Mitologies
Primera edició: setembre del 2017 Títol original: Mythologies © Editions du Seuil, 1957 © de la traducció, Claudia Casanova, 2017 © d’aquesta edició, Futurbox Project, S.L., 2017 Disseny de coberta: Taller de los Libros Correcció: Ricard Vela i Miquel Saumell Publicat per Àtic dels Llibres C/ Mallorca, 303, 2n 1a 08037 Barcelona info@aticodeloslibros.com www.aticodeloslibros.com ISBN: 978-84-939719-8-4 IBIC: JF Dipòsit Legal: B 21617-2017 Preimpressió: Taller de los Libros Impressió i enquadernació: Liberdúplex Imprès a Espanya — Printed in Spain Qualsevol forma de reproducció, distribució, comunicació pública o transformació d’aquesta obra només pot ser efectuada amb l’autorització dels titulars, amb excepció prevista per la llei. S’ha de dirigir a CEDRO (Centro Español de Derechos Reprográficos) si necessita fotocopiar o escanejar algun fragment d’aquesta obra (www.conlicencia.com; 91 702 19 70 / 93 272 04 47).
Mitologies Roland Barthes
Traducciรณ de Claudia Casanova
Índex Pròleg de Xavier Antich �������������������������������������������� 11 Pròleg a l’edició del 1970 ����������������������������������������� 17 Pròleg a la primera edició ����������������������������������������� 19 I. Mitologies ������������������������������������������������������������� 21 El món de la lluita lliure �������������������������������������� 23 L’actor d’Harcourt ���������������������������������������������� 37 Els romans al cinema ������������������������������������������� 41 L’escriptor de vacances ����������������������������������������� 45 El creuer de la sang blava ������������������������������������ 49 Crítica muda i cega ��������������������������������������������� 52 Sabons i detergents ��������������������������������������������� 55 El pobre i el proletari ������������������������������������������� 58 Marcians �������������������������������������������������������������� 61 Operació Astra ����������������������������������������������������� 64 Conjugals ����������������������������������������������������������� 67 Dominici o el triomf de la literatura ������������������� 71 Iconografia de l’abat Pierre ����������������������������������� 76 Novel·les i nens ���������������������������������������������������� 79 Joguines ��������������������������������������������������������������� 82 París no s’ha inundat �������������������������������������������� 85 En Bichon entre els negres ����������������������������������� 89 Un obrer simpàtic ������������������������������������������������ 93 El rostre de la Garbo �������������������������������������������� 96 Poder i desimboltura �������������������������������������������� 99
roland barthes
El vi i la llet ������������������������������������������������������� 102 El bistec i les patates fregides ������������������������������ 107 El Nautilus i «el vaixell embriac» ������������������������ 110 Publicitat de la profunditat �������������������������������� 114 Algunes paraules del senyor Poujade ������������������ 117 Adamov i el llenguatge ��������������������������������������� 121 El cervell d’Einstein ������������������������������������������� 126 L’home-jet ��������������������������������������������������������� 129 Racine és Racine ������������������������������������������������ 132 Billy Graham al Velòdrom d’Hivern ������������������ 135 El procés Dupriez ���������������������������������������������� 139 Fotos-impactes ��������������������������������������������������� 143 Dos mites del teatre jove ������������������������������������ 147 El Tour de França com a epopeia ����������������������� 151 Lèxic dels corredors (1955) �������������������������������� 162 La Guide bleu ����������������������������������������������������� 165 La que hi veu clar ���������������������������������������������� 170 La cuina ornamental ����������������������������������������� 174 El creuer del Batory �������������������������������������������� 177 L’usuari de la vaga ���������������������������������������������� 181 Gramàtica africana ��������������������������������������������� 185 La crítica ni-ni ��������������������������������������������������� 194 Striptease ����������������������������������������������������������� 198 El nou Citroën �������������������������������������������������� 203 La literatura a la manera de Minou Drouet �������� 206 Fotogènia electoral ��������������������������������������������� 216 Continent perdut ������������������������������������������������ 219 Astrologia ���������������������������������������������������������� 223 L’art vocal burgès ����������������������������������������������� 227 El plàstic ������������������������������������������������������������ 230 La gran família dels homes ��������������������������������� 233 Al music-hall ����������������������������������������������������� 237
índex
La dama de les camèlies ��������������������������������������� 241 Poujade i els intel·lectuals ���������������������������������� 245 II. El mite, avui ������������������������������������������������������ 255 El mite és una parla ������������������������������������������� 259 El mite com a sistema semiològic ���������������������� 262 La forma i el concepte ��������������������������������������� 270 La significació ��������������������������������������������������� 275 Lectura i desxiframent del mite �������������������������� 284 El mite com a llenguatge robat �������������������������� 289 La burgesia com a societat anònima ������������������� 297 El mite és una parla despolititzada ��������������������� 304 El mite, a l’esquerra ������������������������������������������� 309 El mite, a la dreta ����������������������������������������������� 314 Necessitat i límits de la mitologia ����������������������� 324
I Mitologies
El món de la lluita lliure […] La veritat emfàtica del gest en les grans circumstàncies de la vida. Baudelaire La virtut de la lluita lliure és la de ser un espectacle excessiu. Hi trobem un èmfasi que devia ser el dels teatres antics. A més a més, és un espectacle d’aire lliure, ja que el que fa essencial el circ o l’arena no és el cel (valor romàntic reservat a les festes mundanes), sinó el caràcter abundant i vertical de la superfície lluminosa: des del fons de les sales parisenques més brutes la lluita lliure participa de la naturalesa dels grans espectacles solars, el teatre grec i les curses de braus: aquí i allà, una llum sense ombra elabora una emoció sense replec. Hi ha qui creu que la lluita lliure és un esport innoble. La lluita lliure no és un esport, és un espectacle, i no és més innoble assistir a una representació del dolor en una lluita lliure que als patiments d’Arnolf o d’Andròmaca. Evidentment, existeix una falsa lluita lliure que es porta a terme amb grans despeses i amb les aparences inútils d’un esport qualsevol; això no té cap interès. La veritable lluita lliure, anomenada impròpiament «lluita lliure amateur», es fa en sales de segona categoria, on el públic està d’acord espontàniament amb la naturalesa espectacular del combat, com fa el públic d’un cinema de l’extraradi. Aquesta 23
roland barthes
mateixa gent s’indigna seguidament perquè la lluita lliure és un esport trucat (cosa que, per cert, l’hauria d’alliberar de la seva ignomínia). Al públic tant se li’n dona si el combat està trucat o no, i amb raó; es refia de la primera virtut de l’espectacle, que és abolir qualsevol mòbil i qualsevol conseqüència: el que li importa és el que veu, no el que creu. Aquest públic sap distingir perfectament entre un combat de lluita lliure i un de boxa; sap que la boxa és un esport jansenista, basat en la demostració d’una excel·lència; es pot apostar sobre el resultat d’un combat de boxa, però fer-ho en un de lluita lliure seria absurd. Un combat de boxa és una història que es construeix als ulls de l’espectador; a la lluita lliure, per contra, el que és intel·ligible és cada moment, no la durada. A l’espectador no li interessa l’ascens cap al triomf, més aviat espera la imatge momentània d’algunes passions. La lluita lliure exigeix, per tant, una lectura immediata dels sentits juxtaposats, sense que sigui necessari vincular-los. A l’aficionat a la lluita lliure no li interessa l’avenir racional del combat, mentre que, ben al contrari, un partit de boxa sempre implica una ciència del futur. Dit d’una altra manera, la lluita lliure és una suma d’espectacles, on cadascun té una funció: cada moment imposa el coneixement total d’una passió que sorgeix directa i sola, sense estendre’s mai fins al coronament d’un resultat. Així doncs, la funció del lluitador no és la de guanyar, si no la de realitzar exactament els gestos que se n’esperen. Es diu que el judo conté una part secreta de simbolisme; fins i tot dins de l’eficiència, es tracta de gestos retinguts, precisos però curts, dibuixats a penes però amb un traç sense volum. La lluita lliure, per contra, proposa gestos excessius, explotats fins al paroxisme del seu significat. En 24
el món de la lluita lliure
el judo, l’home quasi no s’està a terra, rodola sobre si mateix, s’amaga, esquiva la desfeta, o, si aquesta és evident, surt immediatament del joc; en la lluita lliure, l’home és queda a terra de manera exagerada, omplint completament la visió dels espectadors amb l’espectacle intolerable de la seva impotència. Aquesta funció d’èmfasi és exactament la mateixa que la del teatre antic, en la qual la força, la llengua i els accessoris (màscares i coturns) competien en l’explicació exageradament visible d’una Necessitat. El gest del lluitador vençut, proclamant al món una desfeta que, lluny de dissimular-la, l’accentua i l’aguanta a la manera d’una pausa, correspon a la màscara antiga encarregada de significar el to tràgic de l’espectacle. En la lluita lliure, com als antics teatres, no es té vergonya del dolor, se sap plorar i es té gust per les llàgrimes. Cada signe de la lluita lliure, doncs, està dotat d’una claredat total, ja que s’ha d’entendre tot sobre la marxa. Des del moment en què els adversaris són al Ring, el públic és investit per l’evidència dels rols. Com en el teatre, cada tipus físic expressa fins a l’excés la feina que li ha estat assignada al combatent. Thauvin, un home de cinquanta anys obès i desballestat, l’aspecte horrible i asexuat del qual inspira sempre malnoms femenins, instal·la en la seva carn els caràcters de l’innoble, ja que el seu paper és el de semblar aquell que, en el concepte clàssic del cabró (concepte clau de qualsevol combat de lluita lliure), es presenta orgànicament repugnant. La nàusea inspirada voluntàriament per Thauvin va molt lluny en l’ordre dels signes: no només s’utilitza la lletjor per significar la baixesa, sinó que, a més a més, està reunida en una qualitat particularment repulsiva de la matèria: l’en25
roland barthes
fonsament pàl·lid d’una carn morta (el públic anomena Thauvin amb el malnom de «la freixura»), de manera que la condemna apassionada de la multitud no surti del seu judici, sinó més aviat de la zona més profunda del seu humor. Ens impregnarem frenèticament d’una imatge ulterior de Thauvin totalment d’acord amb la seva imatge física inicial: els seus actes respondran perfectament a la viscositat essencial del seu personatge. El cos del lluitador, doncs, és la primera clau del combat. Sé des de l’inici que tots els actes de Thauvin, les traïcions, les crueltats i les covardies, no decebran la primera imatge que em dona de l’innoble: tinc la tranquil·litat que ell complirà de manera intel·ligent i fins al final els seus gestos d’una certa baixesa informe i que omplirà fins al límit la imatge del malvat més repugnant: el malvat insaciable. Els lluitadors tenen, doncs, un físic tan peremptori com els personatges de la Commedia dell’Arte que pregonen per endavant, amb els seus vestits i les seves actituds, el contingut futur del seu paper: de la mateixa manera que en Pantalone no pot ser cap altra cosa que un banyut ridícul, l’Arlequí un criat astut i el Doctor un pedant imbècil, Thauvin no serà mai cap altra cosa que el traïdor innoble, Reinières (un ros de cos gran i flonjo i cabells rullats) la imatge inquietant de la passivitat, Mazaud (un gallet arrogant) la de la fatuïtat grotesca, i Orsano (petimetre efeminat que apareix des del principi amb un batí blau i rosa) la doblement picant d’una «bagassa» vindicativa (ja que no crec que el públic de l’Elysée-Montmartre segueixi en Littré i prengui la paraula «bagassa» en sentit masculí). El físic dels lluitadors institueix, doncs, un signe de base que conté en germen tot el combat. Però aquest ger26
el món de la lluita lliure
men prolifera perquè en cada instant del combat, en cada nova situació, el cos del lluitador llança al públic l’entreteniment magnífic d’un humor que s’uneix de manera natural a un gest. Les diferents línies de significació s’aclareixen les unes a les altres i formen el més intel·ligible dels espectacles. La lluita lliure és com una escriptura diacrítica: per sobre de la significació fonamental del seu cos, el lluitador disposa d’explicacions episòdiques però sempre benvingudes, que ajuden permanentment a la lectura del combat mitjançant els gestos, les actituds i les mímiques que porten la intenció al seu màxim d’evidència. De vegades el lluitador triomfa amb un rictus innoble mentre reté el bon esportista sota els genolls; en d’altres li llança un somriure suficient a la multitud, que anuncia la pròxima venjança; i, encara en un altre moment, immobilitzat a terra, dona cops amb els braços per donar a entendre a tothom la naturalesa intolerable de la seva situació; i finalment, dibuixa un conjunt complicat de signes destinats a fer comprendre que ell encarna amb tot el dret la imatge sempre entretinguda del company amb mal geni, fabulant sense parar al voltant del seu descontentament. Es tracta, doncs, d’una veritable Comèdia Humana en la qual els matisos més socials de la passió (fatuïtat, dret, crueltat refinada, el sentit del «rescabalament») troben sempre, per sort, el senyal més clar que pugui recollir-los, expressar-los i portar-los triomfalment fins als confins de la sala. Arribats aquí, es comprèn que ja no importa si la passió és autèntica o no. El que el públic reclama és la imatge de la passió, no la passió mateixa. El problema de la veritat no és més gran en un combat de lluita lliure que al teatre. Tant en l’un com en l’altre, el que se n’espera és la figuració intel·ligible de les situacions morals normalment 27
roland barthes
secretes. Aquest buidatge de la interioritat en benefici dels signes externs, aquest esgotament del contingut per la forma, és el principi mateix de l’art clàssic triomfant. La lluita lliure és una pantomima immediata, infinitament més eficaç que la pantomima teatral, ja que el gest del lluitador no té necessitat de cap fabulació, de cap decorat, en una paraula, de cap transferència per semblar autèntic. Cada moment de la lluita lliure és, doncs, com una àlgebra que revela instantàniament la relació d’una causa i el seu efecte figurat. En els amants de la lluita lliure hi trobem, certament, una espècie de plaer intel·lectual per veure funcionar de manera igualment perfecta la mecànica moral: alguns lluitadors, grans comediants, entretenen igual que un personatge de Molière, perquè aconsegueixen imposar una lectura immediata de la seva interioritat: un lluitador de caràcter arrogant i ridícul (de la mateixa manera que es diu que en Harpagon és un caràcter), Armand Mazaud, sempre fa riure la sala pel rigor matemàtic de les seves transcripcions, empenyent el dibuix dels seus gestos fins al punt extrem del seu significat, i donant al combat el tipus de rauxa i de precisió d’una gran disputa escolàstica en la qual el que està en joc és, a la vegada, el triomf de l’orgull i la preocupació formal per la veritat. El que també es lliura al públic és el gran espectacle del Dolor, de la Desfeta i de la Justícia. La lluita lliure presenta el dolor de l’home amb tota l’amplificació de les màscares tràgiques: el lluitador que pateix sota l’efecte d’una presa considerada cruel (un braç torçat, una cama atrapada) ofereix la figura excessiva del Patiment; com una Pietà primitiva que deixa que es pugui veure la seva cara exageradament deformada per una aflicció intolerable. Sabem prou bé que en la lluita lliure el pudor és desplaçat, atès 28
el món de la lluita lliure
que és contrari a l’ostentació voluntària de l’espectacle, a aquesta exposició del Dolor, que és la finalitat mateixa del combat. Tots els actes generadors de patiment també són particularment espectaculars, com el gest del prestidigitador que mostra ben alt les seves cartes: no entendríem un dolor que aparegués sense una causa intel·ligible; un gest secret efectivament cruel transgrediria les lleis no escrites de la lluita lliure i no tindria cap utilitat sociològica, com si fos un gest foll o un paràsit. Ben al contrari, el patiment sembla infligit amb una certa amplada i convicció, ja que fa falta que tothom constati no només l’home que pateix sinó, a més a més, i sobretot, que comprengui per què pateix. El que els lluitadors anomenen una presa, és a dir, una figura qualsevol que permet immobilitzar indefinidament l’adversari i tenir-lo al seu arbitri, té precisament com a funció preparar de manera convencional, per tant intel·ligible, l’espectacle del patiment, i instal·lar metòdicament les condicions del patiment: la inèrcia del vençut permet que el vencedor (momentani) s’estableixi dins de la seva crueltat i transmeti al públic aquesta mandra aterridora del torturador que està segur dels gestos que seguiran: fregar-li el musell grollerament o fer-li mal a la columna vertebral amb cops profunds i regulars, mostrar al menys la superfície visual d’aquests gestos. La lluita lliure és l’únic esport que ofereix una imatge tan exterior de la tortura. Però, fins i tot així, només la imatge és dins del camp de joc, l’espectador no desitja pas el patiment real del lluitador, només frueix amb la perfecció d’una iconografia. No és pas veritat que la lluita lliure sigui un espectacle sàdic: només és un espectacle intel·ligible. Hi ha una altra figura encara més espectacular que la presa, i és la manchette, aquesta gran plantofada que es 29
roland barthes
dona amb l’avantbraç, aquest cop de puny larvat que estaborneix el pit de l’adversari, amb un soroll flàccid i amb l’esfondrament exagerat del cos vençut. Amb la manchette la catàstrofe és portada al màxim de la seva evidència, fins al punt que el gest no sembla cap altra cosa que un símbol; és anar massa lluny, transgredir les lleis morals de la lluita lliure, en què qualsevol signe ha de ser absolutament clar, però no ha de deixar traspuar la seva intenció de claredat; llavors el públic crida «Trampa!», però no perquè trobi a faltar el patiment efectiu, sinó perquè condemna l’artifici: com en el teatre, sortim del joc tant per excés de sinceritat com per excés d’afectació. Ja hem dit que els lluitadors posseeixen un cert tipus de físic compost i explotat per desenvolupar davant del públic una imatge total de la Desfeta. La flonjor dels grans cossos blancs que cauen a terra d’un cop, o que s’enfonsen contra les cordes fent anar els braços, la inèrcia dels lluitadors massissos, reflectits llastimosament en totes les superfícies elàstiques del Ring, no hi ha cap altra cosa que mostri tan clarament i tan apassionadament l’esfondrament exemplar del vençut. Privat de qualsevol reacció, la carn del lluitador no és res més que una massa immunda espatarrada a terra que provoca acarnissament i celebracions. Hi trobem un paroxisme de significació a l’antiga que només ens pot recordar l’ostentació de les intencions dels triomfs llatins. En altres moments és una figura antiga que sorgeix de l’acoblament dels lluitadors, la del que suplica, la de l’home que es rendeix a l’arbitri de l’altre, doblegat, de genolls, amb els braços aixecats per sobre del cap, i que és abatut lentament per la tensió vertical del vencedor. En la lluita lliure, al contrari del judo, la Desfeta no és un signe convencional, abandonat des del moment en 30
el món de la lluita lliure
què és adquirit: no és desenllaç, sinó, ben al contrari, una durada, una exposició que reprèn els antics mites del Patiment i de la Humiliació públiques: la creu i la picota. El lluitador és com un crucificat a plena llum del dia, davant de tothom. He sentit dir d’un lluitador estès a terra: «El petit Jesús és mort en creu», i aquesta paraula irònica descobreix les arrels profundes d’un espectacle que ha acomplert els mateixos gestos de les purificacions més antigues. Però el que la lluita s’encarrega, sobretot, d’imitar és un concepte purament moral: la justícia. La idea de rescabalament és essencial en la lluita lliure i el «fes-lo patir» de la multitud vol dir més que res «fes-li-ho pagar». Es tracta, doncs, d’una justícia immanent. Com més baixa sigui l’acció del malvat, més se n’alegrarà el públic, del cop que se li dona: si el traïdor —que és, naturalment, un covard— es refugia darrere de les cordes argumentant la seva falta amb una mímica descarada, s’hi trobarà atrapat sense pietat i la multitud celebrarà veure la regla violada en benefici d’un càstig merescut. Els lluitadors saben afalagar molt bé el poder d’indignació del públic proposant-li el límit mateix del concepte de Justícia, aquesta zona extrema de l’enfrontament on és suficient sortir-se’n una mica més, de la regla, per obrir les portes d’un món desenfrenat. Per a un aficionat a la lluita lliure, no hi ha res més bonic que el furor venjatiu d’un combatent traït que es llança amb passió, però no sobre un adversari feliç, sinó sobre la imatge mordaç de la deslleialtat. Naturalment, el que ens interessa aquí és més el moviment de la Justícia que no pas el seu contingut: la lluita lliure és abans de res una sèrie quantitativa de compensacions (ull per ull, dent per dent). Això explica que els tombs de 31