El camp on ens han dut és com una gran ciutat de tendes. Tot és molt lluny, sempre hi ha molta gent a tot arreu i per a qualsevol cosa s’ha de fer una cua molt llarga. El pare no ho sap, però amb el que jo somio de debò, de debò, és amb una cua que ens torni a casa.
ISBN 978-84-18972-04-1
9 7 8 8 4 1 8
9 7 2 0 4 1
Un conte sobre la crisi dels refugiats a través dels ulls d’un nen tancat en un camp d’acollida. Inspirat en el petit Alan, que va aparèixer ofegat en una platja de Turquia.
Al petit Alan i a tots els infants refugiats. A tota la gent que ni oblida ni ens deixa oblidar. R. S.
Vaig néixer a Porto, una nit de lluna plena d’un any del Drac. Vaig créixer amb una cinta molt blava als cabells i els ulls ancorats al mar. Des de molt petitona que parlo més del que caldria i les mans sempre se me’n van als malucs (sobretot quan llegeixo les notícies). Em diuen que soc molt del lloc d’on vinc, i per a mi això és un elogi. Quan era petita, els adults m’enviaven a llegir llibres per descansar de mi, i de seguida vaig entendre que els llibres eren el milloc lloc perquè jo pogués descansar d’ells. Encara funciona. Ser escriptora era el meu joc preferit. Encara ho és, de fet, però ara jugo més seriosament. Crec amb tot el cor que el meu lloc al món és escriure i explicar històries; no sabria ser d’enlloc més. Segons diuen, passo per una fase més rebel; si fa no fa, des que vaig néixer. I jo penso que deu ser per això que als meus somnis més secrets també soc una revolucionària.
Visc i treballo davant del mar, al poble on vaig créixer. Els diumenges al matí, observo la gent que passeja, uns cap al port i altres cap al riu. Les tardes d’hivern, veig passar les barques seguides per núvols de gavines. De matinada, quan encara barrejo colors, no veig el mar, però el sento. Quan miro el mar, recordo el meu pare, que sabia dir quin vent bufava. De petita ja mirava el mar i somiava no recordo què. Ara miro el mar i penso en els nens i nenes, sols o acompanyats, que el travessen, morts de por i amb els peus molls. Davant del mar he il·lustrat aquesta història, tan dura i al mateix temps tan tendra.
Publicat per AKIARA books Plaça del Nord, 4, pral. 1a 08024 Barcelona info@akiarabooks.com
Primera edició: febrer del 2022 Col·lecció: Akialbum, 23 Traducció: Pere Comellas Casanova Direcció editorial: Inês Castel-Branco
www.akiarabooks.com
Imprès a Catalunya @Agpograf_Impressors Dipòsit legal: B 3.577-2022 ISBN: 978-84-18972-04-1 Reservats tots els drets
© 2022 Rita Sineiro, pel text © 2022 Laia Domènech, per les il·lustracions © 2022 AKIARA books, SLU, per aquesta edició
AKIARA treballa amb criteris de sostenibilitat, cercant una producció de proximitat i minimitzant l’ús de plàstics i l’impacte ambiental. Aquest producte està fet amb material procedent de boscos certificats FSC® ben gestionats i de materials reciclats. Aquest llibre s’ha imprès sobre paper Offset Coral Book White de 140 g/m2, i la coberta sobre paper Imitlin E/R55 Tela Neve de 125 g/m2. S’ha usat la família de fonts Frutiger LT Std.
Text de Il·lustracions de Traducció de
Els senyors de la guerra estaven cada cop més enfadats i discutien a trets i llançant bombes. —És l’hora de fer les maletes. Ens n’anem! —va dir un vespre el pare. Va agafar la maleta més grossa que teníem a casa i m’hi va ficar a dins. En aquella maleta hi havia tot el que calia salvar, deia ell pel camí.
Un mur gegant de pedra i persones d’uniforme, encara més dures que la pedra, no ens van deixar passar. El pare em va explicar que era culpa seva. Amb les presses, s’havia deixat a casa la invitació. I en aquell país tan perfecte només s’hi entra amb invitació.
Vam tornar enrere. Seríem mariners! El pare em va comprar una armilla salvavides de color carabassa amb superpoders. Ell no en necessitava. Em va dir que amb els músculs en tenia prou (i això que eren invisibles, vaig pensar jo). A bord érem tants i el mar ens devia trobar tan i tan pesats, que es va afartar de dur-nos a l’esquena i va tombar el vaixell amb una furiosa tempesta.
Després de dutxar-nos, hem de caminar pel fang fins a la nostra tenda. I, a la llarga cua que hem de fer a les fosques per rentar-nos les dents, somiem amb el país més net i polit del món, on qui llença un paper a terra paga una multa.
El camp on ens han dut és com una gran ciutat de tendes. Tot és molt lluny, sempre hi ha molta gent a tot arreu i per a qualsevol cosa s’ha de fer una cua molt llarga. El pare no ho sap, però amb el que jo somio de debò, de debò, és amb una cua que ens torni a casa.
ISBN 978-84-18972-04-1
9 7 8 8 4 1 8
9 7 2 0 4 1
Un conte sobre la crisi dels refugiats a través dels ulls d’un nen tancat en un camp d’acollida. Inspirat en el petit Alan, que va aparèixer ofegat en una platja de Turquia.