Lo Rafal 107 by Associació Cultural Lo Rafal

loRafal

estiu de 2010 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

107

Revista informativa d’Alcanar

Joaquín Garriga, encert en economia 12 Naix el Club Twirling 9

Angela Buj, dalt del carrer Nou

editorial

loRafal

Revista informativa d’Alcanar Edita: Associació Cultural Lo Rafal www.alcanar.com/entitats/rafal www.terresdecruilla.org

Publicació sense ànim de lucre Consell de redacció Joaquim Buj (direcció), Carme Ferré, Francesc Subirats i Sílvia Matamoros (fotografia).

Col·laboradors Ramon Adell, Aula de Fotografia d’Alcanar, Agustí Bel, Àngela Buj, Ruben Colell, Centre d’Estudis Lo Codolar, Pere Fibla, Emili Fonollosa, Anna Juan, Toni Matamoros, Vicent Matamoros, Mireia Reverter, Laura Sancho. Lo Rafal accepta col•laboracions personals, de grups i d’entitats que hauran d’anar acompanyades del nom i cognoms de l’autora o autor.

Lo Rafal no es fa responsable ni s’identifica necessàriament amb els articles que vagen signats.

Comunica’t amb nosaltres! lorafal@gmail.com Pots enviar les teues col•laboracions a aquesta adreça via correu electrònic.

Adreça: Carrer del pintor Fortuny, 1, 1r 1a 43530 Alcanar Publicitat i subscripcions: Anna, tel. 686 34 22 22. C. Almenara, 27. Punts de venda: Estanc de dalt, Estanc de baix, Llibreria Montse i Quiosc de les Cases. DLT - 2.067-1988

amb la col·laboració de:

Imprès: Serra Indústria Gràfica, S.L. (www.serraigsl.com) Disseny gràfic: Faino Comunicació (www.faino.com), Jaume Porto Maquetació: Sistema Binari

Bones i males notícies

olíem fer un editorial en positiu, de veritat. Les notícies que comentem, però, tenen un gust agredolç. Com ja anunciàvem al número anterior, s’han obert al trànsit les noves rotondes de l’Àngol, la llàstima és que el camí de les Cases segueix igual d’estret i perillós com abans. Sovint és preferible seguir per la N-340 que utilitzar aquest lligallo. Més avant, un altre punt conflictiu és l’accés a les Cases des la carretera general. Foment no ho considera així i se n’ha desdit del compromís d’iniciar un projecte per a millorar-ho, amb l’excusa de les retallades per la crisi i que ja s’han fet les obres de l’Àngol.

Tancarem un altre mandat municipal sense una bona política industrial Les persones de més edat del poble estan de doble enhorabona: d’una banda, s’ha inaugurat el centre de dia-residència que gestiona l’empresa L’Onada i, d’altra banda, ja s’han licitat les obres del tantes vegades anunciat casal de la gent gran. Tot i això, fins a finals d’any no arribarà l’homologació definitiva de la residència i centre de dia, si tot va bé, tenint en compte que hi podria haver canvi de govern al novembre. Per a que el casal siga una realitat haurem d’esperar un altre any i, si hi ha algun entrebanc, pot haver-hi més d’un ensurt a les poperes eleccions municipals. Una mica més tardarà, com a mínim fins al 2012, la remodelació de l’auditori municipal José Antonio Valls, una bona notícia per als

2 estiu de 2010

loRafal

amants de la música i la cultura. Sembla que ara va de debò i esperem que, governe qui governe després dels comicis de maig, es continue el procés iniciat enguany. A més bon ritme, van les obres del complex poliesportiu de la Fanecada. Quan llegiu aquestes línies els equips de futbol del Club Deportiu Alcanar ja jugaran al camp de gespa artificial. També avança força bé la construcció de la piscina coberta. avancen les obres de la piscina coberta de la Fanecada. Confíem que ara s’encerte a l’hora de triar l’empresa concessionària del servei i que s’arribe al nombre mínim del miler d’usuaris per garantirne la bona salut de l’equipament, en particular i de la ciutadania, en general. Si no hi ha un gir molt inesperat en les negociacions, tancarem un mandat municipal més (i quants en van ja ?) sense tirar endavant una bona política industrial. En l’última dècada, municipis veïns com Ulldecona, la Sénia, Amposta o Benicarló han triplicat la superfície industrial, han combinat iniciativa pública i privada. Aquí ens hem dedicat a discutir les ubicacions dels poligons invisibles, a fer-ne campanyes polítiques, a inflar els preus dels terrenys i no hem sabut combregar el poc teixit industrial privat amb l’escassa empenta pública. És molt fàcil culpar una altra administració de la poca eficàcia pròpia. En un poble tan barcelonista com el nostre, els municipis anomenats abans ens podrien dir aquella cèlebre frase del “què n’aprenguin!”.

estiu de 2010

vida social

municipal

Cercant els espais domèstics de Sant Jaume

Antònia dels Tòrteres ha complit 102 anys

La torre del jaciment arqueològic de Sant Jaume-Mas d’en Serrà és la més antiga de Catalunya i medeix més de dos metres

Els seus néts i nétes han volgut dedicar a Antònia aquest article amb motiu de l’aniversari celebrat el passat 12 de març

Els néts i les nétes de l’Antònia

Redacció

ajuan3@xtec.cat

Cedida

La campanya d’excavacions que s’ha realitzat durant els mesos de juliol i agost a l’assentament de Sant Jaume-Mas d’en Serrà d’Alcanar ha permès obrir el sector oest on els arqueòlegs confien descobrir els espais domèstics de la fortificació. “Una de les prioritats és poder confirmar que aquestes àrees domèstiques existeixen i explicar com vivien dintre del jaciment”, manifesta el director de les investigacions David Garcia.

L’arqueòleg també destaca que, tal i com s’intuïa, la torre de Sant Jaume, que és la més antiga de Catalunya, conserva més de dos metres d’alçada, dels quals ja n’hi ha al descobert 1,70 metres, mentre que s’han trobat quasi dos metres de la muralla que envotava el recinte. Segons Garcia, “el més excepcional que hem esbrinat enguany són unes estructures de treball fora muralla que no són habituals a l’Edat del Ferro i que haurem d’investigar en les pròximes campanyes”. De moment, s’apunten dos hipòtesi: d’una banda, que fos un sistema inventat ex novo pels indígenes sense continuïtat durant 200 anys i, d’altra banda, que fos una idea que els fenicis veiessen al món assiri.

Isabel Moreno fent les explicacions al jaciment de Sant Jaume

4 estiu de 2010

L’equip que du a terme les prospeccions des de fa catorze anys, creu que Sant Jaume-Mas d’en Serrà seria una gran casa fortificada on residia un cabdill que exercia la seua influència sobre el poblats del tram final del riu Sénia, especialment la Moleta del Remei, la Cogulla i la Ferradura, al terme municipal d’Ulldecona. Al recinte de Sant Jaume s’hi han identificat una zona de magatzems i de quadres, una altra de tallers, però encara no s’ha concretat l’àrea de residència, que és la que s’intentarà descobrir a partir d’ara, a més de la porta d’entrada que ja s’ha localitzat aquesta campanya. Un grup de dotze estudiants procedents de les universitats de Barcelona, Jaén i Veneçuela han participat aquest estiu en la campanya d’excavacions al jaciment de Sant Jaume-Mas d’en Serrà, situat entre Alcanar i les Cases. L’arqueòloga Isabel Moreno ha destacat que ja hi ha tres llicenciades que fan la tesi doctoral sobre els Santjaumes: una sobre el material no cuït, una altra sobre fauna i la tercera sobre el material d’importació trobat a l’indret. Moreno creu que el lloc dóna per a molts més estudis. Els directors de les excavacions participaran al tercer congrés d’història d’Alcanar que se celebrarà el cap de setmana dels dies 13 i 14 de novembre a la Cisterna del Vall.

loRafal

a nostra iaia va nàixer l’any 1908. És una de les dones més velles d’Alcanar. Va dur una vida molt senzilla en una família humil (els Tòrteres). Tenia dos germans dels quals un va morir molt jovenet. Va créixer i viure al carrer del Camp. Quan era jove, es dedicava a vendre melons als mercats (els més primerencs i dolços de la temporada!!). Després de casar-se amb Joan i de tindre els dos primers fills, la Rosita i Joan, van anar a fer de masovers a la “Torra” de la Sunyera al Sòl de Riu. El nostre iaio s’encarregava de portar i cultivar les terres dels amos. Van estar-hi nou anys i estant de masovers els va arribar el tercer fill, Toni. Quan van haver passat aquests anys, van decidir pujar a Alcanar per tal que els tres fills poguessen “aprendre de lletra” (anar a l’escola).

i nétes anem integrant en la nostra memòria i també els renéts que han aprés encara les seues cançons.

i, sobretot, de la fe que sempre ha tingut en Déu i la Mare de Déu del Remei.

Realment pensem que tot el fruit que li ha donat la vida (tres fills, sis nets/ es i tretze renéts) així com la seua salut, és resultat d’una vida de sacrifici, de treball, senzilla, humil, de família

Aquestes paraules són només una petita demostració del molt que l’estimem i del que ha significat i significa per a natros. Felicitats iaia!! I per molts anys més.rar-se.

Sempre ha estat una iaia molt atenta amb els néts i les nétes. Encara recordem el dia de Reis, la bosseta plena de xocolatines i el plàtan!!! que ens deixaven a casa d’ella. I les llesques de pa de pagès ben sucades amb tomaca, sal i oli que ens feia per a berenar…Sempre repetiem. La seua salut li ha permés poder contar-nos (encara ara) les històries i esdeveniments de la seua vida. Històries que natros, els néts

Cedida

a vuitantena de persones que van assistir a la jornada de portes obertes l’últim diumenge d’agost al jaciment canareu van poder comprovar els preparatius que s’hi estan fent de cara a properes temporades.

Cedida

lorafal@gmail.com

Antònia amb el pastís d’aniversari

loRafal

La iaia durant una festa

estiu de 2010

història

L’estany, el Virol i els carrabiners No hi trobeu a faltar res, entre l’Estanyet i Sòl de Riu? Pistes: l’un fou dessecat, l’altre desviat i Franco va traure del mig els últims vestigis que en quedaven vora el mar

Agustí Bel

agusti_bel@yahoo.es

Era la caseta de carrabiners del Camaril. A la vora de la mar, com les del Codonyol i de les Cases (el solar d’aquesta última s’aprofitaria per a construir-hi el Centre d’Atenció Primària, i ara la biblioteca). Els carrabiners vigilaven costes i fronteres. Creat el 1829, el cos es mantingué lleial a la República en la guerra civil de 1936-39. Per això la dictadura franquista el suprimí i convertí una secció de la guàrdia civil.

Els aiguamolls del Marjal culminaven en un gran estany que avui ja no existeix, és l’Estanyet, que s’estenia fins el camí de Virol

L’estiu del 1862 encara acusaven un espavilat d’haver tret terra del lligallo per a engrandir-se la finca a costa dels últims vestigis de l’estany del Camaril. Convençuts que en dessecar-lo havien eliminat un focus d’insalubritat, els propietaris veïns se’l repartiren en peces o feixes menudes i allargades. Això permet rastrejar avui, a la cartografia de la seu electrònica del cadastre (www1. sedecatastro.gob.es/Cartografia), el

feix d’estretes parcel·les que degué ocupar l’estany. Rai, perquè en cada bugada s’hi ha perdut un llençol. En arribar al tarongerar dels Cartutxans, el camí del Virol fa un colze de quasi 90º a la dreta cap als Quatre Camins. Però no sempre ha estat així. Ans el Virol hi continuava tot recte, paral·lel al lligallo del Mar, fins arribar al camí de les Mallades i després al riu. La línia d’edificacions i sènies arrenglerades que s’observa al full d’Alcanar del mapa geològic que l’IGME publicà l’any 1930 proclama, més eloqüent que mil paraules, el traçat original del Virol.

Detall del mapa de l’IGME (1930). Encerclem en verd els rengs de cases alineades, possiblement, amb el traçat original del camí del Virol fins al riu A.B.

L’últim dels estanys canareus resistia al vell Canarilis farcit de canyars, punta de l’Estanyet ençà, i del lligallo del Mar s’estenia quasi fins al camí del Virol. Probablement fou dessecat a mitjan segle XIX, quan el deler desamortitzador empentà la incipient burgesia a eixugar i drenar els aiguamolls costaners per a fer-ne terres productives.

Al pobre Camaril van deixar-lo sense estany. Ni Virol. Ni carrabiners. Si s’encanta, fa pocs anys estigué a punt de quedar-se sense codolar. Aspecte actual del fondo que, tan bon punt s’acabaven les timbes, ocupava l’estany A.B.

n camí de carro voreja l’heretat que els Costas tenien a l’Estanyet i feia cap al lligallo de la Mar. A cinquanta metres, tocant a la finca de la vídua de Miquel Ferré, en un sortint en què el lligallo gira a la dreta, s’alçava l’any 1930 una antiga construcció militar.

A.B.

Allí mateix, ran dels carrabiners, els aiguamolls del Marjal culminaven en un gran estany que avui ja no existeix. Però la toponímia és cabuda: l’indret encara es diu l’Estanyet. I si plou de bo, les aigües memorioses tornen als seus setis d’antany.

Situació i extensió aproximades de l’estany, amb el traçat original del camí del Virol (ICC)

6 estiu de 2010

loRafal

La caseta de carrabiners del Camaril fou l’antecedent d’un parell de búnquers construïts entre 1936 i 1937

loRafal

estiu de 2010

esports

Naix el Club Twirling Alcanar El nou club canareu arrenca amb cinc xiquetes i dos xiquets entrenats per Pere Sans. Una exhibició al pavelló va servir per a presentar l’esport a la població

Bar encarrecs

Pizza italiana feta a mà

Pizzeria

J.J.Buj

jbuj@hotmail.com

440

310

ls clubs de twirling La Vie d’Ulldecona, l’Ametlla de Mar i Alfacs de Sant Carles de la Ràpita van apadrinar la presentació de l’equip d’Alcanar el passat 31 de juliol. La idea va sorgir d’un grup d’amics aficionats en aquest esport, els quals van decidir crear el club per fomentar el twirling al poble, explica el president de l’entitat, Víctor Queralt. La junta la formen set persones, a més de Queralt, als llocs de responsabilitat estan Mònica Ejarque, com a vicepresidenta, i Laura Juan, que n’és la tresorera.

loRafal

primavera de 2010 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

106

Revista informativa d’Alcanar

Cuinera de cine 12

Publicitat i subscripcions

8 estiu de 2010

Txiki, tècnic del El desastre de J.J Sancho va al CD Alcanar 9 Sòl de Riu 23 carrer de les Parres

De moment, ja compten amb una desena de joves que s’han animat a practicar el twirling, “un esport que està obert a totes les edats”, puntualitzen des del club. Els més menuts de l’equip tenen dos anys i els més grans tretze, cinc xiquetes ja poden competir en tornejos oficials. Les modalitats amb les quals es pot participar són individuals, parelles, equips i grups. Els equips estan formats per sis, vuit o dotze esportistes. Les coreografies les preparen els entrenadors de cada club, Pere Sans en el cas d’Alcanar.

ca amb una durada que va d’un minut i mig a tres minuts trenta segons. Tot i que es va iniciar als Estats Units a mitjan segle XX, el twirling està molt arrelat a França, des d’on es va estendre per Europa. La majoria de cançons que s’interpreten, així com el crit d’ànim: “Allez!” són d’origen francès. A les Terres de l’Ebre és un dels llocs de Catalunya on està més arrelat aquest esport i que està donant molts triomfs europeus als pobles que en practiquen. Arreu de les comarques catalanes hi ha més de vint clubs, especialment a Lleida, el Camp de Tarragona i l’Ebre. Després de la presentació davant dels aficionats, el Club Twirling Alcanar

entrena per a participar en les primeres competicions a partir del proper mes de febrer fins al juny. També estudien la possibilitat d’oferir una altra exhibició durant les festes del Remei, a l’octubre. Els entrenaments tenen lloc dimarts i dijous a la tarda i dimecres al matí, durant els mesos d’estiu, al Centre Cívic d’Alcanar, local al qual es poden adreçar aquelles persones que s’hi vulguen inscriure i practicar aquest esport nou al nostre municipi. També poden informar-se als telèfons 659939605, 696003098 i 660142854 o bé a l’adreça electrònica: clubtwirlingalcanar@hotmail.com

El twirling combina els exercicis gimnàstics amb la dansa mitjançant un o més bastons, amb els quals es fan diverses figures. Consisteix en desenvolupar una coreografia sobre músi-

Cedida

653

Anna 686 342 222

loRafal

Aquestes cinc xiquetes del Club Twirling Alcanar ja poden competir en tornejos oficials

loRafal

estiu de 2010

cuina i cultura

Cacaus i tramussos, llegum de festa major Quan arriben les festes a Alcanar, no hi ha millor aperitiu que una mesura de cacaus i tramussos i un refresc, asseguts al tardet, al mig de l’animació i la gresca

Toni Matamoros

tonimatamoros@gmail.com

Aquesta llavor que acostumem a menjar com a aperitiu és un llegum del qual n’hi ha més de 450 espècies disseminades arreu. El que consumim a l’àrea mediterrània és el Lupinus albus o tramús blanc, també conegut a la resta de Catalunya com a llobí, a Espanya com a chocho i a l’Amèrica Llatina com a lupín. Els tramussos es cultiven principalment per a consum humà als països mediterranis i per a alimentació animal a la resta del món. No està molt clar l’origen de la planta, però l’existència de tantes espècies escampades per diferents zones del món fa pensar que la seua

loRafal

primavera de 2010 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

106

Revista informativa d’Alcanar

Cuinera de cine 12

10 estiu de 2010

lorafal@gmail.com

loRafal

C.F.

El tramús té moltes propietats alimentàries, proporciona una gran quantitat de proteïnes, al voltant del 40%, un 24% d’hidrats de carboni, un 15% de greixos insaturats (els bons) i una bona proporció de fibra vegetal. Pot consumir-se com a alternativa o substitut de la soja, ja que aporta una quantitat similar de proteïnes. És un aliment amb molts de minerals, com ara ferro, calci, fòsfor, magnesi i iode, el que va fer molt apreciat en llocs allunyats del mar que solien tenir dietes molt pobres en aquest darrer mineral. També aporta vitamines del grup B i E, ideals per als esportistes. Quant als efectes beneficiosos per a la salut humana, destaquen les seues propietats antidiabètiques,contra el colesterol i el restrenyiment. Durant molts anys, els caps de setmana i els dies de festa, el tio Muixarro i la seva dona venien mesures de cacaus i tramussos al seu carret, instal·lat a la cantonada de la plaça Major i el carrer Ramon i Cajal. La gent que passejava o s’asseia al bar Moreno els compraven i els assaborien. Actualment, Cristian Bort munta una paradeta a les festes del poble i

Txiki, tècnic del El desastre de J.J Sancho va al CD Alcanar 9 Sòl de Riu 23 carrer de les Parres

Comunica’t amb nosaltres

propagació sigue molt antiga i això n’ha generat les diferents varietats i usos. Els fruits d’aquesta planta, que de vegades s’utilitza de forma ornamental, creixen dins de tavelles i van del color groc al negre.

els ven com sempre s’ha fet, i també alguns bars d’Alcanar en serveixen com a aperitiu quan es demana una beguda. Tot i que a aquesta zona no se’ls dóna altres usos, se’n poden fer sopes, purés o farines, que barrejades amb altres, permeten fer masses per a pa o coques, o bé afegir-los ja remullats a les amanides.

LA RECEPTA Tramussos tradicionals - 1 kg de tramussos secs - Aigua - Sal Es posen els tramussos secs en remull amb aigua durant 24 hores per a treure’ls l’amargor. Després d’aquest temps, es colen, es canvia l’aigua i els posem a bullir durant uns deu minuts sense sal. Els tornem a colar i ara els afegim una altra vegada a aigua gelada amb sal, que anirem canviant un parell de vegades al dia fins que perden totalment l’amargor. Finalment, els conservarem amb aigua més o menys salada, depenent del gust de cadascú. Per a menjarlos, els podem barrejar com tradicionalment s’ha fet a Alcanar i comarca, amb cacaus, també podem menjar-los sols o mesclats amb olives, com fan a Portugal.

Un comerç portuguès, amb els tramussos

loRafal

estiu de 2010

oficis i costums

oficis i costums al plat. Organitzàvem cada any una tirada per festes i jo me’n cuidava d’anar a demanar diners als bars, les cases comercials, l’Ajuntament... per als trofeus i premis. Vam haver de deixar el camp de futbol perquè es queixaven que els trossos de plats trencats molestaven per jugar i mos en vam anar a tirar als garrofers de la Serreta. Després vam anar a La Fonda, vam comprar deu jornals de terra i serra a José Morralla. Aquells terrenys ens van costar cent milions de pessetes i les vam pagar entre els cent canareus que érem socis, perquè no deixàvem entrar a la societat gent que no fos del poble.

Joaquín Garriga Gil va ser el primer tresorer de de la Cooperativa Agrícola, el segon president de Vivers Alcanar i el president del camp de tir de la urbanització Serramar

Vicent Matamoros Ramon Adell vmatamor@xtec.net

Quin paper va tenir Joan Gil en la fundació de Vivers Alcanar? Un dia Joan Gil em va dir que ens convenia agrupar-nos perquè els valencians s’estaven organitzant i prohibirien el peu amarg. A partir d’aquesta conversa vam cridar a les vint persones del poble que més planter feien i vam anar a casa de Joan Gil. Fins aquell moment, els vivers eren empreses familiars. Ens vam agrupar i vam fundar Vivers Alcanar el 16 de maig de 1969, empresa de la qual jo en vaig ser el segon president. El primer any vam fer el planter a les nostres finques i el segon vam llogar-ne una al Mas del Pi, on més tard vam comprar-ne una. Joan Gil, a més del promotor de la fundació de Vivers Alcanar, va ser una gran ajuda per a natros. Mos va acompanyar allí on va fer falta sempre que vam necessitar-lo. Jo li vaig dir que s’incorporés al negoci, però ell ja tenia muntada l’empresa a Sevilla, moltes terres i prou feina.

Cedida

Quina relació ha tingut amb la cooperativa d’Alcanar? Jo en vaig ser fundador. Un dia Raga, que era president de l’almassara,

em va dir que pensaven fer una cooperativa per a la taronja i m’hi vaig apuntar. Vaig estar a la junta un munt d’anys, vaig ser el primer tresorer, vaig estar vuit anys de vicepresident, quan el Marquès n’era el president i, després, nou anys de president. La cooperativa ens va portar problemes perquè hi havia socis que portaven el producte millor als comerços particulars i el pitjor a la cooperativa. A l’hora de fer la liquidació es treia una mitja i cobrava igual qui havia portat gènere de bona qualitat com qui l’havia portat dolent. Això mos va perjudicar.

Aquestes instal·lacions ens les va ex-

Natros no vam recuperar mai la inversió. Jo personalment hi tinc enterrats sis milions de pessetes. Del camp de tir jo n’era el president i José Granell, el vicepresident. També li agradava la caça? A mi la barraca no m’agradava. Mon pare en tenia una, que devia ser de les primeres del poble, i jo hi anava per compromís una o dos vegades. La barraca em va tocar a mi en repartir les terres de mon pare per sorteig. Jo era caçador d’escopeta i anava al conill, la llebre i la perdiu, quan els conills van agarrar la malaltia, no-

Garriga amb el seu primer trofeu de tir al plat

Quina relació va tenir vostè amb el descobriment de la varietat clementina de Nules? A un senyor de Nules li va sortir espontàniament una varietat nova de clementina. Em va passar llavor i vaig empeltar el planter i el vaig reproduir i en dos anys vaig empeltar tota la finca. Jo la tenia i a Nules no es coneixia perquè un comerciant d’aquell poble no n’havia vist mai. Es va endur la llavor de la meua finca i, en quatre anys, es va escampar la varietat per tot. Parle-mos de les seues aficions? A mi, des de que era molt jove, m’agradaven molt el concursos de tir

Joaquim Garriga durant una jornada de caça

12 estiu de 2010

Allí hi vam fer una carretera, un camp de tir, un hotel, un restaurant, dos pistes de tennis, una plaça de bous i dos piscines, es feien cursets de natació per als xiquets i xiquetes del poble. Vam fer parcel·les de 300 m2, una per a cada soci, on s’hi podia fer una casa.

més anava a la perdiu. Amb la colla havia anat a Albacete a caçar conills i a Terol a la guatlla.

Cedida

Quins records escolars té? Jo vaig anar a l’escola fins l’any 1936, quan va esclatar la guerra. A partir de llavors, de dia anava a treballar i de nit, al repàs. Primer vaig

anar a les monges, després al Palàcio amb Don Enrique fins que vaig marxar a la mili.

Cedida

ascut el 28 de gener de 1926 a Alcanar, Garriga va estar al front d’una intensa activitat associativa, essent fundador de dos entitats fonamentals per a l’economia canareva (Vivers Alcanar i la Cooperativa), a més d’un ambiciós projecte esportiu i d’oci: el Camp de tir.

propiar l’Ajuntament, essent alcalde Batiste Beltran, perquè ens van demanar mig milió de pessetes a l’any de contribució. El primer any les vam pagar entre tots els socis, però com érem una entitat sense ànim de lucre, no teníem ingressos, els que generava el restaurant i l’hotel els administrava la persona encarregada de portar les instal·lacions i fer-ne el manteniment.

Cedida

Tot un impulsor de l’economia local

Una altre dels trofeus de tir

loRafal

Durant la visita de l’expresident del Govern Adolfo Suárez a Alcanar

estiu de 2010

Alcanar en imatges

Bous al port de les Cases Els bous a la mar són els protagonistes de les festes de les Cases d’Alcanar, com en altres pobles del litoral ebrenc i valencià

Fotografies: Aula de Fotografia d’Alcanar

Una vaca tirant-se a l’aigua

Cares d’esglai al veure el bou embolat

14 estiu de 2010

Espectacular salt d’un dels mascles

Nen fent correr el bou “mecànic”

Retall per evitar ser enganxat per la vaqueta

loRafal

Noies disfrutant d’un bany mentres miren els bous

Xiquets pujant al cadafal perseguits pel bou “mecànic” Prenent el sol damunt dels còdols

estiu de 2010

recerca

L’aspecte patrimonial d’anar a la barraca Rubén Colell va realitzar un treball a l’entorn de l’art menor de la caça en barraca, una activitat antropològica i social que va més enllà d’agafar més o menys tords

Ruben Colell / Vicent Matamoros lorafal@gmail.com

aig estudiar a l’escola i l’institut d’Alcanar, després vaig cursar Enginyeria Tècnica Agrícola a l’Escola Universitària de Ciències Experimentals i Tecnologia de la Universitat Internacional de Catalunya (UIC) a Tortosa, a més d’Enginyeria Agrònoma Superior a l’Escola Tècnica Superior d’Enginyeria Agrària de Lleida. Estic llicenciat en Dret per la Universitat Oberta de Catalunya (UOC), on estudio el segon cicle de la Llicenciatura de Ciències Polítiques i de l’Administració. El perfil Continuo vivint al meu poble, Alcanar, treballo com a enginyer i en l’explotació familiar. Segueixo estudiant i a l’estiu organitzo amb un amic un campus de futbol. Tam-

bé practico molt d’esport, sobretot curses de muntanya de mitja i llarga distància, amb una bona colla d’amics canareus. La caça ocupa un lloc preferencial en el meu temps lliure. La trajectòria professional El projecte final de carrera el vaig realitzar a l’IRTA d’Amposta sobre les estratègies de captura massiva per a la mosca de la fruita en el cultiu citrícola. Vaig entrar a formar part de la plantilla d’investigadors del centre durant aproximadament un any. Acabada aquesta experiència, vaig estar com a enginyer en una empresa de distribució de productes fitosanitaris on encara avui hi continuo treballant. Una feina que s’adapta i puc compaginar amb el treball familiar dedicat al cultiu i gestió de l’explotació citrícola.

persones que més han significat en la meua vida. La informació Les fonts bibliogràfiques eren escasses. El treball de recerca es va nodrir de fonts orals que relataven experiències personals i vivències de persones que han viscut la barraca des de ben petites i que encara avui ens acompanyen formant part de la història més viva del nostre poble. Una informació que va estar complementada amb algunes referències bibliogràfiques en temes més generals referents a l’origen, geografia, legislació, moviments migratoris, etc...

Una part introductòria que situa la barraca en el context històric i geogràfic. La construcció de la barraca, els estris particulars que s’hi utilitzen, les feines que es realitzen, la tècnica del reclam bucal i l’aparició dels reproductors de so conformen els apartats posteriors. Els moviments migratoris, essència d’aquest tipus de caça, també hi són reflectits (causes, sentit, línies de pas, ...). Un apartat propi va merèixer l’estat legislatiu existent en aquell moment, clau per a la pràctica barraquera en els nostres dies i que tan d’enrenou està generant. Inclou un vocabulari barraquer on paraules desconegudes omplen vàries pàgines expressant el sentit que prenen dintre d’aquesta activitat i que designen diferents situacions, estris, elements, etc... un seguit de tecnicismes propis de l’argot més genuïnament barraquer.

fent-ho perquè aquesta activitat no es perdi ni caigui en l’oblit. Un treball de recerca que recopila allò que mai s’ha escrit sobre la barraca i que tant de bo no serveixi per a explicarlos als meus nets que era i en que consistia la barraca. Això voldrà dir

Conclusions En definitiva, estem davant d’un treball de recerca que pretén quedar com a patrimoni cultural i ancestral del nostre poble, homenatge al meu iaio i a tantes generacions de barraquers que han lluitat i continuen

que no els hauré pogut deixar en herència allò que és tan especial i important per a mi, que conforma els meus orígens i la meua identitat com a canareu: la barraca. Perquè “les tradicions d’un poble el temps les fa lleis”.

Ruben Colell en un viatge a Vielha

El treball tutoritzat per l’Anna Sancho, amb el suport d’Hèctor Aragonés, està dividit en diversos blocs.

El treball de recerca El tema que vaig elegir va ser la caça en barraca perquè és un patrimoni viu que tenim tots els canareus i volia retre un homenatge al meu iaio i a tantes generacions de barraquers que han mantingut una caça tan ancestral i tradicional com aquesta fins als nostres dies. La barraca és molt més que un simple art de caça menor, forma part de la història i del tarannà canareu, allò pel qual molts estan lluitant i allí on tants bons moments he passat acompanyat de les

Ruben Colell en companyia de son iaio

16 estiu de 2010

Pujant a desparar la barraca

loRafal

Vista general de la barraca on Ruben va a caçar

loRafal

estiu de 2010

opinió

1.376 persones criden a Alcanar: Independència! Des de la Coordinadora Alcanar, Decideix! pensem que és totalment necessari començar a valorar els resultats de la consulta popular des dels seus inicis

Coordinadora Alcanar, Decideix! alcanardecideix@gmail.com

ense cap mena de dubte el 25 d’abril passarà a ser un dia històric a la nostra vila. El diumenge 25 d’abril del 2010 es culminava un procés que portava mesos treballant-se, un procés que havia passat a ser part del dia a dia d’uns quants coordinadors, i que va acabar amb una organització de gairebé setanta voluntaris el mateix dia de la Consulta. Un procés que, just fa un any, era ben difícil arribar-se’l a imaginar, però, que era del tot necessari veient la normalització del mot ‘independència’. La gent, per fi, ha perdut la por a exercir la democràcia directa. No podem entendre este resultat sense anar més enllà dels 1546 canareus, canareves, casenques i casencs que van decidir. 1546 és una xifra que s’ha de dir amb la boca ben gran, hem de pensar que esta Consulta ha sorgit des de la base social

canareva, començant sense cap tipus de recurs econòmic i creixent a mesura que la cohesió interna anava augmentant. Hem substituït el capital econòmic per capital humà i social. Els nostres recursos no són comparables als que pot tenir qualsevol elecció al nostre municipi. Tot i això, ens hem aproximat, i molt, a les xifres de les últimes eleccions europees celebrades al juny del 2009, quan van sortir al carrer unes 2300 persones. A més a més, hem hagut de fer front a un boicot mediàtic important a nivell nacional i a un buit polític encara més important a nivell nacional i inclús local. Les formacions de nivell estatal han deixat clara la seua posició, el boicot. I hem hagut de fer front també a acusacions que ens situaven en certes òrbites partidistes, evidentment el volum de gent que hem mobilitzat ha deixat ben clar,

maig-juliol de 2008

que es tractava simplement d’un mal prejudici, una fal·làcia. Diumenge a la nit, quan acabàvem de dir allò de 1376 canareus, canareves, casenques i casencs demanen la independència de la Nació catalana, les desenes de persones que esperaven els resultats es van alçar i van aplaudir emocionats. I aquest gest, per a la gent que ha format part del treball voluntari de la coordinadora, és poc menys que emocionant. Per això ens veiem obligats a donar les gràcies al més de miler i mig de persones que ha participat d’esta festa democràtica.

C/Arquitecte Gaudí, 24 Alcanar (Tarragona) Reserves: 977 730 696 www.turismedia.com/esquelladengaudi esquelladengaudi@gmail.com

Sabem que el treball que hem fet fins ara és només una llavor que començar a germinar. Ha estat un esforç titànic i s’ha tingut en compte arreu d’Europa. A Alcanar mateix vam comptar amb la presència d’observadors internacionals vinguts des de Sardenya i Euskal Herria. Piero Argiello de Sardigna Natzione i Josu Bregaña de Nafarroa Bai van endurse una impressió immillorable cap al seu poble, un fet que demostra que estes consultes són tingudes molt més en compte del que alguns volen fer-nos creure.

tel. 977 732 536

Cedida

El 25 d’abril del 2010, 1376 canareus, canareves, casenques i casencs van cridar independència i tan sols 110 van mostrar-se contraris. Això és el que compta.

Alcanar Av. Constitució, 26

Un moment de les votacions als Serveis Agraris

18 estiu de 2010

loRafal

menjars d’empresa • menú diari • celebracions • menjars per emportar

loRafal

estiu de 2010

medi ambient

Alcanar recupera dos forns de calç

Qui ha malmès el camí del Racó de la Ferreria?

El segon pla d’ocupació d’arqueologia de la Diputació de Tarragona és la continuació del que va tenir lloc la primavera d’enguany

El camí, que és força utilitzat per la gent que practica trecking o hi passa amb bicicleta de muntanya, només du a unes finques agrícoles i la zona és tranquil·la

Redacció

lorafal@gmail.com

L‘Organisme Autònom Desenvolupament Local de la Diputació de Tarragona gestiona aquest projecte, finançat amb fons propis de la corporació provincial. La iniciativa compta amb la col·laboració de l’Ajuntament d’Alcanar, el qual presta el suport logístic i es fa càrrec de les despeses de material. La Diputació s’encarrega del personal laboral.

Hi treballen quatre persones: una directora i tres treballadores a l’atur. La direcció del taller va a càrrec de la docent que va impartir la formació i la resta de personal està format com a auxiliar d’arqueologia.

A.B.

I encara més: han posat una cadena que hi barra el pas. Qui n’és el responsable i quina en porta de cap? S’ha presentat a l’Ajuntament d’Alcanar la sol·licitud, el projecte i la documentació preceptius? S’han aprovat a través del procediment corresponent, per a salvaguardar la legalitat i els drets de tothom? S’ha autoritzat l’obra? I tallar-hi el pas? És un camí privat o públic? Si fos públic, com sembla, s’hauria actuat sobre un bé de domini públic (com un carrer, una plaça, etc.): és normal, això?

Una vegada netejat el bosquet, s’hi refaran els marges de pedra seca d’aquest espai i del camí que puja fins al poblat iber de la Moleta del Remei. Segons la regidoria de Medi Ambient, “a la llarga, l’Ajuntament vol convertir aquest petit bosc en una àrea d’esbarjo o, fins i tot, d’acampada”.

A.B.

Interior d’un dels forns de calç No és un camí públic?

J.B.

A.B.

El jaciment de la Moleta del Remei és un important actiu de l’oferta cultural del municipi d’Alcanar, però, el recinte precisa d’un manteniment continu i d’unes millores que l’Ajuntament no pot afrontar en solitari. Per això, aquests treballs formen part d’un projecte més ampli que s’està executant en diverses fases per anar solucionant les necessitats que s’hi han detectat. Entre aquestes destaquen la consolidació i adequació del recinte en el seu conjunt, la senyalització i millora de les àrees de trànsit i d’accessos, la complementació de l’àrea didàctica, a més de la revisió i creació de noves fitxes arqueològiques per a integrar-les dins de l’inventari del Patrimoni arqueològic de Catalunya.

Vista dels dos forns situats a l’Ermita del Remei

20 estiu de 2010

Les coordenades UTM del punt on comença el formigonat són E (X) 293087, N (Y) 4497676. I les de l’indret en què algú ha tallat el camí amb una cadena, E (X) 292893, N (Y) 4497706.

o sabem per quina raó, algú ha formigonat i malmès amb molt mala traça diversos trams del camí que, desviant-se cap a ponent, surt del camí dels Bandolers i puja del barranc del Llop al racó de la Ferreria. Salva el barranc del Bassiol amb un antic pont de pedra que representa un valuós exemple de l’enginyeria popular canareva.

J.B.

a intervenció pretén incorporar els forns de calç al projecte endegat pel Museu del Montsià de recuperació d’espais d’antics oficis i dotar al municipi d’Alcanar d’un espai de divulgació cultural que esdevingui referent a les Terres de l’Ebre. L’actuació dura sis mesos i es perllongarà fins a finals d’any. S’ha desbrossat una zona situada entre l’ermita del Remei i la caseta ibera que es va construir en el pla anterior. Just al costat de la recreació d’aquesta vivenda, s’estan restaurant dos antics forns de calç.

lorafal@gmail.com

loRafal

Aspecte de l’empastrada des del camí del Mas del Llop

loRafal

La cadena que talla el camí i més pedaços de formigó

estiu de 2010

opinió

Les dues grans grues vingudes des de ben lluny lluïen el senyal de victòria de cara al poble d’Alcanar el mes d’agost passat

Francesc Subirats

divine.styler@gmail.com

es del Marjal, l’estampa oferia el senyal que tant va popularitzar Pasqual Maragall en assabentar-se’n que Barcelona seria seu olímpica, la “v” de victòria. El símbol no podia ser més clar (curiosament des de la platja del Trabucador la perspectiva no en formava cap de símbol, més enllà de dues estructures verticals). Alcanar veu als morros com el Projecte Castor no té aturador, si bé les obres de la planta terrestre ja fa temps que van. Era obvi que, tard o d’hora, s’acabaria esdevenint; era qüestió de temps. Fa un temps que en aquesta mateixa columna vaig posar en entredit la Plataforma Ciutadana en Defensa de les Terres del Sènia i els seus objec-

tius. Tot i que aquests eren ben lícits, els arguments —que ara no avaluaré— que els intentaven sostenir no eren gens ferms, força qüestionables. Ara, mentre el temps comença a passar des del dia que tot va començar, no solament en resulten qüestionables els arguments, sinó la mateixa essència d’aquesta Plataforma: En primer lloc per assumir que són la veu que representa tot el poble d’Alcanar. Tot i que no dubto de l’èxit de convocatòria de les accions empreses, en cap moment no s’ha plantejat si tothom veia aquest projecte com el mateix dimoni. L’apropiació del tot per la part queda ja ben palès al nom escollit “... de les Terres del Sénia”. Quines són les terres del Sénia? Tots els pobles que s’hi poden incloure en pensen

el mateix, d’aquest projecte? No veig gens legítim apropiar-se de l’opinió dels altres tot creient que estan d’acord amb la teua. Jo l’hauria batejat amb un altre nom, molt més concret i amb un locatiu clar per tal de trencar l’ambigüitat del seu nom, que tant pot representar els que estan en contra del Castor, a Rossell, com els que volen que es conserven les piquetes, als Freginals. Com es pot defensar l’argument de la fauna marina i l’activitat pesquera quan els mateixos pescadors de tot el litoral han negociat un acord amb l’empresa? Es parla en nom dels pescadors tot predicant el contrari del que aquests pensen? Patètic. Alguna cosa semblant li ocorre al consistori canareu en afegir-se a la mobilització: una institució pública com un ajuntament no pot posicionar-se en un aspecte tan polèmic, ja que representa moltes sensibilitats, que potser no combreguen amb la Plataforma. El que ha de fer, com a molt, és mantenir-se a l’espectativa per, si la lluita no resulta victoriosa, optar a un pla alternatiu.

E.F.

En segon lloc, el risc assumit en cas que la victòria no fos possible era massa elevat com per a mantenirse, des del primer dia, en una via de no acceptació i de confrontació. En cas de derrota, se n’accentua el sentiment, fet que pot comportar un descrèdit en cas que, en una altra

ocasió, es requereixi de la unió dels canareus per una causa comuna. Tots sabem com costa aquesta unió, sociològicament, al nostre poble. Qui sap si potser aquesta infraestructura, a llarg termini, serà catastròfica per al territori?. Ara bé, a curt i mitjà termini, hi havia massa coses en joc com per a no jugar-hi. I això és el que ha succeït, que no s’hi ha jugat. Les conseqüències són més que evidents: danys sociològics, danys econòmics i danys estructurals.

Crec que Alcanar no tindrà cap contrapartida per a res que tingui relació amb el Projecte Castor Ara corre la veu que els currículums canareus no són benvinguts a l’oficina que Escal ha obert a Vinaròs. I que tampoc llogaran cap pis a Alcanar per als molts treballadors que camparan pels voltants mentre duren les obres. Podria ser només un rumor, però, quins indicis tenim per a pensar-ho? Més aviat al contrari: després de tots els maldecaps que se’ls hi ha originat des d’Alcanar, crec que no hi haurà cap contrapartida per a res que hi tingui relació. No hi ha res que puguin necessitar, d’Alcanar, aquesta gent. Els perjudicis per al poble ocasionaran que persones amb possibilitats d’optar a un lloc de treball ara no ho puguen fer, empreses que potser haguessen pogut ajudar o ser sots-contractades ara no ho puden fer... Aquest potser sigui el preu de la derrota, o de la mitja victòria (perquè l’únic de positiu que sí que se li ha de retribuir a la mobilització és el desplaçament de la planta terrestre a un lloc més neutral). Al meu parer, el símil s’esdevé en aquell jugador de cartes que ha jugat el comodí a la mà equivocada, on, si perd, perd molt i, si guanya, el premi no és proporcionalment equiparable al valor de la jugada de perdre un comodí.

Les grues en forma de ‘v’ davant de la costa

22 estiu de 2010

En tercer lloc, si no s’hagués agafat com a eix vertebrador la ideologia neoprogre que s’ha posat de moda, s’hauria tingut la intuïció suficient per a pensar que aquest projecte era imparable ja des del primer dia i l’estratègia hauria d’haver estat tot el contrari: passar de la confrontació a la negociació. Aquesta és la paraula clau: negociació. Això és el que han fet els pescadors, els vinarossencs... En un context de negociació s’haurien pogut projectar les queixes de cara a obtenir el màxim benefici possible atès que l’obra es faria de totes totes. S’haurien pogut mirar d’establir vincles amb l’institut i, per exemple, el cicle formatiu de manteniment. O amb les empreses del sector industrial que s’hi haguessin pogut involucrar. O amb les institucions del poble a l’hora d’aconseguir finançament, ajudes o patrocinis. Però aquí no s’ha volgut negociar sinó que tot han estat pals a les rodes. Alcanar ha quedat en evidència una vegada més: de negociar,

no se’n sap gens. Ara ens haurem d’empassar amb pataques l’execució de l’obra i la recompensa nul·la. No estic orgullós de tenir una indústria com aquesta al nostre territori. També m’agradaria que tot continués igual d’idíl·lic, tal i com des de Lo Rafal sempre hem intentat defensar. Som humans i capaços de discernir els contrastos entre els avantatges i els inconvenients de les nostres accions. En tot aquest afer, només hi veig una emulació patatera del fenomen que va significar la lluita contra el PHN. Error en comparar-ho! No té res a veure una cosa amb l’altra. I el que em sap més greu és que he vist molta gent que aprecio molt involucrada aferrissadament amb la causa. Encara no entenc com s’hi han pogut deixar portar, no a cop calent, sinó fredament. No per res, sinó perquè l’energia que s’ha consumit en tota aquesta mobilització potser la trobem a faltar el dia de demà quan quelcom inesperat succeeixi.

E.F.

La recompensa per dir ‘no’ al Castor

El Saipem és el segon vaixell grua més gran del món

loRafal

estiu de 2010

entrevista

el Rogle

... d’Àngela Buj

L’edició periodística i la defensa de l’Ebre Papel de Aguas és el setmanari de l’exposició Agua, Ríos y Pueblos, que visibilitza problemes globals al voltant de l’aigua

Laura Sancho

Primer de tot, parle’ns una mica de l’exposició. Agua, Ríos y Pueblos vol documentar el vessant humà de les crisis hídriques del s.XXI. Retrata més de 30 casos de poblacions que han enfrontat problemàtiques com ara la construcció de la presa de les tres gorges a la Xina, les massacres de Río Negro a Guatemala per l’oposició a una represa o la lluita de dones mexicanes per l’accés a l’aigua. També dóna cabuda als casos del país que visita, a Catalunya s’hi han reflectit les lluites de les terres de l’Ebre i la de les comarques gironines pels cabals ecològics del Ter. L’exposició es va inaugurar al maig alhora a Ciutat de Mèxic i a Barcelona. S’ha concebut com un espai de diàleg entre les administracions i entitats, ecologistes, sindicats.... Va tenir lloc un conjunt de debats i activitats paral·leles, on es va comptar amb les figures com Danielle Mitterrand, presidenta de la Fundació France Libertés i exprimera dama de França, o Anne Le Strat, tinenta d’alcalde de París. Per què el grup de recerca en Comunicació i Responsabilitat Social de la UAB decideix implicar-se en aquest projecte? El primer contacte va ser a través de Pedro Arrojo, director de la Fundació Agua, Ríos y Pueblos i històric activista de la lluita antitransvasament. La Fundació ens va proposar crear un setmanari. La seva temàtica tenia molt a veure amb les línies de recerca del grup –visibilització de temes socials, participació ciutadana– i personalment m’ha permès connectar la tasca d’editora amb el compromís vinculat a la defensa del riu Ebre. Tot plegat ha fet que la periodista Catalina Gayà i jo mateixa ens involucréssem en aquest projecte, assumint la coordinació i edició en el marc d’un conveni.

Quin tipus de format presenta Papel de Aguas? És un setmanari digital que cobreix els actes i els temes de l’exposició amb entrevistes, col·laboracions d’experts i de la ciutadania, reportatges, etc. Ha comptat amb una redacció doble, a Barcelona i a Ciutat de Mèxic. En el cas català, l’equip està format per dotze persones entre docents, alumnes i exalumnes de la UAB. A dia d’avui ha tingut 10.000 visites de més de 25 països diferents.

Àngela Buj al terrat de casa amb el poble de fons

Àngela Buj és una persona coneguda per la seua tenacitat en reivindicar els parlars que configuren el tortosí, no es cansa mai d’indagar en les entranyes de la llengua Àngela Buj/Mireia Reverter

ngela Buj treballa a l’institut Manuel Sales i Ferré d’Ulldecona. El reconeixement d’esta àrdua tasca són els premis i beques obtingudes per a estudiar i investigar el fenòmen lingüístic dins el nostre territori.

És el punt més alt d’Alcanar, la cúspide del nostre municipi. Així, doncs, com a escaladors que aconsegueixen una fita bastant memorable, podríem dir que, amb l’elecció d’Àngela Buj, hem fet el cim. Ella mateixa ens el descriu:

Voltarà continents... el setmanari també? Volem que sorgesquen iniciatives locals o virtuals disposades a cobrir les activitats i espais de reflexió que es generen al voltant de les noves edicions i muntar noves redaccions.

Àngela no es dedica només a la investigació i a l’estudi de la lingüística i dels seus predecessors com en Francesc Mestre i Noè. La creativitat literària és una de les activitats que més cultiva. Fruit d’esta inquietud va nàixer el conte Monsieur Binoix. Esta curiosa història d’amor i d’intriga, amb pinzellades anecdòtiques del fet comú de les llengües, va guanyar el 13è Premi de narrativa curta per Internet TINET, Premis Literaris Ciutats de Tarragona de l’any 2009, amb el conte titulat Monsieur Binoix.

Més informació: Papel de Aguas: http://papeldeaguas.net Exposició Agua, Ríos y Pueblos: HYPERLINK “http:// www.aguariosypueblos.org” www.aguariosypueblos.org

Àngela porta rere seu un bagatge vital que la fa ser una de les persones més representatives d’Alcanar per donar a conèixer una part del municipi que, si bé coneguda a gran escala, amb la mirada de la nostra roglera la fa ben especial.

“Lo rogle que he triat és un punt intermedi entre el Mirador i les Escaletes. He triat el carrer Nou, concretament, des de la part superior del carrer perquè engloba altres rogles que també hagués triat. El carrer Nou es troba al Rocall, un dels barris encara emblemàtics del nostre poble: el nostre nucli antic. La vista que hi ha des del capdamunt del carrer és una porció del que es pot contemplar des del Mirador i, a més, seguint el carrer de la Raval hi ha una vista de la part posterior del campanar de l’església magnífica. Jo he vist moltes postes de sol a través de les campanes de l’octògon que forma el campanar i és una impressió fascinant. També el mateix carrer de la Raval s’acaba a on comencen les Escaletes. Lloc en què vaig passar la major part de la meua infància. El poder jugar al carrer sense estar pendent del pas dels cotxes. Els records amb les amistats d’aleshores. La meua família: el meu pare, la meua mare, la meua iaia, el meu germà.

Finalitzades les dues exposicions, quins són els nous destins? Després de Barcelona, aquest estiu s’ha desplaçat a Tarragona i a Aínsa (Osca), i es preveu que es mogue a altres ciutats europees. La mexicana, després de Ciutat de Mèxic ha anat a Veracruz. Al setembre va a Saragossa i a Guadalajara (Mèxic). Al 2011 està previst que vage a Mallorca, Guatemala, Costa Rica i fins i tot als Estats Units i al Canadà.

El Rogle escollit per Àngela és la part de dalt del carrer Nou. Allà on té la seua llar. La unió de dos Alcanars fa que este rogle sigue un lloc bastant privilegiat. Del carrer Nou es baixa a l’Alcanar més cèntric i es puja a l’Alcanar més històric. La seva abrupta fisonomia de riu tortuós ajunta l’Alcanar dels vehicles amb l’Alcanar de les cadires al davant de les cases. El poble del brogit quotidià amb el de la tranquil·la observació del pas del temps s’abraça al carrer Nou.

Pipa Alvarez

a periodista i redactora de Lo Rafal Carme Ferré Pavia és la coordinadora i editora de Papel de Aguas

S.M.

lstorne@hotmail.com

I des de fa uns quants d’anys tinc la sort de poder viure en este rogle que he escollit. L’elecció del qual va ser a causa de la vista impagable que es té des d’este punt elevat. Tinc el goig de veure-la tots els dies i no em desvincula del pòsit que deixen els records de grates vivències passades”.

Detall de l’exposició de Barcelona.

24 estiu de 2010

loRafal

estiu de 2010

opinió

Carme Ferré Pavia

carmeferre@gmail.com

Un Rapitenc...

...i una Variada

esprés de la notícia de la detenció de la XARXA DE PROXENETES que explotaven dones a la N-340, l’activitat de la prostitució hi va baixar durant 15 dies. La notícia esfereïa: enganyades, vexades, forçades a treballar embarassades, violades si no ho volien fer... Poc dies van bastar perquè les cadires tornessen a acollir dones semivestides que fan la carretera. On són els macarres, al carrer un altre cop? Elles es deixen la vida als caminals i els conductors ens hi podem jugar la nostra si ens frena algun client de cop al davant. Les denúncies sobre el negoci que mou el tràfic de persones no es deixen de succeir però nosaltres només les comptem: elles, cadires o ombrel·les, entre el fàstic, l’escàndol i la morbositat. És un silenci ben còmplice en un país on la llei no ajuda els policies i nosaltres no reclamem als polítics la lluita contra les xarxes i la regulació de la prostitució. Les darreres decisions al respecte, que deixen de banda el control de la sanitat als bordells, no han fet avançar gens.

l mateix dia de l’estiu que es publicava la detenció dels traficants de dones, una foto d’una platja del terme d’Alcanar sortia al diari en una denúncia d’un lector. La brutícia hi era massa ostentosa i el veí ho fotografiava. Unes papereres a la platja, a tot el terme, integrades en el paisatge no farien cap mal, com tampoc incloure en les tasques de neteja municipal la platja i el voramar més immediat. Burilles, hams, plàstics, papers i envasos són massa sovint companys de tovallola. És una tasca que es pot planificar, com també ho era, fa anys, entendre que una PASSAREL·LA DE FUSTA AL COSTAT DE LA MAR voldria manteniment i brea anual si havia de sobreviure. Cap estiu s’ha vist que aquelles fustes s’haguessen cuidat i ens disculparan si es feia, però només s’ha notat un deteriorament constant: estiu, temporals i salobre han fet la seua feina; nosaltres, no.

L’Alternativa Pere Fibla i Biosca

Mitjans de transport i de promoció

a crisi ens torna al passat. La gent viatja menys, es tornen a ocupar els prats, es menja a sota Lo Rafal i es pren la fresca amb els veïns al carrer. L’any passat ja hi va haver indicis de retorn als antics costums, als costums de la no abundància. Sopar a la platja el dia de la revetlla de Sant Joan, més platja i menys viatges, més televisió i menys bar... Un detall, les parelles passen més temps juntes a casa i això es nota en el número de naixements i embarassos... El “consum de futur”, degut a la infinitat de crèdits bancaris demanats, va ser desmesurat. Un crèdit és un avanç de futur, perquè aquells diners que ens gastem ara (i que no tenim), els haurem de tornar amb el nostre treball (si el tenim!). No hi ha una previsió igual a una altra i tampoc ningú sap quan acabarà aquesta situació tant desagradable que estem vivint, però si una cosa tinc clara és que 2010 serà pitjor que 2009, encara que es va dir que

26 estiu de 2010

no. I segurament 2011 serà pitjor que 2010 perquè hi haurà més tancaments d’empreses en plena agonia. No vull ser pessimista, però és la crua realitat. L’agricultura, segons dades públiques, és el sector menys castigat per la crisi, amb només el 5% de recessió. És normal. L’agricultura mai ha anat bé, especialment durant els darrers anys. La vida és cíclica en tot i la terra així ens ho ensenya. El camp, per a collir, s’ha d’abonar, llaurar, regar... i si el temps acompanya collirem. Vet aquí que tenim tres factors importants: “el temps” (que no depèn de nàtros), el treball (variable important del resultat) i la capacitat de la terra (límits). Aquests factors viuen cíclicament en armonia. Els nostres iaios i pares ens ho poden confirmar, “qui no guarda quan té no menja quan vol” i això la gent no ho ha tingut massa en compte. Bé, com tot allò que és cíclic, desgraciadament es repetirà la mateixa situació. Serà en una altra época, amb una altra “cosa” per a especular, però es repetirà.

loRafal

estiu de 2010

loRafal

primavera de 2010 | 2,50 € www.alcanar.com/entitats/rafal Amb el suport de la Diputació de Tarragona i la Generalitat de Catalunya

106

Revista informativa d’Alcanar

Cuinera de cine 12

Publicitat i subscripcions

Txiki, tècnic del El desastre de J.J Sancho va al CD Alcanar 9 Sòl de Riu 23 carrer de les Parres

Anna 686 342 222