Procesiones Mª Carmen Cortés Sempere L'ús del valencià en el Programa de les Festes

Foto cedida por Benjamín Miró Ibáñez. Associació Cultural Font Bona.

Procesiones

Mª CARMEN CORTÉS SEMPERE

De un lugar ignoto de la memoria veo aparecer ante mí filas de hombres y mujeres con cirios en las manos recorriendo a paso lento y al son de músicas solemnes las calles de Banyeres. Son las procesiones filas indias paralelas de cuerpos vestidos con las mejores galas, unos detrás de otros, iluminando la noche con la llama surgida de la cera blanca. Sin preguntarnos por qué teníamos que sumarnos a esa fila que parecía eterna, nos colocábamos el velo de tul en la cabeza y desde la iglesia seguíamos la comitiva procesional. Había un pacto de silencio. En la procesión no se hablaba ni se cuchicheaba. Solo se miraba al frente o furtivamente hacia los lados. Era un acto sencillo: solo caminar portando esa pequeña luz que junto a las otras creaba una extensa luciérnaga inmanente. Y en algún momento surgía Morenet de alguna esquina, hacía un gesto con la mirada, asentíamos y en unos días podíamos recoger el testigo gráfico de nuestro devoto paso. Esas fotos se guardaban como oro en paño y a través de ellas, con el paso de los años, podemos recordar nuestro atuendo infantil y adolescente: calcetines hasta las rodillas, gorros de lana, faldas de los domingos o vestidos de verano con un jersey superpuesto para convertir en invierno el verano. Fiestas locales o año litúrgico, todo desembocaba finalmente en una procesión; cúspide majestuosa de la celebración religiosa que cerraban las autoridades civiles y religiosas. Con paso firme, tras las imágenes de arte sacro, portadas en andas, en balanceo armonioso, los instrumentos musicales de la banda de música cobraban todo el protagonismo. Los platillos o címbalos con su marcada estridencia sobresalían de entre todos los sonidos para marcar el ritmo, contener el aire y lograr que la emoción traspasara la piel convirtiendo en íntima meditación el camino andado. Hemos nacido con ese rito interiorizado que compartimos con todos los lugares cristianos. Viene de la Edad Media ligada al teatro religioso que se celebraba en las iglesias y en los pórticos, formando parte de los oficios litúrgicos. Poco a poco los actores se sustituyeron por imágenes, y ya en el siglo XVII alcanzaron su auge con la reforma católica. Roma se vio amenazada por la reforma protestante de Martín Lutero e impulsó la exaltación religiosa a través de múltiples manifestaciones, entre las que cobró un papel determinante el arte. Las imágenes del arte barroco invitaban a la piedad, al recogimiento; en definitiva, a mover los sentimientos religiosos de las gentes. Sin obviar el hecho de que cualquier manifestación de la vida pública exigía la presencia del clero y la intervención religiosa. En este clima surgieron, crecieron y se expandieron las órdenes religiosas por toda la geografía de los Reinos de España a través de la fundación de conventos. Fueron precisamente estas órdenes, y fundamentalmente la franciscana, las que, junto con las cofradías, promocionaron las procesiones. Posteriormente, en el siglo XVIII, se eliminaron elementos originarios del teatro religioso, que quedó reducido al desfile procesional de cofrades. Estos eran los que alumbraban con cirios las imágenes portadas por otros miembros de las cofradías, mientras sonaban los cantos del clero. En el siglo XIX se introdujeron otros elementos como las bandas de música, tal como las conocemos hoy en día. Para nosotros es un vivir íntimo y colectivo que nos congrega en torno a nuestras tradiciones y nuestro sentir como pueblo. Nos arremolina entre trajes oficiales de moros y cristianos, bandas en los pechos de capitanes, espadas, horcas o lápices. Y en ese espacio colorido y majestuoso, también capas, sombreros, tejas, mantillas y tacones.

La llengua dels escrits de les associacions i institucions.

Valencià Castellà

L'ús del valencià en el Programa de les Festes de Moros i Cristians

RAÜL SÁNCHEZ BALLESTER

L’objectiu d’aquest article és mostrar els resultats obtinguts d’un estudi sociolingüístic sobre l’ús del valencià en el programa de les festes de moros i cristians de Banyeres de Mariola. Primerament, cal remarcar que els programes de festes són una publicació anual molt importat per aquest esdeveniment cultural perquè arrepleguen tot el que es va fer l’any anterior i, també, ho és per a tot el municipi, ja que hi ha articles sobre la història del poble, les associacions culturals i les institucions, entre d’altres. Així mateix, molts dels articles estan escrits per veïns i veïnes que expressen els seus sentiments sobre la festa en articles o creacions literàries. Per tant, és una publicació en què trobem textos de diversa procedència i tipologia. En primer lloc, hem analitzat l’ús del valencià en el programa de l’any 2020. La llengua autòctona és usada en el 68% dels escrits enfront dels textos en castellà que corresponen al 31% del total. Convé destacar que l’1% restant és el programa d’actes que està en les dues llengües. Respecte a l’ús del valencià en cada secció, observem en el gràfic 1 que depèn de cada apartat. La primera dada destacable és la fidelitat lingüística de les institucions públiques perquè tots els seus escrits estan en valencià. No obstant això, en els programes anteriors no passa el mateix. Per exemple, l’any 2000, la situació era totalment oposada, ja que totes les salutacions dels polítics eren en castellà. A més a més, cal remarcar que aquest canvi ha estat gradual, atés que en el programa de 2010 el 50% de les salutacions van ser en valencià. L’apartat de salutacions festeres, que inclou els textos que acompanyen les imatges de la junta directiva de cada filà, té unes dades semblants. L’any 2020 tots estaven escrits en la llengua autòctona. En canvi, en el programa de 2005, només ho estaven el 45,45%. Altrament, l’apartat de les festes anteriors està format per dos textos ben diferents. El primer és una transcripció del pregó de l’any anterior que, en aquest cas, era en valencià, però convé remarcar que canvia segons el pregoner o la pregonera de cada any. El segon text és la Crónica de las Fiestas que està cada any en castellà, tot i que l’autor incorpora alguns versos en valencià.

La següent secció amb un ús del valencià elevat és la del Concurs deredacció, amb un 87,87%. En canvi, en la secció de Festers en l’eternitat predomina el castellà i només el 35,29% dels textos estan escrits en valencià.

Tocant a la secció d’Articles, convé fer ressaltar que la meitat estan escrits en valencià. Aquesta xifra és negativa si la comparem amb l’ús d’aquesta llengua en la resta de seccions com ara la dels textos escrits per les associacions del poble (77,28% en valencià). Cal destacar que l’ús de la llengua en aquest apartat ha augmentat en els darrers anys com podem observar en el gràfic 2. El motiu d’aquest augment és que el Centre de Salut i associacions com Creu Roja han canviat de llengua i han començat a fer-ho en valencià. Així mateix, algunes associacions que no estaven en els programes anteriors (Mariola Violeta i Col·lectiu Mussol) van escriure el seu text en la llengua autòctona. Respecte a l’apartat de Col·laboracions, convé destacar que el valencià predomina en aquells que són de temàtica festera (55%). En les col·laboracions sobre diverses disciplines i tipologies predomina sempre el castellà. L’any 2000 només el 37,50% van ser escrites en valencià. Aquesta xifra augmentà l’any 2010 fins a un 41,67%, però tornà a disminuir en el programa de 2020 (25%). Aquest és un cas de prejudici lingüístic, ja que els parlants usen el castellà quan la temàtica requereix més formalitat i reserven el valencià per als contextos més íntims i personals, com ara la festa. Finalment, convé comentar que la publicitat és un dels apartats més castellanitzats del programa, atès que només el 25,84% dels anuncis estan en valencià. Cal esmentar que el 82,05% dels anuncis en castellà són d’empreses d’aquest municipi valencianoparlant. Per tant, és un altre exemple de prejudici lingüístic. En conclusió, tot i que el valencià és la llengua més utilitzada en el programa de festes de moros i cristians, l’ús d’una llengua o de l’altra és molt diferent en cada secció i, per exemple, en els textos que no depenen de cap institució oficial i de temàtica no festera s’utilitza més el castellà. Per consegüent, aquesta anàlisi ens ha reafirmat la situació de diglòssia de la nostra llengua, ja que els parlants opten per fer servir el castellà perquè creuen que té més prestigi i que és més apta per als àmbits d’ús més formals.

Valencià Castellà