1
L
’any que va néixer la Buttercup, la dona més bella del món era una ajudant de cuina francesa que es deia Annette. L’Annette treballava a París per als ducs de Guiche, i al duc no se li escapava que qui polia les cassoles era algú extraordinari. A la duquessa, que no era gaire bonica ni rica, però sí molt intel· ligent, tampoc se li va escapar l’interès del duc. La duquessa es va proposar estudiar l’Annette i aviat va trobar la tràgica debilitat de la seva adversària. La xocolata. Un cop armada, la duquessa va posar fil a l’agulla. El palau de Guiche es va convertir en un castell de caramels. Allà on miressis, bombons. Hi havia munts de caramels de menta recoberts de xocolata a tots els salons i, a les saletes d’estar, cistells de torrons coberts de xocolata. Allò va ser la perdició de l’Annette. En només un any, va passar de gràcil a grassa, i el duc no va tornar a mirar-se-la sense que un desconcert tenyit de tristesa li entelés els ulls. (L’Annette, tot s’ha de dir, com més grossa estava més feliç semblava. I finalment es va casar amb el pastisser i tots dos van menjar molt fins que la vellesa els va reclamar. També es podria assenyalar que a la duquessa les coses no li van anar tan bé. El duc, per raons que costa d’entendre, es va encaterinar de la seva pròpia sogra, cosa que va causar úlceres a la duquessa, i això que encara no hi havia úlceres. Més ben dit, les úlceres existien, i la gent en tenia, però no es deien «úlceres». En aquella època, la professió mèdica les anomenava «dolors d’estómac» i es pensava que la millor cura era el cafè batejat amb conyac dos cops al dia fins que els dolors s’apaivagaven. La duquessa es prenia la barreja fidelment, mentre passaven els anys i veia que, d’amagatotis, el seu marit i la seva mare es llançaven petons l’un a l’altra. Com era d’esperar, el mal 73