LA NOGUERA

Page 1


«Només els infants creuen possible el que els adults veuen impossible.» amarante

La meva mare estimava els arbres i els boscos, i he tingut la sort que em deixés en herència aquest amor i una col·lecció de llibres de boscos. Després em va veure plantar arbres. Dos teixos que seran mil·lenaris quan tu i jo ja no hi siguem. Ara ja tenen trenta-cinc anys i fan més de quinze metres. Diuen que les fulles dels teixos són verinoses, però a mi em sembla que són «beneficioses». A mi em fan molt de bé; em donen pau, serenor. Amb la meva dona també he plantat xiprers columnars, cedres de l’Himàlaia, un auró vermell, avets, un taronger, un «bola de neu», una xicranda i… una noguera. Tots ens han acompanyat en aquesta vida, i restaran aquí.

Sota l’ombra d’una perera molt vella, vaig escriure un dels meus primers llibres, i, amb aquests davant els meus ulls, he escrit la resta. Escric sobre arbres, sobre cavalls, sobre ocells i gats, sobre gossos… I també sobre infants, perquè, per als meus ulls ja vells, un infant és el mateix que un arbre: encara serà aquí quan jo ja no hi sigui, veurà coses que ara jo no em creuria, perquè tots dos, arbre i infant, són el futur. En aquest llibre, s’uneixen tots dos: una nena i una noguera. Una noguera que ja seria llenya si no hagués estat per la tendra carícia d’una nena que, com jo, i segurament com tu, també estimava, estima els arbres. Aquesta és una història d’amor i de vida. I ja és teva.

Vaig néixer a Vitòria l’últim dia d’agost de 1983. Vaig passar tots els estius amb el meu pare, la meva mare i la meva germana entre faigs i rius, i una tenda de campanya. No he deixat mai de dibuixar, però sobretot no he deixat mai de dibuixar arbres. Vaig estudiar Belles Arts a Bilbao i, en acabar, vaig decidir especialitzar-me en Il lustració a l’Escola Massana de Barcelona. Des del 2016 visc a Oslo, Noruega, amb la meva parella i la meva filla. He passat molt de temps mirant gel, nits i dies interminables, i també salzes, pins gegants i molsa.

Tinc un màster en Disseny Gràfic i Il·lustració de l’Acadèmia Nacional de les Arts d’Oslo. També treballo en autopublicació, impressió i còmic, i, és clar, m’encanten els llibres!

Publicat per AKIARA books

Plaça del Nord 4 pral. 1a 08024 Barcelona www.akiarabooks.com info@akiarabooks.com

© 2025 Gonzalo Moure Trénor, pel text

© 2025 Araiz Mesanza Iturritxa, per les il lustracions

© 2025 AKIARA books, SLU, per aquesta edició

Primera edició: març del 2025

Col lecció: Akialbum, 30

Traducció: Elena Martín Valls

Direcció editorial: Inês Castel-Branco

Dipòsit legal: B 2123-2025

ISBN: 978-84-18972-68-3

Imprès a Catalunya: @Agpograf_Impressors Reservats tots els drets

Aquest llibre s’ha imprès sobre paper Offset Coral Book

White de 140 g/m 2 , i la coberta sobre paper Imitlin E/R55

Tela Neve de 125 g/m2

Aquest producte està fet amb material procedent de boscos certificats FSC® ben gestionats i de materials reciclats.

En la tipografia, s’ha usat Arno Pro.

Vaig morir una tarda de novembre.

Ara intento ressuscitar.

Jo era la noguera de la Maricruz, perquè el terreny on vaig créixer i viure era seu.

Al costat d’un pou, un llorer i una escola.

M’alimentaven el sol i la pluja a les meves fulles, i la terra i l’aigua del pou, però també les rialles dels infants al pati.

Fins que va arribar el vent. He patit molts temporals. El vent sempre m’agafava per les fulles i em sacsejava, i les arrels s’aferraven a la terra, a la vida. Aquesta vegada va ser impossible; aquesta vegada ja no vaig poder més.

El vent va ser massa fort. Vaig demanar al déu de les nogueres que no permetés que m’arrenqués de terra. I, sobretot, que no hi hagués ningú a sota si finalment queia.

Vaig caure cap al sud. No, no hi havia ningú a sota. Vaig caure sense esma amb un murmuri de fulles i un cop sec contra el terra, les arrels enlaire.

Els arbres no ens morim de seguida. La vida continua circulant pel tronc i per les branques, per les fulles.

Ara, el tronc i les branques besaven la terra, la meva veritable mare.

La meva vida havia estat bonica; les meves nous dolces, la meva ombra fresca. Ho vaig acceptar.

A mig matí, una nena amb un gos es va acostar al meu cos caigut. El gos olorava el meu tronc amb la trufa humida i freda. La nena es va ajupir al meu costat, em va fregar amb la mà i em va semblar que plorava. Era una nena de l’escola, i acostumava a venir a buscar les meves nous. Després va venir més gent. Un home i una dona.

Anomenaven la nena Àfrika. Aquell nom em sonava càlid. Evocava ocells grossos, animals fantàstics, un sol enorme. Va venir més gent. Vaig sentir unes quantes vegades la paraula «llenya». Convertir-me en llenya em feia por. Em causava dolor.

Una tarda de novembre, va arribar un vent molt fort que va arrencar la noguera de l’escola.

El seu destí semblava que havia de ser la motoserra, la llenya, el foc.

La voluntat d’una nena, però, ho va canviar tot per sempre.

Aquesta història real, que va tenir lloc en un poble d’Astúries, ens l’explica aquí la mateixa noguera.

I ens recorda que la vida sempre pot tornar a brotar.

Turn static files into dynamic content formats.

Create a flipbook
Issuu converts static files into: digital portfolios, online yearbooks, online catalogs, digital photo albums and more. Sign up and create your flipbook.