Marinada n3

3

gener 2014

Publicació de l’Associació de Veïns i Amics de Passanant

CANVIS EN L’ABASTAMENT D’AIGUA AL MUNICIPI

L’Ajuntament espera que el 2018 Passanant ja s’abasteixi amb l’aigua de Rialb provinent del Canal Segarra–Garrigues.

ENTREVISTA A ANTONIO MIR PONS

‘Passanant era tot el nostre món’.

SUMARI

editorial

reportatge

L’Associació ja té un any i cal fer-ne valoració. Una manera podria ser enumerar totes les activitats que hem fet, les xifres d’assistència o els beneficis econòmics. Però tot això, a l’hora de fer la valoració general, no és el més important.

El més important és que en totes aquestes activitats ens hem trobat amb tu, i amb l’altre, i també amb el de més enllà. El més important és que poc a poc —i encara queda camí— s’està teixint un bonic entramat de relacions socials, veïnals i afectives. Que famílies senceres, amb tres i quatre generacions, participen juntes d’un mateix acte i en gaudeixen. I això, més enllà del benefici personal, ens dóna una riquesa molt important. Una riquesa com a poble. Escoltant les generacions més grans podem recordar com era Passanant, Glorieta, la Sala, la Pobla o el Fonoll abans. Podem conèixer-ne costums, tradicions, lle-

L’aigua p. 3–4 actualitat

Malestar a Belltall p. 5 40 aniversari del “Primer Col·loqui d’Onomàstica” p. 5 Recull fotogràfic de les darreres activitats de l’Associació p. 6-7 l’entrevista

Antonio Mir Pons p. 8–9 gent de pas

Enric Moreu-Rey p. 10 mirant enrere

Conferència del Dr. Valentí Gual p. 11 curiositats

Les pedres del llamp p. 12 llibres

Ciutadilla p. 13 endevina on és

Endevina on és p. 13 en imatges

El teatre p. 14-15

gendes. I com es forja una identitat, un caràcter, si no així? Si un poble oblida les seves arrels, renuncia als trets que el defineixen i el converteixen en qui és, el diferencien dels altres i li donen una personalitat específica.Tenir memòria dels nostres orígens és fonamental per a situarnos i saber d’on venim, però també per a saber cap a on ens dirigim.

Espriu deia que “no només hem de fer memòria per a no perdre la identitat, sinó també per a poder respondre a la pregunta, què volem ser?”

I en aquest “què volem ser” nosaltres tenim clar que la seva gent i les seves activitats influeixen i determinen d’una manera molt especial la identitat d’un municipi. Tenim clar que la societat civil és el motor de riquesa cultural i social de tot poble i és, també, qui ha d’empènyer per construïr un futur millor. El procés engegat al nostre país ens ho recorda dia rere dia.

2 carta oberta Edita:

Associació de Veïns i Amics de Passanant NIF: G55590061

A l’Alcaldessa i al Secretari de l’Ajuntament de Passanant

Coordinació:

Sra. Alcaldessa, Sr. Secretari.

El motiu de la present, és per denunciar públicament l’abandonament que pateix la claveguera del poble cap al sector dels Aubacs, en el seu tram final, la qual deu tenir un trencament que deixa marxar tot o part de les aigües fecals que hi arriben, tal com ho demostren les bardisses que allà hi creixen.

A més de les males olors que patim els veïns d’aquell sector quan el vent bufa des del S.SO., com ha estat el cas del passat dia 2 de novembre, hi ha també l’atemptat sanitari que

Albert Bagué i Volcedo, Josep Maria Marimon Amenós, Laia Rubià Marimon, Mercè Rubià Marimon, Jordi Tudó redacció:

Josep Maria Marimon Amenós, Mercè Rubià Marimon col·laboracions:

Natàlia Aribau, Josep Maria Marimon Amenós, Ramon Ninot, Josep Roca Farré, Rosa Torras Sans, Jordi Tudó il·lustració:

Albert Pons Vázquez Disseny i compaginació:

Laia Rubià Marimon foto de la portada:

Maria Rosa Marimon

això representa i que no crec que passi en cap més poble de Catalunya.

Aquest estat ja ha estat denunciat reiteradament des de fa anys, i amb això vull dir que és una deficiència heretada del consistori anterior.

Ja poden anar fent campanyes, les institucions, en contra del mosquit tigre, ja, que a Passanant no en fan cap cas.

Tot esperant veure algun gest que indiqui que es vol solucionar aquest problema, els saluda atentament.

Per Cals Avis, Joan i Gemma

cost de l’anterior número:

0,79€/exemplar

Fes-te soci/a!

Podeu fer arribar les vostres col·laboracions o suggeriments a: avv.passanant@gmail.com

Envia’ns un correu electrònic amb les teves dades (nom, cognoms, casa, adreça i telèfon) a avv.passanant@gmail.com o apunta’t en qualsevol acte o assemblea de l’Associació. Pots fer el pagament dels 10€ de la quota anual a la Caixa d’Enginyers 3025 0004 39 1433253247.

reportatge

L’Ajuntament preveu que el 2018 Passanant ja s’abasteixi amb l’aigua de Rialb Les obres del Canal Segarra–Garrigues havien d’estar acabades el 2013, però des del 2009 s’han anat ajornant per problemes de finançament i desacords entre l’Associació Catalana de l’Aigua i Acuaebro.

Mercè rubià i marimon

A principis d’aquest 2014 el Conseller de Territori i Sostenibilitat, Santi Vila, ha presentat un nou projecte que comporta una retallada pressupostària de 32 a 18 milions d’euros. La Generalitat pretén així desencallar la situació i assegura que l’aigua de Rialb arribarà a la Conca el 2017.

L’alcaldessa de Passanant i Belltall, Carme Amenós, ha explicat en declaracions a la Revista Marinada que espera que “l’any 2018, i si pot ser abans millor, tindrem l’aigua del Canal a les aixetes de les nostres cases”.

Els alcaldes de la Vall del Corb decideixen no rebre aigua del Canal Un altre dels canvis en el projecte és la sortida d’11 dels 43 municipis implicats inicialment, vuit dels quals els de la Vall del Corb. La raó principal és econòmica, ja que els alcaldes temen que els canvis en l’abastiment de l’aigua puguin multiplicar-ne el cost.

Aquest temor se sustenta, d’una banda, en el fet que una part de la inversió en la canalització del servei —xifrada en uns 13 milions d’euros— l’han de sufragar els ajuntaments implicats amb un crèdit a 25 anys.

De l’altra, pel fet de no trobar una

El Segarra–Garrigues és un canal de 85 km de llargada que connectarà l’embassament de Rialb (Noguera) amb l’embassament de l’Albagés (Garrigues), dibuixant un arc paral•lel al canal d’Urgell.

Té tres captacions d’aigua, dues directes del Segre i l’altra al pantà de Rialb.

garantia en el preu final de l’aigua, que oscil·la entre els 0,90 i l’1,10€/ m3, una quantitat que consideren excessiva. Els alcaldes es queixen, a més, que ningú els ha assegurat que la futura aigua del Segarra–Garrigues, que arribarà potabilitzada des de Ratera, no s’hagi de tornar a tractar en els dipòsits dels respectius municipis, fet que suposaria doblar el cost del servei. És pregunta obligada, doncs, saber si el preu de l’aigua augmentarà a Passanant. Carme Amenós afirma que “això no ho sabrem fins que el projecte arribi al seu fi. Serà en el decurs de l’estudi econòmic, dins l’expedient de les ordenances fiscals, l’any següent a la posada en servei, quan sabrem realment quin és el cost, i si s’haurà d’apujar l’import del rebut.

Des de sempre aquest ha estat un servei deficitari, d’un 40% aproximadament de pèrdues. El que ens fa més por són les normatives que ens estan imposant des del Govern Central, que sembla ser, es vol que els serveis municipals no siguin deficitaris i es cobreixin al 100% del seu cost”.

El Canal haurà de garantir l’aigua de boca al municipi Per Amenós, però, “el més important en aquest moments és garantir

l’aigua” i defensa que aquest serà “un dels principals beneficis que proporcionarà l’abastament del Canal”.

Recorda que “entre el setembre i el novembre de 2012, l’Ajuntament va haver de fer front a una despesa de 12.000€ fent portar cisternes per abastir d’aigua de boca”.

Pel que fa a la qualitat de l’aigua destaca que “una de les millores que més notarem és la quasi desaparició de la calç”.

Una inversió de més d’un milió d’euros El 2004 Passanant es va adherir al Consorci per l’abastiment d’aigua de Rialb. L’any següent, l’Ajuntament va encarregar els treballs de redacció del projecte per la millora integral de tot el servei municipal d’aigua.

Aquesta actuació incloïa tres fases: la renovació de la xarxa de distribució d’aigua de Belltall i Passanant, nous dipòsits de subministrament d’aigua potable i una xarxa de distribució en alta als nuclis de Passanant i Belltall. Actualment només falta la renovació de la xarxa de distribució d’aigua a Passanant, que el consistori espera iniciar aquest 2014. El pressupost total ha suposat una inversió municipal de “poc més d’un milió d’euros”, segons dades de la mateixa alcaldessa.

L’aigua ha d’arribar a Passanant mitjançant un sistema d’abastament en alta. El canal transportarà l’aigua de boca des del pantà de Rialb fins al km 21 i, des d’aquest punt, partirà una canonada que distribuirà l’aigua amb diverses ramificacions fins a cada poble. L’aigua serà potabilitzada en origen a la potabilitzadora de la Ratera (Plans de Sió, la Segarra).

Els altres municipis de la Conca on arribarà l’aigua a través d’aquest sistema són: Conesa, Forès, les Piles, Llorac, Santa Coloma de Queralt, Savallà del Comtat i Vallfogona de Riucorb.

3

reportatge

El Segarra–Garrigues, un projecte ambiciós i polèmic La Plataforma en Defensa de l’Ebre el considera un transvasament encobert.

M.R.M.

4

El Canal Segarra–Garrigues representa la inversió pública a Catalunya més important després del Tren d’Alta Velocitat, amb un pressupost de més de 1.000 milions d’euros. És, a més, l’obra hidràulica més ambiciosa des de la construcció del canal d’Urgell el segle xix. L’amenaça de sanció per part de la Unió Europea si no es garanteix la preservació d’aus i la crítica per la poca protecció ambiental l’ha situat sovint al centre de la polèmica.

Aquest mes de gener la Plataforma en Defensa de l’Ebre ha anunciat que presentarà una denúncia a la Fiscalia Superior de Catalunya en considerar que el Canal Segarra–Garrigues és un transvasament encobert per portar aigua a Barcelona. No és el primer cop que entitats socials fan pública aquesta acusació.

L’abril passat les seccions sindicals CGT i Intersindical-CSC de la Xarxa Ter–Llobregat i l’Agència Catalana de l’Aigua, respectivament, alertaven

d’un projecte per interconnectar la xarxa de proveïment d’aigua de boca del Ter–Llobregat amb el Segarra– Garrigues i portar cabal de la conca del Segre a Barcelona.

La crítica, però, va més enllà.

Consideren que cal analitzar l’elevat sobrecost de la infrastructura i posen en dubte la seva viabilitat després de constatar les dificultats per assolir la superfície de regadiu inicialment prevista.

Només 200 dels 17.000 propietaris s’hi adhereixen El Segarra–Garrigues pretén convertir en regadiu 68.000 hectàrees de les comarques de Lleida. Ara per ara, amb l’obra realitzada es podrien regar fins a 12.000 hectàrees. Tot i això, únicament se n’estan regant 3.000.

Dels 17.000 propietaris de les zones regables tan sols 200 s’hi han adherit. Aquest fet es deu a l’elevat cost que suposa pels agricultors.

La Generalitat ha fixat un preu de 0,08€/m3 més un fix de 181€ l’any per hectàrea. El cost aproximat per a

una finca de mida mitjana —unes 17 hectàrees— és de 107.000€ l’any en reg de transformació i de 80.000 en reg de suport. A aquestes quantitats cal sumar-hi el cost de la connexió a la xarxa, que oscil·la entre els 76.000 i els 110.000€ més IVA. Tal com està ara definit, el Segarra–Garrigues beneficiarà les grans empreses agrícoles i no els agricultors, lamenten els sectors crítics. Argumenten que les empreses podran pagar l’aigua i arrendar les terres dels petits i mitjans propietaris, mentre que l’agricultor s’haurà de convertir en un assalariat d’aquestes companyies.

Un sobrecost del 81% Referent a la crítica per la inversió que està requerint l’obra, la plataforma antitransvassament es remet a un informe de Regsega (Reg Sistema Segarra–Garrigues) que admet la possibilitat que les obres que executa la Generalitat tinguin un sobrecost de fins a un 81% i que acabi costant 1.928 milions d’euros.

El Consell Comarcal estudia mancomunar el servei de l’aigua L’Ajuntament de Passanant i Belltall ha decidit no integrar-s’hi. La regidora de l’oposició considera que s’hauria d’estudiar la proposta.

M.R.M.

El Consell Comarcal està treballant des de fa uns mesos en un nou projecte sobre la viabilitat de mancomunar, a nivell comarcal, els serveis municipals d’abastament d’aigua “per tal de reduir les despeses de gestió i millorar-ne l’eficiència”. L’Ajuntament de Passanant i Belltall, per la seva part, ha decidit no integrar-s’hi. L’alcaldessa, Carme Amenós, explica aquesta decisió pel fet que “tenim una brigada municipal que funciona perfectament i que

ens dóna un servei impossible de millorar. Sempre els tenim a disposició i no hem d’esperar a que ens enviïn algun operari”.

La regidora de l’oposició, Mireia Roset, en canvi, considera que el consistori com a mínim hauria d’estudiar la proposta i veure quina reducció pressupostària comportaria. “Crec que si es tingués pressupost a la mà dels diferents serveis que proporciona l’empresa, com analítica de les aigües, arranjament d’avaries, elaboració de rebuts, etc. I se sabés exactament el que costa la

feina que fa la brigada i els serveis externs d’altres empreses que ajuden a realitzar-la, com la CEFIR, per exemple, per arranjament d’avaries i altres menesters, es podria comparar, valorar i després escollir el més econòmic i rentable per el nostre municipi”, exposa.

El Consell Comarcal mancomuna ja més d’una desena de serveis municipals de tot tipus: recollida d’escombreries, atenció social bàsica, promoció econòmica i turística, serveis tècnics municipals o gestió de les depuradores d’aigua.

actualitat

L’Ordenança d’equipaments municipals provoca la queixa de veïns de Belltall La nova ordenança fiscal d’utilització d’equipaments municipals que l’Ajuntament va començar a aplicar aquest 2013 ha provocat el descontentament de molts usuaris de la Sala de Belltall. Una sala que durant molts anys ha servit de punt de trobada del poble i on s’han organitzat nombroses activitats. Recollim alguns fragments de dues de les cartes que veïns de Belltall han enviat a l’alcaldia.

“Percebem que a Belltall s’ha creat una mala maror; parlem amb molta gent del poble que està enfadada amb l’Ajuntament per haver tancat la sala municipal a través d’un decret que, prèviament, no s’havia consensuat amb els veïns de Belltall. Cal recordar que el fet que la sala estés oberta a les tardes i les nits, que s’hi pogués jugar a ping-pong o a futbolí o a la botifarra, que s’hi pogués prendre alguna beguda o xerrar els uns amb els altres va ser una iniciativa popular, uns quants veïns es van organitzar per permetre un lloc de trobada. I hi va haver gent que hi va treballar per posar-hi mobles i condicionar-ho. Hi havia problemes? Que nosaltres sapiguem, no. I tothom sap que si algú s’hagués molestat per alguna cosa, per sorolls o per falta de neteja o vés a saber què, s’hagués solucionat perquè entre la bona gent els problemes es parlen i se solucionen. […]

Potser el decret s’havia de fer, no diem que no, però calia explicar-ho abans i, ja que no es va fer abans, al nostre entendre s’hauria de procurar restablir el consens i procurar el diàleg amb la població. […]”

“S’entén el fet de que l’Ajuntament hi hagi de fer obres, i que tingui prioritat per utilitzar-la, però canviar el pany i les claus d’una manera tant sobtada, és un acte molt més significatiu. Aquesta SALA es va començar a omplir de vida social ja fa bastants anys, gràcies a la iniciativa popular, no municipal, i gràcies a la generositat i entrega de moltes persones de Belltall. […]

Tot en el marc de la col·laboració espontània i amb llibertat, però sempre amb respecte i civisme. […]

S’entendria que es prenguessin aquestes mesures en el cas que s’hi haguessin produït actes incívics, just al contrari, cada any s’hi han fet aportacions extramunicipals pel petit cafè que ens ajuda a retrobar-nos. […] És una opinió molt personal i sincera, amb tot el respecte cap a la institució que representeu, però també amb tot el carinyo que tinc cap a Belltall i aquest espai de trobada.”

40è aniversari del “Primer col·loqui d’onomàstica” a la Sala de Comalats El 1973 el Dr. Moreu-Rey va fer d’amfitrió a la Sala de Comalats del Primer Col·loqui d’Onomàstica (ciència que estudia els noms propis, tant de persones com de lloc o de coses), que va aplegar una vintena d’especialistes, majoritàriament de les comarques tarragonines, entre els quals es comptaven Agustí Altisent (Poblet), Ramon Amigó i Anglès (Reus), Albert Manent (l’Aleixar) i Eufemià Fort i Cogul (Santes Creus).

A la trobada es va constatar la necessitat d’activar la recollida de topònims (noms de lloc) davant tres fets que ajuden a la desaparició, sovint definitiva, dels topònims: la despoblació, l’oblit de les noves generacions i la urbanització de les zones

rurals. Així mateix es va constatar la conveniència de donar continuïtat a les trobades. Posteriorment es varen fer els col·loquis de Riudoms, les Borges del Camp i Montblanc. El 1980 el Dr. Moreu-Rey va fundar la Societat d’Onomàstica, de la qual va ser secretari general, que va continuar els Col·loquis iniciats a la Sala.

Actualment, aquesta Societat té centenars de socis, ha organitzat Col·loquis a pràcticament totes les terres de parla catalana i publica un Butlletí que ha assolit uns 120 números, amb milers de pàgines amb reculls de topònims i articles relacionats amb l’onomàstica. Fa Coberta d’una reedició ampliada d’“Els nostres noms de lloc”, publicat per primer cop el 1965.

goig veure que aquesta gran tasca es va iniciar, ara fa quaranta anys, a la Sala de Comalats.

5

estiu Els mesos de juliol i agost han concentrat una gran varietat d’activitats. Durant la Festa Major els menuts van representar l’obra ‘La venda del castell dels vampirs’ (10, 12, 14), es va jugar un partit de futbol entre els joves (11) i a la nit més d’un centenar de persones van gaudir del sopar popular (15).

També hi va haver temps per als tallers, un de manualitats (4) i un de coets per als nens i nenes (3, 6). Més d’una cinquantena de persones van assistir a la xerrada sobre l’impacte econòmic i paisatgístic de l’energia eòlica (8). I vam gaudir de l’exposició ‘Viure l’art’ a través de Toni Sallent i Ramon Corbella (5, 7), després de la presentació del llibre ‘Una àvia en bolquers’ (9).

1 3

2 4

No van faltar tampoc les excursions: a Guimerà, al Pla de Santa Maria i a Ferran (2).

5

7 6

8

9

10

12

Fotografies: 1, 5, 7, 9, 19, 20, 22, 23, 27 i 28: Natàlia Aribau; 2, 4 i 13: Josep Roca Farré; 3 i 6: Mercè Rubià; 8, 11, 12, 15 i 26: Laia Rubià.

11

10: Mònica Amenós; 14: Jaume Amenós; 16, 17 i 18: Martí Moreu; 21: Marta Ortiz; 24: Pilar Marías; 25: Montse Piquet; 29 i 30: Maria Rosa Ferré.

14

13 15

Festa Major de la Sala La recuperació de la Festa Major de la Sala 40 anys després va ser el millor final d’estiu possible.

L’excursió, els jocs tradicionals, el sopar i el concert van tenir una gran acollida. (16 –18)

16

castanyada Vam celebrar la Castanyada amb una excursió botànica a càrrec del David Moreno i un sopar popular. El karaoke va animar la festa fins ben entrada la matinada. (19 –22)

17

18 19

20

21

22

primer aniversari El 7 de desembre més de 70 persones van participar de l’excursió i dinar a Rocallaura. Abans, membres de l’Associació havien recuperat el camí que es feia servir ja fa uns quants anys per anar-hi caminant. L’endemà vam celebrar l’aniversari de l’Associació amb un vermut popular. (23 – 26) 24

27

25

reis La rebuda als Reis Mags d’Orient ha estat una de les nits més màgiques d’aquest primer any. Al matí petits i grans van treballar de valent per deixar la sala ben decorada. (27 – 30) 29

28

30

23 26

l’entrevista

Jordi tudó

Gent de Passanant @gentdepassanant Il·lustració: Albert Pons

www.alpovaz.wix.com/morbix

Antonio Mir Pons, l’Antonio de Cal Flari, és d’aquelles persones que va haver d’agafar la maleta, el mocador de fer farcells i buscar-se la vida fora de Passanant. Com ell, centenars de persones van haver de fer el mateix camí, com una expatriació del poble.

A la resta del món rural, milers de persones van haver de buscar una millor forma de viure de la que es tenia fent de pagès, i de les poques possibilitats de subsistència que hi havia. La immigració també es va patir de les zones rurals cap altres indrets de Catalunya, la Península o l’estranger, per poder subsistir d’aquells anys, i els Comalats no eren una excepció, ans al contrari, el despoblament els anys 60, 70 i 80 del segle passat van deixar els nostres pobles pelats i deshabitats com un desert. Avui, s’ha generalitzat sobretot el jovent en edat de treballar, on la immigració és bàsicament fora de la Península. L’Antonio va viure a Passanant fins al 18 anys, va fer de pagès, la dura tasca de pagès d’aquells anys foscos de la postguerra. Avui, des de l’anonimat, fa tasques altruistes a Sevilla, on resideix, ajudant tot el que pot els més necessitats.

Antonio Mir Pons Passanant era tot el nostre món

8

Com recordes els primers anys a Passanant? L’escola, els amics, les penúries…

Els primers anys eren molt feliços. Passanant era tot el nostre món, no hi havia on comparar, no hi havia televisor… ni consoles. Recordo un poble de germanor amb molta feina i poc temps per les crítiques.

Des dels set anys, les vacances de l’escola eren per anar al camp a ajudar els pares, totes les mans eren poques.

Recordo anar a l’escola amb la cartera a l’esquena, en una mà la bossa amb un got amb el sucre i el “Cola Cao” i a l’altra el tronc de llenya per l’estufa.

A la sortida de l’escola repartíem el temps entre l’església i altres ocupacions… i jugar al carrer, patacons, xapes…

A l’estiu al temps del batre, a quina hora us llevàveu?

El temps de batre ens llevàvem a les quatre de la matinada, calia fer dos viatges del camp a l’era amb el carro per aprofitar la humitat de la nit per no perdre el gra. A l’era a les set del matí s’escampaven les garbes

i s’esmorzava, i quan escalfava el sol es batia fins al migdia. Després de dinar se separava la palla del gra i… esperar la marinada per ventar i

Drets l’Antonio i el seu germà petit Isidre, juntament amb el seu pare Eduard a l’era de Ca l’Hostaler, l’any 1966.

recollir el gra. Era una alegria veure el fruit recollit, i a les eres s’escoltava els homes i dones cantar mentre treballaven.

La duresa, els freds gèlids d’hivern, algun dia potser es passava gana i tot, com els recordes?

A casa mai vaig sentir parlar de la guerra, la meva padrina sempre deia pobres, però alegres. No es passava gana a la majoria de les cases, ja que si hi havia hort i corral amb un o dos porcs, això ho solucionava en bona part. A l’hivern no hi havia massa cosa per escollir, totes les nits tocava el mateix, col amb patata i cansalada; el magre, la llonganissa, pernil, xoriços es guardaven per l’estació de sega i batre. El camp ens donava els seus fruits, patates, cigrons, ametlles…

Com era un dia de treball al camp i les diferents èpoques de l’any?

Els hiverns eren més tranquils en els nostres camps i treballàvem a jornal en la collita d’olives als pobles del costat com Guimerà, Ciutadilla… Era dur, la distància i el fred eren considerables. A les cases, les famílies treballaven en el muntatge de flors de plàstic que per cert et destrossaven els dits. Ens escalfàvem durant el dia amb la llenya que servia per cuinar i anàvem a dormir

amb un maó o ampolla d’aigua calenta per als peus.

Quines anècdotes tens d’aquells anys amb els amics, males passades… ?

La primera vegada que vaig veure el mar deuria tenir dotze anys.

El mossèn Josep ens va portar a Tarragona, recordo tots banyantnos en calçotets blancs, no hi havia banyadors. Els pocs diners que portàvem ens ho vam gastar en gelats, ens va agafar uns mals de panxa!

Recordo també un dia amb els amics l’Ignasi, el Ramon… vam anar a buscar nius d’ocells, en un d’ells hi havia una bresca de vespes, ens van posar de picades fins a les idees. El mateix dia ens feien la foto de l’escola amb el mapa al darre­re i la cara inflada. Conservo la foto.

Malgrat la tasca del camp, hi havia temps per l’esbarjo. A les nits d’estiu, al pedrís al carrer, tot era pau i relaxament… Com eren les trobades amb el veïnat, Cal Broma, Cala Margarida, Cal Roset, Cal Ferrer… ?

En acabar les jornades del camp, abans del sopar ens trobàvem els veïns al carrer per fer petar la xerrada i comentar coses del dia, compartint les anècdotes o successos. Recordo les cases obertes, ningú tancava amb clau.

Als 18 anys marxes de Passanant, primer a Reus, treballant en unes òptiques, després la mili…

Dels 18 als 21 anys estic a Reus, treballant en una fàbrica d’òptiques a Riudoms, a jornada completa a la part de torns es feien peces per a ulleres. I a la tarda de 7 a 10 nit

anava a classes d’oficial de torner per formació professional. I després any i mig de mili.

Després cap a Barcelona, aquí et va canviar la vida, entres a treballar a Llongueras…

En acabar la mili em trasllado a Barcelona. Al matí vaig estudiar perruqueria en una acadèmia i per les tardes entro a treballar d’ajudant a la perruqueria Llongueras. Obria saló de perruqueria a Las Palmas de Gran

Canària, i amb 23 anys em van traslladar allà, on hi vaig passar 5 anys treballant d’estilista. Allà vaig conèixer el meu soci.

Després 5 anys a Canàries, amb el teu soci us implanteu a Sevilla, on hi muntes 3 perruqueries i amb 18 treballadors. Per a tu totes les

clientes han estat les millors, però has tingut a personatges com la Duquesa de Alba i l’exdona de Felipe González, Carmen Romero.

El 1980 a Sevilla vam obrir el primer saló de perruqueria, i en set anys teníem tres salons funcionant amb personal qualificat.

El 2006 l’estrès laboral em va conduir a una depressió, que va fer que em replantegés la meva vida, vaig vendre la meva part de empresa i em vaig prejubilar.

Amb trenta-quatre anys vivint a Sevilla i prejubilat, és quan et sents més bé amb tu mateix fent el bé comú, aquí dónes molt, i a canvi de res. Estàs bona part de la setmana en un menjador social de les Germanetes de la Caritat.

Avui, porto sis anys de voluntari en un menjador social de dilluns a divendres de les 9 a 2/4 de dues repartint el temps entre la perruqueria i més tema social, cuina, vestuari…

Es reparteixen més de tres-cents àpats diaris. També es prepara roba, neteja dels serveis…

He après en aquests últims anys, que quan dónes reps el 100%.

Què faries perquè la gent s’hi sentís més a gust i còmode a Passanant?

De Passanant a les persones no canviaria res, les vull cadascú tal com són, em fa pena les diferències… els partidismes en un nucli tan petit i sempre motiu de picabaralles.

Vols afegir alguna cosa més?

No sóc independentista, ni nacionalista, sóc universalista. El meu somni és un món sense armes, ni fronteres, sense diferenciació de pell, ni de banderes, i amb un llenguatge comú basat en l’amor i l’enteniment.

Passejant amb l’Antonio a Sevilla i a 1.000 quilòmetres de Passanant, al Paseo de l’Alameda o plaza de las Setas, parlem del nostre univers més petit, Passanant. Compartir una estona amb l’Antonio és una lliçó magistral de bona persona, de bons sentiments, amb la mà estesa per ajudar a qui ho necessita. Un afany per fer el bé a tothom, i en especial als més desfavorits. Una de les frases seves és: El món ha de canviar i hem de compartir. Moltes gràcies, Antonio. A reveure!

9

gent de pas

Enric Moreu-Rey (1917–1992) Josep Maria Marimon Amenós

L

10

a família Moreu va visitar per primer cop el poble començant i que, en molts casos, ha significat la salvació de la Sala cap als anys 1966–67, de seguida se’n dels pobles. varen enamorar i poc després varen comprar Cal El Dr. Moreu es va adonar de seguida de la gran Tiet per a passar-hi temporades. Més tard, varen poder importància històrica, arquitectònica i etnogràfica de adquirir algunes cases més, així com la Torre medieval la Sala com a conjunt arquitectònic de base medieval que presideix el poble. evolucionat paulatinament al llarg del temps i que havia Enric Moreu-Rey, fill de pare mataroní i de mare arribat pràcticament intacte fins als nostres dies. Amb francesa, va néixer al barri de Sant Andreu de Palomar l’ajuda eficaç de la seva esposa Marie-Therése Huet i fills de Barcelona. De petit va estudiar a Caldes de Malavella va empendre una respectuosa restauració de les cases i a França. Més tard va tornar a Barcelona i va seguir el que havia adquirit i, també, va fer restaurar les cobertes curs 1935–36 a la Universitat. Els seus estudis es varen de l’església i de l’antic forn comunal i va tenir cura de interrompre per la guerra civil. Va ingressar voluntari a l’entorn. En netejar i desembarassar la Torre va tenir la l’Escola de Guerra de Barcelona, essent destinat dessorpresa de trobar la magnífica sala de columnes, que prés als fronts de Belchite, Terol i Castelló, entre altres amb tota probabilitat va donar nom al poble. Així mateix llocs. Al final del conflicte havia assolit el grau de capità va recórrer tot el terme de Passanant i Belltall i voltants, d’artilleria en funcions de comandant interessat per la natura, les consi va estar gairebé un any en el camp truccions rurals i la toponímia. Li de concentració d’Albatera (Alacant). agradava parlar amb els pagesos, En sortir-ne va tractar de reprendre sempre atent a tot el que li explicaels estudis. Davant les dificultats que ven. Recordem que, a Glorieta, els trobava a Barcelona, va obtenir una pagesos s’estranyaven que “aquell llicenciatura en lletres a la Universitat senyor de la Sala” —com li deien fins de Tolosa de Llenguadoc que, molts que el varen conèixer més—, al cap de anys després, va poder convalidar. poc temps de ser-hi ja sabia el nom Finalment, va fer el doctorat en d’arbres, animals i plantes de la zona filologia el 1964 sota la direcció del i el de totes les partides del terme. lingüista Antoni Badia i Margarit.

La família Moreu, pel seu tarannà, Durant molts anys va fer classes va ser molt ben rebuda per la gent a l’Institut Francès, al Liceu Francès de la Sala i de Glorieta, on anaven a i a l’Escola d’Idiomes Moderns de la missa i, algun estiu que la font del Universitat de Barcelona. El 1969 es poble s’estroncava, a buscar aigua.

Enric Moreu-Rey va incorporar com a catedràtic conLa seva presència a la Sala, sortosatractat a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat ment continuada avui pels seus fills i néts, va ser decisiva de Barcelona, inicialment al departament de Llengua per a la conservació del poble.

Espanyola, i al cap de poc, va passar al departament de El Dr. Moreu va fer una copiosa producció bibliogràromàniques, on va fer de professor de Filologia Catalana, fica —unes dues-centes referències— que mostra l’ampliFrancesa, Provençal i d’Història Medieval. També va tud dels seus interessos i que en molts casos va ser escrita impartir cursos d’història i d’onomàstica, matèries sobre en les seves estades a la Sala. A les obres dedicades a la les quals també va donar nombroses conferències. Va ser, toponímia sovint s’hi esmenta Passanant i voltants. Així durant uns anys, corresponsal de premsa de l’agència mateix, va publicar quatre treballs de gran importància France Presse, agregat de Premsa al Consolat de França a per al coneixement directe del nostre municipi: Pedres deBarcelona i, el 1953, va ser sots-veguer d’Andorra. L’any corades de Passanant (Boletín Arqueológico. Real Sociedad 1990 va rebre la Creu de Sant Jordi de la Generalitat.

Arqueológica Tarraconense, lxix–lxx, 1970); la Sala de L’arribada de la família Moreu a la Sala va ser un Comalats, senyoriu de Santes Creus (Santes Creus. Boletín esdeveniment ja que, precisament en aquella època, els del Archivo Bibliográfico, núm. 35, 1972); Toponímia pobles petits s’estaven despoblant per l’emigració a les del poble i del terme de Passanant (Revista Catalana de grans ciutats. En aquest sentit va iniciar un canvi de Geografia, núm. 4, 1978), que inclou la Pobla de Ferran; i tendència cap a la transformació de moltes cases en Toponímia de l’antic terme de Belltall (Treballs de la Societat segona residència, fenomen que tot just llavors estava Catalana de Geografia, núm. 12, 1987).

mirant enrere

Conferència del Dr. Valentí Gual Vilà Josep Roca Farré

U

n poble va força lligat als seus arxius, podem dir que un arxiu és una bona part de la memòria històrica d’un poble. Pergamins, registres, llibres, volums, llibretes, lligalls… són fonts d’informació que han arribat a omplir prestatges i prestatges al llarg dels temps. Rebuscant a diferents arxius, ja siguin parroquials, cadastrals, notarials, municipals, etc., podem descobrir molta informació de la història, la cultura i la gent dels nostres pobles.

Els arxius parroquials són anteriors al Concili de Trento (1563) però al concili fou obligada la redacció d’alguns llibres sacramentals. Aquests arxius estan formats per diferents llibres: baptismes, matrimonis, defuncions, confirmacions, llibretes de compliment pasqual (combregats), llibres d’ànimes, visites pastorals, etc. Amb el pas dels anys molts arxius s’han malmès i deteriorat, s’han cremat i han desaparegut per guerres i saquejos o han estat espoliats.

Aquests arxius i els seus llibres sacramentals, que han sobreviscut al pas dels anys, són la millor eina per seguir el fil dels nostres avantpassats i les nostres arrels.

Aquesta informació ens permetrà poder fer el nostre arbre genealògic.

El passat 10 d’agost i durant unes dues hores, entre la conferència i les preguntes dels assistents, el Dr. Valentí Gual Vilà va presentar el seu estudi “Els cognoms de Passanant i Belltall, segles xvi al xviii”.

Valentí Gual Vilà és Doctor i professor d’història moderna de la Universitat de Barcelona, alcalde de Rocafort de Queralt i Conseller Comarcal. Entre d’altres llibres ha escrit: Noms i Gent de la Conca de Barberà; Gavatxos, gascons, francesos: la immigració occitana a la Catalunya moderna; La família moderna a la Conca de Barberà; Guia de Rocafort de Queralt; Homes i estacions; Terra i guerra… ha publicat articles a diferents revistes com Urtx (revista de l’Urgell), ha fet col·laboracions a obres col·lectives i actualment també és col·laborador de la revista Sàpiens.

Va centrar especialment la seva conferència documentant-la amb una àmplia relació de cognoms de la gent de Passanant i Glorieta, citant també el treball realitzat pels dos belltallencs Josep Miró Torres i Josep M. Sans Manasanch, que ja van fer esment d’aquest tema en el seu llibre Belltall, publicat el 1991. Ens va dir que és una gran sort que a Passanant es conservessin bona part dels seus llibres sacramentals de l’arxiu parroquial de Sant Jaume, actualment a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona. Avui dia es poden consultar per internet ja que tota aquesta documentació està catalogada i digitalitzada.

El Dr. Gual, després d’una feina d’anys, de molt de temps i moltes hores de revisar i d’examinar infinitat de documents als arxius, va fer un elaborat estudi i un seriós treball per tal de poder confeccionar les fitxes de tots els cognoms i famílies de Passanant, Glorieta i Belltall. Ho va extreure minuciosament d’aquests llibres.

D’alguns d’ells ens va anar desgranant els cognoms: La llibreta de confessats i combregats del frare Miquel Rosell de l’any 1538, Els noms vigents del capbreu de 1604, El cens vigatà de 1626, La llibreta de confessats del rector Jaume Roig del 1682, El capbreu del 1727… I ens va mostrar i explicar les seves fitxes dels cognoms.

Al llibre Noms i Gent de la Conca de Barberà, que va publicar l’any 1990 conjuntament amb Josep M.T. Grau i Pujol i Roser Puig i Tàrrech, hi trobem la documentació de dos compliments pasquals (1724 i 1602), tres capbreus (1604–05, 1727 i 1755–57) i un cadastre (1730).

Va ser una molt interessant i amena xerrada per conèixer noms, anècdotes i dades dels nostres avantpassats.

Finalment i fent referència al poble de Belltall, d’altres estudiosos en la matèria com l’Isidre Bonet (Cal Esquerrer) i el Santiago Berenguer (Cal Roig), també s’han dedicat a recollir dades per fer un laboriós arbre genealògic de totes les famílies de Belltall des del segle xvi: cases i gent, arbres per famílies, reconstrucció de famílies des de 1566 i comentaris. Certament, un brillant treball.

Ja fa uns anys que l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona (ahat) va començar a digitalitzar els seus fons dels segles xiv al xix, facilitant la consulta dels llibres sacramentals de les seves parròquies. A Passanant, gràcies al conveni de col·laboració entre Bacardi España s.a. i l’ahat, ja els tenim catalogats i digitalitzats. Estem parlant de la documentació del fons parroquial compresa entre els segles xvi i xviii.

L’autor d’aquest article fent entrega dels anteriors números de Marinada al Dr. Valentí Gual a l’acte organitzat per l’Ajuntament de Passanant.

11

curiositats

Les pedres del llamp Natàlia aribau

Les coneixeu? O potser… en teniu alguna? Jo, al moment de trobar-la, em vaig adonar que no es tractava d’una pedra qualsevol, i la vaig guardar. Cercant informació vaig veure que aquestes pedres polides no són altra cosa que eines primitives, destraletes prehistòriques que amb el transcurs del temps la cultura popular ha convertit en instruments

12

Ramon Corbella (plans de Guimerà, mirant a Passanant)

màgics i fetitxistes a les que s’ha donat el nom de “pedres del llamp”.

En veure-les punxegudes, tan llises i diferents de les altres pedres, la gent creia que eren llamps apagats. S’acostumaven a posar a la teulada, a l’ampit d’una finestra, al costat de la llar de foc… També se solien portar a sobre en desplaçaments o viatges llargs. A tot arreu on es volgués protegir dels perills i en especial dels llamps.

En el Costumari Català, Joan Amades parla de la creença general i popular sobre les propietats d’aquestes pedres, que es diu que són engendrades pel llamp. Amades explica que, quan cau el llamp, aquesta pedra cau amb tanta força i fúria que s’enfonsa set peus sota terra. Tot i això, de manera immediata comença un lent moviment ascendent per arribar tot just a la superfície i desenterrar-se. Poc a poc, un peu cada any, la pedra va pujant.

El dia que en fa set, apareix al ras de

terra. Segons la tradició, quan algú veia caure un llamp assenyalava el lloc i al cap de set anys tornava a buscar-la.

Preguntant aquí i allà, a gent de Passanant, he vist que són poques les persones que coneixen aquesta llegenda, tot i saber de l’existència

Sant Lluc, Sant Marc, Santa Creu, Santa Bàrbara no ens deixeu.

Santa Bàrbara va pel camp vestida de blanc, vestida de negre, Jesús que llampega.

A Ca l’Ignasió també em parlen d’un panet sec que tenien guardat en un calaix des de feia anys. Però no només això. La Tereseta i l’Ignasi de Ca l’Ignasió m’expliquen que anys enrere a Passanant per Sant Pere

Natàlia Aribau (Glorieta)

d’aquestes pedres. Em diuen que potser les havien vist sempre per casa, on solien estar en una petita finestra de la cuina. D’altres les havien trobat pel camp. La majoria en desconeixen la procedència o el motiu pel qual es deixaven a les cases. De fet, em van explicar que ells havien emprat altres estratègies per lliurar-se dels llamps.

La Teresina de Cal Cardona recorda que cada any pel 3 de maig, en plena primavera, anaven a la Festa Major d’Anglesola. Allà recollien uns panets que es reparteixen entre la gent, després d’haver estat convenientment beneïts amb una relíquia de la veracreu que hi ha al poble. Hom creu que protegeixen contra tempestes de llamps i pedregades, per això es guardaven amb molta cura. El dia que arribava una tempesta els vells de la casa es cuidaven de posar-los a la finestra mentre resaven aquesta oració:

Agustí Marimon (terme de Passanant)

Màrtir, el 29 d’abril, es feia la benedicció de rams d’olivera o d’ametller.

Tot seguit, un cop a casa, s’aprofitava l’enforcadura dels branquillons i s’anaven a plantar a les cantonades o marges dels camps per tal que protegís les collites de pedregades i temporals devastadors. Un cop plantada la branca es deien uns quants avemaries i parenostres, que variaven en funció de l’orador, amb la intenció de protegir la seva collita (Joan Amades també ho recull en el Costumari Català). Aquesta benedicció culminava pocs dies després amb la festivitat de la Santa Creu, el 3 de maig. Després de missa el capellà es desplaçava, acompanyat d’alguns fidels, fins a la part més alta del poble per tal de beneir tot el terme.

Si algun dia teniu una pedra del llamp a les mans, val la pena conservar-la. No sé si té propietats màgiques, però de ben segur que té una bellesa especial i una història interessant.

llibres

Ciutadilla

MARIA MONTSERRAT VIME BACARDÍ; pròleg: lluís foix

Ciutadilla.

El castell, el convent, la parròquia i el poble.

Pagès Editors, 2013 180 p. / 14€ 978-84-9975-395-9

L’autora ens diu en la presentació quina ha estat la gènesi del llibre: “Heus aquí les meves espigolalles de Ciutadilla fruit de molts anys de recerca.

Sempre he pensat que, darrere les imponents runes del castell i convent i darrere la formosa església parroquial, hi havia d’haver molta història i se’m van despertar unes ganes enormes de procurar descobrir-la”.

En efecte, el llibre és el resultat d’una pacient recerca a l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona i a l’Arxiu de la Corona d’Aragó, de Barcelona, així com en arxius particulars i, també, de la recollida de records de la gent de Ciutadilla.

El llibre s’estructura en quatre apartats: el castell, el convent, la parròquia i el poble, que, en conjunt, proporcionen una àmplia visió de la història de Ciutadilla des dels segles xi ó xii fins a l’actualitat.

En parlar del castell, reconvertit el s. xvi en palau residencial i que avui és un dels monuments més emblemàtics de la Vall del Corb, ens parla de la família dels Guimerà, senyors de Ciutadilla, que ha donat personatges rellevants per a la història de Catalunya.

Respecte al convent del Roser, avui desaparegut, descriu la presèn-

cia dels dominics a Ciutadilla des de la fundació del convent sota l’empara dels Guimerà, cap a la meitat del s. xvi fins a la desamortització de Mendizáblal (1836).

En els apartats corresponents a la parròquia i el poble descriu l’activitat religiosa i el dia a dia de la població.

El periodista Lluís Foix diu en el pròleg les següents paraules, ben aclaridores: “Aquest llibre és un petit tresor que preserva de l’oblit la història mil·lenària de Ciutadilla. El passat no es mor mai, ni tan sols és passat. Sempre apareix amb noves formes i dades noves per recordar-nos d’on venim, qui ens ha precedit, què hem fet i com i què som”.

Aquest llibre és important per al coneixement de la Vall del Corb i de Ciutadilla i a les seves planes hi trobem el batec de la vida d’aquest poble.

MARIA MONTSERRAT VIME

(Ciutadilla, 1941). De formació autodidacta, el seu interès per Ciutadilla l’ha portat a recollir una important documentació i a fer una síntesi fonamental de la història d’aquest poble. L’any 2003 va publicar una interessant guia per a la visita de l’església de Sant Miquel de Ciutadilla.

BACARDÍ

endevina on és Natàlia Aribau

Pas a Pass

Resposta a les incògnites anteriors: Cal Toneta, Cal Musco i Cal Garrigós.

13

en imatges

El teatre

14

Fotografies de la plaça de Passanant cap a l’any 1980. L’Anna Piella de Cal Cinto va dirigir els menuts del poble en un espectacle de circ creat especialment per a la Festa Major d’aquell any.

Fotografies cedides per Rosa Torras.

Programa dels actes del 12 de maig de 1949, entre ells la representació de l’obra ‘La Fallida’ per part de veïns de Passanant.

Cedit per Josep Maria Marimon Amenós.

15

Representació a principis dels noranta de l’obra ‘El Malalt Imaginari’ de Molière, coneguda per ser la darrera comèdia de l’autor, que va morir després d’interpretar justament el paper del malalt. La representació es va dur a terme a la Sala Parroquial.

Fotografies cedides per Ramon Ninot.

envia’ns les teves fotos!

Ens les pots fer arribar a avv.passanant@gmail.com o deixar-nos-les per fer-ne una còpia.

Inici de càntic en el temple A Raimon, amb el meu agraït aplaudiment.

Homenatge a Salvat-Papasseit.

Ara digueu: “La ginesta floreix, arreu als camps hi ha vermell de roselles.

Amb nova falç comencem a segar el blat madur i, amb ell, les males herbes.”

Ah, joves llavis desclosos després de la foscor, si sabíeu com l’alba ens ha trigat, com és llarg d’esperar un alçament de llum en la tenebra!

Però hem viscut per salvar-vos els mots, per retornar-vos el nom de cada cosa, perquè seguíssiu el recte camí d’accés al ple domini de la terra.

Vàrem mirar ben al lluny del desert, davallàvem al fons del nostre somni.

Cisternes seques esdevenen cims pujats per esglaons de lentes hores.

Ara digueu: “Nosaltres escoltem les veus del vent per l’alta mar d’espigues.”

Ara digueu: “Ens mantindrem fidels per sempre més al servei d’aquest poble.”

Salvador Espriu