hivern de 2009 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal
loRafal
Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya
105
Revista informativa d’Alcanar
De l’Everest a Nova Zelanda Premi e-Twinning per a l’institut
18
9
Consol Vericat i el pou del poble
25
2 hivern de 2009
loRafal
editorial
loRafal
Revista informativa d’Alcanar Edita: Associació Cultural Lo Rafal www.alcanar.com/entitats/rafal www.terresdecruilla.org
Publicació sense ànim de lucre Consell de redacció Joaquim Buj (direcció), Carme Ferré, Francesc Subirats i Sílvia Matamoros (fotografia).
Col·laboradors Ramon Adell, Aula de Fotografia d’Alcanar, Rosa Barenys, Agustí Bel, Centre d’Estudis Lo Codolar, Coordinadora Alcanar Decideix, Pere Fibla, Toni Matamoros, Vicent Matamoros, Mireia Reverter, Florenci Sales, Adrià Sancho i Consol Vericat. Lo Rafal accepta col•laboracions personals, de grups i d’entitats que hauran d’anar acompanyades del nom i cognoms de l’autora o autor.
Lo Rafal no es fa responsable ni s’identifica necessàriament amb els articles que vagen signats.
Comunica’t amb nosaltres! lorafal@gmail.com Pots enviar les teues col•laboracions a aquesta adreça via correu electrònic.
Adreça: Carrer del pintor Fortuny, 1, 1r 1a 43530 Alcanar Publicitat i subscripcions: Anna, tel. 686 34 22 22. C. Almenara, 27. Punts de venda: Estanc de dalt, Estanc de baix, Llibreria Montse i Quiosc de les Cases. DLT - 2.067-1988 Imprès: Litosplai SA (www.litosplai.net) Disseny gràfic: Faino Comunicació (www.faino.com), Jaume Porto Maquetació: Sistema Binari
loRafal
Consultes i diàleg ciutadà
L
a coordinadora Alcanar Decideix! encapçala una campanya per a realitzar una consulta popular sobre el dret a decidir sobre la independència de la nació catalana, tal com formula la pregunta que es plantejarà el 25 d’abril. L’Associació Cultural Lo Rafal hem decidit adherir-nos a la petició de suport amb el benentès que cada u pot votar lliurement. Alcanar serà el municipi amb més població de la comarca del Montsià on es farà el referèndum, junt amb Ulldecona, metre que Xerta és l’única localitat de les Terres de l’Ebre on, fins ara, s’han celebrat els comicis. Els resultats han estat millors que en altres llocs de Catalunya i la participació s’ha situat en el 46%, molt per sobre de la mitjana d’electors catalans. Des de Lo Rafal animem la ciutadania a anar a votar, a favor o en contra. Pensem que és important donar la veu al poble i més quan es tracta d’una iniciativa popular. La participació ciutadana és bàsica per a atendre les necessitats de la gent del carrer i evitar la desconnexió entre polítics i veïns. Fora bo que aquesta consulta servís de punt de partida per a fer-ne unes altres sobre temes més propers al dia a dia dels habitants del municipi. Evidentment, no es tracta de convocar cada setmana o cada mes un referèndum, això no seria operatiu i els regidors electes estan per a prendre decisions i representar el conjunt de la societat canareva. Tot i això, no estaria malament fer alguna consulta anual sobre temes que afecten directament tota o una part important de la població: la remodelació d’un espai públic, les inversions que cal prioritzar, etc.
Segons en quines qüestions, tampoc no cal una convocatòria electoral, però sí reunir-se amb les persones implicades d’un determinat sector social, econòmic o cultural, per citar-ne només alguns. Aquest tipus de consultes contrasten amb la temor a tirar endavant consells de mitjans de comunicació o d’urbanisme, per exemple. Aquests organismes ben muntats no tenen perquè ser un contrapoder, al contrari, poden cotribuir a dinamitzar el poble i la prova està en la Comissió de Cultura, que ha aconseguit fer una programació estable al llarg de tot l’any, a partir de les propostes d’entitats i particulars. Hi ha hagut unes altres iniciatives semblants, com el Consell de Joves, que ha anat apareixent i desapareixent al llarg dels temps. Els primers anys d’ajuntaments democràtics es feien assemblees, on s’explicaven les propostes del govern local, s’exposaven plànols d’obres i s’escoltaven l’opinió del poble. Seria bo recuperar aquestes eines de participació més de vint anys després. Fe d’errades Lo Rafal 104 contenia una sèrie d’errors informàtics aliens a la nostra voluntat. Demanem disculpes per les molèsties ocasionades. Rectifiquem les més significatives: Pàg.12: la imatge correspon a un receptari manuscrit propietat de Josefa Reverter Sancho. Pàgs.14-15: els peus de foto de la secció Alcanar en imatges són els del número 103. Pàgs. 20-21: la secció Recerca van elaborar-la Jahel Queralt, Vicent Matamoros i J.J.Buj.
hivern de 2009
3
municipal
Àngela Buj analitza la parla de Benassal i d’Alcanar El nou llibre de la filòloga es titula Notes lexicogràfiques sobre el Petit vocabulari de Benassal de Carles Salvador i Gimeno
Redacció
lorafal@gmail.com
L
’escriptora canareva Àngela Buj inclou a Notes lexicogràfiques sobre el petit vocabulari de Benassal de Carles Salvador una anàlisi lingüística amb referències a la parla d’Alcanar i un annex epistolar inèdit, amb les cartes que s’intercanviaven el lingüista Joan Coromines i el gramàtic Carles Salvador. En aquesta correspondència, Coromines i Salvador es feien consultes sobre mots de la zona, a més el lingüista donava consells a Salvador per a millorar-ne el text que elaborava. El mestre valencià resident a Benassal hi replega “lexicografia benassalenca viva actualment, una part mínima del tresor lèxic del Maestrat”.
La Biblioteca pública Trinitari Fabregat d’Alcanar fou l’escenari en què es va presentar el llibre Notes lexicogràfiques sobre el Petit vocabulari de Benassal de Carles Salvador i Gimeno, per part de l’autora Àngela Buj, amb la col·laboració del professor
J.J.B.
El Petit vocabulari de Benassal de Carles Salvador va aparèixer pu-
blicat per primer cop a les pàgines 242-263 de la Miscel·lània Fabra. Aquesta publicació, editada l’any 1943, era un recull de treballs de lingüística catalana i romànica dedicats a Pompeu Fabra pels seus amics i deixebles amb motiu del 75è aniversari del naixement de l’autor del famós diccionari roig de referència per als catalanoparlants. Pere-Enric Barreda Edo va fer una reedició del Petit Vocabulari de Benassal, ara fa cinc anys.
llicenciat en Filologia Catalana i Estudis Avançats per la URV, Carles M. Castellà, que va conduir l’acte. És la segona obra de la col·lecció Publicacions de la Fundació Carles Salvador, després de Carles Salvador: una vida en imatges, de Pere-Enric
El llibre inclou la correspondència entre Joan Coromines i Carles Salvador Barreda Edo, membre de la Fundació i cronista de Benassal. La Fundació Carles Salvador, l’IEC i l’Ajuntament de Benassal han publicat aquest llibre que compta amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcanar. Àngela Buj Alfara és diplomada en Magisteri i llicenciada, amb grau, en Filologia Catalana, imparteix classes a l’institut Sales i Ferré d’Ulldecona. Ha realitzat estudis de geolingüística i lexicografia sobre el català que es parla a les comarques del tortosí, i de didàctica de la llengua. Recentment ha guanyat el premi Tinet de narrativa curta per internet, amb el relat Monsieur Binoix, títol genèric del recull dels quinze contes seleccionats que editarà Cossetània aquest mes de març.
El
L’alcalde, Alfons Montserrat, Àngela Buj i el filòleg Carles M. Castellà durant l’acte de presentació
4 hivern de 2009
loRafal
municipal
Nova biblioteca i millores a les pistes de les Cases La caserna de la Guàrdia Civil serà casal jove i hotel d’entitats amb els diners del Fons Estatal d’Ocupació i de Sostenibilitat Local
J.Joaquim Buj
jbuj@hotmail.com
L
a biblioteca filial casenca es traslladarà al local que ocupava el dispensari mèdic situat al passeig marítim, una vegada inaugurat el nou consultori de les Cases. L’actuació es desglossarà en dos projectes, un per a l’execució de les obres d’adequació, amb un pressupost aproximat de 139.200 euros, i un altre per a l’equipament de la biblioteca per un valor de 20.804 euros. La zona poliesportiva de les Cases es cobrirà per a protegir de la pluja i el sol tant els esportistes com el públic. El cost de la millora serà de 350.000 euros. L’alcalde indica que “es podran fer activitats sense haver d’estar pendents del temps”.
10.000 habitants, el municipi passarà de 13 a 17 regidors. El pressupost de les obres serà de 24.000 euros. El consistori canareu invertirà part dels diners del segon Fons d’Ocupació en l’enllumenat de la urbanització Serramar d’Alcanar Platja i al nucli antic d’Alcanar (dos llocs on s’hi va fer una forta inversió l’any passat amb el primer pla d’inversió local de Zapatero). La resta d’inversions previstes fins arribar a l’1.140.000 euros del Fons estatal que per al municipi d’Alcanar es destinaran a un projecte de gestió informatitzada d’expedients i registre en entorn web de l’Ajuntament i a l’adquisició d’equipaments informàtics i programari per als diferents serveis públics.
J.J.Buj
La Casa Consistorial també experimentarà modificacions per a suprimir-ne les barreres arquitectòniques. S’adaptaran els banys de la primera i segona planta i es redistribuirà la Sala de Plens, ja que, en superar els
J.J.Buj
L’antiga caserna de la Guàrdia Civil d’Alcanar s’adequarà per a què pu-
gue albergar el casal jove i l’hotel d’entitats. L’edifici passarà a tenir un ús sociocultural, a la planta baixa s’hi ubicarà el casal d’uns cent metres quadrats i als altres dos pisos, amb el doble d’espai, l’hotel on podran tenir la seu una quinzena d’entitats i on també hi haurà tres sales per a ús públic. Només s’hi retiraran els elements ja deteriorats i els envans interiors, però es mantindran la façana, els colors i el terra. Com en el cas de la biblioteca, s’executarà amb dos projectes, un per a l’adequació de l’edifici (329.788 euros) i un altre per a l’equipament (32.700 euros).
El quarter de la Guàrdia Civil albergarà el casal jove i l’hotel d’entitats
loRafal
La biblioteca de les Cases s’ubicarà on estava el dispensari mèdic
hivern de 2009
5
història
Víctimes de la desmemòria: cala Darseneta I les puntes del Lluguet i de la Foradada, la platja Romana, la font del Mascarat, la cala de les Monges... Va existir un Alcanar pendent de la mar
Agustí Bel
agusti_bel@yahoo.es
Platja Romana enllà, la punta del Lluguet: hi desemboca un pretèrit al-uèd (“riu” en àrab), avui barranc. Així que travesses el de la Martinenca i el camí de la Ferreria, una cala gran i ben resguardada per carregar i descarregar: la Darseneta. Tot seguit, el barranquet i la bassa on feia cap la séquia que, encara al 1862, conduïa l’aigua de la font del Mascarat al molí fariner «de don Pablo Godoy y Compañía», que no fa gaires anys algú ha convertit (i la Llei de costes?) en un xalet carrincló.
Ans de les fonts de Sant Pere, la cala de les Monges (ara platja del càmping Alfacs) recorda les del convent santjoanista de la Ràpita, abandonat per temor als pirates sarraïns i al tracte amb hòmens que passaven pel camí d’Amposta a Alcanar.
Hotel Biarritz, a la punta del Lluguet, el 1966
A.B.
Vet aquí com el nostre poble seguia interessat en la mar, tres segles després que Jaume I fités el regne de València al «Canar de Uyldecona, que és riba la mar». Què s’ha torçat després? Algú escrigué que a la Mediterrània, capa per capa,
les successives civilitzacions hi han deixat les seues traces. Mariners fenicis, grecs, romans, musulmans i francs... cadascú hi batejà els seus llocs preferits amb noms que ara són màgics, perquè permeten fer present el passat.
F. Castell
C
om que els Alfacs eren un niu de corsaris, en el regnat de Felip II s’hi van construir torres artillades. Prou que se’n va discutir la ubicació: els amos de les salines en volien una a la punta de l’Aluet; els pescadors, al Bolig (i tingueren la de Sant Joan); els canareus «la querían cerca de la Rápita para poder cultivar la tierra con seguridad» (i els hi van fer «la torre de San Pedro del Codoñol, que guardaba unas fuentes en las que los moros se abastecían antes de agua»).
Platja Romana, punta del Lluguet i port de la cimentera
6 hivern de 2009
loRafal
A.B.
A.B.
Antic molí fariner i desembocadura del barranc de la Font del Mascarat
Punta de la Foradada, entre la cala Darseneta i la font del Mascarat
A.B.
A.B.
història
Cala Darseneta, sota la urbanització Montsià-Mar
loRafal
hivern de 2009
7
Bar encarrecs
653
440
Pizza italiana feta a mˆ
Pizzeria
310
hivern de 2009 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal
loRafal
Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya
105
Revista informativa d’Alcanar
Publicitat i subscripcions
8 hivern de 2009
De l’Everest a Nova Zelanda Premi e-Twinning per a l’institut
18
9
Consol Vericat i el pou del poble
25
Anna 686 342 222
loRafal
esports
L’Agrupació Excursionista va a Nova Zelanda L’entitat, que va celebrar l’any passat el 25è aniversari, realitza l’expedició a les Antípodes del 18 de març al 8 d’abril
J.J.Buj
jbuj@hotmail.com
Durant aquests 25 anys, l’Agrupació Excursionista ha dedicat atenció a la pedrera en forma de cursos i activitats per als xiquets i xiquetes del poble. També han col·laborat en jornades i campanyes de conscienciació mediambiental. L’entitat es reuneix cada dimarts i dijous a les deu de la nit a la seu del carrer de Sant Joan. L’efecte Aguiló En les darreres temporades, el boom de les curses i marxes de muntanya, unit als triomfs d’Adolf Aguiló, membre de la selecció catalana, han contribuït a un increment significatiu del nombre de socis de l’entitat que s’acosta als 90 inscrits, mentre que la mitjana d’aquest quart de segle ha estat d’una cinquantena d’associats. Compta amb esportistes d’Alcanar i d’altres pobles del voltant, com Vinaròs, Benicarló o Amposta. Els directius de l’AEA li trauen importància en aquest fet i diuen que això és per les amistats que tenen: “També hi ha canareus implicats en clubs d’altres llocs, els primers anys vam rebre molt de suport del Grup de Diables de Vinaròs”, diu Sancho.
de la Pujada al Montsià Memorial Francesc Bort, ‘Madro’, una prova plenament consolidada en la seua tercera edició i amb Aguiló entre els protagonistes de la cursa. El veterà directiu Josep Sancho ressalta: “tenim molta col·laboració de l’Ajuntament, empreses i particulars a l’hora de preparar les curses”.
Sortida a Penyagolosa i Serra de Gudar el 1984
J.M.F.Callarisa
El grup canareu participa, pràcticament des de la seua fundació el 1982, en tot un seguit d’activitats conjuntes amb una dotzena d’entitats de l’anomenada Vegueria de l’Ebre, formada en el món excursionista per les comarques de la Terra Alta, el Baix Ebre i el Montsià. En aquest sentit, és especialment significativa la faena executada en la neteja i recuperació de camins i senderes. L’AEA va rehabilitar el camí dels Bandolers que uneix Alcanar i la Ràpita. Ara
preveuen poder assolir cada trimestre un cim de les quatre comarques ebrenques (incloent la Ribera).
A.E.A.
S
et membres de l’Agrupació Excursionista d’Alcanar (AEA) duen a terme la sortida anual a l’estranger, enguany al lloc més allunyat del planeta, Nova Zelanda. En aquesta illa hi recorren la zona volcànica i les serralades més elevades de l’arxipèlag. També estan preparant una altra excursió als Alps. L’AEA va iniciar les expedicions fora del país el 1991 i, des d’aleshores, n’han realitzat una cada any. Destaquen les escalades als vuitmils, les quals van començar quan David Ferrer trepitjava el cim del Shishapangma (Tíbet) l’any 2004. El moment de glòria seria al cap de dos anys en el moment en què Marc Flos i David Ferrer van arribar al sostre del món i la fita de tot excursionista: l’Everest. Les estades als pics més alts dels Andes de Bolívia i Perú han estat èxits importants per a l’Agrupació.
Un altre punt d’inflexió per a l’Agrupació el va marcar l’organització Imatge de la 3a Pujada al Montsià 2009
loRafal
hivern de 2009
9
hivern de 2009 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal
loRafal
Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya
105
Revista informativa d’Alcanar
De l’Everest a Nova Zelanda Premi e-Twinning per a l’institut
Comunica’t amb nosaltres
10 hivern de 2009
9
Consol Vericat i el pou del poble
25
18
lorafal@gmail.com
loRafal
cuina i cultura
La sal de la vida, de condiment antic a moneda La importància per a la vida de la sal ha marcat el desenvolupament de la història, ha fet avançar l’economia i ha provocat guerres
LA RECEPTA Filet a la sal (4 persones)
Toni Matamoros
tonimatamoros@gmail.com
L
C.F.
a sal comuna, clorur de sodi, és l’única roca mineral que ens mengem els humans, i se sap que un mil·leni ans del naixement de Crist, ja s’extreia per a fins comercials. A l’antiguitat es van establir rutes de transport per a aquest producte, algunes de les quals persisteixen avui dia. Durant segles i fins a l’aparició de l’electricitat era l’única forma de conservar els aliments, d’aquí la seva importància històrica. De fet la paraula salari ve de sal i fa referència a la quantitat de sal amb què es pagava els treballadors a l’època romana per la seva feina. La sal s’obté en salines, per dessecació d’aigua salada, vora el mar, llacs, rius o fonts naturals, les aigües dels quals en són riques. També s’extreu de mines, a l’interior, lluny de llocs humits, i després de moldre les roques de sal, l’obtenim tal com la coneixem.
Està considerada com una activitat preindustrial, és a dir, que requereix un cert nivell de tecnologia per ser duta a terme. Les salines són llocs fascinants, el conjunt de formes, nivells i colors que les conformen generen imatges molt estètiques. Ben a prop tenim les salines de la Trinitat, a la Banya del Delta, que produeixen entre d’altres, la flor de sal Deltasal, encara que la majoria només les hem vist a la llunyania, com un miratge. El procediment consisteix a portar aigua de mar fins a les basses i esperar que el sol i l’aire facen la seva feina. Amb l’evaporació de l’aigua la sal precipita al fons en forma de cristalls i després només cal recollir-la. A les basses hi viuen uns bacteris anomenats cianobacteris que les acoloreixen amb tons blaus, grocs i rojos. Una forma de donar valor afegit a la sal és produir-ne de diferents tipus: podem trobar sal marina refinada (blanca) amb iode i fluor, sal grisa (no refinada), flor de sal (en làmines molt fines ideals per a les carns), sal grossa per cuinar peixos i carns, sal rosa de l’Himàlaia de quan els mars no estaven contaminats, sal negra de l’Índia per als solidaris, sal baixa en sodi per als hipertensos i finalment molts tipus de sals especiades, que ens permeten triar per a la nostra vida el tipus de sal que més alegria ens pugue donar.
-2 peces de filet de mig quilo cada una - 4 quilos de sal grossa - 100 mil·lilitres de crema de llet per cuinar - 4 cullerades de mostassa - 50 grams de formatge al gust - Oli i pebre A la base d’una safata posem una capa de sal grossa de tres centímetres, els filets els pintem amb oli d’oliva i hi posem pebre, els col·loquem damunt de la capa de sal a la safata i els acaben de cobrir amb la sal restant fins que queden totalment coberts amb una capa d’un gruix similar al de la part inferior. Ho posem al forn a 180 graus i ho deixem coure uns tres quarts d’hora, la carn haurà de quedar sucosa per dins. Ho retirem del forn i trenquem la capa de sal que haurà fet una crosta, amb un pinzell netegem la carn de restes de sal i per servir-la, la tallem a rodanxes de tres centímetres de doblària. La podem acompanyar amb una mica de salsa que farem posant en un cassó la crema de llet i la mostassa o el formatge i escalfantho una mica perquè es lligue, remenant sense que arribe a bullir.
Detall de les salines de Tràpani, a Sicília
loRafal
hivern de 2009
11
oficis i costums
L’altre pare de la revolució al Paraguai Miquel Sanmartí és sacerdot. S’ha lliurat en cos i ànima a millorar el nivell cultural i social del Paraguai, però sempre s’ha sentit molt lligat a Alcanar, on conserva amistats
Vicent Matamoros Ramon Adell vmatamor@xtec.net
V
a nàixer a Alcanar el 22 de desembre de 1930. Els seus pares eren Ramón i Aurora, els dos mestres d’Alcanar. L’alcalde Sanmartí, son pare, va portar l’aigua potable al poble. Miquel Sanmartí és el més menut de quatre germans. Va ser clau per a posar en marxa el centre de formació professional, al carrer de Càlig, embrió de l’actual institut d’Alcanar.
Cedida
Miquel Sanmartí va fer els primers estudis a Barcelona fins el 1949, quan va entrar al noviciat dels jesuïtes al monestir cistercenc de Veruela, prop de Saragossa. Allí va fer quatre anys d’Humanitats, després, es va llicenciar en Filosofia a Sant Cugat. Es va traure la llicencatura en Teologia a
l’Argentina, a més d’estudiar Sociologia a Santiago de Xile. Expliquen’s com va anar la creació de l’escola de Formació Professional No vaig poder tornar al Paraguai i vaig estar uns 10 anys a Barcelona. Anava sovint a Alcanar, m’agradava i vaig passar molts estius allà. Llavors encara vivien molts amics i quan hi anava, em cridava l’atenció que els seus fills, en acabar l’escola, havien d’anar a Vinaròs, Ulldecona o Amposta per seguir estudis, perquè a Alcanar no hi havia un centre de secundària. Vam fer un equip de gent i ens vam posar a treballar. No sabíem com fer-ho, era una iniciativa nostra. La idea la vam tirar endavant, l’any 1980, un grup de gent que col·laborava en aquesta iniciativa. Estava Ramón Esteban, la seua esposa Sussi, Josep Esteller, el de la rellotgeria, Maica, Joan Reverter i més gent, però no recordo els noms. Vam fer una xerrada a l’Ajuntament per presentar la idea. Vam parlar de fer una cooperativa de pares, de fer-ho des de la parròquia, de fer una entitat mixta amb l’Ajuntament... i per fi vam optar per fer una cooperativa de pares i posar de director a Joan Josep Tomàs. La nostra idea era fer una cosa nova: administració agrària i mecànica d’eines, com tractors, per exemple.
Aquell centre de secundària el va reconèixer la Generalitat i va ser l’embrió de l’actual institut. De fet, a la Delegació d’Ensenyament de Tarragona estaven molt interessats en què s’organitzés l’ensenyament secundari a Alcanar. Amb això em vaig considerar una mica hereu del meu pare, ell va portar l’aigua a Alcanar i jo, encara que no hi hagi viscut, també hi he aportat alguna cosa. I així va ser el començament de l’Escola de Formació Professional d’Alcanar. Quan va arribar al Paraguai i quin país va trobar ? M’hi van destinar al Paraguai l’any 1959, eren els primer anys de la dictadura de Stroesnner, que va començar el 1954. Hi havia poc més d’un milió d’habitants en una extensió com l’Espanya peninsular. Asunción tenia dos-cents mil habitants, només hi havia aigua corrent, electricitat i carrers quitranats al centre, però el nivell de violència, robatoris i inseguretat va anar creixent. En què va consistir el seu treball al Paraguai? Sempre he fet tasca amb gent jove. Primer em van posar de degà a una nova universitat catòlica i després vaig passar a la universitat d’Asunción, i vaig tenir l’honor de ser el primer degà d’aquella universitat
Miguel Sanmartí i sons pares al monestir de Veruela (Saragossa)
12 hivern de 2009
loRafal
oficis i costums elegit democràticament per la força dels estudiants. Jo era molt conegut i apreciat pels estudiants de les facultats a qui vaig donar molt suport a la lluita estudiantil. La seua actuació per democratitzar la universitat li va portar problemes polítics? El govern em va considerar persona perillosa. Des de la universitat també teníem contactes amb els moviments camperols. Jo estava molt vigilat i va arribar un moment que hi havia molta pressió i jo veia que anaven per mi. Per això, vaig tornar a Espanya l’any 1974, vaig estar exiliat uns deu anys al meu propi país.
Després va tornar al Paraguai? Vaig entrar-hi d’incògnit el 1989, gràcies a un amic que em va segellar el passaport a la policia i allí vaig començar a treballar en educació no formal a un centre penitenciari de menors. A partir de llavors ja va tenir la vida més tranquil·la? El treball amb joves marginals no és gens fàcil ni porta a una vida tranquil·la. Un xaval que havia tractat al mateix centre i que algun diumenge venia a dinar, un dia va aparèixer per casa vestit de soldat perquè estava fent el servei militar i em va disparar un tret que em va travessar la panxa. Era el 15 de maig de 1991. Va ser un atemptat que van organitzar un militar i un polític. A les comissaries de policia hi havia un cartell a la porta que deia: “Se busca presunto agresor del padre Sanmartí”, amb la foto d’ell, però la mateixa policia el protegia. Quan va tornar a Asunción el van agafar el 15 de maig
de 1992 i el van jutjar. Li van sortir quatre anys. El dia que el van agafar, a la nit vaig rebre una trucada dientme: “Esta noche te vamos a matar”. Em vaig espantar i vaig tornar a Espanya, on vaig treballar en centres educatius, intentant portar les experiències innovadores que venien d’Amèrica Llatina. Què fa actualment al Paraguai? Estic treballant en educació no formal a un barri marginal extrem, el més pobre d’Asunción, es diu El Bañado, és una zona d’aiguamolls al costat del riu Paraguai, i surt aigua per tot arreu. El programa que faig es diu Vida Joven i va adreçat a joves entre 16 i 30 anys. És un intent de promoció d’aquest sector jove tan exclòs de la societat. Se sent satisfet del treball fet a sudamèrica? És gratificant ajudar a qui ens necessita. Em sento orgullós d’haver incidit entre els joves d’aleshores. Dels polítics que governen el país ara, entre ministres i alts càrrecs, hi ha uns 25 exalumnes relacionats amb mi. El president va ser alumne meu de les classes de Sociologia a la universitat. Penso que la meua llavor ha aportat un gra d’arena per democratitzar el Paraguai.
R.A.
Cedida
Estant ja aquí, al Paraguai va haver una repressió molt forta. Hi havia un incipient moviment violent, Organización Político Militar (OPM), del qual em van acusar a mi de ser-ne el líder. Jo no en tenia res a veure, però el meu nom va ser facilitat a la policia durant els interrogatoris, tot i que jo ja no estava allí. Així es va crear el mite que jo era l’organitzador de l’OPM, moviment on hi havia molts amics meus, a qui les meues idees podien haver influït, però jo mai he fet una opció per la violència. El meu camí del canvi era per la part política i cultural.
A l’abril de 1974 va sorgir un moviment de repressió contra camperols, estudiants i organitzacions i em van acusar de ser el cap de la guerrilla. Per sort, quan va haver-hi aquesta persecució, jo estava a Barcelona, si no ho hagués passat malament.
El barri d’El Bañado amb l’abocador d’escombraries al fons
loRafal
Miguel Sanmartí durant l’entrevista
hivern de 2009
13
Alcanar en imatges
Nevada a la serra de Montsià Fotografies: Aula de Fotografia d’Alcanar smana1@yahoo.es
Espectacular nevada damunt de la figuera del Mas de Rosalea
Vista de la Font de Mola cima
14 hivern de 2009
Neu damunt de les fites dels 12 Apòstols
loRafal
Alcanar en imatges
Aquest hivern ha estat ric en nevades i ens ha deixat un paissatge blanc poc habitual a la serra del Montsià
Baixada des de Mola cima per la cara sud, direcció 12 Apòstols
Pujada per la sendera, camí de Mola cima
Encetem des d’aquestes pàgines, una nova col·laboració entre entitats culturals de la població. L’Aula de Fotografia d’Alcanar, vol afegir-se, tot incrementant els nexes d’unió que reforcen i engrandeixen els àmbits de coneixement, a la tirada trimestral de Lo Rafal. És per això que, a cada edició de la revista, fotografiarem algun motiu que defineixi la nostra terra, vist a través dels ulls d’aquells qui l’habitem. Aquest cop serà la nostra muntanya: el Montsià, la qual excepcionalment i amb una bellesa extrema, ens ha emblanquinat la mirada d’imatges inoblidables. Cara sud del Montsià vista des del delta de l’Ebre
loRafal
Prenent el sol damunt dels còdols
hivern de 2009
15
recerca
Homenatges a les víctimes de la Guerra Civil La comissió de Cultura de l’Ajuntament d’Alcanar organitza un seguit d’activitats en record de les persones que van patir les conseqüències d’aquest tràgic període
Redacció
lorafal@gmail.com
E
ntre els actes previstos per a homenatjar les víctimes destaca la presentació de l’enregistrament de l’última entrevista realitzada a Benjamí Prades, un dels soldats de l’anomenada Lleva del Biberó, la generació més jove que es va incorporar a la Guerra Civil (1936-39). Es podrà veure el documental La batalla de la memòria de Mario Pons, amb la presència del director. Es projectarà el dissabte 17 d’abril, a les 20 hores, a la sala polivalent de la Biblioteca pública Trinitari Fabregat. L’exposició fotogràfica Silencis trencats de Rosa Barenys, sobre els espais de la Batalla de l’Ebre, també s’instal·larà a la mateixa sala de la biblioteca entre el 31 de març i el 30 d’abril.
Homenatge a Tortosa El Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya i l’Ajuntament de Tortosa van organitzar el passat mes de febrer un homenatge als ebrencs represaliats pels franquisme. L’acte s’emmarca en el programa de 24 homenatges que se celebraran a tot Catalunya. L’objectiu és fer un homenatge a les víctimes de la repressió franquista de forma territorial i lliurar un diploma de reconeixement als represaliats o les seues famílies. El govern català ha indemnitzat 1.311 veïns de les Terres de
l’Ebre pel temps que van estar privats de llibertat durant els 40 anys que va durar la dictadura del general Franco. Congrès d’història El tercer Congrés d’història d’Alcanar està previst que es duga a terme al novembre. El període per a proposar ponències o comunicacions finalitza el 31 de juliol i s’han d’enviar per correu electrònic a: congreshistoriaalcanar@gmail.com Es volen recollir treballs d’investigació en tots els àmbits de la cultura d’Alcanar des de la celebració del darrer Congrés. Poden ser treballs de recerca de 2n de Batxillerat de l’institut, investigacions universitàries sobre Alcanar, a més dels treballs individuals i col·lectius que facen referència a l’entorn més proper. El vincle La “variada” de Carme Ferré, a la pàgina 26.
V.M.
Rosa Barenys
L’itinerari per les fortificacions de la Guerra Civil a la costa d’Alcanar i les Cases es realitzarà el diumenge 18 d’abril, per segon any consecutiu,
amb la col·laboració de Lo Rafal i el Centre d’estudis Lo Codolar. Els historiadors Damià Griñó i Jordi Ramos explicaran el moment en què es troba el projecte de recuperació d’aquest patrimoni quan ja fa un any que està en marxa. Griñó i Ramos conduiran la visita guiada des de la platja de l’Estanyet fins al campament militar, passant pels búnquers de la serra de la Tana i de la Martinenca.
Miravet: testimoni del pas pel riu Ebre
16 hivern de 2009
Damià Griñó i Jordi Ramos tornaran a fer de guies durant la visita als búnquers
loRafal
Centre d’Estudis Lo Codolar
El patrimoni històric es va perdent Les Cases necessita buscar llocs públics on depositar els objectes patrimonials comuns i on es conserve la documentació que permet interpretar la història
Centre d’Estudis Lo Codolar celocodolar@gmail.com
E
l Centre d’Estudis Lo Codolar va nàixer amb la intenció de recuperar la memòria històrica del poble, a més de mantindre el patrimoni actual del nucli urbà de les Cases i el seu entorn. Així, els membres que formem el centre intentem documentar, fotografiar i classificar tot allò que realment forma part del territori. Ens en vam adonar que, cada día més, la gent donava menys importància als indrets, façanes, cases, objectes, naturalesa, etc. De mica en mica, un indret poc agredit per la construcció, verge i carismàtic de la nostra costa, s’anava deixant per-
dre sense que ni la classe política del municipi ni els casencs i les casenques fessen res per a impedir-ho. Per això, hem estat documentantnos i treballant amb un recull de fotografies antigues per tal de veure què és allò que encara queda i quina part del nostre patrimoni ja s’ha pedut. De fet, resta molt poca cosa ben conservada, si és que encara n’existeix alguna. D’una banda, l’acció de la natura ha anat fent el seu treball damunt dels materials. L’exemple clar el trobem als búnquers situats sota mateix de l’Estanyet, cada any aquestes fortificacions recorren metres endins
i cap a fora de la mar, girant sobre el propi eix diverses vegades en una temporada de tempestes, fins que es perdran. D’altra banda, quan analitzem l’efecte humà sobre aquells objectes que formen part del nostre patrimoni creiem que ja hem tocat fons. Un dels exemples el tenim en la barca de pesca de Rodrigo que, per un salt amb l’assessorament, ha resultat un FRACÀS i una falta de respecte de cara tant al propietari com a la família d’aquest, s’ha deixat que la barca, exposada a l’exterior, es deteriore i provoca que cada any es vagen fent mesures paliatives per a mirar de conservar-la de cara al pocs turistes que ens visiten.
Centre d’Estudis lo Codolar
Ara el màxim dels desproposits el trobem amb una vella màquina que teniem a la platja del Canó, una ‘maquinilla’ que servia d’ajuda als mariners per a poder varar les barques a dalt, a la platja, per tal de protegir les barques de temporals i cops. Aquesta màquina ha desaparegut i s’ha localitzat a una casa particular. La intenció del Centre d’Estudis era recuperar-la per a poder-la portar a un lloc on es guardés, restaurés i en un futur poder explicar les dures condicions de treball dels nostres avanpassats a les Cases. Ara caldrà anar a una casa particular a explicarho, en compte de tindre-la en un lloc públic com hauria de ser! Base on estava la “maquinilla” a la platja del Canó
loRafal
hivern de 2009
17
recerca
L’institut Sòl-de-Riu triomfa als premis eTwinning Els professors del centre canareu Florenci Sales i Remei Ibáñez han guanyat els premis Nacional i l’Europeu eTwinning 2010 en la categoria de 12-15 anys
Florenci Sales
florencisales2@gmail.com
E
ls premis eTwinning s’atorguen als millors projectes realitzats de manera conjunta per diversos instituts europeus. El projecte guardonat, 50 coses senzilles que vostè pot fer per salvar la Terra, va posar en contacte alumnes i professors d’Alcanar amb els d’altres centres de Varna (Bulgària) i Berlín (Alemanya). A partir del segon trimestre del curs 2008-2009 es va iniciar el treball, sota la coordinació de Remei Ibàñez i Florenci Sales del Departament de Ciències, i amb la participació dels alumnes de 4t ESO A. El projecte s’ha de valorar molt positivament, tant en l’aspecte del treball realitzat pels alumnes com en la conscienciació mediambiental que se’ls ha transmès. L’augment de la motivació dels alumnes a les classes és també un dels principals objectius que es plantegen quan es planifiquen aquests projec-
tes. Nosaltres hem pogut comprovar com realment els eTwinning ho aconsegueixen, ja que els alumnes connecten ràpidament amb les tasques que s’han de dur a terme, com poden ser el treball amb ordinadors, la comunicació a través de la xarxa o l’intercanvi cultural i social amb alumnes d’altres països. A més, la temàtica mediambiental plantejada feia que fos un projecte de “rabiosa actualitat”.
La repercussió d’aquests premis ha estat molt gran. En primer lloc, el reconeixement personal i professional, tant dels alumnes com dels professors. En segon lloc, i de manera més material, la totalitat dels alumnes participants al projecte estan invitats a un campament durant cinc dies a Màlaga, on conviuran amb els alumnes dels altres centres agermanats i realitzaran activitats esportives i culturals de forma conjunta.
Ha servit per a fomentar l’anglès en les classes de Ciències. Aquesta part ha estat dura. L’ensenyament al nostre país està concebut per matèries, és poc “transversal”. Els alumnes reben els coneixements dividits per àrees i tenen dificultats per a utilitzar el que han après en una matèria i aplicar-ho en un altra. Aprenen a parlar, llegir i escriure a les classes d’anglès, però després tenen dificultats en un context real.
També ens enorgulleix haver mostrat el nom del nostre Institut i del poble d’Alcanar per tota Europa, ja que a la conferència de Sevilla van assistir-hi 500 docents vinguts de molts països europeus, a més de la publicació del projecte a gran nombre de webs i blogs d’Europa. La web http://my.twinspace.etwinning.net/ savetheearth?l=en
Cedida
Cedida
maig-juliol de 2008
Professors i alumnes canareus que van participar al projecte
18 hivern de 2009
Florenci Sales i Remei Ibáñez a Sevilla durant el lliurament de premis
loRafal
C/Arquitecte Gaud’ , 24 Alcanar (Tarragona) Reserves: 977 730 696 www.turismedia.com/esquelladengaudi esquelladengaudi@gmail.com
tel. 977 732 536 Alcanar Av. Constitució, 26
menjars d’empresa • menú diari • celebracions • menjars per emportar
loRafal
hivern de 2009
19
recerca
Els prats, la segona residència canareva Adrià Sancho Fibla és l’autor del primer estudi documentat sobre els prats, construccions enmig de la natura que han esdevingut el lloc de vacances de molts canareus
Adrià Sancho Fibla / Vicent Matamoros
lorafal@gmail.com
E
l record que guardo dels anys d’educació a Alcanar és molt agradable. Vaig cursar l’EGB, ESO i després el Batxillerat de Ciències Socials. Tots ells al mateix poble i gràcies als quals vaig adquirir el mètode d’estudi i anàlisi que després han sigut la base sobre la qual cimentar els nous coneixements. El perfil Sóc Llicenciat en Publicitat i Relacions Públiques per la Universitat de Barcelona i actualment estic cursant la Llicenciatura d’Investigació i Tècniques de Mercat a la mateixa Universitat de Barcelona. Ara mateix els he aparcat per motius laborals.
Estic vivint a Barcelona, ciutat en la qual resideixo des de la meva etapa universitària. L’entrevista laboral Quina ha estat la teua trajectòria professional? La meua trajectòria professional no és molt extensa per la meua edat però, a banda dels meus múltiples treballs estiuencs, he estat treballant com a assessor de comunicació a la Confederació Espanyola de Directius i Executius (CEDE) i també vaig estar a l’agència de comunicació Clotet. Des de fa uns anys estic treballant com a Gestor Comercial a Caixa Catalunya.
Cedida
El treball de recerca Quin tema vas elegir per a fer el treball de recerca i per què? El meu treball de recerca versava sobre una temàtica local com són els nostres prats, les residències d’estiu per excel·lència del nostre poble. Vaig fer aquesta elecció perquè des de ben petit m’he criat al prat i, sense jo saber-ho, estava formant part de la historia d’Alcanar, a més a més de conviure amb unes estructures arquitectòniques úniques i molt característiques a què necessitaven de donar-los la importància que es mereixen i que mai se’ls hi havia donat fins aleshores. Per a nosaltres eren un element del nostre entorn
que sempre havíem vist i que no tenien res d’especial més enllà de l’interès com a residència d’estiu o en molts casos com a magatzem per guardar les eines del camp, els animals... Per tot això i gràcies a la inestimable col·laboració de Joan Rosas em vaig decantar per estudiar el fascinant món dels prats, el qual em va captivar encara més del que ja ho estava. D’aquesta manera i, per primer cop, hi havia un estudi de camp sobre les edificacions típiques d’Alcanar que, per sort, ara han adquirit el valor que es mereixen i que els pertoca. D’on vas treure la informació per al treball de recerca? Desgraciadament no hi havia cap tipus de bibliografia de la qual extreure la informació necessària per elaborar l’estudi sobre els prats. Així, doncs, vaig haver de fer un autèntic treball de camp i de recerca de fonts orals, ja que mai s’havia intentat estudiar els prats des de la vessant arquitectònic ni els costums i els canvis que suposava en la gent del nostre poble el trasllat del poble als prats. El treball suposava dos reptes molt importants, des d’una banda: l’àmbit arquitectònic i estudi de totes les seves peculiaritats i; des de l’altra, un estudi etnogràfic del poble d’Alcanar en la seva manera de viure als prats.
Rafal d’un dels prats del terme d’Alcanar
20 hivern de 2009
loRafal
recerca
D’altra banda, ara es tractava d’intentar contactar amb aquelles persones d’edat més avançada per tal que ens expliquessin les seves anècdotes, els seus records, com vivien “lo prat”... Vull agrair la gran ajuda de mon iaio a l’hora de descobrir els misteris dels prats, d’intentar reconstruir la vida que es feia, les feines del dia a dia, les festes, totes aquelles històries que puguessin servir per tal de fer-nos una idea de com s’hi vivia. I tot per tal de deixar-ho plasmat i que no caiguessin en l’oblit i els canareus sempre tinguéssim un referent al qual dirigir-nos si mai necessitàvem informació sobre la historia d’Alcanar. També, i com no, van ser de gran ajuda les històries de Trinitari Fabregat, les obres d’Agustí Bel i d’altra bibliografia d’autors de les nostres
Cedida
Per tot això i per tal de recollir tota la informació necessària vaig passar tot un estiu voltant pels nostres prats: medint-los, observant-los, dibuixant-los... Desafortunadament no vaig poder estudiar tots els prats per la manca de temps, així que vaig agafar una mostra d’ells per tal de treure’n les seves particularitats i els elements que es repetien en cadascun d’ells així com les diverses etapes constructives.
Adrià Sancho al menjador d’un prat
terres tot i que, desgraciadament, cap d’ells tractava el tema dels prats de manera exhaustiva. Un cop recollida tota aquesta informació la feina era intentar-la ordenar, construir un esquelet a partir del qual muntar un treball com el que finalment vaig presentar. Explica’ns l’experiència del Premi CIRIT. Em vaig presentar al premi instigat pel tutor del meu treball i amb el suport de l’institut. Setmanes després, quan jo ja era a Barcelona, em van comunicar que el treball havia estat premiat.
Cedida
Sempre que premien un treball, que ha estat fruit del teu esforç, sents una gran satisfacció per la feina ben feta, il·lusió, orgull i saber que allò que t’ha estat capficant durant tant de temps ara rep un reconeixement públic, fa que tot l’esforç hagi valgut la pena. Recordo aquell dissabte ple de nervis i d’alegria. L’acte es va celebrar
al Palau de la Generalitat i curiosament va ser l’últim acte institucional de l’expresident Jordi Pujol. Al lliurament de l’acte m’hi van acompanyar els meus familiars, el tutor del treball i el director de l’Institut d’Alcanar. Després de l’acte solemne del lliurament de premis es va fer un petit refrigeri al pati dels tarongers (ambient més que familiar) amb tots els premiats i els seus familiars. Mesos més tard, la meva sorpresa va ser que entre tots els premis CIRIT, el meu va ser escollit per tal de ser editat per la Generalitat de Catalunya. La qual cosa donava encara més formalitat a l’estudi i deixava una obra viva sobre els nostres prats que servia com a base del coneixement d’un paradís perdut en el nostre territori. Els prats tenien un llibre dedicat a ells i jo estava més que satisfet amb el que gràcies al meu treball havia aconseguit. Podia tornar, o si més no intentar-ho, allò que durant tants estius els prats m’havien donat i que no oblidaré mai.
Rebent el premi CIRIT
loRafal
hivern de 2009
21
medi ambient
L’Ajuntament fa una crida a tenir el poble net El consistori canareu sancionarà els comportaments incívics tant al carrer, com a les illes de contenidors soterrats i a la deixalleria
Redacció
lorafal@gmail.com
T
ot i reconèixer que la recollida selectiva ha millorat al municipi, “encara es troben molts de papers i paquets tirats per terra o cartrons mal col·locats als contenidors soterrats, a més de brossa depositada a l’exterior de la deixalleria”, manifesta el regidor de Medi Ambient, Josep Maria Sancho. Després d’avisar a través dels mitjans de comunicació i posar cartells dissuasius als contenidors, l’Ajuntament sancionarà la gent incívica que embruta sistemàticament el poble i que perjudica a tothom. “No és just que per culpa d’uns quants la paguem tots, quan la majoria de la població, crec, s’esforça per intentar reciclar el millor possible”, indica Sancho.
El regidor també ha recordat que la neteja val uns diners i que si el reciclatge no es fa bé, això repercuteix en el rebut de la brossa, ja que hi ha una penalització. En canvi, si els índexs s’acosten als estàndards marcats per l’administració hi ha una compensació econòmica per al municipi. “Estem intentant que la taxa d’escombraries no puge o ho face el mínim possible”, puntualitza el regidor del govern municipal. Des de la regidoria de Medi Ambient també es demana la col·laboració ciutadana per a informar de les deficiències que es detecten i comunicar-les directament als Serveis Agraris, ja siga personalment, per telèfon al 977.73.23.76 o via mail a: pep.sancho@gmail.com
Campanya de conscienciació mediambiental patrocinada per l’Ajuntament d’Alcanar
22 hivern de 2009
loRafal
opinió
El 25 d’abril, Alcanar Decideix! El nostre serà el municipi amb més població de la comarca del Montsià on es farà la consulta popular sobre el dret a decidir
Coordinadora Alcanar, Decideix! alcanardecideix@gmail.com
E
ls canareus i canareves, casencs i casenques hem anat aconseguint drets socials o drets laborals, al llarg de la història, ara en podrem incloure un nou dret democràtic més: el dret nacional a decidir lliurement el nostre futur. El pròxim 25 d’abril, la ciutadania d’Alcanar, les Cases i Alcanar Platja estem cridats a les urnes, seguint el procés endegat a Arenys de Munt el passat 13 de setembre, i continuat a moltes altres poblacions el 13 de desembre i el 28 de febrer. Una consulta que ja ha arribat a gairebé un milió de catalans i unes 250 poblacions. Podrem decidir entre l’opció, legítima i democràtica, que Catalunya continuï formant part de l’Estat espanyol; o entre l’opció, igual de legítima i igual de democràtica, que Catalunya esdevingui un nou Estat. De la mateixa manera que podrem decidir, legítima i democràticament, votar en blanc.
Sigui com sigui, és fonamental en aquest procés la teua participació. Perquè tots els drets democràtics que hem anat aconseguint mai haurien estat possibles sense la participació, la mobilització i la plena consciència de la ciutadania. Perquè és important la teua opinió i la teua veu. Perquè ningú no pot decidir per tu!
Josep Manel
“Certament, aquest no serà un referèndum vinculant. Els organitzadors sí que voldríem que ho fos, però tenim negat aquest dret democràtic”
Josep Manel
Certament, aquest no serà un referèndum vinculant. De la mateixa manera com no ho han estat d’altres. Sense anar més lluny, tampoc va ser vinculant el passat referèndum sobre la Constitució Europea. Això sí, amb una diferència substancial. La consulta sobre la carta magna europea no fou vinculant perquè els organitzadors així ho van voler.
En canvi, els organitzadors d’aquest referèndum sobre la independència de la Nació Catalana, la societat civil catalana, sí que voldríem que fos vinculant, però –només de moment- tenim negat aquest dret democràtic, universal i reconegut per les Nacions Unides.
Alguns dels membres d’Alcanar Decideix! durant la presentació
loRafal
hivern de 2009
23
opinió
Tres i l’astròleg, de nou La convocatòria d’una tractorada per a protestar contra els preus baixos que rep el pagès pels seus productes va ser un fracàs el passat mes de febrer a Alcanar
Francesc Subirats
divine.styler@gmail.com
S
ón anys de crisi, tothom ho sap. Per a l’agricultura sembla que la gràfica de la crisi no sigui tan variable com la dels diferents indicadors micro i macroeconòmics dels últims mesos: sempre n’hi ha hagut, de crisi. Les queixes, una vegada més, queden destinades als esmorzars de llonganissa i pataca fregida, a la copa i al puro, fària, cigarret o lo que vingue. Als racons més impensables, grans ments pensants, entre esbufegada, glop i rialla fàcil, postulen les més grans màximes que, com una suma elemental, vaticinen les solucions a tot problema que s’esdevingue. Que n’és de fàcil! I què ximples que semblen aquells qui sembla que ens governen! Sempre s’ha sabut: la classe política està allunyada de la societat a qui representa. Clar, quan uns van, els altres ja tornen (d’esmorzar). Mentrestant, furgonetes noves, capses de cartutxos, carajillos i, ja se sap, de quan en quan una cana a l’aire per esvair la pressió de la situació socioeconòmica que ens toca viure. Les mandarines... tornaran a créixer, i a vore vindre; si Déu vol i el temps també, potser l’any que ve aniran al mateix preu.
Mentrestant, resulta que s’organitza una tractorada a alguns punts de Catalunya per tal de protestar pels preus insignificants que reben els pagesos pels seus productes. Quina sorpresa veure que Alcanar surt a la llista de pobles convocants, juntament amb Gandesa i Valls! Igual un dia d’estos esmorzant, algun líder brillant va saber canalitzar la indignació a la resta de comensals! La sorpresa deixa pas a la intriga per veure quin gran trasbals s’esdevindrà quan milers de vehicles, entre camions i turismes, col·lapsin la N340, indignats –els conductors, és clar--, mentre esperen que la gran tractorada deixi de tallar la via de comunicació al seu pas pel camí de Virol i mentre uns piquets carregats de pamflets els hi informen sobre les males condicions econòmiques del sector primari català. Ara bé, res millor que tocar de peus a terra perquè un es desvetlli del somni inherent: a la mani del 5 de febrer de 2009 d’Alcanar, TRES TRACTORS! Cal dir res més?
New Holland
Sembla que la lluita per allò que més ens vantem, la clementina canareva, i, per extensió, de l’agricultura, ja hagi passat de moda. Fa tant de temps que va, que ja no excita la massa social, que mira cap a un altre cantó. Un fins i tot pot arribar a pensar que a Alcanar això de l’agricultura no mou gaire enrenou. És més progressista unir-se en un clam popular per lluites en altres àmbits, que responen a inquietuds no tan veteranes com el nostre cítric. Per exemple: fem fugir el foraster de les nostres terres! Quin clam, eh?! Però funciona. Tant si es tracta d’una gasificadora, d’un forestal o d’un veí que ens xafa part de la nostra sort quan passa pel camí amb el cotxe com d’un rumano. Apa doncs, cridem tots: fora! Només van anar tres tractors a la manifestació d’Alcanar
24 hivern de 2009
loRafal
el Rogle
Cedida
... de Consol Vericat
Consol Vericat a la Font dels Vells, que ja no raja
Consol Vericat és diplomada en Magisteri musical, treballa a l’Escola Marjal de les Cases. Interpretarà dos papers a la semi-òpera The Fairy Queen de Henry Purcell Consol Vericat/Mireia Reverter
D
e ben petita, els iaios Julio Castell i Providència Sancho em duien al pou de Sant Miquel, també conegut com a “pou del poble”, i com no, a la emblemàtica Font dels Vells, tot passejant per a baixar el dinar. Recordo el solet de primavera acaronant-me la cara i la tranquil·litat del passeig pel carrer de l’Alcalde Sanmartí fins arribar al pou del poble. Quan hi arribàvem sempre observava fascinada l’edifici del pou del poble, des dels ulls d’un infant ho veia com una casa molt gran i estranya, se’m feia difícil imaginar que dintre aquelles parets hi hagués un pou que abastés d’aigua tot un poble. A la Font dels Vells sempre hi havia gent. Ens assèiem al banc del costat de la font mentre muns iaios feien petar la xerrada amb altres caminants i també forasters que venien d’arreu amb garrafes de totes mides per a endur-se aigua de la font. Era moment de descans, de sentir el so de l’aigua omplint les garrafes i escoltar el cant dels ocells. Quants cops els iaios devien contar l’anècdota de la història del pou del poble als forasters que s’hi aturaven?. Segons explicava el meu iaio Julio, vora els anys 1920, lo tio albañil, excavant el sòl de la finca, va descobrir que hi brollava una gran font d’aigua natural: l’home llençava un tros de canya dintre del solc mentre veia com la canya, amb molta rapidesa, corria amb l’aigua i el seu fort cabal.
loRafal
Lo tio albañil, després d’aquesta descoberta va maltapar l’obertura del sòl amb tanta mala sort que poc temps després eixia del solc una forta olor a putrefacció. La gent del poble va sospitar que podia haverhi caigut un infant a dintre i quedant-se-hi atrapat havia perdut la vida. D’aquesta manera van començar els sofriments per al tio albañil, si era cert, ell n’era el culpable per no haver tapat correctament aquella obertura i, en conseqüència, podia anar a la presó a causa d’aquella terrible desgràcia. Les autoritats del moment van fer destapar el forat amb tanta bona sort per a aquest canareu que no hi van trobar cap persona; havia estat un gos el qui havia mort ofegat dintre del forat. En aquelles circumstàncies es va decidir cobrir el solc del tio albañil. Temps després van arribar a la conclusió que excavant de nou el mateix clot tapat es podria saber quina magnitud tenia aquella font subterrània. Es va demostrar realment que per allí hi passava una gran font natural d’aigua que s’havia d’aprofitar. L’any 1928 es construiria el pou de Sant Miquel que s’excavà a una profunditat de 62 metres. El mes de juliol de 1929, l’alcalde Ramón Sanmartí inaugurava l’abastament d’aigua al poble amb diverses fonts col·locades en punts estratègics de la vila….. Tots els sofriments d’aquell bon home, estaven recompensats, lo poble tenia aigua.
hivern de 2009
25
opinió
Carme Ferré Pavia
carmeferre@gmail.com
Un Rapitenc...
...i una Variada
E
ls forats econòmics no deixen d’aparèixer, al de Millet se suma el de Núñez i hisenda, el d’Unió, el de la trama valenciana del PP... i hi ha qui vol justícia amb presó però més valdria que els càstigs fossen de reparació social. Els que hagen acabat amb cabals públics i agreujat la crisi a què ens han dut bancs i bombolla immobiliària (la crisi no la porten els lladres, sinó que aquesta només fa més escandalosa la seva acció) que els deixen amb mil euros i res més, que paguen amb el seu patrimoni, el familiar si l’han engreixat, el mal fet i que retornen a la hisenda pública, a les vídues, a l’atur, a la sanitat i a l’educació el que han furtat. Que AMB MIL EUROS COMENCEN DE ZERO com si els quedés un mes de cobrar l’atur. També hem de mirar què hem fet malament cada u: hi ha qui té un parell de cotxes de luxe que no pot vendre i encara ens volen animar al consum... Pocs parlen ja de la filosofia de la DESACCELERACIÓ PER A PRESERVAR EL PLANETA. Es veu que si no deixem de córrer, caiem.
L
a justícia també passa per la reparació de la memòria històrica. Fa uns dies a Tortosa es va celebrar un acte per homenatjar els presos del franquisme de les Terres de l’Ebre: presons i camps de concentració de tot l’Estat van tancar jovenets que anaven a defensar la legalitat durant la guerra del 1936. És un acte just i emotiu però no ho seria menys que L’HOMENATGE abastés als que no fan fer la guerra però A QUI LA GUERRA SE’LS VA FER . Els xiquets que van deixar d’anar a l’escola, tots els que van passar fam, les famílies trencades, els morts de les bombes, els ajusticiats de tots els bàndols, les dones violades, els exiliats. No és l’Estat espanyol un país preparat per a una reparació general. Els 40 anys de franquisme van marcar molt una transició que ara imposa IMMOBILISME CONSTITUCIONAL i de l’articulació del país. Sembla que en el nom de la legalitat recuperada, poc es podrà fer amb iniciatives ciutadanes i sobiranes en un país que encara busca morts a les fosses.
L’Alternativa Pere Fibla i Biosca
Alcanar, la marca
E
specialització o diversificació, aquesta és la qüestió. No és la primera vegada que ho escric. Jo aposto per començar especialitzant-nos per a després diversificar-nos en altres àrees i sectors. Això representa fer-se primer el nom i després assegurar-se un futur expandint-ne les arrels. On està el distintiu de la nostra fruita? On està la marca “clementina d’Alcanar”? No podem ser passius hem d’adaptar els nostres recursos a l’entorn actual perquè el camp ja no és tradicional i la fruita ha canviat de concepte. Veiem a la televisió propaganda d’una marca de maçanes italianes. Estic segur que res envegen les nostres veïnes de Lleida. Per aquest simple fet ja pareixen unes pomes bones, i això que ni les hem provat. Hem de ser dinàmics i anticipar-nos en la mesura de les nostres possibilitats a l’entorn que ens envolta, perquè canvia ràpid i no avisa. Per tirar endavant hem de mirar lluny i decidir on anar.
26 hivern de 2009
Les últimes notícies no són esperançadores per a la petita empresa, i menys per a la petita botiga. Els temps han canviat i els hàbits del consum també. Les empreses globals són les que estan passant amb menys mal peu aquesta crisi que encara no ha acabat. Si només mirem el preu, estem destrossant el producte nacional i els petits comerços. Això és el que fem quasi sempre i ara més que mai. Anar a una gran superfície i tenir de tot és molt més còmode que comprar cada producte a la seua botiga. Guanyem temps. Només hi ha una manera de captivar al consumidor: la marca! Si el consumidor té l’ensenya al seu subconscient, compri on compri, l’escollirà. Podem ajudar a mantenir viva la botiga del barri, però aquesta haurà de canviar per adaptar-se al nou model de consum. Les franquícies poden ser una bona sortida per adaptar-se als canvis globals. Això pot ser un consell o un ultimàtum.
loRafal
loRafal
hivern de 2009
27
Pisos de 2, 3 i 4 habitacions la millor ubicaci— , molt c• ntrics, amb 2 places de garatge, 1 de REGAL!! Cru• lla Ctra. Nova, Ronda del Remei i Av. Catalunya