On hi havia la font d’Adam i Eva

Què hi veia?

Quan la vida era força més senzilla, que no vol dir fàcil, una de les distraccions podia ser anar a buscar aigua a la font i, si era possible, quedar-s’hi a berenar o a prendre la fresca. Sense referir-se ara a les fonts més boscanes, que demanaven una excursió força més llarga, a Cerdanyola teníem un parell d’opcions: la més concorreguda de les Fontetes i la més silvestre d’Adam i Eva. Tot això, sense descartar la de can Tiana i la del Petricó, que ja queien en el terme de Ripollet, però que la gent d’aquí se sentia igualment seves. Anar a la font d’Adam i Eva tenia el seu component d’aventura, potser perquè implicava allunyar-se rotundament del casc urbà, però també perquè mai se sabia com trobaries els accessos, segons les últimes crescudes del riu o els darrers moviments de terres. De fet, teníem dues rutes alternatives per accedir-hi. La més oficial partia del carrer Adam i Eva, que podies agafar des de l’estació o el pas a nivell d’Uralita, per anar-lo seguint sempre en paral·lel a la via del tren; però l’aventura començava quan el carrer perdia la seva condició de tal i el camí topava amb alguns entrebancs. L’altra ruta era obertament més arriscada, ja que partia del carrer Santa Anna, però al dret de la fàbrica de les baietes calia desviar-se per un corriol que la rodejava fins a desembocar al riu –normalment, riuet-, que calia travessar per algunes de les passeres fetes amb pedres, mai al mateix lloc ni amb la mateixa estabilitat. Un cop salvat el corrent, ja era qüestió d’improvisar per qualsevol de les sendes que travessaven la llarga esplanada fins al dret de la font, passant per unes terres que al principi estaven sembrades i que després van convertir-se en les instal·lacions esportives de l’empresa Uralita, amb camps de futbol i de bàsquet, més els corresponents vestidors.

Perquè els terrenys de l’altra banda del riu, fins a l’entrada del bosc, van ser adquirits per Uralita al mas Cordelles l’any 1942 i posteriorment van ser adaptats per als seus usos socials, d’una manera similar a com ja s’havia fet amb el Parc de Cordelles, el de l’antiga bassa rodona. Aleshores la primitiva font també va ser millorada, amb unes terrasses porticades i unes pèrgoles que feien més agradable l’estada tant dels que hi anaven a buscar aigua com dels que s’hi quedaven per esbarjo o hi muntaven costellades o arrossades. Fins que l’indret va arribar a ser tan apreciat que els obrers de les fàbriques del voltant hi anaven a omplir el càntir o les garrafes i ja s’hi passaven més estona del compte; cosa que va generar més d’un problema laboral.

Però a part de la dignificació de l’espai de la font, allò que li donava més mèrit era el plafó de rajoles del segle XVII, amb una escena del Paradís que reunia Adam, Eva, la pomera i la serp temptadora. I amb l’al·licient afegit de la immediata pineda, que arrapada al talús de la via del tren continuava fins a saltar la tàpia de l’anomenat Bosc Tancat, allà on ningú havia d’entrar, però sempre hi havia un esvoranc que facilitava les transgressions.

Fer cap a la font d’Adam i Eva era perdre’s per un espai molt més gran que els habituals del poble. Era aquella sensació de vagar camp a través, sense camins obligats, amb la promesa d’una estona fresca. Però cap a la segona meitat dels cinquanta tanta immensitat es va anar enxiquint. A l’altra banda del riu, sota l’ombra enlairada del mas Cordelles, en aquella esplanada sempre fèrtil, hi van començar a construir una nau molt singular. Era llarga, molt llarga, amb una teulada que tenia divuit dents de serra i, pel poble, la gent deia que hi obririen una fàbrica de plàstics. Va ser el primer planter del munt de naus que donarien fama al polígon de La Clota.

Què hi veig?

Parlar avui de la font d’Adam i Eva no tan sols és referirse a un espai desaparegut sinó a un indret difícil d’ubicar amb precisió. Després de molts anys d’absolut abandonament, les construccions al voltant de la font van ser definitivament enderrocades i enterrades per l’ampliació de les línies fèrries amb el nou vial cap a l’Autònoma. I sembla que la déu d’aigua va ser canalitzada subterràniament fins a desguassar al riu.

El fort desenvolupament de la zona ho ha desdibuixat tot. L’antiga esplanada esportiva va quedar dividida en dos grans sectors per la nova carretera de l’accés nord a Cerdanyola i de connexió amb el nus d’autopistes. Al sector nord, ja fa anys que s’hi va crear el polígon industrial Polizur, amb dos carrers rectes i amples, ocupats completament per naus adossades, fins que s’accedeix a l’entrada del Bosc Tancat –ara sí, tancat sense escletxes– que s’ha

Cerdanyola, espai 50/2000

Isidre Grau

convertit en un parc d’oci, restauració i esports d’aventura, una de les zones de lleure de la nova ciutat. Al sector sud, els camps continuen erms, però ja destinats a completar la Cerdanyola del futur amb una entrada que faci honor a la ciutat universitària i tecnològica. Ara, aturar-se per uns moments enmig dels camps erms -ja sense carpes de circ ni atraccions de festa major- i permetre’s una mirada lenta, de tres-cents seixanta graus, ens pot fer entendre de manera sintètica no tan sols l’evolució de Cerdanyola, sinó la de tot el Vallès els darrers cinquanta anys, amb tantes etapes que ja només són sediments mal dissimulats. Primer va ser el pas de la ruralia més tradicional a la gran industrialització; fins que aviat va arribar la crisi de les grans empreses i la sempre difícil reconversió, amb el pas a les microempreses, més orientades als serveis que a la producció en cadena. Mentrestant, els primitius blocs de vivendes barates també han acabat caient per donar pas a d’altres amb més disseny aparent i a una diversitat que suavitza la duresa de tants canvis. Un nou mapa urbanístic per als nous temps, quan ja ningú viu amb el pensament d’anar a buscar aigua a la font. Simplement, perquè ja no es fiem de cap líquid que no ens vingui avalat per un certificat de sanitat.

Textos: Isidre Grau

Fotografies antigues: Procedents d’edicions postals i d’autors desconeguts

Fotografies actuals: Isidre Grau

Disseny: Ramon Sauló -Playgràfic

ISBN: 97884-15057-24-6

Imprès a Cerdanyola del Vallès durant el mes de novembre del 2011