Els ODM davant del repte de la igualtat de gènere

Els ODM davant del repte de la igualtat de gènere DONES, TREBALL I DESENVOLUPAMENT. REFLEXIONS DES DE LA PERSPECTIVA DELS DRETS HUMANS

Els ODM davant del repte de la igualtat de gènere DONES, TREBALL I DESENVOLUPAMENT. REFLEXIONS DES DE LA PERSPECTIVA DELS DRETS HUMANS

Edita Fundació Pau i Solidaritat - CCOO Catalunya Via Laietana 16, 1a planta 08003 Barcelona Tel. 93 481 29 12 Fax 93 481 28 57 pauisolidaritat@ccoo.cat www.pauisolidaritat.ccoo.cat © 2010 Fundació Pau i Solidaritat - CCOO Catalunya

Autors Soledad García Muñoz Pablo Martínez Osés María Teresa Blandón Gadea Mertxe Larrañaga María Elena Valenzuela María Bastidas Aliaga Staša Zajović Awa Wade Michal Schwartz Violeta Elena Lacayo Coodinació del projecte i l'edició Paula Señán Castellano Traducció Miriam del Val Espejo Coordinació lingüística Josep Maria Benito i Bassas Disseny © Ars Satèl·lit Fotografia Portada: © Ed Simpson/Photospin.

Interior: © Corbis, © Cordon Press, © Comstock, © Ingram, © Image100 © Photospin, © Istockphoto, © Shutterstock, © M. A. Corvinos, © Ed Simpson WAC, ADC, Žene u Crnom , CCOO, UNSAS, Plataforma 2015 y Más, M. J. Mora Impressió Agpograf D.L. B000000000 Amb el suport de

Prohibida la reproducció total o parcial dels continguts d’aquesta publicació, llevat autorització expressa de l’editor.

L’opinió manifestada en els articles és responsabilitat exclusiva dels seus autors.

Contingut 5 Pròleg 7 Introducció Drets humans de les dones i ODM Assoliments i reivindicacions 13

21

27

Breus reflexions sobre els ODM Drets econòmics, socials i culturals des d’una perspectiva de gènere i de Drets Humans de les dones Soledad García Muñoz Els ODM: seguiment de l’incompliment d’un compromís internacional de lluita per al desenvolupament sostenible Pablo José Martínez Osés Què hi ha després dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni?

María Teresa Blandón Gadea

El Treball Digne com a eina de lluita contra la pobresa en la Globalització 35

41

Dones, crisi i Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni Mertxe Larrañaga Treball Decent i equitat en el marc de la crisi econòmica María Elena Valenzuela

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu 47

53 59

65 71

74

Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i els drets laborals de les dones al Perú María Bastidas Aliaga Estratègies de Dones de Negre per pal·liar els efectes de la guerra Staša Zajović Els drets de les senegaleses del sector informal en el punt de mira dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni Awa Wade WAC: Empoderament econòmic i social de les dones àrabs a Israel Michal Schwartz Feminització de la pobresa i feminització dels fluxos migratoris Violeta Elena Lacayo Annex Declaracions ODM i Drets Humans (extracte)

5

Pròleg La Globalització del mercat laboral, tal com s’ha anat desenvolupant durant les últimes dècades, està profundament marcada per la desregulació, la precarietat, la informalitat, la subcontractació, les deslocalitzacions de les empreses i l’estesa violació dels Drets Humans Laborals; i la manca de protecció que es deriva de tot això recau sobretot en les dones.

Sovint estretament vinculades a processos d’explotació laboral, elles pateixen més fortament la discriminació per gènere, raça i edat; generalment experimenten també majors dificultats que els homes en l’accés a l’educació, a la formació, al mercat de treball i a una remuneració digna, segons l’activitat exercida.

Sabem que “set de cada deu persones que passen gana al món són dones, tot i que aporten dos terços de les hores treballades a nivell mundial. Amb tot, només disposen del 10% dels ingressos mundials i un 1% dels mitjans de producció”1. Existeix, per tant, una invisibilitat de la contribució que realitzen les dones al desenvolupament social global; d’altra banda, el no reconeixement dels seus drets en relació amb la feina, suposa també un factor limitador per a l’esmentat desenvolupament.

Però ¿Són les dones més vulnerables als processos d’explotació com a conseqüència de la pobresa?

O és la manca de polítiques de generació d’ocupació digna la que les uneix als processos d’explotació, provocant així la retroacció de la pobresa?

Malgrat tots els factors estructurals que dificulten l’empoderament de les dones, no renunciem a l’aspiració col·lectiva de poder disposar del compliment efectiu dels seus Drets Humans. Per assolir aquest objectiu continuarem treballant, o des de la reivindicació políticosindical o des del suport a la posada en marxa d’iniciatives concretes que el fomentin. Per això, la Fundació Pau i Solidaritat-CCOO Catalunya, mitjançant projectes de cooperació sindical per al desenvolupament, porta vint anys donant suport a l’enfortiment de les organitzacions sindicals del Sud i a l’impuls del diàleg social i equitatiu, amb l’objectiu de promoure societats democràtiques més fortes. Per facilitar aquest procés, un dels nostres eixos d’acció, que està present en tots els nostres projectes, està centrat en la promoció de la formació, l’organització, la defensa jurídica i la inclusió de les dones treballadores en les estructures sindicals. Però, tal com veurem, la construcció d’una societat més justa i equitativa no només suposa un desafiament per als sindicats, sinó que implica l’esforç explícit de tots els actors nacionals i internacionals amb capacitat d’intervenció en la transformació del funcionament de la societat global.

Aquesta publicació pretén ser un instrument útil per a la sensibilització dels afiliats/des i dels membres de l’estructura sindical, així com de la població en general –mitjançant l’increment de la informació sobre la situació laboral de les dones en el món–. Vol contribuir igualment a l’augment de la consciència i del compromís social, i també a l’impuls d’una major solidaritat entre treballadors/es del Nord i del Sud. Encara queda molt camí per recórrer. Espero que ens hi acompanyeu.

Mercè Campabadal Directora de la Fundació Pau i Solidaritat CCOO Catalunya 1

Muñoz, Ana. La mujer, motor de desarrollo. COMFIA-CCOO (2008).

© Ed Simpson

Introducció Aquest treball intenta analitzar en quina mesura la violació dels Drets Humans Laborals de les dones pot estar comprometent l’assoliment dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. Partim de la hipòtesi que les condicions en les quals es realitza el treball en el món constitueixen un eix transversal, fonamental i determinant per al desenvolupament –personal, familiar, local i global–, entenent el desenvolupament com a mitjà per aconseguir el benestar i la justícia social mundial.

Amb aquest material es pretén contribuir, des d’una perspectiva crítica i de gènere, al desenvolupament dels coneixements dels afiliats/des, de l’estructura sindical i de la població en general, entorn de la violació dels Drets Humans Laborals –en aquest cas, relatius a les dones–, i les seves conseqüències sobre l’augment i la feminització de la pobresa. El que es pretén, per tant, és posar en evidència la relació existent entre la precarietat de l’ocupació de les dones i l’increment de la seva vulnerabilitat davant de fenòmens com les crisis alimentàries, el difícil accés a l’escolarització i a la formació, la manca de protecció sanitària, etc., o les dificultats estructurals que troben per participar democràticament en la presa de decisions en peu d’igualtat amb els homes.

El contingut d’aquesta publicació es presenta en tres parts diferenciades que, seguint els objectius anteriorment assenyalats, van traslladant l’anàlisi de la reflexió teòrica a la realitat quotidiana de les dones. Per a això, es transversalitzen els àmbits econòmic, social, cultural i jurídic en les diverses escales d’anàlisi abordades.

8

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

1 Globalització i patriarcat

3 Dret a un Treball Digne

L’objectiu de la primera part és introduir al/la lector/a en el marc en el qual ens trobem (globalització i patriarcat), posant de manifest la importància de la incorporació de la perspectiva de gènere en l’ordenament jurídic internacional i nacional, i en les polítiques públiques posades en marxa per assolir els Objectius compromesos. Tal com veurem, els esforços de nombrosos grups de dones, que lluiten activament per incidir en el reconeixement de la discriminació de facto per actuar a favor de la transformació social, han estat la pedra angular de l’inici de l’articulació dels principis d’igualtat i d’equitat, a petita i gran escala.

Els objectius de la segona part d’aquest estudi monogràfic són diversos. D’una banda, es vol explicar les causes de l’actual crisi econòmica, com a producte de les línies polítiques empreses pel sistema hegemònic capitalista (liderat pels Estats Units); d’altra banda, es pretén facilitar, a través de l’anàlisi macroeconòmica del context actual, la nostra comprensió de la direcció envers la qual es dirigeixen els canvis, de quina manera es perfilen els nous “equilibris” de forces entre l’economia real i el capital, i el vincle resultant entre capital i treball o entre el descontrol financer i la manca de protecció de les persones, especialment de les dones. Finalment, s’analitzen les conseqüències de la crisi sobre les tendències actuals en l’ocupació de les dones.

El sistema o model de funcionament actual (de l’economia, el comerç, el desenvolupament empresarial i financer a nivell internacional) és explotador, desequilibrador, excloent i, per tant, insostenible.

Per contrarestar-lo, la societat civil ha lluitat i s’ha dotat de valuosos instruments de protecció jurídica universal (per aquest motiu volem retre ara un especial homenatge al moviment feminista i a les dones en general). Per reflectir els resultats i valorar àmpliament el seu significat, en aquesta part es fa una anàlisi dels “oblidats” drets econòmics, socials, culturals i ambientals (DESCA) des de la perspectiva de gènere, així com del seu estret vincle amb la posada en marxa de les disposicions necessàries per a l’assoliment dels ODM. S’hi expliquen també els antecedents dels compromisos adquirits, s’hi ofereix un seguiment actualitzat sobre el grau d’impuls i la consecució de cadascuna de les seves metes, i s’hi assenyalen les tendències registrades per al seu assoliment (o no) en el futur.

Veurem també que la unanimitat aconseguida en el seu moment per 189 caps d’Estat (majoritàriament homes) va concloure amb un acord de mínims que, per tal de ser acceptat, va implicar la renúncia del reconeixement, des del fòrum internacional en qüestió, de diversos drets íntimament lligats al benestar i a les necessitats estratègiques de les dones.

Però, en quina mesura aquest model de funcionament financiaritzat1, liberalitzat i desregulat, principal responsable de les bretxes mundials de desigualtat social, permet la generació de polítiques d’ocupació basades en l’extensió del Dret a un Treball Digne?

Abans de respondre volem mencionar el nostre convenciment que la proposta de promoció del Treball Digne, impulsada per l’OIT2, constitueix un instrument de gran potencial en la lluita contra la desigualtat social i la pobresa i a favor de l’autonomia dels ciutadans i ciutadanes del món. Per això, seguidament entrarem de ple en l’esmentada proposta d’analitzar les limitacions conjunturals i estructurals que emmarquen les tendències actuals del treball de les dones, vinculant la violació dels seus DHL amb la dificultat per assolir els ODM.

1 “Financiarització” és un terme relativament nou, present des de fa uns anys fonamentalment a la literatura econòmica. Segons diversos autors (com ara Epstein, Palley, Kotz i Krippner), el concepte es refereix al creixent rol jugat per motivacions financeres, mercats financers, agents financers i institucions financeres en el funcionament de l’economia nacional i internacional (…), l’impacte del qual, sobre els països empobrits, està associat amb uns costos econòmics considerables: entre d’altres, una major desigualtat d’ingressos, una major proporció de PIB destinat als propietaris dels actius financers –que tendeixen a estar entre els més rics a la majoria dels països–, i l’orientació a curt termini dels inversors financers que, a través del seu poder sobre la presa de decisions de les grans corporacions, tendeixen a soscavar la inversió a llarg termini en detriment d’un desenvolupament econòmic sa. A: Epstein, Gerald A. (2006). La financiación y la economía mundial (pàg. 3).

2 Per a més informació, vegeu la següent pàgina del web de l’OIT: http:// www.ilo.org/global/About_the_ILO/Mainpillars/WhatisDecentWork/lang--es/ index.htm

9

3 Accions concretes En la tercera part pretenem situar sobre el terreny el marc, els conceptes i les dades analitzades anteriorment per trobar el seu reflex en la realitat específica de les dones de diverses zones del món; ho fem de la mà d’especialistes que coneixen, a través de la pràctica de la seva feina quotidiana, les vicissituds de la vida de les treballadores i les conseqüències que la violació dels seus drets provoca en la seva situació personal i familiar, així com en el desenvolupament local.

En funció de la regió (per exemple, l’Amèrica Central) o del país analitzat (com ara Senegal, Israel, Sèrbia i Perú), l’experiència ens farà entendre l’impacte que les condicions laborals de les dones (i les barreres associades a la seva situació, posició i context cultural) produeixen sobre un o diversos Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni. El material segueix amb l’exposició de les seves reivindicacions concretes i les estratègies d’acció, propostes o en funcionament per promoure el seu empoderament, ja sia a través de l’organització (associativa o sindical), l’empreniment d’un projecte migratori o bé mitjançant la participació activa en un procés de pau. Tal com veurem, els testimonis aportats per les autores posen en evidència que les seves protagonistes tenen un nexe comú a través de la solidaritat trobada en diverses xarxes de dones, des de les quals van començar a participar en iniciatives d’empoderament personal i col·lectiu amb efectes molt positius sobre el desenvolupament familiar i local.

Així, aquest monogràfic “neix” amb la voluntat de ser un instrument sensibilitzador amb la capacitat, d’una banda, d’aclarir i denunciar els factors que perfilen la dona treballadora actual com una dona amb escassa educació formal, desprotegida, infraremunerada, explotada i exposada a riscos de caràcter físic i sanitari en el seu lloc de treball, i, d’altra banda, de relacionar les conseqüències directes de la violació dels seus Drets Humans Laborals amb les problemàtiques abordades pels ODM i les seves diverses metes.

Per a l’elaboració d’aquest important material hem disposat de la col·laboració de grans especialistes que a diversos països del món, des dels àmbits associatiu, sindical i acadèmic, han acceptat generosament de compartir amb nosaltres les seves experiències i coneixements.

No em queda més que reiterar la idea exposada per algunes de les autores, segons la qual, pel que fa a l’assoliment dels ODM, el temps corre en contra nostre. Els segons transcorren transformant-se en anys davant l’atenta i crítica mirada de totes nosaltres.

Seguirem exigint la implicació d’una voluntat política molt més gran per fer efectius els Objectius del Mil·leni. Perquè si no, què vindrà després de 2015?

Estic segura que la proposta serà del vostre interès.

Paula Señán Castellano Àrea de Sensibilització Fundació Pau i Solidaritat CCOO Catalunya

! Una dona indonèsia mostra el seu dit entintat després de votar. Jakarta, 08 juliol 2009. © Foto: Mast Irham / EPA / CORBIS

1

Drets humans de les dones i odm.

Assoliments i reivindicacions

ı 1 © Raheb Homavandi/ CORDON PRESS ı 2 © Shutterstock ı 3 © M.J. Mora ı 4 © Istockphoto ı

Drets humans de les dones i ODM. Assoliments i reivindicacions

1.1 Breus reflexions sobre els ODM

Drets econòmics, socials i culturals des d’una perspectiva de gènere i de Drets Humans de les dones Soledad García Muñoz

Apropament al concepte dels Drets Humans de les dones: Gènere i perspectiva de gènere Els Drets Humans són atributs inherents a totes les persones pel simple fet de ser-ho, i el seu gaudi resulta indispensable per viure amb dignitat.

A partir d’aquest fet no s’hauria de diferenciar entre els drets de les dones i els dels homes.

No obstant això, l’especificitat de les violacions de Drets Humans que pateixen les dones en funció de seu gènere, així com algunes necessitats que només les dones tenen (com les que envolten la seva funció reproductiva i l’experiència de la maternitat), han portat a conferir un caràcter també específic al reconeixement i a la protecció dels drets de la meitat de la població mundial.

Els Drets Humans de les dones s’inscriuen així en un procés d’especificació1 que, aprofundint els efectes de la internacionalització dels Drets Humans, ha suposat la progressiva sensibilització del dret internacional, així com dels drets nacionals, envers les persones i els col·lectius humans, els drets dels quals es veuen exposats a violacions de caràcter específic o, a causa de la seva identitat o de les seves circumstàncies, requereixen una protecció reforçada2.

1 Cf. Peces-Barba Martínez, Gregorio (1995). Curso de derechos fundamentales. Teoría General (pàg. 181). Madrid: Universitat Carlos III, Boletín Oficial del Estado.

2 Aquest també seria el cas, entre altres, dels migrants, de les persones refugiades, de les persones amb discapacitat, de les persones i dels pobles indígenes, de les i dels joves, o de les nenes, els nens i les/els adolescents.

En el cas de les dones, patrons històrics i universals de violació dels Drets Humans a causa del gènere, manifestats fonamentalment en la discriminació i en la violència, així com en la manca generalitzada d’accés i gaudi dels drets sexuals i reproductius, han fet que, gràcies sobretot a l’activisme incansable de les dones i de les seves organitzacions, els sistemes nacionals i internacionals de tutela dels Drets Humans s’hagin orientat a reconèixer i a garantir els drets de les humanes de manera cada cop més precisa.

Si comprenem l’especificitat en la qual s’emmarquen els Drets Humans de les dones, resulta també important entendre que es tracta d’un concepte dinàmic, que ha anat enriquintse a mesura que la Comunitat Internacional i els Estats que l’integren han intensificat la seva atenció cap a les dones i les seves circumstàncies. Així, en l’època actual d’evolució del Dret dels Drets Humans de les Dones, aquests es podrien definir de la següent manera: El dret universal de cada dona del món a viure una vida lliure de discriminació i de violències de gènere amb autonomia sexual i reproductiva, tant en l’àmbit públic com el privat, tant en temps de pau com de guerra, com a condició indispensable per poder gaudir efectivament de la integralitat dels Drets Humans civils, econòmics, polítics, culturals, socials o ambientals.

Es mereix també una menció especial l’aportació realitzada pel concepte de gènere i la seva corresponent perspectiva a la comprensió de la situació i de l’abast dels Drets Humans de

13

14

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

les dones. La categoria gènere va sorgir en el moviment feminista dels anys setanta del segle passat per explicar l’artificialitat de les desigualtats entre dones i homes: la seva actual vigència i desenvolupament la devem a aquest impuls3.

Seguint el concepte utilitzat per l’Assessora Especial en temes de gènere i progrés de les dones del Departament d’Assumptes Econòmics i Socials, gènere es refereix a: (…) els atributs socials i les oportunitats associats amb el fet de ser homes i dones, i les relacions entre homes i dones, i nenes i nens, així com les relacions entre les dones i entre els homes. Aquests atributs, oportunitats i relacions estan socialment construïts i s’aprenen a través dels processos de socialització.

Són contextuals i canvien en el temps. El gènere determina el que s’espera, es permet i es valora en una dona o en un home en un context donat.

A la majoria de les societats hi ha diferències i desigualtats entre dones i homes quant a les responsabilitats assignades, les activitats realitzades, l’accés i control sobre els recursos, així com pel que fa a les oportunitats per a la presa de decisions. El gènere és part del context sociocultural àmpliament considerat. Uns altres criteris importants per a l’anàlisi sociocultural són la classe, la raça, el nivell de pobresa, el grup ètnic i l’edat4.

Una aportació fonamental ha estat realitzada per Joan Scott, autora que distingeix dues parts interrelacionades en la conceptualització de la categoria gènere, i la reconeix com un element constitutiu de les relacions socials basades en les diferències que distingeixen els sexes, així com “una forma primària de relacions significants de poder”5. A partir del seu estudi i d’altres teories feministes, resulta evident que el reconeixement i l’acció sobre la asimetria de les relacions de poder entre dones i homes és un

aspecte central per a l’avenç dels Drets Humans de les dones6.

A partir de la idea de gènere es va construir tota una teoria que té com a una de les seves eines principals el que s’anomena “perspectiva de gènere”, de la qual n'informa de manera creixent la majoria de les ciències i institucions contemporànies. La perspectiva de gènere es pot definir com “l’enfocament o contingut conceptual que li donem al gènere per analitzar la realitat i els fenòmens diversos, avaluar les polítiques, la legislació i l’exercici de drets, dissenyar estratègies i avaluar accions, entre d’altres”7.

La Plataforma d’Acció de Beijing va suposar un important pas en l’acceptació internacional d’aquests conceptes, quan es va acordar que: “Els governs i altres actors hauran de promocionar una política activa i visible del mainstreaming de gènere en totes les polítiques i programes, per tal que, abans de prendre les decisions, es realitzi l’anàlisi dels efectes produïts en dones i homes, respectivament”8.

Així, de gènere i perspectiva de gènere n'informen cada cop més la protecció nacional i internacional dels Drets Humans. Tant els ordenaments jurídics nacionals com el Dret Internacional dels Drets Humans, el Dret Internacional Humanitari o el Dret Internacional de les Persones Refugiades, van integrant progressivament en el seu si aquesta mirada que possibilita un cop més l’eficaç protecció dels Drets Humans.

El fenomen de “transversalització” (mainstreaming) del gènere de la protecció internacional dels Drets Humans, es materialitza en nombrosos aspectes9. Per exemple, en l’adopció

6 Vegeu, per exemple, Lagarde, Marcela (1996). “La perspectiva de género”.

A: Género y feminismo. Desarrollo humano y democracia (pàg. 13-38). Madrid: Ed. Horas y Horas.

7 Cf. Guzmán S., Laura y Campillo C., Fabiola (2000). “Marco de referencia y estrategia para la integración de la perspectiva de género en el IIDH” (p. 25).

San José: IIDH. 3 Una anàlisi completa d’aquesta qüestió es pot trobar a: De Barbieri, M. Teresita (1996). “Certezas y Malos Entendidos sobre la Categoría Género”. A: Estudios Básicos de Derechos Humanos IV (pàg. 47-84). Ed. IIDH i Comissió de la Unió Europea.

4 Original en anglès, la traducció em pertany. Per a aquest i altres conceptes relacionats amb això, visiteu la web: http://www.un.org/ womenwatch/osagi/conceptsandefinitions.htm.

5 Cf. Scott, Joan (1990). “El género: una categoría útil para el análisis histórico”. A: J. Amelang y M. Nash, Historia y Género: Las mujeres en la Europa Moderna y Contemporánea (pàg. 44). València: Universitat de València.

8 Plataforma d’Acció de Beijing (1995). Paràg.79, 105, 123, 141, 164, 189, 202, 229, 238, 252 i 273.

9 La tesi està sostinguda i desenvolupada per García Muñoz, Soledad, (2001). “La progresiva “generización” de la protección internacional de los derechos humanos”. A: REEI (Revista Electrónica de Estudios Internacionales) (núm. 2). A: http://www.reei.org/reei.2/Munoz.PDF. En aquest treball s’encunya el concepte de “generització” de la protecció internacional dels Drets Humans, entesos com a “fenomen de transversalitat o impregnació pel gènere, com a concepte i perspectiva de l’anàlisi, de la tasca de reconeixement, promoció i salvaguarda dels Drets Humans en seu internacional.”

Drets humans de les dones i ODM. Assoliments i reivindicacions

d’instruments específics per protegir els Drets Humans de les dones, com ara la Convenció per a l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació contra la Dona (CEDAW)10.

De la mateixa manera, el concepte gènere es troba incorporat literalment en textos i instruments nacionals i internacionals sobre Drets Humans; aquest fet és un clar indicador de l’alta assumpció i valor que la comunitat internacional ha donat a aquest concepte. En aquest sentit destaca la Convenció Interamericana per Prevenir, Investigar i Sancionar la Violència contra les Dones (Convenció de Belém do Pará), que en el seu article 1 defineix la violència contra la dona com “qualsevol acció o conducta, basada en el seu gènere, que causi mort, dany o patiment físic, sexual o psicològic a la dona, tant en l’àmbit públic com el privat”11. L’Estatut de Roma per a la creació d’una Cort Penal Internacional també s’ha apropiat del concepte gènere, que s’entén que es refereix “als dos sexes, masculí i femení, en el context de la societat”12. També se n’ha apropiat el Protocol a la Carta Africana de Drets Humans i dels Pobles sobre els Drets Humans de les dones a Àfrica, el qual utilitza el concepte gènere en diverses ocasions al llarg de la seva redacció.

Per tot l’esmentat anteriorment, aplicar la dimensió de gènere enriqueix considerablement el diagnòstic de les realitats sota anàlisi, així com les estratègies d’actuació sobre aquestes. En matèria de Drets Humans, i de drets econòmics, socials i culturals en particular, ens permet, entre altres coses, visualitzar la manca d’equitats i detectar millor les necessitats de protecció que precisen aquells que pateixen desigualtats per motius de gènere, segons l’anàlisi basada en l’impacte diferencial que el dret o la situació sota estudi (per exemple, el dret a la salut o el fenomen de la migració) suposa en termes de

10 La CEDAW es pot consultar a: http://www2.ohchr.org/spanish/law/ cedaw.htm. Per a una anàlisi profunda de la mateixa, vegeu la publicació de l’IIDH “CEDAW y su Protocolo Facultativo”. A: http://www.iidh.ed.cr/ comunidades/derechosmujer/docs/dm_documentospub/CEDAW%20Y%20 Pf/PROTOCOLO%20Facultativo%20-04comp.pdf

gaudi de drets per a les dones i els homes. Així doncs, ofereix grans avantatges i possibilitats per a l’efectiva tutela de les persones, especialment de les dones. Per aquest motiu, és lògic i necessari que el concepte gènere i la seva perspectiva s’integrin profundament en la protecció dels Drets Humans, i arribi a constituir un element transversal de qualsevol acció que s’emprengui en la matèria.

Gènere, Drets de les Dones i Drets Econòmics, Socials, Culturals (… i Ambientals, DESCA) La Declaració Universal dels Drets Humans, proclamada per l’Organització de les Nacions Unides (ONU) el 10 de desembre de 1948, va reconèixer un ampli catàleg de drets sense diferenciar entre els de tipus econòmic, social, cultural, civil o polític13. Va ser després, el 1966, quan es van adoptar a l’ONU dos Pactes que separaven aquests drets en dues categories diferenciades: el Pacte Internacional de Drets Civils i Polítics, d’una banda, i el Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals, d’altra.

Aquesta divisió artificial dels Drets Humans en dos tractats separats va tenir com a causa principal la tensió ideològica pròpia de l’època de la Guerra Freda. Amb el transcurs del temps, aquesta separació ha generat una desigual jerarquització i protecció dels drets civils i polítics, per sobre dels DESC. Cal assenyalar que en la seva concepció més moderna, aquests últims han incorporat amb força una tipologia addicional de drets: els ambientals; raó per la qual cada vegada s’utilitza més el terme DESCA. Però, malgrat aquesta gènesi divisiva, pròpia d’una època profundament bipolar, la Comunitat Internacional ha sabut evolucionar cap a l’afirmació de la “integralitat” de tots els Drets Humans; un fet que va quedar sobretot evidenciat durant la Conferència Mundial sobre Drets Humans celebrada a la ciutat de Viena el 1993. Els resultats van suposar una fita conceptual per als Drets Humans en general i per als de la dona en particular.

11 Aquesta Convenció es pot consultar a: http://www.cidh.org.

12 Cf. art. 7.3 de l’Estatut de la Cort Penal Internacional. Adoptat a Roma, el 17 de juliol de 1998, a la Conferència Diplomàtica de Plenipotenciaris de les Nacions Unides sobre l’establiment d’una Cort Penal Internacional (81 ratificacions).

13 Igualment, la Declaració Americana de Drets i Deures de l’Home (Humans), adoptada uns mesos abans de la Universal, també va proclamar drets de divers tipus.

15

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

En primer lloc, perquè en declarar la universalitat, la indivisibilitat, la interdependència i la interrelació de tots els Drets Humans, la Declaració i el Programa d’Acció de Viena van recolzar de manera clara el caràcter universal dels drets com a atributs essencials de totes les persones, sense discriminació per cap circumstància, com el sexe/gènere14. A més, el reconeixement de la indivisibilitat, la interdependència i la interrelació de tots els Drets Humans, posant en un pla d’igualtat els drets econòmics, socials i culturals (DESC) respecte als drets civils i polítics, té una importància fonamental per a les dones del món que pateixen discriminació i violència de gènere, i la consegüent afectació en el gaudi de la generalitat dels seus Drets Humans i no únicament dels de tipus civil o polític.

A Viena també es va reconèixer que: “Els Drets Humans de la dona i de la nena són part inalienable, integrant i indivisible dels Drets Humans universals. La plena participació, en condicions d’igualtat, de la dona en la vida política, civil, econòmica, social i cultural a nivell nacional, regional i internacional, i l’eradicació de totes les formes de discriminació basades en el sexe són objectius prioritaris de la comunitat internacional15”. Amb aquesta afirmació la Conferència va reconèixer el que podia semblar una tautologia, però no devia ser una veritat tan evident quan es va tenir la necessitat d’afirmarla, i va suscitar no poques controvèrsies entre algunes de les delegacions participants: els Drets Humans de les dones són Drets Humans.

Altres conferències mundials celebrades els anys 90 del segle XX han suposat importants avenços per a la conceptualització dels Drets Humans de les dones i, en particular, en termes dels DESC. És el cas de la conferència sobre Població i Desenvolupament celebrada a El Caire el 1994, font directa de reconeixement dels drets sexuals i reproductius de les persones, a la qual em referiré novament més endavant.

De la seva banda, la IV Conferència Mundial sobre la Dona, celebrada a Pequín el 1995, va suposar una altra fita important per als

14 Vegeu la Declaració i Programa d’Acció de Viena, paràgraf 5. Document A/CONF.157/23.

15 Vegeu la Declaració i Programa d’Acció de Viena, paràgraf 18.

© Ed Simpson

16

Drets humans de les dones i ODM. Assoliments i reivindicacions

El ritme de compliment dels compromisos assumits és molt més lent del que es mereix l’apressant realitat que viuen les dones del món, víctimes principals de la pobresa i de la manca de gaudi dels seus Drets Humans

drets de les dones, ja que els 191 Estats participants van ratificar el seu convenciment que “els Drets Humans de les dones són Drets Humans” i es van obligar a adoptar nombroses mesures per garantir-los.

Parlant més específicament sobre el cas dels DESC de les dones des d’una perspectiva de gènere, destaca en primer lloc que tots els tractats específics de Drets Humans de les dones, començant per la CEDAW –també coneguda com la “Carta Magna dels Drets Humans de les Dones”– i seguint per d’altres adoptats en el si de les organitzacions internacionals regionals, com ara la Convenció de Belém do Pará o el Protocol dels Drets de la Dona a Àfrica, fan gala d’una sòlida perspectiva d’indivisibilitat dels drets reconeguts16. En síntesi, aquests tractats reconeixen que la discriminació i la violència contra les dones els impedeixen de gaudir totalment de tots els seus Drets Humans. També reconeixen que per tal que les dones puguin exercir el seu dret humà a viure lliures de discriminació i de violència, els Estats han d’adoptar totes les mesures necessàries per assegurar la igualtat i la no discriminació contra les dones, tant en l’àmbit civil, com el polític, social, cultural i econòmic, i tot plegat, tant en l’àmbit públic com en el privat. En aquest sentit, els Drets Humans de les dones revolucionen els paradigmes clàssics de divisió entre categories de drets i d’espais per a la seva protecció.

Una altra valuosa aportació conceptual en matèria de DESC de les dones i perspectiva de gènere la trobem en els “Principis de Montreal”, que van ser redactats amb l’objectiu de “guiar la interpretació i l’aplicació dels drets consagrats al Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals (PIDESC), per tal que les dones puguin gaudir d’aquests drets plenament i en equitat”.

Resulta ser un instrument especialment útil per als Estats interessats en comprendre i aconseguir la igualtat substantiva de les dones,

16 Una anàlisi d’aquests tractats es pot trobar a Garcia Muñoz, Soledad (2009). “Derechos Humanos de las Mujeres en África y América Latina: aspectos conceptuales y normativos”(pàg. 14-44). A: Cuadernos Solidarios 4.

Serie Universidad, Género y Desarrollo: II. Buenas prácticas en Derechos Humanos de las Mujeres. África y América Latina. Madrid: Universitat Autònoma de Madrid.

Aquesta publicació conté valuosos estudis de fons sobre drets econòmics, socials i culturals de les dones a Amèrica Llatina i a Àfrica.

17

18

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

incloent-hi l’ús de mesures especials de caràcter temporal17.

De la seva banda, el Comitè CEDAW ha examinat alguns DESC en vista dels estàndards de la Convenció, que constitueix la seva base de treball. Entre els estàndards desenvolupats pel Comitè en la matèria destaca, per exemple, la Recomanació General número 24 sobre el dret de les dones a la salut18. D’aquesta manera el Comitè, fent ús de les seves competències, sol cridar l’atenció dels Estats sobre la desigualtat en l’accés i el gaudi dels DESC per part de les dones respecte als homes.

També el Comitè de vigilància del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals s’ha ocupat de la qüestió. El 2005, aquest Comitè va dictar una Observació General sobre “La Igualtat de l’Home i la Dona en el gaudi dels drets econòmics, socials i culturals” (article 3 del Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals). En aquesta observació el Comitè reconeixia l’existència d’una sèrie de barreres, com ara la condició d’inferioritat de les dones assignada per tradicions i per costums o la discriminació oberta o encoberta que impedeix que les dones gaudeixin de drets, com ara tenir un habitatge i una alimentació adequades, una educació, i el nivell més alt possible de salut o l’accés a l’aigua, en condicions d’igualtat amb els homes.

Així mateix, el Comitè reconeix que moltes dones es veuen privades d’accedir a aquests drets ja que pateixen altres formes de discriminació, a més de la basada en el seu sexe/ gènere, com les que inclouen la raça, el color, l’idioma, la religió, les opinions polítiques o d’altres, l’origen nacional o social, el nivell econòmic, etc.; o bé altres factors com ara l’edat, la pertinença ètnica, la presència de discapacitat, l’estat civil, la condició de refugiades o migrants, etc., que agreugen la situació de desavantatge.

17 Es poden consultar al web: http://www.escr-net.org/actions/actions_ show.htm?doc_id=426628&attrib_id=13457&attribLang_id=13441. D’altra banda, un important estàndard internacional en matèria d’aplicació de mesures especials de caràcter temporal, també conegudes com a mesures d’acció afirmativa, constitueixen la Recomanació General número 25 del Comitè CEDW, la qual es pot consultar al web d’aquest òrgan: http://www2. ohchr.org/spanish/bodies/cedaw/index.htm 18 Aquesta Recomanació General i els documents d’aquest Comitè es troben disponibles al web: http://www2.ohchr.org/spanish/bodies/cedaw/ index.htm

Conseqüentment, el Comitè DESC estableix l’obligació dels Estats d’adoptar totes les mesures necessàries per respectar, protegir i complir els drets econòmics, socials i culturals de les dones sense discriminació19.

Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i Drets Humans de les dones (ODM) Els ODM van ser adoptats el 2001, com a guia d’implementació de la Declaració del Mil·lenni proclamada a les Nacions Unides en el marc de la Cimera del Mil·lenni, en la qual van participar 191 Estats. Es tracta dels següents vuit Objectius: Objectiu 1: Eradicar la pobresa extrema i la fam; Objectiu 2: Aconseguir l’educació primària universal; Objectiu 3: Promoure la igualtat entre els gèneres i l’autonomia de les dones; Objectiu 4: Reduir la mortalitat infantil; Objectiu 5: Millorar la salut materna; Objectiu 6: Combatre el VIHSIDA, el paludisme i altres malalties; Objectiu 7: Garantir la sostenibilitat del medi ambient; Objectiu 8: Fomentar una associació mundial per al desenvolupament.

Tot i que són objectius lloables, compartits per la societat civil a nivell global, i que presenten l’avantatge de posar metes i temps quantificables, una dada que resulta poc favorable és que, malgrat el compromís inicial dels Governs de complir aquests objectius per al 2015, els estudis ja indiquen que aquests terminis estan lluny de poder ser assolits a nivell global.

D’altra banda, els ODM han suscitat no poques inquietuds entre la comunitat acadèmica i activista mundial. Així, hauria estat desitjable que s’incloguessin altres objectius –com ara la garantia general dels drets sexuals i reproductius, conforme a les tendències de la Conferència d’El Caire–, i que aquests Objectius s’adoptessin en un marc de major connexió amb els compromisos i estàndards de Drets Humans, ja assumits pels Estats de la Comunitat Internacional que els van subscriure. Així mateix, sembla necessari que el compliment de tots els objectius estigui integralment guiat per la perspectiva de gènere,

19 L’Observació General Número 16 del Comitè DESC, així com la resta de documents emanats d’aquest òrgan internacional es poden consultar a: http://www2.ohchr.org/spanish/bodies/cescr/

Drets humans de les dones i ODM. Assoliments i reivindicacions

ja que tots ells presenten una línia de base i un impacte certament diferencial en relació amb les dones i els homes a qui aspiren afavorir.

Per això, des d’aquestes pàgines ens sumem a la crida feta per nombroses organitzacions i persones expertes, per tal que els ODM incorporin totalment l’enfocament de drets, i específicament de Drets Humans de les dones, a la seva implementació, i s’uneixin de manera explícita i clara als esforços que les Nacions Unides i els seus Estats Membres s’han compromès a portar a terme per protegir els Drets Humans i per consolidar la integració de la perspectiva de gènere en el si del sistema ONU i de les polítiques públiques nacionals20.

Conclusions Tal com aquest breu assaig posa de manifest, ja són destacables els esforços conceptuals i normatius desplegats per la Comunitat Internacional a la recerca de la protecció dels drets econòmics, socials i culturals, des d’una perspectiva de gènere i de Drets Humans de les dones. Si bé s’observa que aquests avenços van també impregnant els drets i les polítiques públiques nacionals, el ritme de compliment dels compromisos assumits –com acabo d’assenyalar en el cas dels ODM– és molt més lent del que es mereix l’apressant realitat que viuen les dones del món, víctimes principals de la pobresa i de la manca de gaudi dels seus Drets Humans. Per això, seguir reivindicant la igualtat en el gaudi real dels drets de les humanes i, en especial, dels DESCA, ha de seguir essent una prioritat de totes les persones i institucions compromeses seriosament amb els Drets Humans. ó

Soledad García Muñoz21 Coordinadora de l’Oficina Regional Suramérica del Instituto Interamericano de Derechos Humanos (IIDH).

Montevideo, Uruguai

20 Per a una breu i completa anàlisi dels ODM des de la perspectiva dels Drets Humans de les dones, compartit per l’autora d’aquest treball, vegeu la web: http://www.cladem.org/espanol/novedades/Breves%20notas%20 las%20ODM-%20Susana%20Chiarotti.asp

21 Advocada. DEA en Drets Fonamentals per la Universitat Carlos III de Madrid. Coordinadora de l’Oficina Regional Sud-americana de l’Institut Interamericà de Drets Humans (IIDH), Montevideo, Uruguai. Professora de “Dret Internacional Públic” i de “Gènere i Drets Humans de les Dones” a la Universitat Nacional de La Plata, Argentina. Presidenta del Grup de Treball sobre Diversitat i Perspectiva de Gènere d’Amnistia Internacional. Va participar en la redacció dels “Principis de Montreal sobre els Drets Econòmics, Socials i Culturals de les Dones”.

E-mail: soledadgarciamunoz@yahoo.com.ar.

Aquest treball és una reflexió acadèmica de l'autora i no representa postura institucional alguna..

19

ı 1 © Istockphoto ı 2 © Ingram ı 3 © Istockphoto ı 4 © Pascal Deloche /Godong/CORBIS ı 5 © Plataforma 2015 y Más ı 6 © Shutterstock ı

Drets humans de les dones i ODM. Assoliments i reivindicacions

1.2 Els ODM: seguiment de l’incompliment d’un compromís internacional de lluita per al desenvolupament sostenible Pablo José Martínez Osés

Breu introducció històrica dels ODM Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) van ser aprovats a l’Assemblea General de les Nacions Unides de l’any 2000, amb la unanimitat dels 189 caps d’Estat i de Govern presents. Van culminar, així, deu anys de treball per elevar al màxim rang polític una proposta per a l’eradicació de la pobresa extrema i la fam.

Els ODM són hereus dels processos que l’ONU va posar en marxa a partir de 1990, amb la fi de la guerra freda, mitjançant la convocatòria de les cimeres mundials dedicades a les grans qüestions sobre el desenvolupament humà. La necessitat de promoure un concepte de desenvolupament multidimensional, que superés l’estretor de mires imposada pels desenvolupistes del tema econòmic, obligava a incorporar nombroses qüestions relatives a l’accés a drets socials, així com l’atenció al desenvolupament de les capacitats de les persones. A partir de 1990, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) publica l’Índex de Desenvolupament Humà (IDH) que afegeix indicadors sobre l’accés i les oportunitats de les persones a la variable econòmica, normalment representada per la capacitat de compra, en termes de disposició de la riquesa nacional (Producte Brut o renda nacional).

Per aquest motiu hi ha diversos ODM –i no es redueixen al primer d’ells, que proposa reduir el nombre de persones que viuen en situació de pobresa extrema segons el barem de renda (menys d’1,25 dòlars diaris)– per atendre les dimensions fonamentals sobre les quals basar l’eliminació de la pobresa, proporcionant l’accés als serveis socials bàsics: Educació (ODM 2),

Salut infantil (ODM 4), Salut materna (ODM 5), Salut contra epidèmies (ODM 6), Salut Pública i accés a l’aigua i al sanejament (ODM 7). També es reconeix la importància de la perspectiva de gènere per assolir el desenvolupament.

Per aquest motiu inclou, a més d’un objectiu específic sobre l’empoderament de les dones (ODM 3), la desagregació dels seus indicadors més importants en funció del sexe, la qual cosa permet visibilitzar de manera específica la situació particular de les dones respecte a la dels homes per a qualsevol dels beneficis que promou la declaració.

Cal destacar que finalment també es va introduir un objectiu que subratllarà la coresponsabilitat dels països rics, de tot el sector privat i dels diferents actors de la societat civil, ja que els ODM no es podran assolir per part de molts dels països empobrits sense el concurs i el compromís dels països més desenvolupats.

Sota la denominació de Fomentar una associació mundial per al desenvolupament (ODM 8), es pretén promoure el vincle de les polítiques del països del Nord amb els resultats dels desenvolupaments proposats a la declaració.

D’aquesta manera se suggereixen diverses metes concretes, relatives específicament a l’Ajuda al Desenvolupament, a la problemàtica del Deute Extern i a alguns elements essencials del comerç internacional.

Tot i que els ODM van ser aprovats el setembre de 2000, els principals països del Nord i el capital privat transnacional, que controla els continguts dels grans mitjans de comunicació, van fer oïdes sordes davant d’aquesta sèrie de compromisos i no van emprendre cap mesura

21

22

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

de difusió d’aquest fet. El març de 2002 va tenir lloc a Monterrey (Mèxic) la primera cimera de finançament per al desenvolupament, en la qual es proposava respondre a la pregunta del milió: Quant costarà complir els ODM en el termini proposat, el 2015? Des de llavors es parla de la necessitat de duplicar l’AOD mundial, és a dir, aportar 50.000 milions de dòlars addicionals per any. Però en aquell moment ja havia tingut lloc l’11-S i també s’havia iniciat l’operació Llibertat Duradora d’invasió del territori afganès, per al control geoestratègic d’una zona de gran importància –des del punt de vista de la seguretat i del control dels recursos energètics–.

Fins a l’any 2005, els ODM van quedar invisibilitzats per les noves estratègies unilaterals de política de seguretat i d’exterior dels EUA i d’alguns dels seus països aliats. A més, van quedar ocults per les guerres d’Iraq i d’Afganistan, implicant un veritable desviament dels fons previstos per a la lluita contra la pobresa envers les operacions esmentades. Només l’articulació social de les organitzacions, a més d’un centenar de països, va poder introduir a l’agenda dels mitjans de comunicació els compromisos incomplerts pels principals governs.

Això va ser durant tot l’any, amb alguns pics de visibilitat mediàtica en torn de la reunió del G8 a Greeneagles (Escòcia). En aquesta reunió es van establir alguns compromisos de reducció del deute extern dels països africans, així com de concentració de certa quantitat d’ajuda al desenvolupament en el continent amb majors problemes. Les metes específiques relatives al vuitè ODM, el qual hauria d’establir els esforços dels països donants, quedaven fixades de manera definitiva.

Mecanismes establerts i crítiques: les barreres externes i carències de l’acord Els ODM i la seva declaració incorporen un sistema de seguiment que pot ser consultat per qualsevol ciutadà amb accés a Internet. Els països empobrits tenen l’obligació de realitzar planificacions estratègiques i informes de seguiment de resultats respecte als indicadors que recull la declaració. La llista de 53 indicadors seleccionats per les Nacions Unides per exposar els avenços i els retrocessos de cada país o regió, suposa una visió prou àmplia

com per caracteritzar la situació de pobresa a qualsevol territori. És ben sabut que la debilitat més important d’aquesta declaració és la incapacitat de les Nacions Unides per imposar el compliment de les seves resolucions als països. El caràcter intergovernamental de les nostres institucions de govern mundial no permet exigir als països el compliment dels acords. Per aquest motiu, tot el desenvolupament de la perspectiva de la lluita contra la pobresa, basada en un enfocament de Drets Humans, està adquirint una gran rellevància. El fet de considerar la pobresa com la violació d’una sèrie de Drets Humans ens permet reclamar als Estats que compleixin amb la seva obligació jurídica de respectar i fer complir els drets. Existeixen gran esforços per treballar en aquest sentit, sempre en el marc del Comitè de DH de l’ONU amb seu a Ginebra.

Recentment han estat de gran valor les declaracions de dos relators especials de l’ONU, els quals afirmen la conveniència d’establir un Tribunal Internacional per jutjar les empreses multinacionals que violin els Drets Humans.

Precisament es considera d’enorme rellevància el seguiment de tot el que puguin fer les empreses transnacionals, ja que entre les causes identificades de generació de desigualtat i pobresa es troben moltes de les actuacions d’aquestes empreses que, sense sotmetre’s a convencions internacionals, pressionen els països amb necessitats per tal de reduir les seves condicions (laborals, ambientals i de tot tipus…) a canvi d’enviar-los una certa inversió.

Ni la inversió directa està deixant cap benefici que pugui ser distribuït als països, ni l’ocupació que aquestes inversions generen reuneix condicions com per ser apreciada com una ocupació amb drets que garanteixi la dignitat dels treballadors. Les empreses transnacionals segueixen deslocalitzant i traslladant qualsevol fase de la seva producció en la recerca de costos de producció menors, mentre que els nostres governs i les institucions internacionals faciliten aquests moviments establint facilitats mitjançat un dret mercantil adequat. Els ODM pugnen per aconseguir un desenvolupament del dret internacional a nivell del dret mercantil. La lògica de la globalització econòmica ha estat doble: d’una banda, desregular el màxim possible

Drets humans de les dones i ODM. Assoliments i reivindicacions

els aspectes relatius a les garanties i els drets dels ciutadans (especialment dels treballadors), i de l'altra, assegurar uns mínims en matèria de dret mercantil que serveixin de garantia per a les seves inversions.

En definitiva, els límits de la declaració dels ODM es troben tant en la seva definició, que moltes vegades no assumeix els postulats del desenvolupament humà acordats en les cimeres mundials, com en la seva incapacitat per transformar les grans polítiques que regeixen el sistema actualment. Les causes de la persistència de la pobresa i la desigualtat es troben fonamentalment en la prevalença dels privilegis del capital privat transnacional sobre el discurs basat en el Drets Humans. El que determinarà la resposta de l’èxit relatiu o no dels ODM, serà l’interès que tingui el capital en mantenir la dimensió de la pobresa mundial a nivells sostenibles.

Context de crisi i conseqüències sobre la “solidesa” del compromís El passat mes de juliol l’Organització de les Nacions Unides (ONU) va donar a conèixer les dades del seu informe de seguiment en el qual, com era previsible, estableix una estreta vinculació d’alguns retrocessos i de no pocs retards amb un context internacional dominat per la crisi financera i la desacceleració econòmica.

Es ressalta novament que l’afectació d’aquesta crisi toca amb més cruesa els països més pobres, així com les classes més pobres dels països amb renda intermèdia. També s’indica l’augment de l’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD) mundial publicat pel Comitè d’Ajuda al Desenvolupament (CAD-OCDE) per al 20081, i que corregeix els descensos progressius dels imports nets que s’havien anotat des de 2005.

En qualsevol cas sembla molt difícil de predir quin serà el comportament de l’AOD en els pròxims anys, ja que segueix constituint un sistema d’enorme volatilitat que manté el seu caràcter voluntari i discrecional.

1 El 30 de març de 2009 l’OCDE va publicar les dades relatives a l’Ajuda Oficial lliurada durant el 2008, assenyalant que es va aconseguir un màxim històric de 119.759 milions de dòlars, que suposa un esforç relatiu al Producte Nacional Brut del 0,30%. www.oecd.org

No en va, en l’últim any, coincidint amb l’explosió de la crisi financera, s’han succeït informes que mostraven dades inquietants per a alguns dels indicadors més cèlebres que mesuren el progrés dels ODM. L’agost de 2008 el Banc Mundial (BM) va considerar per fi necessari revisar el llindar de la pobresa extrema internacional, que ha passat d’1,08 dòlars (vigent des de 1993), en paritat de poder adquisitiu (USD-PPA), a 1,25 USD-PPA (World Bank, 2008).

Aquesta modificació introduïa a l’estadística dels més empobrits uns 400 milions de persones, segons estimava el mateix informe. De la seva banda, la FAO advertia el setembre de 2008, i ho confirmava el juny de 2009, de l’increment de persones en situació de desnutrició o patiment de fam fins a superar els 1.000 milions de persones, la qual cosa suposa un altre rècord històric, aquesta vegada negatiu.

No obstant això, aquestes notícies no haurien d’ocultar el nucli dels símptomes ni el fons dels problemes respecte als reptes mundials del desenvolupament. Ja anteriorment a l’explosió de la crisi financera i al consegüent estancament del creixement de l’economia, nombroses veus advertien, llavors a contracorrent, de les insuficients tendències mostrades en el progrés dels indicadors. Per exemple, la Plataforma 2015 i més publicava en el seu informe anual de l’any 2006 que els objectius a nivell mundial no només no es compliran el 2015 al ritme que han viscut des del 1990 fins a l’actualitat, sinó que la majoria d’ells no arribarien ni al 50% del seu compliment; tampoc en el conjunt dels països en desenvolupament. L’Àfrica subsahariana retrocedeix en els indicadors relatius a la pobresa, les malalties i el medi ambient, mentre que en la majoria de la resta d'indicadors no s'arriba al 50% de compliment. Cap indicador no arriba al 100% de compliment. Les dades d’aquest informe projectaven fins al 2015 les tendències mostrades pels diferents indicadors des del 1990 fins a l’últim any amb dades publicades, el 2004 o el 2005, segons el cas. El que és cert és que després d’una dècada i mitja de creixement macroeconòmic sostingut, en ple cicle expansiu de l’economia mundial, els indicadors de l’anomenada “agenda social de la globalització” mostraven ja la incapacitat del sistema per donar compliment, de forma efectiva, a l’extensió

23

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

dels beneficis d’aquest creixement a grans grups de població mundial.

En les últimes dues o tres dècades s’han mostrat, de manera persistent, algunes tendències que constitueixen un context ineludible per a qualsevol proposta de desenvolupament, per més que els ODM hagin pogut contribuir a simplificar excessivament la percepció d’aquests reptes; com si una espècie d’inversió econòmica intensiva, basada en l’oferta de provisions per a la lluita contra la pobresa durant un temps, fos suficient.

Tendències actuals El focus principal sobre el qual s’orienten els ODM és el grup de població més exclosa del món, representats per indicadors relatius a la pobresa extrema (persones que viuen amb menys d’1,25 dòlars diaris) i a situacions de desnutrició severa (persones que no disposen d’accés a l’aliment per fer viable la seva supervivència). En ambdós casos, els ODM es proposen reduir a la meitat el percentatge de població que vivia en aquestes circumstàncies l’any 1990, que suposava respectivament el 42% i el 20% de la població mundial. Les últimes xifres publicades per les Nacions Unides el setembre de 2009 ens donen percentatges del 25% (pobresa extrema) i del 17% (desnutrició severa).

Però és necessari fer dues consideracions sobre aquestes xifres generals. El progrés en la reducció de pobresa extrema es circumscriu principalment a la regió d’Àsia Oriental, on la presència de Xina aporta la major reducció de pobresa extrema als comptes totals (aconseguida, per cert, durant la dècada dels noranta, abans de la declaració). Contrasta amb la situació de l’Àfrica subsahariana, amb una població en situació de pobresa extrema que segueix rondant de manera persistent el 50% del total de la seva població, sense poder oferir millores molt destacables. Respecte a la desnutrició, on l’avenç en termes mundials és molt més discret, es pot dir el mateix, ja que els avenços pràcticament es circumscriuen als casos de l’Índia i la Xina. L’últim Informe de Seguiment d’Objectius del Mil·leni publicat per l’ONU alerta sobre els efectes que la crisi financera mundial, iniciada el 2008, està tenint sobre l’assoliment d’aquests Objectius. Molt particularment sobre la reducció

de persones que pateixen fam, ja que per primera vegada a la història hem superat la xifra de 1.000 milions de persones com a efecte directe de l’augment de preus d’aliments bàsics, un dels efectes directes més dramàtics que l’economia especulativa ha tingut sobre els més pobres.

Recentment, les Nacions Unides han publicat un informe sobre la bretxa existent entre els compromisos que aquests països havien adquirit i els que han realitzat; i el panorama és descoratjador, ja que no han complert ni un sol dels compromisos adquirits per ells mateixos. Respecte a la quantitat d’Ajuda Oficial al Desenvolupament (AOD), les institucions internacionals i els governs van acordar invertir 50.000 milions de dòlars més anualment des de l’any 2004. Només s’han ampliat 20.000 milions. A més d’aquesta quantitat, a causa de

Per primera vegada a la història hem superat la xifra de 1.000 milions de persones que pateixen fam, com a efecte directe de l’augment de preus d’aliments bàsics, un dels efectes directes més dramàtics que l’economia especulativa ha tingut sobre els més pobres . © MIguel Ángel Corvinos

24

Drets humans de les dones i ODM. Assoliments i reivindicacions

les dificultats especials d’Àfrica, es proposava que 25.000 milions fossin destinats a aquests països, però tan sols s’han invertit 7.000 milions addicionals. Fins ara els compromisos acordats s’han reduït a això, dels quals aquest últim pertany a l’establiment d’acords durant l’any 2005 esmentat anteriorment.

Perspectives de futur, amb especial èmfasi en la situació de les dones El tercer dels ODM se centra en l’equitat de gènere, proposant diferents metes per equiparar les oportunitats de les dones, així com el seu accés a espais de representativitat o d’equiparació dels seus treballs i salaris. Aquest objectiu proposava assolir una de les seves metes per l’any 2005 (equiparar les taxes de matriculació escolar entre nens i nenes) i quatre anys després del termini encara no s’ha aconseguit, ja que per cada 100 nens encara són 95 les nenes que poden matricular-se. Aquesta bretxa de gènere és encara més àmplia en l’ensenyament secundari. Però la situació de discriminació de la dona es presenta de forma més greu en altres indicadors relacionats amb la feina remunerada o la representativitat política. La proporció de dones amb ocupació remunerada en el sector no agrícola encara se situa entre l’escàs 19% d’Àsia meridional, el 29% de l’Àfrica subsahariana i el 51% en els països de l’antiga CEI. En definitiva, les dones segueixen sent les persones més vulnerables en el mercat laboral, ja que assumeixen la major part de les feines no remunerades. Finalment, la proporció de dones en cambres parlamentàries nacionals segueix mostrant la persistència de la manca d’equitat. En el conjunt de països empobrits amb prou feines arriba al 17% del total de parlamentaris, tot i que en aquest aspecte el món desenvolupat no es pot considerar exemplar, ja que només hi representa el 23%. Destaca, pel seu creixement del nombre de dones representants en els últims anys, la regió d’Amèrica Llatina i el Carib, que ha arribat al 22%, quasi al nivell dels països del Nord.

L’atenció sanitària adequada en els parts segueix sent un privilegi de les dones que viuen en països enriquits. Després dels 18 anys transcorreguts des de 1990, amb prou feines s’han pogut evitar 30 morts de dones per cada 100.000

parts, ja que l’índex per al conjunt dels països en desenvolupament ha passat de 480 a 450 dones mortes durant el part. L’ODM 5 es proposava reduir en tres quartes parts la mortalitat materna, que per a les regions en desenvolupament suposaria situar l’indicador en 120 morts per cada 100.000 nascuts vius. Aquestes xifres estan molt lluny dels índexs als quals estem acostumats en els països en desenvolupament, que se situen en 9 morts per cada 100.000 nascuts.

En qualsevol cas, val la pena recordar les afirmacions del moviment feminista internacional respecte a l’aprovació dels ODM, en el sentit que aquesta declaració, i malgrat la incorporació d’un d’ells –el tercer– que parlava específicament de l’empoderament de les dones, no era suficient per visibilitzar el factor de discriminació més rellevant, pel que fa al seu nivell d’afectació a la meitat de la població mundial.

En el seu cas, s’aprecia amb rotunditat que els nivells que es vol aconseguir en els indicadors proposats, no es podran aconseguir sense l’establiment de polítiques públiques internacionals específiques, que lluitin de forma eficaç contra aquest tipus de discriminació. ó

Pablo Martínez Osés Coordinador de la Plataforma 2015 i Més Madrid, Espanya

25

ı 1 © Ingram ı 2 © Istockphoto ı 3 © Ingram ı 4 © Istockphoto ı 5 © David Turnley / CORBIS ı

Drets humans de les dones i ODM. Assoliments i reivindicacions

1.3 Què hi ha després dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni?

María Teresa Blandón Gadea

La Declaració del Mil·lenni de l’ONU va ser el resultat d’acords assumits per 191 governs que van participar a la Cimera del Mil·lenni, celebrada el setembre de 2000. En aquesta Cimera els governs es van comprometre a “promoure la igualtat de gènere i l’enfortiment de les dones com a formes efectives de combatre la pobresa, la fam i la malaltia, així com d’estimular un desenvolupament que sigui realment sostenible”.

La Declaració també es compromet a progressar en la igualtat de drets i d’oportunitats entre dones i homes, combatre qualsevol forma de violència contra les dones i implementar la Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació Contra les Dones (CEDAW, per les seves sigles en anglès).

Per tal d’avançar en la implementació de la Declaració, els governs van establir un conjunt de propòsits específics (8), coneguts com a Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni de l’ONU, que juntament amb les metes quantitatives (18) i els indicadors (48) assegurarien “millorar les condicions de vida i resoldre desequilibris globals fonamentals per a l’any 2015”.

Eradicar l’extrema pobresa i la fam; aconseguir l’educació primària universal; assolir la igualtat de gèneres i l’enfortiment de les dones; reduir la mortalitat infantil; millorar la salut materna; combatre el VIH/SIDA, la malària i altres malalties; garantir la sustentació del medi ambient; assignar recursos adequats, i implementar polítiques econòmiques globals equitatives: aquests són els compromisos assumits per 147 caps d’Estat (entre els quals, algunes dones) que van participar en la Cimera.

En el text de la Declaració, la “comunitat internacional” analitza la pobresa no només com a un problema de manca d’ingressos, sinó de manca d’oportunitats perquè les dones puguin desenvolupar les seves capacitats en un àmbit segur. Precisament per això resulta contradictori que per mesurar els índexs de pobresa utilitzin l’ingrés domèstic com a unitat de mesura, ja que això dóna per suposat que existeix una distribució homogènia entre homes i dones, la qual cosa indica que desconeixen totalment que la manca d’equitats de gènere està present en el si de la llar.

La participació de les dones en la presa de decisions forma part dels objectius amb els quals es pretén reduir la pobresa, per aquest motiu els governs es comprometen a incrementar la proporció de càrrecs parlamentaris ocupats per dones.

Els objectius reconeixen que les malalties vinculades amb l’exercici de la sexualitat i la reproducció no només són un problema biològic, sinó que estan influïdes per aspectes socioculturals que limiten l’autodeterminació de les dones i, per tant, aquesta dimensió també té relació amb la seva pobresa. No obstant això, tal com veurem més endavant, s’ha optat per una agenda mínima que no té en compte, ni remotament, la complexitat i la multicausalitat dels problemes de salut als quals s’han d’enfrontar les dones al llarg del seu cicle de vida.

D’altra banda, estableixen una relació superficial entre dones-famílies i recursos naturals, utilitzant com a punt de partida dues suposades problemàtiques: la primera situa

27

28

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

les dones com a “intermediàries” del benestar de la família; i la segona dóna per suposat que les dones estarien “naturalment” disposades a tenir cura d’aquests recursos com a mitjà per millorar el seu acompliment com a assistents de la família. En cap moment no s’ha analitzat la manca d’accés ni el control dels recursos naturals per part de les dones, ni com a dret en si mateix, ni com a mitjà per a l’efectiva reducció de la pobresa que les afecta.

L’últim dels objectius estableix el compromís de l’ONU, els governs nacionals, les institucions internacionals de comerç i les institucions

financeres, de promoure línies de cooperació global, incloent-hi aspectes primordials, com ara l’assistència oficial al desenvolupament, la negociació del deute, l’accés als mercats i el bon “govern” per assegurar el compliment del conjunt dels objectius.

D’acord amb algunes xarxes globals que fan el seguiment dels compromisos adoptats per la Cimera, la Declaració té entre els seus principals mèrits el reconeixement de la igualtat de gènere i "l’enfortiment de les dones", com a part de l’esforç de reducció de la pobresa, establint metes

Des de la formulació dels objectius va ser evident la fràgil vinculació que fan els governs entre la pobresa, els Drets Humans i els drets de les dones

Drets humans de les dones i ODM. Assoliments i reivindicacions

Així doncs, tot i reconèixer que un dels principals defectes de la Declaració és la no inclusió dels drets reproductius, afirmen que els ODM es convertiran en un mitjà eficaç per avaluar les conferències i les cimeres de l’ONU de la dècada dels noranta, com ara la Plataforma d’Acció Mundial de Beijing i, d’aquesta manera, respondre a reivindicacions crucials iniciades pel moviment internacional de dones.

© Ed Simpson

amb terminis prefixats per tal que els governs i les institucions internacionals retin comptes.

Des d’una perspectiva summament optimista, algunes xarxes, com per exemple la WEDO (Women’s Environment & Development Organization), afirmen que els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni disposen d’un gran suport per part dels 191 Estats membres de l’ONU, de les agències de l’ONU, així com d’institucions internacionals de comerç i institucions financeres que van assumir compromisos amb les metes temporals de 2015.

29

30

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

Inconsistències de naixement En la línia de pensament d’autores com Maria Betânia Ávila i Guacira César, dues feministes brasileres, els Objectius del Mil·lenni constitueixen una forma de simplificació que restringeix el conflicte de les desigualtats a una llista de problemes, convertint-se en una espècie de disfressa que manté inalterables les causes dels problemes que es pretenen superar, com ara: les relacions del sistema financer internacional; la concentració de poder a les Institucions Financeres Multilaterals; la manca de control dels capitals; els deutes impagables dels països del Sud, que usurpen recursos que podrien ser aplicats per a la superació de la pobresa de milions de persones; i les regles del comerç injust, que crea cada cop més desigualtat entre el Nord i el Sud. Des del principi va quedar clar que els governs, en el moment de definir les metes i els indicadors, no van assumir amb responsabilitat els desequilibris de poder existents dintre del sistema econòmic global; aquest fet constitueix el principal obstacle per al compliment de les esmentades metes.

No es van establir terminis ni indicadors quantificables, així com tampoc es van crear els instruments adequats per a la rendició de comptes per part dels països industrialitzats, les institucions econòmiques internacionals i les grans corporacions.

Si bé la meta 13 estableix l’alleujament del deute dels països pobres molt endeutats i la cancel·lació del deute bilateral oficial, els donants bilaterals i multilaterals van establir una llarga llista de condicions per a l’assignació de recursos procedents de l’Assistència Oficial al Desenvolupament (AOD) destacant, entre les principals, l’aplicació de ”l’estratègia de reducció de la pobresa” definida pel Banc Mundial.

El Fons Monetari Internacional, el Banc Mundial i l’ONU, en el document “Un món millor per a tothom”, recomanen liberalitzar encara més el comerç, atraure inversió estrangera i continuar amb la privatització dels serveis bàsics; i això malgrat les evidències que aquestes estratègies no només no tenen un impacte directe sobre la reducció de la pobresa i de les bretxes de desigualtat entre dones i homes, sinó que en la majoria dels casos les ha agreujat.

Citant l’Eveline Hefkens, les estimacions del Banc Mundial preveien que l’eliminació de les barreres comercials i dels subsidis agrícoles dels països rics milloraria el benestar mundial en uns 120 mil milions de dòlars, i que un 1% d’increment en la participació dels països en desenvolupament en les exportacions mundials trauria 128 milions de persones de la pobresa. Però les actuals polítiques comercials discriminen els països en desenvolupament i impedeixen la participació de les nacions pobres en l’economia mundial.

Tot i que es va estimar que la inversió per garantir el compliment de les metes era de 100 mil milions de dòlars americans l’any fins al 2015, no s’ha pogut complir amb el compromís que van establir els països rics de destinar, com a mínim, el 0,7% del seu Producte Interior Brut a l’Assistència Oficial al Desenvolupament (AOD).

D’una manera tramposa, els països rics van incloure com a part de les condicions per assignar recursos de l’AOD el compliment previ de metes que, precisament, només es podrien assolir si es disposava de l’efectiva implementació dels ODM i, per tant, si es disposava dels recursos de la cooperació al desenvolupament (reducció de la pobresa; impacte social i bon govern; reducció de la despesa militar; lluita contra el narcotràfic i el terrorisme; i desenvolupament de la dona).

Els ODM, la igualtat d’oportunitats i els drets de les dones Des de la formulació dels objectius va ser evident la fràgil vinculació que fan els governs entre la pobresa, els Drets Humans i els drets de les dones.

Malgrat que durant la Cimera algunes xarxes feministes internacionals van fer esforços per tal que s’hi incloguessin aspectes vitals per reduir algunes bretxes de desigualtat, a nivell nacional i local les dones han estat absents dels processos d’adaptació de les metes a les seves respectives realitats.

En general, les metes en l’àmbit de la salut de les dones estan reduïdes a l’embaràs; s’omet qualsevol referència a la prevenció d’embarassos no desitjats i a l’avortament; no es menciona la violència contra les dones com a un obstacle principal que impedeix el seu enfortiment; i, si

Drets humans de les dones i ODM. Assoliments i reivindicacions

bé es pretén reduir les bretxes en l’educació primària i secundària, no existeix cap compromís per ampliar alternatives d’educació tècnica professional, per transformar models d’educació sexista, ni per reduir les desigualtats persistents als mercats de treball.

Tal com assenyalen Sonia Correa i José Eustaquio Diniz, els objectius amplis de promoció de la salut i dels drets reproductius van ser reduïts a la mort materna –salut materna– i a les infeccions per VIH-SIDA, com a conseqüència de l’oposició frontal del govern de Bush contra la Plataforma de la Conferència Internacional de Població i Desenvolupament (CIPD). Segons l’opinió d’ambdós autors, l’exclusió de les recomanacions de la CIPD als ODM contradiu de manera oberta la meta de promoure la igualtat de gènere, ja que no és possible complir aquest objectiu sense garantir l’autodeterminació sexual i reproductiva, l’accés als mètodes anticonceptius i l’avortament segur. Els ODM, tal com van ser legitimitats des d’una perspectiva minimalista, erosionen l’amplitud i canvien el paradigma d’El Caire.

Malgrat els esforços realitzats posteriorment per l’ONU amb l’objectiu de construir indicadors per a les metes 3 i 5, que integren una part substantiva de l’agenda d’El Caire i de Beijing (com ara els drets d’herència i de propietat; la igualtat d’oportunitats en el mercat de treball; l’eliminació de la violència de gènere; la participació política i els mecanismes institucionals per a la promoció de la igualtat de gènere; l’elaboració de dades desagregades per sexe; i l’assistència obstètrica d’emergència, personal format, assistència prenatal, sistema de referència, avortament segur en casos legals i tractament de l’avortament incomplet, accés universal a anticonceptius, educació sexual i serveis per a adolescents), el problema està en el marc conceptual, el qual no contempla els drets de ciutadania ni els drets en un sentit integral.

D’altra banda, Fátima de Oliveira, que s’interroga sobre el fet de si els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni inclouen una perspectiva de combat del racisme, afirma que aquestes metes sintetitzen la impotència dels governs a complir tots els compromisos assumits, a la dècada dels 90, durant l’anomenat “Cicle de Conferències de l’ONU”, i expressen la seva indisposició a respectar les recomanacions

de conferències posteriors com la de Durban.

Com a exemple, ens recorda que la Declaració amb prou feines esmenta una vegada les paraules raça i racisme.

Com a conclusió, faig com a meves les preguntes que fa alguns anys es va plantejar Jorge Eduardo S. Durao, respecte al fet de si els ODM constitueixen una estratègia adequada per a la lluita contra les desigualtats i les injustícies de l’actual forma de globalització, tenint en compte que s’ha de rescatar més d’un bilió de persones que viuen en la pobresa. ¿No és necessària una distribució més equitativa de la riquesa i de les noves relacions de poder entre els Estats? ¿És rellevant una plataforma que té com a lema el plantejament èticament qüestionable de reduir a la meitat el nombre de persones que viuen amb menys d’1 US$ al dia, i deixar l’altra meitat en l’actual situació de misèria? ¿És encara més qüestionable ara que sabem que cap país no ha complert amb aquests acords? ó

María Teresa Blandón Gadea Presidenta del Programa Feminista Centreamericà La Corriente i membre honorària de la Fundación Entre Mujeres (FEM) Managua, Nicaragua

31

1 2

  Š Ingram

El treball digne com a eina de lluita contra la pobresa en la globalitzaciĂł

ı 1 © Felipe Trueba / EPA CORBIS ı 2 © Istockphoto ı 3 © Istockphoto ı 4 © Ingram ı 5 © Istockphoto ı 6 © Ingram ı 7 © Istockphoto ı

El Treball Digne com a eina de lluita contra la pobresa en la Globalització

2.1 Dones, crisi i Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni Mertxe Larrañaga

Aquesta Gran Recessió, sens dubte la crisi més important des de la Gran Depressió, va sorgir el 2007 al centre financer més important del país més poderós del món: els Estats Units. I ho va fer com una crisi subprime o d’hipoteques tòxiques que, gràcies a la globalització financera, es van vendre a escala internacional i va desembocar l’any 2008 en una crisi financera internacional, que va afectar sobretot el sector financer dels països del Nord. Quan, arran d’aquest desastre, les entitats financeres van tallar l’aixeta del crèdit a les empreses i a les famílies, es va convertir en una crisi de l’economia real i en una gran Crisi de l’Ocupació, que va afectar, en primer lloc, els països més desenvolupats. De totes maneres, l’optimisme inicial, que feia pensar que les economies emergents podrien “desacoblarse” de la crisi financera, ha anat perdent força desprès de les creixents proves que demostren que ja estan fortament afectades, fonamentalment a través de les relacions econòmiques internacionals: el comerç, les inversions, l’ajuda al desenvolupament, les remeses i, fins i tot, els moviments migratoris.

Davant d’un panorama que a finals del 2009 segueix sent bastant desolador, malgrat els missatges de les institucions internacionals que insisteixen que la crisi està superada, podem plantejar-nos unes qüestions bastant bàsiques sobre les quals reflexionarem breument. En primer lloc, considerem que aquesta crisi és una herència directa d’allò succeït en dècades precedents, en les quals, davant l’economia real, s’ha anat imposant progressivament una economia financera cada cop més irreal i incomprensible. Aquesta progressiva financiarització

és producte del procés de liberalització i desregulació basat en la ideologia neoliberal, que es va imposar en les últimes dècades del segle XX a escala mundial. Aquesta ideologia es caracteritza per una fe cega en el funcionament de tots els mercats, i el seu receptari en matèria de política econòmica es va plasmar en l’anomenat Consens de Washington: un conjunt de receptes econòmiques que han provocat greus danys a les economies més febles i als sectors més fràgils del Sud que, en teoria, havien de ser els beneficiaris del Consens.

Però l’esmentada financiarització també està molt lligada als canvis que hi ha hagut en la distribució de la riquesa. Així, en la majoria de països s’ha produït, en les últimes dècades, una ruptura de la relació capital-treball. D’acord amb un informe publicat per l’Organització Internacional del Treball (OIT) entre 1995 i 2007, cada 1% addicional de creixement anual del Producte Interior Brut (PIB) per càpita va generar un augment de només 0,75% en el creixement anual dels salaris. Com a resultat, en quasi tres quartes parts dels països del món va disminuir la proporció dels salaris en el PIB i, evidentment, va augmentar el pes del capital.

A més, la proporció dels beneficis destinats a inversions productives també ha disminuït, amb la qual cosa una part cada cop més gran ha estat desviada als mercats financers que resultaven altament i sospitosament rendibles.

Aquesta crisi és fruit, sobretot, del descontrol en el món de les finances. Podríem, fins i tot, dir que les responsabilitats recauen en un reduït i privilegiat grup de persones ocupades en les altes esferes de les finances i la política;

35

36

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

persones que, no casualment, són quasi tots homes i, a més, amb un perfil molt similar. Diguem que no és casualitat que els responsables financers siguin majoritàriament barons perquè el sector financer és un sector on, tot i haver-hi moltes dones a la base, van desapareixent a mida que s’avança en la jerarquia professional.

Probablement, el fet que el sostre de vidre del sector financer sigui tan difícil de traspassar estigui relacionat amb l’enorme poder que ostenten els que dirigeixen les regnes de les grans entitats financeres. Desgraciadament, les conseqüències del comportament bastant irresponsable dels dirigents econòmics i polítics, les estan patint i les seguiran patint milions de dones i homes de tot el món. Segons la nostra modesta opinió, les seguiran patint durant bastant de temps perquè no és una recessió normal, i unes petites taxes de creixement no seran suficients per arreglar les conseqüències desastroses que ha tingut, per exemple, en l’àmbit de l’ocupació.

Així, si a nivell global no podem plantejar-nos si la crisi suposarà un retrocés en el èxits aconseguits per les dones en les últimes dècades, a nivell del Sud ens hem de preguntar si aquesta crisi pot frenar els progressos per assolir el 2015 els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM), que expressen l’aspiració mundial d’eliminar el patiment humà i promoure un desenvolupament inclusiu. Tot i que alguns van percebre aquesta crisi com una oportunitat per impulsar grans canvis per forjar un món més igualitari, solidari i sostenible, la realitat és que, sense un compromís polític de canvi, l’empitjorament de la situació econòmica no sol ser propici per fomentar la igualtat i la solidaritat, més aviat al contrari.

Sense cap mena de dubte, una de les conseqüències més visibles i més doloroses d’aquesta primera gran crisi global del segle XXI és el gran creixement de les taxes d’atur que, per exemple, a Espanya s’han apropat perillosament al 20%.

A molts països del Nord la crisi de l’ocupació ha afectat de manera especialment intensa els sectors tradicionals, com ara la construcció i l’automoció, que són sectors molt masculins. Això ha provocat que la desocupació dels homes hagi augmentat més ràpidament que la desocupació de les dones. Com a conseqüència, la històrica bretxa que separava l’atur femení del masculí s’ha fet més estreta i, fins i tot, en alguns llocs

com Espanya ha desaparegut. Aquest augment desigual de la desocupació es deu, principalment, a la persistent segregació ocupacional que, si bé en general ha tingut conseqüències negatives per a les dones, perquè s’ha traduït en feines menys valorades i pitjor remunerades, en aquest cas ha servit per “protegir-les” una mica de la desocupació.

Una crisi d’ocupació és també, generalment, una mala notícia per als migrants perquè, així com les economies tendeixen a portar gent de fora quan hi ha manca de mà d’obra, també se sol despatxar primer els migrants en èpoques adverses. Això s’explica, en part, pel fet que de mitjana els migrants comparteixen el perfil de treballadors més vulnerables: són més joves, tenen menor nivell d’educació formal, tenen contractes temporals i es concentren en sectors cíclics. I si parlem de migrants, no està de més recordar que les dones constitueixen almenys el 50% dels fluxos de treballadors migrants africans i llatinoamericans, i entre el 75% o el 80% dels procedents d’Àsia Meridional i del Sud-est Asiàtic. Davant d’aquesta nova situació econòmica, el Programa de les Nacions Unides per al Desenvolupament (PNUD) es planteja, en el seu últim informe, si es produiran grans retorns i, tot i que ja es van observar indicis d’una disminució en el flux de migrants cap als països desenvolupats durant el 2008, existeixen motius per creure que no es produiran grans fluxos de retorn. Això es deu al fet que l’envergadura del moviment de retorn es veu influïda per les perspectives de reingrés al país amfitrió, la generositat del seu sistema de benestar, les necessitats dels membres de la família i les condicions a casa; tots són factors que tendeixen a empènyer les persones migrants a quedar-se i aguantar la recessió.

Lligat a aquest augment de la desocupació dels migrants és produirà, i de fet ja s’està produint, una caiguda bastant constant en les remeses, i això té efectes molt perversos en les famílies que es troben al país d’origen: al voltant de la meitat de les persones que reben aquests diners no tenen una altra font d’ingressos i, a més, els sistemes de protecció social a les nacions receptores són molt precaris. Per tant, el descens de les remeses també deteriora la situació econòmica general dels esmentats països perquè alguns depenen molt d’aquests fluxos, fins al punt de ser una de les principals

El Treball Digne com a eina de lluita contra la pobresa en la Globalització

fonts d’ingressos, i el seu pes en el PIB supera sovint el 10% (com és el cas de la República Dominicana o Guatemala); fins i tot, en altres casos com Hondures, el pes arriba al 25%. Per fer-nos una idea de la importància d’aquests recursos, només cal dir que quasi tripliquen l’ajuda mundial al desenvolupament procedent dels països rics i que són, segons l’opinió d’alguns experts, els ingressos més eficaços en la lluita contra la pobresa.

De totes maneres, tot i que la desocupació ha afectat primer els països del Nord, també se’n veuran afectats molts països del Sud, sobretot aquells amb economies més orientades a l’exportació. Tampoc no hem d’oblidar que els sectors més lligats a l’exportació, com ara el tèxtil, l’electrònica i el calçat, són sectors molt feminitzats, on les dones representen fins al 70% o al 80% de l’ocupació. De fet, l’OIT pronostica per un creixement més elevat de l’atur femení a la majoria de les regions del món, entre elles les regions més pobres. Tot i que la pèrdua de feina és greu a tot arreu, la veritat és que en els països en desenvolupament, on gairebé no existeix cap xarxa social, la desocupació pot ser un trampolí cap a la misèria. És ben sabut que l’ocupació en els països del Sud té poc a veure amb l’ocupació en els països més rics. Així, una característica del mercat laboral dels països en desenvolupament és l’elevat pes de l’economia informal, fins al punt que, segons un informe de l’OCDE, 1,8 mil milions de persones –­ o el que és el mateix més de la meitat de la mà d’obra– treballa sense un contracte laboral formal ni seguretat social. En aquest sentit, l’OIT també pronostica que les dones seran forçades a treballar en feines insegures més ràpidament que els homes.

Els països del Nord afectats per la crisi financera no van dubtar a sortir al rescat de les poderoses entitats financeres amb problemes.

Si bé aquests rescats no són una novetat, sí ha estat destacada la rapidesa amb la qual s’ha actuat i sobretot la quantitat de recursos econòmics empleats. Aquesta rapidesa i quantia han posat en evidència l’extrema lentitud i les promeses incompletes, per aquests mateixos governs, en matèria d’ajuda al desenvolupament, lluita contra la pobresa, Drets Humans o canvi climàtic. Una evidència d’aquests contrastos és, per exemple, que només els dos primers

rescats bancaris anunciats per la precedent Administració nord-americana suposava aproximadament el 10% del PIB dels Estats Units i, segons els últims informes sobre el desenvolupament humà, aquest país destina només el 0,2% del seu PIB a l’ajuda al desenvolupament.

A més, un informe recent de les Nacions Unides estima que, per al compliment de les metes associades als ODM, s’hauria d’augmentar el finançament a 18 mil milions de dòlars l’any entre tots els donants, que equival a l'1,2% dels dos rescats esmentats anteriorment; el més probable és que aquest augment no es produeixi.

Però no només és poc probable que no augmentin els recursos per al compliment dels ODM, sinó que existeix el risc que es produeixi un retrocés en aquesta matèria. Els milionaris rescats bancaris i les posteriors mesures de tall keynesià, destinades a reactivar l’economia, han disparat els dèficits públics dels països rics. Per tant, la necessitat de controlar aquests desequilibris en els comptes públics ens fa témer retalls en algunes despeses, concretament en els fons destinats als països en desenvolupament.

Desgraciadament, la història de crisis recents molt més lleus no convida a l’optimisme ja que en episodis de crisis succeïdes a principis dels setanta i dels noranta la despesa mundial destinada a ajudes va disminuir un 15 i un 25% respectivament. La gravetat sense precedents de la crisi actual pot ser una excusa excel·lent per reduir els recursos destinats a impulsar el desenvolupament dels països del Sud. Si això fos així, estaríem davant d’un desastre de magnituds extraordinàries per a les persones dels països empobrits, que pagarien un cost molt elevat pel descontrol financer dels països rics.

Les últimes dades sobre la fam publicades per la FAO són molt depriments: 963 milions de persones passen gana al món, la qual cosa suposa un augment de 40 milions respecte al 2007. Amb aquestes dades, l’Objectiu del Mil·lenni de reduir a la meitat la desnutrició i la pobresa extrema per al 2015 s’ha convertit en una quimera.

En temps de crisi les famílies tendeixen a fer front al deteriorament econòmic de diverses maneres, però una estratègia comuna a tot el món és que, davant la reducció de la renda provocada per la crisi, les famílies intenten mantenir el nivell de benestar augmentant les hores de feina no remunerada. Els treballs domèstics i de

37

38

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

Tot i que la pèrdua de feina és greu a tot arreu, la veritat és que en els països en desenvolupament, on gairebé no existeix cap xarxa social, la desocupació pot ser un trampolí cap a la misèria

cures solen tenir un caràcter anticíclic, és a dir, tendeixen a disminuir en èpoques de prosperitat, perquè algunes activitats es transfereixen al mercat; en canvi, en èpoques de penúria econòmica succeeix el contrari. El fet d’augmentar la càrrega de feina no mercantil suposa, avui dia, augmentar la càrrega de feina de les dones de la família, perquè els avenços en el repartiment d’aquestes tasques són encara molt escassos.

Per tant, si existeix la probabilitat que quasi tots els països afectats per la crisi augmentin la

càrrega de feina de les famílies, possiblement aquest augment sigui major en els països en vies de desenvolupament. Això es deu al fet que les crisis solen tenir efectes negatius en la provisió de serveis públics, de per si deficitaris en la majoria d’ells. Tot i que els serveis públics són importants per a homes i dones, ho són encara més per a elles. La raó més obvia d’això és que les dones promouen els seus drets a la salut, a l’educació i a una vida digna; però, a més, les dones pobres depenen més que els

© Istockphoto

El Treball Digne com a eina de lluita contra la pobresa en la Globalització

homes dels serveis públics per manca d’altres opcions. Evidentment, la càrrega de moltes tasques domèstiques que realitzen les dones es pot alleugerir substancialment mitjançant la millor provisió de serveis públics, ja sigui amb camins més transitables, pous d’aigua no contaminats o sistemes adequats d’aprovisionament d’aigua i de sanejament, però aquest alleujament difícilment es donarà en períodes de crisi.

Aquesta crisi s’ha desencadenat en un món de finances globals i, per primera vegada, en un

món amb una presència molt important de les dones en el mercat laboral. En crisis anteriors, les dones s’amoïnaven per una possible tornada a casa o un abandonament de l’espai públic, però aquest abandonament no es va produir.

Això ens fa pensar que és molt poc probable que succeeixi ara, al menys en els països del Nord. És inqüestionable que amb aquesta crisi les condicions econòmiques de moltes dones i homes del Nord i del Sud es deterioraran; però creiem que el deteriorament econòmic de les dones del Sud pot ser alarmant, ja que, d’una banda, parteixen d’una situació de gran vulnerabilitat, i de l’altra, viuen en un món on les desigualtats entre dones i homes són encara més flagrants que en els països rics.

Pràcticament des dels seus inicis, es va veure que aquesta crisi no seria una crisi “normal”, una crisi amb forma de V o de U, i es va pensar que podria tenir una forma de L. Avui dia, uns dos anys desprès del seu inici, cada vegada hi ha més veus que apunten sobre la possibilitat que, desprès d’una lleugera recuperació, es produeixi una nova i abrupta caiguda. I així serà si no es prenen mesures per posar en ordre el món de les finances. Evidentment, les crisis mundials exigeixen solucions a escala global, però els últims moviments resulten molt preocupants perquè s’han començat a qüestionar, fins i tot, aquelles mesures sobre les quals hi havia unanimitat a principis del 2008, com ara la lluita contra els paradisos fiscals o la necessitat de posar límits a algunes retribucions.

Ens diuen que la crisi ja ha passat, però segurament el que s’ha allunyat és el risc de desastre financer; i un cop passat aquest perill, el sector financer ha tornat a mostrar tot el seu poder i no dubta a bloquejar les reformes financeres necessàries. Si es produeix una nova recaiguda, no només no es compliran els ODM, sinó que els retrocessos que es produiran en la situació socioeconòmica de milions de dones i homes del Sud probablement no tindran remei.

Mertxe Larrañaga Professora del Departament d’Economia Aplicada I i Ex directora d’Igualtat de la Universitat del País Basc (UPV/EHU).

Bilbao, Espanya

39

ı 1 © M. Creuzet / OIT ı 2 © Giaotti, E. / OIT ı 3 © M. Creuzet / OIT ı 4 © M. Creuzet / OIT ı 5 © Comstock ı

El Treball Digne com a eina de lluita contra la pobresa en la Globalització

2.2 Treball Decent i equitat en el marc de la crisi econòmica María Elena Valenzuela

La igualtat de gènere al cor del Treball Decent Les dones han aconseguit progressos significatius a quasi tot el món en les últimes dècades: s’han incorporat de manera massiva al mercat de treball, han augmentat els seus nivells d’escolaritat i la seva participació en els espais polítics i econòmics. Malgrat tot això, pateixen discriminacions a la feina, reben menys ingressos que els homes, són majoria entre els pobres, estan sobrerepresentades entre els treballadors informals i presenten majors dèficits de Treball Decent. Les dones segueixen sent les principals responsables de las tasques de cura de la família, la qual cosa els genera una sobrecàrrega de feina i és la causa d’innombrables desavantatges per accedir a una feina. La millora de la situació de les dones al món del treball ha avançat a un ritme lent. Fins i tot tenint en compte que la situació varia entre una regió i una altra, cap país no està en situació d’oferir igualtat de condicions en el mercat de treball per a homes i dones. El desafiament de la igualtat de gènere continua vigent.

L’objectiu principal de l’OIT és promoure el Treball Decent per a homes i dones, és a dir, un treball productiu en condicions de llibertat, equitat, seguretat i dignitat humanes. Per a la consecució d’aquest objectiu s’ha de donar una especial atenció a la situació de les dones treballadores, ja que estan en situació de desavantatge en molts aspectes. Així, l’objectiu de la igualtat de gènere és part consubstancial de l’Agenda del Treball Decent.

Això implica respectar els drets dels treballadors i les treballadores, garantir el mateix

estatus legal per a homes i dones, i prendre les mesures necessàries per assolir l’efectiva igualtat d’oportunitats i de tracte en el món del treball. No pot existir igualtat d’oportunitats entre homes i dones a la feina sense una protecció adequada a la maternitat i al dret de les dones a no ser discriminades per factors associats a la seva capacitat reproductiva. La discriminació de gènere atempta contra els principis i els drets fonamentals a la feina, els Drets Humans i la justícia social. Per això, els beneficis que es deriven de l’eliminació de la discriminació al lloc de treball van més enllà de l’àmbit individual: arriben a la societat i a l’economia en el seu conjunt.

La segona àrea de l’Agenda del Treball Decent es refereix a les oportunitats d’ocupació.

Treball Decent significa un treball productiu i remunerat per a homes i dones. Per a les dones, això suposa augmentar les seves possibilitats d’accés al treball remunerat i a noves oportunitats de generació d’ingrés, disminuir la invisibilitat del treball realitzat en diverses esferes no reconegudes com a tal i millorar la qualitat de les seves feines.

La tercera àrea estratègica es refereix a la necessitat d’estendre la protecció social, ja que un percentatge significatiu de la població treballadora del món, especialment la que ocupa llocs de treball precaris, no disposa de cap mecanisme de protecció social. Les dones pateixen aquest problema en una major proporció que els homes, pels seus patrons d’ocupació, en general més inestables. Al mateix temps, la manca de protecció té efectes més greus per a elles que per als homes, ja que, a més de les

41

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

contingències que són comunes a ambdós sexes (vellesa, invalidesa, salut, desocupació, malalties i accidents laborals), les dones necessiten la protecció específica a la seva funció reproductiva.

La quarta àrea estratègica es refereix a la possibilitat que tenen els actors del món del treball de representar-se, fer escoltar la seva veu i constituir instàncies, mecanismes i processos de diàleg social. També en aquesta dimensió les dones es troben en una situació de desavantatge, ja que estan sobrerepresentades en els segments més precaris i informals de l’ocupació, en els quals l’organització i la representació troben obstacles addicionals. A més, elles s’enfronten a dificultats i resistències més grans per participar en els mecanismes i processos de diàleg social.

Les dones necessiten i volen treballar Un requisit per avançar cap a una meta del Treball Decent és la possibilitat d’accedir al mercat de treball. Moltes de les dones que no s’han incorporat al mercat laboral ho voldrien fer. Entre les principals limitacions hi trobem les barreres culturals i la manca de suport davant les responsabilitats familiars. Per la forma en què està estructurat el mercat laboral i la manera en què es relaciona amb l’economia familiar i la cura, la situació dels homes i les dones respecte a la disponibilitat del seu propi temps és molt diferent. Mentre la major part del homes venen el seu temps en el mercat del treball durant un període de 45 anys, a través del qual es generen prou drets per al seu automanteniment i el de la resta de membres de la família, la majoria de les dones assumeixen un contracte social implícit, a través del qual cedeixen la seva força de treball sense límits definits quant al nombre d’hores, de dies o d’anys. Aquest és un factor que ajuda a explicar la desigualtat en el treball i l’ocupació, i la diferent forma en què homes i dones cauen i viuen en la pobresa.

Actualment, al voltant d’1,2 mil milions de dones participen en el mercat de treball, la qual cosa representa aproximadament el 53% del total de les dones en edat de treballar. La taxa de participació laboral femenina se situa per sobre de la mitjana mundial a la major part d’Àsia, a l’Àfrica Subsahariana i a la major part dels països de l’OCDE; mentre que al sud-est

asiàtic, l’Orient Mitjà i el Nord d’Àfrica la taxa és significativament menor i no arriba al 40%.

L’Amèrica Llatina, una de les regions amb l'increment més gran en la participació laboral femenina, presenta taxes similars a la mitjana mundial.

Una altra barrera que han de superar les dones és l’accés efectiu a una ocupació. Elles tenen més dificultat per obtenir una feina i, fins i tot en aquells països on presenten credencials educatives per sobre de les dels seus companys masculins, les seves taxes de desocupació són recurrentment més altes i el període de recerca de feina és usualment més llarg.

Les dones han accedit a l’ocupació però no a feines de qualitat El progrés laboral de les dones depèn, així, de les seves possibilitats de trobar una ocupació que compleixi amb les condicions mínimes de qualitat i d’ingressos adequats, així com una cobertura a nivell de protecció social. No obstant això, més de la meitat de les treballadores del món exerceixen en l’economia informal, en ocupacions precàries i sense protecció, ja sigui com a treballadores pel seu propi compte, treballadores familiars no remunerades o a microempreses de baix nivell de productivitat.

© M. Creuzet / OIT

42

El Treball Digne com a eina de lluita contra la pobresa en la Globalització

La crisi econòmica ha afectat les dones i ha posat en risc els èxits en matèria d’igualtat de gènere La crisi financera i econòmica mundial ha provocat importants efectes negatius en l’ocupació, la qual, a més, trigarà més en recuperar-se que les economies nacionals. Els episodis de crisis econòmiques han tingut històricament implicacions diferents per a homes i dones, i es corre el risc que, a més d’agreujar els problemes socials, també es produeixi una pèrdua en els guanys relatius a l’equitat de gènere, ja que: 1. Les crisis promouen l’increment de l’ocupació precària i informal, la qual cosa afecta especialment les dones a causa de la seva sobrerepresentació en aquest segment del mercat laboral.

2. Les crisis impulsen les remuneracions reals a la baixa, la qual cosa pot ser especialment problemàtica per a les persones ocupades en els sectors amb termes mitjans de menor remuneració, on les dones es troben sobrerepresentades.

3. L’empitjorament de les condicions de treball (en la quantitat de feines disponibles, en la seva qualitat i en la seva remuneració) implica un deteriorament de les condicions dels ingressos de les famílies. Davant d’aquesta

Mentre la major part del homes venen el seu temps en el mercat del treball durant un període de 45 anys, les dones assumeixen un contracte social implícit, a través del qual cedeixen la seva força de treball sense límits definits quant al nombre d’hores, de dies o d’anys.

situació, la incorporació de la força de treball “secundària” al mercat laboral és una estratègia de supervivència habitual a les famílies. A causa de la sobrerepresentació de les dones com a força de treball “secundària” (o “complementària” respecte a la de l’home, considerat tradicionalment com el proveïdor principal dels recursos econòmics1), aquestes romanen relativament més en el mercat laboral, fins i tot quan ho fan de manera creixent en situacions de desocupació o d’ocupació precària.

4. Les crisis generen pressió sobre el temps de treball no remunerat de les dones. Això opera per dues vies. D’una banda, a causa de la reducció en els ingressos reals de les famílies, aquestes es poden veure obligades a declinar l’accés a serveis mercantils de cura. D’altra banda, ja que les crisis solen implicar restriccions fiscals, és probable que també es redueixi la cobertura dels serveis públics de cura.

5. Si ens fixem en el fet que les crisis produeixen increments en la incidència i la intensitat de la pobresa és d’esperar que, allà on es verifica la tesi de la feminització de la pobresa, això tingui un impacte relativament més gran en les dones.

Un problema addicional apareix quan la perspectiva de l’equitat de gènere no es troba suficientment assumida i integrada en totes les àrees de política pública. En aquests casos, en períodes de crisi, l’objectiu de l’equitat de gènere pot aparèixer com a no prioritari i quedar relegat en l’agenda de polítiques públiques. És important per tant ressaltar que l’equitat de gènere s’ha de comprendre com a part de la solució a la crisi i no com a part del problema, tal com demostra l’evidència que revela les sinergies positives que es generen entre l’equitat de gènere i el creixement econòmic.

María Elena Valenzuela Especialista de Gènere i Ocupació de l’OIT per a l’Amèrica Llatina i el Carib. Santiago de Xile, Xile

1 Veure estudi de Laís Abramo (OIT). Inserció laboral de les dones a l’Amèrica Llatina: una força de treball secundària?. Estudis feministes. Florianópolis, 12(2): 264, maig – agost/2004.

43

31

© Ingram

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

Violació dels Drets Humans Laborals, anàlisi de conseqüències sobre el desenvolupament local i experiències pràctiques des d’una perspectiva d’empoderament de les dones

ı 1 © Shutterstock ı 2 © Shutterstock ı 3 © Istockphoto ı 4 © Istockphoto ı 5 © Shutterstock ı 6 © Shutterstock ı 7 © Istockphoto ı 8 © ADC ı 9 © ADC ı 10 © ADC ı 11 © Istockphoto ı

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

3.1 Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i els drets laborals de les dones al Perú María Bastidas Aliaga

Els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (ODM) constitueixen un conjunt de metes i objectius per a l’any 2015, que estableixen els nivells mínims desitjables de 8 objectius clau. Tracten de sintetitzar els problemes més greus als quals s’enfronta una gran part de la població del planeta i projecten un canvi en les condicions de vida de milions de persones en el marc d’un compromís efectiu1. Aquesta mirada política i tècnica, que marca la ruta del planeta en els pròxims anys, també és una crida per tal que els governants dels països realitzin tots els esforços possibles per assolir-los.

La preocupació per la igualtat de gènere, a més de ser recollida en la Declaració dels Objectius del Mil·lenni (ODM)2, és definida no només com un objectiu en si mateix, sinó també com una dimensió ineludible per garantir el compliment de les metes del mil·lenni. Això implica el reconeixement de la següent afirmació: només en la mesura que es contemplin les necessitats i les realitats diferencials de les dones i els homes, serà possible avançar en

la disminució de les situacions de desigualtat alarmants que es presenten en els països3.

D’altra banda, l’any 2006, el secretari general de les Nacions Unides va presentar noves metes, entre les quals destaca la incorporació de l’ocupació plena i productiva, i el Treball Decent per a tothom, en particular per a les dones i els joves, com a meta fonamental de les polítiques nacionals i internacionals i de les estratègies nacionals de desenvolupament.

En aquest marc és important assenyalar que, malgrat tots els avenços cap a la igualtat dels gèneres en el món del treball, la qüestió del gènere segueix essent una font constant de desigualtats i d’ús inadequat dels recursos humans.

Hi ha consens sobre el fet que la discriminació en el treball constitueix una violació d’un dret humà que implica un malbaratament de talent i d’efectes perjudicials en la productivitat i en el creixement econòmic. A més, a nivell social i econòmic crea desigualtats que debiliten la cohesió i la solidaritat socials, a més de dificultar la reducció de la pobresa. L’eliminació de la discriminació, tant en la legislació com en la pràctica, pressuposa i exigeix promoure la igualtat d’oportunitats i de tracte4.

Al Perú persisteixen profundes desigualtats de gènere, tant en l’àmbit familiar com en

1 Aquestes metes van ser establertes de manera conjunta per 179 països el setembre de 2000, durant la Cimera del Mil·lenni de les Nacions Unides (NU), però amb el temps han aconseguit legitimar-se amb el conjunt d’indicadors de progrés dels països cap a l’assoliment de les condicions mínimes de desenvolupament.

3 OIT-PNUD: Treball i Família: Cap a noves formes de conciliació amb coresponsabilitat social. Santiago, 2009, pàg. 31.

2 El paràgraf 20 de la declaració explicita el compromís dels Estats Membres de les Nacions Unides per “promoure la igualtat entre els sexes i l’autonomia de la dona, com a mitjans eficaços per combatre la pobresa, la fam i les malalties, i estimular un desenvolupament realment sostenible”.

4 OIT: La igualtat en el treball: afrontar els reptes que es plantegen.

Informe global d’acord amb el seguiment de la Declaració de l’OIT, relativa als principis i drets fonamentals en el treball, Informe (B), Conferència Internacional del Treball, 96a reunió, Ginebra, 2007, pàg. 7

47

48

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

el laboral, social i polític, tot i que també s’han donat alguns avenços significatius, especialment en l’increment de les taxes de participació femenina, que ha passat del 46% el 1990 a més del 50% el 2007, o en l’increment del nombre d’hores que les dones dediquen al treball remunerat. També estan augmentant els anys de vida econòmicament activa de les dones al país, i és justament entre les dones en edat reproductiva on la participació laboral i econòmica està augmentant de manera més accentuada.

Així mateix és un fet, al Perú, que el nivell mitjà d’instrucció de les dones és superior al

La participació de les dones és un tret central de la informalitat urbana, perquè són elles les que tenen restriccions més grans per incorporar-se en activitats formals, sobretot les dones que pertanyen a estrats de baixos ingressos.

dels homes; a les zones urbanes, les dones constitueixen més del 50% dels/les professionals i tècnics/es. Tot això ve acompanyat de l’augment de la importància de la contribució econòmica de les dones a la unitat familiar. Així, aquesta aportació es converteix en un factor clau per a la superació de la pobresa d’un nombre molt important de famílies, i no només per la seva magnitud, sinó també pel destí del seu ingrés que va a l’interior de la família.

No obstant això, molts problemes persisteixen. Les desigualtats i la discriminació contra les dones en el treball segueixen sent patents i

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

encara estem lluny de veure que el treball d’igual valor generi la mateixa remuneració: l’any 2006 les dones van percebre de mitjana el 66% de l’ingrés dels homes, i aquestes diferències s’accentuen més en trams superiors d’escolaritat, a més de tenir menys oportunitats d’ascens i de promoció que els homes. Amb la crisi, la bretxa d’ingressos de la dona respecte a la de l’home es va ampliar del 29,9% al 33,4%. La bretxa és superior en els rangs d’ingressos menors, és a dir, les dones en situació de pobresa o de pobresa extrema pateixen una discriminació salarial més gran respecte a les dones d’estrats professionals.

La segmentació ocupacional en activitats associades al servei a tercers completa el panorama: més d’un 70% de les dones treballa en el sector comerç, serveis socials i personals.

Oficialment, el 29% de les dones s’ubica en l’agricultura, la ramaderia i la pesca, tot i que són branques especialment afectades per la subestimació.

El servei domèstic inclou encara, avui dia, més de l’11% del total de l’ocupació femenina peruana i, en la majoria dels casos, les treballadores domèstiques es troben sense drets laborals i sense normativa nacional de protecció laboral i social, la qual cosa determina un important grau de vulnerabilitat.

La desocupació al Perú ha afectat de manera diferent els homes i les dones. En general, les dones troben majors dificultats que els homes per aconseguir feina, per tant les seves taxes de desocupació són més altes. Els últims anys la desocupació femenina va incrementar-se respecte a la masculina: la taxa de desocupació femenina va passar de ser 1,3 vegades la masculina el 2002, a ser-ho 1,65 vegades el 2008, fet que amplia les diferències per gènere.

La incidència de la “informalitat” segueix també afectant més les dones que els homes. La participació de les dones és un tret central de la informalitat urbana, perquè són elles les que tenen restriccions més grans per incorporar-se en activitats formals, sobretot les dones que pertanyen a estrats de baixos ingressos.

En l’economia informal és on les dones superen els homes: 51,4% davant d’un 46,3% respectivament5. Desafortunadament, en aquest sector és on es produeixen les violacions més grans d’equitat laboral, ja que es tracta d’una ocupació precària, desprotegida i, en general, no decent, segons la terminologia de l’OIT. Així mateix, la presència majoritària de les dones en aquest tipus d’economia s’explica per les dificultats més grans d’inserció laboral que experimenten.

Sovint, les treballadores de l’economia informal no estan sindicades i, en conseqüència,

5 Bolívia és el país amb una proporció més gran de dones en l’economia informal, seguit de Paraguai, Nicaragua, Equador, El Salvador, Colòmbia i Perú, tots amb taxes superiors al 60%. A: OIT: Panorama laboral 2006. Oficina Regional per a l’Amèrica Llatina i el Carib. Lima, 2006.

49

50

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

es troben socialment aïllades, no reconegudes, infravalorades, explotades, subjectes a les pitjors i les més perilloses condicions de treball, amb ingressos precaris i sense serveis de benestar ni defensa sindical.

Finalment, és necessari indicar que el treball productiu de les dones té profundes repercussions econòmiques, polítiques i socials, ja que els seus ingressos estan destinats fonamentalment a les despeses pròpies de la llar. No obstant això, la presència massiva de les dones en el mercat laboral no ha estat acompanyada per canvis en la distribució de les responsabilitats familiars, ni per la prestació de serveis per part de l’Estat destinats a cobrir una sèrie de necessitats que en resulten d’aquesta vinculació.

Per tant, les treballadores peruanes estan afectades pel repartiment desigual de les responsabilitats familiars entre homes i dones, la perpetuació de la divisió del treball en funció del gènere i la carència de serveis de suport.

Totes aquestes dificultats impedeixen la igualtat d’oportunitats en l’ocupació i repercuteixen negativament en l’equilibri social, l’entorn familiar, la productivitat de les empreses i la qualitat de vida de les persones.

En aquest marc, l’ADC (Asociación de Desarrollo Comunal) assumeix el repte plantejat per l’OIT. Aquest repte consisteix a integrar l’enfocament de gènere en l’agenda de Treball Decent, posant de relleu els dèficits existents en l’economia informal. També proposa, des de la seva cooperació institucional, elements clau per transversalitzar l’enfocament de gènere en una estratègia global i integrada, que abordi tant les causes subjacents com les manifestacions externes de l’activitat informal i del procés d’informatització.

Per assolir aquest objectiu, l’ADC va posar en marxa el projecte anomenat “Formació i Assessoria per fomentar la participació de les treballadores en organitzacions del sector informal de la província de Lima i Huaura” (FATSI), sota els auspicis de la Fundación Paz y Solidaridad de Comisiones Obreras de Andalucía i el finançament de la Junta de Andalucía d’Espanya.

El projecte està orientat a afavorir la millora de les condicions de treball i la qualitat de vida de les dones del sector de l’economia informal, que es concentren en les categories més inestables, desprotegides i precàries. Per aquest motiu les condicions de la seva inserció són encara inferiors a les masculines. També són les més proclius a vincular-se com a treballadores en unitats econòmiques de petita escala, on la seva contribució és invisible i quasi no se les té en compte. També és freqüent que es dediquin a activitats agrícoles, on manquen d’organitzacions per defensar els seus drets i ni tan sols són considerades en els sistemes estadístics.

D’altra banda, el projecte pretén contribuir també a l’enfortiment organitzatiu de les associacions i gremis de treballadors/es del sector informal de les províncies de Lima i Huaura.

Comprèn l’impuls de l’organització, buscant l’empoderament femení de les dones treballadores de l’economia informal. Està orientat específicament a incrementar la participació activa i substantiva de les treballadores en les seves organitzacions i en els espais de decisió.

El projecte articula un conjunt d’estratègies, entre les quals destaquen: i) la prestació de serveis per a les treballadores de l’economia informal; ii) l'establiment d’espais d’articulació i aliances entre dones treballadores del sector informal i formal; iii) la concertació i l'establiment d’aliances, compromisos i convenis amb les organitzacions públiques i privades; iv) la sensibilització i articulació entre les organitzacions governamentals, sindicats i organitzacions d’ocupadors; v) l'enfortiment de capacitats institucionals per a abordar i tractar la problemàtica de les treballadores de l’economia informal; i per últim, vi) la incidència política i/o vigilància a nivell nacional, regional i local, per al lliurament de marcs normatius i/o el desenvolupament de programes i projectes a favor d’aquest sector de treballadores.

Entre els principals resultats del projecte es té: 1. Incidència política i assistència tècnica per a la incorporació de l’art. 6, incisos G (Promoure la formalització de treballadores i treballadors de l’economia informal) i H (Garantir un tractament no discriminatori envers les treballadores

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

domèstiques) en l’elaboració de la Llei d’Igualtat d’Oportunitats entre dones i homes – LIO6, 2. Un estudi sobre “La treballadora informal al Perú” que incorpora transversalment l’enfocament de gènere. Aquest mateix estudi contribueix al coneixement dels mecanismes interns de la informalitat i les seves conseqüències negatives des d’una perspectiva de gènere, i a la necessitat d’implementar polítiques públiques per fonamentar processos de formalització basats en la dinàmica real de l’ocupació informal.

3. Constitució de set organitzacions (territorials i sectorials) de dones treballadores de l’economia informal a les Províncies de Lima i Huaura, i articulació d’aliances estratègiques amb organitzacions sindicals al Perú.

6 Llei 28983 (16/03/2007). L’ADC va brindar assistència tècnica en general i en matèria laboral en particular per a la redacció final de la proposta de Llei (article 6) com a integrant de la Comissió Tècnica del Congrés de la República.

La Llei estableix un precedent històric per al país i obre rutes importants per lluitar contra la discriminació en el sector econòmic, social i polític, vetllant per l’equitat de gènere a totes les esferes. La mesura legislativa contempla de manera expressa l’objectiu principal de l’OIT, consistent a promoure el treball decent i productiu, exercit en condicions de llibertat, equitat, seguretat i respecte a la dignitat humana, incorporant mesures dirigides a evitar qualsevol tipus de discriminació laboral entre dones i homes en l’accés a l’ocupació, la formació, la promoció i les condicions de treball, així com una idèntica remuneració per treball d’igual valor.

Com a reflexió Ningú no posa en dubte el transcendental valor dels Objectius del Mil·lenni que marquen la ruta del planeta en els pròxims anys. No obstant això, es requereix redoblar els esforços en la majoria de països per tal de complir-los. És important reconèixer expressament i valorar equitativament el treball de les dones peruanes –tant al Perú com a l’estranger–, ja que realitzen múltiples funcions i responsabilitats que contribueixen de manera important en el desenvolupament socioeconòmic dels països. És necessari que les seves contribucions siguin tingudes en compte, ja que només en la mesura que es contemplin les necessitats i les realitats diferencials d’homes i dones serà possible avançar cap a la disminució de les situacions de desigualtat.

Les noves fronteres entre el treball productiu i reproductiu requereixen mesures de coresponsabilitat per a la vida familiar i laboral, així com el reconeixement del treball remunerat. El diàleg social és un instrument clau per a aquest procés. ó

María Bastidas Aliaga Presidenta de l'Asociación de Desarrollo Comunal Lima, Perú.

L’Asociación de Desarrollo Comunal (ADC) té com a missió institucional “promoure el desenvolupament humà i sostenible amb igualtat d’oportunitats des d’una perspectiva de gènere” i, des de la seva fundació el 1995, ha estat desenvolupant accions d’investigació, promoció, comunicació, assistència tècnica (econòmica, legal i social), així com consultories en matèria de gènere per a institucions públiques i privades, organitzacions de treballadors i d’empresaris i organitzacions de dones, en els àmbits rural i urbà del Perú.

La Fundació Pau i Solidaritat CCOO Catalunya ha col·laborat i col·labora amb l’ADC en activitats comunes a favor de la reivindicació, defensa i extensió dels Drets Humans Laborals de les dones del Perú.

Per a més informació, consulteu la següent pàgina web: www.adc.org.pe

51

ı 1 © Damir Sagolj / REUTERS / CORDON PRESS ı 2 © Istockphoto ı 3 © Žene u Crnom ı 4 © Žene u Crnom ı 5 © Žene u Crnom ı 6 © Žene u Crnom ı 7 © Žene u Crnom ı 8 © Ingram ı

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

3.2 Estratègies de Dones de Negre per pal·liar els efectes de la guerra Staša Zajović

Context polític i socioeconòmic de guerra La República Federal Socialista de Iugoslàvia (RFSI) es va formar després de la guerra d’alliberació contra l’ocupació nazi-feixista de la II Guerra Mundial. De la resistència popular encapçalada per Josip Broz Tito durant la guerra, se’n va anar forjant la revolució socialista. De 1945 a 1990, l’RFSI es va organitzar com una federació socialista sota el control de la Lliga de Comunistes de Iugoslàvia (LCI). Aquest període es va caracteritzar per un notable creixement econòmic i un enfortiment dels drets socials dels treballadors; també va ser el període de la incorporació de les dones a l’esfera pública, especialment a l’esfera laboral. Amb tot, aquest període de gran prestigi internacional de l’RFSI es va caracteritzar per la manca de llibertats polítiques, com a resultat del caràcter dogmàtic i burocratitzat de l’Estat. Durant els anys anteriors a la mort de Tito, i especialment després de la seva mort (1980), es va produir una gran crisi econòmica que va afectar molt negativament la legitimitat de l’elit del poder. En un intent de recuperar-la, l’LCI va recórrer a la ideologia nacionalista, és a dir, va substituir l’interès cap a la classe obrera pels anomenats interessos ètnics, suposadament amenaçats. En aquest procés Sèrbia va jugar un paper protagonista i, en particular, des que S. Milosevic es va fer amb les regnes del poder.

El règim serbi és el principal responsable de la desintegració de Iugoslàvia, sobretot perquè Sèrbia és la república més gran de l’RFSI, i perquè les forces armades de l’RFSI (Exèrcit popular iugoslau) van prendre partit en el règim serbi que, juntament amb nombroses formacions

paramilitars, van cometre una enorme quantitat de Crims de Guerra en tot el territori de l’ex-Iugoslàvia. Durant les guerres, el règim de S. Milosevic va portar a terme una economia de guerra. Així, sense cap control parlamentari, hi va invertir enormes recursos. D’altra banda, també es va veure afavorit per l’embargament internacional imposat a Sèrbia el 1992 a causa de l’agressió a Bòsnia i Hercegovina, i pel suport financer, militar i logístic ofert a les titelles sèrbies de Bòsnia (l’anomenada República Srpska) fins al final del règim de Milosevic (octubre de 2000).

En el període de les guerres van resultar devastats quasi tots els recursos econòmics i socials de Sèrbia. A principis dels anys noranta del segle XX, la producció havia baixat un 50% respecte a 1989. Durant l’embargament internacional, Sèrbia es va convertir en un sistema extremadament tancat, marcat per una ingent regressió econòmica i per la proliferació de la màfia de guerra. En aquest període, Sèrbia va experimentar la inflació més gran coneguda fins al moment a tot el món, arribant a superar els dos mil milions per cent. Tot i que no s’han fet estudis seriosos sobre les pèrdues, es calcula que en aquest període, a causa de la devastació dels recursos materials, naturals, culturals i biològics, Sèrbia va perdre entre 200 i 300 mil milions de dòlars. Finalment, la intervenció militar de l’OTAN contra Sèrbia (1999) també va contribuir a agreujar la devastació que patia l’economia del país.

53

54

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

Una transició demorada. Després de la caiguda del règim de Milošević El procés de transició ha començat amb deu anys de retard i amb una economia totalment arruïnada. La riquesa obtinguda amb el saqueig de la guerra ha estat legalitzada després d'aquesta, raó per la qual la transició i la privatització a Sèrbia estan caracteritzades per la venda d’empreses públiques als senyors de la guerra propers, d'altra banda, a l’elit del poder. Aquests senyors de la guerra van acumular el seu capital durant el període d’embargament internacional (1992-2000).

Un exemple viu d'això és que 2.600 de les 2.800 empreses estatals van ser venudes, i quasi totes a l’esmentada màfia de guerra. Aquesta forma de privatització “salvatge” ha produït un gran descontent obrer, però l’elit al poder no està en condicions de buscar-hi una sortida, i tampoc no l’interessa fer-ho. Millor dit, l’elit dominant depèn, en termes financers, de l’economia monopolista de la màfia de guerra. A causa de no haver-se efectuat la lustració –la depuració del personal responsable de les polítiques durant les guerres–, els serveis militars i civils de l’època de Milosevic mantenen la seva influència, la qual cosa explica la profunda regressió i disfunció de l’Estat i de les institucions públiques. Les polítiques de guerra i d’agressió portades a terme pel règim de Milosevic estan passant factura, i el preu més alt el paguen els pobres. D’altra banda, la crisi econòmica mundial ha deteriorat encara més l’economia del país, i està essent utilitzada per l’elit del poder com a pretext per justificar la seva catastròfica política econòmica.

A diferència dels anys anteriors a la guerra –durant els quals la pobresa havia afectat més la població rom/gitana i moltes zones rurals–, la guerra i la crisi permanent han aguditzat la desigualtat social, multiplicant-se els sectors laborals que no arriben al mínim necessari per assegurar la seguretat alimentària o per cobrir les despeses elementals de la família.

Vet aquí una mostra reduïda de dades que il· lustren l’estat de devastació de l’economia sèrbia: 1. El 50% de les transaccions econòmiques es fa en el mercat negre i, a causa d’això, l’Estat pateix pèrdues anuals d’aproximadament 4 mil milions d’euros; 2. El deute extern de Sèrbia ha arribat, a finals de desembre de 2008, a la xifra de 30.708 milions

de dòlars o 21.806 milions d’euros; els anys anteriors a 2008 el nivell de pobresa havia disminuït un 50%, però el 2008 ja hi havia un 7,9% de la població (o 610.000 persones) per sota de la línia de pobresa extrema, una xifra que en els primers mesos de 2009 ha pujat fins al 9,2% (equivalent a 700.000 persones); 3. Sèrbia ocupa el primer lloc a Europa en nombre de refugiats i desplaçats, i el tretzè en el món pel mateix motiu. Després de la desintegració de Iugoslàvia, durant els anys noranta del segle XX, van trobar refugi a Sèrbia més de 700.000 refugiats i desplaçats de Bòsnia i Hercegovina i de Croàcia; segons les dades de l’Alt Comissionat per als Refugiats de Sèrbia, actualment hi ha 104.000 refugiats que provenen d’aquestes àrees, als quals es van sumar 260.000 desplaçats serbis de Kosovo després de la proclamació de la independència d’aquest territori (2008). Segons les dades del Ministeri de Treball i Assumptes Socials, un 60% dels refugiats i desplaçats es troben en situació de desocupació; 4. Actualment hi ha 77 camps de refugiats (fa 10 anys n’hi havia 700). La situació desesperant de la població de refugiats i de desplaçats es reflexa en el nombre de suïcidis: en un sol any va haver-hi més de mil casos; i, evidentment, la majoria dels refugiats són dones i nens.

Impacte de la guerra i de la crisi sobre les dones A Sèrbia, les dones han estat el sector que ha pagat més car la política nacionalista-militarista del règim serbi. Elles són les que més han patit per les mobilitzacions forçoses dels seus familiars masculins, per les víctimes de la guerra, pels refugiats i pels desertors de guerra. No obstant això, les dones implicades en els moviments socials han estat les que han organitzat la majoria de les accions contra la guerra a Sèrbia, i han estat la part més activa en la lluita no violenta contra el règim. La seva ha estat la principal força que va portar a la caiguda de Milosevic i del seu règim.

Desgraciadament, aquesta caiguda (2000) no va portar els canvis esperats ni va complir amb les expectatives creades. Actualment, les dones són també les grans perdedores de la transició a Sèrbia, entre altres coses com a conseqüència de l’injust procés de privatització portat a terme. Naturalment, la situació de les dones està

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

afectada per la desigualtat de gènere. Així ho corroboren les següents dades en referència als seus drets laborals: Les dones es veuen més afectades per la desocupació que els homes: les dones constitueixen el 55% del total de desocupats i la proporció més alta de desocupades es troba en la franja d’edat que va dels 31 als 50 anys.

Les dones són pitjor remunerades que els homes: pel mateix treball les dones reben entre un 15% i un 30% menys de salari que els homes.

Els empresaris acomiaden les mares solteres: a més, per exemple a Novi Sad (segona ciutat sèrbia) hi ha més de 30.000 mares solteres i més de la meitat dels pares es neguen a pagar la manutenció dels seus fills; cal assenyalar que no existeix cap llei que els obligui a complir amb aquest deure.

Les dones universitàries es veuen més afectades per la desocupació que els homes: entre les dones desocupades, la majoria són dones que tenen un nivell d’educació elemental o mitjà, però el nombre de dones universitàries desocupades és superior al dels homes.

Les dones són més nombroses en la població universitària: i això passa des de principis dels anys noranta del segle XX.

Altres dades relacionades amb els drets de propietat de béns o amb la participació de les dones a l’esfera política, posen de manifest la situació desfavorable de les dones i les diferents formes de discriminació a les que es veuen exposades: a) la pensió de jubilació de les dones és, de mitjana, un 22% menor a la dels homes; b) només un 15% de les dones són titulars de propietats; c) entre els empresaris hi ha quatre vegades menys dones que homes; d) en el parlament serbi hi ha un 21% de dones, etc.

D’altra banda, les dones pateixen la violència intrafamiliar com a conseqüència de la violència creixent en un país en postconflicte, però també d’una forta mentalitat patriarcal. Una de cada tres dones a Sèrbia pateix algun tipus de violència (física, verbal, sexual). Però, fins i tot després d’haver estat adoptada la Llei sobre la violència en l’àmbit familiar (2002), la sanció més

freqüent a Sèrbia per infligir violència de gènere en l’àmbit de la família és una pena condicional de 4 mesos per als homes que l’exerceixen. Amb tot, només un 12,9% dels homes que cometen actes de violència en l’àmbit de la família han estat empresonats. Això indica que els tribunals tenen una actitud benevolent envers els violents.

Quines són les alternatives?

Les premisses per canviar la situació actual són les següents: La pau justa i duradora no es pot aconseguir sense condemnar tots el criminals de guerra: per a això cal afrontar el passat criminal dels anys noranta i posar en marxa totes les formes de justícia transicional, sancionant tots els Crims de Guerra i els seus autors. Per aquest motiu, la comunitat internacional ha de pressionar Sèrbia per tal que compleixi totes les obligacions internacionals, especialment les contretes amb el Tribunal de Crims de Guerra a l’ex-Iugoslàvia/Tribunal de l’Haia.

La integració de Sèrbia a la Unió Europea és la premissa fonamental de la democratització: sense la reforma de les institucions ni l’ajuda internacional financera a Sèrbia i als altres Estats de l’ex-Iugoslàvia (excepte Eslovènia, que va entrar a la UE el 2004), existeix l’amenaça d’una nova catàstrofe econòmica i social, així com d'una desestabilització política. Això passa perquè l’aïllament de Sèrbia afavoreix l’enfortiment de la conjuntura entre l’elit política, la màfia de guerra i la criminalitat organitzada. De la mateixa manera, el tancament del país nodreix i exacerba les tendències retrògrades (clerofeixistes, fonamentalistes, xenòfobes) més nocives per a les dones.

La democratització no es circumscriu només als canvis en els mecanismes institucionals, sinó també a la transformació del poder i del sistema de valors: l’experiència ha posat de manifest que no n’hi ha prou amb adoptar els anomenats “plans d’acció” o, el que és el mateix, transcriure o copiar formalment les lleis europees a causa de la pressió i el condicionament que exerceixen les institucions internacionals per concedir els seus crèdits, sinó que cal posar en marxa aquestes lleis. Per exemple, a Sèrbia existeixen actualment més de

55

56

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

70 plans d’acció, però no tenen quasi cap impacte sobre el canvi de mentalitats o el nivell de vida de la població. Per cridar l’atenció sobre aquest fet, els moviments socials inicien nombroses campanyes de pressió sobre les institucions, l’opinió pública, els mitjans de comunicació i els polítics, però la majoria d’aquestes són ignorades pel poder. Per aquest motiu, el nivell de conscienciació i de cultura democràtica a Sèrbia no millora, la qual cosa repercuteix especialment en les defensores dels Drets Humans, les minories ètniques, les sexuals i d’altres. És indispensable el suport internacional a l’empoderament dels Drets Humans de la dona i a la xarxa de dones per la pau, tant a Sèrbia com a tota la regió.

Això és possible a través de la participació activa de les dones en la construcció de la pau i en els processos de pau, així com a través de la solidaritat activa de les dones per sobre de la pertinença estatal, ètnica i religiosa.

Alternatives i respostes de les dones: experiències de Dones de Negre Què fan les Dones de Negre (DdN) per promoure els canvis i crear alternatives a l’actual i desfavorable estat de les coses? Dones de Negre constitueix una xarxa activista d’orientació feminista-antimilitarista. La Xarxa de DdN està composta per dones de diferent pertinença ètnica, diferent estatus social o formació, i diferents estils de vida i opcions sexuals. Dos dels denominadors comuns entre

Dones de Negre va néixer a Israel, el 1988, a partir d’un petit grup de dones que van sortir al carrer per protestar contra l’ocupació israeliana dels territoris palestins. A finals del 1991 es va crear Dones de Negre de Belgrad. Des d’aleshores, el moviment de dones feministes i pacifistes de Dones de Negre s’ha multiplicat, creant una xarxa internacional present a països com ara Austràlia, Àustria, Azerbaidjan, Bèlgica, Canadà, Dinamarca, Anglaterra, França, Alemanya, Índia, Israel, Itàlia, Japó, Illes Maldives, Mèxic, Països Baixos, Irlanda del Nord, Espanya, Suècia, Suïssa, Turquia i els EEUU.

els seus integrants són el rebuig de tot tipus de política bel·ligerant, tant a la comunitat com a l’Estat en el que vivim, i la resistència no violenta i visible a les diferents manifestacions patriarcals: el nacionalisme, el militarisme i el fonamentalisme. Les DdN de Belgrad vam iniciar les nostres activitats l’octubre de 1991, com a reacció i resposta a la política de guerra del règim serbi.

Les DdN advoquem pels següents valors i ens ocupem de les següents activitats: ­Fem visible la resistència no violenta de les dones: a la guerra, al nacionalisme, al sexisme, al militarisme –a tot tipus de discriminació patriarcal–.

Fins ara hem organitzat prop de 1.500 accions públiques no violentes, com ara protestes, performances, teatre al carrer, campanyes de sensibilització i marxes. Promovem i creem l’estètica de la resistència no violenta, juntament amb els/les artistes i les associacions compromeses, i en aquest marc hem creat conjuntament nombroses iniciatives d’art activista.

Creem espais per a veus i accions de dones.

Impulsem les dones a transformar públicament la indignació, la ira i el descontent pels rols patriarcals i pel control patriarcal, en actes de resistència no violenta i de desobediència cívica, impulsant el moviment de les dones i la seva autonomia.

La Fundació Pau i Solidaritat CCOO Catalunya ha col·laborat i col·labora amb la seva coordinadora a Belgrad, Staša Zajović, en activitats comunes a favor de la reivindicació, la defensa i l’extensió dels Drets Humans de les dones de la regió.

Per a més informació, consulteu les pàgines web següents: www.zeneucrnom.org www.mujerpalabra.net/activismo/mdnmadrid/ www.womeninblack.org

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

Impulsem les xarxes de solidaritat de les dones, tant a nivell internacional com regional i local, per sobre de totes les fronteres i barreres; per exemple, hem organitzat deu trobades de la Xarxa Internacional de DdN. Impulsem les xarxes de pau, coalicions i aliances, fomentant la participació activa de les dones en els processos de construcció de la pau; creem coalicions contra la impunitat i el clericalisme de la societat, etc. Vet aquí algunes de les coalicions i xarxes que hem creat: Xarxa d’Objecció de Consciència; Xarxa de Dones de Negre de Sèrbia; Coalició de Dones per a la Pau a nivell regional; Coalició per al Secularisme; Coalició contra la Impunitat/contra els Crims de Guerra; Coalició per a la Pau, la Seguretat i la Justícia a l’Europa Sud-oriental; Coalició Feminista; Coalició Antifeixista; etc.

Reclamem la justícia de transició: la que comprèn tot tipus de responsabilitat (penal, col·lectiva, moral, política) i preveu sancions per a tots els crims i criminals de guerra, davant de tribunals nacionals i internacionals.

Creem l’enfocament feminista de transició. Hem creat nous models de justícia des de la dimensió de gènere, com per exemple: visitar els llocs on van succeir els crims comesos en el nostre nom; fomentar l’ètica feminista de responsabilitat i l’ètica feminista de la cura; oferir cursos d’educació en justícia de transició des de l’enfocament

feminista; promoure l’obertura de biblioteques de justícia de transició; impulsar les aliances de solidaritat de les dones contra la impunitat; etc.

Organitzem l’educació per a la pau i promovem l’extensió dels Drets Humans de la dona. Ho fem en forma de tallers itinerants, jornades i trobades regionals i internacionals sobre: feminisme, antimilitarisme, solidaritat intercultural, justícia de transició des de l’enfocament feminista, drets reproductius i sexuals de les dones, etc. Fins ara hem organitzat alguns milers d’activitats de caràcter educatiu.

Impulsem la història alternativa de les dones. Fins ara hem pogut editar més de cent materials (antologies, monogràfics, llibres de testimonis, manuals educatius) així com un gran nombre de prospectes, pòsters, etc.

Organitzem campanyes i iniciatives legislatives.

Amb l’objectiu d’aconseguir una pau justa i estable treballem especialment contra la impunitat, per la desmilitarització i pel foment de la seguretat des de l’enfocament feminista, pel caràcter laic de l’Estat, etc. Fins ara DdN ha promogut desenes de campanyes. ó

Staša Zajović Co-fundadora i coordinadora de Žene u Crnom (Dones de Negre) a Sèrbia Belgrad, Sèrbia

Staša Zajović va fundar Dones de Negre el 9 d’octubre del 1992, i des d’aleshores hem estat al carrer cada dimecres.

Els dimecres pel matí ens disposàvem a vestir de negre. Ésser allà, de negre, era el nostre acte públic personal per a mostrar el nostre desacord amb les polítiques de nacionalisme i mort. Cercar pel matí les camises negres que ens posàvem els dimecres reduïa els nostres sentiments d’impotència i culpa. Intercanviàvem pantalons negres. Ens vestíem de negre, la qual cosa significava que no estàvem d’acord amb tot el que feia el règim serbi, especialment el seu llenguatge generador d’odi. Durant les vigílies de Dones de Negre romaníem en silenci. De dimecres a dimecres, les quatre estacions de l’any, alguns cops més. Amb pancartes i fulletons. Completament decidides. Les vigílies, hi havia moltes de nosaltres o poques de nosaltres, tipus de dones totalment diferents, sentint que no estàvem soles.

El fet d’estar juntes va augmentar la solidaritat entre nosaltres, un amor cap a aquelles que tenen visions polítiques similars, i això ens va salvar.

Testimoni de Lepa Mladjenović i Jadranka Milićević, Women for Peace, 1997. Women’s side of war, Žene u Crnom [Dones de Negre]. Belgrad, 2008

57

ı 1 © Ingram ı 2 © UNSAS ı 3 © Robert van der Hilst/CORBIS ı 4 © Istockphoto ı 5 © Istockphoto ı 6 © Robert van der Hilst/CORBIS ı

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

3.3 Els drets de les senegaleses del sector informal en el punt de mira dels Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni Awa Wade

Senegal ha fet, sense cap mena de dubte, certs progressos en relació amb la seva política de promoció de la dona. Però encara s’han de fer passos importants abans d'arribar a complir amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni.

D’altra banda, la inexistència d’estadístiques fiables desagregades per sexe fa difícil portar a terme el seguiment i l’avaluació dels progressos aconseguits: existeixen diverses fonts, que varien en funció de si provenen del Govern o de la societat civil. Però entre les franges més vulnerables, les dones del sector informal seran les que acaparin més la nostra atenció. A partir de les dades que tenim intentarem, en aquest escrit, avaluar els seus drets en relació amb els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, després d’una presentació general del país, de la situació dels drets de les dones i de les tendències de l'ocupació a Senegal.

un 41,6% de població urbana. L’Enquesta sobre les Prioritats de 2006 del Ministeri d’Economia, Finances i del Pla, estima que hi ha aproximadament 1.296.200 llars, de les quals prop del 20% estan encapçalades per dones.

Malgrat la galopant urbanització, Senegal, així com els altres països de l’Àfrica Occidental, segueix sent majoritàriament rural. Les grans ciutats, tot i ser privilegiades en comparació amb la resta del país, no poden ocultar les grans desigualtats socioeconòmiques, tal com ho mostra la següent taula: Repartiment dels ingressos de la població senegalesa l’any 2010 10%

Rics

37% 80%

Intermedis

Presentació de Senegal País de l’Àfrica Occidental amb una superfície de 196.722 km², dividit en catorze regions.

L’idioma oficial de Senegal és el francès, però el wòlof segueix sent la seva llengua comercial juntament amb 40 idiomes més, segons les regions. Un 90% de la població és de confessió musulmana, un 5% de confessió catòlica i un 5% de confessió animista.

Segons les previsions del 2009, Senegal té una població global estimada de 12.171.265 habitants, dels quals 6.150.750 són dones i 6.020.515 són homes. La majoria de la població viu en el medi rural però, igual que a la majoria de països en vies de desenvolupament, el fenomen migratori cap a les ciutats s’està densificant cada cop més, amb

Pobres

61% 10% 2% 0% 10% 20% 30% 40% 50% 60% 70% %80% 90% 100% POBLACIÓ

© Ars Satèl·lit Font: World Perspective Monde, Universitat de Sherbrooke.

% INGRESSOS

El Dret de les dones a Senegal Comparat amb la resta d’Àfrica, Senegal ha registrat progressos en la promoció dels drets de la dona.

A nivell internacional ha ratificat, entre d’altres: la Convenció sobre l’Eliminació de tota Forma de Discriminació Contra les Dones (CEDEF), el 1985; el protocol facultatiu de la CEDEF, el març de 2000; i el protocol de la Carta Africana dels Drets

59

60

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

Humans i dels Pobles sobre els Drets Humans de les dones, el 2 de desembre de 2004.

pel seu comportament, la seva voluntat d'executar la seva herència segons les regles del dret musulmà…”.

A nivell intern també s’han portat a terme una sèrie d’iniciatives amb l’objectiu de reafirmar alguns compromisos internacionals, de les quals enumero les següents:

4. La Llei 61-10 del 7 de març de 1961, referent al Codi de la Nacionalitat, reconeix que la dona senegalesa no perd la seva nacionalitat en contraure matrimoni amb un estranger, i li dóna també la possibilitat d’acollir-se a una altra nacionalitat amb la condició que la llei nacional del seu marit ho permeti.

1. El 7 de gener de 2001 el poble senegalès va votar per referèndum una nova Constitució que reafirma, en el seu preàmbul, la seva adhesió a la CEDEF i a la Declaració Universal dels Drets Humans, incloent-hi importants drets a les dones així com promulgant l’eliminació de la injustícia, les desigualtats i les discriminacions. Aquesta Constitució proclama, en el seu article 7, paràgraf 4, que "tots els éssers humans són iguals davant la llei; els homes i les dones són iguals en dret”. L’article 15 estableix que l’home i la dona tenen dret a accedir a la possessió i a la propietat de terres amb les condicions marcades per la llei. L’article 25 prohibeix qualsevol discriminació entre els homes i les dones pel que fa a l’ocupació, el salari i els impostos. La lectura del text constitucional mostra, així doncs, l’existència de disposicions protectores de les dones i dels seus drets fonamentals.

2. La Llei 72-61 del 12 de juny de 1972, referent al Codi de la Família, inclou disposicions favorables per a les dones: per exemple, la prohibició de l'ús dels béns d'una dona per una altra dona en cas de poligàmia; la supressió de la domiciliació legal de la dona en el domicili del seu marit, introduïda per la llei 89-01 del 17 de gener de 1989; i la prohibició del matrimoni forçat i de la repudiació.

3. No obstant això, algunes d’aquestes disposicions perpetuen la marginació de la dona: el marit és l’únic cap de família [Art. 152] i, per tant, té la pàtria potestat [Art. 177]; la responsabilitat d’optar per la poligàmia integral o limitada li pertany al marit, i el règim dotal en la seva totalitat és discriminatori, ja que es basa en la incapacitat de la dona de gestionar els béns. D'altra banda, existeixen dues formes d'herència, l'herència de dret comú, que afavoreix la vídua i les filles, i l'herència de dret musulmà, que dóna a l'home una part i a la dona la meitat de la de l'home (“regla de la reducció”). Aquesta regla està basada en l'article 571, que estableix que el dret musulmà es pot aplicar “a aquelles persones que, en vida, han manifestat de manera expressa o

5. La Llei 83-02 del 22 de gener de 1983 –modificada l’agost de 2003 i referent al Codi del Treball–, en el seu article 104, reprèn el principi d’igualtat marcat per la Constitució. Els articles L142 a L146 reconeixen el dret a un contracte laboral que, tot i així, pot ésser rescindit en cas d’embaràs i de viduïtat, segons les disposicions de la llei. Malgrat tot, es mantenen alguns avantatges relacionats amb la seva situació familiar (1 dia addicional de vacances l'any per cada fill, 1 hora de lactància diària, ajudes trimestrals per cada nen al seu càrrec, una pensió d'orfandat per als nens menors de 21 anys, un repòs d'11 hores per als treballs nocturns, etc.).

6. Així mateix algunes de les disposicions del Codi de la Família, que són desfavorables per a les dones, repercuteixen també en el Codi General dels Impostos i en el Codi de la Seguretat Social, com ara la forta pressió fiscal i la impossibilitat de la dona d’encarregar-se dels seus drethavents ja que no és considerada com a cap de família.

7. El Codi Penal, en els seus articles 294 i 297, reforçats per les noves disposicions de la Llei 9905 del 29 de gener de 1999, preveu un cert nombre d’incriminacions que garanteixen la protecció de les dones davant de certes agressions: la protecció davant els abusos físics, els abusos sexuals (inclòs l’assetjament sexual a la feina), i els abusos d’ambdós tipus que tenen lloc en el marc de la família.

Malgrat totes aquestes disposicions de iure, la dona senegalesa pateix de facto la no aplicació d'algunes lleis. Per això, Senegal ha adoptat i validat, l’any 2000, l’Estratègia Nacional per la Igualtat i l’Equitat de Gènere (SNEEG), constituïda com a instrument per la posada en marxa del Pla d’Acció Nacional per a la Dona (PANAF), adoptat després de la Conferència de Beijing (celebrada el 1995) amb l’objectiu de corregir les desigualtats, sobretot en la pràctica.

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

No obstant això, malgrat tot aquest dispositiu jurídic i les iniciatives ciutadanes compromeses, les dones senegaleses segueixen sent molt vulnerables a causa del seu estatus. Efectivament, entre els factors estructurals explicatius d'aquesta situació ens quedarem amb el context sociocultural, dominat pel sistema del patriarcat, i moltes altres càrregues socials i/o religioses. En aquest sentit la societat estableix, en la seva organització i en els seus valors, un repartiment dels rols socials entre homes i dones que tendeix a confinar-les a posicions subalternes; això només és justificable per la seva funció de guardianes del patrimoni familiar i cultural que, fins ara, els ha estat atribuïda àmpliament de manera consagrada per la tradició. Cal destacar que no s’ha produït una harmonització entre les lleis internes (Codi de la Família, Codi del Treball, Codi de la Seguretat Social…), la Constitució i els instruments internacionals ratificats per garantir i promoure la protecció de les dones.

Tot i així, la situació s’ha vist influïda fortament i positivament per la creixent mundialització dels entorns polítics i econòmics, provocant una presa de consciència dels vincles d’interdependència existents entre els països i la necessitat de cooperació internacional per garantir la igualtat.

Això troba el seu reflex en dos exemples: en primer lloc, les senegaleses (que en un 96% són de confessió musulmana), en termes de respecte dels seus drets, tenen com a referent més important els Drets Humans que no pas la "Xaria"; i en segon lloc, la societat civil lluita constantment per la promoció dels drets de les dones.

Les tendències de l’ocupació a Senegal L’ocupació en el sector modern, després d’haver registrat un fort augment dels seus efectius durant els anys 70, s’ha mantingut des de llavors en una situació de quasi estancament. Segons l’Enquesta sobre les Prioritats i l’Enquesta sobre l’Ocupació a Dakar (realitzada el 1991), l’ocupació en el sector modern ha viscut una expansió moderada en el sector privat, una lleugera regressió del sector econòmic semipúblic i un relatiu manteniment de la funció pública. La situació de l'ocupació en el sector públic i sobretot en el privat ha afectat negativament el sistema de protecció social; a més, aquest darrer s’ha vist enfrontat a la necessitat d'ampliar la seva cobertura envers el sector informal.

El sector informal representa al voltant de la meitat del PIB, el 90% de les feines i el 20% de les inversions. Pel que fa al sector rural, caracteritzat per una feble productivitat de treball i una subocupació molt alta, contribueix a una reabsorció de l’atur i dóna feina al 60% de la població activa.

La capacitat de creació d’ocupació del sector informal (sobretot en el medi urbà) ha aconseguit, contràriament al sector modern, una expansió regular durant aquests últims anys. La major part dels treballadors d'aquest sector provenen de col· lectius de població vulnerables com ara les dones i els nens per sota de l'edat legal per treballar. El sector informal, sector refugi per excel·lència, s’ha imposat en el paisatge econòmic i social a causa del seu gran dinamisme i la seva capacitat d’adaptació.

Les feines informals es reparteixen entre els serveis (34,9%), el comerç (32,9%) i la indústria (28,8%). L’artesania és el segon generador d'ocupació dintre de les activitats de producció després de l'agricultura. El sector informal és el que fa servir la mà d'obra més jove, la menys educada i la més feminitzada, amb una presència de dones del 45,9% davant d’un 28,8% present en l'administració. Els ingressos mitjans són clarament més baixos en aquest sector, amb una mitjana de 58,50€ al mes per unes jornades laborals més llargues (47 hores/ setmana).

Avaluació de la situació de les dones en el sector informal en relació amb els ODM Senegal, juntament amb altres països del món, ha participat en la definició dels objectius detallats que, d’aquí al 2015, haurien d’alliberar bona part de la població mundial dels jous de l'extrema pobresa, la fam, la ignorància i la malaltia.

Actualment, a cinc anys de complir el termini, en quin punt es troba la situació de les senegaleses del sector informal en relació amb els vuit Objectius del Mil·lenni?

Si llegim l’ODM 1 (eradicar la pobresa i la fam), l’ODM 3 (promoure la igualtat entre els gèneres i l’autonomia de les dones, sobretot en l’ocupació i la representació política) i l’ODM 7 (garantir la sostenibilitat del medi ambient), per a les treballadores senegaleses del sector informal les dificultats no han fet més que començar. Per a elles, el sector informal juga un rol social ja que, d’una banda, els garanteix una feina i un ingrés, i de l’altra, constitueix un factor d’integració i de solidaritat com a

61

62

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

conseqüència de la seva lògica productiva de supervivència. A tot Senegal, les dones mostren una gran creativitat a l’hora de desenvolupar estratègies de supervivència basades en la solidaritat com, per exemple, a través de la seva participació en grups de promoció femenina, les tontines i d'altres.

Tanmateix, encara que el sector informal continua generant ocupació i garantint uns ingressos, està generalment lluny de reunir les característiques del Treball Decent, aquell que respecta la dignitat de l’ésser humà (sobretot pel que fa a la qualitat de la feina i les condicions laborals menys arriscades).

D’altra banda, a causa de les rigideses culturals, les dones tenen sovint dificultats per poder escollir lliurement el sector d'activitats on poder desenvolupar-se: algunes activitats estan reservades a una casta (com la terrisseria per a les ferreres o la perruqueria tradicional per a les griots), a una ètnia (com la tintura tradicional per a les soninkés o les pulars, la cistelleria per a les sérères) o a una religió (la cria de porcs per als cristians). A això se l’hi ha d’afegir el caràcter elitista del sistema de protecció social establert a Senegal, que de fet les exclou: la seva cobertura està limitada al 5% de la població activa.

Les dones evolucionen en condicions de treball difícils, patint la falta de respecte, la no aplicació o l’absència de normes de treball relatives al salari mínim, als horaris de treball, a la seguretat i a altres normes socials relacionades amb el sistema de salut i de jubilació. La seva dignitat es veu, així, fortament afectada per la pobresa, els riscos de malaltia i el dèficit de seguretat i d’higiene en el lloc de treball, factors que també afecten la seva productivitat, la durabilitat de la feina i, per tant, el seu entorn.

Les dones s’enfronten, a més, a d’altres barreres, en aquest cas creades per les seves dificultats existents en l'accés al finançament, que minven significativament el seu esperit emprenedor.

Efectivament, la forma de finançament actual els exigeix certs condicionaments o requisits als quals no poden fer front (garantia per aval, aportació econòmica inicial i taxes d’interès elevades).

Finalment, tot i que les dones són la força de treball majoritària en el sector informal, són les menys representades en les organitzacions sindicals. Per aquest motiu, i com a conseqüència de les dificultats existents per negociar una millora de les condicions laborals que responguin a les

seves aspiracions, es troben davant d’una situació de precarietat.

En quin punt es troben l’ODM 2 (una educació primària de qualitat) i l’ODM 8 (fomentar una associació mundial per al desenvolupament)?

Les treballadores del sector informal segueixen sent les menys instruïdes, les menys formades i les menys informades. Pel que fa a la igualtat de sexes i a l'autonomia de les dones, molts investigadors han indicat que el nombre limitat d'oportunitats en matèria d'educació i d'ocupació per a les dones redueix el creixement anual per habitant al 0,8%. Sense aquesta reducció de la taxa de creixement, les economies africanes haurien crescut el doble durant aquests últims 30 anys. Però desgraciadament, la manca de temps no sempre permet que les dones segueixin els programes d’alfabetització impulsats per l’Estat, malgrat que el partenariat internacional posa en marxa cada vegada més Programes Marc, que al mateix temps estan més adaptats a les seves circumstàncies, com ara la Iniciativa per a l'Alfabetització “Saber per Poder” (LIFE), coordinada per la UNESCO. Pel que fa als ODM 4 (reduir la mortalitat dels menors de 5 anys), ODM 5 (millorar la salut materna) i ODM 6 (combatre el VIH/SIDA, el paludisme i altres malalties): Tot i que la feina del sector informal proporciona a les dones activitats amb horaris flexibles que els permeten, a més, d’assumir la feina reproductiva que segueixen portant a terme soles, aquestes dones treballen sovint en llocs de treball que es troben als afores de la ciutat. Així doncs, els és molt difícil de conciliar la feina amb la cura dels seus fills que, a partir d’aquell moment, creixen en un medi generalment hostil com és el carrer.

De la mateixa manera que les seves germanes del sector formal, per diverses raons, les senegaleses del sector informal assumeixen tasques pròpies del treball productiu, però no deixen de ser, per aquest motiu, responsables exclusives del treball reproductiu; assumeixen una doble càrrega de treball que es reflexa en l’amplitud de la seva jornada laboral. A això s’afegeix que la seva situació precària i les temptacions del carrer les exposen al VIH/SIDA i a d’altres malalties emergents. De tota aquesta situació es deriva una vulnerabilitat social i una manca de reconeixement important.

Així, a mesura que aquest sector es desenvolupa i s’organitza, emergeix del camp i de les zones perifèriques un col·lectiu poblacional molt

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

vulnerable i pobre: es tracta generalment de dones, caps de família, soles (orfes, vídues o solteres), que són cosidores, venedores del carrer, restauradores ambulants, etc.

Conclusió Les senegaleses del sector informal viuen discriminacions que comparteixen amb altres conciutadanes. Aquestes disparitats concerneixen diversos factors, com ara els socioculturals, però també algunes disposicions jurídiques. Un indicador especialment significatiu de la discriminació per motiu del gènere té a veure amb la representació de les dones i això, amb totes les conseqüències que implica: per exemple, en el si de la família són considerades menors d’edat i sempre estan sota tutela; a més, els matrimonis forçats o precoços, la repudiació, etc., coarten la llibertat i la voluntat de les dones i les aboquen al desemparament familiar en l’últim cas; i finalment, en matèria econòmica tampoc se’ls reconeix la capacitat d’adquisició de béns per a la feina.

A això s’afegeixen, en relació amb les seves condicions específiques, altres discriminacions que hem intentat repassar considerant els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni, i que les exposen a la ignorància, la pobresa, la precarietat, la preponderància de malalties endèmiques, la vulnerabilitat (abusos sexuals, violència), etc. Davant d’aquesta situació és evident que d’aquí a cinc anys, si no es fa res urgentment, les dones senegaleses no podran, tal com promulga la comunitat internacional, aspirar a una vida digna.

Així doncs, tenim el temps en contra. Aquesta es la raó per la qual estimem que tot ha de passar primer per una organització sistemàtica i per la creació d’unes condicions més favorables amb l’objectiu de fer participar les dones en la vida econòmica i pública.

L’element nodal d’aquestes condicions segueix sent l'ampliació de la protecció social per als/les treballadors/es del sector informal. I segons la nostra humil opinió, el sindicat és el que es troba en la millor posició per desenvolupar aquesta tasca.

Les organitzacions de treballadors haurien, doncs, d'invertir en la contractació i l'organització de les treballadores del sector informal, així com facilitar les seves aliances amb els moviments socials senegalesos d'Àfrica i del món.

No obstant això, a causa del basament específic de construcció social existent a Senegal, no s'hauria de considerar una solució radical a curt termini. L'estratègia de desconstrucció i de reconstrucció social sobre les bases dels nous paradigmes passa per l’educació, la formació i una reconversió de les mentalitats. Mentrestant, seria útil facilitar l'accés al crèdit a les emprenedores, mitjançant el desenvolupament de mútues de dones. ó

Awa Wade Encarregada de Gènere i Equitat en la Unió Nacional de Sindicats Autònoms de Senegal (UNSAS).

Dakar, Senegal e-mail: awade7@orange.sn

Fonts consultades per a l'elaboració d'aquest article:: Enquestes a les Llars (ESAM II), 2002, Nova Política Nacional d’Ocupació, 2006.

La Unió Nacional dels Sindicats Autònoms de Senegal (UNSAS), creada el 1990 a Dakar, és una confederació afiliada a la Confederació Sindical Internacional (CSI). Els membres del sindicat pertanyen als sectors d’electricitat, telecomunicacions, sanitat, ferrocarrils, sucre i ensenyament. En la seva estructura, el 40% de l’afiliació són dones, malgrat que ara per ara tenen una escassa representació en la direcció.

Per visualitzar la lluita que les dones treballadores duen a terme per tal de poder aconseguir l’equitat tant en el treball com en la representació sindical, recomanem la visió del següent vídeo, produït per la Fundación Paz y Solidaridad Serafín Aliaga, en col·laboració amb les seves contraparts, UNSAS i CNTS: www.observatoriodeltrabajo.org/nueva/web_otgvideo/index.asp?idvideo=46

63

ı 1 © WAC ı 2 © WAC ı 4 © IIstockphoto ı 5 © IIstockphoto ı 6 © Shutterstock ı 7 © WAC ı 8 © WAC ı

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

3.4 WAC: Empoderament econòmic i social de les dones àrabs a Israel Michal Schwartz

Per regla general, les dones àrabs que són ciutadanes israelianes no existeixen dins l'escena econòmica, social ni política d'Israel. La comunitat àrab d’Israel, que suma el 15% de la població total del país (sense incloure-hi Jerusalem Est i els Alts del Golan), compta amb més de mig milió de dones, el 90% de les quals viuen en localitats perifèriques i segregades destinades únicament a àrabs, un fet que permet a la població israeliana mantenir-se indiferent davant la seva situació.

El que fa que les dones àrabs siguin encara més invisibles és el fet que el 83% d’elles no participin en el mercat laboral, ja que això implica que romanguin tancades entre les parets de les seves cases (mentre que, en comparació, més del 55% de les dones israelianes són laboralment actives). El 17% de les dones àrabs que sí treballen fora de casa són majoritàriament professionals que treballen en les comunitats àrabs, on pateixen una taxa de desocupació molt alta. Podem dir que la gran majoria de dones àrabs no professionals són mestresses de casa, i que el seu rol principal es desenvolupa al voltant de la gestió de les tasques reproductives.

Això fa que les dones àrabs siguin el grup més vulnerable tant dins d’Israel com en el marc de la comunitat àrab.

Les dones i els nens àrabs també pateixen una incidència molt més alta de la pobresa: més del 50% de les llars àrabs es troben per sota del llindar de la pobresa, i més de dos terços dels nens àrabs són pobres (en relació a la mitjana d'un terç dels nens a Israel). A més, en ser econòmicament dependents, les dones àrabs són considerades una càrrega. Com a conseqüència

de tot això, no tenen ni veu ni mitjans econòmics, i tenen un paper molt petit en la vida social, cultural i política del país.

Irònicament, és la seva exclusió del mercat laboral la que provoca que els polítics, economistes i mitjans de comunicació israelians centrin, puntualment, la seva atenció en les dones àrabs. Això succeeix cada cop que un informe de l’OCDE assenyala les dones àrabs (i els jueus ortodoxos) com la principal causa de la baixa participació dels israelians en la força de treball.

I és que segons un informe recent de l’OCDE (d’octubre de 2009), aquest és el punt més dèbil de l’economia israeliana. L’OCDE assenyala també que la discriminació en el mercat laboral entre homes i dones i entre jueus i àrabs és el major obstacle perquè Israel sigui acceptat com a membre en l’estructura d’aquest organisme.

En aquestes ocasions, els polítics i els mitjans de comunicació israelians habitualment es divideixen en dos grups d’opinió. Un petit grup promet promoure programes governamentals especials per animar les dones àrabs a entrar en el mercat laboral. No obstant això, aquests polítics no han fet mai res per implementar aquestes promeses. Els plans governamentals per fomentar la formació professional entre les dones àrabs, per tant, no van més enllà de la teoria. D’altra banda, un grup més majoritari culpa la cultura islàmica i el conservadorisme de la societat patriarcal àrab de la passivitat econòmica de les dones. Aquest grup prefereix ignorar la negligència i l’abandonament que a llarg termini pateix la població àrab, així com la política sistemàtica de discriminació aplicada contra ella.

65

66

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

El fet és que hi ha molt pocs treballs disponibles en les comunitats àrabs a causa de l’absència de zones industrials, oficines governamentals, hospitals, universitats, etc.; i els pocs llocs de treball disponibles per a dones en els pobles tenen un sou inferior al 50% del salari mínim establert, és a dir, 3.500 shekels mensuals o menys (un euro equival a 5,5 shekels). La feina a la ciutat té altres dificultats afegides: no existeix cap mitjà de transport per desplaçar-se des dels pobles àrabs fins els centres industrials i comercials que hi ha al voltant de les ciutats jueves. Aquesta mancança implica que les dones àrabs que vulguin treballar hagin de dependre de subcontractistes que disposin d’un cotxe per portar-les, els quals immediatament després s’embutxaquen el 40% dels seus sous.

Es tracta d’un fet molt comú en l'agricultura, on els subcontractistes paguen a les dones entre 80 i 120 shekels al dia, en comptes de pagar-les el jornal mínim, que és de 165 shekels. Per això les dones no se senten gaire orgulloses de treballar en aquest sector.

De la seva banda, la globalització ha contribuït a una marginació encara més gran de les dones àrabs. Les indústries tèxtils, on moltes d’elles solien treballar durant els anys 80 i 90, van ser traslladades a països amb una mà d’obra més barata. L’agricultura és, doncs, per a les dones àrabs no qualificades, l’única opció de treball. Desafortunadament, la política del govern israelià també crea desocupació entre les dones àrabs: el govern permet que s’importin treballadors agrícoles barats i explotats de Tailàndia, els quals constitueixen actualment un 60% de la mà d’obra del sector.

Cal mencionar que la política d’importació de treballadors agrícoles procedents de Tailàndia, practicada pel govern israelià, no compleix amb els acords internacionals sobre mà d'obra estrangera (Organització Internacional per a la Immigració de les Nacions Unides). Els treballadors tailandesos cobren només 13 shekels per hora, tot i que el salari mínim per hora és de 21 shekels, un fet que pressiona a la baixa tots els sous en el sector de l'agricultura i provoca que la contractació de les dones àrabs sigui menys rendible per als agricultors. A més, els treballadors tailandesos paguen entre 10.000$ i 30.000$ a les empreses de selecció de personal que els permeten iniciar el seu projecte

migratori, amb la finalitat d’obtenir el visat per treballar a Israel durant 5 anys; però, durant aquest període, aquests treballadors es converteixen pràcticament en esclaus dels agricultors.

Les dones àrabs són la clau per canviar la societat àrab. No hi ha cap dubte que la falta d’oportunitats laborals per a elles les condueix a un aïllament i a una dependència econòmica,

Per regla general, les dones àrabs que són ciutadanes israelianes no existeixen dins l'escena econòmica, social ni política d'Israel. Tot i ser més de mig milió i de representar el 15% de la població total, més del 90% d'elles viuen en localitats perifèriques i segregades destinades únicament a àrabs, un fet que permet a la població israeliana mantenir-se indiferent davant la seva situació

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

Mural de Banksy. Mur de Cisjordania construït per l'Estat d'Israel als territoris ocupats

alhora que realça les opinions conservadores dels corrents religiosos, i bloqueja el desenvolupament de la societat àrab. Aquesta situació fa que la població àrab es mantingui en unes condicions extremadament vulnerables, ja que un ingrés per família no és suficient per superar el llindar de la pobresa. Això també engrandeix la bretxa existent entre àrabs i jueus a Israel, la

qual cosa reflecteix una distància que no fa més que incrementar la por i la desconfiança en ambdós costats.

El projecte del WAC sobre les dones i l’agricultura Amb aquest escenari com a rerefons, el Centre d’Assessorament per a Treballadors (WAC) va crear, fa quasi 4 anys, un projecte especial d'empoderament de les dones àrabs en el qual es combinen diferents nivells de treball.

La prioritat del projecte és facilitar la inserció laboral de les dones àrabs a Israel a través d’una campanya destinada a oferir llocs de treball específicament en el sector agrícola. La condició prèvia per a la realització de contractes és que les treballadores rebin, si més no, el salari mínim, una nòmina del sou i els beneficis socials corresponents. Per a això, els treballadors/es del WAC visiten regularment els agricultors per intentar persuadir-los que contractin treballadores agrícoles que siguin membres del WAC. Tot i així, habitualment els agricultors tenen molts treballadors tailandesos i només contracten els membres del WAC durant la temporada alta (de manera estacional). Això significa que, per tal que una dona pugui treballar durant tot l'any, el WAC l'ha de tornar a contractar vàries vegades al llarg dels dotze mesos.

Aquest projecte també inclou formació, realitzada en grups de fins a 5 dones; a cada grup hi ha d’haver una conductora amb cotxe per facilitar que, després, totes puguin desplaçar-se als seus llocs de treball.

Els/les activistes del WAC també solen fer visites a domicili a les mestresses de casa per convèncer-les que participin en el mercat laboral; també publiquen en els mitjans de comunicació, o mitjançant prospectes que van distribuint, les oportunitats laborals per facilitar l’accés a aquesta informació. Finalment, un cop les dones es fan membres del WAC (mitjançant el pagament d’una petita quota mensual), les noves treballadores obren un compte bancari propi –en el cas de no disposar-ne d’un– la qual cosa, per a elles, ja és un motiu d'alegria. A partir d’aleshores, el WAC s’encarrega de defensar els seus drets i de resoldre els problemes que puguin sorgir.

67

68

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

El treball en l’agricultura no és fàcil ni per a les mares ni per als nens ja que, d’una banda, la feina comença abans que tant les escoles com els jardins d’infants obrin al matí; i, de l’altra, és una tasca més dura que treballar en una botiga o en una oficina ventilada. Tot i així, com més s’agreuja la crisi econòmica més hem notat que les mares joves vénen a les nostres oficines a la recerca de feina. No tenen una altra opció i s’han de guanyar la vida.

Amb el propòsit de promoure i combinar els empoderaments econòmic i personal, el WAC organitza (setmanalment i després de la feina), reunions on les participants aprenen a adaptar-se a les diferents tasques de la casa i de la feina. En aquestes reunions aprenen a canviar l’actitud dels seus marits i dels seus fills sobre la seva feina i fer que participin en les tasques de casa; a organitzar-se el temps i canviar les seves prioritats; a ser més assertives i independents; en definitiva, a estimar-se a si mateixes, a valorar la seva feina i a veure’s iguals als homes de la seva família. Aquestes reunions també suposen una oportunitat d’expressar els seus sentiments en un entorn solidari, i en el que puguin adonarse que totes comparteixen problemes semblants.

Un altre nivell d’empoderament el trobem en la celebració ocasional de lectures col·lectives destinades a un públic més ampli de dones. S’hi abasten temes que van des de l'educació infantil, l'educació sexual, la correcta nutrició i la salut, fins a debats sobre el moviment de treballadors a Egipte o altres temes de caràcter polític. El WAC també ofereix classes especials de lideratge per a les treballadores amb més experiència, on aprenen a llegir una nòmina, a saber què són els drets laborals, les lleis sobre treball, la seguretat laboral, la solidaritat a la feina, la història i la importància dels sindicats, així com altres temes relacionats.

Un nivell d’acció molt important per al WAC és el fet d’arribar a l’opinió pública israeliana i influir sobre el govern i la Knesset1. Per això, els membres del WAC compareixen sovint davant el Comitè per als Treballadors Estrangers d’aquesta cambra; en ell, els agricultors acostumen a al·legar que els treballadors locals es neguen a

1

Knesset significa “assemblea” en hebreu i es refereix al Parlament israelià

treballar en la agricultura, argument en el que es basen per continuar sol·licitant més treballadors estrangers a banda dels 29.000 tailandesos ja presents en el territori. El WAC sempre ho rebat demostrant que hi ha centenars de treballadors agrícoles associats a l’entitat que fan tot tipus de feines sota el sol i la pluja, així com uns quants milers d’ells que estan donats d'alta però no aconsegueixen trobar feina. El WAC demana que es pari la importació de treballadors estrangers, per donar una oportunitat als treballadors locals.

La participació de les dones en activitats o manifestacions reivindicatives també forma part del treball educatiu del WAC. Els seus membres femenins participen anualment a les marxes que s’organitzen a Tel Aviv amb motiu del Dia Internacional de la Dona –el 8 de març–, per reclamar el seu dret a treballar. Aquestes marxes atrauen l’atenció de molts mitjans de comunicació i fan que els àrabs i els jueus s’uneixin amb finalitats solidàries.

Amb l’objectiu d’aconseguir el suport de l’Acadèmia, així com el de les organitzacions de drets de la dona i dels treballadors, el WAC també organitza anualment una conferència centrada en la problemàtica de les dones àrabs i la desocupació. Aquests encontres acadèmics generen una àmplia i interessant participació tant dels treballadors/es agrícoles com d’activistes i partidaris/es d'ambdues nacionalitats.

Avaluació dels èxits del WAC La visió del WAC ha estat finalment acceptada a nivell declaratiu pel govern. Així ho va expressar el Ministre de Finances el passat 18 de novembre de 2009 al Knesset quan, parlant en nom del govern, va fer referència a la desocupació i els treballadors estrangers.

A més, la nostra lluita contra la “política de la porta giratòria”, –amb la qual el govern ha deportat treballadors “il·legals” de l'altra i ha importat nous treballadors d’una altra–, ha estat adoptada per les organitzacions de Drets Humans, partits polítics i sectors amplis de l'opinió pública, generant una important tasca de sensibilització col·lectiva. Seguint aquesta línia, els activistes del WAC publiquen regularment articles a diaris de gran tirada i també apareixen als mitjans de comunicació tractant el tema de la desocupació entre les dones àrabs.

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

Així mateix, s’organitzen visites i activitats de camp per a la premsa i les organitzacions que vulguin estudiar la situació. Per tot això, el WAC s'ha convertit en una autoritat reconeguda en la matèria.

No obstant això i de facto, el WAC encara no ha aconseguit canviar la política del govern en relació amb l'esmentada importació de treballadors estrangers. Mentre el fort lobby dels agricultors continuï superant la resta de consideracions econòmiques i socials, el WAC només podrà ajudar alguns centenars de dones a trobar feina i a canviar les seves vides. Però per poder dur a terme un veritable canvi, cal contractar milers i centenars de milers de dones en feines contínues i estables, no temporals ni estacionals.

També es necessita un cos de líders sindicals seriosos/es entre els/les treballadors/es agrícoles, respecte a la qual cosa encara queda molt per fer, ja que requereix un canvi en l'actitud de la societat àrab envers les dones treballadores. Necessitem més temps i esforços, i treballar dur i amb molta paciència per assolir aquests objectius.

Dit això, aquests centenars de dones, que s’han unit al WAC i han començat a treballar, estan essent testimonis de grans canvis que s’estan produint en les seves vides i en les vides dels que les envolten. El darrer 6 de novembre, el WAC va celebrar un simposi juntament amb l'Academic College of Emek Yezreel sobre "Dones, treball i família". Unes 75 dones àrabs, la majoria d’elles treballadores agrícoles, hi van participar

juntament amb estudiants i acadèmics, que es van quedar fascinats per tot allò que les dones tenien a dir.

Suad, una treballadora agrícola del poble de Tamra, va explicar que abans solia treballar per a subcontractistes, però que no podia suportar que li paguessin només 120 shekels al dia.

Se sentia humiliada i explotada. Quan va trobar feina a través del WAC i va rebre el primer sou, es va sentir orgullosa i satisfeta. Té el suport del seu marit per treballar fora de casa, ha reorganitzat les tasques de la llar i les ha repartit entre els membres de la seva família. Abans, quan estava sempre a casa amb els seus fills petits, se sentia asfixiada. Ara, li sap greu no tenir prou temps per a la seva família, però creu que estan tots més organitzats i se sent bé pel fet de treballar amb altra gent, homes i dones, jueus i àrabs. Ha guanyat molta confiança en si mateixa. Ara es pot permetre comprar-li un ordinador al seu fill, enviar la seva filla a un equip de futbol, i comprar-se ocasionalment alguna peça de roba sense haver de demanar diners a ningú. ó

Michal Schwartz Coordinadora d’estudis del Centre d’Assessorament per a Treballadors (WAC) Tel Aviv, Israel

Em sento cansada físicament però feliç mentalment. Si ets membre del WAC el teu superior et tracta bé i et respecta. Ara em coneixen al poble. Totes les dones que volen treballar venen a casa meva i jo les envio al WAC. M’agradaria que hi hagués prou feina per a totes.

Testimoni de Suad, treballadora agrícola associada al WAC. Tamra, ciutat del Districte Nord d’Israel.

WAC Centre d’Assessorament per a Treballadors. La seu central de l’organitzacio WAC es trova a Tel Aviv, però el WAC és actiu a les àrees de Galilea, Jaffa i Jerusalem Est i el seu camp d’actuació es situa a Natzaret, Um al Fahem, Kufur Qara i Kufur Manda. La zona del Triangle que es trova entre les ciutats de Netanya i Tel Aviv és la zona d’incidència més gran. És en aquest “Triangle” on es preveu realitzar l’intercanvi de territoris entre Israel i el futur estat palestí. A Israel hi resideixen 1.300.000 àrabs palestin i una gran part d’ells viuen en aquesta zona.

69

ı 1 © Image 100 ı 2 © Istockphoto ı 3 © Istockphoto ı 4 © Istockphoto ı 5 © Istockphoto ı 6 © Istockphoto ı 7 © Istockphoto ı 8 © Shutterstock ı 9 © Istockphoto ı 10 © Istockphoto ı

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

3.5 Feminització de la pobresa i feminització dels fluxos migratoris Violeta Elena Lacayo

L’Amèrica Central és una regió que en les últimes dècades ha estat abatuda per guerres fratricides que han deixat com a resultat un desenvolupament lent amb, entre d’altres, una població jove creixent que es veu sense alternatives per a una vida digna. L'empobriment de la regió amb les crisis econòmiques mundials va donar pas a un procés que va començar a ser més evident a partir dels anys noranta; és l’aparició de la dona migrant: començava aleshores la feminització de la migració com a a resposta a la feminització de la pobresa. La migració de dones a l’Amèrica Central cap als Estats Units i cap a Costa Rica, en el cas de les dones nicaragüenques, representa actualment la meitat de tots els fluxos migratoris; i en alguns casos, com el del Salvador, ja estan superant el nombre d’homes que emigren. Tanmateix, els temes de gènere segueixen estant poc abordats en la literatura i en les polítiques sobre migració internacional. Les qüestions de salut reproductiva i d'educació i la vulnerabilitat específica de les migrants, com ara la precarietat de les condicions de treball i la vulneració dels seus Drets Humans i laborals, mereixen una preocupació particular en aquest context. En l’anàlisi de la migració internacional de l’Amèrica Central és important determinar quina forma adopta la feminització d’aquests moviments, és a dir, en quina mesura es tracta de migració a la recerca de feina, amb finalitats de reunificació familiar, de migració circular amb retorn, per la cerca de refugi i asil, o bé de migració d’indocumentats, etc.

Fins fa alguns anys, les dones emigraven amb la finalitat de dur a terme la seva reunificació familiar i, en conseqüència, es sostenien en l’obtenció dels diners destinats a ser enviats

als països d’origen; però, en l’última dècada, les dones han començat a emigrar amb una determinació autònoma, sense estar necessàriament condicionades per la trobada amb el familiar en el país de destí, tot essent altres els factors que les impulsen a moure’s: no trobar condicions mínimes de vida per a elles i les seves famílies en el seu país d’origen, violència social i de gènere, i desig d'independència i de superació personal.

Una de les primeres aportacions de la mirada de gènere sobre els moviments migratoris, ha estat el ple reconeixement de les dones migrants com a treballadores, com a persones que es desplacen motivades per una determinació laboral i una motivació personal de millorar la seva situació de vida. Això, d’una banda, canvia la imatge a través de la qual es percep les dones migrants com a acompanyants d'un cap baró, en qualitat d’esposes, filles o germanes; i, de l’altra, s’observen canvis en les relacions de gènere, a efectes de la migració, per la seva incidència en la modificació de la dinàmica i l’estructura familiar. I és que les dones en els llocs d’origen acostumen a assumir més responsabilitats a causa de les absències prolongades dels homes com a caps de família; en aquest sentit, es flexibilitzen els rols tradicionals ja que, per l’absència dels homes, les dones es veuen forçades a haver de sumar noves tasques a les seves activitats quotidianes, la qual cosa estimula la seva capacitat de decisió, el reconeixement de la seva autoritat i un paper més protagonista en l’àmbit familiar i comunitari.

A la dècada dels 80 del segle XX, les dones centreamericanes emigraven principalment cap als Estats Units, per treballar com a empleades domèstiques, treballadores agrícoles i industrials,

71

ELS ODM DAVANT DEL REPTE DE LA IGUALTAT DE GÈNERE

infermeres, treballadores nocturnes i en la prostitució. El tràfic de dones a l’Amèrica Central també es va engrandir; això ha provocat una explotació creixent i, fins i tot, la desaparició i l’assassinat de dones que decideixen emprendre el llarg i perillós camí de l’emigració. De fet s’ha confirmat que un alt percentatge de dones desaparegudes i assassinades a Ciudad Juárez (lloc de trànsit i estació abans de creuar la frontera de Mèxic cap als Estats Units), eren dones que en el seu projecte migratori estaven de pas per la zona, procedents de l’Amèrica Central i el Carib. Amb això s'ha donat visibilitat a la perillosa travessa de la migració, durant la qual les dones migrants (en un 90% en edats compreses entre els 16 i els 45 anys) pateixen no només un, sinó uns quants abusos dels seus Drets Humans per la seva condició de gènere, com ara la violència sexual, l'esclavitud sexual –amb l'obligació de prostituir-se a canvi d'arribar al país de destí–, l’extorsió i, en molts casos, la mort precedida per tot l'esmentat anteriorment.

La dona migrant té uns atributs ben definits, com ara iniciativa, valor i disciplina de treball. Pel fet de ser, en la majoria dels casos, el cap de família en el seu país d'origen, pren la decisió de migrar amb la plena consciència d'allò que implica deixar el seu país, deixar els seus costums i, sobretot, deixar els seus fills i filles a les mans d'una tercera persona que no sempre els garanteix la seva seguretat; però, tot i així, es mouen amb la convicció que l’enorme sacrifici i la sabuda exposició al perill es fa amb l'esperança d'un horitzó més digne per a elles i per als seus fills i filles.

Aquesta motivació està generant que el lideratge de les dones en el fet migratori sigui cada cop més gran, tal com ho mostren algunes dades de la CEPAL1: 1. En termes percentuals, dels migrants nicaragüencs residents a Costa Rica, el 50,1% són dones (davant d’un 49,9% d’homes de la mateixa nacionalitat), i dels residents originaris del mateix país als Estats Units, les dones sumen el 67,1% (davant d'un 32,9% d'homes).

2. En el cas d’Hondures, el 54,8% dels fluxos migratoris registrats han estat protagonitzats per dones, que s’han dirigit a diferents destinacions i avui dia resideixen a l’exterior.

1

CEPAL, 2007

3. A El Salvador, de la població migrada i resident a Guatemala, el 66,1% són dones (davant d’un 33,9% d’homes); i entre els salvadorencs migrats als EUA el percentatge de dones també supera al dels homes, fent un total del 52,3% (davant d'un 47,4% d'homes salvadorencs residents al país nord-americà).

D’altra banda, les dones que migren viuen una sèrie d’experiències que desencadenen un gran nombre de canvis en la seva identitat. Un element central d’aquest procés és la seva inserció en el mercat laboral, ja que, a través de la seva feina remunerada, les dones accedeixen a un context social que afavoreix un control més gran dels recursos generats, una independència més gran en la seva mobilitat, així com l’accés i la participació en xarxes socials. No obstant això, la situació de la dona migrant constitueix una condició d'opressió que s'afegeix a les de gènere, de classe i d’ètnia, que fan que s’aguditzi la vulnerabilitat de les dones.

Tot i que els ingressos de les dones migrants tendeixen a ser menors que els dels homes, són elles les que n’envien un percentatge més alt al seu lloc d’origen i, amb el decurs del temps, són les que tendeixen a mantenir el patró d'enviament de remeses, amb la qual cosa mantenen un nexe proper amb la família.

El marc de normes jurídiques i de diferents polítiques juga un paper important pel que fa a

© David Maung / EPA CORBIS

72

Les dones com a protagonistes de la transformació social per al desenvolupament equitatiu

l'experiència migratòria; per la seva banda, els efectes de les remeses en la vida de les dones també, ja que s’inscriuen com a part del context que pot afavorir, o no, les relacions democràtiques i equitatives entre dones i homes, en la mesura que promouen i observen els principis dels Drets Humans i, en particular, dels drets de les dones.

D’altra banda, les dones migrants, com que es troben en desavantatge laboral davant els homes, són víctimes d’abusos dels seus drets, encara que molt sovint elles mateixes decideixen no reclamar per por a perdre el treball o ser deportades al seu país d’origen; això també es deu al fet que la gran majoria de les dones migrants són empleades en àmbits poc regulats, com és el cas del servei domèstic i el sector informal o per compte propi.

Amb relació a això, el paper de les organitzacions sindicals s’està tornant cada cop més important per a la població migrant, i especialment per a les dones, ja que representen una font d’informació i d’assessorament pel que fa no només als seus drets laborals, sinó també als seus drets com a dones. Així, la dona migrant, malgrat tot el menyscapte patit en la majoria dels casos– a la seva dignitat, és una dona que es troba en el camí de l’empoderament i que, en veure’s motivada a formar part d’una organització sindical, no només creix en el seu coneixement i lluita pels seus drets, sinó que se’n converteix en forta multiplicadora envers la població migrant.

Tot seguit, un extracte del relat de vida d’una dona que va emigrar cap als Estats Units l’any 2004.

Aquesta breu ressenya és la història compartida per milers de dones que emigren cap a un altre país, amb l’esperança de trobar-hi una possibilitat on es puguin sentir i ser tractades com a treballadores, com a éssers humans.

Quan veiem relats com aquest, confirmem la imperant necessitat d'enfortir l'agenda internacional per a la promoció dels Drets Humans de les dones migrants, la qual cosa representa un gran desafiament, ja que implica reconèixer la vulnerabilitat que afronten les dones migrants respecte a la protecció i al ple gaudi dels seus Drets Humans i les llibertats fonamentals. També, cal comprendre i assumir les demandes particulars de les dones per enfortir i dirigir el disseny, la negociació i l'execució de les polítiques públiques respectives; i això, tot comprometent i visibilitzant, davant la societat civil dels països de destí, l'enorme aportament i l'intercanvi que van units a l'emigració, a més de

Tinc 27 anys, sóc de San Vicente (El Salvador); fa quatre anys vaig arribar aquí, als Estats Units, il·legal. El coiot em va cobrar cinc mil dòlars per portar-me fins aquí. No conec el meu pare, i la meva mare va tenir nou fills però se’n van morir dos abans de fer els 4 anys; érem molt pobres, treballàvem al camp i d’allò menjàvem, del poc que en trèiem.

Amb 14 anys vaig tenir el meu primer fill i actualment en tinc quatre que he deixat a El Salvador amb la meva mare...

Vaig trigar dos mesos i mig a arribar aquí; em va passar de tot i em van fer tot de coses que prefereixo no recordar, però hi vaig arribar. El meu marit em va abandonar quan la nena més petita tenia tres mesos; ell va venir cap a aquí, als Estats Units. Al principi m'enviava una mica de diners però al cap d'uns sis mesos vaig deixar de saber d'ell, i encara no sé si és viu o mort. Al principi va ser molt dur perquè no coneixia ningú. He estudiat fins a sisè de primària i sé llegir i escriure, però no sabia gens d’anglès; vaig tenir diferents feines, però no hi durava gaire perquè no tenia els papers. Des de fa un any treballo netejant els

lavabos d'un restaurant aquí a Los Angeles; treballo 12 hores al dia i de vegades faig hores extres, tot i que no tinc assegurança social perquè no tinc documents. El meu cap em paga una mica menys del mínim però em dona el menjar. Visc amb una dona i el seu marit; em donen un lloc on viure, o millor dit on dormir perquè els dissabtes i diumenges netejo cases i no hi sóc mai a l‘apartament; així puc guanyar i estalviar més diners per enviar a El Salvador, per als meus fills i per acabar de pagar a la persona que em va deixar els diners per pagar el coiot que em va portar fins aquí. Al menys aquí tinc feina ja que allà només aconseguia feina als bars, i pagaven malament i era perillós... Sempre penso que tornaré al meu país i podré veure quant han crescut els meus nens. Però encara falta molt per això; em conformo amb les fotos que m'envien de tant en tant... i escoltar-los quan em poden trucar…

la contribució que els migrants fan als mercats laborals. ó

Violeta Elena Lacayo Advocada i consultora independent en temes de Gènere, Drets Humans i Desenvolupament Organitzacional.

Montevideo, Uruguai.

Testimoni de Juana Dolores, migrant indocumentada a Los Angeles.

73

Annex Declaracions ODM i Drets Humans (extracte)

Els Objectius del Mil.lenni Nacions Unides, 2000 1 Eradicar la pobresa extrema i la fam 2 Aconseguir l’educació primària universal 3 Promoure la igualtat entre els gèneres i l’autonomia de la dona 4 Reduir la mortalitat infantil 5 Millorar la salut materna 6 Combatre la SIDA, la malària i altres malalties greus 7 Garantir la sostenibilitat del medi ambient 8 Fomentar una associació mundial per al desenvolupament

Declaració Universal de Drets Humans Nacions Unides, 1948 Article 1 Tots els éssers humans neixen lliures i iguals en dignitat i drets […] .

Article 25 1. Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seva família, la salut i el benestar, i especialment l'alimentació, el vestit, l'habitatge, l'assistència mèdica i els serveis socials necessaris; així mateix, té dret a les assegurances en cas d'atur, malaltia, invalidesa, viudetat, vellesa i altres casos de pèrdua dels seus mitjans de subsistència per circumstàncies independents de la seva voluntat.

Pacte Internacional de Drets Econòmics, Socials i Culturals –DESC– Nacions Unides, 1966 Article 6 1. Tota persona té dret a treballar i, així mateix, té dret a tenir l'oportunitat de guanyar-se la vida mitjançant un treball lliurement escollit o acceptat.

Article 7 Els Estats Parts en el present Pacte reconeixen el dret de tota persona al gaudi de condicions de treball equitatives i satisfactòries que li assegurin especialment: a) Una remuneració que proporcioni com a mínim a tots els treballadors i treballadores: i. Un salari equitatiu i igual per treball d'igual valor, sense distincions de cap espècie; en particular, ha d'assegurar-se a les dones condicions de treball no inferiors a les dels homes, amb salari igual per treball igual. ii. Condicions d'existència dignes per a ells i per a les seves famílies conforme a les disposicions del present Pacte. b) La seguretat i la higiene en el treball. c) Igual oportunitat per a tots de ser promoguts, dintre del seu treball, a la categoria superior que els correspongui, sense més consideracions que els factors de temps de servei i capacitat; d) El descans, el gaudi del temps lliure, la limitació raonable de les hores de treball i les vacances periòdiques pagades, així com la remuneració dels dies festius.

Convenció sobre l’Eliminació de totes les formes de Discriminació contra la Dona –CEDAW– Nacions Unides, 1979 Preocupats pel fet que en situacions de pobresa la dona té un accés mínim a l'alimentació, la salut, l'ensenyament, la capacitació i les oportunitats d'ocupació, així com a la satisfacció d'altres necessitats, Convençuts que la màxima participació de la dona, en igualtat de condicions amb l'home, en tots els camps, és indispensable per al desenvolupament ple i complet d'un país, el benestar del món i la causa de la pau, Reconeixent que per a assolir la plena igualtat entre l'home i la dona és necessari modificar el paper tradicional tant de l'home com de la dona en la societat i en la família, Article 1 A l'efecte de la present Convenció, l'expressió "discriminació contra la dona" denotarà tota distinció, exclusió o restricció basada en el sexe que tingui per objecte o per resultat menyscabar o anul·lar el reconeixement, gaudi o exercici per la dona, independentment del seu estat civil i sobre la base de la igualtat de l'home i la dona, dels Drets Humans i les llibertats fonamentals en les esferes política, econòmica, social, cultural i civil o en qualsevol altra esfera.

Article 5 […] Els Estats Parts prendran totes les mesures apropiades per modificar els patrons socioculturals de conducta d'homes i dones, amb la intenció d'arribar a l'eliminació dels prejudicis i les pràctiques consuetudinàries i de qualsevol altra índole que estiguin basats en la idea de la inferioritat o superioritat de qualsevol dels sexes o en funcions estereotipades d'homes i dones.