Llibre de l'amada i de l'amiga

LLIBRE D ’A M A D A I DE L’A M I G A

gerard altaió

A AMA ADEVA ADA AMADA AMÈ AVÉ ADEMAVA ADAMEVA AVEMADA AVADEMA ADAVEMA ADMAVEA

ADA AVA DAM DEVÉ DE DAMA DADÀ DEA DEVA DEDAVA DEVADA DEVÉ DAVADEM

BASTIDA Llibre d’amada,

a Raquel de Diego

Prodigi Cànon Lectura Mística

de la 7 a la 32

Interludi

de la 33 a la 44

Escriptura Memòria (Desescriptura)

33 39

Llibre de l’amiga,

a Masu Fajardo

de la 45 a la 59

Moviment / Acció Desig / Bellesa

45 55

Portadelles a Jesús Galdón

4

5

9 15 19 25

T’he escrit manta vegades i aquesta no és pas la millor de les endreces. Però és el que viu en aquestes ratlles, i és, d’alguna manera, una síntesi de tot plegat. Estic en procés. Et deixo la lectura i la sensació, per un cop, d’haver fet un esforç per parlar-te de mi. I no dels llibres.

He provat moltes vegades de no dir res i no he pogut.

6

7

“he perdut les ulleres, amor�

8

9

SUÏCIDI

Em sento Buit. Obtús.

Em sé

Em graparé als turmells les ales d’Hermes. Sagnant.

Em clavaré -el mot esgarrapa el llenguatgela llengua a la taula d’operacions del laboratori. Per emmudir.

Per emmudir un cop més.

Arraconar. Deixar de banda l’experiment. I l’escriptura.

Ara que tu no hi ets, i que t’has vestit de conspiradora i de botxí. Amada pròdiga i prodigi.

Sol. Sense.

Em manques Amada pròdiga.

10

11

Não há nada que eu possa recordar Que não sejam as tuas palavras O teu corpo sudoroso nas permutações

Aquest terra eixut de la plaça, esquerdat en les seves simetries, em rebrota el teu record. No et tinc, ni et puc albirar en la distància dels cossos. Tota absència

No chão quando faziamos amor.

Não ha nada que eu possa recordar Que não sejam os teus gemidos E exigências, o teu descontento Com o mundo e comigo.

Tudo o que lembro da vida É a morte de não te ter E a tua ausência. Caminho.

Caminho e a dor é tão grande Como as metáforas de outra língua.

Sómente posso recordar que o nada É agora no chão onde o teu corpo Ja não é nunca mais. A vida E a morte vaõ juntos num mesmo cheiro Que a tua pele tem escrito em mim.

Longe de ti, amada pródiga, o prodígio.

s’ha fet nom per poder dir-te el meu enyor. Amor, que fuges de mi i et mantens en el teu silenci, no escapcis més roses, ni rebreguis els meus papers. Són clams de vida. I de mort. L’absència circumdant s’ha fet insuportable. Amada pròdiga. I prodigi.

12

13

no és noble insultar els morts

AMADA PRÒDIGA No m’és senzill de buscar paraules.

Per fer-me entendre. Per dir-te.

No m’és senzill de tenir puixança, i desig. No puc sinó mantenir-me despert enllaçar-nos de nou de mans i ventre, ser u entre nosaltres.

He estimat molt algú per ara fer-la fugissera.

I un altre cop i sempre. No tinc paraules per fer-te saber i conèixer.

No serviria de res. Què puc fer doncs si no és continuar avançant ingènuament?

Com si il·lusió i engany fossin per mi una marca de suficiència.

Algun dia tornaràs a recórrer les pauses dels meus silencis?

14

15

Dimecres, 4 de setembre del 1991.

ESCORRIALLES. PRIMER SONET.

Piero Cannata, pintor de 47 anys, trenca la primera

Per trencalls balbs i senderis de quimera

falange del segon dit del peu esquerre del David del Miquel Àngel a les 11:40 hores.

S’enfilaran fins on feineja la nafra.

Allà on dormiten escarides. I no és llera On fendir-hi les mans, ni cissura cafre

L’autor obeïa les ordres de la Bella Nani del Veronese.

La veneciana del Cinqueccento li havia manifestat el seu desig de venjança.

De cap relíquia de sant. Ah, si pogués Blasfemar –l’hàbit, del meu exercici és ària D’un devessall de clofolles dels mots– només.

I exaltaria la paraula incendiària.

Prestidigitador nat, clama amb fal·lera: Esgargamella’t. És quan s’agermanen xacra I vers, que neix el poema. Ferida. Gosés Travessar alisis amb els ulls al clatell. Sacre, Falange, cor, espina o llengua, lluera, Tripudi, lat, esvinçar, xurmer, obsés.

16

17

DESPRÉSD’UNATRUCADAESPORÀDICADELCA RLESHACMORESCRICARAIGUNPOEMAALANE USUMBERTENUNSOLDIA

henri-désire landru els llegia versos de mussot

Teníem cos a cos una lletra a l’inrevés.

De cap per avall i dessota la cintura, la A giragonsa iterativa d’un fat incomplet i la Z senyora altiva d’un bosc que s’aparia entremig les dunes fresques d’un oasi vermell.

Fent equilibri a la corda i escampant colors com uns i altres abraçats sota la flassada dels núvols i l’horitzó en combat.

Sense malla, nus i amb calçat ardent, cremàvem records sota el forat de l’escala que duia a l’altell major, al cap damunt de nosaltres mateixos. Uns altres que som, sense mirades ni memòria. Pòsits. espais blancs i erts on es dipositen les acaballes sabent-nos un i enllaçats i entre absents endins i buits enfora.

Res no érem tret del que som en la distància, l’abecedari, els mots, la llengua.

O tampoc. Ni això ni res.

No fem afirmacions en els buits del silenci.

Marxàvem exhausts de l’ebrietat mesurada i ens palpàvem ardents els forats del cos enmig de llepades cridaneres de temps remots quan un i altra ens teníem amants com ells i ens desconeixíem. Estimant en la distància ara sagnant i porosa, ferida clara de vent.

Ens lleparem mentre fruïm de la follia i tu recites poetes suïcides, deliri fos i escriptura difusa.

18

19

Tens dedins els teus ulls de plàcida caiguda tot l’univers contingut dedins un signe.

Perseguida, traginada, arrossegada en el moviment

Deixar de patir.

No pensar més en tu.

Oblidar-te.

serves zelosa i amb desfici la memòria de tu i de tots nosaltres. No hi ha cap secret en les paraules.

Buides cauta cadascun dels múltiples.

Embriac de tu. Crides que no hi ha u enlloc ni mai ni

[encara.

Ets no de la negació, ni tu, ni jo, ni els altres.

Saps la dificultat i no te n’amagues.

Reclames que no digui, en tens prou amb un gest silent o amb una correspondència sorda. Tornes debades al mateix punt per dibuixar de nou el trajecte. No en saps l’inici.

Has colpejat mai enfollida la clarividència del poema?

No sé.

Com deixar de llegir-te.

20

21

A TU, QUE NO LLEGIES MASOQ

Encabalco un llibre amb l’altre Amb la follia d’evadir la solitud.

El temps s’ha duplicat fora sentit

Cap plec de la meva pell és capaç de remembrar el tacte del teu pèl, la teva olor, o la suor del teu baix-ventre.

No he trobat enlloc una dentallada ni cap trau de coltell, ni cardenals, ni blaus, ni bisbes, ni res.

Per què et costa tant d’entendre que tot el que vull de tu és que em marquis amb cicatrius.

La ferida, si no es tanca, queda una fiblada sense remei.

En un xiclet de mil boques ha.

22

23

obre, el blanc, l’espai de l’inconclús

LA LECTORA Exabruptes i mots.

Significats de bescanvi. Damunt la pàgina.

Cridòria irreverent d’un vers rimat, també. Semença.

No escriuré cap més poema.

Ni del dessús dels signes.

No del no de l’escriptura.

Braguer, mannàs, ormeig, jaculatòria.

Lèxic d’ús. Àtoms d’aquest i qualsevol exercici.

De què serveixen les lectures?

Damunt la pàgina.

Esclaten les bombes dedins les teves parpelles.

Lectora. Pronom del sexe.

24

25

CAU UN LLEU XIM-XIM DE TARDOR QUE AGOMBOLA LES IDEES I XUCLA LA MEMÒRIA PER FER BOLLAR L’OBLIT

Muda i distesa al punt de fuga.

T’enerves en el teu rastre.

Enduu-te, ben lluny, tots els records de mi, tu que has decidit de viure en la tragèdia.

El meu amor per tu ja m’és penyora.

I esforç. Aquest estat permanent de suspensió ha travestit tots els desordres.

No en trec res d’invocar el futur i interrogar-lo R Mai no ho hauria dit que l’univers es podia contenir en [un sol signe

26

27

Senderi

Serves, en l’obscuritat, un rostre.

No et reconeixes en l’ofrena.

Saps, sever, que cap qui no pot feinejar

Em grato la pell amb energia. Entre les ungles, el teu plomall.

Avanço lentament cap al silenci.

la teva tasca. Abandona l’espantall.

Reinventa’t de nou des de l’orat.

Fermentar és, com sempre, l’objectiu.

L’única objecció possible: no entrar-hi.

Disposa’t a combatre la teva pròpia queixa.

Has de retornar, amb espantadissa veu, a reclamar la teva absència.

El pas del calendari. Poder dir-te: sóc.

28

29

Ni memòria, ni cues de pansa

LA INCERTESA DE L’ÀTOM, O DE LA DIFICULTAT D’ESBORRAR UN FRESC VENECIÀ AMB LA PUNTA DE LA LLENGUA

Estic tip de recordar-te.

Només sé avançar les hores Circulant el teu enyor.

Amada pròdiga i prodigi, Et cerco enlloc i en el silenci.

El teu nom m’és reserva.

No sento la teva veu entonant Ni estic distret amb el teu comfort d’innocència I maldat. M’adono, astorat, Que no puc viure sense un cop i altre Transitar tot el que en tinc, de tu: absència.

Amb cul de mal seient escrutes l’agonia.

I fuigs. L’espai no és prou extens Per encabir-hi tota la melancolia que et tinc. Per més que m’hi entesti la puixança, no sóc capaç de recordar el que és l’oblit i la paraula.

Tan sols m’agombola, en el silenci de les pintures, una mortalla de guix.

I una lleugera irritació a la punta de la llengua. Allà on ofertaves plena la puixança més dura de la teva carn.

30

31

aquesta nit m’has visitat (casa dubois, rue picpus n. 9)

32

33

Ets femella que infantes I encara no has sabut Que un dia haurà de créixer

S’escriví el nom als palmells per rebutjar la cicatriu.

Remugues enzims i mots; escanyes la teva veu per reviscolar-te altre de tu mateix.

Deliri.

El port blanc de la lectura.

El port blanc de l’escriptura.

Sento que els mots han perdut aquella força. Hi ha tantes coses que han estat només belles i infantades il·lusions. La utopia, l’escriptura de l’escriptura.

Ara les mans són balbes i percudeixen l’aire amb un reclam.

On sóc? Quin camí de senderi em menarà a mi mateix, de retorn a la claredat del primer fotograma d’un film?

Provo de cercar endins alguna cosa que es faci veu en el text d’un vers o d’un poema. Tan sols resta l’exercici de recerca.

34

35

Corregeixes un text inanerrable pàgines i pàgines en blanc el blanc de l’ull i el blanc de l’ou,

Cercava mots per escriure’t un poema, i entre plec i plec del teu cos, hi he descobert la meva cicatriu.

el blanc del llenguatge.

Punts. Sotracs. Estires i prens.

Part. Sagnia. Cicatriu.

La sinopsi del pensament:

el negre. el camí reïx en l’enigma

i l’interrogant.

Escups brostams, i tinta.

On has desat el teu plomall?

Tens una protuberància incerta a les espatlles.

36

37

sicló monòrquic

ALCÚDIA 12 D’AGOST Sóc damunt les despulles del meu cos cansat, amb la pruïja jove, assedegat de triomfs, experiència, tan sols paraula. Paraula i escriptura.

38

39

Ahir et vaig veure besant flors esparses mentre dels [teus llavis en creixia un clam.

A fora, la vida continua. Els gats del veí creixen i [subsisteixen a base d’administrar la seva fam.

40

Inútilment, t’invoco per darrera vegada per desfer-me [de tu.

Déu, com voldria creure en tu.

Perquè creient en tu creuria una mica més.

En mi mateix i en tots els altres.

41

Mare, diga’m per què Continuar descabdellant el fil.

Si tot plegat és insuls i erm

TRANSITES AMB LENTITUD UNA NIT PERMUTADA

I tota il·lusió decau amb l’esforç D’un somriure.

Dessota els plecs de la pell Ja no hi ha puixança Ni ganes de viure.

Que el desig és mort I ella és ben lluny dins el seu mutisme.

D’on he de treure les forces Per continuar trescant?

Potser, llegiràs aquest poema I en farem confeti de colors.

O en memoritzaràs les sentències Provant d’entendre. Jo plego.

Tant se val com t’ho miris Ja fa temps que sóc mort I no m’arronsa mai la violència de gènere.

Que no sé como olvidar Un ombligo abierto por dentro Canta al amor sin llorar Cuánto te quiero, amada mía Y cuán lejos estás de mi voz Solo puedo roer con alevosía Todos los recuerdos de una coz Veta ya, que no me quieres Pues tanto daño hace desear Que un rayo te parta las narices O que algun día vuelvas atrás Yo te espero aquí, de rodillas Añorando tu cuerpo y formas de amar Pensando que alguna vez verás Levantarme de pronto y echarme a anadar Pues aquí te dejo, con este cantar, Que si no me cura me da bien estar.

Tengo un dolor en el centro

42

43

si n’és de lent el temps del desig

DIGO Fuiste flor de un día Y te apagaste después Sin tan siquiera despedirte De tu sonrisa. Yo te veo Todavía, sin zapatos, Por los charcos del arrabal Y la rutina. Te encontré así Danzándole al viento Y desafíando el tiempo Que nos corrompe por dentro.

Como una amazonas, guerrera.

Y ya ves, ahora te canto en un lamento Con aires de soleá.

No más, Fuiste flor de un día, me digo, Y te largaste después Taconeando la memoria.

44

45

Una de les aspiracions més nobles és arribar al centre d’un mateix per poder desviar del tot l’atenció del propi jo. Viure com s’escriu.

Ser un excèntric, arribar a deixar de ser jo per poder, senzillament, ser. Quina complicació més extrema.

La seducció: l’arrel d’un paganisme religiós. La fisicitat de l’escriptura.

Deixar de pensar. Abandonar la contemplació.

Esborrar la quietud. Pensar en moviment. Fer la cort.

Comunicar amb els altres. Estar en lloc de ser. Vet aquí la mística.

46

ORGIÀSTICA Restes Inactiu en la clofolla Del teu idiolecte.

Resums l’expressió En un sincretisme flúxid D’estranyes contorsions.

Mous el peu amunt, Acles la cama esquerra I desprens un lleuger Sospir. Orgiàstica.

47

ENQUISTAT Quina bellesa esparsa t’acondueix aquest lament?

Cada cop que alces els ulls els moviments s’arremolinen en un combat sense terminis.

Mitges tintes, esmunyedís, fugisser en la retuda escomets amb ardor els batents de les idees.

Cada cop que fas alçaprem i mous el dit en l’aire Reps incandescent els girs i sospirs de les retines.

A cop calent i amb claredat de llenguatges oblides els mots per marfondre’t en un llarg expir.

Com si brandant amunt i avall la llengua

[esmunyedissa poguessis fer preclar el clam de la teva entranya.

Ben endins, Remor de foc i cendres, reculls entre els palmells el

[suc més extrem.

Vius i sents. Cos. Silenci. La teva pausa i la teva

[matèria.

No cal fer l’arbreforc. Tot just entrellaçar peus i mans.

Una sola i mateixa cadència.

48

Tu, que enerves el rastre incandescent De les teves sabates de taló.

Pretens que l’escriptura és resumeix En la superfície linial d’una Nota recordatòria o un diari.

Sàpigues que el verb, no s’endreça En la raó, sinó que transita –viatger alat d’una geografia etèria– el fonoll i la ginesta, l’argelaga i les profundes cavitats on s’endreça en el murmuri el grumoll de la sintaxi i la paraula.

49

ARE YOU TALKING TO ME?

Llegar.

Llegar a encontarse y encontrarse en un vacío de [memoria.

Anar.

Tornar. La repetició Engendra l’amor.

I tu m’omples d’illes Amb el teu gust de sal I la teva lleugeresa.

Alada.

Recuerdo que.

Llegar a casa sin más.

Llegar, encontrar, quizás uno mismo. Otro.

Llegar o encontrarse?

Recuerdas, Mnemose?

Te acuerdas?

Vaciarse.

Uno. Lo mismo?

Va, acontece. Ir hacia el ser.

No hay No ha habido Haber de.

Ver que no hay sin, tampoco nada.

Llenarse de, encontrarse con, hablar des de, sin peso, sin palabras, sin.

Llegar quizás a la nada.

Llegar a nada.

Llegar nadeando, sin más. Sentir.

Saber que. No saber nada.

Nadear.

Un cuerpo. Dos cuerpos.

Y sus ausencias.

Volverse hacia.

Dirigirse hasta.

Llegar.

Llegar ahí, donde la superfície.

Llegar des de la superfície.

Surfear.

No ir, no buscar, llegar.

Tan solo llegar a acontecer.

50

51

Aconteció.

Aconteció?

No hay duda, no hay,

Apropa’t a mi i recull Entre els dits La meva saba, el meu delit.

sin más. Sin nada.

Hablar del deseo.

Escribir el deseo. Leer.

Leerse.

No el deseo: Acontecer.

Estar. Sin más.

Simplemente estar en.

Dos superfícies.

Un cuerpo.

Estar ahí, encontrarse.

Acontecer y encontrarse.

Querer.

Sí, sóc tosc i dur de closca I m’alçuro tossut Contra els cants de les sirenes, I la meva pròpia veu.

Com voldria que aquest Silenci Ens fos divisa entre els déus I nosaltres mateixos.

No sé pas qui, ni com, ni si jo mateix.

No sé ni tan sols Si mai podré omplir-te i sadollar La teva fam.

Al murmuri i a les veus Els demano una treva, A tu tan sols un desdejuni.

52

53

avui en dia, si hom vol viure envoltat de coses belles no ho pot fer sense tenir un taladro a mà

Ella és plena de vi en la seva treva.

Ha lluitat amb vents de ponent I l’embat de l’oceà.

N’ha sortit airosa.

Té una lleugeresa ferma en el vol de les paraules.

En fa cos. i dansa.

54

55

Qu’est-ce qu’il y a dans ces couleurs?

Elle regarde le paysage, mais qu’est-ce qu’elle regarde?

Pas aveugle Au delà du mirroir, où sont les spectres, la longitude des vibrations

Ne sont pas toutes ces formes, toutes ces présences, rien que de couleurs en mouvement lumière Elle s’arrête.

Le rouge, ce bleu, le ciel, on peut idéntifier partout une infinité.

N’est ce pas toute cette danse rien de plus que les spectres, des fantômes en mouvement Les images Le cinéma Elle regarde avec ses yeux pas comme une machine à photographier Très proche à un film Très proche de l’image et de la vitesse.

On peut dire, mais comment dire, comment faire, la présence, l’instantanéité Un corps Ces formes solides qu’elle comprend ne sont pas là, elle s’arrête.

Elle détache un par un les corps, les formes, les surfaces.

Sans mouvement, sans ne pas parler pas.

Elle regarde.

N’est-ce pas la transitoireté de la réalité la constance de cette transparence?

On peut dire tout est là, dans le point fixe où tout est en danse avec les fantômes, avec les couleurs Il n’y a pas de choses, seulement des vibrations et qu’est que c’est que mon oeil?

Elle voudrait se situer au delà de soi même, de son regarde

La lumière La réalité Tout paysage est une construction de visage, de vélocité.

Elle est constante, elle regarde mais jamais.

Elle regarde un point et dans ce point elles y sont toutes les couleurs.

Tous les points sont là. Tout est la même chose.

Des fantômes La présence Qui est-ce qui regarde? Y-a-t’il des yeux qui regardent?

Ou bien c’est la lumière qui se regarde soi même?

Au delà d’elle Par a travers elle? Peut-être Pourtant elle est là, j’en suis bien sûr Elle est là précisément par son regarde, par son corps Ces yeux sont au-delà d’elle même, ce sont les yeux de tous les autres.

Mais dans le paysage seulement il n’y a que la transparence Pas plus d’altérité, pas plus de l’autre Seulement la multiplicité, la réfraction Loin de la dualité Loin de l’intérieur distant de l’extérieur Prochain d’un extérieur qui n’est pas une différence mais une singularité Une pérception.

Une fois, deux fois, trois fois, toute fois.

Fermer les yeux, les ouvrir à nouveau comme si toute chose avait été là permanemment.

Accéléré.

56

57

Un constant changer le visage, les formes, les présences, les noms Elle regarde et son regarde est aussi changeant, est

Avec soi-même.

Dans ses yeux j’ai regardé toutes les choses.

Dans ses yeux j’y ai regardé moi même.

aussi transparent.

Parler sans dire, comment dire, une fois Une fois elle Écouter les couleurs, écouter la lumière, écouter les fantômes tout est une présence qui est là en apparente estaticité une présence corporelle, une substance qu’avec la vitesse devient au delà de Le corps, la peau, les surfaces communes des uns et des autres Où est-ce la finitude de ce regarde?

Où est-ce la fin de ses yeux?

Au delà d’elle-même ses yeux constituent ce qu’elle regarde.

Qu’est-ce que constitue qui regarde?

Peut-être une même chose. Peut-être aussi la transparence.

Elle est aussi un spectre, une image pas immatérielle mais en mouvement perpétuel Les morts sont toujours là, dans la mémoire, dans le mot, les livres, sans aucune vitesse, sans aucun geste mais la lumière est toujours en changement constant Les vivants et les spectres ne sont-ils pas une même chose que les couleurs?

On peut dire, on peut essayer de dire, on peut s’arrêter définitivement mais on ne peut pas regarder et être maintenant statique Elle essaye d’interférer avec la présence de tout ce qui est transparent mais pas invisible.

Elle regarde Sans destination Partout Regarde ses yeux et comment dire, comment faire, comment être Seulement des couleurs sans le paysage, la lumière, le visage, la présence.

Pas de mystère

58

59

DEVA DEAVA DAVA MÀ MEVA MAVA MAM MEDA MADAMA MAMA È É EVEDA

EMA EVADEM E EDEMA VAVA VEVA VADAM VAM VEDA VADEM VAMA VEMADA À

❦