El carrer d’Altimira

Què hi veia?

A més del seu llarg cordó umbilical i les zones d’estiueig, la Cerdanyola dels cinquanta tenia uns quants carrers amb personalitat pròpia. No em refereixo a unes simples agrupacions de cases, convertides en lloc de pas, sinó a aquells carrers, no especialment cèntrics, on els veïns havien sabut crear una complicitat molt particular; allò que en diríem un cert orgull de pertànyer-hi. Penso –només com uns exemples que ara em vénen a la memòria– en el carrer Ample, el de Sant Joaquim, el d’Orient... Però ara només parlaré del carrer d’Altimira, un clar paradigma de la vida de poble d’aquells anys. Un carrer força freqüentat, parallel i a una cantonada de Sant Martí, a prop de l’església i l’ajuntament, amb un segell que fins i tot el distingia de la seva prolongació natural, el carrer de les Escoles, de caràcter molt més dispers.

Diuen les cròniques que aquelles dues fileres de cases, entre Santiago i Vicente Trénor, van ser construïdes a partir de 1921 com a resultat de parcel.lar una antiga vinya de la família Altimira. Les pioneres van ser cases d’una sola planta, pensades per a la vida de pagès, amb eixides al darrere, cria d’aviram i cups per descarregar-hi el raïm de les vinyes, gràcies als accessos posteriors; o sigui, els que tenien pel carrer de la Verge del Pilar o pel ja anomenat passatge de l’Ajuntament, quan no era sinó un corraló estret i irregular, escanyat des de l’ajuntament a la fusteria Romaní, acabat amb un cul de sac degut a les finques dels Codorniu i els Gomara, edificades a la banda de Sant Martí, però amb jardí i bosc fins als murs que donaven a Altimira. Després s’hi afegirien algunes magnífiques torres d’estiueig, com la dels senyors Baqués, la de les fulles Ibèria -perquè els amos fabricaven les famoses fulles d’afaitar- o la Vil.la Rosita -del senyor Tomàs, un fabricant de guants-; aquestes dues estaven situades l’una a cada banda de la cantonada amb Torres i Bages, mentre que als altres dos angles de la cruïlla hi havien les torres dels Soler i dels Renom, habitades tot l’any i amb ocupacions agrícoles. Una mica més avall hi havia algunes cases adossades, amb un petit jardí al davant, també ocupades per gent del poble. Això sí, ni un comerç; tothom tenia el que necessitava a les dues botigues de queviures de Sant Martí: l’Econòmica i la Dàlia. O tirant Sant Ramon amunt. O a can Serra de la plaça de Sant Ramon. Amb un carrer tan tranquil, era fàcil trobar-se per prendre la fresca als vespres d’estiu; o que les dones s’apleguessin per cosir o fer puntes de coixí, posem per cas, sota l’ombra dels pins de la torre Codorniu. O preparar unes bones catifes de flors per a la processó del Corpus, quan era obligat engalanar amb branques d’arbre les parets i sortir tots al carrer.

L’ambient de bon veïnatge – i que hi hagués gent trempada, amb iniciativa i imaginació – va propiciar que allà s’hi fessin les millors revetlles populars de Sant Joan i Sant Pere, quan tota la mainada dels voltants hi anàvem a dur fustes per fer créixer la foguera que cremaria a la nit davant de l’únic solar sense edificar, l’hort de can Pasqual. Després arribaria l’hora de sopar amb taules al carrer i de fer ball amb ràdio o gramola. Gresca de la bona.

No cal dir que, d’aquell recer de tranquil·litat, en queda ben poca cosa. El carrer actual està ben integrat a la xarxa del tràfic intern, amb baixada dels cotxes des d’Anselm Clavé fins a Lluís Companys. Allà on hi havia torres d’estiueig o horts, hi han prosperat els blocs de pisos, de qualitat tan diversa com les èpoques de construcció. Però les cases de planta baixa dels anys vint són les que han resistit millor. Partint de la cantonada amb Santiago, a mà dreta només ha caigut la primera casa, que ara és un bloc de dues plantes, amb un restaurant xinès als baixos. Però a continuació es conserven sis cases de les antigues, tot i que modernitzades, mentre que, carrer avall, també sobreviuen tres de les cases adossades amb jardí al davant. A l’altra vorera, es conserven les quatre cases d’abans i, passat Torres i Bages, només n’hi ha una de comprimida entre dos blocs de pisos, que ara són la nota dominant.

No tan sols ha canviat l’eix del carrer, sinó també els seus darreres. L’actual passatge de l’Ajuntament ja és una via oberta de punta a punta, sense que la tallin jardins particulars. S’hi han edificat més pisos i hi han proliferat nous comerços i serveis, des del predomini dels bars fins a l’estilitzat edifici de l’Arxiu Municipal. Des que s’ha convertit en zona de vianants, amb una considerable arbreda de branques baixes, l’indret té un caire d’oasi que el diferencia de tots els voltants. Pel que fa a Verge del Pilar, s’ha convertit en una via de pujada del trànsit, sense gaire activitat comercial i amb uns quants accessos a les cases del davant, mentre que a l’altra vorera, abans ocupada per dues grans torres, hi ha una sòlida bateria de torretes adossades, amb la vida cap endins. Però, tornant al carrer d’Altimira, l’orientació comercial es consolida i es multiplica, amb una certa abundància d’ofertes gastronòmiques i informàtiques, a més de fortes especialitats en llibreria i farmàcia. Tothom sap que és un carrer on s’hi poden trobar moltes solucions, però pocs recorden la vida de poble que hi havia abans. La de tants carrers amb personalitat pròpia a la Cerdanyola agrícola.