És veritat el que ens diuen 4

ES VERITAT EL QUE ENS DIUEN? Present i futur

El mapa menteix. La geografia tradicional roba l’espai, com l’economia imperial roba la riquesa, la historia oficial roba la memòria i la cultura formal roba la paraula.”

Eduardo Galeano ”Patas Arriba. La escuela del mundo al revés”.

TINA, l'acrònim thatcherià « There is no alternative », es va repetir una vegada i una altra per tots els mitjans massius de comunicació com una veritat revelada.

No hi ha alternativa al capitalisme, al mercat, a la globalització, a la desregulació financera, als salaris baixos, a la deslocalització industrial, a la disminució de les proteccions socials, etc.

Aquesta ideologia va impregnar la societat des dels anys 80

La racionalitat de l'economia capitalista exigeix que, d'una banda, masses cada vegada més nombroses es quedin «sense treball» de manera permanent, mentre que, per un altre, el nombre cada vegada més reduït de «empleats» es vegi sotmès a unes exigències de treball i de rendiment tant majors.

Enmig de la riquesa reapareixen la pobresa i la gana fins i tot en els propis centres capitalistes; una gran quantitat de mitjans de producció i camps de cultiu intactes romanen en desús; una gran quantitat de pisos i edificis romanen buits, mentre que la mendicitat augmenta sense parar.

Avui dia l'Estat no repara en les despeses perquè milers de persones simulin el treball desaparegut en pelegrins «tallers d'entrenament» i «empreses ocupacionals», a fi de mantenir-se en forma per a «llocs de treball» normals que no van a aconseguir mai. Cada vegada s'inventen «mesures» noves i més estúpides solament per fer veure que la calàndria social, que gira buida, pot seguir funcionant eternament.

Com menys sentit té l'obligació de treballar, tant més brutalment s’insisteix a la gent amb que ha de guanyar-se el pa amb la suor del seu front.

El contingut de la producció és tan indiferent com l'ús de les coses produïdes i com les seves conseqüències socials i naturals.

Que es construeixen cases o es fabriquen mines antipersona, que s'imprimeixin llibres o es cullin tomàquets transgènics, si per això la gent es posa malalta o només s'espatlla una mica el sabor, tot això no té transcendència mentre, de la manera que sigui, la mercaderia es converteixi en diners i els diners en nou treball.

Els obrers de les centrals atòmiques i de les fàbriques químiques i d’armament quan més aïradament protesten és quan es parla de desactivar les seves bombes de rellotgeria. I els «empleats» de Volkswagen, Ford o Toyota són els més fanàtics partidaris dels programes de suïcidi automobilístic.

I no merament perquè s'han de vendre obligatòriament perquè se'ls «permeti» viure, sinó perquè s'identifiquen certament amb aquesta existència estúpida.

Les plantilles i els comitès d'empresa fa temps que ja no tenen al seu veritable enemic en la direcció de la seva empresa, sinó en els assalariats de les empreses i «enclavaments» en competència, indiferentment que es trobin al següent poble o en el llunyà Orient. I si es planteja la qüestió de qui li va a tocar saltar per la borda, quan arribi la propera racionalització empresarial, també es converteixen en enemics el departament veí i el company del costat

Innovació processos

Innovació productes

Atur

El sistema de producció de mercaderies emmalalteix des del seu naixement d'una contradicció incurable.

D'una banda, viu de xuclar energia humana en quantitats massives mitjançant la dilapidació de mà d'obra, com més millor.

D'altra banda, la llei de la competitivitat empresarial imposa un creixement constant de la productivitat, en la qual la força de treball humana se substitueix amb capital en forma de coneixements científics.

Robótica

Màquina vapor Manufactura

Guerres mundials

anys 80

Des del punt de vista tècnic i material, la productivitat resultant de la tercera revolució industrial podria realment permetre que la humanitat passés tan sols una part relativament petita del seu temps en la producció agrària i industrial per ocupar-se sobretot de la formació, educació, assistència, salut, cultura, etc.

La situació gairebé sembla pròpia d'un conte dement, en el qual l'absurd resulta normal i l'evident incomprensible: el que podria estar a l'abast de la mà i amb prou feines necessitaria esmentar-se ha estat completament reprimit de la consciència social com si hagués caigut sota un encanteri.

Malgrat el fet evident i escandalós que una ocupació mínimament assenyada dels recursos comuns resulta completament incompatible amb la forma del capitalisme, només es discuteixen aquelles propostes i procediments que pressuposen aquesta forma capitalista.

De veritat no volem el capitalisme?

De veritat volem renunciar als miralls del consum?

Ens imaginem un tipus de societat en la que el nostre consum no sigui fruit de l’explotació d’altres persones?

DE VERITAT VOLEM SORTIR DEL SISTEMA CAPITALISTA?

L’ESTAT DEL BENESTAR?

an

There is no alternative

AUTOGESTIÓ: Del propi cos, del temps, dels recursos, de les necessitats, de la vida,...

AUTOORGANITZACIÓ: Dels sabers, dels èxits i fracassos, del pensament col.lectiu, del treball socialment necessàri, de defensa front l’enemic de classe,...

AUTODETERMINACIÓ: Procès de culminació capaç de posar la primera pedra per construïr un altre tipus de societat

MEKAMUI

(Bougainville)

UN GENOCIDi SILENCIAT DEU ANYS DE GUERRA

SET ANYS DE BLOQUEIG TOTAL 20.000 MORTS (10% DE LA POBLACIÓ)

MEKAMUI (Bougainville)

Situada al nord de l'arxipèlag de les Salomón, Bougainville –o Mekamui, com és coneguda pels seus habitants originàris– va rebre en 1768 el nom d'un navegant francès del segle XVIII. Durant els dos últims segles ha estat en mans del Regne Unit, Alemanya, Austràlia, Japó i actualment, de Papua Nova Guinea.

Poc, pràcticament gens, se sap a Europa de l'èpica lluita d'una petita illa del Pacífic: Mekamui (Bougainville), contra el govern que encara regeix el seu destí, el de Papua Nova Guinea, i un gegant miner mundial, la companyia britànica Rio Tinto Zinc, el devastador pas del qual pel territori va acabar desencadenant una guerra.

L'enfrontament, que va durar gairebé 10 anys (19881997), es va convertir en el conflicte armat més llarg i sagnant del Pacífic des del final de la Segona Guerra Mundial.

Ha estat un dels majors enfrontaments mundials contra una multinacional minera que encara no ha estat resolt.

En 1967, quan el territori encara estava sota jurisdicció australiana, l'empresa britànica Rio Tinto Zinc, a través d'una subsidiària australiana, Bougainville Cooper Limited, va arribar a la illa per explotar els seus rics jaciments minerals.

La major de les seves excavacions, la mina Panguna, es va convertir en un enorme cràter en el cor de Bougainville.

Ocupava una superfície de set quilòmetres quadrats i va arribar a tenir una profunditat de 500 metres. Era, en aquell moment, la major mina de coure i or a cel obert del món.

La mina de Panguna

L'empresa britànica Rio Tinto Zinc, amb el beneplàcit del govern colonial, va arrasar pujols, selves i zones de caça indispensables per a la supervivència dels seus habitants. Va desplaçar a bona part de la població cap a terres ermes i, dels beneficis econòmics, amb prou feines va repartir les engrunes. Van sorgir les primeres protestes, però la mina va continuar funcionant. Cada dia produïa milers de tones de residus, que incloïen metalls pesats com mercuri, coure, plom o arsènic i que van acabar arribant al riu Jahr, avui completament destruït, on no és possible ni tan sols nedar.

riu Jahr

Tot es va iniciar quan l'Associació de Joves Amos de Terres de Bougainville, encapçalats per Francis Ona, van aconseguir forçar una reunió amb els propietaris de la mina, en la qual els van reclamar que clausuressin l'explotació i els indemnitzessin amb 10 mil milions de dòlars pels greus danys ocasionats per tants anys de contaminació i destrucció del medi ambient.

La desigual i perllongada lluita va desencadenar una ocupació militar i un asfixiant bloqueig que va durar set anys i va deixar gairebé 20.000 morts, segons la Creu Roja Internacional.

Davant la forta oposició presentada per la població de Bougainville i després de perdre el control de gran part de la illa, el govern papuès, amb el suport d'Austràlia i el vist i plau d’Anglaterra com membre del Consell de Seguretat de l’ONU, va iniciar un criminal bloqueig sobre Bougainville, amb la finalitat d'evitar que els seus habitants rebessin subministraments de cap tipus: ni queviures, ni medicaments, ni gasolina per utilitzar els vehicles que encara romanien a la illa.

Va ser un autèntic estat de setge en el qual ningú podia entrar o sortir de l’illa Un ferri bloqueig que es va allargar durant 7 llargs anys i la fi del qual era doblegar la moral de la població de Bougainville i tractar d'enfrontar entre sí els diferents clans de la illa, fins a aconseguir que es regiressin contra els guerrillers del BRA i els fessin culpables de la seva terrible situació de precarietat.

L'objectiu era doncs, derrotar la rebel·lió des de dins a través de la misèria i el gana.

Però la gent de Bougainville, davant la necessitat imperiosa de trobar mecanismes de supervivència, van afilar el seu enginy i van realitzar una demostració d'inventiva, voluntat, dignitat i convicció dignes de ser estudiades.

I ho van aconseguir buscant les solucions als seus problemes a la pròpia terra, en els seus recursos i en els coneixements ancestrals heretats dels seus avantpassats.

La primera conclusió a la qual van arribar els habitants de la illa va ser que, per sobreviure, cada família havia d'aconseguir ser autosuficient referent al seus queviures.

Cada família es va veure obligada a conrear el seu propi hort, aplicant un cultiu rotatiu de la terra en el qual es va aprofitar cada tipus de cultiu disponible a la illa.

Així va ser com van conrear moniatos, plàtans, mandioca, nyame, canya de sucre, papaies, patates, cebes, blat de moro, tomàquet, etc…Amb aquests cultius, ben organitzats, van aconseguir superar el primer problema fonamental a la illa bloquejada: no passar gana i ser autosuficients, aprofitant la terra fèrtil de la qual disposaven.

Però si hi ha un cultiu essencial a Bougainville és el cultiu del coco. I és que els habitants de Bougainville, acuitats per la necessitat, es van veure obligats a aprofitar cada part del coco.

Per començar, van aprofitar els valors alimentaris de la polpa i de la llet de coco, riques en ferro, com a aliments nutritius. La pell, espremuda i bullida es va utilitzar per guarir ferides i com a repel·lent dels mosquits i les fulles dels cocoters es van usar per elaborar canastres i utensilis similars.

L'oli de coco es va utilitzar per fer funcionar llums i per fabricar sabó.

Es tritura la polpa del coco, extraient la seva llet, que després és fermentada i bullida fins a elaborar l'oli de coco.

Amb 15 cocos s'obté un litre d'oli de coco de “primer grau”.

Aquest oli d'alta qualitat és usat com a gasolina per als vells vehicles que es van recuperar de la mina, molts d'ells potents tot terrens.

Amb les restes de la maquinària abandonada a la mina i amb les peces i recanvis que allí van trobar, van ser capaços de construir les seves pròpies cases, creant els seus propis panys i claus fabricats per ells mateixos, i el que encara resulta més sorprenent: dotar-les d'electricitat, malgrat no disposar de subministrament elèctric exterior ni de combustible per fer funcionar els generadors.

Mitjançant una admirable demostració d'enginy van ser capaços de reciclar tot tipus de peces i motors vells per construir, ni més ni menys, que centrals hidroelèctriques enmig de la selva, capaces de canalitzar l'aigua des de l'alt dels pujols al llarg de velles canonades, amb la finalitat de moure precàries turbines amb les quals generar electricitat per il·luminar les seves cases.

Disposant tan sol de les peces de desfet abandonades en la mina i amb les precàries eines que tenien a mà, els guerrillers del BRA es van veure obligats a construir a mà les seves pròpies armes.

Una d'aquestes primeres armes va consistir en un succedani de fusell, que mitjançant un enginyós ressort i alguna cosa semblat a una goma era capaç de disparar una fletxa. Alguna cosa així com un encreuament entre fona, ballesta i fusell.

Amb aquestes armes primitives, van lluitar en les espesses selves de la illa, amb l'objectiu d'anar derrotant soldats enemics i poder arrabassar-los els seus fusells d'assalt.

Amb el pas dels mesos, els guerrillers del BRA van aconseguir apoderar-se de 2.300 armes automàtiques, arrabassades al seu enemic, fins a conformar una autèntica guerrilla armada.

El 1997, amb la guerrilla molt afeblida, el govern de Papua Nova Guinea i Rio Tinto Zinc van jugar una nova carta: van contractar els milionaris serveis de la companyia britànica de mercenaris Sandline International. Volien aixafar, d'una vegada per sempre, la insurrecció.

Però ningú comptava amb la reacció que el desembarcament dels mercenaris provocaria entre els soldats de Papua Nova Guinea els quals, cansats d'anys de lluitar i morir en Bougainville, van iniciar un amotinament que culminaria amb l'abandó de la illa per part de les tropes privades davant la por que els soldats de l’exèrcit fessin costat al BRA.

Va arrencar llavors un procés de pau que va culminar el 2001 amb el reconeixement, per part del Govern de Papua, de la Regió Autònoma de Bougainville. L'acord, que dotava de més autonomia a la illa però seguia mantenint-la sota el control papú, també implicava la seva desmilitarització i la convocatòria d'un referèndum d'independència, previst pel 2015.

Aquest referèndum, no obstant això, podria retardar-se fins al 2020. Encara que una majoria pensa: per què preocupar-nos per un referèndum quan hem perdut 20.000 vides per aconseguir ser independents? El nostre sacrifici demostra que volem la independència, així que anem directament a per ella.

INSTRUMENTS DE LA LLUITA DE CLASSES La lluita de classes es dóna en dues direccions: del capital vers el proletariat i a l'inrevés.

La lluita de classes es dóna en tres fronts:

l’econòmic-reivindicatiu l’ideològic el polític

ELS INSTRUMENTS DEL PROLETARIAT 1. en el front econòmic-reivindicatiu: Els sindicats Les vagues Les ocupacions

2. en el front ideològic: informació/contrainformació pedagogia crítica gènere/raça/nació 3. en el front polític: els partits els moviments les aliances les tècniques militars la insurrecció

ELS INSTRUMENTS DEL CAPITAL

1. en el front econòmic-reivindicatiu: capital per comprar força de treball capacitat per decidir la producció lock-out 2. en el front ideològic: sistemes d’ensenyament paradigmes culturals i morals

second-hand dealers of ideas 3. en el front polític:

els partits organitzacions ciutadanes/socials aliances aparell judicial/policial/militar

ELS MÈTODES

MÈTODES DEL CAPITAL. Sempre violents 1. econòmic-reivindicatius: La violència respecte als que no disposes de res més que la força de treball. Amenaça de fam. La violència que comporta accelerar el ritme d’explotació.

2. ideològics: Violència en el sistema d’ensenyament basat en l'egoisme, la supervivència del més apte, la competència. Els jocs i joguines. En els temes culturals recreatius (l’esport contemplat com la “lluita”, utilització de conceptes com “enemic”, “atac” i “defensa”. En els mitjans audiovisuals (cinema) la violència com a eix per justificar l’existència d’un enemic ja sigui extraterrestre, zombi, terrorista, criminal o boig. Transformació de l’atac en defensa. La figura de l’heroi envoltada de violència en la qual aquest es el més violent.

3. polítics: Violència institucionalitzada. Aparells repressius. Capacitat de segrestar, maltractar, humiliar, condemnar o perdonar.

ELS MÈTODES DEL PROLETARIAT. Sempre no violents 1.

econòmic-reivindicatiu: Les vagues no comporten violència doncs no amenacen amb fam als detentors del capital ja que disposen de recursos i els seus béns estan assegurats. No comporten la destrucció massiva de bens de capital, doncs la perspectiva (potser errònia) es la reivindicació de “treball” i coherent amb això no exercir violència sobre el que pot “donar Treball” (arbeitgewer). Les ocupacions s’han donat sobre capital infrautilitzat (immobles buits, terres sense conrear, etc) no sobre capital que s’utilitza.

2.

ideològic: Al no disposar de capital ni aparells ideològics d’Estat no hi ha possibilitat d’exercir violència vers la classe antagònica. La violència queda tancada DINS la mateixa classe i dirigida als més febles en el domini privat (criatures, dones, vells) i, en el domini públic, el racisme.

3.

polític: No disposar d’aparell institucional de violència. Excepcions de moments àlgids de confrontació social o nacional. Generalment la violència te un caire individualitzat dirigit a un o varis representats del capital i no al conjunt de la classe i els seus aliats amb la excepció del “moment revolucionari” i amb el triomf d’aquest.

INSTRUMENTS DEL CAPITAL EN EL MARC INTERNACIONAL 1. Econòmics: FMI, Banc Mundial, OMC, control matèries primeres o estratègiques

2. Ideològics: Paradigma cultural= Blanc/Home.

Control producció ideològica (cinema, TV, editorials) Sistemes d’avaluació global en el mon educatiu.

Homogeneïtzació d’hàbits (menjar, vestir) Guerra psicològica 3. Polítics: OTAN, Consell Seguretat ONU. Fàbriques i comerç d’armament.

Control comunicacions mundial.

Interpol, tractats internacionals.

ONGs

INSTRUMENTS DEL PROLETARIAT EN EL MARC INTERNACIONAL

La Primera Internacional (AIT) 1864 La AITA 1872 La Segona Internacional 1889 La Tercera Internacional 1919 Confederaci贸 Mundial del Treball 1920 WOW (world organization of workers, 1921) La Quarta Internacional 1938 La Federaci贸 Sindical Mundial 1945 CIOSL 1949 OSPAAAL 1966 MRI (mov. rev. Internacional maoista) 1984 EIPCO (trobada int. Partits comunistes) 1998 CSI (fusi贸 de CIOSL i CMT) 2006

UNIVERSITAT COMUNISTA DELS PAÏSOS CATALANS www.universitat.cat