Roses negres per a la Clara Que totes les roses de bellesa aparent tenen una part fosca i negra
SONIA DOMINGO A. ANNA M. ESTAPE BAS
L’adeu
Estava cansada d’esperar que la vida li oferís un somriure, un moment de felicitat i deixar de fingir davant el dia a dia. El seu cos petit i feble necessitava respirar aire fresc, sentir a la pell la carícia de la rosada del matí, que deixa aquella sensació de frescor i de plaer. No esperava gaire més, un cop de sort, tenir la llibertat de caminar sense pors ni angoixes que la perseguissin com una ombra. La vida de la Clara era una tempesta des del dia en què va néixer, amb alguna pinzellada de color, breus retalls de felicitat on havia après a estimar i entregar el seu cor. La Clara anava perduda, entre els carrers, caminant amb pas petit, sense direcció ni obligacions. Portava una motxilla no gaire gran, era tot el seu equipatge, el recull del seu món, les seves coses que més que un valor material, eren, per a ella, el resum del que no volia oblidar. Estava cansada, portava ja moltes hores caminant perduda entre paisatges que ni tan sols recordava, probablement no eren 3
Sonia Domingo A. & Anna M. Estape Bas
nous, però per a ella no significaven res. Un so la va fer aturar, era la remor del mar i allà es va aturar, asseguda a la platja i mentre amb els dits jugaven amb la sorra mirava l’horitzó, volaven els seus pensaments cap a una illa deserta, amb una aigua transparent, un lloc net, lliure de tot el que embruteix la gent, i fa de les persones éssers egoistes, plens de defectes i amb moltes carències de virtuts. El mar estava en calma, el primer sol del matí brillava damunt l’aigua fent un camí de petits cristalls. La remor de les onades era com una música suau, una cançó de bressol que la Clara escoltava i en aquell moment va sentir una pau interior, com feia temps que no sentia. De sobte va recordar per què estava allà, just a la platja: havia sortit d’algun lloc amb la idea d’arribar just on era ara i ofegar per sempre la seva vida, entre les onades, el vent i un cel blau. Volia morir, acabar amb la seva lluita. Pensava que ningú l’esperava, ni amors, ni amics, se sentia sola i res podia alleugerir-la d’aquell dolor. Al principi volia escriure una carta de comiat, explicant el com i el perquè de la seva decisió, però de sobte va esborrar aquella idea, potser no ho entendrien. I si deixava un escrit a la sorra, al costat de les seves coses? Algú llegiria la seva història? O no, potser un cop de vent faria volar la seva carta i mai ningú sabria res de la Clara. El crit d’una gavina la va distreure de aquells pensaments i per un moment es va veure obligada a mirar cap al cel encuriosida per aquell soroll tan agut, semblava el seu propi crit demanant ajuda. La gavina volava per damunt la Clara, no s’allunyava, anava i venia amb les ales ben obertes volant arran de l’aigua. La Clara continuava asseguda a la sorra, mirava les pedres petites que li quedaven entre els dits, i mentre observava el seu voltant, va veure al seu costat una nena. Era petita, tot just començava a caminar, les seves passes eren insegures i tot un repte per a la peti4
Roses negres per a la Clara
ta, aquella platja era difícil per a ella, i les caigudes eren ara sí i ara també. La Clara va somriure veient el balanceig d’aquella menuda per arribar fins a la mare per rebre el regal d’una abraçada i a la vegada va sentir una emoció que no va saber entendre, i amb la brisa li va arribar el perfum de la mare, el va reconèixer de seguida, i sense adonar-se la va cridar en veu alta. —Mama, ets aquí? Les seves paraules es van perdre en l’aire, va obrir els ulls i va veure la realitat d’on era. Avui no tindria el consol de la seva mare i el seu plor quedaria mut dins el seu cor. —Per què em vas deixar sola tan aviat, mare... De sobte una noia de cabells castanys va demanar-li una cigarreta. Era jove però amb una mirada perduda, trista. Tenia la pell molt blanca, els dits de les mans eren molt llargs, semblaven ben bé d’una pianista. Portava la roba bruta, esquinçada i anava amb un cistell on qui sap què hi havia a l’interior. Parlava molt fluix i amb dificultat, la seva veu era tremolosa i insistia a demanar tabac a la Clara, res més semblava que la fes feliç en aquell moment que poder fumar per alleugerir la seva existència, per viure uns minuts de plaer, i probablement per substituir el que realment necessitava per continuar dreta, encara que fos per un dia més. La Clara li va allargar la mà, mentre la mirava i intentava imaginar com havia estat la vida d’aquella noia. —Té, queda’t el paquet, en queden uns quants i jo he decidit deixar de fumar. La noia va somriure, i tal com va arribar, com una ombra silenciosa, va desaparèixer. Per uns instants la Clara havia oblidat la petita del seu costat, encara queia de cul a terra i plorava en veure’s les mans plenes de sorra, allò era nou per a ella i no li agradava gens. I mentrestant, ella havia 5
Sonia Domingo A. & Anna M. Estape Bas
oblidat per una estona per què va caminar com si estigués adormida cap a la platja, quin era el seu pla per aquell dia d’estiu. La Clara pensava en qui la trobaria a faltar si un dia marxés per sempre, qui ploraria per ella amb la pena de perdre algú que estimes de veritat. Qui de tots els seus amics o coneguts sentirien la tristor de no veure-la mai més. Sentia que aquestes preguntes li colpejaven la ment i la turmentaven, però no sabia si era pitjor caure en l’oblit o continuar vivint en una vida buida, silenciosa i amb tanta soledat. Les hores passaven i ella asseguda a la platja mirava, no tenia pressa, avui tot el seu entorn la feia distreure i recordar. Una música suau va arribar fins a ella, era un tema molt romàntic, molt càlid, que la va fer escoltar amb més atenció. Les notes sortien d’un petit restaurant prop del passeig, animaven la vetllada mentre la gent sopava i alguns després de les postres ballaven, ben junts, aquell tema que els transportava. Coneixia aquella cançó, era un bolero, un tema inoblidable per a ella, per un moment la Clara va somriure tímidament en recordar quan ella ballava aquella història, mentre ella també vivia el seu propi amor secret. Paraules a cau d’orella, mentre, abraçada al seu amor, la Clara creia que mai ningú ni res podria trencar aquella unió tan gran, tan forta i la més sincera de totes. Tancava els ulls i reia amb els petits acudits que vivien, i amb els matins que despertaven i les nits que callaven... ara tot era mort, algunes fotos i les cartes que havien estat testimoni del seu amor eren a la motxilla, la resta havia desaparegut, i mentre la cançó encara sonava en la llunyania, una llàgrima li corria per la cara. La nit va arribar, la Clara va veure com els llums del passeig anaven il·luminant fent un camí mentre la gent passejava, lluny dels seus pensaments i d’ella mateixa. Ningú la veia ni preguntava què feia aquella noia asseguda allà, sola i veient caure el dia. Per 6
Roses negres per a la Clara
què estava encara a la platja, estava sola, no havia d’explicar res a ningú, però un fred estrany la va envoltar, tenia por de la mort? Tenia por de fer el camí sola? Què esperava per acabar amb la seva vida? Volia dormir per sempre més, en un son llarg i etern. —Amor meu, què fas aquí? —Estava perduda sense tu, enyorava els teus braços, les teves carícies, els teus llavis, per què no dius res? —He enyorat molt la teva mirada, i veure els teus ulls somrients quan em feies bromes mentre jo protestava i et renyava. —Amor... no marxis, si us plau... no marxis... Una esgarrifança corria pel seu cos, mentre veia el seu amor lluny i la seva veu anava perdent força, ella estirava la seva mà fins que va quedar sola en la foscor. Els xiscles d’un grup de joves la van despertar, la Clara estava plorant i de nou estava a la realitat, aquell somni havia fet tenir un moment d’esperança, però va ser molt breu i de nou el seu cor va trencar-se. Decidida es va aixecar, anava cap al mar, era de matinada i tot era molt fosc. Els seus peus nus trobaven la sorra molla i l’aigua freda del mar anava i venia trencant vora seu. El camí de la lluna era molt bonic, i per un moment va recordar aquell primer. “T’estimo”. Era una nit freda, tan bonica com avui, la lluna era plena, el principi d’un nou any, i van fer un foc i amb una copa de cava es van jurar amor etern. Però aquell jurament va morir com ella volia fer avui mateix. Ja res tenia cap sentit. Avui la lluna no la mirava somrient com aquella nit, avui la lluna plorava com ella, i mentre la Clara era plena de dolor, una llàgrima va caure damunt la seva mà.
7
De la mà de l’autora de Duerme los miedos de Carla ens arriba una nova obra d’amor, intriga, odi, gelosia i passions. Una novel·la basada en les vivències de la protagonista, la Clara, al llarg de la seva vida, amb els personatges que va descobrint pel camí, on s’enllacen moments de dolor, intrigues i sofriments i que amb la força d’un amor perdurable fa front a les adversitats que el destí li presenta. Unes adversitats que la faran valenta i la faran créixer com a ésser humà per poder superar l’horror en què la protagonista es veu sotmesa. Un soterrani de sentiments, on tu podries ser la Clara, una dona buida, estimada, oblidada, desitjada i castigada en un món ple de contradiccions. Tots els personatges, llocs, noms i esdeveniments que apareixen o es descriuen en aquesta obra són totalment de ficció. Al meu blog www.soniadomingo.com podràs veure més treballs i notícies
679927 788417 9
ISBN 978-84-17679-92-7
diàriament.
www.mirahadas.com