UN DISCURS DIFÚS
Un discurs difús La instal.lació vol ser una escenificació plàstica d’una comunicació generada per dispositius que remeten a estructures no genealògiques del coneixement. Aquesta és la imatge dels rizomes, sobre els que Gilles Deleuze va formular una nova i original concepció de l’epistemologia, així com també va postular una ontologia; un model de manifestació de la realitat, que no deixa de transformar l’ésser. Sota aquests paràmetres, els artefactes artístics, esdevenen circuits no narratius del pensament, portals de bifurcació cognoscent, la possibilitat d’una mirada d’un paisatge ple de travesses sincròniques...
Un projecte concebut i produit per Rebeca Pujals i Clàudia Egea. Amb el suport de l’Aula d’art (Universitat Rovira i Virgili) Autores de l’article: Rebeca Pujals i Clàudia Egea
A través de mitjans visuals, les arts plàstiques poden generar xarxes invisibles, connexions entre persones, experiències, coneixements tot formant un cos que habita l’ambient, ocultant-se i desocultant-se en imaginaris, converses, comprensions, preguntes, records i projeccions. Així, l’art disposa d’un caràcter que permet que expressions inserides o catalogades en el temps passat esdevinguin presents, actuals. Aquest és l’art del temps, un joc de llums i d’ombres que depenen de la memòria, la presència i la possibilitat.
Elements de l’obra L’obra efímera “Discurs Difús” ha estat concebuda en l’espai on se situa: el pati obert de la Facultat de Lletres de la URV. En aquest espai, línies d’arbres creen una quadrícula en què situem els materials plàstics: tres troncs, l’entramat de fils i els cubs fets amb sobres. El suport és l’entramat de fils de llana.
El contingut pot ser de temes variats que estiguin relacionats amb una disciplina. Després, els participants es poden emportar el missatge i deixar en el seu lloc un altre nou. D’aquesta manera, les idees es difonen i transmeten amb una equitat entre emissor i receptor i una posterior interpretació del contingut que serà diferent en funció del participant que ho llegeixi.
Els troncs es disposen al centre, amb la idea de que els cubs de sobres siguin els seus satèl.lits. Aquestes dues parts, estan unides pels fils que connecten significats: Els troncs són la representació del rizoma - bulb o tubercle-, una forma no establerta d’accés al coneixement i d’aprenentatge, mentre que els cubs de sobres representen la transmissió del coneixement sota la intermitència de l’acte del vetllar i desvetllar. En l’espai, aquesta estructura levita dels fils que estan subjectes als troncs del pati.
La proposta no és museística. Aquesta estructura respon a un esquema conceptual i efímer de l’art: “una alternativa més a la recerca de noves vies d’anàlisi, una aproximació per entendre i comprendre l’art, caracteritzada per la seva particularitat de posar èmfasi en la interrelació dels elements més que en els elements considerats de forma aïllada, en el rol que juga cada obra dins del context(...)”1. Per això podem utilitzar materials peribles o elements que permeten modificacions successives.
Les formes geomètriques que es donen en l’entramat de fils de llana, representen el context real d’un coneixement polifacètic: multidisciplinari i multicultural, però alhora, els fils són els conductors del coneixement que connecta la funció dels rizomes amb la idea d’expressar que els missatges com a unitat de bifurcacions constitueixen també unitats de sentit totes elles legítimes i reals.
Els antecedents de l’estructura de missatges en arbres s’inspiren en rituals orientals i algun cas conegut a Europa.
Des d’ una vista aèria, aquesta estructura és un conjunt d’espais geomètrics, que s’integren en l’espai públic existent i que té la intenció de convertir aquest espai públic a més, en un espai artísticament viu. El públic reforma l’obra en tant que traça connexions en l’espai del rizoma proposat, i la seva participació és necessària en la col.locació de fragments escrits o imatges impresses en els cubs de sobres.
Al festival japonès de Tanabata, celebrat el 7 de juliol, els japonesos escriuen els seus desitjos en petits trossos de paper de cinc colors i els pengen en branques d’arbres de bambú que es col.loquen en llocs prominents perquè els desitjos es facin realitat. L’artista contemporània Ana Soler, exemplifica aquest procés en una de les seves obres “Demana un desig” (2007). Aquesta instal.lació permet penjar en una graella una sèrie de papers amb missatges escrits que representen en aquest cas els anhels personals. 1 FERNANDEZ, JOSÉ (coord..).: Arte efímero y espacio estético, Ed. Anthropos, Barcelona, 1988, p.19
Aquesta acció privada d’escriure és en si un acte privat que garanteix la discreció però es conjuga en una sincronia col.lectiva com “una
peça musical oculta construïda al llarg de mesos gràcies a la multitud d’aportacions anònimes” 2 .
El “Discurs difús”, inclou aquest procés encara que no amb una finalitat expressament espiritual com en el cas d’aquesta obra esmentada en què es reinterpreta amb matisos crítics una tradició religiosa japonesa “passant de la pregària silenciosa al crit d’una multitud”3. Amb una finalitat semblant, la casa dels Capuleto a Verona (Itàlia), rep als turistes que pengen a les parets missatges d’amor. Actualment, aquesta pràctica s’ha convertit en una expressió d’art popular que l’ajuntament considera tan important com per crear un espai, tipus museu, on penjar tots aquests missatges perquè s’ha de renovar l’espai any rere any. Moltes preguntes sorgeixen sobre el significat dels elements i la intenció de l’obra: Que és art i que no és art? Que és un rizoma? Quins models de coneixement i paradigmes científics imperen en la transmissió acadèmica de les ciències socials? És que hi ha residus d’un subjecte transcendental? Quin paper té la interpretació? Com s’entrellacen les interpretacions personals i es vinculen a la comunitat? Allò comunitari és rizomàtic? Pot la ciència adoptar el model rizomàtic? Amb quines conseqüències? És un model pròpi de l’experiència estètica i artística? 2 MACUF (cat. Expo).: Ana Soler, Cicatrices Invisibles, Ed. Macuf Unión Fenosa, A Coruña, 2008 3 IBIDEM
Fil conductor
SEMBRAR RIZOMES, PROCÉS DE CREACIÓ COGNOSCITIU L’Estructura rizomàtica del coneixement, la investigació i la difusió permeten trobar punts de contacte entre les obres d’art que les situen fora de la seva historicitat. També fora del ser cosa de l’obra. Fora de l’espai i el temps d’un subjecte transcendental Kantià, l’obra d’art es deixa alterar i transformar per mitjà de l’enllaç, i de la intertextualitat. En favor d’una aparició fluïda i intermitent de l’obra, es desprèn la dimensió objectual com a realitat de l’art. L’obra pot existir i experimentar-se sota la concepció d’una cadena orgànica d’associacions que poden ser efímeres, intranscendents o anecdòtiques en funció del bagatge o la intencionalitat d’un subjecte que interactua amb les connexions d’una memòria personal, col•lectiva, simulada, històrica, filosòfica... En una naturalesa rizomàtica i correlacional en què totes es barregen. Aquesta gestió o organització del coneixement supera les categories epistemològiques tradicionals com la descripció formal i simbòlica de les obres i la seva situació espacio-temporal en la història. La creació de filaments de relacions, de dispositius d’informació, que operen com a organismes reproductors i reproduïts, esdevé una activitat estètica per la qual el subjecte es converteix en un teixidor lingüístic de la realitat.
Aproximar-se a una obra implica desplaçar-s’hi i desplaçar-la, sent a la vegada desplaçats per altres agents: “El múltiple s’ha de
fer, però no afegint constantment una dimensió superior, sinó, al contrari, de la manera més simple, a força de sobrietat, al nivell de les dimensions de què es disposa, (…)Sostreure l’única de la multiplicitat a constituir: escriure a n-1. Aquest tipus de sistema es podria denominar rizoma. Un rizoma com a tija subterrània es distingeix radicalment de les arrels i de les arreletes. Els bulbs, els tubercles, són rizomes. Però hi ha plantes amb arrel que des d’altres punts de vista també poden ser considerades com rizomorfes.4“
Els troncs de “Discurs Difús”, simulen ser en definitiva, tubercles del coneixement sense un ordre establert per als continguts i les formes, que contempla diferents codis o llenguatges, que comporta la multiplicació d’idees que es connecten entre elles, que es descontextualitzen i es transformen. Poden aturar-se i tornar a recomençar seguint una idea que no se sotmet a la idea primera, que no segueix un model, ni l’imita. En general, la seva estructura no és d’arbre genealògic, sinó de bulb o tubercle naixent que desconeix la forma discursiva que tindrà i que s’adequarà sobre la marxa.
Gilles Deleuze descriu així les característiques del Rizoma: 1 - Principi de Connexió: “Qualse-
vol punt del rizoma pot ser connectat amb qualsevol altre, i ho ha de ser. Això no succeeix en l’arbre ni a l’arrel, que sempre fixen un punt, un ordre.“
2 - Principi d’heterogeneïtat: “L’arbre lingüístic, a la manera de
Chomsky, segueix començant al punt S i procedint per dicotomia. En un rizoma, per contra, cada tret no remet necessàriament a un tret lingüístic: baules semiòtiques de qualsevol naturalesa es connecten a ell amb formes de codificació molt diverses, baules biològics, polítics, econòmics, etc., Posant en joc no només règims de signes diferents, sinó també estatuts d’estats de coses. En efecte, els agenciaments col.lectius d’enunciació funcionen directament en els agenciaments mecànics, i no es pot establir una ruptura radical entre els règims de signes i els seus objectes.“ 3 - Principi de multiplicitat: “Només
quan el múltiple és tractat efectivament com substantiu, multiplicitat, deixa de tenir relació amb l’Un com a subjecte o com a objecte, com a realitat natural o espiritual, com a imatge i món. Les multiplicitats són rizomàtiques i denuncien les pseudomultiplicitats arborescents.“ “En un rizoma no hi ha punts o posi-
cions, com passa en una estructura, un arbre, una arrel. En un rizoma només hi ha línies.“
“Les multiplicitats es defineixen per
L’interès de l’obra d’art cau en la possibilitat dels seus agenciaments. 4 DELEUZE, G.; GUATTARI, F. Rizoma: Introducción. València: Editorial Pretextos , 1977.
fora: per la línia de fuga o de desterritorialització segons la qual canvien de naturalesa en connectar amb altres.”
4 - Principi de ruptura asignificant: “Davant els talls excessivament sig-
nificants que separen les estructures o en travessen una. Un rizoma pot ser trencat, interromput, però sempre recomença segons aquesta o aquella de les seves línies, i segons altres.“ “No hi ha imitació ni semblança,
sinó sorgiment, a partir de dues sèries heterogènies, d’una línia de fuga composta d’un rizoma comú que ja no pot ser atribuït ni sotmès a cap significant.”
- Principi de cartografia: “Un rizoma no respon a cap model estructural o generatiu. És aliè a tota idea d’eix genètic, com també d’estructura profunda.“
5
6 - Principi de calcomania: “Con-
sisteix, doncs, en calcar una cosa que es dóna per feta, a partir d’una estructura que sobrecodifica o d’un eix que suporta. L’arbre articula i jerarquitza calcs, els calcs són com les fulles de l’arbre.“
“Molt diferent és el rizoma, mapa i no calc. Fer el mapa i no el calc.“ “El mapa no reprodueix un inconscient sobre si mateix, el construeix.” “Contràriament al calc, que sem-
pre torna al mateix, un mapa té múltiples entrades. Un mapa és un assumpte de “performance”, mentre que el calc sempre remet a una suposada “competance”.
Finalment, el mètode rizomàtic permet posar en acció la transmissió del coneixement que orienta, però, en aquest procés hi ha un emissor i un receptor que també s’encarnen en el creador/pensador i el receptor que reflexiona recorrent les
zones ocultes o invisibles de l’emissió i que es pot convertir després en creador també. Aquest procés pedagògic i didàctic no pretén suposar una única veritat, sinó posar sobre la taula les idees de manera que qui inicia el procés orientatiu no ho fa de manera autoritària, permet l’acció d’un participant que explora i suggereix, aporta i pot interpretar.
“És veure l’educació com un procés permanent, en què el subjecte va descobrint, elaborant, reinventant, fent seu el coneixement. Un procés d’acció-reflexió-acció que ell fa des de la seva realitat, des de la seva experiència, des de la seva pràctica social, juntament amb els altres. I on hi ha també algú - el educador/ educant- però ja no com el que ensenya i dirigeix, sinó per acompanyar l’altre, per estimular aquest procés d’anàlisi i reflexió, per facilitar; per aprendre al seu costat i d’ell, per a construir junts“ 5.
Disseminant cultura, correspondències anònimes Les expressions culturals neixen d’una societat que es dignifica i recrea la seva consciència en un espai públic. De manera que hi ha una inevitable relació entre societat, art i espai. Aquest procés implica finalment una transformació de l’espai que es converteix en lloc simbòlic, on a més, la convivència social comporta que l’estètica sigui una manifestació ètica, sense tractar-se tant d’una estructura física com del consens entre l’obra a representar en cada moment, d’un espai i d’un públic. D’acord amb Fernando Torrijos, “per manifestar-se, qualsevol activitat cultural necessita espai, i una forma d’activitat específicament humana que és: la seva utilització estètica, una activitat que consisteix a transformar materials mitjançant una actitud creativa i poblar l’entorn amb signes, la missió final és comunicar, mitjançant un repertori simbòlic consensuat, la descripció que de la realitat fa cada comunitat.“6 Si analitzem el cas, veiem que en tot lloc visitat per un públic, hi ha una síntesi de comportament vital depenent del tipus d’espai urbà. En l’espai públic l’habitant depèn d’unes limitacions d’ordenances legals i atén unes normes de decòrum acceptades pel conjunt social, per això poden castigar la transgressió estètica que impera en un escenari no pertinent7.
5 GARCÍA, MARCIAL.: “Contra la publicidad como Arma de Distracción Masiva. Comunicación participativa para la paz”, en Comunicación y Cultura de Paz, Universidad de Granada, Granada, 2012.p. 119-143
6 FERNANDEZ, JOSÉ (coord..).: Arte efímero y espacio estético, Ed. Anthropos, Barcelona, 1988, p. 17 7 TORRIJOS, FERNANDO.: “Sobre el uso estético del espacio” en Arte efímero y espacio estético, Ed. Anthropos, Barcelona, 1988, p.35
Actualment hi ha espais destinats oficialment per les pràctiques culturals, on podem veure i interactuar amb l’art, focus de difusió cultural a primera vista, però aquestes institucions responen a interessos polítics i econòmics, el mercat decideix que és art i que no ho és, acompanyat d’una crítica que al seu torn influeix en un públic i és catapultada pels mitjans de comunicació. És a dir, la privatització del sector públic que no es diferencia del sector estatal, en realitat pertany a la societat, i està sent organitzada d’arrel per altres interessos diferents de les necessitats culturals. A més, la cultura de masses actual neix d’una pràctica de cultura generalitzada industrialitzada, conseqüència d’un determinat ús de la tecnologia i alimentada per uns mitjans de comunicació manipulats per la política que abasta tot el globus. Per tant, si és un fet que la societat està industrialitzada per història, al seu torn té una cultura industrialitzada, i és un fet que la cultura de la nostra societat s’ha convertit en economia.8 La realitat és que el mètode de comunicació en la societat actual postmoderna, ha provocat dues posicions molt contràries entre els intel.lectuals: La defensa del desenvolupament tecnològic de la comunicació i d’altra banda, la crítica i condemna d’aquestes noves tecnologies per la seva capacitat de distracció i desbordament d’informació al subjecte, en ambdós casos inexpert i manipulable per les pressions ideològiques.
8 MARÍN, ENRIC, TRESSERRES J. MANUEL,.: Cultura de masses i postmodernitat: (elogi i crítica de la comunicació contemporània), Ed. Eliseu Climent, València, 1994.
En el cas de la informació so bre art i cultura i la seva difusió, passa evidentment igual. En el primer cas, els arguments defensen que: el desenvolupament de la tecnologia de la comunicació es una base de l’economia i per tant, l’ús il.limitat d’aquestes, és evidència de progrés genèric, incloent el cultural. No obstant això, argumenten que porta a la societat a assolir més llibertat individual i són còmplices, en realitat, d’unes polítiques neoliberals que confonen la massa social, identificant erròniament la llibertat d’expressió amb el terme econòmic que defineix la nostra actual política: neoliberalisme. Aquest, treballa dogmatitzant amb la privatització d’espais socials per tenir el control de la cultura i l’art, apostant per un ús propagandístic de la informació. D’altra banda, hi ha l’altre argument unilateral: d’aparença progressista i ètica, que qüestiona l’accés directe i bast a la cultura de la tecnologia com l’audiovisual, internet, o les xarxes socials, que distreu els interessats la gran massa social - i els aparta de la veritable cultura intrínseca que es troba en el llibre, en el llenç, al bronze o a la pedra per exemple. Pràctiques artístiques i culturals amb processos temporals i espacials diferents. Aquesta divisió tracta sobre el que és vàlid i el que no és vàlid en art i cultura per a la societat, i a efecte pràctic també volen emmarcar la societat i controlar la cultura.
Noves revisions d’Enric Marín i Joan M. Tresserres9 presenten amb optimisme propostes que acaben amb els prejudicis conservadors i l’encant tecnologista, ambdues visions tancades i unilaterals: - Trencar amb la dialèctica inservible de: espai privat/públic, darrere d’un espai comunitari/íntim d’interrelació respectuosa, que limita els poders públics dominants. - Accés directe a l’espai públic sense obstacles, no privatitzats. - Entendre la cultura com a espai de producció simbòlica d’una societat. Integrant el subjecte com capaç de produir, participar, que és actiu i consumeix el seu propi bé cultural. - L’espai cultural i artístic, ha de ser un espai de participació, no d’única contemplació. - Estudiar el significat de progrés amb profunditat. - La integració de models de comunicació en el debat polític. Deixar de desenfocar debats amb la manipulació de significats i termes. Restituir la noció de servei públic al seu significat original. En aquest aldarull, el discurs difús planteja un escenari de convivència artística, presentant aquesta problemàtica que afecta directament a la forma de difusió de l’art i la seva falta de connexió amb la massa de la societat, de manera poètica, desdramatitzada per evitar confrontació social i activar un diàleg serè, analític i reflexiu.
La finalitat de l’activitat d’intercanviar els missatges que contenen els sobres de colors, són: - Un projecte d’anàlisi sobre el públic, convidant a enllaçar de forma comunitària les idees, creant processos rizomàtics en cadena i posant en contacte als participants d’una societat que conviuen en un espai determinat. -Una metàfora de la necessitat de línies d’intervenció col.lectiva i pública que permetin a una societat expressar-se amb llibertat. Pretenent que aquesta problemàtica es comprengui en profunditat per afavorir una consciència de nova cultura democràtica de la corresponsabilitat10, és a dir, entendre la necessitat de crear imaginaris nous i propis11 en la cruïlla multicultural i d’ aplicació transdisciplinaria, per fer front al fenomen de la deculturació. Finalment citem la veu de García Marcial, amb la que Discurs Difús s’identifica i treballa: “El missat-
ge no ha de ser una cosa donada sinó quelcom que es construeix al llarg d’un procés, en el marc d’una experiència. Una experiència que ha de ser valuosa per als individus en tant que ha de ser compartida, creadora de comunitats inesperades i de discursos autocrítics que derivin en les nostres subjectivitats. Es tractaria, en definitiva, de la construcció de continguts des d’un escenari de trobada. Escenari que posa en marxa processos col.laboratius i dialògics”12.
10 GARCÍA, MARCIAL.: “Contra la publicidad como Arma de Distracción Masiva. Comunicación participativa para la paz”, en Comunicación y Cultura de Paz, Universidad de Granada, Granada, 2012, p. 119-143 11 IBIDEM, p. 129
9 IBIDEM.
12 IBIDEM, p. 134
BIBLIOGRAFIA DELEUZE, G.; GUATTARI, F..: Rizoma: Introducción. València: Editorial Pre-textos, 1977 MACUF, (cat. Expo).: Ana Soler, Cicatrices Invisibles, Ed. Macuf Unión Fenosa, A Coruña, 2008. NOS, ELOÍSA.: “Publicidad y culturas de paz: Actores, discursos y estrategias” en Comunicación y Cultura de Paz, Universidad de Granada, Granada, 2012, p.105-118 GARCÍA, MARCIAL.: “Contra la publicidad como Arma de Distracción Masiva. Comunicación participativa para la paz”, en Comunicación y Cultura de Paz, Universidad de Granada, Granada, 2012.p. 119-143 FERNANDEZ,
efímero
y
JOSÉ
(coord..).:
espacio
estético,
Anthropos, Barcelona, 1988.
Arte Ed.
MARÍN, E.; TRESSERRES J. MANUEL,.:
Cultura de masses i postmodernitat : (elogi i crítica de la comunicació contemporània) , Ed. Eliseu Cli-
ment, València, 1994.
WEBGRAFIA Revista CAMINOS, revista cubana de pensamiento socioteológico:
http://revista.ecaminos.org/article/aportes-culturales-y-deculturacion-2/ [Disponible a 23/03/2012]
GLOSSARI: Agenciament:
És un augment de dimensions en la multiplicitat que canvia necessàriament de naturalesa a mesura que augmenta les seves connexions.
Deculturació:
Procés conscient mitjançant el qual, amb fins d’explotació econòmica, es procedeix a desarrelar la cultura d’un grup humà per facilitar l’expropiació de les riqueses naturals del territori en què està assentat i/o per utilitzar com a força de treball barata, no qualificada.
Rizoma:
Sistema d’organització que sostreu la unitat de la multiplicitat. En el rizoma una possibilitat d’allò múltiple es constitueix en unitat.