Unes vacances de profit - Fragment

Teresa Broseta Fandos (València, 1963) és llicenciada en Ciències de l’Educació per la Universitat de València i en Filologia Hispànica per la UNED. L’any 2001 publicà el seu primer llibre infantil, La botiga del Carme, arran de ser guardonada amb el premi Carmesina. De llavors ençà, ha publicat una trentena de llibres i ha rebut molts premis literaris.

Carlos Corredera (Vall d’Uixó, 1978) és il·lustrador i dissenyador gràfic

Unes vacances de profit

Tina i els seus amics passaran les vacances de Pasqua al mas de Rosell, la casa immensa dels iaios.

En set dies viuran un fum d’experiències i faran descobriments inesperats, veuran com la vida alça el bull i tastaran els plats saborosos que es preparen a la cuina de les fades de Neleta. Unes dies ben farcits d’aventures i d’hàbits saludables.

Teresa Broseta

A PARTIR DE 8 ANYS

per l’Escola d’Art i Superior de Disseny de Castelló. Ha treballat en publicitat i multimèdia, i també ha dut a terme el disseny i el guió d’uns quants monuments fallers importants (www.carloscorredera.com).

Ada Parellada és una de les cuineres catalanes més reconegudes i actives. Es dedica als restaurants que té a Barcelona i també col·labora en mitjans de comunicació, escriu llibres de cuina i fa tallers i xarrades sobre educació alimentària per als més menuts.

5 www.andana.net

Unes vacances de profit Teresa Broseta epíleg Ada Parellada/dibuixos Carlos Corredera

1 La colla de Tina Un cotxe blau arribà derrapant per l’esquerra i frenà bruscament, fent grinyolar les rodes. Es detingué a un pam només d’un cotxe roig, que arrancà de seguida amb un bram del motor. Un altre cotxe, gris metal·litzat, féu sonar insistentment el clàxon per cridar l’atenció d’algú que no s’adonava que hi era. L’autobús de la línia 5 arribà en aquell moment a la parada i obrí les portes amb un bufit de bèstia enfurida. En un tres i no res, la riuada de gent que en baixà es barrejà amb la que ja omplia la vorera i que parlava a crits, per fer-se entendre enmig de l’aldarull del carrer. Per acabar-ho 7

d’adobar, els jardiners municipals engegaren les serres mecàniques i s’aplicaren a esporgar els arbres del jardí de davant de l’escola.

Total: res que no passara un dia qualsevol en aquell lloc i a aquella hora! L’escola estava situada en un carrer cèntric i ample, molt transitat sempre i sempre sorollós.

No hi faltaven mai cotxes, autobusos i motos que rugien com a avions... I quan s’hi afegia la marea humana de xiquets i xiquetes que entraven o eixien d’escola, els adults que els acompanyaven, les rialles d’uns, els plors dels altres i els crits de tots, l’aldarull es feia insuportable. Coses de la vida a la ciutat!

Aquell dia, però, un altre soroll s’imposà per un moment a tots els altres. Els crits d’entusiasme de la colla de Tina es feren sentir, no només per damunt de totes les altres veus, sinó també per damunt de l’aldarull del trànsit. I, fins i tot, per damunt de les serres mecàniques dels jardiners municipals, que ja és dir!

Guillem cridava com una fera, alçant els braços per damunt dels caps de tots els altres. Clàudia balbotejava paraules incomprensibles, sempre amb les galtes unflades de llepolies. Yao udolava, obrint desmesuradament els ulls i botant com si tinguera els peus de goma. Només Marc i Tina restaven en silenci.

8

Ella, perquè el cor li rebentava d’alegria en veure la felicitat dels seus amics; ell, perquè ja en tenia prou i massa somrient.

A les nou en punt, les portes de l’escola s’obriren de bat a bat. La xicalla que omplia la vorera començà a escolar-se cap a dins sense sentit, formant un remolí semblant al de l’aigua quan se’n va canonades avall. La força de la marea engolí Tina, Guillem, Marc, Clàudia i Yao, cadascun per un costat. Tot i que tractaren valerosament de seguir junts una estona, s’adonaren de seguida que era una missió impossible i lluitaren amb totes les seues forces per arribar ràpidament al pati. Quan aconseguiren retrobar-se al seu racó de sempre, al costat de la cistella de bàsquet, estaven suats i despentinats com si acabaren de fer una classe sencera d’educació física.

Tot i això, feren rogle al voltant de Tina i reprengueren els crits en el punt exacte en què els havien deixat uns minuts abans.

Tina, amb un somriure que se li n’eixia de la cara i amb les galtes roges com les cireres madures, gaudia de ser el centre d’atenció indiscutible i, alhora, l’origen de l’entusiasme dels seus amics. Una exclamació de Clàudia li arribà directament al cor: –Els teus pares són una canya, Tina!

9

Era la pura veritat. On trobes uns pares que accepten el que havien acceptat els seus? Si no sabia ni com s’havia atrevit a demanar-los una cosa com aquella...

Encara com!

10

2 Una pluja de laments Tot havia començat mig en broma, un dia qualsevol a l’hora del pati. Si Tina no ho recordava malament, havia sigut Clàudia qui havia llançat la primera pedra.

–Quina llanda, les vacances de Pasqua... –sospirà, entre dos grapats de llepolies–. Sense vosaltres, em moriré d’avorriment!

Com si les paraules de Clàudia hagueren obert la caixa dels trons, començaren a ploure a bots i barrals les queixes i els laments. Ausades que en tenien...

–Ja voldria jo avorrir-me! –botà de seguida Yao, indignat–. Si no ho aguantes, sempre pots vindre a ajudar-me...

11

Unes quantes rialles acompanyaren aquestes paraules. Els pares de Yao tenien un bar i, quan no hi havia escola, Yao i les seues germanes ajudaven en el negoci familiar. Servir taules i escurar plats no era precisament la idea que ell tenia d’estar de vacances...

–És millor canviar de tema –féu Guillem, amb un gest de fàstic–. Els meus pares han de treballar tots els dies i no han tingut una altra idea que buscar-me una cangur! –i assenyalant-se de dalt a baix amb un moviment solemne de les mans, afegí amb aire burleta:– Què t’ha paregut, morrut?

Les rialles tornaren a esclatar al seu voltant. Guillem era un pam més alt que qualsevol altre alumne de l’escola, fins i tot els de sisé, i tres o quatre pams més ample. Per més que encara tinguera deu anys, allò de la cangur quedava una mica ridícul... No hi havia al món cangur capaç de carregar-lo!

–Encara no ho heu sentit tot... –rematà Marc, més lúgubre que un soterrar–. Ma mare està pensant a enviar-me a un campament!

–Ei, però això està molt bé! –cridaren alhora Clàudia i Yao. Ja els agradaria, a ells, que els enviaren a un campament!

Guillem i Tina hi estigueren immediatament d’acord: anar de campament és mel! Marc, però, sacsejà tristament el cap.

12

–No és un campament normal. Amb ma mare, res no és normal!

Quatre parells d’ulls es clavaren en ell i Tina preguntà el que tots volien preguntar: –I com és, si no és normal?

–És un campament d’al·lèrgics! –gemegà Marc–.

Només dient-vos que l’organitzen des de l’ambulatori, ja podeu fer-vos-en una idea...

El silenci caigué momentàniament sobre la colla.

Marc, que era al·lèrgic al gluten des que va nàixer, no semblava tindre més problemes amb la seua malaltia que la ràbia que li feia no poder menjar les mateixes coses que els altres. Sobretot, les llepolies! Sa mare, però, vivia perpètuament angoixada amb l’al·lèrgia del fill i, pràcticament, només parlava amb ell de la seua alimentació. Tot i que Marc sabia perfectament quines coses podia o no podia menjar, tot i que respectava sempre la dieta perquè era el primer interessat a no posar-se malalt, sa mare no deixava de donar-li la llanda.

Allò del campament d’al·lèrgics, però, potser era un pèl massa!

–Un campament d’al·lèrgics al gluten, vols dir? –preguntà Guillem, estranyat–. No sabia que fóreu tants com per a omplir un campament...

13

–En som molts, sí –contestà Marc–. Però el campament no és tan exclusiu, no hi penses... És d’al·lèrgics en general: a la pols, als gossos, a la llet... A qualsevol cosa, vaja! I també de diabètics.

–Dia què? –preguntaren alhora els altres quatre.

–Diabètics –repetí Marc, sil·labejant–. Són com una altra espècie d’al·lèrgics... No poden menjar res que tinga sucre.

–Què dius? –s’espantà Clàudia, aferrant amb força les llepolies que portava a la butxaca–. Gens de sucre?

–Gens ni miqueta –confirmà Marc.

–Pobres! –es compadí Clàudia, que no podia pensar que existira al món res pitjor que no poder menjar llepolies.

–La veritat és que els diabètics ho tenen més complicat que els al·lèrgics –reconegué Marc–. Tot i que no tasten el sucre, quasi tots necessiten unes quantes vegades al dia una medecina que es diu insulina. I no són pastilles o xarop, ni pensar-hi... Són injeccions!

Els quatre amics es quedaren en silenci uns segons, processant aquella informació. Injeccions unes quantes vegades al dia? Aquella malaltia no feia gens de gràcia!

Sort que Marc no necessitava més que assegurar-se de no menjar res que portara gluten...

14

–No ho entenc, Marc –es queixà Yao al cap d’un moment–. Què té d’especial el campament?

Sobtadament, Marc es posà de puntelletes, imitant els tacons alts que portava sempre sa mare, i parlà amb veu de flauta badada: –T’ensenyarà a conviure amb l’al·lèrgia, fill meu! I, més important encara, a veure que hi ha molta altra gent que està en les mateixes circumstàncies que tu!

Unes quantes rialles acolliren l’encertada imitació de Marc. Sa mare parlava exactament així!

–Però tu saps conviure perfectament amb l’al·lèrgia!

–protestà Clàudia, que coneixia Marc des de la guarderia i sempre havia admirat la capacitat que tenia de resistir les temptacions gastronòmiques que li eixien al pas, que no n’eren poques. Ja li agradaria, a ella, tindre només una part de la seua força de voluntat i no perdre el cap per les llepolies a cada moment...

–Ja –féu Marc, amb una carassa que volia ser un somriure–. I també sé perfectament que hi ha molta gent com jo.

I amb moltes altres al·lèrgies i molt pitjors. I diabètics que necessiten punxar-se insulina unes quantes vegades al dia.

Que no sóc idiota, caram! Però vés i dis-li-ho, a ma mare...

El timbre sonà i la colla no tingué altre remei que tornar a classe i deixar a mitges la xarrada. Tina, però, 15

no va ser capaç de concentrar-se en res del que explicava Ximo a la pissarra. Coneixia Marc molt bé i sabia que, tot i que s’esforçava a prendre-s’ho de broma, aquella obsessió de sa mare li feia la vida molt més difícil que la mateixa al·lèrgia. Però que molt més!

A poc a poc, mentre Ximo es dedicava en cos i ànima a explicar no sé què de l’energia, una idea boja començà a créixer en el cap de Tina. I, com que les idees boges tenen la particularitat de créixer a la velocitat d’un perol de llet posat a bullir al foc, a l’hora d’eixir d’escola s’havia fet tan grossa que li ocupava fins a l’últim raconet del cervell.

O la treia fora, o aquella vesprada no hi hauria manera de concentrar-se en els deures!

16

3 Direu que sí?

Tina no havia contribuït a la pluja de laments dels seus amics ni amb una mísera gota perquè, per una vegada en la vida, no tenia cap motiu de queixa. En condicions normals, ella també tindria per davant unes vacances de Pasqua sense gràcia, però, enguany, les coses es presentaven ben diferents. Tan diferents, que li feia llàstima i una certa vergonya haver d’explicar-ho davant de la colla!

La primera diferència era que enguany, per primera vegada des que podia recordar, els pares tindrien exactament els mateixos dies de vacances de Pasqua que ella.

17

A costa de fer més curtes les d’estiu, és clar, però això eren figues d’un altre paner... La segona diferència, més important encara, era que no passarien aquells dies de festa a la ciutat, sinó al mas dels iaios. Ni més ni menys que en plena muntanya!

I, com que el Mas de Rosell era un casalot immens, com que els iaios eren bons deveres i adoraven les visites, una idea extraordinària començà a obrir-se pas en el cervell de Tina mentre el pobre Ximo explicava a la pissarra. I si demanara als pares que...? I si els diguera que...? I si...? I si...?

Aquella vesprada, quan sonà el timbre, Tina isqué d’escola com una pedra de fona, sense acomiadar-se de ningú. Yao i Clàudia, que sempre tornaven a casa amb ella, es quedaren amb un pam de nas, mirant com s’allunyava.

–Tina! –bramà Yao. –On va? –demanà Clàudia, perplexa.

Arronsant els muscles, els dos amics feren cap cap a casa al pas de sempre. Quan ells encara no havien arribat al segon semàfor, una Tina amerada de suor ja pujava de dos en dos els escalons de sa casa. Sabia que només tenia uns pocs minuts abans que sa mare se n’anara, perquè aquella setmana tenia torn de nit, i volia aprofitar-los 18

fóra com fóra. Entrà a la cuina com una bala i s’abalançà sobre els pares balbotejant: –Direu que sí, veritat? Veritat que direu que sí?

Sa mare, sobresaltada, estigué a punt de fer volar per l’aire la carmanyola on posava el sopar. Son pare, igualment sobresaltat però amb menys reflexos, amollà el cullerot que tenia a les mans i que rebotà alegrement per tota la cuina.

–Tina! –es queixà sa mare.

–Què tens, filla? –s’espantà son pare.

I Tina, suada i amb els cabells de punta, amb les galtes enceses i el cor bategant-li com un tambor, deixà caure sense anestèsia aquella idea que havia estat tot el dia corcant-li el cervell. Ara o mai!

Un silenci perfecte acollí les seues paraules i, tot i que puga paréixer estrany, una llumeneta dèbil d’esperança s’encengué en el cor de Tina. Un silenci no era un no! Els pares, sense piular, la miraren per un moment com si fóra la primera vegada en la vida que la veien i, després, es miraren l’un a l’altre d’una manera que Tina coneixia bé. Era la mirada de «D’això, n’haurem de parlar», la mirada de «No m’havia passat pel cap, però...», la mirada que deixava obertes encara totes les possibilitats.

19

No era un no, encara no era un no, i Tina somrigué d’orella a orella i es penjà al coll de sa mare.

–Que tingues bona nit, mare. I no et canses massa...

Tot i que sabia que estava desitjant-li coses impossibles, perquè sa mare treballava en un hospital on les nits no eren mai bones i on sempre es cansava una barbaritat, Tina ho digué de cor. Sa mare li acaricià lleugerament el cap abans de llançar una mirada al rellotge i tornar a ocupar-se apressadament de la carmanyola, i son pare, amb un somriure, es queixà: –Què passa? Que jo, com que no me’n vaig a treballar, no tinc dret a una abraçada?

Tina li donà el que volia i després, decidida a ser tan bona xiqueta com fóra possible fins que no li donaren una resposta definitiva, es begué un got de llet sense protestar i corregué a l’habitació a fer els deures.

O a fer com que els feia, més ben dit!

20