Hem hagut de marxar. Sis testimonis de joves migrants. by AKIARA books

PRODUCCIÓ PRÒPIA Els nostres llibres han estat somiats des del principi per nosaltres, en un treball col·laboratiu, directe i transparent entre totes les persones involucrades.

ECOEDICIÓ Seguim els principis d’ecoedició en totes les etapes del procés editorial, amb l’objectiu de crear objectes únics amb el mínim impacte ambiental.

ECODISSENY Cada col·lecció té un format original dissenyat en diàleg amb la impremta, per reduir al màxim la minva del paper i per crear una experiència agradable als sentits i d’aspecte artesanal.

IMPRESSIÓ LOCAL Imprimim a Barcelona, a pocs quilòmetres del nostre espai de treball, amb papers certificats FSC o reciclats, amb tintes vegetals i màquines LED UV (neutres en emissions de CO2), i hem deixat de plastificar les cobertes.

PRODUCCIÓ LIMITADA Publiquem poc, entre sis i vuit llibres l’any (en tres llengües simultàniament), perquè cada llibre es mereix tota la nostra atenció i perquè no volem inundar de novetats un mercat que ja està saturat.

COMPROMÍS AMB EL MÓN Intentem que els nostres llibres siguin coherents en el contingut i la forma, i que ajudin a reflexionar, sense moralismes, sobre les grans qüestions del món d’avui.

DESPERTAR L’ENCÍS Volem recuperar el sentit de meravella davant del món amb les temàtiques que triem, amb atenció als detalls i profunditat poètica: llibres amb llum pròpia.

El SOLY és originari del Senegal. L’HELENA va deixar Bolívia. El SAID va haver de fugir de Síria. La RUTH va néixer a El Salvador. La MERIEM va marxar del Marroc, igual que l’OSSAMA. El que relliga les seves històries és que tots ells HAN HAGUT DE MARXAR. Amb aquest llibre volem mostrar sis històries de vida, sis recorreguts plens de dificultats i reptes. Tres dones i tres homes que van haver d’emigrar ens expliquen com era la seva vida abans; per què i com van marxar, i com és actualment la seva vida en un país nou on no coneixien ningú. Són històries de superació, però també de dolor, de soledat, d’acollida i d’integració. Històries que, malgrat tot, acaben bé, perquè algú (persones o entitats) s’ha ocupat que fos així. Els testimonis que presentem ens conviden a canviar la mirada, a posar nom i cara a l’experiència de tantes i tantes persones que es veuen obligades a jugar-se la vida buscant un futur més digne.

9 7 8 8 4 1 8

9 7 2 4 9 2

LAIA DE AHUMADA | CINTA FOSCH HEM HAGUT DE MARXAR

MANIFEST PER L’ECOEDICIÓ

AKIVIDA HISTÒRIES PER CANVIAR LA MIRADA

LAIA DE AHUMADA CINTA FOSCH

LAIA DE AHUMADA

Vaig néixer a Barcelona fa una pila d’anys; tants, que ja soc àvia i tot. Soc de tarannà inquiet i he fet moltes coses al llarg de la vida: escriure, sobretot, però també em vaig doctorar en Filologia Catalana i vaig impulsar la creació de projectes socials com el Centre Heura per a persones sense llar, al capdavant del qual he estat prop de vint anys. Com a escriptora, he publicat gairebé una vintena de llibres, cinc dels quals d’entrevistes a persones vinculades al món de l’espiritualitat, la cultura i la pagesia, però no n’havia fet cap encara sobre el món de l’exclusió social. És per això que aquest llibre és molt especial per a mi, perquè reuneix tot el que soc i faig. I, sobretot, dona veu a persones a qui ningú escolta. I també és singular perquè, mentre l’escrivia, he marxat d’on era, tot buscant un lloc millor per viure. La diferència amb les persones entrevistades és que jo no «he hagut de marxar». He marxat, i prou.

CINTA FOSCH

Sis testimonis de joves migrants

Vaig néixer el 1986 i sempre m’he envoltat de llibres. Com va dir un autor, la meva pàtria són els meus llibres. Soc il·lustradora, encara que també vaig formar-me com a historiadora de l’art i m’interessen moltes coses més: la literatura, el cinema, la música, els ocells… El meu treball combina les col·laboracions amb mitjans de comunicació i publicacions amb la creació de llibres il·lustrats per a adults i joves, a més dels projectes personals. Com a il·lustradora, he dibuixat sobre drets humans, història, pensament, informació internacional i món contemporani, que són, precisament, els ingredients que es troben en les imatges d’aquest llibre.

Publicat per AKIARA books Plaça del Nord 4, pral. 1a 08024 Barcelona www.akiarabooks.com info@akiarabook.com © 2024 Laia de Ahumada, pel text © 2024 Cinta Fosch, per les il·lustracions © 2024 AKIARA, SLU, per aquesta edició Primera edició: abril del 2024 Col·lecció: Akivida, 1 Direcció editorial: Inês Castel-Branco Producció gràfica: Glòria de Valdivia Pujol Correcció lingüística: Elena Martín Valls Imprès a Catalunya: @Agpograf_Impressors Dipòsit legal: B 3.094-2024 ISBN: 978-84-18972-49-2 Reservats tots els drets Aquest llibre s’ha imprès sobre paper offset reciclat 100% Shiro Echo White de 140 g/m2 i la coberta sobre paper Brossulin XT de 250 g/m2. En la tipografia, s’han usat les famílies Adobe Garamond i Franklin Gothic. AKIARA treballa amb criteris d’ecoedició, optimitzant el disseny, triant papers certificats i cercant una producció de proximitat per minimitzar l’impacte ambiental. Aquest producte està fet amb material procedent de boscos certificats FSC® ben gestionats i de materials reciclats.

SUMARI HISTÒRIES QUE M’HAN EXPLICAT

SI PARÀVEM, MORIRÍEM

SOC INNOCENT!

AMB LA GUERRA VA CANVIAR TOT

SEMPRE ES REIEN DE MI

LA MEVA MARE NO VOLIA CUIDAR-ME

EL NOSTRE SOMNI ERA VENIR AQUÍ

PER SABER-NE MÉS

ENFOCAR LA MIRADA

Laia de Ahumada

Soly Dunia Kato Helena

Said Bilal

Ruth Verónica Carranza Meriem

Ossama el Ghachouah

Cinta Fosch

LAIA DE AHUMADA

HISTÒRIES QUE M’HAN EXPLICAT

Hem hagut de marxar és un llibre

d’entrevistes, magníficament il·lustrat per Cinta Fosch, on tres dones i tres homes, d’entre vint i quaranta anys, ens expliquen les seves històries d’emigració, algunes de les quals van tenir lloc quan encara eren menors d’edat. Les seves procedències són diverses. Marxen de països d’Àfrica, Pròxim Orient i Amèrica del Sud, i el seu lloc actual de residència és Catalunya. Durant l’elaboració d’aquest llibre, he hagut d’enfrontar-me a uns quants reptes, com ara l’oralitat, i també el meu desconeixement dels enrevessats tràmits legals que van haver d’afrontar les persones entrevistades. Però el més dur de tots ha sigut escoltar les seves històries, acollir-les i fer-ne d’altaveu sense tergiversar la força del missatge. Les seves paraules han estat gestades en una odissea, i és necessari escoltar-les atentament i respectar-les. Per això, he intentat mantenir l’oralitat del llenguatge de cadascun d’ells, interpretant els seus silencis, caçant les paraules al vol i afegint només les frases estrictament necessàries per a la seva comprensió.

Els tràmits legals als quals s’han d’enfrontar aquestes persones són llargs i complicats, però sempre es redueixen a un sol mot: «papers», una paraula senzilla a la qual, per desconeixement, no es dona la importància que té. És per aquesta raó que, al final del llibre, he volgut desglossar els diferents tràmits amb informacions orientatives que, per descomptat, no contenen tot el que disposa la normativa vigent a Espanya. Són històries narrades, a voltes, amb veu tremolosa, a voltes, amb llàgrimes als ulls; amb paraules que es repeteixen per ressaltar la desesperació de tot el que han viscut, i també amb silencis, on no caben les paraules. El que ens expliquen els protagonistes d’aquestes històries són records dolorosos i, per no despertar-los, hi passen de puntetes. És per això que em sabia greu haver-los d’enfrontar de nou al seu dolor amb la lectura del manuscrit, però em va sorprendre la seva gran valentia. Ningú no es va fer enrere: tots van revisar el text i van donar el vistiplau per a la publicació.

HISTÒRIES QUE M’HAN EXPLICAT

Els entrevistats ens expliquen com era la seva vida abans d’emigrar; per què van haver de marxar i com ho van fer, i el camí i la lluita que van haver de suportar a causa d’una injustícia estructural que els va obligar a viatjar il·legalment. També ens diuen com és actualment la seva vida en un país desconegut on, tanmateix, sempre seran considerats immigrants. A diferència dels homes, que han viatjat en pastera, les dones entrevistades ho han fet en avió, però la vida al país d’acollida tampoc ha sigut gens fàcil per a elles. El que ens expliquen són històries d’adaptació a una cultura, una societat i una llengua diferents, amb els agreujants de la il·legalitat, la soledat, l’absència d’oportunitats, la por i la pèrdua d’identitat i autoestima. És per tot això que considero significatives tant les penúries de les emigracions com les de la vida com a immigrants al país d’acollida, on tots han de suportar els estereotips que els nadius, sense adonar-se’n, han creat respecte d’ells. Tòpics nascuts de la por al que és diferent i del desconeixement de les dificultats que tenen aquestes persones, impensables per a la majoria de nosaltres perquè tenim papers, identitat i suport social. I, malgrat tot, cap de les persones entrevistades no vol marxar d’aquí. Han

aconseguit el seu objectiu: tenen «papers», vincles i una vida assentada al país. I una cosa molt important: poden ajudar la seva família. Són històries d’èxit, gràcies al fet que persones i entitats s’han ocupat d’acollir aquests joves perquè fos així. I és per això que, des del patiment de la soledat viscuda, tots valoren la importància de trobar algú que els empari, ja que la trobada els ha fet capaços d’integrar-se i tirar endavant. La finalitat d’aquest llibre és aconseguir, si més no, que els lectors siguin capaços de posar-se en la pell de les persones immigrades que tenen a la vora, que les mirin als ulls sense por, que les reconeguin, que sàpiguen qui són i per què han vingut, que escoltin com se senten, a què han hagut de renunciar i com s’han arriscat. Aquest llibre pretén canviar la mirada sobre la persona migrant: dignificar-la i visibilitzar-la, donar-la a conèixer i acollir-la com una visita desitjada i enriquidora…, perquè qui coneix, reconeix i estima. Les històries que trobareu en aquest llibre me les han explicat a mi perquè jo us les expliqui a vosaltres, perquè no es repeteixin ni s’oblidin, malgrat que els seus protagonistes vulguin oblidar-les. laia de ahumada

SI PARÀVEM, MORIRÍEM NEIX A BONA (SENEGAL) L’ANY 1984. ARRIBA A LAS PALMAS DE GRAN CANÀRIA (ESPANYA) EL 2006. Em trobo amb el Soly en un espai cooperatiu del barri de Sants, a Barcelona. Està assegut davant de l’ordinador, treballant en un dels projectes de l’Associació Dunia Kato, a la qual va posar el seu nom, no per presumir, sinó pel significat que tenen aquestes paraules en la llengua mandinga: Dunia significa ‘món’ i Kato, ‘perseverança’; dos termes que reflecteixen la lluita i la preocupació del Soly per millorar el món de la migració. Malgrat els anys que han passat d’ençà que va haver d’emigrar del seu país, encara s’emociona quan explica les penalitats de la fugida; i també s’enfada per la injustícia que suposa haver d’emigrar sense poder tenir accés a un visat. Està convençut que els visats evitarien moltes morts, tant a la Mediterrània com al desert.

SOLY DUNIA KATO

SOC INNOCENT!

aparegut, que li havia estat trucant i no m’havia agafat el telèfon. Em vaig imaginar que el buscaven per algun problema relacionat amb els cotxes. Em van demanar si els podia acompanyar a la comissaria per fer una declaració. Els vaig preguntar si tardaria molt, perquè havia d’anar a buscar el nen a l’escola i no tenia ningú que el pogués recollir. Em van dir que seria només un moment i vaig sortir amb ells. Vaig entrar a la comissaria molt tranquil·la. Em van preguntar la meva relació amb Finlàndia i jo no sabia ni on era! Em pensava que Finlàndia era un país asiàtic, com Tailàndia; no em sonava ni el nom. A més, jo no podia viatjar enlloc perquè encara no tenia passaport espanyol, només bolivià. Em van dir que em prendrien declaració i me’n podria anar, però què va! Em van agafar les empremtes digitals, em van fer la foto i… al calabós! Vaig estar al calabós dos o tres dies, incomunicada. Va ser horrible! El nen, per sort, el va recollir el meu germà.

VA COMENÇAR UN LLARG VIATGE

Em van portar a Madrid en una furgoneta de la policia. Era estiu i feia molta calor, i no van parar ni per donar-nos un got d’aigua! Vam arribar a Madrid i vaig estar un parell de nits al calabós; després em van portar a la presó de Soto del Real. Allà em va venir a veure un advocat i em va dir que hi havia una demanda contra mi per part de Finlàndia, perquè «suposadament»

havia participat en alguna cosa il·lícita. Em va preguntar si tenia alguna relació amb aquell país i jo li vaig respondre que no. Em va dir que segurament no em passaria res, o que, com a màxim, em podria caure una condemna de dos anys, per col·laborar o ser la parella d’algú que havia participat activament en el delicte, però calia veure les proves. L’advocat em va tranquil·litzar i em va dir que em presentés a la justícia finlandesa, ja que, si no hi havia proves contra mi, em portarien de tornada a Espanya.

ENCARA NO TENIA LA NACIONALITAT ESPANYOLA

El problema era que el meu NIE (Número d’Identitat d’Estranger) estava a punt de

HELENA

paio aquell que havia sigut la meva parella estaria buscant-me com un boig i tractant amb advocats per rescatar-me. Però no era així. Quan em va atrapar la policia, ell va fugir; se’n va rentar les mans i es va endur tot el que va poder del negoci dels cotxes, tot el que jo hi havia invertit. I al meu germà i al meu fill no els va deixar tocar res; els va deixar tirats. Des d’aquell moment, va desaparèixer; va aconseguir un altre passaport i se’n va anar.

PLORAVA DIA I NIT

caducar i, si vencia estant fora d’Espanya, com que encara no tenia la nacionalitat, m’enviarien a Bolívia i no em deixarien tornar aquí. Aleshores l’advocat va parlar amb el jutge per explicar-li que era mare soltera, que tenia un fill a càrrec meu, de nacionalitat espanyola, una feina i un pis. El jutge va redactar una interlocutòria on sol·licitava a la justícia finlandesa que, després del judici, fos quin fos el veredicte, em tornessin a Espanya. I amb això me’n vaig anar cap allà. Quan vaig arribar a Finlàndia, no entenia res del que deien. Em van prendre les empremtes i em van dur a un calabós, incomunicada. No sé ni quant de temps vaig estar allà. No sabia si era de dia o de nit, i no podia trucar a ningú. No sabia res del meu fill. I encara pensava que el

Vaig estar incomunicada. Plorava dia i nit. Va ser horrible. No sé quants dies vaig estar allà, però se’m va fer molt llarg. Hi havia una ràdio, però no entenia res. Mai no havia sentit el que vaig sentir en aquell lloc. És indescriptible. Quan vaig poder trobar un traductor, vaig demanar que vingués un advocat. Aquest va venir a veure’m i li vaig dir que no em semblava legal que tinguessin una dona tancada en aquelles condicions, sense llum ni aigua. No em podia dutxar, no podia comprar res perquè no tenia diners, no podia parlar amb ningú. Li vaig dir que demanés que em traslladessin a una presó de dones. L’advocat va reclamar, però el problema era que a Finlàndia la taxa de reclusió és molt baixa i hi ha poques presons de dones, i a la que a mi em corresponia no m’hi podien dur perquè allà estaven preses les dues dones que m’havien denunciat. Aleshores em va dir que em portarien a una presó de règim tancat, de més seguretat. Al cap de dos dies em van traslladar.

AMB LA GUERRA VA CANVIAR TOT

NO S’HI PODIA VIURE

Vam estar un any a Afrin, però allà no hi havia res a fer, ni estudiar; no hi havia universitat, ni feina. Quan hi ha guerra, no pots fer res. A Afrin no es podia viure. Era impossible. Érem moltes persones a la família. Teníem camps d’oliveres, ametllers i un petit hort, i fèiem feines de construcció, però no en teníem prou per viure. Havíem de sortir d’allà perquè hi havia moltes possibilitats d’atacs terroristes i també que t’allistessin a l’exèrcit. Jo tenia divuit anys, estava en edat militar i em podien reclutar. Me n’havia d’anar a Turquia.

VAM MARXAR ELS CINC GERMANS

Una nit, el meu germà Kahraman i jo ens vam preparar per marxar. En principi, havíem de viatjar sols, però, quan va arribar el noi que ens havia de dur per la muntanya fins a la frontera, vam parlar amb els meus altres germans: «Hi ha molt perill. Què fareu aquí?».

SAID BILAL

I el meu pare ens va dir: «Aneu-vos-en tots!», perquè tenia molta por que ens reclutessin. I, al final, vam marxar els cinc germans. Tots menys la meva germana, perquè era menor d’edat, i també perquè és molt complicat travessar la frontera de nit. És molt perillós; pots perdre la vida. Vam marxar amb cinc o sis persones més. Vam sortir a les dues de la matinada. Vam haver de travessar el riu Karasu, que és molt cabalós. Anàvem amb l’aigua fins a la cintura, de nit, sense cap llum, sense lluna, tots agafats pel braç per aguantar el corrent. Hi havia molt fang. Vaig arribar sense una sabata. La vaig perdre pel camí. Portàvem una motxilla petita per canviar-nos la roba molla, perquè així no es descobrís que havíem travessat el riu. Hi havia molta vigilància de la policia turca. Vam arribar a les sis a un poble de Turquia anomenat Kirikhan i vam agafar un autobús fins a Istanbul.

VAIG PASSAR TRES ANYS TREBALLANT

Al llarg del camí, els germans ens vam anar separant. Jo em vaig quedar amb el Kahraman. Quan vam arribar a Istanbul, vam anar a casa d’un altre germà que hi havia arribat abans que nosaltres. Vam viure amb ell un parell de mesos, i després jo vaig començar a buscar feina. Vaig treballar a la construcció, sense saber ni una paraula de turc. També en una fàbrica de sabates i en el tèxtil. Allà hi havia feina, però et pagaven sis-cents euros, i sense estar assegurat. Vaig passar tres anys treballant, i vaig aconseguir estalviar

una mica de diners per poder travessar el mar en pastera fins a Grècia. Vaig tornar a marxar amb el Kahraman. Els altres dos germans es van quedar a Turquia perquè estaven casats i tenien fills. És arriscat travessar el mar amb infants; tot i això, hi ha molta gent que s’embarca en pastera cap a Europa per cercar una vida millor. La vida també és difícil a Turquia.

DE TURQUIA A GRÈCIA EN PASTERA

Vam anar en pastera, amb quaranta persones més, des d’Esmirna, a Turquia, fins a Mitilene, a l’illa grega de Lesbos; i d’allà, al camp de refugiats de Mória. Al camp ens van identificar, ens van prendre les empremtes dactilars i ens van donar una targeta per poder moure’ns lliurement per Grècia. Ens vam instal·lar fora del camp de refugiats perquè a dins no hi havia lloc. Dormíem en una tenda de campanya petita que no estava preparada per al fred. Era el mes de març i hi va haver unes tempestes molt fortes. Plovia tota la nit, i l’aigua ens passava pel mig de la tenda. Al cap d’uns dies, vam anar a Atenes. Allà, ens vam quedar dos dies al port i vam aconseguir un bitllet per anar fins a Salònica, al nord. Quan vam arribar-hi, vam anar fins a la frontera amb Macedònia, però estava tancada i no la vam poder travessar.

EL CAMP DE REFUGIATS

De la frontera, vam marxar cap al camp de refugiats de Cherso.

SEMPRE ES REIEN DE MI

de descansar de la vida que havia tingut. De trobar una mica d’estabilitat. Abans d’entrar, pensava que potser no havia patit tant per estar aquí, però a la Casa et diuen que tot el que viu cada una de nosaltres, sigui el que sigui, és important. Després, vas comparant vivències i opinions amb altres noies, i descobreixes que el que a tu et semblava normal en la teva vida no ho era, que una altra no

ho hauria permès. Això et fa reflexionar; t’ajuda. Si mires dins teu i fas el treball que et proposen, tires endavant. Aquí m’han ajudat a fer-ho.

JO SOLA MAI NO HO HAURIA INTENTAT

Estic estudiant Filologia Anglesa i Francesa, i ara estic fent el treball de final de grau (TFG ). Fa un any, jo no m’atrevia a

RUTH VERÓNICA CARRANZA

dir: «Estic acabant la carrera i començaré a buscar feina». Un dels assessors de treball em va recomanar que enviés el currículum a una acadèmia, encara que no em seleccionessin; però jo no m’atrevia a fer aquestes coses perquè em sentia molt insegura. No creia que em poguessin escollir a mi! Ara estic treballant en una acadèmia i m’agrada molt. El meu objectiu era ser

professora i m’agrada el lloc; estan contents amb mi. Jo sola mai no ho hauria intentat. Em quedaré a la Casa de Recés fins al desembre. Vaig sol·licitar una pròrroga. Quan feia un any que estava aquí, vaig demanar poder quedar-m’hi un altre, i aquí estic. Ara sé que podré tirar endavant jo sola.

LA MEVA MARE NO VOLIA CUIDAR-ME

La mare va anar a inscriure’m una altra vegada a l’escola del barri, però li van tornar a dir que no podien acceptar-me perquè tenia una discapacitat. Aleshores va buscar una altra escola on, per fi, em van acollir. Vaig patir perquè es burlaven de mi, però tenia un professor que quan els altres nens es reien de mi hi parlava perquè no ho fessin. Amb aquell professor em sentia molt bé; l’hi explicava tot. Era estudiosa. Era la primera de la classe i tothom estava content amb mi. La meva mare, també.

VAIG COMENÇAR A FALTAR A CLASSE

Quan vaig començar l’escola dels grans, la meva tia —una altra germana del meu pare—, que vivia a prop de casa, va començar

a relacionar-se molt amb mi. Em comprava coses i em portava a passejar. Pujàvem a cotxes d’homes que jo no coneixia i em donava diners. Jo anava contenta amb ella i no li’n deia res a la meva mare. Vaig començar a faltar a classe i a suspendre els exàmens. Quan tenia catorze anys, em van fer fora de l’escola i el meu pare els va demanar que em tornessin a admetre. Hi vaig tornar amb ganes d’aprendre, però no m’entrava res al cap. Jo veia que la meva tia sempre ajudava la seva filla a fer els deures; en canvi, a mi em deia que ho deixés estar i que sortíssim a passejar. La mare, quan em veia a prop de la meva tia, sempre em pegava. Jo em sentia bé amb ella; era com una mare. Pensava que m’estimava, però

MERIEM

temps després vaig saber que només volia venjar-se de les paraules que li havia dit la meva mare quan es va separar del seu marit. Li va dir que quan la seva filla fos gran seria una puta perquè no tenia pare. La meva tia es va guardar aquestes paraules al cap i es va apropar a mi per tornar-li la pilota a la meva mare. «A veure qui serà la puta, si la meva filla o la teva». Va fer tots els possibles perquè jo no anés a l’escola; en canvi, la seva filla va acabar els estudis i està a punt de ser doctora. Jo tot això no ho sabia; ho vaig saber més tard.

NO HE ABRAÇAT MAI LA MEVA MARE

La meva mare té una malaltia mental. Sempre cridava molt i havia de pegar a algú, i aquest algú era jo. De vegades jo no feia res, estava asseguda tranquil·lament, i em renyava per alguna cosa que havia fet feia temps i em començava a pegar. Tinc un germà i dues germanes més petites, i la mare no els ha tocat mai; sempre em pegava a mi. Quan tenia quinze anys, vaig començar a sortir amb nois. Jo no feia res amb ells, ni els feia petons ni res; només sortia a passejar. La mare, amb l’excusa que sortia amb ells, li escalfava el cap al meu pare perquè també em pegués. I el pare, per no sentir cridar la meva mare, va començar a pegar-me. I el meu germà, també. No he abraçat mai la meva mare.

EM VOLIA MORIR, O QUE ES MORISSIN ELLS

Una nit que vaig arribar a les onze, la mare em va pegar molt; em donava cops

contra la paret. El pare i el meu germà, també. Després em van dur a l’hospital per comprovar si encara era verge. I és clar que ho era! En sortir de l’hospital, la mare em va dir que ja no volia viure amb mi. Em va portar a la casa d’un familiar, on no vivia ningú, i em va deixar sola quinze dies. Sense mòbil, sense tele, sense res. Per sort, la meva àvia i la meva tia em portaven el menjar. Després, la meva àvia em va portar a casa seva, però d’amagat. Tenia por de la meva mare perquè també la tractava malament. Quan venia la mare a visitar-la, jo m’amagava, però un dia va venir i va veure les meves xancletes a terra. Em va trobar i, després de pegar-me, em va portar a casa. A partir d’aquell dia, em vaig quedar a casa fent les feines, el menjar, tot. I sempre menjava sola. Jo vaig veure que així no podia viure. Em volia morir, o que es morissin ells.

EM VAN DONAR EL VISAT PER VIATJAR

Quan vaig fer setze anys, el pare va tornar a apropar-se a mi. Jo li ensenyava com anava el Facebook i les xarxes socials. Em protegia i li deia a la meva mare que em deixés tranquil·la. Per primera vegada em vaig sentir a prop del pare. Em va comprar un mòbil i, quan quedava amb les amigues, ell venia a saludar-les i a conèixer-les. Em vaig adonar que el pare s’apropava a mi per estar amb les meves amigues. Una d’elles em va dir que havia quedat amb ell i que li havia llogat una

EL NOSTRE SOMNI ERA VENIR AQUÍ

molta gent en un bosc, a prop del meu poble. Anàvem en grups de vint o trenta persones. Cada grup portava un acompanyant, que era qui s’ocupava d’organitzar i de revisar els noms que tenia apuntats per embarcar. Ens va tocar esperar una estona al bosc, fins que es va fer de nit. Aleshores vam anar fins a l’autovia, vam pujar en uns autocars i ens en vam anar a Kenitra. Allà vam haver de córrer camps a través, amagant-nos perquè ningú no ens veiés, fins que vam arribar a prop del mar. Ajupits en un vessant, encara vam haver d’esperar unes tres o quatre hores. Quan vam veure que la pastera s’apropava a la costa, la gent va començar a baixar corrent. El capità, que era darrere nostre, els ordenava: «Cos a terra perquè no us vegin!», però no li feien cap cas; volien arribar a la pastera i cridaven. Quan la barca va arribar a la platja, uns nois hi van anar corrent per atrapar-la i girar-la per encarar-la al mar. Aleshores vam veure un grup de militars que baixaven cap a la platja amb llanternes, gossos i pals. Els nois es van escapar corrent i, al final, ens va tocar a mi i als meus amics, juntament amb altres persones, atrapar la pastera i intentar girar-la.

NO ENS RENDIRÍEM

Els militars van arribar i van començar a pegar-nos sense miraments, però no ens vam espantar, perquè el nostre futur i el nostre somni era venir aquí i no ens rendiríem. Ells lluitaven pels seus interessos i nosaltres, pels nostres.

El motor va arrencar, però la pastera no es movia perquè l’hèlix no tocava l’aigua. Vaig baixar de nou i em vaig posar a empènyer. Vam estar empenyent de valent. Es va bellugar una mica i hi vaig tornar a pujar. Has de ser com un mico per saltar. Sort que havia treballat en la construcció i en tenia experiència. El motor encara no tocava l’aigua i els militars ens seguien pegant. Nosaltres els llançàvem pedres que agafàvem del mar. Un d’ells volia trencar el motor. Aleshores el capità em va dir: «Agafa aquell bidó de benzina i llança-l’hi al damunt». L’hi vaig llançar i el vaig deixar estès a terra i, després d’això, se’n van anar perquè devien pensar que els mataríem, que no teníem por.

EL MAR ES VA POSAR NERVIÓS

Vaig estar ajudant les persones a embarcar: les agafava i les deixava dins de la pastera. Quan veus que hi ha gent més gran que tu, fas el que pots per ajudar, perquè, al final, o ens en sortim tots o morim tots. El mar es va posar nerviós. Van començar a formar-se onades. Hi havia força gent a la pastera i el capità va dir que tots anéssim cap al darrere. Aleshores la barca es va alçar de la proa i, per fi, l’hèlix es va enfonsar a l’aigua. Jo em vaig anar arrossegant pel costat de la pastera perquè no se m’emportessin les onades i vaig tornar a saltar a dins. Era la tercera vegada que ho feia. En total, vam embarcar setanta persones. El motor va agafar força i aleshores va començar el més perillós, perquè,

OSSAMA EL GHACHOUAH

FRANÇA

Vallbona de les Monges

ESPANYA PORTUGAL

Sevilla

Lepe

Màlaga

Cadis Algesires Moulay Bousselham

Kenitra

MARROC

ALGÈRIA SÀHARA OCCIDENTAL MAURITÀNIA

Barcelona

ENFOCAR LA MIRADA

CINTA FOSCH

PRODUCCIÓ PRÒPIA Els nostres llibres han estat somiats des del principi per nosaltres, en un treball col·laboratiu, directe i transparent entre totes les persones involucrades.

ECOEDICIÓ Seguim els principis d’ecoedició en totes les etapes del procés editorial, amb l’objectiu de crear objectes únics amb el mínim impacte ambiental.

COMPROMÍS AMB EL MÓN Intentem que els nostres llibres siguin coherents en el contingut i la forma, i que ajudin a reflexionar, sense moralismes, sobre les grans qüestions del món d’avui.

DESPERTAR L’ENCÍS Volem recuperar el sentit de meravella davant del món amb les temàtiques que triem, amb atenció als detalls i profunditat poètica: llibres amb llum pròpia.

9 7 8 8 4 1 8

9 7 2 4 9 2

LAIA DE AHUMADA | CINTA FOSCH HEM HAGUT DE MARXAR

MANIFEST PER L’ECOEDICIÓ

AKIVIDA HISTÒRIES PER CANVIAR LA MIRADA

LAIA DE AHUMADA CINTA FOSCH

LAIA DE AHUMADA

CINTA FOSCH

Sis testimonis de joves migrants