L'Empremta de dones de Sant Cugat Sesgarrigues al segle XX by Àngels Pinyol

© Textos: Àngels Tenas, Àngels Travé, Conxita Campamà, Dolors Escala, Dolors Guilera, Imma Marrugat, Josep Esteve, Lolita Julià, Mireia Soria, Montse Albet, Montse Martí, Rita Romeu, Rosa Escala i Sílvia Amigó Edita: Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues Coordinació: Sílvia Amigó Cuscó Disseny i maquetació: Àngels Pinyol Escala Impressió: Futurgrafic SCCL D. L: B.2532-2014 ISBN: 978-84-616-8118-1

Introducci贸

Amb aquesta publicació, l’Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues vol reescriure la història local escoltant la veu de les seves dones i homenatjant-les a través d’imatges i records. Són dones els noms de les quals no passaran a la història perquè n’han estat les heroïnes invisibles, però aquest llibre ens permetrà refer el camí d’unes quantes santcugatenques rellevants del segle XX amb la convicció que el conjunt de la població s’enriquirà culturalment coneixent els fets i les persones que ens han precedit. L’objectiu d’aquest treball ha estat conèixer la vida i el pensament d’algunes dones destacables de la història moderna de Sant Cugat Sesgarrigues a través de fets, anècdotes o curiositats. Hem sentit la necessitat d’esbrinar sobre les vides de les nostres avantpassades i conèixer-les en diverses facetes, a banda de les típicament reservades al seu gènere, com a esposes, mares i filles. Per tant, hem volgut recuperar la memòria històrica de les dones de Sant Cugat i inscriure-la i fixar-la en la vida, en el paisatge i en els espais del nostre entorn més proper. Es tracta d’un projecte per fer visible aquesta memòria històrica i, alhora, fer evident la importància de les dones en la construcció de la comunitat i dels valors.

Introducció

Les dones, a més de mestresses de casa, han estat involucrades en el treball voluntari i en el servei a la comunitat, amb una ideologia pròpia, amb uns oficis especialitzats i alhora polivalents, que en l’actualitat tenen un reconeixement professional que no tenien abans. Per tant, aquest llibre posa en valor oficis com els d’infermera, mestra, dissenyadora de moda, artesana, telefonista, mocadera, cuinera, carnissera, historiadora... I és que les dones també han estat protagonistes de la història més immediata i quotidiana dels pobles i han contribuït a fer del nostre un lloc excel·lent per viure i conviure. L’Empremta de Dones de Sant Cugat Sesgarrigues al segle XX és una invitació a conèixer les persones, amb una nova mirada, que les situa al centre de la història de la vida quotidiana, sabent que en aquesta quotidianitat el paper de les dones és i ha estat fonamental. Aquest treball pretén donar la visió d’una etapa de la nostra història en què la meitat de la població, les dones, pel fet de ser-ho, van viure amb uns condicionants determinants. Els seus noms no surten als documents històrics, ni en responsabilitats públiques, ni com a membres de les entitats, però elles sempre hi han estat! Sovint, les dones han estat poc valorades en les seves aportacions i feines, i en tenim un coneixement parcial. Amb aquest projecte els volem atorgar un just reconeixement, atès que han fet la seva contribució al poble i a la societat que ara tenim. Fer visible la seva presència i participació en tota la seva amplitud és un deute col·lectiu ineludible. Realitzat al llarg de l’any 2013, aquest ha estat un treball col·lectiu i obert. Col·lectiu i molt participat tant en la redacció dels textos com en les fonts d’informació. I també obert a les persones que s’han volgut anar incorporant al grup de recerca o bé fent propostes de dones a tractar.

Introducció 10

El grup de recerca ha estat format per Àngels Tenas, Àngels Travé, Conxita Campamà, Dolors Escala, Dolors Guilera, Imma Marrugat, Josep Esteve, Lolita Julià, Mireia Soria, Montse Albet, Montse Martí, Rita Romeu, Rosa Escala i Sílvia Amigó. A totes elles volem agrair l’entusiasme que han manifestat des d’un principi en aquesta delicada labor de recerca, així com el temps de dedicació voluntària, coneixement, estimació i exquisidesa que han aportat a aquest treball col·lectiu. Prenent com a punt de partida el seu bagatge cultural i el seu coneixement de la història del poble, les components del grup de recerca s’han endinsat en el paper de les dones com a subjectes de la història i com a impulsores de la cultura al nostre poble. I així ha estat com hem conegut la seva participació fonamental en la transmissió de coneixements i de valors. Els criteris de selecció de les dones han estat essencialment dos: haver viscut al segle XX i haver exercit les més diverses professions, amb l’afegit de posseir una personalitat rellevant pel que fa a la seva implicació i dedicació social. Tanmateix, en aquest volum apareixen algunes dones que també s’hi han volgut incloure pel sol fet que són exemple de l’aportació de les dones a la nostra societat i a la història rural del segle passat. Prèviament a la publicació d’aquest llibre es van dur a terme diverses activitats amb motiu de la commemoració del 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora. Es van organitzar diverses presentacions i una exposició itinerant que es va iniciar a Sant Cugat Sesgarrigues i que va visitar altres municipis de la comarca de l’Alt Penedès. Aquest treball previ va ser molt gratificant i ben acollit tant pels veïns i veïnes del poble, que es van poder identificar amb les dones i el temps que els va tocar viure, com pels alumnes de

l’escola Les Vinyes, que van tenir l’oportunitat de conèixer una part de la seva història d’una manera molt propera, entranyable i tangible a través de les imatges, relats i objectes antics que formaven part de l’exposició. El treball que presentem s’exposa seguint un ordre cronològic a partir de l’any 1900 i s’obre amb la dona de més edat, la Teresa Ferrer de Cal Joan del Pont. La segueixen la Maria Mitjans de Ca l’Agustina, la Josefina Miralles de Cal Domingo, l’Àngela Clos de Cal Rei, la Modesta Gual de Cal Surià, la Maria Fabré de Cal Xic del Pau Fabré, la Dolores Moyés de Cal Forner, la Rosita Vidal de Cal Rossell, la Carmeta Julve de Cal Gustavo, la Filomena Baiget de Cal Guixeró, l’Antònia Batet de Cal Cantó, la Conxita Campeny de Cal Cisteller, la Remei Vendrell de Cal Suriol de Dalt, la Leonor Menacho de Cal Panxa i la Teresa Massana de la Masia del Pont. Vull agrair profundament el testimoni i la generositat de totes les persones, familiars i amics, que amb paciència han volgut compartir les seves vivències i desvelar records de cadascuna d’aquestes dones. Als veïns i veïnes que han remenat i tret la pols de la seva memòria per posar a l’abast de tothom els seus testimonis, coneixements i fotografies. No cal dir que la seva participació ha estat inestimable i que les seves aportacions han estat d’una gran vàlua pel seu coneixement personal i directe de les protagonistes d’aquest llibre. En fi, estic segura que totes les protagonistes d’aquest llibre estarien ben satisfetes d’aquest reconeixement, sabent que els fruits de la seva vida han estat generosos i que ens han permès posar en valor unes filosofies i una manera d’entendre la vida encara avui molt preuades per a nosaltres. Montse Albet Noya, alcaldessa Sant Cugat Sesgarrigues, 8 de març de 2014

Introducci贸

Teresa Ferrer OllĂŠ

TERESA FERRER OLLÉ

Teresa Ferrer Ollé

UN ÉSSER LLIURE I SOLIDARI per Sílvia Amigó Cuscó

Coneguda com la Tereseta de Cal Joan del Pont, la Teresa Ferré Ollé va ser un personatge molt singular al poble. La seva gran personalitat, allunyada de les convencions de l’època, atorga a aquesta dona una rellevància especial com a lluitadora primerenca en l’exercici de les llibertats individuals i per mantenir un compromís invulnerable amb les seves conviccions polítiques i els seus valors morals.

La Teresa Ferrer va néixer a Cal Joan del Pont de les Cases Roges el 21 de juliol de l’any 1900. El topònim de la casa prové de la Masia del Pont –el seu pare era fill del masover–, i en casar-se a finals del segle XIX es va construir la casa de les Cases Roges. Essencialment, la Tereseta va treballar la terra, la seva gran passió. Feia totes les tasques relacionades amb la vinya: podar, esporgar, collir... Ja fos per a les poques terres que tenia en propietat com per a les d’altres. Tot i que per la seva condició de dona casada i mare va haver de fer també de mestressa de casa, les tasques que més feliçment va desenvolupar a la llar van ser les de la cura dels animals de corral: conills, ànecs, oques, cabres, gallines i, ocasionalment, algun porc, que tant servien per a l’autoconsum com per a la venda al mercat dels dissabtes a Vilafranca, sobretot d’ous i conills. Quan la vellesa no li va permetre treballar la terra ni tenir cura dels animals, va incorporar al seu quefer quotidià l’anar cada dia a peu des de les Cases Roges a Sant Cugat per portar la compra de queviures de gairebé tot el carrer. I sovint feia més d’un viatge al dia. La Tereseta va ser una dona molt popular al seu carrer, les Cases Roges, i per extensió al seu poble. Va ser pionera en molts aspectes, sobretot en aquells que fan referència a la llibertat personal i al lliure pensament. Imbuïda per l’esperit republicà i il·lustrat del seu pare, Joan Ferrer Batlle, alcalde de Sant Cugat entre els anys 1904 i 1909 i un dels fundadors

Teresa Ferrer Oll茅 14

Masia del Pont Principis del segle XX

Amb la seva germana Pepeta 1934

Foto de comuni贸 1909

Teresa Ferrer Ollé

del Sindicat Agrícola Cooperatiu, va defensar sempre amb l’exemple les seves conviccions anarquistes, catalanistes i anticlericals. Tanmateix, en el seu tarannà senzill no hi havia ressentiment cap a ningú, fet que la convertia en una persona extremadament afable i sempre disposada a ajudar tothom. Dotada d’una visió molt clara de les obligacions socials i cíviques, va ser també una precursora en el que ara anomenaríem “voluntariat social” a partir del gest senzill de prestar-se a fer la compra diària per a tot el veïnat del carrer. Tothom la recorda com una persona molt parladora, en el sentit que li agradava conversar fos amb qui fos. Li interessava sobretot l’intercanvi de parers amb els altres com a via per a l’enriquiment intel·lectual. I va ser, sobretot en la seva joventut, una gran apassionada de la lectura i de la cultura en general. Per a ella era fonamental estar al dia del que passava al món i va ser de les poques dones (si no l’única) que a la seva època i malgrat la seva extrema miopia, llegia el diari cada dia. De ben jove coneixia profundament obres i autors literaris propis del món obrer republicà, com el novel·lista valencià Vicente Blasco Ibáñez, de qui en recordava de memòria passatges de les seves obres més emblemàtiques com Cañas y barro o La Barraca. Els nens i nenes del carrer (que ara ja en tenen més de 80) recorden com la Tereseta va descobrir-los qui eren Christian Andersen o els germans Grimm llegint-los contes d’aquests autors els diumenges. Era una persona antiautoritària per excel·lència i la seva estima a la canalla passava per no renyar-los ni castigar-los mai. Casa seva era una casa oberta a tothom i tots els nens i nenes del carrer, quan la misèria de postguerra feia dels infants més aviat un destorb, trobaven a l’entrada de Cal Joan del Pont l’aixopluc d’atenció, acolliment i esbarjo que no trobaven a cap altre lloc. La Tereseta els va transmetre sempre una manera diferent de veure el món i d’entendre la vida, molt poc preocupada pels aspectes materials i molt més atenta als aspectes intel·lectuals i socials.

15 Foto familiar amb el seu marit Remigi Cuscó, les filles, i la neboda Rosita 1937

Amb les seves filles Olga i Rosa 1942

Teresa Ferrer Ollé 16

Tot i anar a l’escola només fins als catorze anys, gràcies a la seva relació amb la mestra del poble, que s’allotjava a Cal Joan del Pont, va poder reforçar els coneixements de lectura i escriptura, alhora que també va aprendre a fer puntes de coixí, labor que va exercir amb gran destresa fins que la seva fràgil vista li ho va permetre. Aquest mestratge el va estendre a totes les noies del carrer, que encara recorden el so del boleiar dels boixets mentre ella els feia anar amb els seus dits àgils i delicats sobre el coixí sense gairebé ni tocar el fil. Des d’una perspectiva més àmplia, la Tereseta era una dona que creia en la modernitat, en el progrés i en la col·lectivitat. Un veí del carrer recorda com va defensar amb tota la seva energia la decisió del Sindicat Agrícola de comprar una màquina de batre per a tots els associats. Molts no creien en aquella màquina, però ella sabia que aquesta adquisició aportaria un major benestar a la col·lectivitat, tal com certament va succeir. Era una dona progressista en tots els aspectes socials i individuals. En l’àmbit personal, la Tereseta va ser la primera dona del poble a celebrar el seu matrimoni civil a l’Ajuntament de Sant Cugat. Es va casar l’any 1932 amb el Remigi Cuscó i Miquel, que durant l’any 1937, en plena Guerra Civil, va ser alcalde del poble. Fins aleshores ningú del poble havia protagonitzat un gest de llibertat civil com aquest. Malgrat tot, quan el 1942, en plena dictadura franquista, va saber que el seu marit moriria de càncer, es va veure obligada a casar-se per l’Església a fi d’evitar que el seu cos acabés enterrat en una fossa comuna, tal com li va advertir el capellà d’aleshores. La Tereseta es va mantenir sempre fidel a les seves idees polítiques, basades essencialment en la justícia social i la llibertat personal, i tanmateix no va imposar mai les seves creences a ningú, ni tan sols a les seves filles, la Rosa i l’Olga. Des de la nostra mirada actual, l’actitud de la Tereseta pot semblar molt fàcil de mantenir, però l’exemple de fermesa davant els seus ideals no deixa de suposar una heroïcitat

excepcional si tenim en compte l’entorn rural, la nul·la cultura democràtica que hi havia en l’època, la repressió franquista i la presència implacable de l’església en tots els aspectes de la vida d’un petit poble. A tot això cal afegir-hi també la seva condició de dona humil, pagesa, vídua (sense cap mena d’ingrés monetari ni d’ajut social) i mare de dues filles de 7 i 5 anys. Una dona, doncs, amb una visió avançada del món i que va haver de nedar contra corrent, però que tot i així no va viure amb amargor la vida que li va tocar viure perquè estimava el seu carrer, el seu poble, la seva terra, la seva gent i els seus avantpassats. També estimava els infants i, a més, va saber mantenir una relació de cordialitat amb tots els seus veïns. Les paraules “peculiar” i “singular” són les que més han sonat quan s’ha demanat l’opinió d’alguns veïns del carrer que la van conèixer. També hi ha una descripció de la Tereseta, feta per un veí que la va tractar, que és especialment commovedora: “Era una dona molt superior al seu entorn, de molt bona fe i que creia en les persones”. Va estimar la vida fins que als seus noranta-tres anys un petit refredat d’estiu se la va endur allà on li feia tanta mandra anar: ella no s’hauria volgut acomiadar mai ni de la vida ni les Cases Roges.

Teresa Ferrer Ollé 17

Amb l’Emília de Cal Pau Baba 1981

Maria Mitjans Puig

MARIA MITJANS PUIG Maria Mitjans Puig

UNA VALENTA CUIDADORA

per Imma Marrugat Esteve

La fermesa, el valor, el treball i la generositat són els trets més emblemàtics de la Maria de Ca l’Agustina. Una dona valenta, emprenedora i coratjosa que va saber estar sempre al costat de tots aquells que li van demanar ajuda. Sense estudis acadèmics, però posseïdora d’una gran saviesa en tot allò relacionat amb el cos humà, la Maria va saber fer fàcil als altres el més difícil: néixer i morir. Cuidadora eficaç, va posar sempre al servei dels seus veïns la seva capacitat d’alleugerir les malalties sense rebre’n cap altre compensació que el de la gratitud.

La Maria Mitjans Puig va néixer a ca l’Espardenyer d’Olesa de Bonesvalls el 30 de juliol de l’any 1905 i era la petita de cinc germans. El seu avi feia espardenyes i els pares eren pagesos. Als 19 anys va deixar el seu poble natal i va anar a treballar al poble de Sant Cugat, a Cal Ferravell, amb l’encàrrec d’ajudar en les feines domèstiques de la casa i cuidar la mestressa, que estava molt delicada de salut. La Maria era una jove vital, amb molta il·lusió per treballar i poder ser independent. Tenia un caràcter molt jovial i sovint se li dibuixava un somriure als llavis. Tothom comenta que essencialment era molt amable i que estava sempre ben predisposada a ajudar els altres. Va ser a Sant Cugat on va conèixer el que seria el seu futur marit, l’Agustí Esteve Miret, fill de Ca l’Agustina, que tenia quatre anys més que ella. En aquella època les famílies de Cal Ferravell i Ca l’Agustina es veien sovint i hi ha constància que hi havia una bona amistat. De Cal Ferravell se’n va anar a treballar a una casa de Vilafranca, on havia de realitzar les corresponents tasques domèstiques i cuidar la senyora, que estava malalta del cor. Precisament, va ser aquí on va aprendre a posar injeccions i a cuidar malalts. D’aquest aprenentatge en la cura dels altres la Maria en va fer el seu altruista ofici. Posava injeccions, mirava les pulsacions, comptava les arítmies del cor... Enamorada als 24 anys, es va casar amb l’Agustí a l’església de Sant Cugat Sesgarrigues. Casualment, qui va oficiar la

Maria Mitjans Puig 20

El dia del seu casament 1928

cerimònia va ser un cosí germà seu, fill de Sant Pau d’Ordal. Fruit del matrimoni van néixer les seves tres filles, la Maria Rosa, l’Enriqueta i la Conxita. Instal·lada a Ca l’Agustina de les Cases Roges, la Maria posava sempre les injeccions als veïns que ho necessitaven i també als veïns del barri de Puigcigró. Mai no va rebre cap més gratificació que la de poder ajudar els altres d’una manera absolutament altruista. Quan es va descobrir la penicil·lina, el protocol de subministrament exigia posar-ne una dosi cada tres hores. Ella es quedava a dormir a la casa del malalt per ser-hi a temps per a la següent injecció. Segurament, si hagués tingut l’oportunitat d’estudiar, la Maria hauria esdevingut una gran coneixedora del cos humà, ja que li agradava contribuir a guarir-lo. La Maria no solament es prestava a cuidar els malalts, sinó que també l’anaven a cercar en moments tan importants com el naixement d’un nen o la mort d’algun veí. Concretament, quan una dona anava de part, el primer que es feia era avisarla a ella, ja que a la llevadora l’anaven a buscar amb carro i podia trigar una bona estona a arribar. Mentrestant, la Maria feia tots els preparatius i l’acompanyament en els moments previs al part. Per altra banda, quan algú s’estava morint també avisaven la Maria de Ca l’Agustina perquè sabien que no tenia por d’afrontar un futur que aviat esdevindria passat. Ella prenia el pols, comptava les darreres arítmies del cor i l’encertava en vaticinar els últims minuts de vida que quedaven al malalt. Finalment, quan el cor deixava de bategar, ella s’encarregava d’amortallar-lo. El fet de cuidar es perllongava fins després de la mort. A més a més, també li agradava poder ajudar alguna veïna del poble que no podia alletar el seu nadó quan coincidia que ella estava donant el pit a una de les seves filles. Tant és així que en algunes ocasions ella va acabar fent de dida durant el

Maria Mitjans Puig 21

Les seves tres filles 1953

La Maria cuidant les seves netes 1969

Maria i AgustĂ 1978

Maria Mitjans Puig 22

Noces dâ&#x20AC;&#x2122;or de Maria i AgustĂ 1978

Com a persona implicada en la societat de la seva època, la Maria també va col·laborar amb l’església i en les festes populars del poble. En aquell temps era costum que els músics de l’orquestra de la Festa Major anessin a sopar en alguna casa particular i a Ca l’Agustina no venia mai d’un plat. Tot sovint hi anaven tres o quatre músics. Un veí comenta que la Maria de Ca l’Agustina era molt optimista i positiva, una dona d’empenta que es feia estimar perquè sabia com solucionar situacions compromeses de manera altruista. Li agradava molt llegir la poesia de Jacint Verdaguer. També tenia com a lectura habitual Las Escuadras de Cataluña, que explica l’origen dels Mossos d’Esquadra. Una de les grans alegries que va viure la Maria va ser el viatge a Itàlia que va fer amb la seva filla gran, la Maria Rosa, durant el qual va visitar les ciutats de Roma i Venècia. L’any 1986 va patir una embòlia que li va paralitzar mig cos i li va fer perdre la parla. El 5 de febrer de l’any 1989, a l’edat de 84 anys, va morir a Ca l’Agustina després d’aquesta llarga malaltia. En el moment de morir, la Maria tenia 12 nets.

Maria Mitjans Puig

dia mentre una altra veïna feia aquesta funció durant la nit. La seva gran passió era ajudar els altres, i no s’ho pensava gens a l’hora d’aportar menjar a una família necessitada, fer companyia a un malalt o ajudar un moribund en els seus últims moments. Se sap que en algunes ocasions va exercir de mocadera a les cases dels seus amics. El juliol de l’any 1955 va caure una pedregada tan forta que no va deixar cap raïm als ceps, de manera que no hi va haver collita. I encara que la família de Ca l’Agustina va haver de demanar un préstec a la caixa per poder subsistir aquell any, la Maria va tenir l’empenta d’anar a cuinar per a les cases que tenien molts convidats durant la Festa Major a fi de col·laborar en el manteniment de tota la família durant aquell any tan dur. És sabut que era una cuinera excel·lent. Aquells que van tastar les seves menges encara recorden la seva vedella amb bolets i els seus canelons amb gust de canyella, mentre que les seves nétes conserven el record ben viu de les farinetes de cereals que els donava tot explicant-los el conte de la bruixa. Els veïns la recorden com una persona que no tenia mai un no per a ningú i que sempre rebia tothom amb un somriure als llavis. El caràcter emprenedor de la Maria va tocar sostre quan, després d’adonar-se que amb les collites de la terra la família no podria subsistir, va pensar a fer construir uns galliners (amb cabuda per a un centenar de gallines) darrere de casa seva amb uns petits estalvis que li havia llegat el seu pare. Inicialment, venia els ous al mercat de Vilafranca i després, conjuntament amb altres veïns del carrer, els enviaven al mercat de Sant Antoni de Barcelona mitjançant un transportista. Més endavant va invertir el que guanyava amb la venda dels ous en la construcció de dos nous galliners. D’aquesta manera l’economia familiar es va diversificar i els va permetre poder viure una mica més folgadament.

Josefina Miralles Valls

JOSEFINA MIRALLES VALLS

LA VIVACITAT DE L’ETERNA JOVENTUT per Sílvia Amigó Cuscó

La Josefina Miralles es va donar a conèixer al poble perquè va obrir, en arribar a Sant Cugat als seus 48 anys, una botiga de teixits al menjador de casa seva, Cal Domingo del carrer Sant Antoni. La botiga la va mantenir oberta fins a la dècada dels anys seixanta del segle passat. Tanmateix, en el que més excel·lia la Josefina era brodant i va ser per aquesta tasca que va ser molt coneguda al poble. Va donar classes de brodat a moltíssimes noies, així com també classes de cosir, manualitats i bones maneres a moltes nenes i nens del poble.

Amb la perspectiva actual, l’arribada al poble l’any 1953 d’un personatge com la Josefina Miralles, nascuda a Sabadell el 29 de desembre de 1905, devia ser alguna cosa semblant a una petita revolució. Una dona de 48 anys, madura, il·lustrada, educada, activa, viva, plena d’energia i simpatia arribava per instal·lar-se a la casa de Cal Domingo del carrer Sant Antoni, heretada pel seu marit, en Manel Peret, i hi obria una botiga de teixits vinguts de Sabadell on el seu pare, Anton Miralles Gual, havia estat un conegut industrial tèxtil. La Josefina va trobar-se amb una casa grandiosa, però molt deixada, i va convertir-la en un veritable palau on tothom hi era ben rebut i on ella va poder oferir el que més li agradava, ensenyar allò que ella sabia fer tan bé: brodar, cosir i fer manualitats, així com l’art de les bones maneres. Sense haver rebut una formació reglada exhaustiva, la Josefina tenia un do per a l’ensenyança i sabia transmetre tot allò que havia après com una docent qualificada. Era una persona que duia incorporada a la seva personalitat una gran disciplina, qualitat que no va abandonar mai. Val a dir que la Josefina era la petita de set germans i que la seva vivesa era una vivesa innata, pròpia dels menuts de les cases que pugen gairebé sols perquè tenen molts models a seguir. D’entrada, cal anomenar la seva germana gran, la senyoreta Dolors Miralles, que al bell mig del centre històric de la seva ciutat natal, Sabadell, hi té una plaça amb el seu nom en reconeixement a la tasca que va fer com a fundadora de

Josefina Miralles Valls 26 Casament 1926

Amb el seu fill Josep Maria 1936

Com a alumna de policromia Curs 1967-1968

precintar els armaris, i la casa es va obrir als refugiats de la guerra. Acabada la Guerra Civil es va tornar a obrir la casa cada setembre per fer-hi la verema. En Josep Maria, el fill, tenia onze anys i la seva mare, la Josefina, va refer la casa del mal estat en què es trobava. Durant aquells anys va comptar amb l’ajuda de l’Antonieta de Cal Cisquet, la seva veïna. Una mostra del caràcter coratjós i decidit de la Josefina Miralles és el fet que durant la guerra va anar a peu de Sabadell a Barcelona per tal de parlar amb alguna autoritat militar a fi d’evitar que el seu marit hagués d’anar al front atesa la seva precària salut. Durant les dècades de la immediata postguerra, anys quaranta i cinquanta, la Josefina essencialment cosia i tenia cura dels oncles. El seu fill ja treballava i l’any 1951 en Josep Maria Peret es va casar i va anar a viure a Sant Andreu de Palomar, on tenia la feina. L’any 1953, la Josefina i el seu marit, per recomanació del metge a causa de la delicada salut del Manel, van marxar de Sabadell per quedar-se a viure definitivament a Sant Cugat. El 1963, al cap de deu anys d’instal·lar-se a Sant Cugat, la Josefina, que tenia 58 anys, va quedar vídua. Aleshores, amb la botiga ja tancada, es va traslladar de nou a Sabadell amb el seu fill i la seva jove. La seva néta recorda, però, com ella i la seva germana anaven cada estiu a Sant Cugat, on hi feien estades de més de tres mesos i on sempre eren rebudes per una àvia molt culta, educada, amb un tracte exquisit cap als nens i nenes, a qui sempre parlava de vostè. Als menuts i menudes del poble, als estius, va començar-los a ensenyar manualitats, a cosir, a brodar, a fer ganxet. També a les noies en edat de casar-se, cap als anys setanta i vuitanta, va ajudarles a fer-se l’aixovar. A banda d’aquestes tasques, la seva néta també recorda que la Josefina era molt bona cuinera, d’aquelles que amb els ingredients més senzills poden fer una menja exquisida. Tenia el costum de no revelar mai el secret de les seves delicioses receptes, i quan algú li

Josefina Miralles Valls

l’Associació Protectora de l’Ensenyança Catalana, on entre altres coses s’hi ensenyava mecanografia –amb un mètode nou creat per ella– i esperanto. Estem parlant dels anys vint del segle passat. La Josefina prou que es devia encomanar d’aquest esperit de cultura i modernitat. Va ser precisament l’any 1920 quan, en una festa de Carnaval celebrada pels dependents de la ciutat, la Josefina, vestida de ballarina (el seu somni més anhelat) va conèixer el seu futur marit, en Manel Peret, de Cal Peretes de Sant Cugat, que des dels 14 anys treballava a Sabadell com a dependent de la casa Comercial Anònima Vicens Ferrer, anomenada popularment Les Drogues. En Manel anava disfressat de pallasso. Al cap de sis anys, el 1926, amb tan sols 19 anys, la Josefina celebrava el seu casament amb en Manel Peret. La cerimònia va tenir lloc a l’Acadèmia Miralles, fundada per la seva germana. Inicialment, el matrimoni es va instal·lar a Sabadell, en un casa senzilla del carrer Poeta Folguera, que formava part de les primeres cases del Foment de la Propietat de l’Estat. En Manel, el seu marit, feia aleshores de viatjant de productes de l’empresa comercial on treballava, i ella brodava a casa. Després de fer un curs de corte y confección va començar també a tallar i cosir vestits com a modista, mostrant sempre una gran destresa i delicadesa. Durant els anys que van venir, el fet més rellevant va tenir lloc l’any 1928, concretament el 8 d’agost, quan va néixer el seu únic fill, en Josep Maria. Després, l’any 1934, en proclamarse la Segona República, els oncles de Cal Domingo de Sant Cugat es van traslladar a viure a casa de la Josefina i el seu marit. Aleshores, doncs, a banda de la seva tasca professional com a modista, la Josefina havia de tenir cura de la seva família i de la família de Sant Cugat durant els setze anys que van viure plegats a Sabadell. Aquell mateix any 1934 la casa de Sant Cugat va quedar tancada, es van cancel·lar les hipoteques que requeien sobre la propietat i va quedar en herència al Manel Peret. En arribar la guerra, l’any 1936, la família va

Josefina Miralles Valls 28

demanava com cuinava els colomins, les carxofes a la vinagreta o l’arròs a la cassola, ella responia: “Hi ha polvos de la mare celestina”. El seu respecte pels aliments era suprem, mai no llençava res i podia gaudir de la cuina més senzilla, com un ou ferrat, com si es tractés de la més sofisticada i luxosa de les menges, assaborint-la amb lentitud i agraïment. La seva gentilesa i cordialitat s’exemplifiquen en el fet que mai ningú que li fes una visita, fossin parents o coneguts, marxava de casa seva amb les mans buides. Sempre tenia a punt unes quantes figues, un pot de conserves fetes per ella, una ampolla de vi, unes quantes croquetes... L’any 1965, amb 61 anys, es va matricular a l’Escola d’Arts Aplicades de Barcelona, on va assistir durant quatre anys i on va aprendre policromia amb el professor Josep Alomà, de qui ella en tenia un gran record. L’any 1969 va tornar a Sant Cugat a viure-hi i reprendre les classes de cosir amb noies grans. Va muntar el seu estudi de pintura a l’antic colomar de Cal Domingo i va començar la seva producció de quadres. Com a artista, va poder fer la seva primera exposició l’any 1983, amb 78 anys, a la Sala d’Exposicions de l’Obra Social de la Caixa de Pensions a Vilafranca. Per la Festa Major de l’any 1998 va fer-ne una també a Sant Cugat, a la residència d’avis de la plaça de l’Església, que aleshores es deia Residència Goya. Durant deu o dotze anys la Josefina va conviure a Cal Domingo amb la seva amiga de Sabadell, Teresa Morenilla, vídua com ella i també una dona molt culta i que havia immigrat per la guerra als Estats Units. Plegades escoltaven discos, jugaven a la canasta i també aprenien anglès. Estem parlant dels anys setanta als vuitanta a Sant Cugat Sesgarrigues. És fàcil imaginar la personalitat peculiar i fora del comú d’aquestes dues senyores i l’impacte social que devien tenir aleshores al nostre poble. En aquests anys també hi va anar a viure un temps la seva germana gran, la gran intel·lectual i activista cultural Dolors Miralles, perquè la seva germana petita, la Josefina, la cuidés.

Fins l’any 1996 la Josefina, una dona menuda però amb una personalitat i una fortalesa immenses, va viure sola a Cal Domingo. La família encara recorda la celebració familiar dels seus 90 anys, la festa d’homenatge que es va celebrar a Cal Domingo amb 42 comensals a taula i com va arribar a aquesta edat en plenes facultats físiques i sobretot mentals. Una dona que havia fet de tot: d’infermera de familiars, de brodadora, de venedora de teixits, de modista, d’ensenyant i... d’artista! Uns amics de Sabadell van preguntar-li: “I de gran què voldràs ser, Josefina?”, i com a resposta ella deia: “Jo he estat jove massa gran”. I a tots els meravellava la seva jovialitat, les seves incorruptibles ganes de treballar, d’aprendre i d’ensenyar. Al cap d’un any, però, la Josefina va caure i va decidir anar a viure a Sabadell amb el seu fill. Tanmateix, quan l’any 2000 va arribar-li la notícia que s’havia obert la residència del Cenacle, va anunciar a la família que ella se’n tornava a Sant Cugat a viure a la residència. Allà s’hi va estar un parell d’anys, sempre, sempre fent puntes de coixí o drapets de ganxet amb la polidesa d’una veritable artesana i artista. En va arribar a fer tants que la família encara en conserva peces noves per estrenar. El seu fill Josep Maria afirmava: “Crec que les 8 hores de feina les va fer sempre”. La Josefina Miralles va morir, però, lluny de Sant Cugat. Els últims dies de la seva vida va romandre en una residència de Sabadell on va conservar fins al darrer moment aquella enteresa i lucidesa mental que sempre la van caracteritzar. La vigília de la seva mort, que va tenir lloc el 31 d’octubre de l’any 2003, va demanar a la infermera que en tenia cura que li preparés un Sagrat Cor que ella mateixa havia pintat, va fer encendre els llums, es va fer treure un sudari i es va fer vestir. Era una dona de fe, molt creient, però d’una fe silenciosa, sense ostentacions, com la seva mateixa vida: plena de vivències i d’amor, plena de treball i generositat, plena de disciplina, de rigor i d’alegria per totes les coses.

Josefina Miralles Valls A la residĂ¨ncia El Cenacle 2000

Amb la seva famĂlia 1993

Amb la seva obra 1998

Ă&#x20AC;ngela Clos Bertran

LA FORTALESA I EMPENTA D’UNA DONA PAGESA per Àngels Travé Ràfols

L’empremta de l’Angeleta de Cal Rei és la d’una persona amb una capacitat de treball inalterable que completava amb unes dots d’organització i lideratge molt grans. Tenia l’habilitat d’acollir, planificar i portar a terme tasques molt diverses, tant si les realitzava en solitari com si les acomplia amb la col·laboració d’altres veïnes del poble.

L’Àngela Clos Bertran va néixer l’any 1909 al carrer de les Moreres (ara avinguda de Catalunya) de Sant Cugat Sesgarrigues. El pare de l’Angeleta, Juan Clos Raventós, que era pagès, va néixer a la casa de camp dita la Costa de Sant Cugat, l’any 1874. Va morir de malaltia a Sant Cugat, l’any 1926, a l’edat de 53 anys. L’Angeleta tenia 16 anys. La seva mare, Àngela Bertran i Milà, va néixer a Canyelles l’any 1881 i va morir a Sant Cugat l’any 1960, quan tenia 79 anys. L’Angeleta, que la va cuidar, llavors en tenia 51. L’Angeleta era la quarta de vuit germans. La gran era la Maria, que va morir als 23 anys, tretze dies després de morir el seu fill de 15 mesos. Després va néixer la Conxita, que es va casar amb el Ton, de Cal Ton del Gil, i van tenir tres fills. Un d’ells, el Josep, que era conegut com l’Uep, es va casar amb l’Enrica del Cal Cafeter. Abans de l’Angeleta va néixer el Joan i després d’ella el Jaume. Uns anys més tard van néixer la Josefa i el Marcelino, que van morir de broncopneumònia gripal, amb un dia de diferència. La Josefa tenia 4 anys i el Marcelino un any i mig. Llavors, l’Angeleta tenia 9 anys. El germà més petit de l’Angeleta, que es deia Miquel, va néixer l’any 1921. Va ser reclutat durant la Guerra Civil en el que es va anomenar la lleva del biberó, i va desaparèixer al front. L’Angeleta parlava molt d’aquest germà. L’Angeleta no es va casar i es va quedar a viure a Cal Rei amb la seva mare. Les persones que la van conèixer diuen

Àngela Clos Bertran

ÀNGELA CLOS BERTRAN

Ă&#x20AC;ngela Clos Bertran 32

Festa de Sant Antoni, davant de Cal Rei 1954

Casament a Cal Quintana 1958

Ajudant de cuinera a Cal Quintana 1958

sobretot mestres, metges, secretaris, etc. A Cal Rei, l’Angeleta va acollir el juny de 1962 el secretari de l’Ajuntament de Sant Cugat, l’Angel Román Pina. A finals dels seixanta, l’Angeleta també va tenir a dispesa el mestre Josep M. Puyuelo, que més endavant va anar a viure a la Granada. Li feia com de mare. Si l’Angeleta havia de marxar aviat, al matí, li deia a la seva neboda, l’Enrica de Cal Ton del Gil, que anés a cridar-lo perquè no s’adormís. L’Angeleta també anava a fer feines a diverses cases de Sant Cugat, sobretot a Cal Quintana, que era la dona de confiança de la Dolores i la Nati. Al mateix temps, feia moltes feines del camp i portava les terres pròpies amb l’ajut de Ca l’Astasi. Algunes persones la recorden batent cigrons, mongetes i faves a la plaça de les Eres o enforcant alls. També anava a jornal amb una colla de dones i ella n’era la davantera. Anaven a collir i encaixar préssecs a la Serra, i a la vinya a esporgar, a escabellar i a collir raïms. Algunes d’aquestes dones eren la Magdalena de Cal Campaner, la Rosita de Cal Rosell, l’Antònia del Cantó i la Rosita de Cal Maria l’Esteve. També hi anaven algunes noies com l’Enrica de Cal Ton del Gil, la Maria de Cal Tico i la Conxita de Cal Rosell. Quan un pagès necessitava la colla, parlava amb l’Angeleta i ella buscava les dones per fer-la. Ella també decidia en cada moment què i com s’havia de fer. Quan paraven a berenar, acostumaven a prendre pa amb una taronja i una mica d’aigua. La Conxita de Cal Rosell recorda que anaven a collir préssecs cap a Cal Vendrell i Cal Grasses. Un dia va fer un xàfec i van marxar a peu cap a casa, però a la pujada de Ca la Carolina, com que relliscava i l’Angeleta ja era força gran, la van haver d’empènyer per ajudar-la a pujar. Aquesta colla de dones treballaven molt, però també es feien uns grans tips de riure tot explicant vivències i anècdotes. L’Angeleta era molt de la gresca, sabia fer broma i sobretot es feia estimar. Era molt amiga –de, fet, eren gairebé com germanes– de l’Antònia del Cantó.

Àngela Clos Bertran

que era una dona valenta, amb caràcter, estricta i ordenada, a la vegada que era molt amable i alegre. Físicament, era molt alta, de complexió robusta i amb unes mans molt grans. Vestia molt discretament, sovint portava bata, espardenyes, davantal i, quan feia fred, portava una manteleta de llana feta de mitja per ella mateixa. Des de ben jove portava ulleres amb vidres de molta graduació. Mantenia una molt bona relació i convivència amb el veïnat, amb Cal Fuster, amb la Carme de Cal Pauló o amb la Maria de Ca la Madroneta. Diu l’Enrica que amb elles “tot era una cosa” i quan tenien algun problema ella s’oferia a ajudar, a tenir cura dels animals, a fer companyia als malalts... El Josep Rigual, de Cal Migpubill, passava moltes hores assegut a la vorera de Cal Rei. L’Angeleta feia de mestressa de casa i, com a la majoria de llars dels pobles, tenia gallines i conills. Cada any engreixava dos porcs. Un el venia a Cal Miquel i l’altre era per al seu consum, tot i que de vegades el compartia amb alguna família veïna. També tenia dues cabres que portava a Cal Ton del Gil, on hi havia un boc. Primer n’hi portava una i al cap d’uns mesos l’altra, de manera que tenia llet tot l’any. L’Angeleta cada dia anava a buscar herba per als conills. Les arrencava amb un cavaguet i n’omplia el davantal. D’això se’n deia fer una faldada. Després lligava els quatre caps del davantal i se’l posava damunt el cap. Als conills també se’ls donava de menjar pinyols de raïm extrets de la brisa, el granet, que les dones anaven a buscar a la fassina de les Cases Roges. Alguns dissabtes, l’Angeleta agafava el cotxe de línia del Tòfol i anava al mercat de Vilafranca a vendre els conills i els ous. Els cistells amb la verdura, els ous o els animals anaven col·locats a sobre del vehicle, “dalt la vela”, on s’hi accedia amb una escaleta situada a la part exterior. També hi pujaven algunes persones si el cotxe anava molt ple. Als pobles hi havia el costum de tenir en règim de dispesa persones que arribaven per treballar temporalment al poble,

Àngela Clos Bertran 34

Comunió de la filla d’un nebot Anys 70

L’Angeleta, també durant molts anys, va fer de mocadera amb el Josep Vidal, el Mill, com a matador. El Mill explica que s’acostumava a matar el porc cap a les quatre de la matinada i que la mocadera ja hi era per recollir la sang. Al matador se li donava un present: uns talls de cap de llom, alguna costella, un tros de fetge i una mica de “carneta del fetge”, la més gustosa del porc. A les mocaderes també se’ls feia un present, però com que era al final del dia, se’ls donaven algunes botifarres. Durant tot el dia la mocadera i les dones de la casa preparaven la carn per salar, fer botifarres, etc. També es portava una mostra de carn a analitzar (llavors el veterinari del poble era l’Astasi) per descartar que el porc patís alguna malaltia, com ara la triquinosi. Al vespre, després de coure les botifarres, a la caldera hi quedava surant l’oli. Era el “llard de la caldera”, i com que encara era calent s’hi sucava una llesca de pa. D’això se’n deia “fer una rosta”. També explica el Mill que quan les mocaderes tenien la menstruació no podien treballar perquè la carn que tocaven es feia malbé. A principis dels anys setanta, l’Angeleta i un grup de dones de Sant Cugat (la Pepita de Cal Guideta, la Pilar de Cal Polisena, la Rosita de Cal Maria l’Esteve, l’Antònia del Cantó i la Rosita de Cal Rosellet) anaven a la cooperativa de forners, Cipades, a fer mones per Pasqua i també, durant l’hivern, a fer pastisseria industrial: bracets, sares, quadradets de xocolata... L’Angeleta era una dona forta que es curava els mals prenent aspirines, però el mes de desembre de 1988 li van diagnosticar una greu malaltia i va morir el dia de Nadal, a l’Hospital de Bellvitge, a l’edat de 79 anys. L’octubre de l’any 2011, per la Festa del Most, es van estrenar els nous gegants de Sant Cugat Sesgarrigues, una parella de pagesos construïts per Sendo Valls. El gegant està inspirat en el Sidro de Cal Gil i la geganta en l’Angeleta de Cal Rei. Són tot un homenatge al món rural i a la pagesia.

Àngela Clos Bertran A la rambla de Vilafranca Anys 60

Celebració al Club Tenis Vilafranca 1981

Celebració de Mn. Josep Bech al Monestir de Pedralbes de Barcelona 1954 o 1955

Modesta Gual Carb贸

MODESTA GUAL CARBÓ

Modesta Gual Carbó

L’ART DE BRODAR I L’ART D’ESTIMAR per Montse Martí Carpena

Podríem parlar de la Modesta com l’exemple d’una dona per a la qual la família va ser el centre del món: tenir cura del seu benestar, de la seva protecció, del seu confort. Dedicada a aquesta humil però tan difícil tasca va ser com va transcórrer la seva vida a Sant Cugat. Sense oblidar l’excel·lent i delicat ofici de brodadora, que la va dur a crear centenars de peces precioses que encara avui es conserven.

La Modesta Gual Carbó, la Modesta de Cal Surià, va néixer a Sant Pere Molanta, municipi d’Olèrdola, el 17 de febrer de 1918 a la casa familiar, a Cal Pau del Gol. Els seus pares eren en Pau, un pagès que treballava la terra, i la Joana, que era mestressa de casa, i la Modesta va passar la seva infantesa juntament amb els seus tres germans, en Pere, en Josep i la Neus. La Modesta va conèixer el que seria el seu marit, en Jaume Surià Freixas, de Cal Surià de Sant Cugat Sesgarrigues, quan aquest, que era paleta, va anar a treballar a Cal Pau del Gol. No van festejar gaires anys i, quan ell tenia 38 anys i ella només 21, es van casar. Era el 23 de desembre de 1933 i ho van fer a Sant Pere Molanta, a la parròquia d’ella, com era costum aleshores, però van anar viure a Sant Cugat, a Cal Surià, d’on ell era l’hereu. Allà va conviure amb la seva sogra i la seva cunyada. Es tractava d’una casa aïllada, amb molt de terreny, que en aquell moment quedava als afores del poble i on sempre hi havia feina a fer. Una vegada casats, el Jaume va seguir fent de paleta i ella feia de brodadora, la seva veritable passió. Havia començat aquest ofici amb només 12 anys i, un cop a Sant Cugat, les noies del poble i de la rodalia li demanaven que els brodés tovalloles i llençols per al seu parament de la llar quan era l’hora de casar-se. És el que s’anomenava l’aixovar: un conjunt de roba d’ús personal (mudades, camises de dormir, mocadors, etc.) o d’ús domèstic (tovalles, tovalloles, llençols,

Modesta Gual Carb贸 38

Brodant davant Cal Pau del Gol Anys 30

Amb el seu marit en el casament de la seva filla Joana 1964

Poc abans de morir 1991

bicicleta i se n’anava a Vilafranca a vendre al mercat, i així també ajudava a l’economia familiar. Amb els anys, l’activitat familiar va augmentar a Cal Surià. La seva filla Joana es va casar amb el Joan de Cal Lau i es van quedar a viure a la casa. Allà van tenir dos fills, el Joan i la Mònica. En aquesta nova faceta com a àvia, la Modesta sempre va fer costat a la seva filla en la cura dels néts. Passava moltes estones amb la Mònica i gaudien juntes fent tapissos i fent-se companyia mútuament. En els darrers anys, la seva malaltia la va aïllar de la gent del poble i passava els dies a casa al costat dels seus, la seva filla Joana i el seu gendre Joan, que la van cuidar fins a l’últim moment. La Modesta va morir el 28 de febrer de 1991 a Sant Cugat acompanyada de la seva germana Neus, que li feia costat. Tenia 73 anys i dos anys abans havia mort el seu marit, en Jaume. Si alguna cosa podem destacar de la Modesta és que malgrat tot el patiment sofert durant la seva vida, sempre va estar envoltada de la seva família, el més important per a ella.

Modesta Gual Carbó

etc.) que la dona aportava al matrimoni i havia adquirit amb els seus diners o bé li havia estat regalada pels seus pares o altres persones de la seva família i que, sovint, ella mateixa cosia o brodava. La Modesta també feia de modista, sobretot a l’hora de vestir les seves filles, tot guarnint la seva roba amb bonics brodats fets per ella mateixa. Tenia també força traça amb moltes altres artesanies, com ara el ganxet i la mitja. Per a ella era fonamental estar sempre ocupada fent alguna cosa o altra. La Modesta i en Jaume van tenir tres fills: en Joan, que va morir de diftèria quan era un nadó; la Joana (que continua vivint a Cal Surià), amb la qual va conviure sempre i a qui va cuidar fins a la mort; i la Maria, que sent una nena va patir la poliomielitis, malaltia que li va deixar serioses seqüeles que la van acompanyar fins a la seva mort fa uns anys. La preocupació pels fills i el benestar de la família eren la seva prioritat. Era el que es diu “una dona de casa seva”. Tenia un fort caràcter, però era molt bona persona. La Modesta va patir molt amb la mort del seu fill i la malaltia de la seva filla, i això la va convertir en una dona molt protectora dels seus. La seva filla Joana recorda quan de petites anaven sovint a passar la tarda a casa dels avis de Sant Pere, a Cal Pau del Gol. Ella hi anava a peu i la seva germana Maria amb un tricicle, que l’ajudava a exercitar les cames, que li havien quedat adormides a causa de la malaltia. Quan era la Festa Major de Sant Pere s’hi estaven uns quants dies, tot compartint jocs i entremaliadures amb els cosins, que feien anar de corcoll els avis i també el mosso i la cuinera de la casa, que eren el blanc de les seves innocents bromes. La Modesta ho deixava tot per ajudar els altres, sobretot els veïns més propers del carrer del Pont, i sovint donava un cop de mà al Pere i la Maria del Xalet i als seus fills. A part de la seva feina com a brodadora, també es cuidava de l’hort i del bestiar que tenien a casa. Sovint agafava la

40 Maria FabrĂŠ Ferret

UNA DONA TREBALLADORA I SOFERTA per Josep Esteve Fabré

L’exemple vital de la Maria Fabré seria equiparable al de tantes dones humils nascudes a la segona dècada del segle XX, la joventut i maduresa de les quals va quedar per sempre marcada per la crueltat de la Guerra Civil i la llarga postguerra. La seva va ser una vida de treball sense interrupció en tasques pròpies de la condició femenina: feines de la llar, del camp, de confecció i de suport al petit negoci familiar de fer cadires de boga. I, tanmateix, la Maria encara treia temps per treballar desinteressadament per als altres, fet que la va convertir en una persona generosa, despresa i molt estimada a Sant Cugat.

Coneguda com la Maria de Cal Xic del Pau Fabré, la Maria era filla de Josep Fabré Ferret i Montserrat Ferret i Raventós, per la qual cosa –casualitats de la vida– ella duia els mateixos cognoms que el seu pare. Els seus pares van esdevenir marit i muller per la coincidència que en Josep Fabré (fill de Cal Pau Fabré del carrer de Les Creus) feia de mosso a Cal Fabré (a la plaça de Cal Quintana) i la Montserrat Ferret, que era nascuda en una masia de prop de les Masuques, Cal Vermell, va arribar al poble per fer de minyona a Ca l’Astasi. En casar-se en Josep i la Montserrat es van instal·lar a Ca l’Astasi a Cal Ramón dels Rosaris, al carrer Boters, on feien de masovers. Fou en aquesta casa on, el 21 d’agost de l’any 1918, va néixer la Maria. Poc després, però, el matrimoni i la filla es van traslladar al carrer Sant Jordi (avui carrer Anselm Clavé), al costat del local social de la Coral El Raïm. Allà hi van tenir la segona filla, la Carme, a qui tothom anomenava Carmeta. L’anhel del Josep i la Montserrat era poder tenir una casa de propietat. Per fer-lo realitat, van censar un terreny de qui aleshores era el propietari de Cal Domingo, el senyor Manuel Peret. Amb tots els sacrificis i estretors pròpies de les famílies humils de principis del segle passat, es van començar a construir la casa. Quan la seva filla Maria va fer catorze anys, la van llogar de minyona en una casa dels Hostalets de Pierola. Aquesta gestió la va fer la Pepeta de Cal Morero, que n’era filla. Els veïns l’anomenaven la Maria de les set perquè tant a l’estiu com a l’hivern a les set ja es

Maria Fabré Ferret

MARIA FABRÉ FERRET

Maria Fabré Ferret 42

posava a treballava en totes les tasques pròpies de la seva condició: fregar, rentar roba, planxar... tant si feia fred com calor. Allà va conèixer el Josep, un jove jornaler d’una família de cinc germans. El Josep treballava en una fàbrica de gèneres de punt i, per tal d’arrodonir la soldada, feia també de manobre. La parella d’enamorats van anar a viure junts quan la Maria només tenia divuit anys i el Josep vint-i-dos, amb la certesa de trobar una vida més plàcida i amorosa l’un al costat de l’altre i el desig de fugir de l’ambient familiar que els havia tocat de viure. Quan només havia passat un any de feliç convivència els va néixer la primera filla, la Montserrat, però quan la petitona tenia just deu dies, el 16 de juny del 1937, va començar un dels calvaris més dolorosos per a uns pares tan joves: van mobilitzar el Josep per anar al front. Del disgust tan gran, injust i inconsolable, la Maria va perdre la vista i a partir d’aleshores, en aquest país, les calamitats individuals s’anirien sumant a la gran calamitat col·lectiva que va suposar la Guerra Civil Espanyola per a tantes i tantes persones senzilles, humils, que mai no havien fet mal a ningú i que van esdevenir les gran víctimes d’aquest cruel combat. Milers i milers de drames que va patir una població que ja de per si vivia en la precarietat i subsistia espavilant-se com podia i que l’únic que els faltava era veure com desapareixia el puntal de la llar. Durant dos anys la joveníssima Maria va haver de pujar una filla amb l’angoixa permanent de no saber res del seu company i la por de rebre un dia per l’altre la terrible carta on s’anunciés el traspàs del gran soldat “muerto valerosamente en acto de servicio por defender la patria”. Mercès a la poca eficàcia del servei de correus la Maria va haver d’estar-se vuit mesos seguits sense tenir cap notícia del Josep. Tanmateix, la vida havia de continuar i s’havia de fer front a les dureses del moment i als problemes més urgents. En aquest sentit, les bones pràctiques de l’oftalmòleg Dr. Arruga

van fer possible que la Maria, a poc a poc, anés recuperant la vista. Les visites periòdiques al metge, a Barcelona, les va poder fer amb l’ajuda d’un veí de Sant Cugat, el Josep de Cal Corder, ja que, com que feia de transportista i tenia camió propi, anava sovint a la ciutat. Així doncs, durant la guerra i mentre el Josep va ser al front, la Maria vivia amb la seva filleta, els seus pares i la seva germana Carme, que s’estava de minyona a Cal Quintana. Simultàniament, el Josep vivia la cruesa d’un jove soldat a la força: destinat al front d’Osca, el van fer presoner a la població de Zuera, des d’on va ser traslladat al penal del Dueso, compartint fatalitat amb 18.000 presos més. El Josep va recordar sempre amb terror l’angoixa que va patir tant al front com a la presó, on amb tota probabilitat hagués pogut ser afusellat indiscriminadament per cap altre delicte que el de pertànyer al bàndol Republicà. Durant aquells dos llarguíssims anys el Josep va patir de tot: misèria, fred, gana, polls, vexacions morals i físiques, tot l’horror imaginable d’un país embrutit per la guerra. Després de passar pel batalló de treballadors, on va fer tres amics que va conservar tota la vida (el boter de l’Arboçar, el Joan de Cases Blanques i el Terrida), va ser traslladat a Plasència, on finalment va ser alliberat gràcies a un aval que va rebre signat pel Salvador de Cal Quintana i l’Antoni de Cal Paretes. Tots dos afirmaven i constataven allò que era tan cert: que el Josep era una bona persona i que no hi havia res en ell ni en la seva conducta que mereixés una pena com la que estava patint. Quan finalment el Josep va poder tornar de nou a Sant Cugat la Maria ja havia recuperat la vista. La trista paradoxa fou que qui aleshores no podia reconèixer el seu propi pare era la Montserrat. Un cop a casa i després de celebrar els seu casament per l’Església amb la Maria, el Josep es va proposar de fer el que per a ell era el més prioritari: tirar endavant la família. La poca terra que tenia de rabassa, però, era insuficient per

Maria Fabré Ferret Casament 1936

Amb la seva filla Montserrat 1932

Processó de la mare de Déu de Fàtima 1953

Maria Fabré Ferret 44 Amb una amiga

Reunió familiar Anys 70

Veïns Anys 80

I així va transcórrer la vida de la Maria, aquella noia bonica, senzilla i esperançada a aconseguir una vida millor en conèixer el que seria el seu marit, en Josep, que li va permetre deixar de fer de minyona per tenir cura de la família que tots dos desitjaven, però que per culpa d’un període històric farcit de misèries de tot tipus es va veure abocada a una vida de treball, esforços i tristeses. Malgrat tot, sempre es va mostrar disposada a donar el millor d’ella mateixa. Aquest tarannà d’entrega als altres va aportar-li una felicitat que només tenen les persones que en aquesta vida han donat tot el que els ha estat possible, i per això podem afirmar que la Maria va morir feliç. Just el dia de la seva sobtada mort, mesos abans de complir els setanta-set anys, en arribar del mercat dels dissabtes a Vilafranca, on tenia costum d’anar cada setmana, va comentar al seu fill que estava molt contenta perquè s’havia trobat un company de l’escola (el Carrau de l’Arboçar) i va dir-li que feia molt de goig i que estava molt guapa. Aquest senzill i tendre comentari va alegrar-li el darrer dia de la vida. Poques hores després va sofrir una inesperada embòlia cerebral que no va poder superar i a les nou del vespre del 9 d’abril de l’any 1994 la Maria va poder començar a descansar per sempre més.

Maria Fabré Ferret

viure només de pagès i així fou com es va llogar de paleta per a una empresa que reconstruïa els ponts enderrocats per la guerra. Per la seva banda, la Maria ajudava en tot el que estava a les seves mans: criava, juntament amb la seva mare, conills, porcs, ànecs, vedells, cabres, i també treballava en el cultiu d’un hort. Entre una cosa i l’altra la família s’anava construint una certa estabilitat econòmica. L’any 1940 va venir al món el seu segon fill: en Josep. Com tants i tants, en Josep és fill d’una generació, la de postguerra, marcada ja per sempre per la foscor, la precarietat, la por i l’enclaustrament moral de néixer sota un règim totalitari i una societat essencialment classista. La Maria, quan va tenir els fills una mica més grans, va començar a netejar el local del Coro. Mai no va cobrar per aquesta tasca atès l’afecte que la unia a aquesta entitat. També, més endavant, va treballar amb tasques senzilles de confecció a l’empresa de Sant Cugat La Caina. Les feines del camp, com esporgar i enforcar alls, també les feia cada any per a cases del poble que ja eren clients fixos: Cal Quintana i Cal Mig Pubill per esporgar i Cal Favolí, Cal Segarra i Cal Piques de Sant Pere Molanta per enforcar alls. També ajudava la seva mare a fer culs de cadira amb boga. La boga és una planta herbàcia de dos metres d’alçada, les tiges de la qual són cilíndriques, sense nusos, i són molt útils per fer seients de cadires. Aquest, el de cadiraire, no era ben bé un ofici per la Maria, tot i que actualment s’ha revaloritzat molt per la seva condició d’antic ofici artesà. La Maria cobrava 15 pessetes (24 cèntims d’euro) per treballar durant dues hores en aquesta tasca. La boga li subministrava el seu cunyat, el Joanet Nasi, que treballava al pantà de Foix, d’on extreia la planta, la feia assecar, i així li portava a punt per ser treballada. No era, doncs, una tasca gaire lucrativa i, en canvi, sí que era molt laboriosa. Al capdavall, però, suposava també una ajuda extra per al sosteniment familiar.

46 Dolores Moyés Sàbat

Dolores Moyés Sàbat

DOLORES MOYÉS SÀBAT

CREATIVA I DIDÀCTICA

per Rosa Escala Moyés

El gran record de la Dolores és el d’una dona sempre ocupada en el que més li agradava: cosir i dedicar-se a la seva nombrosa família. Potser per això la imatge que se’n conserva és la d’una dona alegre i enèrgica que va saber transmetre a tothom el seu bon gust, la seva sàvia intuïció creativa i el seu atreviment a l’hora de confeccionar noves peces de roba de qualitat. La Dolores era la modista de Sant Cugat i visitar casa seva, el seu taller, era entrar en un món màgic de fils i didals, de teles de colors, de patrons, tisores i agulles. Una artesana tan completa que les seves obres eren art.

La Dolores de Cal Forner va néixer a Sant Vicenç dels Horts el dia 6 de maig de 1918. Els seus pares eren el Narcís i la Magdalena. El pare era l’agutzil del poble, per això la Dolores va néixer a la mateixa Casa de la Vila. La Dolores tenia molta traça a cosir, molt de gust i molt bon criteri per fer vestits, així que s’hi va dedicar fins que es va casar. Entre els deu i els dotze anys ja feia els vestits per a les seves germanetes, la Pepeta i la Rossita, que tenien cinc i deu anys menys que ella. Va continuar fent els vestits per al seu germà Feliu, el més petit, amb qui es portava quinze anys, per a la resta de la seva família o per a les seves amigues. I després, també per a les dones del seu poble. A base de cosir i cosir es va acabar convertint en modista de professió, alhora que també ensenyava a cosir a les noies de Sant Vicenç. Amb els anys, quan es retrobava amb les seves amigues, recordaven amb alegria aquells vestits de festa que la Dolores els havia confeccionat. A Sant Vicenç dels Horts va conèixer el que seria el seu marit, en Joan Escala, un xicot del barri de l’Hospital d’Olesa de Bonesvalls. Treballava en un forn de Sant Vicenç i s’estava a dispesa a Cal Rosset. Van començar un festeig que la Guerra Civil va allargar. Durant el temps que va durar, la Dolores va ser prou valenta com per anar amb la seva mare molt a prop del Front de l’Ebre, a veure el seu xicot, que estava fent pa per als soldats a Móra d’Ebre. Es van casar a Sant Vicenç dels Horts el dia 22 d’octubre de 1942 i van anar viure a Cal Faries de Viladecans, una casa aïllada amb hort al voltant, on un cop acabada la guerra el

Dolores Moyés Sàbat 48

El dia del seu casament 1942

Joan havia trobat feina de pagès. Allà van tenir el primer fill, el Joan. S’hi van estar fins que al marit li va sortir una feina de forner a Sant Boi i, per proximitat, van tornar a viure a Sant Vicenç dels Horts. Al cap d’un temps es van traslladar a Olesa de Bonesvalls, al forn de pa de la Penya, que estava lliure. Allà van tenir el seu segon fill, el Jordi. Durant l’estada a Olesa la Dolores va tornar a ensenyar a cosir a moltes noies del poble. Hi van residir durant més de dos anys, fins que van decidir anar a Castelldefels, on hi havia un forn disponible que alhora també funcionava com a botiga de comestibles. Hi van viure aproximadament un any i mig. La germana del Joan, la Carmeta, s’havia casat amb l’Enric de Ca l’Esteve de Sant Cugat Sesgarrigues, i els va convidar a la Festa Major de l’any 1947. Aleshores, la Festa Major era els dies 14 i 15 de setembre. Coincidint amb aquella estada a Sant Cugat, en Joan es va assabentar que es traspassava el forn de Cal Forner Nou, o de la casa de Cal Sec. Va tancar els tractes de manera bastant immediata i als voltants del mes d’octubre del mateix any van poder parar casa. En aquella època, a Sant Cugat hi havia tres forns de pa: el de Cal Pau Baba, el de Cal Simbuca i el de Cal Forner Nou. També passava a repartir un altre forner, el Pesqueres. Sant Cugat va ser el darrer i definitiu trasllat per al Joan i la Dolores, i el lloc on van néixer els bessons, la Maria Dolors i el Feliu, i al cap de més de vuit anys, la Rosa. Com que la Dolores sempre havia de compaginar la feina de mestressa de casa amb la botiga de pa, només li quedava temps per fer la roba de la família, que també incloïa les disfresses que ella mateixa preparava i cosia per Sant Antoni i Carnaval. Participava activament de la vida social del poble i amb motiu de la processó dedicada a la imatge de la Mare de Déu de Fàtima va ser l’encarregada de confegir els rosaris amb closques d’ous amb els quals van engalanar el carrer de Sant Antoni.

Dolores Moyés Sàbat 49

La família 1948

Amb les seves germanes 1949

Amb la seva filla Rosa 1957

Dolores Moyés Sàbat 50 Dolores Moyés 1995

Celebració familiar 1996

Amb els germans 1995

Com ja hem dit, la feina de modista sempre l’havia de compaginar amb la botiga de pa i amb l’ajut al forn del seu marit, sobretot en les jornades prèvies a les festes. Per tant, la Festa Major era la culminació d’uns dies intensos per a la Dolores, ja que se li ajuntaven les feines d’acabar els vestits que les dones volien estrenar pel ball de nit o per a l’ofici amb la feina intensa a la botiga i al forn, amb el pa, les coques i el rostit d’ànecs i de pollastres per a mig poble. La confecció de vestits es va anar acabant quan es va casar la seva filla, la Maria Dolors, ja que circumstàncies familiars imprevistes ho van desencadenar. I el fet que la seva filla anés a viure a un altre carrer del poble, el carrer de Les Creus, va portar la Dolores a conèixer més de prop un indret fins aquell moment poc conegut, ja que la seva intensa ocupació no li havia deixat gaire temps per passejar. Però el fet que la Dolores seguís tallant peces de roba i els hi emprovés les vegades necessàries va durar gairebé fins al final de la seva vida, sense deixar de contribuir en el vestir de la seva prolífica família: marit, fills i els quinze néts que va tenir. Va fer molts jerseis de llana i de fil, de tota mena, però sobretot cal destacar les combinacions de colors, dibuixos i sanefes, sempre originals. Com també ho eren els vestits que feia per a la família, sobretot per als més petits, amb combinacions i aplics que no tenien res a envejar als models de Custo i Desigual. Sempre va continuar tenint tot el temps ocupat, amb projectes nous, fent labors i manualitats o contribuint a l’aixovar de les nétes més grans. També va fer puntes de ganxet per a tovalloles, estovalles, llençols, coixins, cortines, tapissos, làmpades, vànoves, obsequis de boda, etc. Va ser una dona incansable que no va deixar mai de fer allò que més li agradava: cosir, fer labors i cuidar els més petits. Va fer del treball i l’ocupació diària la seva manera de viure. Va morir a casa seva, a Cal Forner de Sant Cugat Sesgarrigues, acompanyada de les seves coses i dels seus, el 23 d’agost del 2001, després d’uns mesos de patir una malaltia sense solució.

Dolores Moyés Sàbat

Era una persona sempre disposada, molt activa i positiva, a la qual li agradaven molt les criatures. Com que va tenir cinc fills, durant molts anys a casa seva sempre hi havia xerinola de nens i després de jovent. Els seus néts encara recorden ara els contes que els explicava quan els donava el menjar. Eren contes clàssics adaptats al seu temps, ja que també procurava estar al dia dels interessos dels més petits. Quan la seva filla Maria Dolors va acabar l’escola va ser quan van decidir que totes dues podrien dedicar-se a cosir. Aleshores, les dones del poble ja eren coneixedores de la seva traça i que era una dona d’ofici, ja que havien pogut apreciar durant molts anys la seva creativitat en els models que vestia la seva pròpia família. Així va iniciar una nova etapa en què l’ocupació principal de la Dolores va ser la de modista. Va ser una etapa molt productiva: va vestir les dones, nenes i nens de mig poble i d’altres dels pobles veïns. Les botigues de roba i de vetes i fils de Vilafranca la coneixien com la senyora Dolores Escala. Sabien de la seva destresa, dels seus gustos i que amb un pam menys de roba de l’habitual ella era capaç de fer la peça de vestir pertinent. Era una dona que preveia només el necessari. Era estalviadora i reciclava o reconvertia peces de roba passades ja de moda. Una virtut que cal destacar en ella és la naturalitat amb què convertia en didàctics els seus coneixements dels retalls, de les agulles i dels fils, tot plantejant-se el repte d’aconseguir que les dones de Sant Cugat es poguessin fer els vestits elles mateixes. Els tallava la roba, l’apuntava amb agulles, els explicava com s’havia d’embastar i els hi emprovava totes les vegades que fossin necessàries abans d’animar-les a cosir-los a màquina. D’aquesta manera, moltes mestresses de casa, que era l’ocupació habitual de les dones en aquella època, van aprendre a cosir, a tenir una nova habilitat que millorava la seva autoestima, alhora que els permetia sortir de casa per relacionar-se d’una manera diferent.

Rosa Vidal Mestre

ROSA VIDAL MESTRE Rosa Vidal Mestre

CONCILIADORA I HUMANA

Per Conxita Campamà Vidal

Per a tots els santcugatencs, la Rosa Vidal era la Rosita de Cal Rossell, nom de la casa on va anar a viure en casar-se amb el Jaume, fill d’aquesta casa del carrer de les Creus. La seva és una vida marcada per la Guerra Civil i per les seves calamitoses conseqüències, però també és la vida d’una persona coratjosa, enèrgica, alegre i vivaç que, vinguda de l’Aragó, va saber donar llum i esperança a tots els que van tenir la sort de conèixer-la i d’estar al seu costat. La Rosita de Cal Rossell va fer de mestressa de casa, de pagesa, de mocadera i de cosidora, i va saber donar acollida a totes les persones que, en un moment o altre de la seva vida, van demanar-li ajuda.

Rosa Vidal Mestre va néixer el 8 de juliol de 1918 a Nonasp (comarca del Baix Aragó, província de Saragossa), poble delimitat per dos rius, l’Algars i el Matarranya. Va créixer en el si d’una família de tres germans (Bartomeu, Rosita i Irene) juntament amb els seus pares, Miquel i Júlia, els quals es dedicaven bàsicament a cultivar terres de secà i a l’horta, i la mare, a més a més, va ser la llevadora del poble durant molts anys. Quan tenia 12 anys va tenir el seu primer contacte amb la ciutat de Barcelona. La seva tia Rosa (germana de la seva mare), que hi vivia, li va demanar que hi anés una temporada per cuidar el seu fill petit mentre ella treballava. A la Rosita li encantava Barcelona, i de més gran, sempre que en tenia ocasió, hi anava a visitar els familiars o bé a ajudar-los quan passaven temporades amb la salut delicada. Uns anys més tard va tornar al poble i va ajudar la seva família, que en aquell moment regentava el Centre Republicà de Nonasp. Durant aquest temps, va esclatar la Guerra Civil Espanyola i van passar moments molt difícils, ja que es van trobar dins d’una de les zones més sagnants de la contesa, la Batalla de l’Ebre. Nonasp va ser un indret d’avituallament i s’hi va instal·lar un hospital de campanya. A la Rosita no li agradava recordar aquest període de la seva vida, especialment perquè qui possiblement fou el seu primer amor hi va perdre la vida. No obstant això, algunes vegades es va atrevir a explicar que a les noies republicanes

Rosa Vidal Mestre 54

les volien obligar a fer-se de la Falange Española i les amenaçaven que si no ho feien els raparien el cabell. També recordava com les noies joves eren obligades a anar al riu a rentar la roba dels ferits de l’hospital. En resum, una joventut marcada per una guerra civil. En finalitzar la guerra, va baixar de nou a casa la seva tia, que li havia buscat feina per anar a servir a una casa de la burgesia catalana. Al cap d’un temps, la seva tia, que es dedicava a la confecció de camises de senyor, li va proposar anar a viure a casa seva i dedicar-se totes dues a la confecció de roba. El contacte amb el poble de Sant Cugat Sesgarrigues va venir arran d’aquests oncles que tenien família al poble, concretament a Ca la Vicenta. Cada setembre, els oncles i la Rosita anaven a ajudar els seus familiars a collir raïm a Sant Cugat, on va conèixer el Jaume de Cal Rossell, que també ajudava a realitzar les tasques del camp. El Jaume i el seu pare vidu van viure 10 anys sols, amb la pena al cor d’haver perdut una mare i dos germans, una esposa i dos fills, respectivament. Els germans del Jaume eren en Pere, que a hores d’ara és un desaparegut més de la Guerra Civil, i el Josep, que va morir de pulmonia amb només 22 anys. La Rosita i el Jaume van festejar durant uns anys i finalment es van casar. Al Jaume i al seu pare els va arribar l’alegria i també l’ordeno y mando a casa. Ella, amb el seu caràcter jovial, alegre i decidit, va aconseguir ajudar-los a tirar endavant. Al cap de dos anys, el 18 de novembre de 1947, va néixer la seva única filla, la Conxita. Anys més tard, la Conxita es va casar amb el Josep de Cal Bòlica de Puigdàlber, i es van quedar a viure amb ells a Cal Rossell. Van tenir dues filles, l’Imma i la Gemma. Uns anys més tard, van anar Nonasp a visitar la família. Els seus pares Miquel i Júlia encara hi vivien amb la germana Irene i el seu marit Francisco. El seu germà Bartomeu treballava a la mina de Mequinensa durant la setmana, i els diumenges feia de barber.

En un d’aquests viatges, el Francisco, conegut a Nonasp amb el pseudònim d’oncle Catalán li va dir a la Rosita que s’emportés el seu fill mitjà, el Siscu, una temporada amb ella per veure si un canvi d’aires li anava bé, perquè allà no menjava res i deia que es moriria. El Jaume i la Rosita, que li eren padrins, no ho van dubtar ni un moment, i des dels tres anys fins que es va casar el van tenir a casa com un fill més. La Rosita va ser una persona molt treballadora durant tota la vida. Un clar exemple és que quan va venir de Barcelona per quedar-se a Sant Cugat, va portar la màquina de cosir i va combinar les tasques del camp i la confecció de camises de senyor. Ella hi dedicava moltes hores, i mentrestant els homes de la casa, acostumats a estar sols durant tants anys, feien les tasques de la llar. De vegades, fins i tot se li feia la una de la nit, i mentre ella cosia el Jaume li feia companyia. Aquesta companyia és el que més va enyorar un cop el Jaume va marxar per sempre. Li encantava compartir les feines de la vinya pròpia (la Casilla) amb el Jaume. Sempre hi anaven junts i aquesta era la seva festa del diumenge. També era un lloc de reunió amb la família, i en moltes ocasions després de treballar s’hi quedaven a dinar. L’any 1955, al Penedès hi va haver una gran pedregada que no va deixar ni un gram de raïm. Això suposava no poder vendre la collita i reduir els ingressos de moltes famílies. Així que algunes dones del poble (la Juanita de Cal Surià, la Maria Cal Tico, la Fina de Cal Guireta, l’Àngela de Cal Campaner, la Maria de Cal Morero i la Maria de Cal Catarí) van demanar a la Rosita si els podria ensenyar de cosir, i a l’entrada de Cal Rosell es va improvisar un petit taller de cosir a màquina. Una vegada apresa la feina, cadascuna continuava cosint des de casa seva. Cada setmana, el Jaume anava caminant amb un carretó de fusta fins a les Cabòries, on agafava l’autobús del Levador, que el portaria a la plaça Espanya de Barcelona. El viatge servia per portar camises fetes i recollir-ne de noves perquè les dones del poble les poguessin cosir.

Rosa Vidal Mestre Amb amigues de Nonasp Anys 40

55 Venint de la font

Jaume, Vicenta, Francisco, Siscu, Rosita i Conxita

Rosa Vidal Mestre 56

A la vinya 1965

Amb el seu marit Anys 80

D’excursió

alguna necessitat, a les quals oferia tota l’ajuda que era a les seves mans. Mai no tenia un no per a ningú. Potser la Rosita no va participar activament en les diferents entitats del poble, però indirectament es va fer un lloc en la ment de tots els santcugatencs. El 30 de maig de 1993 el Jaume va morir de sobte i des d’aquell dia la Rosita va patir una davallada en la seva malaltia d’Alzheimer, tot just diagnosticada. Va passar uns anys molt difícils, perquè, sobretot al començament, era conscient que alguna cosa no acabava de rutllar. Va passar tota la malaltia a casa acompanyada de la família fins a l’últim moment i finalment, el 17 de maig de 2000, va morir. De ben segur que tothom qui la va conèixer en guarda un bon record.

Rosa Vidal Mestre

Tot i que cosir era una font d’ingressos, la feina comportava estar-se tancada a casa, i a ella el que més li agradava era estar a l’aire lliure. Per aquest motiu, i sense deixar de pensar a treballar, a l’estiu descansava de cosir per dedicar-se a jornal a esporgar la vinya i a collir raïm, a collir i encaixar préssecs o a collir cireres. Treballava per a Cal Fontanals, Cal Capellades, Cal Quintana, Ca l’Astasi, la Serra Vella i Cal Joan Cuscó de Lavern. Mentre feia feines al camp ella era feliç i gaudia de la companyia de la colla: l’Angeleta de Cal Rei, cap de colla o davantera, i la resta: l’Antònia de Cal Joanet, la Rosita, la Maria de Cal Petit, la Maria de Cal Tico, la Maria de Cal Tofolet, l’Antonieta de Cal Siquet, la Maria de Cal Catarí i la Rosita de Cal Maria l’Esteve. Amb aquesta mateixa colla era molt habitual veure-la caminant per la carretera fent broma i rient mentre anaven cap a Cipades. Per Setmana Santa, les llogaven per guarnir mones de Pasqua. D’altra banda, una de les feines que més la va caracteritzar va ser la de mocadera (persona que, a la matança del porc, arregla la moca, fa les botifarres, etc.), ja que la va dur a terme durant molt temps. La Rosita anava per les cases que li demanaven a l’època de la matança del porc, i durant molts anys va fer de mocadera a Cal Mill, juntament amb la Maria de Cal Petit. Encara avui dia es recorden les botifarres que feien. Com a conclusió podríem dir que la Rosita era una persona molt treballadora i alegre. Mai no se li sentia a dir que estava cansada, i si alguna vegada algú li deia: “Estic cansada!”, per veure si rebaixava la pressió per treballar, ella sempre deia: “Els cansats fan la feina”. Era una dona molt familiar i sempre li agradava tenir la casa plena de gent. No li feia mandra cuinar per gaudir de les festes majors i celebrar aniversaris i sants. Li agradava molt anar d’excursió amb la coral o amb el casal d’avis, quan més endavant es va crear. Així mateix, cal dir que va ser una persona que, desinteressadament i sense recances, va ajudar les famílies que l’anaven a trobar amb

Carmeta Julve Camps

EL CORATGE I L’ENTERESA

Per Lolita Julià Julve i Dolors Guilera Julve

La Carmeta de Cal Gustavo és la personificació d’una dona que va saber sempre mirar la vida de cara i sobreposar-se a totes les contrarietats que li van sortir al pas. Nascuda a ciutat, es va adaptar a la vida del camp, on va realitzar moltíssimes tasques relacionades amb l’entorn rural. Va treballar en feines de la vinya i en la criança d’animals, així com de carnissera i de cosidora. La seva fèrtil imaginació i energia van saber fer créixer i mantenir la vida familiar amb el caliu i l’elegància que la seva persona desprenia.

La Carme Julve Camps era filla de Dolors Camps i Marçà i d’Agustí Julve Eced i en néixer, el 2 de febrer de 1920 a l’Hospitalet de Llobregat, tenia ja una germana, la Lolita, de nou anys. Va quedar òrfena de mare quan només tenia quatre anys. El seu pare els va fer de pare i mare a les dues germanes durant tota la vida, ja que no es va tornar a casar. Durant la seva infantesa van viure al carrer Mare de Déu del Port, sota el cementiri de Montjuïc. L’Agustí acompanyava les dues germanetes, cada dia, caminant, a una escola de religioses del barri de Sants. Un record que perviu encara en la memòria de la seva filla evoca els hiverns d’infantesa, quan les dues nenes caminaven al costat del seu pare i ell els escalfava les mans amagant-les a les butxaques del pantaló mentre elles, juganeres, anaven canviant de costat per escalfar-se l’altra mà. L’Agustí era un home molt afectuós, que els feia el menjar i els explicava contes per anar a dormir. Les seves filles van ser sempre la seva gran prioritat. De ben jove, la Carmeta va deixar l’escola per anar a treballar a un taller de confecció, on es dedicava a cosir colls i punys de camises. Quan sortien de la feina la gent els deia, fent broma: “Mireu, ja surten les colleres i les punyeteres!” Quan va esclatar la Guerra Civil, la Carmeta tenia 16 anys i, mentre la seva germana treballava, ella cuidava els seus dos nebots, el Llibert i l’Agustí. Alguna vegada se’ls havia emportat al refugi quan sonaven les sirenes d’avís de bombardeig. El menjar estava racionat i amb dos ous feien una truita que

Carmeta Julve Camps

CARMETA JULVE CAMPS

Carmeta Julve Camps 60

repartien per a tots juntament amb un tros de pa. No cal dir que aquesta menja, com la majoria de les persones humils i senzilles que sofrien en primera persona les misèries de la guerra, la trobaven d’allò més exquisida. El seu pare, a la seva manera, les instruïa sobre com tenir cura d’elles mateixes. Les advertia que vigilessin que ningú no els prengués la bossa dels diners i que anessin en compte de no deixar-se tocar per cap home, ja que les podia deixar embarassades. Un dia, la Carmeta va arribar plorant a casa i, quan el seu pare li va preguntar què li passava, ella li va explicar que devia estar embarassada, perquè un noi li havia tocat el braç. Era en moments com aquells que el seu pare s’adonava de com una mare els hagués pogut explicar millor que ell algunes coses de la vida. Acabada la guerra, uns familiars de Cal Jaume Rosari, de Sant Cugat Sesgarrigues, van proposar-li de conèixer el Gustau de Cal Mil Unces (milonces). Van explicar-li que era un home més gran que ella, que era pastor i que, a més a més, treballava de pagès. També li van assegurar que era molt bona persona. El seu pare li va fer veure que a la ciutat, durant la postguerra, escassejava el menjar i que encara escassejaven més els diners per comprar-ne. A Barcelona, per tant, no tenien res i, almenys, al poble, d’aliment no n’hi faltaria. Així que la Carmeta, quan tenia 22 anys, va anar a conèixer el Gustau Guilera. La parella es va agradar i al cap de tres mesos es casaven. Era el 13 de setembre de 1942. Així fou com la Carmeta va arribar a Sant Cugat Sesgarrigues, on no coneixia ningú. A més, mai no havia fet res relacionat amb les tasques del camp. Tanmateix, era molt destra en totes les feines domèstiques i, a més, sempre estava disposada a aprendre. Així que, en poc temps, li van oferir feina per rentar roba a les cases de Cal Quintana, a Cal Manuel, a la Serra Nova i més tard a la Rectoria. A banda d’això, naturalment, tenia cura de la seva pròpia casa i també va aprendre algunes feines de la vinya, com ara esporgar i collir.

Com a moltes cases del poble, a casa de la Carmeta i el Gustau es criaven conills, gallines, ànecs i porcs. Els dissabtes, anaven a vendre els animals i els seus productes al mercat de Vilafranca. Caminaven de Sant Cugat a Vilafranca carregats amb els cistells conillers i els ous, i a la tornada anaven carregats de tot el que havien pogut comprar i que a Sant Cugat no es trobava. La Carmeta tenia un instint natural per a l’economia domèstica i, gràcies al seu passat de cosidora de punys i colls de camisa, sabia cosir molt bé. Desfeia la roba bona que li donaven, la rentava, i tombant la tela, la cosia de nou, la qual cosa donava com a resultat una peça de roba molt bonica i de molta qualitat per als seus fills. La Carmeta també va ser una de les dones que va treballar a casa per al taller La Caina de Sant Cugat: passava botons i feia els acabats de confecció de jaquetes i faldilles. Al principi, el matrimoni va viure a Cal Milonces, al carrer Torre del Gall, número 12, però quan va néixer el seu primer fill, en Xavier, es van traslladar a Cal Jaume de les Cabres, al carrer Sant Joan, 4, que des d’aleshores –i agafant la personalitat pròpia dels nous inquilins– va passar a anomenar-se Cal Gustavo. Al cap de quatre anys més van tenir la filla, la Dolors. L’ofici de pastor consistia a protegir el bestiar dels llops i, sobretot, a fer-lo pasturar tot resseguint l’herba allà on brotava a cada moment de l’any. El pastor se servia de gossos ramaders, tant per protegir el ramat com per conduir-lo. Els bons coneixements sobre el bestiar que hi havia a Cal Gustavo els permetria la criança d’ovelles, cabres i aviram. La Carmeta mesurava la llet de les cabres i la venia per encàrrec. I els seus fills, el Xavier i la Dolors, la repartien per les llars del poble. Les mesures que es feien servin eren: el litre, el mig litre i el petricó. Aquesta darrera mesura equivalia, segons la població, a més o menys un quart de litre. Quan tenien excedents de llet, la Carmeta elaborava Licor 43

Carmeta Julve Camps 61 La Carmeta

El seu marit pastor, Gustau

El matrimoni amb els seus dos fills

Carmeta Julve Camps 62

Jugant amb la burra de la Serra Vella

Celebraci贸 familiar

La seva filla i n茅ts

projectes nous, tot arreglant Cal Milonces, i van poder viure el goig de veure créixer la família amb la seva filla Dolors i en Ramon Heras, el seu espòs, que els van donar tres néts: el Xavier, la Rosa i l’Eduard, que en pau descansi. La Carmeta era una dona molt neta, polida i fina, i amb la seva senzillesa va viure tenint molta cura dels seus, tal com li havien ensenyat. Va quedar-se vídua als 53 anys i a la seva vellesa va perdre la vista fins a quedar-se cega. Tothom qui va tractar amb ella sap que ha estat un veritable plaer conèixer aquesta dona, que va deixar en herència un exemple d’esforç i de treball, així com un model de fortalesa davant les pèrdues que va patir i de superació de les dificultats vitals que va passar al llarg de la vida. Va viure sempre envoltada del caliu i l’estimació de tota la seva família i amics, i fou amb aquest escalf i amor com va deixar aquesta vida el dia 23 de gener de l’any 1990.

Carmeta Julve Camps

amb una recepta casolana que li havien donat. Aquest licor dolç, que té un color daurat i és d’origen cartaginès, conté cítrics, fruites i espècies del mediterrani. A casa de la Carmeta el barrejaven amb llet, però també es pot preparar amb moltes altres combinacions. L’activitat ramadera ha tingut una llarga tradició a la vida rural del Penedès, però la industrialització ha comportat gairebé la pèrdua de l’ofici de pastor, la desaparició de moltes races autòctones de bestiar i l’empobriment d’un ric patrimoni cultural i material. Durant segles, la ramaderia va ser transhumant. Els ramats havien de seguir l’herba allà on era: a muntanya a l’estiu i a terra baixa a l’hivern. Així, es va bastir una extensa infraestructura de camins ramaders i carrerades locals, alhora que es va configurar una rica regulació de drets i costums. La transhumància a gran escala entre la costa, la plana i la muntanya es va poder donar en aquelles èpoques de relativa seguretat. I encara avui pel municipi de Sant Cugat hi discorre la Carrerada de la Llacuna, que enllaça la muntanya, passant per la plana del Penedès, amb el litoral, tot passant per la carena de la font del Cuscó i les Gunyoles. La Carmeta, feinera com era, va començar a treballava en el negoci familiar, la carnisseria que el seu fill Xavier va muntar als 17 anys. I al cap d’un any també es va posar a treballar en una granja de pollastres. A la casa hi havia feina per a tothom i la Carmeta matava i plomava els pollastres que venien a la carnisseria, mentre que els dimecres els dedicava a preparar els pollastres que la Maria de Ca l’Elèctric repartia pels pisos de Barcelona. Quan tot començava a anar sobre rodes i semblava que la vida, després de passar tantes penúries, els somreia, la Carmeta i el Gustau van patir el dolor més agut i profund que es pot sofrir: la mort prematura del seu fill Xavier al bell mig de la seva joventut. Tot i quedar enfonsats, calia tirar endavant perquè la vida continuava. I fou així que van fer

64 Filomena Baiget LlussĂ

Filomena Baiget Llussà

FILOMENA BAIGET LLUSSÀ

EL VALOR DE LA CONSTÀNCIA Per Rita Romeu Miret

A Sant Cugat tothom recorda la Filomena Baiget com la Filu, la infermera que durant molts anys anava a les cases a posar les injeccions prescrites pel doctor Cercós. Aquest, però, no va ser l’únic ofici de viure de la Filomena. Ella va ser també cosidora, pagesa i mestressa de casa. Una bona dona, una bona persona molt eficaç i treballadora que va guarir, amb el seu saber fer, moltes persones del poble i que encara avui el seu record s’associa a una xeringa de vidre i una agulla d’acer.

La Filomena Baiget Llussà va néixer a Almoster (comarca del Baix Camp, a la província de Tarragona) l’any 1920. Almoster és un petit municipi de només 7 km². Té una forma allargada i estreta. Està situat entre el municipi de la Selva del Camp, amb el qual limita al nord-est i a l’est, el de l’Aleixar al nord-est, el de Castellvell al sud-oest i el de Reus al sud. Pels anys vint, l’economia era bàsicament agrícola, però actualment hi predomina el sector serveis. La població va disminuir durant el segle XX i va passar de 455 habitants a començaments de segle a 291 el 1950. Després la caiguda demogràfica es va aturar i va anar remuntant lentament fins als poc més de mil habitants. La Filomena va arribar a Vilafranca del Penedès per posarse a treballar d’infermera ajudant del doctor Porta. De l’ofici de metge titular se’n té constància des de finals del segle XVIII. Se’l defineix com a professional que treballa en exclusiva per a una ciutat o un poble com a funcionari facultatiu. Les seves obligacions consistien a assistir els malalts residents al poble que el reclamaven, ja fos de dia o de nit, i pagaven per cada visita a excepció dels pobres. Ja al segle XIX i cap al XX, les infermeres van treballar com a practicants cobrant per cartilla, és a dir, amb la quota de diversos metges adscrits, fent feina a la consulta i fent atenció a domicilis amb horaris semblants als del metge. L’ofici d’infermera professional era molt independent al medi rural, però també podia trobar-se el cas d’infermeres

Filomena Baiget Llussà 66

A la vinya 1975

Cal Guixeró Anys 60

de consultori que treballaven a temps complet i cobrant un salari fix o que estaven adscrites a una consulta o despatx per auxiliar al metge en les tasques burocràtiques i en algunes de tècniques. Als consultoris, una infermera tenia el nomenament de cap d’infermeres i exercia una mínima tasca de coordinació sobre tot el personal. L’època en què la Filomena treballava d’infermera, pels volts dels anys quaranta, encara no existia l’organització de la sanitat pública tal com la coneixem ara. L’assistència diària la feia el metge de capçalera de cada poble i l’hospital més proper era, com ho és ara, el de Vilafranca, que llavors estava situat al carrer Sant Pere. La Filomena va conèixer l’Anton Guixé Ferrer, que era de Cal Guixeró de Sant Cugat Sesgarrigues, i es van casar. Ell era pagès. Treballava a la vinya, que en aquell temps era la base de l’economia del municipi. Van tenir un fill, el Josep. Quan la gent de Sant Cugat s’anava a visitar al doctor Cercós, que aleshores era el metge titular del municipi, al seu consultori situat a la Serra Vella, i els receptava alguna cura o medicació per injeccions, la Filomena anava a les respectives cases a posar-les. A vegades, però, eren els mateixos pacients els qui anaven a casa de la Filomena. I és que ella era considerada per tothom la infermera del poble. Fins i tot persones d’altres poblacions anaven a casa seva pel mateix motiu. Sovint es veien cotxes aparcats davant de casa seva per la mateixa raó. El veïns la coneixien com la Filu i la recorden com una dona pacient, treballadora incansable i de somriure fàcil. Quan ella arribava a una casa per posar una injecció, el primer que feia era treure la seva capsa metàl·lica, rectangular i d’uns cinc centímetres de gruix, on guardava les xeringues desmuntades en dues parts. Segons el remei que havia d’injectar utilitzava agulles de diferents mides. La Filu demanava l’alcohol i el cotó fluix per desinfectar la zona on havia de punxar i en acabar feia bullir la xeringa en un pot

ella solia dir: “Anar endavant és maco, però quan has de retrocedir...”. Amb això volia dir que progressar, modernitzarse i evolucionar sempre és agraït, però quan pels motius que sigui (l’actual crisi en podria ser un bon exemple) s’ha de retrocedir i veure minvat el benestar aconseguit, realment costa. Una lliçó que encara es pot aplicar avui en dia. Molts veïns i veïnes de Sant Cugat recorden amb afecte anècdotes de quan eren petits com, per exemple, que quan un nen o nena no es portava bé, els seus pares solien advertir-lo de la següent manera: “Si no et portes bé anirem a buscar la Filo perquè et posi una injecció!” Per altra banda, també hi havia els infants que només passant pel carrer on ella vivia s’espantaven al pensar en la xeringa que automàticament associaven a la seva persona. La Filomena Baiget Llussà de Cal Guixeró va morir el desembre de 1995 a l’edat de 75 anys. Com a conclusió podríem dir que la Filomena Baiget va ser un exemple de treballadora incansable del segle XX. Una dona que no parava mai i que va poder exercir el seu ofici d’infermera fora de casa i, a més, combinar-lo amb les tasques domèstiques que ja tenia com a mestressa de la llar.

Filomena Baiget Llussà

amb aigua per esterilitzar-la i poder tornar-la a fer servir. A banda de la seva tasca com a infermera, la Filomena, com moltes altres dones del poble, treballava a casa seva per al taller tèxtil La Caina, l’edifici del qual es trobava a la plaça de l’Església, on avui dia hi ha el forn de pa. Molts el coneixen amb el sobrenom de La Tenda. La Filomena anava a La Caina a buscar jaquetes i hi feia les vores, hi arreglava polits, repassava fils, les planxava... A part d’això, també feia moltes altres feines que podríem qualificar de “no remunerades” però no per aquest motiu menys feixugues. La Filu s’encarregava diàriament d’anar a recollir sacs d’herba. Sempre que podia, li agradava ensenyar als nens com donava de menjar als conills. També trinxava fulles de col i cargolins per donar-los als ànecs, però mai va oblidar-se de cuidar de la casa i de la seva família. També ajudava l’Anton, el seu marit, quan a la vinya hi havia més feina, com a la temporada de collir raïm, al setembre, o la d’esporgar. I sovint també s’encarregava de portar el dinar al seu home a la vinya com solien fer la majoria de dones de l’època. Per Sant Nicolau, el 6 de desembre, era tradició que els nens passessin pels carrers a cantar la cançó de Sant Nicolau. Les nenes sortien el 13 de desembre, per Santa Llúcia. Els veïns i veïnes sortien als portals de casa seva i escoltaven els cants d’aquells infants, els quals ensenyaven una bossa o barretina on tothom qui volia els obsequiava amb alguna moneda o bé panses, figues, etcètera. Els nicolaus lluïen una bandera (un pal del qual penjaven cintes de colors) que la Filomena havia arreglat moltes vegades: mirava que els brodats estiguessin en bon estat, cosia els punts escapats i, si calia, s’encarregava de fer algun retoc. D’aquesta manera, amb la seva discreció natural, la Filomena ajudava a mantenir les més arrelades tradicions del poble. Era una dona molt conscient i capaç de veure les coses amb perspectiva. El seu fill Josep recorda una de les frases que

Ant貌nia Batet Cusc贸

ANTÒNIA BATET CUSCÓ

Antònia Batet Cuscó

EL FEINEJAR INCANSABLE

Per Rosa Escala Moyés

La vida de l’Antònia Batet, l’Antonia del Cantó, va estretament lligada a un dels períodes de la història del Cafè de Sant Cugat. Durant els setze anys que ella i el seu marit van regentar aquest establiment que es trobava dins la Sala, l’Antònia va tenir cura de la seva neteja i manteniment, tot convertint-lo en un espai agradable, polit i amable, talment com ho era ella mateixa.

L’Antònia del Cantó va néixer a la Ràpita l’any 1920. Els seus pares eren en Joaquim, fill de Pontons, i la Concepció, filla de la Ràpita. Eren tres germanes i l’Antònia era la del mig. Va conèixer el que seria el seu marit, en Joan Ollé, a la Granada, durant el ball de la Festa Major. Després d’uns anys de festeig es van casar a la basílica de Santa Maria de Vilafranca el dia 28 de setembre de 1944. Van anar a viure a una de les casetes d’hortolà que hi havia al Molí d’en Rovira. Durant la guerra, en Joan s’hi va instal·lar i hi tenia cura dels ferits; després, s’hi va quedar a viure fent d’hortolà. Allà van néixer els seus dos fills, en Joan Maria i en Josep Anton. No va ser fins que aquests tenien tres i dos anys, respectivament, que van anar a viure a Sant Cugat Sesgarrigues. Era l’any 1949. A Sant Cugat es van instal·lar a la casa que ja era del Joan. Havia quedat buida en morir-se els seus pares. Amb ells, també, hi van viure els pares de l’Antònia, fins que es van morir. Casa seva es deia Ca la Roseta del Cantó, com així es deia la mare d’en Joan Ollé. Era l’última casa d’aquest cantó del carrer de Sant Antoni, quan Cal Ton del Gil encara no estava construït. Després es va passar a anomenar Cal Joanet del Cantó, en referència al nom del marit de l’Antònia, ja que el Joan havia sigut el marit de la Roseta.

Antònia Batet Cuscó 70

Antònia Batet el dia del seu casament 1944

En la història de l’Antònia hi ha hagut dues Antonia Batet Cuscó més, que eren cosines seves. La raó és que tres germans es van casar amb tres germanes i cada parella va posar el mateix nom a una de les seves filles. Una vivia a Barcelona, una altra a Vilafranca i, l’Antònia del Cantó, a Sant Cugat. L’Antònia era una persona alegre, molt treballadora, ajudava a les feines d’algunes cases del poble i tenia cura dels edificis públics. Anava a rentar als safareigs de Cal Masover, junt amb altres dones. Aquests safareigs van desaparèixer arran de l’obertura de la continuació del carrer Milà i Fontanals. Era una dona molt polida. Netejava els col·legis i l’Ajuntament. Primer, quan tot estava junt, a l’edifici de la Casa de la Vila. Després, quan els col·legis es van fer nous. El 1992 va deixar definitivament aquesta tasca i els nens i nenes del col·legi, conjuntament amb les mestres, li van dedicar en agraïment un escrit molt sentit. L’Antònia va tenir més projecció pública quan amb el seu marit, entre els anys 1962 i 1963, es comencen a fer càrrec del Cafè. El van portar durant setze anys. L’Antònia no es cuidava de la barra, ella netejava els plats i gots. Però també preparava les bosses de patates, que eren de paper setinat i de colors. Les omplia i les deixava a punt per a la venda. En aquell temps, el Cafè encara estava instal·lat a la Sala. El nou Cafè el van inaugurar ells i s’hi van estar durant cinc anys. Encara es recorden les tapes d’escopinyes que preparaven amb una salsa immillorable. I malgrat que al Cafè no s’hi preparaven llavors ni menjars ni entrepans, si algú en demanava, l’Antònia anava a casa seva, que era al costat, i hi preparava l’entrepà. En aquells temps es feia ball per Nadal. Aquell dia, els músics sopaven a Cal Joanet i ja esperaven el caldo que cada any preparava l’Antònia. I a la nit, en finalitzar el ball, també feien un petit ressopó al mateix Cafè. Cal remarcar que els espais sempre estaven nets, tant els serveis com la Sala. En dies de ball i per la Festa Major, es ballava a la Sala i quan

Antònia Batet Cuscó 71

Els pares de l’Antònia amb amics

Amb el seu fill Joan Ollé

Amb la seva cosina Antònia

Antònia Batet Cuscó 72 Amb els nets 1994

Noces d’or 1994

Amb els fills 1994

Cuidava l’hort que el Josep Anton tenia darrere el taller. Li agradaven molt les plantes, i tenia el pati ple de torretes. Ha estat la persona que ha tingut les fulles aspidistra més esplèndides de Sant Cugat. Les tenia a l’entrada, que en ser fosca conferia a les fulles un verd profund. Quan plovia les treia al carrer i quan les havia de regar les treia al pati posterior de la casa i ho feia amb l’aigua de pluja que prèviament havia recollit. Eren les seves preferides i les que engalanaven l’escenari de la Sala del Cafè els dies de ball. L’Antònia va ser una peça clau en l’engranatge social de Sant Cugat. Va estar sempre activa fins que la malaltia la va obligar a passar els dos últims anys a la residència, on es va anar apagant fins a la seva mort el dia 15 de setembre de 2009.

Antònia Batet Cuscó

finalitzava l’acte, l’Antònia la netejava per al dia següent i la deixava impecable. El dies de Festa Major les orquestres eren més grans i als músics, quan acabaven la feina, els preparava un ressopó que també esperaven amb delit: pa amb tomàquet i pernil i meló per postres. Entre el ball de tarda i el ball de nit els músics havien de sopar i el costum era repartir-se per les cases del poble. Un temps difícil va ser quan el seu fill Josep Anton, només amb divuit anys, va tenir un accident amb la moto. Aquella mateixa nit l’Antònia va anar a peu fins a l’hospital de Vilafranca i no es va moure del seu costat durant el mes que va estar ingressat, vint-i-un dies dels quals va estar en coma. Quan la família ja no portava el Cafè, era habitual veure l’Antònia treballant fora de casa, al camp o a la vinya, amb la colla que s’organitzava per esporgar, per collir cireres i préssecs, i després treballant a la verema. Eren habituals l’Angeleta de Cal Rei, la Rosita de Cal Rossell i la Rosita de Ca la Maria de l’Esteve. Aquesta colla també anava a Cipades a ajudar en temps de mones i en les temporades de pastissos. Abans de marxar a la feina deixava el menjar preparat. Amb en Joan feien un bon tàndem, ell encenia el foc i esperava que arribés l’Antònia per coure el tall. Li agradava explicar anècdotes viscudes amb la seva colla de feina. Una d’aquestes anècdotes feia referència a quan l’Angeleta de Cal Rei parlava en castellà amb els collidors. Era un castellà molt divertit, traduït literalment del català. Un altre fet destacat de la seva biografia és de quan tenia uns seixanta anys que, tot collint préssecs, es va trencar el fèmur. La seva recuperació va ser tan bona que durant la resta de la vida no se’n va ressentir. Quan el seu fill Joan es va casar amb la noia gran de Cal Venanci i van tenir les nenes, a l’Antònia li va sorgir una nova tasca, la visita a les nétes. I quan va néixer el nen, encara ho va fer amb més assiduïtat.

Concepci贸 Campeny

UNA TELEFONISTA RURAL AFABLE I GENEROSA Per Àngels Travé Ràfols

Concepció Campeny

CONCEPCIÓ CAMPENY ROSELL

El record de la Concepció Campeny perviurà sempre a la comunitat de Sant Cugat gràcies a la generositat d’haver cedit casa seva, Cal Cisteller, per convertir-la en la casa d’acollida que l’Associació Sant Adjutori va rehabilitar i va posar a disposició de totes aquelles persones necessitades d’una llar en moments de dificultats. La seva imatge també s’associa a les clavilles i telèfons que ella va fer funcionar com a operària del locutori a partir de la segona meitat dels anys quaranta i fins al 1976.

La Concepció Campeny era coneguda com la Conxita de Cal Cisteller. Va néixer el 20 d’abril de 1923 en una casa del districte de Sant Andreu de Palomar de Barcelona. El seu pare, Càndid Campeny Rovira, era fill de Sant Celoni, i la seva mare, Antònia Rosell Bargalló, va néixer a la Casota de Pontons, però va venir amb la seva família a fer de masover a la Masia de Sant Cugat Sesgarrigues. Els seus pares es van casar a Sant Cugat el dia 1 de febrer de 1923. El Càndid tenia 29 anys i l’Antònia en tenia 24. Vivien a Cal Cisteller, que llavors era al carrer de Sant Joan, número 1 (avui carrer del Pont), que havia estat propietat de Cal Peret de la Torre. A la casa hi havia hagut una botiga de queviures. L’any 1923, quan va néixer la Conxita, a Sant Cugat es va posar l’enllumenat públic. També aquell any hi va haver el cop d’estat del general Primo de Rivera i es va establir una dictadura militar que va durar fins a la proclamació de la Segona República Espanyola, l’any 1931. La Conxita possiblement surt a les fotografies de l’escola de Sant Cugat. En aquell temps, era a l’edifici de la Casa de la

Concepció Campeny 76

Casament a Ca l’Esteve 1953

L’ofici de telefonista era, pràcticament arreu del món, exercit per dones, perquè se les considerava més dolces, amables i obedients que els homes. A més, tenien salaris més baixos. Quan la Conxita va agafar el locutori, a Sant Cugat hi havia nou abonats i el zero era la central de Vilafranca. La mateixa línia es feia servir per a Sant Cugat i Olesa de Bonesvalls. El funcionament de la centraleta era del tot manual. Quan una persona volia parlar per telèfon, des del locutori es punxava amb la clavilla corresponent, es feia voltar una maneta i es trucava a la central. Allà marcaven el número i passaven la conferència. En acabar de parlar, es feia voltar la maneta al revés per avisar la central i es preguntava quants minuts havia durat la conferència per poder-la cobrar. Des del locutori també s’havien de portar els encàrrecs de trucades a les cases del poble que no tenien telèfon, que eren la majoria. Aquesta feina la feia el Càndid. L’horari d’atenció del locutori era de les 9 del matí a les 10 del vespre i les telefonistes rurals no tenien drets laborals. El Josep Esteve explica l’anècdota que quan es va inaugurar el celler de Covides, l’any 1963, el governador civil de Barcelona, Tomás Garicano Goñi, tenia la mare malalta a un poble de Sòria i va demanar poder parlar per telèfon amb ella. Van trucar molta estona a la Conxita de Cal Cisteller però no agafava el telèfon. La van disculpar davant del governador dient-li que estava donant menjar als conills i, mentrestant, un dels presents va agafar una moto i va anar fins a Cal Cisteller a avisar-la. Uns anys més tard la central es va traslladar a Avinyonet, a Cal Llopet. L’encarregada era la Pepita Batlle Garriga, que feia aquesta feina a més de cuidar les cabres, repartir llet, anar a la vinya... També al locutori l’ajudava el seu marit, el Tonet Llopart Urgell, sobretot als migdies i als vespres, quan tornava de la vinya. Com explica la seva filla Carme, el telèfon estava situat a l’entrada de la casa, en una habitació a la dreta, on hi havia el taulell i la cabina. La centraleta

Concepció Campeny

Vila, però l’any 1936 va ser traslladada a la masia de la Torre, que havia estat confiscada. Llavors la Conxita tenia 13 anys. En acabar la Guerra Civil, l’any 1939, l’escola va tornar a la Casa de la Vila, però la Conxita, que ja tenia 16 anys, possiblement ja no anava a l’escola. La Conxita no va tenir germans ni germanes i la seva mare, l’Antònia, va morir als 44 anys. Llavors la Conxita tenia 19 anys. El seu pare, el Càndid, feia de cisteller i treballava a Cal Mestres, del carrer de la Font de Vilafranca. També feia cistells de vímet i canya per collir raïm, per a la roba, etc. en una planta baixa del carrer de la Masia de Sant Cugat. La joventut i maduresa de la Conxita es van desenvolupar en la postguerra i la dictadura del general Franco, que va durar des de 1939 fins al 1975. Una època en què les dones no tenien drets socials, laborals, ni polítics. Les persones que la van conèixer expliquen que a la Conxita li agradava molt parlar i que era una molt bona balladora. No es va casar, encara que va tenir un pretendent. La gent la recorda fent de mestressa de casa, rentant roba al safareig dels baixos de casa seva i també fent d’ajudant de cuinera a les cases, quan hi havia una celebració. Algunes persones també recorden que durant un temps va anar vestida amb una túnica fosca i un cordó a la cintura. La vida de la Conxita està lligada a la història de la telefonia a Sant Cugat. El primer telèfon públic que hi va haver a Sant Cugat data de l’any 1915 i es va instal·lar a casa del llavors alcalde Joan Miret Castellví. L’any 1932 es va instal·lar el primer locutori a casa de l’Ernest Just Bertran, a Cal Miquel, i uns anys més tard es va traslladar a Cal Capellades. Les seves responsables van ser les germanes Montserrat i Carme Ràfols Tusell. Va ser l’any 1946, quan la Conxita tenia 41 anys, que el locutori es va traslladar a Cal Cisteller i ella en va ser l’encarregada. El seu pare, el Càndid, cobrava de l’Ajuntament 900 pessetes al semestre per la cessió dels baixos de la casa.

Concepció Campeny 78

Placa dedicada a la Conxita 2003

llavors ja era semiautomàtica i ells només havien de marcar els números que demanaven els abonats. Tenia molts forats i clavilles de colors, però en realitat només disposava de tres línees telefòniques i sovint es col·lapsava. Feia molt poc que l’empresa Cápsulas Metálicas s’havia traslladat a Sant Cugat des de Barcelona i els seus directius no entenien com podíem estar tan antiquats. La Conxita va deixar el locutori l’any 1975, quan ella i el seu pare van anar a viure a la Residència del Molí d’en Rovira. Ella hi va treballar fent tasques de neteja i a la seva jubilació s’hi va quedar com a resident. Llavors el locutori va ser traslladat, per darrera vegada i fins el seu tancament, a Ca l’Elèctric. La seva responsable era la Maria Boada. De tant en tant, la Conxita venia a Sant Cugat a veure les seves veïnes, l’Antònia de Cal Surroca i la Maria de Cal Catarí, i es quedava a dinar a Cal Quintana amb la Dolores i la Nati. Com que la casa de Cal Cisteller ja feia anys que estava tancada, hi anaven apareixent humitats que es veien des del carrer. El 1997 es va crear a Sant Cugat l’Associació d’Assistència Social Sant Adjutori, que tenia i té per objectiu treballar per un habitatge digne per a tothom. L’entitat va adoptar el nom d’una antiga germandat que va existir al municipi des del 1871 fins el 1957 i que assistia els seus socis quan estaven malalts. Aquell mateix any 1997, els membres de dita associació van proposar a la Conxita la cessió de la casa a canvi de rehabilitarla i de construir-hi tres apartaments. Ella hi va estar d’acord. La rehabilitació es va acabar l’any 2001 i va costar uns dotze milions de pessetes. Actualment continua en funcionament i en el decurs de tots aquests anys ha acollit un bon nombre de persones amb dificultats per trobar un habitatge. La Conxita va morir al Molí d’en Rovira i va ser enterrada al cementiri de Sant Cugat el 5 de febrer de 2003, a l’edat de 80 anys. A la façana de Cal Cisteller hi ha una placa en record de la Conxita.

Habitació d’un apartament de l’Associació Sant Adjutori 2001

Cal Cisteller 2014

Concepció Campeny

Aula i seu social de l’Associació Sant Adjutori 2001

80 Remei Vendrell

MESTRA I HISTORIADORA

Per M. Àngels Tenas Cuscó i Rita Romeu Miret

Incloure el nom de la Remei Vendrell en aquesta publicació porta implícit el desig de recordar i fer homenatge a una gran intel·lectual nascuda a Sant Cugat, per bé que tota la seva vida va transcórrer pràcticament fora del municipi. Fidel a les seves creences profundament religioses, la Remei Vendrell va dedicar-se amb rigor i constància al servei de la comunitat, bé exercint el Magisteri en diverses poblacions del nostre país o bé realitzant estudis històrics relacionats amb el seu entorn més proper.

La Remei Vendrell i Vendrell va néixer l’any 1925 a Cal Suriol de Dalt, municipi de Sant Cugat Sesgarrigues. Fou la petita d’una llarga nissaga. Els seus pares, Josep Vendrell Ros i Maria Vendrell Olivella, fills d’Ordal, una vegada casats van continuar vivint al seu poble. Allà nasqueren la Maria, la Rosa, la Pepeta, l’Antònia i el Francesc (el pare Pius d’Ordal). Posteriorment, es van traslladar a Cal Suriol de Dalt per tal de fer-se càrrec de la masoveria de la finca rústica propietat del marquès de Camps. La masia, situada al peu de la muntanya de la font del Cuscó, fou la nova llar i lloc de treball. Ben aviat van augmentar la família amb l’arribada de la Teresa, l’Eudald, la Pepeta, el Josep, el Quim i la Remei. Els pares, d’arrels profundament religioses, transmeteren als fills la seva fe catòlica. Cada dia, al capvespre, es passava el rosari, pregària habitual a les llars cristianes d’aquell temps. La visió de la vida emmarcada en la religió i el treball va deixar empremta en els fills. Ben aviat va sorgir la vocació religiosa d’en Francesc, que va entrar a l’orde dels frares caputxins i adoptant el nom de pare Pius d’Ordal. Va desenvolupar la seva tasca apostòlica a Colòmbia com a missioner als poblats de la selva. El pare Pius va ser un referent espiritual per a tota la família. La Remei també va dedicar la seva vida als altres com el seu germà frare: fent de mestra es va posar al servei de la comunitat educativa de cada poble, de cada infant. Era una persona molt religiosa i a la

Remei Vendrell

REMEI VENDRELL I VENDRELL

Remei Vendrell 82

vegada respectuosa amb les altres formes de pensar i concebre la vida. Va aprofundir en la seva fe d’acord amb l’esperit evangèlic i l’església que tant estimava. Tots els diumenges i festes de guardar la família assistia a l’església per participar en els actes litúrgics. Cal destacar que Cal Suriol, malgrat pertànyer al terme municipal de Sant Cugat Sesgarrigues, tenia assignada la parròquia de Sant Pere Molanta, motiu pel qual la família va arrelar en aquella comunitat. La infància de la Remei va transcórrer a l’entorn de les feines pròpies d’una masoveria i l’assistència a l’escola. Anava i tornava a peu, amb la cartera penjada a l’esquena, seguint el llarg camí. La casa no disposava d’enllumenat elèctric. En ferse fosc, encenien espelmes i llums de carbur o d’oli per continuar les seves tasques domèstiques i cosir. A l’estiu prenien la fresca sota el cel estrellat i quan arribava l’hivern es reunien al voltant de la llar de foc per rebre escalf i claror. La família vivia del percentatge que els corresponia d’acord amb els resultats de la producció dels conreus, principalment vinya i cereals, quantitat que sovint no arribava per cobrir les despeses malgrat l’esforç i dedicació al camp. Tots col·laboraven en la mesura de les seves possibilitats, cadascú d’acord amb l’edat. Els nois ben aviat van donar un cop de mà al pare. Les dones, ajudades per les nenes, feien les feines de la casa i, a més, criaven animals per al consum propi. La Guerra Civil va atrapar la Remei en plena adolescència i això la va portar a ser testimoni d’alguns fets de gran impacte, com ara veure l’entrada de casa plena de llenya a punt de ser encesa, o veure també un tiet i dos capellans de Barcelona amagats dins d’un cup per no ser descoberts. Així mateix, va haver de plorar el seu germà Eudald, que va morir fent de soldat. L’experiència de la guerra la va acompanyar al llarg de la vida. Estimava molt la casa on va néixer. Ben segur que les pedres que la bastiren a l’entorn del 1590, amb el seu portal adovellat i les finestres amb ampits i llindes esglaonats, van suscitar en

la jove Remei la curiositat i ganes d’investigar sobre els orígens i la història de les seves contrades. Els caminants que anaven a la font hi feien parada per descansar abans d’enfilar la darrera pujada. Les dones de la casa, així que sentien xerinola sortien a rebre els excursionistes, s’interessaven per ells, sobretot si els coneixien, i els oferien aigua amb un càntir de terrissa. La seva germana Teresa, més gran que ella, va fer el Magisteri a Barcelona compaginant els estudis amb la feina per tal de poder-se pagar la carrera. Anys després, la Remei va seguir els seus passos fent també el Magisteri. La Teresa li havia obert el camí i ella emprenia la seva pròpia aventura. Les dues germanes explicaven que si la mare les veia amb llibres a les mans, posava el crit al cel perquè, deia que llegir era una pèrdua de temps. Davant d’aquesta situació, les dues germanes buscaven refugi al bosc proper a casa seva, un espai on podien llegir, meditar, escriure i relaxar-se. Deien que era el seu pulmó, que allà es podia respirar i renovar energies. Acabats els estudis, la Remei es va dedicar a l’ensenyament en escoles d’educació primària, tot compaginant la docència amb la recerca històrica de les contrades penedesenques. Sovint se la veia cercant fòssils a la Font del Cuscó, ceràmiques i monedes antigues que tot seguit estudiava. Dues tasques paral·leles i complementàries que li absorbien tot el temps. Potser aquest fou el motiu de la seva solteria. Va començar a exercir el Magisteri a la població d’Àreu (Pallars Sobirà), després a Santa Fe del Penedès, Sant Pere Molanta (Olèrdola), Can Cartró i Ordal (Subirats) i les Roquetes (Vilanova i la Geltrú). A cada població hi va deixar la seva empremta en l’estudi d’algun aspecte local. Moguda per l’interès envers la història, va voler aprofundir en els seus coneixements i es va llicenciar en Geografia i Història. A Can Cartró (on es va reobrir l’escola, que havia estat tancada des del final de la guerra per falta de local) va exercir de mestra des del curs 1958-59 fins al 1964-65. La seva

Remei Vendrell A la neu Anys 60

Amb la fam铆lia a Cal Suriol Anys 50

Can Cartr贸 Curs 64-65 1965

Remei Vendrell 84

Ordal Curs 65-66 1966

De viatge Anys 70

Activitat escolar Anys 80

comentari. Com a exemple aquest text en el qual expresava el seu desig que “els amics, possibles lectors, experimentin en llegir el que jo he sentit en la recerca: la joia que produeix quan es capta el ressò, encara que sigui llunyà, de l’esforç, l’honradesa i l’heroisme dels nostres avantpassats”. En el pròleg del llibre sobre la història de Santa Fe del Penedès, el llavors alcalde Salvador Romeu destacava que la Remei escrivia amb l’esperit de donar servei als ciutadans i ciutadanes i que sempre va comptar amb col·laboradors del seu entorn. Era una dona comunicativa i treballava amb rigor. La relació d’estudis que va fer i publicar en revistes i miscel·lànies és la següent: La desamortització al Penedès (1986), L’evolució agrària de Vilanova i la Geltrú (1716-1985) (1989), Olèrdola, notes històriques (1989), Ara fa dos-cents anys, collites de gra d’algunes comarques 1789-1790 (1990), Sant Pere Molanta, notes històriques (1993), Moja, apunts històrics (1994), Santa Fe del Penedès. Un municipi històric al cor de l’Alt Penedès (1994) i Monografia històrica de Pacs, aquest darrer pendent encara de publicació. Remei Vendrell i Vendrell va morir el 17 de març de 1996 a l’edat de 71 anys.

Remei Vendrell

aportació i col·laboració en la construcció de l’església va ser cabdal. Sense ella no s’hauria pogut fer. També es va implicar en el grup de teatre i va participar, com a alumna, en el curs d’esperanto que el farmacèutic de Sant Pau impartia, els vespres, a l’escola. Durant la setmana vivia al poble, a la casa dels mestres, però els caps de setmana sempre feia l’escapada a Cal Suriol. Era una persona amant de la família, especialment dels nebots que vivien a la masia: la Concepció, el Josep, la Maria i el Rafel. Sempre els portava alguna cosa: llaminadures, còmics o llibres. Per desplaçar-se tenia una moto Gimson, més endavant ho va fer amb una Mobylette i després va disposar d’un cotxe. La Remei, persona culta i curiosa, gaudia viatjant: Lurdes, Holanda, Bèlgica, París, Luxemburg, Roma, Terra Santa i Portugal foren els països de l’estranger que va visitar. Sempre es va sentir de Sant Pere Molanta, on hi va arrelar de petita. Una de les seves aportacions fou la col·laboració en la revista local Font-Tallada, iniciada el 1974 per Mn. Jordi Carbonell. L’agost de 1978 va aparèixer el seu primer escrit en la secció “Engrunes d’esperança” que ella mateixa va crear. Escrivia relats del viure de cada dia on s’hi reflectien valors com la solidaritat, ajuda als altres, honestedat, tolerància, cooperació i respecte. També hi anava intercalant escrits de notes històriques. La seva última col·laboració va ser el 1994. Per la seva contribució personal al municipi, l’Ajuntament d’Olèrdola va distingir-la amb el premi Rossend Montaner. La Remei, com a historiadora, va indagar sobre els nostres orígens, els pobles i la seva gent. Va publicar un bon nombre d’obres de recerca històrica d’àmbit local i comarcal, basant-se sobretot en els fons documentals de l’Arxiu Bibliogràfic del Museu de Vilafranca i l’Arxiu Diocesà de Barcelona, on hi passava moltes hores. També cercava dades als arxius dels pobles. Al final de cada llibre hi escrivia un reflexió pròpia o un

86 Leonor Menacho GarcĂa

Leonor Menacho García

LEONOR MENACHO GARCÍA

AGRAÏDA I ACOLLIDORA

Per Rosa Escala Moyés

Popularment coneguda com la Leo, la Leonor Menacho és el paradigma de la primera onada migratòria que va arribar a Sant Cugat de persones provinents del sud d’Espanya. Alegre, treballadora, polidíssima i plena d’energia, la Leo va saber estimar sempre el seu poble d’acollida, on hi va fer arrels i amistats per a tota la vida. Va saber fer-se un lloc propi a Cal Panxa i la seva encomanadissa manera de treballar i de viure la va convertir en una dona volguda per tothom.

L’any 1962 a Sant Cugat Sesgarrigues va tenir lloc un esdeveniment molt important que va suposar una aportació de saba nova a la població: la construcció de línies elèctriques d’alta tensió que havien de travessar el municipi. Aquesta construcció va comportar haver de donar aixopluc al personal que hi treballava. A Sant Cugat van ser diverses les cases que van donar dispesa a aquells homes. Alguns d’ells, xicots joves que, durant la seva estada al poble van conèixer les noies amb qui després es van casar. Altres tenien dona o promesa al seu poble d’origen i es van preparar per portar la seva família a Sant Cugat. Un d’aquests homes era en Juan Padilla, un andalús molt trempat, sempre amb una paraula per fer riure. Va ser un dels que va fer venir la seva família: la dona, la Leo i els fills: la Luci, de set anys, i l’Alonso, de quatre anys. El Juan s’estava a dispesa a Ca l’Esteve i com que es volia quedar a Sant Cugat i portar la seva família, el van ajudar a buscar feina. En aquells moments, a Ca l’Astasi es necessitava un masover. Aquella era la feina més adient per al Juan Padilla, ja que al seu poble ja feia una feina semblant. Per això es va instal·lar a Cal Panxa i la Carmeta de Ca l’Esteve el va ajudar, li va donar roba i utensilis perquè pogués deixar la casa a punt per a viure-hi amb la seva família. El dia que la Leo i els seus fills van arribar a Catalunya, el forner de Sant Cugat, en Joan Escala, els va anar a recollir a l’estació de tren de Vilafranca amb la

Leonor Menacho García 88

seva furgoneta, una DKW de color crema. Acostumava a fer de taxista per recollir els familiars que arribaven amb tren del seu poble d’origen, carregats amb un munt de paquets, generalment per quedar-se a viure a Sant Cugat. La dona del Juan, la Leonor Menacho, era una senyora molt decidida, treballadora com n’hi ha poques, fins a la seva sobtada mort l’any 1995. Una dona enèrgica i molt activa, que duia la neteja a la sang, molt més enllà del que era habitual als pobles rurals catalans. Ella venia d’una població andalusa on, com és tradició, tenien el costum d’emblanquinar les cases, de tenir-les sempre polides, tant per dins com per fora. Sempre estava a punt d’arribar a fons en la neteja i posada a punt d’una habitació, d’una sala i/o del que fes falta, també de les façanes de les cases. La Leo provenia d’una família humil d’Algar, un poble de la província de Cadis, avui incorporat a la ruta turística anomenada Ruta de los pueblos blancos. Està situat a l’últim punt d’aquesta ruta, en una carretereta de la serra. Es tracta d’una població amb pendents costeruts i façanes blanquejades. Allà hi va néixer el 26 d’octubre de l’any 1927. Els seus pares, la Francisca i l’Alonso, es dedicaven a feines del camp. Com la majoria d’infants del seu temps i del seu entorn, la Leo no va anar a l’escola, i per tant no sabia ni llegir ni escriure. Però aquesta mancança no va ser mai un impediment perquè ni ella ni la seva família s’adaptessin a Sant Cugat ni als costums catalans. Quan ja feia una temporada que la Leo era a Sant Cugat, l’Angeleta de Cal Rei (que feia de mocadera a Cal Sanyes quan mataven el porc) li va dir que la Sra. Gertrudis i la Sra. Modesta buscaven una persona per ajudar a les feines de la casa. La Leo hi va començar a treballar l’any que el Rafelet va fer la primera comunió, el 1970. Comenta la Modesta que era una dona que no estava mai parada ni malhumorada, i que no l’havia vist mai discutir ni renyar cap infant. També netejava, a diari, el consultori del Carlos, el curandero.

Ho feia a primera hora del matí, abans d’anar a Cal Sanyes. I un cop a la setmana anava a ajudar a la neteja a Ca l’Esteve, on també ajudava la Carmeta a fer la sobrassada i les botifarres, després de la matança del porc, per posar-les a la venda a la botiga. La Leo, en tractar-se d’una dona molt activa, estava sempre a l’aguait de qualsevol oportunitat de feina per tal de poder treballar i ajudar la seva família. Així, doncs, també havia anat a treballar a l’empresa de confecció que hi havia a la Tenda, La Caina, on algunes tardes planxava, juntament amb la seva germana Rafaela i la Juana. Durant la verema ajudava la Neus de Ca l’Astasi fent el menjar dels collidors i netejant. Més endavant va ser la Leo qui preparava el menjar d’aquells collidors, i si tenia temps lliure, s’afegia a la verema amb l’Angeleta de Cal Rei i la Rosita de Cal Rossell, així com amb el Guilera i el Pau, ambdós treballadors de Ca l’Astasi. La Leo era la segona dels nou germans Menacho: la Teresa, la Leo, l’Alonso, el Manolo, el Pepe, el Curro, la Rafaela, la Maria i el Juan. Alguns d’ells també vindrien a Catalunya, on van acabar vivint i treballant. Junt amb el marit de la Leo van venir a treballar el germà petit dels Menacho, el Juan, que va trobar una altra feina, i també el Curro, que va anar a Pineda, on encara viu amb la seva família. Després, Cal Panxa, va ser el punt d’acollida de part de la família i coneguts de la Leo i del Juan que arribaven a Catalunya. S’hi quedaven a viure fins que trobaven un altre lloc on residir. Així va ser com van venir a Sant Cugat la seva germana Rafaela amb el seu marit Antonio i els seus fills, la seva mare i l’altra germana Maria amb el seu marit, i el seu germà, en Juan Menacho, fins que es van instal·lar a Cal Cafeter, al carrer del Pou Comú. La Rafaela i la seva família van acabar instal·lant-se als anomenats pisos vermells (ara roses). La mare, la Maria i el seu marit es van estar aproximadament dos anys a Sant Cugat, fins que van tornar a Algar.

Leonor Menacho GarcĂa Amb el seu marit Anys 50

89 Els seus fills 1959

Al camp amb els fills 1961

Leonor Menacho GarcĂa 90

Amb els seus fills 1962

La Leo amb els seus fills i nebots 1962

La Luci i la Dolors al carrer St. Antoni 1966

Leonor Menacho García

Però la primera “família” que la Leo va tenir a Sant Cugat estava formada per les famílies dels treballadors d’Abengoa, l’empresa de construcció de les línies elèctriques. Entre ells hi havia el Diego Pulido i els seus germans, habituals en les festes familiars dels Padilla-Menacho i les excursions a la font del Cuscó, on anaven sovint a fer berenades i a menjar la mona els dilluns de Pasqua. Una mostra molt clara de la integració als costums i tradicions catalanes. La relació de la Leo amb els seus veïns sempre va ser molt bona. Explica la Pepita de Cal Fuster que amb l’arribada de la Leo a Sant Cugat es va sentir més acompanyada, ja que ella va arribar al poble l’any 1962, quan es va casar, i d’això en feia poc temps, i va trobar en la Leo aquella veïna de confiança amb qui comentar les coses de la vida. Li agradava anar a Cal Panxa a conversar a la vora del foc, tot menjant un grapat de fruits secs que duia a la mà. També explica la Pepita que l’arribada de la Leo a Sant Cugat va coincidir amb el naixement del seu primer fill, el Santi, l’any 1964 i que quan van arribar a Sant Cugat la mare i les germanes de la Leo va coincidir amb el naixement del seu segon fill, el Josep Maria. Aquests records de la Pepita donen constància la bona relació de veïnatge amb la família de Cal Panxa. La Leo era una persona molt agraïda i parlava elogiosament de la gent de Sant Cugat, de com els havien ajudat en els moments més difícils i del fet que sempre s’havien sentit molt ben acollits. La prova és la bona relació que tenien amb al Sr. Juanito i amb la Sra. Pepita de Ca l’Astasi i amb la seva filla Assunción, així com també amb el seu marit, el Josep Maria, que van estar sempre al costat de la família PadillaMenacho quan ho va necessitar. La desbordant energia de la Leo la va portar a ser molt coneguda i allà on treballava va ser sempre molt apreciada. Per això la seva pèrdua va esdevenir un daltabaix també per a totes aquelles famílies.

A Cal Panxa 1970

Teresa Massana FarrĂŠ

Teresa Massana Farré

TERESA MASSANA FARRÉ

COHERENT AMB EL SEU PENSAMENT Per M. Àngels Tenas Cuscó

La història de la Teresa Massana, coneguda com la Teresa del Pont, és la història d’una vocació. Dotada d’una capacitat intel·lectual innata i d’una constat dedicació a l’estudi, va aconseguir el seu somni de convertir-se en mestra i dedicar-se a la tasca docent durant tota la seva vida adulta. La Teresa, però, mai no va oblidar els seus orígens rurals ni tampoc tot allò que hi tenia relació: la vida al camp i les feines que se’n deriven. La seva va ser una vida plena d’experiències. I gràcies al seu tarannà obert i planer les va saber viure extraient sempre el millor de totes les coses.

La Teresa Massana Farré va néixer a Sant Cugat Sesgarrigues, a la masia del Pont, el dia 12 de març de 1932, pocs anys abans d’esclatar la Guerra Civil Espanyola. Als quatre anys va tenir un germà, el Jaume. La Teresa va començar els estudis primaris en plena guerra, a l’escola de Sant Cugat. Al llarg de la primària sempre va tenir la mateixa mestra, la señorita Maria, tal com l’anomenaven al poble. Diu en Jaume que la Teresa va poder estudiar gràcies a aquesta mestra i al seu marit, que també feia de mestre a Sant Pere Molanta, ja que junts van convèncer el seu pare perquè la deixés estudiar. L’amistat entre la família del Pont i aquests mestres es va mantenir al llarg de tota la seva vida. Entre els 12 i els 13 anys la Teresa va començar el batxillerat a l’institut Milà i Fontanals, ubicat a la plaça de Sant Joan de Vilafranca, on actualment hi ha CaixaBank. Amb els estudis acabats va fer el magisteri a l’Escola Normal de Barcelona. Durant aquests anys va residir al col·legi de monges Las Mercedarias de Sant Feliu de Llobregat. Van convenir que a canvi de la manutenció, la Teresa donaria algunes classes als pàrvuls d’aquella escola, però va acabar ensenyant francès, fent substitucions i tot el que calgués, destacant-se per la seva capacitat de treball. La Teresa va fer els estudis en llengua castellana, la llengua obligatòria d’aprenentatge i comunicació als col·legis i en tots els àmbits durant aquella època, fossin o no educatius. La dictadura de Franco així ho va imposar. Per tant, la Teresa va

Teresa Massana Farré 94

Alumnes de l’escola de El Pago 1971

aprendre i va ensenyar en una llengua que no era la seva ni la dels seus alumnes. Van ser anys foscos per a la nostra cultura. Acabats els estudis de magisteri es va presentar a les oposicions per ser mestra de l’Estat. Mentre les preparava va treballar a l’escola de l’Arboçar. Després, va estar un any a Sant Pere Molanta i dos a Sant Cugat fent una suplència. En tenim el record en algunes fotografies, destacant la de grup amb tots els nens i nenes del col·legi de Sant Cugat. Un cop guanyades les oposicions, el seu primer destí, per un curs, fou a Les Casetes de la Gornal, una escola petita no gaire lluny de casa seva. L’any següent va estar destinada a un poblet dels Prepirineus, Adraén, a la serra del Cadí, amb poquíssima gent i poquíssims alumnes, on a l’hivern quedaven aïllats per la neu. A Adraén va seguir Bellestar, a 3 km de la Seu d’Urgell, en ple Pirineu, i després Rofes (la Llacuna), també un poblet molt petit de la comarca de l’Anoia. Al llarg d’aquest anys viscuts fora del seu entorn familiar, en temps de vacances anava a casa seva i explicava a la família i amistats el munt d’experiències i anècdotes viscudes en aquells racons de món, petits pobles on, tot i disposar d’habitatge per als mestres, les places eren cobertes, generalment, mitjançant destinacions forçoses. La dificultat en el transport i la comunicació, així com les condicions de vida, sobretot a l’hivern, amb les nevades que provocaven la incomunicació, era un gran inconvenient per establir-s’hi. La joventut de la Teresa va transcórrer entre les escoles rurals, el grup de jovent de Sant Cugat i casa seva, una masia on sempre hi havia feina. Col·laborava anant a esporgar, collint llegums o donant gavelles. Feia el que convenia. A l’estiu feia classes de repàs a nens i nenes i participava com a monitora a les colònies d’estiu a Creixell, organitzades per la parròquia. Compartia el temps de lleure amb el jovent de Sant Cugat, que es reunia a la rectoria. Era un grup molt cohesionat amb un lligam molt fort entre tots. En una foto la veiem fent teatre. La Teresa ballava sardanes, feia catequesi

Teresa Massana Farré 95

Alumnes de l’escola de St. Cugat Sesgarrigues Curs 1957-58

Amb els pares i el germà

Masia del Pont

Teresa Massana FarrĂŠ 96

Fent teatre a la rectoria 1963

Amb el seu marit

Amb el seu pare

a fer de mestra, els col·legis rurals eren una aula més o menys gran amb alumnes de totes les edats. Comentava que moltes vegades s’havia trobat sola, sense poder consultar cap preocupació referent als seus alumnes amb altres companys i companyes que, com a molt a prop, vivien a 30 o 40km de distància. En un col·legi gran sabia que no estava aïllada perquè els seus companys els trobava a l’altre costat de la porta. Tot el que es feia al col·legi li agradava. Bé, tot no. Hi havia una activitat que mai es negava a realitzar però que li produïa molt de respecte: les excursions que programaven durant el curs. Les veia com una responsabilitat molt gran per al mestre. Malgrat això, sempre deia que si hagués de tornar a triar una professió seria altra vegada la de mestra d’escola. Podem definir la Teresa com una dona coherent amb el seu pensament, treballadora, pràctica i positiva. De jove va destacar pel fet d’estudiar una carrera, cosa no gaire habitual sobretot en noies que vivien en un entorn rural. En aquella època, després dels estudis de primària, els pares acostumaven a comprar una màquina de cosir per a la filla. D’aquesta manera, les noies entraven al món del treball fent confecció. Però la Teresa volia ser mestra i gràcies a la seva voluntat i el suport familiar va tirar endavant els estudis malgrat els contratemps que va trobar pel camí. Va ajudar a millorar el nivell cultural dels joves i dels nens i nenes del poble en els anys difícils de la postguerra. Els coneixements que tenia pel fet de ser mestra i la seva simpatia van ser una valuosa aportació per al grup i van durla a col·laborar activament en moltes de les activitats culturals del poble. La seva personalitat va esdevenir un referent per a moltes noies del poble. El 1986, la família Lleixà-Massana va establir-se a la masia del Pont i d’aquesta manera la Teresa retornava a la casa pairal que la va veure néixer. Hi va residir fins a la seva mort, als 73 anys, després de patir una llarga malaltia del cor.

Teresa Massana Farré

i participava en anades a Montserrat a peu o a la font del Cuscó. La Teresa era molt de la broma i tothom s’ho passava molt bé al seu costat. Sortosament, el recorregut per escoles llunyanes es va acabar quan va aconseguir una plaça definitiva de mestra al Pago (Subirats), molt a prop de casa seva. En una fotografia la veiem amb les seves alumnes. Hi va estar set anys, en el transcurs dels quals es va casar, el 1966, amb Joan Lleixà Moliner, i va establir la seva residència a Avinyonet. Malgrat que al Pago hi estava bé, el seu objectiu era aconseguir una plaça de mestra a Vilafranca. Va ser amb motiu del tancament d’aquesta escola, com també d’altres de la rodalia, quan la Teresa i alguns mestres més van optar per una plaça al centre escolar Baltà Elias de Vilafranca, conegut com La comarcal perquè, a més d’alumnes de Vilafranca, hi anaven nens i nenes dels pobles petits de la comarca a cursar la segona etapa de l’EGB (Ensenyament General Bàsic). A l’escola Baltà Elias va tenir com alumnes els seus dos fills, l’Assumpta i el Miquel, i també els nens i nenes provinents de la primera etapa de primària de l’escola de Sant Cugat. Al Baltà hi va treballar fins a la seva jubilació compaginant la professió de mestra amb la tasca de mare i mestressa de casa. Ens explica la seva filla Assumpta que quan va arribar la democràcia i els mestres de Catalunya van començar a demanar l’ensenyament en català, la Teresa va ser de les primeres mestres que es van treure el títol per poder donar classes de català als seus alumnes. Es va inscriure a un curs per correspondència i l’estudiava a casa quan arribava del col·legi. Si li preguntaves perquè havia escollit el magisteri, et deia que el més bonic era poder ensenyar als nens i nenes i veure’ls jugar al pati, perquè era on més es manifestaven tal com eren i se li acostaven a parlar. Sempre deia: “Al pati és on es veu el que poden arribar a ser de grans”. Ella manifestava sovint la seva preferència per un col·legi gran a un de petit de poble. Explicava que quan va començar

TERESA FERRER OLLÉ

MARIA FABRÉ FERRET

Oral

Col·laboració Sílvia Amigó Cuscó Fons fotogràfic de Cal Xic del Pau Fabré Gràfic

Fonts

Rosa Cuscó Ferrer Joan Peret Freixedas Conxita Esteve Josep Marrugat Olga Cuscó Ferrer Fons fotogràfic de Cal Joan del Pont

Gràfic

MARIA MITJANS PUIG Oral

Gràfic

Conxita Esteve Mitjans Joan Peret Freixedas Josep Marrugat Vives Fons fotogràfic de Ca l’Agustina

DOLORES MOYÉS SÀBAT Oral Gràfic

M. Dolors Escala Moyés Joan Escala Moyés Fons fotogràfic de Cal Forner

ROSA VIDAL MESTRE Col·laboració Gemma Capellades Campamà Imma Capellades Campamà Mireia Soria Planas

JOSEFINA MIRALLES VALLS Oral Gràfic

Josep Maria Peret Montse Peret Rusinés Fons fotogràfic família Peret Miralles

ÀNGELA CLOS BERTRAN Arxiu Oral

Gràfic

Registre Civil de Sant Cugat Sesgarrigues Conxita Campamà Vidal Jaume Clos Arall Enrica Esteve Miret Josep Vidal Mill Enrica Esteve Miret Nati Quintana Boada

MODESTA GUAL CARBÓ Col·laboració M. Dolors Escala Moyés Conxita Campamà Vidal Joana Surià Gual Oral

CARME JULVE CAMPS Col·laboració Montse Albet Noya Bibliografia Rovira Merino, Joan, i Miralles, Ferran. Camins de la transhumància al Penedès i al Garraf. Amics dels Camins Ramaders. Vilafranca, 1999.

FILOMENA BAIGET LLUSSÀ Oral

Josep Guixé Baiget M. Teresa Calaf Mitjans M. Teresa Miret Calaf Josep Romeu Sellarès Rosa Escala Moyés Mireia Soria Planas Àngels Travé Ràfols Josep Guixé Baiget Gràfic Fons fotogràfic de Cal Forner Documental Viquipèdia Gencat.cat Museu de la farmàcia catalana

REMEI VENDRELL I VENDRELL

Oral Gràfic

Oral

Josep Anton Ollé Fons fotogràfic de Cal Joanet

CONCEPCIÓ CAMPENY ROSELL Oral

Gràfic Arxiu Bibliografia

Josep Esteve Fabré Carme Llopart Batlle Jaume Massana Farré Nati Quintana Boada Carme Ràfols Tusell Montserrat Ràfols Tusell Fons fotogràfic de Cal Forner Fons fotogràfic de l’Associació Sant Adjutori Registre Civil de Sant Cugat Sesgarrigues i Barcelona Albet Noya, Montse. Catàleg de l’Arxiu del Monte-Pio o Germandat de Sant Cugat Sesgarrigues (1871-1957). Borderías Mondéjar, Cristina. Entre líneas. El trabajo e identidad femenina en la España contemporánea. Barcelona 1924-1980. Icaria, 1993. Margarit Tayà, Antoni; Solé Bordes, Joan; Miret Via, Antoni. Episodis de la Història de Sant Cugat Sesgarrigues. Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues, 1999. Sancho París, Daniel (coord). Recull d’Històries de Sant Cugat Sesgarrigues. Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues, 2008. Ueda, Vanda. El trabajo de las telefonistas en las centrales telefónicas. Universitat de Barcelona, 2002.

Gràfic Bibliografia

Concepció Vendrell Ferret Miquel Tetas Cuscó Teresa Castellví Esteve Josep Marrugat Vives Joan Ràfols Torner Josep Domènech Saumell Concepció Vendrell Ferret Setmanari penedesenc El 3 de vuit (març 1996). Arxiu de la revista Font-Tallada. Cal Cartró (1978-2012). Publicacions de Remei Vendrell i Vendrell.

LEONOR MENACHO GARCÍA Oral

Gràfic

Luci Padilla Menacho Modesta Miró Mateu Pepita Moris Fons fotogràfic de Luci Padilla Menacho Fons fotogràfic de Cal Forner

TERESA MASSANA FARRÉ Col·laboració Assumpta Lleixà Massana Jaume Massana Farré Oral Miquel Lleixà Massana Pilar Montserrat Romeu Jaume Massana Farré Gràfic Miquel Lleixà Massana Fons fotogràfic de Cal Forner

Fonts

ANTÒNIA BATET CUSCÓ

Teresa Ferrer Ollé (1900-1993)

Maria Mitjans Puig (1905-1989)

Josefina Miralles Valls (1905-2003)

Àngela Clos Bertran (1909-1989)

Modesta Gual Carbó (1918-1991)

Maria Fabré Ferret (1918-1995)

Dolores Moyés Sàbat (1918-2001)

Rosa Vidal Mestre (1918-2000)

Carmeta Julve Camps (1920-1990)

Filomena Baiget Llussà (1920-1995)

Antònia Batet Cuscó (1920-2009)

Concepció Campeny Rosell (1923-2003)

Remei Vendrell i Vendrell (1925-1996)

Leonor Menacho García (1927-1995)

Teresa Massana Farré (1932-2005)

Fonts

Sumari

Introducció