XV CONGRÉS
EL PSUC EN MARXA El davantal del Front “Un projecte federalista, de classe i republicà per Catalunya”. Amb aquestes paraules el nou Secretari general del PSUC viu, l’Albert Miralles, definia l’essència d’allò que ha de ser l’acció política del partit en el present i en el futur immediat. Hem clos un Congrés que no ha estat fàcil. Però allò que ha tingut de no fàcil ho ha tingut també d’engrescador. Toca fer partit i fer política. I aquesta serà sens dubte la garantia que els canvis, que s’anuncien ineludibles, siguin realment canvis, i no simplement canviar-ho tot per tal que res canviï. Hem fet un molt bon Congrés. El PSUC s’ha posat en marxa. Felicitem-nos. Salut i República federal
Editorial
Política de confluència...
...i d’unitat popular per tal de fer possible el canvi real i el desallotjament del bipartidisme monàrquic. Avui poca gent dubta que aquest 2015 que acabem d’encetar comportarà canvis, en certa manera anunciats ja pel triomf de Syriza a Grècia, la profunditat dels quals depèn més que mai de dos factors: a) La unitat efectiva al voltant d’un programa de mínims d’aquelles forces polítiques i socials que es pronuncien pel canvi. b) La mobilització de la ciutadania en defensa d’una sortida progressista i avençada a la crisi del sistema. L’absència d’unitat i de mobilització difícilment pot fer possible un canvi real del sistema, encara que es disfressi, ara que és Carnaval, de xerrameca esquerranosa. Recordem que aquests camins ja els portem transitats des del 1982 amb la demagògia felipista. Allò que ens hi juguem, i que cal abordar, no és només una determinada composició parlamentària, que també, sinó sobretot el model de societat. Per això fer confluir en un sol torrent les forces del canvi implica també un procés de conformació d’un bloc
polític i social, amb una possible concreció electoral, tasca que requereix del treball organitzat del conjunt del Partit. Política de confluència i d’unitat al voltant d’un programa de mínims i de solucions polítiques als problemes que afecten la vida de les persones. I aquest programa, com diu José Luís Centella, “cal que tingui una orientació de classe”. El canvi passa per la consolidació del Bloc Social i Polític Alternatiu, pel desallotjament del bipartidisme monàrquic i per la República federal, pel procés constituent cap a un nou model de societat, sumant forces contra el predomini del capitalisme internacional expressat en la Troika i fent que l’economia, la política i les institucions estiguin al servei de les persones, dels seus interessos i de les seves necessitats. També a Catalunya el canvi passa per recuperar la centralitat de la lluita de classes, ara que es comença a fer evident el declinar del procés sobiranista. Hi ha ocasions en les quals les “victòries” incuben el fracàs. Cada vegada és més palès que el 9N n’ha estat una d’elles.
La tribuna del Front CHARLIE HEBDO. REMEMBER ODESSA La impresionante manifestación de París en repulsa por la matanza de Charlie Hebdo, que ha puesto la atención mundial en el fanatismo islamista, nos avisa también de que las viejas trincheras donde, desde hace tanto tiempo, se combate por la libertad, no pueden abandonarse. Pero no son esas redes siniestras del extremismo religioso las únicas que deben preocuparnos. Al margen del ridículo de los gobernantes que viajaron a París para hacerse una fotografía, aislados de la multitud (dicen que por cuestiones de seguridad), muchos de los dignatarios presentes repugnan a la sensibilidad democrática: desde el húngaro Orban, hasta el criminal de guerra Netanyahu, o el jefe del gobierno golpista ucranio, Poroshenko, por citar a los más siniestros, y la mayoría han cerrado los ojos ante el resurgimiento de brotes xenófobos y fascistas en algunos países europeos. No es casual que el yihadismo atentara contra Charlie Hebdo, un medio progresista, lleno de militantes de izquierda (que colaboraban también con L’Humanité). Ese yihadismo fanático, tan cercano al fascismo, no ha surgido de la nada: hace más de medio siglo, Estados Unidos financió y ayudó a los círculos más extremistas de los Hermanos Musulmanes para combatir el viejo socialismo árabe, del que apenas queda recuerdo, y, después, organizó con Arabia y Pakistán las tenebrosas redes que culminaron en los muyahidines de Ben Laden que asolaron Afganistán para derrocar a un gobierno progresista aliado de Moscú, y que actuaron más tarde en Chechenia y en el Cáucaso. Esas redes de mercenarios y asesinos se transformaron después en las turbias organizaciones que son manipuladas y se confunden con algunos servicios secretos (desde la CIA al Mossad, pasando por el ISI pakistaní, el Istakhbarat árabe; o el QSS qatarí que entrena fanáticos religiosos en Doha para enviarlos a Siria) y con organizaciones de mercenarios en todo Oriente Medio, siempre a disposición de las más oscuras operaciones de Washington, aunque, a veces, Estados Unidos pierda el control de algunos grupos. La manifestación de París defendía la libertad, pero ni Netanyahu, matarife del pueblo palestino, ni Poroshenko, que bombardea cada día a la población civil en Ucrania, tienen nada que ver con ella, ni Washington y Bruselas pueden esconder su hipocresía y cinismo. Porque lo cierto es que la Unión Europea y Estados Unidos, que nos señalan el fanatismo islamista, lo utilizan al mismo tiempo para limitar las libertades ciudadanas y para sus fines exteriores (en Siria, en Libia, en el Cáucaso, en el Xinjiang chino, y en otros lugares), y cierran los ojos ante peligrosas manifestaciones fascistas en Europa: sólo hay que recordar los desfiles de los veteranos de las Waffen-SS nazis en Estonia y Lituania (miembros de la Unión Europea), y los aquelarres y matanzas fascistas en Ucrania, como la de Odessa, ante las que ni Washington ni Bruselas han manifestado la menor inquietud, o el descarado apoyo norteamericano y europeo al golpe de Estado en Ucrania. En esta hora ansiosa y llena de peligros, la izquierda debe empuñar con decisión la bandera del laicismo y la democracia, de la libertad, la solidaridad y el internacionalismo fraterno, de la lucha contra toda manifestación fascista, hermana de la islamofobia y el antisemitismo: la intolerancia, la xenofobia y el fascismo van a menudo de la mano de la guerra. Por eso, con Charlie Hebdo en el recuerdo, tenemos que gritar Remember Odessa, Stop Fascism. Higinio Polo El Viejo Topo / 325 / febrero 2015
El treball a temps parcial: una bossa de frau inadmissible que cal corregir. El “Gobierno” i el Govern s’omplen la boca referint-se ara i adés a l’augment de contractació i d’afiliació que hem experimentat en els darrers mesos. Les dades globals semblen confirmar aquest augment, però el que no es diu, i s’amaga, és la tipologia d’aquesta nova contractació. Resulta un exercici de difícil realització investigar el tema, però si es pogués analitzar totes les dades de recaptació de quotes de la seguretat social de segur que constataríem que tal augment d’afiliats no ha representat, ni de lluny, un augment de quotes recaptades . I, sens dubte, això és conseqüència de la radical baixada de la qualitat de la contractació a l’estat espanyol, que experimenta un procés de substitució de relacions laborals indefinides a temps complet per relacions laborals a temps parcial i, majoritàriament, eventuals. Dit de manera més entenedora: avui, possiblement per cada lloc de treball eliminat se’n creen dos de nous, però entre els dos, i fins i tot tres, no arribaran al volum de cotització del lloc eliminat. Així ens trobem que pràcticament tots els nous contractats -i els cotitzants que han mantingut el seu lloc de treball- aporten menys cotitzacions de les que s’aportava a la primera dècada d’aquest segle, com a fruit, també, de la baixada global dels salaris a l’Estat que publiciten fins i tot les organismes estadístics oficials i les patronals, que no s’estan de proclamar la gran competitivitat de l’economia gràcies als baixos costos laborals en relació a la resta dels països europeus de “divisió d’honor”. Però una enorme part de la responsabilitat de les baixes recaptacions de cotitzacions ve donada per l’inexistent control real de les relacions laborals a temps parcial. De segur que tots coneixem més d’un, de dos -i de cinc- casos de treballadors, sobretot joves, que efectuen moltes més hores de les que tenen contractades, i, aquestes hores de més, o no són pagades o són mal retribuïdes, i gairebé mai cotitzades. I avui dia, existeixen mitjans tècnics gràcies als sistemes informàtics de la Tresoreria de la Seguretat Social (conegut com sistema RED) que permeten sense cap problema posar en coneixement de l’ autoritat laboral la jornada parcial diferent a la que un té contractada, en el cas de produir-se modificacions tant a l’alça com a la baixa. Amb l’obligació de comunicació prèvia a la incorporació al treball de l’horari a realitzar pel treballador, s’impossibilitaria el frau en una bona part del casos; i l’allargament de la jornada, comunicada prèviament, en cas d’ésser detectada, hauria d’ésser considerada a tots els efectes una falta molt greu. Ens trobem, clarament, amb una deixadesa de funcions per part de l’administració, per no implantar unes normes clares i uns sistemes de lluita contra un frau que m’atreveixo a qualificar d’àmpliament extens. També és deixadesa que els alts càrrecs tècnics i polítics del ministeri ignorin les protestes de molts funcionaris de la Inspecció de Treball i la Seguretat Social que adverteixen d’aquesta situació insostenible. No parlem únicament de defensar els drets dels treballadors, es tracta també de procurar que en el “mercat lliure” alguns no juguin amb avantatge sobre els que compleixen amb la normativa legal -per voluntat pròpia o perquè estant sotmesos a un control sindical mitjançant el delegats sindical o comitès d’empresa, o sigui: l’acció sindical, allò que alguns tant menyspreen i consideren prescindible, però que es un element bàsic per a una societat justa. Ens cal exigir sense demora que s’apliquin aquestes mesures imprescindibles. Ramon Salvat Guarque
XV CONGRÉS DEL PSUC VIU
Albert Miralles, nou Secretari general El XV congres del PSUC viu Em rebut moltes felicitacions pel nostre XV congrés, des de dins i des de fora del partit. Les delegacions presents totes varem fer constar el seu reconeixement al partit. L’ ambaixador i la cònsol general de Cuba, l’ ambaixador i el cònsol general de Venezuela, Syriza, CC.OO. de Catalunya, Parti de Gauche, Partit de l’Esquerra Europea, ICV, EUiA, Federalistes d’Esquerres, Querella Argentina contra crímenes del franquismo, i els companys i companyes del Manifest de les esquerres transformadores. També els partits que no varen ser presents i varen enviar comunicats llegits al plenari: el partit comunista francès PCF, el partit comunista portuguès PCP. Especialment seguida amb atenció va ser la salutació enviada pel comitè central de PCC, el partit comunista de Cuba. A destacar les federacions del PCE presents al XV congrés, a més de la direcció federal del partit. PC de Galícia, d’Aragó, del País Valencia, d’ Euzkadi, d’ Andalusia, i les salutacions enviades per pràcticament totes les altres federacions del PCE. El congrés es va iniciar amb la proposta de reglament que va tenir una esmena important, demanant que es poguessin presentar llistes alternatives al comitè central sense complir els requisits aprovats al comitè central, de llista completa. Per part del comitè executiu sortint es va acceptar la esmena i es va demanar un gest al congrés, que la esmena fos aprovada per unanimitat, demanant al mateix temps un gest als que varen presentar l’ esmena de cara a aconseguir una única llista pel comitè central, vist l’ alt grau de consens en el debat precongressual i en la proposta política del XV congrés. La esmena es va votar per unanimitat així com també el reglament del XV congres. Varem ocupar la presidència del congrés les persones elegides, resultant escollit president del XV congrés el camarada Miguel Àngel Dominguez, vicepresidenta la camarada Mireia Rovira, secretària Teresa Vidal i secretari Mar Reina. Varen ser presentats i aprovats informes de garanties, presentat pel seu president Maxi Antequera, i de control financer pel seu president Mariano Palacios. Alfredo Clemente, secretari general des del XIV congrés, va presentar l’informe de gestió, que va tenir ampli recolzament de les delegacions en les seves intervencions al plenari i va ser aprovat por una àmplia majoria.
Jose Luis Centella va fer una sentida intervenció de reconeixement personal i polític a Alfredo Clemente, posant en valor la seva contribució a l’alt nivell de les relacions entre PSUC viu i PCE. Es va presentar i aprovar l’informe de la comissió de credencials, destacant l’assistència de dones prop del 25% i l’alt nombre de credencials retirades. El debat de les agrupacions queda resumit en que es varen fer quasi trenta reunions de les diverses agrupacions per a la presentació i debat del documents, normalment amb dos plenaris per agrupació. El document polític i estatuts varen rebre en total 180 esmenes fruit del debat a les agrupacions, de les quals 22 eren rebutjades per la ponència, a 38 es feien propostes de transacció i 120 eren assumides, a part de diverses aportacions que complementaven el text inicial. Val la pena de remarcar que la gran majoria d’esmenes, quasi totes las del document polític, no qüestionaven la proposta política, en tot cas la tractaven de millorar o complementar, o bé introduir rectificacions parcials. Només una esmena rebutjada va passar a tenir la majoria del plenari, quedant aprovat el document polític amb molt poques abstencions i algun vot en contra. En els estatuts hi havia un seguit d’esmenes que venien a demanar una major participació activa de tota la militància per a l’ elecció i revocació del secretari general i el comitè central, esmenes que el plenari no va recolzar. El document d’estatuts va ser votat a favor per una gran majoria, amb alguna abstenció i algun vot en contra. Es varen presentar un seguit de resolucions, aprovades totes per unanimitat pel plenari: Resolució general del XV congres, solidaritat Revolució Cubana, TTIP, Per la Pau, Rescat a Catalunya, Xarxa de Solidaritat Popular, Joves del PSUC viu, Pol Federal i Republicà. Finalment va ser possible la presentació per la comissió de candidatures d’ una única llista de consens pel comitè central, que va ser votada a mà alçada amb només alguna abstenció. A continuació es va reunir el nou comitè central del XV congres, que va elegir Albert Miralles Güell secretari general amb una abstenció. La cloenda del XV congrés la varen fer Jose Luis Centella secretari general del PCE i Albert Miralles secretari general del PSUC viu. Salut i bon treball camarades Albert Miralles
XV CONGRÉS PSUC VIU
La participació de les comarques gironines La participació del PSUC VIU – COMARQUES GIRONINES al XV Congrés, ha estat notable. Voldríem posar de relleu: El camarada Albert Miralles, militant de comarques gironines, ha estat escollit nou Secretari general del Partit. - Un total de sis camarades –Albert Miralles, Amparo Ardanuy, Cristina Simó, Josep Colomé, Victoriano Ramos i Ivan Antequera- formen part del nou Comitè Central. El camarada Maxi Antequera presideix la Comissió de Garanties i Control. - Les aportacions en forma d’esmenes al plenari per part de l’Agrupació de Blanes van ser reflex d’un debat vivíssim previ al Congrés. En destacarem dues: una relativa a l’elecció directa pel Congrés del Secretari general, que no va prosperar, i una altra per la qual s’estableix un registre de simpatitzants, amb deures i drets, que sí fou aprovada. - La proposta de Resolució al voltant de la constitució d’un pol republicà i federal, que vam elaborar a comarques gironines, va ser llegida al plenari pel camarada Àngel Duarte i aprovada per unanimitat. - La intervenció al plenari del camarada Josep Colomé, portaveu de la delegació, de la qual n’oferim un resum. -
XV CONGRÉS PSUC VIU
Resum de la intervenció en el plenari de la delegació de comarques gironines Quatre eixos i una autocrítica Va començar la seva intervenció el camarada Colomé remarcant quatre eixos i l’autocrítica que es derivava de l’informe presentat pel camarada Clemente en nom del Comitè Central. En concret va apostar per: 1)un congrés que fes front als intents del capital monopolista d’imposar un model de societat basat no en les persones i els interessos de la majoria en primer lloc, sinó en el benefici propi i en la regressió dels drets polítics, econòmics i socials. 2)Un congrés que davant l’esgotament del règim sorgit de la transició es plantegi com contribuir, en un procés constituent únic a l’Estat, a la superació del bipartidisme monàrquic i a fer possible l’alternativa republicana i federal. 3)Un congrés decisiu en la recuperació de l’esquerra catalana de l’espai malmès des del 1980 que va donar l’hegemonia al catalanisme conservador, la màxima expressió del qual és el nacionalisme identitari i excloent, secessionista, amb què en aquest darrer període s’intenta desnaturalitzar la lluita de classes. 4)Un congrés que signifiqui la plena reconstrucció d’un partit, el PSUC, el referent orgànic tradicional del comunisme a Catalunya, agermanat amb el PCE, amb qui compartim política, elaboració i mètodes organitzatius. Un partit concebut no com una finalitat en si mateix, sinó com un instrument revolucionari per al canvi, per al gran tomb que els interessos de la majoria ens reclamen. Quatre eixos que defineixen un període gens fàcil: el que va del XIV al XV congrés, i als que no sempre hem sabut respondre, des del Ctè Central, amb l’altura política adequada. D’aquí que valorem molt positivament l’esforç autocrític que es desprèn de l’informe com un element indispensable no només per a la valoració de la nostra activitat política, sinó també per a la cohesió indispensable per a l’acció política futura del partit. D’un partit que, en el seu conjunt, ha estat decisiu per resisitir en la unitat les agressions que, curiosament en nom de la unitat, s’han prodigat en aquest període.
Allò que és en joc és el model de societat Més enllà de determinades correlacions de forces polítiques o parlamentàries, cal que tinguem en compte que el que està en joc és el model de societat que prevaldrà després de la crisi. Si prevaldrà l’opció neoliberal, feta de retrocessos democràtics, corrupció i retallades, o la social, basada en l’ocupació digna i la democràcia participativa, avençada cap a un projecte anticapitalista i de regeneració democràtica. Avui el triple lema de la Revolució francesa, llibertat, igualtat i fraternitat, cobra una especial significació confrontada als retrocessos democràtics que el neoliberalisme burgès intenta imposar.
Característiques de la situació a Espanya i a Catalunya A Espanya: Eclosió de les contradiccions inherents al bipartidisme monàrquic basat en l’alternància, no en l’alternativa, i en la defensa dels interessos oligàrquics. Com a conseqüència hem tingut una intensificació de la política de retallades, l’increment de l’atur i de les diferències socials, la regressió dels drets democràtics i la sortida autoritària de la crisi, que ha esdevingut una estafa. La corrupció inherent al sistema, que escapa a tot control democràtic. A Catalunya: Auge del nacionalisme excloent i l’intent, per part del catalanisme conservador, de substitució de la lluita de classes per la lluita de tribus i la irracionalitat.
l’acció de govern ha estat pitjor que nul.la, en tant en quant ha perpetuat unes retallades sense comparació a Europa via pressupostos i que ha comptat i comptarà també enguany amb la complicitat obscena d’ERC. El fiasco polític del 9N ha destapat les misèries en realitat d’una lluita pel poder entre les contradiccions d’una CiU, emparedada en els escàndols de corrupció del pujolisme, Palau de la Música, etc., i el fonamentalisme d’ERC, que es projecta ara en l’esperpèntica convocatòria electoral del 27 de setembre. Per part de les esquerres, el miratge independentista no ha deixat de tenir influència. Així, i persistint en els errors ja apuntats des de fa temps, el tacticisme ha substituït en no pocs cassos el projecte polític progressista alternatiu a la dreta nacionalista.
L’alternativa republicana i federal en la unitat Urgeix per tant una recomposició de forces, recuperar, en la millor tradició del moviment obrer, el catalanisme popular, basat en el federalisme i en el republicanisme com a expressió política. Per això, des de les comarques gironines, i a partir de la pròpia experiència, volem que aquest congrés es proposi com a front de treball i de manera immediata, la confluència en un sol torrent de totes aquelles forces polítiques, sindicals, associacions, plataformes i persones que estant per un procés constituent, per un referèndum sobre la forma d’Estat, pel dret a l’autoderminació, i per la defensa dels drets polítics, cívics, econòmics i socials, en el camí cap a una Convenció catalana per la República federal, basada en quatre punts: Republicanisme Federalisme i autodeterminació Recuperació de la memòria històrica Coordinació amb els demés pobles de l’Estat espanyol en el marc d’un procés únic de ruptura constituent i de conquesta democràtica. El gran repte que tenim les esquerres transformadores és que aquests canvis, necessaris, no siguin canvis lampedusians, és a dir, canviar-ho tot per tal que res canviï. Per que això no sigui així, necessitem sobretot de: Unitat al voltant d’un programa real de canvi del sistema polític, econòmic i social. Sense unitat, qui es nega a la unitat, en realitat no fa sinó perpetuar el sistema. Mobilització. Escombrar el PP i el catalanisme conservador i les seves polítiques neoliberals.
El partit que necessitem L’informe presentat pel Secretari general, exemple d’autocrítica, tanca una època. Entre el 14 i el 15 Congrés el problema fonamental que ha tingut la direcció del Partit, el seu Comitè Central, ha estat la manca d’unitat requerida per tal d’ abordar un projecte polític complex en un moment polític extraordinàriament complex. El 15 Congrés ha de ser, de fet ja és, l’expressió de la recuperació del Partit i de la unitat. En tot cas el mèrit de la direcció sortint és haver-lo fet possible, com ho és la maduresa demostrada pel conjunt del Partit en la seva defensa. La nostra delegació vol expressar l’agraïment a l’ajuda i el compromís demostrat pel PCE en tot aquest procés, i molt concretament als camarades Centella i Fernando Sánchez. En aquest context d’unitat, la nostra delegació recolza l’informe, però també demana que aquesta unitat es manifesti en forma de llista única al Comitè Central. La importància de la feminització del Partit. La lluita per la partitat. Ara el Partit ha de créixer. Existeixen les condicions objectives perquè així sigui. És hora de fer partit i de fer política.
El video de l'acte de clausura del XVè Congrés del PSUC viu està disponible al nostre canal de Youtube: https://www.youtube.com/watch?v=Q3sgAjvJuGs
Salutació de Cayo Lara: https://www.youtube.com/watch?v=9yuDL6WHe-w
Salutació d’Alberto Garzón: https://www.youtube.com/watch?v=RoZvQrCwAtU
El XVè Congres del PSUC viu als mitjans: Eldiario.es: El PSUC-Viu aposta pel federalisme republicà i de classe Catalunya Press: El PSUC Viu aprueba su hoja de ruta a favor del federalismo Al día: El PSUC Viu aprova el seu full de ruta a favor del federalisme i la lluita social E-noticies: Comunistes contra "el discurs nacionalista" E-noticies: “Catalunya està en un carreró sense sortida” Europa Press: Impulsan un manifiesto a favor de la España federal y contra "separatismos conservadores"
L’entrevista Maxi Antequera lluita de cada dia, de sempre, per un demà més lliure. FRONT.- Nos puedes explicar en lo fundamental tus experiencias en la clandestinidad. Maxi.- Mi experiencia durante la clandestinidad es muy diversa, de la que destacaría la organización del Partido y su compenetración con la dirección y su política, situación que fundamentalmente se daba porque la orientación política era la adecuada en ese momento tan especial. Yo viví en primera persona aquella orientación del partido, como fue participar en los sindicatos verticales, sin que existieran camaradas que planteaban cómo podíamos trabajar en esos sindicatos franquistas. A pesar de algunas divergencias personales, esa decisión fue asumida por la mayoría del Partido y se comprobó que fue una medida justa, pues pudimos comprobar que muchos de aquellos de los que trabajamos en aquel sindicato se convirtieron en cuadros del sindicato y del partido durante la clandestinidad y la legalidad. La situación vivida en la SAFA, fábrica textil que constituía uno de los motores económicos de Blanes, donde el Partido se esforzó en movilizar a los trabajadores, ya fuera
mediante la impresión y reparto de octavillas, como las constantes reuniones con el personal. Todo ello hasta que se consiguió organizar un grupo de militantes y simpatizantes del Partido dentro de la fábrica, en el seno del cual se analizaban los problemas reales de los trabajadores, y que culminó con la convocatoria de una huelga general en el año 1969. A partir de aquellos hechos, la SAFA dejó de ser el campo de concentración en el que se había convertido, iniciándose una serie de mejoras tanto económicas como laborales. También destacaría como experiencia personal la cantidad de personas que sin ser miembro del Partido se convirtieron en portavoces de su política. Por último, y un apunte que no quiero dejar de comentar es la solidaridad y humanidad que existía para con la organización del Partido y de sus miembros, pues personas ajenas al Partido no dudaban en ayudar en todo lo que fuera necesario con los miembros que se encontraban en situaciones difíciles, como por ejemplo, facilitar comida y habitación cuando las circunstancias lo exigían. Yo pude vivir en primera persona lo que significó aquella solidaridad pues en mis
constantes viajes por las tierras de Tarragona, Lleida, Girona, y algunas comarcas de la provincia de Barcelona, recibí esa ayuda totalmente altruista que me facilitó mi cometido. F.- ¿Cómo ves la situación política actual? M.- Creo que la situación política actual viene determinada por la creciente crisis económica y social, por el aumento de las desigualdades entre las clases sociales, donde cada día los ricos son más ricos y a la vez, cada dia hay más pobres, donde la sanidad pública y universal ha recibido uno de los mayores ataques de nuestra democracia, donde las ayudas a la dependencia están siendo injustamente abolidas, donde la enseñanza pública está recibiendo constantes recortes en favor de la enseñanza privada y concertada, limitándose el acceso de las clases trabajadores a las universidades, donde se ha instaurado una corrupción institucionalizada y los desahucios se han convertido en los protagonistas. Tal situación nos lleva a poder afirmar con total rotundidad que actualmente se dan las condiciones objetivas para el cambio político, empezando por el combate –y consecuente desaparicióndel bipartidismo. Y para lograr ese objetivo necesitamos alcanzar un pacto entre todas las fuerzas políticas situadas a la izquierda del PSOE, incluyendo también los sindicatos, los diferentes movimientos sociales y las diversas plataformas y mareas. Deberíamos conseguir echar al actual gobierno para lograr iniciar un proceso constituyente que nos lleve a un estado federal, republicano, plurinacional y solidario entre las diferentes nacionalidades que lo integran. Pero este objetivo no sería posible únicamente con un amplio apoyo social en unas elecciones generales; ni aun consiguiendo una anhelada mayoría absoluta de las fuerzas integrantes de ese posible pacto. Creo que la instauración de ese estado exige la movilización de la ciudadanía, una movilización permanente y generalizada y para ello se requiere la toma
de conciencia política y de clase, lo que conllevaría a que los ciudadanos se cuestionen las decisiones políticas, sean críticos con ellas y se revelen contra la actual situación.
F.- ¿Qué balance haces de la actuación del partido en el último período? M.- Creo que nuestro partido, al que a muchos nos gusta llamar PSUC, ha recibido tres golpes que verdaderamente podríamos calificar de “golpes de muerte”: la primera fue la escisión del V Congreso con la formación del PCC prosoviético;la segunda, la actuación de Rafael Ribó con la idea de que el Partido acabara desapareciendo, como hizo el mismo Ocheto con el PCI. Y por último, el llamado proceso de unidad comunista en Cataluña, que más que un proceso de unidad, ha sido un intento de opa hostil por parte del PCC. Aprovecho esta ocasión que se me brinda para saludar desde aquí al Partido Comunista de España, y muy particularmente a su Secretario General, José Luis Centella, y a Fernando Sánchez, por su apoyo durante este proceso sin el cual difícilmente el Partido hubiera aguantado esta nueva envestida. Por su parte, no creo que el proceso del XIV Congreso no ayudara en nada a crear un partido abierto a la ciudadanía, internamente cohesionado. Y la prueba de ello es que hoy por hoy constatamos que una parte de los que promovieron aquel congreso han entrado en el nuevo partido Comunistes de Catalunya. Creo firmemente que el PSUC VIU saldrá reforzado del XV Congreso. Y una muestra de ello es el manifiesto subscrito por 50 personalidades de apoyo al Congreso.
El Congreso debería tomar acuerdos a partir de unas líneas maestras, como lo son el hecho de que el Partido es un partido de clase y nacional y sobre este principio básico debemos intentar cohesionar el Partido y poder así hacer política con los ciudadanos de este país que tanto necesitan nuestra actuación. Y en este sentido, el partido debe abrirse a la ciudadanía, y aumentar la militancia constituye uno de los retos de nuestra organización. Debemos intentar que todas aquellas personas que se sienten comunistas y que están de acuerdo con nuestra política pero que no quieren formar parte de la actual organización, lleguen a formar parte de nuestras filas. Así mismo debemos buscar formas para que estas personas se conviertan en portavoces de nuestras políticas, consiguiendo así que el partido se convierta efectivamente en referente papa la mayoría de los ciudadanos. F.- Qué expectativas se abren al PSUC y al PCE en el futuro inmediato? M.- La lucha de clases y la explotación del hombre por el capital ha existido desde siempre y perdurará durante mucho tiempo. Es por ello que si queremos cambiar esta situación y no existieran ni el PCE ni el PSUC habría que inventarlos, apropiándome de aquella famosa frase que dice “Venim de lluny i anirem més lluny encara”. Y es que tenemos algunos ejemplos de que cuando se han cargado al Partido Comunista de una forma u otra, la situación de las capas populares y de la clase trabajadora se ha visto gravemente perjudicada. Si el PSUC tuviera hoy en día la fuerza de la que gozó durante la Transición probablemente la situación de los trabajadores y trabajadoras de nuestro país sería altamente diferente. Y todo ello por no hablar del PCI, que hoy la misma central sindical mayoritaria y referente del propio PCI tiene que convocar una huelga
general contra el gobierno llamado de izquierda, para reivindicar y defender los derechos de la clase trabajadora y clases más populares. Por su parte, creo necesario que los partidos políticos deben adaptarse a la actual situación que vivimos, sin abandonar por supuesto la defensa de la clase trabajadora y la transformación de esta sociedad capitalista. Considero sinceramente que el PCE, al igual que IU, están en estos momentos muy bien situados. Sin embargo no estoy tan convencido respecto del PSUC o de EUA, y no porque no compartamos la misma política sino por nuestra división orgánica. De ahí la necesidad de reforzar al PSUC orgánicamente, como referente del conjunto de la sociedad catalana. No obstante, estoy convencido que nuestro Congreso va a ser un paso importante en ese camino de abrir el Partido a los ciudadanos y poder hacer política en mayúsculas cada día y desde la propia calle, escuchando a la gente y sin complejos de ser comunista.
El correu de Blanes Assemblea PSUC-viu de Blanes. Constituïm nou Comitè Local A Catalunya els i les comunistes ens hem reorganitzat tant a nivell “intern”, com en l’ “extern”, en el XVe Congrés del PSUC-viu. Hem plantejat línies de treball intern, per poder adaptar les estructures i la forma de treballar als temps presents amb realitats socials complexes, per reforçar-nos i créixer com a alternativa política. Com en propostes de treball social i polític, per definir els pilars estratègics que hem de defensar com a col·lectiu organitzat, sempre en defensa d’una societat més justa i solidaria. Ara toca fer-ho a Blanes. El divendres 20 de febrer anirem a una Assemblea per constituir el nou Comitè de Blanes. Anirem amb esperit obert, per fer del partit un instrument, una eina de desenvolupament de totes les persones que volen plantejar batalla a un règim que ofega a les classes subalternes. Re-editarem el Comitè Local, i alguns militants de base, volem plantejar fer un partit coherent amb els principis que a tot comunista mouen, al temps que ho volem fer amb caràcter d’obertura per contribuir a trencar amb models massa tancats que rebutgen altres companys de lluites. Volem, en definitiva, fer quelcom sigui prou útil i pràctic per a les batalles del dia a dia a Blanes, i en definitiva, fer trasllat de les propostes congressuals, amb un accent propi. Un dels objectius principals, que volem proposar, serà acostar-nos orgànicament al teixit associatiu alternatiu i transformador de la nostre població. Fer-ho amb humilitat i generositat, però amb l’experiència que atresorem com a valor a sumar i fer créixer aquests nous espais (o no tant nous). Es vital aconseguir generar una massa social conscienciada amb la necessitat de canvi de règim, i això no es fa només amb presència a les administracions. No lluitem per fer una alternança, lluitem per aconseguir fer una alternativa, una societat
nova, una revolució democràtica real, i sense una politització de la gent, de les persones comunes, de la classe treballadora i classes populars, no ho aconseguirem. Recuperar el poble per a les persones es prioritari per a nosaltres. Altre repte, que no deixa de ser un pas més enllà de lo que hem proposat, es la lluita ferma per aconseguir fer un Bloc Polític i Social. Des del movimentpolític al moviment social, i viceversa. Confluir en el mateix espai, gent que ja portem una trajectòria i consolidació política i ideològica, amb altres que s’inicien ara, amb ganes de canvi. Som coneixedors, que la construcció dels nous espais requereixen determinació i una certa visió, que et facin superar les reticències que cada actor té respecte a la resta de organitzacions i persones que participen, sabem que les dificultats son grans, però el moviment històric i la oportunitat requereix l’esforç. Tot i això, fer aquests espais no ens han de fer devaluar els nostres ideals, ni rebaixar el nivell d’exigència a la talla moral de les persones que finalment puguin sorgir com a representants d’aquest moviment polític i social. El divendres 20 els comunistes de Blanes ens reorganitzem amb moltes ganes, moltes il·lusions, però sobretot, amb gran determinació de participar amb el nostre treball en la lluita pel canvi i la revolució democràtica que tant anhelem. ---------------------------------------------------
L’Institut Serrallarga de Blanes prohibeix les reunions d’estudiants
Món del treball Aturats majors de 45 anys, condemnats a la pobresa SER. Girona.- Amb els joves, els aturats gironins de mitjana edat són els més castigats per la crisi econòmica. Segons la UGT, tenen més poblemes per trobar feina i acabaran cobrant pensions de jubilació mínimes
Un de cada cinc aturats de més de 45 anys a les comarques de Girona no rep cap prestació, segons càlculs de la UGT. Aquest col·lectiu representa la meitat del total de persones sense feina i el sindicat alerta que estan condemnats a ser pobres perquè tenen molt poques possibilitats de tornar a treballar i cobraran pensions ridícules. La UGT exigeix que es destinin més recursos públics a formar aquest col·lectiu. PAULA BRUJATS GIRONA .-
Segons l'informe del sindicat, el perfil d'aturat de més de 45 anys és un home que, com a màxim, té el graduat escolar, que abans de perdre la feina treballava en el sector serveis i que porta més d'un any aturat. Un col·lectiu molt castigat per la crisi, com el dels joves, que té molt poques possibilitats de tornar a entrar al món laboral. A més, el 25% dels aturats majors de 45 anys no cobra cap prestació, és a dir, o ha esgotat l'atur o no reben la prestació no contributiva per majors de 55 anys que preveu 426 euros mensuals. Segons la secretària de benestar i treball de la UGT, Laura Pelay, aquest col·lectiu de treballadors madurs està condemnat a viure en la pobresa. El sindicat reclama al Govern que inverteixi en programes de formació per a aturats majors de 45 anys.
Les dades del Fogasa qüestionen la recuperació econòmica SER Girona.- El 2014 ha estat el pitjor any de la història d'aquesta crisi pel que fa a treballadors que han hagut de recórrer a FOGASA per cobrar sous endarrerits i les indemnitzacions de l'empresa on treballaven. L'any passat, a les comarques de Girona, el Fons de Garantia Salarial va ordenar el pagament de més de 32’7 milions d'euros. CARME MARTÍNEZ GIRONA .-Són gairebé 13 milions més que el que es van ordenar pagar el 2013 i creix també de forma espectacular el nombre d'empreses i de treballadors afectats. Durant l'any passat, a la demarcació de Girona 5.974 persones van haver de recórrer al fons de Garantia
Salarial per poder cobrar part dels sous endarrerits o les indemnitzacions que els devia l'empresa. El 2013 van ser 3.811. Abans de la crisi, el nombre de treballadaors afectats no arribava als mil cada any i els diners que havien de pagar rondaven els 3 milions.
AL
I AL CARRER
De Sant Adrià... endavant! L’any 1973, a Sant Adrià del Besòs, moria un obrer. Era un d’aquells proletaris a qui Karl Marx, més de cent anys abans, s’hi referia com el cor de l’emancipació. La teoria, assegurava el filòsof de Trèveris, no podia tota sola desencadenar una revolució alliberadora. Calia que un subjecte col·lectiu revoltat contra la injustícia, i armat, això sí, de la raó crítica esdevingués el protagonista del seu propi esdevenidor. Abans de l’assassinat de Manuel Fernández Márquez, el treballador de la Tèrmica al que al·ludia, n’hi va haver molts d’altres. Després, també. El llibre negre del capitalisme, i, més enllà, el de l’explotació de l’ésser humà pel propi ésser humà, està per fer. El passat mes de gener en aquesta mateixa localitat, gairebé a l’ombra de les xemeneies de la Tèrmica, ens aplegàrem les delegades i els delegats del PSUC viu. El XVè Congrés del partit podia haver estat una altra cosa. Va resultar ser el de la reafirmació de les comunistes i dels comunistes que hi militem en el compromís de seguir el camí dels qui ens van precedir. De no deixar la trinxera en la que a hores d’ara es lliura el combat més dur de la secular lluita de classes: el de la llibertat sindical i el dret de vaga i manifestació. De no abandonar el compromís amb les i els camarades d’arreu d’Espanya en la consecució d’una democràcia republicana i federal. De fer-ho des d’una Catalunya nacional i popular. De feminitzar el partit i, a més, de fer-ho amb un grau de resolució que ens canviï d’una vegada a nosaltres, els homes. És a dir, que ens alliberi com a humans. Hi ha un fil roig que pel gener va poder veure’s a Sant Adrià. El partit és viu. El partit ha de créixer. Però només ho farà, i només tindrà sentit si, des de les comarques gironines, i arreu, tot reivindicant-nos hereus de la lluita de Manuel i de tants altres, ens comprometem a seguir teixint, amb ell, el tramat d’una revolta en la què no estarem sols. Però en la qual, amb tota seguretat i en comú, hi serem presents. Àngel Duarte i Montserrat
Prodigi del bunyol Albert Rivera:
Vamos a ensenyar a pescar en Andalucía