Personatges il·lustres de l'alt camp i les garrigues by aias editorial

Personatges Il路lustres de

l'Alt Camp i les Garrigues

PERSONATGES IL·LUSTRES DE L’ALT CAMP I LES GARRIGUES

PERSONATGES IL·LUSTRES DE L’ALT CAMP I LES GARRIGUES Agraïm la col·laboració dels alcaldes i alcaldesses dels ajuntaments de l’Alt Camp i les Garrigues, així com la de totes les persones que s’han avingut a escriure sobre els personatges il·lustres d’aquestes comarques.

Sumari Presentació

Salvador Alemany i Mas President del Grup Abertis i de la Fundació Abertis Francisco Reynés i Massanet Vicepresident i conseller delegat del Grup Abertis

Antoni Español i Realp Director general d’Abertis Autopistas

L’Alt Camp

Introducció i mapa

Les Garrigues

Introducció i mapa

103

Índex alfabètic

187

poble/il·lustre alcalde/escriptor

L’Alt Camp 19

Aiguamúrcia Fina Bartolí Sant Bernat Calbó Jaume Pujol

Pere el Gran Carlos Pérez de Rozas

Ferran Mascarell Carlos i Emilio Pérez de Rozas

Alcover

Anton Ferré Andreu Barbarà Josep M. Roig Ramon Barberà Jordi Figueras Anton Català Jordi Isern Maria Domènech Rosa M. Sanromà Cosme Vidal, Josep Aladern Joan Cavallé

Alió

Francesc Jofré Lluís Batalla Lluís Batalla Joan Batalla Ricard Ibarra Antoni Escoda Ricard Ibarra

Bràfim

Cabra del Camp

Joan Josep Raventós Anton Bosch Josep Santesmases Josep Maria Gatell Pere Gatell Marià Martí Montserrat Ruiz

Andreu Ferré Joan Giné Joan Adserà Josep Maria Rendé Joan Rendé Joan Vila Teresa Forcades

Figuerola del Camp Oleguer Balaña Ramon Barnils Jordi Clofent Josefina Ferré Josep Maria Calbet Maria Teresa Jou Francesc Romagosa

Els Garidells

Amadeu Duch Tomàs Grau Mariola Tixé

La Masó

Nicasi Martí Josep Banús Robert Vallverdú

El Milà

Mont-ral

Antonio Palau Joan Martí Antoni Martí Pere Venrell Matilde Altés Eugeni Perea

53 Montferri

José Ruiz Adolf Iglesias Miquel López Josep Maria Jané Bartomeu Jané Josep Vives Miquel López

57 Nulles

Xavier Domingo Dolors Bofarull Josep Fusté

El Pla de Santa Maria

El Pont d’Armentera

Puigpelat

Querol

La Riba

Mateu Montserrat Gabriel Baldrich Carme Montcusí Salvador Ferré Aitana Alzamora Ricard Garriga Montserrat Bové Josep Solanes Josep Lluís Alzamora Josep Maria Torné Montserrat Llorens Josep M. Abellà David Pujol Montserrat Masdeu La família Forcada Joan Forcada Josep M. Monasterio M. Isabel Ullate

Marta Blanch Joan Plana Joan Canela Jordi Pijoan Romà Galimany M. Isabel Berenguer Joan de Lapuente Josep Serra Josep Fort

poble/il·lustre alcalde/escriptor

Les Garrigues 75

Rodonyà

El Rourell

Josep M. Saumell Pau Teixidor Isidre Pastor

105

L’Albagés

107

L’Albi

Albert Donés Casimiro Seró Maria Pilar Seró

Carme Basora Magí Ferrer Magí Ferrer

Víctor Guiu Josep Galceran II de Cartellà Ramon Miró Cosme Ribera Hombelina Rius i Montserrat Ribé Ramon Salat Eva Martí

79 Vallmoll

Josep Lluís Cusidó Antoni Gavaldà Josep Santesmases

81 Valls

Albert Batet Lluís Bonifàs Jordi París Carles Cardó Lluís M. Moncunill Francesc Català Josep Martínez Robert Gerhard Joan Romeu Maria Güell Xavier Salat Eladi Homs Jep Martí Cèsar Martinell Raquel Lacuesta Narcís Oller Roger Roig Pere Anton Veciana Maria Rosa Sallés

91 Vila-rodona

Josep M. Comas Ramon M. Calderé Josep M. Cunillera Pau Robert Paquita i Felisa Galofré Enric Solé Emília Altarriba

95 Vilabella

Joan Maria Sanahuja Romà Comamala Jaume Aguadé

111

Arbeca

117

Bellaguarda

119

Les Borges Blanques

Joan Miquel Simó Anton Bru M. Josepa Reñé Raimunda Elias Maria Victòria Vidal Marià Mullerat Joan Gras Josep Pau Jordi Perelló Ramon Pifarré Concepció Pau

Josep Ramon Mateu Enric Vendrell Robert Vendrell

Enric Mir Ramon Arqués Isidre Pinyol Francesc Macià Josep Segura Pere Mías Marc Macià

123

Bovera Òscar Ricard Acero Josep Beà Pepa Beà 125

Castelldans

Xavier López Modest Camí Xavier Echauz Miquel Lladó Eduard Batlle Francesc Pau Àngel Copete

129

Cervià de les Garrigues

Mercè Rubió Miquel Martí Josep Rubió Eudald Melendres Eudald Melendres i Teresa Rubió Josepa Mercadé Maria Martí

poble/il·lustre alcalde/escriptor

133

El Cogul Aias-editorial Ramon Huguet Josep Ramon Gallart

159

135

L’Espluga Calba

Josep Cunillera Ramon Balsells Ramon Maria Balsells Joan Llort Rosa Maria Codines Alfons Modolell Alfons Modolell

139

La Floresta

Jaume Setó Feliu Martín Fèlix Martin Edith Schaar Carme Solé Antoni Solé Fèlix Martin

143

Fulleda

Neus Cornet Agustina Saragossa Santi Arbós

145

La Granadella Carlos Gibert Josep Barrull Núria Barrull Emili Pujol Maria Ribera Josep Solé Josep Solé 149

Granyena de les Garrigues

Francesc Josep Esquerda Aniceto Aran Joan Jové Mateu Estopà Mateu Esquerda Jaume Porta Francesc Porta

153

Juncosa

Els Omellons

Xavier Gaya Antoni Solé Teresa Solé

161

La Pobla de Cérvoles

Jaume Estradé Francesc Barberà Josep Bochaca Jordi M. Català Jordi Edo Josep Espasa Alba Estradé

165 Puiggròs

Juli Muro Joan Bellmunt Ramon Queralt Antoni Ruera Josep M. Soler Josep Vallverdú Josep Agustí

169

El Soleràs

173

Tarrés

Jordi Segura Josep Aran Espe Aran i Montse Aran Amadeu Pelegrí Macià Pelegrí Joan Tamarit Joan Rius

Ramon Maria Arbós Damià Roig Carlos Vates

175

Els Torms

177

El Vilosell

Joan Josep Masip Joan Benet Ramon Serentill

Lluís Dalmau Ramon Martí Rosa Piñol

Jordi Nogué Josep Caixal Vicenç Aguado Rossend Llurba Xavier Albertí Joan Prenafeta Gabriel Cornadó

155

Juneda

Antoni Villas Josep Maria Albaigés Pere Bellmunt Josep Cornudella Isidre Pinyol Rosa Farran Joan Cornudella

181

Vinaixa

Jordi Sarlé Joana Bonet Anna Vilalta

Salvador Alemany i Mas President del Grup Abertis i de la Fundació Abertis

es de la Fundació Abertis, la qual tinc l’honor de presidir, canalitzem el compromís del Grup Abertis amb la societat, la cultura i el medi ambient dels territoris en els quals hi desenvolupem la nostra activitat, i és el vehicle natural de la nostra estratègia de responsabilitat social corporativa. Les actuacions de la Fundació destaquen en els camps de l’acció social i és en aquest punt on la implicació d’Abertis amb la col·lecció de llibres de “Personatges Il·lustres” ens vincula amb una representació de totes aquelles persones que han estat rellevants per al territori. Molt a prop de les Garrigues i l’Alt Camp es troba la seu de la Fundació Abertis, el Castell de Castellet, que és centre UNESCO per a les Reserves de la Biosfera Mediterrànies. Felicitats a tots els qui feu possible aquest llibre. Salvador Alemany i Mas President del Grup Abertis i de la Fundació Abertis

Francisco Reynés i Massanet Vicepresident i conseller delegat del Grup Abertis

l Grup Abertis és líder mundial en la gestió d’autopistes i un actor destacat en el sector de les infraestructures de telecomunicacions terrestres i de satèl·lit. El Grup, present en 12 països i amb més de 16.500 col·laboradors, està orientat a la creació de valor a través de la inversió en infraestructures que contribueixin al desenvolupament econòmic i social dels territoris. Un treball intens, com tot el que duen a terme els qui són protagonistes d’aquest llibre, que respon al lema de la companyia, “Complim els nostres compromisos”, el recordatori de l’autèntica raó de ser d’Abertis: la creació de valor per als accionistes, els col·laboradors, els territoris on opera i, en definitiva, per a tota la societat. Enhorabona per aquesta nova edició del llibre “Personatges Il·lustres”. Francisco Reynés i i Massanet Vicepresident i conseller delegat del Grup Abertis

Antoni Español i Realp Director general d’Abertis Autopistas

a gestió d’infraestructures d’alta capacitat atorga a la naturalesa de la nostra activitat la funció de contribuir a la vertebració del país, a la integració i la comunicació entre les persones i els territoris. Els seus vincles amb el territori són els que donen sentit a abertis autopistas. L’autopista AP2 és, tant en termes de nivell de servei de la via com de condicions de manteniment i de seguretat, una infraestructura viària plenament al dia i que opera d’acord amb els estàndards més exigents; al temps que és una via que ha estat decisiva per a la vertebració del territori i l’impuls del creixement econòmic i demogràfic de les comarques de l’Alt Camp i les Garrigues. Així com les infraestructures s’integren en el país contribuint a la mobilitat, les persones configuren el paisatge. En aquest sentit, i amb l’objectiu de mantenir els vincles amb el territori, us presentem el llibre que ara teniu a les mans. Un recull dels personatges que han destacat en la seva activitat artística, científica o social. Personatges, en definitiva, que amb la seva trajectòria i la seva obra han contribuït a fer millor el seu poble. Felicitats a tots els qui heu fet possible aquest projecte i gaudiu de la lectura. Antoni Español i Realp Director general d’Abertis Autopistas

PERSONATGES IL·LUSTRES DE L’ALT CAMP

L’ALT CAMP Querol C-3 7

Cabra del Camp AP-2

Figuerola del Camp El Pla de Santa Maria

El Pont d’Armentera

C-1

Mont-ral

TV-7

VALLS

041

El Milà La Masó El Rourell

C-37

N-24

C-14

Alcover

AP-2

N-2

La Riba

C-3

Santes Creus (Aiguamúrcia)

Alió

Vila-rodona

C-51

Puigpelat Bràfim Rodonyà Montferri Nulles Vallmoll Vilabella Els Garidells

mb una població d’unes 45.000 persones i una superfície de 544,69 km2, l’Alt Camp es troba a la província de Tarragona. Envoltada per la Conca de Barberà, l’Anoia, l’Alt Penedès, el Baix Penedès, el Tarragonès i el Baix Camp, la comarca ajuda a dibuixar els límits de la província amb Barcelona. La comarca de l’Alt Camp és enclavada entre dos rius que la travessen de nord a sud i que, abans d’arribar a la plana, han de travessar unes barreres muntanyoses remarcables, el Gaià entre les serres de Brufaganya i de Queralt; i per la Riba hi penetra el Francolí, un congost d’onze quilòmetres de longitud, un dels estrets més característics i espectaculars que hi ha a la Serralada Prelitoral. Santes Creus és sobre el Gaià; Poblet a la vall del Francolí. L’Alt Camp té 23 municipis i la seva capital és Valls, que ha estat i és un gran centre de comunicacions, d’ací l’esplendor dels seus mercats. Els seus municipis, cadascun d’ells amb la seva pròpia idiosincràsia —castells, esglésies, ermites, cellers, etc.— ens ofereixen un territori amb un paisatge ric en vinyes, ametllers, avellaners, oliveres... Però tot i la importància de la seva agricultura, la comarca té una important xarxa industrial. Comarca de pas entre el litoral i les terres interiors, en època romana hi discorria la Via Aurèlia, sent pont d’unió entre Tarragona i Lleida. A l’Alt Camp hi havia força vil·les romanes com Alcover i

Vila‑rodona, on destaca el Columbari de caràcter funerari. També hi ha les restes de l’aqüeducte romà que anava des del Pont d’Armentera fins a Tarragona, i passava per on ara hi ha Santes Creus, Vila-rodona, Puigpelat i Vallmoll. En qualsevol cas, el clima mediterrani de la comarca ha acompanyat els seus pobladors des de temps prehistòrics, segons notícia de diverses restes que inicien una història que es concreta a la comarca més aviat a partir de l’alta edat mitjana, amb la construcció d’un seguit de castells, bressol dels esdeveniments que anirien configurant la realitat canviant de la comarca, sotmesa als canvis que el pas del temps inevitablement ens porta. A l’Alt Camp s’han produït tres fets que han influït decisivament en l’esdevenir d’aquesta comarca: els Xiquets de Valls, que són una reminiscència gremial i constitueixen una de les manifestacions més popular i vistosa del folklore català; les Esquadres de Catalunya, que van ser fundades per Pere Anton Veciana, alcalde de Valls, que han estat el bressol de la policia autonòmica i que encara conserven una aurèola llegendària; i els calçots, que és una especialitat única i autòctona de la cuina rural, fruit d’una troballa casual i simple, que s’ha estès arreu de Catalunya.

Aiguamúrcia

Foto: Aias-editorial

Façana de l’església del Reial Monestir de Santes Creus

iguamúrcia és un petit poble situat al costat del riu Gaià, però també és un gran municipi, el més gran de la comarca de l’Alt Camp, i que presenta una de les mostres més importants de l’art medieval català, el Monestir de Santa Maria de Santes Creus, el primer monestir cistercenc fundat a Catalunya l’any 1169. L’origen del municipi correspon a l’establiment dels castells de l’Albà i de Selma, cap al segle X i, a mitjan segle XII, s’hi establí la comunitat monàstica de Santes Creus, la qual va gaudir de la protecció dels reis Jaume I, Pere el Gran, Jaume II, Pere III i Martí l’Humà. Aiguamúrcia conté diversos nuclis de població, alguns dels quals el superen en nombre d’habitants. Són més habitats, doncs, Santes Creus (al voltant del conegut monestir del Cister i actual cap del municipi), les Pobles (el nucli més poblat), el Pla de Manlleu i les urbanitzacions del Mas d’en Perers i els Manantials. El poble de Santes Creus, format bàsicament pel seu famós monestir, va originar-se del grup de 13 famílies que el 1843, passada l’etapa revolucionària, es va establir a les cases dels monjos jubilats. El 1857 s’instal·là a l’antic palau abacial l’ajuntament d’Aiguamúrcia i el poble ha esdevingut centre religiós i administratiu del municipi. Aiguamúrcia és un terme eminentment rural, on el seu conreu més important és la vinya. Té dues cooperatives, ambdues dissenyades per Cèsar Martinell, una a Aiguamúrcia i l’altra a

Santes Creus. I tenint en compte que el gran monestir cistercenc és un dels millors d’Europa i que Santes Creus forma part de l’eix turístic-cultural de la ruta del Cister juntament amb els monestirs de Poblet (Conca de Barberà) i de Vallbona de les Monges (Urgell), el turisme derivat del Monestir també suposa un estímul econòmic per a la zona. I a redós del Monestir, la història ens ha proporcionat moltíssimes personalitats rellevants com el Rei Pere II el Gran, Jaume II, Blanca d’Anjou, Roger de Llúria i d’altres membres de la noblesa, així com sant Bernat Calbó, l’abat Gener, l’abat Bernat Dalmau, l’abat Jaume Valls..., i d’altres personalitats més recents com el fotògraf Carlos Pérez de Rozas, l’historiador Eufemià Fort o el mossèn Emilià Clemente. Sigueu benvinguts a aquest magnífic municipi.

Fina Bartolí i Parera Alcaldessa d’Aiguamúrcia

Aiguamúrcia

Reial Monestir de Santes Creus, a Aiguamúrcia - Foto: Aias-editorial

un entorn privilegiat

l’abat de Santes Creus i bisbe de Vic

Aiguamúrcia

Mas Calbó, Reus, 1180 - Vic, 1243

Font de Sant Bernat Calbó (segle XVIII), abat de Santes Creus i bisbe de Vic, emplaçada al mig de la plaça que porta el seu nom (Reial Monestir de Santa Maria de Santes Creus)

Sant Bernat Calbó

Foto: Aias-editorial

ant Bernat Calbó va néixer l’any 1180 a l’anomenat mas Calbó, a mig camí entre Reus i Salou, i era el tercer dels cinc fills que va tenir el matrimoni d’en Calbó i na Beatriu. Del seu pare només en coneixem el cognom o renom, que pertanyia a la classe social dels cavallers i que l’arquebisbe de Tarragona el va nomenar veguer arquebisbal del Camp de Tarragona, una mena de responsable de l’administració de justícia a tots els territoris que reconeixien la senyoria de l’Arquebisbe de Tarragona. Sembla que el càrrec que exercia el seu pare va despertar en el jove Bernat el desig d’estudiar lleis. No sabem amb certesa on va fer els estudis jurídics, però sí que hi va reeixir i va exercir l’advocacia fins gairebé l’edat de trenta-cinc anys, treballant com a jurista i funcionari de la cúria de l’arxidiòcesi de Tarragona. Home de confiança del prelat tarragoní, va intervenir en la resolució de molts conflictes, i difícils, i va adquirir gran fama d’home incorruptible, just i savi. Segons alguns historiadors, diversos bisbes catalans li havien ofert canongies als seus respectius bisbats, però no consta que n’acceptés cap. Era, per tant, un jurista seglar molt reconegut i segurament amb aspiracions de formar una bona família. Alguna cosa, però, devia fer canviar el rumb de la seva vida. Cap a l’any 1214 va patir una greu malaltia, la qual el va posar en greu perill de mort. Aquest sotrac va fer canviar els pensaments i horitzons del jove Bernat, de tal manera que, probablement el 30 de març d’aquell any, dia de Pasqua de Resurrecció, va demanar ser admès com a monjo al monestir cistercenc de Santes Creus. Sembla que els hàbits li van ser concedits el 18 de maig i que un any més tard va fer la professió com a monjo. La inusual, per curta, durada del seu noviciat, devia obeir al fet que Bernat era ja un home fet i també un personatge ben conegut i molt ben dotat intel·lectualment. La seva anomenada no va minvar dins el monestir: cinc anys després va ser nomenat prior, i l’any 1226 va ser elegit abat, càrrec que va ocupar fins l’any 1233, en què va ser elegit bisbe de Vic unànimement pels canonges d’aquella seu. Durant els anys del seu abadiat no va defraudar la confiança que els seus monjos havien dipositat en ell, i entre altres obres va portar a terme la construcció, dins del monestir, d’un hospital per als pobres. El seu prestigi va créixer enormement dins i fora del monestir. L’any 1229 va participar en el Concili de Lleida. Bernat va ser elegit bisbe de Vic perquè era «un baró provident i discret, tant en les coses espirituals com en les temporals, de maduresa d’edat, honestedat de costums, saviesa suficient i gènere de vida tal que el fan apte per a exercir aquesta dignitat». Home del seu temps, va participar amb el rei Jaume I en la conquesta de València i va intervenir, com a jurista, en la promulgació dels Furs

de València. Durant el seu pontificat es va esforçar per a reformar els costums sempre fent gala del seu caràcter conciliador, però ferm alhora. Va participar en el Concili de Tarragona de febrer de 1235, i no gaires mesos més tard el papa Gregori IX li va encarregar, juntament amb sant Ramon de Penyafort, de vigilar la vida i costums dels eclesiàstics i religiosos i de lluitar contra els valdesos i els albigesos, que s’havien estès molt durant aquests anys per tot Catalunya. L’any 1243 va tornar a caure malalt. Home previsor i gens amic d’improvisacions, es va afanyar a posar en ordre les seves coses, deixar lligats tots els assumptes que encara quedaven per resoldre i pagats els deutes contrets. Ell que, abans com a monjo i després com a bisbe, havia viscut en la pobresa com a bon deixeble de sant Benet, moria el 25 d’octubre ric en obres i estimació pels seus fidels i amb fama de santedat, fama que va anar creixent amb el temps, fins al punt que la seva sepultura, a la Catedral de Vic, va esdevenir centre de pelegrinatge. Va ser canonitzat finalment el 27 de juliol de 1723, i se’n celebra la festa el mateix 25 d’octubre, el seu dies natalis. † Jaume Pujol i Balcells Arquebisbe metropolità de Tarragona i primat

el rei

Pere II de Catalunya-Aragó, Pere el Gran

Catalunya

Tomba de Pere el Gran al monestir de Santes Creus - Foto: PMRMaeyaert

Reconstrucció virtual del rostre de Pere el Gran arran de l’anàlisi de les seves restes mortals. © Departament de Cultura, Generalitat de

València, 1240 - Vilafranca del Penedès, 1285

ierre Vilar, a Catalunya dins l’Espanya moderna, diu que “de 1250 a 1350 totes les condicions convergiran finalment per a una florida: expansions econòmica i política sempre combinades, creació de tota una armadura institucional, equilibri entre la producció i l’intercanvi, estabilitat social dominant. Aquest és el moment històric, que no tindrà cap altre element posterior, que revelà Catalunya a ella mateixa com a potència, i fixà l’estil d’aquesta potència”. Des del punt de vista del seu mandat reial estricte (1276-1285), una part breu d’aquest període clau orbita al voltant de la figura de Pere II de Catalunya-Aragó, Pere el Gran, un dels reis destacats de la nostra història. Ho fou per l’inici de l’expansió catalana per la Mediterrània, a partir de les conquestes dels territoris valencià i balear dutes a terme pel seu pare, Jaume I el Conqueridor; per la tenacitat de la seva lluita contra l’anarquia feudal; o pel fet de convocar, el 1283, unes corts a Barcelona els resultats de les quals són a la base del constitucionalisme català i d’un sistema de governament més compartit, sense precedents a l’Europa de l’època.

I encara, Pere el Gran ho és per les recerques contemporànies que s’han fet sobre les seves despulles entre els anys 2009 i 2011, uns treballs que ens aporten dades valuoses sobre el monarca i els usos de la seva època. Pere II de Catalunya-Aragó és enterrat a un dels nostres monestirs més emblemàtics: Santes Creus, a Aiguamúrcia, on havia escollit sepultura. La comarca de l’Alt Camp uneix, doncs, als importants atractius del seu patrimoni, la memòria històrica i l’imaginari simbòlic d’un rei que va ser “gran” en un entorn baixmedieval en què també eren potents la Corona d’Aragó i el nostre país.

Ferran Mascarell i Canalda Conseller de Cultura de la Generalitat de Catalunya

Aiguamúrcia

El rei Pere el Gran i Santes Creus

El reporter gràfic

Carlos Pérez de Rozas Saenz de Tejada Carlos Pérez de Rozas amb el seu gos Box assegut al peu de la Creu de Terme, al costat del Pont de Pedra a l’entrada de Santes Creus

arlos Pérez de Rozas Saenz de Tejada va tenir cinc grans passions durant la seva vida: la seva família, el seu ofici de reporter gràfic, l’òpera i el beisbol, i… Santes Creus. El seu pare, Carlos Pérez de Rozas Masdeu, va ser el pioner d’una saga de reporters gràfics que va continuar també amb els seus fills i néts. Les imatges fotogràfiques dels Pérez de Rozas es van publicar a diaris i revistes des de finals dels anys vint fins mesos abans de la inauguració dels Jocs Olímpics de Barcelona 92. Són setanta anys d’història fotogràfica recollida per les càmeres i els ulls de tres generacions. Carlos va tenir el seu primer carnet de premsa l’any 1934, amb només catorze anys, quan retratava els esdeveniments de Barcelona per a El Día Gráfico. Un dolorós fet familiar el va fer descobrir el meravellós paisatge de l’Alt Camp, concretament Santes Creus , que es convertí en el seu indret més estimat i entranyable. A principis de 1958, el matrimoni format per Rosario i Carlos va perdre un nen i una nena. Aquell estiu decidiren no tornar a Santa Coloma de Gramenet, on passaven els mesos d’estiu, i van cercar una altra població per tal de refer-se d’aquest cop tan penós. Ramón Dimas, reporter gràfic, molt amic i quasi bé un germà per a en Carlos, els hi va assegurar que la pau que necessitaven la trobarien a Santes Creus. Realment ho va encertar. En Carlos i la seva família van ser molt feliços en aquest lloc tan privilegiat. En Ramón els hi va oferir el pis del secretari de l’Ajuntament que en aquells moments estava buit. Els pares es van traslladar a aquesta esplèndida vila amb els seus fills. Des de llavors, els Pérez de Rozas no han deixat de ser presents en aquest poble que tan carinyosament els va acollir. Després d’aquest primer habitatge, en Carlos va llogar un pis de la Maria de l’Hort Gran i finalment va adquirir una propietat en el primer edifici que es troba a l’entrada del poble, molt a prop de la Creu de Terme, al costat del Pont de Pedra. La Glòria i el Roger, néts de Rosario i Carlos, són qui conserven aquesta casa plena de joiosos records. Rosario sempre restà agraïda per la generosa acollida que durant tant de temps va rebre dels veïns de Santes Creus. Es trobava al setè cel. Una de les imatges més tendres d’ella era veure-la cada tarda prenent un tallat en una de les taules del bar Esport sota les exuberants moreres. Mentre, en Carlos gaudia del paisatge, del monestir i dels seus amics. L’esmentat Ramón Dimas va ser un d’ells. La caça va ser una altra de les seves grans aficions. Amb Cinto Magre, Emili Ventura, Carlos Artigal, Manel Edo, Pepitu de Cal Sarameu, el Quim de la Masia, el “Juanito del Corredor” i sobretot amb un dels seus millors amics, el jove Alfonso Jorro, recorria les muntanyes caminant, caçant alguna perdiu, algun conill, alguna llebre… i el més important: l’esmorzar en aquestes meravelloses terres que envolten un del monestirs més emblemàtics de Catalunya.

Quan des de la carretera vèiem la majestuosa silueta del monestir de Santes Creus sempre ens emocionàvem. Actualment, encara ens batega el cor quan arribem. Si el pare hagués pogut escriure aquest text, ben segur hagués afirmat que tot i sent bell i molt bell el seu poble, Santes Creus, la seva gent encara era més extraordinària que les històriques pedres del monestir. També recordaria la manera tan cordial com els van acollir a la seva dona Rosario i als fills: Carlos, Rosario, Emilio, Mamen, Pepo i Montse. Famílies com els Jordà del monestir que obrien la porta perquè el Carlos passegés pel claustre per descansar de la l’agitada feina de Barcelona. Les amigues i amics de la Fonda Grau, amb Pau Saparó, els de Cal Ponet, els Ferré del Molí d’Abaix, els de Cal Cayetano, Jordi Canela —el Jordi dels ous—, els Torné amb el Pitu dels Frigos i tants i tants d’altres. El pare estimava moltíssim tothom del poble i ell se sentia estimat pel poble. Santes Creus també li va donar l’oportunitat de conèixer els Roynette, una família francesa que també estiuejava als anys cinquanta en aquest poble. Més de cinquanta anys després, els Roynette i els Pérez de Rozas continuen mantenint una estreta relació, tot gràcies a Santes Creus. Per als Pérez de Rozas aquest peculiar indret sempre ha representat el costat positiu de la vida. Encara recordem les passejades amb els pares i germans per l’arbreda i aquella excursió estiuenca tan fantàstica pel bosc i l’ermita de Santa Agnès. Santes Creus va donar tot a en Carlos Pérez de Rozas Saenz de Tejada i la seva família, mai no trobaren res a faltar. Malgrat el patiment de l’any 58, el descobriment d’aquesta població podem assegurar de tot cor que és el millor que els podia passar a en Carlos, la Rosario i als seus fills.

Carlos i Emilio Pérez de Rozas Periodistes

Els germans Carlos i Emilio Pérez de Rozas retratats per Agustí Carbonell

Aiguamúrcia

Barcelona, 1920 - 1990

Alcover

Detall del claustre del Convent de Santa Anna d’Alcover

l peu de les muntanyes de Prades, Alcover, amb una població que ja supera els 5.000 habitants, ocupa un indret privilegiat. Parlem d’uns 46,28 km2 envoltats de l’esplèndida vall del riu Glorieta, rica en vegetació i recursos naturals i que, durant segles, ha obsequiat la nostra vila amb progrés i desenvolupament, com testimonia encara la resta dels molins paperers o de la central hidroelèctrica del Glorieta. Mentrestant, la meravella dels seus salts d’aigua i la verdor i llum dels paratges circumdants, la converteixen sens dubte en un element identificador de la nostra vila. Però més enllà del seu entorn natural privilegiat també tenim la vila i el seu nucli antic encisador. Una vila a la qual va ser concedida la carta de població per allà el 1166 pel rei Alfons I i que, com les pàgines d’un llibre obert, permet llegir-hi la nostra història i comprendre així la identitat que ens és pròpia. Les restes de la muralla amb els portals medievals restaurats, de l’església romànica de la Sang, construïda amb el gres vermellós tan característic de les muntanyes de Prades, reviuen les velles històries del nostre cronista per excel·lència, en Cosme Vidal, més conegut com Josep Aladern. També destaquem la magnificència de l’església Nova amb el seu campanar inacabat, construïda entre els anys 1594 i 1630, les places porxades, les cases senyorials —algunes veritables palauets renaixentistes— que esdevenen un miratge d’un passat ric i pròsper per als alcoverencs, però a la vegada, del controvertit escenari de les batusses i aldarulls dels nostres bandolers, els quals avui dia encara

recordem un cop l’any, el segon cap de setmana d’octubre, quan celebrem la concorreguda fira del Bandoler. Alcover ens permet fer una passejada en el temps i, més enllà d’edificis i històries, fa palès l’esforç d’una població que durant segles l’ha fet créixer a poc a poc, tant progressant en períodes de bonança com suportant els temps de crisi. Per això, Alcover és actualment una població pròspera, en constant creixement, que mostra orgullosa el seu passat i els seus tresors més importants. En destaca la preuada col·lecció de fòssils marins: peixos, meduses, crustacis, que mostra com eren les muntanyes de Prades ara fa 240 milions d’anys, pol d’atracció per a famílies, escoles i forasters que contemplen sorpresos el nostre llegat paleontològic excepcional. Sense oblidar-nos de la casa noble de ca Batistó, totalment rehabilitada per a conservar el record i l’empremta dels nostres personatges més il·lustres, que com l’Aladern, ja esmentat, el bisbe Ramon Barberà, l’escriptora i activista a favor de la dona, Maria Domènech, el pintor Anton Català o el mateix fundador i impulsor del museu, l’Andreu Barbarà, han nodrit culturalment i artísticament la nostra vila tot fent-la més rica i universal. Anton Ferré i Fons Alcalde d’Alcover

Alcover

Vista aèria del nucli antic d’Alcover

Una passejada en el temps

el polifacètic (alcalde, museòleg...)

Andreu Barbarà i Camafort

Alcover

Andreu Barbarà i Camafort - fotografia

ndreu Barbarà Camafort va néixer el 13 de gener de 1921 al Mas de Fau, terme de l’Albiol. Els seus pares només tenien un nivell d’estudis molt elemental, eren pagesos, propietaris de terres i de bestiar suficients per garantir-los una certa autosuficiència. De petit anava diàriament a peu a l’escola d’Alcover, i recorria un trajecte de quasi una hora. Malgrat això, se’l pot considerar un autodidacte, ja que ben aviat va haver de deixar l’escola per col·laborar en les tasques familiars. L’ascendent familiar, la república i la guerra van conformar en ell un tarannà catòlic i conservador, però també d’una catalanitat definida i tossuda. El 15 de novembre de 1950 es va casar amb Maria Robert, d’Alcover, i tingueren tres fills. El 1963 fou designat alcalde d’Alcover, càrrec que exercí fins el 1969. Probablement fou nomenat pel seu caràcter moderat i religiós i ho va acceptar com una primera oportunitat per dedicar-se plenament al poble. Se’l pot considerar com a pertanyent a un franquisme sociològic —tan abundant al món rural— més que no pas com un franquista políticament incondicional Va impulsar millores com ara el clavegueram, la conducció d’aigua a domicili o l’ampliació de l’enllumenat públic. En l’àmbit cultural va recuperar de l’oblit algunes de les figures d’alcoverencs il·lustres com els escriptors Cosme Vidal (Josep Aladern), Plàcid Vidal i el bisbe Ramon Barberà, retent-los un homenatge públic (1969) en el qual es va utilitzar el català. En deixar el càrrec va assumir el de Jutge de Pau durant més de quinze anys. Coneixia i estimava molt la terra i la gent i no va ser mai indiferent a res ni a ningú. Una de les seves obres més transcendents fou la creació del Museu Municipal (1967), fet que va coincidir —no pas per casualitat— amb una troballa de fòssils marins molt ben conservats a les muntanyes d’Alcover i Mont-ral pertanyents al triàsic. Gràcies a aquesta institució van poder restar al Museu els exemplars dels peixos fòssils que s’anaven trobant, sent avui dia, en aquest aspecte, un dels museus de paleontologia més importants d’Europa. Posteriorment el Museu s’ha anat ampliant i obrint a altres temàtiques amb una concepció molt moderna del seu espai i del seu contingut. Andreu Barbarà (conegut com Andreu de Fau) fou també el primer president del Centre d’Estudis Alcoverencs (CEA), entitat sorgida amb la voluntat de dinamitzar la vida cultural alcoverenca, càrrec des del qual intentà potenciar la divulgació i la investigació. El Centre avui continua actiu publicant un Butlletí d’interès cultural i local remarcable. Altres càrrecs que va ocupar foren el de president de l’Associació pessebrista, secretari i vicepresident de la Cooperativa Agrícola i fundador dels Voluntaris Forestals, dels quals fou cap d’agrupament,

adherint-se posteriorment a les Agrupacions de Defensa Forestal. Pel que fa a obra escrita va col·laborar en l’ampliació de la Història d’Alcover (una monografia històrica de Cosme Vidal publicada el 1897), va escriure una Guia d’Alcover, conjuntament amb Joan Cavallé, i finalment va publicar el llibre Memòries d’un alcoverenc d’avui (2000), a part de diversos articles apareguts al Butlletí del CEA. Va escriure mogut per la voluntat de deixar constància de la seva trajectòria vital, per compartir les seves vivències personals, però també per ajudar a crear un esperit de col·lectivitat, una consciència col·lectiva amb sentit de poble. Fou un veritable promotor cultural que ha deixat nombrosos seguidors; va treballar per la recuperació del patrimoni històric i va impulsar nombroses iniciatives sempre amb actitud altruista. Va ser un alcoverenc arrelat i eficaç, treballant i vivint conscient que ho feia des d’un espai petit i concret, però mogut per valors ètics i humanístics universals. Amb els peus ben arrelats a Alcover va tenir una gran amplitud de mires, amb una curiositat intel·lectual oberta a tot: sabia francès, una mica d’anglès i esperanto i va acabar sent un gran coneixedor de paleontologia des del cambrià fins al quaternari. Home de poble però no localista, coneixia com ningú els indrets i els racons més amagats del terme i rodalies, alhora que vivia molt interessat pel món que l’envoltava, per llunyà que fos. Conscient de les seves limitacions només feia allò en què creia i se sentia capaç de fer. Així va ser competent per crear unes institucions culturals bàsiques pel poble i des del poble; des de dins, sense trencadisses i amb les poques eines disponibles. Va dinamitzar el substrat cultural d’Alcover i es va convertir en un referent inevitable a l’hora de voler conèixer el poble, la seva gent i les ambicions de futur. El seu nom i la seva persona són ben bé l’arquetip dels qui lluiten per millorar la cultura i la convivència cívica des d’una quotidianitat gens grandiloqüent i des d’un àmbit limitat. Va morir el 10 de juny de 2008. Josep M. Roig i Rosich Historiador

cedida per la seva filla Lluïsa Barbarà

L’Albiol, 1921 - Alcover, 2008

el bisbe

Alcover, 1847 - Palència, 1924

Bisbe Ramon Barberà i Boada - retrat d’Irène Pagès

l bisbe Barberà, com se’l coneix popularment, el podem definir com un eclesiàstic que viu entre dos segles i també entre dues pàtries. Nascut el 1847 a Alcover i mort el 1924 a Palència, passà una gran part de la seva vida a Catalunya, sobretot a Tarragona, i l’altra a Castella i Lleó. Al seminari de Tarragona estudià humanitats i allí mateix es doctorà en Dret canònic el 1873 i en teologia sis anys més tard. Durant un temps exercí el seu ministeri pastoral a Sant Francesc, a la mateixa ciutat. Després passà a Castella, on exercí diferents responsabilitats diocesanes a les seus de Lleó, Salamanca, Ciudad Rodrigo i Palència. En primer lloc fou canonge doctoral per oposició a la col·legiata de Sant Isidor de Lleó; després a Salamanca tingué el càrrec de vicari general, que amb seu vacant per la mort del bisbe continuà com a vicari capitular i posteriorment fou novament vicari general amb el nou bisbe de la ciutat. Més endavant visqué un breu període a Catalunya: a Girona com a degà i a Tarragona com ardiaca, fins que fou nomenat bisbe de Ciudad Rodrigo al començament de l‘any 1908. El diumenge 26 d’abril fou ordenat bisbe a Alcover per l’arquebisbe de Tarragona, Tomà Costa i Fornaguera, assistit pels bisbes de Girona, Francesc Mas i Oliver, i el de Lleida, Joan A. Ruano i Martín. Assistiren a la consagració episcopal comissions de Salamanca, Ciudad Rodrigo i de Tarragona, que es traslladaren amb tren a Alcover, on la vila s’engalanà i, tal com expliquen les cròniques contemporànies, es festejà durant tres dies. El dissabte s’anuncià la festa i es repartiren bons pels pobres. El diumenge es reberen les autoritats a l’estació de tren per anar després a la casa pairal, on es descobrí una placa commemorativa; més tard es traslladaren a l’església per a l’ordenació episcopal. El disseny de l’ornamentació de l’església és obra de l’arquitecte Josep M. Jujol i Gibert. Després de dinar, hi hagué la visita a l’ermita de la Mare de Déu del Remei on es cantà la salve. L’endemà el nou bisbe celebrà el sagrament de la confirmació. Entre el actes lúdics hi hagué l’actuació de bandes de música, il·luminació a la nit, castell de focs i actuació dels Xiquets de Valls. La pastoral del bisbe Barberà se centrà, especialment, en la catequesi i les seves reflexions al voltant de les dues devocions capdavanteres al seu temps: la del Sagrat Cor de Jesús i la del Cor de Maria: El corazón de Jesús al alcance de los niños i El corazón de María en un rinconcito del globo. Aquest rinconcito del globo se situa a la vall del Glorieta, concretament a l’ermita del Remei. L’obra Diálogos catequísticos mostra la seva preocupació per la difusió de la doctrina cristiana. Fruit dels temps polítics com fou la Revolució Gloriosa de 1868, escriu en poesia La Patria Infortunada i El alma arrepentida. Com alcoverenc té un poema a la Mare de Déu del Remei.

En el seu pontificat (Ciudad Rodrigo 1908-1914 i Palència 1914-1924) esmerça les seves forces, especialment a Palència, a formar sindicats agrícoles. Així concretava la doctrina Social de l’Església, inaugurada per Lleó XIII amb l’encíclica Rerum Novarum que publicà el 1882, per donar resposta al canvi de cultura a causa de la industrialització. Les diòcesis eminentment rurals on al bisbe Barberà li toca exercir el seu ministeri vivien les conseqüències de l’èxode dels habitants i calia una reforma en la seva economia. El sindicalisme de caire catòlic era una resposta a les necessitats del seu temps. Les seves restes es troben a la capella del Santíssim de la catedral Palentina. Amb el seu nomenament episcopal s’inicia un seguit de bisbes de l’arquebisbat de Tarragona que ocupa tot el segle XX: el cardenal Vidal i Barraquer (1914-1943) a Solsona i Tarragona i el cardenal Isidre Gomà (1927-1940) a Tarassona i Toledo; el bisbe Josep Cartañà (1934-1963) a Girona, Manuel Borràs, bisbe auxiliar del cardenal Vidal (1934-1936) i Joan Martí, bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra (1971-2003), que acabà els seus dies amb el títol d’“arquebisbe” a títol personal. Jordi Figueras i Jové Prevere de Tarragona

Alcover

Ramon Barberà i Boada

el pintor

Anton Català i Gomis

Alcover

Anton Català i Gomis - Fotografia d’autor desconegut

Alcover, 1911 - 1970

óc del parer que en qualsevol disciplina artística, l’artista ha nascut amb el do per desenvolupar-la. Que ha estat tocat per aquella vareta màgica que escull molt pocs. Per poder dedicar-s’hi professionalment, però, calen altres virtuts com l’autodisciplina, la constància, l’equil·libri... Tot acompanyat d’aquella sensibilitat que només a ells, als artistes, els és innata. L’Anton Català i Gomis, que va néixer, viure i morir a Alcover entre els anys 1911 i 1970, va ser una d’aquestes persones privilegiades que us deia, un artista. Als dinou anys va marxar cap a Barcelona, on va estudiar belles arts, a la Llotja, on va recopilar premis i mencions honorífiques pel seu extraordinari rendiment i versatilitat, doncs va treballar incansablement en diferents tècniques: olis, aquarel·les, pintura sobre ceràmica, gravats al boix, destacant especialment en la pintura mural al fresc. Crec que la pintura de cada artista és el reflex de la seva personalitat. L’Anton Català sentia un gran amor per la terra i vivia la vida amb honestedat, treballant; era humil, sincer i molt exigent amb ell mateix i amb la seva obra, virtuts que es reflecteixen en la seva trajectòria artística. Els seus personatges expressen una gran espiritualitat, calma, repòs i per a mi, el més important, respiren una vida interior plena i harmoniosa amb un mateix. Transmeten les emocions i sensacions que ell hi posava quan, llapis en mà, feia els magnífics esbossos de les figures plasmades. Una vegada dibuixats, els traslladava a les parets elaborant els frescos, disciplina en la qual l’Anton Català va ésser més reconegut. En aquesta tècnica laboriosa, el dibuix fet sobre cartró es trasllada a la superfície preparada en una paret, amb una base de calç i arena de riu, on es calca el contorn de les figures per a poder-hi aplicar a continuació el pigment, seguint el projecte del color. Vull destacar la pintura que va fer al presbiteri de Santa Maria de Capafonts, on el tema és l’Assumpció de la Verge Maria. Aquesta obra acompanya i dóna protagonisme a l’escultura de Maria pujant al cel, que es troba en una capelleta feta al mur. Esmento aquesta obra pel que va significar per a una de les persones més estimades per l’Anton i que tantes vegades li va servir de model, la seva filla Mireia. La realització d’aquesta pintura, diu la Mireia, va ser durant un dels millors estius de la seva infantesa. Ella tenia deu anys i va descobrir per primera vegada la llibertat. Llibertat de viure amb el

pare, que pintava de sol a sol, i que els donava tota la confiança a ella i a la seva germana, en una demostració pura d’amor. Sóc capaç d’imaginar la felicitat de l’Anton Català passant aquestes estones transmetent amb el seu traç segur i enèrgic els seus sentiments. De les diferents tècniques esmentades en què va treballar el prolífic Anton Català, com l’aquarel·la, l’oli, la xilografia, el carbó, el fresc, la ceràmica, etc., a mi personalment m’atrau d’una manera també especial, els gravats al boix. És una tècnica de gran dificultat a la qual molt pocs artistes s’hi han dedicat. Obra, la de l’admirat alcoverenc Anton Català i Gomis, sincera, com ell. Ben feta, amb un traç ferm, decidit, sense dubtes, amb la seguretat dels qui han fet de la seva passió, una manera de fer entendre una vida amb sobris valors, fent gaudir a l’espectador de les seves creacions. I el millor de tot, transmetent mitjançant la seva obra el que la Mireia ens ha escrit sobre el seu pare: era una gran persona a qui estimava tothom.

Jordi Isern i Jubany Artista pintor

l’escriptora i activista social

Maria Domènech i Escoté

fotografia publicada al núm. 16 de la revista Feminal

Alcover, 1874 - Barcelona, 1952

aria Domènech Escoté va néixer a Alcover el 21 d’agost de 1874 i va morir a Barcelona el 27 de gener de 1952. Amb pocs mesos de vida es va quedar òrfena de pare i amb tres anys es va traslladar a viure a Tarragona i va començar a rebre classes particulars a casa. Des de l’any 1902 fins al 1909 va col·laborar en nombroses publicacions periòdiques com La Pàtria o Camp de Tarragona, en les quals signava amb el pseudònim de Josep Miralles. El 1910 es va traslladar a Barcelona amb el seu marit, el metge tarragoní Francesc Cañellas, i els seus dos fills. És quan comença la seva carrera literària i d’activitat social com a Maria Domènech de Cañellas. Col·labora en revistes com Or i Grana, Feminal, El poble català, La Veu de Catalunya, La Tralla o Renaixement; el 1914 publica la primera novel·la, Neus, a la que segueixen Contrallum (1917), Gripaus d’or (1919) i Herències (1925); escriu els llibres de poemes Al rodar del temps (1946) i Confidències (1946), i publica diversos assaigs i estudis com Constitución y finalidad de la Federación Sindical de Obreras (1912), Influencia decisiva que la educación y la cultura de la esposa ejerce sobre el carácter y la conducta del marido y en consecuencia de los hijos (1916) o El Profesionalismo y los Sindicatos (1927). Va participar en el moviment de promoció de la dona, de caràcter filantròpic i educatiu, dut a terme per Francesca Bonnemaison, Dolors Monserdà i Carme Karr. El 1912 va fundar la Federació Sindical d’Obreres, un sindicat catòlic amb l’objectiu de facilitar a les dones l’accés a la cultura, a l’educació. Va fer nombroses conferències a favor de la dona i de la seva condició de treballadora.

Cal destacar la seva participació en activitats públiques com la tómbola de beneficència de les dones presidida per Dolors Monserdà; va ser membre de les Juntes d’instrucció pública i protecció de la infància de Tarragona; va ser vocal de la Junta de la Lliga del Bon Mot; vocal de la Junta de Primera Enseñanza de Tarragona i de la Junta de Protección a la Infancia; vicepresidenta tercera de la Federació Femenina contra la Tuberculosi, entre d’altres. Maria Domènech forma part d’un grup de dames de la burgesia catalana que des d’un estatus social benestant basat en l’educació catòlica defensaven la importància de la dona a la societat. No pretenien, però, la igualtat amb l’home, sinó que defensaven el paper de la dona com a esposa i mare que amb educació i cultura podia millorar el seu lloc a la societat, a més de defensar-ne els drets com a treballadores. Maria Domènech, a més, va reclamar el dret al sufragi universal. Amb els ulls d’una coetània seva obrera i amb pocs recursos no és gaire adient d’anomenar-la “feminista”, però no se li pot negar la tasca pionera a Catalunya de reivindicació de la dona.

Alcover

Rosa M. Sanromà i Barberà Filòloga

l’escriptor i editor

Cosme Vidal i Rosich, Josep Aladern Cosme Vidal i Rosich - Retrat del seu fill Ignasi Vidal

Alcover, 1869 - Barcelona, 1918

Alcover

osme Vidal i Rosich (Alcover, 1869 ‑ Barcelona, 1918), més conegut amb el pseudònim de Josep Aladern, és un cas molt singular en la literatura catalana. Fill d’una família humil, encara que vinculat a un casal d’antiga arrel, de seguida va ser posseït per un esperit inquiet que el mouria a jugar papers diversíssims en el panorama literari, cultural i fins i tot polític del país. En línies generals, podem dir que va tocar totes les tecles possibles i que va arribar a ser conegut i apreciat per tot el món literari de l’època. Va escriure poesia (Impietats, Sacramental, 1891; Odes paganes, 1903; La falugueta, 1906), narrativa (La Gent del Llamp, 1903, 1918, 1937), teatre (Jesús en escena, 1894; La fi d’en Serrallonga, Entre tenebres, 1898; La monja folla, 1911), traduccions (Íntimes i esplais, de F. Copée, 1896; Faust, de Marlowe, 1904), assaig històric (Alcover. Monografia històrica, 1897), literari (Verdaguer reivindicat, 1896), lingüístic (Lo català és idioma o dialecte?, 1903; Els misteris de la llengua catalana esbrinats, 1906), etnogràfic (Cartes andorranes, 1892; Costums típiques de la ciutat de Valls, 1895), diccionaris (Diccionari popular de la llengua catalana, en tres volums, 1904; Enciclopèdia Catalana, 1907). Va fundar revistes, com La Gent del Llamp, La Nova Catalunya, La perdiu amb salsa, El rector de Vallfogona, En Patufet, Occitània, Catalònia. Va dirigir diaris, com Lo Somatent o El Intransigente. Va ser redactor d’altres, com La Veu de Catalunya o El Progreso. Va tirar endavant col·leccions de llibres, com la Biblioteca Literària Lo Modernisme. Els llocs on s’estableix i des d’on rumia les seves activitats, es converteixen en punts d’atracció per als joves escriptors. La torre de la Saura, a Alcover, on instal·la inicialment la seva impremta. La llibreria La Regional, al carrer de Jesús, de Reus, des d’on dinamitza la colla modernista reusenca que ha passat a la història amb el nom

de la colla de l’Aladern, en la qual trobem noms com els reusencs Miquel Ventura, Pere Cavallé i Hortensi Güell, el selvatà Joan Puig i Ferreter o els alcoverencs Plàcid Vidal (germà de Cosme) i Antoni Isern. També a Sitges i més tard a Barcelona juga un paper destacat. Amb tot, l’Aladern és un idealista i, alhora, un esperit abrandat. Se sent modernista en el vessant artístic i literari, però a més és un esperit anarquista, catalanista i anticlerical. Tot el foc que porta dins no troba la manera de manifestar-se adequadament. I com que a més a més és incòmode i no li agrada la llagoteria, es produeixen desencontres i desenganys polítics, de manera que, amb el temps, el seu posicionament dins de la vida social, cultural i política catalana evoluciona cap a postures molt diferents a les inicials. Durant els darrers anys de la seva vida s’alinea amb el radicalisme de Lerroux, cosa que el distancia de molts dels seus antics companys. Amb tot, en el moment de la mort, rep l’homenatge unànime de tota la cultura catalana. Si en vida havia mantingut relació amb noms com Verdaguer, Maragall, Unamuno, Mistral, Teodor Llorente o Eduardo Pondal, a l’acte d’homenatge de 1919 hi participen autors com Apel·les Mestres, Víctor Català, Àngel Guimerà, Ignasi Iglésias, Aureli Capmany, Joan Puig i Ferreter o Antonin Perbosc.

Joan Cavallé i Busquets Escriptor i gestor cultural

un poble tranquil

Església parroquial de Sant Bartomeu

lió és una de les poblacions més antigues del Camp de Tarragona, tal i com en dóna testimoni el fet de disposar d’església ja l’any 1154; per tant, es pot afirmar que el seu origen com a poble es remunta a la meitat del s. XII, en temps de la conquesta i poblament d’aquest territori per part dels comtes de Barcelona. Està situat a 263 m d’altitud sobre el nivell del mar, dins la Depressió Prelitoral Catalana, i el seu terme abasta 7,23 km². La situació geogràfica del nucli originari del poble, sobre un turonet rocós, permet una excel·lent vista del sud-oest del Camp i de la Serralada Prelitoral. Amb tot, el seu terme és bàsicament pla, sense accidents orogràfics remarcables, la qual cosa ha facilitat històricament que esdevingui un indret de pas, amb vies de trànsit rellevants, heretades en part de l’antiga xarxa de camins romana, i que li permeten disposar d’una òptima comunicació amb l’entorn. Des de finals del s. XIX, disposa de la carretera comarcal C-51, recentment reformada amb una esperada circumval·lació que li permet comunicar-se ràpidament amb l’autopista AP-2 i amb la N-240. Alhora, una extensa xarxa de camins fan del terme municipal un indret molt adequat per practicar l’excursionisme i la pràctica esportiva. La riquesa hídrica del seu subsòl ha fet que al llarg de la història hi haguessin diversos intents per a transportar aquesta aigua a les principals poblacions del Camp de Tarragona, tot i que sortosament sense èxit, i va propiciar que a principis del s. XX es posés en marxa el Sindicat de Regants d’Alió, que va significar la creació d’una xarxa de rec que s’escampa per tot el terme municipal i que en el seu

moment va fer possible un notable salt qualitatiu de l’agricultura local. El vincle d’Alió amb el conreu de la terra ha estat una constant al llarg dels segles, i encara avui representa una part molt important de l’economia local. Aquest vincle va generar la principal iniciativa col·lectiva de la població: la creació l’any 1911 del Sindicat Agrícola, amb la participació de la pràctica totalitat de pagesos del poble, incorporant tècniques constructives aleshores novadores, com va ser l’aplicació del ciment armat en aquest tipus de construccions, i que d’alguna manera va marcar el camí que després seguirien altres poblacions del nostre entorn. Alió és un poble tranquil, però dinàmic, que gaudeix de la qualitat de vida de les petites poblacions rurals i compta amb els principals serveis que precisen els seus veïns; el fet de disposar d’un volum de població reduït i de trobar-se perfectament comunicat amb el territori, augmenta encara el benestar dels alionencs i fa del poble un indret ideal per a gaudir de la vida rural sense renunciar al contacte habitual amb les ciutats de l’entorn.

Francesc Jofré i Vallvé Alcalde d’Alió

Alió

Vista panoràmica d’Alió

Alió

el pagès i cooperativista

Lluís Batalla i Monné Alió, 1873 - 1957

Alió

A l’esquerra, Lluís Batalla i Monné i, a la dreta el SIndicat Agrícola d’Alió

luís Batalla Monné és considerat l’ànima i principal impulsor en la constitució del Sindicat Agrícola d’Alió, una veritable “unió de voluntats i entusiasme”, en paraules del mateix personatge. Va néixer el dia 22 de Juliol de 1873. Era el fill gran de Josep Batalla Montserrat, de Ca Ramoneta. Casat amb Teresa Rosell Miquel, va tenir quatre fills, Ramon, Daniel, Lluís i Josep Maria. Realitzà el estudis del batxillerat al Col·legi internat dels jesuïtes de Manresa i, en acabar, es dedicà a l’explotació agrícola de les finques de la família, sempre amb el neguit de procurar una millora en la producció de la terra i en les condicions de treball dels pagesos, en plena sintonia amb el moviment cooperativista, propi de l’època. El 23 d’agost de 1908, participà com a president de la Unió Agrícola d’Alió, al míting celebrat a Reus, organitzat per la Federació Agrícola Catalana-Balear, en el qual es demanava la derogació de la llei d’alcohols. El seu caràcter emprenedor i visionari fa que l’any 1910 formi part del Comitè Executiu per organitzar provisionalment una comunitat de regants, en el projecte, que no va reeixir, de construir un pantà al Pont d’Armentera. També comercialitza la fruita dolça de la seves terres cap a Suïssa, Holanda i Bèlgica. Serà el dia 18 de març de 1911 quan, reunits la majoria de pagesos d’Alió a la sala del cafè, es constituirà formalment el Sindicat Agrícola d’Alió. L’objectiu principal era la necessitat d’agrupar-se, per poder encabir la collita del raïm i realitzar la posterior elaboració i comercialització del vi, aprofitant els beneficis que aportava la llei de Sindicats Agrícoles de 1906, i fugint així del dictat d’aquells terratinents que els hi compraven el raïm a preus irrisoris. En Lluís Batalla és nomenat el seu primer president. El dia 3 de maig es començaven els treballs de construcció del celler del Sindicat, utilitzant per als dipòsits del vi un material novell, el ciment armat. L’arquitecte que el va projectar va ser Claudi Duran Ventosa. En el mes de setembre d’aquell mateix any ja hi encabien la collita. Per a la construcció, Lluís Batalla havia consultat les estacions enològiques de Reus i Vilafranca, a Manuel Raventós de les caves Codorniu de Sant Sadurní d’Anoia, amb qui l’unia una bona amistat, i també a l’enginyer industrial i agrícola Isidre Campllonch. En aquests primers anys, fa diferents xerrades a altres Sindicats que s’estan creant, és membre del Comitè Comarcal de la Unió de Vinyaters (1911) i participa molt activament en el XXII Congrés de la Federació Agrícola Catalana-Balear (Valls, 1919). El 1940 tornà a ser nomenat president del Sindicat Agrícola d’Alió, però ja era una altra època; els fets de la guerra, la posterior

i dubtosa gestió de l’entitat, els plets contra diversos socis de la mateixa i els motius de l’extinció de la Caixa Rural, varen provocar que s’allunyés progressivament de l’entitat. La seva implicació en tasques municipals el porta a ser nomenat jutge municipal els anys 1903, 1907 i 1935. És el primer alcalde de la República, en ser la candidatura republicana, de la qual en formava part, la gran triomfadora en les eleccions municipals celebrades el dia 12 d’abril de 1931. Tres dies més tard, forma part com a vocal, del Comitè Provisional Revolucionari, que va declarar la República Federal Espanyola. Lluís Batalla Monné va ser una persona culta i extremadament educada, amb una mentalitat innovadora, oberta a totes les millores que es presentaven, alhora que tossut i persistent en tot allò que es disposava a tirar endavant. Obsessiu en el desig de culturitzar‑se, d’aprendre i d’ensenyar. Un home que estimava la vida i a qui li agradava gaudir-la. El seu lema era “la vida és amable”. Va morir a Alió, el 27 de gener de 1957.

Lluis Batalla i Vallvey Historiador local

el sacerdot i home d’empenta

Mossèn Joan Batalla i Segarra

Portada de la revista que va homenatjar Mn. Joan Batalla

Alió, 1843 - Reus, 1924

ill de Pere Batalla Rodón i Maria Segarra Coll, va néixer a Alió el 13 d’abril de 1843, probablement a la casa familiar del Carrer Major. Va ingressar al Seminari de Tarragona, on va rebre les Ordes menors el dia 17 de març de 1866; va esdevenir sots-diaca el 14 d’abril del 1867 i diaca el 27 de maig de 1868. Fou ordenat prevere el 18 de setembre de 1868. El febrer de 1878 va ser nomenat rector de la parròquia de Sant Pere Apòstol de Cambrils. Sembla que realitzà notables millores a l’església, però la rellevància li arribà a causa del paper que juga en una tempesta que assotà la costa i provocà molts perjudicis als pescadors; per la seva actuació va ser condecorat pel Govern. La implicació de Mn. Batalla amb Cambrils no acabà aquí, l’any 1880 va crear i presidir la primera societat de pescadors, amb el nom de Montepio de Mareantes del Puerto de Cambrils, i en redactà els seus estatuts. La petjada que deixà a Cambrils perdurà en el temps i la vila ha donat el seu nom a una de les principals places de la població. El mes de març de 1883 deixava Cambrils i era destinat a la parròquia de Sant Llorenç de Gratallops. El juliol de 1886 anava a la de Sant Salvador de Vimbodí i l’any 1892 era nomenat rector de la parròquia de la Puríssima Sang de Reus, on seria designat arxiprest de Reus, càrrecs que l’acompanyarien fins la seva mort el 12 de gener de 1924, a l’edat de vuitanta-un anys.

Mn. Joan Batalla no oblidà mai el seu poble natal. Va participar en l’acte d’inauguració del Sindicat Agrícola de la població, impulsat pel seu familiar Lluís Batalla Monné; de fet, algunes fonts plantegen que és l’autor d’alguna de les cròniques que va publicar la premsa sobre el Sindicat Agrícola, signades per J. B. de S. L’any 1913, amb setanta anys, participà, juntament amb els sacerdots fills d’Alió, Mn. Anguela i Mn. Domingo, en la processó que tingué lloc en el marc de la Santa Missió que, amb motiu de les fes Constantinianes, portava a terme a Alió el jesuïta alionenc Mn. Ramon Vendrell. L’any 1918, el Semanario Católico de Reus li dedicà un homenatge amb motiu del cinquanta aniversari de la seva ordenació sacerdotal. A la seva mort llegà diversos mobles i tota la seva biblioteca particular a la parròquia d’Alió.

Alió

Ricard Ibarra Ollé Arxiver

l’activista i militar

Antoni Escoda i Canela

Alió

ntoni Escoda i Canela va néixer el dia 17 d’octubre de 1813 en el si d’una família acomodada, que va tenir un total de cinc fills. El seu pare fou Antoni Escoda Pons, fill d’Alió i d’ofici mestre de cases, tot i que era propietari de diverses finques rústiques, i la seva mare Maria Canela Torner, de Cabra del Camp. Tot sembla indicar que els Escoda arribaren a Alió procedents de Riudoms a la segona meitat del segle XVIII. La seva infància i adolescència va coincidir amb un període de crisi terminal de l’Antic Règim i de propagació de l’ideari liberal; aquest entorn, i qui sap si alguna experiència personal que avui desconeixem, va fer d’ell un defensor radical del naixent liberalisme i ferotge opositor de tot allò que significaven les estructures socials tradicionals. Era un home d’acció; així ens ho demostra el fet d’estar documentada la seva participació en nombrosos episodis d’enfrontaments bèl·lics. Sabem que l’any 1838 formava part de la Milícia Nacional de Valls, que va fer front al primer aixecament carlista; en aquest conflicte va destacar pel seu activisme i contundència. Aquest caràcter decidit el va convertir aviat en un líder, que en els anys venidors, com a guerriller, esdevindria un element destacat de la lluita contra el govern, a partir de 1846, al costat de republicans, progressistes i dels mateixos carlins, en l’anomenada Guerra dels Matiners. Anys més tard, participaria decididament en les activitats conspiradores contra el govern d’Isabel II, liderades pel general Prim, a qui va seguir en el seu exili a França després del frustrat intent de cop d’Estat de l’any 1866. Una vegada va triomfar la revolta

Font: www.foropolicia.es

Uniforme de coronel d’Infanteria de línea del segle XIX

Escut parlant de la casa familiar d’Antoni Escoda

Alió, 1813 - Barcelona, 1876

l’any 1868, Escoda va ser nomenat coronel de carabiners, i es va mostrar com un dels principals combatents del carlisme a Espanya, amb destinacions a Navarra, Galícia, València, Madrid i Catalunya. La seva infatigable activitat militar va generar una gran quantitat de notícies a la premsa de l’època i fins i tot alguna monografia. Coetani i molt proper al general planenc Gabriel Baldrich i Palau i al mateix general Prim, amb els quals compartia ideals i durant un bon grapat d’anys trajectòria vital, podem afirmar que Antoni Escoda va esdevenir a la seva època un personatge popular i reconegut, dins i fora de Catalunya. A Alió es conserva la casa familiar, a la Plaça Nova, amb portalada de pedra i escut parlant. Antoni Escoda, a qui tothom al poble coneix com l’Escoda, és una llegenda, i d’ell s’expliquen nombrosos episodis, alguns més fonamentats que altres, que s’han anat traslladant oralment de generació en generació.

Ricard Ibarra Ollé Arxiver

és màgic

Ermita de la Mare de Déu de Loreto de Bràfim

l terme municipal de Bràfim, situat al nord-est de la plana del Camp de Tarragona, a tocar del riu Gaià, en el qual s’escolen les aigües del territori, a la comarca de l’Alt Camp, té una extensió de 6,42 km². La petita extensió del terme és gairebé del tot conreada i dedicada preferentment als conreus de secà. El conreu predominant ha estat tradicionalment la vinya, per bé que en l’actualitat el conreu del cirerer li ha donat un impuls econòmic. La vila de Bràfim és l’únic nucli de població i es troba a 236 m d’alçada. Al límit nord del terme municipal davant l’entrada de l’autopista AP-2, hi ha un polígon industrial molt ben comunicat. A Bràfim s’hi pot arribar des de Tarragona per la TP 2031 -20 km-. El poble es troba a 10 km de Valls, a 10 km del monestir de Santes Creus i a 2 km de la sortida 11 de l’autopista AP-2. Bràfim prové de l’àrab “Ibrahim” (el poble figura en documents del segle X com “Abrahim”). És, doncs, un patronímic. En època romana el terme estava ja poblat, com ho testimonien les restes trobades al vilar de Povill. L’any 1159 el bisbe de Barcelona, Guillem de Torroja, li va atorgar carta de població. Si es vol fer una visita al poble pels carrers estrets i desiguals, s’hi troba l’església parroquial de Sant Jaume, edifici de transició del gòtic tardà al barroc, bastit al final del segle XVII, on hi treballaren notables artistes com Espinal de Sarral (construí el llit de la Mare de Déu d’Agost el 1715) i Joan Guasch de Valls (daurà el notable retaule barroc el 1794-97). La casa consistorial fou construïda

el 1923 per Cèsar Martinell. El lloc més emblemàtic del poble és l’ermita de Loreto. Situada al capdamunt d’un turonet, anomenat Puig Rodó, l’edifici primitiu fou construït el 1664 per allotjar la imatge que hi portà l’any anterior un capellà d’Òdena. El 1889-92 s’enderrocà l’edifici i es construí la capella nova, neoromànica, amb campanar sobre la volta. J. M. Jujol dissenyà la font de davant del santuari i Joan Llimona pintà el cambril el 1923. El primer diumenge de juny s’hi celebra l’Aplec de Primavera i la fira de les cireres. Al poble hi ha una gran activitat associativa que organitza al llarg de l’any tot un seguit d’activitats, de les que es destaquen la Festa Major d’estiu, que s’escau el 25 de juliol, per Sant Jaume, quan s’hi celebren diversos actes festius i populars. La cursa i caminada popular que té lloc el 3r diumenge de març recorre 13,5 km pel voltant de la població. La Festa Major d’hivern, se celebra per la Mare de Déu de Loreto, el 10 de desembre, documentada ja el 1748.

Joan Josep Raventós i Coral Alcalde de Bràfim

Bràfim

Vista panoràmica de Bràfim

Bràfim

el metge

Anton Bosch i Cardellach

Bràfim

l metge sabadellenc Anton Bosch i Cardellach va viure a Bràfim durant dos períodes importants de la seva vida. El primer, un cop acabats els estudis de medicina, entre juliol de 1783 i desembre de 1787. L’any 1785 es casava en segones núpcies amb la pubilla de Bràfim Josepa Vives i Soler, els pares de la qual tenien diverses terres en propietat, que conreaven. Mort el sogre d’Anton Bosch, poc després del seu casament, s’incrementaren les desavinences amb la sogra i mare de la parella, fet que va provocar el retorn a Sabadell, on van néixer els seus fills. Anton Bosch i Cardellach fou un metge il·lustrat que a Sabadell, entre 1791 i 1795, també va exercir de secretari i arxiver municipal, posant ordre a l’arxiu. Va escriure el dietari Memòria de las coses notables de la vila de Sabadell, començat el desembre de 1787; i un tractat històric Anales de la Villa de Sabadell desde el año 987 hasta el de 1770. Va treballar i escriure diversos estudis mèdics que li donaren fama de metge eminent, reconeguda per l’Acadèmia Medicopràctica de Barcelona. Passats uns anys, el 1804, Bosch i la seva muller amb els fills, tornaren a Bràfim. Al cap de vuit mesos d’haver tornat, moria la muller Josepa Vives. Bosch, amb 5 fills menors d’edat —Magina, Agustí, Germana, Concepció i Macari— es tornava a casar amb la vídua de Puigpelat Maria Teresa Ferrer, que tenia dues filles. Durant el segon període d’estada a Bràfim, Anton Bosch i Cardellach va viure moments difícils durant la Guerra del Francès. Bràfim va patir per vuit vegades el saqueig de les tropes franceses i la població en va fugir almenys 17 vegades. De totes les experiències dels anys de la guerra, en va deixar escrites unes memòries, sense caure en exaltacions heròiques, informant de la crua realitat quotidiana: la fam i les carències, les malalties, la mort i els assassinats, la repressió, els robatoris i les violacions, les contribucions i les requises. Bosch condensava així la seva experiència davant d’una celebració victoriosa: “todos cantaban Te Deum, y tal vez todos havian de cantar el miserere”. Anton Bosch i Cardellach es va preocupar de les terres familiars de la seva muller. Va procurar-ne el bon conreu i l’any 1814 va escriure Resumen Històric de la casa Bosch y Vivas de Bràfim on feia una extensa aportació al coneixement familiar, tant de la família

Plànol de la terra de les Aranelles de Bràfim realitzat per Anton Bosch i Cardellach

Signatura d’Anton Bosch i Cardellach

Sabadell, 1758 - 1829

Bosch com dels avantpassats de la Josepa Vives, la situació dels fills i sobretot una extensa descripció de les terres familiars; de com i quan ingressaren a la família Vives, de l’estructura i composició dels conreus de cada peça de terra, elaborant a més a més una molt precisa i detallada planimetria de cadascun dels trossos de terra que eren de la propietat familiar, documentació important per contemplar les formes de conreus de l’època. Anton Bosch i Cardellach dóna nom a Sabadell a una fundació dedicada als estudis locals i comarcals, la qual actualment impulsa una àmplia recerca de la seva actuació i obra des de múltiples vessants: familiar, patrimonial, professional, intel·lectual, pública i política.

Josep Santesmases i Ollé Historiador i escriptor

el metge i investigador

Bràfim, 1951 El Dr. Josep Maria Gatell i Artigas durant una conferència a l’Hospital Clínic de Barcelona

l Dr. José M. Gatell Artigas va néixer a Bràfim (Tarragona) el 14 de gener de 1951, fill del Josep i de la María, família humil, senzilla però molt treballadora, valor que van saber inculcar molt profundament al Josep M. Els estudis primaris els féu a l’escola del poble, destacant els mestres Sr. Masip i Sr. Gutiérrez, que despertaren en ell la constància i la dedicació als estudis. Cursà el batxillerat a l’institut públic Martí Franquès de Tarragona, sempre amb l’ajut d’una beca i compaginant l’estudi donant classes particulars, i també amb el treball temporal i d’estiu al taller mecànic de Bràfim, del Sr. Josep Valldosera —Cal Josep Àngel— per pagar-se el cost dels viatges i llibres. En principi sempre havia comentat a casa de fer Química, però un malaurat accident de moto féu que al curs de 6è. de Batxillerat estigués molts mesos a l’hospital i a casa. El contacte directe amb el món hospitalari féu que posteriorment es decantés per la carrera de medicina. L’any 1970 comença la carrera a Barcelona (la seva ciutat de residència), gaudint durant aquest període de l’anomenada aleshores Beca Salario del Ministerio de Educación y Ciencia, que consistia en que ell i la seva família rebien un sou cada mes com si estigués treballant, allò que els mestres diem als alumnes referent que el seu treball és estudiar. L’any 1975 es casa amb la Sra. Rosa Aused, també metgessa, amb qui té tres fills: el Marià, la Griselda i la Violeta, i de moment tres néts. Es llicencia en Medicina l’any 1976 a la Universitat de Barcelona i es doctora a la mateixa universitat l’any 1981 (Premi Extraordinari). Va fer la residència de Medicina Interna (1976-80) a l’Hospital Clínic de Barcelona i l’especialització de malalties infeccioses al Massachusetts General Hospital (Harvard Medical School) de Boston i en el propi Hospital Clínic. Actualment és consultor sènior i cap del Servei de Malalties Infeccioses i SIDA de l’Hospital Clínic i catedràtic de Medicina de la Universitat de Barcelona. Ha publicat més de 900 articles internacionals citats més de 19.000 vegades, la majoria sobre la SIDA. És coautor de més de 50 llibres sobre malalties infeccioses i autor principal de diversos llibres, essent els més destacats: Guía Práctica del SIDA (12 edicions a Espanya) i Guía Práctica de Terapéutica Antimicrobiana (23 edicions a Espanya i dues edicions a Estats Units). Les seves principals línies d’investigació en el camp de la SIDA estan centrades en l’eficàcia i tolerància dels nous fàrmacs i combinacions antivirals i en la immunopatologia de la infecció pel VIH i el desenvolupament de vacunes terapèutiques i preventives en el context del programa HIVACAT. Ha coordinat diversos estudis internacionals i forma part del Comitè Director de EUROSIDA/EUROCORD i NEAT i és el coordinador de la Xarxa Espanyola d’Investigació en SIDA (RIS).

Ha estat president de la Societat Espanyola d’Infeccions i Microbiologia Clínica (SEIMC) durant els anys 1997 i 1999 i president de l’EACS els anys 2004 i 2008. És editor de diverses revistes espanyoles i internacionals de les quals destaquen Medicina Clínica, Clinical Infectious Diseases, Antiviral Therapy, HIV Medicine, J AIDS, HIV Clinical Trials y AIDS reviews. Va ser el copresident de la XIV Conferència Internacional de la SIDA, que va celebrar-se a Barcelona l’any 2002 i de la X Conferència Europea de la SIDA a Dublín l’any 2005, la qual se celebrarà a Barcelona el 2015. També copresidí l’any 2013, a Barcelona, la Conferència Internacional sobre vacunes del VIH. Ha rebut el premi de la Fundación Lilly (any 2010) a la investigació biomèdica i la medalla Josep Trueta (any 2012) de la Generalitat de Catalunya. Del meu germà voldria destacar que és una persona molt metòdica, constant i molt treballadora, valors imprescindibles per ser un bon professional. Destacaria en ell el seu esperit científic, la seva ment investigadora i el seu talent per a l’estudi incansable, l’estudi inconformista que sempre busca més endins, fins a trobar el perquè de les coses. També diré d’ell que a més del treball mental exercita el cos practicant en estones de lleure i els caps de setmana esports com el tennis, l’esquí, el golf i la navegació a vela. No voldria acabar aquest escrit sense agrair a l’Ajuntament de Bràfim l’oportunitat que m’ha donat de poder fer aquesta ressenya biogràfica del meu germà, del qual em sento molt orgullós.

Pere Gatell i Artigas Mestre i germà del Dr. Gatell

Bràfim

Josep Maria Gatell i Artigas

el bisbe

Bràfim

Bràfim, 1721 - Caracas (Veneçuela), 1792

Retrat del bisbe Marià Martí Estalella

Marià Martí Estalella

ot i conèixer dades del bisbe Martí, mitjançant escrits d’Onofre Corbella —rector de Bràfim, amic i contemporani del bisbe—, de Maria Vives i Porta, del reverend Josep Porta i Blanch, i del reconegut investigador i historiador Pau Vila; és arran de la visita que fa a Bràfim la Sra. Laura Febres de Ayala quan coneixem amb tot detall la gran dimensió humana, religiosa i cultural que assolí el bisbe Martí a Veneçuela. La Sra. Laura Febres de Ayala va ser doctora en història, “Profesora de Humanidades y del Pensamiento Venezolano en La Universidad Metropolitana de Venezuela”, membre del “programa de Promoción del Investigador en Venezuela” i altres títols i càrrecs; autora de varis estudis i conferències nacionals o internacionals sobre la figura de bisbe, on destaquen El expolio del Obispo Mariano Martí y la riqueza colonial en la segunda mitad del siglo XVIII. Del 1771 al 1784 el bisbe Martí viatjà per la major part del territori veneçolà, recopilant una gran quantitat de dades demogràfiques, ètniques i socials que reflecteixen amb gran precisió la vida d’aquest país en el segle XVIII. Marià Martí i Estalella va néixer el 14 de desembre de 1721 a Bràfim i és batejat el mateix dia, com era costum de l’època. Era fill del metge cirurgià Josep Martí de Valls, que ja era metge de Bràfim el 1710, i de Gertrudis Estalella de Vila-rodona. Marià tenia un germà, de nom Gregori, que fou metge com el seu pare i també com el seu avi, i seria alcalde de Valls el 1763. Marià estudià a la Real Universidad de Cervera, on es va graduar el 1748 en Leyes i Cànones. Fou comensal de la Santa i Metropolitana Església de la Ciutat de Tarragona i vicari personal i oficial de l’Ilm. Sr. Don Jaume Cortada i Bru, arquebisbe de la mateixa Església. El 1757 fou designat advocat del concili de Tarragona i com a vicari general impulsà l’apostolat seglar, reorganitzant les confraries parroquials i posant al dia els seus estatuts. El 24 de maig de 1761 és nomenat bisbe de Puerto Rico, on ho va ser fins el 1769. El 29 de gener de 1770 és nomenat el 26è bisbe de Caracas, on exercí fins a la seva mort, el 20 de febrer de 1792. Se sap que també viatjà per les diòcesis de Puerto Rico, però no es troben les dades recopilades per ell. És, tal com ja hem dit, del 1771 al 1784 —12 anys, 3 mesos i 22 dies—, quan fa l’acurada visita pastoral a la diòcesi de Veneçuela i recopila de forma minuciosa tota mena de dades. Qui vulgui aprofundir en la seva obra pot llegir Documentos relativos a su Visita Pastoral, Tomo II de la Biblioteca Nacional de Historia Colonial de Venezuela, i comprovareu la importància dels seus documents.

L’11 d’abril de 1790 administra el sagrament de la confirmació a Simón Bolívar, considerat el pare de la Pàtria Veneçolana. Va mantenir contactes amb Bràfim, on va fer uns donatius per a l’Ermita de Loreto, i amb Valls, on sufragà el 1779 la capella de la Verge dels Dolors, obra de l’escultor Lluís Bonifàs, a qui sembla ser va encarregar el 1786 el projecte per fer el retaule de l’església de Bràfim. Però aquest projecte no es va portar a terme per la mort del Sr. Bonifàs el 6 de novembre de 1786. L’escut del bisbe estava esculpit al centre del retaule de la Verge dels Dolors, però el 1936 tot va quedar destruït. Va morir a Caracas el 20 de febrer de 1792, ple de mèrits i tingut en gran concepte. Fou enterrat a la Iglesia Catedral de Caracas, on la inscripció de la làpida tallada en marbre hi diu: “Sepulcro Yllmo. Sr. Dr. Dn. Mariano Martí. Dignísimo Obispo de esta Santa Iglesia de Caracas, a donde fue promovido de la de Puerto Rico en el año 1770. Descansó placidísimamente en paz el día 20 de febrero a los 72 años de su edad, a los 31 de su consagración episcopal y a los 22 de su posesión de esta silla. Visitó personalmente toda su prima Diócesis. Practicó con igual fervor y con sumos trabajos y fatiga la visita de todos los lugares de este obispado inclusive los dismembrados en el espacio de 13 años. Amante, Benigno, Liberal, Político, Religioso, devoto qual Santo aclamado al clero y al pueblo, serà eterna su memoria.” És un goig per a Bràfim comptar en la seva història amb una persona de tanta importància i forta personalitat.

Montserrat Ruiz i Cardellà Exalcaldessa de Bràfim (De l’any 1991 al 1999)

Cabra del Camp Sota les Voltes- Foto: Joan Manel Mellado Collado Rentador, Cabra del Camp - Foto: Salvador Canela Balsebre

abra del Camp és un municipi de l’Alt Camp situat a 493 metres d’altura, al límit amb la Conca de Barberà. La serra de Miramar s’estén per tot el sector nord-oest del terme que pel límit occidental queda tallada pel Coll de Cabra, que facilita les comunicacions entre les dues comarques. La població actual ronda els 1.120 habitants, dels quals una part important viuen en urbanitzacions, com Miralcamp, Can Rui o Mas del Plata, sent aquesta la més gran. En el poble hi vivim uns 420 veïns. La nostra altitud ens dóna un clima amb hiverns freds, on sovint la neu ens visita i on els estius són temperats amb marinades que refresquen les tardes d’agost. Els cabrencs tenim una llarga història, doncs els primes escrits se situen a l’any 980, quan el comte de Barcelona Borrell II féu donació del castell de Cabra a Ervigi, fill de Ricard, a la seva muller Almentruda i al fill Wifred. Com veieu tenim més de mil anys d’història. Si decidiu visitar-nos no trobareu grans monuments, excepte l’estàtua del Mazinger Z, d’uns 20 metres d’alçada, que es troba a la urbanització Mas del Plata, però aquest no té mil anys. Bromes a part, sí que al nostre terme, envoltat de muntanyes, hi trobareu moltes fonts, com la del Gall, la de Cabarrà, la de Conill, la de la Salut, la del Sant Crist, la de la Creu i la de Sant Galderic i el

rentador, i també gaudim de la façana modernista de la Cooperativa Agrícola, obra de l’arquitecte Cèsar Martinell, l’església romànica de Santa Maria i també les runes del poble de Fonscaldetes on recentment s’ha restaurat l’antiga església. L’activitat principal del poble és l’agricultura i la ramaderia, però això sí, avui en dia poques famílies viuen del camp. El jovent treballa en altres sectors fora del poble, però com el qui perd els orígens perd la identitat, nosaltres celebrem tres festes populars, que rememoren el sector agrícola; des de fa més de vint-i-cinc anys la del Segar i la del Batre, i des de fa sis anys la del Sembrar, on a part de gaudir d’un bon esmorzar o d’un bon arròs podeu veure com es feien antigament les feines del camp, on evidentment, hi esteu tots convidats.

Andreu Ferré i Targa Alcalde de Cabra del Camp

Cabra del Camp

Cabra del Camp - Foto: Joan Rovira Guasch

un poble de llarga història

el metge i escriptor

Cabra del Camp

Joan Giné i Partagàs Cabra del Camp, 1836 - Barcelona, 1903

Retrats de Joan Giné i Partagàs

oan Giné i Partagàs, impulsor de la modernització de la medicina catalana, va néixer probablement el 21 de novembre de 1836 i morí a Barcelona el 27 de febrer de 1903. Com passa amb tants homes il·lustres, hi ha una relativa incertesa sobre la data i lloc de naixement. Els estudiosos parlen de Barcelona i també de Cabra del Camp. El que sí podem dir és que Giné considerava Cabra del Camp com el seu poble. Hi ha un certificat de bateig de Joan Giné, on s’indica que fou batejat a la catedral de Barcelona el 22 de novembre de 1836. L’avi i el pare de Joan Giné també eren metges, i tots dos exerciren a Cabra, encara que el pare residís temporalment a Barcelona. El germà del seu pare, l’oncle Andreu Giné, carmelita descalç, va patir el procés d’exclaustració de 1835 i es va refugiar a Cabra del Camp. Joan Giné estudià batxillerat a Barcelona, i vivia a casa del seu oncle Andreu, el carmelita. El 1850 aprovà els exàmens de batxillerat a l’Institut de Barcelona. Començà els estudis de medicina el curs 1851-1852 i els continuà fins al 1857-1858. Consta que, durant els quatre anys de carrera, residia amb l’oncle esmentat, mentre que els pares continuaven a la casa familiar de Cabra, al carrer Gran, n. 14. El 29 de juny de 1958 Joan Giné obtingué la llicenciatura en medicina. Tot just acabada la carrera, ocupa la plaça de metge de Vilarodona. Durant la seva estada en aquest poble escriu una memòria sobre les aigües minerals de Figuerola, La higiene rural (1860), entre d’altres. El 22 de maig de 1864 es casà amb Manuela Masriera González, amb la qual tindrà molts fills, dels quals només assoliran l’edat adulta Joan i Artur, també metges. El 18 de maig de 1866 és nomenat catedràtic supernumerari a Santiago de Compostela, en pren possessió, i demana immediatament el trasllat a Barcelona, on s’incorpora el 19 de juliol del mateix any. El 6 de desembre de l’any següent sol·licita la càtedra d’Ampliació Terapèutica, Farmacologia i Hidrologia Mèdica. El 1871 ocupa la càtedra de Clínica Quirúrgica. En aquesta etapa es produeix un canvi polític fonamental, la caiguda d’Isabel II, fet que permet a Giné d’alimentar esperances en la regeneració científica i social. Giné va tenir en diferents ocasions temptacions polítiques, però sempre es va fer enrere. El gener de 1871 s’inaugura la Sociedad Barcelonesa de Vacunación Animal contra la verola, formada per Giné i altres metges de prestigi.

El desembre de 1873 és nomenat director del manicomi Nova Betlem, fet que serà determinant en la seva trajectòria posterior. El seu compromís ètic li fa acceptar el 1878 la presidència de l’Ateneu Lliure de Catalunya, institució alternativa a l’Ateneu Barcelonès. Fundà el 1881 la Revista Frenopàtica de Barcelona. En la seva tesi de 1862 escrivia: ”La verdadera historia de la humanidad la hallaréis en la historia de la mujer”. Fou un home que sempre defensà el feminisme i treballà en l’educació femenina com a prevenció de la prostitució. Defensà sempre els drets i la intel·ligència de la dona. Fou el 1872, essent Giné catedràtic, que una dona per primera vegada inicià els estudis de medicina a la facultat. El 1895 Giné redactà un dictamen mèdic favorable a la salut del poeta Mn. Jacint Verdaguer, que havia estat taxat de foll i per això apartat de la jerarquia eclesiàstica i el poder social. Els darrers anys, Giné els passà prostrat i mig invàlid, residint llargues temporades a Cabra, on posseïa una finca. Dimití del deganat per malaltia el 22 de novembre de 1902 i morí d’una broncopneumònia el 27 de febrer de 1903. En un escrit, Alfredo Opisso Viñas, deia a La Vanguardia el 5 de desembre de 1903, entre altres coses: ”Muchas coses inexplicables en él podrían comprenderse recordando que era de Cabra. A aquellas gentes, no las engaña nadie”. Aquest escrit és un extracte del llibre Dr. Giné i Partagàs (18361903) de J. L. Ausin Hervella, publicat pel Col·legi Oficial de Metges de Barcelona. Joan Adserà i Riba Exregidor i pagès

el tècnic agrònom

Josep Maria Rendé i Ventosa

L’Espluga de Francolí, 1874 - Cabra del Camp, 1925

caixes rurals al llarg de la seva curta vida. Va assumir el càrrec de director d’Acció Social Agrària de la Mancomunitat, el de professor de l’Escola d’Agricultura i va propagar el seu ideal agrari com a col·laborador del diari La Veu de Catalunya i d’altres mitjans de comunicació de l’època. Amb l’esdeveniment de la dictadura de Primo de Rivera va ser destituït de tots els seus càrrecs i funcions. Dos anys després, el 1925, moria a Cabra del Camp, a la casa on havia nascut la seva mare Manuela Ventosa i Queralt.

Joan Rendé i Masdeu Nét de Josep Maria Rendé i Ventosa

Cabra del Camp

osep Maria Rendé i Ventosa va ser, abans que cap altra cosa, un organitzador, teòric i pràctic, de la pagesia catalana després de la gran crisi de la fil·loxera. Aquesta dedicació, intensament vocacional, el va dur a formar part del grup d’alts funcionaris de la Mancomunitat de Catalunya que, sota la presidència de Prat de la Riba, van emprendre la planificació territorial, cultural, econòmica i política que tingué com a objectiu una gran modernització nacional del país. A casa se’n parlava poc, perquè la seva obra havia estat anorreada pel règim franquista, que imposà un llarg temps de silencis i obscuritats. Però s’hi al·ludia amb un alt respecte. Això ens induí, implícitament a nosaltres, els seus néts, a la veneració de la seva memòria. Ell feia més de quinze anys que era mort quan nosaltres vam arribar al món i, per tant, aquestes discretes referències eren tot el que en vam poder conèixer a l’àmbit familiar. Ell havia nascut i va formar-se en un ambient catalanista, liberal i renovador, i es va implicar, de ben jove, en diversos moviments d’aquest signe. Tot just començat el segle XX, va impulsar la societat Cooperativa Agrícola de l’Espluga de Francolí, al mateix temps que fundava l’associació político-cultural El Clam Catalanista. Arribaria a fundar més d’una vintena de cooperatives agràries i

el metge

Joan Vila i Lamich

Fotos de l’arxiu familiar del Dr. Joan Vila i Lamich

Valls, 1897 - Barcelona, 1987

Cabra del Camp

l meu avi Joan Vila Lamich va néixer a Valls l’any 1897. Va estudiar medicina a Barcelona, on es va casar el 1925. Es va fer per oposició metge d’APD (Assistència Pública Domiciliària) i encara que va treballar a la ciutat uns quants anys intermitentment entre destinació i destinació, penso que li agradava més ser titular d’un poble. Primer a Benifallet, després a Torredembarra els anys de la guerra i finalment a Cabra del Camp, del 1948 al 1968, any en què va complir els setanta anys i es va jubilar. Era un home ordenat, cada dia feia les visites a domicili que calia i després a casa rebia tothom que tenia un problema de salut. Eren uns altres temps, no hi havia tantes especialitats ni mitjans tècnics, i el metge de poble ho resolia quasi tot. Rares vegades havia d’enviar el pacient a Tarragona. A la tarda feia llargues passejades amb el mestre Jesús Parra, amb qui eren bons amics. També anava al Sindicat a jugar al ‘contro’ i a escacs. M’han explicat que es va integrar molt bé al poble (fred, però sa!). L’àvia em deia que la gent era molt amable i atenta i els obsequiava sovint amb el que tenien, ous i productes de l’hort. Ella corresponia obrint les portes de casa seva a tothom, com quan van tenir la primera televisió del poble i el jovent hi anava a veure els partits de futbol.

Com a anècdotes curioses d’aquell temps, recordo que en les sessions de cinema el capellà feia tallar la pel·lícula quan hi havia un petó o una escena massa ‘forta’. O l’enrenou que hi havia quan arribava el meu tiet Joan M. amb el Biscuter o la meva mare amb la Isetta. L’avi va morir als noranta anys a Barcelona, havent passat una vellesa tranquil·la gràcies —deia ell— a la salut que havia fet a Cabra. Al cel sigui! Deixo constància que aquest text l’he escrit conjuntament amb la meva mare Montserrat Vila Brichs.

Teresa Forcades i Vila Metgessa, teòloga i monja benedictina

Figuerola del Camp

Vista panoràmica de Miramar

l municipi de Figuerola del Camp compta amb 364 habitants (2014) i està situat a la Solana de la serra Carbonària i del Jordà, sector de la Serralada Prelitoral, entre el coll de Lilla i l’estret de Cabra, que encercla el terme pel nord i per ponent. L’extensió del seu territori, obert al Camp, és de 22,78 km2, i inclou el poble de Figuerola i el llogaret de Miramar. Limita amb els termes de Cabra del Camp, Fontscaldes, agregat a Valls, el Pla de Santa Maria i Valls, per la comarca de l’Alt Camp i, amb Lilla i Prenafeta —pedanies de Montblanc— i Barberà de la Conca, per la Conca de Barberà. La superfície del terme se situa, en l’extrem oest de la comarca de l’Alt Camp i el poble de Figuerola, a 495 m d’altitud. El Tossal Gros, amb 867 m, és un dels punts més alts de la carena. El poble de Miramar (660 m), està situat prop del cim de la Cogulla o Molló (788,8 m), on s’alça la creu de ferro, immillorable mirador del Camp i de la Conca. Els conreus de secà (avellaners, ametllers, cereals, oliveres i vinyes) ocupen la pràctica totalitat del terreny de cultiu. Un terç del terme és muntanyós i en les més de 1.000 hectàrees de bosc hi predominen els pins i les alzines. Quant a la ramaderia, destaca el sector porcí i la cunicultura. El conjunt urbà del municipi de Figuerola del Camp s’edifica damunt un petit turó, la qual cosa dóna lloc a uns carrers força costeruts, al capdamunt dels quals existia una fortificació de la qual no en queda res.

Ben a prop d’aquest indret, tot seguint el carrer de Dalt o el camí de darrera l’església, dit de la Muralla, destaca l’imponent edifici parroquial. I és a peu de porta de l’església on es fixen els 495 m d’altitud del municipi que, obert als vents, gaudeix d’una esplèndida panoràmica del Camp de Tarragona. Els indrets més pintorescs de la vila es troben al costat de les fonts del Portal, del Viudet, del carrer de Dalt, de la Plaça i de la Vila, entre altres. A Figuerola del Camp podem gaudir de moltes rutes a peu o en bicicleta. Una de les rutes més destacades seria al Centre d’Interpretació de les Torres de Guaita situat a la Torre de la Mixarda, i al Pont del Diable, entre d’altres. Com alcalde de l’ajuntament de Figuerola del Camp, us convido a descobrir un trosset de Catalunya posa’t a l’Alt Camp, un poble amb una història de més de mil anys. Sigueu benvinguts a Figuerola del Camp.

Oleguer Balaña i Balaña Alcalde de Figuerola del Camp

Figuerola del Camp

Vista panoràmica de Figuerola del Camp

obert als vents, obert al Camp

el periodista

Figuerola del Camp

Ramon Barnils i Folguera Sabadell, 1940 - Reus, 2001

Ramon Barnils, pregó de les Festes de Sant Jaume a Figuerola del Camp (any 1996, aproximadament)

Font: Canal 33

Ramon Barnils (1999)

a relació de Ramon Barnils amb Figuerola del Camp fou vital i intensa en la seva etapa de màxima maduresa periodística i en els moments finals de la seva vida. Féu cap al poble de forma casual, però s’hi trobà tan bé i tan ben acollit que Figuerola i el Camp s’integraren a la seva vida de forma natural i transcendental. En Ramon Barnils ja coneixia la gent del Camp per les converses amb el seu amic Gabriel Ferrater, fill de Reus i català universal. No fou, però, fins l’any 1987, durant unes jornades culturals al Pla de Santa Maria, que féu amistat amb gent de les nostres contrades. Casualment tingué una avaria en el seu vehicle i l’hagué de deixar per passar-lo a recollir al cap d’uns dies. En venir de dia per l’autopista fità la seva vista en la localitat de Figuerola. Feia temps que cercava un indret de tranquil·litat per a instal·lar-s’hi. S’hi interessà al moment. Fou un amor a primera vista. Aviat es deixà seduir per aquesta petita població del Camp. Ell cercava un indret tranquil, un poble on acabés la carretera, on el camí t’hi menés i l’haguessis de refer. Figuerola ho tenia. Va trobar una caseta de la meva família i durant catorze anys hi passà caps de setmana, estius, nadals i setmanes santes. Era un veí més de Figuerola. Estava en relació amb la vida del camp. Parlava amb els pagesos i s’interessava pels fruits, les plantes, les flors, les herbes. S’atreví amb les confitures i les melmelades! Passejava pels camins i els vespres seia a la fresca xerrant amb els veïns, fent-la petar. Riure i riure-se’n del mort i del qui el vetlla. Els festius s’aplegava per a fer el vermut. Era un més del poble, tot i el seu gran bagatge cultural i periodístic! En Ramon es va integrar a la comarca i era de la Colla Vella dels Xiquets de Valls, tenia camisa de la Colla i algun cop feia pinya i participava de les celebracions. S’alegrà de la internacionalització del fet casteller que suposà que la seva colla anés a Amèrica del Nord. Sempre llegia, però quan arribaves tancava el llibre i et donava conversa. Gaudia de la conversa i de conèixer gent d’arreu del territori. Per Figuerola varen desfilar els seus amics. Va posar Figuerola en el centre cultural de les seves amistats! Col·laborà amb la revista El Diabló de Figuerola. Els seus alumnes de l’escola Eina dissenyaren el logotip i en cada revista hi aportava el seu escrit, sovint de les plantes del terme o altres afers. A la primeria de la seva residència es produí la mobilització contra el Pla de Residus Industrials. Es mullà amb articles a La Vanguardia i d’altres mitjans escrits i comentaris a Catalunya Ràdio a favor de la seva gent. Tant i tant va insistir en el tema, que li picaren la cresta més d’un cop.

Periodísticament, en Ramon col·laborà en diferents mitjans informatius. Destacaríem la revista El Temps i diferents agències de notícies; impulsà també el primer servei de notícies en català dels anys vuitanta. A la ràdio desenvolupà la tasca més coneguda del gran públic. Estigué en els inicis de Catalunya Ràdio i en els programes El lloro,el mico i el senyor de Puerto Rico, el Mínim esforç amb la Mercantil radiofònica. Va participar en tertúlies radiofòniques d’actualitat política amb l’Orquestra i Postres de músics. En Barnils—home lliure i demòcrata on n’hi hagués, políticament incorrecte al cent per cent—va deixar empremta en molts periodistes actuals. Alguns, amb bon ànim, han creat el Grup de Periodistes Ramon Barnils amb l’objectiu de ser-ne bons deixebles. Com a figuerolencs ens enorgulleix haver acollit en Ramon i que el nostre poble hagués format part de la seva òrbita. Ens va deixar una gran empremta. Gràcies Ramon. Jordi Clofent i Oliva Figuerolenc i amic del Ramon

la mestra

Josefina Ferré i Cunillera Figuerola del Camp, 1949 - Valls, 2011 Recordant la Josefina En un recolze de la ruta, sense el requeriment d’un camí fressat, el viure s’atura. La vida menada reclama perenne record. Teresa Clota

a Josefina nasqué a Figuerola del Camp, fou el segon fill del matrimoni de Josep Ferré i Carme Cunillera, uns esposos que visqueren del treball al camp en la difícil i complicada postguerra. Els primers estudis els realitzà a l’escola del poble. Els mestres veieren en ella unes bones aptituds i convenceren la família per ampliar la seva formació fora de la localitat. En aquells moments de grans dificultats econòmiques prendre aquest determini comportà moltes privacions familiars. Matricularen la Josefina al col·legi Sagrat Cor de Tarragona. No hi havia mitjà de transport directe i calia desplaçar-se a peu cada dia, de bon matí, al Pla de Santa Maria i a la nit refer el camí, fes bonança o mal temps. No cal dir el sacrifici que li representà. Aquestes dificultats anaren forjant la seva manera de ser. Amb esforç i tenacitat aconseguí unes beques que l’ajudaren a pagar els estudis. Assolí el títol de magisteri i es fità aconseguir feina. L’any 1970 feia dos cursos que a Valls existia una escola ben diferent per a l’època, l’escola Enxaneta, democràtica, catalana, laica, pluralista i amb metodologia activa. Ella s’hi oferí i la van escollir. De seguida s’hi implicà plenament. Mestres i pares treballaven colze a colze. L’escola creixia i les ganes de renovació eren constants. Tot el professorat participava en les Escoles d’Estiu de Rosa Sensat. L’Enxaneta, que havia pres la forma de cooperativa, tenia fitada la voluntat d’arribar a ser escola pública. A partir de la mort del dictador s’acceleraren les accions per poder esdevenir ja escola pública. El setembre de 1983 la Josefina fou triada per coordinar l’Enxaneta en aquells moments transcendentals. S’ho prengué a consciència i el setembre de 1985 s’assolí la integració a la xarxa de centres públics. Tot seguit vingueren nous reptes i objectius a

assolir. Calia mantenir la mateixa qualitat pedagògica i lluitar per la integració del professorat. També es plantejà la millora de l’edifici. Aquests quasi trenta anys al davant de l’escola Enxaneta foren un enfilall i un degotall de lluites constants. Fou una persona lluitadora, posant pau arreu, però no defallint mai ni acovardint-se davant les dificultats. Amb valentia i amb una tasca de formigueta —amb la col·laboració de tota la comunitat educativa— s’assoliren diferents fites. No defallí per aconseguir que les administracions es posessin d’acord i poder veure acabat i rehabilitat el nou centre del Carme. Després de quaranta anys de treball continuat a l’Escola Enxaneta i a la pedagogia catalana, i prop de trenta exercint de coordinadora, una malaltia la va corsecar i ella va voler estar al peu del canó fins l’últim dia. L’Enxaneta era la seva segona família. La seva manera de ser era pensar sempre en els altres abans que en ella mateixa. Els més necessitats de tot tipus eren la seva preocupació preferent. Se sentia feliç i realitzada sent útil i ajudant tothom. El seu tarannà ha deixat una profunda petjada i estimació. Les llavors escampades al llarg de la seva vida comencen a germinar. El seu prematur traspàs causà un profund dolor als familiars, amistats, la coral Terpsícore, als habitants de Figuerola i a tota la comunitat educativa enxanetenca. L’Ajuntament de Valls li atorgà el títol de Reconeixement de la ciutat de Valls. Josep Maria Calbet i Cassanyes Mestre, professor i pedagog Espòs de la Josefina

Figuerola del Camp

Josefina Ferré i Cunillera

Josefina peregrina. Mirada serena tota humanitat. Expressió intensa de confiança i reconfort. Bordó clavat actitud de ferm. Sarró de feinada ben ple a vessar.

la pintora

Maria Teresa Jou Paulet Maria Teresa JouPaulet pintant paisatge (Figuerola, 1960)

Barcelona, 1930

Figuerola del Camp

ou Paulet, llicenciada en Belles Arts per la Universitat de Barcelona, és, com mostra la seva dilatada i extensa trajectòria artística, una pintora vocacional. Artista amb un ampli ventall de tècniques pictòriques, exposà per primera vegada l’any 1957 a Barcelona, a la Sala Rovira. D’aleshores ençà, la seva obra s’ha mostrat tant a casa nostra com a l’estranger, en nombroses exposicions individuals i col·lectives, essent present en diverses col·leccions privades i d’institucions públiques. Ja des dels seus inicis, la seva obra va ser reconeguda amb l’atorgament de diverses beques d’estudis que li van permetre aprofundir i ampliar els seus coneixements pictòrics. El reconeixement a la seva obra i trajectòria s’ha plasmat amb l’atorgament de nombrosos premis, com són els atorgats pel Círculo Ecuestre de Barcelona, el Cercle Maillol, el Ministeri d’Educació, etc. Barcelonina de naixement, Jou Paulet inicia la seva relació artística amb Figuerola del Camp —Tarragona— els anys cinquanta, amb l’encàrrec per decorar l’altar major de la parròquia de Sant Jaume; encàrrec que resol amb unes pintures murals a l’encaústica, dedicades a la patrona del municipi: la Verge de l’Esperança. Aquesta tècnica l’aplicarà l’artista en altres realitzacions murals al propi municipi, com a l’oratori de Cal Mercadé, i a d’altres indrets, com a Santa Eugènia de Nerella, a Bellver de Cerdanya, a la parròquia de Vilaplana, a l’església Betlem, de Barcelona… Tanmateix, la seva relació artística amb Figuerola no es limita a les pintures murals. Per a Jou Paulet, Figuerola del Camp, juntament amb l’Eixample barceloní, ha estat l’escenari que ha

inspirat bona part de la seva obra. Els nombrosos olis, aquarel·les i dibuixos dels paisatges de Figuerola, els retrats de la seva gent..., reflecteixen l’evolució de la seva obra des d’aquells inicials murals de la parròquia de Sant Jaume fins a les aquarel·les que treballa actualment. Finalment, serveixin les paraules d’en Fernando Gutiérrez, crític d’art de La Vanguardia, per definir breument l’obra d’una gran artista figuerolina d’adopció: “Mª Teresa Jou Paulet toca todos los temas. Lo hace todo con el rigor y el acierto que demuestra no sólo su talento y su extraordinaria sensibilidad, sino también lo que exige a uno y a otro. Es una pintura construída con verdadera sabiduría y sentido plástico, obedeciendo a un orden normal y a un vivo deseo de profundizar en los esquemas plásticos y logra de ellos una expresividad cada vez más honda y al mismo tiempo más simple y directa. Ese mismo orden preside las gamas y matiza los colores como si se tratara de serenar su fuerza para alcanzar la luz interior de las cosas.” Francesc Romagosa i Jou Fill de Maria Teresa Jou Paulet i enginyer industrial

Els Garidells

Església parroquial de Sant Jaume - Foto: Aias-editorial

l municipi dels Garidells se situa a l’esquerra del Francolí. Per l’extensió del seu terme és el segon municipi més petit de l’Alt Camp, després del Rourell. El territori és recorregut per la riera dels Garidells, que desemboca al Francolí dins el terme de Perafort. El nucli urbà del poble dels Garidells es troba sobre un tossal de 132 m d’altitud i a l’esquerra de la riera dels Garidells. L’església parroquial és petita i dedicada a sant Jaume, en honor del qual el municipi celebra la festa major al juliol. Per damunt de la caseria sobresurt l’edifici de l’antic castell feudal dels Garidells. L’any 1174, Guillem de Claramunt donà carta de poblament dels Garidells als seus germans Arnau i Berenguer, reservant-se’n però alguns drets, els quals passaren per disposició testamentària al monestir de Santes Creus, l’any 1229. El 1309 el lloc pertanyia a Saurina de Castellet, de la qual passà a Galceran de Montoliu, que instituí hereu de l’indret, així com de la Pobla de Mafumet, el seu fill Bernat. El 1391 el rei Joan I vengué a la mitra tarragonina els drets i la jurisdicció que sobre els Garidells posseïa la corona. El territori passà dels Montoliu als Rosell. L’any 1582 en Jaume de Rossell va vendre el castell i terme dels Garidells al monestir de Santes Creus. La parròquia del poble posseïa 4 jornals i 2 quartans de terra, que

passaren a ser propietat de Josep Damunt, pagès de la localitat, els anys trenta del segle XIX. L’agricultura i l’avicultura són els recursos econòmics més importants. En les terres d’al·luvió que voregen el Francolí hi ha una estreta franja de regadiu en la qual es conreen avellaners, cereals i fruiters. A la resta de les terres conreades predomina la vinya, seguida dels ametllers, els garrofers, les oliveres i els avellaners.

Amadeu Duch i Garreta Alcalde dels Garidells

Els Garidells

Vista dels Garidells - Foto: Aias-editorial

eminentment agrícola

el mestre

Tomàs Grau i Brunet Tomàs Grau pronunciant el seu discurs quan li fou atorgada la Medalla d’Or de la Creu Roja

A l’esquerra, Tomàs Grau a la pila baptismal de l’església de Sant Jaume dels Garidells, i a la dreta, amb el seu nét Eloi Cladelles Grau i Teresina Celma Sans

Els Garidells, 1935 - 2012

Els Garidells

omàs Grau i Brunet és un dels personatges contemporanis més destacats del poble dels Garidells on va néixer, el van batejar, va fer la primera Comunió, els primers divendres de mes, els diumenges de Sant Josep i fins i tot d’escolanet, a més de tocar les campanes alguna vegada i ja de més gran fer de pagès. Malgrat li va tocar viure la postguerra, el nostre personatge recordava que fou molt feliç al seu poble, un dels més petits del Camp de Tarragona. Tomàs sempre veia la vida de forma positiva i mentre va ser al poble col·laborava en tots els esdeveniments festius i culturals. Paraules textuals del nostre personatge són: “Jo estimava el poble i el poble m’estimava a mi”. Als divuit anys va marxar-ne i es va preparar per a ser mestre d’escola. El 1961 va arribar a l’Ampolla i al cap de dos anys es va casar amb Maria Cristina, amb qui va tenir dues filles. Fou un mestre estimat dels Lligallos i de l’Ampolla i el 1973 la família va arribar a Tarragona, on sempre va estar al col·legi de Els Àngels, on es jubilà com a director. A Tarragona, especialment, va desenvolupar molta activitat sociocultural, col·laborant activament en ràdios, premsa i sobretot com a soci de la Institució Creu Roja des de l’any 1960. El 1972 fou el primer director provincial que va tenir la secció de la Joventut, i el 1973 era elegit president local de Tarragona. El 1988 és elegit

vicepresident provincial, arribant a president el 1996. La seva labor activa i eficaç amb la Institució era continuada i reconeguda. Des de 1999 vicepresident autonòmic i més tard president en funcions de la Creu Roja de Catalunya, el 2003 president de la Comissió de Drets i Deures i el 2007 vicepresident de la Comissió Nacional de Garanties. El 30 de novembre del mateix any, o sigui el 2007, se li concedeix la Medalla d’Or de la Creu Roja Espanyola, lliurament que va tenir lloc a Tarragona amb un emotiu acte farcit d’autoritats nacionals, autonòmiques i locals. La sala era plena de gom a gom amb familiars, amics i coneguts. També l’Ajuntament de Tarragona li va atorgar el Diploma de Serveis Distingits a la Ciutat. Com a punt final direm que fou un dels portadors de la torxa de les olimpíades del 1992 al seu pas per Tarragona, honor que el va omplir de joia.

Mariola Tixé i Olcina Articulista de premsa i ràdio

La Masó

Església de Santa Maria Magdalena - Foto: Aias-editorial

la dreta del Francolí, en un petit terme molt planer i molt productiu on no hi ha pràcticament terrenys incultes, es troba el municipi de la Masó. Segons la tradició l’origen de la Masó és degut a l’agrupació de diferents masos que es trobaven enmig de les hortes. També es diu que el seu origen es troba en la instal·lació d’unes cases d’observació —on vivien els soldats i les seves famílies— i que el marquès del Rourell havia construït per vigilar la sèquia que travessava el terme de la Masó. Les primeres notícies documentals sobre aquestes terres daten del 1160. Segons un article de l’historiador Robert Vallverdú, el rei Alfons I cedí les terres que comprenien el terme de la Masó a Ramon de Montcada, l’any 1176, el qual al cap de pocs mesos les va passar al monestir de Santes Creus, en pagament d’un deute. La Masó va formar part de la vegueria de Tarragona fins al 1716. Després va passar a formar part del corregiment de Tarragona fins a l’any 1833. A la Masó cal visitar l’església parroquial de Santa Magdalena, d’estil neoromànic de la fi del segle XIX (1890). Pel que fa al campanar, és una construcció feta sobre l’any 1817, i la seva característica més curiosa és que està separat de l’església, ja que és l’únic element de l’antiga església. La monumental construcció de l’església, amb una gran cúpula d’uns 12 metres de diàmetre, és obra de l’arquitecte tarragoní Ramon Salas i Ricomà, que també construí un edifici al carrer de Santa Magdalena amb decoració d’elements modernistes. També trobarem Casa Benet, que és la casa més antiga

del poble, està considerada d’interès històric nacional i en destaca l’arcada de la porta. Cal ressaltar que les escoles públiques de la Masó foren les primeres escoles construïdes per la Mancomunitat a les comarques de Tarragona. Les va inaugurar Eugeni d’Ors, que aleshores era el director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat. I la Cooperativa Agrícola, que comercialitza els productes del camp, va ser creada l’any 1929. A 500 metres del poble hi ha l’antic molí de la Selva, que segons sembla va pertànyer als templers. Actualment està en mal estat, encara que les ruïnes fan una gran impressió i assenyalen la grandiositat de l’edifici, que encara conserva soterranis medievals en bon estat. També és característic el pont de pedra que creua el riu Francolí al sud-est del nucli urbà de la Masó i que permet el pas de la carretera T-751 que comunica la Masó amb Vallmoll i després amb la nacional de Tarragona a Valls.

Nicasi Martí i Alsina Alcalde de la Masó

La Masó

Vista de la Masó - Foto: Aias-editorial

un petit i planer municipi

l’empresari, constructor i promotor immobiliari

Josep Banús i Masdéu

La Masó, 1906 - Madrid, 1984

La Masó

mpresari, constructor i promotor immobiliari, va néixer a la Masó el 30 de gener de 1906. Era fill d’un petit empresari, nét de capatàs i membre de família nombrosa. Aviat va deixar els estudis per treballar al costat del pare i els altres germans en la construcció. Traslladats a Madrid, va formar una empresa, juntament amb el seu germà Joan, per realitzar petites obres a la capital espanyola. Durant la guerra, Banús va organitzar una important xarxa d’espionatge a favor del govern franquista: el «Grupo Banús». Descobert pels serveis d’intel·ligència republicans, fou empresonat, jutjat i condemnat a mort per un tribunal que l’acusà d’alta traïció; però la sentència no s’executà i romangué pres a Alcalà fins pocs dies abans d’acabar la guerra. Alliberat, gaudí de la confiança del nou govern, que li encomanà construir el complex monumental de El Valle de los Caídos i la carretera d’accés. Per a l’edificació, es va servir de presos polítics, en règim de treballs forçats, que el règim franquista va posar a la seva disposició. Després d’aquesta obra, es va separar del seu germà i va crear la seva pròpia empresa. La primera gran edificació de la nova empresa va ser el barri madrileny de La Concepción, que en diferents fases va arribar a construir 5.000 habitatges. Però la seva gran obra fou el

barri de El Pilar, on va aixecar 14.000 pisos, cosa que el va convertir en el més gran promotor immobiliari de l’època «desarrollista» espanyola. Casat amb María del Pilar Calvo Sánchez de León i amb cinquanta-sis anys d’edat, va dirigir els seus interessos cap a la ciutat de Marbella. Hi va crear un complex turístic de primer nivell que es materialitzà en la urbanització Nueva Andalucía. Aquí és on es troba el famós Puerto Banús, centre internacional de la jet-set. Va rebre nombroses condecoracions, com ara la medalla al Mérito en el Trabajo, la gran creu del Mérito Civil i la medalla d’or al Mérito Turístico. Va morir a Madrid el 21 de setembre de 1984.

Robert Vallverdú i Martí Doctor en història Membre corresponent R.A.H.

El Milà

Vista del Milà - Foto: Aias-editorial

Església parroquial de Santa Úrsula

cuidem la nostra terra

l municipi del Milà està situat al sector meridional de la comarca de l’Alt Camp, limita amb Alcover, al nord i a l’oest, la Masó i el Rourell, al sud. El seu terme municipal és de 4 Km2, l’altitud del nucli urbà és de 166 m. Els eixos principals de comunicació són la carretera TV-7221, d’Alcover a Vilallonga, que enllaça amb la C-240 a l’alçada d’Alcover i amb la T-722, de Valls a Alcover, a l’alçada de la Masó. La formació de l’actual nucli del Milà és producte de la conquesta dels territoris del Camp de Tarragona per part del Compte de Barcelona als musulmans durant l’edat mitjana. Les notícies demogràfiques són escasses. Tenia 8 focs el 1392, 5 el 1413, 6 el 1553 i 5 el 1563, dades que donen a entendre un estancament demogràfic. Durant el segle XVIII conegué un notable creixement de la població; consta amb 7 cases i 64 habitants el 1708. Al llarg del segle XIX la demografia fou oscil·lant, des dels 160 habitants el 1830 als 272 del 1900. Al Milà, la principal activitat econòmica dels seus habitants és l’agricultura. Es conrea gairebé un 95% del terme, del qual, la meitat són terres de regadiu, que aprofiten l’aigua del riu, pous i mines. El conreu predominant són els avellaners, tot i que també hi ha un

sector de conreus de secà on hi podem trobar fesols, ametllers, oliveres i garrofers. Les granges d’aviram i de porcs complementen l’activitat agrària. Els edificis més rellevants del poble són: l’església vella, dedicada a l’advocació de Santa Úrsula, que provablement es podria situar cap al segle XIII; l’església parroquial de Santa Úrsula, que va substituir l’anterior després de ser destruïda al 1909; el castell del Milà, l’origen del qual podria estar al segle XIII i que té la condició de bé cultural d’interès nacional des de l’any 1985.

El Milà

Antonio Palau i Bosch Alcalde del Milà

l’eclesiàstic

El Milà

Joan Martí i Alanis La Masó, 1928 - Barcelona, 2009

El bisbe Joan Martí i Alanis, bisbe d’Urgell, copríncep d’Andorra (1970-2003) - Fotos cedides pel Govern d’Andorra

oan Martí i Alanis (1928-2009), nascut en una humil família de pagesos del Milà (Alt Camp), estava cridat a esdevenir un dels personatges més influents de la història d’Andorra de l’últim terç del segle XX. La seva carrera eclesiàstica el va portar a ser nomenat bisbe d’Urgell i, per tant, copríncep d’Andorra, el 1970, càrrec que va ocupar fins l’any 2003. Durant les més de tres dècades del coprincipat del bisbe Martí, el Principat d’Andorra va viure la transformació institucional, social i econòmica més important de tota la seva història. El copríncep Joan Martí va arribar a Andorra en ple auge del boom econòmic i va saber —des de les seves responsabilitats, compartides amb els coprínceps francesos i amb el Consell General— posar les bases del nostre estat del benestar. Des de l’inici del seu coprincipat, el bisbe Martí va recollir els anhels dels andorrans de reformar i posar al dia el sistema institucional nascut amb els Pariatges de 1278 i 1288 i, de retruc, garantir el progrés econòmic i la justícia social. En una primera etapa, aquesta voluntat de canvi va cristalitzar en la Reforma Institucional de 1978, en què se separaven les funcions legislatives i executives del Consell General, amb la creació del Govern, i en què es reequilibrava el sistema electoral i l’administració local, amb la divisió de l’antiga parròquia d’Andorra en les parròquies d’Andorra la Vella i Escaldes-Engordany. Però el moment clau de la trajectòria de Joan Martí i Alanis com a copríncep va esdevenir-se amb l’aprovació de la Constitució el 1993. Fa vint-i-un anys Andorra accedia plenament a la sobirania popular i a tots els atributs propis d’un Estat de dret; així mateix, el nostre país era reconegut plenament per la comunitat internacional i iniciava una etapa de transformació de la seva societat i la seva economia en la qual encara estem immersos avui. Durant tot el procés constituent, el paper dels coprínceps Joan Martí Alanis i François Mitterrand, al costat del paper del Consell General, va ser del tot determinant. Els andorrans van entendre —i així ho entenien també els coprínceps— que la millor manera de ser fidels amb el llegat de la tradició és fer evolucionar aquest llegat, adaptant-lo a noves realitats. Des del 1993 Andorra no s’ha aturat en el seu procés reformador i ara estem immersos en un profund canvi de model econòmic que, en bona mesura, és hereu de l’esperit de reforma i de consens que va ser la nota predominant dels més de trenta anys en què el bisbe Martí va ostentar el càrrec de copríncep. De totes les lliçons que podríem extreure de la seva trajectòria em quedo amb la seva noció de responsabilitat. De responsabilitat, molt especialment, envers els ciutadans d’Andorra i el seu futur.

Perquè el bisbe Joan Martí estava perfectament capacitat per dur a terme una carrera eclesiàstica brillant i per assumir, dins de la jerarquia catòlica, responsabilitats més altes que les de bisbe d’Urgell, però en tot moment va anteposar el seu compromís amb el Principat d’Andorra a la seva projecció personal. Aquest sentit de la responsabilitat i del deure és, sens dubte, una lliçó per a tots aquells que ens dediquem al servei públic. Deure, responsabilitat i també humilitat. Des que va esdevenir bisbe emèrit el 2003 i va deixar el càrrec de copríncep, Joan Martí Alanis va dur una existència senzilla i discreta, dedicada a la lectura, a la pintura i al conreu de l’hort de la rectoria de les Peces, al Baix Penedès. També els seus darrers anys van ser fidels al que havia estat el fil conductor de la seva trajectòria: l’important no és el càrrec, l’important no és ser algú, sinó fer alguna cosa. I Joan Martí Alanis va fer molt per Andorra i la seva gent.

Antoni Martí i Petit Cap de Govern del Principat d’Andorra

Mont-ral

Un dels carrers de Farena

la segona meitat del s. XII, el territori de Mont‑ral passà a ser domini dels comtes de Barcelona. Després de la conquesta del castell de Siurana, quedà incorporat al Comtat de Prades, ja des del moment de la seva constitució. A començaments del segle XIV formà part de la vegueria de Tortosa i, al principi del segle XVIII, abans del Decret de Nova Planta, va pertànyer a la vegueria de Montblanc. Mont-ral, amb els seus agregats del Bosquet, l’Aixàviga, la Cadeneta, Cabrera i Farena, constitueixen un dels paisatges més bells i variats de les Muntanyes de Prades, des de les carenes de la serralada amb vistes als horitzons de la mar o del Pirineus fins a les gorges i valls dels rius Brugent i Glorieta, on creixen els conreus i una vegetació d’un gran interès agrícola, forestal o turístic. Conèixer aquestes muntanyes a través de camins, que anys enrere utilitzà la gent del país, ens permetrà gaudir de l’entorn natural d’aquests pobles i endinsar-nos una mica en la seva història. Aquest paisatge i la seva gent han conformat una pàgina de la història viva del país, des de la prehistòria fins a l’actualitat. Escriptors i pintors han dedicat pàgines i quadres d’un interès afegit als seus valors naturals. Una església romànica ens saluda des del pujol on s’assenta i abraça el nucli de cases i totes les valls del seu redós. Tot plegat, Mont-ral constitueix un indret per conèixer i visitar, ple d’encants i acollidor, on la pau i la tranquil·litat és una invitació al descans i a la creació artística o personal. Tanmateix, el seu principal actiu són les persones, sempre acollidores i disposades a mostrar la realitat del poble d’una manera

oberta i generosa. Alguns personatges com la Matilde Altés, el Josep Vilalta, mossèn Muntanyola, Josep Gras, Tecla Prats..., en són representants il·lustres d’aquesta personalitat i caràcter. Farena: És un nucli poblat, situat en un eixamplament del riu Brugent que ofereix un paisatge únic. Les cases que formen el poble estan rehabilitades i mantenen la forma originària de vila closa. Encapçala el poble l’església de Sant Andreu, originària de l’època romànica. En el seu interior es pot gaudir de la decoració mural que el pintor d’Alcover, Anton Català, va realitzar el 1946. El Bosquet: S’hi arriba des de Mont-ral, seguint la carretera de la Mussara. El Bosquet se situa sota la paret rocosa de Montllats i és format per una dotzena de cases d’arquitectura rural. L’Aixàviga: Molt a prop, en el lloc on conflueixen el riu Sec i el de la Font Fresca, hi ha el poblet de l’Aixàviga. El forma un sol carrer, amb cases de pedra ben conservades. Destaca una casa medieval, amb portal adovellat i finestrals, que fou residència d’estiu dels comtes de Prades.

Pere Venrell i Mestrich Alcalde de Mont-ral

Mont-ral

Vista de Mont-ral

un lloc on respirar

la religiosa filla de la caritat de Sant Vicenç de Paül

Matilde Altés i Prats

Mont-ral

Notícia sobre Sor Matilde Altés publicada al diari ABC el dia 19 de juny de 1957, a la pàgina 13 - Foto: © Diario ABC, S.L.

Mont-ral, 1884 - Madrid, 1965

ascuda a Mont-ral (Alt Camp), el 10 de gener del 1884, morí a Madrid el 12 de febrer de 1965. Va ser religiosa infermera. Ingressà en el noviciat de les Filles de Sant Vicent de Paül l’1 de juny del 1907, quan tenia vint-i-tres anys. Superats els estudis preparatoris, fou destinada a la casa matriu de l’orde a Reus, a l’Hospital de Sant Joan i, posteriorment, a Madrid. A la sala del doctor Simón Herguera, de l’Hospital Provincial madrileny, hi va conèixer Gregorio Marañón Molla, que llavors era estudiant de cinquè de medicina i del qual ja pràcticament no se separaria mai més. Sor Matilde comença a col·laborar amb el doctor Marañón exercint a la sala de Medinaveita, en el servei d’endocrinologia. En l’esclat de la Guerra Civil Espanyola torna a Catalunya per refugiar-se a Reus i a Mont-ral, segons l’evolució del conflicte i dels possibles riscos de cada moment per a una religiosa. Acabada la guerra, se’n torna definitivament a Madrid. Pel juny del 1957, el Govern espanyol l’honora amb la Creu de Beneficència —de primera classe, amb distintiu blanc—, en complir cinquanta anys de professió religiosa i quaranta-nou de servei a la infermeria del Dr. Gregorio Marañón, a l’Hospital Provincial de Madrid. Fou enterrada en la sagramental de Sant Isidro de Madrid, el 14 de febrer. Almenys fins als anys vuitanta del segle XX, tant a Madrid com a Toledo, s’hi guardava una excel·lent memòria de l’obra benèfica i sanitària d’aquesta religiosa, divulgada, sobretot i curiosament, a través d’una fonda toledana regentada per gent originària de Reus. El diari ABC publicà una necrològica (14-2-1965) i La Vanguardia (8-4-1967) un recordatori escrit per J. M. Guix Sugranyes, que, resumint, deia: “Una real orden expedida en el real sitio de S. Lorenzo, en 16 de octubre y firmada por Aranda, concedió al hospital o a sus administradores, todo cuanto deseaban para el establecimiento de Las Hermanas de la Caridad de San Vicente de Paúl —En España era enteramente desconocida semejante institución, así fue que se tomó en Reus con tal entusiasmo, que en el mismo mes de haber recibido el real permiso, la Sra. doña Gertrudis Clavería, viuda Sullivan y Güell, otorgó a favor de las hermanas que fundarían en Reus algunas rentas y una granja con sus tierras adyacentes.— El asunto no podía llevarse con más actividad. En 24 de diciembre llegaron a Reus, procedentes de los hospitales de París, Sor Juana Davit, francesa de nación, y las catalanas Sor Lucía Rebentós y la novicia María Arenas, para fundar. Después, desde Reus, las Hermanas de la Caridad se extendieron a Lérida, Barcelona y Madrid. Y poco a poco, por toda España.”

“Es agradable para los reusenses saber que una monja oriunda de Montral, salida de una casucha humilde, de entre labradores, pastores y carboneros, se haría mujer en Reus; que en Reus hallaría los cauces de su vocación en el Hospital de San Juan y llegaría a ser el ‘brazo derecho’, por así decirlo, de una figura de valor universal como el doctor Marañón. En cierto modo, sor Matilde pudo ser una excelente enfermera, una monja ejemplar, que ya es mucho. Pero todo hace sospechar que, además, sor Matilde fue una magnífica embajadora de Reus en Madrid, una voz catalana que sintonizó perfectarnente con el hombre Gregorio Marañón.” Quan li varen concedir la Cruz de Beneficiencia de primera clase diu: “Esta distinción le fue impuesta por el propio doctor Marañón a petición de la interesada —refiere el doctor Alvarez Sierra—, que rehusó realizasen la solemne ceremonia el ministro, el obispo, el director general de Sanidad, el presidente de la Diputación Provincial o el director del Hospital.”

Eugeni Perea i Simón Cap de l’Arxiu General Arxiu General | Patrimoni i Arxiu Àrea de Secretaria Diputació de Tarragona

Montferri

Santuari de la Mare de Déu de Montserrat - Foto: Aias-editorial

ontferri és un municipi situat a la vora del riu Gaià, al sud-est de la comarca de l’Alt Camp, que limita amb les comarques del Penedès i el Tarragonès. Fins a l’any 1917 el municipi rebia el nom de Puigtinyós, donada l’existència d’un castell d’origen medieval al terme municipal. Pertanyen al municipi dues urbanitzacions, L’Alzineta i La Planeta, així com també el petit poble de Vilardida, el qual comparteix amb Vila-rodona. El municipi té una població de 400 habitants i una superfície total de 19,22 km2. La seva economia es basa principalment en l’agricultura de secà, l’avicultura i la ramaderia, tot i que també tenim una fàbrica situada en una petita zona industrial al costat del municipi de Masllorenç. També tenim la cava Vives Ambrós, així com una petita empresa que fabrica cervesa artesanal, Les Clandestines, i un celler on hi ha bon vi i millor vermut, Coca. En el tema gastronòmic, tenim el restaurant Rocamora, situat al castell del mateix nom. Montferri també gaudeix d’una bona oferta hotelera, que es distribueix entre les dues urbanitzacions, cases rurals i Vilardida, l’hotel rural. A l’edifici de l’ajuntament tenim la biblioteca municipal, un lloc on grans i petits poden acudir a llegir els seus autors preferits. Com a llocs d’interès turístic tenim, des del Santuari de la Mare de Déu de Montserrat, construcció modernista de l’arquitecte Josep Maria Jujol, a l’església de Sant Bartomeu, o la torre de Montferri

o del Moro, el castell de Rocamora, els dos arcs que queden de les portes d’entrada al poble, així com el safareig que es troba baixant cap al riu Gaià, i com no, els dos molins que es troben al costat del riu, el de Puigtinyós i el de Montferri o Tudó. També tenim un servei d’autotaxi per a excursions i serveis, anomenat “Ara Vinc”. Com tot no és treballar, celebrem la festa d’hivern el 20 de gener per Sant Sebastià i la d’estiu el diumenge més proper al 24 d’agost, dia de Sant Bartomeu; a l’abril se celebra l’aplec al Santuari i el 14 d’agost la vetlla de Santa Maria. Un petit poble acollidor i emprenedor on ningú és estrany, us hi esperem.

José Ruiz Marín Alcalde de Montferri

Montferri

Vista de Montferri - Foto: Aias-editorial

un poble agrícola

el pintor

Adolf Iglesias Icart

Montferri

L’Adolf Iglesias signant en el llibre d’honor de l’Ajuntament l’any 2010, el dia de l’exposició fotográfica dels ciris donats a la parròquia de Montferri

Tarragona, 1924 - 2011

dolf Iglesias i Icart neix a Tarragona, el 3 de juny de 1924, en una casa del carrer de Sant Llorenç, al que ara s’anomena casc antic de Tarragona. És el tercer fill del Salvador Iglesias i la Rosa Icart. L’any 1895 la seva àvia es va casar en segones núpcies amb Joan Batalla de Montferri —llavors Puigtinyós—, fill de la Rosa Costurera, que fou mestra del poble. A partir d’aquest moment la família Iglesias va tenir un nexe amb el poble que mai més ha perdut. L’Adolf arribà a Montferri l’any 1937, quan tenia tretze anys i mai més el va abandonar. L’Adolf comença a pintar al taller del pare. Traçut i treballador, realitza els estudis de pintura a Barcelona, des d’on viatjarà a la ciutat de Roma, en el que hauria de ser el seu primer pas vers un món nou ple d’art, pintura, bellesa i color, uns companys de viatge que ja mai més no l’abandonaran. Roma és art, però Roma és també devoció i fe. I l’Adolf combinarà sempre aquestes dues passions, una material, l’altra espiritual, i totes dues amb la mateixa intensitat i el mateix amor. Des del taller del pare primer i amb negoci propi més tard, els seus dits recorreran i despertaran de la fredor blanca del guix les parets d’ermites, convents i esglésies de la geografia catalana, i sobretot la tarragonina, passant de la Fatarella a Rodonyà, del Morell a Santes Creus i de la Bisbal a Vila-rodona. Les parròquies de Sant Pau, Sant Francesc, Santa Clara i Jesús i Maria, entre d’altres, conserven geloses les decoracions amb les que l’artista les obsequià. Però les alenades de color que l’Adolf ha donat a l’església no s’acaben només a les parets. La imatgeria sacra ens revela un artista no només del color sinó, a voltes, del volum. Són moltes les imatges que deuen a la seva traça i la seva meticulositat la recuperació de dits, peus, nas o orelles. Al seu taller sempre s’hi han amuntegat verges i màrtirs que pacients esperaven poder-ne sortir recuperats i amb un color viu i net com mai no havien ni imaginat. S’ha de fer un esment especial a la restauració que fa l’any 1949 de la peanya del pas de la Flagel·lació, de la Congregació de la Puríssima Sang i l’any 1956 del misteri de Jesús Natzarè, un pas de la Processó del Sant Enterrament de Tarragona. Una altra vessant artística va ser el seu treball sobre la cera: el foc pasqual de la catedral de Tarragona va encendre durant molts anys el ble d’un ciri decorat i treballat per les seves mans. És coneguda l’ofrena que cada any feia a algunes esglésies de Tarragona, a l’Hospitalitat de la Mare de Déu de Lourdes i a la Parròquia de Sant Bartomeu de Montferri d’un bellíssim ciri pasqual.

L’Adolf Iglesias va tenir sempre una devoció especial al santuari de la mare de Déu de Montserrat, a Montferri, i aquesta li arriba per dues vies, totes dues igualment potents. D’una banda el seu Montferri vital, el poble estimat que contradiu una partida de naixement que el fa tarragoní i, de l’altra la Mare de Déu de Montserrat, la Moreneta, devoció que li arriba de la mà del seu cunyat, el pare Miquel Estadé, monjo de Montserrat; i encara en podríem afegir una altra de via, més indirecta, però amb un magnetisme també molt important per a l’artista: el modernisme. El santuari és una de les obres més belles de Jujol, deixeble de Gaudí, devot revolucionari de l’art i geni fora de mida. La coincidència i la sort fa que un Adolf jove pugui treballar al costat de l’arquitecte Jujol, del qual sempre en conservarà uns consells savis i una intuïció artística extraordinària. L’any 2010 se li va retre un sentit homenatge amb una exposició dels ciris que havia cedit a Montferri cada dissabte de Pasqua durant vint-i-cinc anys. L’exposició es traslladà després a la Cova de la Mare de Déu, al Santuari de la Mare de Déu de Montserrat a Montferri, on resta per tal que pugui ser visitada. L’any 2004 publicà Montferri i els seus entorns, recull gràfic de molts llocs del terme de Montferri. Miquel López i López Llicenciat en dret Arxiver de Montferri

el sacerdot missioner

Josep Maria Jané i Coca

Rosa d’abril, Morena de la serra, de Montserrat Estel, il·lumineu la catalana terra, guieu-nos cap al Cel

ascut al carrer Major número 44, de Montferri, el 2 d’abril del 1946. Dels tres fills, ell fou el gran, en el si d’una família on rebé una educació eminentment cristiana. De la seva infància, recorda la importància cabdal de l’exemple i paraules del seu pare, Joan Jané que —segons ell mateix diu— fou el seu millor catequista. Alhora, prengué especial importància en el creixement de la seva fe catòlica el rector de Montferri, Mn. Pere Farnés, i el director del col·legi La Salle de Tarragona, Gmà. Gervasi, on cursà el batxillerat com alumne intern. Ingressà al Seminari Diocesà de Tarragona on cursà humanitats. A l’Acadèmia Missional del Seminari realitzà un discerniment que el conduí al noviciat dels Missioners Combonians de Montcada (València), on estudià els tres anys de filosofia i els tres anys consecutius de teologia, a la mateixa Facultat de teologia de València; i el darrer 4t any de teologia a la Facultat dels PP. Jesuïtes de Granada. Fou ordenat sacerdot al Reial Monestir de Santa Maria de Poblet el 15 d’agost del 1974. Posteriorment anà a estudiar antropologia i etnologia a l’Institut Catòlic de París el curs 1974-75, on obtindrà la llicenciatura en Pastoral Catequètica anys després. Treballà com missioner durant deu anys a l’Àfrica Occidental, repartint-se cinc anys al Benín i els següents a Ghana. Ja incardinat com a sacerdot a la diòcesi de Fiesole (Itàlia) el 15 de juny del 1998 finalitza la llicenciatura en teologia bíblica a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, on després obtindrà el Doctorat amb la màxima qualificació en aquesta mateixa especialitat el 27 de gener del 2005, amb una tesi que publicà la

Universitat Gregoriana l’any 2008, sota el títol Ser hallado en Él. La reciprocidad interpersonal entre Pablo y Cristo. Un estudio exegéticoteológico de Flp 3. Ha estat nou anys professor de Sagrada Escriptura a la Universitat Catòlica de Bolívia. Ha impartit cursos al Seminari Redemptoris Mater de Takamatsu (Japó) i als seminaristes i diaques permanents de la diòcesi de Cienfuegos (Cuba). El 16 de juny del 2014, ha obtingut la seva tercera llicenciatura, aquesta vegada en teologia espiritual, a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma. Tal i com ell mateix diu, “aquest recorregut per la meva vida és un cant d’acció de gràcies a l’amor misericordiós de Déu que ha volgut concedir-me tanta gràcia per poder servir més i millor als desheretats i pobres d’aquest món, els preferits del nostre Pare del Cel, i en dono gràcies també a la Verge Maria, que m’ha concedit ser l’encarregat durant deu anys (16/7/90 - 30/5/99) de les obres per concloure el Santuari de la Verge de Montserrat a Montferri, que dissenyà l’insigne arquitecte de Tarragona, Josep M. Jujol”.

Bartomeu Jané i Areny Nebot de Josep Maria Jané i estudiant d’arquitectura

Montferri

Mossèn Josep Maria Jané i Coca

Montferri, 1946

el sacerdot jesuïta, humanista, filòsof i teòleg

Josep Vives i Solé

Montferri, 1928

Montferri

El Pare Josep Vives amb la resta d’actors que interpretaren l’any 1941 l’obra del Ball de Sant Bartomeu, a Montferri

osep Vives i Solé va néixer a Montferri (Alt Camp), a Ca l’Ambrós, l’any 1928 en el si d’una família amb profundes arrels religioses i també profundes arrels en el territori. L’arbre genealògic familiar, que ell mateix va composar, es documenta des de l’any 1594 al llavors poble de Puigtinyós, tal i com es coneixia Montferri fins a l’any 1917. Va formar part del grup de gent del poble que, sota la direcció de Mossèn Ramón Saborit, va interpretar l’any 1941 els Pastorets i el Ball de Sant Bartomeu. La lletra es va recuperar d’un manuscrit incomplet que tenia el Pep de la tenda i del que recordava la gent del poble, i el Mossèn va tornar a compondre’n la música fent cantar a aquells que recordaven l’obra. En aquella obra, els actors eren tot homes i el Pare Josep Vives va fer el paper de princesa. Encara avui recorda el seu paper i en aquells moments sabia tot el text pel fet d’haver assistit a tots els assaigs, que es feien a les escoles, durant un any. La representació va ser un esforç molt important que va fer que no fos fàcil de repetir. L’any 1945 deix el poble i ingressa al noviciat de la Companyia de Jesús i l’envien a formar-se a Oxford en el que es coneix com a llengües mortes. Després d’anys de formació en humanitats, filosofia i teologia, es va doctorar en Filosofia a la Universitat de Barcelona. Ha estat professor de dogmàtica a la Facultat de Teologia de Catalunya. També ha exercit la docència a la Universitat Autònoma de Barcelona, a la Universitat Catòlica de Lisboa i en l’ISET de Cochambamba (Bolivia). La seva vida l’ha dedicat a la formació a Centres que els Jesuïtes tenen a Castella i a l’Aragó i finalment a Sant Cugat del Vallès on roman actualment. La seva labor pastoral s’ha centrat en els exercicis espirituals de Sant Ignasi. Ha publicat nombroses obres de teologia i espiritualitat: Génesis y Evolución de la Ética Platónica, Los Padres de la Iglesia, Examen de l’Amor, Lectura de San Juan de la Cruz, Els Cent consells espirituals del Pare Diadoc, Creer el Credo, Si oyérais su Voz, Exploración del Misterio de Dios, Apotegmes dels Pares del Desert, Fedó, Creure el Credo, ¿Qué incidencia tiene la creencia en Dios en la construcción de la Sociedad? El Pare Josep Vives és un home amb una gran formació humana, que amb la seva manera d’actuar, amb les seves paraules, transmet tranquil·litat, bons sentiments, pau i serenor. Sempre sap el que

El Pare Josep Vives l’any 2010, el dia de la festa de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat al Santuari de Montferri

ha de dir i com ho ha de dir. Sap arribar al cor de les persones i fer-les reflexionar. En les cerimònies religioses que celebra, en les jornades de formació, no li calen papers, no li cal cridar massa, tan sols desgranar les seves paraules; és un gran comunicador que sap connectar amb les persones i com a ell li agrada dir, no és ni més ni menys que un pagès de Montferri, passat per Òxford.

Miquel López Solé Llicenciat en antropologia Jutge de Pau de Montferri

Nulles

Frontal del celler modernista Sant Isidre

ulles, municipi de l’Alt Camp, de 460 habitants, amb una extensió de 10,7 km2, la seva principal economia és l’agricultura, els seus orígens… Aquesta podria ser una possible definició de Google sobre el municipi de Nulles, i per tant no cal explicar allò que hom pot trobar fàcilment amb l’ajuda de tants mitjans de comunicació que ens envolten. Amb aquestes línees que Abertis ens permet escriure vull transmetre sentiments que no es troben escrits als arxius telemàtics. M’agrada més explicar a la gent que ens visita que Nulles és un municipi de la Plana de Secà de l’Alt Camp, on la voluntat i l’esforç de la seva gent ha permès conservar un territori agrari viu i sense gaire ferides, i que permet gaudir d’un paisatge variable al llarg de tot l’any. L’harmonia del nostre paisatge transmet a la nostra gent uns valors de tranquil·litat i solidaritat que fan de Nulles un poble molt agradable per a viure-hi. No correm ni volem córrer, tenim molt clar que el temps posa les coses al seu lloc i que les coses ben pensades, ben organitzades i ben fetes són les que ajuden als nostres veïns i duren en el temps. D’aquests tres fets hem assolit un municipi amb un nivell de serveis que no deixa indiferent a la gent que ve de fora. Què volem més per al nostre poble? Millorar i conservar el que tenim, trobar la sostenibilitat econòmica i ecològica que anhelem, potenciar la convivència entre veïns i situar el poble de Nulles dins del mapa turístic i enoturístic de Catalunya. Poden semblar una mica rares aquestes dues paraules, turisme i enoturisme, dites per un alcalde d’un municipi petit de la plana de l’Alt Camp, però el fet de conservar el nostre entorn ha permès desenvolupar una nova font de riquesa per al poble basada en els serveis turístics.

Gairebé 90 llits de turisme rural, una aula de natura, agrobotiga, restaurants, botigues, forn de pa artesà, rutes per excursionistes i BTT, i sobretot la Catedral del Vi de Nulles, feta per l’arquitecte Cèsar Martinell l’any 1919, on s’hi desenvolupen diverses activitats enològiques, fan que Nulles sigui un dels municipis rurals de l’Alt Camp amb més oferta turística. Aquesta nova activitat econòmica que no fa gaire soroll, però que deixa un degoteig econòmic per tot el poble, s’alimenta de turistes que venen d’altres zones de Catalunya i de l’estranger, però sobretot de les àrees metropolitanes que ja han perdut la identitat rural i que busquen en el nostre poble aquells paisatges i tranquil·litat que els seus municipis ja no podran recuperar mai més. Amb aquestes línies he volgut transmetre al lector l’esperit d’un poble viu, tranquil i respectuós, amb vocació de servei, però la millor manera de contrastar-ho és venint a passar un dia o millor un cap de setmana al nostre poble, per degustar els nostres vins i caves, el pa fet en forn de llenya, els bons restaurants i les cases de turisme rural que evoquen un passat llunyà.

Xavier Domingo i Segú Alcalde de Nulles

Nulles

Vista panoràmica de Nulles

paisatge i tranquil·litat

la poeta

Dolors Bofarull i Rull L’Argilaga, 1902 - Nulles, 2005

Nulles

La poeta Dolors Bofarull

olors Bofarull va néixer al Mas de Domingo el 6 d’octubre del 1902 i va ser batejada a l’església de Sant Roc de l’Argilaga. El seu pare va morir quan ella tenia quatre mesos i va ser tutelada pels seus oncles Pau del Roi de Casafort i Maria Rull —d’aquesta família li provenia el renom de Cal Roi. Va passar la resta de la seva vida a Nulles. L’any 1922 es va casar amb Josep Ferrer Tuà (de Cal Mosquit) amb qui va tenir dos fills: Rosa i Josep Maria. Va obrir i regentar una tenda a la Muralla dita La Moderna, que va ser més coneguda com Cal Roi (per ella) o Cal Mosquit (pel seu marit). Morí a Nulles el 16 de maig del 2005 a l’edat de cent dos anys. De les persones que han viscut al nostre poble en els temps moderns, ella ha estat sens dubte la més coneguda, i la que va excel·lir precisament en el costerós camp de la cultura i més concretament en el difícil àmbit de la poesia catalana, la qual cosa té encara més mèrit. És autora de tres llibres: Esplet (1972), Quan el cor canta (1986) i 100 anys de camí (2002). Va escriure i col·laborar en diverses emissores de ràdio (Tarragona, La Canonja), periòdics i revistes (Joventut de l’Alt Camp i Diari Espanyol, entre altres). Se li van musicar sarsueles, caramelles i poemes. Encara que menys dels que es mereixia, al llarg de la seva vida va rebre premis, reconeixements, guardons i homenatges. En el camp dels reconeixements cal esmentar dos personatges concrets: Josep Maria Tarrasa (el Senyor Tarrassa del “Maginet”) que probablement fou un dels primers en adonar-se de la qualitat de la nostra poeta (ella preferia el mot “poeta” a “poetessa”, car deia que la poesia no tenia sexe) i mitjançant Radio Tarragona la va donar a conèixer públicament; i el Sr. Josep M. Pujals qui el 2002 en motiu de la celebració del seu centenari, va fer un curós i treballat anàlisi de la seva poesia. Un dels trets que més caracteritza a la nostra poeta és l’autoformació. “L’ull de la universitat no fou per mi visitat. Sóc ben bé autodidacta, sols en llibres tinc contacte” ens diu magistralment en una de les seves poesies. Sense estudis ni títols emprava un vocabulari extens i una sintaxi cultíssima que ja voldrien molts dels màsters actuals. Una altra característica clara de la seva obra es l’amor, concepte que fa servir com a fil conductor dels seus missatges: “Si el cor es guanya en una llàgrima o una cançó, cor meu vola i canta per

guanyar el cor del meu llegidor.” Amor a la poesia: ella tenia una clara vocació de poeta i no d’altra cosa; “La volada del poeta, com del cel una sageta, tinc clavada dins el pit.” Amor a Catalunya, als seus poetes i a la seva llengua: “Fins amb Vós Senyor, us voldria parlar amb la llengua mare.” Amor a la natura: l’arbre despullat, la pluja d’abril, les vinyes, el mar, l’ametller florit, sota els pins i un llarg etcètera. Amor a la cultura religiosa: pessebre, Calvari, Verge... Amor al seu poble, que aflora i llueix per tot arreu. Amor al seu espòs: “Tan sols la mort ha trencat la conversa de tantes coses que ens volíem dir...” (fixeu-vos que ella signava sempre Dolors Bofarull de Ferré) i als seus fills, néts i besnéts a qui dedica molts versos de finíssima sensibilitat. Volem destacar, a més, l’amor a la seva gent. Impressiona observar l’afecte i tendresa que traspuen les poesies que en caire privat dedicava a persones concretes en motiu d’esdeveniments, aniversaris o celebracions. Finalment hem d’esmentar una altra particularitat seva, la de superar els cent dos anys, cosa que davant la riquesa de l’obra de na Dolors Bofarull de Ferré, només és una anècdota. Josep Fusté i Boronat Historiador

El Pla de Santa Maria

l Pla de Santa Maria, Villalba, Santa Maria del Pla, Lo Pla, Pla de Cabra són alguns dels noms amb què és coneguda aquesta localitat, situada al peu de la muntanya de Sant Ramon. Els seus orígens es remunten a l’anomenada reconquesta. El 25 de gener de 1173, el rei Alfons I, d’acord amb el capítol i subscrivint el document l’arquebisbe Guillem de Torroja, va cedir el lloc de Santa Maria, abans anomenat Villa Alba, a Berenguer de Vilafranca. Destaca l’església romànica dedicada inicialment a Santa Maria, de la qual se’n té constància des de la butlla del 1194; l’església parroquial (1773-1790) dedicada a la marededéu de l’Assumpció, la façana i les campanes foren construïdes amb posterioritat per Magí Rebadà i Francisco Roset; el celler (1917), obra de Claudi Duran i Ventosa; la xemeneia i la casa dels propietaris de la fàbrica tèxtil Martí, Llopart i Trenchs S.A, fundada el 1916 i que amb 244 telers va arribar a ser una de les més importants del Camp de Tarragona; els portals nord (o de cal Gil) i sud (del Soldevila); la torre del Saperes; les barraques de pedra seca; les cases senyorials amb esgrafiats que es troben al nucli antic com cal Rubinat, cal Rossell, cal Balsells (actualment cal Llobareta), cal Sarral (actual cal Victorino) i cal Mitgé... són alguns dels elements distintius. Un poble és la suma d’història humana resumida en els carrers i places i en els records dels planencs. Si fem un recorregut pels carrers, veiem que s’han volgut dignificar persones que, nascudes al Pla o no, han estat significatives en el decurs de l’evolució del poble com és el cas del vallenc Joan Trenchs o planencs com el militar Gabriel Baldrich, el músic Salvador Ferrer, mossèn Domingo Folch (conegut com el rectoret vell), el mestre Roig, la marquesa de Vallgornera (cal Rubinat)... Altres planencs a destacar serien:

Josep Compte i Valls (de cal Tenda), un dels promotors del Sindicat Agrícola l’any 1910 i impulsor del celler el 1913; Rafel Clavé i Cornadó (de cal Salon), secretari de la societat coral Aurora Planenca i del Sindicat; el mestre i pianista Ricard Garriga (del bar); Ricard Gil, un dels primers directors del cor local l’any 1927; les germanes dominiques establertes al poble entre 1845 i 1973; l’apotecari Josep Estalella i Vallès; el metge Jaume Pujol i Valls; Josep Balsells i Galofré, creador del mercat de nous més grans d’Espanya; Antoni Fortuny i Clavé, pioner de la indústria i el comerç d’aparells de ràdio; Josep M. Torné, gran difusor de la història planenca; Josep Maria Solanes, reconegut psiquiatre; l’enginyer electrònic Josep Maria Compte i Vilaprenyó; el monjo de Montserrat David Pujol i Roca, un gran musicòleg; Amèlia Llobera, llevadora i practicant responsable de la salut local durant molts anys; Teresa Ferré Reñé (de cal Minyó) que amb un gran esperit de servei va dinamitzar la vida cultural i religiosa; el gran ciclista Joan Mateu i Ribé, conegut com Barrambam, que va ser un dels homes més destacats dins el ciclisme català i espanyol dels anys vint i principis dels trenta, i que des de fa molts anys el poble li dedica la cursa ciclista de la Festa Major, i un llarg etcètera. Tots els planencs han posat el seu esforç per tal que el nostre poble sigui una realitat que a tots ens enorgulleix. Mateu Montserrat i Miquel Alcalde del Pla de Santa Maria

El Pla de Santa Maria

Església romànica de Sant Ramon

Vista panoràmica del Pla de Santa Maria

un poble per viure-hi, treballar i visitar

el militar i polític liberal

Gabriel Baldrich i Palau

El Pla de Santa Maria

El Pla de Santa Maria, 1814 - Madrid, 1885

il·lustració: S. Llanta

Baldrich, diputat a les Corts al 1869

abriel Baldrich i Palau nasqué el 14 de febrer de 1814 a la plaça del Soldevila, 1. Fill de Bernat Baldrich i Soler, del Pla, i de Magdalena Palau, de Torregrossa. Va ser el gran de nou germans i, per tant, l’hereu d’una família dedicada a l’agricultura i a la ramaderia. Gabriel Baldrich era conegut com el Bieló al Pla, i com un “bravo guerrillero del ejército liberal1” a la seva època. Als anys trenta participà en la milícia del Pla de Cabra i després amb la Primera Guerra Carlina (1833-1839) s’allistà definitivament a la milícia, primer a la nacional de Valls. D’una banda, com a militar liberal, progressista i republicà va participar en les tres guerres carlines de manera molt activa i per aquest motiu va ser nomenat sotstinent, tinent, capità, capità general..., entre d’altres càrrecs i condecoracions. En les seves tasques va ser destinat a diferents llocs del territori de dominació espanyola, entre ells destaca el seu pas per Puerto Rico (1870-1871) com a capità general, una estada no exempta de complicacions pel fet de ser aprovada una llei en què s’eximia de l’esclavatge els nens i els ancians. D’altra banda, com a polític va ser nomenat alcalde del Pla el 1842 i part del 1843, en una llarga excedència de l’exèrcit. Després del cop d’estat, va ser escollit, el 1869, a les eleccions generals espanyoles, diputat del partit progressista per la circumscripció de Barcelona a les Corts de Madrid; i el 1881 senador per la província de Tarragona. Cal dir que entre el 1883 i el 1884 va participar en molts afers socials de vital importància econòmica per a la zona de l’Alt Camp. Destaca el projecte de la carretera de Vila-rodona a Blancafort (1878), que havia de passar pel Pla, Cabra (1882) i Sarral (1884), el projecte de carretera de Valls al Pont d’Armentera (que no donà el fruit fins al 1897), la inauguració del tram de via de Valls a Vilanova i a Barcelona, la construcció de la carretera de Valls al Pla... Cal esmentar en aquest punt la implicació del seu germà Josep Antoni, que també fou polític a Valls i accionista de la Sociedad Ferrocarril de Valls a Villanueva y Barcelona, una societat que es va constituir el 14 de juliol de 1878. Entre el servei militar actiu, les excedències, els confinaments i vigilàncies a què es veié subjecte per motiu de la seva ideologia liberal, les conspiracions conjuntament amb el general Prim i les insurreccions frustrades o no, i també les gestions polítiques, cal afegir les tasques de l’hereu d’una casa gran com a comerciant de bestiar i productes del camp, unes tasques compartides amb la seva mare quan ell era absent; també, entre 1852 i 1854, cal assenyalar el seu pas per la colla castellera dels Menestrals de Valls, la colla del Roser (actual colla Joves dels Xiquets de Valls) com a tercer cap de colla i que tingué una projecció a la població del Pla a partir del

1878 on es formà una agrupació castellera, Els Xiquets del Pla de Cabra. G. Baldrich fou un personatge lluitador i molt actiu que va intervenir de manera directa en els esdeveniments del segle XIX. El 9 d’agost de l’any 1953, en els actes de canvi de nom de la localitat, es va posar una placa a la casa on va néixer aquest fill il·lustre de la vila. La làpida commemorativa va ser descoberta pel seu nét, l’exgovernador militar de la província de Tarragona, Francisco Baldrich i Gutiérrez. Los diputados pintados por sus hechos (1870). També diu que “Baldrich ha ocupado siempre el puesto más peligroso; por eso tiene tanta popularidad en Cataluña; por eso los liberales han solicitado siempre su concurso cuando de la salvación de la pátria se ha tratado. Ni un instante se ha amenguado su fe, nunca se ha visto abatido su levantado espíritu.” (cap. II). 1

Carme Montcusí i Queralt Veïna del Pla de Santa Maria

el músic

Salvador Ferré i Parés

alvador Ferré i Parés va néixer al Pla de Cabra, a la Plaça Major (l’actual plaça de l’Església), número 6, l’11 d’abril de l’any 1908. Fill de Magí Ferré Llobera, forner, i de Maria Parés. Era conegut com el Salvador Xeco. El senyor Oleguer Güell i Ferré (pintor i músic) l’inicià en el món de la música. Estudià a Valls i al Conservatori de Barcelona. En aquest període de la seva vida féu els primers concerts, formà part d’algunes orquestres, actuà en diversos locals i visqué l’efervescència cultural dels anys vint i trenta. Va ser membre de l’Orfeó Català, músic del Liceu, i de la banda militar, entre d’altres. L’any 1931 acabà els estudis i tornà al Pla on compaginà la tasca de forner amb la música. Participà en la Societat Coral Aurora Planenca i en fou el director, després del senyor Güell. Així mateix, formà part del cor de l’església parroquial on tocava l’harmònium. Al 1933 va formar una orquestra anomenada Grup Melodic Jazz, formada per set nois de la mateixa localitat. També participava esporàdicament en algunes orquestres de la rodalia; tocava el piano a la sala de ball de Cal Fraret i ensenyava música als nois i noies de la vila. En arribar la Guerra Civil, va participar en el bàndol republicà i, per tant, va haver de deixar enrere una etapa musical. Va dirigir la banda de l’exèrcit de Barcelona; va ser capità d’un batalló de 62 músics. En perdre la guerra els republicans, el van empresonar en un camp de concentració de Ronda (Màlaga). Després de moltes gestions va arribar l’indult. La tornada va ser una mica accidentada, però al cap i a la fi les obligacions familiars el van situar novament al capdavant de l’obrador del forn familiar, sense oblidar la música que trobava al cor parroquial, a les caramelles... Als seixanta anys va tancar definitivament el forn familiar i va anar a Tarragona, on posà un estudi de música. L’Agrupació

Municipal de Música li demanà credencials i s’hagué d’examinar novament als seixanta-dos anys. L’instructor, en sentir-lo tocar, va declarar que era un gran músic. En guanyar-se el reconeixement, va exercir de músic a Tarragona, tant pel que fa a la docència com pel que fa a l’activitat pública. Va tocar a la banda de la Creu Roja com a primer saxo. També va dirigir la Coral Àncora de Tarragona i un grup de sarsuela. Va escriure sardanes com Sardanejant, Aires del Pla, La meva enamorada, entre d’altres, en la seva joventut; així com també algunes caramelles per a la coral Aurora Planenca. Musicalment preferia la música sacra. Als cinquanta anys va escriure, entre d’altres peces de profunda religiositat, Les set paraules, música sacra per a la Setmana Santa i obra a la qual tenia molta estima. Va ser un home de conviccions morals molt profundes, que es reflectiren en la seva vida i obra musical. L’any 1989 l’agrupació sardanista Aires Planencs va fer les gestions oportunes davant l’ajuntament per tal que se li dediqués un carrer. En els actes de l’Aplec de la Sardana del juliol d’aquell mateix any, es va descobrir la placa d’un nou carrer situat al començament del poble.

Aitana Alzamora i Bové Estudiant de secundària

El Pla de Santa Maria

Salvador Ferré i el Grup Melòdic Jazz, temporada 1936-1937

Salvador Ferré i Parés

Foto cedida per Robert Ferré,fill de Salvador Ferré

El Pla de Santa Maria, 1908 - Tarragona, 1973

el mestre i músic

Ricard Garriga i Salvadó

El Pla de Santa Maria

El Pla de Santa Maria, 1912 - Tarragona, 1982

Ricard Garriga i Salvadó

Foto cedida per Maria Teresa Pinyol i Casaponsa

ascut al Pla de Cabra el 25 de maig de 1912 al carrer Herreria, 10. Fill d’Enriqueta Salvadó Fortuny i de José Garriga Ferré —sabater. Era conegut com el Ricardo del bar. Va estudiar per mestre i va exercir al Pinell de Brai, Villalba dels Arcs, al Pla i a Tarragona. Entre els anys 1934 i 1935 feia classes de repàs al Pla, al matí per als nens i a la nit per als adults. Tenia grans coneixements de música. Tocava el piano. Va compondre moltes peces musicals. Va escriure alguna obra de teatre com és el cas de La noia de la masia, alguna sardana com la titulada Tarragona, i alguns balls. Durant els anys trenta va ser el president del POUM al Pla; va participar en mítings arreu del Tarragonès i de l’Alt Camp, com a secretari del Comitè de l’Escola Nova Unificada de Tarragona (CENU), i també com a secretari de Cultura de la Joventut. Tenia grans dots d’orador, cosa que féu que participés en enterraments civils, com queda recollit en la premsa de l’època. També va ser corresponsal del diari El Treball, de Valls, Acció i Llibertat, de Tarragona. El 16 d’agost del 1936 va formar part del CENU en qualitat de secretari per la part de la UGT (FETE). El comitè defensava una escola que volia trencar amb el passat tradicional 1, la diferència de classes i l’escola tradicional. La postura del CENU va rebre moltes crítiques, incloses des de dins de la FETE. Fins i tot al poble del Pla hi va haver un moviment popular, en el qual molts veïns de totes les tendències ideològiques demanaven que no tanquessin el col·legi religiós de sant Jacint, que des del 2 de maig de 1855 les monges dominiques tenien a la casa convent situada al costat de l’església romànica, o dita de Sant Ramon. Les monges complien amb una tasca social digna d’elogi. Al 1939, acabada la Guerra Civil, es va haver de refugiar a França per la seva vinculació política. Primer en els camps de refugiats de la Catalunya Nord. Després va ser a la Companyia de Treball número 28, a una bòbila de Morhange. Va coincidir amb el mestre i escriptor de Miravet Roc Llop (1908-1991) amb qui va escriure un llibre sobre la diàspora republicana i la vida als camps francesos. Més endavant, en la II Guerra Mundial, va estar a la línia de guerra (ligne Maginot), va ser detingut pels nazis i conduït a l’stalag XI-B de Fallingbostel (Oerbke). El 27 de gener de 1941 va ser deportat al camp de Mauthausen-Gusen (Alta Àustria). El seu número de matrícula era 5972. La vida en el camp era molt dura i complexa. Els kapos alemanys van organitzar una orquestra de deportats que feien

tocar quan havien d’executar un pres que havia intentat evadir-se. Ell tocava la bandúrria, juntament amb altres tres presos. Durant aquesta llarga estada va muntar una funció titulada El Rajà de Rajalajà, un text que donava esperances d’un possible alliberament. L’últim Nadal abans de l’alliberament va compondre una cançó que va regalar a tots els confinats. Va ser alliberat el 5 de maig de 1945 i va traslladar-se a París, on malvivia tocant l’acordió a la boca del metro amb el vestit de presoner. Allí va conèixer una cantant que el va introduir al món del music-hall. Va estar tocant a la sala ABC de París durant una llarga temporada. Va organitzar una companyia ambulant de teatre-revista de “varietés” que recorria les ciutats més importants de França, d’Alemanya i del nord d’Àfrica. Al 1967 Ràdio París va dedicar un dia als deportats (20/04/67) i ell va tocar algunes cançons, incloses en Mauthausen (FEDIP). En morir, el 1982, se li va fer un acte civil al cementiri del Pla, on van assistir moltíssimes amistats de la diàspora. 1

Garriga, R. “Tarragona i l’escola proletària”, Llibertat, 6 de setembre de 1936.

Montserrat Bové i Montcusí Professora catedràtica de llengua i literatura catalanes

el metge, científic i escriptor

Josep Solanes i Vilaprenyó El Pla de Santa Maria, 1909 - Valencia del Rey. Carabobo. Veneçuela, 1991

Font: Revista La Tuna d’Oro,gener-març de 2002, núm. 39

Josep Solanes i Vilaprenyó

ascut al Pla de Cabra el 17 de novembre de 1909 al carrer Herreria, 4-8, l’actual carrer Réria. Fill de Pau Solanes Alberich i de Rosalia Vilaprenyó Moncusí. El seu pare i el seu avi matern, Joaquim Vilaprenyó, van ser apotecaris. Estudià medicina a la UB entre 1925 i 1932, i es llicencià en medicina i cirurgia. Al 1933 ingressà com a metge intern a l’Institut Psiquiàtric Pere Mata, de Reus, fins al 1937, moment en què es va allistar als Serveis Psiquiàtrics Militars del IV Cos de l’Exèrcit Republicà. Al 1939 s’exilià a França. Primer, treballà atenent nens refugiats. Després, el 1944 s’incorporà com a metge voluntari al Dispensaire Rue Deville i com a metge intern a l’Hospital Psiquiàtric de Rodez (Aveyron). Entre 1945 i 1946 passà a l’Hospital Psiquiàtric de Ste. Anne de París, on conegué P. Guiraud i E. Minkowski, una persona que el va influir notablement per la seva trajectòria personal i científica. L’any 1949 es va traslladar a Veneçuela, contractat pel Ministerio de Sanidad de Venezuela, com tants d’altres metges exiliats. S’instal·là a Caracas. Va ocupar diversos càrrecs directius en els serveis psiquiàtrics públics, com el de cap de servei i director de la Colonia Psiquiátrica de Arane, el 1949, i de La Bárbula (Valencia), el 1951. A partir del 1951 compaginà la tasca de psiquiatre amb la de docent de Psicologia i Higiene Mental a l’Escuela Nacional de Enfermería Francisco Antonio Rísquez (1951-1963). El 1957 va revalidar el títol de metge a la Universidad Central de Venezuela i va ser declarat ciutadà veneçolà. Va aconseguir ser una referència dins el món de la psiquiatria i va aconseguir implantar vàries tècniques d’atenció psiquiàtrica. Va rebre molts reconeixements, tant des de Veneçuela com des de la Real Academia de Medicina de Barcelona (1967). Va ser autor de moltes obres de divulgació científica i de molts estudis publicats en les revistes especialitzades. A Veneçuela va continuar investigant sobre la Psicopatologia de l’Exili, un treball que ja havia iniciat durant els seus anys d’estada a França a Hygiène Mentale et l’Encephale de París i a Quaderns de Perpinyà. Va intervenir en molts congressos presentant comunicacions. La seva tesi doctoral, llegida el 10 de desembre de 1980, tenia com a títol Les noms de l’exil et l’espace de l’émigration. Etude antrophologique i va ser presentada a Tolosa de Llenguadoc. Col·laborà també en les revistes dels exiliats com la Revista de Catalunya de París i La

Josep Lluís Alzamora i Julbe Professor catedràtic d’ensenyament secundari

El Pla de Santa Maria

Nostra Revista de Mèxic. També va participar en els Jocs Florals de la Llengua Catalana celebrats a l’exili, els anys 1947 i 1948. En ambdues convocatòries va obtenir el premi d’assaig. També va publicar articles i assaigs de tema literari i cultural a la revista Hèlix (1929-30), Zona Tórrida, una revista que li va dedicar el seu número 35 (2001) a tall d’homenatge, també a Imagen, El Universal... Solanes sempre va tenir present el seu exili, que va ser un dels motors de la seva investigació. Els seus coneixements van tenir una càrrega humanista i social que va derivar en el que molts van denominar “Escuela de Valencia”. Va ser un home savi que va viure amb senzillesa.

l’historiador local

Josep Maria Torné i Pujol

Maria Carme Torné Santacana

Josep Maria Torné amb la seva esposa Carme Santacana Mensa - Foto cedida per la seva filla

El Pla de Santa Maria, 1915 - Manresa, 1996

El Pla de Santa Maria

ascut al Pla de Cabra el 3 d’octubre de 1915 al carrer Herreria (l’actual Réria). Fill de Juan Torné i Escudé i Teresa Pujol i Valls. Era el gran dels quatre germans de Cal Pusquies. A Manresa, va passar la major part de la seva vida professional i personal, malgrat que feia escapades al Pla per tal de retrobar-se amb la seva gent. Era una persona d’inquietuds intel·lectuals molt activa, discreta, assenyada i equilibrada, sempre atenta a tot i a tothom. Escrivia constantment, des de la seva infatigable màquina de records, de la seva joventut, de la seva experiència, de recerques constants en els arxius i documentació diversa..., una font inesgotable de saber. Estava dotat d’una memòria extraordinària. Era un excursionista molt destre, vinculat al centre excursionista de la comarca del Bages, entitat de la qual presidia la secció de la biblioteca. El Pla, el centre i la família eren la seva raó de viure. Era un entusiasta de les seves arrels i un gran difusor de la història local. Primer va ser gràcies a la fotografia. Els daguerreotips de diferents punts locals dels anys vint i trenta i la venda de postals a la merceria que tenien els seus pares al carrer Réria, va servir per promocionar el poble a l’exterior. Més endavant va venir la revista local Flama (1972-1984) on va fer sentir el poble als planencs; molts d’ells van enfortir els lligams amb el seu entorn. La recerca prenia forma d’article de divulgació que encuriosia petits i grans per les descobertes històriques. A través dels seus textos es van saber fets com la vinculació del rei Joan I a la vila; els plets per l’aigua amb la població veïna de Cabra del Camp; les epidèmies de còlera del 1865 i 1870; curiositats com que la primera casa que es construí a la Réria fou la de Pau Anglès —Robat—; que al 1869 els republicans de Valls van pujar al Pla i van plantar l’arbre de la llibertat al mig de la plaça de l’església; que a partir de 1883 es canvià la data de la fira que fins aleshores es feia el darrer diumenge d’octubre per passar-la al

tercer diumenge de novembre 1; les fonts de la vila; els costums i les tradicions locals, etc. Gràcies als seus coneixements històrics de la vila, el 1953 va ajudar a justificar el procés de canvi de nom de la població. El senyor Torné va escriure un article en què feia referència a la sentència que el rei Jaume I havia dictat a Cervera l’any 1245 en relació a un dels plets de l’aigua. El senyor rector d’aleshores, Lluís Batlle, en llegir-lo, va fer interessar-se a l’Ajuntament del moment, presidit per Marià Montcusí Clofent, per tal que iniciessin els tràmits per retornar el nom del poble dels seus inicis, establert a la carta de població del 1173. En Torné fou una peça clau en la recollida de documentació que s’entregà a l’ajuntament el 14 de maig de 1952. Destaca el seu afany de donar a conèixer la història a través de textos com L’església vella de sant Ramon del Pla (1985), Església parroquial del Pla de Santa Maria (1986), Viatge sentimental al Pla, records dels 17/18 anys (1987), El Pla de Santa Maria, panorama d’un poble. El seu llegat és immens, ja que es pot traçar l’evolució de tot un poble i el seu territori al llarg dels segles, un patrimoni col·lectiu que queda per a la posteritat juntament amb els seus personatges il·lustres. En l’actualitat la fira se celebra el tercer cap de setmana d’octubre.

Montserrat Llorens i Llarden Veïna del Pla de Santa Maria

El Pont d’Armentera

l primer document que parla del Pont d’Armentera és la carta de la població de Cabra de l’any 980. Encara que, amb controvèrsia, el nom del Pont d’Armentera, segons Joan Coromines, vindria de Ponte Armentaria, és a dir, d’un pont damunt del riu Gaià, que donava pas al bestiar que es dirigia als Pirineus; i d’armenter, lloc de bestiar. Però d’altres dades històriques diuen que aquest poblet mil·lenari fou creat pels romans amb motiu de la construcció d’un pont-guardià per a la defensa de les aigües del Gaià, que seguien el curs fins a Tarragona. Soldats de totes les armes feien guàrdia nit i dia, d’ací el que la vila fos batejada amb el nom de Pont de l’Arma Entera. També es conta que la indústria tèxtil catalana tingué el seu origen al nostre bonic poblet, gràcies a l’esmentat riu Gaià i a un excel·lent grup d’homes i dones emprenedors i emprenedores. Durant els segles XIII i XIV el nostre municipi experimentà un notable creixement. L’any 1842 el Pont d’Armentera, junt amb Salmella, assoleix la seva màxima xifra demogràfica amb 1469 habitants (actualment en el nostre municipi som 560 habitants). L’any 1867 hi havia al Pont d’Armentera les fàbriques de fil, teixits, i/o mantes de llana següents: Jaume Cardona i Baldric, Fargas i Grimau, Joan Garriga, Vda. de Murtró i Prats, Joan B. Nuet i Juan Bta. Vicens. A l’inici del segle passat també fou instal·lat al poble algun molí destinat a la molturació del pelitre, doncs aquesta flor insecticida es collia en grans quantitats.

A partir del 1939, el desgavell de la Guerra Civil va alimentar l’unitarisme de l’activitat econòmica a la vila, causant un greu estancament del poble. Aquest fet, juntament amb les oportunitats de feina del ram tèxtil en ciutats properes com Sabadell i Terrassa, va comportar l’emigració dels joves més decidits i preparats, provocant, a l’inici dels anys cinquanta, una caiguda considerable de la població. Avui, en aquest municipi viu i acollidor, situat a 349 m d’altitud, serè, tranquil, i amb una extensió de 27,79 km2, d’una bellesa natural envejable, aigua excel·lent i abundant, amb un cel blau resplendent, immens, es dóna un fet força important que ens alegra el cor i ens omple de joia; és el retorn, potser nostàlgic, d’alguns d’aquells fills i filles que durant anys han viscut allunyats del seu enyorat poblet; esguard i llavor que ens agermana a uns i altres. El Pont d’Armentera, un poble replè d’història que mereix ser ben escrita i recordada. Pontorrins i pontorrines, gaudiu-lo! Una salutació cordial. Josep M. Abellà i Rovira Alcalde del Pont d’Armentera

El Pont d’Armentera

Pont de les Femades, aqüeducte romà que portava les aigües fins a Tarraco

Vista del Pont d’Armentera

un pont ple d’història

el monjo benedictí de Montserrat i musicòleg

David Pujol i Roca

El Pont d’Armentera

l pare David Pujol i Roca va néixer al carrer de l’Abadia (actualment carrer Joan Prats, 12) del Pont d’Armentera, l’11 d’abril de 1894. Fou el tercer dels deu fills del matrimoni Moisès Pujol i Ferrer i Maria Roca i Grimau, comerciants que regentaven una botiga al poble. Fou iniciat en la música pel seu oncle, David Pujol i Ferrer (1864-1934) —que havia estat vicari del Pont d’Armentera i rector de Roda de Barà— qui el va preparar per entrar a l’Escolania de Montserrat. El 1903 va començar com a escolà al Monestir de Montserrat, on fou deixeble del mestre i director el pare Manuel Guzmán. Vestí l’hàbit benedictí a Montserrat l’any 1913, on professà de monjo i cursà els estudis eclesiàstics. L’any 1924 fou nomenat formador dels monjos (càrrec que exercí durant nou anys) i membre del consell de l’abat, lloc que conservà fins l’any 1953. Durant un breu període fou superior del Santuari del Miracle. Succeí el pare Sunyol en la direcció del cor de Montserrat (1927-1932 i 1939-1949) i reemplaçà el pare Anselm Ferrer en la direcció de l’Escolania (1933-1936 i 1939-1953), institució que renovà i enriquí. Com a musicòleg, el treball de David Pujol i Roca va servir com a revulsiu de l’Escolania de Montserrat, que havia entrat en decadència a la segona meitat del segle XIX. Es dedicà a l’estudi, investigació i transcripció de les obres musicals montserratines dels segles XVII i XVIII. La col·lecció Mestres de l’Escolania de Montserrat, que inicià l’any 1930, suma un total de nou volums, que resumeix els seus anys d’investigació sobre manuscrits d’arxius catedralicis, parroquials, de biblioteques i col·leccions d’arreu de Catalunya.

Foto: http://larutadelcisterambgoigs.blogspot.com/

Goigs en commemoració dels dos-cents anys de la Festa Major (1809-2009), musicat pel pare David Pujol i Roca

El pare David Pujol

Foto cedida per Joan Batista Masdéu

David Pujol i Roca dirigint l’Escolania de Montserrat l’any 1933

El Pont d’Armentera, 1894 - Medellín (Colòmbia), 1979

Un cop acabada la guerra, fundà la revista Musica Sacra Española (1939) i publicà diversos treballs de caràcter musicològic, a més d’uns Estudios de canto gregoriano. Fou professor de cant gregorià al Pontificio Instituto de Música Sacra de Roma (1950). El 1953 partí cap a Medellín (Colòmbia), on fundà l’abadia benedictina de Santa Maria a Envigado-Medellín. L’any 1954 va adquirir uns terrenys i el 1958 s’hi obria el Colegio Monasterio de los Benedictinos, que va adquirir una prestigiosa fama per la qualitat de l’ensenyament. Els últims anys de la seva vida, tot i l’avançada edat, va realitzar una ingent tasca com a conferenciant i divulgador musical. Morí a Medellín el 9 de novembre de l’any 1919. En el nostre poblet, el dia 3 de juny de 1994, a l’església parroquial de Santa Maria Magdalena, es va commemorar el centenari del seu naixement, essent l’acte principal un excel·lent concert ofert per tota l’Escolania de Montserrat, i amb l’assistència d’importants personalitats polítiques i intel·lectuals. El nostre municipi mantindrà viu el seu record gràcies als Goigs del Sant Crist del Pont d’Armentera, que ell va musicar.

Montserrat Masdeu i Grimau Reneboda del pare David Pujol

els empresaris

La família Forcada i el Pont d’Armentera Joan Forcada Roset i amics amb el Citroën 5 V

Fotos cedides per Joan Forcada i Arregui

Saben com va arribar l’electricitat al Pont ?, doncs per la carretera de Santes Creus...

finals de la dècada de 1880 un enginyer de camins, Marcelino Forcada Piera, estava acabant unes obres en les carreteres properes a Salomó, quan va rebre l’encàrrec de millorar la carretera del Pont cap a l’Anoia, on estava inclosa la construcció del Pont del Riu, sobre el riu Gaià, al nord del Pont. Aquesta obra va fer que Marcelino Forcada deixés la seva casa al poble de Sarrià (Barcelona) i s’establís al Pont. Don Marcelino era una persona molt inquieta i emprenedora. Durant aquests temps va començar a desenvolupar-se l’electricitat i el besavi va decidir explorar aquest negoci. Va iniciar dos projectes en paral·lel: la construcció al Pla de Santa Maria d’un gasòmetre generador d’electricitat, i la construcció d’una central hidràulica de generació. El primer projecte va sortir malament, ja que la capacitat de generació del gasòmetre no era suficient per alimentar la fàbrica, tot i que l’energia del gasòmetre es va utilitzar per il·luminar el poble i les cases particulars. Però el projecte de la central hidràulica, molt més complex i lent, seguia endavant... El primer fill de Marcelino, Juan Forcada Baixeras, estava estudiant a Madrid enginyeria de camins quan Marcelino va morir l’any 1915. Juan Forcada va deixar els estudis i va tornar al Pont per fer-se càrrec del negoci familiar: l’electricitat. Es va acabar la central i va arribar electricitat,”la llum”, al Pont. Juan Forcada Baixeras era una persona molt oberta a la innovació. El 1920 es va comprar un dels primers cotxes que van rodar pel Pont, un Citroën 5CV, va moure els seus coneguts perquè el telèfon arribés al Pont, i una de les primeres ràdios que van arribar, també la va portar ell. El seu fill, Juan Forcada Roset, va estudiar enginyeria

industrial a Barcelona. Era un enamorat de les motos i els cotxes i entre ell, el fill del ferrer (Joan Artigau) i Miquel Rovira, van trucar i tunejar el Citroën 5CV per convertir-lo en un 4x4. Va començar a treballar a la Pegaso i va ajudar el seu pare en el negoci familiar, del qual es va fer càrrec l’any 1957 quan Juan Forcada Baixeras, l’avi, va patir una embòlia. Joan Forcada Roset es va casar el 1958 amb María Concepción Arregui Errasti, de Sant Sebastià, i van tenir tres fills: Juan, María Pilar i María Eugenia. Al febrer de 1968 va morir Joan Forcada Baixeras i el 25 d’abril del mateix any, Joan Forcada Roset va patir un greu infart i atès que jo, el seu fill gran, tenia només nou anys, es va veure obligat a vendre el negoci de l’electricitat el 1969. Juan Forcada Roset va morir el 17 novembre de 1978. Des de llavors la família Forcada, que sempre s’ha trobat abrigada i agraïda al Pont, ha procurat contribuir al màxim a les necessitats de la vila, seguint el llegat dels seus avantpassats. A mi, quan em pregunten “I tu d’on ets?”, jo sempre responc: Jo sóc de poble, jo sóc del Pont!

Joan Forcada i Arregui Fill, nét i besnét dels Forcada del Pont

El Pont d’Armentera

D’esquerra a dreta, Marcelino Forcada Piera, Juan Forcada Baixeras i Juan Forcada Roset

Des del 1880

l’emprenedor

Josep M. Monasterio i Grimau

El Pont d’Armentera

Fotos de familiars i d’autobusos de Josep Monasterio

El Pont d’Armentera, 1871 - 1960

osep M. Monasterio Grimau, iaio Pep, 1871-1960, nascut al Pont d’Armentera, encarna un dels precursors al nostre país —i més concretament a la zona de Tarragona— del transport públic i privat col·lectiu tal i com el coneixem avui dia. A finals del segle XIX el iaio Pep fou tartaner, rambler, i plantà la llavor del que es convertiria en una empresa de transport de viatgers —La Hispano Pontorrina o Transports Monasterio. El iaio obtingué, de Correos y Telégrafos de l’època, la concessió de la línia de transport de passatgers Querol-El Pont-Valls, amb la missió de fer arribar les saques de correus a bona part de la població, la comarca i la província que l’havien vist néixer. Josep M. Monasterio, per tant, va crear una empresa ocupada en transportar correu, farcells i paquets, i a banda, com a emprenedor, féu possible la infraestructura i l’equip humà necessaris per tal d’oferir, en primícia i de forma incipient, el servei ordenat i sistemàtic de trasllat de viatgers d’un indret a l’altre de la geografia de l’Alt Camp i del Tarragonès. D’aquesta manera es va convertir en un pioner empresarial i part crucial de l’engranatge del desenvolupament local i comarcal. I és que les comunicacions sempre han estat vitals per al creixement i pel progrés del territori i de la seva població. Capdavanter en el seu dia, Josep M. Monasterio Grimau va obrir el camí a l’empresa familiar de transports fins a l’actualitat; a càrrec, sobretot, del seus fills Josep M., Jaume i Ramon Monasterio Masip, del seu nét Pau-Lluís Monasterio Figueras i del seu besnét Francesc X. Monasterio Valls. Quatre generacions d’un negoci que ha arribat actualment a 60 treballadors, un parc mòbil de quaranta autobusos,

línies regulars de transport de passatgers a les comarques del Garraf i del Baix Penedès, en direcció a Barcelona i a Tarragona, i un servei discrecional que comprèn Catalunya, España i Europa. Sabem d’aquest personatge gràcies a l’escàs registre fotogràfic conservat, i sobretot, gràcies al testimoni generós dels veïns i les veïnes del Pont d’Armentera i de la zona, dels seus ajuntaments i parròquies, i dels familiars. Tots plegats, àvids de conservar l’empremta que deixaren els avantpassats més mereixedors de renom per les seves qualitats i els seus actes. I tots plegats, desitjosos de perpetuar l’esdevenir d’un poble. Val a dir que la casa natal de Josep M. Monasterio Grimau encara es conserva al poble. ‘’Era un avi que no feia por’’ ens deia la M. Rosa de ca la Ferrana d’El Pont. ‘’Sempre amb un caliquenyo als llavis, boina al cap i bengala (bastó) en mà. Va fer que els nostres avis s’arribessin al Mercat de Valls. És la prehistòria de l’empresa’’ ens deia en Carles Murtró, treballador fidel i exemplar de la Pontorrina. El iaio Pep es va casar tres vegades. N’enviduà dues. Tingué cinc fills. De complexió petita, amb un bigoti prodigiós, viu, inquiet, constant...

M. Isabel Ullate Valls Filòsofa i escriptora

Puigpelat

Portal del segle XII,antiga porta d’entrada a la vila

ntre la Serralada Prelitoral i la mar Mediterrània, entre els rius Francolí i Gaià, al bell mig de la plana de secà de l’Alt Camp, hi trobeu Puigpelat. Si per aquelles coses de la vida algun cop el destí us hi duu, sereu benvinguts a aquest poble gentil i ferm, de gent afable i compromesa amb el territori i amb la pàtria. Si hi arribeu pel nord o per l’oest, veureu com el poble s’alça dalt un turó de poques pretensions, però suficient per albirar amb nitidesa la bellesa de la plana de l’Alt Camp amb les muntanyes de rerefons. Un espectacle que harmonitza el delicat equilibri entre natura i acció humana. L’economia local deriva precisament d’aquest equilibri: agricultura i indústria en són els seus pilars. En segon terme trobem el sector serveis i, més anecdòticament, el turisme, malgrat estiguem en terra de calçots, castellers i ruta del Cister. Bona part del terme està cobert de vinyes, des de sempre el principal conreu, per tant, benvolguts amics, esteu en terra de bons vins i també de bon oli, bons fruits secs i cereals. Aquí, com a la resta de la plana, hi trobareu representats els principals conreus de secà de la Mediterrània. Un valor afegit no sempre valorat. Tampoc podem oblidar la riquesa de la seva cultura i folklore. Celebrem les festes pròpies i senyalades de Catalunya, però en tenim alguna de collita pròpia. El 15 d’agost celebrem la Festa Major

en honor a l’Assumpció de Maria. El 25 de març fem festa gran en honor a la Mare de Déu de la Llet o de l’Hospitalet, la més sentida per tots els puigpelatencs. Una festa genuïna i de tipologia molt particular on es barreja tradició religiosa i popular i on les Majorales o Sagristanes en són les protagonistes junt amb el Infants. Un altre símbol cal anomenar, el Pi de Puigpelat. L’actual fou plantat el 1985 en recordança del pi original que fou famós al Camp de Tarragona per la seva corpulència. Una forta ventada, malauradament, el va abatre. Ja veieu que he descrit amb senzillesa i a grans trets el meu poble. Més que grans paraules és millor descobrir-lo per un mateix. Com ja us he dit, si mai hi passeu i hi féu parada, no patiu, sereu ben rebuts.

Marta Blanch i Figueras Alcaldessa de Puigpelat

Puigpelat

Vista de Puigpelat - Foto: Aias-editorial

un poble gentil i ferm

l’escriptor

Joan Plana i Llobet

Foto cedida pel Museu Municipal de Valls

Puigpelat, 1861 - Barcelona, 1933

Puigpelat

oan Plana i Llobet nasqué a Puigpelat el 27 de gener de 1861 al número 18 del carrer de l’Hospitalet. Fill d’Anton Plana i Mestre i de Bonaventura Llobet i Ferrés, tenia dues germanes i també un germà, que morí als pocs dies de néixer. Als onze anys va quedar orfe de pare i als quinze anys es traslladà a Barcelona, per aprendre l’ofici d’ebenista amb un oncle matern. L’ebenisteria es trobava en el carrer Sant Pau, a prop d’on hi havia una societat coral humorística coneguda com La Trompeta. A tocar hi havia la Llibreria Millàs, freqüentada per escriptors i poetes i que també n’era el seu punt de trobada. Un dia el poeta Josep Verdú i l’escriptor Pere Pobladó estaven conversant a l’ebenisteria sobre literatura, i Joan Plana no es va poder estar de dir que tot allò li semblava tan fàcil que fins i tot creia que ell era poeta. Tot i la riallada inicial, uns versos improvisats de Joan Plana van fer callar tots els que eren presents en el local. Influït per tot aquest entorn, va decidir aprendre a escriure i es pagà els serveis d’un mestre. Als divuit anys participava activament en la coral La Trompeta, i poc després publicava al setmanari La Tramontana el seu primer poema escrit, que feia referència als esdeveniments de la Primera República. Més gran, anà a viure a Valls i s’encarregà de la fàbrica de gasoses que hi havia al carrer del Pouet. Va ser l’època que conegué i es casà amb la que seria la seva esposa, Rosa Trenchs i Martí. Van tenir deu fills, però només en van sobreviure tres. A Valls s’implicà amb la coral Aroma Vallenc i va rebre alguns premis, com el que li va ser atorgat pels Jocs Florals de 1893 pel treball Entre Amigues. Es movia pels cercles culturals i es relacionà amb escriptors de l’època com Plàcid Vidal o el seu germà, Cosme Vidal.

Al cap d’uns anys el matrimoni va tornar cap a Barcelona i es van establir al carrer Sant Pere Més Baix. Va reprendre l’ofici de fuster en un local del carrer Robadors i juntament amb alguns coneguts va fundar la coral La Minerva. Entre 1898 i 1899 entrà a la junta directiva de l’Associació Cors d’en Claver i més tard en va ser nomenat conserge. Joan Plana deixaria una empremta molt important en aquesta associació, que va ser un referent cultural per a Catalunya. Va tenir una llarga i fructífera carrera literària. D’entre les seves obres destaca l’obra de teatre Fugint del Vici, estrenada al teatre Romea amb gran èxit el 26 de febrer de 1908. El 1920 va publicar un recull breu dels seus poemes, Tal com raja. Al llarg de la seva vida aniria rebent distincions per la seva obra, sent l’homenatge més emotiu el que va rebre el 1932, quan va ser distingit soci d’honor de l’Associació Cors d’en Claver, el 17 de juliol. Joan Plana moriria el 6 de setembre de 1933, uns mesos més tard que la seva dona Rosa Trench, que havia traspassat el 16 d’abril del mateix any.

Joan Canela i Gràcia Historiador i arqueòleg

terra d’emboscats

Castell de Querol - Foto: Aias-editorial

a primera referència documental de Querol la trobem en una carta del rei Lotari, datada l’any 988, any en què es bastí el castell. Querol fou durant molts anys territori de frontera entre la Catalunya Nova i la Catalunya Vella i d’aquí la raó per la qual trobem tants castells i torres de vigilància al municipi. El municipi de Querol està format pels nuclis de Querol, Esblada, Montagut i Valldossera. La situació del municipi és singular: a cavall entre el Camp de Tarragona, el Penedès, la Conca de Barberà i l’Anoia sorgeix el bloc muntanyós del Gaià, que fa de Querol un municipi de muntanya, abrupte, ben a prop del mar. Són diversos els elements culturals a destacar: les ruïnes dels castells de Pinyana, de Saburella, de Montagut i de Querol —declarats Bé Cultural d’Interès Nacional—, l’església de Sant Jaume de Montagut —també declarada d’Interès Nacional—, i les esglésies de Santa Maria de Querol, Valldossera i Esblada. El municipi, a més, compta amb restes de sepulcres megalítics i de pintures rupestres. No només els elements culturals caracteritzen el municipi, sinó també els elements naturals: la sinuositat del riu Gaià, els cims de Montagut i de Formigosa, la Plana d’Ancosa, els boscos d’Esblada, el Pi de les 4 soques, l’Alzina de Bonany... fan de Querol un municipi atractiu per a realitzar diferents tipus d’activitats.

Querol compta amb nombroses rutes degudament senyalitzades per fer a peu o amb bicicleta. Aquestes rutes t’ajudaran a descobrir un dels indrets més desconeguts del nostre país i el seu valor natural no et deixarà indiferent. El nucli de Querol, característic per la seva situació i per les seves cases de pedra, i Sant Jaume de Montagut, són dos bons punts de sortida per conèixer aquest entorn. Per això us animem a descobrir el nostre municipi. Podeu fer un primer cop d’ull a www.querol.cat/turisme.

Jordi Pijoan i Parellada Alcalde de Querol (De l’any 2011 al 2013)

Querol

Vista de Querol

Querol

l’empresari

Romà Galimany i Parull

Romà Galimany amb el seu fill Lluís

Sant Martí Sarroca, 1868 - Barcelona, 1928

Querol

omà Galimany i Parull va néixer el 3 d’abril del 1868, a Sant Martí Sarroca, on vivia la seva família i el batejaren l’endemà, 4 d’abril, a la parròquia de Santa Maria, al mateix poble del Penedès. Es casà l’any 1895 amb Amàlia de Saiol i de Saiol, hereva del castell i de les terres que posseïen els Saiols —descendents dels Cervelló— a Querol. Amàlia de Saiol i Romà Galimany van tenir un únic fill, Lluís. La importància de Romà Galimany rau en el fet que fou l’introductor del cultiu a gran escala del pelitre (Pirethrum cinerariaefolium)1 a la Península Ibèrica i concretament al poble de Querol, l’any 1907. Si bé és cert que les grans famílies nobles foren importants per als querolencs, mai ho van arribar a ser tant com amb la família Galimany-Saiol, ja que la introducció del cultiu del pelitre significà feina per a una població amb poques possibilitats d’aconseguir un treball remunerat. El pelitre és originari de Dalmàcia, creix a les terres seques, pedregoses, calcàries o argilocalisses, encara que siguin poc fèrtils, i a Querol hi trobà una terra idònia i el paisatge del poble canvià amb l’arribada de les flors blanques. Romà Galimany conreava el pelitre, l’assecava a Querol i després el traslladava a Valls on hi havia la fàbrica amb molins i sedassos encarregada de moldre a vapor les flors i reduir-les a pols. Era aquí

on es creaven els productes estrella de la fàbrica: l’«Insecticida Galimany» i el «Mata Polilla Galimany». És, doncs, a principis del segle XX quan Querol comença a sortir als diaris2, als anuncis dels productes de la fàbrica Galimany3, a revistes especialitzades4 i, fins i tot, en una pel·lícula que fou produïda per la casa Gaumont l’any 1916. Romà Galimany morí el dia 9 de març de 1928 al carrer Gravina, número 12, de Barcelona. Planta ornamental proveïda de fulles verdes retallades, que de maig a juny exhibeix flors grosses sostingudes per pètals blancs i que s’aprofità com a insecticida natural que no perjudicava ni l’home ni els animals domèstics. 2 Premsa de Tarragona i de l’Alt Camp. 3 Diario de Tarragona de l’any 1913. 4 Agricultura i Ramaderia, maig de 1934. 1

M. Isabel Berenguer i Tomàs Filòloga i catedràtica d’ensenyament secundari

La Riba

Vista panoràmica de la Riba

Costa Alta. Espina dorsal del nostre poble

l’aigua és la nostra vida

l nostre poble, caracteritzat per una orografia molt accidentada, es troba just al peu de les muntanyes de Prades, en la confluència del riu Francolí i el seu afluent el Brugent, que discorre per una de les valls més espectaculars de les nostres contrades. M’atreviria a dir que la seva aigua és la nostra vida. Indispensable per a la supervivència, aquí s’ha convertit al llarg dels anys en l’element primordial. L’aigua de les fonts brolla a les nostres llars i fa funcionar la indústria que dóna el pa a bona part de la nostra població. Aquest aprofitament industrial no és nou d’ara, sinó que des de fa segles un rosari de molins paperers i fariners penja a costat i costat del Brugent, i també en el nostre nucli de població, essent l’embrió de l’actual indústria paperera. Estem en terra de molins, però no de vent com els del Quixot, sinó d’aigua. De tots ells, en destaquen especialment, tot i que estan pocs metres fora del nostre terme, els Molins de Figuerola —n’hi havia dos i la capella—, anomenats per alguns estudiosos la catedral. La seva majestuositat i importància es fa palesa tot veient la seva petita capella dedicada a sant Domènec, adossada a la façana nord.

Malauradament, de catedral veritable no en tenim cap, però això no treu que estiguem molt orgullosos de la nostra església, dedicada a sant Nicolau. No crec que sigui aventurat considerar-la com l’edifici, arquitectònicament parlant, més rellevant de la vila. Estem especialment cofois del seu campanar de planta octogonal, amb quatre campanes avui encara en funcionament. Unes campanes que quan les tornes a escoltar després de dies d’estar a fora, et fan saber que ja ets a casa. A tots els qui us agradi el contacte respectuós amb la natura, les llargues caminades per indrets fascinants i l’aigua fresca, el nostre municipi és la vostra llar.

La Riba

Joan de Lapuente i Lladó Alcalde de la Riba

l’empresari

Josep Serra i Farré

La Riba

osep Serra, l’any 1883, als quinze anys d’edat, va marxar cap a Barcelona per servir al Café Colón, precedent del que fóra el Gran Hotel Colón, muntat el 1902. L’any de l’Exposició Universal, el gener de 1888, ingressà al servei militar, del qual sortia llicenciat el 1890. Es va casar el dia del seu sant, el 19 de març de 1891, amb Concepció Hermano Rodríguez; el matrimoni tingué una filla que, malauradament, se’ls va morir al cap de pocs anys. Entrat el segle XX, el 1905 era a Barcelona on vivia arrendatari del Gran Restaurant del Tibidabo. L’any 1907 fou president de la Asociación de fondistas y similares de Cataluña, que el 1911 publicà el llibre Algo sobre hoteles y restaurantes. Sembla que va ser propietari del restaurant Mundial Palace i de la Fonda Simón. Altres hotels i fondes es troben vinculades amb Josep Serra, com l’Hotel Tibidabo, l’Hotel de Europa, la Fonda del Centro, el Refectòrium, el París i d’altres. El 15 de desembre de 1921, en Josep Serra i Farré és nomenat fill predilecte de la Riba. El senyor Serra, entre hotels i fondes de la capital catalana, també feia estades al seu enyorat i estimat poble de la Riba, per estar amb la gent del poble i els amics. A la vegada, mantenia una preuada correspondència amb el seu cosí, el fotògraf publicitari Pere Català i Pic. Concretament, el setembre del 1938, escriu al seu cosí indicant-li haver vingut a la Riba en qualitat de convalescent; la carta dóna idea d’una salut crebantada. Aquest il·lustre ribetà va morir el 8 de gener de 1945 a l’edat dels setanta-sis anys, i fou enterrat en el cementiri Nou de Montjuïc. Deixa, segons testament atorgat davant notari el 28 de gener de 1935, com hereu universal a la Caixa de Pensions per a la Vellesa i Estalvis, i entre altres, llega al poble de la Riba i en representació seva a l’Ajuntament del mateix, la casa número tres de la Plaça de

Foto: Aias-editorial

Museu-Biblioteca Josep Serra Farré

Josep Serra i Farré

Museu-Biblioteca Josep Serra Farré, avui dia

La Riba, 1868 - Barcelona, 1945

la República del propi poble, per a destinar-la a Museu Biblioteca; la Caixa de Pensions realitzarà les obres del Museu Biblioteca. Amb tota fidelitat la Caixa de Pensions va complir el disposat pel senyor Josep Serra Farré i va construir un artístic i emblemàtic edifici; era el 28 de juny de 1949 quan se signava l’escriptura de cessió per part de la Caixa de Pensions a l’Ajuntament de la Riba del nou immoble, i el diumenge 7 d’agost de 1949, va ser beneït i inaugurat el Museu Biblioteca Josep Serra Farré, que perpetuarà la memòria d’aquest fill predilecte de la Riba, que va llegar els béns reunits al llarg de la seva vida a la seva estimada població natal, la Riba. En motiu del 50è aniversari de la seva mort, el 7 de gener de 1995, es produeixen dos fets importants per homenatjar-lo i per tal que pugui reposar en el seu estimat poble. Un fet destacat és el trasllat des de Barcelona de les seves despulles, junt amb les de la seva família, per poder ser enterrades al cementiri de la Riba. L’altre fet important és que el fotògraf i escriptor vallenc Pere Català i Roca, fill d’aquell cosí amb qui havia mantingut bones relacions fins pocs mesos abans de morir, fa la presentació a la sala de conferències del Museu Biblioteca que porta el seu nom de la reedició del seu llibre Manual del Cuiner.

Josep Fort i Romeu Exalcalde de la Riba

Rodonyà

Castell de Rodonyà - Foto: Aias-editorial

odonyà és, segons Coromines, un topònim d’origen romà, i la presència romana al terme és confirmada per la descoberta d’una necròpoli de sepulcres de llosa coneguda amb el nom de Can Pedrós. Rodonyà està situat al sector sud-oriental de la comarca de l’Alt Camp, al límit amb el Baix Penedès, al sector de l’esquerra del Gaià accidentat pels contraforts del Montmell. Aquest petit poble rural, d’uns 500 habitants, podríem dir que fins fa poc es dedicava bàsicament a l’agricultura, principalment al conreu de la vinya, però que actualment aquesta es troba en clara regressió, ja que el pes de l’agricultura ha caigut i l‘ocupació en el camp passa per mínims històrics. Els temps canvien molt ràpid i Rodonyà ha vist com s’implantava un petit polígon de naus amb empreses dedicades als serveis i que possiblement, en un futur no molt llunyà i donada la seva situació estratègica, s’ampliï i s’hi instal·lin més empreses, fet que podrà mantenir l’economia local. Rodonyà era coneguda per la seva fonda, doncs era punt de parada pels antics recaders Reus-Barcelona i, fins fa poc, Rodonyà també aprofitava el pas de la carretera pel municipi, però amb la nova C-51 aquest factor també ha desaparegut. Podem enaltir la tranquil·litat i el bon viure a Rodonyà, on podem visitar l’església parroquial de Sant Joan Baptista, construïda

al tercer quart del segle XVIII. Però la seva joia més emblemàtica és el seu castell, actualment en restauració, i que sembla que ja existia com a mínim des del 1214, tot i que la primera notícia ben documentada del mateix és la compra que féu l’arquebisbe de Tarragona, Guillem de Rocabertí, el 1310, a Bernat de Centelles, senyor de Centelles, de Vilabella i del feu de Rodonyà, per 60.000 sous. Esperem que la restauració acabi ben aviat, pel que aprofito per convidar-vos a visitar-lo, doncs el paper que li reserva el poble, a part del sentiment d’orgull i identitat, és el de fer d’atractiu turísticcultural, per atraure visitants al nostre municipi.

Josep M. Saumell i Calaf Alcalde de Rodonyà

Rodonyà

Vista general de Rodonyà

tranquil·litat i bon viure

el metge cirurgià i prohom

Pau Teixidor i Tarrida Família Pau Teixidor i Tarrida - Foto: A. M. Galofré

Sant Boi de LLobregat, 1847 - Rodonyà, 1907

Rodonyà

minent metge i cirurgià establert a Rodonyà, on va portar a terme la seva activitat professional, científica i cultural. Fill de Benvingut Teixidor i Pujol i de Josepa Tarrida Puig. Cursa els estudis de medicina i es llicencia l’any 1873. Es va casar en primeres núpcies l’any 1874 amb Bàrbara Roig i Milà, de qui enviudà, i l’any 1878 en segones amb la seva germana Erundina Roig i Milà, amb qui va tenir onze fills. Residí a Rodonyà amb la seva família, on hi exercí com a metge i des d’on portarà a terme la seva tasca com a soci delegat del Centre Excursionista de Catalunya. Professionalment, en el camp de la medicina, en destacà per les seves aptituds i pràctiques quirúrgiques i pels seus estudis de solucions farmacològiques. Va ser un dels principals impulsors de l’excursionisme científic a les terres del Gaià, indrets per on realitzà nombroses sortides de camp amb la finalitat de conèixer i copsar la realitat d’aquesta part del país. D’aquesta activitat, en deixà constància en nombrosos escrits on es recullen acurades descripcions dels principals aspectes d’interès d’aquests paratges i les seves poblacions. Els seus treballs es presenten en diverses publicacions, constituint un referent del coneixement històric i natural del marc territorial dels que se’n fan ressò. Entre ells hi ha articles com Breus notícies de Rodonyà y sa comarca (1895) i Excursió á Bràfim, Vilabella y Puigtinyós (1896) on, com a cronista de la quotidianitat de Rodonyà i dels pobles de la seva contornada, ens ha llegat una acurada aproximació a la vida social, econòmica i cultural d’aquests indrets i les seves gents a finals del segle XIX. També va ser un actiu precursor de l’activitat espeleològica al Camp de Tarragona, tant pel que fa a la descoberta com a la

descripció i l’estudi de cavitats. La seva tasca en aquesta disciplina es recull en treballs com La cova del Manou (1889), Excursió a les coves Roges (1901) i Una nova necròpolis proto-històrica. La necròpolis de Padrós (1904). Compromès activament amb la política del moment, va presidir els anys 1898 i 1900 l’Agrupació Catalanista constituïda a Rodonyà, entitat que estigué vinculada a la Unió Catalanista i des d’on va fomentar l’ensenyança de la llengua i la cultura catalanes. Personatge que per la seva trajectòria personal i social ha esdevingut un dels més rellevants prohoms de la vida cultural i política de la història recent de Rodonyà. Bibliografia: Josep M. Calbet i Daniel Montañà (2001) Metges i farmacèutics catalans (1880-1906). Cossetània Edicions. Valls p.181. Josep Santesmases (2009) Les terres del Gaià al Butlletí del Centre Excursionista de Catalunya (1891-1938) (1). La Resclosa. Centre d’Estudis del Gaià. Vila-rodona, p. 83-90.

Isidre Pastor i Batalla Arqueòleg i historiador

El Rourell

Església de Sant Pere Apòstol - Foto: Aias-editorial

l Rourell és el municipi de l’Alt Camp amb menys extensió: 2,21 Km2. Es troba a la dreta del riu Francolí, poc abans que aquest desemboqui al Glorieta. El nom de Rourell és un derivat de roure, arbre que es troba dibuixat a l’escut del poble. El lloc sembla ser que originàriament es trobava integrat dins l’extens terme del Codony. Fou donat entre els anys 1150 i 1158 a Berenguer de Molnells per part de Ramon Berenguer IV i de l’arquebisbe Bernat de Tort. En ingressar Berenguer de Molnells a l’orde dels templers, en féu donació i des d’aleshores el Rourell tingué un paper important dins l’organització templera fins a l’extinció de l’orde. El poble és pla i ordenat i combina les façanes més antigues amb les noves construccions. El castell dels marquesos de Vallgornera és l’edifici més notable del municipi. Es tracta d’una gran edificació de planta quadrada amb uns grans murs. Cal destacar els finestrals amb coronelles gòtiques i un portal adovellat coronat amb tres escuts. L’església parroquial de Sant Pere és una construcció d’una sola nau, del segle XVII amb capelles laterals. Destaca també La Màquina, anomenat així perquè aquest edifici acollia al seu interior una màquina de vapor usada per treure aigua

d’un pou propietat del marquès de Vallgornera i que després es distribuïa per unes enormes basses repartides arreu de les propietats d’aquest senyor. A la seva façana hi ha la imatge de la Mare de Déu del Consol. Els rentadors també són una peça històrica dins la vida quotidiana del poble. Us animem a visitar-nos. Hi sereu ben rebuts.

Carme Basora i Ventura Alcaldessa del Rourell

El Rourell

Vista del Rourell

el més petit de tots

el militar i alcalde

Magí Ferrer i Plana

El Rourell

Magí Ferrer i Plana, militar i alcalde

Reus, 1863 - El Rourell, 1935

L’avi Magí

a uns dies que l’alcaldessa del poble del Rourell, la senyora Carme Basora Ventura, em va demanar que fes una petita ressenya sobre el meu avi Magí Ferrer i Plana, i la veritat és que malgrat no haver-lo pogut conèixer, el poc que sé m’ho van transmetre els meus pares, ja difunts, tots ells enterrats en el cementiri del poble. L’avi Magí va néixer a Reus i va morir al Rourell el dia 2 de setembre de 1935, és a dir, un any abans d’esclatar la Guerra Civil. Va fer el servei militar a Cuba, i com a militar de professió va viure la seva joventut a l’esmentada illa, fent un parell de viatges a la península. Segons m’han comentat, era un home honrat, disciplinat i molt amic de la justícia i amb un gran sentit de la responsabilitat i d’ajudar als seus conciutadans; tant és així que la seva mort va ser un condol gran de gent del poble i rodalies. En tornar de Cuba, després de la Guerra de la Independència (l’any 1898), en què s’havia guanyat la graduació de Tinent de la Guardia Civil, es va casar amb l’àvia Amàlia Bonet i Grau, rica pubilla del poble, de qui va tenir quatre fills: Joan, Enric, Josep i Carme. Els dos primers van morir jovenets de tuberculosi, per manca de cures i medicaments adients. Els dos últims van viure bastants anys. En Josep Ferrer i Bonet és el meu pare i va estudiar a l’Acadèmia Militar d’Infanteria de Toledo. L’avi Magí va tenir quatre néts, dels del Josep (La Carme i el Carles) i dos de la tieta Carme (l’Antoni i el Lluís); un d’ells és religiós i encara viu, és el pare claretià Anton Maria Cases i Ferrer. És molt conegut al poble per haver-hi nascut, passat la infantesa i per haver estat posteriorment professor del col·legi Claret de Valls i rector de la parròquia del Lledó de la mateixa població.

El senyor Ferrer, conegut per tot el poble, va ser alcalde del Rourell durant molts anys, i durant el seu mandat es van construir els rentadors, les noves escoles i el cementiri del poble on, com he dit, estan enterrades les seves despulles. L’avi Magí també va ser administrador durant varis anys del castell, és a dir, de les terres que tenen en propietat el marquès de Vallgornera, i juntament amb el senyor Joan Figuerola (pare de la Maria i la Pepita, que viuen actualment en el poble) es cuidaven de pagar i de destinar als pagesos en usdefruit i a mitges les terres del castell. Sempre explicava anècdotes de Cuba, una illa preferent on hi va residir diversos anys, referint-s’hi amb freqüència. Però un cop ja casat, i abans de residir amb la seva esposa i fills al Rourell, havia estat destinat a Montalbán i a Móra d’Ebre; en aquesta població, en la caserna de la Guardia Civil, va néixer el meu pare el 1902. Home bo i molt honrat ja començava a patir quan va pronosticar el començament de la Guerra Civil l’any 1936. El no haver-lo conegut personalment fa que no pugui facilitar més dades de les que he explicat.

Magí Ferrer i Nogué Advocat

Vallmoll

Centre Cultural i Social de Vallmoll

l municipi de Vallmoll compta amb els nuclis de població de Les Planes, Mas Fontana, Els Calders, Calders Nord, Els Pinars, El Bogatell i Els Garràfols, on es troba el poblat ibèric, a més de la urbanització Vallmoll Paradís. El poble està situat en un turó, on destaca el castell de Vallmoll ubicat a la part més alta de la vila i des d’on es domina un ampli territori que demostra la importància estratègica del lloc. El nucli antic conserva la tipologia de les cases tradicionals i els portals, on destaca el Portal de la Creu —únic portal medieval que queda— així com el Portal de l’Abelló, que són un testimoni que encara resta de la vila antiga. L’església parroquial de Santa Maria fou construïda entre els anys 1772 i 1776. Tot i que de la primitiva església es conserva un Sant Crist del s. XII, un orgue del s. XIX i un retaule del pintor Jaume Huguet, datat del 1447-1450, actualment es troba repartit entre el Museu d’Art de Catalunya, el Museu Diocesà de Tarragona, la Hispania Society de Nova York i el Louvre de París. L’ermita del Roser va ser construïda per Guillem Godó i va ser beneïda el 1566. Al seu interior podem gaudir del magnífic retaule que Jean Bas va fer l’any 1580, on s’interpreten els misteris del rosari i que corona l’altar major. Un altre valor afegit és la seva façana, ja que va ser una obra significativa de restauració i decoració realitzada per Jujol l’any 1925.

L’economia local, des dels inicis dels anys seixanta, sempre ha estat sostinguda per empreses locals, ben dirigides i gestionades per empresaris del nostre poble. Dins el creixement del camp de Tarragona, i a causa de la seva situació geogràfica, es va crear el polígon industrial El Mas Vell, on actualment es troben les indústries més grans. A més, el comerç tradicional també té cabuda en el nostre poble, amb les botigues de queviures i la restauració, que compta amb varis bars-restaurants que omplen de diversitat la nostra comunitat. Segons Joan Amades és el poble anomenat ceballot i on neixen les calçotades, perquè com que el ceballot picava, un pagès el va fer a la brasa i li va agradar molt!

Josep Lluís Cusidó i Prats Alcalde de Vallmoll

Vallmoll

Panoràmica de Vallmoll

el poble del ceballot

l’historiador

Antoni Gavaldà i Torrents

Vallmoll

Antoni Gavaldà i Torrents amb una mostra dels seus llibres publicats el 2013 - Foto: Eva López

L’

Antoni Gavaldà en una recepció escolar al Palau de la Generalitat, amb el M.H. President de la Generalitat Josep Tarradellas A la dreta, amb el Dr. Josep Fontana, mestre d’historiadors, el dia que aquest va ser nomenat doctor honoris causa per la Universitat Rovira i Virgili

Vallmoll, 1950

Antoni Gavaldà i Torrents és, per damunt de tot, una persona vocacional en els reptes professionals que ha assumit i ha exercit, com a mestre, com a professor titular de la URV i com a historiador. De família pagesa vallmollenca, va captar les essències del conreu de la terra i de les organitzacions agràries, que li han servit per interpretar històricament períodes claus de la història contemporània en el context de les comunitats humanes locals, imprescindibles per entendre el temps històric des d’una perspectiva social. La seva obra historiogràfica és extensa i temàticament constant fins arribar a construir un corpus que ha omplert buits importants o ha engendrat models pioners i avançats. És una obra reflectida en nombroses publicacions —llibres i articles— en multitud de segells editorials i capçaleres que enllaça temes clau: cooperativisme agrari, República, Guerra Civil i repressió franquista. En els orígens de les seves nombroses publicacions hi ha l’arrel del lloc, de la terra, de la gent que conforma les comunitats locals. Vallmoll va ser a l’inici dels llibres publicats en la monografia El llibre de Vallmoll i més endavant la figura d’un vallmollenc l’introduïa en un període i en unes temàtiques que anirà treballant repetidament: El pensament agrari de l’anarquisme a l’Alt Camp, 1923-1939. El paper de Pere Sagarra i Boronat. Una de les temàtiques en què ha excel·lit per la dimensió de la recerca generada és en l’estudi del cooperativisme en general i l’agrari en particular. Els dos volums de L’Associacionisme agrari a Catalunya: el model de la Societat Agrícola de Valls: 1888-1988 van esdevenir referències imprescindibles d’una temàtica que ha anat conreant. Nulles va ser una altra població objecte de l’estudi del cooperativisme agrari. Obrint-se a l’estudi històric de tot el cooperativisme des de la Fundació Roca i Galès

va crear i dirigir la col·lecció de biografies Cooperativistes catalans amb més de vint títols publicats, entre ells la personal de Josep M. Rendé, personatge de qui n’ha estudiat també la seva producció escrita. República i Guerra Civil són també períodes que ha tractat profusament. Una altra temàtica clau de les seves obres és el franquisme, sobretot el dels primers anys de la dictadura, contemplant la repressió exercida pel règim i l’organització del sindicalisme vertical, amb estudis concrets i particulars de les comarques de l’Alt Camp, el Baix Penedès, el Baix Camp, les Terres de l’Ebre, el Priorat, la Conca de Barberà i el Tarragonès. En aquest sentit Gavaldà ha marcat un model de recerca i ens ha donat un coneixement precís, comarca a comarca, poble a poble, de l’estructuració sindical franquista. Gavaldà ha treballat des de la base, molt relacionat amb els centres d’estudis i les seves organitzacions representatives, i sovint l’hem vist amunt i avall de la geografia per explicar-se des del coneixement i el convenciment. Ha publicat treballs a nombrosíssimes revistes i obres col·lectives, ha dirigit revistes i ha redactat nombrosos llibres de text. Una obra vocacional i ingent.

Josep Santesmases i Ollé President de la Coordinadora de Centres d’Estudis de Parla Catalana

Km 0 del món casteller

Calçotada a Valls - Foto: Ajuntament de Valls / Pere Toda

alls, capital de l’Alt Camp, és coneguda pels personatges il·lustres que hi han nascut com l’escriptor Narcís Oller, els fotògrafs Català-Pic i Català-Roca, el compositor Robert Gerhard, els pintors Jaume Huguet, Galofré Ollé o Mercadé, etc. Però també ho és per ser el bressol de dues de les tradicions que més han contribuït a definir, simbolitzar i projectar els trets essencials de la identitat catalana: la calçotada que, més enllà de ser una festa gastronòmica original i genuïnament vallenca, és una tradició que exalta els valors de la bona taula, dels productes de proximitat i de l’amistat; i els castells, una tradició que exalta la nostra manera de ser i la nostra manera de fer, a través de valors com la solidaritat, el treball en equip i la perseverança, a més a més dels valors que formen la divisa de tots els castellers: força, equilibri, valor i seny. Els castells estan documentats des de la segona meitat del segle XVIII i ja el 1805 es té constància de l’existència de dues colles castelleres a la ciutat. Per aquest motiu, podem considerar la ciutat de Valls com el bressol i la universitat del món casteller, tradició que s’ha estès per tot Catalunya. Molt a prop de la placa de bronze que senyala el “km 0 del món casteller”, a la plaça del Blat, la ciutat de Valls tindrà l’honor d’acollir el Museu Casteller de Catalunya. El calendari festiu de la ciutat s’inicia amb els Tres Tombs de Sant Antoni, al gener, el diumenge anterior al dia de Sant Antoni, i l’últim diumenge de gener la cita és amb la Gran Festa de la

Calçotada. El dia 2 de febrer Valls celebra la festa de la Mare de Déu de la Candela. Per Sant Joan se celebra la festa major de Valls, que marca també l’inici de la temporada castellera. Els primers dimarts i dimecres d’agost són dies per a la Firagost, la fira del camp català. La festivitat de Santa Úrsula s’escau el 21 d’octubre, però sempre se celebra el diumenge següent; tanca la temporada castellera i acostuma a ser el moment de les millors actuacions de la Colla Joves i la Colla Vella dels Xiquets de Valls. El calendari festiu acaba al desembre amb el Mercat de Nadal, la Fira de Capons i Aus, les representacions teatrals dels Pastorets i el Pessebre Vivent del Barri Antic de Valls.

Albert Batet i Canadell Alcalde de Valls

Valls

Panoràmica de Valls - Foto: Esperança Viñas

Valls

l’escultor

Lluís Bonifàs i Massó

Foto: © Jep Martí / Arxiu Municipal de Valls

Escultura feta per Lluís Bonifàs que es troba al Museu de Valls

Lluís Bonifàs i Massó (1730-1786), escultor. Retrat existent a la Galeria de Vallencs Il·lustres, obra del pintor Francesc Galofre Oller

Valls, 1730 - 1786

Valls

a nissaga d’escultors Bonifàs va estar formada per cinc artistes, de quatre generacions diferents, en les quals es perpetua l’ofici de pares a fills. A principis del segle XVIII la família es trasllada a Valls, on establiren el seu taller. L’escultor més destacat de la nissaga per la quantitat i la qualitat de l’obra realitzada serà Lluís Bonifàs Massó, que va nèixer i morir a Valls (1730-1786). La mort prematura del seu pare farà que de molt jove s’hagués de fer càrrec del negoci familiar, acompanyat pel seu avi Lluís Bonifaci Sastre. La seva vàlua va ser reconeguda amb el nomenament de membre de la Real Academia de San Fernando. El seu taller, a més de produir un nombre ingent d’obres, encarregades bàsicament per comitents de les comarques tarragonines i lleidatanes, serà un lloc d’aprenentatge on passaran un bon nombre d’escultors, entre els quals cal citar a Ramon Amadeu. Segons Cèsar Martinell, Lluís Bonifàs realitzà 50 retaules amb imatges i relleus; 32 imatges exemptes; 12 projectes no executats per ell; 5 passos de processons; 8 models d’imatges per executar en plata; 2 lliteres de la Mare de Déu ; 7 urnes ; 7 imatges de les anomenades de “vestir” i el cor de la catedral de Lleida, que contenia 153 composicions escultòriques, amb més de cent imatges en alt relleu i 144 serafins, a més de la talla. També realitzarà mobles per cases particulars i esglésies. Tota aquesta obra, que molt

possiblement es pugui ampliar amb nous estudis, va ser realitzada en quaranta anys de vida professional. Segons Joan Ramon Triadó, si fem “un repàs al panorama peninsular, fins i tot europeu, neoclàssics al marge, no proporciona cap artista que alhora tingui la categoria i la capacitat de treball de Lluís Bonifàs, exceptuant Salzillo, sens dubte, el millor escultor del divuit. D’aquest autor el separa una concepció mística de l’obra, que Bonifàs converteix en producte ben resolt, plenament inserit en la ideologia acadèmica”.

Jordi París i Fortuny Director del Museu de Valls

l’eclesiàstic, escriptor i pensador humanista

Carles Cardó i Sanjuan

Foto:© Queralt / Arxiu Municipal de Valls

Carles Cardó Sanjuan (1884-1958), sacerdot

Carles Cardó Sanjuan

l 5 de maig de 1884, naixia a la ciutat de Valls un del seus fills il·lustres, Carles Cardó i Sanjoan. El seu pare, Sebastià Cardó i Sanahuja, d’Aiguamúrcia, sabater; la seva mare, Maria Sanjoan i Pairot, vallenca. Cursà el batxillerat als Pares Escolapis. El 1900 entrà al Seminari de Tarragona, féu els estudis teològics a la Pontifícia Universitat Gregoriana de Roma, amb tres doctorats: en teologia dogmàtica, dret canònic i filosofia. De nou a Tarragona, el 1910, encetarà una primera etapa de la seva projecció pastoral, social i científica. Al Seminari, exerceix de professor. Serà, però, des de la premsa local i comarcal d’on projectarà potent el seu magisteri religiós i social. En el diari La Cruz i, a Valls, en els setmanaris Pàtria i Acció Comarcal, Cardó estableix com a definitiva la tasca més característica de la seva vida: la d’articulista en diaris i revistes. El 1916 concorrerà a unes oposicions per un canonicat de la seu barcelonina. Allí els seus instruments bàsics, com a Tarragona, són la premsa diària i periòdica: La Veu de Catalunya, El Matí, que ell ajudà a fundar, La Publicitat... Promou revistes, com La Paraula Cristiana i El Bon Pastor. Aquella intensa activitat no li impedeix de dedicar-se a tasques d’estudi i investigació, com són les traduccions bíbliques i filosòfiques per a la Fundació Bíblica Catalana i la Fundació Bernat Metge. El 2 d’agost de 1936, en plena revolució antireligiosa, un vaixell amb bandera italiana, junt amb un grup de monjos de Montserrat, el prenia cap a Itàlia, amb passaport de la Generalitat de Catalunya. A Torí fou acollit per una comunitat salesiana. La inseguretat d’Itàlia, en el clima prebèl·lic de la Segona Guerra Mundial, l’obligà a fugir cap a Suïssa, a Lausanne,

i més tard a Friburg. Dues activitats notòries ompliran el temps de Suïssa: la redacció d’un llibre i l’exercici de conseller de l’hereu de la Corona espanyola, també exiliat. Des de 1936 fins l’any 1947, gesta un llibre, per a ell, dolorosament mític: l’Histoire Spirituelle des Espagnes, escrit originalment en català amb el títol Les dues Tradicions. Història Espiritual de les Espanyes, i publicat per l’Editorial Claret (1977). A Leysin escriu el poemari El Càntic Nou, tradueix el llibre dels Salms, publicat per la Fundació Bíblica Catalana el 1948. Tímidament traspassa la frontera i arriba per primer cop a Barcelona pel Nadal de 1952. El 1954 s’instal·la definitivament a Barcelona, vençuts tots els imaginables temors, on acaba la redacció del seu últim llibre, Emmanuel. El 24 de març de 1958, mor al Guinardó. Valls sempre ha guardat la memòria d’aquest fill seu: amb gran reconeixement, li ha dedicat els honors de fill il·lustre; amb el seu nom ha intitulat la Biblioteca Pública; ha promogut, a iniciativa de l’Institut d’Estudis Vallencs, diversos simposis i publicacions; una làpida amb efígie de bronze decora la seva casa natal i un carrer de la ciutat recorda el seu nom. Lluís M. Moncunill i Cirac Filòleg

Valls

Foto: Autor desconegut / Arxiu Municipal de Valls

Valls, 1884 - Barcelona, 1958

el fotògraf

Francesc Català i Roca

Valls

quest gran mestre de la fotografia, com l’anomenaven tots els companys del seu temps —Colom, Terré, Miserachs, Maspons, Pomés, Madueño, Colita, Kim Manresa i el seu germà Pere—, va néixer a Valls un 19 de Març de 1922, fill del també reconegut fotògraf Pere Català Pic. I com molts Peixos, va esdevenir un gran artista. Ell, de la càmera fotogràfica. Amb ella, podríem dir, va fer la competència, per exemple, a en Dalí, un altre Peixos. I a Dalí li va “prendre” unes 60 fotos; els famosos “Dalí de Català-Roca”. Però Català va decidir treballar només per a en Joan Miró perquè “ell sempre era aquí i, en canvi, Dalí no parava mai”. Li agradava “Mirar Miró”. Chillida va ser un altre artista amic amb qui va treballar. I amb Duchamp i tants d’altres. Català era de caràcter obert i amb gran sentit de l’humor, encara que una mica sardònic; però aviat feia amistat amb tothom. La seva autobiografia, Impressions d’un fotògraf. Memòries, està plena d’anècdotes. El primer llibre que va il·lustrar va ser La Sagrada Família, de Cèsar Martinell, el 1952. Un any després, la seva primera exposició individual a la Sala Caralt de Barcelona. Amb Josep Pla va fer el llibre El que hem menjat. A Valls, la seva ciutat de naixença, li devem el seu personal homenatge amb un gran llibre, Valls, capital de l’Alt Camp. Català va mamar la fotografia als estudis del seu pare, als carrers de Sant Antoni i de la Cort de Valls. La seva primera foto la va fer als set anys. A ell li deien “el xiquet de cal retratista”. El 1931 va marxar tota la família cap a Barcelona. El 1937, treballa en el Comissariat de

Foto feta per Francesc Català

El fotògraf Francesc Català i Roca amb Josep Martínez, autor d’aquest escrit - Foto: Pere Formiguera

Valls, 1922 - Barcelona, 1998

Propaganda de la Generalitat de Catalunya, al costat del seu pare. I el 1948 s’independitza del seu pare i obre el seu propi laboratori amb estil propi. Deia que a ell no li agradava la fotografia de Man Ray, ni la del seu pare. Perquè la manipulaven. A ell li agradaven les fotos tal com les veia pel visor de la seva càmera, com ho feien en Centelles, Capa, Cartier-Bresson. Va viatjar per encàrrecs a tot l’Estat i a l’estranger. Va inventar noves tècniques. Descobriu, si més no, com va fer la foto de Colom dalt del seu monument a Barcelona. Per no parlar de la seva personal “policromia”. No va parar mai de “prendre” fotos. La seva obra és dipositada pels seus fills, Martí i Andreu, en el Col.legi d’Arquitectes de Barcelona. Tot mirant les imatges dels nombrosos llibres de Català-Roca descobrim sempre instants sorprenents de plenitud, de llum i de color; de vida, a la fi. Són, alhora, el testimoni documental del seu temps i les empremtes del nostre passat col·lectiu. Les seves cendres reposen en el cementiri de Valls.

Josep Martínez i Muñoz Fotògraf

el músic

Robert Gerhard i Ottenwaelder

ou un dels més notables representants de la generació musical del 27. Va introduir el dodecafonisme i les teories de la Segona Escola de Viena a Espanya. El seu pare era suís i la seva mare alsaciana. Gerhard sempre es va interessar per la música germànica, combinant-la amb molt d’encert amb els ritmes i les melodies de la música popular de la seva Catalunya natal. Als 12 anys es va traslladar a Lausanne per estudiar comerç, però poc després va anar al Musikhochschule de Munich per dedicar-se per complet a la música. En esclatar la Primera Guerra Mundial, Robert Gerhard va haver de retornar a Catalunya. A Barcelona va continuar rebent classes d’Enric Granados, Frank Marshall i Felip Pedrell, la influència del qual va ser molt important per a la seva carrera compositiva. Durant aquest període va escriure obres vocals destacables com L’infantament meravellós de Schahrazada, dedicat a la soprano Conchita Badía, rica en les sonoritats alemanyes i russes de principis del segle, contrastant amb la tradició espanyola. El 1920 finalitza els seus estudis amb Pedrell i continua composant obres com Dos Apunts per piano o Sept Haiku per veu i ensemble, en un estil proper al serialisme. El 1923 Arnold Schönberg el va acceptar com a alumne a Viena, on més tard coneixeria la que seria la seva dona, Leopoldina Feichtegger. El 1925 seguiria el seu mestre, ja com a assistent a Berlín. La influència del seu mestre es deixa veure en les seves obres d’aquest període en la claredat de les formes, la complexitat de la textura contrapuntística i la concisió formal. De tornada al país va composar Les catorze cançons populars de Catalunya, d’arrels clarament nacionalistes. El 1930 es va casar amb

Foto: © Jep Martí / Arxiu Municipal de Valls

Robert Gerhard i Ottenwaelder (1896-1970), músic. Retrat existent a la Galeria de Vallencs Il·lustres, obra del pintor Francesc Galofre Surís

Foto: Autor desconegut / Arxiu Municipal de Valls

Foto: © Ollé i Pinell / Arxiu Municipal de Valls

Robert Gerhard, músic. ca 1931

Leopoldina a Barcelona. L’any següent va passar a ser professor de música a l’Escola Normal de la Generalitat de Catalunya i també va ser cap del Departament de Música de la Biblioteca de Catalunya. Al 1931 els Gerhard van convidar els Schönberg a Barcelona i, durant la seva estada, el mestre austríac va tenir l’oportunitat de dirigir les seves obres amb l’orquestra de Pau Casals. En acabar la Guerra Civil Espanyola, Gerhard va decidir marxar a l’exili a París amb els seus amics Joan Miró i Josep Lluís Sert, però al juny del 1939 li ofereixen una beca al King’s College de la Universitat de Cambridge, i allí s’instal·là fins a la seva mort. Va col·laborar de forma estreta amb la classe intel·lectual europea del moment, com Albert Camús, i va impartir docència als Estats Units d’Amèrica de forma ocasional. Quasi al final de la seva vida, al 1967, Gerhard va ser nomenat Comanador de l’Imperi Britànic. L’any següent va ser investit doctor honoris causa pel King’s College de la Universitat de Cambridge. El fons Robert Gerhard es conserva a la Universitat de Cambridge Library, a la Biblioteca de Catalunya i a l’Institut d’Estudis Vallencs.

Joan Romeu i Puy Director de l’Escola Municipal de Música Robert Gerhard de Valls

Valls

El músic Robert Gerhard, investit doctor honoris causa per la Universitat de Cambridge. 1968

Valls, 1896 - Cambridge (Anglaterra), 1970

la religiosa

Maria Güell i Puig

Foto: © Jep Martí / Arxiu Municipal de Valls

Maria Güell i Puig (1848-1921), fundadora de les Missioneres Filles del Cor de Maria - Foto: Arxiu Municipal de Valls

Maria Güell i Puig (1848-1921), retrat existent a la Galeria de Vallencs Il·lustres, obra de la pintora Agnès Padró

Valls, 1848 - Cervera, 1921

Valls

assar fent el bé, amb senzillesa. Aquest era un dels mestratges que la venerable mare Maria Güell transmetia a les religioses de la congregació de les Missioneres Filles del Cor de Maria, que va fundar a Cervera l’any 1899. Un institut religiós amb clara vocació de servei a les persones, des del vessant assistencial i educatiu, un institut religiós i unes religioses escampades per Europa i Sud-amèrica que continuen “servint a Jesucrist en la persona dels nostres germans”, tal i com demanava la mare Güell. Maria Güell i Puig neix a Valls, en ple nucli històric, al carrer de la Figuereta, el dia de sant Joan de 1848. De família humil, de jove va ajudar els seus pares a conrear els camps de l’antiga granja de Poblet, la granja de Doldellops. Rebé els ensenyaments de l’època al col·legi de Sant Roc, i va treballar —com moltes joves de mitjan segle XIX— en la costura, ofici que devia aprendre bé, si ens fixem en els ornaments litúrgics fets per ella i exposats a la casa natal de Valls. L’any 1872 marxa de Valls i entra com a novícia al Pio institut de la Caritat de Cervera, inspirat en les constitucions que governaven la comunitat de religioses de l’hospital de Sant Roc de Valls, les Filles de la Caritat de Valls. És allí on comença una vida de servei a les persones necessitades de l’Hospital de Cervera, i l’any 1884 n’és elegida superiora. Quinze anys més tard funda la congregació de les Missioneres Filles del Cor de Maria, de la que en serà superiora general fins gairebé la seva mort a Cervera, el dia 14 de juny de 1921.

Una congregació que s’expandí per tota Catalunya, l’Estat espanyol, França, Portugal, Itàlia, Perú i Brasil, on les religioses segueixen l’esperit de la caritat que la mare Güell va imposar a la congregació, una caritat renovada i actualitzada a les necessitats d’avui i de compromís amb les persones, seguint el seu consell: “ les nostres mans per al treball, el cor per pensar en Déu i estimar-lo”. Són aquests els valors que va transmetre Maria Güell, que juntament amb els valors personals i de testimoni de fe i de caritat, van portar, l’any 1998, a que el sant pare Joan Pau II la proclamés venerable per a l’església.

Xavier Salat i Brúnel Institut d’Estudis Vallencs

el pedagog del noucentisme

Eladi Homs i Oller

Cartilla d’Eladi Homs - Col·lecció particular

Eladi Homs

ladi Homs nasqué a Valls, a les acaballes del mes de febrer del 1886. Fou el setè fill d’una família menestral, profundament religiosa. Feia deu anys que a Madrid s’havia creat la Institución Libre de Enseñanza. En faltaven encara quinze perquè a Barcelona obrís les portes el Col·legi Sant Jordi de Flos i Calcat. El pedagog Manuel Ainaud havia nascut un any abans al cor de Barcelona. Unes setmanes després d’Homs, naixia a Camprodon Alexandre Galí. L’any següent, també al cor de Barcelona, vindria al món Rafael Campalans. La primera infància d’Homs es desenvolupà en un entorn familiar d’una gran efervescència cultural i política. Durant el darrer terç del segle XIX, un oncle seu, Eusebi Oller i Garriga, fou el capdavanter a Valls del catalanisme cultural i literari. La seva llibreria –a partir del 1882, també impremta–, anomenada La Catalana, fou el primer gran focus d’agitació catalanista de la capital de l’Alt Camp, i també, més endavant, el punt de referència de la premsa conservadora, no catalanista, fins al 18 de juliol del 1936. Una aparent contradicció que només s’explica en el marc d’un període d’amargues lluites polítiques locals que no fan al cas. Abans d’acabar el segle, la família es traslladà a Barcelona, on Eladi Homs cursà estudis de francès, tenidoria de llibres, dibuix, i on farà les seves primeres pràctiques de mestre. Entre el 1907 i el 1910 es forma pedagògicament als Estats Units. Els corrents psicopedagògics nord-americans eren escassament coneguts a

Catalunya en aquells moments, i d’aquí l’impacte que les seves cròniques i articles publicats a La Veu de Catalunya van tenir en els cercles intel·lectuals barcelonins a partir del 1909. Des del seu retorn dels Estats Units, Eladi Homs participarà en la majoria de les iniciatives de renovació pedagògica que es produeixen a Catalunya, en particular a les promogudes per la Mancomunitat de Catalunya presidida per Prat de la Riba, des d’on promourà la primera Escola d’Estiu per a mestres, la creació de la primera biblioteca pública de pedagogia, la creació dels Quaderns d’Estudi, el model de les biblioteques populars de la Mancomunitat, la implantació del mètode Montessori, l’edició pedagògica experimental de textos literaris, la reorganització de l’Escola Elemental del Treball, etc. fins que la Dictadura de Primo de Rivera el rellevarà de tots els seus càrrecs.

Jep Martí i Baiget Director de l’Arxiu Municipal de Valls

Valls

Foto: Modern-Styl-Ernest / Arxiu Municipal de Valls. Fons Eladi Homs

Valls, 1886 - Rubí, 1973

l’arquitecte i historiador de l’art

Cèsar Martinell i Brunet

Valls

alls és una ciutat pròdiga en personatges il·lustres, i Cèsar Martinell n’és un. Allí va néixer i allí va començar, quan era estudiant d’arquitectura, els primers treballs històrics i artístics, que va publicar amb regularitat a les revistes vallenques. Va néixer la vigília de Nadal, el 24 de desembre de 1888, un any que per a Barcelona va ser memorable per l’esdeveniment que s’hi va produir: l’Exposició Universal. Alguns dels seus biografiats eren de Valls: Fra Josep de la Concepció, Lluís Borrassà, Anselm Nogués, Galofré Ollé, Indaleci Castells... Gràcies a l’afició a l’estudi, Martinell va poder immortalitzar-los en la seva magna obra Arquitectura i escultura barroques a Catalunya i en algunes monografies. També fou amic d’uns altres vallencs rellevants, com els fotògrafs Català Pic i Català Roca. Martinell, com el mateix Gaudí, a qui va conèixer i a qui va dedicar els millors tractats de la seva arquitectura, compendiades en el voluminós llibre Gaudí. Su vida. Su teoria. Su obra (1967), es va sentir atret pels monestirs més emblemàtics de Catalunya, com Santes Creus i Poblet. I també, de ben jove, lluità per aconseguir fons per a la continuació del temple de la Sagrada Família. Martinell obtingué el títol d’arquitecte a Barcelona, el 1916. La seva formació coincideix amb els darrers anys del modernisme i amb l’auge del noucentisme, i és dins dels postulats i la ideologia noucentistes que es desenvolupà la seva tasca polifacètica. Va muntar el seu despatx a la Gran Via de la capital, i des d’allí projectà els més bells edificis agraris de Catalunya, que han fet que molts pobles de les comarques tarragonines i lleidatanes passin a la

Foto: © Jep Martí / Arxiu Municipal de Valls

Cèsar Martinell Brunet al seu despatx de Barcelona - Foto: BHS

Cèsar Martinell Brunet (1888-1973), Arquitecte. Retrat de la Galeria de Vallencs Il·lustres, obra del pintor Pere Queralt

Valls, 1888 - Barcelona, 1973

història i siguin avui valorats i visitats per experts i turistes; serveixin com a mostra els cellers de Rocafort de Queralt, Nulles, Barberà de la Conca, El Pinell de Brai, Gandesa, Falset o Cornudella, i la farinera de Cervera. Persona oberta i altruista, sempre estava disposat a oferir els seus coneixements als estudiants que s’hi acostaven. Mai no va abandonar la seva ciutat natal, i a la seva finca de la Granja de Doldellops passà moltes hores escrivint entre les parets d’aquella antiga mansió noble. Aquells escrits gaudiren de tots els ingredients que defineixen un bon historiador: el rigor científic, la recerca documental i historiogràfica, la qualitat literària, la dimensió pedagògica i el coneixement necessari per emprendre restauracions i reconstruccions monumentals. Martinell va morir a Barcelona el 19 de novembre de 1973. Molts anys després, el 2001, seria incorporat a la Galeria de Vallencs Il·lustres.

Raquel Lacuesta i Contreras Doctora en història de l’art i acadèmica de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

l’advocat i escriptor

Narcís Oller i Moragas Foto: © Pere Català Pic / Arxiu Municipal de Valls

Retrat de Narcís Oller extret de la plana 2 de: Pilar Prim, de Narcís Oller. Novela de costums del nostre temps. Segona edició. Barcelona, Ilustració Catalana, 1906

arcís Oller és considerat el patriarca de la novel·la catalana contemporània. I ho és perquè, amb la seva obra, la narrativa de la Renaixença va assolir els requisits intel·lectuals i formals necessaris per fer-se un lloc en el context europeu de l’època. Abans de dedicar-se a les lletres, Oller va viure la seva infantesa i part de la seva joventut a Valls; precisament, la seva producció literària està esquitxada amb moltes pinzellades de records d’aquella època, i el retrat de la seva ciutat natal es fa present en moltes pàgines dels seus llibres, sobretot a la novel·la Vilaniu. Advocat d’ofici i gran lector des de ben jove, com a membre d’una família benestant i d’elevada cultura, va iniciar-se en les lletres catalanes de la mà del seu cosí, el crític Josep Yxart, el qual, juntament amb Joan Sardà, li feren de guia i l’esperonaren en les successives publicacions. És autor de novel·les tan destacades de la literatura del nostre país com La Papallona (1882), L’escanyapobres (1884), Vilaniu (1886), La febre d’or (1890-92), La bogeria (1899) i Pilar Prim (1906), i de reculls de contes com Croquis del natural (1879), Notes de color (1883), De tots colors (1888), Figura i paisatge (1897), Rurals i urbanes (1914) i Al llapis i a la ploma (1918). També cal fer esment de dues facetes literàries d’Oller força desconegudes: la de dramaturg i la de traductor, que va desenvolupar sobretot en la darrera etapa de la seva vida. A més, entre els anys 1913 i 1918 va escriure unes memòries, titulades Història de mos llibres i relacions literàries, en què evoca la seva trajectòria com a escriptor. En aquestes memòries explica com transformava la realitat en matèria narrativa: “En la contemplació de les coses reals és on he trobat sempre mos principals deliquis, tota la inspiració de mes narracions i mes novel·les.” Oller va obtenir un gran prestigi literari dins i fora de Catalunya, i va gaudir de l’amistat de grans figures de la literatura europea

de l’època, com Pérez Galdós, Pereda o Zola. Les seves obres foren traduïdes de seguida a altres llengües, com el castellà, el francès, l’italià o el rus. El novel·lista va defensar, al llarg de la seva carrera literària i de manera aferrissada, l’opció lingüística que havia escollit a favor del català, en un moment en què aquesta decisió no s’escapava del debat i la polèmica. Amb l’entrada del segle XX i la implantació de nous corrents estètics i literaris, Oller va entrar en un llarg i amarg ostracisme, i va deixar escrites sentències com aquesta: “La sort de l’artista és passar-se mitja vida bregant per fer-se un nom, i l’altra meitat contemplant amb tristesa com li roseguen aquell nom l’enveja i la rivalitat dels companys que l’enaltien abans de son triomf.” No fou fins a finals dels anys vint que la seva obra va sortir de l’oblit en què havia caigut; d’aquest moment és la publicació de les seves Obres completes, amb la llengua normativitzada segons el model de l’IEC. Reconciliat amb el món literari català, Oller morí a Barcelona el juliol de 1930. Valls s’ha sumat en diverses ocasions a l’homenatge al seu compatrici. L’any 1930 el nomenà Vallenc Il·lustre i, des de l’any 2006, funciona la Societat Narcís Oller, que treballa amb l’objectiu de difondre la figura i obra de l’escriptor. En aquest sentit, ha endegat una ruta literària Oller per la ciutat i l’edició de la Biblioteca Narcís Oller (juntament amb Cossetània Edicions), que torna a posar a l’abast dels lectors les seves obres. Roger Roig i César Societat Narcís Oller

Valls

Col·locació del retrat de Narcís Oller a la Galeria de Vallencs Il·lustres. 1931

Valls, 1846 - Barcelona, 1930

el primer comandant dels Mossos d’Esquadra i alcalde de Valls

Pere Anton Veciana i de Rabasa

Valls

ere Anton Veciana és un personatge captivador. Nascut al Sarral, a la Conca de Barberà, el 1682 en el si d’una família benestant que es dedicava a la pagesia i a la ramaderia, es traslladà a Valls el 1709 amb la seva família, a una casa del carrer del Carme. Es casà l’any 1704 amb Maria Tecla Cevit (o Civit). Anaren ampliant la casa amb l’adquisició dels immobles veïns, fins que l’any 1783 es traslladaren a l’antiga casa dels Dosset, una casa de família benestant que s’aixecava al carrer de Sant Antoni de Valls. L’1 de juliol de 1719 Veciana va rebre el nomenament de batlle de Valls, i amb ell, el de cap d’esquadra de la vila. José Ortega Espinós, natural de Valls, va escriure al 1859 Las Escuadras de Cataluña, un llibre novel·lat a partir d’històries, llegendes i d’alguns documents sobre la vida dels bandolers i dels mossos, on es parla de la lluita dels mossos amb els bandolers. Les Esquadres de Valls o el Cos de les Esquadres de Catalunya es constituïren com una milícia de paisans armats i foren reconegudes per reial decret el 21 d’abril de 1721. Així doncs, les Esquadres de Catalunya tenen el seu origen en la seva lluita contra els carrasclets, que va tenir lloc en l’època de la Guerra de Successió. Sembla ser que un carboner de Capçanes, Pere Joan Barceló Carrasclet, va matar un soldat que havia deshonrat la seva germana. Aquest fugí i s’instal·là una llarga temporada per les contrades. Veciana, batlle de Valls, organitzà una força per combatre els carrasclets. Els bandolers del Camp de Tarragona van decidir acabar amb el batlle de Valls i amb els mossos. Els bandolers varen celebrar una assemblea a l’interior d’un bosc de Poblet i entre el bullici, el menjar, el vi i l’aiguardent, van condemnar a mort l’Anton Veciana. Però aquests

Catalunya

Foto: © Queralt / Arxiu Municipal de Valls

Pere Anton Veciana i de Rabassa (1682 - 1736), primer comandant dels Mossos d’Esquadra i Alcalde de Valls

Josep Carrillo, comte de Montemar i comandant general interí del Principat de Catalunya, ordena a corregidors i justícies que allotgin els mossos de l’esquadra de paisans del batlle de Valls, Pere Anton Veciana - Font: Xarxa d’Arxius Comarcals, Alt Camp, Generalitat de

Sarral, 1682 - Valls, 1736

varen ser refusats en el seu assalt a Valls i la milícia dels mossos fou reconeguda pel rei. El 1721, la milícia va quedar reduïda tan sols a les esquadres de Cardona i de Valls, les quals foren reorganitzades el 1723, moment en què es creà un comandament únic per a tots els seus efectius, essent nomenat Pere Anton Veciana —home lleial a Felip d’Anjou (Felip V)— comandant en cap d’aquest cos de policia judicial militaritzada. Pere Anton Veciana va posar en marxa tot el sistema de fitxers de criminals, va crear una xarxa de confidents en tot el territori, i possiblement va ser el primer en parlar dels lladres de guant blanc. Va ser el primer comandant en cap dels Mossos d’Esquadra, un càrrec que va continuar exercint la seva família —un decret de Carles III ho manà explícitament— , i va associar el seu fill Pere Màrtir al càrrec de segon comandant, per tal de facilitar, davant de l’Audiència, la seva successió en el Comandament en Cap. Aquesta pràctica la mantingueren els seus descendents, que dirigiren els Mossos d’Esquadra des de Valls fins que l’any 1836 en Pere Pau Veciana renuncià a aquest comandament per a ell i els seus fills. Maria Rosa Sallés i Portet Editora

Vila-rodona

Columbari de Vila-rodona

ila-rodona és un poble situat a la part oriental de l’Alt Camp, fent frontera amb la comarca veïna del Baix Penedès. Aquesta situació fa que el seu territori tingui dues zones ben diferenciades, sent el riu Gaià frontera entre ambdues. La zona on és està formada per la plana de l’Alt Camp, un terreny format per graves permeables a la pluja. A l’est el terme està format per petitets turons, terrasses i clots que dissenyen un paisatge trencat i ric en formes. La seva terra argilosa, el verd de les vinyes i el bosc dóna una varietat de colors que desperten els sentiments artístics. Parlar de Vila-rodona és comentar una part minúscula de la història del nostre país. El seu territori ha estat poblat d’ençà la prehistòria. Del paleolític tenim indicis de poblament en els límits del terme municipal. És, però, en el neolític quan podem parlar d’un poblament continuat a les nostres contrades. Del món iber s’han documentat una vintena de jaciments, que demostren la vitalitat del Camp de Tarragona i del prelitoral. De l’època romana també s’han documentat diferents viles. D’aquests jaciments s’ha pogut extreure ceràmica, restes de columnes, etc., però la prova més clara i important que se’n conserva de la romanització és el Columbari, edifici funerari del segle II que estava lligat a una vila que havia de ser rica si podia posseir una estructura funerària com la que va construir. A l’època medieval es va desenvolupar una vila sota el domini feudal de la Mensa Episcopal de Barcelona. La seva població va conèixer un important creixement i es convertí, pel seu nombre

d’habitants i pel lloc estratègic damunt del territori, en una població dinàmica que ocupava un espai central en aquesta part oriental de la comarca, posició que va perdurar en els següents segles. La vila, que avui compta amb 1.230 habitants, viu de l’agricultura, amb una importància cabdal del sector de la vinya, i com a productes secundaris es conreen l’olivera, l’ametlla, els sembrats, les hortalisses, etc. Avui Vila-rodona compta amb un polígon industrial on s’han ubicat importants empreses logístiques. Els veïns poden gaudir de diferents equipaments municipals o associatius: el pavelló poliesportiu, el centre de dia, el CAP, la Casa de Cultura, el Museu de la Vila, el camp de futbol, el parc i els itineraris de l’Aubareda, situats al costat del riu Gaià, amb el seu Pou de la Neus. Els equipaments associatius del Casal de la Vila ofereixen una piscina, bar, pistes de tennis, sala de cinema i teatre, a més de sala de reunions i exposicions. Per acabar vull dir que Vila-rodona és un bon lloc per visitar i per residir-hi. Josep M. Comas i Pié Alcalde de Vila-rodona

Vila-rodona

Vista panoràmica de Vila-rodona

poblat d’ençà de la prehistòria

el futbolista

Ramon M. Calderé del Rey

Vila-rodona

Ramon M. Calderé del Rey Al costat, Calderé al Casal de Vila-rodona

Equip de la foto: Urruti, Sánchez, Shuster, Alexanco, Archival, Julio Alberto, Migueli, Carrasco, Victor, Calderé i Rojo

Vila-rodona, 1959

a néixer a Vila-rodona el 16 de gener de 1959. Fill de Pilar i Cristóbal. Des de molt petit es notava que tenia predilecció pels esports. Als dotze anys participava en els jocs escolars i també amb l’equip petit del C. F. Vila-rodona junt amb els seus companys, però no estaven federats. A la temporada 1972-73, passa a jugar amb l’infantil del Valls junt amb el seu amic Josep Lluís Quevedo, essent federats. A l’estiu de 1973, em venen a veure ell i el Pere Pontnou, un amic de Barcelona que passava temporades al poble, portant un retall del diari Dicen, on demanaven nois per fer proves als equips inferiors del Barça. Els hi comunico que els hi faré una nota amb el segell del C. F. Vila-rodona per tal que tinguin més suport i ho enviïn junt amb la sol·licitud del diari Dicen. El novembre de 1973 fa les proves i se’l queden. Viu a la casa d’un directiu, Javier Cominges. Està un any a l’infantil i tres al juvenil, i té com a entrenador Laureano Ruiz, passant al Barça Atlètic els anys 1978-79. O sigui, que es va formar a les categories inferiors del club, i al 1979 va ser cedit a Alcalà de Henares, on feia el servei militar. Una vegada finalitzat aquest, va ser cedit al Valladolid, on va jugar tres mesos, i al novembre torna a Alcalà, on hi està tres anys. L’interès del Real Madrid per ell va fer que ràpidament el Barça el reclamés per jugar amb el filial. La temporada 1983-84 fa els primers entrenaments de mà de César Luis Menoti, i juga alguns amistosos. La temporada 1984-85, amb Terry Benables a la banqueta, va ser una peça clau en la consecució del títol de lliga. El seu debut en aquesta competició no va poder ser més afortunat, ja que el Barça

va guanyar per 0 a 3 al Santiago Bernabéu, amb un gol marcat pel de Vila-rodona. La principal virtut de Calderé al terreny de joc era la seva gran capacitat de lluita. Era un gran recuperador de pilotes i, a més, tenia un fort xut que li va permetre marcar gols des de fora de l’àrea. Calderé es consolidà en el primer equip i es va convertir en una de les peces claus del sistema Benables. El 1988 va ser traspassat al Betis, jugant la temporada 1988-89 i 1989-90. Finalment, Calderé va acabar la seva etapa futbolística al Sant Andreu, i posteriorment, ha entrenat diversos equips catalans i espanyols. Va jugar 208 partits amb el Barça, marcant 36 gols; i 18 partits amb la Selección Española, marcant 7 gols. El primer partit com a internacional va ser contra el País de Gales el 30 d’abril de 1985. També va ser internacional sub-21 i campió d’Europa el 1987. L’estiu de 1985, el poble de Vila-rodona li fa fer l’homenatge que es mereixia, sent nomenat fill predilecte de la vila. Se li va entregar, entre altres regals, la fotografia amb els seus companys de col·legi i del Vila-rodona. Josep M. Cunillera i Sabaté Expresident del C. F. Vila-rodona i farmacèutic

l’emprenedor

Pau Robert i Rabadà

au Robert i Rabadà, propietari agrícola, fou un home inquiet i d’acció. Des del començament del segle el trobem militant en els partits republicans i en organitzacions agràries. Inscrit dins les files republicanes nacionalistes, professava un efecte gran i preferent per Catalunya. A Vila-rodona tingué un paper rellevant. Fou president de la Societat de Treballadors Agrícoles els anys 1907, 1912 i 1918-19. El maig de 1909 entrà a l’Ajuntament com a regidor d’una candidatura solidària i amb els vots per sortir elegit alcalde, per qüestions polítiques del temps (no ve al cas), fou destituït al cap d’uns dies. L’acta de regidor no li fou retornada fins al cap d’uns mesos. En les dues eleccions posteriors, els anys 1912 i 1914 ocupà l’alcaldia i encetava una època de domini republicà. Les seves relacions amb el món agrari foren intenses. Fou una persona compromesa amb el millorament tècnic i associatiu del camp català, ocupant la presidència del Consell Comarcal de la Unió de Vinyaters de Valls des de 1913. Fou elegit president de la Federació de Sindicats de l’Alt Camp de Tarragona el 1920, càrrec que ocupà fins la seva mort el 1926. Aquesta mort tingué lloc el 14 de juny de 1926 acompanyat de la seva muller, Rosalia Camps Gavaldà, i dels seus fills Modesto, Felisa i Montserrat. Per als vila-rodonins fou el veritable impulsor del Sindicat Agrícola de la vila, es posà al davant d’un grup de gent format per alguns propietaris tocats pel republicanisme i per pagesos de tota condició. Essent el principal gestor del Celler de Cèsar Martinell, hi implicà els serveis tècnics d’agricultura de la Mancomunitat i la

Caixa de Crèdit de la mateixa. No va voler ser el primer president de la Cooperativa, càrrec que li assignaren, i el va declinar al seu gran amic i aleshores alcalde, Josep Plana. El 1921 era elegit diputat provincial de la Mancomunitat de Catalunya per al districte de Valls-Montblanc i del Consell Provincial de Foment. El president de la Mancomunitat de Catalunya era l’eminent home públic Puig i Cadafalch. El 1921, quan va tenir lloc la riuada de Sant Cinto, del riu Gaià, que s’endugué el pont d’entrada a la població, en Pau Robert féu des de la Diputació moltes gestions per a la construcció del nou pont. El 7 d’agost de 1993 va ser nomenat fill predilecte de Vila-rodona a títol pòstum, dedicant-li un carrer que porta el seu nom, Pau Robert i Rabadà.

Paquita i Felisa Galofré i Robert Nétes de Pau Robert

Vila-rodona

Pau Robert i diferents diputats de la Mancomunitat de Catalunya per Tarragona

Vila-rodona, 1871 - 1926

el mestre i primer alcalde de la democràcia

Enric Solé i Gondolbeu

Vila-rodona

Enric Solé amb els germans, les esposes i la seva mare

Vila-rodona, 1920 - 2006

Enric Solé amb la seva esposa, Pepita Benet - Fotos: Arxiu familiar

na vida que s’havia iniciat en el si d’una família de botiguers amb quatre fills (Joan, Andreu, Enric, Vicenç) i una filla morta prematurament. Una família amb els ideals i inquietuds de l’esquerra il·lustrada i que serien l’embrió de la formació del seu germà Joan i d’ell mateix en el camp de l’educació. Dos bons mestres que, a les golfes de Ca la Ramona, no només varen transmetre coneixements als seus alumnes, sinó que ajudaren a inculcar a unes quantes generacions de vilatans la concòrdia i l’esperit de servei col·lectiu al poble. Aquest noi, que anava en bicicleta a jugar a futbol pels pobles, i que ajudava cada setmana en la matança del porc de la botiga familiar mentre estudiava, va veure estroncada la seva adolescència per una sagnant guerra civil. De la quinta del biberó, va fer la guerra al costat del seu germà gran i treballant en els serveis de topografia del Front Pirinenc. Fins a la seva mort, es reunia cada mes de juliol amb els companys supervivents de la batalla del Valadredo, considerada una de les més terribles de la guerra. La carrera de mestre el va portar a Marçà. Però va tornar a Vilarodona per casar-se amb la Pepita Benet i per muntar una granja de gallines amb el seu pare i el seu germà Joan. La seva feina va ser reconeguda anys més tard amb la medalla al Mèrit Agrícola que li va entregar el president Pujol al Palau de la Generalitat. L’Enric Solé va ser una de les persones del poble que, una vegada passada l’etapa més negra de la postguerra, varen iniciar la reconciliació a Vila-rodona, unint sensibilitats diverses en una il·lusió compartida: un espai comú per a tots els vilatans, el casal del poble, amb una implicació compromesa i decisiva de l’alcalde Barril i amb la col·laboració de tot un poble en forma de jornals, tractors, materials, cosidores… totalment gratuïts. L’Enric va ser el primer president del casal, amb unes instal·lacions i un equipament que foren durant anys l’enveja i el referent de tots els pobles de la comarca. Ja com a alcalde, va ser el primer alcalde de la democràcia, i el poble es va tornar a posar en marxa per construir les Escoles, en un indret privilegiat i amb unes edificacions dignes per propiciar l’estudi, la dèria que sempre va menar les accions de l’Enric Solé, convençut que l’educació era el motor fonamental de la prosperitat, la pau i la justícia social. La seva preocupació per les persones grans que vivien soles el portà a crear un grup de joves voluntaris que els feien visites setmanals.També sentia preocupació pels que estaven en edat de treballar, propiciant, amb d’altres vilatans compromesos,

l’establiment d’una fàbrica a Vila-rodona. I va portar amb gran discreció i eficiència les negociacions per aconseguir els millors serveis sanitaris d’atenció primària a la comarca. Independentista de cor i estimant Catalunya, va creure durant molt temps que era possible una entesa amb España des de la igualtat; per això va fer-se militant de CDC, partit en el que va militar fins a la mort, però del que va renunciar a ser candidat per a l’alcaldia del poble en nom del consens obtingut. També va donar un pas enrera per formar part del primer Parlament Català i només va acceptar ser-ne cap comarcal una curta temporada. Perquè aquest vila-rodoní il·lustrat no tenia aspiracions polítiques. La seva màxima aspiració era tenir a prop la família, ser una bona persona, un bon marit, un bon pare i padrí, un bon ciutadà… I, sens dubte va ser-ho, però sense defugir mai del compromís personal i social amb el que va complir abastament al llarg de la seva vida. Emília Altarriba i Alberch Historiadora i mestra

Vilabella

Església de Sant Pere - Foto: Aias-editorial

l municipi de Vilabella és una vila amb més de mil anys d’història, arrelada a la cultura i a les tradicions pròpies de Catalunya. Amb una extensió de 17,91 km² i una alçada de 254 metres, pertany a la comarca del l’Alt Camp i està situat a la part meridional de la comarca, estès a la dreta del Gaià, riu que forma el límit oriental. Actualment és l’únic nucli de població del municipi, però el terme comprèn, a més, els antics llocs de Pedrós i les Cabeces, ara despoblats. L’agricultura, durant molts anys, ha estat majoritàriament la font de riquesa més important del poble. Els terrenys de cultiu són totalment de secà, amb predomini de la vinya amb les seves diverses varietats. L’any 1946 es creà la cooperativa agrícola. També hi ha ametllers i algun garrofer, encara que després de les glaçades de 1956 gairebé han desaparegut. La cria de porcs i aviram, durant molts anys ha estat una font d’ingressos molt important per a la gent del poble. També hi ha petites indústries al municipi dedicades a l’elaboració de vi, algunes de metal·lúrgiques i la fabricació d’etiquetes, a més del comerç tradicional. El nucli antic conserva l’estructura que tingué la vila emmurallada, amb l’església vella en un dels extrems. Dels quatre portals que tenia només es conserva el de Sant Pere i el recinte és fàcil de seguir per les restes, l’estructura urbana i la toponímia dels carrers. L’antiga església de Santa Maria conserva alguns elements dels segles XII-XIII, i és d’estil gòtic tardà. Té un esvelt campanar i actualment és la seu de l’ajuntament. L’actual església parroquial de Sant Pere, d’estil neoclàssic (tres naus, volta de llunetes i cúpula), fou bastida a mitjan segle XIX i beneïda el 1862; té un gran

campanar de planta quadrada i torre octagonal. Té un gran interès arquitectònic l’antic castell de Vilabella, conegut també com a Cal Cristí (una escala gòtica) del segle XI, que era de la família Castellví. La pinacoteca, ubicada en l’antic convent de Vilabella, exposa totes les obres de Mn. Romà Comamala i Valls i moltes d’altres que havia anat recopilant. En total s’hi poden trobar 118 pintures, exposades en tres seccions: escola espanyola, altres escoles, pintura popular catalana. Dintre de poc també hi haurà exposat el museu del camp. Per tot el poble es conserven les capelletes on s’exposen els sants de cada carrer. A més de la Festa Major d’hivern per Sant Antoni al gener, i a l’agost la Festa Major d’estiu, el poble celebra l’important festa votada de Sant Roc, també a l’agost. Durant tot l’any hi ha diferents associacions, com per exemple l’associació de dones Santa Àgata, l’AMPA CEIP M. Castellví, C.A.C. La Mutrera, Diables de Vilabella (colla i cercavila de diables), associació de teatre la Companyia es grata, Club Atlètic Vilabella, Club Ciclista de Vilabella, Fundació Mn. Romà Comamala, Slot Vilabella i la Societat de Caçadors, que realitzen diferents activitats per dinamitzar el poble. Joan Maria Sanahuja i Segú Alcalde de Vilabella

Vilabella

Vista panoràmica de Vilabella

amb més de mil anys d’història

el monjo, dramaturg, poeta i assagista

Romà Comamala i Valls Barcelona, 1921 - Vilabella, 2000

Vilabella

Foto de Mossèn Romà Comamala i Valls

ossèn Romà Comamala i Valls ha estat el veritable animador i encoratjador religiós i cultural de Vilabella durant gairebé quaranta anys. Nasqué a Barcelona l’any 1921, fill d’una família benestant. El seu pare, Arseni, era un conegut dentista del Passeig de Gràcia, i la seva mare, Montserrat, una filla de Josep Valls i Vicens, propietari de la Banca Fills de Magí Valls. Va cursar estudis a l’escola de Belles Arts de Barcelona. En aquests primers anys de la postguerra va treballar com escenògraf i es va relacionar amb els cercles literaris de Barcelona. Això no obstant, l’any 1945, i sorprenentment, ingressà com a novici al monestir de Poblet, però tres anys després entrà al Seminari de Tarragona. Fou ordenat sacerdot l’any 1952 durant el Congrés Eucarístic Internacional de Barcelona. L’any 1953 és nomenat rector de Santes Creus, on va tenir l’oportunitat durant nou anys de col·laborar en la restauració del monestir. L’any 1964 és nomenat rector de la parròquia de Sant Pere de Vilabella, on romandrà trenta-sis anys, fins a la seva mort el dia 9 d’agost de l’any 2000. Durant aquest llarg rectorat a Vilabella va transformar la vida religiosa i cultural del poble. Com a rector va posar en pràctica les disposicions litúrgiques del Concili Vaticà II. Ens endinsarem, però, en la seva tasca cultural. Només arribar al poble ja va crear un grup d’escoltisme. Tot seguit, la construcció del Casal Parroquial (1968), un fogar de cultura catalana. L’any 1969 crea la revista de Vilabella Joc Vell i Voltes, amb 172 exemplars publicats. Va bastir el Museu del Camp (1970), amb estris que la mecanització de l’agricultura havia esbandit. Funda l’Esbart Dansaire de Vilabella (1970) i dissenya el teatre a l’aire lliure a l’hort de l’Abadia per a actuacions de l’Esbart Dansaire en els festivals d’estiu, i de la música i cançó catalanes. El 1980 crea la Coral de Vilabella i el 1991 l’Associació d’Amics del Museu. La seva tasca literària es molt prolífica. La podem dividir en els següents apartats: poesia, com Poemes d’Adam (1967); divulgació històrica: Iniciació a Catalunya (1975) i El pi de les tres branques (1977); teatre, la seva producció més extensa. Citem, si més no, alguns drames bíblics com Jeremies a Tafnis (1958). Però la seva producció teatral més extensa és la basada en temes de la mitologia clàssica. Entre 1977 i 1995 publica cinc volums de variacions sobre mites grecs i, a més, Peces mínimes i Rumb a Paititi i altres peces.

La seva aportació, però, més considerable, és la pinacoteca que porta el seu nom. És formada per uns dos-cents quadres de gravats i de pintura religiosa que va poder reunir durant el seu llarg rectorat a Vilabella. Una col·lecció que abasta principalment del segle XVI a l’actualitat. La seva originalitat es caracteritza per ser una de les poques que existeixen a Catalunya i que es poden visitar, dedicada exclusivament a l’art religiós. Hi predomina l’època del Renaixement i del Barroc, així com una selecció de quadres del devocionari popular de casa nostra. Tot plegat una mostra del seu esperit religiós i artístic alhora.

Jaume Aguadé i Soré Historiador i fill il·lustre de Vilabella

«Sota aquella piràmide de braços tibants desaparegueren els caps dels que formaven fonament. Un hom no sabia què admirar més d’aquells titans: si la força muscular de què anaven a donar prova, o bé la resistència de llurs pulmons, que durant tant de temps lluitarien amb l’asfíxia. Mentrestant el segon estenia els braços, mantenint amb ells l’equilibri, com un funàmbul amb el balancí, i el tercer, al so de la gralla, que havia emprès la segona estrofa del seu cant, escalava ses espatlles pausadament. En posar-se dret dalt d’elles, sentí les urpes del segon com se li aferraven a la corba dels genolls per apuntalar-lo, i esperà, estès de braços, el quart, que ja anava enfilant-se per la seva esquena mentre la gralla tocava la tercera estrofa. Tocà després la quarta, i la cinquena, a mesura que anaven escalant i augmentat la columna el quart i l’aixecador o penúltim. Llavors era de veure com, al compàs del castell, creixien l’entusiasme i l’expectació de la multitud. El segon podia amb prou feines sortejar, amb el seu enginy de casteller, els balanceigs que l’ascensió de nous individus produïa al castell, cada cop més alt. Aquell feix de braços més forts que el ferro li sostenien les cames en la més absoluta immobilitat, però de genolls amunt, el cos li brandava de davant darrera, i sols amb la seva voluntat, més puixant encara que les seves hercúlies forces, podia dominar la tendència a aclofar-se que als genolls i a la cintura li imposava l’enormitat de pes i de balanç.» Fragment de l’obra Vilaniu (any 1885) de Narcís Oller

Castells a Valls

Foto: Ajuntament de Valls / Pere Toda

PERSONATGES IL路LUSTRES DE LES GARRIGUES

Puiggròs

Arbeca

Juneda

L-20 1

AP-2

El Cogul

C-233

LV -20 0

LES GARRIGUES

LES BORGES BLANQUES

La Floresta

Castelldans

-2

Els Omellons L’Espluga Calba

L’Albagés

C-

Cervià de les Garrigues

C-2 33

Granyena de 00 les Garrigues El Soleràs L-7

Juncosa La Granadella

Fulleda Vinaixa

L’Albi

Els Torms

AP-2

Tarrés

El Vilosell La Pobla de Cérvoles

Bellaguarda Bovera

mb una població de 20.210 persones i una superfície de 799,71 km2, les Garrigues és una comarca amb una baixa densitat de població. Els seus habitants no viuen pas en cases de pagès aïllades, s’han agrupat en viles i pobles, tot sovint dalt d’un lloc dominant o al final d’una serra estreta que controla la confluència de dues valls. Les Garrigues forma part de les comarques de Ponent i ocupa els vessants de la serra de la Llena —contemporània del Montsant i del Montserrat— que baixen a les planes lleidatanes, amb un clima de transició entre el mediterrani i el de la regió continental. La geografia humana i política d’un territori que limita amb les comarques del Segrià, Pla d’Urgell, Urgell, Conca de Barberà, Priorat i Ribera d’Ebre, totes elles en constant diàleg com a part d’una mateixa realitat. La configuren 24 municipis, la seva capital és les Borges Blanques, i la segueixen en importància demogràfica Arbeca, Juneda, Castelldans, Cervià de les Garrigues o la Granadella, on la seva església és anomenada “la catedral de les Garrigues”; però tots i cadascun dels pobles tenen un gran interès i cada racó és únic. La seva història, però, s’allunya en el temps més enllà de les divisions administratives, ja siguin les vegueries històriques, les regions numerades del temps de la Segona República o les comarques actuals. El vestigi més antic i important són les pintures rupestres de la roca dels Moros del Cogul que, com un sentinella del passat, ens informa del poblament prehistòric; altres homes i dones

que habitaren aquestes terres. Unes figures femenines dansant, fauna salvatge i escenes de cacera configuren un conjunt pictòric (d’art rupestre de l’arc mediterrani de la península Ibèrica) declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Cal recórrer els seus camins i viure aquesta part de la Catalunya seca, assedegada, on abunda la pedra —amb un llegat cultural a la comarca, ja que aquesta és terra de mestres picapedrers— i contemplar aquests terrenys d’extenses garrigues; mirar dalt dels turons i veure els seus castells, les ermites; visitar els pobles i compartir amb aquests homes i dones, tant fortament arrelats a la terra, la seva lluita infatigable per superar l’ingrat terreny que, exceptuant el nord de la comarca que és regada pel canal d’Urgell, són conreus de secà amb les típiques cabanes de pedra seca enmig dels camps d’ametllers i d’oliveres, que és el cultiu més estès a la comarca. La varietat d’olivera típica de les Garrigues és l’arbequina, que produeix un oli sense gran acidesa i que és considerat pels entesos el millor oli que es produeix arreu. També hi ha plantada vinya, i on hi ha el canal hi ha fruiters i conreu d’alfals i panís. Visitar les Garrigues és retrobar-te amb gent amable, sincera i lluitadora, amb un arrelat sentiment d’estimació cap a la terra, els costums i la tradició. Com molt bé descriu en Josep Pla “la gent és treballadora, sòbria i admirable...” i això es veu reflectit arreu del paisatge de les Garrigues.

L’Albagés

l municipi de l’Albagés, amb una població d’uns 500 habitants, conserva vestigis històrics de molta importància, com les runes del nostre castell on darrerament han començat les obres de restauració i consolidació. Diverses cates arqueològiques han permès identificar l’antiga muralla del castell, així com recuperar part de la història del nostre poble. També tenim jaciments arqueològics ibèrics i una important història recent d’escenaris de les batalles de la malaurada última guerra civil. El nostre poble és ric en diversitat paisatgística, amb frondosos boscos de pi blanc, on el terreny de secà és cobert d’ametllers i, per descomptat, del nostre gran tresor, que és l’olivera. I és l’olivera la font que sustenta l’economia del nostre poble i ha fet que es conegui arreu per la qualitat del nostre oli. L’esforç de la nostra pagesia, i els molins del nostre poble, amb molta professionalitat, fan una tasca molt important a l’hora de promoure al món la grandesa del nostre oli, fent de veritat que es conegui el nostre producte com el més bo del món. Però també darrerament han sorgit noves iniciatives econòmiques, que ja no depenen directament del comerç vinculat a l’oli, com són les primeres cases de pagès de turisme rural que permeten una diversificació dels ingressos de la gent. Són activitats econòmiques que s’han diversificat molt darrerament, buscant nous

ingressos i noves vies per millorar l’economia del poble; activitats molts cops lligades a un turisme familiar i vinculat als esports com la BTT, on gaudim d’uns paratges excepcionals per a la pràctica d’aquest esport, així com el turisme cinegètic, molt important sobretot en temporades de tardor. I és que no és menys cert que davant la pròxima construcció de la presa del pantà de regulació del canal Segarra-Garrigues, s’obri un nou ventall de possibilitats turístiques que juntament amb els nostres ja actuals recursos paisatgístics facin que l’Albagés es torni un referent turístic al sud del nostre país. Els albagesencs i les albagesenques encarem el futur amb optimisme davant les possibilitats que ens pot oferir una infraestructura com la que suposarà el pantà de l’Albagés, una de les reserves d’aigua més importants de les comarques de Ponent.

105

Albert Donés i Antequera Alcalde de l’Albagés

L’Albagés

L’església de l’Albagés - Foto: Aias-editorial

Vista panoràmica de l’Albagés - Foto: Aias-editorial

un passat històric i un futur ple de possibilitats

el sacerdot

Casimiro Seró i Serra

L’Albagés

Fotos: Arxiu familiar

Celebració de les noces d’argent de Mn. Casimiro, acompanyat de la seva mare

Davant l’altar de la Mare de Déu del Roser (cremat durant la guerra), amb l’hereu de Cal Casero, amb Ambrosina i la Maria Pilar, el seu pare i el fill petit.

L’Albagés, 1912 - 1982

n Casimiro Seró Serra va néixer a l’Albagés (Lleida) el 19 d’agost de 1912, fill de Ramona Serra i Oriol i de Josep Anton Seró Oriol; eren tres germans, Josep, Casimiro i Ramon. Va morir el 30 de novembre de 1982. La carrera sacerdotal la va estudiar al seminari de Lleida, on va entrar a l’edat de vuit anys. Al començar la Guerra Civil estava de vicari a Juneda (Lleida). Va estar al front de l’Ebre. Acabada la Guerra el van destinar a un poble de Huesca, anomenat Laluenga, i després a Zaidín (Huesca), on hi va restar disset anys; per últim va estar destinat a Bell-lloc (Lleida) on es va jubilar i va tornar a viure a la casa pairal de l’Albagés, on va morir. Molta part de la seva vida la va passar escrivint, ja que li agradava molt. Va escriure històries infantils que no es varen publicar. A l’any 1952 publicà Ressenya descriptiva i Història de l’Albagés, costejada per l’Ajuntament. Hi descriu l’origen, la transformació i les millores introduïdes a través dels anys a l’Albagés, també una mica d’història civil i eclesiàstica i finalment folklore. A l’any 1960 publicà Manojo de Hojas Sueltas, en complir el dia 20 d’abril de 1960 les bodes d’argent sacerdotals. Consta de tres parts i el va dedicar a Eurelio del Pino, bisbe de Lleida. Costums i records de l’Albagés, articles sobre missions i altres temes; articles sobre Santa Teresita del Niño Jesús. Semblant a l‘anterior llibre va escriure Recuerdos y Realidades. A l’any 1964 publicà Història de Zaidin i el pròleg el va escriure el Bisbe de Sigüenza (Guadalajara). L’any 1966 publica Evocaciones. Té dues parts: diccionari dialectal, refranys, dites i cançons d’Albagés; article sobre Santa Teresita del Niño Jesús i del seu virtuós Pare.

A l’any 1970 publicà Història de Bell-lloc, que va ser presentada per Ramon Malla, Bisbe de Lleida. Com a curiositat va fer construir el campanar de l’església parroquial. Per últim, l’any 1980 publicà Història de l’Albagés, la seva pàtria xica tal com ell l’anomenava, per la qual sentia un gran amor i especial predilecció. Un llibre dedicat a tots els fills de l’Albagés presents i absents. Passats 20 anys des de la primera història i gràcies a les investigacions fetes en arxius i biblioteques, va trobar importants dades com documents autèntics en llatí dels primers pobladors de l’Albagés després de la Reconquesta, entre d’altres. Aquesta obra, com l’anterior, té dues parts, la civil i l‘eclesiàstica. També va ser col·laborador a Estudios Ilerdenses i en la revista carmelitana Lluvia i Rosas, ja que era un gran devot de Santa Teresita. Va ser un gran defensor de la nostra terra i de la nostra llengua. Va morir als setanta anys. (Recull elaborat per la família de Mn. Casimiró Seró)

106

Maria Pilar Seró Neboda de Mn. Casimiro Seró

L’Albi

a vila de l’Albi és un municipi de 860 habitants i un terme municipal d’uns 33 km2 situat al sud de les Garrigues, a 527 metres sobre el nivell del mar. La comunicació més directa amb el país és amb una sortida de l’autopista AP-2, també a 3 km de la Nacional 240 i de l’estació del ferrocarril de Vinaixa entre Lleida i Tarragona. Ocupa un territori característic de paisatge trencat, on domina l’olivera, productora de les olives arbequines d’on s’extreu l’excel·lent oli verge extra —l’or de la nostra terra— i l’ametller, alternant amb clapes de bosc i petits horts vora el riu Set i els Gorgs, que davallen des de la serra de la Llena fins als Plans del Segrià. La meitat septentrional del terme constitueix la vall anomenada de les comes de Vinaixa, que desguassa més avall de les Borges Blanques al torrent de la Femosa, afluent per l’esquerra del riu Segre. La vila es troba situada en un coster a peu del Castell o palau baronial. De la prehistòria es conserven els conjunts de pintures rupestres de la Vall de la Coma i la Balma dels Punts, amb rutes senyalitzades per poder passejar, que formen part del conjunt de l’art rupestre de la Mediterrània que l’any 1998 va ser declarat Patrimoni de la Humanitat per la UNESCO. Les restes del Castell, actualment restaurades i visitables, ens expliquen els seus orígens en forma d’una fortalesa de l’època dels ibers, passant pels musulmans i tota una llarga història des del segle XII, lligada a una llarga nissaga de baronies, la reconversió del palau i la seva posterior destrucció.

En un passeig per l’antiga Vila Closa trobem la Plaça de la Vellesa i el Carrer Major amb les seves porxades, acompanyats d’uns carrerons que ens porten a uns altres temps, com el carrer del Call. Al voltant, l’església de Santa Maria amb el seu magnífic campanar octogonal, obra del mestre Ramon Salat i els seus fills, la bonica ermita de Sant Cosme i Sant Damià, existent ja l’any 1500, i l’edifici de la Cooperativa del Camp fundada l’any 1919, obra de l’arquitecte Cèsar Martinell i que actualment produeix i ven oli verge extra de la DOP Garrigues. El terme municipal és ple d’antigues construccions de pedra seca com són els marges, les peculiars cabanes de volta, pous del gel i molins fariners, petjada d’una cultura lligada a la terra i que ajuda a entendre la cultura del nostre territori. Podeu considerar la vila de l’Albi com la vostra vila d’acollida, fer un passeig, gaudir de les silencioses pedres o admirar el paisatge des del nostre Castell.

107

Víctor Guiu i Gaya Alcalde de l’Albi

L’Albi

Església parrroquial de Santa Maria (segle XVIII) - Foto: Aias-editorial

Vista general de l’Albi

territori i paisatge on podem llegir la nostra història

el noble

Josep Galceran II de Cartellà i Sabastida

Falgons, 1651 - L’Albi, 1725

Josep Galceran de Cartellà, de Sabastida, d’Ardena Darnius i Erill Desplà (Falgons, Garrotxa, 1651 - l’Albi, Garrigues, 1725), baró de l’Albi, Cervià, Falgons, Altet, Castellnou del Montsec i Granollers de Rocacorba. Lloctinent de Mallorca (1698-1701).

L’Albi

osep Galceran II de Cartellà i Sabastida va néixer el 1651, fill de Francesc de Sabastida Ardena-Areny i de Maria de Cartellà Erill i Desplà. Fou Baró de l’Albi, Cervià, Folgons, Granollers de Rocacorba i senyor d’Altet. Casat amb Ignàsia Fonts i Puig, el 1707 va obtenir també el títol de Marquès de Cartellà i Sabastida. En vida seva, es van realitzar diverses obres al castell de l’Albi, com les cotxeres i la farinera. El 1681 va vendre la baronia de Castellnou de Montsec a Gaspar de Portolà. Fou ambaixador del Consell de Cent a la cort de Madrid i Virrei de Mallorca entre els anys 1698 i 1701. Va ser també Protector del Reial Cos de la Noblesa. Durant la Guerra de Successió sempre es va mostrar a favor de l’Arxiduc Carles d’Àustria i aquest li atorgà el comtat de Cartellà (1706) i el marquesat de Cartellà de Sabastida (1707). Com a baró va ser el terratinent —i inspirador de les primeres Ordinacions modernes de la baronia— d’una extensa senyoria, amb l’Albi, Cervià, Folgons i Granollers de Rocacorba —Gironès— (1674-1724). Va ser president del Reial Cos de la Noblesa de Catalunya. La seva lleialtat al rei Carles III ho prova el fet que en la Junta de Braços de 1710 s’oposà a Felip V i es retirà a Barcelona. Per tots aquests fets al 1717

va sofrir la pèrdua temporal del marquesat de Cartellà que li havia concedit l’Arxiduc Carles i la torre del castell de l’Albi li fou abaixada a nivell de teulada. Va ser rehabilitat per l’actual titular, don Alfonso de Montoliu y de Carrasco, germà del baró de l’Albi, el 1981. Trobem un curiós document del 1680, en la col·lecció de Fullets Bonsoms (Biblioteca de Catalunya), en el que es parla del Josep Galceran de Cartellà i diu: “Señor, Don Ioseph Galceràn de Cartellà, Sabastida, Erill, Cardona y Fons, baron de las baronias del Albi y de Folgons en el Principado de Cataluña, dize: que su edad solo es de treinta años y q[ue] en ellos no ha podido co[n]currir como sus mayores en las ocasiones de guerras, pero q[ue] en las q[ue] han ocurrido en estas vltimas, no ha faltado a ellas...” Va morir l’any 1724 i va ser enterrat a l’Albi.

108

Ramon Miró i Bernat Membre del Centre d’Estudis de les Garrigues

el músic

Cosme Ribera i Miró

osme Ribera Miró va néixer a la Plana-Picamoixons el 17 d’octubre de 1842, fill d’Antoni Ribera i Cecília Miró, moliners d’aquesta població, i germà del també compositor Josep Ribera i Miró. El 1844 la família es traslladà a l’Albi, on ja residien els avis, confiters, i Cosme hi passà la infantesa. Va assistir a l’escola pública de l’Albi on el mestre, Lluís Boixet, organista de l’església, li ensenyà les primeres nocions de solfeig i violí. Ja des d’infant es dedica a l’estudi del violí, el piano i l’harmonia. Però és a Barcelona on es formà musicalment. L’any 1856, amb catorze anys, s’hi traslladà, hi rebé lliçons de piano i al cap de poc temps va ser admès com a tiple de la catedral. El 1861 va oferir les seves primeres actuacions amb diversos concerts de violí. Un any abans havia iniciat les primeres composicions instrumentals, entre elles diverses del gènere religiós, que foren molt elogiades per la crítica. El 1862 va ser contractat com a primer violí de l’orquestra Teatro del Circo Barcelonés. El 1886 inicià la seva carrera de mestre director i concertador. El 1873 va ser nomenat director de l’Orquestra del Teatre Principal i va ocupar el càrrec fins l’any 1876, any en què és nomenat director de l’orquestra del Gran Teatre del Liceu, on féu una brillant campanya. El 1878 va dirigir la temporada d’hivern del Teatre Principal de Mallorca. Va ser l’any 1885 que fou nomenat professor del Conservatori del Liceu Filharmònic Barcelonès d’Isabel II, però al poc temps renuncià al càrrec, retirant-se a l’Albi. És l’any 1886 que s’estrenà com a organista a l’església de l’Albi on l’orgue acabava de ser restaurat.

Entre el 1892 i el 1908 va residir a Lleida, on va ser director de la Banda Popular de Lleida. El 28 de febrer de 1928, amb vuitanta-cinc anys, moria a l’Albi. L’any anterior, en la tradicional Festa de la Vellesa de la població, se l’havia nomenat fill predilecte de la vila. Entre el seu llegat, ens deixa més de 400 composicions musicals de caire religiós, operístic i simfònic, entre les que destaquen Pobre xicot, estrenada al Teatre Circ Barcelonès el 17 de març de 1873; la sarsuela La nena del Vendrell, estrenada al Teatre Tívoli de Barcelona el 17 de juliol de 1873; La manescala, estrenada al Teatre Tívoli de Barcelona el 22 de juliol de 1874; El metge dels gegants, estrenada al Teatre Tívoli de Barcelona el 17 d’agost de 1874; la sarsuela L’esparver, estrenada al Teatre Circ de Barcelona el 1883. La família Ribera en va fer donació i actualment es troben a l’arxiu de l’Auditori de Lleida.

Hombelina Rius i Lladó Diplomada en ciències de l’educació i llicenciada en història de la música, Montserrat Ribé i Miró Professora de llengua catalana i literatura

109

L’Albi

El músic Cosme Ribera i Miró

La Plana-Picamoixons, 1842 - L’Albi, 1928

el mestre d’obres

Ramon Salat Santa Coloma de Queralt, 1712 - L’Albi, 1791

L’Albi

Altar de l’església parroquial de l’Albi

amon Salat va néixer a Santa Coloma de Queralt el 16 de març de 1712 i pertany a una coneguda nissaga de mestres d’obres. Casat amb Francisca Jordana, va tenir 7 fills, 4 dels quals van néixer a Santa Coloma de Queralt i 3 a l’Albi. El 1746 va signar el contracte per fer-se càrrec de la realització de l’església de l’Albi per 2910 lliures, tot i que l’obra ja havia estat començada per Agustí Biscarri. El mateix any participa en la construcció de l’església de Juncosa. Juntament amb un mestre de cases de Tarragona, col·laborà també en la construcció de l’església de Sarral. El 1770 emprèn la construcció de l’església de Passanant i dos anys més tard signa un contracte per les obres de la capella de Sant Sebastià de l’església de Santa Maria de Guimerà. Aquell mateix any, contractà amb el Baró de l’Albi la construcció d’un cup de 4 cortals d’oli al celler del castell, on també realitzà diferents obres a les dependències del baró. La seva saga va continuar segons consta en el llibre l’Albi i els seus noms: «Els Salat van exercit d’arrendatari de la tenda, de comissionat, regidor i veedor. Jaume va ésser comandant de reialistes, el 1830. L’ofici més citat, al llarg de tres quarts de segle, és mestre de cases. També hi ha marxant i pagès. Segons PlaEsgl, Magí Salat tenia un pati i un corral al camí ara transformat a carrer de la Unió. La casa és a l’avinguda de Catalunya. Alguna vegada s’hi anteposa el prenom Lluís: cal Lluís del Salat. A la mateixa avinguda, però una mica més enfora, hi ha cal “Cisco” del Salat. Hom parla de cal Ramon Salat, al carrer de la Creu. “Ramon Salat, mestre de l’obra”, any 1743; “Magí Salat”, any 1763, mestre de cases, i “Jaume Salat” , any 1764 veedor; “Fra Salat”, (Copm`. 1473, 56, any 1787); “vendo a “Antonio Salat”, (MN 1801, 30, 12 març 1800); “Cosme Salat del Quicu”, (Comp. 1473, 79, potser any 1805; “filla de Pau Salat, mestre de cases” (Bapt. 1809, p. 3, 17 de febrer).»

Imatge cedida pel Fons Fotogràfic Salvany

Ramon Salat va morir el 24 d’octubre de 1791 i tant ell com la seva esposa estan enterrats a l’església de l’Albi. De la seva estreta vinculació amb el municipi en dóna prova la casa que va pertànyer a la família (Cal Mestre Ramon) i sobretot les cases edificades a la plaça, al carrer Major i carrers contigus a l’església, en algunes de les quals encara es pot observar la marca dels Salat. Bibliografia dels personatges de l’Albi: Garganté Llanes, M. Els Salat: mestres d’obres de Santa Coloma de Queralt i de l’Església de Savallà del Comtat. A Centre d’Estudis de la Conca de Barberà, Aplec de Treballs, 20 (pp.133-150), Montblanc, 2002.Herrera I Llop, Ll-M. Cosme Ribera i Miró 1842-1928. Col·lecció La Banqueta 28. Ajuntament de Lleida, 2000. Lladonosa I Pujol, J. Història de l’Albi i la seva antiga Baronia. Diputació de Lleida, 1986. Arxiu Històric Comarcal de Cervera, Arxiu Nacional de Catalunya.

110

Eva Martí Rué Llicenciada en història

Arbeca

diuen que fins i tot la parla és diferent... I és veritat, certa subtil influència espiritual tarraconense fan que Arbeca tingui característiques singulars, quant a geografia humana, que configuren un tarannà especialment emprenedor i fortament amant del seu espai i de les seves tradicions. Arbeca és la punta de llança de les Garrigues, i s’endinsa en la Plana d’Urgell tot assimilant trets d’ambdues demarcacions, amb una arrel d’olivera arbequina, varietat d’arbre productor del millor oli extraverge del món, que agafa el nostre nom com a base de la seva expansió. A la vila es combina l’olivera, l’ametller i el cereal, amb els farratges i l’hortofructicultura, dotant el territori d’un mosaic de verds i grocs molt treballat. Principalment agrària, la benedicció del Canal d’Urgell i del Segarra-Garrigues, en construcció, es completa amb l’explotació ramadera porcina i avícola que ha motoritzat, conjuntament amb artesans i les empreses de serveis, l’economia d’una població que voreja els 2.500 habitants. La proximitat a Lleida permet complementar els bons serveis que el poble ofereix per a millorar la qualitat de vida dels arbequins i de les arbequines; tot mantenint un caire modern i d’auspici d’un turisme saltejat de ressò de pedres mil·lenàries, davant un

patrimoni cultural d’on han brollat molts personatges il·lustres. Des dels ilergetes que senyorejaven la Fortalesa dels Vilars, als romans i les guaites àrabs, tot passant per una edat mitjana i renaixentista regides pels Cardona, des del seu castell-palau d’Arbeca (juntament amb l’herència llunyana dels Medinaceli), modelen l’eclosió de moviments socials amb grans persones, de les quals us en donem una pinzellada que es projecta en l’Arbeca del futur.

111

Joan Miquel Simó i Falcó Alcalde d’Arbeca

Arbeca

Fortalesa dels Vilars d’Arbeca

Vista panoràmica d’Arbeca

bressol viu de l’olivera arbequina

l’eclesiàstic

Anton Bru i Borràs

Arbeca

Mn. Anton Bru i Borràs dirigint la Coral l’Harmonia, en el dia de la benedicció de la campana de la Santa Creu

Mont-roig del Camp, 1929 - Arbeca, 2015

l 23 d’abril de 1965 arribava a Arbeca un jove Anton Bru i Borràs com a rector de la Parròquia Sant Jaume i, amb ell, entrava una alenada d’aire fresc. Nascut a Mont-roig del Camp (Baix Camp) el dia 10 de juliol de 1929, als dotze anys ingressà al seminari de Tarragona, on hi estudià durant set anys. Amplià els seus estudis a la Universitat Pontifícia de Comillas (Santander) durant set anys més. És ordenat sacerdot l’ 11 de juliol de 1954, als vint-i-cinc anys d’edat. Passà per diferents parròquies durant un temps, entre aquestes la de Sant Pere de Reus. L’arribada a Arbeca va ser com una sotragada, sobretot per al jovent, a qui els va convocar a reunions setmanals, on es debatien temes d’interès i on van votar per primera vegada els seus representants. D’aquestes reunions en sortiren joves amb inquietuds i compromesos amb la cultura, la parròquia i el poble. Aquesta etapa no va estar exempta de problemes amb les autoritats provincials, que es resolgueren amb multes per a ell i per als caps de la junta de joves. Promotor de múltiples activitats socials i culturals, crea la revista parroquial Aigua Viva, prepara alumnes per a l’escolania de Montserrat, fa classes de català i llatí, a més de fer catequesi d’adults, consells parroquials, i tot el que representa donar vida a un poble. Al 1968 reuneix un centenar de cantaires, creant la Coral Harmonia, i comparteix la direcció amb Manuel Gras i Santiago

Miret. Aquesta coral assolí un gran nivell musical i va obtenir un 1r premi al Palau Tinell de Barcelona el Sant Jordi del 1976. Sovint diu que les corals Harmonia i la infantil l’Encís li donen molta vida. Poeta i compositor, ens ha regalat sardanes com Arbeca nostra, Cant al Puig del Corb, i cançons que ha dedicat al seu estimat l’Esbart Dansaire. Hom valora, sobretot, les seves homilies, excel·lents, profitoses; destacant l’amor, fent seves les paraules de Sant Agustí: “Estima i fes el que vulguis.” El 15 de juliol de 2004 fou nomenat fill adoptiu de la Vila d’Arbeca.

112

M. Josepa Reñé i Bellmunt Cantaire de la Coral l’Harmonia i veïna d’Arbeca

la pilot d’aviació

Raimunda Elias i Marca

Una arbequina d’alçada

aimunda Elias Marca (Arbeca, 14 de juny de 1911 Londres, 19 de novembre de 2001). Fou la gran de tres germanes, amb un caràcter senzill, simpàtica i compromesa amb la societat del moment. La Raimunda tenia un gran interès pel món de l’aviació, la qual cosa féu que freqüentés els clubs aeris més importants d’aquell moment als voltants de Barcelona, on s’hi va traslladar per continuar els seus estudis. Va interessar-se principalment pel vol d’avions sense motor, i va ser la primera dona republicana amb titulació de pilot d’avions en aquesta modalitat. Va realitzar la seva formació a Barcelona i fou membre del Club Aeri de Catalunya, del Club Aeri de Sabadell, dels Falcons de Palestra, de l’Aero Club Popular i membre actiu de la FAEET (Federació d’Alumnes i Exalumnes de l’Escola del Treball). També destaca el seu treball com a instructora de vol de pilots, durant la República, a la prestigiosa escola de vol Marià Foyet. En esclatar la Guerra Civil (1936-1939) la Raimunda, a l’igual que molts altres ciutadans, es va veure forçada a canviar la seva vida; fou en aquest moment quan col·laborà amb la institució Ajuts Infantils de Reraguarda, creada per la Generalitat el 1937, amb l’objectiu d’evacuar de territori en guerra a la població civil, principalment

nens, dones i gent gran. També es destaca la seva implicació i col·laboració sindical activa a través de FETE-UGT. Així inicià la seva carrera humanitària, des de l’exili a Londres. La Raimunda continuà vivint a Londres, un cop finalitzada la Guerra Civil, desenvolupant la seva tasca humanitària ja que Europa continuava immersa en la terrible II Guerra Mundial. Es casà a Londres l’any 1955 i morí el 2001 també en aquesta gran ciutat. I aquesta és la petita història d’una gran dona de la República, que va destacar per ser la primera pilot d’avions sense motor i per la seva significativa tasca humanitària.

113

Maria Victòria Vidal i Vives Tècnica de Promoció Econòmica

Arbeca

Carnets esportius i de vol de Carme Elias

Raimunda Elias i Marca, la primera pilot d’avions sense motor

Arbeca, 1911 - Londres (Anglaterra), 2001

el metge, alcalde i fundador del periòdic local L’Escut

Marià Mullerat i Soldevila

Arbeca

Marià Mullerat el dia del seu casament amb Dolors Sans i Bové (14 de gener de 1922)

Marià Mullerat i Soldevila en l’època d’estudiant de medicina

Santa Coloma de Queralt, 1897 - Arbeca, 1936

a néixer a Santa Coloma de Queralt el 1897 i va morir a Arbeca el 13 d’agost de 1936 en plena Guerra Civil. Víctima de la persecució religiosa i política de l’època fou afusellat, juntament amb cinc vilatans més, al pla de la carretera que va d’Arbeca a les Borges Blanques. Va estudiar la carrera de medicina a la Universitat de Barcelona i en acabar, l’any 1921, es va instal·lar a Arbeca, el poble de la seva mare, convertint-se així en metge de capçalera de moltes famílies de la població i també de Puiggròs i la Floresta, aconseguint una gran popularitat i estima general. Es casà amb Dolors Sans i Bové, pubilla d’una casa pairal d’Arbeca i van ser pares de cinc filles. També fou alcalde de la vila des del 1924 fins al 1930, mirant sempre per la bona administració municipal i duent a terme moltes iniciatives i reformes en benefici dels veïns. Va acceptar el càrrec en un marc no molt esperançador a causa de la deixadesa del municipi i les circumstàncies polítiques del país en la dècada dels anys vint. Amb pocs recursos i un pressupost ben reduït va realitzar moltes millores i reformes urbanístiques dels carrers i places, fent construir voreres i iniciant el sistema de clavegueram del poble. A més, també va ser responsable de la refosa del joc de campanes de l’església i la recol·locació de l’artística creu de la Bassa Bovera. Durant els set anys en el càrrec d’alcalde va desenvolupar una acció políticoadministrativa molt brillant, tenint sempre com a objectiu la promoció cultural i artística i la millora dels costums socials de la població. En temps del Govern de Primo de Rivera

va fundar i dirigir un periòdic local titulat L’Escut (1923-1926), basant-se en principis morals, fraternals i progressistes, i on va defensar principalment els interessos de la religió. Un quinzenari escrit íntegrament en català que va deixar un impacte molt profund i va contribuir notablement a fomentar la cultura i l’amor a les arrels a la terra entre la població. També cal destacar el seu paper fonamental en la recuperació del genuí folklore arbequí, com és el ball dels valencians i l’obertura de l’Arxiu Municipal als estudiosos i historiadors. Marià Mullerat fou una persona amb gran relleu cívic i intel·lectual que va contribuir molt notablement en la millora de la població, fent que Arbeca visqués un canvi d’època i deixant un gran impacte en la història del nostre poble. Per aquest motiu, l’Ajuntament va voler reconèixer el seu llegat, esforç i dedicació a la vila posant el seu nom a un carrer.

Joan Gras i Mullerat President de Garrigues Empren, S.L. i president de la Cooperativa d’Arbeca (2005-2014)

114

el polític lleidatà i alcalde d’Arbeca

Josep Pau i Pernau

Josep Pau de jove

n Josep Pau té una afició especial, doncs col·lecciona, en diferents idiomes, el llibre El petit príncep d’A. de Saint-Exupéry. Aquest fet indica que si l’obra permet diferents interpretacions, ell sap que la realitat política és com un mirall trencat, i si el llibre és una crida a l’amistat, aquest és el valor més preuat per a ell. En Josep Pau neix a Arbeca el 25 de maig de 1952, fill d’una família pagesa. L’únic noi de sis germans, en finalitzar els estudis primaris s’arromanga a fer de pagès, per ajudar a la família. Les seves inquietuds el porten al cooperativisme, cercant respostes per al món agrari d’aquella època. Amb ganes de canviar les coses, inicia el seu compromís polític i social. Als disset anys, comença a militar políticament i sindicalment —això en temps no democràtics tenia mèrit, era època de lluita per les llibertats del nostre país, Catalunya. Comença un currículum polític, militant de la JARC i després d’Unió de Pagesos, s’afilià al FNC, per seguir com a militant al PSC-Reagrupament. Els seus inicis polítics van ser difícils, fou víctima de calúmnies per part dels antidemocràtics. El perquè d’aquests atacs, doncs en Josep feia por políticament, i qui millor ho explica és en Manel Lladonosa: “Josep Pau és massa jove, té massa futur, pot arrossegar massa vots[…].” Amb els consells del seu pare, Antoni Pau (arbequí admirable), “treballa per a una societat més justa, més lliure[…]”. Elegit pel Pacte Democràtic a les eleccions espanyoles de 1977, és el congressista més jove. El 1979 és escollit alcalde i el mateix any diputat pel PSC; càrrec que repetí a les eleccions al Congrés de 1982, 1986, 1989 i 1993. De 1985 a 1995 és nomenat president de la

Comissió d’Agricultura, conseller delegat de Mercolleida i membre del Gabinet d’Alcaldia de Lleida. En aquest període assoleix els estudis de Ciències Polítiques. L’any 2003 fou nomenat secretari general del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca de la Generalitat de Catalunya. Ha estat un dels polítics catalans que més ha treballat per la llibertat i per la democràcia en el nostre país, i coneixedor de primera mà de la Transició Espanyola. A nivell nacional i provincial destaca el seu treball en política agrària, la incorporació a la Unió Europea, i l’aportació a obres d’infraestructura hidràulica, com la presa de Rialp i el canal Segarra- Garrigues. Alcalde d’Arbeca més de dotze anys, transforma l’Arbeca de blanc i negre en l’Arbeca dels colors, d’urbanisme, d’equipaments, de Cultura amb majúscules… però, si alguna cosa caldria agrair-li sempre, és haver aconseguit una Arbeca cohesionada socialment. La seva humilitat l’ha privat de responsabilitats polítiques més altes. Ell sap, com l’Antoine de Sant- Exupéry, que el més important és el valor de l’amistat.

115

Jordi Perelló i Miret Regidor de Cultura (2007-2011) Ajuntament d’Arbeca

Arbeca

Josep Pau i Pernau

Arbeca, 1952

l’alcalde i dirigent del Sindicalisme Català Agrari

Ramon Pifarré i Bellmunt

Arbeca

Ramon Pifarré i Bellmunt

Cooperativa - Oficina de Turisme d’Arbeca

Arbeca, 1892 - 1975

l senyor Ramon Pifarré Bellmunt va néixer a Arbeca l’any 1892, a cal Simona, fill d’una família de propietaris rurals amb grans coneixements de pràctiques agrícoles. Durant la seva adolescència fou alumne avantatjat de l’escola dels Germans de la Doctrina Cristiana de Mollerussa. L’any 1919, en fundar-se el Sindicat Agrícola L’Oliva Arbequina, fou escollit per portar la gerència de l’entitat com a “contable”, tal com consta en els estatuts originals. Pocs anys més tard, l’Assemblea general de socis el va escollir unànimement president de la Junta Rectora continuant amb la gerència. En aquests càrrecs sempre va ser triat fins arribar a la Guerra Civil, després de la qual, amb el nou règim establert a Espanya, el Sindicat Agrícola és transformat en Cooperativa del Campo. En el decurs dels dinou anys que el Sindicat fou regentat pel senyor Pifarré, l’entitat i el seu president van assolir un gran prestigi dins el cooperativisme agrari del país, essent un dels dos representants de la província de Lleida en la Junta de la Federació de Sindicats Agrícoles de Catalunya (FESAC). Durant aquella etapa el producte principal del Sindicat, que era l’oli d’oliva, va ser premiat en diferents certàmens nacionals per la seva excel·lent qualitat. Un element emblemàtic d’aquell Sindicat fou, sens dubte, la Secció de Crèdit que funcionà com a Caixa Rural. Durant les dues dècades que va existir, va contribuir poderosament al desenvolupament agrari dels associats i va assolir un important volum d’imposicions gràcies a la gran confiança que els creditors van tenir sempre dipositada en el seu president. Fou elegit alcalde de la vila en les eleccions municipals que se celebraren a Espanya el 12 d’abril del 1931, les que propiciaren la proclamació de la Segona República. Aquell càrrec el va exercir fins les properes eleccions municipals del 14 de gener de 1934 . En el transcurs de la seva gestió al front de l’alcaldia cal destacar la

colonització de l’erm comunal del Pla de Rufians, que antigament havia servit per recollir les aigües pluvials que alimentaven la Bassa Bona (Bassa de l’Oro). Aquell terreny fou assignat a cinc veïns del poble que ho sol·licitaren amb la condició de plantar-hi ametllers, i d’accedir-hi a la propietat passats els anys convinguts. L’altra obra a destacar fou la construcció d’una bona part de la xarxa de clavegueram que venia a solucionar un problema sanitari de primer ordre. En prendre possessió de l’alcaldia es va trobar amb el greu problema de l’escolarització dels nois (les noies estaven ateses, majoritàriament en el col·legi de les Germanes Dominiques). La població no disposava d’edifici escolar i tots els nens anaven a estudi en una sala d’un primer pis d’una casa particular, llogada per l’ajuntament, en la qual un sol mestre havia d’atendre més d’un centenar d’alumnes. El senyor Pifarré va donar prioritat a aquell greu problema aconseguint l’organització d’una escola graduada amb quatre aules noves i amb els equipaments corresponents . El senyor Pifarré va ser l’artífex del Sindicat Agrícola, l’actual Cooperativa Arbequina i, tant per la seva obra en el món sindical agrari com en la seva actuació com alcalde, va gaudir de la consideració, de l’agraïment i del respecte de tots els arbequins deixant a la seva mort, ocorreguda l’any 1975, un record inesborrable.

116

Concepció Pau i Pernau Mestra

Bellaguarda

quest municipi està situat a la part més meridional de la comarca, al límit amb el Priorat i la Ribera d’Ebre, a 639 metres d’altitud. Antigament es coneixia amb els noms de Pobla (o Pobleta) de Bellaguarda o Pobla (o Pobleta) de la Granadella. L’any 1937 canvià el nom per Bellaguarda. Entre 1939 i 1984 passà a anomenar-se Pobla de la Granadella i el 1984 adoptà una altra vegada el nom actual. Bellaguarda fou la població més moderna de la baronia de la Granadella, de la qual formà part, així com ho va fer de la vegueria i del corregiment de Lleida. Va ser repoblada pels Moliner entre els segles XII i XIV. L’església parroquial, dedicada a sant Antoni Abad, és d’origen gòtic, amb absis de planta octogonal, finestrals als murs laterals que semblen anteriors i cloquer de planta quadrada amb cos octogonal a la part superior; la façana amb una bella portalada i l’interior de la nau foren refets després de mitjan segle XVIII dins una línia neoclàssica. A la plaça Major s’ha conservat una creu gòtica restaurada, i també hi ha un mirador des d’on es divisen les valls que menen cap al Segre i una esplèndida panoràmica de l’horta de Lleida i els contraforts del Pirineu.

Alguns carrers i cases del poble tenen un aire antic, com són Cal Mitjanot, el Sindicat Agrícola, la fortificació de Cal Vidal, el Mas de la Sucarrada... A la Cooperativa de Bellaguarda elaboren oli d’oliva arbequina verge extra des de 1921. El topònim Bellaguarda pot referir-se a alguna torre de vigilància que dominava el territori, ara desapareguda; o simplement a la situació enlairada que té el poble. Té un interès ecològic i paisatgístic i tot el terme és bo per a la caça.

117

Josep Ramon Mateu i Freixenet Alcalde de Bellaguarda

Bellaguarda

Església parroquial dedicada a sant Antoni Abad

Panoràmica de Bellaguarda

interès ecològic i paisatgístic

l’advocat i polític

Bellaguarda

Bellaguarda, 1926 - Tarragona, 2012

licenciat en dret per la Universitat de Barcelona l’any 1948, va viure a Tarragona pràcticament des del seu naixement, ciutat on desenvolupà tota la seva activitat professional al capdavant del seu despatx d’advocat. Es va casar l’any 1960 amb Aurora Aubach i Guiu —mestra, que vivia i treballava a Barcelona— amb qui va tenir cinc fills. Ha estat una persona estretament vinculada a l’activitat esportiva, cívica i política de la ciutat de Tarragona. En l’àmbit esportiu en podem destacar que va ser soci del Reial Club Nàutic de Tarragona (en va ser tresorer), soci del Club Natació Tàrraco i del Club de Tennis Tarragona. En relació a l’activitat cívica i social destacaríem que fou membre de la Reial i Venerable Congregació de la Puríssima Sang (va formar part, en diverses ocasions, de la seva Junta); membre dels Il·lustres Col·legis d’Advocats de Tarragona i Reus (va formar part en diverses ocasions de les seves Juntes de Govern); vicepresident del Tribunal Tutelar de Menors de Tarragona (nomenat l’any 1960) i posteriorment en fou el president (nomenat l’any 1961 i fins l’any 1987); membre actiu de Pax Christi, moviment internacional catòlic per a la pau, a finals dels anys cinquanta i també de Justícia i Pau; soci fundador de l’Escola Pax de Tarragona, amb la seva esposa, l’any 1963 —un grup de pares amb inquietuds pedagògiques va creure en un nou projecte educatiu, que en aquella època podia semblar utòpic; membre, també amb la seva esposa, des de l’any 1964, dels Equips de la Mare de Déu (moviment catòlic internacional de laics, format per matrimonis); director d‘EMI (Escuela de Mandos Intermedios); formà part del grup promotor de la Llibreria La Rambla de Tarragona, l’any 1968 (entitat catalanista i progressista); promotor de La Marxa de la Llibertat, l’any 1976; membre fundador d’Òmnium Cultural a Tarragona, va ser vocal de la junta del Tarragonès des de la seva fundació fins al 1976; promotor i subscriptor del diari AVUI, des del primer moment, l’any 1976; promotor del Congrés de Cultura Catalana, anys 19761977; president de l’Associació de Pares d’Alumnes del Col·legi l’Ensenyança; membre del Consell Econòmic de la Universitat Rovira i Virgili, en representació dels interessos socials, nomenat l’any 1992; membre del Consell Social de la Universitat Rovira i Virgili, en representació del Govern de la Generalitat, nomenat l’any 1995 i posteriorment l’any 1999. La sessió constitutiva del dia 30 de juny el va nomenar vicepresident. Al llarg de la seva vida, va ser membre col·laborador d’un gran nombre d’entitats i associacions socials, com ara: Càritas, Creu Roja, Cristianisme i Justícia, Fundació Arrels, Fundació Vicenç Ferrer, Justícia i Pau, Metges Sense Fronteres... Finalment, el seu compromís polític el porta a finals del franquisme a afiliar-se a Unió Democràtica de Catalunya, i organitzà

Enric Vendrell i Duran i, al costat, Enric Vendrell amb els seus cinc fills i la seva esposa - Fotos: Arxiu famililar

Enric Vendrell i Duran

el partit a la ciutat de Tarragona. A les eleccions constituents de l’any 1977 fou candidat a senador per Unió Democràtica de Catalunya, a la candidatura per Tarragona de la coalició “Democràcia i Catalunya”; director general de Justícia i Dret de la Generalitat de Catalunya (1980-1981); director general de Protecció i Tutela de Menors de la Generalitat de Catalunya (1981-1984); diputat al Parlament de Catalunya, de la II i III legislatures (del 17 de maig de 1984 al 4 d’abril de 1988 i del 16 de juny de 1988 al 21 de gener de 1992); senador en representació del Parlament de Catalunya, a la II, III i IV legislatures. L’any 2009 s’adhereix a l’associació independentista Sobirania i Justícia. De tota la seva activitat política i social, cal destacar el seu ferm compromís pels drets humans (fou el promotor de la declaració dels Drets dels Infants del Govern de Catalunya; ponent al Senat per a la reforma del Codi Penal on va defensar la supressió definitiva de la pena de mort a l’estat Espanyol; membre d’una associació internacional de Jutges de menors, etc.). Mai es va desvincular de Bellaguarda, on va mantenir casa oberta i on hi anava sovint, aconseguint traspassar als seus fills l’amor i estima per aquest municipi. Sempre el va preocupar el desenvolupament i progrés del municipi, donant tot tipus de facilitats i col·laborant en tot allò que estava al seu abast. En el seu dia va fer donació al municipi dels terrenys necessaris per a la construcció de les piscines, de la pista poliesportiva i també per a la sala polivalent o de ball. Seguint la seva voluntat, va ser enterrat a Bellaguarda el 12 de setembre de 2012.

118

Robert Vendrell i Aubach Fill d’Enric Vendrell i Duran

Les Borges Blanques

er a una població com les Borges Blanques és un veritable honor poder compartir amb vosaltres la publicació d’aquest llibre, un exemplar únic que de ben segur us captivarà. Vull fer-ho per mitjà de la vida de tres personatges il·lustres del nostre municipi, del patrimoni històric i del llegat cultural que compartim tots i cadascun dels 6.103 borgencs. La resta, mentre us animeu a visitar-nos, podreu fer un intens i profitós recorregut pel nostre territori, terra de tradicions i de sentit profundament catalanista. Un territori, les Borges Blanques, que es caracteritza per la semiaridesa del seu clima, el que permet desenvolupar-hi conreus, oliveres, ametllers i vinya, adaptats a suportar condicions adverses. No obstant, gràcies a la forta determinació de la gent i a l’estima per la terra, hem aconseguit aturar la progressiva tendència al despoblament, i convertir-nos en una terra pròspera, creadora d’emprenedors i capaç d’exportar productes d’altíssima qualitat com el millor verge extra del món, i de donar a conèixer arreu els beneficis de la cultura de l’oli i de la gastronomia garriguenca. El palau del Marquès d’Olivart, les cabanes de volta, la bellesa dels canals d’Urgell, el sempre present parc del Terrall, les porxades

de la Plaça, l’espai natural dels Bessons, els indrets de la Font Vella i Sant Salvador... són trets d’identitat del nostre municipi que ens fan enorgullir de ser i formar part d’aquesta comunitat, i de viure a les Borges. Només em resta agrair-vos el vostre interès i animar-vos a conèixer les Borges, recordant-vos allò que ens deia Víctor Hugo: “La grandesa d’un poble no es pot mesurar pel nombre dels seus habitants, així com no es mesura per la seva alçada la grandesa d’un home.”

Enric Mir i Pifarré Alcalde de les Borges Blanques

119

Les Borges Blanques

Les porxades de la Plaça de les Borges Blanques

Parc del Terrall a les Borges Blanques

l’estima per la terra

el notari i mecenes

Ramon Arqués i Arrufat

Les Borges Blanques

e jove, Ramon Arqués i Arrufat destaca per la seva capacitat intel·lectual i de treball. Provinent d’una família acomodada, estudia a l’Institut del Roser a Lleida, on acaba el 1892. Amplia els seus estudis a la Universitat de Barcelona cursant dues carreres simultàniament, filosofia i lletres i dret. Continua sent un estudiant brillant, amb unes de les millors qualificacions del curs. És en la seva estada a Barcelona que coneix Francesc Cambó, Ventosa Calvell i altres polítics propers a la Lliga Regionalista, que intenten captivar-lo cap a la política catalana; malgrat aquests intents, la política activa no el motiva i continua els estudis a Madrid, on es doctora en dret amb matrícula d’honor. Finalitzada la seva formació acadèmica, l’any 1900 es presenta a les oposicions de notari a Barcelona i aconsegueix la segona millor nota. Guanya la plaça de notari a la ciutat comtal. Renuncia a la plaça per retornar a la terra que el va veure néixer. Poc després d’una estada a Vilassar de Mar, el 1902 pren possessió de notari de les Borges Blanques. És a partir d’aquest moment que aplica totes les seves capacitats per desenvolupar la seva feina de notari amb un esperit bondadós i de proximitat com manen els cànons cristians. Les bones formes i l’esperit religiós són uns dels valors més reconeguts per la gent que el va tractar. Ràpidament s’adona de les mancances existents en l’ensenyament de les zones rurals i més concretament a les Borges Blanques, on treballa per implantar un convent de frares caputxins. Després d’un intent fallit que va durar sis anys per part dels frares de l’orde de la Mercè, el 1920 obre les portes el Col·legi de la Mare de Déu

Dibuix-retrat de Ramon Arqués i Arrufat fet per Maria Carme Benet

Ramon Arqués i Arrufat

Ramon Arqués i Arrufat, retrat de quan era jove

Juneda, 1874 - Les Borges Blanques, 1956

de Montserrat, de la congregació dels caputxins. Un altre projecte important és la seva participació en la creació del Sindicat Agrícola de les Borges, on deixa una important empremta fins a la seva mort. Les repercussions de la “guerra incivil” no van deixar al marge Ramon Arqués. A principis de l’any 1937 és empresonat a Lleida i posteriorment a la presó Model de Barcelona. El setembre de 1937, el jurat d’urgència de l’Audiència de Lleida li concedeix la llibertat provisional, però els esdeveniments viscuts i succeïts del moment el marquen fins a la seva mort. A més de notari i de viure la vida cristiana propera a sant Francesc, és un home que treballa per la cultura catalana. Humanista i activista cultural, publica diversos treballs i articles en revistes d’àmbit nacional, amb aportacions significatives en els camps de la història i la filologia, amb col·laboracions destacades al diccionari de Mossèn Antoni M. Alcover, a l’Institut d’Estudis Catalans i al setmanari Lo Pla d’Urgell.

120

Isidre Pinyol i Cerro Historiador i gestor cultural

el president de la Generalitat de Catalunya

Francesc Macià i Llussà

Francesc Macià ja té casa

espai Macià és un centre d’interpretació i museu que neix amb una clara vocació d’esdevenir un punt d’aturada imprescindible del turisme que visiti les Borges Blanques i comarca. L’exposició permanent que porta per títol El viatge de Macià consta de fotografies, documents i audiovisuals que mostren la vessant personal, professional i política del que fou president de la Generalitat de Catalunya i diputat a Corts per les Borges Blanques de l’any 1907 a 1923. Tot i que Francesc Macià va néixer a Vilanova i la Geltrú, els seus pares eren fills de les Borges Blanques. Macià va conservar nombrosos records de la vila borgenca, on cada estiu s’hi traslladava la família amb tots els germans, i on la parada i fonda era la casa pairal dels avis. Després d’ingressar a l’exèrcit, va arribar a Lleida el 1887 per fer-se càrrec de la Comandancia de Ingenieros Militares. El 1895 va assolir el grau de comandant i el 1904, el de tinent coronel. Les seves relacions amb els cercles econòmics de la plana lleidatana van determinar el seu matrimoni el 1888 am Eugenia Lamarca i de Mier, filla d’Agapito Lamarca i Quintana, arquitecte i gran terratinent. El 1907 va acceptar ser el candidat de Solidaritat Catalana per les Borges i Barcelona al Congrés dels Diputats. Aleshores, sota l’amenaça d’un tribunal d’honor, va renunciar voluntàriament a la carrera militar, sortí elegit diputat per Barcelona i les Borges, es quedà amb l’acta de la població dels seus pares; i entre el 1907 i el 1923 serà el representant a Corts del Districte Borgenc. Cal mencionar que ja l’any 1892 fou nomenat fill adoptiu de les Borges Blanques, amb acord de tot el consistori.

Va estar afiliat a la Lliga Regionalista fins al 1912, però d’una manera més nominal que efectiva. Decebut pel fracàs de la coalició Solidaritat Catalana, va començar a acostar-se al republicanisme catalanista i a l’obrerisme. Aquesta radicalització explica que posés en marxa el partit independentista Estat Català l’any 1922. Exiliat amb motiu del cop d’estat del general Primo de Rivera, va iniciar una nova vida política —és l’època de l’intent d’invasió de Catalunya des de Prats de Molló, el 1926. En tornar de l’exili, el 1931, va participar en la creació del partit Esquerra Republicana de Catalunya. Després de la victòria electoral del seu partit, el 14 d’abril va proclamar l’Estat Català, integrat en la Federació de Repúbliques Ibèriques. Després de negociar amb el govern provisional de la República Espanyola, va acceptar la recuperació de la Generalitat de Catalunya, de la qual en fou nomenat primer president durant la Segona República. Francesc Macià va morir el dia de Nadal de l’any 1933. Tothom li deia amb simpatia l’avi, i es va convertir en un símbol de la voluntat d’afirmació nacional de Catalunya. En una visita a les Borges Blanques l’any 1933, Macià digué als seus electors “gràcies al poble de les Borges, Catalunya ha recuperat la seva llibertat”.

121

Josep Segura i Garsaball Coordinador-Documentalista Espai Macià. www.espaimacia.cat Les Borges Blanques

Les Borges Blanques

L’

El president Francesc Macià i les Borges Blanques. A la dreta, l’Espai Macià

Vilanova i la Geltrú, 1859 - Barcelona, 1933

l’advocat i polític

Pere Mías i Codina

Les Borges Blanques

Pere Mías i Codina

Pere Mías al seu despatx

Lleida, 1880 - Montpeller (França), 1941

ill d’Enric Mías Roca, de Lleida, i Francisca Codina Farrerons, de les Borges. Va estudiar dret a Barcelona, on fou soci fundador de l’Associació Escolar Republicana, adherida a la Unió Republicana. Membre de Joventut Republicana de Lleida (1903), en fou escollit regidor a la Paeria el 1905 i el 1909. Segons Conxita Mir s’apropà al republicanisme reformista de Melquíades Álvarez i el 1917 es va integrar a les files del Partit Catalanista Republicà, des d’on fou elegit diputat provincial pel districte de Lleida-les Borges Blanques en les eleccions de 1919 i 1923. A La primera dècada del segle XX s’instal·là a les Borges per exercir d’advocat, a més de tenir-hi grans propietats agrícoles, on militava a les files del Centre Democràtic i Republicà, del qual va ser membre de la direcció en diverses ocasions. Fou conseller d’Agricultura i Serveis Forestals i membre del Consell Permanent de la Mancomunitat de Catalunya el 1919, 1921 i 1923, des d’on promogué la reorganització de l’Escola Superior d’Agricultura i els Serveis Tècnics Agrícoles. També va ser Síndic del Canal d’Urgell i, durant la Segona República, de la Confederació Hidrogràfica de l’Ebre. Formà part de la Junta Provincial de Solidaritat Catalana en representació dels republicans, al costat de noms il·lustres com Alfred Pereña Rexachs i Pere Valldeoriola Andreu. El 14 d’abril de 1931 va proclamar la República Catalana a les Borges Blanques, com a president del Comitè local revolucionari. Va ser membre de la Diputació Provisional de la Generalitat pel districte de les Borges

Blanques per ERC i formà part de la comissió redactora de l’Estatut de Núria. Elegit diputat al Parlament de Catalunya el 1932, va ser nomenat conseller d’Agricultura i Economia entre el 24 de gener i el 4 d’octubre de 1933. Posteriorment encara seria sotssecretari del Ministeri de Treball del govern de la República Espanyola. Un cop esclatà la Guerra Civil s’hagué d’exiliar a França, on va morir el 1941. Expedientat pel Tribunal de Responsabilitats Polítiques el 1940, la multa de 10.000 ptes. la van haver de fer efectiva els seus hereus el 1943, dos anys després de la seva mort, un cop desestimada l’apel·lació de la sentència presentada davant del Tribunal Nacional. El diumenge 11 de juny de 1978 les seves restes foren inhumades al cementiri de les Borges en presència del president de la Generalitat, Josep Tarradellas, dels seus germans Eduard i Ricard, i les seves filles Lluïsa i Cecília.

Marc Macià i Ferrer Historiador

122

terra d’oliveres

Vista aèria de Bovera

Església parroquial de Sant Josep de Bovera

Bovera

nmig de la Vall Major emergeix el nostre poble, Bovera, el qual està situat a la dreta del riu de la Canam tot formant el límit entre les terres de la Ribera d’Ebre i les de Lleida. Al poble, amb uns 400 habitants aproximadament, hi domina l’església parroquial de Sant Josep, feta en l’època de transició del romànic al gòtic, on hi trobem un portal romànic. El campanar va ser restaurat l’any 2004 i es van arranjar les campanes antigues i es van instal·lar d’altres de noves, les quals es van batejar amb els noms de Maria, Josefa, Teresa i Nativitat. També cal destacar la plaça del poble amb detalls ornamentals i decoratius i on antigament hi hagué la bassa del poble. A cavall dels termes de la Granadella i Bovera hi ha el Mas del Senyor, que és un latifundi de l’antic llinatge dels Gustà Bondia. En l’actualitat es troba l’extensió més gran d’olivera del terme de Bovera. Caldria destacar la Cooperativa del Camp de Bovera on s’elabora l’oli Or del Terme amb el sistema continu, on es pot comprar i degustar l’oli. Cal fer també menció dels molins d’oli particulars com Oleic Bovera i Agrobovera.

Tenim la Casa de la Vila de nova construcció i l’Edifici del Centre Cívic i Social, on ben aviat s’ubicarà a les dependències superiors una biblioteca. Com a punt turístic cal destacar l’Alberg El Trosalet, on des del seu mirador podem veure les piscines municipals, la pista poliesportiva i la zona d’esbarjo. I com a punt d’interès dins del terme municipal de Bovera, cal destacar una explotació agrària ecològica, del grup TRENCA on es poden fer visites guiades per conèixer la natura, els animals i on elaboren productes ecològics.

123

Òscar Ricard Acero i Giral Alcalde de Bovera

Bovera

el metge psiquiatre i psicoanalista

Josep Beà i Montagut

Bovera

eix a Bovera el 23 de setembre de 1924 en el si d’una família humil. Fill de Pere i de Teresa, va ser el segon de quatre germans juntament amb la Magdalena i les bessones Fina i Maria. És l’únic fill baró, lo Pepito del Peret del Dona. Va cursar estudis primaris fins als dotze anys a l’escola del poble i de ben petit ja destacaven les seves aptituds per a les matemàtiques. El seu mestre Gonzalo Pérez Moltó explicà als seus pares la conveniència que continués estudiant encara que haguessin de fer un esforç excepcional. Tot i les restriccions econòmiques, així ho varen fer. Passada la Guerra Civil, als quinze anys, va anar a estudiar a Lleida. El primer any cursà Ingrés i Primer de batxillerat al col·legi Maristes. Posteriorment va anar a l’Institut on va cursar la resta de batxillerat en dos anys. Va residir en una pensió. Els dies de festa tornava a casa a ajudar els seus pares al camp, amb el ramat —el seu pare era pastor, descendia d’una família de pastors i pagesos de cal Dona. Les seves inquietuds el portaren als divuit anys a Barcelona per iniciar la carrera de medicina, que va acabar el 1949. Començà a treballar com ajudant a la clínica Torreblanca i com a intern a l’Institut Mental de la Santa Creu, on va fer de metge resident i va obtenir l’especialitat de psiquiatria. Deixà l’ Institut el 1959. El 1953 es casà amb Eulalia Torras Armangué, psiquiatra i psicoanalista de renom internacional, amb qui van tenir tres fills: Pere (1954), Núria (1956) i Òscar (1965). Mentre el Josep treballava i l’Eulalia estudiava per acabar la carrera de medicina van tenir l’ajuda dels pares del Josep. Tot i que no els hi agradava massa estar a Barcelona, els havien d’ajudar. Fou el primer psicoanalista de la Societat Espanyola de Psicoanàlisi (SEP) format a Barcelona, malgrat que va tenir que viatjar a França i Anglaterra per a supervisió i entrevistes de prova. En aquell moment la SEP era un grup d’estudi i calia viatjar sovint a l’estranger, era l’any 1957. La SEP esdevindrà Societat constituent de la IPA el 1959, on el Josep serà membre titular i analista didàctic. A la SEP va col·laborar amb tasques de formació i fou el seu president des de 1978 fins a 1984. Va ser metge de la seguretat social a Mataró, a l’Hospitalet de Llobregat i a Barcelona, i també tenia consulta privada de psiquiatria. El 1964, amb els doctors Jordi Font Rodon i Antoni Bové, participà en la creació de la Fundació Vidal i Barraquer, centre de salut mental, on hi feia consulta; creà grups terapèutics i supervisà d’altres professionals. Va ser membre del Patronat de la Fundació fins l’any 2010.

Josep Beà, l’any 1951, a l’Institut Mental. Al costat l’acte de l’homenatge que li van realitzar a Lleida, on apareix amb el Dr. Pedra (a l’esquerra de la foto ) i l’alcalde de Bovera (a la dreta de la foto)

Bovera, 1924

Col·laborà en diversos centres de psiquiatria i hospitals com a mestre, supervisor i assessor de Barcelona i de Lleida. Lo Pepito del Peret del Dona, com se’l coneix al seu poble, mai ha deixat de tenir-hi relació. Sempre que ha pogut, malgrat siguin unes hores, ha vingut a casa seva a veure la família, els amics, a passejar pel camp, a veure els ramats... amb la màquina de fer fotos penjada al coll marxava sempre amb un record. Ha portat el nom de Bovera per on ha anat, ha fet sentir les arrels del seu poble als seus fills, malgrat visquin a Barcelona. El fill gran Pere, la seva dona Vinyet i els seus néts, a dia d’avui, encara passen els dies més calorosos de l’any a la seva casa, que encara conserva. El dia 5 d’abril de 1995, se li va retre un homenatge a l’Aula Magna de la UdL (Hospital de Santa Maria) en agraïment a l’assessorament i la formació donada. En aquest acte hi havia representants de l’Hospital, el delegat territorial de Sanitat, la regidora de l’ajuntament de Lleida i l’alcalde de Bovera, el Sr. Ramon Farré, qui va nomenar-lo fill predilecte de Bovera amb l’entrega d’una placa commemorativa. Va ser tot una sorpresa per a ell. L’oncle Josep és una persona humil, bona persona, senzill, sempre ha demostrat la seva gran humanitat i sempre ha portat en el seu cor les seves arrels; de fill de pastor d’ovelles a baluard de la psiquiatria.

124

Pepa Beà i Escoda Llicenciada en geografia i història

Castelldans

Foto: Aias-editorial

iu el nostre poeta: “Totes les carenes que separen, geogràficament les Garrigues de l’Urgell, són magnífiques mirandes, ensems que muralles naturals, el portal de les quals és Castelldans.” Ubicada dalt d’un turó a 360 m d’alçada, la població de Castelldans es presenta balconada sobre la gran planura de regs de les poblacions del Segrià i les Garrigues Nord, els canals i sèquies de les quals proporcionen al paisatge un canvi total i el territori es cobreix de fruiters i conreus magnífics, deixant enrere els secans i arbustos aromàtics predominants a la banda sud del municipi. Des del Pla de les Forques i el Comellar de l’Infern al damunt del poble, es reparen també les Garrigues i serres de Prades i Montsant. La serra del Castell, tossal eminent, amb dues testes nues, constitueix un excel·lent mirador que domina totes les terres de Ponent. En aquest indret s’aixecava un poderós castell, del qual se’n té nova de la seva existència ja en el segle XI, en període andalusí, i on es mostra com la fortalesa musulmana més important a l’est del riu Segre. Però la primera referència documental de la que hi ha constància és del 1033, i hi apareix el terminum castri de Asinis com un dels límits fronterers del castell de Montclar. Les troballes de ceràmiques ibèriques pintades i també fetes a mà, fa plantejar la possibilitat d’una ocupació del turó en època ibèrica. L’any 1412 el monestir cartoixà d’Escaladei comprà el castell de Castelldans i en conservà la senyoria fins a la fi de l’antic règim. El prior de la Cartoixa exercia la jurisdicció senyorial en aquest terme on posseïa una considerable extensió de terra. Avui en dia encara es veuen restes arquitectòniques a l’indret on havia hagut la gran dependència del Priorat.

Durant la segona meitat del segle XVI, el castell de Castelldans serví de refugi a bandolers, tot i els esforços dels cartoixans per fer-los fora. Durant la Guerra dels Segadors, la fortalesa antiga s’encerclà d’una nova muralla seguint l’arquitectura militar francesa del moment. La mateixa funció defensiva tingué en la Guerra de Successió (1705-1707), la Guerra del Francès (1809) i la Primera Guerra Carlina. D’època medieval són també les restes de la part absidal d’una antiga església romànica ubicada als peus del castell ran del camí que va cap a Juneda , on es troba l’antic cementiri. L’església actual no s’edificà al mateix lloc que l’antiga, sinó al costat del monestir cartoixà; és una construcció del segle XVII, segons mostra la data de la façana de 1679. Al segle XIX es van dur a terme un seguit de reformes que modificaren l’estructura originària del temple. Presidint l’altar major hi ha la imatge de pedra policromada de la Mare de Déu amb el nen, la mateixa que presidia l’altar major de l’antiga església, des del segon quart del segle XIV. La imatge ha estat atribuïda a l’escultor de Montblanc Guillem Seguer.

125

Xavier López i Seuma Alcalde de Castelldans

Castelldans

Església de la Mare de Déu de l’Assumpció -

Foto panoràmica de Castelldans des de l’ermita de la Mare de Déu de Montserrat

balconada sobre la planura

l’escriptor i sacerdot

Modest Camí i Cristóbal

Castelldans

Mossèn Modest Camí i Cristóbal

La revista Vida Lleidatana va ressenyar les recerques arqueològiques de mossèn Modest Camí

Lleida, 1893 -1936

ascut a Lleida i ordenat el 1917, va coincidir amb un grup de religiosos il·lustrats, participants activíssims de la vida cultural lleidatana, que conreaven àmbits diversos. Modest Camí va formar part de la Lleida de primeries del segle XX, quan la ciutat endegava l’etapa del moviment cultural noucentista, en el marc del qual aparegué una gran generació d’homes brillants i implicats en la creació literària, la recerca científica i el desenvolupament del territori. Pel que fa a la seva activitat literària, va participar i obtenir reconeixement en els principals certàmens poètics del moment, organitzats per l’Acadèmia Bibliogràfica Mariana o en els recuperats Jocs Florals de Lleida. Així mateix, va realitzar monografies de caire històric, biogràfic i teològic. En la seva etapa com a vicari a Aitona i Seròs —és l’autor de la lletra i música dels Goigs del Sant Àngel d’aquesta vila— dugué a terme recerques arqueològiques per la zona del Baix Segre, que va ressenyar a la revista Vida Lleidatana. Rector de la parròquia de Castelldans des de començament dels anys trenta, era una persona conciliadora, de gran habilitat dialèctica, i compromès amb la formació intel·lectual dels joves. L’escriptor Miquel Lladó el descriu així: “Mossèn Camí era un home alt, sòlid, ben proporcionat, de cara noble, moviments calmosos i port majestuós. La seva figura, el seu llenguatge i els seus pensaments eren una imatge viva del seu mestre, Jesús de

Natzaret. La seva intel·ligència clara i la seva sensibilitat per a totes les disciplines, des dels treballs manuals fins a una composició musical, la redacció d’un poema o d’una obra teatral, el feien un home d’excepció.” L’estiu de 1936 i a causa de les hostilitats de grups d’incontrolats, hagué d’emboscar-se en diverses cabanes del terme de Castelldans. Malgrat l’ajut que rebé d’alguns vilatans que en coneixien la ubicació, la seva salut se’n ressentí. Malalt de febres palúdiques, es lliurà voluntàriament. Immediatament es disposà el seu trasllat a Lleida per tal de ser empresonat, circumstància que no es va donar atès que, directament, fou executat als voltants del cementiri de Lleida. El nom de Modest Camí forma part del llistat que integra una causa de beatificació de 136 membres de l’església que patiren la persecució religiosa durant la Guerra Civil.

126

Xavier Echauz i Fort Llicenciat en dret, nebot-nét de mossèn Modest Camí i Cristóbal

l’escriptor, periodista i editor

Miquel Lladó i Miquel

Miquel Lladó l’any 1972

iquel Lladó va ser un dels primers exponents de la represa cultural a les terres de Ponent després de l’ensulsiada de 1939. Autor d’una obra literària extensa que abasta tots els gèneres, va escriure articles i ressenyes pels principals diaris i revistes del país, va publicar vint-i-cinc llibres i en va deixar vora una quarantena inèdits. Lladó, un home fet a si mateix i de vocació autodidacta, provenia d’una humil família pagesa de Castelldans (Cal Cirera). Va viure directament l’experiència traumàtica de la Guerra Civil, fet que esdevingué un dels tòpics de la seva literatura. D’ençà l’any 1943, va publicar amb regularitat poemes al diari lleidatà La Mañana i a la revista Ciudad, mitjans a partir dels quals aconseguí entrar en contacte amb els personatges que regien la vida cultural del moment. El seu protagonisme va créixer i, a primers dels anys cinquanta, Lladó gaudia d’una notable popularitat obtinguda a partir de les seves publicacions, recitals poètics i guardons literaris. Tanmateix, i de forma progressiva, Lladó va allunyar-se dels cercles culturals de la capital del Segre, afins amb la ideologia de la dictadura, per passar a prendre una actitud de compromís cívic. Així, va publicar un dels primers poemaris en català després de la guerra a Lleida (Els anys, els dies i les hores, 1952), va ser pioner en reivindicar la figura i l’obra de Màrius Torres, i va divulgar l’obra d’Agelet i Garriga, Carles Riba o Manuel de Pedrolo, entre d’altres. Aquest compromís va suposar-li el recel i l’aïllament dels ambients on s’havia donat a conèixer, alhora que entrava en contacte amb els incipients moviments de recuperació de la catalanitat a Lleida.

Colpit per circumstàncies personals i amb dificultats econòmiques, es traslladà a viure a Andorra a mitjans dels anys seixanta, on endegà l’editorial Valls d’Andorra i la revista homònima. La seva correspondència mostra la vinculació amb els principals protagonistes de la cultura catalana del segle XX: Carles Riba, Joan Brossa, Marià Manent, Manuel de Pedrolo o Guillem Viladot. Obtingué nombrosos reconeixements i premis, i fou un habitual a les pàgines de Serra d’Or, Avui, Segre o Diari de Lleida. Autor d’un estil inconfusible, la seva poètica evolucionà cap a la poesia subjectivista, mentre que la narrativa és d’una expressivitat continguda, austera, amb referències testimonials, en la línia de la “literatura del jo”. Joan Triadú el considerà “un dels tres o quatre narradors que constitueixen l’avantguarda de la narrativa catalana actual”.

Eduard Batlle i Pomar Professor i col·laborador de la Càtedra Màrius Torres de literatura catalana

127

Castelldans

Caricatura de Miquel Lladó - Autor: Niko

Castelldans, 1919 - Andorra la Vella, 1999

el primer alcalde democràtic de Castelldans

Francesc Pau i Gómez

Castelldans

Francesc Pau i Gómez en diferents moments de la seva vida com alcalde de Castelldans

Castelldans, 1911 - 1986

uan s’iniciava la transició a la democràcia, després de quatre dècades de dictadura, en les primeres eleccions municipals, el poble de Castelldans va elegir alcalde en Francesc Pau Gómez, un home sobradament preparat per a la tasca política. Tenia un gros bagatge adquirit en una vida certament procel·losa. Havia estat un jove i significat militant d’Esquerra Republicana de Catalunya des dels temps de la Segona República. Va viure amb intensitat els temps de la dura contesa fratricida, en el si de l’exèrcit republicà, mentre el seu estimat Castelldans era durament castigat per la metralla de les tropes franquistes en el seu avanç des del front d’Aragó fins a Lleida. A la primavera del 1939, en Francesc Pau va escollir el camí de l’exili francès. A França va patir les difícils vicissituds dels expatriats en un estat francès recelós amb els republicans derrotats: va estar confinat a Argelés (de l’11 de febrer de 1939 al 23 de juny de 1939), incorporat a la Compagnie de Travailleurs Espagnols, a Saint Martin d’Entranes (del 24 de juny de 1939 fins al 20 d’octubre de 1939) i internat posteriorment a diverses institucions franceses fins que va ser deportat al camp d’extermini de Mauthausen on va romandre del 26 d’abril de 1941 fins el seu alliberament el 6 de maig de 1945. Era un home jove, alt i prim per naturalesa, però que havia superat aquell episodi d’un dels pitjors camps de concentració alemanys amb la seva enteresa de caràcter, el seu esperit fort, obert, positiu i lluitador. En les poques vegades que explicava anècdotes del camp, sempre reflectia quelcom positiu, malgrat viure i veure

l’extermini de milers de compatriotes. L’amistat, la solidaritat entre reclusos. Se n’orgullia d’haver après alemany, malgrat les nefastes condicions, i quan a la seva botiga de Cambrils, allà pels anys setanta i vuitanta, atenia algun client alemany, ho feia en la llengua teutona. Va viure uns anys entre França i Andorra i es va dedicar als negocis. Era una mescla de Quixot i Sanxo. Idealista per lluitar per un món millor, obert democràticament a totes les idees, però terriblement pragmàtic. Va fer la primera pela en el món del transport en el principat andorrà i va tornar a Castelldans, es va fer amb el control de les propietats familiars, va contraure matrimoni amb Maria Rebull i va formar una família. Assumí l’alcaldia amb il·lusió i entusiasme i afrontà la tasca política per a la que venia predestinat des de la joventut. Malgrat l’edat, va formar part del Consell Nacional d’ERC i va ser candidat per aquest partit en les eleccions al Parlament de Catalunya.

128

Àngel Copete i Valero Mestre d’ensenyament i llicenciat en història moderna

Cervià de les Garrigues

ervià, d’hiverns molt freds i estius molt calorosos, està situat a la vall del riu Set i va ser fundat a l’any 1202. Tenim un peculiar paisatge format per boscos de pins, alzines, romers, etc. Si us endinseu en ell podeu trobar una tranquil·litat que no us deixarà indiferents. També hi tenim muntanyes que ens fan gaudir d’unes vistes precioses de tot el poble i de les serres de la Llena i el Montsant. El nostre poble és principalment agrícola i els conreus estan formats sobretot per oliveres centenàries que ens donen un oli verge extra groc i verd d’immillorable qualitat elaborat per la nostra Cooperativa del Camp, i també hi abunden els camps d’ametllers. Camps on hi trobem les cabanes de volta (típica construcció garriguenca), la majoria de les quals estan perfectament conservades i en ús. L’any 2013 es va complir el centenari de l’edifici de la Casa de la Vila, que és destacable per la seva construcció majestuosa totalment de pedra i que és admirada per tothom qui el ve a visitar. L’arquitecte elegit per al projecte de la casa consistorial fou Francesc de P. Morera i Gatell, que en aquell moment ocupava el càrrec d’arquitecte municipal de la ciutat de Lleida. També cal esmentar l’església parroquial que és dedicada a sant Miquel Arcàngel i que fou reedificada el segle XVIII.

A 3 Km tenim l’antic poblat de Les Besses (1225), on encara s’hi conserva la petita església de Santa Maria on cada any, per la Pentecosta, s’hi fa un aplec de germanor entre la gent del poble i tothom que ens visita. Cervià no és un lloc de pas: la geografia i les comunicacions no ho posen fàcil per descobrir aquest poble amb vida pròpia. Si vols conèixer millor el nostre poble et trobaràs amb persones obertes i agraïdes pel teu interès. I si t’hi endinses per escoltar millor el seu batec, veuràs que hi ha un teixit social molt participatiu. Els qui hi vivim, del nostre aïllament en fem un repte d’inquietuds, amb ganes de viure les realitats de cada moment històric del nostre país. Com alcaldessa us convido a visitar-nos i de ben segur us podreu sentir com a casa vostra. Mercè Rubió i Carré Alcaldessa de Cervià de les Garrigues

129

Cervià de les Garrigues

Cabana de volta a Cervià de les Garrigues

Vista panoràmica de Cervià de les Garrigues

no s’hi va, s’hi ha d’anar: bell paisatge de pedra seca

l’activista cultural

Miquel Martí i Pastó

Cervià de les Garrigues

l Miquel Martí o Miquel del Roig, com se’l coneixia, va néixer en el si d’una família humil, pagesa, amb certa predilecció per la música, especialment per part del seu pare, en Miquel Martí Aldaverd, cantaire i, posteriorment, president de l’orfeó El Rossinyol de les Garrigues El Miquel Martí fou un home de fortes conviccions, compromès i clar defensor de la llengua i les tradicions culturals catalanes al llarg de tota la seva vida, però sempre des d’un segon pla, amb humilitat, sense escarafalls ni protagonismes, des de la discreció. Picant pedra, molta pedra, i engrescant a la gent, des dels més petits al més grans, aconseguí marcar moltes generacions de cervianencs. Un autèntic anònim excel·lent. Després d’unes èpoques glorioses de la coral El Rossinyol de les Garrigues i quan semblava que la decadència s’emportaria per davant l’entitat, allí estava ell per donar-li nova vida i nova esperança. Era el 1973 quan recuperà, amb la complicitat d’altres, una coral ferida de mort. La tenacitat i la il·lusió per retornar el cant coral a Cervià el portà a ser el personatge clau perquè la població acollís el IXè Aplec de Corals de les Terres de Lleida el 9 de juny de 1974. Més de 1.000 cantaires d’arreu de les terres de Ponent feren una actuació conjunta a l’església parroquial. La sardana també era una de les seves debilitats. Incomptables joves cervianencs n’aprengueren a ballar gràcies a ell. El dia 15 d’octubre de 1969 crea l’Agrupació Sardanista, on s’hi formen dues colles per participar als concursos de sardanes. La colla gran portarà el nom de Revolució Dansaire i la colla infantil el de Els Cervatells Dansants. Més endavant apareixerien la colla Els Enjogassats Cervatells i finalment la colla Fresc Oreig, formada per nens i nenes entre set i deu anys.

Placa d’homenatge a Miquel Martí Pastó per la seva trajectòria cultural al poble. Acte celebrat per la Festa Major de Sant Miquel, 09/2011

Foto cedida per Josep Rubió Sobrepere

D’esquerra a dreta: Josep Rubió Sobrepere, Sebastià Martí Muntanyola i Miquel Martí Pastó. III Trobada d’Estudiosos de les Garrigues. 3 novembre 2001. Cervià de les Garrigues

Foto de Miquel Martí i Pastó - Foto: Arxiu familiar

Cervià de les Garrigues, 1924 - 2011

També hem de parlar de la seva implicació al butlletí El Cérvol, publicació local de caràcter mensual que naixia el març de 1973 dins la Biblioteca Popular de Cervià. En Miquel va ser membre de la Junta de la Biblioteca Popular l’any 1975 i a des de llavors va formar part de moltes juntes i equips de redacció de El Cérvol fins l’any 2005. Va ser motor i puntal, durant anys, de l’Aplec de les Besses. Va participar en diferents edicions de les Trobades d’Estudiosos de la Comarca de les Garrigues. La seva ruta literària, Passejant-nos pel riu Set, evoca un paisatge que ens permet conèixer l’evolució de la història i de les gents que han habitat anteriorment en la nostra mateixa terra i que, amb el pas del temps, han caracteritzat el paisatge amb les seves tècniques i cultures materials. El Miquel era un home dedicat a la cultura i per la cultura, Cultura en majúscules. Jo no tinc cap altre record, de més jove, que no veiés el Miquel implicat en l’esdeveniment cultural de torn al poble. Senzill, sense agafar protagonismes, disposat a ajudar i a participar en tot allò que feia falta, en donar aquelles explicacions necessàries..., sardanes, coral, Besses, Cérvol..., sempre hi era, amb la discreció i l’anonimat que el caracteritzaven.

130

Josep Rubió i Sobrepere Doctor en història contemporània i professor de l’INS Josep Lladonosa de Lleida

el músic i secretari

podia haver estat la seva última participació com a director. El mateix 1913 fou substituït per Ramon Muntanyà Corretgé. L’any 1916, i com que els fills ja eren grans i cursaven estudis, l’Eudald presenta la seva dimissió com a secretari local; era el 2 de gener. De llavors ençà el matrimoni Melendres-Rué va anar a viure a Tarragona, concretament a la Rambla de Sant Joan, avui Rambla Nova. L’Eudald va seguir donant classes de piano a escoles i institucions. Va tocar també en un conegut local tarragoní conegut popularment per Tiburón (oficialment, Salón Moderno).

131

Eudald Melendres i Mata Advocat i nét d’Eudald Melendres Clarà i Teresa Rubió i Germà, excantaire i expresidenta de la coral El Rossinyol de les Garrigues

Cervià de les Garrigues

ill d’Eudald i Gertrudis, Eudald Melendres i Clarà procedia d’una família arrelada a la ciutat de Tarragona, també coneguda amb el cognom de Malendras i Malendres. Ingressà al seminari de Tarragona i compaginava els seus estudis eclesiàstics amb els de música, arribant a ser deixeble de l’organista i compositor vallenc Ramon Bonet Vallverdú. A causa d’una malaltia va haver de deixar els estudis eclesiàstics, tot i que havia guanyat l’oposició com a organista de La Seu d’Urgell, càrrec que, lògicament, no va poder ocupar. Va establir amistat amb el musicòleg, compositor i publicista Miquel Rué i Rubió, fill de Cal Marconet de Cervià, considerat una de les màximes autoritats de l’època en relació al cant gregorià i la música popular catalana. Fruit d’aquesta amistat va ser la coneixença amb la germana del Miquel, Concepció, amb qui Eudald es va casar el dia de Sant Jordi de 1894. El matrimoni va anar a viure a Girona, atès que el Miquel va ser nomenat mestre de capella de la Seu gironina i va demanar l’ajut de l’Eudald. Aquest també donava classes de piano i va crear una coral a Girona. Aquestes circumstàncies van fer que gairebé tots els fills del matrimoni fossin gironins de naixement: Assumpció, Eudald, Josep M., Jaume i Miquel. El matrimoni Melendres-Rué es va traslladar a viure a Cervià; era el 1910. Eudald va ser nomenat secretari accidental de l’Ajuntament el 17 de juliol d’aquell any. A Cervià va nàixer la filla petita del matrimoni, Montserrat. Després de la dissolució de la societat coral La Ponsella, el 8 de maig de 1911 naixia El Rossinyol de les Garrigues, essent els seus fundadors Ramon Saperes, Benet Rubió, Josep Farré, Lluís Manresa, Bonaventura Espasa (primer president) i Eudald Melendres Clarà com a director. El debut de la coral, així com l’estrena del primer estendard, es produí aquell mateix any, concretament el dia 29 de setembre, Festa Major de Sant Miquel. S’interpretaren tres peces a la Plaça Major del poble: Arre Moreu, La donzella de la Costa i una adaptació del Cant de la Senyera, feta pel mateix Eudald Melendres. Ben aviat, la coral s’adherí a la Federació dels Cors de Clavé. Dels 53 cantaires primerencs, formada únicament per membres masculins, es va passar, a la dècada dels anys quaranta, a un total de 183, essent aquell període (1946-1952) el de màxima esplendor d’una coral ja convertida en orfeó. El 30 de setembre de 1913 es produiria la inauguració de l’actual edifici de l’Ajuntament de Cervià de les Garrigues, obra de l’arquitecte Francesc de P. Morera i Gatell, on hi actuà la coral El Rossinyol de les Garrigues, dirigida pel mateix Eudald, en la que

Família Melendres-Rué: Drets, d’esquerra a dreta, Eudald (advocat), Miquel (canonge i poeta), Assumpció, Josep M. i Jaume (ambdós banquers). A baix, d’esquerra a dreta, Montserrat (mestra i pedagoga), Concepció Rué (Cal Marconet de Cervià) i Eudald Melendres (músic i secretari) - Foto Arxiu Familiar

Tarragona, 1878 - 1928

Representació de la societat coral El Rossinyol de les Garrigues, principis anys 20

Eudald Melendres i Clarà

la religiosa i mestra

Josepa Mercadé i Recasens

Cervià de les Garrigues

l 8 de desembre de 1889, al poble de La Riera de Gaià (Tarragonès), naixia la nena Josepa Mercadé Recasens, filla de Joan i Josepa. El dia 6 d’abril de 1911, la jove Josepa ingressà com a postulant a la congregació de les Carmelites Missioneres Descalces de la Tercera Orde de la B.V.M. del Carme, a Tarragona. El 7 d’octubre de 1911 prengué l’hàbit carmelità de la congregació, com a novícia, essent-li imposat el nom de germana Josepa de la Santíssima Trinitat. L’any 1924 va ser destinada, definitivament, a la Casa-Col·legi de Sant Joan de la Creu de Cervià de les Garrigues, on havia d’exercir la seva vocació religiosa d’educadora al llarg de tota la vida. La missió principal de la germana Josepa com a pedagoga va ser l’atenció als pàrvuls a l’anomenat col·legi de les monges, tal com era conegut popularment a Cervià aquell convent. Innombrables generacions de nens i nenes del poble van passar per les seves mans, sobretot en períodes d’hivern durant el temps de la collita de les olives. Els pares i avis anaven a collir i deixaven els nens i les nenes al parvulari de les monges, sota la custòdia de la germana Josepa que n’era l’encarregada i màxima responsable. És per això que tothom la recorda com una mare de tot el poble. Quan va esclatar la Guerra Civil, ella era a Cervià. Més d’una família del poble es va implicar en l’acolliment de les monges, fins al punt d’emportar-se-les a casa seva per tal de salvaguardar-les de la guerra. El convent va ser saquejat i la capella destruïda totalment. Durant la guerra l’ocuparen refugiats del front de Madrid. En acabar-se la contesa, l’any 1939, les monges van tornar al poble, però es trobaren el convent en un estat ruïnós i inhabitable.

Germanes Carmelites Descalces a Cervià finals dels anys cinquanta. D’esquerra a dreta, a dalt, germana Josepa, germana Soledat i germana Dolors. A baix, germana Agnès

Germana Josepa homenatjada a Cervià de les Garrigues

La Riera de Gaià, 1889 - Cervià de les Garrigues, 1962

L’Ajuntament decidí, en lloc de rehabilitar aquell edifici, comprar‑ne un altre i adaptar-lo com a convent nou. L’any 1940, doncs, les monges s’instal·laren a la nova casa. Una tasca complementària de la germana Josepa, i també de les altres religioses, era l’assistència a la gent gran i als malalts, sobretot en els darrers moments de la seva vida, car, quan una família tenia problemes amb els avis i malalts terminals, elles hi acudien per vetllar-los durant la nit i, si arribava el cas, també vestir els morts o vetllar els difunts; d’aquí ve el sobrenom de monges de la vetlla. A primera hora de la tarda del dia 16 de juny de 1962, vigília de la festa de la Santíssima Trinitat, morí a Cervià de les Garrigues la germana Josepa, als setanta-tres anys d’edat. El seu traspàs va significar per a tot el poble el dol d’un ésser entranyable que va deixar el perfum d’una memòria que mai no s’arribà a esvair. Tothom la recorda amb gran veneració, tal i com ho testifica la crònica d’aquella hora. Les monges marxaren definitivament de Cervià l’any 1964, després de vuitanta-set anys d’estada al poble.

Maria Martí Baiget Bibliotecària i filòloga Cap de la Biblioteca de la Facultat de Ciències Jurídiques de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona i exalumna de la germana Josepa

132

El Cogul

l terme municipal del Cogul, de reduïda extensió (17,51 km2 ), és situat a l’extrem de ponent de la comarca, en contacte amb el Segrià. El riu Set travessa el territori pel sector NE i rep petites rieres. I el poble del Cogul es troba a 279 m d’altitud, a l’esquerra del riu Set. El nucli antic havia format una vila closa i conserva alguns dels antics edificis dels segles XVI i XVII, que li donen l’aspecte típic de població medieval. L’església parroquial de Santa Maria és un exemplar barroc del segle XVIII —des del segle XVI s’hi venerava el famós Crist del Cogul, imatge destruïda el 1936. El lloc del Cogul fou repoblat, com altres indrets de les Garrigues, per la casa de Cervera; i cedit posteriorment a la casa de Pallars, però aviat el monestir de Poblet n’adquirí la senyoria. El lloc romangué dins el domini de Poblet fins a l’abolició de les senyories (1835). Un abat destacat de Poblet, Fèlix Genover (1729-1732), antic catedràtic de teologia a Lleida (1699) i de Cervera (1717), havia estat rector del Cogul. En la Guerra del Francès, les tropes napoleòniques ocuparen el poble (1810-1814); el sometent del Cogul havia participat en moltes accions i alguns veïns pagaren amb la vida la seva oposició. L’any 1919 es va fundar el Sindicat Agrícola Societat del Progrés, que va durar fins la Guerra Civil Espanyola. El 1950, després d’anys

de repressió, es va permetre la seva nova obertura. Això sí, el seu antic nom es va canviar pel de Cooperativa Camp de Cogul, i és on es fa l’oli d’oliva arbequina i també es dediquem a la producció de les ametlles. A més també hi ha una empresa familiar que produeix oli. El Cogul és famós per les seves pintures rupestres de la Roca dels Moros on es pot veure un grup de dones ballant i algunes escenes de cacera. Aquest conjunt rupestre està considerat un dels jaciments d’art rupestre més importants i coneguts de la península ibèrica, sent el conjunt rupestre més significatiu de Catalunya. Juntament amb el conjunt de les representacions d’art rupestre de l’arc mediterrani ibèric, és Patrimoni Mundial de la UNESCO des de l’any 1998. També s’han de visitar les tombes del Saladar.

133

Aias-editorial

El Cogul

Església parroquial de la Mare de Déu de l’Assumpció

Vista panoràmica del Cogul - Foto: Aias-editorial

conegut per les pintures rupestres

el sacerdot i màrtir

Ramon Huguet i Miró

El Cogul

A l’esquerra, Mn. Ramon Huguet i, al costat, foto de la balma de la Roca dels Moros - Fotos: Josep Ramon Gallart

Sunyer, 1874 - Lleida, 1936

ot i que mossèn Ramon Huguet no era fill del Cogul, el seu nom ha quedat vinculat a aquesta població garriguenca, perquè va ser ell qui va donar la notícia de l’existència de les pintures rupestres de la balma de la roca dels Moros, avui coneguda i reconeguda nacionalment i internacional. Ramon Huguet i Miró va néixer el 23 d’agost de 1874 al poble de Sunyer (Segrià), a cal Clotxes, en una família pagesa. Era fill d’Antoni Huguet Huguet i de Francesca Miró Anglés, tots dos naturals del mateix poble. Finalitzats els estudis primaris a l’escola de la seva població natal, va ingressar al Seminari de Lleida on va cursar els estudis sacerdotals, en els que va destacar en llatí, humanitats, filosofia, sagrada teologia i per la seva capacitat intel·lectual. Fou ordenat sacerdot el 4 de juny de 1898 pel bisbe Josep Messeguer i Costa a la capella del mateix seminari. Després de l’ordenació, el 1899, el seu primer encàrrec va ser de coadjutor de la parròquia d’Almatret (Segrià). El 1903 va ser nomenat ecònom de la del Pradell fins a finals de setembre de 1904, quan va ser nomenat rector de la parròquia del Cogul (les Garrigues) on hi va romandre fins a principis de maig de 1910, per passar a ser rector del Soleràs (les Garrigues). Durant la seva estada al Cogul, va desplegar una gran activitat arqueològica amb la localització de jaciments de diverses cronologies i va comunicar a l’Institut d’Estudis Catalans l’existència de la necròpolis de tombes excavades a la roca del Saladar, i sobretot de les pintures rupestres de la balma de la Roca dels Moros, descobriment que tingué un gran ressò tant a nivell nacional com internacional, perquè era el primer conjunt pictòric on apareixien figures humanes.

El 25 d’abril de 1913 se li adjudica, amb plenitud de drets, el benefici laïcal de la Catedral de Lleida, sota l’advocació de l’Assumpció de la Benaventurada Verge Maria, Sant Pere Apòstol i Sant Francesc d’Asís, benefici fundat pel canonge Pere Vidal, fill de la Granadella, el 2 d’octubre de 1699, i a principis del mes de juny pren possessió del beneficiat. L’any 1914, amb ocasió del centenari de l’acabament de la Guerra del Francès, publicà diàriament al Diario de Lérida un article amb els esdeveniments i fets més destacats de cada dia, dels set anys que va durar aquesta contesa bèl·lica. Aquests articles, corregits i ampliats, foren recollits, l’any 1915, en el volum Efemérides de la Guerra de la Independencia en Catalunya. Va col·laborar, també, en la reorganització del Museu Diocesà. Des de 1917 fins a 1934 va publicar prop d’una quarantena d’interessants articles de temàtica històrica, folklòrica i arqueològica a la revista Esperanza, editada pel Seminari de Lleida. A l’inici de la Guerra Civil, el 22 de juliol de 1936, fou assassinat per uns milicians al mateix carrer de la Palma de Lleida, prop la Catedral Nova, on tenia el seu domicili.

134

Josep Ramon Gallart i Fernández Arqueòleg

L’Espluga Calba

l poble de l’Espluga Calba se situa al fons de les valls de Matallonga i de Cortals. El terme municipal té una extensió de 25,55 Km2. En aquest territori tan accidentat, assentat sobre diverses coves cobertes per lloses de pedra que actualment s’utilitzen com a cellers per la seva bona temperatura, hi viuen 405 habitants. Població agrícola de secà amb cultius d’ametllers, oliveres de la varietat arbequina, cereals i vinya. Tenim una cooperativa agrícola on es produeix oli d’oliva i també una cooperativa tèxtil on hi treballen unes vuitanta persones. El lloc de l’Espluga Calba va ser una fortalesa àrab avançada, del valiat de Ciurana, i la seva antiga església de Santa Maria era una mesquita durant la dominació musulmana. Al bell mig del poble hi ha el majestuós castell de pedra, del segle XIII, on es poden fer visites guiades els diumenges al matí, o concertant visita a l’Ajuntament. Va ser antic punt de trobada de l’orde de Sant Joan de Jerusalem; a l’Aula Magna es pot admirar un fresc que representa la donació de la primera Carta de Població de l’Espluga Calba. Al Pati d’Armes podem veure una gran pica de pedra que es feia servir per guardar l’oli; també hi ha la sala de l’Orde de Malta, una sala d’exposicions i un museu de la pagesia. És necessari donar a conèixer que la repoblació del terme de l’Espluga Calba va rebre una important empenta de Ramon Berenguer IV, que sense haver ocupat la comarca de Lleida i durant el setge a la ciutat de Tortosa, el 22 de desembre de 1148, atorgà la

carta de població de la vila a favor del seu batlle, Porcel de Cervera, i dels quatre cultivadors Vives de Crusillada, Guillem Bertran, Arnau Bosquet i Mir de Fluvià, sense assenyalar límits al terreny i amb l’única percepció per al donat d’un cànon agrari per a collites. L’església parroquial de la Immaculada Concepció és del s. XVIII; va ser edificada al mateix lloc on hi va haver l’anterior, si bé calgué utilitzar la meitat del cementiri —que era al costat— una part de l’antiga abadia, la casa de la vila i altres de particulars. A la façana principal de l’església hi ha una imatge de la Immaculada Concepció, patrona de la vila; als laterals hi trobem el sol i la lluna. L’any 1991, l’artista Josep Minguell va dur a terme la restauració de les pintures que l’any 1954 pintà el seu pare, Jaume Minguell, i la realització d’uns impressionants frescos a la capella del Santíssim.

135

Josep Cunillera i Boldú Alcalde de l’Espluga Calba

L’Espluga Calba

Façana principal del castell de l’Espluga Calba

Panoràmica de l’Espluga Calba

un poble amb història

l’historiador local

Ramon Balsells i Bernet

L’Espluga Calba

amon Balsells i Bernet va néixer a l’Espluga Calba el 25 d’octubre de 1915. Va ser el tercer de deu germans. Als dotze anys va ingressar al noviciat dels claretians i allí va iniciar els estudis de batxillerat i altres inherents a l’orde dels Fills del Cor de Maria. En iniciar-se la revolta del 36 va haver d’interrompre la seva formació religiosa. En finalitzar la Guerra Civil va tornar a l’Espluga Calba i, treballant al camp va anar convivint amb la resta de ciutadans del poble. Home inquiet i dotat d’un bagatge cultural notable, adquirit en la seva etapa d’estudiant, es va esforçar per crear, juntament amb altres col·laboradors, la Cooperativa del Camp Espluguenca, bastint unes instal·lacions que avui encara perduren i que van incidir molt positivament en l’aprofitament econòmic dels fruits del camp, tals com la vinya i l’olivera. Va ser un home compromès amb les seves arrels i la seva gent. Aquests són dos qualificatius notables que varen esdevenir el pal de paller del seu treball. Ja jubilat, va dedicar el seu temps lliure a ordenar i classificar l’arxiu municipal. Documents molt antics i d’un gran valor històric de la nostra vila els va recuperar i catalogar. Va consultar i recollir molta informació referent a l’Espluga Calba de l’arxiu de la Corona d’Aragó i també dels llibres parroquials dipositats a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Avui, molta d’aquesta informació resta a la disposició del públic en una sala de l’Ajuntament. Qualsevol excusa era bona per anar a buscar informació, per saber més coses cada dia. En ell traspuava una vocació didàctica.

A la dreta, el dia de tots Sants de l’any 1992, al cementiri de l’Espluga Calba

Ramon Balsells llegint el seu poema Les benaurances de l’ancià a la IX Trobada de la gent Gran de Les Garrigues (Els Omellons, any 1998)

L’Espluga Calba, 1915 - 2000

Volia que per mitjà del llenguatge fàcil i entenedor tots sabéssim més dels nostres orígens i els costums que envoltaven els nostres avantpassats. Va ser un treball discret, quiet i callat, però que ha deixat una gran empremta en tots nosaltres. Va ser l’autor de la lletra de l’himne del nostre poble a la que mossèn Anton Bru, rector d’Arbeca, va posar la part musical. Els pobles que es valoren a si mateixos tenen el deure de ser especialment agraïts amb qui ha col·laborat directament a buscar i mantenir la seva identitat. Ramon Balsells va morir a l’Espluga Calba el dia 20 d’octubre de l’any 2000. L’Ajuntament ha dedicat el seu nom a l’Arxiu Municipal.

Ramon Maria Balsells i Sesplugues Fill de Ramon Balsells i administratiu

136

el sacerdot

Joan Llort i Badies

Aquesta idea va trencar motlles, ja que aquests pobles no havien tingut mai tradició tèxtil i per aquesta raó va caldre buscar i buscar suport a empreses del ram, amb comerciants solvents preferentment a l’àrea d’Igualada, Terrassa i Sabadell. Varen creure en la seva persona i en el seu projecte i es va tirar endavant. El seu desenvolupament podem dir que ha proporcionat una estructura de treball forta i sòlida, una economia solvent per als seus habitants i tot plegat ha proporcionat l’estabilització i/o el creixement del nombre d’habitants i una revalorització de la comarca. A més, amb ell al capdavant, s’ha restaurat i millorat l’església, la parròquia de la Immaculada Concepció, dotant-la de frescos que ofereixen unes obres pictòriques plenes de vida. Mn. Joan Llort ha treballat de manera decidida per la convivència, pel benestar de les persones a nivell espiritual i material. Sempre ha donat mostres d’home emprenedor i amb molt de coratge davant dels reptes. El seu pas estarà marcat pel compromís, la lleialtat i per l’impuls de tirar endavant projectes que beneficiïn les persones. El seus missatges a través de les homilies breus i concises, seran i són recordats per tots els que hem tingut el privilegi de ser al seu costat. Tot això i més és l’obra d’un home entregat a un poble, tot i que no podem descuidar-nos de les limitacions que té com a humà i que en el fons vol dir: home amb virtuts i defectes. L’any 2014 se li concedeix la Creu de Sant Jordi de la Generalitat. Aquest guardó és considerat el de més prestigi dels que atorga el Govern de Catalunya.

137

Rosa Maria Codines i Farré Inspectora d’ensenyament

L’Espluga Calba

ls límits de la comarca lleidatana de l’Urgell, trobem el poble de Guimerà, un poble amb història, caràcter, inquietud i, sobretot, encant. El territori, partit per la presència del riu Corb, té al marge dret una serra eixuta amb presència de roca calcària amb poca vegetació, i com a teló de fons sobresurt, a la part solana, el turó de l’ermita de la Bovera, que mira majestuosament la plana d’Urgell. En aquest conjunt singular i en el si d’una família de pagès, va néixer el Joan Llort i Badies, fill del Joan i de la Palmira, el 21 de gener de 1932. Fou el tercer de tres germans. El primer, un noi, morí molt petitet i el segon, que era una nena, dissortadament també va morir a l’edat de deu anys. Aquests fets marcaren profundament la família. La seva infantesa transcorregué a Guimerà, com qualsevol nen d’ambient rural. Ja de més adult col·laborava en l’economia familiar amb el treball del camp. I de cop i volta, vet aquí que quan tenia dinou anys, l’1 d’octubre de 1951, pren la decisió d’anar al seminari de Tarragona per tal de formar-se com a sacerdot. Allí hi romangué onze anys. Se’l recorda com un bon estudiant, un bon amic i un bon prevere. Jove amb lucidesa, tenacitat, amb bondat de cor i amb la joventut d’esperit necessaris per a la feina ben feta, altrament, qualitats que l’han acompanyat tota la vida. Acabada la seva formació, és ordenat sacerdot a l’església de Santa Maria de Guimerà i el dia 16 del mateix mes hi “cantà” la primera missa. Els seus primers ministeris, que s’inicien el dia 1 d’octubre de 1962, els va exercir en ser destinat a la parròquia de Constantí. Hi va romandre un any. Malgrat l’estada tan breu hi deixà un record entranyable pel seu fer i pel seu tarannà. Seguidament és nomenat vicari a la parròquia de Santa Coloma de Queralt (1963). En els gairebé cinc anys d’estada a Santa Coloma ja tindrà ocasió d’integrar-se de ple en la vida d’un poble. Treballa incansablement amb els joves, organitza colònies, participa de les festes i de la vida en comunitat, estableix llaços d’amistat molt forts, reconforta i anima avis i malalts. I, per últim, un quinze de juny de 1968, l’arribada a l’Espluga Calba i als Omellons. Dues parròquies ancorades a les Garrigues. Més tard incorporarà la parròquia dels Omells de Na Gaia. Hi arribà amb els seus pares, el Joan i la Palmira. L’arrelament i el nivell de compromís, d’entrega i de servei cap a la seva gent, de Mn. Joan al poble de l’Espluga Calba ha estat i és total. Atesa la situació de migradesa econòmica es planteja cercar solucions que beneficiïn la vida als seus habitants i l’any 1969 comença a fer les primeres passes la Cooperativa John-Fil.

Mossèn Joan Llort i Badies

Guimerà, 1932

el metge

Alfons Modolell i Modolell

L’Espluga Calba

a néixer l’any 1904 a Sant Just Desvern i va estudiar la carrera de medicina i cirurgia a la Universitat de Barcelona. Es va especialitzar en radiologia i electrologia mèdica i, junt amb el seu inseparable soci, va fundar la Clínica de Radiologia Modolell i Manchón, del carrer Aragó. Van ser pioners i referents en el món del diagnòstic radiològic i en el tractament del càncer amb radioteràpia, iniciant noves tècniques diagnòstiques que van permetre el desenvolupament posterior de la moderna tecnologia mèdica. Es va casar amb la Dolors Roig (la Lola) de Cal Viudo, que va anar a estudiar infermeria a Barcelona, i l’Espluga Calba esdevingué la seva segona casa. Junt amb la Lola sempre van ajudar, aconsellar i donar un cop de mà als espluguencs que ho varen necessitar, sobretot en uns temps on l’accés a les prestacions sanitàries era precari i no existien les cobertures socials actuals. El poble de l’Espluga Calba el va declarar fill adoptiu l’any 1994 i li va dedicar una plaça tocant el Castell. Ell ja no va poder assistir a la inauguració, però una àmplia representació del poble es va desplaçar al seu domicili del carrer Rosselló de Barcelona per felicitar-lo i fer-li entrega del diploma de fill adoptiu. Als seus noranta anys aquesta distinció el va emocionar molt i ho va agrair profundament. Va representar com la culminació d’una trajectòria de servei i estimació profunda cap a un poble i els seus habitants.

El Dr. Modolell i la seva esposa (la Lola) en el XXV Aniversario del Casal del Médico, l’any 1958

Brindis del Dr. Modolell pare amb el seu fill el 23 de gener de 1994, celebrant el seu sant i l’entrega del diploma de fill adoptiu de l’Espluga Calba

Sant Just Desvern, 1904 - 1994

Va ser un metge eminent que es va integrar en els hàbits i costums del poble de l’Espluga Calba. Es va interessar progressivament pels valors del món rural i les dificultats de la pagesia. Junt amb la Lola van iniciar la reconstrucció de Cal Viudo i la recuperació de les terres, creant el germen que ha continuat la Cooperativa Agroverd, amb seu a Cal Viudo i compromesa amb la preservació de la salut, els valors rurals i socials i la producció agrícola respectuosa amb la natura.

138

Alfons Modolell i Roig Oncòleg especialista en hematologia i medicina interna

La Floresta

a Floresta és un municipi de la comarca de les Garrigues, que agrupa els seus 170 habitants al voltant del torrent de Vinaixa. El nucli de població es vertebra al voltant del seu castell, monument de singular valor històric catalogat com Bé Cultural d’Interès Nacional que té els seus orígens a la baixa edat mitjana. En el mateix hi trobem estils artístics del romànic tardà, gòtic, renaixentista i barroc, amb elements tan singulars com els magnífics finestrals i sostres teginats que denoten el gust refinat dels comtes de Pallars i ducs de Cardona i Medinaceli, que foren propietaris del Palau al llarg de la seva història. Annexa al castell, trobem l’església parroquial barroca dedicada a sant Blai. Una altra edificació de notable interés és el Pou de Gel, construcció de pedra del segle XIV que servia per conservar els queviures mitjançant la neu recollida. Altres espais per visitar són la sala d’exposicions dels treballs de la pedra, on es fa palesa l’estreta relació que manté el municipi amb aquest recurs natural mitjançant la mostra d’eines antigues i obres llegades pel mestre picapedrer Felip Martín, i també la galeria d’art Edith Schaar, on s’exposen pintures i tapissos d’aquesta artista alemanya de llarga i reconeguda trajectòria.

Les excursions a peu permeten gaudir d’un entorn paisatgístic on prenen protagonisme les cabanes de pedra seca de peculiar arquitectura, els canals d’aigua o l’antic poblat de Castellots. Les festivitats més senyalades són les del dia 3 de febrer, quan se celebra la festivitat de Sant Blai, patró de la Floresta, amb un acte religiós i un dinar de germanor, i la Festa Major d’estiu el tercer cap de setmana d’agost. Durant la Setmana Santa es remarcable la processó de Divendres Sant, amb el cant del Miserere en llatí. Al llarg de l’any es duen a terme diferents manifestacions culturals, com ara exposicions d’art, concerts, la Fira de música al carrer, la Biennal d’escultura en pedra i la Setmana Cultural, amb la participació de les personalitats més destacades en el seu camp. Us convidem a visitar el nostre poble, on sempre sereu benvinguts.

139

Jaume Setó i Cornadó Alcalde de la Floresta

La Floresta

Pou de gel a la Floresta

Vista general de la Floresta

terra de pedra i de picapedrers

el picapedrer

Feliu Martín i Farré

La Floresta

Feliu Martín i Farré

La Floresta, 1975

quest jove picapedrer és la tercera generació d’una nissaga de professionals d’aquest ofici, seguint la llarga tradició artesana que ha prestigiat el seu poble més enllà de les fronteres del nostre país. Qui no ha sentit parlar alguna vegada de la pedra i dels picapedrers de la Floresta? Deixant els estudis de FP el Feliu Martín va decidir integrar-se plenament en l’activitat familiar, atret per l’encís que li suposava practicar la mateixa labor professional a la que el seu avi i el seu pare hi van dedicar tota la vida. D’ambdós, en va rebre els coneixements empírics de l’art de treballar la pedra, i en pocs anys es va especialitzar en la restauració monumental. Dotat d’una aptitud natural pel dibuix, va accedir al món de l’escultura donant a conèixer la seva obra en diverses exposicions. També ha practicat la docència, impartint cursos en escoles taller i a col·lectius estrangers interessats en conèixer la tècnica de l’ofici, donant conferències i col·laborant en iniciatives de divulgació, havent participat, demés (amb caràcter voluntari, juntament amb un grup de picapedrers procedents de la Comunitat Europea) en la reconstrucció de la catedral de la ciutat alemanya de Dresde. Des de l’any 2000 resideix a Barcelona, on treballa en la construcció del Temple Expiatori de la Sagrada Família i, havent aprofundit en els coneixements de l’obra i de la geometria de Gaudí, l’any 2005 va ser nomenat responsable del taller dels picapedrers que l’entitat té instal·lat en l’interior del recinte. La responsabilitat

de la seva comesa l’ha portat a viatjar a diversos països d’Europa en recerca de la primera matèria idònia per a la continuació de l’obratge del popular temple. Reconeixent el mèrit de la seva labor professional, docent i divulgativa del noble ofici de picapedrer, l’any 2008 la Generalitat de Catalunya li va atorgar el títol de Mestre, essent el més jove artesà de tot el país en rebre aital distinció.

140

Fèlix Martin i Vilaseca Mestre picapedrer

l’artista

Edith Schaar

experimentat en els viatges, i sobreposa noves experiències que la porten a entendre i a practicar noves propostes artístiques, amb barreges de colors, tonalitats, textures i materials. A finals de la dècada dels anys vuitanta arriba a la Floresta de la mà de Diether Rudloff. És en aquesta població de les Garrigues on recorda les vivències d’infantesa. Viu a prop del castell, en contacte amb la natura, on pot observar amb tranquil·litat el comportament de les plantes, les flors, els ocells... Tota aquesta activitat la posa en pràctica al jardí de casa seva, conegut com l’Illa Verda. L’obra d’Edith transmet un esperit creatiu lliure que no segueix cap corrent plàstic concret, la qual cosa fa que no la puguem incorporar ni ubicar en un corrent artístic específic. En la introducció del seu llibre Edith Schaar. Una vida dedicada a l’art, diem: “Encara que sembli un contrasentit, és una de les virtuts de la nostra artista. Tot i tenir grans mestres al seu costat, sempre ha volgut seguir la seva intuïció i apartar-se dels models academicistes per trobar un segell propi.”

141

Carme Solé i Espuga Artista pintora

La Floresta

dith Schaar neix en un castell del nord d’Alemanya envoltada de camps, arbres i animals. Des de molt petita observa el comportament de la natura, que li servirà d’inspiració al llarg de la seva trajectòria artística. La seva primera relació amb el món de l’art la trobem cap a la meitat del anys quaranta, quan després d’esclatar la Segona Guerra Mundial ha de fugir de les persecucions bèl·liques, tal com ho recorda en els seus escrits més personals en l’apartat titulat La fugida. En aquesta època acaba els estudis de secundària a la ciutat de Husun, i és a partir d’aquest moment que entra en contacte d’una manera decidida amb el món de l’art. Els primers contactes els fa a Hamburg amb el professor Friedrich Karl Gotsch, l’any 1947-1948, on treballa el dibuix amb carbó i les diverses dimensions de l’espai sobre el paper. Poc temps després, l’any 1949, ingressa a l’Acadèmia de Belles Arts d’Stuttgart, on coneix el professor Willi Baumeister. És el moment en què Edith busca la llibertat i trencar en certa manera amb les relacions familiars, i entra a treballar en una fàbrica. A partir d’aquesta experiència personal comença a entendre i a interioritzar les obres de Baumeister, com ara El mecànic alegre i altres dibuixos relacionats amb màquines i fàbriques. En aquest entorn de treball, l’any 1950 coneix la professora Elisabeth Kadow, de l’escola tèxtil de Krefeld (antiga alumna de Klee), de la qual aprèn la nova tècnica de creativitat artística a través del teixit, que perdura fins a l’actualitat. És un moment clau de la seva trajectòria, ja que aprèn noves tècniques i profunditza en l’anàlisi de la quarta dimensió de l’art, un dels temes claus per entendre la seva obra. L’etapa del matrimoni és la que abraça pràcticament la dècada dels anys cinquanta. És el moment en què el seu marit li fa de representant i formen una família, i els seus fills tenen un paper important en les obres d’aquest moment. La relació de parella no acaba d’anar bé i en el transcurs d’un viatge a l’Àfrica decideix unilateralment separar-se. A partir d’aquest moment la seva vida passa per moments complexos, amb viatges, exposicions i tres fills al seu càrrec. A finals de la dècada dels cinquanta es trasllada a viure al Brasil, on exerceix quatre anys de professora a l’escola Wardolf. El canvi d’aires i de paisatge són una font d’inspiració: la selva verge, la vegetació, els salts d’aigua i els colors tropicals s’incorporen a la seva obra. Després d’aquest parèntesi torna a Alemanya, on ensenya a l’Escola de Belles Arts de Bremen tot el que ha après i ha

Edith Schaar

Pansin-Pomern, Alemanya, 1926

el polític

Antoni Solé i Torné

La Floresta

L’

Antoni Solé, amb ulleres, segon per l’esquerra

La Floresta, 1900 - Balaguer, 1985

Antoni Solé va néixer en el si d’una família benestant florestina. El fet de ser el segon fill va ser la causa que fos traslladat a Lleida a cursar estudis superiors, que no va acabar, doncs ja de ben jove les inquietuds polítiques li restaven el temps i la concentració necessària per a l’estudi. Més endavant, es va traslladar a Barcelona, on va poder desenvolupar els seus afanys envers la política esquerrana i catalanista. De bon principi es va afiliar a la Joventut Nacionalista La Falç, amb Josep Tarradellas i altres polítics d’aquella generació; més endavant, s’integraria a Estat Català, el partit independentista fundat per Francesc Macià. Quan aquest partit entrava a formar part d’Esquerra Republicana l’any 1931, l’Antoni Solé n’esdevindria un dels militants més actius a favor de la causa republicana i catalanista. Ben aviat el seu nom començaria a ser conegut a nivell de dirigents d’aquesta formació política, fins arribar a assolir càrrecs realment importants en la convulsa època de la Guerra Civil del 1936-1939. Potser hi ajudaria la seva afiliació a la lògia maçònica Llibertat Núm. 17, adscrita al Gran Oriente Español. D’aquesta faisó, una volta sufocada per les forces populars la rebel·lió militar del 19 de juliol del 1936, l’Antoni Solé va formar part del Comitè de Milícies Antifeixistes, en representació d’Esquerra Republicana. En tan delicada situació, el nostre convilatà, bo i tenir un caràcter enèrgic, no es va deixar arrossegar per l’extremisme dels dirigents de la FAI i altres d’ideologia comunista i, en la mesura del possible, sempre va fer de contrapès als excessos d’uns altres.

Dissolt que fou el Comitè de Milícies, l’Antoni Solé va esdevenir representant d’Esquerra Republicana en el Secretariat de Guerra i en el Comissariat Superior de la Defensa. Arran dels tràgics fets de Maig del 1937, va ser nomenat director general de l’Administració Local, càrrec d’extrema responsabilitat atès que l’anarquia s’havia ensenyorit de tot el país. Problemes no n’hi van faltar, i alguns de força greus, però els va resoldre amb eficàcia. Acabada la contesa, ell i la seva esposa, la Sra. Dolors Puigdueta, es van exiliar uns mesos a França i després a Mèxic i a Veneçuela on hi van romandre fins l’any 1975 que van tornar a Catalunya, instal·lant-se definitivament en la seva casa pairal de la Floresta. La prematura mort de la seva esposa el va dur a acabar els seus dies en la residència Sant Domènec de Balaguer el 1985. Per desig exprés, va ser enterrat al cementiri del seu poble natal, havent llegat en benefici de la comunitat florestina la fundació Solé-Puigdeta.

142

Fèlix Martin i Vilaseca Mestre picapedrer

Fulleda

ulleda es troba situada a l’extrem est de la comarca de les Garrigues, envoltada per la serra del Tallat, la de Vilobí, els Morellons i el puig de Ràfols, a una alçada mitjana de 625 m per damunt del nivell del mar. Ens trobem en un medi natural que acull nombrosos boscos de pi blanc, alzines i rouredes, on l’home, en temps passats, va transformar el territori en un seguit de plantacions d’oliveres, ametllers, cereals i vinyes. La dependència del pagès amb el camp va provocar la construcció d’un seguit d’elements característics d’aquestes zones com són els marges de pedra seca, les cabanes de volta, els aljubs... Les escasses pluges i l’absència de corrents continus d’aigua, fan que l’agricultura sigui la típica del secà. Pel que fa a l’oli, Fulleda es troba dins de la valorada i reconeguda DO Les Garrigues, és per això que recentment s’ha restaurat i obert al públic com a museu l’Antic Molí d’Oli. Respecte al vi, el poble pertany a la DO Costers del Segre, subzona les Garrigues, i a hores d’ara una empresa familiar produeix i comercialitza aquest derivat del raïm. Els magnífics paisatges i el clima temperat, gràcies a la marinada, permeten gaudir d’unes rutes que transcorren entre camins i senders, esquitxats de fonts, construccions de pedra seca, miradors i molins eòlics. Els inicis de Fulleda se situen a mitjan s. XII, època de Reconquesta, quan Ramon Berenguer IV, comte de Barcelona i príncep d’Aragó, allibera la Catalunya Nova dels dominis àrabs. El 26 de juliol de 1149, el comte fa donació d’aquestes terres a Ramon de Boixadors i a la seva esposa Ermessenda, en reconeixement a la seva fidelitat en la tasca de reconquesta, amb la condició de repoblar-les i construir-hi un castell. Actualment a Fulleda hi viuen un centenar de persones. Les cases de pedra, juntes les unes amb les altres i apinyades al voltant de

l’antiga “torra” o “castell”, conformen carrers estrets que desemboquen gairebé tots a la plaça on hi ha l’església. L’església, dedicada a la Verge Maria, és un temple d’estil romànic de transició cap al gòtic, influïda notòriament per l’art cistercenc. Destaca pel seu campanar d’espadanya o cadireta. Al segle XVIII incorpora una elegant portalada, a la façana de la qual resten elements barrocs i neoclàssics. Als carreus que conformen l’edifici, encara avui podem trobar algunes de les marques fetes pels picapedrers. A més, des de 1986, el poble acull el monument a Agustina Saragossa i Domènech. Els seus pares i set dels seus germans eren naturals de Fulleda. Agustina d’Aragó, o l’Artillera, deu el seu reconeixement al fet que en el primer setge de Saragossa (1808) va disparar un canó contra les tropes franceses. Les persones i les associacions del poble són les fermes i incansables impulsores de la cultura, la tradició i les festes que realitzem a Fulleda. Des de l’Ajuntament us volem convidar a gaudir de la Setmana Cultural, que celebrem la primera setmana d’agost, de la Festa Major, que és l’últim cap de setmana d’agost i de la festa Heroica, la festa d’Agustina d’Aragó, que s’enmarca en l’època de la invasió napoleònica i se celebra el 3r diumenge de setembre.

143

Neus Cornet i Donet Alcaldessa de Fulleda

Fulleda

Castellers al costat del campanar de l’església dedicada a la verge Maria

Vista aèria de Fulleda

terra de secà i marinada

l’heroïna i lluitadora

Agustina Saragossa i Domènech

Fulleda

Foto: Aias-editorial

Monument de Fulleda a Agustina Saragossa i Domènech

Barcelona, 1786 - Ceuta, 1857

ascuda a Barcelona el 1786, un fet que a hores d’ara sembla indubtable, què la relaciona amb Fulleda? Certament, el seu pare Pere Joan Saragossa, de cal Sivestró, d’una nissaga arrelada a casa nostra des del segle XV, i la seva mare Ramona Domènech, de cal Nofre, i també set dels seus germans nascuts al nostre poble. Pares i germans que, segurament per circumstàncies econòmiques, agafarien el camí de l’emigració, com tants i tants fulledencs, primer cap a Montblanc (vers 1781-1782), capital de l’antiga vegueria, i després en direcció al cap i casal català. Fins i tot el nom, Agustina, ens recorda un dels sants de l’altar major de l’església parroquial, votat en alguna epidèmia oblidada... En un món d’homes com el del segle XIX, Agustina Saragossa aconsegueix introduir-se en l’àmbit més masculí, l’exèrcit, en disparar un canó contra els francesos al Portillo de Saragossa el 1808, fet pel qual serà nomenada alferes l’any següent. I no serà una incursió puntual, sinó l’eix central de la seva vida. Durant la Guerra del Francès, la retrobem en diverses lluites a la mateixa Saragossa, a Tortosa, fent de guerrillera o a la batalla de Vitòria. Subtinent d’artilleria el 1810, no es desvincula mai de la milícia, amb un full de serveis ple de peticions, reclamacions d’havers, assignacions... fins que se li van retre els darrers honors militars, el 1857 a Ceuta, quan va morir. Casada dues vegades, primer amb l’artiller Joan Roca el 1803 i, al poc temps d’enviudar, amb el metge carlí Juan Cobo el 1824, la seva vida sentimental no va ser senzilla. Separada del primer marit per la guerra, se la relaciona amb Mateo Vellón, personatge potser

inventat, i amb Luís de Talarbe, tal volta un pseudònim del militar i polític alacantí Josep Carratalà. Amb Juan Cobo sembla que la separaven temes ideològics —o dinàstics— i se n’acabaria separant de fet, anant-se’n a viure amb la filla comuna Carlota a Ceuta, on passaria els darrers anys de vida. Fulleda es va bolcar el 1986, segon centenari del seu naixement, i l’any següent, en la reivindicació de la figura de l’heroïna com a motor de canvi local i de posicionament en el conjunt del país. Avui, una estàtua i un canó la recorden en entrar a la població com una dona valenta, amb caràcter, pràctica, avançada al seu temps i de nissaga nostrada. En certa manera, la trajectòria de l’Associació de Dones Marinada o dels dos darrers ajuntaments amb majoria femenina i dues alcaldesses continua fidel a aquests principis degudament actualitzats. Hi ha d’altres lectures, però no són la nostra...

144

Santi Arbós i Gabarró Filòleg

La Granadella

l seu origen es perd en els annals del temps, ja que la vila figurava entre les 32 poblacions de Catalunya que en l’època dels romans tenia l’honorífic títol de municipium. La vila va ser cap d’una antiga i important baronia amb una població relativament important, que en temps de Jaume I senyorejaven els Moliner. El fogatjament de 1365-1370 comprenia 40 focs a Torrebesses, 20 a Granyena, 28 a Bovera, 15 a Bellaguarda i 153 a la Granadella, xifra que no tenia comparació amb cap altra de la comarca (les Borges Blanques tenia 32 focs). Per la Granadella passa el GR65-5, la branca del Camí de Sant Jaume que, des de Tarragona, enllaça amb el camí principal a Logronyo. La configuració de la vila és la típica dels pobles de les Garrigues, és a dir, un creixement evolutiu a partir del castell i l’església cap al pla, entre les dues carenes de la serra, on hi havia l’antiga bassa per abeurar els animals, lloc on des del segle XIV es venerava un antic crucifix. L’any 1764 es comença a bastir l’església actual de Santa Maria de Gràcia, d’estil barroc i anomenada per les seves dimensions “la catedral de Les Garrigues”; el campanar, de torre octogonal, és un dels més bells i majestuosos de les terres de ponent. Les restes de l’antic castell formen part del nucli antic, on encara es conserven restes de les muralles i les sitges. Actualment la Granadella és una vila contemporània, ubicada en un espai natural excel·lent i molt ben situada per a la pràctica d’esports com la BTT i rutes a peu o a cavall. Tradicional creuament de camins, la Granadella és cap de la Mancomunitat d’Aigües Garrigues Sud, que agrupa 27 municipis i dóna rec de suport als conreus de secà. Està dotada de bons

equipaments, infraestructures i alta connectivitat, i és un referent per a aquelles persones amb esperit emprenedor, que busquen un espai natural, confortable, culturalment intens, i un bon veïnatge on viure, treballar i participar en el creixement socioeconòmic de les Garrigues. L’oli d’oliva verge és un producte excepcional que des de sempre ha viscut entre nosaltres. Als miradors panoràmics del coll de Bovera o de l’ermita de Sant Antoni, podem veure aquesta terra d’oliveres arbequines i de molins: som a la terra de l’oli. Turonets de bancals d’oliveres, també d’ametllers, amb alguna pineda de tant en tant. La Granadella, pel seu emplaçament, pel paisatge, pel passat i pel tarannà dels granadellencs, és un municipi clau per esdevenir centre de l’oliturisme, per encapçalar un projecte de futur fonamentat en les virtuts i els valors de la nostra cultura de l’oli, que repercuteixi positivament en una economia sostenible i contemporània. A l’estiu la plaça de la Granadella s’omple de música amb el Festival de Música Popular i Tradicional Catalana i el Garrigues Guitar Festival, que rep homenatge al nostre mestre més internacional, l’Emili Pujol.

145

Carlos Gibert i Bernaus Alcalde de la Granadella

La Granadella

Detall de l’església de Santa Maria de Gràcia, anomenada “la catedral de les Garrigues”

Vista panoràmica de la Granadella

cultura de l’oli, qualitat de vida

el mestre

Josep Barrull i Suñé

La Granadella

s el fill gran d’una família pagesa de poca terra, com a ell li agrada dir. Fins als disset anys fa costat als pares i germans treballant per a casa i per als altres. A instàncies d’un oncle capellà anirà a treballar de mosso a l’escola dels Maristes de Lleida i allí se li presenta l’ocasió d’ estudiar, i es gradua sense deixar de treballar a l’escola Normal de Lleida al 1929. Tenia vint-i-dos anys. Exerceix com a mestre interí en petites poblacions del Pla de Lleida i dels Pirineus, fins que al 1933, amb la República ja instaurada, obté la plaça de mestre al seu poble, la Granadella. Col·labora activament en la difusió cultural, publica articles sobre educació i història a la revista del poble Clarí. Allí coneix a la que seria la seva col·laboradora, parella i companya de professió Carolina Zavala, natural de Andoain, Guipúscoa. Ell havia rebut la influència del seu mestre Josep Pinyol, que defensava una escola activa i catalana. Llegint els articles del mestre Barrull al Clarí, ja s’albira com el pensament es decanta per la creació d’escoles graduades, enfortiment de la llengua catalana i d’una política autonomista en el marc republicà. Milita en el sindicat de la FETE i en el PSUC. A l’esclat de la Guerra Civil es trasllada a Barcelona amb altres mestres, per fer-se càrrec de les escoles religioses abandonades. És el Govern de la Generalitat que vol garantir l’escola gratuïta a tots, a través de l’Escola Nova Unificada (CENU). A primers de febrer de 1939, l’exèrcit franquista ocupa tota Catalunya i ell passa la frontera per Sant Llorenç de la Muga, on va a parar al camp de concentració de Septfonts fins a primers de desembre. Gràcies a les gestions de la família de la seva dona, la Carolina, aconsegueix sortir i embarcar amb ella rumb a Veneçuela, a Maracaibo. Via Santo Domingo arribaran a Veneçuela, on acabava de morir J. Vicente Gòmez i era el moment en què l’Institut Tècnic d’Immigració i Colonització havia sol·licitat un matrimoni de mestres bascos per fundar una escola normal. Per voluntat de les autoritats de Zulia creen dues escoles normals, la femenina i la

Josep Barrull a Maracaibo

Josep Barrull i la seva esposa Carolina Zavala

La Granadella, 1907 - Barcelona, 2002

masculina. Un any més tard s’unifiquen els dos centres en un de sol: Escola Normal Mixta Rafel Baralt. Les tasques es diversifiquen i alhora que l’escola de Magisteri tira endavant l’educació dels marginats, desbaraten el Reformatori de Maracaibo per fer un Internat Rural Dr. Raül Cuenca. S’atén als nens abandonats i s’integra als de setze-divuit anys; es promouen activitats agrícoles i ramaderes. Al 1951 funden a Maracaibo l’Institut Cervantes i allí impartiran docència fins al 1981. Arriba a tenir més de 700 alumnes, amb una acurada selecció del professorat i amb la pedagogia activa que els distingeix. Josep Barrull formarà part de la Junta Directiva del Consell Veneçolà del Nen, participa en la creació de col·legis privats a Caracas i en la creació de l’Associació Nacional d’Instituts Educatius. Al 1978 rep l‘Ordre 27 de Juny de part del govern veneçolà. Crea escoles d’adults per pal·liar l’analfabetisme. Incorpora Veneçuela al moviment de l’Escola Nova Internacional. Deixa escrits i discursos on mostra el seu pensament polític, que sobrepassa l’àmbit territorial espanyol. La seva posició pacifista i mundialista es manifesta quan diu: “...més enllà dels oceans, milions d’homes s’enfronten cada dia amb el poder de les armes...”. I el seu pensament docent quan diu: “...Si volem que el ciutadà tingui responsabilitat davant la història i de la vida, cal que visqui en democràcia i el nen i el jove es trobin preparats per exercir-la...”.

146

Núria Barrull i Zavala Farmacèutica

l’instrumentista de guitarra i viola de mà, musicòleg i pedagog

Emili Pujol i Vilarrubí

Emili Pujol, una vida dedicada al servei de la guitarra i de l’art

epígraf de la biografia de Tàrrega escrita per Pujol és aquell de Goethe que diu: «Deixa ja en l’erm, oh artista!, el teu Tresor, i no temis si el temps hi llença sorra; que si és de llei com el vertader or, algú anirà a buscar-lo allà on es troba.» Destacable guitarrista, musicòleg, compositor i pedagog, Emili Pujol ha estat juntament amb Ricard Viñes i Enric Granados, un dels músics lleidatans universal que ens ha donat la història. El dia 7 d’abril de 1886, Emili Pujol Vilarrubí va néixer a la Granadella, a la comarca de les Garrigues, fill de Ramon Pujol i Cristina Vilarrubí. La seva família tenia una masia que es troba força apartada del poble, coneguda com el Mas Janet, on Pujol hi va viure molt de temps, però també residí en diferents ciutats: a Barcelona que era la seva segona casa, durant els anys vint a París, i entre els anys 1946 i 1969 a Portugal. L’any 1891 començà a rebre les primeres classes de solfeig a la Granadella amb Modest Aragonès, i el 1894 es traslladà amb tota la família a Barcelona. L’any 1902 coneix el guitarrista Francesc Tàrrega, qui des d’aleshores es convertí en el seu mestre. La presentació com a guitarrista davant la família reial fou decisiva per a la seva carrera, fet que es donà gràcies al pintor Pablo Antonio Béjar. Entre 1909 i 1911 Pujol es promou com a guitarrista a Madrid. El 1923 va contraure matrimoni amb la guitarrista sevillana Matilde Cuervas, que fou la primera guitarrista que aconseguí imposar el toc flamenc als públics més exigents. Matilde morí el 1956, i l’agost de 1963 Pujol contrau matrimoni en segones núpcies amb la pianista i cantant portuguesa Maria Adelaide Robert. Emili morí el 15 de novembre de 1980 amb noranta-quatre anys; la seva segona esposa ens deixà amb cent anys el mes de novembre de 2010.

Emili Pujol fou un humanista a ultrança, un home plenament dedicat a l’art en totes les seves formes expressives. No sols destacà com a intèrpret i compositor, sinó que fins i tot fou gran escriptor i orador. Gràcies a Pujol, la història de la guitarra s’ha publicat a l’enciclopèdia Lavignac. Gràcies a ell, els grans violistes del Segle d’Or han vist sorgir les seves oblidades obres a la llum, i amb quanta gràcia i autenticitat! L’any 1945 es publicà el llibre de Luys de Narváez Los seys libros del Delphin, el primer de la sèrie dels violistes espanyols del segle XVI transcrits. Progressivament, va publicar a partir de l’Institut Espanyol de Musicologia, els Tres libros en cifra para vihuela, d’Alonso Mudarra, i el llibre de música de vihuela de Valderrábano. Tenia preparats apunts pel llibre de Miguel de Fuenllana, una part dels quals es van publicar pòstumament l’any 2006. Per resumir en poques paraules el que ha estat la vida del mestre Emili Pujol, només cal citar l’encapçalament del llibre de Joan Riera, Emili Pujol: «Una vida consagrada a l’ennobliment de la guitarra a través de l’estudi, el concert, l’ensenyament, la investigació històrica i la composició.»

147

Maria Ribera i Gibal Guitarrista

La Granadella

L’

Emili Pujol i Vilarrubí

La Granadella, 1886 - Barcelona, 1980

el psiquiatre

Josep Solé i Sagarra

La Granadella

Josep Solé i Sagarra, la dècada dels noranta

Josep Solé pare i fill a dalt de la somera de Cal Xipilla, els anys cinquanta

La Granadella, 1913 - Barcelona, 2011

Josep Solé Sagarra (1913-2011) els vilatans de la Granadella li agraeixen dues aportacions clau: la creació de la revista Clarí el 1930, revifada amb molta empenta els darrers anys, i els seus llibres sobre la història de la Granadella. De la revista, lo Clarí, cal destacar que fou objecte d’un estudi acadèmic francès, Clarí, un journal regional catalan sous la IIeme Republique espagnole, publicat per la Universitat París 8 i del qual n’és autor el català F. Pallarés. El Dr. Solé Sagarra ha passat a la història de la psiquiatria. Tal com sona. Oi que ara tots coneixem el mot bipolar? Doncs fou introduït al seu Manual de Psiquiatría, amb edicions oficials el 1953 i el 1957 i moltes reedicions pirata als països hispanoamericans. A Cuba va ser llibre de text a les seves universitats durant més de vint anys, com també a Perú i a d’altres. És una fita científica dels anys cinquanta de la qual encara se’n parla. Psiquiatres d’arreu interessats en la història de la medicina aprofundeixen en aquest manual i en general en l’àmplia producció científica d’aquest autor, la qual inclou una dotzena de llibres i uns tres-cents articles a revistes espanyoles i internacionals. El Dr. Solé Sagarra fundà el primer dispensari universitari espanyol de neuropsiquiatria infantil a l’Hospital Clínic de Barcelona, promogué l’Associació Espanyola de Psiquiatria del Nen i l’Adolescent, fou director consultor de l’Institut Pere Mata de Reus durant tres dècades i finalment fou professor als primers cursos postgrau de psiquiatria de la Universitat de Barcelona. Sempre ciutadà participatiu, Josep Solé Sagarra fou president del Centre Comarcal Lleidatà de Barcelona, un discret bastió antifranquista els anys seixanta, i impulsà el seu butlletí, un dels primers en l’ús del català; el llibre sobre el 75è aniversari de l’entitat el va escriure ell. Participatiu i polèmic, cap a l’any 1950

va organitzar una setmana mèdica a Reus, on en una de les seves conferències al Centre de Lectura va comparar diapositives de dibuixos de Picasso amb produccions dels malalts mentals de l’Institut Pere Mata. Quan les va projectar barrejades ningú de l’audiència no va ser capaç d’encertar si pertanyien al gran pintor o a algun esquizofrènic de la institució psiquiàtrica. Això va provocar un llarg debat de cartes al director al diari barceloní El Correo Catalán, que al cap d’un temps ell voluntàriament estroncà en veure que els pintors antipicassians l’estaven erigint en el seu líder. Per l’èxit, hagué de repetir la conferència a l’Ateneu barcelonès. Vull acabar de la manera que li hagués agradat al meu pare. Estic segur que l’ompliria de satisfacció sentir el següent: que ell no és l’única personalitat nascuda a la Granadella i que hi ha d’altres vilatans il·lustres com el músic Emili Pujol; en Paulino Masip, republicà mort a l’exili i que va arribar a director de La Vanguardia; Joan de Cal Celoni, qui sota el nom de Juan Saloni el 1579 va fundar al Paraguai una missió per protegir els indis guaranís i va redactar la primera gramàtica de la seva llengua. El meu pare destacà per la seva grandària científica i perquè la cultura i la història de la Granadella sempre van ser objecte essencial de la seva gran activitat; i sempre restà molt proper a la seva gent.

148

Josep Solé i Puig Fill de Josep Solé i Sagarra Psiquiatre

Granyena de les Garrigues

l terme municipal de Granyena de les Garrigues s’estén a ponent de la comarca, en contacte directe amb la del Segrià. El poble es troba ubicat dalt d’una carena, a 369 m d’altitud, al costat de l’antic camí de Lleida a Reus, convertit en carretera. Des d’aquesta situació tenim unes vistes privilegiades sobre els Pirineus, la plana de Lleida i la serra del Montsant. L’estampa del terme ens mostra un paisatge “construït” en el sentit més estricte de la paraula: les vessants i pendents naturals es convertiren en terrasses conreades; així podem veure una successió contínua de bancals plantats d’oliveres i ametllers, amb infinitat de marges de pedra seca, també hi trobem cabanes de volta, masos i aljubs, silent monument a la feixuga tasca de sofertes generacions d’avantpassats nostres. L’hàbitat, però, ve de lluny: s’han recuperat restes prehistòriques que van del paleolític fins les edats dels metalls. Els romans i els àrabs també ens deixaren la seva empremta. La fondalada de la Vall Major, al sud de la vila, sustenta cíclics aiguamolls, on es conreaven petits horts familiars. S’hi conserven les fonts i pous que antigament abastien d’aigua la població, així com les restes de molins d’oli i de farina, algunes d’elles monumentals. Com a llocs d’interès històric dins del poble destaquen els dos temples, alçats en dues èpoques de prosperitat, la del repoblament i la de l’extensió de l’olivera (segle XVIII). L’església primitiva de Sant Miquel, desamortitzada, data del segle XII, mostrant un interessant perfil de transició del romànic al gòtic. L’actual església parroquial fou bastida entre el 1763 i el 1800. La seva façana és un magnífic

exemplar barroc de pedra picada amb una portalada profusament treballada. Els hiverns solen ser bastant freds, si bé no ens afecta tant la boira com a la ribera del Segre. Als estius ens veiem alleugerits pel buf de la garbinada, un vent que arriba impertorbable, principalment als capvespres. Aquest tipus de clima afavoreix el cultiu de l’olivera arbequina, base de l’agricultura local. Alhora fa de Granyena un enclavament idoni per gaudir de la calma rural. El devenir de la pagesia, en clara recessió des de fa temps, veu amb esperança les possibilitats de regadiu. El projecte del Canal Segarra-Garrigues desplega moltes expectatives. Tanmateix, les potencialitats del patrimoni paisatgístic, etnogràfic i històric-artístic poden ser el motor per dinamitzar un sector turístic emergent, i alhora afavorir amb un valor afegit els principals productes autòctons, com l’oli o l’ametlla. Des de l’Ajuntament us convidem a gaudir dels nostres racons, dels nostres productes, de la marinada que ens arriba i de l’hospitalitat del veïnatge del poble. Sereu benvinguts. Francesc Josep Esquerda i Tamarit Alcalde de Granyena de les Garrigues

149

Granyena de les Garrigues

Església parroquial de Granyena de les Garrigues

Vista general de Granyena de les Garrigues

un poble tocat per la garbinada

el cooperativista

Aniceto Aran i Montagut

Granyena de les Garrigues

Aniceto Aran i Montagut (febrer de 2014)

Granyena de les Garrigues, 1926

a Cooperativa de Granyena de les Garrigues fou fundada a mitjan segle XX, una època marcada pel flagell del racionament, la intervenció i l’estraperlo. Gràcies a la iniciativa d’una sèrie de pagesos del poble, davant el minse profit de les seves collites, es va decidir, en un acte de subsistència, dur a terme l’elaboració i comercialització conjunta de l’oli, el principal producte agrari. Entre els creadors i posteriors gestors de la Cooperativa destaca la figura de l’Aniceto Aran Montagut, un jove pagès fill del poble que venia de ciutat. Nascut l’any 1926 en el si d’una família pagesa del poble, cursà estudis en el Col·legi dels Maristes de Lleida, aprofundint posteriorment la formació dins l’àrea de comerç, comptabilitat i taquigrafia. Als disset anys ja treballava al diari La Mañana, passant per altres empreses fins al moment de prestar el servei militar obligatori. L’any 1949, acabada la mili, canvia radicalment el seu rumb. Davant la manca de salut del seu pare, es veu obligat a retornar al poble natal per fer-se càrrec de la hisenda familiar. Es troba amb la crisi esmentada del món rural, circumstància que l’empeny a apostar decididament pel moviment agrari cooperatiu que culmina amb la fundació de la Cooperativa del Camp, de la qual en serà el membre més jove de la Junta inicial, ostentant la presidència i altres càrrecs al llarg del temps. Posteriorment, complementant la labor de la Cooperativa, es crea la Caixa Rural, de la qual també en surt elegit president, càrrec que mantindrà de forma contínua durant els primers deu anys, fins que es trobi totalment consolidada la seva operativitat. D’aquesta manera ambdues entitats es convertiran en els pilars més importants de l’economia agrícola del poble.

Home de “comptes” i amb una clara visió de futur, el compromís de l’Aniceto Aran vers el bon funcionament del món cooperatiu local va perdurar fins a la seva jubilació. A més de l’adquisició inicial del molí d’oli, seguida de successives ampliacions i remodelacions, cal destacar una altra obra de la qual ell en fou el principal impulsor i que amb el temps ha esdevingut de cabdal importància per al poble. Als anys setanta, des de la Caixa Rural (transformada més tard en Secció de Crèdit de la Cooperativa), es compra Cal Batlle, una antiga casa pairal deshabitada que ocupava un estratègic espai al bell mig del poble. Anys després i superant antigues reticències, s’aixeca en aquest solar un edifici de nova planta, els baixos del qual albergaran les oficines de la Cooperativa i Secció de Crèdit, un magatzem i una botiga de la recent creada Secció de Consum. El primer pis es destina a casal social, restant encara un altre superior per a usos diversos. Alhora, se cedeix al poble una part de la superfície per modificar l’urbanisme i obrir un carrer que no tenia sortida. En resum, podem dir que l’Aniceto —com se l’anomena col·loquialment— ha estat un dels personatges més destacats en l’àmbit cooperativista, econòmic i social del poble en el decurs de la segona meitat del segle XX.

150

Joan Jové i Esquerda President de la Cooperativa

el metge

Mateu Estopà i Andreu

Mai va deixar la seva tasca a la Casa de Socors (continuació de l’inicial dispensari antituberculós) depenent de l’Ajuntament, tot i exercir a la Seguretat Social com a radiòleg, a la Clínica Perpetu Socors com a especialista de cor i pulmó i finalment, a la consulta dels igualats i privilegiats. La vocació de metge de “capçalera” era un títol que sense existir va ésser el que portà amb més orgull. En els darrers temps va haver de lluitar contra la leucèmia, que podria tenir el seu origen en la infinitat d‘irradiacions rebudes al llarg dels anys. Va suportar-la fins al final amb la mateixa lluita i ganes de viure que havia dedicat i alhora infós als seus malalts. La vocació que mostrà vers la medicina sembla ser un tret familiar. Així, un cosí seu, en Miquel Andreu Vidal, també fou metge de família, destinat a Manresa. La tendència esmentada ha anat continuant en alguns dels descendents d’aquestes nissagues, essent els cognoms tant Estopà com Andreu, provinents de Granyena, ben coneguts avui en dia en l’àmbit mèdic, exercint diverses especialitats en l’àrea de Barcelona i província. Bibliografia: Enric Castells i Granés. 50 lleidatans. Vol. I . 1991.

151

Mateu Esquerda i Ribes Historiador del Centre d’Estudis de les Garrigues

Granyena de les Garrigues

ascut un 6 de maig de 1910 en aquest poble garriguenc, la terra de secà sigui, possiblement, el factor fonamental per entendre la personalitat austera d’aquest metge fill de pagès, atrapat i sustentat al llarg de la seva vida per les seves arrels, que el portaren a tenir una vinculació estreta i duradora amb la casa pairal i l’entorn rural del poble de Granyena. Va cursar estudis inicials a Lleida, i en acabar el batxillerat es traslladà a la ciutat Comtal, on continuà la seva formació a la Facultat de Medicina de la Universitat de Barcelona. Allí es va trobar amb un ensenyament dirigit per un pensament liberal, destacant entre els seus mestres el Dr. August Pi i Sunyer i el Dr. Ferrer Soler-Vicents, decidint la seva orientació cap a la medicina interna. Es llicencia en medicina l’any 1934. Potser relacionat amb una tuberculosi pulmonar que va patir al final dels seus estudis, o bé per la transcendència social d’aquesta malaltia, amplia la seva formació vers la tisiologia. Igualment s’interessa per la cardiologia, ja que en aquells anys s’havia creat la popular especialitat de Cor i Pulmó. Amb el títol expedit el 7 de gener de 1936, és donat d’alta al Col·legi de Metges de Lleida i comença a exercir el mateix any al poble d’Algerri. Amb motiu de la Guerra Civil és mobilitzat fins el 19 de juliol de 1939. En acabar, retorna a Algerri per tan sols un any. Una malaltia del seu pare (vidu) l’empeny a fixar la residència a Lleida ciutat, convertint-se en un metge de capçalera estimat per un grup social molt ampli, en el qual predomina la gent del camp. Dedicà gran part del seu temps al dispensari de la lluita antituberculosa, on va iniciar la tècnica del pneumotòrax terapèutic. També es va dedicar a lluitar contra el tifus, una malaltia molt estesa en aquells anys de postguerra. L’any 1941 va ésser nomenat metge interí de la Casa de Socors, de la qual en fou titular des de 1944 fins l’any 1980. Va entendre molt aviat la importància de la radiologia i ell mateix feia les plaques de pit, i pel seu preu havia de demanar permís previ als malalts. Quan es creen les Mútues d’Assegurances funda la Unió Mèdica de Lleida. Poc després s’incorpora a la plantilla de metges de la recentment construïda Clínica Perpetu Socors, on al llarg del temps va ésser membre del Consell d’Administració, conseller delegat, gerent, director i metge titular de Cor i Pulmó. Per mèrits de concurs va entrar a la recentment creada Seguretat Social, primer com a metge de medicina interna, decidint-se després per l’especialitat de radiologia. El seu caràcter donat als altres el va fer col·laborar amb diverses institucions, com ara la Creu Roja. El trobem també com a organitzador de successius Cursos de Socorrisme i d’Atletisme.

El Dr. Mateu Estopà i Andreu

Granyena de les Garrigues, 1910 - Lleida, 1987

el mestre

Jaume Porta i Rofes

Granyena de les Garrigues

Jaume Porta i Rofes

El mestre Jaume Porta amb alumnes

Les Irles, 1905 - Lleida, 1998

aume Porta i Rofes va néixer un 15 de novembre de 1905 a les Irles, un agregat del municipi de Ruidecols (Tarragona). Cursà magisteri a l’Escola Normal de Tarragona, aconseguint el títol de Mestre de Primera Ensenyança l’any 1925, amb només dinou anys. Començà ben aviat a exercir el magisteri dins la mateixa província tarragonina, essent destinat posteriorment a Salardú. La trajectòria professional el va dur a la dècada dels trenta fins al nostre poble de Granyena de les Garrigues, on es fa càrrec de l’escola unitària masculina. Durant la seva estada coneix a Trinitat Espasa Ribes, filla d’una casa pagesa del poble, amb qui es casa el 2 de novembre de 1935. Del matrimoni naixeran dos fills. De nou és traslladat, aquest cop a Santa Margarida i els Monjos (Penedès), on l’agafa l’esclat de la Guerra Civil, essent mobilitzat al front. En acabar la guerra i a petició dels vilatans li retornen la plaça de mestre a la mateixa escola, on exerceix fins l’any 1943. Les arrels i el lligam familiar de la seva dona amb Granyena fan que demani de nou la plaça de mestre al nostre poble, on serà destinat i exercirà durant el prolongat període comprès entre el 1943 i el 1971, moment en què la davallada demogràfica del poble motiva la supressió de la classe de nens, agrupant les dues unitàries en una de mixta, a càrrec d’una mestra. A Jaume Porta, tot i tenir ja l’edat per jubilar-se, li pot més la vocació i encara farà de mestre al Col·legi Nacional La Bordeta, de Lleida, on finalment es retira l’any 1973, passant a residir a la casa familiar de Granyena. La perllongada trajectòria com a mestre al nostre poble —més de trenta anys— ha deixat una empremta molt significativa, ja que la majoria dels actuals vilatans hem estat alumnes seus, recordant-lo com una persona dedicada en cos i ànima vers l’educació, de gran rectitud i uns principis ètics i morals molt definits, que li tocà exercir

en uns moments difícils al llarg de la postguerra i anys posteriors, en un entorn rural que pràcticament havia tocat fons i calia treure’l endavant. Una mostra d’aquesta dedicació la podem veure en el fet que a més de les classes obligatòries continuava ensenyant als exalumnes o altra gent gran que ho sol·licitaven, fent-los-hi repassos que es poguessin compaginar amb l’horari propi de la pagesia, a la que la majoria es veien abocats des d‘edat ben primerenca. La seva entrega a l’ensenyança es veié reconeguda dins del món educatiu amb merescudes distincions al llarg de tota la seva carrera, atorgant-li diversos Vots de Gràcies, Premis i Diplomes. Tanmateix, la seva llarga estança i el fet d’estar casat i afillat dins del poble, el varen convertir en un vilatà plenament integrat i implicat en tots els àmbits de la dinàmica local. Entusiasta de l’agricultura, no sols va mantenir els conreus de la casa pairal de la seva muller, sinó que va participar activament en el procés de creació de la Cooperativa del Camp i de la Caixa Rural. Per tot plegat es mereix un espai de record i reconeixement dins la història recent de la nostra vila i la gratitud personal i col·lectiva com a mestre de molts de nosaltres.

152

Francesc Porta i Espasa Fill de Jaume Porta i Rofes

uncosa es troba geogràficament situada a la part meridional de la comarca de les Garrigues i a la vessant nord de la serra de la Llena, a una altitud de 575 metres. S’ubica sobre un turó en una vall oberta i lluminosa, sota el qual hi ha la riera de nom Vall Major. El terme municipal de Juncosa és un dels mes grans de la comarca de les Garrigues, amb una extensió de 76,5 Km2. El nom del nostre municipi ve donat perquè, en el seu inici (vers l’any 1194) el lloc on avui està enclavat el poble era un turó envoltat de joncs (del llatí juncus), que vol dir “jonquera, lloc de joncs”. Dominant el conjunt de tot el poble es troba l’església parroquial de la Nativitat de la Nostra Senyora, que data dels segles XVIII-XIX. Segons una llegenda popular, Juncosa es troba situada enmig del món, ja que Déu va clavar la punta fixa del compàs per traçar l’esfera terrestre en un punt situat sota un dels porxos que hi ha davant de l’església. En commemoració a aquesta llegenda es va construir un monument i una plaça que duen el nom del Mig del Món. La vida econòmica de la població se centra principalment en l’agricultura i la ramaderia. Des dels seus inicis, els habitants de Juncosa van dedicar-se exclusivament al conreu de l’olivera i l’ametller i durant molts anys aquesta activitat va ser l‘única font de subsistència de les famílies juncosanes.

Al voltant dels anys vuitanta es van començar a implantar petites explotacions familiars de bestiar boví que van donar un fort impuls a l’activitat econòmica del municipi i les seves rodalies. Actualment, i gràcies a l’arribada del reg de suport mitjançant el desenvolupament de la IV Fase del Reg Garrigues Sud, el nostre terme s’està transformant. Sigueu benvinguts al Mig del Món!

153

Lluís Dalmau i Almacellas Alcalde de Juncosa

Juncosa

al mig del món

Monument del Mig del Món

Vista panoràmica de Juncosa

Juncosa

l’historiador local

Ramon Martí i Piqué

Juncosa

Fotos de l’àlbum familiar de Ramon Martí i Piqué

Juncosa, 1919 - 2011

l Sr. Ramon Martí i Piqué va néixer a Juncosa, el 24 de desembre de 1919, i era el gran de cinc germans d’una família pagesa. Diu ell mateix, en la introducció del llibre de Juncosa, que de jovenet ja el captivava la història i es quedava embadalit amb les contalles que li explicava el seu avi. Va anar a l’escola de Juncosa, i acabada l’etapa escolar, per cert molt ben aprofitada, es va posar a treballar al camp al costat dels seus, ja que en aquella època no es podia fer altra cosa, doncs els recursos eren escassos i els joves havien de continuar vivint i treballant la terra, ja que semblava que no hi havia cap altra alternativa. Vingué la guerra, i fou un dels nois de la lleva que en deien del biberó, ja que solament tenia disset anys, i no el van llicenciar fins al cap de set anys. Un cop tornat a casa es va casar i va continuar fent de pagès, alternant el treball amb el d’encarregat de la Cooperativa del poble, de la qual més tard en va ésser president. Però la feina del camp no compensava i van emigrar a la capital, Barcelona, buscant un altre mitjà de vida diferent. Va començar a treballar en una imprenta i de seguida s’hi va trobar molt bé. De sempre, les lletres i els llibres l’havien atret. Va iniciar la seva tasca a la secció de correctors, primer d’atenedor, i després progressant fins a corrector de primera. Quan de vacances tornava al poble pensava en la història de Juncosa, que li agradaria explicar-la, i no va ser fins que es va jubilar

i tornar a les seves arrels, quan es va decidir a consultar arxius i biblioteques per saber una mica els orígens i les primeres passes donades pel poble de Juncosa. Per poder-se documentar va anar a l’origen, a l’arxiu del monestir de Poblet, i allí, juntament amb el monjo, el pare Benet Farré, van escriure el llibre de Juncosa, una vila del senyoratge de poblet i temes d’història contemporània sobre entitats de Juncosa, que va veure la llum l’any 1995. El 1997 va publicar un altre llibre, Una pàtria nova, un relat de molta actualitat. I també el 1997 va fer un manual d’ortografia catalana i castellana per a ús dels qui es dediquen a escriure. Persona de profundes arrels religioses, va passar per la vida mirant de fer el bé i servir a tothom, i va morir el 3 de juliol del 2011, deixant un record de bondat i un buit a la població difícil d’omplir.

Rosa Piñol i Montagut Presidenta de l’Associació de Jubilats i Pensionistes Sant Isidre de Juncosa i amiga personal de Ramon Martí i Piqué

154

Juneda

a vila de Juneda es troba situada al nord de la comarca de les Garrigues i limita amb les comarques del Segrià i del Pla d’Urgell. Les terres del seu terme es troben entre el paisatge urgellenc, regat per la quarta sèquia del canal d’Urgell, i el paisatge garriguenc, propi de l’espai d’interès natural dels Bessons i de les partides de l’Aranyó i de Miravall. La superfície del terme municipal és de 47,35 km² i es troba a 264 metres d’altitud. Pel peu del municipi transcorre el torrent de la Femosa, on hi ha les terres més fèrtils del terme municipal, i també una bona colla d’assentaments prehistòrics, ja que s’hi han trobat restes de l’edat de bronze, dels ibers, de l’imperi romà i també musulmanes. La població, a causa de la immigració, s’ha vist lleugerament incrementada i actualment té uns 3.500 habitants. L’etimologia del nom de Juneda té diverses interpretacions, tot i que les darreres investigacions, fetes per Joan Coromines i Pere Balañà, asseguren que el topònim de Juneda és, sens dubte, d’origen aràbic. La vila actual és d’origen medieval i tenia un traçat emmurallat que formava la vila closa, un conjunt monumental amb carrers estrets, tortuosos i costeruts que envolten el turó del Calvari. Avui encara s’hi conserva una de les portes gòtiques (segle XIV) d’accés: el portal del Lamarca. Els ducs de Cardona eren els senyors de la vila. A la part més alta del nucli històric hi ha el pou del Gel, bastit a finals del segle XV o principis del XVI i, a sobre seu, la plaça de les Tres Creus, que és un excel·lent mirador de la plana d’Urgell.

Fora de la vila closa hi ha la plaça de l’Església, amb l’església parroquial dedicada a la Transfiguració del Senyor, d’estil barroc tardà amb un magnífic campanar vuitavat; es va començar a construir l’any 1740 i fou consagrada el 1748. La plaça connecta amb el carrer Major, l’eixample de la vila, que manté el traçat de carrer porxat d’estil popular i conserva cases antigues dels segles XVI al XIX. Al sud-est de la vila hi ha el Molí de Baix, un molí fariner ja documentat l’any 1517, que fins l’any 1856 va pertànyer al comú de Juneda, i l’any 2002 va ser catalogat com a bé cultural d’interès local. Un lloc ideal per passejar, fer esport, anar amb bicicleta, reposar sota l’ombra o buscar la tranquil·litat és l’extens parc de la Banqueta de la sèquia quarta del canal d’Urgell, que ens ofereix 8 quilòmetres d’itinerari sota l’aixopluc de grans arbres autòctons amb vells racons de salts i meandres.

Antoni Villas i Miranda Alcalde de Juneda

155

Juneda

Juneda, sostre del pou del Gel - Foto: Consell Comarcal de les Garrigues

Vista de Juneda i el canal - Foto: Consell Comarcal de les Garrigues

mirador de la plana d’Urgell

l’enginyer de camins, economista i escriptor

Josep Maria Albaigès i Olivart

Juneda

Josep Maria Albaigès i Olivart

Juneda, 1940 - Barcelona, 2014

eix a Juneda l’any 1940. Els seus pares hi tenen una botiga d’ultramarins. L’ensenyament primari el fa a les escoles nacionals. Allí més tard hi estudia el batxillerat, a l’entorn de l’any 1956. Des de ben jove demostra una gran capacitat pel coneixement de les coses i una intel·ligència privilegiada. Després de finalitzar el batxillerat a Juneda, es desplaça a Barcelona i entra a la Universitat, on fa la carrera d’enginyer de camins, canals i ponts, carrera brillant que el porta a treballar en projectes i construccions de certa rellevància en obres hidràuliques i autopistes per tot Espanya i part de l’estranger. La seva capacitat, ordre i constància en el treball fa que es llicenciï també en ciències econòmiques. Posteriorment entra a formar part d’entitats i associacions de diversa índole. Les seves passions són la història, l’onomàstica, l’antroponímia... Forma part de l’associació MENSA, institució de superdotats, de la qual és president un temps; imparteix classes de ciències matemàtiques, i és president de la Societat d’Onomàstica de Catalunya, entre moltes altres activitats de caire cultural. Publica un bon nombre de llibres de temàtica variada. Així mateix, és tertulià de diversos programes de ràdio i televisió, en què desgrana l’origen i el significat dels noms propis. Els vincles que el lliguen a Juneda i la passió pel passat del seu poble fa que es compri una casa al nucli antic de la vila, de factura medieval, que restaura, la qual és el seu habitatge en les seves periòdiques visites al poble, sobretot per alguna efemèride local o per fer les presentacions d’alguns dels seus llibres relacionats amb

Juneda, com L’evolució urbana de Juneda (1978), Petita història d’un segle del ferrocarril a Juneda, 1878-1978 (1978), Juneda i la cassola (1988), Els carrers de Juneda (1991), Noms i renoms de l’antroponímia junedenca (1992), La sarsuela a Juneda (1994) o Records de l’any de la picor (2014). A tot això cal afegir-hi les seves col·laboracions a la revista local Fonoll i a d’altres publicacions d’àmbit comarcal. En reconeixement a la seva extraordinària personalitat i l’estima que sent per Juneda, el 16 de novembre de 2010 la corporació municipal en ple acorda nomenar-lo fill predilecte. Entre els actes programats a la Setmana Cultural de 2011, es confeccionen uns actes per celebrar aquest nomenament, actes que el senyor Albaigès correspon amb paraules d’agraïment. Una inesperada malaltia li sega la vida en pocs dies, quasi repentinament, i mor el 14 de març de 2014, a l’edat de setanta-tres anys, a Barcelona. La figura de Josep M. Albaigès i Olivart quedarà per sempre i immortalitzada a la memòria del poble junedenc.

156

Pere Bellmunt i Beà Activista cultural

el metge

Josep Cornudella i Capdevila El Dr. Josep Cornudella en diferents moments

l doctor Cornudella, tal com és conegut a Juneda, des de ben petit ja destaca per la seva capacitat d’aprenentatge i intel·ligència. Els mestres d’aquell moment ja l’aconsellen per fer-lo estudiar primer el batxillerat i després l’encaminen cap als estudis universitaris de medicina. Per tal de poder-se pagar els estudis, treballa a la secretaria del Col·legi de Sant Ignasi dels jesuïtes de Sarrià. Instal·lat a Barcelona, el 1919 acaba els estudis universitaris i és nomenat metge intern al costat del doctor Joan Freixes i Freixes. A partir d’aquest moment comença una brillant carrera que el porta a París el 1927 per ampliar els seus coneixements sobre l’aparell respiratori. Poc després es doctora a Madrid, continua la seva especialització sobre el tractament de la tuberculosi i és considerat un dels millors especialistes en aquesta malaltia. Publica diversitat de llibres i articles de medicina sobre l’aparell respiratori i aconsegueix la direcció de l’Hospital de la Santa Creu i Sant Pau. Al llarg de la seva trajectòria col·labora amb entitats mèdiques i socials com l’Acadèmia de Ciències Mèdiques de Catalunya i Balears, presideix la Societat Catalana de Pneumologia i el 1973 és elegit acadèmic numerari de la Reial Acadèmia de Medicina de Catalunya. La relació del doctor Cornudella amb Juneda ha estat sempre intensa i molt valorada pels junedencs. Era una persona que assessorava a tothom en qüestió de medicina. Quan algú de Juneda estava malalt, l’anava a veure i ell s’encarregava d’orientar-lo cap al metge especialista que calia anar i fins i tot hi feia els primers contactes. A Juneda va ser un dels promotors de diversos projectes i, entre d’altres, va impulsar la delegació local de l’associació Palestra, d’àmbit nacional, cap als anys trenta. També va proposar un

urbanisme sanejat, amb places i espais oberts plantats amb arbres. Va treballar en el projecte de sanejament de la bassa Bovera, dirigit per una bon amic seu, l’arquitecte Lluís Bonet i Garí, deixeble d’Antoni Gaudí. També va ser qui va impulsar la vacuna general per als nois i noies de les escoles de Juneda i va acabar treballant per la cultura del poble. Aquest treball va culminar amb la donació de casa seva, Cal Baldo, al municipi amb la finalitat que en aquell edifici sempre s’hi fes activitat cultural. El 1974, Cal Baldo es va convertir en la Casa de la Cultura, on es va ubicar el Museu Arqueològic i Etnològic de Juneda en un primer moment; posteriorment, cap als anys vuitanta i noranta va ser la seu de diverses entitats del poble i de Ràdio Juneda, i actualment és un edifici nou que acull l’Escola de Música Rosa Farran. Juneda sempre ha estat agraït a la tasca feta pel doctor Josep Cornudella; tant és així que el 1955 el va nomenar fill predilecte de la vila i el 1995 va dedicar tot un any al centenari del seu naixement amb un seguit d’actes. Avui, davant de Cal Baldo hi ha un bust que recorda la seva figura.

157

Isidre Pinyol i Cerro Historiador i gestor cultural

Juneda

Fotos cedides per FdJ (Fons documental de Juneda)

Juneda, 1895 - Barcelona, 1985

la mestra i activista

Rosa Farran i Falcó

Juneda

Rosa Farran i Falcó dirigint la coral

Juneda, 1919 - 2005

eix a Juneda el 19 de novembre de 1919 a cal Calderer. Fa els estudis primaris entre les escoles nacionals de Juneda i l’escola Annexa de Lleida. A l’edat de deu anys comença el batxillerat a l’institut de Lleida. L’acaba el curs 1936-1937. Després del primer bombardeig de Lleida, el dia 3 de novembre de 1938, es veu obligada a deixar els estudis temporalment, i decideix anar a casa dels seus pares, on passarà la resta de mesos que durarà la Guerra Civil. Viu en condicions molt precàries. El mes de juny de 1939 retorna a Lleida. Li convaliden el sisè de batxillerat d’acord amb les disposicions acadèmiques del nou règim. Cursa la carrera de magisteri a l’Escola Normal de la ciutat del Segre. Després d’una temporada d’interinatge a Tòrrec, l’any 1944 aprova les oposicions al cos de mestres. Exerceix de mestra a Vilanova de Segrià, Bellveí, Tàrrega (a la Llar d’Infants d’Auxili Social), Torregrossa i Juneda. Al seu poble natal imparteix tota una diversitat d’assignatures, especialment de la branca de llengües i de música des de l’1 de setembre de 1964 fins al 20 de novembre de 1984, data oficial de la seva jubilació. Són, doncs, vint anys de dedicació vocacional a l’educació de diverses generacions de junedencs. En l’àmbit de la cultura, l’any 1967 funda el grup l’Esclat, entitat que ha despertat l’interès de molts nois i noies pel cant coral, la instrumentació, el teatre, el ballet o la dansa. Gràcies a l’esperit artístic de la secció coral del grup l’Esclat, promou, l’any 1982, la creació de l’Escola Municipal de Música de Juneda. Durant anys hi treballa com a professora de solfeig i de piano. Precisament

l’any 2000, aprofitant la celebració de l’Any de la Tradició Musical a Juneda, l’Ajuntament decidí posar el seu nom a l’Escola Municipal de Música. Fora de l’espai cultural, i preocupada amb d’altres junedencs perquè la gent jove marxava a treballar fora del poble, promociona i col·labora en la fundació i manteniment de la cooperativa tèxtil Copimsa. És el mes de novembre de 1972. Anys més tard, també col·laboraria en el naixement de l’Associació Prominusvàlids de les Garrigues, APROMI, (octubre de 1976). El dia 22 de desembre de 1989 la junta directiva de la Mútua Junedenca li concedí el premi Pere Colom i Aixalà als valors humans i socials de la vila. La seva vitalitat la va portar, durant els darrers anys de la seva vida, a ajudar a reviure la tècnica artesanal de la punta de coixí, a participar activament en les gestions del patronat artístic i a dirigir el Cor de la Llar de Jubilats, el Cor Junedenc i el Cor Parroquial. Moria a Juneda el 18 de novembre de 2005, a l’edat de vuitanta-cinc anys.

158

Joan Cornudella i Olivart Filòleg i professor a l’INS Lo Pla d’Urgell

Els Omellons

ls Omellons és un petit poble de 235 habitants, de la comarca de Les Garrigues; és un poble bonic, a mig camí entre les Borges Blanques i l’Espluga Calba. S’alça sobre la depressió de la llera del Trull, amb un marcat aire de Garrigues seques que contrasta amb la humitat que aporta l’arribada del canal SegarraGarrigues. El terreny, ric en pedra, és del tipus arenisca floresta, que durant anys ha estat treballada de forma artesanal; arreu del terme en trobem petjades en forma de marges de pedra mil·limetrats, cogulles, cabanes de volta, etc. Amb l’objectiu de fer conèixer aquest patrimoni històric i també paisatgístic s’organitza la marxa popular de les Cabanes de volta. Els marxaires poden veure de ben a prop diferents cabanes de volta, i trepitjar un paisatge dominat pels conreus d’olivera que s’alternen amb plantacions d’ametllers, que regeixen una economia local basada en l’agricultura. L’oli produït per les nostres oliveres és reconegut com un dels millors olis del món i pertany a la denominació d’origen les Garrigues. Construccions d’interès del poble: Casa Llorach. Data de 1770, construïda damunt de dos molins, un d’oli i l’altre de farina. Hi va viure el poeta romàntic Ezequiel Llorach (1846-1887). Es tracta d’una casa pairal declarada Monument Artístic Nacional. Conserva una interessant finestra

àrab, amb una reixa decorada amb sis mitges llunes, i té en la façana l’escut dels Llorach. Església parroquial de Sant Miquel. Originària del segle XVIII, té una formidable façana barroca, en el seu interior té tres naus, campanar de torre de planta quadrada i conserva un notable retaule barroc de pedra.

159

Xavier Gaya i Palau Alcalde dels Omellons

Els Omellons

Església parroquial de Sant Miquel - Foto: Aias-editorial

Vista general dels Omellons - Foto: Aias-editorial

terra de cabanes de volta

el pagès i picapedrer

Antoni Solé i Nogué

Els Omellons

Antoni Solé i Nogué

Antoni Solé amb la seva esposa Pepita Gaya i Sans i els seus néts Eloi i Guillem Bergadà i Solé

Els Omellons, 1945

ascut el 7 de juny de 1945 al poble dels Omellons (les Garrigues), Antoni Solé Nogué ha fet sempre de pagès, però el seu entreteniment és la pedra. Casat amb Pepita Gaya Sans, de casa Gaya, del mateix poble, tenen dos fills i quatre néts. Sempre ha omplert les seves estones lliures en l’art de modelar la pedra. La família Solé va arribar als Omellons quatre generacions abans que l’Antoni. La primera generació vivia a Cal Ton del Sargaire i després van heretar la que seria anomenada Casa Pubilla, on actualment hi viu el seu germà gran. Ésser picapedrer és cosa de família. El seu avi treballà molts anys en una cantera, de picapedrer, i el seu pare, Josep Maria, féu diverses obres de pedra, restaurà cases i cabanes de volta. Els estius escolars l’Antoni i el seu germà ajudaven al seu pare a fer marges de pedra seca. El seu germà Josep Maria ha heretat també aquesta afició. De fet, a casa de qualsevol pagès de les Garrigues sempre hi ha les eines per treballar la pedra. El terreny t’ho demana! L’Antoni actualment està restaurant amb pedra la seva casa dels Omellons, anomenada Cal Ribes, casa que havia format part de l’antic castell de la vila i on la gent del poble s’amagava al seu gran celler (antiga presó del castell) en temps de la Guerra Civil. Apart d’això, ha fet escuts i plaques per a aquesta casa, i també per encàrrec, i ha arranjat nombrosos marges de pedra seca i diverses cases fora i dins de la comarca de les Garrigues. D’aquestes obres en destaquen els murs del pont del Parc Rinet i els de la Font del Calvari dels Omellons.

A l’exterior del restaurant el Drac, de la mateixa vila, s’hi poden veure diferents treballs de pedra fets per l’Antoni, localitzats a les finestres i parets, ja que aquesta havia estat la casa pairal de la família fins fa uns anys. A l’interior de la casa l’Antoni hi va construir un celler i molts arcs de pedra, que actualment formen part de les diverses sales del restaurant. En el terme municipal s’hi poden trobar moltes canteres, cabanes de volta i una fàbrica que transforma aquestes pedres. Cada any l’Ajuntament dels Omellons i les entitats organitzen, amb molt d’èxit, la marxa de les Cabanes de Volta, una cursa a peu d’uns onze quilòmetres on podem gaudir durant el trajecte d’aquestes construccions de pedra seca. Ell sempre diu que treballar la pedra el relaxa i fa que les cabòries se’n vagin. Treballar els seus blocs de pedra per després convertir-los en peces úniques es converteix gairebé en el seu únic lleure.

160

Teresa Solé i Gaya Filla d’Antoni Solé i Nogué Tècnica en empreses i activitats turístiques

La Pobla de Cérvoles

a Pobla de Cérvoles és un petit poble amb molt d’encant situat a la comarca de les Garrigues. Petit en nombre d’habitants, tan sols 234, però no pas parlant d’extensió ja que ocupa 62 km2 de territori, essent així un dels pobles amb més extensió de la seva comarca. El que més destaca a l’arribar al nostre poble és el paratge natural que ens envolta. Estem situats a 663 m per sobre del nivell del mar i al peu de la serra la Llena, acompanyats per camps d’oliveres, vinya i ametllers. Tot aquest entorn, els boscos, camps i la serra ens fa ideals per a les rutes, ja siguin a peu o amb BTT. A banda de la vessant paisatgística també destaquem per la vessant històrica. El nostre poble té més de 700 anys d’història; vàrem néixer com a poble gràcies a la Carta de Poblament que ens va atorgar el Monestir de Poblet. A banda de la bellesa dels nostres carrers i cases de pedra que ens donen un aire antic, rural i acollidor, tenim edificis força emblemàtics com l’església parroquial de la Mare de Déu de la Jonquera del segle XVIII, que en el seu interior resguarda l’orgue barroc d’exquisida policromia d’Anton Cases. A l’altar major, abans de la Guerra Civil, hi havia un magnífic retaule barroc que malauradament va ser destruït i en el seu lloc l’any 2000 s’hi van fer unes pintures murals encarregades al pintor lleidatà Víctor Pallarès. L’ermita de Sant Miquel, del segle XVII, és un petit temple molt acollidor on antigament s’hi podia contemplar el retaule gòtic de

Sant Miquel, obra de Bernat Martorell, tot i que actualment s’hi pot veure una rèplica ja que l’original es troba a la Catedral de Tarragona. I l’edifici de l’Ajuntament on també hi ha l’Ecomuseu de l’oli, que és l’antic molí de la societat i on s’hi elabora oli de manera tradicional, molturant les olives amb pedres de grans dimensions i premsant-les amb premses hidràuliques. Just davant d’aquest edifici hi ha una plaça amb un monument de ferro erigit en memòria de Josep Espasa i Anguera, fill distingit del nostre poble i fundador de l’Enciclopèdia Espasa. L’economia de la Pobla ha canviat molt en aquestes darreres dècades, ja que hem passat de sustentar-nos bàsicament de l’agricultura i la ramaderia a explotar la nostra vessant més turística, amb turisme rural de qualitat en recerca de pau, calma, serenor i, evidentment, de bon oli i bon vi.

161

Jaume Estradé i Vall Alcalde de la Pobla de Cérvoles

La Pobla de Cérvoles

Església de la Mare de Déu de la Jonquera - Foto: Aias-editorial

Vista de la Pobla de Cérvoles - Foto: Aias-editorial

un poble amb l’encant del passat però vivint el present

el metge, amant del món rural i dels temes forestals

Francesc Barberà i Carré

La Pobla de Cérvoles

El Dr. Francesc Barberà i Carré

La Pobla de Cérvoles, 1921 - 1995

ou metge traumatòleg especialitzat en rehabilitació, disciplina en la qual aconseguí ocupar un lloc rellevant. Fill d’agricultors, va mostrar una vocació i un interès remarcable pel món rural, i en particular pels temes forestals, dels que n’arribà a ser un especialista. Convençut que el futur agrícola de certes comarques era com a mínim incert, pensà que calia fer quelcom que complementés l’agricultura: les terres abandonades havien de ser transformades en zones forestals, repoblades amb espècies adients des del punt de vista de l’edafologia i de la rendibilitat. Centrà la seva experimentació a les Garrigues i concretament a la Pobla de Cérvoles, situada al vessant nord de la serra de la Llena. Aquesta reforestació havia de complir amb una sèrie d’objectius sociològics basats en la millora de l’ecosistema i del paisatge visual, la consecució d’un millor microclima per a la comarca, a més de la potenciació del turisme rural. Inicià la seva investigació l’any 1963 en uns terrenys de la seva propietat, en la partida del Camí del Vilosell que ocupava una extensió de 4 ha. Els seus primers èxits els aconseguí amb la plantació d’un tipus d’avet que 20 anys més tard havien aconseguit una alçària de més de 16 metres. Ben aviat va transmetre el seu entusiasme al també doctor Adam Boixader i Casamartina, que des del seu inici col·laborà activament amb el Dr. Barberà, incrementant l’espai dedicat a plantació i experimentació amb 6 ha més. El Dr. Barberà va mantenir contactes amb forestals i botànics de Catalunya i d’altres localitats d’Europa, assistint a diferents seminaris i simposis. Els darrers anys de la seva vida s’entrega totalment a l’Arborètum que havia iniciat. Hi esmerça el seu temps i també el seu patrimoni particular en arbres i en jornals. Metge com era, sabia molt bé que la

seva vida s’escolava, no deixant perdre oportunitat de proclamar el seu discurs sobre el futur Parc de les Garrigues. Es comença a parlar de la possibilitat de crear una Fundació. Fa els primers passos en aquest sentit, però a causa del seu tarannà, es perd entre papers i instàncies. L’autor d’aquestes notes va tenir oportunitat de captar el missatge del Dr. Barberà, i entre els dos crearen una fundació l’any 1995, que havia de continuar la seva obra amb l’ajut de molts voluntaris. Dels seus contactes amb la Universitat de Lleida, alguns treballs de finals de carrera de futurs enginyers agrícoles tindran lloc a l’Arborètum. El 4 de maig del mateix any moria el Dr. Barberà. El seu esforç no fou en va. De la seva utopia avui en queda un Arborètum de clima mediterrani-continental, que vol ser una escola de natura per a escolars i públic en general, on es poden contemplar arbres del Pirineu, de muntanya mitjana, fruiters de secà, vinya, arbres de ribera i una gran varietat d’oliveres.

162

Josep Bochaca Romaguera Secretari de la Fundació Arborètum de les Garrigues Dr. Barberà

el missioner claretià

Jordi M. Català i Català

l pare Jordi M. Català i Català va néixer a la Pobla de Cérvoles el dia 16 d’abril de l’any 1927; va ser el tercer dels quatre fills de Montserrat Català Perramón i Pere Català Bel. La Montserrat i la Dolores nasqueren abans que ell i després el petit, en Damià, tots fills de Cal Gallissà, nissaga antiga a la Pobla, tots nascuts a la casa pairal del carrer Major. No tenim cap informació específica de la infantessa del pare Jordi. Va anar, com era el costum de l‘època, a l’estudi del poble i sabem que va ser un estudiant aplicat i amb capacitat per aprendre. Els seus primers anys van transcórrer dins la vida normal d‘una família pagesa, profundament religiosa, que li va transmetre uns sòlids valors humans i morals. Al començament de la Guerra Civil Espanyola, la família va patir un drama personal en morir sobtadament el cap de casa, en Pere Català; la vídua, amb els quatre fills, va patir una situació personal dura, agreujada per la situació del país. En acabar la Guerra Civil el pare Jordi, que ja havia mostrat anteriorment inclinacions religioses, i amb el vistiplau de la mare i dels germans, va decidir ingressar al seminari dels Missioners Claretians, a Barbastro, on va cursar els primers anys de la seva carrera eclesiàstica, que va acabar a l’estudi dels Claretians de Valls, on es va ordenar sacerdot l’any 1954. Una de les seves primeres misses la va celebrar a l‘església parroquial de la Pobla de Cérvoles, on el va rebre pràcticament tot el veïnat del poble amb mostres d’afecte. Pocs mesos després de la seva ordenació, els seus superiors a l‘orde claretiana varen enviar el pare Jordi de missioner al Brasil, on va passar-hi dotze anys treballant en favor dels més pobres i desvalguts, principalment a l’estat de Minas Gerais i a altres llocs del país, seguint les instruccions de l‘orde. Tothom que el va conèixer en aquesta època va gaudir de la seva humanitat i de

la seva dedicació cap als més desfavorits, en un país on les fortes diferències socials produïen grans necessitats i pobresa entre la gent senzilla. Després de dotze anys fent tasca missional al Brasil, el pare Jordi va tornar a Europa, i després d‘una estada al nostre país per veure la família, l‘orde claretiana el va destinar a Itàlia, primer a Palerm, la capital de Sicília, on va realitzar tasques parroquials i d’ajuda als desvalguts al llarg d’uns quants anys; més tard es va traslladar a la casa central a Roma, on es va responsabilitzar de l’arxiu general i de la biblioteca, a més de participar activament a la vida de la comunitat local i ajudar a les parròquies properes. Els darrers anys de la seva vida va tornar a Catalunya i es va ubicar a Solsona, alternant la tasca pastoral a la ciutat amb la tasca sacerdotal a l’Hospital de Bellvitge de Barcelona, confortant i ajudant als que necessitaven consol en moments difícils. Va morir sobtadament el dia 12 de juny del 1993 i va ser enterrat al cementiri de Cervera. Al seu comiat el va acompanyar molta gent que l’estimava.

163

Jordi Edo i Català Nebot del pare Jordi M. Català

La Pobla de Cérvoels

El pare Jordi M. Català i Català

La Pobla de Cérvoles, 1927 - Cervera, 1993

l’editor

Josep Espasa i Anguera

La Pobla de Cérvoles

Josep Espasa i Anguera - Font: Enciclopèdia.cat

La Pobla de Cérvoles, 1840 - Barcelona, 1911

osep Espasa i Anguera va néixer a la Pobla de Cérvoles, el 4 de juliol de 1840, un poble molt petit als peus de la serra de la Llena, en el si d’una família molt humil. Quan va començar a tenir ús de raó es començà a adonar que les seves il·lusions i objectius eren pràcticament impossibles de poder dur a terme, donades les escasses oportunitats que li oferia el seu poble. Així doncs, de ben jove, va emigrar juntament amb el seu germà gran, Pau, a Barcelona. Començà a treballar com a peó de la construcció, en la demolició de les muralles de la ciutat. A Barcelona Josep Espasa aprengué a llegir i a escriure. També als divuit anys, treballa de repartidor de llibres per entrega. Aviat va quedar fascinat pel negoci dels llibres, i al 1860, va arriscar els modestos estalvis que tenia per crear un petit centre de subscripcions, i juntament amb el seu germà Pau, funden l’editorial Espasa Hermanos, ubicada al carrer Robador 39, que seria l’embrió de la futura Espasa Calpe. Amb molta visió de futur, veient les possibilitats econòmiques que li oferia el canvi d’urbanisme del Ensanche, compren uns terrenys que llinden amb la Universitat, sobre els quals serà inaugurat el 20 d’abril de 1887 l’edifici de l‘editorial Espasa. El 12 d’agost de 1871, Josep Espasa es casa amb Justina Escayola Lluch. Fruit d’aquest matrimoni neixen els sis fills que són Josep, Juan, Lluís, Carmen, Mercedes i Maria. La família Espasa era catalanista i catòlica, com quasi totes les famílies de l’alta burgesia barcelonina. El 1905 comencen els treballs de l‘edició de l‘Enciclopedia Universal Ilustrada Europea, coneguda amb el nom d’Enciclopedia Espasa. El 15 de febrer de 1908, incorpora els seus tres fills a l‘editorial que a partir d’ara es dirà José Espasa e hijos.

El 9 de gener de 1906, Josep Espasa, amb seixanta-sis anys, fa testament i designa hereus la seva esposa i els sis fills, i diu, entre d’altres coses, que aquests s’hauran d’encarregar de les despeses del seu enterrament, que per això comprà dues sepultures al cementiri Nou de Barcelona, que passaren a ser propietat de tota la família. J. Espasa preveu la quantitat de 3.500 pessetes per dir misses en la seva memòria; 3.000 pessetes, per distribuir entre els pobres, i una prima equivalent a dues setmanes de treball pels seus empleats, entre altres coses. A mesura que passa el temps, la salut de J.Espasa comença a deteriorar-se, i l’11 d’agost de 1910 la seva esposa sol·licita una declaració d‘incapacitat. El diagnòstic dels metges no és bo: diabetis de sucre. Pràcticament un any després, el 4 de Juliol de 1911, Josep Espasa i Anguera moria. Bibliografia: Dades i fets recopilats de Enciclopedia Espasa, Historia de una aventura editoral de Philippe Castellano.

164

Alba Estradé i Borch Llicenciada en psicopedagogia

Puiggròs

l nom de Puiggròs fa referència a la seva situació topogràfica, ja que és el puig més gros dels tres que hi ha al terme. Aquest terme, de 9,86 km2, es troba al sector nord de la comarca, al límit amb el Pla d’Urgell, al sector de la comarca regat pel canal d’Urgell. La vila de Puiggròs és l’únic nucli de població agrupada del petit municipi. En destaquen les partides de Pinell, el Salat, Cantorelles, els Plans i els Diumenges. La vila, amb poc més de 300 habitants, està situada sobre un turó a 334 m d’altitud. S’eleva, doncs, al mig de la plana urgellenca i en constitueix un veritable mirador. Al mig de la població hi havia el castell palau de Puiggròs, del s. XV i molt probablement sobre un d’anterior, del qual es conserven alguns murs amb finestrals gòtics i portals adovellats amb les armes dels senyors. La població estigué emmurallada i els carrerons s’agrupen entorn del castell, on podem trobar el Portal que tancava la vila closa. El lloc pertanyé a la corona fins al segle XIV; l’antiga casa consistorial tenia una pedra gravada en la qual s’enaltia Isabel II de Castella, i hi hagué una permuta entre el rei i els Alenyà. Al nucli antic es pot apreciar l’església parroquial de Santa Maria Assumpta, d’estil romànic, i també algunes llindes que daten de dos segles enrere. Refeta al s. XVII, de bonica i austera façana, presenta un campanar de torre quadrada. La part nova es troba aplegada

gairebé tota en un carrer que baixa des del camp al pla, on destaca el Casal Cultural i Recreatiu, construït l’any 1967. En Joan Amades en el Costumari Català parla dels pressegaires, que venien préssecs de Puiggròs, “car eren els que gaudien de més fama entre la gent. Solien portar-los en burriquets, que en duien les sàrries plenes”. No és d’estranyar, doncs, que l’agricultura sigui important en aquest municipi i que els conreus siguin majoritàriament de regadiu, sobretot d’arbres fruiters, així com ametllers i oliveres. Sigueu benvinguts!

165

Juli Muro i Manso Alcalde de Puiggròs

Puiggròs

Església parroquial de Santa Maria Assumpta - Foto: Aias-editorial

Vista de Puiggròs - Foto: Aias-editorial

dalt del puig més gros

l’etnògraf i poeta

Joan Bellmunt i Figueras

Puiggròs

Joan Bellmunt i Figueres, Creu de Sant Jordi (2001)

Puiggròs, 1950

Joan Bellmunt, poeta de Puiggròs, poeta de les Garrigues

l Joan Bellmunt, quin personatge! Qui no el coneix al seu poble i als del voltant? Ell, que perceptualment es troba a la perifèria d’aquesta comarca que glossa i estima. Potser per això, perquè la té i no la té, com els valencians, que ben sovint són més conscients del país que els que es troben a resguard. Per al cas de Puiggròs i en general, els petits pobles que, per raó del seu tamany, s’agermanen més a la dinàmica de comarca i els veïns que no pas els pobles grans, es pot ben dir que Bellmunt és el poeta del poble, el Verdaguer de les Garrigues. D’origen pagès, autodidacta, amatent a la gent, als padrins, als qui ho necessiten i, tot sigui dit, al país —a qui va dedicar alguns dels primers poemes, quan aquesta qüestió quedava lluny de la mirada general—, ha creat un univers poètic personal, que ha complementat amb l’altra gran faceta, la de folklorista. I aquesta sí que transcendeix al temps i l’espai perquè gràcies a això, el tall en la transmissió oral que ha anat en paral·lel al canvi del sistema de vida i de valors experimentat per les dues darreres generacions, és menys dramàtic. Efectivament, Joan Bellmunt ha dedicat una colla d’anys a recollir el testimoniatge de les generacions que encara van habitar de primera mà aquell món gairebé exhaurit. Històries, llegendes, rondalles, cançons, celebracions... que en bona part haguéssim perdut per sempre si no fos pel seu capteniment en retenir-ho i per sort de tots, a publicar‑ho. I no sols de les Garrigues! De les dotze comarques de

Ponent i el Pirineu. El resultat, trenta quatre volums de Fets, costums i llegendes i onze de les Devocions marianes populars, a més d’una vintena de monografies, contes i poemaris, col·laboracions a la premsa i un fons fotogràfic ingent. Tot aquest treball li ha merescut premis, honors i reconeixements, entre els quals el Premi d’Honor Jaume I (1992) i la Creu de Sant Jordi (2001). Altrament, la vida no ha estat fàcil per al Joan, les circumstàncies l’han colpit i l’han apropat encara més als desfavorits. Com ha de ser amb les trajectòries de llarga durada, la petjada roman i qui sap quan hom hi ensopega. Això semblant, al cap dels anys, va passar amb les seues Garrigues somniades i completes, quan una nova cohort de jovent va començar a mirar-les amb ulls més clars. A la base, i prematurament als fets reals, sempre hi ha la recreació espiritual que és la feina dels poetes. La llavor de Bellmunt ha germinat.

166

Ramon Queralt i Boldú Ambientòleg, llicenciat en dret i escriptor

l’abat

Antoni Ruera i Pujol Puiggròs, 1835 - Montserrat, 1913

L’abat Antoni Ruera i Pujol

El servei de Ruera com a abat visitador veié la incorporació a la província dels monestirs gallecs de San Clodio i Samos, aquest darrer encara avui habitat. L’any de la seva mort coincidí amb l’elecció del nou abat montserratí Antoni M. Marcet, que donaria un tomb històric tan influent per a comprendre el Montserrat actual. Per això encara és més meritori valorar l’esforç d’aquells homes que, com el pare Antoni Ruera, feren possible alçar de les seves runes el monestir i santuari català.

167

+ Josep M. Soler i Canals Abat de Montserrat

Puiggròs

m plau evocar la figura del pare Antoni Ruera i Pujol, ara que tot just s’ha complert el centenari del seu traspàs. M’hi sento vinculat no sols perquè fou un monjo de la nostra comunitat, sinó perquè fa una vintena d’anys que tinc la mateixa responsabilitat de visitador que ell, una missió que en aquell temps comportava la dignitat abacial encara que el qui l’exercís, com era el seu cas, no fos superior d’una comunitat. El pare Ruera, doncs, era abat titular de Ripoll, l’abadia a partir de la qual el bisbe-abat Oliba implantà monjos a Montserrat. Ruera ostentava el títol d’abat en qualitat de visitador de la Província hispànica de la congregació avui anomenada SublacenseCassinense. Els monestirs són autònoms, però formen part d’una congregació monàstica, el conjunt de les quals forma l’orde benedictí. En el cas de la congregació Sublacense-Cassinense, està repartida en províncies; la Hispànica té monestirs a la península i en terres llatinoamericanes. El pare Ruera exercí de visitador entre 1892 i 1907, data en la qual residí definitivament a Montserrat. En aquell temps que els desplaçaments no tenien les facilitats actuals, la funció del visitador tenia un paper encara més rellevant. Per una part, les estades en els monestirs on feia les visites canòniques demanaven més temps; per l’altra, en absència de l’abat o prior conventual d’un monestir, l’abat visitador hi exercia més vistosament l’autoritat. Fou especialment el cas del pare Ruera, perquè les missions fundades a ultramar reclamaren la seva presència i, quan l’abat Josep Deàs encapçalà l’expedició de monjos montserratins a Manila, el visitador hagué de prendre decisions importants, com ara la decoració de la basílica de Montserrat fins a donar-li el to bizantinitzant que li coneixem. Ruera havia nascut a Puiggròs i estudià al seminari de Barcelona. Després passà a Girona com a familiar del bisbe Constantí Bonet (1862), que l’ordenà prevere (1866). El 1876 ingressà al monestir de Montserrat, on fou hostatger i prior. Sabent com n’eren de precàries les condicions de vida d’aquells monjos que entorn de l’abat Miquel Muntades emprengueren la restauració del monestir i del santuari després de la destrucció napoleònica, no costa d’imaginar com devia ser de decisiva, en la petita comunitat, la col·laboració del pare Ruera. Són aquells anys que han passat a la història per les celebracions del mil·lenari de Montserrat i de la coronació de la Sagrada Imatge.

Foto cedida per l’Arxiu Fotogràfic de l’Abadia de Montserrat

el narrador, poeta, dramaturg, lingüista, traductor i assagista

Josep Vallverdú i Aixalà

Josep Vallverdú i Aixalà, el narrador, el poeta

Lleida, 1923

Puiggròs

A causa de les tropes i bombardejos de Franco la família marxa de Lleida i es refugien a Puiggròs.

osep Vallverdú i Aixalà nasqué a Lleida el 1923. Es va llicenciar en filologia clàssica a la Universitat de Barcelona i va exercir com a catedràtic de llengua i literatura catalana a l’institut de les Borges Blanques. A part d’haver excel·lit com a traductor, tant de manuals de temàtica heterogènia com dels grans clàssics de la novel·la de lladres i serenos nord-americana, el seu nom s’ha catapultat més enllà del Segre gràcies a les seves habilitats amb la ploma. Així doncs, se’l considera un escriptor tot terreny perquè s’ha prodigat en gèneres diversos —la poesia, el teatre, les narracions, la novel·la, l’assaig, les memòries...— ara bé, el seu corpus literari més important i bona part dels reconeixements nacionals i internacionals el continuen encotillant sota un epígraf genèric: escriptor per al jovent. Josep Vallverdú és un grafòman, és a dir, un home que aprofita qualsevol moment per crear móns de ficció o per reflexionar i opinar sobre la seva experiència vital. El corpus vallverdunià s’ha anat gestant durant més de sis dècades. La major part dels joves catalans, en el seu mapa del món, saben identificar el gos Rovelló, un dels personatges que li ha donat més satisfaccions al llarg dels anys. Vallverdú, juntament amb quatre autors més, és un dels responsables d’haver revifat la literatura per als joves en català. Vallverdú ha volgut bastir un món literari per a tota mena de públic per tal que qualsevol lector s’hi pogués atansar.

Els llibres personals, l’obra pensada per als lectors madurs, van adreçats a un petit cercle de coneixedors que tenen notícia del paper que ha jugat aquest homenot del Ponent i que cerquen els comentaris, les postil·les, les vivències que el Josep Vallverdú acostuma a inventariar en aquests volums. Ras i curt, Vallverdú, mitjançant la seva escriptura i mitjançant el seu compromís cívic, ha volgut contribuir, des de la joventut fins a la senectut, a bastir una obra que es pogués circumscriure en un país en què la normalitat cultural i lingüística fos una realitat tangible.

168

Josep Agustí Segarra Professor de filologia catalana a l’institut Josep Vallverdú i va ser alumne d’en Vallverdú

El Soleràs

l Terme municipal del Soleràs té 12,62 Km², situat a l’obaga de la Vall Major o riera de Juncosa. Tots els pobles veïns pertanyen a les Garrigues. Interessant per visitar són: l’església de Santa Maria, construïda el 1805, d’estil neoclàssic; l’edifici modernista de la Cooperativa del camp, dissenyat per l’arquitecte Cèsar Martinell (1920-1921); i prop del poble, a la partida dels Plans, hi ha tres ermites: la més interessant és la del Sagrat Cor de Maria, neogòtica, la Mare de Déu dels Esplans (1954), la Gruta de Lourdes (1988) i la de la Verge de Montserrat (1993). També és interessant de fer algun recorregut pel terme i admirar les construccions de pedra seca (espones, cabanes de volta, balmes murades, aljubs...) que els nostres avantpassats van construir amb tanta cura que feren bo el refrany: Els catalans de les pedres en fan pans. Avui dia hi estan censats uns 360 habitants. El cens de 1920 va arribar al màxim històric (932), i a partir d’aleshores ha anat minvant. La gran gelada del 1956 va ser un cop molt fort, que va provocar una migració continuada que d’alguna manera ha durat fins als nostres dies. L’activitat econòmica principal, fins fa poc, eren els cultius de secà: principalment l’olivera i en segon terme l’ametller; però avui dia les granges i, gràcies al reg per degoteig, altres cultius com les

hortalisses, els cirerers, etc, en són un bon complement i en moltes famílies han passat a ser la primera activitat. A continuació podreu llegir els tres personatges il·lustres que hem proposat i que pensem que s’ho mereixen. Però no vull oblidar a tots els solerassencs i a totes les solerassenques que amb el seu treball callat i sense buscar cap protagonisme, han contribuït positivament en la història del poble i de les seves entitats. El gran poeta hindú R. Tagore ho va escriure d’aquesta manera, breu i entenedora: “Les arrels fan les branques fruitoses des de sota la terra, i no n’esperen cap guardó.”

169

Jordi Segura i Sarlé Alcalde del Soleràs

El Soleràs

Església de Santa Maria

Vista panoràmica del Soleràs

construccions de pedra seca

el músic

Josep Aran i Flix La Banda els Hereus, fundada pel pare de Josep Aran

El Soleràs, 1932 - 2001

El Soleràs

ill de Josep Aran i Cucurull, músic i fundador de la Banda els Hereus, del Soleràs, i de Dolores Flix i Mir, creix en un entorn ple de dificultats degudes a les conseqüències de la Guerra Civil. En aquest context segueix els seus estudis a la ciutat de Lleida, acompanyat i tutoritzat per Mn. Ramon Macarulla, gran amic del seu pare i l’educador que l’inicià en el món de la música. El Josep participa de l’Escola Cantorum de Sant Joan de Lleida, on coincideix amb en Lluís Virgili i s’inicia una profunda amistat. També s’integra al cor de l’Orfeó Lleidatà, on coneix a qui serà la seva esposa, Montse Sales, amb qui compartirà la vida i l’amor per la música coral. Aconsellat i acompanyat pel Lluís Virgili i amb el suport del seu pare, l’any 1954 funda l’Orfeó Veus del Camp del Soleràs, que pren volada gràcies a la voluntat de participació d’un grup de joves del poble. Segons ell mateix manifestà més d’un cop “va ser el despertar d’una cultura adormida”. El primer concert de presentació va ser el 15 d’agost de l’any 1954 al poble del Soleràs. El maig de l’any següent van actuar al Teatre Principal de Lleida, fet que va consolidar la nova formació coral. L’Orfeó es va sedimentar anys després amb l’esforç, tant del propi Josep Aran com del llavors rector del poble, Mn. Màxim Buil. L’Orfeó Veus del Camp va ser la gran motivació de la vida d’en Josep Aran. Admirava les paraules del mestre Millet: “el cant és l’expressió més enlairada de l’amor”. La seva constància i tenacitat el van ajudar a tirar endavant aquest projecte coral, evidentment amb multitud de dificultats, tant tècniques com organitzatives, posant molta dedicació en la millora de la tècnica del cant. El seu esforç es veia recompensat dia a dia, en cada projecte que es forjava a redós de la Coral: concerts, aplecs, intercanvis corals, en les Jornades Internacionals de Cant Coral de Barcelona, actes emblemàtics com el del Palau de la Música de Barcelona... El realitzava, sobretot, el fet de gaudir de la música amb els cantaires del Soleràs, el seu estimat poble.

Josep Aran dirigint

En Josep Aran va participar molt activament en l’inici del moviment coral a les terres de Lleida. La seva tasca no es va quedar únicament en l’Orfeó Veus del Camp, sinó que va ser una peça clau en la promoció coral a nivell més ampli: col·laborador incansable en diverses formacions corals de les nostres contrades lleidatanes, membre actiu del llavors nomenat Secretariat d’Orfeons de Catalunya (avui FCEC), així com col·laborador de l’Orfeó Lleidatà, amb diversos càrrecs des dels seus inicis: membre del Patronat d’Art Juvenil, vocal de junta, director en absència del Lluís Virgili a França, secretari, sotsdirector. Els últims anys tenia un objectiu claríssim: celebrar el 50è aniversari de l’Orfeó. Així doncs, va ser capaç d’aglutinar a la gran majoria dels antics cantaries per poder fer un concert comú, al qual no va poder arribar, ja que va morir al setembre del 2001. Durant els anys següents l’Orfeó va acabar de preparar el seu projecte d’aniversari amb la inestimable ajuda de la M. del Carme Valls, qui ha continuat fins ara amb la direcció de l’Orfeó. Actualment el poble del Soleràs continua recordant-lo amb les veus del seu estimat Orfeó.

170

Espe Aran i Sales Montse Aran i Sales Filles d’en Josep Aran

el metge

Amadeu Pelegrí i Sarlé

funcionament de la Unitat d’Oncologia de l’Hospital Santa TeclaLlevant i de l’Hospital del Vendrell, dins la Xarxa Sanitària i Social de Santa Tecla, a partir de l’estiu de l’any 2008. Dins aquest servei s’aconsegueix una atenció sanitària de qualitat, integral i lligada als darrers avenços en investigació, tal i com reflecteixen les seves paraules publicades al diari Notícies TGN, el 9 de març de 2010: “la nostra unitat va néixer amb la voluntat de donar resposta a una necessitat de la societat. Treballem dia a dia per millorar els resultats, els tractaments, la curació… en definitiva, en millorar la qualitat de vida i la satisfacció de les nostres pacients en un moment difícil”. Pel que fa al futur del tractament del càncer de mama (que cada any registra un increment de casos del 3%), el Dr. Pelegrí assegura que “estem en el camí. El tractament individualitzat i multidisciplinar permet assolir els millors resultats. Ara cal treballar en la recerca i en la investigació per tal d’aconseguir que algun dia es detectin els casos abans que arribin a produir-se”. La seva sobtada mort es va produir el 7 de maig de 2010 enmig d’un immens dolor i mostres de condol. Tant és així que un grup de pacients seues van decidir crear l’Associació Oncològica Dr. Amadeu Pelegrí amb la intenció, amb una activitat frenètica i plena d’iniciatives, de mantenir viu el seu record i donar suport al col·lectiu de pacients oncològics.

171

Macià Pelegrí i Sarlé Docent de secundària

El Soleràs

madeu Pelegrí Sarlé neix al Soleràs un 4 de juny de l’any 1965. Era el darrer de cinc germans d’una típica família pagesa de les Garrigues. Estudia, primer, a l’escola del poble. A cinquè d’EGB, però, va a l’escola Pràctiques-1 de la ciutat de Lleida, on és acollit per la seva tieta Assumpció durant la setmana. Acaba l’EGB a l’internat de la Universidad Laboral de Xest (València), cursa el batxillerat i el COU al CEI de Tarragona i, finalment, cursa medicina a la Universitat de Barcelona (Unitat Docent de l’Hospital de Bellvitge). Aprova l’examen per a Metges Interns Residents (MIR) i, després del parèntesi del servei militar, tria l’especialitat d’oncologia al mateix temps que s’incorpora l’any 1991 a l’Hospital Sant Joan de Reus. De ben segur que les visites i la mort a l’Hospital de Sant Pau de Barcelona l’any 1987, mentre cursava els seus estudis, de la seva tieta Assumpció per un càncer de mama, el va fer decantar en la tria de l’especialitat. S’instal·la a la ciutat de Reus i es casa amb la Iolanda Farré l’any 1997. Allí naixeran l’Alba (1998) i el Marcel (2001) mentre el Gerard (2004) ja naixerà a la Selva del Camp, darrera població on va residir. A l’Hospital Sant Joan de Reus finalitzarà les seves pràctiques com a metge resident. Tot i que s’incorpora durant un any com a metge adjunt a la plantilla del servei d’oncologia de l’Hospital Clínic de Barcelona, l’any 1995 retornarà a Reus de forma definitiva. És en aquest servei hospitalari on s’iniciarà amb entusiasme i dedicació, a més a més de la part estrictament assistencial, a la vessant científica i d’investigació, participant en nombrosos assaigs clínics de prestigi internacional alhora que pren part en nombrosos fòrums mundials. En aquest sentit és l’investigador principal d’uns 25 assaigs clínics nacionals i internacionals sobre càncer de mama, ovari i colon, i professor col·laborador de la Facultat de Cirurgia i Medicina de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona des de l’any 2001. És membre de la societat Espanyola d‘Oncologia Mèdica i de la Junta Directiva del Grupo Español de Investigación del Cáncer de Mama (GEICAM) des de l’any 1997. Forma part, també, de la Junta Directiva de la Societat Catalano-Balear d’Oncologia des de l’any 2006. Aquesta activitat culmina el febrer de 2006 amb la presentació a la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona de la seva tesi doctoral, que duu per títol Càncer de mama d’alt risc. Tractament adjuvant amb adriamicina - CMF. Anàlisi dels factors pronòstics, amb la qual obté la qualificació Cum Laude. La seva inquietud i compromís el duran per tres mesos a l’Hospital Arnau de Vilanova de Lleida, l’any 2003, en un moment clau de transformació del servei. Aquestes mateixes qualitats i la voluntat de servei públic el porten a coordinar la posada en

Amadeu Pelegríi Sarlé

El Soleràs, 1965 - Tarragona, 2010

el primer president de la Cooperativa del Soleràs

Joan Tamarit i Guiu

El Soleràs

Joan Tamarit i Guiu

El Sindicat del Soleràs, l’any 1930

El Soleràs, 1856 - 1928

oan Tamarit i Guiu (El Soleràs, 1856-1928) era el fill gran d’un cabaler de Cal Tamarit. Va tenir un destí poc comú al dels joves del poble d’aquella època ja que, per problemes de salut, no es va poder dedicar a fer de pagès. És per això que de petit aprengué música amb el mossèn del poble i també es formà en els aprenentatges considerats bàsics en aquells moments. Amb els anys, aquests coneixements, tant musicals com de cultura general, el van portar a tasques ben emprenedores. Els joves del poble d’aquells temps tenien ben poques possibilitats de divertir-se en els moments de lleure, i es dedicaven a passar l’estona de maneres no gaire positives, fent força barrabassades… algunes de l’alçada d’un campanar! Aquest fet es va reconduir en gran manera gràcies al Senyor Joan, que és així com l’anomenaven, pel respecte del qual es va fer mereixedor en tenir una iniciativa molt positiva i engrescadora: iniciar el jovent en l’aprenentatge del solfeig, fundant i dirigint l’anomenada Banda els Hereus. Aquesta banda musical va estar constituïda per catorze joves músics i va tenir continuïtat durant vàries dècades gràcies a que, més endavant, el Sr. Josep Aran i Cucurull va continuar la seva tasca. En Joan Tamarit i Guiu es casà amb Maria Teresa Roigé i Vilalta, de casa Cortada, formant així una nova llar anomenada Cal Sebastià. Van tenir dues filles: Maria i Ramona, i els seus descendents encara avui es dediquen a la pagesia i viuen a la mateixa casa. Gràcies a la seva formació, bàsicament autodidacta, i a la seva tenacitat i rectitud, en Joan Tamarit va fer-se càrrec de la secretaria de l’ajuntament del poble, fet que va propiciar que esdevingués una mena de conseller per molts solerassencs, que li demanaven el seu parer en molts assumptes, perquè el consideraven una persona justa

i amb més coneixements dels que eren habituals en els ambients rurals d’aquella època. A principis del segle XX, els pagesos del Soleràs comercialitzaven les olives fent tractes amb els molins privats de la zona. En Joan Tamarit, amb l’ajuda d’un religiós anomenat pare Tura, va difondre entre els pagesos del poble la idea que podia ser més avantatjós agrupar-se en sindicats agrícoles per tal de donar més valor als seus productes i no estar en mans d’interessos privats. Un cop aquesta idea va prendre embranzida, contactà amb l’acreditat arquitecte Cèsar Martinell per encarregar-li la construcció del Sindicat Agrícola del Soleràs. Aquest emblemàtic edifici modernista va començar la seva activitat com a molí d’oli l’any 1920, amb el Sr. Joan Tamarit com a president i comptable fins el 1927. En Joan Tamarit i Guiu ha estat un personatge il·lustre pel poble del Soleràs, perquè va deixar dues empremtes significatives: en l’àmbit cultural la rellevància de l’activitat musical durant molts anys, i en l’àmbit econòmic la, avui, Cooperativa Agrícola, que encara està en funcionament.

172

Joan Rius i Gómez Agricultor

Tarrés

arrés és un poble de la comarca de les Garrigues, situat a la zona de contacte amb la Conca de Barberà. El terme, amb una extensió de 13,2 km2, és una perllongació de la serra del Tallat i la serra de Vilobí, i aquesta orografia accidentada conforma un terreny ple de desnivells. Dues terceres parts del terme són superfície forestal, dominant el pi blanc. Els conreus són de secà, en terrasses, amb imponents marges de pedra, on predominen els cultius de cereals, oliveres, ametlles i residualment, la vinya, en altres temps fruit preeminent. Amb 107 habitants, el nucli urbà del poble és configurat per carrers estrets i empinats, on hi destaca l’harmonia estètica de les construccions en pedra seca, material característic que embelleix l’epidermis de les cases. Hi ha alguns racons que no podeu marxar sense veure: el carrer de l’Església, els porxos de Cal Magre, la plaça de la Font amb els rentadors... La petjada humana al terme municipal ens porta a les societats del bronze final, on trobem diversos jaciments arqueològics situats en indrets elevats, des d’on s’exercia un ampli control visual del territori. Durant el període romà, pel terme hi passava la via Augusta que unia Lleida i Tarragona; pel mateix motiu es troben restes romanes properes a aquesta important via de comunicació. Pel que fa a la història, cal situar-nos a l’any 1149, quan el Ramon Berenguer IV va conquerir aquestes terres i les va donar a Ramon de Boixadors, que en va ser el primer senyor. Poc després el poble restà sota el domini del Reial Monestir de Santa Maria de Poblet,

fins ben entrat el segle XIX. Precisament fou en aquest segle quan el municipi arribà al màxim de població, sobrepassant els 350 habitants. La fil·loxera serà el fre definitiu a la puixança econòmica del poble. Des d’aleshores fins ara, la població ha anat disminuint progressivament i el pes de l’activitat agrícola en l’economia local també. L’aprofitament del bosc ha esdevingut també clau al llarg dels segles i en el nostre municipi van proliferar els forns de producció de calç. Ara es pot fer la Ruta de la Calç, que és un itinerari de 12,6 km per fer a peu, amb BTT, a cavall i, alguns trams, en cotxe, amb sortida i arribada al nucli urbà de Tarrés, però que transcorre pels boscos del terme municipal d’aquest poble. S’anomena Ruta de la Calç perquè el seu eix vertebrador és el conjunt de forns de calç existents al terme i, concretament, a la zona dels Plans. A més, és una ruta que ens permet gaudir de l’impressionant patrimoni natural que són els Plans de Tarrés, així com del paisatge rural com a testimoni de la petjada humana en el territori.

173

Ramon Maria Arbós i Palau Alcalde de Tarrés

Tarrés

Carrer Església de Tarrés

Vista general de Tarrés - Foto: Aias-editorial

patrimoni natural i rural

el pintor

Damià Roig i Fa

Tarrés

Damià Roig - Fotos: Raimundo Morte

Autoretrat de Damià Roig

Damià Roig amb Carlos Vates i Raimundo Morte

Tarrés, 1907 - Barcelona, 2012

amià va néixer a Tarrés el 1907, fill d’una família de pagesos als que la fil·loxera va fer emigrar a França fins al 1920. Allà hi va viure pintant i treballant fins al 1932, quan va tornar a establir-se a Catalunya, on va fer algunes exposicions i va vendre els primers quadres. Malauradament, la guerra el va arrossegar i va malmetre els seus inicis. Encara que els temps no eren fàcils, va exposar a Tarragona i a Reus el 1942, i va començar a tenir algunes crítiques que li varen ser molt favorables. Entre el 1943 i el 1960, mentre vivia a Santa Coloma de Gramenet, va exposar repetidament a Barcelona a les Sales Velasco, Galeries Cristina i Gaspar, i va participar en diverses exposicions col·lectives. L’any 1960 es va establir a Suïssa, on va seguir pintant fins al 1963, quan va tornar a Santa Coloma de Gramenet. Llavors va treballar durant sis anys fent les pintures murals de la parròquia de Sant Andreu del Palomar, amb el pintor Josep Verdaguer. Participà en la creació del grup pictòric Els Coloristes, conjuntament amb Ricard Rex, Antoni Boronat i Sebastià Folch, entre d’altres. Va dedicar-se a l’ensenyament de la pintura i realitzà nombroses exposicions individuals i col·lectives. Damià Roig va ser un creador amb una aproximació holística a les arts i a la vida. Va explorar arts plàstiques i literàries. De signe escorpió, va estudiar profundament l’astrologia, portant-la a la pràctica fent centenars de prediccions. Vegetarià convençut, va ésser cuiner a la Guerra Civil. Francesc Banús, intel·lectual i amic de Els Coloristes, va escriure sobre ell: “Damià Roig pinta, escriu poemes, cultiva la música, estudia temes filosòfics i astrològics, i en tot hi posa el mateix

delit i la mateixa força. I és, al mateix temps, ponderat en el judici, i sobri com un anacoreta en la seva vida material. Reflexiu, introvertit, és tanmateix franc i obert en el tracte”. “La seva pintura reflexa fidelment el seu esperit, el seu món interior, les aparents contradiccions del seu caràcter. Artista extraordinàriament honest, no cau mai en fàcils concessions a la galeria. Fa una pintura sòbria en detall, però generosa, abundant en la llum. És un enamorat de la terra i de l’aigua, sobretot la de riu. Les flors, les muntanyes, el paisatge, tot ho veu radiant”. “Ha fet molts oficis i ha trepitjat moltes terres, nostres i foranes, i de tot arreu on ha anat, de tots els llocs on ha viscut, no hi ha tornat mai de buit; se n’ha emportat la llum incorporada en els seus quadres.” Damià Roig va ser un artista polifacètic amb un esperit d’aprenentatge permanent, que va arribar als cent-cinc anys i cent cinquanta-vuit dies en un estat de salut física i mental lloable. Va córrer la cursa del Corte Inglés els últims quinze anys de la seva vida i per això es va fer popularment conegut. Va haver de retirar-se de l’activitat a causa de la seva progressiva ceguera.

174

Carlos Vates Alumne de Damià Roig

Els Torms

l poble dels Torms es troba situat sobre un turó de la Vall Major, a 476 metres d’altitud, a la comarca de Les Garrigues, amb una població d’uns 200 habitants. El seu terme municipal limita al nord amb el del Soleràs, a l’est amb el de Juncosa, al sud amb el de Bellaguarda i a l’oest amb el de la Granadella. Els Torms va ésser repoblat per la casa de Cervera i adquirit l’any 1224 per l’abat de Poblet Ramon de Cervera, que li va comprar a Ramon de Miravet. L’any 1367 el rei Pere el Cerimoniós va concedir al monestir de Poblet la plena jurisdicció sobre aquest indret, a qui va pertànyer fins l’últim quart del segle XV. Durant un espai de temps d’aproximadament cent cinquanta anys, el poble va romandre desert, en marxar els aleshores pastors que el poblaven. El poble també va patir els estralls de la Guerra dels Segadors, tenint allotjada fins el 1647 una guarnició francesa. La població, sempre escassa, es va revifar amb la introducció del conreu de l’olivera, passant de 38 habitants el 1718 a 443 l’any 1860, assolint la màxima població l’any 1920 amb 490 habitants. Cal destacar com a punts d’interès turístic l’escola Joan Benet i Petit, la qual va ser una de les quatre que va fer construir la Mancomunitat a Catalunya l’any 1917; l’església de Sant Joan Baptista, d’estil barroc, que data de l’any 1700; els frondosos boscos

de pins i alzina que dibuixen un magnífic paisatge, o les diferents fonts naturals com la font Joana. La principal activitat de la vila és l’agricultura i la ramaderia, on destaquen els seus cultius d’olivera, ametller i fruiters, tot i que la seva principal activitat és la producció d’oli d’oliva, d’excel·lent qualitat i reconegut amb diversos premis. En el municipi podem trobar dues cooperatives on es comercialitza aquest oli a més a més de diferents productes com vi, olives, mel, etc. Des de l’Ajuntament, doncs, us convidem a visitar el nostre poble on hi sereu benvinguts.

175

Joan Josep Masip i Guiu Alcalde dels Torms

Els Torms

Església de Sant Joan Baptista - Foto: Aias-editorial

Vista dels Torms - Foto: Aias-editorial

l’olivera ens dóna vida

el mestre

Joan Benet i Petit El mestre Joan Benet i Petit

Portada del llibre El Trobador de la Mare de Déu

Barbens, 1890 - Barcelona, 1968

Els Torms

A llevant miren els Torms del Tossal Agut joguina la vileta, dolç enyor de la meva llunya vida.

oan Benet Petit (Barbens, 1890 - Barcelona, 1968), nascut i educat en un ambient de propietaris rurals de l’Urgell, es va graduar de segon grau a l’escola de mestres de Lleida, aconsellat pels frares caputxins d’Igualada, a redós dels quals va obtenir la seva sòlida formació religiosa i moral. Joan Benet i Petit tenia una reconeguda vocació per a l’ensenyament. Després de curtes estades a Vinaixa, Bellpuig i Juneda com a interí, va regir en propietat l’escola dels Torms des del 1914 fins al 1918. Va exercir més tard als pobles de Golmés (1918-1921), Castellserà (1921-1927), Celrà (1927-1931). L’any 1931 va ser cridat a col·laborar amb els grups escolars del Patronat Escolar Municipal de Barcelona. Allí es va jubilar l’any 1960. El dilluns 10 de maig de 1918 s’inaugurava l’escola dels Torms. Els alumnes i el mestre Joan Benet i Petit havien guanyat el primer premi d’un concurs de redacció escolar celebrat a Lleida. El premi consistia en la construcció d’una escola nova. L’escola va ésser, doncs, una de les quatre que, a manera d’experiència pilot, la Mancomunitat de Catalunya havia establert segons les directrius pedagògiques més avançades de l’època. Els Torms va acollir una comitiva encapçalada pel director d’Instrucció Pública de la Mancomunitat de Catalunya, el senyor Eugeni d’Ors, acompanyat per Alexandre Galí, el diputat Alfred Perenya, l’arquitecte Adolf Florensa (difusor de les corrents noucentistes) i de Valeri Serra Boldú, que glossà l’efemèride a La Veu de Catalunya. La seva visió avançada de l’ensenyament va deixar una forta petjada entre els seus alumnes. “L’escola ha d’ésser activa, viva, un lloc on els alumnes s’hi trobin bé“, amb aquesta filosofia sovint menava pels caps, els feia conèixer les plantes, els conreus, els arbres, els animals… Els va ensenyar cançons populars, a estimar‑se

les tradicions i el camí de la fe. El poble dels Torms recorda amb profunda gratitud el saber, equilibri i entusiasme d’aquell mestre modèlic. El dissabte 20 d’abril de 1985, el president de la Generalitat, Jordi Pujol, va inaugurar l’escola restaurada i va retre homenatge als homes que van fer possible aquell projecte exemplar, esdevingut patrimoni arquitectònic de Catalunya. El 25 d’octubre de 2006, el president de la Generalitat de Catalunya, Pasqual Maragall, va inaugurar la redistribució i modernització interior de l’escola, que permet mantenir l’activitat docent en un marc patrimonial únic. El mestre i poeta Joan Benet i Petit, a banda de la reconeguda dedicació a l’ensenyament, va conrear una veritable vocació envers les lletres; és autor, entre d’altres, de la sèrie de 12 llibres de El trobador de la Mare de Déu, a partir dels anys seixanta. Aquesta obra va ser reeditada els anys 2007 i 2008 pel seu nét, Joan Pons i Benet, en els volums I i II d’aquesta col·lecció. I finalment, després de quaranta-dos anys del seu traspàs, ha vist la llum el tercer i darrer volum. Amb tot, va ésser un enamorat de les Garrigues i sempre guardà un emocionat record dels anys passats als Torms, com reflecteixen els seus versos.

176

Ramon Serentill i Masip Historiador i exalcalde dels Torms

El Vilosell

l Vilosell es troba a la part septentrional de la serra de la Llena, el seu terme municipal té 19 km² i està situat a uns 667 metres sobre el nivell del mar. El testimoniatge de les restes prehistòriques ens assegura que l’home primitiu hi habità. També hi ha vestigis del pas dels romans, encara que amb la dominació sarraïna comença la història escrita del nostre poble. En el terme hi ha l’ermita de Sant Miquel de la Tosca, que es troba en un indret anomenat les Fontetes, lloc de naixement del riu Set, un paratge únic a la comarca de les Garrigues, per la seva exuberant vegetació i aigua abundant amb cascades i rierols, que s’hi formen quan plou en abundància. Dins del municipi (aturonat al voltant de les restes de l’antic castell) podreu admirar els seus carrers estrets i empedrats, façanes de pedra amb importants carreus, els miradors des dels que podreu gaudir de la bellesa del paisatge que ens envolta. Destaca també l’església parroquial barroca i l’ermita de Sant Sebastià, situada a la plaça que porta el seu nom, amb una creu gòtica de pedra del segle XIV col·locada davant mateix de l’ermita. Som un poble dinàmic i actiu, amb una bona oferta d’activitats tant de caire cultural com recorreguts a peu o bicicleta per

camps d’oliveres, ametllers, vinya... on hi podreu contemplar les construccions de cabanes de volta dignes d’admirar. I per refer-se d’aquests recorreguts gaudireu del bon menjar dels restaurants i podreu descansar en els agradables allotjaments rurals. Us convido a passejar pel nostre poble, us quedareu sorpresos tant per la bellesa de l’espai com pel seu entorn de pau, i el que és més important, per la qualitat humana de la gent que us acollirà i us farà sentir que el nostre poble també és el vostre.

Jordi Nogué i Estradé Alcalde del Vilosell

177

El Vilosell

Església de Santa Maria del Vilosell - Foto: Aias-editorial

Vista del Vilosell - Foto: Aias-editorial

un paratge únic

el bisbe d’Urgell i copríncep d’Andorra

Josep Caixal i Estradé

El Vilosell

l bisbe Caixal és una figura rellevant i controvertida de la història de l’església catalana del segle XIX. Va néixer al Vilosell a la casa de la família de la seva mare, Rosa Estradé Arbós, que era la pubilla de Ca l’Estradé. La família del seu pare, Joan Caixal i Güell, provenia de la propera població de Vimbodí. Fou el sisè de nou germans. Els seus pares van enviar-lo a Igualada on va iniciar els seus estudis, que van continuar al seminari conciliar de Tarragona i posteriorment a la Universitat de Cervera on es doctorà en teologia. Fou catedràtic a la Universitat de Cervera i canonge de la catedral de Tarragona. Com a bisbe d’Urgell impulsà una gran tasca assistencial en la seva diòcesi. Cal destacar la importància que va donar a la formació dels seminaristes a través de l’edificació del seminari de la Seu d’Urgell (l’anomenat l’Escorial dels Pirineus). Va ser fundador amb sant Antoni Maria Claret de la prestigiosa editorial La Librería Religiosa. També va intervenir com a fundador de congregacions com les Germanes de la Sagrada Família d’Urgell, conjuntament amb la beata mare Anna M. Janer i Anglarill. Va destacar per la seva oratòria en el Concili Vaticà I, com també en les seves intervencions com senador del regne. Com a copríncep d’Andorra promulgà la llei de la Nova Reforma, impulsada per un grup de comissionats de les parròquies, encapçalats pel noble Guillem d’Areny i Plandolit i per Anton Maestre i Molines. Aquesta reforma representa el trànsit d’un sistema estamental d’origen medieval vers un Consell General format per tots els cap de casa majors de vint-i-cinc anys (sufragi censitari). Durant la Tercera Guerra Carlina va acceptar el càrrec de vicari general dels exèrcits del pretendent, encomanat pel Papa Pius IX. La caiguda de la Seu d’Urgell en mans de l’exèrcit liberal i el desenllaç de guerra va determinar el seu empresonament al castell d’Alacant i el seu exili a Roma, on va morir l’any 1879. Les seves despulles van ser traslladades, després de diverses gestions del seu nebot, a la catedral de la Seu d’Urgell. El bisbe Caixal va tenir molt present al llarg de la seva vida la població on va néixer, el Vilosell. Va fer restaurar la imatge del sant arcàngel de l’ermita de Sant Miquel de la Tosca. A instàncies seves, es van adquirir unes relíquies a Roma, que es guardaven a l’església parroquial del Vilosell. També va mostrar molt d’interès en la construcció del campanar d’aquesta església. Amb motiu del centenari del seu naixement (1903), el partit carlí va obrir una subscripció popular per erigir una làpida commemorativa que es va ubicar en el presbiteri de l’església del

El bisbe Josep Caixal

El Vilosell, 1803 - Roma (Itàlia), 1879

Vilosell. Des de llavors, el Vilosell sempre ha recordat al bisbe Caixal amb diversos actes. Així, va posar el seu nom a una part del carrer Major (1950). Durant el centenari de la seva mort (1979), també van realitzar-se diversos actes commemoratius. Finalment, amb el segon centenari del seu naixement (2003), s’organitzà una taula rodona amb diversos especialistes en la figura del bisbe (F. Mestre Saura, A. Borràs i Feliu, S. Casas Rabasa, F. Closas i Salinas, A. Planes i Ball). Bibliografia: -DD.AA.: La recuperació d’un mite autòcton: el bisbe Caixal i el seu entorn històric (1803-1879) (Coordinació a càrrec del Centre d’Estudis Locals del Vilosell), Ed. Fonoll, Juneda, Col·lecció Lo Plançó núm. 5, 2006 (amb pròleg de J. M. Solé i Sabaté), així com la bibliografia que allí es relaciona

178

Vicenç Aguado i Cudolà Professor de dret administratiu a la Universitat de Barcelona

el lletrista de cançons, autor dramàtic i articulista

Rossend Llurba i Tost

Pasqua florida (1922), La cançó del Paral·lel (1927), Jorn de festa (1938), La Costa Brava (1939), Ellas tienen la culpa (1942), Magdalena de les Drassanes (1949), Foc a les garberes! (1949) o Lluna de mel a Montecarlo (1950). És autor d’una monografia encara inèdita de la història del Paral·lel de 1894 a 1910.

179

Xavier Albertí i Gallart Director del Teatre Nacional de Catalunya

El Vilosell

letrista de cuplets, autor dramàtic i editor. Fou una figura clau en l’evolució del cuplet al Paral·lel els anys vint i trenta. És considerat l’autor de la lletra del primer cuplet en català, La font del Xirineu de 1917. Es va preocupar insistentment de la creació i la consolidació de cuplets en català, amb la consciència de la seva funció d’apropament de les classes populars a la cultura en llengua catalana. Col·laborà amb els millors compositors de música popular del Paral·lel, com Joan Suñé o Càndida Pérez. Contribuí també a la divulgació del tango a Barcelona, tot dirigint i editant la revista El tango de moda. Va viure cinquanta anys al número 16 del carrer del Roser, al Poble-sec, a tocar del Molino. Entre els seus cuplets destaquen: Devota del padre cura, Devuélveme mis besos, El cuplet català, El fill de l’adroguer, El mico de Pasqua, La muller d’en Manelic, L’esquella de la Torratxa, L´heroi desconegut, Paraules que el vent s’emporta, Pasqua florida, Per telèfon, Revetlla d’amor o Torna amb mi. Cal remarcar els seus tangos Alma tanguera, Amor argentino, Arrímate pamperita o Barrio chino. Entre els seus textos teatrals destaquen: La darrera disbauxa (1912), El vestidet de la nena (1914), El terror de les criades (1914),

Autor: Kippelboy

Rossend Llurba - Font: garriguesbloc.wordpress.com

Diari de Llurba en una exposició sobre l’av. Paral·lel al CCCB

El Vilosell, 1887 - Barcelona, 1954

el músic

Joan Prenafeta i Puig

El Vilosell

oan Prenafeta fou músic. La seva trajectòria s’emmarca en la interpretació i la producció de música religiosa. Musicalment es formà sota el mestratge d’Antoni Sala, mestre de capella de la catedral de Lleida. Quan aquest es jubilà l’any 1781, Mn. Joan fou el seu substitut fins l’any 1793 en què renuncià al càrrec a conseqüència de la seva feble salut. La nissaga de la família Prenafeta del Vilosell és molt extensa. El Joan és el dotzè fill del matrimoni Cosme Prenafeta Olivé i Oròsia Puig Fontons. Nasqué el dia dos d’agost de 1752 al poble del Vilosell (les Garrigues) i morí a Lleida el dia setze de maig de 1833. Estudià la carrera eclesiàstica i exercí el ministeri sacerdotal com a prevere, beneficiari i organista de l’església parroquial de Sant Joan a la ciutat de Lleida. Com a compositor, la seva obra musical s’ha conservat gràcies a la tasca del compositor i musicòleg Felip Pedrell (Tortosa 1841-1922), pioner del ressorgiment de la música religiosa espanyola durant la segona meitat del segle XVIII. El Sr. Jordi Rifé Santaló, professor de musicologia de la Universitat Autònoma de Barcelona, féu un estudi de l’obra de Joan Prenafeta que es publicà a la Gran Enciclopèdia de la Música Catalana. A la Biblioteca de Catalunya i en el fons musical de Felip Pedrell, s’hi conserva part de la seva apreciada obra. Entre les partitures s’hi destaca la Missa en Mi bemoll major (Mib M) a quatre veus, amb acompanyament de violins, oboès, corns i baixos, exponent de l’estètica musical de finals del segle XVIII, i mostra del classicisme musical de Catalunya. El Centre d’Estudis Locals del Vilosell (CELV), poble natal de l’il·lustre músic, va impulsar la transcripció d’aquesta partitura pel Sr. Alfons Guiu, i la seva interpretació per la Jove Orquestra de Cambra i Cor de la Ribera d’Ebre, sota la batuta del Sr. David Magrané, director del projecte. A tal fi el dia 9 de novembre de l’any 2003, els vilosellencs s’aplegaren a l’església parroquial, on en Joan rebé les aigües baptismals i on hi reposen els seus avantpassats, homenatjant l’il·lustre convilatà amb l’estrena de la mencionada Missa (Mib M) interpretada per la Jove Orquestra de Cambra i Cor de la Ribera d’Ebre, que donà vida a aquells pentagrames sorgits dels sentiments profunds del cor i de la ment del nostre músic, una peça que havia nascut amb vocació de ser gran obra musical pertanyent al gènere musical de cantata, segons paraules de l’esmentat director. Altres obres conegudes que formen part de la producció del mestre Joan són: un Magnificat a sis veus, una missa a vuit veus i unes antífones a Sant Pau, un rosari a quatre veus amb orquestra ( fragment). A l’Arxiu Musical d’Albarracín, i gràcies a Josep Felip

Placa del passatge dedicat a Joan Prenafeta i Puig, al Vilosell

El Vilosell, 1752 - Lleida, 1833

Teixidor i Latorre, l’últim dels grans mestres de capella, també s’hi guarda un villancet a quatre veus: Venciendo el orgullo (1782), un villancet a quatre veus de tonada: Un calderero (calesero) (1782), Salve a sis veus (1799), villancets: Onze quadernets (1782-1793), recitat i ària de baix, amb violins i trompetes: Dios Niño y humanado (1782-1799), Adjuvanos a duo (1793) i Adjuvanos a tres veus (s. XVIII). Com podem apreciar pels títols de les seves composicions, en Joan Prenafeta resumeix la seva vocació espiritual per mitjà d’una música sublim que condueix mansament a la pau. En memòria d’en Joan Prenafeta, l’Ajuntament del Vilosell dedicà el passatge situat entre l’església i la seva casa natal amb una placa commemorativa. La revista Talaia del Vilosell, núm. 7, a set de juliol de l’any 2006, el CELV, presentà tot el cicle evolutiu de la recerca i els comentaris de Jordi Rifé i Santaló i David Magrané. També pot consultar-se la nota biogràfica de M. Bernadó a E. Casares Rodicio (Ed.): Diccionario de la Música española e iberoamericana, vol. 8, Ed. SGAE, 2001 i de J. Rifé a la Gran Enciclopèdia de la Música, vol. 6, Ed. Enciclopèdia Catalana, Barcelona, 2002.

180

Gabriel Cornadó i Farré Historiador

Vinaixa

inaixa es troba al sector sud-oriental de la comarca de les Garrrigues, en contacte ja amb la Conca de Barberà. El seu terme municipal és de 37,60 km2 i es troba dins d’un paisatge qualificat de segarrenc. Vinaixa té 570 habitants i es troba a 479 m d’altitud, l’únic nucli de població agrupada del terme. L’agricultura amb les vinyes, els ametllers, els sembrats i sobretot l’olivera, han estat al llarg dels segles, i és encara avui, la principal activitat econòmica dels seus habitants, tot i que té força importància la indústria de la pedra. Els eixos de comunicacions importants han estat la N-240 de Tarragona a Lleida i la línia de ferrocarril de Barcelona a Lleida, que creuen el nostre territori a ponent del poble. Vinaixa va sorgir el segle VIII a partir d’un enclavament àrab, al voltant d’unes defenses amb honors de Castell, que pertanyia al valiat de Siurana i rebia el nom de Beni-Aixa o IbnÀysa. A mitjan segle XII, el compte Ramon Berenguer IV va conquerir el territori, el va repoblar i va atorgar la carta de poblament (any 1151). A partir del segle XVIII, Vinaixa va anar creixent i va arribar al seu punt de màxima esplendor als inicis del segle XIX. El nostre patrimoni històric el componen l’església parroquial (1301-1318) en honor a Sant Joan Baptista, l’ermita de Sant Bonifaci

situada a 6 km del poble i el conjunt del nucli antic de Vinaixa al voltant de l’església (Casa de Poblet, Casa Tarragó, Raval de les Flors…) Al poble hi ha una gran activitat associativa i s’organitzen al llarg de l’any diverses activitats com la Festa Major, a finals del mes d’agost, i l’Aplec de Sant Bonifaci el primer diumenge de maig. També destaca la Fira de l’Oli i la Pedra, on es donen a conèixer els dos productes més importants del nostre poble: l’Oli d’Oliva Verge Extra i la Pedra Natural. Us convidem, doncs, a visitar-nos, a gaudir dels nostres productes i sobretot de la gent de Vinaixa.

181

Jordi Sarlé i Gallart Alcalde de Vinaixa

Vinaixa

Ermita de Sant Bonifaci

Vista de Vinaixa

paisatge segarrenc

l’escriptora i periodista

Joana Bonet i Camprubí

Vinaixa

La periodista Joana Bonet

Joana Bonet durant una recepció parlant amb Sa Majestat la Reina Sofia

Vinaixa, 1966

oana Bonet va néixer l’any 1966 a Vinaixa, el seu poble de creixement que, tal com ella mateixa descriu és “un petit poble de pedra [...] un poble de frontera”. Escriptora i periodista, va ser llicenciada en filologia per la Universitat de Barcelona i va donar els seus primers passos professionals cap a meitats dels anys vuitanta als diaris lleidatans La Mañana i Diari de Lleida. Pocs anys després, va allunyar-se de les terres de ponent per traslladar-se a la capital catalana i col·laborar amb el Diari de Barcelona i estrenar-se com a cap de premsa del Col·legi d’Advocats de la mateixa ciutat, un càrrec que ocuparia fins l’any 1992. A partir de la dècada dels noranta, Joana Bonet s’endinsa en el món femení de la moda, època que descriu com “revistes, filologies, viatges com aprenent i la moda com a coartada”. En primer lloc, va crear i dirigir la revista Woman i a partir de l’any 1996 es va posar al capdavant de la revista Marie Claire a Madrid, una història que duraria fins l’any 2012 i que culminaria amb l’adjudicació, fins al gener de l’any 2014, del càrrec de directora gerent de Prisa Revistas, en què es feia càrrec de la gestió editorial i l’estratègia comercial. Paral·lelament, des de l’any 2006 Joana Bonet opina i escriu habitualment a La Vanguardia a la nova secció Contracorriente i participa com a col·laboradora radiofònica a programes com Julia en la Onda, d’Onda Cero i El matí, de Catalunya Ràdio. En els darrers mesos, treballa a la recent publicació masculina que ha llançat El País sota el nom de ICON i col·labora amb els Matins de Tv3. A més a més, Joana també ha treballat a la docència. L’any 2010 va dirigir el curs Periodisme i Escriptura a l’Escola Contemporània d’Humanitats i va ser directora del Màster de Periodisme i Comunicació en Moda a la Universitat Politècnica de Madrid. La seva trajectòria professional ha estat molt lligada amb la igualtat de gènere i el món femení. Sota la direcció de la revista

Marie Claire va presidir l’associació Escuela Para Todas, un projecte que va ser reconegut per l’associació consultora de l’ONU WomenTogether l’any 2010. Per la mateixa causa va ser guardonada personalment amb el Premi Ocho de Marzo, que atorga la Comunitat de Madrid als professionals i empreses de la comunicació que lluiten i treballen contra la violència de gènere. Actualment, Joana Bonet participa com a membre del Consell Assessor de FUNDESO, ONG que treballa per al desenvolupament sostenible a Àfrica, Àsia i Amèrica Llatina. Entre la seva bibliografia destaca Fadapaca, un llibre infantil que sota la direcció del dissenyador Jordi Labanda va ser també una sèrie televisiva premiada l’any 2009 com a millor programa autonòmic infantil per l’Acadèmia de les Ciències i les Arts de la Televisió. Las metrosesenta (2007), Hombres, material sensible (2003), i la darrera, Generación Paréntesis (2013) són altres publicacions que ressalten en la seva trajectòria literària. Articles, llibres i moda han estat presents al llarg de la vida de Joana Bonet, escriptora i periodista nascuda a terres de sequera, oli i pedra, a les terres garriguenques de Vinaixa.

182

Anna Vilalta i París Estudiant de periodisme

OLIVER DE LES GARRIGUES El cant de la terra se’n va cel amunt És fil de la història i clam de futur. Estius d’or i flama, hiverns corglaçats, la terra no enganya si es vol estimar. Oliver de les Garrigues, arbre rei del meu país, amb les fulles platejades, amb el tronc tot revellit, el tresor de les olives és un riu immens d’or fi que rebenta les fronteres i s’escampa a l’infinit. Oliver de les Garrigues, or del fi, Seguirem el teu exemple, No ens mourem mai més d’aquí. Josep Vallverdú

Camp d’oliveres a les Garrigues

Foto cedida pel Consell Comarcal de les Garrigues

Índex alfabètic

Arxiu Històric Comarcal de Cervera 110 Arxiu Municipal de Valls 82, 83, 85, 86, 88, 89, 90 Arxiu Nacional de Catalunya 110

Josep M. Abellà i Rovira 65 Òscar Ricard Acero i Giral 123 Joan Adserà i Riba 38 Aero Club Popular 113 Agelet i Garriga 127 Jaume Aguadé i Soré 96 Vicenç Aguado i Cudolà 178 Josep Agustí Segarra 168 Aiguamúrcia 19, 20, 21, 22, 83 Manuel Ainaud 87 Josep Aladern 24 L’Albagés 105, 106 Josep Maria Albaigès i Olivart 156 Xavier Albertí i Gallart 179 L’Albi 107, 108, 109, 110 Alcover 17, 23, 24, 25, 26, 27, 28, 49, 51 Salvador Alemany i Mas 9 Alfons I 23, 47, 59 Alió 29, 30, 31, 32 Emília Altarriba i Alberch 94 Matilde Altés i Prats 51, 52 Melquíades Álvarez 122 Alvarez Sierra 52 Aitana Alzamora i Bové 61 Josep Lluís Alzamora i Julbe 63 Joan Amades 79, 165 Ramon Amadeu 82 Miquel Andreu Vidal 151 Anguela 31 Modest Aragonès 147 Josep Aran i Cucurull 170, 172 Josep Aran i Flix 170 Aniceto Aran i Montagut 150 Espe Aran i Sales 170 Montse Aran i Sales 170 Arbeca 103, 111, 112, 113, 114, 115, 116, 136 Santi Arbós i Gabarró 144 Ramon Maria Arbós i Palau 173 Guillem d’Areny i Plandolit 178 Ramon Arqués i Arrufat 120 María Concepción Arregui Errasti 67 Carlos Artigal 22 Joan Artigau 67 Arxiu Fotogràfic de l’Abadia de Montserrat 167

Associació Cors d’en Claver 70 Associació d’Amics del Museu 96 Aurora Aubach i Guiu 118 Rosa Aused 35 J. L. Ausin Hervella 38

Conchita Badía 85 Pere Balañà 155 Oleguer Balaña i Balaña 41 Francisco Baldrich i Gutiérrez 60 Gabriel Baldrich i Palau 32, 59, 60 Bernat Baldrich i Soler 60 Ramon Balsells i Bernet 136 Josep Balsells i Galofré 59 Ramon Maria Balsells i Sesplugues 136 Banda els Hereus 170 Francesc Banús 174 Josep Banús i Masdéu 48 Lluïsa Barbarà 24 Andreu Barbarà i Camafort 24 Ramon Barberà 23, 24, 25 Ramon Barberà i Boada 25 Francesc Barberà i Carré 162 Ramon Barnils i Folguera 42 Baró de l’Albi 108, 110 Josep Barrull i Suñé 146 Núria Barrull i Zavala 146 Fina Bartolí i Parera 19 Carme Basora i Ventura 77 Joan Batalla 31, 54 Lluís Batalla i Monné 30 Joan Batalla i Segarra 31 Lluis Batalla i Vallvey 30 Josep Batalla Montserrat 30 Albert Batet i Canadell 81 Joan Batista Masdéu 66 Eduard Batlle i Pomar 127 Willi Baumeister 141 Pepa Beà i Escoda 124

187

Índex alfabètic

Josep Beà i Montagut 124 Pablo Antonio Béjar 147 Bellaguarda 117, 118, 145, 175 Pere Bellmunt i Beà 156 Joan Bellmunt i Figueras 166 Terry Benables 92 Maria Carme Benet 120 Pepita Benet 94 Joan Benet i Petit 175, 176 Berenguer de Molnells 77 Berenguer de Vilafranca 59 M. Isabel Berenguer i Tomàs 72 M. Bernadó 180 Bernat de Tort 77 Guillem Bertran 135 BHS 88 Agustí Biscarri 110 Marta Blanch i Figueras 69 Josep Bochaca Romaguera 162 Dolors Bofarull i Rull 58 Adam Boixader i Casamartina 162 Lluís Boixet 109 Simón Bolívar 36 Joana Bonet i Camprubí 182 Lluís Bonet i Garí 157 Amàlia Bonet i Grau 78 Ramon Bonet Vallverdú 131 Lluís Bonifaci Sastre 82 Lluís Bonifàs 36, 82 Lluís Bonifàs i Massó 82 Francesca Bonnemaison 27 Les Borges Blanques 119, 120, 121, 122 Antoni Boronat 174 Manuel Borràs 25 A. Borràs i Feliu 178 Lluís Borrassà 88 Anton Bosch i Cardellach 34 Arnau Bosquet 135 Antoni Bové 124 Montserrat Bové i Montcusí 62 Bovera 114, 123, 124, 137, 145, 157 Bràfim 33, 34, 35, 36, 76 Joan Brossa 127 Anton Bru 112, 136 Anton Bru i Borràs 112 Màxim Buil 170

C Cabra del Camp 32, 37, 38, 39, 40, 41, 64 Josep Caixal i Estradé 178 Joan Caixal i Güell 178 Josep M. Calbet 76 Josep Maria Calbet i Cassanyes 43 Sant Bernat Calbó 20 Ramon M. Calderé del Rey 92 Cal Ponet 22 Pilar Calvo Sánchez de León 48 Francesc Cambó 120 Rafael Campalans 87 Isidre Campllonch 30 Rosalia Camps Gavaldà 93 Jordi Canela 22 Salvador Canela Balsebre 37 Joan Canela i Gràcia 70 Maria Canela Torner 32 Francesc Cañellas 27 Capa 84 Aureli Capmany 28 Agustí Carbonell 22 Sebastià Cardó i Sanahuja 83 Carles Cardó i Sanjuan 83 Jaume Cardona i Baldric 65 Josep Carratalà 144 Josep Cartañà 25 Maria de Cartellà Erill i Desplà 108 Cartier-Bresson 84 S. Casas Rabasa 178 Anton Cases 161 Anton Maria Cases i Ferrer 78 Philippe Castellano 164 Castelldans 103, 125, 126, 127, 128 Indaleci Castells 88 Enric Castells i Granés 151 Anton Català 23, 26, 51 Víctor Català 28 Pere Català Bel 163 Jordi M. Català i Català 163 Anton Català i Gomis 26 Pere Català i Pic 74 Francesc Català i Roca 84 Pere Català i Roca 74 Montserrat Català Perramón 163

188

Català Pic 81, 84, 88, 89 Català Roca 81, 84, 88 Hortensi Cavallé 28 Pere Cavallé 28 Joan Cavallé i Busquets 28 Cava Vives Ambrós 53 Teresina Celma Sans 46 Bernat de Centelles 75 Centelles 75, 84 Centre d’Estudis de la Conca de Barberà 110 Cervatells Dansants 130 Cervià de les Garrigues 103, 129, 130, 131, 132 Chillida 84 Eloi Cladelles Grau 46 Guillem de Claramunt 45 Rafel Clavé i Cornadó 59 Clínica de Radiologia Modolell i Manchón 138 Jordi Clofent 42 F. Closas i Salinas 178 Club Aeri de Catalunya 113 Club Aeri de Sabadell 113 Juan Cobo 144 Coca 53, 55 Francisca Codina Farrerons 122 Rosa Maria Codines i Farré 137 El Cogul 133, 134 Colla Joves 81 Colla Joves dels Xiquets de Valls 60 Colla Vella dels Xiquets de Valls 42, 81 Romà Comamala i Valls 95, 96 Josep M. Comas i Pié 91 Javier Cominges 92 Josep Compte i Valls 59 Josep Maria Compte i Vilaprenyó 59 Consell Comarcal de les Garrigues 155, 184 Constantí Bonet 167 Àngel Copete i Valero 128 Coral Àncora 61 Coral Aroma Vallenc 70 Coral Aurora Planenca 59, 61 Coral de Vilabella 96 Coral Harmonia 112 Coral La Minerva 70 Gabriel Cornadó i Farré 180 Neus Cornet i Donet 143 Josep Cornudella i Capdevila 157

Joan Cornudella i Olivart 158 Joan Coromines 65, 155 Jaume Cortada i Bru 36 Tomà Costa i Fornaguera 25 Matilde Cuervas 147 Carme Cunillera 43 Josep Cunillera i Boldú 135 Josep M. Cunillera i Sabaté 92 Josep Lluís Cusidó i Prats 79 D Dalí 84 Lluís Dalmau i Almacellas 153 Josep Damunt 45 Josep Deàs 167 Departament de Cultura, Generalitat de Catalunya 21 Diario ABC, S.L 52 Ramón Dimas 22 Ramona Domènech 144 Maria Domènech i Escoté 27 Domingo 31, 57, 58, 59, 146 Xavier Domingo i Segú 57 Albert Donés i Antequera 105 Duchamp 84 Amadeu Duch i Garreta 45 Claudi Duran i Ventosa 30, 59

Xavier Echauz i Fort 126 Manel Edo 22 Jordi Edo i Català 163 Raimunda Elias i Marca 113 El Rossinyol de les Garrigues 130, 131 Els Xiquets del Pla de Cabra 60 L’Encís 112 Epitu de Cal Sarameu 22 Esbart Dansaire de Vilabella 96 Justina Escayola Lluch 164 Antoni Escoda i Canela 32 Antoni Escoda Pons 32 escola de vol Marià Foyet 113 Escolania de Montserrat 66 Antoni Español i Realp 13 Bonaventura Espasa 131

189

Índex alfabètic

Josep Espasa i Anguera 161, 164 Trinitat Espasa Ribes 152 Espinal de Sarral 33 L’Espluga Calba 135, 136, 137, 138 Mateu Esquerda i Ribes 151 Francesc Josep Esquerda i Tamarit 149 Miquel Estadé 54 Gertrudis Estalella 36 Josep Estalella i Vallès 59 Mateu Estopà i Andreu 151 Rosa Estradé Arbós 178 Alba Estradé i Borch 164 Jaume Estradé i Vall 161

Jordi Figueras i Jové 25 Figuerola del Camp 41, 42, 43, 44 Dolores Flix i Mir 170 Adolf Florensa 176 La Floresta 114, 139, 140, 141, 142 Domingo Folch 59 Sebastià Folch 174 Fonda Grau 22 Fons documental de Juneda) 157 Fons Fotogràfic Salvany 110 Josep Fontana 80 Jordi Font Rodon 124 Ignàsia Fonts i Puig 108 La família Forcada i el Pont d’Armentera 67 Juan Forcada Baixeras 67 Joan Forcada i Arregui 67 Marcelino Forcada Piera 67 Juan Forcada Roset 67 Teresa Forcades i Vila 40 Pere Formiguera 84 Josep Fort i Romeu 74 Antoni Fortuny i Clavé 59 Miguel de Fuenllana 147 Fulleda 143, 144 Josep Fusté i Boronat 58

Índex alfabètic

F FAEET (Federació d’Alumnes i Ex-alumnes de l’Escola del Treball) 113 Falcons de Palestra 113 Fargas i Grimau 65 Pere Farnés 55 Rosa Farran i Falcó 158 Benet Farré 154 Iolanda Farré 171 Josep Farré 131 Ramon Farré 124 Laura Febres de Ayala 36 Leopoldina Feichtegger 85 Felip V 108 Gabriel Ferrater 42 Josep Ferré 43 Robert Ferré 61 Ferré del Molí d’Abaix 22 Josefina Ferré i Cunillera 43 Anton Ferré i Fons 23 Salvador Ferré i Parés 61 Andreu Ferré i Targa 37 Magí Ferré Llobera 61 Anselm Ferrer 66 Maria Teresa Ferrer 34 Salvador Ferrer 59 Teresa Ferré Reñé 59 Magí Ferrer i Nogué 78 Magí Ferrer i Plana 78 Ferrer Soler-Vicents 151 Josep Ferrer Tuà 58

G Galceran de Montoliu 45 Alexandre Galí 87, 176 Romà Galimany i Parull 72 Josep Ramon Gallart i Fernández 134 A. M. Galofré 76 Paquita i Felisa Galofré i Robert 93 Galofré Ollé 81, 88 Francesc Galofre Surís 85 Els Garidells 45, 46 Ricard Garriga 59, 62 José Garriga Ferré 62 Ricard Garriga i Salvadó 62 Garriga, R 62 garriguesbloc.wordpress.com 179 Josep Maria Gatell i Artigas 35 Pere Gatell i Artigas 35 Gaudí 54, 88, 140, 157 Antoni Gavaldà i Torrents 80

190

Xavier Gaya i Palau 159 Pepita Gaya Sans 160 Fèlix Genover 133 Robert Gerhard 81, 85 Robert Gerhard i Ottenwaelder 85 Carlos Gibert i Bernaus 145 Ricard Gil 59 Andreu Giné 38 Joan Giné i Partagàs 38 Isidre Gomà 25 Friedrich Karl Gotsch 141 Govern d’Andorra 50 La Granadella 145, 146, 147, 148 Enric Granados 85, 147 Granyena de les Garrigues 149, 150, 151, 152 Josep Gras 51 Manuel Gras 112 Joan Gras i Mullerat 114 Tomàs Grau i Brunet 46 Grup Melodic Jazz 61 Joan Guasch de Valls 33 Oleguer Güell i Ferré 61 Maria Güell i Puig 86 Àngel Guimerà 28 P. Guiraud 63 Alfons Guiu 180 Víctor Guiu i Gaya 107 J. M. Guix Sugranyes 52 Fernando Gutiérrez 44 Manuel Guzmán 66

Antoni Isern 28 Jordi Isern i Jubany 26 J Bartomeu Jané i Areny 55 Josep Maria Jané i Coca 55 Anna M. Janer i Anglarill 178 Jaume I el Conqueridor 21 Joan B. Nuet 65 Joan Garriga, Vda. de Murtró i Prats 65 Francesc Jofré i Vallvé 29 Francisca Jordana 110 Alfonso Jorro 22 Josep de la Concepció 88 Josep Galceran II de Cartellà i Sabastida 108 Maria Teresa Jou Paulet 44 Joan Jové i Esquerda 150 Juan Bta. Vicens 65 Juanito del Corredor 22 Josep Maria Jujol i Gibert 25, 33, 53, 54, 55, 79 Juncosa 110, 153, 154, 169, 175 Juneda 103, 106, 120, 125, 155, 156, 157, 158, 176, 178 K Elisabeth Kadow 141 Carme Karr 27 Kippelboy 179

Raquel Lacuesta i Contreras 88 Eugenia Lamarca i de Mier 121 Agapito Lamarca i Quintana 121 Pere Mías i Codina 122 Joan de Lapuente i Lladó 73 Revista La Tuna d’Oro 63 Les Clandestines 53 Eva López 80 Miquel López i López 54 Modest Camí i Cristóbal 126 Xavier López i Seuma 125 Miquel López Solé 56

I Ricard Ibarra Ollé 31, 32 Rosa Icart 54 Salvador Iglesias 54 Ignasi Iglésias 28 Adolf Iglesias Icart 54

191

Índex alfabètic

L Concepció Hermano Rodríguez 74 Eladi Homs i Oller 87 Jaume Huguet 79, 81 Antoni Huguet Huguet 134 Ramon Huguet i Miró 134

Felip Martín 139 Fèlix Martin i Vilaseca 142 Cèsar Martinell i Brunet 19, 33, 37, 57, 82, 84, 88, 93, 107, 169, 172 Josep Martínez 84 Feliu Martín i Farré 140 Fèlix Martin i Vilaseca 140, 142 Eva Martí Rué 110 Bernat Martorell 161 Ferran Mascarell i Canalda 21 Montserrat Masdeu i Grimau 66 Francesc Mas i Oliver 25 Paulino Masip 148 Joan Josep Masip i Guiu 175 La Masó 47, 48, 50 Manuela Masriera González 38 Josep Ramon Mateu i Freixenet 117 Joan Mateu i Ribé 59 Eudald Melendres i Clarà 131 Eudald Melendres i Mata 131 Joan Manel Mellado Collado 37 César Luis Menoti 92 Mercadé 44, 81, 132 Josep Messeguer i Costa 134 Apel·les Mestres 28 F. Mestre Saura 178 Enric Mías Roca 122 El Milà 49, 50 Jaume Minguell 135 Josep Minguell 135 E. Minkowski 63 Conxita Mir 122 Mir de Fluvià 135 Santiago Miret 112 Enric Mir i Pifarré 119 Cecília Miró 109 Joan Miró 84, 85 Francesca Miró Anglés 134 Ramon Miró i Bernat 108 François Mitterrand 50 Modern-Styl-Ernest 87 Alfons Modolell i Modolell 138 Alfons Modolell i Roig 138 Pau-Lluís Monasterio Figueras 68 Josep M. Monasterio i Grimau 68 Francesc X. Monasterio Valls 68

Miquel Lladó i Miquel 127 Manel Lladonosa 115 Lladonosa I Pujol, J. 110 Garganté Llanes 110 S. Llanta 60 Joan Llimona 33 Amèlia Llobera 59 Bonaventura Llobet i Ferrés 70 Roc Llop 62 Montserrat Llorens 64 Joan Llort i Badies 137 Rossend Llurba i Tost 179

Índex alfabètic

M Ramon Macarulla 170 Francesc Macià 121, 142 Marc Macià i Ferrer 122 Francesc Macià i Llussà 121 Anton Maestre i Molines 178 David Magrané 180 Cinto Magre 22 Ramon Malla 106 Marià Manent 127 Man Ray 84 Lluís Manresa 131 Pasqual Maragall 176 Gregorio Marañón Molla 52 Antoni M. Marcet 167 Marquès de Vallgornera 77, 78 Marquesa de Vallgornera 59 Marquesos de Vallgornera 77 Frank Marshall 85 Jep Martí i Baiget 82, 85, 86, 87, 88 Joan Martí 25, 50 Josep Martí 36 Miquel Martí Aldaverd 130 Marià Martí Estalella 36 Joan Martí i Alanis 50 Nicasi Martí i Alsina 47 Antoni Martí i Petit 50 Ramon Martí i Piqué 154 Martí, Llopart i Trenchs S.A 59 Miquel Martí i Pastó 130

192

Antonio Palau i Bosch 49 Maria Parés 61 Jordi París i Fortuny 82 Jesús Parra 40 Isidre Pastor i Batalla 76 Francesc Pau i Gómez 128 Josep Pau i Pernau 115 Felip Pedrell 85, 180 Manuel de Pedrolo 127 Amadeu Pelegrí i Sarlé 171 Macià Pelegrí i Sarlé 171 Ramon de Penyafort 20 Antonin Perbosc 28 Eugeni Perea i Simón 52 Pere II de Catalunya-Aragó, Pere el Gran 21 Jordi Perelló i Miret 115 Alfred Perenya 176 Alfred Pereña Rexachs 122 Càndida Pérez 179 Carlos i Emilio Pérez de Rozas 22 Carlos Pérez de Rozas Masdeu 22 Carlos Pérez de Rozas Saenz de Tejada 22 Gonzalo Pérez Moltó 124 Concepció Pau i Pernau 116 Ramon Pifarré i Bellmunt 116 August Pi i Sunyer 151 Jordi Pijoan i Parellada 71 Eurelio del Pino 106 Josep Pinyol 146 Teresa Pinyol i Casaponsa 62 Isidre Pinyol i Cerro 120, 157 Rosa Piñol i Montagut 154 Josep Pla 84, 103 El Pla de Santa Maria 59, 60, 61, 62, 63, 64 Anton Plana i Mestre 70 Josep Plana 93 Joan Plana i Llobet 70 A. Planes i Ball 178 PMRMaeyaert 21 La Pobla de Cérvoles 161, 162, 163, 164 Pere Pobladó 70 Joan Pons i Benet 176 El Pont d’Armentera 65, 66, 67, 68 Pere Pontnou 92 Porcel de Cervera 135 Josep Porta i Blanch 36

N Luys de Narváez 147 Niko 127 Jordi Nogué i Estradé 177 Anselm Nogués 88 Nulles 57, 58, 80, 88 O Galofré Ollé 81, 88 Ollé i Pinel 85 Narcís Oller 81, 89 Eusebi Oller i Garriga 87 Narcís Oller i Moragas 89 Els Omellons 136, 159, 160 Orfeó El Rossinyol de les Garrigues 130 Orfeó Veus del Camp del Soleràs 170 Eugeni d’Ors 47, 176 P Agnès Padró 86 Irène Pagès 25 Magdalena Palau 60

193

Índex alfabètic

Lluís M. Moncunill i Cirac 83 Dolors Monserdà 27 Daniel Montañà 76 Ramon de Montcada 47 Marià Montcusí Clofent 64 Carme Montcusí i Queralt 60 Montferri 53, 54, 55, 56 Alfonso de Montoliu y de Carrasco 108 Mont-ral 24, 51, 52 Mateu Montserrat i Miquel 59 Francesc de P. Morera i Gatell 129, 131 Raimundo Morte 174 M. Rosa de ca la Ferrana d’El Pont 68 Alonso Mudarra 147 Marià Mullerat i Soldevila 114 Ramon Muntanyà Corretgé 131 Muntanyola 51, 130 Juli Muro i Manso 165 Carles Murtró 68 Museu Municipal de Valls 70

Francesc Porta i Espasa 152 Jaume Porta i Rofes 152 Gaspar de Portolà 108 Prat de la Riba 39, 87 Joan Prenafeta i Puig 180 Cosme Prenafeta Olivé 180 General Prim 32, 60, 89 Dolors Puigdueta 142 Oròsia Puig Fontons 180 Puiggròs 114, 165, 166, 167, 168 Puig i Cadafalch 93 Joan Puig i Ferreter 28 Puigpelat 17, 34, 69, 70 Josep M. Pujals 58 Emili Pujol 145, 147, 148 Ramon Pujol 147 Jaume Pujol i Balcells 20 David Pujol i Ferrer 66 Moisès Pujol i Ferrer 66 David Pujol i Roca 59, 66 Jaume Pujol i Valls 59 Teresa Pujol i Valls 64 Emili Pujol i Vilarrubí 147

Josep Maria Rendé i Ventosa 39 M. Josepa Reñé i Bellmunt 112 Revolució Dansaire 130 Ricard Rex 174 Francisco Reynés i Massanet 11 Carles Riba 127 La Riba 73, 74 Montserrat Ribé i Miró 109 Antoni Ribera 109 Maria Ribera i Gibal 147 Cosme Ribera i Miró 109, 110 Josep Ribera i Miró 109 Joan Riera 147 J. Rifé 180 Jordi Rifé i Santaló 180 Jordi Rifé Santaló 180 Joan Rius i Gómez 172 Hombelina Rius i Lladó 109 Maria Adelaide Robert 147 Pau Robert i Rabadà 93 Joan Roca 144 Guillem de Rocabertí 75 Maria Roca i Grimau 66 Rocamora 53 Rodonyà 54, 75, 76 Pau del Roi de Casafort 58 Dolors Roig 138 Maria Teresa Roigé 172 Roger Roig i César 89 Damià Roig i Fa 174 Bàrbara Roig i Milà 76 Erundina Roig i Milà 76 Josep M. Roig i Rosich 24 Francesc Romagosa i Jou 44 Joan Romeu i Puy 85 Teresa Rosell Miquel 30 Francisco Roset 59 Jaume de Rossell 45 El Rourell 77, 78 Miquel Rovira 67 Joan Rovira Guasch 37 Roynette 22 Joan A. Ruano i Martín 25 Benet Rubió 131 Mercè Rubió i Carré 129 Teresa Rubió i Germà 131

Q Pere Queralt 88 Queralt 17, 39, 60, 83, 88, 90, 110, 114, 137, 166 Ramon Queralt i Boldú 166 Querol 68, 71, 72 Josep Lluís Quevedo 92 Quim de la Masia 22

Índex alfabètic

R Ramon Berenguer IV 77, 135, 143, 173, 181 Ramon de Boixadors 143, 173 Ramon de Cervera 175 Ramon de Miravet 175 Manuel Raventós 30 Joan Josep Raventós i Coral 33 Magí Rebadà 59 Maria Rebull 128 Reial Monestir de Santes Creus 19 Josep M. Rendé 80 Joan Rendé i Masdeu 39

194

Josep Rubió i Sobrepere 130 Diether Rudloff 141 Miquel Rué i Rubió 131 Antoni Ruera i Pujol 167 Laureano Ruiz 92 Montserrat Ruiz i Cardellà 36 José Ruiz Marín 53 Maria Rull 58

Valeri Serra Boldú 176 Josep Serra i Farré 74 Josep Lluís Sert 85 Jaume Setó i Cornadó 139 Joan Miquel Simó i Falcó 111 Josep Maria Solanes 59 Pau Solanes Alberich 63 Josep Solanes i Vilaprenyó 63 Carme Solé i Espuga 141 Teresa Solé i Gaya 160 Antoni Solé i Nogué 160 Josep Solé i Puig 148 J. M. Solé i Sabaté 178 Josep Solé i Sagarra 148 Antoni Solé i Torné 142 El Soleràs 169, 170, 171, 172 Josep M. Soler i Canals 167 Sunyol 66 Joan Suñé 179

S Francesc de Sabastida Ardena-Areny 108 Ramón Saborit 56 Amàlia de Saiol i de Saiol 72 Antoni Sala 180 Ramon Salas i Ricomà 47 Ramon Salat 107, 110 Xavier Salat i Brúnel 86 Montse Sales 170 Maria Rosa Sallés i Portet 90 Juan Saloni 148 Enriqueta Salvadó Fortuny 62 Joan Maria Sanahuja i Segú 95 Maria Sanjoan i Pairot 83 Rosa M. Sanromà i Barberà 27 Dolors Sans i Bové 114 Carme Santacana Mensa 64 Josep Santesmases 34, 76, 80 Josep Santesmases i Ollé 34, 80 Pau Saparó 22 Ramon Saperes 131 Pere Joan Saragossa 144 Agustina Saragossa i Domènech 143, 144 Joan Sardà 89 Jordi Sarlé i Gallart 181 Josep M. Saumell i Calaf 75 Edith Schaar 139, 141 Arnold Schönberg 85 Guillem Seguer 125 Josep Segura i Garsaball 121 Jordi Segura i Sarlé 169 Ramon Serentill i Masip 176 Maria Pilar Seró 106 Casimiro Seró i Serra 106 Josep Anton Seró Oriol 106 Ramona Serra 106

Luís de Talarbe 144 Joan Tamarit i Guiu 172 Josep Tarradellas 80, 122, 142 Josep Maria Tarrasa 58 Francesc Tàrrega 147 Tarrés 173, 174 Josepa Tarrida Puig 76 Josep Felip Teixidor i Latorre 180 Benvingut Teixidor i Pujol 76 Pau Teixidor i Tarrida 76 Mariola Tixé i Olcina 46 Pere Toda 81, 98 Els Torms 175, 176 Josep M. Torné 59 Juan Torné i Escudé 64 Josep Maria Torné i Pujol 64 Maria Carme Torné Santacana 64 Eulalia Torras Armangué 124 Màrius Torres 127 Guillem de Torroja 33, 59 Joan Trenchs 59 Rosa Trenchs i Martí 70 Joan Ramon Triadó 82 Joan Triadú 127

195

Índex alfabètic

U M. Isabel Ullate Valls 68

Índex alfabètic

V Valderrábano 147 Pere Valldeoriola Andreu 122 Josep Valldosera 35 Vallmoll 17, 47, 79, 80 M. del Carme Valls 170 Valls 17, 19, 25, 28, 30, 32, 33, 36, 40, 41, 42, 43, 47, 49, 59, 60, 61, 62, 64, 68, 70, 72, 76, 78, 80, 81, 82, 83, 84, 85, 86, 87, 88, 89, 90, 92, 93, 95, 96, 98, 127, 163, 170 Josep Valls i Vicens 96 Robert Vallverdú 47, 48 Josep Vallverdú i Aixalà 168 Robert Vallverdú i Martí 48 Carlos Vates 174 Pere Antoni Veciana i de Rabasa 90 Mateo Vellón 144 Ramon Vendrell 31 Robert Vendrell i Aubach 118 Enric Vendrell i Duran 118 Pere Venrell i Mestrich 51 Ventosa Calvell 120 Manuela Ventosa i Queralt 39 Emili Ventura 22 Miquel Ventura 28 Jacint Verdaguer 38 Josep Verdaguer 174 Josep Verdú 70 Cosme Vidal 23, 24, 28, 70 Ignasi Vidal 28 Plàcid Vidal 24, 28, 70 Vidal i Barraquer 25, 124 Cosme Vidal i Rosich 28 Maria Victòria Vidal i Vives 113 Pau Vila 36 Vilabella 75, 76, 95, 96 Montserrat Vila Brichs 40 Guillem Viladot 127

196

Joan Vila i Lamich 40 Josep Vilalta 51 Anna Vilalta i París 182 Joaquim Vilaprenyó 63 Rosalia Vilaprenyó Moncusí 63 Pierre Vilar 21 Vilardida 53 Vila-rodona 17, 36, 38, 53, 54, 60, 76, 91, 92, 93, 94 Cristina Vilarrubí 147 Antoni Villas i Miranda 155 El Vilosell 177, 178, 179, 180 Vinaixa 107, 139, 176, 181, 182 Esperança Viñas 81 Lluís Virgili 170 Vives de Crusillada 135 Maria Vives i Porta 36 Josep Vives i Solé 56 Josepa Vives i Soler 34 X Els Xiquets del Pla de Cabra 60 Y Josep Yxart 89 Z Carolina Zavala 146

Edita a.IAS Assessoria d’Informació i Anàlisis de Sistemes, SL aias@aias-editorial.cat - www.aias-editorial.cat

Idea original

Xavier Valls Carbonell

Disseny i coordinació

Màrqueting

Raquel Soler

Assessor editorial

Òscar Mateu

Col·laborador editorial

Lluís Laborda

Corrector

David Puigví

Maria Rosa Sallés Portet

Patrocinat per Abertis Autopistas www.autopistas.com Fundació Abertis www.fundacioabertis.org

Dipòsit legal

Tiratge

Fotomecànica i impressió

B 13025-2015 2.000 exemplars Tallers Gràfics Soler, S.A. (Esplugues de Llobregat)

Imprès en paper ecològic

Abril de 2015 Els personatges que surten en aquest llibre, els uns fills del poble o ciutat i d’altres, fills acollits, han estat elegits d’acord amb els ajuntaments, encara que n’hi ha molts altres que també hi podrien ser. En tot cas, els uns i els altres romanen en la memòria col·lectiva i han contribuït a fer gran el nostre país. Unes comarques, un país, que també ha d’agrair l’esforç de moltes persones que resten en l’anonimat de venturosa i rica memòria. L’editorial ni es fa responsable, ni necessàriament s’identifica amb les opinions dels qui escriuen en aquest llibre. Els escrits exposen el parer dels seus autors. Reservats tots els drets. És totalment prohibida la reproducció total o parcial d’aquesta obra, amb qualsevol tècnica o mitjà, sense haver obtingut prèviament i per escrit el permís dels titulars.