Creixell, en una tomba molt senzilla excavada expressament al terra, davant de la capella del mateix cementiri, ja que així ho va voler mossèn Mundi. Segons pensava ell, d’aquesta manera tots els creixellencs i creixellenques trepitjarien la seva tomba i estarien més en contacte amb ell. Mossèn Mundi va ser nomenat rector de la parròquia de Creixell l’any 1971 i hi va exercir el seu ministeri sacerdotal al llarg de poc més de vint anys. Tal era la seva estimació pel poble de Creixell, i la reciprocitat que el poble de Creixell li manifestava, que la Corporació Municipal de Creixell el va proclamar en vida fill adoptiu de Creixell. El mossèn, com tothom el coneixíem, va fer una tasca molt important per tal de reconstruir i arranjar la torre del campanar de Creixell i del coronament de la cúpula modernista, que estava molt malmesa i que havia estat construïda l’any 1917 per l’arquitecte Josep Maria Jujol, deixeble i col·laborador de Gaudí. També va dur a terme les obres de rehabilitació de la mateixa església, amb la col·laboració de la feligresia parroquial. Una de les empremtes més importants que va deixar a Creixell va ser la seva tasca pastoral amb els joves, nois i noies de la vila. Va promoure les cantades de caramelles i eren conegudes les sortides i excursions culturals que organitzava amb la joventut de la vila arreu de Catalunya i a d’altres comunitats autònomes.

Llicenciat i doctorat en filologia hispànica, va fer de professor a la Facultat de Filosofia i Lletres de Tarragona. Es va especialitzar en la investigació literària i va publicar diversos llibres: Las Prosificaciones de las Cantigas de Alfonso X El Sabio, El Teatro de la Guerra Civil i Las Prosificaciones de 24 cantigas de Santa María. L’any 1986, amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya, va publicar La Tragèdia de Sant Sebastià, amb el qual va obtenir el premi d’investigació Arnau de Palomar. Mossèn Mundi disposava d’un fons bibliogràfic molt important i extens, que va donar al poble de Creixell. Actualment l’Ajuntament està catalogant tots aquests llibres per tal de posar-los a disposició de tothom a la futura biblioteca municipal, que, de ben segur, portarà el seu nom.

Josep Xufré i Prats Funcionari de l’Ajuntament de Creixell i president de la Colla Gegantera Els Esmarris de Creixell

142

El Morell

l Morell és un poble que es troba al bell mig del Camp de Tarragona, entre Tarragona, Reus i Valls. La seva situació geogràfica l’ha convertit en un lloc privilegiat per viure-hi, des de molt antic. Els seus orígens es remunten a l’any 1173 quan l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Torroja, i el rei Alfons I, cosenyors del Camp de Tarragona, van donar en pur, lliure i franc alou un tros de terra del terme del Codony a Berenguer dels Prats i a la seva muller, Dolça, per tal que s’hi establissin i el repoblessin. Des de llavors i fins ara el Morell sempre ha estat en continu creixement. Actualment té poc més de 3.000 habitants i la seva principal activitat econòmica és la industrial, tot i que originàriament ho va ser l’agricultura. El Morell és un municipi actiu i ho demostra el fet que hi hagi un Centre Cultural, un Pavelló Municipal d’Esports, un Centre de Dia, un IES i més d’una desena d’entitats socials, culturals i esportives. També és la seu de l’Àrea Bàsica de Salut, que a més de donar servei al Morell, també ho fa a Vilallonga del Camp, la Pobla de Mafumet, Perafort, Puigdelfí, el Rourell, els Garidells, les Gunyoles, la Secuita, Vistabella i l’Argilaga. Tot això l’ha convertit en cap de comarca dels pobles interiors del Tarragonès.

Qui arriba per primera vegada al Morell es troba amb un ambient agradable i hospitalari. La Rambla, amb els seus plataners, és el nexe de trobada dels veïns. I les festes majors, al juliol i al novembre, el moment en què tothom es retroba: els que hi viuen i els que pels motius que sigui només hi vénen de tant en tant. Des d’aquí us convido que ens visiteu. No us decebrem.

143

Pere Guinovart i Dalmau Alcalde del Morell

El Morell

Mà: Homenatge al conreu de l’avellaner, davant de l’Ajuntament

Vista del Morell

Benvinguts al Morell

el músic

Martí Montserrat i Guillemat

El Morell

Martí Montserrat i Guillemat amb el seu acordió

El músic amb l’Orquesta Mussette de Serramont (agost de l’any 1955) i enregistrant el primer disc (any 1950)

El Morell, 1906 - Barcelona, 1990

a començar a tocar d’oïda l’acordió i el piano abans dels nou anys. Començà a aprendre música a Reus i va acabar la carrera a Barcelona al Conservatori del Liceu. Va actuar com a solista d’acordió a diferents orquestres. Va tenir i fer servir per actuar un dels primers acordions diatònics a Espanya. Després va crear la seva pròpia formació musical amb el nom d’Orquestra Musette de Serramont. Era un home generós, caritatiu, molt escrupolós, seriós, sentimental, temperamental, molt exigent amb ell mateix i amb els altres. Ningú feia les coses al seu gust. Era molt creatiu i vital. La seva música va ser molt avançada per al seu temps. A les seves obres va, fins i tot, aportar acords que després han estat emprats en músiques molt més actuals. El seu ritme va ser molt punyent i va arribar a fer jazz amb el seu acordió. Va actuar per Europa, al Marroc i a Algèria. Va fer discos, ràdio, cinema i televisió. També va actuar amb la seva orquestra a les millors sales de festes de Barcelona, Tarragona i de la resta d’Espanya. Va actuar junt als més famosos cantants de l’època. Malgrat que va marxar molt jove del Morell, sempre va tenir una relació especial amb el seu poble. A les seves estades preparava obres per a la sala parroquial amb participació de gent del poble. També

actuava amb la seva orquestra i “vocalistes” a les festes majors. Al Morell encara hi ha persones que recorden les seves cançons. El seu tipus de música incloïa ballables, sardanes, sarsueles, concerts, bandes sonores de pel·lícules, jazz, etc. Va ser l’introductor a Espanya de l’orgue elèctric i la guitarra elèctrica hawaiana. És l’autor d’un tango anomenat La gloria del Aguila, cantat pel famós Carlos Gardel. Actualment, ha estat inclòs al projecte de l’ESMUC “Noms PropisMúsics Catalans del Segle XX”, que porta a terme el musicòleg Jordi Roura.

144

Montserrat Montserrat i Balarti M. Antònia Montserrat i Balart Filles de Martí Montserrat

La Nou de Gaià

El perfil més màgic del Tarragonès

mb aquestes paraules Bigas Luna, afamat cineasta català, va definir l’skyline de la Nou de Gaià, que n’és un dels principals atractius. El dibuixen les torres del castell i l’esvelt campanar de l’església, dos edificis que permanentment dialoguen i parlen el mateix idioma. Encimbellat, el poble és emplaçat al vessant d’un turó que mira a mar i a les muntanyes de Vespella, que li fan de teló de fons. Ambdues cares són com la nit i el dia i totes dues tenen el seu encant. Alhora, dos paisatges semblen trobar-se i donar-se la mà: el propi de la costa mediterrània, de vinyes, garrofers, oliveres..., i el de les muntanyes de pi de la Serralada Prelitoral. Aquesta simbiosi la devien veure els primers pobladors quan, a principis del segle XI, van instal·lar-se al voltant d’un castell erigit per protegir aquestes terres de la Catalunya Nova, que foren frontera amb els dominis sarraïns. I el castell, reformat al segle XVIII i recentment restaurat, té també aquestes dues cares ben diferenciades, que contrasten i combinen alhora. Una, més majestuosa, amb quatre torres en honor de qui en fou el propietari, el baró de les Quatre Torres, i l’altra, més sòbria i mediterrània, pintada de colors ocres amb franges granes, que bé es podria situar en algun indret de la Toscana.

I de la terra aspra que l’envolta, la Nou ofereix productes del camp de primera qualitat, vi i oli i també cava, que es poden adquirir a la cooperativa local. Un cert magnetisme deu tenir el poble quan cada cop més gent relacionada amb les arts decideixen establir-hi la seva residència. Potser per aquests vincles amb l’art, la Nou disposa de l’espai cultural del Castell, amb una rica i variada oferta cultural que permet constatar la vitalitat i el dinamisme de la població. Totes aquestes peculiaritats deuen haver marcat el caràcter dels seus habitants. Gent discreta, reservada, però alhora acollidora, que rep amb els braços oberts els visitants i obre les portes als nous residents que s’hi integren com uns nouencs més. La Nou, de bat a bat.

145

Jordi Cañellas i Alberich Alcalde de la Nou de Gaià

La Nou de Gaià

Monument dedicat a la Verge de les Neus

Vista panoràmica de la Nou de Gaià

El perfil més màgic del Tarragonès

l’enginyer agrònom i polític

Ramon de Morenes i García Alesson

La Nou de Gaià

Retrat de Ramon de Morenes i García Alesson

Certificat de nomenament de Ramon de Morenes i Garcia Alesson, com a senador vitalici el 10 de maig de 1907 - Fons: Senat d’Espanya

La Nou de Gaià, 1866 - Madrid, 1934

amon de Morenes i García Alesson (la Nou de Gaià, 1866 - Madrid, 1934) era descendent d’una antiga nissaga vendrellenca, establerta a Tarragona al segle XVII, on s’inicià la tradició familiar com a apotecaris. Destacats membres de la família assoliren una gran rellevància social i política a Tarragona, i més tard a Madrid. Ramon, el primogènit de set germans, nasqué a la casa pairal –castell– de la Nou de Gaià, bastida per la família. Els seus pares eren Carles de Morenes i Tord –baró de les Quatre Torres, heraldista i arqueòleg– i Fernanda García Alesson y Pinel –comtessa del Asalto. Ben aviat, Ramon destacà tant en el seu vessant professional com a enginyer agrònom –arribà a director de l’Escuela de Agrónomos de Madrid–, com polític –fou diputat a Corts diverses vegades, representant Tarragona pel partit conservador, i també secretari del Congreso i Senador Vitalicio del Reino. Casat amb María Carvajal y Hurtado de Mendoza, filla dels marquesos d’Aguilafuente, foren pares de deu fills, alguns dels quals nasqueren a la Nou de Gaià. Entre d’altres dignitats assolides, fou comte de l’Asalto i comte de la Peña del Moro, marquès de Grigny, baró de les Quatre Torres, Grande de España, vescomte d’Alesson i

Maestrante de Zaragoza. Obtingué la Cruz de Isabel la Católica, i fou també membre del Cos de la Noblesa de Catalunya i de l’Academia de Historia. Des de la seva influent posició, esmerçà molts esforços en la conservació del patrimoni historicoartístic de Tarragona i província –era també soci d’honor de la Societat d’Arqueologia Tarraconense–. Els últims anys de la seva vida dedicà especial atenció a impulsar la restauració del monestir de Poblet, tasca per la qual fou distingit com a vicepresident del Patronat i Donat de Poblet.

146

Lluís Virgili i Virgili Historiador local de vocació

Els Pallaresos

ls Pallaresos és un poble de la comarca del Tarragonès situat al bell mig del Camp de Tarragona entre el mar i la muntanya, aproximadament a 7 km de la ciutat de Tarragona. Té més de 3.900 habitants i es troba en constant procés de creixement de població; el terme municipal està format per les urbanitzacions: Jardins Imperi, Pallaresos Park, els Hostalets, els Plans, i d’altra banda el poble com a nucli del municipi. També podem trobar-hi diverses zones esportives i parcs, com la Font de la Mina, un parc rodejat d’arbres situat entre el CEIP Sant Sebastià i la piscina municipal. L’origen dels Pallaresos, no se’n té la certesa d’on prové, però es diu que el nom d’aquesta població procedia del fet que els seus habitants venien de les comarques pirinenques del Pallars al segle XIV. La Festa Major dels Pallaresos se celebra a principis d’agost, per sant Salvador; també trobem la Festa Petita d’hivern per sant Sebastià, al gener, i sant Isidre, al maig; i una Trobada Gegantera anual.

L’antic Ajuntament dels Pallaresos està realitzat per l’arquitecte Josep M. Jujol, igual que la Casa Bofarull, la Casa Andreu de la plaça de l’Església, la reixa de la Casa Solé (1927), la reforma de la casa d’Emília Fortuny (1944) i els altars laterals de l’església parroquial de Sant Salvador (1945-1947).

147

Ana Maria Ramos i Castro Alcaldessa dels Pallaresos

Els Pallaresos

Casa Bofarull als Pallaresos

Vista dels Pallaresos

Al bell mig del Camp de Tarragona

l’arquitecte modernista

Josep Maria Jujol i Gibert

Els Pallaresos

osep Maria Jujol estudià a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, i al mateix temps començà a treballar en l’estudi de l’arquitecte barcelonès Antoni Maria Gallissà. L’aprenentatge en aquest taller, on dibuixava esgrafiats, ferro, ceràmica, i la posterior ocupació en el taller de l’arquitecte Font i Gumà, on col·laborà com a ajudant i dissenyador d’elements decoratius, seran els antecedents que el prepararan per a la posterior concepció de l’obra d’art total. El 1904, dos anys abans d’acabar la seva carrera, comença a treballar amb Gaudí, amb el qual col·laborarà fins a la seva mort. Fou un període molt important per a Jujol, en el qual s’establí un procés d’interrelació, d’influències, en el qual els dos arquitectes s’enriquiren mútuament. Actualment Jujol és considerat un dels grans arquitectes europeus, amb una obra de valor universal. L’arquitecte sobresurt per la seva original manera de treballar, sense atenir-se a cap tipus de convencionalisme, només subjecte a la seva manera de ser i de pensar. En aquest sentit cal fer menció del pes que té el sentiment religiós en la gènesi i el desenvolupament de la seva obra. Jujol fou arquitecte, escultor, dissenyador i pintor amb capacitat per integrar aquestes disciplines de forma magistral. Tenia, a més, una habilitat innata per saber aprofitar les coses més humils, per

Parallamps en forma d’àngel a la Casa Bofarull

Bust de Josep Maria Jujol a l’Ajuntament dels Pallaresos

L’arquitecte Josep Maria Jujol i Gibert, l’any 1929 - Arxiu Jujol

Tarragona, 1879 - Barcelona, 1949

transformar una llauna buida en un magnífic llum, per decorar amb trossos de vidre, per aprofitar qualsevol material de detritus. La singularitat de la seva obra, amb imbricacions amb l’expressionisme, el surrealisme, el dadaisme i l’abstracció, a més de la difícil situació en la tradicional cronologia de la història de l’art, han estat alguns dels grans obstacles que han impedit fins fa molt poc donar a conèixer la importància i l’interès que té la seva producció. Entre les seves obres cal destacar: el Teatre Metropol (1908), la Torre de la Creu a Sant Joan Despí (1916), l’església de Vistabella (1923), la Casa Planells a Barcelona (1923), la Casa Negre a Sant Joan Despí (1926) i les reformes de la Casa Bofarull als Pallaresos (1930).

148

Antonio Salcedo i Miliani Professor d’història de l’art de la URB

Perafort i Puigdelfí

s motiu d’orgull ser l’alcalde d’un municipi format per dos pobles com és Perafort i Puigdelfí, que a més a més d’estar rodejats d’un important polígon industrial mantenen els estils de vida i les tradicions propis d’un poble petit, cosa que ens permet utilitzar com a eslògan “Perafort i Puigdelfí, un camp de tranquil·litat”. La fesomia dels nostres pobles recorda la dels pobles d’antic, la vida dels quals transcorre a la plaça i al costat de l’església, amb carrers petits i on tothom es coneix. Avui Perafort i Puigdelfí creixen amb modernes edificacions que respecten el creixement harmònic i el ritme de vida del municipi, i que a la vegada permeten gaudir de tots els serveis i equipaments que actualment demana la nostra societat. A dia d’avui els nostres pobles són una cruïlla de camins, punt de referència de l’estació del tren d’alta velocitat al Camp de Tarragona, fet que els ha convertit en l’epicentre de les comunicacions i els ha atorgat una situació estratègica que, unida a l’entorn metropolità del Camp, els suposa una garantia de progrés amb vista al futur. Tot i així, el més important d’un municipi és la seva gent. Els nostres veïns i veïnes són persones que estimen el seu poble, els carrers que els van veure néixer o bé que els han acollit com si sempre hi haguessin viscut. Els habitants de Perafort i Puigdelfí

són gent integrada, treballadora, gent que coneix el valor de l’esforç, la convivència i l’amistat, persones que en moltes ocasions desenvolupen la seva activitat en empreses tecnològiques, però que veuen canviar els colors del camp al ritme de les quatre estacions de l’any. Perafort i Puigdelfí és un municipi on els nens i nenes encara poden jugar al carrer, però que a la vegada disposa d’equipaments propis d’una ciutat, com ara són el nou CEIP o l’Escola Bressol. En definitiva, un municipi orgullós del seu passat i amb un futur prometedor.

149

Joan Martí Pla i Pla Alcalde de Perafort i Puigdelfí

Perafort i Puigdelfí

Vista de Puigdelfí

Vista de Perafort

Un camp de tranquil·litat

el metge

Lluís Vallespinosa i Vallvé

Perafort i Puigdelfí

El doctor Lluís Vallespinosa

Visita del cardenal Benjamín de Arriba y Castro al poble de Puigdelfí (agregat de Perafort), els anys cinquanta. Darrere del cardenal, amb barret, el doctor Vallespinosa

Reus, 1889 - Perafort, 1986

l doctor Lluís Vallespinosa i Vallvé nasqué a la ciutat de Reus el dia 31 de juliol de l’any 1889. Una vegada acabada la carrera de medicina l’any 1915, quan tenia vint-i‑sis anys li van assignar la plaça sanitària de Perafort per exercir la seva professió. Aquesta plaça sanitària de Perafort, a més del poble pròpiament dit, comprenia el seu agregat de Puigdelfí i les poblacions limítrofes dels Pallaresos i Garidells; en algun període també tenia cura del poble de Vistabella. Era un home d’estatura més aviat baixa. Es casà amb una noia natural de Perafort, Isidra Veciana i Canals, de la qual enviudà l’any 1940, sense descendència. Les visites les realitzava en la casa que habitava, propietat de la seva esposa, i consistien en dues visites diàries en els dies laborables, una al migdia i l’altra a les primeres hores de la nit. El mitjà de transport per fer les visites a les altres poblacions, en un principi, era una tartana, cotxe de tracció animal; però en un dels viatges tingué un accident en què bolcà el vehicle; des d’aleshores les realitzava a peu. La distància que separa en carretera Perafort de Puigdelfí és d’ 1,5 km, dels Pallaresos 3,5 km, i als Garidells, s’hi anava per uns senderons, ja que no hi havia carretera directa i en temps de pluges era molt difícil i perillós el seu trajecte. A les visites d’urgència, hi acudia a qualsevol hora, tant si era de dia com de nit, i quan el malalt ho requeria mai estalvià el nombre de visites, fins i tot en un principi preparava personalment les medecines. De la seva vida civil destacarem que era una persona molt culta i d’un caràcter simpàtic i agradable. Era un home creient que aportà

quantitat de diners per a la reconstrucció de l’església parroquial, devastada pels incidents provocats per la Guerra Civil Espanyola. La imatge del Sagrat Cor de Jesús de talla de fusta que avui s’hi conserva, i que és la més valorada artísticament, és regal seu que féu a la parròquia. Anys anteriors a la seva mort, el poble de Perafort, en agraïment a la tasca desenvolupada durant la seva llarga vida laboral, ja li dedicà un carrer que porta el seu nom, situat a la part nord-est de la població. Es jubilà el gener de l’any 1961, quan tenia setanta-dos anys. Des de la presa de possessió fins a la seva mort residí sempre a Perafort, on es retirà i convisqué juntament amb una família d’acolliment, que anteriorment tant la mare com després la filla s’havien dedicat al servei domèstic. Morí a la seva casa de Perafort el dia 9 de febrer de l’any 1986, quan tenia noranta-sis anys. Les seves despulles foren sepultades en el cementiri municipal de Perafort.

150

Joan Pere i Busquets Historiador

La Pobla de Mafumet

La Pobla i la seva gent

i hi ha alguna cosa que agrada a un alcalde és parlar del seu poble. L’autor del llibre em dóna l’oportunitat de fer-ho en aquestes línies, i ho faig orgullós i complagut perquè la Pobla de Mafumet és un poble del qual hom pot sentir-se orgullós del seu passat, del seu present i del futur, però sobretot de la seva gent. La dècada dels anys setanta suposa un punt d’inflexió en la història de la Pobla, que canvia la vida del poble i també la seva fisonomia. Fins aquelles èpoques, la Pobla era un poble agrícola, i en aquell moment passa de ser un municipi íntegrament dedicat a la terra a acollir el major complex petroquímic del sud d’Europa. Tot això va dur-se a terme sense perdre la seva activitat tradicional, però provocant un transvasament laboral cap a la nova indústria. Avui la Pobla disposa d’una dotació important d’equipaments i serveis, que fa que la gent que hi viu gaudeixi d’una alta qualitat de vida, però, si hi ha alguna cosa a dia d’avui que fa que la Pobla tingui un element distintiu, és l’alt nivell de convivència i participació que existeix entre els pobletans i pobletanes. Una participació que es trasllada al terreny associatiu, cultural, esportiu i fins i tot a l’àmbit polític. El futur de la Pobla està molt vinculat a la seva gent, que en definitiva és qui fa el poble. La continuïtat de la indústria química

–que conviu com un veí més a la Pobla–, l’estratègica situació geogràfica del municipi al cor de la comarca del Tarragonès, la proximitat de la nova estació del tren d’alta velocitat i l’equidistància que el separa de poblacions rellevants a la província com ara Reus, Valls i Tarragona, fan que puguem mirar el futur amb optimisme. Però sobretot hi ha valors, com són la convivència i la participació, que garanteixen que els pobletans i pobletanes decideixin el seu futur. I és en aquest punt que ens trobem: orgullosos del nostre passat i amb il·lusió de futur.

Joan Maria Sardà i Padrell Alcalde de la Pobla de Mafumet

151

La Pobla de Mafumet

Mare de Déu del Lledó (1802)

La Pobla de Mafumet, plaça de la Vila

La Pobla de Mafumet... i la seva gent

l’artista

Tarsici Baget i Llobet

La Pobla de Mafumet

vegades els pobles tenen la sort que una persona determinada hi neixi i que diverses generacions hi convisquin. Aquest ha sigut el cas de la nostra generació a la Pobla, perquè hem estat afortunats de poder comptar entre els nostres amics amb un veí com era en Tarsici Baget. És una persona que forma part de la història viva del nostre municipi. Va ser, i és, estimat i apreciat pel nostre poble i va fer que un hobby es convertís en art. Els treballs que va realitzar van agradar molt en el seu moment i encara avui tothom al poble està content i orgullós de la seva obra. Els records que ens ha deixat són un clar exemple del que poden aconseguir la paciència, el treball ben fet i la confiança en un mateix. Quan algú utilitza un material com les rajoles trencades, que per a molts altres seria una deixalla inutilitzable, i el converteix en un art, llavors es fa palesa no només una vena d’artista, sinó un valor que en Tarsici Baget va ser una constant: que els petits detalls són importants. Ens trobem davant una forma diferent de mirar el món, en la qual no hi ha res ni ningú inútil. On tothom i tot té valor. On l’obra ben feta és allò quotidià i on té més importància el detall que la pressa o la velocitat.

Casa Balei a la Pobla de Mafumet

Escut fet per Tarsici Baget, a la façana de l’Ajuntament de la Pobla de Mafumet

Tarsici Baget i Llobet envoltat de les seves obres

Reus, 1922 - La Pobla de Mafumet, 2001

L’obra d’en Baget no només es limita a la seva casa, sinó que en tenim altres testimonis al poble, com l’escut que figura a la façana de l’Ajuntament, i que el consistori preservarà com a homenatge al seu autor en la remodelació que s’hi durà a terme per ampliar l’edifici. Crec que és un encert de l’autor d’aquest llibre deixar constància per a la posteritat de dones i homes que són models per a la generació amb la qual conviuen, però també per a les generacions futures.

Josep Moragues i Borrull Rector de la Pobla de Mafumet

152

La Pobla de Montornès

a Pobla de Montornès està situat estratègicament a tres quilòmetres de les platges de Torredembarra. Envoltat de suaus turons que han permès zones de segona residència en un dels pobles més antics de la Catalunya Meridional. L’any 1066 Ramon Berenguer I el Vell, coetani d’Abd-al-Ramhman III, va cedir a Ramon Trasunyer el turó denominat Puigperdiguers i també Montornès, amb l’obligació de fer-hi un castell fronterer, que va ésser acabat el 1099, castell que va ser actiu fins al segle XVIII. Un cop consolidat el territori el 1259, l’abat de Santes Creus donà carta de població a les famílies que s’hi havien establert al que avui és el nucli antic al voltant de les Torres, una de les quals encara es conserva al carrer Major. El 1275 es construí l’església romànica, que fou substituïda el 1571 per l’actual. El segle XVIII és dels de més esplendor per al poble gràcies al conreu del cànem per fer les preuades cordes per als vaixells de vela, i també a la vinya –pel comerç amb les colònies– i a la ramaderia. En aquest segle es construeix el campanar actual, que substitueix l’espadanya que encara es veu a la façana de l’església. Avui el poble és tranquil, som gent de mar i de muntanya, i som coneguts arreu pel pessebre vivent que cada any fan centenars de vilatans de forma altruista, per les festes de Nadal, a l’entorn de

l’ermita de la Mare de Déu de Montornès, just al turó on hi havia el castell, i que dirigeix l’Associació d’Amics de Montornès; també tenim associacions de puntaires, de ciclisme i d’altres esports, així com la de Ball de Bastons. El contorn està ple de camins amb marges i barraques de pedra seca catalogades i que, junt a cinc masies imponents, animen a fer passejades enmig de parades de garrofers que formen un paisatge singular. Els caps de setmana es pot comprar directament a les cases dels pagesos o en els nostres comerços. Un poble amb molts projectes en marxa perquè els nostres visitants puguin gaudir de la calma i el benestar.

153

Josep M. Santamaria i Puig Alcalde de la Pobla de Montornès

La Pobla de Montornès

Ermita de la Mare de Déu de Montornès

Vista de la Pobla de Montornès

Gent de mar i de muntanya

Josep Rovira i Solà

La Pobla de Montornès

La Pobla de Montornès, 1847 - Tarragona, 1908

osep Rovira neix a la Pobla de Montornès l’any 1847 i fou l’hereu del patrimoni familiar, que eixamplà notòriament. Home intel·ligent, propietari i de vasta cultura, estudià a l’Escola Superior d’Agricultura de Barcelona, ja que la família era propietària agrícola. Es casà a Tarragona, a l’església del Beateri de les monges dominicanes el 4 de juny de 1869, amb Assumpta Rovira i Ribera, de Tarragona, de la nostra burgesia. Adquirí dues cases bessones a Tarragona a la plaça del Pallol, contigües a l’antiga Audiència, en una de les quals havia viscut Estanislau Figueras i de Moragas, president de la Primera República. El matrimoni era de filiació monàrquica i un dels salons de la casa el presidia un quadre de notables proporcions de la reina Isabel II. Rovira i Solà pogué bastir el gran immoble construït l’any 1900, fent llavors les grans reformes: construí el nou cementiri, la nova rectoria de la Pobla i la desapareguda capella de la Santíssima Trinitat, que, poc més o menys, quedava a la porta principal de l’edifici. Rovira també havia estudiat música, era amant de la pintura i les arts, era força devot, i pagava sempre un predicador forà, on sempre tenia, a més, una habitació reservada. Els nostres biografiats traspassaren a Tarragona, Josep Rovira l’1 de desembre de 1908, i Assumpta, el 26 d’agost de 1926.

Xavier Rovira amb la seva esposa Rosa Santaeugènia i Civit - Arxiu Jordi Morant

Retrat de Josep Rovira i Solà i, al costat, la seva esposa, Assumpta Rovira - Arxiu Jordi Morant

La família Rovira: Josep, Xavier i Josep M.

Xavier Rovira i Rovira Tarragona, 1880 - 1948

ill dels anteriors, va néixer a Tarragona el 1880, al Pallol, era cavaller i el pare li donà carrera. Xavier escollí la medicina a Barcelona, fent de metge rural molts anys, l’últim lloc a Altafulla. No és estrany que les noies Rovira o les nores, els avis, en complir-se el temps de gestació, les traslladessin a Tarragona per tal d’infantar. Creiem que anà pels volts de Balaguer, on hi havia un dentista de Barcelona, Civit de Balaguer, i on potser va conèixer la seva muller. Així doncs, conegué Rosa Santaeugènia i Civit, de Balaguer, i s’hi casà. Cursà, a més, íntegrament la carrera de piano al

154

La família Rovira

Mn. Josep M. Rovira a l’Argilaga - Arxiu Jordi Morant

Conservatori Superior de Música del Liceu de Barcelona, tenint com a principals mestres Josep Nicolau i Enric Morera. Era concertista i compositor. Va compondre variades cançons, com ara La rosa marcida amb Verdaguer, L’encís del cant també amb Verdaguer, Mar endins de Casas i Aligó, un Rondó caprichoso, uns Nocturns impresos per la casa Boileau i Himne a la Filatèlia imprès per la mateixa casa. A més, va fer altres composicions, com les dedicades en honor de la Mare de Déu de Montornès amb la missa solemne a veus, harmònium i el corresponent acompanyament musical i l’Himne a la Mare de Déu de Montornès, per a veus i acompanyament d’harmònium, amb lletra del poeta vallenc mossèn Ramon Pinyes. Traspassà prematurament a Tarragona el 4 de febrer de 1948. Xavier Rovira no va tenir descendència. A més, va tenir una gran afecció a la filatèlia i posseïa des del primer segell que sortí de correus al darrer.

Dr. Mn. Josep M. Rovira i Virgili

eix a Tarragona el 17 de desembre de 1912, descendent cabaler dels Rovira i Solà, i fill d’Eugeni Rovira i Rovira i d’Ignàsia Virgili i Rovira de Tarragona, també parents dels Rovira de la Pobla de Montornès. Entrà de ben jove al seminari de Tarragona fent filosofia, i ingressà després a la Facultat de Filosofia de la Universitat Pontifícia Tarraconense, on poc després es doctorà, i féu, a més, exàmens d’Estat. El cardenal Vidal i Barraquer ordenà el seu ingrés a la Universitat Gregoriana de Roma, on acabà brillantment la llicenciatura en teologia. La guerra trasbalsà el món dels seminaristes grans, que ja s’havien traslladat al seminari de la Seu d’Urgell. El dia de Sant Jaume, un avalot de gent armada irrompia violentament al seminari mentre celebraven la missa i Josep M. Rovira, amb una sang freda extraordinària, els va dir: “Què busqueu? –Armes!–. Podeu registrar tota la casa.” Entre els seminaristes hi havia el qui va ser monjo de Montserrat, el P. Miquel Estradé i Mn. Ramon Muntanyola, poeta, tots dos grans catalanistes. Quan van fugir, Andorra i França foren els principals destins d’aquells seminaristes. A causa del fet que la mare era vídua i havia de subsistir, va tornar i va ser empresonat. Després

passà a la zona nacional, on va ser alferes de complement rebutjant, després, quedar-se a l’exèrcit. Encara sense ser prevere va ser cridat i nomenat professor catedràtic del seminari de filosofia, llatí, teologia i matemàtiques. Va ser ordenat de prevere per Tots Sants el 1940 a Barcelona, atès que al cardenal Vidal i Barraquer, que ocupava la Seu Metropolitana de Tarragona, el règim del general Franco li prohibí la incorporació. Josep M. Rovira conjugà parròquia, ministeri sacerdotal, professorat, al nostre Seminari i, en temps de l’arquebisbe doctor Josep Pont i Gol, aquest el nomenà canonge de la nostra Seu Primada tarragonina. Tres generacions de tarragonins passaren per l’aula privada del doctor Josep M. Rovira per a l’aprenentatge de les matemàtiques, ja que era una veritable autoritat en aquesta ciència. Traspassà a Tarragona el 17 de setembre de 2005.

155

Jordi Morant i Clanxet Historiador

La Pobla de Montornès

Tarragona, 1912 - 2005

E La Pobla de Montornès

l’indià i benefactor

Eusebi Mercader i Mercader

usebi Mercader és un dels nombrosos indians que després de fer les Amèriques van destinar la seva notable riquesa a obres de beneficència. Fill de Joan Mercader i d’Antònia Mercader, va néixer al carrer del Pou (carrer que ara porta el seu nom). El seu gran talent pel comerç es començà a manifestar treballant primer a Tarragona, passant per Barcelona i finalment a l’illa de Cuba, on viu la revolució. És en aquest país on ocupa importants càrrecs empresarials i on fa la seva gran fortuna. Mentrestant, realitza nombrosos viatges entre Amèrica i Europa, viatges que aprofita per visitar la seva família a la Pobla. El 1912 torna amb la seva nova família i s’instal·la a Barcelona, on es relaciona amb importants comerciants i aristòcrates de la capital. Coneix Francesc Cambó, amb qui fa gran amistat i col·labora en les seves campanyes electorals. El 1916 fa les gestions i aporta el capital necessari per a la instal·lació del primer telèfon a la Pobla. Un any més tard intenta aconseguir una mina d’aigua per al poble. Amb aquesta intenció compra una hisenda a Bonastre, i ofereix els diners necessaris per a l’obra, però no s’acaba d’entendre amb el govern municipal i tot queda en un intent. Dos anys abans de la seva mort, en el seu testament instaura tres fundacions: una amb 150.000 pessetes a la Mancomunitat de Catalunya a favor d’obres culturals i d’ensenyament professional; una altra destinada al sufragi de la seva ànima i de tots els fidels difunts del cementiri de la Pobla; i l’altra per premiar la tasca dels alumnes destacats de l’escola de la Pobla. El Patronat Eusebi Mercader és dotat amb 27.000 pessetes, dipositades al Banc d’Espanya a Tarragona a favor de la Junta Municipal d’Escoles de la Pobla de Montornès. La Junta del Patronat era formada per les mateixes persones que la Junta Municipal de Educación Primaria. Les 880 pessetes de rendiment anual es repartien entre les escoles del poble (Escola de nens, Escola de nenes i Germanes Carmelites) per a la compra de joguines, llibres i material escolar. A partir dels anys cinquanta, s’instauren premis per als alumnes en tres categories: bona conducta, assistència i aplicació. No podem precisar fins a quin any es van concedir aquests premis, ja que la darrera acta del Patronat és del 1966, quan es van atorgar dos premis d’aplicació (a un nen i a una nena) amb un import de 200 pessetes cadascun, dos d’assistència (nen i nena) de 120 pessetes cadascun, i dos de conducta (nen i nena) a 70 pessetes per cap.

Retrat d’Eusebi Mercader i Mercader - Arxiu Jordi Morant

La Pobla de Montornès, 1856 - Barcelona, 1924

Tenim, però, constància del lliurament de diplomes amb posterioritat a aquesta data. Per als estudiants del segle XXI pot resultar difícil d’entendre (per la quantitat, per la separació de nens i nenes, i per les tres categories de premis), però fa gairebé cent anys, el fet que Eusebi Mercader atorgués aquesta importància a l’escola i a l’educació representava una gran visió de futur. (Informació elaborada a partir del llibre de S. Menchón i J. Morant i Clanxet La Pobla i el Castell de Montornès: introducció a la seva història, editat per la parròquia de Santa Maria l’any 1972 i de les actes del Patronat Eusebi Mercader i de la Junta Municipal de Educación)

156

Maria Gual i Figuerola Directora del CEIP Els Ametllers

Renau

enau és l’últim poble del Tarragonès, limitant amb l’Alt Camp, situat a 15 km de Tarragona, a 13 km de Valls, a 5 km de l’estació del Camp de Tarragona i a 10 km de la sortida de l’autopista Barcelona-Saragossa. Per tant, un poble amb molt bon emplaçament. L’origen de Renau, així com el de Peralta, cal situar-lo durant la Reconquesta cristiana, a mitjan segle XII. Sembla que foren atorgats a la família Montoliu. Renau restà unit als senyors del Catllar, emparentats amb la família Montoliu, fins al començament del segle XIV. Més tard, a causa de querelles familiars, la baronia de Renau va ser subhastada i comprada l’any 1685 per Francesc Perelló, habitant de Tàrrega, que la deixà en testament a la seva dona Raimunda de Perelló i Roger de Llúria. El poble va patir la crema del petit castell noble una vegada va acabar la guerra dels Segadors, segurament com a càstig per la seva rebel·lió contra la monarquia dels Àustria. A Renau, envoltat de vinyes, ametllers, oliveres i pins, hi podreu trobar sobretot pau i tranquil·litat, passejar pels seus carrers i gaudir dels cants dels ocells, escoltar el silenci o el soroll de l’aigua que cau del sortidor de la Pila Baptismal que tenim col·locada al mig de la plaça, davant de l’església de Santa Llúcia. Podeu passejar pels seus camins, que us portaran a l’embassament del riu Gaià o a les poblacions veïnes, com Vilabella, Nulles, l’Argilaga

i la Secuita, o anar-hi amb bicicleta i fins i tot fer petits recorreguts a cavall. Una visita obligada és l’ermita dedicada a la Verge del Lloret i decorada per l’arquitecte Jujol. El poble disposa de piscina municipal, d’un bon restaurant, de l’hotel rural de Peralta (pedania de Renau i lloc idíl·lic en el temps actual); ara també l’hotel rural el Mas de Solé, una masia al costat del poble, i el Casal del poble. La meva lluita personal des del Consistori, en sóc l’alcaldessa des de fa disset anys, ha estat el poder recuperar la història d’aquest poble, recuperar la seva població (màxima riquesa de qualsevol lloc) i assumir la nostra veritable identitat com un dels pobles més petits de Catalunya.

157

Rosa Maria Parés i Yago Alcaldessa de Renau

Renau

Ermita de la Verge del Lloret

Vista de Renau

Pau i tranquil·litat

el mestre, alcalde i escriptor

Josep Veciana i Aiguadé

Renau

Retrat de Josep Veciana

Perafort va decidir homenatjar-lo posant el nom Josep Veciana i Aiguadé a la nova escola

Renau, 1919 - 2007

l febrer del 2007 ens deixà una de les personalitats més rellevants i estimades del poble de Renau, coneixedor de la gent, del seu entorn i, sobretot, com ell mateix es va definir, un “mestre de poble”. Neix el 1919 a Renau, “un poble sense carretera d’accés ni electricitat”, com va escriure. Els seus mestres de la infància el van marcar, per damunt de tots el senyor Díaz, que el va introduir en el món dels llibres, a través d’una biblioteca i una activitat de teatre que va engegar amb els nens del poble. Va estudiar batxillerat a l’Institut Martí d’Ardenya de Tarragona, època en què, amb la proclamació de la República, es fa la carretera d’accés al poble i hi arriba l’electricitat. El 1937 acaba el batxillerat i la Generalitat nomena “mestres” els batxillers, amb la qual cosa el destinen a l’escola de Picamoixons, amb disset anys. Fa el servei militar fent de mestre “d’analfabets”, però a finals del 1938 s’ha de refugiar a França fins al juliol del 1939, que torna a casa. Amb un curset de pocs mesos i un mes de pràctiques aconsegueix el títol de mestre. Passa per les escoles rurals de Margalef, la Torre de l’Espanyol, Pradell de la Teixeta, Alcover i Colldejou, abans d’arribar a Perafort, on exerceix durant vint-i-vuit anys. Allà crea el Centre Cultural i Recreatiu, amb activitats com excursionisme i teatre. Entra a l’Òmnium Cultural de Tarragona, treu el títol de JAEC i més tard el de professor de català. Amb l’Olga Xirinachs enceta una campanya a favor del català a les escoles, que no va ser ben rebuda a tot arreu.

El 1982, l’Òmnium Cultural, presidit llavors per Carod-Rovira, li concedeix el títol de tarragoní fidel per la seva tasca a favor de l’ensenyament en català. A punt de jubilar-se, li fou concedida la Medalla al Treball de Francesc Macià, lliurada pel president Pujol. Ja retirat va fer un magnífic treball de camp, arreplegant noms de llocs i persones de diferents municipis: la Pobla de Mafumet, Renau, Perafort... Va ser alcalde de Renau des del 1987 fins al 1991, impulsant la reforma del Casal i la construcció del Camp d’Esports. Dues obres seves ens han quedat com a llegat: -Guia de Renau. Col·lecció “Els llibres de la Medusa” (1982). -Recull de topònims i antropònims del terme municipal de Renau, de l’Institut d’Estudis Tarraconenses Ramon Berenguer IV (1990). Recentment, el poble de Perafort ha decidit homenatjar-lo posant el seu nom a la nova escola: Josep Veciana i Aiguadé.

158

Andreu Pérez i Guirao Mestre de ciències humanes

La Riera de Gaià

a Riera de Gaià és un poble amb encant, petit, tranquil, molt ben comunicat i envoltat d’un entorn envejable d’horts i muntanyes, a cinc minuts de les platges més boniques de la Costa Daurada. A més del poble hi ha: Ardenya, Virgili, la Coma, Urbanització Residencial Gaià i el Castellot. La Riera es caracteritza per ser un poble pròpiament de pagesos, on les hortes van tenir el seu protagonisme als anys seixanta amb el cultiu de la mongeta tendra o “bajoca”. Actualment es treballa l’horta com un recurs secundari i com a oci. Els sectors més importants avui són el comerç i la indústria. També hi és rellevant el bon menjar i la cuina tradicional catalana, que es pot gaudir en els diferents restaurants situats al nucli del poble. El poble de la Riera és ple d’història, records i tradicions que els habitants comparteixen sobretot en les dates més assenyalades: -Sant Sebastià (20 de gener). És típic el dinar del “Ranxet de Sant Sebastià”, un estofat de fesols del ganxet amb carn de porc i verdures. Un autèntic plat d’hivern. -Santa Margarida (20 de juliol). Conta la llegenda que va ser trobada una imatge de la santa a la muntanya del Castellot. Dos pastors, un de la Riera i un altre d’Altafulla, pasturant el ramat, van veure la imatge i tots dos la volien. El pastor de la Riera va defensar

que la imatge es trobava al terme de la Riera i la va posar al seu sac i, d’amagat, el pastor d’Altafulla la va traslladar al seu. La imatge, miraculosament, va tornar al sac del pastor de la Riera, mostrant així la seva voluntat de quedar-se al poble. -Festivitat de la Santa Creu (14 de setembre). Es fa una solemne processó pels carrers de la Riera, commemorant el fet miraculós, segons explica la història, que en acabar la processó de la Santa Creu sobtadament la gran majoria dels malalts afectats per una terrible epidèmia van sanar. -La Nit de Reis. És costum i tradició que es cremin falles d’espígol perquè els carrers del poble s’impregnin d’olor i guiïn els reis d’Orient fins al poble. Us hi esperem!

159

Jaume Casas i Sordé Alcalde de la Riera de Gaià

La Riera de Gaià

Església de Santa Margarida (s. XVIII)

Vista de la Riera de Gaià

Un poble de llum i horta

el poeta, mestre i llibreter

La Riera de Gaià

Tarragona, 1890 - 1967

Joan Antònio i Guàrdias, fill predilecte de la Riera de Gaià

oan Antònio i Guàrdias, fill predilecte de la Riera de Gaià, nasqué a Tarragona el 18 d’octubre de 1890. El seu pare, Joan Antònio i Ramon, era d’Aiguamúrcia, i la seva mare, Llúcia Guàrdias i Bargalló, de la Riera de Gaià, on el poeta va viure la seva primera infantesa i va fer bons amics com Lluís Sedó i Boronat, a qui va dedicar uns versos dins Oda nova a Tarragona i altres poemes. Antònio i Guàrdias va ser alumne del seminari durant els anys 1903 i 1905, quan encara residia a la Riera de Gaià, però malgrat els anys que va cursar al seminari, la seva carrera professional va agafar camins molt diferents. Guàrdias va ser mestre, llibreter i poeta, i en cada una d’aquestes professions va deixar una petjada significativa en la història de la nostra cultura popular. Guàrdias mestre. El 1910, va superar les proves d’ingrés per cursar la carrera de magisteri a l’Instituto General y Técnico de Tarragona. Després d’un període dedicat a l’escola, Guàrdias, entre el 1921 i 1922, juntament amb Ramon Casares es van fer càrrec de la redacció a Tarragona de la revista El Magisterio Tarraconense, dirigida per Modest Bargalló. Però l’escola no era pas la seva vocació integral, i fou en aquesta època de redactor que es va dedicar més que mai a la poesia, la qual cosa li valdria diversos guardons als Jocs Florals. Guàrdias poeta. Dels dies viscuts a la Riera de Gaià, en recorda les festes per Santa Margarida de l’altar major, les tasques al camp amb la polseguera d’or del juliol, els jocs vora el riu i els canyars del Camí Nou d’Ardenya, on el seu pare, que treballava com a pagès, li ensenyava “a collir fenàs”. “...el contacte directe amb la terra, en aquests primers anys, sens dubte va educar una sensibilitat per la terra que marcaria molts dels seus poemes”. Aquests poemes sorgits dels records de la seva infantesa a la Riera de Gaià es troben dintre Oda Nova a Tarragona i altres poemes, que l’any 1958 va guanyar el premi que oferia l’Ajuntament de Tarragona als Jocs Florals organitzats pel Círculo Catalán de Madrid amb motiu de la festa de la Mare de Déu de Montserrat. Guàrdias llibreter. Llibreter de professió, culte i amb un gust per la lectura exquisit, segons la seva filla Mercè,que defineix el seu pare com un apassionat i enamorat dels llibres. Fet que el va portar a relacionar-se amb els personatges més rellevants del món cultural de l’època. L’any 1926 es marcà un repte important per a la seva vida,

Joan Antònio i Guàrdias, de jove

Joan Antònio i Guàrdias

fent-se càrrec de l’antiga Llibreria Catòlica, al núm. 53 de la plaça de la Font de Tarragona, i convertint-la en llibreria general. Des d’aquell moment la seva vida va ser la llibreria. La passió i la seva dedicació van fer que la Llibreria Guàrdias fos tota una institució a la ciutat de Tarragona. Mestre, poeta, llibreter i lector incansable que va viure tota la seva vida vinculat a la Riera de Gaià per les amistats i pels sentiments cap a un poble que li va donar arrels.

160

Sílvia Vilaplana i Serret Mestra i Pedagoga

Roda de Barà

oda de Barà és un municipi de 5.196 habitants i està situat entre els termes de Creixell, per la banda de ponent; el Vendrell, per l’orient; pel nord limita amb Bonastre i Albinyana, i tanca el mar pel sud. Les seves platges i les seves muntanyes fan de Roda un lloc especial, atractiu i càlid per a tots els seus visitants. Ens enorgulleix formar part de l’herència romana dels temps clàssics: tenim el testimoniatge de l’Arc de Barà, un dels arcs triomfals romans més ben conservats del món, considerat monument nacional, Bé d’Interès Artístic i Cultural i Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Roda de Barà també és coneguda per la zona costanera del Roc de Sant Gaietà; aquesta original urbanització consta de diversos estils mediterranis: típiques cases de pescadors d’Eivissa, patis interiors andalusos, el romànic, el gòtic... i corona l’ermita de la Mare de Déu de Barà sobre un petit penya-segat que abraça el mar. El nostre poble és un indret que manté la cultura rural, de pagès, és un poble de tradicions fortes i fondes, arrelades al camp, a la terra, a un passat de cultius i ramaders, i que, adaptat als temps actuals, encara manté la màgia i l’esperit del passat. Si bé és cert que la vida al poble és tranquil·la i pacífica, envoltada de riqueses naturals i arquitectòniques, també té un vessant turístic

fonamental: la vida social i els habitants de Roda es tripliquen en època d’estiu, creant un ambient festiu de sol i platja, organitzat i respectuós amb la cultura del poble. Són moltes les coses que fan de Roda de Barà un indret especial: la seva situació geogràfica privilegiada, la seva gent, l’arquitectura, la seva calma i alhora la seva festa, la mescla de tradició i modernitat i la vivència d’un poble que no deixa indiferent a ningú. Tant de bo aquestes línies us animin a visitar el nostre bonic poble. Sigueu benvinguts a Roda.

161

Pedro Figueiredo de Jesús Alcalde de Roda de Barà

Roda de Barà

Ermita de la Mare de Déu de Barà

Arc de Barà

Un indret especial

l’alcalde

Fèlix Martorell i Virgili

Roda de Barà

èlix Martorell fue el último alcalde del franquismo y el primero de la democracia, el alcalde de la transición. Fue alcalde desde el 17 de diciembre de 1969 hasta el 30 de junio de 1987. Fue el alcalde que permitió a Roda avanzar en nuevas realizaciones económicas, sociales y políticas. Recuerdo cuando a principios de los setenta, junto a un grupo de vecinos de Roda de Bará, vinieron a verme con una curiosa iniciativa; querían promocionar su pueblo y para ello deseaban organizar un festival de canciones. Así nació la Expocanción, que fue durante década y media la cita obligada de cantantes, artistas y famosos. El cantante que estaba en la cresta de la ola del verano compartía escenario con la vieja gloria o el artista indiscutible, y todos ellos se hacían rodenses por una noche. Aquella antigua y entrañable Roda de Bará me robó el corazón. Calles sin asfaltar, un casco urbano mínimo y un perímetro inmenso de terrenos por urbanizar. Tres murallas, que parecían infranqueables, separaban ambos mundos, la autopista de peaje, la vía de ferrocarril y la N-340. La gente había bautizado a estas dos hermanas separadas, al casco urbano lo llamaban Roda y a las urbanizaciones cercanas a la playa, Bará. Y el arco romano, casi en ruinas, daba testimonio elocuente de lo mucho que tenía que hacerse. Fèlix Martorell, que en el año 1993 fue nombrado alcalde honorífico por el trabajo llevado a cabo en aquellos tiempos, revitalizó la zona: se construyó un magnífico polideportivo, el actual

En la inauguració d’una escola

L’alcalde Fèlix Martorell i Virgili

Fèlix Martorell en una recepció amb el rei Joan Carles I

Roda de Barà, 1931 - 1998

campo de fútbol municipal y la escuela pública Salvador Espriu, se asfaltaron calles, se aprobó la construcción del actual ayuntamiento y el pueblo crecía. Se planificó el ensanche urbano, se unificó su perímetro convirtiendo las urbanizaciones en barrios, se mejoraron las comunicaciones y los transportes públicos. Muchos querían residir en este rincón de la Costa Dorada. Me encanta ejercer de rodense, o mejor dicho de rodebarense. Porque gracias al trabajo y al buen hacer de Fèlix Martorell y de muchos ciudadanos, Roda ha crecido lo suficiente como para que el antiguo casco urbano no contemple como algo lejano su ramillete de urbanizaciones cada vez mejor cuidadas, y aquella falsa diferenciación entre Roda y Bará felizmente ha pasado a la historia. Ya no existe Roda y Bará, existe Roda de Bará, como un aspecto dual de este pueblo que es arco y ermita, playa y montaña, casino y camping, plazuela y roc. Luis del Olmo Periodista

162

Salomó

alomó és un poble de muntanya a la costa. Enclotat en el fons d’una petita fossa tectònica, està rodejat de muntanyes. En un extrem, el riu Gaià ha excavat una profunda i sinuosa vall d’espectaculars meandres que conserva el seu estat més natural i feréstec. En aquest marc, el paisatge agrari construït pels pagesos al llarg dels segles, amb barraques i marges centenaris de pedra seca, està plenament integrat en el medi natural. La irregularitat del relleu i el pas del Gaià originen una diversitat de paisatges i una gran riquesa de comunitats vegetals i espècies animals que conviden els visitants a gaudir d’una natura escassament transformada per l’home. La morfologia de Salomó ha canviat poc en el decurs del temps. El nucli antic, situat entre els meandres d’un gran barranc, conserva encara l’encant de poble. El poble és ric per la seva història, el seu patrimoni, la seva oferta lúdica i gastronòmica i la seva vitalitat associativa i cultural. Més d’una desena d’entitats demostren les inquietuds de la societat civil local. La Cooperativa Agrícola està equipada de la més moderna tecnologia relacionada amb la transformació de les collites de raïm i olives, els principals conreus del terme. La cova dels Vergerars fou el bressol d’un assentament prehistòric mil·lenari, i els documents medievals més antics daten de principis del segle XI. L’església conserva restes romàniques d’aquells temps

llunyans, i en el seu interior destaca la capella del Sant Crist, construïda en honor de la venerada imatge, a principis del segle XVIII. Diu la llegenda que el crucifix fou rescatat pel mercader salomonenc Josep Nin de mans d’un comerciant algerià. Cada any, el mes de maig, Salomó posa en escena la representació d’aquesta llegenda, el Ball del Sant Crist, vestigi venerable dels actes sacramentals d’arrel medieval que ha sabut conservar a través de les generacions. Salomó us convida a passejar per la tranquil·litat, la pulcritud i el silenci dels seus carrers; a degustar les seves exquisides calçotades; a gaudir de les seves festes majors, el maig i l’agost; a descobrir, en definitiva, aquesta síntesi entre la tradició i la modernitat.

163

Antoni Virgili i Colet Alcalde de Salomó

Salomó

Església parroquial de Santa Maria de Salomó

Vista panoràmica del poble de Salomó

Un poble de muntanya a la costa

el cavaller

Salomó

Joan de Nin i Vidal

L’escut dels Nin, concedit pel rei Carles II d’Àustria, l’any 1679

alomó fou el bressol del llinatge Nin. Present a la vila des de mitjan segle XVI, era la casa amb més recursos i, a més, ostentava la batllia pels senyors jurisdiccionals del terme. Eren qualificats de pagesos terratinents i també de negociants. Diu la llegenda que un dels seus membres, el mercader Josep Nin, va anar a l’Alger a la recerca de blat, atesa la fam que patia la comarca. Arribat al seu destí, va descobrir la imatge d’un Sant Crist en poder d’un comerciant musulmà i va decidir adquirir-la a qualsevol preu. Es va comprometre a pagar-ne el pes en plata, però la balança es va equilibrar en comptar-se trenta monedes, les mateixes que Judes va rebre per trair el Redemptor. El musulmà, creient ser víctima d’un engany, es negà a lliurar el crucifix, la qual cosa obligà a intervenir el soldà, que va donar la raó a Josep Nin. La imatge miraculosa arribà a Salomó enmig de l’entusiasme general, es va convertir en el patró de la vila i en centre de recepció de romeries i pelegrins vinguts de les comarques veïnes. La devoció es va estendre i es va traduir en una tradició oral que es va plasmar en uns goigs i, posteriorment, en un text dramàtic per a ser representat: el Ball del Sant Crist de Salomó. La fama dels Nin creixia en la mateixa proporció que el Crist de Salomó. En el seu honor es fundà una confraria (1691) i s’edificà una esplèndida capella (1708-1715), decorada amb frescos i pintures a l’oli de Jaume Pons i Monravà. A mitjan segle XVII, neix Joan de Nin i Vidal, fill de Francesc i Tecla. El 10 de març de 1679, el rei Carles II d’Àustria atorgava a Joan de Nin la dignitat de cavaller. La investidura implicava la concessió d’un escut d’armes, descrit així: la part superior té forma rectangular i la inferior, semicircular. Dalt, a la dreta, en camp d’or, hi ha un nen (o nin); a l’esquerra, una muntanya verda amb una creu de sant Antoni en camp d’argent; sota, a mà dreta, s’observa una làmpada de plata en forma d’aranya, o salamó, en camp de cera; a l’esquerra, un arbre verd en camp celest. Era coronat per una armadura amb elm de color ferrós rodejat de rossinyols. És així com, des d’aleshores, Joan de Nin i Vidal serà qualificat de “magnífic i cavaller”. D’acord amb el títol obtingut, abandonava les activitats dels seus predecessors i fins i tot renunciava al càrrec de batlle, per viure exclusivament de les rendes del seu patrimoni. Va fer ostentació de la seva categoria en introduir importants ampliacions i reformes a casa seva de cal Cadernal, com l’accés de la façana posterior i la construcció de la muralla.

Cada any, Salomó posa en escena la representació de la llegenda, el Ball del Sant Crist

Salomó, mitjan segle XVII - 1707

El 19 de setembre de 1702, Joan de Nin redactà el seu darrer testament. Disposà ser soterrat al panteó que els seus avantpassats tenien a l’església parroquial de Salomó i repartí el llegat entre les seves tres filles. L’agost del 1707 moria a casa seva de cal Cadernal, i dos anys després, el seu gendre Ramon Ravella va vendre el patrimoni que la casa Nin tenia als termes de Salomó i Montferri al noble Manuel de Fontanilles. Els Nin, i en especial Joan de Nin i Vidal, impregnen la història i el patrimoni literari i artístic de Salomó dels segles XVI-XVIII. Aquest és el llegat que justifica la seva distinció.

164

Josep Segú i Corbella Pintor nourealista

Salou

alou és un municipi molt conegut des del punt de vista turístic. Prova d’això és que l’any passat la nostra oferta de sol i platja, complementada amb altres atractius com són la gastronomia, les activitats nàutiques, els establiments comercials i d’oci i els actes festius i culturals, va portar fins a la nostra població, la capital de la Costa Daurada, gairebé 1.900.000 visitants d’arreu del món. La majoria d’aquests visitants van venir en família, no en va Salou és la primera destinació catalana certificada amb el segell de qualitat “destinació turística familiar”, una marca que va obtenir l’any 2003. En aquest sentit, cal tenir en compte, a més, que Salou és un dels municipis de Catalunya que gaudeix d’una temporada turística més llarga, que comença, aproximadament, al mes de març i finalitza al novembre. A aquesta desestacionalització de la destinació contribueix activament la presència del complex turístic Port Aventura. Tot i que aquesta localitat és eminentment turística, són moltes les persones també que han escollit Salou com a lloc de residència. De fet, és digne de destacar el creixement que ha experimentat la nostra població en els últims cinc anys. I és que, en aquest període,

el nombre d’habitants s’ha duplicat fins a superar la xifra dels 27.000 empadronats. Salou és, en definitiva, un municipi acollidor, on s’organitzen tot tipus de congressos, fires i activitats, com ara el Rally RACC Catalunya-Costa Daurada, una prova puntuable del campionat del món de ral·lis, i l’Spanish Open, un campionat internacional de ball esportiu en què participen més d’un miler de parelles. Així que, tant si encara no us heu acostat fins a la nostra ciutat, com si ja sou uns visitants fidels, heu de saber que les portes de Salou estan sempre obertes per a tothom, com ho van estar per als personatges il·lustres que a continuació us presentem.

165

Antonio Banyeres i Sabras Alcalde de Salou

Salou

Monument al rei Jaume I, obra de l’arquitecte Ripoll i de l’escultor Saumells

El passeig Jaume I de Salou

Molt més que sol i platja

l’arquebisbe

Pere de Cardona

Salou

Escut de Pere de Cardona a la Torre Vella

Pere de Cardona va manar la construcció de la Torre Vella per defensar Salou

? - Alcover, 1530

a figura de l’arquebisbe Pere de Cardona va lligada a la importància de l’arquebisbat de Tarragona en la vida política i social de la Catalunya dels segles XV i XVI. És per això que estem davant una figura històrica de Catalunya ja que l’arquebisbat tarragoní tenia autoritat metropolitana sobre tots els bisbats del Principat. Fill bastard de Joan Ramon Folc III, va seguir la posició dels Cardona, donant suport al rei en el conflicte que enfrontà les institucions catalanes, Consell de Cent i Diputació del General o Generalitat, amb la monarquia. Durant aquests anys de gran complexitat política i social, es van forjar alguns aspectes essencials per a la societat catalana que sorgia dels mals usatges medievals i albirava ja la modernitat. Un model de monarquia que trencava els motlles del model autoritari a l’ús i que acabà respectant les institucions polítiques del poble, per un costat, i la capacitat de la Generalitat per exercir el govern en representació dels menestrals i dels nous poders econòmics enfrontats a la noblesa rural, per l’altre. Pere de Cardona va servir el rei Joan II en la lluita contra els pagesos de remença a les ordres del seu pare, Joan Ramon Folc III. Amb Ferran el Catòlic va ser president de la Generalitat del 1482 al 1485 i, posteriorment, ja unificades les corones de Castella i Aragó en la figura de l’emperador Carles I, va ser lloctinent de Catalunya, càrrec equivalent al de virrei. Va saber sufocar, amb habilitat i

fermesa, la revolta de les Germanies al País Valencià i va ser defensor enèrgic de l’autoritat metropolitana de l’arquebisbat de Tarragona sobre tota l’Església del Principat. Pere de Cardona, el 1530, darrer any del seu mandat com a arquebisbe i any de la seva mort, en el seu afany per defensar les terres metropolitanes del seu arquebisbat i el port de Salou de les incursions de pirates i corsaris, va manar la construcció de la Torre Vella. Edificació que ens enorgulleix i és fidel testimoni del nostre gloriós passat històric com a poble, que es remunta a l’any 1194, com acredita la carta de població del rei Alfons I el Cast donada a Prades a Ximeno d’Artusella. Pere de Cardona va morir a Alcover i les seves restes descansen a la catedral de Tarragona.

Zacarías Henar i Moros Inspector d’Educació i historiador

166

el mossèn

Ramon Muntanyola i Llorac

Particularment, la meva família va tenir molts lligams amb mossèn Muntanyola. Jo mateix vaig ser batejat per ell a la parròquia de Santa Maria del Mar de Salou i també va ser ell qui va casar els meus pares al Mas de la Bassa d’en Just, a Reus. De la seva persona sempre es recordarà la ferma defensa de la llengua, la cultura i l’Església catalana en uns moments difícils per al país, en plena dictadura franquista. Era un home amè, culte i d’una agradable conversa. Ell va fer del nostre país i de la seva fe dos eixos que van marcar profundament la seva vida.

167

Marc Montagut i Prats President del Patronat de Turisme de Salou

Salou

ossèn Ramon Muntanyola va néixer a l’Espluga de Francolí l’any 1917. Va ser ordenat de sacerdot el 1942 i, divuit anys després, ecònom de Salou. Va emprendre obres d’ampliació i millora a la parròquia de Santa Maria del Mar, va impulsar la nova parròquia de Sant Ramon i, amb la seva empenta, va ser també promotor dels habitatges de Santa Maria del Mar, adreçats a les modestes famílies de pescadors salouencs. És l’autor d’una nombrosa obra poètica que li valgué ser nomenat a títol pòstum mestre en gai saber. Com a poeta, va publicar en vida quatre llibres: Ànima Endins (1964), amb pròleg de Miquel Melendres; Infants, ocells i nadales (1948); Romiatge per la terra (1959), introduït per F. Maspons i Anglasell i dibuixos de Pau Macià, i Eixàrcia. Antologia poètica (1963), amb pòrtic i tria de Josep M. Arnavat i xilografies d’Antoni Gelabert. Els dos primers van merèixer tres reedicions en poc temps, cosa que demostra, tal com recalcava Albert Manent, que Muntanyola va ser un poeta d’èxit popular, potser el més popular d’aleshores, nítid i transparent com la seva poesia, mig influenciada per Verdaguer i Maragall. Mossèn Muntanyola és també l’autor de la biografia del cardenal Vidal i Barraquer. La seva mort prematura, el 10 de setembre de 1973, va ser molt sentida a Salou. L’Ajuntament el nomenà fill adoptiu i salouenc il·lustre.

Dibuix de mossèn Muntanyola - Giraldo

Mossèn Ramon Muntanyola i Llorac - Foto: Arxiu revista Cambrils

Foto: Arxiu revista Cambrils

Mossèn Muntanyola a la missa commemorativa del centenari del naixement del cardenal Vidal i Barraquer, l’any 1968

L’Espluga de Francolí, 1917 - Salou, 1973

Salou

el metge

Eduard Punset i Alegrí

El doctor Eduard Punset amb tres dels seus fills: Eduard, Pere i Albert

l doctor Punset, com era conegut familiarment, va néixer el dia 1 de gener de 1915 al poble de Cistella (Girona). Eduard Punset i Alegrí va arribar a Salou des de la Vilella Baixa (Priorat); va ser el primer poble on va exercir de metge després de la Guerra Civil. Durant trenta-cinc anys va desenvolupar la seva professió entre Vila-seca i Salou. Del seu matrimoni amb Maria Casals i Roca van néixer quatre fills: Eduardo (polític, economista i en l’actualitat famós escriptor), Pedro (alt funcionari de les Nacions Unides), José (l’únic que seguia amb la professió del pare i exercia de metge pediatre a Salou) i Alberto (destacat empresari de la restauració, fortament vinculat a Salou). El doctor Punset va ser més que un metge enamorat de la seva professió. Atenia els seus pacients amb altes dosis de renúncia, energia i paciència. Com a actor destacat de la societat que servia va ser una institució, admirat i respectat, i no es donava importància de líder de bata blanca. Estava compromès amb la seva tasca de metge (per a ell, sagrada), va escriure pàgines plenes de vida i entrega i a cap hora estava fora de servei. Ni de dia ni de nit. Encara avui són molts els que recorden la seva consulta al carrer València, 10, que era alhora clínica, farmàcia i casa de primers auxilis, un hospital a l’ús d’aquella època, perquè només la Creu Roja, ancorada a la platja, s’esforçava amb els seus pocs mitjans, més que a curar, a ajudar i consolar i sobretot a transportar a tot tipus de ferits a la llar dels Punset. Diagnosticava ràpid, la seva experiència al servei de cada situació obria un palmell d’expectatives i, depenent de la urgència, esgotades totes les possibilitats, decidia el trasllat del ferit als centres hospitalaris de Reus o Tarragona. En cas contrari era capaç d’allò més inversemblant, cosia, tallava, suturava… Va ser un metge amb totes les conseqüències; la seva naturalitat la convertia en art davant del dolor i oferia curació i esperança. Com a metge i com a persona va ser un compromès dissident, crític i lluitador, i va formar part dels clients de la història. Enfrontat a un sistema polític que detestava, els seus escrits sobre la llibertat i la justícia aixecaren ampolles i a ell li provocaren més d’un disgust i avís seriós que va repercutir en la seva persona, però mai en el seu ànim. El doctor Punset, a peu, a cavall o amb moto, perquè així va arribar a visitar els seus pacients, sempre acompanyat d’una cartera de pell gastada i familiar, amb el seu zel professional, ple d’humanitat i històries sostretes de la realitat quotidiana, mai sota cap tipus de pressió social o política va modificar en el seu llibre de vida la

El doctor Eduard Punset i Alegrí

Cistella, 1915 - Salou, 1986

confiança en si mateix, que el conduïa a la llibertat i al servei cap als seus amics pacients, com ell els titllava. Enamorat de Salou, sempre va advocar per la seva autodeterminació. Hi ha testimonis de la seva última votació davant l’urna democràtica, quan solemnement va dir: “Voto per Salou Lliure.” Va deixar la seva empremta, l’empremta d’un gran home que va ser molt més que un metge. Aquesta singular persona va morir a Salou el dia 5 de novembre de 1986.

168

Albert Punset i Casals Empresari restaurador

l municipi de la Secuita està situat a la part nord de la comarca del Tarragonès, a tocar de la comarca de l’Alt Camp. Té una extensió de 17,6 km2, entre les conques dels rius Gaià i Francolí, i una alçària mitjana de 176 m sobre el nivell del mar. El nostre paisatge és de bosc mediterrani, conreu de vinya i fruita seca. Clima suau i sec, amb una lluminositat especial que li atorga la seva alçada i la proximitat al mar. Però el tret més característic és l’humà. La nostra població (1.382 habitants) està repartida entre quatre pobles, tots ells amb història pròpia i trets característics i diferenciadors. La Secuita, l’Argilaga, Vistabella i les Gunyoles són els pobles que formen i donen l’especial caràcter del municipi de la Secuita. Riquesa associativa, cultural, caràcter festiu i amable de la nostra gent. Sobrietat i austeritat en les construccions, pròpies de l’empremta d’economies de subsistència d’una història passada, es trenca amb l’aparició del modernisme català, que té el seu màxim exponent al municipi a Vistabella, amb la meravellosa i petita església del Sagrat Cor, obra mestra de l’arquitecte Josep Maria Jujol. L’activitat econòmica del municipi, tradicionalment basada en l’agricultura, que ocupa tres quartes parts de la seva superfície, donà origen a la creació de dos cellers cooperatius, el de la Secuita i el de l’Argilaga. L’avellana, la garrofa i l’oli són els productes agrícoles que,

per aquest ordre, segueixen el conreu de vinya, que ocupa més de la meitat de la superfície conreada. Avui, amb el creixement poblacional dels últims anys, el comerç i la restauració han gaudit d’una gran empenta al municipi, especialment al nucli de la Secuita. Tampoc podem oblidar-nos de l’impuls que ha suposat l’emplaçament de l’estació del tren d’alta velocitat, estació del Camp de Tarragona, al municipi de la Secuita. Estic segur que, als nostres pobles, us hi sentireu ben acollits i que la vostra estada serà ben profitosa.

169

Eudald Roca i Gràcia Alcalde de la Secuita

La Secuita

Temple de Vistabella, obra de l’arquitecte Josep M. Jujol

Vista de la Secuita

La Secuita

el polític i advocat

Josep Solé i Barberà

La Secuita

a trajectòria personal i política de Josep Solé i Barberà és un exemple de la duresa del segle XX a Catalunya i a Espanya i de com, en contextos tan difícils, hi ha persones capaces de mantenir el compromís amb uns ideals, esdevenint un model d’integritat i dignitat. A aquest perfil admirable responia Josep Solé i Barberà. Perquè ell no es va acontentar amb ser un simple testimoni dels successos que va viure, en va ser un actor destacat, compromès, al llarg de tota la seva vida. Fins al punt que és impossible parlar de lluita per la democràcia i defensa dels drets nacionals de Catalunya al segle XX sense fer referència a Solé i Barberà. Solé i Barberà va iniciar el seu compromís polític durant la Segona República i va participar en la Guerra Civil en defensa d’aquesta. Durant la dictadura no va deixar en cap moment la seva lluita antifranquista, va actuar com a advocat en la defensa de diversitat de presos polítics, va prendre part en l’Assemblea de Catalunya, fou diputat al Congrés i membre de la ponència que va redactar l’Estatut que ens va permetre recuperar les nostres institucions d’autogovern. Per tot això va haver de patir la detenció, la condemna a mort, finalment commutada per presó, i la inhabilitació per a exercir com a advocat més tard. Cap d’aquestes

Josep Solé amb la seva esposa Maria Fortuny, filla de la Secuita i, a sota, amb l’escriptora Montserrat Roig - Fotos: Arxiu Familiar

Retrat de Josep Solé i Barberà

Josep Solé i Barberà, de jove - Foto: Arxiu Familiar

Llívia, 1913 - Barcelona, 1988

experiències, però, va ser capaç de treure-li el somriure permanent i sincer, ni la seva vitalitat i entusiasme que contagiava. S’ha dit d’ell que va ser, durant molts anys i molt difícils (com durant els darrers anys del franquisme i la transició), el rostre i la veu del PSUC, partit en el qual va militar des del 1936. De ben segur poca gent com Josep Solé i Barberà aglutinava i reflectia els valors, ideals i anhels que representava el PSUC. I al mateix temps, conèixer i revisar la seva trajectòria i obra més destacada implica també el reconeixement, en la seva figura, de tantes i tantes persones que van donar la seva vida per la llibertat, la democràcia i un món més just i solidari.

170

Joan Saura i Laporta Conseller d’Interior i de Relacions Institucionals i Participació

Tarragona

existència mil·lenària de Tarragona és tan singular i captivadora que no pot passar desapercebuda. No en va, l’esplèndid llegat històric de Tàrraco li val el títol de ciutat Patrimoni Mundial. Tarragona, com Roma, també esdevé una ciutat eterna. Protegida per Cèsar August, va ser anomenada i admirada innumerables vegades pels clàssics de tots els segles des de Plini el Vell o Virgili, passant per Giacomo Casanova, Balzac, Orwell, Giovanni Papini, etc. A través de temps immemorials Tarragona ha estat fidel testimoni del gest de la història i dels secrets dels poderosos, des de l’esplèndid mar Mediterrani. Però lluny d’adormir-se en els llorers del passat, els seus ulls esguarden el futur des d’un present il·lusionat i competitiu en el comerç, la indústria, el turisme i la cultura. Els autors que des d’aquestes pàgines copsen la veritable ànima de la gent de Tarragona ens parlen des del punt de vista autoritzat i d’una certa intimitat privilegiada de conciutadans. Carod-Rovira, Enric Baixeras, Jordi Piqué, Josep Sánchez Cervelló, Francesc Tarrats, Josep Maria Recasens, Xavier Sabaté, Joan Menchón,

Andreu Muñoz ens glossen alguns dels personatges més il·lustres de la nostra capital: Rovira i Virgili, Opisso, Pere Lloret, Marcel·lí Domingo, Hernández Sanahuja, Emili Morera i Llaurador, Pin i Soler, l’emperador August i sant Fructuós. Estic convençut que les biografies d’aquest llibre contribuiran que la ciutadania encara se senti més orgullosa de pertànyer a Tarragona.

Josep Fèlix i Ballesteros Alcalde de Tarragona

171

Tarragona

L’

Aqüeducte romà o pont de les Ferreres

Vista panoràmica de Tarragona

Una ciutat eterna

Tarragona

l’emperador de Roma

Octavi August

Reproducció en bronze de l’August de Prima Porta. Passeig Arqueològic de Tarragona, al peu de la torre de l’Arquebisbe

ctavi neix al Palatí l’any 63 aC. Era fill de Gai Octavi, membre respectat de la classe eqüestre i governador de Macedònia, i d’Atia Galba Cesonia. Adoptat pel seu oncle avi Juli Cèsar, va continuar la seva tasca política i va consolidar el que aquest no va poder assolir, la forja d’un nou sistema polític autocràtic que anomenem imperi. La seva habilitat política, capacitat de convicció, ambició junt a la necessitat de Roma de tenir pau després de les turbulències dels darrers temps de la república, van ser factors determinants del seu èxit polític. No en va Dió Casi retrata Octavi, o millor dit August, com una persona que duia els afers polítics “amb més vigor que cap home i més prudència que cap ancià”. Amb el triumvirat va rebre les províncies de Sicília i Hispània, que ja coneixia des de la Guerra Civil. Es va desfer dels seus antics companys de triumvirat, Lèpid i Marc Antoni; va aconseguir la fidelitat de tot Itàlia i el títol de princeps civium. El 27 aC, una hàbil maniobra de retornar al Senat els poders extraordinaris de triumvir li va comportar rebre el títol d’August. Va assolir el consolat perpetu, la tribunicia potestas, el títol de censor, l’imperium, el dret de convocar el Senat, de batre moneda amb la seva efígie, el càrrec de pontífex màxim i el de pare de la pàtria. Un dels seus grans triomfs polítics va ser aconseguir la pax augusta el 24 aC, després de les campanyes d’Hispània, on va romandre dos anys, per finalitzar la conquesta dels territoris càntabres i asturs. La seva delicada salut el va allunyar del front de guerra i va fer estada a Tàrraco, que va esdevenir capital de facto de l’imperi durant dos anys. La seva estada a Tàrraco ha estat entesa com el revulsiu de la transformació de la ciutat republicana en el que serà a l’imperi, amb reformes urbanístiques com el nou fòrum colonial, el teatre, l’arc de Berà, reforma de la Via Hercúlia, des de llavors Augusta... La pacificació d’Hispània va permetre la reducció de tropes, la qual cosa va comportar, per exemple, que l’espai militar de la Part Alta de Tarragona es pogués convertir en un dels conjunts arquitectònics més impressionants de l’Imperi, el Concilium Provinciae Hispaniae Citerioris, les obres del qual es van iniciar en temps de Tiberi, possiblement sobre la base d’una planificació augustal. Durant la seva estada a Tàrraco es va iniciar el culte imperial a Occident. Quintilià ens narra que en vida d’August es va construir una ara en el seu honor, en la qual hi va néixer un margalló. Quan això es comunicà a August, irònicament va dir: “sembla ser que hi reteu pocs sacrificis”. Ja mort, una legació tarraconense va demanar a Tiberi permís per aixecar un temple en el seu honor, com a exemple de totes les províncies.

Roma, 63 aC - Nola, 14 dC

Certament, Roma sense August, l’Imperi, hauria estat una altra cosa. I la petjada a Tàrraco va deixar marca i va contribuir a fer-la una de les principals ciutats de l’Occident romà. I potser és casualitat, o potser els fats ho van marcar així, però les dates del seu naixement i mort coincideixen amb les festes de Santa Tecla i Sant Magí. Tarragona i Octavi August estan lligats per massa coses.

172

Joan Menchón i Bes Cap de Patrimoni Històric i arqueòleg municipal Conselleria de Patrimoni Històric

el polític, mestre, periodista i escriptor

Marcel·lí Domingo i Sanjuan

Marcel·lí Domingo durant els anys de la República

introduir el català a tot el sistema educatiu. De desembre del 1931 a juny del 1933 ocupà la cartera d’Agricultura, des de la qual impulsà la Reforma Agrària. A les eleccions del 1933 fou candidat de la coalició republicanosocialista per Bilbao, però no obtingué l’escó. L’abril del 1934 participà en la creació d’Izquierda Republicana, de la qual fou escollit vicepresident. S’oposà tant a la insurrecció d’octubre del 1934 com als excessos repressius que portaren a la supressió de l’Estatut. A les eleccions del 1936 encapçalà la candidatura d’Esquerres per la demarcació de Tarragona, obtenint la màxima votació: 69.500 vots. La victòria de febrer del 1936 el portà a ocupar, novament, la cartera d’Instrucció Pública, que abandonà al maig. Després del 18 de juliol marxà a l’estranger a fer tasques de propaganda en favor del govern constitucional. En la seva sortida, també hi influí la seva oposició al procés revolucionari que costà la vida a un germà i un cunyat seus, assassinats per la FAI. El 2 de març de 1939 morí sobtadament quan anava a visitar els camps de refugiats del sud de França. Josep Sánchez i Cervelló Professor d’història contemporània de la Universitat Rovira i Virgili

173

Tarragona

olític, mestre, periodista i escriptor. Estudià magisteri a Tarragona i, en acabar-lo, marxà a Tortosa, on s’inicià políticament escrivint a El Pueblo, òrgan de la Unió Republicana. Fundà una escola laica a Roquetes el 1906. A les municipals del 1909 va ser elegit regidor per Tortosa i el 1914 esdevingué el primer diputat republicà per aquell districte, del qual fou reelegit en diverses ocasions. Fou el líder del Bloc Republicà Autonomista el 1915 i director del seu òrgan, La Publicitat, però la incapacitat per acabar amb l’hegemonia de la Lliga féu que, el 1917, impulsés el Partit Republicà Català, que dirigí, convertint-se en un referent polític de Catalunya per les campanyes autonomistes i contra la Guerra del Marroc. Per això fou detingut l’agost del 1917. Igualment durant la dictadura de Primo de Rivera tornà a ser empresonat (1924, 1926, 1929), deportat de la demarcació (1928) i, finalment, exiliat. A l’agost del 1930 participà al Pacte de Sant Sebastià, formant part del Comitè Revolucionari encarregat de dur la República i també fou membre del Comitè Executiu d’ERC (març 1931), compatibilitzant aquesta militància amb la del Partido Republicano Radical Socialista Español, que havia fundat el 1929. Amb el canvi de règim encapçalà la llista republicana de la demarcació a les constituents del 1931, essent el candidat més votat, amb 68.073 vots. El gener del 1932 va sortir d’ERC perquè creia que no donava prou suport al govern de la República, del qual era ministre d’Instrucció Pública. Com a tal construí milers d’escoles, impulsà la laïcització de l’ensenyament i el bilingüisme, que permeté

Marcel·lí Domingo al costat de Manuel Azaña i Casares Quiroga a l’enterrament de Jaume Carner al Vendrell (28 de setembre de 1934)

Jaume Carner, Marcel·lí Domingo, Francesc Macià i Nogués i Biset a la plaça de braus de Tarragona (25 de juny de 1931)

Tarragona, 1884 - Tolosa de Llenguadoc (França), 1939

el bisbe, màrtir i patró de Tarragona

Sant Fructuós, bisbe de Tàrraco

Sant Fructuós (s. XVII), talla de Benet Baró. Catedral de Tarragona (detall)

Restes de l’absis de la basílica de Sant Fructuós a la necròpoli paleocristiana de Tarragona. Al centre, la sepultura que Serra Vilaró identificà com la dels màrtirs

? - Tàrraco, 259 (segle III dC)

Tarragona

Foto: A. Muñoz

“(…)Al costat d’un vell flac, a qui li tremolen tots els membres, què val un Hèrcules? Hèrcules va vèncer Cacus, va vèncer Hèrcules el lleó, va vèncer Hèrcules el gos Cèrber; va vèncer Fructuós el món sencer. Compara home amb home.” Amb aquestes paraules el gran Agustí d’Hipona exalça la gesta gloriosa del màrtir tarraconense.

ructuós fou bisbe de Tàrraco a mitjan segle III i d’ell només coneixem l’última setmana de la seva vida gràcies a la Passio Fructuosi, un document que glossa les actes martirials del prelat i els seus dos diaques, Auguri i Eulogi. Aquest document literari contemporani als fets va ser relatat per un soldat cristià anònim. El redactor ens explica que el 16 de gener de l’any 259 els tres clergues van ser detinguts i empresonats arran de l’edicte dels emperadors Valerià i Gal·liè que obligava els caps de les esglésies a adherir-se a la religió de l’Estat retent culte als déus. A la presó foren assistits per la fraternitas (comunitat cristina) i allà Fructuós batejà un catecumen anomenat Rogacià. El divendres, 21 de gener, comparegueren davant Emilià, governador de la Província Tarraconense. En un judici ràpid i inflexible els clergues confessaren la seva fe i foren condemnats a morir cremats vius. De camí cap a l’amfiteatre el bisbe i els seus diaques reberen el suport i l’afecte del poble cristià i també d’alguns pagans. El bisbe abans de ser immolat donà signes d’una extraordinària fortalesa. Pregà per l’Església universal estesa d’Orient a Occident i consolà la fraternitas amb la promesa que mai no els faltaria pastor. El martiri es produí entre les deu i les onze del matí. Les seves despulles foren enterrades a l’àrea funerària del riu Tulcis (Francolí). A partir de l’època tardoromana el culte als màrtirs generà

en aquesta zona una gran concentració d’enterraments (tumulatio ad sanctos) i la construcció de dues basíliques cristianes. La basílica excavada per l’arqueòleg mossèn Joan Serra Vilaró, entre els anys 1926 i 1933, serví de memòria per venerar les relíquies dels màrtirs fins a l’època visigòtica. La gloriosa gesta d’aquests sants tarragonins ha estat exalçada en tots els temps; des dels hendecasíl·labs del poeta Aureli Prudenci (s. IV-V) fins a la poesia de Miquel Melendres (1905-1974). Les actes martirials de sant Fructuós són les més antigues d’Hispània i el seu culte s’estén actualment, sobretot, per la Península Ibèrica, França, Itàlia i Amèrica Llatina.

174

Andreu Muñoz i Melgar Director del Museu Bíblic de Tarragona

l’arqueòleg i escriptor

Bonaventura Hernández i Sanahuja

Hernández i Sanahuja, l’any 1856, a l’aqüeducte romà de les Ferreres amb Prosper Mérimée, Emil Hübner i en “Joanet de l’Aigua”

procés de constitució del Museu Arqueològic de Tarragona: una part significativa dels fons del museu actual és fruit dels seus neguits i esforços. Va ser un autor prolífic, col·laborant amb mitjans molt diversos, tant tarragonins com espanyols. El Indicador Arqueológico de Tarragona (1867), Tarragona en poder de los árabes (1882), El Pretorio de Augusto en Tarragona (1888), Historia de Tarragona desde los más remotos tiempos hasta la época de la repoblación cristiana (18921893) o el Catálogo del Museo Arqueológico de Tarragona (1894) són, entre d’altres, les seves monografies més destacables.

175

Francesc Tarrats i Bou Director del Museu Nacional Arqueològic de Tarragona

Tarragona

escendent –per banda paterna– d’una família de menestrals i comerciants i –per banda materna– d’una altra d’artesans, tots ells residents a la Part Alta de Tarragona, Bonaventura Hernández i Sanahuja va néixer al carrer de la Merceria d’aquesta ciutat el 30 de maig de 1810, on havia de morir el 9 de novembre de 1891. Després de la retirada francesa de Tarragona el seu pare retornà a la ciutat traslladant-hi, des de Barcelona, el seu negoci de passamaneria, negoci que van continuar la seva vídua i l’hereu, Bonaventura Hernández i Sanahuja, casat amb Teresa Borràs, membre d’una família de botiguers. Va cursar estudis d’humanitats al Seminari de Tarragona i a la Llotja de Barcelona, així com a l’Escola de Dibuix de la plaça del Pallol. Compaginà l’ofici de comerciant amb el seu càrrec d’inspector d’antiguitats fins que, després d’entrar en el Cuerpo facultativo de archiveros, bibliotecarios y arqueólogos (1873) com a directorconservador del Museu de Tarragona, deixà el negoci familiar en mans de la seva muller i fills. Tingué una destacada presència en el món associatiu de Tarragona: la Societat Econòmica d’Amics del País, l’Ateneu Tarraconense de la Classe Obrera, la Congregació de la Puríssima Sang (de la qual redactà una història), el Centro Tarraconense i, especialment, a la Societat Arqueològica Tarraconense. Va col·laborar, també, amb entitats econòmiques, culturals i excursionistes de dintre i fora de Catalunya. Amb motiu de la seva vàlua i reconeixement científics va ser cridat a participar en diferents juntes i comissions locals i territorials, com ara la Comissió provincial de Monuments; va ser designat com a primer director del Museu Arqueològic (1851) i nomenat inspector d’antiguitats (1853) per l’Academia de la Historia, de la qual, des de l’any 1851, era acadèmic corresponent. En unes circumstàncies socials, econòmiques i polítiques difícils i en una ciutat en profunda evolució, sacsejada pels conflictes originats per un sempre difícil equilibri entre coneixement i conservació, Hernández i Sanahuja va tenir durant quaranta anys un paper cabdal per a la recuperació d’un patrimoni seriosament amenaçat i per al coneixement de la història de Tarragona. Va ser una peça clau en el

Retrat de Bonaventura Hernández i Sanahuja. M. Folch i Masats, 1888

Tarragona, 1810 - 1891

el polític i advocat

Pere Lloret i Ordeix

Tarragona

ere Lloret i Ordeix neix a Tarragona l’any 1877 i esdevé una de les figures més significatives de l’àmbit polític del segle XX a la ciutat. Però, a més a més, com el definia el seu amic Joaquim Icart, “tenia el caràcter d’un home sencer i sincer, és a dir, un home just. Ho era envers ell mateix i envers els altres, sense simulacions, amb tota la fortalesa d’un roure”. En els primers anys del segle XX, paral·lelament a la seva tasca professional com a advocat i corredor de comerç, Lloret esdevingué ben aviat un referent de l’origen i desenvolupament del catalanisme a Tarragona: participà en la fundació de la societat Les Quatres Barres i de l’Associació Catalanista, milità a la Unió Catalanista i col·laborà a la revista Pàtria i dirigí Lo Camp de Tarragona. L’any 1907 fou vicepresident de la Unió Democràtica Nacionalista; més tard, l’any 1913, va ostentar el mateix càrrec a la Unió Nacionalista Republicana i, finalment, l’any 1923 s’integrarà definitivament a Acció Catalana Republicana. Mentrestant, continuà exercint el periodisme polític dirigint Catalunya Nova i Renovació. Durant la segona dècada del segle passat, en l’àmbit polític, Pere Lloret fou diputat provincial, membre del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya i president de la Diputació de Tarragona. En el mateix període fou un dels fundadors del Banc Comercial de Tarragona i presidí la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació de Tarragona. Elegit a les eleccions del 1931, Pere Lloret fou l’alcalde republicà de Tarragona fins a l’any 1936, amb el parèntesi del cessament i

Retrat de Pere Lloret i Ordeix, pintat per García Oliver l’any 1948 i exposat a l’Ajuntament de Tarragona - AMT

Cedit per Teresa Lloret Carbó - AMT

Regidors elegits el 12 d’abril de 1931 en el primer Ajuntament de la Segona República. Al mig, a la fila del davant, l’alcalde Pere Lloret i Ordeix - Foto: Chinchilla. AMT

Segell del Parlament de Catalunya amb la imatge del diputat Pere Lloret i Ordeix

Tarragona, 1877 - Barcelona, 1967

empresonament arran dels fets d’Octubre del 1934. Seran anys en els quals des de l’Ajuntament de Tarragona es desplegà una activitat frenètica amb un ambiciós programa d’obres municipals i contra la lluita de l’atur forçós. L’any 1936 dimití com a alcalde i fou nomenat director general d’Administració Local de la Generalitat de Catalunya, càrrec que compaginà amb la direcció de la Comissaria de la Restauració del Monestir de Santes Creus. El gener del 1939, s’exilià a França, on fou un dels responsables de la Residència de Montpeller, centre d’acollida d’intel·lectuals i polítics catalans. Restà a l’exili fins al 1945, any en el qual retornà aprofitant l’indult del règim franquista. Amb seixanta-vuit anys fixà la seva residència a Barcelona, on es va dedicar a exercir la seva tasca professional i on va morir l’any 1967.

176

Jordi Piqué i Padró Cap del Servei d’Arxiu i Documentació Municipal de l’Ajuntament de Tarragona

l’historiador

Emili Morera i Llauradó

licenciat en filosofia i lIetres i en dret per la Universitat de Barcelona, Emili Morera i Llauradó és I’historiador tarragoní més notable del segle XIX, i un dels més destacats del segle XX en la construcció de la història medieval de la ciutat de Tarragona i de les comarques de la Catalunya Nova. Alineat en el conservadorisme local, dirigí el Diario de Tarragona (1881‑1883), participà en empreses periodístiques i publicà articles a tots els periòdics locals de caire conservador. Exercí de professor a l’lnstitut de Segona Ensenyança de Tarragona i publicà una Historia de España (1881) per a alumnes de batxillerat, escoles normals i seminaris conciliars. Com a polític actiu I’any 1884, fou elegit diputat provincial per la circumscripció de Tarragona-el Vendrell. L’any 1901 fundà el Butlletí Arqueològic, òrgan de la Societat Arqueològica Tarraconense, i el dirigí fins al 1914. Presidí aquesta entitat entre 1914 i 1918, càrrec que compartí amb el de membre de la Comissió Provincial de Monuments. Com a historiador, amb el propòsit de “servir la patria local que estimem, malgrat i a despit de tot” (sic), Morera publicà diversos estudis monogràfics, d’entre els quals destaca Tarragona antigua y moderna. Descripción históricoarqueológica de todos sus monumentos y edificios públicos civiles, eclesiásticos y militares (1894); però les dues obres més importants de la seva producció són Tarragona Cristiana, els dos primers volums

de la qual es publicaren els anys 1897 i 1898, i els tres restants entre 1954 i 1967 per l’lnstitut d’Estudis Tarraconenses, i el volum dedicat a la província de Tarragona (1909), que forma part de la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi (1862-1937). En el volum escrit per Morera, a més de la descripció del territori, s’hi descriuen edificis, monuments, fets històrics i els recursos econòmics de tots els termes municipals de la província de Tarragona. El mérit principal, no gaire comú en els historiadors comarcals del seu temps, és el rigor en la tasca de recerca i en la interpretació dels documents.

Josep M. Recasens i Comes Historiador i exalcalde de Tarragona

177

Tarragona

Retrat d’Emili Morera i Llauradó a l’Ajuntament de Tarragona, pintat per Bages l’any 1947

Tarragona, 1846 - 1918

el pintor i dibuixant

Ricard Opisso i Sala

Tarragona

ntre els artistes, n’hi ha amb poder d’evocació. En retenim les imatges per damunt dels avatars i les contrarietats més crues de la vida. És el cas de Ricard Opisso. N’esmentarem un fet, que ocupa un lloc modest dins de la seva biografia. La comentem com a escena contradictòria, típica de l’última dictadura, que es pot repetir qualsevol dia. El 1955 regnava l’absolutisme que molts hem conegut o n’hem sentit a parlar. Ja en feia quinze anys, i encara en van haver de passar vint-i-tres més perquè tornés la democràcia. Persones situades en els diferents nivells del govern reprimien la cultura catalana; en aquest afer, es valien de la col·laboració especialitzada de periodistes, censors i policia. Però, per l’entremig de la repressió, els artistes autòctons de vegades hi obrien clivelles, i, amb el seu art, feien reviure en el record de la gent el sabor de la llibertat. El cas, doncs, és que, entre 1948 i 1955, en anys alternatius, el Sindicat d’Iniciativa i d’atracció de forasters va organitzar quatre fires d’art. En inaugurar-ne la darrera, el 13 d’agost, obrí una exposició de dibuixos de Ricard Opisso en el Casino de Tarragona. Ell, l’artista, tenia setanta-quatre anys. Va venir amb els quadres a rebre l’homenatge, i acompanyat de la muller. L’envoltàvem els artistes locals i altres compatricis. L’alcalde Rafael Sanromà li va imposar a la solapa la insígnia de “tarragoní absent”. Ricard Opisso va néixer a Tarragona l’any 1880, en una família on destacaven els lletraferits i els artistes. Encara nen, es van traslladar a Barcelona, i a partir dels tretze anys, rebé una educació artística

Opisso a la seva casa dibuixant un nét

Caricatura, autoretrat d’Opisso

Ricard Opisso i Sala (totes tres fotos pertanyen al llibre Opisso de Josep M. Cadena, editat l’any 1986 per editorial Nou Art Thor en la col·lecció “Gent Nostra”)

Tarragona, 1880 - Barcelona, 1966

molt completa, sota les ordres i la tutela severa d’Antoni Gaudí, a la Sagrada Família mateix. Durant els anys que treballà a aixecar l’ambiciós monument, Ricard va aprendre diversos oficis, i fins i tot prestà el seu cos per fer el buidat d’un àngel trompeter, que es veu a la porta del Naixement. A peu d’obra, Gaudí li va ensenyar els valors de l’espai. Opisso, després, esdevingut artista professional, jugà aquests valors amb encert. Arribat el canvi de segle, es veié independent; freqüentà la tertúlia d’Els Quatre Gats, presidida per Rusiñol i Casas, i s’adscriví a l’ala negra del modernisme (així qualificada per Cirici, com Jordi A. Carbonell ens recorda), figurant el nom d’Opisso al costat dels de Casagemas, Nonell, Dalí i Picasso. En diuen ala negra perquè esventà sordideses humanes i desafià el cofoisme burgès. Una actitud semblant, ni que endolcida, Ricard Opisso la mantingué sempre. Per això el seu art de dibuixant, de pintor i de cartellista de les festes té les formes de la crònica de la vida, i és en gran manera representatiu de la història del país.

178

Enric Baixeras i Sastre Dissenyador gràfic

el prosista, traductor i dramaturg

Josep Pin i Soler

aventura literària i que van començar essent, ja el 1891, un catàleg de la seva biblioteca excepcional. I si en un inici tenia la intenció que fos un Diccionari crític d’autors catalans, útil per a l’estudi i revisió del Renaixement literari català, finalment en va resultar una obra d’altíssim interès farcida de comentaris desinhibits i irreverents que van ser titllats d’escandalosos quan es van publicar el 1947 en ple franquisme. És en aquesta obra on es pot conèixer i valorar millor els coneixements literaris, però també la personalitat de Pin i Soler i el judici que li mereixen sobretot els seus coetanis, amb comentaris molt sucosos sobre els aspectes quotidians del tracte que hi mantenia. La seva lectura és obligada per a qui vulgui tenir un bon coneixement del nostre autor i constitueix un veritable calaix de sastre interessantíssim.

179

Xavier Sabaté i Ibarz Delegat del Govern de la Generalitat a Tarragona

Tarragona

aportació a la història literària i de la llengua catalana de Pin i Soler (Tarragona, 1842 - Barcelona, 1927) està fora de tot dubte. Aquesta aportació no queda disminuïda per les seves discrepàncies sobre les normes ortogràfiques, que va combatre sempre. Notable prosista, creador de la trilogia novel·lística La família dels Garrigas, Jaume i Niobe, conrearà també el teatre, malgrat que en les discussions amb els seus contemporanis –singularment amb Guimerà i Serafí Pitarra– menystindria aquest gènere: Sogra i Nora, La viudeta, La sirena, La tia Tecleta en són les principals. Amb elles Pin i Soler introdueix la comèdia burgesa al teatre català, fins llavors dominat pel sainet, el drama històric i el drama rural. Però també va ser autor de diferents llibres de viatges i moralista: Regles morals i de bona criança i Libro de la Patria, on va exposar la seva actitud conservadora i espanyolista. La seva prolífica dedicació a les lletres es completa amb una destacable dedicació a obres alienes. Per un costat, un recull de Sonets d’uns i altres i deu volums que va anomenar Biblioteca d’Humanitats, que inclou obres traduïdes al català per ell d’autors com Erasme, Thomas More i Maquiavel, entre d’altres. I per altra banda, no es pot entendre la personalitat de Pin i Soler sense els Comentaris sobre llibres i autors, que completen la seva

Retrat de Josep Pin i Soler

L’

Josep Pin i Soler - Fototeca.cat

Tarragona, 1842 - Barcelona, 1927

el periodista i polític

Tarragona

Antoni Rovira i Virgili

er a nosaltres, la gent de Tarragona, hi ha un nom que representa una parcel·la fonamental de la nostra dignitat, el nom d’Antoni Rovira i Virgili. Els seus textos, llegits gairebé d’amagat, descoberts en el silenci, ens acostaven a l’autèntica consciència del nostre poble, ens omplien de contingut paraules malbaratades com pàtria o llibertat. Perquè per a l’Antoni, aquell xiquet del carrer Major, el fill del sabater i la cotillaire, que estudiava Dret a Barcelona alternant amb feines d’administratiu, “això” dels Països Catalans, l’abast territorial de la nació catalana era una cosa claríssima. És el Rovira que parla de la “restauració de la nostra unitat nacional”. El Rovira que afirma que “els carrers i els habitants de la capital rossellonesa m’han fet sentir encara Catalunya, tot Catalunya, la de tots els països catalans”. És el qui avança que “l’esdevenidor Catalunya nacional no és un problema de secessions ni d’esmicolament, sinó un alt i vast problema de reconstrucció de pobles en la pau, en la llibertat, en la relació fecunda de les cultures múltiples i diverses”. És l’estudiós, el teòric del nacionalisme de casa nostra i del de fora, com ho demostren el seu Resum d’història del catalanisme i la Història dels moviments nacionals. Antoni Rovira i Virgili, historiador de la nostra història nacional, enamorat de la “llengua invencible”, polític nacionalista i d’esquerres, que va créixer en un entorn familiar d’orientació republicana, diputat, president del Parlament de Catalunya a l’exili, conseller fidel de Josep Irla, mestre de periodistes polítics en llengua catalana, prosista inimitable, autor d’aquesta meravella que és el Teatre de la Natura. Rovira, que una sordesa progressiva va anar aïllant del seu voltant més immediat, és l’home que va captar, tanmateix, els darrers dies de la Catalunya republicana amb una precisió tan gran que fa obligada lectura de les pàgines que s’hi refereixen. Aquí trobarem el Rovira vençut. I, malgrat tot, amb l’esperança, encara: “Enmig del present desolat i tràgic, poso la meva esperança en els dies que vindran, en el dret que triomfarà, en les llibertats que es restabliran, en la llengua que persistirà. No em descoratjo, no renuncio, no deserto. I somnio en la més gran Catalunya, la més gran pel territori, la més gran per la llibertat, la més gran per la civilització.” La defensa de la personalitat nacional dels pobles i el seu dret a la sobirania política i a la plenitud cultural, l’estructura a tres nivells de treball: la divulgació del pensament democràtic sobre la qüestió nacional, l’atenció a la política internacional i l’aproximació a la

Pintura d’Antoni Rovira i Virgili

Tarragona, 1882 - Perpinyà (França), 1949

situació de les nacions sense Estat, i finalment la teorització sobre el catalanisme i la vindicació dels Països Catalans com a marc territorial de la nació catalana. Va ser sempre un exemple magnífic de fidelitat a “una petita nació, els ciutadans de la qual estimen, amb un doble amor inseparable, la pàtria i la llibertat”, per expressar-ho amb paraules que ell mateix havia escrit per al president Irla. Tarragoní de soca-rel, fins en els moments de màxima adversitat continuava exclamant: “Jo no amollo!” Gràcies, Rovira i Virgili, per no haver amollat mai, ni en els dies gloriosos ni en les hores adverses.

180

Josep-Lluís Carod-Rovira Vicepresident de la Generalitat de Catalunya

Torredembarra

l municipi de Torredembarra es troba situat geogràficament al nord-est de la comarca del Tarragonès, en plena Costa Daurada. Som un poble costaner, amb unes platges de sorra fina i una façana litoral de 4 km. Històricament, la vila va ser fundada el segle XI, formant una frontera juntament amb municipis veïns en el tram baix del riu Gaià. Tot i així, es conserven restes arqueològiques d’època romana (Vil·la del Moro), que en aquest moment es continuen excavant i que estan resultant de gran importància. Les principals activitats van ser l’agricultura, la pesca, el comerç i un important sector industrial. A la segona meitat del segle XX, l’aparició del turisme va provocar un canvi substancial en l’activitat econòmica del municipi, produint-se una forta davallada dels sectors agrícola i industrial i una potenciació del comercial, la construcció i els serveis. La vila ha experimentat un ràpid creixement demogràfic motivat per la immigració i per la conversió de segones residències en primeres de ciutadans provinents de l’àrea metropolitana de Barcelona. La platja de Torredembarra és un dels atractius més importants del municipi. De gran qualitat, per la seva sorra fina i daurada i acompanyada d’un bon clima mediterrani, ofereix als visitants la possibilitat de gaudir tot l’any del mar, la natura i els esports

en família. Les nostres platges són guardonades cada any amb el distintiu de qualitat “Bandera Blava” i recentment també hem obtingut el certificat de qualitat EMAS i la ISO 14001 per la gestió ambiental que hi realitzem. Els indrets d’interès no s’acaben amb la façana marítima. Tenim el Castell (seu de l’Ajuntament), que és l’únic edifici civil de nova planta del Renaixement català que es conserva al nostre país; la Torre de la Vila, el Far, les cases dels Indians, el Patronat Antoni Roig... El nostre teixit associatiu és molt important, amb nombroses entitats culturals, socials i esportives i uns considerables equipaments. En definitiva, heu de venir i ens heu de conèixer. Torredembarra us sorprendrà!

181

Daniel Masagué i Pere Alcalde de Torredembarra

Torredembarra

La Torre de la Vila - Foto: Ferran Aguilar - PMT Torredembarra

Foto: Ferran Aguilar - PMT Torredembarra

Torredembarra des del mar, amb l’escultura Alfa i Omega

Una vila cara al mar

l’enginyer, polític i professor universitari

Rafael Campalans i Puig

Torredembarra

Rafael Campalans i Puig

Barcelona, 1887 - Torredembarra, 1933

afael Campalans va néixer a Barcelona el 21 d’octubre de l’any 1887. Va estudiar la carrera d’enginyer industrial, guanyant l’any 1911 una beca d’ampliació d’estudis que el portà a diversos països europeus, en especial Alemanya. Quan va tornar, ingressà com a tècnic a Obres Públiques de la Mancomunitat. Vinculat des de molt jove al catalanisme republicà i federal, després evolucionà vers el socialisme i ingressà al PSOE. L’any 1920 fou nomenat director de l’Escola del Treball, on es posà al servei dels joves obrers que estudiaven de nit. El 1923 Campalans va ser un dels principals fundadors de la Unió Socialista de Catalunya (USC), creada per intel·lectuals socialistes com a plataforma política, i va ser nomenat director del seu òrgan d’expressió, el setmanari Justícia Social, des de la seva aparició fins al 1926. Però els sectors més fidels al PSOE se separaren de la USC, i aquesta va quedar com una entitat independent, que fou dissolta per la dictadura de Primo de Rivera. Fundador de l’Ateneu Polytechnicum, on continuà la seva tasca pedagògica, fou col·laborador de diferents publicacions tant polítiques com tècniques i científiques. El 1930 es reconstituí la USC amb Campalans al capdavant. A les eleccions municipals d’abril del 1931 fou escollit regidor

de Barcelona. Amb la proclamació de la República fou nomenat conseller d’Instrucció Pública del Govern de la República Catalana. En les eleccions generals del mes de juny fou escollit diputat a corts, on defensà l’autonomia de Catalunya. A més va ser membre de la comissió redactora de l’Estatut de Núria del 1932. En els seus articles, llibres i discursos desenvolupà el seu pensament socialista, democràtic i catalanista. En destaquen dues obres cabdals: Hacia la España de todos (1932) i Política vol dir pedagogia (1933). Morí ofegat a la platja de Torredembarra el 9 de setembre de 1933.

182

Isidre Molas i Batllori President de la Fundació Rafael Campalans

el mariner i cartògraf

Sinibald de Mas i Gas

Retrat de Sinibald de Mas - Mauri - Aj. Torredembarra

l seu nom complet era Isidre Sinibald Gervasi Mas i Gas, però va adoptar el segon nom perquè el primer coincidia amb el del seu pare. La partícula aristocratitzant “de” la va afegir cap al 1769, quan es va traslladar a Barcelona. De pare pagès, va néixer a Torredembarra l’any 1735; l’entorn mariner, però, el tenia ben a la vora, tant per altres membres de la família com per la vitalitat comercial amb Amèrica que vivia la vila al segle XVIII, d’on surten il·lustres indianos, com els Güell o els Badia. Va començar a navegar als catorze anys i el 1761 va obtenir el títol de pilot d’altura a Cartagena. Aquest mateix any va decidir posar rumb a Amèrica, però no hi va arribar en ser capturat pels corsaris anglesos, que el van alliberar a Cadis el 1762. Quan sortia d’aquest port per dirigir-se a Arenys de Mar va ser pres pels pirates algerians, que el van obligar a navegar amb ells fins al 1768. Durant aquests sis anys va desenvolupar una àmplia activitat de cosmògraf i va aixecar cartes i mapes de gran part de la Mediterrània. L’Orde dels Redemptors el va alliberar el 1768 i el 1769 va rebre una compensació monetària, destinada als pescadors i mariners que havien patit alguna desgràcia, de part de la Confraria de Sant Elm de Torredembarra, molt arrelada a la vila. Aquest mateix any va anar a viure a Barcelona i, amb el suport de la Junta de Comerç, va fundar l’Escola Nàutica, de la qual va ser director i docent fins poc abans

de la seva mort, el 1806. L’escola va assolir de seguida una forta puixança i celebritat i el nostre personatge es va oposar frontalment a l’uniformisme que des de Madrid s’imposava als plans d’estudi de nàutica. Era avi de Sinibald de Mas i Sans (Barcelona 1809 - 1868), viatger, físic, escriptor, pintor, polític federalista i primer ambaixador a la Xina. Reconegut poliglot (a part de dominar el llatí i el grec clàssics, coneixia llengües tan distants entre elles com l’àrab, el turc, el sànscrit, el xinès, el francès i l’anglès), és autor de molts assaigs de temàtica ben diversa. Algun biògraf apunta que va fer d’espia internacional, faceta que caldria estudiar amb més profunditat per poder confirmar-la o desmentir-la.

183

Esteve Morros i Farré President del Centre d’Estudis Sinibald de Mas de Torredembarra

Torredembarra

Sondeig de la boca i port de Barcelona executat el març de 1787 pel primer pilot de la Real Armada, Sinibald de Mas - Fons històric de la FNB

Torredembarra, 1735 - Barcelona, 1806

l’advocat i escriptor humanista

Lluís Pons d’Icart

Torredembarra

Ajuntament de Torredembarra

Sepulcre de la família d’Icart

Escut de la família - Ajuntament de Torredembarra

Torredembarra, entre 1518 i 1520 - Tarragona, 1578

a família Icart va senyorejar la vila de Torredembarra des que l’any 1391 en va comprar la baronia a Guillem Berenguer d’Olzinelles. Descendent directe d’aquesta nissaga, n’és el personatge que ens ocupa. Lluís Pons d’Icart (Torredembarra, entre 1518 i 1520 Tarragona, 1578) era nét de Lluís d’Icart –castlà del Castell Nou de Nàpols i senyor de Torredembarra i Vespella–; els títols els heretà el seu oncle, als quals afegí el de batlle general de Catalunya. Posteriorment van passar a Lluís d’Icart (cosí germà de Ll. Pons Icart), que va fer construir, d’estil plenament renaixentista, el Castell Nou de Torredembarra, actual seu de l’Ajuntament. El naixement de Lluís Pons en terres tarragonines va ser fortuït ja que els seus pares s’hi trobaven de viatge per assistir a un casament; habitualment la família residia a Nàpols. En la seva biografia hi ha algunes incerteses en les quals els historiadors no coincideixen; l’una seria si va passar o no un temps com a patge del governador als Països Baixos Lluís de Requesens; l’altra és que no se sap del cert on va estudiar dret civil i canònic, si a Lleida o a Roma. El que sabem del cert és que Lluís Pons d’Icart va ser un eminent humanista, ben format i molt interessat en els estudis històrics. Sembla que va reunir una important biblioteca. Es va dedicar a l’epigrafia i a la paleografia, va anotar, traduir i catalogar un important nombre d’inscripcions i de làpides que

va trobar a Tarragona, ciutat on vivia des del 1545 i on va exercir de jutge general d’apel·lacions de la Ciutat i Camp de Tarragona i d’advocat del Capítol de la Catedral, entre altres càrrecs. El 1572 va publicar el Libro de las grandezas y cosas memorables de Tarragona, una versió castellana editada a partir de l’original en català, el qual no va ser publicat fins quatre segles més tard, l’any 1984. També va escriure el Catálogo dels arquebisbes que son estats de la metropolitana y antiquíssima ciutat de Tarragona (manuscrit que va ser editat el 1954) i el Llibre de tots els epigrames que són trobats en temps dels romans (manuscrit). Se’l considera el primer arqueòleg de la ciutat.

184

Núria Canyelles i Vilar Directora de l’Arxiu Municipal de Torredembarra

l’indià

Antoni Roig i Copons

Retrat d’Antoni Roig - Mauri - Aj. Torredembarra

Daniel Surutusa - PMT Torredembarra.

ntoni Roig i Copons va néixer a Torredembarra a la casa número 19 de l’antic carrer Nou –avui carrer Antoni Roig– el 22 de juny de 1817. L’endemà, va ser batejat a l’església parroquial de la vila amb els noms d’Antón March Joseph. De la vida d’Antoni Roig, en coneixem ben poques coses, sabem que la seva professió era la de comerciant, igual que la del seu pare Antoni. Sembla segur que va estar a Cuba, ja que així ho conta la tradició oral i perquè en el seu testament va deixar una quantitat de 10.000 pessetes a un cosí germà que residia a Matanzas –ciutat molt a prop de l’Havana– i 10.000 pessetes més als fills nascuts a Guanabacoa –una altra població de Cuba– d’un altre cosí germà seu, quantitats importants que fan pensar que els coneixia personalment. Quan tornà a Catalunya (la seva residència habitual la va fixar a Barcelona), ho féu amb una immensa fortuna. Al seu testament deixà escrit que la major part de la seva fortuna fos destinada a dotar les donzelles pobres naturals de Torredembarra quan es casessin (la tradició dura encara avui en dia) i a desenvolupar la instrucció d’aquest poble. També deixà explicitat que el seu enterrament al cementiri de Torredembarra fos a terra, sense cap senyal exterior, posant èmfasi en el fet que a la seva tomba no hi hagués cap classe d’ostentació.

El dia 6 de novembre de 1885 a les vuit del matí va morir Antoni Roig a l’edat de seixanta-vuit anys, al seu domicili particular, situat a la plaça Reial núm. 17 de Barcelona, a causa, segons consta a l’acta de defunció, d’un reblandecimiento cerebro-medular. Després de la seva mort, per complir el que havia testat, es va constituir un Patronat amb el seu nom que va fer edificar una esplèndida escola amb tots els avenços arquitectònics i pedagògics de l’època, que va contribuir a elevar el nivell instructiu del poble. El Patronat contractava i pagava els docents i tot el material escolar era distribuït gratuïtament entre els escolars. Cal dir que el poble de Torredembarra sempre ha respectat i honorat la memòria d’Antoni Roig.

185

Gabriel Comes i Nolla Pedagog i professor de la Universitat Rovira i Virgili

Torredembarra

Detall de la sala noble del Patronat Antoni Roig, a Torredembarra

Torredembarra, 1817 - Barcelona, 1885

el pintor modernista

Pere Romeu i Borràs

Torredembarra

Pere Romeu. Retrat de R. Casas

ere Romeu va exemplificar l’estil de vida del modernisme i va estar ficat en el rovell de l’ou de la majoria d’activitats literàries, artístiques i musicals del país. Nascut en el si d’una família de comerciants de Torredembarra, Romeu s’hi va estar –pintant i instal·lat a casa dels Huguet, parents seus i també comerciants– fins que el 1983 va marxar a París, empès per la seva amistat amb Ramon Casas i per l’atracció que la capital francesa exercia a l’època. A Casas, l’havia conegut a Torredembarra mateix: el gran pintor del modernisme català era fill d’un indià del poble i hi va tenir una forta relació. A París, treballà al cabaret Le Chat Noir –lloc de trobada artística i literària– i, amb el pintor Miquel Utrillo (també ho féu al Théâtre des ombres paisiennes), amb el qual sembla que el 1894 va actuar a Chicago i Nova York. A finals d’aquest mateix any, ja era a Sitges, on fou un dels protagonistes de la festa modernista organitzada per Santiago Rusiñol. El 12 de juny de 1897, seguint el model francès, s’inaugurava a Barcelona la cerveseria Els Quatre Gats, als baixos d’una casa construïda per Puig i Cadafalch al carrer de Montsió. Romeu en va ser el cap i regent visible. No n’era l’amo –ho eren els industrials i banquers Maties Ardeniz i Manuel Girona– ni el promotor –ho van ser, entre d’altres, Casas, Utrillo i Rusiñol–, però en fou l’ànima i la cara pública indiscutida i indiscutible. Els Quatre Gats va ser molt més que una cerveseria: va donar nom a una revista –dirigida pel mateix Romeu–; s’hi representaren putxinel·lis i obres teatrals; hi van penjar quadres els seus amics i Picasso hi va fer la seva primera exposició; hi actuaren els músics Granados i Albéniz... L’estreta relació de Romeu amb tot aquest món té dos exemples paradigmàtics: la participació del seu casament amb Corina Jàuregui –el 1901– la va il·lustrar Casas i la del naixement del seu fill Pere –el 1902–, Picasso, en el que va ser el primer encàrrec que va cobrar el pintor malagueny. Tot es va acabar, però, el juny del 1903. Quan l’empenta inicial del modernisme artístic s’apaivagava, Romeu va tancar, sense avisar, Els Quatre Gats. A partir d’aquí, va obrir alguns negocis –ben “moderns”–, com ara un gimnàs i un garatge, que li van anar

Pere Romeu, retrat (Ajuntament de Torredembarra)

Torredembarra, 1862 - Barcelona, 1908

malament, i va participar com a pilot en curses automobilístiques. A finals del 1908, gairebé en l’oblit, Pere Romeu va morir a Barcelona. En una emocionada necrològica, Santiago Rusiñol s’acomiadava del seu company: “El pobre Pere Romeu (...) era no tan sols un amic que se n’anava: era una època, un temps passat, una era de la nostra terra; eren els darrers cabells llargs d’una tongada de poesia que va passar pel nostre poble...” De fet, el Tàndem pintat per Casas per a Els Quatre Gats, amb ell mateix pedalejant i Romeu al darrere, ha esdevingut la icona més reconeguda d’aquells anys.

186

Josep Bargalló i Valls Director de l’Institut Ramon Llull Conseller de la Generalitat de Catalunya de l’any 2003 al 2005

Vespella de Gaià

l terme municipal de Vespella de Gaià, de 18,25 km2 d’extensió, està situat a l’esquerra del Gaià. Limita al N amb Salomó, a l’E amb Bonastre, la Pobla de Montornès i la Nou de Gaià, al S amb la Riera de Gaià, i a l’O amb Vilabella, Renau i el Catllar, presentant un relleu accidentat pels contraforts meridionals de la serra de Montferri. Vespella de Gaià és un municipi predominantment agrícola, on la vinya i les oliveres conviuen amb el bosc i la garriga. A més, disposa d’una explotació ramadera de vedells i d’una indústria capdavantera en triturats de cable. Ha estat un municipi colpejat per multitud d’incendis forestals, cosa que ha fet que reneixi una vegada i una altra. Així, l’any 1819 teníem 86 veïns i l’any 1989, tan sols 82. Va ser a finals del segle XVIII i a hores d’ara, quan el poble té el major número de veïns, amb uns 450. És un municipi meravellós, tranquil i de clima mediterrani. Situat a la muntanya, però a tocar de la platja, a la serenor, però a tocar de la gresca i de l’enrenou. Municipi de quatre nulis urbans diferenciats, sotmesos a una difícil orografia que fa d’aquesta contrada quelcom especial.

Vespella de Gaià era una realitat l’any 1167 i ha estat propietat de diverses famílies, com els Montoliu, els Queralt, els Icard, i fins i tot, l’any 1390, Vespella passa a ser propietat de Barcelona. Municipi d’arrels profundes, d’història, de llegendes, de guerres i malalties, de focs i vida. Vespella de Gaià és un municipi únic en un marc i una situació privilegiats com a balcó del Mediterrani i del Tarragonès, on el temps sembla que s’hagi aturat.

187

Daniel Cid i Ricote Alcalde de Vespella de Gaià

Vespella de Gaià

Parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Vespella de Gaià

Vista de Vespella de Gaià

Balcó del Mediterrani i del Tarragonès

el rector i notari

Joan Cotí

Vespella de Gaià

La Causa pia per “donzelles amaridar”, instituïda en el darrer testament del rector Joan Cotí

El rector Joan Cotí és enterrat a l’església de Santa Maria de Tamarit, juntament amb els seus pares, sota l’altar on posaven la llitera de la Mare de Déu d’agost

? - Tamarit, 1668

Un rector i notari piadós

oan Cotí fou rector de la parròquia de Sant Miquel Arcàngel de Vespella de Gaià des de l’any 1631 fins al 1660. Després del 1660 fou prevere comensal de l’església de Tarragona fins al 17 de maig de 1668, data de la seva mort. Està enterrat a l’església de Santa Maria de Tamarit, juntament amb els seus pares, sota l’altar on posaven la llitera de la Mare de Déu d’agost. Va firmar les seves darreres voluntats el 3 de gener de 1668 i en el seu testament, entre altres voluntats, demana que es faci una capa i sotana a l’estudiant que tenia a casa, al qual cedeix tots els llibres que el rector posseïa. També especifica les fundacions pies fetes a la parròquia de Vespella. Entre elles destaquen una Causa pia per donzelles amaridar i un Mont de pietat sobre les collites de blat. La Causa pia per donzelles amaridar fou instituïda en el darrer testament del rector, el 1668, en sufragi de la seva ànima i a major glòria de Déu, en el qual es conferia una pensió econòmica a totes aquelles donzelles pobres del seu llinatge i de Vespella que no tinguessin com a mínim 100 lliures de dot, per poder-les així casar i assegurar-los el futur, és a dir, un marit, una descendència i una llar. Els “arrodoniments” dels dots de les donzelles pobres encara els cobraven el 1825. El mont de pietat fou establert a la parròquia el 1640 a instàncies del mateix rector i amb col·laboració del batlle i regidors del poble

de Vespella. La finalitat era crear un fons de blat, al graner de la parròquia, i repartir-lo cada any entre les famílies més necessitades perquè el poguessin plantar i, al cap d’un any, recollir-ne els beneficis, tornant el préstec de blat que se’ls havia fet al mont de pietat de la parròquia. El blat del mont de pietat es recollia per Sant Judes (primavera) i es repartia entre els més necessitats per Santa Anna (estiu). Aquest mont de pietat, instituït pel rector, encara funcionava el 1879. A part de rector, fou notari de l’escrivania pública de la rectoria de Vespella i oferia els seus serveis i coneixements als vilatans de Vespella i dels seus masos.

188

Joan Carles Blanch i Torrebadell Llicenciat en història de l’art

Vilallonga del Camp

I al camp… Vilallonga!!

mb aquesta expressió tan nostra i característica, i per mitjà d’aquesta salutació, voldria donar la més sincera benvinguda a la nostra població a tots els lectors d’aquest llibre de personatges il·lustres del Tarragonès. Vilallonga sempre s’ha caracteritzat per l’acollida als seus visitants. Avui, sou vosaltres, estimats lectors i lectores, els protagonistes de la nostra història, i per aquest motiu voldria desitjar-vos el millor. Gaudiu de la nostra companyia, passegeu pels carrers i places de la vila, pel carrer Major, Muralla, Sant Martí, etc., per qualsevol del nucli antic, i delecteu-vos de l’encís encantador i històric de les seves cases, amb els arcs adovellats de les portalades. No deixeu d’admirar l’església neoclàssica de Sant Martí Bisbe; quedareu sorpresos de la seva fàbrica, així com dels magnífics frescos que la decoren i, de retruc, feu un cop d’ull a la casa museu Pere Virgili, insigne cirurgià fill il·lustre de la nostra vila; hi podreu contemplar una col·lecció d’estris mèdics molt interessant, com també una representació dels diferents oficis antics relacionats amb la història de Vilallonga.

Però si d’alguna cosa el nostre poble es pot sentir orgullós, és de la seva gent i de l’important ventall associatiu, cultural i esportiu que hi ha: sens dubte, és un clar exponent de l’ímpetu i vitalitat dels seus habitants. Per aquest motiu, us diem: Benvinguts a casa nostra!

189

F. Xavier Armengol i Monné Alcalde de Vilallonga del Camp

Vilallonga del Camp

Església parroquial de Sant Martí Bisbe

Vista de Vilallonga del Camp

I al camp... Vilallonga

el metge, polític i escriptor

Josep Mestres i Miquel

Vilallonga del Camp

retendre resumir l’agitada i polifacètica vida d’en Josep Mestres i Miquel en vint-i-cinc línies és quelcom impossible. Només anomenant els diferents esdeveniments en què va intervenir i les tasques que dugué a terme, ja ocuparíem més espai. Nasqué a Vilallonga del Camp, en el si d’una família pagesa benestant, el 23 de gener de 1868. Obtingué la llicenciatura de medicina l’any 1889 i de seguida començà a fer pràctiques en la consulta d’un metge de Barcelona. Però la seva precària salut l’obligà a retornar al seu poble natal, i exercí com a metge titular de Vilallonga del Camp, el Rourell i la Masó fins al març del 1939, en què per qüestions polítiques fou rellevat del càrrec. Entre les seves actuacions destacarem les més importants dins de cada faceta de la seva vida. Com a metge fou membre fundador del Sindicat de Metges de Catalunya, on tingué diversos càrrecs; presidí el Col·legi de Metges de Tarragona en dues etapes, abans i després de la dictadura de Primo de Rivera; participà en l’organització dels tres primers congressos de Metges de Llengua Catalana; fou soci corresponent de la Reial Acadèmia de Medicina de Barcelona; defensà i aconseguí introduir la iguala mèdica per tal d’assegurar un sou mínim als metges rurals... Com a polític milità en diversos partits d’esquerra fins que el 1931 s’afilià a Esquerra Republicana de Catalunya, partit al qual pertanyeria fins a la seva mort; fou elegit diputat provincial per primera vegada el 1909 pel districte Valls-Montblanc; entre 1913 i 1915 presidí la Diputació de Tarragona i com a tal formà part del

Caricatura de Josep Mestres

Josep Mestres i Miquel

Josep Mestres formà part del primer Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya

Vilallonga del Camp, 1858 - 1949

primer Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya; durant la Segona República fou vicepresident del Consell d’Agricultura de la Generalitat de Catalunya; creà i dirigí la Càtedra Ambulant d’Agricultura, encarregada de difondre l’ensenyament de l’agricultura per la província de Tarragona, etc. Com a escriptor publicà diversos treballs sobre la vinya, el vi i altres conreus; fou director i propietari de la revista Tarragona agrícola; va escriure “Dos anys d’actuació econòmica”, explicant el seu treball davant la Diputació de Tarragona. Com a cooperativista participà activament en la creació de diverses societats cooperatives, no solament al seu poble sinó també en altres poblacions i en algunes d’àmbit comarcal, com ara la Unió de Colliters d’Avellanes del Camp de Tarragona o la Mútua d’Accidents Agrícoles del Camp de Tarragona. En acabar la Guerra Civil fou empresonat durant gairebé un any. Morí, decebut pel caràcter que havia pres la vida política espanyola i catalana, el 17 de març de 1949, als 81 anys.

190

Pilar Riera i Fortuny Historiadora

el paleògraf i diplomatista

Vilallonga del Camp, 1942 - 1991

La seva tasca docent com a formador d’investigadors es pot veure en moltes àrees de paleografia i diplomàtica de moltes universitats, però especialment a la Universitat de València. Josep Trenchs era molt amic dels seus amics i allargava la mà a tots d’una manera molt generosa. Tots sabíem que estava molt malalt, però la seva mort ens sorprengué desagradablement perquè hi havia esperança que la medicina podria salvar-lo. No va ser així. Nosaltres, però, el recordem enyorant-lo amb afecte i considerant els seus articles com a bàsics per a la majoria de les nostres investigacions.

191

Montserrat Santmartí i Roset Catedràtica de paleografia de la Universitat Rovira i Virgili

Vilallonga del Camp

osep Trenchs i Odena morí el dia 9 d’abril de 1991, després de patir una llarga malaltia, deixant la seva dona sola i tres fills encara molt joves. Per a nosaltres, els seus companys de professió, va ser una notícia que vàrem sentir molt. Tots sabíem que havia nascut a Vilallonga del Camp perquè en parlava molt i n’estava molt orgullós. El seu primer article publicat fou sobre unes relíquies de Sant Martí de Vilallonga. Es traslladà a Barcelona per estudiar la carrera de filosofia i lletres i en finalitzar aquests estudis entrà al Consejo Superior de Investigaciones Científicas. A través d’aquesta institució aconseguí una beca per estudiar a Roma. Allí obtingué el títol d’arxiver, bibliotecari, paleògraf i diplomatista per l’Escola Pontifícia. Gràcies a una beca March acabà la seva tesi doctoral, Benito XII y la Cámara Apostólica, llegida el 1971. Poc després passà a ser professor agregat de paleografia i diplomàtica a la Universitat de València, on aviat aconseguia la càtedra. A partir d’aquest moment, la vida de Josep Trenchs fou un anar i venir entre les ciutats de València i Barcelona, més ben dit, entre els arxius i centres de documentació i informació de totes dues ciutats. La cosa més corrent era anar, per exemple, a l’Arxiu de la Corona d’Aragó i trobar-lo buidant els registres de Cancelleria. La seva energia féu que mai deixés d’investigar malgrat la gran quantitat de tasques de gestió que portava. Recordo les seves llibretes plenes d’anotacions fruit d’aquest buidatge. La seva tasca investigadora es reflecteix en el nombre de publicacions: 163. Un dels aspectes que assenyalaria més fortament fou la tasca de renovació dels estudis paleogràfics i diplomàtics a l’Estat espanyol, que estaven encarcarats, antiquats, passats. Ho féu posant en contacte les seves amistats de professors i investigadors estrangers d’aquestes àrees, com ara A. Petrucci, G. Cavallo, J. Stiennon..., amb tots nosaltres, sobretot a través dels seus articles i dels cursos que organitzava a Benassal (Castelló), que eren un punt de trobada de tots els que ens dedicàvem a aquestes ciències. Les jornades eren temàtiques. Uns conferenciants especialistes en el tema escollit feien que s’encetessin moltes discussions que enriquien el saber de tots els que escoltàvem ben atentament. L’intercanvi era en doble sentit: perquè s’aprenia i perquè ens coneixíem els que geogràficament estàvem separats. A la seva mort, s’acabaren els cursos.

Josep Trenchs i Odena; arxiver, bibliotecari, paleògraf i diplomatista

Josep Trenchs i Odena

el metge i cirurgià

Pere Virgili i Bellver

Vilallonga del Camp

Retrat de Pere Virgili i Bellver

Estàtua de Pere Virgili a Vilallonga del Camp

Vilallonga del Camp, 1699 - Barcelona, 1776

a història de la humanitat està marcada pel naixement, l’esplendor, la decadència i la desaparició de les civilitzacions. En totes les civilitzacions s’han desenvolupat pràctiques d’atenció i gestió de les malalties i, en aquest sentit, és manifestament sabut que l’origen de la medicina occidental se situa a l’Antiga Grècia, bressol de la nostra cultura. És així com la medicina s’ha anat nodrint al llarg dels anys de les aportacions de persones que la practicaven, de personatges que, amb el pas del temps, han esdevingut figures il·lustres de la història de la medicina. Pere Virgili, fill de Vilallonga del Camp, és una d’aquestes figures il·lustres de la història de la medicina tant de Catalunya com d’Espanya. Tal com diu el seu biògraf principal, el senyor Rafael Albiol, Pere Virgili va ser el “motor de la sanitat espanyola” de la seva època. El segle XVIII és el segle de la Il·lustració (segle de les llums) i va estar marcat per l’empirisme, la raó, el progrés i la confiança en l’home. Pere Virgili va ser un home del seu temps. La seva proposta de fusió de dues especialitats, la cirurgia i la medicina, va suposar una gran innovació per a l’època, tot i que la fusió oficial no va arribar fins a l’any 1832. El seu mèrit es basa en la capacitat de percebre aquesta necessitat i haver estat el primer a posar en pràctica aquesta unió, l’any 1749, quan, a proposta d’un responsable de l’Hospital de Cadis, es va traslladar a aquesta ciutat per crear el Reial Col·legi de Cirurgia de Cadis, el primer col·legi de cirurgia en territori espanyol.

Posteriorment, l’any 1760, va fundar el Reial Col·legi de Cirurgia de Barcelona. Prèviament a aquests passos, les seves inquietuds científiques i l’interès per perfeccionar la seva tècnica com a cirurgià el van fer viatjar a París, ciutat referent d’aquesta disciplina en aquella època. La seva alta preparació i habilitat, i el seu prestigi, el van fer esdevenir el metge del rei Ferran VII i la seva esposa. L’empremta que Pere Virgili va deixar a la medicina va ser molt important (se’l va citar durant anys als llibres). El perfil d’aquesta figura ens acosta a la història d’un home abocat a la cirurgia.

192

Marina Geli i Fàbrega Consellera de Salut de la Generalitat de Catalunya

Vila-seca

i ha moltes maneres de conèixer Vila‑seca. La vila medieval és molt atractiva i la retrobem amb la solemne presència del Castell i la imponent Torre de l’Homenatge, el testimoni de les torres de guaita, els sinuosos carrers de la ciutat vella, les fites de l’antiga muralla..., són referències ben vives d’aquell passat gloriós. Passat que podríem remuntar molt més endinsant-nos en els vestigis del món romà a l’antiga Cal·lípolis –ciutat bonica–, ben a prop de la zona turística de la Pineda. Hi ha la Vila-seca contemporània, nascuda de la nostra capacitat d’acollir i d’integrar: a la Plana, fusionant paisatge urbà i rural, al barri Miramar-Les Illes, amb un important complex educatiu i esportiu amb el Campus Universitari. Existeix també la ciutat dels eixamples, a la Formiga i al Colomí, on radiquen els principals equipaments que donen servei a la població, com el prestigiós Auditori Josep Carreras, el Conservatori de Música, la Biblioteca, el Mercat Central, els Parcs de l’Hort del Pep, de la Riera..., obres emblemàtiques que, entre d’altres, configuren la ciutat d’avui. I si busquem la Vila-seca –Villasicca: vila del camí– de les comunicacions, la trobem situada sobre l’eix que va marcar fa dos mil·lennis la Via Augusta. I trobarem, sense buscar-la, la Vila-seca del patrimoni històric i monumental (Celler Cooperatiu Modernista de

1920), o bé la ciutat del culte (església de Sant Esteve, del s. XVII; Santuari de la Mare de Déu de la Pineda, amb un retaule barroc del s. XVIII, i Mas Calvó, excel·lent exemple de gòtic rural del s. XII i lloc on nasqué, el 1180, sant Bernat Calvó). Hi ha, però, una Vila-seca molt i molt especial: la de les persones. Persones que fan un teixit social fort i que formen la ciutat de la convivència. Persones que tenen cura dels recursos naturals, de l’allotjament de qualitat, dels parcs aquàtics com Aquopolis, dels parcs temàtics com PortAventura. I l’activitat cultural i festiva al llarg de tot l’any..., que ens dibuixen com un municipi modern, ben equipat i admirat. Persones que fan la Vila-seca que portem al cor i que treballen perquè qui ens visiti també se l’endugui al cor.

193

Josep Poblet i Tous Alcalde de Vila-seca

Vila-seca

Grup escultòric de J. Mariscal, a la Pineda

Vista aèria de Vila-seca

Al cor de la Costa Daurada

la primera metgessa d’Espanya

Helena Maseras i Ribera

Vila-seca

Retrat de la doctora Helena Maseras i Ribera

Vila-seca, 1853 - Maó, 1905

ecordar i homenatjar la doctora Helena Maseras i Ribera (Vila-seca, 1853 - Maó, 1905) és reconèixer la força, la voluntat, la tenacitat, l’esforç constant i la fortalesa d’una dona capaç de superar els obstacles i paranys d’un escenari d’aquella època encara tancat no només a la igualtat d’oportunitats entre els homes i les dones sinó a la incorporació de les dones al saber, a la formació, a la ciència i a l’exercici professional. El que no sabien els homes savis, ancorats a un immobilisme que els semblava imprescindible com a norma, és que Helena Maseras tenia tres valors afegits suficients per a neutralitzar qualsevol de les estratègies destinades a bloquejar el seu accés a la llicenciatura de medicina i cirurgia. El primer dels valors era ser filla de Vila-seca, i, per tant, persona avesada a la tradició de saber conjugar l’actitud pragmàtica i l’obertura d’escletxes cap al progrés d’un futur millor. El segon, ser filla d’un veterinari, expert a tractar animals i amb experiència suficient per a poder informar la seva filla sobre les diferents espècies, i ser filla d’una mestra experta en formació i amb capacitat d’ensenyar a aprendre, la qual aptitud és de les més rellevants i poc freqüents de trobar, fins i tot avui en dia. I el tercer valor... ser dona, ja que ser dona sovint és un valor afegit quan es tracta d’aconseguir allò que es vol.

Després d’haver superat totes les dificultats per poder ser la primera metgessa d’Espanya, va fer valer els seus estudis de magisteri i, a Maó, es va dedicar a l’ensenyament. No tinc cap dubte que no va ser una renúncia a l’exercici de la medicina, sinó la necessitat de transmetre la seva experiència i ajudar cap a la normalitat en l’accés de les dones a les titulacions superiors. Objectiu assolit, ja que avui a Catalunya hi ha més dones que homes estudiant a les facultats de medicina. La doctora Helena Maseras i Ribera mereix el reconeixement etern de la societat, el de la professió mèdica i més concretament el de Vila-seca, on el seu nom presideix les activitats de les metgesses i els metges a l’edifici del Centre d’Atenció Primària.

194

Josep M. Bertran i Soler Metge President del Col·legi de Metges de Tarragona (1986-2004)

l’alcalde de Melbourne

Esteve Morell i Scott

Família Morell Scott

s teve Morell Mariné, pagès de Vila-seca, a l’edat de vint-i-tres anys, emigrà a Austràlia; allí muntà una explotació agrícola i ramadera. Passats uns anys va contraure matrimoni amb la jove Eyde Scott, nascuda a Melbourne, capital de l’Estat de Victòria. Fruit d’aquest matrinomi naixia un fill de nom Esteve. Comptava dos anys, quan els pares decidiren anar a viure a Vila-seca, on arribaren a la primavera del 1873. El noi, com qualsevol brivall de la vila, assistia a l’escola i jugava i corria pels nostres carrers. Arrelà tan profundament en aquesta terra, que ja mai, malgrat el temps i la distància, l’oblidaria. Passats dotze anys, la família Morell-Scott tornava a Austràlia. Allí el jove Esteve cursà estudis superiors a la ciutat de Melbourne. L’any 1901, a l’edat de trenta-dos anys, va ser elegit regidor de la ciutat de Melbourne, precisament quan era designada capital de la Unió Australiana. Durant la seva gestió en aquell consistori adquirí gran popularitat al front de les ponències de transport públic, il·luminació i forces elèctriques. També va intervenir en obres públiques, parcs i jardins, adquirint un prestigi d’home actiu. L’any 1926, amb la totalitat dels vots del Consell Municipal, fou nomenat alcalde.

L’eficàcia de la seva gestió al cap d’aquell consistori va merèixer que els ducs de York li atorguessin el títol de “sir”. En una de les places d’aquella gran ciutat, hom pot contemplar-hi el monument a la memòria d’Esteve Morell Scott, en el qual figura, en bronze, el seu bust. També el pont que travessa el riu Yarra, a l’altura d’Anderson Street, porta el nom de “Morell Bridge”. Esteve Morell Scott va morir a Melbourne, el dia 6 de juliol de 1944, a l’edat de setanta-quatre anys.

195

Ramon Farriol i Clavé Arxiver emèrit de l’Ajuntament de Vila-seca

Vila-seca

Retrat de Sir Esteve Morell Scott

Melbourne (Austràlia), 1870 - 1944

el catedràtic de filologia anglesa

Esteve Pujals i Fontrodona

Vila-seca

s teve Pujals (Vila-seca, 1911 ‑ Madrid, 2005) és, amb Martí de Riquer, un dels estudiosos de la literatura amb més projecció internacional del nostre país. Considerat el millor expert en l’obra de lord Byron, ens ha llegat en català la seva esplèndida traducció del Don Joan (ed. Columna). I, bon coneixedor de l’obra de Milton, ha publicat la traducció al castellà d’El paraíso perdido (ed. Cátedra) i, al català, del Paradís retrobat (ed. Columna). El seu primerenc Lord Byron y Espronceda (ed. CSIC) fou rebut amb elogis per Azorín, entre molts d’altres, i desmentí la teoria imitacionista que havia prevalgut fins a la seva publicació, l’any 1945. Després de l’exili a França, on, amb la seva dona, compartí pis amb Mercè Rodoreda, va haver de tornar a Catalunya quan els nazis entraven a París. Es doctorà, poc després, a la Universitat de Londres. Impartí classes a diverses universitats angleses. Fou també director del Colegio de España a Londres. Fins que l’any 1961 va guanyar la primera càtedra de literatura anglesa a la Universitat de Madrid, des d’on impulsà decididament els estudis de filologia anglesa. De manera que gairebé tots els actuals catedràtics de literatura anglesa de les universitats espanyoles són deixebles seus i en reclamen aquesta condició en els diversos homenatges que li han retut. El seu magisteri s’ha vist completat amb els més de cent llibres publicats, d’entre els quals cal destacar la seva insuperable Historia

Esteve Pujals va guanyar la primera càtedra de literatura anglesa a la Universitat de Madrid

Esteve Pujals i Fontrodona

Vila-seca, 1911 - Madrid, 2005

de la Literatura Inglesa (ed. Gredos), com també en les nombroses traduccions al castellà i al català de poetes en llengua anglesa. La seva obra s’inscriu en l’humanisme cristià. En reconeixement a la seva tasca, la reina Isabel II li concedí el títol de comanador de l’Orde de l’Imperi Britànic. I la seva vila nadiua li dedicà una escultura d’Àngel Martí amb el seu retrat i uns versos de Milton, traduïts per ell, al jardí de la Biblioteca Pública, per enaltir la seva memòria i perquè servís de model i referència a les noves generacions.

196

Joan M. Pujals i Vallvé Filòleg. Conseller de la Generalitat de Catalunya (1992-1999) i director de l’Institut Ramon Llull (2002-2004)

l’escultor

Joan Salvadó i Voltes

allà ocells i arbres, i al sisè dia quan ja quedava poc fang, va dir: He de fer l’home. Va amuntegar fang damunt de la banqueta i després de treballar amb molt afany va donar-li forma d’home, cosa que el va deixar molt assossegat. Amb tranquil·litat se’l va mirar pertot arreu, però ves per on, la cara no el va acabar de convèncer, perquè hi va trobar a faltar alguna cosa... Clar! No té nas, és xato. Va anar a agafar fang i la gaveta estava escurada. D’on trec el fang?, es va dir. Llavors amb el dit índex el va clavar allà on ja us podeu pensar, i el va anar tirant amunt i amb el fang que va treure li va fer el nas. Havia creat l’Home, i com diu la Bíblia: Déu quedà satisfet de la seva obra.” Per acabar, us vull dir de la meva admiració cap aqueix amic del pare, meu i de molta gent, que amb aquesta paràbola ens explicà els treballs i satisfaccions dels artistes-creadors i que ell tants bons exemples va deixar.

197

Antoni Mas i Castelltort Escultor

Vila-seca

uan es feia tard el pare plegava de treballar a la ferreria, treia un banc de fusta per seure i el posava a la porta del carrer per “prendre la fresca”. Aquell vespre érem Joan Vidal “Solleta”, Pere Català “Perico Paella”, Jaume Rovira “Flixet”, Anton Pedrola “del mas de l’Esquerré” i Joan Salvadó Voltes “l’escultor”, el meu pare Antoni Mas ”Ferrer” i jo, que era un xiquet. Parlant, es queixaven del destorb de trobar pedres en llaurar, quan van dir: “Però Joan no et queixaràs pas, que tu, d’una pedra, en fas una obra d’art. Encara recordo aquell sant Antoni de Pàdua de marbre que vas fer per a la catedral de Solsona, i d’uns troncs, les escultures del pas de Setmana Santa de Tarragona El retorn del Calvari (1941-1944).” Així van anar fent record d’altres escultures fetes a Vila-seca: sant Bernat Calvó (1943), a la catedral de Tarragona, l’estada a París (1925-1930), on va fer unes escultures modernistes de gran elegància i precisió... “Tu, Joan, tens molts treballs escampats pertot arreu, tu en saps molt”, li van dir. “Què voleu que us digui, vaig fer més de trenta escultures a la façana del Naixement de la Sagrada Família i amb la Guerra Civil van desaparèixer totes. De vegades no cauen totes dintre de la borrassa”, va contestar. “Veureu, jo us diré qui és l’escultor més bo i per què: Diu la Bíblia que Déu creà el món. Va fer una gran pastarada com les que fan els paletes, i vinga a omplir gavetes, i allà faig la terra i el mar,

Sant Bernat Calvó (1943), escultura de Joan Salvadó al Santuari de la Mare de Déu de la Pineda

L’escultor Joan Salvadó i Voltes

El Retorn del Calvari (1941), pas de Setmana Santa de Tarragona, obra de Joan Salvadó

Vila-seca, 1890 - 1976

el científic inventor

Antoni Torroja i Miret

Vila-seca

l nom del doctor Antoni Torroja i Miret el duem clavat al cap tots els vila-secans. El seu nom, escrit amb lletres de ferro a l’entrada de l’escola, se’ns presentava, de petits, com un enigma. Un dels enigmes que ell resolia, i que va ensenyar a resoldre a tantes fornades de matemàtics i d’enginyers. I és que la seva vàlua personal passa, no només per l’excel·lència com a matemàtic i com a catedràtic de geometria, sinó per la gran influència del seu magisteri; de fet la seva dedicació predilecta, que va exercir tant a Saragossa, a Madrid, com a Barcelona. Els seus deixebles a la Universitat de Barcelona, on va arribar a ser rector (1957-1963), expliquen com inculcava l’educació del raonament, com buscava els perquès, com volia que trobessin els camins de la lògica, com estimulava respostes meditades davant fórmules i axiomes. Científic, crescut en una nissaga de científics i tècnics. Format a Madrid, on residia el seu pare, el doctor Eduard Torroja, va estudiar ciències exactes i enginyeria de mines. Era el més petit de quatre germans, fill d’una vila-secana, M. Mercè Miret, i casat amb Assumpció Sampons, molt vinculada a Vila-seca. A més de la seva autoritat científica, que el va dur a representar les universitats espanyoles en congressos internacionals; de les múltiples responsabilitats acadèmiques, i d’impulsar l’escola de pèrits; d’obtenir condecoracions de màxim nivell, com per exemple la Gran Creu d’Alfons X el Savi; de les seves publicacions; és l’inventor, amb

Antoni Torroja i Miret

Antoni Torroja va ser condecorat amb la Gran Creu d’Alfons X el Savi

Tarragona 1888 - Barcelona 1974

el seu germà Josep Maria, de l’estereògraf: un aparell que va fer evolucionar les tècniques topogràfiques tradicionals. L’Ajuntament de Vila-seca li va atorgar l’any 1965 el títol de fill adoptiu. Quan el veies passejar pel carrer, ja gran, feia impressió: de tan alt i esvelt, prim, de cara xuclada i amb abric negre i barret. Com el cotxe que hi havia a l’entrada de la casa pairal. Donava una perspectiva de rectitud, de prudència en el pensament i en totes les partícules. Destil·lava rigor, i projectava una ombra d’espiritualitat. Va ajudar a la compra dels terrenys de les primeres escoles. Un nebot seu, el prestigiós enginyer José Antonio Torroja, va dissenyar el pont damunt de la N-340, i una néta del seu germà, Ana Torroja, va associar el cognom de la família a la música pop. Però per als vila-secans, resolt l’enigma, l’associació principal que fem dels Torroja és amb l’estudi, aquest que tant volia incentivar i promoure.

198

Xavier Graset i Forasté Periodista

Nosaltres tots, castellers S’aixequen torres en esborrats vestigis de mortes danses. Truquen a portes d’oblit. Desempresonen llum, ales, aire. Nua bellesa, nom sol enllà del nombre, esclat de festa. Volem la força dins l’ordre perfectíssim de la mesura. En equilibri, molt lentament ens alcen castells de somnis. Seny, no podríem acollir-nos per sempre al teu refugi? Dreçats captaires, sense plors ni temença venim a prínceps. Homes, la mida del món, rompem silencis, triomfs, abismes. Agermanem-nos sota l’esplendorosa pau d’un llarg dia. Per servir l’únic senyor que tots triàvem: el nostre poble. Salvador Espriu (1913)

ÍNDEX ALFABÈTIC

A L’abadessa de Vallbona de les Monges 67 Juan Abelló i Prat 53 acesa 15 L’Albiol 21, 22 Antonio Alcaraz Asensio 107 Salvador Alemany i Mas 15 L’Aleixar 23, 24, 25, 26 Alforja 24, 27, 28, 56, 95, 112, 128 Almoster 29, 30 Altafulla 125, 127, 128, 129, 130, 154, 159 José A. Altemir 130 Jaume Amenós i Masdeu 88 Lluís Amiguet 106 Xavier Amorós i Solà 83 Higini Anglès i Pàmies 64 Tuni Anglès i Soronellas 24 Fina Anglès Soronellas 25 Miquel Anguera i Brú 73 Joan Antònio i Guàrdias 160 Apellániz 53 Josep M. Aragonés i Mestre 58 Arbolí 19, 27, 28, 31, 32 L’Argentera 33, 34, 35, 36 F. Xavier Armengol i Monné 189 Cèlia Artiga i Esplugas 82 Antoni, Manuel i Josep Aymemí i Ferrer, els germans Aymemí i Ferrer 30

Sebastià Bondia i Borràs 57 Les Borges del Camp 32, 37, 38 Manuel Borràs i Ferré 132 Juan Borràs i Llop 134 Botarell 39, 40, 41, 42 Salvador de Brocà 92 Guillem M. de Brocà i de Montagut 92 Antoni Brosa i Vives 133 C Teresa Cabré i Castellví 34 Anton Cabré i Crusat 36 Ramon Cabré i Roger 96 Joaquim Calatayud i Casals 37 Josep Calbet i Llort 116 Cambrils 19, 29, 33, 41, 43, 44, 45, 46, 118, 139, 167 Rafael Campalans i Puig 182 Els campaners de Capafonts 48 Antoni Campos i Ciurana 62 Josep Canadell i Rongés 134 Fructuós Canonge i Francesca 66 La Canonja 131, 132, 133, 134, 135, 136, 140 Núria Canyelles i Vilar 184 Jordi Cañellas i Alberich 145 Capafonts 47, 48, 50 Pere de Cardona 166 Josep-Lluís Carod-Rovira 171, 180 el Carrasclet 55, 56 Andreu Carrasco i Sardà 21 Sílvia Carrillo i Marco 80 Jaume Casas i Sordé 159 Josep Castellnou i Barceló 105 Castellvell del Camp 51, 52, 53, 54 Pepita Castellví i Piulachs 35 Lluís M. Castellví i Valls 33 El Catllar 137, 138, 202 Cercós 26 Daniel Cid i Ricote 187 Sergi Ciurana i Nicolau 109 Colldejou 55, 56, 158 Gabriel Comes i Nolla 185 Consell Comarcal del Baix Camp 11 Consell Comarcal del Tarragonès 13 Constantí 125, 137, 139, 140 Joan Cotí 188 Sergi Cotilla i Mestre 61

Índex alfabètic

B Tarsici Baget i Llobet 152 Enric Baixeras i Sastre 171, 178 Josep M. Balañà Cabrito 89 Joaquim Balcells i Pinto 128 Antonio Banyeres i Sabras 165 Josep Barberà i Balanyà 48 Pere Joan Barceló i Anguera 56 Josep Bargalló i Valls 186 M. Cristina Barreda Merino 94 Aleix Barriach i Sugrañes 52 Joaquim Barriach i Sugrañes 52 Joan Bassegoda i Nonell 85 Robert Benaiges i Cervera 43 Josep M. Bertran i Soler 194 Tomàs Bigorra i Munté 111 Joan Carles Blanch i Torrebadell 188 Fonxo Blanc i Canyelles 128 Eduard Boada i Aragonès 74 Bernat Boïl 76

202

Creixell 125, 141, 142, 161 Josep M. Cruset i Domènech 97

Maria Lluïsa de Dalmau i Fals 67 Jordi Dolç i Cartanyà 64 Francesc Maria Domènech i Torné 96 Marcel·lí Domingo i Sanjuan 9, 171, 173 Duesaigües 27, 33, 57, 58, 59, 60

Antoni Gimbernat i Arboç 45 Ramon Gomis de Barbarà 86 Alberto-Alejandro González Apellániz 53 Miquel Baptista Gran i Peris 99 Xavier Graset i Forasté 198 Maria Gual i Figuerola 156 Teresa Guasch i Toda 94 Guerau de l’Albiol 22 Joan Guinjoan i Gispert 97, 100 Pere Guinovart i Dalmau 143

Joan Escoda i Teixell 110 Xavier Escoda i Martínez 65 Salvador Espriu 162, 200

Zacarias Henar i Moros 166 Bonaventura Hernández i Sanahuja 171, 175 L’Hospitalet de l’Infant 105, 108 Oleguer Huguet i Ferré 113

F J La família Rovira: Josep, Xavier i Josep M. 154, 155 Ramon Farriol i Clavé 195 La Febró 61, 62 Josep Fèlix i Ballesteros 171 Gabriel Ferrater i Soler 83 Antoni Ferratges i Mesa 70 Sefa Ferré 112 Josep Lluís Ferré i Merino 51 Josep Ferré i Revascall 112 Pedro Figueiredo de Jesús 161 Llorens Figueras i Olivé 40 Fletxa, el Jove 77 Mateu Fletxa, el Vell 77 Ricard Folch i Domènech 117 Jordi Fort i Besora 50 Emili Fortuny i Anglès 67 Manel Fortuny i Llompart 140 Marià Fortuny i Marsal 9, 81, 84 Santiago Francesch i Borràs 68, 93 Josep Franquès i Sans 140 Carles Freixas i Dalmau 42 Manel M. Fuentes i Gasó 138, 203 Josep Fusté i Grifoll 28 Teodoro Fuster i Cortés 141

Ferran Jové i Hortoneda 38 Josep Maria Jujol i Gibert 9, 139, 141, 147, 148, 157, 169 Jordi Juncosa i Alberich 31 L Xavier Llauradó i Pàmies 11 Joan Llorens i Rofes 56 Pere Lloret i Ordeix 171, 176 Pere Llort i Besora 49 Francesc Llort i Pocurull 48 Diego López i Bonillo 49

Joaquim Mallafrè i Gavaldà 34 Marià Manent i Cisa 24, 102, 120 Albert Manent i Segimon 22, 26 Antoni Marca i Ferrús 47 Margarida de Prades 78 Sebastià Mariné i Bigorra 114 Joan Mariné i Isidro 114 Gerard Martí i Estrada 45 Antoni de Martí i Franquès 130 Josep Miquel Martí i Rom 70 Àngel Martorell i Capella 28 Salvador Martorell i Oller 135 Fèlix Martorell i Virgili 162 Antoni Mas i Castelltort 197 Sinibald de Mas i Gas 183 Daniel Masagué i Pere 181 Joaquim M. Masdeu i Guitert 103 Josep Masdeu i Isern 101 Helena Maseras i Ribera 194 Josep M. Masià i Vidiella 71 Maspujols 25, 63, 64

G Ventura Gassol i Rovira 64, 102, 103 Joaquim Gatell i Folch 129 Antoni Gaudí i Cornet 9, 36, 81, 85, 98, 178 Josep M. Gavaldà i Colomina 137 Marina Geli i Fàbrega 192 Josep M. Gené I Torrell 127 Salvador Gené i Torrents 44 Jaume Gil i Aluja 106 Josep Maria Gil-Vernet i Vila 107

203

Índex alfabètic

Jaume Massó i Carballido 84 Roseta Mauri i Segura 81, 87 Joan Menchón i Bes 171, 172 Eusebi Mercader i Mercader 156 Ramon Mestre i Mestre 58 Josep Mestres i Miquel 190 Joaquim Mir i Trinxet 25 Joan Miró i Ferrà 72 Isidre Molas i Batllori 182 Mont-roig del Camp 59, 69, 71, 72, 73, 74 Marc Montagut i Prats 167 Josep Montané i Vidal 79 Montbrió del Camp 65, 66, 67, 68 José Montilla 9 M. Antònia Montserrat i Balart 144 Montserrat Montserrat i Balarti 144 Martí Montserrat i Guillemat 144 Josep Moragues i Borrull 152 Fran Morancho i López 69 Jordi Morant i Clanxet 154, 155, 156, 204 El Morell 143, 144 Esteve Morell i Scott 195 Ramon de Morenes i García Alesson 146 Emili Morera i Llauradó 171, 177 Esteve Morros i Farré 183 Francesc Mundi i Pedret 142 Ramon Muntanyola i Llorac 167 Roc Muñoz i Martínez 131 Andreu Muñoz i Melgar 171, 174

Joan Pere i Busquets 150 Andreu Pérez i Guirao 158 Lluís Miquel Pérez i Segura 81 Joan Perucho i Gutiérrez 79, 80 Josep Pin i Soler 171, 179 Jordi Piqué i Padró 171, 176 Joan Martí Pla i Pla 149 Josep M. Planas-Pujol 78 La Pobla de Mafumet 151, 152 La Pobla de Montornès 153, 154, 156 Josep Poblet i Tous 193 Lluís Pons d’Icart 184 Santiago Pons i Tous 75 Prades 61, 75, 76, 77, 78 Pratdip 79, 80 Antonieta Prats i Sobrepere 30 Joan Prats i Sobrepere 62 Joan Prim i Prats 61, 81, 90 Joan Puig i Ferreter 103 Esteve Pujals i Fontrodona 196 Joan M. Pujals i Vallvé 196 Jaume Pujol i Balcells 46 Eduard Punset i Alegrí 168 Albert Punset i Casals 168 Carme Puyol i Torres 87

Joan de Nin i Vidal 164 Joan Nogués i Aragonés 59 Maria Rosa Nogués i Pérez 59 La Nou de Gaià 145, 146, 187

Josep Rabascall i Domingo 63 Cristóbal Ramírez i Iglesias 139 Ana Maria Ramos i Castro 147 Josep M. Recasens i Comes 171, 177 Alfredo Redondo i Penas 90 Renau 157, 158 Reus 11, 19, 29, 32, 36, 44, 48, 51, 53, 57, 62, 64, 75, 81, 82, 83, 84, 85, 86, 87, 88, 89, 90, 92, 98, 113, 102, 103, 106, 111, 118, 139, 140, 143, 144, 150, 151, 152, 167, 168 Marta Ribas i Casals 129 La Riera de Gaià 159, 160, 187 Pilar Riera i Fortuny 190 Riudecanyes 33, 91, 92, 93, 94, 109 Riudecols 95, 96 Riudoms 85, 97, 98, 99, 100, 118, 142 Eudald Roca i Gràcia 13, 169 Montserrat Roca i Navarro 39 Roda de Barà 161, 162 Cosme Rofes i Cabré 60 Sílvia Rofes i Puig 60 Antoni Roig i Copons 185 Joan Roig i Montserrat 76 Francesc Roig i Queralt 135 Judit Roig i Vidal 116

Q Dalmau de Queralt i de Codina 138

O Xavier O’Callaghan i Ferrer 108 Octavi August 172 Josep Ollé i Gubert 66 Luis del Olmo 162 Ricard Opisso i Sala 171, 178 Mateu Ortoneda 93

Índex alfabètic

P Els Pallaresos 147, 148, 150 Isidre Pàmies i Borràs, “Cercós” 26 Jordi Pàmies i Martorell 32 Rosa Maria Parés i Yago 157 Lluís Pasqual i Sánchez 88 Antoni Pedrol i Rius 89 Jordi Pell i Soldevila 77 Perafort i Puigdelfí 149, 150

204

Pere Romeu i Borràs 186 Àngela Rovira i Bargalló 72 Xavier Rovira i Rovira 154 Josep Rovira i Solà 154 Josep M. Rovira i Virgili 155 Antoni Rovira i Virgili 171, 180

Teresa Toda i Juncosa, 94 Cosme Toda i Vives 110 Joan Tomàs i Martorell 133 Ricard Torquemada i Cid 108 Torredembarra 125, 127, 130, 153, 181, 182, 183, 184, 185, 186 Joan Torres i Domènech 98 Antoni Torroja i Miret 198 Josep Maria Tost i Borràs 91 Josep Trenchs i Odena 191

S Xavier Sabaté i Ibarz 171, 179 Marc Sagrera i Ribas 40 Josep Salceda i Castells 44 Antonio Salcedo i Miliani 148 Salomó 163, 164 Salou 29, 83, 89, 125, 133, 139, 165, 166, 167, 168 Marcel Salsench i Escoda 55 Gabriel Salvadó 41 Jacint Salvadó i Aragonès 73 Antoni Salvadó i Salvadó 32 Joan Salvadó i Voltes 197 Simó Salvador 104 Anton Maria Salvat i Llaurador 23 Josep Sánchez i Cervelló 171, 173 Josep M. Santamaria i Puig 153 Josep M. Santamaria i Serra 99 Sant Fructuós, bisbe de Tàrraco 171, 174 Montserrat Santmartí i Roset 191 Agustí Sardà i Llaberia 74 Joan Maria Sardà i Padrell 151 Joan Saura i Laporta 170 La Secuita 143, 157, 169, 170 Josep Segú i Corbella 164 La Selva del Camp 26, 101, 102, 103, 104 Rafael Serra i Abellà 132 Regina Serra i Folch 118 Josep Serra i Pijuan 118 Pilar Simó I Aiguader 41 Rosa Solà i Alberich 86 Pere Solanellas i Oset 95 Josep Solé i Barberà 170 Montserrat Soronellas Masdeu 102 Josep Sugranyes i Llorach 68 Eugeni Sugrañes i Anguera 54 Maria Àngels Sugrañes i Domingo 54

V Misericòrdia Vallès i Freixa 82 Josep M. Vallès i Jové 100 Lluís Vallespinosa i Vallvé 150 Maties de Vall i Llaberia 38 Maria Valls i Martorell 35 Vandellós i l’Hospitalet de l’Infant 105, 106, 107, 108 Josep Veciana i Aiguadé 158 Joan Vendrell i Argelet 49 Joan-Miquel Ventós i Rodríguez 26 Pere Vergés i Farrés 50 Joan Vernet i Borràs 104 Maria Anna Vernet i Ferré 113 Vespella de Gaià 187, 188 Francesc d’Assís Vidal i Barraquer 9, 46, 64, 102, 132, 167 Esther Vidal i Folch 117 Francesca Vidal i Guinovart 136 Pau Vidal i Guinovart 136 Josep M. Vidal i Mas 115 Josep Anton Vidal i Pujades 42 Neus Vidal i Sabaté 116 Vila-seca 168, 193, 194, 195, 196, 197, 198 Vilallonga del Camp 143, 189, 190, 191, 192 Vilanova d’Escornalbou 33, 109, 110 Vilaplana 26, 111, 112, 113, 114 Sílvia Vilaplana i Serret 160 Vinyols i els Arcs 115, 116, 117, 118 Josep Viñas i Juncosa 27 Pere Virgili i Bellver 9, 45, 189, 192 Antoni Virgili i Colet 163 Lluís Virgili i Virgili 146 X

205

Índex alfabètic

Àngel Xifré i Arroyo 29 Josep Xufré i Prats 142

Tarragona 11, 19, 32, 33, 38, 40, 46, 53, 54, 57, 59, 64, 73, 74, 76, 86, 90, 93, 94, 96, 100, 102, 109, 111, 116, 118, 125, 130, 131, 132, 134, 135, 136, 137, 138, 140, 142, 143, 146, 147, 148, 151, 154, 155, 156, 157, 158, 160, 166, 168, 169, 171, 172, 173, 174, 175, 176, 177, 178, 179, 180, 184, 188, 190, 194, 197, 198 Francesc Tarrats i Bou 171, 175 Eduard Toda Güell i Mercader 36 Vicenç Toda i Gassó 71

Edita

a.IAS Assessoria d’Informació i Anàlisis de Sistemes, S.L. aias@aias-editorial.cat

Idea original

Xavier Valls

Coordinació i disseny

Maria Rosa Sallés

Assessors editorials

Òscar Mateu Luis Llabrés

Col·laborador editorial

Lluís Laborda

Corrector

Josep Pelfort

Altres fonts de documentació

Costumari Català, Enciclopèdia Catalana, Biblioteca de Catalunya, El Catllar enllà del temps, Notes històriques d’en Manuel M. Fuentes i Gasó, La Pobla i el castell de Montornés: introducció a la seva història, de S. Menchón i J. Morant, Historia de les escuadres de Cataluña, su origen, sus proezas, sus vicisitudes, de José Ortega y Espinós (editorial De Tasso)

Fotos sobrecoberta

Castell Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou (Riudecanyes) - Foto: a.IAS Amfiteatre romà (MHT) (Tarragona) - Foto cedida per l’Ajuntament de Tarragona Tram autopista A-7 - Foto: acesa-abertis

acesa-abertis

Patrocinat per

Fotomecànica i impressió

Tallers Gràfics Soler, S.A. (Esplugues de Llobregat)

B-44073-2008

Dipòsit legal

Març de 2009 Els personatges que surten en aquest llibre, els uns fills del poble i d’altres fills acollits, han estat elegits d’acord amb els ajuntaments, encara que n’hi ha molts d’altres que també hi podrien ser. En tot cas, els uns i els altres romanen en la memòria col·lectiva i han contribuït a fer gran el nostre país. Unes comarques, un país, que també ha d’agrair l’esforç de moltes persones que resten en l’anonimat de venturosa i rica memòria. L’editorial ni es fa responsable, ni necessàriament s’identifica amb les opinions dels qui escriuen en aquest llibre. Els escrits exposen el parer dels seus autors. Reservats tots els drets. És totalment prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, amb qualsevol tècnica o mitjà, sense haver obtingut prèviament i per escrit el permís dels titulars.

Personatges Il·lustres del

BAIX CAMP I EL TARRAGONÈS