El carrer del Bisbe Cartañà

Narcís Sureda i Daunis Arquitecte tècnic

Un racó pot ser un espai marginal sense cap altra funció que la de contenir alguna cosa que no serveix o que cal oblidar.

Però també pot ser un recer, un lloc abrigat i agradable, arrecerat a l’hivern i frescal i ombriu a l’estiu, agradable i silenciós, tant, que és capaç de propiciar la meditació que mou sentiments o la tranquil· litat que fa esvair cabòries.

A Girona n’hi ha molts de racons que complirien aquestes condicions, però, en la meva opinió, n’hi ha un que les compleix amb escreix. Tal vegada, de segur que no és l’únic, però el carrer del Bisbe Cartañà em trasbalsa especialment els sentiments.

I no em feu dir de quin caire, que no ho sé, però sempre misteriosos, desconeguts i profunds.

Si per aquell carrer hi haguessin circulat, en el seu temps, alguns personatges com Goethe, Lord Byron, Balzac, Espronceda o Bécquer, el carrer de Cartañà - que aleshores no tenia pas aquest nom - seria famós en la literatura mundial.

El carrer neix sota d’una volta en la part baixa del cos romànic de l’antic palau episcopal, a la plaça dels Apòstols després d’una colla de graons.

Imatges: Anna Franch / IA.

El terra de còdols segueix un suau pendís cap amunt i té dues tramades, la primera, en rampa i la segona, en amples graonades després d’haver girat uns 90° a la dreta.

El primer tram és el més corprenedor. El carrer segurament era un antic camí sobre el mur de la gran excavació que es va fer a la muntanya en construir la plataforma, primer per al temple romà, després per a les catedrals preromànica i romànica i, finalment, per la gran mola gòtica, l’absis de la qual se’ns presenta, des del carrer, amb tota la seva riquesa arquitectònica a pam i toc, contraforts, arcbotants, gàrgoles, finestrals, pinacles.

Tot allò que les postals clàssiques no ensenyen.

Entre el carrer i el monument, a l’esquerra de la pujada, una ombrívola i profunda fossa fa la volta a la capçalera de la seu. Herbassar, sargantanes i ran de terra; una freda tranquil·litat. Una tranquil·litat de cementiri. Encara s’hi poden veure una sèrie de sepultures de diversos estils. Les més antigues, gòtiques, ara són al claustre.

Era el cementeri dels canonges.

A la dreta, quatre o cinc metres més amunt del terra, sobre d’un mur, una mena de jardí ombrívol, de forma triangular, cobert de grans magnòlies, és com una pinzellada de verd fosc. Per què serà que aquell espai és anomenat de fa molts i molts anys com a “Cementiri dels negres”? Qui sap quin secret llegendari guarda aquest nom tenebrós.

Al capdamunt de la rampa, una paret de carreus ens presenta una magnífica porta dovellada sobre la qual una inscripció amb lletres gòtiques ens indica que allí hi hagué la casa dels canonges.

Vigilat pels misteris de la bruixa de pedra i la seva història, el carrer gira bruscament cap a la dreta tot cercant el sol. Voreja el misteriós Jardí de la Francesa, on hi hagué una torre que algú relacionà amb el tresor de Rennes le Chateau. Els jardins limiten per llevant amb les espitlleres de la muralla tants cops refeta i testimoni mut de tanta sang, foc i patiment.

Una meravella romàntica on recomano passejar a qualsevol hora, però, en una nit de lluna plena, és una passejada sublim.