És veritat el que ens diuen 2

ES VERITAT EL QUE ENS DIUEN? De quina crisi ens parlen?

El mapa menteix. La geografía tradicional roba l’espai, com l’economía imperial roba la riquesa, la historia oficial roba la memòria i la cultura formal roba la paraula.”

Eduardo Galeano ”Patas Arriba. La escuela del mundo al revés”.

“El que més l’importa avui al capitalisme es que la gent actuï a partir de la creença en les possibilitats futures.

Aquesta creença-ficció va acompanyada d’una despolitització de la crisi i de les mesures que es prenen. Aquestes mesures no son presentades com decisions basades en opcions polítiques, sinó com una cosa imposada per una lògica econòmica neutral: Si volem que la nostra economia s’estabilitzi, simplement tenim de fer el que ens diuen i aguantar els mals temps...

Però, no s’ha d’ignorar una cosa: Si ens mantenim dins els límits del sistema capitalista global, aquestes mesures són del tot necessàries.

La utopia inaccessible no és un canvi radical del sistema, sinó la idea de que es pot mantenir un Estat del Benestar dins el sistema...”

Slavoj Zizek . Benvingut a temps interessants.

“Els negocis i l’especulació van tan íntimament units que resulta difícil dir on acaben els negocis i on comença l’especulació.”

J. W. Gilbart. Història i principis de la banca. Londres 1834 (cita al capitol XXV tom III El Capital)

«A mesura que l'acumulació disminueix, desapareix també la causa de la seva disminució, és a dir, la desproporció entre capital i força de treball explotable. El mecanisme del procés de producció capitalista elimina per si mateix els obstacles que crea de forma espontània» Marx, El Capital, Libro I, 694.

«Les crisis no són mai més que solucions momentànies i violentes que restableixen per un temps l'equilibri alterat. […] L'estancament de la producció prepararia –en els límits capitalistes- una consegüent expansió de la producció. Així, el cicle seria recorregut una vegada més. Una part del capital depreciat per l'estancament recuperaria el seu antic valor. I continuant així, el mateix cercle viciós seria novament recorregut, en condicions de producció amplificades, amb un mercat ampliat, i amb un acrescut potencial productiu» Marx, El Capital Libro III :1031-1037.

“Els pactes socials parteixen de l'augment del benefici empresarial com a motor de la creació d'ocupació i millora social, darrere de la denominació d'economia nacional oculten el conflicte entre beneficis i salaris, creen il·lusions sobre la sortida per a la desocupació i la desigualtat de la dona, plantegen el consens com l'essència de la democràcia obviant la violència que aquest consens encobreix, frena les mobilitzacions, desanima als sectors combatius, genera l’apoliticisme i l'individualisme, produeix sectarisme i repressió cap a les minories radicals.”

Agustin Morán. Auge y Crisis de los acuerdos sociales de los 80

LES BOMBOLLES

LA PRIMERA BOMBOLLA FINANCERA QUE ES CONEIX: HOLANDA 1620-1637 En la dècada dels anys 20 del segle XVII el preu de la tulipa va començar a créixer a gran velocitat. En 1623 un ceba podia arribar a costar 1.000 florins: una persona normal a Holanda tenia uns ingressos mitjans anuals de 150 florins. A 1635 es van vendre 40 cebes per 100.000 florins. A efectes de comparació, una tona de mantega costava 100 florins, i vuit porcs 240 florins.

Era tanta la fal·lera, que es va crear un mercat de futurs, a partir de cebes encara no collides. Aquest fenomen va ser conegut com a windhandel, “negoci d’aire”. Es va generar la il·lusió que independentment de quin preu és comprès, algú sempre pagaria més. Gent de totes les classes comprava cebes de tulipa, empenyorant els seus béns més bàsics, amb l’esperança de revendre amb gran benefici.

El 5 de febrer de 1637, un lot de 99 tulipes de gran raresa es va vendre per 90.000 florins: va ser l’última gran venda. Al dia següent es va posar a la venda un lot de mig quilo per 1.250 florins sense trobar comprador. Llavors la bombolla va esclatar. Els preus van caure en picat i no va haver-hi manera de recuperar la inversió: tot el món volia vendre i ningú comprava.

Les fallides anaven una darrera l’altre i van portar l’economia holandesa a la fallida.

L’explosió de la bombolla va fer que aquells que se’n sortiren just abans de l’explosió, acumulessin grans beneficis, i la resta es van quedar amb tulipes i sense casa.

Bombolla Immobiliària a Madrid del segle XIX Des de 1860 a 1865 l’especulació del sòl o l’edificació d’immobles, tan a l’interior del casc urbà o en el projectat eixample, van atreure bona part dels capitals disponibles, a la vegada que es van convertir en el principal sector generador d’ocupació. En aquest període els preus del sòl es van disparar: així, el preu mig del peu quadrat (12, 88 peus = 1m2) edificat a Madrid passa de 71,33 rals en 1860 a 182,55 rals en 1863..

A partir de 1866 el mercat immobiliari madrileny ofereix un clar desnivell entre oferta i demanda: s’ha construït massa i molt car per les poques possibilitats de consum d’una societat como la madrilenya; per altre cantó, l’especulació amb terrenys a l’eixample ha arribat al màxim, de tal manera que els preus del sòl inicien una caiguda a partir de 1865 que es desploma en picat: de 144 rals/peu quadrat en 1865 es passa a 51 rals en 1870.

Aquesta caiguda dels preus, junt als immobles sense vendre, es tradueix en la dissolució o fallida de les companyies immobiliàries i de les innumerables caixes d’estalvi especialitzades en aquest tipus de negocis. Tanmateix una enorme quantitat de treballadors de la construcció, que havien arribat a Madrid des de pobles veïns van quedar sense feina, fent augmentar el barraquisme en les zones perifèriques desprès d’haver venut totes les seves pertinences i un gran augment de la mendicitat, mentre per l’altre cantó es van crear enormes fortunes.

LES VERSIONS DE LA CRISI

Aquesta crisi és comunament presentada com que és una crisi financera que es transmet a l’economia real.

Dit d'altra manera, l'origen de la recessió econòmica i l'atur resideix en la cobdícia d'uns, en la falta de regulació del sector financer o del seu parasitisme sobre l’economia real.

Podríem dir que l'anàlisi correcta és exactament inversa: són les contradiccions de l’economia real les que han provocat la crisi financera.

ELS ANYS 60

Gràfic 2. EE.UU, UE, Japó: alça dels beneficis i descens de la inversió en capital fix A 1982 comença la gran divergència

Entre 1960 – 1975 Independència colònies: ÀFRICA: Nigèria (1960), Gabon (1960), Mauritània (1960), Benin (1960), Camerun (1960), Somàlia (1960), Congo (1960), Costa d’Ivori (1960), Burkina Faso (1960), Xipre (1960), Madagascar (1960), Togo (1960), Niger (1960), Txad (1960), Mali (1960), República Centreafricana (1960), Kenya (1963), Tanzània (1964), Zambia (1964), Angola (1975), Moçambic (1975), Zimbawe (1980).

ASIA: Papua Nueva Guinea (1973) AMÈRICA: Guyana (1966), Surinam (1975) Revolució cubana (1959) Brasil presidència Joao Goulart (1961 – 1964) Perú presidència de Juan Velasco Alvarado (1968 – 1975) Bolívia presidència Juan José Torres 1970 – 1971) Panamà presidència Omar Torrijos (1969 – 1981) Mèxic revoltes estudiantils i obreres (1968) Moviments revolucionaris a Nicaragua, El Salvador, Colòmbia, Guatemala.

EUROPA: França revoltes de Maig (1968) Itàlia revoltes d’octubre (1969) Itàlia Brigades Roges (1969) Alemanya RAF (1970) Portugal Revolució dels Clavells (1974) ASIA: Derrota d’EUA a Vietnam, Laos i Cambodja (1975)

I. Wallerstein planteja que l’ampliació dels drets dels treballadors i ciutadans d’Europa i Estats Units des de mitjans del segle XIX tenia com a correlació l’exclusió de la majoria de la població mundial d’aquests mateixos drets i beneficis.

Aquesta ampliació de drets va ser un intent del poder occidental de cooptació d’una classe obrera cada cop més nombrosa i militant. Se’ls hi va fer una triple oferta: el dret de vot, l’Estat del benestar i una doble nacionalitat (la dels Estats i la del món blanc –és a dir, el racisme-) Aquesta estratègia va tenir un èxit enorme en la transformació de les “classes perilloses” d’Occident en una “oposició responsable” limitada a les reclamacions sindicals per a gaudir d’una part del pastís.

Aquesta estratègia va sortir massa cara quan es va ampliar per incloure la promesa de “desenvolupament econòmic” no occidental arran de l’augment dels moviments revolucionaris a l’anomenat Tercer Món.

Permetre que la resta del món participés en el repartiment del pastís era massa costós per l’economia capitalista. Es podia permetre el repartiment per a uns centenars de milions de treballadors occidentals mantenint la rendibilitat del sistema, però si es feia el mateix per a mils de milions de treballadors del tercer món, no quedaria res per a l’acumulació del capital.

A partir de la dècada dels 80 va quedar clar que el capitalisme mundial no podia satisfer les demandes del tercer món (relativament poc per a cadascú, però per a molta gent) i de la classe obrera occidental (per relativament poca gent, però molt per cadascú).

GrĂ fica 3. UE: Baixada de salaris. Els salaris representen a 1982 les dues terceres parts de la demanda final. A 2008 tan sols la meitat.

El gir de 1974 Els anys 70 els països capitalistes dominants afirmen que les arrels de la crisi són degudes al poder excessiu i nefast del moviment obrer. Segons ells, han minat les bases de l’acumulació de la inversió privada amb les reivindicacions salarials i les pressions orientades a augmentar la despesa social.

Des d’aleshores, el remei és clar: mantenir un Estat fort i la restauració d’una anomenada “taxa natural d’atur”, és a dir, de la creació d’un exèrcit de reserva d’assalariats que permeti afeblir el moviment obrer. Per una altra banda introduir reformes fiscals; en altres paraules, una reducció dels impostos sobre els ingressos elevats de les persones i sobre els beneficis de les empreses.

Una nova situació política va donar-se l’any 1979. Aquest any va començar el règim de Margaret Thatcher a Anglaterra. Va ser el primer govern d’un país capitalista dominant que va posar en pràctica el programa anomenat neoliberal. Un any més tard, el 1980, Ronald Reagan va ser elegit president d’Estats Units.

El 1982, Helmut Kohl i la coalició demòcrata-cristiana CDU-CSU van derrotar la socialdemocràcia de Helmut Schmidt. El 1982-1984, a Dinamarca, símbol del model escandinau de l’Estat providencial, una coalició clarament dretana va començar a governar.

La conseqüència de tot això és que la part essencial del funcionament econòmic capitalista des de 1982 es troba lligada a la feblesa dels mercats solvents (és a dir, un augment de persones que necessiten però no disposen de diners per accedir-hi) i no a la baixada de la taxa de guany com en els anys 60 - 70.

I com s’ho han muntat els capitalistes per continuar incrementant els guanys malgrat el descens dels salaris?

Posant en funcionament els mecanismes de crèdit.

Per un cantó es redueixen els salaris reals i per l’altre els crèdits al consum comporten una extracció addicional de diners als treballadors en forma de comissions i interessos bancaris.

1989 Desaparició de l’URSS

Gràfic 4. EE.UU, U.K, Japó: disminució dels salaris i augment del consum a partir de 1982

3

4

5

És la característica de l’últim crac econòmic: com que la part salarial era dràsticament reduïda, (gràfica 3), el creixement ha estat obtingut reanimant el consum (gràfica 4) per un augment de l’endeutament que es dispara des de 1982 (gràfica 5) i una disminució de la taxa d’estalvi des de 1982 (gràfica 6).

I, demà? Demà, aquesta dinàmica perversa de l’economia capitalista continuarà doncs res ha estat resolt; pitjor, els pedaços posats per rellançar la maquinària capitalista agreujaran el mal a mig termini.

Si res canvia, som els treballadors els que patirem totes les conseqüències dramàtiques.

Motius més que suficients per reorganitzar amb urgència el malmès moviment social, cultural, sindical i polític de la classe obrera.

Quina classe obrera?

6

“A Europa i Nord-Amèrica tindrem estructures socials en les que la “classe obrera” estarà composada desproporcionadament per treballadors no blancs, probablement fora de les estructures sindicals i amb grans possibilitats de no disposar de drets polítics i socials bàsics.

Al mateix temps, els fills i nets dels actuals membres dels treballadors sindicats formaran la “classe mitjana”, tal vegada sindicalitzats, alguns ben situats, altres no tant (per tant més inclinats a comprometre’s amb els moviments d’extrema dreta).

Haurem tornat a la situació anterior a 1848, en la que, en els focus tradicionals de l’Eslat liberal, els obrers estaran mal pagats i fora de l’àmbit dels drets polítics i socials. Els treballadors d’occident tornaran a ser “classes perilloses”, però el color de la seva pell haurà canviat i la lluita de classes serà una lluita racial en la que les noves “classes mitjanes” hereves de l’antiga classe obrera, s’aliaran amb el poder hegemònic.

I. Wallerstein “La disminución de los Estados. La disminución de los derechos”. respuesta a Charles Til.ly en International Labor and working-class history nº 47, pàg 2427. 1995

ACTUALS ZONES PRODUCTIVES AL MÓN

UN COP D’ULL A ESPANYA I CATALUNYA

(541.876 milions) A Nov-2013

(676.483 milions)

Creditors del deute de l’Administració Central Espanyola

A 2012 la banca espanyola tenia crèdits concedits pel BCE per un total de 152.432 mill. I l’interès a Juliol era del 0,75%

403.311 (59,62%)

273.172 (40,38%)

A Setembre de 2011 l’interès del bò a 10 anys era del 5,56%.

A Setembre de 2012 l’interès del bò a 10 anys era del 6,7%.

A Setembre de 2013 l’interès del bò a 10 anys era del 4,7%.

El benefici anual de la banca degut a la diferència entre el tipus d’interès del BCE i els bons a 10 anys és de 9.145 milions

Creditors RESIDENTS a Espanya A Nov-2013

30,72% (207.825 mill.)

10,24% (FRSS) (69.274 mill.)

6,73%

0,75% 2,74%

2,57% 0,56%

5,30%

La banca espanyola té el 51,52% del deute corresponent als residents i un 30,72% del total

El Fons de Reserva de la Seguretat Social tenia a Novembre de 2013, 69.274 milions en deute públic espanyol i a data gener 2011, 7.791 milions en deute estranger (Alemanya, França y Holanda).

Font. I.N.E. Rendes salarials

Rendes empresarials

Impostos sobre producci贸

Evolució industrial a Catalunya 1993 - 2011 1993

1994

1995

1996

1997

1998

1999

2000

2001

2002

2003

2004

2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

Var.

6.791

7.920

4.856

3.877

inc 29%

Catalunya Industria Inversió bruta en actius materials (milions €) 3.006

2.563

2.834

3.349

3.460

3.768

4.789

4.767

5.391

4.147

4.228

4.890

4.832

6.044

5.631

Xifra de negoci (milions €) 57.048 64.228 71.378 77.848 86.492 91.303 98.347 110.310 116.485 112.534 115.706 123.951 132.420 141.044 147.398 143.248 116.662 124.983 129.125

inc 126%

Despeses de personal (milions €) i % respecte la xifra de negoci 12.647 12.690 12.869 14.011 14.531 15.378 16.136 17.248 18.602 18.463 19.240 19.508 20.197 20.397 20.888 21.113 19.170 18.468 17.648

22

19

18

18

17

17

16

15

16

16

16

15

15

14

14

14

16

14

13

des 41%

621

596

578

556

487

464

441

des 26%

236

258

257

239

269

292

inc 204%

Persones ocupades (milers) 592

589

570

631

622

641

671

673

679

647

645

625

Facturació per persona ocupada (milers €) 96 1993

109 1994

125 1995

123 1996

139 1997

142 1998

146 1999

164 2000

171 2001

174 2002

179 2003

198 2004

213 2005

2006

2007

2008

2009

2010

2011

Var.

UNES PREGUNTES

Per què des dels sindicats i l’anomenada esquerra no s’ha dit ni piu mentre els treballadors s’anaven endeutant?

Per què les representacions de l’anomenada esquerra als ajuntaments i els moviments populars no han denunciat l’elaboració d’uns pressupostos basats, en quant a ingressos, en les llicències de construcció, plusvàlues, recaptacions urbanístiques i prèstecs bancaris avalats per unes falses perspectives d’augment de les construccions?

Per què tan sols s’ha discutit el repartiment posterior d’aquests ingressos?

Per què no s’ha fet una gran campanya dirigida als sectors populars dient-los-hi que no es deixessin embaucar per les promeses creditícies?

Per què no s’ha posat en dubte el model de “creixement”?

Per què s’ha acceptat que un subproletariat sense drets fes les feines més dolentes?

La llibertat no es demana, es pren. Les millores no s’obtenen implorant-les humilment; s’obtenen exigint-les.

Per això creiem que obren malament els companys que per aconseguir una important millora, es limiten a fer una manifestació i acudir a les autoritats per a que sigui atesa la seva petició.

Que obtindran els nostres companys fent això? Del que desitgen, res, però en canvi rebaixaran la seva dignitat. (“El Productor”, Barcelona, 30 d’Abril de 1890)