1
L
’any que va néixer la Buttercup, la dona més bella del món era una ajudant de cuina francesa que es deia Annette. L’Annette treballava a París per als ducs de Guiche, i al duc no se li escapava que qui polia les cassoles era algú extraordinari. A la duquessa, que no era gaire bonica ni rica, però sí molt intel· ligent, tampoc se li va escapar l’interès del duc. La duquessa es va proposar estudiar l’Annette i aviat va trobar la tràgica debilitat de la seva adversària. La xocolata. Un cop armada, la duquessa va posar fil a l’agulla. El palau de Guiche es va convertir en un castell de caramels. Allà on miressis, bombons. Hi havia munts de caramels de menta recoberts de xocolata a tots els salons i, a les saletes d’estar, cistells de torrons coberts de xocolata. Allò va ser la perdició de l’Annette. En només un any, va passar de gràcil a grassa, i el duc no va tornar a mirar-se-la sense que un desconcert tenyit de tristesa li entelés els ulls. (L’Annette, tot s’ha de dir, com més grossa estava més feliç semblava. I finalment es va casar amb el pastisser i tots dos van menjar molt fins que la vellesa els va reclamar. També es podria assenyalar que a la duquessa les coses no li van anar tan bé. El duc, per raons que costa d’entendre, es va encaterinar de la seva pròpia sogra, cosa que va causar úlceres a la duquessa, i això que encara no hi havia úlceres. Més ben dit, les úlceres existien, i la gent en tenia, però no es deien «úlceres». En aquella època, la professió mèdica les anomenava «dolors d’estómac» i es pensava que la millor cura era el cafè batejat amb conyac dos cops al dia fins que els dolors s’apaivagaven. La duquessa es prenia la barreja fidelment, mentre passaven els anys i veia que, d’amagatotis, el seu marit i la seva mare es llançaven petons l’un a l’altra. Com era d’esperar, el mal 73
humor de la duquessa esdevingué llegendari, tal com Voltaire ho ha deixat escrit a les seves cròniques. Només que això va ser abans de Voltaire.) L’any que la Buttercup va fer-ne deu, la dona més bella vivia a Bengala i era la filla d’un pròsper mercader de te. El nom d’aquesta noia era Aluthra i la seva pell bruna era d’una perfecció no vista a l’Índia en vuitanta anys. (Només hi ha hagut onze cutis perfectes a tot l’Índia d’ençà que se’n va començar a fer un recompte precís.) L’Aluthra tenia dinou anys l’any en què la plaga de la verola va colpejar Bengala. La noia va sobreviure, però la seva pell no. Quan la Buttercup tenia quinze anys, l’Adela Terrell, de Sussex on the Thames, era sens dubte la criatura més bella. L’Adela tenia vint anys i la seva bellesa era tan extraordinària que semblava que seria la més bella durant molts anys. Però, un dia, un dels seus pretendents (en tenia cent quatre) va afirmar que, sense cap mena de dubte, l’Adela havia de ser la criatura més ideal engendrada mai. L’Adela, afalagada, va començar a reflexionar sobre la veritat d’aquella afirmació. Aquella nit, sola a la seva habitació, es va examinar cada porus al mirall. (Ja hi havia miralls.) Gairebé trencava l’alba quan va acabar la inspecció, però en aquell moment ja li quedava clar que la valoració del jove havia estat prou encertada: ella era, sense cap defecte real propi, perfecta. Mentre passejava pels roserars de la família tot veient com sortia el sol, se sentia més feliç que mai. «No només sóc perfecta», es deia. «Probablement sóc la primera persona perfecta en tota la llarga història de l’univers. Res en mi es podria millorar. Quina sort que tinc de ser perfecta i rica i desitjada i assenyada i jove i…» Jove? La boira començava a escampar quan l’Adela es va posar a pensar. «Bé, per descomptat, sempre seré assenyada», va pensar, «i sempre seré rica, però no veig com puc aconseguir ser sempre jove. I quan ja no sigui jove, com m’ho faré per ser perfecta? I, si no sóc perfecta, què?, què em quedarà? Em quedarà res?». L’Adela va arrufar el front desesperada davant la idea. Era la primera vegada a la vida que arrufava el front i va esbufegar quan va adonar-se’n, horroritzada per si l’havia fet malbé, potser definitivament. Es va precipitar davant del mirall i s’hi va passar tot el matí, i, tot i que va aconseguir convèncer-se que era encara tan perfecta com sempre, no hi havia dubte que no era tan feliç com ho havia estat. 74
Havia començat a amoïnar-se. Els primers plecs de preocupació van aparèixer al cap de quinze dies; les primeres arrugues, a cap d’un mes, i abans d’acabar l’any abundaven els solcs. Es va casar poc després, amb el mateix home que l’havia acusat de sublim, i li va donar un dolç turment durant molts anys. La Buttercup, és clar, amb quinze anys, no era conscient de tot això. I, si ho hagués estat, no li hauria cabut a la barretina. Com podia preocupar-li a algú si era la dona més bonica del món o no. Què hi feia si només eres la tercera més bonica. O la sisena. (Aleshores la Buttercup no era tan amunt a la llista, amb prou feines es trobava entre les vint primeres, i sobretot per potencial, no pas perquè es cuidés de manera especial. Odiava rentar-se la cara, no suportava la zona de darrere les orelles, estava farta de pentinar-se els cabells i ho evitava sempre que podia.) En realitat, el que sí que li agradava fer, més que cap altra cosa al món, era muntar el seu cavall i burlar-se del mosso de la granja. El cavall es deia Cavall (la Buttercup no va tenir mai una gran imaginació) i s’acostava quan el cridava, anava cap on ella el dirigia i feia el que ella li deia. El noi de la granja també feia el que ella li deia. En realitat, ja era gairebé un home, però era només un nen quan, orfe, havia arribat per treballar per al seu pare, i la Buttercup encara es referia a ell com el «mosso». «Mosso, acosta’m això; dóna’m això, mosso… fes via, mandrós, afanya’t o l’hi diré al pare». «Com desitgeu». Això era tot el que contestava sempre. —Com desitgeu. —Porta’m això, mosso. —Com desitgeu. —Eixuga això, mosso. —Com desitgeu. Ell vivia en una barraca al costat dels animals i segons la mare de la Buttercup la tenia prou endreçada. Fins i tot llegia quan tenia espelmes. —Li deixaré al noi un acre en herència —deia sovint amb cert orgull el pare de la Buttercup. (Tenien acres, llavors.) —L’aviciaràs —li responia sempre la mare de la Buttercup. —Fa molts anys que treballa com un esclau; la bona feina s’ha de recompensar. 75
Llavors, en comptes de continuar discutint (també es barallaven, en aquella època), tots dos es concentraven en la seva filla. —No t’has banyat —li deia son pare. —Sí que ho he fet —protestava la Buttercup. —No pas amb aigua —insistia son pare—. Puts com un semental. —Perquè he estat muntant tot el dia —explicava la Buttercup. —T’has de banyar, Buttercup —afegia sa mare—. Als nois no els agrada que la seva xicota faci olor d’estable. —Oh, els nois! —esclatava la Buttercup—. Què m’importen a mi, «els nois»? El Cavall m’estima i amb això ja en tinc prou, gràcies. Això ho deia en veu alta, i ho deia tot sovint. Però, li agradés o no, començaven a passar coses. Poc abans de fer els setze anys, la Buttercup es va adonar que feia més d’un mes que cap noia del poble li dirigia la paraula. Mai no s’hi havia fet gaire, amb les noies, per tant, el canvi no va ser brusc, però abans, si més no, alçaven el cap per saludar-la quan passava a cavall pel poble o pels camins de carros. Però ara, sense més ni més, no feien ni això. Una ullada ràpida quan s’hi acostava i punt. Un matí la Buttercup va arraconar la Cornelia a cal ferrer i li va demanar les raons d’aquell silenci. —Després del que has fet, em pensava que tindries la cortesia de no fingir que no saps què passa —li va clavar la Cornelia. —I què he fet? —Com? Què?… Ens els has robat. I, dit això, la Cornelia va marxar, però la Buttercup ho va entendre; ja sabia a qui es referia. Els nois. Els nois del poble. Els capsigranys, carallots, pallussos, babaus, borinots, gamarussos, tòtils dels nois. Com podien acusar-la de robar-los-hi? Perquè els voldria ningú, tanmateix? De què servien? Només feien que fotre, empipar i emprenyar. —Que puc raspallar el teu cavall, Buttercup? —Gràcies, però ja ho fa el mosso. —Puc anar a cavalcar amb tu, Buttercup? —Gràcies, però m’agrada anar-hi tota sola. Però d’ençà que va fer els setze anys, tota aquesta xerrameca es va convertir en 76
tartamudejos i en posar-se vermells i, com a molt, en preguntes sobre el temps. —Et sembla que plourà, Buttercup? —No ho crec; hi ha un cel ben blau. —Però podria ploure. —Sí, podria ser. —Et creus que ets massa bona per a qualsevol, oi, Buttercup? —No, només em sembla que no plourà, això és tot.A la nit, tot sovint, s’aplegaven a les fosques més enllà de la seva finestra i s’enfotien d’ella. Ella els ignorava. Normalment la burla donava pas als insults. Ella no hi parava atenció. I si en alguna ocasió es feien massa feridors, el mosso se’n feia càrrec, sortia en silenci del seu refugi, n’apallissava uns quants i els feia volar. Ella no se n’oblidava mai, d’agrair-li que ho fes. «Com desitgeu», era tot el que ell contestava. Quan era a punt de fer els disset, va arribar a la ciutat en un carruatge un home que la va veure passar a cavall quan anava a cercar queviures. Encara hi era quan en va tornar, guaitant-la. Ella no s’hi va fixar i, de fet, per si mateix, ell no tenia cap importància. Però allò va marcar un punt d’inflexió. Altres homes s’havien desviat del seu camí per veure-la; altres homes fins i tot havien cavalcat més de trenta quilòmetres per aquell privilegi, com havia fet aquell home. El que era important d’aquest fet és que era el primer home ric que s’havia molestat a fer-ho, el primer noble. I va ser aquell home, el nom del qual es perd en l’antigor, qui va mencionar al comte l’existència de la Buttercup. El territori de Florin s’estenia allà on s’acabarien assentant Suècia i Alemanya. (Això era abans d’Europa.) En teoria, hi governaven el rei Lotharon i la seva segona esposa, la reina. Però, de fet, el rei feia catúfols, ja no distingia el dia de la nit i es passava el temps murmurant. Era molt vell, tots els òrgans del cos l’havien traït feia temps i la majoria de les decisions importants que prenia sobre Florin tenien un cert aire d’arbitrari que molestava molts els ciutadans destacats. En realitat, qui manava era el príncep Humperdinck. Si hagués existit alguna mena d’Europa, hauria estat l’home més poderós del continent. A pesar d’això i tal com eren les coses, ningú en milers de quilòmetres a la rodona volia ficar-se amb ell. 77
El comte era l’únic confident del príncep Humperdinck. El seu llinatge era Rugen, però no calia fer-lo servir… ja que era l’únic comte del país, un títol que el príncep li havia atorgat com a regal d’aniversari uns anys abans, un esdeveniment que va tenir lloc, com és natural, en una de les festes de la comtessa. La comtessa era força més jove que el seu marit. Tota la seva roba venia de París (això era després de París) i tenia un gust superb. (Això també va passar després que s’inventés el bon gust, però just després. I com que era una cosa tan nova, i la comtessa era l’única dona de tot Florin que en posseïa, no és d’estranyar que fos l’amfitriona principal del país.) Al final, la seva passió per les teles i les pintures facials va fer que s’establís permanentment a París, on va dirigir l’únic saló de renom internacional. Però fins aquell moment només s’ocupava dormint embolicada amb sedes, menjant en plats i coberts d’or i sent la dona més temuda i admirada de la història florinesa. Si la seva figura no era perfecta, els vestits l’hi dissimulaven; si la seva cara no era divina, era difícil dir-ho un cop que s’hi havia aplicat substàncies. (Tot això era abans del glamur, però de no haver estat per dones com la comtessa, no hauria calgut que s’inventés mai.) En resum, els Rugen eren la parella de moda a Florin, i feia molts anys que l’eren… Aquest sóc jo. Totes les notes sobre l’abreujament i altres comentaris aniran en cursiva, perquè ho sapigueu. Al principi, quan vaig dir que no havia llegit mai aquest llibre, era veritat. Me’l va llegir mon pare, i jo només hi vaig donar una ullada ràpida quan el vaig abreujar, traient-ne trossos sencers i deixant tota la resta tal com estava a l’obra original d’en Morgenstern. Aquest capítol està intacte. La meva intrusió aquí és per la forma com en Morgenstern utilitza els parèntesis. La correctora de Harcourt va omplir tots els marges de les galerades amb preguntes com aquesta: «Com pot ser abans d’Europa però després de París?». I: «Com és possible que això passi abans del glamur quan el glamur és un concepte antic? Busca glamer a l’Oxford English Dictionary». I al final: «M’estic tornant boja. Què faig amb tots aquests parèntesis? Quan passa tot això? No entenc res. Socoooooooors!!!!». La Denise, la correctora, ha revisat tots els meus llibres d’ençà de Boys and Girls Together i no havia estat mai tan emotiva als marges. 78
Però no la podia ajudar. O bé en Morgenstern els posava seriosament o no. O potser alguns eren seriosos i d’altres no. Però no deia mai quins eren els seriosos. O potser només era un recurs estilístic de l’autor per explicar al lector que «això no és real; no va passar mai». Això és el que crec, malgrat que si us llegiu la història de Florin, veureu que sí que va passar. Els fets, si més no, perquè ningú no en pot dir res, de les motivacions reals. Tot el que us puc suggerir és que si els parèntesis us molesten no els llegiu. —Vine… Afanya’t… Afanya’t… El pare de la Buttercup era a la granja, mirant per la finestra. —Per què? —va voler saber la mare. No era de les que obeïen fàcilment. El pare va assenyalar ràpidament amb el dit. —Mira… —Mira tu, ja saps com. Els pares de la Buttercup no eren un matrimoni d’aquells que diríem ben avinguts. Només somiaven amb deixar-se l’un a l’altra. El pare de la Buttercup va arronsar les espatlles i va tornar a la finestra. —Aaaaah —va dir al cap d’una estona. I una mica més tard, hi va tornar—: Aaaaah. La mare de la Buttercup va alçar la mirada un moment del que estava cuinant. —Quina riquesa —va dir el pare de la Buttercup—. Gloriós. La mare de la Buttercup va dubtar un moment i després va deixar el cullerot de l’estofat. (L’estofat ja existia, però és que existia abans que res. Quan el primer home va sortir arrossegant-se del fang i es va fer la seva primera llar a la terra, aquella nit el primer sopar va ser un estofat.) —El cor s’eixampla amb la magnificència —va murmurar quasi en veu alta el pare de la Buttercup. —Què és que hi ha, rei meu? —va preguntar intrigada la mare de la Buttercup. —Mira tu, ja saps com —va ser tot el que li va contestar. (Aquesta era la discussió que feia trenta-tres del dia… Feia molt que s’havien inventat les discussions… i ell anava perdent, 79
tretze a vint, però havia remuntat força d’ençà del dinar, quan anaven disset a dos.) —Ruc —va dir la mare, i es va acostar a la finestra. I un moment després ja deia «Aaaaah» amb ell. I allà es van quedar tots dos, palplantats, empetitits i astorats. Mentre parava taula per sopar, la Buttercup se’ls mirava. —Deuen anar a veure el príncep Humperdinck a algun lloc —va dir la mare de la Buttercup. El pare va assentir. —Cacera. És el que fa el príncep. —Quina sort hem tingut d’haver-los vist passar —va dir la mare de la Buttercup, mentre agafava la mà del seu marit. El vell va somriure i va dir: —Ara ja em puc morir. Ella se’l va mirar de reüll: —No ho facis. El seu to era sorprenentment tendre, i probablement ella va intuir que ell era molt important per a ella, perquè quan es va morir, dos anys més tard, ella va morir tot seguit, i gairebé tothom que la coneixia va estar d’acord que va ser la sobtada manca d’oposició el que la va matar. La Buttercup s’hi va acostar i es va posar dreta darrere d’ells, mirant-se’ls de fit a fit, i aviat també va quedar bocabadada, perquè el comte i la comtessa i tots els seus patges i soldats i servents i cortesans i cavallers i carruatges passaven pel camí de carros de davant de la granja. Els tres es van quedar mirant en silenci mentre avançava la processó. El pare de la Buttercup era com un quisso esquifit que sempre havia somiat viure com el comte. Un cop havia estat a dos quilòmetres d’on havien estat caçant el comte i el príncep, i fins aleshores aquell havia estat el clímax de la seva vida. Com a granger era terrible, i com a marit tampoc no era gran cosa. No hi havia res al món en què excel·lís, i se’n feia creus de com havia engendrat la seva filla, però en el fons sabia que devia haver-hi hagut algun error meravellós, la naturalesa del qual no tenia cap intenció d’esbrinar. La mare de la Buttercup era prima i eixuta com una gamba, de faccions punxegudes i aire preocupat, que sempre havia somiat ser popular, com deien que ho era la comtessa, encara que fos una vegada a la vida. Com a cuinera era fatal, i com a mestressa de 80
casa, pitjor encara. Com havia arribat a sortir la Buttercup de les seves entranyes era una cosa que no aconseguia comprendre. Però el cas és que hi era quan va passar, i amb això en tenia prou. La Buttercup, que treia mig cap als seus pares, encara amb els plats del sopar a la mà i fent pudor de Cavall, només desitjava que la gran processó no fos tan lluny per poder veure si el vestit de la comtessa era tan meravellós com deien. Com si fos una resposta a les seves pregàries, la processó va girar i va enfilar cap a la granja. —Aquí? —el pare de la Buttercup va encertar a dir—. Déu meu, per què? La mare es va tombar cap a ell: —Que t’has oblidat de pagar els impostos? (Els impostos ja s’havien inventat. Però és que els impostos es van inventar abans que res. Fins i tot abans que l’estofat.) —Encara que no els hagués pagat, no crec que enviessin tota aquesta gent per cobrar-los. I va fer un gest amb la mà assenyalant cap al camí per on s’acostaven el comte i la comtessa i tots els seus patges i soldats i servents i cortesans i cavallers i carruatges. —Què em voldran demanar? —es va preguntar. —Vés a veure-ho, vés-hi, —li va dir la mare de la Buttercup. —Vés-hi tu. Si us plau. —No. Tu. Si us plau. —Doncs hi anirem tots dos. I hi van anar tots dos. Tremolant… —Les vaques —va dir el comte, quan van arribar fins al carruatge daurat—. M’agradaria parlar de les seves vaques. —Parlava des de dins, amb la seva cara obscura enfosquida per les ombres. —Les meves vaques? —va preguntar sorprès el pare de la Buttercup. —Sí. Miri, estic pensant a obrir una vaqueria, i com que diuen que les seves vaques són les millors de Florin, he pensat que potser podria confessar-me’n algun secret. —Les meves vaques —va repetir el pare de la Buttercup, que esperava no estar tornant-se boig. Perquè la veritat era, i ell ho sabia del cert, que les seves vaques eren horroroses. Durant anys, els del poble no havien fet res més que queixar-se’n. Només que un altre hagués tingut llet per vendre, ell s’hauria arruïnat tot d’una. Ara les coses havien millorat 81
d’ençà que el mosso treballava per a ells com un esclau… sens dubte, aquell mosso era prou destre, i ara gairebé ningú no se’n queixava… però d’aquí que les seves vaques fossin les millors de Florin hi havia un bon tros. Però al comte no se’l contradeia. El pare de la Buttercup es va girar cap a la seva muller. —Quin diries que és el meu secret, estimada? —li va preguntar. —Ai, en tens tants —va dir ella, que no era gens curta, sobretot quan es tractava del seu bestiar. —No teniu fills, oi? —va preguntar el comte. —Sí que en tenim, senyor —va contestar la mare. —Doncs deixeu-me-la veure —va continuar—, potser ella serà més ràpida amb les respostes que el seus pares. —Buttercup —va cridar el pare mentre es tombava—. Surt, si us plau. —Com ha sabut que teníem una filla? —va preguntar la mare. —Ho he endevinat. Suposava que seria una cosa o l’altra. Hi ha dies que tinc més sort que… —i es va aturar en sec. Perquè va aparèixer la Buttercup, corrent des de la casa dels pares. El comte va sortir del carruatge. En va baixar amb elegància i es va quedar molt quiet. Era un home rabassut, amb cabells i ulls negres i unes espatlles amples i una capa i uns guants negres. —Fes una reverència, reina —li va xiuxiuejar sa mare. La Buttercup va fer el que va poder. I el comte no podia deixar de mirar-la. A veure, en aquells moments ella amb prou feines estava dins de les vint millors; anava despentinada i bruta; només tenia disset anys, així que encara, en alguns racons, quedaven restes del greix corporal infantil. Tot estava per fer. Tot plegat era estrictament potencial. Però, tot i així, el comte no li podia treure els ulls de sobre. —El comte vol saber els secrets de la grandesa de les nostres vaques. No és així, senyor? —va dir el pare de la Buttercup. El comte només va assentir, sense deixar de mirar-se-la. Fins i tot la mare de la Buttercup va notar certa tensió a l’aire. —Demaneu-li al mosso; les cuida ell —va dir la Buttercup. —I el mosso és aquell? —una nova veu va arribar des de dins del carruatge. Aleshores va aparèixer el rostre de la comtessa emmarcat en la porta del carruatge. Tenia els llavis pintats amb un vermell perfecte i els ulls verds perfilats amb negre. Tots els colors del món semblaven apagats 82
comparats amb el del seu vestit. Brillaven tant que la Buttercup va voler protegir-se els ulls. El pare de la Buttercup va mirar de cua d’ull cap a la silueta que guaitava des del costat de la casa. —Sí. —Porteu-me’l. —No va vestit per a l’ocasió —va dir la mare. —No és el primer tors despullat que veig —va replicar la comtessa. I llavors va cridar: —Eh, tu! —va assenyalar el mosso—. Aquí, vine —i va fer petar els dits quan va dir «aquí». El mosso va fer el que li deien. I quan era a prop, la comtessa va sortir del carruatge. Quan el mosso era uns quants passos darrere la Buttercup, es va aturar i va fer una reverència. Estava avergonyit per com anava vestit, unes botes i uns texans gastats (els texans es van inventar molt abans del que molta gent suposa), i tenia les mans agafades gairebé en un gest de súplica. —Tens un nom, mosso? —Westley, comtessa. —Molt bé, Westley, potser ens pots ajudar a resoldre el problema. —Va acostar-s’hi i la tela del vestit li va esgarrinxar la pell—. Aquí ens tens a tots entusiasmats amb el tema de les vaques. Gairebé frenètics, d’encuriosits que estem. Per què creus, Westley, que les vaques d’aquesta granja en particular són les millors de tot Florin? Què els fas? —Només els dono de menjar, comtessa. —Doncs mira, ja ho tenim, misteri resolt, ja no hi ha secret; podem descansar tots. Queda clar que la màgia està en com les alimenta en Westley. Mostra’m com ho fas, et sembla, Westley? —Vol que doni de menjar a les vaques, comtessa? —Quin noi més llest. —Quan? —Ara seria un bon moment —i va allargar el braç cap a ell—. Porta-m’hi, Westley. En Westley no va tenir altre remei que agafar-la del braç. Suaument. —És al darrere de la casa, senyora; està ple de fang. Se li farà malbé el vestit. 83