És el cotxe de linia

1

Amb el suport de:

© Textos: Conxita Campamà, Dolors Escala, Rosa Escala, Josep Anton Ollé, Antoni Ribas i M. Àngels Tenas.

Edita: Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues Coordinació: Antoni Ribas Correcció Textos: Bernadette Hortal Maquetació i disseny: Àngels Pinyol Impressió: Gràfiques del Foix SL Any: 2017 D.L: B 7509-2017 ISBN: 978-84-617-9616-8

Taula de continguts: Calendari sense fulls 5 Recuperem la memòria

7

L’aventura de fer aquest treball

11

El transport per carretera

15

El cotxe del Tòfol

31

Tres testimonis 53

L’autobús que la canalla empaitava

Servia per anar a la vila

Vacances dels Margarit El cotxe del Miquel

73

Hi ha dies que encara faig la línia

119

El cotxe que em portava el TBO

131

L’espera segueix

137

Col·laboradors 139

Sant Cugat Sesgarrigues, primer quart del segle XX

6

Calendari Sense Fulls Que lluny queden els dies de la nena que jugava entre vinyes i silencis.

Un calendari sense fulls, un rellotge aturat.

Temps de batre a l’era les espigues daurades, de fer xerricar el canti fresc a la boca assedegada, gra, suor i palla.

Temps d’escola rància i fosca amb pupitre i tinter, emocions contingudes, la nostra història amagada, senyera, poetes i cançons.

Temps de llargs setembres collint el fruit llaminer, treball monòton sota el sol, el cup ple, l’alegria al cor, raïms, brisa i olor de most.

Temps de pa amb vi i sucre, les xemeneies fumejant escudella i carn d’olla, fil i agulla per sargir, corral, safareig i fer bugada.

Temps de cotxe de línia carretera enllà fins a la vila, el dia de mercat xerinola, cistells d’ous i aviram de carn fina, conversa, secrets i petons.

Temps de cases amb jardinets endolcint la sequedat dels carrers empolsegats, a l’estiu olor de clavellines, geranis, roses i lliris blaus.

Com un núvol d’estiu que passa pel cel blau, són els records i enyorances, són els dies viscuts, un adéu, una esperança.

Àngels Tenas Cuscó, Sant Cugat Sesgarrigues, maig de 2017

7

Grup de joves de Sant Cugt en una excursiรณ feta en autocar, a finals dels anys seixanta del segle XX.

8

Recuperem La Memòria Amb aquesta publicació l’Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues vol reescriure una part de la història local, escoltant els records que les persones tenen sobre el cotxe de línia i la importància que ha tingut en la seva vida quotidiana, així com pel creixement del poble en la segona meitat del segle XX.

9

L’objectiu principal d’aquest treball ha estat fer un recull històric de les pròpies persones protagonistes usuàries i/o conductors del cotxe de línia, tant des de la vessant humana i social, com també tecnològica. Sempre a través de les anècdotes o curiositats que ens han explicat les persones que n’han format part. Hem sentit la necessitat de fer visible aquesta memòria històrica i, alhora, fer evident la importància del transport públic en el creixement sociocultural i econòmic dels pobles, així com d’uns valors extensibles a tota la comunitat, com poden ser la generositat i la solidaritat. És el cotxe de línia és una invitació a viatjar en el temps, amb una nova mirada, centrant-se en la història del dia a dia dels pobles, tenint en compte que en aquesta quotidianitat els mitjans de transport han estat claus.

Aquest llibre va començar a agafar forma el 25 de maig de 2013, durant la Taula Rodona sobre el cotxe de línia, organitzada en el marc de la Festa de la Gent Gran, on hi van participar Miquel Vendrell, Conxita Campamà, Conxita Pinyol i Jaume Roig.

Desprès d’aquesta activitat, vam veure que hi havia un bon filó d’informació i que es diversificava en el temps, en vivències i en la importància que tenia el transport públic.

Aquest ha estat un treball col·lectiu i obert, liderat per l’Ajuntament i amb la participació del grup de recerca, tant en la redacció dels textos com en les fonts d’informació. Per altra banda, també ha estat obert a les persones que s’han volgut anar incorporant al grup de recerca i fent propostes. La coordinació i text final ha estat elaborat per Toio Ribas, nét d’un dels primers conductors, el Sr. Tòfol. A tots ells, volem agrair l’entusiasme que han manifestat des d’un principi en aquesta delicada labor de recerca, així com el temps de dedicació voluntària, coneixement i estimació que han aportat en aquest treball col·lectiu.

10

Vull agrair profundament el testimoni i la generositat de totes les persones que, amb paciència, han volgut compartir la seves vivències, desvetllar records i buscar fotografies per posar-les a l’abast de tothom. No cal dir que la seva participació ens ha servit de gran ajuda i les seves aportacions han estat inestimables pel seu coneixement personal i directe sobre el tema que hem tractat.

Desitjo que gaudiu molt d’aquest llibre que a partir d’ara passa a formar part del nostre recull històric.

Montse Albet i Noya, alcaldessa Sant Cugat Sesgarrigues, maig de 2017

Excursió de l’escola de Sant Cugat, entorn del 1975.

11

El grup de treball del llibre És el cotxe de línia, a la parada actual. Hivern 2017.

12

L’Aventura De Fer Aquest Treball Des de l’any 2012, un grup de persones ens reunim entorn d’un objectiu de “investigació” o recerca i fer aportacions sobre un tema d’interès per a la població de Sant Cugat Sesgarrigues. Sovint, són comentaris de vivències, tant de les pròpies persones del grup com de persones externes a qui s’entrevista.

13

L’inici del grup va ser al voltant d’un treball de gran interès pel col·lectiu de dones, la cultura i la història local, amb l’objectiu de preparar una exposició amb motiu de la commemoració del 8 de març, Dia Internacional de la Dona Treballadora.

El treball, que va tenir continuïtat l’any següent, va ser l’objecte d’una publicació molt entranyable pel conjunt de famílies relacionades amb Sant Cugat Sesgarrigues: L’empremta de dones de Sant Cugat Sesgarrigues.

El grup de treball és divers i variable, depenent del tema, de la disponibilitat i de la possibilitat d’implicació de cadascú. I quan és necessari, busquem el reforç d’algú més expert.

En trobar-nos entorn d’una taula i debatre sobre un tema, fa que cadascuna de les persones que formem el grup puguem créixer com a tals ja que suposa endinsarse en uns coneixements, moltes vegades desconeguts per a la majoria dels components.

Permet que aflorin records, vivències, emocions... que en reviure-les tots plegats ens apropen i ens uneixen. La informació no sempre surt a l’inici, només després d’una reflexió col·lectiva s’aconsegueix reconduir el treball.

També és important per l’evolució del treball que se sàpiga que s’està fent i, en aquest sentit, els tècnics de cultura de l’Ajuntament de Sant Cugat Sesgarrigues són un gran reforç, doncs, amb la divulgació en l’informatiu mensual Dia a Dia de les necessitats d’informacions, imatges i altres aportacions, fa que veïns del poble s’acostin a nosaltres amb comentaris, fent-se partícips de la recerca.

En estar format el Grup de Recerca per persones a les que ens agrada treballar pel poble i per la cultura, aportant part del nostre temps, fa que les reunions no siguin gaire freqüents, estan distanciades en els temps,

14

ja que cal fer-les compatibles amb les responsabilitats particulars de cadascú.

Per tot això, continuen sent molt importants els tècnics de cultura de l’Ajuntament, per tal de que coordinin, convoquin i preparin alguns dels acords que hàgim pogut prendre en sessions anteriors.

Cada persona del grup es fa responsable del desenvolupament dels temes acordats, que més endavant posem en comú. Així és com va continuar el tema de Debat sobre el cotxe de línia. Un tema iniciat en una taula rodona El cotxe de línia de Sant Cugat al segle XX, amb motiu de la II Festa de la Gent Gran, el 25 de maig de 2013, amb comentaris i aportacions de vivències d’algunes persones del poble.

Aquest treball que presentem, ha estat un treball molt entranyable. El cotxe de línia ha estat el fil conductor de la història col·lectiva, descobrint altres històries paral·leles i complementàries. El resultat ha de permetre donar a conèixer als més joves, una manera de viure que ha quedat enrere degut a l’evolució de la tècnica, però que ha permès acostar-nos a territoris llunyans, compartint cultures i coneixements, i per damunt de tot, ens ha permès conèixer persones que ens han anat fent més grans com a poble.

Montse Albet Conxita Campamà Dolors Escala Rosa Escala Bernadette Hortal Josep Antón Ollé Àngels Pinyol Antoni Ribas Yolanda Rodriguez i Àngels Tenas Sant Cugat Sesgarrigues, maig de 2017

15

Un dels autocars Chevrolet que va fer durant molts anys la lĂ­nia.

16

MEMÒRIA DE LA LÍNIA / PRIMER VOL

El Transport Per Carretera El cotxe de línia és una aventura. Una agradable i divertida aventura de la que en poden parlar, fins i tot amb goig, totes aquelles persones que han fet servir aquest sistema de transport. Malgrat els disgustos o enrabiades que en més d’una ocasió el cotxe de línia ha propiciat: retards, avaries, canvis inesperats, embussos, atapeïments, accidents... Sigui com sigui, anar amb el cotxe de línia és una aventura.

17

Caminar, córrer, volar...

Rajoles amb dibuixos de carros.

Museu Etnogràfic del convent La Porciúncula de Mallorca.

18

El transport -l’acció de portar d’un lloc a un altre persones i objectes- ha buscat la manera de fer-se més ràpid, ser menys cansat i resultar més eficaç. Superar els inconvenients de l’anar a peu. D’això en podem tenir una bona prova, encara ara, en la memòria de les nostres famílies. Els més grans parlaran d’anar caminant d’un lloc a l’altre, usant camins, senders i dreceres. No fa massa un sènior de Sant Cugat recordava com anaven a peu a festa de Les Cabòries -ara Avinyó Nou- i guardaven les espardenyes del camí sota els ceps d’una vinya a l’entrada de la barriada. Un altre prop seu podia parlar del camí de l’Hostal Nou per anar de Sant Cugat a Vilafranca trescant a peu.

També la gent gran ens parlaran de quan es tenien animals. Anar amb carro o tartana era el més usual per a desplaçar-se. Només els molt senyors anaven amb cavall. Era el més usual per a desplaçar-se. I de manera individual hi havia la bicicleta.

I més endavant vindrà un descobriment revolucionari: el tren, la màquina de vapor amb rodes! A Vilafranca hi arriba el 1865, fa quatre dies.

Va ser celebrat amb alegria, i s’ha revaloritzat el fet en commemorar-se els 150 anys de la seva arribada.

I prop del ferrocarril, sorgirà l’instrument que ha fet més eficaç el desplaçament de les persones: el cotxe. Hi ha gent enginyosa que ha comparat l’ase o el ruc amb el Sicents. El cavall, el matxo o la mula era com tenir a casa un camió o una màquina poderosa.

Tot això és un enfilall de descobertes i avenços que s’inicia amb la roda i té uns punts bàsics de descoberta: la màquina de vapor -el tren- i el motor d’explosió, usant la benzina com a combustible. Ara, a la segona dècada del segle XXI, ja es comença a divulgar l’ús normalitzat del cotxe elèctric, o el mixt. Així es passa del transport fet amb animals -amb la força de sang- al vehicle supersònic que està conquerint l’espai.

Tot ha estat un camí per a superar l’anar a peu.

El cotxe de línia

Diligència i carros que es mostren al Museu del Traginer, a Igualada (Col. Antoni Ros).

Blaise Pascal (16231662) va organitzar a principis de 1662, amb el seu amic Roannez una empresa de carrosses.

Situats en l’àmbit del cotxe hem de parlar del transport col·lectiu, que és el que serveix perquè un grup nombrós de persones o mercaderies puguin moure’s.

I aquí trobem el món dels carros de passatgers, molt més grans que els carros que usaven les cases de pagès per als treballs agrícoles. Eren les galeres, les caravanes, les diligencies, les carrosses... Al Museu del Traginer d’Igualada conserven un vehicle d’aquestes característiques. I a Vilafranca es serva el nom de les empreses de transport que unien bàsicament Vilafranca i la comarca amb Barcelona.

El carro, doncs, és un mitjà de transport que cal venerar tant com els nostres avantpassat el feren servir.

El savi francès Blaise Pascal, descobridor de tantes coses -és el pare de la hidrostàtica, i pensador teològicva idear l’any 1662, a París, un sistema de bus tirat per cavalls amb ruta regular, horaris i tarifes.

L’automòbil o cotxe, té un procés d’invenció col·lectiu i llunyà. Algú parla de que els xinesos van ser els primers en fer un cotxe de vapor al segle XVII. A Europa , el XVIII (1769) s’aplicà la màquina de vapor a una plataforma de tres rodes i es feia servir per portar canons. Va ser la descoberta de l’ús de la benzina (1833) la que feu donar el salt i la del motor d’explosió (1860) i el de combustió interna (1866) per G. Daimler, i especialment l’enginyer Carl Friederich Benz el que féu el 1885 el disseny del cotxe actual de quatre rodes.

I van venir els cotxes col·lectius. Si el cotxe, per moure’s ell mateix, se’n hi deia auto, del col·lectiu se’n digué auto òmnibus, afegint-hi la paraula llatina òmnibus, que vol dir per a tots. Era el cotxe que es mou sol i serveix per a tothom. I ja tenim el lèxic bàsic dels elements de transport: carro, cotxe, auto, autoòmnibus, òmnibus, autobús, i simplificant, bus. I posant a auto el mot angles car (cotxe) neix la paraula autocar.

19

L’autobús

Foto penjada a l’Ajuntament de sant Martí Sarroca.

El cotxe de línia de Sant Martí, als anys 20 del segle XX. Feia el servei de correus.

És a partir de 1879 que es propaga el tramvia elèctric, ideat per l’alemany Ernst Werner von Siemens que el muntà a Berlin el 1879. A Barcelona, el primer tramvia elèctric circulà l’any 1899, fou la línia 29.

20

L’autocar, l’autobús o el bus, són els cotxes ja dissenyats per a fer-los aptes pel transport col·lectiu i es reglamentarà fer-lo útil. I del vehicle i servei se’n va dir, quasi col·loquialment, cotxe de línia, perquè feia una ruta i un servei regular.

La llei de Catalunya estableix que els transports públics són els que realitzen, mitjançant un preu o una retribució, persones físiques o jurídiques dedicades professionalment al transport, encara que els facin empreses privades. I es classifiquen en: urbans, els que transcorren íntegrament dins d’un mateix terme municipal; interurbans o interprovincials o interestatals que uneixen poblacions i nuclis rurals, tenen un trajecte de varis quilòmetres de distància i ofereixen parades, potser no tantes com els busos urbans. També hi ha els transports públics regulars que es presten d’acord amb uns itineraris i una periodicitat predeterminats són els cotxes de línia i els discrecionals, usats a voluntat del client.

Gràcies a ell, al transport públic interurbà de viatgers per carretera, garanteix una mobilitat sostenible -que es manté sense malmetre recursos- de tots els grups de persones. És també el sistema més usat en el medi geogràfic en el que vivim i és més econòmic que el transport privat. I, ara que vivim una època en la que cal estalviar tots els tipus d’energia, l’autobús substitueix entre 15 i 30 cotxes particulars.

Ja sigui per la seva forma, ja per el so, ja pel seu comandament, o per la seva velocitat i seguretat, els autobusos actuals tenen poc a veure amb els primers.

Aquells autobusos presentaven certes característiques que avui dia semblen estrambòtiques, doncs, ja fa més de cent anys que els primers autocars van començar a circular. Avui els autobusos són més segurs, són silenciosos, tenen seients confortables i cada vegada són més respectuosos amb el medi ambient.

Excursió a Andorra d’un grup de la comarca amb el cotxe del Vendrell i el xofer Joan Palau.

Any 1956.

El servei escolar i les excursions

Excursió de l’escola de Sant Cugat, entorn del 1975.

Els autobusos formen part de la vida quotidiana, i juguen un paper fonamental en l’estructura social de les poblacions, sobretot a partir del moment en que es va convertir en un transport regular de viatgers.

I en l’àmbit del bus, de cotxe de línia, trobem uns elements que se’ns han fet ja inseparables del sistema de vida actual. Primer, les persones que fan anar aquest servei: el conductor o xofer i el cobrador o ajudant. I la parada, abans un punt estratègic, ara amb una bonica marquesina que fa força patxoca, i ofereix un respatller reposador o un banc per asseure’s, la ruta, el bitllet…

Temps era temps només hi havia el cotxe de línia, però des de fa ja una colla d’anys, existeix el servei escolar d’autobusos que proporciona el trajecte des de l’escola a casa o a la parada d’autobús escolar més propera de l’estudiant, i viceversa. El que fa anys era la gosadia d’anar a escola fora del poble, ara és una constant i diària realitat que ha eixamplat tota mena d’horitzons.

Al seu costat, hi ha el que ara pomposament se’n diu servei turístic. Són els autobusos que recorren tots els llocs notables o turístics de la ciutat o poble. En aquest tipus de servei existeix la figura d’un guia que va descrivint els llocs que es veuen des de l’autobús. També hi ha altres autobusos turístics que paren a cada punt d’interès d’una ciutat o una ruta. Al Penedès aquest servei encara no està establert de manera regular.

Però hi ha una dimensió del servei -el servei discrecional- que des de bon començament dels cotxes de línia serveix per fer excursions i viatges més enllà de la població i la comarca. Gràcies a aquesta possibilitat les persones de la nostra contrada han pogut veure món.

La gent popularment parla de bus o autobús per referir-se al vehicle que circula dins una ciutat, i d’autocar el que es fa servir per trajectes llargs.

21

Rutes, línies i mobilitat

Actualment Sant Cugat té dues línies estables i regulars d’autobusos. La de Vilafranca a l’Ordal per Cantallops, de l’empresa Vendrell, que passa 9 cops cada dia, i la línia de Vilafranca-Olesa-Moja, de la companyia Hispano Igualadina, que fa 3 serveis diaris.

A elles cal ajuntar-hi la línia de Vallirana-Barcelona, que cobreix el serveis des d’Avinyó Nou de l’empresa Soler Sauret. També tomba el cotxe de línia que fa els serveis de Vilafranca a Barcelona, que té parada a les Cases Roges.

Però, el cotxe de línia per antonomàsia, per als ciutadans de Sant Cugat, és el que unia i uneix Vilafranca amb Sant Sadurní i l’Ordal: el cotxe del Tòfol Beltran que després ha sigut el cotxe del Miquel o de l’empresa Vendrell. Per als veïns més grans, és el cotxe del Tòfol, i per als més joves, el del Miquel. Dues persones amb una forta petja per la seva personalitat.

Dues empreses que marquen el transport regular de viatgers durant un segle. L’empresa de Cristòbal Beltran va començar el 1926 i els Vendrell (PonsVendrell) van succeir-lo el 1955. I fins ara, noranta anys de cotxe de línia.

La carretera vella

Els estudiosos dels camins i carreteres ja descobriran algun dia més detalls de les vies que unien els pobles del Penedès. El cotxe de línia que ara evoquem, té una relació força notable amb la millora dels camins rals i amb l’asfaltat de carreteres. A Sant Cugat hem trobat que el 1931 es projecta la nova carreta per fora el poble, el 1934 es van concretar les expropiacions i a l’any següent (1935) es va començar a fer.

El record d’aquestes rutes antigues encara és viu, la Conxita Piñol ho té ben clar: “Nosaltres vivíem al carrer Sant Antoni, a l’última casa. Tinc el record d’una cosa que em va passar de petita.

Sempre tenia mal d’orella i a casa em van portar

22

Un dels autocars que va fer la línia als anys 30 (segle XX). Carretera Sant Martí.

a un metge de Barcelona perquè m’ho mirés i em va treure els carnots. Quan tornàvem cap a casa al vespre, perquè llavors no hi devia haver tants trens com ara, passàvem per Sant Sadurní i vam baixar i vam agafar el cotxe de línia que ens portava a Sant Cugat. Quan vàrem arribar de la Plaça de l’Església i va parar, els meus pares li varen demanar al xofer si ens podia deixar davant de casa perquè m’havien fet això al coll, i ens van deixar davant de casa.”

De la nova carretera explica: “El trànsit i també el cotxe de línia van deixar de passar pel mig del poble a l’any 1934 quan, amb tres o quatre anys, van fer la carretera nova. En aquell moment es deia la carretera nova. També es va traslladar la parada al carrer Pou Comú, davant de Cal Peix i actualment a la plaça del Sindicat i a l’Era del Cafè.”

Les vivències d’en Jaume Roig són de quan era petit.

“Anava amb el cotxe del Tòfol,” diu. “També recordo que pujava amb una escaleta a dalt el sostre, si no hi cabíem dins, sèiem a una caixa amb una barana i ens ho passàvem bé pujant, perquè ens penjàvem de l’escala.”

La Conxita Campamà explica: “El cotxe passava per l’Ordal, Sant Pau, Lavern i Sant Sebastià.

Finalitzava el servei a Vilafranca. Passava a les vuit del matí, i a tres quarts d’una tornava. A la tarda passava a les tres, i a tres quarts de set tornava. El dissabte era el dia que els pagesos anaven al matí al mercat de Vilafranca per vendre ous, conills, verdura, ànecs...”

Miquel Vendrell precisa que cada dia la Maria de la Caseta i els seus pares anaven a portar al cotxe de línia el gènere per vendre’l a la plaça de Vilafranca.

Cada dia! La Conxita Piñol concreta que la parada

23

del cotxe estava al costat de Cal Ponsant, i afegeix: “Compraven ous i després no sé si era els dijous o els dimarts, anaven a Barcelona a vendre’ls.” També recorda que al mercat també hi havia unes fileres d’ous que “en acabar els havies de col·locar a les caixes.” La Conxita Campamà comenta: “A l’hivern, amb les nevades, com que a l’Ordal hi queia neu tot sovint, si el cotxe era allà, com que no podia sortir ni baixar del poble, els d’aquí a la plana ens quedàvem sense cotxe.”

Quatre números

* Segons l’Agenda 21, estudi de la mobilitat de l’Alt Penedès.

24

Els estudis que s’han fet a Catalunya i les comarques del Penedès, detallen les necessitats cobertes ara i preveuen les que poden venir. Sant Cugat, pel que fa al transport, té una situació clara; està a tocar a la carretera general i l’autopista. El tren el té fora del municipi (Vilafranca, la Granada, Lavern, o Sant Sadurní) i el cotxe de línia és l’únic mitja col·lectiu que possibilita la unió amb altres centres comarcals i fins i tot amb Barcelona.

Tot i així, els entesos diuen que Sant Cugat té una mobilitat prou equilibrada o uniforme. Surten de la vila 228 persones i en venen 227, i internament se’n mouen 113.* Les persones que per anar a treballar surten de Sant Cugat van a Vilafranca (33%), a la resta de Catalunya (23%), a municipis varis (15%), a Olèrdola (11%), a Avinyonet (8%), als Monjos (5%) i a Barcelona (5%).

I amb uns percentatges similars van a Sant Cugat persones de Vilafranca (43%), de la resta de Catalunya (34%), de Barcelona (7%), de Vilanova ( 6%), dels Monjos (5%) i d’Avinyonet (5%).

A més a més del treball, es surt del poble per anar a comprar aliments, mercaderies, per usar serveis

Mercat de melons a la Plaça Jaume I de Vilafranca del Penedès a inicis del segle XX.

Cop d’ull a l’actualitat

i per lleure. Ho han estipulat en un 57% setmanal.

Vilafranca és el gran centre proveïdor.

Entre les necessitats de moure’s hi ha els estudis. És una constant clàssica i que s’ha fet des de sempre, des de quan s’anava a peu o en bicicleta fins ara, amb un transport escolar modern i eficaç.

Per a estudiar marxen 33 persones de Sant Cugat, n’hi venen 3 i se’n queda 1. El 58% dels que marxen a estudiar van a Barcelona, el 15% a Vilafranca. El 15% a la resta de Catalunya, el 6% a Vilanova, el 3% a Manresa i el 3% a Sant Sadurní. A la comarca hi ha 34 línies de servei escolar.

No és aquí el lloc, però la manca d’una potent oferta d’estudis superiors al batxillerat, ja sia en estudis de tipus universitari o de formació professional de grau alt, és el que s’evidencia en aquesta micro enquesta.

A la comarca hi ha 22 línies de servei regular de viatgers, que uneixen punts dins la comarca, i unes 11 més que van fora de la comarca. Està prou ben unida, especialment si es té una composició radial, és a dir, que dels nuclis petits s’arriba als grans. Tot i això, cal millorar alguns extrems per tal de facilitar millor l’accés al servei sanitari de l’hospital comarcal.

A l’Alt Penedès per treballar es desplacen 27.200 persones diàries i per estudiar se’n desplacen 19.000. A tot Catalunya, l’any 2015 van desplaçar-se per carretera en transport públic 57 milions de persones, de les que 36,5 milions eren a la circumscripció de Barcelona.

Aquesta mobilitat es fa en 571 línies* de cotxes establertes a Catalunya de les que 290 són a la circumscripció de Barcelona.

* Segons les estadístiques de 2007.

25

Continuïtat c/Sant Antoni i Carretera, a començament del segle XX. Fragment de la planimetria cadastral de Sant Cugat Sesgarrigues, 19 de març de 1931.

26

La carretera Vella En aquest plànol es veu el traçat del pas de la carretera de Sant Sadurní per l’interior de Sant Cugat Sesgarrigues, pel carrer de Sant Antoni, tal com explica la Conxita Piñol i com es veu en la fotografia.

Les línies de cotxes

Antic cotxe que unia l’estació de Sant Sadurní amb la vila.

(Col. C. Querol)

Pintat al cotxe s’hi llegeix la Popular del Panadés. El cotxe està aparcat davant de la Caixa del Penedès, a la Font dels Alls.

La Catalana d’Ómnibus va inaugurar l’any 1906 la primera línia d’autobusos de Barcelona, entre la plaça Catalunya i la plaça Trilla, a Gràcia, després d’obtenir l’autorització municipal.

Des de l’any 1916, la Hispano Igualadina és una de les empreses que formen part del sector de transport de viatgers per carretera de Catalunya. Comunica diàriament prop de 300 poblacions arreu de les províncies de Barcelona, Tarragona i Lleida. Ofereix diversos tipus de transport: regular, discrecional (lloguer d’autocars), escolar, fàbriques, urbà i excursions.

El 1921 va ser l’inici del que més tard seria la xarxa d’Oliveras, amb terminal a la Plaça d’Espanya, i també de la línia de Badalona.

El 1933, l’empresa Soler i Sauret va adquirir el vehicle nº 9, un autobús de la marca Chevrolet, carrossat per Marimón (Igualada), equipat amb motor de 21 CV de potència i capacitat per a 20 viatgers a part del conductor.

Aquest autobús va fer el servei Avinyonet del Penedès-Vallirana-Molins de Rei-Barcelona. El viatge entre Vallirana i Barcelona amb aquest vehicle durava 60 minuts, exactament el mateix temps que s’esmerça en l’actualitat.

La Popular, de Vilafranca a Tarragona treballa ja als anys 30.

27

Empreses i línies dels anys 40 i 50

Benedicció d’un dels cotxes Vendrell.

A Vilafranca, en estar al centre d’una comarca d’estructura radial, hi havia el punt d’arribada i sortida de diverses línies que unien les poblacions amb la capital i d’aquesta amb altres ciutats del país, principalment Barcelona, Tarragona, el Vendrell, Vilanova, Igualada i Valls. L’empresa d’autocars de C. Beltran, doncs, convivia amb altres empreses similars. Fent memòria trobem: -Hispano Igualadina. Una ruta era la que anava a Pacs, a Sant Martí, a Torrelles i a Pontons.

També feia la ruta Sant Quintí i Igualada. Amb els anys va anar absorbint les altres línies.

Feien parada a la rambla de Sant Francesc, sota cal Beumala, i al costat de l’escola Santa Anna i Cicles Jounou.

-La Popular-Autocars del Penedès (Empresa Piñana). Anava a Tarragona i al Vendrell, cobrint l’àrea de la rodalia del Vendrell. Feia parada a la Rambla de Sant Francesc-Font dels Alls.

-Despujols-Julià. Feia el servei de Vilafranca a Barcelona per l’Ordal. Parava a les Cases Roges.

A Barcelona va tenir diverses parades: Bar Cal Isidro (carrer Diputació-Rambla Catalunya, davant del teatre Calderón); Bar Dany (plaça de Castella); c/Europa, darrera El Corte Inglés.

Quan venia del centre feia discrecionalment una parada a Francesc Macià a l’alçada de les Corts (actual El Corte Ingles). La propietat de la línia era dels Despujol, però des de feia anys la menava Autocars Julià. Era la linia més elegant. Portaven xofer i cobrador, que anava amb bata guardapols i canviava a dalt el cotxe la reserva del bitllet, que es comprava al bar, pel bitllet oficial. Las parada a Vilafranca era

28

al Bar Sport, al costat del cinema Bolet i de la Caserna. Feia 4 viatges a Barcelona cada dia (anada i tornada).

Flota de cotxes de línia del Tòfol a la carretra Sant Martí.

-Línia de la Granada. Cobria La Granada i Santa Fe. Tenia parada al Bar Victòria (després Oslo) a la Rambla de Nostra Senyora. I més tard, passà a la plaça del triangle, al Bar Gallart.

El propietari va ser també el qui primer va explotar els busos interurbans de Vilafranca (1970).

-Línia d’Olesa. Anava a Olesa de Bonesvalls.

Feia parada a les Cases Roges. A Vilafranca tenia la parada a l’Avinguda de Barcelona.

-Línia de la Múnia. Era de la família Planas, de la Múnia. Cobria Vilafranca, els Monjos, la Múnia, Castellví i Sant Jaume dels Domenys.

La parada era a la Rambla de Sant Francesc (Bar Torino, al costat de l’actua Hotel).

-La Llacuna. Autocars Maria Estalella. Feia la línia de Vilafranca a la Llacuna per la carretera de Sant Martí.

-Línia Guardiola, Empresa Alemany Cobria la línia de Vilafranca, les Cabanyes, Vilobí, Guardiola i Font-rubí. La parada era al Bar Victòria. Els Alemanys eren una família de propietaris de Guardiola -Línia de Vilanova, Empresa Bartrets. Cobria Vilafranca, Olèrdola, Canyelles i Vilanova.

La parada era davant Cal Panxeta (Fonda Domingo), a la Rambla de Sant Francesc. Els Bartrets són de Vilanova -Empresa Miró. Unia Valls amb Barcelona, amb parades ocasional o discrecionals a Vilafranca.

Feia parada a la Rambla de Sant Francesc, a la farola. Era de la família Miró de Vilafranca.

29

Les línies d’ara

Xarxa d’autobusos i nombre de trajectes diaris/setmanals a l’Alt Penedès (Font: Pla Territorial de l’Alt Penedès. Any 2008).

30

1.- Vilafranca-Sant Quintí per la Granada i el Pla. (Hispano Igualadina).

2.- Vilafranca-Olesa per les Cases Roges, Sant Pere Molanta i Avinyonet (H. Igualadina).

3.- Valls-Barcelona, per la Múnia. (H Igualadina).

4.- Olesa-Barcelona (Baix Bus).

5.- Vilafranca-Pontons (H . Igualadina).

6.- Vilafranca-Font-rubí (H. Igualadina).

7.- Vilafranca-Montserrat (H. Igualadina).

8.- Vilafranca-Igualada (H. Igualadina).

9.- Vilafranca-Castellví de la Marca.

10.- Vilafranca-Ordal, per Sant Cugat i el Pago (Empresa Autocars Vendrell).

11.- Vilafranca-Sant Sadurní (A. Vendrell).

12.- Anvinyonet-Barcelona per Ordal (Empresa SolerSauret).

13.- La Llacuna-Barcelona per Mediona (Empresa Hispano Llacunense-Maria Estalella).

14.- La Llacuna-Barcelona per Sant Quintí (H.Llacunense).

15.- Vilafranca-Barcelona (H. Igualadina i Monbus).

16.- Nocturn Vilafranca-Vilanova-Barcelona (Mon bus).

17.- Nocturn Vilafranca-Cubelles. Vilanova (Mon bus).

18.- Vilafranca-Barcelona (Mon bus).

19.- Vilafranca-Tarragona pel Monjos i el Vendrell (Autocars Penedès).

20.-Vilafranca-Sitges per Olivella (Autocars Plana).

21.-Vilafranca-Vilanova per Olèrdola i Canyelles (A. Plana).

22.- Vilafranca-Moja per Olèrdola (H. Igualadina).

23.- Vilafranca-La Llacuna (H. Llacunense).

24.- Vilafranca-Clariana.

25.- Sant Sadurní-Can Batista.

26.- SantMarçal-L’Arboç.

27.- Reus-Barcelona.

28.- El Vendrell-Barcelona.

29.- Torregrossa-Barcelona.

30.- Santa Maria de Bellver (Guardiola)-Barcelona.

31.- Piera-Sant Sadurní.

32.- Sant Sadurní-Gelida.

33.- Avinyonet-Barcelona.

El cotxe d’Olesa sortint d’Olesa direcció cap a Avinyonet.

El cotxe d’Olesa a Vilafranca, a punt de sortir cap a Avinyonet.

El cotxe d’Olesa Dues fotos del cotxe de línia d’Olesa, la primera, corrent per la carretera sortint d’Olesa. La segona és del fons històric de Vilafranca. El cotxe de línia de ben segur que és a punt de sortir d’excursió. Està parat davant la porta principal de l’ajuntament de Vilafranca i va carregat fins dalt!

31

Un dels primers cotxes del Tòfol.

Anys 20, segle XX.

32

MEMÒRIA DE LA LÍNIA / VOL 2

El Cotxe Del Tòfol En Cristòfol Beltran Colom, Tòfol Beltran, va ser el qui inicia l’any 1926 la comunicació entre Vilafranca i Sant Sadurní amb cotxes de viatgers, autocars, i servei regular diari del correu. L’empresa era Cristòfol Beltran, automòbils. * Text amb aportacions de Carme Beltran Ribas i Antoni i Josep Ribas Beltran.

33

Tot comença a Sant Quintí

Cristòfol Beltran, conegut com a Tòfol.

De Benassal al Penedès i d’aquí arreu

34

Beltran inicialment feia el servei de cotxe línia entre Sant Quintí i Vilafranca, però tenien la competència de la Hispano Igualadina que passava per la mateixa carretera. A l’any 1926 li van aconsellar que demanés al Ministeri d’Obres Públiques la concessió de la línia entre Vilafranca i Sant Sadurní passant per les Cases Roges, Sant Cugat, Sant Sebastià, els Rocs, Lavern, Sant Pau d’Ordal i per can Bas cap a Sant Sadurní.

El fet d’haver-hi mercat els dijous a Sant Sadurní, i els dissabte a Vilafranca, feia que aquest itinerari fos aconsellable i rendible.

L’empresa de C. Beltran va durar fins el 1955, que va ser traspassada a les famílies Pons i Vendrell de l’Ordal, famílies que estaven emparentades. I aquesta empresa, que encara segueix funcionant, és l’empresa Vendrell.

La línia de Sant Sadurní era coneguda com els cotxes, o com la línia del Tòfol. Vint-i-nou anys fent el mateix servei van fer-lo molt popular.

Cristòfol Beltran era de Sant Quintí. Havia nascut a Benassal, Alt Maestrat, Castelló, en una família de vuit germans (cinc xicots i tres noies, dels que, llevat de dos, tots estan arrelats a Sant Quintí), vinculada a la ramaderia i a l’agricultura. Això va fer que es traslladessin a Sant Quintí, vila amb la que el pare Beltran hi tenia relació a causa de la ramaderia, i que oferia més possibilitats i sortides professionals per als fills, en ser un poble amb fàbriques tèxtils, entre elles cal Maqueda.

El Tòfol, des de jove va estar vinculat amb el transport ja que va ser ajudant d’un dels ordinaris recaders de Capellades, que cobria amb els serveis el triangle Sant Quintí, Sant Sadurní i Capellades. I setmanalment anaven a Barcelona. Ell recordava com per Nadal es feien tips de portar-hi pollastres.

Els Beltran Colom van arrelar a Sant Quintí. I encara ara hi abunda aquest cognom.

Un dels cotxes del conjunt que tenia el Tòfol

Salt a Vilafranca

Font dels Alls de Vilafranca.

El Tòfol es casà amb Josepa (Pepeta) Ribas Font, de Sant Quintí, de la Bòria. Barriada a l’entrada de la vila, venint de Vilafranca. Ella de jove va ser treballadora del tèxtil.

En casar-se van lligar-se la manta al cap i es posaren a fer de recaders i desprès engegaren l’empresa dels cotxes de línia. Primer van anar a viure i a treballar a Sant Sadurní, instal·lant-se al carrer Marc Mir. Carrer prou cèntric, on hi havia una fusteria d’una família que duia el cognom Ventura i un carreter parent de l’Octavi Saltor.

Quan les exigències de l’empresa van fer-se més fortes, es traslladaren a viure a Vilafranca, al carrer General Prim 4, en un pis llogat a la família Mas, prop de la Font dels Alls. Cal Mas era al costat dels cicles Albareda que estaven a cal Morros.

El cotxe de línia de Vilafranca a Sant Sadurní tenia la parada a la Font dels Alls, a mà dreta de la carretera de Sant Martí, pujant cap a la vila. Davant de la farmàcia de ca l’Amador, la Caixa d’Estalvis del Penedès i cal Girbal, casa que feia cantonada, més o menys per on ara hi ha el cinema Kubrick.

Era un punt cèntric: a quatre passes de la Casa de la Vila i de la Plaça de la Constitució, aleshores rovell de l’ou del comerç, de la vila i del mercat dels dissabtes, i a la Rambla, amb diversos cafès i fondes (Casino, Torino, Xocolateria i cal Panxeta), i prop de l’Hospital i de la Caserna.

La zona de la Font dels Alls, en ser més ample que un carrer, possibilitava un bon aparcament i la parada pels cotxes. A tocar hi havia la pensió de cal Cuitora, la gran quadra de bestiar - cavalls i mules - de cal Giralt dels Matxos, el ferrer Anfrunts, la botiga de gra dels Olivella (cal Tonyina), el ciclista Albareda, la ferreteria Oliveres...

35

Carretera a Els tres carrers Prim, Clascar i Progrés, seguits, Sant Martí formen una sola ruta: de la carretera de Sant Martí.

Bar Novelty de Sant Sadurní. El cotxe de línia hi tenia parada. Arxiu Carles Querol.

36

I aquesta està lligada als primers vint-i-nou anys de l’empresa perquè, al capdavall, en iniciar-se el tram del carrer Ponent, i fent cantonada amb el carrers dels Jueus, hi havia el garatge on aparcaven - guardaven, es deia llavors - els cotxes cada vespre. I a mig carrer de Clascar, al número 5, era la casa on van anar a viure els Beltran en deixar un pis a General Prim, sobre el baster Guasch, cal Botifarra i a tocar del graner Miró, la funerària fusteria Montsant, la fàbrica de pasta de sopa cal Quer - La Teresita i la ferreteria Ferrer, que també llogava carretons i màquines d’arrencar ceps, i el carreter - carrosser Ton Munné.

Val la pena remarcar-ho perquè, el punt, parada o despatx on paraven els cotxes de les empreses de transport de línia eren bàsics, ja que allí es recollien els encàrrecs, s’hi deixaven els paquets transportats i s’hi feien tractes. Normalment era un bar. El lloc on l’empresa Beltran feia això era a casa seva.

Era el primer pis de la casa número 5 del carrer Clascar. Una casa de veïns de façana vermellosa, amb entresòl i dues plantes, propietat de la família Sàbat. El primer pis tenia un rebedor ample on hi havia un buró - moble ara en desús que era taula de despatx i taulell alhora i es tancava amb una persiana ondulada -, el telèfon, una cambra fosca per a guardar-hi trastos i un mapa de Catalunya. Tot això era bàsic per a atendre el negoci.

A Sant Sadurní, la parada dels cotxes del Tòfol era a cal Ton, un bar restaurant que hi havia al carrer del Raval, cantonada amb el carrer Montserrat. I a cada poble hi havia un lloc habitual, amb una persona que feia d’enllaç. Records boirosos: ca la Seca al pas a nivell de Lavern, cal Pubill a Lavern, una merceria de Sant Pau d’Ordal, els Gibert de Sant Sebastià, i cal Molinet (Munné) dels Rocs. A Sant Cugat, la parada ara a cal Miret o Maria del Trabal.

Encàrrecs

Un servei addicional que feien els cotxes de línia era portar petites mercaderies i fer encàrrecs. Les mercaderies eren paquets farcells fets amb mocadors i cistells d’aviram i ous els dies de mercat. Entre d’altres funcions, portaven la cartera diària del Banc Hispà Amèrica i acudien a les farmàcies de Vilafranca a fer elaborar els medicaments que els metges de la comarca receptaven als seus pacients.

Els objectes quedaven dipositats als llocs de recepció, on els interessats els anaven a portar i a recollir. A finals dels 60 encara s’utilitzava aquest tipus d’activitat o comerç. Covides, per exemple, portava durant els dies de la verema els tiquets de les quantitats i varietats entrades per ser calculades informàticament per una empresa d’Igualada. Cada dia, a les 12 del migdia, s’havien de portar els tiquets preparats a la Hispano Igualadina i recollir-hi més tard els del dia anterior. A mitjans els anys 80, encara, un monjo de Montserrat trametia documentació a través del servei de missatgeria: del cotxe regular de línia a Barcelona.

“El servei que era més sagrat, era el de portar i recollir les saques de Correus”, recorda la família de Tòfol Beltran.

Xofers i cobradors

Van ser diversos els xofers que feien la línia. El qui ara podem recordar amb més facilitat és en Joan Palau, amb botiga de llibreria i planxadora al carrer de Sant Bernat.

També en Ramon Mestres, Minga, i en Joan Llacuna.

En Ramon Mestres va ser el primer xofer de l’empresa.

“Aquells primers anys, portava noies a cosir a Vilafranca i, com que era jove i guapo, moltes li donaven conversa. I van haver de posar un cartell que deia que estava prohibit asseure’s al costat del xofer”, explica la Carme Beltran, filla del Tòfol.

37

En Joan Palau va treballar amb els Vendrell-Pons fins a la seva jubilació. Palau anava a estudi a Cal Girbal el senyor Girbal tenia escola a casa -. I en sortir d’escola feia alguns encàrrecs del cotxe de línia; en fer 18 anys va treure’s el carnet de conduir i va ser empleat de l’empresa Beltran. La família Palau vivia al carrer de Sant Bernat on, a més de la llibreria, les dones de la casa feien de planxadores. I eren unes bones planxadores!

La botiga de planxa era davant de la llibreria i al costat d’una tenda de queviures coneguda com cal Miracle.

Més avall hi hagué una altra planxadora que fou molt popular, l’Angeleta Xaus.

En Palau també havia conduït l’ambulància.

Els cotxes Chevrolets

Dos dels últims autocars que va tenir el Tòfol per fer la línia.

38

Sempre van ser quatre autocars i un cotxe petit.

Les matrícules eren: B37454, B55867, B7195, T2462 i T3148 que és el que va patir dos accidents.

Hi ha diverses fotografies en les que es veu l’evolució dels cotxes. Normalment van ser Chevrolets, cotxe que feia la General Motors americana i que a Vilafranca representava Garatge Martí.

Els cotxes ara semblen trets de pel·lícules de Charlot.

Eren cotxes aleshores moderns, i divertits, si més no.

El punt més interessant és que podien transportar gent a dalt el sostre. Hi ha uns models on, fins i tot, hi tenien uns seients, com un banc de pescant dels vells carruatges tirats per cavalls. Es pujava al sostre per una escala estreta que el cotxe portava ancorada al darrera. Normalment a dalt el sostre només hi anaven mercaderies i estava preparat per a aquesta finalitat, protegit, fins i tot, per una petita tanca d’un pam d’alçada que al costat del pescant era més alta.

A terra hi havia una catifa d’espart i disposava d’una vela de lona, cargolada a la capçalera de l’espai, per a resguardar els farcells en cas de puja o mal temps.

La Royalty i l’Schola Cantorum

L’orquestra Royalty va formar-se l’any 1930 per un grup de set músics i un cantant a Vilafranca. Com que seguia la més rabiosa actualitat, va enrolar-se en interpretar jazz.

Quan es feia un viatge llarg, una excursió, a dalt del sostre s’hi col·locaven les maletes i es tapaven amb el vela. Alguns passatgers, en viatges llargs, es posaven un guardapols, una mena de bata-gavardina, per evitar empolsar-se.

L’any que va començar l’empresa, el 1927, va fer el servei de la Romeria de Vilafranca a Montserrat, que s’hi desplaçaren amb autocar.

Abans de la guerra, als anys 30, en Tòfol va tenir un autocar petit de 15 places, que va carrossar el Ton Munné, un carreter-carrosser que tenia el taller a la carretera de Sant Martí, davant de l’Asil (anys després va haver-hi el Bacus). Amb aquets cotxe s’hi va desplaçar setmanalment l’orquestra vilafranquina Royalty dels Ramon Evaristo, Tomas Berdié, Nutó, Ferret.

Una de les excursions més recordades a can Beltran va ser la de Lourdes el 1936, poc abans d’esclatar la guerra. L’organitzà l’Schola Cantorum de Vilafranca i l’empresa estrenà un cotxe autocar. En Palau i el Tòfol van ser conductors.

Moments durs de l’empresa

Van ser tres: dos accidents i la Guerra Civil. Els impactes van ser forts i el seu record va persistir anys i anys. Fins que el trànsit de cotxes no va ser massiu, qualsevol fet notable, especialment si eren accidents col·lectius i mortals, era notícia més enllà dels afectats.

I aquest va ser el cas dels dos accidents soferts. Els records de la guerra tenen un altre caràcter.

Torre Ramona: 17 morts

El primer accident fort succeí el 19 de desembre de l’any 1929, el de l’Exposició de Barcelona. El tren va enganxar el cotxe de línia que traspassava el pas a nivell de Torre Ramona, sota Subirats. El cotxe anava ple perquè era dia de mercat a Sant Sadurní. Va haverhi 17 mots i molts ferits.

Eren les 10 del matí. El cotxe de línia havia sortit

39

de Vilafranca i, havent passat Sant Sadurní, anava direcció Barcelona. Aquell any feia la línia de Vilafranca a Barcelona passant per Sant Sadurní, el Pla, Puigdàlber, Gelida, Castellví de Rosanes i Barcelona. La parada era a la ronda de Sant Pau, al restaurant Bonavista, de la família Molleví. El pas a nivell tenia guarda, però aquell dia el titular no hi era i el substituïa un familiar. La barrera estava oberta.

El cotxe de línia va passar i el tren l’enganxà per la part del darrera i l’arrossegà. El xofer del cotxe era en Magí Boqueras, de 27 anys. El guarda Artur Benages, de 21 anys. El maquinista del tren era de Vilafranca.

El guarda agulles, segons explicà en les primeres declaracions que feu, vigilava un tren de càrrega que venia de Gelida i anava a Sant Sadurní. Normalment aquest tren es creuava a Sant Sadurní amb el que pujava de Sant Vicenç i anava a Barcelona. Aquell dia el tren de càrrega anava amb retard i havien calculat que els dos combois es creuessin a Gelida.

El tren causant de l’accident sortí de San Sadurní cap a Gelida amb força velocitat, les cròniques diuen quer anava a 80 quilòmetres per hora. El maquinista frenà en veure el cotxe de línia creuant la via, però no pogué evitar la topada. Al tren hi anaven unes 1.000 persones i a l’autocar 27. El cop llençà el cotxe contra els pals d’una tanca que hi havia a tocar de la via fent-lo rebotar de nou cap els rails, i el tren que corria arrossegà l’autocar uns 200 metres mentre els seus passatgers eren llençats fora.

El xofer del cotxe sinistrat va explicar que havia trobat la barrera oberta i des de la carretera, a causa d’un revolt, no tenia una completa visió de tota la via.

De les 27 persones que viatjaven en l’autocar, una va quedar il·lesa i va marxar sense que ningú la pogués localitzar ni identificar.

Els morts van ser 9 dones, 7 homes i 1 nen, Eren de

40

Barcelona, Castellví de Rosanes, Molló, Gelida, Sant Joan Despí, Lavern, el Pla del Penedès i Sant Andreu.

Els ferits van ser 8 persones: 4 homes, 3 dones i 1 nen. Es va mobilitzar molta gent de Sant Sadurní per socórrer els accidentats i els passatgers del tren. També van ajudar, entre elles, dos capellans. Van acudirhi metges i guàrdies civils de Sant Sadurní, mossos d’esquadra de Gelida i gent del sometent de Subirats.

El tren era el número 546 de la línia de Picamoixons que feia el trajecte de Sant Vicenç a Barcelona. El cotxe de línia era un model de la GMC i tenia la matrícula T3148.

L’accident de Tossa de Mar

Va passar el diumenge 1 de març del 1931. L’autocar l’òmnibus, en deia el propietari - T3148, model GMC, el mateix que va enganxar el tren, ja refet, va estimbarse, a les 9 del vespre, a Tossa de Mar, en tornar de Palafrugell, on havia portat i retornava a casa el CF Vilafranca que hi havia jugat un partit de la lliga regional. Van quedar-hi atrapats els jugadors i un bon nombre de seguidors.

El fet impactà molt fort a Vilafranca, molt més que l’accident de Torre Ramona, per tractar-se d’una sortida del club de futbol i per haver-hi hagut molts vilafranquins lesionats. A l’instant morí Magí Güell i 27 persones més quedaren ferides en divers grau de les que 14 eren greus i d’elles, 6 hagueren de fer llit i una morí al cap d’uns dies. El mort fou Josep Colomer i Soler, un dels directius del club. Les dues persones mortes, la lenta recuperació del ferits, la popularitat de molts d’ells i la mort en especial de Colomer, un actiu dirigent del futbol local, van causar una fons dolor i un perdurable record.

La carretera de Llagostera a Tossa era estreta i plena de revolts, i en un d’ells, va fallar un fre del cotxe i s’estimbà. En deien el revolt de la mort i calia

41

fer-hi maniobra. El Tòfol no volia passar per aquesta carretera, però li ho exigiren els del club per arribar més aviat a Vilafranca. Era una carretera de terra.

L’autocar sortí de la carretera al revol, i donà una volta de campana per un baixant que menava al mar.

A l’acte va morir una persona, diuen que a causa de que va obrir la porta del darrera per sortir. L’automòbil va quedar parat a la pendent.

Commoció a Tossa

Accident de Tossa.

Acció 7 de març de l’any 1931.

42

El servei d’atenció al ferits va ser lent ja que era fosc i el lloc, en plena Costa Brava, abrupte i llavors molt poc transitat. Anava darrera l’òmnibus un cotxe petit, que conduïa en Josep Font, empresari vinater de la vila, dels magatzems Regull, Font, Planes, Olivella, hereus de cal Jaume Sabater, president del CF Vilafranca. Ell i els companys de viatge van ser els que s’adonaren de l’accident perquè veieren desaparèixer de la seva vista l’autocar després d’un revolt. Van acudir ràpids a Tossa i el poble sencer, encapçalat per l’ajuntament, els capellans i la guàrdia civil, va mobilitzar-se en solidaritat. Hi portaren cotxes i camions per transportar els ferits a l’hospital de Tossa i a la Fonda Rovira.

El governador civil de Girona hi acudí al cap d’unes hores i des de Vilafranca va enviar-se una ambulància per recollir els passatgers que podien ser traslladats.

A Vilafranca va obrir-se una subscripció popular per ajudar als ferits. I fruit dels contactes i la solidaritat desplegada, a Vilafranca un dels nous carrers que s’obriren, proper al camp de futbol, va rebre el nom de Tossa de Mar, per decisió municipal del 11 de març de 1931.

El xofer i amo de l’empresa, en Tòfol Beltran, quedà ferit - costelles trencades -, i feu estada a l’hospital de Girona compartint habitació amb Josep Pepitu Esteve, impressor, que també es lesionà en l’accident.

L’autocar que va patir els accident el van vendre als Oliveres per fer-ne una camioneta de transport.

La guerra civil

“Ho vam perdre tot, vam haver de tornar a començar de zero.” Eren les frases que junt amb “ens ho van prendre tot” es repetien quan a la família sorgia el tema dels cotxes de línia durant la guerra. Llavors tenien quatre cotxes grans i un de petit. Tots nous.

L’empresa no va ser col·lectivitzada. Un primer autocar va se requisat al començament del conflicte, també al cap de poc el cotxe petit i el segon autocar - el més nou i que s’havia estrenat el mes de juny de 1936 en l’excursió a Lourdes - va ser incautat cap el final de la guerra. Els xofers havien d’incorporar-se a l’exercit i van presentar-se voluntaris a la Creu Roja amb l’autocar per mirar de ser més ben acollits. Van fer-ho així, però l’autocar es perdé.

Defensar Madrid

Una sortida preocupant va ser a l’any 1937, durant la guerra, quan el mes de maig es feu la campanya d’ajuda a Madrid. “Defensar Madrid és defensar Catalunya”, deia un cartell. Anaven a buscar infants a Madrid i els portaven a refugiar-se a Catalunya on eren acollits per famílies. Madrid era un front de guerra actiu amb molts bombardejos.

A Vilafranca van convocar tots els qui tenien cotxes de línia i els ordenaren que calia anar a Madrid. Van reunir-los a la rambla, davant cal Bolet, i hagueren d’esperar l’ordre de sortida dos o tres dies perquè queia una pluja fortíssima. Els cotxes a partir de Tarragona van anar i tornar protegits per un milicià a cada un d’ells.

Defensar Madrid és defensar Catalunya.

S’acaba la Guerra

Acabada la guerra, no es va poder recuperar cap cotxe tot i que en Tòfol va anar fins a València, on li digueren que hi havia l’òmnibus nou, i veié com era carregat a un vaixell per transportar-lo cap Itàlia. En reclamar-lo li digueren que prengués paciència ja que els italians havien vingut ajudar a guanyar la guerra.

Un altre van trobar-lo cremat a Figueres.

43

L’any 1939 va tornar-se a posar en marxa l’empresa, avalant els treballadors i tirant endavant amb la línia de Sant Sadurní com es va poder, ja que al cap de poc es disposava de dos autocars i un cotxe petit.

D’aquest període destaquen els anys dels gasògens que sempre era un record més aviat còmic. Per a posar-los, l’empresa es va vendre un cotxe. Els gasògens es feien anar amb carbó que compraven a cal Bolet, del carrer de Correus.

Accident menor

Un accident menys aparatós fou a les Cases Roges, a la N-340. A l’òmnibus, conduit per Palau, se li va tirar a sobre un turisme.

Les farmàcies

Entre els encàrrecs que feien els xofers dels cotxes de línia, hi havia el de les receptes mèdiques. Fins ben entrat els anys cinquanta, a les farmàcies no hi abundaven els medicaments fets pels laboratoris, sinó que les diverses medicines es feien per encàrrec, elaborant les receptes específiques que els metges de cada lloc indicaven. Per això, en moltes farmàcies s’anunciava que eren “centre d’específics”.

Cada farmàcia de Vilafranca procurava tenir una clientela comarcal, més o menys lligada a les línies de transport de viatgers. Els farmacèutics havien de ser diligents per enllestir la recepta en poques hores ja que l’encàrrec arribat al matí, a la tarda havia d’emportarse’l el cotxe de línia.

Els cotxes de línia de Sant Sadurní tenien com a punt de referència la farmàcia Amador, ja que hi paraven al davant. Els cotxes de Sant Martí, Torrelles, Pontons, la “seva” farmàcia era can Castells. I sembla que el sector dels Monjos i la Múnia tenien la farmàcia Serdà com a referent. (Això són records d’una llaga conversa amb el farmacèutic Sr. Josep Miralles Ribot).

44

El màrqueting de cada farmàcia era un secret, però el Sr. Miralles explicava que l’èxit comercial consistia en la rapidesa en fer la formula. En un dia havien de ferne tres o quatre. I calia utilitzar bons productes bàsics per a assegurar l’eficàcia del medicament.

Partes i Festa Major

Un altre dels encàrrecs que s’havia de fer als anys 30 era portar partes de feina a l’enginyer de la carretera que vivia a la torre de cal Ordunya, al carrer Ramon Freixes, de Vilafranca. Anar des del centre de la vila a aquesta adreça era tota una excursió.

L’any de l’accident de Tossa, en Tòfol, que tingué una lesió pulmonar, hagué de fer llit i una llarga convalescència. La seva filla gran, la Montserrat, que tenia 9 o 10 anys, a l’estiu ajudava a la línia i vigilava la parada. Ella explicava que per la Festa Major van ser dies de molta feina, però “aprofitava de tant en tant, per anar a pujar als caballitos”, ja que tenia alguns diners dels bitllets del bus que venia.

Paper moneda

Durant els primers mesos de la Guerra, quan la línia encara podia funcionar, es recollia paper moneda de cada poble. En tornar els canvis s’havia d’anar en compte perquè el paper moneda local només era vàlid al municipi i la gent era primmirada. En Tòfol havia explicat, que ell els agafava de tot arreu perquè així tenia canvi i “no feia pregar a la gent”.

Paper moneda de la República Espanyola, val per una pesseta.

45

Garlandes

Un dels viatges més aparatosos era per Pasqua, quan es portaven a Vilafranca uns grans cistells o paneres carregades de garlandes del forn ca la Irene de Sant Pau d’Ordal. Els forners de la localitat deurien tenir una bona clientela perquè el tràfec de mones aquells dies era notable.

Cada garlanda estava embolicada amb paper fi i totes disposades en diverses paneres perquè no es trenquessin. I feien una olor! Arrenglerades les paneres al rebedor del carrer Clascar impregnaven tota la casa d’olor d’anís.

Bitllets, mercats...

Cada dia, el vespre, en acabar el darrer servei, el xofer passava comptes dels bitllets venuts i de la recaptació feta. “Portava la cartera”, es deia… s’omplia una fulla i s’anotava les entrades en un dietari. La cartera era una bossa de cuir, en forma de mitja lluna tenia diversos departaments, es tancava amb una bona tanca i podia passar-se pel cinturó. A cal Tòfol, a part del buró d’escriure, hi havia un moble llibreria fet expressament pel menester de comptar la recaptació, ja que s’hi podia treballar a peu dret perquè era de l’alçada d’un taulell.

El dijous era dia de matinar perquè hi havia mercat a Sant Sadurní. El primer viatge sortia al voltant de les 7 del matí, i a la casa hi havia ja tràfec des d’abans.

El migdia també es dinava més tard, i després, els qui havien anat a mercat, feien una bona migdiada.

El dissabte encara era més fort pel mercat de Vilafranca. I al carrer Clascar s’hi reunien o hi passaven diverses persones que anaven a mercat: agents d’assegurances (Xurriu de Sant Sadurní, Joan Massagué de Sant Feliu...), recaders, pagesos que anaven al metge... Els visitants eren sempre ben rebuts i se’ls servia cafè.

Escriptori que utilitzava el Tòfol a casa seva per fer activitats de gestió de la línia.

46

Excursions

Les excursions eren les feines extres. És una llàstima que no s’hagi conservat cap dietari ni cap record escrit.

Hi ha memòria de l’excursió feta el 1936 a Lourdes.

Cada any, per la romeria, s’anava a Montserrat. Al garatge del Monestir, sota la plaça, hi havia un grum de l’hotel restaurant de la Colònia Puig, a mig camí de Santa Cecília, que demanava si els xofers podien fer-li un viatge, una cotxada, amb la gent que havia entusiasmat per anar a dinar allí.

Anys després, a la plaça del Apòstols, on feien aparcar els autocars, el diumenge de romeria el matí, hi havia una bona tertúlia de xofers.

A la platja

A l’estiu, també anualment, els carnissers (en Ton Ferré) organitzaven anades setmanals a la platja, a Sitges. Eren unes excursions espectaculars perquè el cotxe parava per la zona del Vinyet, urbanitzada amb carrers traçats i solars encara no edificats, on es paraven unes veles per fer ombra i, després de l’hora dels banys, s’hi dinava i feia tertúlia fins entrada de fosc. El preu dels solars era de 10 cèntims el pam i els oferien als vilafranquins, però ningú va tenir prou possibles.

Allà es continuava anant amb banyador, però portant posat un barnús, com obligava l’ordenança de platges.

Una sortida ben llarga va ser a la Vall d’Aran. Queia tant lluny als anys 50, que van prendre uns bidons de gasolina extres, carregats dalt el pescant de l’òmnibus, per no quedar sense combustible.

La Mare de Déu de Fàtima

L’any 1951 van fer-se excursions solemnes per acudir a Sant Sadurní a veure l’arribada de la Mare de Déu de Fàtima. Foren unes festes memorables els dies 14 i 15 d’abril que van organitzar-se entorn les missions populars. A l’Era del Guineu s’hi va reunir una gran gentada esperant l’arribada de la processó. La imatge de la Mare de Déu de Fàtima sempre estava

47

Mare de Déu de Fàtima a Sant Cugat Sesgarrigues

acompanyada d’un estol de coloms que volàven per sobre d’ella. Dèien que per aconseguir aquest efecte posaven beses al tabernacle.

Molts cops es fèien serveis auxiliars d’altres empreses de transport de viatgers. Sovint s’anava a Barcelona, especialment els diumenges. Pels contactes fets, els xofers anaven a passar la tarda al cos de guàrdia de l’Ajuntament on hi havia tertúlia amb els urbans lliures de servei i es jugava a cartes.

Feinada

Per la Festa Major hi havia serveis extres. Eren dies de molta feina. El gros es concentrava la nit del dia 30. Sempre es dèia que els cotxes marxarien així que s’acabés l’entrada de sant Fèlix. “No badeu, un cop l’òmnibus sigui ple, marxarà i s’omplirà el següent”, es repetia a la parada.

Angúnia

Potser fruit de la guerra i dels accidents, la mestressa, la Pepeta, passava angúnia el capvespre quan s’acostava l’hora d’arribar el cotxe. “Encara no ha arribat...”, comentava. Com que des de la casa on vivia, al carrer Clascar, des del balcó es veia la Font dels Alls no parava d’anar de la sala d’estar al balcó per controlar si arribava o no el cotxe.

Mirar aparadors

La família de cal Pubill, de Lavern, lloc de parada del cotxe de línia, fèien de modistes. “Cosien”, dèien. I de tant en tant agafen el cotxe per a venir a Vilafranca “a mirar els aparadors de cal Ribalta”.

Gestoria

Les gestions de documentació i fiscalitat les portaven a través de dues gestories. Una a Barcelona, can Subirachs, que estava especialitzada en transport públic i tenia les oficines a la Ronda Sant Pere, al número 3, davant de l’actual Corte Inglés. Llavors calien patents anuals dels cotxes i un tríptic-guia per

48

a cada excursió que es feia. La correspondència era quasi diària. A Vilafranca, la gestoria era cal Herrera, a la carretera de Tarragona. El Sr. Herrera era el marit de Dolors Calvet, professora de piano.

El Dr. Lluís Urpí, ex-vicari i rector de Vilafranca, Canonge i aristòcrates l’any 1939 va ser nomenat canonge de Barcelona i

Canonge Urpí (ex-rector de Vilafranca).

Covides, juny 1967.

El gitano Balatxo

En Balatxo, és el qui aguanta el pal, era conegut a Vilafranca perquè ballava el ball de les gitanes.

secretari del bisbat. Però cada mes venia a Vilafranca per gestions diverses i a confessar les monges. El Dr. Urpí sempre va utilitzar els serveis de taxi, que es feien amb el Chevrolet petit, del Tòfol Beltran.

Entre ells dos va haver-hi amistat i confiança, tot i que el Tòfol no era home de missa dominical. La relació era tan apreciada que quan el Dr. Urpí va necessitar una majordoma de confiança, a través del Tòfol i la Pepeta van poder-lo ajudar fent que la minyona de ca l’Antoñita Janer (la Janera, que vivia al carrer de General Prim cantonada Sant Julià.

Altres clients que demanaven el servei del taxi eren en Maristany, comte de Lavern, i el marqués de Camps que tenia la finca baixant l’Ordal.

Un canonge, un comte i un marques. Renoi!

El Balatxo, un gitano important de la comunitat caló local, féia encàrrecs al cotxe de línia. Ell formalment feia els encàrrecs al Bartrets que era l’empresari del cotxe de línia de Vilafranca-Vilanova, amb parada davant la Fonda Domingo o cal Panxeta. En Balatxo vivia al carrer dels Jueus (Alfarràs) prop del pàrquing dels cotxes del Tòfol, i per això feia també algun encàrrec per aquest. El Balatxo era l’estaquirot, el que portava el pal del ball de les gitanes.

49

Queda un cotxe

Un dels cotxes que el Tòfol va fer-se fer, era igual a un que tenia el Bartrets, de Vilanova, i el Mallart de la línia de la Llacuna.

Els Mallart encara el conserven a la Llacuna, i l’ensenyen.

Els amos dels autocars Julià els llogaven perquè feien molt goig.

Cotxe de l’empresa Maria Estalella de la Llacuna.

50

Els refugiats

Cartell d’acolliu els refugiats de Madrid.

El mes de març de 1937 a Catalunya va fer-se una gran mobilització per a sensibilitzar a la gent de la necessitat d’ajudar Madrid. A les persones i al front de guerra, perquè estava patint les ofensives dels militars que s’havien alçat contra la República. És llavors quan es propaguen les consignes de “Madrid tumba del facsismo”, i es reviscola el “No passaran” dels francesos de la Primera Guerra Mundial. Catalunya, en iniciar-se l’any 1937, ja havia acollit nombroses persones refugiades que havien fugit de Madrid, Andalusia, Extremadura, Euskadi i de les províncies del Nord, zones molt perilloses els primers mesos de la guerra. Es calcula que el setembre del 1936 hi havia ja 200.000 persones acollides a Catalunya, 180.000 d’elles a Barcelona.

El nombre va anar creixent. A inicis de desembre es compten 230.000 refugiats i el mes de gener s’arriba als 350.000. A Madrid, la Junta de Defensa estudiava seriosament l’evacuació de la població civil. El mes de març quan s’endegà una gran campanya d’ajut a Madrid, es fan cartells com el de Martí Bas que diu “Defensar Madrid és defensar Catalunya”, “Primer de Març. Diada de Madrid”, amb una mare i un fill a coll, que semblen una adolorida Mare de Déu, que diu “Acolliu els refugiats de Madrid, per la millor defensa, per la victòria” de la UGT, “Ayudad a Madrid, sufrido y heroico”. I el de Durbán: “Ajut permanent a Madrid”. Van organitzar-se moltes activitats: va fer-se una setmana d’ajut a Madrid, es projectaren reportatges filmats del front de Madrid, també va fer-se un gran míting a la Monumental de Barcelona, el 8 de març. Es muntaren exposicions, s’organitza la recollida de donatius, i s’enviaren trens carregats de queviures i material sanitari, i hi anaren columnes de camions carregats fins dalt.

Des del mes d’octubre de 1936, hi havia un comitè d’ajut als refugiats i eren atesos pels serveis de la Generalitat i dels diversos partits del Front Popular. Els principals obstacles que van haver-se d’afrontar foren: l’atenció sanitària, l’atenció social (llar i menjar) i donar feina.

Moltes persones van ocupar-se en la indústria tèxtil de la conca del Llobregat i en el cinturó industrial de Barcelona. La mà d’obra d’homes joves començava a ser escassa degut a les lleves militars, i moltes dones van ocupar-se en les diverses tasques de les fàbriques. Per als infants , molts dels quals havien vingut a Catalunya deixant la família, van ser atesos en colònies infantils. De tota la població acollida, es calcula que el 50 % foren infants d’entre 1 i 15 anys. Les dones eren el 23-25%, i els homes major de 15 anys, el 10-12%.

En els còmput total, a Catalunya van arribar 820.000 persones. Al Penedès, llavors zona molt més agrícola que ara, i situat fins quasi el final de la guerra en la reraguarda del front, essent una important via de pas cap a Lleida i cap a València, van haver-hi 9.500 persones refugiades. I l’Ajuntament de Vilafanca organitzà una colònia infantil a la Font del Bosc (Mediona). A l’Alt Penedès 4.500, al Garraf 3.000 i al baix Penedès 2.000.

51

Un accident que no és del cotxe de línia

En el record popular de gent de Sant Cugat persisteix un accident ocorregut al pas a nivell de ca la Seca, a Lavern, prop de l’actual baixador del tren.

Foto M. Rosa Ferré.

En el record popular de gent de Sant Cugat, persisteix un accident ocorregut al pas a nivell de ca la Seca, a Lavern, a tocar l’església i l’actual baixador, que llavors no existia.

Va ser un accident en el que el tren, que de la Granada anava cap a Sant Sadurní, va enganxar al pas nivell una camioneta Ford ocupada per un jove matrimoni d’Horta (Barcelona) que venia de Sant Cugat. Van morir el guarda barrera Josep Burgal Freixedas i el matrimoni Sebastià Ribó i Casas i Isabel Sunyer i Bosch, de 36 i 34 anys. Tenien un estanc i una serradora a Horta. El drama augmenta en saber que deixen tres fills orfes de 10 i 7 anys i 5 mesos.

Pel que explica Juventut Cristiana, de Sant Sadurní, el guarda no va poder posar la barrera i estava al mig de la carretera fent senyals amb un fanal per aturar els cotxes... Ell va ser arrossegat per la camioneta i aquesta pel tren.

Segell de l’empresa Cristòfol Beltran (Tòfol).

52

Les pessetes del Sindicat

Sindicat Agrícola Cooperatiu Sesgarigues del Penedès. Val d’una pesseta.

El Sindicat Agrícola Cooperatiu de Sant Cugat va emetre, durant la Guerra Civil (19361939), paper moneda, aplicant el Decret de la Generalitat de 21 de setembre de 1936, signat per Josep Tarradellas, i seguint el costum que va establir la majoria d’ajuntaments del país. Es va prendre aquesta mesura perquè no hi havia moneda petita circulant, ja que qui tenia plata i coure ho guardava, i a més va ser recollida per la Generalitat. Feia falta moneda petita pel comerç diari. Les emissions de la Generalitat van ser considerades de valor (bones), tot i que els barrilaires i els facciosos en dèien pijames d’aquesta moneda, perquè només servia per a estar per casa.

A Sant Cugat, en aquell moment li van posar el nom laic de Sesgarrigues del Penedès. Al Penedès, 15 localitats van canviar el nom per treure-li l’encuny cultural religiós (11 a l’Alt Penedès, 3 al Baix i 1 al Garraf). Va ser el sindicat local l’entitat emissora dels vals monetaris i qui en garantia el seu valor. El paper moneda local era un tiquet de cartró per valor d’1 pesseta, de 50 cèntims, de 10 cèntims i de 5 cèntims.

En una cara deia “Sindicat Agricola CooperatiuSesgarrigues del Penedès. Val una pta”. I al dors portava el segell del sindicat. Van emetre’s vals per un total de 2.000 pessetes.

Van ser 720 municipis catalans els que van fer moneda. A l’Alt Penedès 22 municipis de 25, al Baix 8 de 13 i al Garraf, 3 de 8. En conjunt, a les tres comarques va emetre’s paper moneda per valor de 525.650 pessetes. Corresponien 4,09 pts. per habitant. A Catalunya el total va ser de 25.131.075 de pessetes i corresponien 7,78 pts. per habitant.

53

Nens de Sant Cugat en una de les excursions fetes amb l’autocar. Anys 60 del segle XX.

54

TRES TESTIMONIS / PARADA

Tres

Testimonis L’AUTOBÚS QUE LA CANALLA EMPAITAVA Tinc pocs records d’aquest autobús. Del cotxe de línia, que en dèiem, però mai oblidaré la seva presència al nostre poble.

Feia el trajecte de Vilafranca a Sant Sadurní, passant per Sant Cugat, Lavern i Sant Pau. La línia d’autobús anava a nom de Cristòfol Beltran. Però popularment era conegut com “el cotxe del Tòfol”. Jo, fins els 3 anys, vaig viure al carrer del Cementiri, al número 14, que abans se’n deia carrer del Pou. Però poc abans de complir els 4 anys, vàrem anar a viure tota la família al carrer de Sant Antoni, al número 15, ja que la meva àvia va quedar-se sola després de la mort del meu avi.

55

I pel fet de viure en aquest carrer de Sant Antoni, va ser quan vaig veure tots els moviments de l’autobús, doncs entre moltes coses que la canalla feia per jugar i distreure’s era anar a córrer darrera l’autobús. Jo ho feia de gust, junt amb altres nens de la meva quinta.

Els nens del carrer de Sant Antoni corríem per mirar de poder agafar-nos a l’escala de l’autobús i ser primers que els altres.

Durant el anys de la meva infància, la carretera passava pel carrer de Sant Antoni, travessant el poble per dins, per dir-ho així. I el xofer, si se li demanava i si li venia bé, feia una parada a mig carrer. Si no era així, la feia a la Plaça de l’Església, que llavors es deia plaça de Josep Anselm Clavé.

Des de la plaça, el cotxe de línia continuava per cal Manuel, per ajuntar-se amb el camí vell o carretera vella, on trobava la Carrerada i la carretera de Sant Sebastià dels Gorgs. Des d’aquest nucli, on el cotxe feia parada, anava a Lavern i a Sant Pau d’Ordal, i acabava el trajecte a Sant Sadurní.

El viatge de tornada era el mateix, però a la inversa.

A l’arribar dins del poble de Sant Cugat, sortia pel carrer del Padró fins al peu de la Creu, i continuava pel costat de cal Ferré Vell, ca l’Isidret i cal Porqueres.

Els dissabtes, dia de mercat a Vilafranca, moltes dones del poble anàven amb l’autobús, carregades amb el cistell dels conills i dels ous, a vendre a mercat.

El xofer, posava els cistells a sobre la teulada del cotxe, pujant per l’escala que tenia al darrera.

No recordo bé l’any que era, però aquesta línia també anava alguna vegada a Barcelona, des de Vilafranca, passant per Sant Sadurní.

Tinc molt poca informació, però en un dels viatges de Vilafranca a Barcelona, en sortir de Sant Sadurní, creuant el pas a nivell del tren que hi ha a Torre Ramona, el cotxe de línia va ser envestit pel tren.

56

Aquell accident va ser una desgràcia per la comarca, ja que va causar una gran quantitat de morts.

En Miquel Tetas, de Sant Cugat, que era negociant de vi, havia d’agafar aquest autobús, però se li va escapar.

Va salvar-se d’aquesta desgràcia. Però l’ensurt que va patir només de pensar-ho el va fer decidir a comprar-se un cotxe i no esperar més l’autobús. En Tetas va comprar un Citroën nou, amb matrícula T2006. I sempre anava dient: “Estic viu per perdre l’autobús!”

Durant els anys de la guerra, les línies d’autobús també estàven desfetes, com tantes i tantes altres coses, però funcionaven. Quan va acabar la guerra, tornà el mateix Cristòfol Beltran a explotar la línia. Però, aleshores, ja va passar per la carretera nova, fora del poble, i el carrer de Sant Antoni va quedar tranquil i sense la quitxalla empaitant l’autocar.

Retrobada d’alumnes amb el professor Juan Bta. Casteller. Pere Miret és el primer de l’esquerra de la segona fila, començant per baix.

Benicarló 29.07.1956

Pere Miret i Via Sant Cugat Sesgarrigues, 2014

57

El cistell dels conills Cistell coniller.

Pau Boada.

Mercat Vilafranca.

58

El record més persistent de les anades al mercat amb el cotxe de línia és el dels cistells, de les gàbies i dels paquets. Tot s’encabia al sostre del cotxe. Era qüestió d’arribar a la plaça i poder vendre.

Hi havia cistells, coves, cabassos, paneres, senalles, i si es vol, cofes, banastes, banastells, canastres, barjoles, bres i panistres... De totes les mides i aptes per a les múltiples necessitats.

Rodons, ovalats, amb dues nanses, amb una, amb quatre. Amples de boca o estrets de cul.

Fets de vímet, canya, joncs, palma, margalló... materials que, amb el temps, el plàstic i el cartró han suplert amb massa facilitat i poca sostenibilitat.

El cistell coniller, amb un sostre de gàbia i una portella trampa, era un estri ben dissenyat per a l’aviram i el conillam. Les gàbies de fusta, fortes i lleugeres, eren també un invent ben útil. El pintor vilafranquí Pau Boada va saber expressar aquesta varietat d’atuells que hi havia en les seves il·lustracions del mercat de la vila.

Fires i festes

La Fira del Gall de Vilafranca del Penedès s’havia restructurat l’any 1956.

Des d’antic, anar a fira a Vilafranca i a Sant Sadurní, era un extra. Un dia extraordinari en el que no es seguia la rutina habitual. I encara persisteix, tot i els canvis d’estil de vida.

Les principals fires a Vilafranca en la nostra generació han estat les Fires de Maig, que inicialment es celebraven entorn el 15 de maig, dia de Sant Isidre, de caràcter festiu per a la pagesia, i les del Gall, pels volts del 21 de desembre, Sant Tomàs, per omplir el rebost de Nadal.

Les Fires de Maig, evocant fets antics, van organitzar-se per primer cop l’any 1923. El setmanari Acció, portaveu oficiós de l’oposició de centre dreta, catòlica i catalana a l’ajuntament d’esquerres, aplaudia la convocatòria. Després de 1939 no van restaurar-se les fires fins l’any 1957. El setmanari Acción Católica, subtil continuador de l’anterior, també les aplaudia, però recomanava: “¡Es necesario darles un alma!”

La Fira del Gall s’havia restructurat l’any 1956.

I d’ençà dels ajuntaments democràtics (1979), es fan al gener les festes de Sant Raimon que han aconseguit muscular la festa major petita que s’havia fet el dia 7 de gener, per privilegi papal, i el 23 de gener, com el comú dels cristians.

Des de l’any 1943, Vilafranca convocava cada deu anys la Fira del Vi. Va mantenir-se fins que a partir del 1973 canvià de format i prengué caràcter bianual. Des de fa anys que no es celebra. Tornarà?

La fira de Sant Sadurní de setembre ha esdevingut, amb l’esclat de l’entremès de la Fil·loxera una gran Festa Major d’estiu.

59

SERVIA PER ANAR A LA VILA

Tramvia tirat per cavalls, a Pl. Espanya de Barcelona.

AFCEC (Arxiu Fotogràfic Centre Excursionista de Catalunya).

60

“El cotxe de línia servia per anar a la vila, que era una necessitat habitual.”

Així de contundents s’expressen dos venerables ciutadans de Sant Cugat, en Joan Escala Moyés i en Carles Ollé Boada, en parlar del cotxe de línia i fer memòria de fets i anècdotes viscudes entorn d’aquest mitjà de transport.

“Una necessitat era anar al metge, a la Mèdica Comarcal, a la Catalunya o a Germanor.”

Els tres noms són els de les tres agrupacions o consorcis mèdics de tipus mutual que oferien el seu servei als seus associats a Vilafranca des de mitjans del segle XX. Cobrien tot el ventall de les especialitats mèdiques. Germanor estava instal·lada al carrer de la Palma, la Catalunya tenia un pis a l’edifici de la Caixa, i la Comarcal va fer tot el complex clínic de la Mare de Déu del Carme, al carrer de Sant Pere.

Parlem amb en Joan Escala i amb en Carles Ollé un matí de diumenge de setembre. Fa molta calor. El sol crema, l’ombra i l’aigua fresca s’agraeixen. En Joan Escala té anotat a l’ordinador portàtil una sèrie de idees i fets en relació amb el cotxe de línia. En Carles Ollé té una memòria fonda. Ells són homes de la generació nascuda als anys 40 i, per tant, la memòria del cotxe de línia és llarga, enllaça amb la immediata postguerra i arriba fins avui dia.

“També anàvem a Vila a comprar i, sobretot el dissabte, a mercat.”

I per altres menesters que ells dos tenen ben presents: anar a cal notari, a escola, a treballar, al cinema, a ballar… I en cada un d’aquests aspectes hi ha un llarg enfilall de fets viscuts, que poden apartar-nos de l’estricte camp del cotxe de línia i fer-nos entrar en els records d’una època.

Anar a peu i en carro

“A Vila també s’hi anava a peu!” expliquen, i aclareixen que era “per estalviar-se el preu del bitllet o per fer el camí en unes hores en que no hi havia cotxe de línia”. Per a anar de Sant Cugat a Vilafranca a peu, passaven per la carretera general N-340 o pel camí de cal Figueres i l’Hostal Nou. “Estàvem en forma i gambàvem molt!” diuen a l’uníson. En carro també s’anava a Vila i on calgués. L’habitual d’usar el carro era per traginar coses pesades i aprofitar el viatge. “Fèiem servir el carro per a portar el blat a moldre passant pel camí del cementiri de Sant Cugat cap a Porroig i a vila. Allà s’anava a les farineres de cal Insenser, o la del Soler, la el Miró, o cal Froilan a la carretera d’Igualada.” I recorden la necessitat de fer les guies o salva conduits del producte, ja que el blat era un aliment molt controlat. “Normalment cada casa estava vinculada a una farinera, érem amics o de la família, en dèiem, que era alguna cosa més que ser client.”

Tots dos recorden que als anys 40 i 50 el comerç de la farina estava molt vigilat a causa de l’estraperlo que s’havia fet just acabar la Guerra.

Tornem al mercat

“El cotxe del Tòfol, aquest era el nom amb que era conegut el cotxe de línia que feia el servei de Sant Cugat a Vilafranca, servia per a portar gent i gènere al mercat vilafranquí de cada dissabte. Els cotxes anàvem plens i atapeïts.”

Al mercat de Vilafranca s’hi portaven alls, aviram, pollastres, ànecs conills, ous, verdura... “Els alls enforcats, en les llargues trenes; l’aviram en gàbies, els conills en les cistelles conilleres, i la verdura - pebrots i albergínies - en mocadors de fer farcells. Els alls eren de temporada, com el melons, aquests a l’estiu. En canvi de conills n’hi havia tot l’any. Cada casa en criava uns 61

quants, i els dissabtes es portaven a vendre al mercat. I per Nadal es venien galls d’indi. I les gallines velles les veníem a cal Aurelio, com els ous”.

I del mercat se’n tornava carregat.

“Tots els diners guanyats en les vendes es quedaven a Vilafranca, perquè es compraven altres productes. Es comprava tot el que es necessitava, fins i tot hi ha qui havia portat en el cistell dos porquets per a criar, comprats a la plaça dels porcs, la Milà i Fontanals, al ramader Codina de Sant Martí.”

Un autocar ple a vessar

62

I el cotxe de línia anava ple de gent i de paquets. Les mercaderies es posaven a dalt de la vaca, que s’hi pujava per una escala muntada al darrera del cotxe.

“Si et podies quedar a dalt, era un goig! I a vegades això succeïa perquè el cotxe anava ple, i si ajudaves al xofer, en Joan Palau, a carregar els paquets, t’hi deixava viatjar.”

El cotxe de línia marxava de Sant Cugat molt aviat, recorden.

“Ens sembla que el cotxe sortia a les 7 i a les 8, però s’havia de matinar, llevar-se a les 5 o les 6 del mati per poder-lo agafar.” La parada a Sant Cugat era al portal de cal Xic del Pau Fabré. No era una parada marcada ni senyalada.

“No hi havia res especial. La gent s’esperava allà i quan feia fred o plovia ens arreceràvem a la façana de la casa, sota el ràfec...” També recorden que la línia podia haver tingut parades a cal Paretes, a cal Xic del Pau Fabré o a ca la Joaneta, on ara hi ha una plaça.

“A la parada es feia fila i es donava tanda.

A l’hivern, fotia un fred! La gent volia agafar finestra de l’auto, o agafar escala, o portava

molts fardos. El xofer feia també de cobrador, donava el bitllet i cobrava el viatge a cada persona i també per cada bulto, que la gent, si podia, en declarava algun de menys. Quan anava ple, la canalla la feien seure al passadís on hi havia unes cadiretes plegables. Era divertit. El millor, però, era si podies anar a la vaca!”

De mercat es tornava a les onze i a la una del migdia.

Al mercat Sant Sadurní el dijous, des Sant Cugat no s’hi anava.

“Sant Cugat té tirada a Vilafranca, en canvi els de Lavern van més a Sant Sadurní que a Vilafranca. I de Sant Cugat enllà en tot cas s’anava a Lavern per a poder agafar el tren allí. Això a partir de l’any 1958, quan van fer el baixador de Lavern, perquè abans no n’hi havia.”

I afegeixen: “No fa massa, l’any 2013, van celebrar el 55 aniversari del baixador.”

El baixador va inaugurar-se el 25 de març de 1958.

Era com una estació petita, amb un empleat que venia els bitllets. Ara a la caseta hi ha un centre d’activitats cíviques i de promoció turística del municipi.

Anar a escola

Un altre servei del cotxe de línia era portar escolars a Vilafranca cada dia. Es sortia al matí, amb la cartera i el cistell del dinar i es tornava a la tarda.

“Per a tornar agafàvem el cotxe de línia d’Olesa, que et deixava a les Cases Roges, perquè sortia més aviat de Vilafranca i no arribàvem tant tard a casa. Els nois, especialment, anàvem a l’Institut, a Sant Ramon i a alguna acadèmia. Hi anaven poques noies a escola a Vilafranca. En recordo de Sant Sebastià, de Cantallops i d’Avinyonet.”

63

Treball i encàrrecs múltiples

El servei del cotxe de línia també va ser útil per les persones que van trobar feina a Vilafranca, especialment. Tot i que no ho sembli, Vilafranca va arribar a tenir unes quantes empreses grans que donaven feina a força gent. “Hi havia noies treballant a la Peyton, a la Belcor fent sostens, a la Madofa amb les camises, a la Flor fent gènere de punt...”

El xofer, també feia de recader. Anava a buscar medecines a les farmàcies, fils i botons a les merceries, i serveis especials. “A nosaltres ens portava el llevat pel pa, que anava a buscar al Forn de Sant Joan.”

Cotxades

I feien cotxades especials. Per anar a la Festa Major de Vilafranca, sobretot, però també per anar al cinema, quan es van estrenar les grans pel·lícules d’aquells anys. I sense ser especial, evoquen les moments en que el cotxe de línia anava ple.

“Quan a vila hi havia fires les de maig o les del vi, especialment les primeres. I, sobretot, per la Festa Major.” Les cotxades especials també es feien per a les excursions organitzades. “La de cada any del Coro, les dels escolans que anàvem a Miralles, la d’anar a colònies a Creixell, i les d’anar a la platja a l’estiu. S’anava a Sitges.

També s’anava a Andorra, per allò de comprar nylon, duralex, sucre...”

Tots dos recorden que durant molts anys, el dia 18 de juliol, festa nacional d’Espanya durant el franquisme, “es podia anar a la platja amb tractor i remolc i els motoristes no posaven multes. Una vegada, els escolans van anar a Montserrat i, a can Massana, el cotxe va haver de parar perquè s’escalfava el motor, o no sé pas què li passava, i un de nosaltres va anar a fer un volt, i va trobar dos rovellons!”

64

A la piscina

Ara encara es fan excursions especials amb els autocars, però ja no té aquell encant tan peculiar, quasi de festa grossa. Ara el servei de portar minyons a l’escola també és habitual, i s’anomena, de manera normalitzada, Transport Escolar. “Ara el cotxe porta canalla als instituts, a Camp Joliu, a l’escola Sant Josep de Sant Sadurní, al Vendrell... I també, a l’estiu, a la piscina.”

Respiren. “El cotxe de línia, gran o amb minibús, fent servir la T10 encara funciona.

I que per molts anys duri!” Acabem una llarga conversa, els dos amics coincideixen en afirmar: “El cotxe de línia era el contacte indispensable per a sortir del poble, per anar a Vilafranca, per anar al cinema, per a llegir el diari que arribava cada dia amb el cotxe, i per a rebre el correu.” I encenen, satisfets, una nova cigarreta.

Excursió escolar a l’Albà.

65

Mercat dins el mercat

Mercat Vilafranca, pl. Constitució. Fons ACAP, Tothom.

66

El mercat del dissabte de Vilafranca té diversos rostres. Escenaris i ambients ben diferenciats en els que es compra i es ven mercaderia especialitzada. Tota la vila esdevé un únic centre comercial, amb taulells en carrers i places.

Del record llunyà queda l’escenari de la rambla de Sant Francesc, on a la calçada assolellada encarada a migdia - davant del Casino - hi paraven un tou de carros que, frenats, estaven aparcats amb el cavalls remugant la palla i el gra del morralet. Al tros de la Rambla, a tocar del cafè, hi feien parada els venedors d’alls. Era un mercat majorista i minorista. Els alls, enforcats, s’apilaven en cubs que ara en diríem com si fossin sobre un palet.

Tocant a les cases de cal Vamus, o de l’estanc, hi havia els xarlatans. Espècie de venedors ambulants que pregonaven la seva mercaderia a base d’acudits i ofertes enlluernadores. Feien una rotllana i ells al mig anaven treien les ofertes d’unes maletes ben grosses i curulles. Hi havia el que venien de tot, el que arreglava i oferia rellotges, la parella que cantava les excel·lències de l’ungüent de serp que te’l venien en petites capsetes de llauna de color blau i groc, el que et mirava la pressió i receptava infusions d’herbes que et proporcionava, el que portava cortes de traje i deia que eren Tamburinis de Sabadell.

I havia el que t’endevinava qualsevol pena o aflicció, usant una mèdium amb els ulls tapats.

Aquest endeví que et venia una carta, era el que feia més impacte, i no va ser fins que van ser coneguts uns textos del Dr. Josep Estalella que vam desentrellar el joc del xarlatà i la mèdium.

L’altre venedor que feia molta impressió, era el de les mantes que, per un gruix de bitllets, te’n donava una dotzena o més. El pubill de cal Faixero de la carretera de Sant Martí, va esdevenir un autèntic fenòmen.

Xarlatans, rifes, porcs...

Plaça Milà i Fontanals de Vilafranca coneguda també per plaça del Firal o plaça dels Porcs.

Els xarlatans eren l’espectacle de carrer gratuït de cada dissabte.

A la Rambla de Sant Francesc també s’hi venia planter i flors, al redós de la Font dels Alls. De la Rambla de mig, ara un autèntic sóc mediterrani, de mica en mica se’n van anar apoderant els venedors de cotxes, fent-hi una gran estesa de brillants autos nous de trinca. Més endavant exposaren tractors i motos, ocupant aquesta Rambla i l’altra. Al costat del fanal, de tant en tant hi feia parada el marxant de la rifa del Mercedes de la Fira de Balaguer. Aquest cotxe luxós feia caure de cul.

Altres nuclis del mercat eren la plaça dels Porcs, o Milà i Fontanals, on s’hi venien porquets.

L’aviram es venia a la plaça de la Constitució i allà també hi van anar creixent les parades de roba i productes de tota mena. La verdura es venia a plaça d’aquest nom, com correspon, o de Sant Joan, i el dissabte les parades s’estenien fins a tocar la paret de la Casa de la Vila. En una de les entrades dels Corralons fins sota les voltes de la plaça de la Constitució i tot hi havia mercat d’antiguitats, o persones especialitzades en la compra venda de monedes i coses velles. I també s’hi posaven les majoristes de cargols.

I pels volts de Nadal i de Reis eren un empori de colors i cromats les esteses de bicicletes que feien el bicicleters. En Jounou i l’Albareda fill (cicles Sprint) a la rambla Sant Francesc, l’Albareda pare a la Font dels Alls, en Sans a la carretera de Tarragona, en Samarini a Sant Magí i més enllà a la carretera d’Igualada hi tenia la seva parada en Fortuny.

67

Instituts, frares, monges i acadèmies

Institut Milà i Fontanals de Vilafranca del Penedès.

68

A Vilafranca sempre hi ha hagut instituts i escoles que feien segon ensenyament. Batxillerat i comerç, que se’n deia.

L’Institut de batxillerat Milà i Fontanals va establir-se durant la República, l’any 1933 i va instal·lar-se a la Rambla de Sant Francesc, a l’edifici conegut com l’Hospital. L’any 1938 les aules de l’institut van ser necessàries per ampliar-hi l’hospital de sang del Molí d’en Rovira, i el centre escolar va traslladar-se a cal Álvarez, a la plaça de la Constitució on va ser-hi fins que va poder ocupar les aules del Col·legi dels Maristes (1927-1936), a cal Macaya o Caixa de Pensions, a la plaça de Sant Joan, ja que passada la guerra desistiren de tornar a obrir al centre de Vilafranca. L’institut, però, als anys 40 va perdre la categoria de centre oficial ja que les disposicions franquistes limitaven aquestes escoles de segons ensenyament a les capitals de província i a les ciutats de més de 80.000 habitants. Una entesa entre pares i ajuntament va possibilitar seguir oferint classes com a centre reconegut fins l’any 1946, i després com acadèmia privada dels professors que havien format part del claustre de l’institut. Va acabar-se l’any 1950 ja que els alumnes s’esllanguiren. Les autoritats, algunes amb entusiasme, van aconseguir del Ministerio de Educación Nacional, que es concedís a Vilafranca l’establiment d’un Institut Laboral, línia escolar que oferia formació professional amb tallers, assignatures tecnològiques i pràctiques agrícoles (s’ensenyava a conduir un tractor), que s’havia creat l’any 1949. El primer curs va començar el 7 de gener der 1951. Inicialment es feu servir el nom de Milà i Fontanals. L’any 1954 van posar-li el nom d’Eugeni d’Ors. Fins que l’ensenyament laboral no va integrar-se amb l’universitari, per dir-ho així, amb les reformes educatives dels anys 60, l’institut era només per a nois. Les noies no hi van entrar a final de la dècada dels seixanta.

El nou edifici, a la Avinguda de Tarragona, no va obrir-se fins el 1968, tot i que el terreny el tenien des de bon començament. Les obres van eternitzar-se.

Des de bon començament l’institut va tenir alumnes del pobles de la comarca. L’any 1957, el 40% del centenar llarg de nois que hi estudiaven no vivien a Vilafranca.

Des del creixement demogràfic dels anys 70 ençà, a Vilafranca s’ha obert tres instituts més: el Milà i Fontanals, l’Alt Penedès i el nou al barri de la Girada. Actualment també funcionen els instituts de Sant Martí Sarroca i el de Canyelles.

El Col·legi de Sant Ramon, a la plaça de l’Oli a tocar de la Biblioteca Torras i Bages, és obert des de 1886. Els capellans de la Sagrada Família hi són des de 1889. Moltes generacions de joves

Logotip de l’Escola Baltà Elias.

penedesencs, i de més enllà perquè hi havia internat, s’hi han format.

Als anys 50 van emprendre una renovació total de l’edifici, fent aules i espais educatius nous. Fins i tot la capella. Tradicionalment s’hi feia batxillerat universitari i comerç. Molts nois de la comarca hi anaven cada dia amb bicicleta o amb moto (les Mobylette i les Gutzzi petites).

Cal Mencia o Col·legi de la Sagrada Família, data de 1946 quan el senyor Pedro Mencia va fer-se càrrec de l’escola que havia iniciat en Sabater, al mateix lloc s’hi ensenyaria primària i comerç.

Sant Elies i Santa Anna han estat les tradicionals escoles de monges per a noies de Vilafranca. Sant Elies regit per germanes Vedrunes, o Vedrunes, i Santa Anna per les religioses de la Mare Ràfols o Annes. Les Vedrunes van venir a Vilafranca poc després de fundar-se, a mitjans del XIX, i regien l’escola de l’Hospital i la de Sant Elies, al carrer de Puigmoltó. Durant la República i d’una manera no exempta de tensió, van deixar l’Hospital. I després de la Guerra seguiren només amb el centre de Sant Elies. Les Annes, que inicialment només estaven al Molí d’en Rovira en edificacions construïdes els anys 30, van fer-se càrrec de l’hospital, del centre sanitari i de l’escola, a partir del 1933, i hi seguiren després de la guerra fins ben entrada la darrera dècada del segle XX. Les acadèmies van ser els centres que oferiren bàsicament una formació professional destinada als serveis d’oficines i oficis comercials. S’hi feia comerç, secretariat i idiomes. També s’hi feia ensenyament primari. L’acadèmia per excel·lència fou l’Acadèmia Almi, a Vilafranca, que obrí el mestre Josep Ramon Segura el 1946.

Abans també hi havia hagut l’Acadèmia Rico, que feia comerç.

L’any 1965 va fundar-se l’Escola Montagut vinculada al moviment d’escola catalana que va créixer a finals del franquisme. Començà a cal Orduña, al Poble Nou i amb les edificacions posteriors als Pins, a la carretera de Moja, va adquirir un notable prestigi i atengué escolarment molts nois i noies de Vilafranca i de la comarca.

A partir dels anys setanta, l’administració educativa estatal va fer els centres comarcals i això generà un tràfec diari de nois i noies que havien de sortir del poble on vivien i anaven a escola al centre proper. És l’inici del transport escolar que encara és ben viu.

A la comarca, els centres educatius de Sant Sadurní - el dels Germans de Sant Miquel, l’Escola Vilarnau i l’Institut - han tingut requesta.

69

Sostenidors, camises...

Antiga fàbrica de camises MADOFA.

S’anava a treballar a la fàbrica, bàsicament.

Tot i que el Penedès, fins fa ben poc, era una comarca sense fàbriques, o sense gaires fàbriques. Hi havia ciment i cartró als Monjos i bòbiles a Vilafranca, caves a Sant Sadurní, indústria tèxtil i de paper ondulat a Sant Pere de Riudebitlles, bodegues, destil·laries i garatges a Vilafranca.

Les fàbriques de Vilafranca eren la de fulles d’afaitar, d’en Rogelio Rojo, a tocar de l’estació del tren i al costat dels magatzems de vi, que tenien poca gent, tot i que feien bons conyacs (Torres) i vermuts (Áquila Rossa i Cinzano), i tot el que la competència feia i venia en garrafes.

Les noies van trobar feina en la confecció: sostenidors i cotilleria, que es feia a la Belcor, al carrer d’Amàlia Soler, jerseis de punt, a can Flor, a tocar el camp de futbol de Sant Salvador, camises a Madofa, confecció d’èlit a Peyton, centres instal·lats a l’entrada de la vila venint de Sant Cugat.

També s’anava a cosir a les grans modistes i a les sastreries.

“Les noies agafaven més el cotxe de línia per a anar a treballar, els nois es desplaçaven amb bicicleta o moto”, diu un savi del poble.

Les jornades comarcals La memòria de la participació en jornades comarcals de joves, nois i noies, és persistent.

Possiblement el record més important, en la gent gran, sigui la diada que s’organitzà a Vilafranca l’any 1959 i que vivia l’impacte de Mossèn Pou, el jove rector de Torrelles de Foix, que fou vicari de Vilafranca i que morí d’accident de moto quan anava a Avinyonet a fer una

70

Pau Boada.

xerrada per preparar la trobada. D’aquest fet punyent en resta l’estela dedicada a mossèn Pou que va posar-se, el dia de la jornada, a la carretera general N-340, just a la sortida de Vilafranca anant cap a Barcelona. Ara el monòlit és dins el jardinet de la rotonda coneguda com la rotonda de l’Esclat.

En aquesta jornada hi van participar un bon grup de joves de Sant Cugat (J. Escala i C. Ollé se’n recorden). Van portar, igual que altres pobles, sabó i xampany a l’ofertori de la Missa.

Aliments i obsequis van repartir-se als centres de beneficència.

Les jornades estaven organitzades per les parròquies, i van començar el 1945 amb les de noies i el 1946 amb les dels nois. L’ànima en fou el Dr. Pere Tarrés, llavors vicari de Sant Esteve Sesrovires, i antic vicepresident dels Fejocistes.

Amb periodicitat anual o bianual, van fer-se jornades massives, fins a inicis dels 60.

La darrera reuní unes 2000 persones.

Després l’Acció Catòlica organitzar-ne a la més menuda, però també van fer-se trobades de caràcter comarcal. I seguiren els aplecs de l’Esperit.

Encara algú pot taral·lejar l’himne del 1959: “Amunt els cors, clar el mirar, un món més bell hi haurà”.

El cartell de la jornada el feu Pau Boada. A l’absis de la Basílica de Santa Maria de Vilafranca s’hi va posar una creu monumental feta per la JOC. Al Tívoli va fer-se el dinar i l’assembla de la tarda. “Volem millorar” era el lema. I donat el volum i l’estil de la trobada, les autoritats i la Falange van mirar-s’ho amb suspicàcia i, fins i tot, es va reconèixer la presència de policia secreta.

71

Vinguda de la mare de Déu de Fàtima

Homes portant la mare de Déu de Fàtima.

L’any 1953, els dies 27 i 28 de febrer, la imatge de la Mare de Déu de Fàtima va visitar Sant Cugat Sesgarrigues. Van ser dos dies d’intens fervor religiós i els carrers principals i les façanes de les cases van guarnir-se amb llums i motius marians (les lletres MA, estrelles, salutacions com Ave Maria i altres, flors de papers fi amb tocs de paper de plata...). La família Escala recorda que en algun carrer principal van confeccionarse un rosaris amb closques d’ou senceres: 50 a més dels misteris i dels Ave Maries finals.

La imatge de la Mare de Déu arribava procedent d’un poble veí.

Les festes més grans van fer-se a Sant Sadurní i a Vilafranca. A Sant Sadurní, l’efemèride religiosa va ser l’any 1951, els dies 14 i 15 d’abril. La revista Juventud Cristiana parla dels preparatius, explica anècdotes i en fa la crònica. De Sant Sadurní, la imatge passà a Subirats, Ordal, Sant Pau, Avinyonet i Lavern. A Vilafranca, la festa va ser l’any següent, el 1952, del 26 de novembre al 7 de desembre, i va constituir el plat fort de la Missió que es feu aquells dies, construir-se un altar elevat i il·luminat al mig de la rambla de Sant Francesc. Passades les festes de Nadal, la imatge va recórrer les parròquies de l’entorn de Vilafranca, començant per Moja, arribant a Sant Cugat a finals de febrer.

L’Himne de Fàtima va adaptar-se amb una lletra feta expressament per l’ocasió per Josep Gimenez Estebanell. Una estrofa diu “Feu d’home i dones del bell Penedès un vol de colomes devot i sotmès”.

El sotmés final és tot un programa.

72

VACANCES DELS MARGARIT

El cotxe de línia del Tòfol que feia el servei a la família Margarit.

* Eulàlia Margarit, neboda de mossèn Anton. Coneix la història de l’estiueig de la família del seu pare, quan eren petits, a Miralles i sap que usaven per traslladar-s’hi, un dels cotxes del Tòfol que feia la línia de Sant Cugat Sesgarrigues.

A mossèn Antoni Margarit, rector durant molts anys de Sant Cugat Sesgarrigues, la família l’anomenava tio Ton. Ell era el quart de disset germans. Fill d’Adrià Margarit i Joaquima Tayà. Els Margarit-Tayà eren una família benestant, que vivien a Barcelona, al barri de Sant Gervasi. L’any 1918 l’avi Adrià va comprar una casa a Sitges. Era una torre d’aquella època, al passeig, davant de la piscina i a primera línia de mar. Va ser la segona residència de la família o torre d’estiueig. Però de l’any 1923 i fins el 1936 va passar a ser la primera residència. L’avi era enginyer.

Els estius els Margarit els passaven a Miralles, en una finca que era patrimoni de la família de l’avi des de 1842. Deixaven el mar i anaven a la muntanya.

Per traslladar tota la gran família més les minyones, llogaven el cotxe de línia de Sant Cugat i un camió per carregar tot el que necessitaven per passar l’estiu. Dalt de l’autocar posaven un cartell “Família Margarit”. El dia que la família deixava Sitges i sortia cap a Miralles era el dia en què apareixia una noia, turista francesa, que anava a la piscina a banyar-se i a prendre el sol.

Els Margarit, l’anomenaven “La frantxutis”. Anava, naturalment, en banyador. El meu avi que era molt purità, per tal que els seus fills no veiessin aquell espectacle, s’emportava tota la família durant tot l’estiu lluny de Sitges. Això va durar fins que va esclatar la guerra, el 1936. Aleshores la família es va quedar a viure a Miralles fins que el conflicte acabà, l’any 1939.

Eulàlia Margarit* Sant Cugat Sesgarrigues, febrer de 2017

73

Antiga entrada al poble de Sant Cugat.

74

MEMÒRIA DE LA LÍNIA / VOL 3

El Cotxe Del Miquel Des dels anys cinquanta, la línia de Sant Cugat és propietat de la família PonsVendrell, de l’Ordal. Cristòfol Beltran els va vendre la concessió administrativa i els cotxes. Pons i Vendrell eren familiars, cunyats. A l’Ordal, els Vendrell tenien una botiga de queviures i els Pons eren forners. Van arribar a ser més coneguts a la comarca perquè van obrir un dels primers restaurants paradors a l’Ordal, zona que abans de l’obertura de l’autopista va esdevenir tot un empori de restauració comarcal. Cal Pelegrí, van dir-ne. El cotxe de línia passà a ser el cotxe del Miquel i les noves generacions així l’han conegut i l’han anomenat. Encara ara. L’empresa oficialment és Autocars Vendrell i té el despatx a la plaça de la Verdura de Vilafranca. I com qui diu a quatre passes de la Font dels Alls i de la carretera de Sant Martí, on havia començat l’empresa.

75

En Miquel Vendrell Baqués, home de veu profunda i mirada penetrant, explica dels anys en que, essent ell un nano, va començar la nova empresa. “El meu pare, Josep Vendrell Massana, anomenat de forma familiar Pepet, va comprar el cotxe de línia l’any 1955 al Tòfol Beltran Colom, que feia anys que prestava aquest servei de transport. Va adquirir la concessió administrativa de l’explotació de la línia que la concedia el Ministerio de Obras Públicas de Madrid i dos autocars. Un dels cotxes era un model Chevrolet de l’any 1933 o 1934 de 28 places. L’altre, igual. Les matrícules dels dos cotxes eren B71954 i B55867. La meva família, els Vendrell, tenia una botiga de queviures a l’Ordal, i l’activitat dels cotxes va començar com un complement del negoci familiar per transportar el gènere, però amb el temps es va convertir en l’activitat principal i el negoci per a les generacions futures”.

El cotxe del Miquel és la línia actual i està naturalment molt lligada a Sant Cugat. I per a la gent que s’ha aplegat a fer aquesta recerca, és l’empresa que sempre ha vist i la que sentimentalment està més lligada a la vida col·lectiva de la localitat. El cotxe del Tòfol dels més grans, va convertir-se en el cotxe del Miquel per als joves.

Moltes parades

76

“El cotxe de línia, autocar o bus, del nostre record feia un bon trajecte fins que no arribava a Vilafranca. I una de les característiques que tenia és que parava en molts punts. Fins i tot ens pot semblar que feia una ruta plena de parades com els autobusos de ciutat,” es recorda al grup de recerca. Fent memòria entre tots, s’estableix que el cotxe tenia parades a:

Parada de Sant Cugat, davant de Cal Xic del Pau Fabré.

Tres i quatre viatges diaris

- L’Ordal, al davant de cal Miquel del Jan. - El Pago, al davant de cal Menció.

- Cal Vendrell.

- Sant Pau, al davant de cal Ferrer. “Les vuit persones que agafaven el cotxe a l’hivern s’esperaven a dins de la casa, al costat del foc”, explica Miquel.

- Cantallops, al davant de cal Badó.

- Cal Massana.

- Lavern, al davant de cal Pubill.

- Ca l’Almirall.

- Sant Sebastià dels Gorgs.

- Mas Comtal.

- Sant Cugat Sesgarrigues.

- Cal Ferrer Vell.

- Vilafranca del Penedès, Font dels Alls.

“El viatge complert de la línia durava uns 45 minuts. Tres quarts d’hora. Les parades es feien d’acord amb els viatgers que duia i les seves demandes. De cada poble hi pujava poca gent, però a Sant Cugat era on n’hi havia més.”

I encara afegeix: “Si anava ple, passava de llarg.”

Com a puntualització local s’explica: “El dissabte, es feia un viatge a Vilafranca només per la gent de Sant Cugat, ja que s’omplia tot el cotxe”.

L’horari del cotxe a Sant Cugat Sesgarrigues era al matí, a les vuit i a les onze, per anar a Vilafranca i a la tarda a les tres. I per a tornar de Vilafranca, el matí sortia a dos quarts d’onze i a dos quarts d’una, i a la tarda a dos quarts de set i a les vuit del vespre.

Joan Baldomà recorda el cotxe de línia de pujar-hi els dissabtes i diumenges: “Jo venia de Barcelona a Sant Cugat a festejar. El tren passava cada dues hores en aquells anys, i hi havia via única. A Vilafranca, al baixar del tren, agafava el cotxe de línia fins a Sant Cugat. El conductor era el Tòfol. Si algun dia el tren no arribava a l’hora, 77

Estació de tren de Vilafranca del Penedès.

Cotxes plens

78

perdia el cotxe de línia. Llavors arribàvem a Sant Cugat fent autoestop. L’agafàvem més d’un noi el cotxe de línia, recordo que també hi havia sempre el marit de l’Olga Cuscó, o el Ramón de ca l’Orga. Era complicat agafar el tren i després el cotxe de línia, perquè sovint els trens anaven malament. A vegades fins i tot baixàvem a la Granada i anàvem directament a Sant Cugat a peu. A part del Tòfol, també recordo que hi havia un senyor que feia de cobrador i que era l’avi de l’actual Miquel Vendrell. Per a desplaçar-nos, aquests eren els únics transports que hi havia. També recordo que quan el cotxe de línia anava ple, per exemple els dissabtes que hi havia mercat, pujava gent a dalt de la vaca amb les gallines i els conills. El més important era no perdre’l per tornar a Barcelona, ja que com deia, passaven cada dues hores i si era l’últim, ja no n’hi havia cap fins l’endemà.”

En Miquel Vendrell en evocar aquells primers anys en que ell feia de xofer, explica els moments de gran afluència. Potser perquè són els que trenquen la monotonia. Diu: “La majoria de gent que pujava a l’autocar era de Sant Cugat, ja que era la població, de tota la línia, més propera a Vilafranca. Dels altres pobles solia venir poca gent a la Vila, però a vegades s’omplia el cotxe i llavors, quan arribaves a Sant Cugat, desitjaves que no hi hagués massa gent esperant-lo. Que no hi hagi gaire gent! Si no, on els posarem?

Quan arribaves a la parada i hi veies 10 o 15 persones, ja veies que no podries encabir-los.

Més d’un cop, els havia dit que s’esperessin una estona mentre amb el cotxe anava a Vilafranca, descarregava el passatge i tornava a Sant Cugat a buscar-los. Féiem dos viatges, ves!”

Estació d’autobusos

Construcció primera estació d’autobusos, Vilafranca.

Fotografia del diari Tothom, 1973.

Estació d’autobusos acutal de Vilafranca.

La parada de la Font dels Alls, la tradicional, va existir fins que l’Ajuntament de Vilafranca l’any 1973 va fer la primera estació d’autobusos de la vila. Va aplegar totes les línies a l’era Enrajolada i des d’allí sortien i arribaven.

Van obrir-hi un bar, el Bar la Vila, que feia una certa patxoca. Era força usat també per la gent que anava al tanatori, situat allà a prop. Tot és viatjar. L’any 1970 el setmanari Tothom, que recollia les opinions del que podria considerar-se oposició al consistori, senyalava en un llarg reportatge d’una plana, firmat per X.H.: “Cal una terminal d’autobusos per als 4.000 viatgers diaris”, i la seva manca es considerava un dels sis principals problemes d’urbanisme de la vila.

Diàriament viatjaven uns 4.800 passatgers en els 70 serveis que oferien les 8 empreses que tenien cura de les línies comarcals (Igualadina, Penedès, Pons-Vendrell, Galofré, Maria Estallella, Castellví, Despujol i la línia de Vilanova). El reportatge, després de recollir informació de cada empresa, deduïa que en cada viatge es transportava una mitjana de 35 persones. Els llocs aptes per a fer-hi la terminal o estació d’autobusos segons el reportatge de Tothom, eren la plaça de l’Exèrcit, ara Penedès, l’Era Enrajolada, el camp de futbol a Sant Salvador i el Camp del Rolls.

L’Ajuntament optà per l’era Enrajolada. En algunes cartes al director, a Tothom, s’havia defensat la idea de fer aquesta terminal a la plaça de l’Exèrcit/Penedès, per la seva centralitat. A final de gener de 1973 van començar-se a fer les proves de mobilitat i de distribució de l’espai a l’era Enrajolada per fer-hi la terminal dels autobusos. L’era Enrajolada és un nom bonic i indica que en aquest lloc hi havia hagut una era per batre el blat, que estava enrajolada amb cairons quadrats. Fins que no va remoure’s urbanísticament aquell sector es conservava l’enrajolat. Alguns balls de la festa major, com les gitanes, hi havien assajat.

79

Línia “fillola”

Una línia anomenada fillola (en castellà “hijuela”, com es diu en els papers administratius) era la de Sant Sadurní-Vilafranca del Penedès, que també passava per Sant Cugat. Es tractava d’un desviament o ramificació de la línia. No feia tots els horaris, només algun. I al matí, aquesta línia no feia cap servei.

El cotxe sortia de Sant Sadurní a un quart de tres del migdia, en direcció Vilafranca. El seu trajecte era Sant Sadurní, Lavern, Sant Pau d’Ordal, Cantallops, Avinyonet, Sant Sebastià, Sant Cugat i Vilafranca.

Aquest servei va fer-se fins l’any 2000. Ara, ha passat a ser un trajecte directe de Sant Sadurní a Vilafranca del Penedès, sense passar per Sant Cugat.

El cotxe d’Olesa

Una altra línia que passava per Sant Cugat i que únicament parava a les Cases Roges, ara la fa Hispano Igualadina. Era la línia del que anomenàvem “el cotxe d’Olesa”, doncs, feia la línia de Vilafranca a Olesa de Bonesvalls i viceversa. Bàsicament, i per proximitat, l’utilitzaven la gent de les Cases Roges i Puigcigró, però també era una alternativa per aquelles persones que havien perdut el cotxe del Tòfol/Miquel.

Encara que aquest no fos el cotxe de línia de Sant Cugat, era un transport públic més que hi havia al municipi i una no gens menyspreable possibilitat de viatjar. També l’agafaven els nens i nenes de les Cases Roges que anaven a col·legi a les Cabòries (Avinyó Nou).

El cotxe d’Olesa havia estat propietat de la senyora Amèrica Olivella, d’Olesa de Bonesvalls, que va vendre’s la concessió a l’empresa Hispano Igualadina.

Ara, aquesta línia continua, amb el nom de Monbus.

80

El cotxe de Barcelona

L’empresa Hispano Igualadina també feia el trajecte de Vilafranca a Barcelona, passant per l’Ordal, abans de la construcció de l’autopista.

Era la línia clàssica de l’empresa Despujol que havia explotat durant molts anys Autocars Julià.

Aquest autocar tenia la possibilitat de poder parar a Sant Cugat, a les Cases Roges.

Una persona que l’agafava assíduament era la Maria de cal Surià, que treballava a Barcelona. Puntualment, el seu pare, en Jaume, l’acompanyava, al voltant de les vuit del matí, amb la seva moto fins a les Cases Roges.

Un cop a la setmana també agafava el cotxe de Barcelona alguna persona de ca l’Elèctric, acostumava a ser la Maria, després el Josep Anton, per portar paquets a Barcelona, doncs feien de recaders (col·laboraven amb un recader de Vilafranca).

Els busos de Soler i Sauret

Per proximitat, la línia que oferia l’empresa Soler i Sauret, que anava a Barcelona des de les Cabòries també s’ha utilitzat per viatjar als pobles del Baix Llobregat i a Barcelona, doncs la proximitat d’aquesta barriada amb Sant Cugat oferia aquestes possibilitats “Així es podia anar a Sant Pau d’Ordal, Vallirana, Cervelló, Sant Vicenç dels Horts, Molins de Rei i altres pobles del seu trajecte fins arribar a Barcelona.”

Un dels cotxes més antics i que conserva l’empresa Soler i Sauret és un autocar que feia el servei Avinyonet del Penedès - Vallirana - Molins de Rei - Barcelona. Era un Chevrolet que s’havia adquirit l’any 1933 (B52907).

Soler i Sauret.

Chevrolet 21 CV.

81

Els primers Els primers cotxes de l’empresa Autocars Vendrell, cotxes: dos l’any 1955, van ser dos autocars Chevrolet que, junt Chevrolets amb la línia, van adquirí a Cristòfol Beltran. Tenien

les matrícules B71956 i B55867. Aquests autocars eren un model de cotxe molt fort que es va utilitzar per començar a fer serveis de línia pel territori català, cap a l’any 1933.

“L’autocar B71956, l’anomenaven a casa la cafetera. El motor s’havia d’arrencar accionant una maneta que s’introduïa al motor, per la part de davant del cotxe,” diu Miquel Vendrell.

El motor original del Chevrolet era de 21 CV de potència, i la seva capacitat permetia transportar 20 viatgers.

“Alguns autocars s’havien ampliat fins a 25 o 28 places.”

El carrosser habitual de l’empresa Chevrolet era la casa Ayats.

Aquest model tenia la carrosseria de fusta, amb poc espai a l’interior, ocupat per banquetes transversals, amb dos seients per banda i dues banquetes corregudes al fondo de l’autocar.

Al passadís encara hi havia unes cadiretes plegables que resultaven molt divertides.

Hi havia poc espai a l’interior i a l’exterior. Al sostre hi havia la baca per als equipatges.

Molts d’aquests cotxes es renovaven i es tornaven a carrossar, sobretot després de la Guerra Civil, en que havien estat requisats per a utilitzar-los per altres finalitats diferents al transport de viatgers, com ara, ambulàncies, transport de carbó i de subministrament d’altres materials.

“Doncs, durant molt de temps, era habitual la reutilització de les peces,” diu Miquel Vendrell.

82

Fer o carrossar cotxes

Els cotxes s’havien de fer. És a dir, no venien acabats de fàbrica. El garatge mecànic havia de muntar el cotxe perquè funcionés i el carrosser havia de construir l’espai pels passatgers.

A Vilafranca, la concessió dels cotxes americans Chevrolet la tenia Garatge Martí, situat a la rambla de Nostra Senyora. De bon començament els cotxes arribaven desmuntats, en peces, que enviava amb el tren la casa GM, embalats en caixes de fusta. Es descarregaven al moll de l’estació, els recollia el carro de l’agència - empresa que repartia la paqueteria del tren - i aleshores calia muntar-los i fer-los, és a dir, carrossar-los. Un dels primers carrossers que va treballar per Garatge Martí fou en Pau Hill, del carrer d’Amalia, al número 22. Més tard, Garatge Martí va obrir el seu propi taller de carrosseria al carrer del Migdia. Com a detall, els Chevrolets tenien una part que se’n deia la manxa, era la zona articulada entre el motor (morro) i la carrosseria. Dues parts, en principi, independents. Una lona evitava que entrés l’aire dins del cotxe. Sembla que encara hi havia un primer cotxe, més antic, amb matrícula B37454. També era un Chevrolet. Feia la línia Vilafranca - Sant Sadurní, per Sant Cugat, Lavern i Sant Pau. Tenia 18 places.

Els dos Chevrolets inicials de l’empresa Vendrell el 1955.

83

Cotxes nous

Cotxe Vendrell.

Carrer Germanor de Vilafranca del Penedès.

Els xofers

84

L’agost de 1955, Autocars Vendrell adquireix un autocar de 40 places, matrícula provisional (placa verda) B155. I matrícula definitiva B107091. El motor era Barreiros, després va ser canviat per ASSE, fabricat al país basc, amb llicència francesa.

Sembla que era carrossat per Carrosseries Forns de Vilafranca, situats a l’avinguda de Tarragona, on després s’hi va situar el taller de motos EMMS. Aquest cotxe, també feia la línia de Sant Cugat.

Originalment estava pintat de color granat i crema, i després va ser de color blau, igual que el Chevrolet.

L’any 1962, els Vendrell van comprar un cotxe motor Leyland, marca anglesa. De 32 places. “Aquest autocar en un principi era de color groc”, explica Miquel Vendrell. I afegeix: “Amb aquests cotxes, el diumenge feien viatges de Vilafranca a Barcelona. Era la línia que tenia en concessió Autocars Julià, però com que els diumenges el personal volia descansar, Autocars Vendrell els complementava.”

Els conductors del cotxe sempre han tingut un pes destacat en el trajecte que feia l’autocar. Ells eren, a més de xofer, el màxim responsable de la ruta i decidien, especialment, sobre els equipatges, i recollien i feien els encarrecs. Per això les persones que han fet de xofers han quedat unides a la memòria de la línia i formen part del patrimoni immaterial d’aquest record col·lectiu popular.

De la segona època del cotxe de línia, la que s’inicia a metitat dels anys 50, els xofers són: Josep Vendrell Massana, en Pepet també conegut pel renom Gilderio, el Pere Pons Augé, el forner d’Ordal conegut com Farinasses, en Joan Palau Vives, que havia començat ja amb el Tòfol Beltran, i que tothom anomena Senyor Palau, el Josep

Vidal, conegut com a Mill perquè era de cal Mill, el Melció Vendrell, Vicenç Blas, el Joan Montaner, el Miquel Vendrell Baqué, el Miquel i els seus fills Pere i Miquel Vendrell Soler.

Josep Vendrell Massana

En Pepet, era un dels dos amos de la companyia i la gent el recorda perquè sempre tenia la cara somrient i alegre. “El veig encara els diumenges i festes de guardar fent la línia extra”, diu Josep Anton.

“Les noies quan agafaven el cotxe anaven arreglades, ben maques i amb la faldilleta curta i en Pepet quan les veia pujar encara es posava més alegre i de tant en tant els hi deia alguna floreta o piropo o feia un acudit i/o clavava alguna pessigadeta amb tot el carinyo del món”, afegeix.

En Jaume Roig explica que al Pepet li deien Gilderio o Quilderio, per deformació, perquè quan veia un noia maca li deia “Sembles la Gilda”, per la pel·lícula que havia fet furar als anys quaranta.

Pere Pons Augé

Conegut com Farinasses i Pelegrí, era l’altre amo de l’empresa. “El dia que ell portava la línia sempre venia enfarinat de pols de farina”, explica Conxita Campamà. També es precisa: “La puntualitat no era el seu fort, sempre venia una mica més tard, i l’excusa que donava era que el pa no es coïa, i l’havia de treure del forn abans d’agafar el cotxe.” Alguna persona del grup afegeix: “No era massa alegre i sempre tenia un posat seriós.” Campamà comenta: “A Pelegrí, que era el tiet del Miquel Vendrell, jo el recordo ple de farina i quan tornava de Vilafranca gairebé s’adormia al volant perquè treballava la nit fent el pa. I li havies de dir: Ep!, que anem cap a la cuneta!”

85

Joan Palau Vives

A en Joan Palau tothom li deia senyor Palau. I és un honor als seus molts anys de servei a la línia. “Era un home molt seriós, quan portava l’autocar sempre estava atent al volant, i procurava que tothom anés assegut al seu lloc, per la seva seguretat,” diu Josep Anton. En Miquel Vendrell explica: “Va ser el xofer que va estrenar un autocar més gran en una excursió del poble.” I afegeix que “era un autocar amb motor Perkins que feia molt de soroll i quan relentia movia tot el cotxe, però quan anava una mica més de pressa per la carretera l’autocar funcionava molt bé.” Joan Palau Vives, que va ser l’empleat dels cotxes que va treballar més anys de xofer, era de Vilafranca i tenia una llibreria al carrer Sant Bernat.

Josep Vidal

En Josep de cal Mill també va conduir els cotxes de línia. No cobrava, sinó que ho feia a canvi de transportar els productes que ell necessitava a la botiga que tenia al carrer Sant Antoni, a cal Miquel.

Melcior Vendrell

Era un home pausat i conduïa amb aquest estil. Se’l recorda així. Josep Anton aporta: “Sempre que he anat d’excursió amb ell el veia un home tranquil que no es posava mai nerviós per res.

Aleshores ja començava a haver-hi cues de trànsit i ell tranquil, deia ja arribarem. Atent sempre al volant, tenia la cura de vigilar que tothom anés ben assegut, és clar que eren altres temps, teníem la Guàrdia Civil que vigilava molt.” També afegeix Josep Anton: “Era molt bona persona.”

Vicenç Blas

Està casat amb una filla del Pepet. Se’l recorda molt “de quan jugava a futbol, que, per cert, era un crack i feia molts gols. Però al casar-se va deixar l’esport per dedicar-se al que tocava,

86

la conducció d’autocars Vendrell. I així el Pepet estava content, que el gendre portés l’autocar. El recordo molt amb les excursions de la coral, i també li havia tocat fer la línia de tant en tant. Fumava bastants cigarrets quan conduïa. Llavors estava permès. Sempre ha estat un conductor sincer, atent i amable.

Quan portava el volant, de tant en tant ens deixava anar algun acudit graciós que sempre ens feia riure una mica. També va ser un crack al volant,” diu Josep Anton.

Joan Montaner Gibert

Es recorda com conductor del cotxe en les excursions de la coral i d’altres que s’havien fet al poble. Josep Anton diu: “de tant en tant venia perquè els altres xofers dels autocars estaven ocupats.

Com tots els conductors del Vendrell, era molt atent amb els passatgers, sabia explicar les rutes que fèiem ara passem per aquí, ara per allà deia, a més de conductor, feia de guia.”

Miquel Vendrell Baqués

L’amo actual, va començar a fer la línia de molt jove.

Algunes persones encara diuen: “Pensàvem ai, ai, ai aquest xicot tan jove portar el cotxe de línia, a veure que passarà, però al cap d’un temps havíem sortit de dubtes.” Josep Anton explica: “Venia a moltes excursions de la coral,” i afegeix: “També ell n’organitzava de molt maques. Sempre amb hotels de categoria, bon menjar. El vi i el cava de vegades el portàvem nosaltres del Penedès.”

Pere i Miquel Vendrell Soler

Els germans Vendrell, són els fills del Miquel i els qui porten el pes de la feina dels autocars. Josep Anton diu: “Els he trobat amb les excursions de la coral i del Casal.”

87

Els bitllets

Aparell metàl·lic que subjectava els bitllets.

Bitllet de la Hispano Igualadina

Flota autocars Vendrell, 2016.

88

Els bitllets anaven lligats o grapats en petits blocs i s’arrencaven o partien per una línia foradada de punts.

Estaven agafats en un suport metàl·lic on quedaven fixats per una mena de pinça. El suport tenia capacitat per a diversos bitllets, que acostumaven a ser de colors diferents, depenent del trajecte o de la destinació. Podien ser per un viatge senzill o per anada i tornada.

Més endavant, va ser una màquina la que anava tallant els bitllets.

El conductor també feia de cobrador.

Només en dies de molta afluència de públic, a vegades, venia un segon conductor i era el que feia de cobrador. Cobrava abans d’entrar o passava a cobrar un cop les persones ja estaven assegudes.

Normalment el conductor cobrava dins del cotxe, assegut al seu seient, però d’altres ho feien drets a fora, a la porta.

Aquest sistema va ser molt estès i va durar bastants anys, fins que les màquines el van substituir. Només en petites línies de bus, com la d’Autocars Vendrell, es conserva.

CHEVROLET: Un cotxe americà

Logotip Chevrolet.

Chevrolet és la marca insígnia de la companyia General Motos Compnay (GMC) que fabrica automòbils als Estats Units. El nom prové del pilot de curses de cotxes, Louis Chevrolet, suís-francès, que junt amb l’enginyer Ettienne Plache van fer a l’any 1911 un cotxe fort i molt pràctic. El financer William Carpo Durant va invertir diners en la construcció, i amb aquest model va fer-se l’amo de la GMC. Amb el Chevrolet 490, turisme, van fer la competència al Ford T. cotxe tipus americana. La fàbrica era del grup General Motors.

Alguns dels primers autocars que van ser usats pel transport públic eren d’aquesta marca. Els anys 1933-1934 van ser força populars.

A Vilafranca, l’agent de la General Motors, que fabrica les marques Chevrolet i Opel, va ser Josep Martí Bertran que va obrir el seu primer taller de reparació i venda de cotxes el 1925, a la carretera de Tarragona al número 54. El 1928 es traslladà a la Rambla de Nostra Senyora. L’any 1929 va tenir molt èxit un model Chevrolet de 6 cilindres. El 1932, al Garatge Martí van fer el primer camió bolquet. El 1934 i 1935 GM fa els models Blitz i Olympia d’ Ope,l totalment metàl·lics. Abans els sostres dels cotxes petits eren de lona. L’any 1936 l’empresa Hispano Igualadina comprà Chevrolets per les seves línies.

Alguns d’aquests cotxes tenien la part del darrera amb forma anomenada “cua de peix”.

Masats (Igualada) B55903 (Fundació Sagalés).

Ford 17 CV.

89

La propaganda dels “25 años de Paz”

Bus que portava la propaganda franquista.

Segell que es va editar en motiu dels 25 anys de Pau.

90

Aquí el cotxe Matrícula B71956 apareix de color verd i crema. És el cotxe que més endavant va ser de color blau.

A la part superior va portar, durant l’any 1964, un cartell que deia: “25 anys de PAU”.

Es tractava d’una campanya impulsada pel govern franquista que pretenia tenir ressò internacional.

Es volia demostrar a Europa que durant els 25 anys que es portava amb en Franco al capdavant a Espanya s’hi vivia molt bé.

La campanya tenia elements propagandístics fets en català i es va demanar als autocars que ho portessin.

Anys enrere, els cotxes de línia havien portat unes banderes espanyoles a la vaca els dies de festa solemnes (el 18 de juliol, l’1 d’abril, per la vinguda de Franco, etc.).

Els autobusos de Barcelona encara ara, en les grans solemnitats, porten banderes.

Altres Autocars Autocar LEYLAND, marca anglesa. Autocars Vendrell l’adquireix el 1962. Tenia 32 places. En un principi era de color groc. En aquell temps s’utilitzava bàsicament per a fer les excursions.

Foto de Miquel Vendrell.

Carrosseries

Logotip Ayats carrosseria.

Carrosseries Ayats va començar l’any 1905, quan el senyor Joan Ayats va construir la primera carrosseria de fusta a Arbúcies, a la província de Girona. Així va començar una saga de carrossers que porta més de 100 anys de tradició. A Arbúcies s’hi troben altres empreses dedicades a la construcció d’autobusos (Indicar fundada el 1888, Beulas fundada el 1934 i Noge fundada el 1964).

A Vilafranca també hi va haver carrossers d’anomenada. Els anys 20, un dels primers que va treballar en fer cotxe fou en Pau Hill, del carrer d’Amalia Soler, al número 22. També el carreter Ton Munné, a la carretera de Sant Martí, va fer autocars. Allà hi treballava d’encarregat en J. Serrat, que després va instal·lar-se pel seu compte.

Un carrosser d’anomenada va ser en Forns, establert a la avinguda de Tarragona. I els Grases, al carrer Mestre Recasens, i en Felip Serrat, i d’altres també van treballar molt.

El Garatge Martí també va tenir taller de carrosseries. Molts entapissats interiors van ser fets als tallers de tapisseria d’A. Raventós, a la Rambla, i d’Antoni Latorre, al carrer de Germanor i a l’avinguda Tarragona.

91

L’accident del cremallera

Cremallera passant pel pas a nivell de Monistrol. Era el punt conegut com el Gos de la Casilla. Un gosset amb un vestit de ferroviari esperava el pas del tren i dels cotxes i la gent li tirava monedes. “Prepreu la calderilla que ve el gos de la casilla”, deia una auca vella de Montserrat de J. G. Junceda.

Màquina Comte Lavern.

Museu del cremallera.

92

Com a fet extraordinari és té a la memòria l’accident que va patir el tren cremallera que pujava de Monistrol a Montserrat. Era el dia 25 de juliol de 1953, dia de Sant Jaume, festa major de Monistrol, quan es va produir el fatal accident que va sentenciar el futur del Cremallera. Va ser a la Recta del Pastor, per una avaria als frens de la màquina. El tercer comboi va començar a baixar i envestí els dos que seguien, trens números tres i dos. En ser un dia festiu, els trens anaven plens de gent. El balanç va ser de vuit morts i més d’un centenar de ferits de diversa consideració.

Ens comenta en Josep Pinyol Puig que el pare del Mill, també, durant un temps conductor del cotxe de línia de Sant Cugat, “havia explicat que s’havia trobat amb l’accident del cremallera de Montserrat i que amb l’autocar que conduïa va transportar ferits”.

En Josep Vidal, de Cal Mill, era conductor d’una línia d’autobusos de Vilanova i la Geltrú a Vilafranca del Penedès, propietat dels Germans Olivella, anomenada Bartrets.

Quan es va produir el fatal accident portava gent d’excursió a Montserrat amb un cotxe d’aquesta empresa.

Comerç i mercats

Antiga plaça de la verdura de Vilafranca.

El dissabte, dia de mercat a Vilafranca, és un dia important a tot el Penedès, no cal insistir-hi. Però en la memòria de la gent de Sant Cugat és també un dia que es recorda amb facilitat, sobretot quan es parla del cotxe de línia. És tan forta la vivència!

“Els pagesos portaven els seus productes de l’hort i secà a vendre, i també fruita. La fruita i la verdura s’instal·lava a la plaça de la Verdura, davant de l’Ajuntament. També a sota les voltes s’hi feien parades. Tot eren productes de temporada,” diu la Conxita resumint una bona part del que és anar a mercat.

“Tots els dies de la setmana també hi havia parades de fruita i verdura, a la plaça de la Verdura,” aporta la Dolors.

La Conxita diu: “Les dones també aprofitaven per vendre alguns animals que criaven a casa, i que si en sobraven alguns els portaven al mercat, i els diners que guanyaven eren per al gasto. Feien uns diners que els anaven molt bé per a comprar aliments com bacallà, arengades, peix i carn. També hi havia el mercat de la carn i el del peix. A pl. Jaume I s’hi venien melons i síndries, a l’estiu. I a la Font dels Alls venien forcs d’alls i planter.”

Quants records. Alguns encara són ben actuals, altres estan ja posats al calaix de la història.

“Per a molts homes, el dissabte era una festa, doncs anaven a fer els típics esmorzars de forquilla, que consistien amb vedella amb suc, botifarra amb mongetes, tripa i pota. Anaven a diferents fondes: cal Panxeta, cal Marco, la Palma. És una tradició que continua vigent,” relata la Conxita.

I en Miquel Vendrell afegeix: “La gent portava verdures, ous i animals per a vendrel’s al

93

mercat del dissabte a Vilafranca. Carregàvem els cistells de conills a dalt del cotxe de línia i a vegades, abans d’arribar a la carretera nacional, quan arribàvem a la baixada de cal Ferrer vell i com que els alimentàvem bé abans de prendre’ls, a la baixadeta, els orins dels conills regalimaven avall pels vidres del davant.”

Botigues, encàrrecs i compres

94

Les relacions comercials, o els tractes de compra venda no es limitaven al mercat setmanal. A Vilafranca també s’hi anava per a comprar qualsevol cosa qualsevol dia de la setmana.

Hi ha botigues que són evocades amb més prestància per la gent del grup de recerca: - Ca l’Estevet, que venia roba, sota les voltes del carrer de la Cort.

- Cal Faixero, que era venedor de faixes, a la carretera de Sant Martí.

- Cal Sants, de teixits, al carrer dels Ferrers.

- L’espardenyeria la Fàbrica, al carrer de la Indústria, que naturalment venia espardenyes.

- Ca l’Indalesio i ca l’Arenes (Rafecas), confecció.

Amb saviesa d’anys, en Miquel Vendrell deixa anar: “La utilitat del cotxe era portar la gent d’un lloc a l’altre, però aquells anys també servia per a portar coses de les botigues i encàrrecs per a la gent. I quan arribava al poble, la gent anava a buscar el que havien encarregat. Tot el gènere que venien les botigues d’aquí Sant Cugat les portava el cotxe de línia.”

En relació al tema dels encàrrecs, Vendrell recorda la mostra de la matança que s’havia de portar a cal veterinari. “Ara ja es una anècdota curiosa”, i explica: “Les cases de Sant Pau i cal Estevet d’Ordal que mataven el porc ens portaven al

cotxe de línia la mostra del veterinari perquè fes les anàlisis corresponents. Fins que el veterinari no donava permís no podien vendre el que havien elaborat, les botifarres, el llom, el pernil...”

Anar a fira

Roser Lozano, pubilla de Sant Cugat Sesgarrigues.

Les Fires de Maig o dels Enamorats de Vilafranca eren dies importants pel Penedès. “Era una ocasió per anar amb el cotxe de línia a passejar per Vilafranca” expliquen amb goig tot recordant: “D’aquí li ve el nom de fires dels enamorats, perquè era un punt de trobada de la gent jove de la comarca.”

A part del estands dels expositors, inicialment a la rambla, de Sant Francesc es feia el ball dels enamorats, un dia que era mig festiu per als qui hi assistien i que, a més a més, tenia l’atractiu de l’assistència de les noies escollides pubilles de cada poble de la comarca.

De la memòria col·lectiva s’obté una visió del que eren les fires fa anys. “A la Rambla hi havia exposada molta maquinària agrícola, ja que era la fira més gran del Penedès on s’hi exposen productes relacionats amb el treball de la nostra agricultura. També s’hi trobaven alguns cotxes, motos, electrodomèstics, televisors i màquines de cosir.”

Des de bon començament, els organitzadors de la fira van mirar de fer-la entorn el dia 15 de maig, que és Sant Isidre, un dels patrons de la pagesia, per aprofitar la festa que feien la gent que treballava de pagès.

Les Fires de Maig es vam començar a fer els anys de la República, el 1932. Durant al guerra civil, les Fires de Maig es van deixar de celebrar, i no es van tornar a recuperar fins l’any 1957. L’any 1991 van decidir traslladar-la al Pavelló Firal de la Zona Esportiva.

Aquest trasllat va suposar l’augment d’empreses i

95

comerços que volien ser presents a la fira, i s’hi van anar incorporant nous expositors del sector del comerç, vins, caves i serveis.

Actualment encara podem visitar les Fires de Maig o dels Enamorats, durant tot un cap de setmana del mes de maig de cada any.

A Vilafranca, però, també tenia altres fires, les del Gall per Nadal i des de fa uns anys han organitzat les festes de sant Raimon al gener. En totes elles sempre hi ha gent de Sant Cugat.

La Festa Major del Penedès

Drac de Vialfranca.

Foto d’Ernest Boix.

96

El 30 d’agost és la Festa Major de Vilafranca del Penedès, una festa grossa que dura uns quants dies.

La gent de Sant Cugat explica, des de la seva pròpia experiència de viure prop de Vilafranca, que és “una festa molt important pel Penedès i també per alguns indrets més, ja que anar-hi és una tradició a la comarca”, reconeix tot el grup.

Un dels actes evocat amb força és la Tronada de la vigília, el dia 29 d’agost, a les dotze en punt del migdia. “Anys enrere algunes persones anaven a veure-la amb el cotxe de línia!” Després de la tronada surten totes les comparses i els castellers.

El dia 30, dia de Sant Fèlix, era el dia més important. “Totes les persones que volien anarhi disposaven del cotxe de línia per desplaçarse, ja que començava a fer viatges a les tres de la tarda i en feia tants com calia per anar a gaudir dels actes propis de la festa,” explica Miquel Vendrell.

Les noies diuen: “També agafaven el cotxe de línia aquelles persones que tenien criatures per anar a la rambla que era on hi havia els caballitos, autocars, tòmboles, parades de tir o fins i tot per anar al circ, que estava instal·lat al Camp dels Rolls.”

Amb emoció, la Dolors afegeix: “Quan s’acostava l’hora de la processó, la gent l’esperava a la rambla i pels carrers propers.” I tot el grup recorda que el cotxe de línia “al capvespre estava aparcat a la carretera de Tarragona, davant de l’antiga caserna, actualment plaça del Penedès, tot esperant que fos ple per començar els viatges.”

Festa Major: de l’espardenya al cotxe

Cartell de 1958 de Carles Casanella.

Antoni Sabaté Mill, bon professor d’humanitats a Vilafranca, va retratar l’atracció de la Festa Major de la vila sobre els pobles de la comarca.

Ell, nascut a Sant Joan de Mediona, era un vilafranquí de cap a peus, havia observat aquest canvi que es produeix entorn el 1960. Al pregó que va fer per la Festa Major de 1971. Explicà: ”Una de les característiques del nostre món com són els mitjans de transport, tendeix a convertir la nostra festa en un element d’integració no merament local, que això ho ha estat sempre, sinó d’un ampli radi comarcal.

Afortunadament, la població d’aquest radi ha superat la seva exclusiva i estàtica condició agrícola, ha perdut el seu proverbial aspecte rústec i arraulit. Ha deixat de venir a Vilafranca, i per tant a Festa Major, a precari: a cop d’espardenya i carmanyola, amb farcellets de roba, calçat i passant nits a l’aixopluc de la vela del carro. Ara es trasllada amb els mateixos mitjans de transport urbà de qualsevol ciutat.

Assisteix a la convocatòria castellera del migdia i menja a la seva taula familiar. Ve a veure la processó i l’entrada, i torna a sopar a casa seva, si vol. Concorre als espectacles nocturns sense la més lleu discriminació indumentària i dorm en el seu propi llit. És a dir: assisteix a la Festa Major com un vilafranquí més. Si les generacions de penedesencs desapareguts ho veiessin, quedarien estupefactes, literalment garratibats”.

97

Oh! El circ!

Cirque d’Hiver de Paris.

98

El circ a la Festa Major de Vilafranca està unit als noms dels empresaris Amorós, que són la nissaga familiar que ha gestionat els diversos espectacles que han vingut a les festes. Ja a l’any 1934 consta la presència d’un circ durant la Festa Major, però és a partir de 1939 que la seva presència es fa habitual. I tenien diversos noms i s’instal·laren en diversos llocs.

El 1943 era el Circ Trebol i es muntà al Camp dels Rolls, a la carretera de Vilanova, tocant l’estació, en un solar tancat on l’empresa Jaume Sabater hi emmagatzemava els rolls per fer-ne caixes de fusta amb les que guardar planter mare, entre altres coses.

Els anys següents foren el Circ Dorado, el Fremi, el Cataluña, que el 1946, es muntà a la plaça de les Monges, on ara hi ha l’escola Estalella Graells i més endavant el Circ Hervas Cataluña. Francesc Amorós s’associà amb Oswald Silvestrini i formaren l’empresa Amorós Silvestrini, i van ser a Vilafranca amb els circs Royal, Corzana, Americano, Italiano, Monumental, Continental, Ruso...

Era la mateixa empresa, suposem que amb nom comercial divers menava l’espectacle de circ que s’integrava de diverses famílies o grups d’artistes.

El circ del Camp dels Rolls va passar al Cellerot, a la zona on ara hi ha l’estació d’autobusos. I d’aquí va anar a la zona esportiva. Sempre amb les tires de llums multicolors, les carpes ben altes, banderes i músiques era i és tot un món suggeridor de meravelles i sorpreses. “El que mai s’ha vist”, deia sempre amb veu embaixadora la noia que presentava el circ, abillada com Jane Russell.

I també afegia “ara, al sostre del circ” i pujava per una escala de corda el grup de trapezistes. A sota una parella de pallassos, los Hermanos Sevilla o els Poltrona, o altres, feien les seves animalades.

En Tortell Poltrona i el seu Circ Cric, o el Circ Perillós, feren també de les seves. Durant alguns anys, el circ fou l’únic espectacle apte per a menors que hi havia els dies de festa major. Als cines i teatres hi havia drama o pit i cuixa. Prou que se’n lamentava un lector de Can Cartró en una carta al director d’Acción el 17.09.60. “Con mis sobrinos, menores de edad fuimos al circo, por lo tanto comprenderá los tombs que tuvimos que dar por la rambla hasta que terminó la fiesta”.

El circ

En Josep Anton Ollé explica que de petit quan venia la Festa Major de Vilafranca “no podia faltar anar al circ, que estava al camp dels Rolls, a tocar l’estació del tren, on ara hi ha un passeig i un bloc de cases.”

I segueix explicant: “Ens feia molta il·lusió anar-hi, pels pallassos, trapezistes, les feres, era molt variat, gran i espectacular, amb aquells pals que aguantaven la lona del circ.

Inclús podíem anar a veure les feres com si fos un parc abans d’entrar al circ. Els pares ens acompanyaven perquè sols no hi podíem anar.

Sempre anàvem a la primera sessió de tarda, perquè a la nit sortíem molt tard, feien dues sessions cada dia i sempre estava ple, gent de tota la comarca anaven al circ.

Quan sortien les feres dintre les gàbies, ens feia una mica de por, ens amagàvem. Però els domadors eren gent molt valenta, posats dins la gàbia i posant el cap dins la boca del lleó, quina por. També portaven cavalls elefants, tigres i altres animals que també feien respecte.

Alguna vegada havíem vist com muntaven el circ, era una cosa mai vista perquè amb un tres i no res aixecaven aquella gran carpa estirant les cordes que aguantaven aquells pals tant enormes.

Uns camions grandiosos que portaven tot el material, les cases, restaurants, tot sobre rodes, avui aquí i demà allà corrent per tot Catalunya.

Nosaltres hi anàvem amb el cotxe de línia de les tres de la tarda. Quan acabava el circ tornàvem a casa amb el cotxe de línia.”

99

Al ball i a la discoteca

Discoteca Drac.

100

El cotxe de línia, també, va jugar un paper molt important en el transport durant els dies de festa, doncs, era l’única manera que tenien els més joves i els que no tenien cap medi propi per a desplaçar-se per anar al cinema o a ballar a Vilafranca el diumenges a la tarda.

“Els espais tradicionals de ball eren al Casino Unió Comercial i al Casal La Principal.

També s’hi feia teatre, i al Casal, també s’hi feia cinema. I puntualment hi actuaven grups de música o cantants famosos,” diu Rosa Escala.

Entre els anys 1960 i 1970, a Vilafranca es van obrir nous espais de ball per al jovent, amb un format nou per escoltar música moderna i ballar, eren les anomenades discoteques, inicialment en van dir boites, que s’havien popularitzar per tot Europa. A Vilafranca les discoteques més conegudes eren l’Hort Gran, el Casino i el Drac. A Sant Sadurní va obrir-se el Barbary.

Una discoteca és un local on es pot ballar i on només s’hi serveixen begudes. Té la il·luminació baixa, amb flaixos de colors. Es diferencia de les Sales de Festa o Salons de Ball perquè la música no es toca en directe sinó que prové de discos i se’n encarrega un discjòquei, el qual anima la festa mesclant músiques amb el seu toc personal. A partir dels anys seixanta, les discoteques es van popularitzar a tot Europa.

El setmanari Tothom de Vilafranca, el 13 de març de 1971 publicava un reportatge fet a Sant Cugat, en el que tres noies de 18 anys reclavaven una discoteca al poble. “Necessitem una discoteca,” deia una d’elles. I una altra que era de Barcelona però estava cada cap de setmana a Sant Cugat va dir que havia dit que “ens podríem ajuntar i demanar que fessin una discoteca, però els grans s’hi oposen.

Abans feien cine, però ara tampoc en fan. Som més de poble que l’anar a peu.” Aquestes tres

Conjunt Janio Martí.

noies havien explicat que els diumenges el matí anaven a missa i “després a passejar amb la colla.”

Com un detall interessant deia una d’elles: “El diumenge a la tarda m’ho passava bé perquè me’n anava a Vilafranca al cine o al Casino.” És un testimoni ben destacat. El reportatge deia que ningú ni cap societat vol arriscar-se a fer una activitat lúdica pel poc rendiment que tenen en els pobles de baixa demografia i demanava que no es deixés de banda aquesta necessitat festiva.

Les opinions i anècdotes recollides pel grup de recerca, aporten: “Les discoteques de Vilafranca obrien els dissabtes, aproximadament entre deu del vespre i una de la nit. I els diumenges feien dues sessions, una s’iniciava entorn de les cinc de la tarda fins quarts de nou del vespre; i l’altra a les nou i finalitzava cap a les onze del vespre,” diu la Rosa.

“La música que sonava era la del moment: estrangers com Simon and Garfunkel, Rolling Stones, Sting, Beatles, Bob Marley, Bob Dylan, Abba. I del país com Raphael, Mari Trini, Diablos, Victor Manuel, etc. Ballant al so d’aquesta música van sorgir moltes parelles que avui son pares i/o avis de família.

A la sessió de tarda del diumenge era la única a la que podien assistir els menors de divuit anys i també la que tenia l’horari compatible amb la sessió de tarda de cinema. Les dues pel·lícules amb descans entremig. Aquestes activitats eren a les que assistien les persones que transportava el cotxe de línia de Sant Cugat Sesgarrigues. Un transport quasi fet a mida, doncs la majoria de vegades en Pepet esperava que s’acabés la sessió i poder retornar a Sant Cugat totes les persones que havia portat a Vilafranca a les quatre de la tarda.”

101

Discoteca!

Casino de Vilafranca.

102

Abans era el ball, després vingué la boite, nom francès que vol dir capsa, on es ballava a mitja llum i el local era petit. I més tard sorgí la discoteca. La disco. Expliquen els enciclopedistes que això passava per allà el 1959 a Alemanya, a Aquisgrà, la ciutat de Carlemany.

Quan al ball van fallar els músics, i l’empresari posà discos. Es feu popular i era més barat i fàcil d’organitzar.

Amb els anys les discoteques s’han convertit en autèntics locals d’espectacles, amb llums, pistes, ballarines gogos, barres, altells, racons... I pel seu poder de convocatòria i per l’enrenou festiu que s’ocasiona al seu entorn les grans discos han estat construïdes apartades del centre de les ciutats. En zones on la gatzara no molesti massa.

A Vilafranca, del ball tradicional amb orquestra de molts músics, al Casal i al Casino, es passà al format boite amb un conjunt de tres o quatre musics. El Harlem Group de Janio Martí va començar així.

Després cresqué. I van venir els Cisnes Rojos, que al Penedès i més enllà van ser una gran aportació a l’oci festiu.

El primer local de Vilafranca que agafà el nom de discoteca és el Club Zhivago que va obrir l’any 1969 al baixos de la senyorial casa Figueras, a las heras de Tarragona, a tocar de la Rambla. L’empresari fou en Pepe, del bar restaurant Pepe de la Rambla. Al cap d’un temps, el Club va traslladar-se a l’Espirall.

L’any 1970 a Sant Sadurní obrí Barbary, una disco que faria furor. A Vilafranca ja hi havia l’HG (sigles d’Hort Gran), el Nou Jardí - a l’estiu -, el Casino i el Casal que també faran discoteques. Trobem en un anunci d’una sala, l’any 1971, que es presenta com una disco-psicodèlica.

El Baco’s de Sant Quintí va estrenar-se l’any 1974. El 1977 obriren el Drac a Vilafranca, al capdavall de la carretera de Sant Martí. I l’Shark, a l’antic hotel restaurant Turó Park.

L’any 1983 el Casino destinà a discoteca la seva pairal sala d’actesteatre, totalment reformada i canviada, que s’anuncià com a New World. Més endavant a la vila van establir-se locals atraients com Down Jones, Arcs, Pit Lane, la Cantonada, Dreamer, la Peixera, la Moderna, Norte, Poliesportiu, la Flama...

Sobre el jovent del Penedès exercien atracció les discoteques de la costa: Sitges, Vilanova, Calafell i Torredembarra, amb noms tant cridaners com l’Atlàntida, Pacha, Babylon, Long Play, Talco, Selis, Clip, Ufo’s, Scopie...

Però sempre quedarà com la sala més entranyable, amable i possiblement beneïda, la discoteca parroquial Batllori Ribó de Lavern, que va obrir el senyor rector Mossèn Joan l’any 1973.

Al diumenge al cine

Cinema Majestic

Cinema Bolet

El cinema va ser, junt amb el ball i l’esport, la principal activitat lúdica que va entretenir la gent durant anys i anys els dies de festa. El cinema bo es feia a la vila. Als pobles hom creia que es feia cinema de reestrena tot i que en cada població hi havia cine a la sala que volia fer-se dir sí senyor.

Les sales de cinema tradicionals de Vilafranca, a mitjans del segle passat eren: el Casal, la sala més gran, que encara està oberta; el cinema Bolet o Principal, el cinema Majestic, al començament de la Rambla Nostra Senyora, va ser el més nou abans que el Casal fes la seva gran entrada senyorial. També s’havia fet cinema al Casino i a finals dels anys seixanta va construir-se el Victòria, al passatge Alcover, a l’antiga sala de ball de l’Agrícol que va ser el cine més modern de tots. Va cremar-se i el van refer, i quan el cinema entrà en crisi van fer-hi un bar musical. Ara s’hi fan pisos socials.

Per a la canalla va haver-hi fins a mitjans dels 60, el cinema d’Acció Catòlica, al carrer dels Ferrers, que era organitzat per un grup de pares.

Més endavant va venir, de la mà de Francesc Olivella, el Bogart, a la carretera Sant Martí, i el Kubrick. El Kubrick i el Casal són els cinemes actuals de Vilafranca.

El Miquel Vendrell lligant el cinema i el cotxe de línia parla del “cotxe del cine”. I aclareix: “Hi havia un cotxe que sortia de Sant Cugat cap a les quatre de la tarda i tornava cap a les nou del vespre.

Aleshores al cinema es feia el que se n’ha dit una sessió doble: passaven dues pel·lícules i el No-Do. La sessió començava a les quatre de la tarda, fent la pel·lícula d’estrena, després es feia descans, i engegaven amb el No-Do, la segona pel·lícula o de complement i de nou la d’estrena.”

Aquests sistema va durar anys i anys. Pel mateix preu podies veure dues pel·lícules i la bona dos cops. I en dies més especials dilluns de Pasqua, festes intersetmanals feien sessió continua, amb tres pel·lícules.

103

La peli que es recorda més

Los Diez Mandamientos.

104

Un dels records més persistents en el grup de recerca i en la memòria de Miquel Vendrell és l’estrena de la pel·lícula Los Diez Mandamientos: “A finals de 1960, es va estrenar a Vilafranca aquesta pel·lícula americana de Cecile B. De Mille.

Una obra extraordinària que va tenir molt d’èxit de taquilla. Des del Cinema Majestic de Vilafranca, el senyor Madriles, l’empresari, ens van dir: Heu de portar-nos gent dels pobles, i llavors vam organitzar-ho per fer venir gent de Sant Cugat, de Sant Pau i dels atres punts del circuit. Els portàvem amb el cotxe i vam muntar-ho per pobles, un dia uns i un altre dia, altres. Els rectors de cada poble van ser uns del grans promotors d’aquesta operació i de fet eren els que engrescaven a la gent. I tot el poble cap al cine! Al pujar al cotxe ja pagaven l’entrada del cine junt amb el bitllet.”

Van haver-hi altres pel·lícules estrenades amb molt reclam publicitari com Guerra y Paz (1964), Ben Hur (1961), Espartaco... “Però ja no va ser el mateix.

Fer cotxes especials nomes va succeir per Los Diez Mandamientos”, explica Miquel Vendrell.

Hi ha altres films que també van tenir requesta i molt públic, cintes que “es portaven l’oli”, per dir-ho així. Tenien atractius especials, normalment femenins o per un argument fort. Fins pràcticament a final de segle, els films tenien una estrena forta a USA o Gran Bretanya i després recorrien el món passant primer per les capitals i seguien baixant l’escala demogràfica.

A Vilafranca arribaven un o dos mesos després de Barcelona. A Barcelona, Los Diez Mandamientos va estrenar-ser al cinema Coliseum, a la Gran Via, el mes de febrer de 1960 i arriba a Vilafranca al mes de novembre. D’aquest ample carrousel d’estrenes es pot recordar: Gilda, Rebeca, Lo que el viento se llevó, Duelo al sol, Trapecio....

Les grans pel·lícules

Gilda, 1946.

Lo que el viento se llevó, 1939.

Gilda: És un dels films mítics per antonomàsia.

Va dirigir-lo Charles Vidor. Gilda és el nom de la protagonista, que interpreta Rita Hayworth.

Degut a l’èxit del film, va aplicar-se el nom de Gilda a les dones joves d’una extraordinària bellesa i sensualitat, com el personatge de la pel·lícula. A més de la vistositat de la Hayworth, la trama de la cinta és atraient i té misteri.

Però els personatges femenins ho omplen tot. Horacio Sáez Guerrero, crític de cinema de La Vanguardia, quan va estrenar-se el film, el 3 de gener de 1948, escrivia: “si se agrega al argumento el ‘sex appeal’, el ‘glamour’, el ‘¡oomh!, etc. de la inenarrable Rita Hayworth, que realmente se nos muestra fascinadora a costa de un manejo agotador de sus encantos, podrá tenerse una idea bastante clara de lo que es Gilda”.

A Vilafranca va projectar-se el primer cap de setmana de febrer de 1948 i al setmanari Acción Católica en la secció Celuloide orientado es recomanava: “No debe verse”. Llavors les pel·lícules les classificaven per colors: blanc, recomanada a tos els públics; blau, era passable; rosa, només per a persones formades; verd, perillosa; grana, perillosa fins i tot per a persones formades. I el NO era definitiu: no era apta per a ningú. En el comentari la qualificava el film de “procaz engendro”.

Lo que el viento se llevó: Va estrenar-se a Vilafranca l’any 1952 a la primera setmana de febrer. Va ser qualificada de 3R. Aleshoress les pel·lícules es classificaven amb un número: “1, infantil, 1R, infantil ‘con reparos’, 2, joves, 3, majors, 3R majors ‘con reparos’, i 4 ’ gravemente peligrosa’. El comentari crític de la guia moral de l’espectador, a Acción Católica, deia que no s’entenia com a l’any 1939 s’havien gastat tants diners i esforços per fer un pel·lícula d’una novel·la que no s’ho mereixia de cap manera;

105

i del film senyalava que s’havia de censurar “duramente la cruda exposición que se hace de la conducta fría y preconcebidamente immoral de la protagonista”.

Trapecio: Es feia el mes de gener al 1957 al Majestic. Era classificada 3R. Tenia l’atractiu del tercet protagonista: Gina Lollobrigida, Burt Lancaster i Tony Curtys. La trama passava en un circ on el grup actuava fent acrobàcies en trapezis. La noia era “una bellíssima mujer” que feia dentetes als dos xicots, segons Acción Católica, que afegia: “Sugestiones de forma y ciertas escabrosidades hacen la pelicula sólo apta para personas de superior formación”.

Un xicot de la comarca que va poder entrar a veure-la, ‘Els porters, deurien fer la vista grossa, els encarregats de fer complir la normativa moral’ explicava en sortir: ‘Ella té tres bultos’ i assenyalava els dos pits i el pubis.

Trapecio, 1956.

Los diez mandamientos, 1955.

106

Los diez mandamientos: A Barcelona va estrenar-se a l’hivern de 1960, al cinema Coliseum. Va tenir grans cues, com a tot el món. A Vilafranca va fer-se al cinema Majestic, el mes de novembre de 1960. El director Cecil B. de Mille era un dels més famosos directors de Hollywood, i ja havia fet una pel·lícula amb el mateix títol anys abans (1923). Ara era una superproducció! Grans artistes (Charlton Heston, Yul Brynner, Yvonne de Carlo, Anne Baxter), masses de gent, grans paisatges, efectes especials (el pas del mar Roig, la bardissa incombustible, la impressió de les taules de la llei,...) i un argument en el que a la narració bíblica s’hi afegia una historieta amorosa, tocs romàntics i moltes dones guapes. El crític de cinema de Acción (l’any 1959 el setmanari Acción Católica va passar a dir-se així) deia: “La película me entretuvo y me divirtió muchísimo, però puntualitzava: “de Historia sagrada, cero”. Naturalment, l’orientació moral la classificava amb un 2.

Guerra y Paz: El mateix any i en la mateixa temporada, va estrenar-se l’adaptació cinematogràfica de la novel·la Guerra i Pau de Lleó Tolstoi. Era un film dirigit per King Vidor amb Audrey Hepburn, Mel Ferrer i Henry Fonda i va ser presentada amb les mateixes categories publicitàries que Els deu manaments. El crític d’Acción la va deixar molt bé. Era un 3. I la van fer al Casal.

Diálogo de carmelitas: Va fer-se també a la mateixa setmana que Els deu manaments, al Bolet. Adaptava un clàssic de Georges Bernanos i el crític d’Acción deia que era una gran pel·lícula. La intèrpret principal era Jeanne Moreau i el film el dirigiren Philippe Agostini i Raymond Leopold Bruckberger.

Guerra y Paz, 1956.

Ben-Hur: Va projectar-se al Casal a mitjans d’octubre de 1961. Era un 2, és a dir apta per a tothom. Charlton Heston i l’actriu israeliana Hata Harareet eren la parella protagonista, tot i que el paper de Ben-Hur s’ho emportava tot. I la cursa de quadrigues! Aquella setmana al Majestic feien Los siete magnificos, de John Sturges. El crític Francisco Olivella a Acción va dir ras i curt: “La consideramos una película muy mala!”. La gent hi va anar a carrera feta. I s’ha reposat tantes vegades com ha fet falta. Les televisions n’han estat les grans divulgadores, especialment cada setmana santa.

Espartaco: També va estrenar-se a Vilafranca l’any 1961, el cap de setmana del 8 de desembre, aquest film de Stanley Kubrick, al Casal. Grans calderades de gent tot i no ser apta per a menors. Kirk Douglas i Jean Simmons eren la parella protagonista i estaven rodejats d’artistassos com Laurence Olivier, Charles Laughton, Peter Ustinov, T. Curtis, Olivella a Acción assenyalava: “És una película de política moderna, pero situada en la época de los romanos”.

Diálogo de carmelitas, 1960.

107

Ben-Hur, 1959.

Espartaco, 1960.

108

Altres títols que venien amb l’atractiu de l’escàndol eren: Duelo al Sol, un western classificat amb un 4. La feren al Bolet l’any 1954.

El ultimo cuplé, de Juan de Orduña que va ser l’esclat de Sara Montiel, que es projectà a Vilafranca per la festa major de 1957.

L’any 1961 va ser una bona temporada de cinema a Vilafranca i es projectaren en les diverses sales: El séptimo sello, d’Ingmar Bergman; Psicosis, d’A. Hitchcock; Vencedores y vencidos (títol amb que la deixa estrenar el règim franquista), de Stanley Kramer; Los cuatrocientos golpes, de François Truffaud...

Ja en el postfranquisme, va estrenarse la mítica El último tango en París, de B. Bertolucci amb Marlon Brando i Maria Schneider a l’octubre de 1979, al Cinema Bolet. Era una pel·lícula emblemàtica de la més completa obertura cinematogràfica.

Ningú va prendre mal.

Anar a buscar el xofer

Roser Lozano aporta una divertida anècdota en relació a les anades al cinema dels diumenges a la tarda a Vilafranca. “Quan els diumenges el Pepet no era a la parada del cotxe de línia, a les nou del vespre, per fer el viatge de tornada a casa, nosaltres, les nenes de Sant Cugat ja sabíem a on era: al cinema dormint. Això passava molt sovint, ho sabíem perquè nosaltres anàvem al cinema i el vèiem.”

D’un fet a un altre, la Roser agrega: “També recordo que quan, des dalt del cotxe, vèiem els motoristes, la Guardia Civil encarregada del tràfic, tots ens havíem de tirar a terra i amagar-nos. Molts cops, quedàvem uns sobre els altres, tot era perquè anava molta gent dreta al cotxe i no estava permès.”

Cap a Colònies

Els autobusos també fan el servei que s’anomena discrecional, o llogar-los per a esdeveniments i/o excursions. A Sant Cugat, com en moltes de les poblacions catalanes, era habitual fer sortides i participar en actes fora vila, i per fer aquest desplaçament calia llogar un autocar. La coral el Raïm, cada any organitzava sortides, i el rector de la localitat també per anar a colònies o fer excursions dels escolans i de la catequesi.

Anar a Montserrat amb l’avi de cal Cisquet

Anar a Montserrat és una excursió típica de moltes viles i pobles. I des de molts. És una sortida clàssica i quasi bé ritual. A Sant Cugat, l’anada anual que organitzava l’avi de cal Cisquet va arribar a ser tota una tradició. I tot un esdeveniment.

Ho explica en Josep Anton: “Anar a Montserrat amb l’autocar recordo de quan era jovenet.

Primer anàvem a collir raïms com era tradició al nostre poble en aquell temps, les màquines d’avui eren llavors les nostres mans. Tots ho fèiem per guanyar alguna pesseta, ara euros.

109

A l’acabar la collita era tradició que l’avi de cal Cisquet, l’avi del Mallo, fés un autocar per anar a Montserrat com a acte d’agraïment per la collita, fèiem la visita a la Moreneta. Vam començar amb els cotxes del Tòfol i seguirem amb en Vendrell. Tothom esperava que l’avi Cisquet digués el dia d’anar a Montserrat, perquè l’autocar s’omplia de seguida. Jo collia raïms amb el senyor Anastasi, ens pagava l’excursió amb els que havíem anat a collir. Dels últims anys, que jo recordi, vaig fer la primera caminada de Sant Cugat a Montserrat a peu, que sortíem a les 11 de la nit per arribar-hi a les 11 del matí. Estàvem tota la nit caminant. Quan arribàvem al Monestir els caminaires també arribava l’autocar, més o menys al mateix temps. Per la fita aconseguida em va quedar tot el cos amb unes agulletes que no m’aguantava dret, no podia ni caminar. Va ser la primera experiència d’anar a Montserrat a peu.”

Exercicis espirituals

110

En moltes cases es conserven fotografies dels pares o avis que estan en un grup nombrós d’homes sols, amb un o més capellans. Havien anat a una concentració on es dedicaven a fer el que s’anomenava Exercicis Espirituals. Aquestes trobades es feien en monestirs o cases de l’església ja preparades per a fer-hi estades i reunions. Se’n diuen encara Cases d’Exercicis. Hi anaven en autocar.

Els exercicis espirituals consisteixen en un període de convivència i pregària amb altres creients durant un cap de setmana, dos o tres dies o una setmana sencera. En dèien tandes i els rectors de cada poble eren els qui les anunciaven i engrescaven a la gent a participar-hi. Eren per a nois i noies, separats, homes i dones, sempre amb separació de gènere. Durant aquests dies es feien plàtiques per ajudar a reflexionar

Grup d’homes de Sant Cugat a una tanda d’exercicis espirituals a començament dels 50, segle XX.

sobre els preceptes de la vida cristiana. Més endavant van venir les convivències de fe per a matrimonis, grups parroquials o joves, entre d’altres.

Com a prova documental de l’embranzida que tenia el moviment dels exercicis espirituals, reproduïm el que deia, a la portada el setmanari Acción Católica de Vilafranca, el 26 d’octubre de 1946, sota el títol de Ventanal comarcal: “El pasado domingo tuvo lugar en Sant Pau d’Ordal un magno acto de propaganda de Ejercicios Espirituales, organizado por aquella Parroquia, preparatorio de la Tanda Comarcal de Ejercicios para jóvenes que se celebrará los días 25 de Noviembre a 1 de Diciembre en la Casa de San Ignacio de Sarriá. A la numerosa asistencia de fieles de la localidad, se sumaron jóvenes de las parroquias vecinas de Sant Esteve d’Ordal, Olesa de Bonesvalls, Sant Cugat Sesgarrigues, La Granada y varios de nuestra Villa, que realzaron el acto y estrecharon entre sí lazos de amistad.”

111

Les sortides de la Societat Coral el Raïm

Escut de la Societat Coral el Raïm.

112

Les excursions del coro El Raïm són també tot un esdeveniment. “Amb les excursions de la coral de Sant Cugat, hem recorregut la meitat d’Espanya i tot Catalunya,” explica en Miquel Vendrell.

I detalla recorreguts. “Hem fet tot el nord de la península: Santander, Bilbao, San Sebastian, Navarra. També hem anat a Madrid, Segovia, Burgos, Terol, Saragossa, Osca... I pel Mediterrani, València, Alacant, Cartagena.”

I més rutes: “Des de la Franja fins als Pirineus començant per Morella i arribant a Vielha o Banyeres de Luchon. Tot passant pel Port del Portillon que recordo que venia el Vicenç com a xofer, que per passar per aquelles carreteres amb aquells revolts amb l’autocar tant gran, se’n va sortir molt bé, bon conductor, de classe extra.”

Per Catalunya, relata que s’ha anat a les grans ciutats: Barcelona, Tarragona, Girona i Lleida. “El temps sempre ens va acompanyar, poques vegades hem hagut d’obrir el paraigües, i els hotels sempre de 4 estrelles!” Precisa.

“L’última excursió que vam fer va ser a la Maternitat d’Elna, passant per Ceret, que era la festa de la cirera. Hi havia un gran ambient dins del poble, que és molt petit. Després de la visita a la Maternitat vàrem anar a dinar al restaurant bufet més gran d’Europa que és a la Jonquera, que per cert era immens. Els menjadors i les botigues de primera marca,” diu Josep Anton i afegeix: “També hem estat a Mallorca per mitjans aeris. Autocars Vendrell ens portaven a l’aeroport i ens venien a recollir a la tornada.”

Excursió del coro, Autocars Saumell, de Vilafranca del Penedès. Sembla que tenia 40 places.

Dècada dels 60.

La Coral

Caramelles 2017 a Sant Sebastià dels Gorgs.

La Societat Coral el Raïm, el Coro, fou creada el 1919. I ells mateixos expliquen en la seva web que es deu “a un esforçat grup de santcugatencs amb ganes de cantar plegats, homes que volien fundar una entitat que assegurés en el futur la continuïtat de les activitats a l’entorn del cant i, a la vegada, volien procurar la presència de Sant Cugat en les manifestacions corals a la comarca i a arreu de Catalunya”. I li van posar el nom de El Raïm.

L’entitat avui és encara una associació dinàmica, plena de vida amb nous projectes de futur.

A part dels concerts locals, que han estat molts, la coral ha participat en nombroses trobades i concursos corals de nivell comarcal o més amplis, i això l’ha fet merèixer un prestigi entre les agrupacions corals del seu estil. En l’aspecte d’integració al poble i participació en els esdeveniments locals, cal remarcar la constant presència de la Coral amb cantades, organització de concerts i vetllades. El grup de corda Raïm Guitar i la Coral pròpiament dita, ha organitzat conferències, la festa del vi novell i pregó de Caramelles, ha estrenat noves composicions i ha publicat mitja dotzena de llibres sobre temes relacionats amb la història del nostre poble.

I ha organitzat excursions anuals que han permès conèixer persones, realitats, paisatges i costums d’arreu.

113

El transport escolar

114

Joan Escala recorda quina era la situació escolar a Sant Cugat fins els anys cinquanta i explica en quines circumstàncies es feia necessari sortir del poble i anar a Vilafranca a estudiar.

“A Sant Cugat hi havia una escola per a nois i una altra per a noies, amb molt poca exigència en quan a l’assistència i la prolongació de la formació i estudiar, era una cosa que durava més o menys en funció de les feines de la casa, de la possibilitat d’entrar d’aprenent en un taller, d’anar a servir a una casa de senyors a canvi de la manutenció i poca cosa més. Continuar a l’escola era qüestió, per una banda, de si se’n tenia ganes, i per l’altra de poder pagar la mensualitat, que encara que petita era important tant pels mestres com per l’economia familiar.

Els mestres també feien repassos una vegada acabada la jornada de la tarda. Per a poder ampliar coneixements i disposar d’un paper certificat per altres estudis o per tenir formació per aconseguir qualsevol tipus de feina, era necessari anar a l’ Institut, a un col·legi o una acadèmia de Vilafranca. Es tractava de desplaçar-se d’una manera o altre. Tant vell com anar-hi a peu i també amb bicicleta o amb el cotxe de línia.

Els horaris del cotxe de línia eren compatibles amb els horaris escolars. Una vegada a Vilafranca només es tractava d’esperar que obrissin les portes el centre on anaves.”

Portar minyons a escola ha estat un dels usos que ha tingut el cotxe de línia. De sempre. I s’ha incrementat amb els anys. Ara està ben organitzat per l’administració catalana.

Autocar Vendrell, als anys 80 en una excursió de la Societat Coral el Raïm.

En fer memòria d’aquest servei, Miquel Vendrell explica i aporta records de la seva ruta escolar que, malgrat no passar per Sant Cugat, són vivències que es poden generalitzar. L’alumnat de Sant Cugat es traslladava amb Autocars Dotor. Exposa en Vendrell: “Cada dia, amb el cotxe de línia amunt i avall!

Si algú arribava tard, l’esperàvem, i llavors tots rondinàveu perquè ens feia retardar un quart d’hora. Era tot plegat com una família.

I es clar, sempre havíem de patir per una cosa o altre. Patíem perquè ai que anem drets i ens posaran la multa, perquè no estava permès anar dret.

Patíem pels carros que trobàvem per la carretera general amb els plataners a banda i banda perquè havíem de reduir la marxa.

Quines rengleres de carros! Quines batalletes, oi? Cap els anys 60, van tallar els plataners i actualment algun ha rebrotat al costat de la carretera.

El trasllat organitzat diari dels infants i joves que van a escola, o transport escolar, és el darrer gran capítol de l’ús del cotxe de línia a la contrada. Aquest tipus de viatge van començar-se a fer quan l’organització administrativa de l’ensenyament va aplegar minyons de diversos pobles i nuclis en un lloc determinat on hi havia un edifici gran i acollidor. Van sorgir el centres o escoles comarcals.

També instituts. Això ha fet que des de ben petits els nens i nenes usessin el cotxe de línia, l’autocar del transport i s’acostumessin a sortir del poble.”

115

Atletisme i piscina

116

Mercè Huerta, mestra novella de l’escola en aquells anys, especifica: “La dècada dels 70 també es va destacar per les concentracions escolars en motiu dels Jocs Esportius del Penedès, iniciats i organitzats a l’escola de Sant Cugat durant els tres primers cursos (1972-75) amb la participació d’Avinyonet, la Granada, Sant Pere, Moja, Sant Martí, Sant Quintí i els amfitrions, Sant Cugat. Venien els nens i les nenes amb els mestres i els pares. El tercer any, que es van fer a Avinyó, hi havia molta gent i un total de 8 autocars. El quart curs ja van ser liderats per Caixa Penedès anomenant-se: 4ts.

Jocs esportius del Penedès: JESPE. Després es va ampliar amb moltes més escoles. El transport es feia amb autocars subvencionats per Caixa Penedès.”

M. Àngels Tenas, exmestra de l’escola de Sant Cugat, aporta que als anys 80 arriba la natació com activitat programada als centres escolars: “L’escola de Sant Cugat va ser de les primeres de l’Alt Penedès que van portar els alumnes a la Piscina Municipal de Vilafranca, a fer el curs de natació que s’oferia als centres, així com en programar excursions trimestrals i colònies escolars a diferents indrets de Catalunya. És evident que la dinàmica escolar ha generat i genera molt moviment a les empreses del ram del transport públic.”

L’agost de 1970 va entrar en vigor la Llei General d’Educació que va establir l’obligatorietat i la gratuïtat de l’educació bàsica fins als 14 anys. Va introduir, a més, una nova estructura de l’ensenyament: l’EGB (Ensenyament General Bàsic), el BUP (Batxillerat Unificat Polivalent), el COU (Curs d’Orientació Universitària) i l’FP (Formació Professional).

“Algunes escoles de pobles petits com Sant Cugat, pensades per a nens i nenes dels 6 als 12 anys, no disposaven d’espai suficient per atendre els alumnes de 12 a 14 anys, tal com establia la nova llei. Com a solució es van crear les concentracions escolars i s´establiren les xarxes de transport gratuït,” diuen les mestres.

Per tal de donar plaça a tots els nois i noies de 12 a 14 anys de la comarca, es va construir un nou centre escolar a Vilafranca del Penedès, el Baltà Elies, que va entrar en funcionament l’any 1971. Ben aviat es va conèixer pel nom de La Comarcal.

L’alumnat de Sant Cugat s’hi traslladava amb autocars Dotor que, l’any 1982, tenia establertes les següents rutes: Matí: Olesa - Les Gunyoles - Sant Cugat Sesgarrigues - Sant Sebastià - Arboçar - Sant PereVilafranca del Penedès.

Tarda: Vilafranca del Penedès - LesCabanyes Puigdàlber - Can Cartró - Ca L’Avi - Lavern - Sant Sebastià i Sant Cugat Sesgarrigues.

També hi havia una altra ruta de tarda: VilafrancaSant Pere - l’Arboçar - Can Traval - Sant Cugat Sant Sebastià - Les Gunyoles - Olesa.

Dolors Ollé, una de les alumnes, a més de confirmar les rutes, explica una anècdota “en una ocasió, tornant del Baltà amb l’autocar, ens vam trobar que feien voladures a la muntanya, entre Sant Pere Molanta i l’Arboçar. L’autobús es va haver de parar i vam estar molta estona a l’Arboçar. El xofer, que era el Lluís Dotor, va demanar-nos als que teníem telèfon a casa, que anéssim a trucar per avisar que arribaríem tard. Després vam continuar fent el tomb per la carretera de Les Colines.”

Les mestres expliquen: “Com es pot observar

117

els nens i nenes passaven molt temps a la carretera, sobretot quan eren rutes llargues i baixaven els últims. Cal destacar que, en aquells anys, no hi havia monitoratge i era el mateix xofer qui posava ordre i procurava que els escolars estessin quiets. Per altra banda, degut a que hi havia pocs autocars i aquest eren de 40 o 50 places, estava permès que en dos seients hi anessin tres, d’aquesta forma podien viatjar en un autocar entre 70 i 75 alumnes sense cap problema legal.”

Una de les alumnes que van anar al Baltà Elies amb el transport escolar va ser la Magda Cardenete. És això el que diu: “Quan esperaven el cotxe de línia jugaven, un cop dins feien bromes i reien, però amb educació i respecte. Els més grans sempre seien al darrera perquè allà s’ho passaven bé, era el seu lloc i no hi podia seure ningú més, podien aixecar-se i el xofer feia la vista grossa. Els dies d’examen alguns aprofitàvem el viatge per estudiar. Al Baltà ens quedavem a dinar. Els alumnes, nois i noies, ens podíem apuntar per servir el menjar a l’ hora de dinar. Jo m’hi vaig apuntar. Al final de curs, com a recompensa es feia una excursió amb els que havíem ajudat, encara que a mi, el meu pare no m’hi va deixar anar mai.”

I... cap a Lavern

118

El curs 1985-86 els alumnes de segona etapa d’EGB de l´escola de Sant Cugat, deixen d’anar al Baltà Elies i s’incorporen a l’escola de Lavern. En aquest nou període van entrar en la ruta del transport escolar que recollia nens i nenes de les barriades de Can Batista, Ca l’Avi i Can Cartró. Els qui van ser alumnes recorden una anècdota “un dia a la tarda, el xofer de l’autocar es va despistar i va entrar a un

Equip femení d’atletisme de Sant Cugat Sesgarrigues.

camp de presseguers que hi havia a la sortida de Lavern.”

L’any 1992 acaba aquest període gràcies a què les obres d’ampliació i reforma de l’escola de Sant Cugat estaven enllestides i els alumnes de segona etapa disposaven d’espai ampli per fer els seus estudis al poble.

El 1992 va entrar en vigor una nova llei, la LOGSE, que va establir l’obligatorietat de l’ensenyament fins els 16 anys, dividint els cicles en cinc: Educació Infantil (0 a 6 anys); Educació Primària (6 a 12 anys); Educació Secundària Obligatòria (de 12 a 16 anys).

“Amb aquesta llei es va reorganitzar i ampliar el transport escolar amb una gran xarxa d’autobusos pels nois i noies dels pobles de la comarca que havien d’anar als Instituts de Vilafranca a fer l’E.S.O. Des d’aleshores fins a l’actualitat cada població disposa de transport escolar públic gratuït. Els nois i noies que estudien en centres privats també es serveixen d’autobusos grans o petits, sent aquest servei costejat pels pares,” precisen les mestres.

119

ExcursiĂł de grup de treballadors de Sant SadurnĂ­ amb el conductor Joan Palau.

120

ENTREVISTA AMB MIQUELL VENDRELL / PARADA 2

Hi Ha Dies Que Encara Faig La Línia En Miquel Vendrell Baqués és una institució en el món del transport de viatgers al Penedès. Tothom el coneix. S’hi mou des que el seu pare i el seu oncle van comprar la línia i el negoci a Cristòfol Beltran.

121

Té les fotos de dos venerables autocars ampliades a l’oficina. Ara autocars Vendrell és una empresa impactant. I a sota les voltes de la plaça de Sant Joan de Vilafranca és el centre de tot un imperi. Taules, empleats, ordinadors, telèfons, fax, gent... Uns pregunten per una sortida i uns altres per una altra.

Papers i propostes. Imserso i altres excursions. “Sort en tenim de l’agència de viatges. La línia dona poc. Sempre ha donat poc. Però no en plega cap empresari.” No parla amb nostàlgia ni amb planys.

El negoci, diguem-ho així, li funciona. Els fills estan al capdavant i ell ara ja té una actitud de veure-les venir. Patriarcal. “Encara agafo els cotxes. Hi ha dies que encara faig la línia, aquesta setmana mateixa ho he fet. M’agrada conduir.”

D’Ordal al món

122

“Els Vendrell Baqués teníem una botiga de queviures a l’Ordal i el meu oncle en Pere Pons era el forner. Li deien en Farinasses perquè sempre anava empolsat de farina. A casa, la botiga era coneguda com a cal Miquel i el forn era cal Pelegrí. Els Pons també tingueren una fonda que va fer-se famosa: El restaurant cal Pelegrí. Ara ha tancat, el forn, però encara funciona a ple rendiment. Per comprar la línia em sembla que van pagar 300.000 pessetes.

La meitat cada casa. Era diners llavors, eh!

I els cotxes de mica en mica han passat a ser la principal activitat per als Vendrell.” Des de la taula del despatx, en Miquel pot seguir el ritme de les activitats de l’oficina i de la plaça. Ell veu la font i la paret de Sant Joan. “Fins l’any 1989 o 1990, l’empresa va ser dels Vendrell i dels Pons.

Ara és tota dels Vendrell. El pes fort el porten els meus dos fills. Un es dedica a l’agència de viatges i l’altre als cotxes. Avui mateix ha sortit cap el País Basc a fer un curset de mecànica.”

Electrònica, la creu

Ens posem a parlar de cotxes vells i nous...

En Miquel es un entusiasta de la mecànica dels cotxes, i domina marques, models i components. Al seu fill, que li porta uns papers vells, li precisa que HP són els cavalls que tenia aquell motor. Es clar, ara ningú parla ja de cavalls de força.

“Ara els cotxes no s’espatllen com passava abans. Llavors sempre havies d’anar al taller, al mecànic. Ara no. Funcionen. Però si no saps res d’electrònica, estàs llest.

Els motors tots funcionen i saps el seu estat gràcies als sensors. Si al tablier s’encén una llumeta, vol dir que tot funciona, però si se n’encén una altra, ep! Alguna cosa falla. Al garatge miren quin sensor és el canvien i a córrer.”

I explica l’anècdota mecànica-electrònica: “Havia de sortir un autocar a fer un servei i el xofer diu que se li encén una llumeta.

Agafa un altre cotxe i fa la feina.

Jo després vaig mirar els contactes amb la bateria, netejo els bornes, els torno a posar nets i ja no hi havia cap alarma. Tot funcionava.

Ara els cotxes van així, a base de sensors. Si no estàs avesat amb l’electrònica i no ho domines no te’n surts. Estem negres!

Els garatges han de ser uns experts i saber canviar el que calgui.”

En Miquel no amaga que li agrada el món del motor.

No pararia de parlar-ne.

“L’època dels autocars Mercedes-Man va ser la glòria, perquè eren uns cotxes que no tenien cap avaria. Ara tenim Volvos. Van molt bé.

Dels Chevrolets inicials vam passar als Pegasos i després als Mercedes. Ara però la guerra és la de l’electrònica.”

123

Conillets d’indies de l’ecologia

124

“I les normatives ecològiques! A Brussel·les cada any en treuen. Ara estem ja a la E6, i tot és pel control de la contaminació. Els autocars d’avui dia no contaminen gens ni mica.

Podries posar el nas al tub d’escapament i no t’asfixiaries. Hi ha, abans de la sortida de gasos una bomba que injecta AD Blue, un líquid que ajuda a cremar la resta de carburats que abans es barrejava amb el fum. És un catalitzador que elimina el gasos sobrants.

Doncs aquesta lluita contra la contaminació és la que cada any augmenta i obliga als cotxes, especialment els del transport, a estar al dia. No sé pas on anirem a parar. Perquè el transport públic és el que fa de conillet d’índies, ja que l’administració comprova amb nosaltres si la norma funciona correctament.”

Anem endarrere, quan els cotxes feien fum i soroll.

“Als dos Chevrolets inicials vam afegir-hi el 1955 l’autocar Xato. Va ser el primer que vam tenir nou de trinca i que no tenia morro, ja que el motor era dins del cotxe. Es veia l’embalum que feia. Quedava entre el xofer i la cadira de l’acompanyant o del guia. Ara ja no es fa aquest tipus de disseny. Era un motor Messe, fet al País Basc, però de patent francesa de la casa Berliet. El cotxe -xassís i muntatge- el van fer al garatge Martí, la carrosseria a cal Forns i la tapisseria a Latorre. Va costar-nos 300.000 pessetes. Feia patxoca. El Palau, el xofer de tota la vida, en deia el cotxe gros. Tenia places.

Això va fer-nos canviar de local d’aparcament i de la carretera Sant Martí vam anar a la Font de la Mandra.” El records són vius i la memòria prodigiosa. Tanta, que una enllaça amb una altra i podem perdre el fil. “Vam estrenar-lo anat a

Montserrat, possiblement. Però amb aquest cotxe hem estat per tot arreu. A Andorra, al Montseny, a Madrid, a Sant Sebastian amb el Coro del Penedès, de Vilafranca... També fèiem excursions a la platja, a l’estiu. Va córrer fins l’any 1969!” Mostra una foto… realment és un autocar que fa patxoca. Llarg, xato, amb cromats al davant i als costats... “En deien autopullman.

Però era un cotxe que es va fer de fusta i planxa forta, i pesava molt.” Quins temps.

“Ara els cotxes duren uns 16 anys. És el període que estableix també la normativa del transport escolar. Un autocar més vell de 16 anys no pot portar mainada a l’escola. Això sí, si està bé, pot anar fins a la fi del món.”

Miquel anb els autocar ha anat lluny, i ha voltat arreu. “He fet tot Europa i els països de l’Est. On hem anat més lluny amb cotxe és al països nòrdics. Ara ja no es fa. Ara aquests viatges, que encara programem, els fem la meitat amb avió i l’altre amb autocar. Amb avió anem fins el destí i llavors ens movem en autocar per les excursions. Avui dia ja no fa cap il·lusió dir a la gent que traspassaràs amb cotxe per Franca o Itàlia. I en els viatges per aquí, a la península és igual. Anem amb avió o AVE fins a Andalusia, Sevilla o Màlaga, i allà s’agafa l’autocar i es fa l’excursió. L’autocar hi va i en torna buit.”

En Miquel quan parla del servei regular de viatgers Caminem pel Penedès pel Penedès se li il·lumina la cara tot i que reconeix que

és un negoci esquifit. Repeteix : “Dóna i ha donat poc”, però amb la picardia del pagès de Subirats, afegeix: “Però cap de nosaltres plega.”

“Quan nosaltres ens hi vam posar, la línia tenia dies molt bons que omplies i n’hi havia

125

d’altres de regular. La feia servir tothom perquè la gent no tenia cotxe particular. Hi havia bicicletes i algunes motos, tot i això per a venir a Vilafranca la gent agafava el cotxe de línia. Però no era una línia de gentada.”

Hi havia dies, no obstant...

“Home, la Festa Major de Vilafranca, era un no parar. Els dissabtes, pel mercat, era un gran dia: gent cistells, caixes, paquets...

També omplíem els diumenges, que fèiem el cotxe del cine, en una hora que permetia a la gent anar al cinema a la vila, i en les grans ocasions.”

El mercat és encara un dia fort, un esdeveniment se’l miri com se’l miri, i en la memòria de la historia de la línia, és una constant que s’actualitza.

“Els dissabtes, la línia era a les vuit del matí per arribar d’hora al mercat, i a les onze algunes persones ja podien tornar cap a casa.

El cotxe feia una segona ruta cap a Vilafranca per tornar-ne a dos quarts d’una. A la tarda del dissabte a les tres, feia la línia cap a Vilafranca per tornar a dos quarts de set de la tarda,” explica el Miquel Vendrell.

Un fet excepcional, present en el record de moltes persones és l’anada especial al cinema en ocasió de l’estrena de la pel,licula Los diez mandamientos. Les persones de Sant Cugat ho tenen molt viu, i en Miquel quan s’esmenta el cas, també li reviuen totes les anades i vingudes d’aquells dies.

“Era tanta la demanda que vam programar l’assistència de la gent establint un dia pels de Sant Pau, un altre pels de Sant Cugat, una altre els de Lavern... Els rectors en van parlar i organitzar i va anar molta gent a veure aquesta pel·lícula. Ha esta l’única pel·lícula que ho

126

El transport de gel.

Urbanity.

hem fet així. Altres com Espartaco o Ben-Hur, van tenir grans aglomeracions, però no ens va caldre fer aquesta organització.”

Els cotxes feien altres serveis, no obstant.

“I tant! El correu. Era una obligació. I un compromís, perquè firmaves pels girs postals que portaves i no els havies comptat ni vist els diners. Fins fa uns quinze anys (2001-2002) fèiem aquesta feina de transport del Correu Postal, les saques. En Josep Forns de Sant Cugat era el carter que recollia en el cotxe que tornava de Vilafranca cap a la una del migdia el correu que havia de repartir per Sant Cugat i Sant Sebastià. Li deien el Carteret perquè era un home petit.”

Afegeix: “Portàvem també diaris i altres coses.

La farmaciola, per exemple, amb medecines que la farmàcia de Sant Pau enviava per la gent de l’Ordal, on no hi havia farmàcia. Les carteres dels bancs Central, Hispà Americà, Espanyol de Crèdit i de Caixa Penedès, el llevat dels forners, que eren paquets com cubs posats en unes caixes petites de fusta que deien Cinta Roja, la marca, les mostres de la carn que els cansaladers i carnissers enviaven als veterinaris perquè les analitzessin, i el gel.”

El transport del gel, explica, era tota una peripècia, “a l’estiu, en el temps en que no hi havia neveres elèctriques com ara, el sistema de refredar era el gel, i el cotxe de línia també transportava el gel per als cafés de la contrada. Anàvem a buscar les barres de gel o ens les portaven de la fàbrica de cal Rosell, a la plaça de Jaume I de Vilafranca. Eren unes barres immenses, que guardàvem en unes caixes de planxa, llargues com una taula, que havíem fet per posar sota

127

el banc dels seients del darrera l’autocar.

Portàvem gel al centres de Sant Pau, de Lavern i de Sant Cugat. El gel es venia a pes.”

Respira, i segueix: “A més de la vesant lúdica de consum de begudes fresques, el gel també s’utilitzava per conservar els aliments i la gent també el feia servir per a usos terapèutics, com baixar la temperatura quan es tenia febre, aturar hemorràgies i inflamacions. L’ús del gel té a veure amb un cert creixement econòmic i refinament cultural.” Somriu. Així les neveres dels cafès podien refrescar les begudes que també servien i conservar millor els aliments. “I es feien encàrrecs diversos. Ho establia la concessió.”

El transport escolar

128

De cop, el panorama del cotxe de línia va canviar. Va introduir-se el transport escolar. Era a finals dels anys seixanta. Va ser aire fresc. Una gran millora.

“Fins aquell moment, venien nois i noies que anaven a escola a Vilafranca. No gaires.

Els nois anaven a Sant Ramon o a l’Institut, i les nenes a Sant Elies. Però amb el transport escolar va canviar radicalment el panorama, ja que diàriament es van traslladar unes grans cotxades de canalla a les escoles. Al Baltà Elies de Vilafranca, i després cap a Sant Sadurní i altres punts de la comarca. Ha canviat molt.”

En Miquel té una llibreta de tapes negres gruixudes en la que hi ha anotat una pila de coses. És com l’agenda històrica de l’empres, i de tant en tant la consulta.

“Ara portem alumnes de primària a batxillerat. Abans era fins a finals de la E.S.O. Nosaltres fem 8 rutes cada dia. Cada autocar porta uns 63 passatgers, el més gran, o de 48 a 53 el altres. Calcula la gent que movem, unes 500 persones diàries.” Mira la llibreta. “La ruta número 7 és la que passa per Cantallops,

Sant Sebastià i Sant Cugat, recull la canalla i la porta a l’Institut, i a la tarda la retorna.”

Coneix al detall els centres escolars de la comarca.

“A Sant Sadurní hi has dos instituts, i a Vilafranca quatre. També n’hi ha a Sant Martí i als Monjos. Tots els pobles de la comarca estan repartits a un o altre. A Sant Sadurní hi van alumnes de l’Ordal, Sant Pau, Lavern, Can Cartró, els Casots i Can Rosell. També portem gent del Pla i de la Granada a Sant Sadurní. Els altres venen a Vilafranca.”

En Miquel és del parer que haurien de fer-se més instituts, propers als nuclis on viuen els alumnes.

“Si, haurien d’obrir centres més propers.

Aquesta moguda de tanta canalla cada dia és un enrenou.” Tot i això, reconeix que l’administració de la Generalitat és diligent, i hi ha una bona relació per a resoldre els problemes que es presenten.

“Així podem portar gent del Pla i de la Granada... També s’ha fet un conveni a Subirats per a portar mainada a Lavern i a Sant Pau.” I afegeix: “El centre escolar de Sant Pau funciona molt bé i té bona fama. Hi va gent de tot el Penedès, canalla que ha patit assetjament, o ha tingut problemes, venen aquí. I el centre té una qualitat ben reconeguda.”

Repeteix. “El transport escolar funciona bé, i sort en tenim. Firmem cada any convenis amb la Generalitat i ells ens asseguren el feina. I va bé. Cada cotxe porta un monitor i la canalla no destrossa res. I si hi ha algun problema, es fa una nota al Consell Comarcal, i aquest ja es cuida de trobar-hi una solució.”

La línia, oh!

“Amb el servei regular de la línia hi ve poca gent. Quatre vells. Són els que no tenen cotxe particular. La baixada, però no ha sigut de 129

cop, sinó mica a mica, amb els anys. Ara la Generalitat, però, no vol que es perdin les línies i més aviat estimula que augmentin les freqüències de pas. I ens ajuda. Sort d’això.”

Com a mostra de la bona organització de la Generalitat, explica el cas de la línia d’Ordal.

“Inicialment, als anys 50, els nostres cotxes no arribaven a l’Ordal. No podien anar-hi perquè deien les autoritats que el servei ja estava cobert per altres empreses. A nosaltres ens va costar 10 anys poder obtenir el permís per arribar-hi. Cansat de fer peticions per escrit, el meu pare al final va animar-se i amb en Massana de Sant Pau van anar a Madrid i van poder entrevistar-se amb l’encarregat del Ministerio de Obras Públicas de donar el permís. Aquell home deia que el Ordal ya está cubierto i els ensenyava papers i mapes.

Però el pare li va dir: sí, sí està cobert, però la gent d’Ordal per anar a Vilafranca triguen dos dies perquè han de fer nit a Avinyonet. Això va convèncer al funcionari. El cotxe de línia nostre no pot parar a les Cases Roges, perquè no està autoritzat per a fer-ho i llavors per atendre la demanda d’aquesta zona parem a Puigcigró o a cal Ferrer Vell, una mica més cap a Sant Cugat, on ha crescut una barriada.”

Bus VAO de Molins a BCN

130

Amb els anys les instal·lacions pel transport públic han millorat. En Miquel recorda quan el cotxe de línia encara parava a la Font dels Alls.

“Tots els que fèiem línies anàvem a parar d’una manera o altra a la Rambla, uns al capdamunt i altres al capdavall.”

Però amb el temps va fer-se les terminals i les estacions de autobusos. “L’Era enrajolada anava bé, però

potser per als que baixaven allà, la pujada fins la Rambla era pesada. Ara, a la Girada queda tot més a peu pla i és a cinc minuts de l’estació del tren i de la Rambla. Jo hi vaig amb un salt.”

Reconeix, però, que encara queda un pèl apartada.

“Nosaltres fem dues parades en arribar a Vilafranca. Una a l’Hospital, on baixa força gent, i l’altra a cal Martí o carretera d’IgualadaSant Magí, i a l’estació del bus, al final, ja no hi baixa ningú. I per pujar, en sortir, igual.”

La millora que proposa és la d’anar a Barcelona.

“Cal fer el carril VAO almenys des de Molins fins a Barcelona, perquè així s’escurçaria el temps dels viatges. No pot ser que s’estigui una hora per a anar a Barcelona, com fa 50 o 60 anys. I el tren igual. Em sembla que ja ho tenen coll avall els qui han de decidir-ho, però triga.

Seria una gran millora.” Acabem. A l’establiment hi ha gent i feina. Recordem la bicicleta. “Ui...!” En Miquel és un pioner en l’ús ciutadà de la bicicleta. Dins dels autocars amb els que feia excursions portava, a la bodega, una bicicleta que li servia per anar i tornar del pàrquing a l’hotel. “Ho vaig veure clar aviat. En moltes ciutats, fan anar a aparcar els autocars de turisme lluny dels hotels on tens la gent. La bicicleta em facilitava el trasllat i m’evitava fer llargues caminades.”

45 autocars

Fotos dels autocars.

A les parets de l’oficina hi ha fotos de diversos autocars que l’empresa ha tingut. El que porta la propaganda dels 25 años de Paz, la parella de Chevrolets inicials, el Xato...

“Quants cotxes tenim ara? Diset autocars.

I des de l’any que vam començar, en compto quaranta-cinc. Avui, dilluns, en corren deu. Hi ha dies que corren tots.” I amb orgull professional, però amb veu modesta afegeix: “Ara n’estrenarem dos.” Si el Tòfol, el vell Pelegrí i son pare ho veiessin...

131

El cotxe Chevrolet blau.

132

RECORDS DELS ANYS 60 / PARADA

El Cotxe Que Portava El Tbo El cotxe de línia, el cotxe del Pepet, el cotxe del Tòfol, eren maneres d’anomenar la línia d’autobús regular dels Autocars Vendrell, que passava i passa per Sant Cugat. Es tracta d’un servei de línia que va molt lligat a la meva infància i adolescència.

133

TBO 1967

134

El primer contacte que hi vaig tenir era de bastant petita. Recordo que el meu pare, que era el forner de Sant Cugat, anava sovint a fer gestions a Vilafranca.

El viatge el feia amb el cotxe de línia. Marxava després de dinar, i tornava a la tarda. Jo l’esperava davant de casa, i quan veia que tombava per cal Valent corria a buscar-lo, doncs era habitual que em portés el TBO, un còmic per a tota la família.

També recordo a la meva mare, modista, que anava sovint a Vilafranca, amb el cotxe de línia del Pepet. Hi anava a comprar retalls de roba o a la merceria, a banda d’altres compres que pogués fer. Era bastant habitual que em portés un conte d’aquells que eren retallables, o una nineta, ja que les nines eren les meves joguines preferides. En tenia un munt! L’objectiu principal era fer-los vestits. Es tractava d’unes nines petites, d’entre 10 i 15cm d’alçada. Eren articulades, tenien cabells i obrien i tancaven els ulls.

Un viatge que també havia fet amb el cotxe de línia era per anar a la Festa Major de Vilafranca. Els primers trajectes van ser amb el meu avi Narcís que viva a Sant Vicenç dels Horts i venia a passar uns dies a l’estiu a Sant Cugat, amb la meva cosina que era més petita que jo. Per anar a Vilafranca agafàvem el cotxe de línia, que sortia de Sant Cugat després de dinar.

Anava ple, i a vegades havia de fer més d’un viatge.

Combinava la tornada amb el final de la processó de Sant Fèlix. Aquest viatge, en l’etapa d’adolescent, el fèiem amb la Luci i la Mª Dolors.

A partir dels onze anys, agafava el cotxe de línia del Pepet cada dia durant el curs escolar. Aquest trajecte el vaig fer fins els divuit anys. Aleshores no hi havia autocars escolars i era habitual que els nens, nenes, nois i noies que cursaven algun curs a Vilafranca, anéssim amb aquest servei dels autocars Vendrell d’Ordal.

Eren uns autobusos de color blau, de dues tonalitats.

En els primers anys que recordo en passaven dos per Sant Cugat. Un tipus Chevrolet d’unes vint o vint-icinc places, amb les finestres corredisses que ajustaven poc, i a vegades, en pujades o baixades s’obrien soles.

Aquest vehicle algun cop el Pepet l’havia d’arrencar amb la maneta del davant, perquè fallava la bateria.

Era una línia que venia de l’Ordal, parava a Sant Pau, a Lavern, a Sant Sebastià, a Sant Cugat i també a les Cases Roges, al davant de cal Ferrer Vell. La parada de Sant Cugat era davant de cal Peix. L’horari de la línia s’adaptava a les hores d’accés al treball i l’obertura de les botigues de Vilafranca i a les escoles.

Al matí, per Sant Cugat passava un cotxe de línia en direcció a Vilafranca, bastant abans de les vuit, per a les persones que anaven a treballar a la fàbrica o a algun taller, i un altre després de les vuit, per a poder arribar a temps a les escoles, institut i horari de botigues. Per tornar al migdia hi havia un cotxe a dos quarts d’una.

A la tarda es podia anar a Vilafranca, des de Sant Cugat, cap allà a les tres. I per tornar hi havia l’horari de dos quarts de set de la tarda, pensat per a la sortida de les escoles i instituts, i el de les vuit del vespre, d’acord amb l’horari dels treballadors.

Com que les persones gairebé sempre eren les mateixes, si es trobava a faltar algú que se sabia que havia de tornar, el conductor l’esperava una estona.

Els dissabtes al matí es feien dos trajectes en direcció a Vilafranca, un a les vuit i un altre cap a les onze.

I la tornada es podia fer amb un cotxe a dos quarts d’onze, que era el que tornava a Vilafranca, o bé amb un a dos quarts d’una del migdia. A la tarda del dissabte no n’hi havia.

Els cotxes de línia també s’adaptaven als horaris de les activitats en dies de festa, al cinema i a les discoteques.

Hi havia un cotxe que sortia de Sant Cugat cap a les

135

Bitllet.

136

quatre de la tarda i tornava cap a les nou del vespre.

Aleshores al cinema passaven dues pel·lícules i el NODO, i la sessió començava a les quatre de la tarda.

Les discoteques obrien a les sis de la tarda, amb una sessió per a adolescents que finalitzava cap a les nou, hora que el cotxe del línia feia el viatge de tornada cap als pobles.

La parada de Vilafranca era a la Font dels Alls, tocant a la farmàcia Amador. Després va passar a l’era Enrejolada i per últim a la parada actual de l’estació d’autobusos. A la plaça de l’Exèrcit també va fer-hi parada.

Jo anava amb el cotxe de línia de les vuit del matí, per anar a l’Institut. Aquella hora ja venia mig ple, majoritàriament amb estudiants d’Ordal, de Sant Pau, de Lavern i de Sant Sebastià. Grups que després acostumàvem a tornar amb el cotxe de dos quarts de set de la tarda. Anàvem a escoles diferents, a Sant Elies, Sant Ramon, Santa Anna, l’Acadèmia Almi, la Sagrada Família, l’Institut Eugeni d’Ors. Però els horaris eren gairebé els mateixos.

A les vuit del matí també pujaven al cotxe de línia les dones que anaven a vendre al mercat. De Sant Cugat hi anava la Carolina que portava un cistell amb alguns productes de pagès, de l’hort. La dona de cal Manifest, amb un cistell amb ous o algun pollastre o conill.

Recordo dels meus inicis d’anar a Vilafranca a l’Institut a alguns nens o nois habituals de Sant Cugat.

El Josep de la Serra, que era l’últim a arribar i a vegades l’havíem d’esperar. El Joan de cal Peix, que sempre s’asseia al seient del darrera amb les cames cargolades i llegia algun còmic. L’Agustín i el Pere de cal Manuel, que cursaven a l’Institut dos cursos més que jo. En canvi les nenes que feien el mateix trajecte eren d’altres pobles, i majoritàriament portaven

Cartera per portar el correu.

l’uniforme de l’escola Sant Elies.

El conductor habitual era el Pepet. Li deien el Gilderio, perquè, de manera simpàtica es dirigia a les nenes, noies o dones, com a Gilda, en relació a la pel·lícula de la seductora Rita Hayworth. Era un senyor simpàtic, alegre que sempre tenia alguna cosa a dir. No era gaire alt i portava una boina. Quasi sempre anava vestit de color fosc, blau marí.

Al Pepet, a vegades l’havia substituït el seu fill Miquel.

També conduïa el pare del Mill i el Pelegrí d’Ordal.

Després ho van fer el Vicenç de Sant Pere, que era el gendre del Pepet i també un conductor de Cantallops.

El cotxe de les vuit del matí acostumava a prendre el sac del correu cap a Vilafranca. El Josep Forns de Sant Cugat era el carter, i recollia en el cotxe que tornava de Vilafranca cap a la una del migdia el correu que havia de repartir per Sant Cugat i Sant Sebastià. Li deien el Carteret perquè era un home petit.

Recordar els meus primers moments del cotxe de línia m’ha transportat a un període molt important de la meva vida. Va ser el primer pas cap un aprenentatge i desenvolupament d’una nena d’onze anys que, per primera vegada, sortia i viatjava sola des del poble, a la que se li obria la possibilitat de fer nous amics, conèixer nous móns i descobrir nous horitzons, més enllà de Sant Cugat.

Rosa Escala Moyés Sant Cugat Sesgarrigues, maig de 2013

137

Carrer Sant Antoni, pas de l’antiga carretera, Sant Cugat.

138

L’Espera Segueix Arribava el cotxe de línia, l’agafàvem i anàvem enllà del poble.

A l’estiu, calor, l’esperàvem a l’ombra.

A l’hivern, fred, ens arraulíem al portal de cal Xic del Pau Fabré mentre fitàvem la carretera.

A la tardor i a la primavera feia de més bon esperar.

Així des de 1926.

Són quatre generacions de persones de Sant Cugat les que han pujat i baixat del cotxe de línia.

Carregats, molt o poc, mai amb les mans buides.

Mai sense cap història personal i col·lectiva transportada al cabàs de la memòria.

I des de Sant Cugat oberts al món.

L’espera, a la vora de la carretera, segueix.

Ben viva.

139

Nens de Sant Cugat Sesgarrigues.

Anys 60 del segle XX.

140

Col laboradors Carles Ollé Boada Carme Beltran Ribas Conxita Piñol Ràfols Dolors Ollé Escala Eulàlia Margarit Noguera Jaume Roig Ventura Joan Baldomà Joan Escala Moyés Josep Esteve Fabré Josep Pinyol Puig Josep Ribas Beltran Josep Vidal Mill Miquel Vendrell Baqués Magda Cardenete Fernández Mercè Huerta Corpa Pere Miret Via Roser Lozano Sánchez Arxiu fotogràfic de l’escola Les Vinyes Altres arxius fotogràfics

141

Vilafranca del Penedès - Sant Cugat Sesgarrigues - Lavern - Sant Pau d’Ordal - Sant Sadurní d’Anoia

144