El Sot de Can Xarau

Què hi veia?

Per als que no hi vivíem, el Sot de Can Xarau era aquell barri, també anomenat de la Riera, que tenia les casetes baixes, distribuïdes en una quadrícula de cinc carrers que anaven de nord a sud i tres d’est a oest, i que podíem albirar sencer si, des del Passeig de Cordelles, ens acostàvem a la masia de Can Xarau, però que només solíem travessar quan volíem anar cap a la font d’Adam i Eva o a la fàbrica de les baietes. El seu eix principal era el carrer de Santa Anna que arrancava de la plaça d’Enric Granados i, després de franquejar el riu, tenia el seu portal d’entrada amb la jardineria Matabosch, i més endavant, a l’altre costat, amb la serradora Vila. Tanmateix, l’accés no sempre era fàcil, ja que el 1935 s’havia construït un primer pont damunt el riu, però, segons com anaven les pluges, no s’hi podia comptar.

Diuen que el 1905 s’hi van començar a construir les primeres cases, tot i que l’empenta més forta va ser del 1923 al 1934, amb la modalitat de cases barates promogudes per la Dictadura de Primo de Rivera, i que en bona part van ser habitades per immigrants del sud que venien a treballar a les indústries locals. Unes famílies que a principis dels cinquanta estaven perfectament integrades amb la resta del poble, res que olorés un món a part. Amb el pas del temps la zona es va anar completant amb altres equipaments de caire industrial, com la fàbrica del gel de Josep Casamitjana el 1944, la fàbrica de les baietes que la Uralita hi va construir el 1947, la Frigola la Polar que s’hi va instal·lar el 1952, i fins i tot la ja anomenada serradora de Marcel·lí Vila que va obrir el 1958. El petit comerç també hi era representat amb la botiga de queviures de la senyora Isabel i el bar Sabater. Els temps no eren fàcils per a ningú, però la gent que vivia al Sot de Can Xarau, procedent en bona part d’Almeria i Múrcia, s’havien guanyat una merescuda fama de mantenir un bon veïnatge i de saber-se ajudar els uns als altres quan les vaques no anaven gaire grasses. Potser era per aquella sensació de territori ben marcat, entre el marge del riu i el pendent dessota can Xarau. Però la proximitat del riu Sec, a part dels al.licients paisatgístics, també comportava de tant en tant alguns problemes. Quan plovia fort els que vivien a les cases del carrer de la Circumval.lació Baixa eren els primers que havien de córrer i protegir les entrades amb fustes per evitar les inundacions. Les alarmes no solien passar de petites molèsties, però el setembre del 1962 –amb les mortíferes inundacions del Vallès- aquell riu, normalment tan sec, es va convertir en un mar embravit. Fins aquell moment la seva llera s’assemblava a un camp obert, amb la més diversa vegetació i les vores imprecises, però el desastre va fer comprendre la necessitat de canalitzar el pas de l’aigua i aixecar parets de formigó als límits que se li permetien. Des de llavors el Sot de Can Xarau ha respirat més tranquil.

Els canvis del Sot de Can Xarau van començar a produirse, paulatinament, amb la forta industrialització dels anys seixanta, mentre el poble era urbanitzat amb més i més polígons d’habitatges i els nous contingents d’immigrants els anaven ocupant, aquesta vegada sense la mesura i discreció que ho havien fet els pioners de tres dècades abans. Les primitives cases baixes del barri encara trigarien a anar caient, i ho farien d’una manera molt més esglaonada que en altres llocs del terme, a mesura que la població s’anava envellint i que els constructors anaven convencent els veïns de la conveniència de vendre. El resultat, però, ha acabat sent el clàssic combinat de cases baixes amb la moda de les adossades i les rengleres de pisos, amb unes proporcions que no són ben bé iguals que en la resta de la ciutat. Res no ha trencat un cert aire de tranquil·litat. Amb els anys, i després d’alguns intents mediocres, el carrer de Santa Anna es va beneficiar d’un pont més consistent, progressivament ampliat, i també d’un asfaltat prou digne per convertir-se en una via de trànsit moderat cap a les noves fàbriques del polígon de la Clota, malgrat que impliqués el sacrifici de l’arbrat que li havia donat tant de caràcter. Amb el pavimentat de tots els carrers, l’aspecte de la zona s’ha dignificat i ja no recorda els seus orígens de suburbi per a obrers immigrats. Ara sembla que la identitat del barri hagi assumit la classificació com a sector de serveis, amb una marcada especialitat en tallers mecànics i agències d’automoció; a banda de les empreses d’informàtica, un important gimnàs privat, diversos restaurants i alguns bars de moda, dels que catalitzen la moguda nocturna.

Allà on abans s’acabaven les cases és on han prosperat les instal·lacions més grans. A la banda dreta, l’illa de l’automoció, seguida de la remodelada fàbrica de les baietes, mentre que a la banda esquerra s’hi ha edificat el col·legi públic Xarau i, a continuació, un hostal de nova construcció per donar allotjament a tanta gent de pas que comporta la nova indústria local, de més petita escala, però més abundant i diversa que les grans empreses del segle anterior. I més enllà, la carretera oberta cap al polígon industrial de La Clota i a les connexions amb els nusos d’autopistes i la Universitat Autònoma de Barcelona.

Potser el barri del Sot de Can Xarau ha perdut aquell ambient familiar de mig segle enrere, però s’ha incorporat amb ple dret a la vida a l’engròs de la ciutat moderna. Amb tot, encara conserva una personalitat diferent, potser de transició, perquè el context geogràfic així ho permet. L’extensa zona esportiva que el limita al sud, el parc enjardinat sota la masia de can Xarau i la massa d’arbres que flanqueja el riu li donen una consideració al marge. Només caldrà que la sàpiguen aprofitar els nous veïns per viure-hi millor.