Alba Fernández Torres Grau en Disseny d’espai Tutor: Guillermo López - Maio studio
Introducció Espai socialitzador .........................................
Cuina
D’espai privat a espai social ...................... Evolució s. XX ................................................... Noves tipologies ...............................................
4
6 8 - 16 18 - 24
Terrat
D’espai social a espai oblidat .................... Barcelona segles XIX i XX .......................... Referents d’actuació a Barcelona ...........
26 28 - 42 44 - 50
4
l’acte de menjar, d’alimentar-se és una funció biològica vital i al mateix temps una funció social essencial
Introducció
Espai socialitzador
Investigant sobre l’evolució que ha anat patint la cuina als últims segles com a catalitzador social , he volgut enfocar el meu treball en crear un lloc en el qual reunir-se, ajudar-se, col·laborar i socialitzar-se al voltant d’una cuina d’ús comunitari. Aquesta cuina es pot ampliar o reduir segons les necessitats, és a dir parteix d’uns elements bàsics i hi ha la possibilitat d’anar-ne implantant més, en funció de l’espai, el nombre d’habitants i de les necessitats. Avui dia, compartir béns, instruments i espais és una forma de permetre la transformació social i qüestionar la importància que la nostra societat concedeix tradicionalment a la possessió. Després de realitzar un estudi de diferents casos, en els quals la meva cuina podia canviar la dinàmica dels individus d’una comunitat, en vaig triar un, el terrat. L’objectiu és fomentar la socialització i l’intercanvi de coneixements de persones de diferents edats, cultures o amb diferents històries que explicar, alhora que es revalora un espai urbà important en la nostra cultura i, que per transformacions socials ha passat a convertir-se en un espai oblidat i en desús. Actualment la recuperació
dels terrats és un tema que s’està tractant a Barcelona amb diferents enfocaments. Per una banda, a causa de la falta d’espais naturals urbans, l’ajuntament proposa un programa d’ajuts destinats a enjardinar els terrats d’una desena de comunitats de propietaris i també els d’alguns immobles públics com l’Institut Municipal de Serveis Socials. Per altra banda també hi ha iniciatives privades com ara “Terrats en cultura” ,que pretenen recuperar el vessant social, lúdic i cultural d’aquests espais realitzant-hi activitats culturals, com ara tallers, lectures dramatitzades o poètiques, arts escèniques o concerts. També existeixen altres iniciatives com la de “La casa por el tejado”, una empresa que impulsa la recuperació i adaptació de les cobertes de Barcelona amb construccions lleugeres, amb impacte ambiental mínim, i respectuoses del lloc on s’ubiquen. Aquesta empresa té la finalitat d’esgotar l’edificabilitat que hi ha als edificis i fomentar un model de creixement molt més sostenible aprofitant infraestructures existents. Per tant, existeixen dos grans blocs socialitzadors a la nostra cultura que s’uneixen en aquest projecte; la cuina i el terrat.
6
la cuina és l’expressió de diferents tipus d’habitatge i estructures socials, per tant sofreix canvis a mesura que la nostra cultura evoluciona
Cuina
D’espai privat a espai social
Al llarg de la nostra història, la cuina i la taula han estat un centre de relacions, oferint ocasions per a la reunió i la socialització, i construint una identitat col·lectiva. Al mateix temps la cuina, com a espai en constant ús i evolució, ha estat un important bastió de modernitat que s’ha adaptat a les diferents necessitats socials. Inicialment, la cuina era un espai aïllat i amagat, al qual només tenien accès els habitants de la casa. Amb el temps molta gent va començar a veure-la d’una altra manera, llevant-li importància al treball en si i posant èmfasi en l’esdeveniment social de l’acte de menjar. Es va anar convertint en un lloc de reunió, un escenari de convivència entre persones que aprofitaven el moment de preparació del menjar per a conversar. Per aconseguir això, la cuina va anar obrint-se cada vegada més, permetent la contínua interacció entre el cuiner i els comensals, que d’una altra manera es veuria interrompuda. Els avenços tecnològics que van tenir lloc entre 1920 i 1940 van aconseguir que la cuina es convertís en una especie de laboratori i que seguís sent el centre de la vida domèstica. El concepte de la “Nova Cuina”, va veure la seva màxima expressió a la Cuina de Frankfurt (1926 -1927) dissenyada per Margarete Schütte-Lihotzky com un encàrrec del govern alemany que després de la primera guerra mundial, es va encaminar a la realització d’habitatges i cuines funcionals per als obrers. D’aquí el concepte de cuina integral.
Però a més de l’espai ben organitzat, higiènic i funcional, van començar a dissenyar-se i a sortir al mercatuna sèrie d’artefactes que van aconseguir l’eliminació de gran part del treball manual en les tasques domèstiques. Els electrodomèstics van apareixer per millorar la qualitat de vida a la llar i per afavorir un canvi social respecte a la dona. Al acabar la Segona Guerra Mundial, a Amèrica es va començar a redefinir l’habitatge amb el programa de les Case Study Houses. Aquest programa buscava oferir plans per construir residències modernes que resultessin més econòmiques i de fàcil construcció durant el boom de la demanda d’habitatges de la postguerra. La principal força inspiradora del programa va ser l’editor de Arts & Architecture John Entenza, que va atreure els majors talents de l’arquitectura, com a Richard Neutra, Charles i Ray Eames i Eero Saarinen. Altament experimental, el programa va crear cases que van ser dissenyades per redefinir la llar moderna; els espais de la casa van deixar de tenir un ús específic i van esdevenir més flexibles, a més la cuina no estava aïllada, sinó que s’apropava més al menjador i sala d’estar mitjançant mobles divisoris. Es va consolidar la idea d’un espai obert per a les zones de dia: cuina, estar i menjador, units per compartir la millor ubicació de la casa. Aquestes cases van exercir una forta influència a l’arquitectura nord-americana i internacional durant l’època i fins i tot al present.
8
1926 Cuina Frankfurt, Alemanya Margarete SchĂźtte-Lihotzky
Cuina
Cuina de Frankfurt
Al acabar la Primera Guerra Mundial Europa occidental estava engegant el sistema de producció en massa per poder solucionar el problema de l’habitatge que la guerra i la inflació havien creat en gairebé totes les ciutats Alemanyes. En aquesta situació es crea la Bauhaus, que orientava els seus estudis al perfeccionament del disseny basat a les noves tecnologies. Com a resposta al problema, a Frankfurt es va engegar un ambiciós pla conegut com a Nou Frankfurt, que consistia en la construcció de conjunts d’habitatges i infraestructura de serveis moderns a tota la ciutat. Cadascuna de les cases estava pensada maximitzant la qualitat dels espais, aplicant les formes i lineas pures del Racionalisme, nous materials i nous mètodes constructius. Per aquests nous habitatges, l’arquitecta Margarete Schütte-Lihotzky va dissenyar un espai de cuina molt funcional, sense pretensions i orientat a contribuir a la igualtat social. La Cuina Frankfurt estava pensada com un laboratori o fàbrica de menjar que es trobava separat de la sala d’estar. Aquest espai, de només 6.43 m2, purament de treball afavoria l’eficiència, la higiene i el procés de producció d’aliments al mateix temps que separava les funcions del treball de les de la vida i el relax. Per desenvolupar el seu disseny, l’arquitecta va realitzar estudis detallats de temps i moviment, basats
en l’optimització industrial del Taylorisme, i nombroses entrevistes amb mestresses de casa. Totes les parts de la cuina quedaven perfectament integrades i adaptades en el menor espai possible d’acord amb la seva funció, ja fos d’emmagatzematge, de treball, de rentat i planxat o de cuinat. Cada cuina venia equipada amb un tamboret, un forn a gas, i diversos espais d’emmagatzematge. No tenia nevera, però sí tenia uns calaixos d’alumini amb etiquetes que servien per guardar aliments d’ús comú com el sucre o l’arròs, i es podien treure del moble per abocar el contingut directament. Tots els materials van ser acuradament pensats, com els contenidors de fusta de roure per a la farina que repel·leixen els cucs naturalment, i superfícies de fusta de faig que resisteixen millor les marques dels ganivets. Aquestes cuines, reflectien la fe en el poder transformador del disseny i la tecnologia per afavorir el canvi social del món de postguerra, ja que estaven destinades a la nova dona moderna que no disposava de molt temps per a les tasques domèstiques, amb la intenció de racionalitzar i facilitar el seu treball i millorar la seva posició social, en disposar de més temps lliure per poder desenvolupar una activitat professional que no fos de la llar. Aquesta cuina va servir de precedent per als models de cuines modulars que coneixem avui dia.
10
1917 kommunalki, RĂşssia Edificis comunitaris Russos
Cuina
Cuines comunitàries
Paral·lelament a Rússia van sorgir els “kommunalki” com a resultat de la necessitat d’acolliment massiu d’immigrants rurals, atrets a les ciutats per la forta industrialització del país i de les iniciatives socials que es van desenvolupar a la URSS a partir de la Revolució Bolxevic de 1917. Reunien a famílies d’orígens, educació, actituds, ètnies i hàbits molt variats que en realitat no posseïen res més en comú que els espais que compartien. Els residents van desenvolupar una varietat d’estratègies de manteniment de l’ordre, defensa els seus propis espais personals i negociació pel control d’allò compartit que encara avui formen part de la cultura russa. Els pisos es dividien en departaments, que normalment albergaven a una família per habitació, i que tenien com a espais comuns, la cuina, el passadís i el bany.
Les famílies que habitaven aquests complexos provenien de diferents àmbits, amb ètnies, hàbits i educacions totalment diferents, però compartint la necessitat de l’habitatge. En aquests edificis, els habitants de la kommunalki dividien la cuina en tantes parts com a famílies hi hagués. Cada família tenia el seu sector amb el seu forn (o la seva meitat), el seu armari de rebost i els seus utensilis, però els refrigeradors els tenien a les seves habitacions i totes les estufes, escalfadors d’aigua, tubs, lluminàries i aparells electrodomèstics pertanyien a l’estat, igual que l’apartament en si. Tant la cuina com el passadís que connectava les habitacions eren els llocs on la gent es trobava amb els seus veïns. Una espècie de sendera a portes tancades on es donava el veritable intercanvi cultural.
12
1921 King’s Roadhouse, Los Ángeles Rudolph Schindler
Cuina
Cuines comunitàries
Al 1921 Rudolph Schindler va dissenyar una residència a Los Ángeles per ell, la seva dona i una altra parella. Dues famílies compartien una cuina comunitària i uns espais comunitaris però cadascun tenia les seves zones privades. En aquesta casa desapareix el limit entre interior i exterior i la zona de gespa passa a ser una espècie de sala d’estar a l’aire lliure. Schindler la
veia com una barreja entre tenda i cova. Aquesta casa va influir en el desenvolupament de les Case Study Houses que es van construir a Califòrnia en els anys cinquanta i seixanta, caracteritzades per la simplicitat formal i estructural, la prefabricación, i la ràpida integració d’espais interiors i exteriors a través de grans finestres.
14
1934 Willey house, Los Ă ngeles Frank Lloyd Wright
Cuina
Cuines obertes americanes
A partir de 1980, el perfeccionament de la campana extractora va permetre construir cuines obertes, més o menys integrades al saló, impedint que la casa rebés totes les olors. Abans d’això, només s’havien fet alguns experiments de cases amb cuines obertes. Els exemples són casa Willey (1934) de Frank Lloyd Wright i la casa Jacobs (1936). Totes dues tenien cuines obertes, amb sostres alts i es ventilaven per claraboies. Amb el pas del temps, la campana va permetre construir cuines obertes a les cases on no hi havia sostres alts ni claraboies. Aquesta nova tendència, va tenir tres motius principals; d’una banda, el canvi en els hàbits
alimenticis, originalment el menjar s’elaborava de zero a partir de diferents matèries primes. Aquests ingredients necessitaven lloc per ser emmagatzemats, processats i cuinats, però a mesura que va passar el temps, cada cop més gent va començar a consumir menjar processat i congelat, la qual cosa va derivar en un menor ús de la cuina i la seva conseqüent pèrdua de valor. D’altre banda la reintegració de la cuina i el saló van anar de la mà d’un canvi a la percepció de la cuina: cuinar era vist com un acte creatiu i social i no tant com un lloc de treball.
16
1960 Casa Stahl Case Study House nยบ 22, Los ร ngeles Pierre Koenig
Cuina
Cuines obertes
Les Case Study Houses van ser experiments a l’arquitectura residencial nord-americana patrocinats per la revista de John Entenza Arts & Architecture, que va pagar als millors arquitectes del moment, incloent a Richard Neutra, Raphael Soriano, Craig Ellwood, Charles i Ray Eames, Pierre Koenig i Eero Saarinen, per dissenyar i construir cases model barates i eficients i així redefinir l’habitatge. La iniciativa s’emmarcava en el gran creixement de la demanda de cases residencials als Estats Units causat per la fi de la Segona Guerra Mundial i el retorn de milions de soldats. Aquestes cases destacaven per ser barates, de fàcil construcció i
modernes. Els materials utilitzats eren l’acer, el vidre i el formigó. Les estructures consistien en la coberta llisa, vigues i columnes de fusta i tancaments modulars prefabricats. En aquest cas, a la Casa Stahl, la cuina és un espai dins d’un altre espai, ja que el seu volum està definit per un fals sostre independent i els fogons situats al centre i a un extrem, que semblen surar sobre un plànol continu. És un exemple on es veu la relació de la cuina amb la zona d’estar i la continuïtat amb l’exterior mitjançant el vidre de la finestra sense dintell, que permet veure la ciutat.
18
Mobile hospitality, Chmara Rosinke, cuina mòbil
Cuina
Noves tipologies
Mobile hospitality és una cuina ambulant dissenyada per Ania Rosinke i Maciej Chmara de l’estudi de disseny i arquitectura Chmara Rosinke, amb seu a Viena. El projecte busca apel·lar a la responsabilitat i iniciativa a l’espai públic. La ciutat té un paper difícil com a espai, ja que no pertany a ningú, però al mateix temps és de tots. Aquesta cuina, pensada com un espai privat, intervé a l’espai públic de la ciutat, convidant als vianants a apropiar-se del lloc i expandir els límits que separen a la cuina dels comensals. Les dues dissenyadores han estat viatjant durant mesos per tota Austràlia amb aquesta cuina mòbil, feta de
fusta i equipada amb aspectes pràctics com una bomba d’aigua, un petit hort d’herbes (en tests), diferents eines de cuina i una estufa rudimentària però funcional. També disposa d’una taula i deu tamborets plegables per seure a menjar a l’aire lliure amb qui vulgui dinar amb elles. D’aquesta manera s’uneix el plaer de menjar amb el de parlar amb diferent tipus de persones. La iniciativa busca oferir, de manera gratuïta, el menjar que cuinen els creadors de la instal·lació, fomentant l’espontaneïtat i convivència col·lectiva.
20
EOOS B2, Bulthaup, cuina taller
Cuina
Noves tipologies
La idea d’aquest projecte dissenyat per a Bulthaup no és crear un taller de cuina en si, sinó reflexionar sobre el possible aspecte actual d’una cuina mòbil intentant deixar enrere el paradigma de la cuina integrada, que ha marcat el disseny de cuines des de principis del segle XX, i plantejar una alternativa d’acord amb la nostra època. Analitzant aspectes funcionals de la cuina al llarg de la història, els dissenyadors de EOOS B2, van trobar un mètode per tenir les eines sempre a mà, consistia en posar claus a la paret per penjar olles, paelles, cassons o el recipient per a la sal. Seguint aquesta idea van dissenyar el mòdul taller que, amb les portes obertes, presenta els utensilis de manera clara i directa. També van crear un mòdul d’electrodomèstics i un altre de treball adaptant el disseny d’un banc de treball tradicional i van incorporar la idea de modularitat, que permet major flexibilitat. Amb
aquest disseny qüestionen el mite del “triangle cuina”, desenvolupat a Amèrica del Nord als anys 50 i que defensa que, per treballar eficientment a la cuina, el frigorífic, els fogons i l’aigüera han d’estar col·locats d’una manera determinada, formant un triangle entre si. Això no està demostrat. Amb aquesta proposta modular arriben a una conclusió molt diferent, que no deixa lloc per a normes fixes: així com les cultures canvien a diferents velocitats, també canvien les nostres circumstàncies vitals i els nostres costums culinaris. En un parell d’anys és possible que es desitgi un altre tipus de cocció o que canviï la manera de preparar els menjars. Per això aquest disseny permet a l’usuari configurar la seva pròpia cuina de manera totalment individual, ja que el concepte de cuina és mental i no representa res més que la relació del cuiner cap a les seves eines.
22
Microbial Home, Philips, cuina com a ecosistema
Cuina
Noves tipologies
Microbial Home és un projecte d’ ecosistema domèstic que aposta por l’autosuficiencia energètica, l’aprofitament eficient dels materials i la sostenibilitat mediambiental. Està format per un conjunt de sistemes que busquen donar resposta a problemes contemporanis mitjançant solucions que prescindeixen de l’alta tecnologia i que actualitzen els procediments basats en el medi natural que l’ home porta segles utilitzant. Microbial Home és un sistema domèstic format per una serie de mòduls que es comuniquen entre sí. La casa s’entén, d’aquesta manera , com una màquina per el filtrat, el processat i el reciclatge del que convencionalment anomenem “basura.” El nucli del projecte és el biodigestor, fabricat amb coure, ferro fos, vidre i bambú, que transforma els residus sòlids produits a la cuina i el bany en metà Aquest gas s’emmagatzema i es crema per alimentar energèticament els diferents electrodomèstics de Microbial Home, des de la cuina fins a l’escalfador d’aigua o la il·luminació. Un cop cremada la matèria orgànica les cendres es poden reutilitzar com a compost. El rebost es situa en un compartiment de terracota integrat al centre d’una taula de fusta reciclada. Les dimensions i el gruix de les
diferentes càmeres varien en funció del producte que emmagatzemen i de la temperatura desitjada. Aquesta temperatura s’aconsegueis gràcies a un refrigerador d’aire humit. Philips proposa l’ús de vàters turcs amb la finalitat de fomentar l’estalvi d’aigua. El vàter recull les deposicions a través d’un filtre de carbó vegetal, sorra i ceràmica per al seu posterior reciclat al biodigestor. L’il·luminació es realitza a través d’una serie de làmpades bioluminiscents. Cadascuna de les provetes que composen l’estructura contenen bacteris i proteïnes fluorescents que s’alimenten amb metà i compost a través de tubs de silicona. Per processar els materials no degradables, Phi, lips ha dissenyat una màquina de contraxapat, coure i vidre que degrada els plàstics. Els envasos són trituratsi depositats en diferents ranures de vidre que contenen un cultiu de fongs. Passades dues setmanes, els enzims dels fongs actuen sobre el material i els residus resultants poden ser utilitzats com a material per model·lar figures. Aquest ecosistema disposa també d’un rusc artificial per abelles. Els ruscs permeten la recol·lecció de mel i suposa una oportunitat per observar la manera de viure dels insectes.
24
2014 Kitchen Sharing, Bozen Naomi Galavotti, Martina Ranedda Projecte social
Cuina
Noves tipologies
El projecte Kitchen Sharing és un prototip de cuina modular dissenyada per a un espai públic i per a esdeveniments concrets, utilitzable tant per persones que viuen a prop com per persones que estan de pas; un espai traslladable amb un disseny temporal. La cuina, que és mòbil i està pensada per al seu ús a exteriors, consisteix en tres mòduls principals que representen les funcions bàsiques de la preparació d’aliments: rentar, preparar i cuinar. A aquests mòduls se’ls poden unir diverses taules, per poder menjar els
aliments cuinats immediatament, la qual cosa afavoreix una manera natural de reunir-se i compartir. Una de les característiques del projecte és la superfície per treballar dels mòduls, feta d’un material de vidre reciclat anomenat Onitred. Actualment, menjar al carrer no és una mala necessitat, sinó una opció i una experiència especial, delimitada per la qualitat dels aliments, les tradicions, les nostres relacions amb l’entorn i les dimensions socials associades a compartir el menjar.
26
“Des de temps immemorials l’home ha volgut pujar a les teulades”. Le Corbusier
Terrat
D’espai social a espai oblidat
Entre els anys 1850 i 1950, van aparèixer tècniques i cànons estètics totalment nous que van promoure un especial interès per fer de la coberta un espai habitable. Es va substituir progressivament la tècnica de les teulades realitzades amb teules a dues aigües a favor d’una tècnica de coberta plana transitable molt més ràpida de construir i econòmica. Aquest canvi, juntament amb la necessitat d’un espai on apartar-se de l’asfíxia de la ciutat, va suposar la conformació d’un nou espai urbà: el terrat i el naixement d’una nova cultura a l’aire lliure. Aquests nous espais s’utilitzaven per estendre la roba, com a espais d’oci o d’emmagatzematge, per realitzar tallers i fins i tot com a colomars. A “La plaça del Diamant”, Mercè Rodoreda descriu els usos i la vida que, entre els anys 30 i 50 del segle passat transcorreria en els terrats. La protagonista, la Colometa descobrirà en el terrat un espai propi a on aïllar-se, on trobar-se a si mateixa i enlairar-se de la trista i condicionada vida que transcorre a dins de casa, dins el seu reduït àmbit familiar, al carrer i al país. Entre els usos del terrat Rodoreda esmenta estendre la roba, asseure’s
aprofitant la bona llum per cosir, una zona de joc per als infants, refrescar-se a l’estiu o fins i tot dormir-hi, però també inclou les revetlles i celebracions. A la plaça del Diamant també es descriuen les construccions i funcions connexes als terrats, avui desaparegudes. Com ara les golfes, originalment pensades com a magatzem, però que a vegades hi construïen colomars o dipòsits d’aigua. A partir de la segona meitat del segle XX, com a conseqüència de les transformacions socials, els terrats van començar a convertir-se en espais oblidats i en desús. Al llarg de la història contemporània, els terrats han estat objecte de nombrosos estudis i anàlisis formulades per diferents corrents arquitectònics; com la proposta racional de Le Corbusier a la seva obra Unité d’Habitation de Marsella, en la qual utilitzava el terrat com a centre de funcions, essent un dels espais de major vitalitat (una pista d’atletisme de 300 metres, un gimnàs cobert, un club, infermeria, guarderia, espai social). A Barcelona cada cop més estan sorgint iniciatives per recuperar aquests espais, ja sigui amb una finalitat ecològica, social i cultural o demogràfica.
28
Terrats amb roba estesa, entre ells el de la Pedrera
Terrat
Barcelona segles XIX i XX
30
Roba estesa i colomars
Terrat
Barcelona segles XIX i XX
1905 Retrat de famĂlia en un terrat. Destaca el colomar instal¡lat al terrat
32
1914 Dona asseguda en un terrat donant menjar als coloms
Terrat
Barcelona segles XIX i XX
1844 retrat al terrat aprofitant la llum natural
34
Colomars, estructures de diferents anys
Terrat
Barcelona segles XIX i XX
36
1910 vista d’uns terrats des d’un punt elevat. En primer terme un terrat amb un colomar, en segon grups de gent en diferents terrats
Terrat
Barcelona segles XIX i XX
1929 Joan Llimona. “Un terrat”
38
Apel¡les Mestres, al terrat de casa seva, ballant una sardana amb un grup d’amics, entre ells Conrad Roure
Terrat
Barcelona segles XIX i XX
1979 revetlla de Sant Joan al terrat
40
1980 procĂŠs de pintura de les escultures al terrat i la cuita al forn
Terrat
Barcelona segles XIX i XX
42
1932 VeĂŻns del carrer XuclĂ contemplen des dels terrats els magatzems devastats per les flames
Terrat
Barcelona segles XIX i XX
1929 Exterior de la galeria del fotògraf Amadeu Mariné al terrat del carrer Pelai número 62
44
Augmentar espais de cobertes verdes, iniciativa de l’Ajuntament de Barcelona
Terrat
Referents d’actuació a Barcelona
La ciutat de Barcelona s’oxigenarà el 2030 amb 165 noves hectàrees d’espai verd. Perquè el verd guanyi espai al gris, l’Ajuntament seguirà tres línies d’actuació: incrementar el verd, millorar el que ja existeix i, finalment, trobar maneres perquè la ciutadania pugui contribuir al pla. Dins la primera línia, Barcelona incorporarà el 2019 a la xarxa pública cinc parcs nous, tres jardins, 10 places verdes i 10 interiors d’illa. Per fomentar que la ciutadania contribueixi a fer més verda la ciutat, l’Ajuntament organitzarà un concurs de cobertes verdes, una iniciativa per aconseguir 10 nous terrats verds, prioritàriament en edificis d’habitatges, però també en altres immobles que puguin tenir “un fort impacte paisatgístic”. Instal·lar cobertes verdes porta molts beneficis a la ciutat. Els beneficis
ambientals són; reducció de l’efecte illa de calor a la ciutat, augment de l’aïllament tèrmic de l’edifici i, per tant, reducció de la demanda energètica per calefacció i aire condicionat i reducció del soroll i la contaminació atmosfèrica. Els beneficis socials; dinamització de les relacions veïnals i en el cas de nens i de gent gran millora de la salut i de la qualitat de vida, ja que també es poden realitzar diferents activitats. Principalment els beneficis econòmics es deriven de l’estalvi energètic per les actuacions encaminades a reduir la demanda energètica i de la possible instal·lació de tecnologies captadores i productores d’energia i també de la revalorització pel fet de disposar d’un terrat comunitari per a usos lúdics i esportius.
46
Terrats en Cultura iniciativa de l’associació “Coincidències” de Barcelona
Terrat
Referents d’actuació a Barcelona
Coincidències és una associació cultural nascuda a Barcelona l’any 2013 amb la vocació de crear noves experiències culturals. El seu objectiu és portar la cultura (tallers, lectures dramatitzades o poètiques, arts escèniques o concerts) a espais públics no convencionals, ja que consideren que la cultura pot esdevenir-se en qualsevol espai urbà, fent èmfasi en
l’intercanvi entre creadors o artistes i espectadors. Un dels espais d’actuació és la coberta o terrat, que cedeixen els veïns d’una comunitat a canvi de poder assistir com a públic a l’actuació. D’aquesta manera s’estableixen noves relacions entre veïns, que en alguns casos instauren el costum de pujar al terrat i fer un beure junts.
48
Azoteas colectiva iniciativa de “Encajes urbanos�
Terrat
Referents d’actuació a Barcelona
Encajes urbanos són un grup d’arquitectes de Barcelona que activen l’estrat superior dels edificis, els terrats, per ser utilitzat per tota una comunitat , intentant crear o enfortir les seves relacions socials amb la finalitat de dotar a la vida quotidiana d’uns espais exteriors i comunitaris que antigament es gaudien molt i ara estan en infrautilitzats. Creuen que els terrats són llocs d’oportunitat, espais comuns de relació veïnal pel que cal fomentar-los en una societat que a poc a poc es torna més individualitzada. Entre els possibles usos que plantegen donar-li a la coberta, anirien des dels més tradicionals com penjar roba fins als més col·lectius, que potencien les relacions entre la comunitat com a reunions de veïns, celebracions, cinemes d’estiu, horts urbans o cobertes verdes. També
li volen donar altres usos ecològics com la instal·lació de plaques solars i recollida d’aigua de pluja, o usos recreatius com a piscines o activitats esportives. Aquest col·lectiu també promou la participació i facilita el consens entre els veïns per definir l’ús que li donen al terrat i posteriorment s’encarreguen de dissenyar el projecte de l’espai. En funció al que es destini el terrat, tenen en compte una sèrie de qüestions tècniques (si hi ha esquerdes, humitats, si és necessari arreglar el paviment o posar un damunt), així com qüestions de seguretat amb les baranes o habilitar zones d’ombra, punts de llum, d’aigua, el mobiliari. Una altre aspecte molt important és la vegetació o el fet de tapar la maquinària que hi ha als terrats.
50
La casa por el tejado
Terrat
Referents d’actuació a Barcelona
A la majoria de les ciutats històriques europees es van desenvolupar ampliacions mitjançant eixamples. A moltes d’elles no existia la necessitat d’esgotar l’edificabilitat per diferents circumstàncies, ja fossin econòmiques o per la pressió a la qual havien de créixer les ciutats. Construir a major altura era més costós i l’ascensor era poc habitual, així que les zones altes de l’edifici s’utilitzaven per crear safaretjos, dipòsits o magatzems. La casa por el tejado és un estudi especialitzat en el desenvolupament d’àtics nous
als centres de les ciutats històriques. Treballen a ciutats com Barcelona, Madrid o París, on existeixen edificis amb cobertes desaprofitades, oferint la possibilitat d’ampliar la ciutat d’una manera sostenible. Aprofiten els sistemes generals dels edificis (infraestructures, transports, serveis), tots ells ja amortitzats i en alguns casos infrautilitzats, per poder construir a les seves cobertes, àtics de qualitat, espais verds, horts o terrasses, que aconsegueixen que la ciutat sigui un lloc una mica més agradable per viure i contemplar.