La memòria dels arbres

Intento

imaginar-me una ciutat sense ni un sol arbre. La imatge que em ve al cap és més aviat funesta, sinistra. Potser en algun moment, una imatge com aquesta ha constituït el somni utòpic d’algun urbanista futurista, bojament enamorat de les estructures de ciment, les places dures i els deserts de quitrà.

Afortunadament, Girona és força lluny d’aquest model i ara que la primavera —una primavera, enguany, preocupantment àrida—s’esbatana i empeny des del fons de la Terra per fer ressorgir la vida després del llarg hivern, els arbres reverdejaran i transformaran radicalment la fesomia de la nostra ciutat.

Girona té més de 30.000 arbres d’unes 150 espècies diferents. En tenim molts de joves i modestos, disciplinadament clausurats dins dels seus escorcells; i d’altres immensos, lluny de paviments i voreres, que malden per imposar la seva llibertat i vèncer la partida a la lògica implacable de la ciutat ben endreçada.

D’aquí a poques setmanes els til·lers de la Rambla, o els de la Plaça de l’Assumpció, un cop recuperada del tot la fulla, començaran a florir i escamparan una fragància que preludia l’arribada de les nits llargues d’estiu. També faran la punyeta, és clar, a qui tingui la mala pensada d’aparcar-hi, de nit, el cotxe dessota, que se’l trobarà recobert d’una làmina resinosa d’allò més enganxosa.

Imatges: Anna Franch / IA.

Recobraran també el color verd els ginkgos del carrer de la Creu, un cop despullats del pijama groc que ens han servit, en forma de catifa sobre la vorera, durant l’hivern.

Esclataran les set magnòlies decimonòniques que encara resten dempeus al pati de l’antic Hospital de Santa Caterina (queda pendent el compromís de restaurar-n’hi una, que va haver de ser talada l’any 2020, no ens n’oblidem!), la dels Jardins de la Devesa, portentosa, amb 14 metres d’alçada, o la de la plaça Marquès de Camps, en un racó, tan solitària, i tantes altres, escampades en vies públiques i jardins privats, que ens obsequiaran amb el blanc intens i perfumat de les seves flors.

Recuperaran a poc a poc la fulla, també, els lledoners que ombregen el carrer del riu Güell i converteixen el tram que va des del Passeig d’Olot fins al Passeig de Ramon Berenguer II en un túnel natural. Dels lledoners de la plaça dels Lledoners, en canvi, no podem dir-ne gairebé res perquè algú va pensar que seria una bona idea substituir-los per til·lers i, de lledoner, ja no n’hi queda ni un.

A favor nostre, hem de dir que devem ser l’única ciutat del món mun- dial que ha relacionat artísticament la barbàrie totalitària d’una dictadura amb la tala d’arbres. L’escultura de Paco Torres Monsó que s’alça al capdamunt de la Ramba, a tocar del quiosc de Can Ciriaco, està dedicada a la memòria de Carles Rahola, afusellat pels franquistes cinc setmanes després que entressin a Girona. La peça escultòrica, però, representa dues dones que contemplen alguna cosa horroritzades; i sabem que aquesta cosa era la tala d’arbres del carrer de Santa Eugènia.

Avui, que ens hem acostumat a veure els jardiners municipals serrant, talant i podant amb força alegria, no sé si gaire ningú s’horroritzaria davant d’una escena semblant. Fa uns quants anys, totes les acàcies que hi havia plantades a la riba del riu Galligants, al carrer de Sant Daniel, van desaparèixer de la nit al dia. Sens dubte devia haver-hi una bona raó per fer-les desaparèixer (sempre n’hi ha alguna, hem de tenir fe). Els jardiners, això sí, van tenir la flexibilitat i humanitat suficients per deixar-n’hi una, just davant del número 23. En aquesta casa, avui tapiada i deshabitada, hi va viure durant molts anys l’Enriqueta, una veïna gairebé centenària que es passava bona part del dia asseguda a la barana del riu, a l’ombra de les acàcies. Valia la pena aturar-s’hi a xerrar; és l’única persona a qui encara he sentit pronunciar avoia per dir ovella. Quan van passar a talar les acàcies, va demanar que li deixessin la del davant de casa seva. Així ho van fer. Ella va morir i l’acàcia encara s’hi va quedar una temporada llarga. Fins que també l’arbre va desaparèixer.