Lo Rafal 106

loRafal

primavera de 2010 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

106

Revista informativa d’Alcanar

Cuinera de cine 12 Txiki, tècnic del El desastre de J.J Sancho va al CD Alcanar 9 Sòl de Riu 23 carrer de les Parres

25

editorial

loRafal

Revista informativa d’Alcanar Edita: Associació Cultural Lo Rafal www.alcanar.com/entitats/rafal www.terresdecruilla.org

Publicació sense ànim de lucre Consell de redacció Joaquim Buj (direcció), Carme Ferré, Francesc Subirats i Sílvia Matamoros (fotografia).

Col·laboradors Ramon Adell, Aula de Fotografia d’Alcanar, Agustí Bel, Centre d’Estudis Lo Codolar, Coordinadora Alcanar Decideix, Pere Fibla, Toni Matamoros, Vicent Matamoros, Mireia Reverter, Sergi Sancho i Joan Josep Sancho.

Lo Rafal accepta col•laboracions personals, de grups i d’entitats que hauran d’anar acompanyades del nom i cognoms de l’autora o autor.

Lo Rafal no es fa responsable ni s’identifica necessàriament amb els articles que vagen signats.

Comunica’t amb nosaltres! lorafal@gmail.com Pots enviar les teues col•laboracions a aquesta adreça via correu electrònic.

Adreça: Carrer del pintor Fortuny, 1, 1r 1a 43530 Alcanar Publicitat i subscripcions: Anna, tel. 686 34 22 22.

C. Almenara, 27.

Punts de venda: Estanc de dalt, Estanc de baix, Llibreria Montse i Quiosc de les Cases.

DLT - 2.067-1988

amb la col·laboració de:

Imprès: Serra Indústria Gràfica, S.L. (www.serraigsl.com) Disseny gràfic: Faino Comunicació (www.faino.com), Jaume Porto Maquetació: Sistema Binari

2 primavera de 2010

loRafal

loRafal

Atenció ciutadana

L

a Policia Local d’Alcanar ja disposa d’una seu en condicions, tot i que potser massa poc vigilant de l’entrada de l’ajuntament. La voluntat de servei a la població ja s’ha volgut reflectir en el nom que se li ha posat: oficina d’atenció a la ciutadania (OAC).

Les instal·lacions inclouen el despatx del cap de la Policia Local, una sala de treball o briefing, amb capacitat per a una vintena de persones i equipada amb noves tecnologies, dos despatxos més (un dels quals és privat) i el calabós. Les taquilles, els lavabos, les dutxes i l’armer es troben a la planta baixa connectada directament amb l’aparcament municipal per a garantir la discreció i seguretat tant dels agents com dels detinguts. Seguint la filosofia encetada a la Biblioteca pública Trinitari Fabregat, s’hi poden llegir, en algunes de les zones de pas, frases cèlebres de personalitats destaca-

L’Ajuntament ha d’exigir un bon servei als seus funcionaris, no n’hi ha prou en dir-ho des. S’ha comptat amb la col·laboració dels mateixos policies a l’hora de pensar en les necessitats que hauria de cobrir la nova seu i l’intercanvi d’idees que hi ha hagut amb els autors del projecte. Per a l’alcalde canareu, “això ha de repercutir en una millora de les condicions de treball i de la productivitat”.

L’Ajuntament ha d’estar a l’alçada de les circumstàncies i exigir a tots els seus funcionaris que oferisquen un servei del segle XXI, no n’hi ha prou en dir-ho.

Hi ha funcionaris (com a tot arreu) que estimen la faena que fan, saben estar al servei de la ciutadania i resolen els problemes. Per desgràcia, el ciutadà del

carrer no se’n recorda d’aquests professionals i es queda amb aquell que t’ha fet perdre tot el matí a l’Ajuntament per a no res, o amb aquell altre que en comptes de fer campanyes pedagògiques en fa de repressives i, a més, de manera xulesca o el que t’escridassa al mig del carrer.

Caldria aclarir bé la polèmica suscitada per cinc treballadors de la brigada municipal (només aquests, no s’ha d’acusar la resta que no en tenen res a veure) als quals van enxampar intentant vendre coure que hauria d’estar depositat a la deixalleria municipal.

Sabem que se’ls ha obert un expedient, però que serà “l’autoritat externa competent” qui dictaminarà quin càstig o sanció se’ls ha d’aplicar. Però, aquests presumptes acusats no treballen per a l’Ajuntament? Llavors, no hi ha un encarregat de la brigada que és el que ha de passar comptes? O és que hi ha temor d’haver d’indemnitzar més treballadors de la casa? Són dubtes que hi ha al carrer i que s’han d’explicar per a no fer la bola més gran.

Un altre episodi trist ha estat que els Mossos interrompissin un enterrament perquè la policia local ja no hi ajuda a regular el trànsit i una ambulància no sabia passar per un altre carrer, que també és estrany.

Tots els funcionaris, siguen de l’administracio que siguen, estan al servei del ciutadà, per a facilitar-li solucions, no per a crear-li més problemes. Aquell treballador o treballadora que ho veu així, se l’ha de potenciar i valorar, el que no ho fa així es mereix una bona estirada d’orelles del seu cap més immediat. A l’administració local el responsable de segons quin servei és el regidor de torn o, fins i tot, l’alcalde.

primavera de 2010

3

municipal

municipal

Alguns encreuaments que fan temor Quan les obres de l’Àngol sembla que, per fi, ja arriben a la recta final, encara queden uns altres punts negres tant arreu del terme com a dins del poble

Redacció

J.J. Buj

lorafal@gmail.com

J.J.Buj

J.J. Buj

En aquest mateic lloc, l’accés a les Cases és especialment perillós amb una illeta al mig de la carretera, on s’ha de donar pas als vehicles que circulen tant cap a Barcelona com cap a València. A tot això, cal afegir els vianants que gosen creuar posant en perill la seua pròpia vida i la dels conductors. Ara s’hi ha col·locat un radar a l’alçada del barranc per obligar a disminuir la velocitat. ERC, amb l’alcalde Alfons Montserrat, la diputada Marta Cid i el senador Pere Muñoz al capadavant, anunciava que havien aconseguit el “compromís” del govern de l’Estat per a iniciar l’estudi informatiu per a fer una nova entrada a les Cases. Però, éssent optimistes, fins al 2012 no en podria ser una realitat. I que no li afecten les retallades pressupostàries.

Un altre tema que s’haurà de contemplar, un cop acabat l’Àngol, és el camí de les Cases cap al Marjal, a més de solucionar el problemes d’accés a algunes finques situades a la vora de les dos rotondes que s’hi han construït. L’eliminació del punt negre de l’Àngol hauria de facilitar allò que hem sentit tantes vegades d’“obrir Alcanar al mar”, però, aquí ha d’haver-hi una actuació decidi-

Sense sortir d’Alcanar, hi ha moltes cantonades que fan temor, sobretot a la Ronda del Remei. Una de les que presenta més poca visibilitat és la de la Ronda amb el carrer de l’alcalde Sanmartí, ara s’hi han pintat ratlles grogues i passos zebre, però és insuficient perquè si hi ha dos vehicles aparcats o algun camió s’ha de sortir fins a meitat de la Ronda per a poder veure alguna cosa, ja que on està el senyal la visibiltat és molt limitada.

El mateix podríem dir a l’alçada del CAP i en algun altre cantó de la Ronda.

Camí dels Sanjaumes: hi ha qui xafa ratlla continua i va a les Cases

Cal elaborar ja un pla de mobilitat per als nuclis urbans d’Alcanar i de les Cases, deixar d’”estudiar” i actuar: cruïlles, carrers estrets amb cotxes aparcats i doble direcció, aparcaments quinzenals, passos zebra, aparcaments disuasoris i tantes altres problemàtiques. Mentrestant, precaució i que ningú prenga mal.

Radar situat a l’entrada de les Cases

4 primavera de 2010

Això és el que es veu a la Ronda si es para on està indicat

da per part de l’administració local.

Ubicar-hi equipaments públics, zona verda i d’aparcament, o facilitar la instal·lació d’espais comercials (per què no el mercat?) podria facilitar l’expansió de la zona cap a la costa. Un exemple seria l’avinguda que uneix el poble de Calafell amb la platja on s’hi van construir l’institut, col·legis, una gran rambla, etc.

J.J. Buj

El camí dels Santjaumes l’utilitzen molts de canareus per anar a les Cases sense haver de fer la volta fins a Virol o Sòl de Riu, el problema és que s’ha de travessar la carretera en un tram on els vehicles venen en les dos direccions, a més dels que

s’incorporen des de les Cases o entren al nucli urbà casenc.

J.J. Buj

M

entre s’acaba la cruïlla de l’Àngol, els dos accessos que més es fan servir per anar des d’Alcanar cap a la N-340 en direcció a les Cases són molt perillosos i han provocat més d’un ensurt.

Ens referim al camí de Virol i al dels Santjaumes. En el cas del camí de Virol existeix un acord unànime de ple per a demanar que es millore aquest punt negre, on se sol·licita que es reduisca la velocitat i es prenguen les mesures adequades per a evitar accidents en incorporar-se a la carretera nacional.

loRafal

La cruïlla del camí de Virol amb la N-340 una tarda qualsevol

loRafal

primavera de 2010

5

història

història

Als quatre botiflers que fa 300 anys van decidir per tots, i en acabat es disputarien les prebendes reials i el mèrit d’haver fundat les Cases

Agustí Bel

agusti_bel@yahoo.es

Ells rai. Per a omplir-se les butxaques, continuaren proclamant a bombo i plateret «la innata fidelidad de los vecinos de la villa de Alcanar por el Rey católico D. Felipe Quinto». Els dos principals filipistes peritaren les seues pèrdues «en ruinas de casas y sitios»: el famós advocat Carles Prima, 1.500 lliures; el metge i botiguer Ignasi Anglès, 2.500. «La Villa de Alcanar en común manifiesta, entre los servicios que a echo y frutos y muebles perdidos», 12.492 lliures.

Els falsilles que més se la pintaven engegaren la seua particular

repartidora. El terratinent Guillem Sancho féu valdre que el governador britànic de Tortosa l’havia empresonat per traïdor a Catalunya, cosa que l’havia deixat «tan pobre y nessesitado (por averle los migueletes y gente sublevada saqueado su casa)», que encara no havia pogut col·locar ses filles al convent de la Puríssima. Son fill, el notari i síndic Evarist Sancho Reverter, s’havia espavilat de valent. Barata haver fet d’espia borbònic, Baristo demanà autorització per a perseguir maulets i quedar-se’n els béns, la capitania de la torre de Codonyol, exempcions tributàries i una medalla d’or amb els retrats del rei i la reina. Felip V, però, li pagà 300 ducats i prou.

Ara s’ha descobert la certificació que el 13 de juny de 1737 signà Melchor de Mendieta, governador de Tortosa, per a fer constar que 5 o 6 famílies canareves, mogudes «del amor a su Magestad, con que siempre se han distinguido en todo el tiempo de las passadas guerras», miraven de fundar una nova població a la Torre de les Cases o Sant Pere d’Alcanar.

Volien garantir-hi la seguretat dels pagesos i de les embarcacions de cabotatge «para que no sean insultadas de los Moros en aquella Costa, como muy ordinariamente suele suceder». Alhora, els estols reials podrien abastir-s’hi, fer aiguada i comptar amb l’auxili dels casencs en cas d’urgència o necessitat. «Cuyo establecimiento de dicha nueva población, se debe al conocido zelo y continuada aplicación del referido Doctor Don Geronimo Anglès, Regidor primero de la mencionada Villa [d’Alcanar], que la fomenta y anima con todos los medios posibles».

Sant Pere d’Alcanar Josep Esteller deixà escrit que pel febrer de 1737 s’havia establert a les Cases, amb unes quantes famílies canareves més i un capellà.

L’andalús Juan Caballero, cap militar de la plaça de Tortosa establert a Alcanar, presentà a la cort el memorial per a la fundació. Tot i ser acollit favorablement, l’intent es frustraria en suspendre’s les obres que Carles III endegà a la Ràpita, i quedaria en

I el bufat d’Ignasi Fibla? Pervenia de pagesos rics, capellans, peraires i escrivans, i «como adicto que fue a la actual Casa reynante de Borbón, tubo mucho que sufrir en su persona y bienes por los del partido contrario». Els seus descendents gallejarien de ser «de las primeras y más antiguas familias de la Villa de Alcanar» que, segons la tradició, «fueron los primeros pobladores, así como sus padres, abuelos y bisabuelos havían sido y tenido por personas principales y distinguidas». Ignasi fou batle d’Alcanar el 1704, ans de la guerra. Quan el 1717 tornà a ocupar l’alcaldia, un escrivà anònim el denuncià per co-

Mapa del 1740: les Cases es deien «torre de Alcanar»

6 primavera de 2010

Els fills de Prima posaren la panxa a mal any. El menut, Carles, es doctorà en dret i, com que l’arxiduc li havia confiscat tots els béns per traïdor, es casà amb la pubilla del metge Damià Queralt, un altre acabalat botifler. Son germà, Benet Prima Vinyals, també s’afanyà a rescabalar-se de les buscallades i el segrest que patí a mans dels miquelets: nomenat alcalde major del corregiment de Tortosa (1717), malgrat haver tingut raons amb el nou corregidor i un ajuntament tortosí hostil (1719) i ser suspès de sou i feina (1731), l’incombustible lletrat canareu s’ho manegà per a eternitzar-se en el càrrec fins a la mort (1749). La història el recorda com l’alcalde major que més anys ocupà una vara catalana en tot el segle XVIII.

loRafal

Vet aquí com el doctor en dret Jeroni Anglès Pastor fundà les Cases. Son pare, el filipista Ignasi Anglès Reverter –germà de mossèn Sebastià, comissari inquisitorial–, havia patit «muchas vexaciones, saqueandole totalmente su casa, poniendola

fuego, por lo que le fue preciso desampararla, como su hacienda, que consistia en muchos frutos de vino, aceyte, trigo y algarrobas, dexandolo en poder de los Miqueletes, passandose a vivir con su muger e hijos a la Ciudad de Peniscola». El 1709 Felip V el recompensà amb 2.500 lliures «sobre bienes confiscados de rebeldes del Reyno de Valencia». Però les arques reials, ai, estaven buides.

Al cap dels anys Jeroni, en comptes de cobrar, s’estimà més ser armat cavaller. Però ans s’inventà les Cases.

En endavant, els rancis galifardeus de l’oligarquia canareva farien totes les cares, segons com bufés el vent: de liberals, d’antifranquistes, de kin-fum-fa... N’hi haurà cap que ara, si molt convé, es disfresse de “sobiranista” i tot?

El perquè de la fundació de les Cases

F. Castell

Els botiflers confiaven que, un cop guanyada la guerra, Felip V castigués les tres viles vençudes obligant-les a condonar el munt de deutes que ells havien acumulat al llarg de dècades pels censos dels establiments de terres que explotaven en els termes veïns. Així ho van demanar insistentment, queixant-se que Al-

canar havia estat «tan sumamente oprimida y castigada por su notoria fidelidad, de las villas circunvecinas y migueletes». Però al capdavall el rei, ben assessorat pels seus funcionaris, en veié el llautó i els deixà amb les ganes.

un increment dels residents i de la guarnició de la torre.

A.B.

D

es de l’inici de la Guerra de Successió l’any 1705, Alcanar figurà oficialment al bàndol filipista. No és que s’hagués plantat contra Catalunya. La realitat resulta més vulgar: els quatre bufats del poble –força emparentats amb l’oligarquia del Maestrat, que no amagà mai les seues simpaties borbòniques– aprofitaren el conflicte per a enfrontar Alcanar amb Amposta, Vinaròs i Ulldecona, totes tres austriacistes, acusant-les d’imposar contribucions als canareus i robarlos els ramats.

rrupte: què n’havia fet, dels diners del forn i del molí de la vila?

AHN

25-A: 1.376 persones han esmenat la plana

Les Cases, ara fa mig segle

loRafal

primavera de 2010

7

esports

Txiki, la confiança en la pedrera Victor Esteller Txiki és el jove entrenador del primer equip del CD Alcanar des de fa dos temporades i l’únic entrenador canareu després de molts anys

Bar encarrecs

Pizza italiana feta a mà

Pizzeria

J.J.Buj

jbuj@hotmail.com

440

loRafal

310

primavera de 2010 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

E

106

Revista informativa d’Alcanar

Cuinera de cine 12

Publicitat i subscripcions

8 primavera de 2010

Txiki, tècnic del El desastre de J.J Sancho va al CD Alcanar 9 Sòl de Riu 23 carrer de les Parres

steller és un jugador i tècnic fruit del futbol base local.

Pot presumir d’haver debutat quan tenia vuit anys amb la penya del Bar Paella a l’antic camp de futbol municipal, on ara està la plaça Lluís Companys, i d’haver participat com a jugador aleví del CD Alcanar a l’acte d’inauguració de l’Estadi de la Fanecada l’any 1988. També va formar part de la selecció sub-14 de Tarragona, la qual es va proclamar campiona de Catalunya. Entre el seu currículum destaca el debut al primer equip jugant deu partits a Preferent, “el primer encontre vaig jugar vint minuts, vaig marcar un gol contra el Salou i em van substituir amb un tall a la cella”, recorda Víctor Esteller.

La seua trajectòria es concreta en sis temporades a l’Alcanar (1a Territorial), cinc a l’Ulldecona (una de les quals a 2a Territorial) i dos al Godall, també a segona. Txiki destaca que “no he baixat mai de categoria en cap dels equips en què he estat, fins i tot una vegada vam pujar de segona a primera regional”.

Després de penjar les botes, de la mà de l’expresident del CF Ulldecona, Paco Callarisa ha preparat diversos equips de futbol base d’Ulldecona durant cinc anys fins que es va treure el carnet d’entrenador i va tornar a Alcanar per a convertir-se en l’ajudant d’Antonio Descalzo, el

revulsiu del projecte esportiu de la nova junta directiva del club. Txiki va debutar la temporada passada com a entrenador del primer equip, afegint-se, així, a l’àmplia agenda de tècnics joves, exjugadors de futbol, que representen el relleu generacional a les banquetes de molts de clubs de la comarca.

Cal ressaltar també el suport que ha rebut per part dels jugadors més veterans del vestidor davant d’una plantilla jove, formada bàsicament per jugadors de casa amb alguns reforços puntuals de fora. Txiki els exigeix un treball “intens” i destaca la contribució dels dos preparadors que ha tingut, Albert Bel i Josep Maria Forés.

Els tres entrenadors que més l’han influenciat han estat Jesús Pérez, Joaquim Forcadell i Pedro García. La forma de viure el futbol de García ha marcat profundament la filosofia de Víctor Esteller, “comparteixo amb ell la capacitat per formar plantilles competitives, ser realista i adaptarse a les característiques de cada equip contrari”, indica el míster canareu.

En un moment personal delicat de la seua vida, l’entrenador canareu ens deixa una frase per a la reflexió: “l’esport ajuda a sortir de les situacions difícils i a seguir endavant”.

I és que la lectura de cada partit, acabe en victòria, derrota o empat, li serveix a Txiki per a aprendre, les crítiques per a analitzar-les i superar-se.

La cultura de l’esforç Víctor Esteller està satisfet del seu retorn a Alcanar i els números l’avalen, cada temporada s’ha quedat més amunt a la classificació, en el moment d’escriure aquestes línies són tercers. La clau està a “tenir un equip compensat i estudiar molt bé el rival”, explica Esteller. Pensant en el futur del club canareu, l’entrenador creu que la instal·lació de la gespa artificial serà “bo” per al futbol base i els entrenaments, “a més de permetre que el camp estiga en bones condicions tot l’any”.

Cedida

653

25

Anna 686 342 222

loRafal

Victor Esteller durant un partit de futbol

loRafal

primavera de 2010

9

cuina i cultura

Catalunya, territori cerveser Des de començament de mil·lenni hi ha hagut una explosió en la producció de cerveses artesanals a Catalunya, tradicionalment més terra de vi

Toni Matamoros

tonimatamoros@gmail.com

A

questa beguda amargant però que tant ens refresca els dies calorosos, la van començar a produir 3500 anys ans de Crist els egipcis i per si de cas se’ns oblidava produir-la, fins i tot van deixar receptes escrites en papirs. Hi ha documentades restes arqueològiques, de producció de cervesa, de més de 4000 anys d’antiguitat per diverses zones d’Europa i a mesura que els occidentals van colonitzar altres zones del planeta van anar escampant-la. Això ha fet que aquesta beguda alcohòlica de baixa graduació s’hagi convertit en la més consumida arreu del mon.

loRafal

primavera de 2010 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

106

Revista informativa d’Alcanar

Cuinera de cine 12

10 primavera de 2010

lorafal@gmail.com

loRafal

C.F.

25

Per fer cervesa necessitem algun cereal, bàsicament ordi, però es pot produir amb qualsevol d’ells. El cereal s’ha de portar a punt de germinació i després es cou en forns, amb això s’obté la malta, que es posa amb l’aigua i el llúpol, les flors d’aquesta planta li donen a la cervesa el característic toc amarg. S’afegeix el llevat que facilita la fermentació, és a dir, la gasificació i producció de la típica escuma. Després de filtrada, reposada i envasada ja la podem degustar.

Podem obtenir cerveses amb gustos diferents, que varien en funció dels diferents additius, com ara espècies, fruites o plantes. Actualment el 80% de les cerveses que es produeixen són artesanals, és a dir, que qualsevol pot fer-se’n a casa.

La primera gran fàbrica de cervesa oberta a l’Estat Espanyol va ser la Moritz a Barcelona el 1864, després va deixar de produir-se i ara els successors de Louis Moritz han tornat a recuperar la cervesa de Barcelona, suau i amb un toc dolç. El mateix ha passat a Tarragona amb la Rosita, poc

Txiki, tècnic del El desastre de J.J Sancho va al CD Alcanar 9 Sòl de Riu 23 carrer de les Parres

Comunica’t amb nosaltres

Històricament la Mediterrània es va dedicar més a la producció de vi, ja que les vinyes creixien molt millor en aquesta zona que els cereals, que es donaven més fàcilment a l’Europa septentrional. Avui hi ha tan bones cerveses al sud com al centre del continent, on va començar la producció industrialitzada.

filtrada i amb un toc de mel. També podem trobar altres cerveses artesanals com la Moska de Girona, la CCM del Montseny, la Bleder de Rubí, la Glops de l’Hospitalet de Llobregat, l’Ales Agullons del Penedès, la Keks i la Dedues de les comarques de Girona i fins i tot, a les comarques de Castelló, la Penyagolosa, la Columbretes i la Tombatossals.

LA RECEPTA Escabetx de cervesa (4 persones) - Un conill mitjà - 1 ceba, una pastanaga i una cabeça d’alls - 1 llima - 1 litre de cervesa - Llorer, clau i timó - Oli, sal i pebre A un caçó de fang hi posem l’oli i el conill tallat a trossos i l’enrossim, després hi afegim la ceba i la pastanaga en juliana i la cabeça d’alls i ho coem a foc lent uns 15 minuts. Només ens queda posar la cervesa fins que cobreixi el conill, les herbes aromàtiques i la llima tallada a quarts. Ho deixem coure a foc lent fins que la carn estigui tendra i el suc quedi una mica espès, finalment, ho rectifiquem de sal i pebre. Per servir els plats, deixem refredar l’escabetx

Oferta de cerveses en un bar barceloní

loRafal

primavera de 2010

11

oficis i costums

oficis i costums

Una cuinera de pel·lícula, a Patorrat En el número 104 de ‘Lo Rafal’, encetàvem la nissaga de les Bunyoles, tres generacions dedicades a la cuina. Ara li toca Rosa Callarisa Reverter, cuinera de Patorrat i del Miami

Vicent Matamoros Ramon Adell vmatamor@xtec.net

V

am parlar de Josefa Reverter Sancho, coneguda a Alcanar com la “tia Agustina, la Bunyoles”, destacant-ne el seu treball a Madrid, al servei dels marquesos de las Atalayuelas i del rei Alfonso XIII. La seua filla, Rosa Callarisa Reverter, constituteix la segona promoció de cuineres de la família “Bunyoles”.

Quan va començar a fer de cuinera?

De menudeta ja ajudava a ma mare, i així vaig anar aprenent a fer els menjars i les pastes. Llavors les coïem

als forns de pa del poble abans que els panaders es posessen a coure la fornada, cap a les cinc del matí.

Anàvem al forn a la una o les dos de la matinada, feien les pastes, les coïen, de manera que quan el panader començava, ja havíem acabat.

També vam fer, alguns anys, els pastissets de la Festa de Sant Antoni. Per cert, me’n recordo que un any plovia i baixàvem del forn amb dos llandes de pastissets, vam relliscar i ens van caure tots per terra. Vam replegar els que vam poder i vam haver de tornar-ne a fer.

junts. Al poble anava a fer dinars a les cases particulars riques que m’ho demanaven, si tenien alguna visita.

També anava a fer pastes per les comunions, rostits ...

del Barcelona i molta gent famosa. El primer restaurant de les Cases va ser Patorrat, després Esquerra i després, Ramonet, però Patorrat tenia un renom nacional. Quan va fer la comunió la meua filla, Maria Rosa, encara treballava a casa Patorrat.

un suquet. A més, ara la gent ja no en demana.

Quins plats preparaven a casa Patorrat?

Un dels plats que tenia més èxit llavors era una cassoleta d’arròs amb conill i llagostins, i la gent “sucaven hasta el vernís de fora”!

Guisàvem amb carbó. El menjar era millor que amb llenya. Canvia com de la nit al dia.

Les tomaques les guardàvem en un saquet amb sal i quan s’havien de fer servir, les remullàvem, les dessalàvem i les utilitzàvem. Aquelles tomaques tenien un gust diferent.

Fèiem suquets de peix amb el peix acabat de pescar que, quan el netejàvem encara saltava. El peix d’ara no té el mateix sabor que el d’abans.

Llavors treballàvem amb cassols de terra. Un suquet fet en un cassol de terra es va coent més poc a poc i deixa més bon sabor.

Vostè va treballar molts anys a casa Patorrat?

Jo m’hi he passat la vida a casa Patorrat a les Cases. Com es menjava llavors a casa Patorrat no es menjava a cap lloc. S’hi paraven els jugadors

Ara a un restaurant no pots tenir una taula esperant-se mitja hora per fer

A casa Patorrat venien a dinar expressament gent de Barcelona i el que més demanaven era arròs, suquet de peix i llagostins.

Treballant a un restaurant tan conegut com Patorrat, degué vore gent famosa de l’època, parle-mos d’això.

Sí, venia gent important. Es paraven els jugadors del FC Barcelona quan anaven amb l’autocar a jugar a València. El matrimoni d’artistes Augusto Algueró i Carmen Sevilla també venien bastant a dinar i els va agradar tant el que havien menjat, que van voler conèixer a la cuinera per felicitar-la, i van entrar els dos a la cuina i a mi em van trobar amb el davantal posat.

L’estiu de 1969 a les Cases es va rodar la pel·lícula Laia. Els principals actors que hi treballaven eren Paco Rabal i Núria Espert. Mentre va durar el rodatge els de l’equip venien a dinar a casa Patorrat. Em vaig fer una foto amb Paco Rabal i me la va dedicar. A ell li agradava molt l’arròs i acostumava a entrar a la cuina a preguntar-me quin dinar li faria.

Per cert, en acabar el rodatge, la gent de la pel·lícula va marxar sense pagar. Havien quedat que al final passarien comptes. Així que a Juanito, l’amo del restaurant i a mi, ens va tocar anar a Barcelona a cobrar.

L’home de la Núria Espert es va fer càrrec de pagar-nos la part de la seua dona i la resta de la factura vam haver d’anar a cobrar-la a la productora. Per cert, aquest viatge que vam fer Juanito i jo a Barcelona, també va ser de pel·lícula de cine, perquè vam anar amb el seu cotxe i després no sabíem on l’havíem aparcat. Per trobar-lo van necessitar l’ajuda d’un guàrdia municipal que ens va guiar molt amablement.

Al Remei quan festejaven

12 primavera de 2010

Rosa amb sa filla al Miami de La Ràpita

loRafal

Cedida

Cedida

Cedida

Vostè va tenir restaurant propi a Alcanar?

No, vaig treballar a casa Patorrat a les Cases, al restaurant Miami Can Pons a Sant Carles de la Ràpita, on vaig conèixer el meu marit, que es diu Felipe Samper Milans, i a un alberg de Peníscola on vam treballar els dos

Cedida

De qui va aprendre l’ofici?

Vaig aprendre moltes coses de ma mare, ella va ser la meua primera mestra. També vaig aprendre molt a casa Patorrat, especialment a fer arrossos. Llavors l’arròs es feia en un cassol i a la cuina de carbó, no a la paella com ara. Ma mare tenia una màgia especial per als arrossos, mai se li passaven, ni se li cremaven i jo vaig aprendre d’ella a donar-los aquest toc.

Quan treballava a Casa Patorrat

loRafal

Foto de família al brancal de davant de casa a l’avinguda d’Abril

primavera de 2010

13

Alcanar en imatges

Alcanar en imatges

Flors del nostre territori Les quantioses pluges de la primavera d’enguany han deixat pas a un esclat de flors amb tota mena de colors i tonalitats

Fotografies: Aula de Fotografia d’Alcanar

Les abelles poden fabricar la mel gràcies al pol·len que xuclen de les flors

Les rames dels arbres també s’omplen de flors quan arriba el bon temps

14 primavera de 2010

Els tons liles i verds predominen en alguns dels camps del municipi

Detall d’una flor silvestre

Roselles i margarides compartint un mateix espai

loRafal

loRafal

Paisatge que recorda una zona desèrtica

El vIoleta és un color molt habitual en les flors mediterrànies Prenent el sol damunt dels còdols

primavera de 2010

15

Centre d’Estudis Lo Codolar

Centre d’Estudis Lo Codolar

L’ampliació del port de les Cases

zona de l’antic dispensari medic, és una “zona degradada i SENSE interés paisatgistic”.

El projecte és de l’any 2001 i consisteix en crear un nou braç de llevant al port per a corregir d’aquesta forma la seva mala orientació i vulnerabilitat en els dies de temporals

Centre d’Estudis Lo Codolar celocodolar@gmail.com

L

a confradía de les Cases va demanar als finals dels anys 90 la perllongació de l’actual “braç sud o del far roig” per a solucionar el problema dels temporals. La resposta de Ports de la Generalitat fou que abans de gastar diners en allargar el braç, traslladaria tota la flota pesquera a Sant Carles de la Ràpita. És curiós que ara, vint anys després, la Generalitat estigui disposada a gastar més de 16 milions d’euros per a realizar un nou braç i per la meitat de les barques que en aquells anys ho varen demanar.

El port de les Cases és l’unic a l’Estat Espanyol pagat pels mateixos pescadors. Tot i que per a les administracions són 48 embar-

cacions, actualment hi ha vuit barques de pesca i, amb els desballestaments que s’estan tramitant, en pocs mesos es quedarien en cinc embarcacions de pesca.

pon a les necessitats d’amarraments nàutics de la zona, tenint en compte la proximitat a la Ràpita i la seva extraordinària oferta nàutica. (2.000 amarratges)

El 20 de febrer, l’Ajuntament d’Alcanar va aprovar inicialment el tràmit per a l’estudi urbà del projecte d’ampliació del port , essent aquest un dels passos previs a l’aprovament final del projecte. El fet és que es va aprovar aquest estudi sense estar degudament informades les entitats i parts interessades de les Cases, tot i que ara hi ha temps per al·legar-hi fins a finals de mes.

Aquest projecte de port segueix el model fracassat d’altres ports del litoral català on, avui dia, hi sobren amarratges i els locals no funcionen ja que estan en una zona privada. El projecte comprèn l’edificació de 1.825 metres quadrats entre la façana marítima i el nou port, repartits en sis edificis (d’una mida similar a la de l’actual llotja). Aquests edificis estarien, a més, sobre un pàrquing amb la qual cosa l’alçada del conjunt seria de sis metres, el que suposaria una barrera visual, que ja no deixaria veure la mar des del passeig entre l’actual edifici del Club Nàutic i la Roca Tallada.

La proposta de projecte presentada per Ports de la Generalitat creiem que és desproporcionada i no corres-

També es preveu la construcció d’una nau industrial (marina seca) per a allotjar 200 embarcacions amb una alçada de nou metres (edifici de tres plantes), així com soterrar i desviar 180 metres l’actual barranc de les Cases .

El projecte defineix la quantitat de 300 amarratges, si els sumem a l’actual nombre d’amarradors superaríem al mateix port esportiu de Tarragona Amb aquesta obra no només pedríem per sempre la façana marítima sinó també el roquer tan bonic i singular que arriba fins a la platja de la Margarita, encara ric en marisc i fauna marina. Quina tradició nàutica tenim en aquest poble de mil habitants per tan gran port ?

Port privat Recordem que un port esportiu és un recinte PRIVAT on l’entrada està regulada per mig d’una barrera d’accés i només s’utilitza en un breu periode de temps, normalment a l’estiu. Sembla prou clar que darrere d’aquest port esportiu hi ha un autèntic remolí d’especulació on el que prima són els interessos particulars i de les propies administracions, per urbanitzar la franja de terra que compren de la N 340 fins al antic dispensari medic així com el de l’especulació dels amarratges.

Per què cap administració actua davant la venda irregular d’amarraments d’un port en projecte encara no aprovat i denegat per Madrid en dues ocasions pel gravissim impacte ambiental? ¿Per què cap administració esta actuant davant la venda irregular d’amarraments, que

ja ha començat, d’un port en projecte encara no aprovat i denegat per Madrid en dues ocasions pel gravissim impacte ambiental? ¿Per què a la Ràpita es va fer un concurs europeu buscant la més expirimentada i avalada empresa europea en construccions de marines (MDL) i aquí s’atorga directament la construcció i gestió a PORTALCANAR SL, empresa que no té experiència en ports ni projecte econòmic viable i serios per a explotar aquest nou port? El que volem és que es valori la perllongació de l’actual braç sud per a poder solucionar aquest problema als pescadors de les Cases de forma RÀPIDA i econòmica, i que no se’ls UTILITZI i coaccioni més per a justificar aquest Port Esportiu, que no será ni per al poble ni per al pescadors.

El nou port suposaria per a les Cases una agressió definitiva per a la singular façana marítima que és, malgrat la deixadesa institucional, el principal atractiu del poble i passat mariner Els preguem que reflexionin davant d’aquesta agressió al nostre futur i pensen en les alternatives que hi ha per a crear feina i riquesa a les Cases sense passar per la destrucció dels atractius turistics.

Qui vindrà a les Cases si destruïm o modifiquem els atractius que tenim?

El nou port suposa una agressió per a la singular façana marítima de les Cases

També voldríem demanar al consistori d’Alcanar que elaborés una simple ordenança municipal que reguli les façanes i les terrasses dels establiments de restauració. L’Ajuntament ha de definir, d’una vegada, un model de creixement basat en l’ordre i la coherència, i no com l’actual en què el poble creix de fora cap a dins amb urbanitzacions privades. En 15 anys han convertit les Cases en una urbanització turística.

Si volem crear llocs de treball demanem un poligon industrial, ja que un port esportiu no crea més de cinc llocs de treball. Quanta gent de les Cases hi treballa a l’actual Club Nàutic??

Simulació de com podria quedar el port sense la macro obra

Revisant el projecte presentat per Ports de la Generalitat s’observen diferents mancances en la presentació dels resultats, falta de seccions i vistes, a més d’un estudi de impacte ambiental en el qual es poden llegir joies com la que diu que la Tall transversal del passeig de les Cases un cop realitzada l’obra

Aquí es pot veure realment l’abast de l’obra que es vol realitzar

16 primavera de 2010

loRafal

loRafal

primavera de 2010

17

opinió

1.376 persones criden a Alcanar: Independència!

Des de la Coordinadora Alcanar, Decideix! pensem que és totalment necessari començar a valorar els resultats de la consulta popular des dels seus inicis

Coordinadora Alcanar, Decideix! alcanardecideix@gmail.com

S

ense cap mena de dubte el 25 d’abril passarà a ser un dia històric a la nostra vila. El diumenge 25 d’abril del 2010 es culminava un procés que portava mesos treballant-se, un procés que havia passat a ser part del dia a dia d’uns quants coordinadors, i que va acabar amb una organització de gairebé setanta voluntaris el mateix dia de la Consulta. Un procés que, just fa un any, era ben difícil arribar-se’l a imaginar, però, que era del tot necessari veient la normalització del mot ‘independència’. La gent, per fi, ha perdut la por a exercir la democràcia directa.

No podem entendre este resultat sense anar més enllà dels 1546 canareus, canareves, casenques i casencs que van decidir. 1546 és una xifra que s’ha de dir amb la boca ben gran, hem de pensar que esta Consulta ha sorgit des de la base social

canareva, començant sense cap tipus de recurs econòmic i creixent a mesura que la cohesió interna anava augmentant. Hem substituït el capital econòmic per capital humà i social. Els nostres recursos no són comparables als que pot tenir qualsevol elecció al nostre municipi. Tot i això, ens hem aproximat, i molt, a les xifres de les últimes eleccions europees celebrades al juny del 2009, quan van sortir al carrer unes 2300 persones.

A més a més, hem hagut de fer front a un boicot mediàtic important a nivell nacional i a un buit polític encara més important a nivell nacional i inclús local. Les formacions de nivell estatal han deixat clara la seua posició, el boicot. I hem hagut de fer front també a acusacions que ens situaven en certes òrbites partidistes, evidentment el volum de gent que hem mobilitzat ha deixat ben clar,

maig-juliol de 2008

que es tractava simplement d’un mal prejudici, una fal·làcia.

Diumenge a la nit, quan acabàvem de dir allò de 1376 canareus, canareves, casenques i casencs demanen la independència de la Nació catalana, les desenes de persones que esperaven els resultats es van alçar i van aplaudir emocionats. I aquest gest, per a la gent que ha format part del treball voluntari de la coordinadora, és poc menys que emocionant.

Per això ens veiem obligats a donar les gràcies al més de miler i mig de persones que ha participat d’esta festa democràtica.

C/Arquitecte Gaudí, 24 Alcanar (Tarragona) Reserves: 977 730 696 www.turismedia.com/esquelladengaudi esquelladengaudi@gmail.com

Sabem que el treball que hem fet fins ara és només una llavor que començar a germinar. Ha estat un esforç titànic i s’ha tingut en compte arreu d’Europa. A Alcanar mateix vam comptar amb la presència d’observadors internacionals vinguts des de Sardenya i Euskal Herria. Piero Argiello de Sardigna Natzione i Josu Bregaña de Nafarroa Bai van endurse una impressió immillorable cap al seu poble, un fet que demostra que estes consultes són tingudes molt més en compte del que alguns volen fer-nos creure.

tel.

977 732 536

Cedida

El 25 d’abril del 2010, 1376 canareus, canareves, casenques i casencs van cridar independència i tan sols 110 van mostrar-se contraris. Això és el que compta.

Alcanar Av. Constitució, 26

Un moment de les votacions als Serveis Agraris

18 primavera de 2010

loRafal

menjars d’empresa • menú diari • celebracions • menjars per emportar

loRafal

primavera de 2010

19

recerca

recerca

La descoberta del cançoner canareu

l’estudi. També haig d’agrair l’ajut incondicionat de professionals del tema que m’han sabut guiar i rectificar quan calia.

Sergi Sancho Fibla va estudiar la música popular canareva des dels orígens fins a la primera meitat del segle XX. Va guanyar el premi CIRIT al centre el curs 2004-05

El Premi Cirit Suposo que l’experiència fou semblant a la dels altres companys canareus que també l’han guanyat.

Tots sabem que és una veritable satisfacció veure recompensat l’esforç de tants mesos. Voldria però apuntar aquí una reflexió que em va venir en ment justament aquell dia. El cas és que quan un se situa allà davant, en un Palau de la Música ple a vessar, amb autoritats, pares... i comença a veure tants treballs magnífics, realitzats per grups d’alumnes d’instituts privats d’aquells que fan patxoca, amb laboratoris de robòtica, genètica, etc. un mateix es pregunta en veu baixa com pot ser que hagin arribat fins a aquí tants estudiants del seu petit institut. A mi em va sorgir la resposta immediatament. Tot es deu sens dubte a la forta (que no exagerada) rellevància que se li dóna al nostre poble al treball en qüestió, demanant un criteri i un grau de treball admirables i realment beneficiosos, doncs crec que mai ningú es lamentarà en els estudis universitaris d’haver pogut aprendre a realitzar un vertader treball d’investigació amb només divuit anys.

Sergi Sancho Fibla / Vicent Matamoros

lorafal@gmail.com

Cedida

de tots aquells que han crescut entre quatre murs, rodejat de llibres, horaris i competències absorvents.

No vull dir que en aquesta edat no s’hagi de ser responsable ni respectar els deures, sinó que simplement, el nivell de tracte humà i personal (ja sigui amb professors o entre alumnes) en certs ambients no és el mateix.

grup de recerca “Bibliotheca Mystica et Philosophica Alois Maria Haas” i que espero que em valgui l’accés al Doctorat d’Humanitats el curs vinent.

La trajectòria professional Durant aquests quatre anys he combinat treballs de curta durada o puntuals amb l’estudi durant els mesos del curs acadèmic. A l’estiu he aprofitat sempre per a treballar en horari intesiu. Actualment sóc estudiant de postgrau a temps complet.

El treball de recerca Vaig estudiar la música popular canareva des dels orígens fins a la primera meitat del segle XX. Ho vaig elegir així perquè reunia vessants temàtiques que sempre m’han interessat molt, com la música, la història i l’antropologia. A més a més, l’estudi cobria dos forats de la cultura del nostre poble, la qual ni havia aprofondit en obres cabdals del repertori tradicional com el Santa Anna Beneita (cançó de bressol d’origen àrab) o Les Creus (mescolanza de diverses obres dels segles XVI i XVIII); ni tampoc posseïa un cançoner popular que pogués mantenir viu el record de tantes i tantes cançons que s’estan deixant en l’oblit amb el pas de les generacions.

Justament ara em trobo a París fent una curta estada de recerca a la Biblioteca Nacional de França, però normalment visc a Barcelona, on estudio el Màster d’Estudis Comparatius de la Universitat Pompeu Fabra. Com a part d’aquest curs de postgrau, estic preparant una tesina que m’ha permès entrar dintre del

La informació El fonament del treball de camp fou sens dubte la memòria de la gent gran del nostre poble. Sense ells res hauria estat possible. Foren molts els que m’ajudaren a composar el corpus del cançoner. Després, en segona instància, la documentació històrica i musicològica va arrodonir

El perfil He estudiat la Llicenciatura d’Humanitats a la Universtitat Pompeu Fabra (Barcelona), realitzant una estada Erasmus de set mesos a la Università Ca’Foscari de Venècia.

Assegut davant l’Ajuntament d’Estocolm

20 primavera de 2010

Cedida

D

els anys d’institut, deixaria a banda l’aprenentatge en si i em quedaria amb tot el context humà que hi he trobat. Sovint es diu que el fet de créixer en un poble impossibilita la realització de certes aspiracions. Sens dubte no és del tot fals, però no obstant això, crec que t’aporta una riquesa vital de gran valor. Per exemple en l’ambient actual que em rodeja, sé distingir a primer cop d’ull aquells qui com jo, han conegut la part més “real” dels seus deu i quinze anys,

Sergi en un viatge a Londres

loRafal

loRafal

Cançons tradicionals de camp incloses al treball de recerca de Sergi

primavera de 2010

21

medi ambient

medi ambient

Primeres jornades d’ecologia i fira alternativa

El pecat de les atzavares

L’Ajuntament d’Alcanar ha organitzat una sèrie d’activitats i un mercat ecològic durant la primera setmana del mes de juny d’enguany

El passeig de Sòl de Riu i el Sénia mostren un aspecte pitjor cada vegada. Unes actuacions contra la vegetació autòctona incomprensibles

Redacció

Carme Ferré Pavia

lorafal@gmail.com

carmeferre@gmail.com

T

ant els responsables de Costes en temps de la darrera alcaldia socialista com ara els de l’ACA (Agència Catalana de l’Aigua) han mostrat una total insensibilitat per la vegetació autòctona de la costa canareva. Una tela asfàltica permet créixer l’herbassal però no les canyes i les atzavares de la carretera, lluny de la llera del riu inundable, han estat escapçades.

Ajuntament d’Alcanar

Si les deixen, les canyes es regeneren

L’única solució és retirar la tela, ajudar les canyes i el fonoll marí i esperar. Sembla que el verd de Sòl de Riu paga una condemna per no se sap què. Per la nostra ceguesa?

Un altre aspecte que també es pretén potenciar, seguint el model ulldeconí, és la creació d’un banc de terres, per la qual cosa s’hi ha fet una xerrada tècnica sobre agricultura ecològica. L’històric dirigent sindical de la Unió de Pagesos, Pep Riera també ha intervingut per a parlar de la globalització i com afecta la situació de crisi a l’agricultura.

C.F.

Durant les jornades també s’han donat a conèixer les propietats de les plantes remeieres i s’ha presentat un dvd sobre la serra de Montsià. També s’ha convocat un concurs de fotografia denúncia d’aquelles actuacions que perjudiquen el medi ambient. Els altres certàmens fotogràfic i de pintura ràpida van tenir lloc el diumenge 6 de juny, al Mirador de la Cova Grossa (l’antic abocador de brossa) on s’ha dut a terme, un any més, la plantada d’arbres. La segona sortida va anar des de les Cases fins a Sòl de Riu per a reivindicar la recuperació i coneixença d’aquesta part del nostre litoral.

sistema binari*www.sistemabinari.com

Quin mal feien les atzavares?

Cartell de les primeres Jornades Mediambientals

22 primavera de 2010

loRafal

C.F.

C.F.

fotografia i disseny gràfic

La regidoria de Medi Ambient de l’Ajuntament d’Alcanar ha buscat la implicació de les escoles i l’institut, així com d’altres entitats del municipi per a impulsar aquestes primeres jornades, a les quals espera poder donar continuïtat en properes edicions al voltant de la diada de l’arbre.

C.F.

L

es primeres jornades de Medi Ambient d’Alcanar s’han celebrat del 3 al 9 de juny.

Hi ha hagut exposicions, xerrades, concursos, excursions i plantada d’arbres. El plat fort del programa se l’ha endut la fira alternativa Ecofruit a la plaça de Lluís Companys, on hi havia productes ecològics, alternatius i artesanals. Des del consistori canareu, es vol que la fira siga el punt de partida per a consolidar un mercat agrobiològic, com a mínim una vegada al mes, semblant al que ja es fa a Ulldecona.

Detall de la tela que igual permet l’herba poc arrelada

loRafal

Aquesta herba s’escampa per tot el passeig

primavera de 2010

23

cinema

el Rogle

... de Joan-Josep Sancho

Alcanar troba el ‘secret’ de Whaken

S.M.

El director, Lluís Ortega i Giménez, a més de quasi tot l’elenc d’actors amateurs de la pel·lícula El secreto de Whaken són canareus i canareves

J.J. Buj

jbuj@hotmail.com

Joan-Josep Sancho davant de la casa on va nàixer al carrer de les Parres

E

Joan-Josep Sancho és el director de l’ Institut i una persona implicada en els moviments associatius (va ser un dels impulsors de la Plataforma en Defensa del Terme)

El projecte de la pel·lícula El secreto de Whaken va començar al 2007. Es tracta d’un rodatge amateur, amb guió, muntatge, efectes visuals i direcció de Lluís Ortega i Giménez.

L’assistent de direcció ha estat Oriol Torres, mentre que els actors principals són Jordi Beneito, Estíbaliz Gallastegui, Vanessa Pomada, Raquel Rosillo, Oriol Torres i el mateix Lluís Ortega i Giménez.

Joan-Josep Sancho/Mireia Reverter

J

Joan-Josep Sancho recorda en aquest rogle la seva infantesa, així com també la infantesa d’una època on els dies passaven sense pressa però sense pausa. Sancho vivia al carrer de les Parres prop del Rocall. Fet de pedra, com el seu nom indica, és una de les parts d’Alcanar més latent gràcies a la unió dels veïns i veïnes. Ell mateix ens ho explica: “vaig nàixer al carrer de les Parres i vaig viure-hi els primers quinze anys de la meua vida. La casa on vivíem tenia una entrada, on jo em passava hores jugant, tot sol, amb les senzilles joguines de l’època: boles –caniques en diuen ara-, petits indis de plàstic, ciclistes de colors, les carasses de les capses de mistos, que reproduïen caricatures dels futbolistes i que col·leccionàvem, baratant-nos, entre els xiquets, les repetides.

La “superproducció” (té una durada de 146 minuts) enllaça misteri, màgia, humor i molta acció.

La pàgina web oficial d’El secreto de Whaken és www.dukebogart.com, on, a més de parlar de la pel·lícula, els personatges, oferir una galeria de fotos, fins i tot presenta la possibilitat de visionar-ne un tràiler.L’espai web ha rebut quasi 1.500 visites i una vintena de comentaris, la major part dels quals durant la primera quinzena de maig.

Cartell promocional d’’El secreto de Whaken’

Les pel·lícules de vaqueros, que vèiem al cine de dalt o al de baix, estimulaven la meua imaginació i, somiant convertir-me en el dur i solitari John Wayne de “Río Grande”, vaig fabricar-me un petit fort amb una capsa de galetes Maria. Vaig fer servir de model un que n’havia vist a l’aparador d’una botiga que hi havia a la plaça, al costat de la Fonda de Cesáreo.

Els dissabtes aquella entrada s’omplia amb els paletes i els manobres que treballaven per a mon pare, que era mestre d’obres. Nets i mudats venien a cobrar la setmanada. Alguns d’ells, en rebre la paga, n’apartaven una part i se l’amagaven en una butxaca diferent. La part grossa la donaven als pares o a la dona. La menuda era per als seus vicis. D’aquesta acció en deien fer la cisa.

Cedida

Cap membre de l’equip no es va voler perdre l’estrena de la producció la nit del 21 de maig, a l’Auditori municipal José Antonio Valls d’Alcanar.

També hi van assistir l’alcalde, Alfons Montserrat, i diversos regidors de l’Ajuntament d’Alcanar. Durant els parlaments previst a la projecció, el director, Lluís Ortega i Giménez, Jordi Beneito i Oriol Torres van agrair el suport del consistori canareu i la resta de col·laboradors que han fet possible la pel·lícula.

Cedida

La trama del film s’ubica a la ciutat d’Alcanar, inclou localitzacions a les Cases d’Alcanar, Ulldecona, la Sénia, Vinaròs i Peníscola.Una trentena de joves canareus i d’altres municipis veïns intervenen al repartiment del film. El grup de música canareu Hyban Draco van compondre part de la banda sonora del film. Aquest formació musical acaba de treure a la venda el seu primer cd, enregistrat a Itàlia, el disc inclou tres cançons que apareixen a la pel·lícula.

Amb els altres xiquets del veïnat, jugàvem a futbol, als xavos, a conillets, a pot ... Quan ens n’ajuntàvem molta colla baixàvem fins al Camí Ample on hi havia la tenda del tio Juanito, la carnisseria de l’Avelina, la fusteria del tio Laureano, els forns de Culon i de Roque, el molí d’oli de Tadeo el Calvo, el taller de cosidores de les Panxes, els trulls de trepitjar raïm, la ferreria dels Mingos, la casa de la Borretes on venien pa, la font... Hi havia uns plàtans (anomenats aubes per la gent) molt grans i, a l’estiu, sèiem a la seua ombra. L’urbanisme suposadament progressista dels anys 80 se’ls endugué. Al tardet, els carros i matxos dels pagesos que tornaven del camp apareixien des del carrer Almenara i havíem d’interrompre els nostres jocs per deixar-los passar. Algunes tardes, el tio Joanet, que era agutzil, es plantava a la cantonada del carrer de les Parres, tocava la seua trompeta i les dones sortien a la porta a escoltar el pregó: - Es fa saber a tothooooooooooooooom, que demà ...

Quan arribava el maig, les colles de joves feien els carafals al Camí Ample. Durant els tres dies que duraven les festes, el carrer de les Parres es convertia en el centre del poble, ja que al pati del tio Coio estaven tancats els protagonistes de la festa: els bous del Xarnego.

El carrer de les Parres i el Camí Ample són espais mítics i molt estimats per mi, perquè allí va transcórrer una part molt important de la meua vida, no en va la veritable pàtria de l’home és la seua infantesa (R.M.Rilke).

El director i guionista, Lluís Ortega , amb el roïn (Whaken)

24 primavera de 2010

loRafal

loRafal

primavera de 2010

25

opinió

Carme Ferré Pavia

carmeferre@gmail.com

Un Rapitenc...

...i una Variada

L

es retallades pressupostàries que ha decidit el govern estatal esquilen a la part que més transparents té els sous: funcionaris (que ja fa dos anys que el tenen congelat i perden poder adquisitiu), pensionistes, dependents, el sector cooperant... Qui diu que ha fet una reforma de dretes té raó. Sobta que no toquen les grans fortunes però tampoc els comptes als paradisos fiscals, el diner negre, els bonus dels càrrecs dels bancs, les pensions vitalícies dels excàrrecs (per un mes de feina ja cobres tota la vida) i les jubilacions anticipades que encara es veuen. Ara es comença a parlar, i això és sorprenent, del MIG MILIÓ D’EUROS QUE VOL COBRAR CADA JUGADOR de la selecció espanyola si guanyen el mundial de futbol.

L’esforç es demana a vídues i mileuristes, mentre els sous pornogràfics del gran negoci esportiu no fan pujar els colors a ningú. Vincular la crisi a metges i professors i no fer-ho a treballadors dels xous, esportius o no, és donar una mala lliçó social de quina manera és un país que es gestiona amb justícia.

T

ampoc no es parla gens, i també resultat xocant, de l’única mesura de les que ha aprovat el govern Zapatero que fa temps que calia: LA LIMITACIÓ I DIVERSIFICACIÓ DE LA PRESENTACIÓ DE MEDICAMENT per envàs, ja que tantes vegades llancem píndoles o altres remeis que ens han sobrat i ens caduquen. Tenint en compte que sovint són medicaments subvencionats, era una retallada necessària encara que no provoque comentaris. Si finalment la duen a terme, podrem comprar un envàs de 10 píndoles en lloc de 30 quan només en necessitàvem 5. A altres països més pobres es poden adquirir unitats soltes de medicaments i aquest contrasentit es presenta també en altres camps, quan fan per necessitat el que aquí no ha aconseguit encara la cultura del reciclatge i de l’ús racional dels recursos. També faria falta controlar LA RELACIÓ DELS METGES AMB LES EMPRESES FARMACÈUTIQUES i tractar els regals que els fan com suborns. Quan recepten un xarop que no cal posen en perill la salut dels pacients i l’economia del país.

L’Alternativa Pere Fibla i Biosca

Mitjans de transport i de promoció

M

olts joves han de marxar del poble a les capitals de província a estudiar a la Universitat. O bé desplaçar-se als pobles de la rodalia per a fer un mòdul professional (diferent a l’únic que es fa a l’IES Sòl-de-Riu). L’oferta formativa és variada però els mitjans de transport continuen sent els de fa 30 anys.

Per al tren ens han de portar a l’Aldea i el bus és el que és. Només ens queda el “car” cotxe, amb el perill de ser retratats o assassinats econòmicament.

Aquests joves, un cop formats i capacitats per a entrar al món laboral, no poden ser profetes al poble. A la llarga una gran part d’aquest talent ja no torna. Tots tenim algú proper que se’n va anar a estudiar, que va trobar feina i s’hi va quedar. La causa principal: la poca diversificació econòmica del territori. Les infraestructures de comunicació son també pedres al mig del camí.

A favor tenim un paisatge singular amb mar i muntanya, segles de tradicions (Prats, Rafals i motes, agricultura, festes i tradicions, etc), “turisme” (de i no qualitat), tranquil·litat i moltes més coses. És obligació dels qui porten arrels canareves i son professionals en

26 primavera de 2010

terra forastera de promocionar-ne aquestes virtuts. Jo ho faig amb les clementines. És obligació dels qui es queden de mantindre-les. I és obligació dels qui “manen” crear la marca canareva per a ser coneguts arreu del territori per un tret distintiu. Primer però hem de decidir què hem de destacar de nosaltres mateixos que atregui a la resta de la gent. Després hem de ser molt creatius perquè no tot està inventat.

Farem una prova: recordeu el següent eslògan “yo soy aquél negrito, del África tropical” o el de “la potencia sin control no sirve de nada” a que us porten a la marca? I perquè no ho fem amb la nostra fruita? “vitamina per guanyar!, és clementina d’Alcanar!”.

La crisi que impedeix als joves talents trobar feina (i als que s’han quedat sense) en canvi no ens donarà una treva amb el Castor(les obres ja s’estan executant), segurament no allargarà més les obres de l’Àngol (les obres ja s’estan acabant), però pot ser farà augmentar la inseguretat i els robatoris a les cases, a les botigues i als prats, etc, etc... Estem preparant-nos per a suportar aquesta situació?

loRafal

loRafal

primavera de 2010

27

Pisos de 2, 3 i 4 habitacions la millor ubicació, molt cèntrics, amb 2 places de garatge, 1 de REGAL!!

Cruïlla Ctra. Nova, Ronda del Remei i Av. Catalunya