Personatges il·lustres del Gironès i la Selva by aias editorial

Personatges Il路lustres del Giron猫s i la Selva

PERSONATGES IL·LUSTRES DEL GIRONÈS I LA SELVA

PERSONATGES IL·LUSTRES DEL GIRONÈS I LA SELVA Agraïm la col·laboració dels presidents dels consells comarcals i dels alcaldes i alcaldesses dels ajuntaments del Gironès i la Selva. També la d’aquells alcaldes i alcaldesses que avui, per diverses raons, ja no es troben al capdavant de l’alcaldia, així com la de totes les persones que s’han avingut a escriure sobre els personatges il·lustres d’aquestes comarques.

Sumari

poble/il·lustre

alcalde/escriptor

El Gironès

Presentació M. Hble. Sr. Artur Mas i Gavarró President de la Generalitat de Catalunya 9 Salutació Sr. Jaume Busquets i Arnau President del Consell Comarcal del Gironès 11 Sr. Robert Fauria i Danés President del Consell Comarcal de la Selva 13 Sr. Salvador Alemany i Mas President d’abertis 15 El Gironès

Introducció i mapa

La Selva

Introducció i mapa

119

Índex alfabètic

239

21 Aiguaviva Joaquim Mateu Francesc Mollera Josep Maria Mollera Joan Vallverdú Àngels Vallverdú Joaquim Vidal Josep M. Vidal 25

Bescanó

Bordils

Campllong

Canet d’Adri

Cassà de la Selva

Jaume Casademont

Josep Cassú Ferran Jofre Lluís Serra

Josep Albertí Josep Barris Enric Miralles

Joan Vilaplana

Josep Lloveras

Xavier Soy Tina Casademont

Albert Serrats Joan Domènech F. Xavier Jou Maria Perich

Lluís Freixas Xavier Albertí Maria Cufí Jordi Bosch

Jaume Frigolé Paquita Vilaplana

Enric Bagué Carles Torrent

Celrà

Josep Ferrer Pere Pagans Isidre Rossell

Cervià de Ter

Flaçà

Llorenç Pagans Joan de Palau

Daniel Cornellà Artemi Rossell Lluís Camps Montse Morales

Roser Estanyol Joan Gay

Josep Perich Raimon i Joan de Palau

poble/il·lustre

Fornells de la Selva

Girona

Josep Maria Marquès Mercè Roure Enric Torra

Carme Auguet Aurora Bertrana Joaquim Botet Xavier Cugat Francesc Ferrer Maria Gay Rafael Masó Anna Maria Molina Xavier Montsalvatge Joaquim Pla Lluís A. Santaló Joan Josep Tharrats Narcís Xifra

Juià

Quim Hereu

Llagostera

August Vidal Emili Vilà Isabel Vilà

Llambilles

Jaume Duran Florentina Garriga Jacint Muñoz

Madremanya

Jaume Marquès

Quart

Miquel Pairolí

alcalde/escriptor

Mateu Parera-Nieto Xavier Espígol i Cristina Espígol Josep Blanch i Sol Riera Xavier Martínez i Lluís Planagumà

Pau Masó Alfons Moré Maria Rosa Puig Salvador Sunyer Ramon Torramadé

Carles Puigdemont Eva Berenguer Neus Real Jaume Prat Joaquim Rabaseda Gerard Buxeda Cristina Masferrer Jordi Falgàs Judit Pujadó Josep Pujol Marc Sureda Carles Gorini Eudald Camps Xavier Carmaniu

Josep Garriga

Josep Mulà Tania Hernández

Joan Joher

Fermí Santamaria Enric Ramionet Josep Aliu Mireia Collell

Modest Prats

Josep Maria Vidal Àngel Rodriguez Jordi Serra Lluís de Manuel-Rimbau

Albert Peracaula Miquel Marquès

Laura Vall-llosera Lluís Freixas

poble/il·lustre

alcalde/escriptor

Salt

Sant Andreu Salou

Sant Gregori

Sant Joan de Mollet

Sant Jordi Desvalls

Sant Julià de Ramis

Sant Martí de Llémena

103

Sant Martí Vell

105

Sarrià de Ter

La família dels Margarit La família dels Cartellà Joan Adroher Els comtes de Bell-lloc Alfons Miàs

Guillem Pascual Felip Sánchez Pere Joan Sala

Joaquim Llach Agustí Riera Paulí Torras Emília Xargay

Jaume Torramadé Jofre Ferrer Robert Fàbregas Sandra Casas Antònia Gimbernat Frederic Mayol

Francesc Xavier Casanovas David Miquel

Jordi Noguer Sonia Guerrero Raquel Pujadas

Ramon Costa Maria Àngels Adroher Alfred Oliver Josep Planchart

Jordi Corominas Josep Palou

Narcís Casassa Salomó Marquès

Jaume Busquets M. Eugènia Pascual Gemma Busquets Albert Pont

Maria Àngels Vilà Jaume Saló

Roger Torrent Assumpció Vila Pere Sala Anna Sala

poble/il·lustre

109

Vilablareix

111

Viladasens

Salvador Gispert-Sauch Lluís Lladó

alcalde/escriptor

David Mascort Josep Manel Pallàs

Alfons Soler Montserrat Grau

poble/il·lustre

147

Breda

153

Brunyola

Josep Aragay Manuel Genovart Salvador Riera Miquel Samsó I Teresa Solà

Josep Maria Millàs

Amer

Narcís Junquera Benet Llobresols Josep Maria de Porcioles

125

Anglès

Pere Masats Joan Pibernat Ramon Vinyes

129

Arbúcies

Jordi Iglesias Xavier Castanyer Jordi Goñi Carme Mayugo Teresa Martorell Marta Colomé

Anna Maria Mascort Ricard Teixidor

La Selva 121

alcalde/escriptor

Alba Serra Narcís Junquera Antoni Domènech Josep Puigdemont

Pere Espinet Emili Rams Isidre Serra Ramon Vinyes-Miralpeix

Joan Ayats Bernat II Bartomeu Brull Carles Lambert Josep Pol Francesc Riumalló Rafael Vilà

Pere Garriga Andreu Bover Manel Serras Joan Illa Jordi Tura Josep Manuel Rueda Daniel Martí Joaquim Mateu

137 Blanes Maria Teresa Bedós Roberto Bolaño Josep Cortils Carl Faust Joan G. Junceda Àngel Planells Josep Pons Joaquim Ruyra Agustí Vilaret

Josep Marigó Joaquim Serrano Lourdes Domènech Enric Vila Josep Maria Camarasa Antoni Reyes Josep Bota-Gibert Josep Lluís Pons Lluïsa Julià Antonio Membrives

155

Caldes de Malavella

159

La Cellera de Ter

163

Fogars de la Selva

165

Hostalric

169

Lloret de Mar

Joaquim Carbó Francesc Mas Montserrat Roig

Joaquim Codina Pere Garcia Calixt Noguer

Josep Maria Encinas

Francesc Arnau Bonaventura Codina Benet Frigola

Francesc Campderà Domènec Moner Esteve Fàbregas Nicolau Font Narcís Gelats Francesc Piferrer Constantí Ribalaigua Bernat Umbert Agustí Vilà

Salvador Balliu Mercè Barnadas Narcís Figueras Mercè Rossell

Josep Serrallonga Josep Oriol Codina Josep Tarrés Lluís Llagostera

Josep Vilà Jaume Fugarolas

Josep Antoni Frias Ramon Reyero Montserrat Duran Montse Viader

Romà Codina Manel Bernat Anna Maria Domènech Anna Fàbregas Cristina Cabañas Juan Luis García-Tuñón Sebastià Ruscalleda Montserrat Sala Joaquim Daban Agustí M. Vilà

poble/il·lustre

179

Maçanet de la Selva

Manuel Anglada Valentí Fargnoli Gil Saltor

183

Massanes

Lluís Duran Joan Peiró Rossend Roca

alcalde/escriptor

Antoni Guinó Antoni Martí Narcís Munsó F. Javier Laso

Osor

Joan Agustí Antoni Obiols Carles Obiols

Riells i Viabrea

Pere Ribot

193

Riudarenes

Iu Pascual

Josep Manel Tarrida Josep Montsant

223

Susqueda

225

Tossa de Mar

229

Vidreres

233

Vilobí d’Onyar, Salitja i Sant Dalmai

Jordi Gironès Antoni López

Sant Feliu de Buixalleu

Sant Hilari Sacalm

Isidre Font Fèlix Bruguera Maria Carme Obiols Núria de Gispert

197

Anton Busquets Francesc Carreras Josep Moragues Joan Sala, Serrallonga Joaquim Soucheiron

Marc Garcia Manuel Bonmatí

Sils

Riudellots de la Selva

203

Sant Julià del Llor i Bonmatí

Manuel Bonmatí

Caterina Bosch Salvador Claret Josep Maria Dexeus Lluís Lladó Josep Sureda

195

Ramon Berenguer II Quim Masferrer Mateu Parera Marcel Tomàs Joan Gubert i Joan Vilà

alcalde/escriptor

217

Josep Maria Clopés Helena Castellà Joan Pou Francesc Gómez

Jaume Ciurana

209

Santa Coloma de Farners

191

poble/il·lustre

211

187

Montserrat Roura Dalmau de Ciurana

Josep Roquet Quim Masferrer Sixte Morera Josep Avellaneda Esther Gubert Dolors Vilà

Josep Beulas Salvador Espriu Narcís Jubany Josep Maria Millàs Joan Vinyoli

Dolors Viñas

Olga Nicolajevna Tomàs Vidal Manuel Vilà

Ricard Deulofeu Rafel i Antoni Farriol Jaume Ferrer de Blanes

Pere Antoni de Vilobí Robert Fauria Xavier Colon Raimon Artís Àngel Serradesanferm Rosa Maria Bonvehí Conchita Soucheiron

Antoni Solà Sebastià Goday Ferran Mascarell X. Francesc Pardo Miquel Borrell Pep Solà

Martí Nogué Joaquim Gelabertó Salvador Claret Antoni Vilaró Marçal Lladó Josep Sureda

Joan Mercader Eva Viñolas

Gisela Saladich Rosa M. Sureda David Moré Fidel Aromir

Jordi Camps Josep Formiga Jordi Gómez Eduard Adrobau

Olga Guillem Lluís Ball-Llossera

ARTUR MAS I GAVARRÓ

s tot un plaer presentar la nova edició del llibre de personatges il·lustres que patrocina abertis autopistas, i que aquesta vegada està dedicat a persones originàries o relacionades amb les comarques del Gironès i la Selva. La col·lecció de personatges il·lustres va fent via poc a poc, i ara a les seves mans ja tenen el cinquè volum, un indicador de la bona acollida que han tingut els anteriors llibres i, sobretot, de la gran quantitat de personatges il·lustres que tenim a casa nostra, persones que en la mesura de les seves possibilitats han aportat el seu treball, la seva vàlua, dedicació o coneixements per tenir un país millor. Les comarques escollides en aquesta ocasió per glossar la trajectòria dels ciutadans amb més renom han estat el Gironès i la Selva. El reguitzell de persones que el llibre repassa és molt divers i variat. Hi ha personatges d’un àmbit més aviat local, que amb la seva tasca diària han col·laborat a millorar la qualitat de vida dels pobles, d’altres més coneguts a tot Catalunya, i fins i tot algun d’abast universal. Gairebé tota activitat humana és present en aquest volum: la medicina, la música, la política, el món de l’empresa, la pintura, l’ensenyament, l’artesania i, en definitiva, qualsevol branca del coneixement, la ciència, o l’erudició en un sentit més ampli, serveixen per fer un recorregut per la vida d’unes persones que han excel·lit en la seva tasca. Llibres com aquest ens ajuden a millorar l’autoestima col·lectiva com a país. Podem veure que en cada poble o ciutat catalana sempre hi ha algú que sobresurt de la resta, pels motius que siguin. No cal ser famós. N’hi ha prou amb la feina ben feta. Artur Mas i Gavarró President de la Generalitat de Catalunya

JAUME BUSQUETS I ARNAU

l Gironès és el bressol de múltiples personatges il·lustres que, amb el seu treball i dedicació, han anat teixint la història d’aquesta comarca. Si passegem pels vint-i-set municipis que configuren l’ànima del Gironès, ens adonarem que fins i tot els més petits han acollit la vida de grans persones i han estat escenari de grans històries. Unes vides i unes històries en les quals, de ben segur, molts ens sentim emmirallats i que ens enorgulleixen de pertànyer a aquesta terra. Cadascun d’aquests municipis i cadascuna de les persones que hi viuen contribueixen a fer del Gironès una comarca amb un gran potencial humà i econòmic, i, a més, el centre neuràlgic i administratiu on conflueixen la resta de comarques de la demarcació de Girona. Gràcies a aquest llibre tindreu l’oportunitat de conèixer, de prop, la vida de dones i homes que, amb les seves vivències i inquietuds, han omplert pàgines i pàgines de la història d’aquest país, amb tanta intensitat, que quan les revivim encara sacsegen els nostres cors. Cal recordar-les perquè els nostres cors continuïn bategant! Jaume Busquets i Arnau President del Consell Comarcal del Gironès

ROBERT FAURIA I DANÉS

a Selva, situada entre la Serralada Transversal i la Costa Brava, és una comarca amb forts contrastos a causa de la seva gran diversitat de paisatges, amb un entorn que combina el mar i la muntanya, i on cada una de les estacions de l’any gaudeix d’una peculiaritat que la fa única i especial, convertint-la en un tresor de bellesa en cada un dels seus racons i en un entorn idíl·lic per passejar i descansar. S’estén des del sector meridional de la Costa Brava amb Blanes, Lloret de Mar i Tossa de Mar, fins a les muntanyes enlairades i abruptes de les Guilleries, passant per una extensa plana interior amb Sils, Caldes de Malavella i Santa Coloma de Farners. Al contrast del relleu s’hi afegeix la gran varietat de paisatges vegetals (alzinars, suredes, pinedes, rouredes, fagedes) i d’aprofitaments i usos de terra per part de l’home. La comarca de la Selva posseeix una especial vinculació amb l’aigua que li ha valgut la designació de la Selva, la comarca de l’aigua. És un territori d’aigua, de rius, de fonts, de zones humides, de mar, amb un ric patrimoni cultural associat a aquest element (termes, colònies tèxtils, pous de glaç, rescloses, ponts, etc.) i també pel seu lideratge en activitats econòmiques que giren a l’entorn de l’aigua, com ara l’embotellament, el termalisme, el turisme de litoral i de natura i la producció hidroelèctrica, per esmentar-ne els principals. M’enorgulleix participar en aquest llibre que parla de la gent d’aquí, de tots aquells que d’alguna manera han contribuït en la història i la cultura de la nostra terra i que ara us convido a descobrir. Robert Fauria i Danés President del Consell Comarcal de la Selva

Salvador alemany i mas

a història d’abertis autopistas és la història dels seus vincles amb el territori. La naturalesa de la nostra activitat, la nostra “funció”, és contribuir a la vertebració del país, a facilitar l’encontre, l’encreuament i la comunicació entre les persones i els territoris. És contribuir a facilitar el seu progrés i la seva riquesa no només des de la perspectiva del seu creixement econòmic, sinó també pel que significa de capacitat de projecció de les experiències i les vivències de les persones i dels personatges que els habiten, que els trepitgen i que, bé perquè hi han nascut, bé perquè hi han arribat, els han adoptat i els han sentit com a propis, els han fet més rics, més oberts, més dinàmics. Així com les infraestructures s’integren en el país –com si es tractés del sistema circulatori d’un organisme– per fer-lo penetrable, capil·lar, proper, les persones, la gent del país i de les seves comarques, en són el torrent vital dels sentiments i de la cultura que hi ha arrelat i que, per la seva acció i mediació, s’ha projectat, des d’aquests petits països que configuren el paisatge personal de cadascun d’ells, en el país gran i integrador que és Catalunya. Felicitats a tots els qui heu fet possible aquest projecte. Salvador Alemany i Mas President d’abertis

PERSONATGES IL·LUSTRES DEL GIRONÈS

AP-7

EL GIRONÈS Sant Martí de Llémena

Cervià de Ter

Sant Gregori C 25 Salt

AP-7



Aiguaviva

Celrà

GIRONA

Flaçà Sant Joan de Mollet Juià Sant Martí Vell Madremanya

N II

Bescanó Vilablareix

Bordils

N II

Sant Julià Canet d’Adri de Ramis Sarrià de Ter

Viladasens Sant Jordi Desvalls

Aeroport Girona-Costa Brava

Quart Fornells de la Selva Llambilles Campllong

Sant Andreu Salou

Cassà de la Selva

Llagostera

omarca de Catalunya amb una extensió de 575 km2 i una població de 197.861 habitants, el Gironès mira el mar i la muntanya. Limita amb les comarques de la Selva, el Baix Empordà, l’Alt Empordà, el Pla de l’Estany i la Garrotxa. D’altra banda, el clima mediterrani hi incorpora un inequívoc contrast entre el sector septentrional, obert a la blavor de les aigües del Mediterrani, i el meridional, on trobem, impertèrrit, el massís de les Gavarres (l’extrem nord de la Serralada Litoral Catalana). Girona (cap de la comarca, amb 96.722 habitants) i Salt (amb una població de 30.389 habitants) concentren les vides de la major part de la població d’una comarca on visqueren personatges il·lustres; més enllà dels més reeixits, tota la bona gent que ha poblat la comarca enriquint-la amb la seva bonhomia. Entre els homes de cultura, ja a l’edat mitjana podem destacar l’escriptor Francesc Eiximenis (s. XIV - s. XV), de notòria influència en l’àmbit literari i polític (morí, per cert, a Perpinyà el dia 23 d’abril de 1409, el mateix dia de l’any que Josep Pla, Miguel de Cervantes o William Shakespeare). En època contemporània, els escriptors Prudenci Bertrana (1867-1941), autor de Josafat (1906); Miquel de Palol i

Felip (1885-1965), que va intervenir en la creació dels Jocs Florals de Girona (1903) i escrigué l’autobiografia Girona i jo (publicada el 1972); o Carles Rahola i Llorens (1881-1939), escriptor, a més de periodista, historiador i polític. Tots ells importants personalitats de la cultura catalana. Homes i dones que ja deixaren la seva empremta des de les èpoques més passades del Paleolític, com així ens informen, sense paraula ni veu, les troballes arqueològiques que descansaven des de temps pretèrit al puig d’en Roca o a Sant Julià de Ramis. La importància històrica de la comarca la trobem en la centralitat del Gironès com a nucli del comtat (o, passat el temps, vegueria) i del bisbat de Girona. Tanmateix, a Girona, situada a la confluència de quatre rius (el Ter, l’Onyar, el Güell i el Galligants), l’acompanya una llarga història des que es té memòria de Gerunda, ciutat romana i nucli primigeni d’aquesta bella població, on les cases, sobre l’Onyar, són testimoni de la fluïdesa de l’aigua i del temps (que canvia la ciutat i la comarca), atès que, com podem aprendre del pensament del filòsof presocràtic Heràclit, un home no pot banyar-se dos cops en el mateix riu, ja que ni l’home ni el riu seran els mateixos.

Aiguaviva

Església de Sant Jaume

Aquesta tradició agrícola es complementava amb la producció de rajols en algunes de les teuleries que s’havien construït solcant el terme i que avui han desaparegut totalment. Aquest unitarisme de l’activitat econòmica de la vila, juntament amb l’oportunitat de feina a la veïna ciutat de Girona, va comportar l’emigració dels més joves, provocant una disminució considerable de població, pràcticament durant tot el segle passat. En els últims anys aquesta disminució del cens demogràfic no sols s’ha vist aturada, sinó que s’ha produït un augment important del cens, propiciat per la nova tendència d’abandonar els grans nuclis de població, per gaudir de la tranquil·litat de la natura, en un lloc amb un ampli ventall de possibilitats de desplaçament, per la proximitat de Girona capital i pel canvi urbanístic experimentat pel municipi, que compta amb moltes indústries que ofereixen llocs de treball.

l municipi d’Aiguaviva, amb una superfície de 13,9 km2, està compost d’innombrables turons d’escassa alçada, amb cims arrodonits i situats indiscriminadament pel territori. Entre un turó i l’altre, s’estenen àmplies planes de conreu, en general molt fèrtils. El terme municipal és travessat pel riu Güell, la riera Masrocs, el torrent de la Torre, i altres torrents i recs, amb importants deus en el subsòl, que fan que aquest sigui abundant en aigua. Actualment Aiguaviva té un nucli urbà en creixement i diversos veïnats: Puigtorrat, Mas Aliu, Masrocs, Cau del Grill, Güell, Migdia, Rajoleries i Can Jordi. Els primers assentaments daten de l’època romana; les restes d’una antiga torre sepulcral romana en són la confirmació. Com en tants altres llocs, la història dels pobladors d’aquest terreny s’enfosqueix fins a l’arribada de l’edat mitjana. Els nous assentaments, excepte el de Vilademany documentat en el s. X, són més recents i estan repartits entre jurisdiccions i èpoques diferents, com el de la parròquia de Sant Joan, embrió de l’antic nucli d’Aiguaviva, documentat en el 1246, el castell de Vilademany conegut des del s. XII, o la casa del Temple fundada a final del s. XII. Fins a la meitat del segle passat, Aiguaviva tenia una població eminentment agrícola, amb explotacions de dimensions reduïdes, portades bàsicament pels mateixos propietaris i caracteritzades per la casa de pagès amb instal·lacions annexes de corrals, pallisses i eres envoltades de les terres de conreu i de petits horts.

Joaquim Mateu i Bosch Alcalde d’Aiguaviva

Aiguaviva

Vista del poble d’Aiguaviva

un entorn privilegiat

l’enginyer geògraf

Francesc Mollera i Moreno

Aiguaviva

Francesc Mollera a Madrid amb dos familiars (any 1992)

Francesc Mollera en una visita al Monestir de Guadalupe, Càceres (any 1985)

Sant Feliu de Guíxols, 1920 - El Escorial, 2005

té una extensió de 20 ha repartides en dotze de conreu i la resta de bosc de pins, alzines i roures, espècies molt comunes del territori. Actualment i a partir de la data del traspàs de Francesc Mollera, és propietat de Ma. Neus Mollera de Trincheria, economista nascuda a Girona. La va adquirir en virtut de llegat successori en haver finat Francesc Mollera solter i sense descendència directa. Per exprés desig i voluntat del mateix Francesc Mollera, les seves cendres van viatjar des de El Escorial, on va morir el 22/12/2005, fins a les terres de la finca de can Mollera, on els seus familiars les van escampar.

rancesc Mollera i Moreno va néixer a Sant Feliu de Guíxols l’any 1920. Fill de pare músic i mare mestra, cursà i obtingué les titulacions de doctor en arquitectura, llicenciat en ciències exactes i enginyer geògraf. Va ser precisament aquesta darrera vocació la que va exercir amb més propietat com a funcionari d’oposició a les capitals de Còrdova, Girona, Barcelona i, finalment, Madrid, on es va jubilar en complir l’edat de setanta anys, després d’exercir alts càrrecs dins l’antic Institut Geogràfic i Cadastral, on havia arribat a ocupar durant anys una de les subdireccions generals, des de la qual havia contribuït decisivament a la modernització dels diversos mapes cadastrals, avui plenament consolidats i homologats en la resta dels països comunitaris a causa de la seva qualitat. La seva vinculació amb el poble d’Aiguaviva va fer que el municipi fos dels primers de les comarques gironines de disposar del mapa cadastral modernitzat i actualitzat. Francesc Mollera i Moreno va ser propietari des del 1957 fins al 2005 de la finca de can Mollera del terme municipal d’Aiguaviva, que va adquirir per herència del seu pare, Isidre Mollera i Sallers. L’immoble urbà de la finca fou construït l’any 1713, segons acredita la impressió en pedra que figura sobre la portalada principal. Propietat de diverses famílies, a final del segle XIX va passar a formar part del patrimoni rústic de la família Mollera. La propietat

Josep Maria Mollera i Santaló Economista i advocat

el metge

Santa Eugènia de Ter, 1924 Instantànies familiars i socials de Joan Vallverdú

oan Vallverdú i Gasol va néixer el 10 de febrer del 1924, al barri de la Rodona de Santa Eugènia de Ter. Els estudis primaris els va fer a la Salle i posteriorment a l’escola Bruguera de Girona. Als dotze anys es va preparar per fer l’ingrés a batxillerat, que aleshores constava de set cursos. Les seves bones aptituds com a estudiant li van permetre convalidar el primer curs i entrar directament a segon a l’institut J. Vicens Vives, situat en aquell temps al carrer de la Força. En acabar el batxillerat, als dinou anys, va fer l’examen d’Estat a Barcelona. L’any 1942 va començar a estudiar la carrera de medicina i va cursar una part dels estudis a la Facultat de València i la resta a Barcelona. Els últims cursos va fer-los com a intern de digestiu a l’Hospital Clínic. Va acabar especialitzant-se, però, en medicina general, ja que considerava que especialitzar-se en l’aparell digestiu suposava limitar-se molt. En acabar la carrera, va fer a Saragossa els sis últims mesos de milícies universitàries i va acabar amb el grau d’alferes el servei militar. L’any 1950 inicià la carrera professional com a metge a la Seu d’Urgell, on va estar tres mesos com a metge substitut. Seguidament va treballar a la Vall de Bianya durant un any i paral·lelament va començar a preparar les oposicions per obtenir una plaça definitiva. A continuació va entrar a l’Hospital Militar de Girona com a metge de guàrdia, feina que va fer durant quatre anys i que va combinar amb les d’anestesista i d’internista del mateix centre i, l’últim any, també com a metge de Sant Gregori. L’any 1956, el doctor Vallverdú es va casar amb la bilbaïna Carme Rivero Sans. Havent aprovat les oposicions, el mateix any 56 van anar a viure a Ribes de Freser, on van néixer els seus cinc fills. La seva plaça com a titular comprenia Queralbs i un seguit de pobles agregats, des del santuari de Núria fins a la collada de Toses. També exercia com a metge a Ribes i a altres pobles de la Vall, feia d’anestesista a l’hospital de Campdevànol, posava anestèsies a Puigcerdà i col·laborava quan calia a l’hospital de la Seu d’Urgell. L’any 1972 li ofereixen una plaça d’anestesista a la clínica Verge de Meritxell d’Andorra, on viurà amb la família fins a l’any 1979. Des de l’any 1979 fins al 1989 exercirà com a metge a Fornells de la Selva, Vilablareix i Aiguaviva, feina que compaginarà amb el seu treball com a anestesista de l’hospital Santa Caterina i metge d’empresa a la companyia Telefónica. També donava classes de microbiologia a l’Escola d’Infermeria. A més de compaginar aquestes feines, en aquesta època el doctor Vallverdú, que ja era especialista en medicina del treball, en anestesiologia i reanimació i en APD (medicina general), encara

va trobar temps per assistir a les classes que es feien a les tardes a Barcelona per obtenir la diplomatura en medicina d’empresa, titulació que va aconseguir amb el número u de la seva promoció. En jubilar-se es va comprar la casa del veïnat de Puigtorrat d’Aiguaviva, coneguda com a can Jan d’Amer, on té fixada actualment la seva residència, que compagina amb la casa familiar de Girona. Des que es va jubilar s’ha dedicat a treballar la terra i a reformar el seu mas, que va comprar en un estat ruïnós, per convertir-lo en una gran casa per a gaudi de tota la seva família, esposa, fills i néts. L’avi Joan és per a tots nosaltres digne d’admiració i d’orgull.

Àngels Vallverdú i Rivero Professora d’història de l’IES Vicens Vives

Aiguaviva

Joan Vallverdú i Gasol

l’alcalde

Joaquim Vidal i Matamala

Aiguaviva

Retrat de Joaquim Vidal i, al costat, el dia del seu casament amb Maria Grau

Aiguaviva, 1892 - 1946

oaquim Vidal i Matamala va néixer a Aiguaviva el 25 de novembre de 1892, al mas Isern, propietat de la seva família. Es va casar el juliol de 1916 amb Maria Grau Presas, que era de Rupià i amb la qual va tenir deu fills. En Joaquim va morir a Aiguaviva el 12 de setembre de 1946, en la data de la Festa Major del poble. En Joaquim de jovenet va estudiar al col·legi Maristes de Girona. Quan es va casar, va anar a viure a Rupià. La seva dona era la pubilla d’una família de propietaris, però amb la mort prematura del pare d’en Joaquim i davant la inseguretat d’aquella època pel que fa a les propietats i usos de les terres, va tornar a viure a Aiguaviva i va portar personalment l’explotació agrària familiar, cosa que va fer fins que va morir. En Joaquim va ésser un home amb una mentalitat molt moderna, amb una visió de futur considerable, no sols en l’aspecte personal (fou un dels primers usuaris de cotxe a Aiguaviva), sinó també en l’aspecte polític. Va ésser alcalde d’Aiguaviva abans de la dictadura (1921), època en què a Aiguaviva no hi havia escoles pròpiament dites: la classe dels nens es feia a una casa propietat de l’Ajuntament, que ara és coneguda com a ca la Neus; i la de les nenes a ca la senyora Gràcia, actualment coneguda com a ca la Carmeta. Amb el convenciment que l’educació era fonamental per al futur, va inaugurar l’escola dels nens el 21 d’agost de 1921, edifici que es va construir amb la col·laboració del seu amic diputat i jurista Narcís Pla i Deniel (1867-1934), el qual havia guanyat les eleccions a Corts de 1920 per Girona. La primera fase de l’escola

dels nens costà unes 12.000 pessetes, el diputat hi contribuí amb unes 2.000 pessetes, la recaptació popular reuní la quantitat de 5.881 pessetes i la resta anà a càrrec de l’erari municipal. L’acte d’inauguració de l’escola va ser una gran festa: els dos diaris gironins de l’època dedicaren un ampli espai a ressenyar l’acte. La descripció que es va fer a El Autonomista el dilluns següent va anar a càrrec de Carles Rahola, periodista, escriptor, historiador i polític (1881-1939). L’alcalde Joaquim Vidal assegurà que ja s’havia complert la meitat del seu ideal: ara calia edificar l’escola de les nenes, cosa que no va poder ser perquè fou destituït de l’alcaldia durant la dictadura, dos anys més tard. Però amb la caiguda de la dictadura, en Joaquim Vidal es va fer càrrec una altra vegada de l’alcaldia d’Aiguaviva, i així l’any 1931 va poder fer realitat el seu antic projecte de veure completat el conjunt escolar amb la construcció del nou edifici per a l’escola de nenes, que es va fer al costat de l’escola dels nens. L’altra gran realització d’aquells anys va ser la instal·lació de l’enllumenat elèctric del poble, que fou inaugurat el 24 d’abril de 1931. Josep M. Vidal i Grau Fill de Joaquim Vidal i Matamala Exalcalde de Vilobí (1963-1979)

Bescanó

Església parroquial de Sant Mateu de Vilanna (899)

Ter per accedir a les fàbriques tèxtils, símbol del canvi i progrés socioeconòmic. Als anys seixanta es desenvolupen indústries càrnies, comerços, tallers... que atrauen la immigració de la rodalia i trasbalsa l’urbanisme de Bescanó. Aquesta dècada porta la filosofia del “desarrollismo” promocionat pel règim franquista i, preveient un creixement intens de la població i de la fe, s’edifica l’església nova de l’Assumpta (1963), enorme i inacabada. Amb l’arribada de la democràcia s’atura el desgavell i es preveu un creixement concentrat en un nucli cohesionat i dotat de serveis que evitin la formació d’un poble dormitori. En els darrers anys el poble creix i desenvolupa una economia industrial i de serveis, moderna i dinàmica, preservant la riquesa ambiental i paisatgística, el patrimoni cultural i els nuclis rurals que encara conserven el passat agrícola.

l municipi de Bescanó es troba a la riba dreta del riu Ter, a l’oest de la comarca del Gironès. Ocupa 36 km2 dels contraforts orientals de les Guilleries. Limita pel nord amb el riu Ter; pel sud amb la capçalera de l’Onyar, el volcà de la Crosa i el pla de la Selva; per l’est amb el pla de Girona, i per l’oest amb el pla de Trullars. Al municipi es troben peces arqueològiques que mostren un passat remot, ric i divers: assentament paleolític del puig d’en Rigau i la vil·la romana de Montfullà; poblat ibèric i camp de sitges d’Estanyol, castells medievals de Bescanó; capelles i masos preromànics de Vilanna. Perviuen topònims ibers com Taceram (Ter) i visigòtics com el mas Wualard de Trullars. Les parròquies medievals s’estructuren durant l’alta edat mitjana sobre quatre vil·les romanes: Vilanna, Montfullà, Estanyol i Bescanó, que encara comparteixen un paisatge mediterrani de pujols boscosos. Va ser a mitjan segle XIX que es forma el municipi actual per l’agregació de les quatre parròquies. A partir del 1893 Bescanó es modernitza amb la implantació de la indústria tèxtil Grober SA. L’any 1880 es construeix la carretera nacional i el 1893 arriba el tren Girona-Olot. En el segle XX s’edifiquen les centrals hidroelèctriques d’estil modernista-noucentista. Grober i Bonmatí fan ponts sobre el

Xavier Soy i Soler Alcalde de Bescanó

Bescanó

Església parroquial de Sant Llorenç (1051)

un municipi cohesionat

l’empresari i polític català

Jaume Casademont i Perafita Bescanó, 1931 - Barcelona, 2005

aume Casademont i Perafita va néixer a Bescanó el 27 d’agost del 1931. En aquest petit municipi del Gironès va assentar les bases d’una trajectòria que, amb el temps, es projectaria arreu del país i a través de diversos àmbits. En un petit obrador familiar de 60 metres quadrats va situar els orígens d’un negoci que esdevindria una de les empreses càrnies més importants d’àmbit estatal i que va donar ocupació a bona part dels veïns del poble. Als setze anys es va convertir en el president del club futbolístic i va assumir el càrrec durant dues temporades. Uns anys més tard es va incorporar a l’equip de ping-pong de l’Alba Bescanonina i va arribar a assolir el títol de subcampió de Catalunya. Aquest compromís esportiu enllaça amb la decisió, unes dècades després, que l’empresa Casademont patrocinés el Club Bàsquet Girona. Aquest patrocinador (1999-2005) va garantir la permanència de l’equip a la lliga ACB. També a Bescanó va iniciar la seva trajectòria política. Va ser‑ne alcalde entre els anys 1972 i 1976, un mandat durant el qual va demostrar el valor de paraules com democràcia, consens i participació ciutadana. Després va donar continuïtat a aquest vessant, ja que fou un dels membres fundadors de Convergència Democràtica de Catalunya, partit amb el qual va ser escollit senador en la primera i tercera legislatures. En l’entremig, va encapçalar la llista gironina de les legislatives del 1982 i va ser diputat al Congrés de Madrid. I també va ser a Bescanó on es va casar amb Teresa Ruhí i on plegats van construir una família de sis filles. Amb elles va entrar en contacte amb el món de l’educació, un món que més tard viuria intensament des d’una altra perspectiva: va ser el president del primer Consell Social de la Universitat de Girona, entre els anys 1992 i 2002. Jaume Casademont va morir l’1 de desembre de 2005 i des d’aleshores la seva família perpetua el seu llegat humà a través de la Fundació Jaume Casademont.

Jaume Casademont amb la seva esposa i amb les seves filles

Jaume Casademont

Bescanó

Una trajectòria forjada a Bescanó

Tina Casademont i Ruhí Periodista i membre de la Fundació Jaume Casademont

Bordils

Bordils, vista aèria

Església de Bordils, dedicada a sant Esteve

bressol de músics, pollancres i handbol

la zona de regadiu es fa present arreu amb extensions d’arbres fruiters, cereals, horts i vivers. No es pot parlar de Bordils sense esmentar el conreu de pollancres que creixen arrenglerats al Ban de Bordils, vora el Ter, i les explotacions de vivers de plantes i jardineria. En el camp artístic i cultural Bordils ha vist néixer diverses generacions de músics reconeguts dins i fora de les nostres contrades: Ferran Jofre, Josep Cassú, Esteve Palet, fill d’Esteve Palet, també músic, Desideri Brugués i el seu fill Lluís Brugués, Narcís Perich, Jacint Sau, Antoni Moré, i així fins a una llista inacabable. Però si una cosa fa vibrar el poble és la pràctica de l’handbol. La dèria i la il·lusió continuada que s’hi manifesta des que es va fundar el Club Handbol Bordils, que enguany celebra el cinquantè aniversari, fa que el nom de Bordils es passegi amb dignitat i orgull per tota la geografia estatal.

ordils és un privilegiat municipi de 1.700 habitants amb una reduïda extensió de només 7,26 km2, situat al mig d’una plana a 42 m d’altitud sobre el nivell del mar, a la falda de les Gavarres i ben comunicat per la línia de ferrocarril BarcelonaPortbou i per la carretera C-66, que va de Girona a Palamós. Limita al nord amb el riu Ter, a l’est amb Sant Joan de Mollet, al sud amb Juià i Sant Martí Vell i a l’oest amb Celrà. La primera documentació que fa referència a Bordils es remunta a l’any 990, en què apareix sota la forma de Burdilis, que podria provenir de borda (casa de camp). El nucli de la vila s’agrupa a l’entorn de l’església parroquial, mentre que una mica apartat hi ha un extens eixample, el barri de la Carretera o de l’Estació. A més, el terme del municipi és ocupat per un escampall de veïnats i de masies, algunes de les quals són d’una gran bellesa arquitectònica. L’església de Bordils, dedicada a sant Esteve i edificada en la segona meitat del segle XVI, és d’estil gòtic tardà i amb detalls renaixentistes: hi destaca el campanar octogonal. Tradicionalment, l’economia del poble s’ha basat en l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Gràcies a la Sèquia d’en Vinyals,

Albert Serrats i Llach Alcalde de Bordils

Bordils

“El pla de Bordils és una pura delícia terrenal, amb tot l’adorable candor d’un espai cultivat admirablement. A Bordils es fa el bordilenc, que és un dels arbres blancs més bells de la terra.” Josep Pla

el músic

Josep Cassú i Serra Bordils, 1941

Bordils

Un músic de cap a peus

La producció sardanística de Josep Cassú comença a ser copiosa i és sempre solvent. Les seves sardanes –des de la primera, titulada En Lluís de casa, escrita al voltant de 1961, fins a la més recent, estrenada el 3 d’agost passat a Palamós i titulada Rodolant per Beget– són peces bàsiques en els concerts destacats i, alhora, fan vibrar els balladors a la plaça. Tenen, a més, en el sentiment i en el títol, la referència als familiars, als amics, als mestres. Cassú és un autor admirat i pròxim als sardanistes. Per això ha estat objecte de càlids homenatges que li han testimoniat la consideració que mereix entre el públic. Per si fos poc, ell, que ja ve de nissaga de músics, té el plaer de ser el pare d’un altre músic i compositor molt brillant de l’actualitat, en Francesc Cassú Jordi, director de la cobla La Principal de la Bisbal, amb el qual la nissaga continua. Poques vegades es deu donar el cas que pare i fill hagin ocupat, en una cobla prestigiosa, el mateix lloc preeminent. Que el doll de la seva inspiració no se li estronqui mai i puguem seguir fruint per molts anys de les seves obres i de la seva companyia.

i en el moment d’un concert veieu a l’escenari un director ben plantat, alt, senyorívol en el vestir i en el gest, que sap conciliar l’autoritat que neix dels seus profunds coneixements musicals i la modèstia que li permet deixar de banda recursos efectistes de cara a la galeria, pot ser que tingueu al davant Josep Cassú i Serra. Quan es gira i correspon, amb sobrietat, als aplaudiments del públic, sembla que envermelleixi una mica. Als seus setanta anys acabats de complir, és ja un bordilenc il·lustre. Ho avala la seva formació, adquirida de mestres destacats com Josep Viader, Lluís Palet, Conrad Saló i altres –sense oblidar el seu pas pel Conservatori del Liceu de Barcelona–, i la seva trajectòria d’instrumentista de fiscorn –com el seu parent Joan Grau– i director de cobla, que, deixant de banda altres formacions inicials, culminà en Els Montgrins (1963) i a La Principal de la Bisbal (1977-1990). El 1988, any del centenari de La Principal, li fou entregada de mans del president Pujol la Creu de Sant Jordi com a institució. Bon pedagog, ha estat professor de música, fins a la jubilació, del Conservatori Isaac Albéniz i de l’Institut Bell-lloch del Pla, ambdues institucions de Girona. L’any 2008 i a títol personal li fou entregada la Creu de Sant Jordi, que rebé de mans del president Montilla. Casat amb la poetessa Carme Jordi, el matrimoni es complementa artísticament a la perfecció no solament en vetllades en les quals la veu i els versos de la Carme tenen el fons pianístic sorgit de les mans d’en Josep, sinó en la inspiració compositiva de l’exfiscornaire a la qual s’afegeix, a l’hora de posar el títol adient, l’encert de l’esposa.

Joan Domènech i Moner Escriptor, historiador i pedagog

el violinista

Ferran Jofre i Solés Bordils, 1919 - 2000

Un virtuós del violí

deixar constància de la seva vàlua musical fins al 1960, any en què el reumatisme s’anava apoderant de les seves cames i va decidir plegar. Establert a Bordils, va instruir joves amb classes de violí i amb els seus acords va acompanyar, amb un toc de fantasia musical, les interpretacions de la Coral Sant Esteve. Recordo que em deia que el violí el relaxava i que cada dia que el tocava tenia la sensació d’aprendre quelcom nou. Les vegades que havia tingut el plaer i la sort d’escoltar-lo quan tocava tenia la sensació que el Ferran Jofre tocava el violí amb l’ànima i que hi buidava tots els seus sentiments; després comprenia que, com a vegades m’havia comentat, l’art de tocar el violí era entregar-li la vida, portar-lo al cor i d’aquesta manera aconseguir arrancar els sentiments més profunds a les persones que t’escolten. De ben segur que ell ho aconseguí.

quest bordilenc de soca-rel dedicà la seva vida a la música o, dit d’una altra manera, la música fou la dedicació de la seva vida, i l’exterioritzà mitjançant el violí, instrument que tocava amb sentiment i volença. Fou un músic precoç ja que als quinze anys ja va entrar en el món professional a través de l’Orquestra Mendoza de Figueres. Amb l’esclat de la Guerra Civil, va ser contractat per la Generalitat de Catalunya, juntament amb altres músics, per fer concerts a fi de recollir fons per ajudar la República espanyola. Amb dinou anys va tornar a Catalunya empès per l’esclat de la Segona Guerra Mundial i amb la tranquil·litat que dóna tenir la consciència neta; però la crueltat del règim feixista de la postguerra li valgué la garjola i un viacrucis per camps de concentració franquistes, amb les penalitats que això significava: batallons de treballs forçats, la duresa de terres africanes, maltractaments...; de resultes d’això va caure malalt, fet que li marcà la salut per la resta de la seva vida. Aposentat de nou a la seva estimada terra, va trobar lloc a l’Orquestra Caravana. Després fou primer violí de l’Orquestra Selvatana. El 1950 retornà a la Caravana com a director. En una trobada casual en un balneari de Caldes de Malavella, el que fou fundador i aleshores director de l’Orquestra Malavella, en sentir‑lo tocar, no va dubtar a contractar-lo. Aquí també Ferran Jofre va

Bordils

F. Xavier Jou i Viola Professor

el catedràtic de genètica

Lluís Serra i Camó Bordils, 1948

Bordils

Gens bordilencs La llista de mèrits del seu currículum no s’acaba mai. Ha publicat més de cent articles i ha presentat nombroses comunicacions en congressos especialitzats. Ha estat president de la Sociedad Española de Genética. És acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Ciències i Arts de Barcelona, membre del Grup de Biologia Evolutiva, del comitè editorial de la revista Journal of Zoological Systematics and Evolutionary Research i ha estat també coordinador de biologia de les proves d’accés a la universitat, cap d’estudis i degà de la Facultat de Biologia de la Universitat de Barcelona, així com vicerector de Docència i Estudis. El Ban de Bordils ha esdevingut el seu laboratori durant tots aquests anys, tant per a la seva recerca en evolució, com per fer-hi experiments amb els alumnes. I és que a partir de l’estudi d’unes petites mosques que hi viuen, ha pogut demostrar científicament com el genoma de les espècies s’està adaptant ràpidament a les condicions ambientals en el sentit que s’esperaria si hi hagués un escalfament global.

ls pollancres del Ban de Bordils, plantats als quatre vents, creixen verticalment i lentament buscant el sol. Una tarda vaig trobar-hi una munió d’estudiants, carregats de pots de vidre i paranys de plàtan. Eren alumnes de la Universitat de Barcelona que s’havien desplaçat fins a Bordils per fer un experiment, guiats pel seu professor: en Lluís Serra i Camó, un dels grans especialistes en genètica del nostre país. En Lluís, catedràtic de Genètica de la Universitat de Barcelona, va néixer a Barcelona, on ha passat bona part de la seva vida, però li agrada dir que els seus gens i el seu cor són bordilencs. Els seus pares i els seus avis van néixer al nostre poble i ell va anar aprofitant les oportunitats per tornar-hi fins que fa pocs anys s’hi va quedar a viure definitivament. La seva formació va començar amb la llicenciatura en ciències biològiques a la Universitat de Barcelona. Excel·lent en els estudis, va continuar vinculat a la Universitat i el 1977 va presentar-hi el doctorat en genètica evolutiva. Tot i que la investigació era el seu punt fort, des de ben aviat va anar combinant l’activitat de recerca científica amb l’acadèmica i docent. Ha col·laborat en grups de recerca internacionals amb els especialistes més prestigiosos. Cal destacar els seus estudis a la Universitat de Tübingen, publicats a la revista Evolution, i a les universitats americanes de Califòrnia i Washington, que van concloure amb dues publicacions a la revista Science. La seva incansable activitat científica l’ha portat a ser el principal investigador en projectes d’evolució a escala intercontinental.

Maria Perich i Serra Professora

Campllong

Església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita

Actualment el poble té una situació geoestratègica molt bona: i massa a prop, ni massa lluny de les principals línies de comunin cació, ja que totes es troben entre dos i dotze quilòmetres de distància del municipi: l’autopista AP-7, la N-II, l’AVE, l’aeroport de Girona-Costa Brava, el tren convencional... Això ha fet que l’economia s’hagi obert a tots els sectors amb el progressiu augment d’empreses instal·lades al polígon de les Ferreries, sense oblidar el sector primari i una àmplia oferta de restauració de gran tradició i prestigi. Campllong també és conegut i reconegut per la seva activitat cultural i lúdica: la Festa Major, el cicle de música catalana “Musicant...” i sobretot, per la Fira Comarcal de Primavera, que se celebra des de fa més de tres dècades el cap de setmana després de Setmana Santa, i que atrau multitud de visitants i expositors.

l municipi de Campllong és el clàssic poble format per l’impuls que li va donar al seu moment la parròquia dedicada a Sant Quirze i a Santa Julita. En llibres antics la denominació del municipi és Campolongo, fins al segle passat es coneixia com a Campllonch, i no és fins a la restauració de la democràcia que el municipi adopta l’actual toponímia: Campllong. L’economia del nostre poble estava basada en una economia de supervivència, ja que si les collites no eren bones s’esperaven amb anhel temps millors. Però no només es vivia de la terra: al poble també hi tenien lloc aquells petits oficis artesans com el de ferrer, cisteller, barber, paleta, la fonda, etc. No va ser fins després de la Guerra Civil que va agafar impuls la xarcuteria La Selva, empresa que esdevindria ben aviat molt important per al conjunt de l’economia local, sobretot a partir dels anys setanta. En aquests anys les explotacions ramaderes varen iniciar un fort creixement i naixeren algunes empreses de serveis de construcció i hostaleria. Amb l’arribada de la democràcia, el poble va anar agafant un altre caire. Es dota d’elements urbanístics i socials i inicia un creixement important. Les comunicacions entre veïnats canviaren radicalment i varen esdevenir molt més segures; el parc mòbil es torna molt important, la regressió demogràfica queda frenada, i s’inicia una recuperació d’habitants, els quals avui disposen de millors serveis, com ara el local social, la llar d’infants o el dispensari.

Lluís Freixas i Vilardell  Alcalde de Campllong

Campllong

Vista aèria de Campllong

ni massa a prop, ni massa lluny

l’empresari

Josep Albertí i Lapedra

Campllong

A la dreta, Pep Albertí amb els seus dos fills grans, vinculats al negoci: en Joaquim (Quimet) i en Josep (Pepito), a l’entrada de l’antiga carnisseria

A l’esquerra, retrat d’en Josep Albertí amb motiu de les seves noces d’or

Foto de família (anys vint), en Josep, la Mercè i els seus dos fills grans, Joaquim i Josep

Campllong, 1890 - 1970

En Pep Albertí nostra. Però m’ha sorprès veure com és de viu encara el seu record entre la gent gran del poble. D’ell en corren facècies de joventut, de quan es va quedar atrapat de cap per avall en el forat d’un arbre borat o el mite mai comprovat que amb una colla varen fer una juguesca per veure qui menjava més cargols amb clova, amb un resultat fatídic. O hi ha qui recorda el motiu de Xarpis, que li venia de la seva habilitat a guanyar monedes en el joc de fer punteria a unes altres que es posaven estintolades a la paret. De tota manera, el seu posat a l’edat madura era d’un home tranquil i discret, amant de fer “provatures” amb els embotits i de jugar a la manilla amb els amics. I per sobre de tot cercava la cordialitat. Com va escriure en una nota molt emotiva de comiat vital, deixava aquest món amb la confiança de no haver fet mai mal a ningú. I jo diria que fent el bé. Ajudant a qui podia, essent honest en el treball, respectuós amb tothom i l’esperit germinador de la que durant molts anys va ser “la fàbrica” de Campllong, on tantes persones del poble i dels rodals s’han guanyat la vida. I aquest és el seu llegat local: una empresa, una manera de fer i un rellotge que donava les hores del campanar estant, i en el qual va invertir el modest pressupost consistorial quan el van designar contra la seva voluntat alcalde per decret en l’etapa de la dictadura de Primo de Rivera.

osep Albertí Lapedra, en Pep Albertí, va néixer a Cal Noigrós de Campllong el 1890. Era l’hereu del mas, però la seva inquietud innata el va portar per altres camins. Tan bon punt es va casar amb la Mercè Bosch de can Feliu va muntar, contra la voluntat familiar i sense cap ajut, una cansaladeria a l’edifici que havia estat fins aleshores l’escola municipal. Era un home carregat d’enginy i iniciativa, i amb la seva idea i el caràcter de la mestressa varen donar un fort impuls al negoci que subministrava carn de porc i embotits a tota la comarca. Però no en feia prou, i amb un esperit aventurer que pocs anys abans l’havia temptat a provar les amèriques, es va traslladar els anys trenta a Andalusia, on encara hi havia molt més a fer. A El Carpio (Còrdova) adquirí una antiga bòbila per reconvertir-la en escorxador i fàbrica d’embotits, la qual passà a ser la primera de la regió on es treballava a l’estiu gràcies a uns compressors de fred vinguts de Barcelona. I just quan la família i altres veïns de Campllong que s’hi havien aplegat començaven a habituar-se als nous costums, s’esdevé la Guerra Civil, que els porta a cuita-corrents de nou a casa. Passen la vida com poden, venent formatge fresc o, ja a la postguerra, traficant amb llenya quan la situació encara no permetia treballar amb normalitat, fins que recuperen els antics locals i reprenen la marxa. Aquesta agafa una dimensió molt més important quan el fill gran, en Joaquim, pren el rem i hi incorpora l’aleshores innovador pernil cuit. Neix la marca LA SELVA que fins avui perdura com un referent destacat de la indústria xarcutera. Tot i ser el seu nét, no puc parlar d’ell de manera gaire personal perquè gairebé no el vaig conèixer. Morí el 1970, quan jo tenia nou anys. D’ell només n’entreveig una figura carismàtica i bonhomiosa que m’obre la porta un dia de visita a casa seva, que avui és la

Xavier Albertí i Oriol Nét de Josep Albertí

el restaurador

Josep Barris i Albreda

La família Barris a l’antiga cuina

Però l’establiment continua tenint molt clar un objectiu bàsic: mantenir-se fidel a l’elecció de la matèria primera. A Can Barris els cargols ens arriben, des de ja fa molts anys, de terres aragoneses. Això ens assegura una qualitat que no admet dubtes i que el client sap apreciar. Malgrat que ara és en Jordi qui veu passar per les seves mans els milers de cargols que es cuinen cada setmana, el seu avi Pitu va estar fins al 2002 al peu del canó seguint el protocol establert: rentar, coure, refredar, col·locar en llaunes, salar, pebrar i amanir amb tomàquet les llaunes de cargols abans de posar-les a coure; aquest és el ritual previ a l’arribada del menjar a la taula. I és que entrar a Can Barris a fer un àpat és igual a menjar cargols. Només l’1% dels clients no fan d’aquesta menja el seu plat inicial... aquell plat que van començar a fer l’avi Pitu i la iaia Nita, i que ha seguit elaborant tota la família.

ascut a Llers el 15 de setembre de 1912, es va casar a Campllong amb Nita Solench l’any 1935 i va tenir dos fills, en Joan i en Joaquim. En Josep i la Nita van començar amb un bar a Salitja, on ja feien menjars abans de la Guerra Civil. Precisament per culpa del conflicte armat, l’avi Pitu va anar a parar a la presó i la seva dona va tornar cap a Campllong, on havia nascut i on va començar a regentar una botiga en la qual hi havia de tot: grana, vi, queviures... i on també es feia algun menjar. Va ser precisament aquell art de la iaia entre els fogons el que va provocar que aviat comencés a cuinar per a la gent que treballava en una fàbrica propera. El boca-orella va funcionar ràpid i la fama es va escampar per les rodalies. El 1949 va néixer oficialment Can Barris. Els platillos, la vedella amb bolets, la carn a la brasa i les galtes de porc compartien protagonisme en les primeres cartes, però res era comparable a la demanda que tenien els peus de porc i els cargols, que gaudien d’un èxit absolut. Amb el temps, Joan Barris Solench –fill gran de la casa– i jo mateixa, la seva dona, ens vàrem anar incorporant al negoci familiar i vàrem anar consolidant una fama que ara és estesa per tot Catalunya. Així ho demostren les visites constants de gent d’arreu del país, entre ells molts coneguts i famosos. Anys després, els cargols han continuat esdevenint la passió familiar, i també de la tercera generació de la casa: en Xavier i en Jordi Barris, que juntament amb la dona del darrer, la Glòria Prat, són ara els puntals del negoci.

Maria Cufí i Portas Restauradora i esposa de Joan Barris i Solench

Campllong

Josep Barris amb Maria Cufí i, al costat, als fogons

Llers, 1912 - Campllong, 2010

l’alcalde

Enric Miralles i Pedrals

Campllong

Campllong, 1907 - 1998

Enric Miralles amb la seva dona, Mercè Sala

eix l’any 1907 a cal Tupí, a Campllong, i mor el 1998. Casat amb Mercè Sala i Falgàs, varen tenir tres fills: en Josep, bon amic meu, en Robert i en Jordi, companys del meu germà Joan. Pagès en una petita propietat, feia també de jornaler i boscater. Era conegut amb el nom de la casa on nasqué: el Tupí. La descripció de la seva personalitat emplenaria molts folis. He escollit cinc anècdotes entre les moltes que protagonitzà. Era un home sociable. Persona excel·lent, no tenia ni un bri de mala fe. Familiar i amic dels seus amics i veïns. Li agradava ajudar els altres i estar envoltat de gent, en qualsevol feina, festa o iniciativa del poble. Per exemple, tota la seva vida va ser un puntal de la comissió de la Festa Major, amb l’oficina a casa seva. Allí es pagaven l’orquestra, l’envelat i les altres despeses. Em deia: “Jordi, tu que saps de numbrus, compta els cèntims”. Els dies de la festa, la porta de casa seva sempre estava oberta. El porró sobre la taula, una semal amb refrescos i glaç, i cafè i conyac a punt per fer carajillos. S’ajuntaven fins una vintena de persones per dinar i sopar! Llavors era feliç! Va ser responsable. Bon treballador, ferreny i incansable. Jo el contractava sovint per als esplets del camp, al bosc, per batre, o per a altres feines. Hom se’n podia refiar! En aquells temps no hi havia retros, ni serres mecàniques, ni grues per carregar socs, ni... Ell, amb la forca, el magall, el xerrac, la destral, els braços i l’esquena endegava el que fos. Em deia: “Jordi: si un dia t’engates, no vagis a dormir. Amb una eina i encara que sigui de genolls, treballa, pim pam, pim pam. Al cap de poques hores estaràs com nou”. Era polític a la seva manera. Republicà d’esquerres, volia arreglar el món. Llegia i tenia criteri. Va ser alcalde de Campllong del 1936 al 1939, els anys de la Guerra Civil. Va protegir el capellà i gent de dretes. Em va explicar: “Jordi, un dia al capvespre es van presentar els del Comitè Revolucionari de Salt exigint-me que els lliurés el capellà i en Canyet, per matar-los. M’hi vaig negar i els vaig portar a l’hostal de cal Barber i, amb la Macarina, vinga torrades, llonganissa i bols de xuca de vi calent. Però ells hi insistien i jo: ‘No home no!’. Em van posar una pistola al pit i digueren: ‘Ens els dónes o et pelarem a tu’. I jo dient: No, home, no! Borratxos com sopes, els vam escombrar pujant-los als cotxes.” També féu la guerra. Restà a la batalla de l’Ebre i a la retirada cap a França el seu capità li digué: “Miralles, quan passem per Girona, tu mateix”. I va saltar del camió en marxa i s’escapà cap a casa. Em deia: “Feia pocs dies que era a casa i es presentà un oficial dels

nacionals i em va fer anar al cementiri. Vaig tenir por! Com si anés a l’hort, vaig agafar el tràmec i em mantenia un parell de passes separat d’ell. Pensava: Cagundéu, si posa la mà sobre la funda de la pistola li cardo un cop de tràmec al cap, el mato i l’enterro aquí mateix! No va passar res! Buscava la tomba d’un avantpassat”. Agraïts i desagraïts. Passada la Guerra, en Canyet li va regalar un xai per fer un bon tiberi. En canvi, el capellà el volia fer tancar a la presó, “perquè escarmentin una mica, aquests d’esquerres!”. Però l’Ajuntament va convèncer el capellà que no ho fes, l’avalaren i no el van tancar. Amb la democràcia, el poble li va retre un homenatge i li va dedicar un carrer. L’Enric, el Tupí, no va crear cap empresa, fàbrica o negoci. Senzillament, va crear cultura de convivència, de sociabilitat, de treball, d’honestedat i de pau, sense sotmetre’s encara que s’hi jugués la pell. A Campllong, ni durant ni després de la Guerra es va tocar un sol cabell a ningú.

Jordi Bosch i Roura Veí de Campllong

Canet d’Adri

Gorgues de la Font de la Torre

a urbanitzar alguns sectors del municipi, alhora que es produïen les primeres rehabilitacions de masos. Avui el procés de creixement de Canet d’Adri, encertadament moderat i sostingut, ha aconseguit compaginar la qualitat de vida amb el respecte de l’entorn i la promoció dels seus recursos turístics i naturals com els paratges naturals de la muntanya de Rocacorba o les Gorgues de la Font de la Torre, el Dolmen de Montbó, el Poblat ibèric del Pic d’en Carrerica, els diferents temples religiosos: el santuari de Rocacorba, l’església de Sant Vicenç a Canet, l’església de Sant Llorenç a Adri, l’església de Sant Joan a Montbó, l’església de Sant Martí a Biert i l’església de Santa Cecília a Montcal. Sigueu benvinguts.

anet d’Adri es troba a 15 km de Girona, per la carretera en direcció a les Planes d’Hostoles i un cop passat el poble de Sant Gregori El terme municipal té una extensió de 45 km2 i el poble es troba a 217 m d’altitud; el punt més alt del municipi és el cim de Rocacorba, amb 985 m d’altura i ja esmentat des de l’any 1065. Té agregats els nuclis d’Adri, Biert, Montbó, Montcal i Rocacorba. Els testimonis més antics de poblament a Canet d’Adri provenen dels camps de Can Canet, a l’oest del nucli, on l’any 1982 es va descobrir un important jaciment prehistòric d’indústria lítica. Tanmateix, el testimoni més destacable del poblament prehistòric al municipi és el dolmen de la Mota, a Montbó, aixecat durant el Neolític i que fou utilitzat com a lloc d’enterrament durant tota l’edat del bronze. A l’alta edat mitjana, entre els segles IX i XI, es formaren els diversos pobles que constitueixen l’actual terme de Canet. El poblament, la major part ja aleshores disseminat en masos, es va acabar organitzant a l’entorn de les parròquies, que ja estaven constituïdes vers l’any 1000. Se sap de la intensa explotació agrícola, especialment a les planes de Canet i d’Adri i a l’entorn de Montcal. La tornada dels ajuntaments democràtics coincidí amb una Girona creixent, i la seva proximitat va afavorir que es comencessin

Jaume Frigolé i Torrentà Alcalde de Canet d’Adri

Canet d’Adri

Església parroquial romànica

qualitat de vida i respecte de l’entorn

el metge

Joan Vilaplana i Torrent

Canet d’Adri

A l’esquerra, Joan Vilaplana, encara solter, al col·legi dels Germans maristes. Al costat, amb la seva esposa i la seva filla Paquita i, a la dreta del tot, Joan Vilaplana dinant amb el Dr. Pigem

Ginestar, 1910 - 1980

El metge de Canet d’Adri Gran conversador, home de món i molt il·lustrat, anava a reunions, juntes o convencions, on parlava dels temes del moment. Li varen oferir diverses vegades càrrecs públics que mai no va acceptar. Al llarg de la seva vida va dedicar molt de temps a l’estudi del sistema nerviós i de l’electrònica, buscant-hi una interrelació, idees que plasma en diverses publicacions. D’aquesta faceta d’escriptor i investigador, cal destacar el llibre Teoria galvànica, que tractava de l’energia biològica en relació amb els electrons del nostre cos, un tractat profund i complicat del que passa dintre el nostre cervell, un llibre per a entesos en la matèria. D’ell s’expliquen moltes històries i anècdotes. Jo només puc dir que va ser un exemple de pare, un gran ciutadà i el metge de Canet d’Adri.

ascut a Ginestar (Girona) l’any 1910, va morir el 1980. Va treballar al molí dels seus pares en uns moments difícils, ja que en la seva infantesa va viure les conseqüències de la Primera Guerra Mundial. Ja de petit ho tenia clar: ell seria metge, cuidaria la gent dels mals dominants en aquells anys, com la diftèria, la meningitis, la tuberculosi... Després d’estudiar el batxillerat a l’Institut de Girona, es va llicenciar per la Facultat de Medicina de Barcelona el 1934 i es va col·legiar el 1935, i al llarg dels anys la medicina va ser la seva devoció. Es va establir com a metge rural: des de Sant Aniol de Finestres fins a Sant Gregori i pobles limítrofs. Les vint-i-quatre hores del dia les posava al servei dels que el necessitaven, no importaven les inclemències del temps, els horaris inoportuns o els llocs llunyans on havia d’acudir, ja fos a peu, amb la seva petita moto Soriano o amb el seu Citroën Stromberg. Home planer i elegant, el recordo quasi sempre amb americana i barret i un aire senyorial que imposava respecte a la vegada que transmetia pau i amor. Es va casar amb la pubilla de can Fàbregas de Canet d’Adri, Maria Vives de Palol, i em varen tenir a mi. Home de grans coneixements i aficionat a l’agricultura, a més de guarir els altres, treballava a la seva finca. La seva figura dalt del tractor era inconfusible.

Paquita Vilaplana i Vives Filla del Dr. Joan Vilaplana

Cassà de la Selva

derivaria en la potent indústria surotapera que en el segle XIX es convertiria en el motor de l’expansió demogràfica i econòmica, potenciada per la inauguració el 1892 del carrilet. No és fins als anys seixanta que la indústria es va diversificar i es varen afegir nous sectors: metall, tèxtil, alimentari, arts gràfiques, metall, plàstic, materials elèctrics, etcètera. Avui Cassà de la Selva és un poble preocupat per les persones, pel medi ambient i per la cultura. Us invitem a visitar el Parc de les Arts Contemporànies, on podreu gaudir de la natura i l’escultura, amb obres de reconeguts artistes contemporanis, en un entorn on els escultors han pogut escollir la ubicació on instal·lar la seva obra.

l terme de Cassà de la Selva va ser cobejat des d’èpoques molt antigues i en el seu territori s’hi han trobat restes que palesen els diferents períodes de poblament: Paleolític, Neolític, bronze, ibèric (el jaciment més important és el del puig del Castell) i romà. L’any 882 apareix per primera vegada documentada l’església de Sant Martí, que està al centre de la vila i a l’interior de la qual es troben restes de construccions romàniques. El 1324 Jaume II dóna la jurisdicció del castell de Cassà a Ot I de Montcada i es converteix en el centre del poder del senyor feudal, que anirà passant de mà en mà en els segles posteriors. El 1386 té lloc la declaració de Cassà com a carrer de Girona, a partir de la qual la vila gaudia dels mateixos privilegis que la ciutat. Una altra de les dates més significatives és la de l’any 1456, quan Joan II va concedir dues fires anuals i un mercat setmanal, senyal de la vitalitat d’una població. Tot i que poques dècades més tard Cassà es va veure involucrada en la guerra remença, la seva puixança va continuar durant el segle XVI com es pot comprovar amb la important reforma que va patir l’església parroquial i la construcció de grans conjunts arquitectònics com Can Frigola i la Torre Salvana. Un segle més tard la gran pesta del 1650 va delmar extraordinàriament la població, però ben aviat la introducció d’un nou ofici, el del taper, es convertiria en el gran revulsiu de la vila. Aquest ofici

Enric Bagué i Vila Alcalde de Cassà de la Selva

Cassà de la Selva

Panoràmica de Cassà de la Selva

Foto: AMCS, autor: Jordi Frigola, 19-10-2009

Església parroquial - Foto: AMCS, autor: Jordi Frigola. Any 2003

preocupats per les persones, pel medi ambient i per la cultura

el pintor i escultor

Josep Lloveras i Feliu

“Les seves accions han estat sempre fruit de la seva vocació artística, impulsades per una personalitat definida i genial. [...] Ens trobem davant d’una persona constant en el seu treball i fidel a la seva vocació, lluitador i incansable buscador de somnis realitzables.” Antoni Baulida Delegat territorial de Cultura a Girona

Cassà de la Selva

M’

Josep Lloveras treballant en la seva escultura Fusió d’home i dona. Al costat, una de les seves pintures

Cassà de la Selva, 1922

Jo era un d’aquells nens, i recordo com anar a pintar volia dir anar a treballar i a aprendre, però al mateix temps també era anar a gaudir de l’ambient i el caliu que ell sabia generar només amb la seva presència. Lloveras és molt més que un bon pintor o escultor, és un excel·lent dibuixant que traspua poesia i sensibilitat, amb una gran capacitat pedagògica i que sap comunicar amb el cor obert de bat a bat, per deixar l’empremta de l’art en la vida de cadascú que el coneix. La vida i l’art són un binomi per a ell indissociables i així ho fa palès en aquest seu lema: “Quan l’Amor il·lumina l’Art, l’Art arriba a il·luminar la Vida”. Sempre ha estat un esperit inquiet i enormement enamorat de la seva vocació. Diuen que l’enamorament és passatger, però us asseguro que a les seves noranta primaveres, Lloveras està profundament enamorat de la seva vocació, de la seva vida i del seu poble, que tantes vegades ha pintat en els seus quadres i ha anomenat arreu del món. Precisament el passat 20 d’abril d’aquest any 2012, en un acte solemne celebrat a Barcelona, va rebre de la mà del president de la Generalitat i del conseller de Cultura la Creu de Sant Jordi.

agrada començar aquest escrit amb les paraules que Antoni Baulida feia servir per definir Josep Lloveras i la seva trajectòria artística. Va ser el 2006 quan parlava com a alcalde de la vila de Cassà de la Selva i exalumne del mestre Lloveras, amb motiu de l’homenatge que l’Ajuntament va fer a aquest artista, que podem assegurar que és un dels cassanencs més universals. Josep Lloveras neix a Cassà de la Selva l’any 1922. Ha inaugurat més d’un centenar d’exposicions arreu del món amb les seves temàtiques pròpies, com les figures i els nus femenins, els cavalls i l’art sacre. Per les causalitats –i no casualitats– de la vida, com li agrada expressar a ell mateix, el 1953 arriba a Cuba, on experimenta la seva maduresa artística i al mateix temps assoleix un paper rellevant en pro de l’educació i la formació artística. Crea Los niños pintores de Cuba amb el suport de l’Eagle Pencil Company en un programa televisiu que tenia com a objectiu principal despertar en els nens l’interès per la pintura. Fins i tot, posteriorment, crea Los niños pintores de Ciudad Libertad sota l’auspici de la Revolució Cubana. Després d’un camí ple d’anècdotes, exposicions i reconeixements arreu del món, torna cap a Catalunya, on obre l’Estudi d’Art Lloveras; primer a Barcelona –cap als anys setanta– i més endavant, al seu poble natal. Aquí s’implica directament en la vida artística i social de Cassà de la Selva, organitzant exposicions i concursos, com el de Colors sobre l’Asfalt –que ja ha arribat a la trentena edició–, transmetent els seus coneixements als alumnes i despertant l’estimació per l’art i la creativitat en tot un grup de nens i nenes que ell anomenava Nens pintors de Cassà.

Carles Torrent i Pagès Artista visual i director de l’Escola Municipal d’Art de Cassà de la Selva

Celrà

La Fàbrica

es va fer perquè ara tots puguem gaudir-ne i recordar el Modernisme industrial de finals del segle XIX i principis del XX al nostre municipi. Us recomano també una passejada pel nucli antic del poble. Hi podreu visitar l’església de Sant Feliu, on antigament es custodiaven les relíquies de sant Sixt i sant Hou, o passejar tranquil·lament pels carrers fins a arribar a la Torre Desvern, on podeu observar una magnífica torre romànica amb finestral trifori del mateix estil en un entorn natural meravellós. Celrà és cultura, patrimoni, comerç, dansa, natura, esport, història, teatre… Celrà és un poble per aturar-s’hi i visitar-lo. Us hi convido a tots i totes.

elrà és un poble privilegiat, situat al vessant nord‑est de la comarca del Gironès. La nostra posició a la plana del Ter ens permet gaudir de la llera del riu Ter i del massís de les Gavarres. El massís de les Gavarres és un bosc mediterrani on podem contemplar una gran diversitat botànica i paisatgística. Passejant‑hi podem visitar els vestigis de les mines de ferro, en especial la Victòria i la del Nen Jesús, tancades i abandonades el 1918. Alhora, podem visitar el castell de Mabarrera, una fortalesa datada dels segles X o XI, de planta quadrangular; el castell de Sant Miquel o de Celrà, fortificació construïda entre els segles X i XI. També hi trobem rajoleries i forns de calç. A la plana del Ter, el 1936 s’hi va construir un camp d’aviació, amb motiu de la Guerra Civil, que va estar operatiu fins al 1939. Per preservar aquest capítol de la història del municipi, al centre cultural la Fàbrica podeu visitar el Centre d’Interpretació del Camp d’Aviació. L’edifici que l’acull va ser construït a partir del 1902 com a part del complex de la fàbrica Pagans, dedicada a elaborar extractes tànnics per adobar pells fins que va tancar el 1971. Aquest conjunt d’edificis van ser cedits a l’Ajuntament amb l’objectiu de preservar‑los, rehabilitar-los i destinar-los a equipament públic, i així

Daniel Cornellà i Detrell Alcalde de Celrà

Celrà

Vista panoràmica de Celrà

un poble privilegiat, un poble per aturar-s’hi

el sardanista

Josep Ferrer i Oliveras

Josep Ferrer amb el mestre Francesc Mas Ros. A la dreta, en els seus darrers anys i ballant sardanes

Celrà, 1901 - 1985

organitzaren el primer aplec de la sardana de Celrà en el bosc dels Aulets, on poc després es construí l’escola l’Aulet. Des d’aleshores fins ara, de manera ininterrompuda, se n’han celebrat més de quaranta edicions. Es va aprofitar l’aplec de 1974 per homenatjar el mestre Francesc Mas Ros, el qual va correspondre amb la composició d’una sardana, la que feia 130, dedicada a l’avi Pitu amb el títol El poble de Celrà. En el decurs de l’aplec de 1983 l’Agrupació Sardanista de Celrà, l’Ajuntament i la Unió Cultural i Esportiva li van retre un homenatge en reconeixement per la seva desinteressada tasca a favor de la nostra dansa. També el compositor Lluís Buscarons s’hi va voler adherir dedicant-li una sardana, que hi fou estrenada, amb el títol L’avi Pitu.

Celrà

osep Ferrer, conegut popularment com el Pitu Xicu perquè era fill d’en Xicu del cafè, nasqué el 12 de maig de 1901 al pis de la sala de Can Cors, a la plaça de l’Església, i morí el 21 de juliol de 1985. Casat amb Concepció Colom Estudis, tingueren quatre filles, Maria, Carme, Isabel i Enriqueta. Fou treballador de la fàbrica Pagans des del 1931 fins que es jubilà a finals dels anys seixanta. Abans havia treballat al camp i netejat boscos. Formà part com a regidor de l’Ajuntament constituït el 17 de juny de l’any 1929. En les eleccions municipals del 12 d’abril de 1931, que possibilitaren l’adveniment de la II República, fou elegit regidor fins al 1933, essent l’alcalde Joan Pagans. Durant anys a Celrà parlar de sardanes era parlar de Josep Ferrer. Des de ben petit en sabia ballar encara que, segons va manifestar en una entrevista publicada l’any 1983, li ensenyà a repartir-les un company de feina, Jeroni Juanola, conegut com el Rayo. Diverses són les generacions de celranencs que han après a ballar sardanes, comptar-les i repartir-les gràcies als nombrosos cursets que sol, i més tard amb l’ajuda d’en Martí Sasanedas, va organitzar des de mitjan anys quaranta del segle passat fins poc temps abans del seu traspàs. A l’estiu es feien classes a la plaça de l’Església i quan feia mal temps aprofitaven la sala de l’Ateneu i la de Can Cors. A part de l’afició a les sardanes, durant la postguerra, com molts altres celranencs, jugava a saco a la plaça de Cal Duc, un esport introduït els anys quaranta. Fou Josep Ferrer juntament amb els també desapareguts Martí Sasanedas i Miquel Plana i altres col·laboradors els qui l’any 1972

Artemi Rossell i Ferrer Membre del Taller d’Història de Celrà

l’empresari

Pere Pagans i Lladó

Retrat de Pere Pagans

ere Pagans i Lladó nasqué a Celrà el 24 de setembre de 1868, fill de Joan Pagans, natural de Cervià, i de Teresa Lladó de Sarrià de Ter. Fou un dels supervivents dels tretze fills que tingué el matrimoni. El seu pare s’instal·là de flequer a Celrà a mitjan segle XIX, on l’any 1880 construí el gran casal familiar, d’estil modernista, al peu de la carretera nova de Girona a Palamós, acabada de traçar feia pocs anys. Pere Pagans aprengué el mateix ofici que el seu progenitor, encara que ben aviat el seu tarannà gens conformista l’impulsà a emprendre noves activitats empresarials i comercials. Casat dues vegades; la primera amb Pilar Prat de la Vila i Cortey, de la qual enviudà el 1890 i tingué un fill anomenat Armand, que morí amb quatre anys. Poc després es casà amb Enriqueta Llauró, mestra de Juià, amb la qual tingué quatre fills: Joan, Alfred, Nativitat i René. Fou alcalde del poble des del 1906 fins al 1913. Durant el seu mandat arribà el subministrament elèctric i es començà a instal·lar l’enllumenat públic als carrers del poble. En un petit terreny de la seva propietat, al costat de l’estació del ferrocarril de Barcelona a França, hi construí les primeres edificacions de la fàbrica de producció d’extractes tànnics d’origen vegetal per adobar el cuir. Abans, el 15 de desembre de 1902, havia constituït juntament amb Josep Brillas Martí la societat mercantil col·lectiva Brillas y Pagans. El desembre de l’any següent, entrà un nou soci al capital: Albert Fontana Esteve. La societat canvià el nom per Brillas, Pagans y Compañía i es donà una nova embranzida tant econòmica com tècnica a l’empresa. La introducció de la fusta de quebratxo, com a matèria primera, i la I Guerra Mundial (1914-1918) foren decisives per incrementar les exportacions. El 1915 s’ampliaren les instal·lacions seguint el projecte modernista de l’arquitecte gironí Isidre Bosch i Batallé amb la projecció de tot un conjunt fabril que és el que ha arribat fins als nostres dies. En un poble eminentment pagès com el Celrà de començaments de segle XX, la fàbrica Pagans va suposar per a molts celranencs, fins al seu tancament l’any 1971, poder comptar amb un sou segur i compaginar-ho amb les tasques agrícoles que se seguien mantenint. Per al lleure i esbarjo dels treballadors de la fàbrica l’any 1916 s’inaugurà la seu de l’Ateneo Celranense, que comptava amb una sala d’espectacles i un bar. Aquest centre recreatiu feia la competència a la sala de l’Harmonia Celranense, situada al començament del carrer Major, que era on anaven els pagesos.

Per la Festa Major de l’any 1928 es va estrenar la sardana Celranenca, dedicada a Pere Pagans amb lletra escrita per Miquel Amalrich i música del mestre cervianenc Josep Baró i Güell. Morí el 6 de març de 1933 i fou enterrat en el cementiri municipal, després d’una multitudinària cerimònia religiosa en el temple parroquial. Quan va fer vint-i-cinc anys de la seva mort, en el ple municipal del 27 de febrer de 1958 se’l nomenà fill predilecte de Celrà en reconeixement i agraïment per la seva activitat empresarial, que va ser decisiva per a la transformació i el progrés del municipi. L’antiga fàbrica modernista Pagans acull a hores d’ara les oficines de l’Ajuntament, el centre cívic, la biblioteca, la piscina municipal i altres instal·lacions municipals.

Lluís Camps i Sagué Membre del Taller d’Història de Celrà

Celrà

Celrà, 1868 - 1933

l’alcalde

Isidre Rossell i Gimbernat Celrà, 1901 - 1974

Celrà

Isidre Rossell de jove i, al costat, una foto dels darrers anys

sidre Rossell i Gimbernat, conegut amb el sobrenom de Sidru Tou, fou l’alcalde de Celrà durant la Guerra Civil espanyola. Va néixer el 3 de gener de 1901. Quan va tenir l’edat, va anar a fer el servei militar a Logroño, on va conèixer la que seria la seva esposa, Marina Baños. Tingué dos fills, Isidre i Caterina. Va morir a Celrà el 26 de febrer de 1974. Políticament estava vinculat a Esquerra Republicana de Catalunya. A Celrà, els afins a ERC van constituir el 5 de maig de 1931 un Centre Republicà, un lloc de trobada per parlar de política, celebrar-hi mítings i conferències, al mateix temps que funcionava com a cafè i organitzava balls i activitats per la Festa Major. Isidre Rossell en va ser el president del 1933 al 1936. Es va presentar a les eleccions municipals del gener de 1934. I el dia 1 de febrer es va constituir un nou Ajuntament, presidit per Isidre Rossell. Aquest Ajuntament va ser actiu fins al 21 d’octubre del mateix any, quan a conseqüència dels Fets d’Octubre, el cap de la Guàrdia Civil de Celrà, Francisco Sánchez Blázquez, per delegació de l’autoritat militar de la Regió, va destituir tots els membres de l’Ajuntament; el mateix dia va nomenar un alcalde-gestor. Durant la primavera del 1935 es va constituir un nou Ajuntament, sense tenir en compte els resultats electorals de l’any anterior. Això va provocar una queixa de l’antic grup municipal afí a ERC. El retorn a l’alcaldia es va produir el febrer de 1936. Arran de la victòria del Front Popular en les eleccions generals els antics ajuntaments, destituïts l’octubre de 1934, tornaven a ser reposats. Serà alcalde fins al febrer de 1938, quan presenta la renúncia al càrrec perquè havia estat reclamat com a treballador de la CAMPSA a temps complet. Amb l’esclat de la Guerra Civil va haver d’afrontar una sèrie de canvis i situacions complexes. Entre el 19 i el 20 de juliol es va formar el Comitè Antifeixista local. Aquest comitè de seguida va organitzar classes d’instrucció militar per als joves que es volien allistar a les diferents columnes de milicians que marxaven al front. Les classes es feien a l’Ateneu, seu del comitè. Els instructors eren Isidre Rossell, Josep Pericot i Lluís Poch; i es limitaven a ensenyar el que havien après fent el servei militar: gir a la dreta, gir a l’esquerra i saber marcar el pas. Al mateix temps, la seva actuació va impedir que comitès forans assassinessin o empresonessin veïns del poble. L’autoritat de l’alcalde es feia valdre per protegir els veïns d’ideologia dretana, sovint aconsellant-los que no s’allunyessin del poble, on ell els podia ajudar, o fins i tot, comentant-los que no dormissin a casa una nit determinada. És ben recordada la frase atribuïda a l’alcalde: “Aquí la justícia la fem nosaltres”. Tot i això, no va poder impedir que en el Congost es cometessin assassinats de gent forana; de tota manera va ordenar que donessin sepultura digna en el cementiri municipal a les persones assassinades.

Amb el Decret de 9 d’octubre de 1936 tots els comitès antifeixistes van ser dissolts. I seguint les normes dictades, el 23 d’octubre es va constituir un nou Ajuntament, que continuava sent presidit per Isidre Rossell. Aquest Ajuntament va haver d’afrontar l’arribada de refugiats i l’escassetat i el racionament d’aliments; també es va fer càrrec de la construcció del camp d’aviació a finals de 1936 i de la posada en circulació de paper moneda local el juliol de 1937. Acabada la Guerra Civil, com molts republicans, es va exiliar a França i va ser internat al camp d’Argelès. Quan va tornar a Celrà, va tenir l’ajuda de persones afins al nou règim, gent d’ideologia dretana que va testificar a favor seu en el procés d’investigació de fets ocorreguts durant el conflicte i a qui ell havia ajudat en temps difícils. Va treballar un temps a Barcelona i finalment tornà a treballar a Celrà, aquesta vegada com a carboner i més tard va treballar a la bòbila d’en Bosser. El juny de 1946 es va sobreseure el seu expedient sobre responsabilitats polítiques i per tant quedaven sense efecte totes les mesures adoptades sobre els seus béns.

Montse Morales i Palé Membre del Taller d’Història de Celrà

Cervià de Ter

Temple religiós de Sant Cristòfol de Raset

culturals i espirituals de la rodalia. Del petit priorat, a banda de l’església de planta basilical, se’n conserva part del claustre original del segle XI i les dependències monàstiques, avui dia transformades en seu del nostre Ajuntament. Es conserven també un centenar de pergamins originals dels segles X-XII provinents del fons monàstic, que permeten conèixer aspectes essencials de la vida i la història del nostre poble en l’alta edat mitjana i que són un autèntic tresor documental per al coneixement del país. Com a alcaldessa, us convido a descobrir un patrimoni medieval de primer ordre i a gaudir d’un entorn natural privilegiat entre la vall del riu Ter i els primers contraforts del terraprim. Més de mil anys d’història us hi esperen per acompanyar-vos de bon grat.

ervià de Ter, amb prop d’un miler d’habitants, està situat al nord de la comarca del Gironès, a la riba esquerra del riu Ter. El territori, que és ben comunicat i ric en aigua, ja fou habitat en època romana amb una certa densitat, i prova d’això són les dues vil·les romanes descobertes els últims vint anys en el terme municipal, la de la Quintana i la vil·la de Raset, totes dues al costat mateix de l’antiga Via Augusta. A tocar d’aquest vell camí, dalt d’un turó que domina tota la plana, s’aixecà al voltant del segle IX el castell de Cervià, del qual es conserven poques restes visibles però que va ser bressol d’una important família de nobles, els Cervià. La passejada pels voltants de Cervià us permetrà descobrir edificis, detalls i racons d’un gran atractiu. Algunes mostres són la Torre de les Hores al peu del castell i que presideix la plaça Major; el carrer de l’Hospital, que conserva encara la porta de llevant d’accés al nucli fortificat; o la muralla medieval, que voltava el castell i les cases més properes. Sens dubte, però, el monument més important de Cervià és el priorat romànic de Santa Maria, fundat l’any 1053 pels senyors del castell i que durant més de vuit segles acollí una comunitat monàstica benedictina i esdevingué un dels escassos focus

Roser Estanyol i Torrent Alcaldessa de Cervià de Ter

Cervià de Ter

Vista panoràmica de Cervià de Ter

més de mil anys d’història us hi esperen

el músic i cantant

Llorenç Pagans i Julià

Cervià de Ter

Escultura de Llorenç Pagans a París - Foto: Joaquim Rabaseda

PD-Art-Yorck-Project

Llorenç Pagans i Auguste Degas, pare d’Edgar Degas, Museu d’Orsay

Cervià de Ter, 1833 - París (França), 1883

romàntiques, peces barroques –algunes de les quals recuperà ell mateix– i les novetats de més actualitat, com ara les creacions de Wagner. En el terreny personal travà una sòlida amistat amb molts protagonistes de la vida artística parisenca, entre els quals l’escriptor Émile Zola, els compositors Jules Massenet i Désiré Dihau i els pintors impressionistes Édouard Manet i Edgar Degas, que el retratà com a mínim en cinc dels seus quadres. Cap al final de la seva vida retornà a visitar els seus familiars, que s’havien traslladat a Celrà. També va fer un important donatiu de partitures i material musical a la Biblioteca Provincial de Girona, que encara avui té el valor extraordinari de mostrar com era la col·lecció personal d’un músic de la seva època. Va morir a París abans de complir els cinquanta anys, i està enterrat al cementiri de Batignoles, on el recorda un magnífic bust de bronze.

ls Pagans eren una família de menestrals documentada a Cervià des de la primera meitat del segle XVIII. Llorenç Pagans i Julià va néixer a la casa que encara avui és el número 12 del carrer Muralla, i va ser el segon fill de Pere Pagans i Roqué. Començà de ben jove el contacte amb el món del cant i segurament va ser alumne particular de Josep Barba, músic de gran prestigi que exercí com a mestre de capella de la catedral de Girona fins al 1850, i que havia impulsat l’òpera italiana en el teatre de la ciutat. Pagans va fer unes primeres temptatives en el camp operístic cantant en societats teatrals barcelonines i també en una efímera companyia que va actuar al teatre de Maó la tardor de 1857. Aleshores, va fer el salt definitiu cap a París, la ciutat on va assolir l’èxit i el reconeixement com a cantant i també com a professor de cant. El 1859, després d’un breu pas pel Conservatori, la premsa ja el qualificà com “el tenor espanyol de moda”, i debutà l’any següent al Teatre Imperial Italià. A banda de breus actuacions al Gran Teatre del Liceu (1863) i al Teatro Real de Madrid (1863-64), la seva carrera es desenvolupà a la capital francesa. Allà va anar augmentant el prestigi com a cantant dels salons burgesos, però també va ser aplaudit en les principals sales de concert. El renom de Pagans anava lligat a la música popular espanyola, que cantava acompanyant-se de pandereta i més tard de guitarra. El seu repertori abastava també composicions pròpies, obres

Joan Gay i Puigbert Musicòleg ESMUC (Escola Superior de Música de Catalunya)

Flaçà

Carrer de la Cellera amb l’església de Sant Cebrià al fons

especialitzada en la fabricació de màquines de cosir, i la fàbrica de paper Salvador Torras Domènech, ambdues avui tancades. Actualment, la vida econòmica de Flaçà està representada per quatre grans sectors; l’agricultura, la ramaderia, la indústria i el comerç. Bona part del municipi està dedicat a l’agricultura, sobretot l’agricultura de regadiu –cal destacar la sèquia d’en Vinyals, que serveix per regar els conreus de bona part del municipi– amb el conreu d’hortalisses i cereals, però també hi ha agricultura de secà amb algunes plantacions de vinya i olivera. Aquesta agricultura està complementada pel sector ramader, en què la cria de bestiar boví i porcí n’és la principal activitat. La indústria és el principal motor econòmic del poble: manipulats de paper i diverses empreses de material de construcció. El comerç també és present a Flaçà amb una oferta interessant tant per als residents com per als visitants. Sigueu benvinguts!

l terme municipal de Flaçà és un dels més petits del Gironès. Ocupa una superfície de 6,67 km2 i s’estén a cavall de la serra de Vall-lloreda i la plana al·luvial que forma el riu Ter un cop travessa el pas del Congost. Els vestigis més antics que es coneixen de Flaçà corresponen a unes troballes arqueològiques que es localitzaren prop de l’actual fàbrica de paper Aconda, antigament fàbrica Torras Domènech. Durant la seva construcció, es van localitzar diferents fragments de ceràmica romana dels segles II i I aC, que actualment es conserven al Servei d’Arqueologia de Girona. La primera referència escrita que trobem del terme de Flaçà és Flociano i apareix en un document en què el levita Oliva fa una donació de terres al monestir de Santa Maria de la Grassa. Alguns autors daten aquest document del segle IX, però realment cal situar-lo cronològicament a l’any 921, al regnat de Carles el Simple. En el segle XVIII hi ha un gran augment de població i es construeix l’església actual de Sant Cebrià damunt d’una antiga església romànica. En els darrers cent cinquanta anys a Flaçà passen tres fets importants que marquen rotundament la història del poble i el seu creixement demogràfic: la construcció de la línia de ferrocarril de Barcelona a Portbou, sovint anomenada l’estació del Baix Empordà, ja que és el punt on la línia del ferrocarril té parada més a prop de la costa; la construcció de l’estació del carrilet; i la instal·lació de les primeres indústries: la companyia Wartheim,

Josep Perich i Pons Alcalde de Flaçà

Flaçà

Vista de Flaçà - Foto: Sílvia Taulé

un dels termes municipals més petits del Gironès

el pintor

Joan de Palau i Buxó

Fotos: Francesc Feliu

Flaçà, 1919 - Banyoles, 1991

La pintura, la natura i la pau Badalona el 1949 amb l’aquarel·la El mercat de Banyoles, obra que pertany al Museu del Patrimoni de la ciutat de Badalona. El 1942 es trasllada a Banyoles, on residia i on va desenvolupar gran part de la seva obra. També va col·laborar en moltes publicacions locals i comarcals i va obrir el taller estudi d’art, freqüentat per molts alumnes d‘arreu i des d’on s’ha difós el conreu del paisatgisme. Ell, que preferia alguna incorrecció formal a la manca d’esperit, que durant la Guerra va arribar a ser un home frustrat, trist, melancòlic..., va redescobrir el paisatge de Banyoles i va trobar-hi aquella pau i aquell silenci que va plasmar en els seus quadres. La seva definició personal va ser:

Flaçà

oan de Palau va néixer a Flaçà el 1919 i al cap de pocs mesos la seva família es traslladà a Aranjuez, on va residir fins a l’any 1936. Allí conegué Santiago Rusiñol, gran intèrpret dels jardins d’aquella població castellana. Fou aleshores que tingué l’oportunitat de visitar assíduament el Museu del Prado i admirar-hi els seus pintors preferits. El seu estil s’ha mogut dins del corrent del postimpressionisme. La seva paleta ha tendit a les gammes dels blaus, roses, negres, carmins, ivoris i els grisos, color del qual deia que era el més elegant de tots. Entre els quaranta i els cinquanta, el seu postimpressionisme era a base de pinzellades molt contrastades. En els seixanta, la pinzellada es concretà i sintetitzà unes coloracions més atapeïdes i enfosquides, que traspuaven una reflexió reposada de l’entorn. Posteriorment va cercar una atmosfera més lírica i tendra, matisada, de llum difusa i de tonalitats més clares, amb paisatges de l’estany més subjectius. Quan pintava buscava la poesia, l’essència, l’esperit, perquè sempre deia que “l’art sense ànima no és res, és joc, són focs artificials”. Joan de Palau va ser un autodidacte, entroncat amb els impressionistes catalans, en Mir, en Gimeno, en Nonell, i amb els renaixentistes espanyols. Del 1936 al 1942, amb el parèntesi de la Guerra, ja que fou mobilitzat, visqué a Barcelona i a Badalona, on va tenir l’oportunitat de participar en els concursos locals i guanyar la Medalla de

“No tinc altre currículum vitae que el treball, l’estudi i el silenci.” “La virtut més gran d’un home és la fidelitat a ell mateix.” Raimon i Joan de Palau i Juncà Fills de Joan de Palau

Fornells de la Selva Església parroquial dedicada a sant Cugat, màrtir del s. III

Gironines. Formen part també d’aquest interès històric la locomotora del carrilet (l’antic tren que feia el trajecte entre Girona i Sant Feliu) del tipus 031 i construïda l’any 1890, i el vagó de tercera classe de la línia Olot-Girona. Tant la màquina com el vagó són peces de gran valor: l’any 2007 varen estar cedides pel Grup Excursionista i Esportiu Gironí al poble de Fornells. A l’entrada del municipi també hi podem trobar una locomotora dièsel construïda al voltant dels anys seixanta que forma part de les tres úniques reproduccions que queden a l’Estat espanyol. La casa de la vila està situada a la Torre del Governador, antiga masia restaurada que data del segle XV. L’edifici té interès arquitectònic: cal destacar la mezuzà, petita cavitat on els jueus guardaven els escrits sagrats, amb una inscripció hebrea. Els actes més destacats de Fornells de la Selva són la Festa Major, que se celebra el 25 de juliol i dedicada a sant Cugat; la festa petita en honor a sant Vidal, que té lloc l’últim diumenge d’abril; i la Fira d’Artesania i Locomoció que es porta a terme el tercer cap de setmana d’abril. Fornells de la Selva destaca perquè és un poble molt actiu gràcies a l’elevat teixit associatiu, veritable motor del dia a dia del poble.

l municipi de Fornells de la Selva, amb una extensió de poc més d’onze quilòmetres quadrats, pertany a la comarca del Gironès i està situat a la vall mitjana del riu Onyar. L’Onyar, junt amb el Bugantó, són l’eix vertebrador d’un paisatge eminentment agrícola, que alhora és un gran atractiu per fer llargues passejades que permeten gaudir d’un entorn realment privilegiat amb un horitzó cap a ponent emmarcat per les Guilleries i els darrers contraforts orientals del Pirineu. Fornells és un poble mil·lenari. Les primeres referències conegudes són de l’any 882, on figura l’existència de dos nuclis de població, Fornell i Fornellet, que després del segle XI es van fusionar. El nom de Fornells deriva del llatí Furnellu, diminutiu de furnus que vol dir “forn”. L’activitat tradicional del municipi era l’agricultura i la producció de terrissa. Fornells va ésser el primer poble de la comarca que introduí un tipus de forn denominat “forn d’anells”, força més gros que els altres i que mantenia la calor molt més intensa. L’any 1047 hi ha esmentat el castrum de Fornellis, que era propietat de Bernat Ermengol i que aquest va deixar als comtes de Barcelona, Ramon Berenguer i la seva esposa Elisabet. Al costat del castell medieval s’hi conserven les restes d’una capella dedicada a santa Maria (1122). Un dels llocs d’interès del poble és l’església parroquial de Sant Cugat, que es va començar a construir el 1555 i s’acabà el 1620. A l’interior presenta formes gòtiques, amb tres capelles a cada banda i notables claus de volta policromades. D’altra banda, també cal destacar l’antiga estació de trens que s’ha convertit en un museu del món del ferrocarril, així com el circuit del tren petit, que posa en funcionament l’Associació d’Amics del Ferrocarril de les Comarques

Mateu Parera-Nieto i Perich Alcalde de Fornells de la Selva

Fornells de la Selva

Vista panoràmica de Fornells de la Selva

un entorn realment privilegiat

l’eclesiàstic i historiador

Josep Maria Marquès i Planagumà

Fornells de la Selva

Presentació del llibre Masos de Fornells

El rector de Fornells

Retrat de Josep Maria Marquès

Cruïlles, 1939 - Girona, 2007

obres col·lectives i aportacions com la feta al Diccionari d’Història Eclesiàstica de Catalunya. En destaquen la col·lecció de llibres “Sant Feliu”, dedicada a la història de les parròquies del bisbat de Girona, entre els quals trobem Fornells: l’església i l’Església, 1996, dedicat a Fornells de la Selva, i Masos de Fornells, 1999, amb la col·laboració del Grup de Recerca de Fornells. Mossèn de Fornells de la Selva des del 1988 fins al 2001, el recordarem per la seva profunda implicació amb el poble. Com defineix molt bé una expressió seva, “va fer poble”, va fundar la biblioteca parroquial Sol Ixent, la Nit del Jove Intèrpret, el Cor Parroquial, les exposicions d’art i va potenciar les sortides parroquials, excursions a la natura on pares i fills compartien amb els veïns diumenges de caminades a diverses parròquies gironines: ell en deia “Fer país”. Cal no oblidar la seva dedicació a la mainada del poble a través dels casals, colònies, rutes i acampades. Era un mossèn preocupat pel benestar dels que l’envoltaven; podríem dir que abans que mossèn era veí del poble. Teòleg, arxiver, historiador, docent i incansable conseller que va dedicar la seva vida a l’estudi i a cuidar de les persones, ens va deixar el 8 de novembre del 2007.

l petit de can Comas va néixer a Cruïlles, al Baix Empordà, el 8 d’octubre de 1939. Aviat ell i la seva família es varen traslladar a Vilobí d’Onyar buscant una vida millor en temps de postguerra. Amb onze anys va entrar al Seminari de Girona on va començar els estudis de teologia i història, matèries que ja mai va abandonar i que va seguir estudiant i investigant al llarg de la seva vida. El 1964 es va llicenciar en teologia a Roma (Pontifícia Universitat Gregoriana). El 1978 esdevé doctor en història de l’Església i el 1981 es llicencià en història per la UAB. Cal remarcar-ne la tasca com a docent al llarg de la seva etapa formativa i durant la seva vida al Seminari Interdiocesà, a la Facultat de Teologia de Catalunya, a l’Institut de Teologia de Girona i a la Facultat de Ciències de l’Educació de la Universitat de Girona. Arxiver diocesà des de 1980, es va dedicar a la investigació historiogràfica de l’Església i del patrimoni gironí que la forma. Va ser cap del servei de patrimoni històric i documental del Bisbat de Girona, al qual va dedicar esforços per convertir-lo en un punt de referència per a altres arxius diocesans, per la producció escrita de la història del Bisbat de Girona, el CD-ROM i la pàgina web de l’arxiu diocesà, la biblioteca del Seminari Diocesà i el catàleg d’impresos de la biblioteca del Seminari. Reconeguda la seva tasca, va ser membre de l’Institut d’Estudis Gironins, de la Societat d’Estudis Litúrgics i el 2001 de la Reial Acadèmia de la Història i Premi a l’Actuació Cívica de la Fundació Jaume I. Va tenir una dilatada carrera com a historiador i difusor del patrimoni gironí. Així ho reflecteixen les nombroses publicacions que va dur a terme, articles, col·laboracions, llibres, capítols en

Xavier Espígol i Puig Cristina Espígol Grup de Recerca de Fornells

la mestra

Mercè Roure i Duran

Foto de Mercè Roure

Els seus alumnes la recorden com una mestra entregada i afable. Per agrair la seva entrega i dedicació, durant la dècada dels noranta els veïns de Fornells li van dedicar un carrer on avui s’ubica la llar d’infants i l’escola nova.

ercè Roure i Duran va néixer el 17 de gener de 1884 a Girona. El rector del districte universitari la nomena mestre de Fornells de la Selva el 5 d’agost de 1910, i un dia després es fa càrrec de l’escola substituint la senyora Granollers. Era mestra de l’escola femenina, tot i que durant la Guerra Civil va educar nens i nenes. Es té constància que el 1924 residia a l’antiga plaça d’Espanya del municipi, després va viure al carrer la Palma i més tard es traslladà a Girona, d’on eren els seus familiars i on va viure fins que va morir. El 28 de gener de 1945, a l’inici del franquisme, el poble de Fornells va retre un sincer i emotiu homenatge a una de les seves mestres més estimades. L’Ajuntament va fer col·locar una placa a l’antiga escola de nenes situada on actualment hi ha el local d’entitats en què deia: “Recuerdo del pueblo de Fornells de la Selva a su maestra Dña. Mercedes Roure Durán por su excelente labor al frente de esta escuela 1910-1945”. Després de trenta-quatre anys i quatre mesos dedicats a l’educació de les nenes del poble, el 15 de gener del 1945 es va jubilar, i va ser substituïda per Joaquima Bassieras Ripoll.

Josep Blanch Sol Riera Grup de Recerca de Fornells

Fornells de la Selva

Homenatge a la mestra Mercè Roure, el 28 de gener de 1945

Girona, 1884 - ?

el músic, pianista i compositor

Enric Torra i Pòrtulas

Fornells de la Selva

Retrat de la família Torra-Pòrtulas a casa seva, l’any 1912. L’Enric és el nen situat al mig de la foto

Retrat d’Enric Torra

Fornells de la Selva, 1910 - Arenys de Mar, 2003

nric Torra i Pòrtulas, músic, pianista i compositor, va néixer a Fornells de la Selva el setze de març de 1910. De les mans del seu pare va aprendre les primeres lliçons que el portarien a desenvolupar una intensa i productiva carrera musical. De ben petit era un enamorat de la música: amb tan sols set anys acompanyava al piano les projeccions cinematogràfiques del poble i als onze va escriure la seva primera obra. Francesc Casellas, deixeble d’Enric Granados, va ser el seu primer mestre a Girona abans de seguir amb els seus estudis musicals a la reputada acadèmia Marshall de Barcelona. El mateix Frank Marshall li va impartir classes d’harmonia i composició juntament amb Domènec Mas i Serracant. Un cop va donar per acabats els estudis, es va dedicar a ensenyar als altres tot allò que havia après. L’any 1927 es va traslladar amb tota la seva família a viure a Mataró, poble que ja no va abandonar. Va iniciar una brillant carrera com a concertista que es va veure truncada per la Guerra Civil. Tota una vida dedicada a difondre la música i a gaudir-ne, no va abandonar

mai la docència ni la direcció d’orquestres i corals, tot i que el que més se’n pot destacar és la seva extensa faceta compositiva d’òperes, suites, música per a cobla, cantates, simfonies i nombroses sardanes, entre les quals, recordant els seus orígens, Fornells, escrita el 1960. Va morir el 4 d’agost del 2003 al Maresme deixant com a llegat la seva passió, destresa i dedicació a la música.

Xavier Martínez i Torra Lluís Planagumà i Masgrau Grup de Recerca de Fornells

Girona

Girona - Foto: Ajuntament de Girona. CRDI (Josep Maria Oliveras Puig)

amb la seva generositat, coneixement i capacitat creativa han donat vida i relleu als valors que representen cadascuna de les persones homenatjades. Són escriptors, pensadors, crítics d’art, historiadors, que han donat veu als protagonistes de la nostra història recent i que són, també, testimonis del nostre temps i una garantia de futur i de continuïtat. També vull destacar la col·laboració d'abertis amb l’Ajuntament de Girona com a exemple i model a seguir en el futur. És en la col·laboració entre el sector públic i el privat que podrem construir noves vies de creixement futur i, per això, em plau reconèixer la tasca i el compromís de responsabilitat social que realitza abertis. Continuar treballant per donar rellevància i competitivitat a la ciutat d’una forma destacada és un compromís que des de l’Ajuntament de Girona adoptem de forma explícita, i ens complau especialment fer-ho en projectes de qualitat, que volem compartir amb la ciutadania.

irona és una ciutat amb encant, amb un patrimoni cultural i artístic i un pòsit considerable d’història que ha bastit la ciutat al llarg de segles. Una ciutat per viure-la, per compartir-la, per gaudir-ne; una ciutat amb projecció, que mira al futur des de la consciència del que ha estat i és. És en aquest sentit que la iniciativa d'abertis d'editar aquest llibre institucional sobre personatges il·lustres de la comarca del Gironès ens ha de permetre presentar a la ciutadania el que és una mostra significativa de les moltes personalitats rellevants i influents que han contribuït, en aquesta llarga història, a teixir el pòsit de riquesa cultural de la ciutat. L'Ajuntament de Girona ha volgut centrar la presentació d’aquests personatges il·lustres en la nostra història més recent, tot escollint representants de diversos sectors d’activitat: economia, enginyeria, literatura, educació, religió, política, arquitectura, etc. La tria ha estat difícil, sens dubte, perquè Girona ha comptat sempre amb moltes personalitats de rellevància en molts camps del saber en general, i per això s’ha optat per destacar algunes persones de la nostra història contemporània: Carme Auguet i Comalada, Aurora Bertrana i Salazar, Joaquim Botet i Sisó, Xavier Cugat i Mingall, Maria Gay i Tibau, Francesc Ferrer i Gironès, Rafael Masó i Valentí, Anna Maria Molina de Haro, Xavier Montsalvatge i Bassols, Joaquim Pla i Cargol, Lluís Antoni Santaló i Sors, Joan Josep Tharrats i Vidal i Narcís Xifra i Masmitjà. Vull agrair sincerament la col·laboració als autors que han escrit sobre les personalitats que representen Girona en aquest llibre, i que

Carles Puigdemont i Casamajó Alcalde de Girona

Girona

Girona - Foto: Ajuntament de Girona. CRDI (Josep Maria Oliveras Puig)

una ciutat amb encant i amb un patrimoni cultural, artístic i històric

la mestra

Carme Auguet i Comalada, Donya Carmen

Retrat de Carme Auguet realitzat per Mercè Huerta (1974)

Sant Daniel, 1874 - Girona, 1947

Girona

estra i pedagoga, va néixer a Sant Daniel, a l’època en què el poble no estava annexionat a Girona. La més gran de vuit germans, ben aviat va destacar per la seva vàlua i dedicació als estudis i, quan encara no havia fet els disset anys, va obtenir la titulació oficial de magisteri, la seva gran vocació. Després d’exercir i créixer professionalment a Gironella, Barcelona i Olot, l’any 1907 va obtenir plaça a l’Escola de Noies número 1 de Girona, situada en un pis del carrer de Sant Francesc (avui de Santa Clara), amb disset nenes matriculades. Dona d’una profunda religiositat, concebia la tasca educadora basada en aquest sentiment i l’aprenentatge d’uns sòlids valors morals i intel·lectuals, amb una metodologia de treball allunyada de les habituals normes pedagògiques dominants en aquells temps. Així, va afavorir l’acompanyament a l’alumne més enllà de la limitada vida escolar i va esforçar-se a copsar, valorar i educar el millor de cada una de les seves joves deixebles. En poc temps, el seu prestigi era ben conegut i apreciat a la ciutat i el nombre d’alumnes va augmentar, fins al punt que el pis ja no reunia les condicions necessàries per procurar una educació adequada. Per aquesta i altres raons –com la presència d’una fàbrica de ciment davant de l’escola–, va decidir-se’n el trasllat a un edifici de nova construcció, al barri del Mercadal, concretament a la cantonada dels carrers Eiximenis i Premsa. De l’edificació, executada

en set mesos, va encarregar-se’n el seu pare, Lluís Auguet, empresari de la construcció i propietari dels terrenys cedits a l’Ajuntament que van acollir la nova Escola de Donya Carmen, inaugurada el 1908. El 1915 hi constaven cent setanta-vuit nenes matriculades. A excepció dels anys de la Guerra, en els quals va ser apartada de la docència i, durant unes setmanes, reclosa en una presó, els trenta-set anys que van passar fins a la seva jubilació el 1944 va ser la directora de la que avui dia és l’Escola Eiximenis. L’any 1977 la ciutat de Girona va reconèixer novament l’excepcionalitat de la labor de la mestra gironina quan, al barri de Pont Major, va inaugurar un nou centre educatiu que duu el seu nom, l’Escola Carme Auguet.

Eva Berenguer i Cantero Filòloga

l’escriptora

Aurora Bertrana i Salazar Aurora Bertrana a la Polinèsia - Fons Bertrana. Universitat de Girona

Separada del marit durant la Guerra i exiliada a Suïssa el 1938, la vivència directa de la Segona Guerra Mundial havia de teixir els fils d’algunes obres de postguerra, com Tres presoners (1957) o la ja esmentada Entre dos silencis. Vida i literatura, de fet, resulten indestriables en l’escriptora gironina, que a finals dels anys quaranta va tornar a Catalunya i a partir dels cinquanta es va reincorporar a la dinàmica cultural (per bé que en unes condicions molt diferents, òbviament, de les de la dècada dels trenta). A banda de publicar nous llibres de contes i novel·les, com Camins de somni (1955) o Oviri i sis narracions més (1965), va reprendre el periodisme (a Presència, entre altres) i va escriure una biografia del seu pare, Una vida (1960). També va participar en els primers jurats del Premi Prudenci Bertrana. Actualment, els seus papers es poden consultar al Fons Bertrana de la Universitat de Girona, des de la qual s’han promogut nombrosos estudis que s’han afegit a les reedicions d’alguns dels títols més destacats d’aquesta dona que tan bé representa la modernitat del segle XX.

illa del cèlebre autor de Josafat, Aurora Bertrana és, entre les escriptores que es van donar a conèixer a la Catalunya de preguerra, una de les més conegudes i recordades avui. Sobretot, pels llibres de viatges Paradisos oceànics (1930) i El Marroc sensual i fanàtic (1936), però també per novel·les de l’interès de Entre dos silencis (1958) o Vent de grop (1967, portada al cinema el 1970 com La larga agonía de los peces fuera del agua per Francisco Rovira Beleta i amb Joan Manuel Serrat en el paper protagonista). Al ressò d’aquesta producció cal afegir-hi una història personal plena d’experiències ben poc freqüents en una dona catalana de la seva època, relatades des de la literatura del jo en dos dels textos bertranians més remarcables: Memòries fins al 1935 (1973, Premi Crítica Serra d’Or) i Memòries del 1935 fins al retorn a Catalunya (1975). El temps viscut a Suïssa com a alumna de l’Institut JaquesDalcroze, on l’autora va formar part d’una banda femenina de jazz, va ser crucial per la coneixença de Denis Chauffat, amb qui es va casar i gràcies a la feina del qual va passar tres anys ni més ni menys que a la Polinèsia, per sempre més una font d’inspiració literària clau. Durant l’etapa republicana, Bertrana va esdevenir una figura de referència de les lletres catalanes i del feminisme i l’acció sociocultural, fins al punt que moltes publicacions periòdiques de bandera (La Publicitat, per exemple) van voler comptar amb la seva signatura i que ERC la va incloure a la seva llista per Barcelona en les eleccions generals de 1933 (les primeres en què les dones van poder votar).

Neus Real i Mercadal Doctora en filologia catalana i professora de la UAB

Girona

Aurora Bertrana, en la vellesa - Fons Bertrana. Universitat de Girona

Girona, 1892 - Berga, 1974

l’historiador i arqueòleg

Joaquim Botet i Sisó Girona, 1846 - 1917

Girona

Joaquim Botet

oaquim Botet i Sisó va néixer el dia 2 de desembre de 1846 a la plaça de les Cols, actual rambla de la Llibertat. Fou el primer dels sis fills del matrimoni benestant format per Climent Botet i Franquesa, originari de Lloret de Mar, i Dolors Sisó i Rovira, natural de Sant Feliu de Guíxols. L’any 1869 obtingué el títol d’advocat a la Universitat de Barcelona, on s’impregnà de l’orientació catalanista que divulgaven alguns dels seus professors. Al cap de poc, més interessat a impulsar iniciatives de caire cívic i cultural, abandonà l’advocacia per dedicarse al que realment l’apassionava: la investigació històrica i la política. L’any 1871 participà en la fundació del diari barceloní La Renaixença, del qual fou director entre 1903 i 1904. El 1872 ajudà a crear la Asociación Literaria de Gerona, que contribuí al renaixement literari català i el 1873 fou nomenat vocal de la Comissió de Monuments de la Província de Girona, càrrec que desenvolupà fins a la seva mort. Juntament amb altres intel·lectuals gironins creà la Revista de Gerona l’any 1875 en la qual publicà una cinquantena de col·laboracions de temes vinculats amb la història, l’arqueologia i el folklore de diferents localitats, que demostraven un gran coneixement del territori gràcies a la pràctica de l’excursionisme. La seva gran afició per la història el portà a interessar-se per l’antiga ciutat d’Empúries i fruit del seu estudi fou el treball titulat Noticia histórico-arqueológica de la antigua ciudad de Emporion, premiat l’any 1875 per la Real Academia de la Historia de Madrid i publicat el 1879. Fou jutge municipal durant un breu període de l’any 1881 i, com a polític, diputat provincial entre 1881 i 1888 i regidor municipal de 1894 a 1897. Considerat com un dels principals impulsors i màxim referent del catalanisme gironí, a partir de 1891 formà part activa d’Unió Catalanista i l’any 1894 fundà el Centre Catalanista de Gerona y Sa Comarca juntament amb el setmanari Lo Geronés, a través del qual exposà el seu pensament polític.

Fou conservador del Museu d’Antiguitats de Sant Pere de Galligants entre 1896 i 1904, any en què s’instal·là a Barcelona, alternant estades a Girona, per dedicar-se a la seva tasca d’historiador. Així, entre 1908 i 1911 publicà les seves obres cabdals: Les monedes catalanes i el volum La provincia de Gerona dins la Geografia General de Catalunya dirigida per Francesc Carreras i Candi. Els darrers anys de la seva vida els dedicà a enllestir dos treballs de caire numismàtic: Els pesos i monedes de Catalunya i Les pallofes (pseudomonedes). Morí a la seva casa natal de Girona el dia 27 de gener de 1917, tenia setanta anys.

Jaume Prat i Pons Historiador

el músic

Xavier Cugat i Mingall Ajuntament de Girona. CRDI (Joan Comalat)

Xavier Cugat, a principis dels anys vuitanta

Posteriorment, entre els anys quaranta i seixanta, va participar activament en la recodificació de la cultura de masses mitjançant l’entreteniment. D’aquesta manera, apareix sovint en les pel·lícules musicals, com Bathing Beauty (1944), i en els programes televisius, com The Ed Sullivan Show, l’espai de varietats en què també van actuar Elvis Presley i The Beatles. Durant aquells anys, igualment, va convertir-se en un empresari actiu i va inventar negocis de cert èxit, des d’una cadena de restaurants de cuina mexicana o unes xocolatines que duien el seu nom, a la venda de chihuahues o la fabricació de pipes. Xavier Cugat va encarnar com pocs el personatge principal del somni americà: l’home que es fa a si mateix, l’individu que amb perseverança assoleix l’èxit econòmic i social. Nascut a Girona el primer de gener de 1900, enterrat en el cementiri municipal de la mateixa ciutat per voluntat pròpia, dues estrelles de The Hollywood Walk of Fame recorden el seu pas brillant per la vida i el seu epitafi exposa una obvietat que en el seu cas assumeix una quantitat important d’accepcions: «Cugat, que vivió».

avier Cugat treballava a Hollywood. Decebut de la carrera de concertista de violí –havia actuat un parell de vegades al Carnegie Hall–, va decidir guardar l’instrument i dedicar-se al seu passatemps preferit: la caricatura. Emprenedor, seductor i negociant hàbil, ràpidament va aconseguir feina a Los Angeles Times, i en l’època daurada del cinema mut va retratar amb simpatia les principals estrelles del moment. D’aquesta manera va conèixer Rodolfo Valentino, que va animar-lo a formar una petita orquestra de música llatinoamericana. I quan la indústria cinematogràfica va transformar-se amb el canvi tecnològic i cultural del so sincronitzat, Cugat va protagonitzar diferents episodis memorables d’aquells anys de crisi econòmica i somnis utòpics. Fou ell, per exemple, qui va fer conèixer a Charles Chaplin la cançó La violetera i és ell qui la toca sol amb el violí en els moments de més tendresa de City Lights (1931). En obrir el nou Waldorf-Astoria, al cor de Manhattan, un dels directius de l’hotel va contractar Cugat i la seva orquestra de sis músics. Durant la primera temporada van ser l’orquestra de reserva, però el públic va reaccionar entusiasmadament i tan sols un any després era una de les atraccions de l’hotel. Aleshores, una de les empreses més poderoses dels Estats Units va contractar-los per fer publicitat radiofònica mitjançant la producció d’un programa de tres hores, emès els dissabtes a la nit en un horari de màxima audiència. I així Cugat va esdevenir una figura reconeguda arreu d’Amèrica del Nord i una icona de la ciutat de Nova York, de la qual va rebre simbòlicament la clau.

Joaquim Rabaseda i Matas Professor de l’Escola Superior de Música de Catalunya

Girona

Xavier Cugat, el 1983 - Ajuntament de Girona. CRDI (Dani Duch Dausà). Al costat, Xavier Cugat, a principis dels anys vuitanta del segle XX - Ajuntament de Girona. CRDI

Girona, 1900 - Barcelona, 1990

l’activista

Francesc Ferrer i Gironès

Girona

Camó Campillo). Al costat, Francesc Ferrer, el 1993 Ajuntament de Girona. CRDI (Miquel Ruiz)

Ajuntament de Girona. CRDI (Jordi Ribot Puntí)

Francesc Ferrer, el 1995

Francesc Ferrer, el 1993 - Ajuntament de Girona. CRDI (Ricard

Girona, 1935 - 2006

La vessant d’escriptor de Ferrer és una prolongació de les seves inquietuds. Col·laborà en la premsa nacional, comarcal i local, així com publicà nombrosos estudis i llibres, d'entre els quals destaquen La persecució política de la llengua catalana (1985), L’economia del set-cents a les comarques gironines (1989), Els moviments socials a les comarques gironines (1998), Catalanofòbia. El pensament anticatalà a través de la història (2000) i El gran llibre per la independència (2005). El seu compromís amb Catalunya li valgué el reconeixement institucional, destaquen les distincions següents: la Medalla d’Or del Consell Superior de les Cambres de Comerç (1977), el Premi de Normalització Lingüística de l’ADAC (1986), l’Ordre del Mèrit Constitucional (1988), la Creu de Sant Jordi (2005) i la creació per l’editorial La Busca del Premi d’assaig Francesc Ferrer i Gironès (2006). La documentació privada i política de Francesc Ferrer, d’acord amb la seva voluntat, la família l’ha lliurat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.

rancesc Ferrer i Gironès. Professor mercantil, polític, activista cultural i escriptor. Estudis de comerç a la Salle de Girona. Posteriorment, de peritatge mercantil i professorat mercantil. Treballà en diversos càrrecs gerencials en empreses. Creà la cooperativa Delta (1967) i en fou president. Fou vicepresident (1968-1973) i president de la Cambra de Comerç de Girona (19741977), des d’on promogué classes de català i reivindicà el control dels cabals de l’aigua del Ter, d'entre molts altres projectes. En el terreny polític, Ferrer fou membre fundador de l’Assemblea Democràtica de Girona (1975) i el 1974 participà en la fundació de CDC i fou l’home fort del partit a Girona fins al 1978, any en el qual es desvinculà del partit. Des del 1977 fins al 1993 fou senador per Girona, inicialment per CDC (1977-1979) i posteriorment com a independent pel PSC. També fou, com a independent per ERC, diputat al Parlament de Catalunya (1995-2003) i regidor a l’Ajuntament de Girona (2003-2006). Ferrer també participà activament en el món associatiu i cultural. De les moltes iniciatives en les quals s’involucrà, destaquen les següents: participà en el moviment escolta gironí, fou membre d’Acció Catòlica, el 1958 creà a Girona el moviment CC i en la dècada dels seixanta fou gerent del Patronat d’Habitatges de la Santa Creu de la Selva. Fou un dels fundadors de la llibreria Les Voltes (1963), el 1972, president d’Òmnium Cultural a Girona, promotor de la campanya “Català a l’escola” (1966-1968) i participà en la creació dels premis Prudenci Bertrana (1968).

Gerard Buxeda i Majoral Historiador

la religiosa

Maria Gay i Tibau Fons de la comunitat de religioses de Sant Josep de Girona

Maria Gay, 1870-1884

Ajuntament de Girona. CRDI (Amís Unal d’Ala)

la vila de Llagostera, el 24 d’octubre de 1813, neix la segona filla del matrimoni Martí Gay Badia i Maria Tibau March. En aquell temps el país estava ocupat per les tropes napoleòniques, que van deixar un ròssec de destrucció, d’empobriment i inestabilitat política i social. El 1815 quan neix el seu germà, Pere, consta que el seu pare ja és mort. Maria creix en un ambient de privacions, mancances i pobresa, però alhora viu l’esperit de sacrifici, lluita i fortalesa de la seva mare per tirar endavant la família. No va a escola, tot i així rep una sòlida formació humana i cristiana de la llar i de la parròquia. És així com es va fent una persona sensible, generosa, ben disposada a captar les necessitats dels altres i a servir-los, i sobretot es va creant en ella una relació de confiança plena en Déu que fa que resti oberta a la seva acció. L’octubre de 1850 la seva mare ingressa a l’hospital Santa Caterina de Girona. Maria la cuida fins que es mor. A l’hospital coneix el cirurgià Dr. Ameri Ros, que l’acull a casa seva com a minyona. Roman amb la família Ros-Llausàs prop de vint anys. De la mà del Dr. Ros va coneixent la realitat dels malalts de la ciutat, tant els de l’hospital com d'altres malalts necessitats i a voltes solitaris. Vivien en cases mancades de qualsevol comoditat material: malalts als quals l’atenció familiar no es podia prodigar per la necessitat de treballar fora de casa, necessari per poder subsistir. Aquest món del malalt mancat, del que es troba sol mourà l’esperit inquiet i compassiu de Maria Gay a crear una obra1 que vista des d’una perspectiva humana no tenia assegurada la subsistència. Maria no sap de lletra, no és instruïda i és gran, la fundació la inicien ella amb una companya, tot i que molt aviat s’hi uniren altres joves; la situació política no és la més adequada: s’han suprimit molts convents i no se’n deixen fundar de nous; la seva tasca d’assistir els malalts de nit a les cases es considera perillosa i més per a una dona... Tot en contra i ella confiant en Déu. Amb aquesta confiança el 29 de juny de 1870, juntament amb Carme Esteve Andoca, comencen a vetllar de forma associada i neixen les germanes de Sant Josep, les vetlladores. Dos anys més tard, el bisbe de Girona escriu: “Vam veure l’abnegació amb què algunes piadoses joves, en nom de la seva ardent caritat, volaven a la capçalera del malalt, l’alleugerien enmig dels seus ais i gemecs i amb l’accent de la seva veu i paraules sembraven la pau al seu cor sumit alguna vegada en el major desemparament.”2 No només el bisbe i els habitants de Girona van veure la manera de fer de Maria i companyes, sinó que també de les poblacions

L'actual centre Maria Gay per a gent gran a Girona

properes. Ben aviat van a buscar les germanes de Sant Josep per atendre els malalts del poble: la Bisbal, 1879; Banyoles, 1880; Lloret de Mar, 1881; Torroella de Montgrí, 1883; Sant Feliu de Guíxols i Blanes, 1884. La serenitat que encomanava la religiosa, la missió que complia i el servei que prestava ens encomanava ànim3. Maria Gay mor a la casa de Portal Nou, 10, avui el Centre Geriàtric Maria Gay, el 18 de març de 1884. La seva obra perdura, una obra que es basa en una motivació superior, en les germanes de Sant Josep. No es tracta simplement d’una obra social i assistencial, sinó d’un lliurament personal al Senyor concretat en el servei als sofrents i desvalguts.4 Cfr. Mirambell Belloc, Enric. Maria Gay, una dona de Déu. Diari de Girona, 25 de juny de 1995. 2 Reglament Provisional 1872 núm. 1. 3 Cfr. Ministral i Masià, Josep M.. Voluntàries pels ancians. Diari de Girona, 18 de juliol de 1996. 4 Cfr. Mirambell Belloc, Enric. El centenari d’un temple. Diari de Girona, 21 de juliol de 1996. 1

Cristina Masferrer i Felip Religiosa de Sant Josep de Girona

Girona

Llagostera, 1813 - Girona, 1884

l’arquitecte

Rafael Masó i Valentí

Girona

afael Masó i Valentí (1880-1935) va ser un dels arquitectes catalans més destacats de principis del segle XX. Masó va néixer a Girona en una família conservadora, catòlica, catalanista i il·lustrada. L’ambient culte propiciat pels interessos literaris i artístics del seu pare, així com l’amor a la pròpia ciutat i les seves tradicions, van marcar la personalitat i la trajectòria del futur arquitecte. Admirador de l’obra d’Antoni Gaudí, durant els seus estudis a Barcelona Masó es va integrar en el grup d’artistes i escriptors que poc després crearien l’alternativa al Modernisme, és a dir, el Noucentisme. L’actitud cívica, el catalanisme i el caràcter modernitzador i europeista que propugnava el Noucentisme van fer que Masó també es distingís com a poeta, urbanista, polític i promotor de l’art i la literatura. Després d’obtenir el títol d’arquitecte l’any 1906, Masó sempre va treballar a Girona i per això la major part dels seus edificis són a la ciutat i a la seva àrea d’influència. A més de cases, xalets i blocs d’apartaments, va dissenyar tot tipus d’edificis de nova planta, des d’escoles i hospitals fins a fàbriques i botigues. També es va dedicar sovint a la reforma de grans masies i a la restauració d’arquitectura medieval civil i religiosa. Les seves obres més destacades són, a Girona, la Farinera Teixidor (1910), la Casa Masó (1911) i el centre cultural Athenea (1912); la Casa Masramon a Olot (1913), la Casa Casas a Sant Feliu de Guíxols (1914) i la ciutat jardí de s’Agaró (1923). Malauradament, els clients sovint no estaven d’acord amb les seves propostes i aquestes no passaven del projecte. A més, després de la seva mort alguns edificis es van enderrocar o alterar de forma irreparable.

Rafael Masó - Ajuntament de Girona. CRDI (Joan Masó Valentí)

Façana de la Casa Masó vista des de l’Onyar

Girona, 1880 - 1935

La seva obra es distingeix per la plena identificació amb els postulats noucentistes d’una modernitat que no renunciava al classicisme més auster i integrava formes, colors i materials de la cultura pròpia, amb una marcada presència de tècniques artesanals. Fortament influenciat pel moviment Arts & Crafts britànic i la nova arquitectura regionalista centreeuropea, Masó va voler unir la tradició de l’arquitectura vernacla amb noves idees sobre l’estructura i l’ornamentació d’edificis, la decoració d’interiors i el disseny de mobiliari. La seva aportació va ser decisiva per a la introducció a Catalunya de conceptes moderns en el disseny d’habitatges, la renovació de l’artesania, la conservació del patrimoni històric i el foment de la cultura. Jordi Falgàs i Casanovas Director de la Fundació Rafael Masó

l’esportista

Anna Maria Molina de Haro Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans)

Anna Maria Molina de Haro el 1974

Foto: Ajuntament de Girona. CRDI

Era el 1971 i ja tenia els rècords estatals de 80 i 100 metres tanques, de proves combinades i de llançament de pes. Després de la lesió, un metge li va deixar clar que l’atletisme s’havia acabat per a ella, però només un any més tard, i amb un aparell ortopèdic a la cama esquerra, Anna Maria obtenia el primer lloc al rànquing estatal de llançament de pes a l’estadi de Vallehermoso. Filla del seu temps, Molina era fervent seguidora de l’Obra i de l’Opus Dei, d’on afirmava treure la força per superar-se. “A través de l’atletisme – deia– es poden adquirir virtuts: esforç, constància, tenacitat, pruïja i afany de superació, igualtat d’ànim, amistat i generositat.” L’agost de 1979, amb la cama enguixada, Anna Maria tornava a Girona. El cotxe va patir un accident i l’atleta va quedar en coma. Deu dies després, el 17 d’aquell mes, moria. “A casa –explica Lucero– conservo el disc i el pes que feia servir per entrenar-se. Els seus pares van voler que els tingués. Espero que algun dia el GEiEG faci un museu per donar-ho.” Durant uns quants anys, per Fires, Girona va celebrar un Memorial Anna Maria Molina. Hi participaven els millors atletes. No va tenir continuïtat.

e petita vivia a tocar de la Devesa. La Devesa era, de fet, la prolongació del pati i del lleure. Anna Maria, els seus germans i els altres nens del barri jugaven a agafar granotes a les basses del Ter, feien tertúlia al carrer i compartien les primeres hores d’un atletisme verge encara de rituals i normes: amb unes canyes i unes pinces provaven de fer salt d’alçada. Tot això ho recorda Josep-Lluís Lucero amb qui aquells primers anys Anna Maria Molina i els seus germans inventaven competicions i assajaven els primers passos del que un dia seria professió i passió: l'atletisme. “L’Anna Maria provenia d’una família nombrosa, humil, que es va fer a cops de força de voluntat, de sacrifici i de l’amor de donar-se als altres”, recorda Lucero. Anna Maria Molina de Haro havia nascut a Girona el 2 de gener de 1950. Si alguna cosa ens revolta ara de la seva vida és la brevetat. Només vint-i-nou anys. Un vertigen. Els disset campionats d’Espanya que havia obtingut, els vint cops que havia estat internacional i la insígnia d’or i brillants de la Federació Espanyola d’Atletisme que va rebre només uns dies abans de morir ens parlen, doncs, de com hauria pogut ajudar i de tot el que hauria pogut ensenyar als que, com ella, sentien la passió per l’atletisme. Del camí que li quedava per recórrer. Als tretze anys havia començat a dedicar-se seriosament a l’esport. Amb Maria Teresa Saló i altres amigues van crear la secció femenina d’atletisme dins del Grup Excursionista i Esportiu Gironí (GEiEG). A principis dels anys seixanta tot estava per fer i ben aviat Anna Maria, a cops de tenacitat i de voluntat, s’anava convertint en l’atleta més completa de l’Estat espanyol. El seu entrenador i amic, Joan Saló, li va proposar d’anar a Madrid, on podria entrenar en condicions, però poc després d’arribar-hi sofrí una lesió important.

Judit Pujadó i Puigdomènech Escriptora

Girona

Anna Maria Molina de Haro, en una competició

Girona, 1950 - Barcelona, 1979

el músic

Xavier Montsalvatge i Bassols

Girona

Ajuntament de Girona. CRDI (Lluís Vilardell)

Xavier Montsalvatge, el 1994

Xavier Montsalvatge, el 1980-85

Ajuntament de Girona. CRDI (Ramon Dim)

Girona, 1912 - Barcelona, 2002

fou encara prou fèrtil l’epíleg fet a base d’encàrrecs i reconeixements acadèmics i oficials, com les edicions del premi de música contemporània per a piano amb el seu nom, organitzades per l’Ajuntament de Girona. Per comoditat, ha fet fortuna l’etiquetatge d’eclèctica i d’antillanista, per a una obra que només vol ser fidel a si mateixa i no tant a escoles o avantguardes concretes. Si coneguts són els seus recursos caribenys –com el Cuarteto indiano– o més afrancesats –com la Sonatine pour Yvette–, la seva pròpia selecció d’obres “que el feien quedar bé”, comprendria Bric-à-brac, el Concerto-Capriccio, les Cinc invocacions al Crucificat i la Folia daliniana. Aquesta darrera, junt amb l’Hommage a Manolo Hugué o la Serenata a Lídia de Cadaqués, entre altres, o aquell llunyà Álbum de habaneras (1948), recollides dels pescadors de la Costa Brava, mostren els vincles que el compositor va mantenir sempre amb les seves terres d’origen.

avier Montsalvatge i Bassols fou un compositor gironí per orígens, vincles i vocació, tot i que va deixar el domicili familiar als nou anys, en morir el seu pare. D’arrels olotines, el negoci bancari de l’historiador Francesc Monsalvatje i Fossas havia estat continuat a Girona pel seu fill, Xavier Monsalvatje i Iglésies, escriptor, mecenes noucentista i pare de Xavier. A Barcelona, doncs, va formar-se musicalment. Es va beneficiar de la gran activitat concertística dels anys trenta: Pau Casals, Rakhmaninov, Prokofiev, Schönberg, Richard Strauss, Alban Berg, Falla i, especialment, Stravinski, de qui va extreure un model d’autonomia creativa. Els seus primers premis de composició ja li van permetre els primers acostaments a França i al Grup dels Sis, refermats en la postguerra. Més endavant vindrien també les complicitats iberoamericanes: Villa-Lobos, Ginastera i Esplà, i no es pot oblidar la compenetració estètica i amical amb Manuel Valls i Frederic Mompou. La popularitat li va arribar amb les Cinco canciones negras (1942): acabava de descobrir les possibilitats dels ritmes antillans, i també del jazz. Com Victòria dels Àngels, d'altres grans intèrprets, Rosa Sabater, Alícia de Larrocha, Narciso Yepes o Jean-Pierre Rampal oferiren versions impecables de les seves partitures. Un capítol a part són les òperes, des de El gato con botas fins a Babel 46 o Una voce in off; així com la seva tasca de crític a Destino –setmanari del qual fou director– i a La Vanguardia. Als Papers autobiogràfics del 1987 semblava acomiadar-se de la seva llarga labor creativa, però

Josep Pujol i Coll Musicòleg i professor a l’Escola Superior de Música de Catalunya

l’historiador

Joaquim Pla i Cargol

Ajuntament de Girona. CRDI

Ajuntament de Girona. CRDI (Narcís Sans Prat)

Joaquim Pla i Cargol rep el Veros de Plata de la ciutat de Girona de mà del governador civil de Girona, Victorino Anguera Sansó, el 3 de novembre de 1970

Joaquim Pla i Cargol

ap altre nom com el de Joaquim Pla i Cargol, erudit, llibreter, publicista i cronista oficial de la ciutat de Girona, resumeix millor el panorama de la divulgació històrica gironina de mitjan segle XX. Casat amb Catalina Dalmau i Casademont, el 1919 s’associà al seu sogre, el pedagog Josep Dalmau Carles (1857-1928), per crear l’editorial Dalmau Carles, Pla, SA, fonamentalment dedicada als textos pedagògics. Al llarg del primer terç del segle XX, Pla i Cargol escriví doncs llibres de text i didàctics, però també participà en diverses edicions dels Jocs Florals i fou, entre d'altres, membre de la Societat Econòmica d’Amics del País. Acabada la Guerra Civil i desarticulats els cercles intel·lectuals amb els quals s’havia relacionat més o menys intensament, Pla i Cargol quedà gairebé tot sol com a home de lletres en el context del nou règim a Girona, i en virtut d’això desenvolupà una sèrie de càrrecs significatius en aquest sentit (membre de la junta fundacional de l’Instituto de Estudios Gerundenses el 1946; corresponent de les reials acadèmies de la Història i de la de Bellas Artes de San Fernando, de Madrid, i de les de Belles Arts i Bones Lletres de Barcelona; membre de la Comisión Provincial de Monumentos). Al capdavant de la llibreria que la família regentava a la Rambla, Pla reorientà la seva producció intel·lectual cap a la confecció d’obres històriques divulgatives i de síntesi. Deu monografies signades per ell (entre les quals les més cèlebres, Gerona histórica i Gerona arqueológica y monumental, en les seves diverses edicions; Santos mártires de Gerona; Tradiciones, santuarios y tipismos de las comarcas gerundenses; o bé la darrera, de 1956, Gerona en el primer tercio del siglo XX) foren publicades per l’editorial familiar dins la col·lecció que s’anomenà “Biblioteca Gerundense de Estudios e Investigaciones”. Aquests volums, popularment anomenats “els llibres del senyor Pla”, van constituir durant dècades la primera referència obligada a l’hora d’envestir qualsevol estudi històric vinculat a la ciutat de Girona. A més d’aquestes monografies, publicà diversos articles, la majoria a la Revista de Gerona o als Anales del Instituto de Estudios Gerundenses. Entre aquests cal destacar Proceso del desarrollo urbano de Gerona a través de los tiempos, publicat al segon volum dels Anales (1947), un dels primers i més rellevants enfocaments de la història urbanística de Girona, bàsic fins al desplegament, fa tot just vint anys, dels actuals estudis d’història urbana. Tot i haver estat superades en les darreres dècades, les obres de Pla, fruit d’una vocació històrica,

pedagògica i cultural fonamental, continuen essent síntesis il·lustratives per a l’estudi tant de la història de la ciutat com de la recepció de la historiografia més antiga a mitjan segle XX. El seu fill Joaquim Pla i Dalmau (1917-2005) donà continuïtat a aquesta vocació cultural des de la llibreria familiar sense incidir tant en la recerca històrica, però afegint a l’acció pedagògica els vessants de músic i d’il·lustrador. També participà en la fundació d’entitats cíviques i culturals avui de sòlid arrelament com els Manaies de Girona o la societat de miniaturisme històric El Baluard.

Marc Sureda i Jubany Conservador al Museu Episcopal de Vic

Girona

Girona, 1883 - 1977

el matemàtic

Girona

Girona, 1911 - Buenos Aires (Argentina), 2001 Lluís A. Santaló, el 1991- Ajuntament de Girona. CRDI (Marçal Molas) Al costat, Lluís A. Santaló, el 1986

Lluís A. Santaló i Sors

Ajuntament de Girona. CRDI (Dani Duch Dausà)

luís Santaló neix a Girona el 1911 en una família dedicada a l’ensenyament i de tradició republicana. Estudia al grup escolar Joan Bruguera i a l’institut de batxillerat del carrer de la Força. Allà coincideix amb Jaume Vicens Vives i Santiago Sobrequés. L’any 1927 es trasllada a Madrid per estudiar enginyeria, tot i que, finalment, es decideix per les ciències exactes. S’està a la Residencia de Estudiantes i, a la facultat, esdevé deixeble de Julio Rey Pastor. Obté la llicenciatura el 1934. Treballa com a professor a l’institut de batxillerat Lope de Vega, de Madrid, però per influència de Rey Pastor accepta la docència universitària i obté una beca per ampliar els estudis amb W. Blaschke, a Hamburg, període en el qual inicia la recerca sobre geometria integral. El 1936, de retorn a Madrid, defensa la tesi doctoral Nuevas aplicaciones al concepto de medida cinemática en el plano y en el espacio. Quan esclata la Guerra Civil, Santaló s’incorpora a l’exèrcit republicà com a capità d’aviació, per la qual s’interessa i, amb posterioritat, escriurà Historia de la aeronáutica, entre d'altres obres relacionades. En caure la República passa a França i aconsegueix arribar a París, on serà detingut i posteriorment alliberat per la mediació del matemàtic francès Élie Cartan, que li aconseguirà, a més, el visat per marxar a l’Argentina. Allà l’esperen Rey Pastor i altres matemàtics catalans i espanyols (p. ex., E. Coromines, P. Pi, M. Balanzat i E. Terradas). Hi arriba l’octubre de 1939 i s’instal·la a la ciutat de Rosario com a professor de matemàtiques per a enginyers, a la Universidad Nacional del Litoral, a la vegada que prossegueix la recerca adscrit al centre que dirigeix l’italià, exiliat del feixisme, Beppo Levi. La qualitat del treball que ha dut a terme fa que entri en contacte amb M. H. Stone i li facilita una beca Guggenheim per fer una estada de dos anys a l’Institut d’Estudis Avançats de Princeton (1947-1948). De la recerca als EUA naixerà la que serà la seva primera gran obra, Introduction to integral geometry, que s’editarà a París el 1953. Santaló torna a l’Argentina (el 1945 s’havia casat amb l’argentina Hilda Rossi, amb qui tindria tres filles) com a professor de la Universitat de la Plata, tot i que la precarietat del sou l’obliga a compaginar la dedicació universitària amb altres tasques docents i de recerca. El 1955 aprofita un viatge a París i, després de passar per Girona, visita la família que no ha vist des del 1939. El 1957 obté la plaça de professor titular a la Facultat de Ciències Exactes, Físiques i Naturals de la Universitat de Buenos Aires i, el 1961, formarà part del Consejo Nacional de Investigación Científica y Técnica (CONICET). Rep diversos premis, com ara el Premio Nacional de Cultura o el de la Sociedad Científica Argentina, i ingressa a l’Academia Nacional de Ciencias Exactas y Naturales. Contribueix a la creació d’una genuïna escola argentina de ciències exactes, basada en una intensa

dedicació a la docència. Dirigeix nombroses tesis doctorals, publica articles de recerca i escriu llibres de text, com ara Vectores y tensores con sus aplicaciones i, sobretot, Integral geometry and geometric probability, en què fa una recopilació exhaustiva dels coneixements més rellevants de geometria integral coneguts fins aleshores i que, encara avui, és considerat un manual de referència obligada entre els especialistes. El 1976 esdevé professor emèrit, tot i que manté la docència dedicada al professorat i a la direcció de tesis doctorals. El 1991 és el convidat del seminari La matemàtica: una filosofia i una tècnica, que organitza la Càtedra Ferrater Mora. El 27 de juliol de 2000 la Universitat de Girona crea, en honor seu, la Càtedra Lluís A. Santaló d’Aplicacions de la Matemàtica. Lluís Santaló mor a Buenos Aires el 23 de novembre de 2001. (Agraïment: Dr. Carles Barceló, director de la Càtedra Lluís A. Santaló d’Aplicacions de la Matemàtica.)

Carles Gorini i Santo Historiador i periodista

l’artista

Joan Josep Tharrats i Vidal

Ajuntament de Girona. CRDI (Saül Gordillo)

contrasta poderosament amb la seva activitat febril: fins i tot a la depauperada dècada dels quaranta, Tharrats va saber cercar a l’Institut Francès de Barcelona una mena d’oasi intel·lectual on sobreviure. Va ser llavors, a finals dels quaranta, quan va començar a consolidar els contactes i les amistats amb els que l’acompanyarien en l’aventura avantguardista de Dau al Set. Amb tot, i a pesar de la importància que li atorga la historiografia de l’art, Tharrats va existir malgrat Dau al Set. De fet, com molt bé afirma Xavier Barral, “va ser un moment brillant, però curt, una mena de neguit sense saber d’on véns i on vas, forjat per individualitats que no van generar un estil comú malgrat que totes es referien, més o menys directament, a diversos aspectes del surrealisme”. Justament per això Tharrats va recuperar, pels volts de 1954, una tècnica pictòrica propera al tatxisme que ell va anomenar maculatures. Aquelles “taques” alliberades, de colors abrandats, cinètiques i expressives al mateix temps, es van acabar convertint en una mena d’autògraf que li va obrir les portes de l’art internacional i que, encara avui, converteix Tharrats en un autor inacotable i, justament per això, íntimament contemporani.

ntentar fer un esbós biogràfic i artístic dedicat a Joan Josep Tharrats és tan inabastable com la seva mateixa experiència vital: va néixer quasi amb el segle (Girona, 1918) i va morir just al final (Barcelona, 2001), és a dir, que va ser “un artista del segle XX” en sentit estricte, polifacètic, íntimament implicat en els diferents moviments d’avantguarda, cosmopolita, experimentador incansable, pedagog de l’art... tot i que va ser la seva vinculació amb el grup Dau al Set –en va ser cofundador– l’episodi que ens l’ha fixat de manera perenne a la nostra història de l’art recent. El text introductori a l’exposició que el grup va fer a la Sala Caralt de Barcelona (1951) certifica el caràcter inacotable del gironí: “El grup Dau al Set es va formar a Barcelona al setembre de 1948. Té els seus poetes: Brossa i Cirlot. Els seus pintors: Tàpies, Ponç, Cuixart. El seu aprenent de filòsof: Puig. I, per últim, té Tharrats, amb les seves activitats múltiples: pintor, escriptor, impressor...” I és que Tharrats mai es va “conformar” amb un únic punt de vista. La seva biografia ho certifica amb escreix: fill de poeta, va passar la infància en una ciutat levítica que, amb només catorze anys, va poder deixar enrere gràcies al seu trasllat a Besiers (França), on va cursar el batxillerat d’aleshores i va adquirir una sòlida base literària francesa que sempre el va acompanyar i l’immunitzà, cal suposar, contra l’abúlia i la barbàrie d’un país que estava a punt de submergir-se en la guerra fratricida i que hauria de viure, a partir de l’any 39, una llarguíssima postguerra i una encara més llarga dictadura. Tharrats va ingressar a l’Escola Massana el 1935 i, des d’aleshores, la seva relació amb la capital catalana va ser ininterrompuda. L’època de foscor política que li va tocar viure, això no obstant,

Eudald Camps i Soler Crític d’art

Girona

Joan Josep Tharrats, el 1991 i, al costat, el 1994

Girona, 1918 - Barcelona, 2001

l’enginyer

Narcís Xifra i Masmitjà

Narcís Xifra - Ajuntament de Girona. CRDI

Girona, 1848 - 1934

Girona

internacional i, fins i tot, va fer amistat amb Thomas A. Edison. El fet de ser una personalitat reconeguda va servir perquè se’l nomenés vicepresident del jurat de l’Exposició Universal de Barcelona de 1888. El 1891 va canviar radicalment les seves ocupacions: va guanyar la plaça de catedràtic de Matemàtiques de l’Institut de Conca. L’any següent va aconseguir el trasllat al de Girona, tot i que no va començar a exercir fins al curs 1900-1901, ja que durant la dècada dels noranta del s. XIX va ser supervisor de contadores de la ciutat. A l’Institut de Girona –el mateix lloc on havia fet les proves del telèfon dècades enrere– hi va fer classes d’àlgebra i ciències fins al moment de la seva jubilació. Per iniciativa de l’Ateneu de Girona, que presidia Carles Rahola, el 1932 se li va retre un homenatge i l’Ajuntament es va comprometre a rebatejar la Central del Molí amb el seu nom, però la promesa mai es va fer realitat. Narcís Xifra i Masmitjà va morir el 1934 quan tenia vuitanta-sis anys. Actualment un carrer i un institut d’ensenyament secundari porten el seu nom.

arcís Xifra i Masmitjà és un personatge clau per a la història de la ciència i la tecnologia de Catalunya. Nascut a Girona el 1848, va estudiar enginyeria a l’Escola Industrial de Barcelona. El 1875, una vegada va haver obtingut el títol, va tornar a la seva ciutat per treballar a la fàbrica Planas. Tot i això, de seguida va marxar de nou a la capital catalana per ocupar la plaça de director tècnic de la Casa Dalmau, especialitzada a fabricar instrumental científic. Aquesta empresa va ser la primera a introduir el telèfon, i Xifra fou l’encarregat de fer les proves de llarga distància entre Girona i Barcelona. Tal com es pot llegir a la Revista de Gerona de gener de 1878, el dia de Sant Esteve de 1877 es van establir les primeres trucades. En aquest article també es descriuen les demostracions que l’enginyer va fer a l’Institut Provincial per explicar com funcionava aquell nou sistema de comunicació. Així mateix, durant la dècada dels vuitanta del s. XIX Xifra va tenir un destacadíssim paper en la implementació de l’electricitat, ja que va dirigir la instal·lació de la primera central de Barcelona, situada a la rambla de Canaletes. El 1883 es va encarregar d’engegar la Central del Molí de Girona, que va permetre fer un primer assaig d’il·luminació a la Rambla i a la plaça del Vi. D’aquesta manera aquesta central, situada a l’actual carrer de Santa Clara, es va convertir en el primer equipament d’aquelles característiques d’Espanya que era de titularitat municipal. Tres anys després d’aquella fita, el 1886, Xifra va dissenyar un projecte d’enllumenat general, que es va portar a terme amb el suport econòmic dels veïns i entitats de les zones. A partir d’aleshores, de mica en mica els fanals elèctrics es van anar escampant per la ciutat. A part dels projectes concrets, Xifra va introduir millores en la seva disciplina. Fruit d’això, es va convertir en un referent

Xavier Carmaniu i Mainadé Historiador

Restes del santuari de Sant Joan Salerm

l'encant del passat

Vista de Juià

en sis minuts. Uns 50 m abans d’arribar a la capella de Sant Joan Salerm, hi ha les runes de la casa de l’ermità. “El 1276 era una capella servida per un ermità i un matrimoni de donats. El 1324 s’hi va establir un priorat de monges benedictines que formaven una sola comunitat amb les de Santa Coloma de Matella (Sant Iscle de l’Empordà). Després de la Pesta Negra de 1348 va ésser agregat al monestir de Santa Maria de Vilanera, prop d’Empúries. Sense les monges el santuari continua sota la cura d’una confraria que aplegava gent de les poblacions de l’entorn, hi havia una família d’ermitans i s’hi celebraven aplecs. El culte s’hi va extingir, probablement, en el segle XIX. ”A l’exterior de l’església hi ha encastada una dovella que té esculpit un escut gòtic que pertany, molt probablement, a Brunissenda de Roca, que va ésser elegida priora de Sant Joan de l’Erm o Salerm a l’any 1324.”*

uià, dins el paratge natural de les Gavarres, limita al nord amb el poble de Bordils, a l'est amb Sant Martí Vell, a l'oest amb Celrà, i al sud, amb Quart i Girona. Comprèn una part del sector septentrional de la serra de la Mare de Déu dels Àngels, o serra de Vall-lloreda, la vall de la qual és drenada per la riera dels Màrtirs, que desemboca a la riera de Sant Martí, afluent del Ter. Amb una extensió de 8,38 km2, Juià està situat a 94 m d’altitud, té uns tres-cents cinquanta habitants i inclou els veïnats de la Costa, del Mas Nadal i del Mas Saguer. El poble, presidit per l’església de Sant Pere encara manté l’encant del passat, amb cases de pedra i carrers estrets i enrevessats. El municipi té un relleu molt muntanyós, amb boscos de roures, alzines i castanyers. Els orígens històrics de Juià cal trobar-los al castell de Juià i a l’ermita de Sant Joan Salerm. En la documentació medieval Castrum Julianum es menciona el castell ja a primers del segle XI, dins del comtat de Girona. El castell pertanyia al bisbe de Girona i també va pertànyer als Baseia i als Cervià. Va ser durant el segle XV que va passar a la Corona. Al sud del poble de Juià surt una pista forestal que arriba fins al santuari dels Àngels, i una altra pista que ens portarà a la capella de Sant Joan Salerm. Per arribar-hi cal seguir la pista que s'enfila per la muntanya, poc després trobarem un trencall no apte per a vehicles. Cal prendre el corriol que porta a les restes del monestir

* Informació extreta del panell informatiu que hi ha a l’exterior de l’ermita i signada per Joan Badia.

Josep Mulà i Alofra Alcalde de Juià

Juià

el pintor

Quim Hereu (Joaquim Ramírez de Cartagena i Hereu) Girona, 1963

El procés creatiu d’en Quim Hereu gira al voltant d’aquest corrent, l’únic moviment artístic afí al seu pensament i que és una mostra del retorn a l'art del sentir, on es prepondera la bellesa i la valoració per la tècnica. És un classicisme perfecte, “tocat per la tramuntana”. És, en definitiva, l'ànima catalana.

Juià

eix a Girona el 1963, però passa la seva infantesa a Juià, on actualment viuen els seus pares. Va estudiar enginyeria tècnica industrial quan ja havia començat la carrera com a pintor. La seva vida en aquesta etapa transcorria entre la Universitat i el seu estudi de pintura. És amant del seu entorn. Girona i comarques han estat i són motiu de la seva inspiració. L'Empordà és al seu cor, és el lloc que va veure néixer l’estrambotisme, una nova forma d'expressió artística de la qual en Quim és continuador i hereu per voluntat expressa del seu creador, Joan Fuster i Gimpera, i que resumeix l'esperit de Catalunya: el seny i la rauxa. El seny, que mostra el treball ben realitzat, la premeditació, la set de perfecció. La rauxa, que l'obliga a tenir rampells de desbordada imaginació on les formes conegudes es transformen, donant pas a éssers estrafolaris, estranys i increïblement fantàstics. En una paraula: estrambòtics. Actualment treballa en el projecte STRAM, un conjunt de tretze olis monumentals en els quals invertirà deu anys de treball intens i entre els quals destaca L’estrambòtic naixement de Venus (o la fàbrica del temps), un colossal oli de 12 x 6 m, que el converteixen en la pintura més gran pintada mai a Catalunya.

Tania Hernández Franco Llicenciada en belles arts

Llagostera

Una de les torres del conjunt monumental de Llagostera

privilegi, que redimia els habitants de les dues poblacions de certes càrregues feudals, va ser ratificat posteriorment per Carles IV, el 1793. La ubicació estratègica de Llagostera fa que, si més no, tothom la conegui per haver-hi passat, ja que el seu terme municipal és terra de pas i de connexió de l’interior amb la Costa Brava. Llagostera és una vila amb una rica activitat associativa. El poble actual és el fruit del treball i l’esforç dels llagosterencs que al llarg de la història han convertit el nostre poble en una vila acollidora i de la gent que avui treballa i col·labora en les més de cinquanta associacions i entitats del municipi. Entre tots els llagosterencs que mereixen una menció especial hem escollit tres perfils ben diferents: la sindicalista Isabel Vilà, el pintor i cartellista Emili Vilà i el traductor de rus August Vidal.

l poble de Llagostera està situat a l’extrem meridional de la comarca del Gironès. El seu terme municipal, el més gran d’aquesta comarca –amb 76,6 km2–, limita amb Santa Cristina d’Aro, ja al Baix Empordà, i amb Caldes de Malavella i Tossa de Mar, que pertanyen a la Selva. Per l’est, el municipi està rivetat per part de les Gavarres i, d'altra banda, a la zona nord i nord-oest s’hi troba la plana configurada per conreus. Si ens situem a l’extrem oposat hi trobem l’Ardenya, que ocupa gran part del terme per la zona sud i que geològicament està configurada per un granit de característiques peculiars a causa de les condicions climàtiques i de l’aire que ve de marina, que esculpeix formes curioses a les pedres. Ja des del Paleolític es té coneixement de nuclis habitats dins la zona que actualment ocupa el terme municipal. Durant l’època medieval, Llagostera –només configurada pel nucli antic cerclat per la muralla– va esdevenir baronia l’any 1375. A partir del segle XVIII i fins al principi del XIX va anar prenent importància gràcies a una prolífica indústria surera, que va ser durant molts anys el motor de l’economia, propiciada pel gran nombre d’alzines que configuren el paisatge. La plaça del Castell acull, des de l’any 1982, un monument que recorda els temps en què la vila va ser gratificada amb un privilegi reial. Aquest va ser concedit a Llagostera i a Caldes de Malavella l’any 1241, quan els dos municipis formaven una batllia reial. El

Fermí Santamaria Molero Alcalde de Llagostera

Llagostera

Vista de Llagostera

una vila acollidora

el traductor

August Vidal i Roget Llagostera, 1909 - Barcelona, 1975

Llagostera

ugust Vidal i Roget va ser alumne de l’Escola Graduada de Llagostera en una època en què hi exercien els mestres Julià Cutiller i Abelard Fàbrega, brillants exponents de la nova escola catalana. El 23 de setembre de 1930 obté el títol de mestre de primer ensenyament i el 8 d’octubre de 1930 el destinen a San Antolín de Ibias (Astúries). Forma part del grup de mestres renovadors coneguts com el Grupo de Oviedo. Cursa estudis de pedagogia i psicologia a Madrid i, pensionat per la JAE (Junta per a l’Ampliació d’Estudis), estudia a Munic psicologia aplicada a l’educació dels joves i esdevé seguidor de les teories d’Alfred Adler. El 27 de setembre de 1936, quan els militars ja s’han revoltat i ha esclatat la guerra, l’August és nomenat inspector interí de primer ensenyament de la província de Madrid. Ja en plena Guerra Civil es converteix en membre del secretariat de l’ITE, la internacional dels sindicats d’ensenyament amb més de 750.000 afiliats. Esdevé, entre altres destinacions, comissari polític de les Brigades Internacionals, amb Gustav Regler i Emilio Kléber i participa en la defensa de Madrid. També lluita al front d’Aragó i a la Batalla de l’Ebre. Després de la derrota republicana, l’August es refugia a França, a casa d’uns mestres membres de l’ITE. L’1 de maig de 1939 arriba a Leningrad amb altres militants comunistes i el destinen de mestre a la Casa de nens núm. 1 a Pravda (Moscou), que acull nens espanyols refugiats durant la Guerra Civil. Hi coneix la Lina (Aquilina Fernández Zapico), una mestra asturiana que va arribar a l’URSS el setembre de 1937 acompanyant els nens. Acabada la guerra i tancades les cases, l’August i la Lina comencen a treballar de professors d’espanyol, ell al Ministeri de

Comerç Exterior i ella al Ministeri de Relacions Exteriors. L’any 1948 publica, amb dos autors més, un manual d’espanyol molt utilitzat pels hispanistes russos de l’època. Cursa la carrera de filologia romànica a la Universitat de Moscou. A través de la Creu Roja se signa un acord entre els governs espanyol i soviètic que permet el retorn dels refugiats. El 1957 s’instal·len durant un any a Llagostera, a casa dels pares de l’August. Es dedica intensament a la traducció per a diverses editorials de Barcelona. A l’Editorial Vergara dirigeix l’edició de les obres completes de Dostoievski i a Planeta la col·lecció “Maestros Rusos”. L’any 1972 Barral Editors va aplegar els pròlegs i la biografia que havia escrit per a les obres completes de Dostoievski en un volum de butxaca que anys més tard reeditaria el Círculo de Lectores. A finals dels seixanta va crear amb la Lina l’agència literària AFZ (les inicials de la Lina, que n’era la directora). Van esdevenir el principal referent de la cultura i la literatura russes a Barcelona. Mor el 26 de març de 1976 a Barcelona. Font: August Vidal. Entre Llagostera i Moscou. Una història personal dins la història del segle XX, d'Enric Ramionet. Memòria. Records i testimonis. Núm. 5. Llagostera, Ajuntament, 2011.

Enric Ramionet i Lloveras Periodista

el pintor i dibuixant

Emili Vilà i Gorgoll

Emili Vilà

Obra d'Emili Vilà, Banyistes (1929), guaix sobre paper, 50 x 65 cm - Museu d'història de Sant Feliu de Guíxols

Llagostera, 1887 - 1967

Josep Aliu i Mundet Regidor de Cultura de l'Ajuntament de Llagostera

Llagostera

anirà construint els paisatges, les visions d’aquest indret màgic sota la seva percepció, com una mena d’escenari daurat i artificiós que posa en evidència la seva tradició lligada a l’Art Nouveau i que ja els anys quaranta es presentaran com a espais purs sense la presència de la figura humana, nets de tot costumisme sense perdre mai l’aura màgica. És rellevant la seva faceta com a retratista, que quan es tractarà de persones properes tindrà un element psicològic important. Els darrers anys de la vida, Vilà concentrarà totes les energies a crear el Mas Miomi, el seu somni de l’Institut d’Investigació de les Arts, els seus esforços i els del seu nebot per forjar una col·lecció d’art i la biblioteca especialitzada, que més tard traslladaran a Llagostera, al Museu Vilà, la suma de totes les seves lluites. El Museu Emili Vilà s'inaugurarà el 1967 i justament uns mesos més tard el pintor morirà.

propar-se a l’univers pictòric d’Emili Vilà i Gorgoll (1887-1967) és en primer lloc endinsar-se en l’Art Nouveau europeu, un dels focus del qual serà París, on Vilà va desenvolupar la carrera artística i va viure els moments més dolços de la trajectòria com a cartellista. Però Emili Vilà, malgrat que la seva carrera professional es desenvolupés plenament a París, no perdrà mai el contacte amb Llagostera i Sant Feliu de Guíxols. Sempre que pugui, sobretot a l’estiu, acudirà a aquests racons a treballar en els seus paisatges, que exhibirà a París. A la meitat dels anys trenta, quan la gran crisi econòmica afectarà tot el món i els encàrrecs com a cartellista baixaran en picat, ell reprendrà aquest contacte amb les arrels i el seu paisatge de manera més assídua, fins a abandonar París definitivament els anys cinquanta. Va rebre la primera formació plàstica a l’Escola de Belles Arts de Llagostera, sota les premisses del professor Rafael Mas. Tot seguit es va traslladar a Barcelona, on va acudir durant cinc anys a l’acadèmia dirigida per Joan Baixas, on devia adquirir l’aprenentatge de treballar en plena natura que ja havia experimentat amb el professor Mas. El 1906 es traslladarà a França amb la família per motius laborals del seu pare. A partir d’aquest moment iniciarà lentament la carrera com a cartellista, que culminarà el 1925 quan obté la medalla d’or a l’Exposició d’Arts Decoratives. Va treballar per a les cases més rellevants del moment com Ametller, Columbia, Crème Simon, Fox, Palmolive, Peugeot, La Samaritana i Shell, entre altres. A finals dels anys vint, principis dels trenta, començarà a freqüentar la costa de Sant Feliu de Guíxols, sobretot els estius, on

la lluitadora social i pedagoga

Isabel Vilà i Pujol

Retrat d’Isabel Vilà, considerada la primera sindicalista catalana Font: http://anarcoefemerides.balearweb.net

Calonge, 1843 - Sabadell, 1896

Llagostera

titular d’una escola gratuïta de nenes. Com a dona rebel, va viure moviments socials que trencaven les pautes culturals del seu temps, i gràcies al seu tarannà abnegat i generós va lluitar sempre pels més afeblits i desafavorits.

sabel Vilà i Pujol (1843-1896) va entrar a la historiografia catalana gràcies al relat que el diputat Pere Caimó va fer del Foc de la Bisbal (1869). Per aquesta causa també Carles Rahola la va enlairar a la categoria d’heroïna. Tanmateix, Isabel Vilà no fou simplement una militant republicana, sinó que va tenir presència en la implantació de la Primera Internacional (AIT) al Baix Empordà, i va crear la Federació Local de l’Associació Internacional de Treballadors a Llagostera. La participació en la campanya de Fora Quintes, la sol·licitud d’una biblioteca per als obrers a Llagostera o la lluita per assolir la jornada de “cinc hores” per als infants que treballaven a les fàbriques, etc. la varen fer una dona paradigmàtica en el seu temps. Després de la caiguda de la I República i la persecució de La Internacional pel nou règim, l’obligaren a exiliar-se a Carcassona. Però allà va poder estudiar i formar-se com a mestra. Quan el 1880 retorna a Catalunya i viu en plena “Febre d’Or”, funda un col·legi a Barcelona, i atesa la seva professionalitat li demanen que dirigeixi l’Escola Racionalista de Nenes de Sabadell. Durant la seva estada a Sabadell va treballar sempre com a pedagoga i va dirigir centres escolars. Va morir el 1896 mentre era

Extret de FERRER i GIRONÈS, Francesc (1996): Isabel Vilà i Pujol. La primera sindicalista catalana, Llagostera: Ajuntament. (Llibres de Crònica; 1).

Mireia Collell i Roselló Regidora de Promoció Cultural de l'Ajuntament de Llagostera

Llambilles

L'estació, records del carrilet, avui zona d'esbarjo per als usuaris del carril-bici i vianants

venda de vinya situada a Lambiliolas, del pagus de Girona. El 1197 es fa menció de la Torre. L’any 1392 el rei Pere ven a Guillem Llobet, notari del castell de Llagostera, el lloc i la jurisdicció de Llambilles, ulteriorment reincorporats a la Corona. El 1696 figura com a lloc reial. El segle XVIII constituí per a Llambilles una època pròspera amb el reviscolament del camp, així com per l’exportació de matèria primera extreta dels boscos, sobretot la destinada a la indústria del suro. A finals del segle XIX s’inaugura el ferrocarril de via estreta de Girona a Sant Feliu de Guíxols, que tindrà parada a la població, si bé la crisi agrària ja començava a notar-se. El carrilet es clausurarà el 10 d’abril de 1969, després de setanta-set anys de servei. Aquests terrenys, adquirits per l'Ajuntament de la població, i l'estació són destinats avui a carril-bici i lloc de trobada de la ruta de les vies verdes. Records del carrilet, recuperació d’una memòria històrica que esdevé viva sota una nova mirada, respectuosa amb el passat i dinàmica per configurar nous usos i encarar nous reptes als inicis del tercer mil·lenni.

l municipi de Llambilles es troba situat al sud-est de la ciutat de Girona, al sector nord-occidental del massís de les Gavarres i comprèn els veïnats de Sant Cristòfol, d’Erols, de la Carretera, de l’Estació i del Pla de Bugantó. Llambilles té dos sectors mol diferenciats: l’un que es troba inscrit en els vessants del massís de les Gavarres, accidentat i boscós, format en gran part per pins i alzines sureres, i l'altre, situat als peus del primer, planer i ben conreat. Aquí i allà centenàries masies pairals testimonien la progressiva extensió poblacional a redós de nombroses zones de cultiu. De la muntanya boscosa a la plana fèrtil. Els assentaments poblacionals d’origen medieval que han donat lloc als nuclis de població coneguts per Erols i per Sant Cristòfol del Bosc, foren fundats en llocs aturonats i amagats de la plana per defensar-se dels violents anys medievals, mentre que els assentaments més moderns es varen anar situant en la plana i propers a la carretera de Girona a Sant Feliu de Guíxols que, en temps més segurs, els propiciaven una millor comunicació amb els pobles de la rodalia. El terme de Llambilles ha estat ocupat des de temps remots. Les troballes arqueològiques localitzades pel Dr. Oliva Prat evidencien l’existència de dues estacions a la serra d’Aulet i de Caselles. Segons sembla, aquestes estacions foren ocupades fins al segle II aC. Hom trobà igualment l’existència d’estacions romanes. L’any 882 figura citada l’església de Sant Cristòfol, i en aquest indret es formà la primitiva població agrícola. L’any 894 consta una

Josep Maria Vidal i Vidal Alcalde de Llambilles

Llambilles

Església parroquial de Llambilles

de la muntanya boscosa a la plana fèrtil

el mossèn

Jaume Duran i Coll Mossèn Jaume Duran, instantànies d’una vida dedicada a les persones

Banyoles, 1887 - Girona, 1983

Rector de Llambilles

ossèn Jaume Duran i Coll va néixer a Banyoles el 24 de novembre de 1887 i fou ordenat de prevere l’1 de juny de 1912. La major part de la seva vida pastoral la va dur a terme a Llambilles, d’on fou rector des del 1939 fins al 1975. Abans havia estat coadjutor de Lladó, Crespià, Blanes i Santa Coloma de Farners; ecònom de Borgonyà i rector de Brunyola. L’any 1975 passà a ser adscrit a la parròquia de Cassà de la Selva. A partir del març de 1983 passà a viure a la residència sacerdotal Bisbe Sivilla, de Girona. Va morir el 27 d’octubre de 1983. La llarga estança de Mn. Jaume a Llambilles va ser un referent per a moltes famílies. Quan hom parla amb la gent que el va conèixer, és recordat com un home de tracte afable i alhora zelós, preocupat perquè els veïns participessin en les dues misses dels diumenges i dies festius. Fou un gran devot de la Mare de Déu dels Àngels i, per la festa del santuari, al mes d’agost, organitzava un pelegrinatge a peu, una tradició que encara avui moltes persones continuen. Era proper a les realitats del poble i a les necessitats de la seva gent i els va saber acompanyar en els moments cabdals de la vida, des del naixement fins a la mort. Reunia la mainada a l’església, els feia catecisme, portava la comunió als malalts, pregava pels difunts... Amb la seva presència senzilla i delicada va ser un bon veí i un bon capellà. Com a cosa extraordinària es pot fer esment que l’any 1953 va promoure la Santa Missió, que va esdevenir un mitjà per revifar la fe dels cristians del poble i de molta gent que va venir dels pobles veïns.

Llambilles

Àngel Rodriguez i Vilagran Delegació de Mitjans de Comunicació del Bisbat de Girona

la restauradora

Florentina Garriga i Carreras Cassà de la Selva, 1917 - Llambilles, 2009

A Florentina Garriga, instantànies familiars - Fotos cedides per la família

finals de l’any 2009 ens va deixar Florentina Garriga i Carreras, una de les personalitats més estimades del poble. Des de principis de l’any 1953 va començar a regentar l’Hostal, una botiga de molts serveis: comestibles, restaurant, correus, botifarres, embotits... fins i tot, l’han arribat a anomenar “L’Hipercor de Llambilles” per la varietat de serveis que s’hi poden trobar. En aquella època era un dels habituals llocs on els mercaders que es desplaçaven amb burros de Sant Feliu cap al mercat de Girona feien parada. La Florentina va néixer a Cassà de la Selva l’any 1917, però ben aviat, l’any 1942, va contraure matrimoni amb Josep Serra Vila i van venir a viure a can Morro Fred (Llambilles). L’any 1953 van canviar de domicili i van obrir el restaurant L’Hostal de Llambilles, que fins aleshores era un hostal. L’any 1984 es va quedar vídua de Josep Serra Vila, de la Torre de Llambilles, i malgrat la mala etapa, va encarrilar el negoci cap a la restauració amb l’ajut del seu únic fill, el Josep, nascut l’any 1954 i que en l'actualitat n’és l’hereu. Filla de família treballadora, va començar a espavilar-se en el món culinari i encara a dia d’avui tothom recorda els seus exquisits plats de pota i tripa, sang i fetge, plens d'afecte i dedicació. Era una dona molt atenta i predisposada a donar sempre un cop de mà, fins i tot de jubilada fent les reconegudes botifarres que avui dia encara fem. Va ser diverses vegades guardonada per la seva disposició al poble. La seva vitalitat, el somriure permanent i la facilitat d'explicar les seves receptes la convertien en una dona entranyable i estimada. L’Hostal, en Josep i la Florentina sempre seran representatius de Llambilles.

Llambilles

Jordi Serra i Bellapart Enginyer tècnic industrial de disseny Nét de Florentina Garriga

el ginecòleg

Jacint Muñoz i Arbat

Llambilles

El Dr. Muñoz amb la seva filla entrant a l’església de Llambilles, 1958

El Dr. Muñoz i esposa amb mossèn Jaume -Mas Montserrat, 1967-

Sabadell, 1901 - Girona, 1982

GEiEG o el Club de Tennis Girona i va ser reconegut l’any 1977 amb els Veros de Oro de la ciutat de Girona. A Llambilles cap al 1955 els avis van annexionar a la seva finca l’heretat de Can Rich i van emprendre la remodelació i ampliació del mas Montserrat construint-hi una casa per als masovers, dues cases per als treballadors al nucli del poble i corts per fer una petita explotació amb bestiar. El projecte fou obra de l’arquitecte J. M. Masramon. Des d’aleshores el Dr. Cinto no va faltar mai a la seva cita setmanal amb Llambilles en estades breus –estava permanentment de guàrdia per les parteres perquè no hi havia telèfon–, on fruïa sempre del paisatge, ja fos pintant amb aquarel·les o fent passejades sempre voltat de la família.

l 1953 l’avi Cinto (Dr. Jacint Muñoz) i l’àvia Paca (Francesca Camprubí) adquireixen el mas Montserrat –aleshores can Romeguera– a Llambilles. No estableixen una relació de metge i llevadora amb el municipi, sinó un arrelament que amb els anys s’ha anat aprofundint en cada generació de la família. El Dr. Jacint Muñoz i Arbat és la figura capdavantera d’una àmplia família de metges. Fill de metge militar, va estudiar el batxillerat a Girona, després va ingressar a la Facultat de Medicina de Barcelona, on es va llicenciar en ginecologia i obstetrícia (1922), i es doctorà a Madrid (1923). Arran de l’ambient previ a la Guerra Civil a Barcelona i exercint de metge en cap del servei de Ginecologia de l’Hospital de la Santa Creu i de Sant Pau es traslladà a viure a Girona, on es va col·legiar (1935) per exercir al costat del seu germà cirurgià. Junts van col·laborar amb el Dr. Bofill en la fundació de la Clínica Sant Narcís, va treballar a La Alianza i també amb el seu germà van ser dels primers metges de la Clínica Girona. Ambdós van fundar la Clínica Muñoz (1948) a la Gran Via de Girona, on va exercir com a ginecòleg fins al final de la seva vida. Sense perdre mai l’ànsia per l’estudi i per escriure en publicacions mèdiques nacionals i internacionals, encara en vida va ser nomenat president d’honor de l’Agrupació de Ciències Mèdiques de Girona. En l’àmbit social va col·laborar en l’expandiment de diverses entitats gironines com el

Lluís de Manuel-Rimbau i Muñoz Tinent d’alcalde de Llambilles Nét del Dr. Muñoz

Madremanya

Vista de Millàs amb el castell i l’església adossada de Sant Iscle i Santa Victòria

gran magnificència i fortificat a partir del segle XIII, amb l’església adossada de Sant Iscle i Santa Victòria, que juntament amb les masies i cases pairals ens ajuden a explicar l’evolució històrica i arquitectònica del nostre municipi. Som una comunitat petita amb un tarannà obert i afable, on fins fa ben pocs anys vivíem bàsicament de l’explotació del bosc i l’agricultura. Actualment, en detriment del sector primari, la gent treballa en el sector serveis i l’economia local s’està reencaminant cap al turisme rural de qualitat. Som un poble de calma, quietud i serenor només alterades pel dinamisme social de la seva gent: la Comissió de Festes, l’Associació de Gent Gran, l’Associació de Dones, el Grup de Teatre i Artimanya són exponents que escriuen amb lletres grans els valors i el camí emprès a Madremanya aquests últims anys.

ntre la comarca del Gironès i la del Baix Empordà, ocupant 13,6 km2 del vessant nord del massís de les Gavarres, hi trobem Madremanya, amb 267 habitants repartits entre el nucli principal, el poble de Millàs i els veïnats de Bevià, Vilers, Mas Ripoll i Mas Torrent. Els contraforts de la serra del Montnegre i de la Mare de Déu dels Àngels donen un caire accidentat a la banda sud-oest del municipi, on trobem la massa forestal típicament mediterrània. En canvi, la matriu agroforestal la trobem al sector nord-oriental del municipi i s’estén cap a la plana empordanesa, obrint pas a l’espai agrícola, territori de gran vàlua paisatgística i amb fort caràcter rural. Ens hem de remuntar a l’any 994 dC per trobar la primera referència documental del poble, amb el nom de Matremania; l’any 1063 ja apareix com a Matre-magna. Aquest topònim va ser estudiat pel Dr. Jaume Marquès i Casanovas –fill il·lustre del poble–, el qual li atorgà el significat de mare magnànima o curosa. El nucli antic de Madremanya és una bellesa arquitectònica de l’època medieval i pràcticament inalterada pel pas dels anys. Es pot contemplar situat dalt d’un turonet, resseguit per les seves portalades d’entrada al recinte emmurallat i presidit per la singularitat de l’església parroquial de Sant Esteve, de planta romànica de creu llatina, datada vers l’any 1300, que exerceix la funció de guaita de tot el municipi. Una altra beutat la trobem a la petita vall –un estany assecat segons explica la llegenda– on emergeix el castell de Millàs, de

Albert Peracaula i Boschsacoma Alcalde de Madremanya

Madremanya

Vista de Madremanya

un entorn monumental

el canonge arxiver de la catedral de Girona

Jaume Marquès i Casanovas Madremanya, 1906 - Girona, 1992

Madremanya

Jaume Marquès - Arxiu digital de EL PUNT

l doctor Jaume Marquès i Casanovas, canonge i mestrescola de la Seu de Girona, va néixer el 29 de juliol de 1906, en el si d’una família de pagesos de Madremanya. Des de ben petit, ja va destacar per la seva capacitat per a l’estudi a l’escola pública del poble. A l’edat d’onze anys va demostrar la seva vocació religiosa i va entrar a estudiar al seminari la carrera de capellà. Finalitzada la carrera, l’any 1926 va ser ordenat sacerdot, i al mateix mes de juliol, va cantar la seva primera missa a l’església del seu poble natal. Seguidament, tal com havien de fer tots els capellans, el bisbe el va destinar de vicari al poble de Fornells de la Selva, i un any més tard a Llagostera. Atès el seu talent i el seu caràcter emprenedor, ben aviat es va matricular a la Universitat Pontifícia de Tarragona, on es va doctorar en dret canònic amb notes brillants. Acabats aquests estudis, l’any 1932 va ingressar a la Casa Missió de Banyoles i va desenvolupar per tots els pobles del bisbat els seus dots d’orador. En esclatar la Guerra Civil el van traslladar al bisbat de Toledo per exercir de capellà en un poble anomenat Paredes de Escalona. Finalitzat aquest període llarg i obscur, comença la seva carrera ascendent. El 1940, el bisbe Cartanyà el va cridar a formar part del Tribunal Eclesiàstic amb el càrrec de “defensor del vincle”, i alhora a exercir de professor de llatí i grec del seminari. L’any 1946 va guanyar unes renyides oposicions, per la canongia d’arxiver diocesà, convocades pel mateix bisbe, càrrec que va desenvolupar amb molt d’entusiasme i amb el qual va aconseguir que el Museu Diocesà de Girona esdevingués famós en el seu gènere i fos visitat per personalitats d’arreu d’Espanya i d’Europa. Treballador incansable com era, va dirigir per un espai de quatre anys l’arxiu de la Diputació de Girona, amb la qual cosa l’alcalde Joaquim Nadal el va nomenar cronista oficial de la ciutat. A causa de la seva familiaritat amb els arxius i del gran interès que li despertaven, va publicar més de vint llibres tots relacionats amb la història dels pobles del bisbat, que tan bé coneixia, i especialment tres dedicats a la ciutat de Girona, anomenats Casals de Girona, Indrets de Girona i Personatges de Girona.

El Doctor Marquès, tot i que no va residir a Madremanya, s’involucrava en tots els actes i participava en les activitats que s’hi esdevenien al llarg de l’any. Així, als voltants de 1990, va fer construir una capelleta de pedra, que conté una còpia de la Verge de Madremanya, del segle XIV, que actualment es conserva al Museu d’Art de Girona, i que es troba just a l’entrada del poble, als Quatre Camins. El poble de Madremanya s’honora de ser la pàtria del doctor Marquès, i en agraïment li ha dedicat un carrer en la urbanització, tot just començada, que hi ha a la plana de la banda nord-est del poble, darrere la façana romànica del campanar i de les cases de pedra que constitueixen el nucli del poble.

Miquel Marquès i Vilà Nebot del Dr. Marquès i exalcalde de Madremanya

tradició terrissaire

Església de Santa Maria de Montnegre

d’una producció terrissera de servitud: càntirs, cossis, cassoles, etc. Durant la segona dècada del segle XX aquesta producció tradicional es veu afectada per les grans transformacions tecnològiques del moment. El relleu generacional d’algunes famílies terrissaires s’estronca i molts obradors tanquen. Però els que continuen i s’adapten a la nova realitat social i tecnològica passen a dedicar-se, preferentment, a la producció de peces artístiques i de decoració que perfilaren escultors modernistes i noucentistes. Aquest nou camí ha fet que la terrissa de Quart esdevingui, més enllà d’una activitat econòmica en si, un atractiu turístic que té el seu punt àlgid en la Fira Mercat de la Terrissa Catalana, fira que té lloc al nostre municipi des del 1989 i que és símbol d’una col·lectivitat artesanal que des de fa moltes dècades i generacions ha donat continuïtat a aquest vell i antic ofici i proporciona ressò i identitat a Quart, més enllà del terme municipal.

l terme municipal de Quart, ubicat en el marc incomparable de les Gavarres, engloba els nuclis urbans de Quart, Palol d’Onyar, la Creueta, el Castellar, Sant Mateu de Montnegre i Montnegre. Durant l’edat mitjana i fins a les primeres dècades del segle XX, les Gavarres van ser un massís poblat, amb una activitat econòmica apreciable relacionada amb el conreu de la terra, l’explotació forestal, del suro, de les carboneres, de les feixines, de les rabasses i de la llenya. Actualment, però, la major part de la població es concentra a Quart, Palol i la Creueta, on hi ha les principals indústries, comerços i empreses. A partir de la dècada dels setanta del segle passat, el desenvolupament econòmic i la massificació urbana creixent associaven el concepte de “qualitat de vida” amb la residència en petits pobles situats a l’entorn de les ciutats. Gràcies a aquesta nova concepció sociològica de la residència, Quart va començar a expandir-se mitjançant les urbanitzacions: barris residencials, sense comerços ni indústries, constituïts generalment per habitatges unifamiliars de planta i pis. El tret principal que constitueix la personalitat i la identitat de Quart, que procedeix del passat i contempla el futur, és la tradició terrissaire. La importància que té la terrissa de Quart es fa palesa ja en la constitució, l’any 1572, de la Confraria de Santa Justa i Santa Rufina (o Confraria d’Ollers de Quart), que esdevé l’eix organitzador

Laura Vall-llosera i Casanovas Alcaldessa de Quart

Quart

Església de Sant Sadurní de Palol d'Onyar

Quart

l’escriptor i periodista

Miquel Pairolí i Sarrà

Quart

Fotos cedides per Josefina Pairolí

Fotos de Miquel Pairolí a la casa de Quart, març de 2010, i passejant pels camins propers a Quart, l'any 2009

Quart d’Onyar, 1955 - 2011

Octubre (2010), de gènesi similar– una trilogia en la qual Pairolí desplega amb la màxima expressió la seva capacitat literària. Mostra excel·lent de la prosa genuïna i rica que caracteritzava Pairolí, els dietaris van ser elaborats al llarg de tres dècades i relliguen una mirada lúcida i escèptica sobre la societat, el paisatge i el temps amb la diversitat d’interessos literaris i intel·lectuals de l’autor: la filosofia, l’art, les lletres o la llengua. En l’àmbit de la ficció va publicar quatre novel·les –El camp de l’ombra (1995), El convit (1998), El manuscrit de Virgili (2004) i Cera (2008)– i una obra de teatre, El retrat de Voltaire (1997).

iquel Pairolí (Quart d’Onyar, 1955-2011) va dedicar la seva vida a la literatura i al periodisme. Amb disset llibres publicats, va conrear la prosa en múltiples gèneres: novel·la, assaig, articulisme, teatre, biografia, monografia històrica, crítica literària, dietari... La seva obra va obtenir l’adhesió general de la crítica, malgrat que el seu èxit comercial fou minoritari. També va excel·lir com a dietarista. Llicenciat en filologia catalana, va publicar els primers comentaris de llibres a la revista Presència l’any 1976, amb només vint anys, abans de completar la seva formació universitària. Dos anys més tard, comença a publicar al diari Avui, i l’any 1979 forma part dels primers col·laboradors del Punt Diari. L’any 1990 és nomenat redactor en cap i responsable d’opinió del Diari de Barcelona, que, reconvertit en el Nou Diari de Barcelona, tanca a principis de 1994. Pairolí no tornarà mai més a estar integrat en una redacció. Opta per retirar-se a la casa familiar de Quart i dedicar-se per complet a la literatura i l’articulisme per als diaris El Punt i Avui. Tot i que havia publicat un recull d’articles l’any 1987, L’Enrenou dels anys 80, el debut literari de Miquel Pairolí és el dietari Paisatge amb flames: una selecció dels textos que havia anat escrivint i corregint, amb nombroses interrupcions, entre 1981 i 1989. Aquest primer dietari forma amb els dos següents –L’enigma (1999) i

Lluís Freixas i Mascort Escriptor i periodista

Salt

Església de Sant Cugat - Foto: Pere Quero

Escultura de llúdriga de Lluís Mateu i Riera - Foto: Jofre Ferrer

il·lusió dia rere dia per millorar

Els personatges il·lustres que us presentem en aquest llibre, d’innegable rellevància per si mateixos, ho són encara més com a mostra representativa de tots aquells saltencs i saltenques que s’esforcen i il·lusionen dia rere dia per millorar el nostre poble. Us convidem a descobrir i gaudir de la nostra vila, a passejar per les Deveses i els nostres carrers, a fer ús dels nostres equipaments i, sobretot, a conèixer la nostra gent.

és enllà de les dades cronològiques i els trets geogràfics que caracteritzen la nostra vila, voldria destacar allò que dóna veritable identitat al nostre poble: els seus habitants, aquells que hi viuen, hi treballen, hi estudien… Si alguna cosa pot definir Salt és la capacitat que ha tingut històricament d’acollir i incorporar diferents onades migratòries i anar modificant la seva fesomia urbana i la seva demografia sense perdre, en cap moment, la seva identitat com a poble, i l’orgull d’aquells que ens l’estimem, de formar-ne part. Salt, sovint protagonista de notícies i titulars tenyits pel sensacionalisme imperant en alguns mitjans de comunicació, és una rica miscel·lània de cultures i ètnies, amb un complex i actiu entramat d’entitats i associacions que ofereixen al llarg de l’any un ampli ventall d’actes culturals, festius, esportius, etc. En els darrers anys, hem incorporat equipaments esportius punters; infraestructures culturals com el Teatre de Salt i el Centre d’Arts Escèniques, que l’han posat en primera línia en el món de les arts escèniques, la Factoria Cultural Coma Cros, que aglutina estudis universitaris i serveis culturals; centres comercials com Espai Gironès, i sales de concerts com La Mirona.

Salt

Jaume Torramadé i Ribas Alcalde de Salt

el dinamitzador cultural i escriptor

Pau Masó i Fàbrega

Salt

au Masó va néixer a Salt el 28 de febrer de 1911. El seu pare ja era flequer i ell, de ben jove, li va seguir les passes. Va estudiar a l'Escola Nacional de Nois fins gairebé als setze anys, en què començà a treballar de flequer per dedicar-s'hi tota la vida. El seu pa artesanal de tres crostons, fet sempre en forn de llenya, captà l'atenció del pintor Salvador Dalí, l'any 1972, quan buscava un model per fer uns pans de guix que decoressin la Torre Galatea del Museu Dalí de Figueres i li'n va comprar un per 50 pessetes. De ben petit ja es va interessar per la cultura del país i va començar a participar en associacions culturals i cíviques, com ara Pomells de Joventut de Catalunya, Capella Parroquial, Orfeó Rossinyolenc, Agrupació Teatral Art Modern del Patronat de Sant Lluís, Unió de Joves, Casal Saltenc, Patronat Catequístic, Òmnium Cultural, Fundació del Congrés de Cultura Catalana, Amics de la Sardana de Girona, Casal de Jubilats, Patronat Parroquial, Club de Futbol Salt, Salt Sardanista i Càritas Parroquial. Va ser l'any 1924 quan va començar la carrera literària amb col·laboracions en diverses publicacions: L'Autonomista, El Poble de Salt, Presència, La Farga - Revista de Salt, al Butlletí del Gremi de Flequers, al de Salt Sardanista, però sobretot en els programes de la Festa Major de Salt, i també en els de les de Santa Eugènia i el Pont Major, entre altres, gairebé sempre escrits en català, tot i les dificultats d'aquells anys de devastació cultural. Va col·laborar activament, també, en iniciatives de caràcter cultural, com ara l'homenatge a Josep Maria de Sagarra al Port de la Selva, l'homenatge a l'obra literària de Josep Pla, les festes populars de cultura Pompeu Fabra, els premis literaris Baldiri Reixach i Prudenci Bertrana. També va organitzar durant quatre anys la Festa de Sant Cristòfol. El 3 de març de 1988, just cinc anys després de la independència de Salt, en Pau Masó i Fàbrega va ser nomenat fill predilecte en reconeixement a la seva feina artesanal, la seva fidelitat a la cultura del país i l'estima al poble de Salt. I va ser l'encarregat de fer el pregó de la Festa Major. Aquell mateix any, la Generalitat de Catalunya el va guardonar amb la Medalla al Treball President Macià per la seva fidelitat al país,

Fotos: Fons Pau Masó, AMS-AIAS

Pau Masó a l'edat de 31 anys, l'any 1942 i, al costat, durant l'acte de nomenament com a fill predilecte, l'any 1988

Salt, 1911 - 2001

l'estima a la llengua i cultura catalanes i el seu treball artesanal de més de seixanta-cinc anys. Pau Masó i Fàbrega va morir el 13 de setembre de 2001. Bibliografia: Soler, Jordi. "Pau Masó, flequer de Salt creador dels pans multiplicats a Torre Galatea". Dins Presència. Núm. 704. Any XXI, agost 1985. Edicions Periòdiques de les Comarques, SA, Girona, 1985. Pàg. 5-9. El Punt Diari. Edició del dia 18 de setembre de 1984. Pàgina 12. Terribas, Guillem. "Pau Masó: fill predilecte de la vila". Dins La Farga - Revista de Salt. Núm. 94. Any X, març-abril 1988. Pàg. 13-19. Bibliografia web: http://www.bibgirona.net/salt/col_local/persones/maso.htm http://carrersdesalt.wordpress.com/2009/06/28/pau-maso/

Jofre Ferrer i Pumarola Director de Ràdio Salt

l'activista social, cultural i esportista

Alfons Moré i Paretas

Fotos: AMS-AIAS

Alfons Moré amb el president de la Generalitat, Jordi Pujol, durant una visita a Salt (1986)

lfons Moré va néixer a Salt el 26 d'agost de 1930. Els estudis els va iniciar a l'escola de les Dominiques de Salt, els va continuar als Germans de la Salle i els va acabar als Maristes de Girona quan va començar a treballar d'ajudant administratiu a l'agència Mercuri de Girona. Pocs mesos després deixà aquesta feina per una altra de mitja jornada a la Delegació de Sindicats de Girona, la qual cosa li va permetre començar els estudis de practicant a l'Hospital de Santa Caterina. No obstant això, els va haver de deixar per anar a fer el servei militar, on el van destinar a tasques relacionades amb els seus estudis. En tornar de la mili va continuar la formació a la Universitat de Barcelona, on obtingué el títol de practicant l'any 1952 i, dos anys després, el de podòleg. Amb aquests títols va obrir un consultori a la plaça Juli Garreta de Salt. La primera feina de practicant la va portar a terme amb els jubilats de Santa Eugènia i de Salt; també va treballar amb el Montepio Textil i a la clínica del doctor Sambola. La seva tasca com a practicant d'empresa la va centrar bàsicament a la Coma Cros, Frigorífics del Ter, Banca de Girona i Banca Catalana. Amb tot, no va deixar mai de passar consulta al seu despatx i fins a la seva jubilació va treballar també a l'Àrea Bàsica de Salut de Salt. Alfons Moré va ser tota la seva vida un activista social, cultural i esportiu. De ben jove ja va ser president dels Joves d'Acció Catòlica de Salt i president diocesà. Va ser membre de més de quinze associacions, president del Club de Futbol Coma Cros i delegat de l'equip juvenil d'hoquei patins de la Coma Cros i membre fundador del Club Bàsquet Salt. La seva inquietud i voluntat de servei envers el seu poble el van portar a ser regidor de Salt des del 1958 fins al 1971. Després de l'annexió a Girona, en les primeres eleccions democràtiques de l'any 1979, va ser elegit regidor de l'Ajuntament de Girona per Convergència i Unió. En aquesta època va ser quan es va crear el Consell Municipal de Salt, del qual va ser fundador i president, amb la finalitat d'aconseguir de nou la independència del seu poble, que es va aconseguir l'any 1983. Aquell mateix any, amb les primeres eleccions democràtiques per escollir alcalde a Salt, va ser elegit regidor de l'Ajuntament i se li va encomanar la tinència d'alcaldia de Sanitat i Serveis Socials. Al mateix temps va ser diputat provincial i posteriorment delegat territorial a Girona del Departament de Benestar Social de la Generalitat de Catalunya. Un cop jubilat, va ser l'impulsor de la creació de la residència geriàtrica Les Vetes, de la qual va ser el primer director, i col·laborador de Càritas de la parròquia de Sant Cugat.

El 1996 se li atorgà la Medalla del President Macià de la Generalitat de Catalunya, distintiu honorífic per recompensar la seva dedicació, constància i esperit d'iniciativa en l'actuació laboral. I l'any següent, el seu poble, per unanimitat, el va nomenar fill predilecte de Salt en reconeixement a la seva llarga trajectòria en l’àmbit social, polític i laboral. Alfons Moré i Paretas va morir el 16 de desembre de 2001, a l'edat de setanta-un anys, i tres anys més tard, la vila de Salt, també per unanimitat de l'Ajuntament en ple, va decidir dedicar-li un carrer al nou sector del Mas Masó. Bibliografia: Documents municipals i http://www.bibgirona.net/salt

Robert Fàbregas i Ripoll Tinent d'alcalde Ajuntament de Salt

Salt

Salt, 1930 - 2001

la doctora en filosofia i lletres

Maria Rosa Puig i Dalmau

Salt

aria Rosa Puig i Dalmau va néixer l'any 1925 a can Pous, en una casa pairal ben coneguda del Veïnat de Salt. Va estudiar a les Clarisses del Veïnat, a pocs metres de casa seva, i després a les Escoles Nacionals. Durant la Guerra Civil va estudiar el batxillerat a l'Institut de Girona i el 1946 es va treure el títol de mestre de primer ensenyament. La seva primera feina va ser a les Escoles Nacionals de Figueres, on va estar dos anys. Després va tornar a Girona, a les escoles de les Escolàpies, on va estar vint anys. Amb vocació de formar-se més i millor, l'any 1974 es va llicenciar en filosofia i lletres, secció pedagogia, especialitat terapèutica, a la Universitat de Barcelona. Amb aquest títol va entrar a treballar a l'escola Mater Dei per a mainada amb minusvalideses. Va ser aquí on desplegà la seva gran vocació de docent, sobretot quan l'escola es va escindir en dues seccions, la de minusvalideses mentals i la de minusvalideses sensorials (sordesa i mancances visuals). Maria Rosa Puig va ser nomenada directora d'aquesta secció, que va acabar essent estructurada en una nova escola situada a Salt, la qual va batejar amb el nom de La Maçana. L'any 1978, l'Ajuntament de Girona li va concedir el Verus de Plata de la ciutat en reconeixement als seus mèrits. No obstant això, la seva ambició d'aprenentatge i formació contínua la van dur l'any 1980, amb més de cinquanta anys d'edat, a doctorar-se en filosofia i lletres, secció pedagogia. La seva tesi doctoral, dirigida pel catedràtic Dr. Alexandre Sanvicens, portava per títol Cibernètica pedagògica de la percepció visual. L'any 1990 es va jubilar essent encara directora de l'escola La Maçana, però amb moltes ganes de continuar la seva formació acadèmica i la seva tasca docent, aquest cop encaminada a la divulgació. Així publica diversos llibres, assaigs i tractats dedicats a la cultura, el pensament, l'ensenyament i el poble de Salt. Algunes de les seves obres són: La conflictivitat social del menor (1991); Vida poètica (1992); Saber (2008); Fenomenologia saltenca (2009); Evolució cultural en el marc geogràfic saltenc (2012).

Foto: Jofre Ferrer

Maria Rosa Puig i Dalmau, primera filla predilecta de la vila

A sota, Maria Rosa Puig durant l'acte de nomenament com a filla predilecta

Al costat, Maria Rosa Puig davant d'un paller a l'hort de can Pous

Foto: Col·lecció Maria Rosa Puig i Dalmau, AMS-AIAS

Salt, 1925

L'any 1969 va donar a la parròquia de Sant Jaume una parcel·la de terreny perquè fos destinada a fins específics parroquials, i l'any 1974 va donar a l'Ajuntament de Salt el mas Mota, un edifici i part d'un solar, per fer-hi un equipament destinat a obra social. L'any 1991 va rebre el Premi 3 de Març del poble de Salt, en reconeixement a la seva dedicació a l'ensenyament d'infants deficients sensorials i la seva col·laboració ciutadana. I el 2007 va ser nomenada filla predilecta de la vila. Bibliografia: "Maria Rosa Puig i Dalmau, la primera filla predilecta de la vila". EL TUT. La revista d'informació municipal (març-abril, 2007). Pàg. 4-5B. Bibliografia web: http://www.bibgirona.net/salt - http://saltliterari.wordpress.com

Sandra Casas i Mascarós Tècnica de Cultura Ajuntament de Salt

l'activista cultural, escriptor i polític

Salvador Sunyer i Aimeric

alvador Sunyer i Aimeric va néixer l'1 de febrer de 1924 al barri vell de Salt, on va passar la infantesa. Va estudiar a l'escola dels Germans de la Salle i més tard a les Escoles Nacionals, però va haver de deixar els estudis en esclatar la Guerra Civil i va entrar a treballar a la farmàcia Ribes i més tard a la Simón, totes dues de Girona. En aquesta darrera hi va treballar gairebé quaranta anys. Inquiet de mena, va compaginar la feina amb l’educació autodidacta i amb una trajectòria com a activista cultural. Va formar part de moviments socials i culturals, com ara Socarrel, El Casal de l'Alegria o Acció Catòlica, on es dedicà a impulsar la publicació de revistes, la projecció de pel·lícules o la representació de teatre. Aquest darrer camp li interessà de valent, ja que el 1959 ja el trobem dirigint l'Agrupació Estil dins del Patronat Parroquial de Salt. I encara en l'àmbit teatral, el 1967 fundarà el Grup d'Expressió La Pastera. Molt aviat, també, enceta la seva activitat literària com a defensa de la llengua i la cultura catalanes. Així, el 1948, és premiat en els primers Jocs Florals celebrats a Girona després de la Guerra. És també el moment de la 1a Festa Literària de Primavera que organitza al cinema Núria de Salt el maig de 1952. El 1964 va obtenir el certificat elemental de llengua catalana de la Junta Assessora d'Ensenyament de Català i un any després el grau superior. Immediatament després, va començar a donar classes de català. Amb l'arribada de la democràcia va entrar en el món de la política i el 1977 va ser elegit senador per l'Entesa dels Catalans, tot i que no va abandonar la seva feina d'auxiliar farmacèutic. El 1980 va ser escollit diputat al Parlament de Catalunya en presentar-se com a independent dins la candidatura del PSC, i quan Salt va aconseguir la independència de Girona, va ser elegit alcalde, mandat que va ocupar fins al 1991, any en què es va retirar de la política activa. Els reconeixements públics li arriben a partir de l'any 1987 quan rep, de mans de l'ADAC, el Premi de la Normalització Lingüística (premi que rebrà un altre cop l'any 2002). El 1992 va ser nomenat fill predilecte de Salt i cronista oficial de la vila; el 1994 se li va concedir la Creu de Sant Jordi; el 1995, una menció personal al Premi Aramon i Serra a la Lleialtat Lingüística; el 2002, el Premi Mestres 68 i el Mosca Especial del Jurat atorgat pel Col·legi de Periodistes de la demarcació de Girona, i el 2012, va rebre el títol de Mestre en Gai Saber en els Jocs Florals de Calella. Després de jubilar-se és quan reprèn la dedicació a la literatura amb la publicació de la lletra per a una cantata, els textos teatrals de la Passió i els Pastorets a Salt, una autobiografia i diverses obres

Salvador Sunyer en l'acte de presa de possessió com alcalde de Salt (1983) - Foto; Quim Curbet. AMS-AIAS

Salvador Sunyer en l'acte d'inauguració del monòlit del pla dels Socs (1985) - Foto; Josep Maria Oliveras, AMS-AIAS

poètiques, la darrera de les quals presentada el mes d'abril de 2012, Les deixes de Reremús, dedicada a Salt i a Catalunya. El 2011 el Ple de l'Ajuntament de Salt va retre-li un nou homenatge en acordar que el SES de Salt passés a anomenar-se Salvador Sunyer i Aimeric. Bibliografia: Revista de Salt. Núm. 279, març, 2011. Pàg. 22. Sunyer, Salvador. El mirall i les ombres. Diputació de Girona. Girona, 2005. Col·lecció Josep Pla, 1. Berga, Miquel. Pròleg de Les deixes de Reremús, de Salvador Sunyer. CCG edicions, 2012. Bibliografia web: http://www.bibgirona.net/salt http://saltliterari.wordpress.com - http://www.atlesliterari.cat

Antònia Gimbernat i Gou Bibliotecària Biblioteca pública de Salt Iu Bohigas

Salt

Salt, 1924

l'ebenista i polític

Ramon Torramadé i Garcia

Salt

Foto: Roger Torramadé, col·lecció particular

Foto: Jofre Ferrer

a néixer a Santa María de Ribaredonda, província de Burgos, l'any 1926. Als tres anys es va traslladar a viure a Estanyol (Girona), on el seu pare era el mestre. Amb l'esclat de la Guerra Civil va viure a cavall entre Girona i Estanyol, però quan el seu pare va ser afusellat l'any 1940, va marxar a Burgos, on es va estar fins als disset anys, en què va decidir tornar a Girona per començar a treballar en el taller d'un ebenista, conegut de la seva mare, com a aprenent fins que va haver de marxar a fer el servei militar. Gràcies als seus coneixements de fusteria, li van assignar la tasca d'encofrador en la construcció de defenses, búnquers i nius de metralladores. Va ser en aquell moment quan coneixeria la seva primera dona, amb qui es va casar i va tenir una filla un cop acabada la mili. Cansat de la repressió i la falta de llibertat, va decidir emigrar a Caracas (Veneçuela), on ràpidament va trobar feina del seu ofici. S'hi va estar set anys, en aquell país. El 1964, després de la mort de la seva dona, va tornar a Girona amb la seva filla, petita encara. De seguida es va instal·lar, va muntar un taller d'ebenisteria al carrer Llarg de Salt i va conèixer la que seria la seva segona muller, amb qui va tenir tres fills més. Però viure a Girona i treballar a Salt se li feia feixuc, així que el 1974 es van traslladar tots a Salt. Com sempre, en Ramon Torramadé no sabia mirar-se les coses des de la barrera i de seguida va seguir molt de prop la vida política i associativa del poble que l'havia acollit. Eren els anys de l'annexió de Salt a Girona i en Ramon es va integrar a l'Associació de Veïns i la va acabar presidint. Les accions de l'Associació eren reivindicatives: lluitar per la segregació de Salt, per aconseguir un CAP, una escola d'adults, en contra de la construcció de grans blocs de pisos... Va ser l'impulsor de la creació de La Farga - Revista de Salt, del Casal de Jubilats, que va dirigir i coordinar. Un cop assolida la independència de Salt va crear la secció local d'Esquerra Republicana a Salt. Després de les eleccions municipals, per algunes desavinences, va deixar la presidència de la secció local i va crear un altre partit polític, Independents per Salt (IPS), que va aconseguir un regidor en les següents eleccions. Un cop jubilat mai va deixar de banda el seu compromís i va continuar lluitant pels seus ideals, per Catalunya, pel català i, sobretot, pel seu poble d'adopció. L'any 2000 va rebre el Premi Tres de Març de Salt per la seva llarga tasca de participació ciutadana en tota mena d'iniciatives i entitats saltenques. El 3 de desembre del mateix any va rebre, a Torroella de Montgrí, el Premi Peix que el Grup de Defensa del Riu

A la dreta, l'ebenista al seu taller treballant en una escultura

A l'esquerra, Ramon Torramadé durant l'acte de nomenament com a fill adoptiu de la vila (2007)

Santa Maria de Ribaredonda (Burgos), 1926 - Salt, 2010

Ter va lliurar-li per la seva tasca en la protecció del medi ambient i per haver estat un dels impulsors per mantenir el paratge de l’illa d’Avall, a Jafre. El 2007 va rebre dues distincions de les quals se sentia molt orgullós: Salt el va nomenar fill adoptiu de la vila; i l'ADAC li va concedir el Premi a la Normalització Lingüística per la seva trajectòria en favor de la llengua i el país i com a fundador de l'ADAC i la revista La Farga. Ramon Torramadé i Garcia va morir el dia de Sant Jordi de 2010, una diada que estimava especialment pel fet de ser el patró de Catalunya. Bibliografia: Torramadé Garcia, Ramon. "El mestre d'Estanyol, denunciat i afusellat". Dins Imatges 1936-1939. Els noms de la guerra. Hermes comunicacions, SA, Girona, 2009. Pàg. 318-319 - "Ramon Torramadé". Dins La Farga - Revista de Salt. Núm. especial. Juny, 2010 - Torramadé i Ribas, Jaume. "Fill adoptiu". Dins La Farga - Revista de Salt. Núm. 273. Setembre, 2010. Pàg. 22-23. Bibliografia web: http://www.bibgirona.net/salt - http://www.diaridegirona.cat http://www.elpuntavui.cat

Frederic Mayol i Ibáñez Arxiver municipal Ajuntament de Salt

Sant Andreu Salou

Vista de Sant Andreu Salou

Església parroquial de Sant Andreu

rius, rieres, paisatge de qualitat i tranquil·litat

Francesc Xavier Casanovas i Busquets Alcalde de Sant Andreu Salou

Sant Andreu Salou

en relleu alguna d’aquestes persones, com en Josep Garriga i Font, malgrat que també crec que tots plegats som una mica il·lustres del nostre poble, ja que més que “el poble fa la seva gent” és “la gent qui acaba fent el poble”.

ins la conca mitjana de l’Onyar, just al límit amb la comarca de la Selva, es troba Sant Andreu Salou (Gironès), un municipi d'una superfície de 6 km2, tradicionalment dedicat a l’agricultura i la ramaderia. La població (156 habitants) viu preferentment en masies i cases rurals disseminades pel terme municipal. Malgrat trobar-se a molt pocs quilòmetres de la ciutat de Girona, Sant Andreu Salou encara es caracteritza pel fet de ser un municipi eminentment rural, envoltat de rius i rieres que confegeixen un paisatge de molt elevada qualitat on la tranquil·litat és un dels factors que sobresurt. Una de les icones del poble és l’església de Sant Andreu, que data del segle XVIII (amb una inscripció de l’any 1779 a la porta), malgrat que el primer esment és de l’any 1222. En l’interior hi destaca el retaule barroc construït entre els anys 1777 i 1789. Però sense cap dubte el més valuós de Sant Andreu Salou és la seva gent: totes les persones que al llarg dels anys han contribuït amb el seu granet de sorra a fer que el nostre poble sigui el que és, i en definitiva que estiguem ben orgullosos de ser de Sant Andreu Salou. És per això i gràcies a llibres com aquest que podem posar

l’alcalde

Josep Garriga i Font Franciac, 1940

Sant Andreu Salou

osep Garriga i Font, primer alcalde democràtic de Sant Andreu Salou, prenia possessió del càrrec el 19 d'abril de 1979. La falta d'una candidatura i la petició veïnal el motivaren a presentar-se a les eleccions municipals tot just uns mesos abans. No obstant, la necessitat d'aquell moment per garantir la municipalitat del poble passaria a convertir-se en mitja vida al servei d'aquest; set legislatures, vint-i-vuit anys, que aviat és dit! Originària de Sant Andreu Salou, dels masos Garriga i Mercader, la família d'en Josep s'havia instal·lat, en temps del seu avi, a can Grau Mercader de Franciac, la casa que el va veure néixer l'any 40. Va estudiar amb el capellà del poble, llavors a l'escola de Caldes, i va continuar amb la feina de pagès de casa seva, com s'havia fet sempre. El 1972 deixa la feina del camp i, pels volts de Nadal del mateix any, es trasllada a can Faixes de Sant Andreu, una casa del veïnat de les Bosques propietat de la família i on encara avui resideix. Instal·lat a Sant Andreu, casat, amb dos fills i feina nova, ben aviat es trobaria compaginant les seves obligacions amb les d'alcalde. Una petita estança en l'església mateix amb funcions de consistori i molta feina per fer l'esperaven a fi d'aportar al poble els canvis necessaris que el consolidarien com a tal. Sant Andreu patia el mal endèmic de molts pobles petits. Eminentment rural i mancat de recursos, havia vist com molta de la seva gent en marxà atreta per les oportunitats que oferien els pobles més grans de la rodalia i la seva població quedaria reduïda a la meitat en només tres dècades. L'escola feia temps que era tancada i la mainada, escolaritzada a Cassà, establia ben aviat vincles fora del poble. Fins i tot la Festa Major local passaria dotze anys sense celebrar-se. Paradoxalment, el que podria semblar el declivi d'un poble acabaria suposant la gestació de la seva pròpia identitat i singularitat. La tasca d'en Josep durant els anys que fou alcalde no seria gens fàcil. La falta de finançament, d'una banda, i la resistència del poble a créixer, de l'altra, situaven la gestió des de l'Ajuntament en un punt entremig de modernització i preservació, i mai plou al gust de tothom, com se sol dir. A base de negociacions, ajuts i paciència, es facilitava la mobilitat dins del municipi amb l'arranjament dels principals camins veïnals, els ponts sobre la Gotarra millorarien els accessos del poble amb les viles veïnes, s'aconseguia el primer espai d'oci municipal en terrenys del bisbat, es restaurava el retaule de l'església i s'estrenava un nou edifici consistorial amb funcions

Imatge de Josep Garriga - obtinguda a través del Servei de Gestió Documental, Arxiu i Publicacions (SGDAP) de l’Ajuntament de Girona, amb registre específic 200303403, 112 Fons El Punt, feta per Montserrat Barrera i Serra l’any 2003

polivalents que alberga, encara avui, diverses activitats populars; al mateix temps es tornava a gaudir cada any de l'alegria dels dies de Festa Major. Potser sóc massa breu resumint quasi trenta anys d'alcaldia, però la càrrega simbòlica d'aquestes empreses crec que és suficient per definir l'evolució d'un poble que, satisfet amb la feina feta, guanyava en qualitat de vida i renunciava a un pla urbanístic que l'hauria fet créixer. Sant Andreu Salou continua sent un poble petit i segurament segueix patint les mancances d'aquesta condició, però té quelcom que el fa diferent, que enorgulleix els que som del poble i desperta l'admiració dels que el visiten. És un mèrit que rau en l'esforç de tots els santandreuencs, però amb la innegable empremta d'un home que accedia a l'alcaldia, no per vocació política, sinó per devoció al seu poble, un 19 d'abril avui ja llunyà.

David Miquel i Carabús Llicenciat en història

Sant Gregori

Muntanya i ermita de Sant Grau

i de Cartellà. És a partir del segle XVIII que el municipi gaudeix d’un període de prosperitat i creixement demogràfic en el conjunt dels seus pobles, i amb l’arribada de la carretera de Girona el 1904 es defineix l’actual nucli urbà. L’any 1974, el sector de Sant Ponç de Fontajau i una part de Taialà i Domeny, que quedaven a l’altra banda de la nova autopista A-7, foren annexades a Girona. En aquesta annexió es va perdre una població de més de 5.000 habitants que van passar a dependre de Girona. El patrimoni religiós del municipi de Sant Gregori és ric, compta amb sis esglésies parroquials, algunes d’elles d’origen romànic, com ara l’església de Sant Gregori, la de Sant Feliu de Cartellà i la de Sant Medir. A més, disposa d’altres santuaris, entre els quals cal destacar el santuari de Santa Afra a Ginestar, que antigament havia estat un important indret de devoció de les contrades de Girona. Altres edificis d’interès són el casal dels Margarit i el castell dels Cartellà (segle XIII), pertanyents a dues de les famílies més il·lustres i antigues del municipi, i on trobem diversos personatges del seu llinatge destacats en l’àmbit polític, religiós i militar.

l municipi de Sant Gregori es troba al nord del Gironès, emplaçat en el sector més baix de la vall de Llémena, i limita a l’est amb la ciutat de Girona. En un territori de 49,2 km2 i una població de 3.343 habitants, el terme agermana set pobles: el nucli de Sant Gregori, que és seu de l’Ajuntament i centre comercial i de serveis del municipi, i els pobles disseminats de Cartellà, Taialà, Domeny, Ginestar, Sant Medir i Constantins. La riera de Llémena travessa el municipi de nord-oest a sud-oest i desemboca a l’aiguabarreig del Ter, que transcorre pel sud del terme. Deixa, a ponent, un espai més muntanyós que arriba fins a la serra de Sant Grau, on hi ha el punt culminant del municipi (449 m), i, a llevant, el pla de Sant Gregori amb usos agrícoles. En conjunt, presenta un paisatge divers esquitxat de masies, cases fortes, molins, fonts i altres elements arquitectònics tradicionals que s’han mantingut en consonància amb el creixement urbà i modern del municipi. El poblament més antic del terme es troba a la zona de la Jueria Centre, amb restes del Paleolític inferior, d’ara fa uns 200.000 anys. A Sant Grau es localitzen, també, dos jaciments: un poblat ibèric que no s’ha excavat mai en profunditat, però que en superfície s’hi han localitzat diverses peces de ceràmica que corresponen a aquesta cronologia; i les restes del castell de Tudela, entre els segles X i XII, del qual es conserven algunes parets. Les referències documentades més antigues del municipi daten del segle IX. Se sap que en aquest període hi havia una comunitat monàstica a Sant Medir i que existien les esglésies de Sant Gregori

Jordi Noguer i de Palol  Alcalde de Sant Gregori

Sant Gregori

Sant Gregori; Veïnat de l’Església

set pobles en un

el llinatge de cavallers, nobles menors i eclesiàstics

la família dels Margarit

Sant Gregori, aprox. 1337

Casal dels Margarit, popularment conegut com el «Castell de Sant Gregori» - Fotografia de Miquel Bohigas

n la família dels Margarit trobem un destacat llinatge de cavallers i nobles menors i, especialment, personatges eclesiàstics que van popularitzar el cognom Margarit durant els segles XV i XVI. El vincle de la família dels Margarit amb Sant Gregori neix l’any 1337, quan el primer Margarit del qual es té notícia, Bernat de Margarit, va adquirir el mas Vidal de Sant Gregori i les seves propietats. Aquest Margarit va estar al servei de l’infant Joan I com a “expensor” i conseller durant més de quinze anys. El seu fill, Bernat II de Margarit, cavaller durant el regnat de l’infant Joan I, va adquirir el dret d’escut familiar, al qual més tard s’incorporarien les armes reials a causa dels mèrits aconseguits per un altre descendent, el cardenal Joan Margarit. És en la descendència de Bernat II de Margarit on trobem la línia del llinatge dels Margarit a Sant Gregori, amb el seu fill Joan I Margarit i de Peguera (1380-1457). De la descendència per la seva unió amb Caterina de Pau, sobresurten Joan Margarit i de Pau, cardenal i bisbe de Girona, i el seu germà Bernat III Margarit de Pau, senyor de Sant Gregori i de les senyories de Palafrugell, Palamós i Santa Coloma de Farners. En la descendència d’aquest Margarit trobem els seus néts Joan Margarit de Requesens (1534-1554), bisbe de Girona, i el seu germà, Lluís Margarit, que donà continuïtat a la línia familiar.

Escut de la família Margarit - Foto: Miquel Bohigas

BERNAT MARGARIT (II)

Sant Gregori

~1340 -1414/16

El 1377 va rebre el privilegi de cavaller i fou conseller i escuder de l'infant Joan I, amb el càrrec d’uxier armorum (cap de la casa militar del rei) durant el seu regnat. Com a cavaller, va formar part del braç militar a les Corts (1392), fet que li atorgà el dret de tenir escut familiar. En morir Joan I, fou depurat, condemnat a pagar una multa de deu mil florins i empresonat (1397-98), juntament amb Bernat Metge.

el llinatge de cavallers, nobles menors i eclesiàstics

la família dels Margarit

Sant Gregori, aprox. 1337

Retrat del cardenal, a l’antependi del Tresor de la Catedral de Girona

destaquen diverses obres escrites: Templum Domini, en defensa del patrimoni eclesiàstic, i Paralipomenon Hispanae libri decem, obra històrica dedicada als Reis Catòlics i als orígens dels pobles hispànics. També va escriure el tractat humanístic Corona Regum, sobre l’educació del futur rei catòlic, Ferran d’Aragó, i De origine regum Hispaniae et Gothorum, sobre la historiografia de la recerca dels orígens. La vinculació del cardenal Margarit a Sant Gregori es troba en el seu lligam amb el casal dels Margarit, popularment conegut com el castell de Sant Gregori. La família Margarit hi mantenia la seva residència d’estiueig, on passaven llargues temporades i de la qual Joan de Margarit era l’hereu, tot i que va renunciar a aquest dret per la seva condició eclesiàstica. Cap als volts del 1465 el cardenal va convertir la Jueria Grossa de Sant Gregori en propietat de la mitra episcopal de Girona, que fou residència estiuenca dels bisbes de Girona.

JOAN MARGARIT I DE REQUESENS Sant Gregori, 1468 - Girona, 1554

CARDENAL JOAN MARGARIT I DE PAU Girona, 1422 - Roma (Itàlia), 1484

Joan Margarit i de Pau és el personatge il·lustre més destacat de la família Margarit. Fill de Girona, neix el 1422 en el si d’una família de la noblesa catalana i és destinat a la carrera sacerdotal des de ben petit. Doctorat en dret civil i dret canònic a Bolonya, durant la seva joventut resideix a la cort pontifícia de Nicolau V, on es relaciona amb importants humanistes de l’època. El 1452 ocupa la seu d’Elna com a bisbe i deu anys més tard el bisbat de Girona. A finals de 1483 és nomenat cardenal de l’Església romana amb el títol de “Santa Llúcia in Silice”. Des de llavors resideix a Itàlia fins a la seva mort el 1484. Les seves despulles romanen a l’església de Santa Maria del Popolo. Sobresortí, alhora, com a filòsof, historiador i jurisconsult. Gran comunicador i estratega, va adquirir un important paper en la política catalana com a consultor del rei Joan II durant la guerra civil. Sense distreure’s de la seva tasca eclesiàstica, Joan Margarit és un dels personatges il·lustrats del Renaixement a Espanya, i se’n

Sonia Guerrero i Guerrero Turistòloga

Sant Gregori

Fill de Lluís Margarit Bertran i Joana de Requesens, en la seva figura trobem el segon membre de la família dels Margarit de Sant Gregori a assolir la dignitat episcopal, després del cardenal Joan Margarit i de Pau. Ardiaca major de Girona i canonge de Barcelona, va alternar la seva dedicació religiosa amb la vida política. El 23 de setembre de 1521, en una segona extracció, fou nomenat president de la Generalitat de Catalunya fins al 1524. També fou president del Tribunal del Breu després de la seva funció com a diputat el 1525. El 1534 va ser nomenat bisbe de Girona, càrrec que exercí durant vint anys fins a la seva mort.

el llinatge

la família dels Cartellà

Fotos: Miquel Bohigas

El castell de Cartellà a Sant Gregori

Sant Gregori, aprox. segle XI

L’

de 1280, que esdevé fidel servidor del rei i dels seus successors, i gran comandant de les forces catalanes en les conquestes i batalles de 1282 a 1302. Presta grans serveis a quatre comtes-reis: Jaume I, Pere II, Alfons II i Jaume II, com també a Frederic, rei de Sicília, que el nomena comte de Catanzaro. El senyor de Cartellà participa en l’expedició de Pere II a Sicília el 1282 i en la campanya de l’Empordà el 1285, on és conseller militar de l’infant Alfons. Com a cap dels exèrcits de Jaume II i de Frederic de Sicília en les guerres contra els Anjou, trobem les seves grans gestes al capdavant de les forces catalanes. Intervé en la defensa de Gagliano, on obté la victòria davant els “cavallers de la mort” francesos i allibera Catània del setge de Robert d’Anjou. El 1297 és nomenat governador de Calàbria i comte de Catanzaro. Després de la Pau de Caltabellotta el 1302 torna a Catalunya. Recollit a la vall d’Hostoles, mor pocs anys després del seu retorn, deixant la senyoria d’Hostoles a la seva filla Ermessenda, esposa del baró Bernat Hug de Cabrenys.

estirp dels Cartellà és un dels llinatges més destacats de les terres de Girona durant l’edat mitjana. Si bé es desconeix exactament l’origen cronològic de la família, la llegenda a l’entorn del noble Arnau o Arnald de Cartellà l’assenyala com a fundador del llinatge en temps de Carlemany. Segons la llegenda, Arnau de Cartellà és un dels grans herois de la reconquesta de Girona per l’emperador Carlemany, que en prova del valor demostrat contra els sarraïns li va concedir la divisa “Ave Maria-Gratia Plena-Dominus Tecum” en l’heràldica dels cavallers de Cartellà. La primera notícia documentada de la família fa referència l’any 985 a Guillem de Cartellà, que va participar en la reconquesta de Barcelona. Però és en la figura de Guillem Galceran de Cartellà i de Falgons, a finals del segle XI, on s’inicia la branca dels Cartellà de Sant Gregori, i és en el seu llinatge descendent on trobem un dels principals personatges de la família: Guillem Galceran II de Cartellà.

GUILLEM GALCERAN II DE CARTELLÀ

Sant Gregori

Vall d'Hostoles, 1230 - 1306

Nascut a la vall d’Hostoles a l’entorn del 1230, fou senyor dels castells d’Hostoles i de Puig Alder, originaris de la seva mare Ermessenda d’Hostoles, dels castells de Rocacorba, Cartellà i Falgons, per la part del seu pare Arnau Guillem de Cartellà, i dels castells de Creixell i Pontós pel seu enllaç amb Blanca de Creixell. Si bé la primera etapa de la seva vida es caracteritza per la seva desafecció amb la Corona protagonitzant diversos episodis de revolta i persecucions, és amb el regnat de Pere II el Gran, i a partir

Raquel Pujadas de Palol Historiadora

Sant Joan de Mollet

convertit en un poble tranquil i de bon repòs. Ho demostra el fet d’haver augmentat la demografia en un centenar d’habitants en els últims anys: actualment superem els 500 habitants. Des de l’Ajuntament sou convidats a gaudir i passejar pel nostre petit poble i us animem a degustar els embotits artesans de casa nostra.

e ben segur que molts de vosaltres, en passar per la carretera de Palamós a l’altura entre Bordils i Flaçà i veure la nostra magnífica església d’estil neoclàssic, us heu preguntat a quin poble pertany. Doncs és Sant Joan de Mollet. Tot i ésser un dels municipis més petits del Gironès, la història de Sant Joan de Mollet arrenca l’any 844, quan part del terme municipal pertanyia al bisbat gironí. En un principi es bastí en un petit turó al voltant d’una església romànica, que fou enderrocada en el segle XIX, on es construí l’actual. La majoria de les cases del nucli antic daten dels segles XVI i XVII, amb alguns masos al voltant que demostren el nostre passat rural. Tenim a la part nord del terme el pas del riu Ter, amb aigües amansides que formen grans meandres i immensos arenals. La zona contigua al riu està regada per un ramal de la sèquia Vinyals, construït l’any 1932. A l’altra banda de la carretera de Palamós, a la part sud, antigament plena d’olivars i vinyes, ara hi tenim la zona boscosa, propera a l’Espai Natural de les Gavarres. Si busqueu vies verdes, podeu caminar des del poble en entorns naturals. Actualment i després del descens del sector rural, poques famílies es dediquen a l’agricultura o a la ramaderia. Ens hem

Ramon Costa i Palomeras Alcalde de Sant Joan de Mollet

Sant Joan de Mollet

Vistes de Sant Joan de Mollet

petit desconegut

l’artesà i alcalde

Joan Adroher i Gich

Sant Joan de Mollet

Retrat de Joan Adroher Al costat, cúpula del casal i el cancell de l'església

Maria Masó Mundet i Lluïsa Ros Masó, que van cedir el terreny per a la construcció de les escoles

Sant Joan de Mollet, 1909 - 1995

ascut el 4 de maig de 1909 en el si d’una modesta família de pagesos de Sant Joan de Mollet que vivia a l’antiga casa de masovers del Mas Soliveras, en una primera joventut va seguir la tradició familiar i es va dedicar a la pagesia. Casat amb Mercè Marquès Casanovas, van tenir dos fills, Josep i Joan. Com que no veia massa futur en la pagesia i aprofitant el caràcter rural del poble, va fer un gir en la seva vida i es va dedicar a la fabricació i la venda de maquinària agrícola, establint el seu propi taller a Sant Joan de Mollet. Va ser durant la Guerra Civil espanyola que en la seva estada a Navarra, i fruit de l’amistat sorgida amb un mestre fuster, es va aficionar a aquesta professió. I no fou en va, ja que va demostrar tenir unes bones mans en tot el que es refereix a l’artesania de la fusta. Tot i començar com una simple afició, aquest seria el seu futur ofici, al qual dedicaria gran part de la seva vida expressant tot el seu talent i convertint-se en un autèntic artesà més que un fuster pròpiament dit, dedicant-se exclusivament a encàrrecs especials i obres per a l’Església. L’any 1953 entrà en el món de la política: és elegit alcalde de Sant Joan de Mollet. Durant els seus tretze anys de mandat va col·laborar en la millora del municipi. Entre les obres importants que va fer en el poble podem destacar la restauració i el sanejament de la font del poble, que estava en pèssimes condicions i causava epidèmies de tifus; i la construcció de les escoles noves: va suspendre l’escola mixta del poble per crear-ne dues d’unitàries, l’una per a nens i l’altra per a nenes.

Les escoles i els habitatges dels mestres es van construir en una part del terreny anomenat “Camp de la vora de l’hostal”, que l’any 1892 havia estat donat gratuïtament per Maria Masó Mundet per destinar-lo a plaça del poble. La seva filla Lluïsa Ros Masó va donar l’any 1955 consentiment perquè s’utilitzés part de la plaça per construir-hi les escoles. Actualment s’usa com a local social. De Joan Adroher podem anomenar importants obres fetes a Sant Joan de Mollet, com, per exemple, l’altar major de l’església parroquial, així com els de la Puríssima i del Sagrat Cor, el remarcable cancell de l’església i la cúpula del casal del poble. Fora del municipi també són reconeguts els seus treballs en el santuari de la Mare de Déu dels Àngels, on va fer llargues estades. Són obra seva el cancell i el confessionari de l’església, i també tota la fusteria de l’hostatgeria dels Àngels. Molletenc d’arrel sempre va viure al poble, on va morir el febrer de 1995.

Maria Àngels Adroher Advocada

els nobles

els comtes de Bell-lloc El Mas de la Torre, antiga propietat dels senyors de Bell-lloc

Girona amb la batllia de sac; la Torre Bell-lloc del Pla, en el terme municipal de Sant Feliu de Girona; la Torre Bell-lloc de Palau Sacosta; un domini senyorial constituït per diversos masos a Sant Vicenç de Constantins, Santa Cecília Sacàrcera i Sant Julià de Llor. En els segles XVI i XVII encara incrementen més aquest patrimoni amb aliances matrimonials. L’any 1618, gràcies al testament de Maria Casellas, vídua de Francesc Despuig, incorporaren l’heretat de la família gironina dels Despuig. Entre els béns d’aquesta família hi havia la batllia, el delme i una gran propietat a Sant Joan de Mollet: aquesta propietat és la coneguda com el Mas de la Torre. L’any 1824 Maria Mercè de Bell-lloc i de Portell es casà amb Ramon de Mercader, entroncant així dos llinatges insignes i ajuntant totes les propietats agràries i rendes rurals.

questa important família va exercir la batllia de Sant Joan de Mollet pels volts del segle XVII. Es tracta d’una casa nobiliària catalana els orígens de la qual es poden remuntar al segle XII, tot i que el reconeixement reial no els arriba fins a l’any 1707, quan regna a Catalunya Carles III, l’Arxiduc. El primer document que parla de la família Bell-lloc data de 1267, quan es dedicaven al comerç marítim. A finals del segle XIV, Guillem de Bell-lloc i Net començà a invertir en la propietat immobiliària i arribà a ser sotsveguer de Girona. Altres personatges importants d’aquest llinatge van ser Bernat de Bell-lloc i Pont, redactor del privilegi de la Insaculació de 1457 i jurat en cap de Girona; Ramon de Bell-lloc i de Macip, primer comte de Bell-lloc i partidari fervent de l’Arxiduc d’Àustria a la Guerra de Successió. Van ser una família que formà part com a cavallers o ciutadans honrats de l’estament nobiliari per dret propi, participant en les institucions catalanes com a nobles en els principals episodis de la història de Catalunya. El seu patrimoni estava integrat per béns immobles i rendes, i a partir d’aquesta base patrimonial van incrementar la seva fortuna amb diversos enllaços molt afortunats. Entre el patrimoni de la família Bell-lloc a començaments del segle XVI hi figura: la Casa Bell-lloc de la plaça del Vi a Girona, un forn de puja i diversos horts i camps a Girona; les lleudes reials de

Alfred Oliver i Malagelada Regidor de l’Ajuntament de Sant Joan de Mollet

Sant Joan de Mollet

Una de les moltes fites que delimiten les antigues propietats al terme de Sant Joan de Mollet

Sant Joan de Mollet, s. XVII

el compositor, violinista i trompetista

Alfons Miàs i Martí

Sant Joan de Mollet

Foto d'Alfons Miàs, l’any 1975. Al costat, Alfons amb l’orquestra Amoga, el 3r. per l’esquerra, dret, l’any 1963 A la dreta del tot, Alfons amb l’orquestra Costa Brava, l’any 1995

Sant Joan de Mollet, 1936

població; Com el Gironès no hi ha res; Tres avis joiosos, dedicada a uns amics sardanistes de Cassà de la Selva; Desè aniversari, dedicada a l'agrupació sardanista de Riudellots de la Selva; Flaçà 25 aplec, en commemoració de l'agrupació sardanista d'aquesta població; i Sant Joan de Mollet, inspirada en el seu poble natal i tocada en nombrosos aplecs. Moltes d'aquestes sardanes han estat enregistrades per les millors cobles del país. Al mateix temps ha compost havaneres, com ara Vés cantant, el bolero Em voldries i composicions instrumentals com Pequeña, La trompeta y el adiós i La trompeta del señor. Actualment viu retirat a Sant Joan de Mollet, a la mateixa casa on va néixer.

ill d'una família de pagesos, creix durant el període de postguerra sense haver conegut el seu pare, víctima de la Guerra Civil. Des de ben petit mostra interès per la música, i als dotze anys comença a estudiar solfeig i violí i, més tard, trompeta. Acabats els estudis superiors de música, amb divuit anys s'incorpora a l'orquestra Catalunya, de Bordils, començant una trajectòria de més de cinquanta anys que el duria a les millors orquestres de les comarques gironines, entre elles la cobla Iris, de Salt, la cobla-orquestra Amoga, la cobla-orquestra la Selvatana, l'orquestra Costa Brava, el grup els Súpers, i ja jubilat, la cobla Foment de la Sardana. L'any 1963 estrena la sardana Cavall de Ferro, inspirada en els sotracs del tren quan aquest arrencava de l'estació de Flaçà i agafava velocitat passant per Mollet. Després d'aquesta primera peça, que li donà un cert renom dins l'ambient sardanista pels elements innovadors que incorporava a l'harmonia, compon una cinquantena de títols amb gran regularitat. Destaquen Quan vinguis, dedicada a la seva xicota; Sempre cantant, obligada de tible i tenora; Dansarina, dedicada a la seva primera filla; Dolça Carme, dedicada a la seva dona; Anar fent, una de les seves sardanes més “balladores”; Salt independent, dedicada a l'emancipació de la vila de la ciutat de Girona; L'aplec de Roses, guanyadora del certamen d'aquesta

Josep Planchart i Muntada Graduat social

Sant Jordi Desvalls Vista del campanar i de la cúpula de l'església de Sant Jordi Desvalls

cases que preserven la fesomia que tenien segles enrere, amb portals adovellats, llindes decorades i inscrites, o finestres d’estil gòtic i renaixentista. El creixement del nucli urbà de Sant Jordi, a partir del segle XIX, va comportar la urbanització dels terrenys immediats al nucli antic, sobretot per l’oest, on hi havia el camí antic de Girona, i pel sud, on es va construir la carretera. Aquest creixement englobà algunes antigues masies com can Micaló, on actualment hi ha l’Ajuntament, i can Viladevall.

ls testimonis més antics de poblament a Sant Jordi Desvalls corresponen a les restes d’un antic camí empedrat, prop de Sobrànigues, que han estat identificades com la via romana que comunicava Empúries i Girona. Llevat d’aquestes dades, no es té cap notícia històrica de Sant Jordi Desvalls fins a l’any 1136, quan en un document s’esmenta l’església de Sant Jordi. En el segle XII Sant Jordi Desvalls pertanyia al comtat d’Empúries. Quasi dos segles més tard, fou precisament el comte d’Empúries qui, l’any 1316, va vendre al bisbe i al capítol de la Catedral de Girona el dret de percebre l’impost del bovatge en els llocs de Diana, Sobrànigues i Sant Jordi Desvalls. L’any 1424 el rei Alfons el Magnànim va vendre per 3.000 florins els dominis feudals que tenia sobre el poble a Andreu de Biure, el qual féu edificar un castell al centre de la població. A mitjan s. XVI, amb poc més de 200 habitants, Sant Jordi Desvalls era un petit poblet dominat pel castell i l’església a la part alta i encerclat per una muralla. Dalt d’un petit turonet, s’alça el poble medieval de Sant Jordi, presidit per l’església de Sant Jordi i les restes del castell i de la muralla, malauradament enderrocada l’any 1655 i de la qual només queden petits trams de paret atalussada. El nucli antic ha conservat quasi intacte l’entramat de carrers medievals i un bon nombre de

Jordi Corominas i Ribas Alcalde de Sant Jordi Desvalls

Sant Jordi Desvalls

Vista del poble

un poble amb història

el metge

Sant Jordi Desvalls

Gaüses, 1880 - Sant Jordi Desvalls, 1957 A l'esquerra, foto del Dr. Joher i, a la dreta, el Dr. Joher amb la seva esposa i les seves nétes

Joan Joher i Planas

l Dr. Joan Joher i Planas va néixer el 22 de setembre de 1880 a la localitat de Gaüses, un poblet de pocs habitants agregat a l’Ajuntament de Vilopriu, que trobem entre Sant Jordi Desvalls i Camallera. El seu pare era fuster. En aquest ambient va créixer fins que va decidir estudiar medicina a la Universitat de Barcelona. Amb la finalitat de poder ajudar la família a finançar els seus estudis, va treballar com a corredor d’assegurances. Un cop obtingut el títol, en la promoció de l’any 1909, va exercir la medicina a Sant Jordi Desvalls, on desenvolupa la seva tasca fins al temps agre de la Guerra Civil. El 20 de maig de 1927 el ministre de la Governació li atorgà el títol d’inspector municipal de sanitat. El 10 de febrer de l’any 1917 es va casar amb Mercè Noguer i Sunyer i varen tenir tres fills: la Rosa, la Isabel i en Josep. Durant aquests anys d’activitat professional a Sant Jordi destacarem dos casos concrets per centrar la seva personalitat: Un de particular i un altre de general. Pel que fa al primer, explicarem que en una visita que va fer a un nadó de nou mesos va diagnosticar-li una pleuresia, malaltia molt greu en aquell temps, a començaments dels anys trenta, ja que no disposava de penicil·lina. Ho va consultar amb un cirurgià de Girona i el nadó fou intervingut quirúrgicament en la mateixa casa. El Dr. Joanet (amb aquest nom era anomenat al poble) va tenir cura de tot el postoperatori fins a la total recuperació del nadó. L’altre cas, per les seves conseqüències, va ser un afer molt desgraciat: Un pou del Veïnat Nou fou contaminat, se suposa que amb mala idea, i provocà una passa de tifus que va causar dues morts. Gràcies a la celeritat d’actuació i a l’encert en el diagnòstic que va tenir el Dr. Joher, es va poder controlar la malaltia evitant noves víctimes. Superat aquest trist afer, que va quedar escrit a la memòria de totes les persones que el varen viure, el poble féu patent aquest agraïment donant el seu nom al carrer on passà el fet. Acabada la Guerra Civil, en fou retirada la nomenclatura i no va tornar-hi a lluir fins que, amb la tornada de la democràcia, fou reposat l’any 1977. A més de la seva vida professional, va desenvolupar també una intensa vida política. Ens en dóna fe la notícia de La Vanguardia, que en l’edició del dia 5 de març de 1938, en l’apartat de Comarcas Catalanas, fa esment de la nota següent referida al poble de Desvalls, nom amb què en temps de la Guerra Civil es coneixia el nostre municipi: “En Desvalls ha sido designado definitivamente el Comité Local del Partido Socialista Unificado. Para el cargo de Secretario General ha sido nombrado el Sr. Juan Joher Planas.” A les acaballes de la Guerra Civil s’exilià a Perpinyà amb la seva filla Rosa. La seva esposa va restar a Sant Jordi acompanyada de l’altra filla, la Isabel. El seu tercer fill, Josep, havia mort uns anys

abans en el transcurs d’una operació quirúrgica. Durant aquesta època va continuar exercint la medicina a França entre les persones que el necessitaven, atenent-les de forma particular. L’any 1947 va retornar de l’exili i es retrobà amb la seva família. Es va establir novament a Sant Jordi, però exercia de metge a Ullastret i continuava visitant de manera “conductada” molts veïns de pobles del voltant, on es desplaçava amb una bicicleta a motor molt popular en aquella època: la Velosolex. Va adquirir una casa a Gaüses i la cedí al municipi per fer-hi l'escola pública, la qual va funcionar fins als anys seixanta, en què els alumnes es traslladaven a les escoles de Sant Jordi Desvalls mitjançant el transport escolar. El 21 de març de 1957 va morir a l’edat de setanta-set anys. Va ser enterrat al poble de Sant Jordi Desvalls, on encara viuen molts dels seus descendents i on el seu record perdura en les persones que varen tenir la sort de conèixer-lo.

Josep Palou i Díaz Síndic de Greuges de Sant Jordi Desvalls

Sant Julià de Ramis

Foto: Ajuntament de Sant Julià de Ramis

Església dels Sants Metges de Sant Julià de Ramis

En canvi, el poble de Medinyà (893 habitants) ha mantingut al llarg del temps la seva condició i identitat, just al costat de la N-II i a redós del castell de Medinyà, propietat des de l’època medieval de la família Xatmar. Dins d’un mateix municipi i amb Ajuntament comú, ambdós pobles disposen de la majoria de serveis que actualment la població demana: educatius, esportius, culturals i de lleure. Les seves festes majors se celebren a finals de setembre (Sant Julià de Ramis) i a principis d’octubre (Medinyà). Darrerament s’està potenciant la Fira del Conte a Medinyà i la Diada del Bolet a Sant Julià de Ramis.

ant Julià de Ramis és un municipi del nord-est de la comarca del Gironès, a la riba esquerra del riu Ter. L’any 1972 s’hi annexionà l’antic terme municipal de Medinyà, passant a tenir 18,2 km2 i actualment compta amb una població de 3.530 habitants. Ambdós nuclis, Sant Julià de Ramis i Medinyà, conserven l’entitat de poble ben diferenciada: a Medinyà existeix un fort sentiment identitari que reclama la separació del municipi de Sant Julià de Ramis. El poblament més antic de Sant Julià de Ramis el trobem a la muntanya de Sant Julià, seguint el riu Ter amb coves paleolítiques i neolítiques i al cim, amb assentaments ibers i romans. Posteriorment, el creixement de la població es donà a la plana, al costat de Sarrià de Ter, amb el naixement d’altres nuclis com el Pla de Baix, Montagut i les Comes. El caràcter agrícola i rural dels primers habitants ha donat pas a una població ocupada en la indústria, el comerç i els serveis, fruit també de la proximitat amb la ciutat de Girona. El pas de la majoria de les grans infraestructures viàries i de comunicació com la N-II, l’AP-7 i el TGV ha comportat un creixement de nuclis de població desconnectats entre ells i per tant la mancança d’un nucli central definit.

Narcís Casassa i Font Alcalde de Sant Julià de Ramis

Sant Julià de Ramis

Església i castell de Medinyà - Foto: Jordi S. Carrera

Sant Julià de Ramis i Medinyà: dos pobles amb identitat pròpia

el filòleg

Modest Prats i Domingo

Sant Julià de Ramis

Modest Prats, l'any 2009

Font: http://arjau.blogspot.com - Foto: Jordi Soler

Castelló d'Empúries, 1936

Un filòleg de divisió d’honor la llengua catalana. El volum primer, publicat el 1982, va des dels inicis fins al segle XV; el segon, dedicat íntegrament al segle XV, es va publicar el 1996. A l’entremig havia publicat amb els col·legues universitaris gironins, A. Rossich i A. Rafanell, El futur de la llengua catalana. El 2009 la Facultat de Lletres de la UdG li va publicar Retalls i engrunes (Escrits de llengua i de cultura catalanes), un volum de més de sis-centes pàgines on s’apleguen articles i treballs seus. La seva obra científica és de consulta indispensable per al coneixement i l’estudi de la història de la llengua del nostre país. Prats, a més, és un referent pel seu compromís cívic, cultural i religiós i a favor de la democratització del país i de la llengua i la cultura catalanes. Un testimoni d’una catalanitat de pedra picada. El 2002, després de més de vint-i-cinc anys de rector de Medinyà i Vilafreser, el bisbe el destinà a la parròquia del Mercadal, a Girona. Els medinyencs en agraïment per tot el que havia fet pel poble i per la seva manera de ser el nomenaren fill adoptiu.

odest Prats i Domingo (Castelló d’Empúries, 1936) va anar a viure a Medinyà el 1977 quan el bisbe de Girona el va destinar de rector a les parròquies de Medinyà i Vilafreser. D’aquesta manera, vivint prop de Girona, podia continuar dedicant-se a la docència universitària que exercia des del curs 1969-70. Fins a la seva jubilació, el 2001, va ser professor al Departament de Filologia Catalana, primer al Col·legi Universitari de Girona (depenent de la Universitat Autònoma de Barcelona) i a partir del 1991 a la nova Universitat de Girona. Va excel·lir tant pel seu mestratge com a professor, com per les seves cabdals aportacions en l’àmbit de la història de la llengua catalana. Després de tants anys de docència, les escoles i instituts gironins estan plens d’antics alumnes que el recorden com un professor enamorat de la feina, exigent i defensor d’uns estudis universitaris de qualitat. Va ser un defensor aferrissat d’una Universitat de Girona de qualitat, i fou vocal de la Comissió Gestora de la UdG. Entre els càrrecs de gestió a la Universitat gironina, destaca el de director de l’Institut de Ciències de l’Educació. Durant el seu mandat es difongueren i consolidaren els cursos de reciclatge de llengua i cultura catalanes per a mestres. Juntament amb I. Pèlach varen ser els primers professors de llengua catalana a l’Escola Normal de Girona. La seva aportació més important en el camp científic són els dos volums escrits juntament amb Josep M. Nadal sobre Història de

Salomó Marquès i Sureda Catedràtic d'Història de l'Educació de la UdG

Sant Martí de Llémena

Església parroquial de Sant Martí

des del Pirineu fins a les illes Medes. Muntanya i mar, terra i aigua... enriqueixen el nostre poble i la gent que hi viu amb una àmplia oferta històrica, turística i gastronòmica que discorre per tota la vall de Llémena. Cal, doncs, impulsar iniciatives sobre la nostra terra com aquesta que recull les petges d’il·lustres personatges que hi han deixat les empremtes de les seves arrels i del seu cor.

ovint, cal recordar que els pobles són el que són gràcies a les persones que els habiten, que els trepitgen, que els estimen i que, dia rere dia, amb les seves vivències, en van forjant l’essència i la manera de ser. Sant Martí de Llémena n’és un bon exemple. Aquest municipi, amb una extensió de 44 km2, que s’estén per la vall mitjana de Llémena, a l’extrem nord-oest del Gironès, recull la història dels quatre pobles que l’integren: Granollers de Rocacorba, Sant Martí de Llémena, les Serres i Llorà, així com el veïnat del Pla de Sant Joan, entre Llorà i Sant Martí. Els pobladors més antics de Sant Martí de Llémena vivien en coves neolítiques situades en els cingles i les altures abruptes que dominen la vall. Fins al segle XI no es tenen notícies sobre les quatre parròquies de Sant Martí de Llémena: Sant Martí, Llorà, les Serres (que aleshores es deia "Càrcer") i Granollers de Rocacorba. Durant l'edat mitjana, la seu de Girona dominava la zona, que acabà sent reial. Però, Granollers de Rocacorba no, ja que constituí la baronia de Granollers, centrada en el castell del mateix nom. Així doncs, el nostre municipi està marcat per una pluralitat d’ens locals dotats d’un peculiar paisatge que permet contemplar

Jaume Busquets i Arnau Alcalde de Sant Martí de Llémena

Sant Martí de Llémena

Vista de la vall de Llémena

pluralitat; muntanya i mar, terra i aigua

l’artista-pintor i professor de belles arts

Guillem Pascual i Barceló

Sant Martí de Llémena

L’

Barcelona, 1921

artista-pintor i professor de belles arts Guillem Pascual i Barceló, nascut el 12 de maig de l’any 1921, va arribar a Llorà (Sant Martí de Llémena) durant les llargues estades dels estius passats al santuari de Santa Afra, la qual cosa li va fer estimar el poble fins a establir-s’hi. Marcat per la mort del seu pare l’any 1932 quan ell només tenia onze anys, va col·laborar estretament amb la seva mare a la botiga de brodats que ella regentava, fent els seus primers dibuixos i estampats. La botiga, Antiga Casa Barceló, dedicada a nuviatges i roba de la llar i ubicada al carrer Tallers, 79 de Barcelona, feia les delícies de les damisel·les dels anys vint. Aficionat al futbol i a l’hoquei sobre patins des de sempre, va jugar de porter al Club Espanyol i al Club Luna Parc de Barcelona amb figures tan conegudes com Joan Antoni Samaranch Torelló. L’any 1936 ingressà a l’Escola d'Arts Aplicades i Oficis Artístics (Llotja), sota la tutela del professor Francesc Labarta. L’any 1948 va fundar l’empresa CROMOHERMA, amb la qual va obtenir diferents guardons i el reconeixement gremial com a empresa model de reproduccions d’art de molts museus, entre els quals el Museu Picasso. Un any més tard es va casar i va tenir tres fills. En la vessant d’empresari, destaca per haver estat pioner en les arts gràfiques a Catalunya. Durant la seva trajectòria professional, va fer les primeres reproduccions de quadres de pintors com ara Salvador Dalí o Pablo Picasso. Del 1965 al 1980 va viatjar tot sovint a Alemanya, on va estudiar les més avançades tècniques de gravat i de reproducció òfset i, alhora, va participar en diferents certàmens nacionals i estrangers. Fa dels paisatges poemes de tons que transmeten una pau quasi espiritual on l’ésser humà pot integrar-se. La seva pintura respira sentiment, puresa, espiritualitat i transmet el seu saber a qui vol compartir-lo. Plasma les sensacions del color de manera directa i personal, amb una gran fantasia cromàtica. Guillem Pascual és sinònim de llum. El seu treball creatiu consisteix, prioritàriament, a dominar aquesta llum, escampar-la i recrear-la en totes les seves obres. Dit amb paraules seves: "Copsar l’esclat del sol i la llum de l’ombra són característiques en les meves obres, des dels matins frescos de la Garrotxa fins a la terra de Terol on el sol és sempre el protagonista”. L’any 1988 enviudà i, amb els fills establerts a Girona, va decidir fer-se voluntari de la Fundació Privada Centre Joan Riu, ara Consorci Sant Gregori, per a l’atenció d’infants discapacitats, a la qual va

donar suport durant quinze anys, fins que el seu estat de salut li ho va permetre. Durant aquells anys va dedicar-se també a la docència, al dibuix i a la pintura, va escriure part de les seves memòries i encara va tenir temps per a les seves aficions: la música, la lectura i l’escultura, entre altres. En Guillem és un home senzill i no li han agradat mai les presumpcions. És un honor i un privilegi poder fer arribar aquest tros d’història del pare. I com ell mateix va escriure: “La meva feina està feta; la vostra és veure-la, observar-la i anar-hi posant els adjectius que us suggereixi la vostra sensibilitat”.

100

M. Eugènia Pascual i Buj Filla de l’artista-pintor

el metge

Felip Sánchez i Babot

elip Sánchez i Babot, Pipe per als amics, l’home que de petit no es va plantejar què volia ser de gran sinó que gairebé va néixer metge, neix a Girona el 16 d’abril de 1924, en el si d’una família de metges molt populars de les terres gironines. La llarga trajectòria mèdica de la família Sánchez comença el 1875 amb el seu avi Felip Sánchez García que va exercir de metge fins al 1912, després amb el seu pare Felip Sánchez Listosella, que va exercir de metge fins al 1956, any en què Felip Sánchez Babot li va agafar el relleu fins fa ben pocs anys; i per no trencar la tradició, el seu fill, Felip Sánchez Masó, també és metge. En Pipe va rebre una gran influència del seu pare, va ser un bon mestre, com a persona i com a metge. Va cursar els estudis primaris als Maristes de Girona i els secundaris als Maristes de Mataró. Els tres primers anys de carrera els fa a Valladolid i els tres últims a Barcelona i en acabar la carrera l’any 1951 comença a exercir de metge. El 1972 va fundar amb dues persones més la residència geriàtrica del Puig d’en Roca. Sempre ha tingut molta passió per l’esport, especialment per la natació: va crear la travessia de l’estany de Banyoles el 1944; va ser campió de Catalunya de 1.500 metres i de gran fons; també campió estatal universitari de waterpolo amb el seu equip l’any 1955; va fer grans travessies, com la de Gibraltar, la del Canal de la Mànega, la del Golf de Roses o la de Palamós-Tossa; soci predilecte del GEiEG i soci d’honor del Club Natació Banyoles, ha rebut la Medalla d’Or de la Ciutat de Girona al Mèrit Esportiu. Felip va ser regidor de l’Ajuntament de Girona durant el franquisme del 1960 al 1966; del 1960 al 1963 va ser regidor de Serveis i de la policia municipal; i del 1964 al 1966, ja com a tinent d’alcalde, també s’ocupà de la Regidoria d’Esports. L’any 1965 la família Sánchez Babot comença a deixar petjada a Granollers de Rocacorba adquirint la finca de la Ginestera, que va passar a ser la segona residència familiar. En Pipe exercint com a metge de la vall de Llémena passa a ser conegut com ‘el metge de la Ginestera’. Els veïns no esperaven el senyor doctor, sinó simplement un amic que aportava remeis amb un tarannà de molt bon fer. Al metge de la Ginestera, amb un somriure peculiar, li agrada explicar com en aquella època es feia les lleis una mica a la seva

mida: autoritzava una simple noia de poble sense coneixements de medicina a fer la campanya de vacunació de la grip, o a trucar al jutge perquè li digués que no calia que pugés a fer l’aixecament d’un cadàver, que ja se’n cuidava ell. Des dels seus seixanta-cinc anys fins a l’actualitat ha estat amb més força i temps vinculat a Granollers de Rocacorba, a la Ginestera, sense perdre mai les ganes de col·laborar amb el poble i interessant-se per tot allò que hi passa.

101

Gemma Busquets i Arnau Universitària

Sant Martí de Llémena

El metge de la Ginestera

A sota, el doctor Felip Sánchez Babot (a la dreta), acompanyat del valencià Segundo Castelló, triomfador també de la travessia de l'Estret, fotografiats, l'any 1955, a Tarifa

Al costat, retrat del Dr. Felip Sánchez, Pipe

Girona, 1924

el capitost remença

Pere Joan Sala

Sant Martí de Llémena

Romanç de la mort d'en Pere Joan Sala

Dibuix del remença Pere Joan Sala

Granollers de Rocacorba, 1440/1445 - Barcelona, 1485

egons l’escriptor Albert Parareda, Pere Joan Sala devia néixer cap als anys 1440-1445 a la vall de Llémena, i es creu que era fill de pagesos de remença d’un mas de Granollers de Rocacorba. Concretament es parla del mas la Sala, per la coincidència del nom amb el cognom de Pere Joan Sala, així com per la inscripció a la llinda de la portalada que al·ludeix als avantpassats: “Successors de esta recordaus dels passats. Gaspar Sala me facit 1780” Pere Joan Sala va ser un dels lloctinents de Francesc de Verntallat, cap de la remença gironina, que tingué un paper clau en la defensa del setge de Girona el 1462, durant la guerra civil entre el rei Joan II i la Generalitat. Si Francesc de Verntallat va liderar la primera revolta remença, Pere Joan Sala va encapçalar la segona guerra remença contra els mals usos senyorials, iniciada el 1484 amb l’alçament de Mieres. Tot i ser home lliure amb les concessions obtingudes pel rei Joan II durant la defensa del bloc reial en el setge de Girona, Pere Joan Sala no va abandonar la causa dels pagesos sotmesos als mals usos i a l’apropiació dels seus béns per part dels senyors feudals. La segona revolta remença va durar poc, cinc mesos, però va ser decisiva per a la resolució del conflicte de la remença amb els estaments de la noblesa. Després d’iniciar diversos atacs en diferents poblacions del Gironès i la plana de Vic, Pere Joan Sala va estendre la revolta més enllà de la muntanya gironina. Amb un grup de quatre-cents remences va avançar cap a Barcelona per reunir-se amb els remences de Bartomeu Sala al Vallès, on s’havia estès la revolta després de la batalla de Montornès del Vallès.

Poc després ocuparia Sabadell, Terrassa i Granollers. L’aproximació a les portes de Barcelona va ser vista com un atac directe a la Ciutat Comtal, fet que va comportar l’aixecament de la defensa de Barcelona i la persecució dels remences i el seu cabdill. El 24 de març del 1485, tot i haver reforçat la defensa fins arribar als 1.000 homes, Pere Joan Sala i els seus seguidors van ser derrotats per l’exèrcit de la ciutat de Barcelona. Empresonat i torturat a Barcelona, Pere Joan Sala fou executat el 28 de març del mateix any, sense defensa ni judici. Se sap que en el moment de la seva mort estava casat i que tenia un fill de divuit anys. La revolta de Pere Joan Sala va representar un fet decisiu per aconseguir la implicació de la monarquia en el conflicte remença. El rei Ferran II va dictaminar la resolució de concòrdia entre senyors i pagesos, amb la signatura de la Sentència Arbitral de Guadalupe l’any 1486. La resolució del conflicte remença és considerada el primer triomf organitzat de la pagesia a Europa que va aconseguir l’abolició de les servituds feudals i dels mals usos. Parareda, Albert. Via fora, lladres. Barcelona. Editorial Barcanova, 2003. Mas, Ramon. Camins pagesos de Catalunya: testimoniatge d’un rabassaire. Barcelona. Nova Terra, 1972.

102

Albert Pont i Sayols Primer tinent d’alcalde Ajuntament de Sant Martí de Llémena

Sant Martí Vell

ant Martí Vell és un petit poble rural de la comarca del Gironès situat al cor del massís de les Gavarres amb una llarga història, ja és esmentat per primera vegada l’any 1035 en el testament de Gilabert de Cruïlles. Poble bucòlic, de postal i de pessebre, que els seus habitants fan obert i generós per a tothom que s’hi atansa. El municipi té una extensió de 17,34 km2 i uns 265 habitants. El seu punt més alt és conegut com a puig Alt o muntanya dels Àngels, on hi ha situat el conegut santuari de la Mare de Déu dels Àngels, indret molt concorregut i visitat per gent de totes les contrades. El poble gaudeix de les característiques d’una petita vall i de la sinuositat de les Gavarres, que li ofereix una important diversitat paisatgística, de flora i fauna que el converteix en un indret amb gran atractiu turístic, per la seva tranquil·litat, per la seva gastronomia i per poder practicar qualsevol activitat a l’aire lliure, com per exemple el senderisme, les passejades a cavall o el ciclisme. A la part antiga hi trobem l’església amb un campanar majestuós i esvelt de finals del segle XVI, d’estil gòtic tardà amb afegiments renaixentistes. Tot plegat conforma un lloc idoni per fer-hi una visita i recuperar rondalles com la del tiu Pere, que tenia dret de cuixa, o llegendes de

bruixes, nimfes i dones d’aigua. Amb aquest rerefons de llegendes amenitzem la Fira de Titelles que fem al mes de juny. Tampoc us podeu perdre la gran Festa Major del mes de juliol, amb activitats de tota mena i per a totes les edats. Ens queda el pessebre vivent del desembre, que encaixa perfectament en l’entorn on es desenvolupa. Sant Martí Vell és el meu poble, és el nostre poble i espero que, encara que sigui per un sol dia, pugui ser el vostre poble. Es tracta d’un poble amable, acollidor, sostenible, que cerca un desenvolupament harmònic tot treballant per la preservació del seu entorn tant natural com patrimonial i cultural. Ja ho sabeu, Sant Martí Vell, una visita obligada.

103

Maria Àngels Vilà i Sastre Alcaldessa de Sant Martí Vell

Sant Martí Vell

Carrer dels Àngels de Sant Martí Vell

Vista de Sant Martí Vell, amb el campanar del s. XVI

una visita obligada

el carlí

Joaquim Llach i Coll

Sant Martí Vell

Joaquim Llach Guilla, fotografiat amb la seva família

L’hereu Joaquim Llach i Coll, habilitat del primer esquadró de Girona de les tropes carlines, 1874

L’

FotoS: llibre editat per l’ajuntament de Sant Martí Vell, Sant Martí vell, imatges i testimonis, de Dolors Grau

Sant Martí Vell, 1849 - 1928

El senyor Llach Guilla

hisendat Joaquim Llach i Coll, àlies Llach Guilla –besavi del cantautor Lluís Llach–, visqué les conseqüències provocades per la Guerra del Francès (1808-1814), que tingué per escenari vivent la muntanya dels Àngels i rodalies, on es covaren carlins de renom procedents del món pagès més conservador. Molts dels pagesos hisendats de la ruralia tenien familiars que formaven part de la carrera militar. Joaquim Llach Guilla, descendent d’una antiga família de propietaris d’aquesta vila, fou un destacat carlí de la província de Girona durant l’última carlinada o Tercera Guerra Carlina (1872-1875). El febrer de 1873, amb la proclamació de la Primera República espanyola, molts monàrquics es van passar als carlins. Un dels motius que va empènyer Catalunya a afegir-se a la revolta del pretendent Carles VII fou la promesa de restauració de les constitucions catalanes, abolides pels decrets de Nova Planta de Felip V (1714). El 1874 Llach Guilla, als vint-i-quatre anys, ja era membre del primer esquadró de Girona d’aquelles tropes. El maig de 1921 Joaquim Llach i Coll fou nomenat president de la Junta Provincial Tradicionalista de Girona, càrrec que ocuparia fins al seu decés. El “senyor Llach Guilla” es traslladà a Girona, però estiuejava a la casa pairal de Sant Martí. Jaume Marquès i Casanovas, que fou canonge, arxiver i cronista oficial de Girona, recordava així aquest membre de la família Llach: “Al segon [pis de la pujada del Pont de Pedra núm. 3 de Girona] hi havia la residència de la família Llach de Sant Martivell [sic], anomenada Llach Guilla [...]. Un venerable ancià de llarga barba blanca, don Joaquim Llach, era un vell militant de la Comunió Tradicionalista de Girona, el qual vaig veure per primera vegada

quan hom li rendí un homenatge a l’any 1921 [sic].” (Los Sitios de Gerona, 21-10-1979.) Els jaumins (abans carlins) de Girona havien preparat aquest homenatge al seu cap provincial atès que Jaume de Borbó (duc de Madrid) li havia concedit a principis de 1926 la Creu de Cavaller de l’Orde de la Legitimitat Proscrita, que en aquella festa li fou imposada. “Es parlava amb gran respecte, entre els carlins que es mantenien fidels, del que consideraven el seu cap, que era el senyor Llach Guilla, de Sant Martí Vell.” (Ramon Guardiola i Rovira. Diari de Girona, 20-10-1988.) El vidu patriarca Llach morí als setanta-vuit anys a la seva casa pairal de Sant Martí. La mort d’aquest hisendat tingué molt de ressò: la portada sencera del Diario de Gerona del 17 de maig de 1928, llevat de la capçalera, era tota una esquela. Dos dies més tard, el mateix diari feia una ressenya de la seva biografia carlina, i a l’estiu de 1928 la Joventut Tradicionalista publicà al seu butlletí un monogràfic dedicat al “senyor Llach Guilla”. Font informació: País petit, revista de Verges núm. 8, juliol 2007, pàg. 41/45. “Genealogia d’un revolucionari” (+ fe d’errates País petit núm. 9, gener 2008, pàg. 2). Llibres parroquials de Sant Martí Vell. Hemeroteca gironina.

104

Jaume Saló i Soler Associació d'Història Rural de les Comarques Gironines

Sarrià de Ter

arrià de Ter està ubicat en un espai geogràficament estratègic. Potser per això, des dels temps de l’Imperi romà ha estat una terra de pas. Totes les cultures, civilitzacions i grans episodis històrics han tingut la seva repercussió al nostre poble. Des dels romans fins als exèrcits de Carlemany, des dels peregrins de Sant Jaume fins als turistes dels anys setanta, des de les tropes napoleòniques fins a les rutes comercials del segle XIX, tot i tots han anat deixant petjada al nostre municipi. I en gran part és causa d’aquesta suma d’aportacions que avui som el que som. Els primers assentaments humans, embrió de la ciutat Gerunda, van créixer al voltant de dos grans nuclis: Sarrià de Dalt i Sarrià de Baix. La pagesia i el comerç eren la base d’un poble que evolucionava fins a assolir l’etapa industrial de la mà de les primeres fàbriques papereres. Aquesta indústria fou l’eix essencial d’un Sarrià de Ter que creixia amb l’arribada de gent d’altres municipis i altres parts de l’Estat espanyol. El nostre poble ha anat creixent quantitativament i qualitativament fins a ser, avui, un municipi de 4.866 habitants, que continua mantenint una forta identitat de poble però que ja gaudeix dels serveis d’una ciutat. Equipaments educatius, socials, esportius i culturals configuren una gran oferta per als nostres ciutadans, que al mateix temps poden gaudir de la gran vitalitat del

poble amb multitud d’entitats i associacions de tots els àmbits que contribueixen a aquest gran dinamisme sociocultural. Fruit d’aquesta rica vida, i al llarg de tots aquests segles, Sarrià de Ter ha anat generant diferents personatges històrics importants per a nosaltres i també per les seves aportacions al conjunt del país. Personatges que en tots els camps de l’activitat humana han destacat i han contribuït a donar a conèixer el nom del nostre poble arreu. Aquí us en presentem una petita selecció. Tres noms que han destacat en tres àmbits diferents: la política, la indústria i l’art. Personatges que conjuntament amb la resta de sarrianencs i sarrianenques han vertebrat el nostre poble.

105

Roger Torrent i Ramió Alcalde de Sarrià de Ter

Sarrià de Ter

Església de la Mare de Déu de la Misericòrdia

Vista de Sarrià de Ter

terra de pas

el metge i polític

Agustí Riera i Pau

Sarrià de Ter

l metge Agustí Riera i Pau participà intensament de la transformació política i social de la Catalunya del primer quart del segle XX. Nascut a Cuba l’any 1876, fill de pares gironins emigrats a causa de les guerres carlines, la seva família s’instal·là el 1884 al barri del Pont Major, on el seu pare, el metge Narcís Riera Illa, obrí consulta. L’any 1899 Agustí Riera es llicencià en medicina per la Universitat de Barcelona i el 1905, a la mort del seu pare, es féu càrrec de la consulta del Pont Major, ara des d’una casa situada al carrer Major, de Sarrià de Ter. Casat amb M. Teresa Trotcha, a Sarrià de Ter hi varen néixer els seus fills, Lluïsa, Concepció, Agustí i Montserrat. Va ingressar al Centre Catalanista de Girona i a la Lliga Regionalista dirigida pel seu amic Francesc Cambó i l’any 1911 es va presentar a les eleccions parcials a la Diputació Provincial, i va ser elegit diputat i president de la Diputació, càrrec que mantindria –sempre en minoria– fins al 1924, any en què es va dissoldre la Mancomunitat de Catalunya arran del cop d’estat del general Primo de Rivera. La Mancomunitat de Prat de la Riba, creada el 1914 amb la unió de les quatre diputacions catalanes, fou el primer assaig d’autogovern de Catalunya. Nomenat conseller de Comunicacions i Obres Públiques, Agustí Riera va promoure a les comarques gironines l’extensió de la xarxa de camins veïnals i la millora de les carreteres comarcals, l’extensió de les línies telefòniques i l’allargament de la línia del carrilet de Flaçà a Girona l’any 1921. Atesa la seva formació sanitària, va promoure la construcció de la xarxa d’aigua potable i de clavegueram als pobles i ciutats amb la finalitat d’eradicar malalties importants a l’època com eren el paludisme, la tuberculosi i el tifus. Home molt popular, era convidat a nombrosos actes culturals a les comarques gironines, però va acudir especialment a Girona, al Pont Major i a Sarrià de Ter, on mantenia la consulta mèdica, presenciant les actuacions de l’Orfeó Joventut i impulsant uns Jocs Florals locals a l’estil dels de Girona. El seu carisma s’incrementà quan fou nomenat senador del Regne per Barcelona l’any 1923, càrrec que malauradament només durà un any per la instauració de la dictadura militar. Mai va abandonar la seva militància i, tot i que no formà part activa de la política, essent president del Centre Catalanista de Girona, l'any 1933 va ser nomenat vicepresident del Consell de la Lliga Catalana, el nou partit reformat per Cambó i Ventosa Calvell

Foto d’Agustí Riera i, al costat, el dia del seu casament

Sábalo de Guane (Cuba), 1876 - Les Planes d’Hostoles, 1936

després de la desfeta de la Lliga Regionalista en les eleccions municipals del 1931, quan es creà la II República. Els primers dies de la revolta militar de juliol de 1936 varen provocar una onada de violència incontrolada vers els clergues, els polítics de la Lliga i els propietaris i homes de negocis. La major part dels membres de la Lliga varen fugir a l’estranger, però Agustí Riera es va quedar amb la seva família, atenent els pacients com havia fet sempre. L’agost de 1936 fou assassinat en un bosquet de les Encies, a les Planes d’Hostoles, per un escamot revolucionari. Tenia seixanta anys. L’any 2004 l’Ajuntament de Sarrià de Ter va retre-li homenatge i va posar el seu nom a un carrer del Pla dels Vinyers.

106

Assumpció Vila i Simon Llicenciada en ciències econòmiques

l'empresari pioner de la indústria paperera

Paulí Torras i Domènech Sant Joan les Fonts, 1869 - La Garriga, 1953

forma el paper. Aquí la societat Paulino Torras Domènech va passar a ser Juan y Francisco Torras Hostench. El 1944 ja era el primer fabricant provincial, amb 3.790 tm anuals de paper d’impressió (seguit de Torras Juvinyà, 2.920 tm). El 1953 foren 10.000 tm. Més enllà, el 1977, la companyia tenia vuit factories arreu de l’Estat i 2.900 treballadors. El nostre biografiat va morir el 1953 al balneari mèdic de la Garriga. En homenatge seu, el grup d’unes cent cases construïdes per als treballadors a partir de 1952 es va denominar Colònia Paulí Torras. A més, el 1970 va crear-se la Fundació Paulí Torras, dedicada als estudis migratoris.

107

Pere Sala i López Doctor en història econòmica

Sarrià de Ter

aulí Torras i Domènech, pioner de la indústria moderna del paper, va néixer en el si d’una família de llarga tradició paperera, de més de dos-cents cinquanta anys. El seu rebesavi, Manuel Torras Pagès, en feia a Cerdanyola cap al 1750; el besavi, Melció Torras Ferrés, a Ripollet; i l’avi, Salvador Torras Ricart, a Sant Joan les Fonts, on arribà entorn de 1820 i on tingué quatre fills. Els quatre nois varen disposar, cadascun, d’un molí paperer. El 1854, però, varen sumar esforços i aixecaren una fàbrica gran (“L’obra nova”), que el 1862 era la principal productora gironina de paper comú (dit també manual o full a full, enfront del fet a màquina –paper continu o de cilindres). El 1872 constitueixen Torras Hnos., amb dos gerents: Joan Torras Corominas (pare de Paulí) i Miquel Torras Corominas (director de l’oficina de vendes de Barcelona). El 1877 munten una màquina contínua, la sisena de les comarques de Girona. En morir Miquel el 1888, nasqué Sucesores de Torras Hnos. El cosí Rafael Torras Juvinyà va substituir el seu difunt pare al despatx barceloní, mentre que el pare de Paulí va cedir la direcció industrial de Sant Joan les Fonts al seu fill gran, Salvador Torras Domènech, i la subdirecció al mateix Paulí, el fill menor, que aleshores tenia vint anys, vint-i-set quan va passar a ser-ne soci, el 1896. El segle XX va començar malament. Els cosins no s’entenien. Fins al punt que qualsevol espurna podia calar foc. En un dia gris de 1901 una discussió sobre l’ús d’una tartana per anar a les festes d’Olot va pujar de to i va esclatar. Varen separar-se. Però, qui es quedava la fàbrica? La varen subhastar, a plica tancada. En obrir els dos sobres, la xifra més alta va ser la dels Torras Juvinyà: 230.000 ptes. Els Torras Domènech hagueren de marxar, i amb la dita quantitat bastiren una nova indústria, a la Colònia Bonmatí (prop d’Anglès). S’engegà el 1903. El disseny tècnic va ser de Paulí, el director. Salvador s’ocupava de la part comercial a Barcelona. Altre cop, el 1932, l’empresa torna a escindir-se. Paulí se n’anà. El 1935 obre una nova factoria a Sant Julià de Ramis; i, seguidament, s’instal·la al poble veí de Sarrià de Ter, on el 1941 inaugura –al costat dels seus dos fills i del financer Enric Grebler– una planta d’alt rendiment, tant de paper com de cel·lulosa –que és la pasta d’on es

Retrat de l‘empresari Al costat, Paulí Torras amb els seus fills Joan i Francesc

la pintora, ceramista i escultora

Emília Xargay i Pagès

Sarrià de Ter

Emília Xargay, retrat de joventut

Emília Xargay treballant al seu taller

Sarrià de Ter, 1927 - L’Escala, 2002

mília Xargay i Pagès fou pintora, ceramista i escultora catalana. S’inicià com a pintora a l’Acadèmia de Belles Arts de Girona, al taller de Joan Orihuel i amb només disset anys ja féu la primera exposició col·lectiva. Ben aviat, però, abandonà la pintura més academicista per buscar la seva pròpia estètica i més endavant, el 1963, es va iniciar en l’escultura. Treballà amb diferents tècniques, totes elles impregnades de la voluntat d’experimentació i la constant evolució que la caracteritzava: pintura, escultura, orfebreria, mural, ceràmica, esmalt, dibuix, cartells, tapís, etc. Els temes més recurrents en la seva obra són: la parella, sant Jordi, la dona i el toro ibèric. La seva obra rep la influència i l’impacte dels seus nombrosos viatges i de la seva estada a l’Amèrica del Sud. El 1951 va ser fundadora del grup Indika, grup artístic empordanès. També va formar part del Cercle d’Art d’Avui. Artista reconeguda internacionalment, va exposar a Catalunya (Girona, Barcelona, l’Escala), a l’Estat espanyol (València, Madrid, Sevilla...) i a l’Argentina, als Estats Units, Cuba, França, Alemanya o Mèxic. El seu esforç ha estat reconegut amb una trentena de premis i distincions, entre els quals destaquen: el Premi del Ministeri

d’Instrucció Pública de Brasil a la III Biennal Hispanoamericana d’Art de Barcelona (1955), el Premi Ynglada-Guillot (1962), i la Creu de Sant Jordi (1992). Emília Xargay tenia una estreta vinculació amb el poble de Sarrià de Ter. Aquest és el poble on va néixer i on va passar la major part de la seva infantesa vivint a casa dels seus avis. Aquesta vinculació amb Sarrià no la va perdre mai ja que se la veia sovint pel poble així com per la biblioteca que duu el seu nom, de la qual era usuària habitual. “Va ser a Sarrià on vaig aprendre a fer els meus pals i rodonetes, on vaig agafar el carbó de la llar i vaig començar a dibuixar. Ningú no em feia cas, llavors.” Emília Xargay, 1987.

108

Anna Sala i Xargay Directora de la Biblioteca Emília Xargay

Vilablareix

ituat al bell mig del Gironès, Vilablareix és un municipi de prop de 6 km2 d’extensió que ocupa el límit sud de l’àrea urbana de Girona. Malgrat que ja en temps dels romans va ser l’emplaçament d’una important vil·la romana situada als afores de Gerunda, com demostren la torre funerària anomenada la Torratxa i les termes romanes trobades recentment prop de l’església de Sant Menna, no tenim constància escrita de l’existència del municipi fins al segle IX, on apareix el nom de Villa Ablares per primera vegada. Tot i que la major part del terme municipal continuen essent conreus i boscos, en els darrers vint-i-cinc anys ha experimentat un important creixement residencial i industrial a l’entorn de la carretera que va de Girona a Santa Coloma de Farners. Aquest creixement en nombre d’habitants –passant de 1.000 a 2.500 en aquest període de temps– i d’activitats econòmiques –més de cent setanta-cinc activitats al municipi– s’ha produït, principalment, per desplaçaments de les ciutats de Girona i Salt i ha fet de Vilablareix un poble ple d’activitat i vida. Malgrat aquest creixement, el caràcter eminentment rural del municipi i la seva situació geogràfica fan que sigui un pulmó per a l’àrea urbana de Girona. Aquest entorn natural va des del nucli urbà fins al puig de Sant Roc, on hi ha l’ermita del segle XVI totalment

restaurada, dedicada al sant i on cada any se celebra un aplec multitudinari. Trobem camps de conreu, plantacions de fruiters, importants masses forestals i boscos de ribera a l’entorn dels tres rius que travessen el municipi, el Reramurs, el Güell i el Masrocs. Les diferents rutes de camins i senders que hi ha en aquests indrets fan d’aquesta zona un magnífic espai per passejar-hi i practicar-hi alguna activitat física en plena natura just al costat de la conurbació gironina. És la feina de tothom qui viu i ha viscut a Vilablareix la que ha conformat el municipi que tenim avui, amb respecte pel passat, empenta en el present i il·lusió pel futur.

109

David Mascort i Subiranas Alcalde de Vilablareix

Vilablareix

Centre Cultural Can Gruart, masia del s. XVI

Torre funerària romana del s. II, a Vilablareix

ple d'activitat i vida

l’agricultor, empresari i polític

Salvador Gispert-Sauch i Burch

Vilablareix

escendent d’una família de propietaris de Vilablareix, va néixer el 13 de setembre de 1879. Era el gran d'onze germans. La casa pairal on va viure i viuen els seus descendents data del segle XVII. Va intervenir molt directament en la política municipal, va col·laborar en nombroses activitats i va formar part de diverses associacions. Cal destacar la seva convicció a defensar els drets i la cultura catalana. El juliol de 1906 es va casar amb Maria del Pilar Mundet i Noguera a l’oratori de la casa pairal de la família. L’octubre de 1914 la Maria del Pilar va morir en plena joventut. El maig de 1916 es va casar amb Dolors de Pont i Adroher, a l’església de Sant Feliu de Girona, amb la qual va tenir quatre fills. Era el secretari de la Junta local de l’organització de l’Aplec de Santa Afra, on concorrien molts catòlics de la província. En l’aplec de l’agost de 1910, vint-i-cinc dels pobles reunits van redactar un manifest de protesta per l’acció anticatòlica del govern de Madrid, que projectava la supressió de l’ensenyament obligatori de la doctrina cristiana a les escoles. Es va enviar un telegrama al president del Consell de Ministres. L’Ajuntament, el jutge, la mestra nacional, juntes de pares i de mares de famílies de Vilablareix, també li fan arribar una enèrgica protesta per aquell projecte. Va ser secretari de la Federació Sindical Agrària; també formà part de la Cambra Agrícola Provincial i vicepresident del Centre Regionalista de Girona. També va ser vicepresident primer de la Mutual Ganadera de Gerona, que es va constituir a les comarques de la Selva i el Gironès el gener de 1925. Va formar part com a vocal de la Junta Diocesana d’Acció Catòlica que es va constituir l’1 de novembre de 1927. El gener de 1929 va ser elegit membre de Las Nuevas Cámaras de Propiedad Rústica. L’1 de gener de 1906 va ser elegit alcalde de Vilablareix, càrrec que va ocupar fins al 8 de juliol de 1930. A la sessió d’aquest dia va presentar la renúncia a l’alcaldia per ésser designat diputat provincial, càrrec que des de l’any 1925 era incompatible amb el de regidor. El juny de l’any 1923 era elegit diputat provincial pel districte de Girona dins la candidatura d’Afirmació Catalana. El 12 de gener de 1924 el dictador Primo de Rivera, mitjançant un reial decret, va dissoldre les diputacions. A la sessió extraordinària del 14 d’abril de 1924, presidida pel capità de l’exèrcit i delegat governatiu Alfredo Cullell Díaz, es van

Retrat de Salvador Gispert. Al costat, amb familiars i, a sota, Can Sauch, l'any 1910

Vilablareix, 1879 - 1955

destituir els regidors en actiu i se'n van designar de nous, els quals nomenen alcalde en Salvador, que no era present a la sessió. A la següent sessió en Salvador va renunciar al càrrec de regidor. Les seves idees polítiques feien que no pogués acceptar l’alcaldia, però la pressió i els precs dels seus companys de consistori van fer que amb moltes recances acceptés el càrrec. El 9 de febrer de 1939 va formar part de la Comissió Gestora Municipal, en la qual era tinent d’alcalde fins que el 28 de març va presentar una instància a l’alcalde Joaquim Franquesa en què demanava que li fos acceptada la dimissió per raons d’edat i salut. Li és acceptada a la sessió del 2 d’abril, dia que dóna per acabada la seva vida política. Va morir el 15 de desembre de 1955. Durant el seu càrrec d’alcalde es va construir l’actual CEIP, obra de Rafael Masó, i es va projectar la carretera que unia la de Santa Coloma amb el veïnat de l’Església, actual GI-V-5332.

110

Josep Manel Pallàs i Julià Primer tinent d’alcalde de l’Ajuntament de Vilablareix

Viladasens

l poble de Viladasens és cap al terme del Gironès. Llinda amb tres comarques: al nord, l’Alt Empordà amb Orriols i Llampaies; a l’est, el Baix Empordà amb Vilopriu; i a l'oest, el Pla de l’Estany amb Vilademuls, separat per l’autopista i la N-II. El poble està situat damunt d’un turó des d’on es pot albirar bona part de la comarca del Gironès, la muntanya dels Àngels i una part de les Gavarres. El municipi té 217 habitants i una superfície de 15,58 km2, amb nombroses masies disseminades i diversos veïnats: Fellines, la Mata, el Mas Nicolau i la Móra. El poble està envoltat per boscos d’alzines, roures i pins i per camps de conreus de secà. Per la part baixa del municipi hi passa la riera Cinyana, que neix a Sant Marçal, al Pla de l’Estany, i va a desembocar a Sant Jordi Desvalls, al riu Ter. Antigament la majoria de veïns es dedicaven a la pagesia; ara continuen treballant les terres, però no tots podem viure de l'agricultura i la ramaderia i hem anat a treballar fora del municipi perquè no hi ha més recursos. Hi destaca l’església parroquial de Sant Vicenç, d’estil barroc, segle XVIII, amb vestigis d’una construcció romànica del segle XII. També hi ha altres ermites romàniques, com la situada a un

quilòmetre del poble, al veïnat de la Móra, dedicada a sant Martí de la Móra i que data del segle XII, o la del veïnat de Fellines, l’església de Sant Martí de Fellines, també del segle XII. Com a anècdota es pot comentar que l’escriptor Antonio Machado va passar l’última nit a Espanya al mas Faixat quan es dirigia cap a França. Viladasens és un dels pobles per on passa el camí de Sant Jaume, que surt de Sant Pere de Rodes.

Alfons Soler i Pou Alcalde de Viladasens

111

Viladasens

Església parroquial de Sant Vicenç

Viladasens, entrada sud del poble

més que un poble, tot i ser petit

el claretià màrtir

Lluís Lladó i Teixidor Placa en record de la beatificació del claretià màrtir Lluís Lladó

Viladasens, 1912 - Barbastre, 1936

Viladasens

a néixer el 12 de maig de 1912 a Viladasens i els seus pares Vicenç i Engràcia eren pagesos. Als vuit anys va fer la primera comunió. Amb tretze anys, el capellà Emilio Bover el va portar al prepostulantat de Cervera. Va cursar primer i segon d'humanitats a Alagón, i tercer i quart a Cervera. Va professar el 15 d’agost de 1930 a Vic. Tres dies després, tots els professos, la promoció que pot dir-se “curs màrtir”, es traslladaren en cotxe directament a Solsona. El postulant semblava d’escàs talent i apagat, però després va tornar-se impulsiu, li agradava autoformar-se. Els últims anys es prenia amb serietat les correccions i les advertències dels responsables i en passar a estudis superiors va avantatjar els seus companys fins a ser considerat un dels millors. Tenia passió per saber i discutia els aspectes científics. L’1 de juliol de 1936 es trasllada a Barbastre. Nou postulants del curs superior no podien ordenar-se perquè havien de fer el servei militar. Per això Lladó i la major part dels seus companys van renovar només els vots temporals i no van arribar a ser ordenats. El dia 6 van començar la instrucció a la plaça de toros per reduir el període de servei en l'exèrcit quan els toqués incorporar-se a files. Però la tarda del 20 de juliol de 1936 uns seixanta anarquistes armats van irrompre en la comunitat de Barbastre on residien missioners claretians, per tal de practicar un escorcoll i mirar si hi amagaven armes. Malgrat no trobar-n’hi, els missioners van ser detinguts. Fins a primers d’agost, el comitè de Barbastre es va mantenir en una actitud moderada. Però a partir d’aquell moment cada nit circulaven els noms de les víctimes. Hi havia la certesa que cap sacerdot ni seglar catòlic que no hagués renegat de la seva fe no salvaria la vida. Lladó i dinou companys més van ésser afusellats en el quilòmetre 3 de la carretera de Berbegal, després d’haver signat, juntament amb tots els companys, una carta de comiat a la congregació escrita en un embolcall de xocolata i que entre altres

El beat Lluís Lladó i Teixidor

moltes coses deia: “Morimos todos contentos sin que nadie sienta desmayo ni pesares: morimos todos rogando a Dios que la sangre que caiga de nuestras heridas no sea sangre vengadora, sino sangre que entrando roja y viva por tus venas, estimule tu desarrollo y expansión por todo el mundo. ¡Adiós, querida Congregación! Tus hijos, Mártires de Barbastro, te saludan desde la prisión y te ofrecen sus dolores y angustias en holocausto expiatorio por nuestras deficiencias y en testimonio de nuestro amor fiel, generoso y perpetuo.” Lluís Lladó i Teixidor va ésser beatificat el dia 25 d’octubre de 1992 pel sant pare Joan Pau II al Vaticà. A l’acte hi van assistir els seus nebots Lluís i Vicenç Lladó. Aquesta documentació ha estat cedida per la vídua de Vicenç Lladó i Batllori, Montserrat Grau i Puigvert del restaurant del poble Can Lladó i també del llibre Esta es nuestra sangre. 51 claretianos mártires. Barbastro, Agosto 1936, escrit per Gabriel Campo Villegas.

112

Montserrat Grau i Puigvert Vídua de Vicenç Lladó i Batllori Restauradora

FORANIES GIRONINES (1965) El Pla de Girona és un pla modest, amable, fidel a la petja i a l'esguard. No us produeix el respecte ni l'encís formidable de la planície empordanesa, on el sol descendeix i es colga ran dels conreus, darrera l'horitzontalitat emplomallada dels blatdemoros, com si l'engolís un pou. No té laberints de recs, ni misteris lacustres, ni traïdories ni llegendes d'aiguamoll. Allà on fiteu els ulls poden arribar-hi les vostres cames. No perdeu l'esma, no us lassa, abans d'hora, la sensació d'infinit. (...) Mai no deixeu d'oblidar els seus contorns naturals: la dent feresta de Rocacorba, la punxa de Sant Grau, l'onatge encrespat de les serralades de ponent, la modesta carena de Sant Marçal, els alzinars i rouredes del Perelló i Palau Sacosta. (...) Aqueix Pla de Girona té quelcom que no encerto a definir. Hi trobeu una mena de dolcesa com la que us aconhorta després d'una confessió o d'una pregària. Qui sap si l'encerclament d'ermitatges us amara de confiança i d'exorcisme. (...) Si desitgeu trobar resignació en les dissorts, coratge en els petits combats quotidians i auxili –tal vegada il·lusori, però tanmateix consolador– en les tribulacions, aneu al Pla amb l'ànima neta, humils com a bons romeus. Aneu-hi un capvespre. (...) i no us podreu sostreure a la convicció estrafolària que aquella terra amiga pregarà per vosaltres mentre es condormeix sota els primers estels. Prudenci Bertrana i Gomis, Obres completes

Sala de l'Apodyterium dels Banys Àrabs (Girona) Foto cedida per: Ajuntament de Girona. CRDI Autor: Jordi Ribot Puntí, 2000

PERSONATGES IL路LUSTRES DE LA SELVA

LA SELVA Amer Sant Julià del Llor La Cellera i Bonmatí de Ter Brunyola Sant Hilari Sacalm

Aeroport Girona-Costa Brava



Anglès

Riudellots de la Selva

Vilobí d’Onyar 3

SANTA COLOMA DE FARNERS

Riudarenes Arbúcies Sils Sant Feliu Riells i de Buixalleu Maçanet de la Selva Viabrea Massanes Breda Hostalric

Caldes de Malavella Vidreres 35 C

Osor

AP-7

Susqueda

Fogars de la Selva Tossa de Mar Lloret de Mar

omarca de Catalunya amb una extensió de 995 km2 i una població de 176.762 habitants, està situada entre la Serralada Transversal i la Costa Brava de migjorn. Així mateix, limita amb les comarques del Maresme, el Vallès Oriental, Osona, la Garrotxa, el Gironès, el Baix Empordà i la sempiterna mar Mediterrània. Santa Coloma de Farners, amb una població de 12.305 habitants, és cap de comarca. Juntament amb Blanes (39.834 habitants) i Lloret de Mar (40.282 habitants), dues poblacions d’important activitat lligada al turisme, sumen més de la meitat de tota la població d’una comarca on el bosc ocupa, d’una manera singular, més del 60% de la superfície. La seva situació geogràfica li atorga una gran varietat de paisatges vegetals (alzinars, suredes, pinedes, rouredes o fagedes dibuixen el paisatge i els colors de la comarca) que acompanyen indrets naturals de gran diversitat: la Costa Brava, el massís de les Guilleries o la plana on és situada Santa Coloma de Farners.

Blanes

La memòria històrica de la capital de la comarca ens duu al llunyà record d’una primitiva església, esmentada l’any 898 i destruïda per les ràtzies magiars en el segle X. Poc després, l’any 950, el bisbe de Girona Gotmar consagrava una nova església parroquial. D’altra banda, el topònim Farners és esmentat des del segle XI, en referència als antics molins fariners, molt presents a l’indret. Així mateix, la història de la Selva ens duu a l’època prehistòrica, tot i la poca coneixença que tenim d’aquells que la poblaren en aquell temps pretèrit. Són coneguts uns quants poblats ibèrics i es té notícia de nuclis urbans petits durant la romanització. Ja a l’edat mitjana, trobem que la primera demarcació de la Selva fou d’origen eclesiàstic. El temps canviaria la comarca, amb divisions administratives i territorials que certificarien el seu pas inexorable i el dels homes i dones que, tal vegada, passejaren pels boscos o les platges de la comarca, fins i tot quan encara res feia pensar que hom l’anomenaria amb el mot que descriu un bosc ufanós i poc alterat.

mer, poble de la vall del riu Brugent i situat a la comarca de la Selva, limita amb la Garrotxa al nord i amb el Gironès per l’est. Al nord de la vall s’hi aixeca un bosc prominent de castanyers i faigs amb el Far com a capçalera. A l’altra cara de la vall s’hi albira Santa Brígida, un penya-segat, envoltat d’alzines i roures. Amer és un poble mil·lenari amb una història apassionant i curiosa: trobem indicis humans als cingles de Sant Roc, concretament a la balma de la Xemeneia (20.000 aC); però situem la creació de la vila amb la consagració de l’església del monestir benedictí de Santa Maria d’Amer el 9 de novembre de 949. A partir d’aquell moment, Amer evoluciona ràpidament, amb el mercat com a eix econòmic important al llarg del segle XII i l’ampliació del monestir. Però uns forts terratrèmols malmeteren la població i la vida entorn del conjunt monàstic. També les guerres remences hi feren acte de presència, però la vila acollí la fi dels conflictes amb el compromís d’arbitratge del rei Ferran el Catòlic. Cal ressaltar que tres abats del monestir benedictí d’Amer foren presidents de la Generalitat: Francesc de Giginta, Miquel d’Alentorn i Andreu Pont d’Osseja. La vila s’enriquí definitivament amb l’arribada del tren, l’antic carrilet de Girona a Olot, on després d’aquestes dues poblacions, era l’estació més important. Malauradament, l’any 1969 el tren va desaparèixer, fet que suposà un sotrac important per a la vila.

A part del monestir, Amer té un tret identitari singular: la plaça porxada –la plaça de la Vila–, que és la segona plaça porxada més gran de Catalunya. Cada 16 d’agost s’hi balla la Sardana de l’Alcalde. Aquesta sardana també és singular perquè és una sardana oberta i en forma d’espiral, que presideix bé l’alcalde bé una autoritat. Un altre punt cultural important és el barri del Pedreguet, un barri crescut a partir del segle XVIII, amb carrerons estrets i cases altes. Actualment, Amer té un potencial turístic important, amb la creació de les Vies Verdes. Igualment, l’entorn paisatgístic el fa un lloc ideal per fer-hi excursions i rutes a peu i amb bicicleta. Amer és un poble culturalment molt ric, amb festes i tradicions úniques a Catalunya. El seu entorn privilegiat i els productes artesans de qualitat fan que els que ens vénen a conèixer s’emportin un grat record del poble i de la seva gent.

121

Alba Serra i Gràcia Alcaldessa d’Amer

Amer

vila mil·lenària

La Sardana de l’Alcalde, que es balla cada 16 d’agost

Zona del Monestir, església de Santa Maria d‘Amer

Amer

l’alcalde

Narcís Junquera i Rigau

Amer

Festa d’Homenatge a la Vellesa, l’any 1965

D’esquerra a dreta: Dolors Junquera i Fusellas, Angelina Fusellas i Pujol, Consol Junquera i Fusellas, Narcís Junquera i Rigau, Josep Junquera i Fusellas i Narcís Junquera i Fusellas , i al costat, retrat de Narcís Junquera Fotos cedides per Narcís Junquera i Fusellas

asqué a Amer el 23 de juliol de 1908 a la masia i casa pairal de la Jonquera. Fou l’hereu i continuador de la família Junquera d’Amer, amb documents de referència datats, els més antics, en el segle XIII. Cursà els primers estudis a les escoles d’Amer, on coincidí amb el seu amic Josep Maria de Porcioles i Colomer, el qual fou més tard notari i alcalde de Barcelona. A causa del trasllat temporal de la família a Barcelona, concretament a Sant Gervasi, va continuar la formació fent el batxillerat de comerç als Germans de la Doctrina Cristina Salle Bonanova. El seu pare, Josep Junquera i Ruscalleda, fou un home inquiet i emprenedor, que inicià diferents negocis a la vall del Brugent. Fundà la indústria elèctrica que portà la llum als pobles d’Amer, les Planes d’Hostoles, Sant Feliu de Pallerols i al santuari de la Salut. Inicià així mateix diverses indústries tèxtils, concretament de la recuperació de cotó i filatura de fibra de jute per a la posterior fabricació d’espardenyes. Regentà la planta d’aigües mineromedicinals de l’Amer Palatín. Tot plegat féu que en Narcís seguís els passos del seu pare i, un cop traslladats de nou a Amer i a causa de la mort prematura del pare, es fes càrrec dels negocis i la hisenda familiar. Els temps eren difícils, plens d’inquietuds i d’incerteses polítiques. Esclatà el cop d’estat del general Franco i la Guerra Civil, i ell, conjuntament amb altres propietaris rurals, és empresonat al mateix municipi d’Amer, d’on van poder fugir tots ells al cap de poc temps fent la travessa a peu pel Pirineu, des d’Amer fins a Perpinyà, vivències que recull en un dietari personal. Acabada la Guerra Civil, torna a Amer i agafa de nou els negocis familiars que havien estat requisats. El 17 d’octubre de 1940 es casa amb l’Angelina Fusellas Pujol, amb qui tingué quatre fills, la Consol, la Dolors, en Josep i en Narcís. Fou durant trenta-tres anys alcalde d’Amer, des de la primavera de 1940 fins a la tardor de 1973, just un any abans de morir el 5 de setembre de l’any 1974. Tenia una expressió i una oratòria eloqüents, elegants i entranyables que acompanyava amb una bona gesticulació. Durant els anys que fou alcalde les obres realitzades en favor d’Amer foren extenses. Guardava com a més estimades i apreciades la construcció de l’institut de batxillerat Josep Maria de Porcioles, actualment INS Castell d’Estela. Reinstaurà el ball de la tradicional Sardana de l’Alcalde, també coneguda com a Festa mil·lenària, sardana que a partir de 1949 es balla cada any per la Festa Major la nit del 16 d’agost. Durant aquests anys, Amer tingué una gran empenta econòmica a causa de la construcció del pantà de Susqueda, que porta les aigües del Ter a Barcelona. Féu construir

A sota, la família Junquera - Fusellas.

Amer, 1908 - 1974

també, al taller de l’artista Albert Rosa d’Olot, uns preciosos gegants amb molta personalitat, que juntament amb els d’Olot són considerats d’una gran bellesa i disseny. Conjuntament amb altres alcaldes, l’any 1969, féu esforços per evitar el tancament de la línia del tren d’Olot a Girona, esforços que no pogueren evitar el cessament de l’històric tren. Rebé la “Medalla de Honor al Mérito Civil” quan va complir vint-i-cinc anys a l’alcaldia. Diuen que abans de morir has d’haver fet el teu camí i haver‑hi deixat petja. Ell ho aconseguí amb la seva senzillesa, dedicació i bonhomia. L’any 1974 fou declarat en sessió plenària alcalde honorari d’Amer a perpetuïtat, i se li va dedicar un carrer.

122

Narcís Junquera i Fusellas Empresari

el missioner dominicà

Amer, 1718 o 1720 - Girona, 1800

El 1774 mor el bisbe de Girona Manuel Palmero Rallo i el pare Llobresols és cridat a fer-li el sermó d’exèquies. També quan és a punt de morir el vicari general del bisbat, el pare Francesc Veray, també dominic, és cridat a assistir-lo en l’agonia. Després de vuitanta anys de vida, el pare fra Benet Llobresols i Nató mor a Girona el dia 1 de setembre de 1800. En el llibre d’òbits del convent de Sant Domingo de Girona, foli 44, hi llegim: “September, 1 - R.P.Fr. Benedictus Llobresols, Sacrae Theologiae Praesentatus, in Regno de Tunkin per plures annos Missionarius Apostolicus, scientiae, virtute, ac animarum zelo plurimum commendabilis, filius huius Conventus, 1800.”

123

Antoni Domènech i Domènech Arxiver de fotografies històriques d’Amer

Amer

lobresols (Llibrasols, Llograsols, Llogressols, Llobrassols) fou una de les heretats més importants de la vall d’Amer, situada a la riba esquerra del riu Amer (avui riu Brugent o Rebrugent) i molt propera a la vila. Es pot documentar abans del segle XIV, perquè ja figura en el capbreu de l’abat d’Amer de 1392. El segle XVIII fou el de màxima esplendor per als Llobresols i al llarg del segle XIX desaparegué de la vall i es perd la nissaga. El pare fra Benet Llobresols i Nató fou tal vegada el brot més important de la nissaga. Un dominic erudit, predicador brillant, orador convincent i missioner zelós per terres de les Filipines i la Xina. Nascut a Amer quan encara aquesta vila no s’havia refet dels desastres de la Guerra de Separació (el 1657 fou destruïda l’església parroquial de Sant Miquel, que no fou reconstruïda), la dels Nou Anys (on es produí el “saco y quema de Amer”) i la Guerra de Successió (1702-1714). Fou el sisè fill dels deu del matrimoni Narcís Llobresols i Teresa Nató. La data de naixement pot situar-se entre 1718 i 1720 i la que sí que és segura és la data de confirmació: el dia 9 de juliol de 1730 pel bisbe de Girona Baltasar Bastero i Lledó a l’església d’Amer i en fou padrí el seu germà Josep, que tenia nou anys. El 1739 entra al convent de Sant Domènec de Girona i és enviat a la Universitat de Cervera a estudiar teologia. El 1745 professa al mateix convent dominic de Girona i el 1746 és destinat a Manila (Filipines) des d’on el 1748 és destinat a Tonkin (Xina). Allí es troba amb el vell conflicte entre els jesuïtes i els ordes mendicants per certes concessions que els primers permetien en la litúrgia de determinades cerimònies, sobretot en els enterraments i en moments concrets de la celebració de la missa, així com en la traducció del nom de Déu i del concepte de cel a l’idioma dels nadius. Els mendicants es queixaven dels jesuïtes perquè introduïen certs conceptes i rituals confucians herètics per no entrar en conflicte amb l’ancestral cultura xinesa i facilitar l’evangelització cristiana. El 1742 ja el papa Benet XIV havia enviat la butlla Ex quo singulari cridant a l’ordre els jesuïtes, cosa que irrità els mandarins xinesos i provocà que l’emperador Fu-Kien ordenés una persecució en què moriren un bisbe i quatre missioners dominics. El 1750 el pare Llobresols envià una carta al general de l’orde, el francès Brémond, explicant-li la situació. El 1755 Llobresols és nomenat bisbe de Tonkin i el 1762 els mateixos dominics, contraris també a les tesis dels jesuïtes, l’envien a Roma per remitjar en el conflicte. A Roma hi està cinc anys sempre desitjós de tornar a la Xina. Com que no ho pot aconseguir, es retira al seu convent de Girona, on és mestre de novicis i es consagra a la predicació i a escriure llibres pietosos de temàtica diversa.

Llibre que va escriure Benet Llobresols per encàrrec de la Confraria de la Puríssima Sang de la parròquia de la Mare de Déu del Carme de Girona

Benet Llobresols i Nató

el jurista, notari, polític i alcalde

Amer

osep Maria de Porcioles i Colomer, fill de Joan de Porcioles i Gispert, va néixer a la vila d’Amer el 15 de juliol de 1904, ja que el seu pare fou notari de la vila de 1903 a 1915. Segons deia ell mateix, fou el primer Porcioles que naixia fora del mas pairal a la vila de Crespià, vora Besalú, a la comarca avui del Pla de l’Estany. També a Amer nasqueren els seus germans Joan i Joan Baptista, que moriren tots dos infants als setze i quatre mesos, respectivament. Abans, Joan de Porcioles, el pare, fou notari a Santa Coloma de Queralt, on nasqueren les seves germanes grans Narcisa, Montserrat i Maria. En Josep M. passa la infància a Amer i, en traslladar-se la família a Balaguer, on el seu pare en fou notari, resideix a Girona a casa d’una seva tia on, l’any 1921, al col·legi dels germans maristes, acaba el batxillerat amb nota mitjana d’excel·lent. Se’n va a Balaguer amb el dubte de si estudiar dret o arquitectura i el seu pare, davant la impossibilitat de situar-lo a Barcelona per motius econòmics, l’orienta a estudiar dret i, donades les seves aptituds, ho fa per lliure a la Universitat de Barcelona i així no s’ha de moure de Balaguer. Acaba la llicenciatura el 1928 i es trasllada a Valladolid a preparar les oposicions a notari, que aprova el 1932 i obté la plaça de Balaguer, just l’any que mor el seu pare a seixantasis anys. Ocupa el mateix despatx del pare i continua la seva tasca interrompuda. A Balaguer comença la trajectòria política com a líder de la Lliga Catalana. El 1934 es casa amb Dolors Sangenís i Graells, balaguerina de soca-rel. El 1936 és detingut per feixista i acaba a la Model de Barcelona. Sobreseguda la seva causa, s’instal·la a Valladolid. El 1939 comença la seva escalada política dintre el règim franquista: president de la Diputació de Lleida, director general de Registres i Notariat, jutge d’Apel·lacions de les Valls d’Andorra, i culmina el 15 de març de 1957 amb l’alcaldia de Barcelona, que ocupa fins al 1975. Abans, el 1947, guanya amb el núm. 1 les oposicions a una notaria de Barcelona i el 1956 funda l’empresa paperera Inpacsa, que durant quasi trenta anys fou el motor econòmic de Balaguer. Els divuit anys a l’alcaldia de Barcelona l’apropen a Crespià, gresol dels Porcioles, i a Amer, niu de records inoblidables d’infantesa. El mateix 1957 l’Ajuntament d’Amer el convida a presidir la genuïna Sardana de l’Alcalde, tradició que el seu pare va ajudar a recuperar, el 1949, gràcies a un escrit, datat a Amer el 1906. En agraïment, per les festes de la Mercè, vol que hi estiguin presents l’Ajuntament del seu poble nadiu i els famosos gegants d’aquella vila.

Josep Maria de Porcioles

Amer, 1904 - Vilassar de Dalt, 1993 L’alcalde Josep Maria de Porcioles a l’Ajuntament de Barcelona durant les Festes de la Mercè 1959, amb el consistori de l’Ajuntament d’Amer. De dreta a esquerra: Josep Estudis i Busquets (secretari Ajuntament d’Amer), Salvador Oliveras i Galceran, Narcís Junquera i Rigau, Josep Clusells i Rabionet, Josep Maria de Porcioles i Colomer, Josep Vila i Farres, Lluís Montserrat i Avellà, Joan Torrent i Font i Julià Clermont i Cassanyes - Foto cedida per Narcís Junquera i Fusellas

Josep Maria de Porcioles i Colomer

El 1975 l’Ajuntament d’Amer institueix la Medalla d’Or de la vila i el 16 d’agost, en un acte solemne, la hi lliura l’alcalde Joaquim Planella. Així mateix, el 1984 amb motiu de complir els vuitanta anys, se li entrega un pergamí, curosament emmarcat, amb el títol de fill predilecte de la vila i es descobreix una placa a la casa on va néixer. El 16 d’agost de 1993, amb vuitanta-nou anys i com un pressentiment, contempla la Sardana de l’Alcalde des del balcó de l’Ajuntament i, emocionat, s’acomiada dels seus conveïns. El senyor Porcioles, com aquí se’l coneixia, moria a Vilassar de Dalt, pocs dies després: el 3 de setembre de 1993.

124

Josep Puigdemont i Oliveras Historiador local

Anglès

om Anglès no hi ha res”. Permeteu-me que comenci aquest escrit amb una frase contundent però real. De vegades penso que aquesta vall on està ubicat el nostre poble és un autèntic joiell, semblant a aquell paradís tan desitjat pels humans. Estem situats en una plana a 181 m d’altitud sobre el nivell del mar, però de cop les majestuoses muntanyes de les Guilleries s’eleven imponents amb la muntanya de Santa Bàrbara de 854 m d’altitud, paradigma de la personalitat dels anglesencs, que han restaurat el santuari dotant-lo d’un magnífic refugi, una obra gegantina feta amb l’esforç de tot un poble. Des d’aquest indret es pot contemplar un dels paisatges més memorables que recordo: la plana de la Selva, situada al capdavall de la muntanya, i la Mediterrània com a teló de fons. Aquestes Guilleries que ens envolten ofereixen durant l’any una simfonia cromàtica irrepetible: totes les tonalitats possibles del color verd a la primavera i una amalgama i diversitat de colors a la tardor. Un terreny ideal per cercar-hi castanyes (les Guilleries és la terra dels castanyers) o bolets, també és un lloc ideal per passejar pel mig dels boscos o resseguir corriols i rutes de muntanya, a peu o en bicicleta. Al terme d’Anglès hi ha diferents rutes marcades que solen ser molt concorregudes sobretot el cap de setmana. També vull esmentar la cacera que es pot fer per aquestes boscúries i la pesca. Tenim una de les millors zones de pesca de truites de tot l’Estat espanyol.

Creieu-me: perdeu-vos algun dia pel nostre poble, proveu l’hospitalitat de les fondes o la gastronomia dels restaurants, compreu a les nostres botigues i doneu un tomb pel barri vell: una joia del gòtic català. Aquí hi descobrireu grans portalades i magnífics finestrals gòtics, juntament amb finestres romàniques i edificis modernistes i noucentistes. Admireu també la nostra arqueologia industrial, restes d’un passat esplendorós: el vapor de la Burés, peça única declarada bé cultural d’interès nacional. Feu una passejada pels nostres parcs i jardins: el parc de la Font del Canyo, els jardins de Can Cendra –parc noucentista dissenyat per l’arquitecte Rafael Masó–, o el parc de l’Estació, ubicat sobre el traçat del ferrocarril de via estreta i on encara podeu admirar l’antiga estació del tren d’Olot. Per tot això, i molt més, us deia que “com Anglès no hi ha res”.

125

Pere Espinet i Coll Alcalde d’Anglès

Anglès

“C

El carrer d’Avall d’Anglès

Vista d’Anglès

com Anglès no hi ha res

el músic i compositor de sardanes

Pere Masats i Vilata Anglès, 1894 - Barcelona, 1981

Sempre que podia, Pere Masats acudia a l’aplec d’Anglès. En aquesta fotografia el podem veure en un dels primers aplecs celebrats a la nostra població; està situat al fons, el primer començant per la dreta

Anglès

Quintet de jazz L’As d’Anglès. Aquests foren els iniciadors del que esdevindria una gran orquestra. Assegut al piano, l’iniciador i director, Pere Masats

L’orquestra L’As d’Anglès, temporada 1936-37. El director de l’orquestra, Pere Masats és el setè començant per l’esquerra

ou el fundador del quintet L’As d’Anglès, que amb el pas del temps es transformà en una cobla orquestra i una de les formacions pioneres a introduir el jazz a Catalunya. Aquesta formació va néixer el dia 26 de desembre de 1921. Els millors professors de música d’Anglès i pobles veïns es reuniren per preparar un festival per recaptar fons per als soldats i ferits de la guerra del Marroc. Aquell conjunt que va néixer improvisadament i tocant aleshores unes melodies estranyes tingué un èxit extraordinari. Posteriorment, els músics Josep Figueres, àlies en Bet, en Ramon Ribera, en Francesc Codina, d’Amer, i en Josep M. Carbonell, de Girona, dirigits per en Pere Masats, fundaren una orquestra de jazz que agafà el nom de L’As per recordar els asos de l’aviació de la Primera Guerra Mundial. Aquesta formació musical tingué molta fama durant la dècada dels anys trenta. La Guerra Civil va desfer aquella orquestra, que tornà a aparèixer sense el mestre Masats i per poc temps en la postguerra. L’any 1931, en les primeres eleccions municipals democràtiques durant la Segona República va sortir elegit com a alcalde d’Anglès per Esquerra Republicana i va destacar en l’impuls que donà a l’ensenyament públic en català. Un cop acabada la Guerra Civil, fou perseguit pel règim franquista. Va ser un gran compositor de sardanes, entre les quals destaquen Montbuienca, Floricel, Dolces carícies, Les fonts de Sant Hilari, Del mateix planter, Palafrugell, Cordial oferiment, El meu tribut, Una vida festejant, Les Guilleries, Fadrinalla, Dolls d’estimació, Preuada germanor, Nuvis a Montserrat, Joiosa parella, Lloança, Gran diada, A la falda de l’àvia, Gales d’Anglès, El manyagoi dels avis, Una tendresa i Un tresor.

126

Emili Rams i Riera Arxiver municipal d’Anglès

l’activista cultural i músic

Joan Pibernat i Caner

l’Arcada de Can Verdaguer. Aquelles primeres classes foren interrompudes per la Guàrdia Civil, que privà que continuessin. Això no obstant, aquell any es va sembrar una llavor que donà molts fruits per a posteriors generacions d’anglesencs. En Joan Pibernat sempre fou una persona rebel fins a la seva mort. Dotat d’un caràcter explosiu, tenia una fina ironia que solia destil·lar en nombrosos escrits que sortien a voltes en programes de l’aplec, o de les Gales d’Anglès, i en altres publicacions de caire més polític.

Isidre Serra i Cervantes Tècnic de Promoció Econòmica

127

Anglès

oan Pibernat i Caner, activista cultural i músic, va créixer al carrer Major d’Anglès, a la sabateria de can Pibernat, i va seguir portant el negoci que li deixà el seu pare. Músic per vocació, va ser un més d’aquella colla de bons instrumentistes que donà el poble d’Anglès a principis del segle XX. L’any 1934 va entrar a formar part del conjunt Mikeys i posteriorment a la postguerra entrà a formar part de l’última generació de la famosa orquestra L’As d’Anglès. Destacà per fer una feina callada i constant per tal de recuperar les llibertats de Catalunya que el règim franquista havia aniquilat. Fou un dels fundadors de Floricel, entitat sardanista i cultural que organitzà el primer aplec de la sardana l’any 1955. Aquesta entitat, de la qual també fou president, es va dedicar intensament a restablir la cultura catalana tant com va poder. Durant el franquisme en Joan Pibernat va ser la veu de la consciència social d’unes generacions d’anglesencs que creien en un país més lliure. El dia 14 de febrer de 1967 l’entitat Floricel va organitzar clandestinament les primeres classes de català a la nostra població. Aleshores el president de l’entitat era Joan Toy, i els professors el poeta Joaquim Bauxell i en Joan Pibernat. Aquest darrer posà a disposició de més de cinquanta alumnes que hi acudiren l’edifici aleshores de la seva propietat i emblema del poble d’Anglès,

L’orquestra L’As d’Anglès, temporada 1940-41. En Joan Pibernat és el primer començant per la dreta de l’última fila. Al costat, una foto del músic

Any 1936. En Joan Pibernat aleshores tocava al conjunt de Jazz els Mikeys d’Anglès

Anglès, 1889 - 1996

el metge i historiador

Ramon Vinyes i Triadó

Anglès

Instantània de la Festa de la Vellesa de l’any 1958-1959: la comitiva que es dirigeix a missa està encapçalada pel Dr. Ramon Vinyes

Ramon Vinyes i el seu fill Àngel; ambdós, eminents metges del poble d’Anglès. Al costat, retrat del doctor Ramon Vinyes

Anglès, 1889 - 1978

l Dr. Ramon Vinyes i Triadó es graduà a la Facultat de Medicina de Barcelona l’any 1913 i exercí la professió de metge durant més de quaranta anys a la nostra vila i pobles veïns de la comarca. Eren temps difícils en què sovint calia que els metges efectuessin llargs desplaçaments per atendre malalts en les nombroses masies escampades, pel mig del boscatge de les Guilleries. Tampoc hi havia horaris de treball establerts. La professió exigia estar disponible les vint-i-quatre hores del dia. Sempre ha estat recordat tant per la seva vàlua professional com per l’altruisme amb què va practicar la medicina. Tingué una intensa activitat social, política i cultural a Anglès i participà en diverses associacions cíviques i esportives. L’any 1915 es casà amb Dolors Miralpeix i Cairo. Fou un gran defensor de les tradicions i costums catalans i de la nostra parla, que defensà aferrissadament. L’any 1973 va publicar el llibre Anglès, notes històriques, un dels primers apunts per a la història de la nostra vila. Coneixedor com ningú de la història de la vall d’Anglès, va fer públiques les primeres notes històriques de la nostra vila, obrint el camí per a futurs historiadors. Autor d’articles en revistes locals, ha deixat un variat i extens llegat escrit.

El seu fill, el Dr. Àngel Vinyes i Miralpeix (1917-2005), també va exercir la professió de metge durant quaranta anys al seu Anglès natal. Ha estat també una persona molt estimada, tant per la seva sapiència mèdica, com per l’humanisme que sempre va dispensar. La casa pairal de la família Vinyes-Miralpeix, construïda l’any 1907, obra primerenca de l’arquitecte noucentista Rafael Masó (1880-1935), fou l’escenari de quatre generacions de la família i albergà també, durant setanta anys, el consultori mèdic dels doctors, pare i fill.

128

Ramon Vinyes-Miralpeix i Gassó Nét del Dr. Ramon Vinyes i Triadó

Arbúcies

uan parlem d’Arbúcies parlem d’una de les viles amb més història d’aquestes comarques. Història recent, però també història d’abans, de la creació del nostre país, de quan el Montseny n’era frontera. Els vestigis humans més antics daten de l’edat del bronze. El nom d’Arbúcies apareix ja en pergamins que daten de l’època carolíngia, i tenim la consagració de l’església parroquial de Sant Quirze i Santa Julita, patrons del poble, l’any 923. Va ser el moment en què el poblament de la vall d’Arbúcies era un fet irreversible, tot i que ja hi havia set parròquies més repartides pels diferents veïnats d’aquesta immensa vall. Llegendes, bruixes, bandolers, boscos màgics, dones d’aigua... i el castell de Montsoriu. La fortalesa gòtica més important i imponent de tot Catalunya. Un espai en vies de restauració, que es pot visitar i d’on ha sortit un dels conjunts de materials ceràmics i de la vida quotidiana medieval més destacats trobats fins ara al nostre país, que es pot visitar a la Gabella, el Museu Etnològic del Montseny. Un museu que ens ensenya perfectament com era la vida d’abans en aquestes terres, què feien els nostres avantpassats, com s’organitzaven, com treballaven, com vivien. Arbúcies, que va destacar durant segles per la importància dels seus boscos i dels productes de primeríssima qualitat que en sortien, és ara un municipi que barreja la tradició amb la innovació: vila carrossera d’autocars, del tèxtil i d’empreses embotelladores d’aigua. Un poble que manté encesa la tradició més que centenària de les Enramades, festa tradicional d’interès nacional, i del concurs de catifes de flors naturals del Montseny com a punt central dels nostres costums i tradicions.

Arbúcies és el municipi més important del parc natural del Montseny, declarat reserva de la biosfera per la monumentalitat dels seus boscos, la bellesa de la contrada i la gran varietat de plantes, arbres i animals que hi podem trobar. Som un poble ordenat actualment a l’entorn de la riera que porta el nom del municipi. O és al revés? Això ens permet oferir al visitant natura, gastronomia, arquitectura, esports, aventura, descans, paisatges canviants segons l’època de l’any, llargues passejades que desperten tots els sentits. I tot en una vall que comença suau al costat del riu Tordera i que arriba a més de 1.700 metres d’altitud, amb el turó de l’Home i les Agudes, que es mostren imponents com senyors d’aquestes terres. Tot plegat ha fet de la gent d’Arbúcies persones dinàmiques, que des de sempre ens hem organitzat en la defensa de les tradicions i els costums. Una vila plena de personatges destacats que han sobresortit al llarg de la història en totes les facetes de la vida com la cultura, les arts, la música, l’arquitectura, la poesia, la indústria... Un poble viu, en una vall on viure i conviure forma part d’una manera de ser.

129

Pere Garriga i Solà Alcalde d’Arbúcies

Arbúcies

La plaça d’Arbúcies amb l’arbre centenari, emblema del poble

Panoràmica de la vila d’Arbúcies, amb la vista de les Agudes del Montseny al fons

vila jardí del Montseny

el carrosser

Joan Ayats i Casas

Arbúcies

Joan Ayats (amb el cigar) i treballadors

Foto: Arxiu Històric Municipal d’Arbúcies

Navata, 1880 - Arbúcies, 1975

airebé sempre que, per una raó o altra, alguna persona m’ha preguntat o s’ha assabentat del meu lloc de naixement, a banda de lloar l’exuberància estètica de les rodalies d’Arbúcies, fet que considero previsible i molt cabdal, m’ha sobtat l’existència d’un corrent d’opinió generalitzat que emfasitza les bondats del caràcter arbucienc en el sentit de ser una vila oberta, afable, emprenedora i senzilla. Aquesta simpatia envers Arbúcies i els arbuciencs se subratlla sempre per oposició amb altres viles considerades pobles de muntanya que són percebuts com a llocs menys afables i cordials. Aquest és un tret que es destaca d’Arbúcies i dels arbuciencs i que em resulta difícil d’explicar sense sortir del tòpic i de les generalitats més gastades. Tanmateix, a vegades he reflexionat sobre la circumstància per la qual els arbuciencs rebem aquest tracte d’excepcionalitat. Al capdavall ens estan dient que som gent normal, però malauradament hem de resoldre que cada vegada més la normalitat és excepcional. Sigui com sigui, potser el que diré és una bajanada més de les que llegim diàriament, però crec que una part del mèrit d’aquest corrent d’opinió relacionat amb Arbúcies és d’en Joan Ayats i Casas, que a principis del segle XX injectà sang empordanesa a la nostra vila. Joan Ayats i Casas era un immigrant que deixa el seu poble de carrers estrets i esmunyedissos de Navata per iniciar una aventura personal que en el decurs dels anys ha esdevingut una empresa que ha aportat grans beneficis a Arbúcies i als arbuciencs. Evidentment ell no va arribar a dins d’una pastera, sinó que ho va fer en un carretó, però s’instal·là a Arbúcies de manera senzilla amb l’única pretensió d’exercir el seu ofici de carreter. L’any 1900 en Joan Ayats apareix treballant de carreter en un taller regentat per Francesc Queralt, però ben aviat, concretament

l’any 1915, es posa a treballar per compte propi en un petit taller situat al costat de l’actual cafeteria Torres, aleshores fonda, on després i durant molts anys hi va haver la taquilla dels cotxes de línia. A partir d’aquest obrador i de la fusta inesgotable que oferien els nostres boscos, comença una aventura empresarial que, malgrat les conjuntures econòmiques i socials, ha anat superant etapes fins a arribar als nostres dies. Tanmateix, difícilment la indústria de les carrosseries hauria pogut reeixir sense la ferma voluntat de la feina ben feta i el mestratge de tots aquells que aplicant uns coneixements artesanals varen dedicar una gran part de la seva vida a bastir les carrosseries que han passejat el nom d’Arbúcies per tot el món. Durant molts anys el nom d’Arbúcies i el de les carrosseries han anat plegats. A Arbúcies no hi trobareu en la seva dilatada història grans intel·lectuals, ni grans artistes, però en canvi ha estat bressol de grans emprenedors que han consagrat la seva existència a treballar des de la senzillesa i amb la voluntat d’aportar i rebre coneixements que poguessin millorar el seu projecte, objectiu que al capdavall és la fórmula més antiga de totes per poder reeixir i mantenir-se.

130

Andreu Bover i Pagèspetit Historiador

el noble

Bernat II, vescomte de Cabrera Bernat II, vescomte de Cabrera, fou l’hereter del castell de Montsoriu

l seu record tal vegada ha quedat diluït al mig d’una història tan llarga com la del nostre municipi, Arbúcies. I, no obstant això, la personalitat, les gestes i la seva influència en la vida política i social del segle XIV a Catalunya li confereixen una aura tan especial, com gairebé inigualable entre els personatges que han configurat la vida d’aquestes contrades. Bernat II, vescomte de Cabrera, fou l’hereter del castell de Montsoriu i de tots els seus dominis i va portar una vida de risc, reflexió i intrigues fins que va ser traït per aquells que l’havien encimbellat. Va viure instal·lat en la llegenda, implicat en guerres de Castella i de Sardenya en defensa del rei d’Aragó. Després es va retirar a reflexionar en un monestir, abans d’assumir el tràgic final que li va tocar viure. Els seus antecessors havien lluitat al costat del rei Alfons I i havien ajudat en la conquesta de Mallorca, Menorca i València. La història documenta que quan Alfons I visità el castell de Montsoriu (1191) els vescomtes varen signar acords de concòrdia que perduraren molts anys. Per això no fou estrany que el rei Pere III nomenés Bernat II de Cabrera el seu privat i li encomanés la tasca de tutor de l’infant Joan. Durant el seu mandat, el domini dels Cabrera comprenia 4.071 famílies i un total de 20.455 habitants. En aquell moment, les seves terres abastaven des de la Vall d’en Bas fins al mar. Per això

costa d’entendre que entre el 1342 i el 1350 Bernat II es recollís al monestir de Breda per reflexionar i no tornés a la vida política fins que el rei li ho va demanar. El retorn a la cort de Saragossa, però, no va ser feliç. Envoltat d’intrigues i de traïcions, Bernat II fou jutjat i condemnat a mort per aquell mateix monarca que l’havia cridat. Fou decapitat el 1364. El vescomtat de Cabrera s’aixecà en armes contra el rei i perdé les seves possessions, fins que anys més tard les hi van restituir. Però la figura de Bernat II restà sempre en la memòria com la de l’home que donà la major glòria al vescomtat de Cabrera, però que li causà també el descrèdit més gran.

131

Manel Serras i Vila Periodista

Arbúcies

Bernat II de Cabrera - Dibuix: F. Rialt - Arxiu Històric Municipal d’Arbúcies

Calataiud (Saragossa), 1298 - Saragossa, 1364

el magister domorum

Bartomeu Brull

Arbúcies

Foto: Arxiu Històric Municipal d’Arbúcies

Interior de l’església parroquial. Una obra de Bartomeu Brull

Arbúcies, aprox. 1550

artomeu Brull fou el cap d’una nissaga de professió magister domorum (mestres d’obra o de cases) que dugueren a terme les construccions més notables de la vila d’Arbúcies entre els segles XVI i XVII. No sabem ni l’origen, ni la procedència de la nissaga Brull. La primera referència que en tenim és del 15 de juny de 1575, quan el mestre de cases Bartomeu Brull es casà amb Anna Cantalosella. En els capítols matrimonials reconeixien tenir sota domini directe del rector d’Arbúcies, Mn. Joan Regàs, la casa que habitaven, situada en el carrer públic que portava a la ciutat de Vic (l’actual carrer Major). Dels quatre fills del matrimoni, dos d’ells, en Rafel i l’Antich, continuaren l’ofici del pare. Dels altres dos fills, l’un, en Joan, serà estudiant, mestre de minyons i prevere beneficiat d’Arbúcies; i l’altre, anomenat Segimon, s’identifica versemblantment (per la coincidència de noms i de dates) amb el bandoler Segimon Brull que formava part de la colla d’en Serrallonga. Les principals obres o construccions realitzades per la família Brull, en un context arquitectònic d’època gòtica tardana i de les quals tenim constància són: l’església parroquial d’Arbúcies, la de Joanet i la casa gran d’en Regàs. D’altra banda, l’edifici de la Gabella (actual seu del Museu Etnològic del Montseny), de característiques quasi idèntiques a la rectoria, és possible que també fos obra seva. L’ampliació i reconstrucció que donà a l’església d’Arbúcies l’actual fesomia es va desenvolupar en diferents fases. En un primer moment es bastí la capçalera i el primer tram de la nau amb una

capella a cada banda. Aquestes obres foren beneïdes pel bisbe de Girona el 2 de desembre de 1602. Coneixem també l’existència d’altres contractes signats els anys 1603 i 1614, en els quals s’especifica clarament com ha de ser l’obra i també pagaments per les tasques realitzades. Aquestes obres s’allargaren almenys fins al 1634. Paral·lelament, entre els anys 1610 i 1619, els Brull seran també els responsables de la remodelació de l’església de Joanet, així com de la construcció de l’anomenada casa gran d’en Regàs (actual rectoria), bastida sobre un terreny que prèviament Francesc Regàs, hereu i propietari del mas Regàs de Lliors, havia comprat l’any 1615 al carrer del Vern, de la vila d’Arbúcies. L’empremta d’aquesta família de mestres d’obres en el paisatge urbà arbucienc constitueix un dels testimonis més notables del llegat patrimonial d’època moderna que ha arribat fins als nostres dies.

132

Joan Illa i Colomer Historiador local

l’empresari i benefactor

Carles Lambert Pascual de Roquer

La Farga dels Roquer, l’any 1920

asqué a Arbúcies el 18 de març de 1828. Va ser fill de Maria Dolors Pascual Garrofa de Roquer, descendent de la petita noblesa local dels Roquer d’Arbúcies, i de Lluís Lambert, nascut a Saint-Nicolas-de-Port, a prop de Nancy (França) l’any 1802, fill de comerciants i oficial de l’exèrcit francès a les ordres del duc d’Angulema, i que per tant formava part dels anomenats Cent Mil Fills de Sant Lluís, que intervingueren a la península Ibèrica l’any 1823 a demanda del rei Ferran VII amb l’objectiu de restablir el règim absolutista. Carles va ser el segon de nou germans, i el primer fill baró i hereu de M. Dolors Pascual i Lluís Lambert. El seu paper en el desenvolupament de l’Arbúcies del segle XIX tindrà una notable rellevància en tant que podem exemplificar en la seva persona i en el cas d’Arbúcies l’inici del procés de transformació d’un model econòmic eminentment agroforestal, amb arrels en època medieval, vers un model eminentment capitalista, definit entre altres per l’aparició d’una burgesia industrial. Dintre de les iniciatives endegades per la família Lambert cal destacar la construcció de la Farga del Roquer, complex industrial format per diferents edificis aixecats a la sortida de la població en direcció a Viladrau, a prop de l’antic mas Roquer, aprofitant possiblement l’existència d’un antic rec i la possibilitat d’explotar la força hidràulica sobre la base d’uns drets feudals adquirits per la mateixa família sobre l’ús de l’aigua. La construcció de la farga s’inicià el març de 1846 i els treballs duraren fins a l’any 1848. Aquesta farga es dedicarà a l’elaboració

de planxes de coure per a folres exteriors dels velers, com també per a la indústria de la caldereria. Els Lambert de Roquer seran també els responsables de la construcció de l’escola pública de nens l’any 1864, edifici conegut com les escoles velles i que actualment acull l’hotel d’entitats d’Arbúcies. Un altre exponent de la transformació econòmica i social del municipi d’Arbúcies vinculat a aquesta família serà la construcció l’any 1852 del cafè de Cal Xic, futura seu de la Societat Recreativa Renaixement Arbucienc. En aquest cas la iniciativa de la construcció serà compartida entre Carles Lambert i Francisco Pascual. Carles Lambert, malgrat els antecedents familiars vinculats amb l’absolutisme, serà un dels exponents més destacats, juntament amb Ramon Cuadras, dels sectors liberals de la vila d’Arbúcies, especialment en el període immediatament anterior a la Tercera Guerra Carlina.

133

Jordi Tura i Masnou Director del Museu Etnològic del Montseny, la Gabella

Arbúcies

Foto: Arxiu Històric Municipal d’Arbúcies

Arbúcies, 1828 - ?

el polític, escriptor, escultor, pintor..., el bonhomiós

Josep Pol i Pujató

Arbúcies, 1875 - Salt, 1945

Arbúcies

osep Pol, o en Pepet Pol com se’l coneixia, va ser una persona polièdrica per les seves activitats i la seva manera de ser. Tenim en Pepet Pol polític, alcalde i regidor per Esquerra Republicana, en Pepet Pol lletraferit (escriptor, escultor i pintor), en Pepet Pol bohemi i amic de Santiago Rusiñol, en les seves estades a Arbúcies, i sobretot el Pepet Pol bonhomiós, conseqüent i valent. Les seves inquietuds artístiques el portaren a relacionar-se amb Santiago Rusiñol, a qui de ben segur acompanyava a beure absenta al cafè Torres i amb qui conversava vivament (encara que aquest darrer punt està qüestionat per alguna anècdota que ara no fa al cas explicar). Amb Santiago Rusiñol compartien la bohèmia, l’humor sorneguer o foteta, com es pot veure en el seu opuscle Pel·lícula sense pantalla de la vila d’Arbúcies. Malauradament, de la seva obra pictòrica i escultòrica no n’hem pogut conservar res. Però en Pepet Pol no fou només un bohemi lletraferit, sinó que fou un home políticament i socialment compromès. En Pol fou alcalde d’Arbúcies entre el juny de 1931 i el febrer de 1934 i repetí entre el 25 d’octubre de 1936 i el juny de 1938, quan dimití i romangué a l’Ajuntament com a regidor. Una de les seves primeres accions com a alcalde després de la mort del seu bon amic Santiago Rusiñol fou dedicar-li el nom d’una plaça, coneguda actualment com a placeta de Can Ferragut. En aquests períodes difícils fa millores al poble amb la urbanització de carrers i l’obra de l’anomenat Pont dels Rojos, prop de les antigues serres d’en Txè. Tanmateix, el que el fa més entranyable és la seva preocupació pels infants i la seva formació, ben reflectida en dos fets: la creació d’unes noves escoles, obertes el 16 d’octubre de 1937 amb capacitat per a vuit-cents alumnes i dotze mestres, i l’acolliment de trenta-cinc nens i nenes que fugien del front de Madrid, per donar-los un entorn agradable i estable, les anomenades colònies del Roquer, des de 1937 fins poc abans d’acabar la Guerra Civil. Una bona mostra del seu afany per aquests nens és un comentari que fa Pedro E. González Juarranz, un dels nens que havien estat al Roquer, en un escrit de 1998 en què diu el juliol de 1938, quan fa un mes que ha dimitit d’alcalde: “El trobem a faltar molt”. En Pepet Pol, una mica abans de l’entrada de les tropes franquistes a Arbúcies, fa el darrer acte de responsabilitat, cosa que va engrandir la seva figura: assumir la representació de l’Ajuntament d’Arbúcies, quan les altres autoritats locals en fugen. D’aquest fet en Pedro E. González Juarranz

Pepet Pol, Arbúcies - Foto: Arxiu Històric Municipal d’Arbúcies

diu en el mateix escrit que la cita anterior: “No entenem com ho ha acceptat en lloc de buscar refugi”. En Pepet Pol fou empresonat a Salt, on morí de bronquitis l’any 1945. Si en res hi ha unanimitat entre els seus coetanis, indistintament de la seva ideologia, és en el fet que en Pepet Pol fou bàsicament una bona persona. I aquest és el seu gran valor: dedicar-se a la vida pública, no refusar mai el compromís i no pensar en les conseqüències personals. Aquest és el gran mèrit d’en Pepet Pol i és el que li hauria de donar vigència en una època com l’actual, dominada per la cobdícia desenfrenada.

134

Josep Manuel Rueda i Torres Tècnic en patrimoni i museòleg

el mestre de música

Francesc Riumalló i Caralt

d’Arbúcies

el mantingué tota la seva vida: foren molts els músics arbuciencs que passaren pel seu estudi. Tenia molta facilitat per compondre, especialment sardanes: en té cap a una seixantena de registrades; fins i tot algunes van ser editades en disc. També havia compost cançons per a infants, ballables, peces de concert i altres peces corals. Tot això s’estroncà amb l’inici de la Guerra Civil. Després, reprengué les seves activitats musicals a la parròquia, en les caramelles i en els Pastorets. Continuà fent classes particulars a joves que es volien iniciar en el món de la música, entre ells els seus tres nebots, que van seguir els passos del mestre en diverses orquestres d’anomenada. I formà una orquestrina, de nom Arbucienca, per tal de donar sortida als seus alumnes. Aquest conjunt acabà les seves activitats quan ell es posà malalt. Va morir al cap de poc, el 21 de desembre de 1955, a l’edat de cinquanta-nou anys. Algunes sardanes representatives són: Ritme (1923), Montseny (1934), Maria (1939), L’aplec (1944), Rocaprevera (1945), Oncle i nebot (1952), Sant Fortià (1953). I la sardana per a cor Cant a la vila d’Arbúcies (1944), que podríem considerar l’himne oficiós de la nostra vila.

Daniel Martí i Juny Historiador local

135

Arbúcies

rancesc Riumalló nasqué a Arbúcies l’11 de novembre de 1896. Fou el tercer de dotze germans d’una família que es guanyava la vida amb la llet de les vaques que criaven. No hi havia antecedents musicals en la família, però era una casa on es cantava habitualment, a dues veus i amb percussió d’objectes domèstics, tot i que ningú sabia de música. Ell, mentre repartia la llet pel veïnat, s’empescava melodies. També construïa flabiols de canya amb els quals tocava tota mena de cançons. A casa li van valorar aquesta afició i, quan tenia nou anys, l’enviaren a aprendre música amb el mestre Vilaró, director de l’orquestra Els Serafins del Baix Montseny. Aviat destacà entre els alumnes i, a l’edat de dotze anys, ja entrà a l’orquestra del mestre per tocar-hi el flabiol. Amb el temps, mogut per la seva afició a compondre, aprengué a tocar altres instruments de l’orquestra i de la cobla, i cursà estudis complets de piano i de violí. A Barcelona, estudià harmonia i composició amb el mestre Josep Comelles, que havia estat deixeble d’Enric Granados. Aquesta preparació i el seu innat sentit musical fou el motiu pel qual els seus companys músics el promogueren com a director de la nova orquestra que es formà en dissoldre’s les dues orquestres locals. Així nasqué, l’any 1918, la cobla-orquestra Unió Arbucienca, que Francesc Riumalló dirigí amb gran èxit durant divuit anys, fins a l’esclat de la Guerra Civil. Des de 1915 i durant quaranta anys va ser organista de la parròquia d’Arbúcies i es féu càrrec del cor parroquial. Algunes temporades dirigí el cor de caramelles, amb el qual estrenà diverses composicions pròpies que solien ser les que tenien més èxit. També havia compost cançons per als Pastorets, espectacle del qual havia dirigit la part musical durant molts anys. A més, difongué els cants rítmics de Joan Llongueres entre la mainada. Aquest vessant didàctic

Retrat de Francesc Riumalló i, al costat, cobla-orquestra Arbucienca, any 1935 - Fotos: Arxiu Històric Municipal

Cobla-orquestra Unió Arbucienca, any 1918 Foto: Arxiu Històric Municipal d’Arbúcies

Arbúcies, 1896 - 1955

el poeta

Rafael Vilà i Barnils Arbúcies, 1907 - 1988

Arbúcies

ascut a Arbúcies l’any 1907, s’endinsà en el món de la literatura i la poesia de manera totalment autodidacta. Deixà la formació escolar per fer d’aprenent de manyà i gràcies a publicacions com ara En patufet i a autors com en Josep M. Folch i Torres va conrear les seves inquietuds literàries. Home afable, senzill i amb sentit de l’humor, col·laborà en nombroses publicacions com El Baix Montseny d’Arbúcies, El Montseny de Sant Celoni... D’aquesta època destaca la seva redacció del Catecisme Lluscal, doctrina pròpia de la penya Els Lluscos i que portava als seus membres “el camí de la felicitat”. Casat amb Dolors Serra Comellas, en ell també s’exemplifica el trasbals que va colpejar les esperances de milers de catalans: la Guerra Civil i els anys de repressió franquista. Al final de la guerra va viure l’experiència de l’internament al camp de refugiats d’Arlessur-Tech. Pocs mesos després, un cop ja de retorn a Arbúcies, fou empresonat a Girona i condemnat per un consell de guerra. En sortir de la presó l’any 1940 fou desterrat d’Arbúcies i es va “exiliar” a Reus, on ràpidament s’integrà a la vida social i on féu amistat amb un nodrit grup de literats, al voltant de l’Orfeó Reusenc. En aquesta entitat va desenvolupar diferents càrrecs i en fou el president entre els anys 1964 i 1971. Dels seus anys d’estada a Reus en sorgeix el primer llibre de poemes L’ocell i la nit, publicat l’any 1973. Un any abans havia assolit el reconeixement en guanyar la Viola d’Or als Jocs Florals de Barcelona amb el poema “Nadales de tots els llocs”. La poesia era per a Rafael Vilà i Barnils un mitjà de comunicació d’ordre superior: no defugia en les seves composicions les qüestions més identitàries ni deixava de refermar les seves conviccions envers el seu únic país, Catalunya. El seu retorn a Arbúcies no fou possible fins a la dècada de 1970. Ben aviat s’incorporà de nou a l’activisme cultural arbucienc i va jugar un paper de suport a les noves generacions en els anys de la transició i la recuperació democràtica. L’any 1983, l’Ajuntament d’Arbúcies li va retre un homenatge en reconeixement de la seva

Rafael Vilà - Foto: Arxiu Històric Municipal d’Arbúcies.

trajectòria política i la seva dedicació: fou un poeta obstinat a escriure, usar i divulgar la llengua catalana quan aquesta era perseguida. Aquell mateix any s’edità el seu segon llibre de poemes Terregada d’alzina. Rafael Vilà morí a la seva Arbúcies estimada l’any 1988. Actualment el seu record es manté viu a través de la biblioteca municipal Rafael Vilà i Barnils.

Joaquim Mateu i Gasquet Conservador del Museu Etnològic del Montseny, la Gabella

136

Blanes

lanes ha acollit al llarg de la seva història una vida cultural molt intensa i ha estat el pol d’atracció de personatges que hi han deixat la seva petjada cultural. Uns han triat el nostre municipi atrets pel seu encant, i altres, fills de la vila, hi han nascut i hi han desenvolupat les seves inquietuds. Els blanencs ens sentim molt orgullosos d’aquests artistes, pintors, mecenes, il·lustradors, fotògrafs, escriptors, que han portat el nom de Blanes més enllà de les nostres contrades, i dels pescadors i terrassans que han anat configurant amb el temps la nostra vila. També ens en sentim de la nostra terra, dels paisatges que l’envolten i de la història que encara podem palpar en alguns dels punts de la vila. Un exemple visible de la nostra història és el punt més alt de la muntanya de Sant Joan, on podem gaudir de les restes del castell documentat ja en el segle XI, des d’on es pot observar la badia de Blanes amb els contrastos del blau del mar i del verd de les forests. Però podríem citar altres llegats vivents de la nostra història, com el Palau dels vescomtes de Cabrera, actualment al costat de l’església de Santa Maria, les cases dels americanos i la nostra herència modernista, visible en moltes cases del municipi. Els paisatges que han cridat l’atenció de molts personatges i vilatans van des dels passejos amb vistes excepcionals entre mar

i muntanya, fins als contrastos entre l’aigua i les roques, les platges i cales, i els jardins (com el de Pinya de Rosa o el botànic Marimurtra). Des de la roca de sa Palomera, que separa la nostra badia i és el punt on s’inicia o s’acaba la Costa Brava, cada any té lloc un dels espectacles pirotècnics més importants, el concurs internacional de Focs d’Artifici de la Costa Brava, que omple de llum, color i esclat la nit blanenca. Un dels atractius més singulars de Blanes són les caves, que mantenen les instal·lacions tradicionals per fer el cava de Blanes, el Mont-Ferrant, d’una alta qualitat i prestigi arreu. Tots aquests racons singulars van ser escollits per aquests personatges il·lustres que, alhora, van contribuir a fer-los una mica més especials.

137

Josep Marigó i Costa Alcalde de Blanes

Blanes

Cala de sa Forcanera vista des del jardí botànic Marimurtra - Foto: Aitor Roger

Platja de Sant Andreu i de la badia - Foto: Aitor Roger

orgullosos de la nostra gent i de la nostra terra

la pintora

Maria Teresa Bedós i Garcia-Ciaño

Blanes

L’

A l’esquerra, retrat fet per Serrano Bou i, a la dreta, la pintora al seu domicili i pintant davant del mar Col·lecció M. Teresa Bedós (AMBL)

Sabadell, 1907 - Blanes, 1988

amistat del doctor Bedós amb el pintor Francesc Gimeno va influir en la vocació pel món de l’art de Maria Teresa Bedós, que des de jove va sentir una gran passió per la pintura i el ball. Cursà estudis artístics a la Llotja i rebé el mestratge dels pintors Joan Vila Cinca i Antoni Vila Arrufat. Dotada d’un talent extraordinari, decideix estudiar danses regionals i les interpreta d’una manera molt personal, com va demostrar-nos a Blanes. Presentà la primera exposició de pintures l’any 1930, concretament a l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell. L’any 1931 s’instal·là definitivament a Blanes amb el seu marit Antoni Núñez. El matrimoni visqué en una casa de la banda de mar del passeig de Dintre. La seva llar es transformà en un espai de cultura i art. S’hi feien exposicions, tertúlies, balls... Temps després va succeir el mateix a la casa del carrer de Santa Bàrbara, on la vaig poder conèixer a fons. El 1932 creà el grup de ball Danses Blanques de Blanes, que assolí grans èxits. Era una dona que no passava desapercebuda. Era d’una gran bellesa i tenia una imatge molt anglesa, en el vestir i també en les formes. Sempre es comportava de manera molt correcta i utilitzava les paraules justes. Per a ella tot requeria el seu ritual, un cerimonial precís. Li agradava donar màgia a les coses. Quan vaig tenir-hi més relació jo era un jove de vint anys. A causa d’uns problemes de salut vaig haver de passar els mesos d’estiu fent repòs. Ella em convidà a casa seva al carrer de Santa Bàrbara per passar-hi les tardes pintant plegats. Era una casa espaiosa i amb un gran jardí. Entrar-hi era com endinsar-se en un altre món, com reviure l’esperit del Romanticisme. Col·leccionava mobles antics i les parets estaven plenes dels seus quadres i els dels seus amics: Àngel Planells, Comellas, Rafael Bataller... Pintàvem com si féssim veritables estudis botànics de les plantes que ella mateixa havia fet

créixer amb les llavors ofertes pels responsables dels jardins Pinya de Rosa i Marimurtra. Al seu estudi hi havia un petit teatre, on es feien representacions acompanyades d’un piano. Gran enamorada de la Costa Brava, li agradava sortir d’excursió amb el seu Panda, un tros de pa i formatge i enfilar-se als penyasegats, arran del mar, instal·lar-hi el cavallet i sentir la força del vent i el soroll de les ones trencant en els rocams. Intentava captar les sensacions que li regalava la mar i plasmar-les sobre la tela. Li agradava crear atmosferes. Més enllà de l’atracció per les tempestes, també va pintar molt el món del circ. En aquesta temàtica treballava molt les línies, els contorns de la figura. L’estimació que sentia per la dansa va fer que s’il·lusionés amb el projecte d’un nou grup dansaire a Blanes, l’Esbart Joaquim Ruyra, als quals va ajudar tant com va poder. Va contribuir a promocionar el turisme creant una mena d’agència que s’anunciava a la premsa anglesa i que oferia les cases de pescadors blanencs com a allotjament per descobrir l’autèntica Costa Brava. Rebé homenatges a Sabadell i a Blanes, on va ser nomenada pregonera de la Festa Major de 1983. Va morir el 24 d’agost de 1988. Inevitablement, quan contemplo el mar furiós envestint el rocam de sa Palomera, sempre em ve el record de Maria Teresa Bedós i la seva passió per pintar l’atmosfera que es respira a la platja de la badia els dies de temporal.

138

Joaquim Serrano i Bou Artista

l’escriptor i poeta

Santiago de Xile, 1953 - Barcelona, 2003

diverses obres, algunes de les quals tenen Blanes com a escenari (Entre paréntesis, El tercer Reich). En vida, ni l’èxit ni la fama no van condicionar mai el seu discurs subversiu, sincer i despullat de convencionalismes. Poeta i novel·lista, Bolaño va ser, per damunt de tot, un escriptor independent, inconformista i radical. Per bé que no era fill de Blanes, hi va viure gairebé dues dècades (“nunca sospeché que un día llegaría a Blanes y que ya nunca desearía marcharme”) i avui els carrers de Blanes s’omplen de lectors que cerquen els racons que l’escriptor va immortalitzar en la seva obra.

139

Lourdes Domènech i Cases Professora de llengua i literatura castellanes

Blanes

oberto Bolaño va ser un viatger que va fer de Blanes la seva Ítaca. El 1999, en el pregó de la Festa Major, es va definir com un sudaca que havia arribat a Blanes empès per una il·lusió literària gràcies a Marsé. Aquest racó de la Costa Brava va ser l’última parada d’un pelegrinatge que el va dur des de Santiago de Xile, on va néixer, fins a Ciutat de Mèxic, París, Barcelona i Girona, indrets on va viure i escriure frenèticament. L’escriptura va ser la seva insubornable vocació, tot i que en la seva existència transhumant va exercir molts oficis. Parlar de Bolaño és parlar del vigilant de càmping, del rentaplats, del cambrer, de l’escombriaire, del venedor de bijuteria... Bolaño va fer de la seva vida la matèria primera de la seva literatura. Ell, que també era un gran aficionat als jocs de rol, va dibuixar la seva pròpia existència representant diversos papers, protagonitzant diverses aventures. Arriscant sempre, en la vida i en la literatura. Vaig conèixer Roberto Bolaño quan encara no era un escriptor famós. Tots dos vivíem al centre vila i coincidíem sovint a la porta de l’escola on recollíem els nostres fills (“Desde la plaza de la escuela Joaquim Ruyra el Mediterráneo / a las cuatro de la tarde, sólo se asemeja a una vaga idea de lo clásico”). Aquesta coincidència em va brindar l’oportunitat de tenir converses de temes quotidians, al principi, i literaris més tard, quan ell em va desvetllar la seva passió per l’escriptura i jo li vaig confessar que era professora de literatura. Un dia va complir amb la promesa de regalar-me un llibre que havia escrit a quatre mans amb un amic seu, l’Antoni Garcia Porta. El conservo. És un exemplar de Consejos de un discípulo de Morrison a un fanático de Joyce. No gaires mesos més tard, em va comunicar que una editorial s’havia interessat pels seus manuscrits i que ben aviat veuria publicada la seva obra. I, certament, Bolaño va fer el salt al pòdium de la literatura amb la publicació de La literatura nazi en América Latina (1996). Anteriorment, havia fet front a les dificultats econòmiques participant en concursos literaris d’àmbit provincial. En poc temps, la seva vida va fer un tomb, i va començar el degoteig de publicacions (Llamadas telefónicas, Putas asesinas, Estrella distante, Monsieur Pain, Los detectives salvajes...) i de premis (Herralde, Rómulo Gallegos). Els beneficis econòmics li van permetre adquirir un cèntric pis al carrer Ample, que ben aviat va convertir en una mena de consolat literari. Tanmateix, va seguir pagant el lloguer de l’humit i estret apartament que tenia al carrer del Lloro, el paradís de la seva creació. En els darrers anys, conscient del compte enrere que havia encetat un mal diagnòstic mèdic, es va entregar com mai a la feina d’escriure. Bolaño ha deixat un llegat inèdit important. A més de 2666, l’obra que va deixar inacabada, pòstumament s’han publicat

Foto de Roberto Bolaño

Roberto Bolaño i Ávalos

l’escriptor

Josep Cortils i Vieta

Blanes

Un dels pocs retrats que es conserven de Josep Cortils, publicat en un dels seus treballs pòstums - Foto: AMBL

El passeig Cortils i Vieta a principis del segle XX - Foto: L. Roisin (AMBL)

Blanes, 1839 - 1898

osep Cortils i Vieta va néixer el 7 de febrer de 1839, a Blanes. Als dos anys ja era orfe: el seu pare, Bonosi Cortils va morir ofegat fent la carrera de les amèriques, i la mare, Margarita Vieta, va quedar tan atrapada que només va poder dur-lo dos anys a l’escola. La criatura prometia però, sense recursos, la mare el va haver d’embarcar, amb catorze anys i molta pena, cap a Cuba. A l’Havana va començar fent de saltataulells i va acabar obrint un negoci. Per distreure’s escrivia. Quan un text li agradava, l’enviava a La llumanera de Nova York, que era una revista pensada per arribar als catalans de tot Amèrica. Els articles van tenir èxit i això va motivar-lo. Als trenta-cinc anys es va casar, va tornar a Blanes i, en comptes de matar el temps passejant la seva fortuna pel poble, com tants americanos, es va dedicar a llegir i escriure. Quan no estava envoltat de llibres se’l veia xerrant amb la gent del poble, fent-se explicar rondalles i cançons, recollint modismes locals o fent excursions. De tota aquesta feinada en va sortir un llibre, Ethologia de Blanes, que va tenir molt bona crítica. A més, va publicar dues novel·les i un poemari “dechado de sentimiento y colorido”, segons va escriure Roca i Roca a La Vanguardia. El meu rebesavi va morir el 1898, molt abans que nasqués l’àvia Mercè. La majoria de publicacions catalanes, inclosa La Vanguardia, li van dedicar unes línies, i l’escriptor Joaquim Ruyra li va escriure

aquest epitafi: “Notable filosoph i literat blanench, fou catalanista quan no n’era quasi ningú y ha mort quan se’n fá quasi tothom de Catalunya. Portá trenta anys de ventatja á la gent del seu sigle. Deu li dongui en el cel el premi que no ha trobat en la terra”. Aquesta va ser la vida del meu rebesavi. No vaig tenir notícia de qui era fins temps després de morir l’àvia. Quan em vaig traslladar al seu pis vaig trobar, en un armari, un cofre antic de fusta gastada, preciós, com extret del fons del mar. Estava tancat amb un pany vell i rovellat, de color negre, molt bonic. Enganxada als baixos del cofre amb un esparadrap hi havia una clau amb una filigrana barroca a la base. El vaig obrir. Què hi havia? Hi havia alguns llibres, cartes i, atenció, una dotzena de volums confeccionats amb lligalls de quartilles escrites a mà...

140

Enric Vila i Delclòs Escriptor i rebesnét de Josep Cortils i Vieta

l’empresari i mecenes fundador del Marimurtra

Carl Faust

Foto: Aítor Roger

Casa de Carl Faust a l’entrada del jardí botànic Marimurtra

Faust al templet

Carl Faust, mecenes de les ciències de la natura

arl Faust va ser un home d’empresa i mecenes alemany que va esdevenir amb els anys un blanenc de cor i que a Blanes deixà el seu llegat més valuós: el jardí botànic Marimurtra. Va arribar a Catalunya amb vint-i-tres anys acabats de fer com a comptable de la sucursal espanyola d’una empresa alemanya. Al cap de pocs anys, el 1908, obria amb un altre compatriota la seva pròpia empresa, la firma Faust y Kammann, que li va permetre aplegar una certa fortuna. Però la passió de Carl Faust era la contemplació i l’estudi de la natura i, a partir de 1918, començà a adquirir terrenys a Blanes per crear Marimurtra. El 1924, en complir els cinquanta anys, decidí retirar-se de l’activitat empresarial i dedicar-se a fer de Marimurtra un jardí botànic i un espai destinat a acollir en les millors condicions possibles de tranquil·litat i harmonia joves investigadors. Ben aviat es va anar relacionant amb alguns dels naturalistes més destacats del nostre país i de la resta d’Europa en aquells anys. Ja durant la Guerra Civil espanyola, i encara més després d’acabada aquesta, ajudà en l’adversitat els científics catalans mancats de recursos, exiliats o perseguits i també guià activament, els anys quaranta del segle XX, les primeres passes com a científic d’un jove naturalista prometedor: Ramon Margalef. Ell féu possibles les seves primeres sortides a la mar en companyia de pescadors

de Blanes, com el noi Tomàs i, més tard, els seus primers viatges a l’estranger. La Segona Guerra Mundial i la dictadura franquista entrebancaren el normal desenvolupament de la fundació internacional que Carl Faust havia creat el 1937 a Basilea amb la participació d’entitats científiques de diversos països europeus. Finalment, per donar continuïtat a la seva obra més enllà de la seva mort, creà una fundació d’acord amb la legislació espanyola vigent en aquell moment, de la qual és successora la que avui porta el seu nom i té cura de mantenir viva la seva obra. Carl Faust va morir a la seva casa del jardí botànic Marimurtra el 24 d’abril de 1952.

141

Josep Maria Camarasa Patró de la Fundació Carl Faust

Blanes

Carl Faust: Fons Francesc Salt. Arxiu Municipal de Blanes (AMBL)

Hadamar (Alemanya), 1874 - Blanes, 1952

el dibuixant i il·lustrador

Joan G. Junceda i Supervia

Blanes

L’estiu a Blanes vist per Junceda

A l’esquerra, retrat de Joan Junceda i, a la dreta, Junceda amb la colla de Blanes a la casa de Joaquim Ruyra - Foto: Fons V. Coma Soley (AMBL)

Barcelona, 1881 - Blanes, 1948

Junceda i Blanes

ls lligams entre Junceda i Blanes han estat intensos, fructífers i de molt calat. L’any 2001 vaig tenir ocasió de comprovar-ho a través de les reaccions del públic assistent a una exposició que vàrem organitzar titulada “Paisatges viscuts. Blanes, Folch i Torres i Junceda”. Era corprenedor presenciar com d’emocionades marxaven les persones d’una certa edat tot recordant la figura i l’obra del dibuixant. Alguns l’havien conegut personalment, altres el recordaven dels estius a la vila i gairebé tots havien gaudit amb les seves il·lustracions al Patufet acompanyant les narracions de Folch i Torres. Nogensmenys, Joan García-Junceda va ser un dels il·lustradors, dibuixants i caricaturistes més destacats i populars de la primera meitat del s. XX. Col·laborà en multitud de publicacions per a infants i adults i va il·lustrar centenars de llibres. A través d’una tècnica depurada, l’encert en l’expressivitat dels personatges i una gran capacitat de síntesi, va saber reflectir els gèneres de vida de la societat catalana del seu temps. Blanes deu a Junceda haver-se fet present en moltes obres literàries. Junceda, va situar el paisatge blanenc com a rerefons de molts relats. Com ha dit el seu biògraf Pere Prat Ubach, Junceda “tenia plena la retina d’aquell paisatge que l’havia corprès i el reproduïa constantment”. Junceda es va amarar de Blanes, tant del medi com de la seva gent. Gràcies a l’ascendència blanenca de la seva dona, Rosa Portas, els Junceda passaren molts estius a la vila. Com va publicar el seu fill Xesc, per a Junceda Blanes “fou el cim de la benaurança. A Blanes, omplia el sac de natura, de sol, de vida lliure. A Blanes, on féu tants bons amics entre els homes i entre les aus, els peixos, les veles i les roques...”. Tot i treballar molt, Junceda va tenir temps per fer amistats. Cal ressaltar que fou amic de Joaquim Ruyra. Sovint se’ls veia passejar junts i ambdós participaven

en la tertúlia dels nois del periòdic Recull. D’aquí que hi col·laborés amb il·lustracions i escrits. Són exquisits els retrats en vers que Ruyra i Puig i Llensa li dedicaren a les seves pàgines. A diari, cap al tard, també acudia a fer tertúlia amb la colla d’homenots que es reunia a la drassana del mestre d’aixa Josep Vieta, Pepito Bagué. A banda d’esplaiar-se en l’art de la conversa, feien excursions marítimes i sortides per carretera. Aquestes activitats forniren de material geogràfic i humà l’inquiet esperit observador de Junceda. Aquesta dinàmica va quedar bruscament trasbalsada per la Guerra Civil. En acabat, res no va ser igual, ni els amics, ni les activitats. Junceda va morir a Blanes el gener de 1948 i fou enterrat enmig del dol ciutadà. Des d’aleshores els blanencs no l’han oblidat. Els anys setanta es va atorgar el seu nom a la Casa de Cultura, s’hi va descobrir una escultura al·legòrica i es va estrenar la sardana Homenatge a Junceda. Posteriorment, se l’ha rememorat en diverses exposicions o a la revista Recull. Junceda mai no havia estat amic de distincions. El pintor R. Bataller explica que quan sentia a parlar d’alguna mena d’homenatge ràpidament deixava anar: “Non sum dignus”. Tot i que es prenia la seva notorietat amb resignació i bon humor, Junceda es va guanyar amb escreix ser reconegut com un gran artista i una gran persona.

142

Antoni Reyes i Valent Director de l’Arxiu Municipal de Blanes (AMBL)

el pintor

Àngel Planells i Cruanyes Fotografia del pintor, que apareix a l’entrada del llibre Planells, realista

dia d’avui Àngel Planells figura en totes les històries del surrealisme, especialment per la producció anterior a la Guerra Civil, coneguda sobretot a través de l’“Exposició Logicofobista” i l’“Exposició Surrealista Internacional” de Londres, ambdues de 1936, i per l’atípic manifest Crítics infal·libles (Blanes, 1931). L’artista, que, com tants altres, veié tallada la seva progressió per la guerra, havia conegut l’avantguarda a través de Salvador Dalí, el qual li havia fet conèixer L’Amic de les Arts i les edicions de Freud que publicava la Biblioteca Nueva, especialment La interpretación de los sueños (1929). Gràcies al figuerenc, es va relacionar amb René Magritte, amb qui intercanvià una obra, amb Luis Buñuel, Camille Goemans, André Breton (probablement Dalí va fer de missatger), Manuel Altolaguirre i José María Hinojosa, primers col·leccionistes seus. Però la coneixença fonamental per entendre la recepció de Planells fou Sebastià Gasch, que, contra la lentitud daliniana, s’ocupà de la preparació de la primera exposició de Planells, i, mentre escrivia el catàleg, també s’ocupava d’introduir-lo a revistes com La Gaceta Literaria i Atlántico (Madrid), Hèlix (Vilafranca), Varietés i Cahiers de Belgique (Brusel·les). Alhora, pel seu compte, Planells publicava poemes, dibuixos, textos teòrics i crítics a Sol Ixent (Cadaqués), i a Recull de Blanes, on a partir del març de 1930 s’havia traslladat a viure amb la seva família, que maldava per apartar-lo de l’influx dalinià. En abandonar Gasch l’avantguardisme (1932), el pintor va buscar el recolzament del crític Magí Albert Cassanyes, que s’ocupà de

la seva obra a partir de 1933. Gràcies a ell, exposà el 1934 a les galeries Catalònia, on va presentar quadres essencials: Tristesa del migdia (Museu d’Art Modern de Chicago), Els fantasmes familiars (col. T. Baum, Nova York), que tornarien a ser vistos en l’exposició de Londres, i La dona impúdica, tan o més bona que la de Chicago, ensenyat lleugerament durant l’“Exposició Logicofobista”, la plenitud. Els temes de Planells bé poden resumir-se en aquesta frase que ell mateix va escriure: “El somni del surrealista és una finestra oberta al meravellós, a l’absurd, a l’involuntari, a la violència... per tant a la poesia.” Planells va ser lentament recuperat a partir de 1968 (René Metras), però historiogràficament parlant hem d’arribar fins a 1982-83 (Molas, Miralles, Garcia de Carpi, Bota), després que la historiografia l’ajudés a convèncer-se de la vàlua del seu surrealisme. Fins llavors havia amagat Crítics infal·libles; a partir d’aquell moment va justificar el manifest com un pecat de joventut.

143

Josep Bota-Gibert

Blanes

Els fantasmes familiars (1933-34), una de les pintures de Planells Col·lecció Timothy Baum

Cadaqués, 1901 - Barcelona, 1989

el fotògraf

Blanes

Blanes, 1889 - Reus, 1966 Fotògraf de l’essencial

o tenia onze anys quan vaig perdre el meu avi, en Josep Pons; per tant, hi vaig conviure poc i tot el que en sé em ve de fonts familiars i sobretot de l’observació de la seva obra i dels seus llibres preferits, molt subratllats i plens d’anotacions. La recepta del seu art i de la seva vida va ser la capacitat d’observar amb sensibilitat i amor, per tal d’aconseguir de forma natural una bona comunicació tant amb els motius i els models fotogràfics com amb la resta de companys de vida. Per això va voler ser fotògraf, tècnic cinematogràfic i de retruc autor d’un llibre (preciós per a mi, és clar), per fixar l’autèntica bellesa que l’envoltava, aquella que sorgeix de l’interior i brilla per si mateixa. Sentiments, fets quotidians i subtils emocions quedaven fixats dins dels retrats. Serenor i força en els seus paisatges. Sembla que en cada foto et digui: “Mira el que veig! ... vull que tu també ho sàpigues veure!” L’any 1903, amb catorze anys, en Pitu Pons va fer la primera foto d’allò que més estimava: la seva família. Es tracta d’un retrat de grup, posant davant de la porta del negoci familiar que el seu pare (en Pepet Pons) tenia a Blanes, on es comercialitzaven per tota la comarca una gran varietat de cafès, sucres, aiguardent de canya, rom Matances i uns quants licors especialitat del seu avi. Des d’aleshores, ja no va parar de fer fotografies. Havia nascut el fotògraf. Al seu estudi de Blanes, en Pitu va dur a terme una tasca de recerca personal creant una galeria de retrats commovedors anomenada Consciències, i per aconseguir-ho es va acostar a tota mena de personatges que li resultaven inspiradors, persones amb un alt grau d’humanitat, escollits entre els veïns propers de Blanes, molts pescadors i retrats de personatges extrems del barri dels Polls (ara el Racó d’en Portes). Als vint-i-quatre anys es va casar amb Francesca Tordera i Collell, i l’any següent va tenir el seu fill, Josep Pons Tordera. L’any 1923 Rafael Patxot i Jubert, industrial surer apassionat per la meteorologia i per Catalunya, va crear la fundació Concepció Rabell, i el científic Eduard Fontserè el va contractar com a tècnic fotògraf per al Servei Meteorològic de Catalunya. Amb companys com Gabriel Campo va participar en la creació de L’atles internacional dels núvols i dels estats del cel, editat en català, anglès, francès i alemany. Un cop desmantellat el Servei Meteorològic de Catalunya pel règim franquista l’any 1939, va ser contractat pel Departament Cartogràfic de la Diputació de Barcelona, on es va jubilar l’any 1959. Em consta, a través de comentaris dels meus pares i de blanencs de l’època, que va ésser una persona estimada i tinc la sospita del

A dalt, Josep Pons, foto de joventut i de maduresa A sota, el primer retrat: la seva família, l’any 1903, i al costat, el fotògraf amb el seu nét i autor d’aquest article, Josep Lluís Pons, l’any 1958

Josep Pons i Girbau

perquè. Les teories de Freud, l’anàlisi del comportament humà, tècniques com la suggestió, la hipnosi, el poder mental, la filosofia de l’altruisme i altres temes tan de moda a principis de segle, van captivar el jove Pitu Pons. Home de mirada penetrant alhora que dolça i bondadosa, recordo els seus ulls grisos i sempre brillants. De nen, em semblava que quan em mirava, veia el meu interior. A hores d’ara no en tinc cap dubte.

144

Josep Lluís Pons i Targarona Fotògraf i nét de Josep Pons i Girbau

l’escriptor

Joaquim Ruyra i Oms

Als anys vint, quan Blanes s’havia convertit en una vila escollida per un turisme incipient, l’escriptor va participar en una tertúlia de joves artistes que s’aplegava als baixos de casa seva, al carrer Ample. Ruyra hi va desplegar tota la seva bonhomia, juntament amb el seu amic Joan G. Junceda. També va participar en la revista Recull d’Or que el grup publicava. Després de la Guerra Civil, la revista va reprendre la seva edició i els premis literaris Recull es van convertir en uns dels més concorreguts entre les generacions d’autors joves o inèdits.

145

Lluïsa Julià i Capdevila Investigadora i assagista

Blanes

legint els relats que Joaquim Ruyra va dedicar al mar gairebé podem sentir-ne la salabror, veure’n els colors plàcids a l’estiu o sentir-ne el bramul en dies de tempesta. Narracions com Una tarda per mar, Vetlles d’estiu, Mar de llamp o Mànegues marines, totes elles incloses en el volum Marines i boscatges (1903), després publicat sota el títol de Pinya de rosa (1920), segueixen guiant els sentits de qui s’acosta a la platja, a Blanes o als seus voltants. En altres relats les descripcions marineres s’amplien amb la presència de personatges irrepetibles, com la Fineta, en Garet, la Jacobé o la Marianna Saura de El rem de trentaquatre. Joaquim Ruyra va néixer a Girona, però la casa pairal de l’hereva Creu o Lacreu, un casalot del segle XVIII, va ser l’espai dels seus somnis d’infant i jove, en la segona meitat del segle XIX. Per això, en aquells anys va ser conegut com en Quimet Creus. Blanes i el seu paisatge van configurar el seu imaginari literari, ple de fantasia, fantasmagoria (Ruyra és un hàbil narrador de contes de por), però també d’humor, en els contes aplegats a La parada (1919) i Entre flames (1928). La seva obra de seguida va ser reconeguda i Josep Pla, Salvador Espriu, Mercè Rodoreda, Josep M. de Sagarra o Pere Calders han estat alguns dels seus seguidors.

Escultura El Frare, dedicada a Ruyra - Foto: AMBL

Retrat de Joaquim Ruyra - Foto: Fons Coma Soley (AMBL)

Girona, 1858 - Barcelona, 1939

el xampanyer

Agustí Vilaret i Centrich

Blanes

Col·lecció Caves Mont-Ferrant (AMBL)

Imatge antiga de l’interior de les caves

Etiqueta en homenatge a Vilaret

Blanes, 1820 - 1903

gustí Vilaret i Centrich, fill de forner i nascut a Blanes l’any 1820, de molt jove, en paraules d’ell mateix, “sense fil de barba, cercant la bona sort”, va embarcar-se amb destinació a Puerto Rico. Tres dècades després va tornar a Blanes convertit en un home culte, cosmopolita, i amb molt de capital per invertir en un projecte que era una experiència nova i singular: elaborar xampany. Pioner en l’elaboració de vi escumós, l’any 1872 se celebra una mena de bateig formal de Vilaret com a xampanyer. Participa en el concurs exposició de Barcelona, organitzat per l’Institut Agrícola de Sant Isidre. Hi aporta diverses classes de vins i aparells de vinificació. Hi llueix amb orgull els plànols del celler que havia fet construir a les caves, que actualment són les més antigues existents a Catalunya. I és clar, hi concursa amb una mostra dels vins escumosos que elaborava. Vilaret presenta en el certamen barceloní la seva producció i aquesta presentació pública és de capital importància per al sector, perquè demostra documentalment que Mont‑Ferrant és l’elaborador de cava més antic de tots els que encara subsisteixen. Tot i la seva activa tasca com a elaborador de cava, l’Agustí Vilaret encara va trobar temps per escriure diverses obres de

teatre, com La filla de la Cova o La Verge del Vilar, algunes d’elles estrenades al Teatre de Blanes. També va ser elegit diputat pel districte de Santa Coloma de Farners. Els seus últims anys els va dedicar a escriure i a fer conserves de fruites que exportava a Amèrica. Va morir l’any 1903 deixant una més que prolífica obra escrita sobre temes vinculats amb l’elaboració de vi i de cava i una estimable obra literària. El seu llegat com a pioner del cava avui encara és viu. Des del temps d’Agustí Vilaret a les caves Mont-Ferrant no s’hi ha deixat d’elaborar cava.

146

Antonio Membrives i Jiménez Director de caves

Breda

reda és un municipi de la comarca de la Selva, situat al vessant oriental del Montseny, amb una població de 3.800 habitants, un terme municipal de poc més de 5 km2 i a 169 m sobre el nivell del mar. El seu nom apareix per primer cop el 878 com una de les diverses propietats situades a la zona del Montseny que el rei franc Lluís el Tartamut concedeix al bisbe Frodoí de Barcelona, tot i que no serà fins dos segles més tard que aconseguirà tenir una població assentada. L’impuls definitiu del municipi vindrà de la mà dels esposos Guerau de Cabrera i Ermessenda de Montsoriu, vescomtes de Girona, senyors del castell de Montsoriu, quan el 1038 decideixen fundar-hi un monestir, el monestir de Sant Salvador, conegut com la catedral de la Selva, del qual encara es conserven el campanar romànic de cinc pisos i 32 metres d’alçada (s. XI), el claustre romànic (s. XIII-XIV) i el pati medieval de l’Abadia (s. XV). En el seu patrimoni històric i cultural, a més del monestir de Sant Salvador, hi trobem l’església de Santa Maria (s. IX-XII), actual seu de la casa de la vila i del museu municipal; l’ermita de Santa Anna (s. XVII); el museu municipal Josep Aragay (s. XX), fundat a petició de l’entitat bredenca Amics de Breda, arran de la mort de l’artista (1973), que aglutina la major part de la seva obra; i els forns, centre cultural i d’informació turística (s. XXI), ubicat en un antic obrador de terrissa, diferenciat de la resta dels del municipi, per la singularitat de tenir dos forns de cuita amb feixina. La història terrissera i ceramista de Breda es remunta a principis del s. XV, i el s. XX serà el de les grans transformacions: els petits obradors aniran desapareixent i el seu lloc l’ocuparan les fàbriques.

Per afrontar millor el futur de l’activitat terrissera bredenca s’iniciarà l’elaboració de ceràmica. En el moment actual, el món terrisser bredenc té dos vessants fonamentals: la producció industrial de peces de fang i la comercialització de tota mena de producció terrissera i ceràmica a través d’un bon nombre de botigues i exportacions. Breda, una vila treballadora, tranquil·la i ordenada, a peus del Montseny i a equidistant de Barcelona i Girona, molt a prop de la Costa Brava, que ofereix als seus vilatans i visitants una oferta variada d’atractius culturals, patrimonials i gastronòmics, com les rutes a peu al castell de Montsoriu i al Montseny, les visites al museu Josep Aragay, a les exposicions de ceràmica i terrissa i a les de temàtica variada del centre cultural els forns, que permeten caminar tranquil·lament pel centre històric, fruir del seu patrimoni i gaudir de les seves festes i la seva gastronomia amb equilibri entre la tradició i la modernitat. Breda, una vila que us espera amb els braços oberts per quan us vagui de visitar-la!

147

Jordi Iglesias i Salip Alcalde de Breda

Breda

Vista de la façana del monestir de Sant Salvador de Breda (1038)

Vista del municipi de Breda

cultura, patrimoni i terrissa

l’artista i teòric del Noucentisme

Breda

Barcelona, 1889 - Breda, 1973

osep Aragay i Blanchart ha estat un dels personatges més rellevants de la recent cultura catalana. Va ser dibuixant, gravador, pintor i ceramista; però també fou poeta, professor i polític, i va exercir, a més, un paper important com a crític, polemista i teòric de l’art. El mes de maig de 1906 el jove Aragay signava el primer acudit al setmanari infantil En Patufet. Josep Aragay, per tant, apareix a l’escenari artístic del país en el moment que Catalunya inaugura un dels períodes de renovació cultural i política més importants de la nostra història, el Noucentisme. Consagrat com a dibuixant l’any 1908 al setmanari satíric Papitu, figura des del primer moment entre els impulsors de moltes de les iniciatives i empreses culturals vinculades al projecte noucentista. Així, l’any 1911 Eugeni d’Ors li encarrega la direcció artística de l’Almanach dels Noucentistes, i l’any 1912 Aragay funda la revista Picarol. Impulsa encara altres setmanaris satírics com Cuca-Fera (1917) o Borinot (1923). Passats els anys de formació a l’acadèmia d’art de Francesc Galí (1907-1911) –on el mestre el considera l’alumne més reeixit–, ingressa al grup de Les Arts i els Artistes i comença a exposar a les principals sales i galeries d’art de Barcelona. El seu nom sona cada vegada amb més força i la seva pintura, de caràcter enèrgic i temperamental, serà discutida en els principals diaris i revistes de l’època. La incidència d’Aragay dins l’entramat artístic del moment fa un pas de gegant quan decideix dedicar-se a la ceràmica, disciplina que el fascina i que aprèn gràcies al mestratge de Francesc Quer. A partir de 1915 fa les primeres exposicions i esdevé pioner en el món de la ceràmica decorativa. L’any 1916, gràcies a una beca concedida per l’Ajuntament de Barcelona, Aragay viatjarà a Itàlia per estudiar, sobretot, la pintura mural dels grans mestres del Renaixement. Aquest viatge significa un xoc sense precedents. L’impacte de l’art italià engrandia els seus ideals estètics però posava en crisi les seves aptituds com a artista. Les exposicions que fa després del viatge i la realització dels cinc plafons de ceràmica que decoren la font de Santa Anna de Barcelona són la constatació d’un canvi d’orientació artística a favor de la simplicitat, la senzillesa, la sobrietat i l’harmonia del classicisme. El retorn d’Itàlia estarà marcat per una intensa i radical ofensiva per tal d’infondre els valors ètics i estètics del classicisme a casa nostra, però també per combatre totes les manifestacions de l’art d’avantguarda. Amb aquest objectiu, Aragay publica articles a La Publicidad, La Revista o a L’Instant, escriu el llibre de poemes Itàlia (1918) i pronuncia i edita conferències com El Nacionalisme de l’Art (1920). Fidel al seu ideari, Aragay es converteix en un dels teoritzadors més polèmics, controvertits i intransigents del moment.

Josep Aragay i Blanchart, 1916. Al costat, plafó de ceràmica, font de Santa Anna, Barcelona (1918), i El pa, gerra de ceràmica (1928)

Josep Aragay i Blanchart

Destituït com a professor de ceràmica de l’Escola de Bells Oficis –en un dels episodis més lamentables de la dictadura de Primo de Rivera– i després de les dures crítiques rebudes arran d’una exposició monogràfica celebrada a les Galeries Laietanes de Barcelona (amb el punt de mira dirigit a l’emblemàtica pintura Vacances), Aragay fixa definitivament la residència a Breda, el poble de la seva mare i on estiuejava des de petit. Des de Breda, Aragay continua col·laborant en algunes revistes i diaris i pintarà l’únic fresc de la seva carrera al baptisteri de l’església de Santa Maria, obra que porta implícita l’empremta de l’art italià. I és a Breda on basteix un taller que li permet dedicar-se de ple a la ceràmica decorativa, que és, en definitiva, la disciplina més reconeguda i més cotitzada de l’artista. Però la seva carrera queda estroncada per la Guerra Civil i la posterior repressió del règim de Franco. Josep Aragay, que havia estat regidor a l’Ajuntament de Breda durant el període republicà, va ser empresonat en acabar la guerra. La seva condició de desafecte al règim, d’una banda, i l’hostilitat d’Aragay vers la pintura moderna, de l’altra, van fer que l’artista quedés allunyat de les sales d’exposicions, de la crítica i de l’opinió pública fins al final de la seva vida. El poble de Breda, a través d’un museu monogràfic dedicat a l’artista, intenta retornar el nom d’Aragay a la memòria col·lectiva i donar a conèixer l’obra d’aquest personatge clau de l’art català contemporani.

148

Xavier Castanyer i Angelet Doctor en història de l’art

el pintor

Manuel Genovart i Boixet

l’Ajuntament de Breda)

Reproducció d’uns goigs: Goigs de sant Iscle i de santa Victòria, patrons de Breda - (col·lecció Manuel Genovart, Arxiu Municipal de

Fotografia propietat de Joan Iglesias Gené

ense ser un bredenc de soca-rel, Manuel Genovart i Boixet tingué una estreta relació amb Breda durant més de seixanta anys, i a ell es deu, per exemple, que avui encara puguem veure, restaurada, una ala del claustre del monestir de Sant Salvador. Podríem distingir Manuel Genovart per la seva tasca principal i reconeguda de pintor adscrit al corrent artístic conegut com a impressionisme, i de la seva obra en queden mostres a Breda mateix. Però fou una persona molt interessada per la fotografia, la meteorologia (va estar al capdavant d’una estació meteorològica durant més de cinquanta anys, Can Joanic, situada a Gaserans, ben a prop de Breda), el col·leccionisme (destaca la seva col·lecció de goigs de sants i santes d’aquesta zona del Montseny, i la magnífica col·lecció de papallones, escarabats i saltarel·les recollides els anys vint i trenta del segle passat per Breda i els seus voltants), la valoració i recuperació del patrimoni (a banda del claustre del monestir, va participar en la reconstrucció de la seva església un cop acabada la Guerra Civil i en els primers intents per recuperar de l’oblit el castell de Montsoriu). Tants anys d’intensa relació amb Breda varen acabar amb un just reconeixement: el 19 d’agost de 1971 fou nomenat fill adoptiu.

Genovart, com a tribut al paper que havia tingut en la seva vida la seva difunta esposa, Dolors Callol i Chevalier, va voler que el carrer que li volia dedicar el consistori bredenc portés el nom d’ella i no el seu. Avui dia, Manuel Genovart i Boixet també té a Breda un carrer que porta el seu nom.

Jordi Goñi i Sarsanach Historiador

149

Breda

Manuel Genovart i Dolors Callol el dia del seu casament en el monestir de Montserrat (25-4-1920)

Reproducció d’un quadre: Castell de Montsoriu, signat “L. Callol” (el propietari del quadre, Joan Iglesias Gené, assegura que Manuel Genovart el va pintar davant seu i que, un cop acabat, el va signar amb el nom de la seva dona)

Barcelona, 1895 - 1980

el marxant d’art i escriptor

Salvador Riera i Fàbregas

Breda

Cartell Pinzellades a tort i a dret. Breda, 1949, i, al costat, Festa del Llibre

Salvador Riera i Carme Buqueras amb Pep Subirós i Manel Barceló

Breda, 1927 - Barcelona, 1994

redenc nascut l’any 1927, Salvador Riera, de ben jove, es va sentir empès a descobrir món. Va viure a Breda fins als catorze anys. En acabar el servei militar, va emigrar a l’Amèrica del Sud. L’any 1952 ja estava instal·lat a Sao Paulo (Brasil). A la pensió on s’estava va conèixer la Fanny, que fou la seva primera esposa i sòcia. Van començar venent roba, però al cap de poc ja van muntar un negoci de confecció. Des d’un bon principi, Riera va formar part de l’entitat Catalonia. Sociedade Paulista de la Cultura, que el 1955 va passar a dir-se Centre Català. La militància catalanista li venia de Breda. D’adolescent anava clandestinament a classes de llengua catalana a casa de Teresa Solà, mestra i esposa de Josep Aragay, exiliats a Breda el 1923. El pintor i ceramista fou qui va introduir Salvador Riera en el món de l’art. L’any 1948 el jove Riera va publicar un llibret de poemes d’humor, Breda, pinzellades a tort i dret, amb portada d’Aragay. Va comptar també amb l’assessorament del rector de Riells del Montseny i poeta Pere Ribot. L’activitat cultural de Salvador Riera a Sao Paulo va fer que través amistat amb els pintors Francesc Domingo i Joan Ponç i l’escriptor Josep Pla. Va col·laborar a la publicació Barcelona i va participar en diverses manifestacions artístiques, com els Jocs Florals de la Llengua Catalana a l’exili, celebrats el 1954. Va fundar i va dirigir sis números de la revista Catalunya, íntegrament en català. Amb motiu de la visita del president Josep Tarradellas a Sao Paulo el 1959, Salvador Riera va ser nomenat delegat cultural al Brasil de la Generalitat de Catalunya a l’exili.

En aquesta ciutat va néixer la passió de Salvador Riera per col·leccionar obres d’art, pintura sobretot però també ceràmica, vidre i escultura. Al començament, comprava peces d’artistes catalans que li eren propers: Domingo, Ponç, etc. Amb el temps, va dedicar la resta de la seva vida a aplegar una àmplia i única col·lecció privada. El fons recorria tot un segle d’art català. Centralitzat en el moviment Dau al Set nascut el 1948, incloïa obres del Noucentisme i les avantguardes històriques fins a la transavantguarda i el neoexpressionisme dels vuitanta. De tornada i amb la Fanny, l’11 de desembre de 1973 van obrir la galeria d’art Dau al Set, al centre de Barcelona. Fou inaugurada amb l’exposició Poems from the Catalan de Joan Brossa i Antoni Tàpies. La sala va esdevenir una icona del panorama artístic barceloní. Vint anys després, el 23 de desembre de 1993, la Generalitat de Catalunya va formalitzar l’adquisició de la col·lecció Riera: en total, 1.747 obres de cent trenta-un artistes, la majoria catalans. Salvador Riera va morir al cap de pocs mesos, el 10 de maig de 1994.

150

Carme Mayugo i Majó Experiodista i educomunicadora

l’abat i president de la Generalitat de Catalunya

Miquel Samsó I

ou el 31è president de la Generalitat de Catalunya, entre els anys 1470 i 1473, i abat del monestir de Sant Salvador de Breda del 1470 al 1507. Dintre el seu mandat va viure l’oposició que la Generalitat feia contra Joan II d’Aragó i la guerra oberta contra el rei en la Guerra Civil catalana (1462-1472), que va acabar amb el Tractat de Pau de Pedralbes. Essent president de la Generalitat de Catalunya, Miquel Samsó I també fou nomenat abat del monestir de Sant Salvador de Breda, càrrec que va desenvolupar fins a la seva mort l’any 1507. El seu pas com a abat del monestir ens ha deixat dues construccions: la façana de l’església de Sant Salvador i el Palau gòtic abacial de Breda, un edifici senyorial situat en el conegut Pati de l’Abadia, que disposa d’una escala que donava accés a les dependències monacals, d’un pou per a les necessitats de la comunitat, diferents finestrals d’estil gòtic i una balconada de fusta, i conserva damunt la porta d’entrada l’escut abacial. A principis del segle XIX la vida al cenobi seguia sent activa, però durant la invasió napoleònica (1808-1814), les tropes franceses van robar disset campanes i van malmetre part del monestir. Durant l’anomenat Trienni Liberal (1820-1823), els monjos varen abandonar el monestir per un període de tres anys, fet que va propiciar una primera espoliació del govern liberal. Finalment, el 1835, els monjos abandonen definitivament el monestir perquè el govern d’Isabel II va decretar una llei desamortitzadora dels béns eclesiàstics declarant-los béns estatals. La vida monacal que havia començat amb l’abat Sunyer l’any 1038 concloïa després de 797 anys d’història amb l’abat Isidre

Santacreu, últim abat del monestir l’any 1835. L’església del monestir encara patiria posteriorment més desperfectes, com ara els de l’any 1872, quan uns bredencs es feren forts dins el campanar romànic i els carlins no els pogueren sotmetre. Davant d’això, els carlins calaren foc a l’església, la sagristia i el claustre. Fou restaurat per la Direcció General del Patrimoni Artístic del Ministeri de Cultura. L’abat Miquel Samsó I va morir a Breda l’any 1507 i va ser enterrat en el mateix monestir de Sant Salvador.

Teresa Martorell i Julià Tinenta d’alcalde i regidora de Cultura i Patrimoni de l’Ajuntament de Breda

151

Breda

A l’esquerra, l’escut de la Generalitat de Catalunya i, a la dreta, l’escut d’armes de l’abat Miquel Samsó I, i el Palau abacial i Pati de l’Abadia

Girona, 1430 - Breda, 1507

la mestra i esposa de Josep Aragay

Teresa Solà i Vilà

Breda

eresa Solà va arribar a Breda el 1917 per ocupar una plaça vacant de mestra de nenes. Era al març, un dia de nevada, i ella tenia trenta anys. Era el principi de moltes coses per a la Teresa, ja que la seva vida estaria per sempre més lligada a Breda. Teresa Solà i Vilà va néixer a Palafrugell el 6 de novembre de 1886, filla del matrimoni de mestres Josep Solà i Júlia Vilà. La mare va morir a causa de complicacions en el part després del naixement de la Teresa, la qual, de nena, va viure amb els avis. Va estudiar magisteri i un cop llicenciada va exercir durant set anys a l’Albi (Lleida). El 1917 es traslladà a Breda, on tenia lligams familiars. Es va casar amb el mestre Antoni Gelabert, que va morir al cap de pocs anys. Havien tingut un fill que va morir en néixer. El 1934 Teresa Solà es casà amb l’artista Josep Aragay. La boda es va celebrar el mes de desembre a l’església de Sant Feliu de Girona. Josep Aragay tenia quaranta-cinc anys i Teresa Solà, quaranta-set. Cal destacar que la data del casament, previst per al mes d’octubre del 1934, va haver d’ajornar-se com a conseqüència dels fets del 6 d’octubre. En aquella època Aragay era regidor a l’Ajuntament de Breda i, com la resta d’alcaldes i regidors d’Esquerra Republicana de Catalunya i d’Acció Catalana Republicana, va ser destituït i empresonat després que el president de la Generalitat, Lluís Companys, proclamés l’Estat català. El casament es va haver de celebrar dos mesos després, quan Aragay va sortir de la presó. Aquest començament de vida en comú semblava una premonició de les vicissituds que esperaven al matrimoni. La parella compartia el compromís amb la democràcia, les llibertats i la fidelitat al govern legítim de la República. Per això, un cop acabada la Guerra Civil, Josep Aragay i Teresa Solà van patir la repressió franquista. Teresa Solà, com tants altres mestres que havien treballat per la renovació pedagògica durant el període republicà, va ser cessada, empresonada i apartada de la docència. El 21 d’abril de 1939 Teresa Solà va rebre a través de l’alcaldia el plec de càrrecs imputats contra ella per l’anomenada “Comisión Depuradora”. Poc després, el 20 de juliol de 1939, van comunicar-li que la “Auditoría de Guerra de Cataluña. Juzgado Especial de Depuración de Funcionarios Civiles” instruïa contra ella el procés sumaríssim número 7.750. El 18 d’agost de 1939 va ingressar a la presó de les Corts de Barcelona, després del consell de guerra que la va condemnar a sis anys i un dia de presó major perquè era “de mala conducta, ideología izquierdista y sindicada en la F.E.T.E.”. La sentència també li retreia no haver saludat amb el braç alçat les tropes franquistes que van desfilar a Breda després de l’ocupació del poble.

Col·legi de la senyoreta Teresita

Palafrugell, 1886 - Sant Antoni de Vilamajor, 1979

La Teresa va romandre a la presó fins al 26 de febrer de 1941, quan en va sortir en llibertat condicional. Va obtenir la llibertat definitiva el 5 d’abril de 1944, però li va ser negat poder exercir com a mestra. Teresa Solà es va dedicar a fer classes particulars fins que aquesta activitat també li fou prohibida a causa de la pressió exercida per personatges addictes al règim. No es va poder reincorporar al magisteri fins al final de la seva carrera, tot i que havia de ser a una distància de trenta quilòmetres de Breda. El 1951 aconseguí una plaça a l’escola de Sant Antoni de Vilamajor, on va exercir fins a la seva jubilació, el 1957. Anys més tard, un cop mort el seu marit, l’aportació de Teresa Solà va ser decisiva per a la creació del museu municipal Josep Aragay amb la cessió d’un important fons d’obres de l’artista. La Teresa va morir el 25 de febrer de 1979. El poble de Breda va posar el seu nom als jardins situats rere el museu, que ocupen part del que fou el pati de l’escola de nenes, on ella va ser mestra entre el 1917 i el 1939.

152

Marta Colomé i Flores Periodista

Brunyola

runyola és un petit poble de 37 km² de la comarca de la Selva, bressol de l’Onyar i coronat pel seu castell amb més de mil anys d’història. A l’entorn del castell s’ubica el nucli urbà de Brunyola. L’altre nucli del municipi el trobem a Sant Martí Sapresa. Per tota la resta del municipi s’escampen masos, des del més senzill fins al més senyorial, però tots amb una història que junts fan viu el nostre poble. És molt present la tradició agrícola i ramadera al territori. De fet el paisatge és sembrat de rengleres d’avellaners que quan arriba el setembre omplen de vida els camps per recollir el fruit més preuat al poble: l’avellana. La resta del paisatge natural són boscos mixtos de pi, alzina, roure... que en les diferents èpoques de l’any li donen uns colors vius que fan Brunyola únic i diferent. Som un poble tranquil de gent acollidora i pacífica, amb unes arrels profundes i gran estima per la terra que ens dóna fruit i pel nostre país. És com una peça única, singular, irrepetible d’un trencaclosques que completa la història de Catalunya. El nostre patrimoni històric el componen l’església parroquial de Brunyola amb el seu patró, sant Fruitós, i l’església parroquial de Sant Martí Sapresa amb el seu patró, sant Martí, les ermites de Sant

Romà i la Mare de Déu de Serrallonga juntament amb l’esmentat castell de Brunyola, on actualment es troben ubicades les oficines municipals. El nostre model de poble és una opció dels seus veïns, un poble on es respira calma i que ofereix pau i serenor als visitants. Un bon moment per visitar i gaudir del poble és el primer cap de setmana d’octubre, quan se celebra la Fira de l’Avellana. En aquesta celebració, a més de poder degustar i comprar aquest producte de qualitat de la Selva, us convidem a participar en tot un seguit d’actes engrescadors. Us animo, doncs, a visitar-nos: sereu benvinguts i gaudireu de ben segur d’una visita tranquil·la.

153

Anna Maria Mascort i Nogué Alcaldessa de Brunyola

Brunyola

Església parroquial de Sant Martí Sapresa

Nucli històric de Brunyola: castell i església de Sant Fruitós

calma, pau i serenor

el catedràtic d’Hebreu

Josep Maria Millàs i Vallicrosa Foto de Josep Maria Millàs - Font: Foto extreta del llibre de la seva biografia i obra escrit per Josep M. Mas i Solench

Santa Coloma de Farners, 1897 - 1970

Un personatge vinculat a Brunyola

Brunyola

osep Maria Millàs i Vallicrosa va néixer a Santa Coloma de Farners l’any 1897. La seva família, resident al carrer d’Avall, era de classe benestant. El seu pare es deia Francesc Millàs i Horta i exercia de pèrit agrònom, i la mare d’aquest es deia Maria Horta Bechdejú. Aquí ja trobem el primer vincle de Josep Maria Millàs amb Brunyola. Maria Horta era filla d’Antoni Horta del Molí, propietari del Mas Horta del Molí, un dels més rics de Brunyola. Josep Maria Millàs va cursar els primers estudis al col·legi la Salle de la seva vila natal. Després, atesa la seva bona disposició intel·lectual, va estudiar a l’Institut de Girona, i posteriorment es llicencià en filosofia i lletres a la Universitat de Barcelona. Acabada la carrera, es decantà per l’estudi de l’hebreu i l’àrab i va anar a Madrid per aconseguir el doctorat. L’any 1926 va obtenir, per oposició, la Càtedra d’Hebreu a la Universitat de Madrid i l’any 1932, per permuta, va passar a ser catedràtic a la Universitat de Barcelona. Millàs va dedicar tota la seva vida professional a la docència, en el doble camp de l’hebreu i de l’àrab, i també a la investigació, fruit de la qual ha estat publicada una cinquantena d’obres entre articles i llibres. L’any 1950 va escriure Historia de Santa Coloma de Farnés y su comarca, obra que va ser publicada l’any següent. Tenia un gran vincle amb Brunyola, no només perquè la seva àvia era filla d’un mas d’aquest municipi, sinó perquè, quan les seves múltiples tasques li

ho permetien, pujava al poble veí i feia estades a can Tarrús, que era de la seva propietat. La gent gran el recorda com “el senyor Millàs”, un “home savi que parlava com un llibre”. Als pagesos de la contrada no els podia pas parlar de l’hebreu o de l’àrab, temes dels quals tenien una total desconeixença; en canvi conversava, quan sortia de missa, sobre els conreus, en especial de l’avellana ja que des de sempre aquest municipi n’ha estat un gran productor. Bibliografia: MAS, Josep M. Josep M. Millàs i Vallicrosa. Historiador de la ciència. Santa Coloma de Farners, 1998. Vikipedia

154

Ricard Teixidor i Palau Historiador

Caldes de Malavella

aldes de Malavella s’estén a l’extrem est per l’ampla, verda i ondulada plana de la comarca de la Selva, que Josep Pla, descriptivament, designava com a “cassola” selvatana, entre les serres litorals de baixa altitud més a la costa (les Gavarres, l’Ardenya...), a les quals és molt propera, i la serralada prelitoral (el Montseny i les Guilleries). A cavall del mar i la muntanya, situada al bell mig de la cassola de la Selva, l’encant i l’encís d’aquesta vila rauen en la senzillesa i la serenitat que desprèn, ben acompanyada d’un altre valor essencial, que és l’hospitalitat lligada a la dilatada tradició turística que l’avala. Caldes de Malavella té la sort d’atresorar un ampli enfilall d’elements destacats que pertanyen al patrimoni cultural i natural: fonts d’aigües minerals i medicinals guaridores de cos i esperit, antics volcans extingits amb restes paleontològiques magnífiques, termes romanes que són testimoni fidel del pas dels romans per aquests paratges i dels efectes benèfics de la romanització, esglésies, muralles i castells d’origen medieval, balnearis, xalets i torres d’estiueig vuitcentistes i noucentistes, jardins i passeigs, indrets frondosos plens de vegetació variada, prou engrescadors per fer-hi passejades a peu o amb bicicleta. També, diferents possibilitats de practicar una àmplia gamma d’esports i d’oci: golf, excursionisme, termalisme...

No m’oblido dels llocs on poder fer estada i sojornar (hostals, hotels, balnearis, fondes...), que són ideals per reparar les energies perdudes i restituir forces i voluntats. I per damunt de tot, la gent de Caldes, afable i cordial, tal com hem dit, hospitalària. I com a mostra, aquests personatges il·lustres destacats, vinculats estretament amb Caldes, que us presentem, exemplificadors del tarannà i dels valors de la vila.

155

Salvador Balliu i Torroella Alcalde de Caldes de Malavella

Caldes de Malavella

Vista parcial de la muralla del castell de Caldes

Els Jardins de Sant Grau - Foto: Albert Torrent

la vila de les aigües

l’escriptor

Caldes de Malavella

Foto: Xavier Sanfulgencio

oaquim Carbó i Masllorens va néixer l’any 1932 a Caldes de Malavella, el poble de la seva família materna, tot i que el seu domicili habitual ha estat sempre a Barcelona. A Caldes hi va passar els anys de la seva infantesa que corresponen al període de la Guerra Civil, dels cinc als set anys. El seu pare era al front i la seva mare es va quedar a Barcelona. Malgrat l’anormalitat de la situació, el petit Joaquim Carbó va viure a Caldes l’època més lliure de la seva vida, com ell mateix confessa. Un espai de temps dedicat a córrer pels boscos i aprendre a nedar a les basses, de classe a l’aire lliure per la por dels bombardejos, de jugar molt i llegir poc. La seva passió per la lectura li ve de ben petit, influït inicialment pel seu pare i la seva mestra, Vicença Ibáñez i, més tard i de manera definitiva, per la bibliotecària veïna de casa seva, Maria Novell, amb qui va travar una forta amistat. L’any 1958 comença a escriure i el 1962 publica el seu primer títol: un recull de narracions per a adults titulat La sortida i l’entrada. L’any 1961, vint-i-tres anys després de la desaparició d’en Patufet, es comença a editar la revista juvenil Cavall Fort. Ell en serà un dels fundadors i hi col·laborarà molt activament des del primer número. Cinc anys més tard publicarà la que serà la seva obra més emblemàtica, la novel·la juvenil La casa sota la sorra, per la qual serà reconegut i de la qual ja s’han fet més de vuitanta edicions. Un text que va convertir en còmic amb dibuixos de Josep M. Madorell. Aquesta obra seva va ser el primer volum d’una sèrie amb títols com La casa sota les estrelles, La casa sota el mar, El país d’en Fullaraca… Carbó ha combinat sempre la narrativa per a joves i infants amb la d’adults i, en aquest sentit, ha estat membre històric del col·lectiu literari Ofèlia Dracs, un grup d’escriptors amb pseudònim, ara ja desaparegut. Altres títols que podem destacar són L’altre barri, La màgia del temps, Retrat amb negra, Operació Borinot i les recents Rates amb ales i Joaquim Carbó, setanta anys, on trobem una selecció de preguntes que li han fet nens i nenes en les seves xerrades a les escoles juntament amb l’estudi d’algunes de les seves obres, i la seva autobiografia Viure amb els ulls. Fins a arribar a la jubilació, la seva vida com a escriptor la compaginava amb la feina d’administratiu a La Caixa, empresa en la qual va treballar quaranta anys i que li va permetre dedicar-se a la literatura. La relació amb Caldes de Malavella ha estat sempre estreta, vinculada principalment pels llaços familiars. El seu caràcter amable i la seva actitud oberta i generosa han fet que sovint participés en activitats que se li han proposat des de diferents institucions municipals. El premi de microliteratura que organitza l’Ajuntament

Joaquim Carbó a l’exposició “Carbó negre”. Un recorregut per la seva obra que li va dedicar la biblioteca Jaume Fuster l’any 2011 - Foto: Jordi Casañas

Caldes de Malavella, 1932

Joaquim Carbó a sobre del còmic INFANTE

Joaquim Carbó i Masllorens

porta el seu nom i està inspirat en un dels seus llibres: Bonsais de paper, un llibre de contes molt curts amb un conte final que va creixent a mesura que se’l canvia de test i se’l rega, literàriament parlant. L’any 2008 la biblioteca municipal va inaugurar un jardí exterior, un espai més de lectura i d’activitats literàries i musicals, al qual va posar el nom de l’intrèpid heroi de les aventures de La casa sota la sorra, en Pere Vidal. L’obra de Joaquim Carbó ha obtingut diversos premis literaris, dels quals destaquem el Memorial Joan Fuster (2002), pel conjunt de la seva obra, i el Premi Trajectòria (2011), un reconeixement a les cinc dècades d’ofici i al més d’un centenar de llibres publicats.

156

Mercè Barnadas i Serrallonga Bibliotecària de la biblioteca municipal de Caldes de Malavella

el músic

Francesc Mas i Ros Mas i Ros saluda els assistents en l’homenatge que Caldes li dedicà el 1979, flanquejat per l’alcalde Lluís Comalada i Joan Vidal i Gayolà (esquerra) i la filla del compositor (dreta). Darrere, el mestre Conrad Saló

Fotos: Col·lecció Jaume Mas, fill del compositor

Aquell “habilíssim artesà de la sardana”

any 2001, amb motiu de l’Any Mas Ros, ja ho dèiem: s’ho mereixia, en Xicu Mas Ros, perquè havia fet feliços tants balladors i balladores. I és així, l’essència de la seva música era complaure els sardanistes, que l’admiraven; en mots del seu biògraf, Eugeni Molero (1981), “complaure’ls a través de les seves melodies ingènues i emotives, engrescadores i bategants...” Francesc Mas va néixer el 1901 a la rambla Recolons de Caldes de Malavella, en un ambient que gràcies a l’estiueig i al progrés viscut per la població va experimentar en els anys de la seva infantesa i primera joventut noves necessitats i obrí noves perspectives als joves: la música n’era una. Calia amenitzar sessions de ball, de concert, de cinema mut, calia proporcionar, mantenir i afinar ginys diversos (pianos, manubris...) que entretinguessin la gent que s’ho podia permetre, amb més o menys freqüència. Encara no arribava als pianos que ja els afinava. Després van venir la seva dedicació a la interpretació en conjunts de música lleugera i la seva activitat com a autor de ballables, les sardanes en un segon terme... fins que, després de la Guerra Civil, en l’ambient festiu que es va crear els anys cinquanta al voltant de la sardana i dels aplecs, Mas Ros hi va fer rebrollar un entusiasme juvenil per aquella música que tanta acceptació tenia entre un públic popular que disposava de poques ocasions de diversió. La sardana fou un element decisiu de la vida festiva d’aquells anys. Mas Ros no parà de compondre i d’estrenar... i esdevingué, en la línia de Xaxu o Bou, el gran heroi de la sardana popular i festiva. Diu Molero: “habilíssim artesà de la sardana i de la cobla, sap utilitzar un llenguatge expressiu, bell i suggeridor, capaç de fer vibrar les multituds enardides i d’impulsar les seves cames sense que aquestes defalleixin...” I afegeix: “Les melodies són senzilles,

fàcilment assimilables. Moltes presenten un regust sentimental que revela l’existència d’una deu de poesia espontània i directa, en el fons de la sensibilitat del seu creador.” Amb aquesta fórmula, doncs, Mas aconseguí que moltes de les seves composicions “gaudissin i gaudeixin d’una ressonància i divulgació totalment insòlites, gairebé increïbles.” Una munió de poblacions i entitats el varen homenatjar com a testimoni de l’estima que desvetllava. Hi hagué també la controvèrsia i el contrast d’opinions, però la seva figura i la seva obra han surat i han perviscut. Caldes, l’aplec degà dels gironins, l’homenatjà reiteradament els anys cinquanta i seixanta, i de nou el 1979, quan s’alçà el monument a la seva memòria. Sils l’homenatjà i posà el seu nom a l’agrupació sardanista local (1977) i en celebrà els vuitanta anys (1981). Caldes i Sils des del seu traspàs (1985) organitzen anualment el Memorial Mas Ros, amb sardanes seves. El 2001, centenari del seu naixement, Caldes, Sils i Girona s’uniren en un seguit d’actes, estrenes d’obres i en la magnífica exposició “Francesc Mas Ros o la popularitat de la sardana”, el catàleg de la qual malauradament no s’arribà a editar. Però sobretot han estat i són els peus dels balladors i balladores els que li reten homenatge cada setmana en centenars d’audicions on la seva música no ha deixat de sonar amb profusió. Narcís Figueras i Capdevila Investigador del Centre d’Estudis Selvatans i antic president de l’Agrupació de Sardanistes Francesc Mas Ros, de Sils

157

Caldes de Malavella

L’

El mestre Francesc Mas i Ros, entrevistat per l’aleshores periodista sardanista Antoni Anguela Dotres (1947-2010)

Caldes de Malavella, 1901 - 1985

l’escriptora

Montserrat Roig i Fransitorra

Caldes de Malavella

Montserrat Roig, fotos familiars. Fotos cedides pel fill de Montserrat Roig, Roger Sempere i Roig

Barcelona, 1946 - 1991

a néixer el 1946 a Barcelona. L’any 1968 es va llicenciar en filosofia i lletres i es va doctorar el 1970. A partir d’aquell any, en què guanya el Premi Víctor Català amb Molta roba i poc sabó... i tan neta que la volen, es dedica professionalment a la literatura. Amb aquest recull de contes inicia un cicle novel·lístic: Ramona, adéu (1972), El temps de les cireres (1976), amb el qual obté el Premi Sant Jordi, L’hora violeta (1980). Més tard publicarà L’òpera quotidiana (1982), La veu melodiosa (1987) i el recull de contes El cant de la joventut (1989). La darrera de les seves publicacions és Digues que m’estimes encara que sigui mentida de l’any 1991, on l’autora hi confegeix una poètica personal a tall de testament literari. També es dedica al periodisme de forma brillant. Aconsegueix gran popularitat amb les entrevistes a la revista Serra d’Or, que posteriorment publica en llibre com a Retrats paral·lels. També col·laborà als diaris Tele-exprés, Mundo Diario, El Periódico i Avui i a revistes diverses com Destino, Triumfo, Arreu, El Temps, Treball... Una altra obra impressionant i de gran ressò fou Els catalans als camps nazis (1977), el qual és un document excepcional de testimoniatge. El 1977 entra com a periodista al canal català de TVE i hi realitza un reeixit programa d’entrevistes, Personatges, que també dóna nom a una sèrie de dos llibres. D’entre les seves obres més premiades destaquem també L’agulla daurada, escrit a partir d’una estada a Leningrad i que testimonia el setge que va patir la ciutat per part dels nazis. Montserrat Roig ens va deixar a Barcelona el 1991. Recentment ha fet vint anys de la seva malaurada i prematura marxa.

Montserrat Roig va triar el Balneari Prats a Caldes de Malavella per fer-hi amb continuïtat estades familiars, de relaxació, de repòs, de convalescència i també, com no podria ser d’altra manera, per prendre notes, per ordenar apunts, en definitiva per escriure el que ella anomenava el seu bagatge literari confús i desordenat. La mestressa de l’establiment, la Rosa M. Quintana, la recorda amb enyorança sojornant a l’habitació 147 o 148 del balneari, en l’edifici antic, on les parets gruixudes dissimulaven millor el teclejar de la seva màquina d’escriure i sobretot li permetien la contemplació fàcil de les precioses vistes al magnífic jardí del balneari. En el seu últim llibre Digues que m’estimes encara que sigui mentida, que podria qualificar-se de testament literari, em commou especialment la casualitat d’haver coincidit amb ella tant en les estances del balneari caldenc, com en les vivències de la seva estada barcelonina a la dreta de l’Eixample, tal com recorda en aquest llibre datat el 1990, precisament al Balneari Prats de Caldes, quan rememora amb exactitud les galeries dels patis del barri des d’on se sentien les sirenes dels vaixells del port o la imatge de les espieres modernistes.

158

Mercè Rossell i Rius Regidora de Cultura Ajuntament de Caldes de Malavella

La Cellera de Ter

l terme municipal de la Cellera de Ter, a la comarca de la Selva, té una extensió de 14,63 km2. Més de la meitat del terme és muntanyós i forma part de la carena oriental del massís de les Guilleries. A la part més plana i al peu de la muntanya de Puigdefrou –de 843 m i des d’on es poden veure, en un dia clar, els Pirineus, les illes Medes i la serralada del Montseny–, hi ha el nucli urbà, on es concentra la major part de la població. Al vessant nord hi ha el Plademunt i el Pasteral i a la part sud hi ha el Pladevall. La part més plana i fèrtil es troba envoltada pel riu Ter i per la riera d’Osor. A la Cellera s’hi pot arribar des de Girona per la N-141e i des de Santa Coloma i Olot per la C-63. El poble es troba a 166 m sobre el nivell del mar, a 19 km de Girona, a 12 de la capital de la comarca, Santa Coloma de Farners, i a 102 km de Barcelona. L’entorn on es troba ubicat, envoltat de natura i aigua, fa del municipi un lloc privilegiat. Es pot recórrer la part muntanyosa a peu o amb bicicleta seguint algunes de les rutes senyalitzades (ruta de les Pedreres, ruta BTT-25, ruta de Puigdefrou, entre altres). La part més plana és recorreguda per la via verda, el camí de Sant Jaume, els grans camins de l’aigua... També es pot fer una passejada per les ribes del Ter i arribar fins al Pasteral passant per l’ermita romànica dels Sants Just i Pastor. Si es vol fer una visita al poble, es pot veure l’església parroquial, dedicada a la Mare de Déu de Sales i que data del segle IX. La seva estructura ha estat molt modificada i ja no queden vestigis de la

primera edificació, però sí que n’hi ha de la construcció del segle XII. També es pot visitar el barri vell, la plaça de la Vila i un antic safareig públic totalment rehabilitat. Al poble hi ha una gran activitat associativa, en què més de trenta entitats i associacions (de les quals dues són centenàries) organitzen activitats al llarg de tot l’any. El quart diumenge d’abril se celebra la Festa del Roser (la Festa Major) i el segon cap de setmana del mes de març se celebra la Festa i Fira de la Matança del Porc. El Pasteral és un nucli de la Cellera on s’han trobat jaciments prehistòrics i on hi ha, sobre el riu Ter, una de les primeres preses que es van fer a l’Estat espanyol. Hi ha el punt de captació i l’origen de les canonades que abasteixen d’aigua la zona de Barcelona, Girona i Costa Brava. Al Pasteral s’hi troba l’edifici de l’antiga estació de tren, recentment reformat i declarat bé d’interès local, on hi ha ubicada l’Escola d’Art municipal amb més de vint-i-vuit anys d’història i per on han passat artistes de reconegut renom i prestigi.

159

Josep Serrallonga i Casas Alcalde de la Cellera de Ter

La Cellera de Ter

Església parroquial de la Mare de Déu de Sales de la Cellera de Ter

Vista de la Cellera de Ter

el seu futur és la seva gent i el seu entorn

el metge, micòleg i botànic

La Cellera de Ter

La Cellera de Ter, 1868 - 1934

l doctor Joaquim Codina i Vinyes va néixer a la Cellera de Ter el 20 de novembre de 1868. Era fill d’en Ramon Codina i Callís (Sant Privat d’en Bas, 1831 - la Cellera, 1897) i de la Teresa Vinyes i Surroca, pubilla del mas Vinyes de la Cellera. Va estudiar batxillerat a Girona (1885). En acabar, es va decantar pels estudis de medicina, tal com havien fet els seus familiars més propers, el seu pare i el seu oncle Benet Codina. Va obtenir el títol de llicenciat el 27 de juny del 1891. Durant la carrera va tenir com a professors la generació mèdica del 1888: el Dr. Bartomeu Robert, el Dr. Jaume Pi-Sunyer i el Dr. Joan Giné i Partagàs. Aquesta generació de metges i professors va ser cabdal per a la medicina catalana del segle XIX i principis del segle XX. Van ser els introductors del mètode científic en els estudis de medicina de l’època. Segurament l’esperit científic del Dr. Codina, que va regir la seva pràctica mèdica i la seva dedicació a la botànica, s’ha d’anar a buscar en els ensenyaments d’aquest grup de professors. En acabar la carrera va exercir de metge a la Cellera juntament amb el seu pare i l’insigne metge i farmacèutic Dr. Calixt Noguer. L’exercici de la medicina a principis de segle XX, especialment en l’àmbit rural, era difícil per les mancances tant de material mèdic, de fàrmacs, com de transport. A més la disponibilitat era total i tant podien començar la jornada atenent un part a Osor com acabar-la a Sant Climent d’Amer a la nit visitant per una pneumònia. Aquesta situació de migradesa de mitjans així com la dificultat per tenir uns ingressos estables van fer que el 1894 es fundés el Sindicat de Metges de Girona, embrió de l’actual Col·legi de Metges, del qual el Dr. Codina fou un dels iniciadors. A part de la pràctica mèdica, a partir del 1906 va iniciar la seva activitat botànica. Què el va decidir a emprendre-la? D’una banda, l’estímul del naturalista Marià Masferrer. De l’altra, el coneixement que ja tenia de les plantes: vivia a pagès i a més les havia estudiat i utilitzat per tractar els seus pacients. I de la mateixa manera que la seva professió de metge, va començar aquesta activitat amb migradesa de mitjans (no tenia gairebé llibres de botànica i utilitzava la taula del menjador com a laboratori). Però tot i això, de seguida es van veure els fruits d’aquesta afició, ja que el 1908 va publicar Apuntes para la flora de la Sellera y su comarca, llibre en què va herboritzar mil trenta-dues espècies dels voltants de la Cellera. Encara ara, aquest llibre es considera una aportació valuosíssima a la flora catalana. El mateix any va descobrir la Pellaea Hastata, falguera que només es creia resident en àrees subtropicals i que ell va trobar en el Pasteral. Aquest descobriment el va fer entrar en contacte amb els més eminents botànics europeus. Però on va excel·lir i on es considera el pioner a casa nostra és en micologia, l’estudi dels bolets. Juntament amb el Dr. Pius Font i Quer, va publicar Introducció a l’estudi dels macromicets de Catalunya, treball indispensable i bàsic

Retrat del Dr. Joaquim Codina

Joaquim Codina i Vinyes

de la micologia catalana. També va publicar articles relacionats amb intoxicacions produïdes pels bolets, tema que realment el preocupava. Per això, l’activitat micològica no la va cenyir només a cercles acadèmics especialitzats, sinó que també va cultivar un vessant més pedagògic. Fruit d’això és l’organització de les primeres exposicions de bolets que es van fer a casa nostra (Olot, Girona...) i la publicació del llibre Bolets bons i bolets que maten, escrit en forma de versets perquè tingués una bona acollida popular. Va ser alcalde de la Cellera en dues ocasions i fundador de la Cambra Agrària de la Cellera. Però com era personalment? Aquesta pregunta és difícil de contestar: han passat més de setanta-cinc anys des de la seva mort i queden pocs testimonis vius que el coneguessin. Ens hem de remetre al que van deixar escrit els seus amics, entre els quals hi ha unanimitat a utilitzar els mateixos adjectius: bona persona, savi, honest, treballador, però també lacònic i que gastava una ironia molt fina. Era una persona profundament religiosa (recordem que era d’una família de tradició carlina), era molt exigent en el sentit moral, tant amb ell com amb els altres. Va morir el 26 de desembre de 1934 al mig del bosc mentre collia bolets després d’anar a fer una visita en una masia del Pasteral.

160

Josep Oriol Codina i Guinó Reumatòleg

l’enginyer i arquitecte

Pere Garcia i Fària

aprovechamiento de fuerza hidráulica del Ter desde el molino de Sau al Pasteral, de l’any 1907, que després va passar a l’empresa Saltos del Ter. Es va projectar una gran conducció –només es van construir diferents canals i túnels– des de Sau per acabar a la finca de can Riera amb un imponent salt hidroelèctric. Alhora, Pere Garcia i Fària va realitzar obres d’aprofitament de les aigües dels torrents i va estudiar l’explotació comercial de les deus de can Riera, així com les de la font Picant de la Fanera. A la riera d’Osor hi volia construir un balneari que hauria rebut el subministrament elèctric de la central hidroelèctrica de la central d’en Fàries. En conclusió, d’extrem a extrem en el terme municipal de la Cellera hi ha una mostra poc coneguda de les realitzacions de Pere Garcia i Fària, que s’han mantingut intactes.

161

Josep Tarrés i Turon Enginyer industrial

La Cellera de Ter

enginyer i arquitecte Pere Garcia i Fària és conegut no solament pel fet de ser el pare del sanejament de Barcelona amb l’ambiciós Proyecto de saneamiento del subsuelo de Barcelona de l’any 1891, sinó també per la gran quantitat de projectes en què va participar. Alguns d’ells estan relacionats amb la Cellera de Ter. Així, no és casual que al voltant del canvi de segle XX comprés la finca de can Riera, a Plantadís, i hi edifiqués la seva segona residència, can Fàries, amb un camí d’accés de resolució tècnica impecable. Va néixer a Barcelona, l’any 1858, en el si d’una família benestant d’origen portuguès que s’establí a Catalunya en comprar la cartoixa d’Escala Dei després de la desamortització de Mendizábal. Aconseguí el títol d’enginyer de camins a Madrid el 1880 i el d’arquitecte a Barcelona el 1886. Aviat va mostrar especial interès per les condicions de vida dels barcelonins, que el varen portar a ser enginyer en cap de l’Ajuntament de la Ciutat Comtal. El seu projecte de sanejament era molt avançat per a l’època amb solucions modèliques de clavegueram, drenatge i residus urbans o solucions agosarades com la canalització i desviament del riu Llobregat basat en una cartografia molt acurada. Tot plegat li va comportar problemes amb els promotors immobiliaris i fou cessat el 1896. Va reclamar els honoraris del projecte i després de diferents plets va cobrar cap a mig milió de pessetes de l’època, una quantitat ben important ja que una família vivia amb menys de 500 pessetes a l’any. A partir de llavors, va participar en multitud de projectes d’abastament d’aigua, hidroelèctrics, ferroviaris, portuaris... que va combinar amb càrrecs al servei de l’Estat espanyol com, per exemple, inspector general d’obres públiques. Així, va realitzar els planejaments urbanístics de Múrcia, Cartagena i Càceres, va projectar diferents edificis amb un estil eclèctic, com la Duana de Barcelona, que va fer conjuntament amb l’arquitecte Enric Sagnier. En definitiva, una gran tasca professional que participava dels corrents higienistes de l’època i tenia com a denominador comú la millora de la qualitat de vida dels ciutadans. Va morir a Barcelona l’any 1919. L’enginyer tenia presents les possibilitats que li oferia el congost del Ter quan travessa les Guilleries ja que devia estar relacionat amb la construcció del carrilet d’Olot que es va fer a finals del segle XIX. De fet, en el llogaret del Pasteral, al final del congost, s’hi va construir una estació en comptes d’un simple baixador. En aquell temps, aquesta àrea rebia l’atenció dels enginyers per moltes raons: carreteres, fàbriques, canals... Cal ressaltar el Proyecto de

Retrat de Pere Garcia i Fària

L’

Barcelona, 1858 - 1919

el metge, farmacèutic, mestre, pedagog... i mecenes

Calixt Noguer i Taberner

La Cellera de Ter

l senyor Calixto, com se’l coneixia popularment, va ser un dels personatges més populars de la Cellera i dels pobles dels voltants durant l’últim quart del segle XIX i el primer del segle XX. Encara que només fos pel fet d’haver estat el promotor de l’Ateneu Obrer de la Cellera, d’haver-ne construït expressament l’edifici a càrrec del seu patrimoni personal i d’haver impartit cursos de formació, gratuïtament, per als obrers, sobretot de la indústria tèxtil, ja mereixeria un notable record pel seu treball a la Cellera. Però a més era metge, farmacèutic, mestre, pedagog, humanista, liberal i altruista. Va exercir al poble com a farmacèutic i metge, jutge de pau, membre de la Cambra Agrícola, cap de la Junta Local de Sanitat, entre altres activitats. Habitual en les tertúlies, col·laborador en les publicacions comarcals com El Distrito Farnense i Lo Geronés, era sol·licitat a participar en els actes més diversos i reconegut com a bon conferenciant en tota la comarca. Va néixer a la Cellera el 1864 i el seu currículum d’estudis va ser extraordinari. A setze anys ja tenia el títol de mestre de grau elemental i als dinou el de grau normal juntament amb la llicenciatura de farmàcia amb nota d’excel·lent. Als vint-i-cinc ja obtenia, també, la llicenciatura de medicina i cirurgia amb la mateixa qualificació d’excel·lent. Va ser professor de pedagogia i treballs manuals a l’Institut de Girona. Va donar classes nocturnes d’higiene de la infància. Va ensenyar a l’Escola Normal de Mestres. Fou soci de l’Acadèmia Mèdico-Farmacèutica de Barcelona i vicepresident del Col·legi Oficial de Farmacèutics de Girona, membre de la Reial Acadèmia d’Higiene de Catalunya i de la Societat Espanyola d’Higiene de Madrid. Va ser lloat i condecorat en diferents ocasions arreu del Principat. Va escriure molts treballs científics, publicats i llegits en diferents acadèmies. Dins l’àmbit local cal agrair-li el treball sobre les Aigües mineromedicinals del terme de la Cellera, que va propiciar que aquestes fossin declarades d’utilitat pública. Com que li tocà viure alguns episodis epidèmics, treballà intensament per millorar la salubritat pública, cosa que el va portar a promoure, junt amb altres socis, la creació de la Companyia d’Aigües Potables de la Cellera el 1905, que va representar una notable millora per al poble. Contemporani del Dr. Joaquim Codina i de l’enginyer Pere Garcia i Fària, cada un dintre la seva singularitat, lluiten per millorar la vida del poble i obrir-la al tarannà de la societat del nou segle.

Calitx Noguer

La Cellera de Ter, 1864 - 1928

És en aquest context que hem de valorar les visites al poble el 1902 del rector de la Universitat de Barcelona Rafael Rodríguez i del Dr. Casares, degà de la Facultat de Farmàcia, acompanyats dels catedràtics de Dret, Medicina i Farmàcia, senyors Sánchez, Calleja i Rivas que, arran dels treballs divulgats, es van sentir atrets i interessats pel poble i els seus voltants. Metòdic i estricte, també amb la família, va ser pare de sis fills, dos dels quals van exercir la carrera de medicina; en Santiago com a dermatòleg i en Jesús com a ginecòleg, esdevenint metges molt reconeguts a la ciutat de Barcelona. Es va casar amb Dolors Noguer i, en enviudar, amb Joaquima Clos. Va morir l’any 1928.

162

Lluís Llagostera i Falsetas Historiador

Fogars de la Selva

a situació geogràfica de Fogars de la Selva, emplaçat a l’extrem meridional de la comarca de la Selva, fa que sigui un poble privilegiat per viure-hi. El municipi limita, al nord, amb Maçanet de la Selva i Massanes; al nord-oest, amb Hostalric i Sant Feliu de Buixalleu; a l’oest, amb Sant Celoni i el massís del Montnegre; i, finalment, al sud, amb el terme municipal de Tordera. Té una superfície de 33 km2 i pertany al partit judicial d’Arenys de Mar. La primera referència històrica de Fogars la trobem l’any 922, amb el nom de Filgariis, que fa constar l’església Sancti Cipriani et Sanctae Justae. El municipi, actualment amb una població d’uns 1.500 habitants, està format, bàsicament, per les masies, repartides arreu del terme municipal, i per un nucli urbà, on es troba l’Ajuntament, l’escola Les Falgueres i el camp municipal d’esports. D’altra banda, al peu de la carretera BV-5122, de Tordera a Hostalric, hi ha la zona de serveis del poble, amb el consultori mèdic, la llar d’infants municipal i altres establiments comercials. Just davant d’aquests equipaments, a la plaça Serra de Marina, hi trobem el Museu de la Pagesia i el Centre de Serveis per a gent gran en l’àmbit rural.

Les urbanitzacions, consolidades avui en sectors de la vila, conformen el Fogars actual que, si bé es tracta d’un poble dispers, està ben comunicat i enllaçat amb els municipis veïns. Finalment, la indústria es concentra en dos polígons industrials, un a cada costat de la Tordera. Us convidem a visitar el nostre poble, on sempre sereu benvinguts.

163

Josep Vilà i Camps Alcalde de Fogars de la Selva

Fogars de la Selva

Església de Sant Cebrià

Panoràmica de Fogars de la Selva

un poble privilegiat per viure-hi

el mestre

Josep M. Encinas López de Espinosa

Fogars de la Selva

Fotos del mestre de Fogars amb els seus alumnes; l’any 1928 i l’any 1933

València, ? - Tordera, 1958

ls antics alumnes, avui la gent gran de Fogars de la Selva, guarden encara un viu sentiment de gratitud envers el senyor Encinas, nom amb el qual era conegut per tothom: fou mestre del poble fins a l’any 1945. Un home bo i un mestre seriós. Josep Maria Encinas López de Espinosa, de parla valenciana, arribà aquí l’any 1922 i s’integrà ràpidament, amb la seva família, a la comunitat pagesa de Fogars. Aleshores tota la gent del poble vivia en masos, on només destacava l’Ajuntament, l’església i l’escola mateixa amb l’estada del mestre. Ell havia nascut a la ciutat de València. Inicià la carrera de medicina, però en sofrir algun desmai a l’hora d’examinar malalties en les autòpsies, va canviar d’estudis i va continuar estudiant fins a aprovar magisteri. La seva primera destinació fou Requena a la província de València. Vingué a Catalunya i fou mestre a Caldes de Montbui, a Sant Celoni, a Can Tunis de Barcelona, a Sant Pere de Riudebitlles i el març de 1922 arribà a Fogars, casat amb Elvira Moreno Arias i amb quatre fills. Es trobà amb una escola d’ensenyament primari d’entre cinquanta i seixanta alumnes de quatre a catorze anys. L’any 1936, a causa de la seva religiositat, hagué d’abandonar el poble i passà a exercir a Roda de Ter. L’any 1940 el batlle Salvador Cañas el reclamà de nou i continuà fins al 1945, any que fou destinat al col·legi Víctor Pradera de Barcelona. En mèrit a la llarga i constant dedicació

pedagògica fou recompensat pel Ministeri d’Educació amb la concessió d’una medalla de plata. Morí a Tordera el 18 de setembre de l’any 1958. Recordat com un mestre lliurat enterament a la mainada, quan acabava l’horari escolar continuava ensenyant als alumnes que desitjaven aprendre més o de repàs als exalumnes que ja feien de pagès, sense cobrar res i sense importar-li les hores i l’esforç que hi esmerçava. En el transcurs dels dinou anys d’estada, el poble de Fogars sabé valorar i agrair el compromís del mestre amb els seus fills, que era correspost amb ofrenes de les collites pròpies i de productes de la mort del porc. Els mateixos alumnes li portaven un pa tou de cada fornada que feien a casa, consolidant entre tots el sosteniment de la família. El poble bescanviava els fruits de la seva dedicació pels fruits del treball de la terra.

164

Jaume Fugarolas i Masó Historiador local

Hostalric

a vila d’Hostalric està situada sobre una carena basàltica a la vora esquerra del riu Tordera, a la comarca de la Selva. El nostre patrimoni arquitectònic, cultural i natural s’ha convertit en un dels principals valors per a la promoció turística i econòmica del municipi. Amb una situació geogràfica estratègica, estem envoltats de grans mitjans de comunicació, com l’AP-7, la N-II, l’aeroport Girona-Costa Brava i el ferrocarril. Aquesta situació immillorable ens permet tenir a prop Barcelona, Girona, França, el Montseny o la Costa Brava. La muralla i el castell, conjunt arquitectònic declarat bé cultural d’interès nacional, són elements que destaquen d’aquesta vila, que en l’època medieval va ser el cor i la capital administrativa del vescomtat de Cabrera fins a l’extinció de la senyoria. En ple segle XXI, Hostalric mira amb fermesa el futur i, després d’una forta crisi del tèxtil que va destruir la principal font de riquesa i ocupació del poble, hem convertit la crisi en una oportunitat creant la Domus Sent Soví, el Centre Gastronòmic d’Hostalric, pioner a Catalunya, que està dedicat a l’experimentació gastronòmica, al coneixement del patrimoni gastronòmic català i és on té la seu el Clúster d’Elaboradors de Productes Gourmet. També treballem en el turisme de natura amb la ruta de la Tordera i recuperem una de les zones més emblemàtiques de la vila, el Parc Güell, un espai

verd que permet fer moltes activitats lúdiques i culturals a l’aire lliure. Celebrem anualment fires i festes, com la de Sant Miquel, el Gastroart, la Festa Medieval, la Festa Major, la Festa Gegantera o la trobada de puntaires. Som rics en teixit associatiu i una vila molt viva amb una zona esportiva moderna i totalment consolidada, en la qual es poden practicar diverses disciplines esportives. En l’àmbit cultural, gaudim del Centre Cultural Serafí Pitarra, des del qual oferim una programació estable de dansa, teatre, música i cinema. Us convido a fer una visita a Hostalric, una vila amb molt d’encant on trobareu gent amable i molt acollidora.

165

Josep Antoni Frias i Molina Alcalde d’Hostalric

Hostalric

Castell d’Hostalric

Vista general d’Hostalric

gent amable i acollidora

el comerciant i polític

Francesc Arnau i Cortina

Hostalric

Francesc Arnau, foto i segell A la dreta, Francesc Arnau, com a alcalde de Malgrat, amb el president Francesc Macià, el 1932

Hostalric, 1889 - Perpinyà (França), 1974

l comerciant i polític Francesc Arnau i Cortina va néixer el 2 d’abril de 1889 a Hostalric, on els seus pares, que eren naturals de Tuixén, l’Alt Urgell, tenien una botiga de robes al carrer Major número 46, avui 50. L’ensenyament primari el va rebre a l’escola pública de nens i quan tenia catorze anys va anar a fer d’aprenent a una botiga de Barcelona, ciutat on es va anar formant de manera autodidacta, sobretot a base de múltiples i selectes lectures. Durant la primera dècada del segle XX visitava sovint la seva vila natal, Hostalric, on juntament amb altres companys va impulsar la creació d’entitats culturals tals com l’Orfeó Hostalriquenc, el Grup Sport i, sobretot, la revista Praetorium. És aquí on el jove Arnau farà les primeres conferències, modalitat en la qual després va ser un bon especialista. L’any 1919 es va traslladar a Malgrat de Mar per fer-se càrrec de la botiga de robes d’un oncle. Allà va seguir lluitant per la democràcia, la cultura i el catalanisme, col·laborant directament en moltes revistes i donant múltiples conferències, sobretot per les comarques gironines i el Maresme. L’any 1931, ja afiliat a Esquerra Republicana de Catalunya, va ser elegit alcalde de Malgrat –també n’havia estat regidor durant uns mesos de 1930– per la candidatura d’ERC, i va aportar importants millores per a la població. L’any següent, el 1932, va sortir elegit diputat al Parlament de Catalunya per la demarcació de Girona. Des de llavors va ocupar diversos càrrecs dins la política catalana, com ara president del Congrés Municipalista, col·laborador en la redacció de l’Estatut Interior de la Generalitat (1933), president de la Comissió Dictaminadora de la Llei municipal, president de

la Comissió de Governació... Reelegit alcalde en les eleccions del 1934, fou cessat del càrrec l’octubre del mateix any, però novament accedí a l’alcaldia en les eleccions del febrer de 1936. Francesc Arnau, un gran legalista contrari a la violència, va dimitir en preveure els aldarulls del juliol del 36. Ell i la seva família es van exiliar a Prada de Conflent, on tenien familiars. Des d’allà va seguir lluitant per la democràcia i mantenia contacte amb intel·lectuals exiliats, tals com Pau Casals, Pompeu Fabra o Carles Pi i Sunyer. Cap al 1957 tornà per primera vegada a Catalunya, tot i que no s’hi va instal·lar definitivament fins a principis de la dècada dels seixanta. Francesc Arnau i Cortina, un polític amb idees de caire liberal i conferenciant distingit que no va deixar mai de formar-se personalment, va morir el 14 de març de 1974 en una de les seves estades a Perpinyà, tot i que va ser enterrat a la vila de Prada de Conflent. Personatge culte del panorama polític català del moment, va ser un gran divulgador de les conviccions democràtiques i catalanistes arreu del país gràcies als seus escrits i conferències.

166

Ramon Reyero i Pla Mestre del Col·legi Vedruna d’Arbúcies Coautor, també, del quadern Hostalric, editat per la Diputació de Girona el 1990

el pare i bisbe

Bonaventura Codina i Augeroles

ntre els fills més il·lustres del poble d’Hostalric es troba el pare Bonaventura Codina. El pare Codina va ser bisbe de Canàries des del 1848 fins al 1857. Bonaventura Codina i Augeroles neix el 3 de juny de 1785 al carrer Major d’Hostalric; era el cinquè de vuit germans. El seu pare era ferrer i fou allà on va forjar el seu esperit fort, honrat i lluitador. Després de fer els primers estudis al poble, completà la formació primària als escolapis de Barbastre (Osca). Finalment es va graduar en filosofia i teologia a la Universitat de Cervera (Lleida). L’any 1803 va entrar a la congregació de preveres seculars de Sant Vicenç de Paül de Barcelona, i el 1809 rep els sagrats ordes. Els primers ministeris els exerceix a Catalunya, Mallorca, Saragossa i Extremadura. La formació i l’espiritualitat dels sacerdots foren el seu principal objectiu. Nomenat capellà de les Filles de la Caritat quan aquestes varen arribar a Espanya, els pobres i els malalts foren la seva preocupació pastoral organitzant les Juntes de Beneficència per tot Espanya. Serà nomenat bisbe de Canàries el 17 de desembre de 1847 pel papa Pius IX, després de la proposta de la reina Isabel II. Acceptà el càrrec per obediència, malgrat que el nomenament li va suposar l’expulsió de la Congregació de la Missió. Arriba a Canàries el 14 de març de 1848 acompanyat del pare Claret i altres sacerdots de confiança. Allà es va trobar amb un poble sense formació religiosa i un clergat poc exemplar. Reestructurà completament la diòcesi i es dedicà a una intensa tasca de predicació missionera, amb la col·laboració del pare Claret. Obre algunes parròquies noves, com les de San Bernardo, Tafira i San Domingo de Guzmán.

El 1851 el còlera morbo asiàtic s’estén per tota l’illa, i la seva heroica actuació li val el sobrenom de bisbe dels pobres. El bisbe Codina es dedica amb molta cura a ajudar els malalts. Quan mor el capellà de l’Hospital de San Martín, ell mateix assumeix la seva tasca. Quan la pobresa es generalitza divideix les seves rendes en tres parts: una per a l’hospital, una per als pobres i una per a la seva manutenció. Arran d’aquests fets començà la seva fama de santedat. Morí el 18 de novembre de 1857 deixant un gran record entre la gent de Las Palmas de Gran Canaria. El seu cos incorrupte descansa dins d’una urna de vidre a la capella dels Dolors de la catedral de Santa Anna. L’Ajuntament de Las Palmas va posar el 1891 el seu nom a un carrer del centre de la ciutat que va de la catedral al Puente del Verdugo. A Hostalric se li dedicà una plaça el 1999. La fama de la seva santedat va portar el bisbe de Canàries Ramón Echarren a obrir el procés oficial de canonització de Bonaventura Codina el 19 de gener de 1995. El 4 de desembre de l’any 2000 es va clausurar la fase diocesana i el procés de beatificació continua a Roma.

167

Montserrat Duran i Xamani Llicenciada en història per la Universitat de Girona. Coautora junt a Josep Juanhuix i Ramon Reyero del llibre sobre Hostalric dels Quaderns de la Revista de Girona

Hostalric

Bonaventura Codina, bisbe de Canàries de 1848 a 1857 Al costat, la catedral de Santa Anna de Las Palmas

Hostalric, 1785 - Las Palmas, 1857

el fotògraf

Benet Frigola i Arnau

Hostalric

Benet Frigola amb Santiago Rusiñol a Hostalric, l’any 1931

enet Frigola i Arnau va néixer a la vila d’Hostalric el 1893. Fou el segon fill del matrimoni Joan Frigola i Genet i Dolors Arnau i Robert, que s’havien establert a la vila pels volts de 1887 amb una botiga d’ultramarins i confiteria al carrer Major, 42. De ben petit ja tenia inquietuds artístiques: s’inicià en els estudis de música a Hostalric i posteriorment els va ampliar a Barcelona assistint a classes amb el professor Quintas. Durant molts anys va donar classes de música i cap als anys vint del segle passat va fundar i dirigir un cor de noies que cantaven a l’església parroquial i a les processons. De formació autodidacta, combinà l’ofici familiar de pastisser amb les seves grans aficions: la música i la fotografia. A principi de 1920 es va establir com a fotògraf a la botiga dels seus pares, que perdurà fins que la seva filla Elena la va tancar. A partir d’aquest moment, va combinar l’ofici familiar de pastisser amb el de músic i el de fotògraf. Posteriorment, eixamplà el negoci a altres poblacions veïnes –Arbúcies, Sant Celoni i Santa Coloma de Farners–, on la seva càmera va saber captar imatges que s’han convertit en documents històrics. Així, va immortalitzar la vila i els seus habitants centenars de vegades, així com els pobles de les rodalies. També va captar imatges de monuments, paisatges i d’algunes personalitats de la vida política i cultural: els presidents de la Generalitat de Catalunya Francesc Macià i Lluís Companys, la reina Victòria Eugènia i les seves filles, Cristina i Beatriu, el diputat Francesc Arnau i Cortina, els pintors Santiago Rusiñol i Francesc Guinart, l’escriptor Joaquim Ruyra, els bisbes de Girona en les seves visites pastorals al poble i molts altres foren alguns dels retratats. De tarannà afable i amant de les arts, fou amic de reconeguts artistes com els músics Bruguera i Emili Vendrell, d’escultors, Montaner i Aragay, dels quals en va fotografiar les obres. També va immortalitzar amb el seu objectiu esdeveniments importants per al país com l’Exposició Internacional de 1929, el Congrés Eucarístic de 1952 o el III Gran Premi Internacional de motos a Montjuïc. Però el gros més important de la seva obra fotogràfica reflecteix la vida i els esdeveniments ocorreguts a la seva vila natal, Hostalric. Així, a través del seu objectiu podem refer moments històrics molt valuosos i fer un estudi sociològic del període que va des del 1920 fins al 1972, any en què va morir a peu de carrer mentre fotografiava l’homenatge que Hostalric dedicava al Dr. Riera. L’arxiu fotogràfic que va deixar té, avui, un gran valor històric.

Foto de Benet Frigola

Hostalric, 1893 - 1972

Benet Frigola va ser dues vegades alcalde de la vila d’Hostalric en èpoques complicades, 1934 i 1936, però el seu caràcter tranquil, dialogant i una actuació intel·ligent foren el seu segell personal. L’arxiu Frigola, actualment dipositat a l’Ajuntament d’Hostalric, té un gran valor històric i és a través de les seves fotografies que podem recuperar fets i esdeveniments ocorreguts a Hostalric anys enrere.

168

Montse Viader i Crous Historiadora de l’art i tècnica de Patrimoni de l’Ajuntament d’Hostalric

Lloret de Mar

Vista de Lloret de Mar

Els jardins de Santa Clotilde

cultura i història lligada al mar

s una satisfacció, com a alcalde de Lloret, poder compartir amb vosaltres la publicació d’aquest llibre. Estic convençut que, quan us hi endinseu, la personalitat dels seus personatges us atraparà i que, des de les seves vivències, podreu fer un apassionant recorregut per la nostra comarca. Us trobareu davant de persones capdavanteres en el seu temps, inquietes, amb ganes de conèixer, obertes al món i als seus canvis continus; persones que des de diferents àmbits han contribuït a fer del nostre territori el que és avui dia: una zona amb un important bagatge cultural i un magnífic entorn patrimonial. La comarca de la Selva té un ric llegat en personatges il·lustres que varen ajudar a construir el nostre futur; ciutadans que han participat i participen activament en els diferents esdeveniments de la història de Catalunya. A la vegada, el seu llegat ha estat vital per poder reconstruir la història dels nostres avantpassats. A Lloret de Mar l’apassionant vida d’alguns d’aquests personatges s’ha convertit en una oportunitat única per crear unes visites teatralitzades que ens permeten donar a conèixer el patrimoni

cultural i la història d’una vila íntimament lligada al mar. En aquest sentit, els donem el nostre sincer agraïment per l’aportació que fan al país. Rebeu una salutació cordial.

169

Romà Codina i Masera Alcalde de Lloret de Mar

Lloret de Mar

el metge i botànic

Francesc Campderà i Camín

Lloret de Mar

El Dr. Francesc Campderà i Camín va fundar a Lloret de Mar la Torre Llunàtica, que seria coneguda amb el nom de Clínica Mental Torre Campderà

Lloret de Mar, 1793 - 1862

rancesc Campderà i Camín, metge i botànic, estudià a la Universitat de Montpeller amb una beca de l’Ajuntament de Girona i obtingué el doctorat amb una tesi que duia per títol Propositions de séméiologie générale. Fou membre de la Real Academia de Ciencias Naturales y Artes de la Ciudad de Barcelona, de la Sociedad Económica de Amigos del País i de la de Tortosa. Fou un veritable especialista en estudis demogràfics (escrigué Indagación estadística acerca de la reproducción y mortandad en la ciudad de Gerona y en la villa de Lloret de Mar: en el siglo último y en los siete primeros años del actual. Barcelona: Imprenta y Fundición de Pons y Compañía, 1849). Fundà l’asil per a malalts mentals Torre Llunàtica a Lloret de Mar, en 1844, considerat el primer manicomi privat creat a Espanya. La Clínica Mental Torre Campderà ocupava 85 àrees en un lloc arbrat i proper a les platges, de forma que els malalts podien viure d’una manera relaxada, tranquil·la i agradable. S’hi tractava cada malalt de manera personalitzada i se’ls permetia viure sota un règim obert, lluny de les cel·les i els confinaments dels manicomis clàssics. És tot un orgull, naturalment, poder presumir de tenir un avantpassat il·lustre, o més d’un, com és el meu cas, però no és gaire bo per a la pròpia autoestima. Un acaba sentint que és realment ben poca cosa en comparació. També és un orgull haver format part d’una gran història ocorreguda en un petit indret privilegiat de la costa catalana, entre sa Caravera i cala Banys, a Lloret de Mar. Com que tots tenim Viquipèdia a casa, m’ha semblat que no em calia estendre’m gaire en notes biogràfiques del Dr. Francesc

Campderà i Camín, el gran protagonista d’aquesta gran (i poc explicada) història que va durar gairebé cent cinquanta anys: la Clínica Mental Torre Campderà, el seu gran projecte vital. El 18 de maig de 1944, un altre il·lustre successor del Dr. Campderà, el Dr. Manuel Bernat Carreras, escrigué amb motiu del centenari de la Torre Campderà: “Fa cent anys que un avi nostre, l’avi Campderà, creà la Torre Campderà per assistir-hi els seus malalts de l’esperit. Era un poeta i un enamorat de la ciència i volgué conjugar el seu amor en l’indret més bell del món i descobrí l’amable repòs de la caleta de Banys, aquí a Lloret de Mar. Han passat cent anys de treball, de lluita i d’honradesa. Amics, eleveu amb mi un record per als meus avis i un prec a Déu perquè els meus fills i els fills dels meus fills no s’apartin mai d’aquestes rutes de treball honrat que han estat sempre les de la nostra família i que són les úniques que, inequívocament, menen al triomf.”

170

Manel Bernat i Tymen Llicenciat en ciències biològiques

el compositor

Domènec Moner i Basart

Foto de Domènec Moner

Lloret de Mar, 1907 - Sant Pere de Ribes, 2003

Un compositor inspirat

omènec Moner i Basart va néixer el 19 de juny de 1907. Inclinat ja de petit cap a la música, va rebre’n lliçons a la vila nadiua i després en cursà la carrera a l’Escola Municipal de Música de Barcelona, simultaniejant-la amb els estudis de comptabilitat a l’Acadèmia Cots. Aquesta darrera formació li permeté trobar una feina segura, i arribà a ser l’apoderat d’una important ferreteria barcelonina. Els darrers temps treballà per a l’empresa paperera Sarrió. Tot i això, sempre féu seguir la música. Als catorze anys va escriure la primera sardana, Aimada Joaquima, dedicada a la seva mare. Van seguir Alegroia (1923), Delectança i Cançó d’amor (1924), convertida més tard en Amorosa companya. Dins la dècada dels anys vint va dirigir l’Orfeó Barcelonès, l’Orfeó Pirinenc i el cor Catalunya Nova; i el 1926 va fundar a Lloret l’Orfeó Lloretenc. També fou el director musical del famós Quartet Vocal Orpheus de Barcelona (1932-35). D’aquesta època és, també, la sardana Lloretenca. Una mica més tard escriu La nostra Maria Dolors i El nostre vailet, dedicades als seus fills. El moment més prolífic foren els anys cinquanta. Estrena Temps llunyà (1951), De la terra nostra (1953), Tible capriciosa (1954), Bell esplai (1956), L’oncle Riera (1957), Lloret, vila encisera i Dansaires lloretencs (1958), Cala Canyelles (1959), Cant estival (1960), Port Lligat (1961), A l’avi Gravalosa (1962), i Racial i Al meu fillol (1964). Ve tot seguit una sèrie d’obres premiades en concursos: La sardana de Girona (1965), Girona, donant-vos les mans (1966),

Figueres, vila reial i La devesa de Girona (1967) –que també li valgué el Premi Enric Morera atorgat per l’Obra del Ballet Popular–, Girona, honorant Josep Coll (1968), i Formosa ciutat d’Olot (1968). Pel prestigi assolit fou jurat en certàmens musicals de Barcelona, Lloret de Mar, Mataró, Santa Coloma de Farners, Sabadell, Lleida i altres ciutats. Va escriure també cançons corals religioses. El 1971 i el 1981, en ocasió dels Pubillatges de la Sardana de Lloret i de Santa Coloma de Farners, va escriure les sardanes Lloret, Ciutat Pubilla (1971) –proclamada Sardana de l’Any el 1972–, Missatge lloretenc (1972) i Amors colomencs (1981). L’any 1980 va estrenar La sardana de la pau, de caràcter coral. L’any 1983 va estrenar un divertimento per a violí i orquestra de corda. Rebé, en vida, nombrosos homenatges. El 23 de març de 1991 Lloret de Mar li concedí la Fulla de Llorer i el 20 de novembre de 2004, poc després de la seva mort, ocorreguda el 9 de març de 2003 a Sant Pere de Ribes, li va dedicar una plaça pública. Estava en possessió de la Medalla al Mèrit Musical, de l’OBP, que li imposà el president Pujol (1993).

171

Anna Maria Domènech i Coll Professora de secundària

Lloret de Mar

el periodista i escriptor

Esteve Fàbregas i Barri Lloret de Mar, 1910 - 1999

Lloret de Mar

e ben jove, Esteve Fàbregas i Barri, fill de carnisser i noi de poble, necessitava escriure per fer les coses reals. Allò que no escrivia era com si no hagués passat mai. Amb tan sols tretze anys va ser premiat en el Concurs d’Història de Catalunya i posteriorment en els Jocs Florals. La ploma l’ajudava en edat primerenca a evadir-se de la realitat de la família i de les obligacions que aquesta li imposava. Jove nacionalista i idealista catòlic, l’esclat de la Guerra Civil i la seva impossibilitat física, que no li permet anar al front, li col·loquen la ploma a les mans de nou i el converteixen en el cronista del dia a dia en temps de guerra. L’interès per la crònica local crítica el condueix a participar i dirigir la publicació Aires Lloretencs i el converteix en periodista nacional en el diari El matí (1931-1934). Ja ben entrats els anys seixanta, participa puntualment en La Vanguardia (1965-1984) en la secció Noticiario de Cataluña. Són de gran interès històric les seves cròniques de la dècada dels seixanta, testimoni clau per a la construcció de la història del turisme de masses que caracteritza la realitat de la vila. Són cròniques que relaten dades i comparatives molt acurades entorn de l’expansió urbanística del poble i el creixent sector hoteler. Aquest període es converteix en el de màxima producció literària, que s’inicia amb la publicació de Lloret de Mar (1959), una crònica històrica i poètica del poble, en què combina el rigor historicista amb el romanticisme més acarnissat. L’Esteve era “cronista de somnis”. El segueix, l’any 1961, Dos segles de marina catalana, amb el subtítol Històries de gent de mar. Les històries de la gent que entreteixeix el discurs del gran relat de la història, els noms propis i les primeres persones prenen el decurs del text. De la seva amistat amb l’artista Josep de Togores neix la biografia homònima que li dedica l’any 1970, mateix any en què publica Vint anys de turisme a la Costa Brava: cara i creu d’una època divertida, amb il·lustracions del dibuixant Cesc. El noi de la ploma s’ha convertit en un xic cronista, un xic antropòleg, però sobretot poeta de la realitat i autodidacte que fa la crònica d’un temps que canvia, d’uns personatges que desapareixen i d’uns nous costums i modes que envaeixen la vila. Els darrers anys dels setanta i l’inici de la dècada dels vuitanta són anys de prosa i de maduresa literària per a l’Esteve escriptor.

Esteve Fàbregas, foto de l’any 1929 i, al costat, el maig de 1943

Les primeres dues obres les podem classificar de pensament: Alba de Prima (1976), obra poètica i d’aforismes, fruit de dècades de construcció d’un pensament propi partint de la lectura i l’estudi; i La serp que es mossega la cua (1978), un recull propi de relats en forma de contes filosòfics. Les obres que segueixen, Boira il·luminada (1980), Senyora i pastora (1981) i Un ciri a la processó (1985), tenen un caire més novel·lístic, amb una narrativa barroca, elaborada i acurada. Les darreres obres, que podrien ser classificades de recerca, han estat les més reconegudes per les seves aportacions acadèmiques en l’àmbit de la història de la cultura catalana: Diccionari de veus populars i marineres (1985) i El ballet clàssic català (1994). El seu interès per la cultura local, que l’havia empès tota la vida, el porta l’any 1989 a publicar juntament amb la seva esposa, Carme Rebollo, La cultura tradicional i el parlar de Lloret, inspirat per la seva vocació un xic filològica, un xic antropològica i un xic poètica, per fer crònica, un cop més, dels canvis i de les pervivències.

172

Anna Fàbregas i Orench Llicenciada en història de l’art Investigadora en formació

el benefactor

Nicolau Font i Maig

icolau Font i Maig treballava de taper. De molt jove va ser cridat pel seu oncle per marxar cap a Jaruco (Cuba). Indià o americano, la particularitat de Font és que va marxar amb els guanys assegurats, ja que el seu familiar ja havia començat el negoci del sucre al qual es va dedicar. En morir el seu oncle, va heretar una fortuna que sabé augmentar. L’any 1857 va comprar la corbeta Jaruco (construïda a Bristol), que li permeté fer importants negocis naviliers. L’any 1860, seguint els consells del seu cosí Agustí Font i Surís, alcalde de Lloret en aquell moment, va comprar des de Cuba la finca de Sant Pere del Bosc, que havia estat desamortitzada. Va pagar-ne 202.000 rals. Nicolau Font, després de tornar a Lloret, va reformar, restaurar i embellir tant el santuari com els voltants, ajudat pels artistes més importants de l’època: Enric Monserdà, Puig i Cadafalch, Frederic Bechini, Eusebi Arnau… L’any 1877 acaba la construcció d’una gran casa senyorial al carrer Sant Carles, coneguda com a Can Font o Cal Conde, on van treballar els millors industrials i artesans lloretencs. El primer de maig de 1898 va organitzar una gran festa a Sant Pere del Bosc, promocionada per coloms missatgers, per celebrar la fi de totes les reformes. El mateix dia de 1904 es va inaugurar el monument a l’Àngel, a mig camí entre el poble i el santuari, que amb el dit assenyala Sant Pere del Bosc. Va morir a casa seva, segons l’acta de defunció per arteriosclerosi. Després de mort, els seus nebots Pius i Agustí Cabañas i Font

crearen un asil amb el seu nom per als vells pobres del poble, construïren un monument en honor seu a la plaça de l’ermita (1911) i inauguraren les escoles parroquials Nicolau Font (1920). A ell sempre l’anomenaven Conde, encara que només era un sobrenom ja que no tenia títol nobiliari, perquè no volia pagar les taxes i anava contra la seva ideologia. El que sí que és segur és que es va estimar molt el seu poble i va contribuir a millorar-lo. Com diuen els versos de Mn. Cinto Verdaguer, que Font va encarregar-li per al Càntic de la Creu

173

Vine, vine, Creu divina, a aquest poble de llorer; beneeix-lo, protegeix-lo; del cel mostra-li el sender.

Cristina Cabañas i Rodríguez Llicenciada en farmàcia

Lloret de Mar

Monument en honor a Nicolau Font

Lloret de Mar, 1830 - 1908

el comerciant, banquer i benefactor

Narcís Gelats i Durall

Lloret de Mar

arcís Gelats i Durall, fill d’una família molt vinculada al comerç marítim d’ultramar, fou enviat a l’Havana amb catorze anys i allà va obrir una botiga de sabates i articles de pell a finals dels anys cinquanta. En la Guerra dels Deu Anys, va aconseguir fer una considerable fortuna amb la venda de calçat i articles de pell a l’exèrcit espanyol. L’any 1876 funda la Casa Bancaria de Narcís Gelats y Cía., que es dedicava principalment al finançament del comerç importador, però també acceptava dipòsits, feia préstecs hipotecaris, tot tipus de transferències i girs, i finançava la indústria naviliera cubana. Per enfortir la capacitat financera del banc i consolidar-ne la posició en molts negocis (Havana Electric Company, Havana Clearing House, La Tropical...), va evitar el finançament dels grans productors de sucre. Això i les seves connexions amb les finances nord-americanes el salvaren del crac bancari de l’octubre de 1920. L’any 1873 es va casar amb la lloretenca Cristina Botet i Surís, amb la qual va tenir quatre fills, Joan, Josefina, José Narciso i Cristina. A l’Havana fou president de la Cambra de Comerç, Indústria i Navegació, regidor de l’Ajuntament, president de la Societat de Beneficència de naturals de Catalunya.

Retrat de Narcís Gelats

Lloret de Mar, 1846 - L’Havana (Cuba), 1929

Fou un home influent i molt ric (es trobava entre les deu fortunes principals de Cuba) que va ser conegut a l’Havana per les seves donacions en l’àmbit educatiu (fou el principal contribuent del Colegio de Belén, fundat pels jesuïtes), i en el de la beneficiència. Narcís Gelats i Durall no va oblidar mai el seu poble natal: va finançar íntegrament la construcció de la capella del Santíssim de l’església parroquial i les reformes de l’ermita de les Alegries. Va morir a l’Havana l’any 1929, i el seu fill Joan Gelats i Botet fou el successor en els seus negocis financers.

Juan Luis García-Tuñón Gelats Besnét de Narcís Gelats i Durall

174

l’escriptor

Francesc Piferrer i Montells Lloret de Mar, 1813 - ?

el seu Nobiliario és encara llibre de consulta, pel que fa referència a l’heràldica, i que quan es va editar, en fascicles, tenia més de quatre-cents subscriptors, començant per la reina d’Espanya. Va estar casat amb Eugenie Clarac, francesa d’origen dominicà, amb la qual va tenir dues filles, Eugènia i Lluïsa, i amb Maria Siqués d’Olot, amb la qual va tenir dos fills més, Felip i Germà. La data publicada de la seva mort, 1863, no és certa ja que el trobem actiu amb posterioritat. L’última persona de Lloret que procedia del mateix tronc familiar va ser Pepita Coll Pal (Pepita Xena).

175

Sebastià Ruscalleda i Gallart Enginyer industrial

Lloret de Mar

ascut el 31 de març de 1813, al número 5 del carrer de Santa Teresa, fill d’un mariner, va seguir una via singular al Lloret del segle XIX. Després d’estudiar llatí a Blanes, retòrica a Olot i filosofia al seminari de Girona, va marxar a França, on va estudiar i ensenyar llengües antigues i modernes; i el 1846 es va establir a Madrid, on es va dedicar a l’ensenyament de llengües modernes i a la publicació d’obres filosòfiques, històriques, heràldiques i filològiques. Piferrer no va poder defugir la manca de rigor que caracteritzava molts dels escriptors del segle XIX. Les paraules que li dedica Armand de Fluvià –“Piferrer no era un heraldista, però sí un afeccionat a l’heràldica”– es justifiquen quan veiem que en la seva obra més important, Tratado de heráldica y blasón, hi trobem totes les fantasies del blanenc Roig i Jalpí i l’afirmació que Lloret va ser una ciutat il·lustre en temps dels romans, de nom Lluro, mentre que el de Mataró era máratho (camp de fonolls en grec). Piferrer es presentava a si mateix en les seves obres amb un punt de grandiloqüència: acadèmic de La Española de Arqueología, soci corresponsal de l’Arqueològica de Sevilla i la d’Almeria, autor del Nobiliario de los reinos y señoríos de España i d’altres obres filosòfiques, històriques, heràldiques i filològiques. En consonància amb el que diu Fluvià, les seves obres filològiques són de l’estil: El francés al alcance de todos o Método natural para aprender el francés de un modo fácil y agradable, sin cansar la memoria. Són tretze lliçons basades en el principi de “pocas reglas, muchas reflexiones y sobre todo mucha práctica”. Pel que fa a les seves obres filosòfiques, basti dir que en el seu llibre El ser y la nada demostra matemàticament l’existència de Déu i la immortalitat de l’ànima. Massa certeses per a algú de Lloret que hagués rebut la ració suficient de vent de garbí. Per tot això, l’enciclopèdia Espasa es limita a citar-lo com a publicista, ja que totes les seves obres eren publicades per ell mateix. A la Biblioteca Nacional de Madrid hi figuren setze obres de Piferrer i, encara que la majoria han perdut vigència, s’ha de dir que

Escut dels Piferrer

el primer bàrman del món

Constantí Ribalaigua i Vert

Lloret de Mar

onstantí Ribalaigua i Vert, orfe de mare i amb el pare emigrat a l’illa de Cuba, als onze anys marxa del seu poble per fer les amèriques. Començà fent d’aprenent al cafè propietat de dos lloretencs, Narcís Sala i Miquel Boadas, conegut com a Cafè d’en Cotorra o La Florida. Aquest serà l’inici d’una carrera estel·lar com a bàrman que li valdrà el títol de the Cocktail King gràcies al seu mestratge en la preparació del combinat anomenat daiquiri. L’origen d’aquesta beguda es troba en l’explotació minera de Daiquirí, a la zona oriental de Cuba, on es consumia una fórmula rudimentària anomenada canchánchara. Passats uns anys de la seva arribada a l’illa, Constantí aconsegueix la propietat del local, es converteix en Constante i La Florida es coneix amb l’afectuós diminutiu de La Floridita. El local té anomenada per la qualitat dels seus productes i el tracte amable amb la clientela. Són anys pròspers: l’activitat a l’Havana és total i, en aquest ambient, Constante perfecciona la fórmula del combinat i li aporta dignitat i sofisticació. Per això farà portar dels Estats Units la primera màquina de picar gel a Cuba, amb el qual aconsegueix el frappé característic. Apostarà sempre per la puresa en les seves combinacions. La carta de La Floridita arriba a tenir més de cent cinquanta varietats de còctels i esdevé una escola de bàrmans de primer ordre. Aviat La Floridita es convertí en un lloc de referència on degustar el millor daiquiri i gaudir d’una atmosfera luxosa i sobretot distesa i alegre. Constante serà amfitrió de destacats personatges com Gary Cooper, Marlene Dietrich, Ava Gardner, Jean-Paul Sartre..., que immortalitzaran la memòria del daiquiri de Constante i li donaran una projecció internacional. Talment fou l’escriptor Ernest Hemingway qui deixà la declaració d’amor més eloqüent al còctel i al seu artífex en el llibre Islands in the Stream: “Havia begut daiquiris dobles molt gelats, d’aquells daiquiris grandiosos que preparava

Retrat de Constantí Ribalaigua

Spencer Tracy i Ernest Hemingway a la barra de La Floridita (any 1955)

Lloret de Mar, 1888 - L’Havana (Cuba), 1953

Constante, que no tenien gust d’alcohol i que feien la mateixa sensació en beure’ls que la que produeix esquiar vessant avall per una glacera coberta de neu en pols...” La popularitat de La Floridita va ser molt important; el daiquiri es convertí en la beguda nacional de Cuba; i Constante, en un referent mundial en el mestratge de l’art de la cocteleria. A la seva mort, l’any 1952, la premsa es féu ressò de la pèrdua nomenant-lo “primer bárman del mundo, Constante I”, “artista de su menester”, “inventor del célebre cóctel llamado daiquiri”...

176

Montserrat Sala i Egea Llicenciada en història de l’art

el bisbe

Bernat Umbert ? - Palestina 1111 

  





   





      

 

  

   

 

  

 

  

 

 



ernat Umbert fou fill de la baronessa de Lloret, Sicardis, i del noble Umbert Odó de Sesagudes. El dia 8 de gener de 1079, juntament amb el seu germà Udalard, va assistir a la cerimònia de consagració de l’església parroquial de Sant Romà (actual ermita de les Alegries). La consagració va anar a càrrec del bisbe de Girona Berenguer Wifred, i poc després d’aquest acte, el 23 de gener del mateix any, consta que Bernat Umbert també va assistir a la consagració de la capella del castell de Sant Joan, però ja figurava com a clergue. Al cap de catorze anys, l’any 1094, a la mort del bisbe Berenguer Wifred, fou nomenat nou bisbe de la diòcesi de Girona. L’any 1096, durant el concili de Nimes, va fer de mitjancer entre l’abat de Ripoll i Berenguer Sunifred, que era bisbe de Vic i arquebisbe de Tarragona. Entre 1097 i 1111 també va participar en diversos concilis a Girona. La seva mare, la baronessa Sicardis, malalta al castell de Lloret, va atorgar testament per escrit i el va signar el dia 6 d’octubre de 1103. En aquest document va deixar alguns masos a la canongia de Girona; però el castell de Lloret, amb totes les seves pertinences, el deixà als seus dos fills Bernat Gaufred i Bernat Umbert. Pels voltants de l’any 1110, Bernat Umbert va anar a les croades que pretenien reconquerir la ciutat de Jerusalem. És per això que, poc temps abans, va fer testament i atorgà al capítol de la catedral







    

 

de Girona la meitat del castell de Lloret que havia heretat de la seva mare. Segons consta, Bernat Umbert va morir a Palestina l’any 1111; i a partir de llavors, el capítol de la catedral de Girona tindria la copropietat del terme del castell de Lloret, juntament amb els descendents del seu germà Bernat Gaufred, que des de llavors prengueren el sobrenom de senyors de Palafolls. Bibliografia: DOMÈNECH i MONER, Joan. Lloret de Mar. Girona: Quaderns de la Revista de Girona. Diputació de Girona, 1992. FÀBREGAS i BARRI, Esteve. Lloret de Mar. Barcelona: Ed. Selecta, 1959. PONS i GURI, Josep M. Recull d’estudis d’història jurídica Catalana, 3 volums. Barcelona: Fundació Noguera, 1989. PONS i GURI, Josep M. “Sicardis, senyora de Montseny i de Lloret” dins Medievalia, núm. 10. Barcelona: Publicacions de la Universitat Autònoma de Barcelona, 1992.

Joaquim Daban i Massana Historiador i arxiver municipal

177

Lloret de Mar

   



  

el canonge

Agustí Vilà i Domènech

Lloret de Mar

Retrat d’Agustí Vilà

Lloret de Mar, 1874 - 1924

gustí Vilà i Domènech, el canonge Vilà, neix en el si d’una nissaga de mariners. Fill gran de la família, en una família d’hisendats hauria estat l’hereu. Inicia la formació a l’escola Lauretana, segueix al seminari diocesà de Girona per a la formació eclesiàstica i continua a la Universitat per obtenir el doctorat en drets civil i canònic. Ben aviat és cridat a ocupar el càrrec de canceller secretari de la cúria episcopal, i l’any 1909 passa a ocupar un lloc en el capítol de la catedral. És precisament a partir d’aquest moment quan la dedicació al seu poble es fa evident des de la seva posició de canonge en la cúria, de vicari capitular, així com de vicari general del nou bisbe Francesc de P. Mas i Oliver. La seva obra a Lloret comença a prendre volada amb la restauració de la capella dels Sants Metges, amb la col·laboració de l’insigne arquitecte Bonaventura Conill, d’arrels ben lloretenques. Continua amb l’ampliació i restauració de l’església parroquial de Sant Romà amb l’addició de les capelles del Santíssim i del Baptisteri, que canvien totalment el temple amb espais més grans i sobretot amb una profunditat i una lluminositat extraordinàries, sense oblidar el tractament de caire modernista tant dels interiors com dels exteriors que la van convertir en una obra rellevant del Modernisme català. La seva labor vers el poble és infatigable i així el trobem formant part, amb caràcter vitalici, del patronat de l’asil Nicolau Font i Maig; participant en les Festes de l’Arbre, en els Jocs Florals de Girona. En els de 1917 patrocina un premi per al poeta que presenti els millors goigs a llaor de santa Cristina, que s’adjudica a Josep Carner.

Aquests goigs se simultaniegen amb els antics, atribuïts al rector Jaume Felip i Gibert. Les seves relacions amb el clergat català fa que mostri Lloret a personalitats com els cardenals Reig, Benlloc, Vidal i Barraquer, Torres i Bages i al nunci Mons. Ragonossi, sense oblidar el bisbe de Girona, Mas i Oliver. Quant al seu pensament polític, la dedicatòria en una pintura de Joan Llaverias en què apareix sant Jordi matant el drac (1902), ho defineix prou clar: “Bon estol de lloretencs acoblats baix sa magnànima protecció, vos endressan lleu testimoni d’agraïment y record pel brillant concurs que heu donat, ajudant-nos amb vostra paraula al ennobliment y alliberació de la pàtria avui fondament aplanada.”

178

Agustí M. Vilà i Galí Enginyer industrial

Maçanet de la Selva

osep Pla, un dels grans escriptors del nostre país, descrivia: “Quan la carretera general de França, venint de Barcelona i del Maresme, deixa enrere l’Hostal de Cal Coix, penetra a la comarca i permet de veure l’evasió de les seves terres sobre la llunyana perspectiva del Pirineu rutilant, es produeix un paisatge d’una immensa qualitat, d’una elegància sorprenent... És un paisatge per a viure-hi tranquil·lament, per a estar-hi...” Així va retratar Pla, des de terres maçanetenques, la seva visió de la Selva. La va veure des de l’inici, arran de l’hostal de cal Coix a la N-II, amb Montbarbat a la dreta, el puig Marí a l’esquerra i al davant, la vista li devia anar riera Torderola enllà cap al pla de l’estany de Sils. Tot això és el terme municipal de Maçanet de la Selva, amb més de 45 km2 d’extensió i a uns 100 metres sobre el nivell del mar. Maçanet és un dels pocs indrets de Catalunya que té referències de poblament permanent, des del Paleolític mitjà, el període ibèric, el romà, el medieval i fins a l’actualitat. Això vol dir que és una terra fèrtil, profitosa i sempre disposada a acollir amb generositat tothom que s’hi atansa. Aquest ininterromput pas humà per la nostra terra ens ha deixat un bon nombre d’edificis i restes singulars, vestigis de diverses

èpoques. En podem destacar l’església de Sant Llorenç i el castell de Torcafelló, datats al segle XI; la Torre de Marata i Can Roure, construïdes en el segle XII; i el casal dels Trilla (ca l’Orench) i el dels Puig (can Cavaller), ambdós del segle XIV. A més, a Maçanet trobem el pou de glaç més alt de tot Catalunya, amb 12 metres d’alçada, del segle XVI i perfectament restaurat, i la capella de Valldemaria, el primer monestir cistercenc femení de la península Ibèrica. A més, en tot el terme hi ha catalogades dues-centes cinquanta cases de pagès. Maçanet de la Selva és terra de gent treballadora, tenaç, hospitalària i ufana de les seves arrels. Maçanet és, doncs, un lloc del nostre país on sempre us trobareu com a casa.

179

Antoni Guinó i Bou Alcalde de Maçanet de la Selva

Maçanet de la Selva

Castell de Torcafelló (turó de Sant Jordi)

Vista general de Maçanet de la Selva

cruïlla de camins, terra fèrtil i d’acollida

l’humanista

Manuel Anglada i Ferran

Maçanet de la Selva

d’Història de Maçanet de la Selva

Manuel Anglada, l’any 1997, i l’any 1998, quan va rebre el títol de fill adoptiu de Maçanet de la Selva - Fotos cedides pel Taller

Maçanet de la Selva, 1918 - Andorra la Vella, 1998

ivim una època en què tot tendeix a estar especialitzat, compartimentat i classificat. Els nostres joves orienten la seva carrera professional aprofundint en àmbits ben delimitats, els professionals esdevenen experts en una àrea concreta i les empreses externalitzen tot allò que no forma part de la seva activitat més essencial. En aquest escenari es troben a faltar visions generalistes, persones polifacètiques i humanistes genuïns com fou Manuel Anglada i Ferran. Anglada, nascut a Maçanet de la Selva el 1918, arribà a les Valls d’Andorra el 1962. La vida de la seva família i la seva pròpia l’havien dut a viure a Barcelona, a Bagà, a Llívia i a Terrassa i a combatre com a soldat republicà durant la Guerra Civil espanyola. Va ser durant aquell conflicte que travà amistat amb el poeta, autor teatral i promotor cultural Esteve Albert. Anys més tard, el 1956, Albert s’instal·laria a Andorra i Anglada el seguiria. Ambdós van trobar en aquestes recloses Valls del Pirineu un oasi de llibertat que contrastava vivament amb la repressió que es vivia a l’Espanya franquista. Va ser a Andorra on Anglada va dur a la màxima expressió la seva personalitat polièdrica. Va ser dinamitzador cultural, poeta, assagista, escriptor de contes, articulista de premsa, estudiós de les llengües, excursionista, dibuixant, amant del violí, pirogravador... Va ser un dels membres fundadors del Cercle de les Arts i de les

Lletres del Principat d’Andorra, del Club Pirinenc, del Centre de Cultura Catalana d’Andorra i de la Societat Andorrana de Ciències. Per tot això cal definir-lo com un humanista, en el sentit que li donava Montaigne: “je suis homme, et rien de ce qui est humain ne m’est étranger”. Com altres notables intel·lectuals i artistes andorrans d’origen català, marcats per la Guerra Civil espanyola i la dictadura franquista, Manuel Anglada va saber combinar l’amor i l’admiració per la terra que l’havia acollit amb la fidelitat a les seves arrels. L’Andorra moderna s’ha construït amb personalitats d’aquest tipus, vingudes d’arreu. Persones que, com Manuel Anglada, han sabut engrandir la nostra secular història de pau, de neutralitat, de tolerància i de respecte per la diversitat. Per a ells, el record i el sentiment de profunda gratitud del nostre poble.

180

Antoni Martí i Petit Cap de Govern del Principat d’Andorra

el fotògraf

Valentí Fargnoli i Annetta

l 1885 neix a Barcelona Valentí Fargnoli i Annetta, fill de pares immigrants italians. Al cap de pocs dies de néixer, la família torna a Itàlia i Valentí adquireix la nacionalitat italiana, que no deixarà mai, tot i que passa la major part de la seva vida a Catalunya. El 1904, durant una visita del rei Alfons XIII a Girona, Fargnoli li fa una foto, que agrada tant al monarca que el nomena fotògraf de la cort reial. Dos anys després, és l’autor de les fotos de les noces del rei amb Victòria Eugènia. El 1909 se’n va a l’Argentina per adquirir experiència com a fotògraf, i dos anys més tard retorna a Girona. L’any 1912 es casa a l’església parroquial de Maçanet de la Selva amb la Rosa Vilaseca, del restaurant Cal Coix d’aquesta població. Això fa que la relació de Fargnoli amb aquesta vila sigui constant i es converteixi en el fotògraf familiar i dels principals esdeveniments de Maçanet. Des de llavors comença a fer fotografies pels pobles i indrets de tot Catalunya, sobretot de vistes panoràmiques, monuments, festes populars, grups escolars i fotos familiars per encàrrec.

Fargnoli també és un gran dibuixant, cosa que li permet entrar en el món de la fotografia publicitària. Fa els cartells de propaganda de les orquestres gironines, on barreja fotografia i dibuix. La seva obra és el retrat de les persones; de com i on vivien, de llurs festes i tradicions durant tota la primera meitat del segle XX. Durant la Guerra Civil llença, per por, molts negatius de temes religiosos. Fargnoli mor el 9 d’abril de 1944 a Girona, on s’havia instal·lat feia uns quants anys.

181

Narcís Munsó i Prats Mestre de primària jubilat Fotògraf aficionat

Maçanet de la Selva

Foto cedida pel Taller d’Història de Maçanet de la Selva

Foto de la Festa d’Homenatge a la Vellesa, l’any 1918, feta per Fargnoli

Foto cedida pel Taller d’Història de Maçanet de la Selva

Valentí Fargnoli, l’any 1911 - Foto cedida pel Taller d’Història de Maçanet de la Selva

Fargnoli va fotografiar la Festa de l’Arbre de l’any 1921, a la plaça de Maçanet

Barcelona, 1885 - Girona, 1944

el metge

Gil Saltor i Lavall

Maçanet de la Selva

il Saltor i Lavall va néixer el 5 de maig de l’any 1862, fill d’una família de llarga tradició de metges. Va estudiar medicina a la Universitat de Barcelona, on es va llicenciar l’any 1882. En obtenir plaça de metge a la Casa de Caritat, va exercir a les zones més desfavorides de la ciutat, i va ser molt estimat pels seus pacients. Però la influència del seu mestre Santiago Ramón y Cajal va fer que reorientés la seva carrera i que accedís a la Càtedra d’Histologia i Anatomia Patològica a diverses ciutats. A Barcelona, fou nomenat catedràtic de Patologia i Clínica Quirúrgica, que incloïa Dermatologia. Tradicionalment, la cirurgia i la dermatologia es tractaven sota la denominació de patologia externa, però Saltor va ser un dels principals impulsors de la separació en dues branques independents, com han arribat fins avui dia. La seva delicada salut va fer que es dediqués més a la tasca docent i de gabinet que no pas a l’assistencial. El seu Estudio sobre el yodoformo en terapéutica quirúrgica va ser una aportació important a l’asèpsia en cirurgia. El més rellevant, però, fou la rigorosa traducció d’importants tractats mèdics francesos i alemanys de l’època, la majoria sobre cirurgia, que va facilitar-ne la difusió. Saltor és considerat un dels traductors més prestigiosos i reconeguts del seu temps.

Traducció del text de V. Chalot; un dels treballs del Dr. Gil Saltor

Retrat del Dr. Gil Saltor i Lavall

Foto: Galeria de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona

Maçanet de la Selva, 1862 - Barcelona, 1909

La seva intensa activitat es va complementar amb diversos càrrecs representatius i de gestió: secretari de la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona, president de la Unió Mèdico-Farmacèutica de Catalunya i vicepresident de l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya. Així mateix, el seu esperit fortament nacionalista el va conduir a ser diputat provincial per la Lliga entre els anys 1903 i 1907. Per acabar, la glosa que Josep Maria Roca i Heras va fer l’any 1923 del seu condeixeble és un bon retrat de la seva personalitat: “En Gil Saltor, l’estudiant que meresqué el sobrenom de Modesto Modestia, el metge de suburbi idolatrat dels seus malalts, el professor preclar honor de la càtedra, el català catalaníssim i catalanista que bastí en son cor un altar a la pàtria i mantingué en son cervell la idea fixa de la seva remença.” F. Javier Laso Guzmán Antic metge titular de Maçanet de la Selva Catedràtic de Medicina de la Universitat de Salamanca

182

Massanes

Vista aèria de Massanes

Massanes, el Pont Penjat

unes vistes espectaculars

assanes és un petit municipi força accidentat i envoltat de boscos amb abundant vegetació. S’estén a la vora esquerra de la Tordera i a la dreta del curs final de la riera de Santa Coloma. Tenim un nucli urbà de dimensions reduïdes i la resta de la població està repartida en quatre barris: el Marquès, Cambrerol, Collformic i el Rieral. Tenim punts del municipi, enmig de les muntanyes, des d’on podem gaudir d’unes vistes espectaculars del massís del Montseny, del Montnegre i la costa de Blanes amb el castell de Sant Joan. Podeu visitar el museu de composicions i partitures del mestre Lluís Duran i Massaguer. Aquest compositor fou nomenat fill predilecte del municipi l’any 1986 i va entregar el seu llegat al municipi el dia 18 d’octubre de 1998. També trobareu el Pont Penjat, al Rieral, restaurat durant el 2009; l’absis romànic de l’església parroquial de Sant Esteve; l’ermita de Sant Roc i la zona d’esbarjo del camp de tir, on podeu gaudir d’una gran diada enmig de la natura amb els amics, familiars, coneguts... Al llarg de tot l’any organitzem les nostres festes populars, a les quals esteu convidats, amb la col·laboració d’altres entitats que

fan possible dur a terme la marxa popular de Reis, carnestoltes, la matança del porc, la BTT i la caminada popular, l’Homenatge a la Vellesa, la tradicional Festa Major al primer cap de setmana d’agost, que es converteix en un punt de trobada de la comarca amb sopars i ballades, i l’arrossada popular en la Diada de Catalunya. Sigueu benvinguts i esperem la vostra visita.

Josep Maria Clopés i Alemany Alcalde de Massanes

183

Massanes

el compositor de sardanes

Lluís Duran i Massaguer

Massanes

luís Duran i Massaguer va néixer a Massanes el 4 de març de 1922. Els seus pares, Enric i Concepció, portaven l’hostal del poble i allà va néixer l’afició d’en Lluís i els seus germans per la música. A set anys aprèn les primeres nocions de solfeig gràcies a la mestra del poble, na Paquita Ferrer. Després continua els estudis amb Benet Frigola a Hostalric. Als dotze anys comença a estudiar al conservatori del Liceu i amb diferents músics de Barcelona, Girona i Malgrat. Als disset anys entra a treballar a la RENFE, però continua la seva vinculació a la música. Crea els primers conjunts amb els seus germans (Ideal, Amapola, Siboney), primer a Massanes i després a Hostalric, i als anys seixanta a la Masia de Lloret i al Tropicana de Tossa, on fa arranjaments i compon els primers ballables. Treballa a Girona i, després de casar-se el 1946 amb Anna Nadal, s’hi queda a viure. Allà continua amb la seva dedicació a la música en les orquestres Ferrer i Pizarro (on coincideix amb el seu germà Ramon). La seva primera sardana fou Pep Vila, estrenada a Tossa el 1967. Després no va parar de compondre, sobretot després de jubilar-se. Dedicà sardanes a familiars i amics i a tots els pobles amb els quals d’una manera o altra havia estat relacionat: Massanes, Hostalric, Tossa de Mar, Breda, Sils, Saus, Salt, Palamós, Malgrat... És fill predilecte de Massanes des del 1986, poble natal al qual va dedicar diferents sardanes: la primera, Records de Massanes, el 1985. El 3 d’agost de 1996 li fou dedicat un carrer al barri Tià Camps.

Lluís Duran amb el cor de Massanes i el seu germà Ramon com a director

Lluís Duran (a l’acordió) amb el seus germans Ramon (bateria) i Josep (trompeta) al pati de l’Hostal de Massanes

Massanes, 1922 - Girona, 1999

Va escriure unes cent vint sardanes, a més de dos galops de cortesia, una havanera, tres himnes de diverses entitats i una desena de peces de ball de la seva etapa a la Costa Brava. Cal destacar els homenatges que li van fer: al Teatre Municipal de Girona, el 25 de gener del 1998; i la donació del seu llegat musical a Massanes el 18 d’octubre del mateix any. El 23 d’octubre de 1998 li fou concedit el Premi a l’Acceptació Popular al Palau de la Generalitat, a Barcelona. Sens dubte, bona part d’aquest reconeixement es deu tant al valor de les seves composicions musicals, com al seu caràcter: “Un bon compositor i una gran persona.” Després d’una llarga malaltia, morí el 21 d’agost de 1999.

184

Helena Castellà i Duran Llicenciada en ciències polítiques per la Universitat Pompeu Fabra

l’alcalde de Massanes del 1968 al 1991

Joan Peiró i Bonany

El segon tema era disposar de carreteres pavimentades, ja que l’experiència l’obligava a denunciar que en temps de pluges intenses el fang dificultava, a vegades del tot, la possible evacuació d’ambulàncies en cas d’emergències greus. Altres persones van expressar els seus punts de vista i, acabades les intervencions, el governador va dir que no marxaria sense nomenar abans un nou alcalde. La sorpresa de Joan Peiró va ser gran quan, després de preguntar a tots els assistents, van decidir nomenar-lo el nou alcalde de Massanes allà mateix i de la manera més inusual. Peiró no s’oblida dels que el van ajudar a acomplir els seus objectius. Gràcies a l’alcalde d’Hostalric, Antonio Plans, van inaugurar una escola que va ser l’admiració de tota la comarca, i s’hi van adherir Fogars de la Selva i Sant Feliu de Buixalleu. Gràcies també al governador Armando Mura Carazo, entre moltes altres persones, es va inaugurar la primera carretera amb paviment asfàltic fins a Massanes i també l’actual carretera G-555 gràcies al president de la Generalitat Jordi Pujol i Soley.

185

Joan Pou i Lucea Regidor d’Urbanisme de l’Ajuntament de Massanes

Massanes

ra l’any 1961 quan, a conseqüència de les moltes insistències del secretari de l’Ajuntament (Juan Fradera Nogué), Joan Peiró i Bonany va ser nomenat jutge de pau. Sens dubte, per a ell va ser una responsabilitat sorprenent i totalment desconeguda. Però un familiar de la seva esposa (“un home d’una gran vàlua, d’una gran força i abnegació familiar, amb una excel·lent educació com a advocat, un gran intel·lectual i un professional forestal excel·lent”, tal com ell mateix el descriu), el va animar perquè acceptés l’encàrrec i es va oferir perquè pogués consultar-lo si arribava el cas, davant d’una decisió difícil. Un dia de l’any 1968 el secretari municipal el va informar de la visita oficial del nou governador provincial Ramón Muñoz-González y Bernaldo de Quirós. Joan Peiró tenia l’obligació d’assistir-hi com a autoritat local. S’hi van reunir totes les forces vives de Massanes. El nou governador, després de saludar, va dir que volia escoltar les dues necessitats més urgents de Massanes, i van demanar a Peiró que dirigís la primera intervenció, ja que desgraciadament Pedro Gras, l’alcalde, patia una malaltia terminal. “Primer de tot, l’educació.” Joan Peiró va exposar com havia de ser, segons el seu criteri, l’escola primària, en aquell temps poc reglamentada i sense l’homologació suficient dels cossos professionals. “Cada terra, per dir alguna cosa, feia sa guerra.” Hi havia una influència generalitzadora, amb costums i tendències molt locals. El més important era llegir i escriure, i les primeres regles d’aritmètica. La religió s’observava amb bona disposició. El seu desig més gran era una excel·lent escola moderna, de nivell adequat i amb professorat molt acreditat.

Inauguració de la nova seu de l’Ajuntament, el 07-08-1988

Foto de Joan Peiró

Barcelona, 1929

el mossèn

Rossend Roca i Masachs

Massanes

Mn. Roca oficiant la missa a l’Homenatge a la Vellesa amb la col·laboració del Cor de Massanes. Al costat, l’església de Sant Esteve de Massanes

Brunyola, 1927

ossèn Rossend Roca va néixer el 27 de juliol de 1927 a la parròquia de Sant Martí Sapresa, que pertany al municipi de Brunyola, comarca de la Selva. Quan li vaig preguntar a mossèn Rossend quants anys feia que era a Massanes, em va dir: “calculi: vaig ser destinat pel Sr. Bisbe per a regir Massanes, Gaserans i Grions l’1 d’octubre de 1991. Per tant, ja fa vint anys, pujant ja cap als vint-i-un.” Ho recorda molt bé. Quan va arribar, un matí de tardor, hi havia encara una mica de boira. Això el va fer pensar en l’anècdota que s’explica de sant Joan Baptista Maria Vianney, el patró dels sacerdots encarregats de parròquies. Des de Lió, a França, es dirigia a peu a Ars. Tot d’una es va veure envoltat d’una espessa boira que li impedia orientar-se. Però la Providència féu que es topés amb un noiet de quinze anys que guardava un petit ramat d’ovelles. El mossèn li preguntà pel camí per arribar a Ars, i aquell simpàtic jovenet no sols l’hi indicà, sinó que es prestà a acompanyar-lo fins a l’entrada del poble. En donar-li les gràcies, el mossèn li digué: “Tu m’has ensenyat el camí d’Ars. Jo t’ensenyaré el camí del Cel.” Pensant en aquell dia i sempre en aquell fet, va veure que aquesta era i és la seva missió en aquestes tres parròquies. Mossèn Rossend està satisfet i agraït, perquè ja des del començament sempre ha trobat bona acollida per part de tothom. Els nens i les nenes que van començar a anar a catequesi amb vista a fer la primera comunió acolliren molt bé la proposta de muntar un pessebre per les festes de Nadal. Persones grans que havien cantat

de petits en grup a l’església es tornaren a animar a reconstruir el cor parroquial de Massanes. A més, l’Ajuntament organitzava i continua organitzant cada any la Festa d’Homenatge a la Vellesa, amb la col·laboració inestimable de mossèn Rossend. I igualment fan, en conjunt, les parròquies de Gaserans, Grions i Sant Feliu de Buixalleu. Fins i tot vam tenir l’honor, aquest mateix any, que vingués el bisbe de Girona, Francesc Pardo, a beneir la nova campana de l’església de Massanes. Malgrat els seus vuitanta-quatre anys, mossèn Rossend duu a terme la seva labor sacerdotal com el primer dia. Ell ho explica així: «Ja m’ho diu de vegades la gent gran, que tenen la saviesa del poble: “A Massanes, la gent s’hi posen sanes. A Grions, s’hi respiren aires sans i bons. A Gaserans, la gent hi fa anys.”»

186

Francesc Gómez i Ridorsa Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Massanes

Osor

sor és, a hores d’ara, una petita població que no arriba als cinc-cents habitants localitzada al fons d’una vall del mateix nom, envoltada pels cims més alts de les Guilleries i travessada per la riera homònima, afluent del Ter mitjà. La població actual és fruit del despoblament que es va anar produint des de fa uns quaranta anys, quan als anys seixanta i setanta del segle passat es va accentuar l’emigració de gent dels masos cap a ciutat i, a principis dels vuitanta, es tancaren les importants mines d’extracció d’espat de fluor i galena situades a les mines d’Osor. Actualment, la població s’ha estabilitzat malgrat que la mancança de feina ha continuat provocant un lent però constant degoteig de gent. A hores d’ara, el món laboral osorenc es limita a l’aprofitament de la riquesa forestal (castanyer, suro, alzina...), a una fàbrica de mobles i a una empresa de bijuteria, a part dels habituals comerços de poble (comestibles, fleca, carnisseria, restaurant i bar). L’oferta turística és present amb un càmping, una casa de colònies i diverses cases de turisme rural escampades pel terme. Un altre element significatiu és la tranquil·litat i la bellesa naturals que es respiren a Osor. Existeix la possibilitat de gaudir de la natura en un estat excel·lent, amb excursions turístiques, rutes en bicicletes, a peu... que desitjaríem que incrementessin el turisme ecològic i rural. A part d’això, es tracta d’un magnífic paratge per reposar i relaxar-se ja que s’hi respira molta pau. I, tot plegat, s’acompanya d’una bona colla de fonts d’aigua cristal·lina i fresca que, a voltes, ens remeten al locus amoenus dels clàssics. Un dels aspectes que ha provocat aquesta situació ha estat la construcció de l’Eix Transversal, que ha comportat a Osor un cert aïllament ja que els turismes que es dirigien cap a Sant Hilari fins aleshores passaven per Osor i ara, en canvi, ho fan per l’eix, de tal

manera que el trànsit es limita a les habituals qüestions comercials, de feina o al desig explícit de visitar el poble per conèixer-lo: passejar pels carrers, veure el pont romànic, la Mare de Déu del Coll, la torre del segle XV, el Sobirà, la presa de Susqueda, Sant Miquel de Maifré, Sant Gregori, l’església parroquial d’origen romànic dedicada a sant Pere al centre del nucli antic o algun dels seus històrics masos. Recomanem, però, de fer el camí cap a Sant Hilari passant per Osor ja que la carretera, especialment a la tardor, és d’una bellesa inigualable amb uns jocs de color que a pocs indrets es poden trobar (verds, marrons, vermells, grocs dels boscos contrastats amb el blau, blanc o gris del cel) que donen al viatger una gran sensació d’immensitat. Per acabar, voldria dir que la vila gaudeix d’instal·lacions que fan més amena l’estada al poble: pista poliesportiva, piscina municipal, camp de futbol, fonts d’aigua fresca i llocs per anar a tastar una bona cuina tradicional catalana. I això encara és més recomanable el tercer diumenge de setembre, quan se celebra la Festa Major del Terç, en el decurs de la qual es dansa el Ball del Ciri, un antiquíssim ball propi de la vila. Doncs bé, aquest és una mica el present i el futur de la vila d’Osor, que malgrat ser petita, encara compta amb il·lusions per anar millorant i embellint-se.

187

Isidre Font i Coromines Alcalde d’Osor

Osor

El nucli antic d’Osor. Església de Sant Pere d’Osor

Osor vist des del Coll - Foto: R. Codina

tranquil·litat i bellesa naturals

el claretià, missioner, pedagog i escriptor

Joan Agustí i Panella

Font de les fotos: Júlia Cantal Moriscot, vídua de Joan Guyal i Agustí

Osor, 1883 - 1965

Osor

oan Agustí i Panella va néixer a Osor, fill de Rosa Panella i Joan Agustí, a la casa anomenada ca la Vella, al carrer de França de la vila, el 30 de març de l’any 1883. Fou el segon fill del matrimoni. Els primers estudis, fins als deu anys, els va fer a l’escola d’Osor, i just en aquesta edat va començar a ajudar el seu pare en la feina de roder. Tanmateix, de ben petit, arran de l’ambient familiar i del suport que li va donar el rector de la parròquia d’Osor, mossèn Joan Camps –que a més li va donar les primeres lliçons de llatí–, va decidir de seguir la vida religiosa i, així, el bisbe de Vic, Josep Morgades, el va becar perquè seguís els estudis al col·legi Sant Josep de Vic, el 1894. D’aquí, passà, l’any 1898, a fer el noviciat a Cervera, on estudià filosofia i teologia, i a Alagón (Saragossa), on l’any 1907, amb vint-i-quatre anys, es va ordenar sacerdot. Fou claretià, o sia, membre de la congregació fundada el 1849 per Antoni Maria Claret i dedicada a la devoció del cor de Maria. Una vegada esdevingut prevere, va continuar la seva formació a la comunitat claretiana, en la qual es va doctorar en teologia a Roma l’any 1925. Així mateix, va exercir de professor d’humanitats a Vic entre els anys 1908 i 1910 –on, a més, era coadjutor de postulants– i de filosofia, primer, i teologia, posteriorment, a Cervera entre els anys 1913 i 1936. Igualment dins la congregació claretiana, entre 1919 i 1928 va ser consultor segon dels de Cervera, i va ascendir a consultor primer entre 1928 i 1936. Entre 1922 i 1934 va ser secretari local de Cervera i entre 1934 i 1939 consultor quart de Barcelona. L’any 1936 va ser detingut i tancat en un calabós a Barcelona; va ser alliberat i fins a la fi de la contesa bèl·lica es va

amagar en diversos masos de Santa Eugènia de Berga i la Plana de Vic. Després de la Guerra Civil, entre 1939 i 1953 va exercir la funció de secretari provincial de Catalunya i consultor segon dels claretians de Barcelona. També va desenvolupar tasques de formació de missioners i pedagog i va escriure tres obres de caire religiós marià i claretià: La Virgen en el misterio de la Asunción (1932), El Inmaculado Corazón de la divina Madre (1959) i San Antonio María Claret en la devoción al Corazón de María (1963). A la primavera de l’any 1960 va visitar per darrera vegada Osor, aturant-se, especialment, en la visita a la rectoria, l’església parroquial i la seva casa d’infantesa. Va morir a Barcelona, a la Clínica del Remei, el 26 d’abril de l’any 1965, als vuitanta-dos anys d’edat. Sobre la seva persona, l’any 1969, l’editorial Claret va publicar el llibre titulat Un santo nacido en Osor. R. P. Agustí Panella C.M.F., escrit pel R. P. Lluís Pujol, que venia a ser una proposta de beatificació del reverend Joan Agustí i Panella.

188

Fèlix Bruguera i Ligero Doctor en filologia catalana i estudiós d’Osor

l’enginyer de camins, canals i ports

Antoni Obiols i Boix

Antoni Obiols amb la seva esposa i els seus fills

Antoni Obiols

ntoni Obiols i Boix va néixer a Girona el 13 de març de l’any 1952. Tanmateix, va créixer i viure a Osor, a la casa coneguda com a ca la Conxita situada al carrer Catalunya. Va ser el primer de tres fills de dues persones molt relacionades amb el poble, el pare, Antoni Obiols, transportista i ordinari d’Osor, i la mare, Teresa Boix, mestra i directora de l’escola del poble durant molts anys. En el decurs del temps, va participar de la vida associativa osorenca, destacant especialment a la Unió Esportiva Osor, equip de futbol en el qual va jugar i on, una vegada retirat, va desenvolupar diverses tasques directives. Així mateix, durant uns quants anys va participar en la dansa típica del poble coneguda popularment com el Ball del Ciri. Estudià enginyeria de camins, canals i ports a la Universitat Politècnica, primer de Madrid i, posteriorment, de Barcelona. Una vegada llicenciat, inicià la seva vida laboral primer a la central nuclear de Vandellòs, després a la Junta d’Aigües de la Generalitat i, posteriorment, assolí el càrrec de cap de la Unitat de Carreteres de l’Estat a Girona. Va casar-se l’any 1987 amb Núria Serra i del matrimoni en van néixer tres fills, l’Antoni, en Josep Maria i en Sergi. En l’àmbit professional va ser un molt bon estrateg, integrant el gran coneixement que tenia del territori amb la planificació de nous projectes i futures obres. Entre les seves obres més significatives, cal esmentar:

Renovació de la carretera N-II entre Girona i Sils: a Riudellots de la Selva, les desviacions a Polingesa i a l’aeroport; la rotonda que permet dirigir-se a Vidreres-Lloret de Mar, SilsRiudarenes-Santa Coloma de Farners, Girona i Barcelona, a la zona coneguda com la Granota. També la millora de la N-II de Figueres a Portbou. - Accés nord a Girona per la Devesa i urbanització de l’entorn. - Renovació de la frontissa del riu Güell a Girona. - Projecte del viaducte de Castellfollit de la Roca situat a la carretera de Girona a Olot A-26, on hi ha una placa que recorda el seu nom. Va finar a Girona el 6 de juliol de 2000. A títol pòstum va ser guardonat amb: - La Creu d’Oficial de l’Orde d’Isabel la Catòlica, per Reial resolució del 6-12-2000 de Joan Carles I, rei d’Espanya. - La Medalla d’Honor, amb Menció Especial, atorgada per la Asociación Española de la Carretera l’any 2001.

189

Maria Carme Obiols i Boix Germana d’Antoni Obiols i Boix i mestra

Osor

Font de les fotos: Núria Serra i Maria Carme Obiols

Girona, 1952 - 2000

el magistrat

Carles Obiols i Taberner

Font de les fotos: Josep Maria Obiols

El magistrat Carles Obiols en diferents actes oficials

Osor, 1902 - 1985

Osor

l magistrat osorenc Carles Obiols i Taberner (19021985) fou un jurista de gran prestigi que va viure bona part d’un segle, el vintè, exigent i dur. La seva fou una vida consagrada al Dret i a la Justícia, àmbits en els quals va excel·lir, lluny dels focus mediàtics, però amb la solidesa de la feina ben feta i amb uns excel·lents fonaments. No el vaig conèixer personalment. Conec la seva obra per referències, per unes referències molt qualificades, però: les del meu pare, el qual, al llarg de la seva carrera com a advocat, i sobretot com a degà del Col·legi d’Advocats de Barcelona en un període complicat (1969-1972), va poder comprovar com el magistrat Carles Obiols, llavors president de l’Audiència Territorial de Catalunya, facilitava les coses, menat per aquell impuls d’equanimitat i d’humanitat que hauria d’inspirar sempre la justícia i els seus servidors. Per tarannà, devia ser d’aquelles persones que, des de dins, van contribuir a posar les bases de la transició democràtica i de la reconciliació. Com a president del Tribunal Superior de la Mitra d’Andorra, deixà una gran empremta en la jurisprudència andorrana. La seva llarga i fecunda carrera judicial, iniciada a Castella i desenvolupada després a diferents partits judicials catalans, el dugué a ser magistrat

del Tribunal Suprem, i també president de l’Audiència Provincial de Girona i de l’Audiència Territorial de Catalunya. En aquest punt, a més, destacaria la seva participació activa de primer ordre en l’elaboració de la Compilació del Dret Civil de Catalunya, el 1960, compilació que fou un raig de llum en plena nit franquista, pel que representava d’intent de donar oxigen –en una conjuntura ben precària– al dret propi, que no endebades és un dels elements que ens defineixen i ens particularitzen com a poble. Discret i acurat, el magistrat Carles Obiols ha esdevingut una peça imprescindible en la nostra història judicial i jurídica i, precisament per això, és mereixedor del record que, ara i aquí, li dediquem.

190

Núria de Gispert i Català Presidenta del Parlament de Catalunya

Riells i Viabrea

iells i Viabrea és un petit i bonic poble situat als peus del Montseny gironí, dins de la comarca de la Selva. Aquesta és la descripció breu però completa que en fa l’escriptor Josep Pla. Situat en el límit sud-oest de la comarca de la Selva, Riells i Viabrea és en un punt estratègic a tenir en compte. Aquest fet no tan sols és degut a la distància que hi ha entre el municipi i les dues grans ciutats, Barcelona i Girona, sinó també a l’important nus de telecomunicacions on es troba Riells: la línia ferroviària tradicional, l’autopista AP-7, la carretera principal C-35 i el seguit de carreteres locals que comuniquen el municipi amb els pobles veïns. L’estructura urbana del poble respon a dos nuclis clarament diferenciats: Riells del Montseny, a la part muntanyosa, constitueix un lloc idoni per a petites excursions a peu mentre la vista s’esplaia amb la contemplació del paisatge. Viabrea, al pla, és on rau el centre de la vida del poble, amb els seus establiments comercials, les indústries, així com tots els serveis: l’escola, la llar d’infants, el consultori mèdic, l’estació de tren, el mercat de marxants dels dissabtes..., i també totes les institucions: l’Ajuntament, el Casal del poble i el Jutjat de Pau. Riells i Viabrea ha anat creixent en una vall que sempre s’ha caracteritzat per la seva naturalesa de lloc de pas. Ja en l’època dels romans, hi ha constància que la Via Augusta passava per aquestes contrades. I ha estat precisament aquesta

naturalesa de lloc de pas que ha anat forjant, lentament, una manera de ser molt pròpia, una idiosincràsia que parla d’hospitalitat, el respecte de la diversitat i la generositat. Riells i Viabrea crea un estil de vida. Riells i Viabrea és un municipi que veu incrementada la població els caps de setmana i festius, a causa de les persones provinents de l’àrea metropolitana que abandonen l’estrès de la ciutat per refugiar-se uns dies a la seva tranquil·la llar a la falda del Montseny. Però ja fa uns anys que l’interès de Riells i Viabrea va canviar per als barcelonins. Moltes famílies van deixar de veure’l com un lloc tranquil on descansar de tant en tant i van fer-se’l seu com a lloc de residència estable a menys d’una hora de la capital catalana. Riells i Viabrea, al fons d’una deliciosa vall del Montseny, és una fascinadora població.

191

Josep Manel Tarrida i Martínez Alcalde de Riells i Viabrea

Riells i Viabrea

Ermita de Sant Llop

Abadia de Riells del Montseny

un estil de vida

el catalanista i poeta

Pere Ribot i Sunyer

Riells i Viabrea

Mossèn Pere Ribot amb Jordi Pujol, president de la Generalitat de Catalunya, rebent la Creu de Sant Jordi

Mn. Pere Ribot amb l’abat de Montserrat Aureli Maria Escarré. A la dreta, el mossèn a la seva rectoria

Vilassar de Mar, 1908 - Girona, 1997

rimer de tot m’agradaria començar definint mossèn Pere Ribot com un home bo, d’una gran humanitat, saturat de poesia. En ell s’alça la força moral d’un home exemplar, amb profundes conviccions religioses i catalanistes. Mn. Pere, el gran poeta i el ferm catalanista! Un dels grans símbols de la Catalunya moderna, que no renuncià mai ni a la seva identitat ni a la seva grandesa espiritual. Neix a Vilassar de Mar el 21 de febrer de 1908 en el si d’una família molt humil. Entra al seminari de Barcelona als tretze anys i és ordenat sacerdot el 1933. Vicari de Sant Feliu de Cabrera de Mataró, posteriorment va anar a Capellades. Els primers dies de la Guerra Civil visqué amagat al seu poble natal; i més tard es pogué exiliar a França, a la ciutat de Valence. Poc després retornaria a la Península i s’estableix a Donostia. Després a Sevilla i per fi a Mallorca. Al cap de poc d’acabada la guerra incivil –segons qualificava el mateix mossèn Pere– va anar de vicari a Sant Adrià de Besòs i el 22 d’agost de 1941 arriba a Riells del Montseny. Tot pujant a peu cap a Riells s’enamorà de la serralada del Montseny, de tot el seu cos vegetal i humà: muntanya verge, verda i blava, amb fressa d’aigües. Aquest nou paisatge li encenia la flama interior: “Tenia la impressió que descobria un nou món malgrat la desfeta, veia un pla, uns cims transparents i amb una nova llum.” Tot té l’alè espiritual de l’home que copsa amb fina intuïció l’espai, el temps, la llum i el color del Montseny, mont Tabor de Catalunya on es respiren, encara, la pau, el silenci, la llibertat. Ell convertí Riells del Montseny en un nucli de reivindicació nacional i un símbol del catalanisme. El seu lema era presència i resistència. “El català té quelcom de semita i de poble dispers i refet alhora, cau i s’aixeca. Jo pensava que podran arranar però no desarrelar.”

Va descobrir que en aquest poble no hi havien entrat mai els militars, que era un poble tan independent com abans de la guerra. I va pensar que amb aquest paisatge verge podia treballar espiritualment i patriòticament: “Vaig donar-me en servei a tothom, als del lloc i als de fora, amb amor.” Fou conseller tant de pobres com de rics. “Sóc d’arrel pagesa, i n’estic orgullós.” Mn. Pere, sacerdot, poeta i catalanista formen una síntesi perfecta. El seu llegat és molt voluminós, més d’una trentena de llibres, i grapats i grapats de poemes, articles, i col·laboracions amb la premsa. Moria el 24 d’agost de 1997. El seu enterrament al petit cementiri del costat de l’ermita, “on els morts s’hi trobessin bé i els vius també”, fou un homenatge espontani, cordial i sentit de tot un poble i de tot un país. Moria l’abat dels abats, l’abat de Catalunya, deixant una imatge molt directa, absoluta, de la seva fidelitat a Déu i a Catalunya. Deixà un rastre i un estel ben viu que brillarà en silenci per sempre a Riells del Montseny. Només Déu el podia jubilar i com diu sant Agustí: “No et preguntarem per què te l’has endut, sinó que et donem les gràcies perquè ens el vas donar.”

192

Josep Montsant i Planiol Escolà major de Mn. Pere Ribot

Riudarenes

iudarenes està situat al mig de la plana de la comarca de la Selva, en un lloc de privilegi. Tenim a tocar la N-II, una estació de tren, l’autopista AP-7, l’aeroport, estem a vint minuts de Girona i a quaranta de Barcelona, tenim les platges de la Costa Brava al costat i a quatre passes les Guilleries i la Garrotxa. En poc més de quinze anys, el poble ha fet un canvi significatiu tant quantitativament com qualitativament. Així hem passat dels 1.100 habitants del 1995 als 2.200 actuals, i el creixement d’un sector industrial consolidat ha permès substituir gradualment el model econòmic d’un poble fins fa pocs anys eminentment agrícola i ramader. El model urbanístic s’ha desenvolupat respectuós amb el nostre entorn, condicionat per recs, rierols i la riera de Santa Coloma, que donen riquesa a aquestes terres conegudes com a Comarca de l’aigua, amb una gran varietat de flora i fauna digna de respectar i contemplar. La gran extensió del municipi, aproximadament 47 km2, ens regala amb indrets d’una gran riquesa natural; pins, alzines, roures, castanyers, omplen les nostres muntanyes i ens conviden a passejar‑hi i a gaudir d’un entorn ple de pau, envoltat de natura. A prop del poble, damunt d’un turó, hi ha el veïnat de l’Esparra, un lloc bucòlic i antiga parada de tota la pagesia que fins fa poc habitava les nombroses cases de pagès de l’entorn, que avui han

estat rehabilitades i són la llar de noves famílies que mantenen vius aquests paratges. Una mica més amunt, a uns 450 metres sobre el nivell del mar, s’alça el castell d’Argimon: humil i alhora orgullós, vigila tota la plana i la seva figura es pot observar des de la majoria de pobles de la contrada. Mirador excepcional, és visita obligada per a tots els amants de la natura, la història i orgull del poble de Riudarenes, que hi venera la imatge de la Mare de Déu d’Argimon. Som un poble tranquil i acollidor, els vilatans del qual en un moment de la història del nostre país es varen immortalitzar, quan el maig del 1640 varen plantar cara als més de mil soldats del terç de Leonardo de Moles, que varen saquejar i cremar l’església parroquial de Sant Martí, un dels fets que van desencadenar la Guerra dels Segadors. Si ens visiteu, us donarem història, natura i hospitalitat. Sigueu benvinguts.

193

Jordi Gironès i Pasolas Alcalde de Riudarenes

Riudarenes

Santuari d’Argimon

Vistes de Riudarenes i de l’església de Sant Martí

història, natura i hospitalitat

el pintor

Iu Pascual i Rodés

Riudarenes

u Pascual i Rodés va ser nomenat director de l’Escola Menor d’Arts i Oficis d’Olot a la mort de Josep Berga i Boix l’any 1914. Els vint anys en la direcció de l’Escola (1914-1934) d’Iu Pascual van deixar la seva empremta a la ciutat i al país, amb la proposta d’una nova escola amb un major nombre d’especialitats formatives tant de la branca dels oficis artístics com de les belles arts. Recolzat en tot un seguit de propostes innovadores, planteja a la recent restaurada Generalitat (1931) el projecte d’un centre d’especialistes en pintura del paisatge ubicat a Olot, ciutat que qualifica de lloc idoni per instaurar-hi la seu. Així neix el seu projecte de l’Escola Superior de Paisatge d’Olot (1934), que fomentarà l’obertura dels corrents pictòrics de la Garrotxa envers la capital, Barcelona. Aquesta Escola Superior de Paisatge es regeix per un reglament(1) molt bàsic, amb nou articles curts, concrets i carregats d’ideologia, que mereixen una lectura atenta per poder observar-hi la vigència d’alguns dels valors proposats. Estableix la durada dels cursos, les edats d’ingrés, els preus, l’assistència lliure, l’exposició final, l’escola ambulant... En definitiva, sintetitza una filosofia d’ensenyament, una ideologia, sense complements de lletra petita. Planteja temes encara ara vigents i no solucionats, com l’alternança del professorat per tal d’evitar les rutines i acomodaments; uns professors de base de l’Escola Menor i altres contractats per una part del curs i que anirien alternant. Proposa una docència itinerant amb seu principal a Olot i completar la formació per altres comarques del país. L’Escola Ambulant es projectava al territori, sortia de la ciutat i compartia el projecte amb altres ciutats que ho demanessin. Per concloure proposava una exposició final de l’obra de tots els alumnes oberta a la ciutat, a la crítica i al debat, i que en definitiva no era més que una avaluació que feia la societat del treball dut a terme al llarg dels diferents cursos.

Iu Pascual cap al 1925 - Foto:

Foto: Jaume Meneses - Font:

Barcelona - La Pedrera. Sostre de l´entrada del carrer Provença obra d’Iu Pascual

Vilanova i la Geltrú, 1883 - Riudarenes, 1949

Entre 1934 i 1936 es van impartir els cursos regularment i el març de 1936 es fa una exposició a la Casa Ardiaca de Barcelona que demostrà l’eficàcia d’aquella escola. Fins a l’any 1936, l’Escola va funcionar amb una certa normalitat, però en acabar el curs mestres i alumnes marxaren cridats a files i l’Escola va anar perdent intensitat fins a l’arribada de les tropes franquistes. En esclatar la Guerra Civil, Iu Pascual treballà en la salvaguarda del patrimoni cultural olotí i, un cop acabada la guerra (1939) i desapareguda l’escola que havia dirigit, abandonà Olot i s’instal·là a Riudarenes a causa de la repressió política. (1) Del setmanari La Ciutat d’Olot, setmanari d’informació catalanista-republicà, de data 18 de maig de 1935 (núm. 102, any IV)

194

Antoni López Director de l’Escola d’Art i Superior de Disseny d’Olot

Riudellots de la Selva

iudellots de la Selva és una petita vila que es troba molt ben situada, ja que compta amb excel·lents comunicacions que la converteixen en un entorn idoni tant per viure com per desenvolupar-hi una activitat econòmica. L’aeroport de Girona, les carreteres principals (l’autopista AP-7, la C-25, la A-2), l’estació de tren i el port de Palamós es troben a poca distància del nostre municipi, un poble que, tot i que tradicionalment ha viscut de l’agricultura, ara, a causa d’aquests elements comunicadors i aproximadors, ha desenvolupat una potent indústria, especialment la càrnia, que és una font de finançament per a les famílies i, per tant, també una millora en la qualitat de vida de tots. Tanmateix, Riudellots de la Selva, a banda de les seves comunicacions i la seva activitat econòmica, també compta amb la bellesa del seu entorn i paratge, així com amb la bonica herència catalana. Les vies verdes, que properament també connectaran amb altres municipis, són un entorn ideal per gaudir de la natura i passejar, així com la zona de la ribera que envolta el municipi amb els seus rius i afluents: l’Onyar, el Cric i el Riudevilla. Tampoc cal deixar de veure la masia de Torreponsa, catalogada com a bé cultural d’interès nacional (BCIN), o l’església romànica de Sant Esteve.

Però són els ciutadans i ciutadanes de Riudellots de la Selva l’autèntic valor del nostre municipi. Al llarg de la història hem comptat amb nombrosos personatges que han destacat en àmbits tan diversos com la medicina, l’arquitectura, la història, entre altres. El personatge de què parlem en el llibre és el dominic Jaume Ciurana i Pons. Les seves restes mortals descansen a l’església de Sant Miquel de Riudellots de la Selva. Sense descans seguirem treballant per fer de Riudellots de la Selva un poble més preparat, equipat i amb més benestar, i per als de fora, us animem perquè us acosteu a la nostra vila i pugueu sentir la bellesa i el caliu del nostre entorn i la nostra gent i en gaudiu.

195

Montserrat Roura i Massaneda Alcaldessa de Riudellots de la Selva

Riudellots de la Selva

Temple parroquial gòtic de Riudellots

Vista de Riudellots de la Selva

bellesa i caliu

el frare dominic

Jaume Ciurana i Pons, fra Dalmau

Riudellots de la Selva

Fra Dalmau Ciurana

Les restes de fra Dalmau Ciurana reposen a l’església de Riudellots de la Selva

Riudellots de la Selva, 1574 - Girona, 1637

l venerable fra Dalmau Ciurana nasqué al Mas Ciurana de Riudellots de la Selva el 14 de juliol de 1574, i el batejaren amb el nom de Jaume. Fill de Montserrat Ciurana i Caterina Pons, del llinatge Ciurana que podem resseguir documentalment fins al 1205, amb Guillem Grau de Benaula, àlies Ciurana (la riera que passa prop del Mas Ciurana es diu Benaula). Als trenta anys, Jaume Ciurana va ingressar al convent dels Dominics de Girona i es va canviar el nom pel de Dalmau, a causa de la gran vocació que sentia per sant Dalmau Moner, frare dominic natural de Santa Coloma de Farners, que visqué entre els anys 1291 i 1341. Es diu que la vida religiosa de fra Dalmau fou un model de totes les virtuts cristianes. Va ser l’encarregat de recollir almoines, sagristà i també infermer del convent i, segons expliquen les cròniques de l’època, va realitzar molts miracles sobretot ajudant els malats i els més necessitats. A més dels miracles, es deia que també tenia el do de la profecia. A casa es conserva l’opuscle Compendio de la vida y costumbres del venerable Fray Dalmacio Ciurana de la Obedencia; hijo del Convento de Predicadores de la Ciudad de Gerona, escrit el 1690 per fra Narcís Camós a instàncies de Miquel Ciurana, nebot de fra Dalmau. En aquest llibret es detalla no només la vida de fra Dalmau, sinó que també s’expliquen els miracles, sobre-tot guariments de gent malalta, i profecies que va dur a terme al llarg de la seva vida i pels quals era conegut, venerat i estimat per la gent. Fra Dalmau morí el 3 de juny de 1637 a l’edat de seixanta-dos anys en el convent de Sant Domènec de Girona, on va ser enterrat.

S’explica que aquest dia fou d’un gran dol a la ciutat de Girona i que el difunt continuà fent miracles després de mort. L’any 1660 es traslladaren les seves restes per dipositar-les en un sepulcre de pedra, dins el mateix convent, més adient a la seva condició de persona venerada pels fidels. Dos segles més tard, el 1848, les despulles de fra Dalmau foren traslladades a l’església parroquial de la seva localitat natal, Riudellots de la Selva, on avui encara descansen, concretament a la capella de Sant Miquel. Actualment, només existeix un retrat de fra Dalmau, que conserva la família. Aquesta pintura, de dubtosa qualitat, sembla que és una còpia de finals del segle XVII o principis del XVIII d’un retrat anterior que hi havia al convent de Sant Domènec. Fa una colla d’anys, el meu pare em va posar el nom Dalmau, en record d’aquest insigne avantpassat. Avui tinc un nét que es diu Dalmau Pons de Ciurana i, curiosament, el venerable es deia Dalmau Ciurana Pons. El meu nét i jo, juntament amb el venerable dominic, som els únics Dalmau de la nostra família des de 1205.

196

Dalmau de Ciurana i Francesch Farmacèutic i propietari de masies i camps a Riudellots

Sant Feliu de Buixalleu

Vista panoràmica de Sant Feliu de Buixalleu

sóc tranquil·litat i natura

mig camí entre dues capitals, Girona i Barcelona, entre el mar i la muntanya i tot seguint el camí de l’antiga Via Augusta trobem Sant Feliu de Buixalleu, a la comarca de la Selva. Un municipi atípic, en què la població, en lloc de viure en un nucli urbà definit, està distribuïda en masies disseminades pels 64,5 km² d’extensió. Així, presenta tres parròquies, i cadascuna d’elles mostra una realitat territorial diferent. D’una banda, Sant Feliu de Buixalleu, la que dóna nom al municipi i que representa la part més alta i abrupta del municipi, on avui dia encara es poden trobar boscaters i comerciants de suro. De l’altra, Gaserans i Grions, que esdevenen les zones més planeres i poblades, en què les vies de comunicacions i els polígons industrials prenen rellevància, però on el terreny i el paisatge encara estan modelats per petits agricultors i ramaders. Per tant, tot això fa que el municipi tingui un fort caràcter rural. A més, dóna acollida a un bon nombre d’elements de gran interès històric i cultural, tot conservant restes ibèriques, romanes i medievals. Cal posar en relleu el Gorg d’en Perxistor, les tres esglésies parroquials dedicades a sant Feliu, sant Llorenç i santa Anna i les ermites de Sant Romà, Sant Segimon i Santa Bàrbara.

El darrer element i el més important és el castell de Montsoriu, que corona el turó ubicat a la zona nord-oest del municipi; és una mostra de més de mil anys d’història i és anomenat el castell gòtic de Catalunya. Així, el municipi us convida a gaudir d’unes bones passejades, combinant natura i història, i on la tranquil·litat i la gastronomia us obren les portes. Sigueu-hi benvinguts!

197

Josep Roquet i Avellaneda Alcalde de Sant Feliu de Buixalleu

Sant Feliu de Buixalleu

el comte de Barcelona

Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes Portada del quadern número 7 “El falcó del Cap d’Estopa” de la publicació Història i Llegenda

Monument commemoratiu del 900è aniversari de l’assassinat del comte Ramon Berenguer II. Ubicat al Gorg d’en Perxistor

?, 1053 - Sant Feliu de Buixalleu, 1082

Sant Feliu de Buixalleu

Un assassinat a Sant Feliu de Buixalleu

amon Berenguer II, el Cap d’Estopes (se l’anomenava així perquè lluïa una llarga cabellera del color de l’estopa), era comte de Barcelona, Girona, Osona i Carcassona. Va morir a Sant Feliu de Buixalleu l’any 1082. Era fill de Ramon Berenguer I i germà, segurament bessó, de Berenguer Ramon I, anomenat el Fratricida i acusat de matar el seu germà. Si un, en vida, és del lloc on ha nascut, un cop mort, és del lloc on va morir. El Cap d’Estopes va morir a la zona coneguda com el bosc de la Perxa de l’Astor (actualment Gorg d’en Perxistor), a la llera del riu La Tordera en el municipi de Sant Feliu de Buixalleu (Gorg Negre). Els dos germans, un cop va morir el seu pare, havien de repartir-se tota l’herència i regnar en igualtat de condicions. Ramon Berenguer I, amb aquest testament, segurament sense voler-ho, va encetar tot un reguitzell de disputes, baralles i enveges que derivaren en l’assassinat d’un dels seus fills en mans de l’altre. Retrocedim al 5 de desembre de l’any del Senyor de 1081, en una Catalunya salvatge i feréstega on les distàncies eren llargues, boscoses i, per tant, perilloses. El nostre protagonista anava de Girona a Barcelona, acompanyat de tot el seu seguici i el seu astor. El Cap d’Estopes era un gran aficionat a la caça i aprofitava

qualsevol ocasió per esplaiar-s’hi i practicar la falconeria. En passar a prop del Montnegre uns desconeguts o potser els seus mateixos acompanyants, complint ordres del seu germà Berenguer Ramon I, el van assassinar. El seu cos fou trobat, gràcies als avisos del seu fidel astor, en el Gorg d’en Perxistor, emplaçament on actualment podem visitar un monument que ens recorda aquests fets. Les despulles del Cap d’Estopes reposen en un sarcòfag a la catedral de Girona. Segurament la crueltat d’aquest fratricidi ens pot donar pistes de com devia ser la vida i les relacions humanes d’aquella Catalunya medieval, però, no ens enganyem, avui en dia, gairebé mil anys després, els mòbils dels assassinats segueixen essent els mateixos: els diners, les enveges, el poder...

198

Quim Masferrer i Cabra Autor, director i actor de textos teatrals

l’autor, director i actor

Quim Masferrer i Cabra

Ment, cos i ànima de teatre

ascut l’any 1971 a Can Masferrer de Sant Feliu de Buixalleu, ha esdevingut un reconegut autor, director i actor teatral contemporani. Ja des de ben petit mostra interès pels textos teatrals, ja que quan tenia onze anys escriu la primera obra: La família dels Caraioba. A partir d’aquest moment dóna curs a la seva afició pel teatre, tot compaginant-la amb l’ajuda en el restaurant familiar. Amb només setze anys funda la seva primera companyia teatral amateur, Gacs a Sac, amb la qual estrena l’espectacle Si et sents buit..., en què és l’autor, director i actor. Esdevé el seu primer gran èxit: fa més de dues-centes funcions per Catalunya, les Illes Balears i el País Valencià. Amb aquesta companyia també presenta dos espectacles més: El procés del progrés i La Moderna. Un cop finalitza els estudis universitaris de turisme, decideix dedicar-se professionalment al món de l’espectacle. Amb aquesta motivació i després de formar part de La Genial de Torroella de Montgrí, va fundar l’any 1998, amb Carles Xuriguera i Rafel Faixedas, la companyia Teatre de Guerrilla. Des de llavors, sempre ha estat actor, director i autor de les obres. Durant aquesta etapa ha estat reconegut amb premis, entre altres, el Premi de la Institució de les Lletres Catalanes com a millor autor de teatre l’any 2000 per l’obra Teatre total, el premi com a companyia revelació de la crítica barcelonina i el premi al millor espectacle de teatre en els premis Ciutat de Terrassa amb l’obra Som i serem. Des de la seva creació

han representat les obres Som i serem (1999), El directe (2000), EEUUROPA (2003), Somos lo que somos (2006) i Fum (2008), amb les quals han anat per la resta de l’Estat, a Portugal i a França. Però l’any 2010, la companyia entra en un nou cicle, en el qual en Quim es queda sol al capdavant. Aquest cicle s’inicia amb l’obra El xarlatan, èxit de crítica i públic, que ha estat representada per tot Catalunya, entre altres llocs a la sala Pepe Rubianes del Club Capitol de Barcelona. A més, ha dirigit diferents guions per a programes radiofònics i televisius per a TV3, Canal 33, Rac1 i Catalunya Ràdio. Com a actor ha estat present en programes com Càsting, Romans a la catalana, Fent amics, Set de nit, Jo vull ser, El club i Caçadors de bolets. També ha presentat la gala dels premis Gaudí de l’Acadèmia del Cinema Català l’any 2011.

199

Sixte Morera i Vilà Regidor de Cultura de l’Ajuntament de Sant Feliu de Buixalleu

Sant Feliu de Buixalleu

Quim Masferrer i Cabra en l’obra de teatre El xarlatan

Sant Feliu de Buixalleu, 1971

el constructor de violins

Mateu Parera i Vilaret

Sant Feliu de Buixalleu

Estampa “stradivariana” d’en Mateu Parera acabant de bastir un violí - Fotos: Arxiu: Pepita Casas

En Mateu Parera amb boina, calces de vellut i esclops, fent un violí en el seu taller de Sant Jaume. Al costat, en Mateu amb el ramat de vaques

Susqueda, 1871 - Sant Feliu de Buixalleu, 1961

l lligam de Mateu Parera i Vilaret amb el municipi de Sant Feliu de Buixalleu es produí en el transcurs de la Guerra Civil, l’any 1937, quan es refugià al mas de Sant Jaume de Gaserans, emparat pel masover, el seu germanastre Marc Casas i Vilaret. En aquesta gran casa, en Mateu adoptà la plaça de vaquer, pastor d’un nombrós ramat de vaques, la feina menys valorada d’un mas. En Mateu Parera i Vilaret fou un senzill pagès que compartí les feines del camp amb les seves aptituds per treballar fustes fines fins a convertir-se, pel mètode autodidacte, en un reconegut artesà ebenista, art que havia après a Osor, on havia passat la joventut. Primer es dedicà a fabricar mobles, però sobretot estava dotat per fer instruments de corda, i dedicà a la fabricació de violins tots els anys de la seva maduresa. Aquesta faceta, tot i viure d’una manera tan modesta, el convertí en un personatge de renom en l’àmbit orquestral. Fou un talent natural com tants n’ha donat el nostre món rural. La seva cara més coneguda era, per tant, la d’un acreditat fabricant de violins, l’instrument musical amb el so de més perfecció i bellesa. Construïa aquestes peces manualment per ésser venudes, a vegades per encàrrec, als músics de les orquestres d’un ampli radi comarcal. També els despatxava a una casa d’instruments de música de Barcelona. Habitualment tenia construïts mitja dotzena

de violins i els músics que s’interessaven per un escollien el que més els satisfeia. Havia nascut a Susqueda el 30 de març de 1871. Visqué a Osor casat amb la Dolors. Arribà a Sant Feliu de Buixalleu després de la seva separació, sense fills. Portava sempre boina i calces de vellut i la major part de l’any calçava esclops. La feina de pastor li proporcionava molt temps per poder treballar en el seu taller de violins, muntat en una petita cort desocupada a la qual feia portar els materials necessaris, amb un banc de fuster i totes les eines imprescindibles. Mentre engegava el ramat amb el seu gos, aprofitava per acabar de perfilar les parts de fusta més delicades amb el ganivet. Morí el 5 d’octubre de 1961 a l’edat de noranta anys i fou enterrat al cementiri de Gaserans.

200

Josep Avellaneda i Roig Exregidor de Cultura de l’Ajuntament de Sant Feliu de Buixalleu del 1991 al 2007

l’actor de teatre, televisió i cinema

Marcel Tomàs i Ribas

a néixer l’any 1972 a Girona i va ser l’any 1976 quan va venir a viure a Sant Feliu de Buixalleu, a Grions, amb tota la seva família. El seu somni sempre havia estat ser actor i no ha parat de treballar fins a aconseguir-ho. Als quinze anys va tenir el seu primer contacte amb el món de la interpretació a través d’un grup de teatre amateur d’Hostalric. Posteriorment, amb divuit anys, es va inscriure a l’escola de teatre El Galliner de Girona, on va cursar els tres anys obligatoris i després va seguir la seva formació a Barcelona, Itàlia i França. Les seves primeres feines professionals van ser substitucions en companyies com el Talleret de Salt. Després va entrar a treballar a la companyia El Palé, amb qui va treballar durant quatre anys en tres produccions. També va estar una temporada treballant a TV3 com a actor freelance. Finalment, el 1998 va fundar la seva pròpia companyia, Cascai Teatre, juntament amb Susana Lloret i la incondicional col·laboració del santfeliuenc Albert Mosoll. Inicialment van començar amb la producció d’espectacles de molt petit format. Les tres primeres produccions van ser monòlegs: el primer va ser el text d’Alessandro Baricco Nou-cents, el pianista de l’oceà. Els dos següents van ser de creació pròpia: L’home incomplet i El Cascai, basat en el treball de l’humor absurd i el gest. Posteriorment, amb la incorporació de més actors i col·laboradors a la companyia, van portar a terme la producció de tres

espectacles de creació pròpia i d’humor: Le Paradis, Living Costa Brava i Made in Xina. El 2008 van interpretar l’obra teatral En Pere i el capità, de Mario Benedetti. Amb aquests espectacles han viatjat per Espanya, Portugal, Bèlgica, Itàlia, Finlàndia, Cuba i França. La darrera producció ha estat Zirocco, un espectacle que actualment estan girant per Catalunya, Espanya i França. Ha treballat en sèries de televisió, com Los misterios de Laura (2011), Física o química (2010), Temps de silenci (2001), Laberint d’ombres (1998-2000) i Nissaga de poder (1996). També ha protagonitzat la pel·lícula Passi el que passi (2011), de Robert Bellsolà, i està pendent del rodatge d’un altre film amb el director Xavier Villaverde.

201

Esther Gubert i Casanova Regidora d’Ensenyament de l’Ajuntament de Sant Feliu de Buixalleu

Sant Feliu de Buixalleu

Marcel Tomàs i Ribas

Girona, 1972

les persones emprenedores, desinteressades i amants de Sant Feliu

Joan Gubert i Suñer, i Joan Vilà i Xamaní

Volem fer un reconeixement a totes les persones del municipi que treballen desinteressadament en les activitats culturals, tradicions, festes majors, i que sumen el seu granet de sorra en les millores generals del poble i mantenen la integritat del municipi. S’ha escollit dues persones en representació de totes les persones conegudes o anònimes que fan créixer el nostre poble.

JOAN VILÀ I XAMANÍ

Sant Feliu de Buixalleu

JOAN GUBERT I SUÑER (Can Nualart de Grions, 1926-1997)

ou un enamorat de Grions i de les seves persones. Es dedicà professionalment a la pagesia i, en el vessant més cultural, va organitzar activitats per a tot el poble des de la parròquia de Grions. En l’àmbit municipal promogué concursos de tractors i tractoristes i de serres mecàniques de bosc. També organitzà excursions arreu de Catalunya amb autocar. Fou el promotor de la Festa dels Pessebres, la Festa d’Homenatge a la Vellesa i excursions amb els escolars per fer conèixer Sant Feliu. Col·laborà en l’organització de la primera Marxa del Ginebró, l’any 1979. L’apassionava també la història municipal i es dedicà a recollir i escriure fets o llegendes del seu entorn: el Pa de Nadal, les Alzines Balladores, la Roca de les Creus, etc. També foren grans passions seves la meteorologia –va recollir les dades des de l’any 1949 fins a la seva mort–, i la riera de ƒ, on cada any es feia una sortida.

(Can Palet de Gaserans, 1941-2000)

a néixer a Can Palet i només amb vint anys ja donava proves del seu ferm compromís amb la parròquia de Gaserans. Amb mossèn Agustí Vila foren pioners a fer arreglar els camins principals que eren intransitables. A finals dels anys seixanta, juntament amb en Salvador Tusell varen accelerar que l’electricitat arribés a cases de Gaserans que s’havien quedat fora de les línies elèctriques. Més tard, amb Manel Ferrer i Francesc Avellana, van aconseguir posar els primers telèfons. Per mantenir la Festa Major de Gaserans, l’any 1978 juntament amb en Josep Fugarolas es van posar al capdavant de la Comissió de Festes. Va ser-ne molts anys president, i membre fins a la seva mort, l’any 2000. Compromès amb la cultura, la tradició popular i la música catalana, inicià diverses recerques: primer, la música i la lletra de la Cançó de Bosc d’Amunt; més tard, el ball del Tirabou; i per últim, amb la col·laboració d’en Jaume Fugarolas l’any 2000 es va estrenar la Sardana de Gaserans, amb música de M. Assumpció Codina i lletra de mossèn Rossend Roca.

202

Dolors Vilà i Palafolls Exregidora de Cultura de l’Ajuntament de Sant Feliu de Buixalleu del 2007 al 2011, i filla de Joan Vilà

Sant Hilari Sacalm

bicat en plenes Guilleries, a l’oest de la comarca, el terme de Sant Hilari Sacalm té 83,56 km2 i 5.729 habitants (2010). Tot i que no assoleix les majors altures, és el municipi selvatà més muntanyós, envoltat pel pla de les Arenes (1.086 m) a l’oest, la serra de la Gavarra (1.182 m) al nord-oest, la muntanya de Sant Miquel (1.204 m) al nord-est, i la serra del Pedró (929 m) a l’est. Bona part del terme és de bosc, i l’agricultura se centra en les valls, a l’entorn del nucli i al pla de les Arenes. El poble es formà entorn de l’església de Sant Hilari, coneguda des del 922 i pertanyent al bisbat de Vic. La parròquia formava part del gran terme del castell de Solterra, ubicat al cim de la muntanya de Sant Miquel. Els dominis jurisdiccionals s’exerciren des del segle XIII a la domus de la Rovira, al pla de les Arenes, sota els Gurb, els quals passaren després a habitar el poble, a Can Rovira (segle XV). En la segona meitat del segle XIX Sant Hilari esdevingué centre balneari de primera importància (especialment a la Font Picant), fet que comportà una gran prosperitat al poble. Més endavant, fou l’embotellament de part de les abundants aigües minerals del terme el que va suposar (i suposa encara) una de les grans activitats econòmiques de la vila, veritable “capital de les Guilleries”, com se la coneix habitualment. A llevant s’estén l’antiga parròquia de Santa Margarida de Vallors, documentada des del 939, centrada per l’antiga domus de Vallors i avui pràcticament despoblada. Al nord del nucli, a

la vall de la riera d’Osor, hi ha el poble de Mansolí, articulat des de l’església de Santa Maria, format per cases disseminades, i caracteritzat des de finals del segle passat perquè constituïa una gran part de les propietats dels ennoblits marquesos de Montsolís i perquè hostatjava el Balneari de la Font Picant. Encara més al nord, abocada ja a la vall del Ter, hi ha l’antiga parròquia de Querós, centrada per l’església romànica de Sant Martí, que documentem des del 1104. Tradicionalment de pocs habitants, l’any 1969 les aigües del pantà de Susqueda van negar les cases i les explotacions més actives de Querós i l’acabaren de despoblar. Extret del llibre Sant Hilari Sacalm, capital de les Guilleries, d’Antoni Pladevall i Àngel Serradesanferm

203

Robert Fauria i Danés Alcalde de Sant Hilari Sacalm

Sant Hilari Sacalm

Església parroquial de Sant Hilari - Foto: Pere López

Foto: Salvador Bosch

Vista panoràmica de Sant Hilari Sacalm, amb el Montseny al fons

capital de les Guilleries

el poeta i escriptor

Anton Busquets i Punset

Sant Hilari Sacalm

A l’esquerra, Anton Busquets als vint-i-set anys A la dreta, el poeta en un dibuix de Picasso, i foto del poeta als cinquanta anys

Sant Hilari Sacalm, 1876 - Calders, 1934

a néixer a Sant Hilari Sacalm, al carrer de Vic, el 20 d’octubre del 1876. El seu pare feia de flequer. De ben jove seguia els roders, els carboners i els llenyataires, de qui aprenia cançons, llegendes, dites i acudits, una riquesa lèxica rural que va constituir la base estil·lística i l’imaginari del futur narrador. Als disset anys es traslladà a Ripoll. Als dinou anys publica el seu primer llibre de poemes Lliroia (lliroia: és una forma subdialectal, emprada a la capital de les Guilleries per referir-se a la flor de la ginesta). El 1895 es trasllada a Vic. Coneix Verdaguer, amb qui enceta una amistat profunda i sincera que durarà fins a la mort del gran poeta de Catalunya. Als vint anys, s’instal·la a Barcelona i referma l’amistat amb Verdaguer. Cal consultar l’Anton Busquets i Punset per conèixer qualsevol detall que es refereixi al poeta de Folgueroles. El 1897 publica Flors del Montseny. El 1900 guanya els Jocs Florals de Sants. El premi consisteix en un retrat que li farà Pablo Ruiz Picasso. El 1901 publica Ventijols de Guilleria. Es relaciona amb els intel·lectuals més prestigiosos de l’època: Verdaguer, Guimerà, Maragall, Ruyra, Apel·les Mestres, Mistral, Menéndez Pelayo, Víctor Català... A partir del 1901, els infants i les escoles esdevenen la seva obsessió. El 1903 publica Del Montseny. El 1905 publica Aplech, un llibre de lectura compilat, ordenat i anotat per ell mateix. Es tracta de la primera antologia de la literatura catalana moderna per a ús de les escoles. El 1907, dos llibres de narrativa nous: Dos amors i Ànimes ferides. El 1907 va publicar La ressenya literària, publicació quinzenal catalana, la revista més ambiciosa que mai s’ha fet a l’Hospitalet

de Llobregat. Abastava tot Catalunya i tenia delegats a quaranta poblacions. El 1975 l’Hospitalet de Llobregat va posar el nom de Busquets i Punset a l’escola propera al parc de Can Boixeres. El 1908 publica encara una altra novel·la: Plantalamor. El 1917 publica Calvari i, el 1918, un recull de Poesia. El 1921 es trasllada a l’escola de Calders i el 1926 es fa càrrec de la Revista Il·lustrada Jorba, editada a Manresa pels Magatzems Jorba. L’any 1929 publica el llibre de narracions Del meu viure rural. La seva dèria era aproximar-se a Sant Hilari Sacalm per aconseguir-hi la plaça definitiva. El destí no li ho va permetre. Anton Busquets i Punset va morir a Calders el 19 d’agost del 1934. A Calders hi ha un carrer que porta el seu nom i, des de l’any 1990, també el duu l’escola. El 2004-2005 es va celebrar a Sant Hilari l’Any Busquets i Punset i es va posar el seu nom al nou institut de secundària i batxillerat del poble on va néixer. Extracte de la glossa d’obertura de l’Any Busquets i Punset, a càrrec d’Anton Carrera i Busquets.

Xavier Colon i Auguet Mestre del Col·legi Sant Josep Exregidor de Cultura de l’Ajuntament de Sant Hilari Sacalm

204

l’advocat, historiador i polític

Francesc Carreras i Candi Barcelona, 1862 - 1937

Borrell I, al seu nét Ramon Berenguer I, fins a la concessió del rei Ferran d’una medalla de mèrit a Silvestre Saleta, passant per notícies d’habitants de Sant Hilari que havien trobat feina a Vic o a Barcelona o denúncies d’algun caçador que havia mort un senglar i no n’havia donat el dret al senyor. Francesc Carreras i Candi tenia una força, un entusiasme, una capacitat d’estudi i de dedicació constant a totes les empreses que assumia que el fan un referent imprescindible per conèixer la història de Sant Hilari Sacalm i de Catalunya.

205

Raimon Artís i Mercadet Traductor i mestre de català

Sant Hilari Sacalm

11 de setembre de 1911, L’Estiuada, el setmanari de Sant Hilari Sacalm que es va publicar entre 1900 i 1912, anuncià en portada que s’acabaven d’editar les Notes històriques de Sant Hilari Ça-Calm d’en Francesc Carreras i Candi. El mateix setmanari havia anunciat dos anys abans que l’historiador preparava aquest extens i rigorós treball d’estudi i de recerca. Però cal constatar que l’autor feia anys que s’interessava per aquesta contrada, fet que es demostra amb l’article Què s’entén per Guilleries del 1901. Carreras i Candi neix a Barcelona el 1862 en una família benestant. Amb tan sols vint anys es llicencia en dret, la qual cosa no significa cap fita definitiva per a ell, sinó que li desperta curiositat per un món infinit per descobrir. S’interessa per activitats molt diverses, en les quals s’aboca amb afany: els estudis arqueològics el menen a la recerca documental; de l’excursionisme científic en treu un profit geogràfic i històric del qual fa articles per a la divulgació periodística i editorial; l’afició per la filatèlia l’ajuda a perfilar l’ordre i la pulcritud que aplica en tot el que fa; l’interès per la vida social el converteix en un activista polític que arriba a ser un infatigable regidor de l’Ajuntament de Barcelona que promou la publicació d’una pila de documents inèdits de l’arxiu municipal. L’entusiasme, el rigor, l’incansable curiositat científica fan d’aquest personatge a cavall dels segles XIX i XX la clau de volta de la història de Sant Hilari Sacalm. Si avui dia ens queixem quan hem d’anar a Barcelona, que la tenim a una hora i mitja de còmode vehicle, ens podem imaginar que l’any 1900 calia alguna cosa més que empenta per sortir de Barcelona, anar en tren fins a Hostalric i després en tartana fins a Sant Hilari i quedar-s’hi dies i més dies; i marxar i tornar a venir una i altra vegada, consultant arxius de la parròquia, la qual encara els guarda ara, visitant masos a la recerca de qualsevol document que pogués tenir algun tipus d’informació sobre la vida a Sant Hilari i entrevistant tot tipus de gent que pogués aportar llum a la redacció de les Notes històriques. L’obra és un exhaustiu compendi de Sant Hilari i rodalia, manta vegada en forma de relat subjectiu en què l’autor manifesta les seves impressions, completat amb la transcripció de quaranta magnífics documents (trets dels arxius de la Corona d’Aragó, de l’Audiència de Barcelona, del Col·legi Notarial de Barcelona, de diverses parròquies, de Can Saleta, de Can Clapers...), que van des del jurament de fidelitat d’Ermessenda, vídua de Ramon

Llibre IBERS Y GRECHS, de Francesc Carreras i Candi - Font: www.todocoleccion.net

L’

el militar

Sant Hilari Sacalm

Sant Hilari Sacalm, 1669 - Barcelona, 1715 Heroi de la Guerra de Successió i fill il·lustre de Sant Hilari

osep Moragues i Sobrevia va néixer al mas Moragues de Sant Hilari Sacalm i feia vida de pagès propietari quan, per diverses circumstàncies, es veié implicat en els moviments que es donaven a diferents llocs d’aquestes contrades, de catalans contra tropes franceses que molt sovint envaïen i ocupaven part del territori català. Casat amb Cecília Regàs, d’Arbúcies, per parentiu es relacionà amb grups d’Osona i entroncà amb els que s’anomenaren “vigatans”, gent de la Plana que mostraven una forta oposició a les continuades penetracions de l’exèrcit francès, la qual cosa es traduïa en un fort sentiment antifrancès. Això s’accentuà amb la designació del monarca Borbó Felip V com a rei d’Espanya a la mort, sense descendència, del darrer àustria, Carles II, l’any 1700, malgrat que Catalunya el reconegué a les Corts de Barcelona de 1701. Per tal de mantenir la política d’equilibri promoguda per Anglaterra, que ja s’havia buscat aliats, es donà a la zona una forta oposició al rei francès i es veié amb simpatia la candidatura de l’arxiduc Carles d’Àustria (Carles III), proposat pels aliats. Seria la Guerra de Successió. Moragues, junt amb altres patriotes catalans, fou un dels signants del pacte de la capella de Sant Sebastià, que havia de dur al pacte de Gènova, compromís dels catalans d’aportar sis mil homes armats quan els anglesos tornessin a desembarcar a Barcelona (1705). D’aquesta manera els vigatans prenien una posició contrària a la dels felipistes, coneguts com a botiflers, i el conflicte bèl·lic esclatà. Moragues destacà en la lluita en diferents indrets i anà agafant un considerable prestigi com a cabdill de grups armats. Ben aviat ascendí en l’escalafó militar arribant a general de batalla, el grau més important de tots els combatents catalans. A principis del 1707 fou nomenat governador de Castellciutat, fortalesa militar a la Seu d’Urgell, que havia de protegir la zona fronterera de les entrades dels francesos. En aquesta època hem de situar el seu nou casament, un cop vidu, amb Magdalena Giralt, de Sort. Després se signà el Tractat d’Utrecht (1713), que suposava que anglesos, holandesos i austríacs rescindien l’aliança creada contra França i Felip V a canvi de concessions territorials. Els interessos de Catalunya no es tingueren en compte malgrat els compromisos adquirits signats amb els aliats. Els dirigents catalans d’aquells moments optaren per seguir la guerra davant les poques alternatives que se’ls presentaven de mantenir l’estatus anterior al conflicte. El 1713, Moragues rendeix Castellciutat al Borbó però seguirà lluitant a les comarques interiors de Catalunya i, finalment, a Barcelona, que caigué l’11 de setembre de 1714. Home d’acció i

Estudi previ del quadre del general Josep Moragues, donat a l’Ajuntament de Sant Hilari pel pintor d’Amer, Eduard Àngel Sánchez (any 2010)

Josep Moragues i Sobrevia (Josep Moragues i Mas)

contrari a una solució personal fàcil que se li oferia, el 1715 intenta fugir amb altres patriotes catalans cap a Mallorca, on encara seguia la lluita. En un segon intent per deixar Barcelona, i després de ser delatats, els fugitius foren presos el 22 de març. Moragues fou jutjat, torturat i mort a garrot. El seu cap, com a escarni, fou posat en una gàbia de ferro que es va penjar al Portal del Mar de Barcelona, on restà dotze anys. Josep Moragues dedicà gran part de la seva vida a la lluita en defensa de la identitat del poble català i per la seva gesta es convertí en heroi i màrtir de Catalunya. El 1991 el poble de Sant Hilari Sacalm erigí l’actual monument que es pot veure a la plaça Josep Moragues, obra de l’escultor Domènec Fita, que perpetua la grandesa i la memòria d’aquest gran patriota i hilarienc il·lustre per a les futures generacions.

206

Àngel Serradesanferm i Valls Professor i director del Col·legi Sant Josep

el bandoler

Viladrau, 1594 - Barcelona, 1634

L’any 1633 fou pres per la traïció de l’hereu del mas Agustí de Santa Coloma de Farners. Un cop a Barcelona, va ser torturat, desorellat, cremat i esquarterat per quatre animals de tir. Serrallonga morí el 8 de gener del 1634. El seu cap, dins d’una gàbia, va ser penjat al portal de Sant Antoni de la ciutat. L’estatus mític que adquirí la figura de Serrallonga s’explica perquè s’enfrontà a un poder centralista i autoritari i la societat el considerà com un venjador de la misèria en què es trobava el món rural. El nombrós sometent que el perseguí, la fama que adquirí, juntament amb la mort digna d’un heroi, inspirà alguns literats, ja en el segle XVII, com Antonio Coello o Luis Vélez de Guevara, que presenten Serrallonga com un romàntic justicier. Cal esmentar l’èxit de l’obra de la Renaixença catalana Don Juan de Serrallonga de Víctor Balaguer. També, en el segle XX, tant en teatre com en música, Serrallonga esdevé símbol de protesta contra la repressió. Joan Sala, un simple pagès de les Guilleries, es convertí en el personatge més rellevant del bandolerisme català. Encara ara, el ressò de l’espetec del seu trabuc roman viu i esdevé un dels mites populars catalans més admirats i coneguts.

207

Rosa Maria Bonvehí i Deza Professora d’ESO del Col·legi Sant Josep

Sant Hilari Sacalm

oan Sala i Ferrer, àlies Serrallonga, considerat el bandoler català més popular, nasqué a la Sala de Viladrau. Fou el cinquè de nou germans, quatre dels quals també foren bandolers. En casar-se amb Margarida Tallades, pubilla del mas Serrallonga de Querós, prengué el sobrenom de Serrallonga. La vida d’aquest mític bandoler s’esdevingué en una Catalunya colpida per una forta crisi demogràfica, econòmica i social. El segle XVII dibuixà un país empobrit per les guerres constants, l’augment dels impostos per part de Castella, les epidèmies i la fam. Ja a finals del segle XVI, el comerç mediterrani català patí una davallada important i el Principat no es beneficià del comerç atlàntic amb Amèrica. Tot plegat féu que en l’època dels Habsburg la situació de Catalunya caigués en una decadència gradual que acabà amb l’esclat de la Guerra dels Segadors (1640). És en aquest context que s’ha d’entendre que el bandolerisme, fruit de la necessitat, va ésser molt actiu a Catalunya així com arreu de la Mediterrània; fou l’expressió de la profunda crisi que visqué el camp català. El moment més àlgid del bandolerisme se situa al llarg del primer terç del segle XVII quan el país es dividí entre els dos antics bàndols catalans de nyerros i cadells. Serrallonga s’envoltà de diversos protectors nyerros que facilitaren l’execució de les seves malifetes. En el seu procés declarà que començà la vida de bandoler l’any 1622. El seu amic, Miquel Marfull, el denuncià a la justícia després que Serrallonga li confessés el robatori d’unes capes gascones i d’una mula. Arran d’aquesta traïció, el bandoler el matà i fugí. El 1626 Serrallonga i la seva quadrilla començaren a adquirir un renom considerable. El fet de conèixer la geografia muntanyosa del país els facilità els atracaments al llarg de la ruta dels metalls preciosos americans que passava per Catalunya en direcció a Gènova. Els boscos de les abruptes Guilleries esdevingueren els millors amagatalls per al repartiment dels botins. La visita del rei Felip IV amb el favorit comte-duc d’Olivares a les terres catalanes féu augmentar la voluntat d’exterminació del bandolerisme. La persecució fou tan estricta que Serrallonga es refugià al Rosselló. El seu retorn coincidí amb la desfeta de la perseguida colla bandolera dels germans Margarit. A partir d’aquí, Serrallonga es convertí en el pitjor maldecap de tots els virreis de les terres catalanes. La forta repressió que adoptaren les tropes del virrei donà lloc a la captura de molts bandolers. Serrallonga, ja amb la quadrilla desfeta, tornà a les Guilleries amb Joana la Massissa, la qual segrestà de tornada del Rosselló.

Joan Sala, Serrallonga

Joan Sala i Ferrer, Serrallonga

el metge

Joaquim Soucheiron i Bataller

Sant Hilari Sacalm

Imatges familiars del Dr. Soucheiron

Fotos cedides per la família Soucheiron

Santander, 1900 - Sant Hilari Sacalm, 1968

l Dr. Joaquim Soucheiron i Bataller forma part de la història de Sant Hilari. Nascut a Santander el 19 de setembre de 1900, va viure de petit a Bilbao, on el seu pare contribuí a fundar l’Escola d’Enginyers, i estudià el batxillerat i la carrera de medicina a Barcelona. Casat amb la Pilar Camós, va tenir sis fills, Lluís, Pilar, Maria, Anna, Joaquim i Santiago. Després d’exercir la medicina a la Granja d’Escarp, on va néixer el seu primer fill, el 1928 es va traslladar a Sant Hilari Sacalm, d’on fou el metge fins al dia de la seva mort, el 22 de setembre de 1968, amb el parèntesi de la Guerra Civil, quan va ser cridat per fer de metge militar a l’exèrcit republicà. Com a metge, destacà pel seu llegendari ull clínic i la vocació d’estudi, dedicant llargues hores de la nit a la lectura de temes mèdics. Però, sobretot, el Dr. Soucheiron va gaudir de l’estimació del poble per la seva profunda humanitat: respectuós i amant del diàleg com a instrument per solucionar els problemes, va anteposar els patiments i les inquietuds dels pacients davant de qualsevol altra consideració. Mai va tenir un no per atendre’ls, fos a la seva consulta (que sempre havia tingut a casa, des del passeig de la Font Vella, 8, fins al carrer Hort nou, 6) o a casa dels pacients, de vegades caminant a llunyanes cases de pagès. No feia distinció entre rics i pobres, i a tots oferia el seu ajut amb el somriure d’una persona senzilla i humil. En contrapartida, era rebut per cada família del poble com un més d’ells. L’Ajuntament va voler reconèixer el seu exemple durant quaranta anys amb el nom d’un carrer. El seu record va arrelar en el cor de la gent de Sant Hilari, on també han estat feliços fills, néts i besnéts.

Conchita Soucheiron i Almela Néta del Dr. Soucheiron

208

Sant Julià del Llor i Bonmatí

ant Julià del Llor i Bonmatí és ara mateix el municipi més jove de la comarca de la Selva, ja que es va constituir com a tal l’any 1983, després de segregar-se d’Amer. El nostre terme municipal s’estén al llarg del marge esquerre del riu Ter, limitant al nord i a l’est amb els municipis d’Amer i Sant Gregori, i el componen dos nuclis de població: Sant Julià del Llor, al sud-oest, i Bonmatí, a l’est, i un bon nombre de masos dispersos. Si entreu al nostre municipi per la carretera C-63, que va d’Olot a Santa Coloma de Farners, en primer lloc trobareu les restes romanes de la Cavorca i, uns metres més enllà, trencant a mà esquerra, el carrer Vell de Sant Julià, al final del qual hi ha el pont romànic, sense aigua a sota, ja que el riu va quedar desviat en un aiguat de grans proporcions el 1777. Reculant i continuant per la carretera, arribareu a la part nova de Sant Julià, vigilada des de dalt del turó per l’església de Sant Agustí (coneguda popularment com “la capella”), probablement preromànica, reformada íntegrament en el segle XIX, i des d’on es gaudeix d’una vista magnífica sobre la vall d’Anglès. La mateixa carretera asfaltada us conduirà al nucli de Bonmatí, que deu el seu nom al fundador de la colònia industrial (1896). A la part baixa del poble encara es conserven, rehabilitats, els antics pisos dels obrers i les naus industrials, senyorejades pel molí del

Llor (datat en el s. XIII) i la casa Bonmatí, mil·lenari edifici residencial reformat a l’estil neogòtic al començament del segle XX que té annexa una capella, també neogòtica. Pel nostre terme també passen circuits de BTT (a més, travessant el riu, hi ha la Via Verda de Girona a Olot) i el braç de la ruta del Camí de Sant Jaume (tenim un modest alberg al servei dels pelegrins) que s’inicia a la Jonquera i va cap a la Cellera de Ter. Tenim, doncs, un patrimoni que estaríem encantats de compartir amb tots vosaltres. Us esperem.

209

Marc Garcia i Nadal Alcalde de Sant Julià del Llor i Bonmatí

Sant Julià del Llor i Bonmatí

Torre neogòtica de la casa Bonmatí. - Foto: Helena Gorgoll

Pont romànic de Sant Julià - Foto: Gemma Domínguez

el municipi més jove de la comarca de la Selva

el fundador de la colònia industrial

Manuel Bonmatí de Cendra

Sant Julià del Llor i Bonmatí

Dos retrats de Manuel Bonmatí

Manuel Bonmatí amb la seva esposa Ramona Pujol i Calderó

Bonmatí, 1853 - 1914

a néixer el 30 de març de 1853 a l’actual casa pairal de Bonmatí, tot i que en aquelles dates pertanyia al municipi d’Amer i a la parròquia de Constantins, on fou batejat. Fill d’en Joan Bonmatí i Massachs (1836-1867) i de Joaquima de Cendra i Carreras, era el més gran de vuit germans i va quedar orfe de pare als catorze anys, encara que només es portava disset anys amb ell. La mort del seu pare, a les mines que ell mateix va obrir, sempre ha estat envoltada de misteri i va donar pas a la llegenda familiar i de les mines. Assumí l’herència de la casa i de les terres; terres i casa que tenen l’origen documentat per escrit l’any 1287, encara que es creu que la ubicació i descendència actual ve des de l’any 900 aproximadament, quan es van establir els més antics propietaris, de cognom Bonmatin, com a recompensa pel seu ajut durant la reconquesta. Es va casar l’any 1885 amb Ramona Pujol i Calderó, de Centelles, i va tenir dos fills: na Montserrat i en Josep Maria. L’abril del 1896 va començar la construcció de tres fàbriques (que curiosament mai va explotar la família per tal d’evitar que l’habitatge estigués lligat al lloc de treball), els canals d’aigua i les corresponents cases per als operaris, que va ser l’inici de la colònia actual, i per això aquesta data es considera la de la formació del poble de Bonmatí. També va construir el pont sobre el riu Ter (1906) que podia comunicar el recent poble amb la carretera de Girona a Olot, on hi havia un petit baixador del carrilet i l’església (1901). Tot això mostra el seu esperit de modernització i progrés i el caràcter filantròpic que va caracteritzar la seva vida i el futur de la colònia, on van instal·lar-se la paperera Torras i el cotoner Casacuberta. El 1910 es van crear les Indústries Elèctriques Bonmatí.

A causa de les constants desavinences i discussions amb l’Ajuntament d’Amer, va intentar diverses vegades que la colònia no tingués dependència del municipi (ho va intentar entre el 1908 i el 1912). La seva participació com a cap provincial del Partit Carlí Tradicionalista el va portar a ser senador del regne entre els anys 1898 i 1902. Anteriorment, i mogut pel seu afany cultural i polític, va ser propietari del diari tradicionalista El Norte, que va veure com la seva tirada de tres pics a la setmana es prolongava durant els anys 1896 i 1897. El 1911 va rebre un càlid homenatge de part dels carlins, en retirar-se de la seva vocació política. Va morir el 6 d’agost de 1914 i va rebre sepultura en el cementiri de Bonmatí, construït feia uns mesos. La seva mort va ser molt sentida especialment a la colònia, on es recordà, a part del seu paper com a fundador de la colònia, el seu caràcter impulsiu i amable. L’any 1988, ja proper al centenari del poble, a la plaça que porta el seu nom, es va inaugurar la seva efígie sobre l’antiga pedra del molí fariner del Llor.

Manuel Bonmatí i Pérez Besnét de Manuel Bonmatí de Cendra

210

Santa Coloma de Farners

anta Coloma de Farners és la capital de la comarca de la Selva, està situada al peu de les Guilleries i té 12.500 habitants de seixanta nacionalitats diferents. Gaudeix d’un entorn privilegiat i és coneguda pel fet de ser una ciutat termal, per les famoses galetes Trias i per un entorn paisatgístic excepcional configurat per frondosos boscos i singulars formacions rocoses que el temps ha anat esculpint tot donant-los personalitat. Un paisatge embellit per la presència de seculars ermites romàniques que representen un patrimoni arquitectònic excepcional i són testimoni de la seva gent. Un paisatge en el qual l’aigua té un protagonisme essencial, ja que a través de les rieres i rierols es mostra salvatge, natural en les seves gorgues i fresca i abundant en les seves fonts. D’altra banda, l’aigua termal de Termes Orion, molt apreciada per les seves propietats curatives, fa de Santa Coloma una ciutat de salut i punt de destinació per als que busquen repòs i tranquil·litat. Una ciutat que el 1640 va ser protagonista dels fets que van originar la Guerra dels Segadors i que alguns han definit com a terra de sants i de savis. Aquí van néixer sant Salvador d’Horta i sant Dalmau Moner; Salvador Espriu, el cardenal Jubany, Millàs i Vallicrosa, Frederic Clascar... i un llarg estol de personatges que han enaltit la ciutat que els va veure néixer per la seva aportació a la cultura, al pensament i a la ciència.

Santa Coloma presenta en el seu teixit urbà mostres notables del Modernisme i en el parc de Sant Salvador un espai on la natura es manifesta especialment esplendorosa i acollidora per a gaudi de tothom. Santa Coloma us obre les portes tot l’any perquè conegueu les nostres tradicions, les festes, l’oferta cultural i la seva àmplia oferta comercial, que té en les famoses “teules” el millor de la seva gastronomia, i que amb les populars fires del pa amb tomàquet i de la ratafia us convida a visitar-la per gaudir d’un ambient extraordinari. Santa Coloma de Farners, una ciutat amb història que mira el futur amb confiança.

Antoni Solà i Bohigas Alcalde de Santa Coloma de Farners

211

Santa Coloma de Farners

La riera i el parc de Sant Salvador

Vista de Santa Coloma de Farners

una ciutat amb història

el pintor

Santa Coloma de Farners

Santa Coloma de Farners, 1921

osep Beulas i Recasens va néixer a Santa Coloma de Farners el dia 7 d’agost de 1921, fill de Josep Beulas Pujols i Maria Recasens Carbonell, treballador del camp i talladora de suro. De petit ja li interessa el dibuix i assisteix a les classes d’un comerciant local, Carles Vilallonga, que l’ensinistra a poc a poc. La Guerra Civil la passa a Santa Coloma, on coneix Joaquim Mir i Josep Gausach i creix la seva vocació pictòrica; també és aprenent de sastre. L’any 1942 comença el servei militar a Osca, on el paisatge d’alta muntanya li reforça la seva voluntat de pintar-lo. En aquest moment compagina l’activitat a l’exèrcit, la vocació per la pintura i l’ofici de sastre. També fa amistat amb Pérez Barón, el pintor local que el presenta a la petita comunitat artística d’Osca i surten a pintar pels camps de la província. L’any 1946 es casa amb una noia d’Osca, Maria Sarrate, que serà la companya ideal, i fixa la residència a Osca. L’any 1947 guanya un primer premi nacional, que fa possible que l’alcalde d’Osca i l’influent Camón Aznar el facin decidir a ingressar a l’Escuela de Bellas Artes de San Fernando, a Madrid i amb l’ajut d’una beca, perquè formalitzi i activi el seu aprenentatge. El 1948 Beulas i Maria Sarrate s’instal·len a Madrid, en diversos domicilis on perfeccionar la tècnica acadèmica i paral·lelament iniciar la recerca d’un estil personal. En aquest moment decideix deixar de banda el seu ofici de sastre per poder concentrar-se en la pintura. L’any 1951 abandona Bellas Artes però ja ha freqüentat artistes com Ortega Muñoz, Palencia, Vázquez Díaz, entre altres, que seran clau en la seva evolució posterior. El 1954 viatja a París, meca per a qualsevol pintor, i comença a definir el seu estil. També és reconegut en molts certàmens artístics amb diverses distincions. Fins que l’any 1955, i per oposició, guanya la beca del Ministeri d’Afers Exteriors espanyol per anar a l’Acadèmia Espanyola de Belles Arts de Roma, on passarà cinc anys fecunds, plens de sorpresa i llibertat, amb amistats fermes i coneixences excepcionals, com el pintor bolonyès Giorgio Morandi. A Itàlia hi farà moltes exposicions mentre guanya concursos a tot arreu. L’any 1960 retorna a Madrid, on comença una etapa plena de treball i investigació formal que serà recompensada per un important acolliment per part de la crítica i del públic. L’any 1964 la Diputació de Barcelona li concedeix el primer premi de pintura. El 1966 aconsegueix un segon estudi a Alguerdia, llogarret veí d’Osca; i comença a exposar amb èxit als Estats Units i és fitxat per la galeria Kreisler de Nova York, que inaugura seu a Madrid. L’any 1968 obté la Primera Medalla en la “Exposición Nacional de Bellas Artes” de Madrid, que era el guardó més preuat que podia aconseguir un artista de l’Estat espanyol. L’any 1969 abandona Madrid i trasllada definitivament la seva residència a Alguerdia (Osca), on residirà fins ara mateix. També

Beulas al seu estudi d’Osca

Josep Beulas i Recasens

tindrà una magnífica casa dissenyada pel seu amic i arquitecte García de Paredes (1924-1990) a Santa Coloma de Farners. L’any 1970 exposa per darrera vegada a Nova York i fitxa per la Galeria Biosca de Madrid. A partir de 1973 sempre exposarà per l’Estat espanyol. L’any 1983 l’Ajuntament de Santa Coloma de Farners el nomena fill predilecte, distinció que Beulas acceptarà amb gran orgull. En aquest moment la seva trajectòria, des d’Osca, és un continu d’exposicions i reconeixements per tot el territori i, també, d’una precisa evolució en el seu concepte d’art. No és fins a l’any 2000 que es constitueix la Fundació Beulas, embrió del futur CDAN (Centre de Arte y Naturaleza) a partir de la seva col·lecció privada d’artistes, que és un referent per a l’art contemporani de l’Estat i de l’Aragó. En aquest projecte de l’arquitecte Rafael Moneo, que tenia arrels des de la seva segona arribada a Osca, Beulas hi ha esmerçat tota mena d’esforços fins que va ser inaugurat l’any 2006. A hores d’ara, la seva producció artística encara el manté en plena activitat productiva.

212

Sebastià Goday Historiador d’art

l’escriptor

Salvador Espriu i Castelló Litografia de Salvador Espriu feta per Josep Maria Subirachs i Sitjar l’any 1986

Salvador Espriu i Santa Coloma de Farners

alvador Espriu i Castelló, un dels mestres moderns de les lletres catalanes, no va tenir amb Santa Coloma de Farners –on va néixer l’any 1913, al carrer de Jacint Verdaguer– una vinculació especialment estreta, però sí afectuosa. Ens ho demostra, singularment, el fet que el 1980 –cinc anys abans de la seva mort– lliurés a l’Ajuntament colomenc el manuscrit Petita antologia poètica, dedicat a la ciutat. En la dedicatòria d’aquests versos –dipositats a l’Arxiu Comarcal– s’hi reflecteix tota l’estimació que sentia el poeta: “A la capital de la meravellosa Selva, la molt antiga i noble ciutat de Santa Coloma de Farners, on vaig tenir la bona sort de néixer, que m’ha volgut honorar sempre, liberalment, amb la seva predilecció, simple aprenent de paraules com sóc, amb tota la meva gratitud, que va molt més enllà de la meva limitadíssima capacitat d’expressió.” Poc després, el 1981, l’Ajuntament nomenaria el gran escriptor fill predilecte de la ciutat. Santa Coloma, que compta amb una avinguda dedicada a Salvador Espriu, recorda igualment l’autor de La pell de brau, Laia o Primera història d’Esther amb l’escultura que li és dedicada a la cèntrica plaça Farners, obra de Josep Maria Subirachs.

Espriu comparteix amb el barceloní Joan Vinyoli –un altre dels noms essencials de la poesia catalana del segle XX– la vinculació amb la capital de la Selva que podem ampliar a alguns altres dels seus fills il·lustres, com el director de cinema Joaquim Jordà o el cardenal Narcís Jubany. Tenir referents importants, aquí i arreu, és una sort. Però també té –i la capital de la Selva n’és un exemple– l’oportunitat de saber-los posar en valor com a testimonis d’una ciutat i d’una comarca que han contribuït, tan positivament, a construir el nostre país.

213

Ferran Mascarell i Canalda Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Santa Coloma de Farners

El poeta Salvador Espriu, fill del notari Francesc Espriu i Torras, va néixer a Santa Coloma de Farners el 1913

Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1985

l’eclesiàstic

Narcís Jubany i Arnau Narcís Jubany, nascut al carrer del Centre de Santa Coloma, es doctorà en dret canònic i teologia i fou bisbe de Girona, arquebisbe de Barcelona i cardenal A sota, el cardenal Narcís Jubany beneint la campana grossa del campanar que anava a ser restituïda, maig de 1964

Santa Coloma de Farners, 1913 - Barcelona, 1996

Santa Coloma de Farners

resentar el cardenal Narcís Jubany i Arnau, bisbe de Girona des del 1964 fins al 1971 i arquebisbe-cardenal de Barcelona fins a l’any 1990, és per a mi un motiu de goig principalment per tres motius: em confirmà quan era bisbe auxiliar de Barcelona, m’ordenà prevere l’any 1973 a Vilafranca del Penedès com a arquebisbe de Barcelona i ara sóc un successor seu a la seu gironina. Nat el 12 d’agost de 1913 a Santa Coloma de Farners, fou batejat a l’església parroquial deu dies després. Tenia set anys quan va fer la primera comunió. En el curs 1925-1926 ingressà al seminari de Barcelona. El dia 6 de juny de 1936 rebé el sotsdiaconat de mans del bisbe de Barcelona Manuel Irurita Almandoz. El dia 11 juny de 1938 Mons. Ildebrando Antoniuti l’ordenà diaca i el dia 30 de juliol de 1939 fou ordenat prevere a la capella del seminari de Comillas pel bisbe de Calahorra Mons. García Martínez. A l’agost d’aquell mateix any celebrà la primera missa a l’església parroquial del seu poble nadiu. Es doctorà en dret canònic a Comillas i va fer la llicència en teologia a Roma a la Universitat Gregoriana. Fou nomenat durant un temps vicari de la parròquia de Piera i posteriorment catedràtic de Dret Canònic al Seminari Conciliar de Barcelona, notari-secretari del Tribunal Eclesiàstic de Barcelona, viceprovisor, consiliari de l’Acció Catòlica Femenina i dels dirigents d’Acció Catòlica. Col·laborà d’una manera molt eficaç en la realització del Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona i en l’obra benèfica Viviendas del Congreso Eucarístico. Canonge de la Catedral de Barcelona el 1954. El 24 de novembre de 1955 és nomenat bisbe auxiliar de l’arquebisbe-bisbe de Barcelona Dr. Gregorio Modrego. L’any 1962 va representar el bisbe de Girona Dr. Josep Cartañà en la primera sessió del Concili Vaticà II, impedit d’assistir-hi per l’edat. El 10 de febrer de 1964 el papa Pau VI el nomena bisbe de Girona. A Girona principalment treballà per a l’aplicació del Concili Vaticà II en qüestions de formació, d’organització i de propostes pastorals. El dia 3 de desembre de 1971 era nomenat arquebisbe de Barcelona. El papa Pau VI el creà cardenal amb el títol de Sant Llorenç in Damaso, el dia 5 de març de 1973.

A partir del 23 de març de 1990 inicià una jubilació activa –com li plaïa dir– com a arquebisbe emèrit fins a la seva mort, el dia 26 de desembre de 1996 als vuitanta-tres anys. Les seves despulles estan dipositades en un sepulcre a la capella de la Mare de Déu de l’Alegria a la catedral barcelonina. El cardenal Narcís Jubany fou un gran home d’Església, pastor sol·lícit, que va consagrar la seva vida al servei de l’Evangeli, del país i de la seva gent.

214

X. Francesc Pardo i Artigas Bisbe de Girona

el semitista

Josep Maria Millàs i Vallicrosa

studià lletres a Barcelona i es doctorà a Madrid l’any 1920. Dominava a la perfecció l’àrab i l’hebreu i l’any 1925 obtingué la Càtedra d’Hebreu de la Universitat de Barcelona, que no va poder ocupar fins a l’any 1932 després de fer unes altres oposicions i restar vuit anys a la Universitat de Madrid. Se’l considera el creador de l’Escola de Barcelona d’estudis semítics. L’any 1941 obtingué el Premi Francisco Franco a la investigació i el 1943 fou elegit membre de la Reial Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona. Els anys 1956-1959 presidí l’Académie Internationale d’Histoire des Sciences de París i l’any 1962 l’Ajuntament de Barcelona li atorgà el Premi Ciutat de Barcelona a la investigació. El gros de la seva obra (trenta-sis llibres i cent vuitanta articles) s’ocupa sobretot de la història de la ciència àrab i les seves relacions amb la ciència europea medieval, així com de la producció dels jueus hispànics medievals. Traduí al català el Pentateuc, i els llibres dels profetes Isaïes, Jeremies i Baruc. Des del 1950 fins al 1973 tingué un cràter de la Lluna amb el seu nom, que malauradament amb la nova nomenclatura es convertí en el cràter Parrot C. Persona de profundes conviccions religioses des de jove, estigué casat amb la historiadora Francesca Vendrell i Gallostra (19021994), autora de diversos treballs sobre la cultura medieval, amb qui tingueren tres fills: Eduard (1937-1999), matemàtic, teòleg, sacerdot i membre de la Companyia de Jesús (institució que abandonà el 1984 i es casà), i professor a la Universitat de Barcelona; Josep M., també jesuïta i professor de teologia dogmàtica a la Universitat Gregoriana de Roma; i M. Raquel. El seu fill Eduard continuà, en part, els seus estudis i cedí el fons bibliogràfic de tots dos a la Biblioteca

de Ciència i Tecnologia de la Universitat Autònoma de Barcelona (des del 2000, Fons Millàs). Entre les seves obres destaquen: Els textos dels historiadors musulmans referents a la Catalunya carolíngia (1922), Assaig d’història de les idees físiques i matemàtiques a la Catalunya medieval (1931), La poesía sagrada hebraicoespañola (1940), Las traducciones orientales de la Biblioteca Catedral de Toledo (1941), Las tablas astronómicas del rey Pedro el Ceremonioso (1960). Amb la celebració del Mil·lenari de Santa Coloma l’any 1950 guanyà el premi d’història amb el llibre Historia de Santa Coloma de Farnés y su comarca, escrit conjuntament amb el rector del poble, mossèn Francesc Rabassa i Arigós (1889-1981). També fou autor de dos llibres d’articles sobre els seus viatges al Pròxim Orient (Estampas de Tierra Santa, 1942; Aproximaciones al Oriente Medio, 1962), així com de dos volums de poemes, el primer en català i amb el pseudònim Pau de Selva (Amoroses, 1929), i el segon en castellà, ja en ple franquisme (Poesías religiosas, 1951). El 1959 fou nomenat fill predilecte i se li atorgà la Medalla de Plata de la Ciutat. A Santa Coloma de Farners hi té un carrer dedicat.

215

Miquel Borrell i Sabater Historiador

Santa Coloma de Farners

Fotos cedides per la família Millàs i Vallicrosa

El Dr. Millàs i Vallicrosa en una conferència durant el Congrés Internacional d’Història de la Ciència celebrat a Barcelona

El Dr. Millàs i Vallicrosa, acompanyat pel professor Willy Harner durant el Congrés d’Història de la Ciència celebrat a Florència

Santa Coloma de Farners, 1897 - Barcelona, 1970

el poeta

Joan Vinyoli i Pladevall Barcelona, 1914 - 1984

Santa Coloma de Farners

cedides pel Fons Vinyolí de Santa Coloma de Farners

A dalt, Joan Vinyoli estirat a la muntanya. Al costat, el poeta amb la seva mare i la Carmen i, a sota, Vinyoli al turó del Vent, davant del castell de Farners - Fotos

Fill adoptiu de Santa Coloma de Farners

l poeta Joan Vinyoli (Barcelona, 1914-1984) és fill adoptiu de Santa Coloma de Farners. En aquesta població, on va passar els estius de la seva infantesa i adolescència, hi podem situar la descoberta simultània de la natura, la poesia i l’amor. La natura al·ludida en el primer vers de la seva obra, “I la natura em crida”, és justament la d’aquesta terra selvatana, on es va produir la gestació del poeta i que va deixar una empremta fonamental en la seva poesia. La posterior descoberta del mar, a Begur, així com el paisatge urbà de Barcelona, configuren els altres escenaris sensorials i anímics. Vinyoli va viure intensament en tots els ordres vitals: l’experiència amorosa, la de la mort, la de la natura, la creativa, l’onírica, la dels records… I, a partir de la divisa “Haig de fer alguna cosa de la meva pobresa”, va convertir aquesta extraordinària experiència vital en experiència lírica, és a dir, en poesia, creant una obra commovedora que impressiona per la seva autenticitat, capacitat comunicativa i força creativa. Els més de cinc-cents poemes que té distribuïts en setze llibres, als quals podem afegir les traduccions de Rilke i Nietzsche, constitueixen el resultat d’aquesta singular aventura artística, que assoleix uns pics imprescindibles per a la literatura en poemaris com El Callat, Tot és ara i res, Vent d’aram, El griu, Cants d’Abelone, Domini màgic o Passeig d’aniversari. És possible que la grandesa de la poesia de Joan Vinyoli es trobi en la peculiar confluència, en la seva obra, d’una actitud indagatòria de les pregoneses de l’ésser humà abocat al conflicte vital, i de l’assumpció de la poesia com el procediment, substancialment màgic, que haurà de permetre transcendir i assolir el que el poeta anomenava “besllums de permanència feliç”.

Pep Solà Biògraf de Joan Vinyoli

216

Sils

ils és un poble del pla de la Selva que sempre ha estat molt ben comunicat gràcies al fet de trobar-se en el corredor nord-sud, la gran avinguda del país per on discorren trens, carreteres i autopistes. En els darrers anys moltes famílies i persones l’han triat per residir-hi i ja superem els 5.500 habitants, un màxim històric. La diversitat paisatgística i humana és la nostra riquesa, però potser no es coneix gaire fora de la població. A més del nucli de Sils, hi ha els seus veïnats (el Massabè, la Barceloneta, la Granota), el poble de Vallcanera (agregat el 1873) i un conjunt d’urbanitzacions modernes que han contribuït a l’alça demogràfica. Nous sectors han fet créixer recentment el nucli de Sils i l’han unificat amb les Mallorquines. El nostre terme havia estat rural pràcticament fins a l’inici del segle XX i el primer nucli era al peu del camí ral de Madrid a França, en l’encreuament amb el camí de Santa Coloma, al veïnat de les Mallorquines. No es va configurar un nucli a la part baixa del terme, prop de l’antic Estany, on ja hi havia l’església, fins que el 1860 hi arribà el ferrocarril i entorn de l’estació es va crear l’actual carrer Major. El nostre paisatge el defineixen les arbredes en les zones baixes del terme, tradicionalment humides, i els camps de conreu i zones de bosc en les parts més altes. L’estany de Sils és l’element que singularitza l’entorn: molt extens antigament i dessecat en els segles XVIII-XIX amb un sistema de recs i amb la sèquia de Sils, és avui un espai natural protegit i un lloc d’esbarjo. Les primeres activitats industrials de Sils derivaren d’activitats artesanals (esclops, cistells...). De l’elaboració d’embotits pels carnissers locals provenen notables empreses actuals del sector

carni. Si en els anys vint La Lactaria Española s’instal·là al poble, avui hi trobem encara elaboració i envasament de làctics. La indústria tèxtil o paperera existent fins fa poc deixà pas a empreses químiques i d’estampació tèxtil, i els tallers de serralleria o fusteria es combinen amb magatzems de distribució. Des del punt de vista educatiu i cívic comptem amb una escola bressol municipal, dues escoles d’infantil i primària i un centre d’ensenyament secundari que acull els joves de la rodalia. L’activitat cultural i festiva que omple de contingut la sala polivalent La Laguna, els tres centres cívics i locals socials i la vitalitat de les diverses entitats demostren l’empenta del poble i de la seva gent. Però si hi ha una cosa que fa que el nom de Sils sigui conegut per molta més gent és la qualitat dels nostres hostals i restaurants, alguns de tradició centenària i prestigi merescut, i també la gastronomia popular i associativa del col·lectiu La Cuina a Sils, al costat de l’oferta de turisme rural, que ha crescut força en els darrers anys i que ajuda a mantenir masos i a preservar el territori. Amb ells i amb tots els silencs i les silenques us convido a descobrir la nostra realitat sobre el terreny i, en aquestes pàgines, alguns dels nostres conciutadans rellevants. L’una cosa i l’altra valen molt la pena. Martí Nogué i Selva Alcalde de Sils

217

Sils

L’estany de Sils - Foto: Jaume Mos

Foto: Joaquim Soler

L’estació de tren i l’església, orígens del poble de Sils

Sils, ben situat, creix en població i dinamisme

la farmacèutica, biòloga i investigadora

Caterina Bosch i Vidal Caterina amb els seus pares, una amiga de la família i el seu germà Joan. Al costat, Caterina en un dels viatges de recerca a París

Caterina Bosch llegint o estudiant sota un arbre al mas familar de Tossa

Sils, 1939 - París (França), 1984

Sils

l costat d’altres científics catalans de relleu, mereix ésser esmentada una investigadora, nascuda el 1939 i de la qual aviat es complirà el trentè aniversari de la mort i el setanta-cinquè del naixement. Es tracta de Caterina Bosch i Vidal, de Sils, filla d’una família molt lligada a l’activitat forestal. Encara que era la filla petita, els seus pares li van procurar una acurada formació. Després de l’ensenyament primari al poble i del batxillerat a Girona, amb immillorables qualificacions, cursà les carreres de farmàcia i de biologia a la Universitat de Barcelona. S’ha de destacar que la seva vocació era la biologia, tot i que va cursar primer els estudis de farmàcia per complaure els seus pares, del 1955 al 1961, amb premi extraordinari d’examen de grau. Acabà biologia dos anys més tard, també amb premi extraordinari. El 1963 va obtenir el Premio Nacional de farmàcia i el 1964, el de biologia. Va guanyar per oposició la Càtedra de Ciències Naturals de l’institut de segon ensenyament de Castelló de la Plana i allí mateix va començar la recerca científica a l’Estació Oceanogràfica de Benicàssim. Demanà trasllat a Barcelona un any després, a l’Institut Ausiàs March, amb la finalitat de fer la tesi doctoral amb el doctor Gadea, catedràtic de Zoologia, sobre un invertebrat marí de característiques molt notables. El tribunal li concedí per unanimitat la màxima qualificació. Quant a la docència, va passar per diversos instituts i, finalment, va aconseguir la Càtedra de Ciències Naturals a l’Escola de Mestres de la Universitat Autònoma de Barcelona, a Sant Cugat. Val a dir, però, que la veritable vocació de la Caterina Bosch era la recerca en biologia, concretament en el camp dels invertebrats marins. A partir de la seva tesi sobre la Bonellia viridis, les seves investigacions es van centrar en aquest gènere d’éssers vius, que comprèn espècies amb una riquesa proteínica considerable, susceptibles d’aprofitament humà amb vistes a resoldre el problema de la fam al món.

El gros de la seva tasca investigadora el va fer a París, a la càtedra del professor Paul-Pierre Grassé, gran especialista mundial en aquesta branca de la zoologia, el qual deia que era una de les millors científiques amb qui havia treballat. En canvi, no va gaudir de gaires facilitats de les autoritats espanyoles (li regatejaven llicències per sortir a l’estranger, li negaven subvencions) i havia de vèncer mil obstacles per desenvolupar la seva passió investigadora, de fruits reconeguts en l’àmbit científic internacional. Precisament, la darrera sortida a París, el setembre de 1984, era per dur a terme una recerca molt important amb quatre investigadors nord-americans interessats a treballar amb ella a la Sorbona, invitats pel professor Grassé, en el tema de l’aprofitament proteínic d’un invertebrat de l’Atlàntic sud d’esperat alt rendiment. Malauradament, el projecte no va poder ni començar: instal·lats ja en el laboratori escollit, reunit el material necessari, amb tota la il·lusió de la Caterina, que havia perfeccionat el seu anglès, li va sobrevenir una mort sobtada, que va tallar de soca-rel una vida oberta a tota mena de promeses i esperances, que havien d’afegir-se a les realitzacions que ja comptaven significativament en el panorama de la ciència catalana del segle XX.

Joaquim Gelabertó i Rissech Llicenciat en ciències matemàtiques i ciències químiques i investigador Antic professor de Caterina Bosch

218

el col·leccionista de l’automòbil i empresari turístic

Salvador Claret i Naspleda

benèfic, com la cursa a favor del Socors Roig Internacional que es va córrer al Circuit de Montjuïc durant la Guerra Civil i en la qual participà amb l’automòbil cedit per l’actriu Madeleine Caroll. El 1953 creà, junt amb Giovanni Pazé, l’OICA (Organización Internacional de Competiciones Automovilísticas), que organitzà diverses competicions d’automòbils midgets, tant a Espanya com a França i Portugal, en les quals participà activament. També fou fundador el 1959 del Motor Club Girona, entitat que organitzà a Girona diferents curses del Campionat d’Espanya de Velocitat de motociclisme i de karts –amb circuits urbans dins la ciutat– i curses de motocròs, així com la I Caravana Internacional de Coches Vetustos Girona-Costa Brava. El 1978, en nom de la Col·lecció d’Automòbils Salvador Claret, organitzà per primer cop la Llotja de l’Automòbil i la Moto Antiga de Sils, la primera fira-mercat de venda de recanvis i vehicles antics a l’Estat espanyol. Ara bé, tot i la seva llarguíssima trajectòria automobilística, a Girona sempre el recordaran com el primer –i potser l’únic– que es va aventurar a... baixar les escales de la catedral amb cotxe!

219

Salvador Claret i Sargatal Fill de Salvador Claret i Naspleda Actual director de la Col·lecció d’Automòbils Salvador Claret i organitzador de la Llotja de l’Automòbil i la Moto Antiga de Sils

Sils

alvador Claret va dedicar una gran part de la seva vida a l’automobilisme. Ja l’any 1934 obrí a Girona el Garatge Central i dos anys més tard, el 1936, hi creà la primera autoescola. Amb una innata visió de futur, el 1948 construirà a Sils l’Hostal de la Selva, amb serveis d’avantguarda en aquells moments: habitacions en petites casetes individuals, restaurant, garatge, servei de grua, gasolinera, taller mecànic..., tot el necessari per al nou viatger, el turista, que ens visitava amb automòbil. Fou una instal·lació pionera al peu de la carretera general. El 1959 fa una altra aposta hotelera, també a Sils i a la Nacional II, l’Hostal del Rolls –un dels edificis més singulars, per la forma i la decoració, dels anys seixanta–, pel qual fou guardonat amb la Medalla al Mérito Turístico el 1969. La seva gran tasca, però, la que l’ha fet conegut i reconegut internacionalment és la recerca i recuperació d’una gran quantitat de material del patrimoni tècnic, d’automoció i agrícola, iniciada els anys seixanta, per la qual se’l considerà un dels primers protectors d’aquest tipus d’elements patrimonials a Espanya. Aquesta activitat incansable donà lloc a la Col·lecció d’Automòbils Salvador Claret de Sils, museu que avui aplega més de tres-centes peces (automòbils, motocicletes, bicicletes i diferents peces d’automoció) i que forma part del sistema de museus del Museu Nacional de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya. A més de la recerca i el col·leccionisme, junt amb l’historiador Joaquim Ciuró i Gabarró va publicar i difondre el primer llibre d’història de l’automobilisme, Historia del automóvil en España (1970). La seva dedicació a l’automòbil el portà a practicar l’automobilisme esportiu. Participà en moltes curses, algunes de caràcter

Al costat, la família completa a la casa de Sant Narcís, a Girona, als anys cinquanta - FOTOS CEDIDES PER LA FAMÍLIA CLARET

Amb el seu amic Salvador Dalí a Port Lligat, comentant i jugant amb el popular personatge de la revista Cu-cut!

Salvador Claret al costat d’un automòbil Bugatti T37 de 1924 a l’Hostal del Rolls

Vilanna, 1909 - Sils, 1984

el ginecòleg

Josep Maria Dexeus i Trias de Bes

El Dr. Josep Maria Dexeus i Trias de Bes al seu despatx. Al centre, Josep M. Dexeus a la sala de plens de l’Ajuntament de Sils el dia que va pronunciar el pregó de la Festa Major (1998). I la darrera, amb la seva esposa Rosa Gelpí (centre) i els seus amics Antoni Vilaró i Enriqueta Brugués en un acte a Sils

Barcelona, 1924

Sils

l fet que un metge prestigiós com és Josep Maria Dexeus estigui vinculat a Sils és rellevant per a la població. El Dr. Dexeus és una persona molt coneguda, amb una trajectòria professional i humana de molt de relleu i que, en part, passa per Sils. Fill del metge tocoginecòleg Santiago Dexeus i Font (que morí a Sils el 1973) i de Montserrat Trias de Bes i Giró, s’especialitzà també en ginecologia i obstetrícia. Amb el seu germà Santiago (1935), fundà el 1973 l’Institut Dexeus, del qual va ser director durant disset anys, un centre que, a més de ser un referent internacional de l’especialitat, ha fet possible una activitat de formació i de recerca avançada. Josep M. ha contret diversos compromisos amb la professió mèdica: president de la Societat Espanyola de Ginecologia i Obstetrícia i delegat a la Federació Internacional de Ginecologia i Obstetrícia. D’altra banda, el 1993 va ser nomenat acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya i el 2005 membre honorari de l’Acadèmia Internacional Perinatal. Ha estat guardonat pel Govern de Catalunya amb la Creu de Sant Jordi (1997) i amb la Medalla Josep Trueta al mèrit sanitari (2006), i també està en possessió del Premi Jordi Gol i Gurina a la trajectòria professional i humana (2002), que atorga l’Acadèmia de Ciències Mèdiques i de la Salut de Catalunya i les Balears. La seva vinculació amb Sils és de molts anys. Se’l coneix i se l’estima, i el municipi l’ha distingit amb la condició del fill adoptiu i l’ha homenatjat en diverses ocasions. L’estiueig de la família Dexeus a Lloret de Mar va permetre que, de jove, Josep M. conegués la que seria la seva primera esposa, Anna M. Madí, filla petita d’una família de propietaris i comerciants amb diversos membres dedicats a la

política local. L’Anna M., amb qui va tenir tres fills, traspassà el 1983, i Josep M. pensà a vendre’s la magnífica casa que tenia a Sils i on passaven moltes temporades. Però va continuar venint-hi junt amb la seva segona esposa, l’artista plàstica Rosa Gelpí. S’hi han trobat sempre com a casa, hi han fet reformes i durant més de vint anys hi han fet estades de cap de setmana i de més dies, sobretot a l’hivern, unes estades que la Rosa recorda amb tendresa, mentre resta al costat de Josep M. amb amorosa cura en aquesta etapa de vellesa en què necessita més atencions. És també a la casa de Sils on Josep M. va fer memòria del seu passat, en el repòs i la tranquil·litat que tant valora de Sils; fou un procés llarg, iniciat al Brasil i compartit amb la casa de Barcelona, per fer aparèixer finalment el seu llibre El món que us deixem. Memòries d’un metge, que el 2004 va dedicar als seus néts i on les estades a Sils i a la Selva tenen el seu espai. Definitivament, doncs, podem dir que Josep M. Dexeus és un silenc: no hi va néixer, però va triar Sils per a les seves hores de descans i de reflexió, i per honorar l’amistat amb molts de nosaltres, cosa que sempre li agrairem.

Antoni Vilaró i Casas President de l’Associació de Jubilats i Pensionistes de Sils, persona compromesa amb la vida associativa de Sils i amic personal del Dr. Dexeus (Va morir el 22 de novembre de 2011)

220

el mestre, periodista i escriptor

Lluís Lladó i Casellas

Lladó en plena actuació teatral junt amb una component del grup El Ratinyol, de Cruïlles

ón nombrosos els grups de teatre d’aficionats d’arreu de Catalunya que en algun moment de la seva trajectòria han representat la comèdia Un fanàtic del Barça. Aquest va ser el petit gran èxit d’un autor silenc, Lluís Lladó i Casellas. Sempre explicava que l’havia escrita amb l’única intenció de desencadenar la riallada del públic, igual com altres obres (El cas d’un metge de dones, Aquest sí que serà sant...) pensades originalment per a una activa companyia empordanesa de la qual va ser membre fundador, El Ratinyol, de Cruïlles. Darrere l’autor de Un fanàtic del Barça hi havia un home (seguidor de l’Espanyol, curiosament) inquiet i creatiu que mai no parava de tramar idees. Era d’aquelles persones que s’embolicava tot sol i que acabava embolicant els altres. I mirant-ho amb la perspectiva del temps, crec que això és el que el definia, tant en el temps lliure com en l’àmbit professional. En Lluís Lladó era mestre i s’hi va dedicar amb il·lusió; treballà en escoles rurals i també en educació especial, però acabà deixant l’escola per fer realitat el seu somni d’infància: parlar per la ràdio. Durant una dècada va presentar magazins per Radiocadena i Radio Nacional, a Girona. I llavors va tancar el cercle per tornar a fer de mestre. Així es va guanyar la vida, però al marge d’aquestes feines el seu temps era elàstic. Era d’aquelles persones que feia poble, des de ben jovenet a Sils i més tard a Cruïlles, sempre implicat en la

vida cultural més propera. A més, va ser un tastaolletes que, en diferents moments, va fer incursions en un munt de disciplines. De ben jove havia cantat amb el grup de folk Els Tres Peus. En arribar a Cruïlles va ser el torn del teatre amb El Ratinyol, i també va fer de dimoni gros als pastorets de la Bisbal. Més endavant començaria a recitar poesia amb el grup gironí Paraula de Poeta. En el terreny de la comunicació local, va fundar la televisió i la ràdio de la Bisbal i també va col·laborar al Quadern de Sils. El meu pare feia teatre. Feia ràdio. Feia cançons. Escrivia i recitava poesia. Va inventar-se jocs de taula. Pintava quadres. Filmava pel·lícules en súper 8. I fins i tot va exercir ocasionalment d’actor de cinema. Era una mica de tot, sí, però tot el que va fer s’ho va prendre amb passió, amb tenacitat i amb una il·lusió que s’encomanava. Va tenir poc temps, però el va aprofitar al màxim.

221

Marçal Lladó i Lloveras Periodista i fill de Lluís Lladó i Casellas

Sils

Lluís Lladó en la seva faceta de periodista radiofònic i, al costat, Lladó caracteritzat per actuar en una de les seves obres

Girona, 1957 - Cruïlles, 1994

el missioner claretià

Josep Sureda i Camps Josep Sureda de jove, poc després de la seva entrada als claretians. Al costat, en una audiència amb el papa Joan Pau II i, a sota, a Montserrat junt amb l’actual abat del monestir, el gironí Josep M. Soler, del qual havia estat professor

Sils, 1940

Sils

l pare Josep Sureda és un silenc que ha tingut un paper destacat en els claretians de Catalunya i del món. Va néixer el 2 de gener de 1940 al capdavall del carrer de Mallorquines, al cantó que pertany a la parròquia de Sils, tot i que la família es va traslladar poc després a Vallcanera. Era l’últim de cinc germans. Visqué una infantesa agradable i tranquil·la, sense consciència dels temps difícils que es vivien després de la Guerra Civil, en una família de conviccions cristianes, en les quals el van educar. Recorda com va començar a fer d’escolà amb Mn. Josep Clos i com es va desvetllar la seva vocació. També recorda els missioners i predicadors per les festes (sobretot la Santa Missió de 1949). Volia ser missioner, predicador pels pobles, com aquells que venien a predicar a Sils. Quan passà per Sils la Mare de Déu de Fàtima, acompanyada pels missioners del Cor de Maria de Girona, es va decidir. Era ben jovenet, onze anys, quan va entrar al seminari dels Missioners Fills del Cor de Maria, els claretians. Marxava de casa amb una gran il·lusió per iniciar aquell camí nou. No tornaria més a Sils, de manera permanent, tret d’ocasions concretes, celebracions familiars, actes locals, visites... Va fer estudis de teologia a Roma, on es va llicenciar i va ser ordenat sacerdot. De tornada a Catalunya fou destinat com a professor als seminaris de l’orde. Es llicencià en filosofia i en ciències geològiques a la Universitat de Barcelona. Després el destinaren als col·legis claretians de Sallent, primer, d’on fou director, i després al de Barcelona, el 1970, del qual va ser també director fins al 1979. Llavors fou destinat a Valls, on durant deu anys fou professor, administrador i cap d’estudis. Solia ensenyar matemàtiques, ciències naturals, filosofia i religió. El 1987 fou elegit per a tres anys superior provincial dels claretians de Catalunya. Des de Barcelona, era el responsable d’organitzar les activitats de les quinze comunitats (més una missió a Rondonia, al Brasil), uns cent dotze missioners. En acabat, retornà al col·legi Claret de Valls. El 1997 l’elegiren per participar en el Capítol General dels Claretians i en aquella assemblea va ser designat ecònom general, és a dir, responsable de l’economia i membre de la direcció. Es traslladà a Roma, a la Cúria General, on visqué fins al juliol de 2010 (amb un parèntesi de dos anys a Barcelona). Aleshores visità alguns països i regions del món on treballen els claretians (Sibèria central, l’Àfrica, l’Índia, el Japó,

En un viatge a Indonèsia per visitar institucions claretianes en aquell país mentre fou administrador de l’orde

el Brasil, Indonèsia). El 2010 tornà definitivament a Catalunya i resideix a Vic, bressol de la congregació, i és el director de la Casa d’Espiritualitat Claret. Ha estat una vida intensa dedicada a la docència i a la gestió de l’organització, podríem dir, diferent de la que s’imaginava en ingressar als claretians. “En els càrrecs que m’han confiat m’he sentit també plenament missioner” –afirma ell mateix–, “i he realitzat, des dels camins imprevistos de la Providència manifestats a través dels superiors i de l’elecció dels meus germans missioners, el meu servei a la causa de l’Evangeli de Jesús.”

222

Josep Sureda i Castañer Assessor d’empreses i nebot del pare Sureda

Susqueda

l terme de Susqueda està encaixat entre la comarca de la Garrotxa al nord-est i la d’Osona a l’oest. Aquí fa límit amb la província de Barcelona. Té 105 habitants i una superfície de 52 km2. És d’una orografia molt irregular des dels cims d’Armadans i Sant Benet (1.140 m), fins al pla de Susqueda (400 m). Els atractius del municipi bàsicament són els propis de la natura; hi ha infinitat de rutes de senderisme amb camins ben senyalitzats, i també de BTT. El cingle del Far és conegut arreu com el Balcó de Catalunya. El poble, ara negat sota les aigües del pantà que porta el nom de Susqueda, era un petit poble de pagès d’una rústica i franca simpatia. Constava de dos barris, el Ramadal de Dalt i el Ramadal de Baix, i la seva església situada al Ramadal de Dalt era dedicada a sant Vicenç. Actualment el municipi consta de tres veïnats: el del Far, el de Sant Martí Sacalm (on trobem l’edifici de l’Ajuntament i el local social) i el del Coll. I no té un nucli de poble. Els atractius arquitectònics més destacats actualment són el santuari del Coll, dedicat a la Verge Maria, d’estil romànic; l’església de Sant Martí Sacalm o de Cantallops, que des del turó fa de talaia a tot el pla de Sant Martí; i el santuari de la Mare de Déu del Far, damunt del cingle del mateix nom.

Tot i ser un municipi petit disposem de molt bona oferta gastronòmica, amb cuina tradicional i creativa i d’allotjaments en els tres veïnats abans esmentats. El primer diumenge d’octubre se celebra la Festa Major a Sant Martí Sacalm, tot i que tant el veïnat del Far com el del Coll tenen els seus corresponents aplecs.

223

Joan Mercader i Arimany Alcalde de Susqueda

Susqueda

Ajuntament de Susqueda amb la cinglera del Far al fons

Veïnat del Coll i el pantà de Susqueda vist des de la Placeta

balcó de Catalunya

la pintora i poetessa

Dolors Viñas i Rabionet Dolors Viñas i una de les seves obres

Campàs de Susqueda, 1940

RECORDEM SUSQUEDA [...] Aquell gran bassal em fa esgarrifances pensant que jo havia viscut en el poble que està sota l’aigua. Per mi és un mal son que em voldria despertar, passant dies, mesos i anys i sempre el poble dins el pantà. Ja puc ben somiar que el poble no tornarà ni l’enyorada gent que un dia hi vaig deixar.

Susqueda

Unes arrels hi quedaran d’altres me’n vaig emportar els anys van passant i jo sempre recordant.

Podríem parlar de diferents persones que han nascut o que han viscut a Susqueda, però creiem que hem de parlar de la Dolors, una de les poques persones que queden nascudes a Susqueda, abans el poble no fos dins el pantà, i una persona que no es perd cap dels actes que es fan dins el municipi de Susqueda, tot i que no hi viu.

a néixer l’1 de novembre de 1940 al Campàs de Susqueda. D’aquests temps recorda com anava a engegar les cabres i que per anar a l’escola havia de caminar una hora fins a arribar al poble. També rememora els aplecs que hi havia al voltant de Susqueda i el que es trigava per anar-hi. Es va casar a l’església de Sant Vicenç amb en Josep Maria Casas, que havia nascut i viscut a Bosc Ses Vinyes al veïnat de Sant Martí Sacalm. En Josep Maria feia de barber a Sant Martí a la porta esquerra que hi ha entrant a la rectoria de l’església. La Dolors recorda amb enyorança el dia que la Mare de Déu de Fàtima va arribar al poble. Totes les dones i nenes havien fet flors de paper i els homes i nens havien engalanat els carrers per al pas de la processó. Les dones anaven al davant i els homes al darrere tal i com era costum. El 1961 van marxar a Vilanna. Des de llavors la Dolors té com a aficions pintar, fer poemes, fer ganxet i anar a buscar bolets a molts indrets, entre ells a Susqueda. Li agraden els escarlets vermells i els rossinyols. Va anar a aprendre un xic de pintar, i de fer poemes no n’hi ha ensenyat ningú, és autodidacta. Li agrada molt pintar indrets de Susqueda, “el seu poble estimat”, que també és tema de molts dels seus poemes.

Eva Viñolas i Marín 1a tinenta d’alcalde i regidora d’Urbanisme de l’Ajuntament de Susqueda

Bonic és recordar és com tornar a viure, no, no és el mateix com és l’enyorança. Dolors Viñas, 16/10/2006

224

Tossa de Mar

ossa, “la capseta arrecerada entre muntanyes” com l’anomenava Joan Maragall, és una vila plena de personatges coneguts. Persones que han transcendit la història i personatges que no han estat tan coneguts a nivell forà. Tots ells, honoren la vila de Tossa i Tossa se’ls estima. De fet, no sabria dir què és el que passa, però la veritat és que Tossa ha estat un pol d’atracció de persones conegudes des de sempre, especialment del món de la cultura i de la política. Costa d’imaginar com la nostra vila petita i arrecerada exercia i exerceix aquesta atracció. Segurament, és precisament per això, perquè sempre ha estat una petita “reserva natural” no massificada i, per què no dir-ho, tenim el paisatge més bell de tots. Verds i blaus, muntanyes arran de mar, boscos d’un verd profund, propi dels colors de la Mediterrània, i un mar que va des del blau turquesa fins al blau marí segons la cala que triïs, i en tenim un repertori: Pola, Llevadó, Futadera, Giverola, Es Codolar... algunes només són accessibles per mar, són retalls del paradís. Del “paradís blau”, que és com va batejar Marc Chagall la nostra vila, que és la vostra. Tossa ha tingut una tradició artística excepcional: durant els anys trenta del segle XX, artistes de la plana avantguardista europea l’havien escollida per passar‑hi llargues temporades: Jean Metzinger, Georges Kars, André Masson... però també ha inspirat escriptors i poetes: Joan Maragall a la seva Excursió a Tossa va descriure l’hospitalitat dels tossencs i es va meravellar de les ginesteres de la

banda des Cars; Josep Pla ens parlava de les roses de Sant Ponç de l’hort de la rectoria i de la gastronomia tossenca; Manuel de Pedrolo es va inspirar en una de les nostres cales a l’hora d’escriure un dels episodis més impressionants del seu Mecanoscrit del segon origen; i un llarg etcètera de persones que han esdevingut personalitats han fet de Tossa la seva inspiració. I nosaltres hem sabut correspondre: entre nosaltres hi tenim persones il·lustres que han enaltit el nom de Tossa per sempre més. N’hem fet una tria: el prohom Tomàs Vidal i Rey, precursor d’indianos, va anar i tornar dues vegades de Tossa a Guatemala en el s. XVIII, Manuel Vilà, poeta, autor de versos dolcíssims dedicats a Tossa, i una dona, Olga Sacharoff, pintora de fama internacional que es va establir dos anys, entre 1916 i 1918, a la nostra vila. A tots ells els devem que el nom de Tossa hagi traspassat fronteres. A tots ells, gràcies.

225

Gisela Saladich i Parés Alcaldessa de Tossa de Mar

Tossa de Mar

Vila Vella de Tossa de Mar

Vista general de Tossa de Mar

la capseta arrecerada entre muntanyes

Olga Nicolajevna Sacharoff Tbilisi, 1889 - Barcelona, 1967

Tossa de Mar

nys abans de l’esplendor artística de l’any 34 Tossa ja acollia artistes vinguts d’arreu, especialment catalans. Eren els primers descobridors de les possibilitats pictòriques d’aquest racó de natura gairebé verge. Ja des de finals del segle XIX els paisatgistes trobaren a la petita vila un refugi ideal on es barrejaven les qualitats artístiques del paisatge, embolcallat de blaus i verds i emmarcat per la bellesa d’un passat històric. Tossa guardava un deix de romanticisme, el mar, el bosc, el passat medieval de Vila Vella que la convertia en un tema recurrent dels pintors paisatgistes. Artistes catalans com Joan Brull, Jaume Vilallonga, Mir, Gimeno, Lluís Masriera, Galwey, Laureà Barrau, Roig i Soler, Soler de Morell, entre altres, foren els precursors d’un significatiu nucli intel·lectual que arribaria a la seva esplendor en la dècada dels anys trenta. Però abans dels anys trenta del passat segle XX, artistes estrangers ja sojornaven a Tossa. I en concret va ser una noia –Olga Nicolajevna Sacharoff– qui va restar per sempre captiva del seu paisatge. L’estiu de 1916 una jove ucraïnesa arriba a Tossa. Què tenia aquesta vila, allunyada de tot, inaccessible –tant, que encara es parlava “salat” de manera habitual–, que exercia aquesta atracció? Per què Tossa i no un altre lloc? Quins camins van aconduir aquesta pintora a la falda de ses Cadiretes? Olga Sacharoff va néixer el dia 28 de maig de 1879 a Tbilisi, Geòrgia. A Tbilisi es forma a l’Acadèmia de Belles Arts. L’any 1910 se’n va a Munic a perfeccionar els seus estudis. No és clar si va ser en un viatge a Capri quan coneix el fotògraf i pintor anglès Otho Lloyd, nebot d’Oscar Wilde i germà del misteriós Arthur Cravan, o bé si va ser a París on es conegueren. El 1912, amb les primeres manifestacions cubistes i en sintonia amb els artistes d’avantguarda, la parella s’instal·la a París. L’esclat de la Primera Guerra Mundial fa que busquin nous horitzons i la passió del galerista barceloní Dalmau pels nous moviments artístics va fer que escollissin Barcelona per establir‑hi la seva residència. La creació de la revista 391 aglutinà molts artistes d’avantguarda estrangers que es trobaven a Barcelona: el matrimoni Picabia, Albert Gleizes, Marie Laurencin... Tots plegats es fan amics, i molt. L’any 1915 fan la seva primera estada a Tossa. La Fonda Rovira els va acollir. Van venir amb tota la colla d’amics. Més endavant, llogarien una casa al carrer Nou, núm. 5. Els estius a Tossa se succeïen amb els hiverns a la seva magnífica casa del Putxet

Foto d’Olga Sacharoff

Olga Sacharoff a Tossa

a Barcelona. Olga va descobrir els boscos de Tossa, els verds absoluts, les escenes quotidianes d’un petit poble arran de mar, tot i que s’ha de dir que l’Olga no pinta el mar a Tossa, pinta els seus aplecs, ballades de sardanes i sobretot pícnics –que ella anomena “pique-niques”– amb mares que alleten l’infant, homes que parlen, dones que es fan confidències, els seus estimats gossos i cavalls, vestits a “topos”... i al bell mig de verds intensos com un grapat de maragdes a contrallum. I aquest verd és el que sempre més estimaria Olga Sacharoff, el verd viu d’un racó de món que es diu Tossa.

226

Rosa M. Sureda i Solà Tècnica de Patrimoni Cultural Ajuntament de Tossa de Mar

el mariner, comerciant i prohom

Tomàs Vidal i Rey

hospital “para alivio, acogimiento y asistencia de todos los pobres enfermos habitantes de dicha Villa y término de Tossa”. Malauradament, una malaltia greu i sobtada li va impedir d’efectuar personalment els seus propòsits. L’executor de la seva voluntat va haver de ser el nebot Grau Vidal Ferro, marmessor fidelíssim a la voluntat de l’oncle. Aquells darrers dies allitat, a més dels familiars i del notari que en va recollir el testament i les últimes voluntats, també l’atenien diversos amics i coneguts que li testimoniaren l’unànime estimació i confiança de tot un poble. Va morir el 4 d’abril de 1764, als seixanta-set anys d’edat. Les exèquies es van fer amb tota la pompa que aleshores admetia la societat. Al cap de nou anys, les despulles van ser traslladades a la capella del nou hospital, on el nebot havia construït la tomba, dins la qual ell mateix i altres descendents seus també reposen. Tomàs Vidal va dedicar tota la seva fortuna a construir l’Hospital de Pobres de la Vila de Tossa, en allò que constitueix el llegat més gran que cap tossenc ha fet mai al seu poble. Sia recordat.

227

David Moré i Aguirre Historiador i arxiver municipal

Tossa de Mar

ascut el 30 de març de 1697 dins una família de mariners, Tomàs Vidal i Rey es va dedicar de ben jove a la navegació. Cap als anys trenta del segle XVIII es va traslladar a Cadis, on també va emprendre l’activitat comercial, una estada que marcarà per sempre més la seva vida. A l’inici de la dècada dels quaranta es va interessar pel comerç colonial, gràcies a les relacions d’afers amb els homes més emprenedors de la colònia catalana, especialment amb Tomàs Prats, agent de la casa barcelonina Alegre-Puiguriguer. El 1745 ja el trobem establert a la ciutat de Guatemala, llavors la més poblada de l’Amèrica Central, on va obrir amb èxit una botiga. Iniciativa pionera, ja que va ser un dels primers catalans a instal·lar-se en aquell país. Havent tornat a Cadis, l’any 1750, es va dedicar a comprar mercaderies per portar-les a Amèrica. Allà romangué uns deu anys, continuant amb la botiga i dedicant-se també a l’exportació a Espanya de productes colonials. Va participar, com a incipient corresponsal, en l’activitat de la companyia Alegre-Puiguriguer. Quan, ja gran i solter, va considerar que havia arribat l’hora de tornar a la terra nadiua, va liquidar el negoci entre 1760 i 1761. A Tossa va viure en una casa de la Roqueta, i va gaudir del respecte, la consideració i l’admiració dels tossencs. L’Ajuntament el va nomenar tresorer de la fàbrica de la nova església parroquial en construcció. Va ser generós envers els convilatans prestant diners una mica a tothom i, molt sovint, sense interessos; i atenent en primer lloc els malalts pobres de Tossa, amb bona assistència mèdica i espiritual fundant uns benifets. Ja d’Amèrica estant havia expressat als representants de la vila la ferma voluntat de fundar un

Pica baptismal de l’època amb inscripció commemorativa de la mort de Tomàs Vidal i de la fundació de l’hospital

Hospital de Sant Miquel, fundat per Tomàs Vidal i cofundat pel seu nebot Grau Vidal. A la capella hi reposen les seves despulles. Actualment és la Casa de la Cultura de Tossa

Tossa de Mar, 1697 - 1764

el poeta

Manuel Vilà i Dalmau

Retrats de Manuel Vilà

Manlleu, 1887 - Tossa de Mar, 1954

Tossa de Mar

ascut a Manlleu el 29 de desembre de 1887, Manuel Vilà i Dalmau va gaudir d’una infància propera a les fàbriques del tèxtil i al paisatge rural de les terres d’Osona, i va desenvolupar ja en l’adolescència el seu vessant poètic. Mentre estudiava el peritatge mercantil a Barcelona, va presenciar el multitudinari enterrament de mossèn Cinto Verdaguer, al qual va admirar i emular com a poeta, observador i narrador entusiasta del paisatge i la història de Catalunya. La seva vida professional en el món de les finances el va portar primer a Barcelona i després a Tossa de Mar, l’any 1908, quan tenia vint-i-un anys, com a comptable de les fàbriques de suro dels germans Torrellas. Aviat s’arrelà en aquesta petita vila marinera i va ser un dels promotors dels seus encants naturals i patrimonials, coincidint amb el descobriment de la Vil·la Romana dels Ametllers i la recuperació i embelliment de la Vila Vella. L’any 1911 es va casar amb Sílvia Roca i Ragolta, i aquell mateix any va escriure la lletra de la sardana Tossa, flor de mar, amb música de Vicenç Bou. Aquestes paraules es van convertir en el primer eslògan turístic de la vila emmurallada. Durant la seva residència a Tossa, Manuel Vilà mantingué contactes freqüents amb les amistats establertes a Barcelona, Vic, Manlleu o Taradell. Va participar assíduament en conferències, actes culturals i reunions literàries. Influenciat per personatges com Apel·les Mestres, Francesc Matheu o Narcís Oller, col·laborà en l’organització dels Jocs Florals, i fins i tot guanyà premis amb les obres que hi presentà. Després de la mort de la seva jove esposa, l’any 1921 es trasllada amb el seu fill Josep a Barcelona, on torna per inaugurar les oficines del Banc Central. A partir d’aquesta època, freqüenta les tertúlies de La Colla a la terrassa de l’Hotel Colon, a la qual assisteixen personatges del món de les lletres. Continua la seva activitat poètica, al mateix temps que desenvolupa la seva tasca professional, que el portarà successivament a dirigir les sucursals que el Banc Central obre a Tortosa (1927), Reus (1932) i Girona (1934), ciutat on va patir les conseqüències de la Guerra Civil i la posterior dictadura.

La seva obra poètica comprèn uns dos-cents poemes i composicions en prosa. Són pinzellades del dia a dia, fruit de la seva proximitat a la gent i de l’observació del paisatge. Com a bon tossenc, va saber transcriure els sentiments més sagrats del poble amb La cançó dels pelegrins, evocació del passat, present i futur de les generacions, cantada emotivament cada any vora les muralles, un cop s’ha complert el Vot. Manuel Vilà va morir als seixanta-sis anys a Tossa, que el considera el seu poeta, i l’honora posant el seu nom a la biblioteca municipal.

228

Fidel Aromir i Masaguer Economista Director de la Coral Tossenca

Vidreres

l nom de Vitraris significa “treballar el vidre” o “font de vidre” i apareix en el segle XI. Malgrat que no se sap l’origen d’aquest nom, es coneix l’existència d’un forn de vidre als boscos de Vidreres. La troballa prehistòrica més important es produí l’any 1999, amb la necròpolis del Pi de la Lliura, a la zona de Caulès. Es tracta d’un cementiri d’urnes amb restes de cadàvers incinerats. El jaciment és de finals de l’edat del bronze, entre el 850 i el 550 aC. Cap al segle VII aC es consolida a les terres catalanes la cultura ibèrica, i tot indica que Vidreres estaria a la frontera entre els indigets, que habitaven a l’Empordà, i els ausetans, que poblaven la zona de Vic. El castell de Sant Iscle va pertànyer als vescomtes de Cabrera i la primera notícia que se’n té és del 1194 com a conseqüència d’un pacte entre el vescomte Ponç III de Cabrera i el rei Alfons I el Cast. El 1241 va ser donat als templers, però retornà als Cabrera, i el 1310 hi residia Elionor, muller del vescomte Bernat I. També cal fer esment de l’església dedicada a santa Maria que es troba situada al centre del poble, a la plaça del mateix nom. Les primeres referències són del segle XI. Així el 6 de maig de 1066 Arnau Ramon abans de peregrinar a Roma fa testament i entre altres coses deixa a la seva mare els béns que té a la parròquia de Vidreres.

A finals del segle XIX es construïren dos edificis emblemàtics: el Casino i l’Ajuntament. Tot aquest creixement fou degut en part a l’aparició de la indústria surotapera que apareix cap al 1840. Durant la Guerra Civil es va construir un camp d’aterratge de l’aviació republicana als afores de Vidreres, al Pla. També es va construir un refugi a can Vall-llosera i trinxeres al Bosc d’en Puig. Actualment encara es conserva el búnquer, dins la masia de can Vall-llosera. Avui Vidreres és una vila viva i que necessita que la gent cregui en el poble, un poble amb molt de futur.

229

Jordi Camps i Vicente Alcalde de Vidreres

Vidreres

Castell de Sant Iscle

Vista de Vidreres

una vila viva amb molt de futur

el metge

Ricard Deulofeu i Carbona

Fotos cedides per Jordi Vidal i Llorca

Diferents moments familiars de la vida del Dr. Deulofeu

Santiago de Compostela, 1908 - Vidreres, 1982

ls seus pares foren Josep Deulofeu i Poch, natural de Girona, i Rosa Carbona. El seu pare fou catedràtic de farmàcia de la Universitat de Santiago, i després catedràtic de Química Inorgànica de la Facultat de Farmàcia de Barcelona. Ricard Deulofeu fou el quart fill d’una família de nou germans. Va estudiar medicina durant quatre anys a Barcelona i va acabar assignatures a València. Inicià l’exercici de la seva professió en el Raval de Barcelona, però com que es va oposar a l’aixecament militar del general Franco fou represaliat en acabar la Guerra Civil. Així, hagué d’abandonar la feina a Barcelona i el 1944 s’instal·là a Vidreres, on exercí de metge fins a la seva jubilació. Primer va fer una substitució i posteriorment se li va crear una plaça de metge que es va extingir a la seva mort. En pocs anys es creà una gran farmàcia i el seu consultori era visitat per persones de diversos municipis (Vidreres, Sils, Maçanet, Riudarenes, etc.); i molts barcelonins li confiaven la seva salut. Amb la seva moto o amb el seu cotxe no hi havia indret dels pobles dels voltants que no conegués, ja que mai no desatenia una crida urgent d’un malalt encara que s’hagués de desplaçar de nit a una masia d’allò més apartada. En una de les seves visites nocturnes tingué un greu accident de cotxe que deixaria importants conseqüències en la seva salut. Fou una persona amb una gran dosi de professionalitat i humanitat. Fou una persona molt culta, en la qual convergien els seus excel·lents coneixements mèdics i el seu interès per aprendre de totes les experiències que dia a dia vivia. Cosí seu fou l’escriptor i especialista en l’art romànic Alexandre Deulofeu i Torres. Al cap de pocs dies de la seva defunció, el ple de l’Ajuntament de Vidreres acordà posar el seu nom al carrer on visqué, com a mostra de reconeixement.

Vidreres

Josep Formiga i Bosch Investigador

230

els germans músics

Rafel i Antoni Farriol i Iglesias

ls germans Farriol eren fills de Joaquim Farriol i Comas, i de Francesca Iglesias i Bacas. Van néixer a Barcelona, però de ben petits, l’any 1913, van anar a viure a Vidreres, ja que el seu pare fou el primer que va generar i distribuir electricitat en el municipi. L’electricitat l’obtenia a partir d’uns motors de gasogen que utilitzaven carbó, situats al carrer Pau Casals. En esclatar la I Guerra Mundial l’any 1914, el carbó s’acabà i en Farriol s’associà amb en Turbany, creant l’empresa Elèctriques Turbany i Farriol. La nova empresa adquiria electricitat procedent d’una línia d’alta tensió. La societat passà a mans de les vídues dels fundadors i finalment, el 1952, a mans de la filla d’un d’ells, Joana Turbany i Boada. En Rafel Farriol va treballar en l’empresa fins que l’any 1970 la senyora Turbany va vendre l’empresa a FECSA. L’any 1927 en Rafel i l’Antoni formaven part dels onze integrants de l’Orquestra Infantil, dirigida per Josep Rovira. Del 1929 al 1935 en Rafel formà part de l’orquestra Unió Artística de Vidreres, dirigida també pel mestre Josep Rovira, on alhora tocà el seu germà Antoni. Acabada la Guerra Civil, l’any 1940, alguns integrants de la Unió Artística, entre ells en Rafel, fundaren la Joventut Artística, dirigida per Ramon Rosell i Mestres, que funcionà fins al 1946. L’any 1948 actuava l’orquestrina Melodias, fundada per Antoni Farriol. Entre el 1949 i el 1954 funcionà la cobla-orquestra Vidrerense, sorgida de la mà de l’Antoni, que tocava el tible. El 1947 es fundà la coblaorquestra Amoga, sota les ordres del mestre Francesc Mas. Sis dels seus membres inicials procedien de la Joventut Artística, entre ells en Rafel Farriol, que tocava el tible, el trombó i el violí. En Rafel abandonà l’Amoga el 1952.

Jordi Gómez García Regidor de Promoció Econòmica de l’Ajuntament de Vidreres

231

Vidreres

Cobla-orquestra Amoga la temporada 1948-1949. Rafel Farriol tocava el tible, la bateria, el trombó i el violí - Foto cedida per Anna Mas A sota, Orquestra cobla Unió Artística, anys 1929-30. Antoni Farriol és el 1r dels drets començant per la dreta, i Rafel Farriol és el 1r dels asseguts començant per la dreta - Foto cedida per Dolors Mullera

Orquestra Infantil de Vidreres, any 1927. Antoni Farriol és el 3r dels drets començant per l’esquerra, i Rafel Farriol és el 3r dels asseguts començant per l’esquerra - Foto cedida per Joana Turbany

Rafel: Barcelona, 1908 - Vidreres, 2004 – Antoni: Barcelona,1913 - Vidreres, 2009

el cosmògraf, escriptor i mercader

Jaume Ferrer de Blanes

a néixer a Vidreres cap al 1449, i de molt petit va anar a viure a Blanes, motiu pel qual és conegut com Jaume Ferrer de Blanes. Durant anys es dedicà a comerciar per la Mediterrània i negociar amb pedres precioses. Entre el 1466 i el 1480 va treballar per la cort de Nàpols. Entre el 1489 i el 1492 va viatjar per Espanya i va entrar en contacte amb Frederic Enríquez, almirall major de Castella i marit de la vescomtessa de Cabrera, i Cristòfol Colom. El 1493 el papa Alexandre VI va expedir una butlla que dividia el Nou Món entre les monarquies hispànica i portuguesa, la qual va ser rectificada l’any següent pel Tractat de Tordesillas, que establí la línia divisòria a 370 llegües a l’oest de les illes de Cap Verd. Durant tot el procés Jaume Ferrer hi participà, gràcies als seus coneixements de cosmografia, i fou el primer a opinar sobre la posició de la línia del Tractat de Tordesillas. Durant el 1495 va escriure una carta a Cristòfol Colom, aconsellant-lo sobre les terres a descobrir en el Nou Món; i va viatjar amb els Reis Catòlics per diverses ciutats de la península Ibèrica. Entre el 1499 i el 1521 fou clavari general del vescomtat de Cabrera. En els darrers anys de la seva vida es dedicà a la lectura i l’estudi de la Divina Comèdia de Dant, que donaren com a fruit el seu llibre Sentencias catholicas y conclusions principals del preclaríssim Teolech y divi Poeta Dant florenti. El 1526 atorgà testament fent diversos llegats de diners, entre ells a favor dels pobres de Vidreres, a l’obra de l’església parroquial de Vidreres i a l’hospital de Vidreres. Joan Ferrer, probablement germà de Jaume Ferrer, fou amo de la ferreria de Vidreres. El 1520 Jaume Ferrer i Ferrer, nebot del cosmògraf Jaume Ferrer, era batlle de Vidreres.

Vidreres

Foto: Arxiu Històric de Girona

Fragment del testament de Jaume Ferrer on diu que és natural de Vidreres

Escultura que representa Jaume Ferrer ensenyant a un nen, situada en el monument a Colom de Barcelona - Foto: Josep Formiga

Vidreres, 1449 - Blanes, 1529

232

Eduard Adrobau i Ros Regidor de Patrimoni de l’Ajuntament de Vidreres

ilobí d’Onyar és un municipi de la comarca de la Selva que comprèn els pobles de Salitja, Sant Dalmai i Vilobí. El riu Onyar el travessa de nord-est a sud-est i el paisatge és principalment pla, formant suaus ondulacions cobertes d’alzines, roures, pins, suros i zones de conreu i pastura. Som un municipi petit, amb poc més de 3.000 habitants, on es barreja la tradició rural amb la modernitat. Una de les nostres principals àrees d’activitat econòmica és la pagesia, que en els últims temps ha patit un important procés de modernització i situa el municipi entre els capdavanters de la comarca en aquest camp. La situació estratègica de Vilobí pel que fa a les comunicacions, amb l’aeroport de Girona-Costa Brava, l’Eix Transversal i l’autopista AP-7 confluint al municipi, s’ha traduït en una àmplia oferta gastronòmica i d’allotjament, majoritàriament en forma de cases de turisme rural. Els nostres principals atractius turístics són la tranquil·litat, la naturalesa en estat pur i unes singulars mostres d’arquitectura romànica i barroca. El volcà de la Crosa, envoltat d’un imponent espai natural protegit i amb el cràter més gran de la Península, conforma un

atractiu incomparable per a aquells a qui agradi passejar en un entorn natural. Les ermites de Sant Llop i Santa Margarida, per la seva banda, destaquen com a mostres de la nostra diversitat cultural, i els paratges de les Fonts, la Resclosa d’en Borra i les Tosqueres ofereixen espais on passar agradables estones a l’aire lliure. Tots aquests punts d’interès estan comunicats mitjançant rutes que es poden fer tant a peu com en bicicleta i són aptes per a pràcticament totes les edats.

233

Olga Guillem i Pujol Alcaldessa de Vilobí d’Onyar, Salitja i Sant Dalmai

Vilobí d’Onyar, Salitja i Sant Dalmai

Xarxa de camins per anar a peu o amb bicicleta

Vista del castell restaurat de Vilobí i de l’ésglésia parroquial

Vilobí d’Onyar, Salitja i Sant Dalmai

el pagès i síndic remença

Pere Antoni de Vilobí

Vilobí d’Onyar, Salitja i Sant Dalmai

Font: Arxiu de la Corona d’Aragó, RP 2610, 9, 1519

Fragment de l’acta de l’elecció dels nou síndics de Girona, Pere Antoni entre ells, feta el 3 de juliol de 1486

Vilobí ? - ? (segona meitat del segle XV)

ls pobles la història no està feta per la llista de reis, bisbes i batalles. En el cas de Vilobí té un personatge molt destacat: és en Pere Antoni, pagès d’una casa que la toponímia i la tradició situen al veïnat de la Sarreda, encara que no en sabem les dates del naixement ni de la defunció. Els remences eren els pagesos que havien perdut la llibertat personal i quedaven adscrits al mas on vivien, eren propietat del senyor i estaven sotmesos als mals usos, que eren molt onerosos. A finals del segle XV el problema remença explotava a tot Catalunya en forma de guerres de remença; calia cercar-hi solucions i aquí és quan comença a actuar el nostre personatge: el síndic Pere Antoni de Vilobí. És normal que de Vilobí en sorgís un síndic representant remença: era una de les parròquies que en tenia més, uns cinquanta, segons mostra Vicens Vives en el seu llibre El gran sindicato remensa; els síndics remences eren els que havien de fixar i cobrar els “talls” de cada mas per quedar redimits de les tasques o mals usos i ésser homes lliures, i aquí és on actua en Pere Antoni. A primers del 1483 comença la seva activitat, proveït d’un salconduit expedit pel baró de Cruïlles, per anar a Banyoles, Besalú i Sant Feliu de Pallerols, on els pagesos eren més exaltats: d’aquí eren en Pere Joan Sala i en Verntallat. Durant els anys següents hi va haver moltes anades i vingudes per les comarques gironines i desplaçaments a Barcelona per parlar amb els oficials reials. S’acosta l’any 1485, en què va haver-hi una data i uns acords molts importants.

A la primavera de 1485, després de moltes anades i vingudes i atès que tothom tenia confiança en el síndic Pere Antoni, es reuneixen el 20 de juliol al castell de Vilobí el comissari reial Margarit, el cabdill Verntallat i molts pagesos de les contrades gironines, que junt amb uns quants de Barcelona i Osona acorden coses importants: els pagesos pagaran censos i tasques, tindran llibertat personal i rescabalaran el senyor dels drets econòmics que perdi. I cal elegir els pagesos que aniran a signar amb el rei la sentència d’aquest acord. A l’estiu i la tardor del 1485 va haver-hi seriosos entrebancs d’una i altra part en el compliment dels acords de Vilobí. El rei canvia el negociador Margarit per López de Mendoza, aquest convenç Pere Antoni i encaren la recta final: serà la Sentència Arbitral de Guadalupe, signada el 21 d’abril de 1486. En Pere Antoni va afluixant la seva activitat i torna a fer de pagès a casa seva, a Vilobí.

234

Lluís Ball-Llossera i Pol Naturalista

Oda al castell de Montsoriu (Fragment) Envoltat de muntanyes que toquen el cel, tan superb com un déu, misteriós i atractiu, per damunt de la plana, amb fermesa i anhel, clivellada la pell i endurida l’arrel ix feixuc i solemne un castell: Montsoriu Des de baix, Montsoriu és un clam retingut, presoner de la línia del cel. Qui vindrà a aplegar el seu doll de memòria, mogut per l’interès del passat? Qui escriurà el contingut d’aquest signe que els temps no han après a oblidar? Des del cim, els poblets semblen xais amansats que pasturen els verds i somnien el pa d’esperança futura, i es bressen als pits d’una mare fecunda que fascina els sentits. Tot és cert des d’aquí i a l’abast de la mà. El futur teu i nostre, arraulits al llindar de la fe d’un país cobejat i captiu, on la pedra es transforma en el crit angular, que demana resposta i ens cal contestar des de dins, a nosaltres i a tu, Montsoriu. Jesús Ciuró i Petit

Foto: El castell de Montsoriu Foto: Aias-editorial

Índex alfabètic

abertis 6, 24, 28, 86, 87, 104, 112, 114, 155, 196, 227, 245 abertis autopistas 9, 15 Eduard Adrobau i Ros 232 Maria Àngels Adroher 92 Joan Adroher i Gich 92 Joan Agustí i Panella 188 Aiguaviva 21, 22, 23, 24 Esteve Albert 180 Xavier Albertí 32 Josep Albertí i Lapedra 32 Salvador Alemany i Mas 15 Miquel d’Alentorn 121 Josep Aliu i Mundet 69 Miquel Amalrich 41 AMBL 138, 140, 141, 142, 145, 146 Amer 23, 121, 122, 123, 124, 126, 160 Manuel Anglada i Ferran 180 Anglès 125, 126, 127, 128 Antoni Anguela 157 Victorino Anguera Sansó 61 Ildebrando Antoniuti 214 Josep Aragay i Blanchart 148 Arbúcies 129, 130, 131, 132, 133, 134, 135, 136, 166, 168 Eusebi Arnau 173 Francesc Arnau i Cortina 166, 168 Dolors Arnau i Robert 168 Arnau Ramon 229 Fidel Aromir i Masaguer 228 Raimon Artís i Mercadet 205 Arxiu de la Corona d’Aragó 234 Arxiu Històric de Girona 232 Arxiu Històric Municipal d’Arbúcies 130, 131, 132, 133, 134, 135, 136 Arxiu Municipal de l’Ajuntament de Breda 149 Carme Auguet i Comalada, Donya Carmen 51, 52 Francesc Avellana 202 Josep Avellaneda i Roig 200 Joan Ayats i Casas 130 B Joan Badia 65Far Pepito Bagué 142 Enric Bagué i Vila 37 Joan Baixas 69

M. Balanzat 62 Salvador Balliu i Torroella 155 Lluís Ball-Llossera i Pol 234 Marina Baños 42 Josep Barba 44 Carles Barceló 62 Manel Barceló 150 Mercè Barnadas i Serrallonga 156 Josep Baró i Güell 41 Xavier Barral 63 Montserrat Barrera i Serra 86 Jordi Barris 33 Josep Barris i Albreda 33 Joan Barris Solench 33 Joaquima Bassieras Ripoll 49 Baltasar Bastero i Lledó 123 Rafael Bataller 138, 142 Antoni Baulida 38 Timothy Baum 143 Joaquim Bauxell 127 Frederic Bechini 173 Maria Teresa Bedós i Garcia-Ciaño 138 Bernat de Bell-lloc i Pont 93 Els comtes de Bell-lloc 93 Guillem de Bell-lloc i Net 93 Maria Mercè de Bell-lloc i de Portell 93 Ramon de Bell-lloc i de Macip 93 Benlloc 178 Ramon Berenguer I 198, 205 Ramon Berenguer II, Cap d’Estopes 198 Eva Berenguer i Cantero 52 Berenguer Ramon I 198 Miquel Berga 83 Manuel Bernat Carreras 170 Bernat de Margarit 88 Bernat Hug de Cabrenys 90 Bernat II, vescomte de Cabrera 131 Manel Bernat i Tymen 170 Prudenci Bertrana i Gomis 114 Aurora Bertrana i Salazar 51, 53 Bescanó 25, 26 Josep Beulas i Recasens 212 Josep Beulas Pujols 212 Josep Blanch 49 Blanes 13, 119, 137, 138, 139, 140, 141, 142, 143, 144, 145, 146, 175 W. Blaschke 62 Miquel Boadas 176 Miquel Bohigas 88, 90

239

Teresa Boix 189 Roberto Bolaño i Ávalos 139 Manuel Bonmatí de Cendra 210 Joan Bonmatí i Massachs 210 Manuel Bonmatí i Pérez 210 Rosa Maria Bonvehí 207 Bordils 27, 28, 29, 30, 65, 91, 94 Miquel Borrell i Sabater 215 Mercè Bosch 32 Salvador Bosch 203 Isidre Bosch i Batallé 41 Jordi Bosch i Roura 34 Caterina Bosch i Vidal 218 Josep Bota-Gibert 143 Climent Botet i Franquesa 54 Joaquim Botet i Sisó 51, 54 Cristina Botet i Surís 174 Vicenç Bou 228 Emilio Bover 112 Andreu Bover i Pagèspetit 130 Breda 131, 147, 148, 149, 150, 151, 152 André Breton 143 Josep Brillas Martí 41 Joan Brossa 63, 150 Bruguera 23, 168 Fèlix Bruguera i Ligero 188 Enriqueta Brugués 220 Bartomeu Brull 132 Brunyola 153, 154 Luis Buñuel 143 Carme Buqueras 150 Lluís Buscarons 40 Gemma Busquets i Arnau 101 Jaume Busquets i Arnau 11, 99 Anton Busquets i Punset 204 Gerard Buxeda i Majoral 56 C Pius i Agustí Cabañas i Font 173 Cristina Cabañas i Rodríguez 173 Pere Caimó 70 Pere Calders 145 Caldes de Malavella 13, 29, 155, 156, 157, 158 Dolors Callol i Chevalier 149 Josep Maria Camarasa 141 Francesc Cambó 106 Ricard Camó Campillo 56 Camón Aznar 212

Índex alfabètic

Pilar Camós 208 Francesc Campderà i Camín 170 Campllong 31, 32, 33, 34 Gabriel Campo 144 Gabriel Campo Villegas 112 Francesca Camprubí 74 Lluís Camps i Sagué 41 Eudald Camps i Soler 63 Jordi Camps i Vicente 229 Canet d’Adri 35, 36 Júlia Cantal Moriscot, vídua de Joan Guyal i Agustí 188 Anna Cantalosella 132 Salvador Cañas 164 Joaquim Carbó i Masllorens 156 Rosa Carbona 230 Josep M. Carbonell 126 Xavier Carmaniu i Mainadé 64 Josep Carner 178 Madeleine Caroll 219 Anton Carrera i Busquets 204 Francesc Carreras i Candi 205 Élie Cartan 62 Josep Cartañà 214 Arnald de Cartellà 90 Arnau Guillem de Cartellà 90 Guillem de Cartellà 90 Guillem Galceran II de Cartellà 90 La família dels Cartellà 90 Guillem Galceran de Cartellà i de Falgons 90 Jaume Casademont i Perafita 26 Tina Casademont i Ruhí 26 Pau Casals 166 Francesc Xavier Casanovas i Busquets 85 Casares 162 Josep Maria Casas 224 Pepita Casas 200 Sandra Casas i Mascarós 82 Marc Casas i Vilaret 200 Narcís Casassa i Font 97 Francesc Casellas 50 Maria Casellas 93 Cassà de la Selva 37, 38, 72, 73, 94 Magí Albert Cassanyes 143 Josep Cassú i Serra 28 Francesc Cassú Jordi 28 Xavier Castanyer i Angelet 148 Helena Castellà i Duran 184 Víctor Català 158, 204 Comte de Catanzaro 90 Celrà 27, 39, 40, 41, 42, 44, 65

Joaquima de Cendra i Carreras 210 Cervià de Ter 43, 44 Marc Chagall 225 Charles Chaplin 55 Denis Chauffat 53 Cirlot 63 Montserrat Ciurana i Caterina Pons 196 Dalmau de Ciurana i Francesch 196 Jaume Ciurana i Pons 195, 196 Joaquim Ciuró i Gabarró 219 Jesús Ciuró i Petit 236 Eugenie Clarac 175 Claret 167 Salvador Claret i Naspleda 219 Salvador Claret i Sargatal 219 Frederic Clascar 211 Josep Maria Clopés i Alemany 183 Joaquima Clos 162 Josep Clos 222 Francesc Codina 126 Joaquim Codina 160, 162 M. Assumpció Codina 202 Bonaventura Codina i Augeroles 167 Ramon Codina i Callís 160 Josep Oriol Codina i Guinó 160 Romà Codina i Masera 169 Joaquim Codina i Vinyes 160 Antonio Coello 207 Mireia Collell i Roselló 70 Pepita Coll Pal 175 Cristòfol Colom 232 Marta Colomé i Flores 152 Concepció Colom Estudis 40 Xavier Colon i Auguet 204 Lluís Comalada 157 Joan Comalat 55 Comellas 136, 138 Bonaventura Conill 178 Gary Cooper 176 E. Cormine 62 Daniel Cornellà i Detrell 39 Jordi Corominas i Ribas 95 Bonosi Cortils 140 Josep Cortils i Vieta 140 Ramon Costa i Palomeras 91 CRDI 51, 55, 56, 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 114 Ramon Cuadras 133 Maria Cufí i Portas 33 Xavier Cugat i Mingall 51, 55 Cuixart 63

240

Alfredo Cullell Díaz 110 Quim Curbet 83 Julià Cutiller 68 D Joaquim Daban i Massana 177 Salvador Dalí 80, 100, 143, 219 Josep Dalmau Carles 61 Catalina Dalmau i Casademont 61 Auguste Degas 44 Edgar Degas 44 Francesc Despuig 93 Ricard Deulofeu i Carbona 230 Josep Deulofeu i Poch 230 Alexandre Deulofeu i Torres 230 Santiago Dexeus Font 220 Josep Maria Dexeus i Trias de Bes 220 Marlene Dietrich 176 Désiré Dihau 44 Ramon Dim 60 Lourdes Domènech i Cases 139 Anna Maria Domènech i Coll 171 Antoni Domènech i Domènech 123 Joan Domènech i Moner 28, 177 Francesc Domingo 150 Dani Duch Dausà 55, 62 Jaume Duran i Coll 72 Lluís Duran i Massaguer 183, 184 Montserrat Duran i Xamani 167 E Ramón Echarren 167 Thomas A. Edison 64 Josep M. Encinas López de Espinosa 164 Frederic Enríquez 232 Ermessenda de Montsoriu 147 Ermessenda d’Hostoles 90 Aureli Maria Escarré 192 Cristina Espígol 48 Xavier Espígol i Puig 48 Pere Espinet i Coll 125 Salvador Espriu 145, 211, 213 Roser Estanyol i Torrent 43 Carme Esteve Andoca 57 F Abelard Fàbrega 68 Esteve Fàbregas i Barri 172, 177

Angelina Fusellas i Pujol 122 G García de Paredes 212 Pere Garcia i Fària 161 Marc Garcia i Nadal 209 García Martínez 214 Antoni Garcia Porta 139 Juan Luis García-Tuñón Gelats 174 Ava Gardner 176 Florentina Garriga i Carreras 73 Josep Garriga i Font 85, 86 Pere Garriga i Solà 129 Sebastià Gasch 143 Gaserans i Grions 186, 197 Bernat Gaufred 177 Josep Gausach 212 Martí Gay Badia 57 Joan Gay i Puigbert 44 Maria Gay i Tibau 51, 57 Antoni Gelabert 152 Joaquim Gelabertó i Rissech 218 Joan Gelats i Botet 174 Narcís Gelats i Durall 174 Rosa Gelpí 220 Manuel Genovart i Boixet 149 Francesc de Giginta 121 Antònia Gimbernat i Gou 83 Francesc Gimeno 138 Joan Giné i Partagàs 160 Magdalena Giralt 206 Girona 11, 19, 21, 22, 23, 24, 25, 26, 27, 28, 31, 34, 35, 36, 37, 38, 41, 44, 45, 47, 48, 49, 50, 51, 52, 53, 54, 55, 56, 57, 58, 59, 60, 61, 62, 63, 64, 65, 66, 71, 72, 73, 74, 76, 80, 81, 82, 83, 84, 85, 86, 87, 88, 89, 90, 93, 94, 95, 96, 97, 98, 99, 100, 101, 102, 106, 107, 108, 109, 110, 112, 114 Jordi Gironès i Pasolas 193 Núria de Gispert i Català 190 Salvador Gispert-Sauch i Burch 110 Albert Gleizes 226 Sebastià Goday 212 Camille Goemans 143 Jordi Gómez García 231 Francesc Gómez i Ridorsa 186 Pedro E. González Juarranz 134 Jordi Goñi i Sarsanach 149 Saül Gordillo 63

241

Carles Gorini i Santo 62 Enric Granados 50, 135 Paul-Pierre Grassé 218 Dolors Grau 104 Guillem Grau de Benaula 196 Montserrat Grau i Puigvert 112 Maria Grau Presas 24 Enric Grebler 107 Grup de Recerca de Fornells 48, 49, 50 Esther Gubert i Casanova 201 Joan Gubert i Suñer 202 Guerau de Cabrera 147 Sonia Guerrero i Guerrero 89 Olga Guillem i Pujol 233 Guimerà 204 Antoni Guinó i Bou 179 H Ernest Hemingway 176 Quim Hereu (Joaquim Ramírez de Cartagena i Hereu) 66 Tania Hernández Franco 66 Maria Horta Bechdejú 154 Antoni Horta del Molí 154 Hostalric 163, 165, 166, 167, 168 Mercè Huerta 52 I Vicença Ibáñez 156 Joan Iglesias Gené 149 Francesca Iglesias i Bacas 231 Jordi Iglesias i Salip 147 Joan Illa i Colomer 132 Manuel Irurita Almandoz 214 J Joana la Massissa 207 Joan Pau II 222 Pere Joan Sala 102, 234 Ferran Jofre i Solés 29 Joan Joher i Planas 96 Carme Jordi 28 F. Xavier Jou i Viola 29 Josep Juanhuix 167 Jeroni Juanola 40 Narcís Jubany i Arnau 211, 213, 214 Juià 27, 41, 65, 66 Lluïsa Julià i Capdevila 145

Índex alfabètic

Anna Fàbregas i Orench 172 Robert Fàbregas i Ripoll 81 Rafel Faixedas 199 Jordi Falgàs i Casanovas 58 Valentí Fargnoli i Annetta 181 Joaquim Farriol i Comas 231 Rafel i Antoni Farriol i Iglesias 231 Robert Fauria i Danés 13, 203 Carl Faust 141 Jaume Felip i Gibert 178 Francesc Feliu 46 Aquilina Fernández Zapico 68 Jofre Ferrer 82 Manel Ferrer 202 Paquita Ferrer 184 Jaume Ferrer de Blanes 232 Jaume Ferrer i Ferrer 232 Francesc Ferrer i Gironès 51, 56, 70 Josep Ferrer i Oliveras 40 Jofre Ferrer i Pumarola 80 Narcís Figueras i Capdevila 157 Josep Figueres 126 Domènec Fita 206 Flaçà 45, 46, 91, 94, 106 Armand de Fluvià 175 Fogars de la Selva 163, 164 Folch i Torres 136, 142 Fons Bertrana. Universitat de Girona 53 Fons V. Coma Soley 142 Albert Fontana Esteve 41 Isidre Font i Coromines 187 Nicolau Font i Maig 173, 178 Pius Font i Quer 160 Agustí Font i Surís 173 Eduard Fontserè 144 Josep Formiga i Bosch 230, 232 Fornells de la Selva 23, 47, 48, 49, 50, 76 Juan Fradera Nogué 185 Joaquim Franquesa 110 Lluís Freixas i Mascort 78 Lluis Freixas i Vilardell 31 Josep Antoni Frias i Molina 165 Jordi Frigola 37 Benet Frigola i Arnau 168, 184 Joan Frigola i Genet 168 Jaume Frigolé i Torrentà 35 Frodoí de Barcelona 147 Josep Fugarolas 202 Jaume Fugarolas i Masó 164 Fundació Rafael Masó 58

Joan G. Junceda i Supervia 142 Consol Junquera i Fusellas 122 Josep Junquera i Fusellas 122 Narcís Junquera i Fusellas 122, 124 Narcís Junquera i Rigau 122, 124 Josep Junquera i Ruscalleda 122 K Georges Kars 225 Emilio Kléber 68 L La Cellera de Ter 159, 160, 161, 162 Lluís Lambert 133 Carles Lambert Pascual de Roquer 133 F. Javier Laso Guzmán 182 Marie Laurencin 226 Beppo Levi 62 Joaquim Llach Guilla 104 Joaquim Llach i Coll 104 Teresa Lladó 41 Vicenç Llado i Batllori 112 Lluís Lladó i Casellas 221 Marçal Lladó i Lloveras 221 LLuís Lladó i Teixidor 112 Llagostera 57, 67, 68, 69, 70, 71, 76 Lluís Llagostera i Falsetas 162 Llambilles 71, 72, 73, 74 Enriqueta Llauró 41 Joan Llaverias 178 Narcís Llobresols 123 Benet Llobresols i Nató 123 Susana Lloret 201 Lloret de Mar 13, 119, 169, 170, 171, 172, 173, 174, 175, 176, 177, 178 Josep Lloveras i Feliu 38 Otho Lloyd 226 Antoni López 194 Pere López 203 López de Mendoza 234

Índex alfabètic

M Maçanet de la Selva 163, 179, 180, 181, 182 Anna M. Madí 220 Josep M. Madorell 156, 180 Madremanya 75, 76 René Magritte 143 Édouard Manet 44

Lluís de Manuel-Rimbau i Muñoz 74 Joan Maragall 204, 225 Miquel Marfull 207 Ramon Margalef 141 Bernat II de Margarit 88 Joan Margarit 88 la família dels Margarit 88, 89 Lluís Margarit 88, 89 Lluís Margarit Bertran 89 Bernat III Margarit de Pau 88 Joan Margarit de Requesens 88, 89 Joan Margarit i de Pau 88, 89 Joan I Margarit i de Peguera 88 Maria del Pilar Mundet i Noguera 110 Josep Marigó i Costa 137 Mercè Marquès Casanovas 92 Jaume Marquès i Casanovas 76 Josep Maria Marquès i Planagumà 48 Salomó Marquès i Sureda 98 Miquel Marquès i Vilà 76 Marsé 139 Frank Marshall 50 Daniel Martí i Juny 135 Antoni Martí i Petit 180 Xavier Martínez i Torra 50 Teresa Martorell i Julià 151 Francesc Mas 40, 157, 231 Jaume Mas 157 Rafael Mas 69 Pere Masats i Vilata 126 Ferran Mascarell i Canalda 213 Anna Maria Mascort i Nogué 153 David Mascort i Subiranas 109 Marià Masferrer 160 Quim Masferrer i Cabra 198, 199 Cristina Masferrer i Felip 57 Artur Mas i Gavarró 9 Francesc de P. Mas i Oliver 178 Mas i Oliver 178 Francesc Mas i Ros 40, 157 Domènec Mas i Serracant 50 Josep M. Mas 154 Pau Masó i Fàbrega 80 Rafael Masó i Valentí 51, 58, 110 J. M. Masramon 74 Massanes 163, 183, 184, 185, 186 Jules Massenet 44 André Masson 225 Joaquim Mateu i Bosch 21 Joaquim Mateu i Gasquet 136 Frederic Mayol i Ibáñez 84

242

Carme Mayugo i Majó 150 Antonio Membrives i Jiménez 146 Jaume Meneses 194ww Ramon de Mercader 93 Joan Mercader i Arimany 223 Apel·les Mestres 204, 228 Jean Metzinger 225 Alfons Miàs i Martí 94 Francesc Millàs i Horta 154 Josep Maria Millàs i Vallicrosa 154, 211, 215 Ministral i Masià 57 David Miquel i Carabús 86 Joaquim Mir 212 Enric Miralles i Pedrals 34 Dolors Miralpeix i Cairo 128 Enric Mirambell Belloc 57 Mistral 204 Marçal Molas 62 Eugeni Molero 157 Anna Maria Molina de Haro 51, 59 Francesc Mollera i Moreno 22 Josep Maria Mollera i Santaló 22 Frederic Mompou 60 Rafael Moneo 212 Domènec Moner i Basart 171 Francesc Monsalvatje i Fossas 60 Enric Monserdà 173 Mont-Ferrant 137, 146 Xavier Montsalvatge i Bassols 51, 60 Josep Montsant i Planiol 192 Josep Moragues i Sobrevia 206 Montse Morales i Palé 42 Giorgio Morandi 212 David Moré i Aguirre 227 Alfons Moré i Paretas 81 Elvira Moreno Arias 164 Sixte Morera i Vilà 199 Josep Morgades 188 Jaume Mos 217 Albert Mosoll 201 Josep Mulà i Alofra 65 Dolors Mullera 231 Narcís Munsó Prats 181 Ramón Muñoz-González 185 Jacint Muñoz i Arbat 74 Armando Mura Carazo 185 N Anna Nadal 184 Josep M. Nadal 98

O Antoni Obiols 189 Josep Maria Obiols 190 Antoni Obiols i Boix 189 Maria Carme Obiols i Boix 189 Carles Obiols i Taberner 190 Josep Maria Oliveras 51, 83 Josep Maria Oliveras Puig 51 Alfred Oliver i Malagelada 93 Eugeni d’Ors 148 Ortega Muñoz 212 Osor 159, 160, 161, 187, 188, 189, 190, 200, 203 P Joan Pagans 40, 41 Llorenç Pagans i Julià 44 Pere Pagans i Lladó 41 Pere Pagans i Roqué 44 Josefina Pairolí 78 Miquel Pairolí i Sarrà 78 Joan de Palau i Buxó 46 Raimon i Joan de Palau i Juncà 46 Palencia 212 Josep Manel Pallàs i Julià 110 Manuel Palmero Rallo 123 Josep Palou i Díaz 96 Rosa Panella 188 Albert Parareda 102 Francesc Pardo 186, 214 X. Francesc Pardo i Artigas 214 Mateu Parera i Vilaret 200 Mateu Parera-Nieto i Perich 47 Maria Dolors Pascual Garrofa de Roquer 133 Guillem Pascual i Barceló 100 M. Eugènia Pascual i Buj 100 Iu Pascual i Rodés 194 Rafael Patxot i Jubert 144 Caterina de Pau 88 Pau VI 214

Giovanni Pazé 219 Manuel de Pedrolo 225 Joan Peiró i Bonany 185 I. Pèlach 98 Menéndez Pelayo 204 Albert Peracaula i Boschsacoma 75 Pere Antoni de Vilobí 234 Pérez Barón 212 Josep Perich i Pons 45 Maria Perich i Serra 30 P. Pi 62 Joan Pibernat i Caner 127 Picabia 226 Francesc Piferrer i Montells 175 Pigem 36 Carles Pi i Sunyer 166 Jaume Pi-Sunyer 160 Pius IX 167 Josep Pla 19, 27, 80, 83, 145, 150, 155, 179, 191, 225 Joaquim Pla i Cargol 51, 61 Joaquim Pla i Dalmau 61 Narcís Pla i Deniel 24 Antoni Pladevall 203 Miquel Plana 40 Lluís Planagumà i Masgrau 50 Josep Planchart i Muntada 94 Joaquim Planella 124 Àngel Planells i Cruanyes 138, 143 Antonio Plans 185 Josep Pol i Pujató 134 Pompeu Fabra 166 Joan Ponç 150 Ponç 63, 87 Ponç III de Cabrera 229 Dalmau Pons de Ciurana 196 Josep Pons i Girbau 144 Josep Pons i Guri 177 Josep Lluís Pons i Targarona 144 Josep Pons Tordera 144 Andreu Pont d’Osseja 121 Dolors de Pont i Adroher 110 Albert Pont i Sayols 102 Josep Maria de Porcioles i Colomer 122, 124 Joan de Porcioles i Gispert 124 Rosa Portas 142 Joan Pou i Lucea 185 Glòria Prat 33 Pilar Prat de la Vila i Cortey 41 Jaume Prat i Pons 54 Modest Prats i Domingo 98

243

Jordi Puig 58 Josep Puigdemont i Oliveras 124 Puig i Cadafalch 173 Maria Rosa Puig i Dalmau 82 Carles Puigdemont i Casamajó 51 Raquel Pujadas de Palol 90 Judit Pujadó i Puigdomènech 59 Lluís Pujol 188 Ramona Pujol i Calderó 210 Josep Pujol i Coll 60 Jordi Pujol i Soley 185, 192 Q Quart 65, 77, 78 Francesc Queralt 130 Rosa M. Quintana 158 Quintas 168 Bernaldo de Quirós 185 R Joaquim Rabaseda i Matas 55 Francesc Rabassa i Arigós 215 A. Rafanell 98 Ragonossi 178 Carles Rahola 19, 24, 64, 70 Enric Ramionet i Lloveras 68 Emili Rams i Riera 126 Neus Real i Mercadal 53 Carme Rebollo 172 Maria Recasens Carbonell 212 Cecília Regàs 206 Francesc Regàs 132 Joan Regàs 132 Gustav Regler 68 Reig 178 Joana de Requesens 89 Ramon Reyero i Pla 166 Antoni Reyes i Valent 142 Julio Rey Pastor 62 F. Rialt 131 Constantí Ribalaigua i Vert 176 Ramon Ribera 126 Pere Ribot i Sunyer 150, 192 Jordi Ribot Puntí 56, 114 Riells i Viabrea 191, 192 Sol Riera 49 Salvador Riera i Fàbregas 150 Narcís Riera Illa 106 Agustí Riera i Pau 106

Índex alfabètic

Teresa Nató 123 Martí Nogué i Selva 217 Dolors Noguer 162 Jordi Noguer i de Palol 87 Mercè Noguer i Sunyer 96 Calixt Noguer i Taberner 160, 162 Maria Novell 156 Antoni Núñez 138

Riudarenes 189, 193, 194, 230 Riudellots de la Selva 189, 195, 196 Francesc Riumalló i Caralt 135 Carme Rivero Sans 23 Bartomeu Robert 160 Robert d’Anjou 90 Rossend Roca 186, 202 Josep Maria Roca i Heras 182 Rossend Roca i Masachs 186 Sílvia Roca i Ragolta 228 Mercè Rodoreda 145 Rafael Rodríguez 162 Àngel Rodriguez i Vilagran 72 Montserrat Roig i Fransitorra 158 L. Roisin 140 Josep Roquet i Avellaneda 197 Ameri Ros 57 Albert Rosa 122 Ramon Rosell i Mestres 231 Artemi Rossell i Ferrer 40 Isidre Rossell i Gimbernat 42 Mercè Rossell i Rius 158 Hilda Rossi 62 A. Rossich 98 Montserrat Roura i Massaneda 195 Mercè Roure i Duran 49 Josep Rovira 231 Francisco Rovira Beleta 53 Josep Manuel Rueda i Torres 134 Teresa Ruhí 26 Miquel Ruiz 56 Sebastià Ruscalleda i Gallart 175 Santiago Rusiñol 46, 134, 168 Joaquim Ruyra i Oms 138, 139, 140, 142, 145, 168, 204

Índex alfabètic

S Olga Nicolajevna Sacharoff 225, 226 Josep M. de Sagarra 145 Gaspar Sala 102 Narcís Sala 176 Gisela Saladich i Parés 225 Montserrat Sala i Egea 176 Mercè Sala i Falgàs 34 Joan Sala i Ferrer, Serrallonga, 207 Pere Sala i López 107 Anna Sala i Xargay 108 Conrad Saló 28, 157 Joan Saló 59 Maria Teresa Saló 59

Jaume Saló i Soler 104 Francesc Salt 141 Salt 19, 34, 79, 80, 81, 82, 83, 84, 94, 109 Gil Saltor i Lavall 182 Miquel Samsó I 151 Eduard Àngel Sánchez 206 Francisco Sánchez Blázquez 42 Felip Sánchez García 101 Felip Sánchez i Babot 101 Dolors Sangenís i Graells 124 Narcís Sans Prat 59, 61 Santa Coloma de Farners 13, 119, 146, 154, 159, 168, 171, 189, 196, 207, 209, 211, 212, 213, 214, 215, 216 Isidre Santacreu 151 Lluís A. Santaló i Sors 51, 62 Fermí Santamaria Molero 67 Sant Andreu Salou 85, 86 Sant Dalmau Moner 211 Sant Feliu de Buixalleu 163, 185, 186, 197, 198, 199, 200, 201, 202 Sant Gregori 23, 35, 36, 87, 88, 89, 90, 100 Sant Hilari Sacalm 203, 204, 205, 206, 207, 208 Sant Joan de Mollet 27, 91, 92, 93, 94 Sant Jordi Desvalls 95, 96, 111 Sant Julià del Llor i Bonmatí 209, 210 Sant Julià de Ramis 19, 97, 98, 107 Sant Martí de Llémena 99, 100, 101, 102 Sant Martí Vell 27, 65, 103, 104 Sant Salvador d’Horta 211 Maria Sarrate 212 Sarrià de Ter 41, 97, 105, 106, 107, 108 Jean-Paul Sartre 176 Martí Sasanedas 40 Roger Sempere i Roig 158 Núria Serra 189 Jordi Serra Bellapart 73 Dolors Serra Comellas 136 Àngel Serradesanferm i Valls 203, 206 Lluís Serra i Camó 30 Isidre Serra i Cervantes 127 Alba Serra i Gràcia 121 Serrallonga 132, 153, 156, 159 Josep Serrallonga i Casas 159 Joaquim Serrano i Bou 138 Manel Serras i Vila 131 Joan Manuel Serrat 53 Albert Serrats i Llach 27 Josep Serra Vila 73

244

Sicardis 177 Sils 13, 157, 179, 184, 189, 217, 218, 219, 220, 221, 222, 230 Maria Siqués 175 Dolors Sisó i Rovira 54 Santiago Sobrequés 62 Josep Solà 152 Pep Solà 216 Teresa Solà 150, 152 Antoni Solà i Bohigas 211 Teresa Solà i Vilà 152 Nita Solench 33 Joaquim Soler 217 Josep M. Soler 222 Alfons Soler i Pou 111 Soler, Jordi 80 Conchita Soucheiron i Almela 208 Joaquim Soucheiron i Bataller 208 Xavier Soy i Soler 25 M. H. Stone 62 Josep Maria Subirachs i Sitjar 213 Pep Subirós 150 Berenguer Sunifred 177 Sunyer 151, 160, 166 Salvador Sunyer i Aimeric 83 Rosa M. Sureda i Solà 226 Josep Sureda i Camps 222 Josep Sureda i Castañer 222 Marc Sureda i Jubany 61 Susqueda 122, 187, 200, 203, 223, 224 T Margarida Tallades 207 Taller d’Història de Celrà 40, 41, 42 Taller d’Història de Maçanet de la Selva 180 Antoni Tàpies 63, 150 Josep Tarradellas 150 Josep Tarrés i Turon 161 Josep Manel Tarrida i Martínez 191 Sílvia Taulé 45 Ricard Teixidor i Palau 154 E. Terradas 62 Guillem Terribas 80 Joan Josep Tharrats i Vidal 51, 63 Maria Tibau March 57 Marcel Tomàs i Ribas 201 Francesca Tordera i Collell 144 Enric Torra i Pòrtulas 50 Roger Torramadé 84

U Bernat Umbert 177 Umbert Odó de Sesagudes 177 V Rodolfo Valentino 55 Laura Vall-llosera i Casanovas 77 Manuel Valls 60 Joan Vallverdú i Gasol 23 Àngels Vallverdú i Rivero 23 Vázquez Díaz 212 Luis Vélez de Guevara 207 Emili Vendrell 168 Francesca Vendrell i Gallostra 215 Ventosa Calvell 106 Francesc Veray 123 Verdaguer 127, 173, 204, 213, 228 Francesc de Verntallat 102, 234 Montse Viader i Crous 168 Jaume Vicens Vives 62 Grau Vidal Ferro 227 Joan Vidal i Gayolà 157 Vidal i Barraquer 178 Josep M. Vidal i Grau 24 Jordi Vidal i Llorca 230 Joaquim Vidal i Matamala 24

Tomàs Vidal i Rey 225, 227 August Vidal i Roget 68 Josep Maria Vidal i Vidal 71 Vidreres 189, 229, 230, 231, 232 Josep Vieta 142 Margarita Vieta 140 Júlia Vilà 152 Manuel Vilà 225, 228 Antoni Vila Arrufat 138 Vilablareix 23, 109, 110 Joan Vila Cinca 138 Viladasens 111, 112 Rafael Vilà i Barnils 136 Josep Vilà i Camps 163 Manuel Vilà i Dalmau 228 Enric Vila i Delclòs 140 Agustí Vilà i Domènech 178 Agustí M. Vilà i Galí 178 Emili Vilà i Gorgoll 69 Dolors Vilà i Palafolls 202 Isabel Vilà i Pujol 70 Maria Àngels Vilà i Sastre 103 Assumpció Vila i Simon 106 Joan Vilà i Xamaní 202 Carles Vilallonga 212 Joan Vilaplana i Torrent 36 Paquita Vilaplana i Vives 36 Lluís Vilardell 60 Agustí Vilaret i Centrich 146 Antoni Vilaró i Casas 220 Rosa Vilaseca 181 Xavier Villaverde 201 Vilobí d’Onyar, Salitja i Sant Dalmai 233, 234 Ramon Vinyes i Triadó 128 Ramon Vinyes-Miralpeix i Gassó 128 Teresa Vinyes Surroca 160 Joan Vinyoli i Pladevall 213, 216 Dolors Viñas i Rabionet 224 Eva Viñolas i Marín 224 Maria Vives de Palol 36

Z Émile Zola 44

W Berenguer Wifred 177 Oscar Wilde 226 X Emília Xargay i Pagès 108 Narcís Xifra i Masmitjà 51, 64 Carles Xuriguera 199

245

Índex alfabètic

Ramon Torramadé i Garcia 84 Jaume Torramadé i Ribas 79 Joan Torras Corominas 107 Miquel Torras Corominas 107 Salvador Torras Domènech 45, 107 Melció Torras Ferrés 107 Paulí Torras i Domènech 107 Rafael Torras Juvinyà 107 Manuel Torras Pagès 107 Salvador Torras Ricart 107 Albert Torrent 155 Carles Torrent i Pagès 38 Roger Torrent i Ramió 105 Tossa de Mar 13, 184, 225, 226, 227, 228 Joan Toy 127 Spencer Tracy 176 Montserrat Trias de Bes Giró 220 M. Teresa Trotcha 106 Jordi Tura i Masnou 133 Joana Turbany i Boada 231 Salvador Tusell 202

Edita

a.IAS Assessoria d’Informació i Anàlisis de Sistemes, SL aias@aias-editorial.cat

Idea original

Xavier Valls

Coordinació i disseny

Assessors editorials

Òscar Mateu

Col·laborador editorial

Lluís Laborda

Corrector

Maria Rosa Sallés

Pere Casadesús

Foto sobrecoberta

Girona, cases de colors de l’Onyar Foto: Pere Soler (Getty Images)

Patrocinat per

abertis autopistas

Dipòsit legal

Tiratge

Fotomecànica i impressió

B-4396-2012 2.000 exemplars Tallers Gràfics Soler, S.A. (Esplugues de Llobregat)

Octubre de 2012

Els personatges que surten en aquest llibre, els uns fills del poble o ciutat i d’altres, fills acollits, han estat elegits d’acord amb els ajuntaments, encara que n’hi ha molts altres que també hi podrien ser. En tot cas, els uns i els altres romanen en la memòria col·lectiva i han contribuït a fer gran el nostre país. Unes comarques, un país, que també ha d’agrair l’esforç de moltes persones que resten en l’anonimat de venturosa i rica memòria. L’editorial ni es fa responsable, ni necessàriament s’identifica amb les opinions dels qui escriuen en aquest llibre. Els escrits exposen el parer dels seus autors. Reservats tots els drets. És totalment prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, amb qualsevol tècnica o mitjà, sense haver obtingut prèviament i per escrit el permís dels titulars.