Els colors de Burano

Burano és una petita illa de la llacuna de Venècia. Està situada a uns pocs quilòmetres d’aquesta famosa ciutat i és accessible per mar mitjançant el servei que ofereix el vaporetto; cap carretera o línia fèrria trenca la seva insularitat.

La imatge que ofereix la seva configuració urbana i ornamental és una contraposició estètica a les façanes ordenades i riques dels palaus venecians, a la grandesa que transmet la magnífica ciutat dels canals, a la presència de la pedra ben treballada que emmarca portes i finestrals, a la serenor renaixentista o a l’ampul·lositat del barroc.

Burano és senzillesa en la concepció arquitectònica, simplicitat de formes i solucions, uniformitat de línies, riquesa del conjunt format de cada individualitat habitable, però, sobretot, és color. És una conjunció de multitud de colors que s’apilonen uns al costat dels altres per crear una bigarrada bellesa llampant. Perquè els tons són vius i poderosos i provoquen un fort impacte visual. Res de colors suaus i tranquils. La gamma de colors és tan variada i completa com la paleta d’un pintor. Les cases estan pintades de verds, grocs, blaus, vermells, violetes, ataronjats, fúcsies... I aquesta determinació en mostrar i mantenir un estil, una forma de ser i, també, una forma de viure, els ha convertit en un reclam extraordinari, perquè la imatge del poble és única.

La tradició de pintar les façanes de les més diverses tonalitats sembla que prové de la necessitat de protegir amb molta freqüència els paraments per la intensa humitat de la ciutat. Llavors aprofitaven qualsevol pot de pintura o la barreja de les restes d’altres recipients.

Actualment, una normativa estricta obliga a mantenir els colors de cada edifici. Qualsevol canvi ha de ser aprovat pel municipi, que, a més a més, controla el bon estat de manteniment de les façanes.

Davant de la irisada visió de la ciutat, queden en segon terme el campanar inclinat de l’església de San Martino, així com la silueta esvelta i magnífica de la catedral bizantina de la veïna illa de Torcello, que apareix propera.

L’altra característica pròpia de Burano és el treball artesanal de les puntes i la blonda que elaboren les dones. No hem d’oblidar que estem parlant d’una illa en què els seus habitants s’havien dedicat a la pesca. Encara ara hi ha pescadors i alguna senyora, més aviat d’edat avançada, que es dedica a fer punta. És evident que avui dia el turisme ha envaït tots els àmbits i és el principal motor econòmic, amb molts restaurants i moltes botigues de bona presència. Això sí, l’aspecte exterior es manté impecable i l’acoloriment subratlla un estil que els identifica.

Perdre’s pels carrers estrets i acollidors és enriquidor. Burano sembla haver nascut per al goig i el gaudi dels fotògrafs, perquè les façanes policromes inserides en el joc d’ombres dels volums i els reflexos en els canals ofereixen infinites instantànies. Es pot observar com l’accés als habitatges es facilita mitjançant cortines que tapen l’obertura de l’entrada.

Aquesta determinació en mostrar i mantenir un estil, una forma de ser i, també, una forma de viure, els ha convertit en un reclam extraordinari, perquè la imatge del poble és única.