Línies creuades. Àlvar Calvet. 2009. // Lineas cruzadas. // Crossed lines. by Àlvar Calvet

Aquest llibre s’ha pogut realitzar gràcies al Premi Beca «Carles Mani» de l’Ajuntament de Tarragona de l’any 2008. En aquest sentit, també vull agrair el seu suport a Josep Félix Ballesteros, Rosa Rossell, Carme Crespo, Sandra Coloma i Albert Vallvé.

Agraïments: a Rufino Mesa i Assumpta Rosés, pel seu ajut i per l’ànim a tirar endavant aquest projecte; a Jordi Abelló, Joan Cavallé, Sergi Grau i a totes les persones que han participat en aquest projecte.

Primera edició: abril del 2010 Edita: Arola Editors Polígon Francolí parcel·la 3 nau 5 - 43006 Tarragona Apt. Correus 253 - 43080 Tarragona Tel. 977 553 707 - Fax 902 877 365 - Mòbil centraleta 628 415 318 arola@arolaeditors.com www.arolaeditors.com © d'aquesta edició: Arola Editors S.L. © del text: Àngel Martínez, Antonio Salcedo, Pilar Parcerises, Abderrahman Benelahmar, José Carlos Suárez, Assumpta Rosés, Luis Francisco Pérez, Josep M Comelles i Glòria Bosch © de les traduccions i correcions: Paul Turner, Merrih Thouman, Aurora Rius i Raquel Vidal © de les fotografies: Margalida Alberich, Joan Alberich, Mateu Salvat, Àlvar Calvet, Manel Caro i Òscar Vives Maquetació: Òscar Vives, Fèlix Arola i Maria Arola Disseny portada: Llorenç Brell Imprimeix: Gràfiques Arrels - Tarragona ISBN: 978-84Dipòsit legal: TQualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser realitzada amb l’autorització dels seus titulars, llevat l’excepció prevista per la llei. Dirigeixi’s a CEDRO (Centro Espanyol de Derechos Reprográficos, www.cedro.org) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra.

línies creuades Àlvar Calvet

ÍNDEX Línies creuades o les emergències del sentit Glòria Bosch, 2005 Cartografies de la identitat Ángel Martínez Hernáez, 2008

7 19

L’artista com a antropòleg. L’obra d’art individual i col·lectiva

Antonio Salcedo Miliani, 2008

Cinc «pecios» (a la manera de Ferlosio) per a presentar l’obra d’Àlvar Calvet Luis Francisco Pérez, 2002

Memòria, record i objectes

Josep M. Comelles, 2002

Víctimes i botxins, 2001

Presó: Segona incursió, 2004

American friends as artists (Els meus amics americans com a artistes), 2000-2001

Dones, 2002

Somnis paral·lels, 2002

Red, red, ret

Pilar Parcerisas, 2003

RED, Red, ret, 2003

Heaven

José Carlos Suárez, 2003

Heaven, 2003

Entre el blanc i el negre

Abderrahman Benelahmar, 2004

107

Aquí i allí, entre el blanc i el negre

Assumpta Rosés, 2008

111

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): (aquí i allí), 2004

115

Petites reflexions paral·leles o creuades Àlvar Calvet, 2009

145

Activitat artística de l’autor

163

Bibliografia

167

Traducción al castellano (Líneas Cruzadas)

173

English translation

233

Línies creuades o les emergències del sentit Glòria Bosch Mi cuerpo se me escapa. Metafóricamente. Todo lo pasajero es sólo una metáfora. Christa Wolf1 El cos malalt d’una dona anònima actua com a sismògraf de l’emergència i la immersió del sentit. Si en el misteri d’aquell cor delator invisible de la narració de Poe2 hi ha la porositat d’una consciència que no pot amagar la foscor del sentit, aquí es dispara el cor físic i visible de la seva protagonista per enregistrar el dolor que suposa una pèrdua i comprovar que esdevé la mesura d’una esperança anterior. Aquests versos citats per Wolf pertanyen al cor final del Faust de Goethe i ens fan reflexionar sobre dos aspectes: com la fragilitat de les situacions límit sol ser el detonant que desvetlla el sentit i com la immersió en una crisi existencial altera els ritmes vitals del cos humà fins a transformar-se en malaltia. Els diferents registres genèrics de l’obra d’Àlvar Calvet tenen a veure amb les situacions límit que planteja Wolf, amb el concepte de tancament i de pèrdua com a foscor, aïllament, marginació, presó, frontera… sempre assumint el conflicte entre l’individu i la societat. Però, mentre Wolf parla d’un enfonsament íntim provocat per un entorn i unes creences que desapareixen, un enfonsament que delata i redueix la vida a un trànsit metafòric, Calvet trasllada, desdobla la possibilitat de diàleg i comparteix amb l’espectador. Fa justament el procés invers al sistema creatiu unilateral que ha seguit l’ordre natural establert i l’autor es converteix en un mitjancer de veus anònimes, veus que, per altra banda, passen a ser una part fonamental de l’obra i són absolutament necessàries per aconseguir no tan sols els resultats socials que busca, sinó una altra manera de percebre.

Els projectes Els treballs es poden considerar projectes que manifesten un procés obert. Tot i estar a mig camí entre la performance i la pintura, ho són tot alhora i res en concret. No podem posar una etiqueta, però, si s’utilitzen termes com el de performance, en el seu cas no tenen cap relació amb les dels anys seixanta o amb l’esperit inicial d’aquestes

1 Christa Wolf, En carne propia, Barcelona, Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, 2003. 2 Edgard Allan Poe, «El corazón delator», dins Narraciones extraordinarias.

Línies creuades o les emergències del sentit - Glòria Bosch

manifestacions. La velocitat o el tempus de l’acció és un altre. Aquí el ritme té més a veure amb la lentitud dels encreuaments, amb la necessitat de seguir després d’aquests trajectes, per la qual cosa la pintura és de fet un canal més de percepció que, sense els altres complements del diàleg, no pot entendre’s per si mateixa.

Els col·laboradors al projecte Heaven, a Los Palacios y Villafranca, Sevilla, 2003

L’autor amb Hakim i la seva família a Erfoud, Marroc, 2004

Tot es pot relacionar i tan sols necessitem una mirada oberta que reculli els fragments i els dipositi per a unes altres mirades que, a partir d’allò observat, construiran les més diverses hipòtesis. En definitiva, com va apuntar Rosa Olivares, «l’art no és res més que una relació humana amb nosaltres mateixos i amb tots els altres»3 i la seva fragilitat viu sempre en aquest límit d’impossibilitat expressiva o bé de quasi «tocar» els límits de la incomunicació. Paradoxalment, en aquest esforç d’expressar, moltes vegades sentit pel creador com un desplaçament avortat, trobem la «terra incògnita» dels exploradors o d’aquell lloc en danger no adscrit a les cartes geogràfiques, on es produeixen els actes de la intuïció.4

L’anonimat El seu plantejament creatiu, totalment contemporani pel seu caràcter experimental i interdisciplinari, fusiona les «diferències» per a construir l’obra i necessita el públic per a desenvolupar idees i intercanviar-les. Un procés d’investigació que s’enriqueix

3 Rosa Olivares, «Miedo a la oscuridad». Madrid, revista Lápiz, núm.84, pàg.42. 4 En aquest sentit, vaig realitzar una mostra, farà cap a quinze anys, que es titulava Terra Incògnita i, més endavant, un curs dins el IX Festival d’Art de la Ciutat de Porto Alegre, Brasil. El curs, anomenat La calle desierta, era una provocació al desplaçament de la mirada vers un tram habitat per veus ocultes, per candidats a la presència: «El lugar recurrente de una mirada que busca…¿no es acaso una calle desierta antes y después de haber trazado caminos?, ¿un trazo invisible que diluye todas las existencias en una? ¿una excitación continuada que mezcla el descubrimiento con algún tipo de «saudade»? ¿el sentimiento de habitar distintos lugares a la vez…? ¿o quizás tan sólo ese dejarse penetrar lentamente por todos ellos?» Dins V Simposio de Artes Plásticas, juliol 1995.

Línies creuades o les emergències del sentit - Glòria Bosch

amb els diferents contactes i li permet ampliar registres. No segueix el procés lineal que acostuma a seguir la idea i l’execució d’un projecte, perquè les línies d’interacció són creuades, el transformen fins a convertir-lo en una coautoria. El creixement depèn de la interacció, de la manera en la qual s’integra cada veu anònima, una progressió que segueix el fil de l’anonimat encara que —precisament la història de l’art— conformi una llarga llista de «nominats», encara que «la humanitat s’ha fet estèril —com diu Berger— i gairebé no hi ha diferència entre els salvats i els condemnats».5

Execució d’una línia per un dels col·laboradors a Víctimes i botxins, 2001

Àlvar Calvet s’interessa tan sols en el procés de percepció i ho fa en funció de l’interior de cadascun dels seus col·laboradors, de l’ànima que esdevé a la llarga un nom oblidat per a convertir-se tan sols en un estat perceptiu que pot ser universal. Si en altres èpoques el col·laborador era un model, un instant fugaç d’una aparença que podia travessar la pell i esdevenir un estat de l’ànima, aquests col·laboradors són éssers humans actius que aporten la seva pròpia visió, desvetllen emocions adormides que potser ni tan sols eren capaços d’afrontar i/o assumir des de l’aïllament i el silenci, i ajuden a construir un diàleg sobre la diferència on fondre les interpretacions.

Execució d’una línia per un dels col·laboradors a Somnis paral·lels, 2002

5 John Berger, El tamaño de una bolsa, Barcelona, Taurus, 2004.

Línies creuades o les emergències del sentit - Glòria Bosch

La pregunta L’organització depèn de la manera en què es verifica aquest acoblament simultani de veus davant un mateix estat perceptiu: cercar el somni dels altres i saber a què tenen por. Si en altres èpoques els artistes medievals i barrocs s’expressaven amb Entrevista a Abdehrraman i Mustafà pel projecte Entre el blanco y el negro, lentitud, aquí la manera de focalitzar és Marroc, 2004 diferent, perquè el procés tècnic detallista de l’obra és una qüestió de sediment que suposa moure’s i conèixer de primera mà els reductes anímics dels altres. El detallisme com a possible exercici de virtuosisme no és tenir la mà trencada en una tècnica determinada, sinó entendre que tot esdevé un sediment vital i humà, un saber assumir aquells rastres que poden esquinçar-se en qualsevol instant fins aconseguir una síntesi visual. El detall és la paciència per abocar-se amb lentitud en el món interior de cadascun dels participants: deixar ser un mateix a l’altre.

El llibre El paradís o l’infern. Les pàgines blanques com a fugida i refugi on els seus col·laboradors contesten a les preguntes: RED, Red, ret6; Víctimes i botxins7; Dones8, Somnis paral·lels9… De la mateixa manera que les formes i els mitjans han canviat a l’hora de tractar les problemàtiques, la creació també incorpora diferents recursos, però el que no varia és el fons. El pinzell i la grafia amb la qual s’expressen convoquen

Entrevista a Alí Salem pel projecte Entre el blanco y el negro, Tarragona, 2004

6 Els col·laboradors són els professionals del sexe i responien a partir de la seva feina, el seu somni, les seves pors… però també en la manera de representar el sexe. 7 Les respostes pertanyien als 18 presoners del Centre Penitenciari de Tarragona. 8 El llibre era el testimoni de les seves pròpies definicions com a dones. 9 En aquest cas responien els malalts del Centre Psiquiàtric Pere Mata de Reus. Fràgils fragments desconeguts: el buit s’omple.

Línies creuades o les emergències del sentit - Glòria Bosch

una pluralitat anònima de registres i, com a conseqüència, apareix l’estímul i la provocació d’una reflexió per a l’artista. La percepció múltiple davant dels problemes, dels somnis, de les diferències, de les arrels culturals, de les alienacions, dels silencis forçats, dels pous tancats, de les estratègies i de les propostes que poden contrarestar la sensació d’aïllament i de soledat… posa en joc els sentiments i les emocions.

La llum Les veus anònimes que participen esdevenen el repte per aconseguir trencar silencis i per «aprendre a recordar el moment en el qual la nit de les seves vides es va omplir de claror».10 L’autor ofereix altres solucions a l’hora d’enfrontar les realitats que ens envolten. Amb motiu del seu projecte Víctimes i botxins, fa Única línia com a homenatge personal a cadascun dels presoners i cada peça porta llum a darrere, de la mateixa manera que a RED, Red, ret, el suport vertical de la pintura porta una llum vermella i a Heaven11 tenim el gran cel amb llum.

Cel, 2003/2004 Mixta damunt fusta i fluorescents blaus. 7 peces de 300 x 70 cm.

10 Rafael Argullol, El caçador d’instants. Quadern de travessia 1990-1995, Barcelona, Edicions Destino, 1996. 11 Aquest projecte és la conseqüència de la seva convivència en un centre de desintoxicació a Sevilla.

Línies creuades o les emergències del sentit - Glòria Bosch

I remember you o Relíquia (obra en procés), 2001… Oli damunt fusta lacada i fluorescents. Tríptic, 120 x 350 cm.

Sota el fil d’Ariadna, 2003 Oli damunt fusta lacada i fluorescents vermells i llibre amb enquestes, 200 x 200 cm.

Única línia (fragment), 2002 Tècnica mixta damunt fusta i fluorescents. 18 peces de 100 x 25 x 25 cm.

Línies creuades o les emergències del sentit - Glòria Bosch

El record El record de les persones que han passat per la vida d’Àlvar Calvet va ser el tema de I remember you o Relíquia, però és un estat recurrent en el seu treball, com, per exemple, seria el que apareix a Dones, el record quan persegueix plàsticament el record dels gestos i de les grafies de l’obra Dones, realitzada amb la col·laboració de dotze dones del seu context més proper. Però també és evident en altres obres esmentades com Única línia, basada en el record del treball realitzat amb els presoners a través d’una llarga peça de divuit metres, i RED, Red, ret, on ell treballa a partir de les línies de pintura vermella dipositades pels diferents professionals del sexe, imitant el seu traç en sentit vertical.

Dones i Dones, el record. 2002 Mixta damunt fusta, coixí de seda, peanya i llibre amb enquestes. Mesures variables.

Remember (obra en procés), 2002… Fotografies emmarcades i oli damunt fusta i prestatges de vidre, 200 x 150 cm.

Records presó I, 2002 Mixta damunt fusta i fotografies. 200 x 150 cm.

Records presó II, 2003 Mixta damunt fusta i fotografies. 200 x 150 cm.

Records presó… i III, 2003 Mixta damunt fusta i fotografies. 200 x 150 cm.

Línies creuades o les emergències del sentit - Glòria Bosch

El retrat A través del record, arriba el retrat. Despulla les vivències i els resultats, traspassa la pell per a donar-nos un altre sentit universal. L’artista també expressa les seves pròpies emocions sincròniques en l’autoretrat, on persegueix les línies de tots aquells altres artistes que l’han influenciat al llarg del temps. Però, en tots els projectes, els seus col·laboradors deixen empremtes que podem llegir com a autoretrats. Si pensem en Dones, el llibre esdevé testimoni de cadascuna d’elles amb les seves definicions com a dones.

Autoretrat, 1998 Fusta i llapis (col·laboració de 41 artistes) i escala/podi. 220 x 70 x 50 cm.

L’altre com a desconegut El amor por nuestro prójimo, cuando es el resultado de una atención creativa, es análogo al talento. Simone Weil L’encreuament amb l’existència del desconegut i l’enorme dificultat que suposa expressar els sentiments, les emocions… És bo sentir-se un més entre els altres perquè el contacte amb ells esdevé un exercici permanent que t’obliga a qüestionar i a comprendre’t. L’artista —en el seu cas— baixa del pedestal, del seu somni daurat per a aconseguir cúpules egocèntriques i transitòries. Baixa allà on estan els homes —com ens diria Gabriel Celaya— per a confondre’s entre ells, per a diluir-se en el sentit que pren una problemàtica comuna, social, anímica, que ens afecta a tots internament. Conscient de la metàfora del passatge, s’oblida d’ell mateix per a identificar-se amb un desconegut, per a aprofundir finalment en les emergències del sentit, perquè «el

Línies creuades o les emergències del sentit - Glòria Bosch

racisme (entès en tota l’amplitud del terme) no és més que la por al desconegut, a l’altre com a desconegut».12

Imatges de l’acció, en diversos indrets de Catalunya, per a la realització de la peça Autoretrat, 1998. A les fotos: Francesc Roig, Eugènia Agustí, Alicia Vela, Josep Salmeron, Albert Macaya, Montserrat Cortadellas, Leonardo Escoda, Manel Margalef i Rufino Mesa.

12 M. Luisa Blanco, Antonio Lobo Antunes, Madrid, El País, «Babelia», 20 de març de 2004. Aquesta opinió de l’escriptor i psiquiatra portuguès va ser recollida amb motiu de la presentació del seu darrer llibre, Buenas tardes a las cosas de aquí abajo. Tot i estar retirat com a doctor, continua anant al seu despatx de l’hospital per no perdre el contacte amb els malalts i, des d’allà, escriu els seus llibres. Un entorn de mirades creuades on traduir emocions i sentir el contacte de la pell, on l’escenari i el món es confonen per omplir el buit. Àlvar Calvet, a Somnis paral·lels, també va treballar en un projecte col·lectiu, una obra que —a manera de trencaclosques— integrava les aportacions dels malalts del Centre Psiquiàtric Pere Mata de Reus.

Línies creuades o les emergències del sentit - Glòria Bosch

Les emergències que vénen de la immersió en el món dels presoners, dels esquizofrènics, dels professionals del sexe, de les persones en procés de desintoxicació, de la dona, dels emigrants, de les experiències —en definitiva— de la condició humana, sumades a les diferents condicions de vida, fan que els seus paràmetres creatius dins l’art conceptual puguin replantejar aspectes essencials i refermar una via d’interacció més entenedora, però, sobretot, absolutament necessària, perquè només entre tots podem canviar les situacions de les coses. Tiziano Terzani, encara que es refereix a un altre tipus de guerra, l’encerta de ple quan es refereix a «la nostra arrogant creença que tenim una solució per a tot»,13 a les nostres certeses basades en una credulitat ignorant, fanàtica o oportunista. Tan sols és una qüestió de creure cegament, acceptar i oblidar les mentides que ens expliquen.

L’autor a Barcelona, en el decurs de part de l’acció per a realitzar la peça Autoretrat, amb Karin du Croo, 1997

Vivim un moment de resistència, com assenyala Berger...14 Calvet dóna una dimensió social al món de l’art, però no entesa com una crònica o crítica a la manera d’alguns oportunistes que practiquen un tipus de realisme social perquè saben que ven —i torna la «gran mentida» que ens enreda dins una espiral de prepotències absurdes. En el seu cas, no és un art de denúncia, un crit sovint estèril que es torna esteticista en un desert d’indiferència i de mentides, sinó una implicació activa, directa, que tan sols és possible amb la participació de veus i col·lectius. No és demagògia, sinó abordar fets concrets i assolir una multiplicació de perspectives per a entendre els problemes des d’altres angles i arestes possibles… L’artista emergeix 13 Tiziano Terzani, Cartas contra la Guerra, Barcelona, RBA Libros S.A, 2002. 14 John Berger, op.cit.

Línies creuades o les emergències del sentit - Glòria Bosch

com a nucli de connexió amb la societat. No es queda en el paper d’observador sinó que actua i construeix en trànsit, més enllà de les portes del taller, obrint-les a la mobilitat d’una interrelació continuada amb el seu context, d’un desplaçament en el temps i en l’espai, d’un entrar i sortir de les vides anònimes, d’un diàleg que explora el món interior, on el més important és el sediment d’un temps compartit i la necessitat cada vegada més urgent de crear camps de comprensió, en lloc de camps de batalla15, perquè tan sols si aconseguim veure l’univers com un tot en el qual cada part és un reflex de la totalitat i on la gran bellesa rau en la diversitat, començarem a entendre qui som i a on estem16

15 Edward Said, citat per T. Terzani, op.cit. 6, pàg. 44. 16 Tiziano Terzani, op. cit. 6. M’ha interessat aquesta cita perquè introdueix alhora reflexions anteriors que m’han permès realitzar exposicions - Qui sóc jo? Realitzada entre la ciutat brasilera de Porto Alegre i el Museu d’Art de Girona l’any 2000; Cegueses (1997), Històries del cor (1998), Una cambra pròpia (1999) —a partir del llibre de Virginia Woolf— i M’escriuràs una carta? (2000), totes des del mateix museu de Girona amb la col·laboració de diferents col·lectius i institucions; o, fins i tot, Llistes d’espera (2003) a l’Espai VolART de la Fundació Vilacasas. Si cito aquestes mostres és perquè van més enllà de les sincronies que puc trobar en el pensament de Terzani i em situen de ple en el món creatiu d’Àlvar Calvet. Crec que cadascun de nosaltres, a través de la seva via d’expressió, participa com a mínim d’una mateixa actitud davant el món.

L’autor al País Basc, 1998. Fotografia d’Àngel Pomerol

Cartografies de la identitat Ángel Martínez Hernáez Deia Lévi-Strauss que cadascú de nosaltres som poca cosa més que una cruïlla on succeeixen coses, ja que el jo (tant el je com el moi) no existeix més enllà d’aquest punt de l’estructura on el fluir de la vida social ens travessa. Aquesta afirmació pot semblar herètica en un temps caracteritzat per la sacralització del subjecte i el cos individual com a espai fonamental de la identitat; aquesta idea de l’individu autònom i sobirà que la modernitat dibuixa com a vorera de les úniques certeses. En canvi, la naturalesa social de la nostra identitat és allí, tot i que, per art de la imaginació cultural, el cos individual i individualitzat s’hagi transformat en el nou tòtem del nostre temps relegant a una funció instrumental tot allò que no pertany al seu jo ficcional. L’obra d’Àlvar Calvet desvetlla amb gran bellesa la condició social i permanentment inconclusa de la identitat, sempre dibuixant-se en la tensió entre els jocs de definició i indefinició que constitueixen un «qui sóc?» i la nostra condició de ser només en la mesura en què som cruïlla. L’artista contacta amb diferents actors, grups, minories, alguns d’ells marginalitzats i estigmatitzats, alteritzats socialment —podríem dir— per la voluntat de poder i dominació que generen les desigualtats del nostre temps, i els incita a relatar, a definir i a definir-se, tant en el pla narratiu com en el plàstic. Els interpel·la amb preguntes —Qui ets? Quines són les teves pors? Com és per a tu el paradís?, entre d’altres qüestions— i construeix amb ells i elles un conjunt d’imatges i narratives creades des d’una pluralitat de veus i vivències que escapen del corpori. Enlloc del cos, Àlvar Calvet i els seus improvisats col·laboradors representen les identitats com un tapís de geometries variables. Quasi podríem dir que junts elaboren un paisatge no corpori on el jo és tornat a la seva condició de cruïlla, on la identitat es representa en els embolics de les interaccions socials, on «ser algú» es mostra com un significat efímer elaborat en el joc social de les significacions. En aquest panorama d’interseccions, retícules, xarxes i línies, la vida dels «altres» envaeix la representació i els actors esdevenen obra: Hassane, Mina, Laura, Fali, Alicia, Juan, Rafael, Mar, entre molts altres. «Víctimes i botxins» (2001), exposició realitzada a partir de les converses amb reclusos d’un centre penitenciari, és un dels primers espais on Àlvar Calvet mostra amb especial habilitat la dialèctica que uneix l’individual amb el social i que permet que, mentre el primer se socialitzi en una xarxa d’encreuaments i traços, el segon se subjectivitzi en forma d’obra. Sokol, Jaz, Gianni, Guillem o Pedro són alguns informadors

Cartografies de la identitat - Ángel Martínez Hernáez

que contesten a las preguntes de l’artista —Qui ets? Per què estàs aquí? De què tens por?—. Les seves respostes són diverses, però generalment inclouen narratives de sociabilitat o de la seva absència, adversitats institucionals derivades de l’aïllament i temors sobre el futur. És evocativa la frase de Jax: «La meva por més gran és la solitud, sobretot quan estàs envoltat de gent», però també la de Guillem: «Sóc un Home Lliure encara que estigui privat de Llibertat»; o la de José Gabriel: «Tinc por de mi mateix.»

Foto de l’autor a la presó de Tarragona, 2001

En la seva segona incursió (2004) en el centre penitenciari de Tarragona, l’artista incorpora noves preguntes, com: Què és per a tu el paradís? T’has sentit alguna vegada en el paradís? Com pintaries el paradís? Quin és el teu somni? Els relats dels interns evoquen novament mons socials, aquest cop els petits mons perduts de la família, del Foto de l’autor a la presó de Tarragona, 2004 contacte amb els fills, però també de la llibertat de moviments, dels espais oberts i els benestars viscuts i sentits. Cruïlles entre el món intern i el món extern, entre el subjectiu i la vida social: «El paradís és música, animals marins, dones, alegria, ser raonable i tolerant, estabilitat», diu un dels informants. El paradís és «no tenir res i tenir-ho tot», comenta un altre. El paradís no existeix sense els altres, però tampoc sense la vivència subjectiva, perquè, com indica un altre dels interns: «El paradís no es pinta. ¡Se sent!» Construir obra de forma col·lectiva és rescatar veus, experiències i traços de vida per a composar un paisatge d’encontres i desencontres; vides paral·leles o creuades la intersecció de les quals depèn de circumstàncies atzaroses. En aquest fluir o fluirs es crea i es reinventa la identitat social i subjectiva, com en «Dones». «Som blaves, tenim ànima», diu una interlocutora d’Àlvar que participa en aquesta representació artística. I també: «Per a saber alguna cosa més de mi, només heu de contemplar

Cartografies de la identitat - Ángel Martínez Hernáez

les altres línies, ja que en cada dona existeix un ‘quelcom’ que ens identifica com a DONES». «Sóc (…) i estic aquí perquè tinc por a fer malament les coses». Així comença una altra de les incursions d’aquest artista i també antropòleg avant la lettre que porta el suggerent títol de «Somnis paral·lels». En aquesta ocasió, explora entre els pacients d’un hospital psiquiàtric per a descobrir el fil tan fi que pot separar la vigília del somni. Aspiracions extraviades pel temps i l’infortuni («El meu somni és veure algun dia el món més net i ser pilot d’avió»), identitats trencades («El somni és curar-me de la malaltia i així poder ser el mateix d’abans»), imatges de llibertat («El meu somni és viure a Tahití i ser un virtuós de la guitarra») són, entre d’altres, els relats que componen aquestes obres i que retornen la humanitat a aquells i a aquelles a qui els ha estat negada per la subtil transformació que converteix una malaltia en una espècie de mal social.

L’autor i quatre col·laboradores de RED, Red, ret, 2003

L’autor amb amics americans, 2000

El treball d’Àlvar continua per altres congosts de sentit i explora altres universos socials: el món de la prostitució (RED, Red, ret), «American friends as artists», els marroquins d’aquí i allí o les persones en procés de desintoxicació (Heaven). Són subjectes amb noms i desigs que col·laboren en el desenvolupament de l’obra artística amb les seves experiències i les seves veus negades, ara afirmades. Són

L’autor amb Hakim i Ismail a Erfoud (Marroc), 2004

Cartografies de la identitat - Ángel Martínez Hernáez

vides paral·leles amb traços tan diferents com semblants. Si tot producte artístic és sempre una realització social, ja que no pot escapar del seu temps i lloc, les representacions d’Àlvar Calvet són deliberadament socials no només com a producte, sinó també com a procés. Aquesta sociabilitat està present des dels seus primers moments creatius, en la recerca d’altres vivències, així com en el contingut de les seves obres, clarament sorgides d’una inquietud antropològica per aquells «altres» que habiten en nos(altres) i que, en aquesta mesura, són tan llunyans com propers, tan diferents com iguals, tan necessitats d’obra com qualsevol subjecte per a inventar i reinventar quotidianament la seva pròpia identitat. Som individus incomplets i inconclusos; permanentment impermanents. Com indicava Pessoa amb lucidesa en el seu Livro do Desassossego: «Nós mai ens realitzem» (Mai no ens realitzem).

L’artista com a antropòleg L’obra d’art individual i col·lectiva Antonio Salcedo Miliani Els inicis de la dècada dels anys noranta foren fonamentals en l’obra d’Àlvar Calvet. En aquells anys enceta un camí que el conduirà a cercar una forma d’expressió pròpia, a la vegada que comença la seva estreta relació amb els espectadors, tot tenint en compte el vessant pedagògic que es convertirà en una altra de les seves constants. Sempre hem de tenir present que Àlvar Calvet conjuga les seves dues professions, la de creador plàstic i la de professor d’art, que per ell tenen una importància similar. Des del primer moment Àlvar Calvet ha treballat amb clars referents que li han deixat empremta. Hem de destacar en primer lloc la seva relació amb l’obra de l’artista nord-americà d’origen irlandès, Sean Scully, que fou molt important en els seus primers treballs, bàsicament des del punt de vista formal, quant a la composició, estructurada a base de franges de color, superposant i intercalant quadrats o rectangles de diferents colors. En aquest sentit cal fer menció de la seva exposició «Toqueu-ho si us plau» (1994). Però també en aquesta mostra introduïa elements

Redundància II, 1994 Acrílic i tela encoixinada damunt fusta 2 peces de 40 x 40 cm

Homenatge o relíquia, 1994 Fotocòpia i oli damunt fusta 14 x 10 cm

Sense cavalleria roja, 1993 Mixta damunt fusta 40 x 40 cm

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

particulars, com és el cas de les obres fetes amb teles estampades amb línies i franges de color, establint un joc similar al de les composicions netament pictòriques. Quadres en els quals, tal com diu el títol, convidava l’espectador a tocar-los, a canviar el seu ordre, la seva composició. En entrar en contacte directe amb l’obra d’art, no solament observant l’obra sinó pel fet de poder modificar o alterar el seu ordre, li proporcionava una familiaritat, entesa com un mitjà d’apropar el públic a l’art actual. En síntesi, l’artista intentava eliminar l’aura que voreja la creació artística. Aquest era també el començament d’un procés que tindrà un desenvolupament cada vegada més important en la seva producció. Al catàleg de la mostra, Assumpta Rosés va escriure: «És una recerca mental sobre la pintura que s’emmiralla en imatges tretes d’allò més quotidià i popular: papers d’embolicar, teles de matalàs, ratlles de camises, blaus de piscina… Obres fresques, directes, pensades. Ja dèiem que tenen present l’espectador. No poden passar-se’n. Conviden, esperen la resposta. El discurs s’articula des de mots comuns i es dirigeix a parles i a interlocutors dialogants. Amb rigor i amb ironia».1

Camisa blava o Diesel, 1994 Acrílic damunt peces mòbils de fusta, 70 x 90 cm 1 ROSÉS, Assumpta. «El fragment únic», a Toqueu-ho si us plau, Reus, Escola Taller d’Art, 1994.

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

Ordre damunt ordre, 1993 Acrílic damunt peces mòbils de fusta, 165 x 87 cm

Redundàncies simètriques amb error humà, 1995 Mixta i collage damunt tela, 145 x 145 cm

En qualsevol ordre, 1994 Collage, mixta i tela encoixinada sobre plàstic. Peces mòbils (diverses combinacions), 25 x 35 x 10 cm

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

A la Biennal d’Art de la Diputació de Tarragona, (1996) corresponent al XXX Premi Tapiró de Pintura, Calvet va obtenir una Menció honorífica, amb l’obra Entre dues camises. Una obra que té un significat particular per al seu creador. Àlvar insisteix en la relació amb Sense títol, 1993 Mixta damunt peces recombinables de fusta la quotidianitat, en la relació i en la diDues peces de 25 x 25 cm ferència, encara que sembli paradoxal, perquè parlem d’una obra abstracta que forma part d’una sèrie del mateix títol, conformada, com en treballs anteriors, per franges horitzontals i verticals de diferents colors i mides. Obra, configurada per dos plafons, en la qualCamins en ordre, 1993 Sense títol, 1995 barreja teles estampades i pintura, fent Mixta damunt fusta, Tremp d’ou damunt composicions geomètriques amb di25 x 25 cm fusta, 25 x 25 cm ferents ritmes i textures. La peça, a la vegada, està estructurada amb un conjunt de petits quadres que permet pensar que cadascun d’ells pot ser canviat de lloc i aconseguir una nova composició. Als costats de l’obra, en dos petits prestatges, l’artista va col·locar dues camises fetes amb les mateixes teles utilitzades en la seva obra, camises que també vestia l’autor. D’aquesta manera evidenciava la relació existent entre un element d’ús comú, en aquest cas el seu propi vestuari, i l’obra d’art i, a la vegada, la diferència entre l’obra i el seu referent. La lectura del referent és unívoca; la de l’obra, òbviament, polisèmica.

Entre dues camises, 1996 L’autor amb camisa blava i camisa groga davant de l’obra i diversos exemples de recombinacions

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

Entre dues camises, 1996 Mixta damunt peces mòbils de fusta i camises Dues peces de 130 x 169 cm i prestatges

L’any 1998, Àlvar va ser seleccionat per a formar part d’un projecte d’instal·lacions en espais del casc antic de la ciutat de Tarragona, juntament amb d’altres 17 artistes catalans. Ell va escollir la Casa Castellarnau i, influenciat potser per un taller (El banquet pels gegants) que realitzà amb Antoni Miralda a Reus, va celebrar el seu 33è aniversari. El ritual, amb el nom de Happy Birthday, constava de diverses parts: el disseny de la invitació que imitava les tapisseries del saló noble i que va ser enviada a 33 invitats, els elements de la taula que eren blancs i vermells com la tela «vichy» que ho decorava tot, el pastís que també reproduïa aquest motiu, els invitats que havien d’anar vestits també de blanc i vermell, etc. Una drag queen, adornada amb un vestit de la mateixa tela que les estovalles, amenitzà la festa. Calvet va obsequiar cada assistent amb una bossa numerada en edició limitada dins la qual hi havia disposat una sèrie d’elements festius i souvenirs de l’esdeveniment. Els regals rebuts per l’artista, com a les vitrines de Sophie Calle, representaven un retrat/autoretrat múltiple de l’autor. La resta d’instal·lacions mai no es van mostrar en públic, encara que Calvet va poder presentar part d’aquest resultat l’any 2008 en la seva exposició al Tinglado 1 de Tarragona, titulada Línies creuades i records.

Lâ&#x20AC;&#x2122;artista com a antropĂ˛leg - Antonio Salcedo Miliani

Banquet gegant (amb Antoni Miralda) Reus, 1997

Happy Birthday Casa Castellarnau, Tarragona, 1998

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

Entre desembre de 1998 i gener de 1999, l’autor, juntament amb Jordi Abelló, va presentar a la Sala H de Vic l’exposició titulada Rasca, rasca. La invitació realitzada per a aquesta ja indicava en què consistiria, ja que, per tal d’entendre’n els conceptes, el receptor d’aquella havia de rascar-ne una part i així poder accedir al text i continguts d’aquesta. Els artistes, en aquesta exposició, van produir un tipus de pintura que pogués ser rascada fàcilment. Les obres de l’exposició s’havien de rascar, és a dir, eren pintures que per a ser o existir requerien la col·laboració de l’espectador mitjançant els seus rascats; el que en un principi eren cubs grisos, al finalitzar la mostra ja havien adquirit categoria de quadres bo i recordant, fins i tot algun d’aquests, les millors obres de Dubuffet. L’aparador de la Sala també va ser pintat amb el mateix tipus de pintura i els ciutadans que s’aproparen al lloc durant aquells dies van anar deixant petjada amb les seves interaccions. Si el dia de la inauguració només hi apareixien les paraules que li donaven títol: Rasca, rasca, l’últim dia ja hi aparegueren infinitat de dissenys i gargots.

Rasca, rasca Sala H de Vic, 1998 Vista de l’aparador, detalls de l’acció i alguna de les obres

El mateix any 1998 Àlvar Calvet presentà a la Capella Sant Corneli de Cardedeu la seva exposició «Cada home, un artista». Una mostra que tingué un caràcter particular i significatiu en la seva producció. Amb aquesta encetava un nou recorregut que des de llavors ha definit la seva producció. Un recorregut en el qual l’artista va decidir

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

compartir el seu procés creatiu amb altres persones, alternant l’obra individual amb el treball col·lectiu. Aquesta primera experiència fou un work in progress que s’anava fent a mida que els visitants de la mostra decidien participar en la proposta que l’autor els presentava. La proposta anava adreçada tant a les persones que eren o es consideraven artistes com a les que no. Tot quedava a la lliure decisió del visitant o espectador. A l’interior de la Capella hi havia dos plafons/quadres, en els quals es trobaven una sèrie de línies que actuaven com a referents, cadascuna amb una numeració. A partir d’aquí, cada persona havia de començar una línia feta a mà alçada que havia de continuar horitzontalment fins al final del plafó. Una vegada acabada la seva línia, cada persona havia de cobrir la seva acció amb una tela que actuava com a cortina, per tal de no influenciar o condicionar en les posteriors intervencions. En finalitzar el procés, havia d’apuntar en un llibre situat al costat de l’obra les seves dades personals, així com les informacions que considerava oportunes en relació a la seva acció. D’altra banda, al mig de l’absis sobre un petit pedestal hi havia un tercer plafó, dins d’un embolcall vermell. Amb la frase que donava títol a la mostra feta amb feltre i col·locada al terra, Cada home, un artista. Glòria Cot, de forma molt precisa, definí en el text del catàleg el significat d’aquest tercer element: «La cura en la disposició i conformació de la peça ens remet al mite. A l’enigma de l’artista, del fet creador. Fet que insisteix en les preguntes inicials referents a l’anàlisi de la naturalesa de l’home capaç de crear obres d’art i al valor especial que la societat li atorga. L’obra resta en un embolcall que la preserva de les mirades, s’exposa com a model que no pot ser copsat. Però, a la vegada, aquesta preservació actua metafòricament com a protecció d’allò establert. De la jerarquia de les coses. La negació de la constatació o no de la capacitat de l’artista accentua el mite com alguna cosa buida de significats en si mateixa, però que els adquireix en funció del lloc que ocupa a la interpretació que d’aquesta en fa l’espectador.»2

2 COT, Glòria. «Cada home, un artista» a Cada home, un artista, Cardedeu, Capella Sant Corneli, maig-juny de 1998, s/p.

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

Diferents vistes de l’exposició Cada home, un artista, a la Capella Sant Corneli de Cardedeu, 1998 Al mig, l’obra Autoretrat, tapada amb una funda vermella, i al terra la famosa frase de Joseph Beuys Cada home, un artista, amb lletres de feltre.

Col·locada en lloc preferencial, i potenciada la seva importància per la seva ubicació sobre un pedestal esglaonat, aquesta peça plena d’intriga i de misteri actuava com a element provocador. Com un petit repte que l’artista havia llançat sobre els possibles col·laboradors. Aquesta obra, l’existència de la qual era una incògnita, alhora plantejava diferents qüestions: sobre l’autoria, sobre la jerarquia de l’obra feta per un «artista», sobre el seu valor intrínsec. El text que l’acompanyava, homenatge al gran creador Josep Beuys, reafirmava el sentit de la mostra, la possibilitat que cada home/dona pogués ser un creador, al mateix temps que desmitificava, en la línia del creador alemany, l’aura que voreja l’obra d’art com a producte d’un ésser especial. Calvet aconseguí la participació de nombrosos espectadors que visitaven la mostra i d’una gran majoria dels artistes actuals de les nostres comarques i d’altres de la resta de Catalunya, que varen col·laborar en diferents llocs i moments. D’aquesta manera va fer possible que les dues accions tinguessin d’entrada un tractament i un valor similar, tant pel lloc on han estat realitzades —un espai dedicat a l’exhibició d’obres d’art—, com per la seva similitud, encara que cada grup tenia el seu plafó. És interessant, a més, destacar que, en el plafó on tocava actuar els artistes, solament varen intervenir-hi professionals, cosa que reafirma, d’altra banda, el respecte que es manté cap als artistes i el món de l’art.

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

Aquesta acció, amb variants, la repetí tres anys després en diferents indrets dels Estats Units. Amb un plantejament més lliure, convidà els seus amics americans a participar en una obra col·lectiva, traçant una línia sobre una tela blava que l’artista portava enrotllada tot deixant veure només la part on s’havia d’actuar. A partir d’aquí, Àlvar inicia un procés que el portarà a aprofundir sobre la realitat de l’obra d’art, sobre la seva significació, sobre el seu paper en la nostra societat, sobre la relació que es dóna Detall d’Every man and artist. American friends as artist. Estats Units, 2000/2001. entre el món de la creació artística i diferents col·lectius minoritaris o considerats marginats. En aquest sentit, la seva producció s’integra de ple dins dels grans temes que preocupen i caracteritzen l’art més actual, en el qual la problemàtica de les minories conforma una part substancial. El seu treball portarà, d’ara endavant, un doble vessant que es desenvoluparà en paral·lel. La seva obra abstracta, a base de línies i ratlles, creant composicions amb infinitat de variacions que fan difícil no pensar en autors com l’esmentat Sean Scully i, òbviament, en Mondrian i d’altres més propers en el temps i al propi artista, com Joaquim Chancho, amb qui troben més d’una afinitat, malgrat ser completament diferents en forma i en concepte. El mes de maig de 2002 presentà a la Sala Reus, «Remember the souvenirs», una mostra que recopila en part el seu treball anterior i reafirma de forma contundent els camins que ha decidit recórrer. Així ho evidencien els dos textos que acompanyen el catàleg, un d’un crític d’art, Luis Francisco Pérez, i l’altre d’un antropòleg, Josep Maria Comelles, que malgrat tractar sobre els dos vessants que caracteritzen el seu treball, mostren alhora els dos plantejaments; el que li pertoca per natura, l’artístic i l’antropològic. Parafrasejant Hal Foster, diríem l’artista com a antropòleg. L’artista hi presentà les seves darreres obres i els treballs col·lectius realitzats al Centre Penitenciari de Tarragona, al Frenopàtic Pere Mata de Reus i amb dotze dones de l’entorn més proper. En les obres individuals, l’artista juga amb els formats, amb el color i les trames. Obres amb una «geometria» completament lliure, línies i trames irregulars,

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

Detalls de l’exposició Remember the souvenirs, Reus, 2002 A l’esquerra, detalls de la peça Souvenirs, 1980/2002. A la dreta Souvenirs, 1980/2002, I remember you o Relíquia, 2001/… i Remember, 2002/…

plenes de ritme i de vida. Les obres col·lectives es presenten amb els respectius escrits de cadascun dels seus autors/col·laboradors. Textos que ens parlen de sentiments, d’emocions, de desitjos, d’aspiracions, de pors, de sexe, d’amistat, de Déu, d’amor, en suma, de la vida. Cadascuna de les línies traçades al·ludeix a l’existència de cadascuna d’aquestes persones, línies que, teòricament, estan en relació amb els textos assenyalats. Per tant, podem parlar del caràcter individual, d’una autoria única dins del grup, com ho demostra la línia personal i el text que l’acompanya. L’artista selecciona el suport, marca l’inici i el final de la línia, al mateix temps que presenta a cada col·laborador una bateria de preguntes, que són les que respondrà en el quadern que es presenta conjuntament amb l’obra pictòrica. Cada línia, per tant, té un caràcter autobiogràfic, l’efecte de la qual s’accentua amb la lectura de les respostes que cadascú ha donat a les preguntes fetes. L’artista no solament dóna la possibilitat d’expressar-se a cadascun dels col·laboradors, sinó que treballa activament amb ells i presenta el seu treball individual conjuntament amb les obres d’aquests col·lectius, equiparant les dues activitats. És a dir, honorant el seu treball i respectant les seves personalitats. Alguns textos constitueixen una autèntica poesia visual, com en el cas de Dones, el record (2002). Les 12 dones que participaren en l’obra havien de respondre, entre d’altres, a les següents preguntes: Qui ets? Defineix-te com a dona. En una de les pàgines del quadern trobem la següent resposta: «SÓC LA TIN/NIT» (la paraula nit coronada per una lluna en quart creixent i sota dues línies amb punts suspensius i tres interrogants. La resta d’espai, en blanc i, al peu de pàgina, la data i entre parèntesis: «Tinc 41 anys»). Sobren els comentaris. 33

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

En «Somnis Paral·lels» realitzada amb 10 pacients de l’Institut Pere Mata, les preguntes eren les següents: Qui ets? Per què estàs aquí? De què tens por? Quin és el teu somni? Les mateixes preguntes foren fetes als interns del Centre Penitenciari de Tarragona dins del grup «Víctimes i botxins». Òbviament les respostes foren molt diferents, perquè les realitats ho són. Discursos clarament diferenciats. Sobretot, uns desitgen curar-se i els altres, sortir lliures. No hi ha cap utilització del seu treball. El que es vol és presentar una situació concreta a través de l’art. Fer servir els seus coneixements com a creador i posar-los al servei d’una causa humanitària i social. Tal com ens diu Josep Maria Comelles, «proposa als interns un exercici d’humanitat, de significat, no interessa la patologia, i a mi tampoc. Li interessa l’exercici de record, de memòria d’evocació que cristal·litza en un conjunt en el qual, seguint unes regles generals fixades per l’artista, és possible compondre un conjunt que ens provoqui l’emoció en contemplar-lo, en tocar-lo, en llegir-lo». 3 «RED, Red, Ret» fou la següent exposició presentada a l’Antic Ajuntament de Tarragona el 2003. L’artista treballa en aquesta oportunitat amb un grup de professionals del sexe, als quals convida a representar mitjançant una línia el que senten en practicar-lo i naturalment a respondre una sèrie de preguntes: Qui ets? A què et dediques o amb què et guanyes la vida professionalment? Què és per a tu el sexe? Com dibuixaries o representaries el sexe? Quin objecte relacionaries amb el sexe o t’hi fa pensar? De què tens por? Quin és el teu somni? Sobre aquest treball varen escriure: «La mostra segueix la línia de treball dels darrers anys i ha representat per a l’artista la feina més complicada de les que ha realitzat. Ha hagut d’introduir-se en un món que per ell era completament desconegut. És un món difícil de penetrar, amb dobles vides, amb elements foscos. L’artista demanà la col·laboració de forma voluntària. A través de les pàgines dels diaris va establir contacte amb diferents persones i les invità a anar al seu taller. Varen acceptar participar deu persones que, al final, varen tenir una gran implicació en tot el procés.»4 Àlvar Calvet en el seu taller els demanà que pintessin una línia que els identifiqués d’esquerra a dreta en un plafó de gran format. Un cop la persona feia la seva línia en sentit horitzontal, l’artista la imitava, però en sentit vertical. Finalitzada la peça, el pintor mitjançant una veladura ubicava les seves línies en un segon pla. Àlvar Calvet planteja el problema de l’autoria de l’obra d’art. Aquest problema és una conseqüència del seu interès per una qüestió que, des de fa més de deu anys, el preocupa: el distanciament entre l’art i el públic. La seva recerca plàstica té com un dels seus objectius aquest punt.5 Posteriorment, l’Àlvar va fer deu retrats, un a cadascun dels participants. A través de la seva trama,

3 COMELLAS, Josep Maria. «Memòria, record i objectes», Remember the souvenirs, Sala Reus, 2002 s/p. 4 PARCESIRAS, Pilar. RED, Red, ret,catàleg de l’exposició a l’Antic Ajuntament de Tarragona, 2003 5 SALCEDO, Antonio. «L’Art, l’abstracció i la vida», El Punt, 27 d’abril de 2003, p. 35.

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

de la seva retícula i, en particular, del color vermell valora donar-nos la seva impressió sobre les persones que van decidir col·laborar amb ell. Cada retrat anava acompanyat d’una obra en petit format en què l’artista representava visualment el que per als col·laboradors significava el sexe. Obres que tenien el seu equivalent en els textos escrits que donaven resposta a les preguntes formulades. S’establí d’aquesta manera una interrelació entre l’artista i tots els participants en el procés. Interrelació que tenia una major intensitat en l’obra Sota el fil d’Ariadna, una peça de gran format que constituïa l’obra en què participà tot el col·lectiu, incloent l’artista. Segons Pilar Parcesiras: «Una nova xarxa d’implicació entre les deu persones que treballen amb el sexe i l’artista. Ells, en l’horitzontal, tracen la cal·ligrafia del sexe i Àlvar dibuixa en vertical el segon pla, el del qui no és el protagonista, com també s’esdevé en les altres pintures. La subjectivitat de l’artista hi és velada, com l’ésser invisible que penetra en un món que no és el seu.»6 A finals de 2003, Àlvar presenta «Heaven» al Museu d’Art Modern de Tarragona, una mostra que posteriorment serà exhibida al Centro Cultural de los Palacios y Villafranca de Sevilla. Es tracta d’un treball fet conjuntament amb un grup de set residents de l’Escuela de Vida de los Palacios y Villafranca, un lloc de desintoxicació, i Calvet decideix mantenir un contacte més directe amb les persones que participen en el seu projecte. Va muntar un taller que va durar deu dies durant el mes de març de 2003. Es tractava de reflexionar sobre la idea de «paradís», en aquest cas establint una íntima relació amb la paraula que dóna títol a la mostra «Cel (Heaven)». En la nostra tradició judeocristiana, el cel representa el paradís final. Una paraula i un concepte a la vegada estretament relacionat amb les persones toxicòmanes que, a través de la droga, cerquen el seu paradís, encara que artificial i fals. Àlvar els va formular les següents preguntes: Qui ets i per què estàs aquí? Quina relació tens o has tingut amb les drogues? Què és per a tu el paradís? Si algun cop l’has sentit, explica-ho? Com o de quina forma representaries el paradís? Descriu-lo. De què tens por? Quin és el teu somni? Com en altres ocasions, hi ha una implicació directa amb la vida de cadascun dels participants. Preguntes personals directes, en què les persones implicades han de qüestionar-se, han d’assumir la seva condició. Han de comentar i visualitzar els seus desitjos, en aquest cas sintetitzats en un somni, un somni comú que ha estat l’ideal des de temps molt remots, un espai anhelat en la majoria de les cultures de la terra. Òbviament, el «paradís» al qual ara es referia el nostre artista tenia relació amb una situació molt concreta, donada la circumstància de les persones implicades. Malgrat això, els va ensenyar un centenar de diapositives amb representacions que artistes de diferents èpoques i llocs han 6 PARCERISAS, Pilar, «RED, Red, ret» a RED, Red, ret, Àlvar Calvet, Tarragona, Antic Ajuntament de Tarragona, març de 2003, s/p

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

fet del paradís. D’aquesta manera, es feia evident que la cerca d’aquest lloc somiat ha estat una constant gairebé des que l’home és home i que, en aquell sentit, no hi ha cap diferència entre ells i la resta de la gent. Forma part del sentit pedagògic que sempre acompanya el seus projectes i realitzacions. De la mateixa manera com vol unir l’art i la vida, fidel a la màxima de Beuys, Cada home, un artista, vol fer sentir a aquestes set persones que són com qualssevol altres. Cadascú amb la seva particular situació, però amb ideals, somnis i desitjos. El resultat s’integrà en un discurs compost per quatre parts. Una obra col·lectiva en la qual participà tot el grup. La representació del que poden anomenar «Les Línies de la Vida», de tots els membres del grup. Una obra de la qual es varen editar mil cartells que es varen repartir entre els visitants. Una segona part integrada per set conjunts, compostos cadascun de cinc peces. El retrat que Àlvar va fer de Rafael, Juan, Benito, José Maria, Francisco, Pepe i Fali. Unes obres que, com diu José Carlos Suárez, «són els d’un retratista que intenta captar la personalitat del retratat. Són, per tant, vertaders retrats psicològics. Amb ells contemplen de nou una altra cabriola d’Àlvar Calvet, ja que, si normalment assimilem el gènere representatiu del retrat a un tipus determinat de llenguatge figuratiu, ell opta per l’abstracció. Una abstracció, d’altra banda, de caràcter geomètric, per a extreure aquests trets essencials que defineixen el retratat; perquè no li interessa la representació del cos, sinó la del seu oposat: l’ànima. Al cap i a la fi, una abstracció per si mateixa». 7 Aquests retrats van acompanyats de quatre obres realitzades pels nous set creadors. Tres d’aquestes d’igual format en què varen intentar representar o visualitzar la seva idea de paradís. La quarta, el doble de gran que les anteriors, fou realitzada després que l’Àlvar els havia mostrat el centenar d’obres d’art amb aquesta temàtica. Cada obra fou feta d’acord amb una gamma reduïda de colors en relació amb els colors que Àlvar va fer servir per fer tota la mostra, els blaus. Malgrat que cap dels «nous creadors» no havia pintat anteriorment, el resultat va ser particularment interessant. Tots són representacions de paisatges, en què el cel amb el sol, la lluna i els estels tenen molta importància. També la vegetació amb grans arbres. És interessant constatar que les obres que varen veure sobre el paradís, no va modificar gaire la seva idea inicial. La tercera part la constitueixen les respostes que varen donar a les preguntes que els havia plantejat, presentades en un llibre a disposició del públic visitant. Frases o respostes plenes de sentit i de lògica : «Mi sueño es quitarme de las drogas y ser un chico normal», «nunca me he sentido en el paraíso», «como unos pajarillos libres sin problemas», «una casa y una persona feliz en esa casa». Per últim, Àlvar va fer una instal·lació amb set panells de gran format en què ens va donar la seva representació del cel. Set, un número cabalístic, que al mateix temps correspon a cada un dels integrants del grup. Són set 7 SUÁREZ, José Carlos, «Heaven», Alvar Calvet, Heaven, Tarragona, Museu d’Art Modern, de l’11 de desembre de 2003 al 2 de gener de 2004, s/p

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

fragments de cel, amb els seus núvols sobre set panells de fusta, il·luminats en la part posterior amb uns fluorescents de llum blava que potenciava la idea que tenim del cel associada amb aquest color, que, tal com assenyalava José Carlos Suárez, «crea un ambient adequat per a la meditació i la reflexió, ara dirigit als espectadors.»8 El món de la immigració és el tema d’un dels darrers treballs d’Àlvar Calvet. Una qüestió de plena actualitat i de gran interès en l’àmbit internacional, que ocupa dia rere dia titulars de la premsa arreu del món. Els fluids migratoris han estat l’argument de diferents exposicions a l’Estat espanyol i s’han convertit en part important del discurs de molts artistes, tant espanyols com de la resta del món, dins del panorama multicultural que estem vivint. Àlvar ha treballat amb una realitat que és molt propera a tots nosaltres, la immigració provinent del Marroc. Propera, perquè és una de les més majoritàries i també perquè és un país del qual ens separa físicament una estreta franja de mar. Malgrat aquest fet, és una cultura que coneixem molt poc i a la qual la major part de les vegades formulem judicis fora de tot fonament, només portats per prejudicis i preconceptes falsos. El nostre artista va convocar 24 persones marroquines, 12 que viuen a Espanya i 12 que viuen al seu país, i els va formular les següents preguntes: Qui ets? A què et dediques?, etc. (presentació). On has nascut i on vius? Què és per a tu el Marroc? Què és per a tu Espanya/Europa? Què és per a tu el paradís? De què tens por? Quin és el teu somni? Si vols, pots afegir algun altre comentari com el teu color preferit, etc. Aquest treball, titulat «Entre el Blanco y el negro (Allí)», va ser presentat l’any 2005 al Campus Universitario la Merced de Jerez de la Frontera, i el titulat «Entre el Blanco y el negro (Aquí y Allí)» al Baluarte de la Candelaria i a la Sala Paréntesis de Cádiz i amb el títol «Aquí i Allí, entre el blanc i el negre», a la Sala Àgora de Cambrils el 2008. Les 14 persones varen respondre al qüestionari i van fer la seva obra col·lectiva jugant amb els dos colors que donen títol a la mostra, el blanc i el negre. A partir de les respostes, Calvet va realitzar el corresponent llibre que fou exposat amb els 24 retrats que va fer de cadascuna de les persones entrevistades. Com és habitual en la seva producció. L’artista va intentar captar cada persona a través del seu personal llenguatge abstracte, encara que aquesta vegada la seva «lliure geometria» li va permetre la introducció d’altres tipus de grafisme propers a l’escriptura o també petites taques on la gestualitat tingué una major presència. A través d’aquestes va voler copsar la personalitat de les persones entrevistades. La qüestió de la immigració està íntimament relacionada amb la identitat, un altre dels grans temes actuals en el nostre món falsament globalitzat. Una situació que ha generat el contrari del que es planteja i es diu

8 Idem, s/p.

L’artista com a antropòleg - Antonio Salcedo Miliani

en relació a l’eliminació de les fronteres. És a dir, n’ha creat de noves i ha generat que determinats col·lectius es tanquin en si mateixos, creant guetos com a defensa de la seva identitat, de les seves arrels. Si observem les dues sèries de retrats, podríem dir que, tant en un costat com en l’altre, tant a Espanya com al Marroc, els dos grups presenten característiques similars que gairebé queden reafirmades en les línies que varen fer a la seva composició de grup. Cal citar aquí unes línies del text que va escriure Abderrahman Benelahmar, en relació al caràcter geomètric d’aquestes obres: «La disociación de la superficie del cuadro en articulaciones apartando todo centro de interés descarta toda divina proporción; la inclinación, la torcedura y el doblamiento de la horizontalidad y la verticalidad excluyen, a su vez, toda armonía a favor de una expresión no alineada. Es como si se tratase de una forma de oposición al logocentrismo. Todas las obras, sin excepción, representan una deconstrucción y una mirada desconfiada.»9 Segurament una mirada desconfiada tant a una banda com en l’altra, en relació al tema de la immigració i a les preguntes formulades. Fins aquí, una trajectòria d’uns quinze anys, amb un treball conseqüent en clara progressió. Unir l’art i la vida, ha estat una de les seves constants. Ho fa a través d’una producció en què els valors eminentment plàstics hi prenen tot el protagonisme. Però aquests valors estan lligats com hem vist, a la seva particular manera de mirar i d’entendre el món. Àlvar Calvet sent i té la necessitat, com a home i com a artista, d’unir la seva obra al gran públic i, en particular, a col·lectius minoritaris que normalment tenen una vida molt allunyada de la creació artística. No solament vol que ells i elles s’apropin i l’entenguin, sinó que els brinda la possibilitat de sentir-se ells també com a productors d’obres d’art. És més, hem vist com realitza obres en què treballa conjuntament amb tots ells i elles. Sense deixar el seu vocabulari, la seva manera d’expressar-se, aconsegueix fer-los entendre el valor d’una línia, la diferència del seu gruix, de la seva grandària, de la seva textura, del seu color. Com una línia pot comunicar, com pot transmetre les seves vivències, en una excel·lent comunió entre els recursos plàstics i els texts escrits. Aquest aspecte humà, aquesta socialització de l’art és un valor afegit fonamental de la seva producció. Podem dir que, a través de l’art, fa tornar a moltes d’aquestes persones que col·laborem en el seu treball una part de l’autoestima, les fa sentir persones sensibles, si més no els dóna moments d’il·lusió, que sempre és important en la vida de qualsevol persona.

9 BENELAHMAR, Abderrahman. Entre el blanco y el negro, Àlvar Calvet, Jerez de la Frontera, Sala de Exposiciones Campus de la Asunción, del 18 de enero al 18 de febrero de 2005 i Entre el blanco y el negro (Aquí y Allí) i Víctimas y Verdugos, Cádiz, Sala Paréntesis/ Baluarte de la Candelaria, del 24 de febrero al 27 de marzo de 2005.

Una de les col路laboradores de RED, Red, ret, 2003

L’autor a Barcelona, en el decurs de part de l’acció per a realitzar la peça Autoretrat, 1997

Cinc «pecios» (a la manera de Ferlosio) per a presentar l’obra d’Àlvar Calvet Luis Francisco Pérez Benvolguda Imaginació, el que més estimo de tu és que no perdones. (André Breton) Com a director del manicomi de Charenton us dono la benvinguda a aquesta sala. Agraïm al senyor de Sade, aquí internat i present, que, per a gaudi i edificació de la resta de malalts, s’hagi avingut a compondre i assajar el drama que és a punt de representar-se. (Peter Weiss, Marat Sade) La grandesa no està vedada; està vedada la grandesa sense la sanció de la classe dominant. (Cesare Pavese)

1 - Superació de la retòrica estètica per la seva pròpia dinàmica expansiva. Fugida cap endavant La crisi dels sistemes representatius d’allò social, essencialment per via del paroxisme visual provocat, paradoxalment, per la seva pròpia abundància i generositat, el seu «excés» de visibilitat, ha desplaçat la qualitat «autorial» de l’artista com a únic responsable de la seva acció, del seu «delicte», cap a una major interrelació amb les forces economicoproductives que regulen i pauten la recepció social del seu discurs estètic. La superació d’aquesta dialèctica és analitzada i tractada, en l’obra «col·lectiva» d’Àlvar Calvet, com una voluntària caiguda dins els seus mateixos paràmetres productius, com una seducció a través del seu propi excés, sempre i quan aquest excés estigui sotmès a un implacable reduccionisme dels trets més enlluernadors o més constitutius de la idea avantguardista d’«Autor». Tota «col·laboració» té sempre un autor únic i singular, però la retòrica de l’ànima és expansiva, dilatada.

2 - Allunyament dels discursos subjectes a l’ona referencial del seu propi sistema Volem dir: oblit sistemàtic d’una «manera» d’entendre (i sentir) la creació artística a partir d’un sistema creatiu —«col·laboracionisme» estètic en el pitjor sentit— gregari

Cinc «pecios» (a la manera de Ferlosio) - Luis Francisco Pérez

de troballes alienes. Per contra, l’obra que aquí presentem resitua l’especulació creativa en uns amplis marges proveïts de miralls i força, així, allò creat a enfrontar-se a la seva pròpia realitat o a la seva bogeria o a la seva dolenteria o al seu suïcidi. I intueix, en la no-raó que n’alimenta el desig, que l’única via per a conquerir el BingBang que fa possible l’objecte d’art és la conquesta d’un procés de comunicació interpersonal. El millor i més noble «col·laboracionisme».

3 - Destil·lació (alleugeriment) de la llosa de la Història, per a quedar-nos amb la seva remor, el seu murmuri Acceptació dels recursos del passat i de la Història, però allunyant-se de la condició patològica que, segons Adorno, «acompanya l’obra d’art en la seva presència». Fins i tot, donant com a vàlida l’obra del pensador alemany, el treball d’Àlvar Calvet incideix en la consideració que, probablement, el pathos no prové tant de l’obra d’art en la seva ubicació, com de la interpretació que en té la Història: l’afalagament (la història) sempre és posterior al regal (l’art). La recerca del murmuri de la Història porta aparellada la possibilitat de trobar en el succés l’Esdeveniment. O el que és el mateix: desmantellament dels processos corporatius de la Història de l’Art per a resituar aquesta mateixa «corporació d’un», la «solitud» de l’autor en la seva concepció clàssica, en un murmuri col·lectiu, plural, on l’acció s’inscriu en els processos formacionals d’una realitat social i humana múltiple.

4 - Desplaçament dels gestos referencials per signes interpretatius No en el sentit de perseguir un neuròtic desxiframent de la condició hermenèutica, però sí en contemplar que en tota semiologia hi ha una porta oberta a la fantasia productiva, i en detriment d’una mímica gestual que, pel «soroll» del seu silenci, accepta i integra en el seu si totes les contradiccions que es desprenen d’una mala consciència creativa. Negació de la pleitesia referencial si no esdevé revisionisme crític.

5 - Enriquiment continu, sense pausa, de l’especulació crítica O, si es vol, el fet de redimensionar enèrgicament els panteons admiratius, d’una banda, i el manteniment d’una consciència crítica com a requisit imprescindible per a la conquesta i celebració de tota creació artística, de l’altra. La unió d’ambdues

Cinc «pecios» (a la manera de Ferlosio) - Luis Francisco Pérez

revisions obliga l’artista a mesurar no tant la seva obra respecte al passat, com la possibilitat de conèixer els límits i la capacitat de visió i acció crítica de la pròpia obra. Crítica interna i privada, com fins ara hem dit, igual que crítica externa, social o «civil», en la consideració del subjecte creador en la seva relació, de producció i significat, amb el món i la societat en què viu. Qualsevol procés estètic és una metàfora del primer Bing-Bang, i com a tal es nega a acceptar cap altra expressió que no sigui l’espurneig del seu propi flaix. Els processos que en aquesta exposició mostra Àlvar Calvet són el millor exemple (la seva condició d’acció col·lectiva així ho prova) que la idea mateixa d’«esdeveniment» porta incorporada la seva pròpia catàstrofe. Novament Adorno: «L’art és la promesa de felicitat, però promesa esqueixada». Però l’art, afegim nosaltres, viu de la hipòtesi fecunda de la seva premissa (felicitat) sense pensar, col·loquialment parlant, «en les conseqüències».

Diverses fotografies de la peça Autoretrat, amb Joan Morey i Susi Oliveros, 1997 Detall de l’obra i ombra de l’autor damunt la mateixa

Memòria, record i objectes Text amb motiu de l’exposició «Remember the Souvenirs» realitzada a Reus Josep M. Comelles Una exposició recent, en un museu d’etnologia en curs de renovació, proposava una ruptura conceptual amb el que habitualment considerem l’objecte artístic. Hom volia provocar l’espectador proposant-li un recorregut sobre objectes que adquirien un sentit, simplement perquè eren part de l’experiència, del record personal. En una vitrina, una llibreta escolar convidava l’espectador a escriure quin era el seu millor record. Encuriosit, vaig llegir-ne força pàgines. El resultat era fascinant. Ben a prop, en una altra vitrina, uns patins de gel vells i atrotinats. La notícia ens deia que eren els primers patins d’un campió, que molts anys després va voler comprar els primers que van regalar-li. Què és art? Què és un objecte artístic? Com construïm l’objecte artístic? Encara impressionat per una tant extraordinària exposició, l’Àlvar Calvet em ve a cercar. Vol un antropòleg que escrigui alguna cosa per al programa de mà de l’exposició que prepara, algunes de les peces de la qual han estat fetes amb cooperació d’incarcerats de la presó de Tarragona; d’altres, amb reclosos d’aquest estrany manicomi artístic que és l’Institut Pere Mata. No ens coneixem prèviament. Ens trobem, du un press book en el qual em mostra algunes coses extraordinàries. Sobretot, una concepció de l’art i del fet artístic que enllaça profundament amb el que la postmodernitat antropològica es planteja avui. Art, autor, participació col·lectiva. On és l’autoria artística? Què és l’obra d’art? Quin és el sentit de l’objecte artístic? És possible un museu de la memòria? Com podem construir la memòria i el record? Anem al cementiri. Cada nínxol és un petit museu de la memòria, lamentablement fet sovint dels més impersonals objectes kitsch? Per què no posar en el nínxol els patins de la nostra infantesa, el trineu amb la rosella pintada? És clar que l’Àlvar Calvet no pensa en reformar cap museu etnològic ni omplir un nínxol de records ni tant sols de discutir quin és el sentit de l’objecte, pres com una cosa abstracta. Va molt més enllà. Es planteja el problema de l’autoria de l’obra artística, no com el producte de la seva singularitat, sinó de la dialèctica entre ell i els qui amb ell l’elaboren. L’obra és així una obra individual i, a la vegada, col·lectiva, en la qual l’artista catalitza experiències d’ell amb els bojos, presos o amics a fi de construir el que serà, per ell, i també pel col·lectiu, l’edifici del seu record.

Memòria, record i objectes - Josep M. Comelles

La proposta que ens fa l’Àlvar Calvet és fascinant. Fins ara, l’activitat artística per a certs col·lectius en institucions formava part de la «rehabilitació» o de la «terapèutica», i els tècnics en feien interpretacions a partir de la idea preconcebuda que l’art, com el que hom demana que el pacient interpreti, bé en les imatges del test de Roscharch o en les escenes fantasmagòriques en blanc i negre del Test de percepció temàtica de Murray, té un objectiu de posar de manifest una forma d’expressió. Metges i carcellers volien l’art per a comprendre la bogeria o la conducta criminal. L’Alvar no pretén això, proposa als internats, un exercici d’humanitat, de significat. No l’interessa la patologia, i a mi tampoc. Li interessa l’exercici de record, de memòria d’evocació que cristal·litza en un conjunt en el qual, seguint unes regles generals fixades per l’artista, és possible compondre un conjunt que ens provoqui l’emoció en contemplar-lo, en tocar-lo, en llegir-lo. Línies, objectes, vitrines, plafons són un teixit en què l’espectador ha de capturar emocions que traspuen dels gests, dels textos, de la configuració de l’obra. Qui mira ha de deixar-se «prendre»per l’obra i, encara que es resisteixi a deixar-se anar, quedarà, sens dubte, atrapat per la bellesa extraordinària d’aquestes formes aparentment simples, però que són un monument a la complexitat.

Souvenirs, 1980 - 2002 Recull d’objectes (records) relacionats amb les persones relacionades amb l’obra I Remember you (2001)

Recull d’objectes (records) de diferents indrets, èpoques i viatges dins de vitrines a casa de l’autor (2010)

Víctimes i botxins

Imatges de l’acció al Centre Penitenciari de Tarragona per a la realització de la peça, Víctimes i botxins, 2001

Víctimes i botxins. 2001 Aquesta enquesta va ser realitzada amb la col·laboració de 18 reclusos del Centre Penitenciari de Tarragona a qui se’ls va demanar que contestessin les següents preguntes: 1 2 3 4

Qui ets? Per què estàs aquí? De què tens por? Afegeix qualsevol comentari lliure.

GIANNI 1 Gianni, l’italià pintor. 2 Estic aquí perquè sóc innocent. 3 Tinc por de les malalties. 4 Un gran comentari que vull fer és que vull sortir el més ràpid possible de la presó. TEXT ORIGINAL EN ITALIÀ

SOKOL 1 Sóc Sokol de Malzasvia, visc a Itàlia. Desitjo a tots els nens del món una gran felicitat. 2 No sóc una persona dolenta, sempre he ajudat la gent en el que he pogut. 3 De la presó. TEXT ORIGINAL EN ITALIÀ

DOMENICO 1 Domenico Amo (italià). Estic aquí i sóc capità de vaixell. 2 Estic aquí perquè estic a l’atur i m’he posat a fer contraban. 3 No tinc por de res. 4 Quan surti d’aquí, a veure si trobo treball. Si no hauré de tornar a fer contraban. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

JESÚS MARÍA 1 Sóc Jesús María Ortega Martínez. Estic aquí i sóc pare de família. 2 Estic aquí perquè no tenia treball i vaig haver de posar-me al contraban. 3 Tinc por de la solitud i de l’abandonament de la meva família, sense mitjans econòmics.

Víctimes i botxins

4 Quan surti, buscaré treball, però si no en trobo, hauré de seguir en el contraban per a donar de menjar a la meva família. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

PEDRO 1/2 Em dic Pedro i estic momentàniament privat de llibertat en el CP TARRAGONA per un delicte de robatori amb intimidació. 3 Tinc por de les injustícies. 4 Hauríem d’aconseguir entre tots un món més just. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

ANTONIO 1 Em dic Antonio. 2 Estic aquí per delinquir a causa de la meva addicció als estupefaents. 3 De què tinc por? No tinc por, sinó una mica de respecte a les drogues. 4 Tinc ganes de sortir en llibertat i poder gaudir una mica de la vida ara que estic rehabilitat. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

JAX 1 Sóc Jax de Guevara. 2 Estic aquí per robar. 3 El meu major temor és la solitud, sobretot quan estàs envoltat de gent. 4 Em podria referir a tantes coses que penso sovint, que necessitaria escriure un llibre, però com em temo que no tinc res interessant a explicar per a les altres persones, em limitaré a dir que totes les iniciatives de tipus cultural que tingui qualsevol persona per als altres, sempre, sempre seran positives. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

INTERN 1 Sóc una persona d’aquest planeta. 2 El destí, no ho sé! 3 No crec en això… 4 Un principi, una existència i un fi… TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

GUILLEM 1 Sóc Guillem. 2 Per què estic aquí? Perquè estic pagant una condemna.

Víctimes i botxins

3 Tinc por de no poder pagar-la. 4 Sóc un home lliure encara que estigui privat de llibertat. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

LARRY 1 Sóc Larry «Hoswalt». 2 Estic aquí per un homicidi involuntari. 3 Del judici, «tinc por». 4 Comentari: Necessito sortir per a dur a terme la vida que tinc fora amb el meu nom de pila. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

ESTEBAN 1 Esteban Sánchez Capilla. 2 Per la cara. 3 Que no m’apliquin la triple de la major, un article que espero. 4 Necessito respirar aire lliure al Delta de l’Ebre. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

CHRISTIAN 1 Hola, em dic Christian. 2 Estic aquí per haver abusat de les drogues, en el meu cas de l’heroïna. 3 Doncs, tinc por de: La petició fiscal és de 12 anys i em fa por que no em rebaixin la pena i haver de complir tota la condemna. 4 Em semblen bé aquestes activitats de ceràmica i dibuix, ja que ens entretenen i se’ns ajuda a ocupar el temps amb la ment i les idees clares. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

CRISTÓBAL 1 Jo sóc Cristóbal Carrasco Aliaga. 2 Estic aquí perquè he estat honest i m’he presentat per la meva pròpia voluntat i no m’han donat cap oportunitat. 3 Tinc por que no em deixin tenir cap oportunitat per a poder integrar-me en aquesta societat. Em queden 6 mesos per a la llibertat i tinc por de tornar a la droga. 4 Comentari lliure: Aquí no em rehabilitaré mai, ja que no volen ajudar-me. Estic cansat de tot. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Víctimes i botxins

CARRETE 1 Carrete. 2 Mira, estic aquí per atracament a una farmàcia i estic condemnat a 3 anys de «talego». 3 No tinc por de res, només tinc por de sortir i drogar-me com ho he estat fent des dels 14 anys. 4 Pensaments lliures: Quan surti d’aquí, he de fer mal de veritat perquè tinc problemes psiquiàtrics i no m’estan ajudant en res, només un company de cel·la, Cristóbal Veupa. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

DOMINGO 1 Domingo Moreno Contreras. Fill de José i Francisca. 3 De la mort i que em deixi la dona. 2 Estic per robatori amb força i atracament. M’agradaria que em concedissin el tercer grau, que m’han tret per coses que no són, me l’han tret i tinc por que em portin fora d’aquesta presó perquè la meva mare és ja molt gran i no sap llegir i es perd. 4 M’agradaria que em deixessin pagar en aquest centre per la meva mare, ja que té 70 anys. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

LUIS 1 Sóc Luis Manzano Mendoza i sóc gitano. 2 Estic a la presó per robatori i violació. 3 No tinc por de res. 4 Em fa ràbia la falsedat de les persones d’aquest centre, dels que s’anomenen, a ells mateixos, professionals; són uns falsos i no creuen en la rehabilitació dels presoners i penso que tot és una mentida. Tant tens, tant vals, Senyor Diner. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

JOSÉ GABRIEL 1 Sóc José Gabriel Sánchez Santiago, però prefereixo que em diguin pel meu renom, GABY. 2 Sincerament, estic aquí per una cosa que ni tan sols jo recordo haver fet. Però, pel que sé, és per robatori 3 Tinc por de mi mateix, no sé si aguantaré la pressió que el meu «coco» està intentant aguantar sobre el que tinc i sobre el que està a punt d’arribar-me. 4 No tinc comentaris lliures, ja que sóc una persona per qui ser lliure o llibertat és quelcom que no em puc permetre o, millor dit, que no em permeten. PUFF! TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Víctimes i botxins

ANTONIO 1 Antonio Recasens Gómez. 2 Estic aquí perquè vaig tornar a equivocar-me. 3 Tinc por del temps perdut i que no sigui recuperable. 4 Perquè l’home es passa mitja vida aprenent com espatllar l’altra meitat. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Víctimes i botxins, 2001 Acrílic damunt dues peces de fusta lacades de 300 x 100 cm i llibre amb enquestes

Presó: Segona incursió

Imatges de l’acció en la segona incursió al Centre Penitenciari de Tarragona l’any 2004 El plantejament general fou visionar obres d’art, reflexionar i representar el paradís

Presó: Segona incursió de l’any 2004 Aquesta entrevista/qüestionari ha estat realitzat/da amb la col·laboració de 10 reclusos del Centre Penitenciari de Tarragona, als quals s’ha demanat que contestessin les següents preguntes: 1 2 3 4 5 6

Qui ets? Per què estàs aquí? Què és per a tu el paradís? T’has sentit algun cop al paradís? Com pintaries el paradís? De què tens por? Quin és el teu somni?

JUAN 1 Jove de 28 anys. Nom: Juan Antonio Rollán. 2 Em trobo a la presó per delictes de robatori amb força sense haver ocasionat mai mal a persones, tot i tenir només un braç. Sóc bon escalador i intel·ligent i persona àgil i, com no, un gran artista. 3 Per mi, el paradís es defineix en no tenir res i tenir de tot alhora (res material). He estat al paradís, però, tot el que és bo dura poc. 4 El paradís és la pau, serenitat, escoltar la natura, és el gran «Edèn». Però, sempre i quan s’hi reflecteixi llum. 5 A la meva vida he passat per moltes situacions i, de por, no en tinc. La meva infantesa va ser quelcom difícil i conec aquest món. 6 Arribar a ser algun dia una persona de qui la meva família i jo mateix ens sentim orgullosos. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

JOSÉ CANET 1 Sóc José Canet. Sempre m’he dedicat a treballar en el mitjà artístic: cinema, fotografia, música, audiovisual, webs, etc. 2 Estic aquí per abús del poder judicial. Per culpa d’un país on les coses més estrambòtiques i absurdes són les que solen ocórrer amb més freqüència. En definitiva, sóc aquí per l’estupidesa humana de qui legisla i governa. 3 Sempre em sento al paradís, ja que el paradís és fer sempre el que un vol fer… i sempre ho faig… fins i tot aquí! 4 El paradís no es pinta, se sent! 5 De res! 6 El meu somni és poder continuar somniant. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Presó: Segona incursió

JOSÉ REQUENA 1 Sóc José Requena. 2 Estic aquí per ser una persona massa confiada i fer tot allò que puc als altres. 3/4 Per mi el paradís són totes les petites coses que he perdut, aquelles que tenia quan era fora d’aquest lloc i que tenen molta importància. 5 No tinc por de res ni de ningú, perquè mai he fet mal a ningú. 6 El meu somni és sortir aviat d’aquest lloc i reunir-me amb tota la meva família, que, en realitat, són el paradís per mi. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

MAGI-NET 1 Jo el MAGI-NET. 2 Per ruc. 3/4 No existeix. No. 5 De res. 6 Sortir d’aquí i veure grans els meus fills. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

ARIE 1 Arie An’t Goor. 2 Arrestat. 3 Fora. Estar la majoria del temps fora. 4 Miro la pintura i penso el que diu en anglès. 5 Que ells no vegin que jo sóc innocent. 6 Anar-me’n a casa, al paradís, en poc temps. TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

MARIO 1 Mario Martínez Salvador. 2 Perquè no estic en cap altre lloc. 3/4 Estar amb dones boniques, motos ràpides i passar-ho bé. Jo crec que el paradís és passar-ho bé, per tant, per mi, es redueix al moment. Carpe diem. 5 De perdre la gent estimada. 6 Tenir molta «pasta» per a no «currar» i estar sempre de «juerga». TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Presó: Segona incursió

PERSONA DECISA 1 Sóc una persona decisa (Geovanny Torres Romer). 3 M’he sentit bé amb la meva família, que són els meus fills. 4 Jo pintaria les cares dels meus fills. 5 La por és amor. 6 Sortir de la presó per estar amb els meus fills. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

OLIVEIRO 1 Sóc colombià i em diuen Oliveiro Segura Aguelelo. 2 Per cometre una falta contra les lleis espanyoles. 3 Per mi, el paradís és quelcom que, mentalment i religiosament, ens han inculcat els nostres pares. 4 El paradís és quelcom molt bonic, el pintaria com un lloc de pau i bondat absolutes. 5 De l’enfelloniment de Déu. 6 Que acabi els meus dies al costat dels meus. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

FERNANDO 1 Em dic Fernando, 39 anys (Reus). 2 Per cometre homicidi involuntari. 3 El paradís, per mi, seria una tornada al passat per poder rectificar. M’he sentit al paradís quan m’he sentit estimat pels altres. 4 ? 5 Tinc por de la solitud i de perdre l’esperança. 6 El meu somni és sortir de la presó amb el mateix ànim d’ajudar els altres i formar part d’una ONG humanitària. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

EDUARD 1 Eduard Mayor Hdez., 27 anys. Sóc alegre i molt social, encara que amb alts i baixos d’autoestima. 2 Per robar per poder aconseguir droga i per ser una mica violent. 3 El paradís és música, animals marins, dones, alegria, ésser raonable i tolerant, estabilitat. 4 Com l’he pintat, encara que m’he deixat les dones. 5 De no evolucionar com a persona i de no poder fer feliç a la meva família. 6 Aconseguir el que per mi és el paradís, el que he escrit a la resposta 3. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

American friends as artist (Els meus amics americans com a artistes)

Imatges de l’acció als Estats Units (Napa Valley i San Francisco) per a la realització de la peça, Every man an artist. American friends as artists, 2000/2001

American friends as artists. 2000/2001 (Els meus amics americans com a artistes) De l’any 2000/2001, realitzat als Estats Units (Califòrnia) i amb la col·laboració de 60 persones que hi resideixen. PRESENTACIÓ FETA ALS COL·LABORADORS A partir de la marca, realitza una línia d’esquerra a dreta. Posteriorment, posa el teu nom, d’on ets, on vius i els comentaris que vulguis fer, apunta-ho a la pàgina corresponent d’aquest llibre. Gràcies per col·laborar en el meu projecte «Cada home, un artista». Gràcies per la teva col·laboració en la meva obra «Els meus amics americans com a artistes».

Línia 4 - Brad Nadler Visc i jugo a El Cervito, CA. Nascut a Wisconsin.

Línia 1 - Aaro J. Zantlar Un americà traça la seva línia a Tarragona, Espanya. Nascut a Virgínia. Vaig deixar pistes a Xicago i a Nova York i continua a la historia.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 5 - John Murray Visc a Oakland, CA. Californià de 4a generació.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 2 - Sergei Rusakov Visc a Sant Francisco, CA, EUA. Vaig néixer a Moscou, Rússia. Estic finalitzant el meu viatge a Espanya. «Cada home, un artista». – Sovint la bellesa d’aquest país ha marcat aquesta ambició en la meva consciència.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 6 - Willian F. Sass 1/85 32nd St. Oakland, CA. 94600 Norfolk, VA. TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 7 - Clare Marie Baxter Oakland, Califòrnia Redwood City, Califòrnia Sempre és genial parar-se per fer i participar en quelcom bonic.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 3 - Christina Forbes Visc a Oakland, CA. Sóc d’Arkansas. TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

American friends as artists (Els meus amics americans com a artistes)

Línia 8 - Sharron Cobb Visc: Oakland, CA. Nascut: Berkely, CA. Viu la teva vida dia a dia.

Línia 14 - John Monks San Francisco, Califòrnia. Nascut a Worcester, Massachusetts. Rodamón gentil Bethoy gay.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 9 - Tom Thomas Visc: San Francisco, CA. Nascut: Norfolk, VA. «L’amor ho és tot».

Línia 15 - Jeff Damal 2960 ½ N. Nyperion. Los Angeles, CA 90027, EUA. Quina llàstima que no parli espanyol!

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 10 - Peter Phillips Visc a Glasgow (Escòcia).

Línia 16 - Tom Ruge San Francisco, CA. Chicago, Illinois. El vespre del 2000 – el veritable mil·leni.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 11 - Judy Watson Nascuda a l’Índia. Visc a Glasgow, Escòcia. De visita a San Francisco. Unes vacances molt especials.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 17 - Richard Reisman Napa, Califòrnia. New York City. Encantadíssim de conèixer l’Àlvar. Espero que el 2001 sigui una obra d’art (ja que no serà una obra de genialitat política). Gràcies.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 12 - Dominic Phillips Nascut a Londres, Regne Unit. Em vaig criar a Escòcia. Visc als EUA. «Sempre, benvingut».

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 18 - Timothy Jon Helgsson «Molts records». Nascut a Minnesota, EUA. «Ets fractiliciós».

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 13 - Jake Knight Nascut a Baltimore, Maryland, EUA. Visc a San Francisco, Califòrnia, EUA .Encara no he anat a Barcelona, però ara en tinc ganes.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 19 - Gerardo Juliano Napa Valley. Buffalo, N. Y. Amor italià!

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

American friends as artists (Els meus amics americans com a artistes)

Línia 20 - Tarik E. Ayyad 937, Persia Street. San Francisco, CA 94110 o 2280 Oak Street. Napa, CA 94559. Nascut al Líban. Ets un home molt sexi. Encantat de conèixer-te.

Línia 25 - Nikolas Braun Estats Units d’Amèrica. Los Ángeles. Mentre traçava la meva línia, vaig sentir una pressió per fer la meva interessant. No estic segur perquè. És el que sorgeix de mi. TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 26 - David Ronan 614 N. Spaulding Ave. Los Ángeles, CA 90036. 323/651-1046.

Línia 21 - Bruce Bradbury Green Valley Ranch. Napa, CA 94558. Fa un matí preciós.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 27 - Pierre Barral França / París / San Francisco.

Línia 22 - Rigo López 3130 Jafferson trl. 90. Napa, CA. Tel. (707)257-1104. 94558 - Mexicà. El teu projecte és pradíssimo (de puta mare). Espero que segueixis amb aquest ànim per la vida. Sort At-t. Rigo. 2001.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 28 - John A. Barnhill, Jr. 400, Strader St. San Francisco, CA 94117 o, 46 Rue de la Chef. París, França 75005Le lingo és lingo (?) TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 29 - Jesse Woodward Vaig néixer i visc a San Francisco, CA. Benvingut a SF, necessitem més artistes!

Línia 23 - Stan Zervas Vallejo, Califòrnia. TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 24 - Marco Timmins Napa Valley, Califòrnia. Et desitjo moltíssimes coses bones per aquest nou any!

Línia 30 - Clayton Nobel 21, Walter Street, SF. Nascut a Wollongong, Austràlia. Trobo a faltar les ones.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

American friends as artists (Els meus amics americans com a artistes)

Línia 31 - Andreas Purchas-Fn33 San Francisco, CA. Sydney, NSW.

Línia 36 - Sherry Glassman San Francisco, Bay Area, Califòrnia. Philadelphia, Pennsylvania. Per a cada línia, un cor.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 32 - Edwin Butler Sydney, Austràlia – Visc. Westminster, Calif., EUA – Nascut.

Línia 37 - Leslie Katz Visc a SF, però vaig néixer a Washington, D.C. ½ va ser així, política des del principi. Espero amb il·lusió el nou mil·leni.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 33 - Christian Franci San Francisco, Calif., EUA. Nascut: Quebec City, Canadà. Em vaig criar a Caracas, Veneçuela. Dita (favorita): Una caminata de mil milles comença amb un sol pas. La vida és meravellosa i curta. Gaudeix-la!

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 38 - Scott Miller Vaig néixer a Brooklyn, NY. Visc a SF: 264, Church St. – 20 SF, CA 94114. Si estimar és viure, morir és perdre l’amor?

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 34 - John Phillip Clarke San Francisco, Califòrnia. Nascut a Muskegon, Michigan, el 20 de novembre de 1961. Ha estat un plaer participar i contribuir en el teu Projecte Lleó.

Línia 39 - Christian Ávila 1117 La Verne Way. Palm Springs, Califòrnia 92264. Tel: 760-325-4717. Mexicà. Començant una nova vida.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Línia 35 - Judith Suzanne Fleenor Nascuda a San Francisco, CA. Visc a Greenbrae, CA. Treballo a Mt. View, CA. Ciutadana del Món. Viu la Vida Plena d’Alegria i Passió. Que Déu et beneeixi – Beneit siguis.

Línia 40 - Kitty Keller De Los Ángeles. Visc a Oakland. 4153 Mountain Blvd. Oakland 94619. «Menjar no és un acte neutral». José Boné.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

American friends as artists (Els meus amics americans com a artistes)

Línia 41 - Paul Frohlich De New York City. Les meves preguntes: Per què el cel és blau? Per què és allò tan difícil? Fins on puc arribar?

Línia 47 - Marcy Harmon De Placeville, CA. Visc a San Francisco, CA. TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 48 - Michael Kravitz Los Ángeles, CA. San Francisco, CA.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 42 - Eugenio Ernesto James Sánchez Nascut a: Madrid. Resideixo a: San Francisco. LEO! Cal trobar el balanç natural en tots els cicles. 1/4/2001. Gener 4, 2001. ravynn@xxxxxxxxx.com.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 49 - Jared Vermeil Palo Alto, CA. San Francisco, CA. TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 50 - George Johnson Nascut – Xicago, IL. San Francisco, CA.

TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 43 - Fumiko Sakura De Japó. Visc a Sausalito. Gràcies.

Línia 51 - Clyde L. Evans Placer Co., CA. Placer Co., CA. TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 44 - Marc Louis Guerrette Nascut a Bridgeport, CT, 1966.

Línia 52 - Rayna Krohn Nascut: San Diego, Califòrnia. Visc: San Francisco.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 45 - Autumn Björkman Hanover, N.H.

Línia 53 - Raymond Dock Salt Lake City, Utah. San Francisco, CA.

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 46 - Michelle Snyder San Francisco, CA.

Línia 54 - Gail Schweitzer Nascut: Phoenix, AZ Visc: San Francisco

TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

American friends as artists (Els meus amics americans com a artistes)

Línia 55 - Michri Dawe Nascut a Carmel Valley. Visc a Mendocino. (Nota de l’artista: he fet la seva línia al 56) TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 56 (Nota de l’artista: per error ha estat emplenada en lloc de la 55) TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 57 - Alysh Sinclair Nascut a Glasgow, Escòcia. Visc a SF, EUA. TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 58 - Dan Passwater Huntington, IN – Lloc de naixement. San Francisco, CA – Resident. TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

Línia 59 - ÀLVAR CALVET A San Francisco. 08-01-2001. De Reus/Tarragona a Espanya. Nascut a Tremp, Lleida – Espanya. Visc a Lloyd Street, 28. San Francisco - CA. TEXT ORIGINAL EN ANGLÈS

American friends as artists, 2000/2001 Rotulador damunt tela plastificada i llibre amb enquestes. 300 x 70 cm.

Dones

Dones, 2002 Mixta damunt fusta de 200 x 50 cm i llibre amb enquestes

Imatges de l’acció a l’estudi de l’autor per a la realització de la peça Dones, 2002

Dones. 2002 En la realització d’aquesta entrevista han col·laborat 12 dones del meu entorn més pròxim, responent dues preguntes: —Qui ets? —Defineix-te com a dona.

ÀNGELS YESA Sóc Yes. Som amics. Sóc cotó fluix vestit de pedra. No sóc fidel, excepte per a les persones, a res material. En l’amistat, sóc fidel, tot i que potser amb períodes d’absències + o - llargues, però en sóc. Sóc fidel a la cuina, m’agrada veure com els altres gaudeixen del que cuino i què senten. I no m’agrada parlar de mi. En realitat, voldria ser invisible, però l’Àlvar m’hi ha obligat. 21/02/002

NÚRIA CASTELLS (LA MEVA MARE) Núria Castells, mare de l’Àlvar. Molt activa i amb esperit comercial. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

MENTXU CUEVAS Sóc, per descomptat, dona, exterior: rossa, XXXX, estatura normal, pes normal, ulls verds, nas recte i amb certa personalitat. Així és com penso que em veuen els altres. (Ara m’assabento que la segona pregunta l’he contestada abans que me l’hagin feta.) Sóc, per descomptat, dona per condició i perquè així em sento, simplement el fet de ser tan rebuscada ja és una característica pròpia del gènere; o no? Encara que, en la quotidianeïtat, anhelo la senzillesa de l’home. La línia és de traç gros i ferm, sense alts i baixos ni intermitents, potser és així perquè realment així m’agradaria que fos la realitat. Per a saber alguna cosa més de mi, només heu de contemplar les altres línies, ja que, en cada dona, hi ha «alguna cosa» que ens identifica com a DONES.

TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

ANNA ARNAU Anna. Sóc mamà i sóc jo. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

LOURDES LLORACH No contesta. ROCÍO LEÓN Rocío, feminista. Lluitadora per a la igualtat. Llatina, mediterrània, visceral.

TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Dones

Per què dona i no persona?… Hi ha una diferència, al món on vivim és el mateix, mai no el consideraria paral·lel.

Les dones som, almenys, la meitat de la població. No som un col·lectiu homogeni, ni tant sols som un col·lectiu. Som blaves, tenim ànima. En els cercles de poder, falta la nostra mirada. Hem de perdre la por.

TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

VEGA GARCÍA Sóc una persona de 34 anys que admira la vida. Com a dona, sóc, perquè ser és important. Combrego relativament amb la lluita per a la defensa dels drets de la dona. El més important és saber ser feliç. I, per això, hem d’estar d’acord i còmodes amb tot el que fem i el que pensem. I el futur del món principalment depèn de les dones i de l’educació que donem als nostres fills.

TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

VALLE CORNEJO Sóc la 7 Valle. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

ROSA FONTS (TIN) SÓC LA TIN / NIT .... ....??? FEBRER 02 (TINC 41 ANYS) TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

NÚRIA CALVET Sóc la Núria Calvet (germana de l’Àlvar). Com a dona, em defineixo com una persona sensible i creativa amb ganes de millorar l’educació.

TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

ALÍCIA LLIBERÍA Sóc Alícia, amiga de l’Àlvar, gran amic meu, almenys així ho considero jo. Ens veiem poques vegades, però tant ell com jo sabem on sóc jo i on és ell quan ens necessitem. Sóc petitona, gracioseta, simpàtica, però una mica terratrèmol; també tinc la meva «mala llet». De vegades, reconec que tinc una arma que tota dona té, ser SEXI. Aquest dia d’avui, estic contenta, no puc escriure perquè, però hi ha una altra persona que sap el perquè. He rebut un record molt bonic; al final ho he dit. 16-febrer -02.

TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

DORI GONZÁLEZ Dori. Positiva, optimista, somniadora i mama. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

CINTA BALLESTÉ Qui sóc? Té algun sentit? Saber-ho és important fins que no començo a viure, no sé ben bé qui veu la vida, qui observa, qui és, en veritat, la realitat d’una mateixa.

TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

Dones

Dones, el record, 2002 Mixta damunt fusta, coixĂ de seda i peanya de fusta, 250 x 50 cm

Somnis paral·lels

Imatges de l’acció realitzada al Centre de dia de l’Institut Pere Mata de Reus, per a la realització de la peça, Somnis paral·lels, 2002

Somnis paral·lels. 2002 El projecte Somnis paral·lels, que es va dur a terme el març de l’any 2002, va ser un dels més complexos en referència als aspectes burocràtics. Van col·laborar-hi 10 pacients del Centre de dia de l’Institut Pere Mata de Reus. L’acció consistia en dues fases: en una primera, cada pacient havia de realitzar una línia en un plafó de múltiples peces quadrades de fusta. La peça resultant va ser una mena de tapís de línies bàsicament horitzontals amb la possibilitat de ser manipulades (desordenades) per l’espectador, ja que les peces, per un sistema de guies, podien desplaçar-se i recombinar-se com en un trencaclosques. La segona fase va consistir en una entrevista, en la qual trobem les reflexions dels mateixos pacients. A tots ells, se’ls ha preguntat: Qui són? Per què són allí? De què tenen por? Quin és el seu somni? LOLI Sóc Loli i estic aquí perquè tinc por de fer malament les coses, de cometre errors en les relacions sexuals, de realitzar-les abans de temps, per exemple abans de casarme. I el meu somni és superar-me cada dia més (i no només en les relacions, sinó en tot). I no només això, sinó a no complir el meu somni i a no superar-me personalment. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

JUAN ANTONIO Sóc Juan Antonio i porto en el centre de dia 8 anys, sóc esquizofrènic esquizoafectiu des dels 19 anys; ara tinc 36 anys i crec que això és per tota la vida. He tingut èpoques pitjors associades amb agorafòbia, que és por dels espais oberts. També he estat addicte a l’alcohol durant 6 anys i he consumit tota classe de drogues, menys l’heroïna per la vena. Les meves grans pors són, principalment, envers la gent en general, noto que em critiquen i que em volen fer mal i penso que estan confabulats contra mi. Una altra gran por és la despersonalització i és que això consisteix en creure a poc a poc que deixes de ser tu mateix per a convertir-te en una altra persona, que, quan estic estable, sé que no ho sóc. El meu somni, en realitat, no és cap altre que em deixin viure tranquil aquesta maleïda malaltia, però un altre dels meus somnis és viure a Tahití, i ser un virtuós de la guitarra, com Mark Knopler. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Somnis paral·lels

ANDREU Em dic Andreu, sóc un malalt mental que té esquizofrènia i a qui li agrada experimentar coses. Tinc por de recaure en la meva malaltia, de quedar-me sol i d’anar en cotxe o en qualsevol altre mitjà de transport. Que em curin la malaltia i poder trobar un treball, parella, etc.

MARÍA Estic aquí per curar-me de la meva malaltia. Por de les conseqüències per la meva malaltia. El meu somni és fer una vida més normal. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

CARLES Estic aquí per una psicosi que vaig tenir fa 2 anys. Estic aquí per a recuperar la meva memòria i somnio que algun dia tot aquest malson acabi.

TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

ÒSCAR Hola, em dic Òscar. Tinc por de la gent, perquè no són conscients del que diuen. El meu somni és curar-me de la malaltia i així ser el mateix d’abans.

TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

PERE Jo sóc Pere. Estic aquí perquè sóc malalt mental (obsessiu compulsiu). La meva por és la inseguretat en mi mateix. El meu somni és veure algun dia el món més net i ser pilot d’aviació.

TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

CRISTINA Tinc por de no viure suficients expe riències en aquesta vida. El meu somni és ajudar que el món sigui millor.

TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

PACIENT Sóc un pacient que va venir per primer cop fa vuit anys. Estic aquí per a recuperar-me i poder tornar a fer la meva vida. Tinc por d’embogir. I el meu somni és viure en un poble envoltat de camp i amb moltes flors.

TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

FRANÇOIS Em dic François i sóc natural de Puertollano. M’agrada la pintura, però a l’oli, i ha estat un plaer per mi haver contribuït a l’èxit d’aquest curset. Tinc por del dolor. El meu somni és fer que Déu ens beneeixi a tots.

TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Somnis paral路lels

Somnis paral路lels, 2002 Acr铆lic damunt peces recombinables (trencaclosques) de fusta lacades i llibre amb enquestes 200 x 200 cm

Detall de materials per a l’acció RED, Red, ret, 2003

Red, red, ret Pilar Parcerisas Contraimatge d’una experiència: Àlvar Calvet ha pintat el que deu professionals del sexe senten en practicar-lo i els ha incitat a representar-ho plàsticament. El resultat és una convivència i un diàleg entre els sentiments individuals i la complicitat col· lectiva, des d’una estructura essencial, a partir de dos elements formals forts: el color vermell i la retícula en forma de xarxa. Representar la prostitució: A la vista d’aquestes pintures, equilibrades per la seva forma reticular, ningú no diria que tenen a veure amb el món de l’orgànic. Si ens hi apropem més, veurem que s’hi superposen un mínim de dos plans, un de més proper i un altre de més allunyat, una retícula de traç més dur i una altra, més velada. Les línies són d’ordre divers, més fines, més amples, més opaques, més transparents. Àlvar Calvet ha partit de l’enquesta amb deu persones: Qui ets? A què et dediques o amb què et guanyes la vida professionalment? Què és per a tu el sexe? Com dibuixaries o representaries el sexe? Quina imatge et ve al cap quan sents la paraula sexe? Quin objecte relacionaries amb el sexe o t’hi fa pensar? De què tens por? Quin és el teu somni? L’ésser i la intimitat: Representar l’experiència del sexe vol dir deixar anar bona part del flux mental que té a veure amb la intimitat de l’ésser i en relació a l’altre. En l’exercici que s’ha imposat Àlvar Calvet de representar l’experiència en l’assiduïtat i aleatorietat del sexe practicat pels professionals, es fa un viatge d’introspecció total en l’ésser humà, tot lligant el fet físic a l’ordre mental. En aquestes pintures, el sexe és cosa mental, com Leonardo ho va dir també de la pintura. Una intimitat que té un codi de color, el vermell [red, en anglès], que es desenvolupa en una xarxa [red, en castellà] i que s’encarna en un petit objecte reticular per a subjectar una cosa [ret, en català]. Sota el fil d’Ariadna: Aquest és el títol de l’obra col·lectiva. Una nova xarxa d’implicació entre les deu persones que treballen amb el sexe i l’artista. Ells, en l’horitzontal, tracen la cal·ligrafia del sexe i Àlvar dibuixa en vertical el segon pla, el del qui no és el protagonista, com també s’esdevé en les altres pintures. La subjectivitat de l’artista hi és velada, com l’ésser invisible que penetra en un món que no és el seu, però que com a ésser humà inevitablement en participa. A la vista d’aquesta xarxa de complicitats i veladures, s’escau en aquestes pintures la reflexió sobre l’ésser de Martin Heidegger: «L’ésser vela i es vela. L’aparença dissimula i brilla. El no-res tanca».

RED, Red, ret

Imatges de l’acció a l’estudi de l’artista a Tarragona, per a la realització de la peça, Sota el fil d’Ariadna (de la sèrie RED, Red, ret), 2003

RED, Red, ret. 2003 PRESENTACIÓ Per a la realització d’aquest llibre, l’autor ha convocat 10 persones que viuen del sexe i els ha fet les següents preguntes: 1 2 3 4 5 6 7 8

Qui ets? A què et dediques o com et guanyes la vida professionalment? Què és per a tu el sexe? Com dibuixaries o representaries el sexe?, o quina imatge et ve al cap quan escoltes la paraula sexe? Quin objecte hi relacionaries o què et fa pensar en el sexe? De què tens por? Quin és el teu somni? Si vols, pots afegir algun comentari.

Llibre amb enquestes de la sèrie RED, Red, ret, 2003

RED, Red, ret

BIBIAN NORAI – Hola! Sóc la Bibian Norai, només una dona. – Sóc actriu porno (tot i que molta gent diu que això no és ser actriu). Amb això em guanyo la vida. – Per mi, el sexe és…, no ho sé, no li dono gaire importància a aquest factor de la meva vida; és necessari i prou, com menjar, dormir, somniar, etc. – La primera imatge que em ve al cap quan sento la paraula sexe és un cos de dona nu i sense rostre. – Un objecte? Doncs… no és un objecte, és com un líquid dolç. – Tinc por del dolor i de la malaltia. – El meu somni és la tranquil·litat inalterable i la pau, però de dintre. – Comentari: Saber l’impressionant mirada que hi ha darrere els teus ulls, quasi transparent, que em fa veure la persona, no el seu sexe. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

Bibian Mixta sobre fusta - 100 x 100 cm

Llàgrimes dolces Mixta sobre fusta - 20 x 20 cm

RED, Red, ret

ANA 13 gener 2003 1 Sóc Ana l’Americana, perquè Americana acaba en Ana. 2 A vendre productes d’Avon i també dono algunes classes d’anglès. 3 Una forma d’expressar els teus desitjos més íntims sense paraules, al mateix temps que els comparteixes. 4 El sexe el representaria com una imatge en el cel, sobre els núvols, al mig nu, sentint-se molt lleuger, amb cors ficticis pintats de vermell per damunt del cap com una corona. 5 La poma d’Adam i Eva. 6 Tinc por de les aranyes i de no ser corresposta per la parella contrària. 7 El meu somni és tenir una estabilitat emocional bastant racional. 8 Més pau i menys guerra. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Cel amb cors Mixta sobre fusta - 20 x 20 cm

Ana Mixta sobre fusta - 100 x 100 cm

RED, Red, ret

ESMERALDA 1 2 3 4 5 6 7 8

Esmeralda. Dependenta. La part viva de l’amor. La fusió de dos cossos. Com un mar obert sense horitzó. Perdre la meva identitat. Que ningú no em recordi. Ser algú satisfeta de la seva vida i els seus objectius. En aquestes consideracions, hi ha els sentiments que més sento per lliure. Sent aquesta una situació que m’ha agafat per sorpresa, m’ha fet gràcia compartir part de la meva ànima. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Esmeralda Mixta sobre fusta - 100 x 100 cm

Mar obert sense horitzó Mixta sobre fusta - 20 x 20 cm

RED, Red, ret

AZAHARA Sóc l’Azahara, treballo de cambrera, i treballo d’això perquè és l’únic que sé fer. El sexe m’encanta, jo crec que és com el menjar. El sexe per mi és tan sols penetrar el penis i tampoc no significa gaire. Mentre ets jove, bé, però, de gran, res no és el mateix. Tinc por de morir, de tenir alguna malaltia o d’entrar a la presó. El meu somni és tenir una casa meva amb un home i uns nens corrent per la casa i fer una vida normal. Treballar i, a les vacances, marxar un cop a l’any, anar a un lloc, a Madrid, i viatjar, i és clar, anar com una reina, el meu cotxe i jo com una senyora i mare dels meus fills. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Penetració Mixta sobre fusta - 20 x 20 cm

Azahara Mixta sobre fusta - 100 x 100 cm

RED, Red, ret

LINA 1 2 3 4 5 6 7 8

Lina. Infermera auxiliar. És una manera de comunicar els nostres sentiments. Dos cossos nus. Els preservatius. Les malalties de transmissió sexual. Tenir una llar estable. És que cada persona pugui fer o tenir la seva llibertat d’expressió. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Lina Mixta sobre fusta - 100 x 100 cm

Cossos Mixta sobre fusta - 20 x 20 cm

RED, Red, ret

ALICIA 1 2 3 4 5 6 7 8

Alicia. Mestressa de casa. Una manera de passar-ho bé. Un home i una dona fent sexe. Una poma. De la foscor. Una caseta al camp. No. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Poma Mixta sobre fusta - 20 x 20 cm

Alicia Mixta sobre fusta - 100 x 100 cm

RED, Red, ret

MAR 1 2 3 4 5 6 7

Mar. Treballadora de la llar i costurera. Una cosa bonica. Una parella. Quan penso en algú que m’atrau. De la soledat. Poder triomfar com a pintora. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Mar Mixta sobre fusta - 100 x 100 cm

Parella Mixta sobre fusta - 20 x 20 cm

RED, Red, ret

ADÁN 1 2 3 4 5 6 7 8

Un bon ésser humà. Em busco la vida amb imaginació. El plaer més ancestral i intens. Com una cascada de sensacions en colors. Dona femenina. Roba íntima femenina. De perdre els meus éssers estimats. Viure en un món millor i més solidari. Viu a la teva manera, sigues feliç i comprèn el teu pròxim. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Salt d’aigua de colors Mixta sobre fusta - 20 x 20 cm

Adán Mixta sobre fusta - 100 x 100 cm

RED, Red, ret

LAURA – – – – – – –

Sóc jo mateixa… Sempre i per damunt de tot. Sóc hostessa. Per mi, el sexe és complicitat. No em ve al cap cap imatge, només una sensació de plenitud. La fruita. D’estar sola. Un món sense diners. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

Laura Mixta sobre fusta - 100 x 100 cm

Plenitud Mixta sobre fusta - 20 x 20 cm

RED, Red, ret

GUSTAVO ADOLFO 1 2 3 4 5 6

Gustavo Adolfo. La prostitució. El més bonic entre dues persones. Una imatge d’una persona nua. Qualsevol cosa rau en la imaginació. De la soledat. Que solament tenim una vida i l’hem de viure cada dia, segon i moment, el millor que puguem, ja sigui bo o dolent, i no pensar tant a fer les coses. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Gustavo Adolfo Mixta sobre fusta - 100 x 100 cm

Imaginació Mixta sobre fusta - 20 x 20 cm

RED, Red, ret

Sota el fil dâ&#x20AC;&#x2122;Ariadna, de la sĂ¨rie RED, Red, ret, 2003 Oli damunt fusta lacada, llibre amb enquestes, i fluorescents de llum vermella, 200 x 200 cm 200 x 200 cm

RED, Red, ret

Sota el fil d’Ariadna, (detall) de la sèrie RED, Red, ret, 2003

Imatge de l’acció / taller Heaven a la «Escuela de Vida» de Los Palacios y Villafranca (Sevilla), 2003

Heaven José Carlos Suárez El Cel és a l’interior de l’ànima. (Abü Ya’qüb) En el fons, els mons paral·lels són la conseqüència d’una realitat que es dissocia perquè ens hem excedit en el nostre desig d’unificar-la, d’homogeneïtzar-la. (Jean Baudrillard) El treball d’Àlvar Calvet té un component de tipus social o, més ben dit, sociològic que ens permet poder situar la seva obra dins d’aquells corrents o posicionaments artístics clarament implicats en la societat, on el propi artista està immers i de la qual, com un membre més, en forma part. Aquestes actituds evidencien com aquest, entès com a ésser social, no pot o no s’ha de deslligar, en els seus plantejaments estètics, de les qüestions que conformen la seva quotidianitat. El nostre artista, per un motiu o un altre, sense entrar en l’anàlisi dels seus mecanismes de priorització, centra en aquestes qüestions la seva curiositat. Una curiositat en què la construcció de la identitat, l’alteritat —com ens veiem i com ens veu i veiem l’altre— s’erigeix en la frontissa sobre la qual pivota el seu discurs estètic, centrat en els possibles desplaçaments del llenguatge de la pintura. Tot això i en gran mesura motivat per aquesta curiositat, fa que, assumint la consideració d’Òscar Wilde segons la qual la millor manera de vèncer la temptació és sucumbir-hi, entri en contacte amb col·lectius socials —marginals en la majoria dels casos—, els impliqui en el seu treball i junts visquin la fascinant experiència de fondre art i vida. Perquè l’equació art = vida, juntament amb la convicció, o potser el seu qüestionament?, que cada home és en potència un artista, són els temes sobre els quals graviten les seves inquietuds. Des d’aquella exposició individual, on, amb l’eloqüent títol de Toqueu-ho si us plau convidava a transgredir les normes imposades a l’espectador, ja ens trobem amb el que seria una constant en el seu treball: la implicació o la complicitat amb aquells que tradicionalment no formen part del procés creatiu i als quals exigeix l’assumpció de nous rols. Perquè se’ns ha educat en l’art segons un repartiment de rols, on uns creen i d’altres consumeixen el que ha estat creat. Això s’ha acabat i, com ja va preconitzar Joseph Beuys, hem d’anar vers un art social. Entès com un concepte antropològic que reconegui la creativitat de tots els homes, comú a totes les activitats i formes de treball, no sols en l’art. Una creativitat que alliberi el treball i l’elevi a la categoria d’acte lliure i revolucionari. El fet d’adoptar aquesta postura obeeix, sens dubte, a aquella altra faceta seva, a la seva tasca com a pedagog de l’art —com es pot apropar l’art al públic— i al convenciment que 91

Heaven - José Carlos Suárez

l’art no s’ha de respectar, només cal, simplement, estimar-lo. Els seus col·laboradors, aquells als quals ha descobert que l’art no és aquella entelèquia que els havien fet creure que era o potser havien imaginat, no oblidaran, n’estic segur, l’experiència viscuda. Amb HEAVEN, paraula anglesa que significa cel i, per extensió i més concretament, la idea de cel entès com a paradís, Àlvar Calvet ha entrat en contacte amb un col·lectiu de toxicòmans en procés de desintoxicació, ingressats en el centre «Escuela de Vida» de l’Ajuntament de Los Palacios y Villafranca (Sevilla), amb els quals ha realitzat un projecte pedagogicoartístic de caràcter interactiu —el primer en el qual intervé directament—. Aquesta experiència s’ha concretat, d’una banda, en un taller i una convivència amb les persones allí ingressades —que va tenir lloc durant deu dies el mes de març de 2003—, on s’ha reflexionat sobre la idea de paradís i, d’altra banda, en una exposició, la que ara presentem i que al seu temps també es presentarà a Los Palacios el març de 2004, en què es mostren els resultats. El motiu d’haver escollit la paraula cel/paradís —recordem que la polaritat cel/terra implica la conjunció dels principis actius/creatius amb els passius/receptius— ha obeït al fet que entre les moltes significacions que es puguin establir de la seva idea i que trobem en les més diverses cultures i religions, s’aplica també per a designar un estat, un lloc plaent. Tractant-se menys de llocs que d’estats, no hem d’oblidar que la sensació de plaer provocada per l’estat d’embriaguesa que es busca amb el consum de drogues condueix als anomenats «paradisos artificials» i, doncs, la relació metafòrica és evident; així, el que es planteja és una reflexió entorn del món de la droga. El taller ha constat de 5 fases i 7 participants. En una primera fase, se’ls va plantejar que contestessin una sèrie de set preguntes: Qui ets i per què ets aquí? Quina relació tens o has tingut amb les drogues? Què és per a tu el paradís? Si algun cop t’hi has sentit, explica-ho. Com o de quina forma representaries el paradís? Descriu-lo. De què tens por? Quin és el teu somni? Aquestes opinions, de les quals se n’ha realitzat la transcripció per facilitar-ne la lectura, s’han inclòs en un llibre que, col·locat sobre un faristol i present en l’exposició, podrà ser consultat pel públic. En aquesta mateixa fase, els alumnes varen participar en una obra col·lectiva: la realització, sobre un suport adequat, d’una línia d’esquerra a dreta. A partir d’aquesta peça, s’han editat mil cartells, per tal que els visitants de l’exposició puguin endur-se’ls. En la segona, tercera i quarta fases, els participants varen fer successius intents de representació pictòrica del paradís, dins de les seves possibilitats tècniques, ja que cap d’ells no havia pintat abans. Cadascú va disposar d’una peça de fusta de 20 x 20 cm i d’una gamma restringida de colors, en l’ús dels quals foren introduïts, variant en cada ocasió: blanc-negre-groc, blanc-negre-blau i vermell- blau-groc-negre-blanc. 92

Heaven - José Carlos Suárez

La cinquena i darrera fase fou precedida d’una presentació de diapositives, d’una sèrie de cent imatges de diverses obres d’art que, al llarg de la història, han volgut representar el paradís o la visió particular que diferents artistes n’han tingut. Un aspecte que cal tenir en compte per les possibles contaminacions representacionals que s’hagin pogut produir. En aquest cas, la pintura es va realitzar, com a la fase prèvia, amb els 3 colors primaris, més el blanc i el negre, sobre una peça de fusta de 40 x 40 cm. L’altra part del projecte pedagogicoartístic, com ja hem assenyalat, es completa amb l’exposició. Exposició que està dividida en dos grans blocs. Un primer bloc consta de set peces, formades cada una per un conjunt de cinc elements d’un gruix de 8 cm. Quatre són les peces que varen pintar els alumnes al taller i que representen el paradís (tres de 20 x 20 cm i una de 40 x 40 cm). El cinquè element representa el retrat de cada alumne que participà en el taller; és la peça que completa el conjunt; la que té un format més gran (80 x 80 cm, també de fusta) i s’erigeix com l’element central del conjunt. Els quadres que acabem d’assenyalar són els d’un retratista que intenta captar la personalitat del retratat. Són, per tant, vertaders retrats psicològics. Hi contemplem de bell nou una altra cabriola d’Àlvar Calvet, ja que, si normalment assimilem el gènere representatiu del retrat a un tipus determinat de llenguatge figuratiu, ell opta per l’abstracció. Una abstracció, d’altra banda, de caràcter geomètric, per a extreure aquells trets essencials que defineixen el retratat; perquè no l’interessa la representació del cos, sinó la del seu oposat: l’ànima. Al cap i a la fi, una abstracció ella mateixa. Aquestes set peces porten el nom de les persones amb qui l’artista ha treballat i amb qui ha conviscut, les quals es trobaven en procés de desintoxicació o rehabilitació: Benito, Fali, Francisco, José, José María, Juan i Rafael. En aquest bloc, apareix el que ja és una constant més en el seu treball: el qüestionament sobre l’autoria de l’obra d’art. Un segon bloc, format novament per set grans peces de fusta, de 300 x 100 cm, que representen un fragment de cel amb els seus corresponents núvols. Segons la tradició islàmica, en referir-se al cel, el pis més elevat és el setè, la qual cosa evidencia l’existència d’una jerarquia d’estats espirituals que seran escalats un a un. Recolzades a la paret, disposades bé juntes o fragmentades, formen una instal·lació pictoricolumínica, en la qual el color blau, que procedeix d’uns fluorescents col·locats darrere de cada pannell, inunda la sala d’exposició, creant un ambient propici a la meditació i a la introspecció reflexiva, que ara Àlvar Calvet ens planteja a nosaltres com a espectadors.

Heaven

Imatges de l’acció i taller Heaven a l’«Escuela de Vida» de Los Palacios y Villafranca (Sevilla), 2003

Heaven. 2003 PRESENTACIÓ Aquest llibre ha estat realitzat al centre de desintoxicació ESCUELA DE LA VIDA de Los Palacios, Sevilla, per ÀLVAR CALVET, el març de 2003. Per a la seva elaboració, l’autor ha reunit diverses persones en procés de desintoxicació de diferents drogues. A tots, se’ls ha fet les mateixes preguntes: 1 2 3 4 5 6

Qui ets i per què ets aquí ? Quina relació tens o has tingut amb les drogues? Què és per tu el paradís? Si algun cop t’hi has sentit, explica-ho. Com o de quina forma representaries el paradís ? Descriu-lo. De què tens por? Quin és el teu somni?

Detall de Cel, 2003/2004 Mixta damunt fusta i fluorescents blaus. 7 peces de 300 x 70 cm.

Heaven

RAFAEL 1 Sóc Rafael Páez Domínguez i sóc aquí per deixar les drogues. (*) 2 He tingut molt males relacions amb les drogues. Fa 9 anys que en prenc i n’estic molt penedit. 3 El paradís, per mi, és un lloc on hi hagi pau i amor i comprensió, on no hi ha guerres ni fam, etc. No m’he sentit mai al paradís, és blanc. 4 On hi ha molts arbres i molta gent bona. 5 Tinc por de la mort i d’ésser menyspreat. 6 El meu somni és deixar les drogues i ser un noi normal. (*Per ésser incapaç d’afrontar que la meva xicota em deixés i també em varen ajudar «las juntiñas» (la gent amb la qual m’ajuntava) TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

1 - 2- 3 Paradís particular, per Rafael Acrílic sobre fusta - 20 x 20 cm 4 Paradís particular, per Rafael Acrílic sobre fusta - 40 x 40 cm 5 Rafael, per Àlvar Calvet Acrílic sobre fusta - 80 x 80 cm

Heaven

JUAN 1 2 3 4 5 6

Juan Jiménez Sánchez. Sóc aquí per la beguda. Per l’alcohol. Un lloc ideal per viure. Alguns cops, abans de venir, bevent i abans de l’accident. Com la natura, com un jardí amb arbres. De no res. Somnio coses boniques i que se’m curi la cama. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

1 - 2- 3 Paradís particular, per Juan Acrílic sobre fusta - 20 x 20 cm 4 Paradís particular, per Juan Acrílic sobre fusta - 40 x 40 cm 5 Juan, per Àlvar Calvet Acrícil sobre fusta - 80 x 80 cm

Heaven

BENITO 1 2 3 4 5 6

Benito González Jiménez. Sóc aquí per l’alcohol. — És un lloc on s’està feliç i bé. Mai no m’he sentit al paradís. Dibuixaria arbres de fruita i una piscina. De la mort i dels accidents de trànsit. Tenir un xalet és el meu somni. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

1 - 2- 3 Paradís particular, per Benito Acrílic sobre fusta - 20 x 20 cm 4 Paradís particular, per Benito Acrílic sobre fusta - 40 x 40 cm 5 Benito, per Àlvar Calvet Acrílic sobre fusta - 80 x 80 cm

Heaven

JOSÉ MARÍA Sóc José María Gordillo. Sóc aquí perquè vaig ser toxicòman. Vaig consumir cocaïna i heroïna. Potser la llibertat. Mai no m’he sentit al paradís. Com uns ocells lliures, sense problemes. La llibertat en si, sense preocupacions ni problemes. 5 De recaure en la droga. 6 Ser completament feliç. 1 2 3 4

TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

1 - 2- 3 Paradís particular, per José María Acrílic sobre fusta - 20 x 20 cm 4 Paradís particular, per José María Acrílic sobre fusta - 40 x 40 cm 5 José María, per Àlvar Calvet Acrílic sobre fusta - 80 x 80 cm

Heaven

FRANCISCO Francisco Álvarez Andrade. Sóc aquí perquè estava ficat en la droga i ho he deixat. No ho recordo ara mateix, ja que prenia cavall. Estar bé. Ni casa ni res. Mai. Herba, Adam i Eva, amb arbres, animals, la «bicha» (serp), una vaca, un porc, un estruç, un lleó i ja està. 5 D’un lleó, d’un tigre. 6 Cap. No penso mai quan estic al llit. Desitjo que la meva mare es trobi bé, que camini i que tots els meus germans estiguin bé. 1 2 3 4

TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

1 - 2- 3 Paradís particular, per Francisco Acrílic sobre fusta - 20 x 20 cm 4 Paradís particular, per Francisco Acrílic sobre fusta - 40 x 40 cm 5 Francisco, per Àlvar Calvet Acrílic sobre fusta - 80 x 80 cm

100

Heaven

PEPE 1 José Anillo Arcos. Sóc aquí per les drogues, perquè tenia ganes de canviar de vida. 2 He tingut molta relació amb les drogues. 3 Viure una vida digna, una vida nova. Quan he estat posat en el món de les drogues. 4 Viure fora del poble, en una casa al camp amb animals: gallines, cabres, vaques, etc. 5 La por és un prompte. 6 Veure el món honradament. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

1 - 2- 3 Paradís particular, per Pepe Acrílic sobre fusta - 20 x 20 cm 4 Paradís particular, per Pepe Acrílic sobre fusta - 40 x 40 cm 5 Pepe, per Àlvar Calvet Acrílic sobre fusta - 80 x 80 cm

101

Heaven

FALI 1 Rafael Fernández. Per l’alcohol. 2 --3 Alguna cosa bonica, on hom s’hi trobi bé. Ara estic deixant la beguda i, amb la vida, bé. 4 Una casa i una persona feliç en aquesta casa. 5 De sortir al carrer i afrontar la vida d’abans, i de la soledat. 6 Quedar-me com estic ara i que la meva parella em segueixi estimant, i no caure més en l’alcohol. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

1 - 2- 3 Paradís particular, per Fali Acrílic sobre fusta - 20 x 20 cm 4 Paradís particular, per Fali Acrílic sobre fusta - 40 x 40 cm 5 Fali, per Àlvar Calvet Acrílic sobre fusta - 80 x 80 cm

102

Heaven

Heaven, edici贸 de 600 cartells amb la col路laboraci贸 grafol貌gica dels 7 participants, 2004 62,5 x 46 cm

103

Cel, 2003/2004 104 Mixta damunt fusta i fluorescents blaus. 7 peces de 300 x 70 cm.

105

Fotografies de fragments de pintures murals en una escola dâ&#x20AC;&#x2122;infants a Tarifa, 2003 - 2004

Entre el blanc i el negre Abderrahman Benelahmar, Tetuan, 29/11/2004 «En l’art, el fi no santifica els mitjans però els mitjans santifiquen el fi» (F. Nietzche) Es tracta, segons els títols de les pintures d’aquesta exposició, —que té per tema la Immigració—, de retrats de 24 marroquins (12 d’ells són immigrants a Espanya, els altres 12 resideixen al Marroc). Els retrats no representen ni rostres de personatges ni il·lustren el seu ambient ni els seus costums; són obres abstractes de superfícies reduïdes en espais rectangulars o quadrangulars, separats per gruixudes o fines línies per la verticalitat i l’horitzontalitat, espais omplerts amb un colorit opac regit pel blanc i el negre. Em pregunto si aquesta tendència abstracta d’unes obres de tema oriental no situa Àlvar Calvet, com a pintor, fora de la tradició pictòrica occidental, assentada sobre les identitats arrabassades. Em refereixo a l’orientalisme, al romanticisme i a una expressió exòtica que va caracteritzar sempre els treballs d’artistes que presentaren una perspectiva etnogràfica sobre el Marroc. La repetició de les formes quasi geomètriques generades per la intersecció, la diferència i la similitud ens apropa, més aviat, a Piet Mondrian, ja que l’absència de referència i de simbolisme és conseqüència de l’abstenció del pintor de qualsevol intent d’influir en l’espectador…No es tracta, doncs, en aquests retrats de representació, sinó d’una interpretació (en el sentit musical de la paraula), concebuda necessàriament de forma diferent pels espectadors. Potser concebem l’aspecte quasi geomètric d’aquestes obres com una plasmació d’elements dins d’una ordenació geomètrica, per a una satisfacció visual; però la dissociació de la superfície del quadre en articulacions, apartant tot centre d’interès, descarta tota divina proporció; la inclinació, la torcedura i el desdoblament de l’horitzontalitat i la verticalitat exclouen —a la vegada— tota harmonia a favor d’una expressió no alineada. És com si es tractés d’una forma d’oposició al logocentrisme, totes les obres sense excepció representen una deconstrucció i una mirada desconfiada… es tracta, sens dubte, almenys per mi, d’un afany d’autosuperació, acte vital per a tots els que se n’adonaren de les barreres que avui dia separen els pobles i les cultures. Tota activitat escrita en aquest horitzó permet desarticular la violència dels prejudicis. Implicar els retratats tot intentant interpretar la sensibilitat de cadascun d’ells per a formular la qüestió de la immigració i les seves conseqüències, no converteix potser les obres exposades en una perforació que supera els límits de l’estètica?… Quan he anomenat Mondrian, em referia a aquell impuls ètic pel qual les obres han

107

Entre el blanc i el negre - Abderrahman Benelahmar

d’actuar com a portes de la percepció per a col·laborar en l’enriquiment personal de l’espectador. L’activitat artística, en aquest sentit, no és imitació de la realitat sinó una performance per a qüestionar-la. Àlvar em va escriure el següent: «(…) L’espai on he d’exposar queda justament al costat del mar, és el Baluarte de la Candelaria a Cadis… Al contemplar l’espai, va ser instantani el fet de pensar amb la immigració, amb les pateres, mirant per les finestres i mirant el mar… Només són uns quilòmetres el que separa un continent d’un altre realment, però els obstacles són infinits: culturals, etc.» Elaborar treballs segons una experiència definida com a sortida cap a l’altre no és nou per al pintor, des de 1990 la tendència social —com va subratllar José Carlos Suárez— va caracteritzar el seu treball. Tota la seva activitat anterior confirma la convicció que hi ha darrere del desig de realitzar obres segons aquest camí; no és estrany això si coneixem que el tancament porta a la mort de l’art, mentre la seva subsistència es manté gràcies al seu enllaç orgànic amb la vida. En el missatge citat abans, l’Àlvar em va escriure: «Els nacionalismes no porten enlloc, són tancaments, fronteres absurdes…. a mi, per exemple el tancar-me no em serveix per a res, m’agrada ser ciutadà del món, que el meu treball o jo mateix puguem sortir, moure’ns amb llibertat, no només geogràfica, de la meva part sóc molt poc nacionalista, el just per a mantenir la meva identitat (o, de vegades, una mica més, sobretot quan sento que ataquen allò amb què més m’identifico, el meu poble, el meu país, ja que sóc i em sento català)…Però el meu sentiment és més universal, quan surts de les teves fronteres, no només físiques, t’adones de l’absurditat de les marques i algunes identitats nacionalistes…» Aquest desig d’abolir la frontera entre Art i vida, com va manar una tradició ja coneguda el segle XX, és on s’inscriu el treball de l’artista. És possible concebre la implicació dels retratats en el treball com a intent d’utilitzar l’espontaneïtat dels espectadors (els 24 marroquins) en les obres; per tant, opino que el pintor, oferint-se com a mèdium, ens recorda, un cop més, que l’art és també ètica i no només estètica. En conseqüència, i utilitzant les paraules de Marcel Duchamp, «totes les seves decisions en l’execució de l’obra s’inscriuen en el domini de la intuïció i no poden ser traduïdes en un self-analyse, expressat o escrit o pensat»*… d’una manera o d’una altra es tracta d’una teatralitat on «l’artista no és només qui compleix l’acte de la creativitat, sinó també perquè l’espectador estableix el contacte de l’obra amb el món exterior, desxifrant i interpretant les seves qualificacions profundes i d’allí s’afegeix la seva pròpia contribució al procés creatiu»*. Aleshores, a què són convidats els espectadors? Em ve de gust concebre aquesta invitació com a invitació a reflexionar en un mar que, en lloc d’unir, separa —pot ser que això sigui el motiu de la meva absència a la inauguració de la exposició—.

108

Entre el blanc i el negre - Abderrahman Benelahmar

Desitjo, als que hi seran, que gaudeixin de les obres i els deixin contemplar el seu tema, mentre presento una opinió sobre una realitat digna de condemna: malauradament la conjuntura internacional i l’arsenal jurídic actual són elements que influeixen negativament en el fenomen de la immigració, els interessos dels països rics i dels agrupaments regionals els han portat a establir obstacles i limitacions. Aquests són motius de distinció entre immigració legal i una altra d’il·legal. Potser aquesta discriminació no altera els drets humans i la convivència? Les conseqüències d’aquesta realitat vergonyosa imposen una confrontació oberta per part d’intel·lectuals i artistes amb els seus resultats que fomenten i alimenten l’odi i la xenofòbia. L’aspecte cromàtic de les obres, basat en l’ambivalència del negre i el blanc, a més de marcar l’ànim del pintor i el dels retratats, no interpreta també unes tensions espirituals fomentades per una mitologia que encara s’alimenta de fantasmagories i espectres de les identitats arrabassades?… Em pregunto també: la composició produïda per l’ambivalència, l’horitzontalitat i la verticalitat no representa un desig d’afectar l’equilibri de l’espectador?… Per últim, cedeixo la paraula a l’Àlvar: «No pretenc res, només apropar unes qües tions a la gent, apropar una gent a una altra gent.» * Marcel Duchamp; Le processus créatif, ed. L’Échoppe, envois, Paris 1987 [© ADAGP et L’Échoppe 1987 L’ÉCHOPPE 30 rue Léopold-Bellan 75002 Paris]

Abderrahman Benelahmar i Àlvar Calvet, prenent un te als afores de Tetuan, agost de 2004

109

Detalls de petjades dâ&#x20AC;&#x2122;una duna a Merzouga (Marroc), 2004

AQUÍ I ALLÍ, entre el blanc i el negre Assumpta Rosés, 2008 L’obra de l’Àlvar Calvet fa anys que avança en paral·lel per una doble temàtica. En una via, treballa la pintura abstracta, a partir de composicions de ratlles paral·leles o creuades, configura trames, geometries i sensibilitzacions de superfícies. En l’altra línia, efectua una exploració propera a la sociologia, demana la col·laboració de diversos grups de persones a les quals convida a intervenir en l’elaboració material d’alguna obra o bé les sotmet a qüestionaris sobre aspectes essencials de la seva vida i personalitat. Aquestes dues vies de treball s’interfereixen i es creuen perquè les pintures presenten i representen el col·lectiu (quan l’artista reclama la participació dels implicats per dibuixar una línia o pintar algun element) o bé, en altres casos, simbolitzen un subjecte a manera de retrat abstracte (quan la pintura de quadres o ratlles crea una rèplica visual de la imatge i el caràcter del retratat). Així ha treballat amb grups d’artistes, de malalts mentals, de presos, de prostitutes, de gent d’un país estranger, eventuals companys de viatge, d’immigrants, etc. És a dir, de persones normals i corrents, pertanyents a grups humans més o menys visibles, més o menys situats als marges de «l’estàndard» social i de l’etnocentrisme cultural. He mirat el darrer treball presentat i publicat, que ara exposa a Cambrils: «Entre el blanc i el negre». En aquest formula unes preguntes a un grup d’emigrants marroquins que viuen a Espanya i a un altre grup de persones que viuen al Marroc. Els fa parlar de qui són, quins son els seus somnis, les seves pors i aspiracions, del seu concepte de paradís. He pensat: Què fa que l’Àlvar es fixi en aquests grups i dediqui el seu treball a aquesta mena d’apropament social? Per què associa aquesta acció a la seva pintura abstracta, formalment minimalista? (una pintura que justament renuncia a tema, contingut literari, representació i simbolisme evident). Rascant sota les aparences, veig que molts d’aquests grups o individus formen part d’un àmbit proper a la família, al treball, al veïnatge, a les amistats de l’artista. Ell acut a llocs on conviu amb realitats social determinades, llocs a on el condueixen adversitats, plaers, amistat, atzar, treball, circumstàncies de la vida. Coneix gent i problemàtiques

111

AQUÍ I ALLÍ, entre el blanc i el negre - Assumpta Rosés

del seu món que sovint tenen alguna cosa a veure amb la pròpia trajectòria. El treball està lligat a l’experiència i «res no és mesquí», com diria el poeta1. Dels primers estampats de ratlles o quadres copiats de camises i de roba de casa que l’Àlvar va pintar fa anys, a manera d’originals natures mortes, se’n va generar un sistema semàntic que li permet expressar sensacions, emocions i vivències; representar situacions, psicologies i caràcters. És a dir, ha configurat un llenguatge propi, una pintura abstracta, amb solidesa tècnica i estètica, ancorada a la realitat —fins i tot, podríem dir al realisme— per un referent humà que possibilita fer retrats perquè els signes graficoplàstics proporcionen, com la humanitat, un nombre infinit de models individualitzats, tots semblants i, alhora, tots diferents. És com mirar-te en un mirall La forma i el reflex es contemplen Tu no ets el reflex Però el reflex ets tu 2 Així podria deduir que l’Àlvar, armat amb les eines d’un llenguatge plàstic professio nal i ben travat, es deixa portar sense oposar resistència, com una fulla per l’aire, conduït per l’atzar i la necessitat que propicia l’entorn. Actua o interactua des d’un distanciament respectuós, amb els grups socials que l’envolten i executa accions sense un interès o propòsit immediat —jo només vull acostar unes preguntes a persones, i persones a altres persones3— Les situacions són com són; ell tan sols posa qüestions sobre la taula i crea unes imatges on geometria, color, relleu, gest i transparència evoquen presències. Ho fa de manera amistosa, fraternal, solidària. Hi sento el ressò de la coneguda sentència del mestre Dogen: Heu tingut la incomparable sort de prendre forma humana. No perdeu el temps.4

1 Joan Salvat Papasseit. El poema de la rosa als llavis. 1923 2 Sutra del mestre Tosan «Samadhi del mirall del tresor», s IX 3 Declaració recollida per Abderrahman Benelahmar al catàleg Entre el blanco y el negro. Cadiz 2005 4 Mestre Dogen «Funkanzazengi», s XIII

112

Entre el blanco y el negro, 2005 Edici贸 de 100 cartells, 62,5 x 46 cm (detall)

113

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

Imatges de l’acció per a la realització de la peça, Entre el blanc i el negre (Aquí), 2004

114

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí. 2004 AQUÍ I ALLÍ, Entre el blanc i el negre, del 2004, amb la participació de 24 persones d’origen marroquí (12 resideixen a Catalunya, bàsicament a la demarcació de Tarragona, i els altres 12 viuen al Marroc).

PRESENTACIÓ Per a la realització d’aquest llibre, l’autor ha convocat 12 persones marroquines que viuen aquí (Espanya) i els ha fet les següents preguntes: 1 2 3 4 5 6 7 8

Qui ets? A què et dediques?, etc. (presentació) On has nascut i on vius? Què és per tu el Marroc? Què és per tu Espanya / Europa? Què és per tu el paradís? De què tens por? Quin és el teu somni? Si vols, pots afegir algun altre comentari, com el teu color preferit, etc.

Alí Salem —col·laborador en el projecte Entre el blanc i el negre (Aquí)— a l’estudi de l’autor a Tarragona, 2004

115

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

ALÍ SALEM 1 2 3 4 5 6 7

Alí Salem Lacasa, tinc 19 anys i estic estudiant. Mare catalana i pare marroquí. A Tarragona, i visc al Morell. Sóc la segona generació de grangers saharians. És el lloc on tinc les meves arrels i tota la meva família. Un lloc de sortida al futur. Possibilitats de treballar i realitzar uns estudis. Una noia rossa amb ulls blaus. De la foscor i d’estar sol. Formar una família i que tots els països es portin el millor possible. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Alí Salem Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

116

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

HAMID 1 Hamid Ben Achoui. Treballo de cambrer. 2 El Marroc. Fes. Espanya. 3 No m’agrada el govern del Marroc. M’agrada molt el meu país. Si allí hi hagués treball, hi viuria. 4 El treball igual que al Marroc. Espanya és la possibilitat d’un món millor, però, en realitat, no és així. M’agrada comprar coses «xules» si tinc diners. 5 Un treball fix per a guanyar diners i viure bé. 6 De Déu = Al·là. 7 Trobar treball fix, casar-me, tenir família i anar cada any a prop de la meva família del Marroc. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Hamid Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

117

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

AHMED 1 Ahmed Abdelkrim Ahmed Duas. Nacionalitat espanyola. Em dedico a la pesca. Pares marroquins. 2 Ceuta, 18 de juliol de 1951, i visc a Tarragona, Espanya. 3 Hi vaig de vacances, però mai no he treballat allí; pràcticament des que vaig néixer resideixo a Espanya. 4 Visc aquí, és el meu país. 5 El mar. 6 De res. El dia que m’aixeco bé, dono gràcies a déu i no tinc por de res. Hahdu le Ala. 7 Salut. 8 Colors preferits: blau del mar. PER PROBLEMES D’ESCRIPTURA, EL TEXT EL TRANSCRIU L’AUTOR

Ahmed Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

118

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

BAKKALI 1 Un emigrant que s’anomena Bakkali, treballador en un escorxador a partir del 20 de febrer de l’any 1989. Vaig començar treballant sense papers. 2 Vaig néixer a Xaouen l’any 1965, al Marroc. Però és l’any que el meu pare va posar al llibre familiar, ja que abans no en teníem, jo penso que sóc més jove. Visc a Reus, Tarragona. 3 Del meu país no m’agrada la política, però no vull opinar. M’agrada la terra i l’agricultura. 4 Espanya ara m’agrada com a país veí que ens ha fet un favor, com a lloc per a ajudar-nos, per a acollir-nos. No aniria a cap altre lloc d’Europa pel clima. 5 El paradís per mi és després de la resurrecció. No crec que estigui en aquest món, a la terra només hi ha un nivell de felicitat. No és en aquest món. 6 Tinc por de la guerra en general. En segon lloc, de les malalties. Si hi hagués un paradís a la terra, hi hauria justícia. El món no és just perquè hi ha guerres i altres problemes, la política, etc. Aquest món és injust. 7 Viure aquí, a Espanya, sense racisme amb la meva família i tenir un negoci entre aquí i el Marroc (importació i exportació). 8 Colors preferits: blau verdós. TRANSCRIT PER L’AUTOR

Bakkali Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

119

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

ABDELLAH 1 Sóc Abdellah Hmiza. 50 anys, pare de tres fills, casat. La meva muller és professora com jo. Sóc professor de llengua àrab a Espanya, a disposició de la comunitat marroquina, amb conveni amb la Generalitat i l’Estat espanyol. Estic a Espanya des de l’any 1991. Ensenyem la llengua i la cultura marroquines als nens que acaben d’arribar, ajudem a integrar i a respectar les normes. 2 El Marroc i visc a Espanya i al Marroc. La majoria del temps a Tarragona (al Marroc, 3 mesos). 3 El meu país, la meva terra, on tinc el meu origen, el meu país de naixement i tinc molta relació amb ell. 4 El meu segon país, on també hi ha els nostres orígens. 5 Hi ha dos paradisos: un, en aquest món, i l’altre, en el més enllà. Ésser feliç amb el treball ben fet i que la gent parli bé de tu. Si tens bones relacions, amistats, estàs en pau, això es reflecteix i no ets hipòcrita, això és estar al paradís. Un paradís com el religiós. Aquest paradís d’aquí és el camí per a l’altre paradís. Tenir la consciència tranquil·la. 6 De no aprovar un treball. De suspendre un examen. De no complir amb les responsabilitats. 7 Tenir salut. Veure que els meus fills estiguin bé en un futur i que tinguin bona salut. I veure la societat model de Plató. Veure tot el món sense guerres i en pau. 8 El color de la natura. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Abdellah Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

120

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

HASSANE 1 2 3 4 5 6 7 8

Sóc el Hassane Jeffali, assessor en immigració i cooperació. Vaig néixer a la província de Berkane i visc a Reus. El Marroc és per mi el país on vaig néixer i estimo molt. Com que he viscut sempre a Catalunya, no m’identifico gaire amb Espanya, però sí amb Catalunya. Europa és de tots. El paradís és la recompensa per si fem la feina ben feta. A la meva edat, no em fa por res, el que compta és el destí. És fer la gent feliç, però també tenir cura de mi mateix. Cap preferència. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

Hassane Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

121

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

ABDELAADIM 1 Qui ets tu? Sóc una persona, vaig néixer al Marroc, criat a Catalunya en un poble molt bonic que es diu Creixell. Tinc 25 anys. Sóc afortunat per poder viure la confluència de les dues cultures que m’envolten. Sóc estudiant de dret. Em dic Abdelaadim. 2 Vaig néixer a Ksar El Kebir (Laratxe) i visc a Creixell (Tarragona, Catalunya). 3 Marroc és el país on hi ha els meus orígens. És el país on els meus pares volen passar la seva vellesa. El país que tenim com a veí i amb el que hem de mantenirhi contactes constants. 4 Catalunya? És el país que han escollit els meus pares per a fer-hi vida i donar als seus fills una millor situació. Catalunya, per mi, és un país molt interessant, em sembla que és molt tolerant i que sempre ha demostrat una constant lluita / protecció de la seva identitat i dels seus valors. 5 És un lloc on hi ha la veritable expressió de la felicitat com si fos un estat de confort, d’alegria, on estar bé amb un mateix i amb els altres. 6 A mi, no m’agrada tenir por. És com un instint que es pot controlar. Es té por del que no es coneix, si coneixem les coses, es perd la por. La por es pot controlar. 7 Treballar, el meu cotxe, una casa, el típic. Coses materials. Però el meu somni real és un diàleg de tots els integrants de la societat, acceptant les llibertats individuals. Tinc el somni típic a què aspira el desenvolupament social d’un individu, però, per altra part, el somni / desig d’aquest individu en un context social. 8 Tres colors: vermell (sobretot), i el blau i el groc. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

Abdelaadim Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

122

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

NABILA 1 Sóc Nabila Atri, tinc 28 anys, però, a causa de la meva veu, pensen que sóc més gran. Originària del Marroc, pare del sud (Agadir), mare de Safi i estic casada amb un català. Visc a Cambrils i treballo en una immobiliària. Treballava com a mitjancera cultural, però… 2 He nascut a Salé, un poble a prop de Rabat i visc a Cambrils. 3 Origen i família. 4 El meu lloc i la continuació de la meva família. 5 La tranquil·litat que cerco en cada moment. També és la unió de tots els meus éssers estimats en el mateix lloc i en el mateix temps. 6 De la solitud. 7 Una família gran, però no serà possible com la que tenia al Marroc, i fills + néts + …, però feliç. 8 Taronja claret. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Nabila Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

123

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

ADIL 1 Sóc Adil, porto tres anys a Espanya vivint amb la meva família. Sóc estudiant del sector turístic «gestió hotelera», tinc estudis universitaris de filologia hispànica. Tinc moltes il·lusions com qualsevol persona, i el primer de tot és intentar canviar la imatge de la mala fama cap a nosaltres com a àrabs i aconseguir una convivència amb la gent del país d’acollida. Demostrar que l’immigrant és una persona capaç d’arribar lluny quan en té la possibilitat. 2 Vaig néixer al Marroc, a Ksar El Kebir. Visc a la província de Tarragona, a Roda de Barà. 3 El Marroc és el meu país de sempre, i la terra dels meus pares, dels meus avis i dels meus néts en el futur. El Marroc com a país és una meravella, és fantàstic, però mentre hi continuïn uns individus que tenen el poder —encara que no el mereixen—, mai no millorarà, al contrari, empitjorarà més; aquesta és la gran dificultat del meu país. 4 Europa continua essent el somni de tots els joves marroquins, jo era un d’ells quan era al meu país. Espanya és un país que no està preparat per a rebre immigrants. Espanya ha destruït molts somnis de molta gent que desitjava el paradís invisible. 5 El paradís terrenal és tot el bo de la vida; si vius feliç és el paradís, viure en pau és el paradís. Ser bo i tractar bé la gent, ajudar les persones que et necessiten és el paradís. 6 Tinc por de Déu. Quan cometo una errada. 7 El meu somni és obtenir més titulacions que em permetin aconseguir un treball digne i poder arribar el més lluny possible. El segon somni és poder arribar a veure tots els països àrabs units entre ells. 8 Els meus colors preferits són el negre i el blau. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Adil Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

124

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

MINA Mina, 21 anys. Auxiliar de clínica. El Marroc. Visc a Reus. País d’origen. Bon clima. Bona gent. Mal organitzat pel govern. País d’acollida, bon clima. Bona gent i també hi ha gent racista i mal educada. Hi ha alguna feina, comparat amb el Marroc. 5 És el destí de la gent que sigui bona a la vida. 6 Em fa por patir alguna malaltia greu o que m’hagin d’operar. Por de perdre alguna persona que estimi. 7 Que hi hagi pau al món. 1 2 3 4

TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

Mina Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

125

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

NIS 1 Em dic Nis, treballo de cambrera. Tinc 21 anys. 2 Vaig néixer al Marroc, en una ciutat anomenada Larratxe. Visc a la Secuita, Tarragona. 3 És la meva terra, el meu país, allí tinc els meus familiars. És el meu país! 4 És el meu segon país (Catalunya), Espanya. Vam venir aquí per una missió: buscar tranquil·litat, guanyar diners, etc. 5 En la nostra llengua, per mi, és l’altre món, el futur, el dia de demà. 6 No. Por, de res. 7 Un treball que estigui bé, estar amb la meva família, estar bé, estar amb l’home que estimo i, sobretot, tranquil·litat. 8 A l’estiu: rosa. A l’hivern: camell. TRANSCRIT PER L’AUTOR

Nis Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

126

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Aquí

TOURIYA 1 Touriya Zeroil, tinc 22 anys. Visc a Tarragona i, de tant en tant, treballo amb els meus pares, i em faig càrrec de la meva casa i del meu germà petit. 2 Vaig néixer al Marroc (Wajda) i visc a Catalunya, a Tarragona ciutat. 3 Tot, les meves arrels, la família, l’origen i el meu país. 4 El país de la igualtat per a la gent, sense que importi el sexe. 5 És el lloc on tots descansarem quan hàgim trobat la fi dels nostres camins. 6 Tinc por de canviar de forma de ser i de tornar-me dolenta i insensible… o egois ta, em fa por que la gent canviï a pitjor i no a millor. 7 Descobrir moltíssimes coses que no conec de la meva religió i aprendre a escriure i a llegir en àrab. 8 Blanc. TEXT ORIGINAL EN CATALÀ

Touriya Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

127

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

Imatges de l’acció per a la realització de la peça, Entre el blanc i el negre (Allí), 2004

128

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí. 2004 AQUÍ I ALLÍ, Entre el blanc i el negre del 2004, amb la participació de 24 persones d’origen marroquí (12 resideixen a Catalunya, bàsicament a la província de Tarragona, i els altres 12 viuen al Marroc).

PRESENTACIÓ Per a la realització d’aquest llibre, l’autor ha convocat 12 persones marroquines que viuen allí (Marroc) i els ha fet les següents preguntes: 1 2 3 4 5 6 7 8

Hakim —col·laborador en el projecte Entre el blanc i el negre (Allí)— davant la casba d’Erfoud (el Marroc), 2004

129

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

OMAR 1 2 3 4 5 6 7

Omar. Treballo la pell. Vaig néixer a Erfoud. Visc a Fez. El meu paradís. El meu somni. Innocència i llibertat. Del racisme i el terrorisme. Democràcia moderna. TEXT ORIGINAL EN ÀRAB

Omar Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

130

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

EL COMERCIANT (Text no llegible amb caràcters àrabs i carent de significat: «En nom de Déu = Al·là»). TEXT ORIGINAL EN ÀRAB

El comerciant Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

131

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

ALÍ Viatjant del Sàhara. Alí. Al Sàhara, Merzuga. Avui en dia visc a la ciutat / província d’Er-Rassidia. El Marroc, per mi, és un país ric. Europa, per mi, és una altra vida. La salut i aprofitar per viure els dies. Por = respecte d’Al·là, de la persona, de l’animal, de la terra i del cel, i respecte al pare i a la mare (família). 7 Dona, nens i vida sense problemes.

1 2 3 4 5 6

TEXT ORIGINAL EN ÀRAB

Alí Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

132

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

ISMAÏL Ammari Ismaïl. Artesà. Kssar Maadit, Erfoud Ras Elhaït. Un futur molt bo. Jo vull viure al Marroc, jo vull un bon futur pel Marroc i els altres països. Espero viure feliç al Marroc i que el Marroc estigui feliç i en pau. Estimo molt el Marroc. 5 El paradís, espero que sigui una bona vida. El primer paradís és aquí i, després, jo espero el paradís del profeta. 6 De la justícia divina. 7 Una bona vida per a mi i per als meus. 1 2 3 4

TEXT ORIGINAL EN ÀRAB

Ismaïl Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

133

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

HAKIM 1 Jo em dic Ammari Hakim. Em dedico a la botiga del meu germà i treballo al camp amb el meu pare. 2 Vaig néixer el 28 d’abril de 1981 a la kasba Ksar Lamkaber Maadid, Erfoud, el Marroc. 3 Estimo molt el Marroc perquè és el meu país d’origen, del meu pare, del meu avi i de la meva família. Estimo la família reial (Mohamed VI) i tot el poble marroquí. És bo per molts aspectes: el social, el democràtic, l’econòmic, etc. Estimo molt totes les persones del món perquè tot el món té un mateix origen: «Adam». 4 Primerament, espero que Espanya vagi bé en tots els aspectes, tot Europa, especialment Espanya. Que la relació amb Espanya vagi bé perquè és la més propera i coneguda, i per Europa desitjo el mateix, i que el futur vagi millor. Estimo molt els espanyols perquè hi ha gent bona, amable i també tots els europeus. 5 Jo visc per al paradís veritable perquè sóc musulmà. Per mi, el paradís és de veritat. El paradís de Déu. 6 De la teva por. Tinc por de Déu, perquè ell ha fet totes les coses del món. 7 Jo espero que el meu futur sigui bo i el de la meva família i el de tota la gent. Casar-me amb una noia estrangera (europea) per trencar amb la tradició o costums de la kasba, amb els costums del meu país. TEXT ORIGINAL EN ÀRAB

Hakim Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

134

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

ABDERRAHMAN 1 Abderrahman Ben el Ahmar. Professor de filosofia. Redactor en cap de la revista «Cuadernos del Norte», a Tetuan. 2 Tetuan / Tetuan. 3 Em sento un «sense terra». 4 El mateix que qualsevol terra. 5 Tolerància. 6 De res. 7 Convivència. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Abderrahman Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

135

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

SOUMAYA 1 Soumaya; dona amant de la pau, de la llibertat i de la igualtat d’oportunitats. Sóc una obrera que estima el treball (infermera). 2 El Marroc, visc al Marroc. 3 El Marroc és, per mi, la meva vida. Tot el Marroc és el meu oxigen i, per mi, el Marroc són els marroquins, són els pobles del Rif, de l’Atlas, del desert i del Mediterrani. 4 Espanya i Europa són uns altres països que m’agrada conèixer i conviure amb la seva gent i espero que ens acceptin tal com som. 5 El paradís és la pau, l’amor i la tolerància. 6 Tinc por de la intolerància, de la ignorància i de les guerres injustes. 7 El meu somni és que la gent pugui viure en pau on vulgui i com vulgui. Sense pors i, sobretot, que la meva nena sigui feliç essent dona. 8 El meu color preferit és el blau. Espero que la meva entrevista serveixi per a apropar la gent i per a eliminar les fronteres que, des del meu punt de vista, existeixen en la ment més que a la terra. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Soumaya Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

136

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

SAMIRA 1 2 3 4 5 6 7 8

Samira. Empresària. Tetuan, Tetuan. Una terra. M’agrada viatjar a Espanya i, sobretot, a Andalusia. Un somni. Tinc por dels animals i de les corbes. El meu somni és que tot el món visqui en pau i felicitat. El meu color preferit és el blau. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Samira Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

137

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

MUSTAFÀ 1 Mustafà Al Haddad. Professor a la Universitat de Tetuan. Membre de la redacció de la revista «Cuadernos del Norte». 2 Nascut el 1960 a Tetuan, visc i treballo a Tetuan. 3 Pàtria. 4 Ens separa aigua salada. 5 Res. 6 Gossos. 7 La nit abans o la següent? 8 No. TEXT ORIGINAL EN ÀRAB

Mustafà Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

138

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

MOHAMED 1 2 3 4 5 6 7 8

Mohamed Larbi. Comerciant. Vaig néixer a Asila. Visc a Tetuan. El meu país preferit. País veí. Quelcom relacionat amb la mort. Del futur de la humanitat. Morir en pau. El color fosc. TRANSCRIT PER L’AUTOR

Mohamed Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

139

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

NADIA 1 Nadia Naïr, 44 anys. Mare de tres fills. Administradora a la Universitat Abdelmalek Essaadi. Militant dels drets per les dones. 2 Vaig néixer a Tànger. Visc a Martil. 3 És el país on vaig néixer. És un país africà, bereber i àrab. 4 Espanya: l’altra banda. És també la possible democràcia després de la dictadura. Europa: condicions de vida millor, sobretot per a les dones. Però també doble llenguatge: drets humans per a uns i no per a uns altres. 5 Paradís: viure en un món millor que aquest. Un món sense guerres. Un món possible. 6 A l’integrisme en totes les seves formes. 7 Un món millor. Un Marroc democràtic. Una situació millor per a les dones del món. 8 Vermell. TEXT ORIGINAL EN CASTELLÀ

Nadia Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

140

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

MALIKA Malika, 31 anys, llicenciada. Resideixo a Rabat. Vaig néixer a Rabat i visc a Rabat. El Marroc és el meu país natal, del qual estimo la seva natura… Europa és un continent com els altres. Si tinc sort i visc bé amb les persones que estimo, per mi, és el paradís. Tinc por de no tenir sort en el futur. Estar bé, amb la meva família que estimo (i amb el meu futur espòs i amb els meus fills). 8 Blanc + rosa + turquesa. Remarco que el teu treball és molt interessant i el qüestionari també per ajudar-te a realitzar el teu quadre i per tal d’entendre’m l’estat psíquic.

1 2 3 4 5 6 7

TEXT ORIGINAL EN FRANCÈS

Malika Mixta sobre fusta - 80 x 80 cm

141

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

Entre el blanc i el negre, aquí i allí… el record, 2004 / 2005 Mixta damunt fusta segons grafologies del col·laboradors. 200 x 50 cm

142

Entre el blanco y el negro (Entre el blanc i el negre): Allí

Entre el blanc i el negre, aquí i allí… el record, 2004 / 2005 Mixta damunt fusta segons grafologies del col·laboradors. 200 x 50 cm

143

Lâ&#x20AC;&#x2122;autor, rentant-se la cara, 2004 Fotografia de Walter MartĂnez

Petites reflexions paral·leles o creuades Àlvar Calvet Penso que han de ser els altres —col·la boradors, crítics d’art, sociòlegs, etc.— els que parlin de l’obra d’un autor i, si cal, ens hi facin reflexionar. Ha estat durant la preparació de la maqueta prèvia al present volum que m’han convençut per a introduir-hi —tot i no estar convençut del tot— aquest punt. Considero que hi ha una sèrie d’elements que només es poden transmetre des de l’experiència directa i, per això, potser val la pena afegir-los com a complement de tot el que s’ha dit, tot i ser conscient de la dificultat de poder traduir en paraules unes imatges, unes sensacions, uns records i unes vivències.

Aproximació amb con-tras-tos de l’exposició Tras-toca-ments Mataró, 1998

Com heu pogut veure, ja des de l’inici, en gran part del meu treball hi ha hagut una implicació pedagògica que, amb el temps, s’ha anat interrelacionant amb un altre element: la implicació social, l’un ha acabat en metamorfosi de l’altre. De fet, la relació social i el contacte amb diversos col·lectius ha estat i és el motiu central d’aquest llibre; però, abans d’arribar-hi, deixeu-me que insisteixi en una sèrie de treballs dels quals ja se n’ha parlat, però que val la pena remarcar ja que han estat molt importants en l’esdevenir de la meva trajectòria. L’any 1997 el rerefons social emergeix en els meus treballs d’una forma molt més clara en els processos i també en els motius d’aquest, i la preocupació

Que llarga és l’espera, per a l’exposició Una casa molt particular. Mataró, 1998

145

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

pel fet artístic i per la seva desvinculació de l’espectador continua sent present en el concepte de les obres. Aquell any participo en l’exposició col· lectiva anomenada «Tras-toca-ments» a Can Palauet, de Mataró. Allí demano als visitants/espectadors que em realitzin una línia d’esquerra a dreta en un plafó de la sala. Mesos després, torno a ser convidat a participar a la mateixa ciutat en una exposició col·lectiva anomenada «Una casa molt particular»; el lloc era una antiga nau a punt d’ésser enderrocada. Ocupo unes antigues oficines per a fer-hi la instal·lació «Que llarga és l’espera»; en aquesta ja hi apareix un llibre —característica després de la major part dels meus treballs— on el visitant hi havia de reflectir les seves experiències personals entorn a una pregunta: «Has viscut mai una situació on t’hagi resultat llarga l’espera?»

Targetó (segons idea de Chema Novell) de l’exposició Rasca, rasca Sala H de Vic, 1998

a l’espectador amb el mateix títol de la mostra i que finalment va ser omplert de dibuixos i grafits diversos. Les obres disposades a l’interior de la sala també eren rascables… Tot girava entorn de l’espectador/visitant i de la seva contribució en depenia l’acabament de les peces, ja que ell havia de configurar-ne els elements formals tot rascant les obres. (Vegeu pàg. 29).

Un dels treballs realitzats el mateix any, conjuntament amb Jordi Abelló, és «Rasca, rasca», a la Sala les H de Vic, i que, personalment, va permetre introduir-me encara més en la interac ció amb l’espectador fins als seus propis límits. Després d’algun temps de proves, vam aconseguir una pintura que fàcilment s’escatés i que vam aplicar sobre elements de vidre i capses de metacrilat. Finalment, en aquesta exposició tot era rascable: la targeta d’invitació de l’exposició que hom havia de rascar per tal d’esbrinar-ne les dades, l’aparador de la sala on l’únic que hi figurava al principi era una crida

Dos altres projectes van influir en la direcció que em van situar directament enfront d’un treball amb un gran rerefons social: l’acció «Banquet Gegant» del 1997 i l’acció «Happy Birthday» del 1998. Ens hem d’intentar situar en tots els aspectes a la dècada dels noranta, en un moment en què encara no era gaire perceptible el

146

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

antigament, ens remetien als gegants, tot, però, en un intent de fer desaparèixer un problema (de rerefons racista o no) en aquell moment molt latent com era el fet de si una mòmia humana podia ésser exposada o no en un museu i alhora ser contemplada com un objecte qualsevol. El tercer plat potser és el que més transcendència tindria en treballs meus posteriors i va ser un castell de terrines de menjar blanc (postre típic de Reus) coronades per la torre del campanar de Sant Pere de la mateixa ciutat feta de sucre i que vaig decidir que fos transportat fins a la gran taula per persones de diversos indrets del món, de diferents races i també de religions diverses. (Vegeu pàg. 28).

fenomen migratori al nostre país i on s’estaven generant molts canvis en l’àmbit social. Al «Banquet Gegant», que fou realitzat per Antoni Miralda a Reus, hi vam col·la borar set artistes de la zona i cadascun de nosaltres hi vam contribuir amb la realització conceptual de tres plats per als gegants de la ciutat. Jo vaig realitzar tres plats per a la geganta mora. El primer consistia en un pastís de tres pisos decorat com un mantell de cuina de tela vichy, com el mateix mantell que vaig fer col·locar a la geganta mora a les mans com si fos un mocador. El segon va ser el negre de Banyoles a escala real i en xocolata, fent referències a les llegendes d’antropofàgia que,

L’any 1998 sóc convidat a participar en unes accions, la seu de les quals havia d’ésser un espai del Nucli Antic de la ciutat de Tarragona. Atesa la proximitat del meu aniversari, escullo la Casa Castellarnau de Tarragona per tal de

Interior del targetó per a la festa Happy Birthday Casa Castellarnau, Tarragona, 1998

Banquet gegant (amb Antoni Miralda) Reus, 1997

147

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

realitzar-hi el dia 17 de març la celebració d’aquest esdeveniment. Allí desenvolupo el concepte de ritual d’aniversari organitzant «Happy Birthday». Un dels rerefons de l’acció aquí també era social, ja que aquest palau seria ocupat durant unes hores per diferents persones de procedències ben diverses. Aquí, com en molts d’aquests esdeveniments, l’esfera privada i la pública es confonien. A més del mateix acte de celebració, hi va haver una sèrie d’elements i circumstàncies argumentals. Només hi podien assistir 33 convidats (el mateix nombre d’anys que celebrava) els quals havien rebut prèviament una targeta d’invitació a l’acte que anava segellada amb lacre i que va ser dissenyada tot inspirant-me en la tapisseria del saló noble. Com és lògic, hi va haver un intercanvi de regals; en el meu cas, oferia una bossa de paper estampada amb el mateix dibuix de tots els elements del ritual, a l’interior de la qual hi havia diversos objectes numerats i signats com ara serpentines amb textos escrits, fragments de les estovalles que es farien servir, etc. El pastís i tots els elements de la taula seguien el mateix disseny que les estovalles i amb els mateixos colors (blanc i vermell). Els elements del menjar també eren blancs i vermells i, així mateix, tots els convidats havien d’anar vestits de blanc i vermell. La drag queen que hi va actuar (Joan Morey, interpretant el personatge Fanny Confetti) també portava un vestit confeccionat amb la mateixa tela de les estovalles que hi

L’autor amb part dels obsequis com a resultat de l’acció Happy Birthday Casa Castellarnau, Tarragona, 1998

havia a la taula. A les 12 de la nit, es donà per finalitzada la festa i el que en va quedar fou una mena d’autoretrat configurat amb les restes de la festa, amb la documentació generada i amb els obsequis que portaren els convidats. (Vegeu pàg. 28). L’any 1998, a Cardedeu, presento una instal·lació dins la qual hi trobem una peça que ja s’ha comentat i és l’anomenada «Autoretrat». Per a la realització d’aquesta acció, vaig traslladar-me

Vista de l’exposició Cada home, un artista amb la peça central Autoretrat tapada. Cardedeu, 1998

148

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

per diferents indrets de Catalunya tot demanant a diversos artistes la seva signatura, és a dir, la realització d’una línia d’esquerra a dreta en una mena de porta de fusta. Els artistes van ser escollits o bé pel fet que eren amics o coneguts, o bé per casualitat, o bé perquè eren artistes amb una obra que tenia un interès especial per mi. (Vegeu pàgs. 14, 15, 16, 31, 40 i 43).

mi, i els vaig demanar la realització d’una línia amb pintura vermella d’esquerra a dreta i a través de dos plafons. La peça no està acabada i potser no s’acabarà mai per lògiques del temps i de l’espai. A la primera exposició on es va presentar, «Remember the souvenirs», a

Algunes obres, per raons diverses, no han pogut ser reflectides en aquest llibre ni han estat mai mostrades en públic. D’aquestes, n’hi ha una de la qual n’estic especialment orgullós i és el llibre amb enquestes anomenat «Visites», resultat d’uns cinc anys de feina. El llibre va ser col·locat a l’entrada del meu estudi de l’any 1997 a l’any 2002 i tothom que hi accedia havia de deixarhi les seves dades i realitzar-hi algun comentari, com, per exemple, la raó per la qual era allí.

Llibre de Visites a l’estudi de l’autor, 1998

Una altra obra de la qual sí que hi ha constància en aquest volum, tot i que només visualment, és l’anomenada «I remember you o Relíquia». Per a la seva realització, vaig intentar localitzar diferents persones que, en algun moment de la meva vida, van ser importants per

I remember you o Relíquia i fotografies de l’acció, 2001

149

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

Reus,es va col·locar al costat de dues peces més que s’hi relacionaven: «Souvenirs», una vitrina que contenia objectes relacionats amb les persones a les quals acabo de referir-me i «Remember», una col·lecció de retrats configurats a partir de fotografies de fragments de les mateixes línies que havien realitzat els col·laboradors de la primera obra i que jo havia continuat amb pintura a través del marc que les contenia, com a metàfora de les influències que ells i elles havien tingut en la meva vida. (Vegeu pàgs. 12, 13, 33 i 46).

remor de la foscor», que formava part d’un cicle anomenat «Por» al Centre de Lectura de Reus. De fet, el que vaig fer és explorar les meves pors. Els diversos plafons que la configuren van ser dissenyats per poder entrar i sortir fàcilment de la presó, on es va executar el resultat final mitjançant la col·laboració d’alguns interns. L’experiència va ser enriquidora, no només en aquesta primera incursió, sinó també en una segona tres anys més tard. De tot allò, en recordo realment la por experimentada, ja que hi ha molta literatura i mitologia entorn al món de les presons. Por que també ara tinc del fet que, per circums tàncies de la vida, hom pot esdevenir víctima o botxí. Tots els personatges van tenir un interès especial per mi, però, de tots ells, en recordo sobretot un parell: un noi jove empresonat per culpa de les drogues que només desitjava poder veure els seus paisatges del Delta de l’Ebre, i l’anomenat «home aranya» empresonat a causa dels robatoris comesos i que ell mateix em va explicar (pujava per les parets a qualsevol pis…); com a curiositat, aquest personatge només tenia un braç i l’altre era de goma i, a més, el tenia mig trencat. (Vegeu pàgs. 9, 12, 13, 20, 48 i 53).

L’autor, davant l’obra Víctimes i botxins Centre de Lectura de Reus, 2001

L’any 2004 tornaria a realitzar una segona incursió al Centre Penitenciari de Tarragona, però, en aquest cas, el tema central seria la reflexió entorn al paradís. Als interns, en aquest cas, sel’s faria contestar un qüestionari i seguidament visionar diverses imatges

Una de les peces més importants, reflectida en aquest llibre i que també ho va ser en la premsa, és «Víctimes i botxins». L’obra es va realitzar l’any 2001 per a l’exposició col·lectiva «La

150

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

blava en 3 idiomes. Una segona va riant, però modificada amb una mena de craqueladures o esquerdes sota el títol de «Tristes presentimientos de lo que ha de acontecer», va ser inclosa com a imatge a la revista «PHN», editada per Francesc Vidal el mateix any.

de representacions del paradís fetes a través de la història de l’art. El resultat de tot això també en serien les visions pictòriques pròpies de cadascun dels col·laboradors. (Vegeu pàgs. 20 i 54). L’any 2002, es planteja el primer transvasament nacional d’aigua de l’Ebre i, com a conseqüència, es funda la Plataforma en defensa de l’Ebre, la qual cosa va motivar que en realitzés una acció. La meva aportació en aquest conflicte va ser l’execució de «Línia blava o aigua de l’Ebre», edició de 1000 cartells, on es reproduïa a manera d’imatge una línia molt gestual de pintura blava. Els cartells, que el públic podia endur-se, van ser disposats damunt una peanya a l’exposició «Remember the souvernis» a Reus. A mesura que transcorrien els dies, com la metàfora que significava, la peanya va anar buidant-se. D’aquesta mateixa obra, se’n van fer dues variants: una primera, molt similar, que va ser reeditada un any després per a la Biennal de Vic, on va ser exposada com a projecte seleccionat i que constava de la frase línia

«American friends as artists», va ser una acció realitzada a la zona de Califòrnia i Napa Valley, als Estats Units d’Amèrica del Nord, a les acaballes del 2000 i principi del 2001. Com que l’experiència va ser totalment nova i diferent, se’m fa molt difícil parlar-ne en quatre línies. No havia viatjat mai sol a un país estranger, tot i que allí m’esperava un amic americà. A l’avió ja vaig fer coneixences i, de fet, allí ja hi vaig aconseguir un primer col·laborador, persona entranyable que em va acompanyar fins a l’últim minut de la meva arribada, ajudant-me, fins i tot, en els tràmits de duana, que van ser durs. Arribat als Estats Units. vaig comprovar algunes dificultats en l’entrada, ja que em van demanar el passaport —no es creien que el meu passaport fos un passaport de veritat o bé tot allò només consistia en una estratègia per a fer-me posar nerviós—; finalment, vaig treure el meu DNI i em van deixar l’accés lliure. Un cop a San Francisco, els dies transcorrien d’experiència en experiència: contemplar els paratges que sortien en milers de pel·lícules (Vértigo, etc.), el Museu d’Art Modern, els gratacels, les pintures inspirades en els murals de Diego Rivera, la Badia, el

Línia Blava o aigua de l’Ebre Edició de 1000 cartells, 2002

151

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

famós pont Golden Gate, els diversos barris de la ciutat (el xinès, el japonès, el districte financer, el Castro, el barri rus, el Haight, etc.), assistir a projeccions de cinema en sales on els americans blancs es posaven al davant i els llatins es posaven al darrere (suposo que per afinitats), etc. Allí vaig poder assistir a una recepció de l’alcalde de la ciutat, col·laborar en el guarniment per a la festa de fi d’any d’un dels hotels més filmats de San Francisco, entrar amb contacte amb gent de diferents estaments socials —dels més burgesos als que no ho eren tant—, etc. Però feia molt poc que havia arribat de l’Índia i el que més em va impactar, per contrast, fou la misèria amb què viuen molts americans, ja que en cada plaça i en quasi cada carrer hi residia un grup de homless; tot i això, em passejaven en un descapotable amb seients de pell blanca i quasi cada dia tenia un sopar en una casa particular diferent o una festa on anar. No vaig parar de treure’n conclusions: que la gent que coneixia eren persones obertes —almenys d’entrada— i molt educades; que la joventut hi té un lloc molt important, però que no podies aturar-te o et quedaves fora aviat, ja que no és un lloc pensat per a la tercera edat (una tercera edat sense recursos; que el que vaig veure era un món superficial, però viu, molt viu… Els Estats Units és (o era) un país d’excessos i contradiccions absurdes, ja que passaves perfectament de veure un plat ple de cocaïna davant de tothom en una discoteca, a observar

Fotografies fetes per l’autor vinculades al seu entorn durant la seva estada a San Francisco

152

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

Fotografies fetes per l’autor vinculades a les seves vivències i de diversos indrets, durant la seva estada a San Francisco i Napa Valley

153

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

aspectes, és fabulós i, evidentment, un gran referent. De tota l’experiència —i, encara més, a través de les entrevistes realitzades—, en vaig treure milers de conclusions i en vaig poder fer una mena de retrat dels americans: dels 67 americans entrevistats, només un 15%-20% en tenia la nacionalitat i només dos ho eren de més d’una generació (un d’ells de 4a generació). Vaig observar-ne també una profecia i és la que un dels entrevistats em va escriure: «Per a nosaltres, ara comença una època fosca…» Cal recordar que feia molt poc que George Bush havia estat nomenat president del país. (Vegeu pàgs. 21, 32, 58, 64 i 65).

com algú havia de fumar una cigarreta d’amagat en un racó. De fet, tot em sorprenia: el menjar, les botigues, els carrers, els transports públics, la calma que es respirava en una ciutat tan gran, la confluència de tantes races i cultures (quan aquí, a Europa —Catalunya—, quasi no es parlava d’immigració), els jardins, els boscos, els fabulosos paratges, la cultura, la qualitat de vida i l’arranjament dels carrers, etc. La meva experiència va continuar per la Vall de Napa: els camps de vinyes semblaven jardins, les cases semblaven pessebres guarnits pel Nadal, tot era d’un nivell extraordinari, tot i que moltes coses d’un gust molt dubtós. A Napa Valley, vaig residir en un ranxo que estava al costat mateix del famós ranxo que sortia en una sèrie americana de televisió que ens passaven aquí a finals dels setanta. Allí, s’hi va organitzar una fabulosa festa de fi d’any. El dia de la fi del mil·lenni van començar a comparèixer americans arribats de diversos indrets del país: actors de la televisió, actrius i actors del porno americà, propietaris de bodegues, artistes, metges, treballadors normals i corrents, empresaris, famílies convencionals, col·leccionistes d’art (un d’ells tenia un parell de Warhols al menjador del ranxo del costat), arquitectes, propietaris de restaurants, dissenyadors, etc. A partir d’aquell moment, hi va haver un abans i un després en relació amb la meva visió dels Estats Units, un lloc que no tenia ganes de veure i que, en canvi, ara considero que, en molts

«Somnis paral·lels», realitzada l’any 2002, va significar potser també l’exploració d’una altra de les meves pors, por del tancament i també por de la pèrdua del propi jo, tal com el conec. A l’Institut Pere Mata de Reus, vaig conèixer 10 persones que patien

Detall de l’obra Somnis paral·lels, 2002

154

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

esquizofrènia. L’experiència va ser difícil, burocràticament, i dura en tots els aspectes. De tot allò i amb el temps, n’he pogut treure algunes reflexions: que algunes pors portades al límit ens poden situar i, de fet, ens situen al marge de la realitat (almenys d’aquella que creiem que ho és i que actua com a norma); que les coses que tothom té i són, més o menys, habituals a la vida poden representar somnis per a qui no les té o sap que no les pot tenir mai. Mitjançant les entrevistes, vaig observar això mateix, que somni i realitat es confonen i es creuen constantment, el que pot ser un somni per a un esquizofrènic pot esdevenir normal per a algú que no pateix aquesta malaltia. (Vegeu pàgs. 9, 70 i 73).

Detall de l’obra Dones, el record, 2002

«RED, Red, ret», de l’any 2003, significà com a experiència una de les ac cions més divertides i que recordo amb estima; tot i això, potser va ser la més difícil d’execució, ja que, fins i tot, vaig haver d’ajornar-ne tres mesos l’exposició. El treball va consistir en la realització d’una entrevista a 10 professionals del sexe, als quals demanava que vinguessin al meu estudi per a pintar-me una línia amb pintura vermella en un plafó blanc. Els inicis del treball van ser durs —com ja he apuntat—, a causa, sobretot, de la dificultat prèvia de trobar col·laboradors: trucades als anuncis de pàgines de relax, incur sions als prostíbuls de la ciutat, visites a sex shops, etc. Fins que, finalment, vaig poder contactar amb Bibian Norai, una porno estrella que, d’alguna manera, em va començar a obrir les portes. Fins aquell moment, tot eren evasives, quedar amb persones que no apareixien, sol·licitud de diners per a les col·la boracions, fins i tot, algunes persones

«Dones», de l’any 2002, va ser una introspecció en el meu entorn femení: la meva mare, la meva germana, les meves amigues, un entorn que, d’altra banda, ha anat reconfigurant-se i, potser avui, en lloc de 10, serien 20 les dones que hauria escollit o potser no serien les mateixes. El curiós d’aquest treball i que em va sorprendre va ser el fet que la majoria de les dones entrevistades (8 de les 10) es definiren com a mares i així ho van fer constar al llibre o, en algun cas, va ser un comentari al marge, tot i que algunes d’elles no ho fossin. Si intento buscar trets característics i definitoris de totes elles, sobretot, en destacaria el seu caràcter, la sinceritat i la força emprenedora. (Vegeu pàgs. 13, 66 i 69).

155

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

com, de fet, ja s’ha demostrat, ja que ha sortit en programes de televisió, ha dirigit pel·lícules i programes televisius, etc. Per ella, el sexe és «com llàgrimes de líquid dolç». Trobar l’Anna (un dels seus noms) va ser tota una experièn cia, ja que em va acompanyar durant el mes i mig que aproximadament va durar l’acció i em va permetre contactar amb la majoria dels col·laboradors i col·laboradores, amb la quotidianitat de cada dia quedàvem a l’hora de dinar, amb cafè i copa, i gelat amb bengales (pagava jo, és clar!). L’Anna és un personatge curiós amb qui vaig poder conèixer molts detalls i situacions concretes del món de la prostitució: experiències que no explico per no ferir la sensibilitat (moltes d’aquestes dures i morboses i que se succeeixen sobretot a la nit, enmig de la solitud), dels seus clients, la majoria dels quals, evidentment, amb dobles vides, etc. Ella em va dirigir en la realització del meu quadre (el seu retrat), tot dient-me que el tipus de vermell havia de ser com el del seu pintallavis, com el del seu pintaungles, com el del seu cotxe. A les respostes, l’Anna no va ser gaire honesta, ja que em va escriure com a resposta que es dedicava a donar classes d’anglès i que era venedora de productes de bellesa. La seva resposta a la demanda de com pintaria el sexe, va ser fabulosa: «com una corona de cors al cel». L’Azahara, una altra prostituta, també em va impactar, però per altres raons: la seva joventut, el seu propi aspecte —li faltaven algunes dents—, la seva simplicitat

demostraven desconfiança, ja que pensaven que tot allò podia consistir en una mena de joc sexual. D’entrada, en volia la paritat, és a dir, un tant per cent dels representants de cada sexe (homes x homes, dones x dones, homes x dones, dones x homes, transsexuals, transvestits, etc.); però, finalment, em vaig conformar amb la representació que vaig trobar: una porno estrella, un home per a homes, un home per a dones i la resta, dones per a homes. Eren de diverses edats, dels 18 als 45, i amb vides totalment paral·leles. Com he esmentat abans, Bibian Norai va ser la primera, va venir amb el seu fill i el seu representant —en aquell moment, també marit—, venia cansada i em digué que acabava d’arribar de Barcelona de fer un rodatge (li havia tocat fer ràpel per unes parets… i el final, ja sabem com acaba). La Bibian em va impactar: fina, educada, guapa, intel·ligent…

Detall de l’obra Sota el fil d’Ariadna de la sèrie RED, Red, ret, 2003

156

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

tancava amb clau, durant les nits, a la meva cambra i com els crits desesperats de dolor ho envaïen tot. Recordo també Benito, el qual l’últim dia es va atrevir a preguntar-me si jo tenia quelcom a veure amb la Seguretat Social. Recordo Rafael, la família del qual ja no en volia saber res d’ell des de feia molt de temps, a causa de la seva destrucció per l’addicció a l’alcohol. Juan, un altre intern, era una persona tranquil·la i afable, però amb grans problemes psicomotrius, conseqüència de les diverses addiccions al llarg de la seva vida. José Maria era un noi ja desintoxicat des de feia temps, el qual em va explicar que una de les coses que li feia més pena recordar d’aquell període obscur —de la seva dependència— era com arribava a prendre els diners de la guardiola del seu fill per a poder obtenir cocaïna. Francisco era molt introvertit, però amable, i, després de la seva assistència al taller de pintura, va

i el seu somni: «Viatjar algun cop a la vida a Madrid, per exemple, acompanyada d’un futur marit i dels seus fills»… La veritat és que, a tots ells i a elles, els recordo amb afecte, entre altres raons perquè es van implicar fins al final, fins i tot el dia de la inauguració: em van fer anar a un sex shop per a comprar-se roba i poder lluir-la aquell dia i, a més a més, es van dedicar a atendre els convidats en tot moment oferint un record de marxandatge —un bolígraf— personalitzat per a l’ocasió. (Vegeu pàgs. 12, 21, 39, 74 i 76 a 89). «Heaven» (el cel / paradís) va ser un projecte que vaig poder realitzar, l’any 2003, gràcies a l’ajut de José Carlos Suárez, que em va posar en contacte amb Carlos Pareja, director d’un centre de desintoxicació de Los Palacios y Villafranca, a Sevilla. Allí vaig residir durant uns 10 dies amb els interns. De fet, viure i conviure fora del context habitual, ja en si mateix, significa una forta experiència. El tema plantejat fou el «paradís» i, sobre aquest tema, vaig anar desenvolupant diversos apartats que vam anar treballant durant aquells dies: la teoria del color, la pintura i llurs possibilitats tècniques, les representacions del paradís a través de la història de l’art, etc. D’aquella estada, en recordo una sèrie d’anècdotes. Em va causar una forta impressió fer el seguiment de l’arribada al centre i el conseqüent procés de desintoxicació —en aquest cas de l’heroïna— d’un noi jove anomenat El Fali. Recordo com em

Detall de l’obra El Paradís segons José María de la sèrie Heaven, 2003

157

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

proposo contactar amb 10 immigrants marroquins que visquessin a Europa (Catalunya) i amb 10 marroquins que visquessin al seu país d’origen. Així, doncs, vaig haver d’anar un parell de cops al Marroc: en el primer viatge, em va costar molt poder contactar d’una forma seriosa amb persones del país, ja que era vist com un turista; durant el segon viatge, en canvi, ja havia establert prèviament els contactes i la situació fou més fàcil. Tots els personatges entrevistats mereixen una línia, tant els d’aquí com els d’allí, però intentaré concretar-los amb experiències basades en el record. Aquí (Catalunya), entro en contacte amb una gran diversitat d’immigrants —alguns d’ells ja nacionalitzats— marroquins: uns eren persones amb una gran cultura; uns altres estudiants universitaris; altres eren dones tradicionals; algunes, dones modernes ja perfectament adaptades a la nostra cultura; també vaig entrar en contacte amb homes la tasca dels quals estava directament lligada al tema del món àrab i de la immigració (però des d’aquí); altres van ser persones amb por d’identificar-se, etc. Recordo perfectament els següents col·laboradors (aquí): la Nabila, persona amorosa i educada que parla un català perfecte i totalment integrada; l’Alí, resultat de l’encreuament d’ambdues cultures (la marroquina — per part del pare— i la catalana —per part de la mare—), l’Abdellah, professor d’àrab per als nens nouvinguts, etc. Allí (el Marroc), l’experiència va significar entrar en contacte amb un país i una

aconseguir representar amb pintura allò que realment pensava. Pepe, que ja tenia alguna mínima experiència com a pintor, va ser potser un dels que més es va lluir en la seva representació del paradís. Recordo també com un d’aquells dies vaig tenir la necessitat de desconnectar i fugir, per la qual cosa em vaig dirigir a Cadis, a veure el mar, on casualment vaig entrar en contacte amb un espai d’Art Contemporani que em va significar la meva exposició següent: «Entre el blanco y el negro: aquí y allí», que fou el nou tema a plantejar-me, la immigració. Mesos després, l’exposició «Heaven» va ser inaugurada a Tarragona i, posteriorment, a Los Palacios (Sevilla). El dia de la inauguració a Andalusia, vaig saber que, de les set persones amb qui havia compartit l’experiència, quatre havien tornat a caure en les seves addiccions. (Vegeu pàgs. 8, 11, 90 i 94 a 105). «Entre el blanc i el negre: aquí i allí», va ser una sèrie plantejada per a ser exposada al Baluarte de la Candelaria a Cadis, un espai fabulós davant del mar per la qual cosa no podia plantejar-me cap altre tema que no fos el de la immigració. Era el primer cop a la meva vida que visitava la costa sud d’Espanya, tan propera al Marroc i en un punt on tots sabem que és freqüent que hi apareguin cadàvers i pasteres. Em vaig plantejar una pregunta nova en el meu treball: per què algú pot ser capaç d’arriscar la seva vida per a venir a Europa? A partir d’aquesta inquietud, em

158

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

cultura totalment diferents. Recordo perfectament i amb força detalls tots els col·laboradors (allí): l’Omar, un guia de la ciutat de Fez que ens va deixar abandonats al mig de la gran casba; el Comerciant d’Er Rassidia, la persona més tancada de totes les que vaig poder conèixer i amb qui vaig tenir moltes dificultats per a comunicar-m’hi, ja que ni tan sols parlava francès; l’Alí, amb qui vaig passar, conjuntament amb altres amics, una festa de fi d’any enmig del desert i que, posteriorment, he sabut que s’havia traslladat al nord de Catalunya; l’Ismaïl i el seu germà Hakim, ambdós d’Erfoud, amb qui vaig passar dies entranyables i plens d’hospitalitat, cosa que em van permetre conèixer de ben a prop la realitat de la vida a l’interior de les antigues casbes de fang. Conèixer l’Abderrahman —que, a més de professor a la Universitat de Tetuan i director de la revista Cuadernos del Norte, va

ser el traductor a l’àrab d’algunes obres de Juan Goytisolo—, no només em va impactar, sinó que em va servir per aprofundir en una altra realitat del país i de la seva cultura, en un Marroc modern; la seva dona, Soumaya, dirigia una empresa tèxtil on només hi treballaven dones. La Samira, germana de l’Abderrahman, havia estat residint durant anys al nostre país —però tenia molt clar que preferia viure al seu propi país, tot i tenir-hi menys opcions laborals i econòmiques—. Recordo l’entrevista amb Mustafà, en una platja propera a Tetuan. Ell és un intel·lectual marroquí que —per certes qüestions impossibles de raonar— em va produir certa por per la seva manera de ser; malgrat això, ha estat un dels personatges que més he retratat i dels que més he aprofondit. La Nàdia és una dona d’això que en denomino el Marroc modern, i la seva tasca consisteix a ajudar dones que sofreixen

Detall de Ahmed,de la sèrie Entre el Blanco y el Negro, 2004 (aquí)

Detall de Mustafà,de la sèrie Entre el Blanco y el Negro, 2004 (allí)

159

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

mar Mediterrani), a Tarragona (una part de les peces), a Cambrils, a Vigo (una part de les peces), a Palma de Mallorca (una de les peces), etc. Una variant, Mustafà I, es troba exposada permanentment a la Fundació Vila Casas de Barcelona. (Vegeu pàgs. 8, 10, 21, 109, 113 a 143 i 171).

maltractament i reconduir-les a diversos pisos amagatall situats en diferents indrets del país. La Malika, la vaig conèixer a Rabat, previ contacte per correu electrònic; recordo com en el lloc de la cita a Rabat em vaig passar tota l’estona de l’espera preguntant a totes les noies que passaven pel meu costat si eren la Malika, ja que no la coneixia encara físicament; la majoria d’elles anaven tapades amb mocadors al cap. Quan finalment va aparèixer, em va sorprendre molt la seva indumentària totalment moderna (europea) i el fet que fos estudiant de dret en un país on el futur de les dones treballadores és encara un tema pendent i, com ella mateixa em va manifestar, possiblement mai no podria exercir la seva professió en el seu país (ja que certs llocs de treball encara avui són destinats als homes i una dona, per una qüestió purament cultural, potser no aconseguiria la credibilitat requerida). Aquesta sèrie —sencera o parcialment— ha estat finalment exposada en diversos indrets: a Cadis, per on va ser creada, a Jerez de la Frontera, un parell de cops a París (un d’ells en una col·lectiva entorn al tema de l’intercanvi cultural i mestissatge), a Barcelona (en una col·lectiva el tema de la qual era el

Un dels meus darrers treballs, en relació amb aquest aspecte social al qual es refereix el present llibre, tot i que no queda reflectit aquí, ha estat per a una col·lectiva itinerant anomenada «Barbi versus Barbi». La meva obra, en aquesta exposició, s’ha centrat en una reflexió feta a l’entorn de la famosa nina americana, on diverses dones han respost el que va significar o significa, per elles, aquesta nina o el que és el mateix, què representa per elles la paraula barbi. Com a acompanyament de les entrevistes, vaig editar uns cartells on hi apareixen impreses diverses estampes d’algunes santes conegudes, on la cara de la nina havia substituït la d’aquestes i que el públic pot agafar-ne i alhora retallar-ne les estampes. També vaig realitzar una escultura vestint la nina com una mare de déu i anomenant-la Barbi paradise.

160

Petites reflexions paral·leles o creuades - Àlvar Calvet

Fotomuntatge fet a partir de la peça Barbi paradise i els cartells. 2007

161

ACTIVITAT ARTÍSTICA DE L’AUTOR ÀLVAR CALVET neix a Tremp, Lleida, el 1965. Viu i resideix a Tarragona des del 1976.

EXPOSICIONS INDIVIDUALS (des del 1994) 2008 – «Línies creuades i records», Tinglado 1, Moll de Costa, Port de Tarragona. - AQUÍ I ALLÍ (entre el blanc i el negre), Sala Àgora, Cambrils. 2005 – «Entre el blanco y el negro, (Allí)», Campus Universitario la Merced, Jerez de la Frontera. - «Entre el blanco y el negro (Aquí y Allí)», Baluarte de la Candelaria y Sala Paréntesis, Cádiz. 2004 – «Heaven» al Centro Cultural de Los Palacios y Villafranca, Sevilla. «Pensar en rojo», al Museo de Sîyasa, Cieza, Múrcia. 2003 – «RED, Red, Ret», Antic Ajuntament de Tarragona. - «Heaven», al Museu d’Art Modern de Tarragona. 2002 – «Remember the souvenirs», Sala Reus (maig 2002). 2001 – Acció: «Every man an artist» -My american friends as artists-, San Francisco, Ca, USA. 1998 – Acció: «Happy Birthday», a la Casa Castellarnau de Tarragona. «Cada home, un artista», Capella Sant Corneli, Cardedeu. 1996 – «Redundàncies, contradiccions i errors», a la Galeria Moret, Reus. 1995 – «Ordits», a Can Xarracan, Montornès del Vallès, Barcelona. 1994 – «Toqueu-ho si us plau», a l’Escola Taller d’Art de Reus.

Cartell de l’exposició Entre el blanco y el negro, 2005

Cartell de l’exposició RED, Red, ret, 2003

EXPOSICIONS COL·LECTIVES (des del 1994) 2009 – ARTEVIGO, amb la Galeria ARTGN a Vigo (Pontevedra). - Exposició al Casal Sollerich de Palma de Mallorca com a Finalista del Premi Ciutat de Palma «Antoni Gelabert» d’Arts Visuals 2008. - VEUS INTE RIORS, Ca l’Arenas, Mataró - BARBI versus BARBI, a Cal Massó, Reus. «CADÀVERS EXQUISITS», Torre Vella de Salou, Tarragona. 2008 – Biennal d’Art 2008 XXXVI Premi Tapiró de Pintura, Museu d’Art Modern, Tarragona. - Exposició i 2n Premi Adquisició a ART.VO, Cergy-Pontoise, França. Seleccionat per a la Biennal internacional «CROISEMENTS CULTURELS ET MÉTISSAGE DANS L’ART ACTUEL», Espaces des Clandres, Eragny sur Oise, París, França. - BARBI versus BARBI, Campus extens de la URV (Antena del Coneixement), Salou. - Participació a ART. VO., Troisième Foire d’Art Actuel en Val d’Oise a Cergy-Pontoise, França. 2007 – BARBI versus BARBI, als Serveis Territorials de Cultura i Mitjans de Comunicació, Tarragona. - BARBI versus BARBI, als Museu de l’Ebre, Tortosa. 2006 – XILOGRAFIES PER A KÀTIA, Antiga Audiència, Tarragona. - Premi Especial de l’Ajuntament de Vila-seca a la III Biennal Internacional de Gravat Contratalla. - XXXV Premi Tapiró de pintura, Museu d’Art Modern de Tarragona. - Seleccionat al IV Premi Salou de recerca pictòrica. - Col·lectiva a la Galeria Art et Paix de París, França.

163

Cartell / obra Santoral Barbi like a virgin, 2007

Katia, gravat, 2006

Activitat artística de l’autor

Sense títol, per a La Imatge interpretada, 2005

Dori, peanya, marc, pintura i fotografia, per a Umbrogafies, 2002

Imatge Salut, amor i disseny, 2006

Portada per a Cosmovisió, 2001

2005 – Sel·lecionat al Premi Ciutat de Palma, Antoni Gelabert de Pintura, Casal Sollerich, Ajuntament de Palma de Mallorca. - «LA IMATGE INTERPRETADA», Tinglado 4, Moll de Costa, Port de Tarragona. - Seleccionat al III Premi de Pintura Contemporània de Torroella de Montgrí, Girona. - Biennal Art Mar (Biennal de la Mediterrània), Museu Marítim, Barcelona. - Premi Adquisició Ciutat de Reus amb adquisició d’obra per al Museu. Exposició a la Sala Reus. 2004 – «CADÀVERS EXQUISITS» al MAMT, Tarragona. - XXXIV, Premi Tapiró de Pintura, Museu d’Art Modern de Tarragona. - «TRAJECTES», a la Galeria Artloft, Reus. - Col·lectiva Galeria Tau, Tarragona. 2003 – Seleccionat a la Biennal de Vic, Sala H. - Biennal de Valls, Museu de Valls. 2002 – «UMBROGRAFIES», Palau Bofarull, (abril 2002). - Obra gràfica, 1993-1997. Biblioteca Nacional, Madrid. - Accèssit al XXXII Premi Tapiró de Pintura,Museu d’Art Modern, Tarragona. - I Biennal Internacional de Gravat, Contratalla, Barcelona i Tarragona. - 2n Premi de Recerca Pictòrica, Salou. 2001 – «LA REMOR DE LA FOSCOR», Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus dins el cicle POR, amb la peça «Víctimes i botxins». - UN MILIÓ D’ARTISTES, a La Xina ART, Barcelona. - Seleccionat a la Biennal de Valls, Premi Guash Coranti. - Exposició efímera al Palau Bofarull, Reus. - Biennal de Valls, Premi Guash Coranti. 2000 – «NARCÍS LI DEIEN…» Col·lectiva al Centre Cívic «Mas Abelló» de Reus. - Seleccionat a la Biennal d’Art, XXXII Premi Tapiró de Pintura de la Diputació de Tarragona. - Seleccionat al 1r Premi de recerca pictòrica, Salou. 1999 – «RASCA, RASCA», a la Sala H de Vic, (Àlvar Calvet i Jordi Abelló). - Fundación Rodríguez-Acosta, Granada i Madrid. - «INTERACCIÓ», al Centre Cívic «Mas Abelló» de Reus. - «LLIBRES D’ARTISTA» a l’Escola d’Art de Tortosa. - Esteban Duran Show Room, Tarragona. 1998 – «LA IMATGE PRÒPIA». Museu d’Art Modern, Tarragona. - «BANQUET GEGANT» amb Antoni Miralda a Reus. - Seleccionat en el XXXI Premi Tapiró al Museu d’Art Modern de Tarragona. - Seleccionat per a l’exposició en laTriennal de Grabado, organitzat per Caja de Asturias, al Palau de Revillagigedo, Gijón. 1997 – «TRAS-TOCAMENTS», a Can Palauet, Mataró. - «UNA CASA MOLT PARTICULAR», Mataró. 1996 – Seleccionat en el XVI Saló d’Arts Plàstiques, de Reus. - Exposició al Palau Bofarull d’artistes de la Galeria Moret, Hona Reus-96. - Col·lec tiva de gravat al Palau de la Diputació de Tarragona. - Menció d’honor, en el XXX Premi Tapiró de Pintura i, exposició al Museu d’Art Modern de Tarragona. 1995 – PRIVACITAT/AFILIACIÓ, a la Sala Fortuny del Centre de Lectura de Reus. 1994 – Col·lectiva (Stampa) a l’Ateneu Ferrolan, El Ferrol, La Corunya. - «ELEGIES DE BIERVILLE», exposició dedicada a Carles Riba, FAD, Barcelona. - Facultat de Ciències de l’Educació i Psicologia de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. - Seleccionat en el III Concurs internacional de Minigravat «Cidade de Ourense» i exposició itinerant per Galícia. - Exposició col·lectiva de petit format, a «Can Xarracan», Montornès del Vallès, Barcelona. - Seleccionat en el XV Saló d’Arts Plàstiques Ciutat de Reus.

164

Activitat artística de l’autor

ALTRES 2008 – Obtenció de la Beca «Carles Mani d’Arts Visuals» de l’Ajuntament de Tarragona. - Text per al catàleg «Processos» dels Serveis Territorials de Cultura, Tarragona. 2007 – Text per al catàleg «Reincidir en les ombres», per als Serveis Territorials de Cultura a Tarragona. 2006 – Imatge per a la publicació: «Salut, amor i disseny», pel 22 aniversari de Gràfica Publicitària a l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona. - Imatges pel Proxecto Meiga del Centro Galego de Arte Contemporánea de Santiago de Compostela, Galícia. - Text per al càtaleg «Membrana» de Roger Caparó, Antic Ajuntament de Tarragona. - Text per al catàleg, «Xilografies per a Kàtia», Antiga Audiència, Tarragona. - Text per al catàleg d’Ángeles Yesa. - Obra gràfica i pintura per al Salón de San Miguel de Arcos de la Frontera, Cádiz. 2005/06 – Disseny dels fulletons i cartells per a la programació dels concerts de l’Orquestra XVI-XXI de la URV. - Premis Reus d’Arts Plàstiques amb adquisició de l’obra «Records Presó..i III». - Premi especial de gravat de l’Ajuntament de Vila-seca i Contratalla, Tarragona. - Text per al catàleg «La imatge interpretada», Tinglado 4, Moll de Costa, Port de Tarragona. 2004 – Dirigeix el Taller «Introducció al gravat de petit format» per a la Fundació La Caixa a Tarragona. - «Premi-Beca a Projectes Culturals», Ciutat de Tarragona. - Text per al catàleg «De-construccions», Tinglado 4, Moll de Costa, Port de Tarragona. 2003 – Realitza el taller «Heaven» a l’Escola de vida a Los Palacios. - Imatge «Tristes presentimientos de lo que ha de acontecer o línia negra o aigua de l’Ebre» per a la revista PHN, Reus. - Dissenya (amb Òscar Vives) el fulletó per al musical «Kiss me Kate» produït per l’Ajuntament i el Conservatori de Música de Tarragona, dirigit per Ferran Madico, per al Teatre Metropol de Tarragona, el Fortuny de Reus i l’auditori Pau Casals del Vendrell. 2001 – Imatge per al llibre «aDona’t», editat per la Secretaria de polítiques d’igualtat del PSC de Tarragona. - Realització de la portada del llibre «Cosmovisió» de Julià Talaya, editat per Cossetània Edicions. 1996 a 1998 – Imatge «ENCARA NO HE APRÈS A COSIR» per a la Revista «Peus de Porc», obra interactiva per a la revista «ASTERIÓ» i imatge «REFORMES», per a la Revista «CAOS», totes de l’Escola Taller d’Art i Disseny de Reus.

Imatge Encara no he après a cosir… per a la revista PEUS DE PORC, 1996

Imatge Reformes per a la revista CAOS, 1998

ESTUDIS 1990, Llicenciat en Belles Arts per la Universitat de Barcelona. 1991/93, Gravat a l’Escola d’Arts i Oficis de Tarragona. 1989, C.A.P. per la Universitat Politècnica de Barcelona. 1989, Curs d’Instal.lacions escultòriques amb materials reciclats, per Jean-Michel Barreaud, a l’Escola d’Art de Reus. 1992, Processos d’estampació, per l’ICE de la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona. 1993, «CROMOS Y PEONZAS» Taller amb Eva Lootz a ARTELEKU,Donosti,Guipuzcoa. 1994, Tècniques d’imitació, a l’Escola d’Art de Reus. 1994, Taller amb MITSUO MIURA, a Arteleku. 1995, QUINZENA D’ART DE MONTESQUIU. 1997, «FOOD CULTURE MUSEUM: Reus, París, Londres», organitzat per la QUAM, taller amb Antoni Miralda, Reus. 1998/99, Cursos de Doctorat (Desplaçaments del llenguatge de la pintura) per la Universitat de Barcelona. 2001/2002, Disseny gràfic a les Escoles d’Art i Disseny de Vilanova i la Geltrú i la de Tarragona.

165

OBRES EN MUSEUS I CENTRES D’INTERÈS Ajuntament i Universitat de Cádiz. Museu de Sîyasa, Cieza, Múrcia. Museu Municipal d’Ourense, Galícia. Museu de Valls, Col·lecció «Daniel Giralt-Miracle». Ajuntament de Tarragona. Centre de Lectura, Reus, Tarragona. Museu d’Art Modern, Tarragona. Biblioteca Nacional, Madrid. Patronat de Cultura de Mataró, Barcelona. Fundació Vilacasas, Barcelona i Torroella de Montgrí (Girona). Ajuntament de Reus: Museu Comarcal. Ajuntament de Reus: Crematori Municipal. Fundació Universitat Rovira i Virgili, Tarragona. Fundació «Núria Viusà», Andorra. Ajuntament d’Alforja. Ajuntament de Los Palacios i Villafranca, Sevilla. Col· lecció Art.VO, Cergy-Pontoise, França. Fons d’Art de l’Autoritat Portuària de Tarragona.

Bibian II, 2003 Museo de Sîyasa, Cieza 100 x 100 cm

Mustatá III, 2003 Fundació Vila Casas 200 x 200 cm

Benito II, 2004 Fons d’Art de la URV 80 x 80 cm

Sense títol, 2004 Fons d’Art del Port de Tarragona 80 x 80 cm

Records presó I, 2003 Museu d’Art Modern de Tarragona

BIBLIOGRAFIA CATÀLEGS 1986 – Catàleg del Premi de Pintura Jove «Ciutat de Terrassa», publicat per Amics de les Arts, Terrassa. 1990 – Catàleg SALOQUIA-90, editat pel Patronat del Castell-Monestir de Sant Miquel d’Escornalbou. 1991 – Catàleg de l’Exposició Tor-kul a la Sala «Atrium» de l’Escola d’Art de Tarragona. 1992 – Catàleg del XXVIII Premi Tapiró (Biennal d’Art), Diputació de Tarragona. - Octubre 1992: Catàleg col·lectiu Stampa al Centre Artístic Sant Lluc. 1994 – Catàleg de l’Exposició «Toqueu-ho si us plau», a l’Escola-Taller d’Art amb text «El fragment únic», d’Assumpta Rosés, Reus. - Catàleg del III Concurso Internacional de minigravado «Cidade de Ourense». - Catàleg dels Premis Nacionals d’Arts Plàstiques Ciutat de Reus. 1995 – Catàleg de l’exposició Privacitat/Afiliació, Centre de Lectura, Reus. 1995/96 – Catàleg dels XVI Premis Nacionals d’Arts Plàstiques Ciutat de Reus. 1996 – Catàleg del XXX Premi Tapiró (Biennal d’Art), Museu d’Art Modern i Diputació de Tarragona. - Revista «Peus de Porc», imatge «Encara no he après a cosir», publicada per l’Escola d’Art de Reus. 1997 – Catàleg Tras(to)caments, Reus-Mataró, Centre de Lectura de Reus, IMAC de Reus i Ajuntament de Mataró (Can Palauet). Text: Tras(to)caments, 3 propostes, 1 precisió. Aureli Ruiz. - «Art-Tàrraco», catàleg de l’exposició a l’Antic Ajuntament de Tarragona. 1998 – Revista Caos, imatge «Reformes», edita Escola d’Art i Disseny, Reus. - Catàleg «Cada home, un artista», Sant Corneli Art. Cardedeu. Text de Glòria Cot. - Catàleg de la Biennal d’art de Tarragona, XXXI Premi Tapiró de Pintura. - Catàleg de la II Triennal de Arte Gráfico (la estampa contemporánea), Palacio de Revillagigedo, Gijón. Caja de Asturias i Calcografia Nacional. - Diccionari Ràfols d’artistes de Catalunya i Balears, compendi s. XX, vol. 5, pàg. 116. 2000 – Catàleg de la Biennal de Tarragona, XXXII Premi Tapiró de Pintura. - 26.05.2000/02.07.2000: Benvinguts a la societat de l’espectacle, ACM i PMC, Mataró. 2001 – Catàleg del 1r Premi de recerca pictòrica de Salou. - Catàleg dins el Cicle Por, Centre de Lectura, Reus. - Llibre aDONA’t, publicat per la Secretaria de polítiques d’igualtat de Tarragona. 2002 – Catàleg Umbrografies». Text de Gabriel. Palau Bofarull. Reus. - Catàleg de l’exposició d’obra gràfica a la Calcografia Nacional 1993-1997, Madrid (CD). - Catàleg de la primavera fotogràfica, Dep. de Cultura de la Generalitat de Catalunya, Umbrografies, pàg.138 - Catàleg exposició individual «Remember the souvenirs», Sala Reus, IMAC, Ajuntament de Reus. - Catàleg XXXIII Premi Tapiró de Pintura. Museu d’Art Modern, Diputació de Tarragona. - Catàleg de la I Biennal Internacional del Gravat, Antic Ajuntament de Tarragona. - Catàleg del 2n Premi de Recerca Pictòrica, Salou. 2003 – Revista, PHN (Pla Hidrològic Nacional). Editada per Talp Club, Reus. - Catàleg exposició individual, RED; Red, ret. Antic Ajuntament de Tarragona. 2004 – Catàleg de l’exposició «Heaven» al Museu d’Art Modern de Tarragona. Text de José Carlos Suàrez. - Catàleg de l’exposició col·lectiva «Cadàvers exquisits» MAM, Tarragona. - Catàleg per a l’exposició amb motiu de la Biennal Tapiró, al MAMT, per la Diputació de Tarragona. - Catàleg de la Biennal de Valls 2003, Premi Guash Coranty. Edita Ajuntament de Valls. - Catàleg per a l’exposició «De-construccions» al Tinglado 4 del Moll de Costa, Tarragona (text). 2005 – Catàleg «Entre el blanco y el negro», editat per la Universitat de Cádiz, per a l’exposició al Baluarte Candelaria i al Campus Universitari «La Merced» de Jérez de la Frontera. - Catàleg del Premi Antoni Gelabert de Pintura, editat per l’Ajuntament de Palma. - Catàleg (també text) de l’exposició «La imatge interpretada» per al Tinglado 4 del Moll de Costa, Tarragona. - Catàleg de Premi de Pintura Contemporània de Torroella de Montgrí, editat per la Fundació Vila Casas. - Catàleg de la Biennal de la Mediterrània «ArtMar», FAD i Museu Marítim de Barcelona. 2006 – Catàleg del Premi Ciutat de Reus, amb les adquisicions de l’any anterior. - Fulletó per a l’exposició «Xilografies per a Kàtia», editat per l’Ajuntament de Tarragona per a l’exposició de l’Antiga Audiència. - Catàleg de la III Biennal Internacional de Gravat Contratalla, editat per l’Ajuntament de Vila-seca.

167

Bibliografia

- Catàleg del XXXV Premi Tapiró de Pintura, editat per la Diputació de Tarragona per a l’Exposició al Museu d’Art Modern. - Catàleg del IV Premi de Salou de recerca pictòrica, editat per l’Ajuntament de Salou. - Catàleg per a l’exposició «Xilografies per a Kàtia», Antiga Audiència, Tarragona (també text). Catàleg de l’exposició d’Ángeles Yesa al Salon San Miguel de Arcos de la Frontera (text). 2007 - Catàleg del 4t Premi Ciutat de Tremp, editat per l’Ajuntament de Tremp. - Catàleg «Salut, amor i disseny» de l’Escola d’Art i Disseny de Tarragona. - Catàleg per a l’exposició «Reincidir en les ombres» per als Serveis Territorials de Cultura, Tarragona (text i disseny). - Catàleg de l’exposició «Barbi versus Barbi», Serveis Territorials de Cultura, Tarragona. 2008 - Catàleg de l’exposició individual «Aquí i Allí, entre el blanc i el negre» a la Sala Àgora de l’Ajuntament de Cambrils. - Catàleg de la 5e Biennale Européenne d’art contemporain d’Eragny sur Oise, França. - Catàleg «Processos», per als Serveis Territorials de Cultura de Tarragona. - Catàleg d’artistes de la Galeria ARTGN de Tarragona. - Catàleg «Línies creuades i records», per al Tinglado 1, Moll de Costa, Port de Tarragona. - Catàleg «El fons d’art de la Universitat Rovira i Virgili», per Antonio Salcedo, editat per Publicacions URV. 2009 - Catàleg de la Fira d’Art «Puro Arte», amb la Galeria Artgn, Vigo, Galícia. - Text per al fulletó de l’exposició «Temps, errors, connexions i silenci» als Serveis Territorials de Cultura de Tarragona. - «Àlvar Calvet», Guia Creativity núm. 12, pàgs. 288 i 289.

PREMSA 1989 – 21.09.1989- Álvaro Calvet en Kiev, Diari de Tarragona, pàg. 37. 1990 – 04.01.1990- Álvaro Calvet expone su obra en Esteban D. Show Room, Diari de Tarragona, pàg. 38. - 22.07.1990- Àlvar Calvet: m’interessen les sanefes de totes les cultures. Pilar Crua, Diari de Tarragona, pàg 36. - 28.12.1990- Entrega de Premios del Ateneu, Diari de Tarragona, pàg. 7. 1991 – 19.01.1991- La Escuela de Artes amplía la utilidad de su sala de actos para exposiciones. Pilar Encuentra, Diari de Tarragona. - 08.12.1991- Trobada de pintors del Pallars. Diari de Lleida, pàg. 31. 1992 – 19.02.1992- Prop de 50 joves artistes exposen a Tarragona. Nou Diari. pàg. 45. - Abril 1992- Full mensual de l’Institut d’Estudis Vallencs, núm. 101 (exposició Grup Stampa). - Diari de Tarragona, 12 de desembre de 1992. - Diari de Lleida 8 de desembre de 1992. - Diari Segre de 6 de desembre del 1992, pàg.20. - Diari de Tarragona del 13 de desembre del 1992. 1993 – 25.11.1993- Neix una nova generació d’artistes? Tate Cabré. Diari de Tarragona, pàgs. 8 i 9. 17.12.1993- Doce jóvenes de nuestras comarcas, seleccionados en la Mostra d’Arts Plàstiques. J.M. Marsal. Diari de Tarragona, pàg. 6. - Diari de Tarragona, 19 desembre de 1993, pàg.22. - 23.12.1993Obra sobre paper d’Àlvar Calvet a la Casa de Cultura. Tate Cabré. Diari de Tarragona. - Diari de Tarragona, 4 de març del 1994. - Diari de Tarragona del 8 de març del 1993. 1994 – 23.06.1994- L’esforç de l’art sobre l’art. Hans Móller. El 9NOU, pàg.21. - 08.10.1994- Els nous procediments en el camp del gravat, motiu d’una taula rodona. Jordi Tutusaus. Nou Diari. - 15.12.1994Premi a la innovació. Abel Figueres. Avui. 1995 - Diari de Tarragona, 15 de febrer de 1995. - 15.02.1995- La Sala Fortuny s’obre a l’art de quatre artistes dels anys postvuitanta. Pilar Llauradó. Nou Diari. Reus. - 20.02.1995- El centre d’art Can Xerracan presenta una mostra de l’artista Àlvar Calvet. Montserrat Fernández. Diari El 9 NOU. 06.03.1995- Passejar entre quadres. Montserrat Fernández. Diari El 9NOU. - 06.03.1995- Les trampes i els ordits. Hans Móller. El 9NOU. Montornès del Vallès. - Diari de Tarragona, 17 de març de 1995. - 30.03.1995- Entre l’espasa i la paret. Assumpta Rosés. AVUI. Pàg.16. - Abril/maig 1995Privacitat/Afiliació. Albert Macaya. Revista ESPAIS. 1996 - 04.05.1996- Moret, la galeria d’Art contemporani més jove de Reus. Revista «Arreu», pàg.16. 15.05.1996- Àlvar Calvet a la Galeria Moret. Diari de Tarragona. - 18.05.1996- Contradicció, errors i redundàncies. Revista «Arreu». - 26.05.1996- Diari de Tarragona. - 27.05.1996- Àlvar Calvet reflecteix l’error humà en la seva mostra a la galeria Moret. César Compte. Nou Diari. Reus. - 10.10.1996«Gravats» en el patio de la Diputació. Diari de Tarragona. - 29.11.1996- El jurat opta per deixar desert

168

Bibliografia

el premi Tapiró de pintura. Jordi Cervera. NOU DIARI. Pàg.3. - 29.11.1996- Carina Filella. El Punt. 29.11.1996- Josep M. Marsal. Diari de Tarragona. 1997 - 04.01.1997- Anar d’exposicions, una alternativa a la taula i al consum. Assumpta Rosés. El punt. Tarragona. Pàg.31. - 30.01.1997- Tres artistes de Mataró exposaran la seva obra a Reus a partir de demà. Baudili Baquer. Nou diari. Tarragona. - 01.02.1997- La mostra artística «Trastocaments» ja es pot veure a la ciutat. Nou Diari, Reus. - 07.02.1997- Abelló-Calvet-Margalef: el signe de «ready made». Glòria Cot. El punt. Reus. - desembre 1997, Revista «L’art», núm. 3, La revista de les arts de Tarragona. 1998 - 21.05.1998- L’artista Àlvar Calvet mostra «Autoretrat» a la Sala Sant Corneli, de Cardedeu. Marta Puyol. El 9Nou. Cardedeu. - 28.06.1998- Reus celebra a la Plaça Llibertat un banquet gegant ideat per l’artista Antoni Miralda. El Punt. Reus. Pàg.27 - 28.06.1998- Banquete de gigantes. Sara Sans. La Vanguardia. Reus. - 28.06.1998- Una festa gegantina. Rafael Villa. Diari de Tarragona. Reus. Pàg.19. - 29.06.1998- Miralda montó un banquete a escala para los gigantes de Reus. Josep Garriga. El país. Pàg.12. - 04.08.97- El punt. - 10.12.1998- Del sostre a terra. Catalina Serra. El país. Pàg.6. 28.12.1998- Rasca, rasca. Anna Palomo. El 9Nou. Vic. Pàg.15. - 1998- Revista, «L’art», núm.6 2000 - 19.03.2000- Davant i darrere del mirall. Assumpta Rosés. El Punt. Tarragona. Pàg.11. 2001 - 15.04.2001- No tinc por de res. Assumpta Rosés. El punt. Reus. Pàg.12. - 19.04.2001- Les pors dels artistes. Ester Ferrando. Diari de Tarragona. Reus.pàg.53. - 28.10.2001- Valls recupera el Premi Guash Coranty. Antonio Salcedo, El Punt, Tarragona. Pàg.20. 2002 - 16.06.2002- La pintura i el seu doble. Assumpta Rosés. El Punt. Tarragona, pàg.24. - 06.07.2002Diari de Tarragona i diari El Punt (Premi Tapiró) - 06.11.2002- «L’Ajuntament de Tarragona crea un portal a Internet especialitzat en art contemporani». Marcel Barrera, El punt. Pàg.4 2003 - març-2003- Sexposició. Revista Públics, Ajuntament de Tarragona. - 28.03.2003- «Àlvar Calvet llena de rojo el Antic Ajuntament», Diari de Tarragona, pàg, 57. - 22.04 al 28.04 de 2003- «RED, Red, ret, una relfexió sobre el sexe i les persones que l’exerceixen com a professió». Clàxon, pàg.5. - 25.04.2003- «RED, Red, ret, un mateix so però diferents significats», Montse Cartañà, Més Tarragona, pàg.22. - 28.03.2003- «Àlvar Calvet exposa a l’Àntic Ajuntament de Tarragona», pàg.34. - 27.04.2003- «L’art, l’abstracció i la vida», Antonio Salcedo, El punt, pàg.35. - 04.2003- «RED, Red, ret», Àlvar Calvet, Click, pag.6. - 17.09.2003- «Tarragona exposa per primer cop a l’Estat una col.lecció de gravats del British Museum», Carina Filella, El Punt, pàg.3 2004 - 12.12.2004- «Àlvar Calvet reflexiona sobre el món de la drogaddicció en una exposició al Museu d’Art Modern», Carina Filella, El Punt, pàg.41. - Gener de 2004- Àlvar Calvet, Heaven, Revista D’Art, pàg.44. - 09.01.2004- «El cel, el paradís i les reflexions pictòriques», Revista Més Tarragona, pàg.15. - 11.01.2004- «Pintar el paradís», Assumpta Rosés, El Punt, pàg.35. - 15.01.2004- «La pintura, el paradís i la comunicació humana», Abel Figueres, Diari Avui. - 20.01.2004- «Cada uno busca su paraíso», Sara Sans, La Vanguardia (vivir en Tarragona), pàg.2. - Gener de 2004- «Àlvar Calvet al Museu d’Art Modern de Tarragona», Revista Bonart, núm. 51. - Gener de 2004- «Heaven, Revista Públics de l’Ajuntament de Tarragona», núm. 44, pàg.20. - 01.06.2004- «Els artistes signen un manifest per impulsar el centre d’art contemporani a la Chartreuse», Carina Filella, El Punt, pàg.39. - 08.07.2004«Lliuren 300 firmes a l’Ajuntament de Tarragona perquè impulsi el centre contemporani a la Chartreuse», Carina Filella, El Punt, pàg.31. - 14.12.2004- «La forma com a propòsit», Assumpta Rosés, El punt, pàg.41. 2005 - 27.01.2005- «Ory protagonizarà las presencias literarias. La programación de la Universidad incluye asimismo la exposición del artista Àlvar Calvet», Diario de Cádiz. - 25.02.2005- «Cádiz: inaugurada la exposición de Álvar Calvet en el Baluarte de la Candelaria», guiadecádiz.com - 26.02.2005- «Inaugurada la exposición de Àlvar Calvet en el Baluarte de la Candelaria», Andalucía24Horas. - 27.02.2005«Inaugurada la exposición «Entre el blanco y el negro» de Álvar Calvet entorno a la inmigración marroquí», Diario Bahia de Cádiz. - 27.02.2005- «Inaugurada la exposición de Álvar Calvet en el Baluarte de la Candelaria», Infocádiz. - Febrer, 2005- «Àlvar Calvet triomfa fora de la seva ciutat», Revista Entitats, núm. 4. - 28.03.2005- «Mi obra me sirve para acercarme a mundos que yo no

169

Bibliografia

conozco», Tamara García, Diario de Cádiz. - 09.04.2005- «Entre el blanco y el negro: Aquí y Allí. Pintura de Àlvar Calvet». Enfocarte.com, nº26. - 29.04.2005- «El Moll de Costa inaugura una mostra de gravats de grans obres d’art», tinetdigital.org - 02.05.2005- «Els alumnes de gravat de l’Escola d’Art presenten La imatge interpretada», Revista MésTarragona, pàg.14. - maig 2005- «La imatge interpretada», Revista Entitats, núm. 7, pàg.34. - 19.11.2005- «Ahir, art i literatura», Natàlia Borbonés, El Punt. - 21.11.2005- «Exposició del IV Premi Adquisició 2005», VilaWeb.cat - 22.11.2005- «La noche más ilustre de Reus», Joan Morales, Diari de Tarragona, pàg.36 - 22.11.2005- «Reus i el mapa cultural del segle XXI», Natàlia Borbonés, El Punt, pàg.46 - 29.11.2005- «Lliurament dels premis de pintura, fotografia, escultura i beca de recerca -Vila de Cambrils-», Gal-art.com 2006 – 18.01.2006- «Tretze xilografies per a Kàtia Acín», Carina Filella, El Punt. - 14.02.2006- «Homenatge a Kàtia Acín», Revista Entitats, pàg.10 - 26.02.2006- «El artista Salvador Juanpere deconstruye su mundo de escultor, Once monografías: adquisiciones recientes en Palau Solterra», Aleix Mataró, ABC.es - Febrer de 2006- «El artista Salvador Juanpere deconstruye su mundo de escultor, Once monografías: adquisiciones recientes en Palau Solterra», Lo Pedrís.com - 20.04.2006- «Venancio Arribas gana la III Bienal Internacional de Grabado Contratalla», Josep Maria Marsal, Diari de Tarragona. 2007 – Febrer de 2007- «L’exposició IV Premi Adquisició 2005 tanca l’etapa de l’Art Contemporani a la Sala Reus», Elena Martí, Revista Informatiu Museus de Reus, època III, núm.36. - Abril de 2007«Adquisicions 2006», Revista Artiga, núm. 2 - Juny de 2007- «L’Escola d’Art i Disseny de la Diputació imparteix Arts Aplicades al Mur», Revista Entitats, núm.28, pàgs.10 i 11 - 23.06.2007- «La llençolada de Sant Pere ahora tiene música», E. Seco, Diari de Tarragona. - 26.06.2007- «22 años de salud, diseño y amor», Mar Cirera, Diari de Tarragona, pàg.37 - 06.09.2007- «Trece artistas de Tarragona someten a las Barbis a debate», Diari de Tarragona, pàg.41. - 09.09.2007- «Reinterpretant la Barbie», Carina Filella, El Punt, pàg.36. - 11.09.2007- «La innocència perversa de la Barbie», Antonio Salcedo, El Punt. - 12.09.2007- «Els artistes de Tarragona donen la seva visió de la famosa Barbie», Diari Més Tarragona, pàg.13. - setembre de 2007- «Barbi vs Barbi», Màrius Domingo, Altacapa blog. 2008 – 20.02.2008- «Eragny: 5ème Biennale Européenne d’Art Contemporain à partir du 21 février», vonews.fr - 26.02.2008- «2yeux2oreilles, Biennale d’art contemporain à Eragny sur Oise», 2yeux 2oreilles.hautetfort.com - febrer/març de 2008- «La Biennale de retour», Eragny Magazine, núm. 148 pàg. 11 - 04.03.2008- «Un profesor de TGN participa en la Biennal de Eragny», Diari de Tarragona, pàg.12 - 04.03.2008- «Àlvar Calvet participa en la biennal europea d’art contemporani d’Éragny», C. Filella, El Punt, pàg.36 - 05.03.2008- «Àlvar Calvet presenta su obra en la Bienal Europea de Arte», Diari de Tarragona, pàg.12 - 06.03.2008- «Àlvar Calvet, a la Biennal d’Art d’Eragny-sur-Oise», Diari Més Tarragona, pàg.18 - 07.03.2008- «La inspiración magrebí de Àlvar Calvet, a Europa», La Vanguardia, pàg.13 - març/abril de 2008- «L’art contemporain se plaît à Eragny…on peut retenir d’ores et déjà les noms de l’espagnol Àlvar Calvet pour sa première exposition en France»J.M.M., Revista Sortir, Le magacine culturale Cergy-Pontoise, núm. 181. - 16.03.2008- «Calvet s’acosta a la inmigració amb 24 retrats abstractes de marroquins», Natàlia Borbonés, El Punt, pàg.36 - 20.03.2008«S’inaugura a la Sala Àgora l’exposició Aquí i allí, entre el blanc i el negre, d’Àlvar Calvet», Revista de Cambrils. - 17.04.2008- «Àlvar Calvet exposa obra a la Sala Àgora de Cambrils», Diari Més Reus, pàg.18. - abril 2008- Revista Àrtiga, núm. 5; Àlvar Calvet, Aquí i Allí, entre el blanc i el negre. 08.09.2008- Diari de Tarragona, «Processos», per Norian Muñoz. - 06.09.2008- El punt, pàg.25. Àlvar Calvet presenta al Port de Tarragona els últims 15 anys de la seva «pintura antropològica», per T. Ballester. - 16.09.2008- Exposició de treballs d’Àlvar Calvet al Port, Revista Aquí, pàg.6. - 18.09.2008www.altacapa, per Màrius Domingo, Àlvar Calvet al Tinglado 1 del Port de Tarragona. - Setembre de 2008- Revista Go!, pàg.20. Exposició «Línies creuades i records» Àlvar Calvet. - 24.09.2008- Les obres d’Àlvar Calvet al tinglado 1 del Moll de Costa, Diari Més Tarragona, pàg.16. - 26.09.2008Traços, vides, records. Revista Presència (Diari El Punt), pàg.28. per Albert Macaya. - 02.10.2008«Línies creuades i records», Diari de Tarragona, pàg.12. - Octubre de 2008- Exposició «Línies creuades i records d’Àlvar Calvet; revista Go!, núm. 22, pàg.38 - Octubre de 2008- Revista «Ex-libris» (portaveu de l’Associació Catalana d’Exlibristes), any XX, 2008, núm. 38. pàgs. 7 i 8. - Octubre de

170

Bibliografia

2008- Revista «Al Port», (Revista del Port de Tarragona), 4art trimestre de 2008, núm. 37, pàgs. 38 i 39 - Novembre de 2008- «Línies Creuades i records», Revista Artiga, núm. 7, pàg.8. per Assumpta Rosés. - 06.12.2008- «Un total de 22 creadores optan al Premi Ciutat de Palma de Artes Plásticas de los 201 que concurrieron al certamen», Diario de Mallorca. http://www.diariodemallorca.es/secciones/noticia.jsp?pRef=2008120600_16_416240__Cultura-total-creadores-optan-Premi-Ciutat-PalmaArtes-Plasticas-concurrieron-certamen 2009 – Març de 2009- «Gotas de añil sobre un zapato italiano», Diari de Tarragona, per Josep M. Rosselló. - 24.04.2009- «Sant Jordi logra distraer la crisis», Diari de Tarragona, pàg. 2, per Laia Riverola. - Maig de 2009- «Sant Jordi 2009 al Camp de Tarragona: Som el que llegim», Butlletí de la Generalitat de Catalunya, núm. 1, pàg. 6. - 07.05.2009- «El Museu d’Art Modern exposa obres d’artistes tarragonins al Museu de Mataró». http://www.tinet.cat/portal/sheet-show.do?id=34047 - 15.05.2009- «La Fundació Vila Casas exposa obres d’Àlvar Calvet, professor de l’Escola d’Art», Diari de Tarragona, pàg. 32. - 23.05.2009- «Artistas de Tarragona en Can Framis», Revista del Diari de Tarragona, pàg. 33, per Isaac Albesa. - 27.09.2009- «Mir, Sagardoy i la Sínia reben els premis Tarragonès 2009», Diari de Tarragona, pàg. 18 (fotografia), per Joan Boronat.

Execució d’una línia per un dels col·laboradors a Entre el blanco y el negro. 2004

171

lĂnies creuades Ă&#x20AC;lvar Calvet Castellano

ÍNDICE Líneas cruzadas o las emergencias del sentido Glòria Bosch, 2005

177

Cartografías de la identidad Ángel Martínez Hernáez, 2008

181

El artista como antropólogo. La obra de arte individual y colectiva

Antonio Salcedo Miliani, 2008

183

Cinco pecios (a la manera de Ferlosio) para presentar la obra de Àlvar Calvet Luis Francisco Pérez, 2002

191

Memoria, recuerdo y objetos

Josep M. Comelles, 2002

193

Víctimes i botxins (Víctimas y verdugos), 2001

194

Cárcel: Segunda incursión, 2004

197

American friends as artists (Mis amigos americanos como artistas), 2000-2001

199

Mujeres, 2002

204

Somnis paral·lels (Sueños paralelos), 2002

206

Red, red, ret

Pilar Parcerisas, 2003

208

RED, Red, ret, 2003

209

Heaven

José Carlos Suárez, 2003

211

Heaven (El paraíso), 2003

214

Entre el blanco y el negro Abderrahman Benelahmar, 2004

216

AQUÍ y ALLÍ, entre el blanco y el negro

Assumpta Rosés, 2008

218

Entre el blanco y el negro (AQUÍ y ALLÍ), 2004

220

Pequeñas reflexiones paralelas o cruzadas Àlvar Calvet, 2009

225

Actividad artística del autor (catalán)

163

Bibliografía (catalán)

167

English translation (CROSSED LINES)

233

175

Líneas cruzadas o las emergencias del sentido Glòria Bosch

Mi cuerpo se me escapa. Metafóricamente. Todo lo pasajero es sólo una metáfora. Christa Wolf1

El cuerpo enfermo de una mujer enferma actúa como sismógrafo de la emergencia y de la inmersión del sentido. Si en el misterio de aquel invisible corazón delator de la narración de Poe2 encontramos la porosidad de una conciencia que no puede esconder la oscuridad del sentido, aquí se dispara el corazón físico y visible de su protagonista para graBar el dolor que supone una pérdida y comprobar que se convierte en la medida de una esperanza anterior. Estos versos citados por Wolf pertenecen al corazón final del Fausto de Goethe y nos hacen reflexionar sobre dos aspectos: cómo la fragilidad de las situaciones límite suele ser el detonante que despierta el sentido y cómo la inmersión en una crisis existencial altera los ritmos vitales del cuerpo humano hasta transformarse en enfermedad. Los diferentes registros genéricos de la obra de Àlvar Calvet tienen relación con las situaciones límite que plantea Wolf, con el concepto de cerramiento y de pérdida como oscuridad, aislamiento, marginación, cárcel, frontera… ,siempre asumiendo el conflicto entre el individuo y la sociedad. Pero, mientras Wolf habla de un hundimiento íntimo provocado por un entorno y unas creencias que desaparecen, un hundimiento que delata y que reduce la vida a un tránsito metafórico, Calvet traslada, desdobla la posibilidad de diálogo y comparte con el espectador. Realiza justamente el proceso inverso al sistema creativo unilateral que ha seguido el orden natural establecido y el autor se convierte en un mediador de voces anónimas, voces que, por otro lado, pasan a ser una parte fundamental de la obra y que son absolutamente necesarias para conseguir no solamente los resultados sociales que busca, sino también otra manera de percibir.

Los proyectos Los trabajos se pueden considerar proyectos que manifiestan un proceso abierto. A pesar de encontrarse a medio camino entre la performance Y la pintura, lo son todo y nada en concreto. No podemos poner una etiqueta, pero si utilizan términos como el de performance, en su caso no tienen ninguna relación con las de los años sesenta o con el espíritu inicial de estas manifestaciones. La velocidad o el tempus de la acción es otro. Aquí el ritmo tiene que ver más con la lentitud de los cruces, con la necesidad de continuar después de estos trayectos, por lo que la pintura es, de hecho, un canal más de percepción que, sin los otros complementos del diálogo, no puede entenderse por ella misma. Todo se puede relacionar y solamente se necesita una mirada abierta que recoja los fragmentos y los deposite para otras miradas que, a partir de lo observado, construirán las más diversas hipótesis. En definitiva, como apuntó Rosa Olivares, «el arte no es más que una relación humana con nosotros mismos y con los demás»3 y su fragilidad vive siempre en este límite de imposibilidad expresiva o bien de casi «tocar» los límites de la incomunicación. Paradójicamente, en este esfuerzo de expresar, sentido muchas veces por el creador como un abortado desplazamiento, encontramos la «tierra incógnita» de los exploradores o de aquel lugar en danger no adscrito a las cartas geográficas, donde se producen los actos de la intuición4.

1 Christa Wolf, En carne propia, Barcelona, Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, 2003. 2 Edgard Allan Poe, «El corazón detator», en Narraciones extraordinarias. 3 Rosa Olivares, «Miedo a la oscuridad», Madrid, revista Lápiz, núm.84, pág.42. 4 En este sentido, realicé una muestra, hace unos quince años, que se titulaba Terra Incognita, i más adelante, un curso en el IX Festival de Arte de la Ciudad de Porto Alegre, Brasil. El curso, denominado La calle desierta, era una provocación al desplazamiento de la mirada hacia un tramo habitado por voces ocultas, por candidatos a la presencia: El lugar recurrente de una mirada que busca…¿no es acaso una calle desierta antes y después de haber trazado caminos? ¿un trazo invisible que diluye todas las existencias en una? ¿una excitación continuada que mezcla el descubrimiento con algún tipo de «saudade»? ¿el sentimiento de habitar distintos lugares a la vez…? ¿o quizás tan sólo ese dejarse penetrar lentamente por todos ellos? En el V Simposio de Artes Plásticas, Julio 1995.

177

Líneas cruzadas o las emergencias del sentido - Glòria Bosch

El anonimato Su planteamiento creativo, totalmente contemporáneo por su carácter experimental e interdisciplinario, fusiona las «diferencias» para construir la obra y necesita al público para desarrollar ideas e intercambiarlas. Un proceso de investigación que se enriquece con los diferentes contactos y que le permiten ampliar registros. No sigue el proceso lineal que acostrumbra a seguir la idea y la ejecución de un proyecto, porque las líneas de interacción están cruzadas, lo transforman hasta convertirlo en una coautoría. El crecimiento depende de la interacción, de la forma en la que se integra cada voz anónima, una progresión que sigue el hilo del anonimato aunque —precisamente la historia del arte— conforme una larga lista de «nominados», aunque la humanidad se haya hecho estéril —como dice Berger— y casi no hay ninguna diferencia entre los salvados y los condenados5. Àlvar Calvet se interesa solamente en el proceso de percepción y lo hace en consonancia con el interior de cada uno de sus colaboradores, del alma que a la larga se convierte en un nombre olvidado, transformándose únicamente en un estado perceptivo que puede ser universal. Si en otras épocas el colaborador era un modelo, un instante fugaz de una apariencia que podía traspasar la piel y convertirse en un estado del alma, estos colaboradores son seres humanos activos que aportan su propia visión, despiertan emociones dormidas que quizás ni tan siquiera éramos capaces de afrontar y/o asumir desde el aislamiento y el silencio, y ayudan a construir un diálogo sobre la diferencia donde fundir las interpretaciones.

La pregunta La organización depende de la manera en que se verifica este acoplamiento simultáneo de voces ante un mismo estado perceptivo: buscar el sueño de los demás y saber a qué tienen miedo. Si en otras épocas los artista medievales y barrocos se expresaban con lentitud, aquí la manera de focalizar es diferente, porque el proceso técnico detallista de la obra es una cuestión de sedimento que supone moverse y conocer de primera mano los reductos anímicos de los demás. El detallismo, como posible ejercicio de virtuosismo, no consiste en tener buena mano en una determinada técnica, sino en entender que todo se convierte en un sedimento vital y humano, un saber asumir aquellos rastros que pueden romperse en cualquier momento hasta conseguir una síntesis visual. El detalle es la paciencia para introducirse con lentitud en el mundo interior de cada uno de los participantes: dejar al otro ser uno mismo.

El libro El paraíso o el infierno. Las páginas blancas como huída y refugio donde sus colaboradores contestan a las preguntas: RED, Red, ret6; Víctimas y verdugos7; Mujeres8, Sueños paralelos9… Así como las formas y los medios han cambiado a la hora de tratar las problemáticas, la creación también incorpora diferentes recursos, pero lo que no varía es el fondo. El pincel y la grafía con la cual se expresan convocan una pluralidad anónima de registros y, como consecuencia, aparecen el estímulo y la provocación de una reflexión para el artista. La múltiple percepción ante los problemas, los sueños, las diferencias, las raíces culturales, las alineaciones, los silencios forzados, los pozos cerrados, las estrategias y las propuestas que puedan contrarrestar la sensación de aislamiento y soledad… ponen en juego los sentimientos y las emociones. 5 John Berger, El tamaño de una bolsa, Barcelona, Taurus, 2004. 6 Los colaboradores son los profesionales del sexo y respondían a partir de su trabajo, su sueño, sus miedos… pero también en la forma de representar el sexo. 7 Las respuestas pertenecían a los 18 presos del Centro Penitenciario de Tarragona. 8 El libro era el testimonio de sus propias definiciones como mujeres. 9 En este caso, respondían los enfermos del Centro Psiquiátrico Pere Mata de Reus. Frágiles fragmentos desconocidos: el vacío se llena.

178

Líneas cruzadas o las emergencias del sentido - Glòria Bosch

La luz Las voces anónimas que participan se transforman en el reto para conseguir romper silencios y para aprender a recordar el momento en el que la noche de sus vidas se llenó de claridad10. El autor ofrece otras soluciones para afrontar las realidades que nos envuelven. Como consecuencia de su proyecto Víctimas y verdugos, realiza Única línea como homenaje personal a cada uno de los presos y cada pieza está dotada de luz en su parte posterior, de la misma forma que en RED, Red, ret, el soporte vertical de la pintura está dotado de luz roja y en Heaven11 nos encontramos con luz en el gran cielo.

El recuerdo El recuerdo de las personas que han pasado por la vida de Àlvar Calvet fue el motivo de I remember you o Relíquia, pero es un estado recurrente en su trabajo, como, por ejemplo, sería el que aparece en Mujeres, el recuerdo cuando persigue plásticamente el recuerdo de los gestos y de las grafías de la obra Mujeres, realizada con la colaboración de doce mujeres de su contexto más próximo. Pero también es evidente en otras obras citadas como Única línea, basada en el recuerdo del trabajo con los presos a través de una larga pieza de dieciocho metros, y RED, Red, ret, donde trabaja a partir de las líneas de pintura roja depositadas por los diferentes profesionales del sexo, imitando su trazo en sentido vertical.

El retrato A través del recuerdo, llega el retrato. Desnuda las vivencias y los resultados, traspasa la piel para darnos otro sentido universal. El artista también expresa sus propias emociones sincrónicas en el Autorretrato, donde persigue las líneas de aquellos otros artistas que le han influido a lo largo del tiempo. Pero, en todos los proyectos, sus colaboradores dejan huellas que podemos leer como autorretratos. Si pensamos en Mujeres, el libro se convierte en testigo de cada una de ellas con sus definiciones como mujeres.

El otro como desconocido El amor por nuestro prójimo, cuando es el resultado de una atención creativa, es análogo al talento. Simone Weil

El entrecruce con la existencia del desconocido y la enorme dificultad que supone expresar los sentimientos, las emociones… Es bueno sentirse uno más entre los otros, porque el contacto con ellos se convierte en un ejercicio permanente que te obliga a cuestionar y a comprenderte. El artista —en su caso— baja del pedestal, de su sueño dorado para conseguir cúpulas egocéntricas y transitorias. Baja donde están los hombres —como nos diría Gabriel Celaya— para confundirse entre ellos, para diluirse en el sentido que toma una problemática común, social, anímica, que nos afecta a todos internamente. Consciente de la metáfora del pasaje se olvida de él mismo para identificarse con un desconocido, para finalmente profundizar en las emergencias del sentido, porque el racismo (entendido en toda la amplitud del término) no es más que el miedo al desconocido, al otro como desconocido12

10 Rafael Argullol, El caçador d’instants. Quadern de travessia 1990-1995, Barcelona, Ediciones Destino, 1996. 11 Este proyecto es la consecuencia de su convivencia en un centro de desintoxicación en Sevilla. 12 M. Luisa Blanco, Antonio Lobo Antunes, Madrid, El País, «Babelia», 20 de Marzo de 2004. Esta opinión del escritor y psiquiatra portugués fue, recogida con motivo de la presentación de su último libro, Buenas tardes a las cosas de aquí abajo. A pesar de estar retirado como doctor, continua yendo a su despacho del hospital para no perder el contacto con los enfermos y, desde allí, escribe sus libros. Un entorno de miradas cruzadas

179

Líneas cruzadas o las emergencias del sentido - Glòria Bosch

Les emergencias llegadas de la inmersión en el mundo de los presos, de los esquizofrénicos, de los profesionales del sexo, de las personas en proceso de desintoxicación, de la mujer, de los emigrantes, de las experiencias —en definitiva— de la condición humana, sumadas a las diferentes condiciones de vida, hacen que sus parámetros creativos dentro del arte conceptual puedan replantear aspectos esenciales y reafirmar una vía de interacción más clara, pero, sobretodo, absolutamente necesaria, porque solamente entre todos será posible cambiar las situaciones de las cosas. Tiziano Terzani, aunque se refiere a otro tipo de guerra, acierta plenamente cuando se refiere a «nuestra arrogante creencia de que tenemos una solución para todo»13, a nuestras certezas basadas en una credulidad ignorante, fanática u oportunista. Tan sólo es un cuestión de fe ciega, aceptar y olvidar las mentiras que nos explican. Vivimos en un momento de resistencia, como señala Berger14… Calvet da una dimensión social al mundo del arte, pero no entendida como una crónica o crítica a la manera de algunos oportunistas que practican algún tipo de realismo social porque saben que vende —y vuelve la «gran mentira» que nos enreda en el interior de una espiral de prepotencias absurdas. En su caso, no es un arte de denuncia, un grito frecuentemente estéril que se vuelve esteticista en un desierto de indiferencia y de mentiras, sino una implicación activa, directa, que solamente es posible con la participación de voces y colectivos. No es demagogia, sino abordar hechos concretos y llegar a conseguir una multiplicación de perspectivas para entender los problemas desde otros ángulos y aristas posibles… el artista emerge como núcleo de conexión con la sociedad. No se conforma con el papel de observador, sino que actúa y construye en tránsito, más allá de las puertas del taller, abriéndolas a la movilidad de una interrelación continuada con su contexto, de un desplazamiento en el tiempo y en el espacio, de un entrar y salir de las vidas anónimas, de un diálogo que explora el mundo interior donde lo más importante es el sedimento de un tiempo compartido y la necesidad, cada vez más urgente, de crear campos de comprensión, en lugar de campos de batalla15, porque solamente si somos capaces de ver el universo como un todo en el cual cada parte es un reflejo del todo y donde la gran belleza reside en la diversidad, comenzaremos a entender quiénes somos y dónde estamos16

donde traducir emociones y sentir el contacto de la piel, donde el escenario y el mundo se confunden para llenar el vacío. Àlvar Calvet, en Sueños paralelos, también trabajó en un proyecto colectivo, una obra que —a manera de rompecabezas— integraba las aportaciones de los enfermos del Centro Psiquiátrico Pere Mata de Reus. 13 Tiziano Terzani, Cartas contra la Guerra, Barcelona, RBA Libros S.A, 2002. 14 John Berger, op.cit., 15 Edward Said, citado por T.Terzani, op.cit. 6, pág.44. 16 Tiziano Terzani, op.cit. 6. Me ha interesado esta cita porque introduce a la vez reflexiones anteriores que me han permitido realizar exposiciones - Qui sóc jo? Realizada entre la ciudad brasileña de Porto Alegre y el Museo de Arte de Girona el año 2000; Cegueses (1997), Histories del cor(1998), Una cambra pròpia (1999) —a partir del libro de Virginia Woolf— y M’escriuràs una carta?(2000), todas desde el mismo museo de Girona con la colaboración de diferentes colectivos e instituciones; o incluso, Llistes d’espera (2003) en el Espai VolART de la Fundación Vilacasas. Si cito estas muestras es porque van más allá de las sincronías que puedo encontrar en el pensamiento de Terzani y me sitúan de lleno en el mundo creativo de Àlvar Calvet. Creo que, cada uno de nosotros, a través de su forma de expresarse, participa como mínimo de una misma actitud ante el mundo.

180

Cartografías de la identidad Ángel Martínez Hernáez

Decía Lévi-Strauss que cada uno de nosotros somos poco más que una encrucijada donde suceden cosas, pues el yo (tanto el je como el moi) no existe más allá de ese punto de la estructura donde el fluir de la vida social nos atraviesa. Tal afirmación puede parecer herética en un tiempo caracterizado por la sacralización del sujeto y el cuerpo individual como espacio fundamental de la identidad; esa idea del individuo autónomo y soberano que la modernidad dibuja como orilla de las únicas certezas. Sin embargo, la naturaleza social de nuestra identidad está ahí, a pesar de que, por arte de la imaginación cultural, el cuerpo individual e individualizado se haya transformado en el nuevo tótem de nuestro tiempo, relegando a una función instrumental todo aquello que no pertenece a su yo ficcional. La obra de Àlvar Calvet desvela con gran belleza la condición social y permanentemente inconclusa de la identidad, siempre dibujándose en la tensión entre los juegos de definición e indefinición que constituyen un «¿quién soy?» y nuestra condición de ser sólo en la medida en que somos encrucijada. El artista contacta con diferentes actores, grupos, minorías, algunos de ellos marginalizados y estigmatizados, alterizados socialmente -podríamos decir- por la voluntad de poder y dominación que generan las desigualdades de nuestro tiempo, y los incita a relatar, a definir y a definirse, tanto en el plano narrativo como en el plástico. Los interpela con preguntas -¿Quién eres? ¿Cuáles son tus miedos?, ¿Cómo es para ti el paraíso?, entre otras cuestiones- y construye con ellos y ellas un conjunto de imágenes y narrativas creado desde una pluralidad de voces y vivencias que escapan de lo corpóreo. En lugar del cuerpo, Àlvar Calvet y sus improvisados colaboradores representan las identidades como un tapiz de geometrías variables. Casi podríamos decir que juntos elaboran un paisaje incorpóreo donde el yo es devuelto a su condición de encrucijada, donde la identidad se representa en los enredos de las interacciones sociales, donde «ser alguien» se muestra como un significado efímero elaborado en el juego social de las significaciones. En este panorama de intersecciones, retículas, redes y líneas, la vida de los «otros» invade la representación y los actores se convierten en obra: Hassane, Mina, Laura, Fali, Alicia, Juan, Rafael, Mar, entre muchos otros. «Víctimas y verdugos» (2001), exposición realizada a partir de las conversaciones con reclusos de un centro penitenciario, es uno de los primeros espacios donde Àlvar Calvet muestra con especial habilidad la dialéctica que une lo individual con lo social y que permite que, mientras el primero se socialice en una red de encrucijadas y trazos, el segundo se subjetivice en forma de obra. Sokol, Jaz, Gianni, Guillem o Pedro son algunos informantes que contestan a las preguntas del artista -¿Quién eres?, ¿Por qué estás aquí?, ¿A qué tienes miedo?- . Sus respuestas son diversas, pero generalmente incluyen narrativas de sociabilidad o de su ausencia, adversidades institucionales derivadas del aislamiento y temores sobre el futuro. Es evocativa la frase de Jax: «Mi mayor temor es la soledad, sobre todo cuando estás rodeado de gente», pero también la de Guillem: «Soy un Hombre Libre aunque esté privado de Libertad» o la de José Gabriel: «Me tengo miedo a mí mismo». En su segunda incursión (2004) en el centro penitenciario de Tarragona, el artista incorpora nuevas preguntas, como ¿Qué es para ti el paraíso?, ¿Te has sentido alguna vez en el paraíso?, ¿Cómo pintarías el paraíso?, ¿Cuál es tu sueño? Los relatos de los internos de nuevo evocan mundos sociales, esta vez los pequeños mundos perdidos de la familia, del contacto con los hijos, pero también de la libertad de movimientos, de los espacios abiertos y los bienestares vividos y sentidos. Encrucijadas entre el mundo interno y el mundo externo, entre lo subjetivo y la vida social: «El paraíso es música, animales marinos, mujeres, alegría, ser razonable y tolerante, estabilidad», dice uno de los informantes. El paraíso es «no tener nada y tenerlo todo», comenta otro. El paraíso no existe sin los otros, pero tampoco sin la vivencia subjetiva, pues, como indica otro de los internos: «El paraíso no se pinta. ¡Se siente!». Construir obra de forma colectiva es rescatar voces, experiencias y trazos de vida para componer un paisaje de encuentros y desencuentros; vidas paralelas o cruzadas cuya intersección depende de circunstancias azarosas. En ese fluir o fluires, se crea y se reinventa la identidad social y subjetiva, como en «Mujeres». «Somos azules,

181

Cartografías de la identidad - Ángel Martínez

tenemos alma», dice una interlocutora de Àlvar que participa en esta representación artística. Y también: «Para saber algo más de mí, sólo tenéis que contemplar las otras líneas, ya que en cada mujer existe un ‘algo’ que nos identifica como MUJERES». «Soy (…) y estoy aquí porque tengo miedo a hacer mal las cosas». Así empieza otra de las incursiones de este artista y también antropólogo avant la lettre que lleva el sugerente título de «Sueños paralelos». En esta ocasión, explora entre los pacientes de un hospital psiquiátrico para descubrir el fino hilo que puede separar la vigilia del sueño. Aspiraciones extraviadas por el tiempo y el infortunio («Mi sueño es ver algún día el mundo más limpio y ser piloto de avión»), identidades rotas («Mi sueño es curarme de la enfermedad y así ser el mismo de antes»), imágenes de libertad («Mi sueño es vivir en Tahití y ser un virtuoso de la guitarra») son, entre otros, los relatos que componen estas obras y que devuelven la humanidad a aquéllos y aquéllas a quienes les ha sido negada por la sutil transformación que convierte una enfermedad en una especie de mal social. El trabajo de Àlvar continúa por otros desfiladeros de sentido, explorando otros universos sociales: el mundo de la prostitución (RED, red, ret), «American friends as artists», los marroquíes de aquí y allí o las personas en proceso de desintoxicación (Heaven). Son sujetos con nombres y deseos que colaboran en el desarrollo de la obra artística con sus experiencias y sus voces negadas, ahora afirmadas. Son vidas paralelas con trazos tan diferentes como semejantes. Si todo producto artístico es siempre una realización social, pues no puede escapar a su tiempo y lugar, las representaciones de Àlvar Calvet son deliberadamente sociales, no sólo como producto, sino también como proceso. Esta sociabilidad está presente, desde sus primeros momentos creativos, en la búsqueda de otras vivencias, así como en el contenido de sus obras, claramente surgidas de una inquietud antropológica por esos «otros» que habitan en nos(otros) y que, en esta medida, son tan lejanos como próximos, tan diferentes como iguales, tan necesitados de obra como cualquier sujeto para inventar y reinventar cotidianamente su propia identidad. Somos individuos incompletos e inconclusos; permanentemente impermanentes. Como indicaba Pessoa con lucidez en su Livro do Desassossego: «Nós nunca nos realizamos» (Nunca nos realizamos).

182

El artista como antropólogo La obra de arte individual y colectiva Antonio Salcedo Miliani Los inicios de la década de los años noventa fueron fundamentales en la obra de Àlvar Calvet. En aquellos años inicia un camino que lo conducirá a buscar una forma de expresión propia, a la vez que empieza su estrecha relación con el espectador, teniendo siempre en consideración el aspecto pedagógico que se convertirá en otra de sus constantes. Debemos tener presente que Calvet conjuga sus dos profesiones, la de creador plástico y la de profesor de arte, que para él tienen una importancia similar, anteponiendo en muchas ocasiones la segunda a la primera. En un primer momento, Àlvar Calvet trabajó con claros referentes, que le han dejado su impronta. Debemos destacar, en primer lugar, su relación con la obra del artista norteamericano de origen irlandés (residente puntualmente en Barcelona), Sean Scully, que fue muy importante en sus primeros trabajos, básicamente desde el punto de vista formal, en cuanto a la composición, estructurada en una base de líneas de color, superponiendo e intercalando cuadrados o rectángulos de diferentes colores. En este sentido, es necesario mencionar su exposición Toqueu-ho si us plau1 (1994). Pero también en esta muestra introducía elementos particulares, como es el caso de las obras hechas con telas estampadas con líneas y franjas de color, estableciendo un juego similar al de las composiciones netamente pictóricas. Cuadros en los que, tal como reza el título, invitaba al espectador a tocarlos, a cambiar su orden, su composición. Al entrar en contacto directo con la obra de arte, no solamente observándola sino con el hecho de poder modificar o alterar ese orden, proporcionaba al espectador una familiaridad, entendida como un medio para acercar al público al arte actual. En síntesis, el artista intentaba eliminar el aura que envuelve la creación artística. Éste era también el inicio de un proceso que cada vez tendrá un desarrollo más importante en su producción. En el catálogo de la muestra Assumpta Rosés escribió: «(…) Es una búsqueda mental sobre la pintura que se refleja en imágenes sacadas de aquello más cotidiano y popular: papeles de envolver, telas de colchón, líneas de camisas, azules de piscina…». Obras frescas, directas, pensadas. Ya decíamos que tienen presente al espectador. No pueden prescindir de él. Invitan, esperan la respuesta. El discurso se articula desde palabras comunes y se dirige a lenguas y a interlocutores dialogantes. Con rigor y con ironía.2 En la Bienal de Arte de la Diputación de Tarragona, (1996) correspondiente al XXX Premio Tapiró de Pintura, Àlvar Calvet obtuvo una Mención honorífica con la obra Entre dues camises (Entre dos camisas). Una obra que tiene un significado particular para su creador. Àlvar insiste en la relación con la cotidianidad, en la relación y en la diferencia. Aunque parezca paradoxal, porque hablamos de una obra abstracta que forma parte de una serie del mismo título, conformada, como en trabajos anteriores, por líneas horizontales y verticales de diferentes colores y medidas. Obras en las que mezcla telas estampadas y pintura, realizando composiciones geométricas, con diferentes ritmos y texturas. Cada obra está estructurada a su vez con un conjunto de pequeños cuadros que permiten pensar que cada uno de ellos puede ser cambiado de lugar y conseguir con ello una nueva composición. A ambos lados de la obra, en dos pequeños estantes, el artista colocó dos camisas realizadas con las mismas telas utilizadas en sus obras, camisas que también llebava el artista. De esta forma evidenciaba la relación existente entre un elemento de uso común, en este caso su propio vestuario y la obra de arte y, a la vez, la diferencia entre la obra y su referente. La lectura del referente es unívoca, la de la obra, obviamente, polisémica.

1 La traducción correcta sería «Tocar, por favor», ya que sugería una invitación directa al público. 2 ROSÉS, Asumpta, «El fragment únic», en Toqueu-ho si us plau, Reus, Escola Taller d’Art, 1994

183

El artista como antropólogo - Antonio Salcedo

En el año 1998, Àlvar fue seleccionado para formar parte de un proyecto de instalaciones en espacios del casco antiguo de la ciudad de Tarragona, junto a otros 17 artistas catalanes. Él escogió la Casa Castellarnau e, influido quizás por un taller (El banquete para los gigantes) que realizó con Antoni Miralda en Reus, celebró su 33 cumpleaños. El ritual Happy Brithday constaba de diversas partes: el diseño de la invitación que imitaba las tapicerías del salón noble y que fue enviada a 33 invitados, los elementos de la mesa que eran blancos y rojos como la tela «vichy» que lo decoraba todo, el pastel que también reproducía ese motivo, los invitados que tenían que ir vestidos también en blanco y rojo, etc. Una drag queen vestida con un traje de la misma tela que la mantelería amenizó la fiesta. Calvet obsequió a cada asistente con una bolsa numerada en edición limitada dentro de la cual había depositado una serie de elementos festivos y souvenirs del evento. Los regalos recibidos por el artista, al igual que en las vitrinas de Sophie Calle, representaban un retrato/autorretrato múltiple del autor. El resto de instalaciones nunca se llegaron a mostrar en público, aunque Calvet pudo presentar parte de ese resultado en el año 2008 en su exposición en el Tinglado 1 de Tarragona titulada Línies creuades i records. Entre diciembre de 1998 y enero de 1999, el autor, juntamente con Jordi Abelló, presentó en la Sala H de Vic, la exposición titulada Rasca, rasca. La invitación realizada para la misma ya indicaba en qué consistiría, ya que, para entender los conceptos, el receptor de la misma tenía que rascar parte de ella y así podía acceder al texto y contenido de la misma. Los artistas, en esta exposición, se las ingeniaron para producir un tipo de pintura que fuera rascada fácilmente. Las obras de la exposición se tenían que rascar, es decir, eran pinturas que, para ser o existir, requerían de la colaboración del espectador mediante sus rascados; lo que en un principio eran cubos grises, al finalizar la muestra adquirieron ya categoría de cuadros, recordando incluso alguno de ellos a las mejores obras de Dubuffet. El escaparate de la Sala también fue pintado con el mismo tipo de pintura y los ciudadanos que se acercaron a la sala durante esos días fueron dejando impronta con sus interacciones. Si el día de la inauguración sólo aparecían las palabras que le daban título: Rasca, rasca, el último día aparecieron ya un sinfín de diseños y garabatos. El mismo año 1998 Àlvar Calvet presentó en la Capella Sant Corneli de Cardedeu su exposición Cada home, un artista. Una muestra que tuvo un carácter particular y significativo en su producción. Con ella abría un nuevo recorrido que desde entonces ha definido su producción. Un recorrido en el que el artista decidió compartir su proceso creativo con otras personas, alternando la obra individual con el trabajo colectivo. Esta primera experiencia fue un work in progress que se iba realizando a medida que los visitantes decidían participar en la propuesta que Àlvar Calvet les presentaba. La propuesta iba dirigida tanto a las personas que eran o se consideraban artistas como a las que no. Todo quedaba en la libre decisión del visitante o espectador. En el interior de la Capella, había dos plafones /cuadros, en los que se observaban una serie de líneas que actuaban como referente, cada una de ellas con una numeración. A partir de aquí, cada persona tenía que realizar una línea a mano alzada, la cual tenía que continuar horizontalmente hasta el final del plafón. Una vez acabada su línea, cada persona tenia cubrir su acción con una tela que actuaba como una cortina, para no influir o condicionar las posteriores intervenciones. Al finalizar el proceso, el participante tenía que apuntar en un libro situado al lado de la obra sus datos personales, así como las informaciones que consideraba oportunas en relación con su acción. Por otro lado, en medio del ábside había un tercer plafón sobre un pedestal/pódium, dentro de una funda roja. Con la frase que daba título a la muestra, Cada home, un artista, colocada en el suelo. Glòria Cot, de forma muy precisa, en el texto del catálogo definió el significado de este tercer elemento: «El cuidado en la disposición y conformación de la pieza nos remite al mito. Al enigma del artista, del hecho creador. Hecho que insiste en las preguntas iniciales referentes al análisis de la naturaleza del hombre capaz de crear obras de arte y al valor especial que la sociedad otorga a las mismas. La obra queda en una funda que la protege de las miradas, se expone como modelo que no puede ser visto. Pero, a la vez, esta preservación actúa metafóricamente como protección de aquello establecido. De la jerarquía de las cosas. La negación de la constatación o no de la capacidad del artista, acentúa el mito

184

El artista como antropólogo - Antonio Salcedo

como alguna cosa vacía de significados en ella misma, pero que los adquiere en base al lugar que ocupa en la interpretación que de ella hace el espectador.» 3 Colocada en un lugar preferencial y potenciada su importancia por su ubicación sobre un pedestal con peldaños, esta pieza, llena de intriga y de misterio, actuaba como elemento provocador. Como un pequeño reto que el artista había lanzado sobre los posibles colaboradores. Esta obra, la existencia de la cual era una incógnita, planteaba a la vez diferentes cuestiones: sobre la autoría, sobre la jerarquía de la obra hecha por un «artista», sobre su valor intrínseco. El texto que la acompañaba, homenaje al gran creador Josep Beuys, reafirmaba el sentido de la muestra, la posibilidad de que cada hombre/mujer pudiera ser un creador, al mismo tiempo que desmitificaba, en la línea del creador alemán, el aura que envuelve la obra de arte como producto de un ser especial. Àlvar Calvet consiguió la participación de numerosos espectadores que visitaban la exposición y de una gran mayoría de los artistas actuales de nuestras comarcas y del resto de Cataluña, que colaboraron en diferentes lugares y momentos. De esta forma, hizo posible que las dos acciones tuvieran un tratamiento y un valor similares, tanto por el lugar por donde fueron creadas —un espacio dedicado a la exposición de obras de arte—, como por la similitud de las mismas, aunque cada grupo tenia su plafón. Interesa también destacar que, en el plafón en el que tocaba actuar a los artistas, solamente intervinieron profesionales, lo que reafirma, por otro lado, el respeto que se mantiene hacia los artistas y el mundo del arte; cabe destacar, sin embargo, que algún artista se sitúo por propia voluntad en el plafón de los no artistas. Esta acción con variantes la repitió tres años más tarde en diferentes lugares de los Estados Unidos, bajo el nombre de Every man as artist, my american friends as artists.4 Con un planteamiento más libre invita a participar a sus amigos y personas que irá conociendo a tomar parte en una obra colectiva, trazando una línea sobre una tela azul que el artista siempre llevaba consigo enrollada, dejando ver solamente la parte donde se tenía que actuar. Concluida la acción, el autor obsequiaba a los participantes con una postal conmemorativa del acto diseñada por él mismo. A partir de aquí, Àlvar inicia un proceso que lo llevará a profundizar sobre la realidad de la obra de arte, sobre su significación, sobre su papel en nuestra sociedad, sobre la relación que se da entre el mundo de la creación artística y los diferentes colectivos minoritarios o considerados marginales. En este sentido, la producción de Àlvar Calvet se integra de lleno dentro de los grandes temas que preocupan y caracterizan al arte más actual, en el que la problemática de las minorías conforma una parte substancial. Su trabajo llevará, a partir de ahora, una doble vertiente, que se desarrollará paralelamente. Su obra abstracta, a base de franjas y líneas, crea composiciones con infinidad de variaciones que hacen difícil no pensar en autores como el ya citado Sean Scully, y obviamente a Mondrian y más cercanos en el tiempo y al propio artista, como Joaquim Chancho, con quien encontramos más de una afinidad, a pesar de ser totalmente diferentes en forma y en concepto. En mayo de 2002, presenta en la Sala Reus Remember the souvenirs5, una muestra que recopila en parte su trabajo anterior y reafirma de forma contundente los caminos que ha decidido recorrer. Así lo evidencian los dos textos que acompañan el catálogo, uno de un crítico de arte, Luis Francisco Pérez, y otro de un antropólogo, Josep Maria Comelles, que, a pesar de tratar sobre las dos vertientes que caracterizan su trabajo, muestran los dos planteamientos: el que le pertenece por naturaleza, el artístico, y el antropológico. Parafraseando a Hal Foster, diríamos el artista como antropólogo.

3 COT, Glòria, «Cada home, un artista» a Àlvar Calvet, Cada home, un artista, Sant Corneli Art, Espai de les Arts Contemporanis, Cardedeu, maigjuny 1998 , s/p 4 Cada hombre un artista, Mis amigos americanos como artistas. 5 La traducción si fuera posible sería Recordar los recuerdos.

185

El artista como antropólogo - Antonio Salcedo

El artista presentó también sus últimas obras y los trabajos colectivos realizados en el Centro Penitenciario de Tarragona, en el Frenopático Pere Mata de Reus y con doce mujeres de su entorno más próximo. En las obras individuales, el artista juega con los formatos, con el color y las tramas. Obras con una «geometría» completamente libre, líneas y tramas irregulares, llenas de ritmo y de vida. Las obras colectivas se presentan con los respectivos escritos de cada uno de sus autores. Textos que nos hablan de sentimientos, de emociones, de deseos, de aspiraciones, de miedos, de sexo, de amistad, de Dios, de amor, en suma, de la vida. Cada una de las líneas que han trazado alude a la existencia de cada una de estas personas, líneas que, teóricamente, están en relación con los textos señalados. Por tanto, podemos hablar del carácter individual, de una autoría única dentro del grupo, como lo demuestra la línea personal y el texto que la acompaña. El artista selecciona el soporte, los materiales, marca el inicio y el final de la línea y el color y la técnica con la que ésta será realizada, al mismo tiempo que presenta a cada colaborador una batería de preguntas, que son las que responde en el cuaderno que se presenta conjuntamente con la obra pictórica. Por tanto, cada línea tiene un carácter autobiográfico, el efecto de la cual se acentúa con la lectura de las respuestas que cada uno ha dado a las preguntas realizadas. El artista no solamente da la posibilidad de expresarse a cada uno de los colaboradores, sino que trabaja activamente con ellos y presenta su trabajo individual conjuntamente con las obras de estos colectivos, equiparando las dos actividades. Es decir, ensalzando su trabajo y respetando sus personalidades. Algunos textos constituyen una auténtica poesía visual, como en el caso de Dones, el record, 2002.6 Las 12 mujeres que participaron en la obra tenían que responder a las siguientes preguntas: ¿Quién eres? y Defínete como mujer. En una de las páginas del cuaderno, encontramos la siguiente respuesta: SOY LA TIN/NIT, …la palabra nit (noche) coronada por una luna en cuarto creciente y bajo dos líneas con puntos suspensivos y tres interrogantes. El espacio restante, en blanco y al pie de la página, la fecha y entre paréntesis (Tengo 41 años). Sobran los comentarios. En Somnis Paral·lels7, realizada con 10 pacientes del Instituto Pere Mata, las preguntas eran las siguientes: ¿Quién eres? ¿Por qué estás aquí? ¿A qué tienes miedo? y ¿Cuál es tu sueño? Las mismas preguntas fueron realizadas a los internos del Centro Penitenciario de Tarragona dentro del grupo Víctimes i botxins.8 Obviamente, las respuestas fueron muy diferentes, porque las realidades lo son. Discursos claramente diferenciados. Sobre todo, unos desean curarse y los otros, salir en libertad. No hay ninguna utilización de su trabajo. Lo que quiere es presentar una situación concreta a través del arte. Utilizar sus conocimientos como creador y ponerlos al servicio de una causa humanitaria y social, acercar una realidad a otras realidades. Tal como nos dice Josep Maria Comelles: «(…) Propone a los internados un ejercicio de humanidad, de significado, no le interesa la patología y, a mí, tampoco. Le interesa el ejercicio del recuerdo. De memoria de evocación que cristaliza en un conjunto en el cual, siguiendo unas reglas generales fijadas por el artista, es posible componer un conjunto que nos provoque la emoción al ser contemplado, al ser tocado, al ser leído.» 9 RED, Red, Ret fue la siguiente exposición presentada en el Antiguo Ayuntamiento de Tarragona el 2003. El artista trabaja en esta oportunidad con un grupo de profesionales del sexo, a quienes invita a representar mediante una línea roja lo que sienten al practicarlo y, naturalmente, a responder una serie de preguntas: ¿Quién eres? ¿A qué te dedicas o con qué te ganas la vida profesionalmente? ¿Qué es para ti el sexo? ¿Cómo dibujarías o

6 Mujeres, el recuerdo. 7 Sueños paralelos. 8 Víctimas y verdugos. 9 COMELLAS, Josep Maria, «Memòria, record i objectes», Remember the souvenirs, Sala Reus, 2002.s/p

186

El artista como antropólogo - Antonio Salcedo

representarías el sexo? ¿Qué objeto relacionaría con el sexo o que te hace pensar en él? ¿De qué tienes miedo? ¿Cuál es tu sueño? Sobre este trabajo, escribieron: «La muestra sigue la línea de trabajo de los últimos años y ha representado para el artista el trabajo más complicado de los que ha realizado. Ha tenido que introducirse en un mundo que, para él, era completamente desconocido. Es un mundo difícil de penetrar, con dobles vidas, con elementos oscuros. El artista pidió la colaboración de forma voluntaria. A través de las páginas de los periódicos, estableció contacto con diferentes personas y las invitó a ir a su taller. Finalmente, unas 10 personas aceptaron participar y se implicaron mucho en todo el proceso». Àlvar Calvet en su taller les pidió que pintasen una línea que los identificara, de izquierda a derecha, en un plafón de gran formato. Una vez la persona realizaba su línea en sentido horizontal, el artista la imitaba, pero en sentido vertical. Finalizada la pieza, el pintor, mediante una veladura, ubicaba sus líneas en un segundo plano. Àlvar Calvet plantea el problema de la autoría de la obra de arte. Este problema es una consecuencia de su interés por una cuestión que, desde hace diez años, le preocupa: el distanciamiento entre el arte y el público. Su búsqueda plástica tiene este punto como uno de sus objetivos.10 Àlvar realizó un retrato de cada uno de los diez participantes. A través de su trama, de su retícula y, en particular, del color rojo, ha querido darnos su impresión sobre las personas que han decidido colaborar con él. Cada retrato se acompaña de una obra en pequeño formato en la que los participantes representan visualmente lo que para ellos representa el sexo. Obras que tienen su equivalente en los textos escritos que dan respuesta a las preguntas formuladas. Se establece de esta forma una interrelación entre el artista y todos los participantes en el proceso. Interrelación que adquiere una mayor intensidad en la obra Sota el fil d’Ariadna11, una pieza de gran formato que constituye la obra en la que participa todo el colectivo, incluyendo al artista. «Una nueva red de implicación entre las diez personas que trabajan con el sexo y el artista. Ellos ,en horizontal, trazan la caligrafía del sexo y Àlvar dibuja en vertical el segundo plano, el de quien no es el protagonista, como también acontece en las otras pinturas. La subjetividad del artista allí está velada, como el ser invisible que penetra en un mundo que no es el suyo».12 A finales de 2003, Àlvar presenta Heaven en el Museo de Arte Moderno de Tarragona, una muestra que posteriormente será exhibida en el Centro Cultural de los Palacios y Villafranca de Sevilla. Se trata de un trabajo realizado conjuntamente con un grupo de siete residentes de la Escuela de Vida de la misma ciudad sevillana, un lugar de desintoxicación y de regeneración para persones drogodependientes. En esta ocasión, Àlvar ha decidido mantener un contacto más directo con las personas que participan en su proyecto. Realizó un taller que duró diez días durante el mes de marzo de 2003. Se trataba de reflexionar sobre la idea de «Paraíso», en este caso estableciendo una íntima relación con la palabra que da título a la muestra «Cielo» (Heaven). En nuestra tradición judeocristiana, el cielo representa el paraíso final. Una palabra y un concepto a la vez estrechamente relacionados con las personas toxicómanas, que, a través de la droga, buscan su paraíso, aunque artificial y falso. Àlvar les formuló las siguientes preguntas: ¿Quién eres y por qué estás aquí? ¿Qué relación tienes o has tenido con las drogas? ¿Qué es para ti el paraíso? ¿Te has sentido alguna vez allí? Explícalo. ¿Cómo o de qué forma representarías el paraíso? Descríbelo. ¿De qué tienes miedo? ¿Cuál es tu sueño? Como en otras ocasiones, hay una implicación directa con la vida de cada uno de los participantes. Preguntas personales directas, en las que las personas implicadas deben cuestionarse, deben asumir su condición. Tienen

10 SALCEDO, Antonio, «L’Art, l’abstracció i la vida», El Punt, 27/04/2003, p. 35. 11 Trad. Bajo el hilo de Ariadna. 12 PARCERISAS, Pilar, «RED, Red, ret» a RED, Red, ret, Àlvar Calvet, Tarragona, Antic Ajuntament de Tarragona, març de 2003, s/p

187

El artista como antropólogo - Antonio Salcedo

que comentar y visualizar sus deseos, en este caso, sintetizados en un sueño, un sueño común que ha sido el ideal desde tiempos muy remotos, un espacio anhelado en la mayoría de las culturas de la tierra. Obviamente , el «paraíso» al que ahora se refería nuestro artista tenía relación con una situación muy concreta, dada la circunstancia de las personas implicadas. A pesar de ello, les enseñó un centenar de diapositivas con representaciones que artistas de diferentes épocas y lugares han hecho del paraíso. De esta forma, se evidenciaba que la búsqueda de este lugar soñado ha sido una constante casi desde que el hombre es hombre, y que, en aquel sentido, no hay ninguna diferencia entre ellos y el resto de la gente. Forma parte del sentido pedagógico que siempre acompaña a sus proyectos y realizaciones. Del mismo modo como pretende unir el arte a la vida, fiel a la máxima de Beuys, Cada hombre, un artista, quiere hacer sentir a estas siete personas que son como cualquier otra. Cada uno, con su situación particular, pero con ideales, sueños y deseos. El resultado se integra en un discurso compuesto por cuatro partes. Una obra colectiva en la que participó todo el grupo. La representación de lo que podemos llamar «Las Líneas de la Vida», de todos los miembros del grupo. Una obra a partir de la cual se editaron mil carteles, que se repartieron entre los visitantes. Una segunda parte, integrada por siete conjuntos, compuestos cada uno por cinco piezas. El retrato que Àlvar ha realizado de Rafael, Juan, Benito, José Maria, Francisco, Pepe y Fali. Unas obras que, como dice José Carlos Suárez, «(…) son las de un retratista que intenta captar la personalidad del retratado. Son, por tanto, verdaderos retratos psicológicos. Con ellos, contemplamos nuevamente una pirueta de Àlvar Calvet, ya que, si normalmente asimilamos el género representativo del retrato a un tipo determinado de lenguaje figurativo, él opta por la abstracción. Una abstracción que, por otro lado, posee un carácter geométrico para extraer estos rasgos esenciales que definen al retratado; porque no le interesa la representación del cuerpo, sino la de su opuesto: el alma. Al fin y al cabo, mismamente una abstracción.» 13 Estos retratos van acompañados de cuatro obras realizadas por los nuevos siete creadores. Tres de ellas, de igual formato, en las que intentaron representar o visualizar su idea de paraíso. La cuarta, el doble de grande que las anteriores, fue realizada posteriormente en la muestra de centenares de obras de arte sobre esta temática que les hizo Àlvar. Cada obra fue realizada de acuerdo con una gama reducida de colores en relación con los colores que Àlvar utiliza para ejecutar sus retratos y en relación también a la explicación previa de teorías sobre el color y sus usos. Cada obra presenta, pues, un grado más de conocimientos. A pesar de que ninguno de los «nuevos creadores» había pintado con anterioridad, el resultado ha sido particularmente interesante. Todos son representaciones de paisajes, en los que el cielo con el sol, la luna y las estrellas tienen mucha importancia. También la vegetación con grandes árboles. Es interesante constatar que las obras que visionaron sobre el paraíso no modificaron demasiado su idea inicial. La tercera parte la constituyen las respuestas que dieron a las preguntas que les había planteado, presentadas en un libro a disposición del público visitante. Frases o respuestas llenas de sentido y de lógica. «Mi sueño es quitarme de las drogas y ser un chico normal; nunca me he sentido en el paraíso; como unos pajarillos libres sin problemas; una casa y una persona feliz en esa casa». Por último, Àlvar realizó una instalación con siete paneles de gran formato en los que nos ofreció su representación del cielo. Siete, un número cabalístico que, al mismo tiempo, corresponde a cada uno de los integrantes del grupo. Son siete fragmentos de cielo con sus nubes, pintados sobre siete paneles de madera e iluminados en su parte posterior con unos fluorescentes de luz azul que potencia la idea que tenemos del cielo asociada a este color, que,

13 SUÁREZ, José Carlos, «Heaven», Alvar Calvet, Heaven, Tarragona, Museu d’Art Modern, 11 de desembre al 2 de gener 2003/2004,s/p

188

El artista como antropólogo - Antonio Salcedo

tal como apunta José Carlos Suárez, «crea un ambiente adecuado para la meditación y la reflexión, ahora dirigido a los espectadores».14 El mundo de la inmigración es el tema del último trabajo de Àlvar Calvet. Una cuestión de plena actualidad y de gran interés a nivel internacional, que ocupa día tras día titulares de prensa de todo el mundo. Las corrientes migratorias han sido el argumento de diferentes exposiciones en el Estado Español y se han convertido en una parte importante del discurso de muchos artistas, tanto españoles como del resto del mundo, dentro del panorama multicultural que estamos viviendo. Àlvar ha trabajado con una realidad que es muy cercana a todos nosotros, la inmigración provinente de Marruecos. Cercana porque es una de las más mayoritarias y también porque es un país del que, físicamente, nos separa una estrecha franja de mar. A pesar de estos hechos, es una cultura que conocemos muy poco y de la que la mayor parte de les veces formulamos juicios fuera de todo fundamento, solamente llevados por prejuicios y preconceptos falsos. Nuestro artista convocó a 24 persones marroquíes, 12 que viven en España y 12 que viven en su país, y les formuló las siguientes preguntas: ¿Quién eres? ¿A qué te dedicas? Etc. (presentación). ¿Dónde has nacido y dónde vives? ¿Qué es para ti Marruecos? ¿Qué es para ti España/Europa? ¿Qué es para ti el paraíso? ¿A qué tienes miedo? ¿Cuál es tu sueño? Si quieres, puedes añadir otro comentario, como tu color favorito, etc. Este trabajo, titulado Entre el Blanco y el negro (Allí), ha sido presentado en el año 2005 en el Campus Universitario la Merced de Jerez de la Frontera, Entre el Blanco y el negro (Aquí y Allí), en el Baluarte de la Candelaria y Sala Paréntesis de Cádiz y en la Sala Ágora de Cambrils en 2008. Las 24 personas respondieron al cuestionario y realizaron su obra colectiva jugando con los dos colores que dan título a la muestra, el blanco y el negro. A partir de las respuestas, Àlvar realizó el correspondiente libro, que fue expuesto con los 24 retratos que hizo de cada una de las personas entrevistadas. Como es habitual en su producción, el artista intentó captar a cada persona a través de su personal lenguaje abstracto, aunque esta vez su «libre geometría» ha permitido la introducción de otros tipos de grafismo, cercanos a la escritura o a pequeñas manchas donde el gesto tiene mayor presencia. A través de ellas, ha querido captar la personalidad de las personas entrevistadas. El tema de la inmigración está íntimamente relacionado con la identidad, otro de los grandes temas actuales en nuestro mundo falsamente globalizado. Una situación que ha generado lo contrario de lo que se plantea y se dice en relación a la supresión de las fronteras. Es decir, ha creado de nuevas y ha generado que determinados colectivos se cierren en ellos mismos, creando guetos como defensa de su identidad, de sus raíces. Si observamos las dos series de retratos, podríamos decir que, tanto en un lado como en el otro, tanto en España como en Marruecos, los dos grupos presentan características similares que, prácticamente, quedan reafirmadas en las líneas que hicieron en su composición de grupo. Es preciso citar aquí unas líneas del texto que escribió Abderrahman Benelahmar, en relación al carácter geométrico de estas obras: «(…la disociación de la superficie del cuadro en articulaciones apartando todo centro de interés descarta toda divina proporción; la inclinación, la torcedura y el doblamiento de la horizontalidad y la verticalidad excluyen —a su vez— toda armonía a favor de una expresión no alineada. Es como si se tratase de una forma de oposición al logocentrismo. Todas las obras sin excepción representan una deconstrucción y una mirada desconfiada…»15 Seguramente una mirada desconfiada, tanto en un lado como en el otro, en relación al tema de la inmigración y a las preguntas formuladas.

14 Idem, s/p. 15 BENELAHMAR, Abderrahman, Entre el blanco y el negro, Àlvar Calvet, Jerez de la Frontera, Sala de Exposiciones Campus de la Asunción, del 18 de enero al 18 de febrero de 2005 y Entre el blanco y el negro (Aquí y Allí) y Víctimas y Verdugos, Cádiz, Sala Paréntesis/ Baluarte de la Candelaria, del 24 de febrero al 27 de marzo de 2005.

189

El artista como antropólogo - Antonio Salcedo

Hasta aquí, una trayectoria de unos quince años, con un trabajo consecuente en clara progresión. Unir el arte y la vida ha sido una de sus constantes. Lo hace a través de una producción en la que los valores eminentemente plásticos toman todo el protagonismo. Pero estos valores están ligados, como hemos visto, a su particular forma de mirar y de entender el mundo. Àlvar Calvet siente y tiene la necesidad, como hombre y como artista, de unir su obra al gran público y, en particular, a colectivos minoritarios, que normalmente tienen una vida muy alejada de la creación artística. No pretende solamente que ellos y ellas se acerquen y lo entiendan, sino que les brinda la posibilidad de sentirse ellos también como productores de obras de arte. Es más, hemos visto cómo realiza obras en las que trabaja conjuntamente con todos ellos y ellas. Sin dejar su vocabulario, su manera de expresarse, consigue hacerles entender el valor de una línea, la diferencia de su grosor, de su anchura, de su textura, de su color. Cómo una línea puede comunicar, cómo puede transmitir sus vivencias, en una excelente comunión entre sus recursos plásticos y los textos escritos. Este aspecto humano, esta socialización del arte es un valor añadido fundamental de su producción. Podemos decir que, a través del arte, consigue devolver a muchas de estas personas que colaboran en su trabajo una parte de su autoestima, las hace sentirse como personas sensibles, cuanto menos les da momentos de ilusión, que siempre son importantes en la vida de cualquier persona.

190

Cinco pecios (a la manera de Ferlosio) Para presentar la obra de Àlvar Calvet Luis Francisco Pérez (2002) Querida Imaginación, lo que amo sobre todo en ti es que no perdonas. André Breton. Como director del manicomio de Charenton, Les doy la bienvenida a esta sala. Agradecemos al señor de Sade, aquí internado y presente, El que para deleite y edificación de los demás enfermos Se haya prestado a componer y ensayar El drama que va a representarse. Peter Weiss, Marat Sade La grandeza no está vedada; está vedada la grandeza sin la sanción de la clase dominante. Cesare Pavese

1- Rebasamiento de la retórica estética por su propia dinámica expansiva. Huída hacia adelante La crisis de los sistemas representativos de lo social, esencialmente por vía del paroxismo visual provocado, paradójicamente, por su propia abundancia y genorosidad, su exceso de visibilidad, ha desplazado la cualidad autorial del artista como único responsable de su acción, de su delito, hacia una mayor interrelación con las fuerzas económicas/productivas que regulan y pautan la recepción social de su discurso estético. La superación de esta dialéctica es analizada y tratada, en la obra colectiva de Àlvar Calvet, como una voluntaria caída dentro de sus mismos parámetros productivos, como una seducción a través de su propio exceso, siempre y cuando éste sea sometido a un implacable reduccionismo de sus rasgos más deslumbrantes o más constituyentes de la idea vanguardista de «autor». Toda «colaboración» posee siempre un autor único y singular, pero la retórica que a ello lo anima es expansiva, dilatada.

2- Alejamiento de los discursos sujetos a la onda referencial de su propio sistema Queremos decir: olvido sistemático de un modo de entender (y sentir) la creación artística a partir de un sistema creativo —colaboracionismo estético en su peor sentido— gregario de hallazgos ajenos. Por el contrario, la obra que aquí presentamos resitúa la especulación creativa en unos amplios márgenes provistos de espejos, forzando así a lo creado a enfrentarse a su propia realidad o a su locura o a su maldad o a su suicidio. E intuyendo, en la sinrazón que alimenta su deseo, que la única vía para conquistar el Bing-Bang que hace posible el objeto de arte es la conquista de un proceso de comunicación interpersonal. El mejor y más noble colaboracionismo.

3- Destilación (aligeración) de la losa de la Historia, para quedarnos con su rumor, su murmullo Aceptación de los recursos del pasado y de la Historia, pero distanciándose de la condición patológica que, según Adorno, «acompaña a la obra de arte en su presentación». Aún dando por válida la obra del pensador alemán, el trabajo de Àlvar Calvet incide en la consideración que, probablemente, el pathos no provenga tanto de la obra de arte en su ubicación, como de la interpretación que de ésta posee la Historia: el halago (la historia) siempre es posterior al regalo (el arte). La búsqueda del murmullo de la Historia lleva consigo la posibilidad de encontrar en el acontecimiento, el Acontecimiento. O lo que es lo mismo: desmantelamiento de los procesos corporativos de la

191

Cinco pecios (a la manera de Ferlosio) - Luis Francisco Pérez

Historia del Arte para resituar esa misma «corporación de uno», la «soledad» del autor en su concepción clásica, en un murmullo colectivo, plural, donde la acción se inscribe en los procesos formacionales de una realidad social y humana múltiple.

4- Desplazamiento de los gestos referenciales por signos interpretativos No en el sentido de perseguir un neurótico desciframiento de la condición hermenéutica, pero sí en contemplar que, en toda semiología, existe una puerta abierta a la fantasía productiva y en detrimento de una mímica gestual que, por lo «ruidoso» de su silencio, acepta e integra en su seno todas las contradicciones que se desprenden de una mala conciencia creativa. Negación de la pleitesía referencial si no es convertida en revisionismo crítico.

5- Enriquecimiento continuo, sin pausa alguna, de la especulación crítica O, si se quiere, el hecho de redimensionar enérgicamente los panteones admirativos, por un lado, y el mantenimiento de una conciencia crítica como requisito imprescindible para la conquista y celebración de toda creación artística, por otra. La unión de ambas revisiones obliga al artista a medir no tanto su obra con respecto al pasado, como la posibilidad de conocer los límites y la capacidad de visión y acción crítica de la propia obra. Crítica interna y privada, como hasta ahora nos hemos referido, al igual que crítica externa, social o «civil», en la consideración del sujeto creador en su relación, de producción y significado, con el mundo y la sociedad en la que vive. Todo proceso estético es una metáfora del primer Bing-Bang y, en tanto que tal, se niega a aceptar otra expresión que no sea el destello de su propio flash. Los procesos que en esta exposición muestra Àlvar Calvet son el mejor ejemplo (su condición de acción colectiva así lo prueba) de que la idea misma de «acontecimiento» lleva incorporada su propia catástrofe. De nuevo, Adorno: «El arte es promesa de felicidad, pero promesa quebrada.». Pero el arte, añadimos nosotros, vive de la fecunda hipótesis de su premisa (felicidad) sin pensar, coloquialmente hablando, «en las consecuencias».

192

Memoria, recuerdo y objetos Texto con motivo de la exposición «Remember the Souvenirs» realizada en Reus. Josep M. Comelles (2002) Una reciente exposición en un museo de etnología en proceso de renovación proponía una ruptura conceptual con lo que habitualmente consideramos objeto artístico. Se quería provocar al espectador proponiéndole un recorrido sobre objetos que adquirían un sentido, simplemente porque eran parte de la experiencia, del recuerdo personal. En una vitrina, una libreta escolar invitaba al espectador a escribir cuál era su mejor recuerdo. Interesado, leí bastantes páginas de ella. El resultado era fascinante. Muy cerca, en otra vitrina, unos viejos y gastados patines de hielo. La noticia nos informaba que eran los primeros patines de un campeón, que muchos años más tarde quiso comprar los primeros patines que le regalaron. ¿Qué es arte? ¿Qué es un objeto artístico? ¿Cómo construimos el objeto artístico? Aún impresionado por una tan extraordinaria exposición, Àlvar Calvet me viene a buscar. Busca a un antropólogo que escriba algo para el catálogo de la exposición que prepara, algunas de cuyas piezas han sido hechas en cooperación con encarcelados en la prisión de Tarragona; otras, con reclusos de ese extraño manicomio artístico que es el Institut Pere Mata. No tenemos conocimiento previo. Nos citamos, lleva un press book donde me muestra algunas cosas extraordinarias. Sobre todo, una concepción del arte y del hecho artístico que enlaza profundamente con lo que la posmodernidad antropológica se plantea hoy. Arte, autor, participación colectiva. ¿Dónde se halla la autoría artística? ¿Qué es la obra de arte? ¿Cuál es el sentido del objeto artístico? ¿Es posible un museo de la memoria? ¿Cómo podemos construir la memoria y el recuerdo? Vamos al cementerio. ¿Cada nicho es un pequeño museo de la memoria, lamentablemente hecho a menudo de los más impersonales objetos kitsch? ¿Por qué no depositar en el nicho los patines de nuestra infancia, el trineo con la amapola pintada? Está claro que Àlvar Calvet no piensa en reformar ningún museo etnológico, ni en llenar un nicho con recuerdos, ni tan sólo en discutir cuál es el sentido del objeto, tomado como algo abstracto. Va mucho más allá. Se plantea el problema de la autoría de la obra artística, no como el producto de su singularidad, sino de la dialéctica entre él y los que con él lo elaboran. La obra es, de este modo, una obra individual y, a la vez, colectiva, en la que el artista cataliza experiencias de él con los enfermos mentales, presos o amigos para construir lo que será, para él, pero también para el colectivo, el edificio de su recuerdo. La propuesta que nos hace Àlvar Calvet es fascinante. Hasta ahora la actividad artística para ciertos colectivos e instituciones formaba parte de la «rehabilitación» o de la «terapéutica». Y los técnicos hacían interpretaciones a partir de la idea preconcebida de que el arte, con el que se pide que el paciente interprete, bien en las imágenes del test de Roscharch o en las escenas fantasmagóricas en blanco y negro del Test de percepción temática de Murray, tiene el objetivo de poner de manifiesto una forma de expresión. Médicos y carceleros querían el arte para comprender la locura y la conducta criminal. Àlvar no lo pretende; propone a los internos un ejercicio de humanidad, de significado. No le interesa la patología y, a mi, tampoco; le interesa el ejercicio de recuerdo, de memoria de evocación que cristaliza en un conjunto en el que, siguiendo unas reglas generales fijadas por el artista, es posible componer un conjunto que nos provoque la emoción al contemplarlo, al tocarlo, al leerlo. Líneas, objetos, vitrinas, paneles, son un tejido en el que el espectador debe capturar emociones que resumen gestos, textos, la configuración de la obra. Quien mira debe dejarse «poseer» por la obra. Y, a pesar de que se resista a dejarse llevar, quedará, sin duda, atrapado por la belleza extraordinaria de estas formas aparentemente simples, pero que son un monumento a la complejidad.

193

Víctimas y verdugos. 2001 PRESENTACIÓN Este libro ha sido realizado con la colaboración de 18 presos del Centro Penitenciario de Tarragona, a los que se les ha pedido que contestaran unas preguntas: 1 - ¿Quién eres? 2 - ¿Por qué estás aquí? 3 - ¿A qué tienes miedo? 4 - Añade cualquier comentario libre. GIANNI 1 Me llamo Gianni l’Italiano Pittore. 2 Estoy aquí porque soy inocente. 3 Tengo miedo a las enfermedades. 4 Un gran comentario que quiero hacer es que quiero salir lo más rápido de la cárcel. TEXTO ORIGINAL EN ITALIANO

SOKOL 1 Soy Sokol de Malzasvia, vivo en Italia. Deseo a todos los niños del mundo una gran felicidad 2 No soy una persona mala, siempre he ayudado a la gente en lo que he podido. 3 A la cárcel. TEXTO ORIGINAL EN ITALIANO

DOMENICO 1 Domenico Amo (italiano). Estoy aquí y soy capitán de barco. 2 Estoy aquí porque estoy en el paro y me he metido en el contrabando. 3 No tengo miedo a nada. 4 Cuanto antes salga de aquí, a ver si encuentro trabajo. Si no, tendré que volver al contrabando. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

JESÚS MARÍA 1 Soy Jesús María Ortega Martínez. Estoy aquí y soy padre de familia. 2 Estoy aquí porque no tenía trabajo y tuve que meterme en el contrabando. 3 Tengo miedo a la soledad y al abandono de mi familia sin medios económicos. 4 Cuando salga, buscaré trabajo, pero, si no encuentro, tendré que seguir en el contrabando para dar de comer a mi familia. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

PEDRO 1/2 Me llamo Pedro y estoy momentáneamente privado de libertad en el C. P. TARRAGONA por un delito de robo con intimidación. 3 Tengo miedo a las injusticias. 4 Deberíamos conseguir entre todos un mundo más justo. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

ANTONIO 1 Me llamo Antonio. 2 Estoy aquí por delinquir ha causa de mi adicción a los estupefacientes. 3 ¿A qué tengo miedo? No tengo miedo, sino algo de respeto a las drogas. 4 Tengo ganas de salir en libertad y poder disfrutar un poco de la vida ahora que estoy rehabilitado. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

194

Víctimes i botxins (Víctimas y verdugos)

JAX 1 Soy Jax de Guevara. 2 Estoy aquí por robar. 3 Mi mayor temor es la soledad, sobre todo cuando estás rodeado de gente. 4 Me podría referir a tantas cosas que me suelen ocurrir a menudo, que necesitaría escribir un libro; pero como me temo que no tengo nada que contar interesante para las otras personas, me limitaré a decir que todas las iniciativas de tipo cultural que tenga cualquier persona hacia otras, siempre, siempre será positiva. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

INTERNO 1 Soy una persona de este planeta. 2 El destino. ¡No sé! 3 No creo en eso… 4 Un principio, una existencia y un fin… TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

GUILLEM 1 Soy Guillem. 2 ¿Por qué estoy aquí? Porque estoy pagando una condena. 3 Tengo miedo a no poder pagarla. 4 Soy un Hombre Libre aunque esté privado de Libertad. TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

LARRY 1 Soy Larry «Hoswalt». 2 Estoy por un homicidio involuntario. 3 Al juicio, «tengo miedo». 4 Comentario: Necesito salir para llevar a cabo la vida que tengo «afuera» con mi nombre de pila. TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

ESTEBAN 1 Esteban Sánchez Capilla. 2 Por la cara. 3 A que no me apliquen la triple de la mayor, un artículo que espero. 4 Necesito respirar aire libre en el Delta del Ebro. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

CHRISTIAN 1 Hola, me llamo Chistian. 2 Estoy aquí por haber abusado de las drogas, en mi caso, de la heroína. 3 Pues, tengo miedo de la petición fiscal que es de 12 años, y me da miedo que no me rebajen la pena y tener que hacer toda la condena. 4 Me parecen bien estas actividades de cerámica y dibujo, ya que nos entretienen y nos ayudan a pasar el tiempo con la mente y las ideas claras. TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

CRISTÓBAL 1 Yo soy Cristóbal Carrasco Aliaga. 2 Estoy aquí porque he sido honesto y me he presentado por mi propio pie y no me han dado ninguna oportunidad. 3 Tengo miedo a que no me dejan tener una oportunidad para poder integrarme en esta sociedad. Me quedan 6 meses para la libertad y temo volver a la droga. 4 Comentario libre: Aquí no me rehabilitaré nunca, pues no quieren ayudarme. Estoy cansado de todo. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

195

Víctimes i botxins (Víctimas y verdugos)

CARRETE 1 Carrete. 2 Mira, estoy aquí por atraco a una farmacia y estoy condenado a 3 años de talego. 3 Miedo, no tengo a nada, sólo tengo miedo a salir y drogarme como lo he estado haciendo desde los 14 años. 4 Pensamientos libres: Cuando salga de aquí, tengo que hacer daño de verdad, porque tengo problemas psiquiátricos y no me están ayudando en nada, sólo un compañero de celda, Cristóbal Veupa. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

DOMINGO 1 Domingo Moreno Contreras. Hijo de José y Francisca. 3 A la muerte y a que me deje la mujer. 2 Estoy por robo con fuerza y atraco. Me gustaría que me dieran el tercer grado, que me han quitado por cosas que no son, y tengo miedo a que me lleven fuera de esta cárcel porque mi madre es ya muy mayor y no sabe leer y se pierde. 4 Me gustaría que me dejaran pagar en este centro por mi madre, ya que tiene 70 años. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

LUIS 1 Soy Luis Manzano Mendoza y soy gitano. 2 Estoy en prisión por robo y violación. 3 No tengo miedo a nada. 4 Me da rabia la falsedad de las personas de este centro, de los que se llaman asimismo profesionales; son unos falsos y no creen en la rehabilitación de los prisioneros y pienso que todo es una mentira. Tanto tienes, tanto vales, Don Dinero. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

JOSÉ GABRIEL 1 Soy José Gabriel Sánchez Santiago, pero prefiero que me llamen por mi apodo, GABY. 2 Sinceramente, estoy aquí por algo que ni siquiera yo recuerdo que haya hecho. Pero, por lo que sé, es por robo. 3 Me tengo miedo a mí mismo, no sé si aguantaré la presión que mi «coco» está intentando aguantar sobre lo que tengo y que me viene encima. 4 No tengo comentario libre, pues soy una persona para quien libre o libertad es algo que no puede permitirse, o, mejor dicho, que no me permiten. ¡PUFF! TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

ANTONIO 1 Antonio Recasens Gómez. 2 Estoy aquí porque volví a equivocarme. 3 Tengo miedo al tiempo perdido, que no sea recuperable. 4 Porque el hombre pasa media vida aprendiendo como estropear la otra mitad. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

196

Cárcel: Segunda incursión. 2004 PRESENTACIÓN Esta entrevista/cuestionario ha sido realizado/a con la colaboración de 10 reclusos del Centro Penitenciario de Tarragona, a los que se les ha pedido que contestaran las siguientes preguntas: 1 2 3 4 5 6

¿Quién eres? ¿Por qué estás aquí? ¿Qué es para ti el paraíso? ¿Te has sentido alguna vez en el paraíso? ¿Cómo pintarías el paraíso? ¿A qué tienes miedo? ¿Cuál es tu sueño?

JUAN 1 Joven de 28 años. Nombre Juan Antonio Rollán. 2 Me encuentro en prisión por delitos de robo con fuerza sin causar nunca daño a personas, a pesar de tener un solo brazo. Soy buen escalador e inteligente y ágil persona y, como no, gran artista. 3 Para mí, el paraíso se define en no tener nada i tener de todo (nada material). He estado en el paraíso, pero lo bueno dura poco. 4 El paraíso es la paz, serenidad, escuchar la naturaleza, es el gran Edén. De cualquier forma, siempre y cuando se reflejara luz en él. 5 En mi vida he pasado por muchas situaciones, y miedo, miedo, no tengo. Mi infancia fue algo difícil y conozco este mundo. 6 Algún día ser una persona de la que mi familia y yo mismo estemos orgullosos.

3/4 Para mí, el paraíso son todas las pequeñas cosas que he perdido, aquellas que poseía cuando estaba fuera de este lugar y que no tenían mucha importancia. 5 No tengo miedo a nada ni a nadie, porque nunca he hecho mal a nadie. 6 Mi sueño es salir pronto de este lugar y juntarme con toda mi familia, que, en realidad, son el paraíso para mí. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

MAGI-NET 1 Yo, el MAGI-NET. 2 Por burro. 3/4 No existe. No. 5 A nada. 6 Salir de aquí y ver crecer a mis hijos. TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

ARIE 1 Arie An’t Goor. 2 Arrestado. 3 Fuera. Estar la mayoría del tiempo fuera. 4 Miro la pintura y pienso lo que dice en inglés. 5 A que ellos no vean que yo soy inocente. 6 Irme a casa, al paraíso, dentro de poco tiempo.

JOSÉ CANET 1 Soy José Canet. Siempre me he dedicado a trabajar dentro del medio artístico: cine, fotografía, música, audiovisual, webs, etc. 2 Estoy aquí por abuso del poder judicial. Por culpa de un país donde las cosas más estrambóticas y absurdas son las que suelen ocurrir con más frecuencia. En definitiva, estoy aquí por la estupidez humana de quien legisla y gobierna. 3 Siempre me siento en el paraíso, ya que el paraíso es hacer siempre lo que uno quiere hacer… y siempre lo hago… ¡aún aquí! 4 El paraíso no se pinta, ¡se siente! 5 ¡A nada! 6 Mi sueño es seguir soñando.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

MARIO 1 Mario Martínez Salvador. 2 Porque no estoy en otro lado. 3 Estar con mujeres bonitas, motos rápidas y pasarlo bien. 4 Yo creo que el paraíso es pasarlo bien, por lo tanto, para mí, se reduce al momento. Carpe diem. 5 A perder a la gente querida. 6 Tener mucha pasta para no currar y estar siempre de juerga.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

JOSÉ REQUENA 1 Soy José Requena. 2 Estoy aquí por ser una persona demasiado confiada y hacer todo lo que puedo a los demás.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

197

Cárcel: Segunda incursión

PERSONA DECISA 1 Soy una persona decisa (Geovanny Torres Romer). 3 Me he sentido bien con mi familia, que son mis hijos. 4 Yo pintaría las caras de mis hijos. 5 El temor es amor. 6 Es salir de prisión para estar con mis hijos.

FERNANDO 1 Me llamo Fernando, 39 años (Reus). 2 Por cometer homicidio involuntario. 3 El paraíso, para mí, sería una vuelta al pasado para poder rectificar. Me he sentido en el paraíso cuando me he sentido querido por los demás. 4 ? 5 Tengo miedo a la soledad y a perder la esperanza. 6 Mi sueño es salir de la cárcel con el mismo ánimo de ayudar a los demás y formar parte de una ONG humanitaria.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

OLIVERIO 1 Soy colombiano y me llaman Oliveiro Segura Aguelelo. 2 Por cometer una falta contra las leyes españolas. 3 Para mí, el paraíso es algo que, mentalmente y religiosamente, nos han inculcado nuestros padres. 4 El paraíso es algo muy hermoso, lo pintaría como un sitio de paz y bondad absoluta. 5 A la ira de Dios. 6 Que termine mis días al lado de los míos.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

EDUARD 1 Eduard Mayor Hdez., 27 años. Soy alegre y muy social, aunque con altibajos de autoestima. 2 Por robar para poder conseguir droga y por ser un poco violento. 3 El paraíso es música, animales marinos, mujeres, alegría, ser razonable y tolerante, estabilidad. 4 Como lo he pintado, aunque me dejé las mujeres. 5 A no evolucionar como persona y no poder hacer feliz a mi familia. 6 Conseguir lo que para mí es el paraíso, lo que he escrito en la respuesta 3.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELANO

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

198

American Friends as Artists. 2000/2001 (Mis amigos americanos como artistas) Del año 2000/2001, realizado en los Estados Unidos (California) con la colaboración de 60 personas que residen allí. PRESENTACIÓN A partir de la marca, realiza una línea de izquierda a derecha. Posteriormente, pon tu nombre, de dónde eres, dónde vives y los comentarios que quieras hacer, apúntalo en la página correspondiente de este libro. Gracias por colaborar en mi proyecto «Cada hombre, un artista». Gracias por tu colaboración en mi obra «Mis amigos americanos como artistas». Línea 1 Aaro J. Zantlar. Un americano traza su línea en Tarragona, España. Nacido en Virginia. Dejé pistas en Chicago y en NYC y continúa la historia.

Línea 7 Clare Marie Baxter. Oakland, California. Redwood City, California. Siempre es genial pararse para hacer y participar en alguna cosa bonita.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 2 Sergei Rusakov. Vivo en San Francisco, CA, EEUU. Nací en Moscú, Rusia. Estoy al final de mi viaje en España. «Cada hombre es artista». – A menudo la belleza de este país ha empapado esta ambición en mi conciencia.

Línea 8 Sharron Cobb. Vivo: Oakland, CA. Nacido: Berkely, CA. Vive tu vida día a día. TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 3 Christina Forbes. Vivo en Oakland, CA. Soy de Arkansas.

Línea 9 Tom Thomas. Vivo: San Francisco, CA. Nacido: Norfolk, VA. «El amor es todo.»

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 4 Brad Nadler. Vivo y juego en El Cervito, CA. Nacido en Wisconsin.

Línea 10 Peter Phillips. Vivo en Glasgow (Escocia).

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 11 Judy Watson. Nacida en India. Vivo en Glasgow, Escocia. De visita en San Francisco. Unas vacaciones muy especiales.

Línea 5 John Murray. Vivo en Oakland, CA. Californiano de 4ª generación. TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 6 William F. Sass. 1/85 32nd St. Oakland, CA. 94600. Norfolk, VA.

Línea 12 Dominic Phillips. Línea 12. Nacido en Londres, Reino Unido. Me crié en Escocia.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

199

American Friends as Artist (Mis amigos americanos como artistas)

Línea 20 Tarik E. Ayyad. 937, Persia Street. San Francisco, CA 94110 ó 2280 Oak Street. Napa, CA 94559. Nacido en Líbano. Eres un hombre muy sexy. Encantado de conocerte.

Vivo en EEUU. «Siempre bienvenido.» TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 13 Jake Knight. Nacido en Baltimore, Maryland, EEUU. Vivo en San Francisco, California, EEUU. Todavía no he ido a Barcelona, pero ahora tengo ganas. TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 14 John Monks. San Francisco, California. Nacido en Worcester, Massachusetts. Trotamundos gentil Bethov gay.

Línea 21 Bruce Bradbury. Green Valley Ranch. Napa, CA 94558. Hace una mañana preciosa.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 15 Jeff Damal. 2960 ½ N. Hyperion. Los Angeles, CA 90027, EEUU. ¡Qué pena que no hable español!

Línea 22 Rigo López. 3130 Jefferson trl. 90. Napa, CA. Tel. (707) 257-1104. 94558. Mexicano. Tu proyecto es padrísimo (buenísimo). Espero que sigas con ese animo por la vida. Suerte At-t. Rigo. 2001.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 16 Tom Ruge. San Francisco, CA. Chicago, Illinois. La víspera del 2000 – el verdadero milenio.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 23 Stan Zervas. Vallejo, California.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 17 Richard Reisman. Napa, California. New York City. Encantadísimo de conocer a Álvaro. Espero que el 2001 sea una obra de arte (ya que no será una obra de genialidad política). Gracias.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 24 Marco Timmins. Napa Valley, California. ¡Te deseo muchísimas cosas buenas este nuevo año!

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 18 Timothy Jon Helgsson. «Muchos recuerdos.» Nacido en Minnesota EEUU. «Eres fractilicioso.»

Línea 25 Nikolas Braun. Estados Unidos de América. Los Ángeles. Mientras trazaba mi línea, sentí una presión para hacer la mía interesante. No estoy seguro por qué. Es lo que surge en mí.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 19 Gerardo Juliano. Napa Valley. Buffalo, N.Y. ¡Amor italiano!

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 26 David Ronan. 614 N. Spaulding Ave.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

200

American Friends as Artist (Mis amigos americanos como artistas)

Línea 34 John Phillip Clarke. San Francisco, California. Nacido en Muskegon, Michigan, el 20 de noviembre de 1961. Ha sido un placer participar y contribuir en tu Proyecto León.

Los Ángeles, CA 90036. 323/651-1046. TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 27 Pierre Barral. Francia / París / San Francisco. TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 28 John A. Barnhill, Jr. 400, Strader St. San Francisco, CA 94117 o 46 Rue de la Chef. París, Francia 75005. Le lingo es lingo (?)

Línea 35 Judith Suzanne Fleenor. Nacida en San Francisco, CA. Vivo en Greenbrae, CA. Trabajo in Mt. View, CA. Ciudadana del Mundo. Vive la Vida Llena de Alegría y Pasión. Dios Te Bendiga – Bendito Seas.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 29 Jesse Woodward. Nací y vivo en San Francisco, CA. ¡Bienvenido a SF, necesitamos más artistas!

Línea 36 Sherry Glassman. San Francisco, Bay Area, California. Philadelphia, Pennsylvania. Para cada línea, un corazón.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 30 Clayton Nobel. 21, Walter Street, SF. Nacido en Wollongong, Australia. Echo de menos las olas.

Línea 37 Leslie Katz. Vivo en SF, pero nací en Washington, D.C. ½ fue así, política desde el principio. Espero con ilusión el nuevo milenio.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 31 Andreas Purchas-Fn33. San Francisco, CA. Sydney, NSW.

Línea 38 Scott Miller. Nací en Brooklyn, NY. Vivo en SF: 264, Church St. – 20. SF, CA 94114. Si amar es vivir, ¿es morir perder el amor?

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 32 Edwin Butler. Sydney, Australia – Vivo. Westminster, Calif., EEUU – Nacido.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 39 Christian Ávila. 1117 La Verne Way. Palm Springs, California 92264. Tel: 760-325-4717. Mexicano. Empezando una nueva vida.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 33 Christian Franci. San Francisco, Calif. EEUU. Nacido: Quebec City, Canadá. Me crié en Caracas, Venezuela. Cita (favorita): Una caminata de mil millas empieza con un sólo paso. La vida es preciosa y corta. ¡Disfrútala!

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

Línea 40 Kitty Keller. De Los Ángeles.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

201

American Friends as Artist (Mis amigos americanos como artistas)

Vivo en San Francisco, CA.

Vivo en Oakland. 4153 Mountain Blvd. Oakland 94619. «Comer no es un acto neutral», José Boné.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 48 Michael Kravitz. Los Ángeles, CA. San Francisco, CA.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 41 Paul Frohlich, de New York City. Mis preguntas: ¿Por qué el cielo es azul? ¿Por qué es eso tan difícil? ¿Hasta dónde puedo llegar?

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 49 Jared Vermeil. Palo Alto, CA. San Francisco, CA. TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 50 George Johnson. Nacido – Chicago, IL. San Francisco, CA.

Línea 42 Eugenio Ernesto James Sánchez. Nacido en: Madrid. Resido en: San Francisco. LEO! Hay que encontrar el balance natural en todos los ciclos. 1/4/2001. Enero 4, 2001. ravynn@lughraven.com.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 51 Clyde L. Evans. Placer Co., CA. Placer Co., CA.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 43 Fumiko Sakura. De Japón. Vivo en Sausalito. Gracias.

Línea 52 Rayna Krohn. Nacido: San Diego, California. Vivo: San Francisco. TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 53 Raymond Dock. Salt Lake City, Utah. San Francisco, CA.

Línea 44 Marc Louis Guerrette. Nacido en Bridgeport, CT, 1966. TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 45 Autumn Björkman. Hanover, N.H.

Línea 54 Gail Schweitzer. Nacido: Phoenix, AZ. Vivo: San Francisco.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 46 Michelle Snyder. San Francisco, CA.

Línea 55 Michri Dawe. Nacido en Carmel Valley. Vivo en Mendocino. (Nota del artista: he hecho su línea en el 56.)

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 47 Marcy Harmon. De Placeville, CA.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

202

American Friends as Artist (Mis amigos americanos como artistas)

Línea 56 (Nota del artista: por error – ha sido llenado en lugar de la 55.)

Línea 59 ÁLVAR CALVET, en San Francisco. 08-01-2001. De Reus/Tarragona en España. Nacido en Tremp, Lleida – España. Vivo en Lloyd Street, 28. San Francisco – CA.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 57 Alysh Sinclair. Nacido en Glasgow, Escocia. Vivo en SF, EEUU.

TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

Línea 58 Dan Passwater. Huntington, IN – Lugar de nacimiento. San Francisco, CA – Residente. TEXTO ORIGINAL EN INGLÉS

203

Mujeres. 2002 PRESENTACIÓN En la realización del libro han colaborado 12 mujeres de mi entorno más próximo, que han respondido a dos preguntas: — ¿Quién eres? — Defínete como mujer.

NÚRIA CASTELLS (MI MADRE) Núria Castells, madre de Àlvar. Muy activa y con espíritu comercial.

LOURDES LLORACH No contesta. ROCÍO LEÓN Rocío, feminista. Luchadora por la igualdad. Latina, mediterránea, visceral. Las mujeres somos, al menos, la mitad de la población. No somos un colectivo homogéneo, ni siquiera somos un colectivo. Somos azules, tenemos alma. En los círculos de poder falta nuestra mirada. Debemos perder el miedo.

TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

MENTXU CUEVAS Soy, por supuesto, mujer. Exterior: rubia, XXXX, estatura normal, peso normal, ojos verdes, nariz recta y con cierta personalidad. Así creo que es como me ven los demás. (Ahora me entero que la segunda pregunta la he respondido antes de que me la hayan formulado). Soy, por supuesto, mujer por condición y porque así me siento, simplemente el hecho de ser tan sumamente rebuscada ya es una característica propia del género, ¿o no? Aunque, en la cotidianidad, anhelo la simpleza del hombre. La línea es de trazo grueso y firme, sin altibajos ni intermitentes, quizás sea así porque realmente así quisiera que fuese la realidad. Para saber algo más de mí, sólo tenéis que contemplar las otras líneas, ya que en cada mujer existe un «algo» que nos identifica como MUJERES.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

VALLE CORNEJO Soy la 7 Valle. TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

ROSA FONTS (TIN) SOY LA TIN / NIT (NOCHE) .... ....??? FEBRERO 02 (TENGO 41 AÑOS) TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

NÚRIA CALVET Soy Núria Calvet (hermana de Àlvar). Como mujer, me defino como una persona sensible y creativa con ganas de mejorar la educación.

ÀNGELS YESA Soy Yes. Somos amigos. Soy algodón vestido de piedra. No soy fiel, excepto para las personas, a nada material. A la amistad soy fiel, aunque pueda ser con períodos de ausencias + o - largas, pero estoy. Soy fiel a la cocina, me gusta ver como los demás disfrutan de lo que cocino y qué sienten. Y no me gusta hablar de mí. En realidad quisiera ser invisible, pero Àlvar me ha obligado. 21/02/002

TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

DORI GONZÁLEZ Dori. Positiva, optimista, soñadora y mamá. TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

CINTA BALLESTÉ ¿Quién soy? Tiene algún sentido. Saberlo es importante hasta que no empiezo a vivir, no se bién quien ve la vida, quien observa, quien es en verdad la realidad de una. ¿Por qué mujer y no persona?… Hay una diferencia, en el mundo donde vivimos es lo mismo, nunca lo consideraría paralelo.

TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

ANNA ARNAU Anna. Soy mamá y soy yo.

TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

204

Mujeres

VEGA GARCÍA Soy una persona de 34 años que admira la vida. Como mujer, soy, porque ser es importante. Comulgo relativamente con la lucha por la defensa de los derechos de la mujer. Lo más importante es saber ser feliz. Y para ello debemos estar de acuerdo y cómodos con lo que hacemos y lo que pensamos. Y el futuro del mundo, en gran medida, depende de las mujeres y de la educación que les demos a nuestros hijos.

ALÍCIA LLIBERÍA Soy Alícia, amiga de Àlvar, gran amigo mío, al menos así lo considero yo. Nos vemos pocas veces, pero, tanto él como yo sabemos dónde estoy yo y dónde está él cuando nos necesitamos. Soy pequeñita, graciosilla, simpática, pero un poco Terremoto, también tengo mi «mala leche». A veces, reconozco que tengo una arma que toda mujer tiene, ser SEXY. En el día de hoy, estoy muy contenta, no puedo escribir el porqué, pero hay otra persona que lo sabe. He recibido un recuerdo muy bonito, al final lo he escrito. 16-febrero-02.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

205

Somnis paral·lels (Sueños paralelos). 2002 PRESENTACIÓN El proyecto «Sueños paralelos», llevado a cabo en marzo del año 2002, fue uno de los más complejos en cuanto a los aspectos burocráticos. En él colaboraron 10 pacientes del Centro de Día del Instituto Psiquiátrico Pere Mata de Reus. La acción consistía en dos fases: en una primera, cada paciente tenía que realizar una línea en un plafón de múltiples piezas cuadradas de madera. La pieza resultante fue una especie de tapiz de líneas básicamente horizontales, con la posibilidad de ser manipuladas (desordenadas) por el espectador, ya que las piezas, por un sistema de guías, podían desplazarse y recombinarse como en un puzzle. La segunda fase consistió en una entrevista, en donde encontramos las reflexiones de los mismos pacientes. A todos ellos, se les ha preguntado: ¿Quiénes son? ¿Por qué están allí? ¿A qué tienen miedo? ¿Cuál es su sueño? LOLI Soy Loli y estoy aquí porque tengo miedo a hacer mal las cosas, a cometer errores en las relaciones sexuales, a realizarlas antes de tiempo, por ejemplo, antes de casarme. Y mi sueño es superarme cada día más (y no sólo en las relaciones, sino en todo). Y no sólo eso sino a no cumplir mi sueño y a no superarme personalmente. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

JUAN ANTONIO Soy Juan Antonio y llevo en el centro de día 8 años. Soy esquizofrénico esquizoafectivo desde los 19 años. Ahora tengo 36 años y creo que esto es para toda la vida. He tenido épocas peores asociadas con agorafobia, que es miedo a los espacios abiertos. También he sido adicto al alcohol durante 6 años y he consumido toda clase de drogas, menos la heroína por la vena. Mis grandes miedos son, principalmente, hacia la gente en general: siento que me critican y que me quieren hacer daño, y pienso que están confabulados contra mí. Otro gran miedo es la despersonalización y es que esto consiste en creer, poco a poco, que dejas de ser tú mismo para convertirte en otra persona, que, cuando estoy estable, sé que no soy. Mi sueño, en realidad, no es más que me deje tranquilo vivir esta maldita enfermedad; pero otro de mis sueños es vivir en Tahití y ser un virtuoso de la guitarra, como Mark Knopler. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

ANDREU Me llamo Andreu, soy un enfermo mental que tiene esquizofrenia y a quien le gusta experimentar cosas. Tengo miedo a recaer en mi enfermedad, a quedarme solo y a ir en coche o en cualquier otro medio de transporte. Que me curen la enfermedad y poder encontrar un trabajo, pareja, etc. TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

ÒSCAR Hola, me llamo Òscar. Tengo miedo a la gente porque no son conscientes de lo que dicen. Mi sueño es curarme de la enfermedad y así ser el mismo de antes. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

CRISTINA Tengo miedo a no vivir suficientes experiencias en esta vida. Mi sueño es ayudar a que el mundo sea mejor. TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

206

Somnis paral·lels (Sueños paralelos)

FRANÇOIS Me llamo François y soy natural de Puertollano. Me gusta la pintura, pero al óleo, y ha sido un placer para mí haber contribuido al éxito de este cursillo. Tengo miedo al dolor. Mi sueño es hacer que Dios nos bendiga a todos. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

MARÍA Estoy aquí para curarme de mi enfermedad. Miedo a las consecuencias por mi enfermedad. Mi sueño es hacer una vida más normal. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

CARLES Estoy aquí por una psicosis que tuve hace 2 años. Estoy aquí para recuperar mi memoria y sueño en que algún día toda esta pesadilla se acabe. TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

PERE Yo soy Pere. Estoy aquí porque soy enfermo mental (obsesivo compulsivo). Mi miedo es la inseguridad en mí mismo. Mi sueño es ver algún día el mundo más limpio y ser piloto de aviación. TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

PACIENTE Soy un paciente que vino por primera vez hace ocho años. Estoy aquí para recuperarme y poder volver a hacer mi vida. Tengo miedo a enloquecer. Y mi sueño es vivir en un pueblo rodeado de campo y con muchas flores. TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

207

Red, red, ret Pilar Parcerisas

Contraimagen de una experiencia: Àlvar Calvet ha pintado lo que diez profesionales del sexo sienten practicándolo y les ha incitado a representarlo plásticamente. El resultado es una convivencia y un diálogo entre los sentimientos individuales y la complicidad colectiva, desde una estructura esencial, a partir de dos elementos formales fuertes: el color rojo y la retícula en forma de red. Representar la prostitución: A la vista de estas pinturas, equilibradas por su forma reticular, nadie diría que tienen que ver con el mundo de lo orgánico. Si nos acercamos más veremos que en ellas se superponen un mínimo de dos planos, uno más cercano y otro más alejado, una retícula de trazo más duro y otra más velada. Las líneas son de orden diverso, más finas, más anchas, más opacas, más transparentes. Àlvar Calvet ha partido de la encuesta con diez personas: ¿Quién eres? ¿A qué te dedicas o en que te ganas la vida profesionalmente? ¿Qué es para tí el sexo? ¿Cómo dibujarías o representarías el sexo? ¿Qué imagen te viene a la cabeza cuando escuchas la palabra sexo? ¿Qué objeto relacionarías con el sexo o te hace pensar en él? A qué tienes miedo? ¿Cuál es tu sueño? El ser y la intimidad: Representar la experiencia del sexo quiere decir dejar ir buena parte del flujo mental que tiene que ver con la intimidad del ser y con relación al otro. En el ejercicio que se ha impuesto Àlvar Calvet de representar la experiencia en la asiduidad y aleatoriedad del sexo practicado por los profesionales, se hace un viaje de introspección total en el ser humano, uniendo el hecho físico al orden mental. En estas pinturas, el sexo es cosa mental, como Leonardo dijo también de la pintura. Una intimidad que tiene un código de color, el rojo [red, en inglés], que se desarrolla en una red [término castellano] y que se encarna en un pequeño objeto reticular para sujetar una cosa [ret, en catalán]. Bajo el hilo de Ariadna: Éste es el título de la obra colectiva. Una nueva red de implicación entre las diez personas que trabajan con el sexo y el artista. Ellos en la horizontal trazan la caligrafía del sexo y Àlvar dibuja en vertical el segundo plano, el de quien no es protagonista, lo mismo que ocurre en las otras pinturas. La subjetividad del artista se encuentra allí velada, como el ser invisible que penetra en un mundo que no es el suyo, pero que como ser humano inevitablemente participa de él. A la vista de esta trama de complicidades y de veladuras, encaja en estas pinturas la reflexión sobre el ser de Martin Heidegger: «El ser vela y se vela. La apariencia disimula y brilla. La nada cierra».

208

RED, Red, ret. 2003 PRESENTACIÓN Para la realización de este libro, el autor ha convocado a 10 personas que viven del sexo y les ha hecho las siguientes preguntas: 1 2 3 4 5 6 7 8

¿Quién eres? ¿A qué te dedicas o cómo te ganas la vida profesionalmente? ¿Qué es para ti el sexo? ¿Cómo dibujarías o representarías el sexo? ¿Qué imagen te viene a la mente cuando oyes la palabra sexo? ¿Qué objeto relacionarías o te hace pensar en el sexo? ¿A qué tienes miedo? ¿Cuál es tu sueño? Si quieres, puedes añadir algún comentario.

BIBIAN NORAI 1 ¡Hola! Soy Bibian Norai, sólo una mujer. 2 Soy actriz de cine porno (aunque mucha gente dice que esto no es ser actriz). Así me gano la vida. 3 Para mí, el sexo es… no lo sé, no le doy demasiada importancia a este factor de mi vida, es necesario y basta, como comer, dormir, soñar, etc. 4 La primera imagen que me viene a la cabeza cuando oigo la palabra sexo es un cuerpo de una mujer desnuda sin rostro. 5 ¿Un objeto? Pues… no es un objeto, es como un líquido dulce. 6 Tengo miedo al dolor y a la enfermedad. 7 Mi sueño es la tranquilidad inalterable y la paz, pero por dentro. 8 Comentario: Saber la impresionante mirada que hay detrás de tus ojos, casi transparente, que me hace ver la persona, no su sexo.

7 Mi sueño es tener una estabilidad emocional bastante racional. 8 Más paz y menos guerra. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

ESMERALDA 1 Esmeralda. 2 Dependienta. 3 La parte viva del amor. 4 La fusión de dos cuerpos. 5 Como un mar abierto sin horizonte. 6 Perder mi identidad. Que nadie me recuerde. 7 Ser alguien satisfecha de su vida y sus objetivos. 8 En esas consideraciones, hay los sentimientos que más siento por libre. Siendo esa una situación que me ha pillado por sorpresa, me ha hecho gracia compartir parte de mi alma. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

AZAHARA Soy Azahara, trabajo de camarera y trabajo de esto porque es lo único que se hacer. Con el sexo me encanta, yo creo que es como el comer. El sexo para mí es solo penetrar el pene y tampoco significa mucho. Mientras eres joven, bien, pero de mayor nada no es lo mismo. Miedo tengo a morir, a tener alguna enfermedad o a entrar presa. Mi sueño es tener una casa mía con un hombre y unos niños correteando por la casa y hacer una vida normal. Trabajar y, en las vacaciones, irnos por ahí una vez al año. Irnos a un sitio, a Madrid, y viajar y, claro, ir como una reina, mi coche y yo como una señora y madre de mis hijos.

ANA 13 Enero 2003 1 Soy ana la Americana, porque Americana termina en Ana. 2 A vender productos de Avon y también doy algunas clases de inglés. 3 Una forma de expresar tus deseos más íntimos sin palabras, a la misma vez que los compartes. 4 El sexo lo representaría como una imagen en el cielo, sobre las nubes, al medio desnudo, sintiéndose muy ligero, con corazones ficticios pintados de rojo por encima de la cabeza como una corona. 5 La manzana de Adán y Eva. 6 Tengo miedo a las arañas y de no ser correspondida por la pareja contraria.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

209

RED, Red, ret

LINA 1 Lina. 2 Enfermera auxiliar. 3 Es una manera de comunicar nuestros sentimientos. 4 Dos cuerpos desnudos. 5 Los preservativos. 6 Las enfermedades de transmisión sexual. 7 Tener un hogar estable. 8 Es que cada persona pueda hacer o tener su libertad de expresión.

ADÁN 1 Un buen ser humano. 2 Me busco la vida con imaginación. 3 El placer más ancestral e intenso. 4 Como una cascada de sensaciones en colores. Mujer femenina. 5 Ropa íntima femenina. 6 A perder a mis seres queridos. 7 Vivir en un mundo mejor y más solidario. 8 Vive a tu manera, sé feliz y comprende a tu prójimo.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

ALICIA 1 Alicia. 2 Ama de casa. 3 Una manera de pasarlo bien. 4 Un hombre y una mujer haciendo sexo. 5 Una manzana. 6 A la oscuridad. 7 Una casita en el campo. 8 No.

LAURA 1 Soy yo misma… Siempre y por encima de todo. 2 Soy azafata. 3 Para mí, el sexo es complicidad. 4 No me viene a la cabeza ninguna imagen, sólo una sensación de plenitud. 5 La fruta. 6 A estar sola. 7 Un mundo sin dinero.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

MAR 1 Mar. 2 Empleada de hogar y costurera. 3 Algo hermoso. 4 Una pareja. 5 Cuando pienso en alguien que me atrae. 6 A la soledad. 7 Poder triunfar como pintora.

GUSTAVO ADOLFO 1 Gustavo Adolfo. 2 La prostitución. 3 Lo más bonito entre dos personas. 4 Una imagen de una persona desnuda. 5 Cualquier cosa está en la imaginación. 6 A la soledad. A que la vida solamente es una y tenemos que vivirla cada día, segundo y momento, lo mejor que podamos. Sea bueno, sea malo y no pensar tanto para hacer las cosas.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

210

Heaven

José Carlos Suárez «El Cielo está en el interior del alma.» Abü Ya’qüb «En el fondo, los mundos paralelos son la consecuencia de una realidad que se disocia porque nos hemos excedido en nuestro deseo de unificarla, de homogeneizarla.» Jean Baudrillard

Tiene, el trabajo de Àlvar Calvet, un componente de tipo social o, mejor dicho, sociológico, que hace que su obra la podamos situar dentro de aquellas corrientes o posicionamientos artísticos claramente implicados con la sociedad en la que el propio artista está inmerso y de la que, como un miembro más, forma parte. Estas actitudes evidencian como éste, entendido como ser social, no puede o no debe desligarse, en sus planteamientos estéticos, de aquellas cuestiones que conforman su cotidianidad. Nuestro artista, por un motivo u otro, sin entrar a analizar sus mecanismos de priorización, centra en esas cuestiones su curiosidad. Una curiosidad en la que la construcción de la identidad, la alteridad —el cómo nos vemos y cómo nos ve y vemos al otro— se erige en el gozne sobre el que pivota su discurso estético, centrado en los posibles desplazamientos del lenguaje de la pintura. Todo ello y en gran medida motivado por esa curiosidad, hace que, asumiendo la consideración de Oscar Wilde por la que la mejor manera de vencer a la tentación es la de sucumbir en ella, entre en contacto con colectivos sociales —marginales en la mayoría de los casos—, los implique en su trabajo y juntos vivan la fascinante experiencia de fundir arte y vida. Porque la ecuación arte = vida, juntamente con la convicción, ¿o tal vez su cuestionamiento?, de que cada hombre es en potencia un artista, son los temas sobre los que gravitan sus inquietudes. Desde aquella exposición individual, en la que con el elocuente título de Toqueu-ho si us plau invitaba a transgredir las normas impuestas al espectador, ya nos encontramos con lo que iba a ser una constante de su trabajo: la implicación o complicidad con aquellos que tradicionalmente no forman parte del proceso creativo y a los que exige la asunción de nuevos roles. Porque se nos ha educado en el arte según un reparto de roles, en donde unos crean y otros consumen lo creado. Eso ha tocado a su fin y, como ya preconizara Joseph Beuys, debemos ir hacia un arte social. Entendido como concepto antropológico que reconozca la creatividad de todos los hombres, común a todas las actividades y formas de trabajo, no sólo en el arte. Una creatividad que libere el trabajo y lo eleve a la categoría de acto libre y revolucionario. El hecho de adoptar esta postura obedece, sin duda alguna, a esa otra faceta suya, a su labor como pedagogo del arte —a cómo se puede acercar el arte al público— y al convencimiento de que, al arte, no hay que respetarlo, basta simplemente con amarlo. Sus colaboradores, aquellos a los que les ha descubierto que el arte no es esa entelequia que le habían hecho creer que era o tal vez habían imaginado, no olvidarán, estoy seguro, la experiencia vivida. Con HEAVEN, palabra inglesa que significa cielo y, por extensión y más concretamente, la idea de cielo entendido como paraíso, Àlvar Calvet ha contactado con un colectivo de toxicómanos en proceso de desintoxicación, ingresados en el centro «Escuela de Vida» del Ayuntamiento de Los Palacios y Villafranca (Sevilla), con los que ha realizado un proyecto pedagógico-artístico de carácter interactivo —el primero en el que interviene directamente—. Experiencia que se ha concretado, por un lado, en un taller y convivencia con los allí ingresados —que tuvo lugar durante 10 días del mes de marzo de 2003— en el que se ha reflexionado sobre la idea de paraíso y, por otro lado, en una exposición, la que ahora presentamos y que, a su vez, se presentará en Los Palacios en marzo de 2004, donde se muestran los resultados.

211

Heaven - José Carlos Suárez

El haber elegido la palabra cielo/paraíso —recordemos que la polaridad cielo/tierra implica la conjunción de los principios activos/creativos con los pasivos/receptivos— ha obedecido al hecho de que, entre las muchas significaciones que de su idea se puedan establecer y que encontramos en las más diversas culturas y religiones, ésta se aplica también para designar un estado o un lugar placentero. Tratándose menos de lugares que de estados, no debemos olvidar que la sensación placentera provocada por el estado de embriaguez que se busca con el consumo de drogas, conduce a los llamados «paraísos artificiales» y, por tanto, la relación metafórica es evidente; de ahí que lo que se plantea es una reflexión entorno al mundo de la droga. El taller ha constado de cinco fases y 7 participantes. En una primera fase, se les planteó que contestaran una serie de 7 preguntas: ¿Quién eres y por qué estás aquí? ¿Qué relación tienes o has tenido con las drogas? ¿Qué es para ti el paraíso? Si alguna vez te has sentido en el paraíso, explícalo. ¿Cómo o de qué forma representarías el paraíso? Descríbelo. ¿A qué tienes miedo? ¿Cual es tu sueño?. Estas opiniones, de las que se ha realizado la transcripción para facilitar su lectura y que, a su vez, se han traducido al catalán y al inglés, se han incluido en un libro que, colocado sobre un atril y presente en la exposición, podrá ser consultado por el público. En esta misma fase, los alumnos participaron en una obra colectiva consistente en la realización, sobre un soporte destinado a ello, de una línea de izquierda a derecha. A partir de esta pieza, se ha realizado una edición de mil carteles, dispuestos en la exposición para que los asistentes pueda llevárselos consigo. En la segunda, tercera y cuarta fases, hicieron sucesivos intentos de representación pictórica del paraíso dentro de sus posibilidades técnicas, ya que ninguno de los participantes había pintado con anterioridad. Disponían para su plasmación de una pieza de madera de 20 x 20 cm y de una gama restringida de colores acrílicos, en cuyo uso los introdujo, que fue variando para cada ocasión: blanco-negro-amarillo, blanco-negro-azul y rojo-azul-amarillo-negro-blanco. La quinta y última fase vino precedida de una presentación en diapositivas de una serie de más de 100 imágenes de diversas obras de arte que, a través de la historia, han querido representar el paraíso o la visión particular que diferentes artistas han tenido del mismo. Un aspecto a tener en cuenta por el hecho de las posibles contaminaciones representacionales que se pudieran haber producido. En este caso, la pintura se realizó, como en la fase previa, con los 3 colores primarios, más el blanco y el negro, sobre una pieza de madera de 40 x 40 cm. La otra parte del proyecto pedagógico-artístico, como ya hemos señalado, se completa con la exposición. Exposición que está dividida en dos grandes bloques. Un primer bloque que consta de siete piezas, formadas cada una de ellas por un conjunto de cinco elementos con un grosor de 8 cm. Cuatro de ellos son las piezas que pintaron en el taller los alumnos y que representan el paraíso (una de 40 x 40 cm y tres de 20 x 20 cm). El quinto elemento, que representa el retrato de cada alumno que participó en el taller, es la pieza que completa el conjunto; la que tiene un formato más grande (80 x 80 cm, también de madera) y la que se erige en el elemento central del conjunto. Los cuadros que acabamos de señalar son los de un retratista que intenta captar la personalidad del retratado. Son, por tanto, verdaderos retratos psicológicos. Con ellos asistimos nuevamente a otra pirueta de Àlvar Calvet, ya que, si normalmente asimilamos el género representativo del retrato a un tipo determinado de lenguaje figurativo, él opta por la abstracción. Una abstracción, por otro lado, de carácter geométrico, para extraer aquellos rasgos esenciales que definen al retratado; porque no le interesa la representación del cuerpo, sino la de su opuesto: el alma. Al fin y al cabo, una abstracción ella misma. Estas siete piezas llevan el nombre de las personas con las que el artista trabajó y convivió, las cuales se encontraban en proceso de desintoxicación o rehabilitación: Benito, Fali, Francisco, José, José María, Juan y Rafael. En este bloque, aparece la que ya es una constante más de su trabajo: el cuestionamiento sobre la autoría de la obra de arte.

212

Heaven - José Carlos Suárez

Un segundo bloque formado, nuevamente, por siete grandes piezas de madera de 300 x 100 cm. que representan un fragmento de cielo con sus correspondientes nubes. Según la tradición islámica, cuando se refiere al cielo, el piso más elevado es el séptimo cielo. Lo que evidencia la existencia de una jerarquía de estados espirituales que serán escalados uno por uno. Apoyadas en la pared, dispuestas bien sea juntas o fragmentadas, forman una instalación pictórico-lumínica. Donde el color azul, proveniente de unos fluorescentes colocados detrás de cada panel, inunda la sala de exposición. Creando un ambiente propicio a la meditación y a la introspección reflexiva, que ahora Àlvar Calvet nos plantea a nosotros como espectadores. AGRADECIMIENTOS: A Emilio Amuedo, alcalde de los Palacios y Villafranca; a Carlos Pareja, director de la «Escuela de Vida»; a Àlvar Calvet, por haber contado conmigo en la coordinación del proyecto; a Benito, Fali, Francisco, José, José María, Juan y Rafael, por haber compartido la autoría del proyecto. A todos ellos, gracias por haberlo hecho realidad.

213

Heaven (El paraíso). 2003 PRESENTACIÓN Este libro ha sido realizado en el centro de desintoxicación ESCUELA DE VIDA de Los Palacios, Sevilla, por ÀLVAR CALVET, en marzo del año 2003. Para su elaboración, el autor ha reunido a diversas personas en proceso de desintoxicación de diferentes drogas. A todos ellos, se les ha preguntado lo mismo: 1 2 3 4 5 6

¿Quién eres y por qué estás aquí? ¿Qué relación tienes o has tenido con las drogas? ¿Qué es para ti el paraíso? Si alguna vez te has sentido en el paraíso, explícalo. ¿Cómo o de qué forma representarías el paraíso? Descríbelo. ¿A que tienes miedo? ¿Cuál es tu sueño?

RAFAEL 1 Soy Rafael Páez Domínguez y estoy aquí porque quiero quitarme de las drogas. (*) 2 He tenido relaciones muy malas con las drogas. Llevo 9 años tomando y estoy muy arrepentido. 3 El paraíso para mí es un sitio donde hay paz y amor y comprensión, donde no hay guerras ni hambre, etc. No me he sentido nunca en él, es blanco. 4 Donde hay muchos árboles y gente muy buena. 5 Tengo miedo a la muerte y a ser despreciado. 6 Mi sueño es quitarme de las drogas y ser un chico normal. (*) Por ser incapaz de afrontar que mi chica me dejara y también me ayudaron las juntiñas (la gente con la que me juntaba). TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

JUAN 1 Juan Jiménez Sánchez. Estoy aquí por la bebida. 2 Por el alcohol. 3 Un sitio ideal para vivir. Algunas veces, antes de venir aquí, bebiendo y antes del accidente. 4 Como la naturaleza, como un jardín con árboles. 5 A nada. 6 Sueño cosas bonitas y que se cure mi pierna. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

BENITO 1 Benito González Jiménez. Estoy aquí por el alcohol. 2 ---3 Es un lugar donde se está feliz y bien. Nunca me he sentido en el paraíso. 4 Dibujaría árboles de fruta y una piscina. 5 A la muerte y tengo miedo a los accidentes de tráfico. 6 Tener un chalet es mi sueño. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

JOSÉ MARÍA 1 Soy José María Gordillo. Estoy aquí porque fui toxicómano. 2 Consumí cocaína y heroína. 3 Puede ser la libertad. Nunca me he sentido en el paraíso. 4 Como unos pájaros libres, sin problemas. La libertad en sí, sin preocupaciones ni problemas. 5 A recaer en la droga. 6 Ser completamente feliz. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

214

Heaven (El paraíso)

FRANCISCO 1 Francisco Álvarez Andrade. Estoy aquí porque estaba en la droga y me he quitado. 2 No me acuerdo ahora mismo. Pues tomaba caballo. 3 Estar bien. Ni casa ni nada. Nunca. 4 Hierba, Adán y Eva, con árboles, animales, la bicha (serpiente), una vaca, un tocino, un avestruz, un león y ya está. 5 A un león, a un tigre… 6 Ninguno. No pienso nunca cuando estoy en la cama. Deseo que mi madre esté buena y ande, y que todos mis hermanos estén bién. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

PEPE 1 José Anillo Arcos. Estoy aquí por las drogas, porque tenía ganas de cambiar de vida. 2 He tenido mucha relación con todas las drogas. 3 Vivir una vida digna, una vida nueva. Cuando he estado metido en el mundo de la droga. 4 Vivir fuera del pueblo en una casa en el campo con animales: gallinas, cabras, vacas, etc. 5 El miedo es un pronto. 6 Ver el mundo honradamente. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

FALI 1 Rafael Fernández. Por el alcohol. 2 ---3 Algo bonito, donde uno está bien. Ahora que me estoy quitando de la bebida y con la vida, bien. 4 Una casa y una persona feliz en esa casa. 5 A salir a la calle y afrontar la vida de antes, y a la soledad. 6 Quedarme como estoy ahora y que mi pareja me siga queriendo, y no caer más en el alcohol. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

215

Entre el blanco y el negro

Abderrahman Benelahmar, Tetuán, 29/11/2004 «En el arte, el fin no santifica los medios, pero los medios santifican el fin» F. Nietzche

Se trata según los títulos de las pinturas de esta exposición —que tiene por tema la Inmigración—, de retratos de 24 marroquíes, (12 de ellos son inmigrantes en España, los otros 12 residen en Marruecos). Los retratos no representan ni rostros de personajes ni ilustran su ambiente ni sus costumbres; son obras abstractas de superficies reducidas en espacios rectangulares o cuadrangulares, separados por gruesas o finas líneas por la verticalidad y la horizontalidad, espacios rellenos con un colorido opaco regido por el blanco y el negro. Me pregunto si esta tendencia abstracta de unas obras de tema oriental no sitúa a Àlvar Calvet, como pintor, hacia fuera de la tradición pictórica occidental, asentada sobre las identidades disparatadas. Me refiero al orientalismo, al romanticismo y a una expresión exótica que caracterizó siempre los trabajos de artistas, que presentaron una perspectiva etnográfica sobre Marruecos. La repetición de las formas casi geométricas generadas por la intersección, la diferencia y la similitud nos acerca, más bien, a Piet Mondrian, pues la ausencia de referencia y del simbolismo es consecuencia de la abstención del pintor de cualquier intento de influir en el espectador…No se trata, pues, en estos retratos de representación, sino de una interpretación (en el sentido musical de la palabra), concebida necesariamente de forma diferente por los espectadores. Puede que concibamos el aspecto casi geométrico de estas obras como una plasmación de elementos dentro de una ordenación geométrica, para una satisfacción visual; pero la disociación de la superficie del cuadro en articulaciones apartando todo centro de interés descarta toda divina proporción; la inclinación, la torcedura y el doblamiento de la horizontalidad y la verticalidad excluyen —a su vez— toda armonía a favor de una expresión no alineada. Es como si se tratase de una forma de oposición al logocentrismo, todas las obras sin excepción representan una deconstrucción y una mirada desconfiada… Se trata, sin lugar a dudas, por lo menos para mí, de un afán de auto-superación, acto vital para todos los que se dieron cuenta de las barreras que hoy en día separan los pueblos y las culturas. Toda actividad escrita en este horizonte permite desarticular la violencia de los prejuicios. ¿Acaso implicar a los retratados intentando interpretar la sensibilidad de cada uno de ellos para formular la cuestión de la inmigración y sus consecuencias no convierte las obras expuestas en una perforación que supera los límites de la estética?… Cuando mencioné a Mondrian me refería a ese impulso ético por el cual las obras han de actuar como puertas de la percepción para colaborar en el enriquecimiento personal del espectador. La actividad artística en este sentido no es imitación de la realidad, sino una performance para cuestionarla. Àlvar me escribió lo siguiente: «(…) El espacio donde tengo que exponer queda justo tocando al mar, es el Baluarte de la Candelaria en Cádiz… Al contemplar el espacio, fue instantáneo el pensar en la inmigración, en las pateras, mirando por las ventanas y viendo el mar… Sólo son unos kilómetros lo que separa un continente de otro realmente, pero los obstáculos son infinitos: culturales, etc.» Elaborar trabajos según una experiencia definida como salida hacia el prójimo no es nuevo para el pintor, desde 1990 la tendencia social —como lo subrayó José Carlos Suárez— caracterizó su trabajo. Toda su actividad anterior confirma la convicción que hay detrás del deseo de realizar obras según esa salida, no es extraño sabiendo que el cerramiento lleva a la muerte del arte, mientras su subsistencia se mantiene gracias a su enlace orgánico con la vida. En el mensaje citado antes, Àlvar me escribió: «Los nacionalismos no llevan a ninguna parte, son cerramientos, fronteras absurdas…. A mi, por ejemplo, el cerrarme no me sirve para nada, me gusta ser ciudadano del mundo, que mi trabajo o yo mismo podamos salir, movernos con libertad, no sólo geográfica, por mi parte soy muy poco nacionalista, lo justo para mantener mi identidad (o, a veces, un poco más, sobre todo cuando siento que atacan aquello con lo que más me identifico: mi pueblo, mi país, ya que soy y me siento catalán)…pero mi

216

Entre el blanco y el negro - Abderrahman Benelahmar

sentimiento es más universal, cuando sales de tus fronteras, no sólo físicas, te das cuenta de lo absurdo que son las marcas y algunas identidades nacionalistas…» Este deseo de abolir la frontera entre arte y vida, como mandó una tradición ya conocida en el siglo XX, es donde se inscribe el trabajo del artista. Es posible que concibamos la implicación de los retratados en el trabajo como intento de emplear la espontaneidad de los espectadores (los 24 marroquíes) en las obras; por lo tanto, pretendo que el pintor, ofreciéndose como médium, nos recuerda, una vez más, que el arte es también ética y no sólo estética. En consecuencia, tomando la palabra de Marcel Duchamp, «todas sus decisiones en la ejecución de la obra se inscriben en el dominio de la intuición y no pueden ser traducidas en un self-analyse, expresado o escrito o pensado»*… de una manera o de otra se trata de una teatralidad donde «el artista no es sólo quien cumple el acto de la creatividad, porque el espectador establece el contacto de la obra con el mundo exterior, descifrando e interpretando sus calificaciones profundas y, de allí, añade su propia contribución al proceso creativo»*. ¿A qué son invitados los espectadores, entonces? Me apetece concebir esta invitación como invitación a reflexionar en un mar que, en vez de unir, separa —puede que esto sea el motivo de mi ausencia en la inauguración de la exposición—. Deseo a los que van a estar que disfruten de las obras dejándoles contemplar su tema, mientras tanto presento una opinión sobre una realidad digna de condena: Desdichadamente la coyuntura internacional y el arsenal jurídico actual son elementos que influyen negativamente en el fenómeno de la inmigración, los intereses de los países ricos y de los agrupamientos regionales les han llevado a establecer obstáculos y limitaciones. Estos son motivos de distinción entre inmigración legal y otra ilegal. ¿Acaso esta discriminación no altera los derechos humanos y la convivencia? Las consecuencias de esta realidad vergonzosa imponen una confrontación abierta por parte de intelectuales y artistas con sus resultados que fomentan y alimentan el odio y la xenofobia. ¿El aspecto cromático de las obras basado sobre la ambivalencia del negro y el blanco, además de marcar el ánimo del pintor y el de los retratados, no interpreta unas tensiones espirituales fomentadas por una mitología que aún se alimenta de fantasmagorías y espectros de las identidades disparatadas?… Me pregunto también: ¿la composición producida por la ambivalencia, la horizontalidad y la verticalidad no representan un deseo de afectar el equilibrio del espectador?… Por último, cedo la palabra a Àlvar: «No pretendo nada, sólo acercar unas cuestiones a la gente, acercar una gente a otra gente.» * Marcel Duchamp; Le processus créatif, ed. L’Échoppe, envois, Paris 1987 [© ADAGP et L’Échoppe 1987 L’ÉCHOPPE 30 rue Léopold-Bellan 75002 Paris]

217

AQUÍ Y ALLÍ, entre el blanco y el negro Assumpta Rosés

La obra de Àlvar Calvet avanza desde hace años en paralelo con una doble temática. Por una vía, trabaja la pintura abstracta, a partir de composiciones de líneas paralelas o cruzadas, configura tramas, geometrías y sensibilizaciones de superficies. Por otra vía, efectúa una exploración cercana a la sociología, pide la colaboración de diversos grupos de personas a las cuales invita a intervenir en la elaboración material de alguna obra o bien las somete a cuestionarios sobre aspectos esenciales de su vida y personalidad. Estas dos vías de trabajo se interfieren y se cruzan porque las pinturas presentan y representan al colectivo (cuando el artista reclama la participación de los implicados para dibujar una línea o pintar algún elemento) o bien, en otros casos, simbolizan un sujeto a manera de retrato abstracto (cuando la pintura de cuadros o líneas crea una réplica visual de la imagen y el carácter del retratado). Así ha trabajado con grupos de artistas, de enfermos mentales, de prisioneros, de prostitutas, de gente de un país extranjero, eventuales compañeros de viaje, de inmigrantes, etc. Es decir, de personas normales y corrientes, pertenecientes a grupos humanos más o menos visibles, más o menos situados en los márgenes del estandarte social y del etnocentrismo cultural. He mirado el último trabajo presentado y publicado, que ahora expone en Cambrils: «AQUÍ i ALLÍ, entre el blanc i el negre». En él formula unas preguntas a un grupo de inmigrantes marroquíes que viven en España y a otro grupo de personas que viven en Marruecos. Les hace hablar de quiénes son, cuáles son sus sueños, sus miedos y aspiraciones, de su concepto de paraíso. He pensado: ¿Qué hace que Àlvar se fije en estos grupos y dedique su trabajo a esta forma de acercamiento social? ¿Por qué asocia esta acción a su pintura abstracta, formalmente minimalista? (Una pintura que, justamente, renuncia a tema, contenido literario, representación y simbolismo evidente). Rascando debajo de las apariencias, veo que muchos de estos grupos o individuos forman parte de un ámbito cercano a la familia, al trabajo, a la vecindad, a las amistades del artista. Él acude a lugares donde convive con realidades sociales determinadas, lugares a donde le conducen adversidades, placeres, amistad, azar, trabajo, circunstancias de la vida. Conoce a gente y problemáticas de su mundo que, frecuentemente, tienen algo que ver con la propia trayectoria. El trabajo está ligado a la experiencia y «nada es mezquino», como diría el poeta1. De los primeros estampados de rayas o cuadros copiados de camisas y de tela del hogar que Àlvar pintó hace años, a manera de originales naturalezas muertas, se fue generando un sistema semántico que le permite expresar sensaciones, emociones y vivencias; representar situaciones, psicologías y caracteres. Es decir, ha configurado un lenguaje propio, una pintura abstracta, con solidez técnica y estética, anclada en la realidad —incluso podríamos decir en el realismo— por un referente humano que posibilita hacer retratos para que los signos gráfico-plásticos proporcionen, como la humanidad, un número infinito de modelos individualizados, todos parecidos y, a la vez, todos diferentes. Es como mirarte en un espejo La forma y el reflejo se contemplan Tú no eres el reflejo Pero el reflejo eres tú.2

1 Joan Salvat Papasseit. El poema de la rosa als llavis, 1923. 2 Sutra del maestro Tosan «Samadhi del espejo del tesoro», s. IX.

218

AQUÍ Y ALLÍ, entre el blanco y el negro - Assumpta Rosés

Así podría deducir que Àlvar, armado con las herramientas de un lenguaje plástico profesional y bien encontrado, se deja llevar sin oponer resistencia, como una hoja por el aire, conducido por el azar y la necesidad que propicia el entorno. Actúa o interactúa desde un distanciamiento respetuoso, con los grupos sociales que le envuelven y ejecuta acciones sin un interés o propósito inmediatos —«yo sólo quiero acercar unas preguntas a personas, y personas a otras personas»—.3 Las situaciones son como son; él, solamente, pone cuestiones sobre la mesa y crea unas imágenes donde geometría, color, relieve, gesto y transparencia evocan presencias. Lo hace de manera amistosa, fraternal, solidaria. Y escucho el eco de la conocida sentencia del maestro Dogen: «Habéis tenido la incomparable suerte de tomar forma humana. No perdáis el tiempo.»4

3 Declaración recogida por Abderrahman Benelahmar en el catálogo Entre el blanco y el negro. Cádiz 2005 4 Maestro Dogen « Funkanzazengi» S XIII

219

Entre el blanco y el negro: AQUÍ. 2004 PRESENTACIÓN Para la realización de este libro, el autor ha convocado a 12 personas marroquíes que viven aquí (España), y les ha hecho las siguientes preguntas: 1 2 3 4 5 6 7 8

¿Quién eres? ¿A qué te dedicas? Etc. (presentación). ¿Dónde naciste? ¿Dónde vives? ¿Qué es para tí Marruecos? ¿Qué es para tí España/Europa? ¿Qué es para tí el paraíso? ¿A qué tienes miedo? ¿Cuál es tu sueño? Si quieres, puedes añadir algún otro comentario, como tu color favorito, etc.

ALÍ SALEM 1 Alí Salem Lacasa, tengo 19 años y estoy estudiando. Madre catalana y padre marroquí. 2 Nací en Tarragona y vivo en El Morell. 3 Es el lugar donde tengo mis raíces y toda mi familia. 4 Un lugar de salida al futuro. Posibilidades de trabajar y elaborarme unos estudios. 5 Una chica rubia con ojos azules. 6 A la oscuridad y a estar solo. 7 Formar una familia y que todos los países se llevaran lo mejor posible.

6 A nada. El día que me levanto bien doy gracias a Dios y no tengo miedo a nada. Harhdu le Ala. 7 Salud. 8 Colores preferidos: el azul del mar. POR PROBLEMAS DE ESCRITURA EL TEXTO LO TRANSCRIBE EL AUTOR

BAKKALI 1 Un emigrante que se llama Bakkali, trabajador en un matadero desde el 20 de febrero del año 1989. Empecé trabajando sin papeles. 2 Nací en Chefchauen el año 1965, en Marruecos. Pero es el año que mi padre puso en el libro familiar, pues antes no teníamos. Yo creo que soy más joven. Vivo en Reus, Tarragona. 3 De mi país, no me gusta la política, pero no quiero opinar. Me gusta la tierra, la agricultura. 4 España ahora me gusta como país vecino que nos ha hecho un favor como lugar para ayudarnos, para acogernos. A otro lugar de Europa, no iría, por el clima. 5 El paraíso, para mí, es después de la resurrección. No creo que esté en este mundo, en la tierra sólo hay un nivel de felicidad. No está en este mundo. 6 Tengo miedo de la guerra en general. En segundo lugar, de las enfermedades. Si hubiera un paraíso en la tierra, habría justicia. El mundo no es justo porque hay guerras y otros problemas, política, etc. Este mundo es injusto. 7 Vivir aquí, en España, sin racismo con mi familia y tener un negocio entre aquí y Marruecos de importación y exportación. 8 Mi color preferido es el azul verdoso.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

HAMID 1 Hamid Ben Achoui. Trabajo de camarero. 2 Nací en Marruecos-Fez y vivo en España. 3 No me gusta el gobierno de Marruecos. Me gusta mucho mi país. Si hubiera trabajo, viviría allí. 4 El trabajo, igual que en Marruecos. España es la posibilidad de un mundo mejor, pero, en realidad, no es así. Me gusta comprar cosas «chulas» si tengo dinero. 5 Un trabajo fijo donde se gane dinero y vivir bien. 6 A Dios = Alá. 7 Encontrar trabajo fijo, casarme, tener familia e ir cada año cerca de mi familia de Marruecos. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

AHMED 1 Ahmed Addelkrim Ahmed Duas. Nacionalidad española. Padres marroquís. Me dedico a la pesca. 2 Nací en Ceuta el 18 de julio de 1951 y vivo en Tarragona, España. 3 Voy de vacaciones, nunca he trabajado allí. Prácticamente, desde que nací, resido en España. 4 Vivo aquí, es mi país. 5 El mar.

TRANSCRITO POR EL AUTOR

ABDELLAH 1 Soy Abdellah Hmiza. Tengo 50 años y soy padre de tres hijos, estoy casado. Mi mujer es profesora como yo. Soy profesor de lengua árabe en

220

Entre el blanco y el negro: AQUÍ

2 3 4 5

6 7 8

3 Marruecos es el país donde tengo mis orígenes. Es el país donde mis padres quieren pasar su vejez. El país que tenemos como vecino y con el que hemos de mantener constantes contactos. 4 ¿Cataluña? Es el país que han escogido mis padres para vivir y para dar a sus hijos una mejor situación. Cataluña, para mí, es un país muy interesante, me parece que es muy tolerante y que siempre ha demostrado una constante lucha/ protección de su identidad y sus valores. 5 Es un lugar donde está la verdadera expresión de la felicidad. Como si fuese un estado de confort, de alegría, donde estar bien con uno mismo y con los demás. 6 A mí, no me gusta tener miedo. Es como un instinto que se puede controlar. Se tiene miedo de los que no se conoce, si conocemos las cosas se pierde el miedo. El miedo se puede controlar. 7 Trabajar, mi coche, una casa, lo típico. Cosas materiales. Pero mi sueño real es un diálogo de todos los integrantes de la sociedad aceptando las libertades individuales. Tengo el sueño típico al que aspira el desarrollo social de un individuo, pero, por otra parte, el sueño/deseo de este individuo en un contexto social. 8 Tres colores: sobretodo el rojo, y también el azul y el amarillo.

España a disposición de la comunidad marroquí, en convenio con la Generalitat y el Estado Español. Estoy en España desde el año 1991. Enseñamos la lengua y la cultura marroquís a los niños que acaban de llegar y los ayudamos a integrar y a respetar las normas. Nací en Marruecos y vivo en España y Marruecos. La mayoría del tiempo en Tarragona y, en Marruecos, sólo tres meses. Mí país, mí tierra, donde tengo mi origen, mí país natal con el que tengo mucha relación. Mi segundo país donde también teníamos orígenes. Hay dos paraísos: uno en este mundo y otro en el más allá. Uno consiste en estar feliz con el trabajo bien hecho y que la gente hable bien de ti. Si tienes buenas relaciones, amistades, estás en paz, esto se refleja y no eres hipócrita, eso es estar en el paraíso. Un paraíso como el religioso. El paraíso de aquí es el camino para el otro paraíso. El paraíso es tener la conciencia tranquila. De no aprobar un trabajo. De suspender un examen. De no cumplir con las responsabilidades. Tener salud. Ver a mis hijos que estén bien en un futuro y estén bien de salud y ver la sociedad modelo de Platón. Ver a todo el mundo sin guerras y en paz. El color de la naturaleza. TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

HASSANE 1 Soy Hassane Jeffali. Asesor en inmigración y cooperación. 2 Nací en la provincia de Berkane y vivo en Reus. 3 Marruecos es para mí el país donde nací y al que quiero mucho. 4 Como he vivido siempre en Cataluña, no me identifico mucho con España, pero sí con Cataluña. Europa es de todos. 5 El paraíso es la recompensa por si hacemos el trabajo bien hecho. 6 A mi edad, nada me da miedo, el destino es lo que cuenta. 7 Es hacer feliz a la gente, pero también cuidar de mí mismo. 8 Ninguna preferencia.

NABILA 1 Soy Nabila Atri, tengo 28 años, pero, a causa de mi voz, piensan que soy mayor. De origen de Marruecos, padre del sur, de Agadir, la madre de Safi. Estoy casada con un catalán. Vivo en Cambrils y trabajo en una inmobiliaria. Trabajaba como mediadora cultural, pero… 2 He nacido en Salé, un pueblo cerca de Rabat y estoy viviendo en Cambrils. 3 Origen y familia. 4 Mi sitio y la continuación de mi familia. 5 La tranquilidad que estoy buscando en cada momento, también es la unión de todos mis seres queridos en el mismo lugar y en el mismo tiempo. 6 A la soledad. 7 Una familia grande, no será posible como la que tenía en Marruecos, hijos + nietos +…, pero feliz. 8 Naranja clarito.

TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

ABDELAADIM 1 ¿Quién eres tú? Yo soy una persona, nací en Marruecos, criado en Cataluña en un pueblo muy bonito que se llama Creixell. Tengo 25 años. Soy afortunado por poder vivir la confluencia de las dos culturas que me envuelven. Soy estudiante de Derecho. Me llamo Abdelaadim. 2 Nací en Ksar el Kebir (Larrache) y vivo en Creixell (Tarragona, Cataluña).

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

ADIL 1 Soy Adil, llevo tres años en España viviendo con mi familia. Soy estudiante en el sector turístico (gestión hotelera). Tengo estudios universitarios de Filología Española.

221

Entre el blanco y el negro: AQUÍ

2 3

6 7

6 Me da miedo sufrir alguna enfermedad grave o que me tengan que operar. Miedo a perder alguna persona a la que quiera. 7 Que haya paz en el mundo.

Tengo muchas ilusiones, como cualquier persona, y lo primero de todo es intentar cambiar la imagen de la mala fama hacia nosotros como árabes y conseguir una convivencia con la gente del país de acogida. Demostrar que el inmigrante es una persona capaz de llegar lejos cuando tiene la posibilidad. Nací en Marruecos (Ksar el-Kébir). Vivo en la provincia de Tarragona (Roda de Berà). Marruecos es mí país de siempre y la tierra de mis padres, mis abuelos y de mis nietos, en el futuro. Marruecos, como país, es de maravilla, es fantástico, pero mientras que sigan unos individuos que tienen el poder aunque no lo merecen, Marruecos nunca mejorará, al contrario, empeorará más, ésta es la gran dificultad del país. Europa sigue siendo el sueño de todos los jóvenes marroquíes, yo era uno de ellos cuando estaba en el país. España es un país que no está preparado para recibir inmigrantes. España ha destruido muchos de los sueños de mucha gente que soñaban con el paraíso invisible. El paraíso terrenal es todo lo bueno de la vida, si vives feliz, es el paraíso; vivir en paz es el paraíso. Ser bueno y tratar bien a la gente, ayudar a las personas que te necesitan, es el paraíso. Tengo miedo a Dios, cuando cometo un error. Mi sueño es obtener más títulos que me permitan conseguir un trabajo digno y llegar lo más lejos. El segundo sueño es llegar a ver a todos los países árabes unidos entre sí. Mi color preferido es el negro y el azul.

TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

NIS 1 Me llamo Nis, trabajo de camarera. Tengo 21 años. 2 Nací en Marruecos en una ciudad llamada Larrache. Vivo en La Secuita, Tarragona. 3 Es mi tierra, mi país, allí tengo mis familiares. ¡Es mi país! 4 Es mi segundo país (Cataluña), España. Venimos aquí para una misión: buscar tranquilidad, ganar dinero, etc. 5 En nuestra lengua, para mí es el otro mundo, el futuro, el día de mañana. 6 No. Miedo, a nada. 7 Un trabajo que esté bien, estar con mi familia, estar bien, estar con el hombre al que amo y, sobre todo, tranquilidad. 8 En verano: rosa. En invierno: camel. TRANSCRITO POR EL AUTOR

TOURIYA 1 Touriya Zeroil, tengo 22 años. Vivo en Tarragona y, de vez en cuando, trabajo con mis padres y me hago cargo de mi casa y de mi hermano pequeño. 2 Nací en Marruecos (Wajda) y vivo en Cataluña, en Tarragona ciudad. 3 Todas mis raíces. La familia. Origen y mi país. 4 El país de la igualdad para la gente sin importar el sexo. 5 Es el lugar donde todos descansaremos cuando hayamos encontrado el fin de nuestros caminos. 6 Tengo miedo a cambiar de manera de ser y volverme mala, insensible o egoísta. Me da miedo que la gente cambie para peor y no para mejor. 7 Descubrir muchísimas cosas que no conozco de mi religión y aprender a escribir y a leer en árabe. 8 Blanco.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

MINA 1 Mina, 21 años. Auxiliar de Clínica. 2 Nací en Marruecos. Vivo en Reus. 3 País de origen. Buen Clima. Buena gente. Mal organizado por el gobierno. 4 País de acogida. Buen clima. Buena gente y también hay gente racista o maleducada. Hay algo de trabajo, comparado con Marruecos. 5 Es el destino de la gente que haya sido buena en la vida.

TEXTO ORIGINAL EN CATALÁN

222

Entre el blanco y el negro: ALLÍ. 2003/2004 PRESENTACIÓN Para la realización de este libro, el autor ha convocado a 12 personas marroquíes que viven allí (Marruecos) y les ha hecho las siguientes preguntas: 1 2 3 4 5 6 7 8

Presentación: ¿Quién eres? ¿A qué te dedicas? ¿Dónde naciste y dónde vives? ¿Qué es para ti Marruecos? ¿Qué es para ti España o Europa? ¿Qué es para ti el paraíso? ¿A qué tienes miedo? ¿Cuál es tu sueño? Si quieres, puedes añadir algún comentario, como cuál es tu color favorito, etc.

OMAR 1 Omar. Trabajo en la piel. 2 Nací en Erfoud. Vivo en Fez. 3 Mi paraíso. 4 Es mi sueño. 5 Inocencia y libertad. 6 Al racismo y terrorismo. 7 Democracia moderna.

5 El paraíso, yo espero que sea una buena vida. El primer paraíso está aquí y, después, yo espero el paraíso del profeta. 6 A la justicia divina. 7 Una buena vida para mí y los míos. TEXTO ORIGINAL EN ÁRABE

HAKIM 1 Me llamo Ammari Hakim. Me dedico a la tienda de mi hermano y trabajo en la agricultura con mi padre. 2 Nací el 28 de abril de 1981 en la Kasba KSAR LAMKABER MAADID, Erfoud, Marruecos. 3 Amo mucho a Marruecos porque es mí país de origen, de mi padre, mi abuelo y de mi familia. Amo a la familia real (Mohamed VI) y a todo el pueblo marroquí. Es bueno por muchos aspectos: lo social, lo democrático, lo económico, etc. Quiero mucho a todas las personas del mundo porque todo el mundo tiene un mismo origen: Adán. 4 Primeramente, yo espero que España vaya bien en todos los aspectos y toda Europa, especialmente España. Que la relación con España vaya bien porque es la más cercana y conocida y, para Europa, lo mismo y en un futuro vaya mejor. Quiero mucho a los españoles porque hay gente buena, amable y también a todos los europeos. 5 El paraíso. Yo vivo para el paraíso verdadero porque yo soy musulmán. Para mí, el paraíso es verdad. El paraíso de Dios. 6 Tengo miedo a Dios porqué él ha hecho todas las cosas del mundo. 7 Yo espero que mi futuro sea bueno y el de mi familia y el de toda la gente. Casarme con una chica extranjera (europea) para romper con la tradición (costumbres) de la Kasba (de mi país).

TEXTO ORIGINAL EN ÁRABE

EL COMERCIANTE Anónimo (comerciante de Er-Rachidia) En nombre de Dios (Alá). El resto del texto, sin significado. TEXTO ORIGINAL EN ÁRABE

ALÍ 1 Viajante del Sáhara. Alí. 2 Nací en el Sáhara, en Merzuga. Hoy vivo en la ciudad, provincia de Rassidia. 3 Marruecos, para mí, es un país rico. 4 Para mí, Europa es otra vida. 5 La salud y aprovechar, vivir los días. 6 Miedo / respeto a Alá, a la persona, al animal, a la tierra y al cielo y respeto al padre y a la madre (familia). 7 Mujer, niños y una vida sin problemas. TEXTO ORIGINAL EN ÁRABE

ISMAIL 1 Ammari Ismail. Artesano. 2 Kssar Maadid, Erfoud Ras Elhait. 3 Un futuro muy bueno. 4 Yo quiero vivir en Marruecos. Yo quiero un buen futuro para Marruecos y para los otros países. Espero vivir feliz en Marruecos, que Marruecos sea feliz y esté en paz. Quiero mucho a Marruecos.

TEXTO ORIGINAL EN ÁRABE

223

Entre el blanco y el negro: ALLÍ

ABDERRAHMAN 1 Abderrahman Ben el Ahmar. Profesor de filosofía. Redactor jefe de la revista Cuadernos del Norte, Tetuán. 2 Tetuán/Tetuán. 3 Me siento un don sin tierra. 4 Igual que cualquier tierra. 5 Tolerancia. 6 A nada. 7 Convivencia

5 6 7 8

Nada. Perros. ¿La noche anterior o la siguiente?. No. TEXTO ORIGINAL EN ÁRABE

MOHAMED 1 Mohamed Larbi. Comerciante. 2 Nací en Asila. Vivo en Tetuán. 3 Mi país preferido. 4 País vecino. 5 Algo relacionado con la muerte. 6 El futuro de la humanidad. 7 Morir en paz. 8 El color oscuro.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

SOUMAYA 1 Sumaya; mujer amante de la paz, libertad y igualdad de oportunidades. Soy obrera amadora del trabajo (enfermera). 2 Marruecos, vivo en Marruecos. 3 Marruecos, para mí, es mi vida; todo Marruecos es para mí el oxígeno y, para mí, Marruecos son los marroquíes, son los pueblos del Rif, el Atlas, el desierto y el Mediterráneo. 4 España y Europa, para mí, es otro país que me gusta conocer y convivir con su gente y espero que nos acepten tal como somos. 5 El paraíso es la paz, el amor y la tolerancia. 6 Tengo miedo a la intolerancia, la ignorancia y las guerras injustas. 7 Mi sueño es que la gente pueda vivir en paz donde quieran y como quieran. Sin miedos y, sobre todo, que mi niña se sienta feliz siendo mujer. 8 Color preferido, el azul. Espero que mi entrevista sirva para acercar a la gente, para quitar las fronteras que para mí existen más en la mente que en la tierra.

TRANSCRITO POR EL AUTOR

NADIA 1 Nadia Naïr, 44 años. Madre de tres hijos. Administradora en la Universidad Abdelmalek Essaadi. Militante de derechos de mujeres. 2 Nací en Tánger. Vivo en Martil. 3 Es el país donde nací. Es un país africano, bereber y árabe. 4 España: la otra orilla. Es también la posible democracia después de la dictadura. Europa: condiciones de vida mejor, sobretodo para las mujeres. Pero también doble lenguaje: derechos humanos para unos y no para otros. 5 Paraíso: vivir en un mundo mejor que éste. Un mundo sin guerras. Un mundo posible. 6 Al integrismo en todas sus formas. 7 Un mundo mejor. Un Marruecos democrático. Una situación mejor para las mujeres del mundo. 8 Rojo.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

SAMIRA 1 Samira. Empresaria. 2 Tetuán / Tetuán. 3 Una tierra. 4 Me gusta viajar a España, y sobretodo a Andalucía. 5 Un sueño. 6 Tengo miedo a los animales y a las curvas. 7 Mi sueño es vivir todo el mundo en paz y feliz. 8 Mi color preferido es el azul.

MALIKA 1 Malika, 31 años. Licenciada residente en Rabat. 2 Nací en Rabat y vivo en Rabat. 3 Marruecos es mí país natal, del que yo amo su naturaleza. 4 Europa es un continente como los demás. 5 Si tengo suerte y vivo bien con la gente que quiero, es el paraíso para mí. 6 Tengo miedo a no tener suerte en un futuro. 7 Estar bien, con felicidad con mi familia a la que quiero y con mi futuro marido y mis hijos. 8 Blanco + rosa + turquesa. Quiero remarcar que tu trabajo es muy interesante y el cuestionario también para ayudarte a realizar tu cuadro y para después entender el estado psíquico.

TEXTO ORIGINAL EN CASTELLANO

MUSTAFÁ 1 Mustafá Al Haddad. Profesor en la Universidad de Tetuán. Miembro de la redacción de la revista Cuadernos del Norte. 2 Nacido en 1960 en Tetuán. Vivo y trabajo en Tetuán. 3 Patria. 4 Nos separa agua salada.

TEXTO ORIGINAL EN FRANCÉS

224

Pequeñas reflexiones paralelas o cruzadas Àlvar Calvet

Pienso que han de ser los otros - colaboradores, críticos de arte, sociólogos, etc. - los que hablen de la obra de un autor y, en tal caso, nos hagan reflexionar entorno a la misma. Ha sido durante la preparación de la maqueta previa al presente volumen cuando me han convencido para introducir —a pesar de no estar del todo convencido— este punto. Sí que hay algunos elementos que considero que solamente se pueden transmitir desde la experiencia directa y, por eso, quizás vale la pena añadirlos como complemento de todo lo que se ha dicho, a pesar de ser consciente de la dificultad de poder traducir en palabras unas imágenes, unas sensaciones, unos recuerdos y unas vivencias. Como habéis podido observar, ya desde el inicio, en gran parte, de mi trabajo, ha habido una implicación pedagógica que con el tiempo se ha ido interrelacionando con otro elemento: la implicación social y uno ha terminado en metamorfosis del otro. De hecho, la relación social y el contacto con diversos colectivos ha sido y es el motivo central de este libro, pero, antes de llegar aquí, dejadme que insista en una serie de trabajos de los cuales ya se ha hablado, pero que considero que vale la pena remarcar porque han sido de vital importancia para lo que será mi trayectoria. En el año 1997 el trasfondo social emerge en mis trabajos de una forma mucho más clara en los procesos y también en los motivos de éste, y la preocupación por el fenómeno artístico y por su desvinculación del espectador continúa estando presente en el concepto de las obras. Aquel año participo en la exposición colectiva titulada «Tras-tocaments», en Can Palauet de Mataró. Allí solicito a los visitantes/espectadores que realicen una línea de izquierda a derecha en un plafón de la sala. Meses después, vuelvo a ser invitado para participar en la misma ciudad en una exposición colectiva llamada Una casa molt particular (Una casa muy particular); el lugar era una antigua nave a punto de ser destruida. Ocupo unas antiguas oficinas para realizar allí la instalación «Qué larga es la espera», en ésta ya aparece un libro —característica a posteriori de la mayor parte de mis trabajos— en el que el visitante tenía que reflejar sus experiencias personales entorno a una pregunta: «¿Has vivido alguna vez una situación donde te haya resultado larga la espera?» Uno de los trabajos realizados ese mismo año, conjuntamente con Jordi Abelló, es «Rasca, rasca», en la Sala las H de Vic, y que, a nivel personal, permitió introducirme aun más en la interacción con el espectador hasta los propios límites de ésta. Después de realizar varias pruebas, conseguimos una pintura fácilmente rascable y que aplicaríamos sobre elementos de cristal y cajas de metraquilato. Finalmente, en esta exposición todo era rascable: la tarjeta de invitación de la exposición que se tenía que rascar para poder conocer los datos, el escaparate de la sala donde lo único que figuraba al principio era una llamada al espectador con el mismo título de la muestra y que, finalmente, acabó lleno de dibujos y grafiteos variados. Las obras dispuestas en el interior de la sala también eran rascables…Todo giraba entorno al espectador/visitante y, de su contribución, dependía el acabado final de las piezas, ya que era él quien tenía que configurar en ellas los elementos formales, rascándolas. (Ver pág. 29). Otros dos proyectos influyeron en la dirección que me situó directamente frente a un trabajo con un gran trasfondo social: la acción Banquet Gegant (Banquete Gigante) en 1997 y la acción Happy Birtday en 1998. Hemos de intentar situarnos en todos los aspectos en la década de los 90, en un momento en el que aún no era muy perceptible el fenómeno migratorio en nuestro país y en el que se estaban gestando muchos cambios a nivel social. En el Banquet Gegant, realizado por Antoni Miralda en Reus, colaboramos 7 artistas de la zona y cada uno de nosotros contribuimos con la realización conceptual de 3 platos para los gigantes de la ciudad. Yo realicé tres platos para la giganta mora. El primero consistía en un pastel de 3 pisos decorado como un mantel de cocina de tela vichy, como el mismo mantel que hice colocar (a modo de pañuelo) a la giganta en las manos. El segundo fue el negro de Banyoles a escala real, pero de chocolate, haciendo referencia a las leyendas de antropofagia que antiguamente nos remitían a los gigantes, pero realizado en un intento de hacer desaparecer un problema

225

Pequeñas reflexiones paralelas o cruzadas - Àlvar Calvet

(¿de trasfondo racista?), en ese momento muy latente, como era el hecho de que si una momia humana podía ser expuesta o no en un museo y ser contemplada a la vez como un objeto cualquiera. El tercer plato quizás fue el que más trascendencia tuvo en trabajos posteriores y consistió en un castillo de tarrinas de menjablanc (plato de postres típico de Reus), coronadas por la torre del campanario de Sant Pere de la misma ciudad realizada en azúcar, y que decidí que fuera transportada hasta la gran mesa por personas de diversos lugares del mundo, de diversas razas y también de religiones diversas. (Ver pág. 28). El año 1998 fui invitado a participar en unas acciones la sede de las cuales tenía que ser un espacio del Casco Antiguo de la ciudad de Tarragona. Debido a la proximidad de mi aniversario, escogí la Casa Castellarnau de Tarragona para realizar allí, el día 17 de marzo, la celebración de ese evento. Allí desarrollo el concepto de ritual de aniversario ejecutando Happy Birtday. Uno de los trasfondos de la acción aquí también fue social, ya que este palacio sería ocupado durante unas horas por diferentes personas de procedencias muy diversas. Aquí, como en muchos de estos actos, lo privado y lo público se confundían. Aparte del propio acto de celebración, hubo una serie de elementos y circunstancias argumentales. Solamente podían asistir 33 invitados (el mismo número de años que celebraba), que habían recibido previamente una tarjeta de invitación al acto que estaba lacrada y que fue diseñada inspirándome en la tapicería del salón noble. Como es lógico, hubo un intercambio de regalos; en mi caso, ofrecí una bolsa de papel estampada con el mismo dibujo de todos los elementos del ritual, en el interior de la cual se encontraban diversos objetos numerados y firmados, como serpentinas con textos escritos en ellas, fragmentos del mantel que se utilizaría para cubrir la mesa, etc. El pastel y todos los elementos de la mesa seguían el mismo diseño que el mantel y en esos mismos colores (blanco y rojo). Los elementos comestibles también eran blancos y rojos y todos los invitados tenían que ir vestidos de blanco y rojo. La drag queen que actuó (Joan Morey interpretando su personaje Fanny Confetti) también se puso un vestido confeccionado con la misma tela del mantel. A las 12 de la noche se dio por finalizada la fiesta y lo que quedó de ella fue una especie de autorretrato configurado con los restos de la misma, con la documentación generada y con los obsequios que trajeron los invitados. (Ver pág. 28). El año 1998 en Cardedeu, presento una instalación («Cada home, un artista») en la que se encuentra una pieza que ya se ha comentado y es la titulada Autorretrat. Para la realización de esta acción, me trasladé por diferentes lugares de Cataluña pidiendo a diversos artistas su firma, es decir, la realización de una línea de izquierda a derecha en una especie de puerta de madera. Los artistas fueron escogidos o bien por el hecho de que eran amigos o conocidos o bien por casualidad o bien porque eran artistas con una obra por la que sentía un interés especial. (Ver págs. 14, 15, 16, 31, 40 y 43). Algunas obras, por razones diversas, no han podido ser reflejadas en este libro ni han sido nunca mostradas en público. De éstas, hay una de la que estoy especialmente orgulloso y es el libro con entrevistas llamado Visites, resultado de unos cinco años de trabajo. El libro estuvo dispuesto en la entrada de mi estudio desde año 1997 hasta el año 2002. Todo el mundo que accedía al estudio debía dejar sus datos y escribir algún comentario, como, por ejemplo, por qué estaba allí. Otra obra de la cual sí que hay constancia en este volumen aunque solamente a nivel visual, es la obra titulada I remember you o Reliquia. Para la ejecución de ésta, intenté localizar a diferentes personas que, en algún momento de mi vida, fueron importantes para mí y les pedí la realización de una línea con pintura roja de izquierda a derecha y a través de dos plafones. La pieza aún no está acabada y quizás no se acabe nunca por las lógicas del tiempo y del espacio. En la primera exposición donde fue presentada, «Remember the souvenirs», en Reus, se colocó al lado de dos piezas más con las que se interrelacionaba: Souvernirs consistente en una vitrina que contenía objetos/ recuerdos relacionados con esas mismas personas a las que he hecho referencia y Remember, una colección de retratos configurados a partir de fotografías de fragmentos de las mismas líneas realizadas por los colaboradores de la primera obra y que yo mismo había continuado con pintura a través del marco que las contenía, como metáfora de las influencias que ellos y ellas habían tenido en mi vida. (Ver págs. 12, 13, 33 y 46).

226

Pequeñas reflexiones paralelas o cruzadas - Àlvar Calvet

Una de las piezas más importantes y, de sobras, reflejada en este libro y que también lo fue en la prensa es Víctimes i botxins (Víctimas y verdugos). La obra se ejecutó en 2001 para la exposición colectiva «La remor de la foscor», que formaba parte de un ciclo llamado «Por» en el Centro de Lectura de Reus. Lo que hice fue explorar mis miedos. Los diversos plafones de que se compone este conjunto fueron diseñados para poder entrar y salir de la cárcel con facilidad, ya que allí se ejecutó el resultado final mediante la colaboración de algunos internos. La experiencia fue enriquecedora y no solamente en esta primera incursión, sino también en una segunda, tres años más tarde. De todo aquello, recuerdo realmente el miedo experimentado, debido a que hay mucha literatura y mitología entorno al mundo de las cárceles y eso ya te condiciona. Miedo que aún tengo ahora al hecho de que, por circunstancias de la vida, uno puede convertirse en víctima o en verdugo. Todos los personajes tuvieron para mí un interés especial, aunque, de todos ellos, sobre todo recuerdo a un par: un chico joven encarcelado a causa de las drogas cuya única preocupación o deseo era poder volver a ver los paisajes del Delta del Ebro, y el apodado «hombre araña», preso a causa de los robos que cometió y que él mismo me explicó («subía hasta cualquier piso por las paredes…»); lo curioso del caso era que este personaje solamente tenía un brazo, y el otro, que era de goma, lo tenía medio roto y agrietado. (Ver págs. 9, 12, 13, 20, 48 y 53). El año 2004 volvería a realizar una segunda incursión en el Centro Penitenciario de Tarragona, pero, en este caso, el tema central sería la reflexión entorno al paraíso. En esta ocasión, a los internos, les haría contestar un cuestionario y, seguidamente, visionar diversas imágenes de representaciones del paraíso hechas a través de la historia del arte. El resultado de todo eso serían también las visiones pictóricas propias de cada uno de los colaboradores. (Ver págs. 20 y 54). En el año 2002, se plantea el primer trasvase nacional de agua del río Ebro y, como consecuencia, se funda la Plataforma en defensa del Ebro, lo cual me motivó para realizar una acción. Mi aportación a este conflicto fue la ejecución de Línia blava o aigua de l’Ebre (Línia azul o agua del Ebro), edición de 1.000 carteles en los que se reproducía a manera de imagen una línea muy gestual de pintura azul. Los carteles, que el público podía llevarse, fueron dispuestos sobre una peana en la exposición «Remember the souvernis» en Reus. A medida que los días pasaban, al igual que la metáfora que significaba, la peana fue quedándose vacía. De esta misma obra, se hicieron dos variantes: una primera muy similar, que fue reeditada un año después para la Bienal de Vic, donde fue expuesta como proyecto seleccionado, y que constaba de la frase «línea azul» en 3 idiomas. Una segunda variante, aunque modificada con una especie de craqueladuras o grietas, bajo el título de Tristes presentimientos de lo que ha de acontecer, fue incluida como imagen en la revista «PHN», editada por Francesc Vidal el mismo año. American friends as artists, fue una acción realizada en la zona de California y Napa Valley, en los Estados Unidos de América del Norte, a finales del 2000 y principios del 2001. Como la experiencia fue totalmente nueva y diferente, me resulta muy difícil hablar de ella en 4 líneas. Anteriormente, nunca había viajado solo a un país extranjero, aunque allí me esperaba un amigo americano. En el avión ya conseguí un primer colaborador, una persona entrañable que, además, me acompañó hasta el último minuto de mi llegada y que me ayudó incluso en lo que resultaron ser unos trámites duros de aduana. Llegado a los Estados Unidos, comprobé, pues, algunas dificultades en la entrada, ya que me pidieron el pasaporte y no creían que aquel documento que yo les enseñaba fuera el pasaporte real o quizás todo aquello solamente consistía en una estrategia para ponerme nervioso, aunque, al presentar mi DNI, finalmente me dejaron el acceso libre. Una vez en San Francisco, los días transcurrían de experiencia en experiencia: contemplar los parajes que salían en miles de películas (Vértigo, etc.), su Museo de Arte Moderno, sus rascacielos, las pinturas inspiradas en los murales de Diego Rivera, la Bahía, el famoso puente (Golden Gate), los diversos barrios de la ciudad (el chino, el japonés, el distrito financiero, el Castro, el barrio ruso, el Haight, etc.), asistir a proyecciones de cine en salas donde, aún hoy, los americanos blancos se ponen delante y los latinos se ponen detrás (supongo por afinidades), etc. Allí pude asistir a una recepción del alcalde de la ciudad, colaboraré en el decorado para la fiesta de fin de año de un hotel de los más filmados de San Francisco, pude entrar en contacto con gente de diferentes estamentos sociales —de los más burgueses a los que no lo eran tanto—, etc. Pero lo

227

Pequeñas reflexiones paralelas o cruzadas - Àlvar Calvet

que más me impactó (pues acababa de regresar de la India) fue, por contraste, la miseria en la que vivían muchos americanos, ya que, en cada plaza y en casi cada calle, vivía algún grupo de homless; a pesar de ello, a mí, me paseaban casi cada día en descapotable deportivo de asientos de piel blanca y casi cada día tenia una cena en una casa particular diferente o una fiesta a la que asistir. No paré de sacar conclusiones: que la gente que conocía eran personas abiertas —al menos de entrada— y muy educadas; que la juventud allí ocupa un lugar muy importante, lo que hace que uno no pueda pararse o podría quedarse fuera rápidamente, ya que no es un lugar pensado para la tercera edad (una tercera edad sin recursos); que lo que observé era un mundo superficial, pero vivo, muy vivo… Los Estados Unidos es/son (o eran) un país de excesos y contradicciones absurdas, ya que de poder ver ante todo el mundo un plato lleno de cocaína en una discoteca, se podía pasar perfectamente a ver cómo algunas personas tenían que fumarse un cigarro escondidos en un rincón de un portal. En definitiva, todo me sorprendía: la comida, las tiendas, las calles, los transportes públicos, la calma que se respiraba en una ciudad tan grande (casi 1.000.000 de habitantes en el centro y unos 8.000.000 contando periferias y San José), la confluencia de tantas razas y culturas (en un momento en que aquí en Europa —Cataluña— casi no se hablaba de inmigración), los jardines, los bosques, los fabulosos parajes, la cultura, la calidad de vida y el cuidado de sus calles, etc. Mi experiencia continuó por el Valle de Napa: los campos con sus viñedos parecían jardines, las casas parecían portales de belén adornados para la Navidad, todo era de un nivel extraordinario, aunque muchas de las cosas de un gusto dudoso. En Napa Valley residí en un rancho situado junto al famoso rancho que salía en una serie americana de televisión de finales de los años 70. Allí se organizó una fabulosa fiesta de fin de año. El día del fin del milenio empezaron a llegar americanos procedentes de diversos lugares del país: actores de la televisión, actrices y actores del porno americano, propietarios de bodegas, artistas, médicos, trabajadores normales y corrientes, empresarios, familias convencionales, coleccionistas de arte (uno vivía en un rancho cercano y tenía un par de Warhols en el comedor), arquitectos, propietarios de restaurantes, diseñadores, etc. A partir de aquel momento, hubo un antes y un después en cuanto a mi visión de los Estados Unidos, un lugar al que no hubiera ido nunca y que, en cambio, ahora considero fabuloso y, en muchos aspectos, un gran referente. De toda la experiencia —y aun más a través de las entrevistas realizadas—, saqué miles de conclusiones y pude hacer una especie de retrato de los americanos: de los 67 americanos entrevistados solamente un 15%-20% tenia la nacionalidad americana y solamente dos lo eran de más de una generación (uno de ellos, de 4ª generación). Pude observar también una profecía y es la que uno de los entrevistados me escribió: «Para nosotros ahora empieza una época oscura…»; debemos recordar que hacía muy pocos días que George Bush había sido nombrado presidente del país. (Ver págs. 21, 32, 58, 64 y 65). Somnis paral·lels (Sueños paralelos), realizada en 2002, seguramente significó también la exploración de otro de mis miedos, miedo a perder la libertad, pero también miedo a la pérdida del propio yo, tal como lo conozco. En el Instituto Pere Mata de Reus, conocí a 10 personas que sufrían esquizofrenia. La experiencia fue difícil burocráticamente y dura en todos los aspectos. De todo aquello y con el paso del tiempo, he podido sacar algunas reflexiones: que algunos miedos llevados al límite nos pueden situar y, de hecho, nos sitúan al margen de la realidad (al menos de aquella que creemos que lo es y que opera como norma), que las cosas que todo el mundo tiene y son más o menos habituales en la vida pueden representar un sueño para las personas que no las tienen o que saben que nunca podrán tenerlas, etc. Mediante las entrevistas, observé esto mismo, que sueño y realidad se confunden y cruzan constantemente, lo que para un esquizofrénico puede ser un sueño, para alguien que no sufre esa enfermedad puede ser lo habitual. (Ver págs. 9, 70 y 73). Dones (Mujeres), del año 2002, fue una introspección en mi entorno femenino: mi madre, mi hermana, mis amigas, entorno que, por otra parte, se va reconfigurando y que, quizás ahora, en vez de 10 serían 20 las mujeres que hubiera escogido o quizás no hubieran sido exactamente las mismas. Lo curioso de este trabajo y como característica general que más me sorprendió fue el hecho de que la mayoría de mujeres entrevistadas (8 de las 10) se definieron como madres y así lo hicieron constar en el libro o, en algún caso, fue un comentario al margen, a pesar de que

228

Pequeñas reflexiones paralelas o cruzadas - Àlvar Calvet

algunas de ellas no lo eran. Si intento buscar características entre todas ellas destacaría, sobre todo, su carácter, la sinceridad y su fuerza emprendedora. (Ver págs. 13, 66 y 69). «RED, Red, ret», del año 2003, significó, a nivel de experiencia personal, una de las acciones más divertidas y que recuerdo con más cariño; a pesar de ello, fue quizás la más difícil de ejecución, ya que incluso tuve que posponer 3 meses la exposición. El trabajo consistió en entrevistar a 10 profesionales del sexo a los que además les iba pidiendo que se personaran en mi estudio para una colaboración: pintar una línea con pintura roja en un plafón blanco. Los inicios del trabajo fueron duros —como ya he apuntado—, debido, sobre todo, a la dificultad previa de encontrar colaboradores: llamadas a los anuncios de páginas de relax, incursiones en los prostíbulos de la ciudad, visitas a sex shops, etc. Finalmente, pude contactar con Bibian Norai, una estrella del porno que, de alguna forma, me empezó a abrir las puertas. Hasta aquel momento todo habían sido evasivas, quedar con personas que no aparecían, solicitarme dinero a cambio de las colaboraciones, incluso algunos/as demostraban desconfianza ya que pensaban que todo aquello podía consistir en una especie de juego sexual. En un inicio, mi intención era obtener la paridad, es decir, un tanto por ciento de los representantes de cada sexo (hombres para hombres, mujeres para mujeres, hombres para mujeres, mujeres para hombres, transexuales, travestidos, etc.); pero, finalmente, tuve que conformarme con la representación que encontré: una porno star, un hombre para hombres, un hombre para mujeres y el resto, mujeres para hombres. Todos ellos de edades diversas, de los 18 a los 45 y con vidas totalmente paralelas. Como he dicho anteriormente, Bibian Norai fue la primera, vino con su hijo y su representante —en aquel momento también esposo—, venía cansada y me dijo que acababa de llegar de Barcelona de trabajar en un rodaje (le había tocado hacer rápel por unas paredes…y, el final, ya intuimos como acaba). Bibian me impactó: fina, educada, guapa, inteligente…como, de hecho, ya ha ido demostrando, pues ha salido en programas de televisión, ha dirigido películas y programas televisivos, etc., y me lo demostró con su respuesta de que, para ella, el sexo es «como lágrimas de un líquido muy dulce». Encontrar a Ana (uno de sus nombres) fue también toda una experiencia, pues me acompañó durante el mes y medio que aproximadamente duró la acción y me permitió contactar con la mayoría de los/las colaboradores/ras, esto sí, cada día quedábamos a la hora de comer y con café, copa y helado con bengalas (pagaba yo, claro). Ana es un personaje curioso con quien pude conocer muchos detalles y situaciones concretas del mundo de la prostitución: de experiencias que no explico para no herir la sensibilidad (muchas de éstas, duras y morbosas y que se suceden, sobre todo, por la noche, en medio de la soledad), de sus clientes, la mayoría de los cuales, evidentemente, con dobles vidas, etc. Ella me dirigió en la realización de mi cuadro (su retrato) diciéndome que el rojo predominante tenía que ser como el de su pintalabios, como el rojo de su pintauñas, como el rojo de su coche. En las respuestas del cuestionario, Ana no fue muy honesta, ya que me contestó que se dedicaba a dar clases de inglés y que era vendedora de productos de belleza. En cambio, su respuesta a la pregunta de cómo pintaría el sexo fue fabulosa: como una corona de corazones en el cielo. Azahara, otra prostituta, también me impactó, pero por otras razones: su juventud, su propio aspecto —le faltaban algunos dientes—, su simplicidad y su sueño: viajar alguna vez en la vida a Madrid, por ejemplo, acompañada de un futuro esposo y de sus hijos... La verdad es que, a todos ellos y ellas, los recuerdo con afecto, entre otras cosas porque se implicaron hasta el final, inclusive el día de la inauguración: me hicieron ir a un sex shop para comprarse ropa y poder lucirla aquel día en el que, además de dedicarse a atender en todo momento a los invitados, les iban ofreciendo un recuerdo de merchandaising —un bolígrafo— personalizado para la ocasión. (Ver págs. 12, 21, 39, 74 y de 76 a 89). «Heaven» (El cielo/paraíso) fue un proyecto que pude realizar el año 2003 gracias a José Carlos Suárez, quien me puso en contacto con Carlos Pareja, director de un centro de desintoxicación de Los Palacios y Villafranca en Sevilla. Allí residí durante unos 10 días con los internos. Vivir y convivir fuera de mi contexto habitual ya significaba en sí mismo una fuerte experiencia. El tema planteado fue el «paraíso» y, entorno al mismo, fuimos desarrollando y trabajando diversos apartados durante aquellos días: la teoría del color, la pintura y sus posibilidades técnicas, las representaciones del paraíso a través de la historia del arte, etc. De aquella convivencia, recuerdo una serie de anécdotas. Me causó una fuerte impresión realizar el seguimiento de la llegada al centro y su posterior proceso

229

Pequeñas reflexiones paralelas o cruzadas - Àlvar Calvet

de desintoxicación —en este caso de la heroína— de un muchacho joven apodado El Fali. Recuerdo como, por miedo, me encerré con llave cada noche en mi habitación y como los gritos desesperados de dolor lo invadían todo. Recuerdo también a Benito, que el último día se atrevió a preguntarme si yo tenía algo que ver con la Seguridad Social. Recuerdo a Rafael, la familia del cual ya no quería saber nada de él desde hacía mucho tiempo debido a la destrucción de su propio entorno familiar a que le llevó su adicción al alcohol. Juan, otro interno, era una persona tranquila y amable con grandes problemas psicomotrices como consecuencia de sus diversas adicciones a lo largo de su vida. José Maria era un chico ya desintoxicado desde hacía tiempo, que me explicó que una de las cosas que más le apenaba recordar de aquel período oscuro —el de su dependencia—, era como en algunas ocasiones llegó a sustraer el dinero de la hucha de su hijo para poder obtener cocaína. Francisco, que era muy introvertido y a la vez una persona muy amable, después de su asistencia al taller de pintura consiguió representar con pintura aquello que realmente pensaba. Pepe, que ya tenía alguna mínima experiencia como pintor fue, quizás por eso, uno de los que más se lució con su representación del paraíso. Recuerdo asimismo como durante uno de aquellos días tuve la necesidad de huir del centro para desconectar y, para ello, me dirigí a Cádiz, para poder ver el mar, donde casualmente entré en contacto con un espacio de Arte Contemporáneo, lo que significó plantearme el tema de la inmigración como motivo para la que sería mi siguiente exposición: «Entre el blanco y el negro: aquí y allí». Meses después, la exposición «Heaven» fue inaugurada en Tarragona y, posteriormente, en Los Palacios (Sevilla). El día de la inauguración en Andalucía pude comprobar que, de las 7 personas con las que había compartido la experiencia, 4 habían vuelto a recaer en sus adicciones. (Ver págs. 8, 11, 90, y de 94 a 105). «Entre el blanco y el negro: aquí i allí» fue una serie planteada para ser expuesta en el Baluarte de la Candelaria en Cádiz, un espacio fabuloso delante del mar, por lo que no podía platearme ningún otro tema que no fuera el de la inmigración. Era la primera vez en mi vida que visitaba la costa sur de España, tan cercana a Marruecos y un punto donde todos sabemos que es frecuente encontrar cadáveres y pateras. Me planteé una pregunta nueva en mi trabajo: ¿por qué alguien puede ser capaz de arriesgar su vida para venir a Europa? A partir de aquí, me propuse contactar con 10 inmigrantes marroquíes que viviesen en Europa (Catalunya) y con 10 marroquíes que viviesen en su país de origen. Así, pues, tuve que ir un par de veces a Marruecos: en el primer viaje, me costó mucho poder contactar de una forma seria con personas del lugar, ya que era visto como un turista más; durante el segundo viaje, en cambio, ya había establecido los contactos previamente y esto lo facilitó todo. Todos los personajes entrevistados merecen una línea, tanto los de aquí como los de allí, pero intentaré concretarlos a partir de mis experiencias basadas en el recuerdo. Aquí (Catalunya), entré en contacto con una gran diversidad de inmigrantes marroquíes, alguno de los cuales ya tenía la nacionalidad española o bien sus papeles en regla: unos eran personas con una gran cultura, otros estudiantes universitarios, otras eran mujeres tradicionales, otras eran mujeres modernas ya perfectamente adaptadas a nuestra cultura; también entré en contacto con hombres la tarea de los cuales estaba directamente ligada al tema del mundo árabe y de la inmigración (pero desde aquí); otros fueron personas con miedo a identificarse, etc. Recuerdo perfectamente los siguientes colaboradores (aquí): Nabila, persona cariñosa y educada que hablaba un perfecto catalán y totalmente integrada; Alí, resultado del cruce de las dos culturas (la marroquí —por parte de padre— y la catalana —por parte de madre—), Abdellah, profesor de árabe para niños recién llegados, etc. Allí (Marruecos), la experiencia significó entrar en contacto con un país y una cultura totalmente diferentes. Recuerdo perfectamente y con muchos detalles a todos los colaboradores (allí): Omar, un guía de la ciudad de Fez que nos dejó perdidos en medio de la gran casba; el comerciante de Er Rassidia, la persona más cerrada de todas las que conocí y con quien tuve muchas dificultades de comunicación, ya que ni tan sólo hablaba francés; Alí, con quién pasé, junto a otros amigos, una fiesta de fin de año en medio del desierto y que supe, posteriormente, que se había trasladado al norte de Catalunya; Ismail y su hermano Hakim, los dos de Erfoud, con quienes pasé días entrañables y llenos de hospitalidad, cosa que me permitió conocer muy de cerca la realidad de la vida en el interior de las antiguas casbas de barro. Conocer a Abderrahman —que, además de profesor en la Universidad de Tetuán y director de la revista Cuadernos del Norte, fue traductor al árabe de algunas

230

Pequeñas reflexiones paralelas o cruzadas - Àlvar Calvet

obras de Juan Goytisolo—, no solamente me impactó, sino que me sirvió para poder profundizar en otra realidad del país y de su cultura, la de un Marruecos moderno; su mujer Soumaya dirigía una empresa textil en la que únicamente trabajaban mujeres. Samira, la hermana de Abderrahman, a pesar de haber residido durante algunos años en España y a pesar de tener en Marruecos menos opciones laborales y económicas, también prefería vivir allí. Recuerdo la entrevista con Mustafá en una playa cercana a Tetuán: él es un intelectual marroquí del que —por ciertas cuestiones imposibles de razonar— me produjo cierto miedo su manera de ser, a pesar de ello ha sido uno de los personajes que más he retratado y de los que más he profundizado. Nadia es una mujer de lo que yo llamo el Marruecos moderno y su tarea consiste en ayudar a mujeres que sufren maltrato y reconducirlas a diversos pisos escondite situados en diferentes lugares del país. A Malika, la conocí en Rabat previo contacto por correo electrónico; recuerdo como llegado a Rabat y en el lugar de la cita me pasé todo el tiempo de la espera preguntando a todas las chicas que pasaban por mi lado si se llamaban Malika, puesto que no la conocía aún físicamente, la mayoría de ellas iban tapadas con pañuelos en la cabeza; cuando finalmente apareció, me sorprendió mucho su indumentaria, totalmente moderna (europea), y también el hecho de que fuese estudiante de Derecho en un país en el que el futuro de las mujeres trabajadoras es aún un tema pendiente y, como ella misma me manifestó, posiblemente nunca pueda ejercer su profesión allí (puesto que ciertos lugares de trabajo aun hoy están destinados a los hombres, y una mujer, por una cuestión puramente cultural, quizás no conseguiría la credibilidad requerida). Esta serie —entera o parte de ella— ha sido finalmente expuesta en diversos lugares: en Cádiz (para donde fue creada) y en Jérez de la Frontera, un par de veces en París (una de ellas en una colectiva entorno al tema del intercambio cultural y mestizaje), en Barcelona (en una colectiva el tema de la cual era el mar Mediterráneo), en Tarragona (parte de la obras), en Cambrils, en Vigo (parte de las obras), en Palma de Mallorca (una de las obras), etc. Una variante, Mustafá I, se halla expuesta permanentemente en la Fundación Vila Casas de Barcelona. (Ver págs. 8, 10, 21, 109, de 113 a 143 y 171). Uno de mis últimos trabajos, en relación con este aspecto social de mi obra, pero que no queda reflejado en el presente libro, ha sido para una colectiva itinerante llamada «Barbi versus Barbi». Mi tarea aquí se centra en una reflexión hecha entorno a la famosa muñeca americana y donde diversas mujeres respondieron lo que significó o significa para ellas esta muñeca o, lo que es lo mismo, qué significa para ellas la palabra «Barbi». Como acompañamiento de las entrevistas, edité unos carteles donde aparecen impresas diversas estampas de algunas santas conocidas, en las cuales la cara de la muñeca sustituye la de éstas y que el público puede recortar a posteriori. También realicé una escultura donde la muñeca va vestida como una virgen y que lleva por título Barbi paradise.

231

crossed lines Ă&#x20AC;lvar Calvet English

INDEX Crossed lines or emergences of consciousness Glòria Bosch, 2005

237

The Cartography of Identity Ángel Martínez Hernáez, 2008

241

The artist as an anthropologist. The individual and collective work of art

Antonio Salcedo Miliani, 2008

243

Five Pieces of Flotsam (in the style of Ferlosio) to present Àlvar Calvet work Luis Francisco Pérez, 2002

250

Memory, Souvenir and Objects

Josep M. Comelles, 2002

252

Víctimes i botxins (Victims and executioners), 2001

253

Prison: Second raid, 2004

255

American friend as artists, 2000-2001

257

Women, 2002

262

Somnis paral·lels (Parallel dreams), 2002

264

Red, red, ret

Pilar Parcerisas, 2003

266

RED, Red, ret, 2003

267

Heaven

José Carlos Suárez, 2003

269

Heaven, 2003

271

Between black and white

Abderrahman Benelahmar, 2004

273

HERE AND THERE, between black and white

Assumpta Rosés, 2008

275

Entre el blanco y el negro (Between black and white): (HERE and THERE), 2004

277

Brief parallel or Crossed Reflections Àlvar Calvet, 2009

282

Artistis activity (Catalán)

163

Bibliography (catalan)

167 235

Crossed lines or emergences of consciousness Glòria Bosch

My body is running away from me. Metaphorically. Everything passing is just a metaphor. Christa Wolf1

The sick body of a sick woman acts as a seismograph of the emergence and the immersion of the consciousness. If, in the mystery of that invisible heart revealed in Poe’s story2, we find the porosity of a conscience that cannot hide the darkness of the consciousness, here the physical and visible heart of the protagonist increases the pain caused by a loss and becomes the measure of an earlier pain. The verses quoted by Wolf come from the final heart of Goethe’s Faust and they make us reflect on two aspects: how the fragility of extreme situations tends to be the detonator that awakens the consciousness, and how immersion in an existential crisis alters the vital rhythms of a human body until it becomes an illness. The different generic registers of Àlvar Calvet’s work are related to the situations put forward by Wolf, with the concept of closure and loss as darkness, isolation, marginalization, prison, border, etc., always assuming the conflict between the individual and society. However, while Wolf speaks of an intimate collapse caused by an environment and certain beliefs that are disappearing, a collapse that betrays and reduces life to a metaphorical transition, Calvet transfers, unfolds the possibility of dialogue and sharing with the spectator. He carries out exactly the opposite process to the unilateral creative system that followed the established natural order and the artist becomes a mediator of anonymous voices, voices that on the other hand become a fundamental part of the work and that are absolutely necessary to achieve not only the social results he is searching for, but also another form of perception.

The Projects The works can be considered as projects that demonstrate an open process. Despite being part way between performance and painting, they are everything and nothing specific. We cannot put a label on them, but if we use terms such as performance, in his case they bear no relation to those of the 1960s or with the initial spirit of such manifestations. The speed or tempus of the action is different. Here, the rhythm is more in keeping with the slowness of the crossings, with the need to continue after these journeys, which is why painting is in fact another channel of perception, which, without the other complements of dialogue, cannot be understood for itself. Everything can be linked and all that is needed is an open vision that gathers up the fragments and deposits them for others to view and from their observations to construct the most diverse hypotheses. In summary, to quote the words of Rosa Olivares, art is no more than a human relationship with ourselves and others3 and its fragility always lives on this frontier of expressive impossibility or almost «touching» the limits of lack of communication. Paradoxically, in this effort to express, often felt by the creator as an aborted journey, we find the «unknown land» of the explorers or that en danger place not found on the geographical maps, where acts of intuition are produced4.

1 Christa Wolf, En carne propia («In the Flesh»). Barcelona, Galaxia Gutenberg, Círculo de Lectores, 2003. 2 Edgar Allan Poe, «The Tell-Tale Heart» 3 Rosa Olivares, «Miedo a la oscuridad». Madrid, Lápiz Magazine, no. 84, page 42. 4 Some fifteen years ago I held an exhibition entitled Terra Incognita («Unknown Land»), and subsequently gave a course at the 9th Arts Festival in the City of Porto Alegre, Brazil. The course, entitled La calle desierta («The Deserted Street»), was a provocation to look towards an area inhabited by hidden voices, by candidates for the presence: The recurring place of a look that is searching… Is it not perhaps a deserted street before and after having tracing pathways? An invisible stroke that dilutes all existences into one? A continuous arousal that mixes the discovery with some kind of «saudade»? The feeling of living in different places at one time? Or perhaps allowing yourself to be slowly penetrated by all of them? In the 5th Symposium of Plastic Arts, July 1995.

237

Crossed lines or emergences of consciousness - Glòria Bosch

Anonymity His creative approach, completely contemporary thanks to its experimental and interdisciplinary approach, amalgamates the «differences» in order to construct the work, and needs the audience to develop and exchange ideas. A process of research enriched by the different contacts that allow him to increase his range. He does not follow the linear process that the idea and execution of a work normally follow, because the lines of interaction are crossed and they transform it to the point of becoming a co-author. The growth depends on the interaction, on the way in which each anonymous voice is integrated, a progression that follows the thread of anonymity, although (precisely the history of art) it constitutes a long list of «nominees», despite the fact that, as Berger says, «humanity has made itself sterile and there is almost no difference between the saved and the condemned5. Àlvar Calvet is only interested in the process of perception and he does it in consonance with the interior of each of his collaborators, from the soul that in the end becomes a forgotten name and transforms itself solely into a perceptive state that can be universal. Whereas in other times the collaborator was a model, a fleeting moment of an appearance that could pierce the skin and become a condition of the soul, these collaborators are active human beings who contribute their own view, awaken sleeping emotions that perhaps we were not even able to face up to and/or accept from the isolation and the silence, and help to build up a dialogue about the difference of where to merge the interpretations.

The Question The organisation depends on the manner in which one verifies the simultaneous joining together of voices before a single perceptive state: to seek the dreams of others and learn about their fears. Whereas in other periods mediaeval and baroque artists expressed themselves slowly, here the way of focusing is different, because the meticulous technical process of the work is a question of sediment that involves moving about and getting to know at first hand the states of minds of others. Attention to detail as a possible exercise in virtuosity does not consist of having a talent in a specific technique, but of understanding that everything becomes a vital and human sediment, of knowing how to assume those signs that could break at any moment until they achieve a visual synthesis. The detail lies in the patience to slowly enter into the interior of each of the participants: to let the other be oneself.

The Book Paradise or hell. The white pages as a flight and refuge where his collaborators answer the questions: RED, Red, ret6; Victims and executioners7; Women8, Parallel Dreams9… In the same way as the forms and the media have changed when it comes to dealing with the problems, the creation also incorporates different resources, but the background never changes. The paintbrush and the spelling with which it is expressed summon an anonymous plurality of registers and, as a consequence, the stimulus and provocation for the artist appears. The multiple perception in the face of the problems, the dreams, the differences, the cultural roots, the alignments, the forced silences, the closed wells, the strategies, and the proposals that could counteract the feeling of isolation and loneliness, etc., bring into play feelings and emotions.

5 John Berger, El tamaño de una bolsa. Barcelona, Taurus, 2004. 6 The collaborators are sex workers and their replies are based on their work, their dreams, their fears, etc, as well as the way of representing sex. 7 The replies are from eighteen inmates of Tarragona Prison. 8 The book was the testimonial of their own definitions as women. 9 In this case the answers came from patients in the Pere Mata Psychiatric Institute in Reus. Unknown fragile fragments: the vacuum is filled.

238

Crossed lines or emergences of consciousness - Glòria Bosch

The Light The anonymous voices that participate are transformed into the challenge of being able to break silences and to learn to remember the moment in which the night of their lives filled with clarity10. The author offers alternative solutions to face up to the reality that surrounds us. As a result of his project Victims and Executioners, he staged Única línea («Single Line») as a personal homage to each of the inmates and each piece has a light at the back, in the same way as in RED, Red, ret, the vertical support for the painting has a red light, and in Heaven11 we meet with light in the great sky.

The Memory The memory of the persons who have passed through the life of Àlvar Calvet was the reason for his I Remember You or Relíquia, but it is a recurrent condition of his work, as for example would be that which appears in Mujeres, el recuerdo («Women, the Memory») where he attempts to depict, using the plastic arts, the gestures and the graphics of the work entitled Mujeres («Women»), undertaken in collaboration with twelve women from his closest surroundings. But it is also obvious in other quoted works, such as Única línea, («Single Line») based on the memory of the work with the prison inmates across a large piece measuring eighteen metres, and RED, Red, ret, where he works on the basis of the red lines painted by the different sex workers, imitating their lines vertically.

The Portrait Through the memory of the portrait. He disrobes the experiences and the results, he gets under the skin to give us another universal sense. The artist also expresses his own synchronous emotions in the self-portrait in which he pursues the line of those other artists who have influenced him over time. However, in all the projects, the people who have collaborated with him have left marks that we can also read as self-portraits. If we think of Mujeres («Women»), the book becomes a testimonial of each of them with their definitions as women.

The Other as an Unknown Love for our fellow man, when it is the result of creative attention, is analogous to talent. Simone Weil

The interweaving with the existence of the unknown and the enormous difficulty of expressing one’s feelings, emotions, etc. It is good to feel one of the others, as the contact with them becomes a permanent exercise that forces you to question and understand yourself. The artist —in his case— comes down from the pedestal, from his golden dream to reach egocentric and transitional cupolas. He comes to where the people are, as Gabriel Celaya would tell us, to melt in amongst them, to dilute himself in the sense of taking on a common social problem and state of mind that affects us all internally. Conscious of the metaphor of the passage, he forgets himself to become identified with a stranger, in the end to go deep into the emergences of the feeling, because racism (in the widest sense of the word) is no more than the fear of the unknown, of the other as an unknown12.

10 Rafael Argullol, El caçador d’instants. Quadern de travessia 1990-1995. Barcelona, Ediciones Destino, 1996. 11 This project is the result of his stay in a drug addict treatment centre in Seville. 12 M. Luisa Blanco, Antonio Lobo Antunes. Madrid, El País, «Babelia», 20 March 2004. This opinion of the Portuguese psychiatrist and writer was recorded on the occasion of the publication of her latest book «Buenas tardes a las cosas de aquí abajo». Despite having retired as a doctor, she continues to go to her office in the hospital in order not to lose contact with the patients and, from there, write her books. An environment of

239

Crossed lines or emergences of consciousness - Glòria Bosch

The emergences arising from immersion in the world of prison inmates, schizophrenics, sex workers, people in a drug addict rehabilitation programme, women, immigrants, experiences —in summary— of the human condition, added to the different conditions of life, mean that his creative parameters within conceptual art can redefine essential aspects and reaffirm a way of interacting that is clearer, but above all absolutely necessary, because only between us all will it be possible to change the situation of things. Tiziano Terzani, although he is referring to another type of war, is absolutely correct when he talks about our arrogant belief that we have a solution for everything13, our certainties based on an ignorant, fanatic, or opportunistic credulity. It is only a question of blind faith, to accept and forget the lies we are told. We live in a moment of resistance, as Berger points out14…Calvet gives a social dimension to the world of art, but not one understood as an article or review of the way in which some opportunists practice a type of social realism because they know it sells —and then we see the return of the «big lie» that entangles us in a spiral of absurd arrogance. In his case, it is not an art of denunciation, a frequently sterile cry that becomes aesthetical in a desert of lies and indifference, but an active, direct implication that is only possible with the participation of voices and groups. It is not demagogy, but a tackling of specific facts and achieving a multiplication of perspectives in order to understand the problems from other points of view and sides… the artist emerges as a connective nucleus with society. He is not satisfied with the role of observer, he wants to act and build in transit, outside the doors of his workshop, opening them up to the mobility of a continuous interrelation with his context, of a journey in time and space, of an entrance into and an exit from anonymous lives, of a dialogue that explores the internal world where the most important thing is the sediment of a shared time and the evermore urgent need to create fields of understanding, rather that battlefields15, because only if we are able to see the universe as a whole in which each part is a reflection of the whole and where great beauty resides in diversity, will we begin to understand who we are and where we are.16

exchanged looks in which to translate emotions and feel the contact of the skin, where the surroundings and the world combine to fill the vacuum. Àlvar Calvet, in his Sueños paralelos («Parallel Dreams»), also worked on a collective project, a work that, like a jigsaw puzzle, integrated the contributions of the patients at the Pere Mata Psychiatric Institute in Reus. 13 Tiziano Terzani, Cartas contra la Guerra, Barcelona, RBA Libros S.A, 2002. 14 John Berger, op.cit., 15 Edward Said, quoted by T.Terzani, op.cit. 6, page 44. 16 Tiziano Terzani, op.cit. 6. This quotation interested me because it introduces reflections that have allowed me to put on exhibitions - Qui sóc jo? («Who Am I?») created between the Brazilian city of Porto Alegre and the Girona Museum of Art in the year 2000; Cegueses («Blindnesses») (1997), Histories del cor («Stories of the Heart») (1998), Una cambra pròpia («A Room of One’s Own») (1999) —based on an essay by Virginia Woolf- and M’escriuràs una carta? («Will You Write Me A Letter?») (2000), all from the Girona Museum itself with the collaboration of various groups and institutions; or even Llistes d’espera («Waiting Lists») (2003) in the Espai VolART of the Vilacasas Foundation. If I quote these exhibitions, it is because they surpass the synchronies that I can find in the thinking of Terzani and they place me completely in the creative world of Àlvar Calvet. I believe that through his way of expressing himself each of us participates at least in a similar attitude towards the world.

240

The Cartography of Identity Ángel Martínez Hernáez

Lévi-Strauss said we are all little more than a crossroads where things happen, as the I (and the je and the moi) does not exist beyond that point of the structure where the flow of social life crosses us. Such a statement could appear heretical in a time characterised by the sacralisation of the individual subject and body as a fundamental part of identity, that idea of the autonomous and sovereign individual that modernity paints as the shore of the only certainties. Nevertheless, the social nature of our identity is there, despite the fact that, through the art of cultural imagination, the individual and individualised body has been transformed into the new totem of our time, relegating everything that does not belong to its fictional I to an instrumental role. Àlvar Calvet’s work reveals with great beauty the social and permanently inconclusive condition of identity, always depicting itself in the tension between the games of definition and lack of definition that make up a «who am I?» and our condition of being alone, in so far as we are a crossroads. The artist contacts different actors, groups, and minorities, some of them marginalised and stigmatised, socially altered, it could be said, by the desire for power and domination that causes the inequalities of our time. He encourages them to relate, to define and to define themselves, both in narrative and the physical arts. He plies them with questions including «Who are you?», «What are your fears?», «What is paradise for you?», and with them he builds a collection of images and narratives created from a plurality of voices and experiences that go beyond the corporeal. In place of the body, Àlvar Calvet and his improvised collaborators represent the identities as a tapestry of variable geometries. We could almost say that together we create an incorporeal landscape where the I is returned to its condition of a crossroads, where identity is depicted in the tangle of social interactions, where «being someone» is seen as an ephemeral meaning created in the social game of meanings. In this panorama of intersections, graticules, networks and lines, the life of the «others» invades the performance and the actors become the work: Hassane, Mina, Laura, Fali, Alicia, Juan, Rafael, Mar, and many others. «Victims and executioners» (2001), an exhibition created from conversations with prison inmates, is one of the first spaces in which Àlvar Calvet shows with particular skill the dialectic that unites the individual with the social and which allows the former to socialise in a network of crossroads and lines, while the latter subjectivises itself in the form of a work of art. Sokol, Jaz, Gianni, Guillem and Pedro were some of the informants who answered the artist’s questions: «Who are you?», «Why are you here?» and «Who are you afraid of?». Their replies are varied, but they generally include narratives of sociability or of its absence, institutional adversities caused by isolation and fears about the future. What Jax says is evocative, «My greatest fear is loneliness, above all when you’re surrounded by people», as is Guillem’s statement, «I am a Free Man although I am deprived of Freedom», or that of José Gabriel, «I am afraid of myself». In his second foray into Tarragona prison (2004), the artist incorporated new questions such as «What is paradise for you?», «Have you ever felt you were in paradise?», «How would you paint paradise?» and «What is your dream?» The inmates’ stories once again evoke social worlds, in this case the small lost worlds of the family, of contact with their children, but also of freedom of movement, of open spaces and wellbeing lived and felt. Crossroads between the internal and the external worlds, between the subjective and the social life, «Paradise is music, sea animals, women, happiness, being reasonable and tolerant, stability», said one of the informants. Paradise is «not having anything and having everything», another says. Paradise doesn’t exist without others, but neither does it exist without the subjective experience, because, as another one of the inmates says, «You don’t paint paradise, you feel it!». Building a collective work is rescuing voices, experiences and traces of life in order to compose a landscape of encounters and misunderstandings; parallel or crossing lives whose intersection depends on risky circumstances.

241

The Cartography of Identity - Ángel Martínez

In this flow or flows is created and reinvented the social and subjective identity, such as in «Women». «We are blue, we have souls», said one of Àlvar’s interviewees who took part in this artistic performance. And also, «If you want to know more about me, you only have to look at the other lines, because in every woman there is a «something» that identifies us as WOMEN». «I am (…) and I am here because I am afraid of not doing this well». Thus begins another of the incursions of this artist and also avant la lettre anthropologist that goes under the suggestive title of «Parallel Dreams». On this occasion he searches among the patients of a psychiatric hospital for the fine thread that separates wakefulness from sleep. Aspirations misplaced by time and misfortune («My dream is to one day see a cleaner world and be a pilot.»), broken identities («My dream is to cure myself of my illness and become who I was before.»), and images of freedom («My dream is to live in Tahiti and be a guitar virtuoso») are, among others, the stories that make up these works and that give back the humanity to those who have been deprived of it by the subtle transformation that turns an illness into a kind of social evil. Àlvar’s work continues through other canyons of the senses, exploring different social universes: the world of prostitution (RED, red, ret), «American Friends as Artists», Moroccans from here and there, or people in drug rehab (Heaven). They are subjects with names and desires who collaborate in the creation of the work of art with their experiences and their once hopeless and now affirmed voices. They are parallel lives with features as different as they are similar. If all artistic production is always a social fulfilment, and cannot therefore escape its time and place, Àlvar Calvet’s depictions are deliberately social, not only as a product, but also as a process. This sociability is present from the beginning of his creative moments, in search of other experiences, as well as in the content of his works, which have clearly emerged from an anthropological concern for those «others» who live in us and who, in that respect, are as near as they are far, as different as they are similar, so needing of work, like any subject to invent and reinvent on a daily basis their own identity. We are incomplete individuals; permanently impermanent. As Pessoa lucidly puts it in his Livro do Desassossego: «Nós nunca nos realizamos»(We never fulfil ourselves).

242

The artist as an anthropologist The individual and collective work of art Antonio Salcedo Miliani The beginning of the 1990s was a fundamental period in the work of Àlvar Calvet. During those years he took his first steps along a path that would lead him to search for his own form of expression, at the same time as he began his close relationship with the spectator, always taking into account the educational aspect that would become another of his constants. We have to bear in mind that Calvet combines his two professions, that of a creator of art and that of a teacher of art. For him, they are of similar importance, although the latter often takes precedence over the former. At first, Àlvar Calvet worked with clear references, which have left their mark. In the first place, we have to highlight his relationship with the work of the artist, and occasional resident of Barcelona, Sean Scully. This Irish-American artist had a considerable influence on Calvet’s first works, mainly from the formal point of view, in terms of its composition structured on a base of coloured lines, superimposing and interweaving different coloured squares or rectangles. In this respect, we should refer to his exhibition entitled Toqueu-ho si us plau1 (1994). However, he also introduced personal elements into this show, such as the works made out of fabrics printed with coloured lines and stripes, which created a play similar to that of purely pictorial compositions. These are pictures that, as the title suggests, the viewer is invited to touch and change the order and composition of. Coming into direct contact with the work of art, not only observing it but having the opportunity to modify or change its order, gives the viewer a familiarity, a means of bringing today’s art within the reach of the public. In summary, the artist was trying to eliminate the aura that surrounds artistic creation. This was the beginning of a process that would become increasingly important in his work. Assumpta Roses wrote in the exhibition catalogue, «…It is a mental quest in painting that is reflected in images taken from the most mundane and common: wrapping paper, mattress fabrics, lines from shirts, blues from swimming pools…» They are fresh, direct, well thought-out works. We have already said that they take the viewer into consideration. They cannot do without him or her. They issue an invitation and wait for the reply. The discourse is based on common words and they are directed at languages and interlocutors open to dialogue with rigour and with irony.2 In the Tarragona Provincial Government Art Biennial (1996), corresponding to the 30th Tapiró Painting Prize, Àlvar Calvet obtained an honourable mention for his work Entre dues camises (Between two shirts), a piece that has a special meaning for its creator. Àlvar insists on the relationship with the day-to-day, in the relationship and in the difference, although this may seen paradoxical, as we are talking about an abstract work that is part of a series with the same title, which, as in earlier works, is made up of horizontal and vertical lines of different colours and sizes. These are works in which he mixes printed fabrics and paint, creating geometric compositions with different rhythms and textures. Each work is organised in turn with a collection of small squares that allows us to believe that they can be moved about, thus making a new composition. On either side of the work, on two small shelves, the artist placed two shirts made out of the same fabrics used in his works, shirts also worn by the artist. In this way, he demonstrated the relationship existing between an element used in daily life, in this case from his own wardrobe, and the work of art, and, at the same time, the difference between the work and its referent. The reading of the referent is univocal, that of the work, obviously polysemous.

1 The correct translation would be «Please touch», as it suggests a direct invitation to the public. 2 ROSES, Assumpta, «El fragment únic» in Toqueu-ho si us plau, Reus, Escola Taller d’Art, 1994

243

The artist as an anthropologist - Antonio Salcedo

In 1998, Àlvar was selected, along with seventeen other Catalan artists, to take part in an installation art project in different parts of the historical quarter of Tarragona. He chose the Casa Castellarnau and, perhaps influenced by a workshop he had attended given by Antoni Miralda in Reus (El banquete para los gigantes – «The Banquet for the Giants»), he celebrated his thirty-third birthday. The ritual Happy Birthday was divided into various parts. The design of the invitation imitated that of the tapestries in the ballroom and was sent to thirty-three guests; the items on the table were red and white, like the «vichy» cloth that decorated it; the cake was also decorated with this motif; and the guests had to come dressed in red and white. A drag queen in a dress made of the same cloth as the table linen provided entertainment for the party. Calvet gave each guest a limited edition numbered bag in which he had placed a series of festive items and souvenirs of the event. The gifts received by the artist, like Sophie Calle’s display cabinets, represented a multiple portrait/self-portrait of the author. The rest of the installations were never displayed in public, although Calvet was able to present part of that result in 2008 in his exhibition held in Tinglado 1 in Tarragona, entitled Línies creuades i records (Crossed Lines and Memories). Between December 1998 and January 1999, the artist joined with Jordi Abelló to present the exhibition entitled Rasca, rasca (Scratch, scratch) at the Sala H in Vic. The invitation to the exhibition was already an indication of what it would consist, as, to understand the concepts, the recipient had to scratch part of it to access its text and content. For this exhibition, the artists devised a kind of paint that was easy to scratch off. The exhibits had to be scratched. In other words, in order to exist, the paintings required the collaboration of the spectators. Thanks to their scratching, what had begun as grey cubes, by the end of the exhibition had acquired the category of paintings, some of them even reminiscent of the best of Dubuffet’s works. The gallery’s window was also painted with the same type of paint and people who visited it during the exhibition were also able to leave their imprint. On the day of the inauguration, only the words of the exhibition’s title, Rasca, rasca, were visible; by the last day there were a great many designs and doodles. That same year, 1998, Àlvar Calvet presented his exhibition Cada home, un artista (Every Man and Artist) in the Sant Corneli Chapel of Sant Corneli in Cardedeu. It was an exhibition that had an individual and significant nature in his production. With it, he began on a new path that has since defined his work, a path along which the artist decided to share his creative process with other people, alternating individual pieces with collective works. This first experience was a «Work in progress» that took form as visitors decided to participate in Àlvar Calvet’s proposal to them. This proposal was directed both at persons who were, or considered themselves to be, artists, and those who were not. Everything depended on the decision taken freely by the visitor or the spectator. In the chapel there were two panels/paintings with a series of lines that served as a guide. Each square was numbered. Each person was invited to draw a line freehand, which had to continue horizontally until the edge of the panel. Having drawn the line, each person had to cover his or her work with a piece of cloth that acted as a curtain, so that it would not influence of condition the people who came after. At the end of the process, the participant had to write his or her personal details in a book next to the work, as well as any other information they considered pertinent to their action. In the middle of the apse there was a third panel on a pedestal/podium, inside a red cover. The title of the exhibition, «Cada home un artista», was set on the floor. Glória Cot defined the significance of this third element very precisely in the exhibition catalogue, «The care taken in the positioning and composition of the piece takes us back to the myth, to the enigma of the artist, of the creative act. An act that insists on asking the initial questions referring to the analysis of the nature of a man capable of creating works of art and to the special value that society places on them. The work stays in a case that protects it from the looks, it exposes itself as a model that cannot be seen. But at the same time this preservation acts metaphorically as a protection of the established, of the hierarchy of things. The denial of the verification or not of the capacity of the artist accentuates the myth as

244

The artist as an anthropologist - Antonio Salcedo

something devoid of meanings in itself, but that acquires them on the basis of the place it occupies in the viewer’s interpretation of it. 3 Set in a preferential place and with its importance enhanced by its position on a pedestal with steps, the piece, full of intrigue and mystery, acted as a provocative element. Like a small challenge the artist had thrown out to his possible collaborators. This work, the existence of which was an unknown, also raises different questions about the authorship, about the hierarchy of the work created by an «artist», about its intrinsic value. The text that accompanied it, a homage to the great creator Josep Beuys, reaffirmed the feeling of the exhibition, the possibility that every man or woman could be a creator, at the same time as it demystified, along the lines of the German creator, the aura that envelops the work of art as the product of a special being. Àlvar Calvet managed to attract the participation of numerous members of the public who visited the exhibition and the vast majority of the artists currently working in our area and from other parts of Catalonia, who collaborated in different places and at different times. In this way, he made it possible for the two actions to receive a similar treatment and value , both for the place for which they were created —a space dedicated to the exhibition of works of art— and for their similitude, although each group had its own panel. It is also interesting to note that the panel for artists was only touched by professionals, which reaffirms the respect in which artists and art are held. We should also mention however that more than one artist chose to use the panel for non-artists. This action, with some variations, was repeated three years later in different places in the United States under the title «Every man an artist, my American friends as artists». Taking a more liberal approach, the artist invited his friends and other persons he got to know to take part in a collective work by drawing a line on a rolled up blue cloth he always carried with him, only revealing the part on which the person had to intervene. When they had completed their action, the artist presented each participant with a commemorative postcard he had designed himself. From this point, Àlvar began a process that would lead him to go into greater depth into the reality of the work of art, its significance, its role in our society, and the relationship between the world of artistic creation and the different minority groups, or those considered as marginalised. In this respect, Àlvar Calvet’s work fits in perfectly with the major subjects that concern and characterise today’s art, in which the problem of minorities is a substantial component. His work from this time would have two sides, which would be developed in parallel. His abstract work, based on stripes and lines, creating compositions with infinite variations that make it difficult not to think of artists such as the already-mentioned Sean Scully and, obviously, Mondrian, and closer to our time and the artist himself, Joaquim Chancho, with whom we find more than an affinity, despite them having completely different ideas of form and concept. In May 2002, he presented the exhibition «Remember the souvenirs» in the Sala Reus, a partial compilation of his earlier work and an emphatic reaffirmation of the paths he had decided to take. This can be clearly seen in the two texts that accompany the catalogue, one by an art critic, Luis Francisco Pérez, and another by an anthropologist, Josep Maria Comelles, which, despite dealing with the two sides that characterise his work, demonstrate the two approaches, the one that is his by nature, the artistic, and the anthropological. To paraphrase Hal Foster, we could say «the artist as an anthropologist». The artist also presented his most recent creations and the collective works carried out in Tarragona Prison, the Pere Mata Psychiatric Hospital in Reus, and with twelve of the women from his closest circle. In the individual

3 COT, Glòria, «Cada home un artista» to Àlvar Calvet, cada home un artista, Sant Corneli Art, Espai de les Arts Contemporanis, Cardedeu., MayJune 1998, s/p

245

The artist as an anthropologist - Antonio Salcedo

works, the artist plays with the formats, the colour and the patterns. They have a completely free «geometry», irregular lines and plots full of rhythm and life. The collective works are presented with the respective writings of each of their authors. They are texts that speak to us of feelings, emotions, desires, aspirations, fears, sex, friendship, God, and love; in summary, they speak of life. Each line drawn alludes to the life of one of these persons; they are lines that in theory are related to the accompanying texts. Therefore, we can speak of the individual character, of a single authorship within the group, as demonstrated by the personal line and the text that accompanies it. The artist selects the medium and the materials, he marks the beginning and the end of the line and the colour and technique with which it will be made. At the same time, he presents each collaborator with a battery of questions, the answers to which are recorded in a notebook presented together with the pictorial work. Thus, each line is of an autobiographical nature, the effect of which is accentuated by reading the answers that each gave to the questions posed. The artist does not only allow each of his collaborators to express themselves, but also works actively with them and presents their individual work together with the works of those groups, placing the two activities on the same level. In other words, he extols their work and respects their personalities. Some of the texts are authentic visual poetry, such as the case of Dones, el record, 2002.4 The twelve women who participated in the work had to answer the following questions: «Who are you?» and «Define yourself as a woman». On one of the pages of the notebook, we find the following answer, «SOY LA TIN/NIT», …the word nit (night) is crowned by a moon in the fourth crescent and below there are two lines with suspension points and three question marks. The rest of the space is blank and at the bottom of the page, the woman has written the date and, in brackets, (I am 41 years old). No comment is necessary. For Somnis Paral·lels5, created with ten patients from the Pere Mata Institute, the questions were as follows: «Who are you?», «Why are you here?», «What are you afraid of?» and «What is your dream?» The same questions were asked of the inmates of Tarragona Prison within the Víctimes i botxins6 group. Needless to say, the answers were very different, as are the realities. They are clearly differentiated discourses. Above all, some want to cure themselves and other want their freedom. No use is made of their work. What the artist wants is to illustrate a specific situation through art. To use his knowledge as a creator and to place it at the disposal of a humanitarian and social cause, to bring one reality closer to other realities. As Josep Maria Comelles tells us, «… he offers the inmates a significant exercise in humanity; he is not interested in the pathology, and neither am I. He is interested in the exercise of the memory, the memory of evocation that crystallises in a group in which, following some general rules set out by the artist, it is possible to form a collection that excites us when we look at it, when we touch it, when we read it.»7 «RED, Red, Ret» was the next exhibition presented in the Old Town Hall of Tarragona in 2003. In this case, the artist worked with a group of sex workers who he invited to depict what they feel about practising their profession with a red line and, of course, to answer some questions: «Who are you?», «What is your job or how do you earn your living?», «What does sex mean to you?», «How would you draw or depict sex?», «What object would you relate to sex or that makes you think of it?», «What are you afraid of?» and «What is your dream?» On this work they wrote, «The exhibition continues the artist’s line of work during recent years and for him represents his most complicated undertaking. He has had to ‘enter into a completely unknown world for him’. It is a world that is difficult to penetrate, with double lives and dark elements. The artist asked for voluntary cooperation. Through

4 Women, the memory. 5 Parallel dreams. 6 Victims and executioners. 7 COMELLAS, Josep Maria, «Memória, record i objectes» Remember the souvenirs, Sala Reus, 2002.s/p

246

The artist as an anthropologist - Antonio Salcedo

newspaper ads he contacted different people and invited them to his studio. In the end, ten people agreed to participate and got fully involved in the whole process». In his studio, Àlvar Calvet asked the participants to paint a line identifying themselves from left to right on a large panel. Once the person had painted his or her line horizontally, the artist imitated it vertically. When the piece was finished, using a glaze, the artist placed his lines in the background. Àlvar Calvet explains the question of the authorship of this work of art. This question results from his interest in something that has concerned him for more than ten years —how art and the general public are growing apart. This is one of the objectives of his artistic quest.8 Àlvar created a portrait of each of the ten participants. Through its fabric, its reticulum, and in particular the colour red, he aims to give us an impression of the people who decided to work with him. Each portrait is accompanied by a small format work in which the participants visually depict what sex means to them. These works have their equivalent in the written texts that answer the questions put to them. In this way a relationship is established between the artist and all the participants in the process. A relationship that takes on a greater intensity in the work entitled «Sota el fil d’Ariadna»9, a large format piece that constitutes the work in which the whole group participated, including the artist. «A new network of involvement between the ten persons who work in the sex industry and the artist. They trace the calligraphy of sex horizontally and Àlvar draws vertically in the background that which is not of the protagonist, as also occurs in the other paintings. The subjectivity of the artist is exposed there, like an invisible being that penetrates a world that is not his.»10 At the end of 2003, Àlvar presented «Heaven» in the Tarragona Museum of Modern Art, an exhibition that would later be exhibited in the Los Palacios y Villafranca Cultural Centre in Seville. This is a work created together with seven residents of the Escuela de Vida (School of Life), a rehabilitation centre for drug addicts in Seville. On this occasion Àlvar decided to maintain a more direct contact with the people participating in his project. He organised a workshop that lasted for ten days during the month of March 2003. The idea was to reflect on the idea of «Paradise», in this case establishing an intimate relationship with the word that the exhibition «Heaven» was named after. In our Judaeo-Christian tradition heaven represents the final paradise. A word and a concept also closely linked to drug addicts, who search for their paradise through drugs, although it is an artificial and false paradise. Àlvar asked them the following questions: «Who are you and why are you here?», «What relationship do you have or have you had with drugs?», «What is paradise for you?», «Have you ever felt you were there? Explain this.», «How or in what way would you depict paradise? Describe it.», «What are you afraid of?» and «What is you dream?» As in the other projects, the lives of each of the participants were directly involved. They are asked direct personal questions, in which the persons involved have to question themselves, to accept their condition. They have to visualise and talk about their desires, in this case summarised in a dream, a habitual dream that has been the common ideal since time immemorial, a place yearned for in most of the world’s cultures. Obviously, the «paradise» to which our artist refers is related to a very specific situation, given the circumstances of the persons involved. Despite this, he showed them about a hundred slides of how artists from different periods and places have depicted paradise. In this way, he demonstrated that the search for this divine place has been constant since man became man, and that in this respect there is no difference between them and the rest of humanity. This is part of the pedagogical aspect that always accompanies his projects and creations. In the same way as he aims to unite art with life, with maximum loyalty to Beuys, Cada hombre un artist, he wants you to feel these seven persons, who are like any other; each is in their own particular situation, but with their own ideals, dreams and desires.

8 SALCEDO, Antonio, «L’Art, l’abstracció i la vida», El Punt, 27/04/2003, p. 35. 9 Translation: «Under the thread of Ariadna». 10 PARCERISAS, Pilar, «RED, Red, ret» in RED, Red, ret, Àlvar Calvet, Tarragona, Antic Ajuntament de Tarragona, March 2003, s/p

247

The artist as an anthropologist - Antonio Salcedo

The result is included in a discourse composed of four parts, a collective work in which the whole group participated. It is the depiction of what we could call «The Lines of Life» by all the members of the group, on the basis of which a thousand posters were printed and given to visitors. A second part was made up of seven collections, each consisting of five pieces —Àlvar’s portrait of Rafael, Juan, Benito, José Maria, Francisco, Pepe and Fali. Works that, in the words of José Carlos Suárez, «… are those of a portrait artist who tries to capture the personality of the subject. They are therefore true psychological portraits. In them we can once again contemplate one of Àlvar Calvet’s pirouettes, as, whereas we normally associate the representative genre of the portrait with a specific figurative language, he opts for the abstract. An abstract that, on the other hand, possesses a geometric character to extract those essential features that define the subject, because he is not interested in depicting the body, but rather its opposite —the soul, in the end, also an abstraction». 11 These portraits are accompanied by four works created by the new artists. Three of them are in the same format, in which they attempt to depict or visualise the idea of paradise. The fourth, which is twice the size of the others, was made after Àlvar showed them the hundreds of works of art on this subject. Each work was carried out in accordance with a reduced range of colours in relation to those Àlvar used to paint his portraits and also in relation to a prior explanation of the theories of colour and its uses. Thus, each work presents a higher degree of knowledge. Despite the fact that none of the «new artists» had ever painted before, the results were particularly interesting. They all depict landscapes in which the sky with the sun, the moon and the stars, as well as vegetation on large trees, plays an important role. It is interesting to note that the works envisioning paradise did not modify their initial idea a great deal. The third part consists of the replies given to the questions they were asked, which are presented in a book at the disposal of the visitor. They are sentences or replies full of sense and logic: «My dream is to get off drugs and live like a normal person; I have never felt like I was in paradise; like some free little birds with no problems; a house and a happy person in that house». Finally, Àlvar set up an installation with seven large panels on which he offered us his depiction of the sky. Seven is a cabalistic number that also corresponds to the number of members in the group. They are seven pieces of sky with their clouds painted on seven wooden panels illuminated from behind by blue fluorescent lights that strengthen the idea we have of the sky associated with that colour, which, as José Carlos Suárez points out, creates a suitable atmosphere for meditation and reflection, now directed at the spectators. 12 The world of immigration is the subject of Àlvar Calvet’s most recent project. It is a question that is in the public eye and is of considerable international interest, as well as being the subject of newspaper headlines day after day. The waves of migration have been the subject of several exhibitions in Spain and they have become an important part of the discourse of many artists, both in Spain and the rest of the world, within the multicultural panorama in which we live. Àlvar has worked with a situation that is very close to all of us - immigration from Morocco. It is close to us because it has brought us one of the largest waves of migrants and also because this is a country from which we are physically separated by only a narrow stretch of water. Despite all this, it is a culture about which we know very little and about which most of the time we have formulated completely unfounded judgements, caused merely by prejudices and false concepts. Our artist invited twenty-four Moroccans, twelve of whom live in Spain and the other twelve who live in their own country, and he asked them the following questions: «Who are you?», «What do you do?», etc., (presentation),

11 SUÁREZ, José Carlos, «Heaven», Alvar Calvet, Heaven, Tarragona, Modern Art Museum, 11 December - 2 January 2003/2004, s/p 12 Idem, s/p.

248

The artist as an anthropologist - Antonio Salcedo

«Where were you born and where do you live?», «What does Morocco mean to you?», «What does Spain/Europe mean to you?», «What does paradise mean to you?», «What are you afraid of?», «What is your dream?» and «If you wish, you can add another comment, such as your favourite colour, etc». This work, entitled «Entre el Blanco y el negro (Allí)» («Between White and Black (There)») was first shown in 2005 at the University Campus of La Merced in Jerez de la Frontera. «Entre el Blanco y el negro (Aquí y Allí)» («Between White and Black (Here and There)») was shown in the Baluarte de la Candelaria and Sala Paréntesis in Cádiz and in the Sala Ágora in Cambrils in 2008. The twenty-four people who answered the questionnaire and took part in the collective creation played with the two colours that are part of the title of the exhibition —black and white. Based on their replies, Àlvar made the book which was exhibited alongside the twenty-four portraits of each of the interviewed persons. As is his custom, the artist tried to portray each person through his personal abstract language, although this time his «free geometry» allowed him to introduce other types of graphics, closer to writing or to small spots in which the gesture takes on a greater presence. Through them he has tried to capture the personality of the persons interviewed. The subject of immigration is closely linked to identity, another of the major current issues of our falsely globalised world. It is a situation that has generated the opposite of what has been proposed and spoken about concerning the removal of frontiers. In other words, it has led to the formation of specific new groups who enclose themselves in their own worlds, creating ghettos to defend their identities and their roots. If we look at the two series of portraits, we can observe that those from both Spain and Morocco have similar characteristics, which are practically reaffirmed in the lines the subjects drew in their group composition. Here we need to quote some lines from the text written by Abderrahman Benelahmar concerning the geometric nature of these works: «…the disassociation of the surface of the painting in articulations, setting aside any centre of interest rules out any divine proportion; the inclination, twisting and folding of the horizontality and verticality also excludes all harmony in favour of a non-aligned expression. It is as if it were a form of opposition to logocentrism. All the works, without exception, depict a deconstruction and a suspicious look…13 It is probably a suspicious look both from one side and the other in respect of the subject of immigration and the questions asked. Up to this point, the path has taken some fifteen years, with consistent work in a clear progression and the unification of art and life as one of its constant aims. The artist achieves this through a body of work in which essentially artistic values are the protagonists. But these values are linked, as we have seen, to his particular way of looking at and understanding the world. As a man and an artist, Àlvar Calvet feels the need to unite his work with the general public and in particular with minority groups, whose lives are normally lived far away from the world of artistic creation. It is not simply his aim to bring them closer to art and to help them understand it, he also offers them the possibility of feeling like creators of works of art. Not only that, but we have seen how he creates projects in which he works together with all of them. Without abandoning their vocabulary, their way of expressing themselves, he manages to make them understand the value of a line, the difference in its width, in its texture, its colour; how a line can communicate, how it can transmit its experiences in an excellent communion between its artistic resources and the written texts. This human aspect, this socialisation of art, is a basic added value in his work. We could say that through art he manages to return part of the self-esteem to the people who collaborate in his work, he makes them feel like sensitive people; at least he gives them moments of hope, which is always important in the life of any human being.

13 BENELAHMAR, Abderrahman, Entre el blanco y el negro, Àlvar Calvet, Jerez de la Frontera, Sala de Exposicones Campus de la Asunción, 18 January - 18 February 2005 and Entre el blanco y el negro (Aquí y Allí) and Víctimas y Verdugos, Cádiz, Sala Paréntesis/ Baluarte de la Candelaria, 24 February - 27 March 2005.

249

Five Pieces of Flotsam (in the style of Ferlosio) To present the work of Àlvar Calvet Luis Francisco Pérez (2002) Dear Imagination, what I love more than anything about you is that you do not forgive. André Breton. As the director of Charenton mental hospital I welcome you to this room. I should like to thank Mr de Sade, interned here and present now, Who, for the delight and edification of the other patients Has agreed to compose and rehearse The drama he is about to perform. Peter Weiss, Marat Sade Greatness is not forbidden; what is forbidden is greatness without the approval of the dominant class. Cesare Pavese

1- How aesthetic rhetoric is exceeded by its own expansive dynamic. A flight forward The crisis in social representational systems, essentially due to the visual paroxysm caused, paradoxically, by their own abundance and generosity, their excess of visibility, has displaced the authorial quality of the artist as the only person responsible for his action, for his crime, towards a greater interrelation with the economic/productive powers that regulate and provide guidelines for the social reception of his aesthetic discourse. The overcoming of this dialectic is analysed and dealt with in the collective work of Àlvar Calvet, like a volunteer fallen within his own productive parameters, like a seduction through his own excess, providing it is subjected to an implacable reductionism of its most dazzling traits, or those that most constitute the avant-garde idea of «Author». The «collaboration» always has a single, unique author, although the rhetoric that encourages it is expansive, dilated.

2- Distancing the discourses subject to the referential wave of their own system By this we mean: systematic omission of a Manierist understanding (and feeling) artistic creation based on a creative system -collaborationism aesthetic in the worst sense – that is gregarious with extraneous discoveries. On the other hand, the work we present here resituates creative speculation within wide margins fitted with mirrors, thus forcing the creation to confront its own reality, or madness, or evil, or suicide. And, sensing, in the absurdity that feeds desire, that the only way of conquering the Big Bang that makes the object of art possible is the conquest of a process of interpersonal communication. The best and most noble collaborationism.

3. The distillation (lightening) of the tombstone of history to remain with its whispering, its murmuring Accepting the resources of the past and of history, but distancing oneself from the pathological condition that, according to Adorno, «accompanies the work of art in its presentation». While continuing to give validity to the work of the German thinker, Àlvar Calvet’s work has a bearing on the belief that pathos probably does not so much come from the work of art in its location, as from its interpretation in history: the praise (the history) always comes after the gift (the art). The search for the whisper of history brings with it the possibility of finding the Event in the event; or, in other words, the dismantling of the corporative processes of the history of art to relocate that same «corporation of one», the «loneliness» of the author in its classical concept, in a collective, plural whisper, where the action is in keeping with the educational processes of a multiple social and human reality.

250

Five Pieces of Flotsam (in the style of Ferlosio)

4. The displacement of referential gestures by interpretive signs Not in the sense of pursuing a neurotic deciphering of the hermeneutic condition, but in the sense of considering that in all semiology there is a door open to productive fantasy that, in detriment to gestural sign languages, and because of the “noisiness” of its silence, accepts and integrates in its heart all the contradictions that emerge from a guilty creative conscience. Denial of the referential respect if it does not become critical revisionism.

5. The non-stop, continuous enrichment of critical speculation Or, if you like, the action of energetically re-gauging the admiring pantheons, on the one hand, and maintaining a critical awareness as an essential requisite for conquering and celebrating all artistic creation, on the other. The meeting of both revisions obliges the artist to measure not only his work with respect to the past, as a way of finding the limits and capacity of his vision, but as critical action of the work itself; internal and private criticism, such that we have referred to up until now, the same as external, social or «civil», criticism, in the consideration of the creator subject in his relationship of production and significance with the world and the society in which he lives. Every aesthetic process is a metaphor of the first Big Bang, in as much as one refuses to accept an expression other than that of the sparkle of his own flash. The processes Àlvar Calvet shows in this exhibition are the best example (his condition of collective action proves it) of the fact that the very idea of «event» incorporates its own catastrophe. Adorno again: «Art is a promise of happiness, but a broken promise». However, we can add that art lives the fertile hypothesis of its premise (happiness) without thinking, or, colloquially speaking, «taking the consequences».

251

Memory, Souvenir and Objects A text written on the occasion of the exhibition «Remember the Souvenirs» hels in Reus. Josep M. Comelles (2002)

Anthropologist A recent exhibition held in the Museum of Ethnology, currently undergoing renovation, proposed a conceptual split with our normal concept of an object of art. It aimed to provoke the onlooker with a series of objects that would take on meaning merely because they formed part of an experience, of a personal memory. In one display cabinet, a notebook invited spectators to write down their favourite memory. Interested, I read several pages. The results were fascinating. Close by, in another display case, there were some old, worn-out ice skates. The sign informed us that they were a champion’s first skates and that, years later, he had wanted to buy the first skates he had been given.  What is art? What is an object of art? How do we make an object of art? I was still feeling the effects of such an extraordinary exhibition when Àlvar Calvet came looking for me. He wanted an anthropologist to write something for the exhibition catalogue he was preparing, some of the exhibits of which were made together with inmates of Tarragona prison, and others with patients from that strange artistic lunatic asylum that is the Pere Mata Institute.  We have no prior knowledge. We arrange to meet. He has a press book in which he shows me some exceptional things. Above all, a concept of art and the artistic reality that are deeply linked to that which the post-modern anthropology puts forward today. Art, author, collective participation. Where is the artistic authorship? What is the work of art? What does the artistic object mean? Is it possible to have a museum of the mind? How can we construct memory? Let’s go to the cemetery. Each niche is a small museum of the memory, unfortunately often made with the most impersonal kitsch objects? Why don’t we put our first pair of childhood skates or the toboggan with a poppy painted on it in the niche? Naturally, Àlvar Calvet is not going to change any ethnological museums, nor fill niches with souvenirs, not even argue about the meaning of an object, taken as something abstract. He goes much further than that. He poses the problem of the authorship of a work of art, not as the product of its singularity, but of the dialectics between it and those that create it. In this way the work is both an individual and collective, in which the artist catalyses his experiences and those of the mentally-ill patients, prisoners, or friends, to build what will be, for him, and also for the collective, the building of their memory.  Àlvar Calvet’s proposal is a fascinating one. Up until now, artistic activities formed part of the «rehabilitation» or «therapy» for certain groups or institutions. And the experts made their interpretations according to the preconceived concept that art, through which the patient is asked to interpret, either in the images of the Rorschach test or in the black and white phantasmagorical scenes of the Murray thematic perception test, is aimed at demonstrating a form of expression. Doctors and gaolers wanted art that allowed them to understand insanity or criminal conduct. Àlvar is not looking for that. He proposes an exercise in humanity, of significance, to the inmates. He is not interested in the pathology, and neither am I. He is interested in the exercise of memory, in an evocation that crystallises in a collection that, following the general rules laid down by the artist, it is possible to compose a work that provokes emotion when you contemplate it, touch it, read it. Lines, objects, display cabinets, panels, make up a fabric in which the spectator should feel emotions that exude gestures, texts, the configuration of the work. The spectator should allow himself to be «possessed» by the work. And although he may resist being drawn in, he will without a doubt become trapped by the extraordinary beauty of these apparently simple forms, which are in reality, a monument to complexity.

252

Victims and executioners. 2001 INTRODUCTION This book has been carried out with the assistance of 18 prisoners from the Tarragona Penitentiary Centre. The 18 prisoners were asked to answer a few questions: 1 2 3 4

Who are you? Why are you here? What are you afraid of? Feel free to add any comment.

GIANNI 1 «My name is Gianni,the Italian Painter.» 2 «I’m here because I’m innocent.» 3 «I’m afraid illnesses.» 4 «An important comment I would like to make is that, I want to leave prison as soon as possible.»

3 «I’m afraid of injustice.» 4 «Between all of us we should make the world fairer.» ORIGINAL TEXT IN SPANISH

ANTONIO 1 «My name is Antonio.» 2 «I’m here because of breaking the law due to my narcotic addiction.» 3 «What am I afraid of? I’m not afraid, but aware of and respectful to drugs.» 4 «I want to be free and be able to enjoy life a little now that I’m rehabilitated.»

ORIGINAL TEXT IN ITALIAN

SOKOL 1 «I’m Sokol from Malzasvia, I live in Italy. I wish all the children in the world great happiness.» 2 «I’m not a bad person, I have always helped people in what ever way I can.» 3 Of prison.

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

ORIGINAL TEXT IN ITALIAN

JAX 1 «I’m Jax Guevara.» 2 «I’m here because of a robbery I committed.» 3 «My biggest fear is loneliness, most of all being lonely when people surround you.» 4 «I could talk about so many things that I use to think I could write a book about, but as I’m afraid I have nothing interesting to say to other people, I’ll just say that any sort of cultural indicative anyone has with another person, will always, always, be positive.»

DOMENICO 1 «Domenico Amo (Italian). I’m here and I’m a ship captain.» 2 «I’m here because I was unemployed and became involved in smuggling.» 3 «I’m not afraid of anything.» 4 «The sooner I go out from here, let’s see if I find a job, otherwise I’ll have to smuggle again.» ORIGINAL TEXT IN SPANISH

JESUS MARIA 1 «I’m Jesus Maria Ortega Martinez. I’m here and I’m a family man.» 2 «I’m here, because I had no job and therefore had to become involved in smuggling.» 3 «I’m afraid of loneliness, of neglecting my family and leaving them without financial support.» 4 «When I go out I’ll look for a job, but if I can’t find one, I’ll have to carry on with smuggling to feed my family.»

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

INMATE 1 «I’m a person from this planet.» 2 «Fate! I don’t know!» 3 «I don’t believe in that…» 4 «A start, an existence and an end.» ORIGINAL TEXT IN SPANISH

GUILLEM 1 «I’m Guillem.» 2 «Why am I here? Because I’m serving a sentence.» 3 «I’m afraid of not being able to serve it.» 4 «I’m a free man though I’m deprived of freedom.»

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

PEDRO 1/2 «My name is Pedro and for the time being I have no freedom and I’m serving time in the C.P. TARRAGONA. The offence I committed was theft with intimidation.»

ORIGINAL TEXT IN CATALAN

253

Víctimes i botxins (Victims and executioners)

LARRY 1 «I’m Larry Hoswalt.» 2 «Because of an accidental murder.» 3 «I’m afraid of court.» 4 Comment: «I need to get out to carry on with my life outside, with my Christian name.»

DOMINGO 1 «Domingo Moreno Contreras, son of Jose and Francisca.» 2 «Because of theft and robbery with force. I would like them to give me back the third degree that they have took off me, due to reasons that are untrue. I’m afraid of them taking me outside this prison because my mother is already very old and she can’t read and she gets lost.» 3 «Im afraid of death, and of my wife leaving me.» 4 «I would like them to let me serve my sentence in this centre because of my 70-year-old mother.»

ORIGINAL TEXT IN CATALAN

ESTEBAN 1 «Esteban Sanchez Capilla.» 2 «Because of no reason.» 3 «Of ‘them’ not applying the third of the largest, an article I’m waiting for.» 4 «I need to breath free air at Ebro’s Delta.»

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

LUIS 1 «I’m Luis Manzano Mendoza and I’m a gipsy.» 2 «I’m in prison because of theft and rape.» 3 «I’m not afraid of anything.» 4 «It makes me mad how false the people of this centre are, and how they call themselves professionals, they are false people and they don’t believe in the rehabilitation of prisoners, I think everything is a lie. As much as you have is as much as you are worth Mr. Money.»

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

CHRISTIAN 1 «Hello, my name is Christian.» 2 «I’m here because of drug abuse, heroin in my case.» 3 «Well, I’m afraid of: the Public Prosecutor’s petition, which is 12 years and I’m afraid of them not reducing the punishment and having to serve the whole sentence.» 4 «These ceramics and drawing activities seem useful to me as they entertain us, help us to kill time and give us clear mind and ideas.»

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

JOSE GABRIEL 1 «I’m Jose Gabriel Sanchez Santiago but I prefer them to call me by my nickname GABY.» 2 «Honestly, I’m here because of something I don’t even remember doing. But as far as I know it is because of a robbery.» 3 «I’m afraid of myself. I don’t know if I’m going to bear the pressure my head is trying to bear about what I have and about what is going to happen to me.» 4 «I don’t have any comment, as I’m a person for who being free or freedom is something I can’t afford, or better said, they don’t let me afford it. PUFF!»

ORIGINAL TEXT IN CATALAN

CRISTOBAL 1 «I’m Cristobal Carrasco Aliaga.» 2 «I’m here because I’ve been honest and I’ve presented myself at my own will and they haven’t given me any chance.» 3 «I’m afraid of them not letting me have a chance of being able to integrate myself into society. I have 6 months left to freedom and I’m afraid of going back to drugs.» 4 Free comment: «Here I’m never going to rehabilitate, as they don’t want to help me. I’m bored with everything.»

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

ANTONIO 1 «Antonio Recasens Gomez.» 2 «I’m here because I made a mistake again.» 3 «I’m afraid of the time lost here and of not being able to recover it.» 4 «Because the human being wastes half of they is life learning how to spoil the other half.»

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

CARRETE 1 «Carrete» 2 «Look, I’m here because of a robbery at a pharmacy and I’m condemned to 3 years in jail.» 3 «I’m not afraid of anything, I’m just afraid of going out and taking drugs, as I’ve been doing since I was 14 years old.» 4 Free thoughts: «When I leave here I’ll have to actually harm someone, because I have psychological problems and they are not helping me at all, just my cellmate Cristobal Veupa is.»

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

254

Prison: Second raid. 2004 INTRODUCTION This interview/ questionnaire has been carried out with 10 prisoners from Tarragona’s Penitentiary Centre. They have been asked to answer the next questions: 1 2 3 4 5 6

Who are you? Why are you here? What’s paradise to you? Have you ever felt like you were in paradise? How would you paint paradise? What are you afraid of? Which is your dream?

JUAN 1 «I’m 28 years old and my name is Juan Antonio Rollan.» 2 «I find myself in prison because of committing robbery with force offences, although I never actually caused harm to anyone, in spite of having just one arm. I’m a good climber and intelligent and an agile person and of course, a great artist.» 3 «To me, paradise is defined by having nothing but at the same time having everything (nothing material). I’ve been in paradise, but good things never last.» 4 «Paradise is peace, serenity, listening to nature, it is the great Eden. Anyway, where ever light reflects on it.» 5 «In my life I’ve been in a lot of situations, but |I don’t have fear. My childhood was a hard time so I know this world.» 6 «To be, one day, somebody who my family and myself will be proud of.»

JOSE REQUENA 1 «I’m Jose Requena.» 2 «I’m here because of being too much of a trusting person and because I am a person who does whatever he can for others.» 3/4 «To me, paradise are all the little things I’ve lost, those ones I owned when I was outside this place and which weren’t very important.» 5 «I’m not afraid of anything or of anyone because I have never harmed anyone.» 6 «My dream is to leave this place soon and join my family, they are paradise to me.» ORIGINAL TEXT IN SPANISH

MAGI-NET 1 «Me, the MAGI-NET.» 2 «Because I’m stupid.» 3/4 «It doesn’t exist. It doesn’t!» 5 «Of nothing.» 6 «To get out of here and to see my children grown up.» ORIGINAL TEXT IN CATALAN

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

ARIE 1 «Arie An’t Goor.» 2 «Arrested.» 3 «Outside. Be most of the time outside.» 4 «I see the painting and I think about what it says in English.» 5 «Of them not believing that I’m innocent.» 6 «Going home, to paradise, very soon.»

JOSE CANET 1 «I’m Jose Canet. I’ve always been devoted to work in artistic environments like cinema, photography, music, audiovisual, websites, etc.» 2 «I’m here because of judicial power abuse. Because of a country where the most eccentric and absurd things are the ones that happen most often. Finally, I’m here because of the one who legislates and rules stupidity.» 3 «I always feel like I’m in paradise, as paradise is always doing whatever one wants to do… and I always do it… even here!» 4 «You don’t paint paradise, you feel it!» 5 «Of nothing!» 6 «My dream is going on dreaming.»

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

MARIO 1 «Mario Martinez Salvador.» 2 «Because I’m not in another place.» 3 «Being with pretty women, fast motorbikes and having a good time.» 4 «I think paradise is having a good time so, to me, it’s reduced to the moment. Carpe Diem.»

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

255

Prison: Second raid

FERNANDO 1 «My name is Fernando and I’m 39 years old (Reus).» 2 «Because of committing an accidental murder.» 3 «To me, paradise would be going backwards to the past in order to rectify my mistakes. I’ve felt paradise when I’ve felt loved by the others.» 4 ? 5 «I’m afraid of loneliness and of losing hope.» 6 «My dream is to leave prison with the same courage of helping others and to join a humanitarian group.»

5 «Of losing loved ones.» 6 «Having a lot of money so I don’t have to work and I can always be on a binge.» ORIGINAL TEXT IN SPANISH

DECIDED PERSON 1 «I’m a decided person (Geovanny Torres Romer).» 3 «I’ve felt good with my family, my children.» 4 «I would paint my children’s faces.» 5 «Fear is love.» 6 «Is to leave prison to be with my children.» ORIGINAL TEXT IN SPANISH

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

OLIVERIO 1 «I’m Colombian and they call me Oliveiro Segura Aguelelo.» 2 «Because of committing an offence against the Spanish laws.» 3 «To me, paradise is something spiritual and religiously that our parents have passed on to us.» 4 «Paradise is something beautiful, I would paint it as a peaceful place full of goodness.» 5 «Of God’s anger.» 6 «To finish my days, next to my people.»

EDUARD 1 «Eduard Mayor Hdez. And I’m 27 years old. I’m cheerful and a very social person although my self-esteem has its ups and downs.» 2 «Because of a robbery I did, in order to be able to pay for drugs. It was also because of being a little violent.» 3 «Paradise is music, sea animals, women, happiness, being wise and open-minded and stability.» 4 «As I’ve just painted it, although I’ve forgotten about women.» 5 «Of not developing myself as a person and of not being able to make my family happy.» 6 «My dream is to get to my paradise. Paradise is what I’ve written down in answer number 3.»

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

256

American Friends as Artists. 2000/2001 Of the year 2000/2001, realized in the United States (California) with the collaboration of 60 persons that they reside there. INTRODUCTION Make a line from left to right from the mark. Next, write your name, where you live and where you were born, and if you have any comments, please write them too. Thank you for collaborating on my project: «Every Man, an Artist». Thanks for collaborating on my action: «American Friends as Artists». Line 1 Aaro J. Zantlar American drawing his line in Tarragona, Spain. Born in Virginia. Left trails in Chicago & NYC and continuing the history.

Line 7 Clare Marie Baxter Oakland, California Redwood City, California Always nice to stop what I am doing and participate in something beautiful.

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 2 Sergei Rusakov I live in San Francisco, CA, USA. I was born in Moscow, Russia I am finishing my trip to Spain. «Every man is an artist». – The beauty of this country has often steeped this ambition in my mind.

Line 8 Sharron Cobb Live: Oakland, CA Born: Berkely, CA Live your life day by day. ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 9 Tom Thomas Live: San Francisco, CA Born: Norfolk, VA «Love is everything»

Line 3 Christina Forbes I live in Oakland, CA. I am from Arkansas. ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 4 Brad Nadler Live and play in El Cervito, CA. Born in Wisconsin.

Line 10 Peter Phillips Living in Glasgow (Scotland)

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 5 John Murray Live in Oakland, CA. 4th generation Californian.

Line 11 Judy Watson Born in India Living in Glasgow, Scotland Visiting San Francisco A very special holiday

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 6 William F. Sass 1/85 32nd St. Oakland, CA. 94600 Norfolk, VA.

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 12 Dominic Phillips Line 12 Born in London, UK

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

257

American Friends as artist

Line 20 Tarik E. Ayyad 937, Persia Street San Francisco, CA 94110 or 2280 Oak Street Napa, CA 94559 Born on Lebanon Very sexy man you are Nice to meet you.

Grew up in Scotland Live in USA «Always welcome» ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 13 Jake Knight b. Baltimore, Maryland, USA l. San Francisco, California, USA I have not yet been to Barcelona, but now I wish to go. ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 14 John Monks San Francisco, California Born in Worcester, Massachusetts Gracious wanderer Bethov gay.

Line 21 Bruce Bradbury Green Valley Ranch Napa, CA 94558 It’s a beautiful morning

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 15 Jeff Damal 2960 ½ N. Hyperion Los Angeles, CA 90027, USA I sure wish I spoke Espanol!

Line 22 Rigo López 3130 Jeferson trl. 90 Napa, CA Tel. (707) 257-1104 94558 Mexicano Your project is padrissimo (very good) I hope to follow that urge for life. Luck At-t. Rigo. 2001

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 16 Tom Ruge San Francisco, CA Chicago, Illinois Eve of 2000 – the true millennium

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 23 Stan Zervas Vallejo, California

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 17 Richard Reisman Napa, California New York City So happy to meet Alvaro. Hoping 2001 will be a work of art (since it won’t be a work of political genius). Thank you.

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 24 Marco Timmins Napa Valley, Calif. Many, many good things to you this New Year!

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 18 Timothy Jon Helgsson «All best wishes» Born Minnesota USA «You are fractilicious».

Line 25 Nikolas Braun United States of America Los Angeles While I was drawing my line, I felt pressure to make mine interesting. I’m not sure why. It’s that what it brings up for me.

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 19 Gerardo Juliano Napa Valley Buffalo, N.Y. Italian Love!!

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 26 David Ronan 614 N. Spaulding Ave.

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

258

American Friends as artist

Line 34 John Phillip Clarke San Francisco, California Born in Muskegon, Michigan on 20 November, 1961 It was a pleasure participating in and contributing to your Lion Project

Los Angeles, CA 90036 323/651-1046 ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 27 Pierre Barral France / Paris / San Francisco

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 35 Judith Suzanne Fleenor Born in San Francisco, CA Live in Greenbrae, CA Work in Mt. View, CA Citizen of the World Live Life Full of Joy and Passion God Bless – Blessed Be

Line 28 John A. Barnhill, Jr. 400, Strader St. San Francisco, CA 94117 or 46 Rue de la Chef Paris, France 75005 Le lingo es lingo (?)

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 36 Sherry Glassman San Francisco, Bay Area, California Philadelphia, Pennsylvania For every line, a heart

Line 29 Jesse Woodward Born in and living in San Francisco, CA Welcome to SF, we need more artists! ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 30 Clayton Nobel 21, Walter Street, SF Born in Wollongong, Australia I miss the surf.

Line 37 Leslie Katz I live in SF, but was born in Washington, D.C. ½ was thus, political from the start. Looking forward to the new millennium.

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 31 Andreas Purchas-Fn33 San Francisco, CA Sydney, NSW

Line 38 Scott Miller I was born in Brooklyn, NY. I live in SF: 264, Church St. – 20 SF, CA 94114 If to love is to live, then is losing love to die?

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 32 Edwin Butler Sydney, Australia – Live Westminster, Calif., USA – Born

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 39 Christian Ávila 1117 La Verne Way Palm Springs, California 92264 Tel: 760-325-4717 Mexicano Empesando una nueva vida

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 33 Christian Franci San Francisco, Calif. USA Born: Quebec City, Canada Grew up: Caracas, Venezuela Quotation (Favourite): A thousand mile walk begins with a single step. Life is precious and short. Enjoy it!

ORIGINAL TEXT IN ESPANISH

Line 40 Kitty Keller From Los Angeles Live in Oakland

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

259

American Friends as artist

Line 48 Michael Kravitz Los Angeles, CA San Francisco, CA

4153 Mountain Blvd Oakland 94619 «Eating is not neutral act» José Boné ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 41 Paul Frohlich from New York City My questions: Why is the sky blue? Why is this so hard? How far can I go?

Line 49 Jared Vermeil Palo Alto, CA San Francisco, CA ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 50 George Johnson B – Chicago, IL San Francisco, CA

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 42 Eugenio Ernesto James Sánchez Born in Madrid I live in San Francisco LEO! We need to find a natural balance in every cycle. 1/4/2001 enero 4, 2001 ravynn@xxxxxxxxx.com

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 51 Clyde L. Evans Placer Co., CA Placer Co., CA ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 52 Rayna Krohn Born: San Diego, California Live: San Francisco

ORIGINAL TEXT IN ESPANISH

Line 43 Fumiko Sakura From Japan I live in Sausalito Thank

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 53 Raymond Dock Salt Lake City, Utah San Francisco, CA

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 44 Marc Louis Guerrette Born Bridgeport, CT, 1966

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 54 Gail Schweitzer B. Phoenix, AZ L. San Francisco

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 45 Autumn Björkman Hanover N.H.

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 55 Michri Dawe born in Carmel Valley live in Mendocino (Artist’s note: he hecho su línea en el 56)

Line 46 Michelle Snyder San Francisco, CA ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 47 Marcy Harmon From Placeville, CA Lives in San Francisco, CA

Line 56 (Artist’s note: por error – ha sido llenado en vez de la 55)

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

260

American Friends as artist

Line 57 Alysh Sinclair Born in Glasgow, Scotland Live in SF, USA

Line 59 ÁLVAR CALVET in San Francisco 08-01-2001 From Reus/Tarragona in Spain. Born in Tremp, Lleida – Spain Live in Lloyd Street, 28 San Francisco - CA

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

Line 58 Dan Passwater Huntington, IN – Birthplace San Francisco, CA – Resident

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

261

Women. 2002 INTRODUCTION In the making of this book, 12 women from my environment who are also close to me have collaborated answering to two questions: — Who are you? — Define yourself as a woman NURIA CASTELLS (MY MOTHER) Nuria Castells, Alvar’s mother. Very active woman with a business spirit

LOURDES LLORACH She’s not answering. ROCIO LEON Rocio, feminist. A fighter for equality. Latin, Mediterranean, gut reactions. Women, we’re at least half of the population. We’re not a homogeneous collective, we’re not even a collective. We’re blue colour, we have soul. In the power circles there is a lack of our glance. We have to lose the fear.

ORIGINAL TEXT IN CATALAN

MENTXU CUEVAS I’m a woman of course! I have blond hair, XXXX, I’m average height, average weight, green eyes, straight nose and with a certain personality. That’s the way I think the others look at me. I’ve just realised I’ve answered the second question before they’ve formulated it to me. I’m a woman because of my condition of course, and because that’s the way I feel, the simple fact of being so extremely affected is already a typical genre characteristic, isn’t it? Although in a daily basis I desire the man’s simplicity. It’s a thick and stable line, without ups and downs neither intermittent, perhaps it’s like that because that’s actually the way I would like the reality to be. To know something else about me, you just need to look at the rest of the lines as in each woman exists a ‘something’ that identifies us as WOMEN.

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

VALLE CORNEJO I’m the 7th Valle. ORIGINAL TEXT IN CATALAN

ROSA FONTS (TIN) I’M THE TIN/ NIT (NIGHT) …. …. ? ? ? FEBRUARY 02 (I’M 41 YEARS OLD) ORIGINAL TEXT IN CATALAN

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

NURIA CALVET I’m Nuria Calvet (Alvar’s sister) As a woman, I define myself as a sensitive and creative person who wants to improve education .

ANGELS YESA I’m Yes. We’re friends. I’m cotton dressed in stone. I’m not faithful to material things but to people. I’m faithful to friendship though it can be with more or less long absence periods, but I’m there. I’m faithful to the cooking, I like to see how the others enjoy what I’m cooking and what they feel about what I’m cooking. And I don’t like to talk about myself. Actually, I would like to be invisible but Alvar has forced me. 21/02/002

ORIGINAL TEXT IN CATALAN

DORI GONZÁLEZ Dori Positive, optimistic dreamer and mother. ORIGINAL TEXT IN CATALAN

ANNA ARNAU Anna. I’m a Mum and I’m myself.

CINTA BALLESTE Who am I? Does it make any sense? Knowing it is important until I start living, I don’t know very well who is looking at life, who is watching, what is actually ones reality. Why woman and not person?… There’s a difference, in the world where we live it’s the same, I would never consider it parallel.

ORIGINAL TEXT IN CATALAN

262

Women

VEGA GARCIA I’m a 34 years old person who admires life. I’m a woman and stating this is important. I relatively agree with the fight for the defence of the woman’s rights. The most important thing is knowing how to be happy. And that’s why we must agree and be comfortable with what we’re doing and thinking. And the world’s future depends, to a great extent, on women and on the education we’ll give to our children.

ALICIA LLIBERIA I’m Alicia, Alvar’s friend, a great friend of mine, at least that’s the way I consider him. We see each other rarely, but both he and I know where I am and where he is when we need each other. I’m small, funny, and nice but a little like an earthquake as I have a bad temper. Sometimes I recognize I have one weapon every woman has, being SEXY. Nowadays I’m very happy, I can’t write down why but there is another person who knows it. I’ve received a very beautiful memory, at the end I’ve written it down. 16-february 02

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

ORIGINAL TEXT IN CATALAN

263

Somnis paral·lels (Parallel Dreams). 2002 PRESENTATION The «Parallel Dreams» project undertaken in March 2002 was, bureaucratically speaking, one of the most complex. It involved the collaboration of the day centre patients at the Pere Mata Psychiatric Institute in Reus. The action consisted of two phases. In the first, each patient had to create a line on a panel of multiple square pieces of wood. The result was a kind of tapestry made up of horizontal lines that could be manipulated (messed up) by the spectator, as the pieces were on a system of guides and could be moved and put together in a different order, like a puzzle. The second phase consisted of an interview and here we find the reflections of the patients themselves. They were all asked: “Who are you?” “Why are you here?” “What are you afraid of?” and “What is your dream?”. LOLI My name is Loli and I’m here because I’m afraid of making a mess of things, of making mistakes in my sexual relations, of having them too early, before getting married, for example. And my dream is to better myself every day (not only in my relationships, but in everything). And not only that, but to not fulfil my dream and not better myself personally. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

JUAN ANTONIO My name is Juan Antonio and I’ve been coming to the day centre for eight years. I’m a schizophrenic. I’ve had schizoaffective disorder since I was nineteen; I’m 36 now so I think I’ll have it for the rest of my life. I’ve gone through even worse patches linked to agoraphobia, a fear of open spaces. I was also addicted to alcohol for six years and I’ve taken all kinds of drugs, except intravenous heroin. My biggest fears involve people in general, I think they are criticising me and they want to hurt me, and I think they’re plotting against me. Another of my big fears is depersonalisation; that’s when little by little you start to believe that you’re no longer yourself and you become another person, although when I’m stable I know I’m not. My real dream is for this wretched illness to let me live in peace, although another of my dreams is to live in Tahiti, and to become a guitar virtuoso like Mark Knopfler. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

ANDREU My name is Andreu; I’m a mentally ill person with schizophrenia who likes to try things. I’m frightened of having a relapse, of being alone and of going in a car, or any other kind of transport. I want to be cured of this illness and find a job, a partner, etc. ORIGINAL TEXT IN CATALAN

OSCAR Hi, my name’s Oscar. I’m frightened of people because they don’t know what they’re saying. My dream is to be cured of this illness and to be like I was before. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

CRISTINA I’m afraid I won’t have enough experiences in this life. My dream is to help the world be a better place. ORIGINAL TEXT IN CATALAN

FRANÇOIS My name is François and I’m from Puertollano, I like painting, but in oils, and it has been a pleasure to be able to contribute to the success of this course. I’m frightened of pain.

264

Somnis paral·lels (Parallel dreams)

My dream is for God to bless everybody. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

MARÍA I’m here to be cured of my illness. Fear of the consequences of my illness. My dream is to have a more normal life. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

CARLES I’m here because of a psychosis I had two years ago. I’m here to get my memory back and I dream that one day this nightmare will be over. ORIGINAL TEXT IN CATALAN

PERE My name is Pere. I’m here because I’m mentally ill (I have obsessive compulsive disorder). My fear is my lack of confidence in myself. My dream is to one day see a cleaner world and to be a pilot. ORIGINAL TEXT IN CATALAN

PATIENT My name is a patient who came for the first time eight years ago. I’m here to get better so that I can go back to my normal life. I’m afraid of going mad. And my dream is to live in a village surrounded by countryside and lots of flowers. ORIGINAL TEXT IN CATALAN

265

Red, red, ret Pilar Parcerisas

The mirror image of an experience: Álvar Calvet has painted what ten people involved in the sex industry feel while they are working professionally. He has encouraged them to depict that feeling through art. The result is a coexistence and a dialogue between individual feelings and group involvement using an essential structure. The starting point is from two strong formal elements, the colour red and a reticle taking the form of a net or grid. Representing prostitution: Looking at these paintings, balanced by their own reticulated form, no-one would say that they had anything to do with the organic world. If you look closer you will see a minimum of two layers, one superimposed upon the other, one being closer and the other further away, one set of lines of the reticle being stronger and the other more blurred. There is a diversity of lines, thin lines, and wider lines, lines that are more opaque and lines that are more transparent. Álvar Calvet started by asking the ten people some questions. Who are you? What do you do? How do you earn a living professionally? What does sex mean to you? How would you draw or depict the word sex? What object do you associate with sex or makes you think of it? What are you afraid of? What is your dream? The self and Intimacy: In order to represent the sexual experience means letting go of a considerable part of the mental flow of thoughts that is to do with the intimacy of the self and of the other. In setting himself the task of depicting the randomness and regularity of sex as experienced by professionals, a voyage is made of total introspection into the essence of being, combining the physical act of having sex and the mental processes. As Leonardo said that painting is a mental thing so in the same way in these paintings, sex is seen as a mental thing. It is an intimacy that has a colour code, the colour red (rojo in Spanish) ,that develops into a mesh or net, (red in Spanish) and which is then embodied within a small reticulated object (ret in Catalan) in order to hold something. Caught up in Ariadna’s thread: This is the title of the collective works. A new meshing involving the ten professionals working in the sex industry and the artist. They trace the calligraphy of sex horizontally and Alvar draws vertically the second layer, that of the non-protagonist, the same as he does in other paintings. The subjectivity of the artist is veiled, like that of an invisible being who penetrates a world that is not his own, but as a human being he inevitably becomes a participant. Looking at this meshwork of involvements and veils in these paintings, leads us to Martin Heidegger’s reflection of the self, «the self conceals and hides» Appearances are both unclear and bright. Emptiness ends.

266

RED, Red, ret. 2003 INTRODUCTION In order to make this book, the author called upon 10 people who live from sex, and asked them the following questions: 1 2 3 4 5 6 7 8

Who are you? What do you do, or how do you earn a living? What is sex to you? How would you draw or represent sex? Or what image comes to your mind when you hear the word sex? What object do you relate to sex or makes you think about sex? What do you fear? What is your dream? If you would like to, feel free to add any comment

BIBIAN NORAI – Hi, I’m Bibian Norai, only a woman. – I’m an actress in porno films (though many people say that this isn’t ‘acting’). That’s how I earn my living. – For me, sex is…I don’t know, I don’t attach great importance to that factor of my life. It’s necessary, and that’s it. Like eating, sleeping, dreaming etc. – The first image that comes to my mind when I hear the word sex is a body of a naked woman without a face. – An object? Well, it’s not an object, it’s more like a sweet liquid. – I’m afraid of pain and of illness. – My dream is unchangeable tranquility and peace, internal peace – Comment: knowing the impressive, almost transparent look behind your eyes, let’s me see the person, not his/her sex.

ESMERALDA 1 Esmeralda 2 Shop assistant 3 The ‘living’ part of love 4 The fusion of two bodies 5 Like an open sea without a horizon. 6 To lose my identity and that no one remembers me. 7 To be a person who is satisfied with her life and its objectives 8 I put what I feel are my freest feelings into these considerations. Since this was a situation that caught me by surprise, I enjoyed sharing part of my soul ORIGINAL TEXT IN SPANISH

AZAHARA I’m Azahara. I work as a waitress and I work in this job because it’s the only thing I know to do. Sex is something I love. I think it’s like eating. Sex for me is only the penetration of the penis and it doesn’t mean much. While you are young, it’s fine, but when you are older nothing is the same. I’m afraid of dying, of getting a disease or… My dream is to have my own house with a man and a few children running around the house and having a normal life. To work and to go away during our vacations once a year. To go to some place, to Madrid and travel, and of course, to travel like a queen, my car and I like a madame and the mother of my children.

ORIGINAL TEXT IN CATALAN

ANA JANUARY 13 2003 1 I’m Ana the american, because americana ends in ‘ana’. 2 Selling Avon products and also giving some English classes. 3 A form of expressing your most intimate desires without words and at the same time, sharing them. 4 I would represent sex as an image in the sky, above the clouds, half naked, feeling very light, with a crown of painted red hearts above the head 5 Adam and Eve’s apple. 6 I‘m afraid of spiders and of not being compatible with my life partner. 7 My dream is to be reasonably emotionaly stable. 8 More peace and less war.

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

LINA 1 Lina 2 Auxiliary nurse 3 It’s a way of communicating our feelings. 4 Two naked bodies. 5 Condoms.

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

267

RED, Red, ret

LAURA – Above all else, I’m always myself. – I’m a attendant – For me sex is complicity – No images are coming to mind, only a feeling of fullness – Fruit – To be alone – A world without money

6 Sexually transmitted diseases. 7 To have a stable home. 8 All people may have the freedom of expression. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

ALICIA 1 Alicia 2 Housewife 3 A way of having a good time 4 A man and a woman having sex. 5 An apple 6 The dark 7 A small house in the countryside 8 No

ORIGINAL TEXT IN CATALAN

GUSTAVO ADOLFO 1 Gustavo Adolfo 2 Prostitution 3 The most beautiful thing between two people. 4 An image of a naked person. 5 Anything that’s in the imagination 6 Solitude We only have one life that we must live each day, each second and moment the best we can. Be good, be bad, and don’t think too much about doing things.

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

MAR 1 Mar 2 Domestic worker and dressmaker 3 Something beautiful 4 A couple 5 When I think of someone I’m attracted to. 6 Solitude 7 To be able to succeed as a painter.

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

ADÁN 1 A good human being 2 I’m looking for life with imagination 3 The most ancient and intense form of pleasure 4 A cascade of sensations and colours A feminine woman. 5 Women’s lingerie 6 To lose my loved ones. 7 To live in a better, more caring world. 8 Live life your way, be happy and understanding of your fellow man. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

268

Heaven

José Carlos Suárez «Heaven is within the soul.» Abü Ya’qüb «Deep down, parallel worlds are the consequence of a dissociated reality: we have surpassed ourselves in our desire to unify and homogenise it.» Jean Baudrillard

Àlvar Calvet’s work has a social, or should I say sociological, component, which means that it belongs to those artistic trends or approaches that are clearly involved with society. A society in which the artist is immersed and to which he belongs, like all its other members. These trends show how artists, understood as social beings, cannot or should not exclude daily issues from their aesthetic approaches. Our artist, for one reason or another and without going into his mechanisms for establishing priorities, focuses on these issues. His interest is in constructing identity, otherness —how we see ourselves and how we see and are seen by others— which becomes the pivot of his aesthetic discourse, and he focuses on the possible shifts in the language of painting. Largely motivated by his curiosity, then, and accepting Oscar Wilde’s remark that the only way to get rid of a temptation is to yield to it, he contacted various social groups —most of which were marginal—, involved them in his work and together enjoyed the fascinating experience of mixing art and life. Because the equation art = life, together with the conviction —or perhaps the question?— that every man is potentially an artist, are the themes about which his concerns gravitate. Ever since that individual exhibition in which the eloquent title Please Touch invited spectators to infringe the norms, we have encountered one of the constant features of his work: the involvement or the complicity of those who are traditionally not a part of the creative process and who he requires to assume new roles. We have been educated to believe that in art the roles are shared out: some create while others consume what has been created. This has come to an end and, as Joseph Beuys advocated, we must strive for a social art, understood in anthropological terms, that recognises the creativity of all men, in all activities and forms of work, not just in art. Such creativity frees work and raises it to the category of a free and revolutionary act. This attitude is undoubtedly due to that other facet of his personality, to his task as a pedagogue of art —how to bring art to the people— and to his conviction that art should not be respected, merely loved. I am sure that his collaborators, those whom he showed that art is not the entelechy that they had been made to believe or perhaps that they had imagined, will not forget their experience. With HEAVEN, Àlvar Calvet contacted a group of drug addicts who were trying to give up their habit in the «Escuela de Vida» clinic run by the town council of Los Palacios and Villafranca (Seville) with whom he carried out an interactive pedagogical-artistic project —the first in which he took part directly. On the one hand, this experience consisted of setting up a workshop and living with the inmates for 10 days in March 2003 during which time they reflected on their idea of paradise. On the other hand, it consists of the present exhibition, which will also be presented in Los Palacios and Villafranca in March 2004 and which shows the results obtained. The word heaven/paradise —remember that the polarity heaven/earth involves the combination of the active/ creative principles with the passive/receptive ones— was chosen because in many different cultures and religions one of its many possible meanings is that of a pleasurable state or place. Speaking of states rather than places, we should not forget that the pleasurable sensation caused by the state of intoxication that is sought after when

269

Heaven - José Carlos Suárez

consuming drugs leads to so-called «artificial paradises». Therefore, the metaphorical relationship is clear and this gives rise to a reflection on the world of drugs. The workshop consisted of five phases and had seven participants. In the first phase they were asked seven questions: Who are you and why are you here?, Do you take or have you ever taken drugs?, What is paradise for you?, If you have ever felt that were in paradise, explain what you felt., How or in what form would you represent paradise? Describe it., What are you afraid of?, What is your dream? These opinions, which have been transcribed so that they are easier to read and translated into Catalan and English, have been written in a book and placed on a lectern for the visitors to the exhibition to consult. In this same phase, the pupils took part in a collective work that consisted of drawing a line from left to right. On the basis of this piece, a thousand posters were edited and the people who attended the exhibition were allowed to take them away with them. In the second, third and fourth phases, they made successive attempts to represent paradise pictorially, within their technical possibilities since none of them had painted before. They were provided with a piece of wood and a restricted range of acrylic colours, which they were shown how to use and which were different in each phase: white-black-yellow, white-black-blue and red-blue-yellow-black-white. The fifth and final phase was preceded by the presentation of one hundred slides of a variety of works depicting paradise and the personal vision of a variety of artists. This should be borne in mind as a possible source of contamination of subsequent productions. In this case, as in the previous phase, the painters used the three primary colours plus black and white on a piece of wood that measured 40 x 40 cm. The pedagogical-artistic part of the project, as we have already pointed out, is completed by the exhibition, which is divided into two main blocks. The first block consists of seven pieces, each one of which contains five elements eight centimetres thick. Four of these are the pieces that the students painted in the workshop and which represent paradise (three of them measure 20 x 20 cm and one 40 x 40 cm). The fifth element, which is the portrait of each student that took part in the workshop, is the piece that completes the set; it is the largest piece (80 x 80 cm and also on wood) and is the focal point of the set. These paintings were done by a portrait painter who attempts to capture the personality of the subject. They are, therefore, true psychological portraits and show us yet another turnabout by Àlvar Calvet. Although normally we understand the representative genre of the portrait to be a certain type of figurative language, here he opts for a geometrical abstraction that extracts the defining features of the subject. He is not interested in the body, but in its opposite: the soul. Which is itself an abstraction. These seven pieces are named after the people with whom the artist worked and lived, and who were being treated for their addiction: Benito, Fali, Francisco, José, José María, Juan and Rafael. One of the constant features of his work emerges in this block: the issue of the authorship of a work of art. The second block also consists of seven large pieces of wood (300 x 100 cm), which represent a fragment of sky and clouds. According to Islamic tradition, the highest heaven is the seventh, which shows the existence of a hierarchy of spiritual states that will be climbed one by one. Leaning against the wall, together or separate, these works constitute a display of pictures and luminance, in which the exhibition room is flooded with the blue light coming from fluorescent bulbs behind each panel. The resulting atmosphere is one of meditation and reflexive introspection, which is what Àlvar Calvet now encourages us spectators to do.

270

Heaven. 2003 INTRODUCTION This book was written in the drug rehabilitation centre ESCUELA DE VIDA in Los Palacios, Seville, by ‘ALVAR CALVET in March 2003. The author brought together various people who were being treated for their addiction to different drugs. He asked them all the same questions: 1 2 3 4 5 6

Who are you and why are you here? Do you take or have you ever taken drugs? What is paradise for you? If you have ever felt that you were in paradise, explain what you felt. How or in what form would you represent paradise? Describe it. What are you afraid of? What is your dream?

RAFAEL 1 My name is Rafael Paez Domínguez and I’m here because I want to stop taking drugs. (*) 2 I’ve had some terrible times with drugs. I’ve been taking them for 9 years and I regret it. 3 For me paradise is a place where there is peace and love and understanding, where there are no wars and nobody goes hungry, etc. etc. I’ve never felt in paradise. It’s white. 4 A place where there are lots of trees and very good people. 5 I am afraid of death and of being looked down on. 6 My dream is to stop taking drugs and to be a normal boy. (*) Because I couldn’t cope when my girlfriend left me and my mates didn’t help much either. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

JUAN 1 Juan Jiménez Sánchez. I’m here because I drank. 2 Alcohol. 3 An ideal place to live. A few times before I came here, when I drank and before the accident. 4 As nature, as a garden with trees. 5 Nothing. 6 I dream about nice things and that my leg will heal. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

BENITO 1. Benito González Jiménez. I’m here because I drank. 2 ---3 It’s a place where you are happy and feel good. I’ve never felt in paradise. 4 I would draw fruit trees and a swimming pool. 5 Death and traffic accidents. 6 To own a house. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

JOSÉ MARÍA 1 My name is José María Gordillo. I’m here because I was a drug addict. 2 I took cocaine and heroin. 3 It might be freedom. I’ve never felt that I was in paradise. 4 Free birds with no troubles. Freedom itself, with no worries and no troubles. 5 Of starting to take drugs again. 6 To be completely happy. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

271

Heaven

FRANCISCO 1 Francisco Álvarez Andrade. I’m here because I took drugs and I’ve given it up. 2 I can’t remember just now. Well, I took heroin. 3 Feeling good. No home, no nothing. Never. 4 Grass, Adam and Eve, trees, animals, the snake, a cow, a pig, an ostrich, a lion and that’s all. 5 A lion, a tiger… 6 I haven’t got one. I never think when I’m in bed. I hope that my mother is OK and keeping well, and all my brothers and sisters. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

PEPE 1 José Anillo Arcos. I’m here because of my drug problem, because I wanted to change my life. 2 I’ve often taken all sorts of drugs. 3 To live a decent life, a new life. When I was involved in the world of drugs. 4 Living outside the town in a country cottage with animals, hens, goats, cows, etc. 5 Fear is a sudden thing. 6 To see the world honestly. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

FALI 1 Rafael Fernández. I drank. 2 ---3 It’s something nice, where you feel good. Now, I’m stopping drinking and I feel at one with life. 4 A house and a happy person in the house. 5 Going out into the street and coping with life as it was before, and the loneliness. 6 To remain as I am now and for my partner to keep on loving me and to give up drinking alcohol. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

272

Between black and white

Abderrahman Benelahmar, Tetuán, 29/11/2004 «In art the end does not justify the means but the means justify the end» F. Nietzsche

We are dealing, according to the titles of the paintings in this exhibition, the subject of which is Immigration, with portraits of 24 Moroccans. Twelve of them are immigrants living in Spain, while the other twelve live in Morocco. The portraits do not depict the faces, environment, or customs of the people; they are abstract works on small surfaces in rectangular or quadrangular spaces, separated by fine or thick vertical or horizontal lines, spaces full of a coloured opaqueness regulated by black and white. I ask myself if this abstract trend of works with an oriental theme does not place Álvar Calvet, as a painter, on the outside of the western pictorial tradition rooted in disparate identities. I am referring to orientalism, romanticism, and an exotic expression that always characterises the works of artists who present an ethnographic perspective of Morocco. The repetition of the almost geometrical shapes generated by the intersection, the difference and the similitude bring us closer, rather, to Piet Mondrian, since the absence of reference and symbolism is a consequence of the abstention of the painter from any attempt to influence the spectator… We are not dealing therefore in these portraits with a depiction, rather with a performance (in the musical sense of the word), necessarily conceived in a different way by the spectators. It is possible that we conceive of the almost geometric appearance of these works as a reflection of elements within a geometric order, for visual satisfaction. However, the disassociation of the surface of the painting in articulations, removing all centres of interest, rules out all divine proportion; the inclination, the torsion, and the folding of the horizontality and verticality exclude, at the same time, any harmony that favours an unaligned expression. It is as if we are dealing with a form of opposition to logocentrism, all the works, without exception, represent a deconstruction and a wary look… Without a doubt we are dealing, at least as far as I am concerned, with an eagerness for selfsuperseding, a vital act for all those who have become aware of the barriers that currently separate people and cultures. Any activity written on this horizon allows us to dismantle the violence of prejudice. Does not involving the portraits, trying to interpret the sensitivity of each of them in order to formulate the question of immigration and its consequences, convert the works on show into a perforation that supersedes the limits of the aesthetics? When I mentioned Mondrian, I was referring to that aesthetic impulse by which the works have to act as doors of perception in order to collaborate in the personal enrichment of the spectator. The artistic activity in this sense is not an imitation of reality, rather a performance to question it. Álvar wrote me the following: «… the space I have to exhibit in is right next to the sea, the Candelaria Bastion in Cadiz… While gazing at the space, I instantly thought of immigration, of the pateras, looking out the window and seeing the sea… in reality only a few kilometres separate one continent from the other, but the obstacles are infinite: those of a cultural nature, etc.» Producing works according to an experience defined as an opening towards our fellow man is nothing new for the painter; since 1990 the social trend —as emphasised by José Carlos Suárez— characterises his work. All his earlier activity confirms the conviction that behind the desire to undertake works according to this departure, it is not surprising knowing that enclosure leads to the death of art, while its subsistence is maintained thanks to its organic link with life.

273

Between black and white - Abderrahman Benelahmar

In the above mentioned message, Álvar wrote to me: «nationalisms take us nowhere, they are enclosures, absurd frontiers… for me, for example, to become enclosed inside myself is useless, I like being a citizen of the world, so that my work and I personally can go out, to move freely, not only geographically; for my part I am not nationalistic at all… I am more Catalan than many who call themselves that, but my feeling is more universal, when you go outside your frontiers, not only the physical ones, you realise the absurdity of trade marks, nationalist identities, etc. This desire to abolish the frontier between Art and life, as prescribed by a tradition already known in the 20th century, is where the work of the painter is registered. It is possible that we conceive of the involvement of the subjects of the portraits in the work as an attempt to employ the spontaneity of the spectators (the 24 Moroccans) in the works; therefore I expect that the painter, offering himself as a medium, reminds us once again, that art is also aesthetics and not only aesthetics. As a consequence, taking the words of Marcel Duchamp «all his decisions in the execution of the work are registered in the domain of intuition and cannot be translated into self analysis, either expressed, written, or thought»*… in one way or another, it is a theatricality in which «the artist is not the only one who carries out the creative act, because the spectator establishes contact with the work from the outside world, deciphering and interpreting their profound descriptions and from there adding their own contribution to the creative process»*. What are the spectators invited to do then? It appeals to me to conceive of this invitation as an invitation to reflect on a sea that, instead of uniting, separates —this could be the reason for my absence from the inauguration of the exhibition. I hope that those who will be there will enjoy the works, allowing themselves to contemplate the subject. Meanwhile, I present an opinion on a reality worthy of condemnation: Unhappily, the international situation and the current legal arsenal are elements that have a negative influence on the phenomenon of immigration - the interests of the rich countries and the regional groupings that have led to the establishment of obstacles and limitations. These are reasons for differentiating between legal and illegal immigration. Does this discrimination not alter human rights and coexistence? The consequences of this shameful reality impose an open confrontation on the part of intellectuals and artists with their results that encourage and feed hate and xenophobia. Does not the chromatic aspect of the works based on the ambivalence of black and white, in addition to indicating the mood of the painter and that of his subjects, interpret the spiritual tensions encouraged by a mythology that is still fed by the phantasmagorias and spectra of ludicrous identities? I also ask myself if the composition produced by ambivalence, horizontality, and verticality does not represent a wish to affect the equilibrium of the spectator. Finally, I call upon Álvar to speak: «I wish for nothing, only to put some questions to the people, and to bring some people closer to other people». * Marcel Duchamp; Le processus créatif, ed. L’Échoppe, envois, Paris 1987 [© ADAGP et L’Échoppe 1987 L’ÉCHOPPE 30 rue Léopold-Bellan 75002 Paris]

274

HERE AND THERE, between black and white Assumpta Rosés

For several years now, Àlvar Calvet’s work has been advancing in parallel with a twin theme. On the one hand, he works with abstract painting, based on compositions of parallel or crossing lines; he shapes patterns, geometries and sensitises surfaces. On the other hand, he explores in the area of sociology, he requests the collaboration of diverse groups of persons. He invites them to take part in the preparation of the material for one of his works or he subjects them to questionnaires on essential aspects of their lives and personality. The two routes taken by his work get involved with and cross over each other, as the paintings present and represent the group (when the artist requests the participation of those involved in drawing a line or painting an object) or, in other cases, they symbolize a subject in the manner of an abstract portrait (when painting lines or squares creates a visual replica of the image and character of the subject). He has worked in this way with groups of artists, the mentally ill, prison inmates, prostitutes, people from a foreign country, incidental travelling companions, immigrants, etc. In other words, normal people belonging to more or less visible human groups, more or less on the margins of the social standard and cultural ethnocentrism. I went to see the latest work he has presented and published, now exhibited in Cambrils, entitled «HERE and THERE, between black and white». In it, he asks questions of a group of Moroccan immigrants who live in Spain and another group of persons who live in Morocco. He has them talk about who they are, what dreams, fears and aspirations they have, of their concept of paradise. I thought, «What draws Àlvar’s attention to these groups and makes him dedicate his work to this kind of social approach?», «Why does he associate this action with his abstract, formally minimalist painting (precisely a way of painting that renounces any evident subject, literary content, depiction or symbolism)?» Scratching below the surface, I see that many of these groups or individuals are part of a circle close to the artist’s family, work, neighbourhood or friends. He chooses places where he lives side by side with specific social situations, places that lead him to adversities, pleasures, friendship, chance, work, and the circumstances of life. He knows the people and problems of his world, which are frequently linked to the experience itself. The work is linked to the experience and «nothing is petty», as the poet would say1. Starting with the first prints of stripes and squares, copied from the shirts and cloth in his home, that Àlvar painted years ago, like original dead nature, he has generated a semantic system that allows him to express feelings, emotions and experiences, to depict situations, psychologies and characters. In other words, he has shaped his own language, an abstract painting, with technical and aesthetic solidity, anchored in reality —we could even say in realism— with a human reference that makes it possible to create portraits for which the graphical signs of the plastic arts provide, like humanity, an infinite number of individualised models, all similar, but at the same time, all different. «Just as you see yourself in a mirror, form and reflection look at each other. You are not the reflection yet the reflection is you.» 2

1 Joan Salvat Papaseit. El poema de la rosa als llavis. 1923 2 Sutra by the master Tosan «Samadhi of the mirror of the treasure» (9th century).

275

HERE AND THERE, between black and white - Assumpta Rosés

Thus, we can deduce that Àlvar, armed with the tools of a professional and conflicting plastic language, allows himself to be taken, without resistance, like a leaf in the air, led by chance and the need conducive to the environment. He acts or interacts from a respectful distance, with the social groups that surround him and executes actions without an immediate interest or purpose —«all I want to do is bring questions to people, and people to other people».3 The situations are what they are; he just puts the questions out there and creates images in which the geometry, colour, relief, expression and transparency evoke presences. He does it in a friendly, fraternal and supportive way. And he listens to the echo of the well known maxim of Master Dogen, «You have had the incomparable fortune to take on human form. Do not waste your time.4

3 Statement by Abderrahman Benelahmar in the catalogue of Between black and white. Cádiz 2005 4 Master Dogen «Fukan Zazengi» (13th century).

276

Entre el blanco y el negro (Between black and white): HERE. 2004 INTRODUCTION In order to make this book, the author has called together 12 Moroccan people who live here (Spain), and he has made them the following questions: 1 2 3 4 5 6 7 8

Who are you? What do you do? etc. (introduction). Where were you born and where do you live? What does Morocco mean to you? What does Spain / Europe mean to you? What is paradise for you? What are you afraid of? What is your dream? Would you like to add anything else, such as your favourite colour, etc?

ALI SALEM 1 Ali Salem Lacasa. I’m 19 years old and I’m a student. My mother is Catalan and my father is Moroccan. 2 I was born in Tarragona and I live in El Morell. 3 It is where my roots and all my family are. 4 It is where my future lies, where I can work and continue my studies. 5 A girl with blonde hair and blue eyes. 6 Being in the dark and being alone. 7 To have my own family and for all the countries of the world to get on as well as possible.

5 The sea. 6 Nothing. Every day l get up and I thank God and I’m not afraid of anything. Hamdullah. 7 Good health. 8 Favourite colours: the blue of the sea. TEXT AUTOR

BAKKALI 1 An immigrant called Bakkali. I have worked in a slaughterhouse since 20 February 1989. I began working without a work permit. 2 I was born in Chefchauen, Morocco in 1965. At least that’s the year my father put in the Family Book, because we didn’t have one before. I think I’m younger. I live in Reus, Tarragona. 3 I don’t like my country’s politics, but I prefer not to express my opinion. I like the land, the agriculture. 4 I like Spain now as a neighbour that has welcomed us and given us the opportunity to help ourselves. I wouldn’t go anywhere in Europe because of the climate. 5 Paradise for me will come after the resurrection. I don’t believe it can be found in this world —here there is only one level of happiness. Paradise is not in this world. 6 In the first place I’m frightened of war, and secondly of illness. If there were paradise on earth, there would be justice. The world isn’t just because there are wars and other problems, politics, etc. This world in unjust. 7 I live here in Spain with my family, without racism, and I have an import-export business between here and Morocco. 8 My favourite colour is greenish-blue.

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

HAMID 1 Hamid Ben Achoui. I work as a waiter. 2 I was born in Fez, Morocco and I live in Spain. 3 I don’t like the government in Morocco. I really like my country. If I could find work, I would live there. 4 Work is the same as in Morocco. Spain is the possibility of a better world, but in reality it isn’t like that. I like buying cool things if I have money. 5 A permanent job where you earn good money and live well. 6 God = Allah. 7 To find a permanent job, have a family and visit my family in Morocco every year. ORIGINAL TEXT IN SPANISH

AHMED 1 Ahmed Addelkrim Ahmed Duas. Nationality: Spanish. Moroccan parents. I’m a fisherman. 2 I was born in Ceuta on 18 July 1951 and I live in Tarragona, Spain. 3 I go there on holiday, but I’ve never worked there. I’ve lived in Spain almost since the day I was born. 4 I live here. This is my country.

TRANSCRIT AUTOR

277

Entre el blanco y el negro (Between black and white): HERE

ABDELLAH 1 My name is Abdellah Hmiza. I’m 50 years old and I’m married with three children. My wife is a teacher like me. I teach Arabic to Moroccans in Spain under an agreement with the Catalan and Spanish governments. I’ve been in Spain since 1991. We teach the language and culture of Morocco to children who have just arrived and we help them to integrate and to respect the rules of this country. 2 I was born in Morocco and I live in Spain and Morocco. I spend most of my time in Tarragona and only three months in Morocco. 3 It is my country, my homeland, my birthplace and I still have a lot of contact with it. 4 My second country where we also have roots. 5 There are two paradises —one in this world and another in the next. One consists of being happy with doing your job well and having people talk well of you. If you have good relationships, friends, then you are at peace. This shows in you and you are not hypocritical. That is paradise. A paradise like the religious one. Paradise here is the way to finding paradise in the next life. Paradise is having a clear conscious. 6 Not doing a job well. Not passing an exam. Not meeting my responsibilities. 7 To be healthy. To see a good future for my children, to see them healthy, and to see Plato’s model society. To see a world at peace with no wars. 8 The colour of nature.

2 3

5 6

that surround me. I’m studying law. My name is Abdelaadim. I was born in Ksar el Kebir (Larrache) and I live in Creixell (Tarragona, Catalonia). Morocco is the country where I have my roots. It’s the country where my parents want to spend their old age. It’s our neighbouring country and we have to be in constant contact with it. Catalonia? It’s the country in which my parents have chosen to live and to provide a better life for their children. For me Catalonia is a very interesting country; it seems very tolerant to me and it’s a country that has maintained a constant struggle to protect its identity and values. It’s where we find the true expression of happiness —a state of joy, of well being, where you can be at peace with yourself and others. I don’t like being frightened. It’s like an instinct that you can’t control. You’re frightened of the unknown. When you get to know something, you lose that fear. Fear can be controlled. Work, my car, a house —all the typical things. Material things. But my real dream is a dialogue between all sectors of society and an acceptance of individual freedoms. I have the typical dream to which the social development of an individual aspires, but on the other hand, the dream/desire of that individual in a social context. Three colours —Mainly red, but also blue and yellow. ORIGINAL TEXT IN CATALAN

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

NABILA 1 My name’s Nabila Atri. I’m 28 years old, but my voice makes people think I’m older. I’m originally from Morocco; my father is from the south — Agadir— and my mother from Safi. I’m married to a Catalan. I live in Cambrils and I work in an estate agent’s. I work as a cultural mediator but… 2 I was born in Salé, a village near Rabat and now I live in Cambrils. 3 My country of origin and family. 4 My place and the continuation of my family. 5 The tranquillity I am constantly searching for, and also for all the people I love to meet in one place at the same time. 6 Loneliness. 7 A big family, it won’t be possible to have one like the one I had in Morocco, and children + grandchildren +…, but happy. 8 Light orange.

HASSANE 1 My name is Hassane Jeffali. I am an immigration and co-operation counsellor. 2 I was born in the province of Berkane and I live in Reus. 3 Morocco for me is my birthplace and I love it dearly. 4 As I have always lived in Catalonia, I don’t identify myself much with Spain, but with Catalonia. Europe belongs to all of us. 5 Paradise is the reward for doing a good job. 6 At my age nothing frightens me, destiny is what counts. 7 To make people happy, but also to take care of myself. 8 No preferences. ORIGINAL TEXT IN CATALAN

ABDELAADIM 1 Who are you? I’m a person. I was born in Morocco and raised in Catalonia in a beautiful town called Creixell. I’m 25 years old. I am lucky to be able to live in the convergence of the two cultures

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

278

Entre el blanco y el negro (Between black and white): HERE

ADIL 1 My name is Adil and I’ve been living in Spain for three years with my family. I’m studying tourism (hotel management). I studied Spanish at university. I have a lot of hopes and dreams, like any other person, the first of which is to try and change the negative image people have of us as Arabs and to bring about a coexistence with the people of the country that has taken us in. They prove that an immigrant can go far when he or she is given the chance. 2 I was born in Marroc (Ksar el-Kébir). I live in the province of Tarragona (Roda de Barà). 3 Morocco will always be my country and the land of my parents, my grandparents and my grandchildren in the future. Morocco is a wonderful country, fantastic, but while there are people in power who don’t deserve to be there, it will never get better. On the contrary, it will get worse. That’s the country’s big problem. 4 Europe continues to be the dream of all young Moroccans. I was one of them when I lived there. Spain as a country is not ready to receive immigrants. It has destroyed the dreams of many people who dreamed of the invisible paradise. 5 Earthly paradise is everything good in life; if you live a happy life, then you are in paradise; to live in peace is paradise. To be good and kind to other people, to help those people who need you — that’s paradise. 6 I’m afraid of God when I make a mistake. 7 My dream is to gain more qualifications to be able to get a good job and go far. My second dream is to see all the Arab countries united. 8 My favourite colours are black and blue.

NIS 1 My name’s Nis and I work as a waitress. I’m 21. 2 I was born in Morocco in a town called Larrache. I live in La Secuita, Tarragona. 3 It’s my land, my country, where my family is. It’s my homeland! 4 It’s my second country (Catalonia), Spain. We came here with a mission: in search of tranquillity, to earn money, etc. 5 In our language, for me it is the other world, the future, tomorrow. 6 Nothing. I’m not afraid of anything. 7 A good job, to be with my family, to be well, to be with the man I love and, above all, tranquillity. 8 In summer —pink, in winter— camel. TRANSCRIT AUTOR

TOURIYA 1 Touriya Zeroil, I’m 22. I live in Tarragona. Sometimes I work with my parents and I do the housework and look after my little brother. 2 I was born in Morocco (Wajda) and I live in the city of Tarragona (Catalonia). 3 All my roots. My family. My origin, my country. 4 The country of equality without regard to gender. 5 The place where we all go to rest when we reach the end of our road. 6 I’m frightened of changing the way I am and becoming bad, insensitive, or selfish. I’m afraid that people will change for the worse and not for the better. 7 To discover many things that I don’t know about my religion and to learn to read and write in Arabic. 8 White. ORIGINAL TEXT IN CATALAN

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

MINA 1 Mina, 21. Clinical assistant. 2 I was born in Morocco and live in Reus. 3 Country of origin. Good climate. Good people. Badly run by the government. 4 The country that has taken me in. Good climate. Good people as well racists and ill-mannered people. There’s work, unlike in Morocco. 5 It’s where people who’ve been good in life go. 6 I’m afraid of having a serious illness or of needing an operation. I’m afraid of losing a loved one. 7 Peace in the world. ORIGINAL TEXT IN CATALAN

279

Entre el blanco y el negro (Between black and white): THERE. 2003/2004 INTRODUCTION In order to make this book, the author has called together 12 Moroccan people who live there (Morocco), and he has made them the following questions: 1 2 3 4 5 6 7 8

Who are you? What do you do?, etc. (introduction). Where were you born and where do live? What does Morocco mean to you? What does Spain / Europe mean to you? What is paradise for you? What are you afraid of? What is your dream? Would you like to add anything else, such as your favourite colour, etc?

OMAR 1 Omar. I work in leather. 2 I was born in Erfoud. I live in Fez. 3 My Paradise. 4 It’s my dream. 5 Innocence and freedom. 6 Racism and terrorism. 7 Modern democracy.

5 Paradise? I hope it will be a good life. The first paradise is here and then I hope there will be the paradise of the prophet. 6 Divine justice. 7 A good life for my children and my family. ORIGINAL TEXT IN ARABIC

HAKIM 1 My name’s Ammari Hakim. I work in my brother’s shop and in the fields with my father. 2 I was born on the 28/4/1981 in the Kasbah KSAR LAMKABER MAADID, Erfoud, Morocco. 3 I love Morocco very much because it is my homeland and that of my father, my grandfather, and my family. I love the royal family (Mohammed VI) and all Moroccans. It has many good points: socially, democratically, economically, etc. I love very much all the peoples in the world because we all have one origin —Adam. 4 First of all I wish success to Spain and Europe in all aspects, especially Spain. I want relations with Spain to go well because it is the closest and best known, and for Europe the same, and for things to be better in the future. I love the Spanish people very much because there are very good and kind people and also all Europeans. 5 Paradise. I live for the true paradise because I am a Muslim. For me, paradise is the truth. God’s paradise. 6 I am afraid of God because he made everything in the world. 7 I wish for a good future for myself, my family, and all people. To marry a foreign (European) girl to break with the tradition (customs) of the kasbah (of my country).

ORIGINAL TEXT IN ARABIC

THE SHOPKEEPER Anonymous (a shopkeeper in Er-Rachidia) In the name of God (Allah). The rest of the text is meaningless. ORIGINAL TEXT IN ARABIC

ALÍ 1 Travelling salesman in the Sahara. Ali. 2 I was born in the Sahara, in Merzuga. Now I live in the city, in the province of Rassidia. 3 For me Morocco is a rich country. 4 For me Europe is another life. 5 Health and taking advantage of and enjoying life. 6 I fear/respect Allah, people, animals, heaven and earth. I respect the mother and father (family). 7 A wife, children, and a life without problems. ORIGINAL TEXT IN ARABIC

ISMAIL 1 Ammari Ismail. Artisan. 2 Kssar Maadid, Erfoud Ras Elhait. 3 A very good future. 4 I want to live in Morocco. I want a good future for Morocco and for the other countries. I hope to live happily in Morocco, in a happy and peaceful Morocco. I love Morocco very much.

ORIGINAL TEXT IN ARABIC

280

Entre el blanco y el negro (Between black and white): THERE

ABDERRAHMAN 1 Abderrahman Ben el Ahmar. Professor of philosophy. Editor-in-chief of Cuadernos del Norte magazine of Tetuan. 2 Tetuan / Tetuan. 3 I feel like a don without a land. 4 The same as any other land. 5 Tolerance. 6 Nothing. 7 Coexistence.

5 6 7 8

Nothing. Dogs. The night before or the night after? No. ORIGINAL TEXT IN ARABIC

MOHAMED 1 Mohamed Larbi. Salesman. 2 I was born in Asila. I live in Tetuan. 3 My favourite country. 4 Neighbouring country. 5 Something to do with death. 6 The future of humanity. 7 To die in peace. 8 Dark colour.

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

SOUMAYA 1 Sumaya, a woman who loves peace, freedom, equal opportunity. I love my work (nurse). 2 Morocco, I live in Morocco. 3 Morocco is my life; the whole of Morocco is my oxygen, and for me Morocco is the Moroccans, the peoples of the Rif, Atlas, the desert, the Mediterranean. 4 Spain and Europe for me are like another country that I would like to get to know and live with and hope that they will accept us as we are. 5 Paradise is peace, love, and tolerance. 6 I’m frightened of intolerance, ignorance and unjust wars. 7 My dream is that people can live in peace where they want and how they want. Without fear and, above all, for my daughter to be happy as a woman. 8 Favourite colour blue. I hope my interview helps to bring people together, to break through the frontiers that I believe exist more in mind than on the land.

TRANSCRIT AUTOR

NADIA 1 Nadia Naïr, 44. Mother of three children. Administrator at the University of Abdelmalek Essaadi. Women’s rights activist. 2 I was born in Tangiers. I live in Martil. 3 It is where I was born. It is an African, Berber and Arab country. 4 Spain: the other shore. It is also the possible democracy after the dictatorship. Europe: better living conditions, especially for women. But also the language of double meanings: human rights for some and not for other. 5 Paradise: to live in a better world than this one. A world without war. A possible world. 6 Fundamentalism in all its forms. 7 A better world. A democratic Morocco. Better conditions for the women of the world. 8 Red.

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

SAMIRA 1 Samira. Businesswoman. 2 Tetuan / Tetuan. 3 A land. 4 I would like to travel to Spain, especially to Andalusia. 5 A dream. 6 I’m afraid of animals and bends. 7 My dream is for the whole world to live in peace and happiness. 8 My favourite colour is blue.

ORIGINAL TEXT IN ENGLISH

MALIKA 1 Malika, 31. University graduate living in Rabat. 2 I was born in Rabat and I live in Rabat. 3 Morocco is the country of my birth and I love its nature. 4 Europe is a continent like any other. 5 To be lucky and live well with the people I love —that’s paradise for me. 6 I’m afraid of not being lucky in the future. 7 To be well and happy with my family who I love and with my future husband and children. 8 White + pink + turquoise. I should like to comment that I find your study very interesting and also the questionnaire to help you with your chart and to understand your psychic condition.

ORIGINAL TEXT IN SPANISH

MUSTAFÁ 1 Mustafá Al Haddad. Professor at the University of Tetuan. Member of the editorial team of Cuadernos del Norte magazine. 2 Born in 1960 in Tetuan. I live and work in Tetuan. 3 Homeland. 4 We are separated by salt water.

ORIGINAL TEXT IN FRENCH

281

Brief Parallel or Crossed Reflections Àlvar Calvet

I believe it should be others —co-workers, art critics, sociologists, etc.— who speak of the work of an artist and, if necessary, help us to reflect on it. It was during the preparation of the mock-up for this publication that I was persuaded to introduce this point, although I was not totally convinced it was the right thing to do. I believe there is a series of elements that can only be transmitted from the point of view of direct experience and, therefore, perhaps it is worthwhile adding them as a complement to everything that has been said, despite being aware of the difficulty of translating pictures, feelings, memories and experiences into words. As you have been able to see, from the outset there has been a pedagogical aspect to the majority of my work. Over time, this has become interrelated with another element —a social involvement— and each has ended up in a metamorphosis of the other. In fact, social relations and contact with various groups have been, and continue to be, the principal motive for this book; but before we come to that, allow me to return to a series of works that have already been spoken about, but which are worth highlighting, as they have been very important in the development of my career. In 1997, the social background emerged much more clearly in the processes of my work, as well as in its motifs, and a concern for the artistic phenomenon and its separation from the spectator continued to be present in its concept. That year I participated in a collective exhibition entitled «Tras-toca-ments» at Can Palauet in Mataró. There I asked the visitors/spectators to draw a line from left to right on a panel. Months later I was invited to Mataró again, this time to take part in a collective exhibition entitled «Una casa molt particular» («A Very Special House»); the venue was an old industrial shed that was about to be demolished. I occupied the old offices and created the installation «Què llarga és l’espera» («What a Long Wait»), which included a book —later a characteristic of the majority of my works— in which visitors could write their personal experiences in answer to the question: Have you ever lived through a situation that seemed like a long wait for you? One of the works I created that same year, together with Jordi Abelló, was «Rasca, rasca» («Scratch, Scratch»), in the Sala les H in Vic. On a personal level, it allowed me to delve more deeply into interaction with the spectator, reaching its very limits. After a period of tests, we managed to make a kind of paint that could be easily scratched off. We applied this to glass items and methacrylate boxes and in the end, everything in the exhibition could be scratched off: the invitation to the exhibition that had to be scratched to see the dates, the window of the room, that initially had only contained a proclamation to the spectator with the same title as the exhibition, was, in the end, filled with different drawings and graffiti. The works on display inside the room could also be scratched off. It all revolved around the spectator/visitor and their contribution depended on the completion of the pieces, as they had to configure the formal elements by scratching the works (see page 29). Two further projects had an influence on my direction and placed me before works with a major social background: the actions «Banquet Gegant» («Giant Banquet») (1997) and «Happy Birthday» (1998). You have to try and imagine yourself immersed in all the aspects of the 1990s, at a time when the migratory phenomenon was barely perceptible in our country and when many changes were being brought about in society. Seven local artists collaborated on «Banquet Gegant», which was created by Antoni Miralda in Reus. Each of us contributed with the conceptual creation of three dishes for the town’s «giants». I made the three dishes for the Moorish giant. The first consisted of cake with three layers decorated like a gingham tea towel, the same as the tea towel I placed like a handkerchief in the hands of the Moorish giant. The second was a full-size chocolate model of the Banyoles Negro, with references to the legends of anthropophagy ascribed to giants in ancient times. This was all, however, an attempt to remove a problem (whether with a racist background or not) latent at that time - the question of whether or not a human mummy should be displayed in a museum and observed like any other

282

Brief Parallel or Crossed Reflections - Àlvar Calvet

object. The third dish was perhaps the one that would have the greatest significance for my subsequent work; it was a castle made of small pots of menjar blanc (a traditional blancmange-like dessert from Reus) crowned with the bell tower of the local church of Sant Pere made out of sugar, which I decided would be transported to the large table set for people from different parts of the world, of different races and different religions (see page 28). In 1998 I was invited to participate in a series of actions centred on the historical quarter of the city of Tarragona. As it was coming up to my birthday, I chose the Casa Castellarnau, a stately home, to celebrate this event on 17 March. I worked around the concept of the birthday ritual by organising «Happy Birthday». One of the backgrounds of the action was also social, as the mansion would be occupied for several hours by people from very different origins. In this, as in many such events, the public and the private spheres mingled. In addition, the celebration itself included a series of argumentative elements and circumstances. Only thirty-three people were invited (the same number of years I was celebrating); they had received an invitation sealed with sealing wax, the design of which had been inspired by the upholstery in the noble room of the mansion. Logically, gifts were exchanged; in my case I offered a paper bag printed with a drawing of all the elements of the ritual and containing numbered and signed objects, such as streamers with written texts, fragments of the tablecloth that would be used, etc. The cake and all the elements of the table had the same design and the same colours (white and red) as the tablecloth. The components of the meal were also red and white and all the guests had been asked to dress in red and white. The drag queen who performed at the party (Joan Morey, whose alter ego is Fanny Confetti) also wore a dress made of the same material as the tablecloth. The party ended at midnight and what was left was a kind of self-portrait made up of the remains of the party, with the documentation that had been produced and the gifts brought by the guests (see page 28). In 1998 in Cardedeu I presented an installation that contained a piece we have already mentioned, the so-called «Selfportrait». In preparing this action I travelled to different places in Catalonia and asked various artists for their signature - a line drawn from left to right on a kind of wooden door. I chose the artists either because they were friends or acquaintances or by chance or because I found their work particularly interesting (see pages 14, 15, 16, 31, 40 and 43). For various reasons some of works cannot be included in this book and neither have they ever been shown in public. Of these, there is one of which and am especially proud —the book with surveys entitled «Visites» («Visits»), the result of five years of work. The book was placed at the entrance to my studio between 1997 and 2002 and everybody who visited had to leave their personal details and a comment, for example, why they had come. Another work, which does appear in this book, albeit only visually, is entitled «I remember you o reliquia» (I Remember You or Relic»). For its creation I tried to find different people who at one time or another in my life had been important to me. I asked them to draw a line in red paint from left to right and across two panels. The piece remains unfinished and will perhaps never be finished, due to the logic of time and space. In the first exhibition it was shown at, «Remember the souvenirs» in Reus, it was placed next to two related pieces: «Souvenirs», a display cabinet containing objects relating to the people I refer to above and «Remember», a collection of portraits made up of photos of fragments of the same lines drawn by the participants in the first work, which I had continued to paint across the frame that contained them, as a metaphor of the influence they had had on my life (see pages 12, 13, 33 and 46). One of the most important pieces, now reflected in this book and, at the time, in the press, is «Víctimes i botxins» («Victims and Executioners»). It was created in 2001 for the collective exhibition «La remor de la foscor» («The Murmur of Darkness»), part of a season entitled «Por» («Fear») held at the Centre de Lectura in Reus. What I in fact did was explore my own fears. The different panels that made it up were designed to make it easy to enter and leave the prison where the final result was to be carried out with the cooperation of some of the prisoners. It was an enriching experience, not only in this initial incursion, but also in the second one three years later. Of it all, I can vividly remember the fear I felt, as there is a great deal of literature and mythology about the world of prisons. I still have this fear because life’s circumstances can turn you into a victim or an executioner. I had a special interest in all the characters, although there are two that particularly stand out in my memory: a young man in prison for drug

283

Brief Parallel or Crossed Reflections - Àlvar Calvet

offences, whose only desire was to see his beloved landscapes of the Ebro Delta, and the so-called «spider man», a burglar who told me he «could climb the walls of any apartment block….». Strangely, this man had only one arm; the other was made of rubber and was, moreover, half broken (see pages 9, 12, 13, 20, 48 and 53). In 2004 I made a second incursion into Tarragona Prison, although in this case the main theme was the reflection on paradise. In this case I asked the prisoners to fill in a questionnaire and then look at different pictures depicting paradise from the history of art. The result was the pictorial visions of each of the participating inmates (see pages 20 and 54). In 2002, the first national pipeline to bring water from the River Ebro was proposed and resulted in the formation of the Ebro Defence Platform. This motivated me to create an action. My contribution to the conflict was «Línia blava o aigua de l’Ebre» («Blue Line or Water from the Ebro»), an edition of 1,000 posters with a picture of a highly gestural line of blue paint. The posters, which members of the public were able to take away with them, were placed on a pedestal in the exhibition «Remember the souvenirs» in Reus. As the days passed, the pedestal emptied, as a metaphor of its significance. This work was subsequently repeated in two different variations. The first was very similar and consisted of a second edition of the poster a year later for the Vic Biennial, in which it was exhibited as a selected project and contained the words Blue Line in three languages. A second variation, modified with something like cracks or crevices under the title of «sad premonitions of what will come to pass», was included as a picture in «PHN» magazine published by Francesc Vidal in that same year. «American friends as artist», was an action I undertook in California and the Napa Valley in the United States at the end of 2000 and the beginning of 2001. As the experience was completely new and different, it is difficult for me to relate it in just a few lines. I had never travelled to a foreign country alone and an American friend was waiting to meet me. I already started to get to know some people on the plane and in fact met my first participant, a lovely person who accompanied me right up to the last minute on my arrival, even helping me with the customs procedures, which were very demanding. I had difficulties getting in to the United States as they didn’t believe my passport was genuine (either that or they were just trying to disconcert me); in the end I showed them my Spanish National Identity Card and after that they let me into the country. Once in San Francisco, I spent the days going from experience to experience: looking at places that have been the backdrop to a thousand films (Vertigo, etc.), the Museum of Modern Art, the skyscrapers, the paintings inspired by the murals of Diego Rivera, the Bay, the famous Golden Gate Bridge, the city’s various neighbourhoods (Chinatown, the Japanese Quarter, the Financial District, the Castro, the Russian District, Haight Ashbury, etc.), going to movies in which the white Americans sat at the front and the Latinos at the back (something to do with habits, I suppose), etc. I was able to attend a reception given by the city’s mayor, help with the New Year’s Eve party decorations at one of San Francisco’s most filmed hotels, meet people from different social strata —ranging from the most bourgeois to those who were definitely not bourgeois—, etc. However, I hadn’t long been back from a trip to India and what shocked me most was the poverty in which many Americans live. In every square and on practically every street you would find a group of homeless persons living, despite the fact that I was being driven around in a convertible with white leather seats and was being invited almost every day to a dinner or a party in a different house. I couldn’t stop drawing conclusions: that the people I met were very open and friendly —at least at first— and very polite, that youth had a very important place, but you couldn’t stand still or you’d get left behind, as it is no place for senior citizens (senior citizens without resources), that what I saw was a very superficial world, but a vibrant, very vibrant one… The United States is (or was) a country of excesses and absurd contradictions: you could go from seeing a dish full of cocaine in front of everybody’s eyes in a discotheque to observing someone who had to hide in a corner to smoke a cigarette. In fact, everything surprised me: the food, the shops, the streets the public transport, the tranquillity of such a large city, the confluence of so many races and cultures (at a time when here in Europe —in Catalonia— there was little talk of immigration), the gardens, the forests, the fabulous landscapes, the culture, the quality of life and the layout of the streets, etc. My experience continued in the Napa Valley where the vineyards looked like gardens and the houses were like nativity scenes prepared for Christmas; everything was of an extraordinarily high standard,

284

Brief Parallel or Crossed Reflections - Àlvar Calvet

although much was in dubious taste. In the Napa Valley I stayed on a ranch that was right next to another famous ranch where an American TV series had been filmed at the end of the seventies. They organised a fabulous New Year’s Eve party there. On the last day of the millennium people started to arrive from all over the country: TV stars, American porn actors and actresses, winery owners, artists, doctors, ordinary working people, businesspersons, conventional families, art collectors (one of whom had a pair of Warhols in the dining room of the next-door ranch), architects, restaurant owners, designers, etc. From that moment on there was a before and an after in the way I saw the United States, a place I had had no desire to see but I now consider in many respects a fabulous place and, obviously, a major reference point. From the whole experience —and even so more through the interviews I held— I reached thousands of conclusions and was able to paint a kind of portrait of the Americans: of the sixty-seven Americans I interviewed, only some 15% - 20% had United States nationality and only two of them were more than first generation Americans (one of them was fourth generation). I also observed a prophecy, as one of the people I interviewed wrote «We are entering into a dark period…». George Bush had just been elected president (see pages 21, 32, 58, 64 and 65). «Somnis paral·lels» («Parallel Dreams») (2002) was perhaps an exploration of another of my fears, the fear of being enclosed and of losing my identity as I know it. At the Pere Mata Institute in Reus I met ten people suffering from schizophrenia. Bureaucratically, it was a difficult experience and very challenging in all respects. Over time I was able to reach some conclusions from it: that certain fears taken to the extreme can push us, and indeed do push us, to the edge of reality (at least that reality we believe in and seems normal to us) and that the things we all have and more or less take for granted in life can be just a dream for those who don’t have them or know they never will. Through the interviews I was able to see that dreams and reality become confused and constantly change from one state to the other; a dream for a schizophrenic could become normal for somebody not suffering from that illness (see pages 9, 70 and 73). «Dones» («Women») (2002) was an introspection into my female surroundings: my mother, my sister and my women friends. This environment has changed and perhaps now I would choose twenty women instead of ten and they might not be the same women. The curious thing about this work and what surprised me was the fact that most of the women I interviewed (eight out of ten) defined themselves as mothers and recorded that fact in the book or, in certain cases, with a note in the margin, even though some of them were not mothers. If I were to try and distinguish characteristic and defining traits for all of them, I would emphasise above all their character, sincerity and enterprise (see pages 13, 66 and 69). As an experience, «RED, Red, ret» (2003) was one of my most enjoyable actions and I remember it with affection, although it was perhaps to most difficult to do and I even had to postpone the exhibition for three months. It consisted of interviewing ten sex workers who I invited to my studio to paint a red line on a white panel. As I have already mentioned, it was difficult at first, above all because it was difficult to find people to participate. I answered adverts in the «relaxation» section of newspapers, visited the city’s brothels, went into sex shops, etc. until I finally came into contact with Bibian Norai, a porn star who, in one way or another, began to open doors for me. Up until that time everybody I met had been evasive. People I arranged to meet didn’t show up, others wanted money for participating and some doubted my motives and thought it was all some kind of a sex game. At first I wanted parity, an equal percentage of representatives from each sex (men for men, women for women, men for women, women for men, transsexuals, transvestites, etc.), although in the end I accepted the representation I was able to find: a porn star, a man for men, a man for women and the rest who were women for men. Their ages varied between 18 and 45 and they had totally parallel lives. As I mentioned above, Bibian Norai was the first; she came with her son and her representative, at that time also her husband. She was tired and she told me she had just come from filming in Barcelona (she had had to rappel down some walls… and you can imagine how it ended). Bibian impressed me; she was refined, polite, attractive, intelligent… as in fact she has demonstrated in her appearances on TV. She has also directed TV programmes and movies. Bibian says that sex for her is «like sweet liquid tears». Finding Anna (one of her

285

Brief Parallel or Crossed Reflections - Àlvar Calvet

names) was quite an experience, as she accompanied me for the month and a half that the action lasted and helped me contact the majority of the participants. We met daily at lunchtime over coffee and brandy and an ice cream with sparklers (I paid of course!). Anna is an interesting person through whom I was able to get to know many of the details and specific situations of the world of prostitution: experiences I will not explain so as not to offend (many of them are harsh and morbid and occur at night, in the greatest solitude), the clients, the majority of whom obviously have double lives, etc. She directed me in the creation of my painting (her portrait), even telling me that the red had to be like her lipstick, like her nail polish, like her car. In her answers Anna was not totally honest, as she wrote that she gave English lessons and sold beauty products. Her reply to the question of how she would paint sex was fantastic: «Like a crown of hearts in the sky». Azahara, another prostitute, also impressed me, but for different reasons: her youth, her appearance (she was missing some teeth), her simplicity and her dream - «to travel once in her lifetime to Madrid, for example in the company of her future husband and her children»… The truth is that I recall all of them with affection, because, among other reasons, they involved themselves right up to the end. On the day of the inauguration they made me go to a sex shop to buy them clothes so that they could shine on that day and then they attended to the guests all the time, offering them a merchandising souvenir —a personalised ballpoint pen to mark the occasion (see pages 12, 21, 39, 74 and 76 to 89). «Heaven» was a project I was able to undertake in 2003, thanks to the help of José Carlos Suárez, who put me in touch with Carlos Pareja, the director of the Los Palacios y Villafranca detoxification centre in Seville. I spent ten days there living with the residents. In fact I lived and shared the same life outside the normal context, a vivid experience in itself. My proposed subject was «paradíse» and I developed various sections on this theme that we worked on during those days: the theory of colour and painting and their technical possibilities, the depictions of paradise throughout the history of art, etc. I remember a series of anecdotes from that time. I was deeply affected by the process I followed of the arrival at the centre and subsequent detox process —in this case for heroin— of a young boy called El Fali. I remember how they locked me in my room at night and how the desperate cries of pain invaded everywhere. I also remember Benito, who, on the last day, plucked up courage to ask me if I had anything to do with the Social Security. I remember Rafael, whose family had given up on him long before because of his self-destructive addiction to alcohol. Juan, another resident, was a quiet, affable person with significant psychomotor problems resulting from various addictions throughout his life. José Maria had already been through detox some time before and he told me that one of the saddest things about the dark period of his addiction was how he had raided his son’s moneybox to buy cocaine. Francisco was very introverted, but friendly, and after he had been to the painting workshop, he was able to depict his true thoughts in painting. Pepe, who already had a little experience of painting, was perhaps one of those who shone most in his depiction of paradise. I also remember how one day I felt the need to disconnect and get out of there, so I went to Cadiz, to look at the sea, and by chance I came into contact with a contemporary art venue that was to be my next exhibition, «Entre el blanco y el negro: aquí y allí» («Between Black and White: Here and There), the subject of which was immigration. Some months later the «Heaven» exhibition opened in Tarragona and subsequently in Los Palacios (Seville). On the opening day in Andalusia I learned that four of the seven persons with whom I had shared the detox experience had fallen back into their addictions (see pages 8, 11, 90 and 94 to 105). «Entre el blanco y el negro: aquí y allí « («Between Black and White: Here and There) was a series designed for exhibition at the Baluarte de la Candelaria in Cadiz, a wonderful venue overlooking the sea, which meant that I could hardly have chosen any other subject but immigration. It was the first time in my life that I had visited the coast of southern Spain, so close to Morocco and where everybody knows that bodies and pateras (open boats used by illegal immigrants to cross the Strait of Gibraltar) are often washed up. I asked myself a new question about my work: Why would somebody be willing to risk their life to come to Europe? Based on this concern, I proposed to contact ten Moroccan immigrants who lived in Europe (Catalonia) and ten Moroccans who lived in their country of origin. I therefore had to go to Morocco a couple of times. On the first visit I found it very difficult

286

Brief Parallel or Crossed Reflections - Àlvar Calvet

to make serious contacts with Moroccans, as they saw me as a tourist; on the second trip, on the other hand, and had already made the contacts in advance, which made things easier. All the people I interviewed deserve a mention, both those living here and those in Morocco, but I will try and be specific about experiences based on memory. Here (Catalonia), I came into contact with a wide variety of Moroccan immigrants, some of them already with Spanish nationality; there were highly educated people, university students, traditional women and modern women already perfectly adapted to our society. I also contacted men whose task was directly linked to the subject of the Arab world and immigration (but from here) and there were others who were afraid to be identified. I well remember the following participants (here): Nabila, a lovely, well-educated person who spoke perfect Catalan and was totally integrated; Ali, the result of a crossing of cultures (a Moroccan father and a Catalan mother), and Abdellah, who taught Arabic to immigrant children. There (Morocco), the experience meant coming into contact with a country and culture that were completely different to mine. I can clearly remember in considerable detail all the all the participants (there): Omar, a city guide in Fez who abandoned us in the middle of the great kasbah; the businessman from Er Rassidia, the least communicative of all the people I met and with whom I found it very difficult to communicate with, as he did not even speak French; Ali, with whom, together with other friends, I enjoyed a New Year’s Eve party in the middle of the desert and who, I later learned, had come to live in the north of Catalonia; and Ismail and his brother Hakim, both from Erfoud, with whom I spent several enjoyable days full of hospitality, which allowed me to get to know at first hand what life was like inside the old mud kasbahs. And there was Abderrahman, who, in addition to teaching at the University of Tetouan and publishing the Cuadernos del Norte magazine, had translated some of Juan Goytisolo’s works into Arabic; meeting him not only impressed me, but also helped me to go more deeply into another reality of the country and its culture —modern Morocco. His wife, Soumaya, managed a textile company with an all female workforce. Samira, Abderrahman’s sister, had lived in Spain for many years, although she was in no doubt that she preferred to live in her own country, despite having fewer possibilities of work and earning money. I remember the interview with Mustafa on a beach near Tetouan; he is a Moroccan intellectual whose personality, for reasons I find it impossible to rationalise, frightened me. Despite this, he is one of the people I have most portrayed and studied in depth. Nadia is a woman from what I call modern Morocco; her work consists of helping maltreated women and placing them in safe houses in different parts of the country. I met Malika in Rabat, after previously contacting her by e-mail. I remember waiting for her in the place we had agreed to meet in Rabat and asking all the passing girls if they were Malika, as I did not know what she looked like. Most of those I spoke to wore the traditional headscarf and when Malika finally did appear I was surprised by her totally modern (European-style) dress and by the fact that she was studying law in a country in which the future of the working woman is still a subject of debate. She herself told me that she may never be able to exercise her profession in her own country (as certain jobs are still reserved for men, and a woman, for purely cultural reasons, can never achieve the necessary credibility). This series —either part of all of it— has been exhibited in various places: Cadiz, the town for which it was created, Jerez de la Frontera, a couple of times in Paris (one of them in a collective exhibition on the subject of cultural exchange and crossbreeding), Barcelona (in a collective exhibition on the subject of the Mediterranean Sea), Tarragona (part of the work), Cambrils, Vigo (part of the work), Palma de Mallorca (one of the pieces), etc. A variation, Mustafà I, is on permanent display at the Vila Casas Foundation in Barcelona (see pages 8, 10, 21, 109, 113 to 143 and 171) One of my most recent works relating to the social aspect this book deals with, although it has not been included here, was for an itinerant collective exhibition entitled «Barbie versus Barbie». My contribution to this exhibition was a reflection on the milieu surrounding the famous American doll in which several women describe what Barbie meant or means to them or, in other words, the significance of the word Barbie for them. To accompany the interviews I published a poster with pictures of several well-known saints, whose faces had been replaced by that of Barbie, which the public could take away and cut out the pictures. I also made a sculpture with the doll dressed as the Virgin Mary, which I called Barbie Paradise.

287