Lo Rafal 101

loRafal

hivern de 2008 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal

101

Revista informativa d’Alcanar

Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

Els bars dels Gisbert

14 25 anys de bàsquet

4

9

Els colors de Núria

Carme Masià

El Castor cap a Brussel·les

30 21

C.F.

editorial loRafal

Revista informativa d’Alcanar Edita: Associació Cultural Lo Rafal

www.alcanar.com/entitats/rafal www.terresdecruilla.org

Publicació sense ànim de lucre Consell de redacció Joaquim Buj (direcció), Carme Ferré (coordinació), Francesc Subirats (redacció) i Sílvia Matamoros (fotografia).

Col·laboradors Ramon Adell, M. José Caballé, Pere Fibla, Toni Matamoros, Vicent Matamoros, Núria Prades, Mireia Reverter.

Lo Rafal accepta col•laboracions personals, de grups i d’entitats, que hauran d’anar acompanyades del nom i cognoms de l’autora o autor.

Lo Rafal no es fa responsable ni s’identifica necessàriament amb els articles que vagen signats.

Comunica’t amb nosaltres! lorafal@gmail.com Pots enviar les teues col•laboracions a aquesta adreça via correu electrònic.

Adreça: Carrer del pintor Fortuny, 1, 1r 1a 43530 Alcanar Publicitat i subscripcions: Anna, tel. 686 34 22 22. C. Almenara, 27.

Punts de venda: Estanc de dalt, Estanc de baix, Llibreria Montse i Quiosc de les Cases.

DLT - 2.067 Imprès: Litosplai SA (www.litosplai.com) Disseny gràfic: Faino Comunicació (www.faino.com) Maquetació: Francesc Subirats / Sistema Binari.

loRafal

Temps de transició

E

ls tòpics cent dies de gràcia del Pacte per Alcanar entre ERC i CiU-PA-LC, signat abans de Nadal, es compliran a primers d’abril. Era una cosa sabuda i hi ha qui es pregunta si calia esperar un any i mig per materialitzar-lo. D’aquest acord en podríem destacar un parell d’aspectes: el gran pes de la coalició nacionalista i les poques regidories (ep, que no responsabilitats) de l’alcalde i de les dos dones, una de cada grup.

Elles segur que podrien fer molt més i desitgem que no es convertisquen en convidades de pedra. Amb la seua capacitat, tant de l’alcalde com de les regidores, esperem que es podran dedicar més a fons a les qüestions que se’ls han encomanat.

El Pacte per Alcanar té voluntat de poder-se ampliar en un futur.

Sembla complicat, i més després de la relliscada d’Esquerra enviant una carta a alguns dels seus militants amb un resum de les actuacions previstes al municipi dins del Pla ZP abans d’aprovar-se definitivament. No tots els grups polítics disposaven d’aquesta informació i l’oposició ja s’ha queixat en un tema que portarà coa.

ERC ha intentat subsanarho tard i malament tot penjant aquest resum al web de l’Ajuntament.

Sembla la inexperiència dels novells.

Es podria haver fet a l’inrevès. Quan s’està al govern primer són els representants del poble (en forma de regidors i regidores, tant del govern com de l’oposició) i el conjunt de la ciutadania, després, les “bases” del grup majoritari, siga del color polític que siga. Per molt bona fe amb què s’haja fet, l’enviament de la carta crea sospites i desconfiança cap a l’acció de govern. En altres temps ja estaríem als jutjats, investigant o demanant dimissions. Que no es

de suports als altres esports del municipi.

Acollim l’associació Lo Codolar que ens ha d’endinsar, de primera mà, en el coneixement de les Cases. La “cultura de bar i tertúlia” que van saber transmetre els Gisbert o el rogle de la mà de la pintora canareva Núria Prades aporten el toc antropològic. Alguns dels indrets que podem descobrir tot passejant pel Montsià centren les imatges d’un Alcanar desconegut per a molts.

Hi ha qui es pregunta si calia esperar un any i mig per materialitzar el pacte.

Estem en un moment de transició cap a un nou model polític tornen a repetir situacions com aquesta per part de cap dels socis hauria de ser una de les missions de la comissió de seguiment del Pacte. Estem en un moment de transició cap a un nou model de poble i potser polític a Alcanar.

La crisi arriba també a l’esport local i el Club de Bàsquet n’és un exemple més. Afronta el 25è aniversari amb un futur incert, tot i el bon nombre d’equips de base amb què compta. La gespa artificial i la remodelació de vestidors a la Fanecada hauria de deixar enllestits els equipaments futbolístics i començar a obrir el ventall

El consistori canareu sembla que ara vol posarse les piles i començar a recuperar lligallos i senderes. S’han de seguir uns criteris i seleccionar unes actuacions que connecten aquests camins en xarxa i que no s’acaben convertint en intervencions aïllades sense relació entre elles. Cal incentivar el respecte cap a aquests espais naturals i el seu ús amb senderi. Tant de bo aquest nou organisme gestor ajude a recuperar el temps perdut i puguem mirar-nos amb orgull el Montsià, la serra que dóna nom a la comarca a la qual pertanyem administrativament.

hivern de 2008

3

municipal

La Plataforma visita el Parlament europeu Evelio Monfort, president de la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia, comenta la visita que van fer per tal de denunciar el projecte Castor davant les autoritats europees

Francesc Subirats

divine.styler@gmail.com

Quin és l’objectiu del viatge a Brussel•les?

Bé, hi anem després que hem esgotat totes les possibilitats aquí, ja que ens trobem en un punt que no avancem gaire. Com que no s’ofereix cap garantia des del govern central que determini cap actuació de cara al projecte que proposa Escal Gas, vam decidir d’anar a denunciar al Parlament Europeu tota la sèrie de qüestions irregulars que s’han de resoldre abans de decidir si el projecte és escaient o no. Hi anem conscients que a Europa són més sensibles amb les qüestions ambientals, molt més que les institucions d’aquest país, i és que perquè els projecte qüestiona algunes di-

rectrius europees en matèria de medi ambient.

Quines són aquestes qüestions?

El projecte, com he dit, és ple d’irregularitats i manca del ’una rigor propi de l’envergadura d’un projecte d’aquestes dimensions. Primer de tot, el projecte sencer només té redactades dues parts en castellà, la resta és són en anglès. Aquest fet ens dificulta encara més la nostra tasca de defensa. Entre els molts aspectes que caldria esmenar, podria anomenar, per exemple, que l’estudi d’impacte ambiental no té en compte els vents que sempre tenim a la zona.

En concret, a la nostra zona

aquí hi sol bufar el mestral, que sí que n’analitzen l’afectació, però deixen de banda les brises que, sobretot a l’estiu, tots coneixem que bufen de mar cap a terra, això ésde les quals, especialment, la marinada (o llebeig o garbí). En deixar d’estudiar aquest vent, deixen de banda els efectes nocius que podrien tindre els fums tòxics que s’escamparien en direcció nord-est, de cara cap a l’interior: Alcanar, Sant Carles, Ulldecona, etc. I pel que fa al mestral, consultada l’empresa, afegeixen que com que el vent se’n va cap a la mar, no cal estudiar-ne l’impacte ambiental. És un argument inadmissible!

Un altre exemple de les seva mala praxi la vam descobrir a partir de la nostra pregunta sobre d’on traurien l’aigua. L’empresa havia negligit aquest aspecte fins que van rectificar l’informe on hi van apuntar que era negligible perquè gairebé no en fa-

“Des del govern central no s’ofereix cap garantia, ens trobem encallats, en un punt en què no avancem” Dins del mateix impacte d’estudi ambiental tampoc tenen en compte les restes de petroli que queden dins del forat del subsòl marí, que s’extrauria juntament amb el gas (una vegada hi fos fins) i acabaria arribant a les nostres platges (com passava fa molts anys quan hi havia les plataformes extractores).

Cedida

deixar d’extreure’n el cru, van tapar el forat d’extracció amb una capa de formigó.

Aquest tap estava pensat exclusivament per tancar el tanc. Si ara s’hi introdueix alta pressió per un conducte nou que s’hi perforarà, correm el risc que el tap cedeixi per la pressió interna del gas, com si d’una ampolla de cava es tractés.

Tampoc estudien el possible perill que significaria la pressurització del gas dins d’un “recipient” que té un tap: quan les plataformes van

ria falta. Ho justifiquen i de l’argument se’n desprèn que només hi haurà una vintena de treballadors que en necessitaran poca.

Amb això se’ls hi va veure el llautó sobre les seves afirmacions sobre que el projecte permetria la creació d’un gran número de llocs de treball per a la gent del territori.

A més, una vegada consultats els planells de l’estació de terra, vam constatar que, efectivament, al pàrquing, hi havia les places per a

Caixa i sacs amb les firmes i al·legacions en contra del projecte

4

hivern de 2008

loRafal

Això és una petita mostra de les moltes irregularitats que hem detectat i que, després d’haver-les denunciat a totes les administracions implicades, i veient que no s’hi posa cap mena d’interès per solucionar-les, hem decidit d’anar-les a denunciar als parlamentaris europeus.

Amb qui es van trobar?

La tasca prèvia fou molt intensa ja que preteníem parlar amb totes les forces polítiques que tenen representació al Parlament Europeu. Ha estat un temps de faena feixuga, amatents a trucades i correus electrònics per tal que tot quadrés i ens permetés de presentar-loshi la nostra queixa durant la jornada marcada al màxim número d’europarlamentaris possibles. Tenim una agenda

municipal

pleníssima en què gairebé anirem d’un parlamentari a l’altre durant tot un dia.

Qui forma part de la delegació?

Hi anirem cinc persones en representació de tota la Plataforma en Defensa de les Terres del Sénia i, per extensió, del nostre territori: jo mateix, la Cris, l’Elòdia Sancho i l’Arcadi. És veritat, com afirma Escal Gas, que ja s’han comprat el 80% de les terres dels afectats on hi ha d’haver les instal•lacions?

Aquesta és una més de les pràctiques enganyoses de què se serveixen per convéncer l’opinió pública. En realitat el que han fet és una opció de compra i no una compra en sentit propi. Perquè resulte intel•ligible, és com si l’empresa hagués donat una paga i senyal a cada propietari que hi ha accedit; o sigui, que la multinacional no paga el 100% del valor de

“Han fet una opció de compra i no una compra en sentit propi”

Cedida

una vintena de cotxes, més o menys. Una altra mentida que no ens va agradar, lluny de la gran quantitat de llocs de treball que predicaven per a la gent del territori.

Els mebres de la plataforma a l’arribada a l’aeroport de Brussel·les

la propietat sinó un percentatge baix, perquè, com que l’execució del projecte no és definitiva (a causa, entre d’altres coses, de les nostres protestes), es reserven el dret dels terrenys durant uns anys. Si el projecte no tirés endavant, una vegada passat aquest període de temps, els terrenys continuarien en mans dels propietaris actuals. Òbviament, seria absurd que paguessin el valor dels terrenys sense saber si els acabaran necessitant.

S.M.

Així doncs, es tracta només d’una mesura de propaganda perquè sembli que tot està dat i beneït. Sí que he d’afegir que han “comprat” ja les veus dels pescadors de la Confraria de Pescadors de Vinaròs, que ha rebut una indemnització en funció de les pèrdues que els originarà no poder pescar allí on hi hagi les instal•lacions marines del projecte Castor.

Quines activitats tenen programades?

Bé, de moment ens hem centrat en el viatge a la ca-

pital europea. Tenim present que la nostra capacitat de mobilització ens permetrà en qualsevol moment comptar amb el recolzament de la gent que ens segueix a l’hora de planificar i executar qualsevol activitat que organitzem.

No descartem més mobilitzacions semblants a les que ja hem realitzat, com per exemple el tall de la N-340 (i aprofitaríem per reivindicar, de passada, les obres estancades de la cruïlla de l’Àngol amb la Nacional 340). De moment encara no tenim res a la vista.

He de dir que també ens hem plantejat, com a entitat ja consolidada, treballar de cara al poble en altres àmbits fora de la nostra tasca principal.

Així doncs, i en tant que som una entitat, l’objectiu primer de la qual és la revalorització del nostre territori, potser puguem dur a terme la organització i/o la participació d’esdeveniments culturals o lúdics de caire pedagògic.

Imatge d’arxiu de la manifestació a Vinaròs

loRafal

hivern de 2008

5

municipal

Augmenta la pressió policial per millorar la seguretat Assassinats, violacions, drogues o proxenetisme són només alguns dels delictes que es van incrementar a la comarca en els darrers mesos

Redacció lorafal@gmail.com

Només un parell de mesos han calgut per enxampar els presumptes assassins de Felipe Barrios i la seua parella, morts violentament en un negoci de compra-venda de vehicles a la N-340 al seu pas per Alcanar. La col•laboració entre Guàrdia Civil i Mossos n’ha permès les detencions.

Ara, la policia diu que potser només es tractés d’un robatori que es va complicar, una hipòtesi que causa una mica d’incredulitat pels antecedents de Barrios, que tenia molts de fronts oberts en móns tan complicats com la droga, la importació de vehicles robats, el proxenetisme o la gelosia. Personatges o possibles delictes —sempre hem de partir de la presumpció d’innocència— com els del finat se’n van trobant massa sovint per les nostres comarques.

Tràfic de drogues Ho hem dit més d’una vegada: amb l’augment dels controls a l’estret de Gibraltar i

6

hivern de 2008

la costa andalusa en general, el litoral de l’Ebre i el Maestrat s’ha convertit en una de les principals portes d’entrada de droga. Així, la Guàrdia Civil va decomissar quatre mil quilos d’haixix a l’interior d’una furgoneta robada a Tortosa, que circulava pel camí vell de Vinaròs. Aquests

Assistim a l’increment d’una delinqüència que, fins ara,

Vinaròs va començar el Carnaval amb dos violacions a la zona d’oci de la ciutat dies s’ha sabut que demanen 25 anys de presó per un home que podria haver-ne matat un altre a la urbanització Montsià Mar, d’Alcanar Platja, per una revenja per un afer de drogues.

consideràvem més pròpia d’altres llocs o de les grans ciutats, però la “globalització” del crim arriba també a uns pobles on, fins fa poc “no passava mai res” o els delictes eren menors.

Lluny de crear alarmisme, cal confiar en l’eficàcia dels protocols signats entre els diversos cossos policials i administracions per coordinar l’acció conjunta i anar reduint la delinqüència a la zona.

Una altra cosa és el que passa quan s’arriba als jutjats, una de les proves que la Justícia no acaba de funcionar bé és la vaga convocada pels jutges.

Després hi ha maneres d’actuar que no s’entenen massa com, per exemple, situar un jutjat a l’exterior del gran Palau de Justícia o la futura comissaria de policia fantasma, tot això a Vinaròs.

Malauradament, la capital del Baix Maestrat va començar el Carnaval amb dos violacions de dues noies veïnes de la localitat.

J.B.

L

’esperat desplegament dels Mossos d’Esquadra a les Terres de l’Ebre comença a donar els seus fruits. La seua presència i de la Policia Local prolifera en els controls que s’instal•len a les entrades i camins d’Alcanar i rodalia.

Una droga, en aquest cas legal, que causa estralls a la carretera és l’alcohol. Enguany, la víctima innocent ha estat el jove de 17 anys David López, que va morir en un accident de trànsit. Fa un parell d’anys li va tocar a Periche. Encara hi ha qui es queixa dels controls d’alcoholèmia.

Vivenda i oficina, al peu de la N-340, on es van trobar els cadàvers de Felipe Barrios i la seua parella

loRafal

homenatge

L’IES Sòl-de-Riu recorda en David López La comunitat educativa de l’IES Sòl de Riu, amics, familiars i coneguts, van retre un sentit homenatge al jove alumne David López Meléndez, de 17 anys, mort en un accident de trànsit a la N-340

Redacció lorafal@gmail.com

També a la Fanecada D’altra banda, el món de l’esport en general, i del futbol en particular, també s’ha ressentit de la pèrdua del jove. Així, a iniciativa del juvenil del CD Alcanar,se li va fer un altre homenatge a l’estadi de la Fanecada.

Els jugadors portaven una samarreta blanca amb la imatge de David, que van lliurar a sons pares i germans, així com un ram de flors a la mare, a més de guardar el respectuós minut de silenci. El seu germà, Saül , juga al primer equip de l’Alcanar i havia estat al

Els companys de David van llegir l’escrit de Remei Gil i Carme Royo

Benifallet i Saguntino, entre altres clubs.

La Federació Catalana de Futbol va demanar a tots els clubs de Tarragona que durant tots els partits d’aquell cap de setmana (14 i 15 de febrer) es guardés un minut de silenci en memòria del jugador de la UE Rapitenca.

David compaginava el Juvenil de la Ràpita amb la Rapitenca “B”. Va iniciar la seua carrera esportiva al futbol base d’Alcanar, on hi va estar molt poc temps, perquè el van fitxar el Tortosa i després l’Amposta, abans de fer cap a l’equip de la veïna localitat de Sant Carles de la Ràpita.

El director de l’institut també mostrava el condol a la família

loRafal

V. M.

J.C. Martí

Cedida

Després es va fer entrega d’uns records a la família: la foto de David, que presidia l’homenatge, se li va lliurar al seu pare, als germans se’ls hivva donar un llibre de dedicatòries escrit pels seus companys i professors del centre, i a la seva mare un ram de roses. El seu germà i el seu pare van dirigir unes paraules d’agraïment al públic assistent.

Per finalitzar l’acte es va fer un minut de silenci tot escoltant El Cant dels Ocells de Pau Casals.

J.C. Martí

L

’acte va tenir lloc al pati d’entrada de l’institut, amb la presència de la seua família, per expressar l’estima per David. En primer lloc, el director de l’IES Sòl-de-Riu va dedicar-li unes paraules, a continuació els seus amics i professors també van voler mostrar el seu condol.

Camiseta commemorativa dels companys de l’equip de futbol

hivern de 2008

7

8

hivern de 2008

loRafal

esports

Encistellant dins i fora de la pista El Club de Bàsquet Alcanar compleix 25 anys amb una renovada junta directiva i més equips que mai. Reclamen més suport institucional equips, cal destacar-ne l’infantil que juga a la Divisó d’Honor B contra equips d’arreu de Catalunya i també d’Andorra. Això representa un gran esforç econòmic per als pares que “haurem

J. Joaquim Buj

jbuj@hotmail.com

L

a nova junta directiva del CB Alcanar la formen pares i jugadors en actiu o vinculats al club.

El president és David Matamoros (Xino), el secretari és Froilán Canalda i el tresorer Pepo Muñoz, a més de diversos vocals.

El club entrena un centenar de jugadors i jugadores de totes les categories: sènior, júnior, cadet, infantil (amb dos equips), aleví (també n’hi ha dos), benjamí i prebenjamí, a més d’un infantil femení que encara no competeix. D’entre aquests

S.M.

L’objectiu principal passa per “començar de nou i tindre un primer equip del poble, per tal d’assolir l’ascens a Tercera Territorial en un parell de temporades”, asseguren els directius. Durant aquests 25 anys, el CB Alcanar ha competit, sobretot, en aquesta categoria i, fins i tot, va estar a punt d’ascendir fa unes quantes temporades.

La crisi econòmica l’ha deixat sense espònsor, ha renunciat a la categoria i juga a la més baixa del bàsquet territorial de Tarragona, just quan l’entitat celebra el 25è aniversari. Tot i això, el club reconeix el suport rebut fins ara de Materials Selma, “enguany encara ens han pagat l’equipament d’alguns equips de base”, agraeixen des de la junta.

jugadors és fonamental penjar cistelles antivandàliques al carrer per fomentar la pràctica d’aquest esport entre els més menuts. Molts dels jugadors d’aquell equip que va estar a punt de pu-

Els jugadors paguen 150 euros i no cobren res de pagar 600 euros cadascú perquè els nostres fills puguen jugar en aquesta categoria”, calcula Antonio Linares, vocal del club.

Davant d’aquestes despeses, consideren “insuficients” tres mil euros de subvenció que tenen de l’Ajuntament i creuen que hauria d’arribar fins als nou mil euros, tenint en compte que el pressupost global del bàsquet n’és d’uns 40.000. El CB Alcanar disposa de les quotes dels seus 300 socis, realitza rifes i loteries, a més d’estudiar la possibilitat de posar un servei de bar durant els encontres. Per si tot això fóra poc, “els jugadors paguen 150 euros i no cobren res, cosa que no passa en altres esports”, remarquen els aficionats al bàsquet.

jar, van començar practicant a les cistelles que hi havia en alguns parcs i places del poble. “Hem proposat ferho entre l’Ajuntament i el club però encara no ens han concretat res”, expliquen.

El foment del bàsquet segueix endavant també gràcies a la col•laboració de l’Escola d’Iniciació Esportiva, el CEIP Joan Baptista Serra i l’IES Sòl-de-riu, que porten els seus alumnes a les lligues escolars, mentre que el CB Alcanar participa de les competicions federades. dinars d’aniversari

el pavelló, ple

Amb motiu del 25è aniversari del club, l’assemblea general i el dinar de la Federació territorial de bàsquet de Tarragona se celebrarà a Alcanar al mes de juny, amb la participació de tots els clubs de la demarcació.

El pavelló s’omple cada partit que els diferents equips juguen a casa, però la situació és “greu, ja que no hi ha prou suport institucional”, segons Pepo. Per a club i

També es prepara un altre dinar de germanor amb tots els jugadors que han passat pel club durant aquest quart de segle d’història del bàsquet local.

Els xiquets i xiquetes d’Alcanar juguen a bàsquet

loRafal

hivern de 2008

9

10

hivern de 2008

loRafal

cuina i cultura

Els espàrrecs, mel entre males herbes Passat Sant Antoni, si l’any no ha estat molt fred i sec, podem començar a gaudir d’aquests brots salvatges deliciosos que creixen arreu, a la vora dels marges

Toni Matamoros

tonimatamoros@gmail.com

L

rietat feréstega (Asparagus Acutifolius), que creix com una mala herba per les garrigues, i que podem gaudir nosaltres. Aquest brot tendre de l’esparreguera és tan apreciat avui en dia que a la primavera omple de forasters els camins.

Els antics egipcis i els romans ja en coneixien les propietats terapèutiques i gastronòmiques i se n’aprofitaven.

Aquests brots comestibles

C.F.

F.S.

’espàrrec (Asparagus Officinalis) ja es cultivava a l’antic Egipte, Pròxim Orient i Grècia, i d’aquests indrets el van escampar els romans per Europa. França va ser un dels llocs on durant segles va anar subsistint, fins que cap al segle XV comença a cultivarse de forma més intensiva, gràcies a les festes cortesanes, que l’introdueixen en els seus menús. A tota l’àrea mediterrània existeix la va-

ens aporten gran quantitat de vitamines A i B, aminoàcids i oligoelements. Els espàrrecs cultivats també tenen una notable quantitat de sucres i olis essencials i en general tots són diurètics i faciliten les digestions, tanmateix no s’aconsellen a les persones que pateixen processos reumàtics. A través de la història s’ha escrit molt sobre les propietats i usos d’aquesta planta, i fins i tot se li atribueixen propietats afrodisíaques, potser per la forma fàl•lica del brot. A tall d’exemple, tot i que algun ingredient pot ser difícil de trobar: els espàrrecs feréstecs amb rovell d’ou fregit, cansalada, una mica de llet camella i mel són un poderós afrodisíac masculí.

Actualment aquest producte ha estat introduït una mica per esnobisme, com tants altres productes, en la cuina de disseny. Dintre dels intents de recuperació i divulgació d’aquest producte destaquem que cada any a Godall, a mitjans de març, es fa una fira dedicada a l’oli i a l’espàrrec, i aquest any se celebrarà la sisena edició. Es presentarà l’oli de la temporada, es cuinarà i es tastaran diferents plats amb aquests ingredients. A part dels diferents tipus de truites i remenats que es poden fer, els podem posar en pastes i arrossos per perfumar, fer-

ne sopes o cremes, fer-los servir d’acompanyament de carns o com a plat principal cuinar uns canelons farcits d’espàrrecs.

LA RECEPTA Truita d’espàrrecs i alls tendres Ingredients per a quatre persones: Un bon manoll d’espàrrecs Un feix d’alls tendres 6 ous Un bon raig d’oli Sal i pebre Es netegen els espàrrecs i els alls tendres i es tallen a trossos. Ho posem tot a una paella amb l’oli a foc molt baix i si cal ho tapem amb una tapa, de manera que tant els alls com els espàrrecs queden tous amb la cocció. Una vegada tindrem els ingredients al punt podem treure la tapa i pujar el foc un moment per eliminar l’aigua que ha condensat a la paella. En un bol batem els ous, salpebrem i afegim els alls i els espàrrecs cuits, retirem l’excés d’oli de la paella i afegim la barreja. Només ens queda coure la truita.

Es pot acompanyar amb unes llesques de pa sucat amb tomaca i un bon raig d'oli.

Ball d’espàrrecs i pitahayas

loRafal

hivern de 2008

11

Alcanar en imatges

El Montsià: fonts, coves i arquitectura rural Fotos: Francesc Subirats

Text: J.J. Buj

Les actuacions mediambentals a Alcanar han estat esporàdiques, voluntaristes, vinculades a entitats excursionistes i culturals del poble, però sense una coordinació i continuïtat en el temps. Caldria parlar de l’Agrupació Excursionista, l’Espígol o el mateix Rafal que oferíem jornades dedicades a la serra de Montsià als anys 90.

Font de l’Ab

Cartell de la Cova de l’Hedra cobert d’hedra seca

12

hivern de 2008

Interior de la C

loRafal

Alcanar en imatges

Passejant per la serra encara descobrim fonts, coves, canalats, restes de masos, forns de calç, senders, camins, restes iberes i neolítiques i un llarg etcètera de mostres de l’ocupació humana del Montsià des de temps immemorial

bella

Cisterna o Povet de Badoc

Cova Bonica

Restes d’una possible sitja

loRafal

Font del Bassiol

hivern de 2008

13

oficis i costums

Nàixer darrere el taulell Joan Gisbert Sancho, conegut com Jesús, va nàixer l’any 1919 i ha dedicat la seua vida professional a portar un bar, negoci que ja va començar el seu pare: “Jo, com aquell que diu, vaig nàixer darrere del taulell” explica Joan a Lo Rafal.

E

l pare de Jesús es deia Samuel Gisbert Jiménez i el seu ofici era ebenista però, com que tenia poca faena, va decidir posar un bar, cap a l’any 1912 o 1913, a la casa dels seus pares, situada al carrer Felip Pedrell. “Jo li sentia explicar que estant allí, tenia un plateret amb alcohol damunt del mostrador on feia tirar les perres als clients, abans d’agarrar-les, perquè els anys 1917 i 1918 va haverhi un malaltia, que en deien “la cucaracha”, a causa de la qual moria molta gent”, recorda Joan Gisbert .

D’allí es va traslladar al passatge Español. Quan va nài-

Del passatge Español van passar on és ara el bar Caramelo. Era del marqués i, com que era amic de Samuel, l’hi va deixar fer el bar.

Hi van ser de 1922 a 1937.

L’any 1927 o 1928 hi va fer un saló de ball al qual s’hi podia entrar des del bar, per un corredor que hi havia, o pel carreró sense sortida que hi ha darrere de casa del marquès, que era el lloc per on entraven especialment les dones, perquè estava mal vist en aquells temps que les dones anessin a un cafè. El pintor Castell, d’Amposta, va pintar al saló de ball un dibuix d’El negro que tenía el alma blanca. Hi van estar fins que va venir la guerra i

Cada any, a les festes, una ploguda molt forta s’emportava les cadires de la plaça que, algunes vegades, va haver d’anar a buscar al Palàcio xer Joan, ja era allí. Tothom el coneixia com el “bar de Samuel” i tenia un pati, que després es va convertir en cine. Samuel hi va fer uns cavallets de fusta per sostenir-ne la teulada. Al bar hi tenia una pianola per fer música.

14

hivern de 2008

van tornar a posar el bar al carrer Pedrell. “Ma mare sola va haver de continuar el negoci uns anys perquè mon germà Samuel i jo vam marxar a la guerra i després vam haver de fer el servei militar, mentre a mon pare el van tancar a la presó”, segons

Tauletes a la Plaça “Jo vaig tornar a casa el 1945”, rememora Gisbert, “vaig agafar el bar del carrer Pedrell. Era menudet, només tenia tres metres de llarg per tres d’ample. La barra la va fer mon pare. El nom del bar era Bar Gisbert. Davant de casa del marquès hi teníem les taules. Al mig de la plaça hi havia una font i jo a l’estiu hi lligava uns toldos per fer ombra. Mitja plaça l’ocupaven les taules del Bar Moreno i l’altra mitja, les meues.

Me’n recordo que tots els anys, a festes, acostumava a fer una ploguda molt forta i s’emportava les cadires de la plaça que algunes vegades vaig haver d’anar a buscar al Palàcio”.

La plaça era de terra. Quan plovia molt, l’aigua se l’enduia i hi feia clots d’un me-

Samuel Gisbert era son pare

tre de fondària. Davant de casa del marquès descobria fins i tot els tubs de l’aigua, i venia Manchor amb el tractor, que llavors era l’únic que en tenia, i amb la pala, els tapava.

L’últim bar que va tindre va ser el de baix de casa, al carrer Generalitat, cantonada amb Ramón y Cajal. Fent les obres va caure un tractor a dins de la cisterna que hi havia. Era gran, tenia 13 x 12 metres i al pis de dalt tenia un saló. Quan hi havia un

Cedida

vmatamor@xtec.net

Cedida

Vicent Matamoros / Ramon Adell

Mestre Gisbert (esquerra) i Ramon Sanmartí (d’esquena) al bar Gisbert del passatge Espanyol, el 24 de juliol de 1924

loRafal

casament hi feien el vermut i ball amb una màquina de discos. “Com la Caixa estava al costat, també em manaven preparar el berenar per la festa de la vellesa. El bar d’aquí baix el vaig fer quan jo teia 47 anys, l’any 1966, i el vaig tenir fins que em vaig jubilar, al 1979. Em va agafar un infart i el metge em va trobar els pulmons negres pel fum del bar. Vaig vendre el local a un banc”, diu Joan Gisbert.

moscatell; a qui la volia més forta, li posaven cassalla.

Vermut i barregeta d’anís

Les neveres que hi tenia eren de gel. En comprava vuit o deu barres a Rogelio.

A la caseta que va comprar darrere, amb fustes i pallús d’arròs, hi aguantava el gel per dissabte i diumenge.

Quan feia curt, el tio Montoro n’hi pujava de Vinaròs amb un carret i un burret. Al bar de baix ja hi tenia neveres elèctriques.

V.M.

La gent hi prenia cervesa de barrils de fusta, que llavors només tenia Gisbert. També hi bevien gasoses de Rogelio Cid, que en va posar la fàbrica en acabar la guerra.

El més típic de llavors era el vermut i la barregeta d’anís i

Joan Gisbert ara

loRafal

De cafè quasi no en prenia ningú. També hi feia cafè gelat, manualment, voltant sempre seguit. A les nou del matí s’hi posava perquè quan sortissin de missa ja estigués fet, i havia de remenar-lo sempre seguit.

Després ja van sortir unes maquinetes elèctriques que voltaven, i això va ser un descans.

A l’època del bar de dalt, la gent prenia vermut i una variada; al bar menut, un vermut valia un duro. A l’època del bar de baix, els dissabtes i diumenges s’hi feien molts de vermuts, especialment de calamars a la romana i callos. Cada setmana gastava 40 quilos de calamars que els dilluns ja me’ls guardaven a la Ràpita. “Els anava a

particulars a estudiants del poble. Al bar rebíen dos diaris: La Vanguardia i un que feien a Tortosa , a la tertúlia comentaven les notícies que hi sortien.

Miguel “del Calvo” havia estudiat per a capellà i en dijous va venir al poble per cantar missa el dissabte, però com entre divendres i dissabte va esclatar la guerra, ja no la va cantar. El van cridar a files i el van destinar a artilleria a Maó.

Tertúlia d’intel•lectuals Durant cinc o sis anys, quan tancaven, al bar, s’’hi ajuntaven vuit o deu i feien tertúlies. La majoria eren estudiants, hi anaven Xavier Ulldemolins i Batiste Beltran, entre altres. També venia un tinent de la Guardia Civil i Miguel “del Calvo” del Camí Ample, que era un home fora de sèrie. “Sabia l’alemany i francès i de vegades m’ajudava a entendre’m amb alguns clients estrangers”, destaca Gisbert Miguel “del Calvo” va estudiar a València i va treure una càtedra, però es va haver de deixar l’ensenyament perquè no valia, a causa de la timidesa que tenia. Feia algunes classes

“Recordo també un client molt habitual, Don Tomás Martínez-Aguado, que va ser secretari de l’Ajuntament, venia tots els dies a les deu del matí i li servíem un cafè i un got d’aigua”.

Tele a la fresca Quan van sortir les primeres televisions, com que poca gent en tenia a casa, l’anava a vore als bars. Bienvenido, el Moreno i Gisbert posaven els televisors al carrer i la gent omplia tota la plaça, mirant la tele a la fresca. El veïnat de la plaça no podia dormir perquè la gent aguantava fins les tres o les quatre de la matinada.

S.M.

Detall de l’interior del bar de baix

buscar i estaven tota la setmana ma sogra i ma mare netejant i tallant calamars i arribava el diumenge i se n’anaven en dos hores. En diumenge, es passaven tot el dia a la fregidora. A les festes, quan la gent se n’anava cap amunt als bous, jo ja començava a fer racions. N’hi vaig arribar a fer 200 platerets i, a les dos de la tarda, ja n’havia de tornar a fer.

Aquells no eren congelats”, assegura Jesús.

Cedida

Cedida

oficis i costums

Taules a la plaça amb la gent sota l’ombra

hivern de 2008

15

16

hivern de 2008

loRafal

Centre d’Estudis Lo Codolar

Embarcacions de pesca a la nostra costa A la part del litoral compresa entre l’Ametlla de Mar i les Cases i més al sud fins a Peníscola, eren freqüents unes barques molt característiques: les muletes i xalanes

Centre d’Estudis Lo Codolar celocodolar@gmail.com

L

a pesca d’arrossegament consisteix en l’ús d’una xarxa amb forma de embut que és arrossegada pel fons marí, amb una obertura horitzontal dedicada a la captura d’espècies de fons o pelàgiques.L’origen d’aquest art de pesca a la península es remunta al segle XVI sent Catalunya la pionera en la seva implantació a l’estat. En les primeres èpoques de la pesca d’arrossegament, aquesta es realitzava amb una sola barca, propulsada a rem, amb l’ús de tangons que donaven l’obertura necessària a l’art.

Més endavant es va substituir la propulsió a rem per la vela llatina, molt apropiada per a les condicions del nostre litoral. En concret, a la nostra costa el sistema que s’hi imposà fou el de la pesca amb parella o vaca.

Aquest mètode consistia de dues “muletes” que s’arrossegaven una per cada extrem de l’art, proporcionant una

obertura constant així com més potencia d’arrossegament. Aquesta modalitat va suposar una autèntica revolució en les captures, de la mateixa manera que ho féu, a principis del segle vint, la implantació del motor i de l’hèlix. Les formes d’aquestes embarcacions primitives també depenien de les característiques de la zona on es vivia, es pescava o varava l’embarcació. A la nostra zona, en ser prop d’un port natural o badia, es construïen quillades i amb angle de roda quasi recte, sent així molt aptes per a la navegació amb condicions climatològiques desfavorables.

a rem i a vela Les baliques o xalanes (del francès chaland; embarcació petita) eren d’extrems molt semblants i llençats. La roda d’aquestes embarcacions sobresortia i moria en punta o botaló a proa, i era tallada a

la popa. Muntaven tres bancs de boga (fins a tres persones hi podien bogar) i eren descobertes en la seva totalitat, menys a proa i a popa, on un tros més de banc simulava part d’una coberta.

La quaderna mestra dibuixava una forma quasi semicircular i les formes del casc eren arrodonides. La proa i la popa finalitzaven en formes molt afinades. Les seves mesures principals eren 4,40m d’eslora, 1,70m de mànega i 0,42m de puntal.

Un exemple d’aquest tipus d’embarcació el podem observar en la xalana RODRIGO, construïda l’any 1931 a Les Cases, situada a la plaça del barranc i que actualment es troba en estat ruïnós per la seva inadequada varada com per l’ incivisme que ha causat la destrucció dels bancs de boga com de les falses cobertes. El Centre d’Estudis el Codolar esta realitzant esforços per tal d’obtenir recursos per restaurar aquest últim exemplar de la destacada flota pesquera que algun dia vàrem tenir a Les Cases i que el temps i falta de sensibilitat han fet perdre gairebé per sempre. Son molts els pobles mariners que encara conserven part d’aquesta flota tan a les seves cales així com en museus del mar.

Una altra variant de les nostres costes eren les muletes, als inicis, eren les menys freqüents, degut a l’absència

de ports i a les seves dimensions. Com a característiques principals es poden destacar les seves mides, que eren superiors a la de les Xalanes, així com la superfície vèlica. Una altra característica important és la incorporació del que s’anomena coberta correguda. La coberta correguda és aquella de formes arquejades, que sella completament l’embarcació per la part superior i permet d’evacuar l’aigua embarcada en els cops de mar.

La seva propulsió principalment era a vela llatina sobre un pal o arbre central inclinat a proa. Aquest pal tenia un acabament en el seu extrem superior on anava la politja de la vela, diferent i característic segons la zona.

Així veien aquest detall es pot distingir a simple vista si la embarcació es originària de Catalunya, Valencia o les Balears.

En aquestes embarcacions, les més antigues, la coberta era bombada en excés perquè quan el vent escorava l’embarcació, el corredor de barlovent quedava completament horitzontal al pla de la mar. Totes aquestes embarcacions es treien a mans a sobre el codolar ja que el fet de no tenir port obligava a varar les embarcacions a la platja, fins i tot a la mateixa plaça de Sant Pere de Les Cases, on s’amuntegaven per cercar-hi més seguretat.

Dones de Les Cases col·laborant en la varada d’una embarcació

loRafal

hivern de 2008

17

salut

Teràpies florals per als transtorns femenins El terme ‘menopausa’ descriu la cessació de la menstruació, però aquest és només un dels canvis físics i emocionals que tenen lloc quan arriba aquest moment

M José Caballé

mjosecaballe@yahoo.es

E

l cicle reproductiu d’una dona s’inicia a la pubertat, al voltant dels 12 anys, amb la menarquia o inici de la menstruació. Continua fins als 50 anys, aproximadament, edat en què la dona deixa de menstruar i es produeix la menopausa. Els símptomes que poden ocórrer al llarg d’un període d’uns quants anys, s’anomenen climateri: un canvi en la vida. Canvi és la paraula clau, i en aquest període de la vida d’una dona existeixen grans ajusts.

El Walnut és un remei que ens ajuda a adaptar-nos a períodes de convulsió i canvi. És recomfortant saber que dos terços de les dones travessen la menopausa sense cap problema important, patint només símptomes lleus. El clàssic símptoma menopàu-

18

hivern de 2008

sic és l’acalorament o fogots.

Pot succeir només ocasionalment o bé diverses vegades al dia. Pot ser molt desagradable però, afortunadament, ve en onades i és de durada relativament curta, generalment d’uns quants minuts.

a ser induïts per l’excitació, l’ansietat o el nerviosisme i molt sovint es disparen com a resultat d’un incident sense importància, sobretot si ja ets de disposició nerviosa.

El remei per aplacar aquest nerviosisme és el Mimulus, alleuja la tensió fins que passa l’acalorament. És també un bon remei per a les persones tímides per naturalesa i que es posen verme-

Els fogots són habituals durant l’etapa de la menopausa i tenen remei És causat per la dilatació dels vasos sanguinis al coll i la cara. En afectar el rostre, la part del nostre cos que tothom veu, pot ocasionar un fort astorament.

Sovint provoca una sudoració que augmenta el problema i l’astorament. L’acalorament se sent però no es veu tant com puga semblar, fer un ràpid cop d’ull en un espill pot tranquil•litzar-nos molt.

Els acaloraments tendeixen

lles amb facilitat.

Els fogots a la nit són desagradables perquè interrompen la dormida; la roba del llit està calenta i és difícil refrescar-se, per la qual cosa se sua molt. Les conseqüències d’una dormida massa alterada seran el cansament, l’ansietat i la preocupació davant de la perspectiva que succeeixi una vegada i una altra, la irritabilitat a causa de no dormir prou i la depressió per ser tot tan can-

sat. En aquest cas, podem recórrer a tres remeis: l’Olive per al cansament, Impatiens per a la irritabilitat i Gentian per a la depressió.

L’acalorament no és l’únic símptoma o causa de trastorn emocional. Els símptomes emocionals són nombrosos i varien d’una dona a l’altra. El “remei tipus” és aquell que ens proporciona la nostra estabilitat emocional, un factor molt a tenir en compte en el moment de triar aquells remeis que ens ajuden a millorar els nostres estats d’ànim.

Els canvis hormonals són els responsables de la ‘desharmonia emocional’ a la pubertat, l’adolescència i cada mes durant el cicle menstrual, causant els clàssics símptomes premenstruals de l’ansietat, la depressió i la irritabilitat. No són uns moments fàcils per a ningú; molta indulgència, tolerància i comprensió són crucials per a una coexistència pacífica.

loRafal

loRafal

hivern de 2008

19

opinió

De lladres i serenos L’augment dels esdeveniments delictius al nostre territori necessita d’una actuació imminent ans que paguin justos per pecadors

Francesc Subirats

divine.styler@gmail.com

U

n home entra armat amb un calibre 12 a una tenda de Russell, Kansas, EUA. Set encaputxats emmordassen un vell a casa seva mentre l’ofeguen amb un coixí, a Alcanar, Montsià, Tarragona. La diferència entre el primer i el segon rau en què allà la víctima pot respondre amb la mateixa moneda i aquí no. Aquí, la víctima es troba entre l’espasa i la paret. Aquesta impotència encara agreuja més l’estat d’ansietat, natural i intrínsec a la raó humana. I ja se sap que l’ansietat no s’adiu gens ni mica amb la recerca de la felicitat.

Podem sumar-hi l’angoixa generada per totes i cadascuna de les administracions que mitjançant declaracions, impostos, rebuts, lletres, etc. ens tenen tan lligats que sabem que si no complim ens enganxaran per un cantó o altre. En definitiva: estem totalment controlats.

La solució només és possible anivellant la balança: o més control sobre els incontrolats o menys sobre els controlats.

Aquesta segona opció no sembla plausible, més aviat ho sembla la primera.

S’incrementa el control sobre els incontrolats quan la policia local, tot amagada rere una caseta de fusta, juga a fer fotos amb un radar que no acaba de funcionar bé del tot? —no ho podrien fer els Mossos d’Esquadra? Se’ls hi incrementa tot patrullant a peu, llibreta de multes en mà, dia rere dia, festes o no-festes, fins al punt de semblar caçadors? Se’ls hi incrementa amb 0,003 policies per habitant? Se’ls hi incrementa sense solucionar els problemes crònics interns des de l’arribada del cap de la policia?

O se comença a treballar en aquest afer o qualsevol dia d’aquests haurem de tornar a lamentar una altra desgràcia; a més a més de no alleujar el benestar del poble.

El control s’entén clarament quan s’estableix com a eina suprema a l’hora de mantenir l’equilibri entre tots els membres d’una societat en concret. Se’n serveix l’administració,

Tanta ansietat duu a la desesperació i aquesta a la por d’aquesta eina, i la societat ho acceptem per mitjà d’un pacte no escrit, la retribució del qual n'ha de ser l’equilibri.

Una de dos, o bé acabem com l’amo de la tenda de queviures a Kansas, que sempre guarda una escopeta sota el taulell, o bé confiem que els que ens controlen proporcionin solucions per equilibrar.Com que no hi ha resposta, la societat perd la confiança en l’administració i cau en un dilema etern que encara li agreuja més l’ansietat. Tanta ansietat duu a la desesperació, la desesperació a la por, i la por a la intransigència.

20

hivern de 2008

Cedida

Aquest equilibri s’ha anat trencant fins al punt de sostobar la convivència. Els extrems de la balança surten a la llum: controlats i incontrolats. Qui controla els incontrolats?

loRafal

el Rogle

...de Núria Prades Una de les persones d’Alcanar que més sap de colors és Núria Prades. Ha obert una galeria d’art a l’avinguda de la Constitució, prop de les escoles

Núria Prades / Mireia Reverter

A

rtista del nostre poble, la seva vocació pictòrica l’ha portat a fer-se un raconet en el complex món de la creativitat. Des de Nuriart, vol donar nom a artistes de les nostres comarques que, sense una maneta, un reconeixement a llurs expressions seria complicat. Obres de pintors, fotògrafs i escultors de les terres del sud del Principat romanen al seu local per oferir-se als ulls dels espectadors invitats, sens dubte, per la iniciativa de la Núria.

No obstant, d’on li ve la inspiració, necessària per al resultat artístic, a aquesta pintora canareva? En este sentit, ens hem de traslladar a la costa canareva i concretament al darrer tram.

Si coneixeu este lloc, immediatament endevinarà la preferència d’este rogle per a la Núria. Si ho desconeixeu, us aconsella que hi feu una escapada. Aleshores, és possible que es deixe seduir per les vistes de les roques, de l’aigua i dels marjals a rebentar de còdols. Tal com li passa a la Núria Prades. Però millor que done ella mateixa les raons per les quals ha escollit este característic rogle i què és el que li reporta:

de les muntanyes del Montsià. El Rocall i els carrers més antics són els que em semblen més bonics del poble. Sempre que en tinc l’oportunitat, passejo amb convidats per aquells carrers, fins a la plaça del Mirador. Tothom es queda sorprès, no s’imaginaven que Alcanar tingués aquets carrers tan costeruts i unes vistes tan fantàstiques dels camps de tarongers, del delta de l’Ebre i Peníscola.

Tots aquets llocs, els carrers, la Selleta, Sòl de Riu, les roques i els espadats de tota la costa, els he pintat en nombroses ocasions, obres irrepetibles, ja que tant la desembocadura, com la resta van canviant per la mà de l’home o pels temporals que han fet desaparèixer moltes de les roques protagonistes.

Tenim un poble bonic i ens hem d’esforçar per tenir-lo més net. Un poble és el que són els seus habitants, el nostre no parla massa bé de natros. És llàstima que l’esforç de la majoria es vegi tapat per la desídia d’uns quants que no tenen cap excusa, ja que entre els contenidors i la deixalleria, no hi cap motiu per embrutar. Potser les nostres autoritats municipals haurien de posar més interès i sancionar, si fa falta, per tal que ens conscienciem tots que un poble i un entorn brut malmeten les nostres possibilitats turístiques i de desenvolupament econòmic”.

També m’agrada molt contemplar la Selleta, sobretot des de el turonet que hi ha al davant, des d’on es veu tot el poblet apinyat i envoltat

loRafal

Cedida

“El tram comprés entre l’Estanyet i Sòl de Riu és un lloc especial per a mi, allí em sento especialment a gust, m’agrada passejar-hi, a peu o en bicicleta, sobretot al final de les tardes d’estiu i principis de tardor, quan la llum del sol dóna uns colors molt especials: a la mar, a les roques i als petits camps de verdures que hi ha a la vora del camí. La visió d’aquells jardins ignorats dels que ens parlava Trinitari Fabregat, em fa sentir en pau i desitjaria que per molts d’anys tant canareus com foranis en poguéssim seguir gaudint.

Núria Prades, envoltada de les roques i la mar a Sòl de Riu, davant l’aparador de la galeria

hivern de 2008

21

Carme Ferré

opinió

carmeferre@gmail.com

Un Rapitenc...

...i una variada

E

ls números ens ballen al cap: IPC amunt, Euríbor avall, preu del barril, inflació acumulada… La crisique alguns esperàvem des de 2004, ha arribat i es queda amb una orgia de xifres constant, difícil de digerir.

Una de molt escandalosa, encara que sempre coneguda, és com s’engreixa de PREU LA TARONJA del camp a la taula. En dades de gener de 2009, el preu del quilo ES MULTIPLICAVA EL 1.600%! Ho sabem i ho patim, però impacta. La solució de la venda directa, sobretot a través d’internet, està en marxa, però no és factible per a tots els productors, encara que ens haurem d’acostumar a pagar una mica més per la qualitat de productes propers, ben cultivats i sense riscos alimentaris. En un poble com Alcanar, la feina de cooperatives potents, especialment del cítric però també de l’oli i el sector hortofrutícola, és cabdal, i llàstima és que no ens hagen escoltat als que des de finals dels 80 proposàvem una fira de la taronja que tingués els efectes de la del Gall de Vilanova o la de l’Anxova a l’Escala. Es tarda anys a què una cosa així face efecte, costa diners, però ¿penseu que després de vint anys Alcanar no seria un nom lligat a la taronja catalana?

L

a MÀFIA SICILIANA, tan vinculada a l’imaginari de Hollywood i a la literatura universal, pot ser titllada d’assassina i defraudadora però qui sap si deu tenir un amagat EFECTE POSITIU sobre els productes de l’illa italiana. Costa veure-hi cap verdura forana, pocs supermercats hi ha a pobles que no siguen ciutats grans i els productes de la terra, de temporada, omplen carrers i taules de restaurants. No és que els mafiosos siguen només favorables a les petites botigues artesanes, no deu ser això.

El novembre passat l’anomenat rei dels supermercats, amb la concessió de l’única cadena de xicotets súpers que es veu a la part occidental de Sicília, va ser arrestat com a ajudant econòmic del capo Matteo Messina, a qui anomenen el superfugitiu. Però entre els seus interessos i una més que probable amenaça a l’entrada de grans multinacionals, la qüestió és que la cosa nostra també s’aplica a taronges, bròculs, tomates, carabasses i a l’oli, i no se’n veuen si no són del seu tros. Igual sense organitzar-nos criminalment, sí que podem tenir enveja de les verdures fresques i dels petits comerços que no moren.

L’Alternativa Pere Fibla i Biosca

La crisi de 2009

N

o vull començar parlant de crisi però és inevitable.

Els fets i la por ens fan consumir menys. Des de fora del poble es veuen i se senten històries tristes. Les raons són variades i molts cops no són ni justificades. El poble no se n’escapa, tampoc.

Fa molt de temps que intento veure la part bona de les coses que passen i això sempre m’ajuda a veure més enllà. La crisi serà com un “purgatori” per tot el que és una càrrega, un cost. Els mercats econòmics, en plena recessió, delaten la frenada consumista. Gent parada i molta inflació són els indicadors del mal estat de tota l’economia mundial. Fins aquí res que cap dels lectors no hagi vist per la tele o hagi escoltat per la ràdio.

Llegia en un article el mal estat de gran part de pobles pagesos de València. El sector citrícola ha estat un dels més castigats. No és d’estranyar perquè és un cas homòleg al de la construcció. La producció (oferta) ja supera la demanda.

El cicle econòmic entra en fase de recessió i les condicions ambientals són totalment adverses.

22

hivern de 2008

Molta gent ha comprat vivendes per especular i una prova és la quantitat de cartells penjats per les cases del poble i pels xalets de la platja. Els bancs, amos de tot, han tancat l’aixeta i ja no hi ha diners estalviats com abans.

En anteriors ocasions he mencionat el nivell que atorga la “marca”. El cítric canareu no fa ús del poder que té i no se n’exploten les excel•lents propietats dels fruits. No en té! Si mirem les mandarines a les fruiteries de les ciutats aquestes són, a simple vista, iguals. Com a bons canareus sabem que no és així. Esperem no veure morir un poble que es manté principalment d’aquesta agricultura.

En temps de crisi s’ha de portar un gran lideratge. No cal fer un pas endavant perquè tot fa un pas cap enrere que ens col•loca al front. Això vol dir “aguantar el tipo”. Estic més que segur que aquesta crisi és passatgera. Tot en aquest món té el seu cicle i tornarà la pujada. Serà a costa d’alguna cosa, que espero que no sigui del turisme que sosté gran part de la segona activitat del poble, la restauració.

loRafal

loRafal

hivern de 2008

23

Ajuntament d’Alcanar