De la Pedrera als Jutjats

Què hi veia?

Quan arribaves dalt la serra, hi descobries un altre món. Aquesta sensació, tan freqüent d’excursió per la muntanya, la teníem sense moure’ns del poble. La nostra serra era al capdamunt del barri de ca n’Antolí, i el que hi descobríem, la vall de Canaletes amb Collserola al fons. Als peus, una estesa de camps de conreu i horts, amb pagesos de tot el poble que es repartien els torns de rec des d’una modesta bassa, a mig camí del Turó d’en Guiera -quan en dèiem la Muntanyeta. Entre els camps, només un rectangle de bosc, un misteriós recinte que trencava la monotonia. Els nanos no distingíem què hi havia a dins, sabíem que se’n deia la Pedrera i que al fons hi havia una casa, ben protegida per la vegetació. Ens conformàvem amb les llegendes, però l’única que m’ha quedat és que allà vivien uns parents de la Carmen Polo, la Carmen Collares, per la qual cosa no seria d’estranyar que ens visités i el poble en pes li dediqués una rebuda a l’estil de “Benvinguda, senyora Franco”. Però l’únic que ara compta és aquell retall de paisatge, inoblidable, que s’obria a l’altra banda del Turonet. Començava amb vinyes i blat, i uns darrers xalets arran de camí. Però és veritat que, més endins, cap a l’esquerra, també hi havia crescut una mena de ranxo modern, un rectangle amb la tàpia alta, amb casa i quadres a dins, i amb uns gossos que sabien bordar prou per espantar qui s’hi acostés. Ara bé, de la Pedrera cap avall només hi havia una renglera de parcelles de regadiu, estretes i allargassades, a banda i banda de la carretera de Sant Iscle, fins a morir al camí que vorejava la riera de Sant Cugat, sempre fangós i esllavissat per les baixades de la pluja.

Cal reconèixer, però, que el millor encant i la sensualitat del paratge, un dels més idíl·lics del terme, estava en els camps que envoltaven l’ermita de Santa Maria de les Feixes, un immens triangle entre la riera i el bosc, entre can Canaletes i Santa Maria de Montcada; l’indret que en mig segle ha vist passar de tot: vinyes, pomeres, cereals...

Tanmateix, la pau de la vall de Canaletes es trencaria a meitat dels seixanta, quan les aspiracions metropolitanes de Barcelona es van fer irrefrenables i els gestors porciolistes decidiren que aquest era el lloc ideal per ubicar-hi els afectats pel pla d’eliminació del barraquisme al Somorrostro i a Montjuïc. Després de resistències infructuoses, els pagesos van haver d’entomar que el Patronat Municipal de la Vivenda els expropiés les terres a preu de misèria. I es van acabar els horts i les vinyes, mentre els pagesos començaven a acceptar, resignadament, que no eren una espècie de futur al Vallès. Amb tot, polítics i gestors encara trigarien gairebé trenta anys a perpetrar la colonització.

Tres dècades durant les quals els terrenys de la vall quedarien successivament abandonats, okupats, remenats, industrialitzats, convertits en abocadors i llastimosament degradats. L’única compensació de tanta desídia és que Cerdanyola es va estalviar de tenir el seu Bellvitge.

A hores d’ara caldrà admetre que les vacil·lacions metropolitanes, les campanyes del “Salvem Canaletes” i l’oposició al camp de golf hauran servit per no consumar el nyap més temut. Avui, qui salta el tombant de la serra, no troba res d’idíl·lic, sinó una nova ciutat. Però si té una mica de paciència i supera els edificis de serveis, les cases adossades, les noves torres i la llarga muralla de pisos, acabarà encarant-se a un dels millors paisatges del terme municipal. D’alguna cosa ens ha de servir que el Parc Natural de Collserola comenci a la riera de Sant Cugat.

I, què ha passat amb l’emblemàtica Pedrera? Enmig d’una concentració urbana tan densa, el petit bosc de la finca ha resistit heroicament tots els embats, exhibint la qualificació de zona de serveis. Que si parc, que si museu... Ha acabat acollint la nova seu dels Jutjats, l’edifici de disseny funcional més impactant de tot el terme, ben resguardat per un ambulatori de la Seguretat Social i una residència geriàtrica de la Generalitat. És un gran paral.lelípede, airós, que ha tingut el detall d’acumular l’edificabilitat a la banda nord, de manera que davant la façana principal manté una llar-

Cerdanyola, espai 50/2000

ga plaça enjardinada, amb un recordatori dels antics pins i dels vells murs de pedra.

Amb una calculada proporció entre els blocs de pisos, alts i baixos, cases adossades i torres independents, el nou barri de Canaletes s’ha guanyat l’etiqueta de lloc agradable per viure. Instal.lar-hi nous equipaments públics, ha facilitat que la gent perdi la mandra de travessar la serra i vagi a passejar per aquesta cara amable de la ciutat, la que sintonitza millor amb el Vallès residencial i servicial del futur. També hi contribueix la urbanització del Parc de la Riera, des de Montflorit fins a prop de l’autopista, amb els quilòmetres més apreciats per caminar, practicar footing, passejar el gos o, simplement, eixamplar els pulmons, amb aquesta combinació d’aire net, silenci i verdor, que difícilment es troba en altres indrets, fora de si es tenen ganes d’endinsar-se per les pistes del Parc de Collserola. Com fa tanta gent, a peu o en bicicleta, amb ganes de reconciliar-se amb la naturalesa i recuperar els hàbits de la vida higiènica; tot i que, boscos endins, sigui més fàcil de trobar-se amb estampes de les noves formes del consumisme que amb el passat rural. Fent abstracció de tot, he de confessar que aquest és el paisatge que encara em toca les fibres del cor, les més amagades. Quan vull pensar que Cerdanyola encara val la pena, travesso la riera de sant Cugat, passo per sota el pont de la malmesa masia de can Canaletes -sense mirar gaire amunt per no preocupar-me pel destí que li espera-, deixo a la dreta el bosc, on vaig aprendre a collir rovellons, i tombo cap al bosc de l’esquerra. Però, abans d’entrar-hi, m’aturo al camí -finalment, blindat contra la pols d’amiant-, contemplo els verds camps de can Codina i el camp de golf que mai no existirà –així es d’esperar- i sento que tot se m’eixampla. Llavors fins i tot la muralla de pisos del fons em sembla estètica. I és que els camps de blat, ara verd ara madur, amb Santa Maria de les Feixes plantada al mig, són molt més que un escenari impressionant. Són part d’allò que encara em fa sentir al meu lloc. És clar que, si algun dia algú decideix enderrocar l’ermita, també ens hi acostumarem.