Els mons de Laia Miquel Puig
Dibuixos de Marc Bou
1 Tres bessones A banda de les fogueres, la Nit de Sant Joan és la nit màgica de l’any, la més curta, preludi del dia més llarg, on totes les criatures fantàstiques desperten i pul.lulen pel món: les encantades ixen de les seues penyes o ronden les seues fonts; les bruixes enfilen per les serres i muntanyes, per collir les herbes necessàries per a les seues pocions, en especial, la falguera. Màgia per a un poble. Guia de creences i criatures màgiques populars de Francesc Gisbert
No gaire lluny de casa, viuen tres xiquetes que van a la meua escola. Les tres són bessones i, encara que s’assemblen, són ben diferents. Laura està sempre pendent de tot i el que més li agrada és devorar llibres, en menja més que una revolta de riu. També és una miqueta gelosa. Per exemple, quan es reparteixen llepolies, salta la primera per a queixar-se que li n’han donat més poques. Però, alhora, demostra un gran cor, ja que sempre es preocupa per les germanes si cauen un bac o es fan malaltes. Lorena és la més despistada, té el cap ple de teuladins. Li encanta la música rock i lluir les samarretes dels seus grups favorits. És una bromista i intenta portar la contrària per a fer la punyeta. És tan aficionada als acudits com a les malifetes, juganera i sempre amb un somriure als llavis. Laia és la més callada de les tres. Des de ben menuda va en cadira de rodes. Ara ja pot conduir-la ella
mateixa, espenta les rodes avant i arrere amb més habilitat cada dia. Parla d’una manera suau, pensa molt bé el que ha de dir i, sobretot, té una sensibilitat especial i un valor excepcional. A sa casa tot és diversió. Com que són tres germanes de la mateixa edat no necessiten ningú més per a jugar i passar-s’ho bé. Tot i això, sovint s’acosta un amic del veïnat i entra per la porta del carreró. De seguida, la imaginació es posa en marxa. Amb dos retalls de tela creen una botiga; amb una capsa de cartó, un carretó; amb un sac, una nau espacial, i amb quatre racons juguen a pirates aventurers, a princeses encantades i a castells abandonats. Munten una pel·lícula en la qual elles són les protagonistes. Però des de fa uns quants dies, Laura i Laia senten una preocupació que va per dins, com un corcó. Noten que alguna cosa li passa a Lorena. De tant en tant, es queda en silenci, com adormida, unes vegades amb els ulls oberts, altres amb els ulls tancats. Quan ocorre això la criden i no contesta, com si estiguera en un altre lloc. Els pares l’han duta a la consulta del metge, li han fet proves, anàlisis i li han donat tota classe de medecines. Però no hi ha milloria, per uns dies sembla estar més bé fins quan, de sobte, li torna a passar. Si es posen a jugar sembla que Lorena no recorda coses que abans la feien riure, ni aquells llocs que eren els seus amaga-
8
talls preferits. Despús-ahir no recordava ni el títol de la seua cançó preferida. Això va provocar que Laia es decidira a llançar els daus. Comenta a la germana, parlant a poc a poc, com ella sol fer: –Laura, hem d’esbrinar què li passa a Lorena. –Nosaltres? –Sí, nosaltres. No veus que els metges no troben la solució? –Per això mateix, quin compromís! –Jo crec que deu ser cosa d’algun encantament, màgia o bruixeria. –Bruixeria? Quina por! –Hem de posar fil a l’agulla, Laura, tenim molta faena. –I per on comencem? –No tenies un llibre que parlava de les bruixes? –De les bruixes i d’altres éssers esgarrifosos. Però el vaig deixar a mitges perquè em feia tremolar de cap a peus.
9
2 Un descobriment
Lorena
Laura
Laia
Laura es posa a buscar el llibre per la prestatgeria de la seua habitació. Com sol passar quan busques una cosa, no hi ha manera de trobar-la. –Tenia les cobertes de color marró, amb un dibuix... Potser el vaig deixar al saló. Regira la prestatgeria del saló, escorcolla la pila de llibres que hi ha al costat de la taula on fa els deures, inspecciona la cuina on la mare guarda els llibres de receptes. I no res. –No hi ha manera, com pot ser? –Què busques? –pregunta el iaio, que ha vingut a veure les nétes. –Un llibre de monstres i bruixes. –Ah! Haver-ho dit! El vaig agafar jo per a llegir la història dels greixets. Des de ben menut que no sentia parlar d’ells. –I on l’has deixat?
–El tinc a casa. –Podries dur-lo, iaio? És que... és que he de fer un dibuix per a escola i em vindria de categoria mirar les il·lustracions. –Això està fet. Digues, què has de dibuixar? –Un, una... una bruixa –contesta Laura, dubtant. –Ostres! Et portaré un parell de llibres més que tinc per casa i que parlen de bruixes i criatures de la nit. Pot ser que hi trobes dibuixos que t’agraden. –Que bé! Però podria ser hui? Em corre un poc de pressa. –Sí, dona, sí. Ara te’ls portaré. Al cap d’una estona, el iaio li porta els llibres i Laura comença a llegir sense parar. Ogres, gegants, donyets, greixets, fantasmes... Busca el capítol que parla de les bruixes. El llibre explica les seues fetilleries i com es reuneixen per a fer aquelarres, però no hi troba cap encantament. No veu tampoc cap fórmula per a desfer-los. Consulta tots els llibres i en fulleja cadascun dels apartats on es parla de les bruixes sense sort. –Laia, tenim un problema. En cap dels llibres que he consultat parla dels encantaments ni de la manera de trencar-los. –És clar, això deu ser informació que les bruixes guarden amb pany i clau. –I què hi podem fer?
12
–No ho sé. Haurem d’investigar més. A veure? Deixa’m el llibre eixe. Les dues es posen a llegir i paren atenció en cada detall. Els llibres expliquen quins són els éssers malignes que habiten la foscor de la nit. Criatures capaces dels pitjors desgavells i dels plans més malvats. Capaces de llançar encisos i encanteris, d’ocultar poders màgics i d’enganyar grans i menuts. De sobte, Laura troba una cosa que li crida l’atenció entre aquelles pàgines: –Mira què diu ací, Laia! –Què és això? –Són nyítols. Ací diu que són uns éssers tan petits com un gra de pols. S’enfilen per les orelles de la gent fins al cervell, per a poder menjar-se-les a poc a poc. No maten, però es mengen la memòria. Diuen que és la part més dolça del cervell i provoquen molta molta son. Més son que dóna una bona soca! No deu passar-li això, a Lorena?
13
–Podria ser. I dius que són diminuts? –Sí, i el llibre explica que quan entren dins del cos humà ho fan en estols de milions, engulen els records i no en deixen créixer de nous. A més, no es coneix cap mètode per a traure els nyítols del cos. Sembla que antigament ho intentaven de maneres molt doloroses, però poc efectives. –Ara ja en sabem alguna cosa més. Però haurem d’esbrinar-ne molt més, perquè ha d’haver-hi una manera de trobar l’enfilador, de trobar una solució. Les germanes continuen llegint, estudien els dibuixos, analitzen les il·lustracions, es fixen en els detalls de cada miniatura, busquen qualsevol indici que puga proporcionar-los una pista.
Els nyítols o nítols són, entre totes les presències secretes, de les més mal conegudes i poc estudiades [...]. Invisibles, però no immaterials, són de dimensions tan reduïdes que entren pel conducte auditiu humà a núvols de milions, buscant la memòria per rosegar-la, perquè és la part més dolça del cervell. Llegendes valencianes de Víctor Labrado
14
3 El somni Durant set dies i set nits, les germanes lligen rondalles, llegendes i contalles. Aprenen sobre els costums dels fantasmes, el secret del nan saltador, el perill de trobar-se amb els gambosins, les festes de bruixes i bruixots, les provocacions dels dimonis i moltes coses més. Una nit, a Laia l’assalta un somni inquietant. Les imatges són confuses, incomprensibles. Per un moment, està perduda entre arbres altíssims, arbres centenaris que agiten les branques com si foren braços de gegants. Un vent gèlid xiuxiueja paraules que no s’entenen. De sobte, Laia es veu davant d’una serralada fosca i descomunal. Una tempesta corona el cim de les muntanyes i deixa caure un llamp rere l’altre, sense parar. Tot seguit es veu davant d’un riu ben cabalós, amb ones poderoses que van envestint un pontet. L’únic pont a la vista, a punt de ser destruït per la força del corrent.
Laia es desperta amb l’ai al cor, respira profundament. A poc a poc recupera l’alé i, amb esforç, la serenitat. Mira cap al llit de les germanes. Tot està bé, tan sols és un somni. Es torna a deixar caure damunt del coixí, però no pot tancar els ulls. Intenta relaxar-se, respira de nou, profundament, i al cap de poc de temps, s’adorm altra volta. Però el somni es repeteix, a les imatges anteriors s’afig la visió d’un castell il·luminat pels llamps de la tempesta. Hi ha un camí empedrat, estret i sinuós, que brilla com l’or mentre enfila cap amunt, per un pendent tan empinat com el que pujaria al cel. Laia es regira al llit, en punxes. El malson la posa en tensió. No pot parar de girar mentre les imatges se succeeixen. Ara veu un saló de parets de pedra tallada, decorat per rics tapissos. Al saló hi ha una figura que Laia observa per darrere, sembla que porta una caputxa negra o una capa que li oculta el cap i no deixa veure la cara. Aquell ésser, home o dona, està il·luminat per una llum esplendorosa que procedeix d’un recipient. Escodrinya amb detall aquell objecte mentre li fa preguntes. Fins que, de sobte, la imatge d’un ogre negre tan immens com terrible interromp el somni. Laia es desvetla cridant, amb el cor en un pessic: –Aaaaaah! De ben poc no desperta les germanes. Aquesta vegada es recolza sobre el capçal del llit, amb dificul-
16
tat, perquè li costa dominar el cos. S’estima més no dormir a tornar a patir el malson. La imatge esgarrifosa de l’ogre encara és present i no és gens agradable. Quan la mare entra a l’habitació de matí, per a despertar-les, troba Laia asseguda al llit i pegant cabotades. Finalment, s’ha tornat a adormir. –Ui! Laia! Quina postura tan incòmoda! La mare s’hi acosta i la desperta amb una besada de bon dia: –Encara em pense que anem a escola –li respon Laia posant una excusa. –Ah, és clar! Doncs no, ara podeu alçar-vos una mica més tard, són vacances d’estiu! –contesta la mare, mirant les tres germanes una a una. –Sí, sí. Però no m’hi he acostumat. –Au, amunt! T’ajudaré a vestir-te! –Posa’m el vestit blau. –El vestit blau? El de tirants? Si és de mudar. –Sí, ja ho sé. És que m’agrada molt. –D’acord, però damunt et poses aquesta jaqueteta de mànega curta que hui està un pèl ennuvolat. –Bé –es conforma Laia. Quan la mare acaba de vestir-la, acosta la cadira de rodes i l’ajuda a seure, com cada dia. Laura i Lorena han escoltat la conversa, però han pegat mitja volta en el
18
llit i han intentat reprendre els seus somnis. La mare s’acosta a la llitera: –Vinga, parella, amunt! És hora d’alçar-se. Lorena contesta amb un refrany: –Uf! Ben matinet, que a gust s’està al llitet! –Hui vos ha guanyat Laia, li toca triar el desdejuni. –Eh! No, que ella sempre vol cereals –salta Laura. –Ah! Ja has fet tard, hui mana ella. Laia ix de l’habitació somrient, mentre espenta a poc a poc les rodes de la cadira. En travessar el llindar de la porta, recorda que ha oblidat el seu espill a la tauleta de nit. Aquell espill d’estoig i amb tapeta és com un amulet. Li agrada dur-lo sempre damunt. –Laura! Pots portar-me l’espill? –Sí, i tant. Laura li du l’espill i l’obri. Es reflecteixen les cares d’ambdues quan s’aproximen per a xiuxiuejar a cau d’orella: –Què et sembla si demanem unes torrades de pa? –Tu sempre amb bona gana –respon el reflex de Laia a l’espill. –Pren l’espill.
19
4 El viatge Ens hi estimem més transitar silenciosament els carrers, a l’ombra del castell, deixant que l’univers meravellós d’Enric Valor, aquell gran senyor de les lletres i de la coherència –negres gegantins, princeses, dracs, serps, bruixes, geperuts, fades, reis, bruixes, etc.– transite lliure la nostra imaginació en aquell poble on, gràcies als seus escrits, van quedar convocats i reunits per sempre. Llegendes del Sud de Joan Borja
Els primers dies sense escola sempre són els més bons, tot són plans d’aventures i desitjos de diversió. A mitjan vesprada, les tres germanes juguen pel corral. Lorena sembla molt més animada, bromeja i porta la contrària a les germanes a l’hora de decidir què poden fer. Laura proposa: –Juguem a 1, 2, 3, pica paret? –No, és un rotllo –contesta Lorena. –I a roda la mola? –Laura canta la cançó:– Roda la mola, Peret se’n va a escola. Roda el molí, Peret ja està ací, una coca fina i un barral de vi. –Però sí en som tres: no hi podem jugar. Laia troba la solució: –I si cridem algun amic?